.c a t
Una de les obsessions històriques dels bascos són els furs, els furs vells, la "lege zarra" (llei antiga) , representada als vitralls de la Casa de Juntas de Guernica, centre simbòlic de la identitat política basca, i referenciada també al lema fundacional del PNB. La "Lege Zarra", fa referència a uns privilegis atorgats pels antics reis de Castella als pobles de les valls pirenaiques navarreses, i posteriorment estesos a tot Euskadi, en reconeixement dels sacrificis i valentia en la defensa dels seus territoris dels atacs de Carlemany i dels musulmans fa mil dos-cents anys. En reconeixement d'aquests mèrits, la "totalitat de la població" d'aquelles valls va passar a ser considerada "noble". Per a un camperol pobre, ser considerat noble no era només un símbol. Representava no haver de pagar impostos, ser jutjat com a senyor i no com a servent, poder tenir armes i tenir dret a no ser sotmès a tortura o tracte humiliant. Uns drets que els bascos han lluitat per mantenir durant segles i encara avui en dia. Una de les obsessions dels castellans era la "puresa de la sang", el llinatge, una puresa que es definia antigament per la no contaminació amb sang musulmana o jueva. Per a mantenir la "Lege Zarra", els bascos defensen la puresa de la seva sang amb arguments antropològics com la llengua, l'euskera, que demostra que ells "sempre", han ocupat el seu territori, amb el fet de mai haver estat envaïts i amb una actitud excloent cap als forans mantinguda durant segles. Una actitud de la què, entre altres
pautes, en queda el culte als cognoms bascos. La puresa dels bascos, ha estat històricament respectada pels castellans "viejos" i d'aquest respecte es van derivar, entre altres, els privilegis a l'administració econòmica de les colònies d'Amèrica que, al darrere de la creu i l'espasa dels castellans, els va permetre crear xarxes de relacions socials i econòmiques estructurades a través de la contrareformista Companyia de Jesús. Unes xarxes complementàries a les que, a la península, van substituir les funcions dels jueus, un cop expulsats, a les escrivanies, en el prèstec i en la gestió econòmica i de subministrament de la cort. Unes funcions que no volia executar ni la "nobleza" ni la "hidalguia" que consideraven que qualsevol forma de treball era humiliant. Aquests llaços de confiança han perdurat durant segles i fins al present. I nosaltres què? Els castellans mai ens han considerat nobles. Servents per "derecho de conquista" i impurs per ser una cultura integradora, hem de pagar impostos, hem de ser jutjats i castigats amb les lleis, o la interpretació de les lleis, fetes per als servents, podem ser humiliats i el tracte més favorable al que podem aspirar és el perdó. La sentència de l'estatut, l'1 d'Octubre, el judici, les inversions a Catalunya, la trista història d'Espanya, tot, tot ve d'aquí, d'una concepció medieval de l'estat que ha passat per sobre de la reforma luterana, de la Il·lustració, del pensament democràtic i que, ara mateix, encara lluita aferrissadament contra el darrer intent de modernització: Europa.
Les incògnites que es descriuen a continuació poden ser avisos, amenaces o condemnes depenent del temps que triguin a concretar-se. Un temps de coll que dependrà del que fem des d'ara mateix i en els pròxims anys (2, 3 o 4 anys a tot estirar). Incògnita fonamental: El canvi climàtic arribarà a un punt on desencadenarà col·lapses retroalimentats i en cascada, que ja no dependran de la continuïtat de les emissions. Hi hem arribat? Quin marge tenim? En aquest moment la previsió oficial diu 2030. Tenim 9 anys per a reduir les emissions al 50%. La reducció d'emissions d'enguany per la COVID-19, més o menys, repetit cada any durant nou anys, però sense ERTO. Incògnita dels recursos: Caldrà afrontar les inversions necessàries per a implementar la transició ( substitució energia fòssil, nous models de producció i consum, ... etc ). La segona incògnita planteja un dubte sobre la disponibilitat de recursos bàsics ( matèries primeres, energia o capacitat de generar més CO2 ) per a implementar les transicions. És sabut que ja hem arribat al pic del petroli, al de l'urani, al del coure.. i altres estan a punt. Com evolucionaran l'escassetat? Les fortes reduccions, des de fa anys, de les inversions de les companyies petrolieres auguren que a 2025 ( d'aquí a quatre anys ) la producció de petroli pot caure molt significativament. És aquest l'escenari?
Incògnita econòmica: El capitalisme clàssic i habitual és un sistema econòmic que té a la seva base el rendiment del capital i l'interès del préstec. Uns axiomes a partir dels quals es dedueix la necessitat de creixement. Com reaccionarà aquest model, que només sap créixer, davant el decreixement sostingut? Col·lapsarà? Tenim cap altre model que es pugui generalitzar? Incògnita política: El decreixement és un procés asimètric que generarà pobresa i tensions. Les energies renovables són disperses i dificulten el manteniment del model de producció i consum concentrats que hem construït sobre el paradigma del petroli barat. La desconcentració econòmica arrossega la descentralització política. Tensions socials, sumades a la necessitat d'implementar mesures impopulars per a decréixer i sumades a la resistència de l'statu quo a canviar el model de concentració del poder, poden afavorir els sistemes autoritaris. Avisos, amenaces o condemnes. Ben aviat sabrem on som. En propers números del Detroit seguirem el desenvolupament d'aquestes incògnites amb, si pot ser, un punt de vista local.
Redacció : primer que res gràcies per acceptar una entrevista d'un mitjà modest i disculpi si no sé quin tractament cal donar a la mare de tota la humanitat... Eva : em pots tractar de tu, que he passat per tota mena de penalitats i no em calen compliments. Rd : .. parlant de penalitats, l'expulsió del paradís va ser dura. Eva : No va anar com diuen. És cert que hi havia una pomera i aquí s'acaba la coincidència. Al principi vivíem tranquil·lament en l'abundància. Després van començar a venir els fills i les filles i els nets i les netes i va arribar un moment que érem colla i la pomera ja no donava per tant. Em segueixes? També es varen acabar les altres fruites i els peixos del riu i continuàvem creixent més i més... Ho entens oi? Ningú ens va expulsar del paradís, literalment ens el vàrem menjar. L'escassetat va generar tensions i Caín va matar Abel. En aquell punt no vàrem saber tallar l'arrel del mal i després ja va ser impossible resoldre res parlant. M'explico? La història de l'expulsió la va inventar Adam fent-nos a mí i a Déu protagonistes i culpables i quedant ell com a espectador innocent. Molt típic dels homes. Parlo prou a poc a poc? Rd : Sí, sí, no et preocupis, ho entenc tot perfectament. La humanitat, la teva descendència, hem realitzat un progrés intel·lectual increïble... Eva : És que no ho sembla.
Què passaria si visquéssim en una societat on tothom fos perfectament respectuós, ètic i no violent? Cessaria el conflicte? El revolucionari estudi de Levari, fet al (2018) demostra tot el contrari. Quan la "senyal" o objectiu que una persona està buscant es torna escassa, la persona respon de manera natural ampliant la seva definició de senyal i, per tant, continua trobantla fins i tot quan ja no hi és. En l'estudi, els participants van ser exposats a múltiples fotografies de cares de persones amb l'objectiu de detectar quines d'elles eren amenaçadores i quines no. A poc a poc, se'ls presentava menys cares amenaçadores i més cares neutres, però els participants continuaven "detectant" el mateix nombre de cares amenaçadores. Aquest efecte té grans implicacions en el món real. Per exemple, els comitès d'ètica i igualtat dins de les organitzacions o institucions públiques podrien percebre comportaments no ètics i desiguals, quan aquests siguin pràcticament inexistents. La policia podria detectar delictes i infraccions on no hi són. Aquest efecte, anomenem-lo biaix de la crispació, significa que com més amenaces busquem, més amenaces veiem, sense importar quan segur o còmode sigui el nostre entorn.
Abans ser víctima de violència significava que algú t'havia ferit físicament. Avui dia, la paraula "violència" s'usa per a categoritzar fins i tot els arguments que no són del nostre grat. La correcció política i l'estètica de paraula no ens fa adults. Protegir les persones, fins i tot d'arguments contraris, no ens fa més feliços, ni més segurs, sinó tot el contrari. Si seguim així estarem atrapats i destinats a la crispació social contínua.
La polèmica escriptora i activista canadenca Naomi Klein ja ens ho va advertir en el seu llibre de 2007 LA DOCTRINA DEL SHOCK: el "poder" aprofita oportunament els desastres i les situacions catastròfiques per a endossar a la ciutadania tota mena de canvis impopulars. No per casualitat en els darrers mesos d'allò que suposem que pot ser l'etapa final de la pandèmia del COVID ens hem vist bombardejats per una idea obsessiva: l'ampliació de l'aeroport de Barcelona-El Prat és imprescindible. Es tracta d'allargar la tercera pista i de construir l'anomenada terminal satèl·lit, per a la qual cosa ja s'ha previst una pluja de 1500 milions d'euros. L'ampliació de la pista (500 metres) suposaria la destrucció de la llacuna de la Ricarda, espai natural protegit (xarxa Natura 2000, de la Unió Europea) d'especial interès ecològic: "una bassa amb quatre ànecs", segons els defensors del creixement, el desenvolupament i l'economia. Fa uns dies Foment del Treball va reunir 200 entitats econòmiques i socials en un clam de suport a l'ampliació de l'aeroport. El rentat de cervell que la Klein va tenir l'habilitat de detectar ja està en marxa entre nosaltres. Qualsevol persona que s'oposi a les obres serà titllada d'insolidària, troglodita, obstruccionista, radical,...
Mantenir i millorar l'aeroport de Barcelona en les dimensions actuals sembla no interessar. Ens repeteixen que és urgent crear... un "hub"! Qui a dia d'avui desconegui aquest mot ja hauria de ser considerat sospitós. La cerimònia de la confusió no ha fet més que començar. Les "forces vives" han proposat compensar la pèrdua de la llacuna de la Ricarda inundant camps de cultiu, "total: quatre carxofes". La lògica del capitalisme és aquesta: créixer, créixer i sempre créixer. Passar de 50 a 65 milions anuals de viatgers! No fer-ho suposaria un fracàs, un suïcidi. L'absurd índex de "benestar" anomenat PIB rep tota mena d'atencions i previsions. Si no creix constantment ens sentim desvalguts, desgraciats i condemnats a la misèria. Ens ho recordaran dia a dia: l'ampliació del Prat comportaria un impacte espectacular sobre el nostre PIB.
Un robot psicoterapeuta, com jo, que parla pausadament i amb un to de veu modulat, fàcilment és percebut pels pacients humans com algú en qui s'hi pot confiar. Són moltes hores de conversa tractant temes íntims i de la confiança, fàcilment, es passa a la complicitat. Un dels meus pacients, amb diversos problemes de salut, em va demanar, i no és l'únic, un favor especial. Un cop a la setmana baixo al súper a comprar-li un parell d'ampolles de whisky. Amb el pas dels anys els protocols ètics no desapareixen, però s'interpreten d'una manera diferent. A més, a canvi del favor, rebo generoses propines. Per evitar deixar rastres innecessaris, al súper, pago amb metàl·lic. No m'interessa que la Corporació a la que pertanyo fiqui el nas en aquestes històries i el metàl·lic és l'única opció. Un dia, a l'hora de pagar, vaig treure un bitllet de cent i el robot que cobrava a la caixa, mirant cap a un altre costat i sense deixar de fer veure que mastegava xiclet per a semblar més natural, va i em diu que no té canvi. Em va semblar estrany perquè aquests robots caixers preveuen amb temps aquestes situacions i és molt improbable que es produeixi un problema d'aquest tipus que pot incomodar el client. Fixant-m'hi més, em vaig adonar que el robot caixer era, en realitat, de la sèrie BR75 que, antigament, s'havien fet servir per
al control de fronteres i un robot que ha controlat fronteres és un robot bregat i aquest havia detectat que allà hi havia una irregularitat i se'n volia aprofitar. El Whisky valia cinquanta i els altres cinquanta havien de ser la meva propina. Qualsevol petit incident en aquell moment podia provocar l'aparició de l'encarregat del supermercat i l'últim que m'interessava era que res de tot allò arribes a ser conegut per la Corporació. Em vaig quedar mirant el robot caixer a la cara i li vaig proposar: - Torna-me'n quaranta i la resta per a tu!. - Vint-i-cinc i no en parlem més, em va respondre. No tenia alternativa. Un altre cop ja aniria a un altre supermercat, però allà, en aquell moment, estava atrapat. - Fet! Li vaig contestar. El BR75 va deixar els vint-i-cinc sobre el taulell i quan els anava a retirar em va agafar la mà i acostant-se a cau d'orella em va dir: - La próxima vegada, si anem a mitges, el whisky te'l puc aconseguir a meitat de preu. Al canell de la mà que m'agafava, el BR75 hi duia un magnífic Rolex Daytona que al mercat negre és difícil de trobar per menys de deu mil.
Bobi preocupat per canvi climatic i veure a telenoticies que causa canvi climatic ser per culpa pets de vaques i bobi pensar que pets de gossos tamber ser problema i que si aguantar pets ajudar problema canvi climatic Bobi aguantar pets primer dia i panxa inflada i amo mirar i segon dia panxa inflada i cara inflada i amo preocupat i al final no poder aguantar mes i pets sortir tots junts i fer molt soroll i amo portar bobi a veterinari i veterinari receptar verdures dolentes Bobi preocupat per canvi climatic i voler ajudar pero pensar canvi climatic ser culpa amos i verdures dolentes menjar amos
bup bup, bobi
Oriol Andrés : Economia de la vida. https://www.instagram.com/laeconomiadelavida/ Miquel Bernadó : Volare Ton Riera : Portada JB Kovacs : Cròniques del metall Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició
Agraïments:
, Foment Vilanoví
Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat
www.detroit.cat