Els orígens del republicanisme Nacionalista by SINODO

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA.

El llibre que teniu a les mans és el resultat del treball d’un equip de recerca coordinat pels professors Santiago Izquierdo (UPF) i Gemma Rubí (UAB) desplegat per tot Catalunya. El principal objectiu perseguit ha estat esbrinar els orígens històrics del republicanisme nacionalista o del nacionalisme republicà a partir de la formació del Centre Nacionalista Republicà (CNR), del qual sabíem que existia a Barcelona, però n’ignoràvem la presència a la resta de Catalunya. Amb la seva lectura, el lector es farà bona idea del per què el catalanisme i el republicanisme acabaren confluint en les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit hegemònic a Catalunya durant la Segona República. A més, acabarà entenent el per què el catalanisme polític és plural i per què des de principi del segle XX adoptà una vena republicana indiscutible.

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA. EL CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ A CATALUNYA. (1906-1910)

PERSONATGES I FETS

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA. EL CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ A CATALUNYA. (1906-1910)

PERSONATGES I FETS | 3

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA. EL CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ A CATALUNYA. (1906-1910) Santiago Izquierdo Ballester (coordinador) | Maria Gemma Rubí Casals (coordinadora) | Josep Armengol Segú Xavier Ferré Trill | Pere Gabriel Sirvent | Antoni Marimon Riutort | Manuel Moreno Chacón Josep Sánchez Cervelló Direcció editorial de la col·lecció: Josep Maria Roig Rosich

Barcelona, 2009

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP:

Els Orígens del republicanisme nacionalista : el Centre Nacionalista Republicà a Catalunya (1906-1910). – (Personatges i fets ; 3) Bibliografia ISBN 9788439381518 I. Izquierdo Ballester, Santiago, ed. II. Rubí i Casals, Maria Gemma, ed. III. Centre d’Història Contemporània de Catalunya IV. Catalunya. Departament de la Vicepresidència V. Col·lecció: Personatges i fets ; 3 1. Centre Nacionalista Republicà – Història 2. Republicanisme – Catalunya – Història – S. XX 3. Nacionalisme – Catalunya – Història – S. XX 329.23(467.1)”1906/1910”

© dels textos: els autors © de l’edició: Generalitat de Catalunya Departament de la Vicepresidència Edita: Centre d’Història Contemporània de Catalunya Primera edició: octubre de 2009 ISBN: 978-84-393-8151-8 Dipòsit legal: B-42.826-2009 Coordinació de la producció editorial: Pau Tutusaus Canals (Centre d’Història Contemporània de Catalunya) Disseny de la coberta: Eumogràfic Maquetació i producció: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions Impressió: Gráficas Varona Il·lustració de la coberta: Eixida del Club 3x4, any 1920. D’esquerra a dreta: Josep Bofill de Carreras, Enric Frigola Girbal, Rosend Avellí i Joan Linares (col·lecció Joan Frigola Jordà de l’Arxiu Municipal de Palafrugell). Les imatges de les pàgines IV, IXa i XV han estat cedides per l’Arxiu Municipal de Palafrugell

Índex

Introducció............................................................................................................................................................

1. El republicanisme federal finisecular: la difícil construcció d’un catalanisme d’esquerres per al nou-cents. Pere Gabriel Sirvent. ...........................................................................................................................

53 55 69

El naixement del Centre Nacionalista Republicà. Santiago Izquierdo Ballester...................................................................................................... La formació de la Lliga Regionalista................................................................................. La visita reial de 1904 i l’escissió de la Lliga Regionalista........................

3. El Centre Nacionalista Republicà, un nou partit en la vida política catalana de la Restauració. Santiago Izquierdo Ballester...................................................................................................... 83 La formació de Solidaritat Catalana i del Centre Nacionalista Republicà........................................................................................................................................................ 92 L’organització del partit. ................................................................................................................. 104 El triomf solidari a les eleccions legislatives de 1907.................................... 106 La crisi i desintegració de la Solidaritat: el camí cap a la Unió Federal Nacionalista Republicana....................................................................................... 112 4. Ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república. El Centre Nacionalista Republicà i la seva presència a les comarques barcelonines. Maria Gemma Rubí Casals.......................................................................................................... El moviment solidari reordena els eixos de la política catalana mentre Maura s’esforça per separar el regionalisme del “separatisme”................................................................................................................................... De com el CNR es féu un espai en la vida política catalana.................. La sociabilitat del CNR i el seu pes polític a les comarques de Barcelona. ..............................................................................................................................................

117 123 127 138

els orígens del republicanisme nacionalista

Els CNR més actius de les comarques de Barcelona. ..................................... 141 L’aparició del CNR al segon baluard del catalanisme: la ciutat de Manresa........................................................................................................................... 145 Fent balanç: un intent desigualment reeixit d’articular l’espai republicà i nacionalista.................................................................................................................... 153 Foment [Republicà Nacionalista] i l’esquerra catalana. Xavier Ferré Trill.................................................................................................................................... Etapa constituent................................................................................................................................... L’adhesió a la Unió Federal Nacionalista Republicana................................. El Baix Penadès: de Solidaritat Catalana a la Unió Federal Nacionalista Republicana.............................................................................................................. Finestra: El moviment valencianista segons Antoni Rovira i Virgili................................................................................................................................................................ El republicanisme a l’Ebre. Josep Sánchez Cervelló...................................................................................................................... Abans de la Restauració................................................................................................................. La Restauració........................................................................................................................................... L’estrangulament dels òrgans republicans................................................................. La persecució de la premsa democràtica i republicana............................... Les dificultats d’El Eco de la Fusión. ..................................................................................... El republicanisme tortosí sota el lideratge de Marcel·lí Domingo....................................................................................................................... El marcel·linisme al si de la Unió Federal Nacionalista Republicana.................................................................................................................................................

157 161 176 186 191 197 199 201 202 205 206 209 210

7. El Centre Nacionalista Republicà a la demarcació de Lleida. Josep Armengol Segú.......................................................................................................................... 211 8. El Centre Nacionalista Republicà a les comarques gironines. Manuel Moreno Chacón................................................................................................................... Els orígens del catalanisme polític a les comarques de Girona. ......... El CNR a les comarques gironines: les seccions locals................................. La premsa nacionalista republicana a les comarques gironines..... Epíleg...................................................................................................................................................................

221 223 225 242 248

índex

9. Republicans nacionalistes a Mallorca entre el 1906 i el 1910. Antoni Marimon Riutort................................................................................................................ 251 10. L’actuació parlamentària dels diputats del Centre Nacionalista Republicà. Maria Gemma Rubí Casals.......................................................................................................... Els parlamentaris republicans en el marc de la representació catalana a les Corts entre 1901 i 1923........................................................................... Els parlamentaris del CNR i la seva actuació al Congrés de Diputats.................................................................................................................................................... El protagonisme dels diputats del CNR en el debat sobre la reforma de l’administració local a Espanya......................................

273 278 283 291

11. Conclusions. Santiago Izquierdo Ballester, Maria Gemma Rubí Casals........................ 301 12. Apèndix documental................................................................................................................... a. “Presentació”, El Poble Català, 12 de novembre de 1904. ................. b. Estatuts del Centre Nacionalista Republicà...................................................... c. “Orientacions polítiques y socials del Centre Nacionalista Republicà. Discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat”. Barcelona: Societat Cooperativa Obrera Impremta Comunal, 1907............................................................................................................................... d. Relació de les associacions nacionalistes republicanes........................ e. Publicacions nacionalistes republicanes a Barcelona capital........ f. Juntes Directives del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona....................................................................................................................................... g. Relació d’associacions polítiques de les comarques barcelonines adherides al Centre Nacionalista Republicà............... h. Relació de les agrupacions representades i adherides a l’acte fundacional del Foment Republicà Nacionalista........................................ i. Estatuts del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell.............. j. Biografies: Jaume Carner i Romeu.......................................................................................................... Santiago Gubern i Fàbregas............................................................................................... Joaquim Lluhí i Rissech.........................................................................................................

309 311 313

316 331 336 337 339 340 341 344 345 346

els orígens del republicanisme nacionalista

Ildefons Sunyol i Casanovas............................................................................................. Pere Cavallé Llagostera........................................................................................................... Evarist Fàbregas i Pàmies..................................................................................................... Marian Roca Munté...................................................................................................................

347 348 348 349

13. Fonts i bibliografia........................................................................................................................... 351

Introducció

Fa poc s’ha commemorat el centenari de la fundació del Centre Nacionalista Republicà, agrupació política que va esdevenir un dels referents del panorama sociopolític català al començament del segle xx. El Centre d’Història Con temporània de Catalunya, dirigit aleshores per Lluís Ferran Toledano, va creure que l’efemèride ens brindava una excel·lent ocasió per a promoure un detallat estudi del Centre Nacionalista Republicà (CNR), iniciativa que finalment qualla en l’edició d’aquest llibre en el qual es desenvolupa la història d’aquesta partit, moviment o espai polític, i, per extensió, s’analitza el nacionalisme republicà durant les primeres dècades del segle xx.1 Si ens fixem en l’univers polític barceloní i català del període 19041931, una primera i evident constatació és la precarietat de coneixements que tenim sobre el nacionalisme republicà. Si pel que fa a la Lliga Re gionalista i al Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux existeixen unes monografies excel·lents, 2 resulta sorprenent que sobre el nacionalisme republicà, tercera força política i electoral a Catalunya durant bona part del període, l’únic estudi de conjunt disponible continua essent encara el de Santiago Albertí, obra útil, certament, però feta per un publicista, mancada d’aparell crític i insuficient en relació a l’envergadura i a la complexitat del tema.3 A mitjan dècada dels anys setanta i durant la primera meitat dels vuitanta es van presentar tres treballs universitaris sobre el CNR i la Unió Federal Nacionalista Republicana, però aquestes recerques presentaven les

1. Un primer avenç de les aportacions d’aquest llibre a Izquierdo, Santiago; Rubí, Gemma, “El Cen tre Nacionalista Republicà (1906-1910) i el catalanisme d’esquerres”. Cercles. Revista d’història cultural, núm. 11, gener 2008, p. 106-122. 2. Molas, Isidre. Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Barcelona: Ed. 62, 1972; Riquer, Borja de. Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904. Barcelona: Ed. 62, 1977; Ehr lich, Charles. Lliga Regionalista. Lliga Catalana, 1901-1936. Barcelona: Institut Cambó, 2004; Álva rez Junco, José. El Emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Madrid: Alianza, 1990; Culla, Joan B. El republicanisme lerrouxista a Catalunya, 1901-1923. Barcelona: Curial, 1986. 3. Albertí, Santiago. El republicanisme català i la restauració monàrquica (1875-1923). Barcelona: Al bertí Editor, 1972.

els orígens del republicanisme nacionalista

inevitables mancances de qualsevol treball pioner.4 Les investigacions més recents relatives a alguns dels prohoms del nacionalisme republicà (Albert Bastardas, Marcel·lí Domingo o Pere Coromines) constitueixen aportacions valuoses però parcials.5 L’oportunitat d’un estudi sobre el nacionalisme republicà català ens ha semblat prou justificada, i més si tenim en compte que a hores d’ara ningú no discuteix la importància que va tenir aquesta tendència sociopolítica en la Catalunya del primer terç del segle xx. Per tot plegat, la necessitat d’una recerca sòlida i ambiciosa sobre el nacionalisme republicà se’ns ha presentat, doncs, com un deure historiogràfic ineludible. Certament, no podem oblidar que el nacionalisme republicà, amb diferents intensitats i etiquetes, tingué presència, més o menys homogènia, en la geografia de partits i en la política catalana fins al 1923. Sobretot durant aquests anys incipients, plens de temptatives, en què el sobrenom autonomista apadrinava tots els sectors que perseguien l’autonomia de Catalunya, del poble català, i al mateix temps acabar amb política caciquista, estiguessin encara vinculats a la Unió Catalanista o bé a la Unió Republicana. Per aquest motiu, la pretensió essencial d’aquesta recerca és, en definitiva, la d’examinar uns anys políticament determinants pel que fa al reacoblament tant de l’espai catalanista com de l’àmbit republicà, obligats a redefinir-se arran de la conjuntura de Solidaritat Catalana. Entre 1899 i 1923 assistim així al naixement d’una nova cultura política, la catalanista, que maldà per consolidar-se en el marc d’un escenari polític institucional monopolitzat encara a nivell català per les opcions dinàstiques i, progressivament, per la Lliga Regionalista, que acabà essent hegemònica en bona mesura perquè acceptà participar en les regles de joc d’un sistema polític que tant havia criticat. Aquesta cultura política catalanista serà en

4. Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1907-1910)” (Tesi de llicen ciatura). Universitat de Barcelona, 1975; Roca, Teresa. “La Unión Federal Nacionalista Repu blicana o el fracaso de una política” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1973; Tusell, Sílvia. “Los nacionalistas republicanos de 1904 a 1914. (Centre Nacionalista Republicà y Unió Federal Nacionalista Republicana)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1984. 5. Pérez-Bastardas, Alfred. Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardas i Sampere (1871-1944). Una biografia política. Barcelona: Ed. 62, 1987; Pérez-Bastardas, Alfred. L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle (1904-1909). Albert Bastardas i Sampere, primer alcalde popular. Bar celona: Ed. 62, 1980; Pujadas, Xavier. Marcel·lí Domingo i el marcel·linisme. Barcelona: Publicacio ns de l’Abadia de Montserrat, 1996; Izquierdo, Santiago. Pere Coromines. Catarroja-Barcelona: Afers, 2001.

introducció

primer lloc, i sobretot, un producte de la societat civil catalana i de la naixent societat de masses. Precisament, el 1906, quan sorgeix el CNR, tot era molt obert, i alhora tot era possible, perquè la Unió Catalanista es trobava en hores baixes d’ençà l’escissió del sector més dinàmic, la Lliga Regionalista havia ensopegat enfront dels lerrouxistes a la ciutat de Barcelona, i el republicanisme intentava renovar-se com a conseqüència de la creació de la Unió Republicana l’any 1903. Durant els anys d’experimentació del moviment de Solidaritat Cata lana, ambdós espais, el republicà i el catalanista, acabaren confluint en forma d’unes sigles, les del CNR, especialment pel que fa a Barcelona i a algunes localitats de les comarques barcelonines, i també en algunes poblacions gironines. En la resta del territori, el CNR no existí com a tal, però sí que ens trobem amb uns espais homònims, polítics, electorals i culturals que seran fruit d’aquella confluència, amb una més gran intensitat o amb una més feble presència; però al capdavall s’obria un flanc nou, àdhuc a les terres de l’Ebre. Per això, més que no pas un partit, el CNR fou un moviment, un pretext o un assaig d’experimentació de la creació pròpiament dita del primer partit representatiu de l’esquerra catalanista, la UFNR l’any 1910. Per tant, no hem de veure el Centre Nacionalista Republicà com un partit sòlidament estructurat a tot Catalunya, ni tan sols a Barcelona, sinó com la primera experiència d’articulació política d’un corrent de més ampli i llarg recorregut: el nacionalisme republicà. Per estudiar la història del CNR des de la seva fundació i fins a la seva dissolució el 1910, quan s’integra en la nova UFNR, el Centre d’His tòria Contemporània de Catalunya va organitzar un equip de treball que, sota la seva direcció i coordinat per nosaltres mateixos, ha reunit diversos historiadors, que han assumit l’engrescador repte de tirar endavant aquest projecte. D’una banda, una de les principals aportacions d’aquest llibre és, al nostre entendre, l’encert d’estudiar per primera vegada un moviment polític en tot el territori de Catalunya, cosa que mai no s’havia fet en la historiografia anterior, ja que l’atenció se solia focalitzar en la ciutat de Barcelona o bé en d’altres marcs locals; i, de l’altra, és el seu enfocament metodològic, atenent al fet que no estem davant d’un partit articulat homogèniament, sinó que simultàniament tenim una entitat, sota la denominació de CNR o d’altres etiquetes, i un espai polític, el del catalanisme republicà o del republicanisme nacionalista. Per aquests motius, el projecte i el llibre resultant han estat concebuts des d’una perspectiva ben concreta, la d’oferir un estudi del nacionalisme republicà en el conjunt de Catalunya. No podem oblidar que la realitat política del CNR fou molt complexa i amb una presència efectiva intermitent en la geografia

els orígens del republicanisme nacionalista

catalana, com a conseqüència de la notable diversitat que revestien les vides polítiques locals. Intermitència, d’altra banda, que hem de fer extensible a bona part de les formacions polítiques existents.6 Així doncs, el llibre s’ha estructurat en diverses parts ben delimitades, en cadascuna de les quals s’estudia detalladament la història i les vicissituds pròpies del CNR en el conjunt de la geografia catalana. És, doncs, aquesta perspectiva global la que confereix al llibre un dels seus màxims punts d’interès. L’estudi de la implantació territorial del CNR esdevé, per tant, el nucli central del llibre i una de les novetats més atractives. Igualment, l’estudi abraça els àmbits geogràfics de València i de Mallorca. Tenint en compte aquest plantejament que acabem de presentar, calia encarregar la redacció dels diferents capítols que formen el llibre a diversos especialistes. Per aquest motiu, l’equip de redacció de l’obra havia d’estar format per aquells autors, tots ells historiadors de reconeguda vàlua, que fossin especialistes en els respectius àmbits geogràfics i uns bons coneixedors de les diferents realitats polítiques locals. Pere Gabriel és l’encarregat de presentar, en el primer capítol, el trànsit difícil i gens lineal entre la cultura federal republicana del vuit-cents i la formulació d’una renovada cultura política del catalanisme d’esquerres. Així mateix, posa en relleu el caràcter noucentista d’aquest nou republicanisme que va desenvolupar una estratègia espanyola igual que la Lliga, si bé no va trobar-ne els interlocutors, i que finalment tingué un discurs propi en la dinàmica del moviment de Solidaritat Catalana.7 Els dos primers capítols són redactats per Santiago Izquierdo. El primer és consagrat al naixement del CNR arran de l’escissió que pateix la Lliga el 1904 com a conseqüència de la visita d’Alfons XIII a Barcelona. En el segon capítol, Izquierdo estudia la trajectòria del nou agrupament polític que és fundat a Barcelona a les acaballes de 1906, però que des del 1904 ja estava tenint incidència en l’opinió pública a través del setmanari El Poble Català. En 6. En aquest sentit, paga la pena de consultar el treball de Rubí, Gemma. “Alguns suggeriments sobre la modernització política i la desarticulació del torn dinàstic a Catalunya entre 1901 i 1923”. A: Congrés Internacional d’Història Catalunya i la Restauració, 1875-1923. Actes. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1992, p. 109-114; i, conjuntament amb Armengol, Josep. “Catalunya”. A: Varela, José [dir.]. El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923). Madrid: Marcial PonsCentro de Estudios Constitucionales, 2001, p. 237-282. Més recentment, de Rubí, Gemma. “Esca ños, votos e irregularidades. Los caprichos de la política en la Cataluña de la Restauración (18751923)”. Hispania Nova. Revista de Historia contemporánea, 2007. (http://hispanianova.rediris.es). 7. El professor Pere Gabriel acaba de publicar El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle xix. Barcelona: Fundació Rafael Campalans-Fundació Josep Recasens-Emprius, 2007, que constitueix una important aportació a la història del movi ment popular i federal català.

introducció

aquest capítol també s’analitza la trajectòria política del CNR fins a la creació de la UFNR l’abril de 1910. Gemma Rubí analitza la desigual implantació del CNR a les comarques barcelonines i ho fa a través del context de les heterogènies vides polítiques locals determinades per les aliances fetes a l’entorn del control del govern municipal. La ciutat de Manresa mereix l’atenció preferent de Rubí, al costat d’altres casos representatius com Igualada, Sabadell i Terrassa.8 Així mateix, l’autora focalitza l’atenció en la decisiva conjuntura solidària perquè l’aparició del nacionalisme republicà o bé es va produir a la vetlla de les eleccions generals de 1907, o entre 1908 i 1909, com a una conseqüència clara d’aquestes. Això permet Rubí d’identificar les causes que van desembocar en la creació del CNR com a tal o d’associacions polítiques homònimes que rei vindicaven els ideals de la democràcia republicana i del nacionalisme. El capítol dedicat a les terres de Ponent presenta una situació irregular. Aquestes comarques i la ciutat de Lleida han estat estudiades per Josep Armengol. Aquí la presència del CNR en tant que entitat política organitzada és inexistent, si n’exceptuem el CNR de Balaguer. Com afirma el mateix Armengol, amb anterioritat a 1907 el CNR tingué una presència nul·la a la demarcació de Lleida. Això no treu, però, que la Joventut Republicana de Lleida no experimentés un clar procés de catalanització dels seus postulats i de la seva acció política. Igualment, Armengol estudia la creació d’un feu personal, el districte electoral de Balaguer, a mans del republicà Felip Rodés, on hi havia nacionalistes republicans, certament, però estaven aixoplugats al Centre Nacionalista Català, entitat vinculada a la Unió Catalanista; i finalment ja el 1907 sí que s’acabà constituint un CNR.9 Per la seva banda, Xavier Ferré es concentra en Tarragona i les co marques del nord d’aquesta demarcació. Se centra especialment en el cas de Reus i el funcionament del Foment Autonomista Republicà que actuà com a moviment sociopolític entre 1906 i 1910, més que no pas com un partit entès en el sentit convencional del terme, i que s’enfrontà sistemàticament a l’encasellat fos dinàstic o lerrouxista. El Foment liderà en solitari el cata lanisme republicà fins a l’aparició el 1913 de l’òrgan regionalista «La Veu 8. Vegeu els seus treballs: Entre el vot i la recomanació. Partits, mobilització electoral i canvi polític. Manresa, 1899-1923. Manresa: Angle Editorial, 1995; i El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875-1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2005. Darrerament, Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa, 1875-1923. Vic: Eumo, 2006. 9. Una panoràmica de la realitat política i electoral a la Lleida del període a Mir, Conxita. Lleida: 1890-1936. Caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986.

els orígens del republicanisme nacionalista

del Camp». Ferré ens recorda que el Foment tingué una existència prou autònoma respecte a la vida organitzativa de les organitzacions republicanes i nacionalistes de Barcelona, fins al punt que proposà la necessitat de des centralitzar la vida política catalana. L’activitat política de Jaume Carner al Baix Penedès també esdevé un altre dels centres d’interès de la seva contribució. Aquest mateix historiador ressegueix l’activitat d’Antoni Rovira i Virgili a València, i l’intent frustrat de constituir-hi una solidaritat valenciana. A les terres de l’Ebre, Josep Sánchez Cervelló analitza l’evolució del republicanisme en un context polític de feblesa de la Lliga i de proximitat respecte dels republicans valencians i aragonesos, i el seu fort arrelament amb anterioritat a la constitució de Solidaritat Catalana.10 En efecte, aquest, com en d’altres llocs, fou el motiu de trencament de la Unió Republicana de Tortosa, moment en què entrà en escena Marcel·lí Domingo. La catalanitat restà en mans dels republicans sense que mai l’emfasitzessin gaire. El districte de Gandesa fou guanyat pel republicà solidari Joan Caballé i Goyeneche en les eleccions generals d’abril de 1907, si bé acabà trencant amb l’esquerra solidària, i s’enfeudà el districte tot creant un moviment de caràcter sincrètic, el “cavallerisme”. Manuel Moreno realitza una minuciosa anàlisi de l’articulació terri torial del CNR a les comarques gironines.11 Així, se centra en les localitats de Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Olot, on prosperà la creació d’una delegació política del CNR i es fundaren els òrgans periodístics respectius, i n’explica la sociabilitat i l’activitat política i propagandística. En aquestes poblacions tradicionalment el catalanisme tenia un fort arrelament, igual com el federalisme, que defensava un ideari semblant al del nacionalisme republicà. Moreno també es fixa en algunes localitats, com Figueres i Girona, on la fundació del CNR fou tardana, fins i tot després de la posada en funcionament de la UFNR. En darrer lloc, Moreno completa aquest apartat amb un estudi acurat de la premsa nacionalista republicana. La recerca empírica es completa amb l’estudi del catalanisme d’esquer res a les illes Balears a càrrec d’Antoni Marimon. Aquest autor analitza la repercussió que el sorgiment del CNR tingué sobre el republicanisme mallorquí, en el sentit de reforçar-ne el sector més nacionalista i federalista. 10. Vegeu també Sánchez Cervelló, Josep [coord.]. El republicanisme a les terres de l’Ebre. Barcelona: Fundació Irla, 2007. 11. Manuel Moreno és autor d’El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres. Les eleccions municipals durant la Restauració (1877-1923). Figueres: Ajuntament de Figueres, 2004.

introducció

Igualment, hi estudia la figura de Gabriel Alomar i les seves connexions amb el republicanisme nacionalista català. També és Gemma Rubí qui s’ocupa de la redacció de les pàgines en les quals s’estudia quina va ser l’actuació dels diputats elegits en representació del CNR al Congrés de Diputats entre 1907 i 1909. D’entrada convé apuntar que de la mateixa manera que el CNR no presentava una articulació territorial homogènia i jerarquitzada, tampoc no actuà amb disciplina de vot en aquella cambra legislativa. En aquestes pàgines s’estudia qui eren els diputats i quina relació tenien amb els districtes pels quals havien estat escollits. A les conclusions d’aquesta recerca Izquierdo i Rubí analitzen les virtuts i les limitacions d’un projecte polític nou i de tot un espai que s’obre en la vida política catalana. Tot tenint en compte diferents variables: la premsa i les diferents capçaleres, l’associacionisme, la sociabilitat, l’activitat electoral i la dinàmica política més general. Ambdós autors s’ocupen igualment de respondre fins a quin punt el CNR fou una opció política innovadora; en quina mesura va adoptar formes de fer política noves; quines van ser les dificultats per fer prosperar la seva estratègia política; quines van ser les seves errades més greus, i quins foren els seus encerts principals. Respecte dels apèndixs que completen la investigació, hem d’assenyalar que s’ha dut a terme una recopilació de documents, òrgans periodístics, entitats polítiques –centres, casinos, ateneus–, i s’han elaborat unes biografies dels principals dirigents del CNR en algunes de les comarques estudiades. Sobre la base d’aquest plantejament metodològic, tant les fonts pri màries com la bibliografia utilitzada presenten unes característiques par ticulars. Pel que fa a les fonts primàries, cada autor ha assumit el buidatge i la consulta dels materials dipositats en els principals arxius i centres de documentació del seu àmbit geogràfic d’estudi. Volem remarcar aquí que el nostre objectiu ha estat ser tan exhaustius com ens fos possible, tant pel que fa a la consulta dels diferents arxius d’àmbit local i comarcal, com, en menor grau, dels d’àmbit estatal, tant els de caràcter públic, com privat, sempre que ens n’ha estat possible l’accés. En definitiva, els principals fons documentals que, d’una o altra manera, estan relacionats amb el CNR han estat consultats totalment o parcialment. També hi hem inclòs les fonts de caire hemerogràfic, atès que la riquíssima premsa d’època és una font d’informació fonamental per a l’estudi del nacionalisme republicà, i això és així tant pel que fa a Barcelona i les comarques de la seva demarcació, com a la resta del territori català. Les principals capçaleres d’aquesta tendència política, o afins al nacionalisme republicà, han estat consultades profusament. I aquesta no sempre ha estat una tasca fàcil, a causa de diversos factors, com ara el fet que moltes

els orígens del republicanisme nacionalista

d’aquestes col·leccions són incompletes o estan repartides entre diversos arxius d’àmbit local o comarcal. En l’apartat corresponent a la bibliografia, hem tingut cura de no deixar sense consultar cap obra important que ens pogués il·lustrar sobre alguns aspectes relatius al nacionalisme republicà. Com hem vist anteriorment, el ventall d’estudis dedicats a aquest corrent polític és molt minso. I és aquí, precisament, on rau una altra de les novetats que aporta aquesta obra, atès que contribueix a omplir un buit historiogràfic evident. No podem cloure aquesta presentació sense unes paraules d’agraïment a totes aquelles persones i institucions que amb la seva col·laboració han contribuït al naixement d’aquest llibre. En primer lloc, a Lluís Ferran Tole dano, Giovanni C. Cattini i Mercè Renom, que han estat els promotors d’aquesta recerca des del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i els qui han obtingut el finançament necessari perquè es pogués dur a terme. També volem retre un reconeixement públic a la tasca dels historiadors que han resseguit pam a pam la petjada del CNR o d’associacions polítiques afins per tots els racons de Catalunya –i que sortosament han desobeït les nostres orientacions quant a l’extensió de llurs capítols–, perquè ells han fet possible el gruix més innovador d’aquesta recerca. Si no hagués estat per ells, segurament aquest llibre tindria un valor historiogràfic menor. Agraïm també a tot el personal d’arxius i biblioteques que ens han atès amb tota la professionalitat que els caracteritza, i finalment, però com normalment se sol dir, no menys important, el nostre agraïment el fem extensiu amb tota la nostra admiració al director actual del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, en Josep Maria Roig i Rosich, que ha confiat en la potencialitat de la recerca que hem impulsat i ha cercat la manera de donar-ne a conèixer els resultats a través d’aquesta publicació que esperem que contribueixi a il·luminar un dels períodes més determinants en la configuració de la Catalunya del segle xx i en bona part de la Catalunya actual.

Santiago Izquierdo Ballester Maria Gemma Rubí Casals Coordinadors Barcelona, desembre de 2008

1 El republicanisme federal finisecular: la difícil construcció d’un catalanisme d’esquerres per al nou-cents Pere Gabriel Sirvent

1. El republicanisme federal finisecular: la difícil construcció d’un catalanisme d’esquerres per al nou-cents. Pere Gabriel Sirvent

En el marc del republicanisme, una de les principals problemàtiques dels primers anys del nou segle xx fou el del reajustament i la reformulació dels diversos discursos anteriors, que, cada cop més, les noves generacions consideraven vells, potser benintencionats i respectables, però ja esgotats. A Catalunya, un dels camins de renovació, que ha comptat amb un gran èxit historiogràfic, fou el del lerrouxisme.12 No és ara ni aquí el moment d’entrar-hi, però sí em cal destacar que la seva renovació, per més que aconseguís conjunturalment de reunir i revitalitzar militàncies i dirigents de la pràctica totalitat de l’espectre republicà del moment, partí i es mogué dins la tradició del republicanisme progressista, amb moltes de les ambigüitats característiques del zorrillisme del vuit-cents. Les múltiples cares que sovint hom valora com a més peculiar del Lerroux barceloní, tenen totes elles arrels i exemples anteriors zorrillistes, molt destacadament la coexistència aparentment paradoxal i contradictòria d’un cert discurs de fons d’ordre i respectabilitat, amb la cridòria més populista i revolucionarista, sovint plebea i de quarter. Ara bé, aquí, per tal d’ajudar a la comprensió del significat del republi canisme catalanista del nou-cents i de la baula que en representà el CNR, es tracta de presentar el difícil i gens lineal pas de la cultura federal republicana del vuit-cents a la formulació d’una renovada cultura política esquerrana catalanista, oberta a criteris de socialdemocràcia liberal. Crec que és el que millor pot emmarcar i situar l’aposta del llibre per a entendre i treballar el republicanisme arreu de Catalunya en el moment de la creació d’un fugisser i molt barceloní Centre Nacional Republicà. 12. Per més que sigui ben conegut, és indispensable citar en aquesta direcció la importància d’alguns llibres clàssics, com són els de Romero Maura, Joaquín. La Rosa de Fuego. Barcelona: Grijalbo, 1975, i Culla, Joan B. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923). Barcelona: Curial, 1986, textos que foren usats i recuperats per un de més recent, que ha permès el manteniment brillant de la mateixa anàlisi interpretativa a l’entorn de la “modernitat” del Lerroux polític i el seu moviment, Álvarez Junco, José. El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Madrid: Alianza, 1990.

els orígens del republicanisme nacionalista

És molt difícil de discutir l’hegemonia federal del republicanisme català del vuit-cents, per més que cal no minimitzar el fet de la seva heterogeneïtat, amb múltiples i contrastades lectures, i, alhora, la força del republicanisme que aviat se n’allunyà, tot compartint formulacions de modernització liberal unitarista i referents francesos, com fou el cas del possibilisme castelarí i, també, del republicanisme progressista. Aquella hegemonia tingué un con tingut més popular i obrer, que no mesocràtic, i el seu moment de màxima incidència i delimitació es produí al llarg de la dècada dels vuitanta i primers noranta, sota el règim de la Restauració. Com he explicat en un altre lloc, d’entre les diverses tendències actives dins el moviment federal que seguí Pi i Margall el 1881, la més important, novedosa i de major ambició fou la que girà a l’entorn de Josep M. Vallès i Ribot. Tingueren, ell i el vallesisme, com a peça clau, justament, la formulació d’un catalanisme federal, ja en el moment de la ruptura amb Valentí Almirall, en el 1880-1881 i el seu punt d’arrencada el constituí el Congrés Democràtic Federal de 1883 i els seus importants acords, entre els quals, la formulació del projecte de constitució de l’Estat Català.13 El problema fou (i això serà el que intentaré d’explicar) que, malgrat èxits conjunturals importants i molt destacats, el vallesisme, i amb ell el republicanisme federal català, acabarien fracassant a finals del segle. Per més que ho intentaren, els federals no aconseguiren de frenar ni respondre adequadament la pressió que els arribà, d’una banda, de la mobilització proletària i obrera, i, de l’altra, de la joventut neoconservadora i regionalista que passà a hegemonitzar el catalanisme polític. És en aquest context que són especialment il·lustratives i aclaridores la crisi que enfrontà la direcció de Vallès i Ribot en relació amb Pi i Margall el 1895-1898 i, posteriorment, un cop mort Pi, la crisi que desencadenà la ruptura definitiva amb Eduardo Benot el 1905. Crisis, l’una i l’altra, que dividiren irremissiblement el partit i acabaren per consagrar un tradicional esmicolament localista del federalisme català. El fracàs de Vallès i Ribot es manifestà, molt assenyaladament, a tra vés de la inviabilitat d’un projecte que contemplava i apostava per una es tratègia espanyola, d’encaix de la realitat catalana en el conjunt de l’Estat. Aquella estratègia exigia la formulació d’un federalisme “regionalitzat” o “regionalista” (per fer servir el vocabulari del vuit-cents, encara que el mateix Vallès i els seus havien estat uns dels primers a reclamar la consideració de la

13. He explicat això amb força detall a Gabriel, Pere. El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle xix. Reus: Fundació Josep Recasens, 2007, especialment al capítol 3, “Catalanisme i republicanisme federal del vuit-cents”, p. 59 i seg.

1. el republicanisme federal finisecular

plurinacionalitat de l’Estat espanyol).14 El més greu fou que aquella estratègia espanyola no aconseguí ni tan sols influir positivament en la direcció estatal del PRDF. La mort de Pi a finals de novembre de 1901 i les necrològiques que en feren Vallès i el seu grup foren, en aquest sentit, especialment clares i explícites. En paraules del mateix Vallès: a Espanya “si be l’intel·lecte d’en Pi fou tan prodigiós que pogué donar abundosos fruits amb tot i que quant el rodejava li era contrari, va passar més dels dos terços de la seva vida sembrant en terra absolutament estèril, i que per tant no podia fecundar las preuades llavors que incansablement hi posava amb sa ploma i sa paraula”.15 Les limitacions de la política de Vallès s’havien manifestat en dues direccions molt concretes i decisives. D’una banda, el republicanisme federal català havia estat al llarg de la dècada dels vuitanta i bona part de la dels noranta, almenys fins al 1895-1896, el partit més massiu i popular del moment i havia demostrat que podia alhora –bé que malament– unir el món barceloní i el de múltiples comarques en campanyes de reivindicació política importants. Però, arribats a un determinat punt, la seva pròpia definició esquerrana i popular l’impedia de trobar vies de negociació amb l’Estat de la Restauració i amb la mateixa oposició antidinàstica més respectable i senyora. De tal forma que, empantanegat en el difícil camí del tot o res, es veia inevitablement condemnat a actuar de comparsa i carn de canó d’altres forces, que, elles sí, podien comptar amb alguns ponts de diàleg amb l’Espanya oficial del moment. El mateix discurs revolucionari, la negativa reiterada a reconèixer el règim, els seus flirteigs amb la conspiració, actuaven en la mateixa direcció. En aquest punt, l’exemple de la campanya pel dret català és molt representativa.16 També, en altres àmbits, com el de l’acció social, es produïen fenòmens semblants. En la mobilització i agitació la participació federal era destacada, però al final la negociació acabava en 14. Em cal, un cop més, recordar que Vallès provocà un fort enrenou en afirmar, el 6 de setembre de 1886, en el discurs presidencial d’un Certamen Científic Literari reunit a Granollers que, científicament parlant, Catalunya era una nació i que, en canvi, molt més discutible era que ho fos Espanya. Aquesta assumpció del caràcter nacional del poble català i Catalunya fou encara molt més rotunda i reiterada per part dels seus deixebles i lloctinents del moment, com Miquel Laporta o Josep Surribas. Cf. Gabriel, Pere. El catalanisme i la cultura federal .... op. cit., p. 76 i seg. 15. Cf. el pròleg de Vallès i Ribot al llibre de l’escriptor, esperantista i també federal, Pujolà, Frederic: Francisco Pi y Margall. Prolech de J. M. Vallès i Ribot, Barcelona: Publicacions Joventut, 1902, p. VII. En la necrològica, Pujolà s’havia demanat per què havia anat Pi a terres estranyes i això donà peu a la reflexió de Vallès. 16. Cf. Gabriel, Pere. “Catalanisme i republicanisme...”, op. cit., p. 58 i seg.

els orígens del republicanisme nacionalista

mans d’elements de republicanisme possibilista i del partit liberal dinàstic, com succeí d’alguna manera a Sants amb la vaga de l’Espanya Industrial del 1887.17 La segona gran limitació de la política es movia en un altre camp. En el projecte federal catalanista de Vallès, era fonamental que el federalisme de tota Espanya comptés no ja amb una suficient força i penetració social sinó que assumís tant el dibuix doctrinal confederalista que venia de Catalunya, com la voluntat d’una presència i visibilitat polítiques, per tal de defugir el localisme, l’arraconament i el simple radicalisme conspiratiu. Per aquí arribarien les situacions en les quals la relació entre Pi i Vallès assolí més complexitat. Vallès havia aconseguit alguns triomfs a l’Assemblea Federal de l’octubre de 1888, però en cap cas esberlà la força del federalisme municipalista i hispanista dominant arreu de l’Estat, i no pogué en cap cas marcar la dinàmica general espanyola del partit federal. Què passà, després de la coincidència entre Pi i Vallès dels anys vui tanta, perquè el 1895 esclatés una ruptura oberta i fins i tot es produís la constitució d’un Consejo Federal, espanyol, dominat per Vallès en contra de Pi? Les raons no s’han de buscar, com sovint es fa, en una incomprensió de Pi davant el regionalisme i el catalanisme de Vallès. Aquest catalanisme de Vallès no era cosa dels noranta, sinó de molt abans i Pi no n’havia discrepat en cap moment, per més que certament el seu federalisme no adoptés mai un to tan obertament regionalista com el de Vallès. A més, en el moment de la ruptura, Pi no apel·là a aquesta qüestió com a explicació, i tampoc no ho faria posteriorment. Les raons cal trobar-les, al meu entendre, fonamentalment, en d’altres direccions. Si més no, una part de les raons de la crisi s’han de buscar en el terreny que he anat desgranant fins aquí: el de la necessitat i obsessió per obtenir espais i camins d’incidència i presència política. L’altra part dels perquès de la ruptura tenen a veure en l’accés de la problemàtica obrera en el centre de l’escenari polític (a diferència del que havia succeït en la dècada anterior). Cal tenir en compte la importància de la conjuntura oberta els noranta, amb la coincidència, que no fou simplement anecdòtica, de la implantació del sufragi universal masculí i la celebració dels primers primer de maig obrers. Pi, en la conjuntura de 1890, sembla creure en la possibilitat d’un pròxim adveniment de la República. Reprèn llavors un dels seus leitmotiv que prové de la reflexió sobre el Sexenni: cal anar ben preparats davant el moment de la “revolució”, quan l’enfonsament de les estructures polítiques velles faci possible la implantació d’unes bases socials noves. Si hom deixa passar el 17. Cf. Enrech, Carles. L’ofensiva patronal contra l’ofici. Estructures laborals i jerarquies obreres a la indústria textil catalana (1881-1923). Tesi doctoral, Barcelona, UAB, 2000, p. 519 i seg.

1. el republicanisme federal finisecular

temps, la revitalització de les forces conservadores tornarà a fer impossible el canvi. Conseqüentment, Pi tornarà a posar així en un primer pla el seu programa reformista social i el seu lligam amb el món obrer. Pi considerarà, en aquest sentit, que les Bases firmades per a la coalició de les forces republicanes de 1893, aquella Unió Republicana que obtingué un primer èxit electoral important sota la Restauració, no marcaven cap altre objectiu que el del republicanisme més conservador. Pi recuperà per tant algunes de les seves advertències lapidàries: “no s’és revolucionari per apel·lar a les armes sinó pel fet de defensar profundes reformes econòmiques, socials i polítiques”. Com a complement de la seva fe en la possibilitat d’un adveniment de la República, Pi intentava també frenar els molts “revolucionarismes” cridaners del moment. Més encara. Pi també tenia por, no sense raó després de tota la prova que havia representat la Coalició de la Premsa de Santa Marta de 1889-1891, que la nova Unió Republicana no servís al final sinó per tornar a diluir forces del partit federal en el context d’un moviment republicà unitarista i confús, sense més programa que la simple apel·lació al canvi de règim. L’estratègia pimargalliana del moment es completava amb un intent de situar l’acció política republicana en un context classista, tot afirmant, fins i tot els primers mesos del 1895, que calia generar un bloc social popular de suport a una política de reformes de fons, reals: “Las clases jornaleras son las más numerosas y están sedientas de justicia; los pequeños industriales y los pequeños agricultores sufren no menos que los trabajadores los efectos de las inicuas leyes por que nos regimos; en esas clase debemos buscar los ejércitos que han de emancipar la nación del yugo que le han impuesto las clases altas”. És clar que la manifestació codificada de tot plegat és el famós programa social del partit del 22 de juny de 1894, un programa que, a vegades, és simplement titllat de reformista, sense adonar-se que era el programa socialment més avançat, no ja del republicanisme espanyol, sinó de l’europeu del moment i fins i tot era més ambiciós que el del partit socialista, almenys si ens fixem en les reivindicacions immediates d’aquest. Davant de tot aquest plantejament, als noranta Vallès apareix més donat al coalicionisme republicà i per tant molt menys crític que no pas Pi. Al marge dels resultats i de la complexa negociació de les candidatures republicanes de 1893, Vallès, a més, sembla creure també en la conspiració, especialment després de l’èxit de les generals a les principals ciutats espanyoles –i també les catalanes– i davant les immediates municipals. Ara bé, la posterior crisi de la Unió Republicana, que, un cop més, no pogué resistir la disputa entre el progressisme plebeu populista i el salmeronianisme més intel·lectual i elitista, parlamentarista, no faria sinó aguditzar les divisions també entre els federals. Una de les conseqüències de llarga durada de tot plegat fou

els orígens del republicanisme nacionalista

l’extensió de l’unitarisme de les bases republicanes i la seva neutralitat enfront de les disputes dels jefes. També a Catalunya. En el món federal, Vallès i el seu grup deixaren ja de comptar amb la majoria indiscutible dins un partit que apareixia cada vegada més, ell també, fraccionat i localitzat, sense poder dur a terme una política catalana, ple de defeccions locals. Per no fer la llista gaire llarga: Manresa i Granollers iniciaren així la seva llarga marxa cap a la independència orgànica i política, i s’uniren als problemes interns de sempre generats per les múltiples i constants crisis de la direcció a Barcelona i els afores. Entre altres qüestions, per tal de frenar la crisi interna i d’obtenir alguna visibilitat política, Vallès intentà de recuperar la iniciativa a través de la crida que féu el Consell Regional Federal de Catalunya el 30 de desembre de 1894 per a la constitució d’una Unió Republicana Revolucionària. Vallès pretenia salvar amb això el coalicionisme i l’alta política, sense renunciar a la delimitació d’una política pròpia del partit i la neutralització del republicanisme conservador. Al llarg dels primers mesos del 1895 es multiplicaren els mítings conjunts amb nuclis progressistes de l’esquerra i les crides al retraïment electoral, és a dir, a l’abstenció.18 A diferència de Pi, Vallès acceptava la coordinació de forces sense programa previ i, lògicament, aquest seria un punt de discrepància massa obvi, que ningú no passaria per alt, per més que Vallès procurés usar el precedent de les bases d’unió republicana signades el 1886 per Pi.19 18. Una bona descripció de l’actuació d’aquella Unió Revolucionària i Vallès i Ribot, vista des de València i el paper que hi tingué Blasco Ibáñez, es troba en el treball de Cucó, Alfons. Republicans i camperols revoltats. València: Ed. Eliseu Climent, 1975, especialment el capítol “Sobre els orígens del blasquisme”, p. 171 i seg. 19. Certament, la proposta de Vallès no s’allunyava massa de les Bases signades el 1886: 1) l’afirmació dels drets fonamentals i el sufragi universal considerant la república com a la forma essencial de l’organització democràtica dels poders públics; 2) lluita conjunta per tots els mitjans “y aun por aquellos extraordinarios que la opinión reclama [...] procediendo en uno y otro caso de previo y común acuerdo”; 3) acceptar com a legalitat provisional fins la reunió de les Corts, la Constitució de 1869 i la Llei municipal de 1870 compatible amb la República i sense prejutjar la qüestió futura de l’organització del nou règim; 4) constituir un govern provisional amb justa representació de tots els partits concurrents al triomf de la República; 5) convocar, en breu termini, unes corts constituents; 6) “someterse a la Constitución que decreten las Cortes, obligándose recíprocamente, cualquiera que sea la forma que se de a la República, a no perseguir fuera de los medios legales la realización de sus peculiares aspiraciones”; 7) la coalició no devia ser obstacle per a que cada partit defensés abans i després de la proclamació de la República les seves peculiars doctrines; 8) procurar que l’establiment de la República, “más que obra de partido, sea una obra nacional”. El mateix Vallès havia explicat el 1886 aquella coalició amb argumentacions semblants a la posició de 1895. En una vetllada reunida el dia 20 d’abril de 1886 al Teatre Circ Barcelonès, amb Salmerón i Vallès com a principals protagonistes, aquest

1. el republicanisme federal finisecular

La preparació de l’Assemblea Federal de 1896 dividí el partit a tota Espanya. Es reuní a Madrid, a partir del 8 de febrer. Les delegacions foren molt contestades (amb multitud de les denominades actes dobles) i també les dels mateixos vallesistes, que continuaren basant-se en la designació del Consell Regional.20 Al final, només 24 sobre 47 actes es manifestaren a favor del retraïment i de la coalició amb altres partits per a la conspiració (encara que, segons sembla, aquesta era una posició molt majoritària entre la militància i la premsa). A més i de fet, els acords rebaixaren molt les posicions de Vallès i els seus de desembre de 1894. L’admissió d’excepcions en relació al retraïment electoral, el donar la decisió en els nivells municipals i provincials als individus i comitès locals i no a la direcció regional, la desaparició de tota referència a les juntes revolucionàries, tots aquests punts contradeien en algun grau la pretensió vallesista. Això sí, en el nou Consell Federal es decidí la presència de 15 vocals –un per regió, més una vacant per a Pi com

havia afirmat que la coalició aixecaria l’ànim del poble republicà i acceleraria la propera arribada de la República (la qual, “puede también venir traída [...] por algún grave suceso, pues así como han habido muertes providenciales, puede haber partos difíciles o abdicaciones salvadoras”). A més, la coalició servia per a donar a conèixer als visitants la personalitat específica i les reivindicacions catalanes i entendre així que els federals lluitarien sempre no ja per la república sinó per la república federal (“cuantas fiestas celebra el federalismo son a la par que protestas enérgicas contra el unitarismo, testimonios entusiastas de adhesión a la libertad y el progreso y afirmaciones elocuentes de la gran personalidad de Cataluña, con su lengua propia y su peculiar legislación, con su arte, ...”). En definitiva, la Coalició havia d’assegurar la proclamació de la República i el seu manteniment i per tant no havia de cessar amb el triomf (“Danton decía que sólo se destruye aquello que se reemplaza. Yo añado que no hay nada tan funesto para los partidos como no saber qué hacer de la victoria”). Després del triomf devia assegurar el reconeixement de les regions i posar les bases per a la resolució de la qüestió social. La crida als obrers havia estat una altra de les constants de la propaganda vallesista el 1886 (“debían terminar con el retraimiento, ahora que existía la coalición”) i cercar, “por medio de pacíficas evoluciones”, la solució; devien continuar essent “la vanguardia de la democracia”.

20. La representació catalana decidida pel Consell Regional la componien Joan Deu (per la província de Girona), Josep Llari (Lleida), Antoni Ferrando (Tarragona) i el mateix Vallès i Ribot (Barcelona). Com a suplents hi havia, respectivament, Joan Arderius, Miquel Laporta, Miquel Vilà i Francesc d’A. Colom. Les discussions sobre aquelles actes foren molt dures, perquè Baldomer Lostau en nom de Tarragona (i Pere Redón com a suplent) no havien acceptat les normes molt restrictives del Consell Regional, que no permetia la representació directa dels comitès locals, i havien dut l’afer al ple de l’Assemblea Federal a Madrid, tot denunciant també la representació de Lleida. Segons les explicacions d’El Nuevo Régimen, Madrid, 15 de febrer de 1896, i també la de la premsa diària del moment, arran de les corresponents discussions, amb intervencions de Laporta, Llari i Ferrando, aquest estigué a punt d’arribar a les mans amb Josep Rubau-Donadeu.

els orígens del republicanisme nacionalista

a president–, en el que era un intent de “regionalització” del partit, com volien Vallès i els seus.21 És sabut, Pi no acceptà,22 la conspiració no s’acomplí i el partit federal es dividí. Una divisió que no es començà a tancar fins al maig del 1898 a Catalunya i mitjan 1899 en conjunt a Espanya. Els crítics amb Vallès havien estat i serien nombrosos a Catalunya. La cosa venia de lluny i, en part, tota l’operació de la Unió Republicana Revolucionària no havia estat sinó un intent de frenar la dispersió interna. Un cas significatiu fou el de l’oposició a la delegació a l’Assemblea dictada a Barcelona pel Consell Regional Federal. Poc després de la reunió del Consell Regional Federalista de Catalunya que nomenà formalment els delegats catalans a la reunió de Madrid, hi hagué la protesta, signada a Barcelona el 30 de gener de 1896, d’alguns dirigents federals contra la forma d’elecció dels delegats, atès que, segons hom deia, s’impedia el sufragi directe de la militància. Després, Antoni Ferrando, que era el representant de Tarragona dins el Consell Regional i que havia estat el nomenat per anar a Madrid en nom de la província, es veié obligat a defensar la posició de la direcció en una reunió que havien convocat els comitès comarcals i municipal de Tarragona i se celebrà el 2 de febrer. Fou posat en minoria i la majoria decidí tirar endavant amb l’elecció d’un representant (i un suplent) mitjançant el famós sufragi directe, en contra i al marge de la decisió del Consell Regional. Fetes les eleccions, l’endemà, el diumenge dia 3, Baldomer Lostau obtingué setanta-un vots i Pere Redon, setanta. Fou precisament aquesta representació 21. El nou Consejo Federal, nomenat per la majoria, el componien: Alfredo Flores (Astúries), Francisco Lumbreras (Baixa Andalusia), Francisco Pedregal (Alta Andalusia), Serafin Asensio (Aragó), Emilio Menéndez Pallarés (Balears), Pedro Niembro (Castella la Nova), Esteban Antón (Castella la Vella), Marquès de Santa Marta (Extremadura), Damià Castillo (Lleó), Antonio Gálvez (Múrcia), Antonio Merino (Navarra), Vicent Blasco Ibáñez (València), Modesto Mainón (Vascongadas), Ramón Pérez Costales (Galícia) al costat de Josep M. Vallès i Ribot, per Catalunya. Tanmateix, Flores i Asensio declinaren el nomenament i s’uniren a la protesta de Pi i la minoria. Per a tirar endavant amb la negociació de la Unió Republicana Revolucionària amb els centralistes, progressistes i republicans nacionals, la Comissió elegida fou: Antonio Merino, Marquès de Santa Marta, Menéndez Pallarès, Blasco i Vallès i Ribot, sens dubte els més implicats en tota l’operació que havien promogut Vallès i Blasco. 22. Pi, i amb ell la minoria, es retirà el dia 14 de l’assemblea i després no acceptà la presidència que li havien ofert. Amb Pi, marxaren molts dels noms més coneguts, veterans o no tant: els seus fills Francisco i Joaquín Pi i Arsuaga, Serafin Asensio i Alfredo Flores, malgrat ser inclosos per la majoria en el seu Consell Federal, Eduardo Benot, Jerónimo Palma, Antonio Sánchez Pérez, Antonio M. Coll y Puig, també els catalans Josep Rubaudonadeu, Baldomer Lostau i Pere Redón, etc. en nom de 20 províncies. Firmaren el corresponent Manifest, a Madrid, el 14 de febrer de 1896.

1. el republicanisme federal finisecular

la que provocà les majors discussions a Madrid en la corresponent revisió de credencials. Lostau havia estat també al llarg de tots els vuitanta un dels principals opositors a Vallès i el seu federalisme catalanista, i procurà sovint contraposar-hi un discurs més nítidament obrerista i, en tot cas, més municipalista i no exclusivista. Un dels punts de major fricció entre els vallesistes i la resta de posicions es concretava en el paper del Consell Regional. Es tractava de molt més que una simple disputa orgànica. Per més que fos cert el que Vallès acostumava a mantenir el seu poder dins el partit a través del seu pes en aquell òrgan, també cal adonar-se que en la proposta política de Vallès el Consell Regional era central. Representava una peça clau si hom volia garantir una dinàmica de partit realment catalana i si hom volia efectivament avançar en la construcció d’un federalisme hispànic regionalitzat. En tot cas, no deixà de ser també molt significatiu el que en aquella situació tan tensa i conflictiva, en l’assemblea tarragonina també va guanyar de forma contundent l’aposta pel retraïment total, per vint-i-set vots en contra de nou que s’inclinaven pel procediment mixt, “revolucionari i legal”.23 En part, la ruptura també se situà en la temàtica social, encara que en realitat no hi haguessin gaire diferències programàtiques en aquest punt entre uns i altres i l’apel·lació a la mateixa actués sovint sols com a un recurs retòric, amb acusacions de mesocràcia intel·lectual llançats contra els vallesistes. Com ja he dit, Pi accentuà cada cop més el perfil so cial, socialdemòcrata, del partit, certament més que no en Vallès. Al llarg dels anys noranta, El Nuevo Régimen insistí en la necessitat de “deslindar los campos” dins el republicanisme i, a més, no dubtà en apropar-se a la Segona Internacional i el seu nou discurs socialdemòcrata. Segons hom deia, el federalisme no podia concebre la consolidació de la República sense l’emancipació de les classes treballadores i calia una reforma de la propietat per tal d’assegurar que la terra fos patrimoni de tots els homes. Pi defensava en aquest punt la coherència electoral de la socialdemocràcia alemanya que duia els treballadors a la intervenció política. Més en concret, els federals piistes de Madrid s’aproparen al PSOE, com es pogué comprovar en les candidatures de 1896, amb tres federals i dos socialistes. Per la seva banda, el piistes catalans oposats al retraïment, forts en alguns municipis del Penedès i algunes comarques tarragonines, tingueren una especial presència en la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola (la FTARE), organisme justament representat en el congrés de la Segona Internacional reunit aquell 1896 a Londres. Ara bé, a Madrid també, l’Assemblea Federal, 23. Hom pot seguir aquest procés, amb les versions contraposades d’El Federalista, de Barcelona, l’òrgan proper al Consell Regional i Vallès, i El Francolí. Tarragona, 9 de febrer de 1896.

els orígens del republicanisme nacionalista

de majoria vallesista i partidària del retraïment, defensà el caràcter socialista del partit i els acords de l’esmentat Congrés de Londres. El mateix Vallès continuà afirmant-se defensor del reformisme social més avançat i no comptà amb el suport dels individualistes econòmics com Coll, que seguí Pi. Això sí, Vallès no semblà tenir tanta necessitat de posar la problemàtica social en el centre de la polèmica, ni la dugué al debat polític amb la resta de forces. Hi ha la qüestió del retraïment. Pi s’hi oposà, amb l’argumentació tradicional sobre que calia aprofitar la legalitat, si aquesta ho permetia, i arrossegà llavors, també a Catalunya, una part important de l’organització. Pi separava la resistència al coalicionisme (amorf, en deia), dels acords de candidatures electorals i, quan hom no comptava amb candidats propis, el suport a candidats republicans unionistes o fins i tot unitaristes. En el fons, era el mateix que havien defensat sempre Vallès i també els seus crítics a Catalunya. La contestació antivallesista no s’havia originat per aquesta qüestió. I el fet serà que foren poquíssimes les candidatures federals (o més en general republicanes) que es presentaren a les eleccions generals de l’abril de 1896. Fins i tot, les reunions piistes a Catalunya proclamaren la seva fidelitat a Pi, però ratificaren per majoria el retraïment.24 El problema havia estat el debat sobre l’estructuració orgànica interna i la regionalització del partit, vista com a manifestació catalanista, exclusivista, i poc federal, que menystenia el paper –l’autonomia– dels comitès i nuclis municipals.25 Un 24. Malgrat que foren alguns els noms que havien anunciat la candidatura, a la fi només anaren a les eleccions, en el cas de Catalunya, Pi i Margall a Figueres, Antoni Franquesa a Mataró, Josep Rubau Donadeu a Sant Feliu de Llobregat i Baldomer Lostau a Vilafranca. Obtingueren molts menys vots que el 1893 i cap d’ells sortí diputat. A més, caldria tenir en compte que la dissidència de Franquesa —i el seu acostament als liberals— venia de lluny. Una reunió important de piistes que tanmateix s’inclinà pel retraïment fou la que organitzà Lostau el 17 de març al Cafè l’Havana de Barcelona. 25. Significativament, en el manifest del nou Consejo Federal sorgit de la majoria de l’Assemblea de febrer de 1896, un dels paràgrafs —sens dubte d’inspiració vallesista— feia constar: “Si hay quienes, movidos del despecho, se proponen la destrucción de autonomías y el quebrantamiento de organismos que son para nosotros científica é históricamente tradicionales; si, como en estos momentos hemos visto insinuar mas ó menos veladamente, hay algunos que, diciendo profesar nuestros principios, intentan destruir entidades esencialmente federales, por nosotros en nuestras Constituciones y en nuestras Asambleas afirmadas, allá ellos con la inconsecuencia de pretender resucitar en la vida federal la existencia de les provincias donde el pacto, la libre voluntad, las suprimió al constituir la región, o con la de querer refundirlas en la unidad regional donde la expresa voluntad de los pactantes las dejara subsistentes; la Asamblea, respetuosa con la integridad del dogma del partido, no puede admitir tales mixtificaciones, incompatibles con todas nuestras enseñanzas y señaladamente con el proyecto de Constitución federal de 1883 y el programa manifiesto de 22 de junio de 1894, a cuyas soluciones y a cuyas reformas en el orden político, administrativo, económico y social ratificó solemnemente su inquebrantable adhesión”.

1. el republicanisme federal finisecular

problema, a més, que hom intentava entrelligar amb el major o menor contingut obrerista del partit. En aquella conjuntura, el retraïment semblava obligat, ateses, caldria no oblidar-ho, totes les pressions dels governs Sagasta i a partir del 1895, amb la guerra colonial, l’arribada de nou de Cánovas al poder i, també, tota la problemàtica del procés de Montjuïc i la suspensió de les garanties, molt destacadament a Barcelona. A més, el retraïment preconitzat per Vallès apuntava a la minoria parlamentària i les eleccions generals, no a les municipals i provincials. Una polèmica amb La Voz Montañesa, de San tander, que dirigia i animava el veterà Antonio M. Coll, així ho havia acla rit. Segons El Federalista, el Consell Regional no havia demanat la retirada immediata dels diputats federals del Congrés, sinó que simplement, en els acords del desembre de 1894, “se propone, no se resuelve, ni se impone, que las jefaturas o direcciones nacionales de los partidos republicanos hagan la Unión Revolucionaria y que una vez ésta realizada se adopte el retraimiento electoral y se retiren los Diputados y Senadores republicanos del Congreso y del Senado”. A més, hom usava les opinions de Pi sobre la crisi i la guerra colonial i sobre la imperfecció del sistema parlamentari espanyol, per a fer notar, no sense dosis de retòrica polèmica, que la seva posició coincidia amb el que pensava, deia i havia dit el cap indiscutible del partit.26 No hauríem d’oblidar que aquests tres escenaris de les polèmiques fe derals dels noranta –el de la major o menor regionalització i catalanització del partit, el de l’assumpció major o menor i segons quines formulacions de la renovada temàtica obrera finisecular i, finalment, el de les estratègies coalicionistes i la vertebració de polítiques operatives i eficaces d’oposició a la monarquia– indicaven ja força clarament quins serien els reptes de tots els intens de renovació i formulació d’un catalanisme d’esquerres en el nou segle. Es tractava, per tant, de qüestions de fons que transcendien les simples querelles personals i les reals, però tanmateix políticament superficials, batalles pel poder i l’afirmació d’espais propis d’influència professional i social. Com ja he dit, a Catalunya el partit també s’escindí després de l’assemblea de 1896. Igual que en el conjunt espanyol, l’escissió i les moltes disputes internes afavoriren múltiples fugides de dirigents i nuclis federals cap a l’unionisme republicà de matriu progressista i zorrillista, i també salmeroniana, tot plegat ja abans de la irrupció del lerrouxisme. L’actitud de Pi front l’Assemblea provocà el que, a Catalunya, al costat del nucli tarragoní i en part del Penedès, un altre grup federal de molt de pes, el figuerenc, amb alguns sectors de l’Empordà (no pas tots), s’apartessin sorollosament de Vallès. Si tenim en compte les defeccions preexistents a l’entorn de Granollers, Mataró i Manresa, és fàcil adonar-se’n 26. Cf. El Federalista. 27/29 de juny de 1895.

els orígens del republicanisme nacionalista

que la crisi del partit federal resultà ser molt aguda. La crisi, d’altra banda, coincidí amb una situació extraordinàriament dura, ateses les restriccions legals justificades per la guerra colonial –i la conseqüent febre espanyolista que en derivà–, així com tota la problemàtica del terrorisme anarquista i el procés de Montjuïc. Per la informació que en tinc, Vallès, passades les eleccions generals i desactivades les consignes conspiratives, es trobà força paralitzat. Espe cialment, després de la seva detenció l’agost de 1896 arran de tot l’afer del procés de Montjuïc –pràcticament un mes a la presó de les Drassanes.27 Vallès conservà la majoria de l’organització, almenys a Barcelona i els afores, Sabadell, Terrassa, Vilanova, Olot, la Bisbal, etc., i va mantenir minories importants a la resta de districtes i comarques incloses Figueres, Tarragona, Vilafranca o Mataró. Hi ha, però, més informació sobre la reconstrucció pimargalliana del partit que no pas sobre un funcionament hipotèticament regular dels vallesistes. La reconstrucció pimargalliana aparegué inicialment animada i encapçalada per Baldomer Lostau, amb reunions ja molt de pri mera hora, com la del Cafè de l’Havana a Barcelona el 7 de març del 1896, que ja he esmentat. Posteriorment, a la mort sobtada de Lostau a mitjans d’octubre, en prengué el relleu el cap figuerenc, Joan M. Bofill. Fou ell i el nucli d’El Ampurdanés qui dinamitzaren l’assemblea global barcelonina que procurà la constitució d’un nou Comitè Regional ad hoc, alternatiu al Consell Regional que dominava Vallès. Es reuní a Barcelona el 16 de maig de 1897 i, els acords, centrats en el procediment a seguir per a elegir els nou membres d’aquell comitè regional, incloïen com a base transitòria les afirmacions següents: “[...] los infrascritos declaran que verían con gusto que todos los elementos republicanos españoles se agruparan en dos grandes partidos, uno unitario y otro federal, y que todos los elementos federales de Cataluña entrasen en la reorganización del partido que ahora emprenden, pero niegan carácter oficial en el mismo a los organismos que no se hallen constituidos con sujeción a las bases acordadas y no acaten el consejo que preside D. Francisco Pi y Margall”.28 Els homes forts d’aquell comitè serien Joan M. Bofill i David Ferrer, elegits per Figueres, més, segurament, Camil Castells, de Lleida. 27. Encara que sovint no es té en compte, la repressió generalitzada després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona afectà molt en especial els federals i altres republicans de l’esquerra. Passaren per la presó en aquelles primeres setmanes, al costat de Vallès, dirigents ben coneguts com el mateix Lostau i com Estévanez. També la major part de la comissió permanent del Consell Regional Federalista de Catalunya (Ardid, Closas, Bau, etc.) i gent de les comarques com l’històric Xic de les Barraquetes, etc.. Cf. alguna informació a La Vanguardia. Barcelona, 19 d’agost i 10 i 11 de setembre de 1896. 28. Cf. El Ampurdanés. Figueres, 23 de maig de 1897.

1. el republicanisme federal finisecular

El procés de reunificació no havia de ser ni net, ni clar. De fet, sembla haver-se començat a produir a mitjan 1897, poc després de l’assemblea barcelonina dels piistes. Un sector dels vallesistes i dels que s’havien apuntat a les tesis de la Unió Revolucionària celebraren llavors alguns actes conjunts amb gent d’obediència piista, tot declarant que Pi i Margall era “el símbol del federalisme espanyol”, amb una fórmula que es repetí en llocs distints.29 Cal tenir en compte que, al començament del gener de 1897, alguns dirigents de la majoria havien ja començat a revisar els resultats de la Unió Republicana signada l’any anterior a Madrid. En qualsevol cas, el novembre de 1897 –i segurament després d’uns contactes directes entre Pi i Vallès– molts veien inevitable la reunificació. No pas sense problemes, donades les múltiples fractures locals produïdes i les dificultats de refer, cas a cas, els comitès i les juntes. El comitè municipal de Barcelona, l’u de gener de 1898, passà a ser presidit per Maties Fuster, amb la incorporació de gent provinent dels favorables a la reunificació, amb un pes alt del grup de la Lliga Federal del Districte II, un nucli que havia més aviat flirtejat sempre amb el municipalisme i l’unionisme republicà. Òbviament, una peça clau de tot el procés havia de ser l’assemblea general que es reuní a Figueres els dies 18-20 de març de 1898. Ara bé, allí, no hi entrà encara la plana major del vallesisme. Justament, el Consell Regional Federalista i els seus comitès afins havien llançat el dia 12 de març un manifest explicant les raons per a no recomanar-ne l’assistència, encara que, segons deien, deixaven en llibertat els militants per anar-hi o no a títol individual. De fet, amb l’assemblea de Figueres s’hi implicaren sols gent crítica amb Vallès. Molt significativament, els vallesistes (els quals era clar que no aconseguien de controlar-ne el procés), es veieren obligats a expulsar una part dels principals dirigents del propi comitè municipal de Barcelona (el president Maties Fuster, i els secretaris Tirso Ortubia i Antoni Flamarich), perquè, al marge de la majoria, havien compromès el comitè amb Figueres.30 Allí, en la primera mesa de l’assemblea regional que Joan M. Bofill presentà com a producte d’un pacte de reunificació, estigueren, i 29. Un exemple pot ser el de la reunió que celebrà el 3 de juliol la Lliga Federal de Barcelona. Transmeté després el següent telegrama a Pi i Margall: “Madrid.—Don Francisco Pi y Margall.—Reunido bajo la presidencia del comité del partido federal de Barcelona para buscar fórmula de unión con los federales adictos a la política que usted personifica y que estaban representados en el acto, ha acordado declarar que ve en usted el símbolo del federalismo español.—El presidente de reunión, Conrado Roure.”. Cf. La Vanguardia. Barcelona, 6 de juliol de 1897, p. 2. 30. Cf. La Vanguardia. Barcelona, 17, 18 i 19 de març de 1898. La majoria del comitè reunida el dia 17, a part de censurar i substituir els tres membres del comitè, també declarà il·legal les vota cions fetes segons l’acord d’aquell comitè i dels Afores, el dia 13, per triar la delegació barcelonina a Figueres (a part de Fuster i Ortubia, Agustí Pla i Amadeu Hurtado).

els orígens del republicanisme nacionalista

tot sembla indicar que havien tingut un paper clau en les negociacions de l’entesa, Joaquim Lluhí i Rissech, Amadeu Hurtado i Ot Martí. Cap rastre en canvi dels catalanistes com Laporta, ni d’altres estrets col·laboradors de Vallès com Vilà, Labán o Ferrando, ni gent de pes com Conrad Roure ni tampoc de l’obrerista Joaquim Viñas i Pagès, que havia seguit la disciplina del partit català malgrat el seu tradicional recel envers Vallès. Entre els piistes, destacaren a part de Joan M. Bofill i Francesc Pi i Arsuaga, joves valors com Alfons Fabregat, de Barcelona, o Emili Monturiol de Figueres, al costat d’algun veterà de prestigi com Pere Viñas i Renom. Les bases que presentaren per a la reunificació del nou partit contenien encara molts dels tics i prevencions tradicionals dels municipalistes enfront del poder regional dins el partit. Fou per tant més decisiu el Manifest signat el 5 de maig de 1898, ara sí per uns i altres, conjuntament. Hom ratificava la referència del programa de juny de 1894, es reconeixia explícitament l’autoritat de Pi i Margall i, el més important, s’acceptaven les normes orgàniques establertes a Figueres, tot mantenint els comitès locals i comarcals subsistents fins que hi haguessin a poc a poc les corresponents i noves eleccions.31 Les eleccions del 1898 i sobretot les del 1899, amb els uns i els altres abocats, acabarien per facilitar la continuació del procés. En aquest context, el 20 de juliol de 1898 hi hagué el primer manifest del nou Consell Regional ara reunificat. Passada –i fracassada– tota l’operació revolucionària, Vallès s’abocà, potser com mai no havia fet, a intentar galvanitzar la mobilització catalanista, una mobilització amb la qual veié ara possibilitats reals d’entesa i pacte. Com ja he dit en més d’una ocasió, Vallès havia definit un força coherent programa de catalanisme federal (o si es vol, federalisme catalanista) al llarg dels anys vuitanta, però no havia tingut gaire interès, ni de fet possibilitats, d’entrar en cap negociació o entesa política amb els grups i moviments catalanistes de la dreta i el conservadurisme, molt allunyats dels paràmetres progressistes i laics, democràtics i polítics del republicanisme federal. La qüestió semblà canviar en els anys de la crisi colonial i, sobretot, quan es perderen la guerra i les colònies el 1898, en un context d’una veritable onada creixent d’afirmació catalanista molt crítica amb la classe política i l’Estat de la Restauració. Es trobà davant alguns fets nous. D’una banda, que hi havia grups catalanistes joves clarament abocats a la política i que es desmarcaven explícitament de la monarquia i dels paràmetres més tradicionalistes. Eren grups que semblaven augurar una orientació progressista de la Unió Catalanista, cada cop més allunyada del rerefons conservador de les Bases de Manresa de 31. Entre els signants ara sí que hi eren tant Vallès i Ribot com Pi i Arsuaga, al costat de Lluhí i Rissech, Ot Martí, etc. Cf. El Ampurdanés. Figueres, 5 de maig de 1898.

1. el republicanisme federal finisecular

1892. Pensem, com a exemple, en el cas del grup Lo Somatent de Jeroni Estrany i recordem també aquí l’evolució d’un altre metge, Martí i Julià. De l’altra banda, un fet també nou fou el que alguns dels seus grups més fidels dins el partit federal, que s’havien format i l’havien acompanyat en la definició del federalisme catalanista, com eren, notòriament, Miquel Laporta, Josep Surribas o Baldomer Tona, se sentien molt incòmodes amb la deriva de tot el partit federal espanyol i passaren a formar part i generar una línia nítidament catalanista, d’oposició interna al propi Vallès. Hi hagué, encara, un tercer element que també exercí una forta pressió sobre Vallès. Fou el de tota la galvanització de la cultura modernista que representaria el grup de la revista Joventut, que no era, si més no en part, l’hereu directe de tota l’aposta de la gent de L’Avenç, comptant uns i altres amb membres destacats que sovint mantenien aproximacions i fins militàncies dins el partit federal. Empès per tot plegat, Vallès i Ribot, a partir de 1897-1898, com havia fet sempre, intentà situar-se en algun punt intermedi dins l’organització federal, una mena de pont entre la vella generació federal del vuit-cents, tant els més catalanistes com els més obreristes –per posar dos noms, tant Conrad Roure, com Viñas i Pagès–, i les noves fornades més joves i més abocades a un catalanisme liberal que es volia nou i modern, on hi havia persones tan diverses com eren Laporta i Surribas, que acabo de citar, o Baldomer Tona i Antoni Rovira i Virgili. Era des d’aquesta posició que pretenia aixecar –i capitalitzar– per al partit federal l’agitació catalanista finisecular. Una altra qüestió fou que, amb això, mentre semblava donar una sortida política i ideològica a la mobilització esquerrana i reivindicativa dels sectors populars i intermedis més professionals i intel·lectualitzats, no sabé o no es preocupà gaire de trobar cap camí de renovació per a les reivindicacions obreres. En aquest terreny, continuà atrapat pels discursos i les anàlisis federals més tradicionals d’un reformisme social mutualista i negociador, vuitcentista. En contra del que a vegades s’ha suposat, l’apropament a la Unió Catalanista no fou cosa de 1900-1901, sinó que es produí ja durant els anys de la guerra a Cuba. Així, el març de 1897 ja hi hagueren converses i hom procurà fins i tot celebrar alguns actes públics conjunts, però la suspensió de les garanties i l’actitud del governador ho impedí. 32 El suport federal a la famosa candidatura del catalanista Joan Josep Permanyer a les eleccions generals de març de 1898 per Vilafranca fou intens i molt important. A 32. En concret, una delegació del Centre Federalista de Barcelona visità formalment la seu de la Unió Catalanista i hom pretengué donar molt de relleu, a continuació, a la visita dels seus dirigents a la seu dels federals, però la prohibició taxativa del governador ho frustrà. Cf. La Vanguardia. Barcelona, 25 de març de 1897.

els orígens del republicanisme nacionalista

més, el suport anà destacadament de la mà de Joaquim Lluhí i Rissech, que s’havia manifestat en els primers noranta en la línia municipalista i que no havia estat mai un vallesista, el que ens dóna pistes sobre l’impacte i l’amplitud d’aquella mobilització catalanista finisecular. Posteriorment, Vallès marcà la nova política d’apropament en unes declaracions a El Liberal, de Madrid, publicades a la primera pàgina, el 31 d’octubre de 1898. Fou un text important i el Centre Federalista de Barcelona l’edità a continuació com a fulletó de distribució àmplia. Vallès sintetitzava el seu catalanisme federal i, en concret, dibuixava el terreny d’entesa amb el nou i més jove moviment catalanista del moment. Hi havia dos punts centrals: d’una banda, el de la justificació històrica i política del caràcter regional i fins nacional de la realitat catalana: de l’altra, el de la possibilitat de tirar endavant una estratègia espanyola i una sortida confederal que frenés la possibilitat d’un separatisme, que segons deia pocs volien encara, però podia créixer, com havia passat a Cuba. Significativament, Vallès situava el programa de la Unió Catalanista en els acords del 16 de març de 1897 (i no en les Bases del 1892) i es permetia el luxe, en el moment de recordar les reivindicacions de la Unió en relació a les atribucions del poder central i els poders regionals, de fer notar que aquelles estaven ja contingudes en els programes dels federals del 1883 (que ell havia contribuït a redactar) i del 1894, i fins i tot eren menys ambicioses. Aquesta nova línia política, Vallès l’usà per recuperar la direcció i refer orgànicament el partit. L’11 de maig de 1899 a Barcelona es constituí a la fi un veritable comitè municipal d’integració amb la presència dels caps de files de les diverses tendències i la participació tant de veterans com de joves. Paga la pena de fer-ne la relació exacta perquè es tracta d’una nòmina especialment significativa dels dirigents federals del moment a Barcelona: Joan Arabi, Pau Barbé Huguet, Alfons Fabregat, Eugeni Labán, Miquel Laporta, Joaquim Lluhí i Rissech, Ot Martí, Lluís Massó, Ramon Roig Armengol, Conrad Roure, Baldomer Tona Xiberta, Josep María Vallès i Ribot, Miquel Vilà, Gaietà Vila plana, Joaquim Viñas i Pagès. Una passa posterior fou la preparació, lenta, d’una Assemblea Federal del Partit a Catalunya per tal de generar un Consell Regional amb autoritat i respectat. L’Assemblea es reuní a Barcelona el 31 de març de 1900. Allí s’aprovaren unes bases de funcionament intern, que tot i recollir bona part del que havia estat l’ortodòxia piista municipalista, afirmaven la substantivitat del poder regional, tot introduint la defensa de la màxima autonomia de Catalunya, al costat dels principis del programa federal, com a un dels elements centrals de tota la propaganda del partit. Hom declarava que en els actes del partit caldria “enaltir l’autonomia de Catalunya amb els demés principis i aspiracions econòmiques i polítiques

1. el republicanisme federal finisecular

del federalisme”. El nou Consell Regional restà amb la següent composició: president, Josep M. Vallès i Ribot (Barcelona); vicepresident, Francesc Pi i Sunyer (Barcelona); secretaris, Joaquim Viñas i Pagès (Barcelona) i Miquel Laporta (Barcelona); vocals, Joan Deu (Olot), Josep Llari (Tremp), Francesc de Colom (Valls), Miquel Vilà (Barcelona) i Anton Ferrando (Sant Martí de Provençals). En la presentació pública dels acords, en un míting reunit al Teatre Gran Via de Barcelona, l’1 d’abril, amb la presidència de Vallès i Ribot i una carta de suport de Pi i Margall, parlaren Antoni Ferrando, Miquel Laporta, Antoni Rovira i Virgili (en nom de Tarragona), Ot Martí, Francisco Pi i Arsuaga, i Joan Deu. Tancà Vallès i Ribot. Poc després, hi hagué una carta-comunicat del nou Consell Regional Federalista de Catalunya. S’hi feia constar que Espanya havia “finat” com a nació colonial “entre les urpes del centralisme”. Espanya era “un lleó convertit en guineu que fuig davant dels llops de fora i devora sens pietat els anyells de dins”...” El lema dels federals havia de ser “per amor a la república som autonomistes i per amor a l’autonomia som republicans”. Calia, a més, afegir que “Si Catalunya fos tirana (“en una Catalunya mística, minada pel clericalisme, governada pels privilegiats de la fortuna”) ens trobaríem estrangers en ella com ara ens trobem estrangers dintre Espanya”. Els federals, des del seu lloc atraurien els republicans i autonomistes, amb un programa que tenia per referència ideològica el principi de la divisió de les sobiranies, amb exemples precisos com els de Suïssa i dels EUA i que havia estat plasmat en el Projecte de constitució de l’Estat Català de 1883, el Programa del 22 de juny de 1894 i el discurs de Pi i Margall de l’11 de febrer de 1900. Aquest programa atribuïa als diferents estats constituents de la Federació les competències en legislació, tributs, tribunals, llengua i educació, etc. exercides a través d’unes Corts i un Govern. Les facultats no atorgades explícitament a l’Estat Federal quedaven en mans de l’Estat federat.33 Aquell Consell havia rebut la potestat de crear comissions de treball i d’immediat organitzà una Secció de Propaganda, sota la presidència molt significativa de Pompeu Gener, un dels inspiradors de la revista Joventut. A més, el seu principal objectiu fou el de la preparació d’una pròxima As semblea Regional Catalana a reunir-se el 1901 per tal d’actuar com a congrés i poder aprovar acords programàtics ambiciosos. Efectivament, l’Assemblea es celebraria el 7 de maig de 1901, a la seu del Centre Republicà Federalista de Barcelona, amb la presència de delegats de divuit comarques i la visita del mateix Pi i Margall, que havia vingut a Barcelona per pronunciar el discurs

33. Cf. Bandera Federal. Badalona, núm. 1, 14 d’abril de1900.

els orígens del republicanisme nacionalista

inaugural dels Jocs Florals d’aquell any.34 El Consell Regional en resultaria renovat significativament en incorporar-se ara Joan M. Bofill de Figueres i Pere Redón de Tarragona, com hem vist, dos dels més destacats protagonistes del piisme del 1896. Sota la presidència, incontestada ara, de Vallès i Ribot, la resta de components per tant eren Ferrando, Pi i Sunyer, Viñas i Pagès, Vilà, Fabregat, Deu, i Redón i Bofill. No fou sols la solució orgànica. La línia catalanista generà també al gunes iniciatives polítiques amb una certa ambició. El 10 d’agost del 1899 el mateix Vallès llançà en una sessió del comitè del partit a Barcelona la idea de la constitució d’una Lliga Autonomista Catalana. Cal adonar-se’n que la idea sorgia abans que no es constituís la Lliga Regionalista i òbviament, encara que alguns ho volguessin ignorar o fins negar, es tractava d’un reagrupament polític de les forces d’esquerra del catalanisme. La qüestió provocà alguna confusió i hom digué que els federals es volien passar al catalanisme ras i curt. Això obligà als conseqüents aclariments i noves reunions, que aclaririen l’abast de la proposta. El 18 de setembre en una nova reunió es formularen dues propostes. Lluhí i Rissech demanà que la Lliga es constituís a partir d’afiliacions individuals i que per tant fos compatible amb el manteniment de la militància dins el partit federal. Pel seu costat Vallès i Ribot, més pendent de deixar clara la no-minimització del mateix partit federal, proposà: “Aquest Comitè, a l’acordar adreçar-se a la Unió Catalanista per tal que accepti i aculli la idea de constituir una Lliga d’elements i forces de Catalunya que, a més de les seves especials aspiracions i creences, vulguin i proclamin la completa autonomia de la nostra terra, entengué que el partit federal sense entrar a formar-ne part integrant de la Lliga, hauria de mantenir amb ella bones relacions, posantse d’acord amb la mateixa cada cop que les circumstàncies demandessin i aconsellessin la realització d’actes encaminats a algun fi concret i immediat a l’autonomia de Catalunya, no entrant per conseqüent a formar part de 34. Els delegats foren: per Tremp: Josep Llari, Jaume Prats Balaguer, Felip Reverter Garriga; Llobregat: Pau Barbé i Llorenç Xímenez; Barcelona: Antoni Ferrando, Lluís González, Pau Iglesias, Miquel Laporta, Isidor Ribas, Francesc Pí y Suñer, Conrad Roure, Miquel Vila, Joaquim Viñas Pagés i Josep M. Vallès i Ribot; Arenys de Mar: Manuel Torrents i Joan Grau; Terrassa: Joaquím Marinello i Joan Paloma; Puigcerdá: Joan Lladó i Joaquim Salvatella; Valls: Alfons Fabregát, Emili Cabrero, Francesc Colom i Rafael Badia; Vendrell: Pau Martorell i Emili Folch; Girona: Ramon Ventura i Faustí Catarroca; Granollers: Josep Ventura i Frederic Bosch; Mataró: Antoni Franquesa i Ramón Riera; Figueras: Joan M. Bofill i Martí Carreras; Olot: Joan Deu, Damià Farrera Maura, Josep Miralda i Carles Ventura; Reus: Antoni Rovira i Josep Mercader; Igualada: Ignasi Bó i Josep Lladó; La Bisbal: Manuel Vilas i Manuel Moretó; Sabadell: Joan Romeu i Jaume Xercavins; Vilanova: Miquel Guansé i Miquel Ferrer. Cf. La Vanguardia. Barcelona, 7 de maig de 1901, p. 2.

1. el republicanisme federal finisecular

corporació qualsevol de caràcter permanent, ni admetent en cap cas condició oposada a la nostra doctrina republicana-democràtica federal, ni limitativa de la personalitat del partit, ni de la seva lliure propaganda”. En la votació, Lluhí retirà el seu text, i es decantaren per l’escrit de Vallès, Roure, Viñas i Pagès, Laban, i Massó; en contra, Martí, Laporta i Fabregat; s’abstingueren Lluhí i Roig i Armengol. Calgué una nova reunió i una nova votació, que es feu el dia 20, llavors votaren la versió de Vallès un xic retocada Vilaplana, Massó, Roure, Viñas i Pagès i Laban; en contra, s’hi manifestà Laporta. No semblen haver assistit els majors opositors a Vallès: Martí, Fabregat, Lluhí i Roig.35 Com estem veient, bé que malament, en iniciar-se el nou segle, el fe deralisme republicà a Catalunya semblà de nou haver recuperat algun dels seus millors moments dels vuitanta, amb una certa normalitat orgànica i una política de partit elaborada, que tenia com a peça central la formulació d’un catalanisme polític federal. Ara bé, un cop més, per a Vallès el problema fou que no podia escapar a les moltes dificultats per assolir un paper efectiu, operatiu, dins de la dinàmica política. Era una qüestió molt de fons que de rivava de l’hegemonia social i política burgesa del règim de la Restauració. D’altra banda, la desorientació, les contradiccions i l’esterilitat global en la pràctica del partit a Catalunya havien de ser molt sovint insalvables. Alguna part de raó tenia, sigui en un context conjuntural com és el de la candidatura catalanista de Permanyer i amb una intencionalitat clarament crítica envers Vallès, un comentari de març de 1898 del periòdic federal, sempre dissident, El Diluvio: “Con ocasión de la candidatura del catalanista Permanyer por el distrito de Villafranca, ha salido a la superficie la metamorfosis operada en el seno del partido federal en Cataluña. ”Todos los que estaban en autos de las corrientes que dominaban antiguamente en el partido federal, saben perfectamente que en su seno existían dos tendencias. Era la una representada por aquellos significados como amigos de Vallès, los cuales sostenían la necesidad de una aproximación a los elementos no retrógrados del catalanismo, al objeto de conseguir la formación de un gran núcleo en la región catalana, que sumara todas las fuerzas amantes de la autonomía; y era la otra, la representada por el difunto Lostau y sus amigos, quienes entendían que al sostener los primeros las tendencias mencionadas, obraban contrariando los principios del partido y por lo mismo se declaraban ellos enemigos acérrimos de todo lo que tuviera sabor catalanista. Ahora resulta que éstos últimos, los antes contrarios al catalanismo, son los que apoyan con mas calor la candidatura de Permanyer, 35. Cf. La Renaixensa. Barcelona, 22 de setembre de 1899.

els orígens del republicanisme nacionalista

hasta el extremo de que habiendo ordenado el señor Pi y Margall que donde los federales cuenten con fuerzas propias presenten un candidato del partido, ellos, los legalistas, apoyan por el que fue el distrito de Lostau al catalanista Permanyer. ”De lo cual se deduce que los legalistas han enmendado su plana, viniendo a aceptar aquellos principios que durante algunos años han combatido, siendo causa del cisma del partido federal en Cataluña. Y resulta, además, que la cabeza visible del movimiento de aproximación al catalanismo, el señor Vallès y Ribot, que últimamente era también el alma del retraimiento, en el salto que últimamente ha dado convirtiéndose en electorero, yendo del brazo con los Corominas, los Sol y los Junoy, aquel que en cierta ocasión dijo que para él la música más grata era el ruido de las balas, es muy posible que a la vez haya dado al trasto también con sus aficiones catalanistas, a ser cierto lo que nos aseguran que el señor Vallés y Ribot se ha negado a conferir poderes al señor Permanyer para el nombramiento de interventores a que tienen derecho los ex-diputados. ”Este último extremo se comprendería cuando el señor Vallès fuera consecuente con sus predicciones del retraimiento; pero no lo es desde el momento en que, convertido en electorero, se presenta por el distrito de La Bisbal. Con lo cual es lógico creer que si el señor Vallès ha renegado del retraimiento, ha renegado también de sus tendencias catalanistas. En resumen: el señor Vallés, partidario del retraimiento, contra todo y contra todos, se presenta candidato; el señor Vallés, de tendencias catalanistas, niega su apoyo al señor Permanyer. Vea el señor Vallés y Ribot si puede ponerse de acuerdo consigo mismo.”36 La llista de fracassos de Vallès (i la relació reiterada dels seus intents per a regionalitzar el partit federal espanyol) tingué un nou episodi a la mort de Pi i Margall, i abans de la ruptura definitiva de 1905-1906. El desembre de 1901 Vallès (amb el suport del renovat Consell Regional Català) tornà a la càrrega per a marcar l’estratègia de conjunt del federalisme hispànic. S’implicà directament en les reunions per a la revitalització del partit des de Madrid, quan es decidí la constitució d’un Directori Nacional, amb el gadità Eduardo Benot, filòleg i exministre republicà del 1873, Nicolás Estévanez, canari i militar, exministre també del 1873, l’advocat cordovès Jerónimo Palma i ell mateix. A continuació, el 31 de desembre de 1901, en l’obligat manifest d’aquella nova direcció que havia de substituir el cabdillatge incontestat que havia mantingut en vida Pi i Margall, a més de recomanar trencar la unió i

36. “El señor Vallés y Ribot pintado por si mismo”. El Diluvio. Barcelona, 24 de març de 1898.

1. el republicanisme federal finisecular

confusió amb els republicans no federals, es cridava a sostenir tot moviment autonomista allí on ja existís o l’afavorir-ne la seva configuració. Això sí, hom afegia: “procurando encauzarle siempre por las anchas vías de la libertad y la democracia y apartarle de toda tendencia que no sea la de enlazar el conjunto de todas las autonomías regionales dentro del Estado federal español”.37 Aquestes paraules i el seu to revelen, òbviament, l’existència dels molts recels del conjunt d’aquells dirigents espanyols, però tampoc no trencaven amb el que havia estat el discurs i l’estratègia espanyola del catalanisme federal vallesista. En qualsevol cas, per a tothom, fou clar que de nou els federals –o almenys alguns d’ells– pretenien encapçalar les mobilitzacions regionalistes de les darreres dècades del segle xix dins la península. De tota manera, poc després, la convocatòria de la V Assemblea Fe deral (la primera després de la que havia esclatat críticament el 1896 ) vingué a limitar, un cop més, els èxits programàtics de Vallès. En les bases per a l’elecció de les delegacions, la majoria imposà les representacions menys regionalitzades. S’acceptaven representants de qualsevol població amb or ganització (comitès, cercles, centres o periòdics, constituïts i adscrits al partit abans del 8 de novembre de 1902) i també la presència directa dels diputats i senadors (en actiu en aquells moments o que ho haguessin estat amb anterioritat, en alguna ocasió), així com alguna representació de les minories federals presents als ajuntaments i les diputacions provincials. D’altra banda, tota aquesta presència a l’assemblea s’articulava per províncies i cadascuna de les assistents comptava amb un vot, amb total independència del volum i la força federal amb què comptés. Aquestes bases (que serien reiterades en la convocatòria de l’assemblea de 1906, i llavors constituirien el principal motiu adduït per la ruptura), ara, el 1902, foren acceptades per Vallès i el Consell Regional Català, a contracor, però acatades, sens dubte perquè confiaven a mantenir la política i el dibuix regionalitzat. L’assemblea, reunida als locals del Centre Federal de Madrid a partir del 29 de novembre de 1902, coincidint amb el primer aniversari de la mort de Pi i Margall, comptà, com hom afirmà, amb 205 delegats (encara que si hom comprova la relació de comitès i altres entitats consignades a El Nuevo Régimen, la suma sols arriba a les 150 organitzacions).38 Certament es tracta

37. “El Directorio Republicano y Federal a sus correligionarios”. El Nuevo Régimen. Madrid, 4 de gener de 1902, p. 1. 38. És ben útil la descripció i l’anàlisi de l’assemblea que en feu Millares Cantero, Agustín. “El federalismo español a la muerte de Pi y Margall (1901-1904)”. Vegueta. Las Palmas de Gran Canaria, Universidad, 2 / 1995-1996, p. 113-129.

els orígens del republicanisme nacionalista

d’una xifra (en un cas o en l’altre) molt superior als 59 congressistes de 1882 o els 74 de 1888, però amagava la laxitud de les representacions, donades les bases de la convocatòria. En realitat, no hi hagueren sinó 49 comitès municipals, 16 cercles i joventuts i 11 periòdics presents. Les províncies amb representació foren oficialment 33. Les que comptaren amb un major paper i presència de delegats foren, per aquest ordre, Barcelona, Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia, amb una suma de 79 (el 52,7% del total). Andalusia en dugué 49 (32,7%) i Catalunya 41 (el 27,3%). El debat més fort i crispat se centrà en la composició del nou Consejo Nacional –l’òrgan màxim de direcció del partit. La majoria del congrés s’inclinà per mantenir el model que s’havia imposat, amb Pi, al llarg de la dècada dels noranta: el poder executiu es reclutava de forma mixta, amb uns consellers nomenats directament pel ple de l’Assemblea i uns altres d’enviats i decidits pels diversos consells regionals. La delegació catalana no aconseguí de fer valer la seva proposta per a fer descansar el Consell Nacional exclusivament en els consellers nomenats pels diversos consells regionals. Les transaccions no acabaren de rutllar. S’imposà la que limitava el mandat dels consellers elegits per l’Assemblea a sols sis individus i sols per un temps de tres anys. Els catalans en aquest punt també foren derrotats: ells pretenien el cessament immediat conforme s’anessin constituint en forma els consells regionals, amb un nombre màxim de nou. La majoria comptà amb divuit vots i els catalans només n’aplegaren nou (els quatre del Principat, més Sevilla, Granada, Jaén, Osca i Logronyo). Dues províncies s’abstingueren (Alacant i Albacete). Lògicament, el debat transcendia la simple discussió orgànica. Es tractava d’anar o no a un model de partit realment regionalitzat i, per tant, d’alguna manera, confederal. S’imposà, com veiem, el model més genèricament federalista, que posava en qüestió justament el paper i les atribucions dels poders regionals. En la delegació catalana sobresortiren, a part de Vallès, el figuerenc Joan M. Bofill, que –paradoxalment, si es vol– fou l’encarregat de defensar les proposicions catalanes, i un jove Antoni Rovira i Virgili que denuncià amb bel·ligerància l’unitarisme de la majoria. També foren notables les intervencions d’Antoni Ferrando, Josep Llari (Llei da) i l’aragonès Juan Pedro Barcelona (que havia obtingut la delegació de Balears i Osca, però que feia un temps que s’havia instal·lat a Barcelona i s’havia unit a la majoria vallesista). En tot cas, allí també hi foren presents força dirigents que s’havien alineat amb Pi i els legalistes durant la crisi de 1895-1896. En el cas català, destacadament, Pere Redón (de Tarragona), Josep Rubaudonadeu (delegat ara per Logronyo i Barcelona) o Francisco Pi i Arsuaga (amb la representació de Santander, Almeria i Ciudad Real, però no la de Barcelona). El fill de Pi, amb una política més inclinada a l’unionisme

1. el republicanisme federal finisecular

republicà i el federalisme més genèric havia perdut la batalla davant Vallès i els federals catalanistes. Finalment, la V Assemblea elegí els consellers següents: Nicolás Es tévanez, Jerónimo Palma, Eduard Benot, Francisco Pi i Arsuaga, Félix de la Torre i Antonio Sánchez Pérez.39 Com hem dit, s’havien d’incorporar també alguns presidents de consells regionals (de fet, de manera immediata i totalment regular, sols Vallès i Ribot, per Catalunya).40 Tot aquest debat hispànic no ha de fer-nos oblidar que, pel seu costat, el federalisme català havia mantingut, des de sempre, diverses ànimes, en les quals s’entrelligaven qüestions i tensions a l’entorn de l’obrerisme i la modernització econòmica reformista, aspiracions i pràctiques de promoció professional i política dels seus dirigents, inclinacions a la respectabilitat i contrapès d’un republicanisme més plebeu i popular, ús de petits espais de poder i reivindicació locals o sectorials (des d’un ajuntament a un sindicat o una institució cultural de pes) que no sempre es conciliaven amb les de mandes que venien de la direcció –barcelonina usualment, clar– de tirar endavant amb una acció política general, etc. És per això que les crisis i ruptures amb Madrid no foren mai simples i netes. De fet, la contraposició entre el vallesisme i el pimargallianisme dins el PRDF català de finals del xix amagà, com ja he esmentat anteriorment, força d’aquestes contradiccions, al marge que des d’un punt de vista estrictament ideològic no hi hagués excessiva distància entre Vallès i Pi. En convertir la pretensió d’hegemonitzar i galvanitzar un catalanisme d’esquerres en l’eix de la seva política a Catalunya, Vallès deixava molts espais a l’intempèrie, subjectes a la multiplicació dels atacs (demagògics i cridaners sovint, tant se val) del republicanisme unionista de matriu progressista, sobretot a partir de 1901, quan l’èxit de la nova Lliga Regionalista limità indubtablement el terreny per a revitalitzar el catalanisme de tradició popular esquerrana, republicà i federal. Alhora, cal tenir en compte la irrupció barcelonina i urbana del populisme esquerranista de Lerroux i el 39. Ja hem parlat de Benot (1822-1907), Estévanez (1838-1914) i Palma, membres del Directori nomenat el desembre de 1901. Només Vallès no fou elegit directament per l’assemblea. Sánchez Pérez (1838-1912) era madrileny, periodista i autor de diverses obres de teatre i novel·les; havia estat també catedràtic de matemàtiques a l’Institut de Sant Isidre a Madrid. Francisco Pi i Arsuaga (1866-1912), fill de Pi i Margall, nascut a Madrid, era advocat i va escriure força literatura; fou el director durant molt de temps d’El Nuevo Régimen i va mantenir una relació política molt regular i intensa amb el republicanisme federal català i, molt especialment, amb Sabadell. 40. El 1904, a part de Catalunya, només s’havien arribat a constituir els consells regionals de València, Astúries, Aragó i Extremadura.

els orígens del republicanisme nacionalista

lerrouxisme, que precisament, com se sap, centrà molt el seu discurs en la mobilització del món obrer més marginalitzat i proletaritzat. Les apel·lacions a la Unió Revolucionària del 1896-1898 o les inicials ambigüitats enfront de Lerroux i el manteniment de ponts envers l’unionisme republicà, que continuà formant part de la propaganda vallesista, no bastaven per contrarestar la nova maror. Era per tant, per als federals, difícil sortir-se’n d’aquesta doble pressió, a banda i banda. Més encara, si hom pretenia establir ponts entre el vell federalisme popular, vuitcentista, i la cruesa dels nous problemes del nou-cents. Unes mostres, il·lustratives, d’aquesta situació es poden trobar per exemple a Terrassa. Allí, malgrat que el republicanisme federal es reconstituí prou bé (i Vallès s’hi abocà molt directament) el 1899-1901, la fortalesa del republicanisme unionista progressista, amb El Espejo com a portaveu, no minvà en absolut. Al contrari, s’alçà virulentament contra el vallesisme, tot anticipant moltes de les argumentacions i discursos de Lerroux i el ler rouxisme. Davant la presentació dels acords de l’assemblea federal catalana que es féu a Terrassa el 4 d’agost de 1901,41 aquell periòdic li dedicà un molt 41. La reunió fou important i Vallès li donà una solemnitat molt alta en forçar la presència del nou Consell Regional. Els oradors foren, al costat del líder local Pau Palomas, la majoria dels membres del Consell: Baldomer Tona, Alfons Fabregat, Francesc Pi i Sunyer, Lladó i Vallès i Ribot. Totes les intervencions giraren a l’entorn del catalanisme i els catalanistes, vistos com la “part conservadora del federalisme català” (segons Tona) o una manifestació de la “varietat de la naturalesa” que no compaginava amb els règims unitaristes (Pi i Sunyer), o els que no s’apuntaven a la idea de les agrupacions variables i artificials sinó a les pàtries “immutables i naturals”, les regions (Lladó). Vallès proclamà que havia arribat l’hora d’anar a una intel·ligència dels federals, regionalistes i catalanistes per tal d’aconseguir tots plegats l’autonomia del municipi i de la regió catalana. Segons ell, federals i catalanistes volien l’autonomia de Catalunya basada en el programa del federalisme i uns i altres també volien l’autonomia de la resta de regions espanyoles. No eren separatistes. Alhora, també deixà caure que, dins la bandera autonomista, hi cabien totes les classes socials i totes les idees religioses, i que l’agitació fusionista anticlerical d’aquells mesos sols servia per a distreure l’atenció de l’important, que els unionistes no eren sinó unitaristes i compartien un model d’estat amb la monarquia. El posterior manifest del Consell Regional, signat per Vallès, Pi i Sunyer, Bofill, Deu, Vilà, Ferrando i Fabregat, insistí en la consideració dels catalanistes com els aliats naturals del federals. Cf. El Espejo. Terrassa, 10 d’agost de 1901. El vallesisme, a més, havia volgut dotar del màxim simbolisme i ressò a l’apropament concret amb el grup de Lo Somatent, que dirigia Jeroni Estrany. Aquest grup acabava de prendre (el 20 de juliol) una posició clarament republicana: “Nosaltres, perquè som catalanistes, considerem que la República instituïda federativament i amb tota puresa és la forma de govern que millor respon a la defensa de la dignitat del poble, que millor s’adapta al credo catalanista i majors prosperitats nos promet el hermós desenrotllo dels nostres ideals nacionalistes” [Cf. Colomer, Jaume. La temptació separatista a Catalunya: els orígens (1815-1917), Barcelona, Ed. Columna, 1995, p. 43. Com a resposta, Vallès va lliurar un missatge de felicitació a Jeroni Estrany en un acte solemne celebrat conjuntament pel Centre Federal de Barcelona i Lo Somatent.

1. el republicanisme federal finisecular

llarg, irònic però alhora molt meditat, article-editorial, “La nueva alianza”.42 Considerava la vetllada federal molt transcendent, com volia Vallès, però transcendent per a la Unió Catalanista, donat que un personatge com Vallès, de tanta eloqüència i activitat, li oferia el seu concurs “y le brinda con estrecha alianza para defender la autonomía regional, llevando su abnegación hasta el punto de recoger, indignado, como dirigido a él y al partido federal español, el dictado de separatista, con el que nadie seriamente –que nosotros se pamos– señaló jamás a dicha agrupación”. Ara bé, també és podia considerar de transcendència indiscutible per al partit republicà. Perquè, segons hom ironitzava, si fins ara Vallès havia lluitat amb coherència per la destrucció de la monarquia i “la campaña por la democracia pura, nutrida por los principios inmortales de la revolución de 1789, de hoy en adelante esta actividad habrá de compartirla [...] [con] aquella otra que le obliga el nuevo y solemne compromiso que contrajo espontáneamente en Tarrasa. Y al compartir en lo adelante el señor Vallès y Ribot, entre sus dos grandes amores, el antiguo y el nuevo, su noble y fecunda actividad, claro es que la Dulcinea de la democracia y de la república perderá, por lo menos una mitad del culto externo del señor Vallés y Ribot”. El periòdic aventurava a més quina podia ser la resposta de Pi a El Nuevo Régimen, tot fixant-se en una part d’unes opinions recents de Pi que hauria afirmat que en els discursos dels catalanistes no hi veia res de progressiu (“sí cierto cariño a pasadas instituciones, cierto fervor religioso y una marcada tendencia a deprimir las regiones de Castilla, encumbrando la de Cataluña”). I és que, segons el periòdic El espejo, en les seves files hi havia molts carlins i partidaris de la unió catòlica; tampoc, deia, es podia confiar massa en els seus principis (no havien pactat amb Polavieja?). El periòdic, llavors, es centrava de nou en els elements contradictoris que hi veia en la proposta de Vallès. Amb la entesa que proposava Vallès “en adelante no podrá decirse con razón que el catalanismo es clerical, que es indiferente a la cuestión obrera, que se encoge de hombros ante la cuestión de la forma de gobierno, tan esencial para los republicanos, y que abomina del sufragio universal, base de la democracia pura, aspirando a sustituirlo por el sufragio de tots los caps de casa, agrupats en classes. No se repetirá, en lo adelante, tampoco que el catalanismo defiende el concierto económico, combatido recientemente en El Nuevo Régimen por el señor Pi y Margall. Relegando a segundo término estos asuntos de poca monta, catalanistas y federales defenderán en lo sucesivo, compactos y unidos, la autonomía regional, basada según los primeros, en las tradiciones medievales, arrancando, según los segundos, de los principios de la revolución de 1789, llamados por La Veu 42. Cf. “La nueva alianza”. El Espejo. Terrassa, 17 d’agost de 1901, p. 1-2.

els orígens del republicanisme nacionalista

cursis y pasados de moda.” La nova aliança tindria també efectes positius en d’altres sentits. Per exemple, en els mítings del futur, els canonges (que escrivien, deia, a La Veu) ja no qualificarien de “foragidos y ateos a los que defienden la separación de la Iglesia y el Estado” (no es tractava de ferir els federals), ni aquests (per a no ferir els canonges) gosarien dir, com l’altre dia deia Pi, que las “órdenes religiosas no son más que una ‘peste social’ y que es necesario, de todo punto, barrerlas del suelo español”. Aquesta opinió, que identificava el catalanisme amb la dreta catòlica, el tradicionalisme i els interessos burgesos, no era en absolut aïllada i, a més, havia començat a coincidir de manera molt notòria amb la d’una part important de la generació anarquista finisecular, una generació que, alhora, en el context de la persecució derivada del procés de Montjuïc, s’havia acostumat a mantenir relacions estretes amb el republicanisme progressista i també el fusionista. A Terrassa mateix, pocs dies després de la reunió federal, es celebrà un míting obrer, amb oradors anarquistes coneguts, als locals del Centre de Fusió Republicana, de protesta pels fets que s’havien produït feia poc a la Corunya. En el míting, dirigents destacats com l’anarquista Samuel Torner o el fusionista Frederic Serra, s’abonaren contra el clericalisme i la manca de compromís obrer dels federals catalans, ara sota la influència de “tendencias rancias y caducas”.43 La deriva de la política catalanista de Vallès tornà a generar dificultats i tensions dins el partit federal a Catalunya. Com ja havia passat, no feia gaire, el 1899, calgué entrar en el joc dels aclariments, els quals tanmateix no evitaren l’aparició d’un manifest que signaren Pere Redón (el membre del Consell Regional que havia ja encapçalat la protesta ortodoxa de 1896), Ignasi Bo i Singla i Antoni Rovira i Virgili, tres personatges distints però que representaven molts dels dubtes diversos que hi havia davant el discurs de Vallès. Els signants alertaven contra les possibles interpretacions que entenien que els federals s’inclinaven per l’aliança permanent amb els cata lanistes i “un absolut i permanent divorci amb els elements republicans no autonomistes”; insinuaven, a més, que potser Vallès havia parlat només a títol individual. Reafirmaven que només podrien pactar de forma permanent amb els que acceptessin íntegrament el programa del 22 de juny de 1894. És a dir, amb la solució federal i el seguit de reformes econòmiques i socials que 43. Cf. El Espejo, Terrassa, 10 d’agost de 1901. Altres oradors significats havien estat Sebastià Suñé, Leopoldo Bonafulla i Teresa Caramunt. Una bona i detallada explicació sobre “El republicanisme unitari i el federalisme al tombant de segle (1899-1903)” a Terrassa, és la de Colom i Bussot, Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica. Terrassa: Àmfora, 2003, p. 149-200.

1. el republicanisme federal finisecular

aquest preconitzava. El rebuig d’alguns a la nova política també es produí a Terrassa, per exemple quan en aquells mateixos dies el veterà dirigent local Joan Germain s’uní als mítings dels fusionistes i criticà públicament l’autonomisme de Vallès (el “pisto carlofederal” d’aquest se li havia indigestat, segons digué).44 La situació, d’altra banda, no era fàcil, parlant en general, per a tot el partit arreu d’Espanya. No sols per als pocs que pretenien una màxima implicació amb l’onada regionalista, també per als que intentaven de moure’s dins l’ortodòxia més pimargalliana, obrerista i municipalista. L’empenta unionista que donaria lloc a la Unió Republicana de 1903, i el trencament de les pretensions d’alguns d’assegurar l’existència d’uns partits i programes delimitats i diferenciats, afectà tot el moviment republicà i molt en especial els federals. Com ja havia succeït en casos anteriors, en la nova Unió Republicana s’amagaven dues cares. La que millor representava Salmerón, amb un discurs com el de les “cuatro unidades” (pronunciat el 5 de gener de 1903), posava les coses molt difícils fins i tot la direcció oficial d’Eduardo Benot. Però la que mobilitzaven sectors com El Motín i José Nakens, amb les seves reiterades crides a trencar amb els jefes i imposar les mobilitzacions des de baix, amenaçaven la pròpia existència del partit com a tal. Significativament, per no esmentar més que personalitats catalanes, gent com Josep Rubaudonadeu o Julià Nougués no dubtaren a intervenir en l’assemblea del Teatre Líric que havia promogut Nakens el març de 1903. No menys de catorze exdiputats federals s’unirien a la nova Unió Republicana (és a dir, les tres quartes parts de la Junta Consultiva del partit que havia auspiciat Benot a la mort de Pi i Margall). Per més que alguns d’ells en resultessin beneficiats per l’onada de vot republicà en les immediates eleccions generals, el cert seria que cada cop havia de ser més difícil per no dir impossible mantenir cap relació estreta entre aquells diputats, formalment federals, i el partit.45 Com estic argumentant, les divisions i la pèrdua de força del partit federal català responia a temàtiques més complexes, generals i de fons, que

44. La Publicidad. Barcelona, 25 d’agost de 1901. 45. Els elegits, amb més o menys filiació exactament federal, foren Vallès i Ribot i Jaume Anglès (aquest, com se sap, era un boter que ja s’havia implicat amb la Federació Revolucionària i l’unionisme lerrouxista) per Barcelona; Francisco Pi i Arsuaga, el fill de Pi i Margall i director d’El Nuevo Régimen, per Sabadell; el catedràtic d’institut i vicepresident en aquells moments del Consell Regional, Joan M. Bofill, per Figueres; Pau Barbé, advocat que sovint defensava obrers i també membre del Consell Regional, per Vilanova; i, finalment, Julià Nougués, que havia aglutinat el federalisme de Tarragona-Reus-Falset, però que poc seguia les orientacions del partit.

els orígens del republicanisme nacionalista

no la simple discussió sobre una estratègia política concreta. I en tot cas, en el terreny de la formulació d’un catalanisme federal el debat girava a l’entorn de la necessitat de formular sota nous paràmetres l’encaix entre un nou catalanisme liberal i un també nou socialisme reformista i socialdemòcrata. Sigui com sigui, el joc de tendències dins el federalisme català passà a ser a l’entorn de 1903-1904 una qüestió tan evident que els mateixos òrgans oficials del partit se’n feien ressò i fins ho consagraven com a inevitable. Així, El Federalista, que s’editava des del Centre Català Republicà Federalista de Barcelona, i era l’òrgan del Consell Regional Federalista, sota la influència de Vallès i Ribot, deia que existien tres corrents dins el federalisme, sorgits a partir de la ruptura de la coalició amb la Unió Republicana del 1903: “una de exagerada simpatía hacia los republicanos unitarios, la otra de ex cesivo cariño hacia los que dicen defender la autonomía de Cataluña; y otra, en fin, de mantener el federalismo con su Programa y su personalidad equidistante entre el catalanismo liberal y el republicanismo unitario sin rechazar empero según las circunstancias, inteligencias transitorias con esas fuerzas políticas”.46 Certament, es tractava d’un resum aproximat de la situació, encara que caldria tenir en compte un fraccionament i un localisme generalitzat. Entre els unionistes destacava el president del Comitè Municipal dels fe deralistes de Barcelona, Lluís Juli (que havia d’evolucionar ràpidament cap als lerrouxistes, després de dimitir del càrrec el març de 1905). Ja abans, membres del sector més antiregionalista s’havien acostat a la Unió Republicana (Lorenzo Ardit, Juli Marial, Antoni Marsà, també Nougués), separant-se clarament de Vallès. Uns es passaren sense condicions a les files de Lerroux, d’altres es mantingueren fidels a la direcció estatal (a Eduardo Benot) quan arribà l’escissió de 1905. Eren visceralment contraris al catalanisme polític que consideraven sols conservador i clerical. Comptaren sobretot amb El Federal, de Sabadell, i El Nuevo Ideal, de Mataró. Pel seu costat, els catalanistes s’organitzaren al voltant de l’agrupació Catalunya Federal, creada el 1903 –i potser abans– com a corrent interna del federalisme sota l’impuls de Ramon Roig i Armengol, amb elements com Miquel Laporta, Miquel Vilà, Conrad Roure i Francesc Pi i Sunyer. Altres associacions –el Centre Catalanista Republicà Nova Cathalònia, presidit per Baldomer Tona i Xiberta, o Lo Somatent, de Jeroni Estrany– fluctuaven entre el catalanisme i el republicanisme federal. Individualment, això sí, foren pocs els que s’in tegraren al moviment catalanista, massa dominat pel conservadurisme i

46. Cf. El Federalista. Barcelona, 24 de desembre de 1904.

1. el republicanisme federal finisecular

l’integrisme catòlic. Un cas especial, i molt important, fou, de tota manera, Joaquim Lluhí i Rissech, que entrà a la Lliga, però aviat havia de ser un dels ideòlegs de la ruptura de 1904 i del grup d’El Poble Català, abans de la fundació del CNR. En fi, els equidistants, que pretenien mantenir la personalitat del partit, emfasitzant les diferències amb la Unió Republicana més que no amb el catalanisme, volien encapçalar l’aliança amb el catalanisme liberal, sense trencar però el joc d’aliances amb el republicanisme. Controlaven en part almenys l’organització del partit a través de la presidència i la majoria del Consell Regional. Els homes més coneguts del moment eren, al costat de Vallès, Joaquim Salvatella i Francesc Pi i Sunyer. Havien de ser en definitiva els que mouran l’escissió de 1905 respecte de la direcció estatal del partit. Una altra anàlisi del joc de tendències intern del federalisme català l’oferí al començament de març de 1905 el diari El Liberal, proper al pro gressisme i republicanisme més unitarista. El diari en detallava l’estructura orgànica en aquells moments de crisi, a les portes de l’escissió amb Madrid. Els principals òrgans eren: 1) l’Assemblea Federal, amb el Consell Regional que presidia Francesc Pi i Sunyer, i comptava amb Pere Redon a la secretaria; 2) el Comitè Federal de Barcelona, inactiu arran de la dimissió de Lluís Juli; 3) el Centre Català Republicà Federalista de Barcelona, “el Vaticano de Vallès, desde donde pontifica”, situat a la plaça de Santa Anna, 23, que en aquells moments presidia Llovera i des d’on es publicava El Federalista; 4) el grup Catalunya Federal, sota la presidència de Dalmau, però inspirat per Miquel Laporta; 5) els casinos –de barriada– del 2n Districte (a l’InstitutBorn) i a la Barceloneta. També calia comptar amb entitats autònomes, a Sants, Sant Martí i els centres del Clot i el Poble Nou, i centres i comitès d’Horta i les Corts. El mateix article repassa i satiritza les personalitats del partit. En especial, volia caracteritzar Vallès i Ribot, l’escollit per Pi i Margall, perquè actués de llaç d’unió entre federalistes i autonomistes –segons que deia l’article–, de qui en destaca la debilitat de caràcter i els seus dubtes, “imposible mayor volubilidad bajo más áspera corteza”, a més de la seva gelosia mostrada al llarg de l’evolució del partit (per exemple, respecte d’Al mirall, Capdevila, Tutau, Lostau, Roig i Minguet, Roig i Armengol). La crisi del partit l’atribuïa El Liberal a “su carácter disolvente”. Hi havia també Lluís Juli, “voz chillona, pero sólo chilla por Lerroux [...] es un transeúnte en su partido”. I Miquel Laporta, “el capellanet de la agrupación. Fue discípulo de Vallès y ahora es un maestro que enseña con tono místico el camino de la Unió Catalanista”. D’altres noms que El Liberal encara destacava eren l’escriptor i metge Francesc Pi i Sunyer, l’advocat i diputat per Vilanova i la Geltrú Pau Barbé, Llovet, un diputat provincial “obrer”, el veterà socialista Joaquim Viñas Pagés, l’intransigent Miquel Vilà, l’ateneïsta Amadeu Hurtado,

els orígens del republicanisme nacionalista

Joaquim Salvatella, el “San Juan Bautista de los vallesistas”, Eudald Canibell, el bibliotecari, i Ignasi Bo i Singla, periodista. Com a “flor de un día electoral”, hi havia Juli Marial, Enric Nel·lo i Jaume Anglès, a més de “viejos retraídos y jóvenes entusiastas”. La sentència de l’article era: “separadamente, excelentes personas y buenos federales. Juntos, han acordado ir al retraimiento, por no poder sacar ni un diputado provincial.”47 Potser era lògic. L’opció per una política catalanista exigia no exactament l’abandonament de l’estratègia espanyola, però sí que convertia en supèrflua la disciplina dins el partit federal espanyol, si aquest no apostava clarament per la regionalització efectiva. A més, la pròpia feblesa del moviment federal en el conjunt peninsular a l’alçada de 1905, que no havia tampoc sabut frenar la seva satel·lització respecte de l’unionisme republicà progressista, convertia la batalla interna en una càrrega feixuga i sense massa futur, després del seguit de fracassos dels reiterats intents de Vallès (1888, 1896, 1902). El Consell Regional Federalista de Catalunya reuní una Assemblea Federal Catalana a Barcelona el 23 d’abril de 1905 i, davant les bases de la convocatòria d’una Assemblea general a celebrar a Madrid el maig d’aquell any, firmades per Benot i que reproduïen sense corregir els criteris que s’havien fet servir el 1902, s’hi manifestà airadament en contra, amb un to duríssim, qualificantla d’“atropello a la autonomía regional y antidemocrática”. A instàncies de Salvatella, Vallès i Ribot i Ferrando, s’acordà per unanimitat no fer cas de la convocatòria i enviar al president del Consejo Nacional un missatge explicant-ne els motius. Reflex dels problemes interns de sempre, atès que el secretari del Consell Regional, Pere Redón, “contrari al que sospita es decidirà a l’Assemblea”, no hi havia assistit, es feu constar en acta les protestes dels coreligionaris. Finalment, a proposta d’Oliveres, “acordóse por unanimidad declarar facciosos a los federales catalanes que contra los acuerdos de la Asamblea Regional acudan a la de Madrid”. Tres eren els punts de les Bases que no podia acceptar el Consell Re gional. Per començar, l’assistència per dret propi de senadors, diputats, diputats provincials i regidors adherits al programa federal, i també de re presentants dels diversos periòdics que n’afirmessin l’adhesió (base 6). En segon lloc, la votació igualitària per províncies, que fixava la base 7a: “Las votaciones de la Asamblea serán por provincias, pudiendo los representantes deliberar en privado antes de emitir el voto provincial”. Finalment, la con vocatòria directa feta als militants, que prescindia del paper dels consells regionals. Per tots aquests costats, aquells federals catalans hi veien la pos

47. Cf. “La crisis del partido federal de Barcelona”. El Liberal, Barcelona, 7 de març de 1905.

1. el republicanisme federal finisecular

sibilitat que assistissin militants de “dubtós federalisme” (federals sense l’aval de cap agrupació del partit) i que es magnifiquessin les representacions de províncies sense nuclis potents d’adherents, deixant en minoria les regions fortes, com Catalunya. Fou això el rerefons del missatge enviat a Benot, que redactaren Pi i Sunyer, Salvatella i Vallès i Ribot, i que afirmava que “el único origen legítimo de la representación del pueblo es el sufragio universal directo de los ciudadanos”, mentre que, a l’Assemblea, “valdrán lo mismo los que ostenten o hayan ostentado alguno de aquellos títulos (senador, diputado, regidor) –a pesar de que ni un solo federal les confíe su representación, pues valdrá su propia y exclusiva voluntad para asistir a la Asamblea– que los que hayan sido expresamente elegidos por gran número de sus correligionarios”. El vot per províncies agreujava aquests temors: “pues no seria extraño que de alguna de las provincias españolas no vaya a la Asamblea más que un diputado o un concejal, y este solo influirá en los acuerdos tanto como diez, quince o veinte ciudadanos pertenecientes a otra provincia y que en conjunto puedan llevar la representación de millares de ciudadanos”. Es ratificaven, per tant, en la decisió de no acudir a l’Assemblea “como no se la constituya con la representación de los federales españoles inscritos en los censos de sus respectivas localidades, elegida por sufragio universal directo”, en un moment en què ells mateixos estaven revisant el cens de federals de Barcelona per depurar-hi els trànsfugues cap a la UR. (El temor a veure que aquests, com el mateix Juli, poguessin assistir a l’Assemblea de Madrid incrementava el seu rebuig a acceptar les Bases de Madrid).48 Aquella ruptura amb Madrid, com havia passat el 1896, significà també l’escissió i la divisió del partit federal a Catalunya. Tanmateix, ara, sense el prestigi de Pi i Margall, i atesa, com ja he esmentat, la feblesa general del federalisme hispànic, que no aconseguia de frenar Eduardo Benot, els que es mantingueren dins la disciplina espanyola foren força minoritaris. Una altra cosa és però que, en conjunt, el federalisme català també en resultés afeblit. La majoria, sota la direcció de Vallès i Ribot, reuní el Consell Regional Català l’11 de juny de 1905, que negà qualsevol legitimitat a la VI Assemblea Nacional que s’havia reunit a Madrid. I passà a autodenominar-se Partit Republicà Federal de Catalunya. Mantingué sens dubte el gruix de l’organització. Els espanyolistes intentaren alguna resposta amb reunions que mantingueren a Sabadell el 25 de juliol i al Vendrell el 29 d‘octubre de 1905, però sols sembla tenir força real i influència en ambdós llocs, en el primer cas, per la influència directa que hi exercia Pi i Arsuaga, i, en el segon, per la fidelitat

48. Cf. El Federalista. Barcelona, 29 d’abril de 1905.

els orígens del republicanisme nacionalista

que els atorgà durant un temps l’estructura de la Federació de Treballadors Agrícoles de la Regió Espanyola (FTARE).49 Comparant les representacions presents al Vendrell l’octubre de 1905, amb les dades globals que havia donat sobre la força federal a Catalunya La Avanzada, de Tarragona, el novembre de 1904, tenim que a la reunió vendrellenca hi anaren delegats de trenta-un comitès dels cent trenta-cinc censats el 1904, catorze dels quaranta-quatre centres i casinos de llavors, vuit dels setze grups de joventuts existents i quatre dels deu periòdics actius.50 El partit federal, el qual, malgrat tot, encara era el referent més important de tota la tradició del federalisme democràtic i popular català del vuit-cents, arribà al 1905-1907, en el moment de l’esclat de Solidaritat Catalana i, també, de la creació del Centre Nacionalista Republicà, immers en els diversos atzucacs greus i cada cop més inajornables que he anat as senyalant fins aquí. Malgrat els matisos, el joc de tendències dels federals catalans tingué una evolució força lògica. Els unionistes derivaren els uns cap a la Unió Republicana i els altres cap a la creació d’un Comitè Regional d’obediència espanyola. Foren ells, però, els que majorment es dividiren davant Solidaritat Catalana. En realitat, sols el nucli de Mataró (Antoni Franquesa i El Nuevo Ideal) marxarà sense excessius problemes amb els antisolidaris, Lerroux i el Partit Republicà Radical. Òbviament, un comportament similar tingueren els federals que ja el 1904-1905 s’havien unit a Lerroux. Més complex havia de ser el comportament de la resta dels obedients a la direcció federal espanyola d’Eduardo Benot, i molt en especial, de Francisco Pi i Arsuaga i El Federal de Sabadell, els quals marcaren distàncies, sense decidir-se a entrar en cap compromís bel·ligerantment anti-solidari, i, fins i tot, una part del mateix acabaria incorporant-se a la UFNR el 1910. En tot cas, el gruix dels equidistants i vallesistes serien uns dels promotors més decidits de Solidaritat Catalana i, després, de la UFNR. Pel que fa als catalanistes, si alguns s’uniren, arran de l’escissió del 1905 i dels problemes interns dels federals, amb els d’El Poble Català i cofundaren el Centre Nacionalista Republicà, d’altres mantingueren una línia pròpia solidària i finalment entraren també a la UFNR. Acabem. La revitalització de la política de masses postfinisecular afectà la major part dels sectors de cultura urbana a Catalunya i no sols s’hauria de 49. Cf. López Estudillo, Antonio J.: “Federalismo y mundo rural en Cataluña (1890-1905)”, Historia Social, València, 3 / hivern 1989. 50. Cf. La Avanzada. Tarragona, 5 de novembre de 1904; El Federal, Sabadell, 4 de novembre de 1905; i El Nuevo Régimen, Madrid, 6 de novembre de 1905. Cf. també Millares Cantero, Agustín. “Los federales y Lerroux”, Vegueta. Las Palmas, núm. 4 (1999), p. 187 i seg.

1. el republicanisme federal finisecular

veure, com sovint s’ha fet, en relació a la polarització entre el lerrouxisme i el regionalisme de la Lliga. En aquest punt, justament el llibre ens ha de permetre a tots plegats ampliar-ne la imatge i restablir el paper i la veu també, en aquells anys del tombant del segle, d’un catalanisme d’esquerres que hagué de partir i alhora ‘refundar’ la tradició i la cultura republicanes provinents del federalisme del vuit-cents.51 Per al federalisme, un dels canvis fou el que deixà de ser una opció organitzativa de partit hegemònica entre les classes més populars, i es convertí en un important, però genèric, ciment cultural que havia d’impregnar, en direccions distintes, algunes de les cares més importants de l’obrerisme del segle xx (a través de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme, però també del socialisme més mutualista i reformista, per exemple), així com de les apostes més progressistes d’un nacionalisme català professional i intel·lectual, en la línia del que volia significar justament el Centre Nacionalista Republicà. Cal no minimitzar, en aquest punt, el paper d’algunes personalitats, que han estat notòriament banalitzades i ignorades pel catalanisme més conservador. En especial, Pompeu Gener i la seva incidència en el grup de L’Avenç i Joventut, i Joaquim Lluhí i Rissech, un dels que millor il·lustra aquest complex trànsit entre els paràmetres vuit-centistes i els del nou segle xx, a través del seu pas del pimargallianisme antivallesista, el catalanisme de la Unió Catalanista finisecular, la Lliga i, finalment, tot el que representaren el grup d’El Poble Català i el nou Centre Nacionalista Republicà. En tot el procés, i també en aquest àmbit, fou crucial el moviment de Solidaritat Catalana. Per un costat, l’anàlisi “comarcalitzada” que el lli bre que segueix ens ajuda a fer, aclareix els límits, però alhora la realitat, d’una mobilització política republicana dins la geografia urbana de tot Catalunya. També, la força i diversitat de les múltiples realitats locals i co marcals de la mateixa. Per l’altre, cal tenir en compte que sí que existí un discurs propi del republicanisme dins Solidaritat Catalana. Es tractà d’un discurs de modernització des dels paràmetres de l’esquerra i per tant des del democratisme, el laïcisme i els plantejaments liberals, més que no con servadors i tradicionalistes. Importa destacar que, també, des d’aquella es querra, hi havia la idea de nacionalització política i cultural de Catalunya, 51. En la discussió del fracàs dels federals, hi ha el pes de la interpretació sobre el seu arcaisme polític i el seu vuit-centisme. Dels arguments donats (Culla, Álvarez Junco, Duarte) potser l’únic a retenir no seria tant el de la modernització de les formes polítiques de mobilització, sinó el de la problemàtica oberta davant un nou sistema polític que ara sí que té com a un dels eixos el joc electoral el parlamentarisme i l’actuació d’unes institucions que cada cop exigeixen una classe política més professionalitzada.

els orígens del republicanisme nacionalista

insistint més que no la dreta regionalista en la voluntarietat del procés i en la pràctica democràtica i l’afirmació política liberal com a principals instruments de nacionalització. També tenien, i potser més desenvolupada que no els mateixos homes de la Lliga, una “estratègia espanyola”. El que succeí és que, un cop més, aquesta es quedà sense interlocutors del sistema de la Restauració –i pocs, molt pocs, des de fora d’aquest sistema. He parlat abans de l’atzucac del republicanisme, especialment el de voluntat i presència popular, encaixonat en el tot o res. Però seria molt erroni quedar-nos aquí. L’experiència d’aquells anys sí que obriren nous camins i situaren el seus debats en uns paràmetres nous, que, pel costat de la versió més liberal, començaren ja a insinuar el desenvolupament d’un republicanisme que es podria qualificar també de noucentista, i que adoptaria una versió socialdemòcrata, de socialisme liberal. Pensem en alguns dels grans noms que llavors es feren populars i bé que malament feren política republicana i nacionalista: Jaume Carner, Antoni Rovira i Virgili, Francesc Layret. També, alguns d’altres, que es retiraren de la política activa després però que obriren molt de camí, com el ja esmentat Joaquim Lluhí i Rissech, o Ildefons Sunyol, per exemple. No fou sols això, l’obsessió per la política pràctica i efectiva, s’incorporà ara al bagatge del republicanisme nacionalista. Almenys en dos terrenys. Per un costat, en el de la disposició a intervenir amb professionalitat i ofici en la construcció institucional del país (cultural, científica i tècnica, administrativa també). Per aquí caldria situar la generalitzada incidència d’una renovada cultura política republicana liberal en els sectors més professionals i intermedis de la societat urbana. En una segona direcció, molt poc estudiada encara, en l’assumpció de la política municipal com a un espai de presència i activitat també professionalitzada, pràctica i tècnica. Cal fer notar que en aquest punt una peça clau havia de ser el mateix Ajuntament de Barcelona, però que també hi hagué una presència molt modernitzadora en d’altres ciutats intermèdies de la geografia catalana més urbana. En definitiva, els anys de Solidaritat Catalana, la mateixa experiència del pacte, tant pel que fa a la dinàmica més estrictament política i electoral, com pel que significà de mobilització popular generalitzada, amb la creació i l’extensió d’un potent corpus simbòlic i iconogràfic catalanista, obriren el pas a la problemàtica i les formulacions renovades d’un republicanisme nacionalista i catalanista del nou-cents. En el trànsit, el paper i la renovació finisecular empesa pel federalisme catalanista i la cultura política republicana democràtica fou central.

2 El naixement del Centre Nacionalista RepublicĂ Santiago Izquierdo Ballester

2. El naixement del Centre Nacionalista Republicà. Santiago Izquierdo Ballester

La formació de la Lliga Regionalista El Centre Nacional Català El fracàs de la campanya a favor del concert econòmic amb l’Estat, dirigida pels elements més emprenedors del catalanisme, va portar a una escissió dins el catalanisme, en el qual les tendències contràries a tota actuació política s’oposaven als corrents possibilistes, defensors de prendre-hi part activa. El dia 5 de gener de 1900, el grup partidari de la tàctica política fundà oficialment el Centre Nacional Català (CNC), que s’havia constituït, però, uns mesos abans, el 25 d’agost de 1899, com ens informa La Veu de Catalunya el 2 de setembre de 1899. Tres sectors constituïen l’entitat. En primer lloc, els qui procedien del Centre Escolar Catalanista, que s’havia mogut sempre al voltant de Narcís Verdaguer i Callís; també era el nucli central dels redactors de La Veu de Catalunya: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Pere Muntañola i Antoni Gallissà, entre d’altres. Es tractava majoritàriament de gent jove –menys de trenta anys–, amb empenta, capacitat per a fer política i amb dots d’organització. En segon lloc trobem l’heterogeni conjunt de persones més grans que havien format part de la Unió Catalanista o de la Lliga de Catalunya, en general prestigiosos professionals i intel·lectuals liberals, poc predisposats a fer només política. En aquest grup trobem Josep Pella i Forgas, Lluís Domènech i Montaner o Raimon d’Abadal. I, en tercer lloc, el grup conegut com la Penya de l’Ateneu, format per joves advocats republicans –Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Santiago Gubern o Joaquim Lluhí i Rissech–, que el 1895 s’havien acostat al catalanisme. Aquest grup era el que tenia unes conviccions democràtiques i liberals més arrelades de tots els que formaven el Centre Nacional Català. Verdaguer i Callís es va convertir en el primer president del CNC, mentre que Carner va esdevenir-ne vicepresident.52 Com a vocals hi haurà 52. Coll, Joaquim. Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme possibilista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 407-409.

els orígens del republicanisme nacionalista

Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Casas-Carbó i Manuel Font i Torner. Antoni Utrillo serà el tresorer i Francesc Rodon el secretari. Prat de la Riba no figurava a la direcció, però exercia la funció de més importància política: era el director de La Veu de Catalunya, des d’on aniria marcant les línies polítiques de l’entitat. El 7 de gener, el CNC feia pública una detallada circular que va esdevenir una declaració d’intencions: “La Associació CENTRE NACIONAL CATALÁ, que acaba de constituhirse en aquesta ciutat, ve á pendre lloch en la lluyta á favor de les aspiracions de Catalunya, creyent respondre á necessitats urgents de la vida de nostra terra y també á la que avuy sent la majoria dels ciutadans d’Espanya de que sían rectificats la organisació y funcionament del Estat espanyol. ”Aquestes necessitats no son pas nascudes d’ara. La historia veritable d’Espanya, (no la que ensenya l’Estat en ses escoles y cátedres) les posa de manifest en totes les págines que s’hi han vingut escrivint desde la unió política dels regnes y principats espanyols; puix tota ella es un camí trist y nuvolós de decadencies”.53 El CNC naixia, doncs, amb la voluntat d’aplegar esforços i de fer possible la militància de gent no tan marcadament catalanista. Per als seus fundadors, el catalanisme era una causa patriòtica on tenia cabuda tothom.54 De moment el CNC no es plantejava crear un partit. Un dels objectius del grup era aconseguir el suport de la burgesia, la qual, després de molts anys d’acceptació del sistema canovista, comprovava com havia estat d’errònia la seva actitud i començava a exigir una moderada descentralització administrativa i econòmica. Tenint en compte aquests objectius programàtics, la política del CNC no podia ser ni massa radical –autonomia política immediata– ni massa idealista, sinó més concreta i factible. Es tractava, en definitiva, d’una política reformista que volia treure el màxim profit de les possibilitats legals que oferia el sistema. El pragmatisme del grup era absolut. El CNC volia esdevenir una mena de pal del paller d’un moviment més ampli on poguéssin convergir des dels més convençuts catalanistes fins aquells que de l’anticentralisme evolucionaven cap a la descentralització política i administrativa. Malgrat les bones intencions inicials i aquests desitjos de reforma del sistema, Prat de la Riba i els altres teòrics del CNC semblen no adonar-se que a l’Estat espanyol el reformisme era una quimera, atès que el sistema polític estava encarcarat, i amb un fort arrelament de les posicions centralistes molt 53. El document sencer a La Veu de Catalunya, 8 de gener de 1900. 54. Molas, Isidre. Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Barcelona: Edicions 62, 1972, vol. I, p. 39-40.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

més per motius ideològics que no pas per possibles impediments legals o interessos econòmics.55 La Unió Regionalista Els fracassos de les esperances en el polaviejisme i el govern Silvela, amb la no concessió del concert econòmic, la manca de reformes regeneracionistes i la repressió del Tancament de Caixes (moviment de protesta dels gremis de Barcelona contra la reforma tributària del ministre Raimundo Fernández Villaverde, a causa de l’incompliment de les promeses inicials del govern Silvela i de l’anunci de nous impostos), van deixar en una situació difícil la Junta Regional Organizadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja i van fer evident que el polaviejisme ja no podia servir com a programa d’actuació política.56 Un important sector d’industrials catalans va copsar que després d’anys de seguir la tàctica de negociar amb el cap del govern o amb algun ministre per aconseguir una política econòmica adequada als interessos de Catalunya, el camí seguit havia estat inútil. En el marasme de la crisi colonial del 1898, van entendre que fins aquells moments la política l’havien feta a Madrid uns polítics poc amatents a les necessitats catalanes i que si industrials i empresaris catalans volien imposar els seus criteris calia pressionar el govern amb un partit propi. Els vells partits ja no els servien, o ja no s’hi veien identificats. Necessitaven una força autònoma que guanyés eleccions i els donés regidors, diputats i, fins i tot, ministres. D’aquesta voluntant naixia, l’octubre del 1899, la Unión Regionalista. El procés de formació d’aquesta agrupació s’havia iniciat amb la sortida del govern de Polavieja, que donà lloc, vint dies després, a una reunió de la Junta Regional Organizadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja, que el 18 d’octubre de 1899 decidia el trencament amb el militar 55. Riquer, Borja de. Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 172. 56. Quan el general Polavieja llançà la seva proposta regeneracionista, a un sector del món empresarial català li semblà que aquesta era la sortida de la crisi colonial. Aleshores es formà a Catalunya un grup de partidaris del general, l’acció dels quals fou important per acabar de perfilar la politització de la burgesia catalana. El 14 de setembre de 1898 Polavieja féu públic un manifest-programa en el qual culpava els polítics d’ofici i els partits de la crisi que hi havia a Espanya i proposava reformes urgents: liquidar el caciquisme, reformar l’exèrcit i començar un procés de descentralització. El manifest serví d’aglutinant de diverses personalitats de la vida econòmica catalana, que s’hi adheriren, igual que el Foment del Treball Nacional, i constituïren el novembre d’aquell any una Junta Regional Organizadora de las Adhesiones al Programa del General Polavieja.

els orígens del republicanisme nacionalista

perquè s’havia negat a fer una defensa del concert econòmic proposat des de Catalunya. En la mateixa sessió, es va decidir substituir el nom de la Junta pel d’Unión Regionalista.57 Cal destacar el fet que els industrials partidaris de reformar l’Estat centralista possessin com a qualificatiu del seu grup polític l’adjectiu regionalista, la qual cosa demostrava que el seu plantejament descentralitzador els portava a una política regionalista com a punt de partida per a una reestructuració del sistema: “Era la primera vegada que una organització política clarament burgesa de Catalunya es manifestava partidària no solament de l’autonomia de caràcter econòmic i administratiu, sinó també polític”.58 Sembla, doncs, que un sector de la burgesia anava cap al regionalisme, si bé aquest sector no representava tota la burgesia i, en tot cas, s’hi acostava quan el catalanisme portava decennis d’existència i havia elaborat el més important del seu cos doctrinal. El 27 de gener de 1900, la junta general de la Unión Regionalista modificava el primer article dels estatuts, per fer més explícit que “l’objectiu serà treballar per tots els medis legals, dintre de la unitat del estat espanyol, per l’autonomia política i administrativa de les regions”.59 Al mateix temps, es va decidir catalanitzar el nom i convertir-lo així en Unió Regionalista. L’aparició d’aquest grup, la seva catalanització onomàstica i la politització dels seus objectius, van ser ben rebudes per La Veu de Catalunya, que començava a veure punts comuns entre aquesta entitat i el CNC. La Unió Regionalista era formada, doncs, pels membres del polaviejisme català, més algun nou incorporat, com Joan Sallarés o el doctor Robert. La presidència de l’entitat la va ocupar Lluís Ferrer-Vidal i a la direcció hi havia gent coneguda per la seva trajectòria política o perquè eren industrials i professionals de prestigi: el terratinent de l’Anoia Manuel Raventós, Carles i Ignasi Girona –fills del banquer Manuel Girona–, l’advocat i fabricant Josep Bertran i Musitu i el doctor Miquel A. Fargas. L’advocat i periodista Ferran Agulló n’era el secretari. Alguns mesos després, el 22 d’octubre del 1900, queia el desprestigiat govern Silvela. El seu fracàs era per a molts catalans la confirmació de la impossibilitat d’aconseguir qualsevol tipus de reformes descentralitzadores dels partits i governs dinàstics. Calia que unes forces diferents de les tra 57. El document a Romero Maura, Joaquín. “La Rosa de Fuego. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909”. Madrid: Alianza, 1989, p. 555-556. 58. Riquer, Borja de. Lliga Regionalista…. op. cit., p. 175. 59. La Veu de Catalunya, 29 de gener de 1900.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

dicionals del sistema bipartidista pressionessin per arraconar els elements més fossilitzats i parasitaris del règim centralista. Setmanes després, el 5 de març de 1901, es formava un nou govern presidit per Sagasta. Els liberals tornaven al poder i es confirmava de nou que el règim era el de sempre, el del fals torn entre conservadors i liberals i dels polítics de professió que havien portat l’Estat espanyol a la greu crisi de 1898. Com era tradició sempre que hi havia un canvi de govern, el nou gabinet va convocar eleccions per poder tenir una cambra de diputats afí. Les eleccions es van convocar per al diumenge 19 de maig del 1901. La fundació de la Lliga Regionalista La convocatòria va animar l’ambient polític a Barcelona i a tot Catalunya. Era l’ocasió que estaven esperant els possibilistes del catalanisme per llançarse a l’activitat electoral. Quan finalitzà l’estat de guerra, La Veu de Catalunya va tornar a publicar-se l’11 de març de 1901, dos mesos abans dels comicis. Era molt poc temps per a intentar vèncer els cacics locals, però els homes del CNC estaven decidits a presentar una candidatura. Prat de la Riba dirigia la campanya des de La Veu de Catalunya i el 25 de març hi va publicar “Interès i deure”, on feia una crida a la participació en la consulta. Amb aquest i altres articles, els catalanistes del CNC assenyalaven la importància política de les eleccions i la necessitat de trencar el monopoli caciquista estimulant els electors perquè votessin homes representatius dels interessos de Catalunya. El mateix CNC oferia el seu local com a oficina d’assessorament perquè tots els ciutadans hi poguessin fer consultes o comprovar si eren al cens electoral. El problema, però, era la formació de la llista electoral, i per això calien diners i candidats amb una representativitat social per poder ensorrar les candidatures oficials dels cacics. I això, tant els diners com els candidats, podia obtenir-se de la Unió Regionalista. Al començament de 1901, la Unió Regionalista mantenia unes relacions cordials amb el CNC, però de moment es mostrava reticent a les crides de col·laboració que des d’aquest organisme se’ls estaven fent. A finals d’abril, però, el Diario del Comercio, portaveu oficiós de la Unió, publicava, i en aquest punt coincidia amb La Veu de Catalunya, una sèrie d’articles on es destavaca la importància de les pròximes eleccions. Tant en un del 16 d’abril, “Elecciones”, com en el publicat el 21 del mateix mes, “Comas, Planas y Cía”, s’atacava el caciquisme dels partits dinàstics. Va ser el mateix mes d’abril que el CNC va entrar en relació oficial amb la Unió Regionalista per fer una candidatura. La identificació política entre els dos grups facilitava posar-se d’acord en la necessitat d’anar a les eleccions

els orígens del republicanisme nacionalista

amb un programa i uns homes representatius de les darreres lluites de la ciutat. El convenciment del CNC en el sentit que la via electoral era l’únic camí a seguir era ferm.60 Finalment, i davant les reiterades peticions del CNC, la Unió Re gionalista va accedir a prendre part en les eleccions formant part d’una candidatura conjunta. Calia trobar candidats que mobilitzessin un ampli electorat i, en especial, els grups una mica escèptics i poc inclinats a les divagacions ideològiques, és a dir, aquella burgesia barcelonina difícil d’engrescar i que acabava de donar proves d’una certa vitalitat durant el Tancament de Caixes. Els contactes polítics entre les dues organitzacions es van iniciar amb les visites de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch al doctor Robert i, després, a Miquel A. Fargas, president de la Unió Regionalista, per preparar la candidatura. Creat l’ambient, el 25 d’abril de 1901 va tenir lloc una reunió convocada per Josep Pella i Forgas –president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País–, a la qual van assistir, per la Unió Regionalista, Miquel A. Fargas i el doctor Robert; Lluís Ferrer-Vidal, president del Foment; Joan Sallarés, com a nou president de la Cambra de Comerç; Sebastià Torres, per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial; i, pel CNC, a més de Pella i Forgas, Enric Prat de la Riba, Lluís Domènech i Montaner i Raimon d’Abadal. També hi devien assistir Albert Rusiñol –germà de l’il·lustre pintor i escriptor–, Carles de Camps (marquès de Camps), els germans Carles i Ignasi Girona i Narcís Verdaguer i Callís. Sembla evident que el catalanisme possibilista havia aconseguit connectar amb un sector prou important de les anomenades “forces vives” de la societat catalana. Finalment, aquell mateix dia, es decidia la fusió de les dues entitats en un nou partit, la Lliga Regionalista, si bé amb el compromís de no fer públic el pacte fins a després de les eleccions. L’acord principal de la reunió va ser la formació de la candidatura i en gran part se supeditava la viabilitat del nou partit a l’èxit que pogués assolir a les eleccions. En realitat fins després d’aquestes eleccions no es pot dir que la Lliga existeixi. El que hi havia era un grup de persones que, en funció d’una política i d’un programa, preparava una candidatura per a les eleccions a diputats a Barcelona.

60. Cambó, Francesc. “Camí a seguir”. La Veu de Catalunya, 20 de març de 1901; Prat de la Riba, Enric. “Per què anem a les eleccions”. La Veu de Catalunya, 29 de març de 1901; Duran i Ventosa, Lluís. “De necessitat”. La Veu de Catalunya, 25 de març de 1901, i “Campanya electoral”, editorial corresponent al dia 25 de març.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

Les eleccions legislatives de 1901 i el triomf dels Quatre Presidents De cara a aquestes eleccions es fa evident que el panorama polític a Catalunya té un caire diferent al de la resta de l’Estat i que la conjuntura és adversa al govern, com ho demostra la fundació de la Lliga Regionalista. Al costat d’aquest nou catalanisme polític hi haurà un republicanisme que va deixant de banda tant les antigues discrepàncies que mantenen separats i afeblits els diferents grups i, si més no de cara a les eleccions, procura formar un front compacte, capaç d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Arran de l’acostament establert des del 1900 entre la Fusión Republicana i el Partit Progressista, s’establirà una coalició electoral, la Unión Republicana, que tot i no esdevenir encara una organització estable, s’encaminava a concentrar els vots dispersos del republicanisme. Ambdós partits conservarien les seves organitzacions independents, però sota un lideratge comú. A Catalunya, l’entesa entre aquestes dues formacions es va fer extensiva als federals que, després de moltes indecisions, es declararen integrants de la coalició. El canvi en la correlació de forces polítiques catalanes anunciava que els preparatius electorals anirien acompanyats d’una forta polèmica que feia preveure, per a les forces monàrquiques, perspectives d’èxit molt menys planeres que fins aleshores. A mesura que s’acostava la votació, els elements catalanistes partidaris d’una intervenció política eren conscients, després dels anteriors fracassos, de la desgana que regnava a Catalunya per a qualsevol empresa col·lectiva. Malgrat tot, però, creien que s’hi havia de fer alguna cosa. Sabien que calia concentrar tots els esforços a la capital catalana i renunciar a la lluita a la resta dels districtes, on feia molt de temps funcionava amb eficàcia la maquinària caciquista. A la darreria d’abril i al començament de maig es va iniciar a través de La Veu de Catalunya, la campanya per a estimular el vot. La propaganda assumida pel CNC tractava de convèncer l’elector escèptic de la importància que podia tenir una derrota del caciquisme: “Ciutadà: Vostre deber en día de eleccions es acudir á las urnas, votant á las personas de la terra que mereixin la vostra confiansa, evitant aixís que’l vostre vot sigui usurpat pels vividors de la política que, gracias á la apatía de la gent honrada, son amos de la cosa pública. ”Fins are, hi havia moltas dificultats pera exercir el dret del sufragi. Avuy el «Centre Nacional Catalá» s’ha emprés l’obra de fer desapareixer aquellas dificultats, y al efecte s’encarregará de dirvos á la Secció á que esteu inscrits facilitantvos la emissió del vot y se cuidará de fervos incloure á las

els orígens del republicanisme nacionalista

llistas si no hi figureu”.61 En els primers actes que s’organitzen s’insisteix que votar és una obligació i un deure cívic. Des del CNC la campanya comença a ser preparada a consciència, atès que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe amb el caciquisme. A Barcelona, Carner, Agulló, Rodon i Cambó organitzen les activitats. L’estat major de la campanya s’estableix a la seu del CNC. Els preparatius electorals s’intensifiquen: “Convenia, d’antuvi, estudiar el cens electoral i, després, organitzar un cos d’interventors tan perfecte que superés tots els enginys i les audàcies de l’organització caciquil, que, des de l’establiment del sufragi universal, manejava al seu gust les eleccions de Barcelona. [...] [Els] vots falsos eren el principal cos electoral dels partits caciquistes. A ell, naturalment, s’hi afegia el dels electors autèntics que anaven a votar tard, quan algú els havia ja pres el vot. Aquesta i altres fa cècies i la mobilització de gentussa indesitjable havien apartat de la funció electoral les persones decents, cosa que feia molt més fàcil la suplantació caciquil”, ens diu Francesc Cambó.62 La presència dels interventors de barri a cadascuna de les meses era important, perquè podien impedir la votació dels forasters, amb vot fals. Un testimoni de primera mà, Amadeu Hurtado, en fa aquesta valoració: “Els nous interventors de la Lliga eren per a tothom una garantia per al respecte del vot i permetien d’esperar que les votacions no podrien ésser falsejades. Estimulats els amics de Lerroux per aquesta esperança d’un èxit possible, els interventors catalanistes i els partidaris lerrouxistes anaven a ajudar-se recíprocament, per damunt de totes les diferències, per impedir les falsetats habituals”.63 L’interès es concentrava en mobilitzar un electorat indiferent davant de qüestions ideològiques, però amb possibilitats d’ésser sensibilitzat si la lluita es plantejava guiada per un programa concret i realista. La campanya propagandística dels regionalistes s’encaminà a mobilitzar el seu electorat potencial molt més a través d’arguments de caràcter pragmàtic –concert econòmic o Diputació catalana única– que no ideològics, deixant de banda, de moment, la seva ortodòxia catalanista. Així, les consignes de tipus econòmic i anticaciquista van substituir les argumentacions de caire excessivament nacionalista. La burgesia, abocada vers una descentralització que deslligués 61. Arxiu Històric de la Ciutat-Institut Municipal d’Història de Barcelona, Secció de Fulls Volants, vol. 43 (1898-1902). 62. Cambó, Francesc. Memòries (1876-1936). Barcelona: Alpha, 1981, p. 73. 63. Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps (1894-1930). Barcelona: Ariel, 1969, vol. I, p. 56-57.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

l’economia catalana de la greu crisi provocada per la incompetència i el desgavell dels gabinets del torn, era la clientela més disposada a fer seu aquest programa. L’accés als òrgans de poder era considerat l’únic camí vàlid per tal d’arrencar concessions al govern. En cap moment els regionalistes no es plantegen l’oportunitat o la inoportunitat de la monarquia com a forma de govern; de fet, l’accidentalisme polític és un tret definitori de la seva campanya. Pel que fa a la coalició republicana, els seus mòbils eren esborrar la desil·lusió que patia el seu electorat i animar els seus simpatitzants a fer efectiu el seu vot. L’enemic primordial continuava essent la monarquia, acusada d’utilitzar l’aparell que tenia a l’abast per a prolongar una continuada comèdia electoral. Davant d’aquest contrincant, els republicans descarten sortir victoriosos de l’elecció i, conscients de les seves escasses possibilitats, resten sense especificar un programa polític que, per altra banda, no tenen, com reconeix Lerroux en el manifest electoral Al Pueblo, que es fa públic el 17 de maig, dos dies abans de les eleccions. És molt difícil endevinar cap contingut ideològic concret a través de les propagandes republicanes, llevat de l’antimonarquisme i l’anticlericalisme i d’al·lusions estratègiques generals mal definides, com la necessitat de l’acció revolucionària, dins i fora del Parlament, per assolir la transformació social mitjançant l’actuació de les masses populars, o bé la substitució de la monarquia per una República democràtica i reformadora. Malgrat les diferències que els separaven, aconseguir que les eleccions fossin netes i alliberar Barcelona del caciquisme van esdevenir aspiracions compartides per regionalistes i republicans. La revisió de les llistes del cens i la vigilància de la votació –especialment del recompte de vots– els menaren a presentar conjuntament un nombre considerable d’interventors per impedir les acostumades irregularitats que ja s’estaven començant a produir, amb l’aprovació per la Diputació de les llistes d’interventors de meses electorals presentades pels cacics. A Barcelona, republicans i regionalistes van ser els únics preocupats a desenvolupar una tasca informativa que procurés impulsar una afluència massiva a les urnes. Regionalistes i republicans confiaven, doncs, de poder substituir els monàrquics, els quals, davant l’activitat electoral d’ambdues oposicions es limitaven a guardar un mutisme només comprensible per la confiança d’obtenir a través del frau els escons en discussió. Fins al dia 15 de maig no es va fer pública la candidatura regionalista, que era integrada per: Bartomeu Robert, catedràtic de la Facultat de Medicina, exalcalde de Barcelona i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País; Albert Rusiñol, fabricant tèxtil i expresident

els orígens del republicanisme nacionalista

del Foment del Treball Nacional; Lluís Domènech i Montaner –l’únic amb un passat catalanista clar–, catedràtic de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i expresident de l’Ateneu Barcelonès; i Sebastià Torres, comerciant i president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’entitat que havia orientat el Tancament de Caixes. Joan Garriga i Massó fa les següents valoracions dels quatre integrants de la candidatura: “Albert Rusiñol no era encara pròpiament catalanista. [...] I tampoc no podien considerar-se’n Sebastià Torres ni el mateix doctor Robert, tot i que aquest darrer, a partir del que havia passat amb el «tancament de Caixes», s’havia convertit en un entusiasta de la nova tendència política renovadora. [...] Domènech era l’únic catalanista; se’l considerava com la capacitat política més elevada del vell catalanisme [...]. Finalment, Sebastià Torres, gran propietari a la colònia de Fernando Poo i comerciant de productes colonials, era un bon reclam per a l’aristocràcia financera i comercial a més de la massa de botiguers que des del «tancament de Caixes» era la més fervent adherida al moviment”.64 Malgrat que, amb l’excepció del darrer, cap dels designats no ocupava en aquell moment la presidència de les corporacions que, en els dos últims anys, havien emprès campanyes en pro dels interessos materials i morals de Barcelona, la llista s’anomenà candidatura dels Quatre Presidents. Els regionalistes l’havien confeccionada amb molta cura, atès que, en definitiva, cercar els homes amb el prestigi ciutadà necessari per arrabassar als monàrquics les actes de les majories era l’objectiu que canalitzà, des de bon començament, les relacions dels dos grups fusionats en la nova Lliga Regionalista. La presentació va subratllar obertament el prestigi social de què gaudien tots els candidats, prevalent això sobre qualsevol acreditació de trajectòria política o d’ortodòxia catalanista. Els impulsors de la candidatura, la gent de La Veu de Catalunya, no veuen massa segur el triomf i insisteixen que cal anar a votar. Només fent cap a les urnes es podrà guanyar, malgrat el cacic s’esforci a desvirtuar el sentit de les votacions: “És precís que ens decidim d’una vegada, els catalans que estimem la nostra Terra. Ha passat el temps de preparació, de treball intern, d’estudi [...]. La política és acció. Sense acció, doncs, tot és inútil. Els pobles que s’adormen, com fins ara el nostre, aclaparat per la nyonya que l’escepticisme dóna, no faran mai res i el seu destí és desaparèixer del món civilitzat enmig del general menyspreu. [...] Ja sabem prou bé que la gent de sa casa, la gent que pensa i treballa n’estan desenganyats, de la lluita electoral. Mes no hi fa res. S’han de convèncer que si no influeixen 64. Garriga i Massó, Joan. Memòries d’un liberal catalanista (1871-1939). Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 136.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

en el govern la vida se’ls farà impossible, perquè la política ho regula tot i ho condiciona tot...”.65 El dia de la votació, La Veu de Catalunya publicava una nota en què informava els electors de la localització de les meses electorals i, per primera vegada, parlava de l’existència de la Lliga Regionalista com a grup polític. Mentrestant, els homes del CNC, que es multipliquen pels diversos col·legis per impedir fraus i, si no poden evitar-los, per fer aixecar actes notarials on constessin les protestes, s’adonen, potser amb sorpresa, que la candidatura regionalista va endavant, seguida de la republicana. El secret de l’èxit que s’endevina no és altre que el gran nombre de votants que han respost a la propaganda feta els últims dies contra l’abstenció. A mesura que passen les hores ningú no dubta del triomf dels Quatre Presidents, però tampoc ningú no dubta que el caciquisme no donarà fàcilment el braç a tòrcer, com s’encarrega de recordar-nos Amadeu Hurtado: “Hi havia a totes les meses una afluència d’electors fora de costum, si bé restringida per les falsedats de les llistes que deixaven molts d’ells sense vot. Però l’actitud de la gent imposava als interventors caciquistes una prudència desconeguda. Molts, tot i ésser majoria a la mesa, no s’atrevien a estendre actes falses de votació, refiant-se de fer-ho després als seus centres amb la seguretat que prevaldrien a les autèntiques. D’altres eren més decidits, però acceptaven que constessin les protestes dels interventors contraris. I altres fugien per por dels escamots lerrouxistes que en algunes meses havien estripat amb violència la documentació falsa”.66 L’endemà de l’elecció el governador civil notificà que havien guanyat els set escons cinc candidats monàrquics i dos regionalistes, contradient el recompte efectuat, a base dels certificats dels interventors, per La Veu de Catalunya el 20 de maig, que donava com a triomfadors els Quatre Presidents (Robert, Rusiñol, Domènech i Torres, que per aquest ordre havien tret entre 8.000 i 6.000 vots), un liberal (Maristany, amb 5.000) i dos republicans (Pi i Margall i Lerroux, amb 5.000 i 4.900). El recompte de vots que el governador civil havia avançat als periodistes l’endemà de les eleccions donava uns resultats diferents: la candidatura oficial havia guanyat els cinc llocs de les majories (Maristany, Fabra i Puig, Balcells i Cortada, Cornet i Mas i Puig i Saladrigas, amb un nombre de vots que oscil·lava entre els 11.000 i els 10.000) i, en segon lloc, havia quedat la candidatura regionalista i, per tant, els dos elegits per les minories eren Robert i Rusiñol, amb 7.000 i 6.000 65. Prat de la Riba, Enric. “A votar”. La Veu de Catalunya, 18 de maig de 1901. 66. Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat..., op. cit., vol. I, p. 57.

els orígens del republicanisme nacionalista

vots. Segons aquest escrutini, els republicans no obtenien representació. Els vots de la candidatura dinàstica apareixien com el doble dels que donaven les xifres que tenia la Lliga. Un nombre indeterminat d’actes havien estat falsificades durant la nit del diumenge, sota la protecció del governador civil, als locals del Círculo Conservador. La reacció de l’oposició antidinàstica va ser immediata i es va traduir en la celebració d’actes de protesta contra la tupinada governamental i en denúncies de la “mentida oficial”, títol, precisament, d’un article publicat a La Veu de Catalunya el 21 de maig. Els dirigents de la Lliga recomanen calma alhora que prenen mesures per tal d’evitar que la llista del governador es converteixi, el dijous 23 de maig, dia en què la Junta Provincial del Cens ha de fer l’escrutini oficial, en la guanyadora. Gràcies a la pressió conjunta de regionalistes i republicans, els cacics Planas i Casals, Comas i Masferrer i Collaso i Gil, d’una banda, i Moret, ministre de la Governació, de l’altra, renuncien a la seva intenció de donar validesa a aquest nou frau electoral i es comprometen a acceptar com a vàlid el nou recompte que farà la Junta Provincial del Cens. Finalment, es va procedir a l’escrutini al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, en el transcurs del qual seran presentades impugnacions i denúncies d’irregularitats de tota mena. La majoria de les objeccions són formulades pels regionalistes, sovint secundats pels republicans. El pes de la tasca correctora de l’escrutini el porten els caps dels interventors de la candidatura regionalista, Carner, d’Abadal i Duran i Ventosa. Gràcies a la seva minuciosa tasca, la Junta Provincial del Cens no té una altra solució que reconèixer com autèntiques les xifres que atorguen el triomf i la qualitat de diputats electes als candidats següents: 7.708 vots a Bartomeu Robert; 6.488 a Albert Rusiñol; 6.272 a Lluís Domènech i Montaner; 5.963 a Sebastià Torres; 5.605 a Pere G. Maristany; 5.426 a Alejandro Lerroux, i 5.232 a Francesc Pi i Margall. Afortunadament s’havia pogut imposar a Barcelona un sufragi net i la màquina caciquista havia estat greument deteriorada. La situació política de Barcelona canviarà molt d’ençà d’aquest moment. Dues forces noves, els regionalistes i els republicans, lluitaran de primer per tal de liquidar la presència caciquista, però després, ben aviat, s’enfrontaran per aconseguir l’hegemonia a la ciutat. Les eleccions generals a diputats del maig de 1901 significaran l’inici de la davallada dels partits dinàstics a Catalunya, els quals, escombrats ben aviat a Barcelona, cercaran de conservar la seva força a comarques. És molt gràfic Claudi Ametlla quan considera que arran d’aquestes eleccions: “Vam aprendre a votar. Abans d’aquesta data no es votava lliurement a Catalunya, ni a Barcelona tampoc. Des d’aleshores l’elector vota, imposa la seva voluntat, i aquells agents que Planes i Casals o

2. el naixement del centre nacionalista republicà

Comas i Masferrer, els dos grans cacics de l’època, destacaven per substituir el ciutadà mandrós i menyspreador del seu dret civíc, van ésser foragitats, vergonyosament. I gràcies a la gran conquesta pogué venir la renovació política del país. Sense aquest fet no s’haurien pogut produir els altres, que també són fites ingents en la història catalanista. Una glòria immarcescible que cal repartir entre la Lliga i els republicans, car aquests, fins sota Lerroux, servaven la sinceritat i la llibertat del sufragi”.67 A Barcelona, per tant, les eleccions van ser un gran èxit per a la Lliga, que va obtenir els quatre diputats, tots els de la candidatura. Era la consolidació de la nova força política i el naixement d’una nova etapa en la història de Catalunya. Les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana, si més no en la barcelonina, perquè van consagrar el naixement d’un nou sistema de partits. El torn conservadorsliberals fou substituït pel torn regionalistes-republicans. Com ens recorda Hurtado: “Acabava de decidir-se alguna cosa més important que una elecció de diputats. S’havia transformat tota la vida política de Catalunya, que anava a entrar en un període actiu de règim d’opinió. El caciquisme era definitivament vençut, i la massa s’enquadrava en dues grans agrupacions a l’entorn dels dos aglutinants que eren la Lliga per als catalanistes i Lerroux per als republicans”.68 A més, l’èxit de la nova formació significà l’inici d’un nou cicle polític, d’un procés cap a l’autentificació de la vida democràtica en el camí cap a una societat de masses. Els Quatre Presidents tindran a partir d’aleshores la responsabilitat d’esdevenir els representants del catalanisme polític a les Corts. Els diputats de la Lliga podran debutar oficialment al Congrés, davant de l’astorament, la irritació i la intransigència de bona part de la Cambra, que per primera vegada tindrà representants polítics regionalistes, erigits en portaveus d’un territori particular. Això trencava el tradicional sistema de partits, amb la irrupció per primer cop a la Cambra d’un partit regionalista. El catalanisme polític esdevingué així un nou factor en la vella política espanyola. Els resultats dels comicis a Barcelona suposen per a regionalistes i republicans un replantejament de la seva futura actuació. Pel que fa als primers, l’afortunada estrena electoral del catalanisme polític deixa oberta la porta al naixement oficial de la Lliga Regionalista –la seva existència es fa pública ara–, que a partir d’aquests moments ha de consolidar la seva estructura orgànica. La victòria de la seva candidatura donava legitimació a la 67. Ametlla, Claudi. Memòries polítiques (1890-1917). Barcelona: Pòrtic, 1963, p. 124-125. 68. Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat..., op. cit., vol. I, p. 58.

els orígens del republicanisme nacionalista

fundació de la Lliga i al seu paper com a força capdavantera del catalanisme polític. Per la seva banda, els republicans, després de reconèixer que havien anat a la lluita fragmentats i sense preparació, no podien deixar de pensar en quins haurien estat els resultats si s’haguessin presentat ben preparats i assumeixen la necessitat d’organitzar-se. Els republicans continuaran la tasca de reestructuració que transformarà la Unió Republicana d’una simple coalició electoral en un partit polític, decidit a disputar als monàrquics, en competència amb els regionalistes, una posició electoral predominant. Les tres actes aconseguides –convertides en dues en renunciar Pi i Margall a la de Barcelona per optar a la de Figueres– suposen un avenç exigu, però el fet d’haver obtingut les minories a Barcelona anima els republicans a emprendre la tasca d’estructuració interna, convençuts que els èxits electorals arribaran aviat. Aquestes eleccions han significat el trencament del torn dinàstic a la ciutat, ara bé, això no ha d’impedir valorar, més matisadament, el veritable caire de l’elecció. A part que només ha votat un 20% del cens electoral, un cop portat a terme l’escrutini general a tots els districtes, les 44 actes catalanes en discussió han quedat distribuïdes de la següent manera: 25 per als liberals, 6 per als conservadors, 6 per als regionalistes, 3 per als republicans, 1 per als gamacistes, 1 per als romeristes, 1 per als carlins i 1 per als independents. Un cop vistes aquestes xifres, l’eufòria de republicans i regionalistes en valorar els resultats com un cop definitiu contra el caciquisme esdevé injustificada davant el repartiment global de les actes, ja que la persistència del torn monàrquic fora de la capital catalana és encara indiscutible, atès que les forces monàrquiques continuaven arreu molt ben instal·lades. Ara bé, els resultats han advertit els dinàstics que l’enfrontament obert contra el règim polític de la Restauració és ja difícil d’aturar. Per tant, tot i que els dinàstics continuaven mantenint la primera posició a Catalunya, aquesta realitat no treu valor al fet que els resultats de Barcelona constituïssin el primer símptoma de les dificultats que esperaven a les forces del torn per a mantenir aquest avantatge en el futur. Un cop celebrades les eleccions, la notícia de la constitució de la Lliga Regionalista fou publicada a La Veu de Catalunya el 31 de maig. S’afegia a continuació que el nou partit estaria regit per una Junta de la qual era president Bartomeu Robert i n’eren vicepresidents Miquel A. Fargas i Narcís Verdaguer i Callís. Malgrat l’indubtable èxit electoral, la Lliga encara estava poc cohesionada i els seus òrgans directius poc definits. En el moment de la fundació, els teòrics del partit no tenien gaire clara la línia política que calia seguir, situació que donaria lloc a diferents tensions internes. El panorama

2. el naixement del centre nacionalista republicà

era força complex. De fet, un dels problemes que sempre han quedat força confosos és com funcionava en realitat la junta i qui hi prenia les decisions fonamentals. Atesos el caràcter ambigu i la manca d’homogeneïtat política de la Lliga, sumats al fet que personalitats fonamentals com ara Prat de la Riba no figuressin oficialment a la direcció, podem pensar en una organització política força complexa, poc vertebrada a nivell directiu. Sembla, però, que el grup políticament més actiu era el que es va vertebrar entorn de La Veu de Catalunya i de Prat de la Riba, que serà qui en realitat marcarà la línia política del partit. Aquesta poca vertebració interna no va impedir, però, que el 26 de maig la junta directiva de l’entitat n’aprovés els estatuts, el primer article dels quals deia que la Lliga tenia per objecte “la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya, treballant per tots els medis legals per aconseguir l’autonomia del poble català dintre de l’Estat espanyol”.69 La visita reial de 1904 i l’escissió de la Lliga Regionalista Una vegada constituïda, la Lliga havia de concretar les línies de la seva actuació política. Això no era una tasca fàcil, ja que les circumstàncies que van fer possible el seu naixement comportaven, alhora, una sèrie de problemes de difícil solució. En primer lloc, calia aconseguir una uniformitat de criteris sobre el caràcter del grup: partit polític que defensava els interessos d’una classe o moviment social interclassista? Altrament, quan s’arribés a un acord sobre aquest punt, esdevindria urgent cercar un programa que no es limités a defensar simplement el concert econòmic. Les controvèrsies mantingudes a l’entorn d’aquestes qüestions no sempre afavoriren la unitat del grup, que, afectat per les crisis internes que se li començaran a plantejar, presentava un front feble davant dels republicans, el principal rival polític. Mentre aquests intentaven encarrilar el sufragi obrer, la Lliga pactava aliances electorals amb catòlics i carlins a fi d’assegurar-se el vot dels elements d’ordre, oposats a qualsevol canvi que posés en perill l’estructura social. Al final de 1903, la situació interna de la Lliga començava a ser insostenible, com es posarà de manifest a la junta general celebrada el 29 de novembre per renovar part de la junta directiva. Al començament de 1904 la divisió del partit es farà encara més evident, com ho demostra l’existència d’un grup d’esquerra, liderat per Jaume Carner i Ildefons Sunyol, 69. Estatuts de la Lliga Regionalista. Barcelona: Tobella i Costa Impressors, 1901. Poden ser consultats amb més comoditat a Balcells, Albert; Ainaud de Lasarte, Josep Maria [curadors]. Enric Prat de la Riba. Obra completa, 1898-1905. Barcelona: Proa-Institut d’Estudis Catalans, 1998, vol. II, p. 423-426.

els orígens del republicanisme nacionalista

en desacord amb l’estratègia electoral del partit, que passava per buscar el suport dels nuclis catòlics i empresarials. A tot plegat calia afegir el fet que els regionalistes s’havien vist superats electoralment pels republicans a la ciutat de Barcelona. D’altra banda, la diversitat de tendències dins de la Lliga aflorà a mesura que la seva política necessitava formulacions concretes. Dos sectors clarament marcats configuraven aquestes tendències: un, format per Prat de la Riba, Cambó, Puig i Cadafalch, Rusiñol i altres, més dretà i conservador, i un altre de tarannà més obert amb el predomini dels elements provinents de la Penya de l’Ateneu, com Carner o Sunyol, que no deixaven de precisar el seu republicanisme catalanista i preconitzaven un nacionalisme català ideològicament obert a les tendències no monàrquiques. En una conjuntura tan complicada per a la Lliga, s’anunciava la visita a la capital catalana d’Alfons XIII, en un viatge organitzat pel nou president del Consell de Ministres, Antoni Maura. El polític conservador pretenia així dues coses. Primer, obtenir el suport per a la institució monàrquica a Barcelona, on les forces republicanes tenen molta força i, per extensió, de l’hostil Catalunya, on les forces monàrquiques estaven en regressió. En segon lloc, el viatge responia també a l’intent de Maura de reconstruir un grup conservador a Barcelona, tàctica que passava per un acostament previ als regionalistes, atesa la coincidència d’alguns punts dels respectius programes polítics. Tot i que la política reformista de Maura no recollia els principals punts del programa dels regionalistes, els dirigents catalanistes creien que hi havia possibilitats d’entendre’s amb el dirigent conservador, partidari d’una descentralització administrativa moderada. En qualsevol cas, l’anunci del viatge reial col·locava el catalanisme polític davant una difícil tessitura i li plantejava un problema, com va reconèixer anys després Jaume Carner: “En aquells moments, el catalanisme no era simplement una comunió patriòtica, romàntica i doctrinal, sinó un organisme polític que comptava amb diputats i regidors per la ciutat de Barcelona, que tenien de prendre una posició davant del fet polític que constituïa aquell viatge. Perquè innegablement el viatge portava una finalitat política”.70 En última instància, però, l’únic que va aconseguir la visita d’Alfons XIII va ser fer emergir a la superfície una crisi que ja s’endevinava com a inevitable des de molts mesos abans. Quan al començament de març de 1904 es va conèixer la noticia del viatge reial, a la Lliga es va obrir un agre debat sobre quina actitud calia adoptar. D’una banda, hi havia els catalanistes de procedència republicana, més alguns altres com ara Domènech i Montaner i Casas-Carbó, partidaris 70. Carner, Jaume. “En Suñol, polític”. Butlletí de l’Ateneu Barcelonés, any I, núm. 2 (abril-juny 1915), p. 50-78.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

d’abstenir-se de tota intervenció. Argumentaven que, atès que les aspiracions catalanes ja havien estat presentades al Congrés i no s’havia concretat cap mesura descentralitzadora, el catalanisme no podia associar-se a cap festa entorn del viatge d’un rei i d’un govern que denegaven les aspiracions catalanes. Aquest sector refusava qualsevol relació amb el monarca, tret del tracte polític inevitable. En aquests termes es va manifestar Domènech i Montaner en una carta adreçada a Prat de la Riba: “Nosaltres en la situació actual no podem prometre més que una abstenció freda i respectuosa. El viatge del Rey era pera Catalunya una esperansa qu’s va desvaneixer, serà un èxit efimer oficial, seguit d’una decepció general; el Rey res porta de veres a Catalunya, totas les cosas fetas i promesas no tenen cap importancia pera’l nostra poble. [...] Ara si hi ha escisió se formarà un partit decididament republicà i regionalista i hi haurà els caps de republicans que ara hi fan tanta falta”.71 Per l’altre costat, hi havia els que deien que, si la rebuda al rei esdevenia un èxit popular, el prestigi de la Lliga i el del catalanisme restarien deteriorats. A més, consideraven que la visita era l’ocasió ideal per a presentar al monarca les reivindicacions de Catalunya. La posició contrària a l’abstenció era defensada pels elements més conservadors de la Lliga, els quals, si bé no eren monàrquics convençuts, consideraven la monarquia com un instrument indispensable per a l’ordre i el desenvolupament econòmic i, per tant, rebutjaven qualsevol plantejament de tipus republicà. Davant la impossibilitat d’assolir un acord unànime, la junta directiva de la Lliga comissionà Sunyol, Carner, d’Abadal i Prat de la Riba per tal que redactessin el manifest oficial del partit davant el viatge reial. En el document, titulat “Al Poble Català”, datat el 6 d’abril, es proclamava que la posició oficial de la Lliga seria abstenir-se de prendre part en cap acte organitzat amb motiu de la visita d’Alfons XIII. La Veu de Catalunya publicà aquesta declaració oficial, signada pel president Albert Rusiñol i pel secretari Joan Ventosa i Calvell: “La Lliga Regionalista, ara com sempre, guiada només per l’interès de Catalunya, ben sospesades les circumstàncies de la situació actual, tant de la terra catalana com d’Espanya tota, ha acordat no prendre part ni enviar representació a cap dels actes que en obsequi del rei tinguin lloc amb motiu del seu viatge a la nostra ciutat. ”Però, en fer públicament aquesta declaració, ha de manifestar d’una manera clara i terminant que no ha pres aquest acord per hostilitat de caràcter dinàstic o personal, ni perquè senti cap oposició a la forma de govern monàrquic, ni cap preferència pels republicans. Sota la bandera de la Lliga, hi 71. Podeu veure la carta a Riquer, Borja de. Lliga Regionalista..., op. cit., p. 353-354.

els orígens del republicanisme nacionalista

caben totes les opinions i creences, que la causa de Catalunya és una causa nacional, és la resurrecció de tot un poble, i els pobles no es regimenten ni s’uniformen, sinó que viuen una infinita quantitat de pensars, de sentiments i d’interessos. [...] ”La Lliga Regionalista no pot, en semblants circumstàncies, associarse a manifestacions d’alegria, impròpies de les preocupacions del present i de les amenaces del pervindre, i una vegada més, per estèril que siga, aprofitant l’ocasió de tenir tota Espanya la vista fixa en Catalunya, se creu en el deber d’afirmar la necessitat urgent de refer l’Estat espanyol sobre ses bases naturals, de reconèixer a les diferents nacionalitats el dret de governar-se amb la més plena autonomia, deixant al Govern central només les atribucions necessàries per a conservar la cohesió interior i la plenitud de sa força exterior. ”L’actitud de la Lliga ha estat dictada per la convicció que té el deure, al compliment del qual no pot ni vol sostreure’s, de fer sentir el disgust de l’opinió veritable davant la inconsciència amb què l’Estat espanyol perdura en el seus vicis i en les seves rutines seculars”.72 Tanmateix, aquesta posició a mig camí entre l’hostilitat i l’acatament va ser difícil de consensuar i no va satisfer ningú. A mesura que s’acostava la data de la visita, s’anava fent evident l’interès que aixecava entre els presidents de les entitats econòmiques i les autoritats municipals i de la Diputació. El rei arribà a Barcelona el dia 6 d’abril de 1904, acompanyat per un seguici de ministres i pel cap de govern, Antoni Maura, i fou rebut amb fervor popular, com ens confirma Joaquim Maria de Nadal: “La comitiva passà sota l’arc de triomf i seguí Passeig de Gràcia avall cap al portal de l’Àngel. En ésser davant de l’Hotel d’Anglaterra, que ocupava la mateixa cantonada on avui s’aixeca la Telefònica, la multitud era tan espessa que no es podia pràcticament avançar. Des dels balcons hom engegava flors; des dels del Foment del Treball Nacional, hom deixà anar tota una volada de coloms. [...] Després del cant del tedèum el rei visità la cripta de Santa Eulàlia i, passant per la plaça de Sant Jaume, carrer de Fernando, Rambla, Dormitori de Sant Francesc i carrer Ample, on les ovacions anaren intensificant-se cada vegada més, el monarca entrà a la Capitania General, on li havia estat preparat allotjament. [...] Després de la recepció de Capitania, el rei, segurament per desengrasar, com deien a Madrid, anà a escampar la boira per la ciutat; era aplaudit arreu, bon punt era identificat”.73 La nit 72. La Veu de Catalunya, 6 d’abril de 1904. 73. Nadal, Joaquim Maria de. Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i silencis. Barcelona: Aedos, 1965, p. 136-137.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

del mateix dia de l’arribada Alfons XIII visità el Foment on Ferrer-Vidal li dirigí un parlament en què va demanar protecció per a la indústria catalana i autonomia econòmica per a les regions. La tarda del 6 d’abril, i quan ja s’ha constatat l’èxit de la rebuda, tots els regidors catalanistes van ser convocats a la seu de la Lliga, on Alexandre Pons els presentà com a cosa feta una entrevista amb el rei per a l’endemà. Molts regidors van protestar, ja que consideraven que això significava trencar l’acord pres per la junta directiva, però la majoria va decidir assistir a la recepció. S’hi van oposar Jaume Carner, Joaquim Giralt, Raimon d’Abadal, Joan Pijoan, Ramon Albó i Narcís Pla i Deniel, els quals, junt amb l’absent Ildefons Sunyol, feien un total de set regidors.74 A favor de presentar les reivindicacions al rei hi havia Alexandre Pons, Josep Maria Mas, Felicià Serra, Josep Pella i Forgas, Francesc Cambó, Josep Boguñà, Ignasi Peris, Josep Nubiola i Josep Rogent; en total, nou. Dissolta la reunió, els regidors partidaris d’anar a la recepció a l’Ajuntament van encarregar a Cambó, com a regidor més jove, que hi fes el discurs. El 7 d’abril, aquests nou regidors es van presentar al despatx de l’alcalde Guillem Boladeres, on Cambó va llegir davant del rei un discurs que si bé era un reconeixement de la monarquia, era al mateix temps una exposició de les reivindicacions autonomistes i els drets de Catalunya: “Esta ciudad, Señor, no se siente feliz. Se engañaría Vuestra Majestad si creyese que el contento que se manifiesta desde que os tiene en su seno indica que están satisfechas sus aspiraciones, que los graves problemas que tiene planteados y las hondas preocupaciones de su espíritu han desaparecido. ”Barcelona, con ser ciudad grande y rica, quiere serlo mucho más y se siente con fuerzas y energías para conseguirlo, y para ello no pide más que libertad para dar expansión a las fuerzas y a las energías que en ella bullen, y pugnan en vano buscando una expansión que sólo en mínima parte le permiten las trabas de la Ley. ”La legislación a que está sujeto el Ayuntamiento de Barcelona no corresponde a la grandeza y a la vida de esta ciudad, y esta legislación, que para otros municipios puede ser justa y verdadera, es para la nueva ciudad de Barcelona lo que eran las murallas para la ciudad antigua: un círculo que oprime y ahoga. ”Dentro de pocos momentos, vuestra vista abarcará en su conjunto esta ciudad que se extiende de la montaña al mar y de río a río. Y, si con detenimiento la mira, verá que este inmenso ensanche que rodea la vieja 74. Un testimoni de primera mà, Jaume Carner, ens explica com va anar tot el procés a “En Suñol, polític”..., op. cit., p. 50-78.

els orígens del republicanisme nacionalista

Barcelona es obra exclusiva de la iniciativa individual, que no ha tenido trabas en su acción para realizar tan colosal esfuerzo. Mas no verá, no podrá ver en parte alguna, la acción de la municipalidad barcelonesa: los parques, los bosques, los grandes edificios destinados a los servicios públicos y de cultura que en todas las grandes ciudades de Europa señalan la fuerza de la vida colectiva representada por la municipalidad y que en Barcelona no existen porque el Ayuntamiento no tiene libertad de acción ni medios económicos para ello. Y no es, Señor, que la ciudad de Barcelona no contribuya al sostenimiento del esfuerzo colectivo que el Ayuntamiento representa en tanta proporción como otras grandes ciudades extranjeras. Mas lo que paga el pueblo para el fomento de la ciudad sólo en mínima parte en la ciudad se queda. ”Desde la cumbre del Tibidabo veréis los ensanches de Gracia y San Martín, que tienen extensión y vida de grandes ciudades. Pues bien, estos ensanches existen a pesar de la ley, con infracción de la ley. Si la ley se cumpliera, millares de casas y de fábricas tendrían que derribarse, convirtiendo en campos yermos centros de producción, de riqueza y de vida. Parece que la ley a que viene sujeto el municipio de Barcelona es incompatible con la vida y engrandecimiento de esta capital. ”Para que desaparezca esta incompatibilidad, pedimos la libertad, pedimos la autonomía del municipio. Pero para que esta libertad y esta autonomía puedan producir todos sus efectos, puedan dar expansión a todas las energías que aquí pugnan por abrirse paso, deben ser completas, sin trabas ni limitaciones impuestas por la desconfianza que embarazan y estorban para el bien y no atacan el mal. ”Bien comprendemos, Señor, que esa autonomía municipal que reclamamos es difícil armonizarla con la actual organización del Estado, es un injerto difícil, casi imposible de aplicar con esperanza de éxito en el árbol de una organización centralista. Por esto los regionalistas pedimos todas las autonomías de los organismos naturales, de la región, del municipio y de las familias. ”Creemos, Señor, que estas ansias de libertad las juzgará Vuestra Majestad con benevolencia y sin prevención alguna. Que nosotros, como concejales de Barcelona, sólo deseamos que esta ciudad sea, no la primera de España, sino una de las primeras del mundo, y como catalanes deseamos la mayor prosperidad de Cataluña, como seguramente también desea Vuestra Majestad. ”Y esto, Señor, sólo se conseguirá con la autonomía, que al engrandecer este pueblo engrandecería a su rey”.75 75. Pla, Josep. Francesc Cambó. Materials per a una història. Barcelona: Destino, 1981, p. 187-189.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

Alfons XIII contestà amb les paraules següents: “Me alegro mucho de haber oído las manifestaciones de vuestro compañero, pues uno de mis mayores deseos es conocer las aspiraciones de mis súbditos. Si de mí dependiera, concedería ahora mismo con mucho gusto todo esto; pero en virtud de lo que dispone la Constitución es el Gobierno el que ha de resolverlo. Cedo, pues, la palabra al ministro de la Guerra”.76 El general Linares continuà: “El Gobierno, que comprende y considera a todas las regiones por igual, estudia sus necesidades, sus aspiraciones y sus deseos para tomar después aquellos acuerdos que considera convenientes. Los deseos y aspiraciones que aquí se han manifestado no son de incumbencia del Gobierno, sino del Gobierno con las Cortes. Representantes tenéis a Cortes que indudablemente se harán eco de vuestras manifestaciones. El deseo del Gobierno es engrandecer las regiones y no tiene ningún empeño en ahogar a Barcelona sino al contrario, en ensancharla. El Gobierno conoce los sentimientos del rey y en ellos inspira sus decisiones”.77 Aquestes respostes evasives i l’absència de Maura van fer que l’acte no tingués el caire que li volien donar els regidors regionalistes, els quals haurien volgut obtenir una resposta més concreta per part del monarca o del cap del govern. Els altres set regidors regionalistes no van voler assistir a l’acte. Quatre dels absents, Carner, Sunyol, Giralt i Pijoan, publicaren una nota de protesta (“Al poble de Barcelona”) en considerar que els regidors que s’havien entrevistat amb el rei havien comès un acte d’indisciplina greu contra una decisió oficial del partit, que havia decidit abstenir-se de rebre el monarca. La Veu de Catalunya fou l’únic diari de Barcelona que no va publicar la nota. En els seus paràgrafs més destacats deia el següent: “No hi estiguerem presents, a pesar d’haver-hi sigut convidats, perque les contestacions que donaren rei i ministre, eren constitucionalment per endavant conegudes. La inutilitat de semblants peticions pels catalans adressades a don Alfonso XII i la reina regent, pares de l’actual monarca, recordada en el Manifest que amb motiu del viatge del rei a la nostra ciutat ha dirigit al poble de Barcelona la Lliga Regionalista, ens donava també per endavant la seguretat de que cap resultat podia esperar d’aquest acte nostre poble [...]. ”Temiem, i volent per la nostra part evitar-ho, que l’acte dels nostres companys de Consistòri, restant callats els que no erem presents, sigui i 76. Ibídem, p. 189. 77. Ibídem, p. 189-190. L’episodi és relatat per un dels seus principals protagonistes, Cambó, a les seves Memòries..., op. cit., p. 99. Vegeu també, del mateix Cambó, “El viatge del rei”. La Veu de Catalunya, 2 d’abril de 1904.

els orígens del republicanisme nacionalista

representi un acte del regionalisme realitzat pels seus representants en el nostre ajuntament, un acte que rectifiqui la conducta senyalada en el manifest de la Lliga Regionalista, un número més d’aquest programa de festes en el que no veiem que el rei se posi en contacte amb les fondes preocupacions i cruentes tristesses que agiten l’ànima del nostre poble. ”Revisant a corre cuita alguns tallers i fabriques endiumenjades i en festa, desfilant aparatosament amb varietat d’uniformes davant de la realesa, celebrant sessions i espectacles que teatralment agradin a una ben petita part de la societat barcelonina, passejant als noiets de les escoles, òrfens de la educació e instrucció a que sos fills donen els pobles de la Europa culta, pel Tibidabo, com elements decoratius de la visió de la nostra plana hermosa, no es fa coneixer al jefe del Estat les angunies del pervindre que senten totes les nostres classes socials, el modo com realment viuen nostres classes jornaleres, tant sovint giravoltades en cruentissimes protestes; no es mostrar com s’hostatjen i funcionen abandonades i miserables nostres escoles, no es ensenyar amb tota sa crudesa i en el fet i no en les paraules, com tots els elements de civilització i de cultura son abandonats pels poders públics quina força s’esmensa sencera en mantenir una organització que ens impedeixi a nosaltres mateixos provehir aquestes urgentes necessitats de la nostra vida pública. [...] ”Mil voltes havem demanat amb clams de raó i de justicia, la rectificació de la política secular d’Espanya [...], el reconeixement del dret a organitzarnos pera regir la nostra vida juridica i econòmica, en forma que ens permetés fer cultura, civilització, justicia i riquesa, apropantnos al ambient d’Europa, del que vivim tan allunyats. Sempre, sempre havem demanat inutilment. Creiem, i seguim creient, que sols de nosaltres mateixos calía refiar-nos, que sols al poble deviam dirigir-nos perque aquest fes els seus convenciments i la seva voluntat en el Parlament, a on ha dirigit el ministre del Rei als nostres companys de Consistòri, per que hi presentin son missatge. [...] ”Els antics reis venien a la terra a jurar respecte a les seves llibertats. En Maura ha organitzat el viatge del rei a Barcelona, després d’haver negat les peticions grosses i xiques que representants i organitzacions de la ciutat li havien endressat. Catalunya venia demanant satisfacció a les seves necessitats econòmiques, socials, expresades, no per les representacions dels partits, sino per les representacions del poble. El president del Consell de ministres ha volgut demostrar que el rei devia venir a Barcelona sens atendre les representacions de la ciutat. Nosaltres voliem per a Catalunya i per Espanya nova vida; el president del Consell de ministres ha volgut demostrar que déu continuar la Història d’Espanya. Davant de la significació que el president del Consell ha donat al viatge del rei, sols devem posar la esperansa en el

2. el naixement del centre nacionalista republicà

poble, sempre reflexiu i serio, que com altres voltes seguirà el camí que son dever li senyali. ”Aquests son els mòvils i sentiments que ens han privat d’associar-nos al acte realitzat per alguns regidors regionalistes. ”Les festes no ens enlluernen. Passarán i no deixaran rastra. El problema social quedarà viu, agravant-se cada dia els dolors de les classes que treballen. Tots els problemes fondos i gravissims que preocupen als homes pensadors de la nostra terra, restaran intactes. No hem volgut demostrar una esperansa que no sentiem, associar-nos a un prec al que no atribuim cap conseqüencia. ”Els nostres companys de Consistòri regionalistes s’han dirigit al rei i al seu Govern; nosaltres hem cregut més convenient i més adeqüat a les nostres conviccions, dirigir-nos en les circunstàncies actuals al poble de Barcelona que conferir-nos la seva representació i de qui ja unicament ho esperem tot. ”Barcelona, 8 d’abril de 1904. ”Jaume Carner, Ildefons Suñol, Joaquim Giralt, Joan Pijoan”.78 L’acció de Cambó i els altres regidors regionalistes provocà molta indignació. Domènech i Montaner considerà que aquell acte significava la divisió immediata del partit. Va ser ell, precisament, qui es va manifestar en un to més crític i bel·ligerant en contra de la Lliga: “Avui les coses han arribat a una situació intolerable. Amb motiu de la vinguda a aquesta ciutat del quefe de l’Estat, se sentien bafs cada dia més forts i més pestilents que empudegaven l’atmosfera regionalista, avui gràcies a ells irrespirable. De tant en tant, un article més o menys en pro d’en Maura; propòsits decidits i mal encoberts de fer actes d’acatament al poder centralista que ens esclafa; [...] i per últim, els actes d’acatament i la gran comedia parodiant a l’immortal Fiveller. ”En la Casa de la Ciutat, una comissió de regidors regionalistes com paregué davant del rei i del govern, i un d’ells, previa una ridícula presentació d’un company seu més vell que ell [...], llegí un discurset. ”I quin discurset! Segons remors, que ni creiem ni deixem de creure, estava revisat per l’autoritat des del matí. Que la cosa total era convinguda en sembla evident. ”En el discurs (i consti que no val la pena de discutir-lo) se parla de municipi i més municipi, de Barcelona i més Barcelona... i en un racó de l’autonomia de les regions, municipis i famílies (organismes naturals), i encara sembla que la demanin, no pel dret que hi tenen i per ésser una 78. Riquer, B. de. Lliga Regionalista..., op. cit., p. 355-357.

els orígens del republicanisme nacionalista

necessitat natural, sinó per a poder-se administrar bé els ajuntaments. I la reivindicació dels drets de Catalunya? I l’idioma català, el Dret civil, en fi, tot lo que informa la personalitat integral de Catalunya? Això es devia quedar en el tinter. Aixís predicaven en els mítings per assolir les actes que avui ja tenen? Vaja! Un petit esforç més, un xic més de llima, i fóra un bon programa maurista! Si fins sembla que estigui redactat pel president del Consell de Ministres! ”Una satisfacció devem tenir, com ben segur tenen els bons regionalistes i els catalans, i és que els que es revestiren d’un tan gran valor cívic per a realitzar aital acte, els moderns Fivellers (de guardarropia) que s’atreviren a parlar alt enfront del quefe de l’Estat, en el pecat trobaren la penitencia. ”El rei contestà dignament i com devia, ho reconeixem. Sa contesta fou una seria lliço als nous Fivellers. ”En Maura fou crudel. La vigília havia assistit al Foment i amb eloqüents paraules i embargat per l’emoció havia contestat al discurs del president. En el jorn esmentat, el dijous dia 7, no assistí a la Casa de la Ciutat; no volgué donar-los-hi l’alternativa, els féu contestar pel soldat de la companyia ministerial, el ministre de la guerra. La contestació d’aquest és una sangnant lliço. La bufetada del govern als regidors ex-casi-regionalistes i candidats heroes fou de coll-torçat. ”Ara ja ho saben els bons regionalistes: ha arribat l’hora de parlar clar. Sa obligació és separar-se dels altres i no deixar-se conduir per ells. [...] ”Els noms dels Fivellers de guardarropia són del domini públic: ja els sap tothom. Nosaltres ens resistim a posar-los. [...] ”Però amb molt de gust escriurem els noms dels regidors regionalistes que no assistiren a l’acte de referència, i que són els següents: Ildefons Suñol, Jaume Carner, Joaquim Giralt i Verdaguer, Joan Pijoan, Raimon d’Abadal, Ramon Albó, Narcís Pla i Deniel... A tots ells felicitem de tot cor. ”Ens descuidàvem un detall. Un amic nostre que es trobava en la plaça de Sant Jaume va veure, en sortir els hèroes de marras, una cosa molt natural: l’estàtua del gran Fiveller se movía, sa cara es girava... S’hi acostà, i al peu de l’estàtua hi vegé una cosa líquida i blanquinosa... Era una escopinada. En la cara del gran patrici s’hi veien encara les marques del fàstic”.79 El 9 d’abril, Prat de la Riba responia al manifest dels quatre regidors des de les pàgines de La Veu de Catalunya amb un article que duia per títol “Pensem en Catalunya”, en el qual afirmava que la discrepància era poc rellevant i 79. Domènech i Montaner, Lluís (atribuït). “Fivelleres de guardarropia”. Joventut, 14 d’abril de 1904. L’article també a Domènech i Montaner, Lluís. Escrits polítics i culturals, 1875-1922. Barcelona: La Magrana-Diputació de Barcelona, 1991, edició a cura de Maria Lluïsa Borràs, p. 153-155.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

que tan sols podia parlar-se d’un matís de procediment i d’interpretació de l’acord de la Lliga per part de Cambó i els altres regidors. Aprofitava també per fer un advertiment sobre les repercussions que podria tenir l’escrit dels quatre regidors catalanistes: “L’escrit en té un to de clarí de guerra que pot ocasionar pertorbacions entre nosaltres”. En el mateix número del diari, Duran i Ventosa publicava “El rei i els regidors”, article on feia una defensa de l’actitud de Cambó i reafirmava l’accidentalisme del catalanisme, que no era ni republicà ni monàrquic. Uns dies després, el 27 d’abril, Prat de la Riba publicava a La Veu de Catalunya l’article “Jornades catalanes”, on feia una nova defensa de l’acte de Cambó i de la postura del partit entorn de la visita reial. Era clar que la posició del diari era defensar l’acte dels regidors que havien trencat l’acord i publicar articles on s’enaltia l’acció. Això va costar-li acusacions de promoure la divisió del catalanisme, per part dels qui, com Lluhí i Rissech, consideraven que l’acció de Cambó significava un acte d’afirmació monàrquica que molts no podien tolerar. La pugna entre els membres de la Lliga assolia ja uns caires de ruptura política. Les discussions entre els dos sectors en què ja semblava dividida la Lliga van començar oficialment a la junta extraordinària del 20 d’abril. En aquesta reunió es va decidir per majoria que Cambó i els altres regidors que el van acompanyar havien actuat a títol individual, sense atribuir-se cap representació oficial. Formalment, per tant, no hi havia cap trencament dels acords que havia adoptat la Lliga en relació a la visita reial. Els elements més conservadors i monàrquics dels assistents a la reunió van anar més enllà i, disgustats per l’acord d’abstenció, hi plantejaren la qüestió de confiança i van demanar la dimissió de la junta en ple i l’elecció d’una de nova. Rusiñol dimití, i amb ell tota la junta directiva. A continuació, es va nomenar una comissió encarregada de fer un estudi sobre la reorganització de la Lliga per tal d’evitar en el futur aquestes divergències internes. Aquesta comissió la formaven Prat de la Riba i Rusiñol, com a elements de la facció més conservadora, d’Abadal com a “històric” del partit, i Carner pels republicans. La seva tasca principal fou l’aprovació d’un article addicional als estatuts de la Lliga, amb la intenció de reforçar els poders de la direcció. Això significava la creació d’un òrgan executiu reduït, la Comissió d’Acció Política, que seria des de llavors l’òrgan suprem del partit. El 17 de juny, la Lliga va celebrar una junta extraordinària en la qual la comissió mediadora havia de proposar els canvis organitzatius que haurien de permetre formar la Comissió d’Acció Política i superar la crisi. Es van proposar els noms de Rusiñol, Prat de la Riba, d’Abadal, Cambó i Carner per integrar aquesta Comissió. En el decurs de la tensa reunió van sovintejar els atacs contra Cambó per part dels elements més liberals del partit, que

els orígens del republicanisme nacionalista

fins i tot van demanar a Domènech i Montaner que es deixés incloure en aquesta candidatura en substitució de Cambó, proposta que fou rebutjada pels elements més conservadors. La situació era insostenible. Els republicans van sortir indignats de com havia anat la sessió. Carner, que no hi havia assistit, en senyal de protesta per la composició del directori que pretenien fer aprovar els elements conservadors, envià una carta on anunciava la seva negativa a participar en el nou organisme de direcció. La divisió s’havia consumat. S’iniciava a partir d’aleshores un procés que Jaume Carner, un dels dissidents, definia en els termes següents: “Separats del regionalisme els elements de tendència liberal i republicana, es trobaven aquests, per a empendre una actuació pròpia, amb l’enorme dificultat de l’estat de coses creat per la política seguida en els quatre darrers anys. La massa obrera i republicana sentia una hostilitat pel catalanisme al que s’havia acostumat a considerar com el seu natural enemic. És molt fàcil i còmode atribuir aquest estat de sentiment a les exaltacions morboses provocades pels professionals de l’agitació. La llavor no germina sinó en terreny adequat, i aquelles prèdiques tenien un coadjuvant preciosíssim en l’actuació que es venia seguint. Tan pesada era la feina, que encara duren i encara duraran molt temps les grosses dificultats per a catalanitzar els republicans de Catalunya. ”Devia començar-se, i aixís es començà amb molta modèstia, i sen zillesa, un treball doctrinal i de propaganda que permetés crear amb paciència i a poc a poc un nucli catalanista liberal i republicà”.80 Així fou com van abandonar la Lliga una bona part dels seus membres en desacord amb el nomenament de la nova Comissió d’Acció Política. Era el moment més crític de la Lliga d’ençà de la seva constitució. Aquesta escissió, de fet, anava molt més enllà del marc estrictament polític: el grup que trencava ara amb la Lliga Regionalista estava format, en bona part, pels mateixos que havien protagonitzat la primera gran incorporació de professionals liberals al catalanisme polític dins del marc de l’Ateneu Barcelonès en els darrers anys del segle xix: Ildefons Sunyol, Lluís Domenèch i Montaner, Jaume Carner o Joaquim Lluhí i Rissech. Era aquell ideal integrador dels noranta (que havia portat republicans i homes d’esquerra a la Lliga i les signatures més diverses a les pàgines de La Veu de Catalunya) el que ara es trencava. Mantenir un front comú resultava massa incòmode tant per a una Lliga que estava cercant la consolidació electoral ancorant-se cap a la dreta com per als republicans i modernistes, que veien traïts els seus ideals de progrés en mans del conservadorisme polític dels capdavanters del partit, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó. 80. Carner, J. “En Suñol, polític”..., op. cit., p. 50-78.

2. el naixement del centre nacionalista republicà

Sembla que un dels més ferms defensors de l’escissió havia estat Ildefons Sunyol, com ens confirma Rovira i Virgili: “El fué el verdadero promotor de la separación de los elementos de izquierda en 1904, con ocasión del primer viaje del rey a Barcelona. La disparidad de orientaciones con los otros hombres de la Lliga agravóse por razón de una especie de incompatibilidad personal. [...] En aquella ocasión, chocó especialmente con Cambó, muy joven todavía, pero cuyo temperamento audaz y expeditivo le había conquistado ya una influencia considerable entre los regionalistas”.81 L’escissió era només el resultat inevitable d’una situació que venia de lluny, des del mateix moment de la creació de la Lliga, la qual integrava gent procedent del republicanisme de caire esquerrà, que en última instància no podia estar d’acord amb l’accidentalisme del partit regionalista –en la pràctica, un reconeixement de la monarquia. A banda d’un nombre important de socis, havien abandonat la Lliga alguns dirigents i membres destacats: Joan Ventosa i Calvell –que poc després hi tornà–, Joaquim Giralt, Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Joan Pijoan, Lluís Domènech i Montaner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Rodon i Joaquim Casas-Carbó82. Aquest grup, que es va definir com a nacionalista, demòcrata i republicà, va rebre el suport i el reconeixement de formacions oposades a la Lliga: el sector més catalanista dels federals –aplegats a l’organització Catalunya Federal, de Josep Maria Vallès i Ribot–, la Unió Catalanista, presidida pel Dr. Martí i Julià, i la revista Joventut. Claudi Ametlla ens diu: “L’estol dissident es posà de seguida en contacte amb amics, solitaris o perduts en altres partits, que enyoraven una política més airejada i avançada que la de la Lliga, més operativa i efectiva que la de la Unió Catalanista, més patriòtica i moderna que la del vell republicanisme. [...] Així nasqué el nacionalisme republicà”.83 Al començament de juliol, els qui restaven a la Lliga van celebrar una junta on es confirmaren les posicions dels conservadors i es constituí definitivament la Comissió d’Acció Política, en la qual hi haurà tres membres i no cinc: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa. Es tractava d’una direcció política homogènia, amb caràcter vitalici, amb plens poders, fins i tot superiors als de la junta del partit. Duran i Ventosa s’encarregava de la política barcelonina, Prat de la Riba de la catalana i Cambó de l’espanyola. 81. Rovira i Virgili, Antoni. El nacionalismo catalán. Su aspecto político. Los hechos, las ideas y los hombres. Barcelona: Minerva, 1917, p. 261. 82. La Publicidad, 9 d’abril de 1904. 83. Ametlla, C. Memòries polítiques..., op. cit., p. 224.

3 El Centre Nacionalista Republicà, un nou partit en la vida política catalana de la Restauració Santiago Izquierdo Ballester

3. El Centre Nacionalista Republicà, un nou partit en la vida política catalana de la Restauració. Santiago Izquierdo Ballester

Un cop consumada l’escissió, el 12 de novembre de 1904 apareixia la pu blicació que havia d’esdevenir portaveu del grup, El Poble Català, en el primer número del qual es publicava la següent “Presentació” del grup: “Nacionalistes de Catalunya, venim a combatre llealment per l’autonomia del nostre poble ab tota l’amplitut que li facin possible y util els temps presents y les circumstancies de l’avenir. En l’acció autonoma de Catalunya fundém l’esperança del séu progrés y engrandiment civilisador, que no pot donarli per si’l decaigut estat centralisat que’ns regeix [...]. Els nostres ideals ens posen enfront dels poders publics de l’Estat espanyol. La previa y fonamental condició d’harmonia entre nosaltres els catalans, y las institucions y els governs de l’Estat, monarquichs o republicans, ha d’esser el reconeixement y la lliure acció de la personalitat de Catalunya ab els recursos propis y necessaris pera’l seu progrés y engrandiment. [...] Respectuosos ab la conciencia y ab l’honor de propris y adversaris, ens inspirarem sempre en ample esperit de tolerancia y combatrem pels nostres ideals ferma peró llealment”.84 Si el 1899 el diari La Veu de Catalunya havia de ser l’òrgan destinat a crear un corrent ideològic, aquell que havia d’acabar, el 1901, amb la formació de la Lliga Regionalista, ara el grup escindit seguirà el mateix procés amb la creació d’El Poble Català, setmanari amb el qual intentaran articular un corrent ideològic i polític que respongués a un sentiment que, per a ells, era majoritari entre el catalanisme popular; en paraules de Domènech i Montaner: “Se tractà de formar una agrupació que salvés el pensament català, apoiant-lo en la menestralia. De fons liberal temperat aquesta, l’agrupació nova devia respondre-li, ésser d’esquerra, i tocava fer-la als republicans

84. “Presentació”, El Poble Català, 12 de novembre de 1904. El document sencer a l’apèndix docu mental. Una detallada anàlisi del portaveu dels nacionalistes republicans a Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1907-1910)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1975, p. 84-96.

els orígens del republicanisme nacionalista

separats dels regionalistes conservadors. Els demés catalanistes els ajudaríem, amb diners per a les publicacions i amb vots en els comicis”.85 El Poble Català, doncs, era una plataforma organitzada de forma coherent, programada en funció d’uns objectius i amb un model (en part antimodel) al darrere: La Veu de Catalunya. Així, en la seva primera etapa, en aparèixer com a setmanari, la revista és dirigida per Joan Ventosa i Calvell, que havia estat secretari de la Lliga abans de l’escissió. El setmanari es movia dins un camp ideològic ampli de conjunció entre catalanisme, republicanisme i modernisme. Modernisme, no ja en l’accepció que s’havia vulgaritzat en el tombant de segle com a stil nouveau, sinó en el sentit de recuperar el significat originari del mot: moviment de modernització des d’una actitud que identificava modernitat amb progrés ideològic i social, o sigui, amb l’esquerra política. El Poble Català, doncs, “és el producte d’un pacte entre catalanistes republicans i modernistes. Els polítics obtenen, amb la incorporació dels modernistes, les garanties d’una solidesa i prestigi intel·lectual i la coherència amb una tradició de lluita cultural renovadora, i confien que atrauran el conjunt de la intel·lectualitat, la imatge de la qual [...], es confon amb la del catalanisme”.86 Aquesta divisió entre polítics i intel·lectuals planarà sobre el grup fins que, el 1909, en la represa del diari després de la suspensió governamental posterior a la Setmana Tràgica, Pere Coromines en prengui la direcció i el posi al servei d’un projecte polític precís que es concretarà l’any següent amb la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana. La dissidència de la Lliga s’havia basat en tres sectors: els republicans descontents amb l’accidentalisme del partit regionalista, els catalanistes més intransigents i els contraris als mètodes d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó. L’heterogeneïtat del grup d’escindits fa que sigui força complicat posar-li una única etiqueta. Aviat va començar a parlar-se, però, de nacionalisme republicà, com a característica més distintiva del nou grup. De fet, nacionalisme republicà volia significar, en gran part, una oposició clara al regionalisme “neutralista” de la Lliga. El grup separat de la Lliga no tenia, però, una coherència interna clara. Això no obstant, no podem donar com a bona la interpretació que feien els regionalistes dels escindits, als quals acusaven de superflus, personalistes i envejosos. D’altra part, “a desgrat de la tòpica imatge de Cambó dient 85. Domènech i Montaner, Lluís. “L’apartament d’Ildefons Suñol”. Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, any I, núm. 2 (abril-juny 1915), p. 88-97. La conferència també a Domènech i Montaner, Ll. Escrits polítics.., op. cit., p. 197-209. 86. Castellanos, Jordi. “Gabriel Alomar i el Modernisme”. A: Alomar, Gabriel. Obres completes. Palma de Mallorca: Moll, 2000, vol. II.: El futurisme. Articles d’«El Poble Català» (1904-1906), p. 28.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

‘fem-la, l’Esquerra’, el cert és que el partit regionalista procurà sempre destorbar el desenvolupament d’una opció catalanista republicana forta. L’esquerra que Cambó volia fer era una esquerra esquifida, amb les ales tallades, utilitzable en tot moment com a peó o com a tapadora per a donar un caràcter ‘unitari’ i ‘nacional’ a les iniciatives partidistes de la Lliga, però impotent per atreure les masses i, doncs, incapaç de trencar el monopoli que la Lliga havia establert sobre el catalanisme. Posats a tenir un adversari, Prat i Cambó preferien que fos el lerrouxisme, perquè, contra ell, podien, a més d’explotar el reflex conservador de les classes burgeses, invocar la defensa de la pàtria amenaçada, cosa, aquesta, que no haurien pogut fer enfront d’una veritable esquerra nacionalista”.87 La posició de Cambó envers els dissidents era molt significativa: “Hi havia a Barcelona desde l’any 1904 un grupu que en el seu origen era una pura dissidencia de la Lliga. No era un partit que signifiqués una nova orientació, era una dissidencia personalista que havía aixecat la bandera d’un ideal pera cubrir la veritat dels mòvils que l’havien provocada [...]. Tots els partits en un país poden haver fet obra d’educació ciutadana; may cap dissidencia, que no ha sigut més que dissidencia, ha fecondat res. La característica d’una dissidencia [...] es l’odi, es la protesta contra la casa d’hont s’ha sortit; no tenen per finalitat crear sinó destruir; no’s mira un camp que’s considera propi, sinó que’s mira còm se podrà arrasar el camp que havía sigut propi un dia”.88 Contràriament a les opinions regionalistes, l’escissió responia a unes conviccions ben autèntiques. De fet, el futur Centre Nacionalista Republicà no serà únicament una dissidència de la Lliga ni el refugi d’antics militants republicans amb inquietuds catalanistes; a més, la futura fundació del CNR alliberarà els nacionalistes republicans de la feixuga càrrega d’ésser un grup escindit de la Lliga89. Ara bé, tampoc no podem caure en el parany de creure la versió esquerrana, que vol veure en la separació, com si aleshores ja fos madura, tota la força de la futura esquerra catalana. És cert que els principals membres del grup tenen una personalitat coneguda i un prestigi indiscutible; ara, però, els cal assolir una personalitat col·lectiva i trobar un líder que comandi aquest procés. Malauradament, no serà una tasca fàcil. 87. Culla, Joan B. El republicanisme lerrouxista a Catalunya. Barcelona: Curial, 1986, p. 123. 88. Cambó, Francesc. Catalunya y la Solidaritat. Barcelona: Estampa Fills D. Casanovas, 1910, p. 2122. 89. Tusell, Sílvia. “Los nacionalistas republicanos de 1904 a 1914. (Centre Nacionalista Republicà y Unió Federal Nacionalista Republicana)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1984, p. 32.

els orígens del republicanisme nacionalista

De fet, el relatiu fracàs –els anys 1903-1905– d’un catalanisme esquerrà no es va deure únicament als entrebancs que li posarà la Lliga sinó que va obeir principalment a causes internes. Així, com va escriure Josep Pla, després de la crisi de la Lliga, l’abril del 1904, els escindits “es passaren una pila de mesos fent reunions i conferències, parlant del que farien i del que no farien”.90 És cert que tenien projectada la formació d’una nova entitat política, però a causa de la indecisió, dels dubtes i temences dels líders encarregats de tirar-la endavant, el CNR –que, a banda dels dissidents de la Lliga, aplegava altres elements procedents de la Unió Catalanista, republicans independents, federals i un sector provinent de la Unió Republicana– no va ser fundat fins a les darreries del 1906. En total, doncs, havien estat més de dos anys i mig per constituir un modest agrupament d’àmbit barceloní, tot i que de seguida nombroses localitats catalanes van manifestar el seu interès per constituir el seu CNR local: “Del dia que va anunciarse la fundació d’un gran Centre Nacionalista Republicà [...], els iniciadors d’aquell organisme han anat rebent cartes de les poblacions més importants de Catalunya adherintse a l’idea y demanant instruccions pera constituir organismes similars, fillols de dit centre y propagadors de la seva acció”.91 Els perills implícits en aquest lent procés de vertebració del CNR ja havíen estat assenyalats des de les pàgines d’El Poble Català al començament de 1905: “Els autonomistes se donaran compte de que, dividits en el moment de l’acció, no podran mai acoblar les forces poderoses de la reivindicació patriòtica, ni despertar a l’amor de Catalunya les conciencies avui encara dormides”. El portaveu nacionalista republicà encara reblava més l’argumentació quan afirmava: “No’s prepararà degudament y ab eficacia el lliure govern de Catalunya si tots els que defensèm la seva autonomia no constituim una unitat superior a les nostres diferencies, l’unitat d’acció y de treballs, pera lo que ens uneix dintre de la diversitat dels matissos que ens separa”.92 De l’examen d’El Poble Català en la seva etapa com a setmanari, se’n desprèn el to elitista i la preocupació intel·lectual dels redactors, la desconnexió respecte als problemes obrers i una crítica cortès i gens bel·ligerant a la Lliga; res, en definitiva, que pogués motivar les classes populars a interessar-se pel 90. Pla, J. Francesc Cambó..., op. cit., p. 232. 91. Pous i Pagès, Josep. “Tot passant. Catalunya per la República”. El Poble Català, 9 de desembre de 1906. 92. “Notes polítiques”, El Poble Català, 14 de gener i 18 de febrer de 1905. En els mateixos termes s’expressava Joaquim Lluhí i Rissech: “L’acoblament autonomista”. El Poble Català, 4 de febrer de 1905.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

nou corrent polític. El programa del nou grup polític es podia resumir en els conceptes següents: nacionalisme, república, liberalisme, democràcia, supremacia del poder civil, separació de l’Església i l’Estat i reformes socials moderades. És a dir, un programa d’esquerra moderada, moderació acompanyada, a més, d’una absència d’estridències verbals.93 Socialment, era un grup al qual donaven suport les classes mitjanes i la petita burgesia. En definitiva, el CNR no encaixava pròpiament amb una esquerra ferma, sinó amb un moderantisme de centre massa poc dinàmic. El programa del CNR, que segons expressió de Joaquim Lluhí i Rissech era “l’estament liberal del catalanisme polític”94 es caracteritzà per una indefinició que la punyent ploma de Josep Pla va resumir en dos punts: “un reformisme inofensiu i un republicanisme sense pretensions”.95 Certament, l’ambigüitat, la indefinició i el retraïment polític dels líders en els moments clau, no faran més que coartar i dificultar la dubitativa actuació inicial del CNR. En general, els capdavanters del nucli catalanista republicà –advocats per formació i burgesos per origen i tarannà– pecaven d’un malaltís pessimisme a l’hora de valorar les pròpies possibilitats, es descoratjaven davant els primers obstacles i, no necessitant de la política per a viure, estaven mancats de la vocació i del compromís professional indispensables per tirar endavant qualsevol empresa partidària. En definitiva, per més que a cada número del setmanari els articulistes d’El Poble Català subratllessin que “el liberalisme català té al davant de la seva acció una gran empresa: catalanitzar el republicanisme, tan vigorós a Barcelona”,96 “reconquerir homes i classes socials avui apartats del moviment nacionalista”,97 aconseguir “que l’estol patriòtic s’orienti cap a l’esquerra”,98 no hi reeixiren perquè, com va manifestar Lluís de Zulueta, per ser demòcrata, al principi del segle xx, “no basta no ser clerical militante, precisa ser un militante del anticlericalismo... si una izquierda ha de ser viable será rozando 93. Roca, Teresa. “La Unión Federal Nacionalista Republicana o el fracaso de una política” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1973, p. 22. 94. El Poble Català, 4 de març de 1905. El tipus de liberalisme que propugnaven els nacionalistes re publicans posava l’èmfasi en el reconeixement de la llibertat individual com a dret per a tots els homes i redefinia el liberalisme espanyol clàssic, bastint un “nou” liberalisme més democràtic i més sensible a les reivindicacions populars que feia prevaler la sobirania popular, les constitu cions i el parlamentarisme i que s’oposava a qualsevol tipus de govern monàrquic. 95. Pla, J. Francesc Cambó..., op. cit., p. 239. 96. Alomar, Gabriel. El Poble Català, 19 de novembre de 1904. 97. Carner, Jaume. El Poble Català, 31 de desembre de 1904. 98. Lluhí i Rissech, Joaquim. El Poble Català, 4 de febrer de 1905.

els orígens del republicanisme nacionalista

las fronteras opuestas [referències a l’acostament entre dreta i carlins]: los elementos obreros revolucionarios, los rezagados de la masonería, los anarquistas. Y esto, no de un modo intelectual, sino conviviendo con dichos grupos, aceptando su colaboración, defendiendolos ante los tribunales”, és a dir, copiant la fórmula de Lerroux.99 I, conclou Zulueta, “los jóvenes de El Poble Català se mantienen en una región de pensamiento respetabilísima y nobilísima. Pero están fuera del campo de batalla”.100 I quan, amb la fundació del CNR, sembli que s’hi volen ficar, els seus escrúpols antidemagògics, la seva obsessió per no “afalagar” els treballadors –“els obrers no hem de distreure’ls, no hem d’apartar-los del seu propi cami” afirmarà Carner en el discurs inaugural del CNR– els deixaran desarmats en la lluita per la direcció política de les classes populars.101 Inicialment, aquesta actitud condemnava el CNR a tenir només una base benestant i moderada, gens diferenciada de la de la Lliga, de la qual procedia. En aquest sentit, les fronteres ideològiques que separaven la política de la Lliga de la dels nacionalistes republicans no eren gaire precises. I, una vegada més, la ploma mordaç de Josep Pla deixà escrit que “amb públic de la Lliga, no es podia fer una Esquerra...”.102 Deixant de banda les apreciacions planianes, convé ressaltar que la base humana del partit a Barcelona ciutat era formada pel proletariat catalanista, per menestrals i petitburgesos, essent els burgesos una minoria entre les bases d’aquesta formació política.103 99. Miguel de Unamuno expressà aquesta mateixa idea d’una forma ben gràfica, com podem llegir en una carta que va adreçar a Joan Maragall: “Entre un abogado y un demagogo, el pueblo se irá con el demagogo siempre. Y frente a Lerroux, yo apenas he visto ahí sino abogacía”; carta citada a Olivar Bertrand, Rafael. Prat de la Riba. Barcelona: Aedos, 1964, p. 222, núm. 31. 100. La Publicidad, 26 de novembre de 1905. 101. Carner, Jaume. Orientacions polítiques y socials del Centre Nacionalista Republicà. Discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat. Bar celona: Societat Cooperativa Obrera Impremta Comunal, 1907. El discurs també a Carner, Jaume. La Democràcia Nacionalista de Catalunya. Barcelona: La Magrana-Diputació de Barcelo na, 1984, p. 55-72, edició a cura d’Alfred Pérez-Bastardas. Vegeu també l’apèndix documental d’aquest llibre. 102. Pla, J. Francesc Cambó..., op. cit., p. 294. 103. Goula, E. El Centre Nacionalista Republicà..., op. cit., p. 81. En qualsevol cas convé recordar que alguns CNR de Barcelona ciutat, sobretot els que hi havia en districtes de majoria obrera, tenien escoles. L’orientació era laica i s’impartien cursos diürns i nocturns. Lògicament gran part del seu alumnat provenia del proletariat. El CNR Fivaller (el subtítol del qual era Ateneu Obrer del Districte VI), l’Associació Nacionalista Republicana Sang Nova d’Hostafranchs o el Foment Republicà Català de Sants, esdevenen uns bons exemples d’aquesta mena de CNR que, a banda de la lògica vocació política, també manifestaven una evident preocupació per la qüestió social i per la instrucció de la classe obrera.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

Malgrat aquest seguit d’imponderables, els dissidents de la Lliga han d’intentar crear un partit propi, en aquest cas al voltant del setmanari El Poble Català; des del mateix moment de la seva fundació al final de 1904, el portaveu nacionalista republicà reclamarà insistentment la unió dels “autonomistes catalans”, segons expressió dels seus articulistes, en una única agrupació política, el futur Centre Nacionalista Republicà. La línia política de la publicació era competència de Jaume Carner, Gabriel Alomar i Joaquim Lluhí i Rissech. Aquest últim serà, però, el més ben preparat per a la direcció ideològica del diari. El portaveu del nacionalisme republicà, nascut amb clara vocació d’esdevenir el contrapès de La Veu de Catalunya, aviat es va convertir, juntament amb La Publicidad, El Diluvio i El Progreso, en un més dels grans diaris informatius republicans, tot i la difícil situació econòmica a la qual va haver de fer front des del mateix moment de la seva fundació.104 El tiratge del diari oscil·lava entre els 7.000 i els 8.000 exemplars –tot arribant als 10.000 en alguns moments–, xifra que representava, el 1906, el 5% o el 6% del tiratge total de la premsa barcelonina. L’edició matinal de La Veu de Catalunya, per exemple, no tirava més de 8.000 o 9.000 exemplars. El Poble Català pretenia vertebrar una proposta alternativa al revolucionarisme d’altres publicacions i formacions polítiques republicanes, com per exemple el lerrouxisme i els seus portaveus periodístics, El Progreso i La Rebeldía. A la revolta, el diari catalanista republicà hi oposava l’esperit cívic i un projecte de ciutadania conscient, d’arrel noucentista, que es reformulà per donar cabuda a les aspiracions populars. El Poble Català, transformat en diari l’1 maig de 1906 –a redós de la Solidaritat Catalana–, serà a partir del 1910 l’òrgan de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Sota la direcció, successivament, de Joan Ventosa i Calvell (1904-1906), Francesc Rodon (1906-1908), Joan Sureda (19081909), Pere Coromines (1909-1916), Ignasi Ribera i Rovira (1916-1917) i Pere Bohigas Tarragó (1917-1918), va aplegar al costat dels fundadors polítics amb més renom –Sunyol, Carner, Lluhí i Rissech, Ventosa i Calvell i Domènech i Montaner–, una redacció brillant en la qual figuraven polítics i intel·lectuals de prestigi, com ara Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Diego 104. Vegeu Biblioteca de Catalunya: Correspondència Pere Coromines, carpetes núm.. 2 i 7, en les quals podem llegir les cartes que Alomar (1910) i Carner (1906 i 1907) adrecen a Coromines per comunicar-li la difícil situació econòmica del diari. Encara és més explícit Lluhí i Rissech quan el 20 de juliol de 1910 escriu a Coromines en els següents termes: “Hem tingut una do lorosa sessió del Consell del Poble, que s’ens mor positivament en les mans y hem pres acords greus d’economia immediata, suprimint personal, portar redacció y admº al CNR, reduir tot lo reduible”. Biblioteca de Catalunya: Correspondència Pere Coromines, carpeta núm. 3 C IX.

els orígens del republicanisme nacionalista

Ruiz, Carles Soldevila, Pompeu Fabra, Feliu Elias “Apa”, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pous i Pagès, Gabriel Alomar, Claudi Ametlla, Màrius Aguilar, Ignasi Iglésias, Joaquim Casas-Carbó, Joaquim Folch i Torres, Jaume Massó i Torrents o Andreu Nin. L’equip de redactors es va distribuir els diferents àmbits d’acció ideològica, cultural i política amb una perspectiva programàtica. Alomar hi ocuparà un lloc important com a ideòleg, articulista de fons i referent per a la resta del grup.105 La formació de Solidaritat Catalana i del Centre Nacionalista Republicà El triomf regionalista a Barcelona en les eleccions municipals del novembre de 1905 fou tan emblemàtic que es decidí celebrar l’èxit amb una gran festa cívica. A tal efecte, la Lliga convocà els seus seguidors a prendre part en l’anomenat “Banquet de la Victòria”, que se celebrarà el 18 de novembre al Frontó Condal. Al multitudinari acte assistiren unes dues mil cinc-centes persones. Dies després, el 23 de novembre, el setmanari humorístic catalanista Cu-Cut! publicava un dibuix de Junceda on un militar, davant del Frontó Condal, preguntava a un civil, mentre un grup de persones es trobaven a la porta: “¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?”, el civil responia: “El Banquet de la Victòria”, i el militar reflexionava: “¿De la Victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. Tot i que l’acudit apareixia en un lloc secundari de la publicació i que el número on s’havia publicat va ser segrestat per les autoritats abans de la seva difusió pública, la frase injuriosa que pressuposava que els militars espanyols no tenien victòries, i dita poc després de les derrotes 105. En una sèrie de set articles, “El lliberalisme català”, Alomar va traduir en programa polític les teories exposades a la seva conferència sobre “El futurisme. Conferència llegida en l’Ateneo Barcelonès la nit del 18 de juny de 1904”. L’Avenç, Barcelona, 1905. Es tractava d’una confe rència programàtica, bastida amb un tramat ideològic brillant que incidia en un paisatge ben precís del catalanisme polític: el que sorgia de l’escissió de la Lliga Regionalista d’abril de 1904; en aquesta conjuntura, la conferència d’Alomar s’erigí com una crida a la formació d’un grup polític alternatiu i aparegué com la clau de volta del nou edifici ideològic a construir: el de la col·laboració entre el modernisme i el sector liberal i republicà del catalanisme. La sèrie d’ar ticles sobre “El lliberalisme català” va ser publicada a El Poble Català els dies 19 de novembre i 24 de desembre de 1904, 4 i 18 de febrer, 4 de març, 22 d’abril i 8 de juliol de 1905; amb els articles, Alomar volia posar els fonaments teòrics al programa de formació del corrent poli ticoideològic que pretenia crear El Poble Català, un corrent destinat a portar a terme la gran empresa que la Lliga no havia estat capaç de fer: “catalanitzar el republicanisme, tan vigorós a Barcelona; donar vida catalana a aqueixes multituds acèfales que avui manegen els forasters”. Tant aquests articles com la conferència, els podem veure a G. Alomar. Obres completes..., op. cit., p. 43-80 (conferència) i 83-109 (articles).

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

colonials, molestà molt l’estament militar de Barcelona, carregat de prejudicis sobre la llengua i la història de Catalunya. Així les coses, la nit del 25 de novembre un grup de militars de la guarnició de Barcelona va decidir assaltar les redaccions de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut! en una acció típica del militarisme anticonstitucional. En els fets van participar uns tres-cents o quatre-cents militars que s’aplegaren a la plaça Reial i en manifestació van arribar a la impremta del carrer d’Avinyó on s’imprimia el Cu-Cut!, esbotzaren la porta amb destrals, destrossaren el material i cremaren uns mobles al carrer. Rambla amunt van arribar després als locals de La Veu de Catalunya. Un cop a dins van llançar les col·leccions del diari i altres objectes per la finestra. El saqueig, fet impunement sense oposició de les forces d’ordre públic, durà hores.106 El relat dels fets va córrer de boca en boca. Hi ha astorament i indignació. L’endemà tota la premsa de Catalunya condemna l’agressió amb sorprenent unanimitat, inclosa la premsa republicana hostil a la Lliga. L’excepció serà Lerroux. L’alcalde de Barcelona, Ròmul Bosch i Alsina, tot i que és un liberal dinàstic de nomenament reial, decideix sumar-se a la protesta i dimiteix el seu càrrec. L’opinió pública manifesta la seva commoció, però tanmateix el govern no castiga els responsables de l’acte i, a més, nombroses guarnicions se solidaritzen amb els militars, com també ho fa la major part de la premsa espanyola, en especial la militar. La Veu de Catalunya publica editorials (“Serenitat”, “Meditem”), on fa una crida a la calma. També es decideix interrompre la publicació del Cu-Cut!, per treure tensió a l’ambient. Finalment, però, el 2 i el 5 de desembre el Cu-Cut! i La Veu de Catalunya seran suspesos per ordre governativa. El 27 de novembre s’inicien els debats sobre els fets al Congrés i al Senat. Les queixes de la major part de diputats catalans no van servir de res. Finalment, en la sessió del 29 de novembre, Nicolás Salmerón farà un discurs contra la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona. En el seu parlament s’adreçarà a la minoria regionalista, la qual convidarà a marxar d’acord amb els republicans, per damunt de les diferències doctrinals. El discurs del vell líder republicà causarà sensació. Francesc Albó, després que Bertran i Musitu hagués anat a consultar Cambó, s’alça per acceptar.

106. Tot aquest episodi és analitzat amb més detall a Santolaria, Francesc. El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-Cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905. Barcelona: Meteora, 2005. També és de consulta obligada Casassas, Jordi; Colomines, Agustí; González, Eduardo; Santolaria, Fran cesc. Els Fets del Cu-Cut!, cent anys després. Barcelona: Centre d’Història Contemporània de Catalunya, 2006.

els orígens del republicanisme nacionalista

Era el naixement de la Solidaritat Catalana.107 Aquesta plataforma unitària de partits aplegarà la Lliga, la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, els federals, els nacionalistes republicans, la Unió Catalanista i els carlins. En quedaven fora, a iniciativa pròpia, els lerrouxistes. Per la seva banda, el nou cap del govern, Segismundo Moret, elaborava una Llei de jurisdiccions –serà aprovada pel Congrés el 23 de març de 1906–, segons la qual podien caure sota la jurisdicció militar delictes d’opinió política, tots els delictes de paraula o per escrit contra l’exèrcit i contra els símbols d’Espanya. Progressivament, els treballs organitzatius de la Solidaritat van endavant. A finals de gener del 1906 es va nomenar el seu Comitè Executiu, en el qual estaven representats la Lliga (Francesc Cambó), els nacionalistes republicans (Jaume Carner), els republicans independents (Amadeu Hurtado), la Unió Catalanista (Domènec Martí i Julià), els republicans federals (Josep Maria Vallès i Ribot), la Unión Republicana (Josep Roca i Roca) i els carlins (Miquel Junyent). En queden al marge els dos partits dinàstics, liberal i conservador, en franca davallada a Catalunya, i els republicans que segueixen Lerroux. La decisió d’un sector del republicanisme unionista d’integrar-se dins del moviment solidari provocà el trencament d’Unió Republicana, ja que el nucli més nombrós del partit s’havia decantat cap a la tendència antisolidària comandada per Lerroux. Per als lerrouxistes, la Solidaritat era una coalició conservadora, burgesa i enemiga de la classe obrera. Quant als nacionalistes republicans, reunits a l’entorn d’El Poble Català, es van integrar com a grup, encara sense estructura orgànica, dins de la Solidaritat. Mentre, enllestien els preparatius per convertir-se en partit, tasca assolida el gener de 1907, quan s’inaugurà oficialment el Centre Nacionalista Republicà. L’1 de maig de 1906, coincidint amb la conversió d’El Poble Català en diari, Jaume Carner hi publicava un article programàtic, en el qual apuntava alguns dels objectius que volia assolir el nacionalisme republicà; en aquest cas Carner no pensava en clau catalana, sinó espanyola: “La solució catalana d’Espanya és la seva reconstrucció política en una federació dels pobles que viuen en el terrer de la Península. Que s’hi vagi sobtada o gradualment, que s’hi arribi amb el nom de federació o d’autonomia, que uns pobles puguin més prompte que altres usar del dret al seu propi govern, són detalls del seu únic camí salvador. [...]

107. Vegeu el ja clàssic Camps i Arboix, Joaquim Maria de. Història de la Solidaritat Catalana. Barce lona: Destino, 1970.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

”I el problema polític més viu i més actual d’Espanya, és la plena i absoluta impotència del règim present per a ser instrument poderós de la radical transformació d’aquest Estat. [...] ”Catalunya, fondament republicana, té de crear el poderós instrument de transformació de l’Espanya vella en la nova Espanya, lliure, federal i democràtica. ”I aquesta és la gran obra, la gran feina de la nostra democràcia nacionalista: recollir, encarrilar i portar a terme d’actuació pràctica, les radicalíssimes aspiracions socials i polítiques que glateixen violentes i desbordades dins de l’ànima del nostre poble; ajuntar tots els demòcrates de Catalunya, tots els que comparteixen el sentiment ampla i fondament social d’aquesta concepció política, convertint-los en organisme i instrument per a implantar a Espanya l’ideal de vida nova. [...] ”Heus-la aquí, doncs, la doble missió d’aquesta democràcia catalana. Redimir i educar els demòcrates catalans convertint-los a professar i practicar una democràcia social feconda i pràctica, i muntar l’instrument d’acció que ha de servir per a l’organització autonòmica dels pobles d’Espanya”.108 Pocs mesos després, el 19 d’octubre de 1906, El Poble Català publicava, a la secció “Moviment autonomista”, una breu nota que deia el següent: “Nova entitat nacionalista-republicana. S’estan fent els treballs oportuns pera constituir en aquesta ciutat una nova associació que’s titolarà Centre Nacionalista Republicà y tindrá’l seu hostatge social al carrer de Bailén, número 205”. En el decurs dels dies següents les notícies recollides en el diari relatives a la imminent constitució del CNR van començar a sovintejar; així, en l’edició corresponent al dia 27 de novembre podem llegir: “Els lliberals catalanistes ens hem, doncs, d’agrupar [...]. Sobre la base ferma de les nostres conviccions autonomistes, del nostre fervorós amor per Catalunya, hi aixequem les afirmacions integrals de les modernes democracies, que posen la sobirania social en mans del poble. Y acceptem la República com a única forma dins de la qual es possible avui a Espanya la vida efectiva dels principis democràtics, l’encarnació de l’autonomia en els pobles que hi conviuen. ”No formulem programes complets, que’ns farien caure en dogmatismes contraris al sentit positivista pràctic del nostre poble. [...] Marquem, sí, una orientació ampla, tolerant, seriament republicana y democràtica, essencialment entenimentada y catalana.

108. Carner, Jaume. “La democràcia nacionalista de Catalunya”. El Poble Català, 1 de maig de 1906.

els orígens del republicanisme nacionalista

”Heus aquí lo que representa’l Centre Nacionalista Republicà que està constituintse. Va a esser un altre nucli de lliberació catalana format per ciutadans que volen l’autonomia de la seva patria, però que al demanarla diuen l’ús que faran d’ella, entenent que aquest es el que avui la dignitat del poble y l’essencia de nostra ànima fan imperiós y obligatori. ”Esperem y sabem que l’acullida excelent y grandiosa que ha donat Catalunya al nostre diari, donarà també al Centre Nacionalista Republicà”. En aquell mateix número es podia llegir, a la secció “Moviment autonomista”: “Centre Nacionalista Republicà.- Es un fet la constitució á Barcelona, y extenentla per tot Catalunya, d’una nova associació al servei del Nacionalisme, la Llibertat y la República. El seu titol es prou expressiu en aquest sentit: s’anomena Centre Nacionalista Republicà. ”No’s pot dir que sia una entitat ara nascuda. Abans que’l seu nom fos pronunciat, els seus homes crearen aquesta associació y escamparen els seus ideals ab la seva propaganda y la seva acció, y encara per damunt d’ells l’havia creada Catalunya, que es tradicionalment un fogar de llibertat, y que necessita amarar d’avens y civilisme la seva causa emancipadora pera assegurar el seu triomf. ”Formen el Centre Nacionalista Republicà els que ab vencedor esfors constituiren ‘El Poble Català’, element ja poderós de Nacionalisme [...]. ”El Centre Nacionalista Republicà no es cap dissidencia. Respon a l’orientació dels temps d’ara com ho demostra la creació recent per tot Catalunya d’institucions del mateix caràcter nacionalista y republicà. Si per haver sigut molts dels seus elements fundadors d’altres entitats patriòtiques se li hagués de dir dissidencia d’elles, tota l’història del Nacionalisme ho fora [...]. ”Les idees nacionals que tenen l’avenir segur se desenrotllen no per divisions y esquarterament, sinó per aixamplaments y multiplicacions. Les seves crisis no ho són de descomposició, són crisis de creixensa. ”El Centre Nacionalista Republicà vol tenir ab totes les agrupacions y entitats catalanes les més estretes relacions, mantenint una comunitat de familia ab les que tenen en son programa la paraula essencial del nacionalisme [...]. ”Actualment s’estan acabant de redactar els Estatuts que seran presentats seguidament a l’aprovació del Govern civil. Mentre no’s tingui disposat el domicili social, en l’administració d’«El Poble Català» estarà oberta la inscripció de socis”. A redós del de Barcelona, s’aniran començant a articular altres CNR en el conjunt de la geografia catalana. Com s’anuncia a les pàgines d’El Poble Català: “fora de la ciutat de Barcelona, que es l’impulsora de l’activitat

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

catalana, altres Centre Nacionalista Republicà s’anuncíen en un y altre indret de la Patria, Centres que no seran sucursals o dependencies del de Barcelona”.109 Al començament de desembre, Lluhí i Rissech, un dels ideòlegs màxims del grup, feia algunes reflexions sobre la imminent estrena pública del CNR: “La creació del Centre Nacionalista Republicà resulta imposada pel bon sentit intelectual y per les conveniencies socials de Catalunya. No representa una aspiració impacient, ni una ambició precipitada y malaltisa de formes reservades a un avenir encara llunyà, sinó una serena interpretació de la realitat vigent. [...] ”Nosaltres som fonamentalment nacionalistes. Y som alhora demòcrates y republicans per raons notories de política positiva. No’s pot negar el fracàs de la monarquia. A la monarquia y’ls seus partits de govern se deuen les dificultats y entrebancs de l’actuació de Catalunya, l’immens treball que ha d’exigir tota reforma de llibertat, les institucions que ofeguen y les lleis que pertorben y’ls poders que sacrifiquen les justes demandes de la nostra renaixensa gloriosa. ”Les aspiracions del nacionalisme, rebutjades y perseguides per la centralisació y la monarquia, concorden admirablement ab els ideals de la democracia republicana. Els homes de la dinastia són unitaris; els de la República autonomistes. ”Autonomia y República, Catalunya y Democracia són afirmacions que no poden ja separarse. ”El Centre Nacionalista Republicà aplega ràpidament l’estol nom brosíssim constituit pels catalanistes lliberals, preparant així els futurs combats de lliberació autonómica. A les seves files hi estan cridats els nacionalistes de l’esquerra; els adversaris del règim absolutista y unitari de l’Estat, els que estan desenganyats de la centralisació monàrquica y’s senten portats a la fe republicana y democràtica com salvadora per la patria”.110 En el decurs dels dies següents, El Poble Català es convertirà en l’aparador que faran servir els prohoms nacionalistes republicans per donar algunes informacions relatives a la vertebració i funcionament pràctic de la nova agrupació: “el Centre Nacionalista Republicà estableix el seu estatge social en un esbarjós edifici que hi ha darrera el cafè y billars de Novetats, en el que s’hi troba una sala central per conferencies y reunions polítiques capassa pera siscentes persones. [...] 109. El Poble Català, 13 de desembre de 1906. 110. “Nacionalistes y republicans”. El Poble Català, 2 de desembre de 1906.

els orígens del republicanisme nacionalista

”La quota que han d’abonar mensualment els socis del Centre Nacionalista Republicà es voluntariament de cinc o de tres pessetes, devent advertir que hi ha una quota especial d’una pesseta pera obrers, estudiants y empleats de poc sou, en el ben entès de que tots els socis, sigui la que’s vulgui la quota que paguin, tenen iguals drets socials y’l mateix vot en les juntes”.111 En el moment de constituir-se, el CNR tenia vora nou-cents afiliats, “nombre mai igualat, fins aleshores, per cap altre centre polític català, per la qual cosa no podien ésser els inicis més propicis i satisfactoris”, assenyala Ramon Noguer i Comet.112 En aquells moments, la Lliga tenia sis-cents afiliats. Les xifres havien superat totes les expectatives: “El nombre de socis inscrits ja com a fundadors del Centre Nacionalista Republicà es superior a tots els càlculs optimistes que venien fentse”.113 Recordem que poques dates abans de la seva constitució oficial, el CNR tenia cinc-cents socis “però amb les llistes no entregades encara el nombre passarà segurament d’aquesta xifra”.114 Al començament de gener de 1907, el dia 3, la xifra de socis s’acostava als setcents, com recollia l’edició d’El Poble Català d’aquell dia. Dos dies després els socis fundadors del CNR ja eren 748, mentre que l’endemà el CNR de Barcelona tancava la llista de socis fundadors amb 846, entre els quals “hi figuren un nombre crescut d’obrers”.115 No era estrany trobar entre aquests socis alguns de fora de Barcelona, la qual cosa indicava que lluny de la capital catalana aquest nou projecte polític podia comptar amb un nombre creixent d’adeptes. Al final de gener de 1907, el nombre de socis ja ultrapassava el miler, com indicava El Poble Català en la seva edició del dia 31 de gener. Pocs dies abans de la celebració de les eleccions legislatives del 21 d’abril de 1907, els afilitats al CNR gairebé eren ja prop de mil sis-cents. El CNR ara, a més, una agrupació formada, en un percentatge important, per gent jove (uns 2/3 dels seus afiliats tenia menys de quaranta anys), realitat que podem traslladar també a la seva cúpula dirigent. 111. “Moviment autonomista. Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 15 de desembre de 1906. Recordem que el Novetats estava situat al passeig de Gràcia. El 30 de maig de 1909 l’entitat es traslladarà al carrer Pelai, 42, principal. 112. Noguer i Comet, Ramon. Al llarg de la meva vida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont serrat, 2000, p. 62. Dels seus afiliats en el moment de fundar-se, només una cinquantena havien estat membres de la Lliga anteriorment. 113. El Poble Català, 5 de desembre de 1906. 114. “Moviment autonomista. Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 19 de desembre de 1906. 115. “Ecos”. El Poble Català, 8 de gener de 1907.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

El nou partit tenia per objecte la consecució de l’autonomia de Ca talunya dins de l’Estat espanyol i la propagació dels ideals de la democràcia republicana. El seu lema era molt significatiu: “Nacionalisme, Democràcia, República”. Darrera d’aquest lema i d’aquest programa, s’amagaven els altres objectius del CNR: “ell serà l’instrument de positiva lliberació de Catalunya y dels catalans davant per davant d’un règim centralista monàrquic que treballa pera ofegar y resistir aquesta lliberació ineludible y feconda”.116 A l’edició del 22 de desembre, El Poble Català anunciava que aquell mateix vespre tindria lloc la constitució definitiva del Centre Nacionalista Republicà, tot i que no serà fins al 31 de desembre de 1906 quan es fundi oficialment el CNR, després de l’obtenció de mans del governador civil, Manzano, del reconeixement legal: “Després d’algunes dificultats posades en el Govern civil pera acceptar la presentació dels estatuts del Centre, el governador Manzano firma’l dia darrer de l’any la nota obligada que dona existencia legal an aquella poderosa entitat”.117 Els estatuts, aprovats el 22 de desembre, no van ser presentats al Govern Civil fins al 31 de desembre, raó per la qual el Centre encara no podia ser considerat oficialment constituït; de fet, en compliment de la llei, no serà fins al dia 9 de gener que el CNR complirà tots els requisits legals. La comissió encarregada de la formació del CNR estarà formada per Jaume Carner –que presideix l’acte–, Josep Roig i Buxeres, Santiago Gubern, Lluís Puigdomènech, Marià Planas i Escubós, Joaquim Lluhí i Rissech, Arnau Martínez i Seriñà i Josep Montoliu, tal com havia quedat decidit un mes abans.118 Al final de desembre la Junta organitzadora va decidir deixar oberta la llista de socis fundadors, fins al moment en què el Centre es constituís definitivament. La Junta, a més, va prendre l’acord de lliurar, aquell mateix desembre, els seus poders a la Junta Directiva. La intenció era que a mitjan gener pogués tenir lloc la inauguració solemne del Centre Nacionalista Republicà. Abans, pèro, al començament de mes, era previst que tingués 116. “Moviment autonomista. Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 19 de desembre de 1906. 117. “Moviment autonomista. Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 3 de gener de 1907. Centre Nacionalista Republicà. Estatuts. Barcelona: Tipografia de Serra Germans y Russell, 1907. Els Estatuts del CNR els podem veure a l’apèndix documental. 118. “Ecos”. El Poble Català, 28 de novembre de 1906. En l’edició d’aquest dia ja s’apuntava “l’en tusiasme que ha desperat la creació del Centre Nacionalista Republicà. Tot indueix fatalment a creure que està cridat a un primer paper en l’actuació y en la vida nacional de Catalunya”.

100

els orígens del republicanisme nacionalista

lloc la primera Junta general, en què es procedirà al nomenament de la Junta i s’inauguraran els treballs socials. Finalment, el 26 de gener de 1907 va tenir lloc la solemne sessió inaugural del CNR. En el decurs de l’acte es van ratificar els estatuts de l’entitat i es van elegir els vint-i-un membres de la Junta –tots ells advocats, arquitectes, metges, petits i grans comerciants i industrials–, que van escollir Jaume Carner com a president. Les vicepresidències van correspondre a Joaquim Lluhí i Rissech i a Santiago Gubern.119 La nova agrupació política no era una simple refundació d’altres grups, ni un refugi de dissidents de la Lliga, atès que es va anar nodrint de gent nova i relativament jove (vora la quarantena), molts dels quals s’inicien en política en ingressar al CNR. Jaume Carner hi féu el discurs presidencial 120, on va exposar la problemàtica i les orientacions de la nova entitat i, també, va parlar de la necessitat de republicanitzar els catalanistes i catalanitzar els republicans. Més explícit havia estat pocs dies abans Lluhí i Rissech quan va afirmar que el Centre Nacionalista Republicà “destruirà l’antagonisme de catalanistes y republicans”.121 Aquesta era una preocupació recurrent des del moment de l’escissió i els prohoms nacionalistes republicans no es cansaran de repetir que: “El catalanisme no deu ni pot propagar rezels y odis contra els republicans, ni considerar-los dimonis [...]. Pel contrari, ha de dir ben alt y clar que també hi caben dins l’estol patriòtic y que també d’ells necessita, pera ser autònoma y lliure, Catalunya”. O, encara més clar: “els republicans hi caben en l’agermanament fonamental constituit pel Nacionalisme català, com hi cap tothom que pugui y vulgui contribuir a la llibertat y l’autonomia de la nostra patria. L’agermanament nacionalista, l’actuació patriòtica està per damunt de discordies, matissos, formes de govern y preferencies de tota mena [...]. Y ens dol que’s combati als republicans en general desde el camp catalanista, perque això contribueix a arrelar en les multituts obreres y en les forces lliberals y democràtiques de Catalunya la llegenda funestíssima de 119. Els vint-i-un membres eren els següents: Jaumer Carner (president), Santiago Gubern i Joa quim Lluhí i Rissech (vicepresidents), Felip Rodés (secretari), Fèlix Griera i Daunis (vicesecre tari), Francesc Mas (tresorer) i com a vocals Jaume Aragay i Blanchart, Joan Banús, Jaume Berga, Josep Boronat Clarasó, Jacint Capdevila, Joaquim Casas-Carbó, Francesc Casas i Font, Arnau Martínez i Seriñà, Marià Planas i Escubós, Josep Roig i Buxeres, Daniel Roig i Pruna, Joan Seriñà, Anton Suñol, Ildefons Sunyol i Josep Tarruella. 120. Vegeu l’apèndix documental. El ressò periodístic, tant del discurs com de l’acte inaugural, a El Poble Català, 27 i 28 de gener de 1907. 121. Lluhí i Rissech, Joaquim. “Punt de partida”. El Poble Català, 4 de gener de 1907. En els mateixos termes s’havia expressat anteriorment Jaume Carner a l’article “Crida patriòtica”, El Poble Català, 31 de desembre de 1904.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

101

que en el Nacionalisme català tot és dreta y extrema dreta, tot reaccionari y negre”.122 Carner considerava que el CNR s’havia format, en part, per desmentir dos tòpics falsos: la suposada identitat entre catalanistes i reaccionaris, i l’equiparació abusiva dels republicans amb gent avalotadora i desarrelada: “Som en primer terme nacionalistes, perquè creiem, perquè estem fermament convensuts de que les grans corrents del món, les grans corrents de la vida y la Historia, pera encarnar en nosaltres han de trobar fortament constituida nostra personalitat política y social. Nosaltres volem que totes aquelles condicions que són necessaries, indispensables, pera que siguem amos y senyors de nostra vida intelectual, moral, social, política y econòmica, les tingui el poble català. Y aquestes condicions volem que siguin totes aquelles que ha proclamat el catalanisme en les seves Assamblees y totes les que’ls fets y circumstancies de l’avenir fassin necessaries pera nostre desenrotllament. ”Som demòcrates perquè estem convensuts de que’ls drets individuals que són conquesta de la civilisació moderna estan definitivament incorporats a la vida de l’humanitat y són absolutament necessaris pera que les societats humanes fassin son natural camí. ”Som republicans no solament perquè la forma de govern republicana es la que avui pot emmotllar millor els nostres sentiments tradicionals, sinó perquè ella es la que pot realisar els ideals de llibertat y de justicia, la que’ns pot permetre a tots els catalans una vida on tingui plena realisació nostres aspiracions nacionalistes y democràtiques”.123 Carner es va estendre també sobre les característiques de la Solidaritat i el paper que havia de tenir-hi el CNR. Així mateix, va propugnar la separació de l’Església i l’Estat. Es va ocupar, a continuació, de la qüestió social, des d’una perspectiva marginal però comprensiva, mostrant-se partidari d’un sindicalisme a l’anglesa. En el seu parlament, Carner va defensar que els sindicats havien de ser organismes de classe i no de partit polític, però argu mentava que els obrers, com a ciutadans que eren, no podien inhibir-se del tot d’influir en la conjuntura política, la qual afectava directament la classe obrera. El CNR, continuà Carner, era un partit d’esquerra liberal i aquest liberalisme esquerrà oferia sempre uns mínims de socialdemocràcia. El cert és que les relacions que mantindran els nacionalistes republicans amb el món obrer presenten uns clarobscurs molt evidents. Això no va 122. “Notes polítiques”. El Poble Català, 20 de maig i 3 de juny de 1905. 123. Vegeu l’apèndix documental.

102

els orígens del republicanisme nacionalista

impedir, però, que des de les pàgines d’El Poble Català es fessin afirmacions del tipus: “Ell [Centre Nacionalista Republicà] ha d’esser el propulsor que porti a l’acció nacional el concurs de les classes populars, ell ha d’esser el nucli d’ont sortiran les futures agrupacions d’artesans y d’obrers nacionalistes; ell serà’l propagador de l’esperit català entre totes aquestes classes, les més nombroses, que no sols havien estat allunyades, sinó que miraven ab prevenció y fins ab hostilitat tota política genuinament catalana”.124 Dins del CNR trobem diferents graus d’esquerranisme, si se’ns permet dir-ho així, entre els “vells” (Sunyol o Carner) i els elements més joves (Alomar o Rovira i Virgili).125 Els primers són liberals d’ordre, fins a cert punt conservadors, però no radicals ni gent marcadament d’esquerra, mentre que els segons tenen més afinitat amb el socialisme i una sensibilitat per les qüestions obreres que els “vells” del CNR semblen no tenir. Fins i tot Rovira i Virgili reblà més l’argumentació i va escriure: “Carner, Sunyol... munten un projecte polític que indirectament i a desgrat dels fundadors aglutina figures noves (Alomar) que fins llavors fluctuaven sense tenir un projecte polític clar al qual adherir-s’hi. El CNR esdevindrà el seu aglutinador, convertint-se així en un partit que prendrà una sèrie de matisos que els seus fundadors no havien previst, ni destijaven, de cap de les maneres”.126 En definitiva, des del primer moment van coexistir dins del Centre Nacionalista Republicà dues tendències: una, dirigida pels advocats i els sectors petitburgesos, que eren de centre i agrupaven republicans liberals, i l’altra més esquerrana, sota la direcció d’intel·lectuals que havien ingressat en data més recent, formada per gent més jove capaç d’arribar ideològicament al socialisme o, fins i tot, al comunisme. Les tendències que integraven el CNR havien sorgit del conglomerat ideològic que el formava. La importància del nou partit va raure en el fet d’ésser la primera manifestació d’un nacionalisme burgès que prenia partit per un republicanisme català, trencant així la dicotomia catalanisme-conservadorisme-monarquia davant l’espanyolisme-progressisme-república. Tenint en compte el que ésser republicà significava aleshores, el pas era transcendental per al catalanisme i 124. “Ecos”. El Poble Català, 2 de gener de 1907. 125. L’actuació política de Rovira i Virgili en el CNR i, més endavant, en l’Esquerra Catalana i en la UFNR, així com la seva important activitat periodística a les pàgines d’El Poble Català, és analit zada minuciosament a Ferré, Xavier. Per l’autodeterminació. Evolució ideològica i política d’Antoni Rovira i Virgili. Tarragona: Arola Editors, 2004, p. 73-149, i, del mateix autor, De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Catarroja-Barcelona: Afers, 2005, p. 37-100. 126. Rovira i Virgili, Antoni. Els polítics catalans. Barcelona: Tipografia Occitània, 1929, p. 90-91.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

103

les seves possibilitats d’arrelament en les masses urbanes, en la petita burgesia i en certs sectors proletaris. El CNR, però, tindrà un greu handicap gairebé des del mateix moment de la fundació i, sobretot, en el decurs dels mesos següents: no té un líder clar ni amb vocació política suficient per dirigir-lo. Fins i tot podem parlar de manca de professionalització i d’autèntica vocació política dels teòrics dirigents del partit. No hi ha ningú que pugui comparar-se en aquest sentit als dinàstics, ni a determinats regionalistes, amb més facilitat de dedicació a la política per posició econòmica i amb casos de gran vocació com Cambó o Prat de la Riba. Tampoc no es pot establir la comparació amb alguns líders dels altres partits republicans. Els prohoms del CNR, advocats de gran mèrit, tenen molta més predisposició per a les feines del bufet que no pas per les de la política. Claudi Ametlla és ben explícit en aquest sentit: “Diguem-ho clar: en aquest partit, aparentment nascut sota un estel tan propici, es produïa la tragèdia d’altres similars: no hi havia polítics. O més ben dit, no hi havia el polític”.127 Fins i tot, Carner confessarà a Coromines, anys després, el 2 de gener de 1916: “no puc dignament aspirar al càrreg de diputat, perque subsistint les obligacions que absorveixen el temps de que disposo, no puc dedicar un sol moment a l’acció política. Ostentar el càrreg de diputat, com ho he fet en aquests ultims anys i com deuria exercir-lo si em reelegissin es una cosa que em repugna. No vull deixar la carrera, perque es la professió de la meva vida. [...] No puc desatendre assumptos personals”.128 Antoni Rovira i Virgili és prou clar quan escriu, referint-se a Jaume Carner: “Deixava les visites polítiques per a després d’acabades les visites professionals i procurava enllestir aviat les consultes i peticions de caràcter polític”.129 El mateix Rovira i Virgili, continuant amb Carner, afirmava: “veient només en la política l’exercici de la ciutadania democràtica, Jaume Carner no aspirava a ésser un polític permanent, professional, de carrera... L’actuació constant i quotidiana dins un grup no li plaïa gaire. No era un polític de partit. No s’emmotllava a l’esperit partidista ni al mecanisme de les organitzacions. Les qüestions internes dels partits l’adolorien i el cansaven molt més que les grans batalles de la democràcia”.130 I, referint-se a Sunyol, va deixar escrit: “Entre l’oficialitat [...] del CNR, era molt estesa la creença que no calia comptar gaire amb Sunyol per a l’acció política ordinària. Se’l 127. Ametlla, C. Memòries polítiques..., op. cit., p. 227. 128. Biblioteca de Catalunya: Correspondència Pere Coromines, caixa 1, carpeta 7. 129. Rovira i Virgili, Antoni. Els polítics catalans..., op. cit., p. 120. 130. Rovira i Virgili, Antoni. Siluetes dels catalans. Segles xix i xx. Barcelona: Proa, 1999, p. 128.

104

els orígens del republicanisme nacionalista

presentava com un home de poca salut i una mica peresós [...]; era ben cert que Sunyol no mostrava gaire amor ni gaire perseverança en l’actuació política, encara que això no fos atribuïble a la peresa de què era acusat a mitja veu”.131 A banda del que acabem d’assenyalar, el Centre Nacionalista Republicà també haurà de fer front a un altre escull: la manca d’una veritable organització interna, problema que l’afectarà al llarg de la seva curta vida i que, val a dir, també serà un dels handicaps més greus al qual hauran de fer front la resta de formacions nacionalistes republicanes hereves i continuadores del CNR. L’organització del partit L’entitat nacionalista republicana estava formada per un nucli central, el CNR de Barcelona, al qual s’hi adherien els altres centres dels altres districtes barcelonins i de les altres poblacions catalanes. Aquest nucli central era essencialment el “partit”: “...on en realitat es ‘feia política’, on es formaven els quadres reals del partit, i d’on sortien també els candidats per a llocs de representació”.132 L’organització de l’associació de Barcelona, estrictament, estava regu lada per uns Estatuts que van ser orientatius per a les futures entitats del mateix signe polític.133 L’adhesió dels nous centres nacionalistes republicans es tramitava únicament a través d’un sol·licitud presentada a la Junta Directiva del CNR de Barcelona. D’altra banda, no hi havia establerta cap classe d’organització per mantenir un contacte regular entre el nucli central de Barcelona i les altres associacions. Aquestes, simplement, i de forma molt arbitrària, informaven de la seva activitat a les pàgines d’El Poble Català. Durant els primers mesos de 1908 es van establir unes reunions quinzenals entre els centres de Barcelona, repartits en els diferents districtes.134 No sabem del cert si aquestes trobades van perdurar molt. 131. Rovira i Virgili, Antoni. Els polítics catalans..., op. cit., p. 84. Una semblança del Sunyol polític i del Sunyol íntim a Carner, J. “En Suñol, polític”..., op. cit., p. 50-78. Domènech i Montaner dedi cà una conferència a valorar la trajectòria política de Sunyol, tot lamentant la seva prematura retirada de la política activa; vegeu “L’apartament de l’Ildefons Suñol...”, op. cit., p. 197-209. 132. Molas, I. Lliga Catalana..., op. cit., vol. II, p. 11-12. 133. Vegeu l’apèndix documental. 134. El Poble Català, 25 de desembre de 1907; “Centre Nacionalista Republicà districte VI «Fivaller»”. El Poble Català, 26 de gener de 1908; “Associació Nacionalista Republicana Sang Nova”. El Poble Català, 6 de febrer de 1908; “CNR de S. Gervasi”. El Poble Català, 25 de febrer de 1908.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

105

El mes de maig de 1908 es van iniciar els preparatius per a la constitució d’una nova secció en el CNR de Barcelona, la Secció d’Estudis i Propaganda.135 En realitat, amb aquesta mesura es creava una “Joventut”, tot seguint un costum arrelat en les organitzacions polítiques de l’època. Els membres del CNR, però, pretenien formar quelcom diferent i: “organitzar una cosa més seriosa i més adient a la intel·lectualitat selecta que representava aquella nova força política. En lloc de crear una Joventut, es constituí la Secció d’Estudis Polítics i Socials, la qual, en definitiva, venia a ésser la Joventut del Partit, puix que s’hi inscriviren principalment els joves de la ‘Casa’. I, així com la majoria dels dirigents del Centre eren advocats –molts dels quals de gran relleu en el fòrum català–, els dirigents de la susdita Secció foren els passants d’aquells, i ben nombrosos també [...]. I així com el Centre el presidí per primera vegada el Sr. Carner, el primer president de la Secció fou el seu passant o company de despatx, en Manuel Rius i Rius, [...] fill del gran alcalde de Barcelona, en Francesc de P. Rius i Taulet”.136 El nou organisme es va establir com una secció del CNR de Barcelona, tot i que malgrat estar-hi lligat per la seva ideologia nacionalista republicana, tenia un caràcter autònom. El seu lema era “Orientem-nos cap a l’acció”. La Secció s’inaugurà oficialment el novembre de 1908 amb una conferència del diputat solidari Amadeu Hurtado, que duia per títol “L’acció liberal catalana”.137 La seva activitat –estudis, enquestes, conferències– no va ser gaire intensa. De fet, la Secció va desaparèixer quan el seu president, Rius i Rius, va deixar el càrrec poc temps després d’haver estat escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona, el 12 de desembre de 1909. La Secció d’Estudis i Propaganda tampoc va servir per aglutinar mínimament els diferents centres nacionalistes republicans i portar a terme una acció conjunta amb el CNR de Barcelona. De fet, la manca d’una veritable organització interna dins d’aquesta entitat política serà, al cap d’uns anys i com veurem més endavant, una de les causes del seu fracàs.

135. “Nova entitat”. El Poble Català, 24 de maig de 1908. 136. Noguer i Comet, R. Al llarg de la meva vida, op. cit., p. 89. 137. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 6 de novembre de 1908.

106

els orígens del republicanisme nacionalista

El triomf solidari a les eleccions legislatives de 1907 El procés constitutiu del partit durant aquests mesos havia anat paral·lel als treballs preparatoris de la Solidaritat.138 La premsa catalana, amb molt poques excepcions, es va mostrar favorable a la Solidaritat. Li van donar suport La Veu de Catalunya, El Correo Catalán, El Poble Català, El Diluvio i La Publicidad, d’on Lerroux, que n’era director, va haver de marxar. També li van donar suport els diaris satírics republicans La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. La Lliga, hàbilment dirigida per Cambó, es va convertir en la directora del moviment i n’esdevindrà la principal beneficiària, convertint la Solidaritat en una arma política per defensar els ideals del reformisme i del catalanisme burgès que guiaven el programa regionalista. El 12 de maig de 1906 el Comitè Executiu de la Solidaritat feia públic un manifest on anunciava que aquesta plataforma de partits es convertiria en una coalició electoral que projectava presentar-se als pròxims comicis amb l’objectiu d’obtenir una victòria que permetés als catalans tenir una Diputació de Catalunya. Pocs dies després, el 20 de maig, va tenir lloc l’homenatge del poble de Barcelona als diputats que van intervenir a les Corts contra el projecte de Llei de jurisdiccions. És la Festa de l’Homenatge que té lloc al passeig de Sant Joan, amb una emotiva desfilada cívica de més de cent mil persones, segons recullen les cròniques de l’època. Setmanes després, el 21 d’octubre, va tenir lloc a la plaça de toros de Las Arenas l’Aplec de la Protesta, per demanar la derogació de la Llei de jurisdiccions. Enmig d’un gran ambient, colles de lerrouxistes van intentar provocar disturbis i foren expulsats fora de la plaça, enmig del rebuig unànime dels assistents. Lerroux, foragitat de La Publicidad i sabent que no pot viure políticament sense premsa afí, havia fundat setmanes abans el diari El Progreso, que va aparèixer el 29 de juny de 1906, i era el nucli on s’agrupaven els republicans antisolidaris. A Catalunya Lerroux ha perdut part de la Unión Republicana. A partir d’ara li caldrà crear-se un partit a la seva mida, el Partit Republicà Radical que serà fundat el 1908. 138. En ple ambient d’acord catalanista, Prat de la Riba va publicar la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana, on formulava un tractament modern del fet nacional català i distingia entre nació (entitat natural) i Estat (organització política, artificial). Prat de la Riba reivindica que Catalunya era una nació i que, com a tal, hauria de tenir un Estat propi, tot i que el dirigent catalanista no va arribar a formular aquesta conclusió independentista, perquè va fer entrar en joc un altre element: la formació d’un Estat compost, d’una federació espanyola. El llibre va assolir una gran difusió i va tenir una influència decisiva en l’evolució del pensament cata lanista, posant les bases per a formulacions més clarament nacionalistes.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

107

Les eleccions provincials del 10 de març de 1907 i, sobretot, les legislatives del 21 d’abril, donaren caràcter de coalició al moviment solidari. La preparació d’aquestes eleccions comportà una propaganda tan intensa com mai no s’havia vist encara a Catalunya. La Solidaritat començava la campanya electoral amb un manifest on es feia pública la intenció d’anar al copo, a tot Catalunya, i es demanava disciplina de vot i renúncia a qualsevol sentiment personal, perquè calia pensar només en el bé comú de Catalunya. Aquest desig conciliador, dirigit a evitar enfrontaments en el si de la Solidaritat, perdurarà com un tòpic reiteratiu al llarg de la campanya. En aquest clima d’eufòria popular, Joan Maragall va escriure: “Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica. [...] Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes. I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre’s duri’l crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric [...] No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? És un alçament”.139 Recordem que Maura havia qualificat de montón els partidaris de Solidaritat. El diumenge 14 d’abril, una setmana abans de la votació, es va celebrar l’acte més important de la campanya: el míting del Tívoli, en el qual es va presentar el programa electoral de la Solidaritat, que havia redactat Prat de la Riba. L’acte havia aixecat una gran expectació. Dos eren els principals objectius de la trobada: proposar i aprovar el programa de Solidaritat Catalana i presentar els candidats que integraven la candidatura barcelonina del copo. En aquesta declaració política es demanava, com a únic punt d’interpretació inequívoca, la derogació de la Llei de jurisdiccions, mentre que les peticions autonomistes es limitaren a sol·licitar una certa autonomia per als municipis i les regions en els àmbits de l’ensenyament, la beneficència i les obres públiques.140 Quan més fort era l’entusiasme, el dia 17 d’abril un grup de dirigents solidaris que anaven a un míting que s’havia de celebrar a Sants, van ser 139. “L’alçament”. La Veu de Catalunya, 13 d’abril de 1907. 140. El programa del Tívoli i el seguit d’actes organitzats per presentar la candidatura, a: El Poble Català, 15 d’abril de 1907.

108

els orígens del republicanisme nacionalista

víctimes d’un atemptat, quan un grup d’homes dispararen una vintena de trets contra el faetó en el qual anaven Salmerón, Cambó, Corominas, Roca i Roca, Odón de Buen i altres. Tots sortiren il·lesos menys Cambó, ferit de gravetat al costat dret. La nova de l’atemptat s’escampà ràpidament. S’acusà els lerrouxistes de ser els autors de l’atemptat. Si més no, sembla clar que els agressors eren militants antisolidaris addictes a Lerroux. El cert és que l’atemptat va ésser motiu més que suficient per crear un ambient tens i per infondre un caràcter radical i extremista a la campanya. Si fins aleshores havia estat difícil donar al vague programa solidari una cobertura ideològica prou àmplia, a partir de l’atemptat d’Hostafrancs això deixà d’ésser una preocupació important. La lluita restà llavors clarament polaritzada i les eleccions foren presentades com una batalla que enfrontava l’ordre solidari contra el desordre lerrouxista, “com un combat entre una política honrada, tolerant i civil contra una altra que ha fet de l’assassinat un procediment de lluita”.141 Guanyar les actes de la ciutat de Barcelona no era la principal preocupació dels solidaris, ja que les dificultats provenien dels districtes unipersonals, dominats, molts d’ells, per cacics. És per això que la Solidaritat desplegà allà tots els esforços propagandístics i ni un sol districte restà sense la visita d’oradors de Barcelona. La concurrència massiva a les urnes el 21 d’abril, amb una votació ordenada i tranquil·la i una desacostumada animació, van ésser els trets característics de la jornada electoral a tot Catalunya. El dia 25 s’escrutaren els vots. La Junta Provincial del Cens proclamà guanyadora dels set escons a la ciutat de Barcelona la candidatura solidària. El triomf fou aclaparador i els solidaris van guanyar majories i minories.142 Amb una participació que s’acostava al 60%, Solidaritat comptava amb un 42% del cens electoral, mentre la candidatura lerrouxista només arribava a un 17%. Havien votat a Barcelona més de 70.000 persones, d’un total aproximat de 108.000 electors censats. Els set candidats solidaris presentats a la circumscripció de Barcelona van obtenir més de 53.000 vots, mentre que la candidatura antisolidària es va haver de conformar amb poc menys de 22.000. Arreu de Catalunya, l’èxit de les candidatures solidàries era, igualment,

141. El Poble Català, 20 d’abril de 1907. 142. Riquer, Borja de. “Les eleccions de la Solidaritat Catalana a Barcelona”. Recerques, núm. 2 (1972).

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

109

incontestable, ja que van obtenir 42 dels 44 escons parlamentaris amb un 67% de participació.143 Per als regionalistes, la victòria suposava la salvació de Barcelona, que pensaven fer extensiva a la resta de l’Estat. El paper a jugar des d’ara enfront de l’Estat era, també, el punt central de la valoració que portaren a terme algunes publicacions republicanes, com El Poble Català, que creu que l’elecció ha suposat un èxit per a les aspiracions de llibertat del poble català, ja que en derrotar el caciquisme i el centralisme s’ha impulsat l’autonomia i la República. Els lerrouxistes, recuperats de la primera impressió que els causà la desfeta, pensen que són els únics guanyadors, ja que l’elecció ha estat una experiència que els ha procurat una cohesió interna molt superior a la de les forces solidàries. La premsa valorarà els comicis com la derrota definitiva del caciquisme, estimació que resultava certa si es referia al fet que havia deixat de funcionar l’engranatge governamental manejat des de feia anys per a guanyar les majories. No obstant això, el rudimentari i fraudulent procediment electoral, falsejat al llarg de molts anys, no podia ésser depurat de sobte. Quelcom va canviar, això és evident; la davallada dinàstica a Catalunya fou una realitat, però eleccions posteriors mostraran que els comicis del 1907 no havien estat, ni de bon tros, el cop definitiu contra el caciquisme del qual parlava la premsa solidària. Aquesta victòria, però, a penes va tenir transcendència al Congrés dels Diputats, on els governamentals comptaven amb 252 escons enfront de 152 de les oposicions, inclosa la dinàstica. Amb tot, la conjuntura solidària fou molt important per al futur electoral de Catalunya, ja que va significar el desvetllament de l’activitat política a molts districtes rurals i la disgregació del poder polític provincial, que des d’ara estarà repartit entre monàrquics 143. De les quaranta-quatre actes només quatre van ésser guanyades per candidats antisolidaris: les de Sort-Viella i Roquetes, no disputades, i les de Tortosa i Torroella de Montgrí, perdudes en la votació. Després de l’escrutini, els escons quedaven repartits així: als solidaris els havien correspost 6 escons pels carlins, 14 pels regionalistes, 17 pels republicans (CNR 4 –Jaume Carner, el Vendrell; Ildefons Sunyol, Barcelona; Josep Torres i Sampol, Torroella de Montgrí; i Felip Rodés, Balaguer–, Unió Republicana 7 i federals 6) i 3 pels independents (aquestes tres actes són en realitat dues, les d’Hurtado i Macià, aquest guanyador, per partida doble, de l’acta de Barcelona i de la de les Borges Blanques). Els antisolidaris han obtingut 3 escons pels conservadors i 1 pels liberals. Per tant, Solidaritat va aconseguir els seus objectius a 40 dels 44 districtes, si bé posteriorment les files solidàries es van reforçar amb les adhesions del liberal Emili Riu, de Sort, i del nacionalista republicà Josep Torres i Sampol, guanyador de l’elecció complementària de Torroella de Montgrí celebrada el 4 d’agost d’aquest mateix any, després de la renúncia a l’acta del conservador marquès de Robert.

110

els orígens del republicanisme nacionalista

i, sobretot, entre republicans i regionalistes, guanyadors d’unes actes irre cuperables per a les forces dinàstiques. El cert és, tanmateix, que més enllà de la significació estrictament electoral, el moviment de Solidaritat Catalana portava implícita una altra realitat: l’extensió fora de Barcelona de la nova política de masses, si bé va tenir una incidència especialment notable dins de l’àrea de la capital catalana. Aquest intent de bastir una política de masses, procés que havien iniciat el 1901 els regionalistes i els republicans i que ara, amb la Solidaritat, semblava experimentar un nou salt endavant, va topar, però, amb les limitacions que imposava el sistema polític vigent a l’Estat espanyol. Ara bé, això no treu, en contrast amb el que passava a d’altres parts de l’Estat, que la renovació de les formes de fer política sigui un dels fets més significatius de la primera dècada del segle xx a Barcelona i, en part, a la resta de Cata lunya. L’acció dels diputats solidaris a les Corts es va veure dificultada per la progressiva hegemonia que prenia la Lliga dins del moviment. El possibilisme dels regionalistes, l’acceptació del vot corporatiu en el projecte de reforma de la Llei d’administració local de Maura i el clericalisme palesat davant el projecte de Pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de 1908 en distanciaren els republicans i mostraren les afinitats regionalistes amb els dinàstics i les seves temptacions d’integració en el règim.144 La Lliga, hàbilment portada per Cambó, s’havia convertit de fet en la directora del moviment cívic i n’esdevingué la principal beneficiària. El bloc solidari començarà a esquedar-se ben aviat: “La Solidaritat no serà eterna [...], nosaltres hem de preparar una esquerra forta, reflexiva, ben catalana, pel dia que la Solidaritat conservadora hagi fet aquí la seva feyna y vinga la natural

144. Per causa del suport que els nacionalistes republicans van donar al pressupost de Cultura –l’abril del 1908 es va fer públic el document “El Pressupost de Cultura. Manifest del Centre Nacionalista Republicà al poble de Barcelona”– i a les mesures laiques que hi contenia, el cardenal Casañas va signar el 31 de juliol un decret pel qual El Poble Català era prohibit als catòlics; la reacció dels nacionalistes republicans a “Els ultramontans contra els nacionalistes. Un decret del Sr. Casañas prohibeix (?) la publicació i la lectura d’El Poble Català”, “Editorial”, El Poble Català, 7 d’agost de 1908, escrit que també pot ser consultat a Pérez-Bastardas, Alfred. Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2003, p. 253-257. L’esmentat manifest en el qual el CNR feia la defensa del pressupost, a: Pérez-Bastardas, A. Barcelona davant el Pressupost..., op. cit., p. 217-234. Arran de la suspensió i per causa també a l’actitud –massa radical en opinió d’algun dels seus lectors– adoptada pels nacionalistes republicans davant el pressupost de Cultura en matèria religiosa, el diari va per dre 600 subscriptors.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

111

separació. Hem d’impedir qu’allavors rebroti una esquerra demagogica y patriotera”, va escriure Sunyol.145 Els republicans solidaris –unionistes, nacionalistes, federals i in dependents– tendien a agrupar-se per fer front comú en actuacions diverses: oposició a la Llei d’administració local encara en debat; campanya a favor del sufragi universal;146 unanimitat de parer sobre els aspectes religiosos, lingüístics i educatius que recollia el frustrat Pressupost de Cultura. Tot això originava una tendència a treballar plegats, per uns objectius que la dreta solidària defugia. A més: “Hi havia [...], la consciència que la Lliga Regionalista feia servir la Solidaritat com a plataforma per al partit. En nom de la unió parlamentària dels catalans [...], els regionalistes ofegaven les veus discrepants mentre anaven fent una política d’acostament a Maura. El pitjor no era això, sinó que, sota l’uniformisme agrisat del manteniment solidari, l’esquerra no podia fer política esquerrana”.147 En general, els parlamentaris republicans de la Solidaritat no havien reaccionat contra aquesta situació. Cambó s’havia convertit en el director de la representació solidària, gràcies als seus dots personals, a les complaences que tenia amb ell un Parlament de dreta, i a la relativa passivitat dels companys d’esquerra, que temien suscitar discrepàncies. A poc a poc, però, els esquerrans van començar a denunciar que sota la direcció dels regionalistes l’actitud reivindicativa dels catalans restava somorta. Al final de 1908, Lluhí i Rissech i Gubern denunciaven obertament la situació i advertien del perill que comportava per als partits d’esquerra solidaris. El CNR era, dels tres partits republicans d’esquerra, el que es mostrava més combatiu en aquest sentit. Admetia que la Solidaritat havia servit per a sensibilitzar l’opinió sobre el problema de Catalunya i per a obtenir una gran triomf electoral sobre el caciquisme. Destacava també que, més tard, la Solidaritat havia defraudat els qui, amb raó, n’esperaven reclamacions enèrgiques, que havien de ser la conseqüència d’un bloc essencialment reivindicatiu. Sobre el desengany de l’actuació parlamentària, hi havia l’exasperació de veure encotillada en nom de l’aliança l’actuació esquerrana, portes endins de Catalunya, dels partits republicans. 145. Afirmacions recollides en una carta que Sunyol adreça a Coromines el 31 d’octubre de 1907; Biblioteca de Catalunya: Correspondència Pere Coromines, carpeta núm. 5. 146. La campanya a favor del sufragi universal va començar el 5 de gener del 1908; vegeu Rovira i Virgili, Antoni. “Pel sufragi universal”. El Poble Català, 5 de gener de 1908, i Carner, Jaume. “La campanya pel sufragi universal”. El Poble Català, 12 de gener de 1908. 147. Albertí, Santiago. El republicanisme català i la restauració monàrquica (1875-1923). Barcelona: Al bertí, 1972, p. 266.

112

els orígens del republicanisme nacionalista

Aquesta és la conjuntura política en què ens trobem quan en expirar el seu darrer mandat presidencial al capdavant del CNR, Jaume Carner no vol pas la reelecció. Això elevarà a la presidència Joaquim Lluhí i Rissech. Més ideòleg que organitzador, home introvertit i sense gaire salut, s’imposarà una fita ambiciosa, com ho va deixar ben clar en el discurs presidèncial que va fer al CNR el 16 de gener de 1909: “Jo tindria per a mi com una de les més altes glòries a què podria aspirar en la meva vida, si en el curt espai d’un any, durant el qual puc ésser President d’aquesta casa, pogués contribuir no a que fos una esperança, sinó tota una fecunda realitat, aquest ensomni de la unió de les forces republicanes de Barcelona i de Catalunya”.148 La crisi i desintegració de la Solidaritat: el camí cap a la Unió Federal Nacionalista Republicana Lluhí i Rissech va començar a treballar de seguida per l’objectiu que s’havia marcat. Va comptar amb un bon desig general al CNR, que en aquests moments era el partit republicà català que mostrava més vitalitat. L’entusiasme per la unió entre els tres partits no era tan gran en les altres formacions polítiques. La Unió Republicana s’havia anquilosat bastant; la Junta Municipal a Barcelona del partit unionista n’era l’organisme més actiu. Era també el que es va pronunciar a favor de la unió dels republicans solidaris. Francesc Layret, amb la col·laboració d’Albert Bastardas, va aparèixer com el capdavanter d’aquesta actitud, que va trobar resistències destacables dintre del partit. Per la seva banda, els federals Josep Maria Vallès i Ribot, Ramon Roig i Armengol, Miquel Laporta, Baldomer Tona i Xiberta, Joaquim Salvatella i d’altres s’inclinaren a la unificació si eren acceptats els principis de Pi i Margall recollits en el programa federal del 22 de juny de 1894. Malgrat aquesta realitat plena de dubtes i incerteses, una circumstància va afavorir una aliança de caràcter electoral, que podria convertir-se en el pas previ a la constitució posterior d’un partit únic. El 1909 s’havien de celebrar tres conteses electorals –primer, les municipals ajornades des del 1907; després, les provincials; i, per últim, les municipals que corresponien al 1909. La Solidaritat era només un compromís parlamentari, que podia ser mantingut encara que no hi hagués bloc de Solidaritat a les eleccions que s’havien de celebrar en el decurs de 1909, les quals només tenien efectes dintre de Catalunya i no tenien transcendència per al Parlament. La tesi fou 148. El Poble Català, 18 de gener de 1909.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

113

defensada amb convenciment pel CNR. Atès que les raons adduïdes eren irrebatibles, la Lliga les havia de donar per bones. Això no obstant, La Veu de Catalunya va començar a parlar de seguida dels republicans solidaris com d’una nosa per a Catalunya, com d’una dissidència capritxosa del catalanisme, d’un catalanisme que la Lliga no volia deixar de monopolitzar. Joaquim Lluhí i Rissech, en qualitat de president del CNR, i després d’unes laborioses negociacions, va aconseguir formar la coalició electoral dels tres partits republicans. L’aliança va rebre el nom d’Esquerra Catalana. El pas següent era donar a conèixer a l’electorat el programa de la nova agrupació. 149 Les eleccions municipals extraordinàries –les ajornades des del 1907– van ser convocades per al 2 de maig de 1909. A Barcelona, principal camp experimental de la nova Esquerra Catalana, els preparatius van ser complexos, atès que es van barrejar les negociacions per la simple existència de l’aliança amb la confecció de les llistes de candidats. Calia satisfer els partits interessats. Per a aquestes municipals hi haurà candidats de relleu com Joaquim Lluhí i Rissech, Salvador T. Monegal i el dramaturg Ignasi Iglésias, del CNR; els unionistes Josep Roca i Roca i Antoni Marsà; i el periodista federal Conrad Roure. Els resultats donen la victòria als republicans radicals de Lerroux, que treuen setze regidors, contra vuit de l’Esquerra i quatre de la Lliga. Es produeix així una majoria radical a l’Ajuntament barceloní. Els resultats obtinguts per uns i altres i, en última instància, l’èxit de l’Esquerra Catalana, “desfà la creença errònia segons la qual venien situant-se sistemàticament Catalunya i la república, l’una enfront de l’altra, contradint així amb fets vius tot el programa catalanista, proclamador de l’accidentalitat de les formes de govern; al posar en la pròpia senyera al costat del nacionalisme el mot república hem tirat per terra tots els antics prejudicis, hem demostrat que Catalunya i la llibertat són dos dels nostres ideals. El triomf de diumenge agermana i acobla indisolublement els ideals patriòtics i les aspiracions democràtiques”, com va afirmar Santiago Gubern.150 És a dir, ha quedat demostrat que els 149. Vegeu Arxiu Albert Bastardas i Sampere (Institut Municipal d’Història de Barcelona), dossier Unió Federal Nacionalista Republicana. Aquest document es va acompanyar d’un altre, “La candidatura. Al poble de Barcelona. Candidatura Autonomista Republicana”, publicat a El Poble Català el 23 d’abril de 1909, en el qual es presentava el llistat de tots els candidats (deu districtes) i s’argumentava el perquè d’aquest acord i quins eren els objectius programàtics d’aquesta informal coalició. Vegeu també El Poble Català, 26, 28, 29 i 30 d’abril i 1 i 2 de maig de 1909. 150. “La nostra obra”. El Poble Català, 5 de maig de 1909.

114

els orígens del republicanisme nacionalista

republicans són tan catalanistes com la Lliga. Pocs mesos enrere havia estat Antoni Rovira i Virgili qui havia incidit sobre aquest punt: “El nacionalisme republicà respon a la convergència de dues corrents: l’autonomista y la lliberal. Ha portat al camp de la llibertat y de la República a una fracció important del catalanisme y ha portat cap al catalanisme a una bona colla d’homes que estaven una mica neguitosos en els vells casals republicans, no prou oberts al vent renovador de Catalunya. [...]. El nacionalisme republicà ha vingut a desfer la vella tradició catalanista aixecant tres fermes columnes armóniques: autonomisme, democracia, república”.151 A partir d’aquells moments, sembla evident que les relacions entre els regionalistes i els nacionalistes republicans són molt tibants i posen en entredit la continuïtat de la Solidaritat. De fet, quan l’estiu de 1909 esclati la Setmana Tràgica, la Solidaritat Catalana ja haurà deixat d’existir a la pràctica. A partir d’aquests moments, les gestions encaminades a assolir la unió de les diferents tendències polítiques d’esquerra presents en el panorama polític català, deixarà de ser un projecte per començar a esdevenir una realitat en poc temps.152 El punt culminant del procés tindrà lloc a cavall dels anys 1909-1910, durant els quals es concretarà la constitució de la que esdevingué la principal formació política bastida pels nacionalistes republicans, la Unió Federal Nacionalista Republicana, continuadora de la tasca portada a terme pel Centre Nacionalista Republicà fins aquells moments i en la qual també s’hi van integrar el gruix de la Unió Republicana i el vell Partit Federal. Malauradament, la UFNR va heretar els problemes i les errades que havíen caracteritzat l’existència del CNR: manca d’un lideratge clar o, si es vol, absència d’una figura política que liderés el nacionalisme republicà i el partit; indefinició en abordar la qüestió social; disparitat ideològica; fragmentació en grupets; persistència en les velles rutines polítiques del segle xix; inadaptació a les noves tàctiques polítiques i a les noves formes de fer política en una nova societat de masses, urbana i moderna; i, finalment, amateurisme a nivell de quadres directius. En relació a aquesta qüestió, convé remarcar que inicialment tots els prohoms del nacionalisme republicà havíen assumit les tasques del partit amb convenciment. Aviat s’adonaren, però, que una sòlida formació intel·lectual i que una teorització contínua, sense anar acompanyada d’una tasca efectiva, no eren suficients per a tirar endavant 151. “La vida barcelonina”. El Poble Català, 11 de gener de 1909. 152. Així ho defensen els redactors d’El Poble Català, que a partir de començament del 1909 posen en marxa una intensa campanya de premsa per treballar en aquesta línia. Era excepcional el dia en què no es donava alguna noticia relativa a aquesta qüestió a les pàgines del diari. Vegeu, a tall d’exemple, El Poble Català, 6, 20, 22, 25, 26, 28 i 29 de març i 1, 5 i 18 d’abril de 1909.

3. el centre nacionalista republicà, un nou partit en la vida política catalana de la restauració

115

el CNR. Fins aquells moments i en el decurs dels últims tres anys, havien estat capaços de portar el lideratge del CNR. Ara, el partit ha canviat, ja no era només una petita formació integrada per un nucli inicial format per dissidents de la Lliga. El 1909, el CNR ha crescut i exigeix dels seus dirigents una dedicació gairebé total, només compatible amb una ferma vocació política que la majoria no té. Posats en aquesta disjuntiva, i conscients que no poden, ni volen, assumir aquestes responsabilitats, i més encara si això significa l’abandó de les ocupacions professionals, decideixen desempallegarse gradualment de les tasques directives per deixar pas a aquell que vulgui responsabilitzar-se de la direcció del Centre Nacionalista Republicà i, sobretot, de la futura UFNR. És en aquest context que hem d’entendre les retirades, entre els anys 1908 i 1916, d’Ildefons Sunyol, de Jaume Carner –que sense deixar del tot la pràctica política opta per situar-se en un discret segon pla–, de Joaquim Lluhí i Rissech, l’ideòleg del grup però que es resisteix a abocar-se plenament a la lluita política activa i que comença a trobar ja massa feixuges les tasques directives del CNR, o de Santiago Gubern que, com en els casos de Lluhí i Rissech o Bastardas, es negà a anar al Parlament espanyol. Així les coses, els diferents prohoms del nacionalisme republicà comencen a adonar-se que el partit necessita un líder consagrat a la política, i més ara que s’està produint el procés de vertebració de la UFNR. L’escollit serà Pere Coromines.153 La fundació de la UFNR no va implicar, però, la dissolució de les tres formacions que la integraven, atès que van continuar existint a la pràctica encara uns pocs anys més, així com també els respectius casinos, centres o portaveus periodístics. Pel que fa al CNR, L’Esquella de la Torratxa del 28 d’abril de 1916 recollia a les seves pàgines la notícia de la dissolució d’un agonitzant Centre Nacionalista Republicà. Gabriel Alomar, un dels ideòlegs més lúcids del grup, féu una radiografia molt aproximada dels dubtes i de les indecisions de la UFNR, que podem aplicar gairebé punt per punt al Centre Nacionalista Republicà. L’intel·lectual mallorquí escrivia només uns mesos després de la fomació de la UFNR: “Hem tingut d’esser catalanistes ab prudencia, republicans ab prudencia [...], hem elevat l’imperi de la mitja tinta a norma capdal de tot el nostre obrar; hem proclamat l’odi a l’estridencia; l’oportunisme més prosaic y d’ocasió ens ha dirigit; la mediocritat ha passat a esser l’ideal dels conductors [...]. El nostre partit ha resultat un partit de centre, un segon terme de l’escala, comensi’s per ont se comensi [...]; el resultat d’aqueixa política es un centrisme burgès, 153. Em permeto remetre el lector a Izquierdo, Santiago. Pere Coromines (1870-1939). Catarroja-Bar celona: Afers, 2001, p. 59-73.

116

els orígens del republicanisme nacionalista

qui no pot satisfer ni als restes del gran tradicionalisme català, sien carlins o renaixensos, ni tampoc al gran futurisme d’obrers y de radicals [...]. El fracàs de la nostra esquerra catalana es haver obrat sempre com a partit de centre sense preocuparse d’aquesta feina que havia d’haver estat la primera de totes: atreure’s a una política catalana y afirmativa la massa obrera, adoptant ab sinceritat els seus ideals, que són els de tota veritable esquerra”.154

154. Alomar, Gabriel. Negacions y afirmacions del catalanisme. Barcelona: Antoni López, 1910, p. 4-9.

4 Ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república. El Centre Nacionalista Republicà i la seva presència a les comarques barcelonines Maria Gemma Rubí Casals

4. Ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república. El Centre Nacionalista Republicà i la seva presència a les comarques barcelonines. Maria Gemma Rubí Casals

En aquest apartat pretenem demostrar que el naixement del CNR va obeir prioritàriament a la necessitat de trencar el monopoli que la Lliga tenia sobre el catalanisme polític, i a la voluntat d’unir dos camins que amb entrebancs s’havien trobat en el passat, la forta tradició republicana a Catalunya i l’embranzida del catalanisme organitzat. I que la seva fundació vindria a ocupar i a inaugurar un nou espai polític que amb dificultats d’arrelament sobreviurà a la Dictadura de Primo de Rivera, i que s’enfortirà des de l’oposició a aquesta. A l’inici, tal com recordava un testimoni privilegiat com era Claudi Ametlla, “era general la impressió que aquesta força era cridada a alts destins, que la política nova i abassegadora que ella representava s’ho emportaria tot, més pura que la de la Lliga, més moderna que la del vell republicanisme. Més eficaç que la de la Unió, això era visible i palpable en l’atmosfera política d’aquell temps”.155 Així mateix intentarem de constatar com la realitat política del CNR fou molt complexa i amb una presència efectiva intermitent en la geografia catalana en general i, en particular, en les comarques barcelonines, com a conseqüència de la notable diversitat que revestien les vides polítiques locals.156 La irrupció política del CNR comportà alhora l’aparició de l’epítet “nacionalista” enmig d’una onada de catalanisme i d’autonomisme com a tret singular de la vida política local a la Catalunya del primer decenni del segle xx. Per això aquesta força política no singularitzava ni el regionalisme ni l’autonomisme ni el federalisme, sinó que, en tant que partit nou i modern, ho era del nacionalisme, la democràcia i la república. 155. Ametlla, Claudi. Memòries polítiques (1890-1917). Barcelona: Pòrtic, 1963, p. 227. 156. Cf. els meus treballs: “Alguns suggeriments sobre la modernització política i la desarticulació del torn dinàstic a Catalunya entre 1901 i 1923”. A: Congrés Internacional d’Història Catalunya i la Restauració, 1875-1923. Actes. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1992, p. 109-114; i, conjuntament, amb Armengol, Josep, “Catalunya”. A: José Varela [dir.]. El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923). Madrid: Marcial Pons / Centro de Estudios Constitucionales, 2001, p. 237-282.

120

els orígens del republicanisme nacionalista

El CNR constituí un intent molt clar de consolidar un partit polític modern en un nou escenari caracteritzat per una societat de masses que també cercava “modernitzar” les pràctiques polítiques en el context d’un règim, el de la Restauració, que es resistia a eixamplar els consensos socials, en definitiva, a democratitzar-se. Heus ací una de les grans contradiccions amb què qualsevol aventura partidista es toparia, ja no solament el republicanisme nacionalista, sinó qualsevol força política que pretengués prosperar en la vida política oficial de la Restauració. En aquest sentit, el CNR compartí les mateixes limitacions i obstacles que experimentà en general el republicanisme català cada vegada que aspirava a una articulació política amb vocació governamental, específicament municipal, i no tant en l’àmbit de la representació parlamentària, on els obstacles encara eren més insuperables. Si hom volia esdevenir, doncs, alternativa de govern o simplement assolir representació institucional, havia de conquerir els vots a les urnes, és a dir, lluitar de valent per la puresa del sufragi, però també convèncer i persuadir, adquirir legitimitat entre una ciutadania molt escèptica, i cosa molt important, assolir influència entre les organitzacions d’interessos que trenaven la densa malla associativa de la societat civil catalana. Molts reptes que calia que fossin superats de manera simultània, i massa obstacles segurament per a una força política novella. Altra cosa fou el pragmatisme manifestat a tothora per la Lliga Regionalista que no dubtà a aliar-se amb el maurisme a partir de 1907, que també tenia la seva proposta regeneradora, la revolució des de dalt, tota una coincidència d’interessos i d’estratègia de dos partits netament conservadors. Aquesta sintonia permeté a la Lliga familiaritzar-se amb els mecanismes de reproducció del poder que feia tants anys que les elits governamentals assajaven. I, finalment, entrar dins dels governs de concentració després de l’assemblea de parlamentaris de 1917. Un preu molt alt si tenim en compte que el catalanisme cívic, aquell objectiu tan ambiciós que s’havia proposat, acabà esdevenint una realitat inconclusa, malgrat l’important obra realitzada per la Mancomunitat de Catalunya. Com també aquest fou el cost de la “domesticació” que els governs de la Restauració feren dels polítics de la Lliga. Aparegué així un nou espai polític que amb diferents intensitats i etiquetes tingué presència, més o menys homogènia, en la geografia de partits i en la política catalana fins el 1923. A través de l’anàlisi territorial de la implantació del CNR intentarem d’escatir com s’articulà aquest espai polític, i fins a quin punt se seguí la mateixa dinàmica evolutiva de Barcelona. També esbrinar en quina mesura el CNR fou una conseqüència organitzativa d’una escissió del catalanisme, o de la seva simple reorganització, o bé per contra, ho fou del republicanisme. Altrament dit, fins a quin punt fou el

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

121

producte d’una redefinició atiada per la conjuntura solidària i en nasqué en consonància un espai polític nou ocupat per societats republicanes o simplement catalanistes, o d’una barreja indestriable de membres procedents d’unes i de les altres; o bé en quina mesura l’espai ja s’estava definint amb anterioritat a Solidaritat. D’aquesta manera, podrem descobrir en quines localitats el CNR sorgí fruit d’una divisió del catalanisme organitzat, entre regionalistes i nacionalistes, i en quines altres fou una conseqüència d’una escissió del moviment republicà. En tot cas, estem davant d’un arrelament desigual bàsicament de les entitats adherides formalment al CNR de Barcelona, però no pas tant si ens fixem en l’aparició de capçaleres i de centres polítics nacionalistes i republicans sota nomenclatures ben variades. En definitiva, segurament estarem en millor condicions per respondre fins a quin punt es nacionalitza el republicanisme, o bé fins a quin punt es radicalitza el catalanisme. En tot cas, sí que les autoritats governamentals de l’època tenien molt clara la diferència entre regionalistes, els de la Lliga, i els nacionalistes, els d’El Poble Català, i la seva voluntat era naturalment dividir el catalanisme polític. El Centre Nacionalista Republicà va néixer com a entitat política organitzada el 26 de gener de 1907, just un any després en què el portaveu periodístic de l’ala esquerra del catalanisme polític hagués assumit una freqüència diària. És ben coneguda l’escissió dels membres de la Lliga que arran de la visita d’Alfons XIII el 1904 van decidir prendre partit per la forma de govern republicana negant-se a rebre el monarca.157 Des d’aleshores, aquest grup, liderat entre d’altres per Jaume Carner, l’exrepublicà possibilista Ildefons Sunyol, l’exfederal Joaquim Lluhí i Joan Ventosa, va decidir de crear opinió a través de la fundació d’El Poble Català el novembre de 1904. En aquells moments hom tenia la impressió que el catalanisme polític es trobava immers en una fase políticament desorganitzada que hom qualificava directament de crisi de creixement, malgrat que es valorava molt positivament la recuperació de la llengua catalana en l’àmbit públic, de la discussió científica i política, i la creació d’institucions educatives i culturals específicament catalanes.158 De fet, aquests eren uns anys de formació de la política catalana moderna en els quals l’apel·latiu “autonomista” apadrinava tots aquells sectors que perseguien l’autonomia local, fos dels municipis o bé de les regions, i també buscaven democratitzar o regenerar en un sentit democràtic 157. Vegeu el llibre de Izquierdo, Santiago. República i autonomia: el difícil arrelament del catalanisme d’esquerres (1904-1931). Catarroja-Barcelona: Afers, 2006. 158. Ventosa, Joan. “La crisi del catalanisme”. El Poble Català, núm. 1, 12.XI.1904.

122

els orígens del republicanisme nacionalista

el sistema polític de la Restauració, estiguessin encara vinculats a la Unió Catalanista o a la Unió Republicana, o no n’estiguessin enlloc. En ambdós casos, la reivindicació de l’autonomia es vinculava de forma inexorable a la República. Quan sorgeix el CNR, tot era molt obert, i alhora tot era possible, perquè la Unió Catalanista es trobava en hores baixes d’ençà de l’escissió del sector més dinàmic liderat per Enric Prat de la Riba i per Francesc Cambó; la Lliga Regionalista havia ensopegat davant els lerrouxistes a la ciutat de Barcelona; i el republicanisme intentava renovar-se com a conseqüència de la creació de la Unió Republicana l’any 1903. A parer de Joan Ventosa, dins del catalanisme militant ja no hi cabia tothom. Alhora aquest havia de ser patrimoni de tot el poble i calia despullarlo del tel conservador que, al seu entendre, el caracteritzava, perquè s’havia “convertit en l’aspiració quasi exclusiva de les classes acomodades, y molt sovint en arma de combat contra’ls que han sigut considerats com enemics de la propietat, de la religió o de l’ordre social constituit” (sic). Calia, en definitiva, connectar les aspiracions polítiques de la majoria del poble amb el catalanisme polític. Això significava catalanitzar el republicanisme existent en les capes populars i mesocràtiques catalanes, entenent que aquest era un dels grans partits socials que provenien del segle xix, juntament amb el carlisme, amb els quals els ciutadans, el poble, se sentien més identificats.159 Naturalment, una gran empresa política no es podia materialitzar de la nit al dia. La consigna era ben clara: desfer el divorci entre Catalunya i la democràcia republicana. Aquest fou l’eix central del discurs fundacional pronunciat per Jaume Carner en la sessió inaugural del CNR a final de gener de 1907.160 I, per descomptat, el manifest que contenia les màximes doctrinàries i l’estratègia política a desenvolupar per al partit novell, a la vetlla de la mobilització que va comportar la conjuntura de “Solidaritat Catalana”. Igualment els estatuts de la nova associació preveien en l’article primer l’objectiu de la seva constitució: la consecució de l’autonomia de Catalunya dins l’Estat espanyol, i la propagació dels ideals de la democràcia republicana.161 Perquè la forma de govern no era pas una qüestió gratuïta, 159. No per casualitat, en referir-se al seu poble natal, Sarral, Claudi Ametlla comenta en les seves memòries que la gent del poble o era carlina, molta menys, o era republicana, o no es pronunciava, la que més. Vegeu Ametlla, Claudi. Memòries polítiques, 1890-1917. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1963, en especial el capítol VI dedicat a la política, p. 59-66. 160. CNR. Orientacions polítiques y socials del CNR. Discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat. Barcelona: Sociedad Cooperativa Obrera, 1907. 161. Centre Nacionalista Republicà. Estatuts. Barcelona: Tipografia de Serra Germans y Russell, 1907.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

123

perquè la republicana era l’única que podia fer realitat els ideals de llibertat i de justícia. En mots de Jaume Carner, calia construir una República “que s’aixequi sobre la federació y autonomia de tots els pobles d’Espanya y que’ns permeti fer a nosaltres, d’una manera definitiva, franca via pels camins del progrés y de la civilisació”.162 El moviment solidari reordena els eixos de la política catalana mentre Maura s’esforça per separar el regionalisme del “separatisme” Tradicionalment s’ha explicat el sorgiment del Centre Nacionalista Republicà de l’escissió experimentada pel catalanisme conservador representat per la Lliga, de l’escissió, naturalment de l’ala més liberal, catalanista i republicana d’aquell partit l’any 1904. Aquests orígens foren certs pel que fa a l’aparició del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona, però aquesta no resulta una única explicació satisfactòria si volem entendre com sorgiren les delegacions dels districtes barcelonins o bé les que es fundaren en d’altres indrets de Catalunya. Probablement aquesta interpretació tampoc no ens resulta del tot satisfactòria ni tan sols per explicar el cas barceloní. El trencament de 1904 no fou solament una picabaralla personalista entre amics i col·legues de la Lliga, sinó la primera ruptura que va patir aquesta formació política i que anunciaria la tàctica accidentalista que adoptà més tard respecte de la monarquia d’Alfons XIII i els governs de la Restauració.163 Ja no es tractava de discutir si calia actuar obertament en la política institucional –aquest havia significat un gran cavall de batalla en el si de les files de la Unió Catalanista–, sinó que una part important del catalanisme no estava disposada a acceptar la forma de govern monàrquica i per damunt de tot volia arribar a la democràcia i a l’autonomia política. Aquesta via no es podia garantir si hom transigia amb els governs centrals. Pel cantó del republicanisme, aquest també s’empeltà, des de molt aviat i això ja venia del segle anterior, de la cultura política catalanista, fos a través de l’herència federal o no, perquè aquesta significava regeneració política i una aposta decidida per acabar amb el caciquisme i la vella política. Durant els anys d’experimentació de la plataforma del moviment de Solidaritat Catalana, ambdós espais acabaren confluint en forma d’unes sigles, les del CNR, especialment pel que fa a Barcelona i a algunes localitats 162. Ibídem, p. 10. 163. Aquesta és la tesi sostinguda per Francesc Cambó a Catalunya i la Solidaritat. Conferència donada al Teatre Principal el dia 26 de Maig de 1910. Barcelona: Fills D. Casanovas, 1910.

124

els orígens del republicanisme nacionalista

de les comarques barcelonines, i també en algunes poblacions gironines, i més feblement en les de Tarragona i Lleida. En la resta del territori, el CNR no existí com a tal, però sí que ens trobem amb uns espais homònims, polítics, electorals i culturals que seran fruit d’aquella confluència, amb una més gran intensitat o amb una més feble presència; però al capdavall s’obria un flanc nou, àdhuc a les terres de l’Ebre. Un espai definit per una nova cultura, la catalanista, una nova política, la republicana, i pel reformisme característic de les capes mitjanes i professionals que amb molta empenta estaven reclamant protagonisme polític en aquella Catalunya tan inquieta. L’ofensiva solidària desfermada per l’oposició catalana a l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions va posar en guàrdia els polítics espanyols i la premsa madrilenya. El polític conservador Antonio Maura estava contínuament avisat dels continguts periodístics, molt sovint concebuts com a ofensius, no solament de La Veu de Catalunya, sinó també, i d’una manera particular, d’El Poble Català. En realitat, el febrer de 1908 el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, fidel servidor de Maura, al capdavant de la presidència del Govern, tenia molt clar que els polítics de la Lliga ja no representaven cap perill, si no era perquè ells mateixos es definien com a “españoles de mala gana”. En canvi, estava cada vegada més alarmat amb aquells que ell mateix qualificava com a catalanistes separatistes i expressions com “la nació catalana dins de l’estat espanyol” tenien “excesivo arraigo en la normalidad del léxico político”.164 En resum, advertia a Antonio Maura que calia d’una vegada per totes “marcar la línea divisoria entre el regionalismo y el separatismo”. La conjuntura solidària va desorientar de valent la crispada premsa madrilenya. Des de la dreta no s’entenia l’aliança entre carlins i republicans, i des del republicanisme es denunciava la “traïció” de Nicolás Salmeron perquè havia estat capaç de pactar amb el catalanisme conservador,165 si bé també 164. Carta d’Ángel Ossorio y Gallardo, governador civil de Barcelona, a Antonio Maura, de l’11 de febrer de 1908 (Arxiu Fundación Antonio Maura). 165. Vegeu, entre d’altres, l’article “Los republicanos y la Solidaridad”. La Epoca, 2.XII.1905. De Suárez Cortina, Manuel. “Solidaridad Catalana y el republicanismo histórico”. A: Congrés Internacional d’Història Catalunya i la Restauració. Actes. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 1992, p. 115-126, i més en general, del mateix autor, El Gorro frigio: liberalismo, democracia y republicanismo en la Restauración. Madrid. Biblioteca Nueva, 2000. Més en concret, de Martínez, Fernando [ed.]. Nicolás Salmeron y el republicanismo parlamentario. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007; i, “Las solidaridades, Nicolás Salmeron y Alonso: el combate por la democracia, la nación y el pueblo en los albores del siglo xx”. A: Gómez-Ferrer, Guadalupe; Sánchez, Raquel [eds.]. Modernizar España. Proyectos de reforma y apertura internacional (1898-1914). Madrid: Biblioteca Nueva, 2007, p. 33-60.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

125

va sacsejar un republicanisme arrelat de forma heterogènia al Principat que seguia estratègies diferents en funció de les dinàmiques i correlacions polítiques locals. L’any 1907, a banda d’alguns nuclis força actius com els d’Igualada, Badalona, Tarragona, Balaguer o Lleida, per esmentar solament alguns exemples, la vertebració comarcal del lerrouxisme era ben escassa, de la mateixa manera que no existien òrgans representatius del partit a tota la geografia catalana.166 També és cert que molts centres republicans es van deixar seduir pel magnetisme de Lerroux i en moments determinats van manifestar la seva adhesió als postulats del lerrouxisme barceloní. Sempre des de l’autonomia i no pas des de la dependència funcional, de la mateixa manera que funcionava la vertebració territorial dels altres partits, fins i tot dels més organitzats com la Lliga Regionalista. El moviment republicà s’articulava a través dels centres de la Unió Republicana que s’havien creat a partir de 1903, i que intentaven d’aglutinar els diferents sectors republicans amb més o menys èxit. En altres llocs, els federals eren els que monopolitzaven l’espai republicà, o bé romanien organitzats de forma separada al centre d’Unió Republicana. Arreu de la geografia del Principat van sorgir centres que s’adheriren a la Unió Republicana que s’havia segellat a Madrid amb la voluntat d’unificar, d’una manera permanent, quelcom que no havien assolit en el passat, les estratègies de les diferents famílies republicanes. Aquestes entitats menaren una vida associativa culturalment i políticament intensa, tota una xarxa de sociabilitat de signe popular i mesocràtic, ben semblant a la que els republicans per separat havien bastit al darrer terç del segle anterior. Durant força anys, almenys fins que l’anarcosindicalisme no tingué una entitat i presència autònomes, republicanisme i obrerisme compartiren sovint uns mateixos espais de sociabilitat, i en part una mateixa tradició cultural i una semblant visió del món, en suma, una mateixa cultura política popular.167 Probablement la Solidaritat fou un detonant més de la renovació que el republicanisme històric experimentava en el seu repte d’encarar la necessària modernització per donar resposta a la naixent societat de masses com era la catalana de principi del segle xx. El resultat fou que després de l’experiència solidària la Unió Republicana a Catalunya va restar escindida entre els adeptes del partit republicà radical i els que l’any 1910 ingressarien a la UFNR, els

166. Culla, Joan B. El republicanisme lerrouxista a Catalunya. Barcelona: Curial, 1986. 167. Rubí, Gemma. “Les organitzacions republicanes catalanes entre 1900 i 1931. Una visió panoràmica. La República, aquella dama tan enyorada”. A: Pujol, Enric [coord.]. El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines (1900-1936), (en premsa).

126

els orígens del republicanisme nacionalista

federals i els republicans de la Unió.168 Indubtablement, la tempesta solidària va representar un punt d’inflexió decisiu i un canvi d’etapa en l’evolució política de Catalunya. Les candidatures solidàries van obtenir 42 de les 44 actes que el Principat enviava al Congrés de Diputats. Foren proclamats 7 diputats en representació del CNR: Ildefons Suñol per la circumscripció de Barcelona, Eduard Calvet pel districte d’Arenys, Jaume Cruells pel de Sabadell en elecció complementària; Jaume Carner pel districte del Vendrell, Josep Torras pel de Torroella de Montgrí a la demarcació gironina, Joan Caballé i Goyeneche pel districte tarragoní de Gandesa, i Felip Rodés al districte lleidatà de Balaguer. Solament dos dinàstics es feren amb una acta de diputat.169 En la demarcació tarragonina en la qual els dinàstics, tant conservadors com liberals, encara tenien molta força, tot i estar molt dividits, al darrer moment la coalició solidària va aconseguir integrar part dels antics dinàstics i els carlins. Les autoritats governamentals, molt desconcertades, no podien comprendre com a províncies tradicionalment ben addictes al Govern, com era la de Lleida, els candidats solidaris es fessin amb la victòria.170 Com observà agudament l’advocat Josep Maria Lluhí i Rissech, un dels dirigents més importants del CNR, “si arreu d’Espanya el sufragi sigués una realitat vivent com ho és entre nosaltres; si el nostre exemple i la nostra vitalitat tinguessin ressò en els demés pobles ibèrics, les darreres eleccions haurien provocat immediatament o preparat i fecundat, d’una manera ineludible, la instauració de la República”.171 A tot el Principat, la desfeta dinàstica va ser aclaparadora. L’èxit va ser sonat i les repercussions ben clares, sobretot en el terreny del posicionament dels partits polítics a l’entorn de la naixent clivella nacionalista. Aquesta realitat va escindir de ple la Unió Republicana i va representar una gran batzegada per als republicans lerrouxistes, que van maldar per conservar el 168. Suárez Cortina, Manuel. “Solidaridad Catalana y el republicanismo histórico”. A: Congrés Internacional d’Història Catalunya i la Restauració. Actes, op. cit. 169. Als 5 diputats esmentats, hi hauríem d’afegir l’industrial Eduard Calvet, que durant la legislatura ingressà al CNR provinent de la Lliga, i també Jaume Cruells, que fou elegit pel districte de Sabadell en l’elecció parcial efectuada el febrer de 1909. 170. Vegeu les observacions de l’advocat Amadeu Hurtado, un dels candidats republicans solidaris elegits: Quaranta anys d’advocat. Memòries del meu temps, 1894-1930. Barcelona: Ariel, 1969, especialment els capítols 5, 6 i 7. Més recentment, de Gemma Rubí, “Les eleccions generals de Solidaritat Catalana del 21 d’abril de 1907 a Catalunya”. A: Espinet, Francesc; Rubí, Gemma [eds.]. Solidaritat Catalana i Espanya (1905-1909). Barcelona: Editorial Base, 2008. 171. Lluhí i Rissech, Joaquim. “La lliçó dels fets”. El Poble Català, 28.IV.1907.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

127

monopoli dins del republicanisme català. No obstant això, tret dels radicals, el gruix del republicanisme va apostar per l’aventura solidària i això va comportar el sorgiment d’un nou espai polític, el que ocuparia des d’aleshores el republicanisme nacionalista. De com el CNR es féu un espai en la vida política catalana Analitzar els partits polítics en l’escenari local significa tractar unes identitats específiques forjades com a conseqüència d’unes tradicions de lluita política i d’organització associativa. Però per sobre de tot, constitueix una via d’apropament a una de les principals formes d’accés a la política o de politització viscudes per uns homes i dones que es socialitzaven en un espai cultural i socioeconòmic determinat, i que es trobaven condicionats en els seus comportaments pel marc institucional que a grans trets entenem per Estat. A Catalunya la transició del partit de notables al de masses es va produir a través de l’aparició dels partits basats en l’afiliació indirecta, no pas del militant, sinó de les entitats polítiques locals que conservaven, així, la seva autonomia. El partit d’afiliació indirecta es defineix pel fet d’estar organitzat de forma horitzontal, per estar mancat d’una estructura democràtica en la relació entre les seus locals i la direcció central, i fonamentat en l’adhesió voluntària. El partit de la Lliga Regionalista s’adequà perfectament a aquesta modalitat de transició, així com la resta de partits republicans, i també el mateix CNR, mentre que el partit republicà lerrouxista ja començaria a adoptar les formes d’un veritable partit de masses, i conservaria la mateixa relació horitzontal entre la direcció central i les seus locals. En un i altre cas, el denominador comú seria adaptar les estructures organitzatives dels partits cap a la creació de maquinàries electorals destinades a la mobilització del vot. Aquesta transformació del model organitzatiu va coincidir amb el pas del partit de notables, essencialment clientelar, al partit d’enquadrament, més disciplinat, encara que no podem assimilar-lo sense més al modern partit de masses. En l’àmbit merament local, la tesi de les anelles de sociabilitat que vaig definir en el seu moment per al cas manresà ens permet d’explicar força acuradament i més concretament com funcionava la socialització política en aquesta societat.172 L’aprenentatge de la política i l’assimilació d’una ideologia política determinades es duia a terme a través de diferents nivells d’influx 172. Rubí, Gemma. Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa, 1875-1923. Vic: Eumo Editorial, 2006, p. 109-111.

128

els orígens del republicanisme nacionalista

partidista, que al mateix temps esdevenien autèntics espais de comunicació política. En un primer nivell de transmissió de les diverses cultures polítiques –partint del supòsit que aquestes no només es generaven en els centres polítics respectius–, se situarien els partits com a tal i les associacions que estaven alimentant la militància política malgrat no estar constituïdes formalment com a partits. Un segon nivell vindria representat per l’estol d’entitats de caire cultural, moral i religiós, i d’esbarjo, que no exercien una funció política directa, però que eren corretges de transmissió de l’adscripció simbòlica partidista dins l’univers polític ciutadà. Sovint, però, els dos nivells confluïen en un de sol, els ateneus, que més que un club cultural eren la unitat política de base de la societat catalana precisament pel caràcter aglutinant que revestien en tant que centres de sociabilitat de barris, carrers o pobles.173 Finalment, entenem que caldria integrar dins la socialització de la política altres agents com la família i l’escola, si bé també les experiències de classe resultants de les diverses ubicacions en el món del treball i de la defensa de la propietat. Feta aquesta reflexió introductòria ens interessa situar les coordenades de l’aparició d’una nova formació política com el CNR en l’escenari de partits catalans de l’inici del segle xx. Per fer-ho és imprescindible presentar i desenvolupar de forma prèvia dues claus explicatives que em semblen determinants. D’una banda, definir les condicions i dificultats d’arrelament i de consolidació d’una força política nova al marge dels partits dinàstics i, de l’altra, entendre i analitzar els mecanismes i vies que menaven a la politització de les entitats locals i l’accés a la política competitiva. Tot i tenint en compte, com observa Joan Tardà per a les poblacions del Baix Llobregat que seria extensible al conjunt de les localitats catalanes, “l’aïllament polític dels pobles, la manca d’una eficaç operativitat dels partits que tan sols poden articular-se a partir de nuclis locals estancs, i una diferent correlació de forces en cada una de les poblacions –que genera moltes vegades interessos i aliances alienes a les destil·lades per la macropolítica–, implica l’aparició de comportaments polítics força difícils d’entendre”.174 La vida política es caracteritzava així per una evident atomització i el factor local esdevenia d’aquesta manera el principal factor explicatiu de l’evolució de les dinàmiques electorals, així com l’univers immediat de les lluites de poder. 173. En aquest sentit, el professor Enric Ucelay da Cal hi reflexiona al seu llibre La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939). Barcelona: Edicions de La Magrana, 1982, p. 64 i 65. 174. Tardà, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle xx. Modernització dels comportaments polítics i socials (1900-1923). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de MontserratAjuntament de Sant Feliu de Llobregat-Patronat Municipal de Cultura, 1991, p. 88.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

129

En aquestes circumstàncies i ateses les regles de joc d’un sistema polític que es bellugava en la ficció liberal-democràtica, era poc probable, si no es jugaven les cartes de l’adulteració sistemàtica del sufragi, o àdhuc gairebé impossible per a les opcions antidinàstiques, conquerir quotes de poder. Això no treu, com he explicat en altres llocs, que les oposicions al sistema també s’aprofitessin en benefici propi d’aquestes coordenades jurídiques i de les pràctiques electorals viciades per tal d’avançar i consolidar-se. I que ho fessin de forma paral·lela a la reivindicació d’un sufragi net i d’unes pràctiques pròpies de la política competitiva, democràtica.175 Per sobreviure en l’àmbit de la representació política, les formacions polítiques noves no competien d’immediat en l’arena electoral, tal com fan avui dia, sinó que prèviament s’havien de guanyar l’opinió pública ciutadana i generar així una visibilitat pública. Això significava poder de mobilització i de convocatòria. Quan això es podia garantir, aleshores el nucli promotor de l’òrgan de premsa fundava l’entitat política, i si ho creia adient es presentava als comicis electorals temporalment més propers. Aquest fou el periple seguit pels homes d’El Poble Català, que primerament fundaren un setmanari, i després el reconvertiren en diari, i coronà aquesta conquesta de l’espai públic barceloní amb la fundació del Centre Nacionalista Republicà el desembre de 1906. No fou pas a la inversa. Semblant itinerari desenvolupà el Centre Nacionalista Republicà de Manresa, per bé que la decisió de crear un òrgan de premsa, Bages Ciutat, tingué lloc almenys dos anys més tard de la seva fundació, amb motiu de les eleccions municipals del desembre de 1909, quan es va donar a conèixer a l’opinió pública manresana. Normalment, l’associació i l’òrgan de premsa naixien simultàniament, o bé primer la publicació i després l’entitat; altra cosa era si participaven en la dinàmica electoral, decisió que no era fàcil d’adoptar per les raons que hem exposat més amunt. Seguint l’evolució política del catalanisme d’esquerres podem entre veure una continuïtat clara entre els orígens centrats en la fundació del CNR i de les diferents plataformes i nuclis republicans i nacionalistes que es van anar succeint, amb moltes dificultats d’arrelament, fins a la Dictadura de Primo de Rivera. Tanmateix, aquesta evolució és l’específica de la ciutat de Barcelona i tal vegada d’aquelles ciutats on el catalanisme polític representat per la Lliga era més fort, més vigorós i estava més ben organitzat. Però no pas d’altres indrets on la Lliga Regionalista no tenia prou força, com ara a les 175. Rubí, Gemma. Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa, 1875-1923, op. cit.; i “Escaños, votos e irregularidades. Los caprichos de la política en la Cataluña de la Restauración (1875-1923)”. A: Hispania Nova. Revista de historia contemporánea, 2007.

130

els orígens del republicanisme nacionalista

comarques lleidatanes en les quals el republicanisme nacionalista va sorgir del trencament produït dins de les files republicanes per la formació de la coalició solidària. Un cas similar seria els de les ciutats de Terrassa i de Reus, en què l’àmbit catalanista estava políticament poc organitzat, malgrat comptar amb un moviment social i cultural prou important.176 En aquelles poblacions on el catalanisme era hegemònic, la pretensió interclassista es plasmà en intents més o menys avortats d’aliança entre l’esquerra i la dreta catalanista. En alguns llocs, el CNR intentà representar aquesta unió, sense gaire èxit, com a Sant Feliu de Guíxols; en d’altres solament representarà una continuïtat de l’espai polític reservat a la Unió Catalanista, com a Palafrugell. Tot i així, fins i tot allà on la Lliga aconseguí l’escó per primera vegada, com fou el cas del districte de Granollers en les eleccions generals d’abril de 1907, la lluita contra els dinàstics i el caciquisme governamental segurament deuria impedir que es posessin al descobert les discrepàncies existents entre els sectors catalanistes.177 Allà on no es va desterrar el caciquisme al vell estil difícilment es podria obrir pas una nova força política que a més de republicana també fos nacionalista. Eren massa els fronts oberts i les lluites pel control del poder local absorbien la majoria de les energies. Sobretot en aquesta conjuntura encetada per l’aventura solidària i per l’extensió de la política de masses. Des de 1901, els republicans a la capital del Vallès Oriental lluitaven al costat dels regionalistes per desbancar la influència dels dinàstics. Amb els lerrouxistes fora de la Unió Republicana, federals i unionistes decidiren apostar per la candidatura de Joan Lladó, que no fou ben vista per la Lliga, la qual cosa comportà que els republicans es dividissin i que els mateixos monàrquics votessin al candidat de la Lliga, Manuel Girona, per tal d’impedir que aquell, de tradició lerrouxista, s’imposés. 178 Ignorem quin itinerari seguiren els republicans de tendència nacionalista, si bé sembla que fins al sorgiment del partit republicà catalanista no tingueren gaire protagonisme. A la ciutat de Vic, els catalanistes conservadors no es van imposar en el govern local fins a les eleccions municipals de desembre de 1909, 176. Mir, Conxita. “El republicanisme i catalanisme: la pràctica política de les esquerres republi canes a Lleida”. A: El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1997, p. 111-128. També de Mercè Costafreda, Orígens del catalanisme a Tarragona, 1900-1914. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1988. 177. Garriga, Joan. Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003. 178. Fernández, Mariano. Republicans a Granollers entre la Primera i la Segona República. Granollers: Ajuntament de Granollers, 2001, p. 24.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

131

mentre que en aquest districte el moviment solidari va tenir un accent marcadament ultraconservador perquè va estar monopolitzat per carlins i regionalistes. Els republicans, estructuralment febles, es van quedar fora de joc. En aquest context, era molt difícil que pogués prosperar una candidatura republicana i nacionalista, malgrat els esforços que en aquest sentit dugué a terme la fracció possibilista del republicanisme vigatà encapçalada per Andreu Serra i Rafart, tanmateix sense aconseguir-ho.179 Tot plegat, malgrat l’entusiasme declarat pel moviment solidari que els dugué a criticar la no-autorització per part del consistori vigatà, en el qual hi havia regidors regionalistes i carlins, a adherir-se a l’homenatge que es féu als diputats que havien combatut la Llei de Jurisdiccions el maig de 1906. L’estratègia que seguiren fou l’intent, finalment avortat, de construir una nova majoria política articulada a l’entorn de catalanistes i republicans, en substitució del predomini dinàstic.180 Políticament articulat o no, a partir de 1909 existia l’espai polític d’un republicanisme que al mateix temps es proclamava autonomista i obertament nacionalista. Si més no amb diferents ritmes d’implantació, de vegades amb una presència clara en l’àmbit sociocultural, però més difosa en l’espectre polític i electoral, o simplement ocupant un espai fins molt tard reservat en exclusiva al republicanisme històric, el que cohabitava dins de la Unió Republicana. O d’un nou republicanisme, com el marcel·linisme a les comarques del sud de Tarragona o el lerrouxisme que tenia una certa presència territorial més enllà de la ciutat de Barcelona, encara que molt limitada; o del federalisme amb les seves diferents obediències pimargalliana o bé vallesista, allà on encara tenia molta força, com era el cas de l’Empor dà o de la ciutat de Sabadell, i en menor mesura a Vilanova i la Geltrú i a Granollers. Sí que és cert que el moviment republicà va experimentar un procés progressiu de catalanització que podem copsar directament en les capçaleres dels diaris i de les revistes tradicionalment republicanes. Una catalanització que no solament es manifestava en el canvi de llengua, sinó també en l’experimentat en l’enfocament politicoideològic del diari o revista, des del moment que hom feia un viratge clar vers el republicanisme nacionalista passant prèviament per l’etiqueta “autonomista”. Un procés que no es completa fins a final de la segona dècada del segle xx quan diaris com La 179. Tornafoch, Xavier. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic (1899-1909). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 97-107. 180. Tornafoch, Xavier. Del caciquisme a la democràcia. Política i eleccions a Vic (1900-1931). Vic: Eumo Editorial, 2006, p. 80-88.

132

els orígens del republicanisme nacionalista

Publicidad de Barcelona o Las Circunstancias de Reus, ambdós republicans, no canvien de llengua.181 Quina fou la situació més estesa a les comarques barcelonines? El progressiu decantament nacionalista del republicanisme local, la convergència progressiva d’aquest amb el catalanisme d’arrel liberal en la formació de nuclis polítics republicans nacionalistes o bé la coexistència del casino representatiu de la Unió Republicana amb l’associació que formalment s’adhereix a la política del CNR de Barcelona o a la Unió Catalanista? Esdevé difícil trobar una situació única generalitzable per a tot el territori atès que les filiacions polítiques eren febles i mòbils en aquesta societat catalana del principi de segle, i alhora el catalanisme polític estava en procés de segmentació interna. La Unió Catalanista a partir de 1902 acusà una radicalització i una esquerranització que esdevingué definitivament patent amb la presidència de Domènec Martí i Julià. Les unions republicanes locals estarien sensibles al magnetisme irradiat per l’Emperador del Paral·lel, si bé sobretot a l’eficàcia política del discurs i de la tàctica lerrouxista. I al mateix temps s’aprofundiria el procés irreversible de catalanització de l’espai republicà, tot i la crisi patida pel federalisme catalanista, i de republicanització de l’espai regionalista. I, finalment, encara que no per això menys important, l’obrerisme s’allunyà del republicanisme, i esdevindria sindicalista, apolític o anarcosindicalista. En aquest nou escenari, la diversitat de situacions era la tònica predominant en les heterogènies vides polítiques locals. L’experiència solidària esberlà arreu el republicanisme unionista i allà on no hi havia una entitat lerrouxista, entre 1908 i 1909, se’n creà alguna. La història del republicanisme lerrouxista fora de la ciutat de Barcelona encara està per fer. Podem aportar algun exemple il·lustratiu com el d’Igualada on el republicanisme radical es presentà a la llum pública a través del seu quinzenari Igualada Radical publicat per primera vegada l’abril de 1909. Al número 1, es declaraven autonomistes hereus de Pi i Margall: “Després de la dels individus que vinga la municipal y la regional”; afirmaven anar en contra del caciquisme godonista, en al·lusió a la família Godó, si bé també al “repugnant poti-poti que porta el nom indegut de Solidaritat Catalana”. Declaraven ser socialistes i voler la República que satisfaci les necessitats de l’obrer, i reptaven els republicans que havien perdut la fe en Solidaritat Catalana perquè tornessin a la casa pairal de la República. 182 Aquest era un quinzenari bilingüe i estava amatent a commemoracions com la de 181. Culla, Joan B.; Duarte, Àngel. La premsa republicana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1990, p. 35. 182. Igualada Radical. Quincenal Republicano, núm. 1 (3.IV.1909).

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

133

l’homenatge a l’insigne poeta i dramaturg Àngel Guimerà. Per tant, l’adhesió al republicanisme lerrouxista com a conseqüència de l’escissió solidària obeí bàsicament a la decepció experimentada respecte de l’actuació que la minoria parlamentària dugué a terme al Congrés, en concret la dels diputats d’esquerra que consideraren que havien fet poca oposició al projecte de llei de l’administració local. Aquestes entitats menaren una vida curta, certament ben efímera, i acabaren per desaparèixer de forma paral·lela a la dretanització i desorientació tàctica que patí el partit republicà radical d’aleshores en endavant. Aquest exemple segurament es podria generalitzar fins al punt de representar la situació més normal dins del republicanisme català de l’època, immers en un mar de contradiccions i que es debatia entre l’accentuació del component autonomista i la conservació de la seva tradició obrerista, ara que els obrers començaven a organitzar-se autònomament. Una forma d’adhesió a la política del CNR o més amplament a un moviment com va ser el republicanisme catalanista fou a través de la reconversió de l’entitat que a partir de 1903 aglutinaria les diverses famílies republicanes i que l’experiència solidària acabà esquerdant en bona part dels casos. Aquesta fou l’evolució, i molt em temo que força generalitzada, que seguí el Centre Democràtic Republicà de Rubí.183 Com explica Ramon Batalla, aquest centre era políticament unitari perquè no tenia una adscripció partidista oficial, si bé hi era dominant el sector solidari. Al marge funcionava una “associació de la joventut nacionalista”, adherida formalment al CNR, que col·laborava, de forma problablement satel·litzada envers el Casino, en l’organització d’actes, com el que se celebrà per solidaritzar-se l’abril de 1909 amb les persones processades arran de l’atac que patí Lerroux en aquest municipi durant les eleccions de 1907. Per això, en consonància experimentà un decantament progressiu vers el catalanisme i el 1910 sintonitzà obertament amb els postulats polítics de la Unió Federal Nacionalista Republicana. En canvi, a Rubí, el radicalisme lerrouxista era molt minoritari, però estava dirigit per un veterà republicà de soca-rel, Josep Palet, conegut com el Palet de Rubí, que havia participat en els aixecaments federals del Sexenni, i esdevingué un gran lideratge dotat de carisma fins a la seva mort esdevinguda l’any 1908. Aquesta evolució del republicanisme local devia ser força comuna en el si de moltes poblacions. Aquest fet ens confirma que podien coexistir diferents sensibilitats dins del centre republicà, i al mateix temps compatibilitzar la seva actuació amb el sorgiment d’un nucli polític específicament vinculat 183. Batalla, Ramon. Els casinos republicans: política, cultura i esbarjo. El casino de Rubí, 1884-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 96, 97 i seg.

134

els orígens del republicanisme nacionalista

a la política del CNR o bé a la Unió Catalanista de Barcelona, com fou en aquest darrer cas, el de Terrassa. El procés de catalanització dels republicans de Terrassa també venia de lluny.184 En aquesta ciutat la conjuntura solidària sacsejà els alineaments polítics fins al punt que, com recollia el diari Fraternitat Republicana l’octubre de 1906, “són moltíssims els regionalistes que s’han fet republicans”.185 A Terrassa es visualitzà la creació d’una associació republicanonacionalista, l’Avenç Autonomista, el setembre de 1906 que convisqué amb la Fraternidad Republicana y Casa del Pueblo. Aquest segon centre des de 1903 agrupava totes les tendències democràtiques republicanes de la localitat, i observava en conseqüència les bases de l’organització de la Unió Republicana. Aquesta fou la primera Casa del Poble constituïda al Principat i en el moment de la seva fundació ja comptava amb 700 socis, mentre que l’entitat catalanista que seguia els postulats polítics imposats pel salisme, l’Agrupació Regionalista, en tenia tan sols 272. Els estatuts de la Fraternidad Republicana foren signats pels veterans republicans Joan Roca i Roca i Domènec Palet i Barba, entre d’altres.186 Aquest darrer fou qui liderà la proclivitat nacionalista de la Casa del Poble egarenca, mentre els republicans lerrouxistes fundaven una entitat a part, el Centro Republicano Radical Instructivo. Els elements arrecerats a l’Avenç Autonomista provenien de l’escissió que l’Agrupació Regionalista de Terrassa havia experimentat, se guint l’exemple barceloní, l’abril de 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Catalunya. Eren tots ells militants joves encapçalats per Martí Alegre, un dels antics directors de l’òrgan catalanista La Sembra, i se sentien propers a la ideologia nacionalista expressada per la publicació barcelonina La Tralla.187 No en va la nova associació s’afilià a la Unió Catalanista impulsada per Domènec Martí i Julià, defensava el sufragi universal, la forma de govern republicana, pretenia acostar-se als sectors obrers i lluitava per la consecució de l’autonomia integral de Catalunya. En definitiva, l’oportunitat brindada per Solidaritat Catalana permeté, a partir d’òrgans de premsa com Futurisme (seguit per Llibertat, l’òrgan de la 184. Colom, Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica. Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2003. 185. “Un republicà solidari”. Fraternitat Republicana, 6.X.1906. 186. Plans, Lourdes. “1902-1909. De la vaga general a la Setmana Tràgica”. Terme, núm. 20, novembre 2005, p. 131-149. Régimen de la Fraternidad Republicana y Casa del Pueblo de Terrassa. Terrasa: Tipolitografia de José Ventayol Vilà, 1904. Lligall “Governació. Associacions. Societats, Reglaments i Estatuts, Capsa 71, Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. 187. Garreta, Jordi. “L’actuació política del primer catalanisme a Terrassa. Un apèndix del salisme”. Terme, núm. 5, novembre 1990, p. 35-48.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

135

futura UFNR), construir un republicanisme nou que tenia com a referent el pensament d’Antoni Rovira i Virgili, i en mots de Xavier Ferrer, pretenia “estendre territorialment aquest catalanisme alliberador de pobles i dels treballadors” en una ciutat com Terrassa monopolitzada pel moviment salista que òbviament era oligàrquic i apostava per un vot corporatiu.188 En realitat, la publicació Futurisme, que va substituir Fraternidad Republicana, el portaveu egarenc de la Unió Republicana, estigué dirigida per Domènec Palet i Barba, i participà activament en el debat sobre la reforma del projecte d’administració local que s’estava discutint al Congrés. Com arreu, les discrepàncies suscitades entre altres qüestions per l’aplicació del sufragi universal, discutit per la minoria regionalista, comportà el trencament del nucli solidari. Si ens desplacem a l’altra ciutat important del Vallès Occidental, Sabadell, el panorama canvia sensiblement, sobretot de protagonistes en el camp republicà, si bé no tant de tendència de fons. Aquesta ciutat era tradicionalment un bastió federal: eren els federals els que dominaven l’ajuntament i la representació a Corts. Per això, eren els àrbitres indiscutibles de la ciutat i atreien, a diferència d’altres indrets, els militants decebuts de la Unió Republicana.189 Tot i els esforços que comportà la confecció de la candidatura solidària, els federals aconseguiren d’imposar el seu candidat, Francesc Pi i Arsuaga, com a representant dels partits col·ligats, la Lliga, el Centre Català, el partit tradicionalista i la Unió Republicana, als comicis generals de 1907. És conegut també que aquest renuncià al seu escó a final de 1908, un gest que reflectia una doble circumstància: d’una banda, les discrepàncies entorn de la qüestió del sufragi universal i, de l’altra, l’alteració de l’equilibri de forces republicanes en benefici d’un lerrouxisme revitalitzat que s’aprofità aquí i arreu del trencament de la coalició solidària, sinó la propicià tant com pogué.190 En aquesta localitat, el CNR local es constituí el setembre de 1907 i es nodrí de federals catalanistes que s’escindiren del Centre Republicà Federal, de militants esquerrans procedents del Centre Català, d’un grup sindicalista dirigit per Bru Lladó i d’alguns membres de la Unió Republicana.191 Un garbuix ben heterogeni capitanejat per l’advocat 188. Ferré, Xavier. “Rovira i Virgili i el federalisme nacional: Terrassa, 1908-1932”. Terme, núm. 12, novembre 1997, p. 68-72. 189. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, vol. III: O tot o res (1904-1908). Sabadell: Edicions Riutort, 1978. 190. Gabriel, Pere. “Republicanisme, nacionalisme, solidaritat catalana i solidaritat obrera”. A: Espinet, Francesc; Rubí, Gemma [eds.]. Solidaritat Catalana i Espanya (1905-1909). Barcelona: Editorial Base, 2008. 191. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició ..., op. cit.

136

els orígens del republicanisme nacionalista

Jaume Cruells, posterior diputat a Corts en substitució de Francesc Pi i Arsuaga, i a més inestable, atès que ben aviat, el novembre de 1908, els federals que recentment havia acollit el CNR formaren el Partit Republicà Federal Català. Amb un màxim de 78 socis i un setmanari propi, L’Imparcial, el CNR de Sabadell mai no aconseguí avantatjar la força del lerrouxisme i indiscutiblement tampoc la dels federals. En moltes poblacions la convergència entre republicanisme i catalanisme fou més aviat complicada i durant aquests anys pràcticament impossible, si deixem de banda la breu experiència solidària, molt problablement a causa de la fortalesa dels partits dinàstics. A Malgrat de Mar, seguint les explicacions de Jordi Pomés, el republicanisme local que era prou fort, però incapaç d’obtenir una majoria política al govern local, es decantà majoritàriament a favor de Solidaritat Catalana, això és, ho feren bona part dels federals i dels membres de la Unió Republicana de 1903. 192 De fet, una part molt important del republicanisme malgratenc des dels anys noranta havia tingut un accent marcadament catalanista. Quelcom que es reflectí en les eleccions generals del 21 d’abril de 1907, en què donaren suport al fabricant tèxtil Eduard Calvet, home vinculat a la Lliga i que amb posterioritat ingressà al Centre Nacionalista Republicà entre d’altres finalitats per finançar El Poble Català. Naturalment, els republicans es presentaren dividits i els antisolidaris obedients a les consignes de Lerroux en conseqüència fundaren la Fraternitat Republicana. En aquest cas, el catalanisme malgratenc estava monopolitzat pels nuclis més conservadors i catòlics, de manera que el sector més radical i proper al republicanisme s’hi trobava en minoria. En conjunt, doncs, la dinàmica política s’establí prioritàriament entre lerrouxistes i catalanistes, i no es donà peu a l’aparició d’una entitat política adherida al CNR, malgrat que l’espai ja existia sense interrupció des de final del segle xix. Això ens indica, d’altra banda, que no fou per casualitat que la majoria dels centres republicans esdevinguessin solidaris l’any 1907, en molts casos una plasmació de la lenta gestació d’un catalanisme republicà o d’un republicanisme catalanista.193 L’experiència solidària segurament serví com a trampolí per llançar-se directament a l’escenari polític, i no com a minoria de cap gran moviment polític, fos el republicanisme, fos el catalanisme. La crisi que experimentaren 192. Pomés, Jordi. Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002. 193. Les connexions entre republicans federals i catalanisme a Gabriel, Pere. El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya el segle xix. Barcelona: Fundació Josep Recasens, 2007.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

137

durant la dècada de 1910 tant catalanistes com republicans, i l’aparició d’un sindicalisme més o menys apolític, expliquen en bona mesura la pèrdua d’influència política dels republicans, i probablement, al meu entendre, que no poguessin desterrar els dinàstics fins a una data tan avançada com el 1917. L’espai polític republicà nacionalista, tanmateix, continuà existint amb el sorgiment del Bloc Autonomista Republicà el 1915. En el conjunt del districte d’Arenys, Mataró i Malgrat de Mar foren uns autèntics reductes republicans.194 A les localitats de la comarca del Baix Llobregat, el republicanisme d’àmbit municipal també gaudia d’una envejable implantació. A Sant Feliu de Llobregat, exerciren una gran atracció sobre els obrers i aconseguiren detenir una majoria municipal, enfrontant-se als dinàstics, i no pas a la Lliga, la presència de la qual era irrellevant. El control de l’alcaldia els permeté així mateix d’implementar un programa ambiciós de reformes urbanístiques. L’espai del CNR l’ocupaven els republicans solidaris que el juny de 1909 fundaren el Foment Republicà Autonomista, una entitat tremendament dinàmica que s’articulà a l’entorn del setmanari Sang Jova. Aquest nucli fou hegemònic almenys fins al 1914 quan entrà en crisi a causa de l’aparició de l’obrerisme organitzat i de la irrupció de la Lliga Regionalista que passaria a ocupar l’espai dels dinàstics. Aquesta entitat, com es pot deduir, representà de forma anticipada la UFNR.195 Els federals també foren majoritàriament catalanistes a Molins de Rei, si bé la inclinació catalanista dels propietaris benestants allunyaria progressivament els obrers del republicanisme federal per alinear-se amb els lerrouxistes, un fenomen que es veié més clarament assenyalat durant la conjuntura solidària.196 Desfet el torn dinàstic des de principi de la centúria, els republicans rivalitzaren amb els regionalistes pel control del govern local i de la representació a Corts. Amb motiu de les eleccions municipals de maig de 1909, els republicans solidaris representats per la 194. Colomer, Oriol. La cultura política dels republicans catalans a l’últim quart del segle Mataró. Treball de recerca, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000.

xix.

El cas de

195. Ollé, Maribel; Renom, Mercè; Tribó, Gemma. “Límits i contradiccions dels republicans autonomistes de Sant Feliu de Llobregat (1909-1914)”. A: Revolució i socialisme. Col·loqui internacional, 14-15-16 desembre 1989. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1989, vol. II, p. 255-270; Larios, Agustí G. “Actuació política republicana en la transició vers una societat de masses: Sant Feliu de Llobregat (1891-1913)”. A: Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona: Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana / Cossetània Edicions, 2008, p. 351-360. 196. Carbonell Porro, Joan A. Molins de Rei: vida social i política (1868-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 200 i seg.

138

els orígens del republicanisme nacionalista

candidatura d’Esquerra Catalana s’imposaren als lerrouxistes, malgrat que aquests controlaven l’ajuntament. Llevat de l’excepcionalitat del cas de Sant Feliu de Llobregat, al parer de Joan Tardà, les poblacions de la comarca van assumir amb lentitud la correlació de forces barcelonina i la implantació del republicanisme nacionalista, en part perquè encara en alguns llocs, com ara Esplugues, no s’havia trencat el torn, la qual cosa no s’esdevingué fins el maig de 1909.197 La sociabilitat del CNR i el seu pes polític a les comarques de Barcelona Com hem assenyalat anteriorment, a diferència de la ciutat de Barcelona, la presència pública del CNR en la geografia catalana fou molt més imprecisa i erràtica. La cronologia específica d’aparició de centres polítics que s’adheriren a les directrius polítiques del CNR o bé en constituïren les seves delegacions locals abraçaria un interval temporal que aniria bàsicament del 1907 al 1909, on es concentraria el gruix de l’embranzida associativa. Si n’exceptuem, és clar, unes agrupacions molt precoces que foren en realitat les dues primeres entitats republicanes nacionalistes: l’Aplec Nacionalista Republicà de Badalona, creat l’agost de 1906, i l’Avenç Nacionalista Republicà de Sant Andreu de Palomar, fundat el mes de no vembre d’aquest any. Ambdós tingueren uns portaveus periodístics ofi cials, respectivament Pàtria i Llibertat per a l’entitat badalonina, i Sang Nova per a l’associació andreuenca. Aquells nuclis comarcals que decidien adherir-se a l’entitat barcelonina ho feien mitjançant una sol·licitud que presentaven a la junta directiva. Si la resposta era afirmativa, els estatuts del CNR barceloní servien a títol orientatiu per a la redacció dels estatuts de les noves delegacions. Més enllà d’aquest tràmit, no hi hagué una relació formal entre les delegacions i l’entitat matriu. Únicament aquelles informaven de la seva activitat a El Poble Català, que apareixia publicat en la secció del moviment autonomista. Com hem precisat abans, l’afiliació era indirecta, això és, d’entitat a entitat, no pas dels seus socis. De fet, era la forma habitual d’articulació territorial dels partits polítics del moment. Per aquesta raó, eren possibles afiliacions múltiples d’un mateix soci a diferents associacions polítiques, quelcom que s’esdevenia amb el CNR, però també, i molt sovint, a la Lliga Regionalista. A la demarcació provincial de Barcelona, deixant al marge la capital, entre el novembre de 1906 i el març de 1910 hem comptabilitzat un total de 15 associacions nacionalistes republicanes: 197. Tardà, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle xx..., op. cit., p. 97.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

139

Taula núm. 1. Les associacions nacionalistes republicanes de la demarcació provincial de Barcelona (1906-1910). nom

població

data de creació

Aplec Nacionalista Republicà Avenç Nacionalista Centre Nacionalista de Pineda Associació Joventut Nacionalista de Rubí Centre Autonomista Republicà Avenç Nacionalista Republicà Centre Nacionalista Republicà Centre Nacionalista Republicà Centre Nacionalista Republicà Centre Nacionalista Republicà Centre Nacionalista Foment Republicà Autonomista Centre Republicà Obrer Centre Republicà Autonomista Centre Català Republicà

Badalona Terrassa Arenys de Mar Rubí Mataró Caldes de Montbui Manresa Vilassar de Mar Sabadell Igualada Cabrils Sant Feliu de Llobregat Sant Pere de Riudebitlles Vilafranca del Penedès Badalona

13-X-1906 3-IX-1906 Desembre 1906 1-XII-1906 7-6- 1907 Juliol 1907 Juliol 1907 Setembre 1907 Desembre 1908 29-1-1908 Març 1908 Juny 1909 15-10-1909 Gener 1910 Gener 1910

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades contingudes a El Poble Català recollides per Eulàlia Goula, i les que disposa Pere Solà extretes del Registre d’Associacions del Govern Civil de Barcelona.198

Ignorem per què el CNR reuní tants adeptes a la comarca del Maresme, com es pot observar en aquesta taula. En general, constatem que la presència d’associacions vinculades al CNR esdevé una característica de les comarques més costaneres i observem alhora una penetració més aviat feble en les comarques de l’interior, si n’exceptuem el Bages i l’Anoia. Tal vegada, a tall d’hipòtesi, la comarca del Maresme la podríem classificar entre aquelles que es caracteritzaven per una tendència geogràfica policèntrica, basada en la coexistència de diferents municipis molt dinàmics, més que no pas per la presència d’una capital de comarca amb prou pes i vitalitat com per exercir de centre aglutinador. Si ens fixem en les cronologies d’aparició d’aquesta sociabilitat republicana i nacionalista propera a les directrius polítiques del CNR, veurem

198. Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1907-1910)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, setembre 1975; Solà, Pere. Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1874-1966). Barcelona: Departament de Justícia, Generalitat de Catalunya, 1993.

140

els orígens del republicanisme nacionalista

que es confirma un dels dos moments d’auge que Eulàlia Goula estableix per al conjunt del CNR a escala catalana, sobretot pel que fa al primer moment. Aquest correspon al 1907 i coincideix amb el zenit de la mobilització solidària de manera que entre octubre de 1906 i setembre de 1907 foren creades més de la meitat de les associacions, mentre que la resta ho faria especialment durant l’any 1908. Sorprèn que el segon moment, el que aniria de final de 1909 i 1910, en el qual el CNR radicalitza el programa democràtic i social, i relega un xic el component nacionalista, només fossin fundades quatre entitats. Tal vegada aquesta divisió no sigui tan operativa quan marxem de la ciutat de Barcelona, i la línia divisòria sigui la que representa les eleccions generals d’abril de 1907, de manera que en general les entitats nascudes abans d’aquesta data solien ser hereves del catalanisme organitzat, i les que neixen amb posterioritat foren productes directes del trencament produït en les files del republicanisme unionista, ja desvinculades de la Solidaritat. Un exemple ben representatiu de les entitats que sorgeixen amb posterioritat a les eleccions de 1907 és el Centre Nacionalista Republicà de Manresa, que es fundà el setembre de 1907 i que no es presentà a la lluita electoral fins als comicis municipals de desembre de 1909. Amb independència d’aquestes organitzacions oficials, el CNR també existia de manera informal en altres poblacions, simptomàticament en aquelles comarques amb representació directa, si bé també en aquelles que no la tenien. Del primer supòsit hauríem d’esmentar Navarcles i Callús a la comarca del Bages, o bé Sant Quintí de Mediona i Torrella de Foix al partit judicial de Vilafranca del Penedès. Per contra, el CNR estigué representat indirectament als partits judicials de Berga, Osona, Granollers i l’Hospitalet de Llobregat, entre d’altres. Respecte del nombre de socis, disposem de poquíssimes dades d’afiliació que ens permetin contrastar adequadament. A banda del CNR de Barcelona, que era el que més socis tenia, fins arribar-ne a comptar amb vora 2.000, les associacions existents a la resta del Principat oscil·laren entre el centenar i els tres-cents en èpoques de màxima efervescència.199 A tall d’exemple, el Centre Autonomista Republicà de Mataró el juny de 1907, en el moment de crear-se, ja tenia uns 120 socis, una xifra encara llunyana a l’assolida pel Foment Nacionalista Republicà de Reus, que el gener de 1909 ja n’havia 199. Hem pogut detectar un ball de xifres respecte del nombre d’afiliats del CNR barceloní: el gener de 1907 eren 800 els afiliats segons Santiago Albertí, 846 segons Eulàlia Goula i 2.000 segons Ramon Noguer, redactor d’El Poble Català. Albertí, Santiago. El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923). Barcelona: Albertí Editor, 1973, p. 232; Goula, Eulàlia, “El CNR de Barcelona”..., op. cit.; Noguer, Ramon. Al llarg de la meva vida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 60.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

141

reunit 304.200 La majoria eren afiliats joves que s’estrenaven en la vida política, i els que ja provenien d’una militància política anterior ho havien fet en la Lliga Regionalista, la Unió Catalanista, la Unió Republicana i el Partit Federal. Aquesta diversitat partidista desfà aquell tòpic tan estès segons el qual l’origen del CNR barceloní es fa arrencar d’una escissió patida per la Lliga Regionalista, quan en realitat dels aproximadament 800 adherits que tenia el gener de 1907, el moment fundacional, solament 50 hi havien estat afiliats, una xifra certament ben petita com per continuar parlant d’una mera escissió.201 El pes polític del CNR el podem valorar a partir de l’extensió territorial de la sociabilitat que s’articulà en adhesió a aquell de manera directa i indirecta, i també en funció de les quotes de poder polític obtingudes en termes de càrrecs públics ocupats. Fent un repàs a les responsabilitats assumides per homes del CNR, veurem que solament a la demarcació provincial de Barcelona foren elegits cinc diputats provincials als comicis celebrats el 10 de març de 1907, tres dels quals als districtes corresponents als partits judicials.202 El nombre de regidors fou encara més gran si fem cas a les dades aportades per Goula, ja que la xifra ascendeix a 17, una quantitat superior als 11 regidors escollits a la ciutat de Barcelona des del novembre de 1905. El regidor atribuït per aquella historiadora a la ciutat de Manresa arran dels comicis municipals de maig de 1909 l’haurem de sostreure d’aquesta quantitat, ja que en aquesta ocasió el CNR no hi va presentar cap candidat. El nombre més alt de regidories –quatre– fou obtingut a Sant Feliu de Llobregat, i amb tres se significaren les ciutats de Badalona i Mataró, respectivament. Dos regidors foren escollits a Sabadell i a Callús (Bages), i un regidor a Terrassa, Parets del Vallès i Súria.203 Els CNR més actius de les comarques de Barcelona Eulàlia Goula sosté que els centres nacionalistes republicans més actius foren els de Mataró, Igualada i Manresa.204 Les referències i dades que hem 200. Les xifres d’afiliació a Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona ...”, op. cit. 201. Albertí, Santiago. El republicanisme català i la Restauració ..., op. cit. p. 232. 202. El fabricant de teixits de cotó Pau Rodon i Amigó per Badalona; l’advocat Secundí Coderch i Manau, i el fabricant de curtits i escriptor Joan Serra i Constansó pel districte d’Igualada-Vilafranca. 203. Els regidors escollits a Badalona foren: Antoni Antoja, Evarist Pagès i Josep Sió; a Mataró: Joan Montserrat o Santiago Vinardell; a Callús: Bonaventura Ferrer i Joan Gras; a Parets del Vallès, Josep Almeda; i a Súria, Josep Cuadrench. 204. Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona ...”, op. cit., p. 58.

142

els orígens del republicanisme nacionalista

pogut reunir fins al moment present no ens inclinen a sostenir que el CNR igualadí fos igual d’actiu i dinàmic que el de Manresa. Com expliquem tot seguit, la ciutat d’Igualada ofereix durant aquests anys una precocitat equiparable a la barcelonina pel que fa a l’articulació política de l’espai republicà nacionalista, i un exemple de centre sorgit a partir de l’existència d’uns antecedents que són previs a l’èxit de la coalició solidària, per tal com directament relacionats amb la seva gestació. Els dubtes sorgeixen a l’hora de considerar el CNR igualadí com a centre exitós i exemple de dinamisme, entre altres raons perquè mancava d’un òrgan d’expressió propi, la qual cosa li restava naturalment eficàcia política. Examinem-ne el perquè. La vida política igualadina d’aquests anys no ha rebut per part dels historiadors una anàlisi monogràfica com altres ciutats que sí que l’han rebuda, com ara Manresa, Vilanova i la Geltrú o Vic dins de la demarcació barcelonina, en benefici de l’estudi d’altres aspectes no menys importants com els socials i econòmics. Aquesta mancança ens dificulta tractar amb exhaustivitat la importància d’aquest centre, però en canvi, sí que intuïm algunes pistes que ens permeten albirar que l’espai polític corresponent al CNR sí que estigué molt dinamitzat. No per causalitat, la comarca d’Igualada que conformava districte electoral per a les eleccions provincials amb Vilafranca del Penedès fou capaç d’elegir dos diputats provincials en representació d’aquesta formació política. Foren els comicis celebrats el 10 de març de 1907 i els diputats escollits foren l’advocat Secundí Coderch i Manau proposat pel districte de Vilafranca, i el fabricant i escriptor Joan Serra i Constansó, pel d’Igualada. 205 Aquest darrer diputat era en efecte oriünd d’aquesta ciutat, on l’any 1883 havia creat el Centre Catalanista, també havia militat en les files possibilistes, i era un dels principals dirigents del republicanisme igualadí.206 Un any abans, el mes d’abril de 1906, es va inaugurar el Centre Autonomista d’Igualada que al mateix temps es donava a conèixer a l’opinió pública mitjançant el setmanari autonomista Patria.207 Aquest òrgan periodístic en realitat succeïa al setmanari Nova Llevor que havia estat clausurat per ordre del governador

205. Secundí Coderch i Manau era un advocat barceloní, soci del CNR de Barcelona i membre de les juntes directives de 1909 i 1910. 206. Bisbal, M. Antònia; Miret, M. Teresa. Diccionari biogràfic d’igualadins. Barcelona, Rafael Dalmau, 1986, p. 189 i 190. Navarro, Emilo, Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914), Barcelona, Ortega-Artís Impresores, 1915, p. 16 (apèndixs). 207. Miret i Solé, M. Teresa. La premsa a Igualada (1808-1982). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

143

civil de Barcelona arran dels fets del Cu-Cut! el novembre de 1905, i que simultàniament havia fet campanya electoral a favor d’una candidatura autonomista de regidors. Aquests setmanaris sintonitzaven en la línia de la Unió Catalanista, per bé que defensaven un republicanisme autonomista que obertament també declaraven que era nacionalista. De fet, el setmanari Patria aglutinà els membres més conspicus de l’Ateneu igualadí de la classe obrera, institució que era republicana, progressista, catalanista i interclassista, encara que hi abundaven els obrers i els menestrals.208 La consigna era destruir el caciquisme, al qual equiparaven a una estàtua de fang que “caurà feta pols, pera no reconstruirse per un may més”.209 Foren el Centre Republicà i el Centre Autonomista els que van promocionar aquesta candidatura. El Centre Autonomista d’Igualada patrocinà així una candidatura per majories integrada per Coderch, que ja era diputat provincial; Serra, regidor de l’ajuntament d’Igualada; i també per l’advocat i propietari Francesc Ràfols i Trabal, que s’enfrontà a la representada pel caciquisme godonista, Joan Godó i Llucià. Per les minories competia un candidat carlí, l’hisendat i alcalde de Calaf, Josep Ferrer i Carulla, que representava els interessos de la comarca de la Segarra. Aquestes foren en efecte unes eleccions provincials inusualment mobilitzades si ens atenem al grau d’agitació propagandística assolit. Anunciaven per descomptat la febre solidària que es viuria el mes següent amb les eleccions generals. Se celebraren mítings i visites de la comissió electoral arreu dels municipis dels dos partits judicials que compartien districte electoral en els quals participaren els candidats, i el diputat a Corts per Vilafranca, Josep Zulueta, entre d’altres personalitats. D’alguna manera, la convergència d’interessos polítics entre els autonomistes i els republicans estava naturalment dibuixant el camí del republicanisme nacionalista. El resultat fou que el poble ciutadà es pronuncià i que foren elegits els tres candidats, “malgrat ésser un acta qu’estava promesa en blanch al cacich”.210 Aquest precedent es reproduí amb motiu dels comicis generals del 21 d’abril de 1907 quan els catalanistes, i els republicans solidaris del Centre Republicà i del comitè federal, s’arrengleraren per defensar la candidatura de l’economista Frederic Rahola i Trèmols, proposat per la Lliga Regionalista de Barcelona. Aquest candidat lluità contra el candidat governamental, Joan Godó, que a més rebé el suport dels catòlics i els carlins parapetats a La Veu d’Igualada, un 208. Bengoechea, Soledad. Les dècades convulses. Igualada com a exemple. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 56. 209. “Eleccions provincials”. Patria. Setmanari autonomista, núm. 41. 210. “Propaganda electoral”. Patria. Setmanari autonomista, núm. 47 (16.III.1907).

144

els orígens del republicanisme nacionalista

setmanari que feia la seva estrena just un dia abans de celebrar-se els comicis generals, per desaparèixer l’endemà mateix. Aquí la candidatura solidària no integrà els carlins, decebuts del tracte rebut pels republicans autonomistes en les eleccions provincials. Aquests acusaven el republicà Joan Serra i Constansó de fer el balancí entre els solidaris i els lerrouxistes.211 Rahola es féu amb l’acta amb un ajustat 55,70% dels vots escrutats. La creació d’un Centre Nacionalista Republicà a la capital de l’Anoia es produí el mes de desembre de 1907, i en fou president Jaume Sabater, fabricant de curtits de soles de sabates. És probable que aquesta associació fos una escissió del Centre Autonomista perquè aquest continuà la seva activitat fins almenys l’any 1920. De fet, el seu president era redactor del setmanari Pàtria. Per tant, el cas igualadí ens il·lustra l’existència d’un substrat republicà autonomista que mobilitzà constantment l’opinió pública igualadina i que finalment desembocà en la fundació d’un nucli polític que s’adherí obertament a la política del CNR de Barcelona. Amb tot, aquest ja s’havia fet propi i havia així capitalitzat el triomf dels dos diputats provincials abans al·ludit, els quals, no ho oblidem, eren socis del CNR barceloní. No sabem els motius reals que conduïren a aquesta més que probable escissió, si foren causes personalistes o ideològiques, o una i altra entitat coexistiren pacíficament. Ara bé, ben aviat, el 6 de febrer de 1909 va tancar les portes a causa tal vegada del desencís provocat per l’evolució política del bloc solidari. Just uns mesos abans, es va fundar el Centre de la Joventut Republicana Autonomista Radical que retornava a l’obediència lerrouxista sense abdicar del seu autonomisme, la qual cosa ens indicaria segurament que estem davant de la fragmentació viscuda pels federals i de tots aquells republicans que s’identificaven com a autonomistes en aquesta localitat. Mentre que de forma paral·lela continuava en peu el Centre Autonomista, sorgit el mes de novembre de 1906, que devia aixoplugar en aquests moments els elements catalanistes avançats de la població al costat d’aquells republicans que no se sentien còmodes al si del Cercle Republicà i del seu òrgan de premsa, El Igualadino.212 Ignorem, tanmateix, si aquesta entitat acabaria aglutinant els sectors polítics proclius a la Lliga Regionalista, i si l’espai 211. “Gazetilles”. La Veu d’Igualada. Setmanari defensor dels interessos del districte, núm. 1 (20. IV.1907). 212. Àngel Duarte i Joan B. Culla a La premsa republicana ..., op. cit., p. 89, afirmen que a la segona època d’El Igualadino aquest era el portaveu de la Fraternitat Republicana d’Igualada, més afí a la política lerrouxista. En el llistat d’associacions que ofereix Pere Solà no l’hem vist especificada i, en canvi, sí que hem trobat un Cercle Republicà creat l’agost de 1904 (Solà, Pere. Història de l’associacionisme català contemporani ..., p. 437).

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

145

republicà i nacionalista estaria representat d’aleshores en endavant per L’Igualadí. Setmanari republicà autonomista, el portaveu tradicional del gruix dels republicans igualadins, en una tercera època. Per la seva banda, el CNR de Mataró, denominat més concretament el Centre Autonomista Republicà, fou creat el juny de 1907. En la seva fundació hi participaren membres de la Unió Republicana, del partit federal i catalanistes, i estigué presidit per l’enginyer industrial Lluís Cot i Font. Durant aproximadament tres mesos, entre setembre i desembre de 1906, s’havia editat el setmanari republicà nacionalista Llibertat. Periòdich nacionalista republicà, que fou substituït per Mestral, que sortí a la llum pública el juliol de 1907 per romandre fins l’octubre de 1909.213 Intuïm que l’evolució política del CNR mataroní s’assemblaria més a la seguida per la ciutat d’Igualada, i estaria allunyat del CNR manresà. Aquest nucli fundat al considerat segon baluard del catalanisme, com veurem tot seguit, constitueix l’exemple de centre sorgit com a conseqüència de la divisió patida pels republicans arran de l’experiència solidària. L’aparició del CNR al segon baluard del catalanisme: la ciutat de Manresa214 La conjuntura solidària oberta amb l’oposició a la Llei de Jurisdiccions aprovada arran de l’assalt perpetrat a les redaccions del setmanari Cu-Cut i de La Veu de Catalunya el novembre de 1905 va obligar els republicans manresans a definir-se. L’abril de 1906 la Junta Municipal Republicana, presidida pel comerciant Ramon Trulls, procedent del republicanisme centralista, va enviar una carta a Alejandro Lerroux en la qual li indicava que la junta “estaba completamente identificada con su criterio al apreciar la cuestión catalana”, i el felicitava “por su brillante artículo titulado “Mi Evangelio”.215 Per tant, hom es decantava en contra de la plataforma solidària, seguint les directrius lerrouxistes, si bé era conscient de les greus implicacions que aquesta decisió 213. Duarte, Àngel; Culla, Joan B. La premsa republicana ..., op. cit., p. 93. 214. Aquest apartat és deutor de l’anàlisi feta a “La lenta irrupció del republicanisme nacionalista. El Centre Nacionalista Republicà i la seva implantació territorial”. A: Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona: Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana / Cossetània Edicions, 2008, p. 635-654. També del meu treball: “Els inicis del catalanisme d’esquerra: Josep Arola i Sala (1875-1934)”. A: Diversos autors. Josep Arola i Sala. Un metge manresà de la República. Manresa: Arxiu Històric de la Salut, 2004. 215. Carta publicada a La Montaña Republicana, 14.IV.1906.

146

els orígens del republicanisme nacionalista

podia produir en el si del Centre de la Unió Republicana.216 Aquest fet no el va passar per alt Emilio Navarro Reverter, biògraf dels polítics republicans, quan assenyalava que els republicans manresans, “como partido organizado, fueron los únicos de toda Cataluña que rehusaron asociarse a la fiesta del 20 de mayo de 1906”, el primer acte públic que va organitzar el moviment solidari, en homenatge als diputats catalans que havien votat en contra de la Llei de Jurisdiccions.217 El mes de març de 1907, a la vetlla de les eleccions generals, els republicans de la Unió es van pronunciar així com a antisolidaris i no van dubtar a desprestigiar els solidaris quan els acusaven de reaccionaris, clericals i explotadors de la classe obrera.218 La principal conseqüència del moviment solidari va ser la creació d’una nova entitat republicana, el Centre Nacionalista Republicà, que des de molt aviat va generar moltes expectatives als dirigents barcelonins del partit. No obstant això, el republicanisme local va definir el naixent CNR com un nucli republicà moderat i clerical, ben allunyat del radicalisme social preconitzat pels republicans de sempre, els quals es consideraven monopolitzadors exclusius de la tradició republicana i especialment de les idees federals.219 A partir d’aleshores, la Joventut Republicana, el nom que rebia la societat que emparava al republicanisme organitzat, es va proposar d’actuar enèrgicament a fi d’adoptar una nova estratègia. En realitat, hom tenia la impressió que des de feia temps es trobava en un estat letàrgic i que calia lluitar en favor de les reivindicacions obreres i organitzar novament el districte. Amb aquesta finalitat es van celebrar vetllades, reunions familiars i conferències destinades a desenvolupar el seu programa polític. El CNR a Manresa es va fundar el 4 d’octubre de 1907, deu mesos després del seu naixement a Barcelona. Al míting d’inauguració hi van assistir 2.000 persones que, entre d’altres, van escoltar Jaume Carner, el president del partit.220 En el manifest que va redactar el centre per presentar-se al públic manresà, afirmava ser una entitat nacionalista, democràtica i republicana, la qual cosa va desfermar les ires dels republicans de la Unió perquè veien així reduït el seu espai d’actuació. En efecte, aquest nou partit va reunir persones procedents del federalisme, i també alguns catalanistes, qualificats de carlins 216. Ibídem. 217. Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo en la última década (1905-1914), op. cit., p. 250. 218. La Montaña Republicana, 14.XII.1907. 219. La Montaña Republicana, 11.V.1907. 220. Carta d’Angel Ossorio a Antonio Maura, del 7 d’octubre de 1907 (Arxiu de la Fundació Antonio Maura).

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

147

pels republicans, units pel desig d’aconseguir l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya, i la difusió dels ideals de la democràcia republicana. Sobta el fet que el CNR no participés directament en les conteses electorals fins als comicis provincials d’octubre i municipals de desembre de 1909, al cap de dos anys d’haver-se constituït. Curiosament, ho feia de forma paral·lela al fet que Pere Corominas assumia la direcció d’El Poble Català. Un temps de lenta maduració sobre quina era la millor tàctica política a desenvolupar, i tal com confessaven ells mateixos el dia després de les eleccions municipals de desembre de 1909, havien obtingut escassa representació, 800 vots dels 4.100 emesos en tots els districtes electorals de la ciutat, perquè fins aleshores havien fet política sense fer propaganda, ja que els mancava un òrgan d’expressió.221 D’altra banda, els fets de la Setmana Tràgica esdevinguts el mes de juliol de 1909 van polaritzar de valent el panorama polític català, i van esquerdar el moviment catalanista que s’havia mantingut unit arran de la conjuntura solidària. La qüestió social, i no solament la nacional, actuava així de clivella en els alineaments electorals dels partits polítics catalans. Igualment, no cal oblidar que de forma progressiva la Lliga havia anat capitalitzant els fruits de la conjuntura solidària. L’estrena electoral d’aquesta novella força política es produí la tardor de l’any 1909. Els comicis provincials celebrats el 24 d’octubre es van dur a terme mentre romanien encara suspeses les garanties constitucionals, la censura eclipsava la premsa radical, i alguns periòdics havien estat clausurats per ordre governamental (com els diaris barcelonins El Progreso i El Poble Català). Els republicans nacionalistes hi van concórrer amb una candidatura de coalició, la Candidatura Popular, formada per un federal, Josep Surribas i Riera, un nacionalista, Andreu Abadal i Soldevila, i un independent, Salvador M. Miarons i Monegal, candidatura que no es pogué promocionar a causa de la censura imperant.222 El CNR patrocinà aquesta candidatura davant de la intenció dels partits dretans d’anar al copo total en aquestes eleccions, perquè la Lliga estava particularment interessada a presentar una candidatura plena i sumar escons de cara a la promoció de la Mancomunitat, un cop avortada la llei d’administració local. Si bé eren conscients que aquesta candidatura no tenia en la seva totalitat “el nostre caràcter polític”. A més a més, sostenien que aquest era un mal menor, i pel fet de tractar-se d’unes eleccions administratives, allò que calia prioritzar era la qualitat dels candidats que 221. “Les eleccions d’ahir”. Bages Ciutat, núm. 9 (13.XII.1909). 222. Josep Surribas i Riera era un notari de Sallent; Andreu Abadal i Soldevila era un important fabricant de teixits i filats a Manresa i Súria; i Salvador Maria Mirarions i Monegal era un advocat i l’alcalde vigent de la ciutat de Berga.

148

els orígens del republicanisme nacionalista

es presentaven. Així comminaven a votar íntegrament aquesta candidatura “per la pau, pel progrés y per la tolerancia d’aquestes comarques”.223 Per la seva banda, els altres republicans declaraven que si el vot no hagués estat obligatori haurien optat pel retraïment.224 La candidatura de la Lliga, tot i arriscada, va ser la guanyadora. Els comicis municipals estaven convocats per al 12 de desembre de 1909. A principi de juliol, el govern Maura va nomenar com a nou alcalde de Reial Ordre el fabricant carlí Joaquim Gomis i Cornet, que passà a presidir un consistori amb majoria republicana. Els republicans proclamaren per separat dues candidatures, l’una d’addició lerrouxista integrada per republicans fiuistes, i que s’anomenava la Candidatura Popular d’Unió Republicana. L’altra candidatura, Esquerra Catalana, aplegava els solidaris de la Unió, federals i el CNR. Sembla que es va intentar estrènyer una entesa amb els republicans radicals, però no va fructificar perquè els nacionalistes volien presentar el seu candidat en règim d’exclusivitat al districte primer, cosa que els radicals no van acceptar. El trencament al si de les files republicanes s’havia materialitzat. Els radicals criticaven els nacionalistes republicans en afirmar “que hasta hace poco votaban como mansos corderos a favor de la reacción en las elecciones de concejales y de diputados”.225 La candidatura d’Esquerra Catalana, incompleta perquè no presentava cap candidat al districte cinquè, va ser promocionada pel novell òrgan de difusió del CNR, Bages Ciutat.226 Aquest va basar la campanya entorn de la reivindicació de la llibertat i de l’autonomia de Catalunya, i de la república democràtica federal, ja que en un manifest on s’apel·lava a la unió de tots els elements liberals de Manresa, va exposar el seu programa municipal, que insistia a dur en la pràctica una política social renovadora.227 Es manifestava com l’esquerra moderna que pretenia de col·locar-se entre els dos extrems, el blanc o reaccionari i el roig, portagonitzat per “elements revolucionaris [...] que voldrian la república a plasso ficso, els que encara guardan els programes del any de la picor y somnien ab en Ruiz Zorrilla y en Castelar”.228 223. Centre Nacionalista Republicà. Comarcans de Bages, Bergadà i Castelltersol, Manresa, 22 d’octubre de 1909. Manresa: Imp. Rubiralta, 1909. 224. La Montaña Republicana, 23.X.1909. També la proclama electoral Candidatura popular. Comarcans de Bages, Bergadà i Castelltersol. Manresa, 17 d’octubre de 1909. Manresa: Imp. El Progreso, 1909. 225. Manresanos, Manresa, 10 de Diciembre de 1909. Manresa: Imp. Comercio, 1909. 226. El primer número de Bages Ciutat va aparèixer el 2 de desembre de 1909. Durant tota la seva trajectòria periodística, va estar vinculat al republicanisme nacionalista. 227. Bages Ciutat, núm. 6 (9.XII.1909). 228. Bages Ciutat, núm. 7 (10.XII.1909).

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

149

La coalició carloregionalista va participar en aquests comicis de nou sota una candidatura de Solidaritat Manresana, integrada igualment que en les municipals de maig per tradicionalistes, integristes (catòlics) i regionalistes. Van intentar de capitalitzar encara els fets de juliol de 1909, si bé la premsa addicta a Maurici Fius i Palà s’havia preocupat de desmentir les acusacions fetes per El Pla de Bages, l’òrgan de la Lliga, d’ençà que la llibertat d’expressió havia estat restaurada el mes de novembre. D’altra banda, el moviment obrer organitzat estava dividit respecte a la concessió del vot obrer. El partit socialista aconsellava votar la candidatura de la Unió Republicana, mentre circulaven fulls clandestins presumptament signats pel comitè socialista que, per contra, recomanaven el vot en blanc.229 El cert és que aquest full clandestí es queixava del fet que en la candidatura del partit republicà radical no hi hagués un candidat obrer quan “nos habían prometido dos concejales obreros y la promesa queda incumplida como tantas veces [...] El apoyo decidido y desinteresado que en casos difíciles hemos prestado al partido radical del Sr. Fius nos daba derecho á ello [...] Han preferido los burgueses, propietarios, industriales y comerciantes á los sufridos obreros”.230 Els republicans fiuistes foren els guanyadors de la contesa si ens atenem a la quantitat absoluta de vots obtinguts, però dels 6 regidors elegits, només un ho era per majories. Aquests van perdre el copo dels districtes segon i tercer, feus tradicionals d’implantació.231 Solidaritat Manresana va obtenir 5 regidories, i de la candidatura de l’Esquerra Catalana, solament en resultà vencedor el republicà Francesc Llatjós per al districte quart, on disposava d’un feu personal, ja que sempre sortia elegit per aquest districte, d’altra banda el de la seva residència. En termes absoluts, la candidatura d’Esquerra va aconseguir 800 vots, la dels republicans radicals, 1.800, i la candidatura de dretes, 1.500.232 L’anàlisi minuciosa de l’activitat política dels republicans nacionalistes de Manresa ens servirà com a botó de mostra del pensament i de la praxi d’aquesta formació política a les comarques barcelonines. L’eix central de la seva doctrina política era el nacionalisme republicà, és a dir, allò 229. Obreros, Manresa, 11 de Diciembre de 1909. Manresa: Imprenta Viñals, 1909. 230. El comité socialista, Obreros, Manresa, 11 de Diciembre de 1909. 231. Segons El Diario de Avisos (13.XII.1909), la pèrdua del copo en aquests districtes va ser ocasionada per la realització de “todas las artes de la chanchullería; desde la hoja suelta en que se les injuriaba, a la que se les acusaba de haber establecido un pacto secreto con los reaccionarios; desde el pesquín insidioso denigrándoles, bajo la firma usurpada del Comité socialista (en què hom demanava que els obrers votessin en blanc), a la presión y al soborno”. 232. Bages Ciutat, núm. 9 (13.XII.1909).

150

els orígens del republicanisme nacionalista

que entenien per la “reedificació i concreció moderna de les perpetuas aspiracions de Catalunya [sic]”.233 A l’època, el republicanisme nacionalista, el nacionalisme republicà o el també anomenat autonomisme republicà definia el nacionalisme com a sinònim de patriotisme, una forma de vindicar altres drets, no solament els individuals, i el republicanisme s’equiparava amb la tradició política de lluita per la llibertat i la democràcia, no només amb la reivindicació d’un nou règim polític. En un altre sentit, no podem oblidar l’oportunitat malaguanyada de la Primera República, que va ser incapaç de promulgar una constitució que per primera vegada hagués modificat l’esquema unitari de l’estat liberal. La forma de govern republicana era la que millor podia garantir la democràcia. Sense república la democràcia era inexistent, com també ho era sense garantir amb plenitud el dret a vot. Per això, sovint el lema era llibertat, democràcia, pàtria i república. L’abril de 1910 assenyalaven que volien “l’autonomia de Catalunya y la federació d’ella amb les altres regions o nacionalitats ibèriques, perquè és dret inalienable nostre y sobre tot per sentiment, per dignitat y per conveniència [...]”.234 De forma ben explícita, es posava en relleu que el dret a l’autonomia política del poble de Catalunya era simultàniament un dret inalienable fruit de la voluntat i del sentiment. Així mateix, seguint la voluntat del pacte federal pimargallià es vinculava l’autonomia a la federació amb altres regions o nacionalitats ibèriques. El mateix ànim que va inspirar els republicans catalans que més tard proclamarien, amb la Segona República, l’estat català i la federació ibèrica. Els republicans nacionalistes es volien diferenciar i desmarcar d’allò que ells mateixos anomenaven amb fermesa les intoleràncies blanca i roja. La primera la retreien als seguidors de la Lliga Regionalista, al catalanisme de signe conservador. A la vetlla dels comicis municipals de 1909 es preguntaven “què faríem de Catalunya si tinguéssim un govern i una constitució despòtica o absolutista?”. 235 Per aquesta raó, els republicans nacionalistes, continuaven dient, s’havien separat dels regionalistes (els de la Lliga) perquè, segons el seu parer, aquests no eren veritablement autonomistes. Per a ells, aquesta constituïa la intolerància blanca. Afirmaven que la candidatura dretana liderada pels catalanistes de la Lliga, els carlins i els integristes era pertorbadora per la reacció i la demagògia. Juntament 233. Ibídem. 234. “Els nostres ideals i nostre procedir”. Bages Ciutat, 30.IV.1910. 235. “Patriotisme”. Bages Ciutat, núm. 8 (11.XII.1909).

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

151

amb aquesta, hi havia una altra intolerància, la roja, que era la practicada pels republicans radicals. Una intransigència que consideraven que estava desfasada i que pertanyia al passat. En definitiva, propugnaven una nova forma de fer política inspirada “en el benestar de la nostra ciutat, en la llibertat de tothom garantida per la llibertat de cada u, en la tolerància i respecte per totes les idees”.236 Els republicans nacionalistes manresans definiren què entenien per un partit d’esquerres: “Nosaltres creyem que al redòs de la bandera esquerrana s’hi acoblaran tots aquells lliberals y republicans, conexedors de la realitat, enemics de revolucions estèrils, contraris de la revolta xorca, partidaris del sufragi unviersal, aymants del benestar de les classes obreres y els entusiastas de les reivindicacions socials justes y rahonades y devots de la Ciutat culta, tolerant y respetuosa amb tothom [sic]”.237 En una paraula, el seu programa era políticament reformista, allunyat de la utopia i al mateix temps de la revolució o de la ruptura social. Els membres de la minoria republicana nacionalista a l’Ajuntament de Manresa van intercedir molt decididament en un debat que en aquella època significava la prehistòria de l’estat del benestar actual. El manifest de la candidatura d’esquerra en la qual s’havia integrat el nounat Centre Nacionalista Republicà el desembre de 1909 amb motiu de les eleccions municipals postulava que “els problemes de la vellesa, la inutilitat del treball, el jornal mínim que asseguri la subsistència de la família són qüestions que l’Esquerra estudia, pera donalshi avans de gaire solució que millori la situació de l’obrer [sic]”.238 Creien, per tant, que al necessitat se l’havia d’assistir en consideració d’un dret, i no pas com a producte d’una obra de caritat. Compartien igualment una sèrie d’inquietuds de tipus social. En primer lloc, eren partidaris d’una escola pública gratuïta, conscients que la manca d’instrucció i d’educació de bona part de la ciutadania constituïa un problema molt seriós. Estaven convençuts que amb una bona educació el ciutadà esdevenia autònom i s’emancipava de qualsevol dependència clientelar. Una instrucció que havia d’estar al servei del conjunt de ciutadans al marge dels seus nivells de renda, per la qual cosa la instrucció havia de tenir un caràcter públic i havia de ser gratuïta. En segon lloc, eren partidaris de reorganitzar el servei de beneficència municipal, començant pels enterraments dels pobres de solemnitat. La pobresa era una de les lacres 236. Ibídem. 237. Bages Ciutat, núm. 7 (10.XII.1909). 238. Bages Ciutat, núm. 6 (9.XII.1909).

152

els orígens del republicanisme nacionalista

que calia extirpar si volien veure i tenir una ciutat civilitzada i humanitzada. Un problema de difícil solució mentre no es resolgués la problemàtica lligada a la vellesa. En les seves prioritats polítiques hi figuraven, a més, la higiene municipal que calia millorar completant la construcció del sistema de clavegueram. Un dels seus dirigents, el metge Josep Arola (1875-1933), regidor i portaveu del grup municipal republicà, va impulsar la creació d’un laboratori bacteriològic municipal i va potenciar la construcció d’un nou escorxador.239 Un dels fundadors del CNR, i potser el principal impulsor, fou el farmacèutic Manuel Font, que en la seva joventut havia militat en la Unió Republicana, però a conseqüència dels fets de Solidaritat Catalana va fundar aquest nou centre, del qual fou el primer president. Un altre fundador va ser l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa que, procedent de la Lliga Regional, entitat adherida a la Unió Catalanista, s’havia traspassat al nacionalisme republicà. Curiosament el seu pare era liberal dinàstic i havia estat regidor en l’època canovista. Els altres homes que integraven els consells directius del CNR pertanyien bàsicament a les professions liberals, com el metge Josep Arola o els farmacèutics Josep Esteve i Baldomer Riu, entre d’altres. Eren una colla d’amics, tots ells professionals liberals, que reflexionaven sobre art i política en les famoses tertúlies que se celebraven en la rebotiga de la farmàcia Esteve, propietat del farmacèutic Josep Esteve, i que eren la continuació de les que havien tingut lloc al Casino de Manresa en l’anomenada “taula dels professionals”. Al marge de l’activitat pròpiament política, el CNR duia a terme tasques de tipus literari que es van veure plasmades més endavant, entre 1915 i 1917, amb la seva participació en la revista Cenacle, representativa del noucentisme no solament a Manresa sinó també a tot Catalunya, i en la redacció de la qual es dissenyava l’estratègia del republicanisme nacionalista en el govern de la ciutat. Aquests homes també estaven en contacte amb els promotors de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i pensem que en aquest camp van desenvolupar una important tasca propagandística. La biografia de l’apotecari Josep Esteve i Seguí (18741927) resulta molt indicativa del tarannà d’aquest incipient moviment polític. Va ser l’introductor de la sardana a Manresa; secretari de l’Orfeó Manresà i fundador del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1904); i corresponsal de Mossèn Antoni M. Alcover i de l’Institut d’Estudis Catalans en treballs de recerca lexicològica.

239. “Malalties professionals”. Bages Ciutat, 8.IV.1910.

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

153

Fent balanç: un intent desigualment reeixit d’articular l’espai republicà i nacionalista Hauríem encara d’indagar molt més per copsar amb tota la seva complexitat l’actuació política de les diferents associacions que estigueren formalment adherides al CNR de Barcelona. Tal vegada, podríem generalitzar aquella afirmació feta per al Foment Republicà Autonomista de Sant Feliu de Llobregat quan hom constatava que aquest es va veure immers en una “evident contradicció entre la capacitat d’elaborar grans formulacions teòriques i la dificultat de fer un programa sistematitzat d’acció política”.240 Això sempre que el CNR hagués pogut gaudir d’aquesta oportunitat de governar, perquè ben difícil era obrir-se un espai propi en la vida política catalana d’aquests anys, i molt més encara assolir el govern municipal. Un espai que s’obtingué mitjançant vies diferents. La primera via, en tant que tercera força política que rivalitzava amb una poderosa Lliga i uns republicans lerrouxistes envalentits però delmats per l’acció de la clivella nacionalista (Manresa); la segona, lluitant contra el caciquisme governamental i enarborant la bandera de la regeneració política democràtica en aquelles localitats on el torn dinàstic persistia (Igualada i Terrassa). El primer supòsit correspondria a aquelles entitats que van néixer sota l’impuls de la gestació del moviment solidari que condicionà un realineament tant de l’àmbit catalanista com republicà; mentre que en el segon hi hauríem d’encabir aquelles entitats que s’han beneficiat de la divisió dels centres d’unió republicana i han arrossegat els federals catalanistes i tots aquells republicans autonomistes, per anunciar així l’estratègia política representada per la futura Unió Federal Nacionalista Republicana. Per damunt de tot, sí que podem albirar com a corrent de fons que el republicanisme s’estava catalanitzant abans de l’aparició del moviment solidari, i que aquest acabà de reblar una situació emergent. Per aquest motiu, bona part dels centres de la unió republicana van acabar per decantar-se majoritàriament pel moviment solidari per dues raons fonamentals: perquè ja eren autonomistes i perquè aquesta era la seva aposta de regeneració democràtica. Per la seva banda, el catalanisme també s’estava reorganitzant en el moment en què es gestà Solidaritat Catalana, en el sentit que a molts indrets, la Lliga no existia com a partit, de la mateixa manera que tampoc no hi havia una agrupació que s’adherís a la seva política. Normalment, subsistien entitats adherides a la Unió Catalanista. A mesura que aquesta darrera, la Unió 240. Ollé, Maribel; Renom, Mercè; Tribó, Gemma. “Límits i contradiccions dels republicans autonomistes de Sant Feliu de Llobregat (1909-1914)”, op. cit., p. 263.

154

els orígens del republicanisme nacionalista

Catalanista, anà radicalitzant els seus postulats de forma paral·lela al fet que el catalanisme conservador es llançava al combat polític, fos sota el padrinatge de la Lliga o no, les entitats catalanistes locals van tenir un paper essencial de lluita contra el caciquisme imperant i la dinàmica del torn, una empresa en la qual convergiren amb els centres de la Unió Republicana. Igualment, en el si de la Unió Catalanista hi havia molts republicans procedents de la tra dició almiralliana, de la mateixa manera que també n’hi havia dins de la Unió Republicana, representats normalment pel sector federal catalanista. En aquest sentit, Solidaritat Catalana acabà de segellar un acostament que en la pràctica ja s’estava donant. En aquest escenari, la voluntat de fer prosperar el CNR fou l’intent més seriós i agosarat d’articular políticament l’espai republicà i nacionalista, si bé també de l’espai republicà i autonomista. Fins i tot, fora de Barcelona les associacions republicanes radicals es proclamaven hereves de l’autonomisme propugnat per Pi i Margall, és a dir, federals. És en aquesta mesura que la idea federal triomfà en forma de reivindicació de l’autonomia dels municipis i de les regions, però abocada a la realitat de la nació política. Una altra cosa és que els obrers cerquessin altres vies de representació política que no fos la republicana, progressivament més procliu a representar unívocament els interessos de les classes mitjanes, industrials i menestrals. Els CNR existents en les comarques barcelonines tingueren moltes dificultats per obtenir representació, segurament perquè en algunes ocasions havien d’enfrontar-se a uns republicans triomfants que seguien les tàctiques lerrouxistes, com a Manresa; en altres ocasions, havien de compartir un mateix espai amb els centres republicans que majoritàriament s’havien declarat solidaris, com a Rubí; i, finalment, en alguns indrets, com a Igualada i Terrassa, no reeixiren a desmarcar-se de la dinàmica dels catalanistes ni tampoc de la dels republicans. Que el CNR no triomfés políticament no treu mèrit a la seva estratègia política, i no tant perquè no fos capaç d’organitzarse com a partit polític modern, perquè aquesta era certament la situació més generalitzada entre tots els partits, fins i tot la Lliga, a fora de la ciutat de Barcelona. L’anàlisi de la implantació del CNR a les comarques de Barcelona ens ha servit per estudiar molt de prop el funcionament de la vida política partidista que passava bàsicament i en primer lloc per la dinàmica de les associacions locals que no solament feien política, sinó que travaven el teixit social, per la mobilització de l’opinió pública i les lluites pel poder local, pas previ a la creació de l’associació, i finalment, per la destrucció dels mecanismes del torn dinàstic en nom de la democràcia i de la regeneració de les pràctiques polítiques. Si en algun aspecte podem parlar de fracàs en relació amb el

4. ni regionalisme, ni autonomisme, ni federalisme, sinó nacionalisme, democràcia i república

155

CNR és en la incapacitat de monopolitzar l’espai republicà nacionalista i en la inexistència d’uns lideratges polítics forts com sí que hi havia entre els republicans lerrouxistes i a la mateixa Lliga. Si aquests elements no haguessin fallat molt probablement l’organització partidista tant a Barcelona com a fora de la capital catalana s’hauria efectuat amb posterioritat, tal com succeí amb la Lliga Regionalista i la seva expansió territorial i presència institucional que es consolidà en la segona dècada del segle xx.

5 Foment [Republicà Nacionalista] i l’esquerra catalana Xavier Ferré i Trill

5. Foment [Republicà Nacionalista] i l’esquerra catalana. Xavier Ferré i Trill “donchs, no altra cosa será may l’esquerra catalana, que l’armónica actuació d’aquells partits democrátichs y avensats ab catalanitat d’esperit […]. Nosaltres, com a nacionalistes republicans, aspirém a la catalanització dels partits de l’esquerra, y es lo únich que podem esperar; siguin socialistes, siguin republicans los homes de l’esquerra catalana no’ns interessa, no’ns , no’ns importa. lo que no podem eludir de cap manera es que siguin bons catalans” (P. Cavallé, Foment, 30.XII.1909)

L’associacionisme republicà i federal reusenc, articulat sota el Sexenni Democràtic (1868-1874), té una significada trajectòria contemporània. Des de la constitució del Partit Democràtic Republicà Federal, els estatuts del qual daten de 1871,241 el programa ideològic fonamentat en la defensa dels drets socials i polítics de l’individu i dels pobles242 ha conegut la continuïtat que es concreta en la formació de l’esquerra catalana a redós del Foment Republicà. Així, el Comitè Federal de Reus romangué amatent a les conjuntures de crisi política i, en conseqüència, es posicionà contrari a la guerra colonial espanyola contra Cuba.243 Aquesta actitud suposà un referent per articular 241. El primer article de la nova agrupació feia: “El Centro Republicano Federal, es una asociación que tiene por objecto –con sujeción á las leyes– la dirección, del partido democrático republicano federal de la ciudad de Reus; la enseñanza de los derechos y deberes del ciudadano, el desenvolvimiento moral y político del país y el fomento de sus intereses materiales”. El capítol tretzè, “De las Academias”, especificava “Siendo uno de los principales objetos dela Sociedad,la educación moral y política del pueblo, el centro celebrará academias, á las que podrán asistir todos los socios, y promover discusiones sobre temas políticas, sociales ó religiosos no contrarios al principio dela autonomía individual, base de la democrácia moderna. Los temsa del debate se anunciarán en la convocatoria; se concederá la palabra por el órden que la pidan los sócios que gusten disertar sobre esos temas, y se discutirán uno después de otro”. Cf: Reglamento del Centro Directivo del Partido Democrático-Republicano Federal de Reus. Aprobado en Reunión General celebrada en el dia 4 de julio de 1871. Reus: Imp. De Tosquellas y Zamora, 1871, p. 1. Estatuts gac 4836-B, 2155 [AHCR]. 242. Vegeu, com a exemple, les actituds antiborbòniques dels federals reusencs a Anguera, P. L’ombra de l’Estel Blanc. AER, 1989, p. 29 243. Vegeu el “Manifiesto” amb motiu de la protesta contra el conflicte bèl·lic. Els sotasignats foren Evarist Fàbregas, Antoni Borrell Sugranyes, José Mercadé Martí, Manuel Vidal Ferré, José Besora, Arturo Rovira Vallès, Pau Borrell Sugranyes i Pere Ribas Torrebadell. Cf. La Autonomia. Periódico Republicano Federal, 19, 16.VII.1898.

160

els orígens del republicanisme nacionalista

una cultura política organitzada al voltant de corrents culturals més extensos com ara el modernisme, el futurisme de Gabriel Alomar, i el federalisme entès com a aplicació política de la racionalitat científica. Únicament així es pot entendre, com ha expressat Pere Gabriel, la relació entre “moviment obrer i radicalisme democràtic”.244 Tenint present les organitzacions que s’identificaven amb les doctrines de Pi i Margall i de Francesc Pi i Arsuaga, el portaveu Foment serà el més rellevant a l’hora d’unificar el catalanisme progressiu –basat en la voluntat política– i la política social avançada, la qual es feia ressò de les doctrines sociològiques positivistes, socialistes i anarquistes. 245 En el sentit de la representativitat territorial, doncs, l’agrupació nacionalfederal reusenca serà hegemònica d’entre el conjunt d’associacions federalistes del Camp de Tarragona que s’identificaven amb els principis del Centre Nacionalista Republicà (CNR). Com ha estudiat Mercè Costafreda en l’anàlisi sobre l’evolució del catalanisme i federalisme a Tarragona, l’aproximació dels federals al catalanisme serà més tardana en comparació de la resta del Principat.246 En la conjuntura de formació i primera expansió dels nacionalistes republicans reusencs, sota la influència i porterior crisi de Solidaritat Catalana, que és el període que abasta les notes que segueixen, la publicació tarragonina La Senyera Federal: porta-veu de la Joventut Republicana Federal, traurà el primer número el 6 d’octubre de 1907. Així, caldria deduir la constatació d’una especifitat sociològica menor en comparació de la trajectòria de Foment. Amb tot, la dinàmica de les associacions del Baix Camp feia bona una idea comuna a les organitzacions nacionals d’esquerra del conjunt del Camp. Em refereixo a la no-identificació entre barcelonisme i patriotisme. En aquest sentit, el que vol indicar aquest treball és la irradiació territorial de les idees de l’esquerra catalana i l’aportació que aquesta tendència féu a l’articulació territorial a través de l’expansió de l’ideari identitari de la Secció de Propaganda del CNR. Com destacava el diari tarragoní del Centre Nacionalista Català, Serèm!, correlatiu en orientacions culturals al reusenc Pàtria Nova, “El barcelonisme, no és catalanista, ni nacionalista: és senzillament una dèria barcelonina, que fa catalanistes en els pobles de fora. 244. Gabriel, P. El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya en segle xix. Reus: Fundació Josep Recasens, 2007, p. 23. 245. Sunyer, M. Els marginats socials en la literatura del grup modernista de Reus, AER, 1984, p. 56-68. Com a vivència autobiogràfica, Puig i Ferreter, J. Camins de França. Barcelona: Editorial Proa, 1934, p. 178-188. 246. Costafreda i Felip, M. Orígens del catalanisme a Tarragona. Diputació de Tarragona, 1988, p. 24, 25, 79 i seg.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

161

El catalanisme té per base fonamental la autonomia de la Nació Catalana; no vol que aqueixa Nació sigui engolida per Barcelona, sino que son fi ès assolir la autonomia de tots els pobles cataláns, vivint armónicament com a germans, fills d’una mateixa mare”.247 Claudi Ametlla, en definitiva, constatava aquest progressiu arrelament del patriotisme, hereu de l’idealisme futurista, a les principals ciutats del Principat, mentre veia Tarragona, “massa marcada per l’administració estatal”.248 Aquesta darrera indicació pot aportar explicacions pel que fa a la desigual intensitat d’aprofundiment de l’ideari catalanista republicà. Etapa constituent El nacionalisme republicà reusenc es configurà al voltant del Foment Republicà Nacionalista, organització resultant de la confluència entre la joventut de la Lliga Catalanista, que publicava el bisetmanari modernista Pàtria Nova: periòdic nacionalista [1-I-1905], i el republicans del Centre Democràtic Federal.249 D’altra banda, el nou nucli resultant no serà cap escissió de la Lliga Regionalista local perquè aquest partit no s’organitzà a la ciutat fins el 1912.250 En conseqüència, Foment liderarà en solitari el catalanisme (republicà) fins a l’aparició el 1913 de l’òrgan regionalista, La Veu del Camp. 247. “Barcelonisme” [editorial], Serèm!. Periòdic nacionalista, núm. 9 (12.XI.1905), p. 1-2. 248. Ametlla, C. Memòries polítiques. 1890-1917. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1963, p. 184-186. 249. Mèlich, J. El Foment Republicà Nacionalista de Reus. Reus, 1986, p. 24. Pel que fa a estudis sobre el context intel·lectual dels modernistes locals, que acaben identificant-se amb el catalanisme republicà, és central la monografia de Magí Sunyer, Els marginats socials…, op. cit. L’evolució dels nacionalistes republicans de Foment fins a la Dictadura de Primo de Rivera compta amb l’estudi de Jordi Mèlich Martra (1986). També existeixen anàlisis sobre la dinàmica de Foment Republicà, els seus representants intel·lectuals i la seva evolució política a Pere Anguera (1989: 52-56) i a la Història General de Reus (Tous: 2003: 329-335). Sobre memòries i biografies dels fundadors de l’organització nacionalista i militants comptem, respectivament, amb l’evocació d’un dels principals coetanis, Marian Roca (1979), i les biografies polítiques realitzades per Jordi Tous sobre Evarist Fàbregas (1990) i Joan Navais Icart sobre Josep Maria Prous i Vila (2005). En canvi, el diccionari sobre partits del Principat del segle xx no recull l’entrada ‘Foment Republicà Nacionalista’. Cf. Molas, Isidre [ed.]. Diccionari dels partits polítics de Catalunya segle xx. Enciclopèdia Catalana. Barcelona: 2000. Una referència sobre el portaveu Foment es troba a Joan Givanel i Mas (1937: 337). L’estudi hemerogràfic primigeni de la capçalera dels catalanistes republicans és a càrrec de Pere Anguera i Rosa Cabré (1979: 15-23). Posteriorment, A[lbert]. A[rnavat] C[arballido] ha aprofundit la recerca sobre el Foment republicà. Vegeu: Pere Anguera, Antoni Gavaldà, Xavier Pujades [eds.] (1996: 354-366). 250. Mèlich, J. El Foment Republicà Nacionalista de Reus, op. cit., p. 27.

162

els orígens del republicanisme nacionalista

El Foment Republicà Nacionalista es funda a Reus el 23 d’octubre de 1906 i el 26 d’octubre se’n faria public el Manifest.251 Aquesta proclama apareixerà encartada en el primer número del dia del primer de desembre. L’orientació d’aquest programa insereix l’organització dins “l’avantguarda del nombrós estol d’entitats qu’en variats sentits lluiten pera reivindicar i fer efectius els drets indiscutibles dels homes i dels pobles”, defineix el nacionalisme com a moviment i interpreta la formació del Foment com a conseqüència d’un cert grau de maduració de la “consciencia dels catalans”. L’objectiu a asssolir era l’“autonomia nacional” estructurada a partir del principi federalista de Pi i Margall: la nació, el municipi i l’individu. Així, l’autogovern general i l’autonomia municipal es corresponien, car el nivell nacional i local s’interconnectaven. Pel que feia a la forma de govern hom definia la República com el mitjà més representatiu per reglamentar la vida política i social: “Una República ben lliberal, ben humana, única forma, avui per avui, de regir als pobles, veritablement democràtica, per suposar menys cantitat de govern”. Aquest marc es corresponia, per tant, amb el de la vindicació dels drets individuals: supressió de les quintes, servei militar voluntari, derogació de la pena de mort, impuls de “reformes” que comportessin una millora en la qualitat de vida de l’obrer “fins a conseguir que tothom percibeixi lo que a dreta llei li pertoqui com a resultat del seu treball” i defensa del laïcisme.252 El míting inaugural de la formació tingué lloc l’11 de novembre al Teatre Circo amb la intervenció de Martí Julià, de la Unió Catalanista, el diputat a les Corts espanyoles Julià Nougués, Lluhí i Rissech, el tarragoní federal Pere Rodon i Rovira i Virgili. L’acte comptà amb el suport de 21 delegacions d’associacions catalanistes i Centres democràtics federals (de Reus hi assistiren el Comitè Federal i l’Associació Catalanista, entitats matrius del Foment Republicà) i amb la participació de 60 adhesions de centres catalanistes i federals del conjunt del país.253 El parlament de Rovira i Virgili destacà la biunivocitat entre autonomia i república i sintetitzà implícitament els principis de la nova organització: “la Catalunya autònoma de l’avenir prendrá forma en els motllos de les doctrines modernes, constituintse en

251. Mèlich, J. El Foment Republicà Nacionalista de Reus, op. cit., p. 28. 252. Reproduïm els fragments del Manifest del Foment Republicà Nacionalista de l’estudi de Mèlich Martra, Jordi. El Foment Republicà Nacionalista de Reus. Original mecanografiat, Reus: 1986, p. 136 i 137. 253. Vegeu a l’apèndix documental la relació de la totalitat d’entitats i òrgans de premsa adherits a la celebració del míting fundacional del Foment Republicà.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

163

una democracia poderosa, en un poble model de llibertats ciutadanes, que resoldrá valentment, ab seré criteri de justicia, l’importantíssim problema social”. La reacció de l’esdeveniment es polaritzà, és clar, entre el posicionament crític de la premsa possibilista local i els òrgans catalanistes. Las Circunstancias, òrgan del republicanisme unitari, destacà que es tractava d’un míting de Solidaritat “vergonzante” amb finalitats electoralistes per atreure’s l’adhesió al projecte solidari de Julià Nougués. Aquest diari també projectà la informació per desorientar l’opinió publicà, ja que en referir-se al parlament de Nougués remarcà que “si le hubiesen dicho que el mitin que se estaba celebrando había de ser solidario, no hubiese concurrido”. En un editorial posterior, l’òrgan republicà possibilista deslegitimava la identitat republicana de Solidaritat: “No somos disidentes de Solidaridad, porque ésta no tiene nada que ver con la república y por lo tanto, nuestra neutralidad es lógica y legítima”. Per tant, els possibilistes definien la fundació del Foment com una maniobra per ocultar l’impuls de la Solidaritat Catalana.254 Per contra, l’òrgan de concentració patriòtica Lo Camp de Tarragona del dia 17 de novembre de 1906 definí com a “ècsit” l’acte “per festejar la constitució de la novella associació Foment Republicà Nacionalista constituït per l’acoblament dels federals y’ls elements avensats de la disolta Lliga Catalanista”. També l’òrgan del Foment Republicà destacava l’èxit de la convocatòria a causa de “la vitalitat de nostres ideals”, fet que “ens afermá en la creencia de que no es pas utópic el fi que perseguim”.255 En aquest context fundacional, l’editorial del primer número del Foment setmanari explicitava que el seu objectiu era “propagar per tots els medis que’ns siguin possibles, nostres ideals d’Autonomia i República que sintetisa els de Justicia i Llibertat”. I cloïa les intencions assabentant que els nacionalistes republicans no venien a fer política de campanar, ans tenien Reus com “el nostre camp d’acció, i en ell treballarem am totes les nostres forces, peró no descendirem mai al terrer de les xorques discussions”.256 Aquest era el “canvi de conducta” polític i ètic que calia socialitzar: “Lo que deu fer somar sa veu [de Reus] a la de tots els pobles catalans que demanen am tota l’ánima l’autonomia”.257

254. “El mitin de los nacionalistas” i “Aun no asamos”. Las Circunstancias, 261 i 266, 13 i 18.XI.1906. 255. “El nostre miting”. Foment. Semanari Nacionalista Republicà, núm. 1 (1.XII.1906), p. 1. 256. “Presentació”. Foment..., núm. 1 (1.XII.1906), p. 1. 257. Sendra, M. [= P. Cavallé]: “Canvi de conducta”. Foment..., núm 2 (8.XII.1906).

164

els orígens del republicanisme nacionalista

Daltra banda, els principis de Solidaritat Catalana actuaren com a referència ideològica i programàtica, de clar impuls organitzatiu quant a la vertebració d’una catalanitat d’esquerres organitzada –que havia de suposar una alternativa al sistema clàssic de partits espanyols (liberals, conservadors, possibilistes)– i de canvi de lideratge en el nacionalisme, fins aleshores nacionalment representat per la Lliga Regionalista. És així que en comentar l’estat de la vindicació autonomista es destacava que “a consequencia de la Solidaritat Catalana y dels fets que l’engendraren s’ha creat á Catalunya (…) un estat d’opinió de simpatia per la forma de govern republicana”. Però alhora es destacava que “creiem que les aspiracions de Catalunya son una cosa més permanent que les formes de govern”.258 Per tant, un dels primers objectius de la nova agrupació era col·laborar en l’expansió dels principis solidaris, que també s’estava duent a terme a ciutats veïnes.259 Amb tot, la vida del Foment Republicà tindrà una existència prou autònoma respecte de la vida organitzativa de les organitzacions republicanes i nacionalistes de Barcelona. Em refereixo a la fundació del Centre Nacionalista Republicà (CNR), plataforma creada posteriorment al nucli republicà reusenc.260 És a dir, el fet de compartir un programa intel·lectual i polític no implicava que els partidaris del FRN esdevinguessin una mimesi dels corrents articuladors del nacionalisme republicà de la capital del país. També cal destacar que el procés d’implantació i socialització d’un model polític innovador aportà un factor qualitatiu a la vida sociopolítica local: la nacionalització del republicanisme i la identificació del fet nacional amb la causa obrerista. Així, cal destacar la col·laboració al setmanari Foment del militant de l’Agrupació Socialista local Josep Recasens i Mercadé, amb 258. “Moviment Autonomista”. Foment..., núm. 3 (8.XII.1906). 259. Per exemple, el setmanari difon la conferència que féu Pere Redon al Centre Federal de Tarragona el 24 de novembre sobre “Solidaritat Catalana”, Foment..., núm. 2, 3 ,4 (8, 15 i 22.XII.1906), p. 1. 260. La primera informació sobre la constitució del CNR apareix a Foment..., núm. 4 (22.XII.1906) remarcant que: “am moltissima satisfacció podem avui dir qu’avancen rapidament els treballs que’ls elements de nostre confrare El Poble Catalá, realisen pera que prompte siga un fet la constitució a Barcelona del Centre Nacionalista Republicá, qu’indubtablement donará una gran forsa a la corrent democrática y radical que ve observantse dintre’l cap del nacionalisme”. La segona notícia (Foment..., núm. 6 (5.I.1907) destacava que el dia 5 de gener en seria la data constituent, i que la formació comptava amb 750 socis. Finalment, el dia 12 de gener de 1907 el setmanari anuncià la primera junta de l’entitat presidida per Jaume Carner i sotspresidida per Joaquim Lluhí Vallescà i Santiago Gubern. També hi destacava que els associats havien augmentat a 900 i que aquella “esquerra nacionalista” orientava la seva tasca per al “millorament de les classes populars y entre aquestes classes té de realisarla”.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

165

l’aportació de reflexions sobre els orígens i l’evolució del socialisme.261 Aquest ressort programàtic legitimava en última instància la construcció d’un espai social –i electoral– propi que contraposava els catalanistes republicans als republicans unitaris –radicals i possibilistes– i al Comitè de Defensa i Acció Social conservador. Aquesta dinàmica provocà, doncs, que al balanç de cloenda de 1906, a poc més de tres mesos de vida de l’entitat, es reflectís “una progressiva evolució política, que anirá avançant” i que l’any 1906 fos considerat “el de la resurrecció de l’ánima catalana”.262 A més, es denotava paral·lelament una limitació d’aquest optimisme en contrast amb el to “espiritual”, emprenedor, de Reus, perquè “no viu més que la vida material mancant-li’l completament de la moral pera gaudir de la verdadera vida, la vida que deuen viurer els homes aixís individual com colectivament”.263 Altrament, els nacionalistes republicans reusencs esdevindran prou representatius territorialment respecte dels nuclis ideològicament afins, com els de Tarragona, els quals no es definiran davant la plataforma de Solidaritat fins el 1908 amb el cas de la Unió Democràtica Nacionalista i el seu òrgan Catalunya Nova.264 En aquest sentit, cal destacar que el nucli de Foment presentarà més similituds polítiques pel que fa a la dinàmica organitzativa amb els republicans nacionalistes del Vendrell. 265 Aquest context de representativitat i de certa hegemonia política regional era palesada epistolarment per Jaume Carner a Pere Coromines el 12 d’abril de 1910 tot just als orígens de la Unió Federal Nacionalista Republicana i quan els republicans catalanistes reusencs estaven debatent la seva incorporació a la nova organització federal, nacionalista i republicana: “per poca confiança que inspirin els N[acionalistes] de Reus es l’unich nucli 261. R[ecasens] M[ercadé], J[osep]. “Breus nocions de socialisme”, Foment…, núm. 3, 4, 5, 6, 7 (15, 22 i 29.XII.1906, 5 i 12-I-1907). Dos anys més tard un altre socialista, Marcial Badia, redacta entre el 23 de juny i el 13 d’agost de 1909 sis articles sobre l’evolució del socialisme sota el títol “Crònica. De socialisme”. 262. Respectivament, [Ventura], M. “Catalunya i progrés”. Foment..., núm. 5 (29.XII.1906) i Sendra, M.: “Fém balans”. Foment…, núm. 6 (5-I-1907). 263. Montanya, C. [=Pere Cavallé Llagostera ]. “Parlém de Reus”. Foment..., núm. 7 (12.I.1907), p. 1. 264. Per al context Solidari i la formació d’Unió Democràtica, Costafreda, M. Orígens del catalanisme a Tarragona... p. 87-101. L’aparició Catalunya Nova fou ben rebuda pels nacionalistes republicans reusencs, ja que suposava un “defensor de les aspiracions nacionals” (Foment..., núm. 39, 24.VIII.1907). 265. Vegeu infra l’epígraf dedicat a El Baix Penadès i els catalanistes republicans vendrellencs en el marc de Solidaritat. Cal destacar, però, que a hores d’ara manca un estudi aprofundit sobre els orígens i evolució del nacionalisme republicà a la capital del Baix Penedès.

166

els orígens del republicanisme nacionalista

organisat de la circumscripció, dons la Unió Democrata Regionalista [en realitat, Unió Democràtica Nacionalista de Tarragona] es una barreja de dreta y esquerra”. Pel que fa a la contextualització política i intel·lectual, Foment Re publicà Nacionalista es defineix, com hem apuntat, hereu del federalisme de Pi i Margall, al qual es dedicaren vetllades polítiques en ocasió de la commemoració de l’aniversari del traspàs el 29 de novembre de 1901. Cal recordar que fou ell qui “llença’l crit d’autonomia” i que únicament “hi contestà Catalunya, la nació més forta, la que’s vegé am mes coratje pera poguer assolirla y dignificarla”.266 Així, Foment es definia com a continuador dels ideals autonomistes del teòric de les nacionalitats: “juntémnos tots els autonomistes i esforsémnos pera convertir á Catalunya en pedestal amb el gloriós lema: República i Autonomia”. 267 En aquesta direcció, l’agrupació també es féu partícip del codi d’intel·lectuals modernistes com ara Gabriel Alomar, pel que feia a la vinculació entre futurisme, construcció nacional i la defensa d’un “socialisme català” contraposat a la decadència espanyola. Aquesta recepció ideològica era la que, segons els solidaris de l’esquerra catalana reusenca, reflectia l’estadi superior de civilitat i de “progrés universal”. Amb aquests referents, doncs, era quan es podia iden tificar Solidaritat Catalana amb progrés, ja que la plataforma patriòtica representava un estat de transició per abastar “el procés d’afirmació de la llur personalitat”.268 Per tant, el projecte dels solidaris també exemplificava 266. “V Aniversari”. Foment..., núm. 1 (1.XII.1906). Foment Republicà organitzà una reunió presidida pel seu president, Pau Borrell. S’hi llegiren fragments de Las Nacionalidades, “llibre que haurien de coneixer tots els pobles iberics que no’s donen compte de que existeixen i de que per lo tant tenen dret á viure, pero á viure sense entrebancs: com vol viure Catalunya; en completa autonomia”. També s’hi llegí un treball de Pujulà i Vallès sobre el text esmentat de Pi i Margall (Foment..., núm. 3, 8.XII.1906). 267. B[orrell] S[ugranyes], P[au]. “El moviment catalá”. Foment. Semanari Nacionalista Republicà, núm. 4 (22.XII.1906). Dos anys més tard Foment Republicà encapçalà una campanya per finançar el llibre que el Centre Nacionalista Republicà volia publicar amb articles de Pi i Margall. El conjunt de donatius locals fou de 57, amb un total recaptat de setanta-quatre pessetes. Foment…, núm. 104 (21.XI.1908). 268. Esteve, A. “Solidaritat Catalana és progrés”. Foment..., núm. 17 (23.III.1907); del mateix autor: “Comentaris a Solidaritat”, Foment..., núm. 19 (6.IV.1907). Assumint els principis identitaris futuristes Foment Republicà homenatjà Gabriel Alomar a la ciutat el 10 de novembre de 1908. Acompanyaven l’“ilustre civilitzant mallorquí” Amadeu Hurtado, Joaquim Salvatella, Juli Marial, Xavier Gambús, republicà nacionalista reusenc en representació d’El Poble Català i un representant de la Unió Democràtica Nacionalista de Tarragona. El setmanari nacionalista li dedicà un mogràfic –“En Gabriel Alomar a Reus”– en ocasió de la vetllada política que els nacionalistes republicans locals oferiren a l’intel·lectual. Vegeu: Foment..., núm. 102 i 103 (7 i 14.XI.1908).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

167

una certa traducció política de la ideologia modernista sobre l’evolucionisme social, atès que la dinàmica dels catalanistes republicans reusencs comptava amb una complicitat intel·lectual de la majoria del nucli modernista reusenc, que incidia en la formació d’un estat d’opinió al voltant de Foment Republicà perquè s’anés definint com a moviment sociopolític entre 1906 i 1909. La concepció avançada del catalanisme dels modernistes reusencs sota el lema “Avant, Catalunya” evidenciava, com ha especificat Magí Sunyer, “una diferència entre la Catalunya progressista oberta a la resta del món i la Castella ensopida i retrògrada”.269 Serà a partir de la conversió del seu òrgan de premsa –Foment– de setmanari a diari, quan s’iniciarà el procés d’incidència com a espai no tans sols d’opinió pública, sinó polític. En qualsevol cas, la relació entre idealitat regeneradora, republicana i liberal vehicularà la unió entre cultura i política de l’associació nacionalista. Una relació que havia de tenir en compte l’articulació nacional del país pel que feia a l’expansió harmònica del nacionalisme i, així, combatre el sofisma que Barcelona era qui tenia interès a difondre la causa autonomista i aconseguir un nou centralisme envers les altres ciutats. Res d’això era cert perquè el “catalanisme no té res en absolut que veure amb el barcelonisme, ni amb el tarragonisme, ni amb tot lo que son interessos particulars d’una població. El catalanisme és una causa nacional, es un moviment politic i social de tots els pobles que formen la nacionalitat catalana”.270 Seria precisament l’assoliment de l’autogovern el fet que redistribuiria el poder local i general. I aquest darrer objectiu era una raó determinant per als catalanistes d’esquerres: “es precis que’l municipi intervingui directament en el segon govern de la nacionalitat”.271 A més, una aportació dels nacionalistes republicans consistí a bastir en el catalanisme una consciència d’intervenció política, ja que aquell moviment necessitava superar l’etapa d’indefinició, d’apoliticisme, i establir una estratègia que maldés per una forma de govern que fos favorable a l’autonomia. Aquest objectiu havia de tenir també present que la monarquia era identificada amb una institució política repressora (“de la monarquia llogicament no’n podém esperar, no’l regoneixement integral de nostra personalitat, ni tant sols la mes mansa de les reformes que demaném; res en absolut”), i que, en definitiva l’única forma d’organització que podia assumir

269. Sunyer, M. Els marginats socials... op. cit., p. 57. 270. Sendra, M. [=P. Cavallé] “Catalanisme i Barcelonisme”, Foment..., núm. 8 (19.I.1907), p. 1. 271. Esteve, A. “Nacionalistes republicans”, Foment..., núm. 16 (16.III.1907).

168

els orígens del republicanisme nacionalista

l’autogovern era la República: “l’Estat espanyol deu esser regit per qui tinga esperit prou ampli pera regoneixens-la [autonomia]”.272 La dinàmica referencial local-nacional-estatal va tenir la seva primera prova de foc en les eleccions a diputats del 21 d’abril de 1907. La candidatura a la qual Foment Republicà donava suport explícit per la circumscripció de Tarragona-Reus-Falset era la de Josep Suelves Montagut, marquès de Tamarit. A més, però, hom també donava suport a la candidatura republicana de Ramon Mayner i Julià Nougués. Aquesta decisió va ser aprovada per diverses entitats catalanistes i republicanes i es designà una comisssió electoral que ratificava els diputats potencials proposats.273 Amb els lemes “ni un sol vot pels dinastics autors de la Llei de Jurisdiccions”, “ni un sol vot pels lerrouxistes atiadors de baixes passions”, els diputats elegits pertanyien a les tres candidatures esmentades amb el següent nombre de vots: Julià Nougués (8.998), Ramon Mayner (8.089) i Josep de Suelves (7.106) (Molins: 1985:47). Aquesta victòria –extrapolable al conjunt del Principat amb el triomf de les candidatures solidàries a 32 dels 36 districtes electorals–274 suposà per als nacionalistes un canvi d’opció en l’opinió pública ciutadana “plenament conscient dels seus devers”, que “ha acudit a la lluyta electoral y trimofant en tota la linia ha fet sentir la seva veu”.275 Per al Foment Republicà aquelles eleccions suposaren un triomf davant les candidatures conservadores i republicanes unitaristes i, per aquest motiu, l’agrupació celebrà una convocatòria al Teatre Circo amb parlaments de nacionalistes republicans i republicans solidaris: Xavier Gambús, Francesc Casals, Pere Lloret, Joan Cavallé Goyeneche, Jaume Carner, Josep de Suelves, Ramon Vidiella i Evarist Fàbregas.276 Aquells comicis també tingueren un reflex en la projecció local de Foment pel que feia a l’opció de fer “política nacional”, “en contraposició a

272. C[avallé], P[ere]. “Perque som republicans”. Foment..., núm. 8 (19.I.1907). 273. Les associacions polítiques que donaren suport a la candidatura eren: Junta Provincial Carlina, Círculo Carlista de Reus, Joventut Carlina de Borges del Camp, Círculo Republicano de Marsá, Associació Catalanista de Reus, Foment (Pere Cavallé), Comité Republicano Federal de Reus, Catalanistes de Marçà, Comité Republicano de Montbrió, Foment Republicà Nacionalista (el president, Antoni Porta Pallissé). La comissió electora era formada per: Francesc Ferré (Unió Republicana), Evarist Fàbregas (federal), Antoni Porta Pallissé, Antoni Cunillera, Ramon Vidiella, Llorens Cabré (carlí), Manuel Vicens (carlí per Tarragona), Bartomeu Vernis (carlí per Reus). Vegeu Foment..., núm. 20 (13.IV.1907). 274. de Camps i Arboix, J. Història de la Solidaritat Catalana. Edicions Destino, Barcelona: 1970, p. 92-95. 275. “L’Opinió Pública”. Foment..., núm. 22 (27.IV.1907). 276. “Àpat de la Victoria al teatre Circo”. Foment..., núm. 24 (11.V.1907).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

169

la política local, ja que l’experiencia ens demostra que la qu’aquí desde temps llunyans impera, es la política de campanar (…)”. Una política de campanar que havia de ser contrarestada amb la idealitat del Foment Republicà: “el nostre guia es el sentiment (….). Devèm, doncs, dirigir tota nostra propaganda a fer resurgir en els reusencs el sentiment de dignitat”.277 Una altra conseqüència de la contesa electora és que va suposar un inici d’irradiació peninsular dels acords fundacionals de la Solidaritat. Per als republicans nacionalistes reusencs, aquella avinentesa podia suposar una “taca d’oli” que comportés la “difusió peninsular de l’Esperit de Solidaritat” per fer front a la política del govern Maura davant la supressió de la Llei de Jurisdiccions: “lo que’ns preocupa, lo qu’atrau nostres mirades, lo que reclama nostra atenció es el despertar de totes les regions, de tots els pobles, de tots els homes”. 278 En aquest context, doncs, és on s’ha d’inserir el viatge que farà el Centre Nacionalista Republicà a València per assistir a la constitució de l’Assemblea Regional Valenciana el 29 de juny de 1907.279 En definitiva, aquelles eleccions significaren un impuls per a l’esquerra catalana local i un projecte perquè s’hi sumés la majoria dels sectors socials. Per aquesta raó, es demanava la participació activa de les dones en el procés de constitució d’una política nacional tot incorporant-se a Foment.280 Però pel que feia a l’estat d’estructuració d’un bloc d’esquerres, la situació continuava expectant. Hom identificava Solidaritat amb una aliança de forces per fer front a la política espanyola, en el benentès que aquesta plataforma no havia de substitur en la lluita política la confrontació entre la dreta catalanista i l’esquerra nacionalista. Per tant, malgrat els èxits electorals que poguessin obtenir els representants solidaris, calia organitzar una estratègia pròpia que avalés la unitat orgànica de l’esquerra també definida com a liberal. Els fets posteriors, amb la fundació de la Unió Federal, donaren la raó al Foment Republicà quan reiterava que calia elaborar un treball de base per bastir aquesta alternativa, encara més quan la Solidaritat es demostrava ineficaç per unificar un programa que representés la dreta i aquesta esquerra. L’esquerra nacionalista havia de ser el nucli de l’esquerra catalana. I en aquest procés de formació d’un catalanisme evolutiu s’identificava el nou projecte 277. Sendra, M. [=P. Cavallé]. “De politica local”. Foment..., núm. 26 (25.V.1907). 278. Sendra, M. [=P. Cavallé]. “La taca d’oli”. Foment..., núm. 30 (22.VI.1907). 279. Vegeu infra l’epígraf : “El moviment valencianista segons Rovira i Virgili”. 280. Esteve, A. “Feminal”. Foment..., núm. 30 (22.VI.1906). Per a la incorporació femenina a la formació republicana, Sendra, M. [=P. Cavallé]. “A les dones reusencas”. Foment..., núm. 36 (3.VIII.1907).

170

els orígens del republicanisme nacionalista

amb els ideals futuristes pertanyents a una nova generació –la joventut– que havia de representar els “nous corrents pedagogics, filosofics i socials”.281 Una altra conseqüència de la victòria electoral d’aquell abril afectà l’organització interna de Foment Republicà Nacionalista (FRN). El dia 2 de novembre de 1907 Antoni Porta Pallissé deixà de ser president del FRN (fou substituït per Nicolau Gausset) i el 23 de novembre següent l’organització canviava de local i s’establia al carrer de la Perla, 2. Amb la inaguració de la nova seu es concretà la formació d’un espai d’opinió i de sociabilitat. La sociabilitat obeïa bàsicament a una funció d’aglutinació de la militància i a la irradiació social i territorial d’un imaginari simbòlic nacional, que alhora sublimava l’ideal patriòtic. Així, FRN organitzà, en l’avinentesa de la inauguració de l’estatge, un Aplec Sardanista i, posteriorment, endegà la fundació de l’Orfeó Catalunya. Val a dir que aquesta darrera associació musical valorà especialment la intervenció que hi tingué la dona amb la participació de 60 coristes, “que trencant tota susperstició, rebutjant tota imposició rutinaria, han donat un bellissim exemple de patriotisme i amor a l’art revelantse de cop i volta al nivell de les dones cultes, conscients del seu esser i del paper que deuen representar en la societat. Però per damunt d’aquestes consideracions ha de ferse constar el seu amor a Catalunya, el seu interés en associarse an aquesta bella mostra de ressorgiment nacional, en colaborar a la manifestació artística que es una de les més simpatiques caracteristiques del moviment catalá”.282 281. Loperena, J. “Acció Joventut”. Foment..., núm. 50 (9.XI.1907). 282. L’Aplec Sardanista es constituí el 8 de desembre de 1907 amb l’audició de La Santa Espina i amb el director Guillem Garganta. La seva primera junta fou formada per Pere Balagué (president), Joan Torrent i Miquel R. Solsona (vocals), Salvador de Diego (secretari) i Joan Gibert (tresorer). La seva renovació tingué lloc el juliol de 1908. El nou president fou Joaquim Gibert, els vocals, Miquel R. Solsona i Tomeu Pou; el tresorer, Andreu Fargas i el secretari, Ramon Borras. Vegeu Foment…, núm. 54 (7.XII.1907) i 84 (4.VII.1908, p. 3). L’Aplec començà la seva tasca amb activitats per difondre la dansa nacional catalana i amb treballs que en projectaven l’estètica (Foment…, núm. 33, 13.VII.1907). També es dedicava a escenificar ballades de sardanes a la ciutat i a poblacions properes. En una d’aquestes ocasions els lerrouxistes en sabotejaren una activitat a la plaça Prim de Reus, després que l’associació obtingués el permís del batlle possibilista Eduard Navàs. Foment…, núm. 86 (18.VII.1908). Una intervenció relle vant de l’Aplec fou la festa sardanista de la Selva del Camp (Foment…, núm. 85, 11.VII.1908). L’Orfeó Catalunya es fundà el juliol de 1908. Un mes deprés es procedí a l’aprovació del seu Reglament i a la proclamació de la Junta: president, Sebastià Massó; vicepresident, August Padrós; tresorer, Ramon Jordana; vocals: Eduard Recasens i Joan Amill; secretaris primer i segon: Francesc Magrinyà i Joan Roca Jovés; bibliotecari: Genar Romero Freixas (Foment…, núm. 90, 14.VIII.1908). Aquesta associació era formada per 120 coristes i el director en fou F. Piqué Salvat. El debut de l’Orfeó s’esdevingué aquell mateix setembre amb un concert per als seus socis protectors (“Debut de l’Orfeó Catalunya”. Foment…, núm. 93, 5.IX.1908). La cita del text prové de l’article de S. G. “De casa. L’Orfeó”. Foment…, núm. 85 (11.VII.1908), p. 2-3.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

171

En ocasió de la inauguració de la nova ubicació de Foment, Pere Cavallé expressà que el fet català tenia un “marcat caràcter local”, reflex que “tot un poble” demanava “vida nova” i que representava la unitat del conjunt de sectors social. Metafòricament, doncs, es defensava la vigència de Solidaritat: “És Catalunya qui lluita i triomfará. El triomf ó el predomini efectiu de les tendències que’s dibuixen en el Camp de la nostra política, vindrá més tart”.283 Per tant, el treball de base, l’“obra positiva de cultura”, la formació, eren eixos sobre els quals edificar una nova cultura política i alhora impulsar la democràcia (local) en oposició al bloc dinàstic i republicà radical: “Pera que’ls nuclis radicals de Catalunya representin una forsa positiva, es indispensable un canvi radical en les costums politiques i socials i sobre tot, llarga preparació pera dotar á la massa, al poble, component imprecindible, de la cultura necessaria pera poguer capir am tota puresa l’ideal que perseguim”.284 En aquest marc, el redactor Anicet Esteve escriví que el bastiment de l’esquerra catalana era progressiu i “precisa un treball d’organisació lent peró formidable y encar més precisa una acció fonda sobre’ls elements populars pera, de remat acostumat a creurer les ordres de pastor, transformarlos en conjunt de ciutadans aptes pera les grans accions politiques que tindran de dur a terme”.285 Per defensar aquesta estratègia Foment convocà un míting al nou local el dia 15 de desembre de 1907 on intervingueren els representants de l’esquerra solidària: Jaume Cruells (Unió Republicana), Baldomer Tona Xiberta (federal) i Santiago Gubert i Xavier Gambús (Centre Nacionalista Republicà). Aquell acte, adscrit al “nacionalisme radical catalá”, havia de servir per “orientar decididament el conjunt anòmim batejat amb el nom de poble envers la solidificació del nucli social fort i potent de la esquerra catalana”.286 La decisió d’articular una esquerra republicana en el teixit associatiu i polític reusenc demanava, és clar, organitzar un procés complementari de formació ideològica. És així com cal analitzar les intervencions a Foment d’intel·lectuals, científics, pedagogs, periodistes i polítics que intervingueren

283. “Sessió inaugural del nou hostatge del FRN”. Foment..., núm. 53 (30.XI.1907). Aquest nou local fou arrendat a l’anterior societat que regentava “El Brinco”. 284. Montanya, C. [=Pere Cavallé]. “Democracia”. Foment..., núm. 54 (7.XII.1907). 285. Esteve, A. “Comentaris. El bloc d’esquerres”. Foment..., núm. 54 (7.XII.1907). 286. “El nostre miting”. Foment..., núm. 55 (14.XII.1907). Emili Junoy, que hi havia de participar per Unió Republicana, finalment no hi pogué asssitir.

172

els orígens del republicanisme nacionalista

en aquesta primera etapa de formació de l’entitat.287 L’objectiu d’aquestes intervencions era analitzar la conjuntura política, incidir sobre aspectes socials i integrar reflexions d’abast general sobre el caràcter i l’orientació del nacionalisme en la pràctica política quotidiana. També cal destacar les exposicions i els debats sobre fets culturals, ideològics i d’actualitat de les “converses íntimes”.288 Així, quan el redactor del setmanari, Marian Sendra [Pere Cavallé], es referia a l’“Obra de Cultura” parlava, en conclusió, d’una estratègia de civilitat que havia d’amarar la vida reusenca amb l’aplicació

287 El local del FRN acollí les intervencions següents entre 1906 i 1909: Miquel Balmas: “Noves orientacions del nacionalisme”, Foment. Semanari Nacionalista Republicà, núm. 10 (9.II.1907); Eugeni Xammar: “Llivertat, igualtat i fraternitat”, Foment..., núm. 13 (23.II.1907); Pere Redon: “Espartaco”, Foment..., núm. 14 (2.III.1907); Pere B. Tarragó: “La llivertat i’l nacionalisme”, Foment..., núm. 15 (9.III.1907); Baldomer Borràs: “Solidaritat Catalana i fets més notables qu’ensenya l’historia”, Foment..., núm. 17 (23.III.1907); Andreu A. Cabestany: “Les noves i les velles revolucions”, Foment..., núm. 18 (30.III.1907); Pere Barrufet: “Influencia de la parla en el moviment nacionalista”, Foment..., núm. 19 (6.IV.1907); Victor Oliva: “La Riquesa”, Foment..., núm. 30 (22.VI.1907); Modet Tost: “Alcoolisme”, Foment..., núm. 33 i 34 (13 i 20.VII.1907); D. Martí i Julià: “El nacionalisme i’l problema social”, Foment..., núm. 57 (28.XII.1907); Francesc Layret: “L’organisació local, segons el projecte d’en Maura”, Foment..., núm. 62 (1.II.1908); Ignasi Ribera i Rovira: “Parafrasejant la profecia federalista de l’alemany Herder”, Foment..., núm. 70 (28. III.1908); Pere Barrufet: “Defenses de la salut”, Foment..., núm. 71 (4.IV.1908); Joan Loperena: “La nació enfront l’estat [el títol inicial era: “L’home enfront l’estat”], Foment..., núm. 72 (11. IV.1908); Modest Tost: “Perills de la fisiologia del home”, Foment..., núm. 73 i 74 (18 i 25.IV.1908); Ferran Cid: “Errors en la primera ensenyança”, Foment..., núm. 77 i 78 (16 i 25.V.1908); Joan Cachot i Torroja “Pancatalanisme”, Foment..., núm. 104 (21.XI.1908); Jaume Simó: “La pena de mort”, Foment..., núm. 106 (5.XII.1908); Ricard de Rabassa: “Breu estudi historic sobre’ls municipis”, Foment..., núm. 107 (12.XII.1908); Marcel·lí Domingo: “orientacions de la Joventut catalana. El futurisme”, Foment..., núm. 109 (24.XII.1908); Joan Bardina, “Esterilitat de l’educació”, Foment..., núm. 158 (20.IV.1909). Arran de la seva intervenció, aquest pedadog també redactà l’article “Lo nacionalisme educatiu”, Foment..., núm. 161, (23.IV.1909); Ramon Pla i Armengol: “Catalanisme integral”, Foment..., núm. 114 (30.I.1909); Nicolau Gausset: “Existencia de dreta i esquerra catalana”, Foment..., núm. 189 (29.V.1909); Josep Carbonell Alsina: “Breu comentari al moment actual de la política catalana. Organisació autonomista”, Foment..., núm. 208 (20. VI.1909) i Joan Loperena: “Nostre Republicanisme”, Foment..., núm. 218 (4.VII.1909). 288. La primera conversa amb posterioritat a la inauguració del nou local fou la del 6 de gener de 1908: “Consecuencia de treurer de nostres societats recreatives la part d’immoralitat que tanquen”; el 14 de gener es tractà el tema “Conveniencia de purificar la parla catalana en el llenguatje familiar i variar qualques de les nostres costums”; el dia vint-i-quatre es tractà sobre “Democracia”; el dia 28 es tractà sobre “Les cooperatives i la classe obrera”; el 4 i el 18 de febrer: “Comparacions del programa d’en Pi amb les Bases de Manresa”; el 25 de febrer: “Necessitat d’estudiar el millorament dels municipis pera poguer lograr la constitucio d’un bon Estat”; el 17 de març de 1908: “Concepte de conseqüencia”.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

173

dels principis qualificats coetàniament de “radicalitat catalana”.289 Així, cal destacar que Foment reproduirà amb una freqüència discontínua articles del seu homòleg ideològic El Poble Català i, a més, l’agrupació nacionalista formarà una secció de suport econòmic: “Amics del Poble Català”.290 La funció política de Foment continuava, però, com demostrà la convocatòria del míting per exigir el dret al sufragi universal (un dels aspectes bandejats de la Llei d’Administració Local) al Teatre Circo el dia 4 de gener de 1908 amb els parlaments d’Albert Rusiñol, Jaume Carner, Amadeu Hustado, Eusebi Corominas, Vallès i Ribot, Ramon Mayner, Julià Nougués, Caballé Goyeneche, Eduard Calvet, Juli Marial, Josep Moles, Joaquim Salvatella i Felip Rodés. L’estratègia política consistia, doncs, a implicar el conjunt de la ciutadania en la campanya contra les dues lleis de Maura: la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la d’Administració Local. És per aquesta raó que aquests mítings havien d’oferir una màxima unitat solidària, contrària a la política cada cop més evident de l’entesa del conservadors antisolidaris amb la Lliga. L’esquerra republicana de Solidaritat Catalana simbolitzava la “solidaritat catalanista”.291 Calia, doncs, continuar estructurant el bloc solidari d’esquerres perquè “els homes que representen l’esquerra patriòtica no s’hi han oposat am la valentia [al bloc conservador] d’acció que l’element lliveral de la terra desitjava i tenia dret a esperar”.292 Per aquest motiu, i quan es commemoraven poc més de dos anys de la manifestació en pro de Solidaritat a Barcelona i poc més d’un any de les eleccions a diputats de 1907, es reconeixia que l’esperit solidari havia canviat. Hom percebia una certa separació entre la representació dels polítics elegits per fer front a Maura i els objectius de la base. És per aquest motiu que davant el futur de la Llei de Jurisdiccions, i després que els diputats solidaris abandonessin els escons de les Corts espanyoles, es convocà a Barcelona una assemblea d’ajuntaments i de diputacions per al 29 de juny de 1908. Malgrat que Reus no hi envià cap representació, Foment se’n féu ressò per explicitar que aquella conjuntura no era “com els de constitució de Solidaritat Catalana, els moments actuals, encara que aquests, com aquells siguin de rebelió”.293 289. Sendra, M. [=P. Cavallé]. “Obra de cultura”. Foment..., núm. 4 (22.XII.1906), p. 1-2. 290. Aquesta secció, situada al local del Foment Republicà, entrà en funcionament el dia 9 d’agost de 1908 i era oberta tots els diumenges de 10 a 12. Vegeu Foment..., núm. 89 (8.VII.1908), p. 3. 291. Mer y Güell, M. “Solidaritat Catalana y Solidaritat Catalanista”, Foment..., núm. 80 (6.VI.1908). 292. Pedrola, S. “Camí a seguir”. Foment..., núm. 81 (13.VI.1908), p. 1. 293. Pedrola, S. “Després de la negativa”. Foment..., núm. 82 (20.VI.1908). Marian Sendra també constatava aquest esperit al mateix número amb l’article “Assamblea Nacional”.

174

els orígens del republicanisme nacionalista

El dia 4 de juliol el setmanari republicà publicà els acords de l’Assemblea en la qual es continuava donant suport als candidats solidaris, se’ls demanava que retornessin al Parlament estatal i es reincidia en la demanda de supressió de la Llei de Jurisdiccions.294 Així, la confiança en els diputats solidaris es renovà arran del discurs que féu Jaume Carner al Parlament de Madrid a favor de l’agilitació del debat de la Llei d’Administració Local. Es tractava, per a Foment Republicà, de diferenciar la tasca de l’esquerra solidària de la de la Lliga: “De Solidaritat pot esperarne favors el poble que vol viure, el poble oprimit, el poble esclavitzat,empro no poden esperarne més que agravis aquells que pera satisfer llurs ambcions personals son la causa de malestar general”.295 L’estratègia solidària era apel·lar a la “unitat nacional de Catalunya”296 davant Espanya i al reforçament de l’esquerra solidària cara a l’interior. Aquesta doble idea es constatà en la recepció que “Foment” oferí als diputats solidaris invitats pel Consell Directiu de l’entitat: J. Carner, Cavallés Goyeneche, F. Macià, M. Raventós, J. Mayner, M. Girona, J. Marial, J. Salvatella, A. Rusiñol i el redactor d’El Poble Català, Francesc Rodon. Aquestes activitats servien també per assabentar sobre l’estat polític del moment. Així, s’hi realitzaven “vetllades polítiques”, que tractaven sobre “consideracions polítiques d’actualitat”.297 En aquesta reunió en concret, un dels participants, el regidor de l’Ajuntament de Barcelona Pere Rahola, establí que s’estava definint el pas de la reivindicació “passional” a la pràctica política “pera triar calculadament el camí qu’havem d’empendre per assolir l’autonomia integral del nostre poble”. D’aquesta manera es feia referència a una idealitat més racionalitzada que havia de formalitzar-se en determinacions concretes. I la primera formalització havia de ser que la Llei d’Administració Local esdevingués una llei de mancomunitats.298 294. De la circumscripció electoral hi assistiren un total de 42 regidors: Alforja (2), Catllar (1), Falset (3), la Nou (1), la Palma (1), Margalef (1), Moià (3), Montbrió (1), Montroig (2), Morell (2), Pobla de Montornés (2), Riudecols (1), Raurell (3), Selva del Camp (2), Tarragona (5), Torre de Fontaubella (1), Torredembarra (3), Torroja (1), Vespella (1), Vilanova d’Escornalbou (1), Vilanova de Prades (1), Vilella Baixa (4). També hi assistí el diputat provincial pel Vendrell, Emili Folch (Foment..., núm. 84, 4.VII.1908). 295. Sendra, M. [=P. Cavallé]. “El discurs d’En Carner”. Foment..., núm. 85 (11.VII.1908). 296. Esteve, A. “Les afirmacions de Solidaritat: l’unitat nacional de Catalunya”, Foment..., núm. 92 (29.VIII.1908). 297. “Vetllada política al Foment Republicà Nacionalista”, Foment..., núm. 89 (8.VIII.1908). Hi intervingueren: Nicolau Gausset, Pere Rahola, Albert Rusiñol. 298. “Vetllada...”, Foment..., núm. 90 (14.VIII.1908).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

175

La impressió entre els nacionalistes de “Foment” és que s’estava en una cruïlla política òptima per definir l’esquerra catalana. La idea era reiterativa i havia d’impulsar cada individualitat “a engroixir el seu nucli, procuri crearse adeptes i simpaties”, a fi que “les somes de lliberals catalans vaigin engroixintse cada dia i adquirint els prestigis convenients”.299 Tanmateix, aquesta projecció no evità que el balanç de la situació política entre la fundació de la Solidaritat el 1906 i 1908 fos definida per un dels fundadors de Foment, Peré Cavallé –en una conferència a l’Associació Nacionalista Catalana de Barcelona, fundada l’abril de 1908–, 300 amb una certa frustració. La idea fonamental sostinguda per Cavallé era que Solidaritat Catalana, ideada com una refundació de la Unió Catalanista, no arribà a socialitzar la reivindicació nacional perquè els seus intel·lectuals i polítics reduïren la tasca a una exclusiva funció institucional i, en canvi, no articularen els seus objectius nacionalitaris a partir de la relació entre Barcelona i les comarques i ciutats. La manca d’incidència en aquesta xarxa territorial era la que s’havia d’evitar en el futur immediant si es volia aconseguir la nacionalització de Catalunya. Aquest objectiu prioritari s’havia de materialitzar a través de l’educació, de la difusió del sentit de la responsabilitat i de la concepció de la política no definida exclusivament com a parlamentària. Pere Cavallé, reprenent les propostes del seu referent intel·lectual, Gabriel Alomar, apostava –com a (única) via de solució– per la Catalunya-Ciutat, principi modernista, que no noucentista. Aquest nou model de vertebració territorial era el que havia de materialitzar la socialització de la idealitat nacional: “Nacionalisades les comarques totes, quasi expontaniament anirien desenrotllant la seva via interna; posseidores d’ideal, veurien resorgir les seves energies condormides respirantels airesde les modernes teories, i tenint en aquest resorgiment la companya de bons guiadors, ben aviat arribariem a que’ls intelectuals, els factors de progrés, no tindrien necessitat d’emigrar en cerca de la llum qu’ara’ls hi manca en sos pobles nadius”.301 En conclusió, la primera etapa dels nacionalistes republicans reusencs es caracteritzà per una elaboració dels principis ideològics generals del Foment Republicà i la seva decidida intervenció en la pràctica política de Solidaritat. D’altra banda, aquesta identificació amb el programa solidari no 299. Sendra, M. [=P. Cavallé]. “Periode de transició”, Foment..., núm. 101 (31.X.1908). 300. Cavallé, P. Catalunya-Ciutat. Fantasies i Realitats. Reus: Impremta Carrera y Vila, 1908. Aquesta conferència fou reproduïda en lliuraments. Foment..., núm. 105, 106, 107 i 108 (28.XI i 5, 12 i 19.XII.1908). 301. Cavallé, P. Catalunya-Ciutat..., op. cit. p. 22.

176

els orígens del republicanisme nacionalista

bandejava, ans n’era complementari, la relació entre el regenetacionsime dels catalanistes de Foment Republicà i la política local. L’adhesió a la Unió Federal Nacionalista Republicana Un aspecte definitori en la trajectòria de l’esquerra catalana local és la superació del que la redacció de Foment entenia com un seu “moment de transició” i que acabà amb l’aparició diària d’aquest periòdic. Aquesta evolució era, segons reconeixia el mateix diari, un efecte de la creixent intensitat social i política de nucli polític al qual representava. Però a més de reflectir la “intensitat del moviment autonomista”, l’objectiu era “descentralitzar” l’activitat política de Barcelona: “el nostre diari será eminentment nacional en sa finalitat, i comarcal en son procediment. Volem que representi la actuació constant de les comarques tarragonines en el moviment integral de Catalunya”.302 Foment esdevingué diari nacionalista republicà a partir de l’edició del 28 de febrer de 1909. Aquest canvi de periodicitat es plantejava impulsar el codi federalnacionalista en un marc polític local hegemonitzat pel conservadorisme, que tenia com a portaveu Diario de Reus, i el possibilisme, representat a través de Las Circunstancias.303 Amb aquest objectiu, el diari publicà novament una part del manifest que originà l’organització del Foment Republicà. La finalitat en el canvi de freqùencia d’aparició de l’òrgan de premsa era reforçar l’estratègia per definir un espai d’opinió i polític dels nacionalistes republicans reusencs, que es consideraven representants del nacionalisme liberal i continuador del futurisme, com expressava Pere B. Tarragó amb l’article “Lo nacionalisme liberal”, reproduït en forma d’editorial a Foment el dia 3 de març del 1909. És clar, però, que el programa polític tenia una línia de legitimitat cultural expressada en àmbits associatius. Aquest és el cas de la representació al Teatro Circo de l’escenificació de “Patria i Llibertat” i de la 302. “Foment diari”. Foment..., núm. 114 i 115 (30.I i 6.II.1909), p. 1. 303. A tall d’editorial el conjunt de la redacció justificava l’aparició diària del rotatiu. L’objectiu del diari era vincular els orígens fundacionals amb el futur, “ab un venidor que presentim pródich en recompenses pera’l Nacionalisme y la Republica; venim a colaborar ab ardidesa en l’obre de conjunt,despertant en aquestes ensonyades comarques tarragonines lo dalit de sumarse a les files capdavanteres dels vers patriotes; venim en fi, a continuar aquella tasca començada ab tant d’amor y reempresa avuy ab més vehemencia y ab més confiança de durla al terme desitjat” (Foment. Diari Nacionalista Republicà, núm. 118, 28.II.1909). Per celebrar l’aparició de l’òrgan com a quotidià es féu un banquet al qual assistiren setanta persones (Foment. Diari…, núm. 119, 2.III.1909).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

177

revista Avant.304 Per tant, la relació entre política i cultura perseguia una línia ascendent de socialització. Com també ho era una altra idea establerta des dels orígens fundacionals: la representació de la capitalitat política (Barcelona) des de les ciutats i comarques emprenedores. Aquesta era la idealitat que se sostenia des de la defensa del “barcelonisme”: “un Barcelonisme qu’es tant de Barcelona com de Reus y de Tortosa y de Lleyda y de Figueras; que té per fites les fites de Catalunya y en cada esperit de catalans s’hi sent la vida”.305 La finalitat, doncs, de l’esquerra catalana local (car era així com es definia abans d’integrar-se a la Unió Federal Nacionalista Republicana) era divulgar una cultura política que vinculés radicalitat reformista i defensa de tendències intel·lectuals innovadores que significaven el complement a la voluntat d’un canvi polític alternatiu al que es definia com “l’encasillat”: forces representatives de la Restauració monàrquica (en les quals hom incloïa els liberals de Sergio Moret i els lerrouxistes).306 En aquest sentit, la cultura havia de representar una dignificació envers els sectors que s’hi dedicaven: “cal trevallar y subvencionar –expressava el filòleg reusenc Miquel Ventura, aleshores investigador a Nova York– al qui treballa per la cultura y la patria; cal estimular si no’s vol que’l nostre moviment intelectual quedi escanyat”.307 I de fet, la concepció de moviment encara era vàlida en el cas de Foment en referir-se a un projecte polític que encara no es podia definir en termes de partit convencional. En qualsevol cas, Foment exercia una funció social: harmonitzar formació política amb formació cultural. Amb tot, l’afegit era aconseguir l’aplicació a l’arena política del fet nacional. Per aquesta raó, se sostenia que aquesta aposta calia estructurar-la policèntricament, segons “la presència de nuclis afirmatius de la vida comarcal catalana”.308 Però la funció política continuava essent el factor central de debat al si dels militants locals. La idea fixa era criticar l’estat polític d’impàs municipal (el binomi conservadors-possibilistes) i espanyol a causa de la política d’alternances dels dos partits majoritaris (conservadors i liberals). Calia, segons els nacionalistes liberals, denunciar una certa situació de passivitat, i, per contra, activar campanyes en defensa de l’amnistia per als presos a causa 304. Foment. Diari…, núm. 123 (6.III.1909). 305. Santos y Vall, B. “Barcelonisme”, Foment. Diari…, núm. 124 (7.III.1909). 306. Vegeu, per exemple, l’article del militant republicà catalanista Antoni Porta Pallisé: “Lo Centenari de Carles Darwin”. Foment. Diari…, núm. 125 (9.III.1909). 307. Ventura, M. “Pro Cultura”. Foment. Diari…, núm. 127 (11.III.1909). 308. Marti y Julià, D. “Siguem forts”. Foment. Diari…, núm. 131 (16.III.1909).

178

els orígens del republicanisme nacionalista

de l’aplicació de la Llei de Jurisdiccions. Aquest era el sentit de l’editorial “Despertemnos”, del Foment del 20 de març de 1909, a càrrec de Marian Sendra, quan explicitava que “la vida de Catalunya continua somorta”. Què era, doncs, el que calia fer? Anar cap a la creació d’una nova unitat republicana catalanista que renovés el sentit de l’antiga Solidaritat Catalana: l’hegemonia de la unitat republicana s’havia d’exercir des de l’esquerra catalana a través de la conjunció de les forces federalistes amb la Unió Republicana d’Eusebi Coromines. Fou així que novament Marian Sendra, en forma d’editorial, esbossà quina havia de ser “L’iniciativa dels federalistes”, que havia de dur cap a la futura UFNR.309 La culminació d’aquesta unificació orgànica havia de dur a la constitució d’un “partit republicá catalá”.310 Així, Foment del dia 6 d’abril de 1909, assabentava els federalnacionalistes reusencs que al Centre Nacionalista Republicà de Barcelona hi hauria una reunió per estudiar les bases que haurien de dur a la “concentració en un sol nucli dels republicans catalans”. La constitució d’una nova organització havia de significar un salt qualitatiu en l’espai polític que havia d’articular la difusió dels principis basats en el nacionalisme i el liberalisme. El redactor de l’òrgan reusenc, Pere Cavallé, sintetitzava aquest objectiu en l’editorial “Per lo que lluitém”.311 Amb tot, aquest nou àmbit ideològic emergent havia d’estructurar-se progressivament. Una oportunitat de vertebració inicial fou la presentació en solitari de Foment Republicà Nacionalista a les eleccions municipals del 2 de maig d’aquell any. 312 Foment justificava la presentació de les candidatures a partir d’un doble motiu. Primer, perquè els partits integrants de Solidaritat Catalana explicitaren que cada partit podia presentar-se per separat en el cas que no fossin eleccions generals; en segon lloc, el diari expressava la necessitat que Foment Republicà hegemonitzés el programa solidari: “com a nacionalistes catalans, com a soma integrant del moviment redemptor de Catalunya [Solidaritat Catalana], tenim encomanada l’alta

309. Foment. Diari…, núm. 136 (23.III.1909). A partir d’aquesta data aquest portaveu deixa de subtitular-se “Diari Nacionalista Republicà”. 310. Vegeu, respectivament, A. Esteve: “Vers lo partit rebublicá catalá”; Manuel Mer y Güell: “Los nacionalistes republicans y’l problema catalá” i el manifest signat per S. Gubern, M. Mer y Güell i V. Bisbal: “Lo partit Republicá Catalá”, Foment, núm. 140, 142 i 144 (28 i 31.III i 2.IV.1909). 311. Sendra, M. [=P.Cavallé]. “Per lo que lluitém”. Foment, núm. 151 (11.IV.1909). 312. Per fer front als comicis locals el FRN organitzà una comissió electoral, que proposà els candidats de l’organització per districtes, formada per: Evarist Fàbregas, Ramon Casajoana, Ramon Vidiella i Tomàs Llauradó (Foment, núm. 153, 14.IV.1909).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

179

missió de treballar, dintre’l clos que vivim, pera expandir los sants ideals lliberadors”.313 Finalment, el dia 24 d’abril es féu públic el llistat de candidats: Nicolau Gausset (industrial), Domigo Segimon Artells (advocat i propietari), Pau Borrell Sugrañes (comerciant), Anton Gisbert Padró (comerciant), Luis Vilanoba Puig (fabricant), Evarist Fàbregas Pàmies (agent de duanes), Anton Porta Pellissé (catedràtic d’institut), Esteve Segalà Camps (comerciant), Josep Totosaus Figueres (industrial) i Ramon Jordana Montserrat (industrial). Es tractava d’una candidatura representada per sectors socials amb certa representativitat social i de militants fundadors del FRN. La candidatura volia ser una alternativa al torn clàssic de partits locals: els conservadors i l’aliança entre republicans possibilistes i lerrouxistes. En aquest sentit, un dels eixos de la campanya fou personalitzar els valors de Solidaritat Catalana en la candidatura al·ludida. Així, Foment del dia 29 d’abril especificava el lema: “lo moviment redemptor de Solidaritat Catalana lo representen los nostres candidats”. Però la suma de 1.100 vots no permeté l’elecció de cap dels representants proposats. Ara bé, la conseqüència política fou continuar fent pedagogia en el sentit de no preveure cap aliança amb els partits convencionals: ni amb els representants del “caciquisme possibilista”, ni tampoc amb els radicals lerrouxistes, tal com expressava Marian Sendra a l’editorial de Foment del 9 de maig “Acalarint duptes”. Calia, per tant, intensificar el treball de base: “ha de multiplicarse lo treball de propaganda de nostres ideals nacionalistes republicans per arribar a ferlos triomfar explendidament en aquesta ciutat”.314 En conclusió, aquelles eleccions suposaren una primera prova de foc, que, encara que articulada sota els principis solidaris, marcava també l’orientació de construir una organització pròpia –sota la forma de partit– nacionalista i republicana. Però, com hem vist, l’organització republicana nacionalista també maldava per un moviment cultural. En aquest sentit, Foment organitzà un homenatge al poeta Àngel Guimerà en el qual hi hagué una vetllada literària

313. Foment, núm. 154 (15.IV.1909). Vegeu-ne també la publicació dels dies 23 i 24 d’abril de 1909. En aquesta darrera edició és especialment significativa la justificació de la presentació del FRN a l’editorial “Lo que som”. 314. Aquesta era la conclusió a què arribaren els representants del FRN: Pijoan, Pellicer, Vidiella, Jordana, Carbonell, Aulés, Loperena i Borrell (Foment, núm. 176, 11.V.1909). Per a l’estratègia favorable a continuar el camí propi, sense aliances amb els lerrouxistes, J. Loperena: “Lo qu’ens separa”. Foment, núm. 177 (12.V.1909).

180

els orígens del republicanisme nacionalista

on van prendre part els integrants del Foment Republicà: J. Loperena, F. Recasens, J. Papasseit, Solanellas, A. Martí, Amorós i T. Martí.315 Amb tot, el fil conductor era el procés polític. Així, cal destacar, davant un cert estancament solidari, veus del Foment tot apostant per una refundació de la Solidaritat per recuperar l’objectiu de catalanitat nacional. La identificació amb els objectius solidaris eren evidents: “Allò important era l’espenta d’unitat catalana, més que no pas les directrius orgániques. Era un mitjá. Calia defensar-ne el fi”. Per aquestá raó “Catalunya no pot fiar més que de les somes homogénies, que de les unions d’homes posseits de la veritat única en la actuació catalana, y tot lo que no siga, tot lo que no’s mogui entorn del catalanisme, tot lo que no’s mogui entorn del ideal patriótich y aquest presideixi totes les questions accidentals que formen los diversos programes polítichs de lagent catalana, seran ficcions més o menos hermoses, empró que s’esvairán sense reflexar obra durable y positiva”.316 I aquest objectiu es vinculava amb la base pluriideològica del moviment autonomista, que havia dimpulsar –davant la Lliga– els valors inicials de la Solidaritat: “abans de que carlins, alfonsins o republicans, som catalans; capassos de sacrificarse en tot moment pel progrés y pel benestar de Catalunya (…). Volem gent catalanisada, no politichs que per conveniencia tranzigeixin accidentalment ab lo catalanisme”.317 Però per assolir aquesta finalitat era indispensable que el nacionalisme republicà no fos “protestatari per sistema, incapacitat pera la governació gubernamental”, sinó que havia de ser “intervencionista (…), un inter vencionisme sá que porti a les corporacions públiques la sava fecondant y creadora de notres ideals”.318 Ara bé, aquesta finalitat depenia, reprenent el fil del discurs de Pere Cavallé sobre la Catalunya Ciutat de 1908, de la força política de les comarques, les quals necessitaven un “indispensable llaç

315. Montanya, C. [=P. Cavallé Llagostera]. “Per en Guimerá”, Foment. Diari…, núm. 132 (17.III.1909). Vegeu també la comissió preparatòria de l’homenatge al poeta representada per Alfons Maseras, Pere B. Tarragó i l’integrant del Foment Republicà Nacionalista reusenc Xavier Gambús (Foment, núm. 146, 4.IV.1909). En aquesta avinenetesa, Foment (núm. 191, 30.V.1909) hi dedicà un monogràfic amb textos de: Martí i Julià, X. Gambús, R. Pla i Armegol, Pere B. Tarragó, J. Redondo, P. Cavallé, C. Omar i Barrera, Mer i Güell, E. Recasens, M. Marinel·lo, L. Manau i Avellanet, M. Gol, A. Rovira i Virgili, M. Sugrañes, P. Fontana Mañé, J. Roca i Jové, reproducció d’un text de Lo Somatent (21.II.1897), J. Papasseit, M. Aguilar, A. Martí Bages. 316. Sendra, M. [=P.Cavallé]. “Sempre solidaris”. Foment, núm. 217 (3.VII.1909). 317. A.B.C. “Moviment solidari”. Foment, núm. 276 (1.VIII.1909). 318. Loperena, J. “De radicalismes”. Foment, núm. 282 (25.IX.1909).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

181

d’unió entre elles y aixís sols aixís podrá salvarse Catalunya del naufragi que la amenessa”.319 La continuïtat d’acció política republicana es produí en l’avinentesa de les eleccions del 24 d’octubre de 1909 a diputats provincials. Pel districte electoral de Reus s’hi presenten Anton Borrell i Sugrañes, Ramon Vidiella i Bolart, i per Mont-Roig Modest Tost i Punyet. Finalment però, no s’hi pogueren presentar a causa d’un recurs-tupinada presentat pels possibilistes. En conseqüència, l’opció que demanava Foment Republicà era el vot en blanc.320 Malgrat tot, aquestes eleccions no pogueren fer oblidar el transcendental esdeveniment dels fets de juliol de 1909. En el marc de la “qüestió del Marroch”,321 i de la inauguració del Centre Nacionalista Republicà del districte vuitè de Barcelona, Foment reconeix que aquests fets suposaren un abans i un després per a l’organització de l’esquerra catalana: “Los fets de juliol han clos un capital de la historia de la renaixensa catalana; han posat una fita a l’obra realisada y á les orientacions seguides y hem de convindre tots, pera tranquilitat de la nostra conciencia y desvetllem lo nostre obtimisme, e que empreném lo bell recomensar”.322 Unes altres eleccions, les municipals que van tenir lloc el 12 de desembre de 1909, a les quals concorregué Foment, tingueren proporcionalment millor resultat. La candidatura nacionalista era formada per Anton Pelliser Barbarà (comerç), Anton Gisbert Padró (comerç), Josep Solé Sugrañes (obrer mecànic), Tomàs Llauradó Serra (comerciant), Josep Totosaus (industrial), Anton Martra Badia (comerciant), Pere Cavalllé Llagostera (dependent de comerç), Pau Borràs Sugrañes (comerciant) i Evarist Fàbregas (agent de duanes). Foment destacava que amb aquesta candidatura “Nosaltres contém ab les nostres forces, ab los homes, ab los que senten ansies lliberadores y les demanen en nom de Catalunya; ab los que aspiren a un governament enlairat de poble lliure”.323 El resultat fou l’elecció de Pere Cavallé amb 180 vots. I fou Pere Cavallé qui explicità, de nou, l’antinòmia interna que vivia Solidaritat a 319. “Per l’orientació del nacionalisme. Responém”, Foment, núm. 283 (26.IX.1909). 320. Foment, núm. 308 (24.X.1909). 321. L’actitud contrària a la guerra colonial per part dels nacionalistes republicans era clara: “Vivim en lo regne de les sombres, que ara’s comencen a enrogir ab la sanch del poble vessada”. A.B.C. “De la guerra”. Foment, núm. 235 (24.VII.1909). En aquest context el diari, segurament per prohibició governativa, deixà de publicar-se dos dies: el 19 i el 21 d’agost. 322. Sendra, M. [=P.Cavallé]. “Veus autorisades”. Foment, núm. 327 (16.XI.1909). 323. Foment, núm. 349 (12.XII.1909).

182

els orígens del republicanisme nacionalista

causa de la polítca de la Lliga: “hem de rompre d’una vegada aqueix absurde equilibri que fa que uns mateixos homes se puguin dir fervorosos solidaris y combatre al mateix temps a sanch y a foc los fonamentals principis de Solidaritat”.324 Amb tot, el clima de desconcert polític entre els nacionalistes republicans era prou pregon, ja que Reus fou una de les ciutats “que més ha combatut, en aquest darrer període, l’hermós redressament de Catalunya representat per Solidaritat Catalana”. Per l’entrada de la tardor, l’opinió republicana catalanista donava Solidaritat per morta.325 L’etapa constituent de la Unió Federal entraria en funcionament. Entre gener i abril de 1910 es produí un procés dificultós de debat intern a Foment Republicà, que el dugué finalment al suport de la constitució de l’esquerra catalana, ara sota el nom d’Unió Federal Nacionalista Republicana. En principi, el context reusenc era favorable a l’impuls de l’esquerra que, davant la crisi sense retorn de Solidaritat, havia de constituir-se en falca contra els caciquistes i els anticaciquistes.326 És a dir, havia de construir el seu propi espai social. En aquesta conjuntura, els exemples d’avenç dels liberals anglesos com Lloyd George eren un referent per a Foment.327 A més, entre les idees assumides per Foment a l’hora d’apostar per la nacionalització (de l’ensenyament) i la solidaritat a favor de l’alliberament del presos dels fets de juliol de 1909,328 es continuaven recolzant estructures culturals que reportaren una innovació en “gustos y tendencies”. Aquest fou el cas de la col·laboració en l’homenatge a l’editorial “L’Avens” i a la revista Joventut.329 Tot amb tot, la idea obeïa a la continuïtat de difusió del programa nacionalista, no pas reclòs en l’àmbit del Principat, sinó amb voluntat d’estar obert a les tendències internacionals que li poguessin servir de paradigma. El procés d’internacionalització –com sostenia també Rovira i Virgili– era assumit: “lo nacionalisme republicá respón a necessitats 324. Cavallé, P. “Organisació autonomista”. Foment, núm. 208 (20.VI.909), p. 2. 325. Sendra, M. [=P.Cavallé]. “Una veu serena”. Foment, núm. 268 (8.IX.1909). 326. M[arian] S[endra] [=P.Cavallé]: “Perill en porta”, Foment, núm. 370 (5.I.1910). 327. El diari reusenc reprodueix un article d’El Poble Català sobre la conjuntura electoral britànica: “Les eleccions angleses” (Foment, núm. 371, 6.I.1910). Vegeu, també, “Assaig d’europeisme”, Foment…, núm. 396 (6.II.1907) i l’article de Manuel Serra i Moret: “Lo sentit d’unes eleccions”, Foment, núm. 398 (9.II.1910). La victòria de Lloyd George fou celebrada per Foment i Foment Republicà quan representants d’ambdues agrupacions es desplaçaren al consulat anglès de Barcelona el 8 de febrer en mostra de suport. 328. “Per la cultura” i “Exemple”. Foment, núm. 374 i 380 (11 i 18.I.1910). 329. “Per l’homenatge a L’Avenç”. Foment, núm. 385 (23.I.1910).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

183

catalanes, hispániques y mondials. Lo nacionalisme republicá es lo centre de irradiació ideológica que ha laborat una transformació radical o almenys una modernisació ben patent en tots los camps y partits republicans de Catalunya”.330 Entretant, el marc polític espanyol es veié marcat per la dimissió del liberal Segismundo Moret el novembre de 1909 i la formació del futur govern Canalejas el 1910. Ara, aquesta via no satisfeia els republicans nacionalistes locals: “la única manera de fer front a la reacció forta y potenta es renunciar a lo dificil pera entrar de plé en procediments més fàcils com es lo de la reorganització pel partit partit republicá”.331 La regeneració, doncs, no vindria de les forces polítiques convencionals, sinó d’una nova formació: la unificació de tendències de l’esquerra solidària. Una pedra de toc que afavorí aquesta idea fou el suport incondicional de Foment Republicà a Manuel Folguera i Duran en el parlament que féu a la Diputació de Barcelona a favor de la llengua catalana. En aquesta ocasió, segons els republicans nacionalistes, es tornà a evidenciar la polarització entre la Lliga i els conservadors (que anteriorment havien votat la candidatura de Joaquim Sostres davant la del solidari Jaume Cruells) i els catalanistes: “lo catalanisme ha perdut als regionalistes que s’han deixat caurer, encegats per l’ambició de poder en lo parany del caciquisme, peró lo veritable esperit catalanisador ha reviscut, la foguera s’ha abrandat y’l crit de “Visca Catalunya”, ha resonat vigorós”.332 I era precisament aleshores que calia servar la consciència nacional i actuar sempre com a catalanistes amb la finalitat d’hegemonitzar el procés de construcció nacional, però en clau política: “Ara som politichs, discutím formes de govern, de caos de conciencia, de qüestions socials”.333 D’altra banda, aquesta concepció havia de complementar-se amb una definició de nacionalisme més específica, no pas aliena a la tradició cultural favorable al positivisme dels republicans catalanistes: “mes nostre nacionalisme es una doctrina política y social ben positivista y, per lo tant, d’innegable base científica”.334 Un pas significatiu cap a l’acceptació de la constitució del nou partit unificat republicà fou la conferència que Pere Corominas pronuncià a Reus el 26 de març de 1910. Corominas, líder dels nacionalistes republicans, 330. “Notes al marge”. Foment, núm. 397 (8.II.1910). 331. “La Crissis”. Foment, núm. 401 (12.II.1910). 332. “Depuració necessaria”. Foment, núm. 406 (17.II.1910). 333. “Sempre catalanistes”. Foment, núm. 414 (27.II.1910). 334. “Visquem”. Foment. Diari, núm. 431 (19.III.1910).

184

els orígens del republicanisme nacionalista

significava “l’encarnació de la nostra democracia” i era “l’intérprete fidel del sentir y del pensar d’aquesta forsa poderosa de la joventut lliberal de Catalunya”.335 Corominas, que vingué a la ciutat acompanyat per Xavier Gambús i Jaume Massó i Torrents, fou rebut a l’estació de tren per Evarist Fàbregas, Pere Cavallé, Lluís Clivillés i Joan Loperena, i a l’Ajuntament ho fou pel batlle Emili Briansó. El conferenciant visità l’Institut Pere Mata, acompanyat per Briansó i pel patrici Pau Font de Rubinat. Hom li ofrenà un banquet i finalment pronuncià la conferència a les 10 del vespre del dia 26 al Teatre Circo. La dissertació es titulava “L’Estatisme Democrátich”. La idea defensada era que l’Estat havia de correspondre a les necessitats de la vida real, no pas a la idea de burocràcia i centralisme. També destacava que aquesta vinculació social de l’Estat havia de realitzar-se a partir del principi implícit de Pi i Margall: la democràcia muncipal i les atribucions polítiques corresponents. Totes aquestes idees foren defensades, com hem vist, pels nacionalistes reusencs. “L’Estatisme ha de correspondre avui al gran creixement del sentiment colectiu. La corporació territorial té una gradació de moments orgánics com los que’s donen en la vida de l’home (…). Nosaltres volem una constitució pera’l Municipi, una altra pera la nació, una altra per a l’Estat”.336 Però les idees de Coromines no eren pas isolades. Rovira i Virgili, en una conferència al Centre Democràtic Republicà de Rubí el 20 juny de 1910, també reconeixia que el futur de la nova esquerra catalana s’havia de fonamentar en tres eixos: estatisme, laïcització de l’Estat i transformació social de la propietat. Assolir aquest programa social legitimaria la vindicació de l’autogovern com a “poderós instrument de llibertat y de progrés”. 337 L’embat de refundació solidari, des d’una concepció socialitzant, era prou comú. Així, un dels fundadors de Foment, Xavier Gambús, també feia una crida per la “creació de la solidaritat lliberal”, una “nova solidaritat”.338 Amb tot, el procés constituent de la Unió Federal fou vist des de Foment Republicà amb un cert distanciament. Davant la publicació de les Bases de la UFNR calia la constitució d’un enllaç entre les organitzacions territorials nacionalistes per a debatre’n el contingut. La impressió des de 335. “En Pere Corominas a Reus”. Foment. Diari, núm. 435 (24.III.1910). 336. Foment, núm. 439 i 440 (30 i 31.III.1910). L’editorial dedicat al parlament de Coromines es titulava significativament “Esvahint tenebres”, Foment, núm. 441 (1.IV.1910). 337. “A Rubí. Conferencia d’en Rovira y Virgili”. El Poble Català, 20.VI.1910. 338. Conferència de Xavier Gambús al local del CNR “Fivaller” sobre “El catalanisme lliberal”, Foment, núm. 437 (27.III.1910).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

185

Reus era que s’havien creat societats i agrupacions “empró no hem sapigut constituir ni organitzar solidament un partit”.339 Aquesta era la limitació constant de l’esquerra catalana, la manca d’una institució orgànica. El pas de moviment a partit no s’acabava de concretar. En aquella avinentesa calia superar aquest atomisme i acordar uns principis comuns a les tendències de l’esquerra solidària: Unió Republicana, federals i nacionalistes republicans. D’altra banda, cal dir que la conjuntura era favorable davant el resum crític (gairebé negatiu) de l’obra de Solidaritat: “Solidaritat Catalana no fou consequencia d’un treball intens d’educació política, pedagógich, que sobre una base solidíssima s’afermessin les aspiracions de Catalunya; Solidaritat fou un fruit expontani d’una provocació, interessá fondament la sentimentalitat dels homes, empró no obri lo cervell de les masses autónimes a les noves fórmules de democracia y bon govern de Catalanisme. Podia aprofitarse aquell moviment popular, sembrant ideals, la llevor més ferma, més duradera, més sólida y profitosa pera’ls homes, y no’s feu”.340 La conseqüència política, per tant, era “refundar” Solidaritat pel que feia a la recuperació del sentit del moviment polític unitari. Finalment, el procés de debat de les bases del nou partit a Barcelona entre nacionalistes, federals i republicans autonomistes, sota la presidència de Vallès i Ribot, comportà l’acceptació per part de Foment de la nova unificació. Després de quatre anys de trajectòria s’havia arribat a la confluència d’esquerres. A partir d’aleshores calia començar a treballar en aquest nou escenari.341 L’acceptació formal de la Unió vingué ratificada amb l’adhesió de Foment en assumir els parlaments realitzats a Barcelona per Lluhí Rissech, Antoni Suñol i Eusebi Corominas.342 La tasca a partir d’aleshores, d’acord amb el que hem vist que plantejava Pere Cavallé amb el contingut nacionalment polític de la Catalunya-Ciutat, havia de ser la d’irradiar el Partit d’Unió Federal Republicana arreu de Catalunya, “donchs si lo pactat pels elements barcelonins no arabassa’ls límits de Barcelona, no podrém pas dir encara que la constitució de la esquerra siga una realitat”.343 Finalment, el 28 d’agost de 1910 sortí el primer número de Foment com a “Portaveu oficial, a la provincia de Tarragona, del partit d’Unió Federal Nacionalista Republicana”. 339. “Assamblea nacionalista republicana”. Foment, núm. 447 (8.IV.1910). 340. “A la brega”. Foment, núm. 449 (10.IV.1910). 341. “Tots a la tasca”. Foment, núm. 460 (23.IV.1910). 342. “L’Unió Federal Nacionalista Republicana”. Foment, núm. 462 (26.IV.1910). 343. “Lo partit únich”. Foment, núm. 443 (3.IV.1910).

186

els orígens del republicanisme nacionalista

En definitiva, la funció política dels republicans de Reus era un exemple de l’evolució tortuosa de Solidaritat i de la posterior (i necessària) unificació federalnacionalista. Però també cal dir que aquella trajectòria fou un referent per als catalanistes republicans dels anys trenta. Efectivament, si el 1907 des de Foment es concebia la Solidaritat Catalana com l’“acció mes fondament revolucionaria que s’ha realisat a Espanya desde la Restauració ençà”344, Rovira i Virgili definí aquella “Solidaritat espontània”, base de “la gran catalanització de Catalunya”,345 com a precedent de la nova aliança solidària republicana de 1931. El Baix Penadès: de Solidaritat Catalana a la Unió Federal Nacionalista Republicana L’òrgan de concentració republicà i nacionalista El Baix Penadès. Setmanari autonomista, fundat per Ramon Ramon i Vidales, es va materialitzar a partir del nucli de redactors de Lo Vendrellench. Setmanari Comarcal, que es va publicar entre el 1891 i el 26 de juny de 1904. Entre els òrgans de premsa afins al seu ideari, i amb els quals compartia informació d’agències, cal destacar El Poble Català, Joventut (Barcelona) i Pàtria Nova (Reus). El primer número del nou portaveu va sortir el 31 de març de 1906. El seu objectiu, en clau regeneradora, era difondre els ideals “democratas y autonomistas”: “autonomia es la fórmula sobirana de la llibertat, que enllassa el fondo y sincer amor que tenim a Catalunya ab les ansias ge nerosas de veurarla progressiva, conduhint als altres pobles d’Espanya á bell y civilisat avenir”. Però, com s’esdevenia amb el portaveu republicà catalanista Foment, l’“educació del poble” era un aspecte fonamental de la publicació per aconseguir difondre els principis solidaris. I val a dir que amb aquest afany hi col·laborà un jove Andreu Nin, aleshores vinculat al republicanisme reformador.346 En els seus articles es proposava “treballar per la cultura de nostra estimada patria”, sempre en un sentit social, per la qual cosa condemnava les publicacions –Los Sucesos, de la premsa espanyola de Madrid– que “perjudican á la societat” perquè “sembla que fassin propaganda per fomentar la criminalitat” i, seguint la línia de modernistes de L’Avenç, com ara Jaume Brossa, demana: “Desterrém tota la farda de toreros, fla 344. Esteve, A.: “Solidaritat, es revolucionarisme”, Foment…, núm. 20 (13.IV.1907). 345. Rovira i Virgili, A.: “Conferència de... Al Foment Autonomista Català: La nova Solidaritat catalana i republicana”. La Nau. Diari del vespre, núm. 853 (18.V.1931). 346. Nin, A.: “En pro de la nostra cultura”. El Baix Penadès, núm. 20 i 29 (11.VIII i 13.X.1906).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

187

menquisme, pornografia, periódichs sagnants, género chico y ínfimo, cosas que desapareixeran per si solas quan la cultura popular s’imposi”. La seva alternativa és la d’abatre tota aquesta falsa cultura embrutidora amb “la bona i sana literatura, y allavoras ens convertirem en un poble que anirá entre’ls que ocupan la devantera del mon civilisat”. La identificació amb Solidaritat era, però, una identificació intrínseca del setmanari, que s’aglutinava entorn de la personalitat política de Jaume Carner Romeu (1867-1934). De fet, entre les eleccions del 21 d’abril de 1907 i les del 21 de maig de 1910, la trajectòria del diputat vendrellenc a les Corts espanyoles, com a primer president del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona,347 fou intensament seguida amb la reproducció de part de les seves intervencions. També ho eren els seus articles en favor de l’expandiment del programa dels solidaris, com ara “La democracia nacionalista de Catalunya” (19 de maig de 1906): “La solució catalana d’Espanya es la seva reconstrucció política en una federació dels pobles que vihuen en el terrer de la Península. Que s’hi vagi soptada ó gradualment, que s’hi arribi ab el nom de federació ó d’autonomía, que uns pobles puguin més prompte que altres usar del seu dret al seu propi govern, son detalls del seu únich camí salvador. […] Catalunya, fondament republicana, té de crear el poderós instrument de transformació de l’Espanya vella en la nova Espanya, lliure, federal y democrática.” És a dir, El Baix Penadès anà divulgant la seva doctrina republicana per popularitzar el sentit reformista radical de la plataforma solidària, de vegades vinculada a la resistència patriòtica de l’11 de setembre de 1714. Així, Jaume Carner participà en la vetllada commemorativa de l’esdeveniment tot relacionant l’ensulsiada felipista amb l’emergència patriòtica de 1906 com a futur alliberador (22-IX-1906): “Pero la Solidaritat, qué es? No es un partit polítich, com alguns equivocadament poden creurer, doncs no poden constituir un partit homes de diversitat de creencias, sentiments é ideals en lo relligiós, lo económich, lo polítich y lo social. No es tan sols una coalició de forsas políticas per realisar un acort respecte d’extrems concrets particulars. La Solidaritat fou y es un moviment, un sentiment colectiu d’un ser colectiu que te conciencia de son sí y aferma sa existencia. Es un moviment nacional varias voltas manifestat á Catalunya. La paraula Solidaritat, qu’es d’origen jurídich, té un significat biológich, doncs desperta el concepte de organisació”. D’altra banda, l’al·lusió a referents històrics que servien per legiti mar una tradició liberal era rellevant. Així, una commemoració anual reiteradament commemorada fou la jornada del 4 de març de 1874, quan 347. “Un discurs de Jaume Carner”. El Baix Penadès, núm. 45 (2.II.1907).

188

els orígens del republicanisme nacionalista

els carlins entraren al Vendrell (2-III-1907). L’òrgan republicà també donà suport, per mitjà de subscripció popular, a una antologia de Pi i Margall sobre Catalunya, promoguda per la secretaria d’estudis del Centre Nacionalista Republicà. Igualment hom incloïa una secció titulada “Articles del Mestre” en referència al teòric del pacte federal. També hi feia una valoració destacada del viatge de Gabriel Alomar a Girona, Sabadell, Reus i Tarragona.348 Aquest viatge va ser ideològicament definitori per arredossar els posicionaments nacionalistes republicans. L’Alomar d’El Futurisme representava un capital simbòlic capdavanter en l’ideari coetani del catalanisme d’esquerres pel que feia a la relació entre socialisme i modernisme. És a dir, es tractava de bastir territorialment un projecte nacional clarament superador del catalanisme conservador.349 Quant a la concreció ideològica a través de les eleccions a diputats espanyols del 21 d’abril de 1907, El Baix Penadès donà suport a la candidatura de Jaume Carner, conjuntament amb el Centre Republicà Autonomista, el Centre Catalanista i representants autonomistes dels vilatges de la comarca (9 i 16-III-1907).350 Es tractava d’una candidatura de concentració d’esquerres i catalanista davant l’opció de la Lliga Regionalista: “Jaume Carner personifica avuy á tots els elements d’oposició á’n els governs de la restauració borbónica que ab sos desacerts han llensat á la ruina la nació [espanyola], y que ab sas arbitrarietats intentan ofegar els sentiments del poble catalá, qui, coneixedor de la seva vitalitat, treballa vigorosament per la consecució d’una ampla y lliberadora autonomia que li permeti desenrollar las seva iniciativas y caminar de conformitat ab las corrents dels pobles progressius[…]. Republicans y 348. El primer llistat de subscriptors, del total de tres, era format per: R. Ramon i Vidales, P. Martorell, J. Gay, F. Ramon, J. Antich, E. Folch, Centre Republicà Autonomista, J. Ivern, J. Vidal, J. Martorell i J. Urpinell. El Baix Penadès, núm. 137 (7.XI.1908). Sobre el viatge de G. Alomar: Fris [=F. Ramon i Soler?]. “Al Vol”. El Baix Penadès, núm. 139 (21.XI.1908). 349. Aquest setmanari catalanista i republicà s’adherí a la fundació del Foment Republicà nacionalista reusenc (10.XI.1906). 350. El Baix Penadès, núm. 51 (16.III.1907) recollí la totalitat de personalitats que donaren suport a la candidatura de Jaume Carner: Josep Gay (president del Centre Republicà Autonomista), Josep Vidal (president del Comitè Federal), Joan Rossell (delegat dels republicans d’Albinyana), Sebastià Cardó (delegat dels republicans d’Aiguamúrcia), Isidro Sanahuja (pels de Banyeres), Josep Güell Pujol (pels de Bellvei), Josep Ferré i Eusebi Casellas (pels de la Bisbal del Penedès), Joan Pujol (pels de Roda de Barà), Josep Ribas (pels de Llorenç), Joan Arnan (delegat de Torregassa, pels de Sant Jaume dels Domenys), Josep Güell (pels de Lleger), Domingo Ninot (pels de Montmell), Joan Galofré (pels de Santa Oliva), Josep Ferrerons (pels de Masllorens), Esteban Cruanyes (delegat del Centro Republicá de Arbós), Joan Torné (pels republicans de Cabra) i Manel Potau (president del Centre Republicà de Sarral).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

189

catalanistas, classes neutres y electors tots de nostre districte electoral, que si bé de diferentas tendencias voldriau regeneradas la patria catalana y la nació espanyola, voteu la candidatura d’En Jaume Carner […]”.351 Finalment, un cop celebrat el comici, Carner en sortí vencedor (4.457 vots) respecte del seu contrincant, el defensor dels interessos dels propietaris agraris, Jaume Alegret (2.968 sufragis). En aquesta avinentesa, la línia d’opinió del setmanari era extrapolable a la d’El Poble Català i el reusenc republicà catalanista Foment pel que feia a la constatació de l’evolució dels diputats solidaris quan es constituïren en assemblea al Palau de la Música de Barcelona el juny de 1908 per establir una línia d’acció comuna davant la reivindicació de la supressió de la Llei de Jurisdiccions.352 Aquesta dinàmica política no oblidava, però, la valoració del lideratge solidari. Així, els republicans vendrellencs del Centre Catalanista i del Centre Republicà Autonomista evocaren el traspàs de Nicolau Salmeron, “home que’s doná de cor a la grandiosa causa de la lliberació de Catalunya”353. També intervingueren en el procés de reivindicació de les mancomunitats provincials, aspecte a assolir dins la Llei d’Administració Local.354 El vessant educador, civilista, de la publicació es definí en la constitució d’una Comissió d’Homenatge local per al nomenament del dramaturg Àngel Guimerà com a Fill Il·lustre de la ciutat el 30 de maig de 1909,355 en la generació d’opinions a favor de l’esperantisme,356 en l’organització de conferències, a càrrec de

351. “Nostre candidat” [La Redacció], núm. 52 (23.III.1907). 352. “L’Assamblea Catalana” [editorial]. El Baix Penadès, núm. 119 (4.VII.1908). 353. “En Salmeron”. El Baix Penadès, núm. 131 (26.IX.1908). 354. El Baix Penadès, núm. 148 (23.I.1909) reproduí un fragment de la conferència que Lluhí i Rissech féu sobre el fet dels mancomunats a la seu del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona el 16 de gener. 355. La Comissió d’Homenatge –El Baix Penadès, núm. 157 (27.III.1909)– era formada per Pau Socias, Josep Ramon Blanch, Manuel Romeu Guimerà (Centre Catalanista), Emili Folch (Centre Republicà Autonomista), Pau Martorell (Centre Industrial), Josep Ferret Bassa (Casino), Francesc Ramon i Soler (societat “La Lira”), Jaume Serra Iglesias (societat “L’Orfeó Vendrellench”), Ramon Ramon i Vidales (El Baix Penadès). Vegeu també El Baix Penadès, núm. 155 i 165 (3.IV i 22.V.1909). Per a aquesta avinentesa el setmanari publicà el número especial 166 del dia 30 de maig de 1909 on col·laboraren: Jaume Serra, Andreu Nin, Lluis Via, Jaume Ramon [i Vidales], Josep Aixalà [corresponsal a Cuba de la publicació], Àngel Guimerà, Carme Karr, Ferran Ramon i Soler, Pau Martorell i Josep Gay. 356. Nin, A.: “Per l’esperanto”. El Baix Penadès, núm. 155 (13.III.1909).

190

els orígens del republicanisme nacionalista

Jaume Carner –sobre experiències internacionals de finançament agrari–,357 i en col·laboracions contràries al colonialisme espanyol al nord d’Àfrica. En aquest darrer extrem, l’hebdomadari va deixar en suspens una setmana la seva publicació a causa de l’establiment de “deliberacions del cos de redacció” sobre els fets de l’aixecament urbà de Barcelona la darrera setmana de juliol de 1909.358 Amb tot, la crisi de Solidaritat, que era el principal problema a tractar, abocà la plataforma solidària a la seva refundació en clau d’esquerra catalana. En aquesta avinentesa, El Baix Penadès extractà un fragment del parlament que féu Pere Coromines a Barcelona sobre els “fonaments indestructibles de la qüestió catalana” (12 de març de 1910) per significar que el plet patriòtic havia de continuar. Però ho havia de fer cercant una tercera via alternativa a l’establerta pel conservadorisme de la Lliga Regionalista i per l’espanyolisme lerrouxista. És a dir, des del nacionalisme liberal es proposava d’atreure bases catalanistes de la Lliga i des del republicanisme es volien incorporar hipotètiques bases que fins aleshores donaven suport al republicanisme unitari de Lerroux. En aquest sentit, el balanç final que el setmanari nacionalista féu de la fundació del nou partit Unió Federal Nacionalista Republicana (al qual s’adherí) era positiu, tenint en compte la funció que havia dut a terme Solidaritat pel que feia precisament a l’atracció de nuclis republicans: “Degut al moviment solidari vingué l’aproximació, al camp catalanista, dels elements que constituien la part sana dels partits republicans que fins allavores s’havien mantingut en una especial reserva en tot lo que tingués referencia als problemes de Catalunya”.359 Aquest setmanari, per tant, interpretava que amb la Unió Federal s’havia posat límit a la deriva conservadora de Solidaritat.

357. Carner, J.: “Sindicats agrícols y funcionament de Banchs rurals á Italia”. El Baix Penadès, núm. 164 (15.V.1909). 358. “La guerra del Riff”. El Baix Penadès, 24.VII.1909. 359. Sobre la constitució de la Unió Federal vegeu respectivament: M[anuel] [Romeu]: “La constitució de l’esquerra catalana” i per a la citació: Fris [F. Ramon i Soler]. “Al Vol”. El Baix Penadès, núm. 210 i 211 (9 i 16.IV.1910).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

191

Finestra: el moviment valencianista segons Rovira i Virgili La crònica que Rovira i Virgili oferí a El Poble Català360 sobre l’Assemblea regionalista, convocada per l’entitat València Nova els dies 29 i 30 de juny de 1907, té un valor sociològic i polític destacat. El viatge dels nacionalistes del Principat fou organitzat pel Centre Nacionalista Republicà, i en donà compte dels preparatius el quinzenari València Nova.361 L’aspecte sociològic ve donat pel fet que Rovira ofereix un retrat de la societat de la ciutat de València: des dels grups socials aristocràtics, que parlaven sistemàticament en espanyol, fins als grups populars, una part dels quals provenien del camp i s’establiren a la capital de l’Antic Regne. Ultra això, l’articulista descriu l’ambient controvertit amb què fou rebuda la delegació catalana,362 formada per un centenar de solidaris. Les reaccions manifestades en arribar el vaixell Brasileño al port de València –a favor i en contra–, les crítiques (per part dels blasquistes),363 l’acceptació (per part dels sorianistes d’El Radical) dels solidaris durant llur estada de tres dies a la ciutat, la descripció de l’estat de l’ús de la llengua (que no comprenien determinats sectors de la joventut), el recorregut per l’Horta i les conclusions agraristes que Rovira deduí de certs comportaments urbans reflecteixen una minuciositat analítica del context –de l’ambient– en què tingué lloc l’esdeveniment valencianista. La dimensió política es concreta en l’explicació de les relacions mantingudes amb militants de Rodrigo Soriano (favorables a la Solidaritat), en la visita realitzada a la seva seu –el Centro Instructivo Radical (“en un

360. Rovira i Virgili, A.: “Valencia-Catalunya. Ràpides impressions y petits comentaris d’un català que ha passat tres dies a Valencia”. El Poble Català, núm. 503, 504, 505 i 506 (3, 4, 5 i 6.VII.1907), p. 1. 361. “A la Assamblea”, València Nova. Quincenari Regionaliste portant-veu d’esta societat, núm. 28 (20. VI.1907), p. 76. Aquest òrgan agraeix per endavant al Centre Nacionalista Republicà i a El Poble Català l’organització de l’expedició per “á donar esplendor y resonancia á la causa del regionalisme”. 362. L’Ajuntament de València, per exemple, rebutjà una corona oferta pels regidors de l’Ajuntament de Barcelona Cases, Roig i Estapé a la memòria de Jaume I. València Nova, per contra, especificà que, si la Corporació valenciana no canviava d’actitud, els valencianistes anirien a Barcelona a recollir l’oferiment. “Al Excelentissim Ajuntament de Valencia”, València Nova…, núm. 30 (19.VII.1907), p. 91-92. 363. La Joventut Autonomista –de Daniel Cardona i Manuel Pagès– aprofità l’expedició a València per fer-hi propaganda catalanista. Rubiralta i Casas, F. Daniel Cardona. Catarroja-Barcelona: Afers, 2008, p. 32.

192

els orígens del republicanisme nacionalista

dels balcons està hissada la bandera valenciana. És la mateixa bandera de Catalunya, ab l’aditament d’un camp de color blau cel”). En aquest sentit, Rovira exposà alguns episodis que reflectien l’animadversió que existia entre els sorianistes i els blasquistes (d’Azzati, a més de Blasco Ibàñez). El context, per tant, explicitava suficientment el sector polític que s’oposava a la realització de l’Assemblea. Pel que fa al decurs d’aquesta convocatòria (a la Universitat Literària), Rovira esmenta qui en fou el màxim responsable: el president de Valencia Nova, el Dr. Faustí Barberà Martí (Alaquàs, 1850-València, 1924),364 a qui retreu un cert esperit dubitatiu a l’hora de dur a terme el congrés i, també, a l’hora de mostrar la conformitat (en vista de l’actitud antisolidària dels partidaris de Blasco Ibàñez) del viatge dels integrants del Centre Nacionalista Republicà. El periodista d’El Poble Català també comenta un intent de sabotatge de l’Assemblea per part d’un infiltrat blasquista que intentà rebentar l’acte amb el crit: “Viva Catalunya llibre!”. Pel que fa al discurs del Dr. Barberà Martí, Rovira en destaca l’historicisme (l’ocupació, per part de les tropes de Felip V, d’Almansa el 1707) i anota –adoptant un cert llemosinisme– que en el parlament que féu el president del Rat Penat, Lluís Cebrian Mezquita, aquest s’expressà en una “moderna variant dialectal” de l’“antiga llengua d’oc”. El decurs de l’acte (en què a més hi parlamentaren fraternalment el carlí Manuel Simó i el republicà doctor Josep M. Escuder) també serví per remarcar les reaccions favorables dels assembleistes davant el míting de Solidaritat a càrrec de Julià Nougués i de Joaquim Salvatella. La conclusió a la qual arriba Rovira és que determinats valencians (en aquest cas sorianistes d’El Radical) són catalanistes valencians abans que valencianistes (“Hem parlat de regionalisme –anota Rovira. M’he convensut aviat de que aquell valencià no es propiament valencianista. És catalanista”). A aquells nacionalistes valencians “no’ls manca pas l’amor a la terra de Valencia. Més, políticament, no tenen, per ara, la concepció de la nacionalitat valenciana, gran y forta. No fereix els seus ulls la visió de la Valencia-nació”. Per contra, molts valencianistes eren partidaris de l’“efecte demostració” de Catalunya (l’“hegemonia espiritual”), que essent “mater iberorum els enlluerna y’ls captiva”. Aquest procés dugué Rovira a concloure que el moviment valencianista seguí un procés invers al del catalanisme. Mentre aquest darrer evolucionà del regionalisme literari i regionalisme polític al nacionalisme, el valencianisme 364. Roca Ricart, R.: “El doctor Faustí Barberà i la visita de València Nova a l’Ajuntament i l’Arxiu de València (1907)”. Quaderns d’investigació d’Alaquàs, l’Horta Sud, 2007, p. 111 i 115. Agraeixo a l’autor la tramesa d’aquest treball.

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

193

partí automàticament de la identificació amb la Solidaritat Catalana: i “vindran després el regionalisme y el nacionalisme. Els termes del procés nacional de Catalunya estan a Valencia invertits”. Efectivament, el moviment de Solidaritat era pres com a model pels nacionalistes de València Nova. Així ho indica l’intent –fracassat–365 d’articular una “Solidaritat Valenciana” a partir de les conclusions generals de l’Assemblea regionalista: reivindicació de l’autonomia municipal, “preparar la reconstitucio de la regió valenciana, ya que ni han fragments units á les comarques”, concreció d’un pacte polític solidari per defensar la “regió” valenciana, vehicular una junta perquè s’encarregui de vehicular aquests acords, creació d’un “Centre regionaliste” i “establir llasos de germanor en les atres regións que integren la unitat espanyola proclamada i acceptada per tots”.366 L’antítesi al viatge dels solidaris catalans l’exemplificà l’òrgan blasquista El Pueblo. De bon començament, el diari endegà una campanya frontalment contrària a les idees solidàries i a la influència que podien tenir a València. És el cas, per exemple, de l’article “¿A qué vienen los catalanistas?”, on s’exposaven passatges del Compendi de Doctrina Catalanista, de P. Muntañola i Prat de la Riba. La cita escollida d’aquest opuscle acabava amb “Catalunya pels catalans”. El comentari era clar: “Por eso nosotros, y con nosotros todos los buenos valencianos, al ver que una expedición de catalanistas, de los que mantienen los aranceles que asesinan a la agricultura valenciana y proclaman que Cataluña es para los catalanes, se aprestan á venir, les contestamos: -Eh, cínicos! Valencia es para los valencianos. !Hala¡, á Cataluña, explotadores, egoistas, reaccionarios; y...expresiones á la memoria de vuestros condes famosos!”.367 Les reaccions contràries eren polítiques perquè des del blasquisme es considerava que Solidaritat Catalana volia absorbir políticament València, una absorció que es plantejava també econòmicament. Calia, doncs, explicar quins eren els objectius de la plataforma catalanista: “se quiere convertir 365. Cucó, A.: El valencianisme polític (1874-1939). [reed.] Catarroja-Barcelona: Afers, 1999, p. 97103. 366. A banda d’aquest apartat genèric hi havia els acords sectorials de dret i filologia i literatura. Aquests acords comptaren amb el vistiplau de la Junta (integrada per: Salmeron, Cambó, Vazquez de Mella, R. d’Abadal, J. Carner, J. Olozábal, A. Maria Alcover, J. Moneva Suñol, Teodor Llorente i J. M. Puig Torralva) i de la Taula de l’Assemblea (formada per: F. Barberà, V. Dualde, B. Montañes, F. Martínez, J. Oset, V. Albiach, S. Cebrian i els sots-secretaris del Rat Penat i de València Nova). Vegeu, València Nova…, núm. 29 (6.VII.1907), p. 81-83. 367. El Pueblo. Diario Republicano de Valencia, 21.VI.1907, p. 1.

194

els orígens del republicanisme nacionalista

Valencia en colonia barcelonesa [...]. Es desde hace muchos muchísimos años, víctima de las maquiavélicas combinaciones del industrialismo catalán y vizcaino, como lo es en la actualidad toda la región levantina de los aranceles confeccionados por un catalán, Sitges, Director general de Aduanas”.368 L’oposició d’interessos econòmics era una raó que fou prou difosa amb posterioritat a la celebració de l’Assemblea regionalista. L’altra raó opositora a Solidaritat era l’aliança entre carlins i republicans: un “Maridaje absurdo”, segons l’òrgan republicà El Pueblo.369 En aquest sentit, hom aclaria que l’extrapolació valenciana de la Solidaritat només era aplicable a “los carlistas, Lo Rat Penat, Valencia Nova, los clericales, algunos federales descontentos, los radicales por aquello de estar enfrente de los blasquistas y algunos diputados que no han podido nunca ser nada”.370 Aquests exemples reflecteixen els arguments del blasquisme sobretot pel que fa a la identificació entre Solidaritat, reaccionarisme polític i intromissió en l’economia valenciana, que, per als blasquistes, com hem dit, no tenia cap punt de complementaritat amb la catalana. Tal com destacava Cucó (1999:90) el blasquisme interpretava políticament que la burgesia agrària valenciana es veia perjudicada pels aranzels proteccionistes dels industrials catalans. Molt diferent fou l’anàlisi del viatge a València per part de Foment. Aquest setmanari va difondre primer unes declaracions del Dr. Faustí Barberà pertocants a la història de València d’ençà de la Batalla d’Almansa (1707), les relacions catalanovalencianes i aspectes polítics respecte de l’Assemblea regional. La conclusió que en tragué el setmanari era que els valencians ressorgien.371 Així, els nacionalistes republicans entenien que “Catalunya, no podia restar indiferent al veurer que una regió germana es redressa pera demanar justícia, i per això s’apressa a recordarli que’els catalans no oblidem mai els vincles de família de sentir renaixer la confortadora satisfacció de saber que no som els unics que desitjen la llibertat i que anant am tant bona companyia ja no es aventurat confiar en el triomf”.372 Finalment, el setmanari reproduïa els principals acords de l’Assemblea valorant que “Valencia ha demostrat saber que es quelcom mes qu’una provincia”.373 368. El Pueblo…, 3.VII.1907. 369. El Pueblo..., 3.VII.1907. 370. El Pueblo..., 29.VI.1907. 371. “Valencia renaixenta”, Foment. Semanari…, núm. 27 (1.VI.1907). 372. “Catalunya a Valencia”, Foment. Semanari…, núm. 29 (15.VI.1907). 373. Esteve, A.: “De l’Assamblea Regionalista”, Foment. Semanari…, núm. 32 (6.7.1907).

5. foment [republicà nacionalista] i l’esquerra catalana

195

La idea del Foment Republicà era defensar la hipòtesi de l’expansió de l’ideal solidari per la Península a fi de constituir una “Solidaritat Ibèrica”. Solidaritat, doncs, que havia de propagar els principis polítics –confederatius– d’una nova organització política lliure de les nacions i de l’Estat espanyol.

6 El republicanisme a l’Ebre Josep Sánchez Cervelló

6. El republicanisme a l’Ebre. Josep Sánchez Cervelló

Abans de la Restauració Al territori de l’antiga Diòcesi de Tortosa es poden resseguir documentalment els orígens del republicanisme fins al final de la Primera Guerra Carlista, quan dotze veïns d’ideologia republicana de diversos pobles del Priorat es van escapolir de la presó de Falset. L’any 1867 hi va haver una revolta republicana que arrelà sobretot a les muntanyes del Priorat, en la qual van participar diversos escamots republicans de les Terres de l’Ebre. El mateix any, els republicans tortosins que es reunien al Círculo de Artesanos van veure com els clausuraven el local perquè conspiraven contra la monarquia, i no es tornà a reobrir fins al mes de gener de 1868. En esclatar La Gloriosa, a Tortosa es va destituir l’antic consistori i es nomenà una junta governativa presidida pel republicà Manuel Bes Hediger. Aquest va condemnar els Borbons i va fer la petició que els expulsessin d’Espanya per haver traït la pàtria i la llibertat; va demanar la convocatòria de les corts constituents per sufragi universal per determinar el model que havia de seguir el Govern, i va proclamar solemnement les llibertats democràtiques: l’habeas corpus i els drets d’edició, de reunió i d’associació. Les juntes governatives es van dissoldre a les darreries del mes d’octubre de 1868 perquè les forces conservadores volien recuperar l’aparell de l’estat tradicional i impedir els canvis profunds que la ciutadania reclamava. Una evidència de l’arrelament dels sentiments republicans a les Terres de l’Ebre és la darrera proclama que va promulgar la junta governativa de Gandesa abans de desaparèixer: “Visca la sobirania nacional! Visca la llibertat! Fora els Borbons! Fora els tirans!” Des de la revolució de 1868 fins a l’any 1873, moment en què es va constituir la Primera República, hi va haver diverses revoltes a les Terres de l’Ebre de caràcter federal i social, també contra les quintes i contra els impostos sobre els consums que afectaven sobretot les classes treballadores.

200

els orígens del republicanisme nacionalista

Durant la Primera República Espanyola a les eleccions de les Corts de maig de 1873, a les Terres de l’Ebre es va reflectir una clara majoria republicana. Els principals dirigents escollits van ser Bes Cassola i Bes Hediger. L’any 1881, el Partit Liberal va accedir al poder i va canviar la Llei electoral amb la substitució del sufragi censatari pel sufragi universal, fet que va provocar que els grans propietaris comencessin a organitzar societats recreatives com ara el Círculo Tortosino, formalment apolítiques, per garantirse la preeminència social. Amb la Restauració, les forces republicanes de les Terres de l’Ebre van patir una desorganització considerable que no es va començar a solucionar fins l’any 1889 amb la unió de diverses tendències en una de sola. La primera fusió es va fer a Tortosa amb la creació del casino Unión Republicana, que editava la revista El Eco de la Unión, una publicació que l’any 1895, quan les autoritats municipals la van prohibir, es va substituir per El Eco Republicano. El febrer de 1897 es van nomenar representants dels centres republicans de Móra la Nova, el Perelló, Ulldecona, la Sénia, la Galera i Godall per assistir com a participants a l’Assemblea Republicana de Catalunya, que havia de servir per reforçar el moviment republicà; tot i que a Gandesa, Móra d’Ebre, Roquetes, Benifallet i Tortosa també s’havien creat nuclis republicans, no hi va haver representants d’aquestes poblacions. Els republicans tortosins es plantejaven dues opcions, o bé quedar fora del sistema polític, o bé col·laborar-hi a canvi de quotes de poder. La Fusión Republicana de Tortosa va preferir pactar amb els liberals a les eleccions de 1898 i va aconseguir que Joan Riba, que n’era el dirigent, fos escollit. Anys més tard, però, Riba va esdevenir membre del Partit Liberal i el seu partit anterior el va qualificar d’oportunista, a més d’acusar-lo de mobilitzar l’organització liberal. Ricard Fuente, que es va presentar a les eleccions de 1903 i 1905 i va obtenir uns resultats significatius, fou qui va impulsar la reorganització del republicanisme a les Terres de l’Ebre. L’any 1905, juntament amb el director del setmanari El Pueblo¸ Rafel Alemany, Fuente es va passar al Partit Radical encapçalat per Alejandro Lerroux. La gran majoria de les forces republicanes, però, influenciades pel dirigent històric Manuel Hilario, es van mantenir dins els límits del republicanisme federal, encapçalat per Marcel·lí Domingo no gaire més tard.

6. el republicanisme a l’ebre

201

La Restauració La voluntat unitària del republicanisme es va anar expressant des de la Restauració (1875) a través de diverses plataformes. Les principals foren la Unió Republicana i la Fusió Republicana. La Unió Republicana es creà el 1893, com a coalició entre els principals corrents del moviment que aleshores hi havia (possibilistes, federals, progressistes, centralistes...). L’aliança ràpidament es trenca però com assenyalà Duarte “van aparèixer centres d’Unió Republicana que van sobreviure a la desaparició de l’entesa de partits. Acollien una part significativa de la militància a Catalunya i eren sovint la consciencia crítica que recordava als dirigents del republicanisme català la necessitat d’unitat”.374 Entre aquests centres destacà el de Tortosa, que editaria el setmanari El Pueblo, del qual seria primer col·laborador, i més tard director, M. Domingo. La voluntat unitària de les bases republicanes torna a manifestar-se el 1987 quan es féu una assemblea a Reus amb presència dels partits Nacional i Centralista, amb militants progressistes i federals, fruit de la qual es creà la Fusió Republicana. En aquesta assemblea hi participen representants del districte de Gandesa i, de fet, a la capital de la Terra Alta es constituí el 1898 un centre polític d’aquesta tendència anomenat Comitè de Fusió Republicana, que era dirigit per Rafael Serrano.375 La Fusió Republicana tampoc aconseguí la unitat d’aquest corrent polític, per això el dirigent federal tarragoní Julian Nougués féu una nova crida el 1902: “no ha de ser difícil en esta provincia entendernos los republicanos demócratas si atendemos a las fuerzas organizadas existentes en la actualidad: ”- Fusión Republicana que la forman casi en su totalidad antiguos federales orgánicos y federales pactistas. Unos y otros defensores de la autonomía individual y municipal, de la libertad religiosa, de las conquistas de la revolución de Septiembre y de las soluciones al problema obrero, en el sentido más avanzado. ”- Partido Posibilista de Reus, cuya mayoría de elementos aceptan los principios anteriormente expuestos. ”- Partido Federal que no sólo las acepta sino que en su sabio programa, obra del maestro Pi y Margall, los amplía y especifica de una

374. Duarte, Ángel. El republicanisme català a la fi del segle xix. Vic: Eumo Ed., 1987, p. 31. 375. Ibídem, p. 187.

202

els orígens del republicanisme nacionalista

manera admirable”.376 Aquesta proposta tampoc tingué resultats pràctics i els republicans continuaren dividits, no sols dins l’àmbit provincial, sinó que als mateixos pobles hi convivien diverses sensibilitats republicanes, basades no tant en qüestions programàtiques com en personals, la qual cosa resta eficàcia a la seva lluita contra la monarquia. L’estrangulament dels òrgans republicans Els rotatius republicans, com els carlistes, foren inculpats tant per notícies de continguts de política general com per qüestions locals, amb una diferència: com que el sistema considerà que els republicans no eren recuperables per a la governabilitat, foren castigats amb més severitat donada la seva radical oposició al règim monàrquic.377 L’agost de 1886, el director de La Voz del Progreso,378 Gonçal Jover Herraiz, fou denunciat d’ofici pel jutge d’instrucció de Tortosa pel delicte de lesa majestat per haver permès la publicació de l’article “La reina enferma”379 on s’assenyalava que hi havia rumors que la regent no es trobava bé de salut, la qual cosa la incapacitava per dirigir el país. Però com que l’article s’havia reproduït d’El Baluarte de Sevilla, on no havia tingut cap problema, Jover fou absolt perquè s’aprecià que, tot i “la idea republicana que profesa y combatir la forma monárquica”, no volia ofendre la sobirana i sols es preocupava per la seva salut.380 El setembre de 1888, Jover tornaria a ser inculpat per haver escrit al bisetmanari republicà La Discusión contra la política impositora del consistori encapçalat pel liberal Pasqual Ballesté, que havia amenaçat mitjançant un ban els productors d’oli assenyalant que: “los morosos que en el término de tres días no satisfagan sus cuotas pagarán un 5% del recargo correspondiente, además de los otros recargos que la ley determina”. L’autor deia que l’impost de l’oli era “fatal e impopular” i que sols el pagaven els petits productors, mentre que els grans propietaris s’escapaven de la pressió fiscal, tot i que molts d’ells devien diners a l’hisenda municipal. El text, d’una gran valentia, 376. Nougués, Julian. “Nuestra opinión”. El Pueblo, núm. 88 (11.X.1902), p. 1. 377. Sánchez Cervelló, J. [coord.] Marcel·lí que torna. Tarragona: Amics de l’Ebre / Port de Tarragona, 1995. 378. Fou l’òrgan dels republicans possibilistes. Setmanari d’abril a agost de 1885 i diari d’agost de 1885 a 1889. Pot consultar-se a l’ACTE. 379. La Voz del Progreso, núm. 318 (30.VIII.1886). 380. Llibre de Sentències, 1887, (I), núm. 44. Arxiu de l’Audiència de Tarragona.

6. el republicanisme a l’ebre

203

denunciava sense pal·liatius el règim de la Restauració definint que “los gobernantes y administradores son engendros del caciquismo más funesto [...] sosteniéndose contra la voluntad del país”.381 A més, es documentaven amb noms i xifres les arbitrarietats dels diversos consistoris “alfonsins” i retreia a la premsa monàrquica el silenci. La veracitat de la informació permeté que l’acusat fos absolt.382 Novament la premsa republicana fou hostilitzada el 1889. Llavors els tipògrafs i responsables de La Bandera Tricolor i La Voz del Progreso van ser denunciats als tribunals perquè quan la processó “llevando el Santísimo Sacramento pasó delante de la imprenta de estos periódicos situada en la calle del Replá, los cajistas que estaban trabajando en el interior del establecimiento, pero teniendo la puerta abierta, no se descubrieron, lo que parece produjo alguna excitación entre los concurrentes a dicho acto religioso [...] [El vicari] Agustín Paulí les invitó a que se descubrieran cuando pasaba la Divina Majestad o entornasen la puerta, sin que los referidos cajistas y otras personas que se hallaban en el local accediesen ni a lo uno ni a lo otro”. Els responsables de La Bandera Tricolor383 explicaren al rotatiu la seva versió dels fets però, segons el fiscal, “omitiendo algún concepto que pudiera constituir ataque al dogma católico”. Amb tot foren absolts en poder-se acollir a l’indult que, amb caràcter general, havia dictat el govern. No tindria tanta sort el director de l’altre òrgan republicà, La Voz del Progreso, Tomás Cortés Arbonés, que acaba denunciat d’ofici per un article de juliol de 1890 considerat injuriós amb la reina regent. S’assenyalava: “una de las razones por que la reina ha tenido que dar el poder a los conservadores, además de la imposición de Martínez Campos, es que no podía ya más con las pensiones y socorros que tenía que dar a señoras de conservadores que iban contándole lástimas, y ha preferido como es natural, que las pague el presupuesto en vez de la lista civil”. Afegia que el veritable amo del país era el general Martínez Campos i que aquest no vivia al Palau Reial “porque no le gusta la casa de la Plaza de Oriente”.384 Quan fou jutjat, quatre mesos després d’aparèixer la notícia, el diari ja no sortia i ell treballava d’ajudant d’un mestre d’obres. Amb tot fou condemnat a dos anys i un dia de presó i a pagar una multa de 500 pessetes i les costes del judici.

381. Jover Herrainz, G. “De cuerpo entero”. La Discusión, núm. 13 (12.XI.1888). 382. Llibre de Sentències, 1889, núm. 66. Arxiu de l’Audiència de Tarragona. 383. Artur Bonet, Francesc Ricart, Rafael Bosch. 384. “La crisis del hambre”. La Voz del Progreso, núm. 1000 (9.VII.1890).

204

els orígens del republicanisme nacionalista

També aquell any l’alcalde Juli González denuncia el periòdic republicà El Eco de la Unión perquè suposadament havia sortit sense director i amb un peu d’impremta que li semblava il·legal. Però en realitat el que succeí fou que el setmanari es passa a editar a Tarragona on, davant el Govern Civil, havien iniciat tots els tràmits legals. Per tant, la denúncia fou desestimada. Posteriorment, el març de 1894, es torna a publicar a Tortosa i novament fou denunciat per l’alcaldia que el titlla de “una publicación clandestina”, però com es va demostrar des del partit Unión Republicana, el seu impulsor, tenia tots els permisos en regla i el seu director Francesc Costa fou absolt. Novament el setembre de 1894 torna a ser processat per un article que denunciava l’alcaldia per la impunitat amb què actuava “la famosa partida de la porra”. Igualment, segons l’autor, també l’encobria l’església, la classe política local i el ministre de Governació.385 També en aquesta ocasió la denúncia fou sobreseguda. Tothom sabia que la quadrilla d’una dotzena de persones de dubtosa moralitat estava formada per treballadors a sou de l’Ajuntament, encarregats de cobrar els consums, i que feien la feina bruta que interessava als “bosquistes” i als “cañeristes” aliats a l’Ajuntament. Aquests matons havien començat a actuar el 1894, protagonitzant actes intimidadors contra l’oposició. Ja la nit del 8 d’abril fou apallissat un home a Tortosa i el “bosquista” Los Debates acusà de l’agressió els republicans d’El Eco de la Unión. El 10 d’abril, quan el director d’El Eco de la Unión, Francesc Costa Navarro, i el redactor en cap, Rafael Rico, llegiren la notícia se n’anaren a casa de Monner, propietari de Los Debates, a demanar-li explicacions, perquè, a més, els havien assegurat que aquest “tenia el propósito de hacer apalear a todos los periodistas de oposición entre los que se encontraban ellos”. En arribar a casa seva li digueren que sortís al carrer, cosa que féu en companyia del seu gendre, que portava “el bastón de mando como teniente de alcalde que es, diciendo que representaba la Autoridad”, però Rico clava un cop de pal al regidor, i el deixa ferit durant 17 dies. Monner i els periodistes republicans també patiren lesions. La disputa acabà quan Monner amenaçà els seus contrincants amb una pistola. Els conservadors denunciaren els republicans a la justícia, però com que el judici havia de tardar encara molts mesos, utilitzaren novament “la partida de la porra” per apallissar dos redactors del diari i, dos dies després, atacaren Francesc Costa i Rafael Rico. La denúncia interposada per Monner i el seu gendre acaba als tribunals. La justícia absolgué Costa però condemnà Rico a 6 mesos d’arrest major, a la meitat de les costes i a pagar una multa de 125 pessetes. És clar que els de “la partida de la porra” mai no foren identificats. 385. “Tortosa por dentro”. El Eco de la Unión, núm. 107 (29.IX.l894).

6. el republicanisme a l’ebre

205

L’any 1899 el portaveu republicà d’El Eco de la Fusión fou processat per dues cartes enviades al director: l’una procedia d’Arnes i l’altra d’Aldover. A la primera Víctor López Querol es queixava que la seva germana hagués fugit de la casa materna i se n’hagués anat a viure a la de l’advocat Josep M. Salvador, veí d’aquella població que tenia 49 anys i estava casat. Víctor maliciosament assenyalava que l’advocat, malgrat fer-se passar per una persona d’ordre, pietosa i molt catòlica, el que realment desitjava era deshonrar la seva germana. Josep M. Salvador es querella contra l’autor de la lletra, que fou condemnat a 3 anys, 6 mesos i 21 dies de desterrament d’Arnes, i al pagament d’una multa de 250 pessetes i de les costes. La carta d’Aldover l’escrigué Joaquim Pegueroles el dia 27 de maig, i denunciava el capellà del poble, Joan B. Camañés, perquè no va voler donar l’extremunció a un moribund, i assenyalava: “Hallábase desde hace algún tiempo atacado por una grave dolencia el honrado vecino D. Antonio Cortiella Baiges que, creyendo llegada su última hora, ha solicitado los auxilios espirituales, llamando ex-profeso a dicho Sr. Cura. Se ha presentado éste a la casa del paciente y, ante su familia y demás personas que allí estaban, se ha negado rotundamente a prestar al enfermo los deberes de su sagrado ministerio, con motivo de haber comprado años atrás el Cortiella, en pública y legítima subasta, una finca procedente de los bienes desamortizados de la Iglesia”.386 Joaquim Pegueroles fou denunciat per sectors propers al bisbat, que devien desconèixer la veracitat dels fets. L’inculpat finalment fou absolt. La persecució de la premsa democràtica i republicana L’etapa posterior al cessament del governador estigué marcada per l’entrada en vigor de la Llei de Jurisdiccions (març de 1906), que permetia a la justícia militar processar els que, per mitjà de la impremta, ataquessin l’honor, la bandera i la unitat de la pàtria. En la seva aplicació diversos mitjans foren processats. La duresa d’aquesta Llei permeté l’acostament, un cop més, dels carlistes i dels republicans. L’acord, en què també intervingué la Lliga Regionalista, donà lloc a Solidaritat Catalana que, després de l’èxit de les legislatives de 1907, es desféu entre les brases de la Setmana Tràgica. S’obrí a partir de llavors una creixent col·laboració entre els partits alfonsins i els carlistes. Durant el període 1902-1914 els òrgans més represaliats foren els republicans. El gradual col·lapse del sistema polític del torn dinàstic comporta 386. El Eco de la Fusión, núm. 32 (18.VI.1899).

206

els orígens del republicanisme nacionalista

indefectiblement un reforç dels corrents republicans que, necessàriament, foren vistos des del règim com una amenaça per a la seva supervivència. És dubtós que el bisetmanal El Eco de la Fusión, que des de 1901 deixa l’antic sotstítol de “periódico republicano” per anomenar-se “liberal democrático”, pugui entrar dins l’apartat de la premsa antidinàstica, tot i que a les seves planes continuaven apareixen col·laboracions contràries a la monarquia. Per això he retolat aquest apartat com el dels mitjans democràtics i republicans. També he inclòs aquí La Picossa de Móra d’Ebre, tot i que era el portaveu de Solidaritat Catalana, coalició que, com és sabut, no agrupava sols els republicans, però com assenyala Bladé i Desumvila, els promotors de la publicació, Francesc d’Asis Ripoll de Benissanet, Jaume Carner del Vendrell, Nogués Cambra de Móra d’Ebre, etc., eren republicans federals i el seu objectiu, a part de reforçar la catalanitat de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Priorat, era l’elecció del candidat republicà Caballé Goyeneche pel districte de Gandesa. Les dificultats d’El Eco de la Fusión En ple domini liberal, tant al govern de la província com a la ciutat de Tortosa, El Eco de la Fusión era l’enemic a abatre per la seva profunda enemistat amb Roig. Divulgà les amenaces i les pressions que els seguidors de Melero i Roig havien exercit sobre el propietari i diputat provincial, Joan Ribas, per fer callar la protesta contra el governador. Afirmava: “Los Srs. Diputados se harán cargo de la injusta persecución de que es objeto nuestro amigo, por ese traidor de Roig, que hiere por la espalda a uno de sus compañeros de la Diputación, apoyado por el Sr. Melero, por faltarle valor y prestigio para combatirle frente a frente”. Per aquest article i per un altre que acusava Roig de ser fals, mentider, dolent, brètol, va ser denunciat el director del rotatiu Francesc Jordán Rodenas. La sentència, però, no sortí fins el juny de 1903. Dues setmanes més tard, el director encara patí una nova denúncia per part de Ricard Domingo Rodríguez, ex redactor d’El Eco de la Fusión i a sou de l’alcalde governatiu Bau. Aquest, com que Domingo era procurador dels tribunals, l’utilitzà per processar i inhabilitar el consistori “gonzalista” el 1901, fet al qual ens hem referit anteriorment. Però el retret més important que li feien des de les planes del periòdic era la seva participació en la destitució dels quatre regidors d’El Eco, antics coreligionaris seus. A més, també li deien que era un aprofitat perquè ho féu per entrar ell a l’ajuntament. Dos escrits havien molestat especialment Domingo. En el primer s’assenyalava

6. el republicanisme a l’ebre

207

“Deplorable y de sentir es cuando la justicia por punible, apática y censurable tolerancia se convierte en ariete de las trapisonadas y arrestos rufianescos de un liliputiense caciquillo. Hoy, en la conciencia de todos, va infiltrándose [...] la idea de que la Señora [Justicia] [...] aconsejada y dirigida por sus mentores hace oscilar de una manera bochornosa y repugnante el fiel de la balanza. Hoy nadie pone en duda ya, por el número de arbitrariedades que sublevan y aberraciones, que esa Señora no se sirve de dicha balanza pero si de la espada, en favor y beneficio del que por circunstancias especiales aparezca más fuerte o sea más audaz [...] Un juez, muy amigo de sus amigos y servil instrumento del poderoso y entusiasta admirador de las ondulaciones de la balanza de la Señora Justicia, dictó por desobediencia acto de procesamiento contra nuestros amigos”. El rotatiu indicava que l’autor d’aquesta sentencia, Ricardo Domingo, havia inculpat quatre regidors com a pas previ per a la seva destitució i així el governador podia cobrir les vacants amb personal addicte.387 En l’altre artic1e del mateix exemplar s’assenyalava que la política, amb fets com els esmentats, s’havia convertit en una vergonya. Igualment Ricard Domingo, en la seva querella contra Jordán, denuncia el darrer exemplar d’agost per una notícia que, amb to irònic, comentava la citació per l’acte de conciliació que havia fet Domingo al director. En aquest plet contra Ricard, Jordán fou absolt. Un altre article d’aquell mateix exemplar fou també denunciat per acusar el jutge municipal, Lluís Bau Vergés, d’haver excarcerat sense fiança “a varios sujetos presos en causa de homicidio”,388 però l’autoritat judicial acaba sobreseient la causa. Es tractava dels vuit acusats que encara romanien en presó pels fets ocorreguts a l’Ajuntament de Tortosa a les eleccions de 1899. En una clara evidència de com funcionava la justícia s’ha de dir que el jutge era fill de l’alcalde Miquel Bau i cunyat del cacic i cap provincial del partit, Francesc Roig. Davant l’escàndol que la decisió del jutge comporta, l’Audiència Provincial el separa del cas i nomena un altre jutge, amb caràcter especial, per fer-se càrrec del sumari, que anul·la l’excarceració i torna els inculpats a la presó. I, el novembre, l’audiència destituí definitivament el jutge Bau “por notoria parcialidad en sus decisiones”.389 Mentre el jutge Bau estava cessat temporalment, Roig nomena interinament un altre jutge addicte que torna a processar El Eco de la Fusión 387. “Oh la justicia!”. El Eco de la Fusión, núm. 68 (25.VIII.1901). 388. “La justicia en Tortosa”. El Eco de la Fusión, núm. 69. 389. Bayerri Raga, J. Les Terres de l’Ebre, encara un futur?. Tortosa: Dertosa, 1985, p. 151.

208

els orígens del republicanisme nacionalista

el desembre d’aquell any. Llavors hi hagué de comparèixer 1’impressor, per absència del director, per una col·laboració que atacava el director del Diario de Tortosa Manuel Domingo per haver justificat la netedat de les eleccions municipals de 1901. Afirmava El Eco de la Fusión: “entiéndalo bien ese embustero y follón que tiene la osadía de firmar un artículo referente a haber aprobado la comisión provincial las elecciones municipales. Nada importa lo que la mencionada comisión haya hecho. Lo que me extraña es que un tipo como Manuel Domingo, director del Diario de Tortosa, a quien se le ha llamado canalla, follón, falsificador, desfalcador, inflahombres, infla aves de corral, merluza, cobarde y otras mil cosas, que todo hombre de dignidad y vergüenza no permite que se le digan, tenga la osadía de firmar artículos pretendiendo mofarse de ciudadanos honrados, a quiénes se les despoja de un modo descarado y cfnico de los derechos individuales”.390 El judici no té lloc fins el març de 1903. L’agost de 1902 el jutge municipal torna a denunciar la publicació per sentir-se injuriat en un escrit que deia: “D. Cándido Andrés, abogado y juez municipal [...] es hombre inútil por su edad y sus ningunos (sic) conocimientos jurídicos, que es capaz de procesar el lucero del alba y que por confusión propia ha dictado resoluciones sin examinar los autos”.391 El judici sortí el desembre de 1903. L’octubre de 1902, la revista fou novament denunciada per tornar a qüestionar les decisions del jutge municipal Bau, que havia estat reposat en el càrrec per Reial Ordre el juny d’aquell any. El Eco de la Fusión censura que aquell tornés a posar en llibertat “a varios individuos acusados de asesinato y a los que después de exigirles una fianza de 20.000 pts. se les admitió una que no cubría 10.000”.392 Eren els mateixos dels fets de 1899. La denúncia també en aquesta ocasió acaba sent sobreseguda. L’any 1903 El Eco de la Fusión patí tres cops molts forts dels quals no es reféu mai més, tot i que continua sortint amb dificultats fins el 1906. Els problemes foren el resultat de tres processos pendents: el que acusava 1’impressor, Lluís Subirats, per 1’escrit contra el Diario de Tortosa, de desembre de 1901, pel frau a les eleccions municipals d’aquell any i pel que fou condemnat a 3 anys i 7 mesos de desterraments a 25 km de Tortosa, una multa de 250 pessetes i les costes del judici;393 el que incriminava el director 390. “Elecciones municipales. Atropellos individuales”. El Eco de la Fusión, núm. 102 (22.XII.1901). 391. “La Justicia en Tortosa”. El Eco de la Fusión, núm. 69 (24.VIlI.1902). 392. “La Justicia en Tortosa. El juzgado inviolable”. El Eco de la Fusión, núm. 83 (16.X.1902). 393. Llibre de Sentencies 1903 (II), núm. 36. Arxiu de l’Audiència de Tarragona.

6. el republicanisme a l’ebre

209

per l’article que atacava el cacic Roig que, tot i aparegut 1’agost de 1901, no es jutja fins el juny de 1903, i Jordán és condemnat a 3 anys i 21 dies de desterrament a 25 km de Tortosa, a una multa de 250 pessetes i a pagar les costes;394 i al desembre, novament, fou condemnat l’impressor, per l’article de l’agost de 1902 en què criticava el jutge municipal Cándido Andrés, i és condemnat a 2 mesos més i un dia d’arrest major i al pagament de les costes processals.395 El corresponsal d’aquest rotatiu a La Galera, Jaume Bayerri Roig, encara seria denunciat dos cops: un el desembre de 1904 i l’altre el gener de 1905, per dues col·laboracions. En la primera es queixava que el metge, al qual els anteriors consistoris havien rebaixat el seu sou a la meitat, havia recuperat, en un recent canvi municipal, tot l’anterior poder adquisitiu. Extrem que li serví d’excusa per atacar les noves autoritats, a les quals insultava sense contemplacions i les acusava de robar els ciutadans.396 En el segon escrit assegurava que els que manaven al consistori eren un lladres i que robaven perquè, implícitament, tenien la concordança del governador civil. La justícia el condemna a 3 anys, 6 mesos i un dia de desterrament a 25 km del seu domicili i al pagament de les costes.397 El republicanisme tortosí sota el lideratge de Marcel·lí Domingo La constitució de Solidaritat Catalana, l’any 1906, encara va dividir més el republicanisme a les Terres de l’Ebre per a les eleccions de l’any 1907. A Tortosa, els lerrouxistes van presentar Fuente com a candidat, i els marcel·linistes van presentar Hilario per Roquetes, dins la Candidatura Oberta Republicana, però cap dels dos no va ser escollit. Joan Caballé Goyeneche, en canvi, de Batea i resident a Tarragona, va tenir més sort i amb el suport dels carlins va obtenir l’escó per Gandesa. Des d’aleshores, la representació parlamentària de Goyeneche, durant les legislatures de 1910, 1914 i 1920, va permetre que s’arrelés un poderós moviment republicà de caràcter federal a la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Priorat, un moviment que ja era molt viu quan es va instaurar la dictadura de Primo de Rivera. El març de 1909, a Tortosa, els republicans federals es van apoderar del setmanari El Pueblo. Aquesta situació va ser útil per impulsar la candidatura 394. Llibre de Sentencies 1903 (II), núm. 89. Arxiu de l’Audiència de Tarragona. 395. Llibre de Sentencies 1903 (II), núm. 191. Arxiu de l’Audiència de Tarragona. 396. Bayerri, J. “Desde La Galera”. El Eco de la Fusión, núm. 103 (24.XII.1904). 397. Llibre de Sentencies 1906 (II), 26.IV.1906. Arxiu de l’Audiència de Tarragona.

210

els orígens del republicanisme nacionalista

Solidaritat Catalana, integrada per Marcel·lí Domingo i altres persones, sobretot de tendència republicana, a l’Ajuntament de Tortosa. Marcel·lí Domingo, que a les municipals de 1909 havia estat escollit regidor, va encapçalar la lluita contra els consums. El seu article “¡Abajo los consumos!”, on apostava per l’abolició immediata de l’impost dels consums tal com s’havia fet a Tarragona i altres ciutats, el va consagrar com el líder de les esquerres ebrenques. De tots els impostos de l’època, el que més odiava la ciutadania era el dels consums, una contribució general ordinària i indirecta que gravava els productes de cremar, menjar i beure. Els ingressos que generaven els consums representaven les dues cinquenes parts del total dels pressupostos de l’Estat. Durant el sexenni, aquest impost es va abolir transitòriament, però el van reintroduir a partir de 1874 i el van fer extensiu a la sal, als cereals, a la farina i als combustibles. Cada població tenia assignada una quota i cada consistori, la manera de cobrar-la, una mesura que va generar una forta oposició. La majoria dels pobles de l’Ebre es van oposar fermament a l’impost i es van produir grans rebomboris. La campanya contra els consums va convertir Marcel·lí Domingo en el dirigent republicà més important a les Terres de l’Ebre i va ser escollit diputat a les eleccions dels anys 1914, 1916, 1918, 1919 i 1923. Així, doncs, entre els anys 1907 i 1923, a les Terres de l’Ebre es van consolidar dos candidats republicans: Joan Caballé Goyeneche, diputat durant quatre legislatures per Gandesa, i Marcel·lí Domingo, diputat durant cinc legislatures per Tortosa. D’altra banda, el liberal M. Kindelán, de la Torre de l’Espanyol, va obtenir l’escó pel districte de Roquetes en vuit legislatures diferents. El marcel·linisme al si de la Unió Federal Nacionalista Republicana Hi ha constància de l’existència de casals i centres republicans a diferents poblacions del territori ebrenc des de principis del segle xx, tot i que ja apareixen referències a algunes d’aquestes organitzacions en la premsa del segle xix. A l’Arxiu Històric de Tarragona es conserva còpia, per exemple, de l’acta de constitució del Círculo de Fraternidad Republicana de Amposta (1905), dels estatuts del Centro Unión Republicana de Tortosa (1912), dels estatuts del Centre Instructiu Democràtic de Móra d’Ebre (1915) i del reglament del Centre Unió Republicana de Batea (1918).

7 El CNR a la demarcaci贸 de Lleida Josep Armengol Seg煤

7. El CNR a la demarcació de Lleida. Josep Armengol Segú

La ruptura del torn dinàstic a Barcelona capital en les eleccions de diputats a Corts de 1901 a mans dels regionalistes i dels republicans tingué un impacte molt desigual en les diferents comarques catalanes. El 1901, a la demarcació de Lleida, el paper d’oposició als partits del torn l’exercien, sempre que no hi estessin en connivència, el carlisme i el republicanisme. Un republicanisme en procés de reorganització i que només comptava amb una minsa presència institucional en alguns ajuntaments i a la Diputació Provincial. Des de 1875 els districtes lleidatans havien estat dominats per diputats depenents dels partits tornistes. Abans de 1900, els antidinàstics no havien aconseguit en cap ocasió trencar l’hegemonia de conservadors i liberals, ja que l’elecció dels possibilistes José Maria Celleruelo (el 1882 per Lleida en elecció parcial) i Adolfo Calzado (el 1886 i el 1893 per les Borges Blanques) comptaven amb la conformitat governamental, i de fet, arran de la retirada política de Castelar aquests dos diputats s’integrarien dins les rengles del partit de Sagasta. El primer èxit antidinàstic, concretament dels republicans, no s’assoliria fins el 1903, amb l’elecció del republicà unionista Manuel Pereña com a diputat a Corts. El republicanisme lleidatà, força potent durant el Sexenni, durant el qual havia ocupat l’alcaldia de la capital en diverses ocasions, passà a ocupar una posició electoral de segona fila durant els primers anys de la Restauració. Tot i que desaparegué dels primers consistoris de la capital, tornà a tenirhi presència des del 1879, i aquesta representació es va ampliar el 1881 (un dels regidors electes aquell any va ser el possibilista Manuel Pereña) amb l’arribada dels liberals al govern, que van accedir primer a algunes tinències d’alcaldia i, fins i tot, el 1890 va arribar a ocupar accidentalment l’alcaldia el possibilista Josep Sol Torrents. Val a dir que aquesta entesa entre liberals i republicans no es limitava únicament als possibilistes, ja que també hi participaven fraccions del federalisme. El major èxit electoral republicà a la Paeria de Lleida va tenir lloc el 1891. Una coalició de possibilistes, progressistes i federals (amb el probable suport dels liberals reformistes seguidors del comte de Torregrossa) obtingué 9 de les 25 regidories en joc,

214

els orígens del republicanisme nacionalista

per 13 dels conservadors i 3 dels carlins. Tot i que la coalició republicana, després d’anys de travessia del desert, obtindria votacions remarcables en les eleccions de diputats a Corts de 1891 (37% a la Seu d’Urgell i 22% a Tremp) i de 1893 (27% a Balaguer), el cert és que a partir de 1893 entrà en crisi. A banda de les desavinences internes entre els seus integrants, cal afegir-hi la crisi del possibilisme, que optà en una gran majoria (almenys pel que fa als càrrecs electes) per ingressar al Partit Liberal. El 1894 l’expossibilista Josep Sol ocupà l’alcaldia de Lleida previ nomenament de reial ordre. La fracció dels possibilistes que no es va integrar al Partit Liberal constituiria el 1897 el pal de paller de la Fusió Republicana, on convergiren també altres elements republicans. A partir d’aquesta data s’entraria en un procés de reorganització que inclouria l’edició d’un portaveu setmanal, El Ideal, i que culminaria en la constitució de “l’entitat, primer cultural i després política, més important de la província: la Joventut Republicana”. L’entitat “que enquadrava inicialment un grup de joves estudiants, [...] amb el temps aglutinaria les principals tendències republicanes fins arribar a recuperar l’espai polític que havien perdut aquests”.398 El primer èxit electoral de Joventut (ara integrada dins la Unió Republicana) va ser assolir l’acta de la capital (contra tot pronòstic, però gràcies a una autèntica campanya electoral i a l’entesa contra el cunerisme signada pels diversos partits antidinàstics) per al seu president Manuel Pereña. En les municipals d’aquell mateix any Joventut aconseguí el seu segon èxit en endur-se 8 de les 12 regidories en joc i situar-se com a segona força a la Paeria de Lleida, per sota els 10 escons dels liberals.399 Les eleccions de 1903 assenyalen també l’inici dels intents seriosos de disputar a les forces dinàstiques les actes dels districtes del pla de la demarcació (Lleida, les Borges Blanques i Balaguer). A part de declarar-se seguidora de l’ideal republicà, Joventut assimilà postulats nacionalistes. Com assenyala Conxita Mir, “el republicanisme es va avançar a ocupar el territori ponentí, relegant el regionalisme, pel que fa a la defensa del nacionalisme català, a una posició secundària que no seria capaç de remuntar”.400 Tot i que el maig de 1878 s’havia constituït l’Associació Catalanista, aquesta entitat perdurà fins el 1903 després de donar pas a l’Associació Catalunya i a la Munió Catalanista l’Avenç. Vinculades ambdues a la Unió Catalanista, la segona conformà les bases de la primera 398. Mir, Conxita. Lleida: 1890-1936. Caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 289. 399. Mir, C. Lleida: 1890-1936..., op. cit., p. 19-20. 400. Mir, Conxita. “El catalanisme conservador a Lleida: balanç d’un trajecte”. A: Diversos autors. El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996, p. 220.

7. el cnr a la demarcació de lleida

215

organització de la Lliga Regionalista a Lleida, creada el 1902. Organització, que tot i comptar amb un òrgan periòdic propi, La Veu del Segre, no gaudí localment d’una implantació gaire forta, com ho demostra el fet que fins el 1920 un regionalista fos escollit regidor a la Paeria de Lleida. 401 En l’àmbit provincial no deixa de sobtar l’elecció sense competència el 1901 de l’independent proper als regionalistes Domènec Sert pel districte de Tremp. Sert no repetí el 1903, quan la Lliga presentà candidat propi a Balaguer, Josep M. Valls, que quedà tercer en la competició, amb un 12% dels vots, darrere el conservador Marià Clua (62%) i del republicà Pere Lasala (26%). Un exemple més de la feblesa implantativa de la Lliga ens el proporciona el fet que un dels seus primers impulsors a Lleida fos Joan Rovira Agelet, delegat a les assemblees catalanistes de Manresa i Reus, que encara el 1907 es declarava regionalista, però que a partir del seu accés el 1909 a la Diputació Provincial, i probablement pels seus vincles familiars amb els dirigents del liberalisme lleidatà, passarà a formar part del nucli directiu d’aquest partit, frontalment oposat a la Lliga. Així, doncs, quan el 1904 es produeix dins la Lliga el conflicte que comportarà la sortida dels elements que posteriorment constituiran el CNR, la dèbil posició del regionalisme a la demarcació lleidatana fa que l’escissió no tingui cap mena d’incidència. Si més no, no disposem de notícies que ens facin pensar que el conflicte barceloní tingués repercussions a Lleida. D’altra banda, el fet ja esmentat que el republicanisme lleidatà incorporés un fort component ideològic nacionalista, va actuar probablement com a element de caució i prevenció de conflictes que portessin a generar escissions basades en el radicalisme nacionalista. Un repàs a l’òrgan republicà El Ideal produeix més aviat la idea contrària. El període 1904-1906 representa la consolidació del procés de reorganització del republicanisme a la demarcació lleidatana. És més, el conflicte que té més incidència a les planes d’El Ideal és una disputa que té lloc durant els comicis de diputats a Corts de 1905 arran de la presentació del federal Camil Castells al districte de Tremp. Castells, no integrat dins la Unió Republicana, hagué d’enfrontar-se al liberal Santiago Mataix, encasellat del govern, i que comptava amb el suport dels republicans trempolins. Joventut Republicana, que ja s’havia enfrontat a la fracció federal de Castells a la Paeria de Lleida, es posicionà a través d’El Ideal a favor dels republicans trempolins. En aquestes eleccions de 1905, els republicans van incrementar les seves posicions al districte de les Borges, però van perdre força a Balaguer, i el que és pitjor, van ser derrotats al districte de Lleida, on dos antics possibilistes, 401. Mir, C. “El catalanisme conservador a Lleida...”, art. cit., p. 219-223.

216

els orígens del republicanisme nacionalista

Manuel Pereña i Josep Sol s’havien enfrontat, i va resultar guanyador el darrer. En canvi, a la Paeria de Lleida, Joventut Republicana obtingué 8 dels 11 escons en disputa, es va convertir en la primera força municipal (16 regidors de 23) i va acaparar gairebé la totalitat de tinències d’alcaldia, atès que la presidència del consistori romania en mans dinàstiques mercès al nomenament de reial ordre. La Lliga, en aquests comicis a Corts de 1905, renuncià a provar sort a Balaguer i situà Carles de Fortuny a la Seu, on assolí el 34% dels vots i donà suport a l’independent Joaquím Arumí, que obtingué el 35%. L’única presència del CNR a la demarcació provincial lleidatana s’establiria arran de les eleccions de diputats a Corts convocades pel 21 d’abril de 1907 i, com veurem, d’una forma totalment exògena a l’evolució de les formacions polítiques lleidatanes. De fet, una circumstància de tanta importància en la vida política catalana com va ser la formació de la Solidaritat Catalana va tenir a la demarcació de Lleida una arrencada molt tardana, i es va donar el fet que a les eleccions provincials de 10 de març de 1907 no hi concorregué cap candidat aixoplugat sota les sigles solidàries. Precisament va ser el fracàs dels republicans en aquestes eleccions el que va fer plantejar la formació de la coalició solidària. A El Ideal de 23 de març, 13 dies després de les provincials, i a poc menys d’un mes de les generals, apareixia el manifest de Solidaritat al poble de Lleida. El signaven els representats locals de les forces següents: integristes, carlistes, regionalistes, catalanistes, federals i republicans unionistes. Cap personatge vinculat al CNR apareixia signant aquest document, fet que ens referma en la opinió que aquesta força tingué amb anterioritat a 1907 una presència nul·la a la demarcació de Lleida. “La tria de candidats fou feta per dues comissions, una nomenada per la junta provincial solidària i formada pels integristes Marià de Gomar i Ignasi Simón i Pontí i el republicà Alfred Pereña, i l’altre comandada per Cambó i designada per la junta general de Solidaritat, circumstància que no deixava de reproduir en molts aspectes la pràctica de l’encasellament, amb la diferència, respecte als partits dinàstics, que ara el centre de decisió era Barcelona”.402 En l’àmbit català la Lliga i els republicans unionistes i federals s’emportaren la part del lleó de la repartidora de candidatures solidàries. A la demarcació de Lleida, malgrat la intenció de presentar candidatures a tots els districtes, Solidaritat hagué de retreure’s de Sort, on el liberal Emili Riu comptava amb força suficient per enfrontar-se al govern i als solidaris. La Lliga optà als districtes de la Seu (que ja havia pretès el 1905) i Solsona, els carlins 402. Mir, C. Lleida: 1890-1936..., op. cit., p. 136.

7. el cnr a la demarcació de lleida

217

al de Cervera, els republicans als de Lleida i Tremp, i el catalanistes al de les Borges. Balaguer, on el 1903 havien competit republicans i regionalistes, i on el 1905 els primers havien presentat com a candidat Nicolás Salmerón, va ser reservat a Felip Rodés Baldrich, secretari del CNR. Rodés era un dels cinc candidats que el CNR presentà dins les candidatures solidàries. Nascut el 1878 a l’Hospitalet de Llobregat, s’havia llicenciat en dret i treballava com a passant al despatxt d’advocats de Jaume Carner. D’aquests cinc candidats, tan sols un, Ildefons Suñol, que es presentava per Barcelona, ja havia estat diputat a Corts amb anterioritat. La resta, Jaume Carner, presentat al Vendrell, Joan Torras a Torroella, i Joan Caballé a Gandesa, així com Rodés, intentaven per primer cop assolir l’acta de diputat. Però dels cinc, Rodés era l’únic que es presentava per un districte on no tenia vincle de cap tipus. No ens ha d’estranyar, doncs, que El Pallaresa, portaveu dels monàrquics lleidatans, en la seva edició del 24 de març, el qualifiqués com un dels representants del nou cunerisme barceloní. Però si les crítiques per part dels monàrquics eren previsibles, molt més greus de cara al possible triomf electoral eren les disputes internes de la Unió Republicana. Com arreu de Catalunya, la UR havia patit una crisi en aparèixer un sector antisolidari. Quan el 17 de març de 1907 la junta provincial de la UR va decidir adherir-se a la Solidaritat, dels vuit membres presents dos votaren en contra, i un d’aquests era Manuel Solé, representant del Cercle Republicà de Balaguer. Aquesta entitat, que s’havia reorganitzat primer dins la Fusió Republicana i després dins la Unió Republicana, havia estat desenvolupant des de les darreries del xix una constant activitat que havia quedat patent en els suports que havia proporcionat als candidats a diputats a Corts en les eleccions de 1903 i 1905, i també en l’elecció, el 1901, d’un dels seus dirigents, Pedro Lasala, com a diputat provincial. De fracassos, però, també n’hi havien hagut, ja que el 1905 Lasala fracassà en la seva pretensió de ser reelegit diputat provincial, i tornà a experimentar la derrota en l’elecció parcial que tingué lloc l’any següent. Ara semblava que les divisions entre solidaris i antisolidaris suposaven un ajut més per a la repetició del triomf dels monàrquics. Davant aquest panorama, la primera visita que féu Rodés al districte va acabar en punt mort. La decepció que suposà l’arribada d’aquell desconegut a Balaguer queda patent en la descripció que fa un balaguerí de l’època: “Aquell jove era el candidat a diputat que proposaven les eminències forasteres enfront del cacic provincial, que era diputat feia trenta anys; era el jove que oferien com a recanvi”.403 Calgué la visita del líder de la Unió 403. Pàmies, Teresa i Tomàs. Testament a Praga, Barcelona, Ed. Destino, 1976, p. 46.

218

els orígens del republicanisme nacionalista

Republicana, Nicolás Salmeron, que finalment aconseguí que el Centre Re publicà donés el seu suport al candidat del CNR. Probablement la raó que més hi pesà fou el fet que no hi havia una altra alternativa, ja que els monàrquics presentaven a la reelecció el balaguerí Marià Clua Anglés, del Partit Conservador. Clua, propietari agrari i advocat, nascut el 1842, havia ocupat un escó a la Diputació Provincial des de 1874 fins a 1896 i de 1896 a 1903, i n’havia estat president els biennis 1892-1894 i 1896-1898. El 1891 havia intentat arribar al Congrés, però havia estat derrotat. En canvi, sí que assolí l’acta en l’elecció parcial de 1895. Des de 1903 retornà al Palau de la Carrera de San Jerónimo i el 1905 fou reelegit. Si es volia derrotar Clua a Rodés li calien tots els ajuts, i a banda dels del Centre Republicà, Rodés aconseguí el suport d’un altra de les entitats polítiques no dinàstiques de Balaguer, el Centre Nacionalista Català, fundat el 1904, adherit a la Unió Catalanista, i que aplegava catalanistes romàntics de la Unió, partidaris de la Lliga Regionalista, nacionalistes republicans i fins i tot jaumins.404 Malgrat que el seu desembarcament inicial havia estat conflictiu, finalment Rodés va ser capaç de neutralitzar qualsevol opinió adversa, circumstància que més que facilitar-li el triomf el 1907, permeté que es mantingués en l’escó fins el cop d’estat de Primo de Rivera. Balaguer havia estat un districte amb presència permanent de candidats republicans des de 1899. El major èxit electoral dels republicans havia estat el 28% assolit pel madrileny Ignacio Hidalgo Saavedra el 1901. El 1903, quan a Marià Clua se li havien oposat un republicà i un regionalista, els percentatges havien estat del 26% i del 12%, respectivament, pels darrers. Tot i que els resultats assolits per Salmeron el 1905, el 22%, van ser els pitjors d’aquests quatre comicis, van suposar un gran pas endavant en el camí d’assolir uns resultats electorals basats més en la mobilització real de l’electorat que en la tupinada, com es desprèn del baix índex de participació que s’assolí, del 47%. El 1907 la participació tornà a pujar, i se situà en el 69%, circumstància que va afavorir especialment Felip Rodés. Respecte de 1905 Marià Clua va veure com es retallava el seu nombre de vots, tant a escala absoluta (de 3.954 a 3.232) com relativa (del 78% al 44%). Rodés multiplicava gairebé per quatre els vots de Salmeron en passar dels 1.103 obtinguts per aquest el 1905 als 4.074, creixement que en xifres relatives suposava passar del 22% al 55% dels vots i, en conseqüència, endur-se l’acta de diputat. Dels 35 municipis del districte, Rodés guanyà només en 18, entre ells Bellvís i Castellserà, els únics on Salmerón havia triomfat el 1905, però també a Almenar, la Fuliola, 404. Farré, Joan. “La vida associativa a Balaguer (darrer terç del segle Estudis 3, Balaguer: Centre d’Estudis de la Noguera, 1986, p. 49.

xix-1936)”.

A: La Noguera.

7. el cnr a la demarcació de lleida

219

Corbins, Ivars d’Urgell i Tornabous, on els diversos candidats republicans havien obtingut ja des de 1899 bons resultats, i féu extensiva la seva victòria a pobles on els republicans no havien assolit mai la majoria de vots, com ara Albesa, Alguaire, Almacelles, Baldomà, la Baronia de la Vansa, Castelló de Farfanya, Torrefarrera, Torrelameu, Vilanova d’Alpicat, i tot i que per un exigu marge, també la capital del districte, Balaguer. Guanyar a la capital fou el premi a la unitat de les forces solidàries, però també significà una advertència: qualsevol divisió, qualsevol divergència, per mínima que fos, podia significar la derrota i el retorn al paper d’oposició. L’empenta solidària encara durà fins el 1909. Els comicis provincials de 1909 van ser els darrers en què els candidats s’aixoplugaren sota les sigles de la Solidaritat. En aquesta ocasió calia renovar els escons dels districtes de Balaguer, la Seu-Sort i Cervera-Solsona. Solidaritat presentà a Balaguer una eclèctica candidatura als tres escons de majories integrada per dos republicans i un nacionalista, és a dir, representants dels dos corrents polítics organitzats del districte que donaven suport a Rodés. Les eleccions de 1907 marcaren l’inici del control de Rodés sobre el districte de Balaguer. Va ser llavors quan els afiliats de la Joventut Autonomista de Balaguer, una entitat fundada a primers de segle, van decidir adoptar el nom de Centre Nacionalista Republicà, tot i que Rodés va preferir basar el seu predomini electoral en la seva figura personal.405 Com assenyala Conxita Mir, després de 1907 “Rodés havia sabut teixir entre les forces vives locals una xarxa d’adhesions personals que li donaren influència suficient per controlar, des de Barcelona i mitjançant l’acta de diputat a Corts, el desenvolupament general de la vida del districte”. 406 Ja hem vist com el 1909 situà els seus peons a la Diputació Provincial, i per un breu espai de temps entre agost i desembre de 1911 el seu col·laborador més fidel, Josep Cabeceran, aconseguí l’alcaldia de Balaguer. Segons l’editorial del portaveu del CNC, La Falç de l’1 de desembre de 1915, el partit de Rodés era definit així: “Es veritat que ell (Rodés) té aquí un partit més personalíssim, compost de gent que segueixen al quefe sense reflexionar gaire, sigui quin vulgui el camí que’ls marqui, més, que’n desconfii del partits simplement personals, sense opinió”. Malgrat aquests èxits inicials, la coalició roderista va patir dissidències, atès el seu heterogeni caràcter. Ja hem esmentat les topades amb els radicals. Vegem ara les que succeïren dins el camp nacionalista. El desembre de 405. Sol, Romà; Torres, Maria del Carme. Lleida durant la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924). Lleida: Virgili & Pagès, 1989, p. 293. 406. Mir, C. Lleida: 1890-1936..., op. cit., p. 155.

220

els orígens del republicanisme nacionalista

1915, després del fracàs a Balaguer capital de la candidatura roderista en les municipals, La Falç, en el número ja esmentat, clamava contra el pacte de Sant Gervasi i criticava l’entesa amb els republicans radicals. Segons l’editorialista, els mals resultats de la “coalició nacionalista-lerrouxista”, que només havia obtingut dues de les sis regidories en disputa, eren el “primer mal presagi”, l’avís que a Rodés li podia passar el mateix que a Pere Coromines a Barcelona, que a resultes del pacte amb Lerroux havia vist com les rengles dels nacionalistes republicans cada cop eren més magres. Aquestes paraules marcaven l’anunci que La Falç deixava de ser el portaveu del CNC i passava a ser-ho de l’Associació Catalanista, escissió formada pels descontents amb el pacte amb els republicans lerrouxistes. Aquestes dissidències no van impedir, però, que Rodés continués el seu control sobre el districte. El 1916 va ser un dels pocs diputats de la UFNR que fou reelegit. Posterioment, el 1917, arribà a ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts en el govern de concentració presidit pel liberal Manuel García Prieto. Continuà la seva aliança amb els republicans radicals, amplià els seus tractes amb les forces monàrquiques, i arribà a enfrontar-se amb els seus antics socis de la UFNR, els nacionalistes republicans de Joventut, i amb la Lliga Regionalista lleidatana. Cap el 1919 s’havia consolidat com una peça clau dins el panorama polític lleidatà, ja que a més del seu domini sobre el districte de Balaguer estengué la seva influència també al districte de Lleida. Només la dictadura de Primo de Rivera significà el final de la seva presència a les terres de Lleida. Durant la Segona República es vinculà a la Lliga Catalana, i va ser candidat per la circumscripció de Barcelona-ciutat a les eleccions de febrer de 1936.

8 El Centre Nacionalista Republicà a les comarques gironines Manuel Moreno Chacón

8. El Centre Nacionalista Republicà a les comarques gironines. Manuel Moreno Chacón

Els orígens del catalanisme polític a les comarques de Girona El catalanisme sorgeix com a moviment polític d’una part de les classes benestants a les comarques gironines a la fi del segle xix i, en concret, a la ciutat de Girona l’any 1894, amb la creació del Centre Catalanista.407 No obstant això, des del segle xviii ja s’havien produït manifestacions catalanistes, més o menys aïllades, de caràcter sobretot cultural.408 Durant la Restauració, el nacionalisme cultural prendrà molta més força i serà assumit per part dels militants del republicanisme federal, els quals posaran un accent més polític a l’emergent nacionalisme català. Aquest accent més polític del nou catalanisme quedarà reflectit i concretat a les Bases de Manresa (1892), veritable document programàtic del catalanisme polític de la fi del xix i principis del xx. A l’assemblea celebrada a la capital del Bages, organitzada per la Unió Catalanista, van ser presents diversos representants gironins, els quals ben aviat, el 1894, plasmaran els fruits d’aquesta presència creant a Girona “el Centre Catalanista de Gerona i sa Comarca”, a casa d’en Joaquim Botet i Sisó, el dia 11 de febrer”.409 Aviat el nou Centre tindrà el seu propi òrgan d’expressió, Lo Geronès, i portarà a terme activitats públiques de tot tipus per intentar donar a conèixer i estendre els ideals catalanistes. A altres poblacions de les comarques gironines, com Sant Feliu de Guíxols i Olot, els republicans i els nacionalistes duran a terme accions com la publicació el 1894 del Programa del Partido Federal, “on s’hi reiteren les constants catalanistes del moviment republicà”, o la celebració de la quarta Assemblea General de Delegats de la Unió Catalanista el juny de 1895,410 407. Vegeu Puigvert, 1996, p. 55. 408. Vegeu De Puig, 1976, p. 150-172. 409. Vegeu De Puig, 1976, p. 169. 410. Vegeu De Puig, 1976, p. 169.

224

els orígens del republicanisme nacionalista

respectivament. Tanmateix, ajuntaments controlats pels republicans federals, com el de Figueres, s’adhereixen l’any 1898 a la campanya iniciada per la Diputació de Barcelona a favor de l’autonomia econòmica i administrativa de Catalunya.411 En els darrers anys del segle xix i al començament del xx apareixen nombrosos centres i associacions, on s’agrupen els catalanistes i des dels quals intenten fer proselitisme. Al costat del Centre Catalanista de Girona i sa Comarca, trobem el Centre Catalanista d’Olot, l’Agrupació Catalanista de Bordils i sa Comarca, el Centre Català de Sant Feliu de Guíxols, 412 l’Associació Catalanista l’Escut Emporità de la Bisbal, el Centre Catalanista de Figueres, l’Agrupació Catalanista de Besalú, l’Agrupació Catalanista de Crespià, l’Agrupació Catalanista de Llers, l’Agrupació Catalanista de Blanes, l’Agrupació Catalanista d’Agullana, el Centre Català de Palafrugell, el Centre Catalanista de Banyoles, etc., la majoria dels quals estaran adscrits en un primer moment a la Unió Catalanista i, a partir de 1901, a la Lliga Regionalista. Paral·lelament, alguns d’aquests centres, els establerts en les poblacions més importants, intentaran difondre els seus ideals a través de periòdics com: L’Olotí d’Olot (1890), Lo Geronès de Girona (1894), L’Almogàver de Figueres (1897), La Veu del Ampurdá de Figueres (1900), Butlletí de la Lliga Catalanista de Girona (1901), L’Escut Emporità de la Bisbal (1901), Llevor de Sant Feliu de Guíxols (1901), L’Estiuada de Sant Hilari Sacalm (1901) o El Montanyench d’Olot (1902).413 Amb no poques dificultats, el catalanisme polític s’enfortirà i eixamplarà el seu àmbit d’influència cap a sectors de la societat cada vegada més amplis: als comerciants, industrials i professionals liberals que polaritzaven i controlaven el moviment catalanista en un principi, s’hi afegiran els menestrals i alguns obrers que participaven de les idees republicanes federals.414 Poc a poc, bona part dels republicans gironins assoliran el sentiment catalanista. D’aquesta manera el nacionalisme passarà de ser un moviment associat a la burgesia benestant a un moviment interclassista, on tindran cabuda tot tipus de persones amb un objectiu comú: defensar els ideals catalanistes. Amb el naixement de la Solidaritat Catalana, el 1906, 415 i els seus inicials èxits 411. Vegeu Moreno, 2004, p. 106. 412. Vegeu Jiménez, 1996, p. 93-136. 413. Vegeu Torrent i Tasis, 1966, p. 149-220. 414. Vegeu Puigvert, 1997, p. 83-109. 415. Vegeu Camps, 1970, p. 42-69; Cornellà, 1976 (a), p. 215-273, i Bohigas, 2005, p. 28-35.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

225

electorals es posarà un esglaó més a aquest llarg procés polític, procés que culminarà amb la unió dels sentiments i els ideals nacionalistes i republicans en un nou partit polític, d’àmbit estrictament català: el Centre Nacionalista Republicà. El CNR a les comarques gironines: les seccions locals El corrent més esquerrà del nacionalisme català va fundar a Barcelona, el mes de desembre de 1906, una nova entitat política que, per primera vegada, combinava les exigències socials amb les nacionals: el Centre Nacionalista Republicà (CNR).416 El seu primer president, Jaume Carner, en el discurs fundacional va exposar les principals línies d’actuació del nou partit: “el nacionalisme de base es lligava estretament al republicanisme, la democràcia al liberalisme i la separació de l’Església i l’Estat es conjugava amb el desig de reformes socials”.417 Es tractava, doncs, d’una opció d’esquerra reformista, defensora d’un nacionalisme republicà que, com afirma en les seves memòries Claudi Ametlla, “anava a l’hora d’Europa”.418 El nou partit va rebre l’adhesió de diverses associacions i entitats nacionalistes, tant de dins com de fora de Barcelona. En pocs mesos s’anirà implantant per bona part del territori català, i concretament per algunes poblacions de les comarques gironines, com Palafrugell, Das, Sant Feliu de Guíxols i Olot, on tenim constatació que van ser creades juntes locals del CNR entre 1907 i 1909. A altres localitats hi va haver intents que no arribaren a reeixir; com va passar a Figueres, o es va constituir uns anys després, quan ja havia estat substituït políticament per la Unió Federal Nacionalista Republicana, com va passar a Girona. El que sí que trobarem, entre els anys 1907 i 1910, són entitats de caire polític i/o cultural, que denoten una ideologia molt semblant a la defensada pel CNR: l’Aplec Nacionalista Republicà de Figueres, el Centre Nacionalista de Castelló d’Empúries, el Centre Autonomista Ripollès de Ripoll, l’Aplec Català d’Arbúcies, entre d’altres. En tot cas, aquestes entitats no van estar adscrites oficialment al partit liderat per Jaume Carner, Ildefons Sunyol i Joaquim Lluhí i Rissech, per la qual cosa no les estudiem en aquest article.

416. Vegeu Ametlla, 1963, p. 219-237; Ferrer, 1971, p. 59-66; Albertí, 1972, p. 230-234; Noguer, 2000, p. 60-65; Termes, 2000, p. 414-419; Duarte, 2004, p. 164-166, i Izquierdo, 2006, p. 65-88. 417. Ferrer, 1971, p. 60-61. 418. Ametlla, 1963, p. 225.

226

els orígens del republicanisme nacionalista

a) El CNR de Palafrugell El primer CNR que s’organitza a les comarques de Girona, el que va tenir una vida més llarga i activa i del qual disposem més documentació va ser el CNR de Palafrugell, que es constitueix oficialment el 8 d’abril de 1907,419 poc mesos després que hagués estat fundat el nou partit a Barcelona. Prèviament, durant el mes de març, els dirigents de la junta local del CNR de Palafrugell van presentar els seus estatuts al Govern Civil de Girona, que els va aprovar el 30 de març. En aquests estatuts l’entitat exposava, entre altres coses, els seus plantejaments polítics, que quedaven resumits en quatre punts: el primer consistia a treballar, per tots els mitjans legals, per obtenir l’autonomia integral de Catalunya dins de l’Estat espanyol. El segon pretenia proclamar com a sistema la democràcia en l’ordre polític i com a forma de govern la republicana. El tercer punt feia referència a l’ordre social i, atesa la dificultat de la qüestió, el Centre no fixava una opinió concreta, encara que manifestava com a principi fonamental per a la resolució de tan ardu problema el respecte al dret a la vida i a l’assoliment del major progrés moral i material que tenen tots els homes. I, per últim, en el quart es referia al tema religiós, defensant la més àmplia llibertat i respecte a totes les creences, així com la separació de les esglésies i l’Estat.420 A la primera reunió hi són presents uns seixanta assistents, entre els quals hi havia la cúpula dirigent del desaparegut Centre Català de Palafrugell, entitat catalanista que s’havia constituït el mes de juliol de 1904 i que, en una reunió celebrada el 15 de febrer de 1907, va acordar dissoldre’s per passar a formar part del CNR de Palafrugell, que ja s’estava organitzant en aquesta població. Gairebé tots els socis fundadors del Centre Català seran els que ocuparan els principals càrrecs de la nova entitat nacionalista i republicana: la presidència l’ocuparà Josep Bofill; la vicepresidència, Ferran Carreras; el tresorer serà Enric Frigola; el bibliotecari, Enric Bosch; el secretari, Martí Esparragó; el vicesecretari, Joan Rius; mentre que els vocals seran Martí Mascort, Pelai Granés i Josep Miquel. En el seu primer discurs, el president de l’entitat dóna les gràcies als assistents i afirma que treballarà per a la consecució dels fins que persegueix la societat; tanmateix, recomana als assistents que facin tot el possible, “dintre de la seva esfera”, per contribuir 419. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 1, conservat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Segons el setmanari La Crónica de Palafrugell (8.III.1907), el CNR es va constituir l’1 de març i la nova societat tenia el seu estatge al local del desaparegut Centre Català, al carrer Cavallers. 420. Vegeu Estatuts del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell, 1907, p. III-IV.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

227

a la difusió dels ideals nacionalistes-republicans i a la prosperitat de la nova societat. A la següent reunió, que va tenir lloc el 12 d’abril, els socis van aprovar la línia de conducta a seguir en les molt properes eleccions de diputats a Corts, puix s’havien convocat per al diumenge 21 del mateix mes. Els assistents, per unanimitat, van acceptar adherir-se al moviment de Solidaritat Catalana i donar suport a la candidatura de Juli Marial i Tey, reconegut militant republicà, que havia estat proclamat per la Comissió de Solidaritat Catalana de Barcelona per a lluitar pel districte de la Bisbal en les esmentades eleccions. A més a més, van nomenar el president del Centre per a formar part de la junta local de Solidaritat Catalana de Palafrugell, junta que seria l’encarregada de portar a terme tots els treballs necessaris encaminats al millor èxit de l’elecció del candidat. La victòria aclaparadora al districte electoral de la Bisbal del candidat solidari Juli Marial, que va obtenir 5.841 vots, mentre que el seu contrincant, l’antisolidari José Jorge Vinaixa, només n’aplegaria 116, dels quals 718 i 48 a Palafrugell, respectivament,421 va demostrar el fort arrelament dels ideals republicans i nacionalistes a aquest districte i, més concretament, a poblacions com Palafrugell. No obstant això, i per motius que desconeixem, el president del CNR local, Josep Bofill va dimitir el seu càrrec, i va ésser reelegit novament pels socis reunits en Consell general, cosa que encara fa més desconcertant la situació. La nova entitat política va portar a terme una important tasca de sociabilitat, buscant tant la difusió dels ideals nacionalistes i republicans, com la cultura i l’esbarjo dels socis i simpatitzants. Per a aconseguir el primer d’aquests objectius, el CNR va nomenar una comissió de propaganda, formada per Joan Linares, Enric Bosch i Celestí Pascual. Ells serien els encarregats de portar a terme els treballs encaminats a la difusió dels ideals que sustentava la societat, puix encara no havien tingut l’arrelament que seria desitjable, segons el seu propi parer.422 La manera d’intentar aconseguir-ho serà a partir de cicles de conferències de caire polític, en les quals haurien d’intervenir alguns dels polítics nacionalistes i republicans catalans més prestigiosos, com Amadeu Hurtado. El cert és que només tenim constància d’una xerrada de caràcter ideològic, la que va donar un dels membres de la Comissió de Propaganda,

421. Vegeu Balcells, Culla i Mir, 1982, p. 523, i La Crónica de Palafrugell (26.IV.1907). 422. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 5.

228

els orígens del republicanisme nacionalista

Joan Linares.423 Tanmateix, el CNR va col·laborar en l’organització d’un gran míting catalanista celebrat a Palafrugell el 7 de juny de 1908. En aquest acte de propaganda nacionalista van intervenir, entre d’altres, per part de la Unió Catalanista: Eugeni Xammar, Salvador Millet i el seu president, el doctor Martí i Julià; per part de l’Associació Nacionalista Catalana de Barcelona va prendre la paraula el doctor Pla i Armengol i en nom del CNR de Barcelona va participar el diputat al Congrés Josep Torres Sampol.424 El segon dels objectius, fer de l’entitat un lloc amb activitats culturals i recreatives per a l’esbargiment dels associats i dels palafrugellencs en general, s’intentarà aconseguir a partir d’una sèrie d’iniciatives i activitats de caire científic i lúdic. Per una banda es va fomentar el servei de la biblioteca del Centre, tot establint un import sobre les cartes que es feien servir al cafè de l’entitat, per recaptar fons destinats a l’adquisició d’obres per a la biblioteca.425 Per altra banda, es van fer una sèrie d’actes públics encaminats a fomentar la cultura del poble; entre altres, cal destacar les conferències de professors, advocats, literats, etc. com Josep Barceló,426 Josep Ferrer,427 Celestí Pascual428 o Enric Bosch.429 Per últim, el Centre organitzarà al llarg de l’any i, especialment, durant les festes de Palafrugell430 balls, sardanes i concerts, que seran les activitats lúdiques més apreciades i concorregudes. En aquest sentit, convé recordar que, com afirma Ramon Batalla, entre les activitats més típiques de l’esbarjo popular hi havia la del ball.431 Cal no oblidar la tasca solidària que el CNR de Palafrugell va portar a terme per ajudar els més necessitats de la societat i a favor d’entitats de caire 423. Vegeu La Crónica de Palafrugell (1.XI.1907). Dies abans de la constitució oficial del CNR, Joan Vergés i Barris va oferir una conferència al local de l’entitat, dissertant sobre les Orientacions polítiques del nou partit, vegeu La Crónica de Palafrugell (30.III.1907). Aquesta conferència va ser publicada a Palafrugell el 1907 en un opuscle que porta per títol: Orientacions polítiques del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell, del qual malauradament no hem aconseguit localitzar cap exemplar. 424. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 18 i La Crònica de Palafrugell (19.VI.1908). 425. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 5. 426. Vegeu La Crónica de Palafrugell (18.X.1907). 427. Vegeu La Crónica de Palafrugell (25.X.1907). 428. Vegeu La Crónica de Palafrugell (15.XI.1907). 429. Vegeu La Crònica de Palafrugell (22.XI.1907). 430. Vegeu La Crònica de Palafrugell (17.VII.1908). 431. Vegeu Batalla, 1999, p. 146-149.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

229

nacionalista. Així, amb motiu de la recaptació que es feia a favor dels pobres de la població en ocasió del Carnaval, el Centre va oferir “un petit obsequi”. També va organitzar col·lectes mensuals a favor de l’Amic del Poble Català,432 associació mútua de previsió i socors. A finals de 1907 es renovarà la junta local del CNR, la qual passarà a presidir Enric Bosch i comptarà també amb un nou secretari, Joan Rius, per dimissió de Martí Esparragó; com a subsecretari s’elegirà Albert Bonany, com a vocal Miquel Mundet i, per últim, com a bibliotecari Ramir Medir.433 Entre les mesures que va portar a terme la nova junta de l’entitat cal destacar la creació de diverses seccions, “per alleugerir en sa tasca á la Junta Directiva y pera al major resultat de les mateixes”. En total es van crear tres noves seccions: la de “Conferencies y Propaganda”, formada per Josep Bofill, Josep Barceló, Joan Linares i Josep Miquel; la de “Vetllades y Teatre”, formada per Josep Barceló, Francesc Genover, Ramir Medir i Josep M. Avellí, i la de “Balls”, formada per Joan Sicart, Joan Rius i Valentí Fumat.434 Poc més de dos mesos després de prendre possessió, el president Enric Bosch dimiteix el càrrec de manera irrevocable, 435 i és substituït provisionalment per Ferran Carreras. El 19 d’abril de 1908 es reuneix el Consell General del CNR per escollir un nou president; en aquesta ocasió el més votat serà Joan Linares, que va rebre dotze sufragis, per un Josep Miquel i un Ferran Carreras.436 Curiosament, dos dies després Joan Linares també dimiteix per “motius fundats”, per la qual cosa li és acceptada la renúncia i es torna a convocar reunió del Consell General per votar un nou president, el tercer en menys de quatre mesos. El 26 d’abril és elegit Josep Miquel per majoria de vots, però no prendrà possessió del seu nou càrrec fins a l’1 de juny. En la seva salutació, Josep Miquel manifesta “que sols l’amor á Catalunya y al Centre era lo que l’obligava á acceptar per trobarse‘l menos indicat pera aital cárreg”.437 Sis mesos després, en la reunió del Consell Directiu del 15 de desembre, Josep Miquel també presenta la dimissió de forma irrevocable. 432. Vegeu La Crònica de Palafrugell (3.IV.1908). 433. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 10, i La Crònica de Palafrugell (3.I.1908). 434. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), folis 11-12. 435. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 16 i La Crònica de Palafrugell (27.III.1908). 436. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 16. 437. Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), foli 18.

230

els orígens del republicanisme nacionalista

Davant d’aquesta situació, s’aprofita la reunió del Consell General del Centre, celebrada el 17 de desembre, per renovar la major part dels càrrecs. El nou president serà Josep Vergés, el vicepresident Melcior Mascort, el tresorer Josep Bofill, els dos nous vocals Joaquim Cristià i Francesc Gispert, el vicesecretari Pere Oliveras i, per últim, el secretari Joan Rius, que és reelegit novament. Entre les primeres tasques que intenta portar a terme Josep Vergés, cal assenyalar la reorganització de la Junta local de Solidaritat Catalana, que estava dissolta. Tanmateix es mostra partidari de subscriure l’entitat a La Crònica, setmanari ara ja sí redactat íntegrament en català per companys del CNR.438 La proposta del nou president és aprovada, sense cap oposició, gràcies al bon estat dels comptes del Centre.439 La saludable situació econòmica de l’entitat també permet atorgar una quantitat a la Joventut Nacionalista, secció que s’havia constituït poques setmanes abans,440 per pagar el lloguer d’un piano, que havia de servir per a l’esbarjo de tots els socis. No obstant això, la vida i l’activitat del CNR de Palafrugell s’anirà diluint poc a poc; probablement es van deixar de convocar les reunions del Consell Directiu i del Consell General del Centre a la fi de 1909. Tanmateix, el mes d’abril de 1910 sortiran de l’entitat Joan Vergés, Josep Bofill i Joan Linares, tres dels socis més representatius del Centre. La retirada de la vida política i pública de Vergés, Bofill i Linares, amb la renúncia als càrrecs públics que ocupaven,441 va acompanyada de la suspensió de l’òrgan d’expressió del CNR, La Crònica, de la qual Linares era el director.442 Entre les causes que provocaren aquesta decisió, El Autonomista assenyala el següent: “Esta renuncia se funda en el proceder de algunos elementos llamados catalanistas, de aquella comarca, que han abandonado la pureza de

438. La Crònica és un setmanari que compta amb dues etapes: a la primera, entre 1901 i 1907, representarà els interessos de la burgesia de tradició liberal i monàrquica i es publicarà en castellà. A la segona, des de finals de 1907 fins a 1910, canvia de mans, es catalanitza i esdevé l’òrgan defensor dels ideals catalanistes i republicans. vegeu Salvatella, Turrò i Esteba, 2002, p. 33-37. 439. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), folis 20-22. 440. Vegeu Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell (1907-1909), folis 19-20 i 22, i La Crònica de Palafrugell (9.I.1909). 441. Josep Bofill era regidor de l’Ajuntament de Palafrugell i Joan Linares era diputat provincial. 442. El Llibre d’Actes del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell acaba amb el resum de la reunió del 6 de novembre de 1909; mentre que l’últim número localitzat de La Crònica correspon al 20 de març de 1909, cosa que fa molt difícil poder fer el seguiment del CNR de Palafrugell en els seus darrers mesos d’existència.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

231

sus principios, usando de las malas artes que tanto combaten en los políticos centralistas y combatiendo innoblemente á los que, como los firmantes de aquel escrito [es refereix als tres polítics esmentats], se han mantenido firmes en sus convicciones y no han querido secundar los inmorales procedimientos adoptados para que Cambó, fracasado en todas partes, sea proclamado para Diputado á Cortes por el Distrito de La Bisbal.”443 A aquesta causa, podríem afegir-hi i fer-hi extensibles els raonaments que Santiago Izquierdo dóna envers els prohoms del nacionalisme republicà català, que rebutgen una dedicació quasi exclusiva a les tasques del partit, sobretot quan això comporta abandonar les seves ocupacions professionals, cosa que explicaria en part el fracàs final del CNR.444 A més a més, en aquests moments s’està produint el procés d’unificació en un nou partit dels nacionalistes republicans amb els federals i els republicans de la Unió Republicana. Aquest procés culminarà el 24 d’abril de 1910 amb la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana. 445 La UFNR serà el nou referent dels nacionalistes republicans, mentre que el CNR, que continuarà mantenint personalitat pròpia, passarà a convertir-se en una “simple unitat patriòtica”.446 b) El CNR d’Olot Al costat del CNR de Palafrugell, el segon Centre més representatiu de les comarques gironines, i amb una vida més llarga i fructífera, el trobem a Olot. Va començar a forjar-se a la fi de 1908.447 Pocs mesos després, el mes d’abril de 1909, ja estarà plenament actiu, amb presència dels seus representants a l’Assemblea Catalanista de Girona;448 que es celebrà el diumenge 12 d’abril, amb el propòsit d’aprovar “las Bases para la constiución de un Directorio para resolver todo lo pertinente á la vida política del catalanismo en la provincia, y á las elecciones de Senadores y Diputados á Cortes y provinciales.”449 El representant que enviarà el CNR d’Olot serà Carles Capdevila, que n’era 443. Vegeu El Autonomista de Girona (7.IV.1910) i Ciutat d’Olot (24.IV.1910). 444. Vegeu Izquierdo, 2006, p. 103-104. 445. Vegeu Albertí, 1972, p. 288-296. 446. Albertí, 1972, p. 295. 447. Vegeu Diario de Gerona (22.XII.1908). 448. Vegeu Diario de Gerona (14.IV.1909) i El Autonomista de Girona (18.IV.1909). 449. El Autonomista de Girona (15.IV.1909).

232

els orígens del republicanisme nacionalista

el vicepresident i que formarà part del directori interí de l’esmentada Assemblea. Cal dir que Olot és una de les poblacions catalanes on més aviat va incidir el sentiment catalanista, fins al punt que el 1890 ja comptarà amb una publicació en català, L’Olotí. Un sector important de la societat olotina va iniciar un procés de recatalanització i va crear el Centre Catalanista d’Olot, integrat per una sèrie de personalitats procedents de tradicions polítiques molt diverses, dins un ventall que va del carlisme fins als monàrquics conservadors i liberals moderats. El Centre Catalanista d’Olot “es proposava la regeneració del país a través de la potenciació de la ciència, la tècnica i la cultura”, regeneració que s’havia d’aconseguir a partir de quatre pilars bàsics: Déu, Pàtria, Família i Tradició. Aquests eren, en paraules de Casacuberta i Sala, “els pilars d’un ordre social que calia, en uns moments marcats per la conflictivitat social i per la crisi política, conservar”.450 Així, Olot esdevé un “símbol de l’harmonia social i de la prosperitat”, mite que el mateix Centre Catalanista s’encarregarà de construir i potenciar, fins al punt que la imatge d’Olot es convertirà “en un punt de referència indispensable de l’imaginari nacionalista”.451 Paral·lelament a aquests nuclis tradicionalistes i conservadors sorgiran altres sectors intel·lectuals, formats per “els elements “joves” de la població, els més inconformistes, afins al projecte políticocultural d’El Poble Català, a l’hora de denunciar l’anquilosament que a tots nivells patia l’Olot del començament de segle.452 Aquests joves seran el germen del que esdevindrà el Centre Nacionalista Republicà d’Olot i comptaran amb el setmanari Ciutat per intentar “superar la grisor de la “ciutat morta”, la ciutat “del fanatisme i de la hipocresia”, i construir la “ciutat nova” sobre els sòlids fonaments de l’educació [...] i de la cultura en general.”453 Al començament de 1909 ja s’havia inaugurat el CNR d’Olot i el 18 d’abril sortiria al carrer el primer número del que serà, durant vuit mesos, el seu portaveu: Ciutat.454 L’entitat s’organitzarà en torn a dues juntes: la d’Acció Política i l’Administrativa. Formaran part de la primera: Pere Màrtir 450. Vegeu Casacuberta i Sala, 1997, p. 42. 451. Casacuberta i Sala, 1997, p. 43. 452. Casacuberta i Sala, 1997, p. 50. 453. Casacuberta i Sala, 1997, p. 51. 454. La inauguració oficial va tenir lloc el 24 de gener de 1909, amb la participació dels líders del CNR olotí: Rossell, Capdevila, Gruartmoner, Llovera i Mestres, vegeu Ciutat d’Olot (18. IV.1909).

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

233

Rossell, president; Joan Mestres i Esteve Llovera, secretaris, i Francesc Vila i Martirià Rigola, vocals. Pel que fa a la segona, estarà formada per: Carles Montsalvatje, president; Carles Capdevila, vicepresident; Joan Mestres, secretari; Esteve Llovera, tresorer; Onofre Pineda, bibliotecari, i Ferriol Ferrer i Joan Vilanova, vocals. Una de les primeres tasques que va realitzar la Junta d’Acció Política va ser posar-se en contacte amb la resta d’entitats polítiques locals, “pera exposarloshi el plan d’estudiar junts el projecte de llei de regim local, en lo que pugui fer referencia a nostra ciutat y preparar la feina als futurs regidors. Acompanyaven la proposició unes bases pera portar a terme son plan”. 455 Aquest pla va obtenir el vistiplau de les entitats assistents a la reunió a principis d’abril (el Centre Catalanista, la Lliga Regionalista i la Joventut Tradicionalista), mentre que no assistiren els representants de la Concentració Republicana Democràtica ni del Comitè Federal, el qual va excusar la seva absència i, en tot cas, el va trobar digne de lloança. Una altra de les accions que va acordar portar a terme el CNR d’Olot, durant la reunió de socis celebrada el 8 d’abril, va ser adherir-se a la campanya a favor dels presos, exiliats i processats per delictes polítics, i de la derogació de la Llei de jurisdiccions, que s’havia iniciat a Barcelona. Tanmateix va convidar a la resta de societats catalanistes per a celebrar juntes a Olot un gran acte d’homenatge a l’eminent poeta Àngel Guimerà. En aquesta mateixa reunió es va acordar també nomenar una comissió encarregada de posar en marxa l’òrgan d’expressió del Centre, gràcies a la protecció econòmica d’un grup de socis.456 Convocades les eleccions municipals per al 2 de maig, el CNR olotí va haver d’afrontar-les en solitari, després que diferents entitats polítiques, des de la Lliga Regionalista i la Concentració Republicana Democràtica al Comitè Federal, rebutgessin la proposta d’anar en coalició. Es tractava dels primers comicis als quals prendria part la nova entitat nacionalista republicana d’Olot. La candidatura del CNR estarà formada per Carles Montsalvatje, Josep Pi, Lluís Viñas i Joan Mestres i tindrà per lema: “Obrerisme, Autonomia, Democracia y República”, on es reflecteixen els principis bàsics defensats pels nacionalistes republicans, tot i que amb un clar gir cap l’esquerra social i amb la voluntat que la veu dels obrers fos escoltada a l’Ajuntament.457 No obstant això, els resultats no van ser positius per als interessos dels 455. Ciutat d’Olot (18.IV.1909). 456. Vegeu Ciutat d’Olot (18.IV.1909). 457. Vegeu Ciutat d’Olot (2.V.1909).

234

els orígens del republicanisme nacionalista

nacionalistes republicans, perquè van aconseguir un nombre de vots poc significatiu i els seus candidats van quedar relegats a les últimes posicions, molt per darrera dels altres contrincants (carlins, regionalistes, liberals, catòlics i lerrouxistes). Malgrat que els resultats electorals de maig de 1909 no van constituir una bona experiència i van deixar clar que el nacionalisme republicà era un moviment que no estava prou arrelat a la societat olotina, des de les pàgines de Ciutat el CNR intentarà fer proselitisme i donar a conèixer quins eren els seus objectius prioritaris: “Som nacionalistes republicans, lo que vol dir sempre aimants de la nacionalitat catalana, y clar es que qui sent ver amor per la terra nadiua, no escatimará medis pera millorar quant se pugui la ciutat ont s’escau sa llar, sa familia, sos efectes y amors. Lo que vol dir que nosaltres devém procurar portar a Olot, la nostra aimada ciutat, els aires modernisadors y culturals que’s respiren en els pobles més civilisats del món”.458 Per portar a terme aquesta política modernitzadora i cultural, el CNR presentarà propostes d’higienització de la ciutat, que evitin l’expansió d’epidèmies com la del xarampió. També voldrà higienitzar “la nomenclatura carrinclona” dels carrers, substituint els noms d’alguns per honorar “als homes que l’historia local, nacional o mondial, venera o venerará com se mereixen”.459 Entre els personatges que es pretén homenatjar donant-los el nom d’un carrer trobem: Salmerón, Guimerà, Pi i Margall, Verdaguer, Miquel Blay, Jaume I el Conqueridor, els germans Vayreda, Guttemberg, Cervantes, Rafel Casanova, Castelar, Prim, Balmes, Albéniz, etc. Probablement davant el poc pes electoral del CNR, la manca d’entesa amb la resta de formacions catalanistes i/o republicanes i, en conseqüència, davant la previsible nova derrota dels candidats nacionalistes republicans, els socis del Centre van decidir en assemblea que l’entitat olotina no participés en els comicis locals convocats per al 12 de desembre de 1909, deixant llibertat d’acció als seus associats.460 Curiosament, aquesta decisió va ser presa tot i que unes setmanes abans s’havia creat una Comissió Electoral formada per “els Srs. Aubert (R.), Pi, Ferrer y Llovera, aquest en representació de la J. d’A. P.”,461 amb la intenció de preparar les properes eleccions municipals. Tanmateix el CNR d’Olot continuarà fent proselitisme no tan sols des de les pàgines de Ciutat, sinó també a través d’actes públics, com conferències 458. Ciutat d’Olot (13.VI.1909). 459. Ciutat d’Olot (13.VI.1909). 460. Vegeu Ciutat d’Olot (12.XII.1909). 461. Ciutat d’Olot (21.XI.1909).

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

235

polítiques, científiques i socials, en les quals intervindran importants homes de la vida política local, com el president mateix del Centre, Pere Màrtir Rossell, o Joan Capdevila, redactor del setmanari Ciutat.462 L’entitat nacionalista republicana olotina també portarà a terme activitats de caire cultural i d’esbarjo, especialment cursos d’esperanto i excursions. A la tardor de 1909, el CNR va posar en marxa un curs gratuït d’esperanto, considerada com a llengua auxiliar internacional, per a tots els socis que ho desitgessin. L’expansió de l’esperanto, que a Catalunya té lloc a principis del segle xx, es forjarà gràcies a entitats culturals i polítiques que veien, en la preponderància total d’aquesta llengua, la forma d’aturar i evitar els conflictes bèl·lics fratricides.463 El curs va tenir una molt bona acollida i van ser molts els inscrits, els quals acordaren anomenar la nova entitat cultural “Olota Stelo”. Des del setmanari Ciutat es voldrà donar a conèixer la tasca d’aquesta nova entitat, integrada dins el CNR olotí, tot deixant-li una breu secció.464 L’Olota Stelo s’obrirà als no-socis del Centre a partir del mes de febrer de 1910.465 Pel que fa a les excursions, una de les més destacades serà la que realitzaren els socis i familiars del CNR a la fàbrica de paper dels Successors de Torras Germans, situada a Sant Joan les Fonts. L’excursió tindrà un caràcter doble: recreatiu i científic, ja que la fàbrica estava situada a la vora del riu Fluvià i, durant la visita, els excursionistes van rebre una detallada informació del funcionament i aplicació de la maquinària i la matèries primeres que eren objecte de transformació en paper.466 Al costat dels actes polítics i culturals, el CNR olotí va intentar estar present a la vida local incidint en una vessant més social i solidària: el cooperativisme. Per aconseguir-ho, un grup de socis obrers va proposar la constitució d’una cooperativa de consum exclusiva per als membres de l’entitat. L’iniciativa va ser molt ben rebuda tant per la junta directiva del Centre com pel seu òrgan d’expressió.467 Sens dubte, era una forma per cercar nous associats i així obrir i ampliar el ventall sociològic del CNR d’Olot. Tanmateix va participar en funcions benèfiques, com la celebrada en benefici 462. Vegeu Ciutat d’Olot (27.VI.1909 i 1.V.1910). 463. Vegeu Ciutat d’Olot (19.IX.1909 i 26.IX.1909) i Batalla, 1999, p. 162-163. 464. Vegeu Ciutat d’Olot (26.IX.1909, 3.X.1909 i 24.X.1909). 465. Vegeu Ciutat d’Olot (13.II.1910). 466. Vegeu Ciutat d’Olot (24.X.1909 i 31.X.1909). 467. Vegeu Ciutat d’Olot (11.VII.1909).

236

els orígens del republicanisme nacionalista

de les famílies de les víctimes de la guerra del Marroc pertanyents al batalló d’Estella.468 Els primers mesos de 1910 el CNR olotí va viure moments prou delicats. Davant la dimissió justificada del president de la Junta d’Acció Política del Centre, Pere Màrtir Rossell, i la necessitat de renovar part de la Junta Administrativa, prevista al Reglament de l’entitat, es va convocar una reunió general de socis el 26 de desembre de 1909.469 En votació secreta dels assistents van sortir elegits els nous membres de la Junta Administrativa: Josep Pi, com a vicepresident, i Ramon Roura i Josep Ridaura, com a vocals. Per altra banda, Jaume Gassiot va resultar escollit com a president de la Junta d’Acció Política.470 Aquesta elecció va ser efímera, ja que poques setmanes després, sorprenent tothom, Gassiot va defugir la presidència i va donar-se de baixa de l’entitat a través d’una carta.471 Una nova reunió de socis va elegir com a president de l’esmentada junta Pius Orri.472 Tanmateix, el secretari de les dues juntes del CNR, Joan Mestres, va prendre la mateixa decisió que Gassiot i va deixar l’entitat i el seu lloc a la redacció de Ciutat.473 Com en els anteriors casos, la vacant deixada per Mestres va ser coberta de seguida amb el nomenament d’Isidre Juanola.474 L’aparició de la Unió Federal Nacionalista Republicana, el mes d’abril de 1910, servirà per posar fi a la crisi que vivia el nacionalisme republicà de la Garrotxa. La necessitat de col·laborar amb les altres forces republicanes, per poder aconseguir una Esquerra Catalana prou sòlida i forta electoralment, és vista amb grans elogis des del portaveu del CNR olotí.475 Representants del Centre i de Ciutat, “expressament convidats”, assistiran a l’Assemblea “de totes les entitats, periódics y personalitats afiliades al Nacionalisme republicà”.476 Els representants del CNR i dels setmanaris olotins, Francesc Fullá i Joan Capdevila, respectivament, van ser

468. Vegeu Ciutat d’Olot (14.XI.1909). 469. Vegeu Ciutat d’Olot (25.XII.1909). 470. Vegeu Ciutat d’Olot (1.I.1910). 471. Vegeu Ciutat d’Olot (30.I.1910). 472. Vegeu Ciutat d’Olot (13.II.1910). 473. Vegeu Ciutat d’Olot (11.III.1910). 474. Vegeu Ciutat d’Olot (3.IV.1910). 475. Vegeu Ciutat d’Olot (17.IV.1910). 476. Vegeu Ciutat d’Olot (17.IV.1910 i 1.V.1910).

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

237

elegits per a formar part de la mesa definitiva de l’Assemblea Nacionalista Republicana.477 Les bases constituents del nou partit, la UFNR, van ser discutides i aprovades de forma entusiasta pels socis del CNR olotí durant l’assemblea que van celebrar el 9 de maig.478 D’aquesta manera, el CNR pràcticament deixava d’existir com a tal, i es convertia en la principal entitat vertebradora de la UFNR a la capital de la Garrotxa. Els contactes amb les altres forces republicanes locals (el Comitè Republicà Democràtic Federal i la Concentració Republicana Democràtica) no acabaran de reeixir del tot, encara que des del Consell Provisional del nou partit es faran crides al CNR d’Olot per a intensificar els esforços d’entesa amb els correligionaris federals.479 Tanmateix, la dissolució definitiva tindrà lloc el mes de desembre de 1910, quan la Junta d’Acció Política del CNR va fer públic l’acord pres en aquest sentit pels seus representants. L’acord comportarà la desaparició del CNR i la creació de la UFNR a Olot.480 c) El CNR de Sant Feliu de Guíxols La població del Baix Empordà es converteix, des de final del segle xix, en un important centre per als catalanistes, que s’afegiran a les forces republicanes, sobretot federals, molt actives a Sant Feliu en les darreres dècades del vuit-cents. Així, el mes de novembre de 1899 es crea una agrupació catalanista que, pocs mesos després, esdevindrà el Centre Català de Sant Feliu de Guíxols, adherit a la Unió Catalanista el 1901.481 L’entitat estarà dirigida per una junta formada per Joan Casas, com a president; Rafael Patxot, com a vicepresident, i Agustí Casas i Lluís Martí, com a secretaris.482 Els membres de la nova agrupació, “persones de prestigi, de diners i de cultura”, defensaran un catalanisme interclassista, però mostraran una “aparent i falsa indefinició davant els problemes socials”,483 força greus a Sant Feliu a principi del segle xx. Per a donar a conèixer els seus ideals, el Centre Català de Sant Feliu comptarà, a partir de gener de 1901, amb el seu propi òrgan d’expressió: el setmanari Llevor. 477. Vegeu Ciutat d’Olot (1.V.1910). 478. Vegeu Ciutat d’Olot (15.V.1910). 479. Vegeu Ciutat d’Olot (25.XII.1910). 480. Vegeu Ciutat d’Olot (18.XII.1910). 481. Vegeu Lo Geronés de Girona (5.VIII.1901). 482. Vegeu Jiménez, 1996, p. 108. 483. Jiménez, 1996, p. 109.

238

els orígens del republicanisme nacionalista

Al costat dels nacionalistes, s’adverteix una important presència de republicans federals, agrupats al voltant del Centre Federalista. L’arrelament d’aquesta entitat permetrà la inauguració d’un nou local, “vasto y hermoso”, el mes de febrer de 1905, amb l’assistència del diputat Vallès i Ribot, el discurs del qual va ser un al·legat clar en defensa dels principis que més tard assumirà el Centre Nacionalista Republicà: “autonomistas democráticos y republicanos”.484 Malgrat les possibles diferències ideològiques entre els catalanistes i els federals guixolencs en qüestions de tipus social, no hi falta la col·laboració mútua en diferents actes celebrats a Sant Feliu a principi del segle xx. Un dels més destacats serà l’homenatge que tots plegats faran davant la tomba de Pere Caimó, insigne republicà federal local, celebrat el mes d’agost de 1902.485 També els catalanistes guixolencs participen activament en l’homenatge que el Centre Federalista de Sant Feliu va retre el 1905 a Francesc Pi i Margall.486 Després de travessar una època de contratemps i persecució, que fins i tot va portar els dirigents del Centre Català davant un tribunal militar l’estiu de 1906,487 el mes de març de 1907 aquest Centre reprendrà la seva vida habitual amb l’organització de diversos actes culturals i d’esbarjo. Tanmateix, el mes de gener de 1908 va tenir lloc una reunió general dels associats, en la qual es va acordar per unanimitat dels assistents la dissolució de l’entitat i la desaparició temporal del setmanari Llevor.488 Alhora, es comença a gestionar l’organització d’un Centre Nacionalista Republicà a la població, per a la qual cosa es va nomenar una comissió “formada pels senyors Coll, Jordi, Bartomeu, Janó y Vidal”.489 A la nova entitat estaran disposats a entrar-hi alguns dels antics socis del dissolt Centre Català.490 Precisament, l’entrada d’aquests socis catalanistes serà vista per la premsa monàrquica gironina com la causa d’un previsible final anticipat del CNR guixolenc: “El nacimiento de ‘Centre Nacionalista Republicá’ con sus cacareados numerosos fundadores resulta algún tanto laboriosa. Augúrasele 484. El Autonomista de Girona (28.II.1905). 485. Vegeu El Programa de Sant Feliu de Guíxols (23.VIII.1902). 486. Vegeu El Autonomista de Girona (6.XII.1905). 487. Concretament els encausats van ser: Josep Gassiot, Marià Vinyas, Rafael Valls, Agustí Casas, Josep Palahí i Francesc Pruneda, vegeu Lo Geronés de Girona (1.IX.1906). 488. Vegeu La Crònica de Palafrugell (17.I.1908). 489. La Crònica de Palafrugell (24.I.1908). 490. Vegeu Diario de Gerona (15.I.1908).

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

239

que en su carácter hibrido ha de encontrar gérmenes de muerte”.491 La Lucha no s’equivocarà, ja que la vida del CNR de Sant Feliu de Guíxols va ser certament curta, menys de sis mesos. El 26 de maig de 1908, una assemblea extraordinària de l’entitat nacionalista republicana acorda per unanimitat donar-hi cabuda a tots els nacionalistes, “que empleyàn totes ses energies en pro de la causa catalana, no’s preocupan de les formes de gobern”. D’aquesta manera naixerà una nova entitat, ja completament desvinculada del CNR, “aont hi tinguin cabuda els distints elements que componen el catalanisme”, que serà batejada amb el nom de Centre Nacionalista.492 Uns dies després tindrà lloc una altra reunió, en què s’elegí la junta del nou Centre, que va quedar constituïda així: August Casas, president; J. Comas, vicepresident; Benet Bartomeu, secretari; Josep Boscal, subsecretari; Pere Coll, tresorer; Jordi, bibliotecari, i Basat, Pahay i Gravalon, vocals. El nou Centre s’inaugurarà el 6 de juny amb un gran míting nacionalista, en el qual participen importants membres de la Unió Catalanista, l’Associació Nacionalista Catalana de Barcelona, així com el president de la nova entitat nacionalista de Sant Feliu.493 En els pocs mesos d’existència, el CNR guixolenc va portar a terme activitats polítiques, culturals i d’esbarjo, participant activament en la preparació de les Festes Catalanes que es van celebrar a final del mes d’abril a Sant Feliu de Guíxols. Aquestes Festes, organitzades per l’Ajuntament de la ciutat,494 servirien per a homenatjar alguns dels prohoms més importants de la cultura i la política catalana i guixolenca, concretament Mossèn Cinto Verdaguer, Francesc Pi i Margall i Pere Caimó. La ciutat va rebre amb veritable entusiasme la presència dels diputats solidaris Marial, Vallès i Ribot, Nogués, Corominas, Torres Sampol495 i Salvatella, tots els quals participarien en un

491. La Lucha de Girona (12.II.1908). 492. La Crònica de Palafrugell (5.VI.1908). 493. Vegeu La Crònica de Palafrugell (12.VI.1908). 494. Cal recordar que el Consistori guixolenc estava compost per regidors federals i catalanistes, vegeu La Crònica de Palafrugell (1.V.1908). 495. Josep Torras i Sampol va ser l’únic candidat nacionalista republicà de Solidaritat Catalana a les comarques gironines, concretament pel districte de Torroella de Montgrí, a les eleccions del 21 d’abril de 1907, disputant el triomf al candidat monàrquic conservador marquès de Robert, que va ser el guanyador per un estret marge de vots. El marquès de Robert, en veure que fou l’únic candidat ministerial victoriós als districtes gironins, va decidir renunciar el càrrec. Es van convocar noves eleccions el mes d’agost i Torras i Sampol, en ser l’únic candidat, ara sí va resultar elegit, vegeu Cornellà, 1976 (a), p. 230-234.

240

els orígens del republicanisme nacionalista

acte polític celebrat al Teatre Vidal, juntament amb l’alcalde, el republicà federal Josep Irla.496 d) Els altres CNR de les comarques de Girona Al costat d’aquests tres centres, el de Palafrugell, Olot i Sant Feliu de Guíxols, a les comarques gironines es crearen o s’intentaren de crear altres centres, dels quals a penes tenim dades. En alguns casos sabem que es va constituir, com el del CNR de Das a la Cerdanya, el primer acord del qual va ser adherirse a la Solidaritat Catalana “y declarar que se rechazara a todo candidato que con dádivas y dinero quiera corromper la conciencia popular”.497 En altres casos, com el de Figueres, només tenim referències de l’intent d’organitzar un CNR a aquesta població, intent que no va reeixir, malgrat “los activos trabajos” que s’estaven realitzant “para construir una entidad política con el título de «Centre Nacionalista Republicá»”. 498 En tot cas sí que es va fundar un Apleg Nacionalista Republicà, del qual sabem que va presentar els seus estatuts al Govern Civil i que va celebrar una reunió de socis i simpatitzants, el 14 d’abril de 1908, en la redacció del setmanari Empordà, per constituir-lo definitivament.499 Tres mesos després encara existia aquest Apleg Nacionalista Republicà, ja que va rebre una invitació del Centre Nacionalista de Sant Feliu de Guíxols per assistir a l’acte inaugural de l’entitat guixolenca.500 Tanmateix l’Ajuntament de Figueres comptarà amb representació de tres regidors nacionalistes republicans a partir de 1909,501 nombre que s’incrementarà des de 1910, quan la majoria dels edils republicans trencaran amb el vell partit federal i assoliran el catalanisme per a passar a formar part de la UFNR.502 A la ciutat de Girona es dóna el curiós cas que apareix un CNR quan a la resta de poblacions gironines (Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Olot), 496. Vegeu La Crònica de Palafrugell (1.V.1908). 497. Vegeu Diario de Gerona (4.IV.1907). La vinculació de Rossend Arús amb Das, població de la Cerdanya de la qual eren fills els progenitors del periodista i dramaturg republicà federal i catalanista, pot ajudar-nos a entendre com és possible que hi hagués una junta local del CNR en aquest petit veïnat del Pirineu gironí. 498. Vegeu La Lucha de Girona (21.I.1908). 499. Vegeu Empordà de Figueres (11.IV.1908). 500. Vegeu Empordà de Figueres (6.VI.1908). 501. Vegeu Moreno, 2004, p. 133-139. 502. Vegeu Moreno, 2004, p. 147-151.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

241

ja havien desaparegut els seus centres, bé per la seva reconversió en altres entitats de signe més nacionalista, o bé perquè havien ingressat en la UFNR. En tot cas, el mes de gener de 1910 queda constituït el Centre Catalanista de Girona, presidit per Albert de Quintana.503 Des d’aquesta organització s’intentarà aconseguir la unió de les forces catalanistes de la dreta amb les de l’esquerra, per a la qual cosa es va nomenar una comissió formada per Albert de Quintana, Josep Sambola, Josep Ensesa, Emili Verdaguer, Laureà Dalmau i Lluís de Llobet.504 A finals de 1910 trobem una Entitat Nacionalista Republicana de Girona, que va quedar constituïda amb la presència d’un nombrós i actiu grup de joves. Per acabar de concretar i reglamentar la nova entitat van acordar celebrar una segona reunió, el 26 de desembre, al local de la redacció de Catalanitat, “ahont poden dirigir les seves adhessións, tots quants desitjin ingressar en la Societat Nacionalista”.505 Molt probablement aquesta entitat esdevindrà l’embrió del CNR gironí. En tot cas, la primera constància que hem trobat sobre el Centre Nacionalista Republicà de Girona, l’hem d’anar a buscar al mes de març de 1911, quan des del setmanari La Razón es critica el posicionament suposadament neutral del CNR gironí davant les properes eleccions de diputats provincials, en comptes de donar suport al candidat republicà, Ametller.506 El dissabte 8 d’abril té lloc a la seu social del Centre, situada a la rambla de la Llibertat, una important assemblea general de socis, “per a tractar de un assumpte polític de gran interés”.507 Sens dubte, l’assumpte que havien de tractar era la incorporació o no del CNR al nou partit polític, la UFNR, que ja feia pràcticament un any que s’havia fundat a Barcelona. La unanimitat dels assistents van acordar “fer les gestions necessaries per arrivar a la perfecte unificació dels tres partits que arreu de Catalunya composen l’Unió Federal Nacionalista Republicana, y acte seguit nomenà una comissió composta de tres individus de la Junta Directiva per posarse en relació ab els partits afins, quins trevalls la comissió emprengué ben desseguida, conseguint les millors impresions dels primers passos efectuats”.508 Des del setmanari nacionalista republicà Catalanitat es pensa que la unió de les tres forces republicanes 503. Vegeu El Autonomista de Girona (8.I.1910). 504. Vegeu Ciudadanía de Girona (29.XI.1910). 505. Vegeu Catalanitat de Girona (25.XII.1910). 506. Vegeu La Razón de Girona (10.III.1911). 507. Catalanitat de Girona (2.IV.1911). 508. Catalanitat de Girona (23.IV.1911).

242

els orígens del republicanisme nacionalista

gironines (CNR, Centre d’Unió Republicana i Centre Federal) és factible i necessària, ja que així serà l’única forma de poder vèncer les dretes, “que per la nostra desavinensa venen dominant en la política gironina”.509 Aquest acord finalment no es va dur a terme, ja que el Centre d’Unió Republicana va acordar incorporar-se directament a la Conjunció Republicano-Socialista, que s’estava imposant arreu de l’Estat, en comptes de fer-ho a la UFNR.510 Malgrat aquesta entesa de la majoria de les forces republicanes gironines entorn de la UFNR, el CNR de Girona va continuar existint de manera autònoma, fins al punt que el mes de desembre de 1911 va elegir una nova junta directiva, formada per: Eliseu Jubert, president; Emili Verdaguer, vicepresident; Agustí Gallostra, comptable; Miquel Canony, bibliotecari; Jerònim Bosch i Miquel de Palol, vocals, i Francesc Ribas, secretari. Entre els actes que la nova junta va organitzar destaquen les conferències, en les quals van participar importants personatges de la cultura i la política gironina, com Prudenci Bertrana, Miquel de Palol o Albert de Quintana.511 En tot cas el CNR gironí passarà de ser una entitat eminentment política a una altra de caire més cultural, de la qual no disposem de més dades. La premsa nacionalista republicana a les comarques gironines La premsa tindrà un paper molt important dins de l’univers republicà català durant tot el període de la Restauració; de fet, constituirà l’eina imprescindible per a difondre els ideals republicans i, com afirmen Culla i Duarte, “el republicanisme té en els seus periòdics les quasi úniques plataformes de presència pública, a la vegada tribunes de propaganda, altaveus de la crítica contra el sistema monàrquic i instrument de proselitisme”.512 Els nacionalistes republicans, fidels a aquest plantejament, també intentaran donar a conèixer els seus ideals i augmentar el gruix dels seus seguidors a partir de la publicació de diferents periòdics, entre els quals destacarà El Poble Català, òrgan del CNR d’ençà 1906. Pel que fa a les comarques gironines, els grups pròxims al CNR disposaran també, entre 1907 i 1911, dels seus propis òrgans d’expressió, concretament: Llibertat i La Crònica de Palafrugell, Ciutat d’Olot, Llevor de Sant Feliu de Guíxols, Empordà de Figueres i Catalanitat de Girona.

509. Catalanitat de Girona (7.V.1911). 510. Vegeu Catalanitat de Girona (28.V.1911). 511. Vegeu El Autonomista de Girona (31.XII.1911 i 8.IV.1912). 512. Culla i Duarte, 1990, p. 15.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

243

a) Llibertat i La Crònica de Palafrugell El periòdic Llibertat es pot considerar el primer mitjà escrit, defensor dels ideals nacionalistes republicans, que es va publicar a les comarques gironines. Tenim molt poques dades sobre el primer òrgan del CNR de Palafrugell; en tot cas sabem que va aparèixer a principi del mes d’abril de 1907, poques setmanes d’ençà que es constituís el CNR de Palafrugell i que tenia caràcter bisetmanal. Dedica el seu primer número a donar suport al candidat de Solidaritat Catalana Juli Marial; així mateix, dóna compte de la creació del CNR de Palafrugell, recordant que el seu consell directiu estava format per joves republicans palafrullegencs, i publica la conferència pronunciada el dia de la inauguració del Centre per Joan Vergés i Barris sobre les orientacions polítiques de la nova entitat.513 L’òrgan dels nacionalistes republicans de Palafrugell degué tenir una vida efímera, ja que no hem trobat cap altra notícia amb referències sobre aquest periòdic ni tampoc, malauradament, hem localitzat cap exemplar que en pogués testimoniar més dades. No obstant això, els socis i simpatitzants del CNR de Palafrugell comptaran ben aviat, a la fi de novembre de 1907, amb un nou òrgan d’expressió, La Crònica, que neix com a “Periódic Catalanista d’Avisos y Notícias” i substitueix un altre periòdic que portava el mateix nom, però ara ja catalanitzat i en mans d’alguns dels dirigents del CNR local. Així, el director serà Joan Linares i entre els redactors trobem Josep Bofill, Enric Frigola, Josep Miquel, Ramir Medir i Josep Vergés, per citar alguns dels més coneguts. Tots ells formaran part d’una nova generació de joves burgesos, imbuïts profundament dels ideals del catalanisme polític. Tanmateix, van transformar l’antiga publicació liberal i filomonàrquica en un mitjà d’orientació republicana i, sobretot, catalanista.514 Aquesta nova orientació queda ben reflectida a la salutació de benvinguda que La Crònica ofereix als seus lectors: “Al començ de la tasca, Empresa y Redacció de LA CRÓNICA adrecen coral salutació al públic y a la prempsa. ”Complert aquest deure de cortesia, en quatre paraules dirèm que som y aont anèm. ”Som joves convençuts dels nostres ideals, estimant am tot el cor a la nostra patria Catalunya; empordanesos fervents disposats á trevallar am tota

513. Vegeu La Crónica de Palafrugell (30.III.1907), Diario de Gerona (2.IV.1907), El Autonomista de Girona (6.IV.1907) i Llevor de Sant Feliu de Guíxols (19.I.1907 i 6.IV.1907). 514. Vegeu Salvatella, Turrò i Esteba, 2002, pàg. 35-37 i Llevor de Sant Feliu de Guíxols (30.XI.1907).

244

els orígens del republicanisme nacionalista

l’ánima pera la major prosperitat de aquesta comarca. No som esclusivistes: el bé el desitjém per tot-hom, més a l’assoliment del propi van tots els nostres esforços; que ls demés facin tasca semblanta y tots arrivarém allà mateix... ”En una paraula, nostre punt de mira es la prosperitat moral y material de Catalunya y de l’Empordá. ”Ja hem dit que som y aont anèm. Els fets cuidarán de no desmen tirnos. ”De LA CRÓNICA vella no ns toca res a nosaltres. LA CRÓNICA vella es morta. Una de nova comença la vida; que la ajuda de tots no ns manqui y ella será llarga y profitosa pera la nostra comarca”.515 Amb aquest plantejament és fàcil entendre que gràcies a La Crònica, coneixem la vida política, social i cultural no tan sols de Palafrugell, sinó també de tota la comarca del Baix Empordà, especialment de poblacions com Palamós, Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal. Tanmateix, La Crònica dedica bona part dels seus continguts a difondre els ideals defensats pel catalanisme, fent esment especial a totes les activitats desenvolupades per les entitats nacionalistes i republicanes de les poblacions empordaneses. La seva periodicitat era setmanal i, encara que l’últim número conservat data del 20 de març de 1909, sabem que va continuar publicant-se fins al mes d’abril de 1910, quan el seu director Joan Linares, juntament amb Joan Vergés i Josep Bofill, abandona la vida política i suspèn l’edició del setmanari nacionalista republicà.516 b) Ciutat d’Olot El CNR d’Olot comptarà amb el periòdic Ciutat com a portaveu i mitjà d’expressió per a difondre els seus ideals. Ciutat surt al carrer per primer cop el 18 d’abril de 1909 i, des del primer moment, es declara obertament “Setmanari Nacionalista Republicà” i “Portaveu del «Centre Nacionalista Republicà»“. De fet Ciutat és el successor de la Revista Olotina, portaveu del nacionalisme a la comarca, adherida a la Unió Catalanista, que havia nascut l’any 1905 i que havia desaparegut a principis de 1909.517 Des de les seves pàgines, Ciutat s’ocuparà de la política, la societat i la cultura de la capital i de la comarca de la Garrotxa.

515. La Crónica de Palafrugell (22.XI.1907). 516. Vegeu El Autonomista de Girona (7.IV.1910). 517. Vegeu Torrent i Tasis, 1966, p. 185.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

245

En la presentació del seu primer número, els redactors mantenen que Ciutat i el CNR són “una mateixa cosa”, encara que lamenten que l’aparició del periòdic no coincidís amb la inauguració de l’entitat política, “per impedirho questions d’orde económic”, cosa que també obligarà a presentar la publicació “en tamany reduït”. Amb el títol de Ciutat, els redactors volen combregar “ab l’original concepte que de la vida té’l poeta y filosop Gabriel Alomar”. Es declaren polítics i idealistes, i conceptuen el nacionalisme republicà “com imprescindible preparació pera encaminar la societat cap a un perfeccionament integral”. Per a ells, els termes nacionalisme i república són un mitjà i no la fi de les seves aspiracions. La nova tasca periodística l’emprenen amb gran esperit “y ferma voluntat en mantenirlo”, sabedors del gran sacrifici que hauran de suportar. No obstant això, estan disposats a consagrar a la política i a les idees una part de les seves energies, fins al punt que volen ocupar la davantera “si necessari fos treballar més” i “si així ho reclamessin les circumstancies”. En definitiva, amb aquest periòdic, els nacionalistes republicans olotins volen predicar les seves doctrines, així com “comentar els fets que passen ab judici seré”. La presentació acaba amb una salutació “al Mestre [Gabriel Alomar], a la prempsa local y general y molt en particular a la que propaga y defensa el Nacionalisme, la República y la Democracia”.518 Com a òrgan del CNR de la capital de la Garrotxa, cada setmana dedicarà especial atenció a tot allò que envolta la vida política de la comarca i, molt especialment, d’Olot en la secció “Moviment polític”. Tanmateix, les activitats polítiques, culturals i d’esbarjo del CNR local quedaran molt ben reflectides en les pàgines del setmanari olotí. Entre els redactors i articulistes més rellevants que escriuen a Ciutat trobem destacats membres del CNR garrotxí com Pere Màrtir Rossell, que n’era el president, Lluís Viñas Roca, Carles Monsalvatje Ferrer, Josep Pi Serra, que van ser candidats en les eleccions municipals del maig de 1909, així com Joan Mestres, Josep Roget Planadevall, Alexandre Plana i P. Busquets, entre d’altres. Igualment trobem un bon nombre d’articles que estan signats amb pseudònims com “Catilina”, “Reporter”, “Liber”, “Clement”, etc. El mes de març de 1910, Ciutat va patir una delicada situació quan la impremta Alzamora, on es publicava el portaveu del CNR garrotxí, va decidir deixar d’imprimir-lo als seus tallers.519 L’actuació ràpida dels redactors del setmanari i d’alguns representants de les juntes del Centre, que van 518. Ciutat d’Olot (18.IV.1909). 519. Vegeu Ciutat d’Olot (11.III.19109).

246

els orígens del republicanisme nacionalista

buscar una impremta a Barcelona per poder continuar imprimint Ciutat, va impedir la desaparició del setmanari, la vida del qual s’allargaria fins a la fi de desembre de 1910. No es tractarà d’una desaparició sinó d’un canvi substancial, no tant pel que fa a l’adscripció política, ja que a partir de l’1 de gener de 1911 apareixerà com a “setmanari polític y defensor dels interessos de la comarca adherit a la Unió Federal Nacionalista Republicana”, però sí a nivell de presentació, amb només quatre pàgines (fins llavors en tenia vuit), encara que d’un format molt més gran que l’anterior. La seva desaparició definitiva tindrà lloc el 24 de setembre de 1911.520 c) Llevor de Sant Feliu de Guíxols El setmanari Llevor es va començar a publicar a partir del 20 de gener de 1901 i, fins a la seva desaparició (el 4 de gener de 1908),521 serà l’òrgan d’expressió dels socis del Centre Català de Sant Feliu de Guíxols, adherit a la Unió Catalanista. Tanmateix Llevor no va arribar a ser l’òrgan oficial del CNR de Sant Feliu de Guíxols, que com ja hem vist va néixer el mes de febrer de 1908 i va tenir una vida efímera, fins a principis de juny del mateix any. Des de les pàgines del “Setmanari Catalanista del Empordà”, els nacionalistes de Sant Feliu de Guíxols intentaran canalitzar i donar a conèixer els seus ideals, així com oferir una àmplia visió de la vida política, social i cultural de les poblacions més importants del Baix Empordà i, especialment, de Sant Feliu de Guíxols, incidint sobretot en les entitats polítiques nacionalistes i republicanes. Entre els articulistes i redactors de Llevor destaquen J. Delpont, J. Berga i Boada, Josep Baró, Rafael Patxot, etc.522 d) Empordà de Figueres L’11 d’abril de 1908 neix a Figueres el setmanari Empordà, que portarà per subtítol “Periòdic nacionalista republicà”, cosa que deixa explícita la seva vinculació política. Es tracta del primer intent figuerenc per treure al carrer una publicació de caire catalanista i d’esquerres. En el primer número assenyala quina és la seva orientació: “Som nacionalistes republicans, catalanistes sense atenuacions de cap mena; pro no tením pas la pretensió

520. Vegeu Ciutat d’Olot (24.IX.1911). 521. Vegeu La Crònica de Palafrugell (17.I.1908). 522. Vegeu Torrent i Tasis, 1966, p. 165-166.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

247

d’acaparar la defensa de Catalunya en aquestos moments en que l’amor a la nostra patria endogalada s’ha manifestat en totes les conciencies ab mes o menos força”.523 Entre els seus articulistes i redactors trobem: el Dr. Martí i Julià, president de la Unió Catalanista; Joaquim Salvatella, diputat republicà federal pel districte de Figueres, Eugeni Monfort, Eduard Bartolí i Josep Baró, que n’era el director. Tant el setmanari com el director van patir una denúncia i l’empresonament, respectivament, a causa d’un article publicat per Baró. Segons La Crònica de Palafrugell, a l’article “hi havia conceptes que’s consideren penables segons la llei de jurisdiccions, havent per tal motiu ingressat a la presó de Figueres el director del periódic nostre estimat amic en Josep Baró”.524 El periodista figuerenc serà condemnat en un consell de guerra a tres anys i un dia de presó.525 Molt probablement, per aquest motiu el setmanari Empordà va deixar de publicar-se als pocs mesos de veure la llum. Caldrà esperar l’any 1911 per tornar a trobar a Figueres una altra publicació periòdica de marcat caràcter nacionalista republicà, concretament Empordà Federal, òrgan de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR).526 e) Catalanitat de Girona Catalanitat és el primer periòdic de Girona que es declara obertament “Setmanari Nacionalista Republicà”. Neix el mes d’agost de 1910 com a òrgan d’Esquerra Catalana a la capital, encara que té la redacció i l’administració a la seu del CNR gironí, a la rambla de la Llibertat, cosa que de fet el fa òrgan oficiós d’aquesta entitat. El dirigirà Miquel de Palol527 i entre els seus col·laboradors trobem Prudenci Bertrana, Carles Rahola, Josep Tharrats, Emili Verdaguer, Gabriel Alomar, etc. Al costat de treballs literaris,528 publicarà articles de temes administratius i, sobretot, polítics. En aquest sentit, cal ressenyar els nombrosos escrits amb informació del dia a dia dels partits i de les entitats nacionalistes i republicanes de Girona i comarques.

523. Empordà de Figueres (11.IV.1908). 524. La Crònica de Palafrugell (29.V.1908). 525. Vegeu El Autonomista de Girona (10.XI.1908). 526. Vegeu Catalanitat de Girona (25.III.1911 i 2.IV.1911) i Empordà Federal de Figueres (8.IV.1911). 527. Vegeu Costa, 1987, p. 173-174 i El Autonomista de Girona (30.VII.1910). 528. Vegeu Torrent i Tasis, 1966, p. 194.

248

els orígens del republicanisme nacionalista

Els plantejaments ideològics de Catalanitat no es diferencien gens dels dels altres periòdics nacionalistes republicans ja esmentats. Tal i com afirma Lluís Costa, els redactors de Catalanitat: “Consideren que la instauració de la República és prioritària i està per sobre d’interessos particulars d’una o altra classe social. Plantegen el rebuig del radicalisme i la necessitat d’un gran pacte social que harmonitzi tendències tan oposades com són radicalisme i conservadorisme.”529 Des de les pàgines de Catalanitat es demanarà la unitat de les esquerres, és a dir, dels sectors nacionalistes, dels republicans federals i unionistes i dels socialistes. Per això es mostrarà com un ferm partidari de la Unió Federal Nacionalista Republicana, nou partit fundat el mes d’abril de 1910 i cap al qual haurien de convergir les esmentades tendències polítiques d’esquerres. Tanmateix Catalanitat desapareixerà a finals de juny de 1911 i pocs dies després serà substituït per Ciutadania, portaveu de la UFNR a Girona. Epíleg Una vegada vista i analitzada com va ser l’evolució del Centre Nacionalista Republicà a les comarques gironines entre els anys 1907-1910, podem avançar un seguit de conclusions que, evidentment, amb posteriors estudis més aprofundits, podran ser revisades: 1) A les comarques de Girona el CNR es va començar a organitzar amb uns quants mesos de retard, fins i tot anys, com en els casos d’Olot i Girona, respecte al seu naixement oficial a Barcelona, que va tenir lloc el mes de desembre de 1906. 2) Es van organitzar seccions locals en poques poblacions, la majoria situades a les comarques del Baix Empordà i de la Garrotxa, on el catalanisme ja era un ideal polític i cultural emergent, ben introduït entre alguns sectors benestants i cenacles intel·lectuals, per tant minoritaris respecte a la gran majoria de la població. En aquest sentit, cal recordar que els sectors obrers i menestrals estaven més pròxims als moviments anarquistes i republicans (federals i lerrouxistes), els quals defensaven un ideari social més proper als problemes reals d’aquestes àmplies capes de la població. Per altra banda, la indefinició davant els problemes socials del propi CNR queda ben palesa als mateixos Estatuts d’una de les seccions locals més importants de les comarques gironines, el CNR de Palafrugell.530 529. Costa, 1987, p. 173. 530. Vegeu a l’annex documental els Estatuts del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell, article II, apartat c.

8. el centre nacionalista republicà a les comarques gironines

249

3) Aquest fet explicaria, sens dubte, bona part del seu poc pes electoral, com en el cas d’Olot, on la candidatura que estava previst presentar als comicis locals de desembre de 1909, finalment va optar per no fer-ho, davant el temor al fracàs electoral. Pel que fa al diputat Torras i Sampol, que el CNR va assolir pel districte de Torroella de Montgrí l’agost de 1907, només cal recordar que ho va aconseguir en una repetició dels comicis, quan va ser l’únic candidat, ja que en les eleccions que es van celebrar el mes d’abril de 1907, havia patit una derrota electoral davant el candidat monàrquic conservador marquès de Robert, el qual posteriorment renunciaria al càrrec; aquest fet permetrà tornar a convocar els comicis que, ara ja sí, guanyaria Torras sense adversari. 4) Davant el poc pes electoral, els CNR gironins buscaran la col·laboració amb altres forces polítiques, més o menys afins (republicans i/o catalanistes, segons els casos), cosa que no sempre aconseguiran. La supeditació a aliances amb altres forces polítiques i socials més arrelades, posa de manifest el minso pes electoral que tenien els nacionalistes republicans per sí sols en aquells moments. 5) Les seccions locals més representatives, amb més influència i amb una vida associativa i política més llarga van ser les de Palafrugell i Olot, les quals comptaren amb els seus propis mitjans de comunicació (La Crònica i Ciutat, respectivament. A les altres poblacions gironines, les seccions locals o grups afins al nacionalisme republicà varen tenir també òrgans d’expressió, com per exemple Llevor a Sant Feliu de Guíxols, Empordà a Figueres i Catalanitat a Girona, cosa que tanmateix ens ha permès estudiar-les amb més detall. 6) La possibilitat de comptar amb uns mitjans d’expressió propis, permetrà la transmissió i l’expansió dels ideals nacionalistes republicans, fent proselitisme entre més àmplies capes de la població. En tot cas, aquestes capes sempre seran minoritàries, ja que cal recordar que en aquells moments la gran majoria de la població era analfabeta i els treballadors tenien uns salaris molt baixos, cosa que els impediria poder accedir a uns setmanaris que, generalment, costaven 10 cèntims el número solt i entre 1,25 i 1,50 ptes. la subscripció trimestral en els casos de Ciutat d’Olot i La Crònica de Palafrugell, respectivament. Aquest aspecte posa de manifest, per altra banda, que els principals membres dels centres existents a les comarques gironines, mecenes de les esmentades publicacions, eren persones que disposaven d’un nivell econòmic força elevat. 7) Malgrat això, a les eleccions en què es van presentar candidats nacionalistes republicans es van fer crides als sectors més humils de la societat, als treballadors assalariats, i es va intentar convertir el CNR en

250

els orígens del republicanisme nacionalista

un moviment polític interclassista, on podrien agrupar-se persones de totes les capes socials atretes pels ideals catalanistes i republicans. La realitat evidenciarà que aquests intents no acabarien de quallar entre els sectors obreristes, més propers als ideals anarquistes, federals i lerrouxistes. 8) Els CNR gironins intentaran fer proselitisme no tan sols a través de les pàgines dels seus òrgans d’expressió, sinó també a partir d’actes públics polítics (xerrades, conferències, mítings, etc.), culturals i lúdics (balls, excursions i cursos d’esperanto, entre d’altres) i campanyes solidàries benèfiques. 9) La curta vida dels CNR de les comarques de Girona va estar plena de dimissions i renovacions forçoses de càrrecs, que no van permetre consolidar el partit polític a les poblacions on estaven establerts. 10) Per últim, l’aparició de la Unió Federal Nacionalista Republicana, el mes d’abril de 1910, posarà fi, momentàniament, a les crisis que van patir els diferents CNR gironins, atès que la major part dels seus militants passaran a engrossir les files del nou partit nacionalista republicà. La UFNR es converteix així en la continuadora del moviment nascut a Barcelona a la fi de 1906. Per la seva banda, el CNR a les comarques de Girona deixarà d’existir, excepte en el cas paradigmàtic de Girona ciutat, on el CNR local continuarà la seva trajectòria uns quants anys més, però més com una entitat de caire cultural que no política.

9 Republicans nacionalistes a Mallorca entre el 1906 i el 1910 Antoni Marimon Riutort

9. Republicans nacionalistes a Mallorca entre el 1906 i el 1910. Antoni Marimon Riutort

La creació del Centre Nacionalista Republicà a Barcelona, el desembre del 1906, va passar gairebé desapercebuda a Mallorca. Aquest partit mai no es va implantar a l’illa i no es té constància de cap intent en aquest sentit. De totes maneres, la coordinació més o menys formal entre partits de Catalunya i Mallorca no es va produir fins a dates més tardanes, i la implantació d’un partit del Principat a la major de les illes Balears no esdevindria un fet fins a l’època de la transició a la democràcia. Amb tot, les relacions culturals i polítiques entre Mallorca i Catalunya van ser intenses en els anys en què va existir el Centre Nacionalista Republicà (1906-1910), encara que no sempre tenien connotacions de caràcter nacionalista. Pel que fa a la qüestió política, no hi ha dubte que la creació i l’èxit de la Solidaritat Catalana (maig del 1906) van causar un fort impacte entre la minoria d’illencs que, amb diferents matisos, s’havien anat incorporant al regionalisme.531 A més, com és ben sabut, el Centre Nacionalista Republicà, en el si del moviment solidari, s’alineà clarament amb els grups d’esquerra, amb els quals acabaria formant una aliança electoral estable a principis de 1909. Així, tant aquest partit com el seu principal portaveu, El Poble Català, constituïren un referent per als incipients nacionalistes republicans o, el que és el mateix, per als nacionalistes d’esquerres de Mallorca. El republicanisme mallorquí havia restat molt dividit després de l’agitada experiència del Sexenni Democràtic. Es va reorganitzar cap al 18791881 i conegué un cert auge en els anys vuitanta, però aviat decaigué. El 1890, el Partit Republicà Possibilista (també anomenat Partit Demòcrata 531. Per a un acostament de caràcter global al nacionalisme a Mallorca es poden consultar, principalment: Carrió, Bartomeu. El nacionalisme a les Balears (1898-1936). Palma de Mallorca: Documenta Balear, 1999; Mir, Gregori. El mallorquinisme polític (1840-1936). Palma de Mallorca: Moll, 1990. 2 vol.; Carrió, Bartomeu; Marimon, Antoni. El nacionalisme a Mallorca. Evolució històrica des del orígens fins a l’actualitat. Palma de Mallorca: Govern de les Illes Balears, 2003, i Morro, Mateu; Serra, Sebastià. L’esquerra nacionalista a Mallorca (1900-1936). Barcelona: Edicions de la Magrana / Diputació de Barcelona, 1986.

254

els orígens del republicanisme nacionalista

Possibilista) s’integrà en el Partit Liberal, que aleshores dirigia en l’àmbit mallorquí Antoni Maura. La resta dels republicans intentaren refer-se mitjançant l’organització de coalicions republicanes, com les del 1891 i 1893, que en els comicis municipals, a Palma, assoliren tres i sis regidors, respectivament. Finalment, el 1896 el Partit Republicà Progressista o Partit Republicà Radical aconseguí la creació d’un nou partit, Unió Republicana, que aviat aglutinà tot el republicanisme illenc. S’inicià aleshores una època de creixement i s’aconseguiren extraordinaris èxits electorals a Palma el 1901 i el 1903. En aquesta darrera data, passà a disposar de la majoria absoluta (vint regidors) a la capital illenca, si bé no obtengué la batlia perquè aquest càrrec era nomenat mitjançant una reial orde. La nova administració republicana a Palma (1903-1905) sanejà la hisenda i extingí el deute municipal, impulsà l’enderrocament de la vella muralla, projectà la construcció d’un nou escorxador municipal i es desvinculà d’algunes celebracions de caràcter religiós. En aquells anys, els republicans editaren a Palma els diaris La Unión Republicana (1896-1904) i La Defensa (1905) i els setmanaris La Actualidad (1898-1900) i El Gorro Frigio (1904-1905). Els seus principals dirigents foren els advocats Jeroni Pou Magraner, Lluís Martí Ximenis i Francesc Garcia Orell. La influència del republicanisme es concentrava a la capital, Palma, l’única veritable ciutat de l’illa, que concentrava tota la premsa diària i bona part de les institucions de caràcter cultural i educatiu, així com el gruix del comerç i la indústria. A més, es tractava d’una ciutat en ple creixement, que anava incrementant progressivament el seu nombre d’habitants i bastia un important Eixample (des del 1902). Els dirigents republicans eren professionals liberals, comerciants, empresaris i intel·lectuals, però hi havia, com quedava de relleu en els processos electorals, una important base social d’empleats, menestrals i obrers que donaven suport al republicanisme. De totes maneres, la majoria de la població continuava vivint a la Part Forana, denominació amb què es coneix la resta de l’illa. Aquí, la presència del republicanisme era menor i força desigual. Com que, sota la Restauració, tota l’illa constituïa un únic districte electoral, els republicans mai no aconseguiren representació a Corts, a excepció del demòcrata possibilista Joaquim Fiol, que fou elegit diputat el 1881 i el 1886, si bé mitjançant pactes amb el Partit Liberal, i sota una llei electoral que establia el sufragi censatari. La Part Forana no constituïa un tot unitari. En els nuclis més grans i desenvolupats, com Manacor i Felanitx, i en menor mesura Llucmajor, Sóller

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

255

i Inca, la presència republicana era important i s’hi obtengué representació en els comicis locals del 1901 o del 1903, segons els casos. També era molt important la influència dels republicans a Andratx, un municipi molt vinculat comercialment i a través de l’emigració amb l’illa de Cuba. Alguns nuclis relativament petits amb una indústria important, com Esporles i Binissalem, també tenien alguns regidors republicans. Així mateix, en els consistoris d’alguns municipis aclaparadorament rurals, com Sant Llorenç, Selva, Santa Maria i Marratxí, hi va haver petites minories republicanes, encara que sovint foren efímeres.532 El 1905, a causa d’una forta ofensiva del catolicisme més radical i antirepublicà, i de l’aliança dels dos grans partits monàrquics, els republicans perderen la majoria a l’Ajuntament de Palma. Així i tot, obtengueren quatre regidors, i en el consistori constituït al començament del 1906 encara disposaven d’una nombrosa minoria formada per setze regidors: Joan Alemany Alcina, Joan Alorda Horrach, Miquel Barceló Nadal, Antoni Company, Josep Fuset Tubia, Francesc Garcia Orell, Lluís Martí Ximenis, Antoni Juan Miralles, Bernat Obrador Font, Ferran Pou Moreno, Antoni Ramis Grauche, Rafel Ramis Pons, Antoni Rabassa Roig, Jaume Rosselló Escanellas, Guillem Serra Bennàssar i Miquel Trian Barceló.533 El 1909, Jeroni Pou impulsà un pacte amb els liberals, i en els comicis municipals de maig d’aquell any, no sense problemes de caràcter intern, com veurem més endavant, els republicans aconseguiren sis regidors a Palma, Antoni Rebassa, Gaspar Villalonga Esbarranch, Francisco Ruiz Sabater, Ferran Pou Moreno, Antoni Ramis Grauche i Francesc Quijada Martí. Aquests dos 532. Sobre l’evolució del republicanisme a Mallorca sota la Restauració vegeu, sobretot: Gabriel, Pere. “Entorn del moviment obrer a Mallorca al segle xix” (I i II). Randa, Barcelona, núm. 1 i 2 (1975 i 1976), p. 90-121 i 101-122, respectivament; Marimon, Antoni. “L’associacionisme republicà a Mallorca (1868-1936)”. A: Serra, S.; Company, A. El moviment associatiu a les Illes Balears. XIX Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, 2001, p. 75-104; Peñarrubia, Isabel. Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, i, d’aquesta mateixa autora, L’origen de la Caixa de Balears. Els projectes d’una burgesia modernitzadora. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2001. Vegeu també el dossier publicat a la revista Lluc, Palma de Mallorca, núm. 794 (setembre-octubre de 1996), amb articles de Pere Fullana, Antoni Marimon i Isabel Peñarrubia. Així mateix, aporten dades interessants sobre el món republicà els ja esmentats Gabriel, Pere. Llucmajor i les associacions populars i obreres, 1866-1916. Ajuntament de Llucmajor, 1992, i Peñarrubia, Isabel. Entre la ploma i la tribuna. Els orígens del primer feminisme a Mallorca, 1869-1900. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. 533. Marimon, Antoni. “El republicanisme a Mallorca a l’època de la Restauració. La seva participació electoral (1895-1905)”. A: Verguisme, anarquisme i espanyolisme. Noves recerques sobre el s. xx a Mallorca. Palma de Mallorca: Fundació Emili Darder, 1997, p. 157-158.

256

els orígens del republicanisme nacionalista

darrers havien estat proclamats regidors sense votació mitjançant l’article 29 de la Llei electoral del 1907. Aquest resultat permeté als liberals i republicans controlar l’administració municipal, amb quatre tinents de batle republicans, però no la batlia, que continuà en mans dels conservadors.534 Poc després, i davant la celebració d’uns nous comicis locals, el desembre del 1909, la Unió Republicana establí una conjunció amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. A Palma, en els esmentats comicis varen ésser elegits tan sols dos regidors republicans, Joan Horrach Rosselló i Antoni Ramis Grauche, si bé també fou elegit un regidor socialista i va ésser proclamat regidor mitjançant l’article 29 un altre republicà, Bernat Obrador Mut. A més, les esquerres perderen, encara per molt poc, la majoria de què disposaven en el consistori palmesà.535 A la primavera del 1910 es produí un reviscolament del republicanisme a Mallorca, que coincidí en el temps amb la creació a Barcelona del nou partit Unió Federal Nacionalista Republicana, però, com és lògic, va tenir unes característiques força diferents. Aquesta nova embranzida es traduí en la presentació a les eleccions a Corts de dos candidats republicans, Jeroni Pou Magraner i Francesc Garcia Orell, en el si d’una unió republicana socialista que també presentava com a candidat el dirigent socialista Llorenç Bisbal, i en la publicació d’un nou setmanari, El Ideal (1910-1913). Tanmateix, la conjunció amb els socialistes i l’aparició d’una tendència clarament radical, partidària del lerrouxisme, aviat provocà greus problemes interns. Aquests enfrontaments, a Palma, es concretaren en la presentació, per primera vegada des de feia dues dècades, de tres candidatures republicanes a les eleccions municipals del novembre del 1911. Aquestes candidatures corresponien al nou i efímer Partit Republicà Radical (1911-1913), a la Unió Republicana i als republicans que continuaven fidels a la conjunció republicana socialista malgrat el trencament entre la direcció de la Unió Republicana i el PSOE. La situació del republicanisme només es clarificà durant el 1913, quan el sector més moderat es va escindir per crear el Partit Reformista i les altres tendències republicanes s’integraren en el si d’un renovat partit d’Unió

534. La Última Hora (Palma de Mallorca) i La Almudaina, abril i maig de 1909. Vegeu també Pons Fàbregues, Benito. Guía de la administración municipal de Palma. Palma de Mallorca: Establecimiento Tipográfico de J. Tous, 1909. 535. La Última Hora, Palma de Mallorca, desembre de 1909, i Pons Fàbregues, Benito. Guía de la administración municipal de Palma. Palma de Mallorca: Establecimiento Tipográfico de J. Tous, 1910.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

257

Republicana.536 En els comicis de novembre del 1913, es va posar de relleu la magnitud de la crisi. A Palma, el nou Partit Reformista obtengué tres regidors, mentre que Unió Republicana ni tan sols assolí representació. Era l’inici d’un llarg període en el qual el republicanisme esdevindria una força francament minoritària, però sense arribar mai a desaparèixer del tot de l’escena política. L’actitud del republicanisme davant la qüestió nacional o regional va anar evolucionant al llarg del temps, si bé sempre coexistiren tendències, i fins i tot persones, amb actituds força diferents. De totes maneres, hi va haver un fort corrent hereu del federalisme històric que va assumir els nous plantejament regionalistes i, de fet, constituí una autèntica esquerra nacionalista, precursora de l’Esquerra Republicana Balear dels anys 19341936. En canvi, mentre varen durar els conflictes colonials finiseculars espanyols (1895-1898), les tendències més militaristes i espanyolistes del republicanisme predominaren clarament.537 Però la crisi del 1898 marcà una ruptura molt clara i aviat passaren a imposar-se els sectors més federalistes i regionalistes, amb personalitats destacades, com Lluís Martí, Antoni Villalonga, Joan Torrendell i Benet Pons i Fàbregues. Algunes fites importants en aquest procés foren l’editorial del setmanari La Región del 20 de novembre del 1897, en el qual es rebutjava “la centralización y la herencia tiránica del jacobinismo”; un altre editorial, en aquest cas del diari La Unión Republicana, del 21 de febrer del 1898, en què es proposava una Mallorca “republicana y autónoma”; l’adhesió entusiasta (desembre del 1898) del prestigiós dirigent republicà federal Antoni Villalonga Pérez a les tesis regionalistes defensades per l’escriptor i historiador Miquel dels Sants Oliver des del diari La Almudaina;538 la defensa que va fer el regidor republicà Lluís Martí de la necessitat que el càrrec de secretari de l’Ajuntament de Palma l’ocupés una persona que sabés parlar i escriure “en mallorquí” (agost del 1899); el nomenament d’aquest mateix regidor perquè estudiés a Barcelona 536. Per seguir aquesta crisi és imprescindible el setmanari El Ideal (1910-1913). També aporta nombroses dades Gabriel, Pere. El moviment obrer a Mallorca. Barcelona: Curial, 1973. Per a una síntesi, vegeu Marimon, Antoni. “El Ideal, un setmanari republicà editat a Palma (1910-1913)”. Comunicació presentada en el Congrés Internacional Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Barcelona: novembre de 2006 [en premsa]. 537. Vegeu Marimon, Antoni. La crisi de 1898 a les Illes Balears. Palma de Mallorca: El Tall, 1997. 538. Sobre Miquel dels Sants Oliver són imprescindibles: Mir, Gregori. Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. Palma de Mallorca: Miquel Font, 1993, i Pons, Damià. El diari La Almudaina en l’època de Miquel dels Sants Oliver. Binissalem: Di7 Edicions, 1998.

258

els orígens del republicanisme nacionalista

la qüestió del concert econòmic (desembre del 1899), i el suport entusiasta als regionalistes catalans mitjançant un acte conjunt celebrat l’abril del 1900 a la seu de la Unió Republicana, encara que els republicans mallorquins eren ben conscients que no tots “comulgarán en el credo republicano preci samente”.539 Les demostracions d’adhesió al regionalisme, la defensa de la llengua i la cultura pròpies de Mallorca i el suport als regionalistes catalans continuaren durant el primers anys del segle xx . Així, el juliol del 1901 La Unión Republicana celebrava l’elecció de quatre diputats de la Lliga Regionalista de Catalunya a Barcelona i ho considerava un triomf dels ideals federals de Francesc Pi i Margall. El febrer del 1901, el republicà federal Francesc Villalonga defensà el dret de parlar en català en les sessions de l’Ajuntament de Palma, fet que desencadenà una forta polèmica.540 En paraules del diari La Unión Republicana, els republicans es presentaren als comicis a Corts de maig del 1901 “con su credo autonomista y sus simpatías hacia Cataluña nueva”.541 Tot i que aconseguiren una xifra important de vots, no assoliren l’escó. Els republicans es consideraren víctimes de les martingales dels partits del torn i sol·licitaren el suport dels diputats elegits per la Lliga Regionalista de Catalunya. El desembre del 1901, La Unión Republicana publicà el discurs pronunciat per Josep Maria Vallès i Ribot, en nom dels federals catalans i mallorquins, en un acte celebrat a Madrid en memòria de Pi i Margall. L’abril del 1902, els republicans mallorquins, en un acte públic, van manifestar que incorporarien al seu programa part de la doctrina autonomista. L’agost d’aquell mateix any, la premsa republicana protestà contra l’ús exclusiu del castellà en la inscripció d’una corona que sufragà l’Ajuntament de Palma arran de la mort de l’escriptor renaixentista Jeroni Rosselló. Però, probablement, el moment de major identificació entre el republicanisme federal i el regionalisme catalanista fou l’assemblea d’aproximació econòmica i política entre Catalunya i Mallorca celebrada a Palma el juliol del 1903. Per part catalana, s’ha de destacar la presència del diputat republicà Zulueta i del dirigent regionalista Francesc Cambó. Entre els promotors mallorquins, en foren caps visibles Enric Alzamora, president de la Cambra de Comerç 539. Roch, León. “El primer Jalón”. La Unión Republicana, 25 d’abril de 1900. Reproduït a Mir, Gregori. El mallorquinisme polític. Vol. I. Palma de Mallorca: Moll, 1990, p. 133-135. 540. Vegeu Marimon, Antoni. “La polèmica sobre l’ús del català a Palma el 1902” i “Repercussions sobre la polèmica del català a Palma el 1902”. Diari de Balears, Palma de Mallorca, 27 i 29 de juny de 1996. 541. La Unión Republicana, Palma de Mallorca, 28 de maig de 1901.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

259

de Palma, i el dirigent republicà Lluís Martí.542 Paral·lelament, La Unión Re publicana publicava alguns articles de caràcter netament nacionalista i, per primera vegada, parlava fins i tot de “derechos nacionales”, en relació amb els estats de l’antiga Corona d’Aragó. En la conjuntura de la crisi finisecular, el republicanisme mallorquí va optar per confluir amb el regionalisme regeneracionista català per tal de modernitzar la societat mallorquina. En aquesta empresa comptà amb algunes complicitats parcials des dels sectors regionalistes molt més moderats però insatisfets amb els partits del torn. De totes maneres, ni el republicanisme mallorquí era homogeni ni els corrents regionalistes tingueren prou força per crear, per exemple, nous partits d’àmbit mallorquí com els que aparegueren a Catalunya. A partir del 1904, tot i que la Unió Republicana no renuncià mai al seu autonomisme, sembla com si el sector més regionalista restés una mica eclipsat. L’entusiasme pels regionalistes catalans s’esvaí en un moment en què la Lliga Regionalista de Catalunya féu un viratge conservador i monàrquic que provocà l’escissió dels sectors més progressistes a la primavera del 1904. Poc després, el novembre d’aquell mateix any, aquest grup més avançat s’aglutinaria entorn del setmanari El Poble Català, que es transformaria en diari el maig del 1906. A Mallorca, entre 1904 i 1905, sembla que va créixer la influència del lerrouxisme i del blasquisme. El gener del 1904, el diari La Unión Republicana publicà un article reproduït d’El Pueblo, de València, on es rebutjava el “separatismo” de Catalunya i de Biscaia.543 En canvi, el 1906, els regionalistes mallorquins i, en especial, els republicans federals s’entusiasmaren amb la Solidaritat Catalana. Una vegada més, Lluís Martí fou la figura clau i destacà pel seu abrandat catalanisme, però s’ha de subratllar que va rebre el suport unànime de la nombrosa minoria republicana a l’Ajuntament de Palma.544 El maig del 1906, Lluís Martí va participar amb una senyera mallorquina en les festes i manifestacions que suposaren la consolidació

542. Per a una anàlisi detallada d’aquesta assemblea, vegeu Pons, Damià. Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905). Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner [ed.], 1998, p. 159-160. 543. La Unión Republicana, Palma de Mallorca, 16 de gener de 1904. 544. Sobre Lluís Martí, vegeu Marimon, Antoni. “Lluís Martí Ximenis. En els orígens de l’esquerra nacionalista a Mallorca”. Catarroja: Afers, núm. 44 (2003), p. 141-156.

260

els orígens del republicanisme nacionalista

de la Solidaritat Catalana.545 Diverses publicacions de Palma, Barcelona i Madrid es varen fer ressò d’aquesta participació i afirmaren que hi assistia en representació de l’Ajuntament de Palma. Això provocà la indignació dels sectors més conservadors del consistori palmesà, de manera que, en el plenari del dia 23 de maig del 1906, el regidor conservador i radical monàrquic Enric Sureda Morera546 demanà explicacions al batle de Palma, Bernat Calvet Girona, del Partit Liberal. En concret, volia saber si l’Ajuntament de Palma havia estat oficialment convidat a les festes de la Solidaritat Catalana, i, en cas afirmatiu, si s’havia concedit la representació a qualque regidors i s’havia enviat la senyera de la ciutat a les esmentades festes. El batle expressà la seva sorpresa, tant pel que feia a la suposada delegació de l’Ajuntament com per la presència de la senyera, i explicà que, en assabentar-se de la qüestió mitjançant la premsa, va demanar al governador de Balears que enviàs el següent telegrama al Ministeri de la Governació, al governador de Barcelona i al batle de la ciutat comtal: “Ayuntamiento de mi presidencia no ha acordado adherirse á la fiesta de Solidaridad Catalana y en su consecuencia no ha enviado persona alguna que lo representara, ni senyera.” Així i tot, el regidor Sureda no es va donar per satisfet i va proposar que l’Ajuntament declaràs que no havia enviat ningú a les festes de la Solidaritat Catalana, i que no havia tramès cap bandera, ja que la ciutat encara no havia confeccionat la seva bandera oficial.547 A més, es telegrafiaria a l’Ajuntament de Barcelona perquè demanés una rectificació a la premsa. El regidor republicà Francesc Garcia Orell s’oposà a la petició d’Enric Sureda, ja que considerava que era millor esperar les explicacions que podria donar Lluís Martí. Aquest encara no havia tornat a Mallorca, i, sempre segons Garcia Orell, segurament “nadie se ha abrogrado la representación del Ayuntamiento de Palma en el sentido absoluto que indica el Sr. Sureda”. Però Sureda insistí i afirmà tenir constància que dos senyors s’havien atorgat la representació de l’Ajuntament i havien dipositat una senyera a l’Ajuntament de Barcelona.

545. Se’n pot trobar una descripció detallada, si bé no es fa esment a la participació mallorquina, a Santolaria, Francesc. El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-Cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905. Barcelona: Meteora, 2005, p. 171-182. 546. Era batle del Reial Patrimoni a Balears (1899-1931) i també fou gentilhome de cambra del rei Alfons XIII. 547. Encara que, recentment, s’havia creat una comissió per elaborar la bandera oficial de Palma. Per confeccionar aquesta bandera s’havien d’utilitzar els colors morat, vermell i groc.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

261

A continuació, es va votar la proposició de Sureda, amb el resultat de 15 vots a favor, tots els regidors monàrquics presents, i 10 en contra, els republicans Josep Fuset, Miquel Trian, Joan Alorda, Bernat Obrador, Jaume Rosselló, Antoni Ramis, Guillem Serra, Ferran Pou Moreno, Joan Alemany i Francesc Garcia Orell.548 Aquest tema va tornar a ocupar bona part de la sessió plenària de l’Ajuntament de Palma del dia 30 de maig del 1906, ara, però, amb l’assistència del principal protagonista de tot l’afer, el regidor Lluís Martí. Aquest considerà que no era necessari enviar a Barcelona un telegrama per dir que l’Ajuntament de Palma no s’havia adherit a la Solidaritat Catalana, ja que n’hi hauria hagut prou precisant que l’Ajuntament “no había deliberado sobre este asunto” perquè “aquella redacción es una protesta y una falta de consideración a la fiesta de la Solidaridad Catalana”. Lluís Martí afirmà que enlloc figurava que dugués la representació de l’Ajuntament de Palma, sinó que “en las listas de la Solidaridad consta que yo llevaba la representación de los comités republicanos de Palma, de Menorca y del Liberal, de Mahón y como abogado que soy”. Pel que fa a la bandera, segons Martí, es tractava d’una bandera que, per encàrrec seu, però per a l’Ajuntament de Palma, tenia a la seva casa. Aquesta senyera la va dur a Barcelona “porque le faltaba un detalle artístico que sólo en aquella capital podía confeccionarse”. Alguns regidors de Barcelona ho saberen i, entusiasmats, demanaren que se depositàs en el despatx del batle, i així ho va fer, “pero no como la bandera del Ayuntamiento, sino como la bandera de Mallorca”. “Si hubiérais visto el entusiasmo que reinaba ante la bandera de Mallorca no os hubiérais resistido a dejarla a los estudiantes que la solicitaran para llevarla en el acto de Solidaridad Catalana, a cuya solicitud tampoco me resistí obedeciendo a mi libérrima voluntad pero siempre a vuestro referéndum; y esta bandera la podréis aceptar o desechar.” Lluís Martí també lamentà els telegrames que s’havien enviat “por encima de su persona”. El regidor conservador Enric Sureda agraí les explicacions, però reiterà que eren tantes les notícies confuses que era necessari un pronunciament inequívoc de l’Ajuntament de Palma. Per la seva banda, el regidor liberal Lluís Alemany Pujol valorà com a “imponente y sensata” la manifestació de Barcelona, si bé era lògic que es fes constar que l’Ajuntament de Palma no s’hi havia adherit. A més, les noves 548. Actes de l’Ajuntament de Palma, 23 de maig de 1906. Arxiu Històric Municipal.

262

els orígens del republicanisme nacionalista

eren moltes i s’havia de recordar que Martí havia fet una crida des de les pàgines del diari El Poble Català en què convidava tots els mallorquins a les festes de la Solidaritat. A més, demanà explicacions pel fet que Martí dugués les insígnies de regidor i ataqués el batle “en el discurso que pronunció en la liga regionalista”. Martí, que anava acompanyat per Antoni Villalonga a la Festa de la Solidaritat Catalana, explicà que portava la medalla de regidor perquè només significava que era regidor i la podia dur on volgués. Pel que fa a les crítiques al batle, considerà que era una qüestió privada entre el batle, Bernat Calvet, i ell mateix. El regidor republicà Ferran Pou proposà que l’Ajuntament de Palma telegrafiés al de Barcelona per expressar “el agradecimiento de esta corporación por los agasajos y manifestaciones de verdadero cariño dispensados á la bandera de Mallorca en el solemne acto de Solidaridad Catalana y que se tratara luego de si esta Corporación debería acordar adherirse á dicho acto de solidaridad.” El regidor liberal Josep Sampol indicà que s’havien de separar les dues parts, i considerà que ja no era el moment d’adherir-se a la Solidaritat, ara que ja havia triomfat, si bé ell mateix hauria votat a favor si s’hagués proposat la qüestió en el moment oportú. Pel que fa a l’agraïment “por los aplausos tributados á la bandera”, no hi trobava cap inconvenient. Fins i tot Sureda donà suport a aquesta proposició, que també fou acceptada pel republicà Pou. Finalment, en la forma proposada per Sampol, la proposta d’enviar un telegrama a l’Ajuntament de Barcelona fou acceptada per unaminitat.549 Pel que fa a Antoni Villalonga, un dels dirigents republicans federals del temps del Sexenni Democràtic, era considerat un entusiasta de la Solidaritat Catalana i gaudia d’un cert reconeixement a Catalunya. Va assistir a la festa de l’Homenatge i, quan la seva figura aparegué en el Saló de Sant Joan, va rebre una gran ovació.550 La qüestió de la participació del regidor Lluís Martí, amb la famosa senyera, en els actes de la Solidaritat Catalana encara va tenir un interessant corol·lari, ja durant l’any 1907. L’abril d’aquell any, l’Ajuntament de Palma va rebre del seu homònim de Barcelona una carta que acompanyava un regal per a la ciutat, una luxosa corbata per a la senyera de la capital de Mallorca. El text de la carta deia el següent: “Este Ayuntamiento en la sesión celebrada 549. Ibídem, 30 de maig de 1906. 550. El Ideal, Palma de Mallorca, 11 de juny de 1910.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

263

el día 11 del pasado mes de octubre acordó entregar á esa Excelentísima Corporación, una corbata para su senyera, como muestra de reconocimiento a la galantería que tuvo con la de Barcelona, haciéndola depositaria de tan preciado símbolo, durante las fiestas de Solidaridad Catalana el mes de mayo del año último, lo cual fue para la representación de esta Ciudad una especial distinción de grande estima. ”Al dar, pues, esta Presidencia cumplimiento al mencionado acuerdo municipal, se honra en remitir a V. E. la corbata que ha de ser presente testimonio del afecto y simpatía que Barcelona siente por esa Ciudad y por su digna representación, á las cuales se halla íntimamente unida con vínculos indisolubles.”551 El batle, el conservador Antoni Rosselló i Cazador, encara que ini cialment “no adivinaba la interpretación que debía dar a la referida comu nicación”, aviat proposà no acceptar l’obsequi i tornar-lo a l’Ajuntament de Barcelona, ja que l’Ajuntament de Palma no tenia aleshores, ni el maig del 1906, cap senyera oficial. El regidor republicà Francesc Garcia Orell considerà que aquest regal no implicava reconèixer una adhesió del consistori a la Solidaritat Catalana, sinó que es tractava únicament d’una mostra d’agraïment pel telegrama que l’Ajuntament de Palma va enviar al de Barcelona “por los agasajos y atenciones guardadas a la bandera mallorquina”. En conseqüència, plantejà un telegrama alternatiu en el qual es posàs de relleu la pluralitat política del consistori i s’agraís la cortesia de l’Ajuntament de Barcelona. Així, proposà el següent telegrama: “Este ayuntamiento agradece en nombre de la ciudad los honores que se tributen á la senyera de Mallorca donde quiera que se enarbole; con tanto mayor motivo cuanto que en el caso presente las muestras de deferencia y de cariño vienen del Cuerpo municipal que es cabeza de Cataluña, con la que nos unen estrechos lazos.”552 A continuació, es passà a votació la proposta del batle, que va ésser aprovada per 19 vots a favor i 14 en contra. Com ja havia passat el 1906, tots els monàrquics, amb un total de 19 vots, donaren suport a la devolució del regal. A més del batle, Antoni Rosselló Cazador, votaren en aquest sentit Jeroni Castaño, Josep Sampol, Bartomeu Barceló, Joan Sureda Rodríguez, Bartomeu Calafell, Damià Bennàssar, Francesc Pasqual, Miquel Bestard, Lluís Alemany Pujol, Guillem Mas, Francesc Bonnin, Gabriel Fuster, Josep Estela, 551. La Almudaina, Palma de Mallorca, 11 d’abril de 1907. 552. Ibídem.

264

els orígens del republicanisme nacionalista

Pere Canet, Bernat Calvet, Enric Sureda Morera, Antoni Planas i Rafel Juan Roca. En canvi, rebutjaren aquesta redacció i s’alinearen amb les tesis que havia defensat Francesc Garcia Orell, més proclius a Catalunya, tots els regidors republicans presents, és a dir, Lluís Martí, Josep Fuset, Bernat Obrador, Antoni Juan Miralles, Miquel Trian, Joan Alorda, Miquel Barceló, Jaume Rosselló Escanellas, Antoni Ramis Grauche, Guillem Serra, Ferran Pou Moreno, Joan Alemany Alsina i Antoni Rebassa.553 Aquest afer va tenir una certa repercussió a la premsa, tant a Palma com a Barcelona. Així, Gabriel Alomar va publicar al diari El Poble Català un article en el qual es desmarcava completament de la decisió de l’Ajuntament de Palma i posava de relleu el seu catalanisme: “La ciutat de Barcelona acaba de rebre una ofensa de la ciutat de Palma. L’Ajuntament de Palma ha retornat junt ab una missiva ben freda i ben poc urbana (és a dir ben poc digna d’una ciutat) la corbata que l’Ajuntament de Barcelona va enviar per la senyera mallorquina qui va assistir a la gran festa de la Solidaritat. Ara l’Ajuntament de Barcelona enviava una riquíssima corbata per aquella senyera mallorquina, en memòria de la gran festa nacional en que varen fondres en una sola vibració les veus disperses, no ja de Catalunya, no ja de terres catalanesques sinó de tot lo que hi ha a Espanya de sa i esperançador per a un nou temps... y vetaquí que’l Municipi de Palma, per majoria, acorda retornar barroerament l’obsequi, en termes ben descortesos, ben grollers... ”Y bé, jo mallorquí, ciutadà de Palma [...] no vinc també incluït, en representació, entre’ls anònims inferidors d’aqueix despreci a Catalunya? Si, sens dubte; y per això Catalunya necessita que li signifiqui la meva exclusió d’aquell vot ofensiu; [...] i així, des d’aquestes columnes, vagi a Barcelona, vagi a Catalunya, un crit de protesta [...]. ”A l’entretant, que la ciutat de Barcelona no inutilisi la corbata enviada a l’antiga ciutat de Mallorca. Que la guardi fins a l’adveniment d’una Mallorca digna de rébrele. Y aleshores, aqueix llaç de seda, representació del llas invisible y espiritual qui lligui les dues ànimes germanes o, millor dit, qui comuniqui les dues potències o manifestacions d’una sola ànima, voleiarà al vent sobre la senyera besada per l’aire del 20 de maig, la senyera que guardava entre els plecs buf d’aquella aura vindicadora. El llas commemoratiu será una carícia distant de la metròpoli a la ciutat filla, una coronació maternal. Y sobre’l nostre estandart cívic relluirá sempre, relíquia gloríosa, la memoria d’aquella diada qui va espargir als quatre vents una pluja de llavors del 553. Actes de l’Ajuntament de Palma, 10 d’abril de 1907. Arxiu Històric Municipal.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

265

llibertats verges, y amb elles la llava de l’arbre que soplugi també aqueixa futura Mallorca somniada.”554 En aquella mateixa època, el dirigent republicà mallorquí Jeroni Pou Magraner va ésser elegit diputat provincial de Balears pel partit judicial de Maó, que incloïa tota l’illa de Menorca. Com en el cas de Martí, la seva vinculació a la Solidaritat Catalana devia ésser molt gran, ja que el diari mallorquí La Almudaina555 informà que alguns periòdics regionalistes de Barcelona el consideraven afiliat a l’esmentada Solidaritat. A l’inici del 1909, però, la qüestió regional i l’exemple de la Solidaritat Catalana provocà una forta crisi interna en el si del republicanisme. Més o menys en paral·lel amb el procés de confluència ideològica entre els republicans, en especial els més federalistes, i el regionalisme, també s’havia desenvolupat un regionalisme més conservador i catòlic, amb personalitats tan destacades com mossèn Antoni Maria Alcover. Tot i que les diferències eren òbvies, els lligams i les complicitats entre ambdós grups eren múltiples. A l’inici del 1909 se celebrà a Palma, a la seu del Centre Català de Mallorca, un cicle de conferències de caràcter regionalista on participaren tant republicans, com Lluís Martí i Benet Pons i Fàbregues, com catòlics militants, com Antoni Maria Alcover, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. Poc després, es creà la primera associació política exclusivament regionalista de la història de Mallorca, que fou anomenada L’Espurna (abril del 1909). Els regionalistes decidiren participar en els comicis municipals de maig del 1909, tot i que només presentaren un candidat en el districte primer de Palma. Els nacionalistes de L’Espurna demanaren el vot pel seu candidat a tots els partits de l’oposició al sistema del torn, des dels carlins fins als socialistes, passant pels republicans federals. Encara que no figurava entre els fundadors, Lluís Martí aviat donà suport públicament a L’Espurna i argumentà, a més del seu federalisme, que feia catorze anys que s’havia compromès amb la causa regionalista i que la Unió Republicana també havia adoptat un acord en aquest sentit que mai no havia estat derogat. En conseqüència, proposava votar en el primer districte el candidat republicà, i en els altres, romandre fidels al pacte amb l’esquerra. També va donar suport públicament a L’Espurna el veterà republicà federal Antoni Villalonga, del qual ja hem

554. Aquest article fou reproduït a La Almudaina, de Palma, el 19 d’abril de 1907. En canvi, no figura en el volum III de les Obres Completes de Gabriel Alomar, editat l’any 2000, que recull els articles publicats a El Poble Català, a la secció “Sportula”, entre el novembre de 1907 i el desembre de 1908. 555. En l’edició del 20 de març de 1907.

266

els orígens del republicanisme nacionalista

indicat que fou un dels mallorquins que acolliren amb més entusiasme la creació de la Solidaritat Catalana. De totes maneres, el gruix del republicanisme, aleshores dirigit per Jeroni Pou, va rebutjar la candidatura de L’Espurna per considerar-la antiliberal i clerical. Poc després de les eleccions, i del fracàs dels regionalistes, una assemblea de la Unió Republicana optà per considerar que Lluís Martí s’havia separat del partit, que no hi podia haver cap mena d’acord amb candidats “eclesiásticos y antiliberales aunque se pretenda disfrazarlos con el color de autonomistas”, i que el partit “acuerda reiterar sus ideales autonomistas y descentralizadores”.556 La influència del nacionalisme d’esquerres català és molt difusa en el si del setmanari republicà El Ideal, aparegut a Palma l’abril del 1910. De fet, no hem trobat cap esment al Centre Nacionalista Republicà ni al procés de concentració republicana que va donar lloc, precisament l’abril del 1910, a la Unió Federal Nacionalista Republicana. En canvi, aquesta publicació va dedicar una gran atenció a l’arribada a Mallorca, a la tardor del 1911, dels propagandistes republicans radicals catalans Josep Ulled, Rafel Ulled, Rosend Pich i J. Vidal Company. Fins i tot els dedicà un suplement, del número 78, que fou segrestat per ordre governativa. Tot i que en clau nacional espanyola, la influència de Barcelona era evident, i aquests propagandistes s’hi referien com al “corazón y cerebro de la democracia española”.557 La qüestió regional ocupà un lloc molt secundari en aquesta publicació. S’hi poden trobar alguns articles a favor del federalisme i de l’autonomia municipal, així com una defensa de la bandera de Mallorca,558 però hi predominen la qüestió social i la clerical. Un cert espanyolisme regeneracionista, sempre present en el si del republicanisme, impregna bona part de la publicació. Fins i tot va incloure un dur article, titulat “¡Agarrarse, sres. nacionalistas reaccionarios!”, en què es fa una dura denúncia del nacionalisme en nom de l’espanyolisme, de l’internacionalisme i de la qüestió social. Segons l’autor, sens dubte un republicà radical mallorquí que s’amaga sota el pseudònim de Collarín, ni tan sols la independència serviria per millorar l’explotació del poble, de manera que el nacionalisme només

556. La Almudaina, 10 de maig de 1909. L’Espurna ha estat analitzada en detall per Pons, Damià. Entre l’afirmació individualista i la desteta col·lectiva (escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle xx). Palma de Mallorca / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 143-154. 557. El Ideal, Palma de Mallorca, 28 d’octubre de 1911. 558. Ibídem, núm. 11 (9 de juliol de 1910).

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

267

és un parany dels reaccionaris per distreure el poble.559 També té una forta càrrega espanyolista el discurs pronunciat i reproduït en aquest setmanari pel dirigent republicà Francesc Quijada a Pollença el juny del 1911 en el context d’una campanya de propaganda republicanosocialista, si bé fou pronunciat, i així aparegué publicat, en llengua catalana.560 De totes maneres, El Ideal va publicar sovint articles i conferències, tant en català com en castellà, de Gabriel Alomar, sens dubte el mallorquí més indentificat amb l’esquerra nacionalista de Catalunya. A diferència de Lluís Martí, Gabriel Alomar no va ocupar mai càrrecs en el si del republicanisme mallorquí, però el seu prestigi com a intel·lectual inequívocament d’esquerres fou enorme a Mallorca i, sobretot des del 1904, també a Catalunya. Gabriel Alomar fou l’intel·lectual mallorquí més avançat de la generació d’escriptors mallorquins modernistes, regeneracionistes i regionalistes del canvi de segle.561 A diferència de Miquel dels Sants Oliver, i fins i tot de Lluís Martí o Benet Pons i Fàbregues, Alomar volgué superar el regionalisme i el federalisme i fou l’únic que no donà una importància cabdal al particularisme històric de Mallorca. Aquesta illa formaria part de la nacionalitat catalana, tot i que en el si d’aquesta hi havia diverses unitats o subidentitats. En aquest pancatalanisme, hi incorporà un liberalisme i un laïcisme radicals que el portaren cada vegada més a l’esquerra.562 Com ell mateix va reconèixer, Alomar es trobava relativament aïllat a Mallorca, ja que rebutjava tant la Mallorca oficial castellanista com el regionalisme mallorquinista estricte, sovint conservador i clerical. Tampoc no s’identificava plenament amb el republicanisme, al qual va retreure, l’any 1903 i des de les pàgines del diari mallorquí La Tarde, la incapacitat per assumir les aspiracions nacionalistes i la seva perillosa proximitat als postulats militaristes.563 Professor auxiliar a l’Institut de Palma (1901-1911), va cercar 559. Ibídem, núm. 11 (9 de juliol de 1910). 560. Ibídem, núm. 59 (10 de juny de 1911). 561. Sobre aquesta generació, fonamental per a l’evolució del regionalisme a Mallorca, vegeu sobretot Pons, Damià. Ideologia i cultura…, op. cit. 562. Mir, Gregori. Sobre nacionalisme i nacionalistas a Mallorca. Palma de Mallorca: Moll, 2006, p. 35-42. 563. Rosselló Bover, Pere. La narrativa i la prosa a Mallorca a l’inici del segle xx. Palma de Mallorca / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 257. Aquest autor dedica un interessant capítol a Alomar, “Els inicis d’Alomar a la premsa de Mallorca” (p. 217-264).

268

els orígens del republicanisme nacionalista

i va aconseguir projectar-se dins el que considera la seva metròpoli natural: Barcelona.564 El catalanisme progressista, regenerador, modernista, d’Alomar trobarà a Barcelona la base intel·lectual i social que li mancava a Mallorca. L’èxit de la seva famosa conferència “El futurisme” (juliol del 1904), a l’Ateneu de Bar celona, gairebé coincidí amb l’escissió per l’esquerra de la Lliga Regionalista de Catalunya, l’abril del 1904. De fet, la conferència d’Alomar s’ha interpretat com una crida a bastir un projecte polític alternatiu al del conservadorisme de la Lliga en el qual confluïren els intel·lectuals modernistes i el sector liberal i republicà del modernisme.565 Aquesta tendència, inicialment, s’aglutinà entorn del setmanari El Poble Català (novembre del 1904, transformat en diari el maig del 1906). Alomar ben aviat hi ocupà un lloc important com a ideòleg, articulista de fons i referent inexcusable del nacionalisme d’esquerres.566 Entre altres aspectes, dels seus articles a El Poble Català se’n pot destacar una vocació intervencionista, un fort messianisme intel·lectual, que el dugué a reivindicar una “aristarquia de l’esperit”, i un regeneracionisme catalanista que no rebutjava Espanya, sinó que pretenia la seva modernització a partir del model del catalanisme polític. Així mateix, la Ciutat ocupava un lloc clau en el seu pensament, entesa com un ideal polític, com una autopia basada en les llibertats individuals i els drets de l’home. Més en concret, i sempre des d’una òptica ideològica i política, s’ha de fer esment a l’admiració per Francesc Pi i Margall, presentat com a model d’estadista; la idealització de Barcelona, que es contraposava a una Palma considerada massa provinciana i rústica; la recerca de les coincidències entre el catalanisme d’esquerres i el socialisme, i, sobretot, el suport contundent a la Solidaritat Catalana, que era vista com la concreció del mite de la Ciutat, del seu futurisme, així com dels ideals republicans i catalanistes.567 564. Sobre Alomar continua essent imprescindible la biografia de Serra, Antoni. Gabriel Alomar (l’honestedat difícil). Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma, 1984. Vegeu també Casassas, Jordi [coord.]. Els intel·lectuals i el poder a Catalunya. Barcelona: Pòrtic / Enciclopèdia Catalana, 1999, sobretot la p. 188. 565. Castellanos, Jordi. “Introducció. Gabriel Alomar i el Modernisme”. A: Alomar, Gabriel. Obres Completes II. El futurisme. Articles d’El Poble Català (1904-1906). Palma de Mallorca: Moll, 2000, p. 14-17. 566. Ibídem, p. 38. 567. Camps, Assumpta. “Introducció. Un periodisme poètic: Gabriel Alomar a El Poble Català”. A: Alomar, Gabriel. Obres Completes III. Sportula (Articles d’El Poble Català) (1907-1908). Palma de Mallorca: Moll, 2000, p. 7-70.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

269

El seu compromís polític i la seva voluntat de proselitisme el dugueren a militar en la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), creada l’abril del 1910 a Barcelona, si bé aviat n’esdevindria crític, en considerar massa tebis els republicans i el nacionalisme de la nova formació.568 D’altra banda, la vinculació d’Alomar a la vida política catalana es veié facilitada pel seu trasllat a Figueres com a catedràtic d’institut poc després d’aconseguir plaça a les oposicions de 1911. A Palma els postulats d’Alomar no aconseguiren un gran ressò i fou molt criticat pels sectors més clericals. Així i tot, el seu prestigi fou en ocasions reconegut en els relativament reduïts ambients de la política i la cultura d’una ciutat de províncies mitjana. Per la seva banda, els sectors més progressistes, republicans i socialistes, l’admiraven moltíssim. Així, per exemple, quan la Unió Republicana commemorà el primer aniversari de l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, hi assistí “el gran literato y escritor brillante Gabriel Alomar, asiduo colaborador de El Ideal”.569 Efectivament, foren nombrosos els articles i les conferències d’Alomar publicats en aquest setmanari republicà que es va editar a Palma entre el 1910 i el 1913. Algunes col·laboracions es publicaven en català, fet inusual en una revista que utilitzava quasi sempre el castellà, però en altres ocasions s’especificava que es traduïa al castellà des de l’original en català. En el número 41 d’El Ideal (febrer de 1911), varen arribar a aparèixer dos articles d’Alomar, un en català i l’altre en castellà. Alguns d’aquests treballs es reproduïen de La Campana de Gràcia i d’El Poble Català. Pel que fa a la temàtica, són freqüents les col·laboracions que propugnen el laïcisme, amb títols com “Cuestión vaticana”, “El jesuitismo” i “La escuela laica”.570 Aquesta darrera era la traducció al castellà d’una conferència pronunciada a la seu de la Federació de Societats Obreres de Palma. Pel que fa a la qüestió nacional, és interessant l’article “Mallorca, Menorca e Ibiza”, reproduït d’El Poble Català i també traduït del castellà, on reconeix que “Mallorca, en sus burguesías –tan burguesas–, Dios mío, es profundamente anticatalana”. En canvi, en un excés d’optimisme, considera

568. Molas, Isidre [ed.]. Diccionari de partits polítics de Catalunya. Segle Catalana, 2000, p. 325.

xx.

Barcelona: Enciclopèdia

569. El Ideal, Palma de Mallorca, núm. 24 (8 d’octubre de 1910). 570. El Ideal, Palma de Mallorca, núm. 18, 40 i 53 (27 d’agost de 1910, 28 de gener de 1911 i 10 d’abril de 1911, respectivament).

270

els orígens del republicanisme nacionalista

Eivissa més catalanista perquè “los ibicencos de hoy apelan á Barcelona contra Palma, á Cataluña contra Mallorca”.571 També té un gran interès la trajectòria intel·lectual i política d’un altre intel·lectual, Joan Torrendell, un periodista i dramaturg molt vinculat així mateix a Catalunya. Amb Alomar, i en certa manera també amb els polítics i intel·lectuals de la Unió Republicana (Martí, Villalonga, Pons i Fàbregues), representa l’ala esquerra de l’esmentada generació d’escriptors modernistes, regeneracionistes i regionalistes. En el canvi de segle, Torrendell impulsà i dirigí quatre revistes, Nova Palma (1898), Fígaro (1899), La Veu de Mallorca (1900) i La Ciudad (1905). En totes elles hi trobam un nacionalisme combatiu i d’esquerres en el qual conflueixen els escriptors modernistes més progressistes i nombrosos dirigents republicans. Entre d’altres, podem esmentar el mateix Gabriel Alomar, Benet Pons i Fàbregues, Lluís Martí, Manuel Cirer i Francesc Garcia Orell. Director interí de La Última Hora (1897-1899), deixà aquest diari i s’incorporà com a redactor en cap (octubre del 1899 - gener del 1900) al diari La Unión Republicana. En un moment d’auge del republicanisme i de crisi del sistema polític de la Restauració, impulsà una estratègia de modernització a partir del republicanisme i el nacionalisme. Quan es desvinculà de l’òrgan dels republicans, continuà essent un intel·lectual afí al republicanisme i perseverà en la recerca de complicitats entre aquests i els regionalistes. Cap al 19021903, Torrendell fins i tot volgué acostar el regionalisme al moviment obrer. De totes maneres, i a diferència d’Alomar, a partir de llavors realitzà un viratge cap a actituds més conservadores i pretesament més interclassistes. A partir del 1904, com a redactor de La Almudaina, s’esforçà per aproximar al regionalisme les principals patronals mallorquines. La primavera del 1903, mantengué una dura polèmica amb La Unión Republicana, sobretot amb Jeroni Pou. Així i tot, les relacions amb els republicans mallorquins no es trencaren del tot i alguns republicans col·laboraren a La Ciudad (1905).572 A les darreries del 1906, instal·là la seva residència a Barcelona. En aquesta capital fou redactor del diari La Veu de Catalunya, i el 1907 fundà, juntament amb Bartomeu Amengual, la revista La Cataluña. Aquesta

571. El Ideal, Palma de Mallorca, núm. 38 (14 de gener de 1911). 572. Vegeu l’acurat treball de Pons, Damià. “Introducció. Joan Torrendell. Entre el modernisme vitalista i el regeneracionisme d’esquerres”. A: Torrendell, Joan. Els encarrilats. Palma de Mallorca / Barcelona: Universitat de les Illes Balears / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 5-77.

9. republicans nacionalistes a mallorca entre el 1906 i el 1910

271

publicació era una plataforma de difusió dels ideals noucentistes vinculada a la Lliga Regionalista i, més en concret, a la seva Joventut Nacionalista, de la qual fou portaveu oficiós. Sota la direcció de Torrendell, la revista esdevingué l’òrgan d’expressió del sector més partidari de la intervenció i la modernització del conjunt de l’Estat Espanyol. Aquest grup s’allunyava molt del catalanisme més conservador en aspectes com la condemna explícita de les Bases de Manresa i la defensa d’un ensenyament laic. La sortida de Torrendell de La Cataluña, a mitjan 1910, fou causada per una pugna interna en la qual triomfaren els sectors noucentistes més tradicionalistes.573 Amb tot, Torrendell, que aleshores deixà Barcelona per passar a Montevideo, fou acomiadat amb tots els honors pel catalanisme conservador i el noucentisme. La Veu de Catalunya publicà un article en què, entre d’altres aspectes, destacà que “sentía intensamente la expansión solidaria y el iberismo inminente” i “buscaba más que nada las convergencias de las antagónicas agrupaciones catalanistas”.574 D’altra banda, s’ha de destacar que l’Onze de Setembre del 1907 va dipositar una corona de flors, enviada pels republicans mallorquins, a l’estàtua de Rafael Casanova.575 En definitiva, encara que no es pot documentar una influència directa, excepte en el cas d’Alomar, l’existència d’un republicanisme nacionalista a Catalunya per força havia de reforçar els sectors més nacionalistes i federalistes del republicanisme mallorquí. De fet, cap al 1916-1917 començà a aparèixer una nova generació de republicans mallorquins, amb personalitats com Emili Darder o Pere Oliver i Domenge, per posar-ne només dos exemples, que propugnarien un major acostament a Catalunya i aconseguirien crear, ja en temps de la Segona República, un partit autònom, Esquerra Republicana Balear (1934).

573. Guirao i Motis, Antoni. “Els autors mallorquins a La Cataluña”. A: Serra Busquets, Sebastià [coord.]. Cultura i compromís polític a la Mallorca contemporània. Els intel·lectuals a l’àmbit cultural català. Palma de Mallorca: Fundació Emili Darder, 1994, p. 110-112. Vegeu també Casassas, Jordi [coord.]. Els intel·lectuals…, op. cit., p. 211-213. 574. Pons, Damià. “Introducció. Joan Torrendell. Entre el modernisme…”, op. cit., p. 23, en què es reprodueix el text íntegre, però traduït al castellà, publicat a La Cataluña, núm. 148 (6 d’agost de 1910). 575. Pons, Damià. “Introducció. Joan Torrendell. Entre el modernisme…”, op. cit., p. 36.

10 L’actuació parlamentària dels diputats del CNR Maria Gemma Rubí Casals

10. L’actuació parlamentària dels diputats del CNR.576 Maria Gemma Rubí Casals

De la mateixa manera que el CNR, ni cap altre partit de l’època, no presentava una articulació territorial homogènia ni una organització interna jerarquitzada, tampoc no actuà amb disciplina de vot al Congrés de Diputats. La hipòtesi de treball que verifiquem en les planes que segueixen parteix d’aquest pressupòsit: llevat de la Lliga Regionalista, i això s’esdevé a la segona dècada del segle xx, cap partit polític català no tenia una direcció unificada, unes directrius clares a seguir, ni un arrelament territorial estructurat. Com ha explicat Isidre Molas per a la Lliga, els partits s’organitzaven segons un model d’adhesió indirecta.577 No eren els socis de les entitats locals els que s’afiliaven al partit, sinó que eren aquestes, en bloc, les que s’adherien a aquell i en seguien, de forma més o menys fluctuant, les directrius. Per aquest motiu no ens ha de sorprendre que el CNR no actués de manera monolítica en cap institució de poder, i menys al Congrés de Diputats. Aquestes i d’altres raons ens indiquen que el CNR ocupà un espai polític clarament definit, el del republicanisme nacionalista, però no podem afirmar que estiguem davant d’un partit polític com els actuals, ni tan sols d’afiliació indirecta, com ho era la Lliga Regionalista en la globalitat del territori català. Recordem que la fundació política del CNR va tenir lloc el gener de 1907. L’any 1904, quan es produí l’escissió de la Lliga Regionalista arran de la vinguda del rei Alfons XIII, els homes del CNR van actuar com a grup de pressió mediàtic en la premsa barcelonina a través del sosteniment del seu òrgan d’expressió: El Poble Català. Per aquest motiu, conscients de la fortalesa de la Lliga i del republicanisme lerrouxista a la ciutat de Barcelona, van creure oportú obrir-se camí incidint tant com podien en l’opinió pública, i erigint-se en els portaveus del catalanisme més radical. Per això no és estrany que en les 576. Aquesta recerca específica s’ha beneficiat del finançament obtingut a partir de la meva participació com a investigadora en els projectes “La cuestión catalana en la política española del siglo xx” (BHA2002-01307) i “Diccionario biográfico de los parlamentarios de Cataluña. Segunda Fase. Periodo 1869-1901” (HUM2005-01485). 577. Molas, Isidre. Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Barcelona: Edicions 62, 1972. 2 vol.

276

els orígens del republicanisme nacionalista

seves planes hi hagués una secció dedicada al moviment autonomista en la qual es feia un repàs a la creació de noves entitats catalanistes i a les activitats que desenvolupaven les existents. En aquest sentit, manifestava una clara voluntat de capitalitzar i galvanitzar l’activitat política que s’aixoplugava sota l’etiqueta de l’autonomisme, fos de procedència republicana o catalanista. En segon lloc, hem de tenir present que els diputats del CNR s’inserien dins del grup parlamentari de la minoria solidària, si bé també estaven vinculats a la minoria republicana. Sovint els interessava més aprofundir en la tasca de l’oposició parlamentària, fent el joc a les esquerres republicanes espanyoles, que no pas crear una dinàmica pròpia del republicanisme nacionalista. Alguns dels diputats elegits en les eleccions de Solidaritat, les de 1907, s’estrenaven políticament. Per tant, ens situem a l’inici de la seva carrera política i, òbviament, la desorientació fou més una nota comuna que no pas una excepció. Set foren els diputats elegits en representació del CNR en aquests comicis: Jaume Carner, pel districte del Vendrell; Felip Rodés, pel districte de Balaguer; Ildefons Sunyol, per la circumscripció de Barcelona; Josep Torras, pel districte de Torroella de Montgrí; Jaume Cruells, pel districte de Sabadell, i Joan Caballé i Goyeneche, pel districte de Gandesa. L’estrena del CNR en la representació parlamentària no podia ser més brillant, ni més eficaç. Segurament que a aquesta llista hi hauríem d’afegir el cas de l’advocat Joan Moles i Ormella, republicà independent, elegit al districte de Lleida, que ben aviat s’integrà a les files de la Unió Federal Nacionalista Republicana, com també el del republicà unionista i advocat terrassenc Amadeu Hurtado, també escollit en qualitat de republicà independent, perquè ambdós van actuar en la mateixa línia de la minoria solidària i després es van vincular a la UFNR. Tanmateix, és veritat que l’abril de 1907 es van proclamar republicans independents. En tercer lloc, la vida política de la Restauració es caracteritzava per un localisme acusat i per una evident atomització que feia difícil la viabilitat de projectes polítics comuns a tot el territori, tant a Espanya com, per descomptat, a Catalunya.578 Per tant, la base principal en què se sustentava el poder dels diputats era encara el seu districte. Recordem que la majoria eren districtes uninominals en els quals allò que comptava era com el diputat exercia les tasques d’intermediació política. En aquests districtes, els diputats, 578. Dardé, Carlos. “Características de la vida política”. A: Varela, José [dir.]. El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923). Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales / Marcial Pons, 2001, p. 559-575; Rubí, Gemma. “Escaños, votos e irregularidades. Los caprichos de la política en la Cataluña de la Restauración (1875-1923)”. Hispania Nova. Revista de Historia contemporánea, 2007.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

277

quan se’ls havien guanyat i havien afermat una continuïtat, fossin oriünds o no d’aquests, eren molt propers als seus electors, i aquests esperaven la resolució de demandes puntuals. En la mesura que el diputat satisfeia les demandes dels electors i de les organitzacions d’interessos, les lleialtats es reproduïen d’una legislatura a l’altra. Naturalment, aquesta tasca era molt costosa. Per aquesta raó, no tots els diputats van ser capaços de crear una estructura territorial i clientelar de poder. Primerament perquè calia disposar d’un gran patrimoni que permetés finançar l’organització d’ambicioses campanyes electorals en les quals es capturessin els vots dels ciutadans, si bé també per exercir les activitats d’inter mediació política que es desenvolupaven en el si dels despatxos dels ministeris situats a Madrid. Les llargues estades a la capital de l’Estat també corrien al seu càrrec. I no tothom estava disposat a dilapidar la seva fortuna, o bé no tenien prou recursos econòmics com per ser diputats efectius, de manera que la seva presència al Congrés de Diputats era escassa. Si el diputat tenia prou diners per actuar diligentment i amb eficàcia, això repercutia en una més gran autonomia i en l’ampliació de la xarxa territorial en què se sustentava el seu poder en el districte que representava. Sovint aquesta autonomia creixia al marge del seu partit. Aquest seria el cas de Felip Rodés al districte de Balaguer, o d’una personalitat política tan rellevant que actuava amb llum pròpia com Jaume Carner i Romeu, que es consolidà al districte del Vendrell. Aquesta tendència a la creació de districtes propis, com els de Balaguer i el Vendrell, en mans dels mateixos diputats continuadament, s’incrementà en el decurs d’aquests anys, i fou una característica generalitzada a tot el territori de l’Estat, la qual afectava no solament als dinàstics, cada vegada més fragmentats, sinó també als republicans.579 El darrer apunt que voldria assenyalar en aquesta introducció és que, en conjunt, l’activitat parlamentària dels diputats del CNR fou molt fugaç, encara que no per això menys intensa. Certament, tots ells s’estrenaven en la tribuna del Congrés de Diputats, i llur participació fou desigual, alhora que hi traslladaren les contradiccions de la política catalana, substancialment les discrepàncies que els separaven de la Lliga, malgrat els esforços titànics que feren tots plegats per compactar aquesta minoria parlamentària. Normalment acceptaren les propostes de la Lliga pel que fa a l’organització del principal debat en què van intervenir, el de la reforma de l’administració local, plantejat pel govern Maura. Les diferències suscitades a l’entorn de 579. Martorell, Miguel; Del Rey, Fernando. “El parlamentarismo liberal y sus impugnadores”. Ayer, núm. 63 (2006), p. 23-52.

278

els orígens del republicanisme nacionalista

la incorporació del sufragi corporatiu i del tipus d’eleccions que havien de ser les del nivell provincial foren primordialment els dos grans cavalls de batalla que contribuïren més decisivament al trencament de la minoria solidària. Tots plegats, els diputats solidaris, al mateix temps, s’estrenaven en la tasca de pensar de quina manera podrien ser més efectius com a grup parlamentari minoritari i situat en l’oposició parlamentària. En aquest sentit, foren anys d’experimentació, fins al punt que historiadors com Javier Tusell han arribat a dir que la conseqüència immediata del llarg debat de la reforma del projecte de llei de l’administració local presentat pel gabinet de Maura fou la catalanització de qualsevol proposta de reforma posterior.580 Els parlamentaris republicans en el marc de la representació catalana a les Corts entre 1901 i 1923 A partir de la conjuntura de 1899-1901 es produí una ruptura que no tingué retorn quant a la representació parlamentària catalana a les Corts: la irrupció del catalanisme polític en la política espanyola, i amb ell, l’anomenda qüestió catalana. A la circumscripció de Barcelona, des de les eleccions legislatives d’abril de 1901 els dinàstics no obtingueren mai més representació en aquest districte electoral, i a partir de la conjuntura solidària de 1907, el pes electoral dels diputats dinàstics disminuí de forma notable en la resta de districtes catalans. Per tant, estem davant d’un període històric, el de la monarquia d’Alfons XIII, en què el sistema polític de la Restauració entrà en un declivi cada vegada més pronunciat, i que es posà de manifest en l’esmicolament dels partits del torn dinàstic, en la ingerència creixent del monarca en els afers governamentals i en la inestabilitat política, que es visqué d’una forma gairebé continuada a partir de la crisi de 1917. Durant aquests anys, assistim a la formació d’una correlació de forces polítiques diferenciada respecte de la resta de l’Estat, gràcies, fonamentalment, a la presència del catalanisme conservador representat per la Lliga, i a la del republicanisme, fos d’obediència lerrouxista o no. Aquesta diferent correlació també es plasmà en la representació parlamentària catalana al Congrés i al Senat, la qual posà al descobert unes preocupacions i inquietuds polítiques que no coincidien amb les principals iniciatives dels governs de la Restauració, ni tampoc amb els mecanismes i les formes de governar imperants. Aquest divorci s’anà traduint en una sensació creixent, experimentada per part dels 580. Tusell, Javier. La reforma de la administración local en España (1900-1936). Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública, 1987, especialment el capítol E.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

279

parlamentaris catalans, sobretot de l’oposició antidinàstica, que el Parlament esdevenia una institució inoperant. Mentre Cambó assenyalava, el 8 de juny de 1916, que el Parlament espanyol únicament legislava quan no deliberava, el diputat republicà Francesc Layret, en la sessió del 6 d’agost de 1919, es queixava del fet que “en las cámaras españolas suele darse el caso curioso de que aquello que aquí nos interesa, al país no le importa, y aquello que vibra en la conciencia de todos los ciudadanos, de eso, en las cámaras españolas, muchas veces ni siquiera se habla [...]”. Això no impedia que les posicions polítiques dins d’aquesta oposició no fossin confrontades, llevat de moments puntuals que exigien una unanimitat per part dels diputats catalans. Seria el cas de la negativa del Govern a la concessió d’un estatut d’autonomia, el que havia redactat la Mancomunitat de Catalunya, que obligà a la retirada dels diputats catalans de la Cambra el 1918, o bé el replegament de tots ells entorn de la demanda de creació de ports francs aprofitant la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial, o l’oposició ferma al Projecte de llei de jurisdiccions de 1906. El normal fou l’enfrontament entre els diputats de la Lliga Regionalista i els de la minoria republicana al voltant de la qüestió social, el processament de Ferrer i Guàrdia arran dels fets de la Setmana Tràgica o la intervenció espanyola al Marroc. Observant els parlamentaris republicans catalans ens adonem que es tracta d’un col·lectiu constituït per no més enllà de 30 diputats i 19 senadors pertanyents a les diferents tendències republicanes, des dels integrants de la Unió Republicana fins als federals, lerrouxistes i republicans nacionalistes o autonomistes, i els reformistes, seguidors de Melquíades Álvarez, i que en determinades legislatures constituïen el principal grup de diputats catalans al Congrés, fins i tot per davant de la Lliga, com succeí, per exemple, en la de 1910-1914. Tanmateix, sí que és cert que a partir de 1914 la fragmentació partidista de la representació parlamentària s’acusà notablement, la qual cosa afectà l’eficàcia legislativa del grup republicà, al mateix temps que la Lliga unificava l’estratègia a desenvolupar. Eren, en efecte, un col·lectiu petit, però molt representatiu del republicanisme espanyol, perquè si ens fixem solament en els senadors, dels 31 que conformaren el Senat en aquesta època, més de la meitat, 19 en concret, havien estat elegits a Catalunya. Pel que fa als diputats, els millors comicis per als republicans foren els de 1903, 1905 i 1907, any aquest darrer en què els republicans obtingueren uns resultats més brillants, mentre que a partir de 1910 es produí un declivi electoral evident, que es va confirmar després de 1916 en consonància amb l’hegemonia electoral que finalment assolí la Lliga Regionalista a tot Catalunya, i que es donà de forma paral·lela

280

els orígens del republicanisme nacionalista

a l’alineament liberal de força polítics republicans. Els resultats obtinguts després de 1916, que se situen entre una quarta i una cinquena part de les actes disputades (44 en total), obeïren més aviat a la implantació d’alguns candidats en determinats districtes que no pas a l’èxit d’un partit unit. Un declivi que amb prou feines seria pal·liat per l’aliança que els republicans contragueren amb els socialistes. De totes maneres, en aquella època Catalunya constituïa el baluard més notable del republicanisme a l’Estat espanyol, almenys des de les eleccions generals de 1891, que permeteren per primera vegada la presència de diputats republicans catalans al Congrés. En total, els republicans de les diferents tendències s’endugueren entre 1891 i 1905 el 14,6% de les actes. Ara bé, no acabem de conèixer no tant qui eren, perquè alguns eren reputats pròcers del republicanisme espanyol afincats a Barcelona, sinó què feien en el Congrés i en el Senat, és a dir, com defensaven el seu projecte polític republicà; en què es concretava la seva aposta ideològica per una nova cultura política i per un estat territorial alternatiu, si és que el tenien; quins interessos defensaven; de qui eren interlocutors, i, finalment, en quina Catalunya es fixaven, i com es posicionaven envers l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Quant a l’anàlisi prosopogràfica dels parlamentaris republicans catalans, hem d’indicar que en una proporció molt elevada eren advocats, juristes i periodistes, que pertanyien a una generació de polítics ja veterana, amb una mitjana d’edat d’accés al Parlament que depassava els cinquanta anys, especialment durant les primeres legislatures, i que amb els anys el col·lectiu va anar rejovenint, si bé també es va diversificar políticament. En algunes legislatures foren els diputats més nombrosos dins de la representació parlamentària catalana al Congrés. Durant la legislatura de 1910-1914, els diputats republicans ascendiren a 20, el màxim sostre assolit durant aquest període, enfront dels 9 diputats de la Lliga Regionalista, que en aquestes eleccions havia patit una davallada espectacular. Una xifra rècord si la comparem amb els 19 escons obtinguts conjuntament pels republicans en les legislatures de 1918, 1919 i 1920. Pel que fa al Senat, el total de senadors republicans elegits a Catalunya entre 1903 i 1923 fou de 19, inclosos els reformistes, sobre un total de 41 senadors republicans espanyols, cosa que significa que gairebé la meitat d’aquests representaven Catalunya.581 La legislatura de 1907-1910 fou la que va comptar amb més senadors republicans catalans (8).

581. A propòsit d’això vegeu Molas, Isidre. Els senadors republicans catalans durant la Monarquia d’Alfons XIII (1903-1923). Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2006.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

281

En el si del col·lectiu republicà, amb el pas dels anys s’acusà una tendència a la fragmentació interna que procedia de les divisions expe rimentades amb ocasió de la conjuntura solidària. Així, un gruix notable dels republicans de la Unió que esdevingueren solidaris passà a ocupar l’espai polític que havia obert el nucli fundador del Centre Nacionalista Republicà l’any 1907. Quedaren dos àmbit desllindats: els seguidors de Lerroux dins del Partit Republicà Radical, i els que, o bé en solitari o bé en plataformes electorals, s’integraren dins del corrent polític del catalanisme d’esquerres. L’any 1912 es produí un altre contratemps, el que suposà el sorgiment del partit republicà reformista de Melquíades Álvarez, que distragué l’atenció de no pas pocs republicans autonomistes (recordem, per exemple, Francesc Layret o Lluís Companys, entre d’altres). Especialment a partir de 1914, bé per la influència del reformisme, del socialisme espanyol que acabava d’estrenar-se al Parlament o bé per l’acabament de la carrera política en el liberalisme albista, la Izquierda Liberal, o a la fracció liberal romanonista, força diputats republicans seguiren destins diferents. La involucració dels diputats republicans en la mecànica parlamentària fou molt intensa, fins al punt que en força legislatures van monopolitzar les intervencions, i molt sovint se situaren frec a frec amb les que feien els membres de la minoria regionalista. Entre els diputats que mai no van participar en els debats de la Cambra, pràcticament no n’hi havia de republicans, a diferència dels diputats dinàstics, i en molt menor mesura, dels de la Lliga. En segon terme, cal remarcar la qualitat de les intervencions, que normalment se situaven dins del debat ideològic, contràriament a la tendència dels diputats dinàstics d’intercedir, quan ho feien, pels interessos més immediats dels electors dels seus districtes, tal com havia funcionat habitualment la política de notables de la Restauració. Fonamentalment van mantenir un discurs amb un fort contingut i accent socials, bé per defensar la supressió de la pena de mort, quelcom que hagueren de retreure a Luis Canalejas durant la legislatura de 1910-1914, que es mostrà pusil·lànime davant de l’adopció d’aquesta mesura –en aquest sentit, fou el diputat Joaquim Salvatella qui més aïradament va atacar la incoherència d’aquell govern liberal–, o bé per portar al Congrés i per primera vegada la primera gran reflexió sobre l’ensenyament a Espanya, de la mà del republicà radical Hermenegildo Giner de los Ríos, en diferents intervencions o interpel·lacions, i sobretot, i no per casualitat, del diputat del partit republicà català Marcel·lí Domingo, futur ministre d’Instrucció Pública. El debat sobre la Setmana Tràgica va enfrontar els lerrouxistes amb els republicans nacionalistes; aquests retreien als primers que haguessin incitat el moviment i després l’haguessin abandonat a la seva sort.

282

els orígens del republicanisme nacionalista

Durant les primeres legislatures, les intervencions dels diputats republicans atorgaren un to més modern, pel que fa als temes proposats, en els debats que se sostenien en les sessions del Congrés de Diputats. En general, intervenien en la discussió dels pressupostos generals de l’Estat per criticar la preponderància de partides destinades al culte catòlic, la guerra o el funcionariat, en contrast amb una mancança evident de partides de caire social. Ja des de la legislatura de 1903-1905, els diputats republicans van tenir una participació molt activa en les Corts. L’atenció atribuïda a les qüestions de caràcter social es combinà amb l’interès per una economia moderna, la que necessitava Catalunya. Un interès que compartien amb els diputats de la Lliga, encara que també amb alguns diputats dinàstics. El Senat fou la cambra legislativa on els candidats republicans tingueren més dificultats per accedir. Raons ideològiques explicaven que no fossin elegits com a senadors vitalicis, o de dret propi, o que amb prou feines poguessin ser elegits per les societats d’Amics del País. Al mateix temps, tenien moltes dificultats aquells senadors que s’escollien d’entre els diputats provincials i els grans contribuents. Aquests obstacles s’afegien al fet que foren els parlamentaris que més vegades van haver de patir la violació de la immunitat parlamentària, quan eren processats amb motiu de la seva intercessió en vagues o d’altres conflictes, o simplement per haver fet ús de la llibertat d’expressió en mítings. Ben sonat fou l’empresonament del diputat Marcel·lí Domingo arran dels fets de la crisi de 1917, qui va ser sotmès a la jurisdicció militar.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

283

Els parlamentaris del CNR i la seva actuació al Congrés de Diputats En aquest apartat, farem un repàs a les biografies individuals, així com realitzarem una anàlisi prosopogràfica, en comparació amb la resta de diputats republicans elegits entre 1901 i 1923, i la globalitat dels parlamentaris que Catalunya enviava a les Corts de la Restauració. En conjunt, estem davant d’un col·lectiu format per 7 diputats i 1 senador: Taula núm. 2. Parlamentaris escollits en representació del Centre Nacionalista Republicà nom

districte

elecció parlamentari professió

Joan Caballé i Goyeneche Gandesa (Tarragona) 21-4-1907 Diputat

Corredor de comerç

Eduard Calvet i Pintó 582

Arenys (Barcelona)

21-4-1907 Diputat

Fabricant

Jaume Carner i Romeu

El Vendrell (Tarragona)

21-4-1907 Diputat

Advocat

Felip Rodés i Baldrich

Balaguer (Lleida)

21-4-1907 Diputat

Advocat

Ildefons Suñol i Casanovas Circumscripció de Barcelona 21-4-1907 Diputat

Advocat

Josep Torras i Sampol

Torroella de Montgrí (Girona) 4-8-1907 Diputat

Notari

Jaume Cruells i Sallarès

Sabadell (Barcelona)

Advocat

Pau Font de Rubinat

Circumscripció de

Tarragona-Reus-Falset

14-2-1909 Diputat Maig de 1907 Senador

Bibliòfil

Font: elaboració pròpia a partir de la documentació electoral.

Excepte dos diputats, la resta de parlamentaris, inclòs el senador Pau Font de Rubinat, foren escollits en les eleccions legislatives del 21 d’abril de 1907, en què els candidats solidaris arrasaren enfront dels lerrouxistes i dinàstics. Fou, indubtablement, un triomf sense precedents en la dinàmica electoral catalana. Els dos diputats restants, Jaume Cruells i Josep Torras, obtingueren l’escó gràcies a unes eleccions complementàries. El cas del districte de Torroella de Montgrí és un xic particular, perquè si va romandre en mans dinàstiques, en la persona del marquès de Robert, Robert Robert i Surís, fou per fidelitat al Govern, que s’havia compromès a lluitar contra 582. El fabricant tèxtil Eduard Calvet era un dels membres del consell d’administració del diari del CNR El Poble Català. En ser elegit diputat solidari encara era soci de la Lliga Regionalista. Fins al novembre del 1908 no s’afilià formalment al CNR de Barcelona.

284

els orígens del republicanisme nacionalista

la contaminació que produïen els arrossars del Baix Empordà, una mesura molt benvinguda per part de la població, cansada de la desídia amb què les autoritats públiques contemplaven fins aleshores aquest problema d’higiene col·lectiva, mentre que l’elecció complementària celebrada el febrer de 1909 obeí a la renúncia feta per Francisco Pi i Arsuaga a l’acta del districte de Sabadell, que no acceptà la introducció del vot corporatiu als comicis municipals en el context de la discussió sobre la reforma de l’administració local. El seu substitut, Jaume Cruells, era un advocat de Sabadell que l’any 1908 havia desertat de les files de la Unió Republicana, i prèviament, l’abril de 1907, havia ocupat una vicepresidència de la Diputació Provincial de Barcelona. L’únic senador escollit en representació del Centre Nacionalista Republicà ho fou com a senador del Regne i, curiosament, era cunyat de Francesc Macià, perquè estava casat amb una germana de la seva esposa, Eugènia Lamarca. Per oficis, com era habitual a l’època, predominaven de forma aclaparadora les professions jurídiques, encapçalades per l’advocacia, seguida per la notaria i la corredoria de comerç, i els fabricants se situaven molt llunyanament, fins al punt que solament n’hi ha un, l’industrial tèxtil Eduard Calvet, elegit al districte d’Arenys i finançador d’El Poble Català. De fet, aquesta estructura socioprofessional era força representativa de la cúpula dirigent del partit, ja que eren els advocats, alguns d’ells de molt prestigi, inclòs Felip Rodés i Ildefons Suñol, els qui representaven gairebé la meitat dels 21 membres de què es composaven les quatre juntes directives que tingué el CNR durant els tres anys i quatre mesos d’existència,583 tot i que aquest protagonisme, en termes generals, els advocats el compartien amb els metges i els industrials. Tampoc no ens ha de sobtar aquesta presència majoritària de les professions jurídiques entre els parlamentaris del CNR, per tal com aquesta fou la tendència progressiva que es constatà especialment durant la segona etapa de la Restauració al Congrés de Diputats, no solament entre els parlamentaris catalans, sinó també entre el conjunt dels espanyols.584 Cap diputat no tenia experiència parlamentària, de manera que era la primera vegada que trepitjaven la tribuna del Congrés de Diputats, i ho 583. Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1907-1910)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1975, p. 40. 584. Una anàlisi prosopogràfica dels diputats catalans a: Armengol, Josep; Rubí, Gemma. “Cataluña”. A: Varela Ortega, José [dir.]. El poder de la influencia. Geografía del caciquismo en España (1875-1923). Madrid: Marcial Pons / Centro de Estudios Constitucionales, 2001, p. 237-282. Amb caràcter general, pel que fa als parlamentaris espanyols: Cabrera, Mercedes [dir.]. Con luz y taquígrafos. El parlamento en la Restauración (1913-1923). Madrid: Taurus, 1998.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

285

feien havent-se d’atenir a la disciplina de la minoria solidària, en què el paper rector el dugué la Lliga, significativament Cambó, i estant constantment amatents a les directrius imposades per la seu barcelonina del CNR i a les pautes seguides pels homes d’El Poble Català, perquè tant es feia política des de l’entitat com des del diari. Alguns, tanmateix, ja havien acumulat una important experiència política durant els anys previs des de l’Ajuntament de Barcelona i en la mateixa Lliga Regionalista, d’on procedien, com és el cas de Sunyol i Carner que, a més, compartien una intensa amistat, un origen familiar benestant i una eminent eloqüència, un atribut que no es podia pas generalitzar a tothom. Aleshores la capacitat de convenciment desenvolupada per una sòlida argumentació podia capgirar el curs d’una discussió i acabar persuadint el contrari de les seves posicions. Cambó n’era prou conscient, i per això confiava tant en la moderació, la prudència i la incorporació d’esmenes, com aquell qui no vol, al projecte maurista de reforma de l’administració local que el poguessin adaptar, sense fer cap declaració de principis, als interessos de Catalunya, tal com veurem en l’apartat següent. La manca d’experiència parlamentària suposà un veritable problema per a aquests parlamentaris nouvinguts? Claudi Ametlla assenyala el principal handicap d’aquesta força política novella: no tenia polítics, ni tampoc, en extensió, bons parlamentaris. Al seu parer, els dos polítics amb més potencialitat, per talent i qualitats, eren Jaume Carner i Ildefons Suñol. No obstant això, només ho eren en potència, i no tant en la pràctica. Carner gaudia d’una bona popularitat d’ençà que havia organitzat les eleccions dels “quatre presidents” de 1901: “Amb una quadrada i massissa figura de tribú romà i aquella veuassa plena de mascles ressonàncies, Carner s’emportava el públic i feia sensació de confiança i fermesa, un do nadiu que és impartit a pocs homes, i que fou sens dubte un dels grans motius del seu reeiximent.”585 Respecte d’Ildefons Sunyol, era un magnífic orador, malgrat que sembla que detestava parlar en públic, però, tal com el veia Claudi Ametlla, no era un polític ni estimava la política, tret de la seva privilegiada i clarivident intel·ligència i exquisida cultura. En aquests anys a un polític se li demanava que al mateix temps fos un home d’acció, un lluitador en la tribuna i en la premsa, al carrer als mítings, i, a diferència dels polítics de la Lliga, els del CNR no ho eren. Si bé era un dels millors oradors de la seva època, justament perquè no li agradava prou la política decidí abandonar la tribuna parlamentària i la vida política, després del discurs probablement més brillant 585. Ametlla, Claudi. Memòries polítiques, op. cit., p. 228.

286

els orígens del republicanisme nacionalista

pronunciat per un diputat del CNR. Azorín, que aleshores feia de cronista parlamentari, en digué que tenia “una oratòria castelarina per abundosa i suaument lírica per l’accent”.586 L’arquitecte Lluís Domènec i Montaner el tenia en gran estima: “No torçava la seua recta voluntat cap mesquí interès, i la seva poderosa intel·ligència governava destra una oratòria eloqüent, sencera, guanyadora de voluntats i respectes, correcta i reposada, clara de forma i enèrgica de concepte. Era l’home de parlament que entre els oradors eminents espanyols necessitava tenir Catalunya per a les grans ocasions”.587 Sigui per unes raons o per unes altres, aquests dos parlamentaris no acabaren de reeixir, perquè en realitat no foren capaços de comandar el CNR. Sunyol perquè progressivament s’anà decebent, molt condicionat per una salut precària, i la mort, esdevinguda l’any 1913, estroncà un possible rellançament de la seva vida política. Antoni Rovira i Virgili digué que Sunyol va morir de fàstic, i essent “tan propens a les nàusees, no podia ser polític”.588 El cas de Jaume Carner és quelcom més complex. Cambó es queixava reiteradament de la poca disponibilitat que al seu entendre podia observar entre els diputats republicans nacionalistes, i del fet que sovint es trobava sol a l’hora de defensar les posicions que conjuntament s’havien consensuat en el si de la minoria solidària, habitualment reunida a casa de l’eminent jurisconsult federal Josep Maria Vallès i Ribot.589 Carner fou el primer president del CNR, i acabà la seva presidència amb hores baixes, per tal com se l’acusà de ser massa suau i condescendent amb la Lliga. Amb tot, Carner encapçala el rànquing d’intervencions en comissió i en plenari, i fou qui desenvolupà una carrera política més llarga, ja que va ser novament diputat a les Corts republicanes i ministre d’Hisenda. Ramon Noguer, redactor d’El Poble Català, sostenia que no era un orador perfecte, només quan es preparava els discursos. Per això “era preferible llegir-lo que no pas sentir les seves dissertacions [...] Carner s’havia de sentir i veure parlar, per a produir la impressió que realment feia en molts moments de gran orador”.590 Rovira 586. Camps i Arboix, Joaquim de. Història de la Solidaritat Catalana. Barcelona: Destino, 1970, p. 110. 587. Domènech i Montaner, Lluís. Escrits polítics i culturals, 1875-1922. Barcelona: Edicions de La Magrana / Diputació de Barcelona, 1991, p. 198. 588. Rovira i Virgili, Antoni. Els polítics catalans. Barcelona: 1929, p. 101. 589. Aquesta fou una més de les raons adduïdes per Cambó a l’hora d’esgrimir la responsabilitat contreta per part del CNR en la desfeta de Solidaritat Catalana. A propòsit d’això vegeu Cambó, Francesc. Catalunya i la Solidaritat. Conferència donada al Teatre Principal el dia 26 de Maig de 1910. Barcelona: Fills D. Casanovas, 1910. 590. Noguer, Ramon. Al llarg de la meva vida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 64.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

287

i Virgili afina encara més: veia Carner com un polític seriós, “una serietat encongida, sedentària i còmoda”, a qui li mancava una veritable vocació de polític malgrat la seva ideologia liberal socialitzant, i el definia sobretot com “un advocat que va trobar-se dins de la política”.591 En definitiva, essent “liberal en lo político, reformista en lo económico y fabiana en lo social, ofreció la imagen de un político de nuevo estilo”.592 Defensà amb molta contundència la tasca representativa de Solidaritat Catalana al Congrés i la legitimitat de les seves idees, quan contrarestà amb vehemència les acusacions proferides per alguns diputats que sostenien que aquesta anava al Parlament a trencar la unitat de la nació espanyola. En la sessió del 22 de febrer de 1908, es defensà d’aquestes acusacions tot evitant caure en l’habitual identificació de Catalunya amb una regió “rebel”: “Se quiere colocar a Cataluña en una situación de rebeldía que nosotros no queremos, y cuya responsabilidad pesará sobre los hombres del régimen que la buscan”. En un altre sentit, adduí que “no es que hayan sido combatidas nuestras ideas, porque nosotros, hombres sinceros y demócratas, acostumbrados a debatir todas las ideas en la plaza pública, acostumbrados a las contradicciones, ¿Cómo habíamos de tener la pretensión ridícula, la pretensión tonta, la pretensión absurda de que nuestras ideas no podían ser en todas formas y en todos terrenos contrastadas y combatidas? [...] No la tenemos, ni la hemos tenido, porque nosotros amamos la lucha de las ideas; porque nosotros tenemos el convencimiento de que cuando esta lucha es apasionada y vehemente, cuando detrás d elas ideas no se esconden intereses mezquinos, esta lucha ennoblece y a los más adversarios les pone en camino de soluciones provechosas”.593 Va retirar la seva proposició quan Moret declarà que Solidaritat Catalana no era incompatible amb la unitat de la pàtria, no sense abans advertir que si conservaven “facciosas las doctrinas de Solidaridad, tendréis que luchar contra Cataluña; y eso es de una trascendencia mayor, inmensamente mayor, que no lo fuera una incompatibilidad entre dos grupos parlamentarios [referint-se als solidaris i als liberals, respectivament]; eso tiene una transcendencia para un día, no sé si próximo o lejano, en que pueda plantearse el problema entre un Gobierno que represente a España y una de las regiones españolas.”594 591. Rovira i Virgili, Antoni. Els polítics catalans, op. cit., p. 109-120. 592. Costa, Maria Teresa. “Biografía del Ministro de Hacienda Jaume Carner”. A: Diversos autors. La Hacienda desde sus ministros. Del 98 a la guerra civil. Zaragoza: Prensas universitarias de Zaragoza, 2000, p. 343-369, p. 344. 593. Diario de Sesiones del Congreso (DSC), 22.II.1908, p. 4842. 594. Ibídem, p. 4846.

288

els orígens del republicanisme nacionalista

I els altres diputats? En línies generals, llevat de les intervencions consensuades en el si de la minoria solidària, el comportament d’aquests diputats no diferí gaire de la tònica generalitzada respecte de la resta de parlamentaris, acostumats per damunt de tot a defensar els interessos immediats dels respectius districtes, perquè la base del seu poder era pri mordialment territorial i vinculada a un entramat d’adhesions personals. Tant Caballé com Rodés aprofitaren el control dels districtes de Gandesa i de Balaguer, respectivament, per establir-hi un cacicat estable, fins al punt que amb el temps el primer acabà per separar-se del republicanisme nacionalista, enrolar-se a les files del partit reformista de Melquíades Álvarez i, finalment, lluitar en solitari i esdevenir un convençut espanyolista. Joan Caballé procedia de la Unió Democràtica Nacionalista de Tarragona, l’entitat catalanista on s’aixoplugaven tant regionalistes com republicans, i havia estat regidor del consistori d’aquesta ciutat el 1891. Fou el primer diputat que en una data tan primerenca com l’estiu del 1909 criticà l’actuació de l’esquerra solidària i vaticinà que la Solidaritat Catalana estava desfeta, cosa que li valgué l’expulsió de la minoria parlamentària i també de l’entitat catalanista tarragonina. Això sí, per fi, fou el promotor i executor de la construcció del tan desitjat pont de Móra d’Ebre, la primera obra pública que l’Estat va treure a concurs, i que tants beneficis econòmics i de mobilitat havia de reportar als habitants d’aquesta comarca. També obtingué la construcció del ferrocarril Tarragona-Valls-Balaguer, i d’altres obres públiques al seu districte.595 Als estaments oficials el consideraven “muy honorable y de poca capacidad intelectual”.596 Felip Rodés i Baldrich també fou un altre cas paradigmàtic d’estel que tenia llum pròpia, tot i les resistències que va despertar el seu desembarcament al districte de Balaguer, a proposta del comitè electoral de Solidaritat Catalana. Hagué de venir Salmeron en persona per revalidar la seva candidatura als comicis generals d’abril de 1907, per tal com el Centre Republicà de Balaguer l’havia desestimat perquè s’havia proclamat antisolidari. Vençuts aquests obstacles, s’afilià a la UFNR, i des de l’esquerra nacionalista, arran de l’Assemblea de Parlamentaris de la qual fou secretari l’any 1917, s’atansà a la Lliga Regionalista, on ingressaria poc després. Això no li impedí conservar el cacicat permanent que havia bastit al districte de 595. Sánchez de los Santos, Modesto. Las Cortes Españolas. Las de 1914. Madrid: Establecimiento Tipográfico de Antonio Marzo, 1914. 596. Esbós biogràfic dels diputats reformistes elegits a les eleccions generals de 1914 a Catalunya (Archivo General de Palacio, caixa 15601, exp. 11).

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

289

Balaguer fins al 1923.597 En representació de la Lliga, fou nomenat ministre d’Instrucció Pública i de Belles Arts en el gabinet de concentració presidit per Manuel Garcia Prieto el mes de novembre d’aquell any. Amb posterioritat, el 1936, durant la Segona República, fou elegit diputat per la província de Barcelona, igualment en representació de Lliga Catalana. Una brillant carrera política, en suma, per a un home de pensament eclèctic i poc suspecte de republicà, actitud manifestada en l’afectuosa rebuda que va dispensar al rei l’any 1907 a les terres de Lleida, però amb unes intervencions al Congrés serioses i molt ben preparades, en especial sobre la qüestió marroquina, si bé també sobre tots aquells assumptes que afectaven el seu districte, sobretot els equipaments i les comunicacions. En aquest sentit, s’interessà per la construcció del ferrocarril de la Noguera-Pa llaresa i el ferrocarril econòmic de Mollerussa a Balaguer, i per la necessitat de reparar les carreteres intransitables, que a Catalunya eren moltes. També intervingué en debats més generals, com el de la reforma electoral, el projecte d’administració local, els debats de pressupostos i el de la llei de sucres.598 Sobre la reforma de la llei electoral, presentà una esmena, al costat d’altres diputats republicans, orientada a recollir el procediment d’acumulació de vots, ja acceptada en la normativa de 1878, i que tants beneficis havia reportat a les actes republicanes. En la sessió del 4 de juliol de 1907, argumentà que aquesta mesura “responde a una necesidad, que es la de que puedan venir al Parlamento, a dejar oir su voz, ciertos grupos, ciertas ideas que aparecen diseminadas por toda la Nación, y que por no estar debidamente organizadas no han venido al parlamento, que en este punto es, como decía ayer Salmeron, una bochornosa excepción de todos los Parlamentos de Europa, donde tiene brillante representación, por ejemplo el partido socialista, que no ha podido traer aquí al Parlamento, ningún diputado”.599 També adduí que el manteniment de les grans circumscripcions electorals era l’única garantia de dret de les minories polítiques, i era conscient que aquesta divisió electoral havia afavorit els partits turnants. Defensà amb contundència els drets de les minories a obtenir representació, com els de la minoria solidària, que era filla del sufragi universal, que “se ha incorporado de una 597. Mir, Conxita. “Felip Rodés i Baldrich. Diputat a Corts per Balaguer (1907-1923)”. A: Centre d’estudis de la Noguera. Estudis 1. Balaguer: Centre d’Estudis de la Noguera, 1985, p. 51-69. 598. Noguer, Ramon. Al llarg de la meva vida, op. cit., p. 116. Sánchez Cortes españolas. Las de 1914, op. cit. 599. DSC, 4.VII.1907, p. 935.

de los

Santos, Modesto. Las

290

els orígens del republicanisme nacionalista

manera definitiva a las costumbres políticas de Cataluña”.600 En definitiva, fou un dels parlamentaris més actius de la minoria solidària i no solament s’interessà pel seu districte electoral, sinó també per les mancances i els dèficits estructurals de tota la província de Lleida. L’activitat d’intermediació la dugué a terme de forma efectiva, vetllant pels ferrocarrils i les carreteres lleidatanes, el canal d’Urgell i la concessió d’un mercat dominical a la ciutat de Tàrrega, entre altres assumptes. Eduard Calvet i Pintó, de pensament eminentment liberal demòcrata i educat a l’anglesa, se significà per la seva posició en favor del sufragi universal malgrat estar encara afiliat a la Lliga Regionalista, i per actuar en benefici de l’esquerra solidària durant aquesta intensa campanya. L’obtenció de l’escó al districte d’Arenys de Mar fou molt laboriós, atesa la forta oposició dinàstica. De fet, el gener de 1909 ingressà a la junta directiva del CNR de Barcelona, i l’any següent n’esdevindria el vicepresident. Fabricant tèxtil molt ben posicionat, era vist com el senyor, l’aristòcrata, membre de la burgesia selecta, d’aquell grup fundador del CNR. Fou delegat permanent i representant oficial de la Federació Internacional Cotonera, i en diverses ocasions, president de Foment del Treball Nacional i soci del Cercle del Liceu. Intervingué en diverses ocasions en els debats parlamentaris, excel·lint els discursos que pronuncià sobre els atemptats terroristes de Barcelona i la seva intervenció en el debat a favor de l’amnistia per als delictes polítics, i en altres afers de naturalesa econòmica molt relacionats amb la defensa dels interessos del seu districte.601 El notari Josep Torras i Sampol, procedent del catalanisme històric, abraçà la causa del republicanisme nacionalista oferint el poder que li conferia el seu extens patrimoni rural existent al districte de Torroella de Montgrí per derrotar el caciquisme conservador representat pel marquès de Robert, que tenia enfeudat aquest districte des de feia vint anys. El mòbil de la seva actuació política fou combatre les forces de la Lliga, les quals veia com el principal obstacle per obtenir les aspiracions autonomistes de Catalunya.602 Fou president de l’Acadèmia de Dret de Barcelona i va formar part de la junta directiva de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. La seva gestió com a diputat es caracteritzà per emprendre una intensa campanya per suprimir el conreu de l’arròs, que tants focus d’infecció originava al Baix Empordà, i 600. Ibídem, p. 938. 601. Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán..., op. cit., p. 180 i 181; Noguer, Ramon. Al llarg de la meva vida, op. cit., p. 101-103. 602. Navarro. Ibídem, p. 459.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

291

que generava un autèntic problema de salut pública. També se significà per la seva intercessió encaminada a la millora dels camins veïnals i a la construcció de noves carreteres a la província de Girona, com la de Girona a Olot, per bé que la lluita aferrissada contra el projecte d’administració local, les seves interpel·lacions sobre la suspensió de garanties a Barcelona, i el combat de la llei de jurisdiccions i la reforma de la llei hipotecària transcendiren talment a l’hemicicle parlamentari. El protagonisme dels diputats del CNR en el debat sobre la reforma de l’administració local a Espanya Està fora de dubte que els diputats solidaris foren durant aquests anys l’autèntic eix de la vida parlamentària, perquè llur presència constituí una gran novetat, fins al punt que Amadeu Hurtado recorda les de 1907 com unes corts molt diferents, justament perquè els catalans representaven, al seu entendre, “la part més viva del Parlament”. La minoria solidària era composta per 50 parlamentaris, entre diputats i senadors, sorgits d’un gran moviment popular i d’opinió com fou el de Solidaritat Catalana.603 L’advocat Ramon Nogués recorda el desembarcament dels diputats solidaris a Madrid: “Es parlava a Madrid de no deixar actuar els parlamentaris catalans a Madrid, de privar-los l’arribada a la capital de l’Estat i ofegar-los... en el Manzanares! Sortosament, el bon sentit del poble madrileny, i l’actitud noble i serena dels partits republicans i de la classe obrera madrilenya tinguda pel partit socialista i la Unió General de Treballadors, aconseguiren imposar-se i ofegar aquella campanya estúpida i incivil, que va resultar verament ‘una tempestad en un vaso de agua’, com diuen els castellans.”604 La primera intervenció dels diputats del CNR la protagonitzà Jaume Carner quan s’encarregà de combatre l’acta de Madrid perquè presumptament estava plena d’irregularitats que la podien invalidar, la responsabilitat de les quals es podria atribuir a Eduardo Dato, aleshores alcalde de la capital espanyola i en aquests moments president del Congrés. Els indicis hi eren, però l’acta fou aprovada, com tantes altres que superaven proves de foc semblants. Era prou coneguda la contundent actuació de Carner adreçada a la purificació del cens electoral barceloní en els comicis generals de 1901, en què sortí victoriosa la candidatura dels “quatre presidents”, uns mèrits 603. Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat: història del meu temps. Esplugues de Llobregat: Editorial Ariel, 1967, p. 125-127. 604. Noguer, Ramon. Al llarg de la meva vida, op. cit., p. 75.

292

els orígens del republicanisme nacionalista

que se li feren valdre en aquesta ocasió. No obstant això, fou la intervenció d’Hurtado, amb la presentació de l’esmena solidària al missatge de la Corona, l’autèntic i més solemne debut. Amb aquesta esmena la minoria solidària pretenia forçar la incoporació per part del Govern del programa del Tívoli, això és, la derogació de la llei de jurisdiccions i la descentralització dels governs locals. Diferents diputats reforçaren la brillant defensa feta per Hurtado davant de l’estupefacció que despertà entre bona part de la Cambra legislativa, especialment als ulls del president del Govern, Antoni Maura. Aquest arribà a qualificar d’insensata la unió entre republicans i carlins, transmetent als components de Solidaritat Catalana una amarga sensació de no haver entès el caràcter del moviment solidari. El debat estel·lar d’aquesta legislatura fou, naturalment, el projecte de reforma de l’administració local a Espanya, presentat el 7 de juny de 1907 i que pretenia ser la punta de l’iceberg de l’anomenada revolució des de dalt, l’aposta regeneradora de Maura per acabar amb els estralls del caciquisme estrangulant-lo des dels ajuntaments. Veritablement, com ho observa Javier Tusell, aquesta reforma esdevingué l’epicentre de la vida política espanyola entre 1907 i 1909.605 El projecte legislatiu consistia en 409 articles, quatre disposicions addicionals i tres de transitòries, que tenien un aspecte més aviat semblant al d’un reglament que pròpiament al d’una llei. Era més efectista que real, atès que no anava al fons de la reorganització de la vida de les corporacions locals, i estava inspirat en la rigidesa de la centralització.606 Fou imprès just abans de les vacances parlamentàries perquè pogués ser discutit amb profunditat a la tardor. Durant les vacances estivals foren Cambó, Sunyol i Lluhí i Rissech els encarregats d’estudiar-lo a fons. Fou aquest darrer, especialitzat en dret administratiu, el que adoptà una actitud més radical, fins al punt de rebutjar el projecte per complet. De forma taxativa, assenyalà: “Tal com està concebuda i plantejada la reforma de l’Administració local ni es pot aplaudir, des del camp autonomista, ni conté possibles millores, ni representa cap progrés. La inspiren odiosament les tendències regressives i unitàries”.607 Era certament una posició radical, si bé no tan allunyada de la que van mantenir els altres diputats republicans nacionalistes, que sostenien que el projecte necessitava moltes rectificacions, car no preveia la regió en el seu articulat. A diferència de Lluhí, els posicionaments de Cambó i de Sunyol 605. Tusell, Javier. La reforma de la administración local en España..., op. cit., p. 97. 606. Camps i Arboix, Joaquim de. Història de la Solidaritat Catalana..., op. cit., p. 117-118. 607. El Poble Català, 30.VII.1907.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

293

eren força coincidents quan afirmaven que “el text oferia prou substància per aconseguir la seva millora”.608 Tanmateix, aquesta relació idíl·lica aviat esdevingué precària, i amb el pas del temps, insostenible: les tàctiques polítiques de la Lliga i del CNR no eren idèntiques, i mentre que la primera feia prevaldre l’atansament amb el partit conservador maurista, el segon tenia cura precisament d’evitar que el moviment solidari estigués al servei de Maura, i de no defraudar les expectatives de l’esquerra catalanista. El parer de Cambó, que encara no havia pres possessió de la seva acta, ja que fins aleshores havia estat convalescent a causa de l’atemptat d’Hostafranchs, era el de fer una declaració de principis sobre la globalitat del projecte i introduir-hi esmenes després, mentre que el de Salmeron era el contrari, és a dir, que la declaració col·lectiva s’havia de fer a posteriori.609 Malgrat tot, al final sí que es posaren d’acord en la manera de procedir: combatre el projecte perquè no satisfeia les aspiracions catalanes i deixar la porta oberta a la seva millora mitjançant la presentació d’esmenes. El dia 14 d’octubre començà la discussió de la totalitat del projecte de reforma de l’administració local presentat pel govern Maura. Cinc dies més tard fou el torn d’Ildefons Sunyol, que impressionà vivament l’hemicicle, i tota la premsa madrilenya i catalana se’n féu ressò de forma positiva, amb un discurs correcte i elegant en el qual combaté la totalitat del projecte perquè no contemplava la realitat de la regió: “Es que habéis desconocido la realidad histórica la prescindir de la existencia de las regiones, y con ello, no solo habéis quitado a vuestra política aquel sentido positivista que habéis anunciado tantas veces al subir al poder, sino que le habéis quitado el sentido propiamente histórico que ningún partido conservador puede olvidar sin faltar a sus antecedentes y a sus deberes políticos”.610 Una llei que es contradeia amb la voluntat descentralitzadora anunciada per Maura, en exigir massa tràmits i condicions a la formació de les mancomunitats provincials, i en cercar la regió d’una manera tan indirecta i enrevessada. En un altre sentit, els seus mots van ferir una part de l’hemicicle quan etzibà que els catalanistes volien “transformar de una manera profunda y radical el modo de funcionar absurdo del Estado español”.611 608. Camps i Arboix, Joaquim de. Història de la Solidaritat Catalana..., op. cit., p. 119. 609. Cambó, Francesc. Catalunya i la Solidaritat. Conferència donada al Teatre Principal el dia 26 de Maig de 1910. Barcelona: Fills D. Casanovas, 1910. 610. DSC, 19.X.1907, p. 1930. 611. Tusell, Javier. La reforma de la administración local en España..., op. cit., p. 106.

294

els orígens del republicanisme nacionalista

Igualment, Sunyol combaté plenament aquest projecte perquè incorporava el sufragi corporatiu per a l’elecció d’una tercera part dels regidors, la qual cosa, al seu parer, significaria endegar un nou caciquisme. Retreu a Maura que hagués anunciat una revolució quan en realitat solament advertia un canvi de postura, perquè era una llei municipal i provincial més després de la qual a Espanya tot restaria igual. És a dir, “España sin regiones, sin regiones vivas, sin regiones que, según os decía antes, tienen muchas de ellas verdaderos caracteres de nacionalidad”.612 En la seva intervenció a l’esmena del missatge de la Corona, Sunyol havia maldat per fer evident el que era obvi, que Catalunya era més que una regió, una nacionalitat. En aquell discurs, argumentà que “el programa mínimo de la Solidaridad catalana es el primer paso en esta evolución que deseamos haga el Estado español para restituir a las regiones la libertad que necesitan; pero cada uno de nosotros, cada uno de nuestros grupos, tiene, claro está, sus soluciones definitivas, sus orientaciones propias, sus ideales”.613 En acabar el seu discurs, Salmeron l’abraçà ben emocionat.614 Sorprenentment, Cambó en les sessions del 25 i 26 d’octubre, a diferència de Sunyol, amb una oratòria sòbria i senzilla, no refusà el projecte, sinó que, seguint una tàctica oportunista, tan sols digué que calia millorarlo. Un gest que fou aplaudit per bona part de la minoria solidària, llevat d’Amadeu Hurtado i Joan Caballé, que era amic incondicional de Sunyol. De fet, el discurs pronunciat per Cambó el col·locà, en mots d’Antoni Rovira i Virgili, com a parlamentari de primera fila. Aquesta diferència de criteri no era incompatible amb el fet que Cambó transmetés l’esperit solidari afirmant que: “El movimiento de Solidaritat que junta al fraile y al ateo, al pobre y al rico, al sabio y al ignorante... tiene un fuerte contenido ideal, una estrecha comunidad sentimental, que no es otro que el sentimiento de amor a Cataluña, la proclamación de la autonomía regional”.615 La seva intenció era la de convertir Solidaritat Catalana en un sol partit polític. Clarament, per a Cambó i els regionalistes el problema de Catalunya era també un problema d’Espanya, raó per la qual calia cooperar amb els governs de la Restauració per tal de reformar el sistema polític des de dins, l’única via d’obtenir l’autonomia política per a Catalunya. Maura, al seu torn, intentava 612. Ibídem, p. 1938. 613. DSC, 13.VI.1907, p. 480. 614. El Poble Català, 21.X.1907. 615. DSC, 26.X.1907. També citat per Ehrlich, Charles. Lliga Regionalista. Lliga Catalana, 1901-1936. Barcelona: Institut Cambó, 2004, p. 165.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

295

atreure els regionalistes al marc constitucional, necessitava el seu suport perquè no tenia la primacia dins del partit conservador, amb la qual cosa tampoc tenia la majoria parlamentària, tal com es demostrà amb la noaprovació del seu projecte insígnia. Les posicions dins de la minoria solidària estaven confrontades, sobretot la de Sunyol, que s’oposà obertament al projecte i fou partidari d’una esmena a la totalitat, seguint aquella política del “tot o res”, enfront del pragmatisme defensat per Cambó i la Lliga per tal d’aprofitar els aspectes positius del projecte, i reformar-lo de forma prudent amb esmenes orientades a la consecució de l’autonomia política per a Catalunya, cosa que féu en les negociacions que s’efectuaren en unes reunions que tingueren lloc entre novembre de 1907 i gener de 1908 en el marc d’una comissió constituïda ex professo coneguda com “El Cine”.616 En efecte, Ildefons Sunyol fou coherent amb la seva actitud, per tal com s’emmarcava dins una tendència pessimista en relació amb la força de l’esquerra catalanista estenallada per la política partidista que practicava la Lliga, i que tenia tant poc de patriòtica com la política “dissident” que, al parer de La Veu de Catalunya, practicaven els homes del CNR. No és estrany així que Sunyol, que havia cedit el seu torn de rectificació a Cambó, es queixés amargament d’haver-se quedat gairebé sol a la Cambra, que es buidà després de la intervenció d’aquell. Desencoratjat, exclamà que els discursos del republicans nacionalistes solament tenien valor literari, però cap transcendència política als ulls de la Cambra legislativa. Aquest disgust el portà a allunyar-se progressivament de la vida parlamentària, i abandonà el seu escó el juliol de 1908. Sunyol era prou lúcid com per adonar-se dels infinits obstacles que tenien parat el catalanisme d’esquerres, que en realitat, des de la perspectiva de la Lliga, aquest no havia de tenir lloc dins de la política catalana, i que era molt preferible tenir per enemic una esquerra, encara que fos anticatalanista. En realitat, estava en joc el monopoli del catalanisme, i la Lliga no el volia perdre. Un reflex de la manca d’organització del catalanisme d’esquerres, liberal i republicà, encarnat pel CNR, el tenim justament en la política menada per les esquerres solidàries al Congrés de Diputats. El pessimisme manifestat per Sunyol i reblat amb el seu famós discurs el dugué a la retirada de la vida política quan renuncià a l’escó. Les limitacions de l’organització partidista del CNR, així com el fet que no fos capaç de dominar en condició de monopoli l’espai republicà i nacionalista, de mantenir el suport de les classes 616. Aquesta comissió estava presidida pel ministre de Foment, José Sánchez Guerra, i integrada per representants de tots els sectors del Congrés de Diputats. Per la minoria solidària hi havia Salmeron, Vallès i Ribot, Cambó, Carner, Hurtado i Alier.

296

els orígens del republicanisme nacionalista

mitjanes i dels obrers, i la desorientació palesada en l’actuació parlamentària dels seus diputats, foren raons de pes que expliquen el viratge del CNR cap a posicions socialment més radicals i l’aliança amb els republicans unionistes autonomistes i els federals, que desembocaren en la constitució de la UFNR. Ildefons Sunyol no estava sol en aquesta oposició frontal a la totalitat del text. L’acompanyaren altres diputats, com el notari empordanès Josep Torras i Sampol i el fabricant Eduard Calvet, que consideraven que el projecte era reaccionari i antidemòcrata perquè no considerava el sufragi universal com a mètode electiu de les corporacions locals. Precisament aquest era un denominador comú amb els liberals demòcrates, una vegada reincorporats a la tribuna parlamentària, també reticents a la forma com el govern maurista plantejava la reforma de l’administració local. No obstant això, a diferència d’aquests, ho feien des de la defensa d’un aferrissat centralisme, convençuts que aquesta reforma en realitat estava afavorint el caciquisme. Presentaren així una esmena a la totalitat del projecte, aprofitant l’avinentesa de criticar de valent les aspiracions del catalanisme polític –tal com es dedueix de les opinions expressades per José Canalejas–, producte, al seu entendre, d’una política reaccionària i disgregadora de la nació espanyola. Contràriament, aquest era partidari de reforçar la sobirania de l’Estat perquè considerava que aquest, i no pas la vida local, era el veritable instrument que hauria de servir per a la democratització de la vida política espanyola.617 Canalejas era conscient, doncs, que en el fons allò que s’estava debatent era com donar satisfacció a la “qüestió catalana”, i més enllà, expressava també el temor que el tàndem Maura-Cambó el deixés fora de joc a ell i al partit liberal, que també es volia relacionar amb el regionalisme. En aquest sentit, els liberals seguidors de Segismundo Moret intentaren atansar-se a l’esquerra solidària sense obtenir, malgrat això, cap compromís, atès que aquesta ho hauria interpretat com alta traïció. Primer s’intentà una intel·ligència amb Sunyol, que rebutjà; després conversaren amb Carner, i fins i tot oferiren una cartera ministerial a Hurtado, que declinà. Fou la qüestió del sufragi corporatiu i del sufragi indirecte provincial la que brindà l’oportunitat d’or als diputats republicans nacionalistes, però també la que acabà desfent Solidaritat tot i que hi havia hagut altres qüestions que havien estat discutides pels diputats del CNR, com en Joaquim Lluhí i Rissech, que s’escandalitzà pel fet que la nova llei conservés la facultat governamental de nomenar els alcaldes per reial ordre. Felip Rodés va tenir una actuació 617. Colominas, Agustí. El catalanisme i l’Estat. La lluita parlamentària per l’autonomia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, p. 175 i seg.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

297

destacada en la defensa del sufragi directe en les eleccions provincials a l’hemicicle del Congrés de Diputats. En la sessió del 18 de novembre de 1908, es mantingué en ferm sobre la posició de la minoria solidària d’estar en contra de l’elecció dels diputats provincials per sufragi indirecte, igual com es feia en l’elecció dels senadors mitjançant compromissaris, quelcom que, al seu parer, serviria per reanimar “el caciquismo donde se extinga y para vigorizarlo donde ya exista”.618 Adreçant-se a Maura, li etzibà: “Pues bien; S.S., que siente tantos anhelos para la destrucción del pequeño caciquismo, lo único que va a conseguir con su obra es vigorizar, fortalecer ese caciquismo provincial, porque el caciquismo tiene en España toda su jerarquía completa con una gradación magnífica y variada, desde el pequeño pueblo cuyo cacique es el alguacil, hasta aquel en que lo es el maestro de escuela o aquel otro en que lo es el secretario del Ayuntamiento, pero todos sometidos al cacique máximo de la provincia. Su señoría pretende destruir, descuajar a esos pequeños caciques; pero lo que va a conseguir es dar más fuerza, concentrar mayores resortes de poder en manos de esos grandes caciques provinciales, que son los que han mantenido las grandes oligarquías en todas las provincias españolas”.619 Per contra, Maura estava convençut que el sufragi corporatiu i el col·legi únic eren les salvaguardes del caciquisme, mentre que Cambó finalment hagué d’acceptar que havia de combatre aquest extrem, tan contradictori amb la implantació del sufragi universal. No obstant això, aquest escull també seria superat, igual que l’oposició en bloc dels solidaris a la manera com es finançaven les hisendes locals, i la seva proposta de “traspassar a les arques municipals la major porció possible de recursos estatals, avarament defensats pels centralistes” no fou acceptada en el si de la comissió i s’hagué de debatre en ple.620 Una altra qüestió ben diferent fou la discussió a l’entorn de l’elecció d’un terç dels regidors mitjançant el sufragi corporatiu (l’article 36). Cambó va acceptar sense embuts aquest procediment electiu, argumentant que a Catalunya hi havia una puixant vida corporativa, actitud que va originar immediatament l’oposició de Jaume Carner i de tota la resta del CNR. Carner, en un article publicat a El Poble Català el 12 de gener de 1908, escrivia que la representació corporativa comportaria l’establiment d’una oligarquia social quan els ajuntaments no eren precisament organismes d’interessos.621 Maura, 618. DSC, 18.XI.1908, p. 805. 619. Ibídem, p. 805. 620. Camps i Arboix, Joaquim de. Història de la Solidaritat Catalana..., op. cit., p. 143. 621. Carner, Jaume. “La campanya del sufragi universal”. El Poble Català, 12.I.1908.

298

els orígens del republicanisme nacionalista

per la seva banda, defensava que la representació corporativa ja existia en la legislació vigent a través de la representació dels grans contribuents en les juntes d’associats dels municipis. Precisament aquesta ferma oposició a la política maurista havia de galvanitzar l’esquerra catalanista, que es va veure recolzada pels liberals Moret i Canalejas, que feren del sufragi universal gairebé una qüestió d’honor. La polèmica també es reproduí de valent a través del foc creuat a la premsa i als mítings que els polítics de l’esquerra solidària pronunciaren a tot arreu, amb la voluntat de demostrar que no estava subjecta a la política conservadora de la Lliga. Una campanya que iniciaren el gener de 1908 i que perseguia ampliar les bases socials del partit. Organitzaren mítings a Tarragona, Reus, Figueres, Lleida, Sabadell, Terrassa, Girona i Barcelona. En aquest propòsit foren acompanyats per altres republicans unionistes, com Salvatella, Hurtado, Moles, Vallès i Ribot, i Miró i Trepat. Fou una campanya que irrità els homes de la Lliga, en primer lloc Cambó, però que els obligà a cedir en el nombre de regidors escollits per vot corporatiu d’un terç a una cinquena part. De fet, aquesta era una manera d’assegurar quotes de poder al centre-dreta català. Tot i que, com reconeixen Albertí i Ehlrich, aquesta esquerra catalana “es trobava atrapada entre, d’una banda, Solidaritat Catalana, dirigida pels regionalistes amb les seves connexions directes amb Maura, que promovia polítiques molt conservadores i que no acabava de reconèixer la nacionalitat catalana en les seves reformes administratives, i, d’altra banda, el front del Bloque de Izquierdas promogut per Moret, que incloïa els radicals de Lerroux, que s’oposaven a les reformes de Maura per a una descentralització que donaria massa poder a Catalunya”.622 Certament, el grau més elevat d’obstruccionisme el practicaren els liberals, i fou justament aquesta frontal oposició la que impedí que el projecte prosperés. La moció de rebuig a la llei de jurisdiccions, redactada per Jaume Carner i presentada pel federal Joaquim Salvatella, també va suscitar una gran controvèrsia dins de la minoria solidària, per bé que una vegada més es conservà l’equilibri intern. Els diputats de l’esquerra solidària, recordant la promesa feta un any abans, van exigir a Maura, en la sessió parlamentària del 10 de juny de 1908, la derogació immediata d’aquesta llei, a la qual cosa no s’avingué, i això provocà l’abandonament provisional dels seus escons. Cambó suggerí la retirada de l’adverbi immediata de la interpel·lació, però no pogué convèncer els seus companys de l’esquerra solidària i n’assumí el sentiment majoritari, fent “el sacrifici més gran de la meva vida política anant a una batalla que sé per endavant perduda i les conseqüències d ela qual per 622. Ehlrich, Charles. Lliga Regionalista. Lliga Catalana, 1901-1936, op. cit., p. 188.

10. l’actuació parlamentària dels diputats del cnr

299

a la sort de la Solidaritat no puc preveure”.623 Una decisió que fou ratificada per l’assemblea de diputats provincials i regidors que se celebrà el 29 de juny al Palau de la Música, a la vegada que s’instava els diputats solidaris que es reincorporessin als seus seients del Congrés. Solidaritat Catalana no s’havia trencat, però sí que palesà una enorme feblesa en no ser capaç de guanyar les eleccions parcials de la circumscripció de Barcelona el novembre de 1908, quan s’havia arriscat a presentar una candidatura per al copo, davant d’uns envalentonats republicans radicals. Aquella derrota provocà una insana alegria a la premsa madrilenya i als mitjans oficials, mentre produïa desolació entre els solidaris. La gota que féu vessar el vas fou el fet que la Lliga no respectés l’equilibri de poders inherent al pacte solidari, i que no respectés que el CNR assumís càrrecs de relleu a la Diputació Provincial de Barcelona. En efecte, la Lliga, en connivència amb els dinàstics, decidí que la vicepresidència d’aquest ens seria per al liberal Joaquim Sostres en lloc de Santiago Gubern, mentre que la presidència de la comissió provincial, en lloc del republicà nacionalista Secundí Coderch, seria oferta a un altre republicà. La protesta dels homes del CNR fou molt enèrgica, erosionant encara més una relacions polítiques esberlades. Ara bé, el cop de gràcia final de Solidaritat Catalana vingué amb els fets de la Setmana Tràgica. Però aquesta ja és una altra història. Al marge d’aquestes discrepàncies, fou l’advocat Jaume Carner qui amb més intensitat proposà i argumentà diverses esmenes encaminades a reformar el projecte governamental, sempre en un sentit funcional, a causa de l’ambigüitat amb què estaven redactats molts dels articles, i alhora autonomista i democràtic. Probablement aquests diputats s’haurien pogut estalviar tanta saliva parlamentària si el projecte hagués estat més curt i sistemàtic en l’exposició i hagués anat més al fons d’una autèntica reforma de l’administració local. En conjunt, l’actuació parlamentària dels diputats del CNR fou equiparable a la de la resta dels membres de la minoria solidària. S’avingueren a organitzar-se en funció del treball en comissió, a ser portaveus d’esmenes conjuntes que no sempre eren proposades per la minoria solidària, sinó que a voltes ho eren pels republicans, catalans o no; defensaren els interessos dels seus districtes i, per damunt de tot, foren molt conscients de l’elevat deure polític que els duia a defensar Catalunya en aquell hemicicle, en nom dels drets polítics d’un poble, però també de cadascun dels seus ciutadans. Tal vegada, no ho dubto pas, Cambó fos més hàbil en la polèmica parlamentària, però no tant en la contundència i vehemència amb què 623. Cambó, Francesc. Catalunya i la Solidaritat. Conferència donada al Teatre Principal el dia 26 de Maig de 1910, op. cit., p. 63.

300

els orígens del republicanisme nacionalista

aquests homes argumentaren les seves idees al Congrés. Pecaren de no estar organitzats talment com a partit, com tampoc no ho estaven a Barcelona ni a Catalunya; estigueren mancats d’un fort lideratge com el que exercia Cambó entre els diputats de la Lliga i en el si de la minoria solidària. Tanmateix, tots ells demostraren, malgrat la seva inexperiència, estar a l’alçada i polemitzar amb els astuts, perspicaços i entrenadíssims polítics de la Restauració, i estar intel·lectualment molt preparats en dret polític europeu comparat, i en altres àrees de coneixement especialitzades. Com que no cercaven cap aliança amb el maurisme, a diferència de la Lliga, això els deixà un marge de maniobra prou ample com per expressar-se amb molta llibertat, encomiable en molts sentits, per part d’uns homes que havien estat escollits a Catalunya, un territori “emancipat” de la ingerència governamental. Contribuïren de valent a introduir, amb el seu verb mordaç i eloqüent, el plet català en la política espanyola, encara que fos, i així seria fins al 1923, restringit a la representació parlamentària. No actuaren tampoc en bloc ni a l’uníson, entre un Sunyol que es retirava paulatinament de les discussions parlamentàries i un Carner que era acusat de contemporitzar amb la Lliga. La tasca d’aquests diputats solidaris no fou fàcil, perquè havien de lluitar contra molts prejudicis construïts de manera inveterada sobre els catalans i sobre Catalunya, i sobretot contra la resistència del règim a esdevenir autènticament liberal democràtic, entossudit a no acceptar la discrepància política procedent de les minories, fossin territorials o no. Eren polítics moderns, europeus, i gaudien d’un bon talent oratori, tot i que el castellà no era la seva llengua materna. Dins del grup solidari convivien regionalistes, republicans i nacionalistes, immersos en un joc d’equilibris molt inestable. En aquest feix de vincles, els diputats del CNR hagueren de fluctuar entre la voluntat política dels regionalistes, que efectivament portaven la batuta, i la dels republicans, molt sovint més atents al dictat de la resta de republicans espanyols, una vegada es van veure desemparats arran de la mort, produïda el 1908, del president de la minoria solidària, Nicolás Salmeron.

11 Conclusions Santiago Izquierdo Ballester Maria Gemma RubĂ Casals

11. Conclusions Santiago Izquierdo Ballester Maria Gemma Rubí Casals

L’evolució del catalanisme d’esquerres des de principis del segle xx i fins a l’any 1931 estigué condicionada pel pes polític i ideològic de la Lliga Regionalista, partit que qualificà de dissidents tots aquells que no acceptessin el seu conservadorisme regionalista. I fins i tot anava més lluny, quan considerava poc patriòtiques les altres forces polítiques catalanes perquè posaven per davant les seves conviccions republicanes i liberals respecte a la catalanitat. En el fons, la Lliga pretenia monopolitzar en solitari el catalanisme polític, i en aquesta empresa no hi podia haver competidors; per tant, el seu catalanisme, que consistia en tot un projecte cívic, havia de tenir un accent conservador i pragmàtic. En aquest sentit, la idea imperialista propugnada per Enric Prat de la Riba no tan sols tenia a veure amb la seva voluntat de modernitzar Espanya, sinó també amb la seva vocació hegemònica a Catalunya, i el catalanisme era un instrument per acomplir aquest doble objectiu. El problema és que no es podien escometre alhora, si bé tampoc l’un sense l’altre, i això, al capdavall, era una quimera. Tanmateix, la tradició catalanista s’havia nodrit des del seu començament d’una vena liberal i netament republicana, i aquesta persistia entre els sectors federals, la vella Unió Catalanista i l’ala de la Lliga escindida l’any 1904. Aquest trencament a la ciutat de Barcelona va preparar el terreny per al sorgiment d’un tercer partit, el CNR, que pretenia galvanitzar aquesta tradició liberal del catalanisme. Així les coses, tots els intents per fer una esquerra catalanista que tingués capacitat per dirigir la lluita nacional per l’autonomia i interessar en aquesta causa les classes populars i el gruix de les classes mitjanes finalitzarien amb fracassos més o menys patents. Malgrat això, el CNR atrauria inicialment (1906) bona part de la intel·ligència catalana i els professionals liberals, tot i que la limitada dedicació política dels seus homes més coneguts (Jaume Carner, Ildefons Sunyol i Joaquim Lluhí i Rissech) i la manca d’un programa atractiu per a les classes populars farien que aquest partit no pogués consolidar-se. Altres factors explicatius de la seva escassa consolidació a tenir en compte són, d’una banda, l’existència de poca massa crítica que pogués constituir la seva base electoral. Carles Soldevila, que havia treballat de redactor a El Poble Català, afirmava en les seves memòries

304

els orígens del republicanisme nacionalista

que la principal feblesa del CNR residia en el fet que “la clientela que aspirava a conquerir –la menestralia, els obrers qualificats, els homes de carrera– no era prou nombrosa a Catalunya, tot i ser-ho més que a la resta d’Espanya; volia certament canvis, reformes, redreçaments, però no cap daltabaix”.624 D’altra banda, els obstacles gairebé insuperables perquè pogués prosperar un nou partit polític en una Catalunya que, de manera desigual, estava trencant el torn dinàstic. Tampoc podem oblidar que els partits no estaven vertebrats a tot el territori, ni tan sols la mateixa Lliga. Igualment, hauríem de considerar que aquests partits, llevat del partit lerrouxista, que a Barcelona actuà com un veritable partit de masses, eren partits d’afiliació indirecta, inclòs el CNR, i llur existència estava molt condicionada per les dinàmiques polítiques de cada localitat, atès l’extremat nivell d’atomització política existent a la Catalunya de la Restauració. La seva extensió territorial fou desigual al Principat, a la vegada que consistí en l’adhesió formal de nuclis o associacions que es creaven ex novo o bé d’entitats preexistents que viraven vers la política menada pel CNR barceloní. A banda de la ciutat de Barcelona, foren les demarcacions provincials de Barcelona i de Girona les que conegueren una més gran implantació territorial, seguides per la de Tarragona, i en darrer lloc, la de Lleida. Que el CNR no existís com a tal en la sociabilitat local no significava que l’espai polític fos inexistent. Tot el contrari; l’estudi del CNR a Catalunya ha esdevingut una magnífica oportunitat per conèixer de primera mà la recomposició que de forma més o menys simultània experimentaren l’àmbit catalanista, que no s’esgotava amb la presència de la Lliga, sinó que estava fragmentat en múltiples nuclis locals que convivien en el marc de la Unió Catalanista, i l’àmbit republicà, que no esperà a la sacsejada solidària per catalanitzar-se. Àdhuc les entitats radicals ubicades fora de Barcelona entre 1908 i 1910 tenien necessitat d’apel·lar a l’autonomisme, fos perquè aquesta era una herència federal o perquè volien ser catalanistes a la seva manera. Una altra història és que els obrers, sobretot a Barcelona i també en altres nuclis fortament industrialitzats, esdevinguessin progressivament apolítics mentre s’organitzaven autònomament al marge del republicanisme, i perquè el catalanisme els provocava rebuig, perquè l’associaven directament a la reacció i al clericalisme. Encara no sabem en quina mesura el sindicalisme apolític arrossegà el gruix de la classe obrera. El CNR, que era conscient que havia de mobilitzar aquests sectors populars, va haver d’encarar-se amb

624. Soldevila, Carles. Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i de joventut. Barcelona: Editorial Aedos, 1947, p. 173.

11. conclusions

305

aquesta desafecció, un obstacle més en la seva consolidació. Això tot i els esforços desenvolupats de cara a atreure la benevolença dels obrers amb ocasió dels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. A partir de 1903, moment de la reorganització del republicanisme en què maldà de nou per reproduir la vella aliança republicana, els centres de la Unió Republicana experimentaren un acostament al catalanisme que podia revestir un carácter netament nacionalista o bé de continuïtat amb el seu tradicional autonomisme. Per la seva banda, la Unió Catalanista, que es mantingué més o menys ferma en la necessitat de no intervenir directament en l’arena política, deixà llibertat als nuclis locals que hi estaven adherits per lluitar en contra del caciquisme dinàstic, governamental, i en nom de la regeneració política obtingueren respectables quotes de representació en les institucions locals. La gestació de Solidaritat Catalana i el triomf esclatant dels comicis d’abril de 1907 precipitaren aquestes tendències, que no tenien, com veiem, un caire conjuntural. Per uns moments, el republicanisme catalanista agrupat a partir del 1910 en la UFNR va semblar que recuperava l’espai electoral que havia deixat vacant la momentània crisi de la Lliga Regionalista. Pel que fa a la UFNR i al seu directori, direm que Pere Coromines, l’home fort del partit l’any 1910, escriptor de prestigi i personalitat amb un passat mític –en allò que té de revolucionari i esquerrà–, fou clau per a la unificació. Home afí al CNR i director d’El Poble Català, defensà des d’un bon començament la necessitat de crear un partit nacionalista i popular que recuperés i actualitzés la tradició històrica del vell federalisme i fos capaç de tenir influència dins els sectors obrers, dins el moviment sindical. Des del primer moment hauria d’enfrontarse a les campanyes de descrèdit organitzades per la gent de la Lliga, la ferotge hostilitat del lerrouxisme i el total desinterès del republicanisme espanyol pel fenomen unificador de les esquerres que s’havia produït a Catalunya. Però, sobretot, serien els problemes interns, els de manca de coherència política, els que provocarien la crisi de la UFNR poc temps després de la seva formació. Els intel·lectuals procedents del CNR anirien marxant dels llocs de responsabilitat, els exfederals mostrarien una evident indiferència davant de problemes polítics generals, i els exunionistes es mostrarien encara esclaus de la vella política possibilista i oportunista del republicanisme espanyol del segle xix. En relació amb les diverses concrecions organitzatives del nacionalisme republicà, hom observa la còpia inversa de tot allò que hem comentat en parlar del lerrouxisme i de la Lliga. És a dir, el nacionalisme republicà es caracteritza per una persistència de maneres polítiques vuitcentistes (manca de liderats forts, amateurisme, escrúpols democràtics excessius, purisme

306

els orígens del republicanisme nacionalista

ideològic) i hom pot concloure que, en el millor dels casos (entre 1910 i 1914 durant la “vida útil” de la UFNR), els nacionalistes republicans van pretendre fer una política de masses i atraure una base popular i petitburgesa amb un partit de quadres; una contradicció insalvable que, segurament, contribuí a provocar el seu fracàs. Deixem que sigui, però, un dels principals líders d’aquest projecte, Pere Coromines, qui ens expliqui quines havien estat les principals errades del nacionalisme republicà: “El primer error del nacionalismo fué aceptar que las bases para una inteligencia pudiesen buscarse en una confluencia de los distintos puntos de vista en cuanto al nacionalismo, de donde había de resultar una minoración de la energía espiritual más poderosa sin compensación alguna. Constituída ya la Unión Federal, el segundo error consistió en no haber sabido encontrar los medios para acabar de vencer. La victoria que ella no obtenía dentro del campo republicano, era evidente que la clase media catalanista la buscaría en otras partes. Finalmente, el tercer error fundamental de esta organización política fué no haber disciplinado sus fuerzas para una obra constructiva, de tal magnitud y naturaleza, que justificase su existencia futura. Limitose a combatir la obra que consideró funesta de los demás y no encontró tiempo, ni lugar, ni medios de acción para hacer algo propio.”625 Els anys 1909 i 1910 són claus en el panorama sociopolític català, en el sentit que en el decurs d’aquests mesos tindria lloc una redefinició de les estratègies de la Lliga, que continuava el procés de dretanització iniciat per Prat de la Riba d’ençà del 1901, i la consolidació del Partit Radical. I és a partir d’aquests dos fets que s’han d’entendre tant la formació com la posterior desvertebració de la UFNR. És a dir, en una Catalunya molt bipolaritzada políticament els antics republicans solidaris creien que una opció de centreesquerra podia tenir un espai propi. Però seria precisament aquesta bipolaritat tan marcada la que impossibilitaria que cap força que no s’identifiqués plenament o amb el catalanisme conservador (Lliga) o amb l’esquerranisme espanyolista (Partit Radical) tingués possibilitats reals d’accedir, per la via de les eleccions, a qualsevol plataforma institucional –Diputació, en mans de la Lliga, o Ajuntament, sota el control dels lerrouxistes– des de la qual pogués portar a la pràctica el seu programa polític. Així, sense el control de cap plataforma de poder, sense un electorat propi i amb uns líders poc professionalitzats, i caracteritzats, en general, per una indefinició política i

625. Pròleg de Pere Coromines a Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega y Artís, 1915.

11. conclusions

307

per una evident inhibició de les tasques directives de partit, el futur polític del CNR, primer, i de la UFNR, després, era més aviat limitat. I a totes aquestes dificultats que entrebancaven l’actuació del nacionalisme republicà, encara caldria afegir-hi les conseqüències del canvi del sistema de partits que s’estava produint a Catalunya els anys 1909-1910. Si la Lliga i el Partit Radical van saber adaptar-se a una nova realitat, que en bona part havien ajudat a provocar, el nacionalisme republicà no va saber com adequar els seus mètodes i les seves estructures al nou marc sociopolític que la crisi de la Restauració, ja molt evident a Catalunya, havia inaugurat al Principat. I tampoc no podem oblidar que el sistema electoral que era vigent, malgrat algunes modificacions que s’hi van introduir, ajudava a la conformació d’una bipolarització del sistema de partits. Quines van ser les causes dels successius fracassos dels partits de l’esquerra catalanista? Per respondre això cal començar amb una constatació: aquests partits no van tenir una base popular, no van tenir influència dins els sindicats obrers i no van oferir als treballadors un programa clar de transformació de la realitat. Els seus programes són plens dels clàssics tòpics d’un tebi reformisme i del republicanisme petitburgès de final de segle. Malgrat la incorporació d’aspectes més avançats i fins i tot esquerranistes, la seva proposta política no podia mobilitzar les classes populars catalanes. El lerrouxisme havia creat, amb la seva demagògia de principi de segle, una gran animadversió als polítics entre la classe treballadora, i els successius partits catalanistes d’esquerra no semblaven gaire diferents. Perjudicats per l’abstencionisme propugnat pels anarcosindicalistes i per la competència del lerrouxisme, sobretot a Barcelona, els dirigents del catalanisme d’esquerres tampoc no van saber guanyar-se el vot de la classe mitjana. El seu nacionalisme radical dels primers moments, de l’època del CNR i de la UFNR, es va diluir a mesura que pretenien apropar-se a les organitzacions sindicalistes. Van ser uns partits més influïts pel radicalisme petitburgès que pel socialisme. Sense un espai clar, atès que la classe mitjana encara confiava en la Lliga, el catalanisme d’esquerres no pogué sostreure la direcció del moviment nacional de mans de la burgesia ni pogué fer interessar els treballadors pel seu projecte reformista. I és que la contradicció era enorme: el republicanisme catalanista no podia pretendre canalitzar les aspiracions de la classe obrera industrial mentre actués més còmodament entre la menestralia, les professions liberals o els intel·lectuals. Tanmateix, si es vol fer una correcta valoració de la tasca duta a terme per aquest republicanisme, hom ha d’inserir-la dins d’un procés general, més ampli, i analitzar l’actuació del nacionalisme republicà com una fase més del llarg procés encaminat a integrar tota la societat catalana, per damunt de les diferències de classe, en una mateixa aspiració patriòtica.

308

els orígens del republicanisme nacionalista

El propòsit de crear un catalanisme liberal que permetés sumar les masses populars a les reivindicacions patriòtiques catalanes no reeixí aleshores perquè, segurament, encara no era el moment per a la seva realització. Ni les altres forces (Lliga i radicals, és clar) ni la realitat sociopolítica catalana, i espanyola, no feien possible aquest acostament ni aquesta simbiosi entre els interessos del catalanisme, encara amb l’etiqueta de conservador, clerical i reaccionari, i els de la nombrosa i important massa obrera catalana, i sobretot barcelonina. Aquest primerenc intent, però, tot i el seu “fracàs”, seria el punt d’arrencada del procés que, culminat el 1931, permetria el trencament de la incomunicació i l’acostament entre aquests sectors populars i el catalanisme polític.

12 ApĂ¨ndix documental

12. Apèndix documental

a) “Presentació”, El Poble Català, 12 de novembre de 1904 “Nacionalistes de Catalunya, venim a combatre llealment per l’autonomia del nostre poble ab tota l’amplitut que li fassin possible y util els temps presents y les circunstancies a venir. En l’acció autónoma de Catalunya fundem l’esperanza del seu progres y engrandiment civilisador, que no pot donarli per si’l decaigut Estat centralisat qu’ens regeix. ”No anem a representar dintre del periodisme catalanista, un grup social mes o menys lligat ab ell per les seves aspiracions. Igual afectuos interes ens inspiren tots els que integren la nostra societat (y mes, si cab, els que sentin les nostres idees) y vivament desitjem la llur harmonia. No es, aquesta manifestació, en nosaltres, ardit d’atracció, ni dissimulament d’intencions per lligar a la causa de la nostra terra a altres idees socials o ferne’n llur instrument, per altes que elles sien. Respon a un sentiment viu d’harmonia lleal, innat en nosaltres, inspirat en l’amor a Catalunya y en la conciencia de la necessitat que ella te de l’acció unida de tots els seus; sentiment tant mes lliure en la seva acció en quant, personalment, cada u dels que emprenem el present periodic, ni per altres idees ni per altres interessos está lligat a cap dels grups en lluita social dintre de la nostra terra. ”Tal volta es convenient que una part dels catalanistes, els que mes afinitat hi sentin y mes disposició hi tinguen, segueixin y tracten d’atraurens determinats grups socials, no prou decidits pera les aspiracions nostres; però de cap manera podem els mes de nosaltres decantarnos del camí, ni que fos per tota una classe social, si aixó fos necessari. ”La nostra causa es la de tot un poble: sota l’ampla bandera de la patria hi caben y hi han d’ésser llealment admeses totes les opinions honradament professades d’ordre moral y sobre formes de govern, y ab equitat atesos tots els interessos de totes les classes socials. ”Partidaris de l’integritat del programa catalanista, respectem pero diferim d’aquells dels seus partidaris que, limitanse a la seva propaganda, no creuen arribada l’hora de l’acció política inmediata. Ab ells estarem

312

els orígens del republicanisme nacionalista

cordialment units per les nostres aspiracions, pero creiem que, els que hem sigut portats per les circunstancies a la direcció de l’opinió pública, no sols hem de marcarli orientacions generals pera’l pervindre, sino que, en les epoques critiques que atravessem no devem abandonarla vacil·lant en l’inacció, y en cada punt y en cada assumpte es menester marcarli criteri y dirigir l’exercici de la seva força, ja que continuament amenacen inminents perills y moments perentoris en que pot ésser imprescindible fer a Catalunya una acció decisiva, y cal posarnos en situació d’exercitarla. ”Els nostres ideals ens posen enfront dels poders publics de l’Estat espanyol. La previa y fonamental condició d’harmonia entre nosaltres, els catalans, y les institucions y els governants de l’Estat, monarquichs o republicans, ha d’ésser el reconeixement y la lliure acció de la personalitat de Catalunya, ab els medis segurs y recursos propis y necessaris pera’l seu progres y engrandiment. D’altra manera no hi cap avinença. ”Afeccions personals, conveniencies e interessos del moment, de classe, privats o d’aparent ordre social o moral, han pogut portar, y fer semblar politicament útils, benevolences mes o menys passatgeres ab els poders centralisats. Cal no oblidar que un sistema politicament destinat a desapareixer per la seva conformació de vida impossible y pels seus vicis incurables, no es pas convenient anarlo entretenint. Cal no oblidar tampoc que no’s deu fiar ab intencions, suposades, efimeres e incertes, que no’s manifestin per fets positius y concrets; sino, l’escarment ve molt aviat. ”L’abandonarse inconsiderablement a benevolences d’aquesta mena no mes per afinitats personals o d’escola ab els contraris, o per adhesió a institucions de mera forma, ha sigut causa de nous desmembraments de les facultats de la patria: elles son esquer de privades y pertorbadores ambicions y ocasió de desviarse voluntats no prou afermades, de desenganys de persones y de justificat apartament o refredament del public. ”A totes les anteriors consideracions, y a la necessitat portada per llur oblit, respon la sortida del nostre periodic. ”Catalans y fills de la nostra epoca, venerem la nostra historia: no la volem fer tornar enrera, sino continuarla en les condicions qu’ens porta’l temps modern, y en previsió del venider: acceptem les institucions socials y les garanties de la personalitat humana proclamades pels pobles mes avançats y no defugim cap de les diverses formes de govern per aquests adoptades. ”Convensuts de que no hi ha independencia ni felicitat posible pera’ls pobles moderns en la pobresa y en el desordre, sense extensa cultura y treball assidus, hem de dirigir els nostres esforços, no ja a conservar pera Catalunya la seva actual posició, sino a portarla avant y apollar resoltament tota empresa capaç d’engrandirla en cultura y en riquesa.

12. apèndix documental

313

”Respectuosos ab la conciencia y ab l’honra de propis y adversaris, ens inspirarem sempre en ample esperit de tolerancia y combatrem pels nostres ideals ferma pero llealment y ab la creença que’ns es propia, apartantnos de tot personalisme. Preferim abandonar una discusió si aquesta s’ha de convertir en cas d’ofenses personals que res de bo ha de portar als ideals nostres. ”Tots els que anem a escriure aquesta publicació som coneguts en les lluites periodiques. Al rependre ara de nou la tasca, oferim lleal y afectuosa cooperació als nostres antics companys y afins d’idees, y saludem ab la consideració a cada u deguda, als que per temibles contraris ha d’ésser en la premsa’ls nostres forçosos adversaris.”

b) Estatuts del Centre Nacionalista Republicà TÍTOL PRIMER. OBJECTE

Art. 1. El Centre Nacionalista Republicà té per objecte la consecució de l’Autonomia de Catalunya dins l’Estat espanyol, y la propagació dels ideals de la democracia republicana. CONSTITUCIÓ

Art. 2. L’Associació se compondrà de socis residents a la ciutat de Bar celona y de corresponsals en les demés poblacions catalanes y de fòra de Catalunya, que podran agruparse si’s considera convenient. TÍTOL SEGON. JUNTA DIRECTIVA

Art. 3. Representarà la Societat una Junta Directiva composta de 21 individus, nomenats en Assamblea general de socis. La mateixa Junta elegirà de son sí un President, dos Vis presidents, un Tresorer y dos Secretaris. Art. 4. Cada any se renovarà la meitat de la Junta Directiva. La primera renovació afectarà als onze membres designats per la sòrt; la segona als altres dèu; les successives als individus que portin dos anys de càrreg. Les vagans que’s produeixin s’ompliran ab motiu de la primera Assamblea general, ordinaria o extraordinaria, que tingui lloc. Si les vagants són de dèu o més membres, imposaran la convocació d’una Assamblea general per l’elecció corresponent.

314

els orígens del republicanisme nacionalista

Art. 5. Serà funció del President: a) Representar la directiva; b) Con vocar y presidir tant la Junta Directiva com l’Assamblea de socis; c) Vetllar pel compliment y execució dels acords de la directiva y de les Assamblees generals. Els Vis presidents substituiran al President en cas d’ausencia, malaltia, mort y dimissió. El Tresorer cuidarà de la recaudació de quotes, del pago de les atencions generals y de la custodia dels sobrants que’s produeixin. Els Secretaris tindran al seu càrreg la documentació de la Societat y les actes de les reunions y assamblees. Els altres individus de la directiva podran tenir funcions encomanades per aquesta. A l’objecte de simplificar la seva gestió podrà la Junta Directiva delegar en tres o cinc membres l’administració interior de la Societat. Art. 6. La directiva tindrà les reunions que ella mateixa fixi y les demés que convoqui el President. Podrà pendre y executar els acords que judiqui adequats a l’objecte social, atenentse sempre als presents estatuts y a les resolucions de les Assamblees. També podrà refusar l’ingrés o admissió de socis en el Centre y’l nomenament de corresponsals y acordar l’expulsió y baixa dels socis que pertorbin greument la cooperació dels individus de la Societat o els actes y fins d’aquesta. Podrà la Junta aplicar els fondos socials als fins que’s proposa l’Associació. Art. 7. Estaran a les ordes de la directiva tots els empleiats que nomeni pera la realisació dels treballs que’ls fins socials exigeixin. TÍTOL TERCER. SOCIS

Art. 8. Per ésser soci es precís: primer, tenir més de setze anys; segon, demanar l’ingrés o admissió en la Societat ab proposta soscrita ademés de dos socis; tercer, l’aceptació per la Junta Directiva; quart, pagar puntualment la quota adequada. Art. 9. Els socis que siguin obrers o dependents de poc sòu o estudiants, y els corresponsals de que parla l’article segon, pagaran cada any 12 pessetes. Els altres socis pagaran al seu albir 36 a 60 pessetes també anyals. El pago se farà afectiu en la forma y temps que disposi la Junta Directiva. La Societat podrà arbitrar fondos per altres medis lícits com són publicacions, funcions públiques y altres semblants. Art. 10. Seran iguals en drets y devers tots els socis admesos.

12. apèndix documental

315

Art. 11. Seran donats de baixa els socis que pertorbin greument la vida y els actes de la Societat, contrariin l’objecte d’aquesta o estiguin en descobert per raó de quotes. L’acord d’expulsió d’un soci per la Junta Directiva haurà d’ésser ratificat en la primera Assamblea que’s celebri y en la qual el soci expulsat tindrà’l dret de defensarse. TÍTOL QUART. ASSAMBLEES GENERALS

Art. 12. El Centre Nacionalista Republicà se reunirà en Assamblea general de socis ordinaria o extraordinaria. Sera ordinaria la Assamblea que haurà de tenir lloc el mes de desembre de cada any pera la renovació de la meitat de la Junta Directiva y l’aprovació de comptes de l’exercici corrent. Serà extraordinaria en els demés casos. Art. 13. Se celebrarà l’Assamblea extraordinaria: primer, quan ho acordi la Junta Directiva; segon, quan deguin nomenarse dèu o més membres de la directiva per cobrir vagants, si no està pròxima la celebració de una Assamblea ordinaria; tercer, quan ho demanin per escrit la quinta part del nombre de socis. Estarà cenyida a l’objecte que la motivi y serà convocada ab vuit dies d’anticipació, lo mateix que la ordinaria. Art. 14. Presidirà y dirigirà’ls debats de les Assamblees el President de la Junta Directiva o’l Vis president que’l substitueixi. L’assistiran pera aixecar l’acte els dos secretaris de la directiva. Art. 15. Les discussions tindran lloc ab dos torns en contra y dos en pro, aquests sols possibles si’ls primers se fan efectius. Se podrà rectificar una sola vegada. Pera recullir alusions serà concedida la paraula ab dret a una rectificació. Si la presidencia creu convenient ampliar la discussió ab nous torns o segones rectificacions, ho sotmetrà a l’Assamblea pera que decideixi. Art. 16. Si’s presenten en una deliberació proposicions incidentals o previes que no siguin de mer orde, se discutiran y votaran ab suspensió del debat pendent. L’apoiarà breument l’autor o un dels autors, aplicàntleshi lo disposat en l’article anterior. Les proposicions y qüestions d’orde les resoldrà la Presidencia. Art. 17. Les votacions seran secretes sempre que’s tracti de nomenament y calificació de persones; nominals, quan ho demanin dotze socis presents; ordinaries, en els demés casos.

316

els orígens del republicanisme nacionalista

Art. 18. Les Assamblees generals se celebraran qualsevuga que sigui el nombre de socis que hi concorrin. Constituirà acord ferm lo que voti la majoria absoluta dels socis presents, tots els quals tindran vot y veu, sense poguer ostentar agenes representacions. TÍTOL CINQUÈ. DISOLUCIÓ

Art. 19. Pera que pugui acordarse la disolució de la Societat serà precís que no hi hagi vint o més socis que no vulguin continuarla. Art. 20. L’efectivitat de la disolució tindrà efecte en els temes y les persones que l’Assamblea general corresponent institueixi y nomeni. Art. 21. Els fondos socials, en cas de disolució, seran aplicats a l’obra de cultura catalana que estimi convenient la comissió liquidadora. CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ .

Estatuts. Barcelona, Tipografia de Serra

Germans y Russell, 1907.

c) “Orientacions polítiques y socials del Centre Nacionalista Republicà. Discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat”. Barcelona: Societat Cooperativa Obrera Impremta Comunal, 1907 SENYORS:

Vinc a complir l’encàrrec que m’ha fet la Junta Directiva que haveu es cullit pera dirigir la nostra Associació, d’explicar als nostres conciutadans lo que es, lo que representa. lo que significa el Centre Nacionalista Republicà en la vida política de Catalunya. Y al complir, senyors. aquest encàrrec, jo tinc l’esperansa de que més eloqüents que les meves paraules y vostres propòsits, hauran d’ésser els actes en que anirem exteriorisant els pensaments y sentiments de nostra colectivitat, y tinc també la seguretat de que haurem sempre d’inspirarnos en l’amor a Catalunya, mare de les generacions de catalans que han sigut y de les que seran la manifestació viva de la patria nostra. DIFICULTATS DE LA NOSTRA OBRA

Nosaltres, senyors, al crear aquesta institució havem contret una grossa responsabilitat de la qual havem de tenir perfecta conciencia aixi com dels obstacles y dificultats que haurem de vèncer si volem conduir l’acció en bé

12. apèndix documental

317

de Catalunya, aplegantnos en una organisació vigorosa tots els nacionalistes demócrates y republicans. El primer d’aquests obstacles, la primera d’aquestes dificultats sorgeix del fet de que’l naixement de la nostra Associació, fins per sobre de la nostra voluntat, ve a constituir un problema de reorganisació de les forses del catalanisme que alguns podran o voldran veure com pertorbador. Y l’altre obstacle, l’altra dificultat, molt més grossa que aqueixa, se troba en el sediment que han deixat en nostra terra les lluites polítiques que aquests últims anys han enverinat l’ambient de Catalunya. S’han volgut empremptar com en lletres de foc en la conciencia dels catalans dues idees que són tant malvades com falses: s’ha predicat a les multituts que’ls catalanistes erem uns reaccionaris, enemics de totes les llibertats modernes, y per altra part s’ha volgut fer creure a les gents que ésser republicà y demócrata era quasi bé igual que company del motí; que republicans y demócrates eren desarrelats sense conciencia, enemics de Catalunya y de totes les verdaderes llibertats. Aquest divorci que s’ha volgut establir entre Catalunya y la democracia republicana, divorci quals conseqüencies trigaran molt encara a esborrarse, es necessari, absolutament necessari que desaparegui si volem que aconsegueixin realitat hermosa els somnis de llibertat que omplen l’ànima de tants catalans. Y, com ho farem, senyors, pera vèncer aquests obstacles, pera vèncer aquestes dificultats que’s presenten davant de la nostra obra? Pera donar resposta an aquesta pregunta jo tinc necessitat de dirvos quines són les causes concretes que han produit el naixement de la nostra Associació, quina es la nostra orientació fonamental, quines relacions guardarem ab les demés entitats autonomistes, y quin es nostre criteri respecte alguns problemes importants. EVOLUCIÓ DEL CATALANISME

El fet de que al nom de la nostra entitat, tant suggestiu, que es com un programa compendiat, hi hagin acudit en pocs dies més de 900 ciutadans, es, senyors, un signe, una revelació de que aquest Centre, de que aquesta obra té arrels fondes en l’estat polític de Catalunya. El Centre Nacionalista Republicà es el producte de dos factors; es el resultat de dues corrents; nascuda la una en el sí del desenrotllament, de la evolució natural del nacionalisme català, y nascuda l’altra en l’ambient, en l’estat general de l’opinió de Catalunya. Quan el Catalanisme hagué formulat ses reivindicacions polítiques en les seves Assamblees, se va trobar ab un problema gran y difícil de resoldre: era’l problema de si’ls catalanistes haviem de baixar a les lluites polítiques,

318

els orígens del republicanisme nacionalista

que, com sabeu vosaltres, són lluites pera obtenir el govern del poble. Y ab motiu de la resolució d’aquest problema el catalanisme s’escindí, va partirse en dos criteris: el dels partidaris de l’acció política y’l dels refractaris an aquesta acció: però lo mateix els uns que’ls altres, lo mateix els refractaris a l’acció política que’ls partidaris d’aquesta acció, pensaven y creien que dintre de llurs respectives Associacions hi cabien homes de tots els pensaments y de totes les orientacions respecte d’una pila de problemes de la vida; y succeia, senyors, que dintre de les mateixes Associacions, dintre dels mateixos organismes se reunien y aplegaven republicans y monàrquics, demòcrates y autoritaris, lliberals y conservadors. Però va ocórrer, senyors, una cosa que ben reflexionat era absolutament inevitable que succeís. Era impossible que un bloc important que’s llensa a la lluita política; que aplega gent pera portarla als combats provocant la creació d’exèrcits enemics; que crea diaris y periòdics que cada día tenen de donar opinió y criteri sobre fets polítics y socials; que elegeix diputats y regidors que tenen de parlar y votar en les assamblees; no era possible que d’una manera indefinida y per molt temps restés aquest bloc indiferent sens manifestar opinió ni criteri respecte problemes importantíssims de la vida que són objecte de preocupacions y polèmiques en el llibre, en el periòdic, en la conversa diaria, problemes que agiten y trasbalsen la conciencia de les multituts. Y lo que no podia ésser no va ésser. El conglomerat de forses que havia portat el Catalanisme a l’acció política en els seus periòdics, en les seves Associacions, prengué una tonalitat, un color, una modalitat, y la conciencia pública considerà definitivament format y constituit el bloc conservador del nacionalisme català. Y com que, senyors, les coses són com són, prescindint de les paraules ab que’s vesteixen, format el bloc conservador del nacionalisme català, era impossible que quedessin fora d’aqueix gran moviment tota aquesta munió de gent que són demòcrates, republicans y nacionalistes. Y aquestes gents, aquesta quantitat immensa de catalans que sentien glatir en son cor lo mateix que 1’amor a Catalunya l’amor a la democracia y a la llibertat, tenien necessariament d’aplegarse, tenien de formar, com han format, el bloc del nacionalisme demòcrata republicà. LA CRISI DEL MONARQUISME A CATALUNYA

Però jo us he dit que’l nostre Centre era també fill d’un estat general de l’opinió de Catalunya. y tinc de recurrir y de posar a la vostra consideració aquest fet. Aquí s’ha dit, senyors, sentenciosament, s’ha dit com l’última paraula de la ciencia y doctrina política, que’l problema de les formes de govern era

12. apèndix documental

319

un problema indiferent, era un problema que no més preocupa als pobles dèbils, als pobles decadents. Jo dec manifestarvos que no tinc aquestes afirmacions per enterament certes, com tampoc crec certa aquella afirmació que’s llensa a les multituts: de que l’adveniment de la República significa’l regnat de totes les felicitats. Jo ja sé, y tots vosaltres sabeu, que’l problema de les formes de govern, com tots els problemes de forma, no enclou per sí mateix cap solució. Jo també sé, com sabeu vosaltres, que ahir, com avui, hi ha pobles ben regits y mal regits, ben administrats y mal administrats ab forma de govern monàrquica y ab forma republicana; jo sé, com vosaltres sabeu, que ahir y fins avui hi ha hagut Repúbliques democràtiques, oligàrquiques y fins teocràtiques. Però aquestes afirmacions merament doctrinals no plantegen el problema de la forma de govern en son aspecte concret y interessant en l’orde polític del país. El problema de la forma de govern en son aspecte estricte y practicament polític es aquest: donat un poble determinat en un moment de la seva historia; donades les necessitats nacionals, les necessitats y problemes que aqueix poble té de resoldre; donada la encarnació que en aqueix poble trobi la monarquia, es convenient o no es convenient pera satisfer aquelles necessitats nacionals, pera resoldre aquells problemes, el mantenir o cambiar la institució? Aquest es el problema verament polític. Els pobles anglès y alemany ben segur que no’s preocupen gaire d’aquest problema de la forma de govern. Però del mateix modo que jo estic convensut d’aquesta afirmació, també estic perfectament convensut de que’l dia que’ls fos necessari pera satisfer necessitats o resoldre’ls seus problemes nacionals, cambiarien ab una tranquilitat olímpica la seva forma de govern. Nosaltres, senyors, els catalans, en aquells sigles en que’ns regiem per nosaltres mateixos, en que nosaltres mateixos, ens donavem les institucions polítiques y públiques, teniem una monarquia que s’ha dit que més que monarquia era una República ab presidencia hereditaria. Les altres formes posteriors, la monarquia absoluta y constitucional són per nosaltres formes forasteres que’ns han sigut importades a casa nostra per aquells que mai han tingut comunió espiritual ab el nostre poble. Però a les causes velles y fondes que expliquen, que donen a entendre l’estat dels sentiments monàrquics en el nostre poble, s’hi ha d’afegir la falta absoluta de tota confiansa que’ls catalans tenim de que aquests partits de la monarquia centralisada y burocràtica, únics de qual responsabilitat puc parlar, puguin ni vulguin resoldre’ls problemes que tenim plantejats a Catalunya y que es absolutament necessari resolguem si es que volem viure dintre la civilisació. Totes les gents que treballen y constitueixen el nirvi del país, fins els que actualment viuen allunyats de la

320

els orígens del republicanisme nacionalista

política, ab tot y que s’ha fet lo necessari perquè avorrissin per desordenades les aspiracions republicanes, cada dia ab més resolució concentren l’esperansa en la constitució ordenada y reflexivament d’una República que s’aixequi sobre la federació y autonomia de tots els pobles d’Espanya y que’ns permeti fer a nosaltres, de una manera definitiva, franca via pels camins del progrés y de la civilisació. NACIONALISME-DEMOCRACIA-REPÚBLICA

Nostra afirmació fonamental, la Comissió de govern interior de nostra casa ha tingut l’acert de gravarla en el lema que’s llegeix en aquest frontal: Nacionalisme, Democracia, República. Som en primer terme nacionalistes, perquè creiem, perquè estem fermament convensuts de que les grans corrents del món, les grans corrents de la vida y la Historia, pera encarnar en nosaltres han de trobar fortament constituida nostra personalitat política y social. Nosaltres volem que totes aquelles condicions que són necessaries, indispensables, pera que siguem amos y senyors de nostra vida intelectual, moral, social, política y econòmica, les tingui el poble català. Y aquestes condicions volem que siguin totes aquelles que ha proclamat el catalanisme en les seves Assamblees y totes les que’ls fets y circumstancies de l’avenir fassin necessaries pera nostre desenrotllament. Som demòcrates perquè estem convensuts de que’ls drets individuals que són conquesta de la civilisació moderna estan definitivament incorporats a la vida de l’humanitat y són absolutament necessaris pera que les societats humanes fassin son natural camí. Som republicans no solament perquè la forma de govern republicana es la que avui pot emmotllar millor els nostres sentiments tradicionals, sinó perquè ella es la que pot realisar els ideals de llibertat y de justicia, la que’ns pot permetre a tots els catalans una vida ont tinguin plena realisació nostres aspiracions nacionalistes y democràtiques. Però, es que, senyors, el fet de nostres afirmacions republicanes, el fet de que’ls nacionalistes republicans ens haguem vingut a acoblar en aquesta organisació, vol dir que posem un problema previ a nostre nacionalisme? Vol dir, el fet de constituir aquesta organisació, que nosaltres volem privar a Catalunya de que pugui obtenir satisfacció a ses reivindicacions dels partits de la monarquia? Ah, senyors! Pera que en lo successiu, al menys en termes de bona fe, no puguin ferse aquestes afirmacions, jo us declaro que nosaltres no posem cap problema previ a les reivindicacions nacionalistes, y que en avant com fins ara tothom podrà sense cap espera treballar pera aquestes reivindicacions. Y

12. apèndix documental

321

sigui qui sigui’l que ho fassi, tindrà nostra ajuda y cooperació. Però nosaltres no volem que en nom de Catalunya’s reivindiqui sinó lo que es comú a la Catalunya de tots els catalans, y al mateix temps nosaltres prometem que mai voldrem monopolisar els sentiments nacionalistes en benefici de les nostres reivindicacions democràtiques y republicanes. Lo mateix que fins ara’ls nacionalistes de diferentes conviccions treballavem dintre de les mateixes colectivitats, seguirem treballant cada qual dintre de la seva respectiva; així no haurem de callar cap ideal, farem feina més aprofitada. RELACIONS AB ELS NACIONALISTES Y AUTONOMISTES

En aquestes darreres paraules que acabo de dir, casi bé resulta expressat quin serà nostre criteri, el criteri que haurà de regular nostres relacions ab les demés entitats nacionalistes y autonomistes. Ab totes elles, ab totes estem disposats a fer d’una manera permanent o tranzitoria obra de conjunt, ab tal que no se’ns exigeixi que abdiquem de noslres ideals. Ara’ns trobem conformes ab aquest moviment de la Solidaritat catalana. Tinguerem la sort de que en un moment donat se produís aquest estat sentimental provocat per fets que feren moure a l’unisson en certs moments el cor dels catalans. Estarem dintre de la Solidaritat: però nosaltres no entenem la Solidaritat com un partit polític; no, dintre de la Solidaritat nosaltres guardem les nostres conviccions y respectem les particulars conviccions dels altres. Si per qualsevulga causa, raó o motiu, la conjunció de Solidaritat actual en un moment determinat se destriés, nosaltres l’endemà estariem disposats a ferne una altra, perquè entenem que la solidaritat dels catalans es molt anterior a l’any passat, té ses arrels en els sigles y en l’historia y’s produirà en lo successiu quantes vegades siguin necessaries pera mantenir ben viva, ben ferma, ben enèrgica, la reivindicació de la personalitat de Catalunya. Després de parlarvos en general del criteri de nostres relacions ab les demés entitats nacionalistes y autonomistes, jo tinc de dir especialment algunes parauls respecte a les nostres relacions ab l’Unió Catalanista. Ja que això ha sigut objecte de converses y comentaris, hi ha absoluta necessitat de que jo presenti en aquest punt ben clar el nostre pensament pera que sigui també ben clar el sentit de la nostra actitut. Creada, senyors, l’Unió Catalanista en els moments de la formalisació dogmàtica y sentimental de les reivindicacions polítiques del Catalanisme, dintre d’aquell criteri que fins ara, com vos deia, havia estat general de que cabien dintre dels mateixos organismes els homes de diferents ideals, fou sempre més o menys refractaria a l’acció política. Fòra de l’Unió Catalanista va formarse, com tots sabeu, el bloc conservador nacionalista

322

els orígens del republicanisme nacionalista

català, y nosaltres, al venir a la vida, ens hem trobat, ab relació a l’Unió Catalanista, ab aquest problema: Si entrem a l’Unió Catalanista, una de dues: o bé tenim d’abdicar del nostre criteri d’homogenitat dels organismes catalanistes de que ara vos parlava, en qual cas es molt possible que no’ns seguissin molts dels que han acudit a la crida de nostra obra, o’ns veiem precisats, al mateix moment d’entrar a l’Unió Catalanista, a treballar pera convertir la vella entitat en una organisació de nacionalistes demòcrates y republicans. Més, se dirà, per què no hem de treballar conjuntament ab els demés nacionalistes, per què no anem a una organisació que, deixant a cada una de les entitats lo que sigui especial de ses idees, ordeni l’obra nacionalista? Jo haig de respondre que, pera dur a cap aquesta idea, fa mesos que’l president de l’Unió Catalanista ens congregava en una serie de reunions a les quals hi havia representants dels federalistes de Catalunya, de Catalunya Federal, la Lliga Regionalista y elements adictes a la política que aleshores representava en la prempsa El Poble Català. Tinguerem durant alguns mesos diverses reunions, al fi de les quals el representant de la Lliga Regionalista va entendre que, existint el moviment de Solidaritat catalana, no creia la entitat que representava convenient concórrer a una assamblea de tots els nacionalistes, de la qual resultés una acció de conjunt del nacionalisme català. Nosaltres, ab els federals y’ls de Catalunya Federal, estavem disposats a concórrer a l’assamblea, prescindint de la Lliga Regionalista. Però advertírem ab tota llealtat a l’Unió Catalanista, que si acudiem a l’assamblea els allí congregats, lo que hauria resultat d’aquesta hauria sigut no més l’unió de les esquerres nacionalistes. Per aquest motiu se sospengueren els treballs. Ara tinc de fer una aclaració que molt especialment m’ha encarregat que fes la Junta directiva de la nostra Associació. Nosaltres no tenim autoritat pera senyalar cap orientació a l’Unió Catalanista; però ja conservi aquesta sa actual significació, ja’s transformi en un organisme d’acció social y persisteixi en la idea d’anar a l’assamblea, nosaltres que en aquestes circumstancies no creiem convenient ni pera la vella entitat catalanista ni pera nosaltres la formalitat de la adhesió, però que entenem que sobre les fórmules hi han els actes, nosaltres declarem de la manera més solemnial que estem disposats a treballar al costat de l’antiga institució per tot lo que sigui reivindicació de la personalitat de Catalunya. Y sempre, en qualsevol moment que per conseqüencia de les circumstancies la dreta nacionalista estigui disposada a anar a una assamblea de la qual ne resulti aqueixa conjunció, es segur que no ha de faltarhi el nostre concurs.

12. apèndix documental

323

PROBLEMA RELIGIÓS

Sempre seguint els encàrrecs que m’ha fet la Junta Directiva de la nostra Associació, jo tinc de parlarvos ara de dos problemes: del religiós y del social. M’ha fet la Junta l’encàrrec de que us parlés d’aquests problemes per dues raons: la primera, perquè’l criteri respecte d’aquests dos problemes es potser el que marca d’una manera més clara les orientacions de les agrupacions polítiques, y en segon lloc, perquè’l silenci respecte d’aquests dos problemes y respecte de la forma de govern ha sigut el blanc dels atacs contra’l Catalanisme. Parlem, doncs, del problema religiós. Tothom regoneix que’l problema religiós en son aspecte individual es un problema íntim, de la propria conciencia, a la qual ne’s poden imposar conviccions ab violencia. Però’ls homes, senyors, no viuen isolats; els homes se congreguen, se junten, formen nacions, formen Estats. Per altra part, les creencies no queden recloses en l’interior de les conciencies, sinó que s’exteriorisen, se manifesten, se propaguen, formen organisacions, formen iglesies. Y d’això’n surten relacions entre la societat civil y les iglesies, relacions que donen naixement, que donen lloc a la política religiosa, que fa sigles que esta plantejada en el món, que ha ocasionat guerres sagnantes, y respecte de la qual s’han escrit centenars de volums y que fins avui es un dels problemes més importants en els Estats moderns. Y parlar d’aquest problema sempre perillós, sempre delicat, té entre nosaltres extraordinaries dificultats. Per una part certes gents tenen en aquest país la desaprensió de convertir un problema tant seriament delicat, tant trascendental com el de les relacions entre les iglesies y 1’Estat, en un problema de lluita política, en un problema de bandería y capdillatge. Y per altra part, n’hi ha que creuen que l’única política possible en aquest problema es el guardar silenci, el no parlarne, com si les dificultats desapareguessin tancant els ulls pera no veureles y com si no fos cent vegades millor pensar solucions que siguin jus tes y encertades que no deixar que rodolin a l’etzar les passions, preparant pera qualsevol dia solucions impensades y mal fetes. Parlem d’aquest problema; però parlemne ab serenitat y enteniment. El problema religiós, senyors, en el món antic fou primer un problema de la familia, després fou un problema de la ciutat: el dret sagrat formava part del Dret públic. Quan ve’l Cristianisme, se constitueix una Iglesia separada de l’Estat y en el curs del temps s’han anat establint diferentes formes de relacions entre les iglesies y l’Estat. El nordamericà Felip Schaff, volent precisar, volent caracterisar ab tota netedat el sistema de relacions entre les iglesies y l’Estat, de que la República

324

els orígens del republicanisme nacionalista

americana es un bell exemple, acudeix al sistema de comparacions del criteri ab que resol el problema aquell gran poble ab els demés sistemes que s’han desenrotllat en el curs de l’Historia. El nostre sistema –diu– no es el sistema dels primers sigles del Cristianisme, en que la religió era proibida y perseguida. No es tampoc el sistema del control geràrquic de l’Iglesia sobre l’Estat, que donà lloc al poder sacerdotal, el sistema del poder indirecte de Suárez y Belarmino, que encara sostenen els ultramontans. Ni es el sistema del control de l’Estat sobre l’Iglesia, que’s diu sistema d’Iglesia d’Estat, que es el sistema de Russia y dels Estats protestants. Ni es tampoc el sistema de la tolerancia que s’inicía a Alemanya ab el tractat de Westfalia en 1648, que després s’introdueix en les nacions llatines y que es el que encara tenim a Espanya, puix l’estableix la Constitució vigent de l’Estat espanyol. No es tampoc, diu l’escriptor nordamericà, el nostre sistema de relacions entre l’Iglesia y l’Estat el que patrocinen certes escoles falsament demòcrates que obliden que la llibertat es una forsa positiva regulada per la llei, y no una forsa negativa pariona del desenfrè y la llicencia. El sistema americà se funda en el respecte pera totes les iglesies, y el sistema de la falsa democracia’s funda en la persecució d’aquestes. Però es clar, senyors, que’l saber el modo com han resolt aquest problema altres pobles del món, no es més que un dato pera la resolució del problema. Tampoc aquest problema, com els altres polítics y socials, se pot resoldre per simple instint d’imitació. Els polítics tenen la missió d’agafar de l’ideal que’ls pensadors elaboren en els llibres aquella quantitat que en cada moment de la vida es adaptable a la realitat. No podem seguir sempre el vol dels ideòlegs y pensadors que obliden moltes vegades les condicions de la realitat. Posem l’atenció en les condicions reals d’aquest problema a Espanya. D’entre les condicions reals d’aquest problema a Espanya, n’hi ha una, senyors, que apareix ab una forsa, ab un relleu que resulta preponderant. La societat civil en aquest país es d’una flaquetat, d’una debilitat verdaderament imponderable. La societat civil d’Espanya no ha pogut constituir els organismes d’acció social més elementaris, més indispensables pera viure la vida civilisada. Salvat lo que havem fet els catalans y algun esfors isolat; no ha pogut conquistar de les bandes polítiques la representació del poble en el Parlament. malgrat estar regoneguda per la llei. Les dues funcions socials més sana y fortament constituidores de tota la vida civil, que són l’ensenyansa y la justicia, han sigut tocades de la maleida malaltía del funcionarisme burocràtic.

12. apèndix documental

325

Y aquesta societat civil tant dèbil, s’ha trobat davant d’una societat perfectament organisada, l’Iglesia, que per medi d’un nombre cada día més gros d’associacions ha vingut ab èxit creixent exercint y invadint funcions socials com l’ensenyansa, la beneficencia y moltes altres, agenes a la vida propriament religiosa. Un altre fet també es necessari recullir. La legalitat actual es, com vos deia, que la constitució de l’Estat estableix com religió oficial la católica ab tolerancia de cultes y les relacions entre l’Estat y l’Iglesia estan pactades en el Concordat, que no sempre s’ha complert. Però al costat de les condicions legals del problema, les condicions reals del mateix són que hi ha una massa d’homes creients, sincers; hi ha una part de classes conservadores que defensen la religió com un instrument de conservació de l’orde social; hi ha una altra part del poble que viu indiferent y apartat de les pràctiques religioses, y, finalment, una altra que pensa y sent apassionaments anticlericals. Veusaqui dibuixades, en les poques paraules que puc dedicar a l’estudi d’aquest problema, l’estat d’esperit dels ciutadans en el problema religiós. Y quin es el criteri que nosaltres adoptem pera la seva solució? Afirmemho, senyors, resoltament. Nostre criteri es el de llibertat; nosaltres proclamem la llibertat de tots els homes y de tots els ciutadans y’l dret de que sigui respectat el santuari de la seva conciencia. Nosaltres volem que l’Iglesia catòlica y totes les iglesies y totes les confessions religioses siguin respectades en la llibertat dels seus moviments sense ingerencia de l’Estat mentres no’s moguin dels seus fins estrictament religiosos. Nosaltres proclamem el dret y’l dever de l’Estat, de conservar y garantir aquesta llibertat mantenint a les associacions religioses dintre del compliment dels seus fins. Però si les institucions religioses volen exercir funcions socials com l’ensenyansa, la beneficencia o altres, tenen de subjectarse a la llei comú. Ja veieu nostra orientació sense eufemismes, franca, noble y obertament. Anem ab ella, tant pausadament com sia precís, però ab tanta fermesa com sigui necessari, cap a l’independencia, cap a la separació de l’Iglesia y l’Estat. A l’empendre aquest camí, donem plena seguretat, plena confiansa als esperits senzillament religiosos, de que cap atentat ni cap violencia serà exercida a la santa llibertat de la seva conciencia y no’ls confondrem ab els ultramontans que fa poc temps plantejaven el problema en aqueixos termes: o ultramontanisme o anarquia. Als ultramontans contestemlos posantloshi davant dels ulls un fet que es més eloqüent que mil discursos. Cridem la seva atenció sobre’ls pobles capdavanters del món que han arribat al més alt grau de la cultura humana; aqueixos pobles que’s diuen Estats Units, Anglaterra, Suissa, y no’n citem d’altres pera que no’s discuteixi sa real y espléndida grandesa.

326

els orígens del republicanisme nacionalista

Aquests pobles verdaderament lliures, verdaderament cultes y civilisats, estan igualment apartats d’aquells dos termes de la fatídica profecia. Y al recordar aquests pobles, no fem com fan a vegades els ultramontans que invoquen les dites d’alguna pensadora de aquests paisos o citen fets isolats, sinó que recordem d’ells el sant y enlairat esperit de llibertat; fem que aquest esperit de llibertat vingui a nosaltres, eduquemnoshi, fem que entri en nostres lleis, en nostres costums, en nostres institucions, en nostra vida, pera que aquesta llibertat, neta de tota intolerancia y fanatisme, sigui la que un dia resolgui d’un modo definitiu aquest problema de les relacions de l’Iglesia y l’Estat que durant els sigles ha pertorbat les conciencies de tantes generacions. PROBLEMA SOCIAL

Parlem ara, senyors, d’un altre problema que com l’anterior té’l privilegi de solicitar l’atenció de la multitut: me refereixo al problema social, que millor se podría nomenar problema obrer o del món modern. Respecte d’aquest problema tenim de fer algunes previes declaracions que fins exigeix ja, en els temps que correm, la honradesa política. Fa més d’un sigle que per homes de totes les doctrines y de totes les escoles, ab més o menys bona fe, se ve tractant als obrers per un procediment que jo’n diria dels vidres de color. Els posen davant dels ulls el vidre que més convé al sociòleg o polític que predica, y així es clar que l’obrer veu els problemes, no com li convenen an ell, sinó com convé al que li posa’l vidre davant. Es el sistema d’atraure les masses obreres. Així ha resultat que sobre tot en els paisos llatins, les masses obreres han fet marrada. perquè han sigut distretes dels seus propris interessos. Jo crec que als obrers no tenim de distreurels, no tenim d’apartarlos del seu propri camí. Nosaltres tenim de dirlos que’l seu camí com a homes de classe, com a obrers, es reunirse en organisacions exclusivament professionals pera defensar els seus interessos, pera sostenir les seves reivindicacions. Es precís que’ls obrers no permetin que les seves organisacions, exclusivament professionals, sien malmenades en nom de doctrinarismes socials o d’interessos polítics. L’historia del moviment obrer ensenya que en quant a organisació y a tàctica, la classe obrera catalana esta avui igual potser pitjor de com estava la d’Anglaterra setanta o vuitanta anys enrera. També allí les organisacions obreres, més que tals, eren aglomeracions variables d’individus que no tenien perfecta conciencia de la seva missió colectiva. Creixien ab una agitació y’s desfeien al perdres una vaga. Se llensaven sense preparació ni reflexió a les lluites. Passaven sobtadament

12. apèndix documental

327

d’unes violencies imponderables a uns renunciaments incomprensibles. Acceptaven com aquí als més impetuosos y cridaners en comptes de deixarse portar pels més serens, reflexius y més identificats ab l’esperit de classe. Avui a Anglaterra formen els obrers organisacions y federacions for midables. Són dirigides per homes de cultura social, verdaders professionals, sortits de la mateixa classe obrera, que ab coneixements tècnics guien reflexiva y ordenadament la seva acció. Les associacions obreres no’s deixen desviar per doctrinarismes socials ni polítics. Recullen recursos formidables y’s llensen a la lluita quan tenen raonables probabilitats d’èxit. Avui allí aquesta lluita es una lluita sistemàtica, una lluita moderna. Aquest exemple deuen imitarlo les nostres classes obreres, puix aquesta tàctica ha portat grans ventatges als seus més afortunats companys d’altres paisos. Però vosaltres direu: Es que’ls obrers no han d’intervenir en la política? Es que les organisacions polítiques, els partits polítics no tenen cap missió en la resolució del problema social? Contestem ben clarament aquestes preguntes pera que no resulti que’s dongui a les paraules anteriors una equivocada y fins contraria interpretació. Jo crec que’ls obrers, a més d’ésser homes de sa professió y de sa classe, són també ciutadans, y com a tals tenen un interès tant viu com els altres ciutadans en els problemes de la vida política. Considereu qualsevol problema d’economia, dret o administració y veureu tot seguit com afecta extraordinariament a la classe obrera. Del mateix modo que’ls obrers com a tals deuen formar part de les organisacions obreres, deuen com a ciutadans ajudar als partits quals opinions comparteixin. Mentres les organisacions obreres deuen reunir als obrers prescindint de opinions polítiques, els organismes polítics deuen ésser comunions d’ideals prescindint de les diferentes professions. No deu ésser lícit que les reivindicacions professionals siguin pertorbades per conveniencies polítiques, ni es convenient que cap agrupació política vulgui monopolisar les aspiracions obreres. Es que’ls partits y organisacions polítiques no deuen tenir criteri ni orientació en materia social? Els partits y agrupacions polítiques no sols poden tenir, sinó que no poden deixar de tenir orientació y criteri en materia social, perquè’ls que no tenen cap orientació renovadora volen la conservació de tot lo actual. Es, senyors, necessari regonèixer que les condicions econòmiques y socials dels pobles són molt més fixes, més permanents, més lentament modificables que les condicions polítiques. El Dret civil y l’Economia social duen un compàs de vida molt més pausat que l’organisació política.

328

els orígens del republicanisme nacionalista

No són, emperò, immodificables. El règim contra-actual, l’organisació familiar, el règim successori, han vingut seguint y indubtablement continuaran el curs de la seva evolució de manera que’ls pobles que no estan momificats desenrotllaran els tresors de vida nova que porten els sers vius ab aquella pausa majestuosa ab que la humanitat va caminant cap a son progrés. La lluita clàssica entre individualistes y socialistes va avensant repo sament cap a solucions sintètiques. Es innegable que en la conciencia pública, y fins en els homes de l’escola individualista, la concepció de la riquesa va prenent un sentit social y colectiu. Es indubtable que masses de valors y de riqueses seran organisades pera complir funcions socials. Els municipis, com va ja succeint en un país tant individualista com Anglaterra, caminen cap a la municipalisació de serveis, deixantnos observar com el Municipi pot ésser instrument de socialisació més apte que l’Estat. També’l cooperatisme, el sindicalisme, en sos variats aspectes, són corrents de socialisació del temps present. Més aquestes corrents de socialisació, segons comensen a regonèixer homes eminents d’escoles socialistes, no arribaran segurament a esborrar el concepte fonamental de l’Economia social, segons el qual en lo econòmic, com en lo social, l’individu deurà soportar les conseqüencies de les seves accions, sense que l’acció individual pugui quedar absorbida per la colectivitat. Y la missió de l’Estat, quina es? La missió de l’Estat es fer justicia. Té de realisar el dret. Té de vetllar per la seguretat, l’higiene y la vida dels treballadors, té de regular el contracte del treball, té d’encarrilar una serie d’institucions que constituiran el dret civil de demà, el dret social privat, de que parlava’l malaguanyat Cimbali, que les renovacions del món modern fan necessari. CAMPANYES SOBRE PUNTS CONCRETS

Si’ls obrers com a tals deuen mantenirse en les seves organisacions professionals, si com a ciutadans poden ingressar en els partits ont els cridin sos respectius ideals, y si’ls partits polítics tenen orientacions en materia social, quin deu ésser el punt de conjunció, el punt de contacte, el punt d’acció comú a fer pels organismes obrers y’ls partits polítics que en materia social sostinguin ideals de renovació? El sentit realista y positivista del sigle que comensem ha de determinar, ha de senyalar una nova tàctica que ha d’ésser el punt de conjunció entre les organisacions obreres y els partits polítics en materia social reformadors. Aquesta tàctica, que jo crec que serà la de les lluites futures, es la tàctica dels punts o problemes concrets. Se funda en una reflexió extraordinariament senzilla. Dos homes estan conformes en resoldre en un determinat sentit un

12. apèndix documental

329

problema de la vida, y discrepen en cent problemes diferents. Aquests dos homes poden juntarse pera treballar la solució del problema en que pensen igual. Quan hagi desaparegut una serie de perjudicis respecte a les organisacions actuals de partits y doctrines y les lluites apassionades que’ns embolcallen, aquesta tàctica de la resolució de punts concrets obtindrà una forsa y una eficacia social que podrà desenrotllarse en el curs del sigle que som. Voleu que us dongui algun exemple de lo que podrà constituir l’objecte d’aquesta tàctica? Lo que vaig a dir no es cap programa, es un exemple sobre dos punts, com podria indicarne respecte molts altres problemes. Suposem que en nostra ciutat una gran massa de la classe obrera pensa y pensen també moltes colectivitats polítiques que es de necessitat, de conveniencia y de justicia social l’aconseguir que tots els treballadors obtinguin un dia de descans setmanal. Per què totes les corporacions obreres, y’ls organismes polítics que hi siguin conformes no’s poden ajuntar per buscar la solució d’aquest problema concret? Un altre exemple. Suposem que un dia una corporació científica o política aixeca la bandera de provocar una reforma en el règim successori en el sentit de que’ls que moren sense testament ni descendents, ni ascendents, ni colaterals dintre’l quart grau, en comptes de passar les herencies com disposa la llei a parents molt llunyans que molt sovint no tenen vincles de relació ni d’afecte ab el difunt, passin a institucions municipals encarregades de funcions d’educació y de instrucció popular. Veusaquí un problema concret que podria ajuntar moltes forses polítiques y socials. Podria així continuar citantvos exemples de punts concrets que signifiquen y orienten reformes socials importantíssimes que senyalen un vastíssim camp d’acció comú y la conjunció de les organisacions obreres y els partits d’ideals reformadors. Veusaquí indicat el nostre sentit en el problema social. Aquestes orientacions alguns les consideraran extraordinariament modestes, potser altres les consideraran atrevides. Nosaltres sols devem aspirar a que’s considerin senzillament honrades y proclamades, no per afalagar a la classe obrera, sinó com a expressió de la nostra voluntat d’ajudarla a la consecució del seu benestar. LES PERTORBACIONS DE LA CIUTAT

Parlem ara d’un altre problema, encara que sigui ab poques paraules, puix ens preocupa fondament a tots. Sembla que un conjunt de causes misterioses estan conjurades pera destruir la capital dels catalans. Fa una pila d’anys que venen succeintse fets

330

els orígens del republicanisme nacionalista

que no tinc necessitat de recordar, perquè, desgraciadament, tots els tenim en el cap y en el cor. Aquests fets són únics en el món; però es que, senyors, també es única en el món la posició de la nostra ciutat. Una ciutat de 600.000 ànimes ab la vida intensament industrial y mercantil, com Barcelona, es un organisme extraordinariament complexe y delicat. Del mateix modo que en un d’aquests poderosos organismes industrials, una gran fàbrica, un gran taller, sense una organisació perfecta y acabada, sense un ajustatge complet de tots els organismes que allí funcionen s’ha de produir necessariament un cataclisme, així mateix y en proporció extraordinariament creixent en una gran ciutat, que es un organisme delicadíssim, si totes les funcions socials no estan ben organisades, desde les més íntimes y d’acció llunyana y lenta com la educació fins a la més immediata de l’organisació de la vigilancia, es inevitable que’s produeixin conseqüencies horriblement deplorables. Els catalans havem aplegat en aquesta plana les nostres cases, fàbriques, tallers, mostrant una acció individual intensa. Però l’organisme públic no correspon a l’acció individual. No havem pogut els catalans constituir la nostra vida pública, perquè a nosaltres no’ns han deixat constituirla y l’Estat no ha sabut ni pogut constituirla. Aquesta es la causa fonda y principal de la qual es una manifestació trista y tràgica l’estat de pertorbació que s’ha fet crònic a la nostra ciutat. Potser alguns esperits maliciosos creuran que aquestes paraules són inspirades en el desitg d’aprofitar circumstancies tristíssimes en benefici dels propris ideals.politics. A tots els homes reflexius jo’ls demano que estudiin serena y impar cialment el problema, puix estic segur que arribaran a la mateixa conclusió. Y no podem deixar d’expressar el nostre convenciment, que fondíssimament tenim, de que si’ns diguessin que organisessim la nostra vida pública nosaltres mateixos, pensem que podriem curar la ferida fonda de nostra ciutat desgraciada y hermosa. Sens perjudici, doncs, d’exigir la resolució immediata. del problema de la seguretat y de la vigilancia, el modo més segur de curar les pertorbacions de la ciutat es treballar perquè quant abans conquistem el dret de que pugui la ciutat ésser governada pels seus propris ciutadans. TÀCTICA POLÍTICA

Veusaqui, senyors, nostres orientacions. Potser cada hu de vosaltres individualment no estarà conforme ab algunes de les meves afirmacions; però tingueu en compte que la vida

12. apèndix documental

331

colectiva exigeix això. Jo he procurat sols expressar la voluntat colectiva de la nostra entitat. Resulta d’aquestes orientacions que estem en el clos del nacionalisme català orientats obertament cap a solucions de llibertat y volem inspirar a nostre poble la confiansa de que sempre y en totes les circumstancies sabrem impedir que’l govern de les coses nostres passi alternativament de la demagogia blanca a la demagogia roja. En quant a la tàctica, seguirem, senyors, la que sigui més adequada, més convenient en cada circumstancia. Hem de tenir el convenciment de que, en política, la inacció es dolenta y perillosa; que’l procediment evolutiu es indubtablement el de més segurs resultats, perquè ensenya l’Historia que les solucions de violencia sols donen resultats quan venen preparades per una elaboració llarga y madura. Estem disposats a ajudar al plantejament de les reformes que signifiquin tornar a Catalunya les reivindicacions que ella reclama; però sempre conservarem la nostra organisació nacionalista y catalana, sense abdicar dels principis fonamentals de la nostra institució. Com veieu, la nostra feina es alta y generosa. Havem creat un organisme que vol treballar per la patria y per la llibertat: volem realisar el somni d’una Catalunya autònoma, democràtica, lliure, civilisada; pensem en una Catalunya venidora que sigui digna de la que fou mestressa de sos mars, però ben digna de figurar al costat dels pobles més lliures de la terra. Treballem tots, nacionalistes, lliberals, demòcrates y republicans en aquesta obra: posemhi’l nostre cor y’l nostre entusiasme; però posemhi també’l nostre seny y així estarem ben segurs de que farem una obra profitosa. d) Relació de les associacions nacionalistes republicanes626 Barcelona capital Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (gener de 1907). Local social: passeig de Gràcia (darrere del cafè Novetats). El 30 de maig es traslladaria al carrer Pelai, 42, principal. President fundador: Jaume Carner i Romeu (advocat). 626. La font per a l’elaboració d’aquesta relació ha estat El Poble Català (diversos exemplars corres ponents als anys 1906-1910). Hem exclòs d’aquesta relació els clubs, casinos, ateneus, comi tès, foments, cercles, agrupacions, aplecs, associacions, fraternitats, societats, tertúlies, cases del poble, organitzacions juvenils o associacions obreres, ja que hem volgut cenyir-nos només als centres més estrictament polítics.

332

els orígens del republicanisme nacionalista

És fa difícil destriar la veritable activitat interna del CNR de Barcelona de la del partit nacionalista republicà, atès que, sobre la base de l’organització d’aquest, en essència, la seva direcció es trobava en aquell centre. Entre novembre de 1906 i febrer de 1910 es van crear a la capital catalana, a banda del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona, 19 as sociacions nacionalistes republicanes: el 1906, 1; el 1907, 7; el 1908, 2; el 1909, 5, i el 1910, 4. La relació per districtes municipals és la següent: districte I, 2; districte II, 1; districte III, 1; districte IV, 1; districte V, 2; districte VI, 1; districte VII, 4; districte VIII, 3; districte IX, 2, i districte X, 2. En general els centres van ser creats de nou, però en alguns casos eren associacions ja constituïdes prèviament que es van adherir al CNR de Barcelona, i que abans pertanyien a la Unió Catalanista o a la Lliga Regionalista, com per exemple l’Ateneu Catalanista de Gràcia. Algunes de les últimes agrupacions formades es van organitzar amb components de tots els republicans solidaris, com va ser el cas del Foment Republicà Català de Sants. Es fa difícil establir quines van ser les associacions de més importància, però malgrat això, no ens podem estar d’esmentar un seguit de noms: Centre Nacionalista Republicà “Fivaller”, Associació Nacionalista Republicana “Sang Nova”, Centre Nacionalista Republicà de Sant Gervasi o Avens Nacionalista Republicà de Sant Andreu de Palomar. Districte I Centre Nacionalista Republicà de la Barceloneta (octubre de 1907). Local social: carrer Sant Ferran, 14, 1r. El juliol de 1908 es va traslladar al carrer de Sant Antoni, 27-29. President fundador: Sebastià Xanxo. Aquest centre no consta a l’Assemblea Nacionalista Republicana del 24 d’abril de 1910.627

627. Abans d’esdevenir-se oficialment la unió del CNR amb la resta de republicans solidaris en la Unió Federal Nacionalista Republicana, el 24 d’abril de 1910 va tenir lloc una Assemblea Na cionalista Republicana amb l’objecte de discutir i ratificar l’esborrany de les bases constitutives de la futura UFNR. Amb motiu d’aquesta reunió es va dur a terme un recompte de totes les entitats i publicacions adherides al CNR de Barcelona. El fet que unes i altres figurin en aquest recompte demostra que encara estaven vigents; per contra, la no-inclusió en el recompte es mentat és un indicatiu que tenien poca importància i que, en conseqüència, serien dissoltes. “Delegacions i adhesions”. El Poble Català, 25 d’abril de 1910.

12. apèndix documental

333

Club Nacionalista Republicà del Poble Nou (octubre de 1907). Local social: rambla del Triomf, 53. President fundador: Josep Bruchs. Aquest centre no consta a l’Assemblea Nacionalista Republicana del 24 d’abril de 1910. Districte II Centre Nacionalista Republicà del Districte II (gener de 1910, tot i que es va in tentar crear el centre l’octubre de 1907). Local social: carrer Sant Pere Més Baix, 38, principal. President fundador: Amadeu Peig i Avellà (advocat). Districte III Centre Nacionalista Republicà del Districte III (gener de 1910, tot i que des de juny de 1907 es va intentar fundar una entitat d’aquesta filiació política en aquest districte; es van fer noves temptatives el juny i el novembre de 1909). Local social: carrer Sant Simplici, 6, 2n. President fundador: Salvador Durán i Bori (llibreter). Districte IV Centre Nacionalista Republicà del Districte IV (febrer de 1910). Local social: carrer Diputació, 333. President fundador: Josep Gausachs. Districte V Centre Nacionalista Republicà del Districte V (gener de 1908). Local social: carrer Santa Margarida, 1, principal. President fundador: Josep Ruiz i Casamitjana (advocat). Centre Republicà Autonomista dels Districtes V-VI (març de 1910). Més que un centre nacionalista republicà era una agrupació formada pels components de l’esquerra solidària. Local social: carrer Sant Pau, 80. President fundador: Joan Tauler i Palomeras (advocat).

334

els orígens del republicanisme nacionalista

Districte VI Centre Nacionalista Republicà “Fivaller” (Ateneu Obrer del Districte VI) (juliol de 1907). L’entitat ja existent, el Centre Autonomista “Fivaller”, el juliol de 1907 decideix prendre el nom de Centre Nacionalista Republicà “Fivaller”. Local social: (març de 1909) ronda de Sant Antoni, 49. El novembre del ma teix any es trasllada al carrer Consell de Cent, 264, baixos. President fundador: (Junta Directiva de 1908) Frederic Viñas i Cusí (metge). Seccions: escoles, beneficència, Secció d’Estudis i Propaganda, entre les principals. Districte VII Associació Nacionalista Republicana “Sang Nova” d’Hostafranchs (febrer de 1907). L’Associació Catalanista “Sang Nova” d’Hostafranchs, constituïda des de desembre de 1904, el febrer de 1907 passa a esdevenir Nacionalista Republicana. Local social: carrer Creu Coberta, 167, principal. President fundador: Francesc Puxan. Seccions: escoles. Publica el quinzenal Sang Nova, tot i que aquest periòdic no consta a l’Assemblea Nacionalista Republicana del 24 d’abril de 1910. Centre Nacionalista Republicà de Sants (maig de 1909). Local social: carrer Miracle, 31. President fundador: Artur Renach. Aquest centre no consta a l’Assemblea Nacionalista Republicana del 24 d’abril de 1910; possiblement es va assimilar al Foment Republicà Català de Sants. Foment Republicà Català de Sants (maig de 1909). Es tracta d’una associació formada per totes les forces esquerranes solidàries. Local social: passatge Cros, 5. President fundador: Enric Balcells. Seccions: Acció Política, orfeó i escoles, entre les principals.

12. apèndix documental

335

Centre Nacionalista Republicà del Districte VII (juliol de 1909). Local social: carrer Manso, 24. President fundador: Antoni Teixidó i Ibars (farmacèutic). Seccions: escoles, beneficència, Secció d’Estudis i Propaganda. Districte VIII Centre Nacionalista Republicà de Gràcia (maig de 1907). Local social: carrer Llibertat, 2-4. President fundador: August Folch i Font. Seccions: teatre, escola de dibuix, esperanto, Comissió de Propaganda, coral. Centre Nacionalista Republicà de Sant Gervasi (juny de 1907). La idea de fundar un CNR sorgeix de l’Ateneu Obrer Autonomista de Sant Gervasi. Local social: carrer Sant Sebastià, 203, baixos. A partir de juliol de 1907, carrer Rosés, 43, i Laforja, 169. El febrer de 1908 es trasllada de nou al carrer Sant Sebastià, 160. President fundador: Eduard Batalla i Domingo. Seccions: escoles catalanes amb cursos diürns i nocturns, esperanto, francès i dibuix. Ateneu Catalanista de Gràcia (juliol de 1909). L’entitat, ja organitzada des d’octubre de 1906, passa a ser nacionalista republicana en ser elegida la candidatura per a la renovació de la Junta Directiva sota aquest signe polític el juliol de 1909. El desembre del mateix any, amb una nova elecció, la Lliga Regionalista intenta recuperar, sense aconseguir-ho, la seva influència sobre l’associació. Local social: carrer Major de Gràcia, 27-29, 1r. President fundador: Martí Matons. Districte IX Avens Nacionalista Republicà de Sant Andreu de Palomar (novembre de 1906). Local social: carrer Sol, 9, baixos (plaça de les Palmeres). A partir de juny de 1907 es trasllada al carrer Sant Pere, 90. President fundador: Eusebi Vilaseca (industrial).

336

els orígens del republicanisme nacionalista

Associació Autonomista Republicana de la Sagrera (maig de 1908). Local social: carrer de la Sagrera, 153. President fundador: Alfred Lubacetti. Districte X Centre Nacionalista Republicà de Sant Martí de Provençals (agost de 1907). Local social: carretera de Mataró (carrer Pere IV), 259, 1r. President fundador: Carles J. Camerino. Seccions: Acció i Estudis. Centre Autonomista Republicà del Districte X (juny de 1909). Local social: carrer Mallorca, 368, cafè (Camp de l’Arpa). President fundador: Joan Fuster. e) Publicacions nacionalistes republicanes a Barcelona capital A banda d’El Poble Català, les altres publicacions periòdiques nacionalistes republicanes generalment són, tant a Barcelona ciutat com fora d’aquesta, de curta durada. Això no obstant, cal destacar Bages-Ciutat, de Manresa; El Imparcial, de Sabadell; Sang Jove, de Sant Feliu de Llobregat; Lluitem!, de Vilafranca del Penedès; Ciutat, d’Olot; Baix Penadès, del Vendrell, i Foment, de Reus, ja que són les úniques publicacions de fora de Barcelona capital que van presentar la seva adhesió a l’Assemblea Nacionalista Republicana del 24 d’abril de 1910. La relació de periòdics nacionalistes republicans a Barcelona capital és la següent: Nova República (2 de setembre de 1905 / 25 de novembre de 1905). Setmanari nacionalista republicà. Director: Francesc Badía. Lema: “Si els drets dels pobles són sagrats, no ho són menys els drets dels homes”. Redacció: rambla de Catalunya, 26, principal. Preu: 5 cèntims. Aplec (18 de setembre de 1906 / ?). Mensual nacionalista republicà. Director: Calixte Sentís. Redacció: Portaferrissa, 28, principal. És el portaveu de l’Aplec Catalanista Republicà. Sang Nova (6 d’octubre de 1906 / ?). Quinzenal nacionalista “evolutiu”. Director: Francesc Buxau. Redacció: Creu Coberta, 167. És el portaveu de l’Associació Nacionalista Republicana “Sang Nova” d’Hostafranchs.

12. apèndix documental

337

Castanyes y Panallets (1 de novembre de 1906 / ?). Setmanari satíric nacionalista republicà. Director: Gumersind Bondía. Redacció: Sant Pere Més Alt, 74. Lluyta (28 de febrer de 1907 / ?). Setmanari nacionalista republicà. Redacció: Sant Salvador, 101, 1r (Gràcia). Ciutat Nova (febrer de 1907 / ?). Setmanari amb ideals autonomistes. Es ven a l’àrea del districte IX, barri de Sant Andreu de Palomar. La Destral (7 de setembre de 1907 / 12 d’octubre de 1907). Setmanari nacionalista republicà. Director: Pere Casals. Hi col·laboren: Arnau Martínez Seriñà, Joaquim Lluhí i Rissech i Santiago Gubern. Redacció: carretera de Mataró (Pere IV), 258. Es ven al barri del Poble Nou. Preu: 5 cèntims. La Revolta (4 de gener de 1908 / 26 de febrer de 1908). Setmanari nacionalista republicà. Director: Antoni Rovira i Virgili. Redacció: Santa Margarida, 1. Preu: 5 cèntims. Llibertat (17 de novembre de 1909 / ?). Setmanari nacionalista republicà “independent de tot partit”. Director: Bartomeu Baixeres. Col·laboradors procedents de la redacció d’El Poble Català. Redacció: València, 200, baixos. Preu: 10 cèntims. f) Juntes directives del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona Junta Directiva escollida el gener de 1907: Jaume Carner i Romeu (president), Joaquim Lluhí i Rissech (vicepresident), Felip Rodés i Baldrich (secretari), Fèlix Griera i Daunis (vicesecretari), Francesc Mas i Julines (tresorer). Vocals: Jaume Aragay i Blanchart, Joan Banús, Jaume Berga, Josep Boronat i Clarasó, Jacint Capdevila, Francesc Casals i Font, Joaquim CasasCarbó, Santiago Gubern i Fàbregas, Arnau Martínez Seriñà, Marià Planas i Escubós, Josep Roig i Buxeres, Manuel Roig i Pruna, Joan Seriñà, Ildefons Sunyol i Casanovas, Antoni Sunyol i Pica, Josep Tarruella i Albareda.628 Junta Directiva escollida el gener de 1908: Jaume Carner i Romeu (president), Santiago Gubern i Fàbregas (vicepresident), Antoni Sunyol i Pica (vicepresident), Victorí Bisbal i Ridaura (secretari primer), Manuel Ribé (secretari segon), Francesc Mas i Julines (tresorer). Vocals: Juli Batllavall i Arús, Josep Boronat i Clarasó, Joaquim Casas-Carbó, Salvador Duran i Bori, Arnau Martínez Seriñà, Josep Mateu i Ferrer, Joan Pijoan i Serres, Marià 628. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 6 de gener de 1907.

338

els orígens del republicanisme nacionalista

Planas i Escubós, Eduard Puig i Cavarany, Josep Pujol i Bassols, Josep Roig i Buxeres, Daniel Roig i Pruna, Antoni Sayós, Ildefons Sunyol i Casanovas, Josep Torras i Sampol.629 Junta Directiva escollida el gener de 1909: Joaquim Lluhí i Rissech (president), Santiago Gubern i Fàbregas (vicepresident), Josep Torras i Sampol (vicepresident), Victorí Bisbal i Ridaura (secretari), Manuel Ribé (vicesecretari), David Ferrer i Vallès (tresorer). Vocals: Juli Batllavall i Arús, Eduard Calvet i Pintó, Jaume Carner i Romeu, Pere Clapés i Tribal, Secundí Coderch i Manau, Jaume Cruells i Sallarès, Salvador Duran i Bori, Francesc Mas i Julines, Josep Mateu i Ferrer, Felip Rodés i Baldrich, Manuel Rotllant i Trias, Antoni Sayós, Josep Serra, Josep Serret i Parés, Ildefons Sunyol i Casanovas.630 Junta Directiva escollida el gener de 1910: Joaquim Lluhí i Rissech (president), Eduard Calvet i Pintó (vicepresident), David Ferrer i Vallès (vicepresident), Amadeu Peig i Avellà (secretari), Enric Maynès i Gaspar (vicesecretari), Artur Mas (tresorer). Vocals: Jaume Carner i Romeu, Pere Clapés i Tribal, Secundí Coderch i Manau, Pere Coromines i Montanyà, Francesc de P. Curet, Josep Horta, Francesc Mas i Julines, Manuel Mer i Güell, Emili Mora, Ramon Cirerol, Felip Rodés i Baldrich, Manuel Rotllant i Trias, Josep Serra, Ildefons Sunyol i Casanovas.631 Junta Directiva de la Secció d’Estudis i Propaganda del CNR de Barcelona escollida el juliol de 1908: Manuel Rius i Rius (president), Antoni Rovira i Virgili (vicepresident), Pere Bohigas Tarragó (secretari), Josep Mateu (tresorer). Vocals: Joan Casellas i Busquets, Fèlix Griera i Daunis, Alfons Maseras, Manuel Roig i Pruna, Ramon Vinyes.632 Junta Directiva de la Secció d’Estudis i Propaganda del CNR de Barcelona escollida el juliol de 1909: Manuel Rius i Rius (president), Antoni Rovira i Virgili (vicepresident), Pere Bohigas Tarragó (secretari), Joan Casellas i Busquets (tresorer), Lluís Manau i Avallanet (bibliotecari). Vocals: Francesc de P. Curet, Xavier Gambús i Ballvé, Fèlix Griera i Daunis, Ramon Noguer i Comet.633

629. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 4 de gener de 1908. 630. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 5 de gener de 1909. 631. “Nova Junta del Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 8 de gener de 1910. 632. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 20 de juliol de 1908. 633. “Centre Nacionalista Republicà”. El Poble Català, 10 de juliol de 1909.

12. apèndix documental

339

g) Relació d’associacions polítiques de les comarques barcelonines adherides al CNR • BADALONA (BARCELONÈS):

- Aplec Nacionalista Republicà (1906). Mensual Patria y Llibertat. - Centre Republicà Català (1910). Setmanari Acció. • CABRILS (MARESME):

- Centre Nacionalista (1908). • CALDES DE MONTBUI (VALLÈS ORIENTAL):

- Avenç Nacionalista Republicà (1907). • IGUALADA (ANOIA):

- Centre Nacionalista Republicà (1908). • MANRESA (BAGES):

- Centre Nacionalista Republicà (1907). Setmanari Bages-Ciutat. • MATARÓ (MARESME):

- Centre Autonomista Republicà (1907). Setmanaris Llibertat i Mes tral. • PINEDA DE MAR (MARESME):

- Centre Nacionalista (1906). • SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL):

- Centre Nacionalista Republicà (1908). Quinzenal Joventut i setmanari El Imparcial. • SANT FELIU DE LLOBREGAT (BAIX LLOBREGAT):

- Foment Republicà Autonomista (1909). Setmanari Sang Jove. • SANT PERE DE RIUDEBITLLES (ALT PENEDÈS):

- Centre Republicà Obrer (1909). • TERRASSA (VALLÈS OCCIDENTAL):

- Joventut Nacionalista (1910). • VILAFRANCA DEL PENEDÈS (ALT PENEDÈS):

- Centre Republicà Autonomista (1910). Diari Lluitem!. • VILASSAR DE MAR (MARESME):

- Centre Nacionalista Republicà (1907).

340

els orígens del republicanisme nacionalista

h) Relació de les agrupacions representades i adherides a l’acte fundacional del Foment Republicà Nacionalista Domènec Freixa, secretari del Foment Republicà, assabentà de les següents associacions i òrgans de premsa: Entitats representades: Comitè Federal i Associació Catalanista (Reus), Aplec Catalanista Republicà, Associació de Lectura Catalana, Centre Republicà Democràtic Federal de Sant Andreu del Palomar i El Poble Català (Barcelona), Centre Catalanista “Clam” (l’Espluga de Francolí), Catalanistes (Alcover), Associació Catalanista (Montblanc), Grup Nacionalista (el Pla de Cabra), Centre Nacionalista Català, Associació Catalanista, Comitè Federal, Centre Federal i Joventut Federal, Lo Camp de Tarragona (Tarragona), Foment (Falset), Associació Catalanista (Valls), Catalanistes (Bellmunt), Catalanistes (Marçà), Marramiau!. Entitats adherides: Centre Republicà (Igualada), Circol Regionalista de Sant Jordi, Ateneu Catalanista de Gràcia, Ateneu Obrer de Sant Martí, Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, Associació Catalanista “Sang Nova” de Sants-Hos tafrancs, Centre Autonomista “Fivaller”, Centre Autonomista de Dependents de Comerç i d’Indústria, Centre Català d’Horta i Santa Eulàlia, Comitè Republicà Democràtic Federal, Centre Federal de Sant Andreu del Palomar, Foment Autonomista Català, Estudis (Barcelona), Grup Catalanista (Vilassar de Dalt), Centre Català, Catalunya (Sabadell), Associació Nacionalista (Calella), Associació Catalanista (Masquefa), Centre Republicà Federal (Palamós), Associació Catalanista [comarcal] (Agramunt), Joventut Autonomista Catalana (Balaguer), Centre Federal (Arenys de Mar), Associació Catalanista (Sant Boi de Llobregat), Agrupació Catalanista (Sant Vicenç dels Horts), Joventut Republicana Federalista, Llevant (Sant Feliu de Guíxols), Associació Catalanista (Premià de Mar), Associació Democràtica Nacionalista “L’Avens”, Llibertat! (Mataró), Lliga Regional (Manresa), Grup Catalanista Lloretà (Lloret de Mar), Centre L’Avenir (Cornellà de Llobregat), Lliga Regionalista, Unió Catalanista (Vilassar de Mar), Associació Catalanista “Bruniquer” (Granollers), Centre de la Unió Republicana Democràtica, Associació Catalanista, El Porvenir (Valls), Centre Republicà Autonomista, El Baix Penadès (el Vendrell), Comitè Republicà Federal (Palamós), Associació Catalanista “En Rafel de Casanova”, Associació Nacionalista (Vallbona), Centre Republicà (Blanes), Comitè Republicà Federal (Palafrugell), Comitè d’Unión Republicana, Círcol “Fraternidad Republicana”, El Faro (Amposta), Junta Provincial d’Unió Republicana, Lo Geronés, La República (Girona), Junta Local de Solidaritat

12. apèndix documental

341

Catalana (Blanes), Comitè Republicà (Palau-Saverdera), La Veu de Capellades, La Conca de Barbará (Montblanc), Penadès Nou (Vilafranca), Baluart (Sitges), El Cim d’Estela (Berga). A títol individual: Lorens Porrera, regidor, i Emili Junoy, convocat inicialment a l’acte (Barcelona). Font: “Gran Míting a Reus. Inauguració del ‘Foment Republicà Nacionalista’”, El Poble Català, 13-XI-1906.

i) Estatuts del Centre Nacionalista Republicà de Palafrugell ARTICLE I

La Societat se nomenará CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÁ DE PALAFRUGELL i estará domiciliada al carrer de Caballers, nº 42, 1.er pis. ARTICLE II

a) Tindrá per fi primordial trevallar per tots els medis legals pera obtenir la Autonomía integral de Catalunya dintre de l’Estat Espanyol. b) En el ordre polítich proclama com a sistema la democracia i com a forma de govern la republicana. c) En lo social, atesa la complexitat de la qüestió, no fixa el CENTRE una opinió concreta, més si proclama com a principi fonamental pera la resolució de tant arduu problema, el respecte al dret a la vida i a l’assoliment del major progrés moral i material que tenen tots els homes. d) En lo relligiós proclama la més ample llibertat i respecte a totes les creencies. La separació de les Iglesies i l’Estat. ARTICLE III

a) Pera ingressar a la Societat es precís tenir més de setze anys de edat i ser admés pel Consell Directiu mitjansant proposta recomenada per un soci, en la qual constará noms, edat, domicili, professió, firma del interessat i quota que s compromet a pagar a partir de sis pessetes anyals. b) Cas de no ser admesa per Concell Directiu una proposta de soci, el solicitant podrá demanar revisió de l’acort pel Concell General, resolguent aquest en definitiva. c) Tots els socis podrán ser elegits pera tots els cárrecs. d) Podrán els socis organisar-se en seccions autónomes, segóns ses aficions i aptituts, reunir-se colectivament en l’hostatge social, nomenar

342

els orígens del republicanisme nacionalista

les seves juntes, organisar actes, etz., etz. Sempre d’acort am l’esperit de la associació i respectant lo disposat en els Estatuts i Reglament Interior. El grupo pera constitui-se en secció deurá constar al menys amb un nombre de deu socis adherits. ARTICLE IV

a) El govern superior de la Associació recau en el Concell General de socis qu’es l’únic qui te dret a la reforma dels presents estatuts, revisió dels acorts del Concell Directiu, elecció del mateix i a fixar la línia de conducta a seguir la associació en les lluites electorals. b) El Concell General de socis se reunirà ordinariament la primera quinzena de Desembre de cada any, i després d’aprovada l’acta anterior, discutirá la gestió política i económica de la associació que deurá ser sotmesa a sa aprobació del C. D.; resoldrá les proposicions que aquest o els socis li presentin i elegirá els individuus qu’hagin de desempenyar cárrecs en el Concell Directiu. c) El C. G. se reunirá extraordinariament quan el President ho cregui convenient, quan ho acordi el C. D. i també quan ho demanin, per escrit i indicant l’objecte, deu socis. d) El C. G. ordinari o extraordinari se reunirá previa convocatoria repartida als socis am 24 hores d’anticipació i en a qual se manifestarán els assumtes a tractar, i s pendrán acorts qualsevol que sigui el nombre de socis presents. Solzament pera la reforma d’Estatuts deurá haver-hi majoría absoluta de socis si l Concell es de primera convocatoria. ARTICLE V

a) El Concell Directiu estará compost de President, Vis-President, Tresorer, Bibliotecari, Secretari, Vis-Secretari i tres vocals. b) La renovació de cárrecs se fará en el C. G. ordinari i en la següent forma alterna: en el primer any President, Bibliotecari, Vis-Secretari i un vocal; en el segon any els demés cárrecs i aixís successívament. c) La elecció se fará per sufragi directe. Les vacants serán renovades en el primer Concell General que s celebri. d) El C. D. se reunirá els dies 1 i 15 de cada mes ordinariament, i ex traordinariament quan el convoqui el President o tres de sos individuus. e) El C. D. queda facultat pera sospendre en sos drets de soci a tot aquell qui am son procedir sen fassi mereixedor i te la obligació d’excloure a tot aquell soci que falti als Estatuts o als acorts d’ordre polític que prengui el Concell General, devent en el terme de vuit dies portar son acort a sanció del C. G. qui acordará lo que tinga per convenient en els cassos de suspensió,

12. apèndix documental

343

devent mantenir l’acort del C. D. en els cassos d’exclusió sempre i quan la falta siga provada. ARTICLE VI

El President queda facultat pera pendre les resolucions qu’estimi convenientes sempre que no estiguin en contraposició amb els presents Estatuts, devent posar sa conducta a la aprovació del C. G. en sa primera sessió. ARTICLE VII

La llengua que en sos actes i escrits usará la Associació será la Catalana. ARTICLE VIII

Tot els acorts del Concell General i els del Concell Directiu una volta aprovats per aquell obligarán an els socis am la mateixa força que ls presents Estatuts. ARTICLE IX

Sols podrán acordar disolució de la Societat els socis fundadors, entenent-se per tals els qui firmen l’acta de constitució de la Societat. Quan aquest cas arrivi, ells nomenarán d’acort amb el darrer C. D. una Comissió Liquidadora la qual després de pagats tots los deutes y cobrats tots los crédits, cas d’haver-hi sobrants en fará entrega a la Societat dels mateixos fins que aquesta que hagin acordat els socis fundadors. ARTICLE X

El Concell Directiu queda facultat pera nomenar socis corresponsals quin no tindrán vot en els Concells Generals. Palafrugell 27 de Març de 1907. PER LA COMISSIÓ J. BOFILL I CARRERAS JOAN LINARES DELHOM

Gerona 30 de Marzo 1907. Presentado á los efectos de la vigente Ley de asociaciones. El Gobernador. M. MORENO CHURRUCA

344

els orígens del republicanisme nacionalista

j) Biografies Jaume Carner i Romeu (el Vendrell, Baix Penedès, 1867 - Barcelona, 1934) Advocat i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1886 (i posteriorment s’hi doctorà a Madrid) i estudià tenidoria de llibres i comerç, gràcies al fet de pertànyer a una família hisendada per part de mare. Afiliat al moviment catalanista, va ser coredactor del projecte autonòmic que s’havia de fer a mans de Polavieja i vicepresident de la Unió Catalanista els anys 1898-1899. En formar-se el Centre Nacional Català, n’ocupà la vicepresidència els anys 1900-1901. En fusionar-se aquest Centre amb la Unió Regionalista (1901) per formar la Lliga Regionalista, fou un dels dirigents del nou partit, on representà la tendència republicana i d’esquerra enfront de la conservadora i possibilista d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Fou el principal organitzador de les famoses eleccions dels “quatre presidents” (maig del 1901), les quals significaren la primera victòria del catalanisme polític i l’ensorrada del caciquisme a Barcelona. Elegit regidor de l’Ajuntament barceloní, es destacà per la seva combativitat enfront dels elements tèrbols del municipi. El 1904, després de la visita d’Alfons XIII a Barcelona, fou un dels qui se separaren de la Lliga Regionalista, i amb els elements escindits més esquerrans fundà el setmanari El Poble Català, que pel maig de 1906 es convertí en diari. A la fi d’aquest mateix any participà en la fundació del Centre Nacionalista Republicà, del qual fou elegit president. Al municipi barceloní, mentrestant, havia defensat el Projecte de pressupost de Cultura, en contra de la Lliga i dels republicans d’Alejandro Lerroux. Participà activament en l’organització de Solidaritat Catalana, i en aquesta candidatura fou elegit diputat pel Vendrell el 1907. L’any 1910 fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que substituí el CNR, i de la qual va ser vicepresident. El 1914 va intervenir en la coalició electoral d’aquell partit amb els republicans de Lerroux, l’anomenat pacte de Sant Gervasi, que acabà amb una derrota davant la Lliga. Carner, tanmateix, fou novament elegit diputat pel Vendrell. La davallada de la UFNR s’accentuà, i a les eleccions generals del 1916 el mateix Carner restà sense acta, després de vuit anys de representar el mateix districte. Es retirà de la vida política i es consagrà als negocis industrials i financers i al seu despatx d’advocat, que arribà a ésser un dels més prestigiosos de Catalunya. El seu apartament de la vida política durà fins a la proclamació de la Segona República (1931), moment en el qual va ser cridat per Francesc Macià per regular l’organització i l’estructura de la Generalitat. Aportà al nou règim la seva experiència d’home de dret i

12. apèndix documental

345

de profund coneixedor del món econòmic. Com a membre de la Diputació Provisional de Catalunya, formà part de la comissió que redactà el Projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat pel poble català en massa i presentat a les Corts Constituents pel Govern de la Generalitat. En aquestes Corts va ser diputat per Tarragona per Esquerra Republicana de Catalunya, i el 15 de desembre de 1931 fou designat ministre de Finances del segon govern Azaña. Plantejà la reforma tributària i el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, hagué de dimitir pel juny de 1933. Deixà el record d’una gestió ministerial excel·lent. Morí el 27 de setembre de l’any següent. Col·laborà en diversos periòdics, especialment a El Poble Català. Publicà Els catalans i el comerç modern (1919) i diversos treballs jurídics i econòmics. Va finançar l’edició del Vendrell històric a la vila nadiua i fou un dels fundadors de la Companyia d’Indústries Agrícoles. [Santiago Izquierdo Ballester]

Santiago Gubern i Fàbregas (Barcelona, 1875-1960) Advocat, magistrat i polític. Llicenciat en dret el 1897, s’establí com a advocat a Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista i més tard a la Unió Catalanista, col·laborà a la revista Joventut i a La Renaixença. El 1899 va ser un dels impulsors de l’escissió de la Unió Catalanista per formar el Centre Nacional Català, grup que des de 1901 entrà en l’òrbita de les organitzacions que constituïren la Lliga. Formà part destacada de la redacció d’El Poble Català. Un article que hi publicà li valgué un atemptat per part dels carlins. Fou un dels principals fundadors del Centre Nacionalista Republicà, partit pel qual fou elegit diputat provincial el 1907, i del qual fou vicepresident els anys 1908 i 1909 i president el 1912. Va ser escollit president de la Comissió d’Hisenda de la Diputació de Barcelona, des d’on es manifestà com un ferm defensor del sanejament de l’Administració pública. La seva ideologia catalanista es va caracteritzar pel seu radicalisme contra el monopoli conservador de la Lliga Regionalista a la Solidaritat Catalana, i el seu desig d’unió de les esquerres solidàries. Aquesta bel·ligerància el va fer objecte d’un atemptat per part dels carlins. Ja al marge de la política, es va dedicar a l’exercici de la seva professió, i va esdevenir un dels millors advocats del seu temps; el 1933 fou membre de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i el 1934, president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Publicà articles sobre dret, com “Carner, home de dret”, a la Revista Jurídica de Catalunya (1933). Convalidà les facultats de la Generalitat en la proclamació de la Llei de contractes de conreu, que provocà conflictes amb el govern central. El 1936 dimití davant el desacord amb els

346

els orígens del republicanisme nacionalista

comitès anarquistes, que atemptaren contra ell. Passà a Marsella, on defensà el retorn a la República de vaixells mercants embargats per França. El 1942 tornà a Catalunya. [Santiago Izquierdo Ballester]

Joaquim Lluhí i Rissech (Lloret de Mar, Selva, 1866 - Castellterçol, Vallès Oriental, 1929) Advocat, publicista, polític i perit mercantil. D’origen humil, després d’exercir el magisteri al Vendrell, estudià dret (es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1893) i milità en el republicanisme federal. Tingué sempre una actitud favorable al catalanisme i, fracassat un intent d’acostament a la Unió Catalanista el 1899, deixà Josep Maria Vallès i Ribot i s’incorporà a la Lliga Regionalista (1901). Participà en la Penya de l’Ateneu des de 1898, i en fou president el 1908. L’any 1904 trencà amb la Lliga, arran de l’actitud de Francesc Cambó durant la visita d’Alfons XIII a Barcelona, i fou un dels fundadors i el principal inspirador ideològic d’El Poble Català. Aconseguí dur gradualment els dissidents de la Lliga cap a la definició d’un nacionalisme republicà esquerrà, i fou vicepresident i ideòleg del Centre Nacionalista Republicà. Va ser el més polític dels dirigents del Centre Nacionalista Republicà; tenia una autèntica clarividència i sentit crític per interpretar els diferents episodis de la vida política catalana. Inicialment favorable al moviment de la Solidaritat Catalana, no acceptà el Projecte de llei d’administració local de Maura, en creure que no garantia un mínim d’autonomia per a Catalunya, i fou acusat d’ésser el principal responsable de la ruptura d’aquella. Elegit president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1907-1908, des del començament de 1909 cercà el reagrupament de totes les forces republicanes al Principat i, president del CNR (1909-1912), fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacional Republicana (1910), amb els federals i els membres de la Unió Republicana que no seguiren Lerroux. Elegit regidor el desembre de 1909, encapçalà la minoria republicana nacionalista a l’Ajuntament de Barcelona (1909-1913). Des de 1912 intentà la coalició amb els republicans radicals. No acceptà, tanmateix, el pacte de Sant Gervasi (1914). Conscient del paper secundari fet per la UFNR i dels seus fracassos electorals, sobretot a partir de 1914, abandonà la política activa en aquesta data. A partir d’aleshores el seu bufet es consolidà com un dels més prestigiosos de la seva especialitat, el dret mercantil. Fou autor de L’obra de govern a l’Ajuntament de Barcelona (1910). [Santiago Izquierdo Ballester]

12. apèndix documental

347

Ildefons Sunyol i Casanovas (Barcelona, 1866-1913) Advocat i polític. Comerciant i fundador de la Companyia d’Indústries Agrícoles. Membre d’una penya de l’Ateneu, relacionada amb el republicanisme històric i que propugnava la catalanització de l’entitat els anys noranta, va ser-ne secretari el 1894 i president el 1906. Acabà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona el 1886 i s’inicià en l’activitat política amb el nucli republicà possibilista de l’Ateneu. S’incorporà a les organitzacions catalanistes sense renunciar al seu republicanisme liberal, i formà part del Centre Escolar Catalanista i de la Unió Catalanista. El 1899 fou un dels fundadors del Centre Nacional Català, i el 1901 de la Lliga Regionalista, amb molt recel davant la col·laboració oberta en el partit amb catòlics i carlins. Regidor, elegit pel novembre del 1901, incorporà Pere Coromines a la Comissió de Finances de l’Ajuntament i, en col·laboracó amb Eusebi Corominas i Josep Antoni Mir i Miró, projectà la reconversió del deute municipal i el contracte de tresoreria amb el Banc Hispano-Colonial, vigent fins al 1935. Juntament amb Jaume Carner encapçalà l’escissió esquerrana de la Lliga del 1904, produïda arran de l’actitud presa per Francesc Cambó davant la visita d’Alfons XIII a Barcelona. Tingué llavors una etapa d’una gran brillantor política i fou un dels iniciadors d’El Poble Català (novembre del 1904), del qual contribuí a definir la línia política que havia d’arrelar en les formacions republicanes i nacionalistes posteriors. A finals de 1906 participà en la creació del Centre Nacionalista Republicà, tot compaginant l’activitat política amb la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Formà part dels diputats a les Corts de la Solidaritat Catalana elegits per l’abril del 1907, i el 19 d’octubre de 1907 féu un notable discurs contra el Projecte de llei d’administració local d’Antoni Maura que li valgué fama de molt bon orador. Les discrepàncies que es produïren dins la Solidaritat Catalana afermaren el seu pessimisme davant la possibilitat de bastir una gran força nacionalista catalana basada en la classe mitjana i el decidiren a renunciar a l’acta de diputat (1908), adduint raons de salut. S’allunyà així quasi totalment de la vida política activa. D’entre tots els dirigents del Centre Nacionalista Republicà es va evidenciar com el menys polític. Tanmateix, encara fou un dels signants de les bases constitutives de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1 d’abril de 1910). És autor de Breves consideraciones sobre el problema social (1891) i Barcelona-Catalunya (1910). [Santiago Izquierdo Ballester]

348

els orígens del republicanisme nacionalista

Pere Cavallé Llagostera (Reus, 19.4.1880 - Reus, 9.6.1939) Escriptor i polític. Formà part de la Lliga Catalanista i intervingué en la fundació del Foment Republicà Nacionalista, del qual fou nomenat respectivament sotspresident (junta del gener de 1909), president (desembre de 1910), vocal (abril de 1910) i vocal del Comitè d’Acció Política (gener de 1918). També tingué una participació destacada en el setmanari, i posteriorment diari, Foment. Hi escriví, entre d’altres, sota els pseudònims de Claudi Montanya, Marian Sendra o amb les inicials P.C. Les seves col·laboracions tractaven sobre política general i notícies d’informació cultural. També hi féu ressenyes de llibres de narrativa nacional i occitana (car servava bona relació amb l’escriptor Antoni Perbosc). Intervingué, amb tasques de redactor, en revistes com Pàtria Nova (1905-1906) i Foc Nou (1910-1911). Pel que fa a la seva contribució programàtica, cal destacar la conferència pronunciada a l’Associació Nacionalista de Barcelona, entitat fundada el 1908, “Catalunya-Ciutat. Fantasies i Realitats” (1908). Com a dramaturg fou autor de composicions sota l’estela modernista (Aubada i Posta [1906]), d’obres teatrals (Els Mesquins [1914], La terra [1916] i El Pes del Fruit [1917]) i de literatura de costums (Fets i Costums de Reus [1990]). Cavallé, que mantingué una sòlida amistat amb l’autor teatral Ignasi Iglésias, amb qui compartí el projecte d’un teatre nacional, també presidí institucions culturals, com el Centre de Lectura, del qual fou impulsor destacat com a president (19151922), i fou redactor de la Revista de l’entitat en la nova etapa de 1920. Entre el 10 d’octubre de 1932 i el 18 de juny de 1934, i sota la presidència de Francesc Macià, Pere Cavallé fou nomenat delegat del Govern per a les Comarques del Camp de Tarragona. [Xavier Ferré i Trill]

Evarist Fàbregas i Pàmies (Reus, 11.2.1868 - Reus, 18.9.1938) Polític, agent de duanes, mecenes i financer. El 1890 inicià la seva militància federal al Partit Republicà Democràtic, del qual fou nomenat president el juliol de 1899. El 1901 formà part del consell de redacció del seu òrgan de premsa, La Discusión, i el 1902 fou elegit president del Centre Federal de Reus. Provinent d’aquesta militància, fou un dels fundadors del Foment Republicà Nacionalista, del qual esdevingué president entre desembre de 1909 i juny de 1910. També fou nomenat director del seu òrgan, Foment, entre 1909 i 1916. Fou designat president de Foment Republicà en la Junta del gener de 1911 i fou renovat l’abril del mateix any. Com a mecenes féu donació del nou local del Centre de Lectura del carrer Major, 15 –inaugurat sota la

12. apèndix documental

349

presidència de Pere Cavallé el 30 d’octubre de 1921. També intervingué en l’expansió de societats com el Reus Deportiu. Sota la dictadura de Primo de Rivera facilità la fugida del que havia de ser conseller republicà de Cultura, Ventura Gassol. Fou president de la Junta Revolucionària que proclamà la República a Reus el 14 d’abril i, com a conseqüència, en fou nomenat batlle. El 15 de maig de 1931 rebé a Reus el president de la Generalitat, Francesc Macià. Com a financer, el 1916 fou el fundador de la companyia bancària Fàbregas i [Eduard] Recasens, antic membre del Consell Directiu del Foment Republicà. El juny de 1920 aquesta societat fundà el Banc de Catalunya, amb activitat fins a la seva extinció, el 1931. [Xavier Ferré i Trill]

Marian Roca Munté (Reus, 12.4.1886 - Mèxic, 12.3.1976) Fill de Marià Roca Ciurana i Maria Monté Cabré. Impressor (fou un dels fundadors del sindicat local el 1898) i fundador del Foment Republicà Nacionalista, provinent del Centre Catalanista. El 1912 assistí a Tarragona a l’Assemblea de la Unió Catalanista. En les juntes del 8 de gener de 1918 i del 4 de gener de 1921 fou nomenat membre del Comitè d’Acció Política del Foment Republicà. Entre 1916 i 1923 esdevingué director de Foment. Després de la dictadura de Primo de Rivera ell mateix demanà permís per a la reaparició de la publicació l’octubre de 1930. També n’esdevingué l’impressor entre juny de 1931 i octubre de 1934, i entre gener i març de 1936. El 1925 es convertí en un dels difusors de l’emprèstit Pau Claris per finançar l’aixecament independentista de Macià des de Prats de Molló l’octubre de 1926. Arran dels fets d’octubre de 1934 fou empresonat al vaixell de Manuel Arnús. L’exiliada del gener de 1939 el dugué a l’Agullana, fins al camp de concentració del Voló. Posteriorment es desplaçà a Aïs de Provença, fins a Saint Agulf i Montpeller, on fou aixoplugat a la Residència d’Intel·lectuals. El 14 d’abril de 1942 marxà a l’exili des de Marsella cap a Mèxic a bord del Marechal Liautey, on arribà el 22 de maig. A Mèxic, Marian Roca s’incorporà a l’Orfeó Català i al Consell Nacional Català, i fou col·laborador de la revista Xaloc, on el 1975 escriví en lliuraments les seves memòries: l’empresonament al castell de Pilats el 1925. És autor de Cinc setmanes al castell de Pilats (1935) i de l’autobiografia Records de la meva vida (1979). [Xavier Ferré i Trill]

13 Fonts i bibliografia

13. Fonts i bibliografia

A[rnavat] C[arballido], A. “Foment”. A: Anguera, P.; Gavaldà, A.; Pujades, X. La premsa a la província de Tarragona durant la Segona República 19311936. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1996. Albertí, Santiago. El republicanisme català i la restauració monàrquica (18751923). Barcelona: Albertí Editor, 1972. Alomar, Gabriel. Catalanisme socialista. Barcelona: Antoni López, 1910. – Negacions y afirmacions del catalanisme. Barcelona: Antoni López, 1910. – Obres completes. Vol. II: El futurisme. Articles d’El Poble Català (1904-1906), i vol. III: Sportula. Articles d’El Poble Català (1907-1908). Palma de Mallorca: Moll, 2000. Álvarez Junco, José. El Emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista. Madrid: Alianza Editorial, 1990. Ametlla, Claudi. Memòries polítiques, 1890-1917. Barcelona: Pòrtic, 1963. Anguera, Pere. L’ombra de l’estel blanc. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1989. Anguera, P.; Cabré, R. Ideologia i història dels diaris reusencs en català. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1979. Bagué, E. El Palafrugell popular. Tavernes, cafès, fondes, hostals, casinos, colles i cinemes. Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell - Diputació de Girona, 1995. Balcells, Albert. Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993. – “Introducció”. A: Balcells, Albert; Ainaud, Josep Maria [cur.]. Enric Prat de la Riba. Obra completa, 1887-1898. Vol. I. Barcelona: Proa - Institut d’Estudis Catalans, 1998. Balcells, Albert; Culla, Joan B.; Mir, Conxita. Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Barcelona: Fundació Jaume Bofill, 1982.

354

els orígens del republicanisme nacionalista

Batalla, R. Els casinos republicans: política, cultura i esbarjo. El casino de Rubí, 1884-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999. Bengoechea, Soledad. Les dècades convulses. Igualada com a exemple. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002. Bernades, Vicenç. “La vida d’un diari. El Poble Català”. Serra d’Or, núm. 194 (1975). Bladé i Desumvila, Artur. Antoni Rovira i Virgili i el seu temps. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana-Dalmau, 1984. Bohigas, J. “Cent anys del meeting de Solidaritat a Girona”. Revista de Girona, núm. 237 (2005), p. 28-35. Cambó, Francesc. Catalunya y la Solidaritat. Barcelona: Estampa Fills D. Casanovas, 1910. – Memòries (1876-1936). Barcelona: Alpha, 1981. Camps i Arboix, Joaquim de. Història de la Solidaritat Catalana. Barcelona: Destino, 1970. Carbonell Porro, Joan Anton. Molins de Rei: vida social i política (1868-1936). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991. Carner, Jaume. “Orientacions polítiques y socials del Centre Nacionalista Republicà. Discurs pronunciat per Don Jaume Carner la vetlla del 26 de janer de 1907, en la sessió inaugural d’aquesta entitat”. Barcelona: Societat Cooperativa Obrera - Imprempta Comunal, 1907. – “En Suñol, polític”. Butlletí de l’Ateneu Barcelonès, any I, núm. 2 (abril-juny de 1915). Carner, Jaume; Pérez-Bastardas, Alfred [ed.]. La democràcia nacionalista de Catalunya. Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984. Casacuberta, M.; Sala, J. Cultura i Ciutat segles xviii-xx. Olot: Ajuntament d’Olot - Diputació de Girona, 1997. Coll i Amargós, Joaquim. Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918) i el catalanisme possibilista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. Colom, Juli. Republicanisme i cultura republicana a Terrassa. De la I República a la Setmana Tràgica. Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2003. Cornellà, P. “Girona 1874-1923. Aproximació a la vida política durant la Restauració”. Revista de Girona, núm. 75-77 (1976), p. 13-24.

13. fonts i bibliografia

355

– “Girona i la Solidaritat Catalana”. A: “Treballs d’Història. Estudis de de mografia, economia i societat a les comarques gironines”. Girona: Diputació de Girona, abril de 1976, p. 215-273. Coromines, Pere. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972. – Diaris i records. Barcelona: Curial, 1974-1975. 3 vol. Coromines, Pere; Duarte, Àngel [ed.]. Apologia de Barcelona i altres escrits. Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1989. Costa, Ll. Història de la premsa a la ciutat de Girona (1787-1939). Girona: Ajuntament de Girona - IEG - Diputació de Girona, 1987. – El Autonomista: el diari dels Rahola. Els orígens del periodisme modern a Girona (1898-1939). Girona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2000. Costafreda, M. Orígens del catalanisme a Tarragona (1900-1914). Tarragona: Diputació de Tarragona, 1988. Culla, Joan B. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923). Barcelona: Curial, 1986. Culla, Joan B.; Duarte, Àngel. La premsa republicana. Barcelona: Diputació de Barcelona - Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1990. Diversos autors. El catalanisme conservador. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996. (Quaderns del Cercle; 12) Diversos autors. El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1997. (Quaderns del Cercle; 13) Diversos autors. “Catalanisme i republicanisme a la Catalunya de la Restau ració”. Recerques, núm. 29 (1994). Domènech i Montaner, Lluís. Escrits polítics i culturals (1875-1922). Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1991. Duarte, Àngel. El republicanisme català a la fi del segle xix. Vic: Eumo, 1987. – Història del republicanisme a Catalunya. Lleida-Vic: Pagès-Eumo, 2004. Farré, Joan. “La vida associativa a Balaguer (darrer terç del segle xix - 1936)”. La Noguera. Estudis 3. Balaguer: Centre d’Estudis de la Noguera, 1986, p. 27-56. Ferré, Xavier. Per l’autodeterminació. Evolució ideològica i política d’Antoni Rovira i Virgili. Tarragona: Arola Editors, 2004. – De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Barcelona-Catarroja: Afers, 2005.

356

els orígens del republicanisme nacionalista

Ferrer, Joaquim. Layret (1880-1920). Catarroja: Afers, 1999. Gabriel, Pere. “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”. A: García Delgado, José Luis [ed.]. Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992. – El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme popular a Catalunya en el segle xix. Reus: Fundació Josep Recasens, 2007. Garriga, Joan. Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003. Garriga i Massó, Joan. Memòries d’un liberal catalanista (1871-1939). Barcelona: Edicions 62, 1987. Givanel, Joan. Bibliografia catalana. Premsa. Vol. II. Barcelona: Institució Patxot, 1937. González Casanova, José Antonio. Federalisme i autonomia a Catalunya (18681938). Barcelona: Curial, 1974. Goula i Goula, Eulàlia. “El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (19071910)” (Tesi de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1975. Hurtado, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps (1894-1936). Vol. I. Barcelona: Ariel, 1969. Izquierdo, Santiago. “Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític d’esquerres: Pere Coromines i Montanya i la seva actuació política (19091910)” (Memòria de doctorat). Universitat Pompeu Fabra, 1996. – Pere Coromines (1870-1939). Catarroja-Barcelona: Afers, 2001. – El doctor Robert (1842-1902). Medicina i compromís polític. Barcelona: Proa, 2002. – La primera victòria del catalanisme polític. El triomf electoral de la candidatura dels “quatre presidents” (1901). Barcelona: Pòrtic, 2002. – República i autonomia. El difícil arrelament del catalanisme d’esquerres, 19041931. Catarroja-Barcelona: Afers, 2006. Jiménez, À. “Els inicis del catalanisme guixolenc. El Centre Català (19011904)”. A: Diversos autors. El catalanisme conservador. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996, p. 93-136. Lerroux, Alejandro. Mis memorias. Madrid: Afrodisio Aguado, 1963. Mèlich, J. El Foment Republicà Nacionalista de Reus. Reus: 1986.

13. fonts i bibliografia

357

Mir, Conxita. Lleida: 1890-1936. Caciquisme polític i lluita electoral. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986. – “El catalanisme conservador a Lleida: balanç d’un trajecte”. A: Diversos autors. El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996, p. 217-239. – “Republicanisme i catalanisme: la pràctica política de les esquerres republicanes a Lleida”. A: Diversos autors. El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1997, p. 111-128. Molas, Isidre. Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia. Barcelona: Edicions 62, 1972. 2 vol. Molas, Isidre [ed.]. Diccionari dels partits polítics de Catalunya segle xx. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. Molins, Josep Maria. Elecciones y partidos políticos en la provincia de Tarragona (1890-1936). Vol. I. Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona, 1985. Moreno, Manuel. “La premsa republicana figuerenca durant la Restauració (1875-1923)”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres (IEE), núm. 34 (2001), p. 425-458. – El personal polític republicà a l’Ajuntament de Figueres. Les eleccions municipals durant la Restauració (1877-1923). Figueres: Ajuntament de Figueres, 2004. Nadal, Joaquim Maria de. Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis. Barcelona: Aedos, 1965. Navais, J. Josep Maria Prous i Vila. Poemes d’amor i de guerra. Vol. I: 1899-1931. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2005. Navarro, Emilio. Historia crítica de los hombres de republicanismo catalán en la última década (1905-1914). Barcelona: Ortega y Artís, 1915. Noguer i Comet, Ramon. Al llarg de la meva vida. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. Olivar Bertrand, Rafael. Prat de la Riba. Barcelona: Aedos, 1964. Ollé, M.; Renom, M.; Tribó, G. “Límits i contradiccions dels republicans autonomistes (1909-1914)”. A: Revolució i socialisme. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya, 1989.

358

els orígens del republicanisme nacionalista

Pérez-Bastardas, Alfred. Els republicans nacionalistes i el catalanisme polític: Albert Bastardas i Sampere (1871-1944). Una biografia política. Barcelona: Edicions 62, 1987. 2 vol. – Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2003. Pla, Josep. Francesc Cambó. Materials per a una història. Barcelona: Destino, 1981. Poblet, Josep Maria. Jaume Carner. Polític, jurisconsult, industrial i ministre de Finances de la II República. Barcelona: Dopesa, 1977. Pomés, Jordi. Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar. Malgrat de Mar: Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002. Pous i Pagès, Josep. Pere Coromines i el seu temps. Barcelona: Edicions 62, 1969. Puig, Lluís Maria de. “El catalanisme polític a Girona. Introducció a la seva història”. A: “Treballs d’Història. Estudis de demografia, economia i societat a les comarques gironines”. Girona: Diputació de Girona, abril de 1976, p. 149-182. Puigbert, J. “El primer catalanisme polític a Girona. El Centre Catalanista (1894-1899)”. A: Diversos autors. El catalanisme conservador. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1996, p. 55-91. – “El federalisme i la seva relació amb el catalanisme, a la cruïlla del 1898. El Centre Federal de Girona”. A: Diversos autors. El catalanisme d’esquerres. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1997, p. 83-109. Pujadas, Xavier. Marcel·lí Domingo i el marcel·linisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996. Riquer, Borja de. Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 18981904. Barcelona: Edicions 62, 1977. – “Los límites de la modernización política. El caso de Barcelona, 1890-1923”. A: García Delgado, José Luis [ed.]. Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992. – “El procés d’autentificació de la vida política a la Catalunya contemporània”. Pròleg a: Rubí, Maria Gemma. Entre el vot i la recomanació. Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa (1899-1923). Manresa: Fundació Caixa de Manresa - Angle Editorial, 1995.

13. fonts i bibliografia

359

Roca, M. Records de la meva vida. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1979. Roca i Gibernau, Teresa. “La Unión Federal Nacionalista Republicana o el fracaso de una política” (Tesina de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1973. Romero Maura, Joaquín. “La Rosa de Fuego”. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909. Madrid: Alianza Editorial, 1989. Rovira i Virgili, Antoni. Nacionalitat i proletariat. Sessió inaugural del curs 19131914 de la Joventut Nacionalista Federal Republicana. Barcelona: s. ed., 1913. – El nacionalismo catalán. Su aspecto político. Los hechos, las ideas y los hombres. Barcelona: Minerva, 1917. – Els polítics catalans. Barcelona: Tipografia Occitània, 1929. – Resum d’història del catalanisme. Barcelona: Barcino, 1936. – Siluetes dels catalans. Segles xix i xx. Barcelona: Proa, 1999. Rubí i Casals, Maria Gemma. Entre el vot i la recomanació. Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa (1899-1923). Manresa: Fundació Caixa de Manresa - Angle Editorial, 1995. – El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875-1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages, 2005. – Els catalans i la política en temps del caciquisme. Manresa, 1875-1923. Vic: Eumo Editorial, 2006. Rubí i Casals, Maria Gemma; Espinet, Francesc [ed.]. Solidaritat Catalana i Espanya (1905-1909). Barcelona: Base, 2008. Ruiz Manjón, Octavio. El Partido Republicano Radical, 1908-1936. Madrid: Tebas, 1976. Salvador, Eugènia [coord.]. Les eleccions Legislatives i Municipals a Barcelona 1810-1986. Context polític i resultats electorals. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Fundació Jaume Bofill, 1989. Salvatella, J.; Turró, J.; Esteba, M. “120 anys de premsa local a Palafrugell. D’El Palafrugellense a la RdP (1882-2002)”. Revista de Palafrugell, Palafrugell, abril de 2002. Santolaria, Francesc. El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-Cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905. Barcelona: Meteora, 2005.

360

els orígens del republicanisme nacionalista

Sol, Romà; Torres, Maria del Carme. Lleida i el fet nacional català (1878-1911). Barcelona: Edicions 62, 1978. – Lleida durant la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924). Lleida: Virgili & Pagès, 1989. Sunyer, M. Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1984. Suñol, Ildefons. Barcelona. Catalunya. Barcelona: Bartomeu Baxarias, 1910. Tardà i Coma, Jordi. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat a principi del segle xx. Modernització dels comportaments polítics i socials (1900-1923). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991. Termes, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil, 1868-1939. Barcelona: Edicions 62, 1989. – Les arrels populars del catalanisme. Barcelona: Empúries, 1999. – Història del catalanisme fins al 1923. Barcelona: Pòrtic, 2000. – Històries de la Catalunya treballadora. Barcelona: Empúries, 2000. Termes, Josep; Colomines , Agustí. Patriotes i resistents. Història del primer catalanisme. Barcelona: Editorial Base, 2003. Torrent, J.; Tasis, R. Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966. 2 vol. Tous, J. Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938). Filàntrop, financer i republicà. Catalanista Reusenc. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1990. – “Orígens i formació del Foment Republicà Nacionalista”. A: Anguera, Pere [dir.]. Història General de Reus. Una societat en ebullició (1800-1923). Vol. III. Reus: Ajuntament de Reus, 2003, p. 329-335. Tusell, Sílvia. “Los nacionalistas republicanos de 1904 a 1914 (Centre Nacionalista Republicà y Unió Federal Nacionalista Republicana)” (Tesina de llicenciatura). Universitat de Barcelona, 1984. Ucelay-Da Cal, Enric. “L’‘Esquerra Nacionalista’ catalana, 1900-1931: unes reflexions”. A: Diversos autors. Catalanisme. Història, política i cultura. Barcelona: L’Avenç, 1986. U nió F ederal N acionalista R epublicana . Bases constitucionals de la UFNR. Reglament de l’Assemblea Nacional. Conclusions aprovades de les ponències. Acció de la joventut. Bases d’Organització de la Junta Municipal de Barcelona. Assemblea Municipal de Barcelona. Reglament de la mateixa. Barcelona: [tip.] L’Avenç, Massó, Casas i Cia, 1912.

13. fonts i bibliografia

361

Varela Ortega, José. Los amigos políticos. Partidos, elecciones y caciquismo en la Restauración (1875-1900). Madrid: Marcial Pons, 1991. Xargay, X. Escriptors a Palafrugell o ruta planera per les seves vides, obres i miracles, de 1880 a 1936. Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell - Diputació de Girona, 1999. Premsa consultada El Ampurdanés (1908-1910, Figueres) Anuario estadístico de la ciudad de Barcelona El Autonomista (1905-1910, Girona) El Baix Penadès Bages-Ciutat (1909-1910, Manresa) Bandera Roja (1908, Girona) La Campana de Gràcia Catalanitat (1910-1911, Girona) Ciudadanía (1910-1910, Girona) Ciutat (1909-1911, Olot) Ciutadania (1911, Girona) La Crónica (1906-1909, Palafrugell) La Defensa (1906-1907, Figueres) Diario de Gerona (1894-1912, Girona) Diario de Sesiones del Congreso El Diario de Avisos (1907-1909, Manresa) El Diluvio Empordà (1908, Figueres) Empordà Federal (1911, Figueres) Emporium (1905-1906, Palafrugell) L’Esquella de la Torratxa El Federal El Figuerense (1907-1909, Figueres) Foment. Diari nacionalista republicà Foment. Semanari nacionalista republicà La Forja Lo Geronés (1894-1908, Girona) La Información (1909, Sant Feliu de Guíxols) Llevor (1906-1908, Sant Feliu de Guíxols) La Lucha (1906-1908, Girona)

362

els orígens del republicanisme nacionalista

La Montaña Republicana (1907-1909, Manresa) La Nació Catalana Pàtria. Setmanari autonomista (1907, Igualada) El Poble Català El Programa (1902-1903 i 1910, Sant Feliu de Guíxols) El Progreso La Publicidad El Pueblo. Diario Republicano de Valencia El Puigmal (1907-1908, Ripoll) La Razón (1911, Girona) El Regional (1906-1910, Figueres) Lo Regionalista La República (1905-1907, Girona) Valencia Nova. Quincenari Regionaliste portant-veu d’esta societat La Vanguardia La Veu de Catalunya La Veu d’Igualada (1907, Igualada) La Veu de l’Empordà (1909-1910, Figueres) Arxius consultats Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona Arxiu Albert Bastardas i Sampere (Institut Municipal d’Història de Barce lona) Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (Figueres) Arxiu Comarcal del Ripollès (Ripoll) Arxiu General de la Diputació de Barcelona Arxiu Històric de Girona Arxiu Històric Comarcal de Manresa Arxiu Històric Comarcal de Terrassa Arxiu Històric de Sabadell Arxiu Històric de la Ciutat de Girona Arxiu Municipal de Cassà de la Selva Arxiu Municipal de Palafrugell Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat) Biblioteca-Arxiu de l’Ateneu Barcelonès Biblioteca-Arxiu del Parlament de Catalunya Biblioteca de Catalunya

13. fonts i bibliografia

363

Biblioteca Fages de Climent (Figueres) Biblioteca Pública de Girona Biblioteca Pública d’Olot Biblioteca Pública de Reus Biblioteca Pública del Vendrell Govern Civil - Arxiu del Registre d’Associacions Hemeroteca Municipal de València Institut Municipal d’Història de Barcelona - Arxiu Històric de la Ciutat Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives (Universitat Pompeu Fabra)

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA.

ELS ORÍGENS DEL REPUBLICANISME NACIONALISTA. EL CENTRE NACIONALISTA REPUBLICÀ A CATALUNYA. (1906-1910)

PERSONATGES I FETS