PROGRAMA 20 ANYS by Teatre-Auditori Sant Cugat

PROGRAMA

PROGRAMA • Inauguració de l'exposició: 20 anys en imatges • Benvinguda i parlaments institucionals • Reportatge audiovisual: 20 anys + de Marina Romero • Assaig-20 de Gerald-Patrick Fannon Amb Míriam Alamany Marta Angelat Mercè Arànega Joan Berlanga Cristina Casale Júlia Farrés-Llongueras Mario Fernández Josep Ferré Míriam Iscla Mag Lari

Toni Mira A. Motis, J. Chamorro i J. Traver Nina Francesc Orella Joan Pera Tortell Poltrona Glòria Rognoni Dolors Vilarasau Emma Vilarasau

• Presentació de la temporada 2013/2014 a càrrec de Santi Millán i Javi Sancho • Actuació musical Motis-Chamorro Quintet Andrea Motis, Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pi • Punt i final màgic amb Antonio Díaz (Fotografia d’artistes i públic) Durada: 1 hora i 45 minuts

Refrigeri, al vestíbul Aquest acte compta amb el suport de Fundació Jesús Serra, Obra Social La Caixa i Fundació Damm Amb la col·laboració de HP, TOT Sant Cugat, Cugat.cat, Codorniu, Estrella Damm, Illy i Sàbat

ASSAIG-20 de Gerald-Patrick Fannon En celebració del 20è aniversari del Teatre-Auditori Sant Cugat

ASSAIG-20 En celebració del 20è aniversari del Teatre-Auditori Sant Cugat. (En tractar-se d’un “assaig”, els personatges tindran un llibret amb el text, tot i que, en alguns moments indicats, diran les seves línies sense consultar-lo.)

20 anys són pocs o molts? Per respondre bé a aquesta pregunta, hauríem d’entrar en el gran tema de la Relativitat del Temps i aquí no hi ha prou espai per fer-ho. Com a portaveu circumstancial de l’equip del Teatre-Auditori, però, hauria de dir que 20 anys són realment molts: molts espectacles i concerts (gairebé mil comptant només la programació estable), molts artistes i moltes, moltíssimes emocions. I, si un dia, et diuen de crear un text per a una vintena d’artistes per celebrar aquestes dues dècades plenes de manifestacions culturals de tot tipus i d’incomptables sensacions (i, alhora, per reflexionar sobre l’essència i l’esperit de les arts escènico-musicals en el seu sentit més històric i global) en més o menys 20 minuts, què fas? Doncs, després de lluitar amb l’ombra monstruosa de la paraula “impossible”, t’hi poses i ho intentes. Però llavors et comenten que no hi haurà temps per fer un assaig i, de sobte, la paraula “impossible” es revifa i te torna a obrir de bat a bat les seves despietades grapes. Però, de cop i volta, eureka!, és la mateixa impossibilitat que et brinda la resposta, la solució, l’aparentment introbable deus ex machina que desesperadament cercaves. L’espectacle serà precisament això, un assaig (el primer, últim i únic), i, així, no enganyarem ningú. O potser sí. El públic, vosaltres, no hi sereu (essent-hi) o hi sereu (no essent-hi) en un joc d’allò més teatral, una mena de to be or not to be (mai millor dit!) per celebrar vint anys d’amor a les arts escèniques, a la música i al Teatre-Auditori Sant Cugat.

Música: Veinte años – Bebo & Cigala amb fotos projectades d’espectacles / concerts dels vint anys del Teatre-Auditori. S’il·lumina l’escenari amb deu tauletes de marbre. Donat que hi haurà un brindis final, cada tauleta ja tindrà una glaçonera amb gel, ampolles de cava Codorniu i cervesa Inèdit Damm i copes). Entren tots els intèrprets (menys T. POLTRONA, LARI, A. MOTIS/J. CHAMORRO/JOSEP TRAVER i J. FARRÉSLLONGUERAS) i seuen a les taules pre-assignades. (C. CASALE s’instal·la directament davant del piano). La música i les imatges es fonen. J. PERA: Al teatre, TOT és possible. Com a la vida. “El món és igual que un escenari / homes i dones són comediants / que hi van fent les entrades i sortides / i un, mentre viu, hi juga molts papers...” F. ORELLA: "Parim sobre una tomba, la llum brilla un instant i es torna a fer de nit”. Això ho diu Pozzo a “Tot esperant Godot”. Samuel Beckett ens ho pinta molt negre. Però el teatre és això. Del blanc més brillant al negre més profund. M. FERNÁNDEZ: Però què hi fem aquí? J. BERLANGA: Estem esperant. D. VILARASAU: Què estem esperant? E. VILARASAU: L’arribada d’aquell que no arriba mai. (Projecció imatge Anna Lizaran/Eduard Fernández al Tot Esperant Godot del Teatre Lliure) M. ALAMANY: Això mateix! Estem assajant l’espera.

Gerald-Patrick Fannon Cap de Programació

M. FERNÁNDEZ: Ja fa 20 anys que l’esperem. M. ARÀNEGA: 20 anys... Es diu ràpid. (Diu “vint anys” cada cop més ràpidament) Vintanys! Vintanys! Vintanys!... (Com havent-ho comprovat més enllà de qualsevol dubte) Doncs sí! NINA: Es tracta d’un encàrrec,... una lectura dramatitzada, una obra coral per parlar dels vint anys d’aquest teatre, i de les arts escèniques i la música. M. ANGELAT: Déu n’hi do! (Estranyada) I tot això en 20 minuts? I sense ningú que ens dirigeixi?... El públic arribarà d’aquí a una hora i mitja. Anem per feina! G. ROGNONI: A mi em van trucar ahir. “Fem una obra al teu poble i ens falta una dona. T’hi apuntes? Vine cap a les set i farem un assaig”... “I que vinguis mudada!” J. PERA: (Amb la seguretat d’un gran i veterà actor) Amb un assaig ja fem. Som grans professionals. Sigui com sigui, peti qui peti, the show must go on [The xou must gou on] F. ORELLA: Business as usual [BIS-nas as IU-xual]! To be or not to be? M. ALAMANY: Crisis, what crisis? [KRAI-sis, WÓT KRAI-sis?] Die or do! [DAI or DU!] T. MIRA: L’IVA cultural, un 8 per cent o un 21? TOTS JUNTS: (Fent un eco reivindicatiu de l’ú del 21) Buuuuuuhhhhhh!!! M. ISCLA: Hi ha alguns que diuen que la nostra professió és pur entreteniment, però no cal ser cap llumenera per saber que la cultura enriqueix el poble, eixampla la seva visió del món i, en definitiva, serveix per a formar millors persones. Entre tots, hem d’aconseguir que el màxim de persones hi tinguin accés i que en puguin gaudir... (Amb força) i no pas tot el contrari. TOTS JUNTS: Bravo!!! Breu pausa. Es projecta la imatge d’un amfiteatre grec.

J. PERA: Al món occidental, la primera gran època del teatre, més o menys com el coneixem avui, va ser al segle 5 abans de Crist a Grècia, amb comèdies i tragèdies interpretades per actors.

D. VILARASAU: I de la màgia, el circ i la poesia.

T. POLTRONA: (Amb força dramàtica) Amics, romans, compatriotes: Deu-me vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar, no a lloar-lo. El mal que fan els homes els sobreviu. El bé, sovint s’enterra amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar! El noble Brutus us ha dit que Cèsar era un ambiciós; si és veritat era una falta greu...

M. ISCLA: I de l’òpera i la sarsuela...

A partir de la paraula ‘ambiciós’, J. BERLANGA talla el discurs.

NINA: I dels grans musicals i dels espectacles familiars... I també hem de parlar d’aquelles escenografies, siguin grans, mitjanes o més minimalistes, que setmana rere setmana transformen aquest escenari en una casa burgesa, un hotel de luxe o de mala mort, un bar, un desert, un paisatge encantat, una presó, un manicomi, la sala d’espera d’un aeroport o el que sigui...

J. BERLANGA: Senyor pallasso... (Més fort) Senyor pallasso...

F. ORELLA: Actors com nosaltres. Els sacerdots o mags o xamans de les antigues cerimònies religioses els vam acabar substituint els actors, i els ritus es van convertir en espectacles... tot i que, en certa manera, cada espectacle segueix essent una forma de ritus. J. FERRÉ: Però hem de parlar també de la música i la dansa, que daten de la prehistòria...,

G. ROGNONI: Els decorats (molts dels quals es construeixen just aquí sota, al Taller d’Escenografia) són una part molt important de la força i la màgia del teatre i, juntament amb la imaginació del públic, creen un món únic i efímer representat en directe. M. ALAMANY: I també hem de parlar de l’equip humà que fa que les funcions... funcionin (Fent un gest cap a bastidors i llavors cap a dalt, a cabines)... els tècnics que s’amaguen aquí darrera o allà dalt... (Assenyalant cap a Sala), la gent de sala, d’oficines, de taquilla... que fan que tot això sigui possible. E. VILARASAU: En definitiva, era un encàrrec difícil, però ho vam acceptar amb molta il·lusió. M. ANGELAT: És la nostra feina. Donem vida als personatges que habiten els llibres i els discs durs dels escriptors.

J. BERLANGA: Em sap greu, però aquest tros el vam treure de la versió final. No t’ho va dir ningú?... El vam substituir per un poema. Entra el Regidor (PAU RUEDA) i entrega un llibret a T. POLTRONA, assenyalant-li la pàgina amb el poema en qüestió. El Regidor somriu al públic i surt E.D. T. POLTRONA: Hòstia, que bèstia, cagundena! Me l’havia currat aquest discurs del Marc Antoni dels collons..., amb perdó. T. POLTRONA arronsa les espatlles, mira ràpidament el poema i respira fondo. Fosc, i alhora, focus sobre T. POLTRONA que esbossa un altre gran somrís de pallasso. T. POLTRONA: (Llegeix el títol del poema amb un accent exageradament francès)

C. CASALE: A les notes que poblen les partitures.

Le sourire du clown [le su-RIR diu KLUN] Un somriure és infecciós com una grip en un mueblé...

C. CASALE toca les primeres notes de “Send in the Clowns” de Stephen Sondheim.

(TORTELL demostra un instant d’estranyesa per la imatge de “la grip en un mueblé” i llavors segueix...)

Entra J. FARRÉS-LLONGUERAS i canta la peça, acompanyada per C. CASALE.

Aquest matí un nen m’ha somrigut, i jo he somrigut també. En una cantonada una noia m’ha mirat i he vist que el meu somrís, l’hi havia encomanat. He rumiat aquest fenomen, quina gloriosa meta!, un somrís que vagi viatjant per tot aquest planeta. Si veus que un somrís et neix sisplau no el malbaratis Provoquem una epidèmia per contagiar el món, i gratis!

T. MIRA: Als moviments elaborats al cervell del coreògraf.

J. FARRÉS-LLONGUERAS: Oi que és bonic! Oi que fa goig, quan finalment he aterrat, tu alces el vol... Que entrin els clowns. Que és divertit, és com un joc tu que no saps on parar, jo que no em moc. Però on són els clowns? Feu que entrin els clowns. Ara que vinc per tornar amb tu ara que veia que l'home que vull,...eres tu, que faig entrada altra cop amb el meu bon estil, segura de mi, no em queda res. Quin desengany, qui hauria dit que el senties per mi ara ho sento per tu. Ara ho entenc, quan ja te n'has anat. Feu que entrin els clowns. Oi, que és bonic, oi que fa estrany perdre't a la meva edat. No et sembla trist? Però, on són els clowns, feu que entrin els clowns... be, potser l’any vinent... Entra el pallasso, T. POLTRONA. T. POLTRONA: Que algú m’ha cridat? Focus de seguiment sobre T. POLTRONA, que avança cap al mig de l’escenari i esbossa un gran somriure de pallasso, que llavors fa desaparèixer passant-se la mà per la cara. A continuació, seriós, interpreta el cèlebre discurs de Marc Antoni de Juli Cèsar de Shakespeare, mentre els altres intèrprets, cada cop més estranyats, miren els seus textos i els uns als altres. Mentrestant, J. FARRÉS-LLONGUERAS i C. CASALE han sortit.

T. POLTRONA es gira un moment per veure qui li parla.

M. FERNÁNDEZ: (Crida) Bravo! A somriure tots! Tots miren cap al públic i somriuen. Entren JOAN CHAMORRO, ANDREA MOTIS i JOSEP TRAVER, s’afegeixen al somriure col·lectiu i, seguidament, interpreten “Feeling Good”. A la pantalla es projecten imatges d’artistes o espectadors/espectadores que somriuen (Selecció d’imatges). JOAN CHAMORRO/ANDREA MOTIS/JOSEP TRAVER: Birds flying high you know how I feel Sun in the sky you know how I feel Breeze driftin' on by you know how I feel It's a new dawn It's a new day It's a new life

For me And I'm feeling good

C. CASALE acompanyarà [piano o pianissimo, de fons] les frases amb “Comptine d’un Autre Été” de Yann Tiersen, i estarà pendent de la duració d’aquest bloc per coincidir amb el seu final.)

Fish in the sea you know how I feel River running free you know how I feel Blossom on the tree you know how I feel

ÉS MOLT IMPORTANT DEIXAR UNA PETITA PAUSA [...] ENTRE LES FRASES PER FACILITAR-NE LA COMPRENSIÓ AL PÚBLIC.

It's a new dawn It's a new day It's a new life For me And I'm feeling good Dragonfly out in the sun you know what I mean, don't you know Butterflies all havin' fun you know what I mean Sleep in peace when day is done That's what I mean And this old world is a new world And a bold world For me Stars when you shine you know how I feel Scent of the pine you know how I feel Oh freedom is mine And I know how I feel En acabar la cançó, JOAN CHAMORRO, ANDREA MOTIS i JOSEP TRAVER surten, coincidint amb l’entrada del mag, MAG LARI. LARI: (Entra cantant “Feeling Good”, amb veu greu) “And I’m feeling good, pam-pam pam-pam pam-pam...” Moltes gràcies, Andrea, Joan i Josep!... Quina cançó més collonuda! Realment fa el que diu: et fa sentir molt bé. És el poder..., la màgia de la música. (Retòricament) Però jo us haig de parlar de la màgia de la màgia. (Adreçant-se, de sobte molt seriós i dramàtic, al públic “fictici”) Estimat públic, “creieu que s’haurien desenvolupat les ciències si no hagués estat pels mags, els alquimistes, els astròlegs i les bruixes, les promeses i els miratges dels quals havien despertat la fam, la set i el gust pels poders ocults i prohibits? I no veieu que era necessari prometre infinitament més del que es podia complir perquè, en el terreny del coneixement, qualsevol cosa fos possible?”... (Somriu) Són paraules del gran Nietzsche del seu llibre La Ciència Gay (Mirant de sobte cap a bastidors, com si un apuntador li hagués cridat l’atenció). Com?... D’acord, d’acord! (Al públic) De La Gaya Ciència. (Mig sotto voce) Bueno, si fa no fa... Doncs això! Sigui dit! Amén... I ara un número de màgia creat especialment per al 20è aniversari d’aquest gran teatre. LARI treu unes cartes de la butxaca i es prepara per fer el número. LARI: (Ensenyant 20 cartes) Vint anys, vint cartes!... (Avançant decididament cap al públic) A veure si entre el públic hi ha algun voluntari que em pugui ajudar... J. BERLANGA: Senyor mag, senyor mag,... el número de màgia el vam haver de suprimir per qüestió de temps, i de pressupost... LARI: (Irònic) Doncs si voleu, puc cantar El pastor del Joselito per un preu una mica més assequible... (Canta) Va el pastor con su rebaño / Al despuntar la mañana / Bajando por el sendero / De la sierra a la pradera / La, La, La, La, La / La, La, La, La, La... TOTS ELS ALTRES: No. No cal! No cal! No cal! LARI: (Irònic) Gràcies, estimats companys! Això es diu “solidaritat professional”. Doncs res! Què hi farem?... Seguim! (Somriu i s’adreça al públic) Estimat públic, quina millor manera hi ha de definir l’esperit i l’essència de les arts escèniques i musicals que amb les paraules d’uns grans artistes, creadors i pensadors? S’aixequen tots els intèrprets i, amb els seus llibrets a la mà, avancen cap al davant de l’escenari a l’esquerra i dreta del LARI. Entra C. CASALE i es col·loca davant del piano. A mesura que els intèrprets llegeixen les frases, el nom de l’autor/a es projectarà a la pantalla. ELS INTÈPRETS NO DIRAN L’AUTOR/A DE LES FRASES.

NINA: “Crec que en una ciutat gran o, fins i tot en una ciutat petita o un poble, un gran teatre és el signe extern i visible d’una autèntica cultura interior.” (Laurence Olivier) [...] M. ARÀNEGA: “Aquells que no sentien la música creien que els que ballaven eren bojos... Hauríem de donar per perduts tots els dies que no hem ballat un cop com a mínim... Sense la música, la vida seria un error.” (Friedrich Nietzsche) [...] G. ROGNONI: “Tot en la creació és essencialment subjectiu i el somni és un teatre on el somiador és alhora escenari, actor, gerent, autor, públic i crític.” (Carl Jung) [...] J. BERLANGA: “La Música dóna ànima a l'univers, ales a la ment, volada a la imaginació, consol a la tristesa i vida a totes les coses." (Plató) [...] LARI: “El teatre és poesia que surt del llibre per fer-se humana.” (Federico García Lorca) [...] M. ISCLA: “A l’escenari faig l’amor amb 25.000 persones diferents, i llavors me’n vaig soleta a casa.” (Janis Joplin) [...] T. MIRA: “Les imatges més belles són absurdes en un mirall còncau". (Valle-Inclán) [...] J. PERA: “Una cosa bona que té la música és que quan et colpeja, no et fa mal.” (Bob Marley) [...] F. ORELLA: "L’òpera, juntament amb l’arquitectura gòtica, és un dels invents més estranys de l’home occidental. No podria haver estat prevista per cap procediment lògic." (Kenneth Clark) [...] E. VILARASAU: “Estimats actors, el vestit és la vostra pell.” (Fabià Puigserver) [...] D. VILARASAU: “En definitiva, Ginger Rogers feia exactament el mateix que Fred Astaire. L’únic que ella ho feia a l’inrevés i amb sabates de taló alt.” (Ann Richards) [...] J. FERRÉ: “Si, al primer acte, hi ha un rifle penjat en la paret, a l’últim acte algú l’haurà de disparar.” (Konstantin Stanislavski) [...] J. BERLANGA: “El teatre és un lloc on dediques temps als problemes de persones a les quals ensenyaries sumàriament la porta si vinguessin al teu despatx a demanar-te una feina.” (Tennessee Williams) [...] T. POLTRONA: “Ballar és l’expressió vertical d’un desig horitzontal.” (Robert Frost) [...] M. ALAMANY: “L’òpera és quan a un personatge li claven una punyalada i, en lloc de sagnar, canta.” (Robert Burns) [...] M. FERNÁNDEZ: “El teatre t’ensenya a viure. La vida t’ensenya a fer teatre.” (Miguel Narros) [...] M. ANGELAT: “La màgia és l’únic ofici del tot honest. Un mag es compromet a enganyar-te i ho fa.” (Karl Germain) [...] NINA: “La poesia és un eco que demana a una ombra que balli.” (Carl Sandburg) [...] M. ARÀNEGA: “Quan surts de bastidors, passes de la foscor més absoluta a l’enlluernament dels focus. T’hi acostumes de seguida, però hi ha un moment en què és com si estiguessis dintre d’un llamp.” (Meg Howrey) [...] G. ROGNONI: “El pallasso és el poeta en acció.” (Henry Miller) [...] E. VILARASAU: “Quina era aquella frase inoblidable?” (Samuel Beckett) [...] LARI: “La dansa és el llenguatge ocult de l’ànima. A ningú no li hauria d’importar si balla bé o no. Va, aixeca’t i balla! Els grans ballarins ho són per la seva passió.” (Martha Graham) [...]

M. ISCLA: “Sobretot, mireu amb els ulls encesos el món que us envolta ja que els secrets més grans s’amaguen en els llocs més improbables. Aquells que no creuen en la màgia, mai no la trobaran.” (Roald Dahl) [...] T. MIRA: “L’única veritat és la música.” (Jack Kerouac) [...] J. PERA: “Si el teatre és un ritual, ho és també la dansa... És com si tots els fils que ens connecten a la resta del món haguessin quedat alliberats de qualsevol prejudici o por. Quan balles, pots gaudir del luxe de ser tu mateix.” (Paulo Coelho) [...] F. ORELLA: “Un espai teatral, un escenari, és com una lent, com un vidre d’augment.” (Peter Brook) [...] E. VILARASAU: “Vull dir que, si Beethoven hagués mort en un accident d’avió a l’edat de vint-i-dós anys, la història de la música hauria estat molt diferent. I la història de l’aviació també, és clar!” (Tom Stoppard) [...] J. FERRÉ: “Considero que el teatre és la més gran de les formes artístiques, la manera més immediata en què una persona pot compartir amb una altra el que implica ser un ésser humà.” (Oscar Wilde) [...] T. POLTRONA: "Sempre m’ha semblat que l’òpera és com un planeta on conviuen les nou muses i, juntes de la mà, celebren alhora totes les arts." (Franco Zeffirelli) [...] D. VILARASAU: “Creure que ets pallasso perquè portes un nas vermell i unes sabates desmesurades i et poses a cridar és una ingenuïtat d’idiotes.” (Dario Fo) [...] J. BERLANGA: “Els millors intèrprets són els qui aporten alguna cosa més, alguna cosa diferent al que l'autor ha escrit sobre el paper. Això és el que fa que el teatre sigui una cosa viva. És per això que perdura.” (Stephen Sondheim) [...] LARI: “Després del silenci, el que millor expressa l’inexpressable és la música.” (Aldous Huxley) [...] M. ALAMANY: “Un actor sense un bon dramaturg és com un forat sense dònut.” (George Jean Nathan) [...] M. FERNÁNDEZ: “L’amor i la màgia tenen molt en comú. Enriqueixen l’ànima, delecten el cor i requereixen moltes hores de pràctica.” (Nora Roberts) [...] M. ANGELAT: “Actuar no vol dir ser una altra persona diferent. Per mi es tracta de trobar la semblança en allò que aparentment és diferent i trobar-m’hi allà dins.” (Meryl Streep) [...] NINA: La paraula “teatre” prové dels grecs. Vol dir “el lloc on veus” i és el lloc on va la gent per veure la veritat sobre la vida i l’estat de la societat.” (Stella Adler) [...] T. POLTRONA: (Amb veu aguda) “Uuuuuuuuhhhhhhh”

T. MIRA balla un solo d’un minut i mig de cara al públic i al piano/la pianista. Així que acaba la peça, T. MIRA acompanya C. CASALE a la seva taula. Mentrestant J. PERA, E. VILARASAU, F. ORELLA i M. ARÀNEGA s’aixequen i avancen al mig del l’escenari (davant). En els propers intercanvis, tindrem la sensació que els actors/actrius van deixant cada cop més les seves pells dramàtiques per convertirse en ells mateixos. F. ORELLA: (Assenyalant l’escenari) En aquest escenari han cantat la Victòria dels Àngels i l’Enrique Morente. Aquí han tocat el piano l’Sviatoslav Richter, l’Alícia de Larrocha i en Bebo Valdés. E. VILARASAU: Aquí han actuat en Jordi Dauder, l’Anna Lizaran, en Paco Rabal… J. PERA: En Paco Moran, en Pepe Rubianes, en Tino Romero… M. ARÀNEGA: El Monti, en Joan Llamas, en Joan Serra i la Sílvia Servan. I ara estan i són aquí AMB nosaltres i EN nosaltres. E. VILARASAU: Amén!... Segons com t’ho miris, 20 anys són pocs o molts. Però avui..., avui són molts! Música: Joan Manuel Serrat – Ara que tinc vint anys Mentre es projecten més imatges dels vint anys del Teatre-Auditori, els altres intèrprets s’aixequen i aplaudeixen. (Entren J. FARRÉS-LLONGUERAS, A. MOTIS, JOAN CHAMORRO i JOSEP TRAVER.) Llavors, van obrint les ampolles de cava i omplint les copes, mentre un d’ells, F. ORELLA, va avançant cap al centre de l’escenari, amb el seu mòbil a la mà. De sobte, es congela l’acció, els intèrprets es queden immòbils (o, alternativament, seuen) i la música passa a sonar de fons, de manera gairebé onírica. Mentre en F. ORELLA llegeix el text del whatsapp, les paraules aniran sortint a la pantalla.

Els altres intèrprets, estranyats, miren el Tortell com per saber què li passa. En aquest cas, el nom de l’autor no apareixerà a la pantalla.

F. ORELLA: Quina és la diferència entre un assaig i una funció?... (Com esperant resposta del públic que, en principi, no hi és) Sí!... El públic! Però el públic, sempre te l’imagines. Com ara, en aquest assaig d’una lectura dramatitzada, us estic imaginant a tots vosaltres. (Somriu) És com si us estigués veient, sentint... Però no. Les butaques encara estan buides. És el primer i últim assaig, però, com sempre, encara no estem del tot preparats. Però d’aquí a una hora, tot sortirà bé. És la màgia, el miracle, de l’estrena! (Aixeca el seu mòbil) Per celebrar aquests vint anys del Teatre-Auditori Sant Cugat, volíem comptar amb un convidat d’honor. Una superexclusiva, com es diu popularment. I ELL m’havia dit que, en principi, sí, que s’ho podria muntar... (Clarament decebut) Però ara, fa mitja horeta, m’ha enviat un missatge. (Llegint el missatge al mòbil. El missatge també es projecta sobre la pantalla) “Estimat Francesc, és la primera vegada en ma vida que envio un whatsapp. Quin invent més collonut! I gratis! Collons, com pot ser?!... No cal que et recordi que la vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Sé que ja ho saps així que m’estalvio dir-t’ho. Estic a Hendaia, però he perdut el tren. Em sap molt i molt greu, però no arribo. Saluda als de Sant Cugat de part meva i que per molts anys! No hi ha res a fer, Vladimir! Jiji! Una forta abraçada! El teu estimat amic..., Godot.”

T. POLTRONA: (Estranyat, com dient “No em passa res.”/“És obvi de qui es tracta.”) En Charlie Rivel!... Home, clar!!!

Es projecta la foto “La cadira” de Pere Formiguera.

Els altres intèrprets hi cauen i reaccionen degudament:

La música torna a sonar fort i tots els intèrprets avancen al prosceni per situar-se als dos costats de F. ORELLA i aixequen les seves copes a manera de brindis.

TOTS ELS ALTRES: Clar!/ En Charlie Rivel!/I tant!/Hòstia sí!... [...] M. ISCLA: "He gaudit molt d’aquesta obra de teatre. Sobretot durant els vint minuts de l’entreacte.” (Groucho Marx) [...] M. ARÀNEGA: “En definitiva, la música pop sol dir-nos que tot va bé, mentre que el rock ens diu que les coses no van bé però que les podem canviar.” (Bono) [...] G. ROGNONI: “Si no ens desviem de les normes, el progrés no és possible.” (Frank Zappa) [...] M. ANGELAT: "La vida és com una obra de teatre que no admet cap assaig. Així que canteu, balleu, rieu, viviu i estimeu intensament abans que baixi el teló i s’acabi la funció sense aplaudiments.” (Charles Chaplin) [...] T. MIRA: “La dansa és un poema en el qual cada moviment és una paraula.” (Mata Hari)

Tots tornen a les tauletes (el moviment serà coreografiat per T. Mira), menys T. MIRA. De seguida, C. CASALE comença a tocar la peça “Close Cover” de Wim Mertens.

TOTS: Bravo!!! Per molts anys! I immediatament FOSC coincidint amb la projecció del logotip del vintè aniversari delTeatre-Auditori, i l’última nota de la cançó de Joan Manuel Serrat. FI

Mecenes:

Amb el suport de:

Mitjans de comunicació:

Tota la informació de l’acte a: www.tasantcugat.cat

20 ANYS EN IMATGES Un recorregut pels 20 anys del Teatre-Auditori a través d’una selecció de més de cent fotografies d’espectacles que es podran veure en cinc exposicions durant el mes d’octubre. A la Biblioteca Central Gabriel Ferrater, al vestíbul de l’Ajuntament, al Claustró del Monestir, al vestíbul de l’Hospital General de Catalunya i al vestíbul del Teatre-Auditori. Fotografies: Mané Espinosa, Enric Fabre, Eduard Farinyes, Jordi García, Eduard Gasalla i Xavier Larrosa.