Triangle

Setmanari d’investigació i anàlisi

Dimecres 1 d’agost del 2018 || #1313 || r www.eltriangle.eu || E @El_triangle || 5€

Artadi rega amb 7,5 milions els mitjans editats en català Malgrat la precària situació política del govern de la Generalitat, el DOGC publica la convocatòria de les ajudes a la premsa, els diaris digitals, les ràdios i les TV P/6

El jutge José de la Mata involucra el PDECat en la trama de corrupció del 3% canya

P/4

marros

P/15

especial

Denúncies per errors mèdics

Càstig als culers tramposos

L’estiu dels que no tenen drets

La Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ha de fer front a una allau de queixes de pacients, víctimes de mala praxi mèdica als CAP i als hospitals catalans.

EL TRIANGLE ho va denunciar i la directiva del Barça ha decidit sancionar els socis que trafiquen amb els abonaments i posen les seves entrades a la revenda.

L’estiu s’associa amb temps de vacances i de pau. Per molta gent és, ben al contrari, un temps on s’agreugen les vulneracions dels seus drets més fonamentals.

2

publicitat

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

3

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

epicentre

JAUME REIXACH

És l’hora de la reconciliació Per invitació del bon amic Jacint Soler Padró -empresonat durant el franquisme per defensar l’ensenyament del català– i en companyia del gran europeista Francesc Granell i de l’economista Ferran Brunet, he participat en la presentació pública, al Col·legi de Periodistes, del Manifest per la Reconciliació, que passo a reproduir: Els sotasignants, convençuts que l’actual situació a Catalunya i la divisió existent entre els catalans ens debilita a tots i per tant debilita Catalunya, expressen el següent: • Que cal buscar fórmules d’entesa mínimes que permetin establir un diàleg entre tots els catalans a fi de superar les desavinences existents.

• Que per ara no hi ha fórmules màgiques que ens permetin parlar de com ha de ser el final d’unes propostes d’entesa. Però malgrat això cal començar a treballar i parlar amb tothom tractant de cercar la conciliació i la concòrdia.

• Si estimem Catalunya, i tots l’estimem, no ens podem permetre donar una imatge de confrontació i separació entre catalans.

• La tasca és urgent. Hem perdut ja molt de temps, però cal començar a teixir relacions i complicitats que ens portin que un dia Catalunya s’afanyi i treballi com un sol poble. Per tornar a ser una terra respectada i forta, una terra que inclogui a tothom.

• Ja sabem que la tasca serà difícil i llarga.

Hi ha la temptació de posar en pràctica la tesi de ‘com pitjor, millor’ i deixar que els nou presos es podreixin en vida Però cal tenir la voluntat i la perseverança d’acostar voluntats i anhels. Nosaltres volem començar a fer-ho. Ara. I ens obrim a tots els que tinguin aquest neguit i aquest desig. Perquè, cregueu, val la pena. Per nosaltres, pels nostres avantpassats i pels que vindran.

Per una Catalunya de tots i per a tots.

Entrem al període de vacances amb la situació política molt degradada. El Parlament ha suspès les sessions plenàries fins al pròxim mes d’octubre per la gravíssima crisi de confiança existent entre els partits de la majoria, Junts x Catalunya i ERC. Hi ha la temptació, en una part residual però molt activa de l’independentisme (els hiperventilats que envolten l’expresident Carles Puigdemont), de posar en pràctica la tesi de com pitjor, millor i deixar que els nou presos pels fets de la tardor es podreixin en vida. Tots els catalans de bona voluntat –que som la immensa majoria– voldríem que s’acabés aquesta farsa i que els presos i desplaçats puguin tornar ben aviat amb llurs famílies.

Ho vaig expressar en la presentació del Manifest per la Reconciliació: a Catalunya hem viscut i patit, després del règim franquista, el poderós i corrupte règim pujolista. Desmuntar-lo resulta llarg i traumàtic –com passa amb tots els règims– i aquest és el procés en el qual estem immersos i que ja arriba a la seva fi.

Els perills de la ‘nova’ economia L’esclat d’indignació dels taxistes de Barcelona contra l’anul·lació judicial del reglament que limitava l’activitat de les plataformes Uber i Cabify en el territori metropolità s’ha de contextualitzar en el combat que, des de diversos sectors, s’està lliurant contra els efectes perversos que té l’anomenada nova economia.

Les protestes veïnals contra la restricció i l’encariment dels lloguers per l’explosió del fenomen Airbnb, la lluita dels riders de les empreses de missatgeria per aconseguir una relació laboral contractual estable o les vagues protagonitzades pels treballadors dels magatzems logístics d’Amazon contra l’extrema precarietat de la seva feina són conflictes socials que, com els dels taxistes de Barcelona, tenen el seu origen en la civilització sorgida d’internet.

Després de les revolucions econòmiques i socials provocades per l’ús industrial del vapor a partir del carbó i per l’explotació dels hidrocarburs com a font primària d’energia, estem assistint a un canvi de paradigma mundial amb l’ús

massiu de les tecnologies digitals i les tecnologies de la comunicació i l’expansió de les energies renovables.

Estem en l’albada d’una nova civilització fonamentada en la globalització, l’ecologia i la feminització. Això és, objectivament, positiu i esperançador, sempre que primi el respecte a la dignitat de les persones i als drets assolits durant segles de lluita per la construcció d’un món més just i més igualitari.

El conflicte dels taxistes de Barcelona posa de manifest les contradiccions i els perills de l’economia 2.0 si s’aplica, com fins ara, amb criteris de liberalisme salvatge i darwinisme social. En aquest sentit, els sindicats i els partits d’esquerra són més necessaris que mai a l’hora de consolidar els avenços aconseguits i reivindicar el benestar que tots els humans –infants, joves, treballadors, dones i gent gran– mereixem. Les noves tecnologies són un mitjà per fer la vida millor per a tothom, però no poden ser l’instrument per provocar una regressió en els drets laborals.

4

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

canya

Allau de denúncies per mala praxi a la sanitat catalana La Generalitat desestima gairebé totes les reclamacions dels malalts

El col·lapse i el retard en l’atenció als pacients provoquen força denúncies.

••• Text Siscu Baiges

“É

s procedent desestimar la reclamació de responsabilitat patrimonial instada pel Sr. A per l’assistència sanitària prestada al Centre d’Urgències d’Atenció Primària Manso, de Barcelona, i que atribueix a una atenció mèdica negligent per manca de proves diagnòstiques amb motiu d’un dolor costal a la zona epigàstrica”.

Aquesta és la conclusió de l’últim dictamen per una denúncia de ne-

gligència mèdica aprovat per la Comissió Jurídica Assessora (CJA) de la Generalitat, el passat 12 de juliol. És una conclusió quasi idèntica a la de les altres 45 que ha emès durant aquest any.

Els mesos de juny i juliol s’han disparat aquests dictàmens. Dels 25 dictats, 22 desestimen les denúncies presentades, dos les estimen i en un cas es demana que es replantegi. Per tant, la Generalitat s’ha negat a pagar les compensacions reclamades pels ciutadans pel que consideren actuacions mèdi-

La Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat rebutja 22 de les 25 queixes en els dictàmens aprovats en les reunions celebrades al juny i al juliol

ques incorrectes pràcticament en 9 de cada 10 casos, casos que es van acumulant perquè els dictàmens de la CJA corresponen a denúncies presentades ja fa anys. La que fa l’esmentat Sr. A va ser presentada el 8 de juliol del 2016, però es refereix al tractament que va rebre al CAP de Manso i a l’Hospital Clínic l’any anterior, amb una intervenció que es va fer al mes d’abril. La denúncia inclou l’informe pericial d’una metge forense que considera que no es van fer els estudis pertinents per detectar quina era la millor manera de tractar el càncer de pròstata que patia.

A la CJA arriben les denúncies després que els serveis jurídics del departament de Salut les hagin rebutjat, cosa que es fa pràcticament de forma sistemàtica. La CJA incorpora un informe a l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), que sempre es decanta contra els interessos dels denunciants. S’entén que els juristes de la Generalitat descartin quasi sempre les reclamacions patrimonials plantejades per les persones que consideren que han patit alguna negligència sanitària.

La lectura íntegra dels dictàmens de la CJA predisposa, en ocasions, a pensar que acabarà donant la raó als denunciants, però quasi mai és així. N’hi ha de molt xocants, com el que tracta del retard en el diagnòstic d’un adenocarcinoma de recte que, segons una filla del pacient, va acabar provocant-li la mort, el 14 d’abril del 2014. El seguiment que es va fer d’aquest pacient als hospitals de Mollet i Granollers va ser incorrecte i va retardar el tractament que podria haver-li allargat la vida, segons ella. Una vegada més, però, l’ICAM dicta que “l’atenció prestada al pacient pot enquadrar-se dintre de la normopraxi assistencial, essent els procediments diagnòstics, terapèutics i de seguiment els adequats”.

La CJA creu més en l’informe de l’ICAM que en els pericials presentats per la família del difunt i desestima la reclamació. S’anima, tanmateix, a recriminar al departament de Salut la demora en la seva tramitació: “Els qui reclamen tenen dret a obtenir una resposta motivada de l’Administració sense que

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

5

canya

“La salut és un bé privat que depèn d’un mateix i no de l’Estat” (L’exconseller de Salut, Boi Ruiz)

hagi de quedar inactiva durant un temps d’espera que a ulls del destinatari pot aparèixer sovint com a temps indefinit i que evidencia una actuació que ha de ser impròpia del servei que ofereix als ciutadans”.

Les denúncies per suposada mala praxi mèdica ocupen gran part del treball d’aquesta Comissió Assessora de la Generalitat. En aquest any 2018 ha emès uns 150 dictàmens, dels quals 45 tracten d’aquestes reclamacions. És a dir, una tercera part de la seva feina.

Vista la tendència a desestimar les denúncies, els advocats que s’han especialitzat en aquest àmbit recomanen als afectats que deixin de costat la via contenciosa administrativa i optin pels tribunals civils. És el cas de José Aznar, del despatx Servicios Jurídicos Verdún, que ha impulsat la realització d’un documental que denuncia les negligències mèdiques, Que no pase más. Al seu entendre, les possibilitats d’èxit d’una demanda per mala praxi sanitària són molt superiors per aquesta via, tot i que també depèn força del jutjat al qual toca la denúncia per repartiment. Els jutjats 16 i 17 són els més receptius a entendre les raons dels denunciants. “Per la via contenciosa admi-

L’ICAM no accepta mai cap reclamació.

nistrativa tens el 99% de possibilitats de perdre”, diu.

Aznar explica que litigar amb la Generalitat és difícil, perquè el departament de Salut disposa de tota la informació que necessita “simplement agafant el telèfon, i nosaltres hem de fer grans esforços d’investigació”. Per aquest advocat, l’augment de denúncies que s’ha constatat els darrers temps cal vincular-lo a la millora de la situ-

L’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques considera sempre que el comportament dels sanitaris és l’adequat i s’oposa per sistema a les indemnitzacions

ació econòmica i que els joves estan més predisposats a demanar explicacions que els seus pares i avis. “Als joves d’ara costa més colar-los gols i que s’empassin qualsevol excusa per justificar una atenció sanitària que consideren equivocada”, diu.

La CJA elabora dictàmens de les denúncies que reclamen més de 50.000 euros. Els dos únics favorables als denunciants que ha emès als mesos de juny i juliol comporten compensacions de 188.845 euros i 40.000 euros. El primer correspon al cas d’una dona a la qual el CAP de Sant Roc, a Badalona, li va prescriure per un error en la recepta electrònica que prengués un medicament per tractar l’hipotiroïdisme un cop cada set hores quan havia d’haver estat cada set dies. Va acabar patint seqüeles cerebrals greus i incapacitat permanent. El segon reconeix el dret a rebre 40.000 euros pels denunciants d’un error comès al servei d’urgències del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat, amb un pacient al qual se li va diagnosticar depressió quan havia patit un infart cerebral.

En ambdues ocasions, l’ICAM va considerar que l’actuació mèdica era irreprotxable. ¦

150.000 euros per confondre un tumor S.B. • El tumor que tenia a la

cama dreta i que li van extirpar en una operació a l’hospital Arnau de Vilanova, a Lleida, l’abril del 2014, era maligne. Però l’especialista en anatomia patològica que la va tractar creia que era benigne i l’hi va dir, amb la qual cosa ella se’n va tornar més tranquil·la a casa. Un parell de mesos després, però, es va tocar un pit i hi va trobar un bony estrany. Era un altre tumor. La biòpsia que li van fer va demostrar que era una metàstasi del càncer que tenia a la cama. Ara s’havia escampat també als pulmons, el pàncrees i també al gluti.

L’Audiència de Barcelona ha

condemnat fa uns dies l’ICS a pagar 150.000 euros a aquesta pacient, que està en tractament, ara, a l’hospital de Sant Pau, a Barcelona. Pel tribunal que ha dictat aquesta sentència, l’equivocació en el diagnòstic va exposar-la a un càncer “altament agressiu, de ràpida progressió i creixement”, situació que s’hauria pogut evitar, segons el jutge, si s’hagués fet un diagnòstic i un tractament correctes quan la dona va presentar els primers símptomes l’any 2012. Aquest pot ser un dels exemples en què la via judicial és més eficient que la contenciosa administrativa.

Un cas poc habitual és quan el

denunciant i l’hospital arriben a un acord. És el que va passar a l’hospital de la Vall d’Hebron amb la dona de 28 anys que es va quedar estèril després de tenir un nen el 2014. N’havia tingut un altre abans mitjançant una cesà-

ria. Els protocols mèdics indiquen que en aquest supòsit s’ha de practicar una nova cesària, ja que el part vaginal suposa el risc que es trenqui l’úter. A més, cal advertir la mare del risc que suposa optar pel part vaginal. No l’hi van consultar i tampoc no li van fer un seguiment especial en les hores prèvies al part. En complicar-se el part vaginal, els metges van optar per la cesària i es van adonar que l’úter estava totalment trencat. El nen va néixer sa, però la mare no podrà donar-li més germans. L’hospital de la Vall d’Hebron la va haver d’indemnitzar ara fa dos anys amb 77.813 euros.

6

poders

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

poders

Elsa Artadi reparteix la grossa de les subvencions als mitjans Destina 7,5 milions a la premsa, diaris digitals, ràdios i TV

tadi va ser l’encarregada de posar en marxa la rifa de la Grossa. Ara, com a consellera de Presidència, té a les seves mans la loteria de les subvencions als mitjans de comunicació i la decisió de qui s’emporta els millors premis d’aquest concurs, que és fàcilment manipulable.

Atesa la profunda crisi que hi ha entre els dos socis de govern, Junts x Catalunya i ERC, és de preveure que, en aquesta convocatòria, els mitjans de comunicació més ben recompensats pel departament de Presidència seran els de filiació puigdemontista (El Punt Avui, El Nacional, El Món i Vilaweb). En canvi, és una incògnita saber què passarà amb el grup Godó i El Periódico (tradicionalment molt ben greixats per la Generalitat, però que en els últims mesos s’han mostrat molt crítics amb Carles Puigdemont) i amb els mitjans impresos i digitals més pròxims a ERC (Ara, Nació Digital, Directe.cat...) ¦

Esquerra controla el pastís publicitari

Després de promoure el llançament de la Grossa, a Elsa Artadi li toca ara repartir la loteria de les subvencions als mitjans.

••• Text R. Calvo

A

banda de TV3 i Catalunya Ràdio, la Generalitat també té un important control sobre l’economia dels mitjans de comunicació privats a través de les subvencions que atorga per al foment de la llengua catalana i aranesa (7,5 milions d’euros) i de la publicitat institucional (30,7 milions). Aquests 38,2 milions, estratègicament repartits, resulten essencials per a la viabilitat empresarial de la gran majoria de publicacions impreses, diaris digitals, emissores de ràdio i televisions de Catalunya.

Quim Torra va prendre possessió del càrrec el passat 17 de maig. Però un mes abans, el departament de

Presidència de la Generalitat, encara sota el control del 155, ja va publicar la convocatòria de les subvencions per a les ràdios i les TV privades, que sumen 1,3 milions d’euros. Com que no s’han aprovat els pressupostos per enguany, la partida que s’aplica és la mateixa que la de l’any passat.

Per als propietaris dels mitjans de comunicació catalans –habituats, des de fa dècades, a la droga de les subvencions– aquesta injecció de diners públics és de vital importància i no dubten a pressionar els polítics de torn perquè accelerin la convocatòria, la tramitació i el pagament d’aquestes ajudes. Dit i fet. A finals d’aquest mes de juliol, la consellera de Presidència, Elsa Artadi, ja ha obert el concurs per a la conces-

Els editors catalans han de presentar les sol·licituds d’ajuda a la Generalitat durant la primera quinzena d’aquest mes d’agost sió de subvencions a les publicacions impreses (4,23 milions d’euros) i als diaris digitals (1,92 milions). La presentació de les sol·licituds s’ha de formalitzar durant la primera quinzena d’aquest mes d’agost.

Quan treballava sota les ordres del conseller Andreu Mas-Colell a la conselleria d’Economia, Elsa Ar-

R.C. • En el repartiment de les ajudes als mitjans de comunicació d’enguany s’ha produït un canvi polític substancial.

L’any passat va ser l’equip de comunicació de Presidència adscrit a ERC qui va encarregar-se de la distribució de les subvencions (7,5 milions), mentre que Antoni Molons –a les ordres de Carles Puigdemont– va gestionar la partida de publicitat, quantitativament més important (30,7 milions d’euros) i estructurada a través de convenis amb els editors de confiança.

En les negociacions per la formació del govern de Quim Torra, els papers s’han invertit. Ara, són els homes d’ERC (Miquel Martí Gamisans i Jordi del Rio) els qui reparteixen el capítol publicitari, mentre que el departament de Presidència, sota el control de la puigdemontista Elsa Artadi, s’encarrega d’assignar i distribuir les subvencions a la premsa, als diaris digitals, a les ràdios i a les televisions.

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

publicitat

7

8

poders

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

el viatge de la convergència autonomista i pactista a un pdecat independentista

Del peix al cove al tot o res Carles Puigdemont aconsegueix el control del partit hereu de CDC i defenestra el sector possibilista ••• Text Jordi Oliveres

E

l que havia de ser un maquillatge per fer desaparèixer les sigles de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un camí ideat per Artur Mas per treure de la imatge col·lectiva un partit corcat per la corrupció i el pujolisme del peix al cove, s’ha convertit en un instrument al servei d’una causa, l’independentisme, liderat per un nou cabdill, que fa i desfà en l’organització.

Ara només fa dos anys, Convergència, el moviment fundat a Montserrat per Jordi Pujol i una colla d’amics, desapareixia del mapa polític. Després d’un cap de setmana caòtic, els veterans es van veure superats per la força d’uns joves de comarques. Artur Mas, l’home designat com a masover esperant Oriol Pujol, va veure com la força d’aquests joves s’imposava i el seu candidat a portar les regnes del partit, Jordi Turull, perdria, per la qual cosa va retirar la candidatura. A més, la baralla pel nom també va ser prou caòtica i al final es va imposar el nom de Partit Demòcrata enlloc del Partit Nacionalista, un nom que sempre havia estat en les travesses per transformar la CDC de la Transició en un nou partit, a semblança del PNB basc o l’Scottish National Party escocès. Però el PNC no va reeixir i el PDECat es va imposar.

Atur Mas el seguia controlant des de la distància com a president, deixant en mans dels joves de comarques, liderats per Marta Pascal i David Bonvehí, el dia a dia. Tanmateix, figures com Mercè Conesa o Neus Munté passaven a ser la presidenta del consell nacional i la copresidenta.

Amb aquests noms es pretenia tirar endavant el procés cap a les portes de la independència, ideat per Artur Mas i la seva gent com una forma de tapar la corrupció interna i les retallades des del govern.

La figura de Carles Puigdemont, en aquells moments, no entrava en joc.

Ell mateix es descartava per liderar res de res. Fins i tot assegurava que la seva presidència de la Generalitat seria provisional i que quan s’aca-

Puigdemont amb Conesa, Pascal i Munté: cap d’elles segueix a la direcció del PDECat.

bés tornaria a Girona. Mas va decidir-se pel llavors alcalde de Girona per acontentar la CUP. Puigdemont sempre ha estat independentista, malgrat ser militant d’un partit com CDC, quan aquest era una formació autonomista i pactista. Era el partit del peix al cove, en paraules de Jordi Pujol. Aquest autonomisme, fruit de la Transició, només es veia alterat en comptades ocasions, quan Pujol volia condicionar el govern de torn.

Així, Puigdemont es va veure al capdavant de la Generalitat i ben aviat va trencar lligams amb el seu valedor. Els consells de Mas no eren tinguts en compte i el nou president es va anar fent el seu propi grup protector, on apareix Turull, que passa de la confiança de Mas a la de Puigdemont i lidera en el Parlament i en el govern el camí ràpid cap a la independència, malgrat els avisos del mateix Mas i d’antics i venerables con-

Artur Mas ha perdut el control de la situació i la futura Crida Nacional per la República és un artefacte polític on tot girarà al voltant del resident a Waterloo vergents. El setembre de l’any passat, Puigdemont tira pel dret i amb ERC i la pressió de la CUP força que el Parlament aprovi tant la llei que permetria fer el referèndum com les lleis de transició nacional. Aquests fets són el primer desencontre entre Puigdemont i la seva gent i la direcció del PDECat, que no veu clar un enfrontament amb l’Estat. La postura de Mas i del PDECat és arribar fins a l’1 d’octubre, fer el referèndum i convocar

eleccions, en una operació semblant a la protagonitzada per Mas el 2012.

Pero ERC, la CUP i Puigdemont tensen encara més la corda, i el 27 d’octubre proclamen sense efectes jurídics la independència, la qual cosa portarà que Mariano Rajoy destitueixi tot el govern i convoqui eleccions.

Pascal i Bonvehí s’avenen a la idea de Puigdemont que sigui ell qui lideri una llista del president, encara que com que no acaben d’estar convençuts fan que Junts per Catalunya sigui de forma oficial una coalició electoral entre CDC i el PDECat, amb la intenció de controlar tant les finances com el futur grup parlamentari.

A més a més, tant Pascal com Bonvehí també accepten no a anar a les llistes del 21 de desembre del 2017. Tot queda en mans de Puigdemont.

Les eleccions resulten un èxit per al PDECat. Queden primers en l’àmbit independentista i Puigdemont, des de Brussel·les, vol manar. Pascal i Bonvenhí, molts cops acompanyats per Neus Munté i Mercè Conesa, s’entrevisten amb Puigdemont, tant a Bèlgica com després a Alemanya.

El primer desaire que reben és que mentre tots quatre estan viatjant, Puigdemont fa públic que el nou president serà Quim Torra. És a partir de llavors que les ja precàries relacions Puigdemont-Pascal es refreden. Però la gota que fa vessar el vas és quan Pascal, amb la direcció del PDECat, dona llum verda a votar a favor de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy.

Pascal convoca l’assemblea del PDECat. Puigdemont mou els seus peons en el tauler. Anuncia que hi haurà una candidatura alternativa.

Pascal respon fent aprovar que JxCat serà el nom a les municipals. Puigdemont presenta la Crida, el moviment inependentista que es transformarà en partit. I veta que Pascal segueixi liderant el partit i proposa que Bonvehí passi ser-ne el president, després que ell renunciés a ocupar el càrrec.

Puigdemont col·loca Míriam Nogueras. Amb Pascal desapareixen Munté i Conesa. Aquell partit autonomista és ara independentista. ¦

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

9

poders

La ‘Rufián’ postconvergent puja a la cúpula d’un partit submís al puigdemontisme

Espanya no es pot permetre el luxe de perdre el 20% del seu PIB”. Apuntava que els creditors li reclamarien l’entesa amb Catalunya. Així mateix, proclamava que els diputats indepes a Madrid aplanarien la negociació. Ara avisa al president espanyol, Pedro Sánchez, que ho tindrà més difícil.

El 2016 va retreure a Xavier Domènech que s’havia allotjat en un hotel per 219 euros la nit: “I jo en pago 49, però el pueblo ets tu, oi?”. Però Domènech, com va confirmar un periodista, hi havia anat per ser entrevistat i va replicar amb la factura d’un allotjament més barat que el de Nogueras.

Al Congrés, la dirigent del PDECat va exhortar a PSOE i Podem a posar fi a “aquest femer putrefacte”, en referència a Espanya, i va preguntar a l’executiu de Mariano Rajoy si, per la unitat d’Espanya, estava disposat “a matar ciutadans que de manera pacífica defensen la República catalana”.

“Quina dictadura els està quedant”, deia un dels cops que ha invocat el fantasma del franquisme.

Il·luminada per Turull

Míriam Nogueras no només ha fet cim al PDECat, sinó que liderarà la llista postconvergent Junts per Mataró a les eleccions municipals del 2019.

La mediàtica diputada Míriam Nogueras esdevé vicepresidenta del partit tres anys després d’iniciar-se com a regidora i ja avisa Pedro Sánchez ••• Text D. M.

L

a flamant vicepresidenta del PDECat i dona forta de l’expresident Carles Puigdemont al Congrés dels Diputats és el típic actiu emergent del processisme i del puigdemontisme en particular.

Mediàtica com a agitadora tuitera, tertuliana habitual a La Sexta els dissabtes a la nit i diputada independent de tarannà populista, Míriam Nogueras (Dosrius, 1980) ha passat de l’anonimat a la primera línia de la política de partit en només tres anys.

L’estil del seu ascens s’assembla al de Gabriel Rufián, a qui considerava – almenys el 2015– “un tio admirable”.

Ella, però, és exvotant d’ERC i procedeix de l’executiva del Cercle Català de Negocis (CCN), una organització d’empresaris independentistes que esgrimeix “la singularitat catalana” com a valor. Ha dit a El Món que va preferir ser regidora del PDECat a Cardedeu perquè eren “molt pencaires i el seu model de país m’encaixava molt”. El mateix 2015, de la mà de l’exconseller Francesc Homs i la fugaç marca convergent Democràcia i Llibertat, va obtenir l’escó a Madrid.

Sense embuts

Sòcia d’una empresa tèxtil, descartava, en la línia governamental de JxSí, que les empreses fugissin en cas de victòria indepe en un referèndum, tret d’algun cas com Freixenet. Fins i tot apuntava que n’arribarien de Madrid. Dos anys més tard vaticinava que, en cas de secessió, “els interessos econòmics al final prevaldran, i

No vol idiotes Nogueras s’ha remuntat a l’antiga Grècia per assenyalar els “idiotes”, aquells que entren en política per interessos particulars, i diferenciar-los dels polítics preocupats pels problemes de la gent. El 2015, en un article del seu blog (“No m’agrades, idiota”), va penjar l’etiqueta a Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, José Montilla i Jaume Collboni.

A banda de defensar sor Lucía Caram, hi deia que li agradaven Artur Mas, Jordi Turull, Neus Munté, Oriol Junqueras, Marta Rovira i David Fernàndez perquè “aparquen el «jo» i practiquen el «nosaltres»”, i “estan complint el deure democràtic de donar resposta a les nostres inquietuds”.

En la carta oberta que ha dirigit a Jordi Turull a través de Vilaweb, explica que l’exconseller li ha recomanat que compti “fins a deu” i que li ha fet entendre la política “de manera diferent”. Hi relata que “conèixer polítics de la teva talla va fer que confiés de nou en la política (...) i que la percebés com una eina imprescindiblement positiva per canviar el món”. Hi afegeix que de la mà de Turull va conèixer la política, que li semblava “ben utòpica (…) que sedueix, que meravella”, i ha reflexionat sobre “si allò que jo mateixa escopia sobre els polítics era just i real. I en general, no ho era”.

Aquesta portaestendard de la nova política lloa així un veterà home de partit mentre encarna el relat amb què el PDECat malda per desmarcar-se públicament de Convergència.

Va destacar com “un símptoma que hi ha voluntat de canvi” al PDECat el fet que li oferissin ser-ne candidata malgrat el seu passat a No Vull Pagar, una plataforma contra els peatges on recorda que eren “molt crítics amb CiU”. Deia, de fet, que el seu partit és “l’únic que està fent una refundació de soca-rel” i que ella n’és la prova.

Sempre marca distàncies amb els afers judicials de Convergència i els Pujol, però durant la seva primera setmana com a vicepresidenta del PDECat, el jutge que investiga el cas del 3% ha imputat aquest partit, que considera un “mer continuador” de Convergència, per tràfic d’influències, suborn i blanqueig de capitals. ¦

10 poders

O. Ramos • De paradoxa en paradoxa... El PDECat ha començat a presentar mocions als ajuntaments catalans en les quals demanen l’adhesió dels consistoris al que s’ha anomenat com a declaració del Dia de l’Alliberament Fiscal. Amb l’argument que els ciutadans paguem massa impostos, el partit hereu de CDC s’ha apuntat a la moda de defensar un model de societat basat en el dels Estats Units, en el qual hi ha un pagament limitat d’impostos per part dels ciutadans però en què al mateix temps l’administració no garanteix els serveis bàsics de l’Estat del benestar, com poden ser salut o ensenyament gratuït i de qualitat. Als EUA el Dia de l’Alliberament Fiscal (Tax Freedom Day) se situa el 21 d’abril, dia a partir del qual es considera que tot els que es guanya és benefici net per al ciutadà. A Espanya, i per tant a Catalunya, aquest dia se situaria en el 5 de juliol.

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

El PDECat s’inspira en la política fiscal ‘neocon’ espanyola Defensen mocions pel Dia de l’Alliberament Fiscal

contra l’estat del benestar

El PDECat s’ha llançat a la piscina neoconservadora i demana que administracions locals, institucions, entitats, associacions i agents econòmics en general reclamin una rebaixa fiscal. De fet, les mocions demanen que aquesta rebaixa la faci efectiva el departament d’Economia de la Generalitat, a partir d’un mandat del Parlament de Catalunya, i a través de l’adhesió de tots aquests actors sociopolítics a la declaració en qüestió.

Una primera paradoxa és el fet que el PDECat es reclama a ell mateix l’alliberament fiscal, atès que tot i que la conselleria d’Economia està en mans d’ERC, no es pot oblidar que són els neoconvergents els qui governen a la Generalitat acompanyats, això sí, dels republicans.

Els exconvergents volen pagar menys impostos.

El PDECat ha fet seus els plantejaments que defensen en la moció a partir dels postulats que propugna el Col·lectiu Catalans Lliures, un think tank que s’autodefineix com a independent i “compromès amb el pensament profund i rigorós i amb vocació d’incidir en l’opinió pública i les institucions catalanes, introduint el discurs i les propostes liberals en l’articulació del nou model de país”. Però com a paradoxa el que realment sorprèn és el fet que Catalans Lliures

s’ha inspirat en un altre lobby d’àmbit estatal a l’hora de defensar el Dia de l’Alliberament Fiscal. I aquest no és un altre que el think tank Civismo, un col·lectiu que defensa les polítiques més neoconservadores, però en el qual s’apleguen moltes de les veus més bel·ligerants amb l’independentisme català.

Així, el president de Civismo és Julio Pomés, columnista habitual de l’ABC, que en els seus darrers articles ha deixat com un drap brut el full de ruta processista. També destaca a l’staff de Civismo Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte, que va ser diputada del PP al Congrés i que forma part del conegut think tank del PP, Fundación FAES. Álvarez de Toledo ha qualificat el president de la Generalitat, Quim Torra, de “racista del llacet groc”.

Una altra de les col·laboradores d’aquesta plataforma amb un perfil clarament antiindependentista és la periodista Isabel San Sebastián, que darrerament s’ha destacat com una ferma defensora del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Es dona la circumstància que la majoria de formacions polítiques catalanes no han fet costat a les mocions presenta-

des pel PDECat als plens municipals quan ha defensat el Dia de l’Alliberament Fiscal en els municipis. la cuP amb donald trump

I una nova paradoxa de tot plegat és que qui sí que ha donat suport en algun ajuntament –cas del de Malgrat de Mar– a aquesta proposta ultraconservadora ha estat la CUP, això sí, davant l’estupor d’altres forces progressistes en veure com una formació que es vanta del seu anticapitalisme i d’autodefinir-se com a antisistema dona suport a polítiques fiscals més pròpies de Donald Trump.

ERC no està fent costat als exconvergents en considerar que defensen unes polítiques que trenquen l’Estat del benestar i deixen part de la ciutadania sense drets Per a desgràcia del PDECat, qui no els ha fet costat en aquesta estranya campanya han estat els seus socis al govern de la Generalitat, els d’ERC. Des de les files republicanes s’ha recordat als seus companys de full de ruta que els impostos són necessaris per reduir les desigualtats socials, i que la proposta del PDECat deixa els més vulnerables en mans del mercat més salvatge. A la sortida d’un ple municipal d’una població baixllobregatina, un ciutadà anònim afirmava amb certa resignació: “La dreta sempre és la dreta, aquests del PDECat i els del PP són els mateixos gossos amb diferent collar”. ¦

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Perles

11

poders

Una batalla independentista que es torna agra, l’emprenyada de Cs de Barcelona, els diputats esperant vacances i el PSC que busca gent

Text • L’Uixer Espia waterloo | Guerra interna a l’espai independentista

NOVES CARES | càrrecs per repartir

Esquerra planta Puigdemont La relació entre JxCat i Esquerra Republicana de Catalunya no millora. Des que tots dos es van tirar públicament els plats pel cap arran de les diferències en l’aplicació de la interlocutòria de Pablo Llarena que suspenia sis diputats independentistes, la cosa va cada cop pitjor. A més, com que el centre d’aquella polèmica era l’expresident Carles Puigdemont, ara els republicans veuen en ell l’origen dels seus problemes. I més encara des que controla el PDECat i pressiona públicament perquè ERC accepti diluir-se dins la Crida Nacional de Puigdemont. És per això que, en aquest punt de la relació, Esquerra va decidir el cap de setmana passat evi-

Ciutadans | Eleccions municipals

denciar públicament les seves diferències amb la figura de Puigdemont. I ho va fer utilitzant el govern, la figura que se suposava que havia quedat al marge del seu desencontre. Així, mentre tot JxCat, mig PDECat, el president Quim Torra i tots els consellers de JxCat desembarcaven en massa a Waterloo per rebre Puigdemont procedent d’Alemanya, ERC va decidir que la seva presència seria mínima i que els seus consellers no anirien a la “reunió de treball del govern amb Puigdemont”, tal com va definir la trobada la Generalitat. Queda clar que la guerra segueix oberta, i a més ara és ben visible.

Enfrontats sense complexos.

El PSC busca nou talent per cobrir l’èxode patit

farts | porten dos anys sense fer-ne

la candidatura de manuel Valls per Barcelona fa figa

els polítics no es volen perdre les vacances d’agost

Cs porta setmanes perdut. Des que el seu paper a l’Estat s’ha tornat irrellevant per la moció de censura, a Catalunya també estan desubicats.

Més enllà de clamar contra els llaços grocs, la seva estratègia política ha quedat buida. I per si això fos poc, la darrera setmana expliquen fonts del partit que a Cs de Barcelona se li ha acabat la paciència. Si ja se’ls va posar malament que la cúpula de la formació a Madrid decidís oferir a l’exprimer ministre francès Manuel Valls la candidatura a les eleccions municipals sense consultar la gent de Barcelona, ara sembla que l’emprenyada pren més força perquè, assumit el canvi, a la cúpula no aconsegueixen lligar el polític francès. “No sabem si serà candidat. I no fem més que el ridícul quan la gent ens pregunta”, assegura un dirigent de la formació.

Els diputats i dirigents polítics dels partits catalans porten dos anys consecutius amb dos estius sense vacances o amb ben poques. Les eleccions i l’1 d’octubre –amb l’afegit de l’atemptat del 17 d’agost del 2017– han fet que la classe política catalana disposés de molt pocs dies de descans als estius de l’any passat i l’anterior. Aquest any, però, no estan disposats que es torni a repetir. Però com sovint passa, les coses no són sempre com un voldria. I menys, en política. La suspensió del darrer ple del Parlament ha provocat que la Diputació Permanent sigui molt necessària per aprovar decrets bàsics. A més, la reunió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat també manté pendents els partits pel resultat que pugui tenir. D’altra banda, tot saben que per a la segona quinzena d’agost ja hauran d’estar en actiu, perquè es preveuen actes d’homenatge a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils i hauran de fer acte de presència. És per això que tant el Parlament com la Generalitat han rebut nombroses pressions de diputats perquè tot el que està pendent de tancar es pugui fer aquesta mateixa setmana i no allargar més el curs polític.

Els socialistes van veure en el canvi de govern a Espanya una oportunitat doble. D’una banda, un executiu amb Pedro Sánchez millora les seves expectatives electorals també a Catalunya; i de l’altra, els nombrosos llocs de lliure designació que implica tenir ministeris i delegacions obre possibilitats d’accés a responsabilitats a tots els que estaven al partit. I així ha estat en els dos casos. El CEO va destapar fa pocs dies que el PSC sembla iniciar un camí de recuperació en intenció de vot. I a més, la gran majoria de càrrecs de segona fila del PSC han acabat col·locats en ministeris, secretaries, delegacions i espais de govern. Això ha fet que en les darreres setmanes els dirigents socialistes catalans que s’han quedat al partit hagin començat una intensa feina interna de recerca de talent, de noves cares i nous perfils per ocupar els càrrecs que han quedat vacants fruit de l’èxode als ministeris. Però la cosa no està sent gens fàcil. Tant és així, que dos dels llocs més llaminers i remarcats de la segona fila –el cap de gabinet de Miquel Iceta i l’assessor principal de David Pérez, secretari de la Mesa del Parlament– encara estan buits i, de moment, no tenen candidat. El càsting socialista està en marxa, i d’aspirants no en falten. La pregunta és si estan trobant talent.

12

pàgina especial

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Salut posa en marxa el nou protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya El Departament pretén desmedicalitzar l’atenció a les gestants i oferir les activitats preventives i de promoció de la salut més adients a cada moment per a cada dona

SALUT MENTAL

Una altra de les novetats del protocol és el seguiment durant tot l’embaràs i el postpart del benestar emocional de la mare, de manera que s’incorpora un cribratge sistemàtic universal per detectar estats depressius i ansiosos. Aquesta avaluació es du a terme a través d’un qüestionari anomenat de Wholey que el llevador o llevadora fa a totes les gestants durant diferents moments de l’embaràs i del postpart. En cas que s’identifiqui el risc de patir algun símptoma de depressió o ansietat, es deriva la dona a l’atenció especialitzada perquè pugui fer el tractament adequat.

S’estima que una de cada quatre embarassades podria patir un problema de salut mental –els més comuns: l’ansietat i la depressió–; una de cada deu, una depressió postpart, i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com la psicosi postpart.

DIABETIS

El nou protocol de l’embaràs també inclou una modificació del cribratge de la diabetis. En aquest sentit, en les dones amb factors de risc, és a dir, amb obesitat, antecedents familiars de diabetis o que hagin tingut un fill molt gran, s’avança al primer trimestre la detecció d’aquesta malaltia. En aquest supòsit es fa un test de cribratge de glucèmia basal en les primeres visites de l’embaràs amb l’objectiu de detectar hiperglucèmies.

VIOLÈNCIA MASCLISTA

••• Text Redacció

E

l Departament de Salut ha posat en marxa el nou protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya, que pretén desmedicalitzar l’atenció a les gestants tant com sigui possible i oferir alhora les activitats preventives i de promoció de la salut més adients a cada moment.

El nou protocol, que actualitza el del 2005, està dotat amb més de 330.000 euros, i s’aplicarà de forma progressiva. En la seva elaboració ha comptat amb la participació de més de 180 professionals i amb el suport de l’Associació Catalana de Llevadores i la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia.

Aquest protocol revisat s’adreça, principalment, als embarassos que tenen la consideració de normals, que són la majoria a Catalunya, però alhora inclou recomanacions adients per a tots els nivells de risc que es puguin

donar. El document detalla un calendari molt més pautat de les visites i actuacions a realitzar i s’avança la primera visita abans de les 10 primeres setmanes de gestació, que fins ara es feia abans de les 12 setmanes. D’altra banda, s’eviten exploracions innecessàries com l’exploració mamària o el tacte vaginal.

S’inclou la prova de l’ADN fetal per detectar anomalies cromosòmiques i uns qüestionaris per detectar problemes de salut mental

PROVA DE L’ADN

Una de les principals novetats és la incorporació de la prova de l’ADN fetal en sang materna per detectar anomalies cromosòmiques, com la síndrome de Down, la de Patau o la d’Edwards, que són les més freqüents. Aquesta prova pot evitar fins a 1.200 procediments invasius a l’any (biòpsia o amniocentesi), els quals comporten un cert risc d’avortament.

El test consisteix en una anàlisi de sang de la mare per detectar-hi cèl·lules del fetus i poder analitzar-ne l’ADN. S’oferirà a les gestants que pre-

sentin un risc alt i intermedi, després del triple screening o test combinat de cribratge bioquímic i ecogràfic que es fa al primer trimestre d’embaràs.

La prova dona una certesa del 99%, i això suposarà una gran seguretat en els casos negatius, mentre que en els positius, s’haurà de confirmar amb les proves invasives. Aquest test es començarà a aplicar a partir del setembre per a les gestants amb alt risc i posteriorment s’ampliarà de forma progressiva a les de risc intermedi.

El nou protocol també inclou un cribratge universal a totes les gestants per detectar i atendre situacions de violència masclista. Cada professional haurà de trobar la manera més adient per fer el qüestionari a la dona per tal que rebi l’atenció mes adequada.

El protocol també incorpora millores en la detecció i actuació en casos de consum de tabac, alcohol i altres drogues. A més, recull les actualitzacions d’alguns cribratges de malalties emergents com la del virus del Zika o la malaltia de Chagas.

D’altra banda, s’inclou en el protocol la recomanació de les vacunacions contra la tos ferina i contra la grip per a les dones gestants. I finalment, cal esmentar que s’hi reforça el paper de la parella o de les persones de l’entorn més proper de la dona en el seguiment de l’embaràs. L’objectiu és que s’impliquin i participin en les visites de control i seguiment de l’embaràs, així com també en les classes de preparació al part. ¦

Vacances sense drets

II

especial Vacances sense drets

L’estiu no és per a tothom La Yaiza té 11 anys i és una crac del Fortnite, el joc que arrasa entre els més joves.

Passa hores i hores jugant, aprofitant que no té col·legi… ni casal, ni lloc on passar les vacances, ni ningú que s’encarregui d’ella mentre la seva mare neteja escales tot el dia. La Yaiza i la seva mare viuen, soles, en una habitació en un pis compartit. En un espai de 9 metres quadrats fan la seva vida, en un habitatge on hi viuen quatre famílies més. Avui, la mare li ha deixat preparat un plat de cuscús amb una mica de carn, però la Yaiza menjarà un parell de donetes, un polo i una bossa de patates, mentre continua jugant al Fortnite i s’endormisca mirant qualsevol vídeo d’internet. No hi ha ningú que la controli ni que se’n faci càrrec, i les hores fins que arriba la seva mare són massa llargues, avorrides i solitàries. “Segons les nostres dades, hi ha 580.000 dels anomenats LA POBRESA CATALANA Té LA CARA D’UN NEN QUE PASSA L’ESTIU SOL A CASA MENTRE ELS PARES TREBALLEN

nens de la clau a tot Espanya, que són nens entre 9 i 12 anys, als quals els pares els donen una clau perquè entrin a casa quan surtin del col·legi o del casal, perquè no hi ha ningú que els esperi –explica Miriam Toran, portaveu d’Educo.org–, però fent l’informe ens hem trobat amb els altres nens de la clau, és a dir, aquells nens de famílies en què els pares no poden pagar un pis i viuen de rellogats

en una habitació, en un habitatge compartit amb més famílies. És soledat acompanyada, que en diem, i s’ha convertit en una tendència”. Només a l’Hospitalet hi ha un centenar d’aquests nens. “És difícil de controlar, perquè rellogar un pis és il·legal i aquestes famílies no surten al cens real”. Aquest fet és especialment punyent en les famílies monoparentals, ja que el 20% han de compartir habitatge. “No és només la manca de recursos, és també la manca d’unes relacions socials i familiars, el que pateixen aquests infants, que els provoca greus problemes de tensió emocional”, afirma Torán.

La dècada de la crisi ha portat, entre altres coses, el sorgiment d’una nova classe social, la dels treballadors pobres. Sous baixos, treballs precaris i unes paraules, conciliació familiar, que no apareixen en cap dels seus diccionaris. Segons dades d’Educo, en el 58% de les llars de treballadors pobres amb fills d’entre 3 i 16 anys no poden marxar de vacances ni una setmana a l’any, i ni tan sols pagar el casal d’estiu dels seus fills. L’arribada de l’estiu i el bon temps, amb les vacances escolars i moltes setmanes al davant, s’ha convertit en el malson d’aquestes famílies. “Hi ha més de dos milions i mig de treballadors pobres al nostre país, i això vol dir que entre dos sous no arriben a mil euros. És evident que el casal passa a un segon terme quan has de pagar llum, aigua i lloguer amb un sou minúscul”, afirma Torán.

“Un de cada tres nens està en risc de pobresa social. Són molts nens, però ens estem acostumant a les dades i ja no ens afecta tant. Ens estem acostumant a la precarietat” Per completar les xifres de la portaveu d’Educo, cal afegir que segons l’Institut Nacional d’Estadística, el 33% de les famílies catalanes de classe mitjana treballadora no tenen capacitat per afrontar una despesa imprevista.

III

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Les imatges de nens jugant amb els monitors de l’esplai o de nens gaudint de la llibertat en un poble amb els seus avis i tiets són un somni inaccessible per a més de mig milió de nens que passen l’estiu sols a casa. Internet, els videojocs i la televisió es transformen en ‘nannys’ improvisades que alleugereixen les hores eternes fins que els seus pares tornen de la feina. Però en un gir pervers, hi ha nens als quals l’estiu encara se’ls fa més feixuc, els nens que viuen rellogats, amb els seus pares, en una habitació. Per a ells, una bona part de les vacances són quatre parets i 9 metres quadrats.

Els nens de la clau són una bona mostra de com la crisi ha colpejat els sectors més pobres creant un dèficit estructural que s’acarnissa amb els nens. Les retallades en serveis socials i la feblesa de les polítiques de la Generalitat a favor de la infància fan que un dels objectius de l‘Agenda 2030, erradicar la pobresa infantil, estigui molt lluny de poder-se complir: al contrari, la pobresa a Catalunya té la cara d’un nen que passa l’estiu sol a casa.

“Treballem amb 73 entitas repartides per totes les comunitats autònomes, i aquest any hem rebut un 33% més de sol·licituds per a les beques menjador i repartirem 120.000 menjars més durant l’estiu –explica la portaveu d’Educo–. Per a molts nens és l’unic àpat decent del dia.

Però no podem convertir això en una dada. És una emergencia social a la qual cal posar remei”.

La mare de la Yaiza arriba passades les 8 del vespre, des de les 8 del matí que ha marxat.

Veu que la nena no s’ha menjat el dinar que li ha deixat preparat, i intentarà que sigui el seu sopar. Almenys és un àpat calent. No sap el que ha estat fent la Yaiza durant el dia, tot i que han parlat diverses vegades pel mòbil.

“Un dels problemes és que els pares es culpabilitzen de no poder estar amb els seus fills –explica Miriam Torán–, però els nens estan sols i fan el que volen: no menjar el que els has deixat, estar navegant per internet

sense una vigilància… a més tenen una clau i poden sortir i entrar quan volen, perquè ningú els controla. Un nen sense un acompanyament pot caure en hàbits no saludables, i les conseqüències d’aquesta solitud les veurem en un futur”.

Tot i la bona voluntat de Generalitat, govern i Ajuntament, els recursos no són suficients per tallar el problema d’arrel. Davant els 7,7 milions que la Generalitat presumeix d’haver destinat a la millora i desenvolupament de programes de suport a les escoles, “falten molts diners i una política real, no tapar forats” explica

ELS RELLOGATS SóN INDETECTABLES PEr aL RADAR DE L’ADMINISTRACIÓ I PATEIXEN MÉS PRECARIETAT

la portaveu d’Educo. Segons l’organització es necessitarien uns 22 anys per acabar amb la pobresa infantil “i no tenim aquest temps, per això demanem que no ens integrin dins del pressupost d’un ajuntament, sinó formar part del projecte educatiu d’un país. La nostra demanda és concreta, volem una prestació universal anual de 1.200 euros per infant a càrrec. Són uns 100 euros al mes que representen un impacte real a les fa-

mílies, i la diferència entre estar sol o poder anar a un casal del barri”.

A la Yaiza l’esperen molts dies de jugar, sola a casa, al Fortnite, intentant, això sí, no fer gaire soroll per no molestar la resta de famílies i que li puguin dir alguna cosa o que les facin fora del pis. La seva mare continuarà deixant-li el menjar preparat cada

dia abans d’anar a treballar, però sabent que és molt més llaminera una bossa de patates que no la verdura bullida que li ha preparat. Totes dues esperen amb ànsia el cap de setmana. Amb una mica de sort encara podran anar a passejar per la platja que, de moment, continua sent gratis. susana alcaide

IV especial Vacances sense drets

Vellesa, pobresa i calor: un còctel explosiu La calor suma complicacions a les que pateixen habitualment les persones d’edat avançada que viuen en pisos sense ascensor i amb pensions precàries.

Són problemes que no es resolen amb quatre consells ben intencionats.

V

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

A

l’estiu, la combinació de vellesa, pobresa i calor es converteix en una barreja molt perillosa. Les onades de calor afecten especialment la gent gran (també els nens més petits). Les estadístiques són implacables. Els estudis realitzats mostren que la mortalitat creix a Catalunya un 19% quan hi ha onades de calor. Entre el 1971 i el 2000 van morir 310 persones de mitjana cada any per culpa de la calor excessiva. Aquesta xifra podria multiplicar-se per vuit el 2050 si no s’apliquen mesures eficients per combatre els efectes de la temperatura elevada. La calor extraordinària de l’estiu del 2003 va endur-se 6.500 vides a Espanya, segons el Centre Nacional d’Epidemiologia.

Com més edat es té, més risc hi ha de mortalitat per culpa de la calor. Les temperatures altes són un factor de risc per a la salut de la gent, tot i que les onades de fred són més mortíferes que les de calor.

Els ajuntaments, les entitats proveïdores de serveis socials i les que se centren en el suport a les persones de la tercera edat, ja fa setmanes que els recorden les recomanacions bàsiques a tenir en compte: durant les hores de sol, tancar les persianes de les finestres on hi toca, obrir les finestres durant la nit per refrescar la casa, quedar-se a les estances més fresques, utilitzar algun tipus de climatització de refresc (ventiladors, aire condicionat, ventalls,...) o mirar de passar almenys dues hores al dia en llocs climatitzats (biblioteques, centres cívics, comercials, casals...) i refrescar-se sovint amb dutxes o tovalloles amarades d’aigua.

Evidentment, sortir al carrer en les hores on el sol pica més no és una bona idea per a ningú, però encara menys per a la gent gran. En aquest cas, les recomanacions inclouen evitar el sol directe (buscar com més ombres, millor), portar gorra, barret o paraigua, utilitzar roba lleugera (com la de cotó), de colors clars i que no vagi massa ajustada, descansar en llocs frescos o en espais tancats climatitzats, portar ampolles d’aigua i beure’n sovint, mullar-se la cara i fins i tot la roba, reduir les activitats intenses i vigilar els trajectes en cotxe durant les hores de més sol.

Són consells tan elementals que sovint les dones i homes de la tercera edat es queixen quan els hi recorden perquè diuen que ja ho fan. El que no poden fer tots, però, és comptar amb aparells d’aire condicionat a casa. Aquest aparell pot convertir-se, però, en una arma de doble tall, perquè de la mateixa manera que refresca, també causa constipats, que suposen un risc greu per a la salut per a les persones de més de 80 o 90 anys.

Una cinquena part de les persones empadronades a Catalunya tenen més de 65 anys. L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) calcula que, l’1 de gener del 2018, 383.678 catalans tenien entre 65 i 69 anys; 338.000 tenien entre 70 i 74 anys; 235.654, entre 75 i 79 anys; 224.207, entre 80 i 84; 151.378, entre 85 i 89; 67.210, entre 90 i 94, i

19.348 superaven els 95 anys. L’esperança de vida a Catalunya és d’uns 80,5 anys per als homes i de 86 per a les dones. Això fa que siguin moltes les vídues i dones d’edat avançada que viuen soles.

La soledat és un dels grans reptes als quals han de fer front les persones de la tercera edat. A l’estiu aquesta problemàtica s’agreuja. Per això, Amics de la Gent Gran organitza vacances amigues per a un centenar de dones i homes, facilitant-los estades a Calaf i a Vic. Les estadístiques per fixar exactament quantes persones viuen soles a les nostres ciutats i pobles són difícils de fer, perquè és una realitat canviant. L’Idescat situa en unes 300.000 aquestes persones, de les quals unes 223.000

Els programes perquè els cuidadors puguin descansar uns dies estan saturats i les residències, plenes i cares serien dones i 73.400, homes. La soledat és dura tot l’any, però quan la calor pica, quan sortir de casa fa una mica de por i quan al barri els veïns han marxat de vacances i tot és ple de turistes, encara amoïna més. “Per moltes persones, aquests dies d’estiu en comptes de ser de gaudi són especialment delicats”, assegura Pau Berbel, coordinador de la direcció territorial d’Amics de la Gent Gran.

Berbel destaca que la pèrdua de la sensació de comunitat complica la vida de la gent gran. La ciutat va perdent els locals de referència de tota la vida de moltes d’aquestes persones, però, a més, durant l’estiu tanquen algunes de les botigues a les quals acudeixen amb regularitat i els casals i centres cívics redueixen molt la seva activitat. Una de les proves que permeten constatar aquesta soledat és que si els pregunten a qui deixarien les claus de casa en cas que marxessin alguns dies, no poques vegades es troben que la resposta és que “a ningú”. Administracions i entitats mantenen l’atenció sobre aquesta realitat. Però tothom ha de fer vacances i les persones que substitueixen els assistents socials o els voluntaris que atenen i ajuden la gent que viu sola normalment ofereixen un servei de qualitat inferior.

La soledat no desitjada genera depressió, ansietat i agreuja els mals físics preexistents. Els casos extrems en què una persona mor a casa seva i ningú no se n’assabenta fins dies després són molt poc freqüents. Els programes socials per atendre les persones d’edat avançada que viuen soles o en nuclis familiars vulnerables van acompanyats d’iniciatives, com la que a Barcelona s’ha batejat com a Radar, que converteix els veïns i botiguers en informadors privilegiats quan fa dies que no se sap res d’elles. Això no impedeix, però, que, com diu Natalia Rosetti, coordinadora de l’estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment de l’Ajuntament de Barcelona, “quan arriba l’estiu, els riscos i les necessitats de suport s’incrementen”.

A Barcelona, com en altres ciutats, queden molts blocs de pisos sense ascensor. Les dificultats de mobilitat que això comporta es concentren, precisament, als barris on hi ha més gent de la tercera edat: Nou Barris, Horta-Guinardó i Gràcia. On n’hi viuen més és a Ciutat Vella, per bé que en els darrers temps ha disminuït molt la població de més de 65 anys que viu en habitatges sense ascensor.

Rosetti comenta que aquest fenomen cal analitzar-lo a fons i potser té a veure amb el fet que les persones d’aquesta edat que arriben al barri ho fan en pisos que sí que tenen ascensor, mentre que disminueix la població envellida que vivia en pisos que no en tenen.

L’acusació als familiars d’abandonar la gent gran només explica part del problema. Per a molta gent, la soledat no és no tenir contacte amb fills o germans, sinó la mort dels amics de tota la vida. Amb tot, el pes de la família continua sent important en la nostra societat actual. I sovint són els mateixos familiars, quasi sempre dones, els que fan de cuidadors dels pares o mares que no es poden valdre sols.

La Diputació de Barcelona disposa del programa Respir i l’Ajuntament de Barcelona del Respir+, que atenen durant unes setmanes les persones dependents perquè els seus familiars es puguin prendre un descans. Aquests programes funcionen durant tot l’any, però són especialment demanats durant les vacances d’estiu. Respir+ es va crear perquè Respir estava saturat. Però Respir+ ja està saturat.

Les necessitats d’atenció social d’un col·lectiu que cada cop és més nombrós –l’Idescat calcula que la població catalana passarà del 14,8% al 18,2% el 2026– continuaran augmentant.

Que els governants catalans i espanyols es prenguin seriosament la necessitat d’augmentar la dotació econòmica i humana de l’atenció a la dependència és urgent per fer front a una realitat en què massa gent gran no troba casa o residència on poder viure amb tranquil·litat i dignitat els anys de vellesa. Perquè no té accés a les places públiques existents o perquè no pot pagar les fortunes que li demanen a les residències privades. Ni a l’estiu ni la resta de l’any. siscu baiges

VI especial Vacances sense drets

Les debilitats del quart pilar del benestar

L’

estiu agreuja les dificultats econòmiques de moltes famílies que tenen fragilitat socioeconòmica. La fi del curs escolar implica que s’acaba la beca menjador i que cal buscar casals d’estiu si es té una feina, encara que sigui amb un sou precari. Moltes feines amb contracte no tenen catorze pagues i l’estiu és un període amb despeses extres si hi ha persones a càrrec. Si la persona és autònoma, es pot produir una reducció de la feina, fet que també afecta l’estabilitat econòmica. I quan hi ha persones dependents a càrrec en el domicili la tensió familiar també pot anar en augment a l’estiu perquè es passen més hores a la llar. La persona veu agreujada la seva situació durant aquest període. Ja va tot molt just de cobertura social durant l’any i a l’estiu, amb casuístiques més complicades de resoldre (més tensió social entre familiars, infants a casa, sense oci...) la cobertura social és més insuficient.

En seu parlamentària, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, va dir a mitjans de juliol que els serveis socials s’han d’estructurar al voltant de les persones i han de ser el centre de les polítiques socials i de treball. La realitat, però, no és així. Segons el conseller, el sistema de protecció social ha de ser capaç de

donar resposta als canvis vitals que pugui viure una persona i evitar que es quedi fora d’un circuit de protecció social. Per aquest motiu, la Generalitat està treballant en la integració dels serveis socials, d’ocupació i de protecció de la salut, creant un sistema d’intercanvi d’informació que posi les persones al centre de l’atenció. reforçar la prevenció

Chakir el Homrani també va afirmar que un dels objectius prioritaris del sistema de protecció social és “reforçar els serveis preventius”, objectiu que es tradueix en l’anunci d’incrementar les plantilles dels equips bàsics d’atenció social en més d’un 30%, d’acord amb el contracte programa 2017-2019. Conscient de la “gran pressió per l’impacte de la crisi socioeconòmica” que han viscut els professionals dels municipis catalans, el conseller va afirmar que “s’ha d’enfortir la xarxa primària bastint una autèntica atenció primària de serveis socials” i va afegir que cal “prevenir abans que actuar en una emergència social” i “cal apoderar en lloc de cronificar”.

El departament de Treball, Afers Socials i Famílies publica cada any el Mapa de Serveis Socials de Catalunya. El primer data de l’any 2000 i el més actual és del 2017. Tot i que durant 16 anys s’han publicat les dades corresponents als serveis socials

bàsics, l’actualització del 2017 no les incorpora. Per tant, si ens basem en l’informe del 2016, les dades demostren que els serveis socials bàsics han perdut professionals durant el període 2011-2015 i només es va registrar un lleu increment l’any 2016. Si es té en compte que la congelació del personal va tenir lloc durant els anys més durs de la crisi, s’entén que el conseller fos conscient de la gran pressió que han viscut aquests equips de professionals, carregats amb més casos i de major complexitat.

Pel que fa a l’augment del 30% del personal previst en els contractes programa que impulsa la Generalitat amb el món local, el regidor de Benestar Social de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, Jesús Husillos, va exposar a EL TRIANGLE que l’increment està assignat principalment a la gestió administrativa dels impagaments de les factures de gas i llum de les llars amb major fragilitat. Segons la seva opinió, la gestió d’aquests impagaments no hauria de ser una càrrega per als serveis socials. Husillos considera que “fem tota la feina de solidaritat que haurien de fer les empreses energètiques.

A part, les companyies estan enviant als ajuntaments les dades d’impagaments a la seva manera i sense diferenciar entre particulars, empreses o autònoms”. Els equips de professionals no s’haurien d’estar dedicant a

destriar la informació rellevant dels llistats d’impagaments energètics, sinó fent veritables tasques de transformació social, segons el regidor. l’estat de benestar

En declaracions a EL TRIANGLE, la coordinadora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Andreu de la Barca, Carolina Homar, exposava: “Moltes vegades no tenim ni el volum suficient de persones per atendre amb qualitat la demanda ni prou recursos per respondre als seus problemes”. Alertava que les ràtios de personal a serveis socials són baixes perquè daten dels anys 90. Segons Homar, “és una reclamació reiterada a la Generalitat adaptar els indicadors de cobertura professional utilitzant els criteris de la realitat social: atur, baixos salaris, dependència, etc”.

Els serveis socials havien de ser el quart pilar de l’Estat del benestar i així es van concebre a nivell legislatiu. La dotació econòmica, la planificació de serveis i les eines de gestió, però, no han arribat encara, i el quart pilar ha quedat tocat. Precisament, la presidenta delegada de l’àrea d’Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona, Meritxell Budó, va afirmar en una jornada al Prat sobre els serveis socials del futur que “cal un nou model d’atenció social que vagi més enllà de les prestacions i cal afrontar la dimensió preventiva des dels primers estadis”.

VII

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

El model de protecció social que necessita Catalunya no acaba d’arribar mai. Els serveis socials han d’apagar les situacions d’emergència. A l’estiu l’emergència esdevé un incendi massa difícil de controlar

Persones de 65 anys o més que viuen sense ascensor en un edifici de més de dues plantes segons el districte, a Barcelona.

2011 2016 60,4% 6,2%

les persones, al centre

Per assolir aquest objectiu, el regidor de l’Hospitalet lamenta que “més enllà de les declaracions institucionals, totes les administracions han de treballar amb la voluntat real de posar la persona en el centre”.

Cada dia hi ha exemples de desprotecció, com és el cas de la gent gran que rep l’alta d’un centre sociosanitari sense tenir cap recurs assignat i són els serveis socials locals els que han de buscar una solució digna”.

Entre les propostes de futur hi ha la necessitat de disposar d’històries compartides amb serveis socials i salut per evitar justament la desprotecció de la persona. Aquest repte ja estava previst en la llei de serveis socials de l’any 2007, però encara no és una realitat. Mentre els serveis de salut tenen una història mèdica compartida, serveis socials encara no tenen homologada una eina d’història social per a tot Catalunya.

Una altre instrument previst en la llei era l’Agència de Protecció Social de Catalunya. Segons el conseller d’Afers Socials, el desplegament de l’Agència “reduirà el temps del ciutadà i dels treballadors públics per gestionar les sol·licituds i validar les prestacions”. Des del món local, Carolina Homar també considera que “cal una eina de gestió potent en relació a les prestacions, i benvinguda sigui l’Agència”. Homar afegeix que la pres-

tació econòmica és de fàcil gestió si es disposa de pressupost i d’eines de gestió eficients, però la veritable complexitat rau en les prestacions de servei, com per exemple una plaça residencial. En aquest cas, es requereix una planificació, una gestió al capdavant que analitzi les necessitats, i això, segons Homar, és més complex i queda lluny d’una Agència de Protecció Social. També el regidor Husillos demana més planificació i afirma que cal una veritable revisió del Catàleg de Serveis Socials per analitzar la demanda real i futura. En el cas de la llei de la dependència, Jesús Husillos comenta que les prestacions de serveis en places de residència o de centre de dia potser no són suficients per a la gent gran i caldria plantejar-se nous serveis, com pisos tutelats o amb serveis per a la gent gran. Aquesta opció podria ajudar les famílies a combatre la por a una residència i voldria dir que posem les persones al centre de les polítiques públiques i ens adaptem a les necessitats del seu cicle vital.

Tot i les bones paraules del conseller, el nou model de protecció social no acaba d’arribar mai, i les necessitats socials van en augment. L’atenció a la persona està lluny de ser a l’eix de l’acció política de la Generalitat, i sense planificació, els serveis socials sempre hauran d’apagar el foc de l’emergència i deixar per a més endavant la prevenció i l’acompanyament. pol borràs

25,7% 6,9% 7,3% 31,5% 32,5% 20,1% 13,3% 15,8%

38,7% 5,3% 17,1% 4,6% 6,7%

34,7% 36%

22,1% 7,5% 9,6%

Ciutat Vella L’Eixample Sants Montjuïc

Les Corts

Sarrià Sant Gervasi

Gràcia Horta Guinardó Nou Barris

Sant Andreu

Sant Martí

VIII especial Vacances sense drets

Elena Ferrero

«El pitjor és la precarietat, la temporalitat en el treball» El futur és un dels factors diferencials i de més valor afegit de la joventut. No sembla que les coses van contra la idea de tenir una vida al davant?

Aquest horitzó es manté per la mateixa condició de ser jove, que impulsa a voler-se menjar el món. Tenim aquesta inquietud, però també és veritat que, en el nostre context de societat catalana, el problema que tenim ara és que els joves estem assumint un paper que no ens correspon dins de les famílies. Fa uns anys, amb un sou mitjà es vivia, pagaves el lloguer... anaves tirant. Però ara hi ha moltes famílies que depenen també del sou dels joves. Un sou que moltes vegades és molt precari, amb unes condicions laborals innominables. Però com que la família depèn dels meus 600 euros, dels 400 que cobra la meva mare i una mica més de l’àvia, anem sobrevivint. I quan la família també depèn de tu, et rumies més les coses.

Situacions com aquesta no impliquen la pèrdua d’incentius per al desenvolupament personal?

Sí, esclar, amb l’agreujant que ens havien venut la idea que si estudiàvem tindríem una feina fantàstica i viuríem bé, cosa que no és la realitat. Cada vegada hi ha més gent qualificada que està fent feines que, en teoria, no són allò per què havien estudiat, sobretot les dones, que són les més preparades. I tot això crea un gran desconcert. De fet, fins i tot arribar a la unviersitat es fa cada vegada més

difícil, perquè és més car i perquè les famílies estan en pitjor situació econòmica. I treballar i estudiar simultàniament es fa més complicat, per horaris, classes presencials... Total, que, al final, no tens horitzó: em passaré no sé quants anys estudiant, gastant uns diners que no tinc i, al final, acabaré treballant de cambrer o del que sigui.

Em compensa?

Hi ha qüestions que són pròpies i afecten tots els joves. Però les diferències de classe no resulten crucials a l’hora de plantejar-se la crua realitat?

Això parteix del principi. Uns van a unes escoles i uns altres a unes altres i aquí comença la segregació. I després anem creixent. Uns es poden permetre estudiar, marxar un any no sé on, perquè el meu pare coneix no sé qui, i ara allà em donaran un cop de mà... Al final, és el de sempre.

Nosaltres, els joves de classe treballadora, no tenim res a veure amb els de les classes acomodades. En un debat a la ràdio amb un empresari que tenia molts fills i tots havien estudiat una carrera, igual que li havia passat a ell, es queixava que el seu fill volia una feina de cap de setmana i no en trobava, com a resposta quan jo deia que les feines són molt temporals. Però, sens dubte, és molt diferent que el teu fill vulgui treballar un cap de setmana per tenir uns calerons per anar a esquiar, que haver de treballar per viure tu i la teva família i trobar només feines precàries.

IX

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Ser jove vol dir tenir una determinada edat o això també està variant?

Fins a quina edat som joves? Perquè les coses se’ns van allargant. Les condicions de vida segueixen sent les d’una persona dependent i, al final, s’ajorna fins als trenta i tants el que abans es feia amb divuit anys. Tota la vida hem compartit pis. Molt bé. Però amb vint anys, no amb trenta-cinc.

Perquè una cosa és viure amb un altre perquè vols i una altra haver-ho de fer perquè el sou no et dona per pagar el pis.

I què podem dir dels qui, a més de les barreres de classe, pateixen discriminació per origen, llengua, cultura...?

Si ets dona, jove i migrant, carregues el pitjor del pitjor.

Hi ha un racisme de fons en la societat, que ressorgeix en èpoques de crisi. I en molts casos, les víctimes són nascudes aquí, catalans. És igual la procedència. Aquí partim de la base que tots som persones, amb els mateixos drets i deures, encara que no es reconeguin. Pensa que hi ha un milió de persones a Catalunya que no tenen ni dret a

votar. Un col·lectiu molt important que, d’alguna manera, està fora de la societat.

El gènere és una altra de les línies de ruptura entre els joves?

Sí, pitjor les noies que els nois. Cobrem menys i quan entrem al mercat laboral, ja ho fem amb un 23% de mitjana de bretxa salarial, pel simple fet de ser dones. I a això s’hi han de sumar els perjudicis per ser joves. Les feines que generalment hem anat fent les dones estan molt menys valorades que les dels homes. I, a més, assetjament, sobretot en sectors molt masculinitzats. Un fet que s’assumeix com a normal però que no ho és de cap de les maneres. Ara estem donant molta canya amb aquest tema.

Quin és, al teu parer, el principal problema que afronten els joves en el món laboral?

El pitjor és la precarietat, la temporalitat en la feina.

Perquè amb un contracte d’un mes no es pot tenir un projecte de vida, ni tan sols a curt termini. El pot pagar el lloguer d’un mes. I el mes que ve? Al final, això impedeix desenvolupar la nostra vida. Per això allarguem la joventut, perquè continuem sent dependents., vivim en precari.

Fet que s’agreuja, per exemple, amb la pujada dels lloguers. A Barcelona, una cofurna de 30 metres quadrats pot costar mil euros. Et preguntes: quin sou he de tenir per poder pagar això? Segons la UE, el preu de l’habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos. Quan tens una feina estable, coneixes els teus companys i els seus problemes, es pot donar resposta col·lectiva als conflictes. Però si ets un mes aquí i un altre allà, dos dies no sé on, al final estàs sol contra el món.

Els joves de Barcelona tenen avantatges o inconvenients propis respecte als d’altres llocs?

El tema de la vivenda s’està complicant en general, però també és veritat que com a Barcelona enlloc. I la política de subvencions no arregla el problema, sinó que, en ocasions, el pot agreujar. Dones una ajuda a fons perdut perquè aquesta gent s’emancipi. Però, què passa? Que el que et lloga el pis sap que tens dret als 400 euros que, per exemple, dona el govern basc, i et diu: “Te’n posaré 200 més, perquè te’n donen 400. La meitat per tu i l’altra meitat per mi. Així no s’arregla el problema de la vivenda.

Les diferències entre joves amb recursos i sense es manifesten especialment a l’estiu?

Abans s’entenia que l’estiu era per disfrutar-lo, ara és al revés. És quan hi ha més feina i, en conseqüència, quan molts joves aprofiten per guanyar alguna cosa. No els que viuen bé, que viatgen, que fan cursos, etc. I, a més de treballar a l’estiu, es fa en pitjors condicions. I les estadístiques enganyen.

Es generalitza dient que ha baixat l’atur, però caldria preguntar-se com i a costa de què. I la veritat és que el mercat laboral s’està precaritzant moltíssim: contractes en pràctiques, becaris... Tot un estratagema per anar cada cop pitjor. No ens diferenciem gaire del que passava als anys 50 o ara als països més pobres, on els joves autòctons es dediquen a servir els procedents depaïsos més rics.

I això a quin escenari ens porta?

Els joves estem cada vegada més frustrats, perquè intentem fer el que ens han dit, i després et trobes amb una realitat que no hi té res a veure. D’altra banda, s’ha venut la idea dels emprenedors, autònoms... Sigues el teu empresari i tot això, que crec que ha fet força mal. Això

Hi ha un racisme de fons en la societat que sorgeix en èpoques de crisi

Va estudiar biologia a Astúries, va venir a Barcelona i va començar treballant als seveis municipals de neteja. Afiliada a la UGT, hi va desenvolupar la seva tasca sindical i ara és portaveu d’Avalot, primera associació sindical juvenil creada a Espanya.

Qui és

Activitat

Sindicalista Promoció dels drets dels joves ha facilitat la relació d’aquestes plataformes amb falsos autònoms o falsos cooperativistes. Et venen la moto que seràs el teu propi cap, que és mentida. Ni l’horari, que es presenta com un avantatge de l’autònom, es pot establir lliurement. Cada vegada més estàs sotmès a les exigències de qui et paga i és ell qui t’acaba imposant les condicions laborals.

Tot això en un marc d’alienació que ni tan sols et permet prendre consciència de la pròpia realitat?

Ens trobem en un punt que està reclamant un canvi social i, d’alguna manera, ja hi ha coses que s’estan produint. Al final, per una cosa o altra ho hauran de canviar, això. Un exemple és el que està passant amb el feminisme, perquè cada vegada som més les dones conscienciades.

I també perquè les dones estan accedint a posicions de poder. Crec que estem en un moment de canvis, però en el món capitalista en què vivim, els que tenen els diners acaben decidint les regles del joc. Però hi haurà canvis. peru erroteta

X

especial Vacances sense drets

XI

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

El turisme i les drogues es disputen amb els nens i les nenes el poc espai públic del barri. En aquesta guerra desigual, que s’intensifica a l’estiu, les famílies busquen refugi on poden

L’

Oriol és fill del Raval. Hi va néixer i s’hi va comprar un pis. Tanmateix, quan va arribar la Lara van decidir fer les maletes i marxar. “No era un lloc bo per a la meva filla. Els records que tinc no són gaire bonics i no volia que a la meva filla li passés el mateix”, explica. La Laura també és del Raval però a diferència de l’Oriol se’n va anar a la primera oportunitat. Ara, per culpa d’un divorci i una feina precària, ha tornat a viure-hi amb els seus dos fills a casa de la mare, que està malalta. “No he tingut més opció que tornar-hi. El que més greu em sap és que els meus fills no tenen un entorn saludable”, explica resignada.

Totes dues històries tenen en comú una infantesa marcada per les dures condicions de vida al Raval i una barreja d’amor i odi cap un barri estigmatitzat per la prostitució, la pobresa, la delinqüència i la drogoadicció que s’ha convertit en icona de Barcelona.

Tanmateix, tot depèn de les ulleres que portis. “La degradació és evident, però la gent perd ràpid la memòria –explica Maria José García, directora del Casal dels Infants del Raval–. El que ha passat és que semblava que havíem superat la precarietat i ara la sensació és que anem enrere”, afegeix.

El Raval és el barri de Barcelona amb més concentració d’habitants per quilòmetre quadrat i, segons dades de l’Ajuntament, de tota la seva població el 22,5% són menors de 25 anys amb pocs espais de lleure. Les seves peculiaritats, amb una població barreja d’autòctons i immigrants, el fan únic i irrepetible, i és visita obligada per als turistes. Gairebé el 50% dels veïns són d’origen estranger i quasi tots els nouvinguts hi arriben per raons econòmiques. “La majoria dels nens del Casal són del Pakistan i Bangla Desh, però ara han arribat dues famílies sirianes molt extenses”, explica García.

Falten zones verdes

Les vacances escolars afegeixen més pressió a les famílies que no poden marxar. “El Raval no és un barri amable per als infants”, assenyala la responsable del

Casal dels Infants. L’entitat obre tot l’estiu i ofereix un munt d’activitats lúdiques perquè la mainada no es quedi a casa, però hi ha altres centres que tanquen al mes d’agost i l’oferta de casals a tot el barri acaba sent insuficient perquè la demanda de places supera l’oferta amb escreix. A més, a la falta de zones verdes per jugar s’hi afegeix un altre problema: l’ocupació del poc espai públic disponible al barri per part de les terrasses enfocades al turisme i pel narcotràfic.

L’estigma de les drogues acompanya el Raval i acaba foragitant el veïnat més resistent. “Veure nois inconscients amb una xeringa penjant del braç al costat del portal de casa es va acabar convertint en un fet normal”, explica l’Oriol. Per a la Laura és el pitjor del barri: “Jo no m’hi he acostumat mai”, admet.

La proliferació de pisos buits ocupats per bandes internacionals que fan la feina bruta als especuladors ha afegit més llenya al foc i ha augmentat la pressió

Trobar un espai segur on els nens puguin jugar sense el risc de trobar-se una xeringa és difícil, però no impossible

en un barri a punt d’explotar cíclicament. “Els infants normalitzen la presència de les drogues al carrer perquè forma part del seu paisatge quotidià i això és gravíssim”, lamenta García.

Les xeringues recollides a la via pública del Raval pels serveis de neteja municipals durant l’estiu del 2017 van superar les 2.000, una dada més alta respecte a la d’altres anys. Segons el consistori, aquest repunt es va produir per la disgregació dels clans gitanos del barri de la Mina provocada per les batudes policials.

Tanmateix, aquesta no és l’única raó. Barcelona s’ha convertit en un pol d’atracció del turisme que busca emocions fortes i l’augment del consum de drogues –cocaïna, heroïna i metaamfetamines– creix en la mateixa proporció i es focalitza al Raval i al Gòtic.

A la recerca d’un lloc segur

Trobar un espai perquè els nens juguin sense el risc de trobar-se una xeringa és difícil, però no impossible.

La remodelació de la plaça Folch i Torres, un espai de més de 6.000 metres quadrats delimitat pels carrers Reina Amàlia, Lleialtat i la ronda de Sant Pau s’ha convertit en el lloc de trobada de moltes famílies del Raval que se socialitzen mentre les criatures gaudeixen d’un aire menys enrarit que el del seu estret i humit carrer.

“La plaça Folch i Torres està plena de famílies, i això és una victòria veïnal”, apunta la directora del Casal dels Infants. Per a la Laura també ha estat una alegria: “Hi porto els nens perquè ens sentim segurs”, remarca.

Elles no són les úniques que parlen de la lluita desigual per conquerir l’espai públic i de la necessitat de treballar plegats per aconseguir-ho. I és que sense l’acció comunitària, el barri fa molts anys que seria un gueto. “El veí del Raval està bregat en mil batalles, per això tenim tots aquesta cara de pocs amics”, explica la Maria, la mare de la Laura, afegint que la falta de sol i d’ascensors també en tenen part de culpa.

Per separat tots són lamentacions, però quan toca defensar el barri dels prejudicis, tots fan pinya. L’últim exemple és el manifest Compromís comunitari per un barri lliure de tràfic de drogues, firmat per gairebé un centenar d’entitats del Raval que segueixen mirant el futur del barri amb esperança. cristina palomar

XII

especial Vacances sense drets

‘Vacances’ sense sostre

Les cremades i les insolacions són alguns dels principals problemes per viure al carrer a l’estiu

L’

article 26 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu: “Les persones que no disposen de recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis”. La realitat, però, ens diu que a la Unió Europea hi ha 30 milions de ciutadans que no disposen d’un allotjament digne, dels quals 410.000 no tenen llar. A Espanya, per cada 100.000 habitants hi ha, com a mínim, 71 persones sense llar. A Catalunya, unes 48.454 persones tenen greus problemes d’allotjament, de les quals més de 14.000 no tenen casa. A Barcelona només hi ha més de 3.400 per-

sones sense llar. La Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar afirma que 1.026 persones dormen directament al carrer, 415 en assentaments irregulars i 2.006 depenen de recursos públics i privats existents per passar la nit.

Un divorci, la pèrdua de la feina, una malaltia, trastorns mentals, la mort d’un ésser estimat, manca de formació... Cap d’aquests casos no desemboca forçosament en l’exclusió social, però l’encadenament de situacions podria ajudar-hi. S’arriba al carrer després d’un procés i no pas d’un dia per l’altre.

Durant els mesos d’estiu sembla que la invisibilitat de les persones sense llar és més gran, però, igual que a l’hivern, és una època dura.

Segons Arrels Fundació, el 90% són homes i el 10% dones. La mitjana d’edat és de 42,7 anys i l’es-

perança de vida és de 58 anys. El 50% no té fills i un 44,5% fa més de tres anys que no té allotjament propi. El 54% són espanyols i un 50% busquena feina. El 60% tenen estudis d’educació secundària i un 12% estudis superiors. A Barcelona, el 79,2% pateixen trastorns crònics físics o mentals i el 20% no tenen targeta sanitària a l’Estat. El perfil dels sensesostre es tanca amb una altra dada esgarrifosa: el 50% han estat víctimes d’algun delicte o agressió.

Tot i que tothom és més conscient de la realitat dels sensesostre a l’hivern per les baixes temperatures a què són exposats, l’estiu no és tampoc un període fàcil. Durant els mesos d’estiu el sistema s’alenteix per vacances. Així, els mesos de juliol i especialment l’agost alguns recursos com els menjadors socials o serveis de dutxes redueixen horaris

XIII

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Sexe

Nacionalitat

Estudis

90% homes 10% dones

54% són espanyols

60% secundaris 12% superiors

Sense allotjament propi

Treball

44,5% + de 3 anys buscant-ne

50% busca feina

i alguns dels professionals que els porten agafen vacances; això fa que tot plegat vagi més lent i les persones sense llar hagin d’esperar més a ser ateses.

Les cremades i les insolacions són algun dels principals problemes per viure al carrer a l’estiu.

Tot i que la majoria intenta desplaçar-se per l’ombra, a vegades es queden adormits al sol i es lleven amb la pell plena de cremades. Els únics espais on refrescar-se són les fonts, però en força d’elles l’aigua surt calenta.

Per fugir de la calor a la nit i poder descansar algunes persones que viuen a les grans ciutats marxen a la muntanya a dormir. Un altre recurs és mullar el terra abans d’anar a dormir per fer marxar la calor i després posar-hi el cartró.

Les persones que han dormit al carrer reconeixen que a l’estiu la sensació d’inseguretat és més gran perquè hi ha molta més gent al carrer, dormen més destapats, les coses estan més a la vista i hi ha més robatoris.

Per altra banda, la calor i la manca d’higiene també provoquen un augment de xinxes en els matalassos d’algunes pensions i habitacions de lloguer.

Finalment, durant els mesos de juliol i agost, ciutats com Barcelona s’omplen de persones atretes pels reclams turístics i això força el contacte. Per alguns turistes els sensesostre són invisibles, però a d’altres els crea rebuig, fins i tot n’hi ha que se’n riuen o els insulten.

3.500 sensesostre en una nit

Els voluntaris de la Xarxa d’Atenció a les Persones sense Llar (XAPSLL) van comptar a mitjans del passat mes de maig 956 persones que dormien als carrers de la capital catalana. Les entitats van fer el recompte anual d’indigents i van detectar 70 persones menys dormint a la via pública respecte a l’any passat (1.026). Una xifra no gaire bona, ja que el nombre de persones sense llar allotjades en equipaments —municipals o d’entitats socials—

A Catalunya, unes 48.454 persones tenen greus problemes d’allotjament, de les quals més de 14.000 no tenen llar va ser de 2.099, mentre que l’any passat van ser 2.006. En total, els sensesostre sumen 3.500.

La xifra d’aquest any és equiparable a la del 2017, però destaca la preocupació pel nombre de persones que viuen en assentaments i que no han estat comptabilitzades, ja que durant el recompte els voluntaris no entren a l’interior de les barraques per esbrinar quantes persones hi dormen. Les dades de què disposa el Consistori barceloní marquen que el 2017 hi va haver una mitjana de 444 persones vivint en campaments i barraques construïts en diferents solars de la ciutat. La xifra ha augmentat el primer trimestre del 2018, i s’ha arribat a una mitjana de 536. En total, les persones que dormen als carrers, en albergs i en campaments sumen 3.591, mentre que l’any passat eren 3.476.

L’Eixample és el districte on es va detectar un nombre més elevat d’indigents dormint als carrers (217), seguit de Ciutat Vella (210), Sants-Montjuïc (172) i Sant Martí (112).

Després del recompte, la tinenta d’alcalde i regidora de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, va recordar que malgrat que es van comptar dormint als carrers barcelonins 70 per-

sones menys que l’any passat, el nombre “no és una bona notícia per a la ciutat”. Ortiz va recordar que el fenomen dels sense llar es reprodueix a tot Europa i es deu a múltiples factors, com el preu del lloguer, la falta d’habitatge públic i la precarietat del mercat laboral.

Amb feina, però sense casa

Els albergs i equipaments per a persones sense llar de Barcelona acullen cada vegada més persones que tenen feina però no tenen casa. L’informe de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar, que agrupa les entitats del sector, revela que l’11% dels acollits en aquestes instal·lacions tenen feina. Són gairebé 300 persones. Això trenca el tòpic de la persona sense llar, perquè ara hi ha gent amb feina que tenen el mateix problema. Treballar ja no suposa sortir de la pobresa, ni de la més extrema.

Càritas Diocesana de Barcelona ha alertat que la falta de polítiques públiques d’habitatge, el difícil desplegament d’ajudes com la renda garantida de ciutadania i l’elevat preu del lloguer han fet que la precarietat s’hagi “instal·lat com a forma de vida per a moltes persones”, en paraules de Salvador Busquets, director de l’entitat. Des que va començar el 2018, ha augmentat un 25% el nombre de famílies sense llar que atén l’entitat. Càritas, que el 2017 va gastar en l’àmbit de l’habitatge 1,3 milions d’euros, gairebé la meitat del seu pressupost d’ajudes econòmiques, reclama més polítiques públiques per part de les administracions.

Des de l’inici de la crisi econòmica, les persones ateses per Càritas a Barcelona s’han més que duplicat, de 9.692 el 2007 a 22.635 persones el 2017.

La xifra de l’any passat és un 1% més elevada que la de l’any anterior. Això demostra que els senyals de recuperació econòmica que es donen en l’àmbit macroeconòmic no tenen un correlat en les famílies més necessitades, que veuen augmentar la desigualtat. xavi ribera

XIV especial Vacances sense drets

XV

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

A

rriba l’estiu deixant enrere un llarg hivern, fred i amb moltes novetats.

El nou govern proposa un aparent gir en diverses temàtiques, com el gènere (amb un consell de ministres integrat per 11 dones i 6 homes) o la immigració, que ha passat de ser gestionada per una secretaria general a una secretaria d’Estat. Aquesta major importància del fenomen de les migracions ha coincidit amb uns fets rellevants que han ocupat les primeres pàgines dels informatius i que han donat l’oportunitat a l’equip de Sánchez de posicionar-se, desmarcant-se de les polítiques anteriors amb l’acollida de l’Aquarius i amb la declaració de Grande-Marlaska de la voluntat d’eliminar les ganivetes a la frontera sud, entre d’altres aspectes. També alguns municipis,

“…Ningú posa els seus fills en una barcassa a menys que l’aigua sigui més segura que la terra” Warsan Shire com València i Barcelona, s’han mostrat proactius en l’acollida obrint les seves ciutats a les persones rescatades en alta mar i denunciant les polítiques d’Itàlia i Malta per no voler deixar atracar els vaixells de salvament marítim als seus ports.

Així, arriba l’estiu i el bon temps ens porta una cara solidària i acollidora amb la població migrant. Una opinió pública escandalitzada amb les polítiques de Salvini i de Trump surt al carrer a rebre amb els braços oberts les persones de l’Aquarius i de l’Open Arms. Aquesta nova faceta heroica obliga a revisar com hem anat administrant els fluxos migratoris fins ara. Ja no només com rebem els estrangers que intenten arribar a Espanya com a país de trànsit o de destí sinó – i molt important –com estem donant resposta a les persones que ja es troben aquí.

Arriba l’estiu i ens trobem amb notícies diàries sobre barcasses incessants que tracten d’apropar-se a costes espanyoles. I és que, quan arriba el bon temps, augmenta el nombre de persones que intenten arribar a territori europeu. Segons l’Organització Internacional de les Migracions, aquest 2018 ja han mort més de 1.400 migrants al Mediterrani. I el que ens queda. Ja se sap que la calor fa proliferar l’afluència d’embarcacions a les

Europa tanca la porta Arriba l’estiu i la preocupació dels governs europeus per les arribades de migrants pel sud i dels moviments secundaris entre països europeus s’aguditza. En la recent reunió del Consell Europeu, els líders de la Unió Europea van arribar a unes conclusions ràpides i de mínims sobre la gestió dels fluxos migratoris. Es plantegen diverses mesures; entre altres, un control més efectiu de les fronteres exteriors combinat amb una major acció exterior i fent front a debats i aspectes interns als diferents països. Ha generat una controvèrsia notable la proposta de crear unes “plataformes regionals de desembarcament”, destinades a distingir la situació particular de cada persona diferenciant qui és un sol·licitant d’asil i per tant beneficiari de certa cobertura i qui és un migrant econòmic, el qual rebria una ordre d’expulsió.

Davant d’un govern socialista que es presenta com a revolucionari en matèria de migracions, l’acord del Consell Europeu fa un esment especial en el seu quart punt a l’ajuda que rebrà Espanya de la Unió Europea per aturar la immigració il·legal. Veurem com es conjuguen les noves promeses de l’equip socialista amb els propòsits dels seus socis europeus.

Segons CEAR, el 2017 hi va haver un total de 31.120 sol·licituds d’asil a Espanya, fet que suposa gairebé el doble que el 2016 (15.755) i unes 12 vegades més que el 2012 (2.588). Aquest augment considerable de les sol·licituds ha anat acompanyat d’una alta denegació. És imprescindible una mirada global de la situació i una anàlisi de l’impacte que les noves arribades de persones suposa en cada municipi. Es fa necessària una revisió i reflexió sobre la gestió dels recursos socials de les ciutats, que són qui finalment ha de donar resposta a les necessitats d’aquestes persones. Segons l’últim informe de la Xarxa de Persones sense Llar de Barcelona, l’any 2017 a la ciutat hi va haver 3.383 persones sense una llar estable o segura, xifra que ha anat en augment respecte a anys anteriors.

D’aquests ciutadans, el 42,7% són persones estrangeres d’origen no comunitari i un 14,10% estan en situació administrativa irregular. Aquestes xifres mostren com els comunament coneguts com “sense papers” no són representatius dels grups vulnerables que es troben sense llar. Una reflexió més sobre la situació dels recursos socials, sobre quins perfils de persones estem atenent, i del possible impacte que podrien generar les noves acollides.

Estem parlant d’una qüestió d’una complexitat enorme.

costes i de manera accentuada, ara que les rutes de l’est s’han tancat. Segons el ministeri d’Interior al mes de juliol de l’any passat havien vingut 6.551 persones per via marítima a Espanya; durant aquest 2018 ja són més de 14.000.

Juntament amb la preocupació latent sobre les persones que estan intentant arribar a territori espanyol, és alarmant la quantitat de persones que ja hi han accedit i a les quals se’ls ha denegat la sol·licitud d’asil. Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, l’any 2017 el 65% de les sol·licituds van ser denegades, davant d’un 35% que van obtenir una resolució favorable. Són persones que queden en situació d’irregularitat veient-se abocades a un futur difícil si el seu desig és quedar-se a Espanya, perquè la condició d’estatus jurídic d’il·legalitat té com un dels principals obstacles la prohibició d’accés al mercat formal i

això comporta que moltes persones malvisquin i acceptin tractes laborals d’explotació. Passat l’estiu, al mes d’octubre, està previst que des del Consell Europeu es presenti un informe sobre la situació dels procediments d’asil.

Arriba l’estiu i arriba la il·lusió –i la necessitat– de prendre’s un respir. De descansar i agafar forces per als propers mesos. Tenim molta feina. Voler ampliar l’acollida de persones migrants suposa tenir en compte molts aspectes, hi ha múltiples actors, diferents interessos i sensibilitats, s’imposa la necessitat d’una mirada global. Se’ns planteja el repte d’intentar descansar i desconnectar sabent que cada dia anirà augmentant el nombre de morts al mar. I cada número és una persona, amb nom i cognoms, i hi ha una família que l’està esperant. Feliç estiu.

Jara Esbert-Pérez

XVI especial Vacances sense drets

No tothom té dret a vacances

P

arlem de les vacances per a tothom. Que potser és un tema banal? Que potser és un luxe?

I com que és un luxe, sols han de poder gaudir de vacances aquells que s’ho poden costejar? És un dret relacionat amb el poder adquisitiu.

Si has guanyat prou diners, tens dret a malbaratar-los a l’època de disbauxa i excessos.

Aquest plantejament esbiaixat és un sofisma, un argument fal·laç creat a la ment de la societat per mantenir un concepte i justificar-lo: el luxe és per a qui se’l pot permetre. I per tant no tothom té dret a permetre’s luxes. Però és que les vacances no són pas un luxe.

D’acord amb l’article 24 de la Declaració Universal de Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General el 10 de desembre del 1948, “tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades”.

Les vacances no són altra cosa que un descans merescut. La compensació de l’esforç realitzat. Una simetria i una concessió a la persona com a entitat que es nodreix de cultura, d’idees, d’art. I no sols com a eina productiva, útil i encaminada a la realització de tasques econòmiques.

L’esser humà no és el seu salari.

Vull fer especial esment que avui dia no tothom té dret a vacances. Les taules salarials han reduït la capacitat i llibertat de les persones. Els salaris han creat la figura del treballador que es troba en situació d’exclusió social.

L’atur va ser el detonant de la crisi, per reduir a la pobresa multitud de famílies. Però la “sortida de la crisi “ no ha eliminat el problema.

L’Informe FEDAIA sobre la pobresa infantil a Catalunya datat del maig del 2012 deia que “un 26,5% dels infants a Espanya i un 23,7% dels de Catalunya viuen sota el llindar de la pobresa”.

“L ’any 2016 un 25% dels nens, nenes i adolescents estaven en risc de pobresa, l’any passat el percentatge va augmentar fins a un 27,7%”, segons l’Enquesta de Condicions de Vida del 2017.

Estem parlant de famílies i de nens que hem exclòs de la societat. I en arribar aquestes dates no tenen dret a vacances, perquè no tenen ni l’essencial i bàsic dret de tenir cobertes les seves necessitats.

Les vacances no són un luxe. Formen part de la vida de les persones. Grans i petits com a element formador i sanejador. Formen part de la vida de la persona com a element de joc, de gaudi, d’aprenentatge, de satisfacció. És

a dir, defineixen un element de la persona. La producció és un element de cooperació social. El treball és un dret i un deure social, que permet a l’individu i a la societat col·laborar entre si. És una responsabilitat individual en benefici d’ell mateix i de la societat. No solament a través dels impostos, sinó a través de la tasca mateixa, desenvolupada per un forner, un artista, un investigador, un editor o qualsevol de les tasques humanes constructives.

Però l’individu és polièdric; un ésser humà és molt més que la repercussió de la feina que desenvolupa: és satisfacció, dubte, aprenentatge, gaudi, joc i moltes altres manifestacions humanes. La dualitat pública i privada ha de ser mantinguda amb gran cura. El nodriment de totes les vessants ha de ser respectat i protegit. Perquè una cadena és tan forta com la força de cadascuna de les seves baules. Cada persona ha de rebre un tracte considerat. Si no és per ètica, serà per dret. És el moment de revisar la reforma laboral, per garantir l’erradicació de la pobresa, tant infantil com adulta. Més en el cas dels treballadors exclosos.

Aquesta és una figura, fent un símil amb l’anomenada “prova diabòlica”, és una “situació diabòlica” per a aquells que la pateixen, són situacions de les quals resulta impossible sortir-se’n. Quan una persona rep un salari extremament baix per la seva feina i té limitada la seva subsistència, és incapaç de provar de canviar la seva situació.

I seguirà en situació de manca de subsistència per por de perdre el mínim que rep.

Les vacances no són un luxe, són un barem social. Quan la societat garanteix el descans, la satisfacció dels individus, es garanteix la pau social i el creixement.

Les vacances són un bon mecanisme de valoració de l’estat d’una societat i del seu grau de malaltia, a curt o llarg termini. És la prova del nou del nivell de pobresa.

D’acord amb l’article 24 de la Declaració Universal de Drets Humans del 1948, “tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades”

dolors leyva

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

publicitat

13

14

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

marros Després de ser expedientat, torna al cos per la porta gran

Lluís Escolà, el mosso 007 El conseller d’Interior, Miquel Buch, fitxa el guardaespatlles de l’expresident Carles Puigdemont com a assessor de seguretat ••• Text J. Reixach

L

a notícia la va avançar en exclusiva divendres passat el diari digital d’EL TRIANGLE (www. eltriangle.eu) i després va ser recollida per la resta de mitjans de comunicació: el conseller d’Interior, Miquel Buch, ha contractat l’exsergent d’escortes dels Mossos d’Esquadra, Lluís Escolà, com a assessor directe en matèria de seguretat. Lluís Escolà va ser el mosso de confiança que, via Marsella, va ajudar l’expresident Carles Puigdemont a fugir a Brussel·les el passat 29 d’octubre i que li ha fet de guardaespatlles durant llargs períodes del seu exili.

Per aquesta tasca, la Divisió d’Afers Interns (DAI) dels Mossos d’Esquadra el va sotmetre, el passat mes de novembre, a una Informació Reservada (IR) que va propiciar, dos mesos després –en plena aplicació de l’article 155–, l’obertura d’un expedient sancionador. Lluís Escolà va dir que feia de guardaespatlles de Carles Puigdemont aprofitant els dies de vacances que tenia, però va perdre la confiança dels comandaments dels Mossos, que van separar-lo del servei d’escortes al qual estava assignat.

Ara ha tornat al cos policial català per la porta gran i amb un salari de 75.000 euros anuals, molt superior al que cobrava com a sergent. Com a assessor especial de seguretat del conseller Miquel Buch, Lluís Escolà assumeix un ampli ventall de responsabilitats i competències que el converteixen en un superpolicia: és l’agent 007 dels Mossos!

Segons consta en la resolució del seu nomenament, Lluís Escolà s’en-

El sergent Lluís Escolà (esq.) aprofitava els dies de vacances per fer d’escorta de Carles Puigdemont.

carregarà d’assessorar el conseller d’Interior “en la implantació i el disseny de sistemes de seguretat corporatius (...); en matèria de prospectiva i explotació d’informació per a la presa de decisions en l’àmbit de la seguretat (...); en relació amb la millora dels sistemes de seguretat institucionals del Departament d’Interior (...); coordinar les accions relatives a la participació en projectes d’investigació, desenvolupament i innovació en matèria de seguretat (...); en matèria de cooperació multilateral i de coordinació institucional en sistemes de seguretat (...); en relació amb els sistemes de seguretat corporatius d’altres països i institucions internacio-

Xavier Martorell, exdirector general de la policia catalana, se’l va emportar al Barça de Joan Laporta perquè vetllés per la seguretat dels jugadors de l’equip nals (...); en la definició d’estratègies corporatives de seguretat, la seva planificació i el seu control (...), i exercir qualsevol altra tasca que li sigui en-

comanda relacionada amb les anteriors”. Quina feinada!

Policia de fermes conviccions independentistes, Lluís Escolà va esdevenir persona de la màxima confiança d’Artur Mas. Durant la presidència de Joan Laporta al Barça, el cap de seguretat del club, Xavier Martorell –que havia estat director general dels Mossos– se’l va emportar perquè dirigís la protecció dels jugadors del primer equip. Amb la victòria de Sandro Rosell va tornar a incorporar-se al cos dels Mossos.

El conseller d’Interior, Miquel Buch, pateix des de fa anys una esclerosi múltiple que limita la seva activitat. Això fa que la direcció efectiva dels Mossos d’Esquadra la porti el secretari general del departament, Brauli Duart, expresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i un dels homes lleials al clan Pujol que continua ocupant un càrrec de responsabilitat a la Generalitat. Ha col·locat com a director general de la Policia la seva mà dreta a la CCMA, Andreu Martínez, que li guarda una fidelitat canina.

El tàndem Brauli Duart & Andreu Martínez ostenta el poder polític sobre els Mossos i és qui ha procedit, en els últims dies, a remoure l’organigrama del cos policial. Entre les decisions adoptades destaca la confirmació del polèmic comissari Manel Castellví com a cap de la Comissaria General d’Informació (CGInf), tot i que és el màxim responsable dels seguiments a polítics, periodistes i activistes que es va destapar amb la confiscació d’una muntanya de documentació a les portes de la incineradora de Sant Adrià de Besòs. En canvi ha estat destituït el número 2 de la CGinf, l’intendent Miquel Justo, reemplaçat per Eduard Sallent. Un home del major Josep Lluís Trapero, el comissari Xavier Porcuna, passa a dirigir l’àrea d’Investigació Criminal, i Joan Carles Molinero ha quedat relegat a Trànsit. El nou responsable de Barcelona és Carles Anfruns. ¦

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

15

marros

“No hi ha cap irregularitat en el meu expedient acadèmic” (Pablo Casado, nou president del PP)

s’ha anat especialitzant i criminalitzant exigint una resposta més enllà de les fronteres internes del club, una quota molt petita de 124 socis s’ha salvat de perdre fins i tot la condició

El club s’enfronta ara a una demanda d’impugnació massiva del bufet Miralbell, que intenta posar en el punt de mira Ticketmaster com a part de la trama

L’escàndol de la revenda a gran escala al Camp Nou produeix les primeres sancions.

El Barça ‘indulta’ els socis que han delatat la màfia de la revenda Dels 2.822 expedientats en el Clàssic, n’hi ha 124 que han rebut el càstig mínim per ‘cantar-ho’ tot ••• Text J. Bruc

E

l FC Barcelona, a través de la seva comissió de disciplina, ha clavat un primer càstig, exemplar, als socis caçats en la revenda massiva d’abonaments de l’últim Clàssic jugat al Camp Nou, on van ser identificats un total de 2.822 socis fent trampes. Dels expedients disciplinaris oberts, tots s’han resolt amb sanció i 2.698, és a dir pràcticament el 95%, s’han saldat amb una suspensió temporal, que implica la inhabilitació de l’ús de l’abonament durant un període mínim de 10 mesos.

Com que en el seu dia es va aplicar la suspensió cautelar dels socis amb efecte des del passat 11 de maig, només els poc més de 500 socis sancionats amb aquests 10 mesos podran tornar a ocupar les seves localitats del Camp Nou la pròxima primavera. La resta no hi podran anar en tota la temporada 2018-19 i 1.673 abonats, amb 18 mesos de suspensió, fins a la tardor de l’any que ve, sempre que segueixin pagant religiosament el carnet i l’abonament, encara que no el puguin utilitzar.

Dins d’aquesta ràtzia, impensable fa només uns anys fins que el frau

d’abonat gràcies al fet que han declarat amb tot luxe de detalls sobre com, quan, per quant i amb qui es traficaven centenars d’abonaments, pràcticament un miler, fins a convertir-los en entrades falsificades.

Al Barça-Madrid del maig passat, sotmès a un control exhaustiu, també policial, els presumptes malfactors van obtenir un benefici il·legal superior al milió d’euros invertint amb prou feines 40.000 euros, la quantitat equivalent al cost d’aquest partit inclòs en els abonaments fets servir per fer trampes. Un negoci rodó, ara posat al descobert gràcies a la confessió d’una sèrie de socis als quals els han ofert l’atenuant de col·laboració en la investigació per mitigar l’efecte de la sanció prevista per la Comissió de Disciplina.

El Barça ha anunciat querelles contra les persones i les empreses implicades, de les quals, segons fonts del club, ja es coneix la identitat i l’operativa. els germans calsamiglia

En aquesta batalla, el FC Barcelona tindrà davant el bufet Miralbell-Guerin, que presumeix de representar centenars d’abonats. La seva pàgina web ja ha posat a la seva disposició un formulari per autoritzar la presentació d’una demanda d’impugnació contra el FC Barcelona acompanyada de mesures cautelars que permetin seguir fent ús del carnet i l’abonament. Fonts del bufet sostenen que el procés presenta prou motius per a la nul·litat per diferents causes, i expressament acusen el club de dissuadir els socis per a la cessió d’abonaments a favor d’“empreses que mantenen una posició dominant i vincles amb el principal

responsable de la Comissió Disciplinària que justament ha instat aquest expedient”.

L’al·lusió va dirigida al president de la Comissió de Disciplina i secretari de la Junta, Jordi Calsamiglia, perquè el seu germà, Eugeni Calsamiglia, és director general de Ticketmaster, el principal operador de venda d’entrades del país, que ja fa mesos, però, que no distribueix entrades per als partits del FC Barcelona. Les relacions entre el club blaugrana i Ticketmaster, que va absorbir ServiCaixa el 2011, inclosa la gestió de venda oficial d’entrades del Barça, es van anar tornant complicades fins a trencar-se.

Com a conseqüència, circulen rumors fins i tot de la participació des de dins de Ticketmaster en el negoci de la revenda il·legal, si bé, segons apunten altres versions, es tracta només d’una maniobra més per pressionar la Comissió de Disciplina del club. També consta que aquesta plataforma està col·laborant amb el FC Barcelona i la Fiscalia per si s’hagués produït un ús indegut o fraudulent de la seva estructura per part d’algun empleat. ¦

J. B. • En tractar-se d’una entitat

privada sense ànim de lucre, un cop esgotada la via interna els socis del FC Barcelona que no estiguin d’acord amb la sanció només disposen de la jurisdicció ordinària per evitar l’execució del càstig, però no està garantit que, en presentar-la, el jutge decideixi suspendre’l cautelarment. És una possibilitat.

En el seu moment els socis van poder presentar al·legacions i un total de 511 van restaurar el perjudici econòmic causat com a atenuant per acceptar una rebaixa a 10 mesos de suspensió de la condició de soci. El proper Clàssic ja no hi haurà revenda.

16 marros

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

El mal pas de l’amic mexicà de Jordi Pujol Ferrusola El jutge José de la Mata ordena la detenció de Bernardo Domínguez ••• Text R. Calvo

Q

uina és la fortuna real que té amagada el clan Pujol per aquests mons de Déu? La Unitat de Delinqüència Fiscal i Econòmica (Udef) de la Policia Nacional i el jutge José de la Mata busquen amb insistència la resposta a aquesta pregunta. El magistrat del jutjat n. 5 de l’Audiència Nacional ha llançat un munt de comissions rogatòries per intentar esbrinar-ho, però hi ha països, com Suïssa, que es neguen a facilitar les dades.

Altres, en canvi, han accedit a col·

Jordi Pujol Jr. juga al gat i a la rata.

laborar en la investigació, com ara Mèxic. Aquest país, on els Pujol han establert vincles familiars, era una de les bases operatives del primogènit del clan, Jordi Pujol Ferrusola.

Estirant la pista mexicana, el jutge José de la Mata va ordenar la setmana passada la detenció de l’empresari Bernardo Domínguez, que fa cinc anys –coincidint amb l’inici de les investigacions sobre el Júnior– va decidir instal·lar-se a Barcelona.

Aquest detall és sorprenent. Bernardo Domínguez és el fundador del grup DSC (Desarrollo y Servicios de Construcción), que aglutina 87 empreses dedicades a diversos sectors (construcció, turisme, proveïments industrials, silvicultura...) que, principalment, desenvolupen els seus negocis a Mèxic. Però ha optat per establir-se a Barcelona, on l’any 2013 va llançar el segell editorial Malpaso i va obrir a l’Eixample una llibreria i un restaurant de cuina mexicana.

Segons expliquen extreballadors de l’editorial, Jordi Pujol Júnior visitava sovint les oficines de Malpaso. Ambdós es van conèixer l’any 2004 a Mèxic i, segons les aparences documentals, van falcar una sòlida relació comercial. L’any 2007 consta que el grup de Bernardo Domínguez va fer un préstec de 2,3 milions de dòlars al Júnior perquè els invertís en la construcció de l’hotel El Encanto, a Acapulco, una operació que va acabar com el rosari de l’aurora. Més endavant, consta que li va fer un altre préstec de 4,1 milions de dòlars per finançar l’entrada de Jordi Pujol Ferrusola en els negocis de joc de Carlos Riva Magaña, el tsar dels casinos, que també van naufragar.

Pocs dies després que l’expresident de la Generalitat confessés, el 25 de juliol del 2014, que tenia diners amagats a l’estranger, el seu fill primogènit es va afanyar a fer dues transferències des d’Andorra a l’empresa mexicana Anzuelo de Soluciones SA de CV, per valor de 4,1 milions d’euros. Segons va justificar posterior-

ment davant el jutge José de la Mata, aquestes transferències eren per amortitzar els préstecs que li havia fet, anys enrere, el grup de Bernardo Domínguez. Per acabar d’embolicar la troca, va assenyalar que aquests préstecs els hauria rebut, concretament, del pare de l’empresari mexicà... que va morir l’any 2011.

Ni als policies de la Udef ni al jutge José de la Mata aquesta història els sembla versemblant i han perdut la paciència. Consideren que el Júnior i el

Pocs dies després de la confessió de l’expresident de la Generalitat es van fer dues transferències per 4,1 milions d’euros des d’Andorra a Mèxic seu amic mexicà són uns farsants que s’havien posat d’acord per instrumentar falsos préstecs com a mecanisme per blanquejar diners. De fet, Bernardo Domínguez ja té antecedents policials i judicials a Mèxic per blanqueig de diners, que el van portar a la presó l’any 1999.

En les seves incursions per paradisos fiscals i països estrangers, consta que Jordi Pujol Jr. utilitzava profusament la fórmula dels préstecs entre particulars –donant-los o rebent-los– i que en moltes ocasions no eren retornats ni tan sols reclamats. Això fa sospitar que era un mecanisme emprat per ocultar transaccions internacionals amb diners negres.

De moment, el jutge José de la Mata, després d’interrogar-lo, ha retirat el passaport a Bernardo Domínguez i li ha prohibit que abandoni l’Estat espanyol. Aquest ensurt judicial arriba en un mal moment per als negocis de l’empresari mexicà. L’editorial Malpaso, que va fer una aposta molt ambiciosa per obrir-se mercat, està, cinc anys després, en una situació ruïnosa: ha despatxat bona part de la plantilla, paga les nòmines amb retard i els autors, traductors, distribuïdors, impressors... fan cua per intentar cobrar els deutes que s’acumulen. A més, la llibreria ha tancat portes.

Bernardo Domínguez, el guardià dels secrets inconfessables de Jordi Pujol Ferrusola a Mèxic, ha estat imputat pels delictes de blanqueig de diners, falsedat documental i frustració en l’execució. ¦

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

publicitat

17

18

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

al carrer

La precarietat del treball no permet la conciliació, fet que repercuteix molt negativament en les famílies monoparentals a càrrec d’una dona.

La Generalitat ajuda les famílies nombroses i oblida les monoparentals Dona, sola i amb fills. És el nou perfil de la pobresa, que es cronifica davant la passivitat de la Generalitat, que dona almoines i no ajuts.

••• Text S.Alcaide

L

a pobresa és cosa de dones. De dones i de famílies monoparentals, que no tenen en l’administració un suport per sortir-se’n.

Així ho reflecteix l’informe presentat per l’Entitat Catalana d’Acció Social (ECAS) que remarca que la po-

bresa es cronifica i s’acarnissa amb les dones. “La societat està cada vegada més empobrida, hi ha més precarietat en el treball, i per regla general qui pitjor ho porta són les famílies monoparentals, on el risc d’exclusió social augmenta fins al 35%, encara que treballin”, explica Sira Vilardell, presidenta de la Fundació Surt, organització que ha col·laborat en la redacció de l’informe Les veus de la pobresa des de dins. I afegeix: “Però és encara pitjor, perquè hem de sumar que la majoria de famílies monoparentals tenen una dona al capdavant.

Si ajuntem el tema de la desigualtat de la dona al mercat laboral, la bretxa salarial, la impossibilitat de conciliar... estem al davant de famílies d’alta vulnerabilitat”.

La pobresa, segons es desprèn de l’informe, està instal·lada de manera permanent a la nostra societat, des de l’esclat de la crisi del 2007. I ja no hi ha marxa enrere. El tàndem que coneixíem de treball i benestar va saltar pels aires amb les retallades del PP i CiU i l’aparició de la precarietat laboral, que va donar lloc a la creació d’una nova classe social: els treballadors pobres. I més concretament, treballadores pobres, perquè “les primeres a patir la crisi i acusar la precarietat laboral són les dones, i no oblidem que moltes d’elles són les proveïdores de les famílies monoparentals”, afirma Sira Vilardell. La taxa del risc de pobresa entre els treballadors és del 15% i entre els aturats és d’un aclaparador 59,3%.

El tripartit havia adoptat mesures pioneres per l’equiparació dels dos models, però les retallades dels governs de CiU han convertit la llei en paper mullat Què passa, però, amb les ajudes que ofereix la Generalitat? El 2009, el govern tripartit va aprovar el decret que equiparava les famílies monoparentals amb les nombroses, i va posar les bases de la llei catalana de famílies.

Una política favorable a les famílies monoparentals que va ser l’admiració de la resta d’administracions de l’Estat i que ha quedat en paper mullat.

Desplegament i replegament

El desplegament de la llei es va fer de manera parcial i ha estat un dels capítols on més s’han notat les retallades dels governs conservadors de CiU. Els últims tres anys s’ha reduït en un 66% el pressupost per a les polítiques de suport a les famílies.

L’ajuda de 0 a 6 anys, suprimida; l’exempció del 50% en els preus de les universitats, suprimida; les aju-

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

19

al carrer

“Qui hagi lluitat amb la pobresa sap que és car, ser pobre” (James Baldwin, escriptor i activista)

des per a l’escola bressol, suprimides en part; la renda garantida... als llimbs. Aprofitant la crisi es van anar retallant prestacions, gairebé d’amagat, i no es va desplegar el decret llei com s’havien compromès a fer. L’objectiu inicial era l’equiparació entre famílies nombroses i monoparentals, però nou anys més tard de la posada en marxa les diferències entre unes i altres són abismals.

Només cal mirar la mateixa web de la Generalitat, al departament de Treball i Afers Socials, i agafar un parell d’exemples: educació i habitatge.

En l’àmbit de l’educació i la cultura, si bé és cert que tant famílies monoparentals com nombroses tenen un 50% de bonificació en escoles bressol, no passa el mateix a la resta d’estudis. Les nombroses tenen una reducció en taxes i preus públics del 50% per a l’expedició de títols acadèmics i professionals, la convalidació de títols o l’Escola Oficial d’Idiomes. Les famílies monoparentals no estan previstes en cap supòsit. Igual que en els estudis universitaris, mentre les famílies nombroses tenen una exempció de preus, que pot arribar al 100%, les monoparentals es remeten directament a les beques d’equitat, que funcionen per trams de renda.

Un cas similar és el de les polítiques d’habitatge, que encara eixampla més el greuge comparatiu. Mentre a la web d’ajudes a les famílies nombroses es preveu un ajut per al lloguer o la reducció de l’impost de successió patrimonial en cas de la compra d’un habitatge, la de famílies monoparentals no té ni l’apartat dedicat a l’habitatge. L’excusa que dona la Generalitat és molt peregrina: “Diuen que les nombroses són moltes menys que les monoparentals, i que no hi ha diners per a tothom –explica un funcionari que no vol ser identificat–. Hi ha molta desídia al voltant de la llei de famílies i un tuf massa conservador, que troba massa modern tot el tema de la diversitat familiar”. El que havia de ser el desplegament d’una llei pionera i puntera a tot l’Estat s’ha quedat en un no res, i “tot el que s’ha retallat, no es tornarà a guanyar”, sentencia aquest funcionari. els trams de la discòrdia

“La Generalitat ens està dient que per oferir suport a les famílies tenen en compte els trams de renda famili-

ar, però, esclar, estan obviant el factor de vulnerabilitat –denuncia Sira Vilardell–. El criteri en el qual es basen és en la renda familiar; és igual si ets un, dos o cinc membres, tot es mesura segons un barem de renda, i no hauria de ser així, perquè amagat en aquest sistema hi trobem moltes famílies en risc de vulnerabilitat”.

En comptes d’apostar per políti-

La pobresa s’acarnissa amb les famílies monoparentals, que tenen un risc molt alt de caure en l’exclusió social si algun dia la mare perd la feina

Una familia nombrosa té més avantatges i la protecció de la Generalitat.

ques que reconeguin la diversitat de les famílies, els governs convergents han optat per polítiques natalistes, que premien les famílies nombroses per davant, i molt, de les monoparentals. I en aquest sentit els trams per barems de renda sempre els afavoreixen.

Una família nombrosa, composta per una parella i diversos fills, pot tenir una situació precària, amb uns ingressos molt baixos i el tema de la conciliació sembla una utopia. Però el panorama es complica encara més si és una persona sola qui s’encarrega de tot: les despeses es multipliquen i la conciliació fills i feina és un malson, perquè ha de fer compatible una feina precària, amb la responsabilitat de la llar i la criança dels fills.

Les llars monoparentals es tornen molt més vulnerables, perquè el pes de la cura dels fills recau només en una persona, majoritàriament una dona, que s’enfronta en el seu dia a dia a la precarietat laboral i a la bret-

xa salarial. “Per això cada supòsit és diferent i no es pot fer per trams econòmics –afirma Vilardell–. No volem una paga, sinó protecció social i el reconeixement d’aquesta situació com un factor de vulnerabilitat, deixant

de banda els ingressos”.

Els esforços del nou govern de la Generalitat, amb el conseller Chakir el Homrani al capdavant, per potenciar les polítiques socials, estan sent rebuts amb molta fredor per part de les associacions i entitats, que creuen que té més a veure amb un rentat de cara que amb unes propostes reals. “El que volem és que considerin aquesta situació com a prioritària i que entomin el risc de vulnerabilitat que afecta les famílies monoparentals. La pobresa té cara de dona sola que té al seu càrrec tota la família, i això s’ha de canviar. S’han de tornar a reactivar i a considerar un seguit d’avantatges per a les famílies monoparentals, equiparables a les famílies nombroses”, afirma la presidenta de Surt, Sira Vilardell.

La pobresa no es pot definir amb un patró simplista de manca d’elements materials. És una situació que afecta les relacions personals i mentals de les persones que la pateixen.

No és un fet aïllat, un instant, és una espiral que es complica amb la pèrdua d’una feina, la precarització del treball, la bretxa salarial, el gènere i la manca d’ajudes per part de les administracions. Les famílies monoparentals amb fills a càrrec són les que tenen més possibilitats de caure en aquesta espiral que s’heredarà de pares a fills. La pobresa en femení ha arrelat a Catalunya davant la mirada autocomplaent dels polítics, que tenen un sistema reactiu i no preventiu. La pobresa són dones, no són dades o trams de renda, i necessiten ser ateses per una administració àgil que sigui capaç de gestionar eficaçment els ajuts, no repartir almoines.¦

20

respostes

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

Text Peru Erroteta

Metgessa i federalista per vocació. Ha treballat en la divulgació científica i ha publicat diversos llibres, els dos últims dedicats a la salut diferenciada de les dones. També ha coordinat i publicat Hacia una España social y federal, en què Jordi Sànchez i Toni Comín advocaven pel federalisme.

Carme Valls

«La separació és un retrocés històric i humà» per aconseguir, per exemple, crear els tribunals Què és la cultura federalista? El coneixement tural a l’ésser humà, i per això prop de la meitat dels contra els genocides, cosa que ja hem aconseguit. països del món estan organitzats federalment, no acadèmic, la seva divulgació popular,el sentit del Ara hem de treballar en relació amb el canvi clinomés territorialment. El federalisme és superior, federalisme…? com a fórmula organitzativa, però dur-lo a terme La cultura federalista és la possibilitat que ofereix màtic, perquè és un problema mundial. Quan a exigeix un cert grau de civilització. de poder viure, contemporitzant amb la diversitat un independentista li parlen dels temes medidels éssers humans, en tots els sentits i, alhora, consCal entendre aleshores el federalisme com una ambientals, els defuig. Ens trobem que a Catalurecepta política o és més aviat una cosa lligada a truir un objectiu comú. Exigeix persones que ja tenya no pots parlar sobre temes concrets com, per l’articulació de la relació entre individu i societat? exemple, els que afecten la salut de la població. Esnen en la seva conducta, en la seva manera de treballar, en la seva manera de ser, unes actituds federals, Federar és compartir projectes, decisions. És, tic escrivint un llibre sobre medi ambient, salut i que es manifesten, per exemple, en l’empatia, l’acticom diu Manuel Cruz, fraternitat materialitzada. federalisme, perquè no crec possible desenvolupar Perquè ara que està de moda parlar de les secessiunes polítiques públiques mediambientals que no tud d’entendre l’altre i no considerar-se’n l’enemic, siguin federals. Si a l’Aragó fumiguem, repercutirà de crear un ethos en el qual ens poguem sentir còons, dels divorcis, cal tenir en compte que som ésen Lleida, i si a Tolosa de Llenguadoc tenen un promodes i intentem construir. Per construir el món, sers humans que, en principi, vivim en un món hosdeia Arendt, hem de tenir una taula en la qual, partil. Som una espècie en què la manera de sobreviure blema en una central nuclear, afectarà Barcelona. amb qualitat és fraternitzar-nos. El federalisme crea Hi ha problemes que concretament tenen a veure ticipant, cada individu cedeix una mica per arribar unes xarxes fraternals per resoldre conflictes. Per amb l’augment del càncer, l’alteració neuroendocriconjuntament a un acord i resoldre els problemes. tant, no ens podem separar. De qualsevol manera Per tant, es pot considerar el federalisme na de la població i l’esterilitat masculina o femenina, continuarem sent germans. Hi ha qui pensa que per que són d’espècie humana, cosa que fa més necessàcom una característica humana, existent abans ser independents seran més feliços. Fals, perquè l’ésd’adquirir aquesta denominació? ria encara una governança federal mundial.

Sí. És una forma de conviure innata i la més saser humà no és independent, si vol sobreviure. SemPer què hi ha persones que entenen això i en canvi a altres sembla que no els importa? ludable per a l’ésser humà, perquè altres actituds, pre ha necessitat els altres. Les dones necessiten macom les de caràcter jeràrquic, amb què s’han consjoritàriament l’ajuda d’algú altre per donar a llum.

Els éssers humans tenim (igual que els ximpanLa lluita contra les malalties, contra la contaminatruït les societats, amb els reis, etc., són formes zès) unes neurones a la zona frontal, neurones en milligades a les formes de poder econòmic. És una ció, la governança per lluitar contra les desigualtats rall, que han estat entrenades per ressonar davant del cosa natural, però fins a cert punt, perquè les trirequereix formes organitzatives fraternals. patiment o els gestos dels altres. I és veritat que hi ha gent a qui no els surt ajudar i que sobre això creen un bus també s’ajudaven entre elles, i la manera com Aleshores, el federalisme, més que un bon vel que, per exemple, els porta a dir barbaritats com s’organitzaven, sobretot les que van durar més, consell o una bona fórmula, cal entendre’l com “abans ajudaria a un negre que a un senyor de Vallaja tenia una bona part de federal. També és vealguna cosa imprescindible per a la vida social? ritat que hi ha exemples d’enfrontaments, com La separació és un retrocés històric i humà. Perdolid”. Si la seva ment ha evolucionat d’aquesta maneels d’Esparta i Atenes, que es van passar la vida què la Humanitat, que havia après a resoldre prora antinatural, en la mesura que no entén el sofriment en guerra. Aquí hi havia individus que volien ser de l’altre és perquè les nostres neurones evolucionen blemes en col·lectivitat, aïllant-se hi perdrà molt més que els altres, que odiaven els altres, que també en relació amb l’exterior, amb l’altre. Segons en més que pactant. Existeix el moviment federalista no construien futur. El federalisme és connaquin lloc ens posem a la vida, segons com ens relaciomundial, que estem fent lobby a les Nacions Unides

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

respostes

nem, tindrem unes neurones més connectades o no.

Això crea l’ethos, i un ethos federal millora la qualitat dels éssers humans perquè, en lloc de culpar un exterior del que passa, es comença a entendre que les coses són més complexes. Un canvi d’actitud davant l’entorn també contribueix a canviar actituds personals, incloent-hi les connexions neuronals.

Des de la perspectiva política, ¿és tan comú el federalisme que fins i tot ha deixat, d’alguna manera, de ser una causa?

Crec que la cultura federal està en stand by en aquests moments al món. Hi ha un retrocés cap a l’individualisme. Jo em vaig polititzar al Somorrostro. No vaig necessitar que m’expliquessin res més veient les barraques i la situació de desigualtat inadmissible. Ara ens justifiquem ideològicament per dir “això és culpa d’uns altres”. Aquesta irresponsabilitat dels éssers humans crec que és un retrocés. En molts llocs, federar és compartir, i a Espanya encara hi ha qui entén que és separar, perquè ve de l’èpoció del cansament. La majoria de les consultes mèca de Pi i Margall, quan el cantó de Cartagena es va diques es refereixen al cansament i al dolor. Això és voler independitzar d’Espanya i unir-se als EUA. conseqüència d’una actitud individualista, allunyaEl capitalisme ocupa un paper rellevant en da dels problemes reals. el desenvolupament de la pulsió individualista Això, com altres inèrcies i atavismes, no està en els humans? condemnat, a la llarga?

Per als que diuen “ja m’ho faig jo sol”, repasTinc esperança en la joventut actual perquè, ensem en quines parts de la teva vida pots fer-ho i cara que no estigui tan polititzada com ho vam estar en quines altres necessites algú. No has anat mai en una època, tenen una mirada més universal de les al metge? No t’has de vestir? No treballes? Tots coses i del món. L’emigració també obre altres persom dependents. També ens venen la idea que cepcions i fa veure que un no és l’eix de la humanila felicitat personal consisteix a consumir més. tat. Ja no funciona, això de ser home, blanc i amb els Aleshores, treballa per consumir, fes-te esclau ulls blaus. Veiem que hi ha molta qualitat en moltes de la teva feina i de tu mateix. D’aquí la civilitzapersones, que no necessàriament són de la mateixa

Un canvi d’actitud davant de l’entorn contribueix a canviar actituds personals, incloent-hi les connexions neuronals

21

raça i de la mateixa opinió. Federar desenvoluparà millor la ment humana i permetrà compartir millor la vida i tenir més empatia.

També aquí es manifesten les contradiccions i la lluita de classes?

D’una correlació de classes socials bastant clara hem passat a una situació de classe mitjana sense objectius, perquè els hi han pres, i ella tampoc ha decidit tenir-los. M’encanta la categoria social de ciutadans i ciutadanes, de mons federals, que tinguin en compte la diversitat. Així ho hem vist en les manifestacions de dones que s’han produït a tot el món. Però en la població s’estan produint canvis de fraternitat, de sororitat, que són molt significatius. Això fa que les dones no acceptin cultures tan individualistes i jeràrquiques com els homes.

El federalisme té algun factor especialment unit a la condició femenina?

La cultura federal té un aspecte femení, perquè l’empatia va lligada a l’ésser humà dona, perquè ja tenim moltes hormones que ens hi porten i perquè hem de cuidar les cries. I ara també ho fan els homes.

La federació és una forma de governar compartint aquestes coses concretes. A Espanya, els del PP diuen que ja estem molt descentralitzats. Sí, però no governem junts. Per això s’ha d’anar a les reunions de fiscalitat, sanitat o medi ambient. No retirar-te i dir: “Jo vull una relació bilateral”. Perquè, encara que es poden tenir relacions bilaterals, en les qüestions que ens afecten a tots s’ha d’anar on van tots. Perquè si no, et quedaràs sense res per individualista, fals bilateralista o idiota.

22

faristol

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

R.T. • Com cada any, el setmanari EL TRIANGLE atura la seva publicació durant el mes d’agost. Després de mesos d’intens treball, l’equip que fa possible la revista (redacció, administració i publicitat) fa vacances.

Ens tornarem a retrobar a la rentrée, per encarar un curs que s’anticipa apassionant. La pròxima edició de la publicació, la 1314, sortirà el dia 5 de setembre.

Però els lectors i seguidors de la revista podreu seguir l’actualitat a través de l’edició digital, que actualitzem diàriament, minut a minut, a la web www. eltriangle.eu. Un nucli de guàrdia garanteix la continuïtat de la nostra tasca periodística, amb el segell d’independència i professionalitat marca de la casa.

Com hem anat explicant puntualment, la família d’EL TRIANGLE va créixer l’any passat amb el naixement de LA VALIRA (www.lavalira.eu), diari digital que abasta l’àmbit territorial dels Pirineus i d’Andorra. Aquesta iniciativa editorial ha estat tot un èxit i la publicació gaudeix d’un potent suport dels lectors.

Durant el mes d’agost, el cabal informatiu de LA VALIRA baixarà d’intensitat, però també l’anirem actualitzant per no perdre el pols

El setmanari agafa vacances, però els diaris digitals continuen actius!

de l’actualitat pirinenca. Al Principat d’Andorra, les vacances d’agost són un parèntesi per abordar, tot seguit, un curs polític que, després de Meritxell, vindrà marcat per les inajornables eleccions al Consell General i per la tria d’un nou cap de govern en substitució de Toni Martí.

Com haureu pogut observar, en els

últims dies hem procedit a la implementació d’una nova imatge corporativa, tant a EL TRIANGLE com a LA VALIRA, en les edicions impresa i digital. El disseny dels nous logotips és obra de la gran artista gràfica Susana Alonso, que col·labora des de fa anys amb nosaltres.

Amb aquesta nova imatge volem

sintetitzar dos conceptes: 1. La seriositat i el rigor del treball del nostre equip professional, això sí, amb el toc de pebre i rebel·lia que ens caracteritza des que el 29 de gener del 1990 (fa més de 28 anys!) va sortir als quioscos la primera edició del setmanari EL TRIANGLE. 2. La concreció del concepte de grup editorial amb l’adopció de la mateixa línia tipogràfica en els logos de les dues publicacions que fem actualment. D’aquesta manera, i encara que cada capçalera té el seu propi equip de treball i àmbit temàtic diferenciat, volem fixar una identificació visual que reforci la cohesió i coherència de la nostra línia informativa i editorial.

Pròximament, el grup EL TRIANGLE & LA VALIRA comptarà amb una nova capçalera germana. Des de fa mesos estem treballant en la creació d’un nou projecte periodístic: EL TRAPEZIO. Aquesta publicació, que tindrà edició impresa i digital, la farem des de Madrid, amb una dimensió territorial ibèrica i vocació iberista.

Tot l’equip d’aquesta casa desitja als nostres lectors i lectores un molt bon mes d’agost, feu o no feu vacances. ¦

subscriu-t’hi i rebr às a casa el Triangle cada setmana

subscriu-t’hi: SOM ÚNICS! DADES PERSONALS:

FORMA DE PAGAMENT: TRANSFERÈNCIA BANCÀRIA

Nom i cognoms / Empresa Domicili Població CP Telèfon E-mail Professió NIF/NIE

Signatura Se subscriu al setmanari EL TRIANGLE per un any prorrogable si no hi ha ordre en contra i per un import de 210 euros.

Si necessites més informació, contacta amb el nostre departament de subscripcions.

Editor i director: Jaume Reixach · Imprimeix: BBDprint. Dipòsit Legal: LL-60-1990 E-mail: atencioclient@eltriangle.eu · Anunciants: publicitat@eltriangle.eu

Amb el suport de:

Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313

23

24

publicitat

Dimecres, 1 d’agost del 2018 · Nº 1313