2011 2012
ROMEA
ROMEA
Hospital, 51 08001 Barcelona www.teatreromea.com Fundació Romea per a les Arts Escèniques www.fundacioromea.com Grup Focus Àvila, 149 - 155 08018 Barcelona www.grupfocus.cat T: +34 933 097 538
2011-2012, la dotzena temporada del Teatre Romea sota la gestió de Focus i l’inici de la nova etapa. Dos noms, dos artistes, són els referents d’aquest esdevenir temporal que marcarà, sens dubte, un punt d’inflexió en la trajectòria del teatre barceloní amb més anys d’activitat escènica ininterrompuda. Calixto Bieito ha estat, durant onze anys, el gran estendard creatiu amb el que hem onejat l’èxit i les virtuts d’una estreta relació entre la gestió privada d’una empresa compromesa i el geni creatiu i exigent d’un artista de la seva envergadura. Calixto ha estat l’artífex del prestigi artístic del Romea, el creador d’inoblidables espectacles que han vist la llum al seu escenari i el motor de memorables gires internacionals. Ara, Bieito deixa la direcció del Romea per posar el seu talent a disposició del Barcelona Internacional Teatre, un nou i ambiciós projecte que no hauríem pogut ni tan sols imaginar sense la seva determinant contribució en la direcció del Teatre Romea. Gràcies, amic. Julio Manrique, polifacètic artista, actor i director consolidat, creador amb estil propi i aglutinador de voluntats artístiques, és el nou director del Teatre Romea. No vull obviar l’orgull i la satisfacció que ens produeix aquesta designació; Manrique era la nostra opció des del mateix moment en el qual ens vam plantejar el canvi en la direcció del teatre i la seva acceptació era la clau per contemplar un relleu d’aquesta transcendència amb la tranquil·litat i seguretat que tornàvem a apostar per un home de teatre, jove, rigorós, amb una definida visió conceptual i estètica i una enorme capacitat de creixement artístic. Julio Manrique és ja el flamant director d’aquest històric teatre i a ell li correspon, des d’aquest moment, marcar les directrius artístiques de la nova època que iniciem amb aquesta presentació de la temporada 2011-2012. Estem segurs que cobrirà amb escreix les altes expectatives que el seu nomenament ha despertat en els aficionats teatrals i que el Teatre Romea, sota la seva direcció i estil, continuarà sent un paradigma de compromís cultural i excel·lència artística. Per nosaltres tampoc quedarà. Sort, amic.
Daniel Mart铆nez de Obreg贸n president del Grup Focus (Escenari del Teatre Romea)
Julio Manrique director artĂstic (Escenari del Teatre Romea)
PRESENTAR LA TEMPORADA. Comèdia en 1 acte. Barcelona. 11 a.m. Un home d’uns trenta-vuit anys, moreno, més aviat baixet, amb una barba ja més blanca que negra i un aire com de dirigir-se irremissiblement cap a la seva pròpia execució, puja a un taxi. TAXISTA- On anem? HOME- Al Teatre Romea, si us plau. TAXISTA – Som-hi, doncs. Cap al Romea Pausa. L’home barbut treu una llibreta, una petita Moleskine negra força malmesa, rellegeix en veu baixa unes notes, reescriu alguna cosa, rellegeix, torna a reescriure. Està com un flam. El taxista se’l mira pel mirallet. TAXISTA- Tot bé? HOME- Eh? Sí, sí, perfecte. Tot bé TAXISTA- I què? En fan alguna de divertida, ara? HOME- Perdó? TAXISTA- Al Romea HOME- Eh? Al Romea? Ah, no, bé…en realitat encara no ha començat la temporada. De fet, avui presentem la nova programació. TAXISTA- Presenteu? HOME- Eh? Sí, bé, de fet em tocarà fer-ho a mi, en part…vull dir que…sóc el nou director artístic del teatre i…vaja, em sembla que em tocarà parlar. Escolta, ja sé que està prohibit i tot plegat, però…puc fumar? TAXISTA- Sí, home, sí. Baixes una mica la finestra i si veus algun uniforme l’amagues. HOME – Perfecte.
L’home treu el seu paquet de Camel Light i es fica una cigarreta a la boca com si s’hagués de morir demà. Se l’encén i fa una profunda calada. Mira per la finestra. TAXISTA – I què fareu? HOME- Eh? TAXISTA- Quines obres, vull dir. HOME –Doooncs…a veure… TAXISTA – Ei, si no vols no cal que… HOME- No, no, què va, si així practico. Doncs obrirem amb “Llum de Guàrdia” i… TAXISTA – “Llum de Guàrdia”? No em sona. HOME – No, ja, és que és nova. És un treball de creació. Vull dir que…ens l’hem inventat. Amb un grup d’actors, un dramaturg i jo mateix. Jo la dirigeixo. En realitat el que jo volia era obrir la temporada amb ells, amb aquest grup vull dir. Suposo que som una mica com…com una família. I com que no trobava una obra per nosaltres, vaig pensar que aquest cop ens l’hauríem d’inventar. I això és el que ens ha sortit: “Llum de Guàrdia”. Som la Cristina Genebat, el Marc Rodríguez, l’Ivan Benet, el Xavi Ricart, la Mireia Aixalà, l’Andrew Tarbet, l’Oriol Guinart, el Sergi Pompermayer, el Raimon Molins… TAXISTA – Vale, vale, vale. I de què va? HOME- Doncs va de teatre. I de fantasmes. A l’inici de l’obra es crema el Romea i… TAXISTA- Collons, només arribar ja cremes el teatre? HOME- Sí, bé, no ho sé, ens ha sortit així. En realitat, suposo que és una comèdia sobre… la por. Sobre lo idiotes o lo perillosos o les dues coses alhora que ens fa ser la por. Tenir massa por. Sobre com ens allunya de la vida. I sobre la necessitat de…d’això, de cremar les pors. Suposo que la cosa va per aquí. TAXISTA- Sí que hi ha por, sí. La gent està espantada, oi? Amb la crisi, i tot plegat. Ens estem tornant una mica paranoics. I què més fareu? HOME –Després tindrem “Dogville’…
TAXISTA- Ep, això és una pel·li! Del Lars Von Trier. Molt bona, tu. Ara, que quina llengua que té el danès! A Canes la va liar ben gorda… HOME- Sí, bé, suposo que li agrada provocar, no ho deu poder evitar. A mi em sembla que és un geni, però. I, per tant, algú difícil, però extraordinàriament interessant. L’adaptació i l’espectacle són boníssims. Format teatre-concert, amb un grup de rock que toca en directe. Companyia Rayuela. No t’ho perdis, t’agradarà. Van guanyar un Max per aquest espectacle. TAXISTA – Els Max són les pomes aquelles que us doneu entre vosaltres, no? HOME- Sí, bé, el guardó en si té forma de poma però… TAXISTA- I després de “Dogville” què vindrà? HOME – “Qui té por de Virginia Woolf?”, de l’Edward Albee. TAXISTA- Home, el Richard Burton i la Liz Taylor, en pau descansi. Quina dona… HOME – Espectacular… TAXISTA- Ens agrada el cinema, eh? HOME – Molt. Aquesta versió la dirigirà el Daniel Veronese, un director argentí que admiro molt. Va fer una versió de “L’Oncle Vània”que és una de les millors coses que he vist en un teatre. Jo quan sigui gran vull fer una cosa la meitat de bona que aquesta. És un director que, entre d’altres coses, estima els actors. I sap treballar amb ells i a partir d’ells. I això per mi és molt important. Jo és que en realitat sóc actor, saps? TAXISTA- Ah, sí? Doncs no em sones, noi. La barba, potser… HOME – No me la trec des de fa deu anys. Se’m veu la cara molt rodona. TAXISTA – Hòstia, doncs em sap greu però no…i qui surt en aquesta? HOME – El Richard Burton el fa el Pere Arquillué i la Taylor és l’Emma
Vilarasau. O sigui que res a envejar. I els joves, l’Ivan Benet i la Mireia Aixalà. TAXISTA –Quin “lujo”, tu. I després què tindrem? HOME- “Incendis”. TAXISTA – Collons, quina obsessió. Què ets piròman, tu? HOME – No, no, vaja, crec que no. Ha vingut així. “Incendis” és una obra del Wadji Mouawad. Pertany a una tetralogia, un grup de quatre obres que parlen sobre… els orígens, la recerca dels orígens. TAXISTA- Home, tot un tema, això! HOME – El Wadji Mouawad va néixer al Líban. Quan tenia vuit anys va esclatar la guerra al seu país i va emigrar amb la seva família a París. Després d’uns anys a París, els van fer fora per una qüestió de papers… TAXISTA – Ja hi som… HOME – I van marxar cap al Canadà. Allà es va acabar de formar com a autor i com a home de teatre, perquè ell escriu a partir dels assajos. Es tanca amb els seus actors, proven coses i, poc a poc, va apareixent una obra. Escriu tragèdies, tragèdia contemporània. “Incendis” és un dels textos més poderosos que he llegit en molt de temps. Això ho dirigirà l’Oriol Broggi… TAXISTA – Home, els bojos de la Biblioteca de Catalunya. Mira que fan coses maques, aquesta gent… HOME – Totalment d’acord. I m’agradaria fer moltes coses amb ells, allà al Romea. TAXISTA- Està bé, això. Complicitats, tu. En els temps que corren ens hem de buscar bons còmplices i tirar endavant. I així, pot estar bé, aquesta? HOME - Jo crec que a Barcelona no hi ha un director millor pel llenguatge que proposa el Wadji Mouawad que l’Oriol Broggi.
TAXISTA- I els actors? HOME – La Clara Segura… TAXISTA – Aquesta tia m’encanta… HOME – A mi també. I jo mateix. TAXISTA – Vinga, doncs, a veure si et veig fer alguna cosa. I després? HOME – Després farem “The Blue Room”, una adaptació del David Hare de “La Ronda”, d’Schnitzler. TAXISTA – Ah, aquesta em sembla que l’he vista, jo. Molt de “folleteo”, oi? HOME – Cada escena acaba amb un polvo. TAXISTA- I quantes n’hi ha? HOME – Deu TAXISTA – Collons! HOME – L’obra va ser un escàndol, en la seva època. Estem parlant dels inicis del segle XX.. L’autor estava convençut que havia escrit un text irrepresentable. La realitat és que no s’ha parat de versionar i representar fins els nostres dies. TAXISTA – I això qui ho farà? HOME –Això serà un “menàge à trois”. TAXISTA- Vinga, fot-li! HOME – El David Selvas… TAXISTA – Home, aquest sí que el conec… HOME – És un actoràs i un director fantàstic. I a més és guapo, el “cabrón”… TAXISTA – Hòstia, quina ràbia… HOME – I bon amic i bona persona…
TAXISTA – Para, para, para! HOME – Doncs amb el Nao Albet i el Marcel Borràs han decidit perpetrar la direcció i la dramatúrgia d’aquesta nova “Ronda”. El Nao i el Marcel són dos “xavalets” amb un talent i una energia que no se l’acaben. TAXISTA - Pinta bé, pinta bé. I encara queda alguna cosa més? HOME – Sí. Música. Un cicle de concerts que es dirà “4 Acords”. Jo és que trobo que el Romea és un lloc collonut per fer concerts. TAXISTA – És que la música… HOME – La música és el millor antidepressiu que ens han inventat, sí. Farem un cicle de música i teatre. La idea és reunir músics i directors d’escena. Per això lo dels “acords”… TAXISTA – Sí, és clar, algun nom li havíem de posar… HOME – Tindrem els Pastora amb la Carol López, el Bruno Oro amb el Ramon Simó, la Mürfila amb el David Selvas i la Sílvia Pérez Cruz amb mi mateix. I després encara ens queda l’espectacle pel Grec, pel Festival, a l’estiu. A mi m’agradaria… TAXISTA – Noi, perdona però ja hi som. Carrer Hospital número 51. Teatre Romea.
El taxi s’atura davant del teatre. Pausa. L’home barbut es mira la façana, sense atrevir-se a baixar. El taxista el mira pel mirallet i somriu... Pausa. L’home agafa aire i mira al taxista. HOME – Què et dec? Fosc.
Llum de GuĂ rdia (Ghostlight) Setembre Octubre 2011
Juan Ma単ez cap de sala (Taller del teatre)
Fitxa Dramaturgs: Sergi Pompermayer i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique Ajudant de direcció: Raimon Molins Repartiment: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet Escenografia: Sebastià Brosa Vestuari: Maria Armengol Il·luminació: Jaume Ventura Espai sonor: Damien Bazin Audiovisuals: Marc Lleixà Moviment escènic: Ferran Carvajal Caracterització: Núria Llunell És una producció del Teatre Romea
“Àngels caiguts, ànimes errants, llops ferits i afamats que tremoleu sota la freda llum d’una lluna massa cruel: volem sentir els vostres udols. Tu, fantasma condemnat a l’exili permanent del qui no troba mai el seu lloc, treu-te el llençol. Tu, pobre nina trencada, que portes a la mà els mil bocins del teu propi cor esmicolat, treu-te el llençol. Aquesta nit, parlem de fantasmes. Aquesta nit, parlem de tu. Volem sentir les vostres històries. Existeixen els fantasmes? Són aquí per castigar-nos o potser ens volen ajudar i nosaltres no els deixem? Sóc l’Àlex Pérez Feliu i encenc el vostre Llum de Guàrdia.
TEXT DEL DIRECTOR:
Julio Manrique Feia temps que tenia ganes de fer un espectacle de creació. De tancar-me amb un grup d’actors (els meus còmplices habituals, que conec i estimo i admiro) en una sala amb només unes quantes idees al voltant d’un tema i moltes ganes de treballar i deixar que anés apareixent una història. Doncs bé, això és el que hem fet, el que estem fent amb Llum de Guàrdia (Ghostlight), improvisar i deixar que la història aparegui, permetre que, d’alguna manera, s’acabi imposant. El nostre espectacle parla del teatre i dels seus fantasmes. Dels nostres fantasmes, doncs, dels fantasmes de tots aquells que ens dediquem al teatre. I també parla de cinema. De com el cinema dóna forma a les nostres pors a través del gènere de terror, creant-ne arquetips i models, de vegades tòpics i irrisoris, de vegades autèntics i personals, monstres que emmirallen la nostra pròpia monstruositat. També és un espectacle d’històries creuades, de frustració, de cerca, de lluita. Un grup es desfà i es torna a reunir. Crec que parlem del grup, de la necessitat del grup, de la seva importància i de la urgent necessitat d’aprendre a entendre, a relacionar-se amb l’altre. I crec, també, que parlem d’aquells que ens miren, que ens mireu. De l’espectador i de la seva mirada. Una mirada que, de vegades, ens causa terror, que sempre volem omplir i satisfer. I que, per sobre de tot, ens fa falta.
Sinopsi 14 de setembre del 2004. Roda de premsa. Un grup d’artistes presenta la imminent estrena de l’espectacle Xirgu al Teatre Romea. Els seus membres mostren la seva millor cara davant els mitjans i es mostren satisfets amb l’espectacle que estan a punt d’estrenar. Un dels membres del grup, però, la Clara, una actriu-ballarina sord-muda, fa esclatar l’acte amb una sorprenent revelació: la llegenda segons la qual el fantasma de la mítica actriu catalana Margarida Xirgu es passeja pel Romea és certa. Ella ha vist el fantasma. I aquest li ha dit que l’espectacle no s’ha de representar. Malgrat les advertències de la Clara, la funció s’estrena. I la nit de l’estrena, es crema el teatre. L’incendi del Romea passarà a formar part, des d’aleshores, de la llegenda negra de la ciutat. 14 de setembre del 2011 (set anys després). El Romea segueix tancat, pendent de reformes. I el grup que integrava Xirgu, s’ha desintegrat. Els seus components han seguit diferents camins, tots ells apartats de l’escenari. Una estranya maledicció sembla perseguir-los d’ençà de l’ incendi. L’arribada a Barcelona, però, després de set anys d’absència, d’en Josh L. Franklyn, l’antic director de Xirgu, convertit ara en cineasta de culte del gènere de terror, canviarà les coses. Una sèrie d’estranyes i violentes coincidències tornarà a reunir el grup al voltant del vell teatre abandonat.
Tots tenim el nostre fantasma. Un fantasma que sempre ens acompanya tot i que a vegades no som conscients de portar-lo al costat. Però hi és. I no estic parlant d’un fantasma amb llençol blanc, o d’un espectre vaporós vestit amb robes del Segle XIX. Els nostres fantasmes són menys naïf, menys màgics i fantàstics. Són les pors, els desigs, les obsessions, tot allò que ens angoixa i terroritza al pensar que potser no ho aconseguirem o, si ja ho tenim, que ho poden perdre. A Llum de Guàrdia apareixen aquests fantasmes tan poc paranormals. I d’altres que ho són una mica més. I apareix també el gran fantasma de tots els que hem participat en aquest projecte. El teatre. El teatre com a fantasma del que és la nostra vida. Al diccionari hi trobem que un fantasma és “Allò que no té d’una persona o d’una cosa sinó l’aparença”. Com el teatre. Sergi Pompermayer
Esther Aranda taquillera (Part posterior de l’escenari)
Dogville Octubre 2011
Fitxa Autor: Lars Von Trier Versió: Christian Lollike Traducció: Susana Cepa Dramatúrgia i direcció: Nina Reglero Repartiment: Marta Ruiz de Viñaspre, Carlos Pinedo, Carlos Tapia, Maribel Carro, Carmen Gutiérrez, Pablo Rodríguez, Carlos Cañas, Xiqui Rodríguez, Olga Mansilla, Javier Vilorio, Beatrice Fulconis, Raúl Escudero, Javier Semprún, Javier Vilorio, Carlos Nuevo, Pablo Rodríguez Músics: Javier Vilorio, Pablo Rodríguez, Raúl Escudero, Fernando Su, Javier Magallanes / César Tejero
“Nicole Kidman interpreta a una dolça Grace, un àngel de compassió i caritat que consent la brusquedat dels habitants del poble i perdona cadascun dels seus pecats. El pecat que ella comet, segons ells, és actuar com si fos millor que la resta. De la pel·lícula se destil·la la noció d’apaivagament que el fet de ser bona persona, en general, irrita, perquè fa sentir encara pitjor a la resta, i, per tant, aquells que tenen aquesta virtut han de pagar un preu molt alt.” (Stephen Golden, New York Times)
Espai escènic i disseny general: Carlos Nuevo Vestuari: Rayuela y F.A.Q (Madrid) II·luminació: José Montero So: David Hernández És una coproducció de La Fundación Siglo para las Artes de Castilla y León i Rayuela Producciones Teatros, amb la col·laboració d’Azar Teatro.
Premi Max 2011 al Millor Espectacle Revelació Premi a la Millor Proposta Teatral de la Feria Internacional de Teatro y Danza de Huesca 2010
TEXT DE LA DIRECTORA:
Nina Reglero El feixisme dels pobres El poble de Dogville acollirà amb amabilitat extrema a la seva nova veïna Grace fins que descobreix que pot resultar perillosa, aleshores el tracte que li dispensen va guanyant en crueltat. El punt de partida per articular la proposta es basa en la recerca d’un espai escènic flexible, que permeti la fluïdesa de l’anècdota sense circumscriure-la a un temps i a un lloc concret. Von Trier descriu Dogville com un poble miner i és precisament l’entorn miner el que defineix l’estrat social del poble, gent humil i aïllada. L’antagonista Grace és una dona diferent a ells, de classe social més elevada i més culta, però amb unes circumstàncies extremes: s’està escapant d’algun perill i es troba desemparada. Plantegem “el poble” com un espai de joc des de dos àmbits: l’espai públic i l’espai íntim de cada veí. Per aconseguir aquesta dualitat funcional projectem l’espai escènic prenent com a referència els vestidors de les mines de carbó. Allí cada miner disposa d’un penjador amb una cadena amb les seves pertinences. Allò individual queda representat pels estris de cada personatge. Cadenes que descriuen i defineixen cada individu a través de les seves propietats i conceptualitzen els lligams que ens uneixen a les nostres circumstàncies o a un rol social. Grace és encadenada per evitar que fugi. Partint d’aquest fet establim l’ús de les cadenes com a definició de l’àmbit social de l’espai. La seva utilització possibilita la concreció física i plàstica de l’opressió del grup sobre l’individu. L’actor és per descomptat el centre de gravetat del muntatge, i la força de la posada en escena consisteix en aconseguir fluïdesa amb el text i energia amb l’acció. Els personatges són com peces d’un trencaclosques, tot enfortit amb la generosíssima entrega dels actors, que s’enfronten al límit de la seva ètica, per intentar descobrir què hi ha de nosaltres en aquest poble perdut de les muntanyes Rocoses.
Nota sobre Lars Von Trier:
Un nou concepte de cinema Lars Von Trier sempre ha evidenciat el seu clar interès per allunyar-se de qualsevol convencionalisme. En aquest sentit, la seva trajectòria professional ve marcada per la singularitat, la transgressió, però també per la polèmica. Influenciat per Fritz Lang, Terry Gilliam i per el minimalisme tècnic de Carl Theodor Dreyer, Von Trier va ser el precursor, juntament amb altres directors, del moviment cinematogràfic de tarannà radical anomenat Dogma 95. Aquest moviment reivindica el fet de fer un ús mínim dels aspectes tècnics, tot i creant pel·lícules senzilles, i, sobretot, desenvolupant i traient el màxim partit del procés dramàtic dels actors. D’entre les seves creacions, cal esmentar algunes de les seves pel·lícules, com ara: Breaking the waves (Trencant les onades) (1996), The Idiots (Els idiotes) (1998) i Dancer in the dark (Ballar a la foscor) (2000), mitjançant la qual obtindria el reconeixement internacional. Aquestes tres produccions conformen la Trilogia del cor daurat. Tanmateix, destacar també clàssics del seu repertori com ara The element of crime (L’element del crim) (1984), pel·lícula que el va posar en el mapa, o Dogville (2003), considerada per alguns crítics com la seva obra mestra tant per la magistral interpretació dels seus actors com pel seu format d’obra teatral televisada clarament impregnada per l’essència de Bertolt Brecht.
L’originalitat de Dogville rau en com Lars Von Trier va filmar la pel·lícula. En aquest sentit, Von Trier pren com a referència els clàssics de la dramatúrgia universal del Royal Shakespeare Company, com ara Nicholas Nickleby, de Charels Dickens, televisats a Gran Bretanya durant els anys 70. El director plasma en aquesta producció una crítica social de tarannà moralitzant envers als EUA tot i prenent com a referència les obres d’ Our Town (El nostre poble), del dramaturg Thornton Wilder, Pollyanna, de la novel·lista Eleanor H. Porter així com una clara al·lusió a l’obra de Bertolt Brecht. La història, encapçalada per una sublim Nicole Kidman i una excel·lent Lauren Bacall, gira a l’entorn a la figura de la fugitiva Grace. Quan Grace arriba a Dogville, un petit poble de l’Amèrica profunda, els seus habitants l’acullen amb els braços oberts. Veuen la seva arribada com una llum d’esperança a les seves tristes vides. La Grace és amable, servicial i alegre, i això els hi agrada. Tanmateix, a mesura que la pel·lícula avança, i certs secrets es desvelen, l’ambient del poble s’altera i la seva presència comença a molestar als veïns. Lars Von Trier destapa les misèries de l’ésser humà i planteja l’etern debat sobre la bondat, el poder, la hipocresia, l’esclavitud i les diferències entre les classes socials.
Míriam Font i Gerard Gort màrqueting i comunicació (Soterrani escenari)
Qui tĂŠ por de Virginia Woolf? Octubre 2011 Gener 2012
Fitxa Autor: Edward Albee Versió: Daniel Veronese Traductor: Josep Maria Pou Director: Daniel Veronese Ajudant de direcció: Raimon Molins Repartiment: Emma Vilarasau, Pere Arquillué Mireia Aixalà, Ivan Benet Escenografia: Sebastià Brossa Vestuari: Mercè Paloma Il·luminació: Txema Orriols
És una producció del Teatre Romea
‘Simpatitzis o no amb ells, trobaràs que els personatges d’aquest espectacle són vitals i d’una urgència dramàtica. En la seva fúria i terror, són lamentables al mateix temps que corrosius encara que també transmeten una humanitat hilarant. Els diàlegs del Sr. Albee són àcids i tenen un toc absurd. El seu estil controlat i suggestiu es converteix en pura mestria.’
(Howard Taubman, New York Times, 1962)
TEXT DEL DIRECTOR:
Daniel Veronese Unes paraules abans de començar els assajos. Sense cap mena de dubte, serà un enorme plaer trobar-me amb aquest text i amb aquests actors. De l’obra ja se’n saben prou coses, se n’han fet posades en escena... fins i tot una potent versió cinematogràfica. Per a qui no la conegui no voldria explicar-la i revelar-ne la intriga abans d’hora. Sí que puc afirmar però, que es tracta d’una complexa maquinària sobre la vida humana en parella, en companyia. Una màquina de cosir homes i dones. Intentarem posar en marxa aquest artefacte i que no s’aturi fins a les darreres conseqüències. Fa uns mesos en un missatge a manera de primer contacte –sense sentir-nos ni veure’ns les cares encara – els demanava als actors que intentéssim treure’ns del damunt les idees teatrals que tenim sobre aquest material per poder aprofundir-lo a mesura que el nostre coneixement es vagi desenvolupant en el procés d’assajos. Òbviament no podrem deixar de tenir idees preconcebudes, però allò més revolucionari del teatre resulta estar quasi sempre molt a prop, just a la cantonada, però no al nostre propi carrer. Confiem que hi ha terrenys que no hem visitat. Quins són? Realment no ho sé. Si els conegués ho faria malbé. D’aquesta incertesa en resulta una expressió que sempre m’agrada tenir present en el moment de començar un projecte: el teatre com “un dard llançat en la foscor”. Només espero que tots haguem entès alguna cosa nova al final d’aquest procés. Com succeeix sempre, si això ens passa a nosaltres és molt probable que també li passi al públic. Voldria fer un especial agraïment a la producció que va creuar l’oceà per integrar-me en aquest viatge desconegut que intueixo meravellós.
Edward Albee, un rebel a Broadway Durant els primers anys de la dècada dels 60, Edward Albee presentaria tot un reguitzell d’obres fresques i singulars com ara The Sandbox (1960), El somni americà (1961), o la seva obra mestra, Qui té por de Virginia Woolf? (1961-62). En una època en què Broadway començava a deixar de ser una fàbrica de produccions de clàssics d’interès, amb la destacada decadència de Tennessee Williams, que obtindria el seu últim èxit amb La nit de la Iguana (1964), Albee va significar tota una revelació i renovació per a la dramatúrgia americana i va revitalitzar la cartellera teatral de Broadway. Albee presentava una novetat molt diferent al que havíem vist fins aquell moment. Ens confrontava a un tipus de realitat i portava el llenguatge a un altre estadi. No era tant el que deia sinó com ho deia. Les reaccions que la obra produí són una demostració que la paraula importava. En aquest sentit, presentava textos amb un llenguatge directe, groller i, en ocasions, vulgar. Inspirat, en part, en clàssics d’Eugène O’Neill, com ara The Iceman Cometh (Arriba l’home de gel) (1946) o Long’s Day Journey Into Night (Llarg viatge cap a la nit) (1956) i clarament influenciat per Samuel Beckett i per l’obra de Ionesco, Albee presentava les misèries i els instints més baixos de l’ésser humà amb personatges amargats i apartats de la societat.
Duel interpretatiu a la gran pantalla Qui té por de Virginia Woolf? va ser portada a la gran pantalla l’any 1966. Dirigida per Mike Nichols i protagonitzada per Elizabeth Taylor, Richard Burton, George Segal i Sandy Dennis. La pel·lícula va assolir un èxit crític i comercial i va servir per combatre tabús lingüístics i de comportament en el model de cinema del Hollywood de l’època. Els diàlegs de l’obra teatral es van reproduir amb fidelitat però es van realitzar talls d’importància. Ernest Lehman, guionista reputat durant aquells anys, fou l’encarregat de canviar l’enfocament de la pel·lícula i del seu aspecte, eliminant certes ambigüitats que presentava el text, amb l’objectiu que fos més comprensible. En aquest sentit, el film posa èmfasi en les tortures psicològiques dels personatges, que es materialitzen en primers plans centrats en l’actor, especialment en la cara. La pel·lícula va guanyar tres Oscars -Taylor, Wexler i Sandy Dennis- i va obtenir sis nominacions. La decebedora carrera posterior de Mike Nichols -l’última pel·lícula que va dirigir fou The bird cage- fa que el film sigui encara més singular i autèntic. Qui té por de Virginia Woolf? marcà un abans i després en la trajectòria d’Albee. Ja no tornaria a assolir l’èxit obtingut i el seu tarannà rebel passaria a un segon pla. Només aconseguiria igualar l’èxit amb Un equilibri delicat (1966), Seascape (1974) i Tres dones altes (1990-91), per les quals s’emportaria el premi Pulitzer.
Xavier Alsina t猫cnic (Balc贸 de tramoies)
Incendis Febrer Abril 2012
Fitxa
Repartiment: Clara Segura, Julio Manrique (resta de repartiment en curs)
“A Incendis, Wadji Mouawad reviu l’Edip Rei amb una altra lletra i peripècia. La seva tragèdia conserva íntegrament l’alè de Sòfocles, encara que el seu heroi tràgic ja no sigui un príncep tebà, ni un viatjant acorralat per la gran Depressió, ni tan sols un home: Nawal és la dona de qualsevol país en guerra, humiliada, violada i inseminada per l’enemic.”
És una producció de la Perla 29
(Javier Vallejo, El País)
Autor: Wadji Mouawad Traducció: Cristina Genebat Director: Oriol Broggi Espai escènic: Oriol Broggi i Sebastià Brosa Il·luminació: David Bofarull
TEXT DEL DIRECTOR:
Oriol Broggi
Incendis és una obra contemporània amb aquella regust de clàssic que té una història terrible, èpica, tràgica. Gairebé una epopeia: la vida de tota una família, d’un grup de gent, d’un poble, d’una civilització , d’una cultura. Incendis és una obra absolutament contemporània, escrita fa pocs anys, i és alhora una gran història tràgica, que sembla que vingui del fons dels temps, per emocionar als que la fan i als que la veuen. El més pur bon teatre d’autor, que ha d’arribar al públic a través dels més bons actors. Es per això que la Perla 29 vol comptar amb actors com Clara Segura i Julio Manrique, per fer de protagonistes d’aquesta terrible aventura teatral d’Incendis.
Wajdi Mouawad: Nota sobre el director d’escena de referència internacional Wajdi Mouawad és un dels directors d’escena de més rellevància en el panorama actual. D’entre les seves fites dins del marc de les arts escèniques, destaquen les seves funcions com a director artístic al Teatre Francès del Centre Nacional de les Arts d’Ottawa des del 2007, a més de ser creador de les companyies Abé Carré Cé Carré amb Emmanuel Schwartz al Quebec i la de Au Carré de l’Hypoténeuse a França. En aquesta mateixa línia artística, destaca la seva col·laboració en la 63a edició del Festival d’ Avinyó, a França, on va presentar Les Sang des Promesses (La sang de les promeses), projecte escènic que aglutinava els espectacles: Littoral, Incendies, Forêts i Ciels amb els quals va obtenir l’aplaudiment per part de la crítica així com del públic. D’entre els seus últims espectacles de nova creació, destaquen Temps i Des Femmes (Les dones), projecte escènic inspirat en tres de les set tragèdies de Sòfocles que han arribat íntegrament a les nostres mans: Àiax, Antígona, Èdip Rei, Electra, Les dones de Traquis, Filoctetes i Edip a Colono. Aquest primer opus, conformat per la trilogia de Les dones de Traquis, Antígona i Electra marca l’ inici del projecte Sòfocles, i compta amb la participació d’un equip d’artistes del Quebec. La novetat d’aquest projecte rau en com Mouawad separa les peces en grups de tres, abordant, d’aquesta manera, una mateixa temàtica per separat.
Incendis: El retrat d’un viatge a la recerca de la veritat L’adaptació cinematogràfica d’Incendis fou dirigida per Denis Villeneuve (Polytechnique, 2009) i estrenada en el marc del Venice Days, secció paral·lela del Festival Internacional de Venècia 2010. Aquest film va significar l’única aportació per part del Canadà a l’esmentada edició del festival, i fou nominat a l’Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Estrangera. Basada en la realitat del moment, Incendis ens enfonsa en els misteriosos interrogants dels seus protagonistes, moguts, en gran mesura, per l’anguniosa i dolorosa recerca de la seva veritat. El film, que pren com escenari de partida el Quebec, se centra en el viatge de dos germans bessons en la recerca de les seves arrels al Pròxim Orient. La història comença amb la mort d’una dona àrab exiliada al Canadà. Un notari entrega als seus fills bessons dues cartes que ha escrit la difunta i que només podran obrir després que hagin trobat al seu pare i germà, els quals desconeixen. A partir d’aquell moment, els dos germans es veuran confrontats a una realitat misteriosa, cruel i dolorosa on l’imperi del fanatisme religiós i social quedaran al descobert enmig d’una despietada guerra plena d’enemics i de fatals records del passat.
L’habitació blava (The Blue Room) Abril Maig 2012
Abraham Celaya i Pol Maùez acomodadors (Pinta situada sobre l’escenari)
Fitxa
“It’s pure theatrical Viagra”. (Charles Spencer’s, The Daily Telegraph)
Autor: David Hare (adaptació lliure de La ronda d’Arthur Schnitzler) Direcció: David Selvas, Marcel Borràs, Nao Albet Repartiment: David Selvas, Marcel Borràs, Nao Albet (actriu a determinar) És una producció de La Brutal
La versió de The Blue Room estrenada al Donmar Warehouse de Londres el 1998 amb direcció de Sam Mendes i amb Nicole Kidman i Iain Glen va acaparar els elogis de la crítica anglesa en primer terme i de la nordamericana quan es va estrenar a Broadway, on es van exhaurir les entrades abans de començar les funcions.
TEXT DEL DIRECTOR:
David Selvas Quan Arthur Schnitzler va escriure aquest laboratori humà que és La ronda, ell mateix va dir que no es podria representar perquè era massa obscè. Bon començament. El bo de l'Arthur sabia que la seva societat no estava preparada o disposada a veure el que feia cada dia. Però el que la seva societat feia, era i és el mateix que FA la nostra, i el que FEM tots : parlar, coquetejar, seduir, follar, mirar de fer-se entendre, criticar, escoltar, tornar a follar, dormir, riure, mentir, escapolir-se, provocar, follar més si es pot, dormir, dormir, dormir més, demanar explicacions, sincerar-se, plorar, masturbar-se, cantar, mirar de saber el que un vol, i a qui vol, compartir, abandonar, follar, somiar, fumar, escoltar, tornar a follar... El principal motiu que va fer pensar a l'amic Arthur que la seva peça no es podria representar va ser aquest nexe comú que enllaça les escenes i les persones: follar. Curiós, oi? Avui hi ha poques coses que ens vulguin vendre que no portin associada la paraula SEXE; desodorants, cotxes, colònies, roba, fins hi tot paquets turístics! Què ha passat, doncs? Què fa que aquesta Habitació blava, que és La ronda segueixi sent tan obscena? Potser el fet que el que ens escandalitza realment és el que passa abans i després de follar? Potser sí. La crua i alhora innocent intimitat amb què es mostren aquests deu personatges ens fa pensar en rols i situacions que hem viscut, que podríem haver viscut, que vivim, que viuen amics nostres, que sospitem que viuen les nostres parelles, que anhelem viure, que volem oblidar, que potser visquem...és a dir, que ens fan pensar íntimament en nosaltres. I això era i segueix sent una obscenitat.
David Hare / Arthur Schnitzler En certa ocasió un espectador li va dir a David Hare que la seva obra li resultava particularment shakesperiana. I això el va fer enormement feliç: “això és el que vull, que d’aquí a 20 o 30 anys, quan ningú recordi els esdeveniments que van inspirar els meus treballs, les meves obres continuïn funcionant, continuïn arribant a la gent, de la mateixa manera que avui continuen arribant a la gent les obres de Shakespeare”. Hare, un dels dramaturgs anglesos més rellevants dels últims 50 anys, ha compaginat l’autoria de peces teatrals amb la direcció artística i la faceta de guionista i director de cine. També ha traduït i adaptat obres clau de la dramatúrgia universal. El tractament de les tensions personals, socials i polítiques del seu temps és una constant en la seva obra, on, defugint per sistema les històries de bons i dolents, el rigor analític sempre conviu amb el distanciament ideològic. Hare és l’autor de la dramatúrgia de The Blue Room però va escriure el text partint de l’obra “La ronda” que a l’entorn del 1900 va crear l’escriptor i neuròleg austríac, Arthur Schnitzler (Viena, 1862 – Viena, 1931), conegut sobretot per les seves obres teatrals, de tipus impressionista, on féu una profunda crítica de la societat vienesa de començament del segle XX. Els seus textos destacaven pel contingut sexual fins a tal punt que alguns el van qualificar de “pornògraf”. L’autor anglès no és l’únic que ha adaptat ‘La ronda’ d’Schnitzler. Max Ophüls va traslladar el text al cinema amb la pel·lícula del mateix títol que es va estrenar a França el 1950.
Una adaptació molt lliure The Blue Room és una adaptació lliure de La ronda d’Arthur Schnitzler que Hare va escriure el 1998. El text es va estrenar sota la direcció de Sam Mendes a Londres el mateix 1998 en el que va ser el debut a l’escena londinenca de Nicole Kidman, que va compartir escenari amb Iain Glen. L’obra va ser tot un fenomen al Donmar Warehouse, tant com Kidman com Glen interpretaven cinc papers diferents cadascun i, a més de ser nominats tots dos als premis Olivier, Kidman va ser distingida amb el premi Evening Standard. Es va parlar molt del nuu de Kidman en un moment del muntatge, alguns mitjans van qualificar-lo de ‘pur viagra teatral’. Segons explica el mateix Hare mai va ser intenció d’Schnitzler, que les seves escenes, escrites amb total llibertat a l’entorn del sexe, fossin interpretades davant el públic. Quan va crear La ronda per allà al 1900 l’autor va qualificar aquell material com a no publicable, només pretenia llegir-lo entre amics. És per això que Hare, a l’hora de fer-ne l’adaptació, es va permetre més llicències que no quan s’ha trobat davant textos de Txèkhov, Brecht o Pirandello que aquests sí van escriure pensant que s’escenifiquessin davant el públic. Per Hare el més sorprenent és que malgrat haver passat més de cent anys i la suposada revolució social i sexual que s’ha produït moltes coses del text original continuen plenament vigents. “Schnitzler no només va ser contemporani de Freud, va ser també, com el mateix Freud o com el mateix Txèkhov, un analista. El tema principal de les seves obres és l’escletxa entre allò que imaginem o recordem i allò viscut en realitat. Va caldre esperar anys (de fet, fins que Marcel Proust deixés de ser assidu a les festes per dedicar-se a la creació de la seva obra magna) perquè aparegués un altre autor europeu amb l’agudesa necessària per descriure el traïdorenc territori d’anhel i desig que va suposar el segle XX, amb la profunditat i destresa d’Schnitzler”, escrivia Hare.
4 acords Cicle de mĂşsica + teatre Maig Juny 2012
(Primer soterrani de l’escenari)
Sílvia Pérez Cruz + Julio Manrique He escoltat la Sílvia cantar en directe unes quantes vegades i sempre he caigut de cul, com si fos el primer cop, preguntant-me: qui és aquesta dona? d’on ha pogut sortir? La vida m’ha regalat la possibilitat de conèixer-la personalment, de fer-me’n una mica amic i de descobrir una persona més maca encara que la seva veu. La Sílvia té l’estrany talent de fer fàcil allò difícil. D’emocionar-nos amb naturalitat, sense fer força, sense violència. Quan canta, sovint tanca els ulls i somriu. Així, amb els ulls tancats i somrient, ens va cantar un fado, una nit, en un restaurant de Madrid, després d’un sopar, a uns quants privilegiats. Jo, extasiat i animat per l’orujo, li vaig preguntar si coneixia Alfonsina y el mar. Ella va tornar a somriure i va fer que sí amb el cap. Però no la va cantar. Aquella nit no. No sé si aquest cop la sabré convèncer… Julio Manrique
Pastora + Carol López Conec els Pastora des de la primera maqueta, quan encara no eren ni un grup. La vaig escoltar en un àtic del carrer del Carme on hi vivia la Dolo. I allà, en primícia, el Lola. Us heu de moure, els dèiem els amics i coneguts. I van començar a fer bolos, que eren les nostres festes particulars, perquè sempre coincidíem els mateixos: al City Hall, al Bolívar, La Cúpula... I va arribar el primer disc i no van incloure aquella cançó en francès que a mi m'agradava tant. I aquell estiu tothom ballava Pastora. Van deixar de ser meus / nostres per ser una mica de tots. Ara, es fa difícil trobar invitacions per als seus concerts. Però jo encara conservo aquella primera maqueta. A veure si podem tornar a muntar una festa particular... Carol López
Bruno Oro + Ramon Simó Tempus fugit és un concert senzill, directe, sincer. És el camí que segueix Bruno Oro per reconèixer -i perquè nosaltres reconeguem amb ell-, totes aquelles coses que ens fan sentir la vida com una tragicomèdia risible que paga la pena de viure: del futbol a la cuina, entre l’amistat i la família, de l’alegria a la mort. En català, en castellà, en italià, en anglès, el Bruno compositor i el Bruno pianista ens apropen, amb la seva empremta jazzística, el Bruno intèrpret, íntim i arrauxat, còmic i dramàtic, esquerp i amable. Ramon Simó
Mürfila + David Selvas Mürfila recorria els carrers bruts de New Jersey quan de sobte va topar amb un noi fort, que tancava la porta del seu camió. El noi duia una camisa de quadres i uns texans desgastats. Tot suat es va excusar pel cop que li va ocasionar. Mürfila es va aturar i li va dedicar un somriure. -Ets de fora?- va dir ell. -Sí, d’una ciutat molt llunyana, Barcelona. I tu?- El noi va mirar el més enllà. -Jo he nascut a USA. Aquesta és la història d’una noia que encenia les estrelles de tots els que han sigut i són icones de la música.” David Selvas
58 produccions del Teatre ROMEA
Un tramvia anomenat Desig > 2000
Life is a dream > 1999
Els tres mosqueters > 1999
Excuses! > 2001
L’hèroe > 1999
Les dones sàvies > 1999
La presa > 1999
Tots eren fills meus > 1999
La vida es sueño > 2000
El temps de Planck > 2000
Woyzeck > 2001
Bodas de sangre > 2001
Macbeth > 2002
Defensa de dama > 2002
La ópera de cuatro cuartos > 2002
Moll oest > 2002
Celobert > 2003
Orfeu als inferns > 2003
J.R.S.,de dotze anys > 2003
Teatre sense animals > 2004
Homenatge a Catalunya > 2004
El rei Lear > 2004
El club de la corbata > 2002
Mestres antics > 2003
El fantàstic Francis Hardy > 2004
Resiste Rossetto > 2003
El precio > 2003
Bartleby, l’escrivent > 2004
El pes de la palla > 2004
Off Broadway > 2004
Ets aquí? > 2005
Surabaya > 2005
La verdad de las mentiras > 2005
Celebració (Festen) > 2005
La torna de La torna > 2005
La Cabra o Qui és Sylvia? > 2005
La felicitat > 2006
Peer Gynt > 2006
Carnaval > 2006
Visitando al Sr. Green > 2007
Plataforma > 2007
Gènesi 3.0 > 2007
Tennessee > 2006
El senyor Perramon > 2007
Tirant lo Blanc > 2007
Espectres > 2008
Mama Medea > 2008
La infanticida / Germana Pau > 2009
Terra Baixa > 2009
Duet per a una sola veu > 2010
Almuerzo en casa de los Wittgenstein > 2010 L’hort dels cirerers > 2011
Su seguro servidor, Orson Welles > 2008
Sonata a Kreutzer > 2008
Don Carlos > 2009
El cafè > 2010
People, cars & oil > 2011
Desaparecer > 2011
INFORMACIÓ GENERAL HORARI De dimarts a divendres: 21 h Dissabtes: 18.30 i 22 h Diumenges i festius: 18.30 h Funcions especials per a centres d’ensenyament
ATENCIÓ AL PÚBLIC Servei de cafeteria amb accés directe des del vestíbul del teatre. Atenció especial i accés discapacitats: truqueu al 93 301 55 04
(centresensenyament@teatreromea.com)
VENDA D’ENTRADES TEL·ENTRADA www.telentrada.com Xarxa d’oficines de Catalunya Caixa De dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Per telèfon: 902 10 12 12 De dilluns a divendres de 7.30 a 24 h Dissabtes i diumenges de 8.30 a 24 h
ACCÉS AL TEATRE ROMEA FGC Catalunya, Metro Liceu L3, Autobus línies 14, 59, 91 i N9, N12 i N15 RENFE Catalunya Aparcament: Agrupació Bonet (Hospital, 25). Amb el segell del Romea, descompte d’una hora. Sant Agustí (Junta de Comerç, 13-15)
TAQUILLES del Teatre Romea Obertes de dimarts a diumenge a partir de les 16.30 h i fins a l’hora d’inici de l’espectacle
PROMENTRADA Central de reserves del Grup Focus Descomptes per a grups i escoles. 93 309 70 04 www.promentrada.com info@promentrada.com Funcions teatrals en exclusiva amb servei de càtering a mida adaptades a les necessitats de comunicació de cada empresa Descomptes per a particulars (funcions prèvies) 93 309 70 04 www.vip.promentrada.com ROMEA amb els centres d’ensenyament Atenció i reserves 93 309 22 68 (dilluns a divendres de 9 a 19 h)
DISTRIBUCIÓ Jordi Rebarter jrebarter@focus.cat Elisabet Torrejón etorrejon@focus.cat T. +34 93 309 75 38 RELACIONS INTERNACIONALS Lídia Giménez lgimenez@focus.cat international@focus.es T. +34 93 309 75 38 FUNDACIÓ ROMEA Fundació Romea per a les Arts Escèniques T.+34 93 318 79 84 info@fundacioromea.com www.fundacioromea.com
SERVEI DE LLOGUER TEATRE El Teatre Romea, per la seva ubicació, al cor de Barcelona, i per la seva singularitat històrica, és un espai especialment apte per realitzar-hi tota mena de reunions, conferències, convencions, enregistrament d’espots, presentació de productes, etc. Contacte: Néstor González ngonzalez@focus.cat T. +34 93 309 75 38 DEPARTAMENT DE PREMSA Gerart Gort Blanca de Carreras premsa@focus.cat T. +34 93 309 75 38
www.focus.cat www.teatreromea.cat Consulteu les diferents seccions del nostre web, on trobareu informació de la programació teatral 2009-2010, teatre, gires en curs i servei de premsa. I MOLT MÉS ...
Disseny gràfic: sSB Continguts i documentació: Rubén Salinas Gerard Gort Blanca de Carreras Ana Arenas Fotografies: David Ruano
El Teatre Romea rep el suport de
Institucions
Mitjans de comunicaci贸
GRUP FOCUS - TEATRE ROMEA c/ Hospital, 51 - 08001 BCN - www.teatreromea.com