índex
pròleg 1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17.
7
El fred Sóc No obeeix ordres / No obeeixo ordres Somriures i llàgrimes Hola, carinyo! MARSA Isabel/Lebasi Una setmana, un mes A casa En el meu lloc El meu cos trencat Crisi, crisi, crisi Sis metres llisos I potser morir (o no) ‘Bye-bye, love’ Teràpia de xoc Quatre en ratlla
11 16 22 27 32 37 42 47 52 55 59 64 68 73 78 83 85
.5.
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 5
8/9/10 17:18:00
18. 19. 20. 21. 22. 23. 24. 25. 26. 27.
El mestre La Dolly El límit Una ment necrosada Sense pronòstic de futur Braç, cama, mà La meva llar Llàgrimes Et tinc sota la meva pell Present continu
epíleg agraïments
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 6
90 96 101 105 110 114 118 122 127 131 135 137
8/9/10 17:18:00
pròleg
La nit del 28 de febrer del 2004 jo era una noia de poc més de vint anys. Em trobava a les portes de l’anomenada vida de debò, després de lliurar-me de manera monacal al que fan tots els joves: estudiar, treballar i gaudir. Em recordo a mi mateixa dins d’aquesta successió un dia darrere l’altre. Feia el postgrau d’infermeria al matí, sortia corrent cap a la clínica de cardiologia per aconseguir una mica d’experiència laboral i anava de festa cada nit que podia. A més, havia conegut l’amor, el de veritat, en un amic i company, que ara ho representava tot i res per a mi. Estimava però, alhora, estava disposada a obrir les ales i sortir corrent cap a un altre destí, un altre país, i prendre les decisions més arriscades de la resta dels meus dies. Així imaginava jo el meu futur aquella nit, rient amb els companys de feina, fent bromes estúpides perquè sempre feia la pallassa, i m’agradava aquest paper d’animadora oficial que m’havia assignat jo mateixa. Sopàvem i rèiem inconscientment. Em sentia atractiva i co-
.7.
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 7
8/9/10 17:18:00
alta sensibilitat quetejava amb el meu xicot, que no em treia els ulls del damunt. Ni els va treure quan part de la musculatura del meu rostre es va destensar en pocs segons i, a continuació, el meu braç i la meva cama dreta van fer fallida alhora, mentre de la boca em començaven a sortir balboteigs sense cap sentit. Una gracieta més de la Isabel? Els meus amics em van mirar amb desconfiança només un instant; sent infermeres i metges, de seguida es van adonar que, malauradament, ja no estava fent broma. Amb vint-i-quatre anys estava a punt de començar la gran dècada dels fets vitals de qualsevol persona: consolidar la meva carrera professional com a infermera d’UCI, decidir el sentit de la meva vida amorosa, casarme, potser tenir alguna criatura... Un ictus, un accident vascular del cervell, va comprimir aquesta dècada en pocs minuts, i va decidir un camí ben diferent del que jo m’havia imaginat. La gran frase «la resta de la meva vida» va perdre tot el sentit aquella nit en què el meu cervell, probablement afectat des del meu naixement, va començar a sagnar. L’hemorràgia es va endur el més preuat, les meves neurones, i amb elles, la meva independència —almenys de manera temporal— i el projecte vital en què havia estat treballant fins llavors com una nena, una adolescent i una joveneta aliena a qualsevol entrebanc més enllà de superar un examen. Vaig sobreviure a l’atac, al coma, a les infeccions i a
.8.
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 8
8/9/10 17:18:00
pròleg l’aïllament, que van ser els autèntics protagonistes de la meva vida en els mesos següents. La Isabel tal com jo l’havia conegut fins ara havia quedat enrere. El rostre que es mirava en un mirall i es reconeixia amb satisfacció havia mort i, en el seu lloc, ara apareixia una altra persona, adolorida, deforme, invàlida i, sobretot, envellida. Ara em deia Lebasi (el meu nom a l’inrevés) perquè em sentia com si algú m’hagués posat a l’altra banda del mirall, capgirada i en una dimensió absolutament tergiversada respecte de la realitat. Havia crescut de cop, passant per la meva mort i la meva resurrecció, i el que tenia al davant només depenia de mi i de la lluita que estigués disposada a plantejar a partir d’aquell moment. A partir del moment en què vaig poder obrir els ulls i el meu món ja no era tan senzill com el d’una nena.
.9.
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 9
8/9/10 17:18:00
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 10
8/9/10 17:18:00
1
el fred
Només noto els meus braços glaçats, entumits per la gelor que m’envolta. Atordida, crec que estic adormida. Sí, això és només un malson i no hi ha cap manera de despertar-me del tot. Tinc el cap embolcallat per una mena de boira densa, que no em permet distingir on em trobo o què passa al meu voltant. Els sons, les imatges, qualsevol percepció apareix difuminada i pesada, com un televisor mal sintonitzat. Per desgràcia, l’única cosa que apareix diàfana, l’única cosa que aconsegueixo percebre amb claredat és aquest maleït fred, que em recorre cada centímetre del cos fins a fregar el dolor. Em dic Isabel, tinc vint-i-quatre anys, sóc infermera. De fet, estic especialitzada en atenció a la unitat de cures intensives, així que aviat reconec cadascun dels objectes de l’habitació. Observo el meu cos des d’aquest estat de semiconsciència. Tinc els braços connectats a vies i sensors, i estan perfectament alineats amb el meu cos. M’agradaria encongir-los i tapar-me’ls amb aquests finíssims llençols que em cobreixen la resta del cos, però no em responen.
. 11 .
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 11
8/9/10 17:18:00
alta sensibilitat Fa tot just uns instants creia que estava adormida del tot. Em trobava a l’aeroport, amb la meva maleta, me n’anava cap a Menorca. Recordo que pujava a la cinta transportadora per arribar a la porta d’embarcament, deixant enrere la meva família. Els mirava estranyada perquè tots ploraven desconsolats i jo els deia: «Adéu, adéu! Però si ens tornarem a veure, tranquils». Encara que reconec que en el meu interior no sabia per què marxava ni, sobretot, quan tornaria. Al final de la cinta s’entreveia un túnel, però sempre es mantenia a la mateixa distància. En realitat, no aconseguia avançar i pels altaveus em van cridar: «Senyora Palomeque, d’aquí a cinc minuts surt el vol». Estava molt angoixada. «No arribo, no arribo...», pensava, i ara sóc aquí. Des de l’altra banda del llit, la perspectiva no millora. Intueixo la presència dels meus pares. Ells m’observen i en els seus rostres es reflecteix una immensa preocupació. Encara creuen que marxo? Sí, però no com en el meu somni. Ells són testimonis dels estralls del meu accident cerebral. Jo encara no ho sé, però he tingut un ictus, que m’ha convertit en una mena de cadàver postrat a la unitat de vigilància intensiva de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Del meu cap surt un sensor que mesura l’estat de pressió intracranial. Estic intubada, connectada a un respirador mecànic que s’ocupa d’emplenar-me els pulmons. La resta d’aparells capten els nivells de les meves
. 12 .
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 12
8/9/10 17:18:00
el fred constants vitals i em mantenen en aquest estat d’ensopiment, que em permet una transició menys traumàtica del coma a la consciència o, més ben dit, a aquest miratge de consciència. Encara no ho sé. Encara no puc parlar. Encara no puc moure’m, tot i que instintivament vull arrencar-me el tub de la gola. Fa una setmana el meu cervell va començar a sagnar, potser a causa d’una malformació congènita que els metges no han trobat. Estic hemiplègica, no em puc moure, però els danys del vessament no s’acaben aquí. De fet, encara no sé, no sabem, què passarà amb el meu cos. Ja és suficient que hagi sobreviscut al pronòstic «d’extrema gravetat». Durant la setmana que he estat enfonsada en el coma, els meus pares han pres les decisions més difícils dins de la seva responsabilitat. «Té poques perspectives de sobreviure», i, a partir d’aquest veredicte, al llarg del matí d’un dissabte, s’han succeït les autoritzacions per practicar tota mena de proves per poder determinar on és la fallada que ha convertit el meu cervell en una ferida oberta i sagnant, que anihila i invalida les meves preuades neurones. El moment decisiu ha estat l’acceptació de l’arteriografia, una prova per trobar l’origen del vessament cerebral que hauria de donar respostes sobre què m’ha passat i quines empremtes està deixant en el meu cos. Això és el que els metges han explicat als pares. L’in-
. 13 .
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 13
8/9/10 17:18:00
alta sensibilitat convenient és que la pràctica en si té un risc afegit de nova hemorràgia, que, ateses les circumstàncies, podria ser fatal. Les estadístiques pesen a les mans dels meus pares. El contrast, el fet d’introduir-me un líquid al cervell per detectar l’extensió de l’afecció, podria matar-me excepcionalment (un cas de cada 100.000-150.000), i la tècnica que es fa servir augmenta de manera significativa aquesta possibilitat: un de cada 5.000 pacients mor, i un de cada 100 acaba amb una nova lesió cerebral transitòria. En menys d’una setmana torno a jugar amb la mort, sense saber-ho, sent una noia de vint-i-quatre anys que s’ha quedat ancorada en el sopar de divendres amb els amics, l’última vegada que vaig ser conscient. Així, un catèter m’ha recorregut el coll, la cara i el cervell, revisant els vasos sanguinis per trobar l’origen de l’hemorràgia. L’exploració ha abocat més llum sobre el que no m’ha passat que no pas sobre el que sí. No hi ha tumor. No hi ha aneurisma. Potser vaig néixer amb aquesta bomba de rellotgeria al cap, però mai no ho sabrem amb certesa. Sembla que l’aspiració de l’hemorràgia s’ha endut també les restes de la meva imperfecció cerebral. Ara em trobo a la cinquena planta de l’Hospital de la Vall d’Hebron, box 1504. Aquesta és la llar on he tornat a néixer, a l’edat de vint-i-quatre anys. Aquest és el destí de pelegrinatge al qual s’adrecen els meus amics i la
. 14 .
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 14
8/9/10 17:18:00
el fred meva família cada dia des de fa una setmana per estar amb mi, ensopida en el coma i amb diagnòstics dubtosos, incerts i amb poca o nul·la esperança. Per la meva banda, el meu subconscient ha decidit no agafar el maleït avió a Menorca i m’expulsa de l’aeroport per retornar-me a aquesta habitació de l’UCI. L’altra cara de la realitat és que els metges han decidit alterar la combinació de sedants per despertar-me i comprovar, amb la meva participació directa en aquest infern, quin és el meu estat final. Podria dir alguna cosa per orientar-los; al cap i a la fi sóc infermera. Tot i que l’únic que ara m’obsessiona és aquest maleït fred, que em tenalla les extremitats i m’impedeix moure’m. Això penso, sense saber que, en realitat, és l’ictus qui m’ha paralitzat al llit i que he passat d’infermera a pacient, de cuidadora a cuidada i que acabo de perdre tot d’una l’única persona que coneixia en profunditat. Ja no sóc la Isabel Palomeque, que té vint-i-quatre anys i treballa i estudia com a infermera especialitzada en l’UCI. Sóc un ésser trencat i ferit. No articulo sons, estic hemiplègica, el meu cos demacrat s’enfonsa en el llit i m’hi sento atrapada. He sobreviscut, i ara comença la vida d’una altra Isabel, amb una altra joventut i, en definitiva, amb un altre destí que ni tan sols sospitava.
. 15 .
016-ALTA SENSIBILITAT.indd 15
8/9/10 17:18:00