14
SomGarrigues • de l’1 al 14 de febrer de 2013
REPORTATGE HISTÒRIA • La Floresta
L’altra església que va matar el fred 1.000 persones. A mitjans del segle XIX, la Floresta va projectar una església capaç d’acollir fins a un miler de persones. Eren temps de creixement demogràfic, però l’aixecament del general Serrano, els desastres bèl·lics a ultramar i la gelada de 1869-1870 van enfonsar la iniciativa Miquel Andreu La Floresta
Un dels indrets més emblemàtics de Torrebesses, a les Garrigues Històriques, és l església inacabada reconvertida en plaça pública, on tenen lloc els principals esdeveniments a l aire lliure que se celebren al municipi. Es coneix com l església que va matar el fred , perquè les gelades de l hivern de 1869-1870 van arruinar de tal manera els vilatans que el que havia de ser un temple parroquial gran i modern no va poder passar de la mica de paret aixecada que hi veiem avui. Doncs al petit poble de la Floresta, el desastre climatològic d aquell mateix any també va matar una altra església. Tot i viure-hi més gent que actualment, el nombre d habitants de la Floresta era lluny dels 1.000 per als quals es va projectar el recinte, dissenyat per l arquitecte i enginyer Agapit Lamarca, fu-
El projecte es va encarregar a l’arquitecte i enginyer Agapit Lamarca, futur sogre del president Francesc Macià
Els plànols de l’església indiquen la capacitat prevista. A la dreta, espai on s’havia d’erigir. Al fons, el campanar de l’església actual. | FOTO: M.A. |
tur sogre de Francesc Macià. Però eren èpoques de creixement demogràfic, tal vegada recollint encara l optimisme de la bonança del segle XVIII, quan es van erigir 21 noves esglésies a tota la comarca. La persona clau amb qui es va contactar per tirar endavant el temple era el duc de Medinaceli, que man-
La que havia de ser l’església de Torrebesses fa de plaça pública. | FOTO: Xavi Minguella |
La guerra de l’Àfrica havia suposat importants ingressos a la reialesa espanyola i la corona anava ampla de diner tenia la condició de patró temporal de la parròquia el patró espiritual és sant Blai en base al llegat heretat de la casa dels Cardona. El duc ocupava un lloc de rellevància a la cort d Isabel II, es va agafar el projecte a pit i va aconseguir el més difícil d aconseguir: que la reina es comprometés amb el finançament de l església. Era la dècada de 1860, la guerra de l Àfrica havia suposat importants ingressos a la reialesa espanyola i la corona anava ampla de diner. Paral·lelament, a la Floresta s obria una llista de donants voluntaris, encapçalada pel mossèn, que hi aportava 300 duros tota una fortuna de l època , condicionant-los, això sí, que ell continués sent el rector de la parròquia.
Tot plegat augurava unes garanties per a l església florestina que no tenia l església de Torrebesses, més depenent dels propis recursos de la zona.
Cúmul de circumstàncies
Amb el pas del temps, van venir també els desastres bèl·lics a les colònies espanyoles, que anaven arruinant el país, i la revolució de 1868, la Gloriosa , amb el general Serrano al capdavant, que va forçar l exili de la reina Isabel II i, en conseqüència, la caiguda del duc de Medinaceli com a càrrec influent. Quasi simultàniament, arribaria la gelada de 1869-1870, que ja seria la gota que faria vessar el vas i l estocada final a un projecte d església
La Floresta s’hauria de conformar, finalment, amb el petit temple construït el 1760 a l’antiga quadra adjacent al castell
Bilbao, 169 · 08018 BARCELONA · tel. +34 93 308 55 74 · verlan@verlan.es Av. Les Garrigues, 8-14 · 25400 LES BORGES BLANQUES (Lleida) · tel. +34 973 14 00 89 · verlanborges@verlan.es
que, a diferència de Torrebesses, no va poder arribar a posar ni una pedra sobre una altra. Mentre que Torrebesses es quedava amb la petita església romànica, la Floresta s hauria de conformar, fins avui, amb el petit temple construït el 1760 a l antiga quadra del castell.
Intents posteriors
El projecte va tornar a estar sobre la taula un temps després, però el segle XX s estrenava a la Floresta amb una altra gelada (1899-1900), que ho tornava a fer impossible. I el 1921, ja amb uns altres plànols més modestos, tampoc va reeixir un altre intent, aleshores per desavinences locals amb el mossèn. Però no va ser fins a mitjans dels anys 70 que al poble es va veure clar que en aquell espai avui una extensió de la plaça de la Mancomunitat ja no s hi faria mai més res. Va ser quan es va permetre, finalment, que les cases contigües poguessin obrir portes i finestres en aquell costat. * Amb l’assessorament de Fèlix Martín