Revista Sapiens by Susana Alonso Troitiño

DESCOBREIX LA TEVA HISTÒRIA

ESPECIAL 11 DE SETEMBRE

QUAN ÉREM SOBIRANS Cinc segles del Casal de Barcelona: de Guifré el Pilós a Martí l’Humà

NÚMERO 186 3,95€

ESPECIAL 11 DE SETEMBRE

EL CASAL DE BARCELONA AGE FOTOSTOCK

SUMARI

11 DE SETEMBRE DEL 2017 NÚM. 186

Una nissaga sobirana

Senyors d’Occitània

Reis de València i Mallorca

Entre l’imperi dels francs i el califat musulmà, els nobles del nord-est peninsular van establir una nova dinastia governant.

Els comtes van saber sobreposar-se a les ràtzies dels musulmans, ampliar els seus dominis i expandir-se més enllà dels Pirineus.

La unió dinàstica amb l’Aragó, el controvertit regnat de Pere I el Catòlic i les conquestes de Jaume I als regnes musulmans.

L’ASSESSOR

L’expansió mediterrània

L’estat es consolida

El regnat de Pere el Gran va marcar el moment d’esplendor: les conquestes de Sicília i Nàpols van fer dels catalans una potència temible.

Pere el Cerimoniós va defensar el regne dels perills exteriors i el va dotar de lleis i institucions, un llegat que arribaria fins a Martí l’Humà.

Agustí Alcoberro. Professor a la UB, quan va ser director del MHC va encapçalar l’exhumació de les restes de Pere el Gran. És l’autor de 100 moments clau de la història de Catalunya.

UNA NISSAGA

SOBIRANA LES LLUITES I ELS PACTES DELS PRIMERS COMTES PER TENIR UN TERRITORI PROPI

Quan els musulmans van liquidar el poder del regne visigot de Toledo i van amenaçar els francs, el territori fronterer entre uns i altres va quedar a la mercè de ràtzies de tots dos bàndols per controlar una zona clau. Del caos i la llunyania dels centres de poder rivals, se’n van aprofitar nobles locals per establir una nova dinastia governant que va saber imposar la seva autoritat. PER JORDI MATA

però denominant-los comtats, una unitat administrativa usual al regne franc. El comtat el governava un comte (del llatí comes, que significa ‘acompanyant’ i designava els adjunts al monarca), que exercia en la seva circumscripció, com a funcionari amb atribucions militars, tributàries i judicials, l’autoritat delegada pel rei que el nomenava. Cap al 789, els francs consolidaven la seva presència per l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya, territoris on el poder sarraí era feble o nul des de feia temps i a partir dels quals avançarien per repoblar les zones de Vic, Cardona i Casserres. Les lluites entre els líders islàmics afavorien o retardaven el progrés franc segons el ritme amb què s’establien o es trencaven pactes entre ells o amb els cristians.

esprés que les tropes franques derrotessin les musulmanes a Poitiers, el 732, posant fi a l’expansió islàmica a l’Occident europeu, l’avenç franc cap als Pirineus va ser constant. El 768, Carlemany va ser coronat rei dels francs. Al sud dels seus dominis i amb la capital a Còrdova, els sarraïns controlaven Al-Andalus, la península Ibèrica, incloent-hi una àrea que anomenaven Afrany o Ifranga i que els francs coneixien com a terra de gots, habitada pels hispani o gothi: la futura Catalunya. Des d’allà, llançaven campanyes de destrucció i pillatge contra els veïns del nord. No era l’únic punt conflictiu del reialme, i aleshores Carlemany va concebre la creació de zones frontereres militars, marques, com es denominaven, per protegir el país. La regió d’Aquitània, esdevinguda regne autònom, va ser la base des d’on les expedicions franques atacarien les posicions musulmanes del nord-est peninsular, en ser el territori adjacent amb el de l’enemic.

EL DOMINI DEL COMTE O DEL MARQUÈS?

DE GIRONA A BARCELONA

Una fita de la progressió franca va ser la conquesta de Girona el 785, lliurada pels seus habitants després d’expulsar-ne els sarraïns, i el nomenament com a comte de la demarcació d’un noble got, Rostany, mesura que es pot interpretar com un intent de Carlemany de captar les simpaties de la població indígena, ja que no creaven cap estructura nova: en l’època visigòtica existien grans districtes territorials, respectats pels musulmans, i els conqueridors es van limitar a mantenir-los, 4 SÀPIENS

RELAT MINIAT

Les gestes dels primers comtes ens han arribat gràcies a textos il·lustrats posteriors, plens d’imatges detallades.

S’ha suposat que pels volts del 797 es va constituir la Marca Hispànica, entesa com a concepte geogràfic, amb una connotació de frontera imprecisa per motius bèl·lics, però sense valor politicojurídic. Era més ampla que el comtat: atesa la seva funció guerrera, la marca tenia com a peculiaritat la figura del marquès —en realitat, un dels comtes del lloc a qui s’encomanava el comandament de les forces allà destinades. L’any 800, Carlemany va ordenar al seu fill Lluís el Pietós que prengués Barcelona. El setge va començar a la tardor i va durar fins al Dissabte Sant del 801, quan les tropes franques van entrar en una urbs inhospitalària amb els conqueridors, signe premonitori d’una convivència difícil. Finida la campanya, com s’havia fet a Girona, es

ACORD FEUDAL

AURIMAGES

XXX

Al tombant del mileni es va imposar als comtats el sistema feudal, basat en els pacte de vassallatge, com el que signen aquests ceretans al Liber feudorum.

tats entre nobles van dur la destitució de Berà. Partidari de tenir relacions pacífiques amb Al-Andalus, el comte va ser acusat de traïció i el 820 va ser jutjat davant l’emperador, vençut en un duel cavalleresc i exiliat. El cas de Berà va palesar la resistència dels gothi als intents d’assimilació dels conqueridors, una resistència que aconsellaria substituir els comtes autòctons per comtes d’origen franc. El primer va ser Rampó (820-825), de l’actuació del qual es coneix molt poc.

AGE FOTOSTOCK

UNA ETAPA DE REBOMBORIS

LA SUDA DE TORTOSA

La ciutat ebrenca, desitjada pels francs, va ser fortificada pels sarraïns al segle X, tant per defensarse dels atacs, com per llançar ràtzies cap al nord, per recuperar territori.

va encarregar el govern de la nova possessió a un noble got, Berà. Sorgia el comtat de Barcelona, que abastava el Maresme, el Vallès, el Llobregat i el Penedès. Després d’una altra ofensiva dels francs, aquest cop sense èxit i amb Tortosa com a objectiu, la frontera va quedar delimitada pels rius Llobregat i Cardener i la conca de Tremp, a la vora del Segre. El territori subjecte a Carlemany i que s’ha batejat com a Catalunya Vella es va organitzar en dos grups de comtats independents els uns dels altres, els compresos dins la Marca Hispànica (Osona, Girona, Barcelona, Empúries i Rosselló) i els que hi restaven fora (Pallars-Ribagorça i Urgell-Cerdanya, integrats al regne d’Aquitània o a la Marca de Tolosa). La resta encara pertanyia als sarraïns. L’imperi carolingi aviat va patir dissensions internes, que es van agreujar en morir Carlemany i succeir-lo Lluís el Pietós (814). A la Marca Hispànica, els efectes de les rivali-

Més empremta deixaria el següent, Bernat de Septimània, en combatre la revolta contra els francs que va esclatar a la Marca el 826, conduïda per Guillemó i Aissó –fill i lloctinent de Berà, respectivament– i que va comptar amb el suport de l’emir de Còrdova. El comte, implicat en les tibantors entre els francs, va defensar amb èxit Barcelona d’un setge musulmà, el 827, sense l’ajut del rei franc. Després del 828, no hi ha més notícies de la revolta ni dels seus inductors. El prestigi assolit per Bernat de Septimània el va dur a la capital carolíngia, Aquisgrà, a ser l’administrador del tresor AU RI i del patrimoni imperial, càrrec compatible MA GE S amb el de comte de Barcelona, ja que s’admetia que un comte no residís a la seva circumscripció i delegués les seves funcions en un vescomte. Però aquest protagonisme polític el va implicar per sempre més en les intrigues que durant decennis esguerrarien un imperi abocat prematurament a la decadència, a causa de lluites intestines pel repartiment de terres entre els hereus de Lluís. Així, quan la Marca Hispànica va quedar en poder de Carles II el Calb, Bernat de Septimània s’hi va revoltar i va ser executat. S’obria a la Marca un període, el dels darrers comtes francs, en què els aldarulls encapçalats

ORÍGENS DE LA NISSAGA Guifré I el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, rep en assignació els comtats de Barcelona i Girona.

878

6 SÀPIENS

Guifré II Borrell hereta Barcelona, Girona i Osona, després de la mort de Guifré, l’11 d’agost.

880

884

Fundació del monestir de Ripoll per part de Guifré I, que el dota de terres, drets i privilegis.

Setge de Làrida Guifré ataca la ciutat, governada pels àrabs, però fracassa en l’intent de dominar-la.

897

899 Guifré II Borrell ret homenatge a Carles III el Simple. Serà l’últim comte a fer-ho.

EL CAMÍ CAP A LA SOBIRANIA

A partir de l’any 877, els títols van passar a ser hereditaris. Guifré, fundador del Casal de Barcelona, va ser el darrer comte català nomenat per un rei franc LA DISSORT DEL COMTE BERÀ per faccions nobiliàries es van combinar amb el flagell de les incursions sarraïnes, que, sobretot, es van acarnissar amb Barcelona, terra fronterera. Cap comte de Barcelona va tenir una fi plàcida. Sunifred (844-848), victoriós davant dels musulmans i pare del futur Guifré I, va morir víctima d’una revolta atiada pel fill de Bernat de Septimània, Guillem, que, al seu torn, va ser ajusticiat a Barcelona el 850 pels seus pactes amb l’emirat cordovès. El comte Aleran va morir el 852, en defensar la ciutat d’un assalt sarraí reeixit. Odalric (852-857), Unifred (857-864) i Bernat de Gòtia (865-878) van ser destituïts o foragitats del càrrec. GUIFRÉ I, DIT ‘EL PILÓS’

CAIXA CALIFAL

El refinament cultural de l’AlÀndalus, que tenia la seva frontera nord al Llobregat, queda demostrat en aquesta caixeta d’ivori esculpida.

Sunyer I es converteix en senyor únic dels dominis del seu germà Guifré II, en morir aquest.

911

L’últim terç del segle IX va contemplar l’ascens i el triomf d’una nissaga, la dels Bel·lònides, que descendia de famílies aristocràtiques de l’Urgell i de Carcassona i que s’havia mantingut lleial a la monarquia enmig dels conflictes civils que sacsejaven l’imperi, cosa que va valer al seu titular, Guifré, dit el Pilós, la confiança del rei i emperador Carles II el Calb i la dels seus successors. Guifré seria el darrer comte català que nomenaria un rei franc. No és segur a partir de quan va exercir com a comte dels territoris que li van assignar, però sembla que va ser-ho d’Urgell-Cerdanya des del 870, de Barcelona i de Girona des del 878 i d’Osona des del 885. Comptat i debatut, va governar bona part de la Marca i va iniciar la casa de Barcelona, present a Catalunya fins al 1410. Aquest aspecte dinàstic és fonamental per comprendre el procés cap a

UN DUEL ARQUETÍPIC

nmig d’un ambient bel·licista a la cort franca, el comte de Barcelona, Berà, propugnava la treva amb els musulmans. Per aquest motiu, en una assemblea general celebrada el 820 al palau d’Aquisgrà, un noble got com ell, Sanila, va acusar-lo formalment de traïció. La manera de resoldre el plet va ser l’usual de l’època: mitjançant un duel. D’acord amb la tradició goda, el combat va ser a cavall i amb javelina i armes lleugeres. Sanila, més jove, es va imposar, la qual cosa comportava que el vençut Berà reconeixia les acusacions que se li feien i s’exposava a la pena de mort. Tanmateix, l’emperador, Lluís el Pietós, que no devia considerar Berà un traïdor, es va limitar a deposar-lo del càrrec de comte i a exiliar-lo a Rouen, on va viure fins a la mort, el 844. Aquest desafiament entre gots pot interpretar-se com un precedent dels futurs torneigs medievals.

Miró I i Borrell II reben els comtats de Barcelona, Girona i Osona quan Sunyer es retira a la vida monacal.

947

966 Mort de Miró I. El seu germà petit, Borrell II passa a ser comte únic.

1-6 de juliol

985

988

Almansor assetja i destrueix Barcelona, desproveïda de l’ajut franc que el comte havia sol·licitat.

Hug Capet demana a Borrell II que juri obediència. El comte no respon i es desvincula de iure del vassallatge franc.

SÀPIENS 7

PRISMA

la independència dels comtats catalans de la monarquia franca encetat en l’època de Guifré, un procés que té la llavor en un document, el capitular de Quierzy-sur-Oise, signat per Carles II el Calb el 16 de juny del 877, que, amb la intenció de preservar el funcionament de l’Estat, permetia la possibilitat que els càrrecs que atorgava el rei, i més concretament els comtats, es poguessin transmetre per herència. Es tractava d’una conformitat gairebé oficial a un costum molt estès: el caràcter hereditari que els vassalls donaven a les seves atribucions. Som a les portes d’un sistema, el feudalisme, sostingut per l’apropiació privada de les funcions públiques, i Guifré, tot i ser vassall del rei franc, va actuar com si fos independent, atesa també l’erosió d’un poder central que era lluny. ELS MONESTIRS, CENTRES D’INFLUÈNCIA

Durant el seu govern, la zona central de la Marca (el Ripollès, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Moianès, el Baix Berguedà, el Bages, les Guilleries i el Solsonès), desèrtica després de la revolta de Guillemó i Aissó, es va repoblar amb famílies camperoles provinents dels Pirineus. No va 8 SÀPIENS

Els comtes van tenir cura d’assegurar els territoris que guanyaven als musulmans fundant monestirs i donant terres de la zona central a camperols del Pirineu ser aliena a aquesta tendència repobladora la consagració de les esglésies monàstiques de Sant Joan de les Abadesses (887) i Santa Maria de Ripoll (888) i la restauració de la diòcesi de Vic, desballestada des del segle anterior per la invasió islàmica. Els monestirs, com a focus d’activitat, van ser cabdals perquè al seu voltant s’instal·lessin comunitats i es recuperessin terres ermes, s’introduïssin nous conreus i s’impulsés el treball artesà. La funció de Guifré en la reconquesta va precipitar la seva fi. Només hi ha documentats dos combats del comte contra els sarraïns, ambdós adversos i a l’àrea lleidatana: un l’any 883 o 884, i l’altre el 897, que va esdevenir fatal per a Guifré, que va morir l’11 d’agost de resultes d’una

ENTREVISTA JOSEP M. SALRACH

“ELS COMTES TENIEN LES FUNCIONS DEL REI” Per què els visigots, tot i ser cristians, sembla que tenien més afinitats amb els musulmans que amb els francs? Ho sembla, però no és segur: al cap i a la fi, els musulmans van eliminar el regne visigot de Toledo de la història. Ara, els visigots tenien motius per no sentir simpaties pels francs. De fet l’enemistat venia de lluny, des que el 507, el rei franc Clodoveu va passar el Loira, va derrotar el rei visigot Alaric II a la batalla de Vouillé i va empènyer el poble visigot cap avall fins a obligar-lo a fugir i passar els Pirineus. Arran d’aquesta derrota, el regne que els visigots havien creat entre el Loira i els Pirineus, amb capital a Tolosa de Llenguadoc, va desaparèixer: només van conservar la Septimània. Les topades entre visigots i francs van seguir sent molt freqüents. INFEUDACIÓ Sí, fins que els musulmans van Com que els senyors establir el seu domini sobre no podien ser a tots la vella Hispània, primer, i la els seus dominis a la Septimània, a continuació. vegada, cedien el poder a vassalls que tenien un Llavors, visigots i francs es rang inferior. Així es van haver d’aliar, però una formava la piràmide mica de ressentiment devia llançada. La seva desaparició va ocasionar feudal. quedar, altrament, no s’entenen el repartiment dels comtats entre quatre dels alguns moviments de revolta dins seus fills: Barcelona, Girona i Osona van ser per dels comtats catalans al segle IX, al primogènit, Guifré II Borrell (probablement assoque semblen de refús del domini ciat al seu germà Sunyer en el govern); Urgell i el territori franc i que compten amb l’ajut d’Andorra, per a Sunifred; Cerdanya i terres del Berguedà musulmà. i del Conflent, per a Miró; i Besalú, separat des d’alesho-

res del comtat de Girona, per a Sunyer. El feudalisme i la idea dels comtats com a part d’un patrimoni familiar ja s’havien imposat, a l’inici del segle X. ELS PRIMERS TRETS D’AUTONOMIA

La llibertat d’acció dels comtes de la Marca Hispànica estava directament relacionada amb l’afebliment de l’imperi carolingi, que es va desfer el 888, amb l’elecció com a rei dels francs del comte de París, Eudes, que trencava la línia de successió carolíngia. Guifré el Pilós no va retre mai homenatge explícit al nou sobirà, tot i considerar-se’n vassall. El seu hereu, Guifré II Borrell, sí que va jurar fidelitat, l’any 899, al monarca següent, Carles III el Simple, però va ser l’últim cop que un comte de la

L’absència constant dels comtes per intervenir en l’Imperi carolingi no generava un buit de poder? Suposem que el nomenament de vescomtes, que tots els comtes devien fer quan rebien el càrrec, responia a la necessitat que algú, investit d’autoritat, fes les funcions pròpies del poder comtal quan el comte s’absentava. De fet, al

segle IX, molts comtes d’origen franc, amb propietats i comtats en llocs diferents i distants del regne o de l’imperi, van rebre el govern de comtats catalans i septimans. Era impossible que el comte pogués estar present en tots. És perfectament possible que la llunyania portés a relaxar els vincles de fidelitat, però això no significava que es produís un buit de poder, sinó un desplaçament: el poder podia ser absorbit pel vescomte que deixava d’actuar a les ordres del comte. Quina diferència hi havia entre un comte i el rei? Els comtes eren com els reis, als comtats, en el sentit que tenien les funcions i els recursos dels reis. Al segle IX els tenien per haver-los rebut dels reis en benefici i amb caràcter temporal, i al segle X per haver-se’n apropiat i transmès per herència. Quan un rei carolingi designava un comte perquè governés un comtat, li cedia en benefici la totalitat de béns i drets públics que no haguessin estat cedits per reis anteriors a particulars i a institucions religioses. Aquests béns i drets públics constituïen la dotació comtal. Sí, i estava formada per terres del fisc i les seves rendes, impostos mercantils i drets de mercat, censos i serveis, drets de moneda, delmes i drets de justícia. Quan el comte rebia aquests recursos creava una xarxa pròpia de fidelitats i serveis, cosa que feia envoltant-se d’homes de confiança, que remunerava amb una part dels béns i rendes de la dotació comtal.

J. M. SALRACH ÉS CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA MEDIEVAL A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA

SÀPIENS 9

El sisme definitiu entre el regne franc i els comtats catalans el va provocar el saqueig de Barcelona per part d’Almansor: Borrell II no va rebre cap ajuda del rei Marca es va sotmetre a aquesta cerimònia. Definitivament, els lligams entre el rei i els seus vassalls es limitaven a les formes: el rei era una figura absent amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat, i els comtes enfortien llur poder fins a adquirir un grau de sobirania que reduïa la seva dependència d’una instància superior cada cop més esmorteïda. Malgrat aquesta realitat, no es podia dir que els vassalls aspiressin a una independència que, encara que no era de dret, era de fet, i governaven en nom dels monarques francs. Guifré II Borrell va tenir bones relacions amb la cort carolíngia i va prosseguir amb la repoblació i l’organització de la Catalunya central iniciada pel seu pare, a la zona del Lluçanès i del delta del Llobregat. En morir el 911 sense descendència, el va succeir el seu germà Sunyer, que també es va ocupar de repoblar terres centrals, com les dels comtats d’Osona i Manresa, i va topar amb el govern d’Al-Andalus, que d’emirat havia passat a califat i continuava efectuant ràtzies als seus dominis. Tot i que Sunyer va organitzar expedicions pel llevant peninsular, la superioritat militar musulmana li va

SETGE AL COMTAT

Barcelona va patir setges i assalts per part de tots els bàndols. Els musulmans havien pres la ciutat als visigots el 718, i els francs van conquerir-la l’abril del 801 (imatge de la dreta). Durant els anys següents hi va haver nombroses ràtzies i intents de recuperar-la.

10 SÀPIENS

imposar, el 940, un pacte pel qual no podia aliar-se amb els enemics de Còrdova i havia d’ajudar a que la resta de comtes catalans mantinguessin la pau amb el califa. En un gest força inhabitual, Sunyer abandonaria el poder el 947 per professar com a monjo i retirar-se al monestir de Santa Maria de la Grassa, a Carcassona. Fora de les qüestions i les dificultats internes, el pes polític autònom dels comtats es notava en l’abast dels contactes que els situaven en l’escenari internacional. En temps de Borrell II, nét de Guifré el Pilós, la relació amb la Còrdova dels califes va experimentar una fluïdesa que es va tornar submissió a causa d’un enfrontament armat, entre el 963 i el 966, que va obligar Borrell a una pau que incloïa pagar tributs i prestar obediència al califa, incompatible amb la que, en teoria, prestava al rei franc. Les necessitats del mercat pel que feia a or, esclaus, armes i productes de luxe, i que l’actual Catalunya fos el lloc de pas del comerç entre el món cristià i el musulmà, van influir en una etapa d’intercanvi d’ambaixades. La tasca diplomàtica del comte cap a l’exterior es va reblar amb l’acostament als Papes, atès que alguns monestirs de la Marca havien quedat vinculats als pontífexs per damunt de qualsevol autoritat. L’ENVESTIDA D’ALMANSOR

Els esdeveniments que van conduir al cisma total entre el regne franc i els comtats de la Marca Hispànica arrenquen l’any 976, amb l’ascens al poder real a Còrdova del militar i polític andalusí Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir alMaafirí, més conegut com a Almansor, que va significar la fi de l’estabilitat a la frontera. Autèntic amo del califat rere el tron, Almansor va atacar els territoris cristians

SÃ&#x20AC;PIENS 11

IMATGES: PHOTOAISA

de la península a la recerca de botí i de presoners, que alliberava després de cobrar un rescat. El 985, ja devastades les terres de Castella, Lleó i Galícia, Almansor va engegar una expedició contra els comtats de la Marca, assabentat de la seva creixent independència respecte dels francs, per la qual cosa no n’havia de témer una reacció. Després de travessar l’Ebre amb el seu exèrcit per Tortosa i derrotar les forces que Borrell II li havia oposat, el cabdill sarraí va assetjar Barcelona, entre l’1 i el 6 de juliol. La ciutat, presa per assalt, va ser saquejada i incendiada i els seus habitants morts o reduïts a la captivitat. La ràtzia d’Almansor va ser la catàstrofe més greu patida mai per Barcelona. L’ESPURNA DE LA DESOBEDIÈNCIA

Es creu que l’ocupació musulmana va durar entre sis mesos i dos anys, ja que Borrell II, refugiat a les muntanyes de Manresa en el moment de la desfeta, tornava a estar al capdavant de l’urbs el 987. El comte, que havia demanat l’ajut del rei franc, tornava a controlar els seus dominis gràcies només al seu propi esforç, sense haver rebut socors de l’altra banda dels Pirineus. Ho va facilitar el fet que els musulmans plantegessin les campanyes amb l’ànim de lucrar-se immediatament i que marxessin dels llocs un cop efectuada la ràtzia. Si els francs no van auxiliar el comte, va ser perquè les constants intrigues de les faccions nobiliàries absorbien la seva atenció i paralitzaven la maquinària del govern. I, tot coincidint amb la incursió d’Almansor a la Marca, una pugna de caràcter dinàstic es va resoldre amb la mort sense descendència, el 987, de l’últim sobirà carolingi i l’accés al tron d’una nova nissaga, la dels Capets, en la persona del duc de França, Hug. La magnitud dels assumptes interns 12 SÀPIENS

EL PODER CORDOVÈS

La força militar del califat va obligar diversos comtes a acceptar les seves condicions: pagar tributs i prestar una obediència incompatible amb el vassallatge franc.

del reialme impedia mirar cap als desastres de la perifèria. El 988, Hug Capet, informat de l’ambigua diplomàcia de Borrell, va adreçar una carta al comte en la qual li sol· licitava una fidelitat explícita, prèvia a qualsevol concessió d’ajuda, que no va obtenir resposta. Però Borrell va esquivar renovar un jurament que havia perdut el sentit des de l’instant en què els francs s’havien revelat impotents per protegir la Marca Hispànica. Un senyor que no podia defensar els seus vassalls no tenia dret d’exigir-los res. Però, amb l’amenaça islàmica latent, rebutjar l’empara d’Hug semblava massa arriscat, i s’ha conjecturat que si no es va cristal·litzar va ser perquè el rei va relegar el tema sine die, capficat com estava per la guerra que li havia declarat un pretendent carolingi a la corona. El regne franc i els territoris del nord-est peninsular separaven els seus destins. Tot i així, Borrell i la resta de comtes de la Marca van reconèixer Hug Capet com a rei i van continuar datant els documents i els actes públics d’acord amb els anys de regnat dels sobirans francs que se succeïen. Llevat d’això, de l’antic nexe de vassallatge entre ambdues parts tan sols va quedar el record, i al final del segle X el comtat i la casa de Barcelona començaven l’escalada cap a l’hegemonia en la zona. S

JORDI MATA ÉS ESCRIPTOR. PER SABER-NE MÉS

:: diversos autors. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya-Edicions 62, 2002. :: salrach, josep maria. Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Barcelona: Pagès editors, 2004. :: d’abadal, ramon. Els primers comtes catalans. Barcelona: La Magrana, 2011.

SENYORS D’ DE LA CRISI DEL PODER COMTAL A LA CREACIÓ DE L’ESTAT

ALBUM

Les disputes territorials amb els sarraïns, l’aparició d’un nou sistema jurídic i les dissensions familiars van abocar els comtes a una crisi de poder. En uns segles tan convulsos, la intel·ligència política d’Ermessenda de Carcassona i Ramon Berenguer III va fiançar l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els comtats veïns i nord enllà. PER PERE PUIG

BERENGUER RAMON I

‘El Corbat’ va compartir sobirania amb la seva mare, Ermessenda, amb la qual va discrepar molt sovint. 14 SÀPIENS

amon Borrell I estava satisfet. El seu matrimoni, l’any 991, amb Ermessenda de Carcassona, primogènita de Roger I el Vell, havia expandit el poder del comtat de Barcelona, de Girona i d’Osona més enllà dels Pirineus. Feia anys que els seus avantpassats s’havien emancipat de la dinastia carolíngia, i ara els seus dominis, que també incloïen els del seu germà Ermengol I d’Urgell, eren més extensos que mai. A més, el preu de la dot havia estat relativament barat. Segons les lleis godes que havien sobreviscut a l’ocupació islàmica i que regien, entre altres coses, les relacions aristocràtiques, a Ermessenda li pertocava la desena part de tots els béns del marit, i el dret a cogovernar amb ell. El que Ramon Borrell no va preveure, ni segurament cap dels seus coetanis, és que aquella noia que segons les fonts tenia entre 14 i 19 anys, que jugava a escacs, que escrivia amb més bona lletra que molts mandataris de

l’època i que professava una genuïna devoció cristiana seria tant o més important que el propi descendent de Guifré el Pilós. Al cap i a la fi, Ramon Borrell va governar trenta anys, mentre que la seva esposa Ermessenda ho va fer durant seixanta-cinc anys, al costat del seu marit, fill i nét, successivament. No en va, ha passat a la posteritat com la dona més poderosa de la història de Catalunya. EL PODER D’ERMESSENDA

El matrimoni entre Ramon Borrell i Ermessenda va durar fins a la mort del comte, el 1035. Durant aquest temps, la comtessa va participar en el govern dels territoris del seu marit, així com en les diverses campanyes militars contra el califat de Còrdova. I és que, malgrat el declivi musulmà, el context geopolític encara era advers per a la incipient dinastia reial catalana. El califat dominava la meitat de l’actual Principat, amb Lleida, Tortosa i Balaguer com a bastions principals, i, a pesar que sovint els musulmans

OCCITÀNIA

DALT: AGE FOTOSTOCK /DRETA: PHOTOAISA

TERRES AL COMTAT

La riquesa de Ramon Berenguer I li va permetre comprar, entre el 1058 i el 1072, castells i terres com els comtats occitans de Rasès i Carcassona (a dalt, aspecte actual de la ciutat fortificada).

pactaven amb els seus veïns cristians suport militar en algunes campanyes contra rivals de la seva pròpia religió, les incursions entre un i altre bàndol eren constants. Una de les proves més evidents va ser que Ramon Borrell i Ermessenda no van poder fer res per evitar que, l’any 1001, el cabdill de Còrdova Abh ‘Amhr Muhammad, també conegut com a Almansor, destruís Manresa i la deixés arruïnada durant vint anys, o que el 1003 un general del fill d’Almansor conquerís els castells de Meià, Castellolí i Montmagastre, on tota la guarnició cristiana va ser aniquilada. Tot i així, la balança s’inclinava a poc a poc a favor dels comtes de Barcelona, sobretot a partir del 1008, amb l’esclat d’una guerra civil al califat. Ramon Borrell i Ermessenda van veure de seguida una oportunitat per enriquir-se i expandir els seus dominis quan un dels dos contendents, Muhàmmad al-Mahdí bi-l·lah, els va demaSÀPIENS 15

nar ajuda contra el seu germà Sulayman alMustaín, que havia ocupat Còrdova en la seva absència. El matrimoni comtal va organitzar i encapçalar una expedició que va culminar amb la conquesta i el saqueig de la capital de l’islam a la Península. En l’aventura van morir Ermengol I d’Urgell i els bisbes de Barcelona, de Vic i de Girona, però el resultat va ser un èxit absolut. El califa no només va permetre el saqueig de la seva capital, sinó que va pagar dos dinars diaris a cada combatent i cent a cada noble. Tanmateix, va fracassar en l’intent d’evitar el col·lapse del seu regne. Així, doncs, l’any 1031 el califat es va extingir, i en lloc seu van aparèixer les taifes o petits regnes musulmans, més fàcils de sotmetre o de conquerir a ulls dels nobles cristians àvids de noves terres. Prova d’això és la caiguda de Guissona i Cervera sota domini del comtat d’Urgell, o l’expansió del comtat de Manresa (que pertanyia al comtat de Barcelona).

Ramon Borrell i Ermessenda van encapçalar una expedició contra Al-Àndalus que va culminar amb la conquesta de Còrdova

INESTABILITAT FAMILIAR, EXPLOSIÓ FEUDAL

En aquest punt semblava que la colonització cristiana de la frontera no tenia aturador. Però només ho semblava. Els comtes de Barcelona van preferir establir pàries en lloc d’una conquesta militar. És a dir, obligaven els regnes musulmans a pagar un tribut al comtat de Barcelona a canvi que no se’ls ataqués. Per què gastar temps i recursos quan la simple amenaça donava beneficis? Ermessenda fomentava aquesta estratègia, ja que les pàries van permetre establir una economia de base monetària i fortificar 16 SÀPIENS

la frontera definitivament. Per a qualsevol governant que buscava la prosperitat i la seguretat, eren notícies excel· lents, però per a un noble amb desitjos expansionistes significava la ruïna, ja que només podien accedir a l’or àrab per mitjà de la guerra i el botí. En aquest sentit, la mort de Ramon Borrell el 1017 podia haver estat un punt d’inflexió, però va ser tot el contrari. En la seva última voluntat, el comte va concedir a la seva dona els comtats de Barcelona, de Girona i d’Osona-Manresa a títol de violarium, és a dir, de per vida sempre i quan no es tornés a casar, un fet que no va passar mai. Com a resultat, Ermessenda va governar en solitari fins l’any 1023, durant la minoria d’edat de Berenguer Ramon I; després, va cogovernar amb ell fins que va morir, el 1035, i, finalment, amb el seu nét Ramon Berenguer I. Però ni fill ni nét van acceptar mai del tot aquesta situació. Quin sobirà podia dir-se sobirà quan algú, encara que fos de la seva pròpia sang, podia condicionar les seves decisions? Tot plegat va derivar en una època d’inestabilitat que marcaria les dècades següents, amb un nou sistema econòmic, social i polític, el feudalisme, que aglutinaria aquest desconten-

IMATGES: PHOTOAISA

SENYORS D’OCCITÀNIA tament. L’essència del sistema feudal es basava en el pacte entre un senyor i un vassall, en què el primer cedia al segon un tros de terra o castell a canvi de fidelitat i ajuda militar en cas de necessitat. El sistema va ser útil per administrar els nous territoris conquerits als musulmans, però també va estructurar un contrapoder dins dels comtats, ja que posava en entredit l’autoritat comtal com l’únic garant de l’ordre públic.

Les disputes territorials constants amb els sarraïns van estructurar un nou sistema polític: el feudalisme

UNA TREVA ENTRE L’ÀVIA I EL NÉT

El punt àlgid d’aquesta oposició creixent va començar amb la mort de ALMODIS DE LA MARCA Berenguer Ramon I, quan el noble Mir Geribert es va El seu matrimoni amb revoltar i es va autoproclamar príncep d’Olèrdola. La Ramon Berenguer I va rebel·lió va rebre el suport d’altres nobles del Penedès, provocar un nou xoc del enfadats perquè tenien prohibit atacar la frontera comte amb la seva àvia, amb l’islam, i perquè la seva altra font d’ingressos, els Ermessenda, que no tributs dels vassalls, estava en competència amb els aprovava el casament. tributs comtals. El conflicte va arribar a l’extrem que Mir Geribert es va aliar amb alguns cabdills musulmans per iniciar ràtzies esporàdiques en terres cristianes, mentre que a Barcelona, on el noble tenia possessions i aliats, va provocar aldarulls, per exemple, amb atacs des del castell de Montjuïc o des de la

catedral contra el palau comtal. Només la treva entre àvia i nét va permetre al comtat de Barcelona sufocar els rebels i apuntalar definitivament el seu poder. Això sí, a costa de renunciar a les antigues lleis godes personificades en Ermessenda i abraçar les conveniències o els juraments de fidelitat del feudalisme. Val a dir que Ramon Berenguer I va saber treure profit del canvi, en rebre el reconeixement dels seus homòlegs d’Urgell, Besalú, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i Empúries. D’aquesta manera, es reflectia la preeminència del casal barceloní sense que els comtats vassalls perdessin del tot la seva independència. En canvi, Ermessenda hi va sortir perdent. La dona més poderosa de la història de Catalunya es va retirar desposseïda de la seva autoritat a Besora, on va morir el 1058, un any després de fer les paus amb el nét, amb qui s’havia tornat a enemistar quan va casar-se amb Almodis de la Marca. De fet, el matrimoni era un dels tres pilars de l’expansionisme del comtat de Barcelona, durant aquella època. El segon, que ja hem esmentat, era la submissió

ENLLAÇ REIAL QUAN EL MATRIMONI ERA UN INSTRUMENT POLÍTIC

FER L’AMOR I NO LA GUERRA (VERSIÓ MEDIEVAL)

ir “sí, vull” en lloc de cridar “a les armes!” era més profitós si un noble jugava bé les seves cartes. Durant molts segles, el matrimoni va ser la millor eina per expandir un territori, guanyar un aliat o signar les paus amb l’enemic. En aquest terreny, Ermessenda va excel·lir per buscar bons partits a fills i néts, i Ramon Berenguer III també mereix, doblement, el sobrenom d’El Gran. EL PAPER DE LES FILLES

Després d’un brevíssim matrimoni amb la filla del Cid, que li va donar dues filles, Ramon Berenguer III va maniobrar abans que ningú quan, el 1110, el comte de Provença va morir assassinat: es va casar amb la seva única filla, Dolça, per guanyar el domini del comtat. També va obtenir el de Besalú gràcies a un

matrimoni ben calculat, el de la seva filla Ximena, d’uns set o vuit anys, amb el comte de Besalú Bernat III, que en tenia més de cinquanta i que va morir quatre anys després sense descendència. A BODES EM CONVIDES

De fet, Ximena va demostrar ser molt útil per als interessos del seu pare. El 1117, Ramon Berenguer va heretar el comtat de Cerdanya i va transformar un enemic potencial, el veí comte de Foix, en un aliat gràcies al matrimoni d’aquest amb la seva filla vídua. Finalment, el comte també va utilitzar la seva altra filla, Berenguera, per guanyar poder contra el seu rival Alfons el Bataller d’Aragó, quan, el 1128, la va donar en núpcies a Alfons VII de Castella. Tota una lliçó d’estratègia política. Hauria aconseguit els mateixos èxits amb la força de les armes?

SÀPIENS 17

PARLA L’EXPERT JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC, MEDIEVALISTA

“RAMON BERENGUER III VA CREAR L’ESTAT CATALÀ” Com valora el llegat polític d’Ermessenda de Carcassona? Va ser clau, perquè va aconseguir el suport del moviment de reforma monàstica, liderat per l’Abat Oliba. A més, va ser l’àrbitre de les disputes dels descendents del gran clan de Guifré el Pilós, cada cop que se suscitava l’hegemonia dels comtes barcelonins per sobre de la resta de cases comtals catalanes. Va idear els sistemes d’aliança matrimonial del seu nét i va donar suport a l’acord entre el món monàstic i els bisbes de Barcelona, cosa que va facilitar la introducció de la reforma de l’Església regular. Berenguer Ramon II va encarregar l’assassinat del seu germà? Hi ha proves que ho demostren, sobretot la confessió en judici públic del seu nét, Ramon Berenguer IV, i la memòria feta en temps d’Alfons el Trobador. La fugida de Berenguer Ramon II a les croades, en una mena de pelegrinatge de penitència, també ho fa pensar. El seu nebot Ramon Berenguer III va preferir no entrar en el debat. Un personatge coetani de Ramon Berenguer III va ser el Cid Campeador. El Cid entra en la història catalana quan és desterrat de la cort castellana i vol posar-se al servei de Ramon Berenguer II per gestionar les pàries que pagaven València i Dénia. Com que no ho aconsegueix, se situa en un territori intermedi i acaba enfrontant-se amb Berenguer Ramon II,

a qui derrota dues vegades: en una d’aquestes, fa presoner un home de negocis barceloní, Ricard Guillem, amb qui forja una bona amistat. Com cal jutjar Rodrigo Díaz de Vivar? Justament per mitjà de Ricard Guillem es negocia la relació entre Ramon Berenguer III i el Cid, que culmina amb el matrimoni del comte amb Maria Ruiz de Vivar, que fou comtessa de Barcelona. A més, en l’entorn familiar de Ricard Guillem s’elabora el Carmen Campidoctoris, el primer text cidià de la història, escrit en llatí. És justa la seva mitificació? Rodrigo era un personatge del seu temps, que vivia entre dos mons, al servei de diversos senyors, però no es va adonar del gran trasbals que provocava l’arribada dels almoràvits, i el canvi d’actitud davant la guerra. La seva mitificació posterior no l’ha beneficiat gaire.

“Gran promotor de l’economia mediterrània, Ramon Berenguer III va ajudar a crear un primer capitalisme comercial”

Per quines gestes Ramon Berenguer III va merèixer l’apel·latiu d’el Gran? Ramon Berenguer III era realment gran: va culminar l’obra del seu pare, el comte assassinat, de crear un Estat català, basat en una administració sòlida, un control de la noblesa feudal mitjançant acords privats i imposicions públiques de caràcter judicial. Creu que la seva política fiscal a la Mediterrània va ser decisiva? Va ser un promotor de l’economia mediterrània amb els seus acords amb Gènova, i un impulsor del mercat de Barcelona, que va deixar en mans de funcionaris de la petita noblesa, arrabassant aquest privilegi al llinatge dels vescomtes de Barcelona. Amb la seva política fiscal, va ajudar a crear un primer capitalisme comercial. El poema pisà Liber Maiolichinus va intitular-lo el Gran, després de la seva expedició a Mallorca. El comte deixava la porta oberta a una expansió marítima? Cap al final de la seva vida, va entendre el canvi polític dels seus temps i va prendre tres decisions importants: signar un acord internacional amb Sicília (el primer de Catalunya com a Estat); establir relacions diplomàtiques i acords bilaterals amb Castella; i afavorir l’arribada de l’orde del Temple. Va ser el creador d’un Estat i l’impulsor, al Mediterrani, d’una manera de ser catalana.

SEGLES DE CRISI COMTAL Ramon Borrell I, associat al govern de Borrell II des del 986, hereta els seus comtats.

991 Ramon Borrell I es casa amb Ermessenda de Carcassona.

18 SÀPIENS

992

Berenguer Ramon I, dit ‘el Corbat’, accedeix al tron amb 14 anys, sota la tutel·la d’Ermessenda, la seva mare.

1008 Expedició dels comtes de Barcelona a Còrdova, que és saquejada.

1017

1018 L’abat Oliba és nomenat bisbe de Vic, gràcies a la intercessió d’Ermessenda.

ALBUM

HO SABIES?

feudal. I el tercer, potser el més important de tots, van ser els diners de les pàries. La riquesa de Ramon Berenguer I li va permetre comprar, entre el 1058 i el 1072, castells i terres com els comtats de Carcassona i Rasès. El comtat de Barcelona tornava a demostrar la seva hegemonia, i cap enemic extern ni intern amenaçava la seva supervivència.

La filla del Cid, María Ruiz de Vivar, va ser comtessa de Barcelona en casar-se amb Ramon Berenguer III, el 1105. El comte va rebre com a dot l’espasa ‘Tisó’.

L’INICI D’UN ODI FRATERNAL

No va ser fins que va morir, el 1076, quan tot tornaria a trontollar per culpa d’un testament. I és que en la seva última voluntat, Ramon Berenguer I va llegar als seus dos fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II tots els seus drets territorials conjuntament i a parts iguals, perquè governessin plegats. Si la seva intenció era mantenir la força de l’autoritat comtal i retornar la pau a la família, es va equivocar completament. Des de bon principi, les relacions entre Ramon Berenguer II, batejat

Ramon Berenguer I, dit ‘el Vell’, hereta els comtats de Barcelona i Girona, en cogovern amb Ermessenda.

1035

1041

amb el sobrenom d’El Cap d’Estopes pels seus cabells, i Berenguer Ramon II, posteriorment conegut com El Fratricida, van ser tibants. Sabem que el primer era més gran que l’altre, motiu pel qual va intentar acaparar tot el poder a través de conveniències en què obligava els nobles a no reconèixer cap altre senyor fora d’ell. En conseqüència, els anys següents van ser com una partida d’escacs, en què Ramon Berenguer movia totes les peces per imposar la seva hegemonia, i Berenguer Ramon en movia altres per intentar disputar-la. El primer moviment

El testament de Ramon Berenguer I va provocar una guerra entre els seus fills que va culminar en magnicidi: Berenguer Ramon II es va convertir en ‘el Fratricida’

Ramon Berenguer II, dit ‘el Cap d’Estopes’, hereta els comtats en cogovern amb el seu germà Berenguer Ramon.

Berenguer Ramon II, dit ‘el Fratricida’, es converteix en comte en solitari quan mor el seu germà.

1076

1082

Ramon Berenguer III, dit ‘el Gran’, puja al tron quan el comte perd el duel per provar la seva innocència.

1097

Revolta de Mir Geribert i altres nobles del Penedès contra Ramon Berenguer I.

SÀPIENS 19

COLLECTION KHARBINE-TAPABOR

del germà gran va ser el 1077, amb una expedició militar contra Múrcia de què esperava treure prou or andalusí per comprar l’herència del seu germà petit. Però l’ofensiva va fracassar. La partida semblava que acabaria en taules quan el 1079 el papa Gregori VII, a qui el difunt comte havia encarregat la tutela dels seus dos fills, va forçar sota amenaça d’excomunió un acord entre els dos germans. El tracte consistia en el repartiment de totes les terres i castells excepte el palau comtal de Barcelona, que a partir de llavors ocuparien sis mesos un, sis mesos l’altre. AMBICIONS EXTERIORS

UNA PARTIDA PERILLOSA

Ramon Berenguer volia aprofitar les males relacions entre els dirigents musulmans per expandir els seus territoris. L’equilibri de les aliances, però, va fer un gir inesperat.

Incapaç de maniobrar contra el seu germà petit, Ramon Berenguer va tornar a girar l’atenció cap a les terres de l’islam, on les relacions familiars entre els dirigents eren encara pitjors. El rei Abu Gafar Ahmad al-Muqtadir de Saragossa estava en guerra amb el seu fill Yusuf al-Mutamin

El Cid es va posar al servei del rei musulmà de Saragossa. A Lleida, va derrotar i capturar el comte català, que va acabar pagant un rescat per la seva llibertat

de Dénia, i el comte de Barcelona va decidir sumar-se a les hosts del progenitor. L’any 1081, els preparatius per atacar la ciutat per terra i mar estaven en marxa quan un personatge cèlebre va arribar a la cort comtal. El Cid, desterrat pel rei Alfons VI de Castella, oferia la seva espasa al comte de Barcelona. I aquí és quan Ramon Berenguer va cometre l’error més gran de la seva vida. El comte va rebutjar l’ajuda del Cid, que, ultratjat, es va posar al servei del rei musulmà de Saragossa, que havia fet les paus amb el seu fill. La situació s’havia capgirat: ara els exèrcits musulmans amenaçaven Lleida. EL CID CAMPEADOR CONTRA LLEIDA

La pària que la ciutat pagava a Ramon Berenguer l’obligava a ajudar-la, i el comte es va plantar a Lleida amb un exèrcit grandiós integrat per combatents de quasi tots els comtats. El Cid, però, va derrotar i capturar el comte, que va acabar pagant un rescat per la seva llibertat. Una història tràgica amb un escac i mat inesperat: l’any 1082, quan el Cap d’Estopes anava de camí a Girona va morir assassinat potser pels seus acompanyants, a l’actual terme municipal de Gualba. El crim va provocar un sisme polític als comtats. Berenguer Ramon II va prendre el relleu del seu germà, i malgrat que no s’han trobat mai proves incriminatòries, el poble va assumir que havia estat

AGE FOTOSTOCK

lloc a la cort castellana d’Alfons VI. Però va perdre el duel i va acabar els seus dies com a pelegrí a Jerusalem, marcat per l’estigma que s’havia provat el fratricidi. Quan el seu oncle va marxar, el traspàs de poder va ser immediat. Ramon Berenguer III només tenia quinze anys, però va iniciar una ofensiva per resoldre els tres problemes principals del comtat de Barcelona: la consolidació de la supremacia del seu casal al Principat, la recuperació dels territoris d’Occitània i l’expansió de la frontera, amenaçada OFENSIVA MILITAR tant pel rei d’Aragó com per la invasió Ramon Berenguer III musulmana dels almoràvits. (que té una estàtua a la Via Laietana de Barcelona) va Pel que fa al primer problema, consolidar la supremacia es va substituir del tot l’estructura del seu casal al Principat comtal per la feudal, que, mitjançant i va expandir les una cadena de juraments, assegufronteres. rava el poder del comte. Fruit d’això i dels pactes matrimonials, la Provença, la Cerdanya i Peralada es van sotmetre al comte de Barcelona, i es van assentar les bases perquè, més endavant, també ho fes el comtat d’Empúries. Aquest mètode va ser menys efectiu per resoldre el segon problema. Tot i que Carcassona i Rasès van reconèixer Ramon Berenguer III com l’únic sobirà, el comtat de Tolosa i el regne d’Aragó sempre li van disputar aquests territoris.

En lloar l’expedició del comte Ramon Berenguer III contra Mallorca, un poeta pisà va citar per primer cop una pàtria anomenada ‘Catalunya’ l’instigador del magnicidi. El poder feudal hi va veure una oportunitat i, al cap d’un any i mig, els vescomtes Ramon Folc de Cardona i Bernat Guillem de Queralt es van alçar en armes contra el qui sempre més seria recordat com el Fratricida. La insubmissió va estendre’s a Carcassona i Rasès, àrees d’influència del comtat de Tolosa, que va trencar amb Barcelona. La intervenció del bisbe de Vic va evitar que el comtat s’esmicolés, gràcies a un acord: Berenguer Ramon II podia continuar sent el comte de Barcelona a canvi d’assumir la tutoria del seu nebot Ramon Berenguer III i de traspassar-li el poder quan fos major d’edat. UN JUDICI PER COMBAT

Durant aquells anys, Berenguer Ramon II va buscar la redempció amb conquestes exteriors, que van acabar en fracàs o amb guanys efímers, com la captura i la pèrdua de Tarragona, entre el 1091 i el 1096. A la fi, quan el seu nebot va arribar a la majoria d’edat, el comte se la va jugar a tot o res per demostrar la seva innocència i mantenir-se en el càrrec: sotmetre’s a un judici per combat que va tenir 22 SÀPIENS

ENTRE L’ESPASA I LA PARET

La feina més hercúlia va ser a l’hora d’expandir la frontera. A l’oest, Alfons el Bataller havia conquerit Saragossa i ambicionava Lleida, mentre que a llevant, els almoràvits havien ocupat València i amenaçaven Barcelona. La situació era tan crítica que Ramon Berenguer III va arribar a l’extrem de demanar ajut a Lluís VI de França, que va ignorar el requeriment. El comte estava entre l’espasa i la paret, però va decidir prendre la iniciativa i li va sortir bé. Va repoblar Olèrdola, Tarragona i les Garrigues, capgirant la pressió a les fronteres, i va donar la benvinguda als seus territoris als ordes de l’Hospital i del Temple, per tal que difonguessin la fe cristiana amb la força de les armes. L’èxit més rotund de Ramon Berenguer III va ser una expedició contra els musulmans de Mallorca, on, segons el poeta Enric de Pisa, els catalans van alliberar 30.000 cristians. Sí, els catalans. Durant aquesta expedició, l’esmentat cronista va descriure Ramon Berenguer III com el monarca dirigent d’un poble, que va anomenar català, procedent d’una pàtria que va denominar Catalunya. La primera vegada a la història que apareixien escrites aquestes paraules. S

PERE PUIG ÉS PERIODISTA. PER SABER-NE MÉS

:: sobrequés, santiago. Els grans comtes de Barcelona.

Barcelona: Editorial Base, 2011. :: sobrequés, santiago. Els barons de Catalunya. Barcelona: Editorial Base, 2011. :: balcells, albert. Història de Catalunya. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2009.

RAMON I PERONELLA

La parella reial en una il·lustració feta per a ‘Sàpiens’ per l’artista Leo Flores. A la dreta, segell del comte, on hi ha una de les poques imatges coetànies que se’n conserven. 24 SÀPIENS

ELS SEGLES CLAU DE LA HISTÒRIA DE LA CORONA CATALANOARAGONESA

Quatre reis van marcar el destí de la Corona: Ramon Berenguer IV va ser l’arquitecte de la unió entre Catalunya i Aragó, Alfons I i Pere I els comtes-reis que van admirar la cultura provençal, com a mecenes de trobadors i defensors dels càtars contra la voluntat papal, i Jaume I, l’artífex de la futura potència mediterrània. PER CRISTINA MASANÉS

DE RAMON BERENGUER IV A JAUME I

CATALUNYA

ES CONSOLIDA ls segles XII i XIII, el destí de la futura Corona catalanoaragonesa va viure moments d’expansió. Des de la unió de Catalunya i Aragó, pel casament de Ramon Berenguer IV i Peronella, i la consolidació per part del seu successor Alfons I, fins a les conquestes de Pere I i Jaume I, la política exterior en va reglar l’estratègia. Occitània va ser el territori de batalla principal fins que la derrota a Muret va fer que el punt de vista es desplacés cap a l’expansió peninsular i mediterrània. En poc més de cent cinquanta anys, quatre monarques van articular la Corona expandint-la de nord a sud i d’est a oest, i consolidant-la com a marca política i geogràfica europea. Ramon Berenguer IV, anomenat el Sant, era el primogènit del comte Ramon Berenguer III i Dolça de Provença. Les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, una crònica escrita, en llatí, pels monjos de Ripoll sobre la història del Casal de Barcelona, SÀPIENS 25

LEO FLORES

RAMON BERENGUER IV, ARTÍFEX DE LA UNIÓ

XXXXXXXX

UN ESTAT TRANSPIRINENC

Per dominar els territoris que havia heretat, Ramon Berenguer IV necessitava conquerir i pactar diversos vassallatges.

asseguren que era “cortès en la manera de vestir, gran de persona i de força, fort de cos i de mans, avinent en tots els seus membres, bell de color”, i afegien: “més savi i més ric que cap altre dels seus antecessors”. Tot i que quasi no n’han arribat imatges i que la historiografia li ha dedicat un espai escàs, Ramon Berenguer IV va ser un governant diplomàtic que va saber articular la unió entre Catalunya i Aragó i moure’s amb sagacitat en el tauler d’escacs de la política europea. I això que el seu sogre, Alfons I d’Aragó, havia deixat un estrany testament, en morir el 1134. Rei guerrer i cavalleresc, el deixava en parts iguals als ordes religiosos croats del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple, fet que mai va ser entès pels seus súbdits i que va obrir una

Ramon Berenguer IV va ser un governant diplomàtic que va saber articular la unió entre Catalunya i Aragó i moure’s amb sagacitat en el tauler de la política europea 26 SÀPIENS

greu crisi successòria. El regne castellanolleonès va reclamar Saragossa, Navarra va aprofitar per separar-se d’Aragó i la noblesa aragonesa va triar com a rei el seu germà, Ramir II, que va acceptar a contracor, ja que era monjo. Va trencar el vot de castedat i, en néixer la seva filla, Peronella, tot i la pressió del monarca de Castella i Lleó, el rei es va decidir per l’opció barcelonina: la va prometre a Ramon Berenguer IV. UNA HERÈNCIA ENVERINADA

El traspàs de poders es va fer a Barbastre i a Ayerbe, el 1137. Tot i que no es van casar fins el 1150, que ella va ser núbil –als 14 anys–, a efectes polítics, feia quasi deu anys que Ramir II havia deixat els afers d’estat en mans del comte català. Ramon Berenguer IV va voler recuperar la seva part del testament d’Alfons I. Amb habilitat i diners, va negociar amb l’orde del Temple el retorn de les terres que tenien de l’antic reialme d’A ragó. Pel que fa a la seva relació amb el veí Alfons VII de Castella, casat amb

COMTES I REIS

la seva germana Berenguera, va viure sempre un estirai-arronsa. El castellà pretenia la sobirania sobre tots els territoris cristians i musulmans de la península Ibèrica. Per això va exigir vassallatge per Saragossa i Ramon Berenguer IV va avenir-se a signar el Tractat de Carrión (1140), pel L’ALIAT CASTELLÀ qual certes ciutats i terres de l’Aragó Alfons VII, rei de Galícia, occidental (Tarassona, Calataiud, Lleó i Castella, va tenir Daroca) passaven a Castella, a una relació estreta amb canvi de mantenir la tinença de Ramon Berenguer IV. Van Saragossa i de pactar el repartiorganitzar expedicions ment del regne de Navarra. militars i van signar El segon gran objectiu territorial diversos tractats. del comte mirava cap al sud, cap a les terres d’Al-Andalus, debilitades per la crisi de l’imperi Almoràvit des del 1144. Tot i que les fronteres del sud del Principat tenien la fita posada a Fraga i Tortosa, i també a Mallorca, el fet és que tot just arribaven fins a Tarragona. Ramon Berenguer IV es proposava ampliar-les quan els genovesos li van demanar suport perquè, junt amb Alfons VII de Castella i Lleó, els ajudés a conquerir Almeria. El comte catalanoaragonès va acceptar, demanant a canvi que els genovesos l’ajudessin a aconseguir Tortosa. PROBLEMES AL NORD

ALBUM

Va ser així com genovesos, catalans i castellans van assetjar Almeria, que va resistir fins al 17 d’octubre del 1147. Entre el botí que es van endur els conqueridors, hi havia les portes de fusta de la ciutat, que es van instal·lar a Barcelona, al portal de Santa Eulàlia, que era davant del pla de la Boqueria. Els genovesos van complir la paraula i van ajudar el comte catalanoaragonès a conquerir Tortosa, el 1148. L’any següent, les tropes de Ramon Berenguer IV assetjaven Lleida. Poc temps després,

PASSAR A LA POSTERITAT

NEGOCIS DE REIS, AFERS HUMANS

i bé la història política es concentra en les gestes públiques dels monarques, sovint oblidem que també aquests han estat sotmesos a les debilitats humanes. Ramon Berenguer IV, el rei que va ser celebrat per unir Catalunya i Aragó, va ser enterrat amb honors al monestir de Ripoll amb un epitafi que deia: “Vaig abatre els moros, mentre vaig viure”. Però la seva figura va despertar passions més enllà de la seva mort. La seva tomba va ser profanada un primer cop per les tropes franceses el

1794, i el 1835 van ser els soldats d’Isabel II els que van treure la mòmia del sepulcre i, entre burles, la van cremar acusant el rei d’imposar el catolicisme. PASSIÓ I LUXÚRIA

A més de la debilitat per la poesia d’Alfons I, que va despertar grans lloances entre els trobadors, certa tendència a la luxúria va aixecarne també comentaris crítics. S’explicava que, més d’una vegada, el rei havia saltat les muralles del monestir femení de Vallbona per visitar alguna novícia. Fos com fos, la seva activitat amatòria va ser blanc de burles de trobadors com Bertran de Born i Guillem de Berguedà.

PHOTOAISA

SÀPIENS 27

CENTRE DE SAVIESA

A Santa Maria de Ripoll, on els monjos posaven per escrit la història del Casal de Barcelona, descansen les restes de Ramon Berenguer IV.

AGE FOTOSTOCK

Fraga i Mequinensa. Quatre anys després, Siurana i Miravet, i el 1160, les muntanyes de Prades, on, al cap de poc, el Cister fundava dos importants monestirs: Poblet i Santes Creus. Les bases territorials del futur Principat s’estaven consolidant. La conquesta peninsular de Ramon Berenguer IV ja estava feta. Però la seva política expansiva també incloïa el nord, on el seu enemic principal era el Senyoriu dels Baus, que no acceptava el testament de Dolça de Provença en favor del Casal de Barcelona. Vet aquí l’origen de les guerres

baussenques, un seguit d’aixecaments comandats per Ramon I dels Baus i el seu fill Hug II, que havien rebut el vistiplau de l’emperador germànic a les seves demandes, i van obligar Ramon Berenguer IV a pactar una aliança amb Enric II d’Anglaterra i a desplaçar-hi un exèrcit per demostrar la seva autoritat: el 1159, va arrasar el castell de Baus de Provença. Lluny de tancar el conflicte, però, el raid del comte-rei català, cal comptar-lo com l’inici de la rivalitat entre els casals de Tolosa i Barcelona que, amb l’aparició del moviment càtar, arribaria al punt àlgid. Perquè, fet i

LA CONSOLIDACIÓ DE LA DINASTIA Ramon Berenguer IV hereta el comtat de Barcelona, però no el de Provença, que recau en el seu germà.

1131

Alfons I, dit ‘el Cast’ o ‘el Trobador’, accedeix al tron.

1137 Ramir II d’Aragó traspassa el regne al comte de Barcelona, promès amb la seva filla Peronella.

28 SÀPIENS

1140 Tractat de Carrión. Ramon Berenguer IV i Alfons VII de Castella pacten el repartiment d’Aragó i Navarra.

1162

1173-1192 Mitjançant tractats i mà dura sufocant revoltes, Alfons I consolida el domini català a Occitània.

COMTES I REIS

feia prevaldre el poder català davant l’ambiciosa Castella. I en segon lloc, l’aposta per la cultura trobadoresca, que postulava els valors de la cavalleria com a base del poder reial davant de la inestabilitat d’una noblesa feudal decadent. Precisament, la garantia del poder monàrquic es trobava en l’Estat dinàstic. Culminava així el projecte polític dissenyat pel seu avi, Ramon Berenguer III. Alfons I va portar el somni occità al sud del Pirineu. Va lluitar com cap altre comte-rei catalanoaragonès per Provença i per la cultura d’Occitània. Va ser amb ell que el provençal es va introduir com a llengua literària dels trobadors, fos quin fos el seu origen. I així, en el seu temps, es parlava en tres llengües: mentre els senyors feudals catalans, el clergat i els jutges de Barcelona parlaven en català –tot i que redactaven els escrits en llatí–, i els nobles i els eclesiàstics de Saragossa ho feien en aragonès, la llengua de cultura era el provençal. Alfons I va entendre com ningú el gran valor de la poesia –sobretot del sirventès–, i va atreure cap a la cort els trobadors més destacats del seu temps: Giraud de Bornelh, Folquet de Marsella, Arnaut Daniel, Arnaut de Maruelh i, sobretot, Pèire Vidal, que li va dedicar grans elogis.

Pel principi dinàstic que feia prevaldre el poder català, el primer rei de la Corona catalanoaragonesa, Alfons I, va decidir instal·lar l’ofici reial a Barcelona fet, Ramon Berenguer IV no va ser a temps de tancar la qüestió amb un seguit de pactes i matrimonis, tal com pretenia. Va morir just l’agost del 1162, quan es dirigia a Torí per entrevistar-se amb Frederic I Barbarroja, acompanyat del seu nebot i comte de Provença Ramon Berenguer III, per concertar el matrimoni d’aquest amb Riquilda de Polònia, neboda de l’emperador. ALFONS I, EL REI TROBADOR

Així i tot, el llegat d’el Sant és ben clar: els dominis catalans i aragonesos passaven al seu fill gran, Alfons I de Barcelona i II d’Aragó; mentre que Cerdanya i Provença eren per al seu segon fill, Ramon Berenguer. A més de consolidar la unió entre Catalunya i Aragó, el primer comte-rei també va dotar els seus regnes d’una estructura estatal sòlida amb els Usatges de Barcelona del 1150. Havia nascut l’Estat català medieval. Tot i que a Alfons I se’l coneix com el rei Cast, alguns historiadors l’anomenen el Trobador, fent justícia a la seva gran passió: la cultura trobadoresca. Si fem cas a les cròniques, el qui va ser el primer rei de la Corona catalanoaragonesa era un seductor a qui se li atribuïen gestes luxurioses. Ja des de la seva coronació a Saragossa, el 1174, va quedar clar que l’ofici reial s’instal·laria a Barcelona. Hi havia més d’un motiu. En primer lloc, el principi dinàstic que

Pere I, dit ‘el Catòlic’, es fa coronar per Innocenci III a Roma.

1204

FAL·LERA PER OCCITÀNIA

PHOTOAISA

Però Occitània va ser, sobretot, l’obsessió política i territorial d’Alfons I. L’any 1173 va aconseguir, a Perpinyà, una treva amb Ramon de Tolosa. El 1176 va tornar-hi per comprar els drets del tolosà sobre les terres de la seva àvia Dolça. Tres anys més tard, va negociar una sèrie d’acords amb els seus vassalls de Carcassona. I, el 1181, Alfons va haver de fer cap a Occitània per un fet més greu: l’assassinat del seu germà Ramon Berenguer a Montpeller, a mans dels tolosans. La guerra va esclatar i el rei, sempre present, no va signar la pau fins el 1185. Però era del tot inestable.

Jaume I, dit ‘el Conqueridor’, és entronitzat als sis anys. Comença a governar el 1218.

1213 Batalla de Muret. Pere I és derrotat per Simó de Montfort i perd els dominis occitans.

1214

1231

1238

Culmina la conquesta de Mallorca, després de dos anys de campanya militar.

Culmina la conquesta de València, després de cinc anys de campanya militar.

SÀPIENS 29

En el camp de la política interior i l’expansió territorial catalana, Alfons va completar la reconquesta aragonesa amb la presa de Casp i Terol (1178) i annexionant-se els comtats del Rosselló (1172) i el Pallars Jussà (1192). Quant a les relacions amb Castella, el 1173, Alfons es va casar amb Sança de Castella, per mantenir l’aliança dinàstica iniciada per Ramon Berenguer III. D’altra banda, i segons el Tractat de Cazorla, del 1179, el rei castellà Alfons VIII i Alfons I van redistribuir els territoris peninsulars que encara restaven per conquerir als musulmans. València, Xàtiva i Dénia eren territoris reservats per a la Corona d’Aragó. A canvi, Alfons va renunciar a Múrcia, que fins llavors havia estat dins la zona d’influència catalanoaragonesa. PERE I, UN REI DE CONTRASTOS

El rei Alfons, “aquel que trobet”, com van escriure sobre el monarca alguns trobadors, referint-se a la seva activitat com a poeta, va morir al nord dels Pirineus, a Perpinyà, el 1196. No podia ser d’una altra manera. En testament deixava a Pere, el seu primogènit, els comtats catalans, el

Els reis van redistribuir els territoris peninsulars que encara quedaven per conquerir als musulmans: València, Xàtiva i Dénia per a Alfons I, a canvi de Múrcia regne d’Aragó i els drets senyorials sobre el Llenguadoc; mentre que el segon fill, Alfons, rebia el dot provençal de l’àvia Dolça. Com el seu pare, admirava la cultura occitana i va acollir trobadors a la cort. Totes les cròniques coincideixen que Pere I va ser un home llibertí i malgastador. El seu fill, el futur Jaume I, a la seva gran crònica Llibre dels fets, no es va estar de dir: “Era home de fembres”. I afegia: “Era tan pròdig que les seves rendes i el seu patrimoni anaven minvant”. De temperament arrauxat i impetuós, va ser un home difícil que va rebre com a sobrenom el Catòlic perquè es va fer coronar pel papa Innocenci III i per l’èxit militar a las Navas de Tolosa. Quan encara no tenia edat per governar i el seu pare ja havia mort, la reina vídua, Sança, filla d’Alfons VII de Castella, va practicar una política de pacificació amb aquest regne, que vivia hores negres. I és que després de la derrota contra els almohades, el califa al-Mansur hi estenia el terror. Sança va ajudar el seu nebot, Alfons VIII, enviant-li tropes encapçalades pel jove Pere, que prometia dots de bon guerrer. Els musulmans van sortir-ne malparats. Anys més tard, ja com a rei, Pere I va tornar a socórrer el regne castellà amb un paper brillant a la batalla de Las

COALICIÓ CRISTIANA

A la batalla de Las Navas de Tolosa, el juliol del 1212, Pere I es va confirmar com a campió de la cristiandat en derrotar els musulmans, juntament amb una coalició de reis cristians.

PARLA L’EXPERT DAVID GARRIDO

“ALFONS I ÉS EL PRIMER REI” Quina valoració global podem fer de la política territorial de la Corona catalanoaragonesa durant els segles XII i XIII? Són els segles de formació i consolidació d’allò que la historiografia moderna ha definit com a Corona catalanoaragonesa. Al segle XII sorgeix Aragó, l’Aragó separat de Pamplona i dels lligams amb Castella. A Llevant, els comtats de l’anomenada Marca Hispànica –una denominació historiogràfica– del reialme dels francs occidentals adquireixen identitat, nacional i també política. La crisi dinàstica aragonesa (amb la mort d’Alfons I “el Bataller” sense descendència) es clou amb la separació de

COMTES I REIS

IMATGES: PHOTOAISA

Pamplona (encara no s’anomenava Navarra) i la cessió de la resta del regne aragonès a Ramon Berenguer IV de Barcelona. Havia nascut, doncs, la Corona de catalans i aragonesos. Al segle XII, aquesta unió s’havia consolidat i va ser quan es va produir la gran expansió territorial: Mallorca, Menorca, les Pitiüses, i és clar, el Regne de València i, fins i tot, Múrcia. Què destacaria de la gestió política i expansiva d’aquests quatre monarques? Com en podem valorar els encerts i les limitacions?

RAMON BERENGUER IV

És, diguem-ne, l’arquitecte del Principat dels catalans i també de l’Aragó. La història reflecteix que va saber jugar bé les seves

cartes. Va mantenir (i això és importantíssim!) la influència catalana a Provença, i es va saber aprofitar de la crisi successòria aragonesa en benefici propi. I ho va fer tan bé que fins i tot va aconseguir el consentiment d’Alfons VII de Lleó i Castella, el gran rival peninsular.

ALFONS I

Si el pare –Ramon Berenguer IV– era el comte i príncep, ell ja és el rei. Consolida la influència del Casal barceloní a Occitània, que era l’àrea d’actuació preferent. La conquesta d’Al-Àndalus va quedar en un lloc secundari. Ara bé: va avançar fins a Terol (1171) i va definir les fronteres aragoneses tal com les coneixem en l’actualitat. I, ep!, va incorporar el comtat del Rosselló al Principat català (1172).

PERE I

Va ser un governant dissortat. Es va jugar tot el prestigi i tots els regnes a una carta (la batalla de Muret, el 1213) i va perdre. Després, al seu successor li va tocar desfer l’embolic.

JAUME I

Si em permeteu l’expressió, és el pater patriae de la nació catalana. Ell n’era conscient? Potser sí, i els homes del seu temps també, d’aquí la seva projecció fins avui en dia. És un dels grans governants de la història d’Europa, l’empremta del qual ha superat segles. Encerts: els Països Catalans existeixen gràcies al seu afany polític i guerrer. Limitació: la concepció patrimonial dels seus Estats, que va tenir conseqüències funestes.

SÀPIENS 31

COLLECTION KHARBINE-TAPABOR

fent-li creure que s’allitava amb una altra dona, en una cambra fosca–, va néixer el futur Jaume I. Si bé la societat occitana, oberta i tolerant, havia aportat una cultura lírica i plena de matisos al Casal de Barcelona, aviat va suposar un perill. Als comtats del Llenguadoc, entre els segles XI i XIII, s’havia estès el catarisme, una de les moltes manifestacions que va prendre el cristianisme a l’edat mitjana. En concret, creien que el bé i el mal mantenien una lluita pel control del món, i que l’Església del seu temps, opulenta i corrupta, havia estat guanyada pel dimoni i s’havia allunyat dels creients. Per això proposaven un model de vida humil i honest, i no creien necessaris ni dogmes, ni sagraments, sinó, purament, amor al proïsme. Tot i ser considerada una heretgia per part de Roma, els càtars van guanyar fidels a les terres de Pere I: gent de totes les extraccions socials s’hi van convertir. El Sant Pare va cridar a la croada contra el moviment.

CÀTARS A LA FOGUERA

Als comtats del Llenguadoc, entre els segles XI i XIII, es va estendre el catarisme. Els conversos creien que l’Església havia estat guanyada pel dimoni, cosa que el papa no els va perdonar.

Navas de Tolosa, el juliol del 1212, que el va situar com un cap de la cristiandat. Però el primer punt de mira de Pere I el Catòlic, seguint la línia dinàstica, era Occitània. El comtat de Provença era català des d’Alfons I, i els grans rivals dels reis d’Aragó, els comtes de Tolosa, reconeixien la superioritat feudal dels monarques catalans. Pere va reforçar-hi els vincles casant dues germanes amb senyors de la casa de Tolosa i situant el seu oncle Berenguer com a cap de l’arxidiòcesi de Narbona. Finalment, va ser ell mateix qui es va casar amb Maria de Montpeller, un dels millors senyorius del Llenguadoc. UN MATRIMONI MAL AVINGUT

Tot i que políticament era una situació immillorable –Aragó, Catalunya, Tolosa i Provença quedaven unides–, la relació entre Pere I i Maria no va ser fàcil. Poc després de casar-se, quan ja tenia el que volia, el rei la va repudiar i, dos anys després, va intentar casar-se amb l’hereva del regne de Jerusalem. Maria, que no era una donzella dòcil, va recórrer al Papa perquè impedís el divorci. Innocenci III li va donar suport i la rancúnia entre la parella es va endurir fins a la mort del rei. Havien tingut una filla, Sança, que va morir aviat. Finalment, i en un engendrament de llegenda –expliquen que va ser necessària la intervenció dels cònsols de Montpeller, que van enganyar el monarca

Si bé la societat occitana, oberta i tolerant, havia aportat una cultura lírica i plena de matisos al Casal de Barcelona, aviat va suposar un perill a causa del catarisme 32 SÀPIENS

UNA QÜESTIÓ DE LLEIALTAT

El rei Pere va haver d’optar entre la lleialtat al papa o els vincles familiars i de vassallatge que tenia amb Occitània. Sumar-se a la croada contra l’heretgia càtara volia dir lluitar contra els seus vassalls i tacar de sang una cultura que admirava. Va intentar suavitzar el paper de Roma amb

Pere I va haver d’optar entre la lleialtat al papa o els vincles familiars i de vassallatge que tenia amb Occitània. Finalment va optar per fer costat als càtars diferents estratègies, ajornant l’afer occità deu anys. Però Innocenci III va perdre la paciència i va demanar l’ajut del rei de França, Felip August. Tot i que els francesos tenien un front obert al nord, en les guerres frontereres contra els anglesos, el francès va demanar ajut als seus barons i senyors per lluitar contra els heretges. Pere I, finalment, es va decidir: no lluitaria del cantó dels croats, sinó del cantó dels càtars, els seus vassalls a Occitània. La lluita va ser dura. Un nombrós i fort exèrcit francès, comandat pel normand Simó de Montfort, comte de Leicester i croat convençut, líder nat i gran estrateg, va guanyar terreny aviat. Primer van caure Besiers i Carcassona, el 1209. El rei Pere intentava negoSETGE CROAT ciacions per la via diplomàtica, però els croats El 1209, uns 10.000 eren fanàtics i molt cruels en la lluita. En les croats van marxar contra converses que Pere I va establir amb Simó Besiers i Carcassona (a la imatge) per castigar de Montfort, va arribar a prendre de la seva

IL·LUSTRACIÓ DE JOSÉ CABRERA

l’heretgia càtara. Això va provocar la reacció del rei Pere I.

IL·LUSTRACIÓ D’ORIOL GARCIA QUERA

mare el seu propi fill, Jaume, per lliurar-lo al croat com a garantia d’entesa; va pactar casar-lo amb la seva filla. Però va ser en va i la batalla es va imposar. Amb una situació financera ruïnosa, i amb un nou impost general sobre els béns mobles i immobles, el monedatge, que va ser molt mal rebut, va aconseguir fer front a la guerra. La batalla de Muret, el 1213, va ser un desastre tant per als catalans com per als occitans. Mal dirigida, enmig del caos i la confusió, el rei Pere, veient que les coses no anaven bé, en lloc d’ocupar la rereguarda, com feien els monarques, es va situar a la segona esquadra de combatents. Volia controlar millor les tropes? Probablement. Però li va costar la mort. LA FI DEL SOMNI OCCITÀ I L’INICI DEL MEDITERRANI

El regnat de Pere I el Catòlic va suposar la fi del somni occità. Si la victòria contra els sarraïns a la batalla de Las Navas de Tolosa el va consagrar com a guerrer, la seva mort a Muret va lliurar Occitània als croats francesos. Al seu fill Jaume li tocaria recuperar per a la dinastia el prestigi perdut. Quan Occitània ja no era un horitzó possible, les conquestes al Mediterrani prendrien el relleu en l’expansió territorial catalanoaragonesa. Lloat per la història com a artífex dels Països Catalans i com a guerrer valent, el mite de Jaume I va començar 34 SÀPIENS

TRAGÈDIA A MURET

Tant per a catalans com per a occitans, la mort de Pere I a les portes de Muret va ser un desastre. Oriol Garcia Quera il·lustra per a Sàpiens el moment en què el rei és encerclat i abatut.

amb una infància complicada. Engendrat de manera quasi forçada, el 1208, a Montpeller, el seu bressol va rebre l’impacte d’una pedra llançada des d’un forat fet al sostre de la cambra per assassinar-lo. Quan tenia tres anys, va ser lliurat als croats com a garantia de pau per part del seu pare, el rei Pere. Dos anys més tard, va quedar orfe de pare i mare, i va ser educat en la rigidesa d’un castell de templers, després que Innocenci III obligués Simó de Montfort a tornar el nen a la reina vídua, Maria de Montpeller. Jaume I es va casar tres vegades. Primer, amb Elionor de Castella, de qui va tenir un fill, Alfons. Després de divorciar-se, el 1229, la seva nova muller va ser Violant d’Hongria, amb qui va tenir nou fills. I, encara, el 1255 va esposar-se, mitjançant un document privat, amb Teresa Gil de Vidaure, una de les nombroses amants que va tenir en vida, que li va donar dos fills més. D’altres aventures se li compten tres fills més, legitimats. El seu regnat no

El regnat de Jaume I va començar de la pitjor manera possible: amb tensions nobiliàries a l’Aragó i l’ombra allargada de la derrota de Muret a Occitània

va començar, pròpiament, fins al 1218, quan les tensions nobiliàries i les amenaces pontifícies van obligar Sanç d’Aragó, tiet-avi de Jaume i designat regent de la Corona durant la seva minoria, a marxar cap a la Provença. I és que Sanç havia prosseguit donant suport als occitans i volent venjar la desfeta de Muret. Això posava la Corona i el rei-nen mateix a un pas de l’excomunió, cosa que va provocar les pressions de nobles i eclesiàstics, encapçalats per l’abat Ferran d’Aragó, germà de Pere I. LA FORJA DEL CONQUERIDOR

Per tot plegat, quan Jaume va accedir al tron, amb només deu anys, tenia ben clar que la via occitana estava del tot tancada, però, a més, aviat va haver de fer front a revoltes nobiliàries que pretenien dominar el Consell Reial, és a dir, l’òrgan que assessorava el jove monarca. La primera, el 1220, contra Rodrigo de Liçana, aragonès, a qui va vèncer dues vegades, fins que va aconseguir tenir-lo al costat quan un altre dels molts bàndols aragonesos va gosar discutir l’autoritat reial. Amb la signatura de la pau d’Alcalà, el 1227, va segellar el triomf sobre els nobles i es va poder enfocar cap al sud. La nova realitat de la burgesia econòmica va ser una bona aliada en l’expansió Mediterrània i en la lluita contra els musulmans. Mallorca i València, els seus dos grans objectius, també eren places ambicionades pels mercaders barcelonins, desitjosos d’ampliar rutes comercials a través del mar. No van dubtar a l’hora de sufragar totes dues conquestes amb ganes (i diners). Així doncs, el 5 de 36 SÀPIENS

CAP A MALLORCA!

Aquest fresc del segle XIII mostra la conquesta de Mallorca del 1229. A la dreta del campament català, es pot veure el rei Jaume amb els seus homes.

setembre del 1229, un estol d’unes cent cinquanta naus, amb uns mil cinc-cents cavallers i més de quinze mil peons, salpava de Salou, Tarragona i Cambrils amb Jaume I al capdavant. Es calcula que Mallorca era defensada per uns vint mil soldats sarraïns. Un monarca de només vinti-un anys es disposava a conquerir un regne sarraí sobre la mar. El temps no es va aliar amb l’expedició catalana. El rei volia penetrar al territori pel nord, en una zona allunyada de la capital i sense gaire presència militar. Però les tempestes van fer desistir els navegants d’ancorar a Pollença. Per això, al cap de tres dies de viatge van fondejar a Andratx, al port de sa Palomera, a ponent. Els primers desembarcaments van tenir lloc el 10 de setembre a la cala de Santa Ponça. Els homes de Jaume I van ocupar tot seguit les carenes que envoltaven la cala. Tot era a punt per a la conquesta de la capital, Madina Mayurqa, que és com s’anomenava aquella Palma emmurallada. L’ofensiva va començar el 12 de setembre. El vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, va encapçalar les tropes que avançaven cap a la ciutat, quan les forces musulmanes les van sorprendre al coll de sa Batalla de la serra de Portopí.

Les noves elits de mercaders barcelonins estaven desitjoses d’ampliar les rutes comercials a través de la Mediterrània, per això van sufragar les conquestes de Jaume I

COMTES I REIS

EL TRACTAT DE CORBEIL

LA RENÚNCIA DEFINITIVA ALS COMTATS OCCITANS

esprés d’anys d’inoperància diplomàtica als comtats occitans, el dia 11 de maig del 1258, Jaume I i Lluís IX de França van posar les cartes sobre la taula. Els procuradors dels dos monarques, reunits a Corbeil, van rubricar l’acord pel qual Jaume cedia a Lluís la pràctica totalitat dels seus dominis occitans. França, per la seva banda, renunciava a qualsevol pretensió, justificada perquè L’ALTRA CARA DEL REI

PHOTOAISA

En l’anomenada batalla de Portopí, els catalans van alçar-se amb la victòria, per bé que l’excés de confiança els va fer reaccionar desordenadament i van pagar un preu molt alt pels errors: Guillem de Montcada, un dels principals impulsors de la conquesta, hi va morir amb el seu cosí Ramon. Això no va aturar l’ambició catalana. L’exèrcit de Jaume I s’instal·là a les portes de la capital i hi encetà un setge duríssim que durarà tres mesos i mig. ENEMIC A LES PORTES

Els cristians van usar estratègies militars i recursos bèl·lics de tota mena: des de torres d’assalt, fins a trabuquets —des dels quals llançaven els caps tallats dels cadàvers sarraïns— passant per l’excavació de mines sota els fonaments de les muralles per esfondrar-les. Va ser així com finalment el 31 de desembre del 1229, després d’esbotzar diversos trams de muralla, els soldats catalans van entrar a Madina Mayurqa i en van prendre el control. A partir d’aquí, la conquesta de la resta de l’illa gairebé va sortir rodada. L’abril de l’any següent, l’exèrcit català havia conquerit tota l’illa.

Jaume I no només es va centrar en la política expansiva. Va impulsar les Corts i va situar el català en un nou estadi cultural amb el Llibre dels fets.

els reis francesos eren descendents de Carlemany, sobre els comtats catalans de Barcelona, Urgell, Besalú, Empúries, Girona i Ausona. I també els de Cerdanya, Rosselló i Conflent, avui totalment o parcialment sota sobirania francesa (en gran part a causa del tractat dels Pirineus del 1659). Així mateix, l’acord incloïa el matrimoni d’Isabel, filla de Jaume I, amb Felip, segon fill del rei de França. Amb tot, però, el rei català va conservar la sobirania sobre el vescomtat de Carlat i les baronies de Montpeller i Omeladès. ESTRATÈGIA EXPANSIONISTA

El tractat de Corbell, del 1258, regularitzava una situació que ja existia almenys des del 1249, quan Jaume I no va aconseguir evitar el matrimoni entre Joana de Tolosa i Alfons de Poitiers, germà del rei de França. Ja el 1245 havia fracassat en l’intent d’impedir l’enllaç de Beatriu de Provença amb Carles d’Anjou, un altre germà de Lluís IX. Deu dies més tard de l’acord de Corbeil, els francesos van signar el tractat de París amb Anglaterra, que confirmava l’hegemonia continental dels gals.

CONQUESTA ALTRUISTA

Igual que Pere I havia fet a Las Navas de Tolosa, Jaume I va ajudar el seu nebot Alfons X a pacificar Múrcia, territori que li va cedir perquè tingués una sortida al Mediterrani.

Objectiu següent: València. Desitjada pels aragonesos com una peça clau per tenir una sortida al mar, el rei va rebre el suport ple del regne quan, el 1232, va iniciar-ne la conquesta. Una orografia difícil i una bona xarxa de fortificacions sarraïnes no ho posaven fàcil. Jaume I va practicar una política de terra cremada, destruint collites i abocant la població a la fam. Zayyan ibn Mardanis, emir de València, va capitular el setembre del 1237. El rei Jaume s’havia guanyat un lloc de pes en el relat de la història. L’expansió cap al sud hauria pogut continuar quan el monarca va socórrer el rei castellà Alfons X per sotmetre una revolta musulmana a Múrcia, el 1263. Un cop pacificada la zona, però, Jaume I va optar per tornar les terres al monarca de Castella, fet que les Corts catalanes no van entendre. DE GUERRER A LEGISLADOR

Tornant cap al nord, Jaume I va tancar definitivament l’afer occità signant amb Lluís IX de França el tractat de Corbeil (1258), pel qual el rei català cedia tots els drets sobre els dominis occitans i el monarca francès renunciava a qualsevol pretensió de sobirania sobre els comtats catalans. El sobrenom de Conqueridor escau al rei Jaume, però no només es va centrar en la política expansiva. Va tenir molt en compte l’aparell legislatiu i cultural que requereix un territori. Va impulsar les Corts creant un incipient Consolat de Mar (òrgan legislatiu que aplegava nobles, clergat i les noves municipalitats) i va situar el català en un nou estadi cultural, incorporant-lo, per primera vegada, en una gran crònica medieval, el Llibre dels fets –juntament amb la del seu futur besnét, Pere el Cerimoniós, és l’única 38 SÀPIENS

autobiografia escrita per un rei medieval–. La decisió més discutida del rei Jaume –encara avui ho és– va ser la fragmentació dels seus reialmes entre els seus fills: Pere (que va heretar els dominis peninsulars: Catalunya, Aragó i València) i Jaume (que va rebre Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller). Jaume I va morir el 27 de juliol del 1276, als seixanta-vuit anys. Tot i fragmentar el regne que amb tanta habilitat havia aconseguit, en un futur el rei va ser bandera d’ideologies diverses. A la Guerra de Successió, els maulets el lloarien per la lluita contra els abusos de la noblesa. Més endavant, els liberals en celebraven el parlamentarisme, i els romàntics els ideals cavallerescs. I, ja al segle XX, mentre el republicanisme lloava la seva tolerància, el franquisme en destacava el cristianisme. Entre la bateria d’anècdotes d’un monarca fet mite, hi ha la del guerrer capaç d’arrencar-se una fletxa que l’havia ferit al cap, i la decisió d’ajornar el trasllat del campament perquè una oreneta havia fet niu a la seva tenda. Certes o no, és innegable que Jaume I va ser una de les figures cabdals en la dinastia catalana. S

CRISTINA MASANÉS ÉS PERIODISTA. PER SABER-NE MÉS

:: bruguera, jordi. Jaume I. El llibre dels fets. Barcelona: Proa, 2008. :: cingolani, stefano. Jaume I: Història i mite d’un rei. Barcelona: Edicions 62, 2007. :: garrido, josep-david. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Dalmau editors, 2014.

SÃ&#x20AC;PIENS 39

QUAN TOTS ELS PEIXOS DEL MEDITERRANI LLUÏEN LES QUATRE BARRES La cèlebre frase de la crònica de Bernat Desclot fa referència a les gestes que van protagonitzar Pere II el Gran i els seus successors, amb ajut dels almogàvers, en la llarga guerra de Sicília, la conquesta de Sardenya i l’arribada de soldats catalans a la cort de Bizanci. Després d’aquestes campanyes, la Corona d’Aragó es va convertir en una potència reconeguda arreu d’Europa. PER XAVIER CARMANIU

SENYORS del MAR

ere el Gran va heretar abans els maldecaps de ser rei que no pas la corona. Quan el seu pare Jaume I va morir, el juliol del 1276, ell tenia trenta-sis anys i feia temps que aprenia l’ofici. De fet, els darrers dies de vida del seu progenitor, l’infant Pere era a València intentant sufocar les revoltes dels sarraïns. La situació era tan complexa que la seva coronació no es va poder celebrar fins al 17 de novembre, a Saragossa. EL PES DE LA CORONA

La cerimònia, celebrada a la catedral de Sant Salvador, va reunir la plana major de la noblesa aragonesa i una nodrida representació de la catalana. Hi havia els comtes del Pallars i d’Empúries i representants de grans llinatges, com els Montcada, els Queralt i els Puigverd. Segons la crònica de Desclot, el va coronar el bisbe de Saragossa i, acte seguit, el flamant

monarca va fer el mateix gest amb la seva esposa, Constança de Sicília. Tot i que alguns historiadors han especulat que Pere va voler repetir la cerimònia a Barcelona, la realitat és que només es va celebrar la coronació de Saragossa. Ara bé, conscient que cadascuna de les seves decisions eren part del seu llegat, el successor de Jaume I va deixar constància documental que la seva manera de fer no era vinculant per als seus hereus, i que aquella cerimònia, per tant, no es podria esgrimir com un precedent. El cert és que Pere no podia estar per gaires festes. El Regne de València continuava requerint la seva presència, perquè seguien els conflictes entre sarraïns i grups d’almogàvers, que no s’habituaven a viure sense guerrejar. Posar ordre, perseguir els rebels i reorganitzar l’Administració de la part més meridional de la seves possessions el va tenir encaboriat tot el 1277. Ara bé, tot i els maldecaps que tenia fronteres endins, Pere tenia molt clar que la

El rei tenia clar que la Corona s’havia de projectar mar enllà. Les rutes marítimes eren una font d’ingressos comercials suculenta Corona d’Aragó s’havia de projectar mar enllà. Des que el seu avi havia caigut a Muret, el casal de Barcelona havia posat rumb al Mediterrani. Les rutes marítimes eren una font d’ingressos comercials suculenta, però no era fàcil recórrer-les amb seguretat. Per això, des de l’any 1276, es construïen sistemàticament galeres per lluitar, sobretot, contra els sarraïns del nord d’Àfrica. Però el rei sabia que no tots els enemics solcaven la mar. El monarca va començar a moure peces de l’escaquer diplomàtic europeu. Es va dedicar a enviar ambaixadors arreu, que, amb discreció, visitaven les cases principals d’Itàlia i França per mantenir converses amb nobles del Piemont, Gènova, Savoia, Borgonya... Tots tenien en comú una cosa: eren adversaris del germà del rei Lluís IX de França, Carles d’Anjou, que era comte de Provença, rei de Nàpols i de Sicília. L’ÚLTIM GREUGE D’UNA LLARGA LLISTA

DIPLOMÀCIA INTERNACIONAL. Pere el Gran, a la ‘Genealogia dos reis de Portugal’ (segle XVI). El monarca va fer casar la seva primogènita, Elisabet d’Aragó, amb el rei Dionís I de Portugal. 42 SÀPIENS

El francès havia usurpat la corona siciliana a Manfred I amb el beneplàcit del papat, que es disputava el domini de la península itàlica amb el monarca sicilià. Manfred va morir al camp de batalla i el papa Climent IV –un noble francès, antic membre de la cort de Lluís IX– va córrer a atorgar el reialme al seu compatriota. Tot això havia passat el 1266, quan la legítima hereva al tron sicilià, Constança, feia quatre anys que s’havia casat amb Pere, fill de Jaume I i hereu de la Corona d’Aragó. El desacord entre el casal de Barcelona i Carles d’Anjou venia de lluny, per antigues disputes pel domini de la Provença i pels mai oblidats drets de França sobre els comtats catalans. D’aquesta manera, Sicília es va convertir en un punt més de la llista de greuges. El que no es pot saber amb certesa, però, és el punt de premeditació que hi va haver en la campanya per conquerir Sicília. Ara bé, les darreres recerques fetes per l’historiador Stefano M. Cingolani apunten a una planificació en secret d’aquella acció militar, que canviaria per sempre l’esdevenir de

ELS ALMOGÀVERS

Reconeguts per la seva ferotgia en batalla, aquests soldats autònoms formaven companyies d’infanteria lleugera. Anaven equipats amb un coltell i una llança i vestien de cuir.

la Corona. A la seva colossal biografia de Pere el Gran, el medievalista italià cita un document del novembre del 1279 on el rei compra 1.200 verns al comte Ponç Hug d’Empúries. Aquella quantita t d’arbres era la matèria primera per construir una nova flota. Ara bé, per més que es volgués ocultar l’empresa, calien els diners per pagar-la. La pega era com aconseguir-los sense convocar les Corts, cosa que hauria obligat a fer públiques les intencions reials i fer concessions als tres estaments. Sembla que la font de finançament van ser impostos com ara el bovatge, que gravava la possessió de bestiar i béns mobles i immobles. Això va molestar els nobles catalans, que es van revoltar con-

Les darreres recerques apunten a un pla secret per conquerir Sicília. Una acció que canviaria per sempre el futur de la Corona

tra el seu rei, però Pere va aconseguir derrotar-los a Balaguer, després d’un setge de dos mesos, entre maig i juliol del 1280. Malgrat que ara no ens ho sembli, a l’edat mitjana les notícies també corrien d’un costat a l’altre, i les corts europees es van assabentar que el rei d’Aragó estava reunint un estol de naus i un contingent de tropes gens menyspreable. La nova generava inquietud i des de diversos punts es van enviar ambaixadors per demanar explicacions. El monarca, però, els va tranquil·litzar donant a entendre que el seu objectiu era fer una croada a l’actual zona de Tunísia. UNA MANIOBRA DE DISTRACCIÓ?

Val a dir que en temps de Jaume I aquell territori havia pagat tributs a la Corona, però que durant el regnat de Pere el Gran estava sota influència de Carles d’Anjou. Per tant, és fàcil imaginar-se que el rei pensés en aquella acció africana com una maniobra de distracció que, al mateix temps, servís per tallar una font d’ingressos al seu rival. El 15 d’abril del 1282, al port Fangós —al costat de Tortosa— tot estava preparat per a l’acció. Hi havia 800 cavallers, 10.000 homes a peu (entre ells, un nodrit grup

PHOTOAISA

CONSTANÇA VS. BLANCA

JOC DE REINES

a conquesta mediterrània dels reis catalans no només va ser militar. La diplomàcia va ser tant o més important que les armes, i una de les seves eines més efectives eren les aliances matrimonials. Constança de Sicília era la filla del rei Manfred I i el 1262 es va casar amb Pere II, quan aquest encara no havia heretat la corona. Se sap que era una creient fervorosa que, al testament, va deixar més diners a ordes religiosos que no pas als seus fills. El marit, ni va esmentar-lo. El cas de Blanca d’Anjou és ben diferent. Néta del gran enemic Carles d’Anjou, el 1295 es va haver de casar amb Jaume II per resoldre el conflicte sobre l’illa. Ella tenia 12 anys; ell, 28. No s’havien vist mai, però el matrimoni va funcionar: Blanca va acompanyar-lo en tots els viatges i li va donar deu fills.

SÀPIENS 43

d’almogàvers) i 140 naus disposades a salpar. El destí era l’actual Tunísia. La data de partida, però, es va posposar dues vegades. És difícil saber-ne la raó, tot i que possiblement tenia relació amb el que estava passant a Sicília, on la gent s’havia revoltat. La guspira que havia fet esclatar el conflicte s’havia produït el 30 de març. Era dilluns de Pasqua i, durant la celebració d’un acte religiós, un grup de dones de la noblesa local havien estat assetjades per soldats francesos. Dels enfrontaments inicials es va passar a l’atac sistemàtic dels punts estratègics i la matança de les tropes ocupants. El 13 d’abril, Sicília ja estava en mans dels revoltats, que, aprofitant que Carles d’Anjou era a Nàpols preparant una

REI DE SICÍLIA

Pere II tenia drets sobre l’illa pel seu matrimoni amb Constança, hereva del tron, i els va fer valer quan els sicilians van revelarse contra l’usurpador Carles d’Anjou.

expedició contra Bizanci, van demanar suport al papa Martí IV. El sant pare, que era francès com el seu predecessor, no els va escoltar. Aleshores van fer una crida de socors al rei Pere, com a espòs de Constança de Sicília i, per tant, dipositari dels drets successoris de la seva muller. CANVI DE RUMB

Se sap que, des dels primers moments de la revolta, els sicilians havien mantingut contactes amb ambaixadors del monarca, que s’havien aturat a l’illa després de visitar el papa per demanar-li suport en la croada que havia dut el rei Pere fins al nord d’Àfrica. Però el sant pare, Martí IV, no en va voler saber res, argumentant que no tenia diners per finançar la campanya, i, a més, va retreure al català que no li hagués comunicat oficialment les seves intencions abans de salpar. Sense el vistiplau del papat, no es podia fer la croada. Pere, per tant, tenia via lliure per M BU escoltar el prec sicilià. Fins a AL

PARLA L’EXPERT STEFANO M. CINGOLANI

“PERE II VA SITUAR LA CORONA CATALANA ENTRE LES GRANS POTÈNCIES DE L’ÈPOCA” Autor de la biografia Pere el Gran. Vida, actes i paraula (editorial Base), Cingolani és expert en historiografia medieval catalana.

les potències europees, mentre que abans no deixava de tenir una presència en certa manera marginal.

Podem considerar Pere com un pioner a l’hora de promocionar la seva imatge? Tot i que l’activitat diplomàtica de Pere el Gran encara no arriba a la intensitat i la subtilesa de la de Jaume II, sí que la podem considerar pionera.

Creu que l’expansió marítima va ser el fet més destacat del seu regnat? L’expansió en si mateixa no és important si no aporta beneficis, i aquests beneficis, des d’un punt de vista econòmic, no necessàriament necessiten conquestes (un bon exemple són els consolats catalans). Sicília (tot i que el rei preveia tot el sud d’Itàlia) era un dels graners d’Europa, així que la conquesta no només tenia motivacions militars, sinó un component estratègic.

Quines són les grans fites del regnat de Pere el Gran? Allò que va aconseguir Pere, més que no pas Jaume I, a qui massa sovint s’atorguen tots els mèrits, va ser instal·lar la Corona d’Aragó entre 44 SÀPIENS

Cap a on hauria de dirigir els esforços la recerca històrica actual per aprofundir en l’etapa de Pere el Gran i els seus successors? Pel que fa als seus successors (Alfons II, Jaume II i Alfons III), encara falta un bon relat històric, ja que estem amb biografies velles i no del tot satisfactòries. Mentre que, pel que fa a Pere, el que és més necessari és un estudi de l’organització de la Corona, de les institucions, de la funció de la monarquia, amb els èxits i els fracassos. Quin document li hauria agradat trobar i no ha localitzat encara? N’hi ha almenys dos, que no he localitzat perquè, diria, no es

conserven o van ser només comunicacions orals; però m’agradaria saber què va dir al seu exèrcit quan estava a Collo per tal de convèncer-lo de passar a Sicília i emprendre la guerra contra la gran potència del moment; quins arguments va fer servir i quina oratòria va desplegar. També m’agradaria saber el contingut dels col·loquis amb Carles d’Anjou abans del desafiament de Bordeus; només tenim les cartes credencials dels ambaixadors i uns relats de cronistes (que recreen), però les paraules exactes que es van intercanviar no les sabem. S

La Guerra de Sicília va enfrontar Pere II, que tenia el suport dels sicilians, i Carles d’Anjou, que comptava amb el del papa

per Elena Yeste

Montserrat Roig i Fransitorra

alBum

crèDit

Doctora per la url. perioDista i proFessora De comunicació a la url

alBum

Legalment, doncs, a Pere no li podien treure la Corona perquè ja no era seva, sinó dels seus hereus. Però amb les lleis no s’aturaven les tropes i va encomanar a l’infant Alfons que es quedés a Catalunya per preparar la resposta dels francesos. El primer de reaccionar, evidentment, va ser Carles d’Anjou, que no es va quedar de braços plegats. El punt culminant de l’enfrontament es va viure al mar, a la batalla de Nicòtena, on l’estol català es va imposar malgrat tenir menys efectius que la flota angevina, formada per naus marselleses i pisanes. La victòria va ser important, no només per l’enorme botí aconseguit —22 vaixells

ELs pErsonatgEs inspai, centre De la imatGe/Fons comalat

PERE II, EXCOMUNICAT

enemics—, sinó també pel cop moral que va suposar. La Corona d’Aragó començava a imposar respecte. Aleshores, quan l’espasa ja no va ser suficient, hi va intervenir la creu. El novembre del 1282, el papa Martí IV –que era francès– va excomunicar Pere, acusant-lo d’haver usurpat el tron a Carles d’Anjou i de traïció per haver simulat l’organització de la croada quan en realitat volia atacar Sicília. El sant pare va eximir els súbdits del català de retre-li obediència i, a més, va coronar Carles de Valois, fill de Felip III de França, com a legítim rei d’Aragó. Els francesos de seguida van preparar l’ofensiva per dominar els nous

anc/GaBriel casas i GaloBarDes

quin punt tot allò era resultat d’un pla meticulós o fruit de la casualitat és un misteri que encara no s’ha resolt del tot. Fos com fos, la flota catalanoaragonesa va desembarcar a Sicília el 30 d’agost del 1282 i Pere va ser coronat rei de Sicília. Conscient de les repercussions de la seva acció, el monarca s’havia cobert les espatlles: havia donat en vida els seus regnes al seu hereu reservant-se’n l’usdefruit.

PRISMA

A LES GALERES!

La batalla naval de Nicòtena va decantar-se a favor de l’estol català, tot i tenir menys efectius que els seus oponents. A més del botí, els vencedors van infligir un cop moral.

Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, ‘Sempronio’

Narcís-Jordi Aragó i Masó

Barcelona, 1908 – sitGes, 2006

Girona, 1932–2016

Barcelona, 1946–1991

anDratX, 1937 – Barcelona, 2009

era fill del periodista i historiador del teatre Josep Artís i Balaguer i cosí de l’escriptor Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Va ser el primer director de Tele/eXprés i del primer setmanari en català autoritzat pel franquisme.

De família de periodistes, es va llicenciar en Dret i es va diplomar en Periodisme a l’escuela Oficial de Madrid. sota la seva direcció des del 1967, el setmanari Presència va passar a publicar-se íntegrament en català.

Filla de l’advocat i escriptor tomàs roig i Llop, es va llicenciar en Filosofia i Lletres el 1968. Va començar els anys setanta a Serra d’Or, amb entrevistes publicades amb reconeguts noms de la cultura catalana.

Mallorquí, el 1960 es va establir a Barcelona. Va publicar articles a Diario de Barcelona, El Correo Catalán, La Vanguardia i ABC, i va conrear el reportatge i l’entrevista des de les pàgines de Serra d’Or i Destino.

Baltasar Porcel i Pujol

CrOnistA De BArCeLOnA. va emprendre la seva

DireCtOr De PrESènCiA. narcís-Jordi aragó

nArrADOrA i PeriODistA. l’inici de la

esCriPtOr i PeriODistA. va començar a

carrera periodística al setmanari El Borinot el

va començar a ràdio Girona. Des del 1962, va

col·laboració amb Serra d’Or coincideix amb el seu

col·laborar en premsa a Diario de Mallorca el 1956

1926 i va col·laborar amb Revista de Catalunya,

ser redactor en cap de la revista mensual Vida

primer triomf literari, amb el premi víctor català

i a la revista Papeles de San Armadans, que dirigia

Mirador, L’Opinió i Última Hora. el 1941

Catòlica, òrgan de l’acció catòlica Diocesana.

del 1970 pel recull de narracions Molta roba i poc

camilo José cela. va fer entrevistes per Serra

va començar a escriure a Destino, on es va donar

va assumir la direcció de Presència entre el 1967,

sabó... i tan neta que la volen. va signar articles

d’Or i Destino a intel·lectuals i creadors catalans

a conèixer com a Sempronio. va publicar a Diario

en què es va començar a publicar en català, i

a la revista Treball amb el pseudònim de Capità

com ara salvador Dalí, caterina albert, Josep

de Barcelona una secció diària sobre l’actualitat

el 1979. el setmanari va patir sancions i una

Nemo i va escriure a Tele/eXprés, Destino, Triunfo,

carner, mercè rodoreda i pau casals, mentre

barcelonina i a El Noticiero Universal. va ser

suspensió de dos anys i mig (1971-1974) com a

Oriflama, Arreu, Presència, L’Avenç, El Periódico

publicava les primeres novel·les: Solnegre (1961),

director de Tele/eXprés, primer diari privat editat a

conseqüència de la censura franquista. va exercir

i Avui. el 1977 va publicar Els catalans als camps

La lluna i el Calallamp (1963), Els escorpins (1965)

Barcelona després de la guerra, el 1964. va dirigir

de corresponsal a Girona de Tele/eXprés (1970-

nazis, premi crítica serra d’or el 1978 de reportatge

i Els argonautes (1968). va escriure reportatges

Tele/estel, el primer setmanari en català autoritzat,

1980) i de La Hoja del Lunes (1971-1979). va ser

històric. va presentar i dirigir programes a tve.

per a Destino dels seus viatges a la Xina durant la

del 1966 fins al tancament el 1970. a partir del 1964

director del centre d’informació i Documentació

Destaquen les 49 entrevistes de Personatges

revolució o a egipte i israel durant la guerra dels sis

va ser col·laborador de La Vanguardia i des del

de la cambra de comerç de Girona (1978-1995) i de

(1977-1978), les entrevistes a líders polítics catalans

Dies, entre altres. el 1975 va ser nomenat director

1976 de l’Avui. l’ajuntament de Barcelona el va

la Revista de Girona (1985-2009), i president del

en el programa Clar i català, Los padres de nuestros

editor de l’empresa editora de Destino. Des del 1982

nomenar cronista oficial de la ciutat el 1972.

consell editorial d’El Punt i Presència (1995-2012).

padres i Búscate la vida.

va publicar una columna diària a La Vanguardia.

108

109

La mort dels principals protagonistes no va suposar la fi del litigi sicilià, que encara va promoure dos acords internacionals més territoris, i el 1285 van iniciar el procés d’ocupació, amb el suport de Jaume II de Mallorca, germà de Pere. L’empresa gal·la va fracassar estrepitosament en diversos fronts. Durant el setge a Girona, van trobar una resistència heroica –que, per cert, va donar origen a la llegenda de les mosques de Sant Narcís–, i això va alentir els seus plans. L’AUDÀCIA DE ROGER DE LLÚRIA

L’endarreriment va donar temps a l’arribada al golf de Roses de la flota catalana comandada per Roger de Llúria, que va infligir una severa derrota als francesos a la batalla de les illes Formigues. Amb aquesta acció, l’estol del rei Pere va tallar la línia de subministrament de provisions als invasors, que van iniciar la retirada, però van ser encalçats al coll de Panissars, en travessar els Pirineus. El monarca català va deixar passar la comitiva de Felip III, però les seves tropes –una bona part de les quals eren almogàvers– es van abraonar sobre el seu exèrcit. L’1 d’octubre del 1285, Panissars va ser una carnisseria. Cinc dies més tard, Felip III, que ja estava malalt, va morir a Perpinyà, i el mes següent, el 10 de novembre, també va traspassar el rei Pere el Gran. Així,

doncs, el 1285 hi va haver un relleu complet de les grans figures del moment, perquè mesos enrere també havien mort Martí IV i Carles d’Anjou. Amb nous actors començava un joc nou, però el tauler era el mateix. EL BREU REGNAT D’ALFONS II

La primera decisió que Alfons, fill de Pere i amb vint anys acabats de fer, va prendre com a rei va ser comandar una acció de càstig contra el seu oncle, Jaume II de Mallorca, per haver col·laborat amb els francesos. D’aquesta manera, el 1286 l’illa es va reincorporar a la Corona d’Aragó, deu anys després que Jaume I hagués dividit les possessions reials per disposició testamentària. El 1287, Alfons II també va ocupar Menorca, arrabassant-la als sarraïns. GràCANVI DE CROMOS cies, en bona part, a la flota Amb les paus d’Anagni i que comandaven navegants Caltabellota, el rei Jaume il·lustres com Roger de LlúII va renunciar a Sicília a canvi d’obtenir drets ria, Bernat de Sarrià o Berensobre Sardenya guer de Vilaregut. De mica en i Còrsega. mica, el Mediterrani occidental s’anava tenyint amb els colors de l’estendard del rei Alfons II. Sicília, però, continuava generant problemes. Aquell regne havia quedat en mans del seu germà Jaume per designi patern i, una vegada al poder, es va reforçar el lligam fraternal mitjançant un acord d’ajuda mútua. El moviment va desagradar a França i al papat, que mantenia l’excomunió contra els descendents de Pere el Gran. De fet, els gals van tornar a atacar l’Empordà i en van tornar a ser foragitats. Tot continuava igual. O almenys ho semblava, perquè, més enllà de les accions militars, Alfons II va desple-

SENYORS DEL MEDITERRANI Pere II, dit ‘el Gran’, es converteix en comte de Barcelona i rei d’Aragó i València.

1275

Alfons II, dit ‘el Franc’ o ‘el Liberal’, hereta el tron de la Corona d’Aragó per la mort sobtada de Pere II.

1282 Al març, esclaten les Vespres Sicilianes, que porten Pere a desembarcar a l’illa el 30 d’agost.

46 SÀPIENS

1285

Jaume II, dit ‘el Just’, es converteix en rei quan el seu germà Alfons mor sense descendència.

1287 Alfons II conquereix Menorca als sarraïns, l’any següent de reincorporar Mallorca.

1291

gar una intensa activitat diplomàtica per trobar una solució. La culminació va ser la cimera celebrada a la localitat provençal de Brinhola el 1291, amb la presència de representants de les corones aragonesa i francesa, de la santa seu i dels Anjou. S’hi va acordar que Alfons II aniria a Roma per rebre el perdó del papa i que aquest revocaria la donació de la Corona d’Aragó a Carles de Valois. A més, el rei català es comprometia a no donar suport al seu germà a Sicília. UN REI DIPLOMÀTIC

B AL

ELS ANJOU

Amb la flor de lis com a emblema, eren una branca menor de la família reial francesa i es van convertir en els rivals principals dels reis catalans pel domini de la Mediterrània.

PHOTOAISA

Alfons no va poder gaudir del nou escenari internacional, perquè va morir al juny, a causa d’una infecció, quan tot just tenia vint-i-cinc anys i no havia tingut temps de deixar descendència; per això el seu successor va ser, precisament, el seu germà: Jaume II. Tot i ser jove, Jaume II era un home endurit pel seu pas per Sicília, un reialme que ara quedava en mans del seu germà petit, Frederic. Com a nou rei de la Corona d’Aragó, la seva prioritat en política exterior va ser rebaixar la tensió amb la Castella de Sanç IV, que s’estava acostant a les posicions de França en la disputa siciliana. Ambdós van signar el tractat de Monteagudo, pel qual Jaume II es comprometia a casar-se amb la filla de Sanç IV, Isabel. La pega és que era només una nena de vuit anys. Per tant, es va fer una unió civil,

Alfons III, dit ‘el Benigne’, hereta el tron d’Aragó perquè el seu germà gran hi renuncia.

1295

1311

1323

Jaume II signa el tractat que posa fi a la Guerra de Sicília.

Els almogàvers ocupen el Ducat d’Atenes.

Comença la conquesta de Sardenya.

1327

1333 ‘Lo mal any primer’. Un seguit de males collites provoquen una gran fam i epidèmies.

SÀPIENS 47

PERIPLE ORIENTAL

fins que la criatura fos prou gran per passar per la vicaria. Malgrat les bones intencions, l’excessiu intrusisme de Sanç IV en la política exterior de la Corona d’A ragó va provocar que els monarques partissin peres. Aleshores Jaume II va promoure el tractat d’A nagni, signat el juny del 1295 amb representants de França, el papat i el regne de Nàpols. En virtut d’aquest acord, el rei català renunciava a Sicília i el de França a la Corona d’Aragó. A més, ambdós monarques s’avenien a posar-se sota l’arbitri de la santa seu per decidir la frontera a la Vall d’Aran; Jaume restituïa el regne de Mallorca al seu oncle, però aquest es feia feu-

Des de la Corona catalanoaragonesa es van aprofitar les disputes dinàstiques dels veïns castellans per envair Múrcia 48 SÀPIENS

Els almogàvers, liderats per Roger de Flor, van ser rebuts amb tots els honors per l’emperador de Bizanci, Andrònic II. Dos anys després, però, van ser traïts pel seu fill.

datari del nebot, per tant, es mantenia el domini d’Aragó sobre les Balears. Al seu torn, el sant pare, a més, prometia al rei Jaume II el dret de conquesta de Sardenya i Còrsega, territoris que també pretenien Pisa i Gènova. Com a colofó al tractat, es va pactar el casament entre el rei Jaume II i la filla de Carles II de Nàpols, Blanca d’Anjou. TENSIONS VEÏNALS

El papa hi va donar la benedicció i va autoritzar que el català es retractés de la seva unió amb Isabel de Castella. Si això no hagués estat suficient per enrarir la relació amb el regne veí, Jaume II no va retornar la seva antiga promesa a casa seva fins al febrer del 1296, quan ja feia tres mesos que havia contret matrimoni amb Blanca. És clar que aleshores Sanç IV ja era mort i el successor, Ferran IV, tot just tenia deu anys. Des de la Corona d’Aragó, es van aprofitar les disputes dinàstiques dels veïns per envair Múrcia. Així es van incorporar Alacant, Elx, Oriola i Llorca. Les tensions entre els dos reialmes es van allargar fins a

PHOTOAISA

principis del segle XIV, quan es va promulgar la Sentència de Torrelles (1304), i després no van dubtar a aliar-se per atacar conjuntament els sarraïns del sud de la Península. Mentrestant, els sicilians no estaven disposats a acotar el cap i acceptar l’acord entre Jaume II i el papat sense més ni més, per això el parlament de l’illa va coronar rei Frederic, que va tenir el valuós suport de l’almirall Roger de Llúria, sobretot quan es va haver d’enfrontar amb les tropes enviades pel seu germà Jaume des de Catalunya. Les costes sicilianes van ser testimoni de les batalles entre les dues flotes més potents del món occidental d’aleshores. Com que les forces eren similars, el conflicte es va enquistar i, davant l’esgotament dels contrincants, es va optar per signar un acord de pau, el 1302, a Caltabellota. Frederic era reconegut rei vitalici de Sicília i es casava amb Elionor, filla del rei de Nàpols. D’aquesta manera, es resolia la disputa entre els dos regnes de la Itàlia meridional. A més, tot i que Sicília quedava separada de la Corona d’Aragó, el tron quedava en mans

SENYORS DEL MAR

Jaume II va estar a punt de convertir-se en rei de Xipre en casar-se amb la princesa de l’illa. Ho va impedir la seva mort prematura d’un monarca emparentat amb el Casal de Barcelona i, per tant, les relacions comercials continuarien sent favorables als mercaders de les terres catalanoaragoneses. Va ser una pau efímera, perquè Nàpols i Sicília van tornar a entrar en conflicte el 1313, pels drets successoris. La disputa no es va resoldre fins al 1324, quan el papa Joan XXII es va pronunciar en favor del fill de Frederic, Pere II de Sicília. Ara bé, una de les conseqüències immediates del tractat de Caltabellotta va ser la desmobilització de l’exèrcit de Frederic, i això va significar que el nombrós contingent d’almogàvers que havia participat en la guerra s’hagués de buscar la vida. Aleshores es van constituir en la Companyia Catalana d’Orient, sota el lideratge de Roger de Flor, i els va contractar l’emperador Andrònic II de Bizanci per lluitar contra els otomans. La història del seu destí és de sobres coneguda: traïts primer per Bizanci, que els va intentar aniquilar, van acabar a Grècia, on es van fer forts als ducats d’Atenes i Neopàtria.

EL GRAN SAVI MEDIEVAL. L’escriptor, filòsof i teòleg mallorquí Ramon Llull va tractar amb els monarques i els papes per convèncer-los d’unir-se per conquerir Terra Santa.

Aquells anys, els reis catalans miraven cap a l’Orient, i no només per saber què feien els almogàvers. Jaume II –vidu de Blanca d’Anjou– va estar a punt de convertir-se en rei de Xipre en casar-se amb Maria, princesa de l’illa, però la mort prematura de la nova esposa, el 1322, ho va impedir. El rei encara va tornar a passar per l’altar aquell mateix any, per contraure un nou matrimoni, amb Elisenda de Montcada. Això passava pocs mesos abans que comencés l’operació per conquerir Sardenya. L’operatiu, comandat per l’infant Alfons, va mobilitzar unes tres-centes naus. Tot i que les victòries inicials del 1324 van fer creure en una ràpida ocupació, la reacció de les repúbliques italianes va enquistar la situació, que es va allargar durant dècades. L’infant Alfons no havia nascut per regnar. Els drets successoris requeien en el seu germà gran, Jaume d’Aragó i d’Anjou, però el 1319 havia renunciat a la corona i a la seva muller, Elionor de Castella, per retirar-se a un

ALBUM

PRÒXIMA PARADA: SARDENYA

monestir. Així, doncs, quan el 1327 va morir Jaume II, va ser el seu segon fill el qui es va convertir en rei: Alfons III. El nou monarca estava casat amb Teresa d’Entença, la neboda del comte d’Urgell, i, gràcies al matrimoni, aquest comtat es va incorporar a la corona. Teresa va morir el 1329 i aleshores Alfons III es va casar amb Elionor, l’exmuller del seu germà, per tal de refer el desaire de Jaume, una dècada abans, quan l’havia repudiada en fer-se monjo. Tot i que durant el seu curt regnat –només va durar nou anys– Sardenya va ocupar bona part de l’atenció, Alfons III va voler culminar un vell projecte del seu pare: la conquesta d’A l-Mariyya (Almeria), però, igual que Jaume II, ell també va fracassar. A més, el 1333 la collita de blat no va ser bona, a la Corona d’Aragó. De fet, alguns dels seus territoris, com ara València, ja arrossegaven llargues etapes de carestia de la dècada

anterior. La manca d’aliment va provocar una enorme mortaldat als grans nuclis urbans i va frenar l’expansionisme que havia caracteritzat la casa dels reis catalans des dels temps de Jaume I. Aquell 1333 va ser conegut com Lo mal any primer, i de seguida tothom el va identificar com l’inici d’una gran crisi, a què hauria de fer front el successor d’Alfons III, el seu fill Pere III el Cerimoniós. S

XAVIER CARMANIU ÉS PERIODISTA. PER SABER-NE MÉS

:: cingolani, stefano m. Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona, Editorial Base, 2010. :: hernàndez, francesc xavier. Història militar de Catalunya. Volum II: Temps de conquesta. Barcelona, Rafael Dalmau editor, 2004. :: Pàgina web del panteó reial de Santes Creus: http://santescreus.mhcat.cat

SÀPIENS 49

LES DADES MÉS RECENTS

LA RESTAURACIÓ DE LES TOMBES REIALS DE SANTES CREUS

Escàners en 3D, fotogrametries, tacs, raigs X… Les tècniques arqueològiques es van unir a les noves tecnologies per analitzar les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou. Un projecte pioner, dirigit pel Museu d’Història de Catalunya, que va aportar noves dades sobre la vida i la mort dels reis medievals.

L’

any 2009, coincidint amb el 850è aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, el Museu d’Història de Catalunya i el Departament de Cultura de la Generalitat van iniciar un projecte de conservació, restauració i estudi del panteó reial d’aquest monestir, format per les tombes dels reis Pere II el Gran, Jaume II el Just i la seva esposa Blanca d’Anjou, i la de l’almirall Roger de Llúria. L’ÚNIC SEPULCRE INTACTE

La tomba de Pere el Gran ha estat una de les poques tombes de llinatge reial europeu que no havien estat exhumades i l’única no espoliada dels reis catalans. Això suposava una oportunitat única per conèixer dades inèdites del monarca, dels rituals d’enterrament reial al

segle XIII i la indumentària de l’època. Fruit d’aquella recerca, els investigadors van poder obtenir un retrat facial de Pere II (a dalt). Abans d’iniciar els treballs de restauració, es van obrir els sarcòfags. L’atenció es va focalitzar en la tomba de Pere II el Gran, però el pes de la llosa que la cobria i la complexitat arquitectònica del templet que la vorejava complicaven les feines. “Per obrir la tomba, per tant, es

ARQUITECTURA SINGULAR. Les tombes reials de Santes Creus són els primers assajos d’introducció de l’art funerari a Catalunya. És l’únic monestir on els sarcòfags estan coronats per un templet o baldaquí.

van haver de desmuntar peça a peça els elements superiors del sepulcre”, explica Javier Chillida, responsable de la restauració artística dels sarcòfags reials. ELS COLORS TORNEN A BRILLAR

El templet de Pere II —el que s’ha mantingut en més bon estat— conservava gran part de la policromia gòtica original, de color blau, vermell i daurat, que, amb la restauració, va guanyar intensitat. Als seus peus es va realçar la llosa funerària de marbre, fins llavors molt degradada, de l’almirall Roger de Llúria, que va manifestar la voluntat de ser enterrat ben a prop del seu senyor. Tot aquest projecte de restauració es va reforçar amb una nova il·luminació, tant 50 SÀPIENS

de les tombes reials com del presbiteri de l’església, i amb la modernització del disseny de la senyalització interpretativa. Pel que fa a les tombes de Jaume II i Blanca d’Anjou, havien patit trencaments i pèrdues, a causa de profanacions, guerres i furts. Per restaurar-los va caldre, de primer, identificar les deficiències estructurals i la possible recuperació de peces trencades. “Ens vam adonar que bona part de les peces de pedra que faltaven s’havien recollit i emmagatzemat en estances del mateix monestir. Això ens va permetre recuperar part dels elements que es creien desapareguts i completar la forma original de les tombes”, conclou Chillida. S

I GAUDEIX DE LA MILLOR INFORMACIÓ MUSICAL I DE DESCOMPTES EN CONCERTS 20€

PER UN ANY (PAPER)

10€

PER UN ANY (DIGITAL)

25€

PER UN ANY (PAPER + DIGITAL)

Els abonats als cicles de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música gaudeixen d’un 30 % de descompte en el preu de subscripció a la Revista Musical Catalana Catalana. D’altra banda, els subscriptors de la Revista Musical Catalana tenen dret a un 20 % de descompte en la compra de dues entrades per concert a les taquilles del Palau de la Música Catalana, per als següents cicles de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música de la temporada 2017-18: Palau Grans Veus, Bach, Piano, Cambra, Simfònics, Tardes, Cantates de Bach, Cicle Coral, Cicle Cor de Cambra del Palau, Concert de Sant Esteve, Intèrprets Catalans, Concerts Familiars, El Primer Palau, Orgue al Palau, Estiu al Palau, ECHO Rising Stars i ONCA. Més informació: www.revistamusical.cat/subscripcions

LA CONSTRUCC EL LLEGAT DE PERE III EL CERIMONIÓS Els tres últims reis de la nissaga fundada per Guifré el Pilós van afrontar el segle més catastròfic de la història d’Occident, fins llavors. Així i tot, Pere III va saber engrandir el territori de la Corona, monumentalitzar el país i, sobretot, bastir un model d’estat que va perdurar fins al 1714, i va resistir dos anys d’interregne després de la mort sense descendència de Martí l’Humà. PER ARNAU CÒNSUL

e les malvestats del segle XIV, la crisi del model feudal i la rècula de plagues, pestes, fams i revoltes populars que van assolar gairebé tot Europa i van donar peu als profunds canvis polítics de la centúria següent, que va posar les bases de l’absolutisme, se n’ha buscat tota mena de causes, des de climàtiques, que posen l’accent en el refredament que va provocar la “petita edat de gel”, fins a les inherents d’un sistema econòmic esgotat i incapaç d’adaptar-se a un brusc descens demogràfic. En qualsevol cas, el consens és absolut a l’hora de considerar el Trecento un dels períodes més negres de la història occidental, i el fet que una de les dinasties més longeves i poderoses del continent s’esllanguís durant el darrer terç del segle fins a extingir-se en començar el següent hi encaixa com anell al dit. EL PUNT ÀLGID DEL PACTISME

Els esforços per revalorar el llegat i la figura de Pere III el Cerimoniós no han evitat que encara es parli de la decadència política de la Corona d’Aragó, sense tenir en compte l’esplendor dels edificis que es van aixecar, la pompositat i el luxe, de tall francès, de què es va vestir la cort catalana i, sobretot, la solidesa institucional que es va forjar en un temps de rescissió econòmica sense precedents. Val la pena remarcar-ho: el tan brandat pactisme català ateny el punt àlgid amb la creació de la Generalitat com a òrgan permanent, el 1359, cosa que li va permetre renovar-se i trobar un encaix a mida per convertir-se en el centre polític de la Corona fins al 1714! El sistema polític ordinat durant la crisi del segle XIV va ser capaç de burlar la concentració de poders en mans dels monarques que es va imposar arreu durant l’edat moderna. I, sense anar tan lluny, es va encarregar, ni més ni menys, que d’imposar 52 SÀPIENS

PERE EL CEREMONIÓS

Conegut també com ‘el del Punyalet’ per la crueltat d’alguns càstigs, va tenir un regnat que va allargar-se mig segle i va coincidir amb els anys més negres de la història d’Europa.

IÓ D’UN ESTAT

L’ATLES CATALÀ

L’infant Joan, primogènit de Pere III, va oferir com a present al rei de França aquest mapa magnífic fet pel jueu mallorquí Cresques Abraham al segle XIV.

AHCB

dos reis quan la crisi dinàstica va tocar de mort el Casal fundat per Guifré el Pilós. Perquè, finalment, es tracta d’això: de problemes successoris i, fins i tot, d’una crisi (relativa) del poder reial. Però política? Ni parlar-ne! UN SETMESÓ BAIXET I ESCANYOLIT

Tot i ser el segon fill mascle d’A lfons III, Pere va néixer hereu, ja que el primogènit havia mort amb tan sols dos anys: la mortalitat infantil era molt alta, a l’edat mitjana, i va ser una constant en la vida dels tres últims reis catalans. De fet, al futur Pere III no li devien donar gaires esperances: va néixer setmesó, a Balaguer, el 5 de setembre del 1319, i la prematuritat li va atorgar una mala salut de ferro i una constitució física baixeta i escanyolida, que el va acomplexar sempre, però a la qual es refereix amb tota normalitat al llarg de la seva Crònica. És probable que

aquestes carències siguin al darrere de la seva voluntat per reglamentar tots els detalls, els rituals i les normes de govern per tal de donar dignitat a la figura del monarca: ser primmirat amb cada cerimonial l’enfortia i, de passada, assentava l’estat. Vet aquí les Ordinacions fetes per lo Senyor En Pere Terç: un document excepcional que va veure la llum cap al 1344, tot just el vuitè any del seu llarguíssim regnat. Durant els primers anys, sent encara

El sistema polític forjat durant la crisi del segle XIV va ser capaç de burlar la concentració del poder en mans dels reis que es va imposar arreu d’Europa SÀPIENS 53

Pere III es va marcar com a missió refer el que el testament de Jaume I havia descompost: reunir tots els regnes de la Corona sota una mateixa sobirania

un adolescent (tenia setze anys, quan va ser coronat), Pere es va aferrar al rang reial amb un seguit de decisions i ordres amb què pretenia demostrar qui manava, envoltat com estava d’oficials i consellers que l’il·lustraven sobre el bon govern o provaven de guiar-lo. PRIMERES ACCIONS DIPLOMÀTIQUES

COL L

Així, d’una tacada, va signar una pau amb els genovesos i va voler calmar les relacions amb Castella, enterbolides arran d’un desgreuge amb Elionor, segona esposa d’Alfons III i madrastra seva, que reclamava certes donacions territorials als seus fills (germanastres de Pere), amb els quals havia fugit tement la venjança dels seus detractors. Més encara: el jove rei català va ajudar Alfons XI a defensar-se dels atacs del soldà del Marroc. L’elecció, com a esposa, de Maria de Navarra, hereva del tercer regne peninsular, amb qui es va casar el 1338, tampoc no va ser casual, ja que li permetia tancar els afers hispànics per tal de poder-se dedicar de ple a la que considerava que era la seva missió: refer el que el testament de Jaume I havia descompost setanta anys enrere. És a dir, la reunió sota una única sobirania dels regnes de la Corona catalanoaragonesa, començant pel de Mallorca. I és que les illes Balears les havia heretat una branca cosina de la família (descendents directes del Conqueridor), i, malgrat que el rei insular era vassall de Pere III, no deixava de ser un poder paral·lel.

E C T IO

N KHARBINE-TAPABOR

OBJECTIU: RECUPERAR MALLORCA

Si volia garantir la preponderància catalana al Mediterrani, Mallorca era una peça clau, no podia ser feble: era la llançadora cap a les illes centrals de Còrsega, Sardenya –que pertanyien a la Corona– i Sicília, pretesa per genovesos, francesos, napolitans, l’emperador germànic i el papa. Tanta ambició i capacitat executiva no eren gens evidents. Pot semblar que era el que calia esperar d’un

ELS ÚLTIMS REIS DEL CASAL Pere III, dit ‘el Cerimoniós’ o ‘el del Punyalet’, accedeix al tron amb setze anys.

1336

54 SÀPIENS

1343

1347

1348

1356

Pere III ocupa Mallorca per desposseir el seu oncle, Jaume III.

Esclata la Guerra de la Unió: el rei s’enfronta amb faccions de nobles aragonesos i valencians.

L’epidèmia de pesta negra arriba a la Corona. Provocarà la mort de la meitat de la població.

Comença la ‘Guerra dels dos Peres’, que enfronta la Corona d’Aragó amb la de Castella.

rei jove, però és important tenir present les condicions desencoratjadores amb què Pere havia arribat al tron: just tres anys després de l’anomenat lo mal any primer (1333), tot i que, en realitat, ja feia un parell de dècades que a València i a Mallorca les males anyades es repetien amb més freqüència del que era habitual. A més, la guerra amb Gènova dificultava el subministrament de cereal des de les grans illes mediterrànies, i la noblesa havia començat a reaccionar contra la minva de la producció i, per tant, de les seves rendes, augmentant la pressió sobre les classes populars. La primera acció bèl·lica que va emprendre va ser contra el seu oncle Jaume III de Mallorca, teòric vassall seu. La relació entre tots dos monarques està farcida de petits incidents que el Cerimoniós magnifica per tal de trobar l’excusa per atacar-lo: alguns, simples qüestions de protocol, d’altres, fantasiejos del català, que l’arriba a acusar de voler segrestar-lo a bord d’una galera, quan havia viatjat a Barcelona per retre-li homenatge. Així, el 1343, Pere III va ocupar Mallorca i, l’any següent, el Rosselló i la Cerdanya, que també pertanyien als reis balears des del 1276. Amb la reintegració dels territoris de la Corona, el rei es podia plantejar mirar mar enllà, especialment cap a Sicília i Grècia, però els mals tot just havien començat. Primer va ser una revolta sarda (1346) i tot seguit la rebel·lió de les corts aragoneses i valencianes, on havia anat a demanar diners per fer front a les conquestes. A Saragossa, la Unió Aragonesa, un grup de nobles que reclamaven privilegis i proclamaven la seva preferència per Jaume d’Urgell, germà de Pere, el van pressionar fins al punt, humiliant, de retenir-lo i provocar la fugida del rei cap al Principat. Però les adversitats tot just havien

PHOTOAISA

TOTS ELS MALS DE COP

QUATRE BODES I TRES FUNERALS

Pere III va enviduar tres vegades. L’única esposa que el va sobreviure va ser l’empordanesa Sibil·la de Fortià.

tret el nas. La rebel·lió aragonesa va inspirar la Unió Valenciana, i el governador del rei en aquest regne va ser derrotat a Bétera. Mentrestant, Pere, que tenia tres filles i havia vist com el part del seu primogènit havia provocat la mort de l’esposa, i del nadó mateix, pocs dies després, va témer que la seva herència pogués recaure en el seu germà, així que es va casar de seguida amb Elionor de Portugal. Durant les celebracions de la boda reial, el 19 de setembre del 1347, va morir Jaume d’Urgell i els rumors d’un enverinament

Martí I, dit ‘l’Humà’ o ‘l’Eclesiàstic’, accedeix al tron.

Joan I, dit ‘el Caçador’ o ‘l’Amador de la Gentilesa’, hereta la Corona.

1359

1377

Pere III crea la Generalitat com a Junta Permanent de les Corts, que se celebraven a Cervera.

Reincorporació dels ducats d’Atenes i Neopàtria als dominis de la Corona.

1387

1391 Pogroms als calls jueus de Barcelona, València i Mallorca.

1396

1409 Martí el Jove mor a Sicília i deixa la Corona sense descendència.

SÀPIENS 55

Pere III va fer executar els unionistes valencians fent-los beure coure fos de la campana que tenien com a símbol van provocar un nou esclat popular a València. Però el pitjor enemic era un altre: incorpori, ferotge i imparable. Va desembarcar a Catalunya la primavera del 1348 i es va escampar per tot el regne ràpidament. Se’l va anomenar la mort negra i consta com la pitjor epidèmia de pesta que mai hagi viscut Europa: a Catalunya, València i Mallorca, va morir la meitat de la població. No se’n va escapar ni la reina, que va morir quan no feia ni un any del matrimoni. El rei se’n va escapar pels pèls, canviant constantment de residència i evitant qualsevol població afectada. EL REI DEL PUNYALET

A València, però, va caure presoner dels unionistes i va témer seriosament per la seva vida. És en aquest context que cal entendre la seva reacció cruel quan, després de fugir i refugiar-se a Terol, va plantar batalla als unionistes i, en derrotar-los, als aragonesos, a Épila, el 21 de juliol, i als valencians, a Mislata, el 9 de desembre, va executar els rebels fent-los beure el coure fos de la campana que tenien com a símbol. A la seva Crònica, el rei Pere justifica l’acció amb cinisme: “Fou cosa justa que aquells que l’havien feta fer, beguessen de la licor d’aquella quan fou fusa”. Tot seguit, davant dels habitants de Saragossa, va esquinçar els privilegis de la Unió amb la seva daga. Vidu per segona vegada —als 29 anys!— i encara sense descendència masculina, Pere es va casar per tercer cop, l’agost del 1349, a València, enmig del panorama desolador que havia deixat la pesta. Aquesta vegada, el matrimoni reflectia uns objectius polítics diferents: l’esposa escollida va ser Elionor de Sicília, cosina llunyana, a través de la

LA PESTA

LA MORT NEGRA

mitjan segle XIV, Europa va viure una de les pitjors crisis de la seva història. En molt poc temps, la pesta negra es va estendre pel continent i va provocar desenes de milions de morts (Catalunya va perdre un terç de la població). Es creu que el brot es va originar a Àsia i que va viatjar per la ruta de la seda. Els transmissors principals n’eren les rates, que es reproduïen ràpidament i infectaven els humans. Els contagis es produïen amb molta facilitat, ja que els primers dies no apareixien símptomes. Poc després, però, brotaven marques fosques sota la pell, per això es va batejar com la mort negra.

56 SÀPIENS

LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT

escut amb un muricec –que encara es manté al de la La primavera del ciutat de València. 1348, la pesta negra La Guerra dels dos va desembarcar a Peres es va allargar la Corona i va reduir tretze anys i, a més la població dels de donar pas a la regnes a la meitat. primera guerra civil Vuit anys després, castellana, també va començar la va ser un episodi col· ‘Guerra dels dos lateral de la Guerra Peres’ contra Pere dels Cent Anys que el Cruel de Castella mantenien França i (a la moneda). Anglaterra. No debades, l’inici del conflicte el van ocasionar nou galequal pretenia guanyar punts res catalanes que, de camí en la cursa pel control de l’illa. a auxiliar els francesos, van En qualsevol cas, la qüestió sucparar a Sanlúcar de Barrameda, cessòria va quedar resolta ben aviat: on van trobar dues naus genoveses i el desembre del 1350 va néixer Joan i, sis les van fer preses. Pere el Cruel ho va conPHOTOAISA anys després, Martí. siderar un greuge i va perseguir els vaixells de Pere Els afers de política internacional es van accelerar de fins a Portugal; tot seguit, va declarar la guerra a l’Aragó cop quan Jaume III va provar d’aixecar-se a Llucmajor, i va aconseguir el suport del rei anglès, el fill del qual, a la vegada que Gènova i Venècia entraven en guerra. El Eduard de Woodstock, conegut com el príncep negre, va rei Pere va derrotar l’enutjós oncle balear, que va morir al envair el territori aragonès des d’Aquitània. Més actors camp de batalla, i va veure l’ocasió de donar un cop defies van sumar a la contesa: Gènova, Navarra, Portugal i el nitiu als seus rivals principals, de manera que es va aliar rei de Granada es van sumar al bàndol castellà; mentre amb els venecians. Van lluitar al Bòsfor i a Sardenya, on la que Venècia, França i una part de la noblesa castellana, flota catalana va prendre la ciutat de l’Alguer i va agafar encapçalada pel futur Enric II, germanastre del Cruel, el control de l’illa. La conseqüència és prou coneguda: van ajudar la Corona d’Aragó. L’escaquer era tan gran i els Pere va repoblar la ciutat amb catalans i l’idioma s’hi ha mantingut fins avui. DOS FLAGELLS: PESTA I GUERRA

ALBUM

EL PITJOR CONFLICTE DE L’EDAT MITJANA

Però, just quan el Mediterrani es començava a pacificar, va començar la pitjor guerra que va afectar la Corona catalanoaragonesa en temps medievals: la que va enfrontar els dos reis peninsulars principals del moment, que coincidien en el nom. Es fa difícil saber qui la va començar, perquè, probablement, en tenien ganes l’un i l’altre: Pere I el Cruel ambicionava les rutes comercials mediterrànies per donar sortida a la llana de Castella, i se sentia fort perquè la pesta hi havia arribat MALA MAROR REIAL amb menys virulència i les pèrL’excusa per dues demogràfiques havien estat començar la guerra força menors que a la resta del entre els dos Peres continent. Per la seva banda, Pere va ser un incident III se sentia envalentit pels èxits entre nou galeres recents. I no s’ha de menystenir catalanes, que una profecia que havia fet fortuna acudien en ajuda de en aquella època de fatalitats, França, amb dues pròdiga en visionaris: deia que naus genoveses, en els reis de la península lluitarien aigües castellanes. entre ells fins que en quedés un Pere el Cruel va de sol, que també derrotaria els aprofitar-ho per sarraïns de Granada, i que un aliar-se amb ratpenat volaria sobre el seu esAnglaterra. cut. Pere III va fer timbrar el seu

ALBUM

SÀPIENS 57

La mort de Pere I a la batalla de Montiel (1369), qui sap si a mans del seu propi germanastre, va suposar el final de les hostilitats, i alhora l’ascens al tron castellà d’Enric i la dinastia Trastàmara. També va marcar l’inici d’unes llargues negociacions amb Pere III que no es van tancar fins al 1375, amb el tractat d’Almazán. A grans trets: la Corona aragonesa renunciava a ciutats ocupades com Molina i Requena a canvi de 180.000 58 SÀPIENS

florins; a més, es pactava la boda entre la infanta Elionor d’Aragó, filla del Cerimoniós, amb Joan de Castella, primogènit d’Enric. Un matrimoni de gran transcendència històrica: el seu nét va ser Ferran d’Antequera. En aquell moment, el rei català tenia 55 anys –un ancià, per a l’època–, però li quedava corda per a estona. No només es va casar una quarta vegada, amb Sibil·la de Fortià, gairebé trenta anys més jove, sinó que, aprofitant la mort del rei de Sicília, sense descendència, va proclamar-se’n rei i ningú no s’hi va oposar. Més encara: va acceptar d’incorporar, novament, els ducats d’Atenes i Neopàtria a la Corona, quan els seus delegats li ho van demanar, de manera que, amb la missió acomplerta, tot apuntava cap a una vellesa plàcida, dedicada a inaugurar monuments que havia impulsat (Santa Maria del Mar, la Llotja de Barcelona), a redactar la Crònica de la seva vida i a fer de mecenes literari. Però la influència d’una dona de caràcter fort com Sibil·la, pertanyent a la noblesa empordanesa, que havia sabut seduir el rei, quedar-se’n embarassada i forçar, d’aquesta manera, el matrimoni, va enterbolir els darrers anys de regnat. I és que les disputes amb el príncep hereu, M

NEGOCIAR LA PAU

AMB L’ULL AL MAR

La mort de Pere el Cruel, atribuïda a Enric II de Castella (a sota), va posar fi a la guerra. Llavors, Pere III es va poder dedicar a la política mediterrània.

AL BU

fronts tan nombrosos i variats, que convocar unes Corts Generals cada vegada que el rei català necessitava un donatiu era del tot inoperant. L’astúcia de Pere III va ser acceptar, en la convocatòria del 1359, a Cervera, la creació d’una junta permanent de diputats que es dediquessin en exclusiva a administrar els diners amb finalitat bèl·lica: la Diputació del General. Gràcies a aquest flux constant, les milícies catalanes, en una estratègia purament defensiva, van poder suportar les envestides d’un contrincant més poderós militarment, que havia ocupat nombroses ciutats aragoneses i assetjava València, però que mai no va ser capaç de donar l’estocada final.

LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT

Les Corts veien amb preocupació com Joan I no parava de demanar diners, que en gran part es destinaven a caceres i a satisfer els desitjos de la reina recelós dels càrrecs i el poder que l’entorn de la nova reina acaparaven a la Cort, més la tírria que es professaven aquesta i Violant de Bar, la nova esposa de Joan, van fer retrunyir parets abans i tot de la mort de Pere III, el 5 de gener del 1387. Una de les moltes ordinacions que es va enginyar Pere va ser la d’instituir el càrrec de duc de Girona per assenyalar el primogènit i hereu de la Corona. El va crear expressament per a Joan, que, d’aquesta manera, no va trobar cap oposició per pujar el tron en morir el seu pare, malgrat les fortes disputes que havien mantingut els últims anys. De fet, s’havia negat a lluitar contra el comte d’Empúries, que tampoc veia amb bons ulls el casament amb Sibil·la, cosa que va donar peu al del Punyalet a confiscar el comtat i incorporar-lo als propis dominis.

i Neopàtria, que van coincidir amb un aixecament a Sicília contra la coronació de la reina Maria, casada amb el seu nebot —el fill de Martí. Així que la corona va perdre pes al Mediterrani i, qui sap si per contrarestar-ho, va prendre partit pel papa d’Avinyó en el conflicte conegut com a Cisma d’Orient, del qual Pere III s’havia mantingut al marge. També es va reconciliar amb els Anjou i, d’aquesta manera, va virar l’anglofília tradicional catalana cap a una francofília desacostumada. UNA CRISI FINANCERA

Aquest tarannà, però, era més aviat considerat abúlic, per part d’unes Corts que veien com les seves demandes econòmiques no cessaven, i que la major part de les despeses reials es destinaven a caceres i a satisfer els desitjos de la reina, just quan alguns banquers de renom, creditors de la corona, feien fallida pels milers de lliures que la monarquia no retornava. Tot plegat, enmig d’uns anys en què

JOAN I, L’AMADOR DE LA GENTILESA

La primera decisió com a rei va ser, precisament, retornar el comtat d’Empúries; la segona, fer empresonar Sibil·la, que només va ser alliberada per les pressions del cardenal Pere de Luna, el futur papa Benet XIII. És més que probable que tant aquestes com la majoria de disposicions que va prendre durant els nou anys de regnat les dictés la seva segona muller, Violant de Bar, neboda de Carles V de França, dona culta i intrigant que va iniciar el marit en el luxe i el refinament, a omplir la Cort de músics i artistes, especialment francesos, a patrocinar escriptors, com ara Bernat Metge, secretari seu, que va traduir obres d’Ovidi i Bocaccio, i a instaurar els Jocs Florals, a imitació dels que es feien a Tolosa. D’altra banda, no és forassenyat pensar que la negativa de Joan a recompensar el comte d’Armagnac, que reclamava tenir drets sobre la Corona de Mallorca, també porti la signatura de Violant. Cal tenir present que era la segona esposa del rei, que anteriorment PILARS MONUMENTALS havia estat casat amb Mata d’Armagnac, que li Pere III va ser l’impulsor havia donat tres fills mascles i dues filles, i havia de grans monuments mort el 1378, poc després del part de la darrera. durant el seu regnat, com Dels cinc infants, només la segona, Joana, va la Llotja de Barcelona o arribar a l’edat adulta. En qualsevol cas, Mata el temple gòtic de Santa Maria del Mar. era la germana del comte d’A rmagnac, que, davant del greuge del rei català, va decidir atacar el Rosselló i l’Empordà, el 1389. Va ser l’únic incident bèl·lic greu que va veure el seu regnat, resolt per la perícia del seu germà Martí, al capdavant de les hosts enviades. De fet, Joan tenia un caràcter oposat al del seu bel·licós predecessor: en tres anys va signar aliances amb Castella, França i Navarra, a més de pactar una pau amb Gènova. De salut delicada, era partidari de minimitzar riscos i no va poder fer gran cosa davant les revoltes a Sardenya

AGE FOTOSTOCK

ALIANCES I REVOLTES

SÀPIENS 59

UNA OBRA MOLT VALUOSA

L’Hagadà Daurada va ser feta al segle XIV per a una família rica de Barcelona. Aquest llibre conté les pregàries i els rituals que s’esqueien durant la Pasqua jueva.

60 SÀPIENS PHOTOAISA

LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT

l’escassetat general, a causa de plagues de llagostes, males collites i els rebrots de la pesta (havia tornat els anys 1362, 1371, 1375 i 1381), havia provocat una crisi financera de la qual la Generalitat va intentar sortir emetent deute públic i creant nous impostos a la importació i l’exportació de teixits. La bola es va fer tan grossa que aviat va aparèixer el frau en l’aliatge dels metalls per fer moneda, mentre els escuts francesos (de baixa llei) envaïen el mercat i provocaven una inflació desmesurada. UN MONARCA DESCURAT

L’estiu del 1391, el descontentament general davant del caos econòmic va prendre forma de pogrom: els calls de València, Mallorca i Barcelona van ser incendiats i centenars de jueus, linxats o forçats a convertir-se al cristianisme. El rei Joan, juntament amb el Consell de Cent, sabedor de les revoltes antisemites a Castella, havia protegit les entrades al call amb patrulles de soldats, però les violències es van fer inevitables. De fet, s’explica que l’inici de les protestes, a la Ciutat Comtal, anaven adreçades als ciutadans rics, i que va ser l’astúcia d’algun cavaller anònim que va dirigir la turba cap a la jueria. En tot cas, el càstig va ser exemplar: uns mesos després, es van executar una trentena de per-

COMUNITAT PERSEGUIDA

Els avalots de l’estiu del 1391 van delmar les famílies jueves dels calls de València, Mallorca i Barcelona. A baix, il·luminació flamenca del segle XIV.

MARTÍ L’HUMÀ, L’ÚLTIM REI DEL CASAL

L’arribada al tron del que seria l’últim rei del Casal de Barcelona no va ser precisament plàcida. Tot i que, com a germà de Joan, que no havia deixat descendència masculina, la corona li pertocava, el decés del Caçador va enganxar Martí a Sicília, on continuava lluitant contra els revoltats que discutien el tron de l’illa a la seva nora, Maria, i al seu fill, Martí el Jove. De manera que Violant de

AGE FOTOSTOCK

La poca cura de Joan I pels afers de govern va provocar un caos econòmic que, de retruc, va atiar els pogroms del 1391 contra la comunitat jueva

sones implicades en els assalts i es van presentar més de 700 denúncies a particulars, a qui s’exigia pagar una forta indemnització. Ara bé, per evitar més pogroms, la solució definitiva va ser l’obertura dels calls als cristians i, més endavant, la prohibició de restablir les comunitats jueves. Així, doncs, el balanç general del període és de caos interior i d’un cert recés exterior, amb un rei que va procurar no intervenir gaire en cap assumpte, ja fos per timidesa, per falta d’energia o per simple comoditat. Les institucions permetien que el país rutllés tot sol. És així que també es va guanyar el sobrenom del Descurat, si bé el que més fama ha guanyat al llarg de la història és el de Joan I el Caçador, força més benèvol. N’era un gran aficionat, sí, però és possible que l’àlies tingui a veure amb les circumstàncies de la seva mort, el 19 de maig del 1396, mentre caçava a Foixà. Tenia 46 anys i mai no se’n va esclarir el motiu: un atac d’apoplexia?, un simple accident?, o un complot? Fos com fos, deixava un bon embolic: dels set fills que havia tingut amb Violant, només una nena (de nom Violant, també) l’havia sobreviscut. El primogènit havia mort als sis anys; la resta no havien sobreviscut més de cinc o sis setmanes.

SÀPIENS 61

Martí l’Humà va accedir al tron gràcies al suport que la Generalitat i el Consell de Cent van donar a la seva esposa Maria de Luna, mentre ell encara era a Sicília Bar va fer saber que estava embarassada, i alhora Mateu de Foix, casat amb una de les filles de Joan (del primer matrimoni), va reclamar els seus drets al tron. En aquest punt, la fortalesa institucional va ser decisiva: tant la Diputació com el Consell de Cent van prendre partit per donar suport a Maria de Luna, l’esposa de Martí. Sabien que el nou rei, a més d’una persona molt devota (cosa que, en vida, li va valdre el sobrenom de l’Eclesiàstic), era de caràcter negociador, amb experiència de govern a Sicília i a les Corts catalanes, on havia presidit el braç militar, i, per si fos poc, havia demostrat les seves dots com a comandant de les tropes. EL BARÓ AMB MÉS TERRES DE LA CORONA

Altres motius que van pesar en la burgesia que dominava les institucions eren l’animadversió cap a Violant (l’embaràs de la qual va resultar fals) i l’immens patrimoni que Martí havia anat acumulant des que era un infant: com que no estava destinat a la Corona, Pere III li havia creat títols i donat terres, a més, és clar, de trobar-li un casament de primera. Cal tenir present que la comtessa Maria de Luna era la pubilla més rica d’Aragó: entre tots UN PATRIMONI EXTENS dos sumaven un territori extensíssim, cosa que Martí I i la seva esposa convertia el rei en el baró amb més terres de Maria de Luna reunien la Corona. I a més ella era parenta directa del un patrimoni territorial nou papa d’Avinyó, Benet XIII, conegut com el més gran que el de Papa Luna, entronitzat feia dos anys. qualsevol altre noble de la Corona.

Va ser la Generalitat, doncs, la qui va organitzar les hosts que van aturar l’intent de Mateu de Foix d’envair Catalunya a través del Pallars, l’octubre del 1396. L’any següent, Martí va tornar de Sicília i va ser coronat a Saragossa, en un gest cap a la noblesa aragonesa que ja marcava les seves intencions polítiques: pacificar les guerres intestines entre les grans famílies aristocràtiques, tant a l’Aragó com a València. A més, va procurar sanejar el patrimoni reial, recuperant totes les rendes i les jurisdiccions que la Corona havia empenyorat, i va declarar la seva inalienabilitat, per evitar que en un futur el conjunt dels dominis de la Corona pogués tornar a ser trossejat. OPERACIÓ PACIFICAR EL MEDITERRANI

PRISMA

De cara enfora, la seva màxima preocupació va ser el Mediterrani. A més de la qüestió siciliana, la pirateria (tant moresca com cristiana) provocava moltes pèrdues als mercaders catalans, per la qual cosa va animar les ciutats de València i Mallorca a armar estols per atacar Barbaria, va aconseguir que el papa concedís a l’expedició el caràcter de croada i va saquejar Tedelis (1398). De tornada, l’estol va provar de remuntar el Roina per alliberar Avinyó del saqueig a què els francesos estaven sotmetent el papa, però el riu duia poca aigua; en tot cas, va aconseguir una treva de tres mesos. L’èxit va animar el rei a repetir l’operació per tal d’atacar Bona, l’any següent, però no va funcionar. El problema de la pirateria cristiana necessitava un altre enfocament, perquè sovint eren les ciutats sardes les que donaven patent de cors a certs

LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT

EL COMPROMÍS DE CASP

LA FEINA DE TRIAR UN NOU MONARCA

l 31 de maig del 1410, pocs mesos després de la mort del seu fill, Martí l’Humà va exhalar l’últim alè. La seva mort sense descendència, un escenari totalment imprevist, va obrir un període d’incertesa als regnes de la corona catalanoaragonesa. Qui semblava tenir força números per ser el seu successor era Jaume d’Urgell, ja que disposava de suports importants a Catalunya i Mallorca, i també comptava amb un nucli petit però poderós de partidaris als regnes d’Aragó i de València. Gendre de Martí, Jaume mantenia els càrrecs de procurador i governador general que li havia concedit el rei.

AGE FOTOSTOCK

ENTRA EN JOC L’ALFIL D’AVINYÓ

EL PANTEÓ REIAL

Alfons el Cast va ser el primer rei que va fer-se enterrar al monestir de Poblet, però va ser Pere III qui va monumentalitzar el conjunt perquè es convertís en un símbol de la Corona.

vaixells, per tal que protegissin els seus ports. Així que el 1400 Martí va convocar un Parlament de ciutats marítimes a Tortosa, que va aprovar defensar Sardenya de pirates a canvi d’expulsar els mercaders italians que operaven en terres catalanes i de negociar una pau amb Gènova. Martí també va procurar mantenir bones relacions amb tots els regnes peninsulars, incloent-hi el rei de Granada, amb qui va pactar bones condicions per als mercaders catalans i ajut en el control del bandolerisme. L’ÚLTIMA ESPERANÇA

El problema de la descendència, després dels patiments dels seus predecessors, semblava ben resolt: dels quatre fills que li havia donat Maria de Luna, tres havien mort després de pocs mesos de néixer, però l’hereu era l’esperança de tothom: enèrgic, bon governant, guerrejador i rei consort de Sicília. Així que quan l’esposa va morir, el 1406, Martí no va ni plantejar-se un nou casori: era vell i xaruc, i l’edat li havia agreujat l’obesitat, fins a esdevenir mòrbida i causar-li tota mena de problemes de salut. Però la mort de Martí el Jove de malària, a Sardenya, el 25 de juliol del 1409, va obligar-l’hi. L’esposa escollida, Margarida de Prades, “bella sens par”, segons el poeta Jordi de Sant Jordi, tenia 21 anys. Però durant els nou mesos justos que va durar el matrimoni, el rei no va aconseguir engendrar cap fill. Quan va morir, el 31 de maig del 1410, va abocar la Corona a dos anys d’interregne. És a dir: d’estira-i-arronses entre faccions per triar el nou monarca d’entre els sis candidats que hi tenien algun dret. S

Hi havia altres candidats, però, que podien presentar relacions de llinatge amb el monarca difunt. Entre ells, aviat va destacar Ferran d’Antequera, de la dinastia castellana dels Trastàmara. Germà d‘Enric III de Castella, actuava com a regent del seu fill, Joan II, i disposava d‘un enorme patrimoni, uns privilegis que no va dubtar a fer servir per moure tropes dins de la corona sempre que li va convenir. Al joc d’interessos s’hi va afegir un altre factor: el papa Benet XIII, que residia a Avinyó en ple cisma d’Occident. El papa no tenia el suport de gaires reis europeus i volia influir en l’elecció d’un candidat afí, com era el cas de Ferran, que ja li donava suport des de Castella. UN CONTUNDENT SIS A TRES

A proposta de Benet XIII, els tres regnes peninsulars van escollir cadascun tres compromissaris, amb l’objectiu d’estudiar a qui corresponia el tron. Reunits a Casp, el 28 de juny del 1412, per una majoria de sis vots, van proclamar Ferran nou rei d’Aragó, de València i de Mallorca i comte de Barcelona. Començava el regnat dels Trastàmara, una dinastia castellana.

ARNAU CÒNSUL ÉS ESCRIPTOR. PER SABER-NE MÉS

:: abulafia, david. La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la

lucha por el Mediterráneo. Barcelona, Pasado&Presente, 2017. :: belenguer, ernest. Temps d’expansió i temps de crisi. Dins del vol. 3 de “Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans”. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996. :: d’abadal, ramon. Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya. Barcelona, Ed. 62, 1987. :: ferrer, maria teresa. Els darrers sobirans del Casal de Barcelona: Joan I i Martí l’Humà. Barcelona, Salvat, 1978.

SÀPIENS 63

PER SABER-NE MÉS

Un llibre per a reis

OBRA DE REFERÈNCIA Una edició de luxe i de gran format que repassa

la història dels comtes-reis catalans des de Berà fins al primer Borbó

er més vegades que s’hagi fet servir, mai reials que no s’havien vist mai, en lloc de tirar de les cap altre llibre haurà merescut tant el pintures més icòniques. Cada comte, príncep o rei surt qualificatiu de luxe com aquesta obra il·lustrat, un fet que ens permet posar cara als membres magna editada amb una cura excelsa més desconeguts de la dinastia. I una menció especial per l’historiador i editor Jaume Sobrequés, amb la mereix l’abundant cartografia històrica que detalla els col·laboració de Mercè Morales. Magna també és un canvis de frontera en un període tan convuls, a càrrec adjectiu doble, en el seu cas: es tracta d’un llibre de de l’especialista Víctor Hurtado. format molt gran (50 x 36 cm), que ve dins El text, amè, repassa la vida i els fets prind’un estoig folrat de tela, i que repassa cipals de cadascun dels personatges sense Menció especial la història dels comtes-reis catalans des perdre de vista el conjunt, és a dir, subratllant mereixen els de Berà, el primer comte del Casal de de cada dignatari allò que va aportar a la llarga mapes de Víctor Barcelona, fins a Felip l’Animós (altrament història de la Corona catalanoaragonesa. En Hurtado conegut com a Felip V d’Espanya), amb un definitiva, una obra necessària que ennobleix darrer capítol dedicat als reis de Mallorca i la nostra cultura i la nostra historiografia. Tant de bo Sicília vinculats a la dinastia comtal. fos possible consultar-la en totes les biblioteques i les universitats d’arreu del país. TOTS ELS COMTES RETRATATS

Tot en aquesta obra s’ha treballat i editat amb magnificència: des del gramatge del paper fins a la prolixitat d’imatges, extretes de més d’una cinquantena d’arxius d’arreu d’Europa. Una de les millors sensacions que transmet el conjunt és, justament, la d’aportar retrats

Els comtes-reis de Catalunya. Mil anys d’història Direcció de Jaume Sobrequés Editorial Base HHHHH

GAUDEIX DE LA HISTÒRIA

ESPECIAL ONZE DE SETEMBRE 2017

Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió Josep Maria Salrach (director) Enciclopèdia Catalana HHHHH

Pere el Gran. Vida, actes i paraula Stefano Maria Cingolani Editorial Base HHHHH ESPECIALISTA EN la història catalana dels segles X al XIV, Cingolani signa l’obra de referència per acostar-nos al regnat de Pere el Gran. El text ens situa en el context de l’època i repassa episodis decisius, com la croada catalana o les campanyes a Sicília i Nàpols. El medievalista també ha escrit Jaume I. Història i mite i La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques, el primer estudi de conjunt dels textos fonamentals de la nostra història medieval.

Un ampli equip d’especialistes ens ofereix, en un volum de gran format i ricament il·lustrat, una síntesi del procés de construcció del país des del segle IX fins a mitjan segle XIV. En les seves 376 pàgines, l’obra repassa tots els factors que van ser cabdals en el desenvolupament polític, econòmic, social i cultural de Catalunya. Els autors destaquen que el llarg procés de naixement i afirmació de la identitat catalana no fou cosa d’un conjunt de dirigents, sinó l’obra col·lectiva de tot un poble.

La guerra de los doscientos años David Abulafia Pasado & Presente HHHHH A la seva obra més coneguda, El gran mar, on repassa tota la història de la Mediterrània, Abulafia ja parlava dels catalans als capítols de l’edat mitjana. Per analitzar aquell període amb més detall, aquest llibre se centra en la història de Sicília, Sardenya i Nàpols entre els segles XIII i XV. L’obra analitza especialment la funció de la Corona catalanoaragonesa i la pugna de poder que la va enfrontar amb la casa francesa d’Anjou. En aquesta edició, a més de la prosa precisa de l’historiador britànic, el lector hi trobarà una trentena d’imatges.

Vida i regnat de Pere el Cerimoniós Ernest Belenguer Pagès Editors HHHHH En aquesta extensa biografia, trobem la gestió de la plenitud territorial i el desenvolupament del poder català medieval. També ens permet conèixer un rei en molts fronts de guerra (Castella, Mallorca, Sardenya...) i amb un caràcter dràstic, executiu, fins i tot cruel, però alhora sensible a la humanística. Aquest llibre és una crònica objectiva ben ordenada i molt detallista que mostra la personalitat darrere del personatge, el rei de cos feble però de caràcter autoritari. Cerimoniós no per religiositat, sinó pel sentit de solemnitat.

Ramon Berenguer IV Josep-David Garrido Dalmau Editors HHHHH

Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil Josep Maria Salrach Eumo editorial HHHHH CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA medieval a la Universitat Pompeu Fabra, Salrach s’ha especialitzat en els anys de formació de Catalunya. En aquest llibre, ens explica la pràctica judicial als segles IX i X, a partir dels codis visigòtics existents, una peça clau en l’administració dels primers comtes. L’obra és un bon complement al seu treball previ, Catalunya a la fi del primer mil·lenni, en què ofereix una perspectiva àmplia del funcionament del sistema feudal.

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, sovint ha quedat eclipsat pels seus successors, des de Pere I el Catòlic, victoriós a Las Navas de Tolosa i derrotat a Muret, fins a Jaume I el Conqueridor o Pere el Gran. No obstant això, Ramon Berenguer IV va ser l’artífex de la presa de Tortosa i Lleida, dues places cobejades pels seus predecessors. A part, aquest rei també va ser l’artífex de la unió dinàstica amb l’Aragó. A partir de l’escassa documentació disponible, Garrido basteix la biografia d’aquest comte clau i desconegut.

100 episodis clau de la història de Catalunya Agustí Alcoberro Cossetània Edicions HHHHH Tot i ser un llibre que ofereix una perspectiva general de tota la història de Catalunya, des de la prehistòria fins a l’actualitat, el darrer llibre del professor Agustí Alcoberro també és una bona eina per aproximar-nos al nostre passat medieval. Ho afavoreix el format, de capítols breus i divulgatius que parteixen d’un esdeveniment concret per explicar el context general. Així, doncs, Alcoberro ens explica des de la configuració de la Marca Hispànica fins al compromís de Casp, passant per les conquestes de Jaume I o la fundació de la Generalitat.

EL RETROVISOR DE CLÀUDIA PUJOL*

PRÒXIM NÚMERO

octubre

Quan érem plenament sobirans

l Mont Rushmore, a l’estat nord-americà de Dakota del Sud, commemora amb les famoses escultures en roca els quatre presidents clau en el naixement (Georges Washington), el creixement (Thomas Jefferson), el desenvolupament (Abraham Lincoln) i la conservació (Theodore Roosevelt) dels EUA. Fa uns mesos, el programa Polònia es va dedicar a buscar els quatre catalans que, al llarg de la nostra història, han fet més mèrits per ser esculpits a la roca del nostre particular Rushmore, que no seria altre que la muntanya de Montserrat. En aquest especial 11 de Setembre del Sàpiens, no ens hem proposat esculpir ningú en pedra, però sí homenatjar els personatges clau del Casal de Barcelona, de Guifré el Pilós a Martí l’Humà. És a dir, de la dinastia que, des de mitjan segle IX fins a principis del segle XV, va governar a Catalunya i que, per tant, va ser clau en el moment de la formació, la consolidació i l’expansió de la nació catalana. I és que va ser en aquell llarg període de més de cinc-cents anys que uns comtats fragmentats de l’Imperi carolingi situats al nord-est de la península Ibèrica van començar a distanciar-se dels designis polítics dels reis francs i emprendre el seu propi camí. Va ser en aquell període que va néixer el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques. Va ser en aquell període que Catalunya va assolir la plenitud, tant econòmica com política, institucional i jurídica. I tot això, gràcies a uns comtes-reis catalans —i a les seves dones (Ermessenda de Carcassona, Violant d’Hongria, Constança

de Sicília, Blanca d’Anjou, Violant de Bar, Margarida de Prades, Maria de Luna...)!— que van configurar un veritable imperi a banda i banda dels Pirineus. Si Guifré no hagués estat el primer a donar en herència els seus límits territorials; si Ramon Berenguer IV no hagués dedicat la vida a ampliar els dominis del Casal de Barcelona i del Regne d’Aragó; si Jaume I no hagués conquerit Mallorca i València; si Pere II el Gran no hagués ocupat el regne de Sicília on governaria una dinastia íntimament lligada a Catalunya, si Pere III el Cerimoniós no hagués configurat la Generalitat… la nostra història seria ben diferent.

El Casal de Barcelona va ser clau en la formació, consolidació i expansió de la nació El dossier especial que us hem preparat acaba apuntant la fi del Casal de Barcelona i l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, després del Compromís de Casp. Amb aquest nou règim, i sobretot amb els Àustria i els Borbó que els seguirien, els reis van començar a absentar-se cada vegada més temps del país, i s’inauguraria l’època dels controvertits virreis i dels episodis de resistència als intents uniformitzadors. Amb la sort, però, que el 1412 ja s’havien fixat els fonaments d’una nació i d’una identitat que anirien creixent al llarg dels segles següents i fins al 1714. S *CLÀUDIA PUJOL ÉS DIRECTORA DE LA REVISTA ‘SÀPIENS’

a A la vend e el 27 d ! setembre La Barcelona de Puig i Cadafalch

:: La troballa de l’agenda personal del genial

arquitecte (i polític) ens permet prendre el pols a la societat de fa un segle.

El gran dinosaure del Pirineu

:: Acompanyem

als paleontòlegs catalans en l’aventura de desenterrar un sauròpode gegantí.

Els girs divins dels dervixos

:: L’arrel d’aquest ball

La plaga del 1650

:: A les acaballes de la

Guerra dels Segadors, la pesta es va abatre sobre Barcelona i va provocar una gran mortaldat.

A sang freda!

:: La guerra bruta de

extàtic es troba al segle XIII, en la vida i obra d’un dels místics més estimats de l’Islam.

la dictadura argentina dels anys setanta del segle XX va colpir de ple la família catalana dels Pujadas.

SÀPIENS REVISTA MENSUAL. 11 DE SETEMBRE DEL 2017 Directora: Clàudia Pujol Cap de redacció: Sònia Casas Redacció: Víctor Farradellas Disseny i maquetació: Susana Alonso/À. Novials Correcció de textos: Elisabet Kamal Cartografia: Andreu Grau Consell assessor: Agustí Alcoberro, Francesc Cabana, Àngel Casals, Jordi Casassas, Joan B. Culla, Josep Fontana, Valentí Gual, Emili Junyent, Andreu Mayayo, Borja de Riquer, José E. Ruiz-Domènec, Jaume Sobrequés i Josep M. Solé Sabaté

Edita

Director general: Jordi Creus Director de negoci i operacions: Antonio Medina Director de desenvolupament i nous projectes: Pere Romanillos Cap de mitjans digitals: Caterina Úbeda Redacció i administració: Premià, 15 08014 Barcelona / redaccio@sapiens.cat

Atenció al client i subscriptors: Tel: 902 15 10 50 sapiens@sapienspublicacions.cat Subscripcions i distribució: Marta Serra Controller financer: Berta Ruiz Equip comercial: Montse Angulo (Turisme i Patrimoni) montseangulo@sapienspublicacions.cat Esther Vergés (Gastronomia i Restauració) everges@sapienspublicacions.cat Ester Rius (coordinació) erius@sapienspublicacions.cat Disseny de publicitat: Joan Aguiló

Impressió: Rotimpres Distribució: SADE. Sector B, C/. B nº 2. Pol. Ind. Zona Franca. Barcelona. Tel. 902 33 83 10 Dipòsit Legal: B-42425-2002 ISSN: 1695-2014

Difusió controlada per

‘Sàpiens’ forma part de:

Amb el suport de:

Reservats tots els drets. Aquesta publicació no pot ésser reproduida ni totalment ni parcial sense consentiment del propietari. Tampoc pot ésser transmesa per cap mitjà o mètode, ja sigui electrònic, mecànic o d’altre tipus.

La participació en els nostres sortejos és voluntària: les dades personals que ens faciliti passaran a formar part del nostre fitxer de clients i amics de Sàpiens Publicacions SCCL a Badalona. La finalitat del fitxer és el subministrament d’informació comercial i de continguts dels nostres productes. Si vostè desitja accedir, rectificar o cancel·lar les seves dades en tot allò referent a la Llei Orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, s’haurà d’adreçar per carta certificada al responsable del fitxer: Sàpiens Publicacions, SCCL. Departament d’Atenció al Client (carrer Premià, 15, 2a planta, 08014 Barcelona).

66 SÀPIENS