DETROIT09 by sia16

.c a t

ARA QUÈ, SANTI?

Santi, la idea de l'Espanya unida és fluixa. Hi ha hagut molts intents de construir una Espanya compartida i els catalans sempre hi hem estat al davant. Al referèndum de la Constitució del 78, Catalunya va ser, potser només superada per Andalusia, la demarcació on el "sí" va ser més alt. Molt més que a Madrid, per exemple. La Constitució del 78 va ser una aposta clara de Catalunya per a conviure amb Espanya. Una aposta que va durar , fins que el cop d'estat del 23F, fallit al carrer, però reeixit a les estructures, va generar la LOAPA ( Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico ) que feia miques l'acord de reconèixer les nacionalitats i consagrava el "atado y bién atado" Catalunya va tornar a apostar per una Espanya compartida amb l'Estatut del 2006. No va ser anímicament fàcil aguantar les retallades del text original acordat al Parlament de Catalunya, però, un cop més, la voluntat de la majoria dels catalans, expressada, un altre cop, via referèndum, va acceptar l'acord i, un altre cop, l'Espanya intolerant, representada aquest cop pel Tribunal Constitucional atiat pel teu partit, el PP, va tornar a dir que Espanya ni es negociava ni es compartia. El que va venir a continuació ja ho saps i ara, després d'anys i anys de creixement de l'independentisme i d'un, cada vegada més clar, rebuig dels tribunals europeus a les pràctiques predemocràtiques dels tribunals espanyols, ara surts tu a dir que els indults no són acceptables, i que vols que els nostres representants democràticament escollits tornin a la presó.

I ara que hem de fer Santi?

Tu representes i defenses un model de societat amb estructura militar eclesiàstica basada en valors absoluts innegociables. Hi ha un altre model fabril i comercial basat en el treball i el mèrit on tot es basa en acords i crec que el teu model és a la base de l'estructura de l'estat espanyol i crec que l'altre model és majoritari a Catalunya. No és només un conflicte entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. És un conflicte profund i antic entre dues concepcions antagòniques del món. Nosaltres, és clar, intentem resoldre el conflicte negociant i vosaltres, és clar, per la força. Per això vosaltres us ompliu la boca amb "La Ley" i dieu que els altres som sediciosos i nosaltres ens omplim la boca amb "La negociació" i diem que vosaltres sou uns bàrbars. Un bon tall de cabell i la corbata dissimulen, però crec, Santi, que en el fons tu penses com un bàrbar que creu que la solució dels conflictes passa per tancar els adversaris a la presó.

YOTO MON AMOUR

Després de trenta anys d'avisos seriosos sobre la finitud dels recursos del planeta, els Protocols de Kyoto (1997) van ser el primer tractat internacional de reducció d'emissions. A la pràctica, no van servir per res.

KYOT O

KYO

KYOTO

Plantejar mesures optimistes per a redreçar, ara amb pressa, la situació pot ser una ingenuïtat si abans no s'entén perquè fins ara no s'ha fet res.

Crec que hi ha dos factors que expliquen per què no s'ha fet res. Un és la rivalitat, conseqüència de la voluntat de prosperar. Una rivalitat que existeix entre països i blocs -competència geoestratègica- i també entre individus que simplement volen benestar per a ells i per a la seva descendència. La competència per aconseguir recursos és consubstancial a la vida i és a la base genètica de tots els éssers vius. Per a modificar aquesta pauta de comportament cal una mentalització que només és possible des del benestar. Sense benestar no es pot renunciar al benestar. La genètica ens té atrapats en aquesta paradoxa. El segon factor és una construcció intel·lectual, l'economia, que interpreta el món d'una forma pràctica, però incompleta. Si ho puc pagar ho puc fer. Si ho accepta el mecanisme de l'oferta i la demanda, és que funciona. Economia i Física semblen igual de realistes, però no ho són. Per a bullir l'aigua no necessitem diners, necessitem energia. Els diners es poden crear i n'hi ha tants com calgui, l'energia no es pot crear i el planeta és finit. La ficció econòmica és tan forta que ens ha fet oblidar un aspecte fonamental, que és una ficció, i quan aquesta ficció surt de l'estret carril en què és coherent, falla. Substituir el model econòmic pel model físic és molt difícil. Un cafè val un euro i vint cèntims. Si pensem en la desforestació que provoquen les plantacions o el sentit d'extreure petroli d'Aràbia per dur-lo a Colòmbia per fer anar el vaixell que durà el cafè de Colòmbia a casa nostra pararem bojos.

La diferència entre el model físic -complex- i el model econòmic simple- són les externalitats i comptabilitzar-les és massa complicat. Un cafè per un euro i vint-cèntims està bé i, a més, dóna feina a molta gent. Que més vols? El clima és un sistema dinàmic complex amb capacitat de produir col·lapses encadenats que poden destruir la nostra civilització en pocs anys, i que vols que hi faci? Demà toca pagar la hipoteca del sostre que ens protegeix del fred i la pluja i dissabte s'ha d'anar a comprar menjar. Només som individus enfrontats a la seva condició i estem limitats a les opcions fàcils, encara que siguin dolentes, amb la desgràcia de tenir prou consciència per adonarnos de la impossibilitat col·lectiva de prendre les decisions difícils, encara que siguin les bones.

NTREVISTA CURTA : GALILEO GALILEI

Redacció: Monsignor Galileo Galilei, moltes gràcies per acceptar una entrevista d'un mitjà modest com aquest i sàpiga que em plau molt parlar amb el protagonista de, probablement, el judici més famós del mil·lenni. Galileo Galilei: Sí, mal m'està el dir-ho, però és cert, el meu judici va ser un dels fets transcendentals del passat mil·lenni i ho dic amb modèstia, que consti. Rd: I com ho porta això de la fama? GG: El paio aquell que em va jutjar em volia enfonsar i al principi així va ser, però de seguida vaig esdevenir un símbol. Durant més de tres-cents anys he estat un mite per als progres del mig món. Una mena de Che Guevara i Einstein junts. Rd: Oi, i tant! Als concursos de la tele encara surt molt. GG: El temps no passa debades i de ser un mite vaig passar a ser un producte més del sistema. Un cop, passejant per Florència, vaig veure un turista que duia una samarreta pintada amb un penis flàccid i a sota del dibuix hi havia escrita la meva frase “eppur si muove”. Em va fer gràcia, però de seguida vaig veure que el que no havia aconseguit el tribunal ho havia fet el temps. Rd: No digui això! Jo crec que vostè encara té corda. Ha provat de fer un canal a youtube? GG: Vaig proposar a la Vanguardia d'escriure articles i em van contestar que amb els meus antecedents i el meu caràcter que millor provés a Vilaweb.

ESTRE BURRULL

Miquel Bernadó

El Francesc Burrull, el mestre Burrull --en el món de la música la consideració de mestre denota excel·lència-- ens ha deixat. En una entrevista que va concedir, la tardor de 2014 amb motiu del seu 80è aniversari, feia palesa la seva actitud vital “La música és tan enorme que, si tens curiositat i ganes, sempre pots aprendre coses noves”. Sempre interessat i apassionat pel món del jazz, va haver-se de guanyar la vida majoritàriament amb la música popular de caire comercial, però ho va fer amb una gran dignitat i professionalitat, sovint des de l'anonimat. Eren altres temps. Qualsevol cançó, per banal que fos, mereixia ser "arranjada" amb cura. El mestre Burrull feia aquesta feina. Cuinava amb coneixement de causa la vianda crua que li portaven els cantautors, tots ells aliens a les subtilitats de l'harmonització i l'orquestració. Moltes de les gravacions es feien amb tots els músics presents, incloent-hi el cantant de moda. Les companyies discogràfiques esmerçaven recursos contractant músics "de sessió" de primera qualitat. En Ricard Roda, saxo, gran amic i veí a Vilanova del Francesc, prematurament desaparegut va ser-ne un. Aquell món ja no existeix, se'l va menjar el sintetitzador, els sons electrònics i l'ordinador. Actualment la música popular/comercial està a càrrec d'una plètora de "compositors"/cantants que exhibeixen sense pudor una música sovint infumable. El Francesc va compondre poc, petites però delicioses peces per a piano de caire jazzístic.

Compondre li feia molt respecte, tot el contrari del prototipus d'inconscient, agosarat i glorificat "compositor" de cançons al que estem acostumats. Més enllà de la seva col·laboració amb el recordat Pere Tàpies, Vilanova el va ignorar. No sé si és cert, però tinc entès que el Conservatori local no va aprofitar el seu mestratge. Va ser convidat per l'Associació Musical E. Toldrà a "parlar de música" i a fer un concert que va haver de suspendre's per motius de salut. Darrerament, amb un fil de vida, encara pensava a tornar a l'escenari acompanyat per la Camerata E. Toldrà. No ha pogut ser. En un sector artístic, el musical, dominat per l'ego, la vanitat i el narcisisme, el mestre Burrull va brillar amb llum pròpia, aliè als cants de sirena i als pactes fàustics. Els temps de Concèntric, Edigsa i Ariola queden lluny. La Locomotora Negra s'està acomiadant del seu públic. Ara la música s'escolta (o no) a youtube, spotify,... i el temps d'atenció es redueix dia a dia, mentre s'acumulen els like. Adéu per sempre Mestre Burrull, gran músic i millor persona.

ARTES AL DIRECTOR

Sr Director. Em dic Roberto Bellarmino, sóc Doctor de l'Església i Cardenal de la Companyia de Jesús i jo era el president del tribunal que va jutjar Galileo Galilei. He llegit l'entrevista que li han fet al sig. Galilei -molt fluixa, per cert- i, exercint el meu dret a rèplica, vull aclarir algunes qüestions que durant segles han estat la causa que la meva dignitat no hagi rebut el respecte que es mereix. Afirmo que l'actitud de l'església davant la ciència sempre ha estat comprensiva. Quan Copèrnic, just l'any que jo vaig néixer, va formular la seva teoria heliocèntrica, ho va fer amb respecte. Copèrnic deia que podia calcular les òrbites dels planetes. Una afirmació herètica, sens dubte, perquè insinuava que els planetes es movien segons trajectòries predeterminades i no segons la voluntat del Creador. Copèrnic, ell mateix, però, va presentar les seves fórmules com “artificis matemàtics” i la veracitat de les sagrades escriptures no va quedar qüestionada. Amb gent com Copèrnic era possible encaixar la ciència i la fe. Galileu no era polac, com Copèrnic, era toscà i els toscans -a mi m'ho diran- som tossuts i va costar molt fer-li entendre que la realitat no era allò que ell veia a través del seu telescopi sinó que la realitat ja estava escrita de forma clara i irrefutable als llibres sagrats. Jo tinc molta experiència en judicis. Quinze anys abans del judici

al sig. Galilei, vaig presidir el judici a Giordano Bruno, un napolità també heliocentrista i del morro fort que tenia idees pròpies sobre Jesucrist. El vaig condemnar a cremar a la foguera “sense sang”, és a dir, viu. Si van a Roma, els recomano passejar pel “Campo di fiori”, la magnífica plaça del Trastevere on vàrem cremar Giordano Bruno i on ara s'hi fa un mercat molt animat. L'amenaça de la foguera, em va permetre, a la fi, convèncer el sig. Galilei dels seus errors. A la història, cal gent, com jo, dialogant però amb idees fermes i ma dura, que estiguin disposats a assumir responsabilitats que el poble ignorant i vulgar ni tan sols arribarà mai a albirar. Jo soc jesuïta i a la Companyia de Jesús vàrem assumir la direcció intel·lectual de la defensa del catolicisme contra les tesis que l'oportunista Martin Luter havia utilitzat per a dividir Europa i ho vàrem fer amb determinació. L'any 1923 Pius XI em va beatificar, però després els papes Joan Pau II i Benet XVI em van humiliar demanant públicament perdó pels meus judicis i aquesta falta de lleialtat em va doldre molt. Escric aquesta carta per a reivindicar la meva persona i per a donar ànims als jutges i eminències que ara mateix, a la catòlica Espanya, han assumit continuar el meu paper de martell dels heretges i lluiten contra democràcies, provincianismes i falsos progressos arribistes per a salvar la unitat i la fe.

Sanctus Robertus Bellarminus Doctor Ecclesiae et Cardinalis Societatis Iesu

Mondo cane Okupes okupar casa de barri i okupes tenir gosseta okupa i bobi voler acostar a gosseta okupa i remenar la cua i amo bobi no voler i dir que despres mes feina desinfectar Amo bobi ser de tot i ser també de plataforma hipoteca i bobi sempre acompanyar amo protestes de tot i també protestes de fer fora gent de pisos Un dia venir policia per fer fora okupes i bobi bordar policia i ensenyar dents policia i policia marxar i okupes quedar i bobi salvar gosseta okupa de policia i bobi content per ser heroi Alegria durar poc i despres a casa amo desinfectar bobi i tots els forats de bobi plens de sabo

bup bup, bobi

C rèdits Miquel Bernadó Roberto Bellarmino Bobi Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició

Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND

Consulta números anteriors a www.detroit.cat