Capítol
1
L
a Maria sovint se sentia incontrolablement sexual a les sales VIP dels aeroports. Quan tornava d’alguna reunió a l’estranger, a l’assessora financera de vint-i-sis anys li agradava seure amb un gintònic en una mà i l’¡Hola! a l’altra, fullejant absent la revista. Mentre es relaxava a les butaques de les sales d’espera de British Airways arreu del món, habitualment es sentia excitada; els sentits se li obrien després d’un dia de feina duríssima, sobretot quan duia el seu vestit Armani de 950 euros, que la feia sentir sexy, poderosa, cosa que per a molts és l’afrodisíac definitiu. Però tot eren fantasies, perquè la seva satisfacció gairebé mai no es materialitzava. La Maria, alta i esvelta, va enfilar discretament cap als serveis de la sala d’espera de l’aeroport londinenc de Heathrow. A dins, unes quantes dones es maquillaven, assegudes en cadires de fusta ben encoixinades, davant la taula de marbre on hi havia un munt de tovalloles blanques petites, ben plegades, al seu abast. El mirall, gran i llarg, estava ben il·luminat i reflectia les cares cansades d’aquelles dones de negocis, que ara provaven d’amagar el cansament. La Maria es va mirar el cos, en molt bona forma, i es va imaginar en Jordi al seu darrere, abraçant-la, acariciant-la. Però en Jordi, el seu xicot, amb prou feines posava les mans al damunt d’ella; i si ho feia, després s’anava a confessar. 11
Les_oliveres_de_Belchite.indb 11
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
La Maria va imaginar-se el cos nu d’en Jordi —mai no l’havia vist sencer— amb el seu tors musculós, els abdominals tibants, els braços forts al voltant del cos suau i olivaci d’ella. La seva imaginació no es podia aturar. És humà, no pot estar tan mal fet. No és culpa meva que el meu xicot sigui un catòlic radical, membre de l’Opus Dei. Són tan extremistes... La Maria es delia per passar una nit amb en Jordi. No era que no ho hagués provat, però com a membre de l’Opus es negava a utilitzar anticonceptius i deia que la consumació havia de venir amb el matrimoni, i no pas abans. Quan es va plantejar la qüestió mentre estudiaven a la universitat, on es van conèixer, ella d’entrada va refusar de continuar una relació amb aquelles restriccions, però el vincle poderós que hi havia entre tots dos i la pau i les rialles que ella trobava en ell van fer-la tornar amb en Jordi. Era persona de pocs amics, i amb qui més còmode se sentia era amb ell. I la veritat, tampoc no sabia què s’estava perdent; després de vint anys d’educació catòlica, encara no tenia cap experiència. Sense deixar de mirar-se al mirall, la Maria va sospirar. Va pensar en les coses que en Jordi segurament estaria fent per reprimir la temptació. Algun cop li havia parlat de les pràctiques d’autoflagel·lació de l’Opus, inclosa la utilització del cilici, una cadena amb punxes que es duia lligada a la part de dalt de la cuixa i que deixava petites punxades a la pell. Quan era més jove, cap als quinze anys, i pensava que dedicaria la seva vida a Déu en el celibat, en Jordi també havia fet servir regularment un assot per castigar-se l’esquena i les natges. La Maria havia llegit no sabia on que el fundador de l’Opus Dei era tan entusiasta en l’ús de l’assot que algun cop havia esquitxat de sang les parets del lavabo. La Maria va notar una alenada d’aire fred quan va recordar aquelles confessions, tot i que en Jordi havia provat de calmar-la dient que el cilici no era pas tan terrible i que tampoc sortia tanta sang, només unes quantes esgarrinxades. La Maria havia provat 12
Les_oliveres_de_Belchite.indb 12
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
d’ignorar-ho i va decidir esperar que el casament posés fi a totes aquelles ximpleries. La Maria es va mirar al mirall. Quan tindré una vida sexual normal? Només falten sis mesos. Paciència. —Sortida del vol de British Airways 480 a Barcelona. Si us plau, que els passatgers vagin a la porta cinquanta-quatre. Vol 480 a Barcelona, si us plau, vagin a la porta cinquanta-quatre —va dir la veu pel sistema de megafonia, despertant la Maria del seu somieig.
—Hola, amor! —va dir en Jordi amb un gran somriure, quan la Maria va sortir per la porta d’arribades de la Terminal A de l’aeroport de Barcelona. Va agafar-la per la cintura amb un braç i li va fer un petó a cada galta—. Com ha anat el viatge? Com ha anat a Londres? —En Jordi li va oferir una rosa vermella que tenia amagada a l’esquena. La Maria va agafar-la i va somriure. És tan previsible. En Jordi, que també tenia vint-i-sis anys, l’havia vingut a esperar amb una flor i un somriure, com sempre. Malalt o enfeinadíssim, sempre l’anava a rebre a l’aeroport... menys quan el Barça jugava a casa. —Hola! —va dir la Maria, que el va besar breument als llavis, somrient, i se’l va mirar de cap a peus. Duia el seu habitual polo Ralph Lauren de color blau, ben planxat, i uns Levi’s, amb un jersei blau marí de caixmir lligat al coll. Els cabells curts i ben tallats li feien destacar els ulls verds i molt grossos, i el nas llarg. —T’he trobat a faltar —va dir en Jordi—. Has estat fora des del diumenge, quatre dies. Tenia moltíssimes ganes que tornessis, preciosa. —En Jordi va posar la mà delicadament a l’esquena de la Maria. Va abraçar-la i es van estar tots dos ben quiets una estona. La Maria notava l’escalfor dels braços d’ell al seu voltant, la delicadesa del seu contacte. Se’n va desfer uns instants després. 13
Les_oliveres_de_Belchite.indb 13
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
—Estic tan cansada —va dir la Maria en veu baixa—. He hagut de fer moltes reunions amb els del Consell. Ho posen tot molt difícil! He tingut molta, molta feina. Tenen una normativa molt estricta sobre el que es pot o no es pot construir. Ja veurem què passa. —Pobrissona. —En Jordi va tornar a abraçar-la i li va començar a fer un massatge a les espatlles. —Oh, que bé, gràcies, rei. —Va tornar a separar-se’n. —Per tu, el que faci falta. —En Jordi va fer un pas enrere i se la va mirar—. Tens gana? —Nyam, sí, si us plau! —Ara la Maria semblava més engrescada—. Necessito desesperadament menjar bé. N’estic ben tipa d’haver de posar mantega i crema de llet a tot arreu. Vull menjar peix o carn, tant s’hi val, però ben fet. I tinc unes ganes de menjar pa amb tomàquet... —Au va, doncs, anem. Es van agafar del braç i en Jordi va carregar l’equipatge mentre travessaven l’aparcament fins al seu Volkswagen Golf vell; en Jordi li deia Òscar. També tenia un Jeep Grand Cherokee, però amb la Maria s’estimava més agafar l’Òscar, pels records que li portava. L’Òscar duia una bandereta del Barça penjada al retrovisor i una silueta de la Verge de Montserrat. Tot exactament igual que quan va conèixer la Maria; ella encara es preguntava, després d’haver festejat quatre anys amb ell, com podria sobreviure a tant de futbol. —Ahir vam guanyar al Manchester United a la Champions, va ser sensacional —va dir en Jordi—. A més, a la mitja part vaig parlar amb l’Enric Folch i em va dir que els dos hotels nous que han fet a Mallorca estaran a punt aquest estiu, o sigui que aviat doblarà la seva comanda de cava. —Molt bé, això seran gairebé vint mil ampolles, no? —Sí, sí, les coses van bé, de moment. El turisme ha pujat molt —va dir en Jordi, mentre s’asseia bé—. Llàstima, la resta del mercat nacional. 14
Les_oliveres_de_Belchite.indb 14
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
Quan la Maria estava a punt de preguntar per aquelles vendes, en Jordi va sintonitzar una emissora esportiva, on parlaven del Barça tot el dia. La Maria va sospirar i va mirar el seu xicot, feliç amb el seu futbol i amb ella. —No em puc creure que l’Iniesta marqués de cap, tan baixet com és! —va dir en Jordi, encara entusiasmat pel partit de la nit anterior—. Quan vindràs a veure un partit amb mi? —Algun dia, sí, però ara mateix tinc tan poc temps que m’estimo més anar al gimnàs —va dir la Maria. No suportava el futbol—. Anem a casa teva? —Ah, sí. Perdona, no t’ho he dit. La meva mare estava fent conill per sopar. Quan me n’he anat, se sentia l’olor per tota la casa. Et ve de gust? A la Maria se li feia la boca aigua només de pensar-hi. —Justament el que necessito —va dir, i va somriure mentre reposava el cap al seient. En Jordi podia ser previsible i avorrit, va pensar la Maria, però era innegable que feia que la vida fos molt còmoda i acollidora. La parella va arribar a la masia dels pares d’en Jordi, prop de Vilafranca del Penedès, al costat de les plantes de cava de la família i envoltada de camps de vinyes. Gairebé era fosc, però encara podien veure els arbres, sentir l’olor de la terra i notar com n’era de prim l’aire. En Jordi va travessar amb el cotxe la gran porta de ferro colat, coronada amb l’enorme inscripció de «Mas Gratallops», amb l’emblema familiar al bell mig. Després de deixar enrere més vinyes i claps de xiprers, en Jordi va aparcar al costat del Mercedes del seu pare i de la col·lecció de tot terrenys i cotxes esportius propietat d’ell i dels seus tres germans. Tots treballaven al negoci familiar, tot i que era en Jordi, el més espavilat de tots, qui estirava els fils juntament amb el seu pare. En Jordi va parar el motor del cotxe i es va quedar ben quiet uns quants segons. La Maria se’l va mirar amb compte. —Falten sis mesos per al casament —va dir en Jordi, que la va mirar amb una mica de timidesa, però amb un somriure. 15
Les_oliveres_de_Belchite.indb 15
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
Es mostrava segur d’ell mateix amb moltíssima gent, però pel que feia a les qüestions amoroses, se’l veia incòmode; el producte de tota una vida d’educació repressiva dins de l’Opus, va pensar la Maria. En Jordi se li va acostar i li va fer un petó sec als llavis. —Sí, només sis mesos —va dir la Maria. No sabia què més hi podia afegir. Igual que ell, ella també estava una mica espantada. Déu meu, sis mesos i prou. Ens ha costat arribar-hi, però ara gairebé ja hi som. Gairebé... —Me’n moro de ganes —va dir en Jordi, avergonyit, i va apartar la mirada com si s’avergonyís de l’ànsia amb què esperava el moment. L’Opus, amb tanta obsessió pel sexe, havia convertit les bodes en una avantsala de la consumació matrimonial, com si el pas realment important no fos el compromís entre dues persones per a tota la vida, va pensar la Maria. I què més dóna si dues persones dormen juntes aquella nit —el més important és que han promès cuidar-se i estimar-se tota la vida, com si això fos poc. Però res, pels de l’Opus, el més important és la unió de la carn. Quina obsessió, Déu Meu!. La Maria no va saber què contestar i va quedar-se callada, sense mirar en Jordi. Segur que les coses milloraran quan hi puguem posar una mica de passió, que ara ni existeix. Potser, llavors, ja ens atrevirem a mirar-nos a la cara en els moments importants. Es van agafar de la mà i se’n van anar cap a la porta principal del Mas Gratallops. *** Hereu de l’imperi Gratallops del cava, un negoci que es remuntava a tres generacions i que ara exportava milers d’ampolles de cava a Europa i a Asia, en Jordi treballava dotze hores al dia dirigint les caves a Sant Sadurní d’Anoia, a la Denominació d’Origen Penedès, i això li deixava molt poc temps per fer res més. Un fill 16
Les_oliveres_de_Belchite.indb 16
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
exemplar, un estudiant decent, un promès devot, en Jordi era el gendre somiat per totes les mares espanyoles. A l’inrevés que els seus germans, en Jordi no s’havia atrevit a portar una dona a casa fins que va saber que seria la dona amb qui es casaria. Ho recordava com si fos ahir, el moment en què va presentar la Maria als seus pares, el dia que es van llicenciar, feia tres anys. Encara pensava que la Maria era la dona més bonica que havia vist mai. A vegades, s’enrojolava quan la mirava. Al pas de la porta de casa dels seus pares, en Jordi es va mirar la Maria amb intensitat, va observar la faldilla curta que portava i les seves cames musculoses, precioses i llargues, cobertes per aquelles mitges negres de seda que a ell li agradava tant acariciar. M’haig d’aguantar, encara falten sis mesos, va pensar, i va apartar la vista. En Jordi va respirar fondo i va obrir les portes de roure immaculadament polit. —Hola, hola —va dir el pare d’en Jordi uns quants segons després. El gran home, vestit amb jaqueta i corbata, tenia un cigarret en una mà i un telèfon mòbil a l’altra—. Ara no puc parlar, estic al mig d’una trucada de feina. —Se’n va anar a una altra habitació i va tancar la porta al seu darrere. Ai, pare, sempre treballant. En Jordi va deixar la maleta de la Maria al costat del bagul antic del rebedor. Va trucar a les portes de la sala d’estar principal i les va obrir una mica al temps que la seva mare va cridar: —Sóc al telèfon. La mare d’en Jordi va començar a fer la seva vida anys enrere. Quan els fills van ser grans, va ser com si res ja no la lligués a la família, que centrava el seu temps de lleure en l’empresa, un món que el pare d’en Jordi sempre havia tancat a la seva dona. Els pares d’en Jordi mai no semblava que tinguessin gran cosa a dir-se, o més aviat res en absolut. Però el divorci no 17
Les_oliveres_de_Belchite.indb 17
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
era una opció possible per a la seva generació. Prohibit sota el règim de Franco, permès tan sols a partir dels anys vuitanta després de la restauració de la democràcia, el divorci encara arrossegava part del fort estigma que va dur associat durant les quatre dècades de dictadura. Eren els Senyors Gratallops del Penedès i ocupaven un lloc destacat a l’alta burgesia catalana, sempre tan refractària a qualsevol canvi. Les mateixes famílies havien controlat la política, la indústria i la societat catalana des de la revolució industrial, i ells mateixos s’encarregaven de perpetuar aquella situació. En Jordi i la Maria van pujar a la terrassa de la masia modernista de tres pisos, del segle xix. Van seure a les butaques de vímet amb coixins blancs que donaven cap als freixes a la banda de darrere del jardí, cap als xiprers, cap a les dotzenes de rosers de roses vermelles i grogues, cap als geranis de color morat, tot envoltat de vessanes i més vessanes de vinyes. A en Jordi li encantava seure en silenci amb la Maria, lluny del soroll de les plantes adjacents i dels múltiples problemes que havia de resoldre cada dia a la feina. La intimitat li feia massa respecte, i s’estimava més parlar amb els ulls i el somriure que no pas amb les paraules. —Com ha anat el viatge? —va preguntar el pare d’en Jordi, que va aparèixer de sobte—. Tindrem aviat el local? Ah, un magatzem a Londres, això farà que les nostres vendes es disparin. Us ho imagineu? Un magatzem a Londres! Al mercat més gran de tots! —Als anglesos sí que els agrada anar torrats, eh? —va dir en Jordi, per provar de fer gràcia al seu pare, que va ignorar el comentari i va cridar la minyona perquè els portés alguna cosa per beure i per picar. La terrassa tenia un seguit d’arcs i un terra de rajola rústica, i des d’allà tots tres podien veure la posta de sol, tan mediterrània, tan vermella, i els últims treballadors que se n’anaven de les vinyes amb aspecte cansat després d’haver collit el raïm a mà tot el dia. 18
Les_oliveres_de_Belchite.indb 18
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
A en Jordi li agradava molt el color vermell de la terra, i la sentia com si fos part d’ell mateix, igual que els seus ossos. Déu, la Maria i la seva terra catalana, no necessitava res més. —Ha anat bé —va dir la Maria—. En Patrick, el representant, m’ha ensenyat un lloc que promet, a Islington, un barri que està de moda i és ple de bars i restaurants. —Va agafar una de les copes de cava que la minyona li va oferir amb una safata de plata. També va agafar una mica de pernil, perfectament arranjat a la tauleta del costat de la cadira, amb trossets de truita de patates i ametlles torrades—. Des d’allà també podríem arribar molt fàcilment als restaurants del West End. —Et sembla que ens podrem ajustar al pressupost? —va preguntar agressivament el senyor Gratallops, fent uns copets impacients amb el dit a la vora de la seva copa. —Encara no ho sé —va dir Maria—. El Consell d’Urbanisme pot ser difícil de torejar. En principi, volen crear llocs de treball, però són molt primmirats pel que fa a la normativa de construcció. A més, a Londres els lloguers estan pels núvols. —Un local com aquest crearà com a mínim cinquanta llocs de treball, tingues-ho en compte —va dir el pare d’en Jordi, president de Caves Gratallops, en un to condescendent—. No ens podem gastar ni un euro més en aquest projecte. Anglaterra ja és molt cara. —Sí, sí, ja ho sé —va dir la Maria, que es va enclotar a la cadira com si busqués una posició defensiva—. Però la regidoria d’Urbanisme no ens deixa construir més de tres plantes perquè és una zona de patrimoni protegit. Potser haurem de buscar un solar més pla, amb més superfície. —Ni un euro més! —va dir el senyor Gratallops, gairebé cridant, cosa que va fer que la Maria obrís els ulls amb sorpresa—. Dos milions d’euros ja és gairebé passar-se. —El senyor Gratallops es va mirar la Maria directament als ulls. Ai, pare, sigues amable per una vegada a la vida, va pensar en Jordi, que va encreuar les cames, nerviós. 19
Les_oliveres_de_Belchite.indb 19
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
—En Patrick diu que s’està mirant diverses possibilitats —va dir la Maria, que va abaixar la vista—. Tornaré a Londres d’aquí a un parell de setmanes per veure què ha trobat. —Estic segur que hi ha més opcions —va dir en Jordi, per provar de posar calma. Caves Gratallops havia assignat a Banca Catalana, on treballava la Maria, la tasca de trobar i finançar un local a Londres. En Jordi, el seu pare i el cap de la Maria, l’Andreu, es trobaven al camp del Barça cada dos diumenges, quan l’equip jugava a casa. En Jordi anava al Camp Nou amb el seu pare des de petit. A la mitja part, un grup d’uns vint homes, cap dona entre ells, parlaven de futbol, fumaven cigars i bevien cafè i conyac. La majoria tenien els cabells blancs i duien jaquetes de pell cares i bufandes Burberry. Allà, a la llotja del Barça, es prenien algunes de les decisions empresarials més importants de Catalunya. Després d’assegurar-se el mandat de Caves Gratallops, l’Andreu no va dubtar a posar la Maria al capdavant del projecte, suposant que ho faria millor que no pas els seus col·legues, atès que al cap de pocs mesos també formaria part de la família. En Jordi no estava del tot segur que família i negocis funcionessin bé plegats, havia vist massa sovint a casa que la combinació s’ensorrava. Discussions familiars, rivalitat entre germans, malentesos amb el cap —qui també era el pare— a més de tots els caps de setmana perduts per no haver desconnectat de la feina, que sempre estava present en totes les reunions familiars. —Estic segur que tot acabarà bé. —Va dir en Jordi, agafant les mans de la Maria per escalfar-les. Ella li va somriure. —Esperem que sí, però recorda el nostre límit —va dir el pare d’en Jordi. Va encendre un cigarret i es va mirar les seves vinyes uns instants, cosa que va crear un silenci molt tens. Llavors la Maria va dir: —Estic força cansada, he tingut una setmana molt llarga. Em sembla que me n’aniré a descansar, si no us fa res . —I es va aixecar. En Jordi es va sorprendre. Tan aviat? 20
Les_oliveres_de_Belchite.indb 20
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
—N’estàs segura? No et quedes a sopar? —No, em sap greu, gràcies —va dir la Maria—. Em sembla que el que em fa falta és anar cap a casa. En Jordi es va adonar que el seu pare l’havia trasbalsat, sempre parlant de la feina, sense deixar mai lloc per a res més. En Jordi es va mirar el seu pare. Veus què has fet? Ara no es vol quedar. Ets un tros d’animal, pare. La meva família serà tan diferent d’aquesta... —Estic fins als collons d’aquest boicot als productes catalans —va dir el pare d’en Jordi quan la parella estava a punt d’anar-se’n. Va sospirar amb la mirada fixa a les vinyes—. Aquest matí he sentit a la ràdio que a un poble de Castella van trencar els aparadors d’una botiga de vins que venia ampolles de cava, us ho podeu imaginar? Encara hem de tornar a negociar l’Estatut un altre cop després de la sentència del Constitucional, però tampoc cal prohibir els toros i provocar, perquè llavors se’ns posa tot el país en contra i, el més important, deixen de comprar cava. La Maria va assentir. —Per desgràcia aquesta actitud encara és present a Belchite —va dir. En Jordi i el seu pare van negar amb el cap. —Trenta anys de democràcia i tot segueix igual, que si Catalunya, que si els toros, que si l’Estatut, l’Església... tot per resoldre —va dir en Jordi mentre acompanyava la Maria a la porta, deixant el seu pare immers en els seus pensaments. —Estàs bé, vida? —En Jordi va acaronar delicadament els cabells llargs de la Maria quan van arribar a la porta de la masia. —Sí, no pateixis, demà estaré millor. —Com vulguis. —En Jordi se sentia decebut, però va provar de mostrar-se comprensiu. Havia estat esperant la Maria tota la setmana, sense gens de temps per dedicar a divertir-se o als amics. No havia fet res més que treballar, dormir poc i suportar els àpats familiars, sempre tensos, amb els seus pares i els seus germans. Havia estat somiant tota la setmana que passejava agafat 21
Les_oliveres_de_Belchite.indb 21
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
de la mà amb la Maria, que anaven al cinema. Només el fet de sentir-la al seu costat ja el satisfeia. —Et portaré a casa. —Va aconseguir dedicar-li un somriure que no sentia. Era un cavaller.
En Jordi va esperar al cotxe després de deixar la Maria al seu pis del centre de Barcelona. La va veure tancar la porta i saludar-lo amb la mà mentre els seus llavis dibuixaven el somriure que l’havia captivat tantes vegades. Ets tan preciosa. Si us plau, Senyor, ajudeu-me a controlarme fins que ens casem. Quan tenia set anys, aquell noi ric, intel·ligent i dòcil s’havia convertit en objectiu dels mestres de La Farga, una escola de l’Opus prop de Barcelona, que van aconseguir convèncer-lo que Déu l’havia elegit per arribar a la santedat a través de l’Opus Dei. Sense que ho sabessin els seus pares, que estaven massa enfeinats dirigint el negoci i barallant-se, van convidar en Jordi a muntar a cavall, a esquiar, a fer estades espirituals en cases de camp a les muntanyes, o a campaments d’estudi o d’esport, tot plegat una tàctica per atraure adolescents cap a l’organització. Com tots els nois de la seva edat, en Jordi trobava difícil refusar l’oportunitat d’abandonar la llar familiar per passar fora un cap de setmana o una setmana sencera... i l’Opus sempre se les havia manegat per fer que aquells campaments fossin un destí d’allò més atractiu. Als seus pares no els hi preocupava que passés la majoria de caps de setmana en activitats organitzades per l’escola. També era un adolescent tímid, i per tant a ningú no li va sorprendre que no portés cap amiga o núvia a casa, a l’inrevés que els seus germans, que sempre tenien problemes de faldilles o de cotxes, cosa que acaparava l’atenció dels seus pares. No sospitaven pas que el seu segon fill havia estat pescat una tarda d’estiu, quan tenia tretze anys, en uns campaments d’estudi d’una setmana de durada, en 22
Les_oliveres_de_Belchite.indb 22
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
una mansió propietat de l’Opus als afores de Barcelona. El seu mentor, el pare Juan Antonio, se’l va endur cap a una habitació, va abaixar les persianes, reduint la llum del sol gairebé a no res, i amb una veu molt profunda li va parlar de l’Opus, i va insistir que Déu l’havia cridat per unir-se al grup a causa de la seva intel·ligència i superioritat humana. Va esdevenir numerari a l’edat de divuit anys, durant el seu primer curs de carrera a Pamplona; un numerari és un dels membres més distingits de l’organització, que viuen cèlibes als luxosos apartaments i cases de l’Opus, i que lliuren la totalitat dels seus salaris i de les seves vides a la causa. Aquests plans van canviar després de conèixer la Maria. També s’havia sentit lleugerament temptat per altres noies, però la Maria va ser qui li va robar el cor. S’havien observat mútuament des de feia setmanes mentre fumaven a la porta de la biblioteca, sota la inclemència glaçada de l’hivern de Pamplona. També s’havien intercanviat mirades a la sala de lectura, des dels seus seients habituals. La Maria sempre seia tota sola al costat de la finestra, i en Jordi al passadís, sempre disposat a parlar amb qui entrava i sortia. En Jordi tenia la sospita que aquells ulls foscos i profunds amagaven alguna cosa. A vegades captava una expressió inequívoca de tristesa a la seva cara, mentre seia i mirava passar el món a l’altra banda de la finestra. Colpit per la seva bellesa, intrigat pel seu misteri, en Jordi no es podia treure la Maria del cap. A la fi va aplegar prou coratge per demanar-li un cigarret, cosa que va engegar una conversa amistosa sobre la universitat i aquell temps tan espantós. Aquella mateixa nit, un amic i ell van topar amb la Maria al cinema. Seia tota sola a l’última fila, com tenia per costum. Li van preguntar si després volia anar a fer una copa amb ells, i en Jordi es va sorprendre molt quan ella va dir que sí. Dia rere dia, els seus esforços per mirar cap a una altra banda i evitar la temptació eren en va. L’ajuda del seu director espi23
Les_oliveres_de_Belchite.indb 23
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
ritual també era inútil ja que la temptació va esdevenir insuportable. Se sentia com un hipòcrita quan assistia a la missa diària obligatòria i havia de dir a un confessor que se sentia joiós de donar la seva vida a Déu, en el celibat. Aquesta angoixa es veia compensada per la felicitat que sentia tots els matins, al despertar-se, amb la il·lusió de creuar-se amb la Maria al campus. Sense saber per què, es sentia jove, àgil, despert, amb més ganes de viure que mai. Després d’un procés esgotador, però sempre conservant la serenitat, en Jordi va decidir fer-se supernumerari, els membres de l’Opus que es casen, tot i que encara estan subjectes a Déu i a un director espiritual, van a missa cada dia i a vegades contribueixen amb més de la meitat dels seus salaris a l’organització. En Jordi sabia que abandonar el seu compromís amb el celibat no volia dir abandonar l’Opus Dei. No volia acabar com aquelles persones sobre les quals havia sentit a parlar o sobre les quals havia llegit, persones que abandonaven el grup i patien trastorns emocionals la resta de la seva vida. Alguns fins i tot es mataven, havia sentit a dir. En Jordi s’havia fet gran amb l’Opus. Era la seva vida. Mai no abandonaria aquella xarxa de seguretat. Unes quantes setmanes després, empès pel sol de primavera i la seva nova llibertat, en Jordi va provar de tenir i de provocar tantes xerradetes i de fer tants de cigarrets amb la Maria com va poder. Un dia, cansat de tant intent, li va preguntar a la fi si volia anar al cinema. Després de veure French Kiss i de compartir les crispetes que ell havia comprat impacientment gairebé una hora abans que arribés ella, en Jordi la va acompanyar al seu col·legi major i li va besar els llavis, breument, dins el cotxe. Durant les setmanes següents, en Jordi no podia amagar la seva infinita felicitat. Els dies passaven plens de sessions de cinema, cafès i moltes hores a la biblioteca, flirtejant més que no pas estudiant. El temps li passava més de pressa del que mai havia experimentat abans, i l’ametller de davant l’edifici principal de la 24
Les_oliveres_de_Belchite.indb 24
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
universitat va florir abans no se’n van adonar. Es deia entre els estudiants que si algú no havia començat a estudiar quan a l’arbre li sortien les primeres flors, ja no valia la pena posar-s’hi. Aquell any en Jordi i la Maria van ser l’excepció.
En Jordi seguia aparcat al carrer Aribau, al davant del pis de la Maria. Es va acariciar les mans amb delicadesa, casi inconscientment, pensant en la Maria, amb aquella faldilla curta i suggerent. Maria..., va pensar en Jordi, amb desig. Si us plau, Senyor, ajudeu-me a arribar al matrimoni com un cristià veritable, i a mostrar tot el respecte que dec a la meva promesa. Es va haver de repetir aquestes paraules una vegada i una altra. A Pamplona, les relacions abans del matrimoni eren una raresa entre els estudiants, només practicada per una minoria basca local, radical i molt segregada, a la qual no pertanyien ni la Maria ni en Jordi ni cap dels seus amics. El temps que la parella passaven junts era principalment en terra de ningú, perquè a la residència de la Maria no es permetia l’entrada als homes, i ella només podia visitar el pis d’en Jordi a determinades hores de la tarda. Les normes que observaven els companys de pis d’en Jordi, tots opusians, establien que cap dona podia estar al pis a partir de les nou de la nit. La majoria dels amics de la Maria i d’en Jordi a la universitat tenien vuit o nou germans. Seguien les directrius del capellà fundador de l’Opus Dei, José María Escrivá de Balaguer, que a finals dels anys vint havia iniciat el grup amb un grapat de membres de l’elit espanyola. El grup va prosperar durant els anys cinquanta, en el punt àlgid de la dictadura de Franco, i atreia aquella gent que era prou rica per poder alimentar tants fills com Déu els donés; els anticonceptius eren considerats una intrusió antinatural. Quatre dècades després, l’Opus havia crescut fins a arribar a controlar alguns dels mitjans, negocis, bancs i empreses 25
Les_oliveres_de_Belchite.indb 25
22/9/10 15:53:09
Les oliveres de Belchite
més influents, i, no cal dir-ho, educaven els fills a les seves pròpies escoles, i els millors culminaven els estudis a la Universidad de Navarra. Grapats d’homes de negocis d’èxit havien establert els contactes necessaris per a les seves carreres als bars de Pamplona, sobretot a la cafeteria de la universitat, que es deia Faustino, on els cambrers, tots homes, duien jaquetes blanques amb botons daurats i pantalons negres. No servien alcohol, només cafè i refrescos per als estudiants vestits de marca que, després de xerrar amb els companys, se n’anaven a classe pels terres de marbre blanc i negre, polidíssim, dels passadissos, on gairebé es podien veure reflectits. Al pis d’en Jordi, una minyona els feia el dinar i el sopar i els planxava les camises, a més de netejar-ho tot; una cosa gens inusual entre els estudiants masculins. Pel que feia a les dones, s’esperava que es fessin responsables de les seves tasques domèstiques. A Pamplona, un petó era pràcticament un prometatge, però els petons d’en Jordi es van incrementar en durada i passió a mesura que passaven els mesos. Quan l’abassegava el desig, quan arribava a la seva habitació després d’un petó llarg i unes quantes copes, en Jordi es posava el cilici o, si era incapaç de controlar-se, queia en la temptació, tot i que l’endemà es confessava amb un sentiment de culpa insuportable. En Jordi s’havia enamorat perdudament de la Maria, només volia estar al seu costat, contemplar-la. Li encantava parlar amb ella, encara que fos per sentir-la bramar contra la ideologia conservadora de la universitat. Sovint es queixava de la censura exercida a la biblioteca, que classificava els llibres de l’u al sis; aquesta última categoria era la menys recomanable i per tant no estava disponible. Entre d’altres autors, hi estaven inclosos Lorca, Orwell i Marx; fins i tot els textos de Hemingway sobre la Guerra Civil eren difícils de trobar. El País, el diari més venut a Espanya, també costava de trobar a Pamplona per la seva tendència esquerrana. Ni els estudiants de periodisme no hi tenien l’accés fàcil. 26
Les_oliveres_de_Belchite.indb 26
22/9/10 15:53:09
Elena Moya
A en Jordi li era igual si aquells llibres estaven disponibles o no, i ni tan sols s’havia adonat que El País no es veia als quioscos, perquè ell llegia La Vanguardia. Però li agradava veure com es manifestava la personalitat i la passió de la Maria, com li brillaven els ulls, plens d’idees. Encara que ell no hi estigués d’acord. Senzillament, li encantava mirar-la. A mesura que passaven les setmanes, en Jordi trobava cada cop més difícil suportar la temptació. Una nit, mentre observaven les onades a Sant Sebastià, es van començar a petonejar apassionadament dins el cotxe. La respiració de la Maria es va fer cada cop més i més forta, fins que va tancar els ulls i va suggerir que passessin al seient del darrere, un moment que en Jordi havia temut des del començament. Conscient que ella no era membre de l’Opus, com la podia convèncer d’esperar fins que estiguessin casats? Quan li va dir, amb tant de compte com va poder, que pertanyia a l’Opus, la Maria es va apartar. Havia evitat dir-li res sobre la qüestió durant els pocs mesos que feia que sortien, per por que ella fugís. Va provar d’abraçar-la i d’explicar-li què significaven per a ell Déu i l’Opus, però la Maria ja no va deixar que la toqués. La nit va acabar amb llàgrimes; la Maria no era capaç d’entendre el que li deia en Jordi, ni què significava la religió per a ell. En Jordi també va estar a punt de plorar, per l’esforç monumental que li exigia controlar el desig que sentia per ella. Però, és clar, estava més acostumat a aguantar-se que la Maria. La Maria va trencar la relació durant unes quantes setmanes, tot dient que se sentia rebutjada. Ella sospitava que en Jordi era proper a l’Opus, però havia esperat que el sentit comú s’acabés imposant i que tots dos cedissin a les passions de manera natural. Li va dir que mai s’havia imaginat que algú li proposés tenir tots els fills que Déu li donés, deu, dotze, potser més. Ella mai no seria aquella mena de dona, ni tan sols per a ell, per molt que l’estimés. En Jordi tenia el cor trencat i va passar-se dies i dies escrivint-li cartes plenes de calidesa, respecte i amor. La volia més que 27
Les_oliveres_de_Belchite.indb 27
22/9/10 15:53:10
Les oliveres de Belchite
cap altra cosa a la vida, i mai no va perdre l’esperança que poguessin arreglar les coses, d’una manera o altra. La Maria va tornar, a la fi, i li va dir que trobava a faltar massa el temps que passaven junts i que se l’estimava prou per esperar. Tots dos van decidir deixar pendent la qüestió de quants fills tindrien si finalment arribaven a casar-se. En Jordi se la va estimar encara més per haver demostrat aquell esperit i aquella generositat. Feia un munt de coses per ella, contínuament, endevinant sempre el que necessitava: quan tenia exàmens, li comprava provisions; sabia quan li havia d’arreglar les rodes punxades de la bicicleta, o quan havia de reservar entrades per anar a veure una pel·lícula que ella tenia moltes ganes de veure, encara que no l’hi hagués mencionat. Sempre encertava.
Un clàxon ben fort va distreure en Jordi d’aquests pensaments. Va respirar fondo, va engegar el cotxe i va enfilar la Diagonal, ara fosca i silenciosa, per tornar cap a casa. Quina dona. Ha tingut tanta paciència amb mi. La faré feliç. Ho prometo. És tota la meva vida. *** Aquella nit, la Maria es va posar la seva música cubana preferida i va sortir a la terrassa per gaudir de l’aire d’octubre, que encara era càlid. Va mirar cap a l’interior de l’apartament, totes les espelmes estaven enceses, tal com li agradava. El salari considerable que cobrava li permetia llogar un àtic de dos dormitoris en un edifici modernista de l’Eixample. Des de la terrassa podia veure la Rambla de Catalunya i les torres de la Sagrada Família. Li encantaven les nits d’estiu allà, amb els seus geranis i les seves herbes. Era el seu món particular, des d’on podia veure les estrelles, mirar les seves plantes, no pensar en res, fumar un cigarret i assaborir una copa de Mas la Plana, el seu vi 28
Les_oliveres_de_Belchite.indb 28
22/9/10 15:53:10
Elena Moya
negre preferit. De fet, preferia el vi abans que el cava, tot i que mai no ho havia esmentat a en Jordi, i encara menys al seu pare. En Bombillo va sortir del pis, es va mirar la Maria i va fer un ronc delicat, cosa que la va fer somriure. Li va pujar al damunt i se li va ajaure a la panxa. Pobret, ets tan enganxós quan he estat fora, oi que sí? La Maria va abraçar el seu gat estimat, que va remenar la cua de banda a banda. El vell Bombillo, el gat que havia tingut des dels set anys, se n’havia anat a viure a casa de l’àvia Basilisa quan ella se’n va anar a la universitat. La seva mare no l’havia volgut i el pobre es va morir de vell mentre la Maria era a Pamplona. Després de dies sense dir ni una paraula immediatament després de la seva mort, i d’anys sense haver estat capaç de parlar de gats ni d’acaronar-los, la Maria a la fi en va tenir un altre, en Bombillo II, un regal d’en Jordi, que la coneixia millor que ningú. Va mirar el cel. Sis mesos per al casament. Va beure un altre glop de vi i va relaxar les espatlles. Va respirar fondo i es va imaginar que les mans d’en Jordi l’acaricia ven, una fantasia que havia tingut des de l’època de Pamplona. Sola a la seva habitació a Goimendi, el seu col·legi major, la Maria havia somiat moltes nits amb el Jordi. Allí, voltejada de crucifixos obligatoris, Bíblies i missals, la Maria havia desitjat en Jordi, alguns cops sense poder evitar la temptació —encara que mai ho va admetre al seu confessor. Tots els matins, abans d’esmorzar, la Maria assistia a una missa “voluntària” —en teoria, les alumnes del col·legi, que tenia la seva pròpia capella, no estaven obligades a assistir, però l’absència estava tan mal vista que totes es sentien obligades a anar-hi. De genolls al confessionari de fusta, i a través d’una cortina negra de vellut, la Maria mai li va parlar del seus pensaments més íntims al Pare Domingo, professor i el sacerdot al càrrec de la residència. Encara que jove i inexperta, sempre va intuir que aquella informació li donava al cura un gran poder 29
Les_oliveres_de_Belchite.indb 29
22/9/10 15:53:10
Les oliveres de Belchite
sobre la seva persona, i pel que havia tractat amb ell, tenia prou motius per dubtar de les seves bones intencions. El pare Domingo, cobert de cap a peus amb la sotana negra, sempre caminava sol, ranquejant, pels passadissos de la universitat, exhibint el seu somriure cínic. La seva mirada penetrant quan et passava pel costat, sinistrament silenciós, sempre a l’aguait, el feien una de les figures més temudes entre els estudiants de Pamplona. La Maria no trobava a faltar la seva època a la universitat. Li encantava l’activitat de Barcelona i es considerava independent i en gran part feliç. La seva vida era tan atrafegada que no tenia gaire temps per pensar. I això estava bé, pensava sempre. Només detestava els nombrosos dies festius que hi ha a Espanya, quan la vida s’aturava i la Maria perdia l’emoció de la seva rutina diària: la feina, el gimnàs i la Blackberry. Aquests dies els trobava buits i difícils, igual que els diumenges, que generalment passava amb en Jordi i els seus amics, tot i que aquelles trobades la feien sentir menys aïllada, part d’un grup o d’una família que l’estimava i es preocupava per ella. L’Opus en sabia molt de fer sentir a la gent que el grup vetllava per ells. Passejades per pobles pintorescos al nord de Barcelona, excursions als Pirineus, rialles davant de tasses de cafè, truites compartides i altres tapes; en Jordi i els seus amics omplien la buidor que sentia a les hores silencioses. A vegades tornava a ser la figura solitària dels seus primers temps a la universitat, fins que en Jordi la rescatava i la feia tornar al món feliç i mai qüestionat de l’Opus, on, com si es tractés d’una pel·lícula de Disney, tothom era ric i feliç. De tota manera, el seu passatemps preferit era seure tota sola a la terrassa, de nit, embolcallada per l’aire càlid mediterrani, i viure en el seu món particular, sense veure ningú o, més ben dit, sense deixar que la gent la veiés de debò. Es passava llargs períodes de temps somiant desperta, sobre tot i sobre res, construint apassionades històries d’amor que només eren reals dins el seu cap. A vegades ella no en formava part, a vegades sí, però a la seva imaginació sempre hi havia mons plens d’amor, afecte i passió. 30
Les_oliveres_de_Belchite.indb 30
22/9/10 15:53:10
Elena Moya
Sis mesos per al casament. El cor li va pujar a la gola. He trigat tant de temps a donar el «sí». En Jordi li va demanar que es casessin un any després de llicenciar-se, quan tots dos ja estaven ben establerts a les seves feines a Barcelona. Ella li havia demanat més temps i havia tardat un any a decidir si acceptava un futur que li oferia seguretat, docilitat i confort, o si trencava amb ell i esperava que li caigués als peus una aventura com les de les pel·lícules. Com aquelles que ella sempre imaginava. Les pel·lícules només passen a les pel·lícules. Toca de peus a terra. Ell m’estimarà per sempre més. És l’elecció correcta, va dirse moltes vegades. La Maria no volia acabar com la seva àvia. La seva mare li havia explicat que l’àvia Basilisa s’havia enamorat d’un treballador que l’havia abandonat, embarassada, i que havia robat les arques de la família. Mai no n’havia parlat amb la seva àvia, a qui la Maria adorava. Aquestes històries de passió mai no acaben bé, li advertia sempre la mare. Però la Maria tampoc no volia viure com la seva mare, presonera d’un matrimoni on mai no havia pogut detectar ni el més mínim indici de passió ni d’amor veritable, fos el que fos. Aquesta contradicció sempre la deixava esgotada, i era llavors quan més es delia per en Jordi i pel seu amor segur i delicat. Un any després que ell l’hi hagués demanat, la Maria va dir, finalment, «sí». Es va mirar l’anell de diamants. Què en saben, les pedres, de l’amor? En Bombillo li va ensumar la cara sencera, llavors se li va tornar a asseure a la panxa i va tancar els ulls, fregant el cap contra els pits de la Maria. Tan petit i tan vulnerable, va pensar ella. I tot d’una, va recordar quan ella era petita i vulnerable a la seva habitació, a Belchite, quan era una nena. Les llàgrimes de seguida li van inundar els ulls. 31
Les_oliveres_de_Belchite.indb 31
22/9/10 15:53:10