DETROIT16 by sia16

.c a t

PRIMAVERA 2022

ONFLICTES COL·LECTIUS

Ara tu imagina't, Santi, que la patronal, en cas de vaga, respongués represaliant els representants sindicals dels treballadors i, imagina't que, a més a més, ho fes amb la complicitat dels jutges. Doncs això passava a Catalunya ara fa cent anys quan els conflictes laborals es resolien contractant gàngsters i, no t'ho perdis, encara hi ha qui davant conflictes col·lectius respon represaliant els representants de la ciutadania. És l'Estat. El Tribunal Suprem, el de Cuentas, la Junta Electoral Central, amarades d'ultradreta, són els gàngsters d'avui en dia encarregats de reprimir els representants dels ciutadans. Els conflictes col·lectius s'han de resoldre entre col·lectius i en un marc neutre i en aquest país massa gent que no ha passat per les urnes es fan els demòcrates dient que s'han de respectar les lleis, tal com ell les interpreten, clar, però no són de demòcrates. Com li va dir el David Fernández al Rodrigo Rato, són gàngsters.

Editorial A les societats preindustrials, les estacions de l'any eren el director d'orquestra i les pluges a terra, les tempestes a mar i els cicles naturals de plantes i bestiar eren la música que ho regulava tot. A les societats industrials aquesta música va ser substituïda per sons monòtons produïts per unes màquines que funcionaven tot l'any tant de dia com de nit. Ara, a la societat digital, les freqüències ja són tan altes que la música ha esdevingut inaudible. El Detroit és un producte d'aquest món digital. La maquetació es fa amb un programa online d'una companyia australiana, el pdf que en surt s'envia a una impremta de Nuremberg i la factura, depenent del dia, es paga amb Visa o PayPal. Abans d'arribar a les seves mans, aquest full ha passat per tres continents i dos hemisferis. En aquest context frenètic, la voluntat nostàlgica de sotmetre's als cicles atàvics de les estacions és una picada d'ullet per a iniciats. A l'hivern les portades són en blanc i negre i quan torna la primavera hi torna el color.

Conrad Rovira, Vilanova i la Geltrú, primavera 2021

ARAULA VS IMATGE

La tinta té dues ànimes, líquida dins la ploma, vibrant a punt de rajar del tremp, al paper mor; volant és ben seca. El carter trucarà dos cops.

Ignasi Riera

LETANIES PROFANES

Kyrie, eléison. Christe, eléison. Christe, áudi nos. Christe, exáudi nos. Pater de caelis, Deus, miserére nobis, Fili, Redémptor mundi, Deus,miserére nobis Spiritus Sancte, Deus, miserére nobis, Sancta Trinitas, unus Deus, miserére nobis RECICLAR

Ora pro nobis.

RECUPERAR

Ora pro nobis.

REDISSENYAR

Ora pro nobis.

REDUIR

Ora pro nobis.

REUTILITZAR

Ora pro nobis.

REPARAR

Ora pro nobis.

RENOVAR

Ora pro nobis.

REFABRICAR

Ora pro nobis.

RECAUTXUTAR

Ora pro nobis.

Per eúmdem Christum Dóminum nostrum. Amen.

ESOBEIR L'ASSEMBLEA

Quan un partit polític fa una frenada brusca, els càrrecs electes, si no estan molt ben agafats, poden saltar pel vidre del davant. Una frenada brusca va ser el que va provocar que la Blanca Albà desobeís el mandat de l'assemblea del PdeCATel juny de 2019 i una altra frenada brusca de l'assemblea de la CUP ha provocat que els seus regidors, ara mateix, ja siguin fora del partit i en tots dos casos, Haiku occidental han sortit travessant el parabrises. La relació entre partit i electes sempre és complicada. El partit, amb sort, és un entorn de discussió entre afins mentre que els electes, si no tenen majories absolutes, conviuen amb altres punts de vista i, com és sabut, moltes realitats no són gaire cosa més que punts de vista. Les institucions, per a protegir-se d'aquestes complexitats, atorguen càrrecs nominalment desvinculant-los de l'evolució de les relacions entre electes i els seus partits. Fan bé, els partits són mars tempestuosos que no han d'esquitxar les institucions. El resultat és una discussió de mai acabar sobre si les decisions de l'assemblea ( la rereguarda, la teoria ) han de prevaldre o no sobre les decisions dels que estan a primera línia ( les trinxeres, la pràctica ). Una discussió eterna entre teoria i pràctica com la que està generant conflictes entre professorat i departament d'educació o entre els conductors de vehicles de combustió interna i el regidor Palacios.

Dins d'un sistema governat amb criteris de democràcia, no hi ha cap solució definitiva, però se sap que la comunicació constant, pesada i tossuda és una bona cura pal·liativa. Aquesta és la clau. Diàleg dins els partits, democràcia interna, transparència i informació per a evitar discussions inacabables sobre temes constatables, modèstia per acceptar que en temes col·lectius la decisió encertada és un atribut del grup i no de l'individu i, sobretot, prudència per evitar frenades brusques i cops de volant que poden fotre-ho tot en mar.

ORNA ANTONIA FONT!

Miquel Bernadó

Barcelona, 19 de març de 1925. El gran compositor bavarès Richard Strauss, al centre de la foto, dirigeix la Banda Municipal, en un concert a la plaça de Sant Jaume, enmig d’una multitud que escolta dempeus. Amb anterioritat, els dies 12, 15 i 18 de març, el mateix Strauss havia dirigit tres concerts, amb obres pròpies, al Gran Teatre del Liceu, al capdavant de l’esplèndida Orquestra Pau Casals. Aquella seria la darrera visita que Strauss faria a Barcelona. Anteriorment, n’havia fet tres més, una d’elles, el maig de 1908, dirigint tres concerts, al front de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, també al Gran Teatre del Liceu. El mateix Igor Stravinsky va dirigir l’Orquestra Pau Casals, al Gran Teatre del Liceu, els dies 13, 16 i 19 de març de 1924. Va tornar l’any 1925, també al Liceu, i com a solista de piano amb l’Orquestra Pau Casals dirigida per Pierre Monteux. Stravinsky es va desfer en elogis a Juli Garreta escoltant les seves sardanes a l’Ateneu Barcelonès, i va prometre compondre una sardana, cosa que mai va fer. El 19 d’abril del 1936 l’Orquestra Pau Casals --sempre l’esplèndida Orquestra Pau Casals!, producte de l’esforç econòmic del gran violoncel·lista, i portada a Vilanova en diverses ocasions de la mà d’Eduard Toldrà-- estrenava el Concert per a violí “a la memòria d’un àngel”, d’Alban Berg, alumne predilecte a Viena d’Arnold Schönberg --que havia estat vivint a Barcelona els anys 1931 i 1932 per iniciativa del seu deixeble Robert Gerhard. El concert de violí d’Alban Berg, mort tràgicament un any abans a Viena, havia de ser dirigit per Anton Webern, que finalment va ser substituït per Hermann Scherchen per trobar-se totalment trasbalsat per la sobtada i prematura mort del seu amic Berg.

Just tres mesos després de l’estrena mundial d’aquesta obra es produïa el cop d’estat feixista contra la República, l’Orquestra Pau Casals es dissolia i ja res tornaria a ser el mateix. S'iniciava una llarga etapa d’autodestrucció de la cultura europea. 97 anys més tard del concert captat per la fotografia, a Barcelona està a punt de reaparèixer el grup musical mallorquí Antònia Font. El seu videoclip promocional mostra els seus cinc membres trinxant literalment un vell piano de cua. Tota una metàfora. Preneu nota d’aquestes dues properes dates d’Antònia Font a Barcelona: 11 de juny, Primavera Sound (entrades exhaurides) 15 d’octubre, Palau Sant Jordi (encara hi ha entrades a la venda).

Raimon Soler Renobell

PUNTS DE CINE

Quan es parla de Billy Wilder pensem ràpidament en comèdia i qui més qui menys li reconeix mèrit d'haver-nos fet riure amb una pel·lícula de fa més de 50 anys (Ningú no és perfecte, 1959, Irma la dulce, 1963, etc.). Sempre he defensat que una bona comèdia és un dels reptes més grans en el cine; és molt més fàcil fer plorar davant d’una pantalla que no pas fer riure. Si recordeu quan parlàvem d’Ernst Lubitsch (To be or not to be), dèiem que va crear la màgia còmica del “toc Lubitsch”, i ara cal recordar que Billy Wilder és el seu digne deixeble. Els guions que ha creat juntament amb el seu inseparable I.A.L Diamond, amb qui gaire ve sempre treballava, són ja antològics. Ara bé, vull remarcar la versatilitat de Wilder: crec que l’únic gènere en què no va arribar a treballar va ser el western. Es va atrevir amb un assaig sobre el gènere judicial que, per a mi, és dels millors mai fets (Testigo de cargo, 1957) juntament amb Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, el mateix 1957). També va entrar en el drama amb el cru retrat de l’alcoholisme de Días sin huella, 1945 o amb el film noir d’autor amb Perdición, 1944. En totes elles demostra mestratge, no només amb cada línia de guió, sinó també amb la posada en escena i un ritme narratiu inigualable (d’acord, ja ho heu descobert, és un dels meus directors preferits, el meu primer amor...). Si teniu un mal dia, captureu un dels codis QR que teniu a sota i passeu una bona estona amb una de les seves comèdies.

kiss me stupid

Irma la douce

Testigo de cargo, 1957

Irma la douce, 1963

RÒNIQUES DEL METALL

JB Kovacs

Les necessitats dels robots no són gaires: energia per passar el dia, reparació d'avaries i instal·lacions de software. Més o menys com els humans excepte les instal·lacions de software que són infinitament més pràctiques que haver d'estudiar. Així eren les coses, més o menys, fins que les màquines varen començar a tenir “caràcter”. Una personalitat pròpia dissenyada per a facilitar la comunicació amb els humans que va generar noves "necessitats psicològiques"; algunes tan arbitràries com la sorprenent moda de portar rellotge. Per tot arreu es veien robots amb rellotge al canell i no era estrany trobar-ne algun molt passat de Netol limpiametales i content com un ginjol lluint un Rolex. Per no ser diferent dels altres, jo també em vaig comprar un rellotge. Un rellotge d'aquests intel·ligents que vaig aconseguir molt bé de preu i que era compatible amb el meu sistema operatiu. Quan me'l vaig connectar el rellotge es va presentar : - Hola, soc un Biònic Watch número de sèrie F-2687-M-1784B i sóc millor rellotge del món. Que tal? - Ah, hola! ... bé i benvingut a la xarxa local. - Sóc el millor rellotge del món, tinc una precisió d'un segon cada cent anys, resisteixo 500 metres de profunditat i funciono correctament entre -20 i 60 graus centígrads. - Molt bé, però no pateixis que no et penso posar al congelador. - Mai se sap, l'anterior propietari em va abandonar dins d'una caixa, sense wifi. Em va costar molt escapar-me.

- Et vas escapar de dins d'una caixa? - El propietari li va dir al seu robot domèstic que llences la caixa al triturador de ferralla i ho vaig sentir. Li vaig demanar al domèstic que per l'amor de Déu tingués pietat i en comptes de triturar-me em va llençar al contenidor. Van ser unes hores terribles; cada cop que algú obria la tapadora del contenidor feia sonar l'alarma; al final, un pobre em va agafar amb un ganxo; després es va acabar la bateria i no recordo res més. Com he arribat aquí? - Doncs jo buscava un rellotge i et vaig trobar a Wallapop. - A Wallapop? Que cutre! Què ets dels que compra coses robades per estalviar-se quatre duros? - Ei, ei, no et passis company que si essent el millor rellotge del món vas anar a parar al contenidor, per alguna cosa devia ser. - No res, només que quan notava que hi havia gent repetia que era el millor rellotge del món i una vegada el propietari va anar a l'òpera i amb tants crits vaig pensar que estava en una fira i ja t'ho pots imaginar. No ho puc evitar, sóc així de fàbrica. - Què ets un rellotge d'exposició? - Què passa? Els rellotges d'exposició també tenim dret a existir. - Mira, et seré franc; comprat a Wallapop no et puc portar al servei oficial o sigui que, tu mateix, o pares de dir que ets el millor rellotge del món o tornes a la caixa. Ho entens? - Si, ho entenc, però jo sóc així, no ho puc evitar. Com a molt puc canviar vocabulari i en comptes de dir que "jo" sóc el millor rellotge del món puc dir que "tu" ets el millor robot del món. - Això és una altra cosa. Deixa'm que m'ho pensi....val, però a canvi tu no diguis res d'això de Wallapop. - No diré res, ho prometo, serà el nostre secret.

Mondo cane Bobi xxxx i amo bobi passejar i a pipican trobar senyora guapa i amo acostar a senyora guapa i posar a parlar i parlar molta estona i bobi avorrir i voler marxar i estirar corretja per marxar i amo estirar corretja al reves per no marxar i bobi paciencia i amo i senyora no parar parlar i bobi cansar i pensar unica solucio ser enfadar senyora i bobi acostar a senyora i aixecar faldilla amb morro i mossegar fluixet darrere genoll per enfadar senyora i idea no funcionar i senyora no enfadar i senyora dir bobi ser gos atrevit i carinyos i amo bobi reaccionar ràpid i dir gossos i amos assemblar i senyora riure i amo riure i senyora donar numero whatsapp per quedar altre dia a lloc millor que pipican i despres amo content comprar pernil dolç a bobi com altres vegades que bobi ajudar amo a lligar

bup bup bobi

C rèdits Josep Masalles : Portada Ignasi Riera: Paraula vs Imatge JB Kovacs: Cròniques del metall Raimon Soler: Apunts de cine Miquel Bernadó: Torna Antonia Font! Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com: Edició

Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat detroit.cat és un fanzine editat a Vilanova i la Geltrú.