DETROIT22

c a t .

H

POLÍTICS

A diferència del manual d'instruccions d'una rentadora, el discurs polític es construeix en funció de qui l'escolta. Això és fonamental entendre-ho. Vegem-ne un exemple:

Els fets essencials: Consumim recursos i generem residus. Els recursos minven i els residus s'acumulen.

Quan ens adrecem a un públic activista direm:

"Reduïm el consum i redistribuïm els recursos per garantir un futur digne per als nostres fills en un planeta ple de vida."

Si el públic és del sector econòmic: "Hem d'aprofitar les oportunitats que ofereixen els nous escenaris assumint els esforços necessaris per adaptar-nos i augmentar la prosperitat."

Si ens adrecem a l'electorat: "Ens hi deixarem la pell treballant per la transició necessària per a superar els immensos reptes que hem d'afrontar. Units ho aconseguirem."

Si estem al Fòrum Econòmic Mundial de Davos (tot pot ser):

"Passi el que passi, no ens tremolarà els pols per mantenir l'ordre i la civilització. Que Déu ens ajudi."

Un epitafi pel llibre de memòries:

"Quan els recursos es van acabar, els residus continuaven allà."

02 02 ANDBOOK DE CAMPANYA PER A

ALOCALS. NDBOOK DE CAMPANYA PER A POLÍTICS LOCALS.

H

VS AIMATGE RAULA VS IMATGEP P

El pont d’accés al castell és Elleuger l pont d’accés al castell és lleuger de ràpida apertura com pota de dllagosta, e ràpida apertura com pota de llagosta, inexpugnable rocam quan clou, is’aïlla. nexpugnable rocam quan clou, s’aïlla.

Parets de pedra viva xopes Pd’aigua arets de pedra viva xopes d’aigua fan amb l’embassada que el frodeja, an amb l’embassada que el rodeja, difícil apropar-s’hi sense datrezzo. ifícil apropar-s’hi sense atrezzo.

Desvenades les deus de la Dmuntanya esvenades les deus de la muntanya que nodrien d’aigua el cercle qprotector. ue nodrien d’aigua el cercle protector. Ben seca l’anella que el Brodeja, en seca l’anella que el rodeja, avui fa riure; derelicte aesventrat, vui fa riure; derelicte esventrat, devastat sense amo ni dsenyor. evastat sense amo ni senyor.

Ignasi IRiera gnasi Riera

ARAULA

De petroli en queda molt, però tant li fa perquè cada cop és més difícil i més car d'extreure i, de fet, ja hem arribat al punt en què algunes companyies petrolieres renuncien a buscar nous jaciments. No els surt a compte. Tenir un pou de petroli ja no és el que era. Amb el gas passarà el mateix d'aquí pocs anys.

Com a conseqüència inevitable, cada cop serà més gran el percentatge de l'energia d'origen renovable. Èxit?, no exactament. El sostre de les energies renovables és molt més baix que el que ens proporciona l'energia fòssil i l'energia solar fotovoltaica és el paradigma d'aquest sostre baix.

Les instal·lacions solars són senzilles, hi ha molts llocs on fa molt de sol i amb pocs metres quadrats a dalt d'una teulada n'hi ha prou per començar. Podem doncs refiar-nos de l'energia fotovoltaica com energètica de futur? La resposta és "no" perquè l'energia solar fotovoltaica té dos grans problemes.

El primer problema és el baix rendiment. L'energia necessària per a construir, instal·lar-la i mantenir una placa solar és alta comparada amb l'energia que proveirà durant tota la seva vida útil. Un rendiment energètic acceptable per a una instal·lació domèstica o complementaria, però insuficient per a substituir les fonts d'energia tradicionals. Una cosa és el rendiment econòmic, (un 10% anual pot ser considerat excel·lent), i una altra cosa és el rendiment energètic. Per entendre'ns, una bicicleta és fantàstica per moure's per la ciutat i una altra cosa ben diferent és el transport de verdures d'Almeria a Alemanya.

04 04 A MAGNITUD DE LA TRANSICIÓ ENERGETICA ( SOLAR A) MAGNITUD DE LA TRANSICIÓ ENERGETICA ( SOLAR )L L

L'energia solar és bona a petita escala, però no pot assumir la càrrega energètica necessària per mantenir una civilització industrialment avançada ni molt menys una civilització digital.

El segon inconvenient és humà. La producció de plaques solars és un quasi monopoli de la Xina basat en el control dels metalls "escassos" necessaris per a fabricar les a uns preus imbatibles. No és geopolíticament viable basar la producció d'electricitat en processos que controles els xinesos. Costa d'entendre, però, malauradament, en el món on vivim les coses són així.

Els que sí que ho han entès són la gent de LG Corporation. Una multinacional coreana coneguda pel gran públic com a fabricant de televisors i electrodomèstics que tenia una divisió important de producció de plaques fotovoltaiques, incloent-hi la fàbrica més gran d'aquest sector que hi havia a Europa. A la seva pàgina web hi diu:

Han plegat !

La primera pel·lícula que Steven Spielberg va portar al cine es va titular a Espanya com "El diablo sobre ruedas" (1971), si bé per a mi és més representatiu el títol original en anglès "Duel". El film es redueix a una persecució entre un cotxe i un camió en la que el primer es troba immers sense saber ni com ni per què. La identificació que tenim tots amb el conductor del cotxe és immediata, entre altres coses perquè el conductor del camió, com veureu, no apareix ni un moment en tota la història. D'aquí precisament que el camió acaba esdevenint un personatge en si mateix, una espècie d'animal que representa allò salvatge, incontrolable (que portem a dins?). Si mirem el cartell de la pel·lícula veiem un paral·lelisme important entre aquest camió i el tauró protagonista de la seva posterior pel·lícula, ambdós comparteixen una mateixa característica, ensenyen les seves dents, mandíbules... (nom que és el títol original de "Tiburón", en anglès: "Jaws", 1975).

Aquí Spielberg començava a deixar nos veure que tenia una habilitat especial, no només com a narrador d'històries (¿com aconsegueix captar nos l'interès amb una persecució de carretera d'una hora i mitja de durada?), sinó per a composar els plans i dirigir la càmera exactament on ell volia. Amb només 25 anys, Hollywood ja li va posar l'ull a sobre i tocant lo a l'esquena li va dir: d'acord noi, aquí tens la porta de l'Olimp...

PUNTS DE PCINE UNTS DE CINEA A

Raimon Soler RRenobell aimon Soler Renobell

07 07

E E

L PREU

Deborah DZimmerman eborah Zimmerman

Segurament el que posaré a continuació seran un munt d'obvietats, en sóc conscient. Però em passa amb les obvietats que, si no les repenso de tant en tant, sembla que haguessin deixat de ser i per això torno voluntàriament a reflexionar les, a transitar-les, especialment a les més incòmodes. He preferit parlar de tranquil·litat, perquè si em refereixo al benestar, el nostre “estat anhelat”, em remet al concepte polític –econòmic que no pretenc analitzar i que de tant esgrimir-se, es va quedant ressec de sentit. No citaré cap eminència en aquests assumptes, ni recorreré a estadístiques que avalin les meves cavil·lacions. No em plantejo persuadir ningú, per contra, agrairia que destrossin la meva interpretació sobre aquesta qüestió i m'injectin l'esperança que cada cop se'm fa més escassa.

Entrant en matèria, redueixo per a la meva anàlisi els “ingredients de la tranquil·litat” a la mínima expressió d'aquelles 3 coses que anomenava la cançó: salut, diners i amor, defugint components com l'accés a l'educació, a l'oci, la cultura… per no obrir gaire el ventall i perquè potser pertanyin a una esfera menys primordial, que excedeix el que és vital.

El que vull caracteritzar amb aquestes 3 coses gairebé cau de madur: la salut s'explica a si mateixa, no cal aprofundir en detalls, física i emocional dic, això sí. Els diners, en tant que instrument d'intercanvi de béns i serveis, encarnen allò que podem adquirir amb ell, allò estrictament necessari i tots els extres per als quals arribi. L'amor, tot allò que té a veure amb els afectes, les cures, les coses socials.

08 08

DE LA LTRANQUIL·LITAT PREU DE LA TRANQUIL·LITAT

Crec que no m'equivoco si afirmo, simplificant-ho molt, que estem tranquils quan, a més de saber-nos estimats i tenir qui estimar, tenim la certesa que nosaltres i els nostres amors estem segurs (de no córrer perill), tenim garantit l'accés a la sanitat i ens arriben els diners per cobrir les nostres necessitats (defineix necessitat, em diran!).

El grau d'abast de la tranquil·litat anhelada varia infinitament, tant en el pes de cada component de la terna que cadascú persegueix, com en el preu que ha de pagar per assolir ho. I aquí hi ha el punt on vull arribar: En principi tots, sense excepció, paguem alguna cosa per conquistar la tranquil·litat. Les complicacions esdevenen quan la tranquil·litat dels que tenen “necessitats” més cares, es paga més o menys amb l'esforç dels altres. Jo tinc clar que a la meva no me la pago sola i això és tan difícil d'evitar que m'exasperi. Diria que part del preu que sufrago és emocional… et passa?

Miquel MBernadó iquel BernadóL LTOTI TOTIE E

“

De la música es pot malviure, o sobreviure. Fa un any el director del Liceu deia que aquest teatre no existiria si no fos per les subvencions. Podríem dir el mateix de les orquestres simfòniques. Els músics de jazz estan cobrant unes autèntiques misèries. I els que no formem part de cap gremi, com és el meu cas, ni existim. En els mitjans un 99% és música mastegada, americana o americanitzada, xumba xumba, tota l’estona. És una batalla perdudíssima. Com que tot el dia sentim aquestes coses, la gent es pensa que la nostra música és aquesta: el pop i el rock. Si els responsables culturals no han fet els deures en aquest sentit, els seus còmplices als mitjans de comunicació encara menys. Estem pràcticament sense cultura ni ganes de tenir la”

Aquestes consideracions les feia ja fa uns anys el Toti Soler, un veritable artista, un músic com la copa d’un pi, que acaba d’arribar als 73 anys i ho fa publicant el seu 37è disc: Fills de la Fortuna. El Toti sap de què parla. Va conèixer de ben jove “el cor de la bèstia”, les entranyes del negoci musical, i va sortir-ne esperitat així que va poder.

“

El 99% de la música que sona als mitjans no té res a veure amb l’art, sinó amb l’entreteniment, els negocis... i això, a mi, no m’interessa”.

Vaig tenir el goig de conèixer el Toti, ja fa molts anys, a uns entranyables concerts organitzats per l’Hotel Cèsar de Vilanova. Intueixo que l’amistat del Toti amb el Romà Escalas (ah! aquells temps de complicitats amb l’Enric Gispert, el Pau Riba, el Jordi

10 10

Sabatés,.... aquells mítics Om, Dioptria, etc.) ho feia possible. Els nois de Coldplay arribarien a conclusions ben diferents a les del Toti. En pocs dies han venut les més de 200.000 entrades disponibles per als quatre concerts que oferiran a l’Estadi Lluís Companys. L’última vegada que van actuar a Barcelona, el 2017, van omplir un Estadi Lluís Companys. Ara en seran quatre! L’efecte bola de neu no té aturador, com molt bé ha sabut detectar el Toti. La combinació de medis de “comunicació” amb xarxes socials i gregarisme galopant produeix els seus fruits.

No el veureu al Toti en cap de les quatre nits previstes pel maig del 2023. Ell no és “d’eixe món”. Així que els Coldplay surtin a l’escenari, entre l’excitació de la gernació, mòbil enlaire per a poder captar el “moment històric”, i les guitarres elèctriques comencin a saturar l’espai de decibels, el Toti obrirà l’estoig del seu delicat instrument, allà al solitari Palau-Sator on viu, i desgranarà, com tantes vegades porta fent a la seva vida, unes notes del seu estimadíssim J. S. Bach.

NTREVISTA CURTA : JOSEP TOMÀS VENTOSA i NSOLER TREVISTA CURTA : JOSEP TOMÀS VENTOSA i SOLER

Redacció: Primer que res, Sr. Ventosa, moltes gràcies per acceptar una entrevista d'un mitjà modest i rebi les meves disculpes, en nom de molts vilanovins, per la gent que constantment el disfressen de tot.

JT Ventosa: Al contrari. Que em disfressin i em facin participar em fa sentir viu. Miri el que els ha passat a altres estàtues com les de Franco al Born o les de Lenin o Sadam Hussein, destrossades per les turbes. Encara que alguns vulguin remenar el meu passat, em considero estimat i gaudeixo del merescut descans en aquesta magnífica plaça de la Vila.

Rd: Descans? No és bon moment perquè descansi. He llegit els missatges al llibre que vostè mostra i parla de bones accions, parla dels necessitats i parla de l'ensenyament.

JTV : Sí, sobretot l'ensenyament sempre m'ha motivat molt, però ara vostès viuen un món de progrés on ja no hi ha analfabetisme.

Rd: No s'ho cregui, hi ha moltes deficiències a la comprensió lectora i a l'expressió escrita i això vol dir que, de fet, hi ha molta canalla que no saben ni llegir ni escriure.

JTV: Que em diu!, la meva estàtua bessona de Matanzas també m'explica que a Cuba l'ensenyament ja no és el que era. Vol dir que hauria de baixar del pedestal i tornar a fer de filantrop com als vells temps?

Rd: Seria bo, però ara hauria d'explicar d'on surten els diners.

JTV: Una altra vegada els de la CUP?

Rd: No, pitjor, els del Ministerio de Hacienda.

E E 13 13

Mondo Mcane ondo cane

Bobi anar a veterinari per caure pel i tenir clapes sense pel i a sala de espera de veterinari tocar esperar a costat de lloro i bobi notar que lloro faltar plumes de cap i un dia bobi trobar pluma per carrer i guardar i un altre dia de bobi coincidir amb lloro a veterinari bobi donar pluma a lloro per posar a cap i lloro dir que no servir per pluma ser blanca i color de plumes de cap de lloro ser blaves i bobi un altre dia passejar per carrer i trobar plastic blau i guardar i dia de coincidir amb lloro a veterinari donar plastic blau a lloro i lloro dir que no servir per plumes de cap ser plumes i plastic no servir i un altre dia lloro donar tros de moqueta a bobi per tapar clapes sense pel i bobi dir que bobi tenir pel llarg i maco i moqueta ser cutre i no servir i lloro dir millor cadascu preocupar de problemes seus i bobi pensar lloro tenir rao

bup bup bobi

14 14