Totmusicat Agost 2013 by David Bueno

En PORTADA

Agost

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Blaumut “Ens agrada connectar d’una manera propera amb el públic” El grup està submergit en un estiu intens amb un gran nombre de concerts, en petit i gran format. L’èxit d’aquesta formació, amb un temps record, ha permès introduir, a la industria musical catalana, una proposta sense precedents en quan a originalitat i innovació. Unes cançons tranquil·les i carregades de passió configuren el món de Blaumut, on tothom ja hi ha entrat de ple. David Bueno

Com valoraries la gira de concerts de Blaumut, molt intensa? Sí, així ens ha vingut, una mica com tot el que a passat aquests mesos amb Blaumut, que tot ha anat una mica ràpid i de sobte. Quan la gent ens preguntava quines eren les nostres aspiracions o que era el que esperàvem del grup, sempre dèiem que una vegada tret el disc la il·lusió que teníem era portar-ho sempre al directe, que hi haguessin molts concerts, que arribi a molta gent, sentir la energia del públic que és quan realment la màgia de la música surt. Realment no ens podem queixar perquè a l’estiu ens han sortit moltes possibilitats de fer molts concerts i hem dit a gairebé a tot que sí, que això vol dir que ara anem una mica amb la llengua fora, i alguns del

grup que treballem en altres coses, tenir que compaginar-ho doncs no és fàcil, però molt contents i molt feliços de tenir un estiu amb molts concerts i que vingui molta gent per a gaudir del directe, que amb molts aspectes és diferent a un disc. La bona rebuda per part del públic, quan fèieu el disc us l’esperàveu o ha estat tot una sorpresa? No ens l’esperàvem, ha sigut una gran sorpresa que hagi tingut tan bona rebuda. De fet, a gairebé a tots els concerts està tot venut, les sales plenes, i això ens sorprèn. Tot allò ple de gent cantant les cançons, que això es una cosa que no ens cansarem mai de veure-ho, que la gent sap totes les lletres de totes les cançons. Una de les altres sorpreses és que hi ha una gran quantitat de nens que s’han tornat fans de Blaumut.

Mai hagués imaginat que aquesta música, que no és infantil ni adreçada a aquest públic, als nens els encanta. I, constantment, els pares ens vénen i ens diuen que els concerts són molt tard o a les sales no poden entrar nens. Hi ha vídeos de nens cantant cançons o xiulant. Però, a banda dels nens, hem arribat als pares i a la gent gran. Estem molt contents d’haver arribar a tot tipus de públic, d’edats diferents. I quina creus que és clau d’aquest èxit? Crec que les fórmules realment no existeixen però si hi ha d’haver una cosa que ha fet que tot hagi funcionat són les lletres, les cançons que ha escrit el Xavi i que, a la gent gran, donen aquest bon rotllo. I això és el que fa que la gent vagi als concerts i li agradi tot el que fem. Tota la resta són petits

En PORTADA

Agost Foto: Roger Aran // Totmusicat

“A gairebé a tots

els concerts està tot venut, les sales plenes, i això ens sorprèn”

complements que, evidentment, ajuden que funcioni tot. Però si la música no agradés, encara que tot estigués molt ben organitzat, no funcionaria tan bé. Com que va tot tan ràpid, no ens dóna temps material de poder preparar tots els detalls tan bé com podríem. És una sorpresa que hi hagi tanta gent que ens segueix. En general, però, és complicat dir quin és el secret. En tot cas, abans ho deies, en els concerts voleu donar sempre un toc diferent que en el disc… La primera diferencia és que un disc està produït. Tu pots anar gravant pistes de veu i editant-les i també vas gravant, paral·lelament, les pistes dels instruments. I tot plegat, ho vas combinant i provant a veure com sona millor… Tot això en el directe desapa-

reix. Som cinc músics, amb dos mans cadascú, que només podem tocar un número limitat d’instruments al mateix moment. No tenim la possibilitat d’unir diferents pistes. La resposta del públic, però, sempre ha estat positiva. A més, una de les coses que ens ha beneficiat és que, avui en dia, els discos que es fan, estan comprimits. És a dir, que s’intenta que tots sonin igual, de forts i expressivament. Tot sona en el mateix volum. En canvi, en els directes, això no passa. Hi ha pujades i baixades. Això a l’oient li arriba. I en els discos de pop això dilueix. En música clàssica no passa perquè s’han de respectar els volums. Suposo que en l’estil que nosaltres fem ha de quedar prou homogeneïtzat perquè a la ràdio soni igual. Però això ens els directes no existeix. Fas una cosa que si vols que soni fluixa, la fas fluixa. La música

“Tot ha anat una

mica ràpid i de sobte”

“Mai hem

preparat res del que farem i direm, a part de la música” Foto: Roger Aran // Totmusicat

en els directes és més autèntica. Ens agrada sentir gent que diu que el disc els ha agradat però el directe encara més, cosa que no en tots els grups passa. El públic, en el directe, té més calor i energia que no pas escoltant una cosa gravada. Un dels vostres atractius és l’espontaneïtat que teniu. A vegades, has arribat a fer versions amb el teu xerrac i tot… Sí, som molt de la conya. Un disc dura uns 45 minuts de música i si ho féssim tot seguit en un concert seria bastant curt i no seria ideal. És per això que ho intentem amenitzar. Mai hem preparat res del que farem i direm, a part de la música. A vegades, fem una cosa que ens ha agradat i ja hem decidit fer-la en futurs concerts. Així anem

En PORTADA

Agost Foto: Roger Aran // Totmusicat

“Això no s’atura

mai i, en quan et despistes, ja s’ha de fer alguna cosa nova”

fent. Tenim sentit de l’humor i ens ho volem passar bé. També ens agrada connectar d’una manera propera amb el públic, evitant una fredor que seria pujar, tocar i marxar. Es tracta d’això: expressar sentiments, emocions, estat d’ànims, idees… A vegades, amb aquestes coses que fem i expliquem, la gent s’apropa més a nosaltres i nosaltres a la gent. Un dels concerts destacats va ser el del Grec, com va ser? (Aquesta entrevista la vam fer prèviament al concert del 30 de juliol passat) Vam una cançó nova de Blaumut, una versió dels Beatles. Vam convidar a quatre músics afegits. Tots ells molt bons músics i amics. Un noi que toca la guitarra i violí, un violoncel·lista, la nostra manager que

toca la viola, i un flautista i percussionista. No van tocar tota l’estona però hi va haver moments estel·lars en què van participar. Un altre atractiu van ser les projeccions que hi havia sobre el teatre Grec, a Montjuïc, i que ens van acompanyar tot el concert. Ho ha elaborat thevisualproject, igual que les que vam fer al Teatre Alexandra fa uns mesos. En aquesta ocasió, han tingut més mesos per preparar-ho. A més, tot l’escenari estava ple d’una instal·lació de LEDS que ens rodejaven. Vam tocar davant de dues mil persones, que no ho havíem fet mai, i ens feia certa il·lusió. No sé si mai ho podrem repetir. És fruit de mesos de molta feina i l’ajuda de la gent del nostre entorn. Són bona gent i amb ganes de fer coses noves. Tothom estava fascinat per estar en un escenari tan mític com aquest. Foto: Roger Aran // Totmusicat

“La responsabilitat

del segon disc és més gran després de l’èxit del primer”

“Les ganes que tenim

són de què l’any ve, en algun moment, puguem publicar nou material” 6

Hi va haver una cançó nova… Penseu en un nou disc? Això no s’atura mai i, en quan et despistes, ja s’ha de fer alguna cosa nova. El Xavi està escrivint coses noves i tots estem aportant idees. Encara no et puc avançar en quina data traurem el disc però aquest any segur que no. Anirem amb calma i més quan la responsabilitat del segon disc és més gran després de l’èxit del primer. No podem limitarnos a fer un recull. Hem de fer-ho, com a mínim, igual o millor que el primer. Hem de tenir temps de composar i escriure, i fer tots els arranjaments. S’ha de gravar bé. Nosaltres som els primers crítics i perfeccionistes. Fins que no estem 200% satisfets, no tirem endavant. Les ganes les tenim de què l’any ve, en algun moment, podem publicar nou material. Això ho tenim, a veure si ens surt.

En PORTADA

Agost

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Turistes al Grec David Bueno

Espontaneïtat, naturalitat, humor, poesia, llum, música, vídeos, imatges i, sobretot, molta calidesa. Blaumut va oferir un gran concert en el marc del festival Grec de Barcelona. Pràcticament dues hores i mitja d’un recital que, de ben segur, serà difícil d’oblidar pel grup. I també pel públic. Qui ho anava a dir que, amb tan poc temps, la formació es situés en el nivell on està ara amb un estiu ple de concerts en grans festivals i aquesta actuació sonada al Grec. De qualitat no els hi falta i és aquest el motiu que justifica el seu èxit en un temps record. La nit va comptar amb les presentació de les dotze cançons de El turista, el seu primer disc, i també amb algunes sorpreses que van deixar amb la boca oberta a més d’un. Així, per exemple, vam poder escoltar una versió d’un poema de Salvador Espriu, coincidint amb el

centenari del seu naixement, o la interpretació amb el contrabaix de l’Oriol Aymat, sol a l’escenari, d’un dels seus temes que van aconseguir posar la pell de gallina a les grades del Teatre Grec. També vam poder sentir una versió de The Beatles preparada pel Xavi de la Iglesia, que bona part del públic va corejar i va acompanyar amb les llums dels mòbils alçades. L’escenari estava preparat per una nit màgica. L’equip del Totmusicat, que ens vam traslladar al teatre Grec quatre hores abans que comencés el concert, ja vam tenir la sensació durant la preparació que seria un gran concert. I així va ser. Damunt de l’escenari estaven ells acompanyats, darrera seu, per unes projeccions que convidaven als assistents a submergir-nos en una espiral d’emocions on era fàcil entrar però no sortir. Aquest és el món de Blaumut, ple de sentiments, tendresa i una calidesa que habitualment són difícils de trobar musicalment.

El concert, amb un aforament que rondava el 85%, va tenir moments de tot però, sense dubte, el que tothom recordarà també són els diàlegs còmics entre el Xavi i el Vassil. Els discursos i la gran capacitat d’oratòria d’aquest últim van despertar moltes rialles i moments que no van deixar indiferents a ningú. Tan que fins i tot va animar a Carlos Monfort, un dels músics convidat, a interpretar una ranxera improvisada. El públic el va acompanyar. El concert es va acabar amb un bis de tres cançons que van optar per repetir. Entre elles, “Pa amb oli i sal” i “Bicicletes”, que va comptar amb el xerrac del Vassil sorprenent a tothom amb els sons que desprenia. Va ser el punt i final a un recital que encarrila la recta final del festival Grec de Barcelona en una edició on, tot i la pujada de l’IVA, han aconseguit mantenir les vendes constants respecte l’any anterior.

Tot NOTÍCIES

Agost

Albert Palomar publica el seu segon treball en solitari musical. La guitarra acústica segueix sent la seva principal aliada i les músiques tranquil·les i amb pocs complements el seu tret característic, però en aquest treball també s’hi poden trobar composicions més potents com “Animal” o “Desordre”.

Pau Planas

Fa poc més d’un any del debut en solitari d’Albert Palomar, però l’excantant de

Plouen ja ha publicat el seu segon treball. Aquest juliol, ha vist la llum Cor de bou, un disc que manté l’essència del primer treball però amb un lleuger increment

Palomar canta a la vida i a l’amor tot endinsant-se en petites històries. Cançons pausades com “Amics” o “La corranda” segueixen formant part la columna vertebral d’un disc que, igual que el primer que va publicar, ha estat finançat gràcies a les aportacions dels seus seguidors mitjançant un Verkami. Aquest disc, arriba després de la dissolució de Plouen (abans Plouen Catximbes) i es pot descarregar gratuïtament al bandcamp del cantant.

Mor Uri Caballero, guitarrista dels Surfing Sirles Pau Planas

Uri Caballero, guitarrista d’Els Surfing Sirles, ha mort avui als 34 anys commocionant el món de la música. Caballero, juntament amb el seu germà Guillem, Martí Sales i Xavi Garcia formaven Els Surfing Sirles, un grup de rock “de garatge”, tal i com molt sovint se’ls havia catalogat, que va presentar el seu primer disc l’any 2010, LP. Sota el segell Bankrobber, el grup també havia publicat Romaní, semen i sang l’any 2011 i estaven a punt de publicar el seu tercer àlbum, que ja havien gravat i havia de sortir a la tardor. Les xarxes socials s’han omplert durant les últimes hores de missatges de condol, arribats de totes bandes. Grups com Manel, Very Pomelo, Mine! o Pepet i Marieta, cantants com Feliu Ventura o festivals com el Pròxims o el PopArb han estat alguns dels que han volgut fer arribar el seu suport a la família i al grup.

Tot NOTÍCIES

Agost

Humor holandès a la catalana Roger Aran

història d’amor impossible entre un alumne i la seva professora de català.

Ingmar té molts concerts programats per presentar aquest nou disc.

Des d’Holanda arriba Ingmar, un cantautor que utilitza l’humor per explicar el seu univers. El seu primer disc, L’home alt i la professora de català, acaba de sortir a la venda. Amb un primer senzill molt divertit explica una

Ingmar Kroonenberg ve d’Holanda enamorat per la sonoritat del català i, desprès de diferents projectes en la seva llengua, decideix fer aquest primer treball en català en solitari. Amb un directe molt proper i carregat d’humor,

Les cançons d’aquest nou treball ja es poden escoltar per Spotify i comprar a través d’Amazon.com i iTunes. Paral·lelament amb el disc, també ha estrenat el videoclip del senzill de presentació, “La professora de català“.

Wantun aparta els sintetitzadors amb Ep! donar pràcticament per complet els sintetitzadors i apostar per una sonoritat més “orgànica i crua”, tal i com ells mateixos la defineixen. Produït per Aleix Iglesias i Ricard Borrell, dos dels membres de la banda, el treball ja es pot trobar a les principals webs de descàrregues d’Internet: Amazon, iTunes i Google Play.

Pau Planas

Un any després de publicar Anònim X, Wantun tornen a la càrrega, en aquesta ocasió amb un EP de només quatre

cançons però que marquen un punt d’inflexió en la musicalitat de la banda. Si amb Anònim X van fer una evolució cap a una música una mica més electrònica, en aquest nou treball el grup decideix aban-

Ep!, que és el nom que li han volgut donar al treball, comença amb “La mar fuma”, “un tema més alegre en relació amb les nostres cançons, que sempre acostumen a ser més tristes”, tal i com explica Ricard Borrell, baixista del grup. Amb “Funeral” i “Nuclear”, el grup ha seguit experimentant. “A ‘Funeral’ teníem el repte de fer una cançó narrativa, d’explicar una historieta” explica Francesc Borrell, bateria de la banda, mentre que Ricard Borrell admet que “‘Nuclear’ és un experiment per nosaltres, ja que provem amb altres formes musicals”. El treball acaba amb “A prop teu”, “La cançó més estranya de totes”, tal i com reconeix Ricard Borrell. “Potser Wantun, a vegades, necessita una mica més de poesia, que és el que hem trobat amb aquesta cançó”, completa el seu germà.

Tot NOTÍCIES

Agost

Foto: Pau Planas // Totmusicat

Camallera Cançó d’Autor, l’alternativa als grans festivals Pau Planas

Un any més, al mes d’agost arribarà el Camallera Cançó d’autor, però aquest any confirmant la voluntat de convertir-se en “la república de les paraules d’estiu”. La iniciativa arriba a la seva 5a edició i des de l’organització s’ha apostat per multiplicar la oferta apostant també per incloure debats, xerrades i altres actes abans dels concerts. L’objectiu és clar: fer reflexionar als assistents, tot oferint “una proposta diferent de la que marquen els grans festivals d’estiu consumistes encapçalats per Peralada i Cap Roig”, tal i com afirma Pere Camps, director del festival. Camps, també director del Barnasants, vol que el Camallera Cançó d’Autor pugui convertir-se

en “l’alternativa a l’hegemonia dominant” i als festivals de pur lleure que busquen “desconnectar les neurones de la gent durant l’estiu”. Per aquest motiu, del 9 al 15 d’agost, Camallera acollirà totes aquelles propostes que “ataquen a les emocions, fan pensar, però també aporten plaer”. En l’aspecte musical, el festival comptarà amb una inauguració de luxe de la mà de Maria del Mar Bonet. La seguiran el dia 10 Dani Flaco, l’11 Enric Hernàez, el 12 Mercè Poch i Olga Falgueras, el 13 Cesk Freixas i Pau Alabajos -recuperant l’espectacle conjunt que van oferir al Barnasants 2012-, el 14 Burruezo & Bohèmia Camerata Trio i tancarà la cita el dia 15 Juanjo Bosk presentant el seu darrer treball

dedicat a la Maternitat d’Elna. Una xerrada sota el títol “El dret a decidir, un dret democràtic” que comptarà amb representants d’ERC, CiU, el PSC, ICV i les CUP; un recital poètic de la mà de David Castillo, la presentació de l’anuari “Media.cat – Els silèncis mediàtics del 2012” o la projecció del “Concierto para el pueblo dominicano” de Sílvio Rodríguez entre altres activitats formaran part també del festival, amb l’objectiu d’anar més enllà de la cançó. Les entrades per cada un dels concerts -que seran sempre a la Plaça Feliu a partir de les 22 hores- costaran 10€ i des del festival es posarà a la venda un bo ajut que donarà entrada a tots els concerts per 50€.

Quatre nits de música a la Vall de Camprodon P. Planas.

Ja fa dos estius que el festival de música de la Vall de Camprodon va decicir reformular-se. Enguany, el festival segueix amb la línia traçada i tornarà a portar durant qua-

tre dies música a Llanars, Vilallonga, Setcases i Molló. La cita l’obrirà el dia 11 d’agost Blaumut a la Sala Cooperativa de Vilallonga i els

seguiran l’espectacle multidiciplinari Socarrel -el dia17 a Llanars-, el talent de l’emblemàtic Toti Soler -el 18 a Setcasesi l’espectacle conjunt de Cesk Freixas i Miquel Abras -el dia 25 a Molló-.

Tot NOTÍCIES

Agost Foto: Laura Farreras // Totmusicat

Cartell de luxe per a l’Acústica de Figueres Pau Planas

L’Acústica de Figueres ja té cartell. Del 28 d’agost a l’1 de setembre Figueres s’omplirà de música amb noms d’allò més rellevants. Manel, Gossos, Blaumut, Brams, Els Catarres i molts més passaran per la capital de l’Alt Empordà durant els 5 dies de festival. L’Acústica s’obrirà el dimecres 28 amb un concert dedicat al centenari d’Espriu. Toni Xuclà comptarà amb les col·laboracions de cantants com Dolo Bertran, Lídia Guevara o Judit Nedderman entre molts altres per musicar poemes d’Espriu. En la primera nit, també hi passaran els últims guanyadors del Sona 9, Empty Cage, que seran al Music Hall a partir de la una de la matinada. El dijous, la programació ja es multiplicarà i hi arribaran els primers grans

noms. Cesk Freixas i Miquel Abras seran a la Plaça de l’Ajuntament a partir de les 22.30h i la lleidatana Meritxell Gené serà al Soul Café a les 23.30. A les 00.00 Miquel del Roig portarà la festa i la diversió al Music Hall i a les 00.30 arribarà una de les cites del dia: el concert dels 20 anys d’Enderrock -que abans ja s’haurà presentat a l’Anòlia d’Igualada- on The Mamzelles repassaran la banda sonora del pop català amb Miqui Puig i les col·laboracions de Bikimel, Joan Colomo, Joana Serrat i Carles Coriolà. La programació seguirà divendres amb Acció, que seran a partir de les 20.00 a la Plaça de l’Ajuntament. També hi arribaran uns dels grans caps de cartell, Manel, que seran en un dels tres únics concerts de pagament del festival al Teatre Jardí, a les 22.30. Mentre Manel estiguin actuant al Teatre Jardí, un altre dels grans caps de cartell obriran l’escenari principal de la

Foto: Àlex Carmona

Rambla. Seran Gossos, que hi presentaran Batecs, el seu darrer disc. La nit acabarà amb grups que no tenen el català com a llengua principal com La Pegatina, Zulu 9.30 o Delafé i las Flores Azules. Dissabte, l’última gran nit de l’Acústica serà el torn d’Andreu Rifé que a partir de les 20.00 serà a la Plaça de l’Ajuntament. En el mateix escenari, hi actuaran a continuació un dels grans grups de l’estiu, Blaumut. La programació a La Rambla, per altra banda, l’obriran Brams, acompanyats de la “Futura” Banda Municipal de Figueres, recuperan l’espectacle que els bergadans havien posat en marxa fa ja uns mesos. Després de Brams serà el torn d’Els Catarres, que hi presentaran Postals. Tancarà la nit a l’escenari principal Chambao. Dissabte també passarà per l’Acústica Paco Ibañez. El festival el tancaran diumenge Mali Vanili autors de la que per molts és la cançó de l’estiu: “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona”. Seran a la Rambla a les 20.00.

També pels més petits A banda d’aquesta programació, l’Acústica també comptarà amb programació pels més petit, l’Acustiqueta, que cada matí omplirà Figueres de música per tota la família. Al cartell, que ja s’havia anunciat feia dies, hi seran, entre altres, l’Orquestra DiVersiones amb el seu espectacle DiverKids o Albert Pla amb The Pinker Tones. Dijous també arribarà a Figueres la semifinal del Sona 9.

Tot CONCERTS

Agost

La cançó torna a Sinera Pau Planas

Sinera va reviure el passat dia 10 de juliol per celebrar el centenari del naixement de Salvador Espriu. Just el dia que el poeta hauria fet 100 anys, es va celebrar a Arenys, la seva gran font d’inspiració, l’acte central de la celebració del centenari, un concert on diferents músics van musicar els seus poemes. En un escenari impecable, dissenyat per un Lluís Danés que va cuidar tots i cada un dels detalls, músics com Gerard Quintana, Roger Mas i Marina Rossell van fer reviure el poeta i la seva Sinera. L’escenari flotava sobre un llac improvisat, situat al Parc de Lourdes. Els artistes, anaven apareixent de dins el bosc per plantar-se enmig de l’escenari on la banda, dirigida per Xavi Lloses, posava la música als poemes. La veu d’Espriu va obrir la nit donant pas a Sílvia Bel, que juntament amb Dolo Bertran hi van portar el toc teatral. Però de seguida, la música va prendre el relleu de la mà de Mònica Green amb “He mirat aquesta terra”, el poema

que ha fet gran Raimon, una de les absències destacades de la cita. La nit seguia amb Roger Mas que musicava “La princesa de Iang-Tsé” i, a continuació, Marina Rossell portava el primer gran moment de la nit. La cantant va interpretar “El nou cant dels ocells”, poema que Espriu va compondre per Marina Rossell i que aquesta va interpretar el dia del seu enterrament. Gerard Quintana amb “Barques de paper”; Ivette Nadal amb “Versos enllà del camí” i Anna Roig amb “L’ós Niculau” eren els següents en passar per l’escenari abans de donar pas a Didac Rocher, que acaba de publicar El Minotaure i Teseu, un disc dedicat al poeta i que no podia faltar a la cita. Després de la “Cançó d’Esperanceta Trinquis” a càrrec de Rosa Pou, Gerard Quintana era l’encarregat de llegir un dels poemes més coneguts, “Inici de càntic en el temple” amb el mític vers “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Tampoc el nou pop independent va faltar a la cita de la mà de Joan Colomo, que

va voler dedicar “Cançó de capvespre” a Uri Santos, guitarrista d’Els Surfing Sirles mort el dia abans. Però no només es va recordar a Espriu. No podia faltar a la cita el record a Rossellò Pòrcel, de qui també es commemora enguany el seu centenari. El gran amic d’Espriu, va ser recordat per Maria del Mar Bonet, que acaba de publicar Fira Encesa, un disc d’homenatge al mallorquí. “Sonet” i “Inici de campanya”, la cançó que tantes vegades ha obert els recitals de Bonet, també van sonar a la Sinera d’Espriu. Ja a la recta final de la nit, Roger Mas va tornar a l’escenari per interpretar “Perquè un dia torni la cançó a Sinera” i Marina Rossell el va seguir amb “La barca del temps”. I per acabar, la nit es va tancar tal i com s’havia obert: amb Mònica Green -en aquesta ocasió acompanyada per tots els artistes- interpretant “He mirat aquesta terra”. Acabava així l’acte central del centenari de Salvador Espriu, amb el públic dempeus i crits d’Independència.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

Manel inaugura el festival de Cap Roig Pau Planas

Manel va obrir el passat dia 26 el festival de Cap Roig. Després de la cancel·lació del concert d’Elton John, la del quartet barceloní era la primera cita del festival de més renom de la Costa Brava i, segurament, d’un dels de més renom del país. Amb les entrades completament exhaurides des de feia mesos -de fet es van exhaurir poques hores després de sortir a la venda-, el grup tornava a un escenari on ja havia actuat anteriorment i aconseguia posar-se el públic a la butxaca. El guió del concert era l’habitual en la nova gira amb algunes petites modificacions. Pràcticament tot el nou disc

hi tenia cabuda -a excepció de “Fesme petons” i “Deixar-te un dia”-, però també hi havia lloc per temes antics, com la recuperada “La bola de cristall”, “El gran salt” o “La gent normal”, que significava el primer punt d’inflexió de la nit. La immobilitat característica del grup damunt de l’escenari contrastava un dia més amb les ganes de ballar del públic, que amb “Boomerang” ja es posava dempeus. Diu el tòpic que el públic de Cap Roig és fred, però, sigui cert o no ho sigui, aquest tòpic no serveix per parlar d’aquest concert. Manel van aconseguir fer vibrar Cap Roig, especialment a la recta final, amb el públic dret en tot moment i saltant amb temes com “Ai, Dolors” o “Teresa Rampell”. Fins

i tot hi va haver lloc per a un moment que gairebé podríem descriure com a històric, quan el públic va esclatar a crits d’Independència tot esperant els bisos. Per acabar, quatre cançons, quatre grans èxits. El grup tornava a l’escenari amb “Aniversari”, un tema que havien acostumat a deixar fora dels concerts i seguien amb “Un directiu em va acomiadar”, que a poc a poc es va convertint en un dels grans èxits del darrer disc, ja només comparable a “Teresa Rampell”. Entre un públic entregat, arribava llavors el moment de “En la que en Bernat se la troba” i “Al mar!”, que va acabar de segellar una inauguració perfecte per al festival de Cap Roig 2013.

Antònia Font i Manel passen pel Festival Internacional de Música de Cambrils Pau Planas

El Festival Internacional de Música de Cambrils ha portat durant aquest mes Antònia Font i Manel al Parc del Pinaret. Els barcelonins hi van arribar el dia 21, l'endemà de la inauguració de la cita, per presentar-hi

Atletes, baixin de l'escenari. Durant les prop de dues hores de concert, el grup va presentar pràcticament tot el repertori del nou disc, incloent-hi temes del primer i el segon treball que van fer vibrar els assistents. El 27 va ser el dia dels mallorquins, en una de les últimes actuacions de la gira Vos-

tè és aquí, que tancaran el 17 d'agost al Fòrum Romà d'Empúries dins el marc del Portalblau. El grup ja fa uns mesos que ha deixat enrere els concerts monotemàtics del nou disc i un cop més van alternar els microtemes de Vostè és aquí amb les cançons més antigues, com “Wa Yeah”.

Tot CONCERTS

Agost

26.000 persones passen per l’Acampada Jove

Foto: Acampada Jove

Eloi Traveria

L’estiu és la millor època de l’any per tots aquells que gaudim d’un bon concert en directe. Una de les dates en l’agenda de tot melòman és l’Acampada Jove de Montblanc. El festival ha celebrat enguany la divuitena edició. Entre xiscles i corredisses es va donar el tret de sortida i els més impacients no varen trigar a enllestir els seus campaments. Aleshores va començar la llarga espera fins als tant desitjats concerts. El grup del Maresme El Veïnat van fer sonar les primeres notes. Amb un directe d’allò més festiu varen omplir el nou espai que enguany s’ha estrenat, la carpa Tio Canya. Lletres iròniques carregades de crítica social juntament amb un alegre directe varen animar a tots els assistents. Kòdul va continuar l’espectacle amb un directe que barreja ritmes caribenys amb riffs més potents i unes lletres roents que carreguen contra l’actual sistema. Tocades les deu de la nit, a l’escenari principal es varen congregar un munt de persones per gaudir de la música de Relamido’s. Els seguiria Bongo Botrako. La gent va seguir gaudint amb la música de Bad Maners i Boikot, dos grups de reconeixement internacional que no varen decebre i varen deixar el llistó ben alt. Per acabar la nit, Xeic! van presentar les cançons del seu darrer disc, Batecs, en àlbum amb més

contingut de reivindicació nacional que els anteriors i en què destaca “Tornarem”, el tema que ultimament ha estat en boca de tothom per la publicació del videoclip, on participen personalitats com Carme Forcadell, Muriel Casals, Màrius Serra, Mònica Terribas o Jordi Basté. El segon dia es presentava amb un cartell molt variat pel que fa a estils musicals, cosa que va agradar als acampats. A la tarda, es va celebrar el concurs de bandes, un concurs on nou grups varen enfrontar-se a la Plaça de la Vila per poder formar part l’any vinent del festival. Els valencians Kaoba van ser els guanyadors. Ja al vespre, la carpa Tio Canya hi van actuar Quart Primera i Blaumut. Els dos grups van posar el punt de tranquil·litat i serenitat necessària per afrontar els moguts concerts de després. Aspencat va obrir la nit a l’escenari principal. Ho van fer amb el potent directe que els caracteritza allà on van. Els valencians van presentar el seu cinquè treball, Essència, una mescla de varis estils com el reggae, l’ska el rock i moltes bases electròniques. Gossos van ser els següents en presentar-se l’escenari principal per connectar de ple amb el públic i repassar tant els temes del seu darrer disc, Batecs, com els més antics. Aleshores van entrar en escena els dos caps de cartell, La Pegatina i Reinci-

dentes. Per acabar, Kayo Malayo van aconseguir mantenir la gent enganxada de principi a final. El seu ska va moure a tothom tot i tocar a altes hores de la matinada. La darrera nit, era la que combinava més propostes en català. Va obrir la tarda Pau Alabajos que va arribar a la Carpa Tio Canya amb un concert d’allò més proper. El seguiria Joan Dausà, una aposta tranquil·la que seguia amb l’aposta d’enguany per ampliar l’oferta oferint també concerts més pausats. Ja a l’escenari gran va arribar el tron d’Oprimits, que van arribar des de les illes per presentar Endavant fent vibrar el públic amb el seu ska. Però els grans protagonsites de la nit van ser Lax’’n’Busto, que van reapassar els clàssics sense oblidar-se de presentar Tot és més senzill. Després dels ritmes caribenys de Dr. Calypso i d’Alamedadosoulna, arribava el darrer concert de l’Acampada amb Strombers, que portaven la festa més esbojarrada per tancar l’edició d’emguamy. En total, prop de 25.000 persones van passar per Montblanc al llarg de tres dies que van servir per demostrar que l’Acampada Jove s’ha convertit en “un dels festivals més importants del nostre país”, tal i com va declarar Gerard Gómez, director de la trobada.

Tot CONCERTS

Agost

Dues nits amb molta unió David Bueno

Foto: Laura Porta // Totmusicat

El festival Cruïlla va reunir en l’edició d’enguany una representació força notable de grups i músics que canten en català. Durant dues nits, la música va ser la protagonista en els quatre escenaris situats al parc del Fòrum de Barcelona. Divendres dia 5, va ser el torn de El Petit de Cal Eril i Quart Primerm les dues formacions que van donar el tret de sortida al festival. Com que només eren les sis de la tarda, el públic es va animar amb certa lentitud però al final els assistents van gaudir d’aquests dos concerts que es van fer a la mateixa hora. Més tard, a les nou del vespre, va ser el torn de Pau Vallvé amb el seu toc íntim i personal. En el concert va repassar algunes de les cançons de la seva trajectòria, amb unes lletres plenes de passió i sentiment. Aquest és el seu estil. A la matinada, Joan Colomo va portar la seva música i humor en un recital únic, com tots els que fa ell. Al dia següent la música va continuar amb Els Catarres i la seva festa amb cançons que van animar a tots els que van passar per davant de l’escenari. Amb el sol com a protagonista, l’actuació va començar amb només dues persones a l’esplanada reservada pel públic. Després, el ritme i l’energia es va introduir en els cossos dels assistents que no van voler perdre ni un segon per deixar de ballar. Més tard, Joan Dausà va portar les seves cançons a l’escenari petit del Cruïlla on va oferir un recital únic que va acabar amb l’esperada “Jo mai mai”. El nombre de persones que es va concentrar al seu voltant era força elevat. Fans i no fans que corejaven les seves cançons on el tema del desamor és clarament present. En el festival s’hi va combinar música en català amb grups que canten en altres llengües. Formacions conegudes i no tan conegudes que van aconseguir aplegar molts assistents en dues nits molt màgiques on la qualitat de totes les propostes es va fer notar.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Festival Pròxims

El Poble Espanyol s’omple de música El Poble Espanyol es va omplir dijous dia 18 per gaudir de la primera nit de Pròxims. El festival, que també se celebrarà a Calonge el dia 10 d’agost, arribava a Barcelona amb un cartell de luxe i uns grans protagonistes, Manel.

que vindran” començaven a posar en dansa el públic abans que des del grup s’avisés que “A partir d’ara venen tots els hits un darrere l’altre”. I així va ser. “Fugir endavant” o “Papers congelats” van intensificar el ritme del concert i van fer augmentar l’energia tant dalt com baix de l’escenari.

Amb una puntualitat britànica, a les 8 del vespre pujaven a l’escenari Bremen, un grup que, poc a poc, va creixent en el panorama català. La banda, va presentar el seu primer disc de llarga durada, Les cançons que vindran, mentre el públic més puntual anava arribant. Temes com “Liliana” o “Les cançons

Els següent en prendre el relleu van ser Mine!, amb la seva força i energia característica. Obrint amb “Hankibar” van anar repassant algunes de les cançons de La fi del món, el seu darrer treball, demostrant un cop més el trencament amb les cançons anteriors del grup. En una plaça que s’anava omplint i mentre

Pau Planas

Foto: Festival Pròxims

es feia fosc, el grup va saber convèncer als assistents amb temes com “El cel és vermell” o “Anys i panys” fins a tancar el concert amb “Ivori”. Era llavors el torn de The Free Fall Band i Dorian. Ja entrada la matinada, arribava el plat fort, el grup que tothom esperava. Amb la plaça plena a vessar, Manel pujaven a l’escenari i amb “Ves, bruixot” obrien l’últim concert de la nit. El públic corejava totes les cançons, noves i velles, demostrant la seva fidelitat a la banda. Seguint el repertori habitual, el grup va començar apostant pel nou disc tot alternant-hi algun tema antic, com “El gran salt” o “La gent normal”, molt celebrada pel públic, i a partir de “La cançó del soldadet” van marcar un punt d’inflexió en la nit. Amb un públic absolutament entregat, Manel va començar amb els grans èxits. “Ai, Dolors” posava en dansa un Poble Espanyol que explotaria instants després amb “Benvolgut”. Després de “Teresa Rampell”, que va demostrar per enèsima vegada que realment era el single del nou treball, arribarien els bisos, que el grup va obrir amb “Un directiu em va acomiadar”. I per acabar, la cirereta, dos cançons per tornar boig el públic: “En la que en Bernat se la troba” i “Al mar”.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Josep Planas // Totmusicat

El Festival PortalBlau ja està en marxa Pau Planas

Després de l’inauguració a càrrec d’Els Catarres a la les barraques, el festival Portalblau ha ofert durant aquest juliol els primers concerts, en format més íntim i a l’espera que en els propers dies s¡inaugurin els grans escenaris. La Porta dels Somnis hi van arribar per presentar-hi Un far encès, el seu darrer treball. Però no va ser un concert més. En l’escenari de la Plaça del III Centenari, el grup va apostar per una actuació de petit format, només amb dues guittarres acústiques i la veu fantàstica de Virgínia Martínez.

Temes com “Aire lliure”, molt sentida ja que el videoclip havia estat gravat a L’Escala mateix van emocionar els assistents, però la pluja va trencar l’emotivitat i va obligar a aturar el concert una estona abans del previst. El Festival seguiria dies després amb Pau Alabajos. En un concert accidentat, el cantautor va saber sobreposarse a tots els problemes de guitarres i convèncer al públic que es va aplegar sota el cobert de la Plaça Catalunya, ja que, un cop més, la pluja va fer la guitza i va obligar a variar l’escenari previst inicialment. L’espai no presentava la millor entrada possible -segurament el risc de pluges hi va influir-, però els assistents van marxar satisfets

després de poder sentir els temes més coneguts del cantautor de Torrent interpretats amb banda. “Contra el ciment” va obrir la nit, seguit amb “València 9 d’octubre”. Com és habitual, el cantautor va alternar les cançons amb llargues explicacions i reivindicacions, sempre molt aplaudides. Amb “Síl·labes de vidre”, Alabajos va aprofitar per recitar “Sonata d’Isabel”, el seu poema preferit de Vicent Andrés Estallés, tal i com va explicar. També hi va haver temps per sentir “Aloma”, l’únic tema que el cantant va recuperar del seu primer treball. Tot el protagonisme, pels dos darrers discos, dels que va tocar pràcticament tots els temes. El guió, l’habitual en els concerts d’Alabajos, amb cançons com “Inventari” molt celebrades i animant a la participació dels assistents amb “Ais!”, d’Ovidi Montllor. Temps també pel record a les víctimes de l’accident de metro de València amb “Línia 1” abans d’arribar els problemes. El canvi de temperatura i humitat, tal i com va explicar, feien patir les cordes i el cantant en va trencar fins a quatre -dues de les quals en la mateixa cançó, “Sense equipatge”, que va tancar la nit-. Però ni les cordes trencades ni els problemes de so que, ja als bisos, el van obligar a parar a mig interpretar “Al vent”, van impedir posar-se el públic a la butxaca.

Foto: PortalBlau

Tot CONCERTS

Agost Foto: Àlex Carmona

Obrint Pas assalta amb coratge l’Anòlia Núria Rius

Obrint Pas van ser els encarregats d’encetar, amb coratge i alegria, el 25è certamen cultural Anòlia, a Igualada. Va ser un concert carregat d’emoció i reivindicació per a molts assistents, sobretot desprès que el grup valencià confirmes la seva aturada temporal i indefinida el mes de març passat. El grup va obrir el concert amb la cançó “Coratge” del seu últim àlbum, que va fer aixecar les mans de tot el públic, seguida d’“El gran circ dels invisibles”. Poc a poc, es van començar a alçar, com en molts altres concerts d’Obrint Pas, les primeres estelades i pancartes reivindicant els Països catalans, un dels lemes que Obrint Pas porta a l’esquena. Es van encendre les primeres bengales de foc, i el cantant del grup, Xavi Sarrià, va demanar a tot un públic entregat que “alcessin les mans en honor a aquelles cançons de guerra”, la majoria del seu últim àlbum Coratge. Una d’elles, “Seguirem”, va escalfar encara més l’ambient entre el públic.

“Gràcies per aquesta rebuda tant especial, Anoia” va ser com el mateix Xavi Sarrià va obrir un petit discurs, dedicat al públic i alhora carregat de sentit polític defensant les barricades al carrer, la llengua catalana i els Països catalans, i dient no a la immersió lingüística o a la llei hipotecària. De seguida van començar els primers crits d’”Independència” o “Visca terra lliure”, juntament amb l’alçada de tres pilars. En un ambient amb els nervis a flor de pell, i amb un públic exuberant, va arribar la nota discordant de la nit, la pluja, que va fer aturar el concert durant mitja hora. Abans de l’aturada, però, va arribar un dels plats forts de la nit, “Si tanque els ulls”, que el grup valencià va voler dedicar a Guillem Agulló, i aprofitar així per declarar l’”antifeixisme, ara i sempre, i la lluita col·lectiva en contra d’aquestes pors”, com va dir el mateix cantant. El públic, que mentre plovia es va refugiar sota taulades i arbres, tenia confiança en que el grup tornés a

tocar altre cop, i per sort així va ser. Quan la pluja va amainar una mica van arribar dos dels grans clàssics esperats durant tota la nit, “Som” i “La Flama”. Els dos cantats a ple pulmó i celebrats amb els punys a l’aire i saltant. L’entrega del públic era evident. Obrint Pas va aprofitar el moment àlgid per treure una gran pancarta en defensa dels Països catalans. Veient, però, que la pluja tornava a treure el cap, van dir adéu abans d’hora tocant un dels himnes més populars dels Països catalans, “La presó del rei de França”, dels seus companys d’Electrica Dharma”. Tot i aquest regust de pluja, el públic va marxar eufòric i alhora nostàlgic, tenint present que aquest és un més dels pocs concerts que li queda a la banda per tancar llums i so. D’aquesta manera, l’Anòlia va donar el tret de sortida en una nit on també hi van actuar Kòdul, que van presentar el seu segon treball, La nostra resposta, un disc que manté la seva essència rock i ska, però on han experimentat més en altres camps, com el de l’electònica.

Tot CONCERTS

Agost Foto: Laura Farreras // Totmusicat

U-tòpics, Gerard Quintana i Els Catarres en una nit immillorable Laura Farreras

Els esperats tres dies de l’Anòlia 2013 dins els Jardins de la Sala van començar amb una primera nit amb una gran diversitat de públic. U-tòpics, Gerard Quintana i Els Catarres van ser els encarregats de donar el tret de sortida al festival en si. Els igualadins U-tòpics, que van iniciar-se a mitjans dels 80 i que va dissoldre’s a principis de la dècada dels 90, han reprès el vol musical recentment tornant a portar dalt dels escenaris els seus èxits. En la primera nit d’Anòlia van reunir als fans més incondicionals, tan anoiencs com de tot el territori, en especial de Tarragona i Reus, en una nit per reviure el que havien estat vint anys enrere. Amb una acústica molt acurada i aixecant els primers crits de la nit van repassar vells èxits com “Llums de colors” i “Els cotxes et refreguen al passar”, però també amb noves creacions del 2012 com “Sol i trist”. La vocal del grup, Mª Santfores, sense perdre l’energia dels seus inicis, va fer saltar a un públic entregat i molt fidel, i va atraure a les noves generacions amb un estil musical indefinit però amb un gran caràcter de dramatització i sentiment dalt l’escenari. U-tòpics va arrencar els motors amb el toc dolç i melancòlic de la jornada que deixaria pas a Gerard Quintana.

Sense perdre l’esperit dels temps de Sopa de Cabra, i com si els anys no haguessin passat per ell, Gerard Quintana va aparèixer dalt l’escenari disposat a posar el públic als seus peus. En el festival presentava un recull dels seus èxits personals així com les cançons més recordades del grup català. Aquesta bona combinació no va parar de fer moure a un públic ja més jove que va aclamar profundament cançons com “Camins” i “Si et va bé”, i va conèixer, segurament per primera vegada, la discografia en solitari de Gerard Quintana amb “Crosta” o “Giròvags”, entre altres. No va faltar la crítica política de la nit dedicant una de les seves creacions “per aquells que no són prou valents per dimitir”, moment aclamat pel públic. Semblava que el concert acabaria amb “El boig de la ciutat” però el cantautor va delitar als presents de l’Anòlia amb un final immillorable amb “L’Empordà”. El poc més d’una hora que Quintana va estar dalt de l’escenari va fer vibrar els Jardins dela Sala i els va deixar a punt per gaudir de l’últim concert de la nit amb Els Catarres. Considerats el plat fort de la nit, el grup català d’ Aiguafreda va reunir a centenars d’adolescents que es van entregar de ple a formar part de la nit més salvatge i més catarra de l’Anòlia. Prèviament al concert, el component Jan Riera comentava el següent:

“l’últim cop que vam venir era festa major, però avui no és cap festiu així que estem expectants de quant públic ens acompanyarà aquesta nit”. Sense cap problema, Els Catarres va ser el punt àlgid de la nit reunint el major nombre d’assistents, deixant marxar al públic més adult i omplint l’espai amb l’onada adolescent. “Rock’n’roll” va ser l’escollida per donar el tret de sortida el que seria un repàs del passat àlbum Cançons 2011 i dels nous èxits de Postals. El públic es va disfressar de cor d’acompanyament cantant i ballant cada una de les cançons, que passarien per “Viure sense tu”, “Tokyo”, “Seguirem Lluitant”, “A tot color”, “Camp d’Oliveres”, “Tots menys tu”… A la recta final de la nit no va faltar la cançó que els va dur al seu llançament pel territori, Jenifer, ni la del seu poble, La Festa Major d’ Aiguafreda. La presentació de tots els seus membres, l’Èric, en Jan i la Roser, acompanyats per la bateria, la trompeta i el trombó, va servir per fer un repàs de totes les cançons de la nit que van acabar tancant-la amb la “Porta del cel”. En una valoració final, Roser Cruells va comentar que “no coneixíem el festival però la veritat és que ha anat tot molt bé, ha estat un plaer estar amb Gerard Quintana i el públic ha estat molt més del que ens esperàvem, ha estat molt entregat”.

Tot CONCERTS

Agost tingut molt sentiment cap als espectadors. Els ritmes suaus i l’excel·lent so gràcies als instruments de corda van resultar ser un gran al·licient per guanyar-se nous adeptes al moviment Blaumut.

Foto: Laura Farreras // Totmusicat

Blaumut i The Mamzelles & Miqui Puig protagonitzen la segona nit Laura Farreras

Superat un primer dia de gran afluència, la segona nit de l’Anòlia 2013 s’esperava i va resultar ser més tranquil·la que l’anterior. Un públic més allunyat de l’adolescència va ocupar els Jardins de la Sala per veure en viu dos grups recentment descoberts amb una trajectòria d’èxits in crescendo: Blaumut i The Mamzelles & Miqui Puig. Blaumut eren els debutants de la nit i van presentar al festival el seu treball

anomenat El Turista. Intercanviant moltes paraules amb el públic el conjunt va saber aproximar-s’hi tot creant un ambient idoni per fer-se conèixer davant d’aquells que no els havien escoltat anteriorment. El grup va fer un repàs pel seu àlbum recorrent cançons com “Only you (i el teu xampú)”, “Les 7 i quart”, “Esquimals” i “El llimoner”, entre d’altres, i rebent el clam més important de la nit amb “Pa amb oli i sal” i “Bicicletes”. Un dels altres moments del concert va ser en l’instant de la nit en què van recitar un poema de Salvador Espriu. La seva interpretació ha

Començant amb un punyent “Ves bruixot!”, l’entrega del públic va ser instantània, un públic molt més definit que les anteriors nits, adult i seguidor del conjunt.

Foto: Laura Farreras // Totmusicat

Manel i Bremen tanquen l’Anòlia 2013 Laura Farreras

Havent començat l’any 2011, Bremen s’ha anat formant dalt dels escenaris amb un estil que tempteja el rock i el pop a l’Americana. A la darrera nit de Festival Anòlia presentaven el seu primer treball Les cançons que vindran a un públic reduït i que l’ escoltava per primera vegada, en gairebé tots els casos. Tot i així hi va haver una gran compenetració entre ambdós i els barcelonins van baixar de l’escenari amb

La sensualitat, l’eròtica i la crítica més punyent de l’Anòlia la van portar tres noies acompanyades de Miqui Puig: The Mamzelles. Caracteritzades amb la perruca amb que van ser conegudes per la majoria de seguidors i demostrant que poden traslladar el seu estil estrany i a tres veus cap a on volen, la Paula Malia, la Paula Ribó i la Bàrbara Mistanza, juntament amb en Miqui Puig van fer versions des de Manel fins a Els Pets passant per Albert Pla, Mazoni, Sopa de Cabra o Antonia Font. El diàleg entre les intèrprets i el productor Miqui Puig va ser un element clau de la nit que va lligar cançó rere cançó fins a arribar a un final en què els jardins es van anar buidant a mesura que la música de The Mamzelles s’anava apagant.

una gran ovació després de recórrer gran part del seu repertori. Cançons molt musicades on a vegades la lletra quedava en un segon pla, i un intercanvi constant dels instruments va ser la presentació de la banda per primera vegada al festival i va donar pas a Manel ja amb una jardins més plens i expectant del que viurien aquella nit. Vinguts des del festival de Cap Roig a Manel li esperava un ambient més familiar i pròxim a l’Anòlia d’Igualada.

Manel presentava el seu últim treball Atletes baixin de l’escenari, interpretant-ne pràcticament totes les peces. D’altra banda també va delitar els assistents amb el primer i el segon àlbum, aclamant cançons com “Boomerang”, “Gent normal”, “Benvolgut”, “Ai Dolors!”, o “Al Mar”. No va faltar tampoc “Teresa Rampell” en que en motiu de que el videoclip havia estat enregistrat a una hotel igualadí el quartet va fer ballar al públic de la manera més estranya i poc convencional que poguessin tal i com succeeix al vídeo. La idònia il·luminació de quatre barres de llum com a fons de l’escenari va ser descoberta amb “Boomerang” i va esdevenir un dels punts àlgids de la nit fent vibrar els assistents. Per finalitzar el concert no va faltar “Aniversari” ni el xiular de “En la que el Bernat se’t troba”, però l’escollida per tancar el concert i les portes de l’Anòlia 2013 va ser “Al Mar”.

Tot CONCERTS

Agost

Ja t’ho diré enamora al Grec

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Pau Planas

En un espai únic la nit comença prometent un concert ple de nostàlgia. La veu d’en Cris Juanico s’escola per un públic que sembla una mica vergonyós però entregat al grup de ses illes. Amb un repertori revisat, Ja t’ho diré va tocant els seus èxits l’un rere l’altre, al teatre Grec de Barcelona. Si a Salt, on van actuar el maig passat, el grup es va professionalitzar i va créixer, a

Barcelona van aconseguir fidelitzar molts seguidors. Tot i ser dimecres hi ha una representació ben nodrida dels molts seguidors de la capital catalana. De seguida el públic es posa de peu i aplaudeix amb l’èxit “Si vens”, que provoca que a partir d’aquest moment el concert no decaigui.

Entre cançó i aplaudiments arriben els bisos que no es fan esperar. El públic coreja les cançons que el grup menorquí té preparades, una d’elles és ja l’himne de Ja t’ho diré, “Així i tot”, que provoca un èxtasi entre les grades.

La nit es fa màgica, i com no pot faltar, en alguns moments en Cris Juanico fa alguns discursos reivindicatius defensant la unitat de la llengua catalana i recordant el Concert per la Llibertat al Camp Nou.

Després de dos visos intensos i molts moments, el retrobament s’acaba amb un públic de peu aplaudint al grup. Un concert que els incondicionals de Ja t’ho diré no oblidaran fàcilment.

Foto: Marta Pich

Miquel Abras tanca el ViaVeu Glòria Noger

El dia 20 va tenir lloc la darrera nit del festival ViaVeu de Sant Julià de Ramis (Gironès). Les fortes pluges que varen caure durant tota la tarda no van ser inconvenient, i els organitzadors varen traslladar els dos recitals que s’havien de celebrar a l’exterior de l’església de Sants Metges a l’interior d’aquesta. En la darrera edició s’hi varen poder veure dos cantautors, vinguts de l’Alt i Baix Empordà, que varen presentar els seus temes amb només l’acompanyament d’una guitarra, demostrant així que no calen gaires

arranjaments per poder fer un concert i que soni perfectament bé. El primer en pujar a l’escenari va ser Robert Molina, vingut des de la capital de l’Alt Empordà. El cantautor figuerenc presentava el seu primer disc, Una mica de sort. Tot i que era desconegut per la majoria de gent que omplia el recinte, Molina va convèncer amb la seva proposta pop-rock (encara que en acústic sonava força diferent que en el disc) i les seves lletres amb un punt de melodrama que van sorprendre a tots els espectadors.

El següent en pujar a l’escenari, quan ja passaven alguns minuts de les 11 de la nit, va ser Miquel Abras, vingut des de la capital del Baix Empordà. El popular músic bisbalenc, que venia acompanyat d’un seguici de fans, va fer un extens repàs en acústic de tots els seus treballs, posant èmfasi en l’últim disc Equilibris Impossibles. Va ser un concert participatiu, on va convidar als espectadors a cantar algunes de les seves tornades més conegudes com “Crida” o “Contradiccions”. També va haver-hi espai per les versions, on va destacar “País petit” de Lluís Llach on també s’hi va afegir el públic. Amb aquests dos recitals es va posar punt i final a la primera edició del festival ViaVeu, on els concerts de petit format i en acústic han estat els protagonistes. L’assistència de públic més que notable a tots els concerts, fa augurar que se’n celebrin més edicions en els propers anys, i fa preveure que aquest cicle es pot consolidar com una nova proposta en la ja llarga llista dels festivals d’estiu.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

Joan Dausà i Blaumut fan vibrar el Sons del Món Pau Planas

En un indret privilegiat, Joan Dausà i Blaumut van captivar el públic que omplia el recinte del conjunt monàstic de Vilabertran amb dos concerts divertits i espontanis en l’inauguració del festival Sons del món. El primer a pujar a l’escenari era Dausà, acompanyat, com sempre, dels Tipus d’Interès. El cantant tenia la difícil missió de convèncer un públic que majoritàriament no el coneixia, però va superar amb èxit el repte. Més xerraire que mai, no va deixar de fer broma en cap moment tot provocant esclats de riure del públic. “M’estic enrotllant i he vingut a cantar”, reconeixia just abans de convidar el públic a pujar a ballar swing amb “Parque Rosedalt” i provocar un dels moments de la nit amb una parella ballant dalt l’escenari que va fer explotar el públic que es va aixecar per aplaudir. “No som un grup de festa major, tampoc us flipeu”, bromejava tot veient els atacs de riure dels assistents. Només els petards constants que se sentien als afores del recinte van significar el punt negatiu de la nit, tot i que Joan Dausà va saber-ho compensar amb bon humor i ironia. Les

cançons del primer i únic disc i algunes de noves van donar pas al final esperat, amb un “Jo mai mai” que va posar dempeus tot el públic per acomiadar el que per a molts dels que no el coneixien segur que va ser el descobriment de la nit. Era llavors el torn de Blaumut. “Feu cara d’haver sentit ja un súper concert, què fem nosaltres ara?” es preguntava tot fent broma un Vassil -el violinista de la banda- que reconeixia irònic que “Jo era el dels petards, però ni així ha aconseguit fer dolent el concert”. Però el grup, una de les grans revelacions de l’any, va saber mantenir el nivell i no deixar decaure el ritme en cap moment. Les referències a Joan Dausà seguien i el mateix Vassil reflexionava: “Pensava que jo era el músic que més parlava del món, però en Joan Dausà déu n’hi do!”. Com sempre, Balumut emocionava el públic amb la seva música a cavall entre la clàssica i el pop més actual i provocava rialles amb les converses entre en Vassil i en Xavi de la Iglesia, el cantant. Cançons com “Only you [i el teu xampú]” o “El llimoner” començaven a animar el públic . També va ser moment per a estrenes. El grup va interpretar per primer cop a territori català

-”Després de presentar-lo al nostre primer bolo internacional, a Andorra” tal com apuntava Vassil que poc després rectificava explicant que “Bé, de fet va ser el segon, ja que ja havíem tocat a Madrid”"-” I beg your pardon”, un poema d’Espriu que han musicat per incloure al disc d’homenatge al poeta Amb música ho escoltaries potser millor. La nit arribava al final amb “Pa amb oli i sal”, la cançó que ha portat Blaumut a la primera línia. El moment màgic, però, arribava amb “Bicicletes” i la serra d’en Vassil, que feia aixecar el públic dels seus seients. “El turista”, cançó que dóna nom al disc, donava pas als bisos, on, amb part del públic abandonant el concert, tocava repetir els grans èxits amb un públic dret i entregat. “I beg your pardon” donava pas a “Pa amb oli i sal”, que havia de tancar el concert. Però amb el grup ja acomiadant-se els crits del públic demanant de nou “Bicicletes” van convèncer la banda per tornar-la a interpretar abans de marxar. Avui el festival seguiria l’endemà amb la música intensa i personal de Sílvia Pérez Cruz, que també va passar pel Conjunt Monàstic de Vilabertran fent vibrar el públic que omplia el recinte.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Laura Farreras // Totmusicat

Una nit per emmarcar Pau Planas

Després dels primers dies a Vilabertran, el Sons del Món es va traslladae a La Ciutadella de Roses i ho va fer amb un dels plats forts: Manel. Davant d’una gran quantitat de públic, el quartet va interpretar tots els temes del seu darrer disc, amb l’única excepció de “Fes-me petons”, en un espai immillorable. “Aquestes coses van bé pel nostre ego”, bromejava Guillem Gisbert poc després de pujar a l’escenari tot referint-se al moltíssim públic que

omplia un indret tant especial com la Ciutadella. “Esperem estar a l’altura”, afegia. I el cert és que hi van estar. Segurament, les cançons del nou disc encara no han calat entre el públic. Eren moltes les converses que es podien sentir abans del concert on els assistents reconeixien no haver pogut escoltar encara el nou treball, però la confiança en el grup és total. Després d’arrencar amb tres temes nous, “Ves Bruixot!”, “Ja era fort” i “Ai, Yoko”, Manel ja van aconseguir posar dempeus Foto: Xevi Planas // Totmusicat

tots els assistents amb “Boomerang”, una cançó que no es van poder estar de dedicar al ciclista Alejandro Valverde, “que ahir va perdre deu minuts per les carreteres de França”, tal i com explicava Gisbert. Després de l’explosió, però, tornava la calma i les cançons del nou disc feien tornar a seure un públic que tampoc semblava animar-se en excés amb un altre dels temes antics, “El gran salt”. Les bromes i els parlaments de Gisbert, animaven a un públic que veuria com el concert tornaria a créixer ja avançada la nit. Amb bona part de les cançons del nou disc ja tocades, “La cançó del soldadet” tornava a posar en tensió la Ciutadella i, poc després, “Ai, Dolors”, interpretada per Roger Padilla, ja aixecava tothom dels seus seients per segona vegada. Era el moment de donar-ho tot i Manel no van decebre. El públic seguia dret i el grup enllaçava amb “Benvolgut” abans de marxar als bisos amb “Teresa Rampell”, aquesta sí, molt celebrada. A la tornada, una altra de les cançons d’Atletes, baixin de l’escenari que van saber engrescar els seguidors, “Un directiu em va acomiadar” i dos clàssics: “En la que el Bernat se’t troba” i “Al mar!”, el colofó perfecte a una nit per emmarcar.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Àlex Carmona

Que visquin les festes populars! Pau Planas

Arriba la Festa Major de Vilanova i tothom espera El Tingladu. Sisena edició de la festa organitzada per Can Pistraus i gran salt qualitatiu i quantitatiu del cartell musical d'aquest any. Els artistes d'enguany compartien tots dos denominadors comuns, la llengua catalana i la reivindicació política a les seves cançons. El divendres va començar amb el rap del mallorquí Valtonyc. Després va ser el moment d'At Versaris de l'omnipresent Pau Llonch. Pirat's Sound Sistema van mantenir el ritme d'una nit que es va tancar amb l'actuació dels valencians Rapsodes.

la cançó amb la que va tancar la primera part del concert: "Evitar-te". Als bisos va complir amb els clixés de tot cantautor valencià versionant Ovidi Montllor El següent a pujar a l'escenari va ser Joan Colomo que no va decebre a ningú amb la seva ànima punk i el seu estil inclassificable, cançons com "Fe en l'acné", "A Contrapèl" i, sobretot, "En las distancias cortas". Als bisos, Colo-

mo va aprofitar per presentar un parell de cançons del seu nou disc que es titularà Queixal del seny i va intentar tibar del recurs de revisar la radiofòrmula que l'ha portat al popArb, però semblava que no era el dia i no va acabar de quallar. Per tancar la nit, abans dels dj's, era el torn de Sénior i el Cor Brutal que es va presentar amb el format festa major: la guitarra acústica a ValènFoto: Àlex Carmona

Dissabte va començar amb el pop-folk càlid i proper de Coriolà, un grup que caldrà seguir de prop. Acte seguit va ser el moment de Feliu Ventura que es va presentar en format duo de guitarres. El músic de Xàtiva sacrifica en excés la música al missatge, però ens va regalar moments màgics com

Tot CONCERTS

Agost grans clàssics de la banda com "Clavell morenet", "Volant", "Locomotora". De l'últim disc la cançó més celebrada va ser "El joglar", en canvi, "La Moreneta", desgraciadament, va passar més desapercebuda . Per tancar la primera part del concert La Troba Kung Fú va acabar amb "Sonajeros" de Dusminguet i un bootleg de "L'estaca", "Eye of the tiger" i altres cançons de La Troba. Els bisos van començar amb una "Flor de primavera" rebuda amb una exclamació unànime del públic i no podia faltar "Calor, Calor".

Foto: Sergi Palau

cia i molta electricitat a l'escenari. Era l'últim concert de gira del disc València, Califòrnia (Malatesta Records, 2013) al principat. Amb la seva versió elèctrica, el músic valencià es va erigir en el Bruce Springsteen dels Països Catalans. Va destacar "La bomba de plaer" i una vegada més el millor solo d'harmònica de la història de la música en català, "Lluna de mandarina", va deixar els pèls de punta al públic. Als bisos, els valencians es van guardar "El cel de les illes Caiman", cançó del seu proper disc El poder del voler i que ja havien presentat al principat en la seva actuació als Vespres de la UB. Per tancar l'espectacle, els valencians van ressuscitar "El signe dels temps" del seu primer disc editat l'any 2009 i que desgraciadament continua tenint vigència.

Després va arribar el moment de Bugies, una històrica banda local, de música ska que va anar escalfant els ànims pel cap de cartell de la nit: La Troba Kung Fú. Quan la banda de Joan Garriga va pujar a l'escenari la Plaça de les Neus de Vilanova estava plena fins a la bandera, la temperatura pujava i pujava i l'escalfor que sortia del ventilador del 'Muchacho' no era pas el millor remei. El públic no va deixar de ballar ni un moment i va viure amb especial èxtasi

Tan Joan Colomo com Senior i el Cor Brutal van demostrar que es pot fer música reivindicativa sense perdre el valor artístic. Apropant-se a aquesta línia, però encara no al mateix nivell, va ser l'actuació Pau Alabajos. Un altre que va caure en els tòpics de Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor dels quals va recitar dos pemes. Del repertori del cantautor valencià van destacar la delicadesa de l'arxiconeguda "Inventari", "Nit i boira" en una gran al•legoria anti-feixista i la cançó "Sense equipatge" amb la que va tancar el recital.

El Tingladu és part indestriable de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú i cap població pot dir que ha tingut festa major sense l'actuació de l'incombustible Miquel del Roig. L'actuació del músic de l'Ametlla de Mar es va veure interrompuda per un xàfec impressionant. Però si a la web de Miquel del Roig se'l defineix com a "cantautot", va demostrar que també és un "cantatotarreu" continuant la seva actuació sota la carpa i fent vibrar el públic amb els seus popurris i el seu gran hit "La farola". Amb aquest cartellàs i la gran organització que Can Pistraus fa d'El Tingladu, no ens queda més que emular als cada cop més històrics Obrint Pas i cridar: "Que visquin les festes populars!"

Tot CONCERTS

Agost Foto: Alba Pairet // Totmusicat

Isaac Ulam i The Gruixut’s obren l’Emergent Alba Pairet

El Festival Emergent arriba a la seva novena edició, i es reafirma com una proposta ja consolidada a les comarques gironines. Al llarg de tots aquests anys ha anat passant per un bon grapat de municipis, i és que la intenció és portar les arts escèniques a la places dels pobles on normalment no es programen activitats de caire cultural com teatre, música, dansa, etc. Tal com el mateix nom indica, el festival pretén donar a conèixer artistes emergents, però el públic també pot gaudir de la presència d’artistes ja consagrats que no es volen perdre l’ocasió de participar en un festival tan especial. El cantautor de Blanes, Isaac Ulam va ser el protagonista d’obrir la primera nit

aportant alguns dels seus temes dels seus tres discos. Tot i no estar present la banda habitual sinó només el bateria, el contrabaixista i el guitarrista i veu, Isaac Ulam, el grup no va deixar de tocar cap peça pel fet de ser en format reduït com van demostrar amb “El sol i el rei”. La intimitat i a vegades la sensació d’ancestral que abocaven va ser truncada de seguida amb “Perfums i aigües” ja que el primer raig de sol no va arribar. El plovisqueig va deturar el concert durant un minut mentre els organitzadors pensaven si era convenien posar una carpa per protegir als músics i els seus instruments. El trio va continuar a cel obert amb “Espurna de llum” que va estar interrompuda en algun instant pel soroll dels altaveus.

S’acomiadaven amb “Estranys” del segon treball Murtra que amb el to experimental i tradicional característic que els defineix van donar bona impressió al públic. Mentre el següent grup de la nit es preparava, a l’escenari del costat en Nico Baixas va atraure l’atenció dels assistents amb el seu número de teatre de mans al ritme de la música. “Anem a fer soroll” així s’expressava en Carles Sendra el cantant de The Gruixut’s. El grup, ara sí, coberts per una carpa, va interpretar peces del seu habitual repertori com “Surto al Punt Diari” o “Que vénen els índies” però no va ser fins al final amb “Volem festa” que els energètics empordanesos van aconseguir que algun jove s’emergís dins la melodia cantant i movent-se al ritme de la música. La nit va continuar amb els malabars d’en David Batlló i l’humor de Xuriguera i Faixedas que com sempre van saber fer riure al públic des del principi. Finalment va ser el torn del grup The Gramophone Allstars que després de mesos els membres del grup van poder retrobar-se per tocar junts alguns dels seus temes mesclats de música negra, jamaica, ska i jazz com “Després de plorar es veu tot més clar” o “Levitant A la Deriva”. Amb el foto-sketch d’en David Julià es va tancar la vetllada. Brodas Bros, sens dubte un dels xous més aplaudits de la nit.

Roger Mas i Acousters a Vilablareix Glòria Noguer

Després d’estrenar-se a Celrà, el festival es va desplaçar a la plaça del Perelló de Vilablareix. La gent del municipi coneix a fons el festival, i és que és una de les poblacions on fa més temps que se celebra l’Emergent. Això es notava ja en l’ambient, ja que molts dels seus vilatans no es van voler perdre aquesta nova edició, tot i que també molta gent venia de fora per gaudir-ne.

En un entorn privilegiat, davant la imponència d’algunes de les cases més antigues del poble i de la façana de l’Ajuntament, com si es tractés d’un racó de conte de fantasia, s’hi varen situar els dos escenaris on es realitzarien les sis actuacions. Al llarg de la vetllada es va poder gaudir de la poesia de Josep Pedrals (recentment guanyador del premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en català), de les acrobàcies del duo Psirc, i de la dansa contemporània dels

Més tard, quan ja s’havia fet de nit, va ser el torn de Roger Mas, un dels grans al·licients de la nit. El músic solsoní va confessar que tenia angines i demanava perdó per si se li escapava algun gall. Però la seva actuació va ser brillant, sense galls ni incidents, ell sol amb una guitarra va repassar alguns dels seus grans èxits, tot començant amb “I la pluja es va assecar” (una picada d’ullet al gal·làctic Jaume Sisa). Altres temes que van sonar i van complaure al públic van ser “La caseta d’enlloc”, “Tanco els ulls / Obro els ulls”, “El rei de les coses”,… Finalment varen actuar els Acousters per tancar la nit. La banda de Cassà de la Selva va fer sonar a la plaça el seu pop melòdic, tot presentant alguns temes del seu primer disc “Darrere la porta”, com ara “Principis”, “Se t’escapa el temps”, “La mà” o l’aclamada “Amants” on el públic va acabar acompanyant la cançó tot picant de mans.

Tot CONCERTS

Agost de la seva terra. El violí, el seus instruments folklòrics i els solos de guitarres van ajudar en aquest directe tan potent on es van poder escoltar peces com “En voler” o “Terra natal”.

Foto: Alba Pairet // Totmusicat

Tercera nit del Festival Emergent molt viva i engrescadora Alba Pairet

El tercer dia del Festival Emergent va arribar amb molta força a la població de Quart, amb actuacions diverses situades a la Plaça de l’Ajuntament. La música va ser la protagonista de la nit on també però, es va poder gaudir de les actuacions d’artistes com The Scalextris Experience, Nacho Flores o Miner Montell. El cantautor Albert Solà va obrir la nit presentant el seu primer treball en solitari Transparent i algunes peces del seu pròxim projecte. Amb l’acompanyament del teclat i percussió en mans de Balta Hurtado van saber

posar-se el públic a la butxaca només de començar. Actuant amb molt de sentiment i interactuant amb els assistents es va poder gaudir de peces com “Caminants de la Lluna” un dels singles del disc o “Rellotges”. Més tard va arribar el torn de Projecte Mut amb un directe enèrgic que van aconseguir submergir el públic en les seves històries sobretot amb “Jo tenc una enamorada” que va ser més propera que la interpretació del Concert de la Llibertat que ells mateixos van recordar. Animant i fent participar al públic en les seves cançons, els eivissencs van interpretar els seus repertoris de peces pròpies o lletres de poetes

Foto: Laura Farreras // Totmusicat

Empty Cage i Blaumut emocionen Cassà

S. Ruiz. Cassà de la Selva va acollir

la quarta jornada del festival Emergent. Entre diversos artistes, els més destacats de la nit van ser els Empty Cage i Blaumut. Els primers en actuar van ser els guanyadors del Sona9 del 2012, Empty Cage, presentant-se al públic de Cas-

sà amb “Gos fosc”. Acte seguit van aprofitar per desvetllar algunes de les cançons que conformaran el seu nou disc que llançaran al mes de setembre. A més, els de Rubí van retre homenatge al grup britànic Depeche Mode versionant amb un to molt picant una de les seves cançons més famoses, “Personal Jesus”.

I per acabar amb més calma però amb un punteig i una potència admirable, van arrodonir el concert Miquel Abras i Cesk Freixas amb el seu format acústic . Embarcats en el nou espectacle “Cançons de nosaltres i el món” van començar amb “L’Empordà se’ns crema” oferint el so càlid de les seves guitarres. Després d’una petita pausa per demanar alguns retocs a l’escenari que els molestaven van continuar amb cançons d’un i altre com plenes d’amor i compromís com “Coses nostres” o “Contradiccions” animant al públic a cantar. De totes maneres, no va ser fins a les interpretacions dels cantautors influents dels anys 60, en Lluís Llach i en Raimon, on els espectadors es van animar més, sobretot amb els elogis envers Catalunya amb “País petit” interpretat per Abras o “El vent” per Freixas. No va faltar tampoc la interpretació d’ “Ull per ull” oferint una humil dedicació al cantautor Adrià Puntí o la cançó “Que no et falli mai la sort” molt rumbera. Finalment van acabar amb “Ocells de nit” i evidentment amb “La petita rambla del poble sec” amb molta exaltació per part del públic. El moment àlgid i esperat de la nit va arribar amb l’actuació de Blaumut, que van escalfar l’ambient amb “100 ºC”, per passar tot seguit “Only you (i el teu xampú)” i “Pa amb oli i sal”, corejades pel públic cassanenc. Entre cançó i cançó, el grup barceloní va fer riure el públic amb petits gags i curiositats com tocar “Paraules d’amor” amb un xerrac. A les acaballes del concert, el grup també va tocar el seu nou single, “Bicicletes”, “7 i quart”, i “El Turista”. Entre concert i concert, el públic de Cassà de la Selva va poder gaudir del poeta sabadellenc Roc Casagran, que va posar el toc dolç i reivindicatiu de la nit, la música de la cantautora catalana amb arrels irlandeses Núria Graham, una de les artistes revelació d’aquest any, i del toc còmic del Mag Edgard i la pallassa Pepa Plana.

Tot CONCERTS

Agost

Gerard Quintana apareix per sorpresa a l’Emergent de Sarrià de Ter

Pau Planas

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

Sorpresa en majúscules a l’Emergent de Sarrià de Ter. Gerard Quintana va aparèixer sense estar anunciat al programa per presentar en exclusiva la seva nova gira. La presentació oficial havia de ser uns dies després a l’Anòlia d’Igualada, però els assistents a l’Emergent ja van poder veure un tastet del Només és rock’n'roll, l’espectacle amb què el cantant rodarà les cançons que començarà a gravar a la tardor en un nou treball. La nit va començar com estava previst, amb Xarim Aresté presentant Lladregots, el seu primer treball en solitari. El cantant va actuar amb format trio tot portant rock en estat pur a Sarrià. Energia i improvisació servien per obrir la nit, mentre la gent tot just anava arribant a l’espai. No hi va faltar tampoc la dedicatòria a Uri Caballero, guitarrista d’Els Surfing Sirles mort el dia abans, a qui li va dedicar “La feinada que ens queda”, tema que va tancar el concert. Després arribaria la improvisació teatral de Cia. Toons, la música instrumental de Biel Ballester Trio, l’humor de Boni i els malabars de Ramiro. Durant tota la nit, però, havia anat rondant un rum rum per tota la plaça. Alguns tuits ja advertien de sorpreses en l’última actuació de la nit i el nom de Gerard Quintana planava en l’ambient. La cita l’havia de tancar un nom desconegut per tothom: Pattin Lindy, un grup de qui no se’n trobava cap referència a Internet i que ningú sabia què amagava. Així doncs, el desconcert creixia just quan s’esperava que el grup pugés a l’escenari. “Qui són aquests que tocaran ara?” preguntava una dona. “Però si és en Gerard Quintana!” exclamava una altra veu

una mica més enrere just quan el cantant pujava a l’escenari. “Pattin Lindy no ha pogut venir, no l’han deixat passar a l’areoport de Barajas” bromejava Quintana. “Nosaltres, que en som uns grans fans, l’havíem vingut a veure i ja que no pot tocar ens han demanat si podríem cobrir la seva baixa. Així doncs, farem el mateix que hauria fet ell, rock’n'roll” explicava abans de començar el concert amb “No vull canviar de pell”, un dels tres temes de Sopa de Cabra que sonarien durant la nit.

Algunes cançons de la seva trajectòria en solitari com “Per un tros de cel” o “Girovags” es van alternar amb d’altres d’inèdites. “El Cim”, “Els inventors” o “Mil preguntes” són només algunes de les cançons que el cantant va presentar i que presumiblement formaran part del seu nou treball. Quintana, tornava ahir al poble de la seva mare i ho va fer amb un concert d’allò més rocker, amb energia desbordada i fent honor al nom de la seva nova gira. Tampoc van faltar a la cita, però, dues de les grans cançons de Sopa de Cabra: “Camins” i “El carrer dels Torrats”.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

La música osonenca protagonista a Fornells Pau Planas

L’Emergent arribava a la penúltima nit amb un dels cartells més cridaners del festival. Fornells de la Selva rebia a tres grups vinguts de terres osonenques, Obeses, Oques Grasses i Quimi Portet que es combinarien amb l’humor de Peyu i els equilibris d’Ignasi Gil i Trio Elegance. La pluja, però, va aportar el toc negatiu a una nit que tenia tots els números de convertir-se en la millor nit de l’Emergent 2013. A les 10, puntual com sempre, es va obrir el festival amb Obeses. El quartet donava el tret de sortida a la nit amb “Botifarra amb seques” i amb una energia desbordant. Arnau Tordera demostrava la seva gran capacitat per adaptar la veu a tot ti-

pus de composicions i el grup sorprenia a tots aquells assistents que mai els havien sentit amb la seva gran varietat d’estils. Sardanes, òperes o temes d’allò més propers al musical, tot va tenir cabuda en un concert exprés -com marca el festival- on tampoc van faltar èxits del seu primer disc com “Pa amb tomàquet”. Tampoc van faltar les dedicatòries iròniques al veí, una constant durant tota la nit, provocades per la pancarta que havia penjat a la finestra de casa seva just al costat de l’escenari i on s’hi podia llegir “Respecteu la tranquil·litat dels veïns”. Després dels equilibris en la perxa d’Ignasi Gil, arribava el torn d’una de les revelacions de l’estiu, Oques Grasses. El grup arribava portant-se el club de fans

de casa i feia explotar l’Emergent. El públic assegut no era el millor aliat del grup, però tampoc va ser inconvenient per demostrar la bogeria sana que desprèn la banda. Temes com “Cavall estable” o “Fàcil” no van faltar en un concert on el públic no podia aguantar els riures en molts moments. L’apoteosi arribava al final, després de “Cul”, un dels temes més divertits del repertori. La banda animava al públic a posar-se dret per ballar amb “Passos importants” i la gent que omplia el recinte no va dubtar en obeir. Amb els membres grup i alguns dels seguidors més incondicionals, sense samarretes Oques Grasses es van acomiadar de Fornells tot recordant que “els passos importants es solen fer sense roba”. La pluja començava llavors a fer la punyeta. El plovineig i l’amenaça de què es posés a ploure amb ganes va obligar a l’organització a començar el trasllat de l’escenari cap a zona coberta, però finalment, l’amenaça no es va complir i el festival va poder seguir a l’exterior. Però el temps que s’havia perdut va desvirtualitzar una mica la resta d’actuacions. Quimi Portet va pujar a l’escenari avançada la nit i amb el públic ja un punt desconnectat. El cantant tenia la difícil missió de tornar a reactivar els assistents tot lluitant contra l’hora i els crits constants d’un gos. Tot i això, Portet va saber sortir-se’n. Començant per “Tinc una bèstia dintre meu” va anar repassant alguns dels temes destacats del seu repertori com “Flors i violes”, “Francesc Pujols” o “Progresso adequadament”. El temps, però, se li tirava a sobre i amb “El meu hàmster va anar a Cuba” va posar al punt i final a un concert on més d’un hi va trobar a faltar “La Rambla”.

Acció i Marc Parrot tanquen l’Emergent M. Pou. Entre les muntanyes i voltats de camps, a la plaça de pedra del poble de Madremanya, es va poder gaudir de la darrera sessió del festival Emergent.

Va començar l’espectacle amb l’actuació d’Acció. Sis o set joves dalt l’escenari feien que aquest quedés petit. Per a qui és la primera vegada que els escolta sorprèn no només la qualitat musical dels integrants sinó, i especialment, les lletres de les quatre cançons amb què ens varen delectar. Un ritme musical d’allò més fresc. La tercera cançó, “El cel de l’Empordà”, va

ser l’ocasió en què el grup va aprofitar per explicar que són un grup de l’Empordà i que estudien a Barcelona.

cions de dansa aèria de la Cia. Estampades i el monòleg de David Planas, la nit s’harmonitzava perfectament.

El cantautor menorquí Leomanso va fer un llarg camí, aquest cap de setmana, per aparèixer a l’escenari de l’Emergent. Guitarra en mà i amb l’harmònica va cantar la que va ser la seva primera cançó dedicada a “Xiliu”, un gos salsitxa . Entre ironies, va anar sorprenent el públic present a la plaça. No crec que a cap dels presents li passés desapercebuda la cançó del soldat. Complementat amb les actua-

Va tancar la nit l’actuació de l’esperat Marc Parrot. Per a molts, el Xaval de la Peca. L’espectacle que vam veure, inspirat amb les pel·lícules antigues de Chomón, comptava amb unes composicions a ritme dels balls dels nitrats de plata representades a les parets antigues de l’església. Cada film visionat estava acompanyat de la veu inconfusible del Marc. Una actuació molt sensible i sorprenent.

Tot CONCERTS

Agost

Foto: Àlex Carmona

Tres nits de lluita i reivindiació al Rebrot Pau Planas

A principis de juliol, va arribar a Sant Celoni una nova edició del Rebrot, la trobada de l'esquerra independentista, aquest any organitzada per primer cop per ARRAN. Durant tres nits, Sant Celoni es va omplir de música i, sobretot, de reivindicació. Va obrir la trobada tres grups locals, Nini, Zenit i Raska que van actuar a la Rectoria Vella amb un format més proper. El segon dia, al migdia, era el torn de l'aposta més tranquila i de petit format amb Cesk Freixas acompanyat del poeta Roc Casagran, abans de traslladar-se al Camp de Futbol on arribarien els concerts de la nit. Després de la final del concurs de joves bandes Esclat, arribaria el torn de 4 grups d'allò més distants pel que fa a l'estil. El rap d'Arrap, el folk d'Ebri

Kniht, l'electrònica d'Orxata i l'ska d'El Veïnat van convèncer els assistents. Però la gran nit arribaria dissabte amb els grans caps de cartell: Obrint Pas. En una de les últimes actuacions amb banda al Principat, els valencians van fer vibrar el camp de futbol amb un concert, com tots els que està oferint la banda aquest estiu, amb regust a comiat. Els records dels inicis i els agraïments a l'esquerra independentistes van marcar una de les últimes nits amb bada d'un dels grups més representatius i estimats del país. Completaven el cartell de la nit quatre propostes més de gran luxe, KOP, Eixut, La Carrau i At Versaris. En total, fins a 6.000 joves van passar per Sant Celoni en una nova demostració del poder de convocatòria de l'esquerra independentista.

Foto: Feslloch

El Feslloch agafa força Pau Planas

El segon cap de setmana de juliol va arribar, un any més, el Feslloch, el festival de la música en valencià. Un any més, Benlloch es va omplir, en aquesta ocasió amb prop de 10.000 persones, per viure tres nits per on van passar més de 25 grups i cantants i una programació 100% en català, un dels objectius

inamobibles per part dels organitzadors. Obria la cita, com a cap de cartell, Pepet i Marieta, per presentar-hi Lo món d'un mos, el seu darrer treball. El cartell de la primera nit el completaven Odi, Escak al Rei, 121 DB, Tirant lo Rock i Atzukak. La gran nit arribava el divendres amb dos dels més grans referents del país valencià, dos grups que van camí de

L’Aplec dels Ports fa 35 anys

P. Planas. Els Catarres, Txarango o

Obrint Pas, van ser els encarregats de fer vibrar l'Aplec dels Ports d'enguany amb un cartell d'allò més vistós, com l’edició requeria, ja que la cita feia 35 anys. La primera gran nit va arribar el divendres 26 de juliol. Musicalment, la va obrir Ai Marai actuant a l'escenari Ortells. Però les grans actuacions arribarien de matinada a l'escenari Xiva amb Malnom, Els Catarres, Orxata i La Kinky Band. Dissabte, la festa ja començava a la tarda amb Almorranes Garrapinyaes, Atzembla, Ataupa i Envergadura i a la nit arribaven els plats forts. Pepet i Marieta eren els encarregats d'obrir els concerts a l'escenari Xiva per donar pas a Txarango, que segueixen explotant el País Valencià un cop tancada la gira al Principat. La nit la tancarien Aspencat i Insershow. I com cada any, la dosis de música més tranquil•la arribava el diumenge a la tarda, amb dos noms de luxe. Miquel Gil obria l'escenari Herbeset, però els encarregats de clausurar l'Aplec serien ni més ni menys que Obrin Pas amb el seu espectacle acústic. retirar-se -uns definitivament, els altres indefinidament-: Al Tall i Obrint Pas. Tots dos grups van provocar una de les nits de més afluència de la història del Feslloch, i és que l'ocasió bé ho valia. També van pujar a l'escenari principal El Trineu Tanoka, Mugroman, Orxata, Almorranes Garrapinyaes i Dj Biano. Hores abans, al mateix escenari, Pep Gimeno "Botifarra" i Miquel Gil, dues de les grans veus del País Valencià, ja hi havien presentat el seu espectacle "Nus". Dissabte, va obrir la nit El Diluvi, recordant Ovidi Montllor. Seguidament, seria el torn d'Arrap i Pellikana que donarien pas als dos caps de cartell: Aspencat i Vertigen. Per tancar la nit i el Feslloch, Atzembla i Lilit i Dionís. Així doncs, el Feslloch va tancar portes confirmant que "el festival s'ha consolidat, però cal aprendre dels errors per seguir millorant", tal i com va afirmar Voro Golfe, coordinador de la Gira d'Escola Valenciana.

totENTREVISTES

Agost

Abril

“Volíem fer un canvi i el volíem ja”

Poc més d’un any després de publicar el seu primer treball, Abril ha presentat aquesta primavera passada La pedra més preciosa, la flor més senzilla, un disc on busquen un canvi de sonoritat i obrir nous horitzons. En una entrevista al Totmusicat, el grup ens en dóna tots els detalls. Pau Planas

Presenteu el segon treball poc temps després de publicar el primer, com ha anat aquesta ràpida evolució? Volíem fer un canvi i el volíem ja. Teníem clar que volíem fer aquest disc una mica més pop, més pop-rock, canviant una mica d’aires i va sortir així. A més, teníem un forat espai-temps en què ja no sortien concerts de la gira anterior i vam decidir trucar a l’estudi per gravar el segon. Perquè volíeu fer aquest canvi? Per gust propi. Teníem moltes ganes de provar nous sons, posar violins, trompetes… Tots venim d’estils molt canyeros, com ho era el primer disc, i ara volíem fer alguna cosa nova per nosaltres. És per això que vam proposar-nos fer això. Sovint us han col·locat l’etiqueta del pop-rock adolescent, aquest canvi també anava destinat a fugir-ne una mica? La veritat és que sí. Una de les nostres intencions era ampliar mires i agafar gent una mica més gran. Amb el primer disc ja volíem arribar a tothom però se’ns va etiquetar una mica. Ara hem madurat tant nosaltres com la nostra música i ho

hem volgut enfocar diferent per veure si la gent més gran també troba cabuda a la nostra música. Però si no és igual, nosaltres seguim fent la música per la gent a qui li agradi. Com a títol li heu posat La pedra més preciosa, la flor més senzilla, un títol una mica complicat… Complicat o poètic. Vam estar pensant molts títols durant molt de temps i cap ens convencia, però un dia vam mirar l’etimologia del nom d’abril i vam veure que tenia una pedra i una flor assignada, la pedra era el diamant, la flor era la margalida i vam dir: “són la pedra més preciosa i la flor més senzilla, perquè no aquest títol?”. A més, és una mica el que volem expressar amb aquest disc, que

“Una de les nostres

intencions era ampliar mires i agafar gent una mica més gran. Amb el primer disc ja volíem arribar a tothom però se’ns va etiquetar una mica” 31

una cosa senzilla pot ser el més preciós. Això és l’aspecte d’aquesta maduresa que hem agafat, fem una cosa simple, senzilla, però molt agradable a la oïda. Perquè heu triat “Lliure” com a single? Ja des del primer moment la vam voler enfocar cap a aquest punt més electrònic. És una tema diferent que ja vam composar amb la idea que fos el single. A més, un cop composada, tota la gent propera ens va dir que ho havia de ser. I de què parla? Al videoclip es veu com el noi deixa plantat a la dona el moment de casar-se. Hem buscat explicar una mica aquesta llibertat. Però no per força ha d’estar relacionat amb l’amor, tots tenim un moment on sentir-nos lliures, ja sigui en l’amor, en l’amistat o en qualsevol cosa. Heu viscut molt diferent la gravació d’aquest segon disc respecte al primer? Sí, només l’estudi ja és un gran canvi. Aquest el vam gravar amb en Roger Rodés i en Manu Guix en un súper estudi on ens vam sentir molt còmodes. Veníem d’un estudi on ja ens havíem sentit molt còmodes però era més reduït. Però la manera de composar per un i per altra ja va ser completament diferent.

totENTREVISTES

Agost

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

Manel

“Que el repertori sigui més animat fa que la gent el gaudeixi més d’una forma festiva” Manel s’està convertint aquest estiu en un fix a tots els festivals del país. Des de l’inici de gira al Primavera Sound el grup no ha deixat de rodar per presentar un disc, Atletes, baixin de l’escenari, on han apostat per un so més elèctric. En una entrevista al Totmusicat, el grup parla d’aquests primers mesos de gira, del nou disc i del futur. Pau Planas

Heu apostat per un canvi força destacat. Perquè? Martí Maymó: Suposo que al final és una cosa natural. Vas fent discos i proves de no repetir-te massa i buscar coses que no hagis fet. És per això que no hi hem posat ni vents ni cordes i hem eliminat l’ukelele del disc i, de moment, dels directes. Pel que fa a les lletres sí que manteniu més la línia, hi esteu d’acord? MM: No fem massa aquesta reflexió. Intentem fer les coses bé i que funcionin tot intentant no imitar-nos. Ara bé, no deixem de ser les mateixes persones i, per tant, les lletres no deixen de sortir de les coses que et motiven i t’interessen. Així doncs, sí que és possible que les lletres segueixin una mateixa línia. D’un disc a un altre tampoc pots canviar moltíssim, a no ser que vulguis fer un disc temàtic sobre un mateix tema. De cares al futur, la idea és seguir pel camí que heu marcat amb aquest disc?

Roger Padilla: No ho sabem mai. En aquest cas tampoc sabíem què faríem. Poc a poc vam anar veient què ens demanava el cos que era fer-ho d’aquesta manera, treballant les cançons com hem fet. Quan ens hi tornem a posar ja veurem què ens demanen les cançons i el nostre cos.

RP: Molt bé. Mai havíem fet només teatres, ja fèiem, depèn de l’època, exteriors. Ara ha estat també fruit de la coincidència. Vam treure el disc a l’abril, per tant, els concerts ens arribaven quan començaven els festivals d’estiu. És una altra experiència, hi ha més moviment, hi ha barres…

MM: De vegades veus grups que tornen als seus inicis i és que suposo que també ve de gust tornar enrere. Nosaltres tenim molts pocs discos i molt poques cançons, per tant, encara ens és fàcil no repetir-nos, més endavant suposo que costarà més.

Us hi sentiu còmodes?

El canvi de sonoritat l’heu reflectit a l’estil de gira, apostant per concerts a l’exterior, amb el públic dret, com us hi esteu adaptant?

“Vas fent discos i

proves de no repetir-te massa i buscar coses que no hagis fet” 32

MM: Cadascú té les seves sensacions, però jo pel tipus de cançons i com estan pensades m’ho estic passant millor que mai en les últimes tres gires. Vau començar al Primavera Sound, trencant una frontera per la música en català, què va significar per vosaltres? RP: És un festival gros, per on passa molta gent i venia de gust. Tens la incertesa que provoca el fet que la gent que ha pagat l’entrada ni de conya l’ha pagat per veure’t a tu. Però va anar molt bé! Ara que ja fa uns mesos, esteu satisfets del canvi? MM: Sí.

totENTREVISTES

Agost

Foto: Xevi Planas // Totmusicat

“Sempre hem fet un

any de gira i cada dos hem tret disc, però no se sap mai, potser ara tardem sis anys a fer el següent”

RP: De moment, però, encara ha passat poc temps i això serà el temps qui ho dirà. MM: Ara mateix estem contents perquè és el que teníem ganes de fer. Suposo que si nosaltres ho passem bé, la gent també ho percep i se li encomana. I mirant ja a la tardor, quin és el plànning?

però no se sap mai, potser ara tardem sis anys a fer el següent.

assajant coses dels anteriors discos per si ho volem incloure als directes.

Ara mateix, doncs, encara no teniu coses noves pensant ja en un quart disc?

RP: Ara podem fer variacions als concerts, cosa que al principi no podíem fer, per tant podem jugar més, ja que no les podem tocar totes. Anem treballant els concerts que vindran.

MM: No, tampoc tenim temps de pensar i assajar coses noves, estem Foto: Festival Pròxims

MM: L’època influencia molt. Nosaltres teníem ganes de fer molts aires lliures i el calendari de concerts a l’aire lliure és juny, juliol i agost. Llavors arriba un impàs en què t’has de tancar dins de teatres i la idea serà una mica aquesta. També farem sales de concerts, que a la segona gira no en vam fer masses. RP: Està bé poder anar variant. Perquè la intenció és fer com en les últimes gires, un any i tancar-vos a preparar el proper disc? MM: Tampoc tenim una previsió clara. Anem veient i quan veiem que al cap de quatre mesos ja no podrem més i comencen a sortir idees que tenim ganes de treballar és quan tanquem. Si som capaços de fer les dues coses, que no n’hem sabut mai, la gira es pot allargar. No tenim perquè parar. Fins ara hem fet això perquè hem tingut la sensació que pel bé del següent disc ens aniria bé. Sempre hem fet un any de gira i cada dos hem tret disc,

totENTREVISTES

Agost

Foto: Óscar Perales

Acousters

“Hi ha ganes de tirar endavant i fer noves coses, no ens volem quedar només amb això”

Pau Planas

Esteu satisfets amb la rebuda?

Que voleu explicar amb aquest treball?

En general ha estat bona. Estem molt satisfets amb com ha anat rodant la cosa. Estem amb ganes de seguir treballant.

Més que explicar o transmetre volem compartir. Volem compartir impressions, sentiments, sensacions, ganes de fer coses, maneres de veure la vida... Convidem a qui l'escolti a mirar què hi ha darrera la seva porta.

Les lletres són vivències personals? Sí. Poden ser vivències personals o una imatge que et trobes un dia quan surts al carrer i et fa pensar amb una frase a partir de la qual surt la cançó.

Quina és la cançó que representa millor el moment que esteu vivint? "Punts de vista" és el tema que més pot explicar el fet de fer alguna cosa conjunta com a grup, posant cadascú de la seva part. Al grup som cinc persones i, malgrat intentem anar tots en la mateixa direcció com a grup, cadascú té la seva manera de veure les coses. Foto: Clara Mitjavila

I darrera la vostra, de porta, què hi ha? Les 12 cançons d'aquest disc i unes quantes més que esperem que vinguin. Sembla molt precipitat pensar en un segon disc, però arribarà aviat? Arribarà, però a poc a poc i bona lletra. Ara bé, sí que hi ha ganes de tirar endavant i fer noves coses. no ens volem quedar només amb això. En aquest primer disc hi trobem molts estils, com ho feu per combinar-los? Com bonament podem. És un reflex de què les nostres influències són molt àmplies.

totENTREVISTES

Agost

Foto: Clara Mitjavila

“Volem compartir

impressions, sentiments, sensacions, ganes de fer coses, maneres de veure la vida...”

Perquè és fàcil cordinar-vos?

Quin és el vostre escenari ideal?

En el procés creatiu sí, ja que la Marta porta la batuta i amb un lideratge és fàcil, però en l'aspecte logístic no. Quedar per assajar, moure's... Això és complicat. Tot i definir-nos com un grup gironí alguns dels membres viuen a Barcelona i llavors hi ha una dificultat.

Com el que ens vam trobar al Festival Emergent. Sempre diem que els grans escenaris ens van molt grans i als més petits de vegades no hi cabem tots cinc, per tant cal buscar l'equilibri. Ens agrada molt tocar en teatres, per exemple. En directe, tot i que hi ha moments de molta intensitat, també hi ha moments més íntims que en un ambient més recollit es poden apreciar més.

Com va anar la formació del grup? Ja ens coneixíem des de feia temps. Havíem anat tocant tots en grups diversos i al final ens vam agrupar com a grup de cançons acústiques -d'aquí el nom del grup-. Llavors, mica en mica, van anar sorgint idees pròpies i vam decidir plantejar-nos de convertir-nos en un grup de cançons noves.

Canteu amb català i amb anglès, en quin idioma us sentiu més còmodes? Evidentment amb el català, ja que és la llengua materna. Tot i això, l'anglès tampoc és una llengua que ens sigui estranya. Escoltem molta música en anglès i per això dóna a vegades per escriure-hi lletres. En el segon disc, també hi haurà temes en anglès? Sí.

Perquè què feu primer, les lletres o la melodia?

Quin és el somni, ara mateix, d'Acousters?

Va junt. Fem una lletra amb uns acords base i un cop hi ha la idea principal l'anem treballant als assajos.

Segurament treure el segon disc seria un pas endavant, ja que et dona ales per continuar fent coses.

Foto: Óscar Perales

“Estem molt

satisfets amb com ha anat rodant la cosa”

“Escoltem molta

música en anglès i per això dóna a vegades per escriure-hi lletres” 35

totENTREVISTES

Agost

La Terrasseta de Preixens

“El que ens agrada és fer festa major i que la gent vagi al directe i s’ho passi bé” El grup de les terres de Ponent La Terrasseta de Preixens acaba de presentar el seu segon treball, Rapinyaires, un disc on s’hi combinen molts estils musicals i que compta amb les col·laboracions de Quico Pi de la Serra, Tomeu Penya i El Petit de Cal Eril. En una entrevista al Totmusicat, el grup ens en dóna tots els detalls.

Pau Planas

Què hi trobarà la gent a Rapinyaires? Tretze cançons on hi ha una mica de tot: Rock, reggae, rumba, funky… de tot! Ens agrada fer poti poti Aquesta varietat d’estils és el vostre gran tret característic? Una mica sí. El que ens agrada és fer festa major i que la gent vagi al directe i s’ho passi bé. Així com al principi érem una mica més rumberos ara no ens estanquem a cap estil. Ara qui ens digui rumberos s’estarà equivocant en un 80%. Tot i això encara hi ha gent que us posa aquesta etiqueta, us molesta? No, si no en féssim sí que molestaria però sempre en colem alguna i, a més,

és d’on venim. El passat és innegable. Però som alguna cosa més que això.

Al disc, hi trobem sempre un punt reivindicatiu, hi esteu d’acord?

Amb el terme patxanga us hi sentiu còmodes?

Ens agrada ser subtils i fer-ho en un segon pla. Fora de la versió de “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” de Quico Pi de la Serra, a la resta de temes, quan critiquem alguna cosa ho acostumem a fer indirectament. Amb el tema “Rapinyaires” potser és on es veu més clar.

Si hem de trobar una paraula per englobar-ho tot n’hi direm patxanga. Al final hem de posar etiquetes, diuen. On us sentiu més còmodes és a les festes majors? Sí, és on ens agrada estar. Fer-ho passar bé a la gent és l’objectiu del grup.

“Així com al principi érem una mica més rumberos ara no ens estanquem a cap estil” 36

Perquè vau decidir versionar aquest tema de Pi de la Serra? Fa dos anys que la fem perquè té un punt reivindicatiu i molta canya i a l’hora de gravar el disc la gent ens va demanar que la hi incloguéssim. Com que el públic forma part del grup vam decidir fer-los cas. I com va anar la col·laboració amb ell?

totENTREVISTES

Agost

“Ara sí que hem

pogut gravar el que estem vivint i no el que hem fet en els últims tres anys”

“Si hem de trobar

una paraula per englobar-ho tot n’hi direm patxanga” Vam pagar tres milions perquè vingués [riures]. Ell aquest any ha celebrat el 50è aniversari de les seves cançons i nosaltres vam tocar a la Garriga amb un dels nois que estava a l’organització d’aquesta celebració. Com que nosaltres ja sabíem que volíem gravar aquesta cançó vam anar a parlar amb ell i va ser gràcies a aquest contacte que va ser possible. A en Quico li va agradar la idea que féssim una cançó seva amb un punt més marxós. També hi ha col·laboracions d’El Petit de Cal Eril i en Tomeu Penya, què significa tenir aquestes col·laboracions? És collonut, parlant clar. Tenir El Petit de Cal Eril és un orgull perquè és algú

proper i en Tomeu és com un mite per nosaltres. A més, quan plantejàvem les col·laboracions vam intentar buscar algú de Lleida -El Petit de Cal Eril, algú de Balears -en Tomeu Penya-, algú de Barcelona -en Pi de la Serra- i encara buscàvem algú de Terres de l’Ebre o València i algú de la Catalunya Nord o d’Occitània, però al final no ha pogut ser. L’espurna del disc va ser guanyar l’Engresca’t, que us va donar peu a gravar 5 temes. Un cop gravats, ja teníeu clar que els volíeu incloure en un disc complet? Sí. Nosaltres al principi vam començar com un grup d’amics que tocàvem i el primer disc va ser com un recull

“En l’altre disc les

cançons ja havien passat pel directe, però en aquest, a excepció d’algunes que ja havíem pogut madurar a l’escenari, moltes les hem acabat pràcticament a l’estudi” 37

del que ja havíem fet. No presentàvem noves cançons. Ara sí que hem pogut gravar el que estem vivint i no el que hem fet en els últims tres anys. Es viu molt diferent aquest canvi de sistema? Si, personalment cadascú ha millorat musicalment. Ja no és anar a gravar el que teníem sinó plantejar-nos: “anem a fer un disc, unes cançons”. A més, en l’altre disc les cançons ja havien passat pel directe, però en aquest, a excepció d’algunes que ja havíem pogut madurar a l’escenari, moltes les hem acabat pràcticament a l’estudi i les hem tocat junts per primer cop després d’haverles gravat.

totENTREVISTES

Agost

Foto: Fede Nieto

Nico Roig

”Les meves cançons parlen de coses que hem pregunto com hagués reaccionat jo si m’haguessin passat” Nico Roig ens presenta el segon disc en solitari, Les dones macabres, després de l’èxit del seu anterior treball. En aquesta ocasió, fa un recull de tot un conjunt de cançons que ja havia portar en el directe abans de la publicació d’aquest àlbum. Ho fa amb una gravació on les pistes de la veu i a guitarra estan gravades al mateix temps. Al Totmusicat ens endinsem al seu mon. Roger Aran

Has tret un nou disc, tot just dos anys després que el primer. Esperes que la rebuda sigui la mateixa que en el teu debut en solitari? Espero, de fet, que sigui molt millor. No em puc queixar de la rebuda del disc anterior, perquè realment vaig arribar aquí després d’estar dotze anys a Bèlgica, i aquí ningú en sabia res de mi. N’estic molt content de com el públic va rebre el primer disc, tampoc és música fàcil i comercial. Creus que encara falta per què aquest estil acabi de quallar entre els consumidors? No sé que dir-te, penso que són estils que ja de per si no té perquè agradar a tothom. És més d’escoltar-ho… No crec que el món hagi de canviar cap aquí, vull dir, si vas a un festival i em trobes a mi pot ser que t’agafi un bajon (riures). Ara mateix està tot tendint cap als festivals, al menys a casa nostra. És complicat petar-ho amb cançons tranquil·les, però tampoc és la meva intenció de fet.

També has participat en altres projectes amb en Pau Vallvé, Maria Coma,… L’estil és similar no? Sí, per això. Tota aquesta gent que estem a Amniòtic, anem més dirigits a un públic que escolta les cançons. En el disc has fet un recull de cançons que ja havies interpretat en anterioritat en els directes… No ho he buscat, eren les cançons que ja tenia i el que tenia clar es que les volia fer en un disc, però a mesura que anava fent concerts hi volia afegir més cançons. Així les vaig provar en directe, a veure les reaccions i, al final, en el moment de fer el disc ja les havia tocat quasi totes en directe. És només això, no és cap intenció artística ni res. El disc sona força similar amb el que és el directe no? Sí, una mica. Les intentes polir, en directe és diferent, hi han errades però tens l’energia del públic, en l’estudi no. Llavors per molt bé que ho facis en el estudi, si estàs acostumat a fer-ho amb el públic, et sents molt fals.

En aquest disc has gravat les pistes de veu i de guitarra al mateix temps. Ho has fet amb l’objectiu de guanyar naturalitat? Sí, de fet a l’altre disc també està gravat a l’hora les guitarres i les veus. En la majoria de cançons el tempo fluctua, i jo necessito fluctuar-ho alhora amb la veu. Altres temes sí que he pogut gravar la guitarra abans, perquè són més rítmicament estables, llavors la veu la pots gravar després. Tot i així no m’agrada De que parlen les cançons d’aquest disc, per què has intentat parlar una mica de tot, des de relacions romàntiques fins a l’exclusió d’un grup… Són vivències personals? No forçosament, són coses que més aviat hem pregunto com hagués reaccionat jo si m’haguessin passat. Bàsicament això, i penso que això és interessant, més que la història en si, la història és una excusa. Són com opinions les cançons, i de vegades l’opinió és molt ambigua, i això fa gràcia.

totENTREVISTES

Agost Foto: Aida Oset

“Tota aquesta gent

que estem a Amniòtic, anem més dirigits a un públic que escolta les cançons”

Hi ha alguna cançó que descrigui el moment que estàs vivint ara? No (riures). No perquè són com històries, i no són autobiogràfiques, no les sabria aplicar al que m’està passant. M’imagino una persona i conto la seva història des del seu punt de vista. El Pau Vallvé, per exemple, les lletres que fa sí que estan molt lligades al seu moment, però en aquest sentit jo sóc més d’inventar-me les històries. En aquest disc has utilitzes les Escultures de Baschet… Sí, són uns instruments meravellosos. Situa les histories en un pla més real. Té molts colors, no se com explicar-ho, m’agraden com sonen, també és una casualitat que l’haguem utilitzat ara. Els dels concerts privats em van demanar que fes una cosa diferent, i vaig decidir utilitzar això, i em va agradar. Però són uns instruments amb els que ja havia treballat molt abans. També hi són al directe?

Sí, si hi ha diners sí, si no hi vaig jo sol. En aquest disc utilitzes més instruments que en l’anterior? No, més no. Normalment no decideixo mai res abans de fer les coses. Aquest disc no sabia com el gravaria en un principi, i després vaig anar afegint coses que m’agradaven. No sóc gens de planejar les coses, tampoc en les lletres, ni en els arranjaments, ni quin tipus de sonoritat a de tenir el disc. T’ho vas trobant i tot ho vas fent segons més el que no vols que el que realment vols fer. Pel que fa a la gira de concerts, tens previst fer més concerts o prefereixes esperar-te al concert de presentació que tindrà lloc el proper 24 d’octubre? Ara mateix, al setembre, començaré gira amb tres grups diferents i pensar en el meu projecte gairebé m’estressa pensar-hi. Tinc aquest concert, que espero que estigui molt bé, i després suposo que serà qüestió de moure-ho… Ara a l’estiu és una mala època per fer

Foto: Fede Nieto

una gira, de cara al setembre a veure si el disc té més rebuda entre la gent, i després buscar concerts interessants. Aquest concert de presentació que faràs a la Pedrera, serà un concert molt especial? Serà un concert molt especial (riures) i tant que sí. Serem la formació més gran que hi ha hagut fins ara, això vol dir un membre més (riures). Serem les escultures, la trompeta i la guitarra, que ja havíem tingut, però a més a més hi haurà l’Oriol Roca a la bateria. També hi haurà projeccions i més sorpreses, es a dir serà un concert molt maco. També en el disc has tingut diferents col·laboracions, com per exemple Pau Vallvé Sí, ha fet les bateries. Les altres col·laboracions sorgien, a en Pau el vaig anar a buscar i li vaig dir “vull que hem facis les bateries. Ho he fet més aviat pel plaer de que algú hi col·laborés, era més divertit, dona un altre punt de vista. De cara al futur, la teva intenció és continuar, el tema de les col·laboracions, però també en solitari? No sé que dir-te… Si em surten més cançons sí. Ara noto que el que vaig fent és més instrumental, és un altre tipus d’estil. M’agrada fer coses molt diferents sempre, i ara mateix el tema cançons, crec que he de seguir treballant amb les que ja tinc, tema concerts i de més. Si van surtin més cançons cada vegada… Jo no deixo d’escriure coses, però pot ser que faci ara una col·laboració amb algú altre i fer alguna cosa diferent, no ho sé.

totOPINIÓ

Agost

Una sorpresa agradable

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Pau Planas

Els Catarres seran un bluf, un grup d’una cançó, duraran un any. Quan la gent se’n cansi de “Jenifer” s’haurà acabat la seva explosió i ja els haurem vist prou. Quantes vegades vam sentir aquestes frases fa dos estius? Reconec que jo mateix ho vaig pensar en més d’una ocasió. Es feia difícil creure que el grup pogués acabar convencent un públic que els coneixia només d’un videoclip a la xarxa. Ara d’això fa dos anys. Els Catarres es troben immersos en la seva tercera gira d’estiu i, de moment, la seva explosió sembla que no va camí d’acabar-se.

Potser és cert que no han igualat el nombre de concerts d’aquella primera gira, però és més que evident que era impensable seguir aquell ritme -com ja es va demostrar al seu moment-. Ara, només cal anar a un concert del grup per veure que “Jenifer” ja no és que sigui l’única cançó que coneix el públic, sinó que ni tant sols és la més celebrada. Últimament he tingut l’ocasió de sentir el grup dues vegades, a Lloret i a Salt i, tal i com ja vaig intuir en algun dels concerts anteriors, m’he endut una sorpresa força agradable. “Jenifer”, la cançó amb què obren els bisos, fa saltar la gent, però cançons com

Foto: Laura Farreras // Totmusicat

“Rock’n'Roll”, el seu nou gran èxit, o “Vull estar amb tu”, fan xalar tant o més al públic. I sí, això és una sorpresa agradable, igual que ho és veure com el públic coreja totes i cadascuna de les cançons. I és una sorpresa agradable perquè demostra que el grup ha sabut fer el més difícil, el que pocs confiaven que aconseguís: passar pàgina. Els Catarres han deixat de ser “aquells de Jenifer” per ser el grup que fa vibrar les festes majors i ho han fet sense renunciar a la cançó que, segurament, els ha portat a on són. Han sabut créixer i consolidar-se. Amb l’entrada de la banda van fer un pas endavant i amb Postals han sabut confirmar el seu èxit. Ells mateixos van reconèixer des del primer dia que, musicalment, tot just estaven aprenent, però de vegades tampoc calen unes melodies extremadament complexes per fer ballar tota una plaça. L’energia, la força, la festa, les bones sensacions que desperten damunt dels escenaris, el bon humor de què fan gala i la proximitat amb els seguidors els han valgut per mantenirse a primera línia i ara, el que sembla complicat, és que deixin de ser-hi. Perquè ja han demostrat de sobres que mereixen un lloc entre els millors.

totOPINIÓ

Agost

En català, ja n’hi ha prou ma directa el que deien els del rock, o altres estils com el rap. Pot ser estem en el moment d’anar fent, ignorant les critiques i els atacs d’altres cultures que és creuen superior a la nostra, perquè com diu aquell refrany estranger “no hay mejor desprecio que no hacer aprecio”. Fa poc vaig sentir una frase que hem va fer reflexionar molt sobre el tema, deia així: “és moment de reivindicar i amb un ukelele no es pot fer”. Jo en aquell moment vaig pensar que era una bona afirmació, fins que va sortir la coneguda cançó “Espanya carinyo, lo nostre no funciona” dels Mali Vanili, que seguint la línia del pop indie que es mou per les nostres contrades i amb l’ukelele sota el braç, parlen sense problemes del moment actual d’un país.

Roger Aran

Aquest article és una reflexió cuinada a foc lent, parlant amb diferents professionals de la música i consumidors d’aquesta. Aquest article neix de l’observació d’una societat i de la seva cultura.

nosaltres, hem semblava el millor ambient perquè hi renaixes aquest estil. Però pot ser és més reivindicatiu actualment cantar en català, sense que les lletres i els discursos diguin de for-

Jo sempre he defensat que tot tipus d’expressió artística ha de ser un reflex de la societat i ha de reivindicar i fer visibles els problemes d’un moment. I així crec que ha de ser. Per aquest motiu jo sempre he pensat que el moment que vivim a Catalunya s’havia de plasmar d’alguna forma en l’art i, més concretament, en la música. Per això creia en el retorn del rock, entre d’altres coses, com a eina de lluita. El rock i els seus variants naixen d’un sentiment molt profund, com diria el meu professor de cant, naixen de les entranyes. Per això sempre he pensat que pel moment que vivim, en el qual ens sentim atacats contínuament i necessitem la llibertat d’elegir el que volem per

Així que pot ser, el panorama musical català actual, realment, sí que reivindica seguint cantant en català, al marge dels atacs a la nostra llengua i cultura, i sorprenent de tant en tant amb cançons les lletres de les quals són missatges directes de queixa, en estils que en la seva essència no són reivindicatius.

sons‘N’PARAULES

Agost

Roser Capdevila

“Manel, Els Amics de les Arts… han obert una porta molt gran en la música catalana” Pau Planas

Quines són les seves preferències musicals? A mi la música que m’agrada, que escolto, la que em fa vibrar… és la música barroca, sobretot Bach, però això no vol dir que no m’agradi l’altra música. No en sóc una experta, però la música catalana també m’agrada molt. Per quin estil es decanta? M’agraden molt els clàssics: Lluís Llach, Raimon, Serrat, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet… Sobretot m’agrada el disc Temps de revolta, de Lluís Llach. També recordo que vaig anar al primer recital que va fer en Raimon aquí a Barcelona, on ara hi ha la Pompeu Fabra, al carrer Balmes. Allà hi havia el Fòrum Vergés, on es

“Recordo que vaig

anar al primer recital que va fer en Raimon aquí a Barcelona”

feien coses una mica d’amagat. Jo vaig anar a aquell concert i em va agradar molt! Caldria recuperar més la Nova Cançó? Ara hi ha qui omple aquest espai, però la Nova Cançó quedarà sempre. Jo penso que encara ara deu n’hi do el que se’n parla! Potser fins i tot ara encara s’ha recuperat més que fa uns anys.

“Els primers grups

en fer rock en català, però, van ser valents perquè van entrar a omplir un espai on no hi havia ningú”

Ara, la música en català encara està gaudint d’un bon nivell?

D’aquests grups més nous, vostè en segueix algun en especial?

Jo crec que sí. Potser la meva visió no és la dels experts, però penso que sí que s’està vivint un bon moment. Aquests grups actuals, els Manel, Els Amics de les Arts… m’han arribat molt a través dels nets. Tinc set nets i tots són fans d’aquests grups, que penso que han obert una porta molt gran en la música catalana, sobretot a la gent jove. Els joves com ells, sobretot el gran, que farà 18 anys, veig que estan molt enganxats. És veritat que també escolten altres coses com música màquina i música que jo no entenc gens, però m’agraden aquests grups nous perquè també els han fet vibrar.

No, jo seguidora no ho he sigut mai, de cap grup. Sempre hi ha hagut grups que m’han agradat i he escoltat, però seguidora no me’n considero. Jo potser he sigut més seguidora d’altres aspectes de la vida, com l’art o la pintura.

Ha parlat de la Nova Cançó, de la música més actual… I el rock català? Jo vaig agafar un rock que no era català. Aquí encara no es feia rock, hi havia molt poca cosa. Els primers grups en fer rock en català, però, van ser valents perquè van entrar a omplir un espai on no hi havia ningú.

sons‘N’PARAULES

Agost

Joan Crosas

“Ara es considera la cultura com a esbarjo i, sentint-ho molt, no ho és”

Foto: Àlex Carmona

Pau Planas

Quina creus que és la situació de la música en català? La música, com tot allò artístic, en aquest moment està afectat per la crisi i pel 21% d'IVA. Sort que encara es deu salvar el Música Viva de Vic, algun festival i algunes opcions alternatives. El futur passa per buscar idees innovadores? Sí, però això és complicat. L'ideal seria que el govern fes com s'ha fet a Europa i tornés a reduir l'IVA. Això és fonamental. S'hauria de pressionar perquè el govern ho reconsiderés. Ara es considera la cultura com a esbarjo i, sentint-ho molt, no ho és. Això fa que ara sigui més complicat fer música que fa uns anys? Abans era més fàcil perquè hi havia circuits. Els ajuntaments tenien el seu pressupost, les entrades eren menys costoses... Jo veia molta més activitat musical que la que veig ara. A nivell artístic creus que també s'està vivint un retrocés? Ara molta gent s'està agafant a Internet, crear i penjar a Internet. Jo vaig ser a la presentació del disc de Txarango al Palau i la seva oferta és totalment innovadora i original. En Gui-

llem Roma acaba de publicar el disc Oxitocina que també és interessantíssim... Amb aquest angle que ofereix Internet, que evita passar cap tipus de control burocràtic, hi ha una sortida interessant. Per tant, la crescuda d'Internet pot fer replantejar el sector musical? Pot fer replantejar-lo, però amb Internet és complicat recaptar fons. Es pot buscar el micromecenatge, penjar les cançons per veure si interessen... Però és tot nou i s'ha de veure què passa. Tot i això jo hi tinc confiança. Parlant més en detall de la música en català, ha augmentat el nombre de públic en els últims anys? Penso que sí. Encara hi ha gent que està escoltant Esquirols i gent que està escoltant Sopa de Cabra o Sau. Crec que hi ha hagut una evolució necessària. Quan es va acabar la dictadura va sorgir l'expressió lliure del rock català, que crec que va ser una evolució molt important. Ara hem de veure què passarà. Perquè, al moment d'Esquirols, era més complicat agafar públic pel fet que encara no s'estava tant acostumat a escoltar música en català? Aleshores, al estar sota un règim dictatorial, els pobles que se sentien catalans organitzaven pel seu compte concerts de música en català per rei-

vindicar el fet de ser català. Nosaltres teníem una sortida per aquí. Als mitjans, a dia d'avui, hi ha prou presència de la música en català? Això passa com amb el cinema, que el cinema americà ocupa les pantalles. La producció anglosaxona, tant en cinema com en música, és molt potent i ocupa també part del mercat en què hi podria cabre la música en català. No veig que els grups catalans amb ganes i idees per aportar puguin aparèixer als mitjans de comunicació. Per exemple, quan ve un grup estranger al Palau Sant Jordi omple 4 o 5 minuts de programació a TV3, però perquè això passi amb un grup català és molt complicat. Passa quan Sopa de Cabra es torna a ajuntar. Sopa de Cabra és un símbol, però el fet és que s'està fent molta música a què no tenim accés i que no podem escoltar. Personalment, Esquirols a banda, amb quin grup o cantant es quedaria? Jo sóc més de música d'arrels. Em quedo molt amb tot aquell grup que no em doni música anglosaxona catalanitzada, sinó que investigui sobre la música catalana i sobre això hi faci una versió. No vull dir noms. A mi m'interessa molt, per exemple, tot el moviment Tradicionàrius, perquè allò si que és música d'arrel i, de tant en tant, hi veus grups que s'atreveixen a posar-hi instruments nous, més moderns.