6
SomGarrigues • del 10 al 23 de febrer del 2006
LA TRINXERA : Màrius Pons
N
ascut a Arbeca el 1917, Màrius Pons sempre fou conegut com el Joan de Cal Cançons. Confusió, aquesta, que li va permetre escapar d’una mort segura més d’una vegada. Amant de la lectura i de les tertúlies polítiques, aleshores tan habituals a tots els pobles, no va dubtar a enrolar-se com a voluntari, juntament amb una vuitantena més d’arbequins, a la columna Macià-Companys després de l’anunci del cop d’Estat
del general Franco. Van partir cap al front d’Aragó on van disparar els primers trets de la seua vida ja en plena batalla. Des d’aquell moment, la guerra i la presó van dictar els traços del seu dia a dia. Un dia a dia que, amb el temps, l’endinsà al món de l’oli, fins a ser responsable de l’aparició de la DO Verge de Borges, la primera del sector a tot l’Estat. Des de la Casa Guiu fins a la Uteco (ara Agrolés), la seua dèria, fidel als ideals comunistes, ha estat la de capgirar el sistema i donar al pagès allò que es mereix.
“Si avui hi hagués un cop d’estat els carrers es quedarien buits”
Marius Pons assenyalant una foto del Palau d’Hivern, el que van assaltar els bolxevics el 1917, any en què ell va néixer. | foto : Miquel Andreu |
Miquel
Andreu
Miquel Andreu • Com va viure l’esclat de la guerra a Arbeca? Com va actuar?
“La dictadura del proletariat no vol dir anar a tallar colls, sinó preservar un sistema”
dia en què els feixistes es van tirar al carrer hi havia ball de diumege, el van fer aturar amb un cornetí i un tal Josep Català va dir que a partir d’aleshores s’estava en guerra. Tothom que va voler sortir voluntari anava a l’ajuntament, et donaven una escopeta o el que fos i a bloquejar tot el poble. L’endemà ens vam aixecar al matí i vam veure el carrer ple de gent armada. Un anarquista d’Arbeca havia denunciat els de dreta pura del poble. Va venir una furgoneta, en van agafar sis i els van afusellar dalt al pla. I és clar, al poble va sorprendre molt, no sabíem de què anava. En aquella època jo freqüentava les tertúlies del local d’Unió Republicana [actual Casa de la Vila] i amb la colla vam dir d’anar a la guerra. Des d’aquell moment, no sabria res de Catalunya. M.A • Després d’haver anat a l’Esco-
la d’Aviació de Sabadell i d’haver tornat al front a Cartagena, allí vostè es fa comunista. Al cap de poc, però, les tropes franquistes van guanyant molt terreny i els acorralen a Alacant. Era ja el principi del final? M.P • Quan
“El pagès ha de cultivar i deixar la gerència a cooperatives de segon grau”
A partir d’aleshores, la seua vida va anar lligada al món de l’oli, no?
M.A • Marius Ponts • El
“Al sortir de la presó em condemnen a treballs forçats a l’Àfrica”
prés m’ho van baixar a 12 i, finalment, vaig poder sortir el 1943.
els socialistes van negociar la pau, els soldats ens vam desmoralitzar i vam pensar que tot s’havia acabat. Va fer cap gent de tot arreu, de tots els fronts. A València, Franco havia fet córrer la notícia que vindrien vaixells anglesos a recollir els que volguessin marxar. Després van dir que arribaven a Alacant. Però mai van aparèixer. Fins que els feixistes ens van acorralar al port com a pollets. Molts no es van voler rendir i els que tenien armes se suïcidaven, alguns es llençaven a les torres d’electricitat i altres s’ofegaven al mar. I allà va ser quan em van fer presoner. Em van jutjar a Lleida i em van condemnar a 20 anys. Des-
M.P • No
ben bé. Quan vaig sortir no sabia de què treballar. La guerra i la presó m’havien pres la joventut. Com que havia fet de comptable dins la presó, a Gardeny, hi vaig poder continuar per guanyar-me la vida. A l’abril em caso i al maig em tornen a agafar i m’envien a fer treballs forçats a l’Àfrica. Cansat dels militars, vaig veure un anunci al diari que la Casa Guiu necessitava un comptable. A partir d’aquí sí, hi vaig anar i m’hi vaig passar 25 anys. Després vaig treballar a la Uteco [avui Agrolés], organitzant les cooperatives. Un dels canvis que vaig introduir va ser el d’exportar a França i Itàlia directament, sense passar per empreses de Reus com fins aleshores, que eren les que feien el negoci.
M.A • Segons el seu ideari comunista, com creu que s’haurien d’organitzar els pagesos?
Potenciant les cooperatives de segon grau. El pagès ha de cultivar, fer un bon producte, però la comercialització no ha de dependre d’ell. Hi ha d’haver una gerència i aquesta no la pot tenir cada cooperativa, sinó una de segon grau que estigui al dia i al minut de com marxa el mercat. Les cooperatives han de portar tot l’oli i cap ha de saber el preu a què es ven el seu, sinó que tots cobren per la qualitat i quantitat de cadascú. Aquest és el sistema que jo practicava.
M.P •
M.A • Però
en un context sense feixisme i amb un sistema comunista, quina seria la solució?
M.P • Koljós
i sovjós, com a la Unió Soviètica. El primer suposa treballar
en cooperatives i el segon per a l’Estat, i que la pagesia decideixi. A la URSS, la diferència de resultats entre uns i altres era ben poca. • Les collectivitzacions que van dur a terme els anarcosindicalistes durant la guerra, la veu amb bons ulls?
M.A
sovjós ja és col·lectivització, ja ho domina tot l’Estat.
M.P • El
M.A • Cap on veu que s’encamina el capitalisme avui, en la seua fase de globalització? M.P • A la catàstrofe. El capital es posa
a la butxaca tots els beneficis, mentre que en un sistema comunista és l’Estat qui ho domina tot i els beneficis els reverteix i fa gran l’economia, que és el que està passant a la Xina. L’únic error de la URSS és que va voler ser maximalista, va voler socialitzar fins a les botiguetes del barri, mentre que la Xina ho deixa pel seu compte i socialitza la gran economia: el gas, l’electricitat, el ferrocarril, etc. Els darrers canvis a Amèrica Llatina, a més, suposen una gran esperança.
Vostè sempre ha criticat l’adopció de l’anomenat ‘eurocomunisme’ per part dels partits que havien estat ortodoxos.
M.A •
M.P • Sí, sempre. Ara ja ningú fa servir el terme comunista, se n’amaguen, mentre que jo ho dic ben orgullós. Per principi tenim el comunisme proletari. La dictadura del proletariat no vol dir anar a tallar colls, sinó preservar un sistema perquè no se n’implanti un altre. A partir d’aquí, la llibertat és absoluta. Per les urnes no farem mai res. Al sistema capita-
lista es practica una falsa democràcia i es titlla de dictadura l’economia socialista. José Saramago, premi Nobel de literatura, ja diu que els governants no manen, sinó que actuen de comissaris polítics del poder econòmic, un poder que mai ha passat per les urnes. M.A • Veu
alguna possibilitat en el futur per canviar tot això?
M.P • Si no ve una revolució, una desobediència a l’Estat, no hi ha res a fer. El jovent no sap ni que aquí hi va haver una guerra. Fa 70 anys tothom estava molt polititzat i la prova és que la gent va sortir al carrer contra els feixistes. Si avui tornés a passar allò els carrers estarien buits, tothom es quedaria a casa. El capitalisme els ha enlluernat i ara, a més de la religió, el futbol és un altre opi del poble, com deia Marx.
‘El Joan de Cal Cançons. Història i vivències d’un comunista’ Màrius Pons. 149 pàgines Pagès Editors Lleida, 2003