19
SomGarrigues • del 3 al 16 de setembre de 2010
EL REPORTATGE
El grup juncosí Quina Barra, en una imatge dels seus inicis. | FOTO: S.G. |
30 anys de pretensions rockeres a la comarca Als anys 80 comencen a sonar a les Garrigues les guitarres elèctriques i s’experimenta amb el rock. Eren projectes aïllats, però que encetarien un camí que va fer que, amb el temps, moltíssims joves de la comarca s’animessin a crear el seu propi grup de música, fins al punt que va esdevenir un autèntic fenomen social a finals dels 90. Aquell boom s’ha desinflat, però ja no hi ha marxa enrere. La història continua.
Jordi Mir Miquel Andreu De tots els modes d expressió artística que es coneixen, la música és, amb diferència, el que més connecta amb la gent jove. Literatura, escultura, pintura, dansa són disciplines que o s assaboreixen en una adultesa consolidada o, si es fa abans, es fa de manera molt minoritària. La música, en canvi, es consumeix massivament, des de molt aviat i, perquè no dir-ho, sense massa esforços interpretatius del receptor. No tota la música, és clar, sinó aquella que contemporitza millor amb les emocions de cada generació.
I cada generació ha tingut, en la mesura del que les possibilitats tècniques i interpretatives han permès, un sector de gent que s ha decidit a fer el pas: agafar els instruments i posar-se a tocar. A les Garrigues, com a tot arreu, això ha anat succeint al llarg del segle XX i sempre hi han existit formacions musicals. Però és amb el lent desvetllament de la llarga nit franquista, amb el rock i la cultura de masses ja plenament presents, que es donen les condicions perquè la cosa sobrepassi l ofici d uns pocs i esdevingui, en general, la forma d oci d uns quants més. Per un altre reportatge queden la música de ball i altres variants
i ens centrem ara en la història dels qui han adoptat l estructura de grup de rock per expressar-se en un escenari, els qui van fer el salt a la cosa elèctrica, per entendre ns, una història que va tindre les primeres experiències al llarg dels anys 80 i principis dels 90 i que va viure un boom espectacular, fins i tot desmesurat, a la segona meitat dels 90.
Trencar el gel
Les limitades possibilitats econòmiques i, sobretot, la falta de referents anteriors a qui seguir el camí fan que es puguin comptar amb els dits d una mà els grups o intents de grup que es van crear a
la dècada dels 80. Encara que ara pugui semblar estrany, en aquella època veure actuacions en directe o fins i tot conèixer algú que tingués un instrument elèctric era una cosa inaudita. El que a les ciutats feia temps que circulava, a les zones rurals com les Garrigues esdevenia una excentricitat, fins i tot un element de contracultura. Però tard o d hora tot arriba; calia que algú trenqués el gel i ho va fer a les Borges una petita formació, anomenada Lucifer Diabolus, molt amateur i experimental, que a principis dels 80 practicava la música progressiva a les Nits d Scorpio , el pub de referència d aleshores a la capital de les Garrigues.
De fet, és a l Scorpio on va començar a rascar la guitarra Jordi Macià, pioner en la música endollada a la comarca, que el 1984 formaria el que es pot considerar el primer grup amb formació rock, els Claustrofòbia 21, junt amb Josep M. Farré, Joan Ceballos i Gregorio Iglesias. És arran d aquesta experiència, i alguna altra com Stradivarius Band que incorporava un violinista d Arbeca- que joves com Àlex Farran, considerat per molts dels que vindrien després com un pare espiritual , comencen a veure guitarres elèctriques i a descobrir inquietuds creatives i interpretatives. Van sorgir grups com Dolls, Neurosis, Niu Nou (l Albagés) o The Malajes (el 1988
20
SomGarrigues • del 3 al 16 de setembre de 2010
EL REPORTATGE La fitxa
Una de les actuacions en un festival Borges Crema. | FOTO: APG |
a Almatret), així com iniciatives paral·leles com els Clau Blau, d animació infantil, o Stock, amb música de ball. També aleshores, el 1989, neix un dels grups amb més trajectòria i que més ha calat a la comarca, els Quina Barra (Juncosa), que van estar en actiu fins el 2002 i que enguany encara han fet algun concert puntual de retrobament.
L’ascens
A partir d aquí ja no hi haurà aturador i poc a poc van naixent (també morint) força bandes: Voliak (Juneda), Aubergi (Almatret), Talkom sone després The Companys- (Maials), Kaos Rural (l Espluga Calba), UHF, Escondidos, Gual Permanent, Cul de Sac, Tremendos i Operación Luna (les Borges). De fet, Escondidos liderats per Luis Manuel Ruiz i on tornem a trobar Jordi Maciài Gual Permanent suposen també un punt d inflexió important i tal vegada la frontissa que obre la porta a tota l onada que vindrà després, a la segona meitat dels 90.
El paper del Borges Crema
La constant creació de nous grups era un fet, però les possibilitats de tocar en públic, sigui per una qüestió de qualitat sigui per la poca predisposició dels organitzadors d esdeveniments, eren molt limitades. Alguns grups sí que actuaven, fins i tot més a fora de la comarca que a dins -com
passà els primers anys amb Quina Barra-, però les festes locals dels pobles no donaven prou de si per absorbir tota l oferta, de manera que els concerts, en molts casos, eren una excepció. El 1995, amb la voluntat de promocionar tota aquella efervescència de grups locals, l Ateneu Po-
L’esclat del fenomen es va produir a la segona meitat dels 90 pular Garriguenc, nascut tan sols dos anys abans, va organitzar el festival Borges Crema. El format era imaginatiu: tocar un dissabte de juliol a les piscines municipals, arran d aigua, i incloure-hi un espectacle de foc (d aquí el nom) del grup de diables Recerca, així com una mica de reivindicació social. La participació dels diables va durar dos anys, però el Borges Crema es va celebrar, des d aleshores, durant 11 edicions només amb alguna interrupció. La proposta va tenir una bona acceptació entre els grups de música, que s avenien a actuar-hi de manera gratuïta. A vegades, per alguns suposava l únic concert de l any que podien assumir. I el cert és que el públic, a més, responia. També sorgia de l Ateneu una altra iniciativa que, tot i que no ín-
La llengua dels grups De cançons se n ha fet de dos tipus: versions d altres grups i producció pròpia, i moltes de les formacions de les Garrigues han conreat, bàsicament, el primer. En aquest sentit, els referents rockers en català eren escassíssims i penetraven poc als repertoris dels grups locals. Ara bé, quan el grup s aventurava amb producció pròpia, la decisió d expressar-se o no en la llengua pròpia del país era inevitable. I això tenia molt a veure amb la llengua materna del cantant, perquè del que es tracta, evidentment, és d expressar emocions. Hi van haver veus castellanoparlants (Escondidos, Gual Permanent) i veus catalanoparlants (Niu Nou, Quina Barra). Amb el pas dels anys, els referents en català han augmentat, la producció pròpia també ha augmentat i els complexes s han perdut, de manera que l ús de la llengua catalana és habitual. De fet, els grups que han tingut més reconeixement popular han estat aquells que han cantat en català, que han fet producció pròpia i l han fet des d un discurs vinculat al territori i a la identitat rural (Quina Barra, The Companys, Tse-tsé). D altra banda, hi ha també alguna raresa que s escapa de la lògica de la llengua materna del cantant. I és que en alguns casos s ha optat per fer producció pròpia directament en anglès, ja sigui pel mite de la sonoritat musical ja sigui per afanys infundats de ressò internacional.
GRUP 4 xabos Alè d’all Àlex i Patrici Farran Aspitaks Aubergi Bad Milk Bass 730 Big Deal Búnker 25 Claustrofòbia 21 Cul de Sac Di que sí Dog’s House Dúo Okulto Ekipo A Escondidos Flai Franki Porrina y los diarrea asesina Gemma Segués Green Monkey Gual Permanent Harme JEPP’S Jordi Domènech Just Suquí Kaos Rural Komando Oculto La furgoneta verda Laia Garra Level Llibertat condicional Los violadors de l’Eixample Lucifer Diabolus Luis Manuel Ruiz Macnates Made in Xina Mal Camí MCPA herbicida català Morelands Moreless Nabo de pavo Name and the pig Neurosis Niu Nou Ombra One Way Operación Luna Paper Mullat Parafernàlia Prawn Quina Barra Raúl Muñoz “100 fuegos” Rock’n’llamp Saboga Sacrifice Séptimo Cielo Síndrome de Capricornio Skull silly wagons Son’s Fire Stereòffon’s Stradivarius Band Supermirafiori Talkom sone Terrier The Companys (Tremendos) The Malajes Tocasons ToniCam Tremendos Tse-tsé UHF Voliak When the pigs fly Yrónikah Zoom
POBLACIÓ El Cogul-l’Albagés Les Borges-el Cogul-Vinaixa Les Borges Juncosa Almatret Les Borges-els Omellons Arbeca Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Llardecans-Almatret Juneda Vinaixa Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges-l’Espluga Les Borges Les Borges Sunyer L’Espluga Juneda-Arbeca-l’Espluga-les Borges Arbeca Les Borges Les Borges-Arbeca L’Albi-les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges-Arbeca-Juneda Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges-el Cogul-l’Albagés Les Borges Les Borges L’Albagés Les Borges-Arbeca-els Omellons Les Borges Les Borges-Arbeca Les Borges Les Borges Juneda-Les Borges Juncosa Les Borges Arbeca-l’Espluga Les Borges-els Omellons Les Borges L’Espluga Les Borges Les Borges-Arbeca Les Borges Arbeca-Les Borges Les Borges-Arbeca Les Borges Maials Les Borges Maials-Almatret Almatret Les Borges Les Borges Les Borges Les Borges-Juneda-l’Espluga Les Borges Juneda Les Borges-Arbeca Les Borges Les Borges
tegrament, programava concerts amb grups locals. Era l Oli Rock, que al ser itinerant per la comarca feia de contrapès tant al protagonisme que acaparava la capital de les Garrigues amb el Borges Crema com a l època de l any en què s organitzava, ja que es feia en ple hivern, per la collita de l oliva.
Arriba el boom
Va ser en aquesta segona meitat dels 90, amb el Borges Crema a ple rendiment, que va esclatar un autèntic fenomen de joves que s atrevien a formar grups de música. Les majors possibilitats econòmiques i l existència, ara sí, d un bon munt d experiències i referents anteriors, sumat a l habitual reformulació de bandes ja existents abans però que o canviaven el nom o algun dels seus membres o variaven lleument l estil, van fer que el nombre de grups en aquells pocs anys creixés moltíssim, no ja de manera progressiva sinó exponencial. A més, es va tractar d un fenomen eminentment borgenc, fins al punt que era estranya aquella colla d amics de la capital de les Garrigues que no hagués arreplegat alguns instruments i hagués començat a experimentar-hi. És quan neixen Tse-tsé, JEPP S, MCPA herbicida català, Búnker 25, When the pigs fly, Saboga, Nabo de Pavo, Parafernàlia, Di que sí, Flai, Moreless (les Borges), Aspitaks (Juncosa), 4 xabos (el Cogul-l Albagés), Ekipo A (Vinaixa), Ombra (les BorgesArbeca-els Omellons), Prawn (Juneda-les Borges). Tot i l evident major moviment que sempre es dóna en un poble gran, el cas de les Borges del 1995 al 2000, aproximadament, depassa qual-
75
Són els conjunts musicals que s’han creat a la comarca des dels anys 80 fins l’actualitat sevol mesura de proporcionalitat. Mentre, a altres pobles grans, com Juneda i Arbeca, es mantenien les dinàmiques d anys anteriors, amb l aparició de només algun grup esporàdic. A les Borges, tenir un grup ja no era l element de contracultura d uns anys enrere sinó una moda en tota regla. I, com tota moda, puja i baixa ràpidament i és la persistència i la qualitat el que acaba destriant el gra de la palla.
El poble dels locals
Tants grups necessitaven, evidentment, llocs on assajar. Era l època en què a les Borges pràcticament cada colla de joves tenia un local, sovint amb lloguers de dubtosa legalitat, i que en certs moments van arribar a ser al voltant d una desena. Sales precàries que servien tant de local d assaig dels grups com de qualsevol altra activitat
21
SomGarrigues • del 3 al 16 de setembre de 2010
EL REPORTATGE ociosa particular. Es compraven i venien i es recompraven i revenien guitarres, baixos, bateries, micròfons (molts de l època dels primers grups) que acabaven passant per multitud de mans. Fins que dos incendis, un en el primer moment del boom i un altre dos anys després, van anorrear els locals de diversos grups i en qüestió de mesos van anar tancant els que quedaven, probablement per temor dels propietaris. No va ser fins el 2002 que l Ajuntament de les Borges (no es té constància d experiències similars a altres municipis garriguencs) va posar en marxa uns bucs d assaig en un local municipal, amb espai per a sis grups i un lavabo, força ben rebuts per les bandes d aleshores. Amb el temps, però, la inestabilitat de les mateixes formacions va acabar convertint algunes sales, de nou, en qualsevol cosa menys un local d assaig. És per això que aquest mateix 2010 el consistori ha aprovat una ordenança que en regula la gestió i els horaris. Els grups, a més, paguen 100 euros l any però amb el compromís que si actuen almenys dues vegades per a l ajuntament o per a una entitat del poble, el lloguer és gratuït. Segons fonts de l equip de govern borgenc, es tracta d assegurar així un cert retorn social i evitar altres usos que no siguin els estrictament musicals.
Fi d’un cicle
Tornant enrere, coincidint amb l auge del nombre de grups locals, la Festa Major de les Borges va començar cap al 1998-1999 a incloure també concerts d aquests a la programació. La diferència era que allà cobraven i al Borges
El difícil pas de fer un disc L escassa producció discogràfica que han generat els conjunts garriguencs escassa en comparació amb la multitud de propostes que hi ha hagut- posa de manifest que, en molts casos, el fet de muntar un grup era una forma passatgera d oci sense més ambició que fer unes primeres passes amb els instruments, pujar en un escenari i passar-ho bé amb els amics. Tot i això, algunes formacions han superat el cicle d assajar i fer concerts als pobles de la comarca i han fet un pas més a l hora de donar a conèixer les seves cançons. Alguns han participat en festivals massius com el Senglar Rock o l Acampada Jove i en concursos com el Juan Prat d Altorricó (Gual Permanent, Flai), el Sona 9 (Tsé-tsé, Flai) o el Música Jove de Reus (Flai) on els premis consisteixen en gravar un disc o actuar en concerts de gran format. L opció més ambiciosa, però, ha estat la d enregistrar alguna maqueta o disc. Val a dir que, amb les millores tècniques i l aparició de les noves tecnologies, els conjunts actuals s aventuren ben aviat a gravar alguna cosa, però alguns grups pioners en el panorama musical comarcal ja s hi van atrevir. Tots els conjunts que han publicat la seva obra ho han fet o bé gravant en un estudi professional o bé optant per l autoproducció (ells mateixos han dut a terme tot el procés de creació del disc: edició, mescles, producció, etc.). Entre els qui han acudit a gravar en estudis hi ha Quina Barra, The Companys, Bad Milk, Tse-tsé, Level, Gual Permanent, Luis Manuel Ruiz, Yronikah o Flai. Pel que fa a l autoproducció, tot i ser l opció més utilitzada pels conjunts actuals segurament per allò que dèiem dels avenços tècnics-, requereix uns coneixements extramusicals, de tractament de so, que fan que el procés sigui més laboriós però permet expressar allò que vol el músic amb una major fidelitat i afegir-hi més recursos sonors. Aquesta modalitat també s utilitza ben aviat a les Garrigues de la mà de l Àlex Farran i continua, ja més recentment, amb Moreless, Morelands, ToniCam i Jordi Domènech. D altra banda, també hi ha qui s ha decantat per donar a conèixer la seva música de manera més amateur, fent gravacions dels assajos o dels concerts. Aquestes, però, acostumen a no distribuir-se gaire i són més aviat per consum propi. Crema no, atès que el festival de l Ateneu responia a una organització popular, des del voluntarisme i que amb prou feines cobria les despeses. Alguns grups van entendre que si eren remunerats a un lloc també ho havien de ser a un altre, i cada vegada costava més omplir el cartell. Si hi afegim que els desperfectes causats el 1999 al recinte de les piscines van impedir tornar-les a utilitzar, el cert és que el Borges Crema anava perdent força de convocatòria. Malgrat tot, el festival es va anar celebrant fins el 2008, amb algunes edicions tant o més participatives que les primeres. La poca rotació en el cartell, el poc encant del nou espai i, perquè no dir-ho,
Primera actuació de Prawn, el 1996 a Mollerussa. | FOTO: J.M.M |
la desgana tant de músics com d organitzadors per continuar amb el mateix model, han portat el Borges Crema i també l Oli Rock a un parèntesi sense data clara de retorn.
Situació actual
25 anys després de les primeres temptatives, de grups locals en continua havent i res fa pensar ja que en deixi d haver. En el que portem de segle XXI han aparegut Mal Camí, Paper Mullat, Made in Xina, Yrónikah (les Borges), Stereòffon s (Arbeca-les Borges), Rock n Llamp (Arbeca-l Espluga), Komando Oculto (Juneda), Dog s House (Llardecans) o Just Suquí (Sunyer), entre d altres. Dels anteriors, alguns van sobreviure però recentment han tancat el seu cicle i altres han continuat en solitari (Luis Manuel dels Escondidos a Andalusia, Raúl Muñoz dels Gual Permanent com a 100 fuegos , Toni Camprodí com a TONICam, Joan Maria Morlans dels Moreless com a Morelands, per exemple), altres han continuat en actiu amb força èxit (The Companys), hi ha hagut retorns fugaços (Quina Barra o Kaos Rural) i fins i tot retorns, tot i que discrets, dels pioners (Supermirafiori, hereus d Escondidos). I sense comptar els qui, de
casa estant, continuen practicant la seva afició musical en la intimitat, sovint de manera brillant. En comparació als anys 90 és evident que hi ha hagut un descens del fenomen. Però més que recular, el que s ha fet és tornar a l estat natural de les coses, sense desmesures ni exageracions, amb colles de joves inquiets, ni molts ni pocs, que en un poble o en un altre experimenten amb instruments. Bass 730 (Arbeca), Level (les Borges-Arbeca) o One way i Terrier (les Borges), molts dels quals podrien ser els fills d aquella generació de les Nits d Scorpio o del pub La Pallera de Llardecans, en són alguns exemples.
El tipus de formació en què s estructuren els grups, la bàsica del rock, continua sent essencialment la mateixa i en quant a estils no hi ha hagut innovacions substancials (continuen sense aparèixer el reggae, el funky, el soundystem o les bases electròniques), però hi ha coses que sí que han canviat: l accés al material és més assequible, les possibilitats de cursar una formació musical són majors i el suport de les noves tecnologies i Internet permeten l autoedició i una difusió més àmplia i directa. Tots aquests elements haurien de garantir una continuïtat del panorama musical a les Garrigues, ni que fos, almenys, del punk, que a Ponent ja se sap que mai no mor.
Evidentment, és clar, l afició cap a aquest estil que hi ha arreu de les comarques de Ponent hi té també molt a veure. El so en què s emmirallen els conjunts garriguencs que fan punk és el de The Ramones, Sex Pistols i The Clash o en la influència que aquests conjunts hagin pogut tenir en formacions sorgides durant la dècada dels 80 a l Estat espanyol com La Polla Records, Eskorbuto o Cicatriz, entre altres. Si la influència del punk a la comarca és ben patent, també ho és el rock, en tant que engloba molts més subgèneres com ara el rock
progressiu, el heavy metal o el grunge. Tot i això, la majoria de grups que no segueixen la línia punk fan una música que es pot associar al concepte de rock clàssic, amb la influència de conjunts dels anys 60 i 70 com Jimi Hendrix, Deep Purple, Led Zeppelin o The Rolling Stones o, al seu torn, en la petjada que aquests hagin pogut imprimir a conjunts més propers. És el cas, per exemple, de Gual Permanent, Rock n Llamp o Made in Xina. Hi ha hagut formacions que han practicat alguna variant del rock prou peculiar o un tipus de mú-
sica que no hi té gaire a veure, per no dir gens: cançó d autor (amb MCPA herbicida català), música tradicional (Tocasons), el hip-hop d Yrónikah, ska amb Tse-Tsé o heavy amb Voliak o Prawn. El pop-rock fet als Països Catalans o el grunge de la dècada dels 90 també va deixar la seua empremta als nostres pobles. Fins i tot un estil més experimetal com el de Morelands o els primerencs Lucifer Diabolus i produccions amb un aire jazzístic o eminentment instrumentals han pres part d aquest fenomen.
Just Suquí, grup de Sunyer amb representació mallorquina. | FOTO: N.S.
|
Una mica de tot i molt de punk Tot i que alguns músics són reticents a classificar la música en estils i tenint en compte que han estat molts i diversos els conjunts o artistes de referència per als grups de la comarca, hi ha hagut dues tendències musicals preeminents en les quals podem emmarcar la majoria de grups que han sorgit en els nostres pobles al llarg dels anys: el rock i, sobretot, un subgènere simplificat d aquest, el punk. Des de Neurosis o UHF, grups formats a principis dels noranta, fins a Nabo de Pavo o Alè d All, que toquen actualment, el punk
ha estat una constant en el panorama rocker garriguenc. Aquesta elecció respon, bàsicament, a dues raons. La primera, l actitud transgressora, provocadora i directa que transmet el punk, que connecta de seguida amb els adolescents (l edat en què s han format la majoria de conjunts). L altra, és la simplicitat de l estructura musical i de les melodies d aquest gènere, que es relaciona clarament amb el fet que molts dels grups garriguencs no han pretès aprofundir en la qualitat musical i amb que la gran majoria dels seus integrants no han rebut formació.
22
SomGarrigues • del 3 al 16 de setembre de 2010
EL REPORTATGE ENTREVISTA AMB Joan Maria Morlans i Giné (Les Borges Blanques, 1977)
“En la indústria musical, tot està inventat“ J.M./M.A.: Com i quan va comen-
compartir globalment que ofereix Internet i adonar-me que el que volia era composar i enregistrar les meves cançons el que em va motivar a iniciar el projecte Morelands.
çar la teva afició per la música, quins instruments toques? J.M.M.: Quan tenia 5 anys, la meva àvia i la meva tieta em van ensenyar a tocar el piano i a llegir solfa. Al cap de poc, els meus pares van decidir portar-me a l Escola de Música. Des de llavors no he parat d aprendre i, a part del piano, toco amb més o menys fortuna la guitarra, la flauta, l harmònica i d altres instruments exòtics com el Theremin o l harpa de boca. J.M./M.A.: Creus que l Escola de
Música s ha d implicar més del que ho fa amb la música moderna? J.M.M.: Un bon ensenyament clàssic et capacita sobradament per a desenvolupar-te en la música moderna. També considero útil que en una escola de música s hi imparteixin cursos de jazz o de guitarra elèctrica, ja que l ensenyament clàssic no cobreix directament aquestes matèries.
J.M./M.A.: I com vas aprendre les tècniques de producció de so? J.M.M.: En part de forma autodidacta i, en part, pels coneixements tècnics que m aporta el fet de ser enginyer i músic a la vegada. També n he après d amics i d altra gent.
El Joan Maria és un músic de cap a peus i un dels més prolífics i agosarats que ha donat la nostra comarca. Toca diversos instruments, té una sòlida formació musical, compon les seves cançons i, a més, té el seu estudi de gravació. Ha format part de diferents grups amb instrumentació clàssica de rock però finalment ha optat per l’autoproducció amb el projecte Morelands. | FOTO: M. Visa |
J.M.M.: Bàsicament en conjunts de temes propis formant tàndem amb l Eduard Anglès (Jepp s, Zoom i Moreless), bandes de versions (When the Pigs Fly) i en el projecte musical de l Àlex Farran. També faig actuacions de música clàssica.
pon el fet que s hagin fet i desfet tants grups de rock a la comarca? J.M.M.: Si se n ha desfet molts és perquè també se n ha fet molts; això és una prova de la gran inquetud musical que hi ha per les nostres terres. Després, com tota activitat de grup, mantenir una certa disciplina i constància de treball en equip i un estat d ànim creatiu ja és més difícil.
J.M./M.A.: A què creus que res-
J.M./M.A.: Ets un dels pocs mú-
J.M./M.A.: En quins conjunts has
estat?
sics de la comarca que composen i editen els seus treballs en un estudi propi. Per què? J.M.M.: Quan tenia 10 anys ja enregistrava amb cintes de cassette de la forma més xavacana que et puguis imaginar! Sóc força perfeccionista amb les composicions i també amb el so que ha de tenir cada instrument i tota la mescla. Apropar-se a aquests ideals és més fàcil si vas pel teu compte. Va ser l aparició dels programes musicals per PC, la possibilitat de
J.M./M.A.: A què creus que es deu que havent-hi tants grups a la comarca ben pocs hagin aconseguit donar-se a conèixer o fer concerts més enllà de les Garrigues? J.M.M.: Si parlem de tenir cert èxit, com per sortir a la TV o guanyar-se la vida, hi ha molts factors que ho dificulten, el principal dels quals és el propi funcionament del mercat musical i les seves servituds. En menor mesura, la poca duració de molts dels grups també hi té a veure. De fet, però, això ja ho han aconseguit tres formacions (Flai, Luis Manuel Ruiz i The Companys), o sigui que, si comparem, podem estar-ne força orgullosos com a comarca. Si parlem de fer concerts fora de les Garrigues, encara és més notable la quantitat de grups que ho han assolit, alguns d ells amb 15 anys d antiguitat i d altres amb
membres que fan música des de fa més i tot! J.M./M.A.: Com veus la indústria
musical actual? J.M.M.: És una fàbrica de productes. Tot està inventat i sovint el que escolto, per fer un símil garriguenc, té un gust d oli refregit per la indiscriminada utilització de clitxés i imposicions de forma i estil. Hi ha gent a qui això li agrada i s ha de respectar. La música electrònica és la punta de llança de la innovació, però fora d aquest camp, avui dia és molt difícil descobrir grups interessants que aportin coses genuïnes. Afortunadament, hi ha discogràfiques independents o creades pels mateixos grups que aposten per la qualitat i donen força llibertat als músics. I en molts casos no són artistes que es guanyin bé la vida... J.M./M.A.: Aspires a que la músi-
ca sigui la teva ocupació principal? J.M.M.: La meva aspiració musical és anar fent obra i gaudir de fer la música que vull fer a cada moment. Si mai arriba algun tipus d èxit, benvingut serà, però l important és recórrer el camí, no on s arriba. A través d Internet estic venent CD s arreu del món, i no són grans quantitats, però cada vegada que ho faig és un petit èxit que m omple de satisfacció.
ENTREVISTA AMB Toni Miret i Sans (Arbeca, 1975)
“El grup ha de ser original, singular“ J.M./M.A.: Com i quan va comen-
çar la teva afició per la música i com et vas decidir a aprendre a tocar la guitarra? T.M.: Quan tenia uns quatre o cinc anys. M agradava la música que escoltava mon pare: AC/DC, Deep Purple o Jimi Hendrix. I vaig començar a aprendre a tocar al conèixer dos companys d institut, l Oriol Torradeflot i el Marcel Peralta, que ja tocaven i me n van fer venir ganes. J.M./M.A.: En quins conjunts has
estat?
T.M.: Operación Luna, Skull Si-
lly Wagons, When the pigs fly, Ombra, Rock n Llamp i Made in Xina, que és on toco actualment. Tots, integrats per músics de la comarca. També he format part de projectes que no han arribat a veure la llum.
J.M./M.A.: Per què s han fet i des-
fet tants grups? T.M.: És difícil de dir. Crec que
la influència dels primers, com Gual Permanent, hi va tenir molt a veure. La gent es va animar i van veure que es podia fer un grup. A més, era una època en què els joves escoltàvem molta música i ens interessàvem pels conjunts que ens agradaven, anàvem als concerts, etc. Ara, en canvi, aquest protagonisme l han agafat les discoteques...
singularitat. També cal posar-hi moltes ganes i tenir una mica de sort. El més important, però, és que el grup o el músic es cregui el que fa.
J.M./M.A.: Has compost algu-
na cançó o enregistrat alguna cosa? Tens intenció de fer-ho? T.M.: He gravat alguna cosa, sí, però a nivell personal, a casa. Amb els Made in Xina parlem d enregistrar algunes cançons, però encara no hi ha res decidit. I sí, és clar que tinc ganes de d enregistrar alguna cosa perquè quedi constància del que he fet. J.M./M.A.: Què cal tenir per viu-
re de la música?
T.M.: Sobretot, una proposta ori-
ginal, que el grup tingui alguna
El Toni, més conegut com a ‘Po’, és un guitarrista autodidacte que exemplifica el fet que a les Garrigues hi hagi hagut una quantitat ingent de conjunts integrats, sovint, pels mateixos músics. És un apassionat del rock dels 70 i 80 en general però té una devoció especial per Jimi Hendrix i per l’instrument que toca, la guitarra. Tant, que no podem revelar quantes en té...
J.M./M.A.: A què creus que es deu que havent-hi tants grups a la comarca, ben pocs hagin aconseguit donar-se a conèixer més enllà de les Garrigues? T.M.: Jo crec que és perquè tots hem de treballar. És difícil compaginar la música amb la feina i no ens hi podem dedicar tant com caldria. És una llàstima perquè la nostra singularitat lingüística i la nostra realitat social serien un punt a favor per donar a conèixer les nostres propostes. J.M./M.A.: Què sents quan to-
ques? T.M.: Molta satisfacció i un plaer personal que és difícil d explicar. No pretenc demostrar res tècnicament. Faig el que m agrada i com m agrada.