Totmusicat Març 2013 by David Bueno

En PORTADA

Març Foto: Joan Parera // Nació Digital

Al Tall per sempre Pau Planas

Se’n van uns dels grans. Feia ja un temps que ho havien anunciat i el 15 de febrer van oferir l’últim concert. Només era el darrer concert a Barcelona -en queda encara algun per la resta de país-, però de ben segur que l’emoció que es va viure a l’Auditori i el caliu del públic faran que es recordi com el darrer concert d’Al Tall. Gairebé tres hores damunt de l’escenari acompanyats per un gran nombre d’amics que no es van voler perdre la cita van servir per dir adéu a un dels grups més importants de la història musical dels Països Catalans. Després de “Toc de marxa”, el concert va començar amb la primera cançó del primer disc del grup, escrita fa gairebé 40 anys, “Obriu cabretes”. A partir d’aquí cançons de totes les èpoques es van anar succeint damunt d’un escenari que es va convertir en un anar i venir d’amics. Xavi Sarrià i Miquel Gironès (Obrint Pas), Francesc Ribera “Titot”, Jordi Fàbregas, Toni Xuclà, Jaume Arnella i molts més van anar pujant a col·laborar en diferents temes. Un dels grans protagonistes de la nit, però, va ser Miquel Gil, que -com als vells temps- va participar en gairebé totes les cançons posant la veu al grup del que ja havia format part en els inicis. Va ser una nit emotiva, que va fer vibrar un públic que només havia deixat unes poques files de l’últim amfiteatre de l’Auditori per omplir.

“Avui tanquem una porta que feia 38 que teníem oberta, la de Barcelona, i la tancarem amb un filet d’enyorança però amb la satisfacció d’haver fet tot el que volíem fer” explicava Vicent Torrent només començar la nit. Amb “Vergonya, cavallers, vergonya” arribava un dels primers moments màgics de la vetllada, quan el públic -que des del primer moment havia respost amb moltes ganes- es va començar a entregar per complet a les sonoritats folk que oferia el grup. A partir d’aquí el concert ja no decauria. Amb “Lladres” l’Auditori va embogir i, només introduir la cançó amb el mític “Lladres que veniu d’Almansa” van esclatar els crits d’independència, una constant que ja no canviaria. Hi va haver temps també per un “regalet”, una versió renovada d’”Això és Espanya”, que va entusiasmar als assistents, sobretot amb l’estrofa “onze de setembre de 2012 Catalunya demana la independència” que va fer tornar els crits d’independència. Amb “El Cant dels Maulets” la nit entrava en la recta final i les emocions creixien. Fins a 7 dolçaines van pujar a l’escenari i ja no

es van moure, donant una potència i una energia immensa al concert. Com no podria ser d’altra manera van tornar els crits d’independència que, en pocs minuts es van convertir en “Sense València no hi ha independència”. Amb tots els convidats a l’escenari i amb el públic dempeus va arribar el moment culminant. “Ens hauria agradat deixar de cantar aquesta cançó, però segueix sense passar de moda i com que el Tio Canya està a la UVI nosaltres la cantarem per darrer cop a Barcelona i, de passada, ens caguem en el ministre Wert” va explicar el grup just abans d’entonar el seu gran himne, “Tio Canya”. Es va iniciar llavors una llarga llista de bisos, alguns ja improvisats per les demandes de la gent que es negava a abandonar la sala. Va tornar a sonar el Cant dels Maulets, entre altres, i, quan la meitat de la sala ja havia quedat buida, la pressió dels últims assistents a negar-se a marxar va obligar al grup a interpretar una última “Muixeranga” que va posar el punt i final definitiu a una nit de comiat i de reivindicació dels Països Catalans.

Foto: Joan Parera // Nació Digital

En PORTADA

Març

“Contribuir a què una part de la població fos més conscient dels seus drets lingüístics i conegués moments del seu país ha estat molt important” Pau Planas

Com valores els 40 anys de música que porteu a les esquenes i tot el que heu significat dins la música de casa nostra? Aquests anys han estat, pràcticament, tota la nostra vida. Ho hem donat absolutament tot per anar fent i per aconseguir que se'ns escoltés. Després de tants anys, com afronteu aquest comiat?

Foto: Marc Puig // directe.cat

“Mai a la vida els

bisos se’ns havien allargat tant com en el concert de l’Auditori. La gent no volia que es tanqués allò”

Suposo que ho afrontem com tothom que es jubila. Sempre fa una miqueta de por i de vertigen canviar de vida i apagar aquesta pantalla que ha estat sempre encesa. La veritat, però, és que per tot arreu ens estan acomiadant amb molta estima i amb unes mostres de suport molt entranyables. Això dóna forces perquè passi el que passi això ho portarem dins, ens han encès una llum que portarem encesa fins que morim. Això es va veure en el concert de comiat de Barcelona, un concert molt especial, no? Sí, la veritat és que sí. Jo esperava que el comiat a Barcelona fos emotiu, però ho va ser més del que pensava.

Al final del concert la gent seguia demanant i vau haver d'improvisar i tot... Mai a la vida els bisos se'ns havien allargat tant com en aquell concert. La gent no volia que es tanqués allò i van tindre que fer consulta per veure quin tema tocar. A més, el fet de tenir tants amics sobre l'escenari encara ho va fer més especial, no? Sí, tot i que ens va costar una mica perquè tenim molts més amics. Un dels fets més emotius, també, va ser tornar a veure Miquel Gil damunt de l'escenari cantant cançons d'Al Tall... I tant! Sempre que hi ha hagut alguna cosa especial amb Al Tall hem contat amb ell i ell sempre ha estat molt content de col•laborar amb nosaltres puntualment. Heu dit que plegueu perquè ja heu fet tot el que havíeu de fer, però què destacaríeu de tot el que heu fet? La manera tradicional de fer música de la nostra terra era una cosa que estava completament desprestigiada i amb ruïnes, igual com la llengua. Aconseguir parar aquesta dinàmica i

En PORTADA

Març

que la música tradicional fos una eina natural d'expressió per dir les nostres coses ha sigut el màxim. Però no ha estat l'única cosa. Contribuir a què una part de la població fos més conscient dels seus drets lingüístics i conegués moments del seu país, també ha estat molt important. Us sentiu els grans referents de tota una generació, amb grups com Obrint Pas, que us ha vingut a darrere? La veritat és que sí, ho notem. El que passa és que nosaltres tampoc hem nascut del no res ni hem estat els primers en fer una cosa o una altra. També hem tingut precedents. Però sí que és cert que s'ha creat una mica d'escola. Els xicots d'Obrint Pas, per exemple, sempre ho han dit, i veiem que ens tenen una estima sincera. Ells han nascut amb les nostres cançons i han après les coses fonamentals.

“Als inicis teníem la sensació que ens anaven

pedres! La nostra era una forma francament estranya i nova, però la gent ho va entendre immediatament”

Com recordes els inicis d'Al Tall? Amb una miqueta de nostàlgia però de forma molt entranyable. Quan vam decidir com començar estàvem una mica espantats perquè eixir a l'escenari amb una bandúrria, un llaüt, una dolçaina... i tot això amb el baix elèctric, la bateria i cantant de la manera que cantàvem... teníem la sensació que ens anaven a tirar pedres! Era una forma francament estranya i nova, però la gent ho va entendre immediatament. Recordem aquell part -perquè allò va ser un part- com si s'hagués encès la llum, una llum que ens va fer veure que era per allà per on havíem d'anar.

En PORTADA

Març hi ha moltes idees per anar fent! També vull escriure. Manolo Miralles també pensa en seguir pujant als escenaris i és possible que s'ajunti amb algun músic per seguir fent allò que sabem fer. Abans d'acabar, com veus actualment la música en valencià?

“Al País Valencià

hi ha un país amb moltíssima vitalitat però que encara està sota terra”

I ara quina és la vostra idea, fareu projectes per separat, obriu la porta a un retorn més endavant...? Un retorn com Al Tall, tot i que mai es pot dir que no passarà, és difícil, som gent ja major. Sí que és cert, però, que cadascú per la seva banda seguirem fent música. Jo personalment penso seguir fent música, sense les pressions de treure un disc, però és que encara

Estem en un moment d'embranzida, ara mateix, el panorama que hi ha està en un moment molt bo a nivell de quantitat de gent que s'hi dedica, de diversitat, de nivell de la seva música... però per mi, el més significatiu de tot és que aquesta generació tan forta que hi ha ha nascut per damunt de les cendres d'altres generacions anteriors de cantants i grups que han anat soterrant-se per falta de difusió i incidència. Que malgrat tot hi hagi aquest panorama és el més admirable i el que més explica que el país valencià no és un erm on només hi ha gent del PP. Al País Valencià hi ha un país amb moltíssima vitalitat però que encara està sota terra.

totNOTÍCIES

Març

Poques sorpreses en els Premis Enderrock David Bueno

Els Amics de les Arts són els grans triomfadors dels Premis Enderrock amb un total de quatre distincions: Millor artista, Millor lletra de cançó per “Louisiana o els camps de cotó”, Millor videoclip per “Monsieur Cousteau” i Millor pàgina web. El segueixen, empatats amb tres guardons, Txarango, Cesk Freixas i Roger Mas en el seu projecte amb la Cobla Sant Jordi. Després de 16.000 vots, comptabilitzats en dues rondes, Txarango han estat votats pel públic com a Millor disc de pop-rock per Benvinguts al llarg viatge, Millor directe de pop-rock i Millor grup revelació. Pel que fa al cantautor Cesk Freixas també s’ha proclamat guanyador de tres categories: Millor artista de cançó d’autor, Millor directe de cançó d’autor i Millor disc de cançó d’autor per Tocats pel foc. Finalment, Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi s’ha endut tres premis en el seu cas de folk i noves músiques: Millor artista, Millor directe i Millor cançó per “El dolor de la bellesa”.

També estan entre els guanyadors les cançons d’Andreu Rifé (“Fil de llum”) i Blaumut (“Pa amb oli i sal), el disc de Terratombats i la portada de Nyandú, Andrea Motis & Joan Chamorro en jazz i Jordi Savall en clàssica són alguns dels altres protagonistes d’aquesta edició dels premis.

Gala a Girona Per primera vegada en 15 anys d’història, els guardons s’entregaran lluny de Barcelona. Enderrock es traslladarà fins a Girona per celebrar una gala amb format de gala i no en format festiu com fins ara. Lluís Gendrau, director d’Enderrock explica que, amb aquesta iniciativa, la revista vol “descentralitzar els premis musicals del país”i Defensa que “no serà un cas aïllat. Ara els premis alternaran Barcelona i altres punts del territori”. Per la seva banda, l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, explica que “Girona ja és la capital de l’escena teatral i treballarem perquè també ho sigui de l’escena musical”.

Homenatge a Raimon La gala se celebrarà el dijous 7 de març al Teatre Muncipal de Girona i inclourà un homenatge pels 50 anys de carrera a Raimon. El grup Ja T’Ho Diré seran els encarregats d’obrir la nit dels Premis Enderrock, uns dies abans del concert que faran el 31 de maig a Salt i que representarà la seva tornada als escenaris. A més, alguns dels artistes premiats també actuaran com els Amics de les Arts (amb un concert especial), Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, Macaco, Cesk Freixas i Miquel Abras que interpretaran a duet “L’Empordà se’ns crema” i Orxata Sound System. Pel que fa als presentadors de l’acte s’ha optat per tot un seguit de personalitats conegudes pel públic com The Mamzelles, Andreu Rifé, Joan Dausà, Bibiana Ballbé i Quim Morales, Carles Xuriguera i Rafel Faixedas, l’Homo APM o el periodista Pere Mas, entre d’altres.

totNOTÍCIES

Març

Els Amics de les Arts

Nyandú “Estem molt contents d’haver guanyat un premi dels nou a què estàvem nominats. Hi ha una competència molt sana i és important que cadascú es faci el seu lloc.”

“Teníem dubtes de si els guanyariem perquè hi ha molts grups interessants i un panorama de concerts que ens ha de fer sentir orgullosos com a país. Patíem per Txarango que va molt fort”

Andreu Rifé

Terratombats

“Gràcies a Polseres Vermelles, la cançó ha aconseguit ressò. Ara funciona sola però el punt de partida va ser la sèrie”

“No ens ho esperàvem. El públic ens sorprèn any rere any. Amb vuit nominacions ens podíem imaginar alguna cosa però anàvem amb la por.”

Blaumut Cesk Freixas “Els premis tenen un valor simbòlic i, per tant, és important perquè és una “No ens ho esperàvem. T’ho pots imaginar entrada d’energia però mai li he donat més perquè la cançó ha agradat molt però la importància de la que hauria de tenir” votació és difícil de preveure.” 9

totNOTÍCIES

Març

Les novetats musicals passaran per Girona

Pau Planas

Ha nascut un nou festival a Girona, un festival que promet convertir-se en un referent pel país. De l’11 al 21 d’abril, la ciutat es convertirà en la capital musical de Catalunya per estrenar les propostes més esperades de l’any. Durant els 11 dies que durarà, prop de 50 concerts -la majoria presentacions en primícia- ompliran els diferents escenaris de la ciutat. L’auditori, el TeatreMunicipal, l’Auditori de la Casa de Cultura, la Sala Tourmix, La Planeta i molts més espais acollirant tant concerts d’alguns dels grups més destacats del panorama com d’altres de grups novells. Es combinarà també la música amb xerrades i debats sobre diferents àmbits del sector.

Els Catarres tornen a la carretera

Ja fa uns dies que Els Catarres van anunciar nou disc a la primavera. El que serà el seu segon disc, es presentarà també al festival Strenes, a la Sala Planeta. Serà doncs el primer concert d’una gira que, de ben segur, que serà llarga i que ha de consolidar el grup.

Els Miralls de Dylan i Pascal Comelade obren el festival Ja fa uns mesos que Gerard Quintana i Jordi Batiste van recuperar el projecte d’Els Miralls de Dylan, un espectacle de versions del cantautor americà. Ara però s’hi suma també Pascal Comelade, per donar un nou tomb en aquesta aventura. Serà doncs aquesta nova proposta que s’estrenarà al Teatre Municipal de Girona la primera que obrirà 11 dies de música i de novetats.

Al nou disc, la banda parlarà d’amors en la distància, d’amors purs, d’amors desesperats, d’amors trencats, però sempre sense oblidar-se del seu particular sentit de l’humor, com ja ens tenen acostumats.

Tot és més senzill, nou disc de Lax’n’Busto Mentre Els Catarres presentin les noves cançons a La Planeta, Lax’n’Busto ho estaran fent a la Sala de Cambra de l’Auditori. El grup també ha escollit el festival per presentar el seu nou treball, que arribarà a la primavera i serà el tercer des de l’arribada de Salva Racero a les veus.

totNOTÍCIES

Març

Maria del Mar Bonet amb la Jove Orquestra de l’Auditori

Cesk Freixas amb companyia

La cantautora també serà a l’Strenes, on hi oferirà un concert únic. Acompanyada de la Jove Orquestra de l’Auditori repassarà alguns dels temes més destacats de la seva carrera i que l’han portat a convertir-se en una de les veus més importants de la història musical del país. Serà també dissabte i al Teatre Municipal.

Blaumut, El Petit de Cal Eril, Pulpopop, Andreu Rifé i molts més A banda deles estrenes absolutes, el festival també acollirà aquells grups que estan arribant a primera línia, sota la secció “El que vindrà“. Grans artistes passaran per Girona per presentar les seves últimes referències. Jose Santiago i Isaac Ulam presentaran “Temple d’aigua i llum”, un recull de cançons populars; Pulpopop presentarà el seu segon treball on oferiran un canvi important, Quart Primera portarà els nous temes de “Pel·lícules” un segon disc molt més personal; Bikimel oferirà els temes del seu segon treball de llarga durada, Juanjo Bosk hi arribarà amb la seva nova obra sobre la Maternitat d’Elna en temps de la Guerra Civil, “Cançó per Elna”; Blaumut hi presentarà “El turista” el disc que els està catapultant a la fama; El Petit de Cal Eril mostrarà les cançons de “La figura del buit” per primer cop a Girona; Andreu Rifé, que acaba de saltar a la fama gràcies a la sèrie Polseres Vermelles, hi potarà “Ping Pong”;

Meritxell Gené hi portarà els poemes musicats de Màrius Torres que ha inclòs al seu darrer treball “Així t’escau la melangia” i Bremen presentarà el seu nou disc “Les cançons que vindran”. També hi haurà lloc per estrenes de propostes en castellà com les de Sidonie, Love of Lesbian, Delafé y las Flores Azules o un nou espectacle d’Albert Pla amb The Pinker Tones pensat pels més petits i que tancarà el festival.

Xarim Aresté en solitari

Aposta pels grups novells No només hi haurà grans noms pels carrers de Girona durant dues setmanes d’abril. El festival ha volgut apostar per una secció que durà per nom “Descobertes” i per on passaran artistes molt diversos que mostraran la seva proposta i les seves novetats. Aquesta secció és la que ha estat seleccionada entre les propostes que els grups han fet arribar al festival.

Beth ensenya noves cançons

Durant l’Strenes, Beth estarà immersa en el procés d’enregistrament del seu quart disc. tot i això, no es perdrà la cita i aturarà aquesta gravació per passar per la Sala de Cambra de l’Auditori

El cantautor també oferirà a Girona un recital únic. El dijous 18 d’abril no estarà sol a l’escenari del Teatre Municipal, sinó que l’acompanyaran un gran nombre d’amics. De moment encara no s’han anunciat els noms que formaran part del concert, però Cesk Freixas estarà acompanyat de persones diverses i d’entitats gironines a qui voldrà agrair la seva feina.

el dissabte 14 i mostrar alguns dels temes que estigui enregistrant de forma exclusiva.

El líder de Very Pomelo va oferir fa poques setmanes a Barcelona alguns dels temes que formaran part del seu primer disc en solitari. El treball sortirà a la primavera i portarà per títol “Llagdregots”. A la Sala Tourmix de Girona serà al primer lloc on es podran sentir en directe tots els temes d’un dels músics més inquiets del país.

Estrena per als més petits Diumenge 14 al migdia, el festival també pensarà en els nens, per estrenar en exclusiva alguns dels artistes que formaran part del nu disc de Minimúsica. Joan Colomo, Refree, Miqui Puig i Mates Mates s’uniran per oferir un concert de luxe on faran arribar la música pop als més petits en la Sala de Cambra de l’Auditori.

totNOTÍCIES

Març

Nou disc de Sénior i el Cor Brutal Guillem Rierola Miguel Ángel Landete, líder de Senior i el Cor Brutal, s’ha fet gran, ha mirat enrere, sap “L’home que era ahir” i ja està preparat per mirar endavant. Se sap madur i se sent jove per encarar un futur que se’ns planteja fosc i complicat, però alhora ens dóna una oportunitat per canviar-ho tot. Busca fugides endavant, ens posa a tots al nostre lloc, ens canta a l’esperança, protesta i es banya en realisme. Senior i el Cor Brutal es presenten amb aquest disc com un dels valors més importants de la música en català dels Països Catalans, per molt que continuen buscant els seus referents al folk americà.

Caravan o “Ella plou”. Cançons tal com raja, cançons nues que ens demanen viure la vida amb plenitud.

Landete també té records pel seu passat, que ara ja no mira amb dolor, a les cançons “Càntic als germans de diferent mare”, “Ja no hi ha ningú” o “L’home que era ahir”. Amb aquestes tres cançons Senior ens il·lumina sobre com viure la nostàlgia. El cantautor valencià sempre ha estat molt compromès políticament i a València, Califòrnia no abandona aquesta posició. Per molt que en totes les cançons mostra un bri d’esperança que s’allunya d’aquella crítica destructiva de “València eres una puta” o “Gran”.

Al disc València, Califòrnia Landete es deixa estar de floritures, de complicacions musicals i la música li traspassa tota la importància a les lletres. El disc comença amb “La bomba de plaer” una lliçó difícil d’oblidar plena de senzillesa i colpidora com poques que ens posa a tots al nostre lloc. Tot i així, costa destacar una cançó per sobre de cap altre, totes tenen la seva gràcia i les seves raons per destacar. Senior i el Cor Brutal s’evoca als sentiments amb cançons com “La bomba de plaer”, “El dia dels covards” en la que fa una interpretació lliure de la cançó “El dia de tot sants” d’Arthur

Per tancar el disc Senior es torna a posar al capdavant del seu Cor Brutal, amb la seva veu trencada i càlida alhora amb la maratoniana cançó que dona nom al disc “València, Califòrnia” on canta a la seva esperança, a la seva confiança en les fugides endavant per resoldre els problemes, per arribar a aquest món millor que tots desitgem. En resum, amb el seu tercer disc, València, Califòrnia, Senior i el Cor Brutal es col·loquen dins del grup d’imprescindibles de la música en català. Un grup que cada dia és més gran i que tots nosaltres gaudim que es vagi eixamplant.

totNOTÍCIES

Març

La Terrasseta de Preixens prepara nou disc

Música i poesia tornen a fusionar-se de la mà de Maria del Mar Bonet Marta Diago

Parlar de Maria del Mar Bonet és parlar de poesia, de música, de tradició, de la Mediterrània… parlar de Maria del Mar Bonet és parlar de cultura en tots els seus àmbits. El passat 7 de febrer, Maria del Mar Bonet va oferir el primer de tot un seguit de recitals que l’artista anirà duent a terme al llarg del 2013 i que formen part d’un nou projecte, un projecte amb tota una història al darrere per descobrir i que s’engloba sota el títol Fira Encesa (Picap, 2013). Han estat molts els personatges relacionats amb el món de la cultura que han passat per la vida de Maria del Mar Bonet; alguns

de passada, alguns fent estades més llargues, però tots han aportat alguna cosa a la vida personal i professional de la mallorquina. Una de les persones que més ha marcat la seva trajectòria professional ha estat el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Porcel (1913 – 1938). Maria del Mar Bonet inclou en tots els seus concerts dos o tres poemes musicats de Rosselló, i ara, coincidint amb el centenari del naixement del poeta i el 75è aniversari de la seva mort, Bonet s’ha vist amb la necessitat d’ampliar el repertori i fer una gira de recitals dedicada al poeta balear. En total són deu els poemes de Rosselló que ha musicat Bonet. El CD que els conté encara s’està acabant de gestar i veurà la llum d’aquí a un parell de mesos.

Pau Planas

“Anem a les cavernes”, “Confós”, “No tin son” i “Rapinyaires” són els títols de les quatre primeres cançons que han publicat a Internet La Terrasseta de Preixens. El grup es troba a mig gravar el seu segon treball “Rapinyaires” i per poder-lo acabar de tirar endavant han decidit apostar pel micromecenatge i iniciar unVerkami. “Ens trobem a mig fer i ens hem quedat sense paper”, així de clars són el grup per explicar els motius que els han portat a recórrer a aquest sistema. La banda havia pogut gravar 5 temes gràcies a guanyar el concurs Engrescat, organitzat per la Telecogresca, però no es volen conformar amb això i han decidit gravar un treball complet amb l’ajuda dels seus seguidors. De moment, la Terresseta de Preixens han decidit començar a publicar al seu web els temes que ja tenen a punt, els 5 primers temes de Rapinyaires. Es tracta d’unes cançons que, com el grup ens té acostumats, porten festa i energia amb un punt irònic.

Ix! regalen un disc en directe als seus seguidors Marta Diago

El 8 de novembre del 2012, Ix! van oferir un concert privat per la xarxa de televisions. Gravat al seu estudi i amb un nombre molt reduït de públic, van repassar temes dels seus tres treballs en un concert de mitja hora. Ara,

el públic més fidel podrà rebre el disc del concert en format digital i de forma gratuïta. Per aconseguir-lo només cal seguir o fer-se seguidor del grup a Twitter o a Facebook i demanar-lo a través del web de Gat Records. Aquesta és la manera com el grup vol donar les gràcies als seus seguidors.

El disc deixa constància d’un concert únic, proper i els poc espectadors que hi van assistir van poder gaudir de l’essència de la música, sense barreres. Ara, aquesta sensació podrà arribar a tots els seguidors que ho desitgin. Des del web de Concerts privats també es pot veure el vídeo.

totNOTÍCIES

Març

Vuit fa recordar tota una vida

David Bueno

Vuit ha estrenat el seu tercer disc amb l’objectiu d’acostar-lo directament a tots els seus seguidor. És per això que l’han publicat al seu lloc web de forma gratuïta per tal que tothom que ho desitgi se’l pugui descarregar. De moment, les expectatives s’estan complint i segons el grup ja són molts els internautes que han escoltat el nou treball de la formació.

Recorda que… és el títol del nou àlbum carregat de dotze temes plens d’intensitat i energia. L’optimisme és una de les constants del grup amb la seva voluntat d’encarar la vida amb positivisme on superar qualsevol adversitat és possible. Entre les cançons podem trobar una resposta a diferents situacions i experiències personals presents a les nostres vides. És una mirada diferent a tot allò que ens envolta.

La cançó d’autor arriba a Berga

Berga ha estrenat un nou cicle de música d’autor que s’allargarà tres caps de setmana. La sala General és l’escenari d’un seguit de concert amb alguns noms destacats de la cançó d’autor. El cicle el van iniciar les veus d’Albert Palomar i Damià Olivella el passat 16 de febrer. El dissabte següent, va ser el torn de Joan Masdéu, excantant de Whisky’ns que està tacant la gira de Casa Murada, el seu disc de debut després de la dissolució de la banda. El va acompanyar Joana Serrat, una de les veus que més està creixent dins l’escena catalana, tot i cantar en anglès. El cicle es tancarà el dissabte 9 de març amb Feliu Ventura, un dels cantautors més compromesos de l’escena actual que portarà a Berga Música i Lletra, segurament el disc que l’ha portat a fer-se un nom dins l’escena catalana. Hi tocarà acompanyat d’Albert Freixas, que presentarà el seu primer disc en solitari. Aquest concert de clausura serà a les 21.00 hores i costarà 8 per aquells que no tinguin l’abonament complet que havia posat a la venda el festival.

Em bull la sang, el tercer disc de Pirat’s

Em vull la sang és un disc que ja fa temps que el grup està gestant. L’any passat, van posar en marxa un Verkami per recaptar els diners necessaris per posar-lo en marxa i ara, per fi, el disc arriba als seguidors de la banda, una banda pionera en introduir el format sound system -un selector que dispara ritmes i cantants que posen veus a les instrumentals en directe- en català.

Pau Planas

El tercer disc de Pirat’s Sound Sistema ha arribat aquest mes a les botigues digitals. Com ja és habitual el grup manté els seus ritmes jamaicans i juguen

amb el reggae, el dancehall, tocs d’ska i el drum’n’bass. Són 12 temes compromesos amb les realitats socials i sorgits de la quotidianitat del carrer, del barri, de les joventuts del segle XXI i de les ganes de decidir un futur millor.

Amb un llarg bagatge a les esquenes, el grup ja té preparada una gira que els durà arreu del territori català, començant per dues de les sales mítiques del país, l’Atroika de Manresa -on hi han gravat part del disc- i l’Apolo de Barcelona. Seguiran la gira per sales com la Zero de Tarragon o La Boite de Lleida abans de passar, ja a la primavera i estiu, per ciutats com Molins de Rei, Castelldefels o Vilanova.

totNOTÍCIES

Març

Gairebé 5 hores de concert per commemorar la Primavera Valenciana Pau Planas

El Palau de Congressos de València va viure el passat 15 de febrer un concert molt especial. Alguns dels grups més importants de l’escena actual es van unir per commemorar el primer aniversari de la Primavera Valenciana. Va ser molt més que un concert, però també molt més d’una simple commemoració. Va ser una vetllada que va servir per agrair als alumnes de l’IES Joan Vives el seu valor i el seu coratge durant aquell mes de febrer de 2012. També va servir per recaptar fons -es van recollir prop de 40.000€per afrontar els judicis i els expedients reguladors que encara hi ha oberts. Gairebé 5 hores de concert va servir per demostrar que la flama encesa el 15 de febrer de 2012 encara segueix ben viva. La nit la van obrir Senior i el Cor Brutal i els van anar seguint fins a 19 grups molt diversos que no es van voler perdre la cita. Hi va haver temps, també, per homenatjar Ovidi Montllor, de la mà d’El diluvi, un grup de tribut al cantautor. També va passar per l’escenari Pau Alabajos, que va emocionar al públic amb “Inventari” i va oferir el que ell considera que podria haver estat la “banda sonora de la Primavera Valenciana”, “Utòpics, idealistes, ingenus”. Després del cantautor de Torrent, Toni de l’Hostal hi va posar el toc humorístic combinat amb la música, que va despertar els somriures dels assistents.

La primera gran ovació de la nit va ser per Aspencat, que en format acústic van portar al Palau de Congressos dos dels seus grans himnes i dues cançons ideals per l’ocasió, “Naixen Primaveres” i “L’herència”. Hi va haver també presència lleidatana amb Meritxell Gené i no hi va faltar un altre dels cantautors més compromesos actuals com Feliu Ventura. Ja passades unes quantes hores de concert, Obrint Pas, entre grans aplaudiments, van fer sonar “Del Sud” i “Som” deixant pas a un altre cantautor del Principat com Cesk Freixas. Ja a la recta final, Clara Andrés i Arthur Caravan, entre altres, i les pa-

raules de Pere Camps, director del Barnasants i gran impulsor del concert, van donar pas a La Gossa Sorda, que van tancar la nit amb el públic dempeus. Els de Pego van fer saltar i cantar l’Auditori amb “El dia que tot rebente” i, sobretot, “Camals Mullats” i es van acomiadar al crit de “Llarga vida a la Primavera Valenciana”. Els clams de “visca Terra Lliure” i, tot i les 5 hores que feia que els assistents havien entrat a la sala, “Una cançoneta més i mos anem” van marcar el punt i final de concert, que, com no podia ser d’altra manera, va acabar amb tot el Palau de Congressos mostrant un llibre alçat.

Foto: ACN

totNOTÍCIES

Març

El Petit de Cal Eril publica La figura del buit Guillem Rierola Nou disc d’El Petit de Cal Eril i nova reinvenció de Joan Pons. Durant la Gira Santa deia que ell no era capaç de fer cançons alegres com Joan Colomo, ara s’ho haurà de pensar dues vegades a l’hora de tornar-ho a dir. Si bé és cert que en aquest disc tan trencador el fil que l’uneix amb els editats fins ara és clar: les lletres de Joan Pons continuen sent transcendentals. Si escriu no és perquè sí, vol dir alguna cosa i per suposat que ho fa! La figura del buit és un disc en el que Joan Pons omple de llum la seva música, hi trobem instruments nous i, per sobre de tot, destaquen els instruments de vent que transporten les cançons d’El Petit de Cal Eril a un altre nivell. Estem davant de la confirmació d’un autor que no necessita confirmacions i que amb l’ajuda inestimable del seu amic Mau Boada a la producció hauria d’estar destinat a portar a Joan Pons a l’olimp de la música en català.

món i és aquí és on el bandautor de Guissona excel·leix. Les cançons de La figura del buit parlen de la insignificança de l’ésser dins la immensitat de tota la resta, tot i així no ho fa amb melancolia com demostra “Ei! Sents com refila l’òliba”. L’últim disc de Joan Pons és ple d’heterodòxia musical, les cançons oscil·len entre el minut i mig de “La perla” fins als set i mig de “Obriu les mans”. Hi ha lloc per lletres impressionants i lloc per peces on la música pren tot el protagonisme. “La fi” o

Es tracta d’un disc ple de cançons que podrien convertir-se en himnes de la memòria col·lectiva d’aquest país naixent. Més enllà de “La Perla” i “Gribi Bestial”, els dos temes avançats per la discogràfica Bankrobber, ho podrien ser també “La figura del 8”, “Amb tot”, “R Lee” o “Què en farem”. Si Joan Pons volia canviar radicalment el seu tarannà, ho ha fet. Però les seves lletres ens continuen parlant de la seva manera de veure el

“Sant Pere”, que sembla tocada per una orquestra de carrer, estarien en aquest segon grup. Per tancar el disc El Petit de Cal Eril compta amb l’ajuda incomparable de Joan Colomo per la cançó “Obriu les mans” amb la que no es pot evitar pensar en “All Delighted People” de l’immens Sulfjan Steves.. La cirereta al brillant pastís que és La figura del buit és tot un himne a la solidaritat, ple d’esperances i disposat a aixecar els ànims a una societat que en va prou faltada.

totENTREVISTES

Març i veus un tret característic, la relació entre la immensitat i lo petit que és l’individu. Això sempre hi ha sigut i en aquest disc també hi és. El nou disc té 17 cançons… Com és això?

“Les meves cançons busquen la relació entre la immensitat i lo petit que és l’individu” David Bueno

Explica’ns una mica en què consisteix aquest nou treball… Has volgut canviar una mica del que has anat fent fins ara? En realitat, no deixa de ser un disc nou. I sempre que intento fer un nou treball m’ho plantejo com que és una nova historia, una nova pel·lícula. Té algunes novetats com van tenir els altres en el seu moment. No molt diferent a lo altre. El vas gravar al Teatre de Guissona… El fet d’arreglar el teatre va permetre que jo obtingués un estudi (jo sempre havia gravat a casa). El fet de tenir aquest lloc semi-condicionat per ferho era perfecte. Ja sigui per això o altres motius, és el disc del que et sents més orgullós de tots els que has fet? No. Vaig canviant d’opinió però em sento orgullós de tots, especialment de Vol i dol i la Figura del buit perquè són els discos que veig que són

més complets i més ben fets. A més, I les Sargantanes al sol té un punt d’innocència i inconsciència molt fresc que m’agrada molt, de la mateixa manera que Per què es grillen les patates?, que és com un joguet perquè és el primer que vaig fer. Que podrà trobar la gent en aquest disc que el sorprendrà? Les coses més cridaneres és que hi ha vents, una cosa que mai havia treballat, i moltes guitarres elèctriques principals, que tampoc havia fet abans. Hi ha certes coses, de forma, que han canviat. Hi ha singles? No. Totes les cançons són singles i, al mateix temps, no hi ha singles. La gent que ja ha escoltat el disc li agraden cançons diferents. És un disc molt variat però sense singles. L’optimisme és important en els teus treballs no? Sí, aquest disc és més optimista en algunes cançons però amb un punt melancòlic. Vas analitzant les cançons

Bàsicament perquè va anar així, tenia moltes cançons. Hi eren. Al principi, buscava les millors cançons i les altres les descartava però no em sentia a gust. També vaig pensar que la gent podria triar quines volia que sortissin però, al final, vaig veure que el disc eren les 17. Que no en podia treure cap. El sentit de totes ja funcionava. És un disc llarg, sí. I ho has aprofitat per fer 17 concerts. Passaràs per Espanya i faràs quatre concerts a Barcelona… Sí, la gràcia era fer una gira seguida i variada però amb un tret en comú, que fossin llocs petits de màxim 100 persones. Són espais on la proximitat és el plat fort i alhora llocs on la gent que organitza els concerts és perquè té estima amb la música i no pas llocs institucionals. N’hi ha molts d’altres però aquests 17 són els primers que hem trobat. A més, ara estàs acompanyat d’una nova banda. Com és que l’has volgut canviar? Forma part de l’experiment. Amb els músics que anàvem fins ara eren els meus amics i hi havia una confiança molt gran. Tot i així, jo tenia ganes de buscar una nova pantalla. Ha estat una cosa difícil perquè hem hagut de canviar l’engranatge d’una cosa que ja funcionava. Ha anat així, però de la mateixa manera que va potser torna… Les cançons del disc sonaran com el directe? No tinc aquesta obsessió. Per mi el disc sempre ha de tenir un punt agradable però en canvi el directe pot ser, a vegades agradable, i altres vegades més rabiós. Jo tampoc sóc músic i em moc molt per sentiments en funció de si aquell dia estic més o menys alegre. Els concerts són vius, igual que el disc, però no busco una cosa que sigui igual. No és la meva intenció.

totENTREVISTES

Març

Obeses

“Limitar-se a un estil seria empresonar-se en un àmbit molt reduït” El darrer treball d’Obeses ja és a les botigues. L’àlbum porta per títol Zel i consta d’onze temes que mantenen el to humorístic i divertit del primer treball del grup així com un estil inclassificable on hi destaca l’àmplia varietat de registres de veu . Pau Planas

Quines diferències hi podem trobar a Zel respecte el vostre primer disc? Arnau Tordera: Fem un pas endavant en tot l’aspecte creatiu. En la música moderna hi trobem la composició, la interpretació i el tractament del so en postproducció. Jo puc parlar de la tasca compositiva, que és la que em pertoca. Si en el primer disc establíem els puntals de la producció en el significat de la lletra la música i la correlació entre la lletra i la música, en el segon hem fet un pas endavant. Ara establim també la mateixa exigència en l’àmbit de l’estètica: l’estètica de la lletra, de la música i la correlació entre l’estètica de la lletra i la de la música. Hem sumat l’estètica al significat. Arnau Burdó: Pel que fa a la producció a l’estudi, el primer el vam gravar de forma molt amateur aquest, en canvi, ho hem fet de forma molt més professional. Ens han deixat molt material i els meus estudis a l’SMUC m’han permès avançar molt en el tema de gravació, d’edició i de mescla. Manteniu aquesta mescla d’estils que us ha caracteritzat des del principi? AT: Sí, la gràcia principal és que no tenim un estil concret. El nostre espai de creació és la música i tota la riquesa que té aquesta. Limitar-se a un estil

seria empresonar-se en un àmbit molt reduït, cosa que amb Obeses no volem de cap manera. Si mai acabem així ho deixarem estar perquè seria posar-se pals a les rodes a la nostra mateixa essència. Comenceu el disc amb una sardana, com és? AT: És un plantejament que ja havíem ideat als primers mesos de formació del grup. Volíem fer una mescla de música de sardana, de cobla, amb instruments de música moderna. Al cap d’uns anys ho hem tirat endavant. Parleu de temes molt diversos però sempre amb l’humor com a denominador comú… AT: No tenim en cap cas unes doctrines ideològiques que ens dirigeixen a parlar cap a unes coses determinades. De la mateixa manera que les idees apareixen com espurnes, d’aquesta espurna primerenca en surten totes les temàtiques de les lletres del disc. Així doncs, en cap cas s’hi pot establir una línia de significació ni tan sols coherent. Hi ha certes coses que entren en l’incoherència però és part de l’atractiu del disc. Hi ha coses contraposades però que escoltades una darrera l’altra, tal i com està al disc, tenen un sentit. Algunes cançons sonen com si fossin d’un musical, està buscat?

AT: És inevitable ja que personalment he tingut molta relació amb el teatre musical. La qüestió narrativa i d’adoptar un personatge és una possibilitat musical a què no renunciem. No elaborem tota la nostra obra sota aquest principi, però per alguns temes és un recurs que funciona bé. Fins ara el vostra gran single era “Pa amb tomaquet”, ara passeu a “Botifarra amb seques”. Aquesta obsessió pel menjar té a veure amb el nom d’Obeses? AT: Puc assegurar que és casualitat, encara que pugui semblar paradoxal i impossible. No ens hem posat a elaborar temes gastronòmics per què ens diguéssim Obeses. Ha estat una qüestió atzarosa, però ha acabat en això. Potser d’aquí uns anys podem fer tot un disc recopilatori de peces gastronòmiques d’Obeses, però en cap cas podem assegurar que en el tercer disc també n’hi hagi alguna. Els temes són complexos de posar en escena, costarà adaptar el disc als concerts? AB: Sí, és difícil. Som un quartet: no tenim ni vents, ni orquestra, ni, òbviament, una cobla. I, a part d’això, a nivell de gravació va molt diferent, pots ferho tot per parts, canviar instruments… en el directe, en canvi, ho has de fer tot amb el que tens. Ara bé, les peces ja estan ideades per tocar en directe.

totENTREVISTES

Març

Les Painomi

“El nostre CD té molts colors i cada cançó és com un color”

Són unes postres japoneses i, des del 2012, un grup de música format per cinc noies que tenen una forma diferent de veure la música. Són joves i presenten un projecte ple de vitalitat i intensitat. Estimat convidat és el seu primer disc. David Bueno

Qui sou les Painomi? Som cinc noies que venim de Martorell. Totes tenim 18 anys menys una que en té 19. Estem formades per un piano, dos violins i dues veus. Fem una música d’estil pop-cantautor. Quines cançons podem trobar en aquest primer disc? El nostre CD té molts colors i cada cançó és com un color. Ben bé no et puc explicar que és cada tema però podem tocar una mica de tot, des d’algo que és més celta a una cosa més reggae. Els violins donen un toc diferent? Els violins li donen un estil clàssic però depèn de quina cançó sigui… Com que ja ens coneixíem i totes el tocàvem, vam decidir incorporar-lo. La creació del grup va ser improvisada no?

Vam començar a l’escola. Ens deixaven una aula, amb un piano, i allà vam començar a composar fins que vam decidir crear el grup.

Perquè és la nostre llengua i ens sabem expressar millor en aquesta. També tenim temes en anglès i, per tant, no tanquem portes a cap més llengua.

Com esteu preparant els concerts?

Com ha anat l’ajuda de l’Oriol Farré com a productor?

En cada concert sempre hi ha una cosa diferent a l’anterior. Sempre hi ha sorpreses. Els concerts que venen ara són molt especials perquè és just després de publicar el disc. Mostrem tota la nostra feina que hem fet fins ara i, per això, convidem a tothom que vulgui venir. Són difícils aquests inicis? Si t’ho agafes amb il·lusió no és complicat. Tot i així, entrar amb el món de la música és una cosa que costa molt. Nosaltres, de fet, encara no hi som però ens intentem fer un lloc. Com us prepareu els assajos? Quedem dos cops per setmana i quan hi ha concert assagem tres cops. Hem d’intentar assajar més dies. Per què canteu en català?

Realment ha aportat tots els colors que té el disc. Ha transformat moltes cançons i ens ha ensenyat a veure quines són les nostres possibilitats i les nostres mancances. Ha sigut de gran ajuda. A més, amb poc temps ja tenim algun premi… Quines són les previsions de cara al futur? Ens plantegem petits objectius assolibles. A llarg termini es fa difícil dir on estarem. Mentre seguim tocant i estiguem contentes fent el que ens agrada fer… A més, ens anem a Noruega a fer una petita gira de concerts de quatre dies en una gira gastronòmica que fan diferents cuiners de Catalunya. Allà portaran diferents mostres de la cultura d’aquí com grups de teatre o música. A nosaltres ens han convidat.

totENTREVISTES

Març

Blaumut

“Les cançons són com quadres, cadascú pot interpretar el que li vingui de gust” David Bueno

tant, és un exemple que la interpretació és lliure.

Veniu de llocs diferents. D’on són les vostres procedències?

Els vostres orígens són la música clàssica ja que heu intentat adaptar la música de cordes a la música pop...

Com és el procés d’elaborar les cançons?

Vassil: Sóc nascut a Bulgària però he viscut a llocs molt diferents. Encara que mantingui les arrels, em sento més català que altre cosa.

Xavi: Fem rock, pop, folk… El que tenim de distintiu és que hi barregem sons de música clàssica, com són el violí o el violoncel, i alguna sonoritat així una mica més particular. Parlem també de les lletres… Com funciona el procés de composició? Xavi: M’agrada escriure de manera molt gràfica, a base d’imatges que si les vas ajuntant formen una mena de fil conductor que et porta a una història. M’agraden que siguin històries obertes, com si fossin uns quadres que cadascú pot interpretar el que li vingui de gust. Això permet que la cançó estigui viva en el sentit que, quan l’escoltes, un dia et pot suggerir una cosa però igual si l’escoltes el cap d’un temps hi pots veure un matís diferent. Vassil: De fet dins del grup cadascú té una idea de les cançons diferent a la de l’altre. A la primera llegida que vaig fer de la lletra, que la fa el Xavi, no entenia el que volia dir. Després, quan pensava que ja l’entenia, el Xavi em va dir que la idea amb que l’havia escrit no era la que jo pensava. Per

Xavi: Jo havia fet les melodies i les lletres. Partíem d’aquesta base i, a partir d’aquí, vam anar fent els arranjaments entre tots. Vam donar-li aquest so particular que teníem, amb les cordes, la bateria i uns sons més electrònics fugint del so de cantautor amb el que partíem. Per que El turista? Oriol: El Turista és també el títol d’una cançó del disc que ens agrada molt a tots i té un pes molt important en quan a instrumentació. Té un so molt simfònic. A més, reflecteix l’esperit itinerant. Els músics, en general, anem d’un punt a l’altre. Mai estem quiets i anem coneixent gent nova en el nostre ofici. Blaumut crèiem que era un nom bonic. El single, però, no és aquesta cançó… Xavi: No, el single és “Pa amb oli i sal”, una cançó que reflecteix una idea molt simple: viu les coses, viu el moment i gaudeix de les petites coses de la vida, que són moltes i a vegades no les veiem.

Oriol: Jo soc de Mora d’Ebre, del Sud de Catalunya. Tant el Vassil com jo hem viscut vuit anys a Alemanya i, de fet, ens vam conèixer allà. Va ser anys després que ens vam retrobar a Barcelona. A través d’ell, vaig conèixer el Xavi i així és com va sorgir Blaumut. Xavi: Jo sóc barceloní de mena però ja no hi visc i el nostre company Manel és de Cervera. A l’hora d’assajar té complicacions? Vassil: Sempre és una discussió on quedem. El lloc més pràctic és Cervera perquè té un local on podem assajar però és lluny. Casa meva va molt bé per assajar però tampoc podem instal·lar un gran equip de sonorització. A vegades també assagem a locals de Barcelona. Esperem que un dia tinguem el propi. Al 2003 és l’inici de tot entre el Vassil i tu Xavi… Xavi: Jo estava gravant un disc amb un amic en comú amb el Vassil. Aquest

totENTREVISTES

Març A la web hi ha un text on relaciones totes les cançons Vassil… Xavi: Ho vaig escriure el dia que el Barça va perdre contra el Madrid a la Supercopa. Va ser una idea del Xavi publicar-ho a la web aprofitant que aquella època ens enviàvem mails i ho parlàvem tot. Es va anar allargant el text fins que vaig acabar incloent totes les cançons. Ara no m’ho puc treure de sobre. Els quatre canteu. És una cosa innovadora... Xavi: Que tots fem coros i cantem és bonic i dona riquesa als temes. Vassil: Ara veurem com quedarà en els directes. Això és amb el que estem treballant. Teniu previst fer un gran ritme de concerts? Xavi: Ja ho veurem. Ens agradaria tocar molt. Volem fer rodar el disc en directe. Quina ha estat la rebuda del disc de moment?

company em va dir que coneixia un amic que tocava el violí i me’l va presentar. Des d’aquell moment vam començar a provar i a experimentar amb el so. Vam coincidir amb l’Oriol en un concert i a tothom li agradava. Després s’hi va afegir el Manel que té estudis d’enginyeria d’audio i s’hi va quedar posant les percussions i aquest toc més electrònic. I després vau triar el nom. Per què Blaumut? Xavi: Aquest nom ve per Islàndia, un lloc fred, d’un paisatge de nord sota els ulls d’algú que ho mira en silenci. Tonalitats blaves, un paisatge silenciós… Ens va agradar i ens sentíem còmodes amb Blaumut Quina és la vostra font d’inspiració?

Xavi: Qualsevol. Qualsevol cosa que em pot passar pel cap és suficient per fer una cançó sempre i quan ho faci amb ganes i que pugui transmetre alguna cosa. Quines són les vostres influències? Vassil: Ens agraden molts tipus de música. Bona música de qualsevol estil, des de música clàssica, rock, jazz… No tenim un gènere favorit en concret. El que fem són cançons diferents, no utilitzem sempre el mateix patró. Hi ha de tot, música instrumental, temes que enganxen, una cançó sense lletra, temes electrònics, altres acústics… Hi ha molta varietat que també representa els nostres gustos que són molt variats i internacionals. Qualsevol cosa bona ens agrada.

Vassil: Sorprenentment molt bona. La gent ens escriu frases a les xarxes socials que ens agraden. Ens omple d’il·lusió i sorpresa. Portem un any treballant en les cançons i ens sobte que a la gent els agradi. Té una bona acollida. Entre els instruments hi ha una serra… Vassil: És un instrument que s’utilitza al circ i per fer comèdia. Tant l’Oriol com jo l’utilitzem com a instrument melòdic i segons com la dobleguis produeix sons més aguts o greus i amb això et permet fe runa melodia. La pensem utilitzar en més d’una cançó a banda de “Bicicletes”. I a “Pa amb oli i sal” xiuleu. Però no ho feu tots no? Vassil: El que xiula pitjor és el Xavi que no sap i el dia que li demanin que canti el single sol no se’n sortirà. De totes maneres, en els concerts esperem que tothom xiuli per donar-li més de forma.

totENTREVISTES

Març

Lapsus

“Creiem que ens ha sortit un disc força complet a nivell de lletres”

El passat 12 de febrer, Lapsus van penjar a la xarxa els temes del seu primer treball discogràfic, Desperta. Amb un estil pop-rock i seguint l’estela de grups com Teràpia de Shock, Lapsus presenten 12 temes que aviat portaran arreu del territori Pau Planas

Com ha anat el procés de gravació d’aquest disc? Vam gravar la primera maqueta per obrir-nos portes i, a partir d’aquí, vam veure que necessitàvem completarho amb més cançons. Vam passar tot l’estiu assajant i a l’agost vam entrar amb en David Rosell a l’estudi per gravar els 12 temes. Ens ha portat molta feina, però de moment sembla que està anant tot molt bé i esperem que segueixi així. Ha estat fàcil trobar els suports per gravar aquest primer disc? Aquest món és molt complicat. Vam treure la maqueta i vam anar a picar mil portes per vendre el nostre producte fins que Música Global es va interessar per nosaltres. La temàtica principal és l’amor? Doncs creiem, sincerament, que ens

ha sortit un disc força complet a nivell de lletres. Passem per molts aspectes, per l’amor, però també per la situació actual, per com creiem que estan les coses al país a països subdesenvolupats…

És un tema que ja fa temps que vam publicar. Parla de la història d’un noi i una noia, d’un amor impossible.

És un disc força optimista…

No ho sé, potser perquè hi hem passat tots. És un tema fàcil perquè a tots l’hem viscut en un moment o altre de la vida.

Sí, ja des del nom del disc. Li hem posat desperta amb la idea de buscar les coses positives, per veure que, tot i que les coses estan malament, poden canviar. La presentació en directe com es presenta? Estem preparant el concert de presentació. De moment no sabem la data però no passaran gaires dies. Per aquest concert hem pensat de portar tots els extres que han participat al disc per tal que sigui el màxim complet possible i que estigui al nivell del disc. El single és “Si estàs amb mi”, què ens explica?

Perquè el tema de l’amor impossible és tan recorrent al món de la música?

Quina rebuda està tenint el tema entre el públic? Per nosaltres és un passada. Encara no havíem tret el disc i ja estava sonant a moltes ràdios. Ha agradat força i ha anat sonant, que és el que esperàvem i desitjàvem. I perquè vau pensar que la carta de presentació havia de ser “Si estàs amb mi”? Ja quan vam fer la maqueta va ser la que més va agradar. Així doncs hem decidit seguir-hi apostant.

totENTREVISTES

Març

Riu

“Fem la música que voldríem escoltar”

Des de fa dos anys, Riu volten per Catalunya oferint un recull de temes tradicionals amb una música folk majoritàriament instrumental. El grup s’ha dedicat a recollir sonoritats diverses dels Països Catalans i ara presenten el seu segon àlbum, Amb canya! Pau Planas

Com va sorgir la idea de Riu? Tots havíem tocat en grups d’altres estils, però volíem fer alguna cosa de música que havíem sentit nosaltres de petits. Vam decidir que teníem ganes de treballar la música tradicional dels Països Catalans i ens hi vam posar. Per exemple, quines cançons versioneu? Al primer disc, per exemple, versionem el “Tio Pep”, “El noi de la mare”, “El ball de l’àliga” de la Patum… Al segon cantem un clàssic com “Què volen aquesta gent” i reculls diversos de melodies dels Països Catalans. Esteu més satisfets del primer o del segon treball? Del segon n’estem molt contents. El primer el vam gravar al cap de dos mesos d’haver-nos format. Hi vam voler plasmar totes les idees que teníem però encara ens estàvem coneixent. En aquest segon hi ha molta més feina al darrera: concerts, assajos, buscar

noves melodies… El primer teníem molt clar què volíem fer perquè cadascú volíem fer algun tema concret, però amb Amb canya! hem anat molt més a buscar les fonts al cançoner popular. També hem fet molta recerca per Youtube. Ha estat difícil de seleccionar quins temes incloíeu al disc i quins deixàveu fora? Teníem un llistat inicial amb el que ja teníem pensats 9 dels 11 temes del disc des de fa prop d’un any. Tot i això sí que hi van haver alguns temes que estàvem preparant pel disc i que al final no hi vam incloure perquè vam pensar que era millor centrar-nos en fer aquests onze ben fets. També hi ha algun cas, com “La cançó de les Balances” que vam afegir-li al final perquè ens vam adonar que ens faltava algun tema cantat, ja que normalment intentem que un 30% del repertori ho sigui. Perquè aquesta aposta majoritària per la música instrumental? Ens agrada molt la música instrumental i creiem que s’ha de reivindicar. Nosaltres toquem el que ens agrada i

si també agrada a la gent millor.Fem el que voldríem escoltar. Teniu demanda de concerts pels propers mesos? Demanda n’hi ha perquè en dos anys hem fet més de 100 concerts. Ara a finals de febrer ens en anem a Galícia a fer una gira d’una setmana per sales. La música interessa, el que has de fer és buscar-te la vida per tenir més concerts. A banda de fer música has de dedicar temps a la tasca de buscar bolos. Nosaltres ens ho fet tot nosaltres mateixos, llavors, al cap de la setmana, això són moltes hores, però en realitat sí que hi ha demanda. En fer el grup no pensàvem dedicar-nos-hi i no ens hi guanyem la vida, però estem molt contents de veure que hi havia forat per nosaltres. Del primer disc en vau vendre més d’un miler de còpies… Sí, i totes a peu de concert. Ara, amb el segon, només amb el Verkami, ja hem repartit prop de 300 còpies i, a més, per primer cop, es pot trobar a les botigues, i es ven! no en grans quantitats, però es ven.

totENTREVISTES

Març

Cesk Freixas i Miquel Abras

“La gira és un experiment per veure si som capaços de sumar els públics i els projectes musicals”

Pau Planas

alguna cosa plegats i va sortir la idea de fer un espectacle junts.

Com va sorgir la idea de fer una gira conjunta amb Miquel Abras?

En què consistirà l’espectacle?

Cesk: Surt d’un concerts solidari que vam fer a Les Escaules, a l’Alt Empordà, pels focs de l’estiu passat. Ja ens coneixíem d’històries d’altres anys però mai havíem parlat d’una manera tan àmplia. En aquest concert vam començar a analitzar la possibilitat de fer

Cesk: Anirem alternant cançons d’un i altre, col·laborant en tot moment. A més, recuperarem cançons de la nova cançó per portar-les cadascú cap al seu terreny. Sou dos cantants molt diferents, com combinareu les dues propostes?

Cesk: Si, és veritat que amb en Miquel no ens uneix una afinitat ideològica -tot i que després ha resultat que no estem tant lluny- i ell no fa servir la seva música com a altaveu d’unes reivindicacions polítiques, cosa que jo sí que sempre he fet. A més, ell ve d’una estètica musical diferent a la meva. Així doncs, a priori, som dos cantautors que sortim de llocs diferents i tenim matisos diferents tot i sortir de la mateixa arrel de la música d’autor. Al concert, al anar sols amb les guitarres serà un format molt tranquil en què presentarem les cançons més íntimes de tots dos. Ho plantegem per espais com teatres i donant una gran importància gran a la part literària de les cançons. Serà un espectacle tranquil, reposat, en què segurament hi haurà moments de més eufòria, però, en el fons serà pausat. Sonaran les cançons més conegudes de tots dos?

Cesk: Sí, volem buscar l’equilibri entre les cançons més reposades i les que més han sonat a la ràdio. Sonaran les més conegudes, però potser també d’altres que no s’han escoltat tant. Volem que l’espectacle es pugui aguantar amb peces poc conegudes, però, de tan en tan, recuperar-ne alguna que ho sigui més.

totENTREVISTES

Març Les versions, quines seran? Cesk: En principi volem deixar-ho una mica a l’aire, però crec que no és massa difícil de saber quines seran, ja que moltes, tant en Miquel com jo ja les hem fet en directe alguna vegada i, per tant, no serà molta sorpresa. Com preveieu la resposta del públic? Cesk: No en tenim ni idea. De fet aquest és l’experiment, veure si som capaços de sumar els públics, els projectes musicals… Com que és un experiment i no ho hem fet mai no sabem com anirà, tot i que tenim bones sensacions. La gira serà molt llarga? Cesk: De moment estem molt contents per les dates que tenim ja lligades. En principi és una cosa que no té data de caducitat i que anirem compaginant amb els nostres concerts en solitari cadascú per la seva banda. La idea és veure com van aquests primers concerts per després poder-ne fer alguns amb banda, amb uns quants músics d’en Miquel i uns quants de meus sobre l’escenari per acabar-ho de vestir. De cara al futur us hem plantejat treure disc o alguna altra cosa?

Cesk Freixas i Miquel Abras el 23 de febrer a Valls un espectacle conjunt que portaran per teatres de tot el país. Dos músics, a priori, molt allunyats s’uneixen en la gira “Cançons de nosaltres i del món”, que promet ser un dels espectacles de la temporada.

Cesk: No, no ens plantegem treure disc perquè no ens volem esclavitzar en la idea d’haver de gravar alguna cosa junts. Si ens funciona l’espectacle potser sí que gravem algun tema nou amb banda, com hem fet amb “L’Empordà se’ns crema”, però no ens atabala la idea de pensar que això s’acabi només amb alguns concerts. Ara bé, si surt la possibilitat de fer alguna altra cosa estarem orgullosos de poder-ho fer.

totCONCERTS

Març

L’Equilibriste presenta disc a l’Auditòrium de Palma

Lluc Muca

va poder connectar amb els membres del grup.

El passat dia 15 de febrer, l’Equilibriste va fer un dels seus concerts més esperats, amb un públic entregat i uns artistes que ho donaren tot sobre l’escenari. Va ser una hora i mitja de concert sense parar en què, a part de fer sonar les cançons del seu nou CD Pluja-trànsit-semàfors, van sonar cançons anteriors. Va ser un concert especial on la màgia de les llums i la bona acústica de l’auditori no hi van faltar.

Al final van donar les gràcies a tots els artistes convidats, a l’auditori, per oferir-los l’oportunitat d’haver pogut

Durant el recital, va haver-hi distintes sorpreses i artistes convidats, entre ells un petit gran trompetista, Xavier Ramis. També van intervenir-hi Antoni Nicolau, d’Ocults, i Marcel Cranc. Una de les absències, per motius personals, fou Oliva Trencada, que també havia de participar com a artista convidat. Per finalitzar el concert i posar tota la carn a la graella, el grup va baixar de l’escenari per tocar una de les darreres cançons del concert. Va ser un moment molt íntim en què el públic

dur a terme el concert, i a la “moltíssima gent que ens ha ajudat al llarg del camí, especialment el públic, ja que sense ells no hi ha un Equilibriste”. En conclusió, es pot dir que la vida de l’artista és la vida de l’Equilibriste.

totENTREVISTES

Març

“Ara ens passegem pels distints teatres de Mallorca fent concerts amb un to mes intimista” Lluc Muca

Quins orígens té el grup? Tot comença amb el projecte anterior de Joan Toni Sakarabat. Van ser uns cinc anys intensos i cansats de la dinàmica d’aquell projecte ens vam aturar una temporada per repensar les nostres idees musicals i influències. Vam començar a modificar el grup i, dos anys mes tard, cap a l’octubre de 2007, vam iniciar el projecte de l’Equilibriste amb un nou bateria. El 2009 traguérem una tirada de 500 CD’s de “Què en saps tu, de bicicletes i parafangos?”amb l’ajuda del grup de Santa Eugènia ja extingit, Ke reggae ska, fent petits concerts a bars i locals alternatius de Palma i pobles de Mallorca. El 2011 traguérem dos Ep, un en juny “Que sea la ultima vez que te veo con una silla volando” -tot i el seu títol en castellà, cantem en català-, i

un altre a l’octubre-novembre, “Ningú sospitarà que sempre son les set”. A finals de 2012 traguérem el nostre últim CD, “Pluja-trànsit-semàfors” -amb una tirada de 1000 còpies- i el vam presentar al teatre del Mar d’es Molinar. Durant el nostre recorregut musical hem tingut l’oportunitat de poder tocar a Catalunya, al festival Altaveu Frontera, tot i que un dels nostres inicis en els escenaris fou a la ciutat de Reus, en un concurs de música anomenat Engresca’t a la música i on estiguérem classificats per a la semifinal. Amb el nou disc al mercat, les coses s’han formalitzat mes amb Blau-Discmedi. Hi ha hagut un canvi de tendència i d’estil continuat, i a partir d’aquí els nostres escenaris han canviat una mica. Ara ens passegem pels distints teatres de Mallorca fent concerts amb un to mes intimista. Quines son les tendències i influències que vos han marcat com a grup?

Som un grup una mica eclèctic amb distintes influències. Ens vam iniciar com un grup de rock alternatiu amb influències de grups dels Estats, però mai ens hem volgut definir musicalment perquè la musica evoluciona al llarg del temps. Com veieu la musica feta en català feta a Mallorca ? Ens sembla que esta una mica col·lapsada tot i que hi ha molt bona voluntat per fer bona música, amb grups com, Marcel Cranc, Pujafasua i Oliva Trencada. La música a Mallorca està una mica estàtica i és difícil poder seguir l’estela que deixa Antònia Font, encara que no ens volem comparar amb ells, ni estilísticament ni musicalment. A Mallorca és més difícil fer música en català i que tingui èxit, ja que els seus escenaris són mes reduïts i a més no hi ha un grup capdavanter que pugui estirar del carro i doni possibilitats a altres nous grups, cosa que sí succeeix a Catalunya. Per això és difícil fer el vot a Catalunya, per les despeses, però també pels problemes de ser una illa amb uns recorreguts i una difusió mes reduïda. Això sí, sempre ens queden amb els grups de Mallorca i ens agrada tocar a Mallorca, tot i que tenim ganes de tenir projecció a fora, com tots el grups, però, evidentment, sempre de forma molt humil, ja que no vivim de la música De cara al futur, teniu alguna idea en ment?

Tenim pensat, fer una petita gira per distints teatres de l’illa, el Teatre de Lloseta, de Petra… Sempre amb el mateix format íntim i més recollit.

ENRENOU

David Bueno

Com us uniu i decidiu fer aquesta aventura que és Vaivé? Aquest grup procedeix d’una formació anterior que es deia Go Ahead! i que cantava en anglès. Amb Vaivé hi ha una nova incorporació que és el David, el baixista. Els altres, la Sarai, l’Edu i jo, ja tocàvem junts des de fa 2 anys en el grup anterior on també havien passat altres membres com el Marc Mata, l’Àlex Molins, l’Emili Pallarés, la Cristina… Són un grapat de gent que han anat entrant i sortint, aportant el seu granet de sorra per anar formant una experiència que ha acabat derivant en el que som. Hem volgut mantenir l’essència de Go Ahead! amb Vaivé però reivindicar una mica la llengua i composant cançons en català per fer país. Només és per aquesta raó el motiu pel qual canteu en català o, simplement, ho feu perquè us surt de forma natural? Sóc el compositor de les cançons tant de Go Ahead! com Vaivé. Abans cantàvem en anglès per les arrels dels grups que ens agradaven més, que

Març

eren anglosaxons. Ara hi ha una raó de fons i és que per expressar tot el que volíem dir, tot el que volíem fer arribar a la gent, vam escollir-ho fer en l’idioma que tenim més a prop, amb el que millor ens expressem i amb el que més fàcil ens resulta dir el que sentim. Això ho fem tant per nosaltres com pels seguidors.

les seves influencies. Les meves personals son del món anglosaxó, i cada cop més del rock català, però tenim components del grup que els agrada més el jazz, el rock clàssic i altres el rock modern. Definir influències és complicat.

I així creieu que podem tenir més públic?

Si tingués que escollir un grup seria Lax’n’Busto potser per la afinitat del tipus de música que fem, d’intentar recuperar el so del rock, i potser no tant grups que ara estan de moda com Manel o Antònia Font que estan experimentant cap un altre cantó. Ens agrada més el rock senzill i clàssic.

Sí, aquesta és la ultima de les raons. Així se’ns obren més les portes. És més fàcil aconseguir concerts i que les sales acceptin la teva proposta si cantes en català. A més, tens accés a tots els concursos i oportunitats pels grups que canten en català. Quines són les influències del món de Vaivé? La veritat que em costa una mica dirho. Jo et podria parlar de grups que a mi m’agraden personalment però no m’agrada fer-ho perquè vull evitar que ens comparin amb altres grups. No intentem seguir cap estil. Normalment el que faig és portar una base senzilla, amb una melodia i una lletra, però després cada persona del grup aporta

Amb quin grup us agradaria tocar Vaivé?

Ara sembla que hi ha més grups joves que aposten pel rock… Per què creus que torna? La música és com les tendències de la moda. És complicat de respondre. Potser el que va passar en aquell moment és que la gent necessitava sentir una sèrie de coses que ara s’estan recuperant. És com la cançó protesta que ara mateix està ressorgint amb nous grups i amb aquest tipus de lletra més parlada i no tant musicada. Jo crec que va molt en paral·lel amb tot el

ENRENOU

Març dels instruments o de les veus. Amb el directe transmetem el mateix que quan gravem un tema. Procurem que les cançons s’entenguin amb les nostres mirades, amb la nostra manera de tocar i de moure’ns per l’escenari. És el que intentem. Toqueu alguna versió? En algun concert ho hem fet perquè és veritat que la gent et diu, a vegades, que quan ets un grup novell és molt més còmode i ràpid tocar alguna versió per atrapar el públic. Però ho intentem fer el mínim possible perquè la nostra intenció és crear temes atractius que enganxin. Cançons que amb un sol cop que ho escoltis, la gent ja les pugui corejar. A vegades també donem pistes perquè el públic es pugui ficar dintre i participi en el concert. Com aconseguiu que la gent es senti identificada amb les vostres lletres?

que succeeix. Societats que s’intenten revelar contra el sistema. Sempre que apareixen moviments polítics també apareixen moviments musicals que el recolzen i que diuen el que vol sentir el poble. Que diem a la gent que diu que el rock català ha mort? Que agafin grups com Lax’n’Busto o Els Pets que després de tants anys continuen fent cançons amb molt a dir. Jo penso que no hi ha cap estil que es pugui dir que hagi mort perquè quan menys t’ho esperes surt un grup que recupera un estil que tu et pensaves que havia mort però el reinventa de tal manera que et donen ganes de recuperar tots els discos antics plens de pol i tornar-los a escoltar. Com va ser l’experiència de canviar de Go Ahead! a Vaivé? Va ser complicat perquè va coincidir en un moment on dos membres del grup es van separar i van fer el seu camí. És una decisió que vam prendre en conjunt perquè creiem que era el moment ideal per fer aquest gir. Totes aquestes coses que teníem a dir i la demanda d’amics que te-

nien ganes d’escoltar cançons en català o castellà, va fer que fos senzill. Teníem temes composats en català que vam començar a introduir en els assajos i funcionaven bé. També vam adaptar temes de l’antic grup al català i vam veure que encaixaven millor i els trèiem més de dintre a l’hora de cantar-los. Per què Vaivé, aquest nom d’anada i tornada? Vol dir moltes coses. D’una banda, dins del grup hi ha gent que han passat i ja no estan però han deixat la seva petita petjada. Tothom tenim experiències que ens travessen el cos i que ens deixen una petita part, un sediment, que son el que forma part de nosaltres i és el que ens defineix com a persones.

Parlar d’inspiració es complicat. Quan escric una lletra, intento buscar les dos o tres paraules claus que s’han de dir per expressar una cosa per tal que el públic pugui sentir aquestes paraules; i alhora utilitzar la resta de paraules de la cançó per trobar la seva propia interpretació. Tampoc volem ser del tot directes perquè la música t’ha d’entrar a dintre; més que ser escoltada ha de ser sentida. A l’hora de fer les lletres intentem anar per aquest camí, fent lletres amb tornades fàcils de recordar i amb ritmes còmodes d’escoltar, però sobretot fent cançons fàcilment interpretables. Quines són les previsions de futur… Com estareu d’aquí a cinc anys? Esperem que el grup continuï, fent música com ens agrada. Si és sobre els escenaris grans millor però sinó tampoc ens preocupa perquè el que ens agrada és fer música, la nostra música.

Que aporteu a la gent amb el vostre directe?

Quina cançó us descriu més com a grup?

A l’hora de començar Vaivé és una de les coses que ens vam plantejar. El que volíem a l’hora d’enregistrar una cançó és que sonés el mes semblant al nostre directe. No ens agrada adornar els nostres temes amb elements addicionals que distorsionen el so sincer

No hi ha cap que ens descrigui com a grup però si n’hi ha una que, personalment, crec que descriu el canvi de Go Ahead! a Vaivé que és “No sé aprendre a oblidar-te” i que parla de totes les persones que han passat pel grup, ja sigui com a públic o com a integrants.

El disc DE LA SETMANA

Març

“Lesió per tensió repetitiva”, el nou disc en català de Le Croupier Glòria Noguer

Després de dos discos, uns quants anys i forces concerts a l’esquena cantant en castellà, ara Le Croupier s’ha passat al català amb el seu darrer disc “Lesió per tensió repetitiva”. Aquest canvi es deu a que Carles Cors abandona la disfressa i el personatge de croupier en el que s’emmascarava i es despulla sentimentalment davant dels seus seguidors tractant temes molt més personals. El músic cellerenc, però, manté en aquest disc i en el seu espectacle la seva particular estètica -buscada a consciència- d’aires afrancesats, que es mou entre el món del cabaret i el món del circ. És per això que s’envolta d’un equip de músics molt complet que hi aporta una riquesa instrumental que l’ajuda a crear aquest ambient. Aquests són: Toni Huertas (teclats), David Benítez (baix i contrabaix), Faló Garcia -que per cert, ell probablement no ho recordarà però havia estat monitor meu fa molts anys- (guitarres), Xevi Puig (bateries i percussions), Josep Picot (trompeta), Raül Sánchez (trombó i fiscorn) i Oihane Inchaustegui (violí).

El tema següent “Història d’un dígraf ” és una altra història curiosa. Molts coneixereu “Exercici Seixanta” dels Amics de les Arts, un homenatge a la lletra X. En aquest cas, Le Croupier ret homenatge a la LL. En aquesta cançó Carles Cors relata la història de com aquest dígraf s’extingeix i només s’utilitza en ocasions molt formals i puntuals com per exemple en els telenotícies. Després d’escoltar-la segurament us farà ràbia la gent que no pronuncia correctament. Una altra cançó destacable perquè segueix molt la línia cabaretera amb un punt molt seductor és “Retrat interior”, un tema que incorpora un canvi de ritme trepidant quan menys t’ho esperes, i també un final grandiloqüent digne de la banda sonora de James Bond. La segueix “Brots”, una cançó pràcticament nua d’acompanyament, una

Si hem de buscar referents de Le Croupier, podriem dir que són cosins germans amb Marc Parrot (el de discos com “Rompecabezas”) o amb Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien (que precisament col·labora en aquest darrer treball). Obre el disc la peça “Cau i net”, tota una declaració de principis a favor del carpe diem «Ja tindrem temps demà per lamentar-nos». El single -on hi col·labora Anna Roig-, titulat “El joc del telèfon” ens narra la curiosa història de dues persones, siameses, que des de petites viuen enganxades per l’orella.

cançó de melancolia i trencament amb un punt de rancor. Mentrestant, “Temps que crema”, -i potser és una afirmació força agosarada”-, em recorda musicalmen t a algun tema dels Beatles com per exemple “When I’m 64”. Finalment, tanca el disc l’únic tema en castellà “Himno del Circo Raluy”. Existeix un vincle entre Le Croupier i aquest circ, i és que la banda ha tocat i ha gravat algun videoclip dins les veles del Raluy. Un bonic tema que et recorda la màgia i la il·lusió que et transmetia el circ quan eres un infant. «Existe un lugar donde se mezclar el riesgo con la eterna juventud». Lesió per tensió repetitiva és, doncs, un disc recomanat a tota la gent que està una mica cansada de la moda del powerpop adolescent i optimista. Cançons crues i adultes per a un públic que ja fa temps que va deixar enrere l’adolescència.

El disc DE LA SETMANA

Març

Dept. busca la perfecció del caos Uri Mora

Rock&Roll, positivisme, potència, força, energia…Tots aquests adjectius són sinònims dels Dept., quartet manresà que el passat 21 de desembre van posar en descàrrega de franc el seu setè disc: La perfecció del Caos. Tretze anys voltant per arreu dels Països Catalans i per tot Europa els avalen com una de les grans bandes de rock del nostre país. La perfecció del Caos arriba tan sols dos anys més tard que Control, en que com a cada treball es renoven d’energia però sense desprendre’s de la seva es-

sència. Podríem dir que segueixen la línia que experimentaven en l’esmenat Control, amb un so més orgànic, superant-se disc rere disc, enamorant als seus seguidors, recollint més fans dia rere dia tot i que a passes petites, tot el que els mitjans de comunicació desitgin… Dins de les cançons més pop del disc hi trobem “Cercant”, una peça que el amants del seu “Navegant pel món” apreciaran moltíssim; però els amants del rock més pur dels Dept. (del qual em declaro molt fan), caracteritzat per temes com “Revolució”, “Síndrome” o un munt més de peces que hi trobem en anteriors àlbums, també hi troba-

ran autèntiques perles, com “Se que no hi ha” o “Monstre”, que els deixaran bocabadat i faran reflexionar i fer-te pensar: Fins on son capaços d’arribar? Els temes que tracten en aquest darrer àlbum són de temàtica molt diversa, sobretot parlen de la realitat que ens envolta, intentant envoltar-la sempre d’una positivitat complicada donat els temps que estem vivint. Frases com “Si el món porta ira intentaré sempre anar contracorrent” del tema “Ira” o “Sé que és molt difícil de trobar un somriure enmig d’un núvol de foscor” de “Somiant en un món d’utopies”, el tema que obra el treball, ens il·lustren del missatge del Dept.. Malgrat tot el que passa, que mai ens treguin el somriure. Seguint amb els temes del disc, “Perfecció”, una oda a creure que tot és possible, a que els somnis es poden fer realitat, tot depèn de creure en un mateix i no deixar que et tallin les ales, o “El meu lloc”, una peça de rabiosa actualitat com és el context que estem vivint a Catalunya amb les ganes d’esdevenir una nació plena per molts dels catalans, aquest tema és una crida a que el futur és nostre i som nosaltres els qui hem de decidir. Dept. no és un grup de música qualsevol, transmeten sensacions a cada disc, a cada cançó, a cada acord, ja sigui de força, il·lusió o reivindicació, et fan vibrar a cada segon.

En tots els anys que estimo i escolto la música feta a casa nostre puc dir clarament i sense cap mena de dubtes que Dept. és el grup més sincer i pur que he descobert mai. Fidels a una sonoritat característica (i és què, al escoltar Dept. saps a l’instant que són ells), mimant un estil de música com és el rock & roll, amb un directe poderós, cuidant les lletres i recobrint-les amb la seva essència. Si encara no els heu descobert us ho recomano molt fervorosament, aneu a dept.cat, descarregueu-vos el seu setè i prepareu-vos a gaudir-ne. Proveu-ho, em jugo el que vulgueu que serà un disc de capçalera per vosaltres, accepteu el repte?

Sons’n’PARAULES

Març

Muriel Casals

“Des dels mitjans es fa poca difusió de la música en català, però això és crònic”

Pau Planas

Com veu la música en català? Vivim un bon moment. Això va a glops i ara hi ha molts grups nous. A més destaco que fan música però també paraula. Cada cançó és com un petit conte, al mateix temps que escoltem la música sentim una història i, per tant, juguem amb la llengua, que és molt positiu. En el moment que estem vivint és més important que mai que hi hagi música en català? És importantíssim. Un país normal aspira a tenir tota mena de representacions artístiques. Que hi hagi música en la nostra llengua és una manera que els catalans ens sentim reflectits i serveix per incorporar persones que no parlarien en català però que a través de la cançó els hi entra. Per construir una identitat pròpia, la música és important? Sí, és un camí planer cap a la catalanitat.

De vegades, hi ha gent que veu la música en català com a inferior a la que es fa en altres idiomes, què es podria fer per canviar-ho? Creure’ns-ho. Quina cosa tan ridícula, per què ha de ser inferior? Fa riure pensar que una llengua sigui més important que una altre. De vegades, però, als catalans mateixos ens sembla que tindrem més èxit si cantem en una altre llengua… no! Això depèn de nosaltres. Personalment, si la féssim quedar amb un compositor o un grup amb quin es quedaria? Algun dels clàssics, segurament diria Raimon. En Raimon ha fet dues coses: els seus propis poemes d’amor i protesta i ha incorporat al saber popular la poesia de Salvador Espriu i Ausiàs March, que no ens semblaven fàcils i cantades es van fer molt més assequibles. I del panorama més actual? Em passen pel cap Manel, que els vaig anar a escoltar a Olot. Juguen amb la

ironia i les historietes i, a més, de vegades els personatges de les cançons són grans, que per això em toquen més. Manel, juntament amb altres grups de la mateixa corda com Els Amics de les Arts o Mishima, per exemple, han estat els revulsius de la música en català? Sí. I a més són gent desacomplexada. Podrien ser de qualsevol país amb una llarguíssima tradició musical, democràtica i independent. Es comporten com uns músics de qualsevol país normal. Des dels mitjans es fa bona difusió de la música en català? Penso que se’n fa poca, però això és crònic. Fins i tot els mitjans públics hi haurien de parar més atenció. No dir “ara dedicarem tants minuts a la música en català” sinó entremig de la programació musical posar-hi més música catalana. Si vas a França o Itàlia, per dir països europeus veïns ho tenen molt clar, a la ràdio tens molta més possibilitat d’escoltar cançons en la llengua del país que no pas aquí a Catalunya, i no és per falta de producció!

Sons’n’PARAULES

Març

Albert Om

“La música en català està vivint un dels moments més àlgids de

Pau Planas

Vivim un moment dolç de la música en català? Sí, estem vivint un moment molt bo. Segurament n’hi ha hagut d’altres, però aquest ho és especialment. A més, hi ha aquesta música independent i folk que lliga molt el fenomen que tenim aquí ara mateix amb el que hi ha a la resta del món. Des d’El convidat volem posar la música en català al mateix nivell que l’altra i, per tant, no només volem posar música en aquesta llengua, ja que no li faríem cap favor; estaríem creant un gueto. Està bé que soni una cançó en català, altres en anglès… Però creus que els mitjans encara han de potenciar i fer més difusió de la música en català? No és un problema que encara falti música en català. Als mitjans hauríem de tractar millor la música ja que a moltes emissores acaben sonant sempre les mateixes cançons, les que volen les discogràfiques. Jo crec que la música és important en cada programa i, per exemple, ha fet molt de bé a El convidat. Molta gent ens diu que li agrada la selecció musical del programa. La música no s’ha de veure com una quota que hem de complir per quedar bé amb els músics. La música va bé en els programes, ens pot ajudar moltíssim per subratllar emocions i crear un clima que en el cas d’El convidat és reposat i tranquil.

No veuries bé un programa només de música en català? No té cap sentit al 2013 només un programa de música en català. Està bé que la música en català soni en llocs molt diferents. No està bé que hi hagi “la música” i la “música en català” separada. La normalitat passa per aquí, que l’idioma sigui secundari. Les coses, no les fem perquè siguin en català sinó perquè són bones. Ara hi ha música molt bona i això és el que hem de potenciar. I si aquesta música és bona no només sonarà en programes de música en català, sonarà en llocs molt diferents. Per tant, creus que està normalitzada la música en català? Jo crec que s’ha fet un lloc claríssimament. Ara, el mercat en català és el que és, deu milions de persones. El mercat és més reduït però la música en català té una presència important a Catalunya. Què els diem a la gent que diu que la música en català és inferior a la que es fa en d’altres idiomes? Ara mateix, això jo no m’ho trobo i mira que sempre ho havia sentit. Abans hi havia quatre cantautors i res més. Després va venir el fenomen del rock amb Sopa de Cabra, Els Pets, Sau… Molts deien que aquests grups estaven subvencionats i per això podien cantar. Ara això, ja no ho sento. Tinc la sensació que es valora la qualitat de la música. Hi ha gent molt bona

i segurament fa uns anys era impensable escoltar música en català al Primavera Sound i ara es pot fer. Actualment, hi ha una sèrie de grups de folk i indi que enrotllen i han sabut connectar bé amb aquest fenomen. Això fa que gent a qui abans no li agradava la música en català ara sí que hi entra. Aquests nous grups han ajudat a tornar a potenciar la música en català? Ha estat clau el moment en què ha passat. Hi ha moltes propostes d’ara que em recorden el Sisa, Pau Riba… Són tot un seguit de musics que havien quedat més oblidats. En català, triomfaven més Raimon, Serrat, Llach… Els grups d’ara han estat en el lloc i el moment oportú. El menyspreu que hi ha hagut a la música en català ara no hi és. La música funciona per etapes. Hi ha el perill que aquesta època actual sigui només una bona etapa? Ho haurem de veure perquè sí que és veritat que hi ha altres èpoques que han funcionat més a batzegades. Em sembla que és una mica irreversible. Em fa l’efecte que hem convençut un públic que abans era reticent a la música en català. Hem sumat nou públic i, per això, la millor manera de sumar encara més públic crec que és fer bona música i programar-la no només en llocs on sempre havia sonat música en català perquè això crea guetos. S’han de buscar nous públics i, per tant, ha de sonar a tot arreu i no només als mitjans que sempre l’havien difós.

totOPINIÓ

Març

La Música al mateix nivell que el cinema, si us plau Pau Planas

Fa unes setmanes vam veure com la televisió pública del país organitzava un desplegament impressionant per cobrir en directe l’entrega dels Premis Gaudí. Més de 500.000 espectadors -segons dades de Kantar Media- van seguir la gala, convertint-la en líder d’audiència de la nit de diumenge durant pràcticament les tres hores que va durar. Fins aquí tot absolutament correcte, res a dir. La meva indignació arriba poc després, en veure que es repeteix un fet que ja fa anys que succeeix, però que, aquest any, encara és més inexplicable: Televisió de Catalunya no retransmetrà la gala dels Premis Enderrock. Ja fa anys que això passa i, fins ara, ja ho trobava intolerable, però aquest any encara l’hi trobo més. Per primera vegada, Enderrock s’ha proposat fer una gala com a tal, és a dir, en format de gala. Puc arribar a entendre -tot i que em costa- que l’any passat TV3 no retransmetés l’entrega. Era a la Sala Apolo en un format poc adequat, més de festa que d’entrega de premis. Però aquest any serà una gala amb totes les lletres i trobo absolutament inexcu-

Producció pròpia Roger Aran

sable que TV3, per enèsima vegada, giri d’esquena a la música del país. Perquè el cinema sí i la música no? Sé que una cosa són uns premis entregats per l’Acadèmia i l’altre uns que entrega una empresa privada com és Enderrock, però, al cap i a la fi, són els premis més importants de casa nostra en el món de la música, tal i com els Gaudí ho són en el món del cinema.

La música en català està vivint un dels moments més àlgids de la seva història. Com a estil dominant el popindie, el panorama musical del País actualment té certa varietat d’estils, alguns amb més èxit que d’altres. El que sí que podem assegurar és que és una de les èpoques que és produeix més música i que, en conseqüència, és consumeix més.

És per això que és una pena que, un any rere l’altre, aquests premis siguin oblidats per la televisió pública de casa nostra, sobretot perquè és perdre una oportunitat d’or de fer arribar la música en català a gent que encara la veu molt llunyana. Algú pensa que les 500.000 persones que van veure la cerimònia dels Gaudí eren unes grans expertes i seguidores del cinema català? Jo penso que no. Jo mateix vaig seguir les tres hores de gala sense haver vist pràcticament cap de les pel·lícules nominades. Així doncs, si als Premis Enderrock se’ls donés una magnitud mediàtica semblant a la que es dóna als Premis Gaudí, la gent també seguiria la gala i de ben segur que veurien la gran quantitat de propostes que hi ha al panorama musical del país. Aquestes propostes que tantes vegades queden oblidades.

Això s’hauria de veure reflectit en els mitjans de comunicació de Catalunya, que haurien de potenciar de forma natural la cultura de la terra. Tanmateix podem trobar ràdios que en el seu eslògan fan gala de ser “la radio musical de Catalunya”, i en canvi en una hora, tan sols pots escoltar una cançó d’aquí. En un programa d’aquesta mateixa radio en el que fan una llista de les trenta millors cançons del moment, només inclouen cinc en català. No és coherent que la radio musical de la nostra terra, com és fan dir, no aposti més per una difusió de la música catalana.

Posant-me a buscar premsa, tampoc hi ha varietat de revistes o diaris que informin de les actualitats musicals, i les que hi ha queden molt lluny de cobrir totes les necessitats dels usuaris de la música catalana. La televisió no és que faci una millor feina de difusió precisament. Tots hem mirat alguna vegada una d’aquelles televisions musicals que posen videoclips de diferents èxits. I en prou feines hi ha un 30% de música en català. Els pocs mitjans que totalment o parcial informen del panorama musical del país, sempre ho fan dels mateixos grups o estils, discriminant i marginant d’altres que poder tenen tant o més qualitat i seguidors. Aprofito aquest espai un cop més per reclamar que es potenciï millor la música catalana, i demano a tots els seus usuaris que fessin sentir la seva veu per pressionar per aconseguir una millor i més variada difusió d’aquest producte, que al cap i a la fi, la música, com tota expressió cultural, fa País, el nostre.

totOPINIÓ

Març

Gràcies Al Tall

Pau Planas

Mai he estat un ferm seguidor d’Al Tall. He de reconèixer que el concert de l’Auditori de Barcelona va ser el primer a què vaig assistir. No vull enganyar a ningú. Ara bé, no tinc cap mena de dubte que es tracta d’un dels grups més importants de la història del nostre país, per tot el que han significat i per tot el que han aconseguit. Poca gent ha lluitat tant com ells pel concepte de Països Catalans. A més a més, de ben segur que sense Al Tall no tindríem grups com els que tenim ara mateix, sobretot entre els de l’anomenada escena combativa valenciana. La presència de formacions com Obrint Pas, La Gossa Sorda i tantes altres la devem, sense cap mena de dubte, a Al Tall. És per això que només puc dir gràcies Al Tall.

sense por. Gràcies per ser uns dels principals culpables que, ara mateix, la música en valencià estigui vivint un dels moments més dolços de la història. Gràcies pels 40 anys de música que porteu a les esquenes sense defallir. Gràcies pel vostre compromís amb

el país. Gràcies per compondre himnes com “Tio Canya”. Però, sobretot, gràcies per demostrar que València també està viva. Gràcies per fer veure a la gent que el nostre país no s’acaba al riu Sènia. Gràcies per defensar com ningú els Països Catalans.

Gracies per convertir-vos en el referent de tota una generació musical. Gràcies per demostrar que es pot utilitzar la música popular i tradicional

L’evolució dels Quart Primera Glòria Noguer

Una vegada, permeteu-me l’apunt personal, estava mirant la televisió, em sembla que era l’Entre Línies, i sortien un parell de bandes de música que cantant en català s’oferien a fer concerts en habitatges particulars a canvi de que els convidessin a sopar. La idea, així d’entrada, semblava tant surrealista com suculenta al mateix temps. Una d’elles era Quart Primera. Ho recordo perquè vaig pensar que sonaven bé, i que m’agradaria que vinguessin a fer un concert particular a casa meva. Però així com d’altres vegades, quan una cosa t’interessa la busques per In-

ternet i t’informes més a fons, aquella vegada, malauradament la cosa no va ser així, i aquell fragment de programa es va perdre en el no-res. Al cap dels anys, però, les coses es posen a lloc per sí soles. Quart Primera editava el seu primer disc, El món en un cafè. Començaven a aparèixer als mitjans, i començaven a fer concerts més normals: en un petit bar, en una sala de concerts, fins i tot en festivals de música de renom. Semblava que es perdia una mica l’essència d’un grup amb nom d’habitatge que tocaven només en habitatges. Però Pere Jou, líder de la banda, amb una inimaginable capacitat de reinvenció va aconseguir fer més gran el projecte. Josep Cuní (per citar un altre

referent televisiu) els posava directament al mateix sac que Manel, que els Amics de les Arts, que Antònia Font. Ara, amb un nou disc sota el braç titulat “Pel·lícules” sembla Quart Primera ha trobat el seu propi camí, això sí: sense perdre l’essència del principi (tot i que ja no toquen en cases particulars), i amb aquell to melancòlic i les sonoritats acústiques (tot i que ara també s’apropen també al sons electrònics). L’únic que s’ha perdut amb el pas del temps, és aquella barba tant característica de Pere Jou. L’altre dia, permeteu-me de nou l’apunt personal, escoltava a la ràdio un dels seus temes nous “Perquè no deixaràs de tenir por” i els hagués pogut confondre perfectament amb Keane.