El Quadern Gris by Teatre Romea

Fitxa Adaptació Carles Guillén i Joan Ollé Direcció Joan Ollé Repartiment Joan Anguera Ivan Benet Montserrat Carulla Veu en off Josep Pla Ajudant de direcció Iban Beltran Escenografia i disseny de vídeo Eugenio Szwarcer Vestuari Míriam Compte Il·luminació Lionel Spycher Espai sonor Damien Bazin Caracterització Núria Llunell Ajudant d’escenografia Paula Bosch Regidoria Maria de Frutos Tècnic de so i video Damien Bazin Cap tècnic de companyia Iñigo Basauri Cap tècnic del teatre Txema Orriols Construcció escenografia Forja del Vallés, Persianes Rull, Castells Planas Tematització escenografia Dbòlit Confecció vestuari Goretti Sastrería Teatral Imatge Bisdixit Fotografies David Ruano Màrqueting i comunicació Publiespec Premsa Gerard Gort Producció executiva Lola Davó Direcció de producció Josep Domènech – Bitò Produccions Una coproducció d’EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Grec 09 Festival de Barcelona Agraïments: Fundació Josep Pla, Ateneu Barcelonès, Frank Keerl, Modest Prats, Josep Maria Fonalleras i María Guillén Primera representació al Teatre Romea, el 25 de gener de 2011

Sobre l’espectacle Joan Ollé

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré - just per passar léstona, a la bona de Déu- el que se mánirà presentant”. Així comença “El Quadern Gris”, el 8 de març del 1.918, quan la Primera Gran Guerra és a les acaballes i Rússia ja ha fet la seva Revolució. L’última ratlla léscriurà Josep Pla el 15 de novembre del 1919, dos dies abans dánar-seń cap a París com a corresponsal del diari “La Publicidad”. Tenia vint-i-un anys. Veu la llum el 1966, profundament reelaborat, com a primer volum de les seves Obres Completes: lálumne corregit pel mestre. Què anota Pla al seu Quadern al llarg dáquest llarg any i mig? Tot el que se li va presentant, és a dir, totes les coses de les que està feta la seva vida déstudiant: Palafrugell, Montaigne, els ous de reig, les dones, la penya de lÁteneu, els dies de Festa Major, Eugeni dÓrs, lámistat, les Rambles, el tabac, els colors del cel, léscriptura… I nosaltres ho llegim avui com si hagués estat escrit abans dáhir, tal i com parla la gent, molt lluny de qualsevol afectació. Pot resultar teatral la lectura dúns quants fragments dún dietari? Pot un sol adjectiu precís dibuixar mil paisatges? Ens trobem davant dállò que abans en dèiem cabaret literari? Teatre de la paraula?

Biografia Josep Pla Josep Pla i Casadevall, fill d’una família de petits propietaris rurals, va néixer a Palafrugell (Baix Empordà) el 8 de març de 1897, al carrer Nou, «un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós». A tres anys els seus pares el van dur a l’estudi que tenien establert els germans maristes al barri de la Rajola, a Palafrugell: quan tenia set anys la família va anar a viure en una casa que es va fer construir al carrer del Sol. L’any 1907 ingressà al col·legi dels germans maristes de Girona, on estudià el batxillerat com a intern. Aquesta etapa de la seva vida és narrada a Girona, un llibre de records, que segons Josep M. Castellet conté algunes de les millors pagines que s’hagin escrit mai de descripció d’una adolescència . L’any 1913 Pla arribà a Barcelona, on inicià la carrera de Medicina i després la de Dret, sense massa entusiasme. A Barcelona disposava de moltes hores lliures i de pocs diners, i per tirar endavant va donar lliçons particulars i féu d’oficial de secretaria de la Societat Esportiva Pompeia. Peró un fet decisiu per a ell fou l’entrada com a soci a l’Ateneu Barcelonès, del carrer de la Canuda, ja que disposà, d’una banda, d’una biblioteca important, i d’una altra d’un lloc confortable on poder treballar. A més va tenir ocasió de conèixer nombrosos personatges de l’època fins a arribar a formar part, al darrer curs de la carrera, de la tertúlia del doctor Joaquim Borralleras, que aplegava intel·lectuals tan importants com Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, Pere Rahola... Aquesta tertúlia fou decisiva en la formació de Pla, un estudiant procedent de pagès, ja que es trobà davant d’un grup representatiu de la dinàmica cultural de l’època. La formació intel·lectual de Pla, autodidacte com la majoria d’autors catalans, comença per aquests anys amb la lectura, una lectura d’autors molt variats, i que l’ha acompanyat tota la vida. Els seus plantejaments de la literarura catalana s’estableixen a partir de la pròpia generació i mirant enrere com a màxim fins a la generació de la Renaixença que culmina en Verdaguer, encara que només té en compte els escriptors des del Naturalisme i el Modernisme - especialment Ruyra i Maragall. Pla és, com tants escriptors catalans, sobretot un home de cultura francesa. Els seus models literaris són Stendhal i Proust, però pel que fa a la influència ideològica cal citar Leopardi, Voltaire i Montaigne, sobretot aquest últim, que, segons ell, no es cansa mai de llegir. Per aquells anys comença la seva activitat com a periodista professional, concretament a Las Noticias, l’any 1918, i després a La Publicidad -on continuà en la seva etapa catalana-, i com a corresponsal a La Veu de Catalunya. Tanmateix, de vocació literària precoç, havia iniciat bastants anys enrere les col·laboracions a revistes comarcals – Baix Empordà, Revista de Girona...- i la redacció de nombrosos escrits que no foren publicats. Pla, escriptor que sent la seva vocació amb una força obsessiva, es planteja la literatura des de molt jove, com a professió a la qual ho sacrifica tot en la vida, ja que defuig ésser un escriptor de “diumenge a la tarda”, com era habitual al país; aquest fet explica l’extensió, insólita a Catalunya, que ha assolit la seva obra. Però a partir de 1919 i fins al 1930 la vida de Pla canvia radicalment i, ell que no s’havia mogut de Catalunya, inicia una llarga etapa d’estades a l’estranger. Fou corresponsal de premsa a França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid... des d’on envià cròniques, la major part polítiques i altres de caire cultural.

Durant els anys passats a l’estranger, a més, comenca a escriure prosa de creació de tema variat: biografies, narració pura, llibres de viatges... Segons Pla la literatura és “el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”; i de fet d’ella ho ha descrit tot, ja que no hi ha res que consideri insignificant com a matèria narrativa. Coses vistes (1925) assenyala el descobriment d’un gran escriptor per part de la crítica i el públic lector. Enfront del Noucentisme, l’estil de Pla representa una important novetat per la naturalitat que aporta i l’intent que això suposa d’acostar la literatura a un ampli sector de públic. Posteriorment la producció de Pla, mantenint aquesta tònica inicial, arribarà a assolir unes dimensions gairebé monstruoses; això fa que Fuster en referir-se a ell pensi en Llull, “l’únic exemple de facúndia i de força creadora que en podríem extreure”. Són d’aquesta primera etapa Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (l928), Cartes meridionals (1929), Madrid (Un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-1930), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vinti-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (L’adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934). Periodista polític, Pla va prendre partit en els esdeveniments d’aquells anys a favor de la Lliga i Cambó, i publicà una sèrie d’articles on demostra una actitud conservadora i més o menys crítica envers la República; tanmateix no participà en la vida pública, exceptuant el curt període en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921). El mes de juliol de 1936 va fugir a l’estranger en sentir-se insegur a Palafrugell, i va anar primerament a Roma, protegit per Cambó. Participà a la tertúlia del Café Greco, on anaven Manuel Brunet, J. B. Solervicens, el doctor Jacint Vilardell, Ramon d’Abadal, el comte de Logotete i Salvi Valentí. Després passà a França; l’any 1938 entra a Espanya i el 1939 retorna a Catalunya. A Barcelona es va incorporar durant unes setmanes a l’equip de La Vanguardia. Però aviat va deixar la ciutat i va tornar a viure al vell mas dels seus a Llofriu. A partir d’aquesta data ja no es va moure de l’Empordà (va viure també a l’Escala i a Cadaqués), fet que significa un trencament dràstic amb la vida anterior i una mena de retorn als orígens. Cap als anys cinquanta retornà definitivament al mas Pla, d’on no es va moure més que amb motiu dels viatges, dels quals ha deixat constància en llibres i en articles periodístics. Tota la seva vida o bé s’ha consumit en literatura o bé s’hi ha traduït. I aquesta darrera etapa és la més productiva de la seva vida. Pla inicia la postguerra amb un intent de justificació política i va escriure Historia de la Segunda República Española (1940- 1941) obra molt criticada i que després l’autor ha rebutjat; i també amb una meditació sobre la Guerra Civil, que condemna repetidament per la seva gratuïtat i, alhora, bestialitat. La impossibilitat, com per a tants d’altres escriptors, d’adaptar-se al món sorgit a la postguerra determinà una opció personal: l’exili interior i el treball. Setmanalment col·laborà a la revista Destino i escriví en castellà alguns llibres com Guia de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y

vago (1942), La huida del tiempo (1945) i Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), alguns dels quals sembla que foren escrits en català i publicats en traducció castellana. De 1947 ençà inicia la darrera i més fecunda etapa de la seva carrera d’escriptor i edita ja directament els seus llibres en català. Fins al 1956 publicà, entre d’altres, Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1959), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1951), Girona (1952), Els pagesos (1952), Les hores (1953), L’Empordanet (1954), i De I’Empordanet a Barcelona (1956). L’any 1956 féu un primer intent de recollir les seves Obres completes, d’acord amb Editorial Selecta, però la mort de l’editor, Josep Maria Cruzet, el va interrompre, un cop publicats ja vint-i-nou volums. Aquestes Obres completes comprenien l’edició alternada de reimpressions i d’obres inèdites; entre aquestes últimes cal destacar: Un senyor de la terra del foc (1961), però sobretot la publicació de nou volums d’Homenots (1958- 1962). Després de la publicació, l’any 1965, de La Catalunya vella emprèn el 1966 la recopilació de l’Obra completa d’acord amb Edicions Destino. Iniciada amb el Quadern gris (1966), el llibre que un bon nombre de crítics ha considerat el més important de l’autor, l’Obra completa comprèn, de moment, trenta-quatre volums. Entre els llibres inèdits cal destacar El que hem menjat (1972) i la novel·la L’herència, inclosa a l’Àlbum de Fontclara (1972). Tanmateix i malgrat la seva longitud l’Obra completa no recull ni tota la producció periodística ni part de l’escrita en castellà. Segons Josep M. Castellet, estudiós de l’obra de Pla i preparador del present volum, el pas del temps, palpable al llarg de tota la seva producció, la fa transcendental i la lliga a la gran tradició literària dels humanistes. Però al mateix temps les seves obres poden “considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls - a estones irònics, i a estones adolorits- d’un home que lamenta l’esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se sap a l’adveniment de l’era industrial i urbana”. Josep Pla va morir al seu mas de Llofriu (Palafrugell) el 23 d’abril de 1981. Biografia de Josep Pla feta per Carme Arnau. (Contraban i altres narracions. Any 2002. Edicions 62)

Cronologia 1897 Josep Pla neix a Palafrugell el 8 de març de 1897, a la casa núm. 49 del carrer Nou. 1904 La família Pla es trasllada a viure a la casa nova del carrer del Sol, avui núm. 56 del carrer de Torres i Jonama. Fa els estudis primaris als germans Maristes de Palafrugell. 1909 Estudia el batxillerat a l’Institut de Girona i viu intern al Col.legi dels Maristes. El darrer curs (1912-13) s’examina per lliure perquè és expulsat de l’internat. 1913 Comença els estudis de Ciències a la Universitat de Barcelona, però a mig curs decideix canviar a Lletres. Farà els cinc cursos de Dret amb matrícula oficial. 1917 Inicia la publicació de les primeres proses literàries en diversos mitjans: “Ofrena”, “Cenacle”, “Diario de Gerona” i “L’Instant” . 1918 Comença a freqüentar l’Ateneu Barcelonès. Alexandre Plana es converteix en el seu mentor literari. Inicia la seva col.laboració regular a “Baix Empordà” de Palafrugell i publica proses literàries a “Alt Empordà”, de Figueres, i “El Camí”, de Barcelona. Primer viatge a Menorca. 1919 Es llicencia en Dret. Comença a treballar a “Las Noticias” i poc després a l’edició de nit de “La Publicidad”. 1920 El mes d’abril se’n va a París com a corresponsal de ”La Publicidad”. El mes de juliol és despatxat per un plagi en un article, però el mes de setembre es reincorpora perquè els seus articles havien obtingut un gran èxit. 1921 Publica des de Barcelona, la secció “Pall-Mall”. El mes de febrer se’n va a Mallorca i publica les seves cròniques en forma de diari. Exerceix d’enviat especial a Madrid. Surt elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Nacionalista del Baix Empordà. Va a Portugal. El pare de Josep Pla té problemes econòmics i ha de viure a Barcelona, en cases de dispesa. 1922 Enviat especial a Itàlia. Escriu a “La Publicitat”, “La Veu”, a “El Sol” de Madrid i a la revista “D’Ací d’Allà”. Cobreix la marxa sobre Roma. 1923 Viatja al Ruhr, ocupat per França, a Lausana i Renània, Baviera, Turíngia i Saxonia. S’estableix de corresponsal a Berlin on conviu amb el periodista Eugeni Xammar. 1924 Processament militar per un article crític amb la política militar espanyola al Marroc, publicat a “El Día” de Mallorca. Viatja constantment per Europa. Inicia la relació amb Adi Enberg, ciutadana noruega nascuda a Barcelona. 1925 Publicació del primer llibre important: Coses Vistes. Viatja des de París a Rússia i després se’n va a Anglaterra. 1927-1935 Anuncia a la família un suposat casament amb Adi Enberg amb qui viatja a Còrsega. Torna a Catalunya. Col.labora a “La Nau”, “La Nova Revista”, “L’Opinió” i “La Veu de Catalunya”. Viatja pel llevant europeu i fa de corresponsal polític a Madrid. Publica: Llanterna màgica, Relacions, Cartes de Lluny, Cartes meridionals, Madrid, un dietari, Madrid (L’adveniment de la República) ... 1936-1937 Inicia la col.laboració a la revista “S’Agaró”. A l’inici de la Guerra Civil espanyola, marxa a França i a Itàlia, amb Adi Enberg, que treballava pel servei d’espionatge franquista. Cambó li encarrega la Historia de la Segunda República Española, que acabarà el 1939. 1938 Entra a l’Espanya franquista per Sant Sebastià. Col.labora a “El Diario Vasco” 1939 Acabada la guerra és un dels directors provisionals de “La Vanguardia” (gener-abril). S’intal.la a Fornells (Begur). Se separa d’Adi Enberg. 1940 Inicia la seva col.laboració setmanal a la revista “Destino” (fins al 1976). Viu a L’Escala. Inicia la seva relació amb Aurora. 1940-1946 Publica en castellà: Historia de la Segunda República Española, Costa Brava. (Guía general y verídica), Las ciudades del mar, Viaje en autobús, Rusiñol y su tiempo, Humor honesto y vago, El pintor Joaquín Mir, La huida del tiempo, Un señor de Barcelona i Vida de Manolo

1943 Inicia una col.laboració setmanal al “Diario de Barcelona”. 1944 Mor el seu pare. 1946 Viu a Cadaqués. Inicia la seva relació amb Consuelo. 1946-1947 Torna a publicar en català: Cartes de lluny, Viatge a Catalunya i Cadaqués. 1947 Viu entre L’Escala i Llofriu. 1948 S’instal.la definitivament al mas Pla de Llofriu. Viatja a les Balears per preparar la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, encarregada per Ed. Destino. 1949 Inicia la col.laboració amb l’Editorial Selecta. 1950-1956 Publica a l’Editorial Selecta alguns dels seus llibres més coneguts, com El carrer Estret, Girona, un llibre de records i Cartes d’Itàlia. 1953 Viatja a Portugal, per València i Madrid. Viatja a Cuba. 1954 Viatja a Nova York. Deixa la col.laboració al “Diario de Barcelona”. 1955 Visita Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, a París. Viatja a Anglaterra. 1956 Inicia l’edició de les Obres Completes, a l’Editorial Selecta (29 volums). Va a Itàlia i Grècia. 1957 Va a Israel i Amèrica del Sud. Rep el Premi Lletra d’Or pel llibre Barcelona (Papers d’un estudiant). 1958 Va al Brasil. Inicia la sèrie Homenots i publica Israel en los presentes días. 1959 Va a Suïssa. Viatja pel Mar Roig, el golf Pèrsic, l’Oceà Índic, l’Atlàntic i el Carib, fins a Valparaíso. 1960 Viatja a Amèrica. Comença a col.laborar a “El Correo Catalán” (fins 1965). 1962 Acaba la col.laboració amb l’Editorial Selecta. 1963 Viatja als Estats Units. 1964 Viatja a Puerto Rico, Brasil i Argentina. 1965 Mor la seva mare. Viatja a Mallorca amb Baltasar Porcel. 1966 Inicia, amb El quadern gris, l’Obra Completa a Edicions Destino. Viatja a Les Canàries i Sudamèrica. Viatja al Rin: Holanda, Alemanya, França i Suïssa. Va a Sueca i Xàtiva. Torna a Buenos Aires. 1967 Viatges curts a Mallorca i a Atenes. Medalla d’Or de la Diputació de Girona. Premi de la crítica Serra d’Or per El quadern gris. 1968 Viatja a Leipzig 1969 Viatja a Moscou i al nord d’Europa. Viatja al Cantàbric, País Basc i Portugal. Òmnium Cultural institueix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el jurat del qual li refusa cada any el premi, cosa que provocarà polèmiques periòdiques fins després de la seva mort. 1971 El mes d’agost té un lleu infart de miocardi, del qual es recupera sense problemes. Les constants mostres d’admiració i afecte demostraran la seva creixent popularitat. 1973 Cedeix gran part de la seva biblioteca i crea la Fundació que porta el seu nom. Premi de la Crítica “Serra d’Or” per El que hem menjat. 1975 Els prínceps Joan Carles i Sofia el visiten al mas Pla. Medalla d’or de la província de la Diputació de Barcelona. 1976 Deixa de col.laborar a la revista “Destino”. 1977 Premi de la crítica Serra d’Or per Articles amb cua. 1979 Premi Ciutat de Barcelona per Notes del capvesprol. Campanya d’homenatge a l’obra literària de Josep Pla, que crea polèmica. 1980 Josep Tarradellas li imposa la medalla d’or de la Generalitat. Joan Coromines, en el discurs d’agraïment per la medalla d’or que també rep de la Generalitat, fa una reivindicació de l’escriptor. Premi de la Crítica Serra d’Or per Notes del Capvesprol. 1981 Mor el dia 23 d’abril, als 84 anys. Deixa publicats 38 volums de l’Obra Completa i d’altres inèdits que apareixeran després de la seva mort. (Cronologia facilitada per la Fundació Josep Pla)

Joan Ollé, director Professor del l’Institut del Teatre, director del STI (Sitges Teatre Internacional) del 1992 al 2001. Ha estat membre de l’Equip de Direcció Artística del Teatre Lliure el 2003 i el 2004. Es va iniciar com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974) i Nocturn per acordió (1975), espectacles a partir de textos de Joan Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll-Dagom. Els anys 1977 i 1978 va dirigir dos èxits seguits que van consolidar la seva carrera: No hablaré en clase, de Josep Parramon i el mateix Joan Ollé i Quan la ràdio parlava de Franco, de Josep Mª Benet i Jornet i Terenci Moix. Entre els muntatges que va dirigir als anys vuitanta cal esmentar Els Pledejaires, de Jean Racine (1983); Baal de Bertolt Brecht al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya; Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre, de J. Sanchis Sinistierra amb el Teatro Fronterizo i Teatropolitán (1986); Antígona, de Salvador Espriu al Festival de Teatro Clásico de Mérida (1987) i Un any sense estiu, de Catherine Anne, a la Gàbia Teatre (1988). Als noranta va dirigir, entre d’altres Rossiniana, de Gioacchino Rossini, Franco Di Francescantonio i Joan Ollé, una producció del Teatre Grec i del Gran Teatre del Liceu (1990); L’hora dels adéus, de Narcís Comadira, Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1995); De poble en poble, de Peter Handke, Festival Grec-96 (Premi Ciutat de Barcelona 1996); Accident, de Lluïsa Cunillé, Mercat de les Flors (Premi de les Lletres Catalanes 1997) i Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca, Festival Grec de Barcelona, Festival de Otoño de Madrid (1998). El 2002 dirigeix Víctor o els nens al poder de Roger Vitrac, Sala Fabià Puigserver, i Fedra de Jean Racine, una producció de Festival Temporada Alta-2002, Festival Grec de Barcelona i Les Estivales de Perpinyà. El 2003 va estrenar L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke, al Mercat de les Flors, una producció del Festival Grec de Barcelona i Cròniques (Catalonia Splendens), un espectacle inspirat en la Crònica de Ramon Muntaner (València, 1335) al XVII Festival Castell de Peralada, amb direcció musical de Jordi Savall. El 2004 va estrenar Sis personatges en busca d’autor de Luigi Pirandello, i L’oncle Vània, d’Anton Txékhov, a la Sala Fabià Puigserver, i La plaça del diamant al Festival Castell de Peralada, un espectacle basat en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda que ha arribat a les 150 representacions. El 2006 va presentar L’illa del tresor (cabaret de paraules), una versió teatral del programa que fa des del 1996 en col·laboració amb l’escriptor Joan Barril per a TVC (Premi Nacional de Televisió 2005) i La verdad de las mentiras, una lectura amb Mario Vargas Llosa i Aitana Sánchez-Gijón a partir del llibre homònim de l’autor peruà. A la Sala Fabià Puigserver ha estrenat també El malentès, d’Albert Camus. I al Festival de Teatro Clásico de Mérida, Odiseo y Penélope, de M. Vargas Llosa. El 2007 va estrenar una versió teatral de la novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas, també va dirigir l’espectacle inaugural de la presència de la literatura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. La tardor del 2007 dirigeix Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, espectacle amb el qual s’inaugurava EL CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona. Al 2008 estrena al Festival de Barcelona Grec El Ángel exterminador, de Luis Buñuel i Luis Alcoriza i Yvonne, princesa de Borgonya, de W. Gombrowicz al Teatre Lliure. Al 2009 va presentar al Festival Catalan Days a Nova York una lectura dramatitzada de La Plaça del diamant, de Mercè Rodoreda amb l’actriu Jessica Lange. Els seus últims muntatges són El cafè de Goldoni, al Teatre Romea, Rebels amb causa, a l’envelat Rambleros, El uno y el otro, de Rafael Campos, al Teatro Arbolé de Saragossa, Nô, sobre textos del Teatre Nô Modern de Yukio Mishima al Grec 2010, i Joan Maragall, la llei de l’amor.

Joan Anguera, actor Pedagog, actor i director de teatre, es va formar a l’Escola d’Art Dramàtic “Adrià Gual” (1965-68), als Estudis Nous de Teatre (1969-70) i a l’Institut del Teatre de Barcelona (1978). Com a pedagog exerceix de professor d’expressió i de teatre a diversos centres educatius, i ha estat l’impulsor del Màster Europeu Teatre en l’Educació de l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a actor i director professional, el 1967 funda el Grup de Teatre Vermell x 4 a Centelles, que estrena Ronda de mort a Sinera (1967) a partir de la versió d’Espriu-Salvat, La Creació, amb textos de Miquel Martí i Pol (1968), Els justos, d’Albert Camus (1969) i Burul d’I. Ricardi (1970). Del 1972 al 1996 forma part de La Gàbia Teatre, de Vic. Intervé com a actor a És quan dormo que hi veig clar sobre textos de J.V.Foix (1972); L’última cinta, de S. Beckett (1976); Laura a al ciutat dels sants, de M. Llor (1983); Tot esperant Godot, de S. Beckett (1985); Fi de partida, de S. Beckett (1990); L’art de la comèdia, d’E. De Filippo (1992) i a American Buffalo, de D. Mamet (1993), entre d’altres. I com a director, estrena El canari mut, de G. RibemontDessaignes (1974); Escurial, de M. de Ghelderode (1977); La cavalcada sobre el llac de Constança, de P. Handke (1990); Crònica d’Ann, de J. Borrell (1983); Rostres coneguts, sentiments ambigus, de B. Strauss (1986) i El cant del boc, de B. Breytenbach (1991). Als anys 90 participa com a actor a Els pastorets de S. Pitarra., dir. F. Roda; Un cas curiós de C. Goldoni, dir. J. Vilà; El rei David, d’A. Honegger, dir. A. Argudo; Àfrica 30 de M. Sàrrias, dir. T. Casares, i com a director, a Duros a quatre pessetes, de S. Rusiñol; Monsieur Barnett, de J. Anouilh i El cor menjat, de Renada L. Portet. També crea la Companyia “Follim Follam” (1996) que recollia i interpretava “Cançons populars porques” i que va enrregistrar tres CD’s i fer més de 200 “bolos”. Els darrers anys ha treballat sota les ordres de Mario Gas (Olors, de J.M. Benet i Jornet; Lulú, de F. Wedekind, i La mare Coratge i els seus fills de B. Brecht), Joan Ollé (12 canten Brel,), Àlex Rigola (Glengarry Glen Ross, de D. Mamet). Del 2004 al 2006 treballa com a actor a la Cia. “Caterina Sagna” de Venècia a l’espectacle de dansa-teatre Heil Tantz! de C. Sagna. Entre els seus últims espectacles s’hi compten Somriure d’elefant de Pau Miró, Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, dir. Oriol Broggi, i L’Aigua, sobre textos de Jesús Moncada, dir. Xicu Masó, Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, dir. Joan Ollé, El rei Lear de W. Shakespeare, dir. Oriol Broggi, El cafè, de Goldoni, dir. Joan Ollé, El jardí dels cinc arbres, a partir de textos de Salvador Espriu, dir. Joan Ollé, i Joan Maragall, la llei de l’amor. Ha rebut diversos premis, d’entre els quals destaquen el Premi de la Crítica al Millor Actor de la Temporada 06-07 per Somriure d’elefant de Pau Miró al Festival Grec de Barcelona i per Primera història d’Esther amb el Teatre Nacional de Catalunya. Premi de la Crítica al millor actor de la temporada 94-95 per Un cas curiós, i el Premi de la Crítica al millor actor de la temporada 99-00 per Olors de J.M. Benet i Jornet.

Ivan Benet, actor És Llicenciat en Art Dramàtic, especialitat d’interpretació i Premi Extraordinari de l’Institut del Teatre de Barcelona. 1994-1998. Becat pel Teatre Lliure per participar en dos “Work in progress” dirigits pel director holandès Johan Simons i la directora romanesa Catalina Buzoianu. International Theater Akademy Ruhr. Schauspielhaus de Bochum (Alemanya)1999. Curs intensiu “La memoria del corpo”, impartit per l’actor i director Franco di Francescantonio. Associació de Postgraduats de l’Institut del Teatre. 1998. En teatre, ha participat en els espectacles següents (trajectòria des del 2000 fins ara): La dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dirigit per Ramon Simó. TNC Sala Petita (2008); Un dia, mirall trencat de Mercè Rodoreda. Dirigit per Ricard Salvat. Teatre Borràs de Barcelona (2008). El Ángel exterminador, de Luis Buñuel i Luis Alcoriza. Dirigit per Joan Ollé. Teatre Grec (Grec’ 08), Expo Zaragoza i Las Palmas (2008); Yvonne, princesa de Borgonya de W.Gombrowicz. Dirigit per Joan Ollé. Teatre Lliure de Barcelona. (2008); Hedda Gabler d’Henrik Ibsen. Dirigit per Pau Carrió. Biblioteca de Catalunya. (2008); El Sr. Perramón de J.Ma.de Sagarra. Dirigit per Joan Anton Rechi. Teatre Romea de Barcelona. (2007); Gorda de Neil LaBute. Dirigit per Magda Puyo. Villarroel Teatre de Barcelona. (20062007); European House direcció i dramatúrgia d’Àlex Rigola. Festival de Temporada Alta de Girona (2005-2006) i gira estatal i internacional (2006); Ricard 3r de W. Shakespeare. Dirigit per Àlex Rigola. Festival de Almagro i Teatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional (20052006); Santa Joana dels escorxadors de Bertolt Brecht. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Grec i Teatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional (2004-2005-2006); El miedo y la música. Escrit i dirigit per Julio Manrique. Sitges Teatre Internacional (2004); Juli Cèsar de W. Shakespeare. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Lliure de Barcelona i gira estatal i internacional (2004-2005); Do’m d’Enric Casasses. Dirigit per Albert Mestres. Sala Beckett de Barcelona (2003-2004); El somni d’una nit d’estiu de W.Shakespeare. Dirigit per Àngel Llàcer. Cia.Parracs. Teatre Borras i Teatre Principal de Barcelona (2002-2003; Escenes d’una execució de Howard Barker. Dirigit per Ramón Simó. Sala Petita TNC de Barcelona (2002-2003); La mare coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. Dirigit per Mario Gas. Sala Gran TNC de Barcelona (2001-2002); Titus Andrònic de W.Shakespeare. Dirigit per Àlex Rigola. Teatre Lliure de Barcelona (2001), Teatre Zorrilla de Badalona (Grec 2000); Violació de límits de M. de Pedrolo. Dirigit per Joan Castells. Cia Parracs. Sala Muntaner de Barcelona (2000); Jordi Dandin de Molière. Dirigit per Oriol Broggi. Teatre Artenbrut de Barcelona. En Televisió, ha participat a Ventdelplà. Personatge: Esteve Estelrich.. Diagonal TV i TV3.(2007-2008; 13 rue. XTVL (2007); Càsting XTVL (2007); Capítol de Porca misèria. TV3 (2004); Capítol de Temps de silenci. TV3 (2001); Valèria Telemovie dirigida per Sílvia Quer. TV3 (2000); Capítol de Laberint d’ombres. TV3 (1998).

Montserrat Carulla, actriu Comença fent teatre amateur, i segueix alguns cursos a l’Institut del Teatre de Barcelona al finals dels anys 1940. De 1970 a 1976 cursa també Història de l’Art a la Universitat de Barcelona. Fins el 1960 no comença a treballar en teatre professional, amb Soparem a casa, El fiscal Recasens i l’adaptació de Romeo i Julieta de Josep Maria de Sagarra. Marxa dues temporades a Madrid i torna a Barcelona el 1964. D’aleshores ençà ha participat en nombroses obres de teatre, en films i en algunes sèries de televisió, com Secrets de família (1995), Dones d’aigua (1997) o El cor de la ciutat (2000) de TV3, o Hospital Central de Telecinco. També ha fet de dobladora al català i castellà en films estrangers. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1999 la Medalla d’Or al Mèrit Artístic. De la seva llarga carrera, destaquen els espectacles L’enterrament és a les quatre, de Joan Vila Casas; Mort de Dama, de Llorenç Villalonga; La filla del mar, d’Àngel Guimerà; Pigmalió, de George Bernard Shaw; La viuda trapella, de Carlo Goldoni, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany; Hamlet, de Shakespeare, dirigit per Pere Planella; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, La Reina de Bellesa de Leenane, de Martin McDonagh, A Little Night Music de Stephen Sondheim, Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, dirigit per Joan Ollé; El temps i els Conway, de J.B. Priestley i Guys & dolls (1998) dir. Mario Gas. En cinema, destaquen Surcos (1951), de José Antonio Nieves Conde; Cambio de sexo (1977), de Vicente Aranda; Companys, procés a Catalunya (1979), de Josep Maria Forn i Costa; El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999), de Mario Camus i El orfanato (2007), de Juan Antonio Bayona.

El CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona és un centre nacional de producció i de creació escènica que forma part de la xarxa de centres públics conjuntament amb el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure i els Centres d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa. L’Ajuntament de Salt, l’Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya són les institucions conveniades que han engegat el centre. Des dels seus inicis, els objectius que persegueix el Centre són: produir i coproduir espectacles de primera línia des de l’àrea urbana de Girona però amb la voluntat que tinguin una exhibició posterior el més àmplia possible. Aquests espectacles són sobretot de teatre, i molt especialment de teatre de text; el Centre treballa conjuntament amb el Temporada AltaFestival de Tardor de Catalunya, i aquesta col·laboració ha de servir als creadors del nostre país com a espai natural de trobada amb creadors estrangers i també com a trampolí per accedir a programacions de fora del nostre país; el Canal vol ser un lloc de treball també per a les noves generacions de creadors que van sorgint a Catalunya; el Centre vol col·laborar a difondre i a fer créixer l’autoria catalana; col·laborar a teixir conjuntament amb el TNC, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, els Centre d’Arts Escèniques de Reus i de Terrassa, la nova xarxa de producció teatral pública de Catalunya; treballar conjuntament amb els teatres del Servei Metropolità de Teatres i Auditoris (Teatre Municipal de Girona, Teatre de Salt, Sala la Planeta i Auditori de Girona) tant per aconseguir una programació millor, com per aconseguir arribar a un públic més ampli. EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona produeix cada temporada un mínim de quatre espectacles que es gestionen des del Centre i per cada es compta amb coproductors (Teatre Lliure, Teatro Español de Madrid, Festival Grec...), la qual cosa permet, a banda de poder fer propostes amb més mitjans, garantir la seva exhibició i gira posterior. També cada temporada els Centres de Creació de Reus, Terrassa i Salt/Girona presenten una coproducció conjunta. EL CANAL va iniciar la seva activitat la tardor del 2007 amb l’estrena de Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés, dirigit per Joan Ollé. La temporada 20072008 es varen presentar, a més de Coral Romput, Blanco, d’Octavio Paz, dirigit per Frederic Amat, Brossalobrossotdebrossat, de Carles Santos, i Pinsans i Caderneres, dirigit per Xavier Albertí, i la coproducció de tots els Centres de Creació El silenci del mar, de Jean Bruller, dirigit per Miquel Górriz. La Temporada 2008-2009 El Canal ha presentat La marea, de Mariano Pensotti, Petó Públic, dirigit per Rosa Maria Sardà, Vides Privades, dirigit per Jordi Prat, Mort d’un viatjant, dirigit per Mario Gas, La revolució, de Jordi Casanovas, Traïció, dirigit per Carles Alfaro i la coproducció de tots els centres de creació La vida lluny dels poetes, dirigida per Josep Pere Peyró. La futur seu de EL CANAL Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona és la Factoria Cultural de La Coma-Cros, actualment en fase d’obres. A la Coma-Cros EL CANAL hi tindrà espais d’assaig, magatzems, oficines i un espai d’exhibició modulable. Actualment els espectacles del Centre s’estrenen als espais teatrals existents a Girona i Salt (Teatre Municipal, Teatre de Salt, Sala La Planeta...). Més informació: www.elcanalteatrecat

Hospital, 51 08001 Barcelona grupfocus.cat teatreromea.com

VENDA D’ENTRADES Taquilles del Teatre Romea, T. 93 301 55 04 De dimarts a diumenge a partir de les 16.30 h i fins l’hora d’inici de l’espectacle. Tel-entrada 902 10 12 12 (24 h) i oficines Caixa Catalunya (de 8 a 14.30 h) www.telentrada.com

De dimarts a divendres a les 21h Dissabtes a les 18 h i 21h Diumenges i festius a les 18.30 h

PROMENTRADA Central de reserves del Grup Focus. Promociones especials per a grups T. 93 309 70 04 / info@promentrada.es

ROMEA

El dijous 3 de febrer es farà una funció escolar a les 17 h Preus: De 17 a 28 euros

El Teatre Romea rep el suport de:

Institucions

Mitjans de comunicació