11
SomGarrigues • del 25 d’abril al 8 de maig de 2014
COMARCA HISTÒRIA • Arbeca
Testimoni d’excepció L’Arbeca dels anys 20 i 30. Aurèlia Moyà publica un llibre que relata els primers 15 anys de la seua vida. Els grans episodis de la història contemporània del nostre país vistos a través del dia a dia d’una nena arbequina. La seua fugida a l’exili seria irreversible i ja no viuria més al poble Miquel Andreu
miquel@somgarrigues.cat
La Segona República, la Guerra Civil o l’exili són episodis de la nostra història que tenim tres maneres de conèixer-los: a través d’historiadors, a través de treballs periodístics o a través de testimonis directes. Uns testimonis que, en el cas de les Garrigues, poques vegades s’han posat per escrit o, quan ho han fet, ha estat de manera breu o per acompanyar treballs historiogràfics.
El lector es fa una idea pròxima i fidel d’una època agitada, tant dels grans episodis polítics i bèl·lics com del dia a dia del poble En uns temps en què cada vegada queden menys veus capaces d’explicar en primera persona les primeres dècades del segle XX, ara tenim el luxe de comptar amb l’aportació de l’arbequina Aurèlia Moyà, nascuda el 1925 i que acaba de publicar Vinc d’Arbeca. Una infantesa travessada per la guerra i l’exili, un llibre que repassa els seus primers 15 anys de vida. Des de la innocència d’una nena, però amb el coneixement dels esdeveniments –ja siguin fruit de la intuïció d’aleshores, ja siguin fruit de raonaments posteriors–, el lector es fa una idea molt pròxima i fidel de l’ambient d’una època agitada. Però no només de grans episodis polítics i bèl·lics, sinó també de la quotidianitat de l’Arbeca dels anys 20 i 30: l’alimentació, la religió, la vida al camp, l’escola, etc.
Des dels carrers d’Arbeca
Pels llibres d’història sabem, per exemple, que el 14 d’abril de 1931 hi va haver la proclamació de la Segona República espanyola, però amb el llibre de Moyà la vivim des dels carrers d’Arbeca. “Aquell matí, des que surto al carrer, amb les meves trenes, sento que l’eufòria s’ha ensenyorit de tota la població: com si l’hivern acabés d’anar-se’n i entréssim en una era nova, plena d’esperança. Sense entendre les raons profundes de tot plegat, m’impregno d’aquesta emoció general i crido amb tothom ‘Visca la República’, ‘Visca Catalunya’, ‘Visca Espanya’, ‘A baix la Monarquia’[...]. I aquest dia memorable vaig a la meva primera manifestació. Agafant molt fort la mà del padrí jove i la del meu pare. Avancem darrera la Banda Municipal i els que duen les ban-
El 12 d’abril, en el marc de la Primavera Cultural, es va presentar el llibre al celler Vinya els Vilars. Moyà, segona per la dreta. | FOTO: Aj. Arbeca |
deres [...]. Recorrem els carrers d’Arbeca des del Molí Vell fins al Molí Nou i quan l’orquestra comença a tocar l’Himne de Riego o la Marsellesa, cridem ‘Visca la República’, ‘Visca Alcalá Zamora’, ‘Visca Francesc Macià’. Pels llibres d’història sabem també que la República fa un tomb a nivell social, polític i econòmic, però pel llibre de Moyà en copsem la dimensió més local: “Jo notava que a cal Fusteret només havien acollit malament les mesures contra el clergat. Quant a mi, el que més m’interessava era
“Avançava la construcció de les noves escoles de la República. S’aixecaven vuit noves sales de classes en ple centre del poble” l’aparell de ràdio que vam instal·lar de seguida que vam tenir electricitat i les sessions gratuïtes de cinema que es feien cada diumenge a l’esplanada del nou local anomenat Centre Republicà [...]. També ens interessava com avançava la construcció de les noves escoles que havia endegat la República tan aviat com va ser proclamada [...]. Ja s’aixecaven vuit noves sales de classes en ple centre del poble, al lloc on hi havia hagut fins feia poc el local recreatiu i de ball de ‘La Samfaina’, que duia aquest nom perquè la barreja de gent que el freqüentava era tan variada –en idees polítiques– com els colors d’un guisat de samfaina”.
El drama de l’èxode
I així se succeeixen les eleccions, el cop d’estat, la guerra, els bombardejos, la vida a les caba-
Potser la part més dura del relat és la fugida cap a França, amb dues mules i un ruquet, fustigats encara per l’aviació feixista nes, familiars al front i, potser la part més dura del relat, la fugida cap a França, amb dues mules i un ruquet, caminant de dia o de nit, amb tota la massa de dones, canalla i vells d’arreu del país en retirada, fustigats encara per les metralladores de l’aviació feixista i dormint al ras, sota el carro, en ple hivern. “A cops, quan anunciaven la pava, ja no tenia forces per aixoplugar-me a la cuneta. Em quedava palplantada a la carretera, com una estaca, esperant que els bombarders haguessin acabat la seva feina indecent: darrera seu sempre deixaven ferits gemegant. [...] Tancava els punys amb ràbia d’impotència per controlar la por que em tenallava en sentir el brunzit dels avions. Envejava els arbres que m’envoltaven.” I, en arribar a la frontera, “l’espectacle que tenim davant dels ulls al Coll del Pertús és infernal, irreal, vertiginós, com si un cicló hagués buidat tota la misèria humana. Hi ha els planys i les crides de socors dels soldats ferits que jeuen a la vora de les carreteres; els sanglots de nens afamats, morts de fred i de
por; els gemecs desesperats de criatures perdudes buscant llur mare; els plors d’una dona rendida, desplomada a terra, abraçant ben fort contra el seu pit un nen molt petit (viu o mort?); els renills dels cavalls. [...] Aquesta misèria, aquests planys, aquests plors capgiren la realitat del meu univers. Tremolant de fred i de fatiga desitjo aleshores que les meves orelles ja no puguin sentir res més i els meus ulls no veure-hi més.” Finalment, després d’una estada d’uns mesos al poble de Plancher-Bas (i que podríem qualificar de miratge), on la solidaritat i la bona acollida rebuda contrasten amb el menyspreu amb què França ha passat a la història pel seu tracte als refugiats, l’Aurèlia i la seua família es troben, de cop i volta, abocats de nou a la misèria humana, internats al camp de concentració de Miellin, l’existència del qual no va ser reconeguda per l’estat francès fins a
l’any 2011, gràcies a la perseverança de la mateixa Aurèlia.
Història i microhistòria
Vinc d’Arbeca és un llibre que, lluny de fer-se pesat, condensa en només 105 pàgines dues realitats paral·leles: la del context general de l’època i la de la seua traducció subjectiva, familiar i local, d’una manera amena i fluïda, amb diàlegs àgils i records vius. La història i la microhistòria entrecreuant-se amb naturalitat. L’obra ha estat traduïda del francès, i és que poc es pensava Aurèlia Moyà que el pas de la frontera ja no tindria retorn.
El camp de concentració de Miellin no va ser reconegut per França fins a l’any 2011, gràcies a la perseverança de l’Aurèlia ‘Vinc d’Arbeca. Una infantesa travessada per la guerra i l’exili’ Aurèlia Moyà-Freire 105 pàgines i dos annexos, un dels quals revela la curiosa història d’un brigadista suec amb la cosina de l’autora, aleshores infermera voluntària de 17 anys. La noia va inspirar l’escriptor Ernest Hemingway per a la protagonista de la seua obra Per qui toquen les campanes.