6
SomGarrigues •del 29 de desembre del 2006 a l’11 de gener del 2007
L’ENTREVISTA
Joan Botam (Les Borges Blanques)
J
oan Botam (Les Borges Blanques, 1926) fa més de mig segle que viu fora del poble. Se’n va anar per ingressar a l’ordre dels frares caputxins, del qual va ser provincial. Això li va permetre dedicar-se a la reflexió intel·lectual i esdevenir un autèntic humanista. Amable en les formes i profund en els continguts, conversar amb ell és un autèntic plaer, per això ho publicarem en dues parts. Malgrat els seus 80 anys i els records que
evidentment guarda a la memòria, aquesta vegada no hem volgut parlar de passat ni de fets històrics –malgrat ser figura clau de La Caputxinada, el 1966- sinó que hem campat per terrenys més abstractes però no menys realistes. Els coneixements de les vicissituds de l’ésser humà i dels racons de l’intangible, en definitiva, el seu cap clar ajuden, sens dubte, a interpretar el present i encaminar el futur.
“La solitud radical és la mort. L’intercanvi és vida” Miquel
“La crisi de la postmodernitat reclama més participació democràtica”
“A l’hora de construir una societat benestant s’ha de comptar amb tothom”
“Cada vegada hi ha més gent que està de tornada de les imposicions i prioritza la pròpia consciència”
“El principi masculí imposa autoritat, el de maternitat no imposa, sedueix”
Andreu Miquel Andreu • El dia de l’homenatge va defugir l’elogi personal i va parlar més de subjecte col·lectiu. A què es referia? Joan Botam • Això per mi és una experiència, en el sentit que tal com he anat seguint la meva trajectòria, des de la meva identitat, des de la meva consciència i de la meva reflexió, m’he adonat que la majoria de les coses no les he triat, sinó que d’alguna manera m’han anat venint, m’han anat invitant. I en diàleg a aquestes circumstàncies, que em vénen de fora però que m’impacten a dins, ho miro des d’una síntesi que evidentment, en ordre dels resultats, no és individual, sinó que és personal. I personal vol dir que comporta una dimensió social. I per tant, en aquest sentit, entenc que hi ha un subjecte ampli, diguem-ne compartit. I que després he vist en la filosofia d’alguns pensadors postmoderns que aquesta és en realitat la condició humana, és a dir, que som relacionals ja de naixença, pel fet d’existir. A qualsevol experiència humana si li trenques les relacions és la mort. La solitud radical és la mort, mentre que l’obertura, l’intercanvi, el diàleg és la vida. I en aquest terreny m’hi sento còmode, perquè no és un caprici o una arbitrarietat, sinó que és una cosa vinguda, compartida i, per tant, que és de tots, no hi ha un mèrit personal. M.A. • Aquest subjecte ampli i els sentiments de pertinença a la col·lectivitat estan en crisi? Hi ha moltes circumstàncies compartides, però se n’és conscient? J.B. • Tinc la impressió que no està en crisi. Millor dit, sí que ho està però en el sentit d’una crisi positiva. No tota crisi és negati-
va; la crisi és lluita, tensió dialèctica, forta. Però aquesta crisi, al meu entendre, obeeix a una exigència d’obertura, de diàleg, d’aproximació i d’identificació social. En el nostre cas concret, per exemple, venim de visions culturals i socials molt dirigides, molt estructurades de dalt a baix, en què el factor autoritat, sigui dictatorial o fins i tot de partits, la societat, i sobretot els seus corrents de pensament des de la modernitat a la postmodernitat busquen alliberament, manifestació d’allò que hi ha de viu, d’imaginatiu, de creatiu, però en un procés a la inversa, que va de baix cap dalt. Tenim necessitat de principis ordenadors, de referents d’autoritat, però tenim tanta més necessitat que això sigui educatiu, estimulant de totes les energies i possibilitats en ordre a la realització no només personal sinó de la societat. En aquest sentit, la crisi de la postmodernitat és en funció de més participació democràtica, de més participació de poble a poble. Si la crisi s’orienta en aquest sentit, benvinguda sigui. M.A. • Suposo que aquí és on entra en joc el diàleg del qual vostè és tan partidari. J.B. • Hi entra, sí. Perquè a partir d’aquí un s’adona que ens necessitem mútuament, que en tot el que és per al benestar social i la creixença de la societat ha de comptar amb tothom, amb els malalts i els sans, amb els d’una ideologia i els d’una altra, amb els creients i no creients, amb tothom, perquè el col·lectiu, la ciutat diguem-ne, necessita ser de tothom i per a tothom. Llavors, el fet de participar de la construcció d’aquesta ciutat –el president Maragall, en una de les seves intuïcions en deia una societat convivencial, i no està mal pensat-, aquesta convivència no és una realitat estàtica, és vida, és intercanvi, i aquest intercanvi, a nivell de la vida humana, es fa a través de la comunicació. I
és que el diàleg no és una experiència acadèmica, un debat d’uns savis al voltant d’una taula, sinó, com diu un dels meus mestres preferits, Raimon Paniker, la relació intrapersonal, és a dir, que des d’allò més profund que tenen la teva persona i la meva a l’hora de comunicar-nos hi ha un esforç de retrobament en un espai comú, i d’això en diem diàleg. I aquest diàleg és important a l’hora de configurar un projecte, que no és ni teu ni meu sinó el resultat d’aquest intercanvi, i després la capacitat d’anar-lo revisant sobre la marxa, en el benentès que podem equivocar-nos. Un de sol es pot equivocar, però quan ho fan tots junts aquell error els enforteix en la seva vinculació. M.A. • Es fomenten prou les ocasions per practicar el diàleg, els espais de trobada i participació? Fins i tot es defugen, no? J.B. • Depèn de l’escenari en què et situes. Hi ha associacions, moviments, experiències en les quals aquest intercanvi passa moltes dificultats. Una d’elles, per exemple, en les ideologies, o en els partits basats en una ideologia; una altra les esglésies, sovint estructurades des d’un líder, des del pensament d’una gent que està al capdamunt i les altres no tenen dret a pensar... Perquè a vegades un té la impressió que des d’aquestes instàncies t’estalvien la feina de pensar. Però, a desgrat d’això, que no és el meu escenari tot i considerar-me catòlic, veig en les bases, les bases socials, cada vegada més alliberament d’allò que és viu, espontani, creatiu, i d’alguna manera fins i tot sense traumes. Hi ha molta gent -sobretot entre els joves, els moviments, les persones obertes amb les problemàtiques reals- que està de tornada de les imposicions i valora molt més els criteris formats a través de la pròpia consciència.
M.A. • Si aquesta consciència no es fomenta, a través de l’educació, no pot quedar coix el qüestionament de l’autoritat? J.B. • Potser tens tota la raó. I és que aquestes coses les plantejo des d’un punt de vista diguem-ne radical i de pensament i teoria, però això reclama pedagogia, temps i fins i tot valors a primera vista insignificants. És a dir, des del meu posicionament radical antiguerra no puc girar la cara a un militar, com a persona no, ja que totes em són entranyables i pròximes. Ara bé, en funció de les creences o les ideologies no només tinc el dret, sinó l’obligació de manifestar el que penso. Una vegada manifestat això llavors hi ha d’haver una cultura de la tolerància, del respecte, però que no és una actitud passiva, de tancar els ulls a la realitat. El dia de l’homenatge, per exemple, a propòsit de l’alcaldessa de les Borges se’m va preguntar si preferia alcalde o alcaldessa. Mira, en profunditat, cada vegada veig més la necessitat d’un règim de matriarcat. Perquè el principi animus, masculí, home, imposa estructura, imposa autoritat, mentre que el principi maternitat, feminitat, sensibilitat, cor d’alguna manera no imposa res però sedueix. I aquesta seducció de la convivència és el que hauria de guiar els éssers humans en aquestes diferències de gènere, però també en les diferències ideològiques o qualsevol altres. La diferència és la gran riquesa de l’experiència humana, però perquè això es cregui d’aquesta manera, com un mosaic, sinó perquè la línia conductora de la bellesa d’aquest mosaic és que hi hagi una relació, respectuosa, que vol dir receptiva i alhora activa, mirant més endavant l’un i altre, que d’alguna manera significa una cultura. Una cultura de convivència i una cultura de pau, i això, com dius, reclama una pedagogia, a l’escola, al carrer, a l’entorn familiar, etc.
6
SomGarrigues •del 12 al 25 de gener del 2007
L’ENTREVISTA
Joan Botam (Les Borges Blanques)
C
om ja vam anunciar, en aquest número recuperem la segona part de l’entrevista que vam fer a Joan Botam, frare caputxí de les Borges. Recentment homenatjat, el que és ja nou ciutadà il•lustre de la població ens aporta aquesta vegada re-
flexions sobre el paper de les religions i la cultura avui dia. Lluny de dogmatismes i d’adoctrinaments, la seva voluntat d’assolir la plena convivència és el que sempre destaca per sobre de tot. Una convivència en què sense identitat no es va enlloc.
“Els fanatismes fan mal a les religions” Miquel
Andreu “La immigració és irreversible, però tant de bo que es faci des de la responsabilitat i l’educació”
“La separació Església-Estat és de les aportacions més encertades de la Il•lustració ”
“Els individus fanatitzats no són religiosos, sinó malalts que han d’anar al psiquiatra”
Miquel Andreu • A les Garrigues estem començant a notar un fenomen, el de la immigració, que en altres llocs està ja més estès. Vostè que ha treballat molt la relació entre diferents tradicions religioses i culturals com creu que seria una bona via d’acollida, una manera d’evitar un xoc? Joan Botam • Cal afavorir, tant des d’un costat com d’un altre, que hi hagi autèntiques relacions igualitàries, paritàries, humanes. Per damunt de tot som éssers humans. Això que els sociòlegs en diuen integració, no vol dir assimilació per part nostra; per part seva tampoc vol dir rebuig. Simplement vol dir integració. I el procés d’integració és compartit: nosaltres, sense adonar-nos-en, anirem no renunciant però sí trobant-nos amb formes culturals noves, pensaments i actituds i al seu torn ells també. Immigrants avui, catalans demà. Amb aquesta actitud humana, de cordialitat, de respecte a tots els nivells, des del de les autoritats i instàncies públiques fins al de carrer facilita enormement el retrobament. I quan es produeix és maquíssim. El procés d’immigració és irreversible, es farà malgrat tot, però tant de bo que es pugui fer des d’una consciència responsable i educativa i fins i tot des d’alguns líders, perquè en tota societat sempre hi ha algú que té més sensibilitat que els altres, igual que n’hi ha de més irritables. Si tenen més ressonància mediàtica i imatge aquelles que d’alguna manera construeixen societat i construeixen pau la
cosa està assegurada. Si la tenen aquells posicionaments racistes, xenòfobs, de gent malalta, malament. M.A. • En tot aquest procés quin paper creu vostè que hi juga la religió. No pot ser més una nosa que un servei? J.B. • Quan la religió es busca a ella mateixa és viciada, és pecat. A vegades, certs eclesiàstics sembla que només defensin l’status quo, allò que ells representen, que no és més que l’estructura i no el missatge espiritual. Jo parlo de tradicions espirituals, i veig un missatge d’humanitat, des de la totalitat del ser humà, que és cos, ànima i esperit. El cos és el que veiem i toquem, l’ànima és el principi psíquic i l’esperit seria el que els grecs en deien carisma, els jueus ruah, que és com quan el poeta García Lorca deia “tiene ángel”; és l’espai que d’alguna manera té en compte una tradició espiritual. I això només pot ser positiu. Tal manera és així que quan et trobes individus fonamentalistes, fanatitzats, ridículs, jo entenc que això no és religiós sinó que és patologia clínica i el que han de fer és anar al psiquatra. Perquè es pensen que
“Quan algú mostra un interès per aprendre, canviar de llengua no és gens positiu”
tenen la veritat, i qui es pensa que té la veritat és que s’equivoca de mig a mig, primer perquè és un idòlatra, cosa que teològicament parlant és nefasta, i segon perquè la veritat, com deia Gandhi és perquè la serveixis a ella, és un valor absolut i tu ets relatiu. És la pau que ens convoca i no nosaltres que convoquem la pau. I el missatge espiritual va cada vegada més per aquest camí, si té algunes garanties de purificació al meu entendre és per aquest camí, especialment les religions més pròximes. El cristianisme, des de la Il•lustració, ja va per aquest camí, no té compromís temporal, o no l’hauria de tenir. La separació d’Església i Estat, d’experiència creient i societat és de les aportacions més encertades del segle XVIII. El judaisme no, perquè no ha tingut un Estat entès com a imperi, sinó més aviat una mena d’internacional de la religiostat. L’Islam, però, sí que ha casat l’experiència creient amb la d’un Estat, un imperi, una cultura, en definitiva, el que se’n diu islamisme. Per mi, Islam sí; islamisme, relativament. Com diu el professor Arkun, magribí de la Sorbona, cal que l’Islam llegeixi els seus textos sagrats des del mètode històrico-crític i no literal, com sovint es fa. Passa igual quan els testimonis de Jehovà es prenen al peu de la lletra passatges de la Bíblia que els porta, per exemple, a no acceptar transfusions de sang. O quan des del judaisme s’identifica la circumcisió amb la pertinença a la comunitat. O quan el president Bush diu que hi ha una frontera del Mal. És que ell encarna el Bé, potser? Tot plegat són fanatismes que fan mal a les religions. M.A. • Dins d’aquest procés irreversible, en quin estat veu la
cultura catalana i el paper de la llengua? J.B. • Jo em sento molt català. De fet, només em puc sentir identificat així. I un dels camps de batalla que jo tinc és el lingüístic, perquè el llenguatge és el mitjà que jo tinc. Però no des d’un punt de vista arqueològic, sinó que el vull viure amb profunditat, perquè m’obre a la comprensió d’altres llenguatges. I en aquest sentit tinc una certa preocupació vital: no em preocupa tant la llengua com si la banalització o desfiguració de la nostra identitat. No voldria ser pas un identitari, sinó ser un mateix, ser respectuós amb tots els altres però començant per un mateix. Si aconseguim això no hi haurà risc, i crec que les noves generacions ho poden fer. Perquè mai s’havia donat com ara tanta atenció i tanta inversió en funció de la llengua i la cultura. També és cert, però, que mai tant com ara hem tingut amenaces, o reptes, més ben dit. La immigració i la convivència amb altres llengües i cultures, en aquest sentit, o el món mediàtic en són exemples. Aquest darrer, que és tant o més fort que les religions i la política, viu en funció no d’una identificació en pro de la convivència sinó d’allò que té convocatòria, viu al servei del poder econòmic. Un detall, per exemple, que trobo molt preocupant és la facilitat amb què el catalanoparlant es passa de llengua. Quan algú et mostra un mínim interès o predisposició per aprendre, el fer-se enrere no és gens positiu. Aquestes actituds fràgils, febles, massa condescendents em preocupen. Qui sap si tot això es capgira, espero que sí, però ja ho veurem.