DETROIT23 by sia16

.c a t

H ANDBOOK DE CAMPANYA PER A POLÍTICS LOCALS. El llenguatge inclusiu és una complicació afegida al llenguatge polític. Quan l'ús del genèric masculí es considera inapropiat, queden tres alternatives principals: La doble forma masculina femenina, les formes invariables o mots col·lectius i el femení genèric que sol ser l'habitual entre les formacions més compromeses amb la causa feminista. La doble forma masculina i femenina ( vilanovins i vilanovines ) és pesada de dir i pesada de sentir i la política ja és prou pesada per afegir-hi més complicacions. Les formes invariants ( la ciutadania, l'alumnat... ) són les millors i permeten construir expressions sintàcticament més riques i elegants i és aquí on hi ha l'inconvenient. En política, el llenguatge culte és percebut amb desconfiança per l'electorat. - Si amb llenguatge planer ja ens enreden, imagina't quan no se'ls entén. El femení genèric és perillós. Té paranys. Imaginem un comentari com: "La feina de les periodistes al Parlament es fa difícil quan les diputades parlen totes alhora". Fatal. Modificar frases comunes canviant només el sentit d'una paraula és el que fan els acudits i la voluntat del femení genèric ha de ser visibilitzar les dones i no fer broma. La solució és la de sempre. Procurar no dir massa coses i acceptar que la política és una activitat de risc.

PARAULA VS IMATGE

Ignasi Riera

Aquesta tardor fa tard; neguiteja el verd aram que pinta l’arbrat, encara bigarrat embolic, rescalfat i humit, preludi a un abrupte futur descarnat. Amos del jo, fem un selfi: surt sèpia empastifada de fang la pluja, velat el paper ni un verdós protector Ray Ban ho filtra. Hem temut el cel irat quan hi va la pell. Penso en la fermentació del vi, ancestral fenomen tants anys automàtic i natural que sempre acaba malament en autòlisi: l’esperit de vi mata els llevats creadors.

L A MAGNITUD DE LA TRANSICIÓ ENERGETICA ( HIDROGEN ) Europa ha apostat per l'hidrogen. La idea és simple: transformar electricitat en hidrogen transportar-lo i reconvertir-lo en electricitat als punts de consum. La idea és substituir en part el gas i el gasoil per hidrogen i així superar la dependència energètica exterior.

La recepta de l'hidrogen. Agafar corrent altern, transportar-lo i transformar-lo a corrent continu [5%] i fer-lo passar per aigua a 80 graus. Aquest procés és l'electròlisi [25%] i produeix unes bombolles d'hidrogen que recollirem i liquarem comprimint-les a 700 atmosferes [35%]. Procurarem que el transport de l'hidrogen líquid sigui ràpid perquè la molècula d'hidrogen és molt petita i literalment travessa parets de conductes i dipòsits [1% diari]. Un cop arribat a destí, l'hidrogen s'haurà d'injectar amb molta cura als vehicles o punts de consum on es transformarà en electricitat a les anomenades piles de combustible en un procés invers a l'electròlisi [50%]. Els claudàtors [ ] indiquen les pèrdues energètiques de cada pas. Les pèrdues acumulades són aproximadament un [80%]

Els costos de la utilització de l'hidrogen es poden analitzar des de tres punts de vista diferents: L'econòmic, l'ambiental i l'energètic. Els Next Generation i les subvencions reduiran els costos fins que l'hidrogen verd sigui assumible per l'activitat econòmica. Els costos ambientals són alts on es produeix l'energia renovable que es transforma en hidrogen ( ocupació de territori i afectacions a l'activitat ) i baixos on es consumeix. Entre productors i consumidors s'estableix una relació com la mineria, una relació colonial desequilibrada en costos ambientals i en valor afegit. Energèticament parlant, unes pèrdues del 80% no són assumibles. En consums estratègics potser sí, però a l'activitat econòmica regular, aquestes pèrdues són com si el camió cisterna que porta el combustible a les benzineres hagués d'anar a carregar a Mongòlia i en el trajecte d'anada i tornada consumís el 80% del mateix combustible que transporta i arribes a la benzinera amb la càrrega al 20% pretenent cobrar-ho tot. Aquesta és la feblesa de l'hidrogen com a forma de transportar energia i, alhora, és un indicador de fins a quin punt Europa en general i el complex industrial alemany en particular estan desesperats davant la magnitud de l'escassetat energètica.

C ERVELLÓ · SOLER

Miquel Bernadó

Amb un escàs mes de diferència ens acaben de deixar dos magnífics compositors nascuts justament un any abans que comencés la gran desfeta de la qual avui en dia encara no ens hem recuperat del tot. Jordi Cervelló (Barcelona, 1935) i Josep Soler (Vilafranca del Penedès, 1935), encara que de formació, trajectòria i estètica ben diferents, segueixen sent ignorats i desconeguts pel gran públic del nostre dissortat país. Rectifiqueu-me si vaig errat: la seva desaparició no han merescut ni 10 segons al programa del guru radiofònic Jordi Basté ni al programa televisiu Els Matins de TV3. El rebombori que produirà als mèdia i a les xarxes la desaparició, quan arribi, de l’histriònic Elton John o la nostrada Marina Rossell ja ens el podem imaginar. Medis de formació, no pas de comunicació com insisteixen a fer-nos creure! A desembre de 2012 al Josep Soler li fou concedida, de part de l’ínclit ministre JoséIgnacio Wert, la Medalla d’Or al Mèrit en els Belles Arts, la qual Soler rebutjà, onze mesos després i dies abans del lliurament protocol·lari. El compositor retornà la medalla com a mostra del seu desacord amb la política de l'executiu de Mariano Rajoy en matèria cultural i educativa.

Anys més tard el Jordi Cervelló, esglaiat per la repressió policial del dia 1 d’octubre de 2017, es posà a escriure una obra basada en la pintura “La càrrega” de Ramon Casas. L’obra es va estrenar el 24 de gener de 2021 a l’Auditori de Barcelona amb “Les càrregues” com a títol. L’estrena, que va fer possible la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció del sempre energètic --com vam poder ratificar un cop més recentment a Vilanova-- Salvador Brotons, incorpora la dolça melodia popular, gairebé una cançó de bressol o una “siciliana”, El Testament d’Amèlia, així com el vomitiu i repugnant tema A por ellos , que les forces repressives entonaven. dalt dels autocars, amb més testosterona que afinació. I mentre tot això té lloc al nostre país, els mai prou glorificats Antònia Font omplen a rebentar (15 000 localitats !) el Palau Sant Jordi de Barcelona amb un públic, majoritàriament jove, amb moltes ganes de passar-s’ho bé, saltar, lligar, fer-se selfies i entonar a tot pulmó les lletres de les seves senzilles cançons,... indiferents i aliens al sibaritisme estètic, a la música amb aspiracions artístiques, al Josep Soler, al Jordi Cervelló i al sursum corda. “Gent jove, pa tou”? .... o bé “Divertim-nos fins a rebentar que el món ha esdevingut una veritable claveguera”?

A PUNTS DE CINE

Raimon Soler Renobell

Hi havia una vegada un home que es deia Spencer i una dona que es deia Katharine. Eren dos actors que van descobrir que la seva química no només existia davant de les càmeres, sinó també darrera. S’estimaven, però la vida a vegades no és fàcil. L’Spencer era un catòlic convençut i creia que com que s’havia casat i havia tingut fills, Déu no veuria amb bons ulls el seu divorci. I així, tots dos van viure la realitat de la seva relació en la ficció (La mujer del año, 1942, El estado de la unión, 1946, La costilla de Adán, 1949...). La Katharine es va fer un lloc a Hollywood com a actriu de caràcter que amb el seu magnetisme era capaç de plantar cara als actors que se li posessin davant (només cal veure com fa ballar com una baldufa a Cary Grant a La fiera de mi niña, 1938). Per la seva banda, Spencer guanyava fama com l’home del carrer que era capaç de fer creïble qualsevol personatge (ja fos pescador, jutge, polític...). El destí va voler que l’any 1967 es reunissin per última vegada interpretant un matrimoni a la preciosa Adivina quien viene a cenar esta noche. Spencer estava molt malalt i va morir 17 dies després d’acabar el rodatge. El 1986, Katharine Hepburn va llegir la carta que havia escrit acomiadant-se d’Spencer Tracy, la podeu sentir en el vídeo que us proposem. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos.

X ARXES SOCIALS I EL FUTUR DEL CATALÀ

Anna Cantón

Cada setembre, amb l'inici del curs escolar, apareixen campanyes publicitàries als mitjans digitals catalans que fan referència a la decadència del català, sobretot entre els joves. Amb l'objectiu de conscienciar al públic més jove mitjançant el lema "salvem el català", aquests anuncis ens alerten del possible fracàs de la normalització lingüística i intenten promoure l'ús de la llengua en tota mena d'espais. És llavors quan surten al descobert alguns debats lingüístics i ideològics sobre l'ús del català, que es repeteixen i es van accentuant cada any. Realment ens trobem en emergència lingüística? D'una banda hi ha una manca de referents joves a la TV3, entre d'altres, i les plataformes de streaming ofereixen molt pocs continguts en català. D'altra banda, l'esclat de la pandèmia ha provocat el naixement de diverses plataformes digitals que comparteixen el mateix objectiu: promoure el català entre els més joves. Una d'aquestes plataformes és el Canal Malaia, format per Juliana Canet, Berti o Gal.leta, entre d'altres. Els col·laboradors del Canal Malaia, d'entre 18 i 30 anys, publiquen vídeos en català sobre diferents temes, de manera lliure. El nivell de correcció i normativitat no és un factor clau, cada Youtuber parla la llengua com vol i fa servir el dialecte que li és més còmode, amb tota naturalitat, amb la intenció d'atraure el públic més jove. I què passa amb el castellà? És ben clar que segueix sent el peix gros que es menja el català. Són dues comunitats digitals totalment diferents i d'aquí sorgeix la necessitat de crear i impulsar plataformes digitals exclusivament en català.

L’altra disjuntiva apareix amb el poder de les institucions sobre les xarxes socials. Quan els creadors de continguts en català tenen certa repercussió, les emissores de ràdio o televisió decideixen fitxar-los. I això implica que publiquin menys continguts a les xarxes o que fins i tot desapareguin per complet dels espais lliures. És a dir que al final la falta de referents no s’ha cobert, i els joves seguim buscant vies de comunicació lliures en català que s’allunyin de les institucions i de la híper-normativitat i s’apropin més a la normalització de la llengua. Volem fer-la servir en tots els àmbits, també en espais informals i de lleure, en contextos “gamberros”. La realitat és que les xarxes socials són les noves vies de socialització entre els més joves. Les ideologies, els discursos i els debats sobre la llengua catalana als espais digitals estan en constant canvi i hi ha un factor de temporalitat enorme. La tecnologia avança ràpidament, els directes de Twitch, els “reels” d’Instagram i els TikToks s’estan apoderant del mercat digital i a la vegada van sorgint noves plataformes. Per tant, des d’una visió optimista i encoratjadora m’atreveixo a afirmar que la llengua catalana té futur en aquests espais, tot i que els canvis i resultats a nivell sociolingüístic triguin anys a materialitzar-se.

Josep Masalles

VILANOVA I LA GELTRÚ

P OSTALS APÒCRIFES

Les postals han caigut en desús. No n'hi ha moltes en circulació amb el segell de correus traslladant a les amistats el record d’un lloc visitat, però no fa gaire era una forma habitual de comunicar i mostrar altres indrets. Ara instagram o whatsapp les han substituït fins quasi eliminar-les. Tanmateix encara es poden trobar en botigues turístiques i alguns petits comerços. Per altra banda, la paraula postal també ha esdevingut un mot utilitzat per identificar un lloc emblemàtic o singular d’una ciutat o d’un paratge natural. Segur que si ens referim a Vilanova i la Geltrú pensareu en llocs que mereixen ser recordats i fins i tot ens podem referir a ells com les postals de VNG. Malauradament també hi ha altres postals que tenim a diari més a l’abast que la Pasífae, el Ventosa o la Rambla. Des de ja fa anys, Vilanova pateix una degradació en el paviment, en els fanals pixats pels gossos, en mobiliari urbà, en parets... Crec que no exagero qualificant Vilanova com una ciutat deixada i bruta. No pretenc aquí analitzar amb detall aquesta problemàtica, però segur que la responsabilitat és compartida. No es pot imputar només a l’Ajuntament, però tampoc es pot reduir tot a una explicació sobre el comportament incívic d’una part de la ciutadania. Opineu vosaltres al veure “Altres postals de Vilanova”. Reitero que una part és deguda a accions incíviques, però m’entristeix veure la poca capacitat de gestió en aquest tema i la manca absoluta d’autocrítica.

Mondo cane Bobi veure a televisio gossos cuidar ovelles i agradar i dir a amo de voler treballar i amo dir que cuidar ovelles ser feina de gos de poble i que a ciutat feina de gos ser anar buscar diari i bobi dir que voler anar a buscar diari i dia despres amo acompanyar bobi a quiosc i dir a amo de quiosc de bobi passar a buscar diari cada dia i amo de quiosc semblar be i dia seguent bobi anar sol a quiosc i no trobar amo de quiosc i senyora que estar a quiosc no coneixer bobi i bobi bordar per senyora donar diari i senyora moure braços i dir bobi marxar i bobi tornar a bordar i senyora treure escombra i espantar bobi i amo de quiosc tornar i reconeixer bobi i donar diari i dir diari costar un euro amb setanta i bobi no portar centims i no poder pagar i senyor de quiosc renyar bobi i dir pagar ser principal i donar diari amb mala cara i bobi tornar a casa amb culpa de no pagar i amo preguntar com anar feina i bobi dir feina ser mala cosa i no motivar i no voler fer mes i amo dir que feina seva tampoc motivar i no protestar tant bup bup bobi

C rèdits Raimon Soler: Apunts de cine Josep Masalles : Postals apòcrifes Anna Cantón: Xarxes socials i català Miquel Bernadó: Cervelló - Soler Ignasi Riera: Paraula vs Imatge Bobi: Mondo cane Conrad Rovira, conrad.rovira@gmail.com : Edició Agraïments:

, Foment Vilanoví

Altres imatges : wikimedia.org, canva.com i altres amb llicències Creative Commons que en permeten la còpia i la redistribució. Aquesta obra està subjecta a una llicència CC BY-NC-ND Consulta números anteriors a www.detroit.cat detroit.cat és un fanzine editat a Vilanova i la Geltrú.