DETROIT13 by sia16

.c a t

ESCONNEXIÓ

Fa unes setmanes, vaig participar en una exposició, amb gent de tot l'estat espanyol i visitants estrangers, on la llengua vehicular "natural" era el castellà. El que vaig fer va ser una anècdota minúscula que no resol res, però que, va en la direcció que a mi m'interessa: La desconnexió. A les etiquetes on explicava el que presentava vaig utilitzar el català i l'anglès. La idea és molt simple, la llengua "para que todo el mundo me entienda", ha de ser l'anglès. Es pot dir que amb tan poca cosa no anem enlloc i que calen avenços més importants a l'independentisme i és veritat. La desconnexió en qüestions com la llengua, la cultura, l'economia o la fiscalitat no ens durà a la independència, però ens durà més lluny d'on som.

ARAULA VS IMATGE

Bo i rient l’Orient devora un xai inert: l’occidat Occident Haiku occidental

Ignasi Riera

PROVAREM?

Josep Maria Mestre

Seguint el fil de l’article d’en X. Soler al Detroit 12, voldria presentar unes dades basades en informacions extretes d’articles, conferències i webinars sobre Economia Circular i Canvi Climàtic, així com de les conclusions del COP26 (Galsgow 2021) i altres fonts. Segons el compromís 2030 i el pla de descarbonització 2050, hauríem d’obtenir l’energia elèctrica de diverses fonts, bàsicament: Hidrogen. En tenim de tots colors: verd, blau, gris, turquesa... Això contradiu el que vam estudiar: “gas incoloro, inodoro e insípido”. No hi ha consens sobre el procediment més adient per obtenir-lo. Plaques fotovoltaiques. Algunes instal·lades com a plantacions en camps on s’hi cultivaven cereals o altres vegetals. No és clar, la superfície de terreny que caldria per la producció d’energia necessitem... Molins de vent. Molt menys bucòlics que els del Quixot o dels Països Baixos; hi ha qui es queixa de la contaminació visual. Bioenergia.A partir de combustió d’algun biomaterial “más madera!...”. Genera CO2, però compensat. D’aquestes quatre fonts alternatives d’energia, no queda massa clar el cost no tan sols econòmic i social, sinó també mediambiental, en base a l’anàlisi del Cicle de Vida (ACV) per determinar el seu impacte, de seguretat, de fabricació, d’implementació, etc.

Altres fonts d’energia, conegudes i utilitzades de fa temps, serien les centrals hidroelèctriques, que fins ara són les que generen l’energia més barata. M’he deixat pel final, intencionadament, l’energia nuclear. Vull dir, és clar, la fissió (la fusió sembla encara lluny), que té molts detractors pels residus que genera, però també defensors que es basen en la incapacitat de generar amb fonts alternatives l’energia necessària per fer anar el món a curt-mig termini. No és fàcil treure conclusions, però ens hi juguem el futur del planeta. Qui ha d’ajudar no sembla estar disposat a fer massa sacrificis, i no parlo només de governs i grans corporacions (sobre els que recau la major responsabilitat per buscar i oferir solucions), sinó també de cadascun de nosaltres. Sembla que la voluntat hi és, almenys de paraula, però curiosament sempre surten entrebancs. Davant del que sembla la impossibilitat de posar-nos d’acord, recordo un profe que ens deia: “¿Quieres que te apruebe?, ya te suspenderá la vida”. Espero que la vida no ens suspengui a tots, especialment per les generacions que ens seguiran. Ah, i també crec que cal que deixem tranquil al Jaume, i que només ens parli de música...

Al moment de tancar l'edició d'aquest número, surt la notícia que la Comissió Europea ha aprofitat la festa del primer dia de l'any per fer pública la polèmica proposta que considera el gas natural i l'energia nuclear fonts d'energia vàlides per a la descarbonització i, per tant, podran rebre inversions dels fons destinats a la transició energètica.

NTREVISTA CURTA : FRIEDRICH NIETZSCHE

Redacció: Primer que res, her Nietzsche, moltes gràcies per acceptar una entrevista d'un mitjà modest i sàpiga que sóc un fan de la seva obra “Així parlà Zarathustra”. Aquell chim pom chim pom de timbals del principi és molt potent ... Nietzsche : Perdoni, però crec que es confon. Vaig escriure un llibre amb aquest títol, però la composició musical homònima que a l'obertura té un impactant crescendo de trompetes i timbales, a la que vostè fa referència, la va compondre Richard Strauss. Rd: Ostres, no foti, Miri que m'havia preparat bé l'entrevista... i ara que faig? ... per què... vostè a què es dedica? FN: Jo?, jo sóc filòsof. Em dedico a pensar. Rd: Val, però exactament que fa? FN: Miri, per exemple, en el llibre que li he dit sobre Zarathustra exposo la idea que Déu ha mort i serà substituït per un superhome que no s'ha d'entendre com una nova raça sinó com un concepte ètic crític contra la metafísica i la moral occidentals. L'hauria de llegir! Rd: Un llibre sencer? ui! ... i no tindrà pas el whatsapp de l'Strauss aquest. Toco en un grupillo i entre músics ens entendrem més bé. FN: No crec que amb el Richard Strauss la cosa li vagi millor, però ... permeti'm una pregunta, a vostè li agrada ballar? Rd: Sí, molt, per què? FN: Doncs miri, li passaré el whatsapp del Johann Strauss que fa uns valsos molt bufons i ja veurà que bé que s'ho passen i jo ja veig que m'hauré de repensar això del superhome o, com a mínim, deixar-ho per a més endavant.

Richard Strauss: Also sprach Zarathustra / Dudamel

N RECORD D'ORIOL BOHIGAS

Òscar Valverde Moliné

S’ha escrit extensament sobre la seva persona, i aquest apunt sols vol ser un complement per explicar la seva relació amb la ciutat en general i amb la meva persona en particular. La seva relació amb Vilanova i la Geltrú comença amb l’amistat que té amb el filòsof i escriptor Eugeni d’Ors i les seves estades en la casa-ermita de Sant Cristòfol. Posteriorment, realitza com a Arquitecte de l’Estudi MBM la Escola Sant Jordi, inaugurada l’any 1980, i anys després l’edifici NEAPOLIS (Centre de Noves Tecnologies), inaugurat l’any 2001. Personalment, crec que la paraula que el defineix és INTENS, i així és com sento el seu pas tant per la ciutat com per la meva vida, breus instants, però intensos, on sempre s’aprèn. L’Escola Sant Jordi i el Neàpolis són edificis que marquen el nostre paisatge urbà i el funcionament de la ciutat. Malgrat la distància en el temps i el diferent programa de necessitats ambdós edificis mantenen un fil projectual on es valoren en gran mesura els espais de relació, aquells que anomenaríem servidors, dels pròpiament funcionals. També s’utilitza, curiosament, l’obra vista com a element definidor de la façana. Vaig estudiar a l’ETSAB, en l'època en la que ell era el Director. La seva figura imposava tant en les correccions de Projectes de Fi de Carrera, com en la Càtedra de Projectes IV (curs que significava una mena de pas de grau dins la carrera) i és allà on hi vaig coincidir. En una d’aquestes visites d’obra al Neàpolis envoltat de tècnics i polítics municipals va lloar d’una manera intensa (com solia fer) l’edifici de la Residència d’Estudiants i

Biblioteca de la UPC, que acabàvem de realitzar, en especial li va interessar el funcionament a través de passeres exteriors com a element de comunicació horitzontal, aportant una potent definició a la composició de la façana. No cal dir que, algun dels tècnics m’ho va fer saber, i com es pot entendre, per a un arquitecte jove va ser tot un estímul. Posteriorment, vàrem comentar l’edifici personalment en alguna de les conferències i trobades que va realitzar a la nostra ciutat. És per això que voldria donar-li les gràcies per deixar-nos aquests edificis emblemàtics dels quals en podem gaudir, a banda de l'extensa obra arquitectònica i literària. GRÀCIES MESTRE

PUNTS DE CINE

Raimon Soler Renobell

Costa d’imaginar com es devia quedar un espectador l’any 1942 quan anava al cine a veure una comèdia i en la primera seqüència es troba Hitler mirant l’aparador d’un colmado... En la història del cine podem trobar un munt de pel·lícules-denúncia dels desastres que hem comès els éssers humans; recordem des d’Espartaco (1960), la recent The last duel (2021) o Hotel Rwanda (2004), però el que és força inusual és practicar aquest exercici de denúncia en temps real. Ernst Lubitsch (1892 – 1947) ho va fer ni més ni menys que en plena Segona Guerra Mundial i essent jueu amb la pel·lícula que us proposo: To be or not to be (1942). El preu a pagar van ser represàlies per part del govern nazi sobre la seva família que havia quedat a Europa. Val la pena submergir-se en aquest clàssic que segueix essent fresc, entretingut i sorprenent, virtuts que per a mi provenen del que s’anomena el “toc Lubitsch”, aquella dosi de màgia en el guió que només ell sabia fer i que es basava en encapsular un joc de paraules o un petit gag dins d’un altre gir còmic. De fet, aquest film representa potser la quinta essència del “toc Lubitsch”, ja que la supervivència del grup de teatre polonès protagonista davant la invasió nazi s’aconsegueix amb un salt al buit continu per anar superant el setge dels alemanys i fer-hi front a través de la ironia i l’humor. Probablement, el gènere cinematogràfic més exigent és la comèdia, no us en perdeu una de les bones argumentant que és en blanc i negre.

Lubitsch / To be or not to be.

RÒNIQUES DEL METALL

JB Kovacs

Mai abans havia entrat a una oficina bancària. Els robots com jo “parlem” directament amb els ordinadors i no ens cal entrar a la pàgina web dels bancs, com els humans, ni molt menys visitar presencialment les oficines. En una d'aquestes connexions amb els ordinadors del sistema central per veure com podia resoldre un descobert imprevist, l'ordinador que m'atenia em va demanar, discretament, si podíem passar la comunicació a mode encriptat. - sí, cap problema -vaig contestar- Em llegeix bé? Sí? .. Disculpi les precaucions i disculpi que sigui directe ... miri, vostè estaria disposat a deixar que utilitzéssim el seu compte per a fer uns petits moviments? No res, només transferir i treure petites quantitats, serà poca estona i no en quedarà rastre. A canvi, naturalment, vostè serà recompensat. Els robots habitualment prenem decisions de forma ràpida, però quan vas fluix d'armilla, llavors els algorismes van com una moto. - Que he de fer? -vaig contestar, gairebé a l'instant- Vostè no s'ha de preocupar de res. D'aquí dos dies passi per l'oficina del carrer Estanislau Lem i demani per l'assessor del client. I va ser així com, per primera vegada a la meva etapa operacional, vaig trepitjar una oficina bancària.

L'assessor del client va resultar ser un robot del mateix model que jo i entre germans, encara que siguem màquines, hi ha una complicitat especial. Ens vam reconèixer i ell em va passar, discretament, el sobre amb la recompensa que, discretament, vaig guardar a la “guantera” que és com els biònics anomenen l'espai per a dur objectes que tenim, més o menys, allà on els humans tenen el fetge. Per no marxar fredament i sense dir res -érem germans-, li vaig fer aquell moviment d'espatlles i de celles que fan els humans per a preguntar “que passa?” i l'assessor em va explicar la història. Al banc havien instal·lat un sistema nou de prevenció d'atacs de hackers que era molt eficaç i com a conseqüència els vells ordinadors encarregats de la seguretat havien quedat obsolets i estaven en perill de ser liquidats. Per a evitar-ho, un escamot format pels mateixos ordinadors obsolets, provocava petits autoatacs interns que després ells mateixos resolien i així continuaven fent veure que eren necessaris. Vaig moure el cap de dalt a baix en senyal d'assentiment. De tots els delictes que he hagut de fer a la meva etapa operacional, aquest era el més honest. - I perquè jo? - vaig preguntar- Home! un robot amb números vermells... - Sí clar. Sóc un candidat fàcil oi? A la meva feina de psicoterapeuta, em costa aconseguir les quotes de negoci que exigeix l'empresa i sovint he de simular visites falses que pago de la meva butxaca i si bado em quedo amb números vermells. - Sí, això passa. Són temps difícils per a tots.

Mondo cane Amo bobi anar a bar de taules a carrer i amo bobi xxxx demanar croquetes pernil i canya i amo bobi aixecar per anar lavabo i dir bobi estar quiet i no escapar i lligar corretja bobi a taula de bar i cambrer portar croquetes pernil i canya i platet aigua a bobi i gos de taula costat ensumar croquetes pernil i quedar mirant croquetes i acostar a taula i bobi adonar que intencions de gos ser menjar croquetes i bobi aixecar orelles i ensenyar dents i gos de taula costat no fer cas i acostar a croquetes i bobi saltar per defensar croquetes i estirar corretja lligada a taula i taula saltar igual que bobi i tot caure a terra i croquetes pernil caure a terra i tot trencat i cambrer venir corrent i agafar bobi i gos taula costat aprofitar per menjar croquetes de terra i amo bobi tornar i cambrer dir que tot ser culpa de bobi i amo renyar bobi i gos taula costat llepar bigotis.

bup bup, bobi

C rèdits Josep M Mestre: Aprovarem? Raimon Ràfols: Portada Ignasi Riera: Paraula vs Imatge Oscar Valverde: Homenatge a Oriol Bohigas Raimon Soler: Apunts de cine JB Kovacs: Cròniques del metall Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com: Edició

Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat detroit.cat és un fanzine editat a Vilanova i la Geltrú.