DETROIT08 by sia16

.c a t

C rèdits JB Kovacs : La primera guerra dels robots.

Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició

Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat

Editorial Finals d'estiu. Temps d'espera mentre es planifiquen els propòsits improbables i es reactiven les revolucions ajornades. Un bon moment per a fer parèntesi i trencar els ritmes habituals. El format tradicional del Detroit, amb articles curts de caràcter social i polític, queda substituït en aquest número per un sol escrit, per un relat curt, per un conte. Un conte que és mig de ficció i mig de coll blanc que es desenvolupa en un espai empresarial llunyà, el Japó, que com tots els espais llunyans són més receptius a les històries fantàstiques i a fer volar la imaginació. L'autor és JB Kovacs i JB Kovacs, els lectors del Detroit ho saben, és sinònim de robots. Robots d'aquella mena de robots que el nostre cap es nega a acceptar que només són robots. Som-hi.

Conrad Rovira, Vilanova i la Geltrú, estiu 2021

A PRIMERA GUERRA DELS ROBOTS

JB Kovacs

Quan Satoshi Kobayashi va prendre la decisió de retirar-se a un santuari xintoista per passar la resta de la seva vida amb comunió espiritual amb la Natura, ja tenia clar que abans havia de resoldre un problema difícil: Què fer, ell que no tenia fills ni familiars propers, amb el seu imperi empresarial. Kobayashi san era un empresari nascut Sapporo, a l'illa d'Hokkaido, fundador i propietari de l'empresa JVC ( Japan Vending Company) dedicada a l'explotació de màquines de vending. El vending - ja saben, les màquines expenedores de cafè, refrescos, snacks i tota mena de productes - és un sector amb una gran expansió al Japó. N'hi ha milions. Mig per ser un país tecnològicament i logística molt avançat mig per la mentalitat introvertida de molt japonesos, que troben incòmode el tracte entre client i venedor, el vending, al Japó, és un sector enormement desenvolupat i la JVC de Kobayashi san, sense ser l'empresa més gran, era l'empresa de referència per a totes les altres que la seguien i imitaven les moltes innovacions tecnològiques i empresarials que la creativitat del seu fundador havia anat generant durant decennis. Els fets que aquí es descriuen relaten l'ascensió i caiguda d'un projecte concebut, com gairebé tots els projectes transformadors, a partir de la idea i la tenacitat d'una sola persona que va generar una oportunitat de canvi real que, com tantes altres vegades, la cobdícia i l'estupidesa humana van frustrar.

Les més de cent mil màquines de vending de la JVC anaven gairebé soles. Feien comandes directament als proveïdors quan faltava producte i avisaven el servei de manteniment quan s'avariaven. La innovació era el seu leitmotiv i les millores constants eren prioritàries als beneficis. Tot i ser una empresa sanejada, la JVC estava lluny de ser econòmicament potent i aquest fet va provocar que es convertís en objectiu de compra tant de la competència, que veien que un dia o altre la JVC els escombraria, com dels grups inversors que hi veien una immillorable oportunitat de negoci. Kobayashi san se sentia agredit per les propostes de compra que interpretava com ingerències que destruirien el seu projecte. Sabia que el preu no aturaria els compradors i sabia que l'única manera de frenar-los era fer que la JVC es transformés en una entitat tan avançada que, a la pràctica, fos impossible de gestionar amb les mentalitats porugues i les visions tancades dels que només pensen en els diners i esperava que això desincentives els taurons financers. La nova JVC que Kobayashi san tenia al cap seria la seva obra mestra. Sabia que inicialment seria incompresa i pensava que finalment seria reconeguda i això li proporcionava confort. El que no sabia ni podia calcular eren les conseqüències d'un excés de genialitat aplicat sobre un excés de mediocritat. La connexió en xarxa i la instal·lació d'un avançat software col·laboratiu basat en intel·ligència artificial i blockchain va convertir cada màquina en una entitat capaç de prendre decisions autònomes i, alhora, formar part d'un conjunt de més de cent mil

Satoshi Kobayashi

ordinadors que compartien experiència i capacitat. Els ordinadors de les màquines de Kobayashi dedicaven un 1% de la seva capacitat a despatxar el producte i un 99% a analitzar dades i trobar camins per avançar allà on els altres només hi veien boira. De totes les decisions que constantment prenien les màquines per estalviar energia, per renovar producte, per determinar els millors llocs per situar-se ...etc, la més disruptiva va ser la selecció individual dels proveïdors. Els acords de compra als proveïdors ja no s'establien en un despatx de Tokyo sinó que eren decisió individual de cada màquina. Les màquines ja no només venien, havien après a comprar. Depenent, probablement, de factors econòmics i logístics com la proximitat o el preu, i sense excloure altres factors - els sistemes d'intel·ligència artificial consideraren variables realment difícils de percebre per als humans-, la xarxa Kobayashi – així va començar a ser anomenada per la premsa especialitzadaacceptava o rebutjava proveïdors, pel seu compte, de forma àgil i sense prejudicis. Un proveïdor nou podia presentar candidatura si era avalat per dos proveïdors ja establerts i aleshores s'iniciava un període de prova que, si es superava, el convertia en proveïdor regular. Allà on estava establerta, la xarxa Kobayashi era percebuda com una oportunitat de negoci, o simplement com una forma de guanyar-se la vida, per a un enorme estol de petites empreses i

particulars que tenien tancada la porta a participar en les grans xarxes de distribució. La integració de la xarxa Kobayashi al territori va anar més enllà del que és una relació client proveïdor estàndard. A banda de les oportunitats que la xarxa oferia als proveïdors locals per a vendre els seus productes, hi havia també opcions per altres col·laboradors com els que, per exemple, cobraven per tenir cura de l'entorn procurant que fos amable i atractiu, amb taules cadires i para-sols on poder menjar, o per als que oferien espais amb connexió elèctrica i internet per a instal·lar-hi nous punts de venda. La relació amb la xarxa podia fer-se de moltes maneres. Gestionar desenes de milers de petits proveïdors, cadascun amb les seves particularitats, no era un obstacle per a cent mil ordinadors treballant coordinadament i la xarxa Kobayashi era exactament això i en poc temps va esdevenir un recurs gairebé públic i imprescindible per al petit teixit comercial de moltes localitats. Es va fer viral el cas d'un santuari xintoista -la religió animista ancestral del Japó- que va entrar com a proveïdor de "serveis espirituals" realitzant rituals de protecció similars als que es fan als nous nats, consistents a assignar un "kami" tutelar de protecció. Els "kami" són unes entitats espirituals, pròpies del xintoisme, difícils d'explicar, que podríem barroerament assimilar als nostres àngels o sants. Tal era el grau de descentralització de la xarxa que la contractació d'aquest servei espiritual va ser conegut a la central de la JVC per la televisió!

La xarxa començava a ser complexa però encara no prou. Les innovacions, i l'èxit comercial que les seguia, no feien més que augmentar l'interès de compra dels taurons i el neguit de Kobayashi san no desapareixia. Calia alguna cosa més per a ferlos desistir i, com sempre, la creativitat no va fallar. Aquest cop, la innovació no seria tecnològica sinó una transgressió administrativa. Una ocurrència que a molts els va fer pensar que Kobayashi san ja no hi tocava. El fet que la hisenda pública japonesa, ajuntaments, bancs, i pràcticament tot el teixit administratiu al voltant de les empreses estigués totalment digitalitzat permetent la comunicació directa entre ordinadors, va facilitar la transformació. Kobayashi san va decidir convertir cada màquina en una empresa individual i independent. Una empresa de veritat amb els seus comptes bancaris, el seu nif, pagant impostos i arbitris i fent la seva comptabilitat. Cent mil empreses de cop van trencar algunes estadístiques, però no va representar cap excés per a un país acostumat a administrar-ne milions. La tipologia dels proveïdors va augmentar i on abans hi havia proveïdors de producte, manteniment i poca cosa més, s'hi van

afegir gestors, advocats i altres serveis administratius i legals per a resoldre els tràmits que les màquines no podien fer soles, o per a gestionar els plets que ara, com entitats jurídiques, les màquines podien rebre. Una de les sorpreses va ser descobrir que la xarxa Kobayashi va decidir no contractar pòlisses d'assegurances substituint-les per un sistema de suport mutual que, a la pràctica, permetia que unes màquines ajudessin les altres en cas d'accident o, simplement, en cas de dificultats econòmiques. Una altra sorpresa relativa va ser la implicació amb l'entorn social. El que va començar com a petits patrocinis, que clarament milloraven les vendes, es va desenvolupar fins a esdevenir una funció de mecenatge cada cop més implicada en les tradicions i la cultura del país.

Paral·lelament, la JVC, va eliminar els pocs serveis centrals que quedaven transformant-se en un proveïdor més que facturava a cada màquina, un cop l'any, per les patents. Kobayashi san va acomiadar tots els empleats i va quedar com a administrador i treballador únic de la JVC. Una altra dels efectes sorprenents del pla va ser el fet que les màquines-empresa van començar a tenir beneficis. Uns beneficis que no passaven a la propietat, que es conformava cobrant les patents, sinó que quedaven com actius que, naturalment, van ser utilitzats, per a crèixer. Màquines-empresa propietàries de noves màquines-empresa dirigides pel que un periodista econòmic va definir com "Assemblea de robots". Una trama empresarial automàtica que creixia i creixia expandint-se també fora del Japó, a Korea, a la Xina i a la costa oest dels EEUU. Un Imperi que malgrat tot, tenia els peus de fang perquè tot es basava en una única persona que, a més, ja era gran. El dia que Kobayashi san feia vuitanta anys va renunciar a la propietat intel·lectual de la xarxa, va deixar de facturar als seus robots per les patents, va deixar inactiva la JVC i es va retirar a un santuari xintoista tal com tenia pensat. La retirada de Kobayashi san no va ser cap trasbals. L'únic efecte immediat va ser que els robots, que ja no havien de pagar per les patents, tenien més beneficis i s'expandien cada cop més. La retirada de Kobayashi san no va ser cap trasbals fins que, al cap de dos anys, el retir espiritual es va convertir en descans etern.

Immediatament després de ser coneguda la mort de Satoshi Kobayashi varen començar les especulacions, però va ser la decisió del Comitè Central del Partit Comunista de la Xina d'expropiar la branca xinesa de la xarxa el que va activar totes les alarmes. Els proveïdors se'n van adonar que les seves posicions eren febles i que qualsevol nova direcció de la xarxa tornaria als mètodes tradicionals i les decisions es tornarien a prendre en un despatx de Tokyo. La indefensió de la xarxa estava molt per sobre de les possibilitats de reacció de l'assemblea de robots i va ser aleshores quan un bufet d'advocats de la ciutat de Nagoya, actuant en representació d'un nombrós col·lectiu de proveïdors, va fer la proposta més imaginativa i més boja de totes les que s'havien viscut dins d'aquell singular projecte. Els advocats de Nagoya van recordar el fet aparentment anecdòtic dels rituals d'assignació per part dels monjos xintoistes d'un kami tutelar protector de les màquines. Un fet anecdòtic que, però, obria una escletxa. Els advocats varen proposar als legisladors dotar d'entitat jurídica aquests kami -equivalents als nostres àngels- de forma que poguessin ser els propietaris legítims de les màquines. Uns propietaris que, evidentment, no actuarien, però que retornarien a la xarxa la seva estabilitat jurídica.

Dotar d'entitat jurídica a éssers immaterials ja s'havia fet abans quan es van formalitzar les societats anònimes i, a més, al Japó, on els kami són considerats entitats conscients, el fet que passessin a tenir nif no va representar cap anomalia. La proposta va prosperar i els kami, que havien estat protagonistes als mites fundacionals del Japó, van esdevenir propietaris d'una xarxa de robots sense ànim de lucre, que pagava impostos, generava treball i actuava com a mecenes en moltes activitats culturals. L'estabilitat de la xarxa s'havia recuperat i els advocats de Nagoya van passar a la història judicial del Japó i també van rebre un "honoris causa" de la Universitat de Stanford per les seves aportacions "for a new prosperity-generating model where machines are at the service of human beings ". Ningú sospitava llavors que precisament Califòrnia seria el principi del fi. Una cosa és el Japó on els kami i els robots van ser fàcilment integrats dins una mentalitat i uns imaginaris col·lectius ja de mena fantasiosos i una altra cosa són els EEUU. La branca americana de la xarxa patia freqüents agressions. Grups fonamentalistes anglicans, l'església de la cienciologia i un reguitzell inacabable de sectes se n'adonaren que al darrere de la xarxa de robots, el xintoisme s'estava introduint amb força als EEUU. Els "kami" van passar a ser anomenats "kamikazes" i el rebuig contra les màquines es va atiar.

La reacció violenta era un escenari en què no hi havia experiència prèvia i l'assemblea de robots, que no era més que una intel·ligència artificial entrenada per a fer bé el que havia de fer, va prendre una decisió no gens encertada. Va acceptar com a proveïdor de serveis de protecció la coneguda "yakuza" -la màfia japonesa – que, curt i ras i sense massa miraments, va traslladar efectius a Califòrnia per a defensar la integritat física dels seus nous "clients". Els enfrontaments entre els sectaris religiosos americans, alguns vestits amb roba militar i simbologia supremacista, i els membres de la yakuza amb el cos tatuat i armats amb amenaçadores katanes, van produir imatges impactants que van revifar, dins l'opinió pública americana, el record d'antics conflictes. Els mitjans sensacionalistes van titular l'onada d'incidents com la "primera guerra dels robots" i la viralitat, va fer la resta.

Per por que es produïssin incidents similars a Korea o fins i tot dins el Japó, on els poders econòmics veien amb preocupació el desenvolupament de sistemes col·laboratius alternatius, el govern japonès va actuar i va prendre la dràstica decisió. La xarxa de senzilles màquines de vending, que a base d'innovació i valentia empresarial havia ofert a la humanitat una alternativa seriosa al capitalisme, va ser expropiada. El desballestament va ser total. La competència va comprar les màquines, els proveïdors es varen tornar a decidir als despatxos de Tokyo i el mecenatge es va traslladar a una fundació on, de mica en mica, es va anar diluint i transformant en una pseudo eina política al servei de no se sap exactament que. Anys després, de tot el que havia estat la JVC, ja només en quedava el record i algunes màquines, reciclades com a expenedores de cacauets, que es podien identificar perquè després de cada compra, continuaven repetint el seu característic agraïment: "Arigato, Thankyou".