Totmusicat Juny 2013 by David Bueno

En PORTADA

Juny

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Una nit per al retrobament Pau Planas

Nit especial a La Mirona. No era una nit més, no era un concert més. Les llargues cues a l’entrada així ho reflectien. Les entrades estaven exhaurides des de feia mesos i no era per menys. Era una nit de retorn. Tornaven Ja T’ho Diré, un dels grans noms del rock català i el públic els esperava amb ganes. Tornaven, com no podia ser d’altra manera, a la Girona que tan bé els va acollir fa una bona colla d’anys i ho feien després de prop de 10 anys sense trepitjar un escenari. Davant d’una sala entregada i amb part del públic vingut expressament de Menorca, el concert va anar guanyant força a mesura que passaven les cançons. Era el públic més fidel, els primers a comprar les entrades -Cris Juanico no ho va passar per alt durant el concert-, i això es notava a cada cançó. Hi havia gent jove, dels que segurament mai havien vist Ja T’ho Diré en directe, però la mitjana d’edat era elevada. Era una nit de record més que de

descobriment, de reviure emocions i no de viure-les per primer cop, una nit per als grans seguidors històrics de la banda, els que corejaven els temes i no s’estaven d’esclatar a crits “Ja Tho Diré, Ja T’ho Diré”. Els temes més pausats van obrir el concert amb un públic encara una mica fred. A poc a poc, però, l’ambient es va anar escalfant i la banda anava agafant confiança fins a arribar al punt d’inflexió. Una sèrie de tres temes en acústic que acabaria amb un “Si véns” corejat a ple pulmó per tots i cada un dels presents, moment que desbordava les emocions i posava

Ja T’ho Diré torna

als escenaris amb un concert a la Girona que tant bé els va acollir fa una bona colla d’anys 4

en alerta els pocs seguidors que encara seguien amb el posat fred de l’inici. A partir d’aquí, arribaven els grans hits. “Suspès en l’aire”, “Serà Joliu” o “Planetes transparents” feien saltar i vibrar el públic mentre el grup gaudia des de dalt de l’escenari. El rock anava agafant per complet el ritme de la nit i ja ningú a la sala podia quedar-se quiet. “Tenc es cor calent” servia per donar pas a la primera sessió de bisos, que arrencava amb una de les mítiques: “Ei, Joan”. Era moment de rauxa, d’acabar-ho de donar tot. “Quan jo te toc, tu te fons” deixava pas a una baixada de to de la mà de “Mirall màgic” abans de tornar-ho a enlairar amb “Així i tot”. Una nova marxa de l’escenari no va fer moure ningú i els menorquins encara van tornar a pujar a per tancar la nit amb “Joan Barrina” i “El último verdugo”, l’únic tema en castellà de la nit i una cançó que bona part del públic havia demanat durant tota la segona part de concert.

En PORTADA

Juny

Som es Ja t’ho diré de Ciutadella de Menorca, i hem vingut a fer-vos un concertet Glòria Noguer

“Som es Ja t’ho diré de Ciutadella de Menorca, i hem vingut a fer-vos un concertet”. Així, i davant d’una Mirona pràcticament plena a vessar per segona nit consecutiva, Cris Juanico, vocalista de la mítica banda illenca, donava el tret de sortida al segon concert de la gira Mos tornam a trobar, que suposa el retrobament del grup amb els seus seguidors després de 10 anys. Entre els fans de tota la vida, s’hi veien joves que no havien pogut veure’ls quan estaven en actiu i fins i tot canalla que acompanyava als pares. Un públic que des de la primera nota de la primera cançó va vibrar com mai, acompanyats d’una explosió de llum i color, amb pantalles de leds i uns focus creats especialment per a l’ocasió.

El concert va acabar, després de 2 bisos, amb “El último verdugo” i un llarg aplaudiment del públic. Un èxit sens dubte, que demostra que els Ja t’ho diré, sota la batuta de Toni Pas-

tor, estan més en forma que mai. Qui sap si després de cinc concerts, en vindran més… De ben segur que molts de seguidors estarien ben contents. Foto: Roger Aran // Totmusicat

Al llarg de la nit van anar repassant tots els èxits més importants de la seva carrera musical de prop de 15 anys i 7 discos: “Res no es mou”, “Per tu”, “Suspès en l’aire”, “Serà joliu”, “Així i tot”,… Evidentment no va faltar el que ja s’ha convertit en l’himne de la banda: “Si véns” de sons típicament mediterranis. Ni tampoc va faltar un emotiu record als companys que s’han quedat pel camí: Jordi Coll i Nino Masferrer, un sentit homenatge que va ser molt aplaudit per tots els seguidors de la banda. També van ser molt aplaudides les paraules del cantant crítiques amb el LAPAO. Juanico a mig concert confessava l’estat de taquicàrdia que els provocava estar tocant de nou junts dalt d’un escenari després de tant de temps, i més veient la gentada que els recolzava. A ells els culpava de la gira Mos tornam a trobar que, després de la demanda, s’ha ampliat fins a cinc concerts.

En PORTADA

Juny Foto: Roger Aran // Totmusicat

Ja T’ho Diré

“Tenim molt clar que el moment Ja T’ho Diré ha passat”

Pau Planas

Heu deixat sempre molt clar que era un retrobament, això ol dir que hi ha aquests cinc concerts i res més? Cris Juanico: Sí. És així de curt i directe. Quan vam decidir que era el moment de tornar-nos a trobar vam posar sobre la taula totes les possibilitats que hi havia i vam decidir quines no volíem. Teníem clar que no volíem fer un disc de cançons noves, ni fer cap tema; no volíem, tampoc, fer una gira de tot l’estiu… Tenim molt clar que el moment Ja T’ho Diré ha passat, ja està a una altra fase de les nostres vides i musicalment tot ha canviat. Així doncs, plantejàvem aquest retrobament com una festa per gaudir nosaltres i per què la gent s’hi pogués sumar. És veritat que al final s’ha allargat una mica, però ha estat de manera molt coherent tenint en compte les nostres zones d’influència. A aquests cinc encara se n’hi pot afegir algun més? CJ: Està força tancat, però tampoc diria que no. Ara mateix ni ho hem parlat.

‘Titi’ Saurina: Fent més d’aquests cinc concerts, però, ja correm el perill que no sigui un retrobament sinó ajuntarnos i això ja voldria dir tota una altra història. I fer un disc en directe ho heu contemplat? CJ: El que farem serà enregistrar el concert de Menorca. De fet, a Menorca fem una ampliació del que portarem als altres 4 concerts i hi haurà una realització en directe de vídeo. Això ens ha fet pensar que potser estaria bé. Les cançons, doncs, les enregistrarem, però això no en garanteix una sortida comercial. Amb l’última gira vam fer

“Teníem clar que

no volíem fer un disc de cançons noves, ni fer cap tema; no volíem, tampoc, fer una gira de tot l’estiu” 6

un error i és que no vam pensar en gravar-ho. Ara no volem caure en el mateix, encara que només sigui per tenir-ho nosaltres. Va ser difícil arrencar després de tant de temps? CJ: Va ser com quan un equip prepara la temporada. Vam anar assajar més fins arribar al punt òptim. Estàvem una mica oxidats, però ara crec que no, penso que ara estem molt bé, la veritat. TS: Jo m’he retrobat amb cançons que feia deu anys que no tocava. Mai m’hagués pensat que m’oblidaria d’algunes coses, però sí, amb el temps que ha passat m’he adonat que he hagut de tornar a interioritzar els temes. I com a grup també hem hagut de sol·lucionar errors. CJ: La primera fase de l’assaig va ser la més crua per tots, ja que si fa temps que no toques un instrument perds la pràctica. Quan un equip de futbol torna de les vacances el primer que fan és córrer fins a agafar la forma, i això és el que vam necessitar nosaltres.

Tot NOTÍCIES

Juny

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel Pau Planas

Fira encesa, és el nou treball de Maria del Mar Bonet. La cantautora ret homenatge al poeta Rosselló-Pòrcel coincidint amb el centenari del seu naixement. En un any on totes les mirades poètiques estan posades sobre Salvador Espriu -la mateixa Bonet en el concert de presentació d’aquest nou va interpretar, per primera vegada, alguns dels seus poemes-, la

cantautora s’ha proposat no passar per un altre centenari. Reconeix que sempre que pensa en Espriu “al seu costat hi veig Rosselló-Pòrcel”, bon amic del poeta nascut a Santa Coloma de Farners. Així doncs, Maria del Mar Bonet ha volgut unir en un CD tots els poemes que ja havia musicat anteriorment del mallorquí, sumant-n’hi tres d’inèdits: “Poques paraules surten”, “Quan arri-

barà aquell moment” i “Pluja al jardí de l’Ateneu”, on Maria del Mar Bonet canta a capella amb l’únic complement del so de la pluja. És un homenatge a un poeta que, tot i que la seva prematura mort quan encara no havia fet els 25 anys, ha acompanyat durant tota la seva carrera musical a Bonet. “Se’m fa difícil recordar un concert que no hagi començat amb ‘Inici de campana’”, el tema que obra el disc, reconeix.

Dr. Calypso trenquen un silenci de 10 anys amb Sempre endavant sament, a la gent del carrer. Feia una dècada que el grup no presentava disc amb cançons noves. L’any passat, la banda van publicar un EP amb tres temes que enguany han ampliat i han convertit en un treball de llarga durada incloent-hi fins a 11 cançons noves que es sumen a “Endavant”, “L’home enigmàtic” i “La sirena del teulat”.

Pau Planas

“Som normals i som corrents, som la gent del carrer, de la vida n’aprenem com qualsevol dels que estem

aquí”canten Dr. Calypso a “Gent del carrer”, tota una declaració de principis. I és que la banda trenca un silenci de 10 anys per presentar un disc ple de lletres properes i encarades, preci-

El reggae, l’ska i els ritmes caribenys segueixen sent la base que dona forma a un disc 100% Dr. Calypso. Melodies xiulables i cançóns que s’enganxen són la clau de l’èxit d’un dels grups mítics del país i del gran referent en l’escena jamaicana a Catalunya. L’ska marca de la casa, influènies del soul i l’early reggae de límits esborrats o calypsos com feia temps que no els hi sentíem composen un disc que no vol decebre els seguidors històrics però que també busca engrescar als més joves.

Tot NOTÍCIES

Juny

Eina obligat a replantejar-se Pau Planas

Just quan estaven a mig preparar el seu tercer treball, Eina va anunciar a a mitjans de mes una aturada indefinida per replantejar el grup. Dos dels seus membres, Xavi Pérez ‘Bull’ -baix- i Xavi Cholbi -bateria-, han decidit posar fi a la seva etapa amb la banda i, com a conseqüència, els dos membres restants es veuran obligats a buscar alternatives per poder tirar endavant el projecte. “Eina segueix”, així de taxatiu és Àlex Vendrell, cantant del grup, sobre el fu-

tur de la banda. Afirma que juntament amb ‘Trashoo’ segueixen assajant i que no es plantegen posar punt i final a un grup que ja porta prop de 5 anys als escenaris després de refundar-se a partir d’Inadaptats. El cantant, assegura que després del “xoc inicial”, volen seguir treballant, però que encara no han plantejat clarament el futur. “El que ens fa mandra és agafar nous components. Canviar cromos no és tant senzill” assenyala. Així doncs, no descarta la possibilitat de seguir amb un projecte més acústic només a guitarra i veu.

La banda, que acabava de tornar de tocar a Grècia, estava immersa en un procés de preparació d’un nou treball “que ja estava del tot encarat” i per al qual ja tenien preparades diverses cançons i és per això que Àlex Vendrell explica que la decisió dels dos membres els va agafar “totalment desprevinguts”. Tot i això, assegura que “no respon a mals rotllos ni a cap discussió”, sinó al gruix de feina que suposava encarar un nou disc i a una qüestió de “prioritats” dels dos membres, a qui “se’ls feia feixuc” continuar endavant amb el projecte. És per això que afirma que “el mínim que puc fer per ells és acceptar la seva decisió”.

La Iaia entren a l’estudi lles del banyador, el trio s’ha tancat a preparar aquest disc que ha d’arribar a les botigues el proper mes de setembre. Serà llavors quan el grup iniciarà la gira de presentació, tot i que abans passaran, com a mínim, pel Festival PopArb.

Pau Planas

Els Vigatans La Iaia ja fa unes setmanes que van passar per El

Puerto de Santa María (Cadis) per gravar el que serà el seu segon treball. Sota la mà del productor Paco Loco, que ja va produir Les rat-

Serà la segona entrega dels guanyadors del Sona 9 l’any 2010 després de l’èxit del seu primer treball, amb el que van dur a terme una vuitantena de concerts per tot el país i amb incursions a Espanya i al Regne Unit. Un àlbum molt esperat després que el grup posés fi a la gira el passat mes de desembre.

Tot NOTÍCIES

Juny

Lo món d’un mos, el nou treball de Pepet i Marieta Pau Planas

Pepet i Marieta torna amb força aquesta primavera publicant Lo món d’un mos. Feia 3 anys que el grup liderat per Josep Bordes no publicava nou material, però el nou treball manté la més pura essència de la banda. Unes cançons divertides i fresques, però que posen sobre la taula reivindicacions serioses i demandes socials.

Pepet segueix mostrant el seu estil de vida. “Als problemes solucions i a les penes grans cançons” canta a “A viure la vida”. Ho repeteix al tema que dona nom al disc, “Menjar-se el món”: “Per més que podria amargarme, tinc molt clar que per plorar no arribaré mai enlloc”. I és que el nou treball és optimisme pur davant el moment actual. No hi falten tampoc reflexions sobre la situació del país en cançons com “Jotes d’un indignat” o

“La mani”, dedicada a la manifestació de la diada. Tot això amanit amb la diversitat musical que sempre ha acompanyat el grup. Jotes, ranxeres, ska, reggae o folk, tot té cabuda a Lo món d’un mos. El treball compta amb les col·laboracions, entre d’altres, d’Adrià Sales (La Pegatina), Joan Garriga (La Troba Kung Fú) o Pep Guimeno “Botifarra”

Pau Alabajos torna a València per presentar nou disc

P. Planas Pau Alabajos acaba de tan-

Desperta! nou disc de Pellikana

P. Planas

Pellikana publica Desperta! el seu segon disc d’estudi. Després de debutar discogràficament el 2011 amb Titelles, la banda de La Foia Castalla es presenta aquest any amb un treball carregat d’energia positiva. Com sempre, segueixen rondant estils propers al rock, l’ska i el reggae amanint-ho amb el so de la dolçaina, aconseguint, doncs, un estil propi i madur. Al treball, tampoc hi falta l’homenage a Al Tall amb la versió “Les penes són” ni a Vicent Andrés Estellés amb “Cançó de la rosa de paper”.

Aquest treball, compta amb les col·laboracions de músics com Manolo Miralles i Enric Banyuls (Al Tall), Txus (Disiden- cia), Javi Marssiano (O’funk’illo, Atómica, Kiko Veneno), Andreu, Mireia i Kapoll (Rapsodes) i Javi (Mugroman). La gira de presentació, que ja fa uns dies que van iniciar, els portarà per indrets destacats com el festival SomRiu o al Feslloch, on compartiran escenari amb grups com Obrint Pas, Aspencat, Al Tall o Orxata.

car una gira per Europa. El cantautor valencià ha passat per Itàlia, Alemanya, Suïssa, Occitània i Euskal Herria durant un mes. Sota el nom de #Senseequipatge2013, Alabajos va donar el tret de sortida el dia 9 a Turí i va seguir per ciutats com Venècia, Colònia, Berlin, Frankfurt, Laussane o Gernika. Ha estat una gira de fins a 15 concerts que ha tancat a Larrabetzu i que ha combinat amb xerrades a diferents universitats. Però tara el cantant posa fi a aquesta gira, ja pestà a punt per presentar un nou treball. I és que Pau Alabajos ja fa unes setmanes que va passar per l’estudi per acabar de gravar un nou disc que pretén presentar a mitjans de juny a València. Serà un llibredisc on retrà homenatge a Vicent Andrés Estellers tot recuperant textos del llibre Mural del País Valencià.

Tot NOTÍCIES

Juny

Ara també en solitari David Bueno

Xarim Aresté presenta el seu primer disc en solitari, Lladregots. És una nova aposta d’aquest artista complet que es submergeix a qualsevol projecte musical que li cridi l’atenció. I és que si una cosa el caracteritza és que el podem veure en diferents formats: tocant i liderant els Very Pomelo, participant en la gira de retorn de Sopa de Cabra, col·laborant amb veterans com Josele Santiago, com a membre d’una banda de blues…

Ara, el seu nou repte és en solitari amb un treball fet amb el seu estil més personal i sincer. Polifacètic com és ell, el nou disc està integrat per tot un seguit de cançons que prometen emocionar a més d’un. Xarim Aresté convida a tothom a submergir-se en un món ple de màgia i sentiments. Una experiència única que saps quan comença però no quan acaba, potser perquè mai ho fa. Les cançons continuen ressonant dins del cap després d’escoltar-les.

Ell no és partidari de les divisions, el disc és un tot, amb continuïtat, que no es pot fragmentar. En general, però, el nou treball és atemporal i una demostració que amb un pressupost limitat i amb una austeritat instrumental es poden fer grans projectes i que, això, mai pot significar posar el fre de mà o esdevenir una excusa de mal pagador. Un àlbum que fuig de qualsevol ornamentació supèrflua i innecessària. I és que arriba al fons de la nostra essència.

Els Amics de les Arts fan l’animal P. Planas Ja ha arribat a les botigues

Tenim dret a fer l’animal, el CD-DVD del concert d’Els Amics de les Arts a la Sala Razzmatazz de Barcelona. El treball busca plasmar el que ha estat la gira de consagració del quartet. Des de la publicació d’Espècies per catalogar, la banda va fer prop de 80 concerts que van acabar amb una doble sessió a Barcelona, a la Sala Razzmatazz i al Palau de la Música. Ara, el grup rememora aquell penúltim concert en una de les sales mítiques de la ciutat. El CD compte amb 15 cançons, mentre que al DVD se n’hi poden trobar fins a 20. A més, va acompanyat d’un llibret amb les cròniques de tots els concerts i està il·lustrat per tot d’imatges que el grup va anar penjant a Instagram durant la gira.

Tot NOTÍCIES

Juny

Artistes participants:

Pau Planas

Fins a 60 formacions passaran pel Camp Nou el pròxim 29 de juny en el que, de ben segur, serà un dels concerts de l’any, el “Concert per la Llibertat”. A l’actuació ja anunciada de Lluís Llach, s’hi han afegit grups i cantants de totes les èpoques i de tots els estils que pujaran a l’escenari per interpretar les cançons que formen part de l’imaginari col·lectiu del país i que han servit durant anys per demanar la llibertat. Entre les novetats del cartell hi destaca, per sobre de tot, el retorn de Sopa de Cabra, que es tornarà a enfilar a un escenari després de la gira de retorn de fa més d’un any i mig. Una altra de les formacions que tornarà als escenaris especialment per l’ocasió serà l’Elèctrica Dharma. Des de l’organització, s’ha buscat també donar cabuda al conjunt dels Països Catalans, comptant amb grups com els valencians Obrint Pas (que hi participaran a través de Xavi Sarrià i Miquel Gironès), Pau Alabajos, Miquel Gil o Joan Amèric; la mallorquina Maria del Mar Bonet; els menorquins Cris Juanico (Ja T’ho Diré) i Projecte Mut; l’algueresa Franca Masú o el cantant de la Catalunya Nord Pascal Comelade.

Per l’escenari hi passaran també, cantants de llarg recorregut com Joan Isaac, Jordi Batiste, Marina Rosell, Mayte Marín, Pedro Guerra, Peret, Paco Ibañez o Quico Pi de la Serra.Hi haurà lloc pels grans grups i cantants del rock català com Gossos, Gerard Quintana (que a banda de tocar amb Sopa de Cabra, també hi intervindrà en solitari), Titot i David Rosell (Brams) o Pep Sala; per les propostes més recents com Ferran Piqué (Els Amics de les Arts), Andreu Rifé, Bikimel, Ivette Nadal, Joan Dausà, Joana Serrat, Pastora, Pere Jou (Quart Primera) o Xarim Aresté; o altres nomes d’allò més destacats com Sabor de Gràcia, Lídia Pujol, Jofre Bardagí, Cesk Freixas, el Grup de Folk, Dyango, Carles Santos o Amadeu Cases. També hi haurà temps per la Cobla de Cambra de Catalunya, l’Orfeó Català o l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya entre moltes altres propostes que s’ajuntaran a l’escenari per demanar, tot cantant, la independència. El concert estarà dirigit per Lluís Danés i Gerard Quintana en la basant artística i per Carles Cases, Dani Espasa i Xavi Lloses en la basant musical. Les entrades es podran adquirir a partir del dilluns dia 3 de juny i aniran del 12 euros fins als 150.

Alessio Lega Andreu Rifé Amadeu Casas Beth Bikimel Carl Carlton Carles Santos Castellers de Vilafranca Cesk Freixas Companyia Elèctrica Dharma Cobla de Cambra de Catalunya Cris Juanico David Alegret Dyango Fermín Muguruza Ferran Piqué (Els Amics de les Arts) Franca Masu Gerard Quintana Gorka Knörr Gossos Grup de Folk Ivette Nadal Joan Amèric Joan Dausà Joan Isaac Joan Pau Cumellas Joana Serrat Jofre Bardagí Jordi Batiste Lídia Pujol Lluís Llach Maria del Mar Bonet Marina Rossell Mayte Martín Mercedes Peón Miquel Gil Mouss & Hakim Nena Venetsanou Orfeó Català Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) Paco Ibáñez Pascal Comelade Pastora Pau Alabajos Pedro Guerra Pep Sala Pere Jou (Quart Primera) Peret Projecte Mut Quico Pi de la Serra Sabor de Gràcia Sopa de Cabra Titot i David Rosell (Brams) Xavi Sarrià i Miquel Gironès (Obrint Pas) Xarim Aresté (Very Pomelo) Yacine Belahcene Yannis Papaiannou

Tot NOTÍCIES

Juny

Cal cantar més fort que mai Guillem Rierola

“Cal cantar més fort que mai”, això ens diu Jordi Lanuza i, com que qui crida sovint és qui menys raó té, el grup barceloní ha decidit fer-ho des d’un punt de vista més coral. Amb una banda que sovint explota per acabar les cançons i ajuda a pair el que ens ha anat explicant al llarg de la cançó. Amunt! és el tercer disc d’Inspira, el projecte personal de Jordi Lanuza. Com no podia ser d’una altra manera ha estat produït pel seu gran amic Pau

Vallvé i editat per la seva discogràfica, Amniòtic Records. Amb aquest disc Inspira torna als sons del seu primer disc Cova Placenta (Cydonia, 2008) amb moments d’èxtasi musical i menys arranjaments que en el seu últim disc, Escapistes (Amniòtic Records, 2010). El disc comença amb “El refugi de les hores” i “Mes fort que mai”, cançons que Jordi Lanuza ja utilitzava als seus directes abans d’acabar la gira de l’anterior disc. Però el disc no es queda aquí, el disc continua creixent amb cançons com “Amunt”, “Petits” o

“Més Presents” que connecten amb la idea principal del disc: les avantatges de fer-se gran. Per Lanuza fer-se gran és prendre consciència, veure les coses cada vegada més clar i somiar, però aquest cop tocant de peus a terra. Avantatges com aquestes són les que l’ajuden a crear un disc molt més vital i positiu que els seus dos discs anteriors. Amb Amunt! Lanuza ens explica que no només s’ha fet gran, si no que ara ja ho sap i se n’aprofita per continuar demostrant que és un dels millors lletristes del país.

Vertigen publica Intent de poema què es presenten al públic. Aquest dissabte, el grup pujarà per primera vegada sobre un escenari al Gandia Sound Festival, on compartirà cartell amb altres grups com Orxata o La Raíz.

Pau Planas

Ja ha arribat Intent de poema, el primer treball de Vertigen. La formació

encapçalada pel cantant de La Gossa Sorda Josep Nadal i el cantautor Joan Palomares ha posat ja en descàrrega gratuïta un treball ple de força amb

Energia, lluita i compromís son els elements d’un treball directe i que busca dir les coses pel seu nom i on la claredat i la combativitat queden plasmades des dels primers versos d’uns temes rockers però amb punts electrònics, pop i, fins i tot, rastres de la cançó d’autor. El disc compta amb les col·laboracions de músics com Clara Andrés, Pere Joan Pons (dolçainer de La Gossa Sorda)o Héctor Peropadre (llaüt d’Aspencat).

Tot NOTÍCIES

Juny

Sau, a partir de l’octubre en forma de musical Pau Planas

La pròxima tardor s’estrenarà Boig per tu, un musical amb les lletres de Sau com a punt de partida. Sota la direcció de Ricard Reguant i amb el mateix Pep Sala com a autor dels arranjaments l’obra es centrarà en la recerca

de l’amor en el pas de l’adolescència a la joventut. 15 dels temes de la banda liderada per Pep Sala i Carles Sabater seran els que formaran part d’aquest musical. L’estrena serà el 12 d’octubre a la Sala Atlèntida de Vic i farà gira per di-

ferents ciutats de Catalunya abans d’establir-se al Teatre Barts de Barcelona a partir del desembre. Amb un pressupost de 280.000 euros, l’obra comptarà amb 12 actors d’entre 18 i 25 anys i 5 músics i buscarà integrar les cançons en la història evitant que suposin un xoc en el relat.

Abril publica La pedra més preciosa, la flor més senzilla Pau Planas

Després de l’èxit d’Ara o mai, Abril continuen avançant amb La pedra més preciosa, la flor més senzilla. El grup acaba de publicar el seu segon treball, que segueix fidel a la seva aposta pop-rock. El disc arriba carregat de vitalitat i energia i deixa cons-

tància que, tot i la precocitat del grup, la seva evolució és constant. Fa només un any, que la banda publicava el seu primer treball, un disc amb temes com “Podria ser”, “Farem veure o “Una meitat”, que van aconseguir fer-se un lloc entre les radiofòrmules del país, però ara segueixen madu-

rant amb un segon treball ple de sentiments. El primer single, “Lliure”, ja deixava clar aquesta aposta optimista i alegre, que segueix amb temes com “Seguirem” o “Viu”. Cançons personals que busquen animar a qui les escolti a tirar endavant i que presentaran el pròxim 16 de juny a la Sala Bikini de Barcelona.

Tot CONCERTS

Juny

Inspira presenta Amunt! en un concert immillorable Guillem Rierola

Tothom esperant al Music Hall, obren les portes, comença la cua i al cap de poc entren els Inspira. Les cares de la gent parlaven per si soles, sabien a què venien i la complicitat es podia llegir als seus ulls. Així va ser, a la segona cançó del concert el públic ja s’havia entregat per complet corejant ‘Humilment Brillant’. La sala era gairebé plena, el nombre de fotògrafs era, fins i tot, insultant pels assistents i la seva falta de respecte amb les primeres files va ser l’únic punt negre d’un concert rodó. Entre el públic il·lustres espectadors: Arnau Vallvé (Manel), Marc Llobet i Dani Vega (Mishima), l’imprescindible Ricky Faulkner i Pep Rius i Valen Nieto (Raydibaum) que no fallen mai als concerts d’Inspira.

Totes les cançons de l’últim disc estaven perfectament integrades al tracklist del concert, si algú volia saber quines cançons eren la primera vegada que tocaven en directe havien de mirar al públic i, tot i així, hagués costat perquè la gent va arribar amb els deures fets a la cita. Més enllà de les cançons del seu anterior disc Escapistes (Amniòtic Records, 2011) que sonaven a la perfecció van destacar ‘El refugi de les hores’, ‘Nits que no acaben mai’ amb la col·laboració de Valen Nieto i ‘Assajos i errors’ cantada a duo per Lanuza i Anaïs Pascual. Però per sobre de totes elles va destacar ‘Nits d’hivern’ amb un espectacular posada en escena amb Cristian Diana (guitarra), Pau Vallvé (bateria) i Darío Vuelta (baix) tots tres

Els concerts de la banda liderada per Jordi Lanuza sempre són d’una qualitat immillorable; aquest no va ser una excepció, però amb la col·laboració de Pau Vallvé a la bateria Inspira encara va anar més enllà i es va convertir en un espectacle ineludible. Des del primer concert fins a l’últim de la gira del disc Amunt! (Amniòtic Records, 2013) tothom qui desestimi l’oportunitat d’anar a un dels concerts, com a mínim, està cometent un error imperdonable.

situats al voltant de la bateria i fent un joc de percussió sublim. Pels bisos Lanuza va voler tancar el disc Amunt! amb ‘Antigues maquinàries’ i es va guardar les que són segurament els seus dos “hits” (si es pot dir així). Va anar enfilant l’acomiadament amb una versió hiperenèrgica de ‘Focs i brases’ en la que va aparèixer per sorpresa Simon Williams, el bateria que havia fet la gira d’Escapistes amb el grup i que compartirà aquesta gira amb Pau Vallvé. Inspira van tancar el concert amb ‘Plou (i no vol parar)’, una catarsi col·lectiva que va servir per acabar de convèncer que Amniòtic Records té els dos millors guitarra elèctrica del panorama musical català: Cristian Diana (Inspira) i Nico Roig (Nico Roig, Pau Vallvé i Maria Coma).

Foto: Alícia Camps

Tot CONCERTS

Juny

Tinc ganes de veure’t

Roger Aran

Diumenge 12 de maig es va celebrar a Barcelona la festa reivindicativa en defensa de TV3 i Catalunya Radio. L’acte va aplegar més de 15.000 persones segons l’organització. I, entre estelades i crits d’independència, es va fer un clam contra les retallades d’una forma festiva i molt familiar. Més de 500 treballadors dels mitjans de comunicació públics del País van col·laborar desinteressadament en la realització i la preparació i van treballar durant tot el dia per a què l’acte sortís a la perfecció. El que no hi podia faltar en un acte com aquest era la música que hi va ser present durant les gairebé 10 hores d’acte. Al matí, pensat pels més petits, es va poder gaudir d’un ambient molt familiar entre uns inflables i uns tallers de maquillatge. El públic van poder ballar i cantar amb l’actuació de les noies de Macedònia, Acció, els Sirgadors i Always Drinking Marching Band, entre d’altres. Al migdia la música va parar per donar pas a una paellada que va servir a més de 500 persones. I a la tarda les actuacions van començar amb uns

esperats i aplaudits Catarres que van obrir la segona part de les actuacions amb la cançó “Tokyo”. Tot seguit va arribar l’hora de Quimi Portet, que va portar el seu toc a la festa. El públic va esclatat en aplaudiments quan en Marcel de Txarango va pujar a l’escenari, tot sol amb una guitarra, i perdonant a la resta del grup per no ser-hi, va fer cantar a tots els assistets amb una versió en acústic de “la Dansa del Vestit” que va emocionar a molts dels presents. I va arribar l’hora de gaudir de Mazoni i Sanjosex compartint escenari. Entre les actuacions musicals hi anaven els parlaments, en que diferents professionals de la comunicació van dir la seva i van defensar el model dels mitjans públics del País. També es van poder veure vídeos on es recordaven moments mítics de TV3 o de Catalunya Radio i comentaris de gent anònima en suport a aquests mitjans, que van ajudar a dinamitzar els canvis d’artistes damunt de l’escenari. Andrea Motis i Joan Chamorro van ser els escollints per posar l’emoció a flor de pell. I tot seguit va arribar l’hora d’un moment molt esperat, i és que Terapia de Shock, després de

cantar i fer participar a tot el públic amb el seu conegudíssim “Sense tu”, van presentar una cançó del nou disc. També va posar el seu granet de sorra en aquesta festa Andreu Rifé que no va deixar indiferent a ningú. Mishima va començar la seva actuació fent referència a l’últim atac al català, dient que cantarien en LAPAO. I ja entrant en la recta final, Lax’n’busto, aplaudit i cantat per absolutament tot el públic, van dedicar als treballadors de TV3 i Catalunya Radio el seu mític “Tornarem”. Pastora, els següents en pujar al escenari, van portar el seu toc electrònic amb “Una altra galàxia” que va ser molt ballada. I la festa es va acabar amb Gossos, que van comptar amb dos grans col·laboracions que no podien faltar: Gerard Quintana i Dani Macaco amb qui van cantar la conegudíssima “Corren” Una gran festa que va portar molts missatges reivindicatius, tant socials com polítics; on en diferents ocasions es va aplaudir en memòria del recentment desaparegut Constantino Romero; on es van aconseguir més de 12.500 firmes a favor de la televisió i la radio pública; i on es va fer país, el nostre.

Tot CONCERTS

Juny

La vida sense Obrint Pas Pau Planas

L’ombra del comiat d’Obrint Pas va planar l’últim cap de setmana de mes pel Centre Artesà Tradicionàrius. El grup feia parada a Barcelona per oferir un triplet de concerts a Gràcia. Les entrades s’havien exhaurit feia setmanes obligant a programar un segon concert i, fins i tot, un tercer. El públic omplia a vessar la sala, corejant cada un dels temes del grup, conscients que cada vegada queden menys concerts de la banda. Des que, fa uns mesos, els valencians van anunciar una aturada indefinida pel 2014, cada un dels concerts de la darrera gira s’han convertit en un comiat i els de Barcelona no en van ser

l’excepció. Va ser una nit d’emocions, una nit de records, una nit d’agraïment. Els components de la banda no van deixar passar cap oportunitat per donar les gràcies al públic per la fidelitat mostrada durant aquests 20 anys, però tampoc el públic va deixar passar l’oportunitat d’agrair la tasca d’un dels grups més importants en la història del país. Un repertori replet de nostàlgia i unes intervencions constants d’uns Obrint Pas en alguns moments emocionats, servia per fer un repàs als camins que ha recorregut el grup, als inicis, a les emocions viscudes… Un repàs que va fer vibrar el públic. El format acústic no va ser impediment per què els assistents coregessin cada un dels temes ni perquè es posessin dempeus per

saltar amb el que ja són himnes dels Països Catalans. Després d’una primera part de concert marcat per temes més oblidats que el grup busca de recuperar amb el format acústic com “Dakar”, “Murals” o “Lluna de plata”, va arribar el moment dels grans hits. “Viure”, “Si tanque els ulls” o “Del Sud” es van anar succeint abans de deixar l’escenari amb “El cant dels Maulets”. En tornar, l’energia ja no es va perdre amb “La vida sense tu”, “Som” o, sobretot, amb “La Flama”, cantada a ple pulmó pels assistents. Per acabar, “Alegria” i, com no podia ser d’una altra manera, “La Muixeranga” van servir per acomiadar-se davant d’un públic absolutament entregat a crits de “Sempre anirem Obrint Pas”.

La Troba Kung Fú i Joan Dausà a l’In-Somni Pau Planas/ Salut Coll

A principis de mes, l’In-somni va arribar a Girona. Des de dimarts 30 d’abril fins el proper dissabte 4 de maig, una quinzena de grups van passar per l’escenari de la Copa. Enguany, però, la música en català estava reservada a les dues primeres nits. Dimarts va ser el moment de La Troba Kung Fú, que prenia el relleu a Muchachito, l’artista que havia obert la nit i el festival. En un escenari força ple, la rumba de La Troba, anava animant

progressivament el públic. Temes com “Clavell Morenet”, “Volant” o “Bufa el vent” feien saltar els assistents tot corejant-ne les lletres. Dimecres va arribar el torn de Joan Dausà, l’artista que últimament ha actuat a La riera i que ha posat música a Polseres vermelles, és sens dubte cada vegada més conegut arreu i arrossega cada vegada més seguidors incondicionals. Al festival In-somni a Girona, molt poca gent hi era per casualitat, el públic, heterogeni però més aviat jove, el coneixia i coneixia bé totes les seves

cançons. Aviat ja no haurà de demanar als concerts quanta gent coneix “Jo mai mai” o quanta gent ha escoltat el disc sencer. La resposta ja no caldrà perquè la unanimitat serà total. Al llarg del concert va repassar totes les cançons del seu disc, “És absurd”, “L’ós polar”, “Truca’m”, “El petit heroi”… fins arribar a “Jo mai mai” al final de tot. En aquesta ocasió, la cançó que tothom volia sentir es va fer esperar fins al final, tant al final que alguns ja començaven pensar que no la cantaria.

Tot CONCERTS

Juny

Ara més que mai som Oprimits Lluc Munar

Dissabte 11 de miag al vespre, hi havia una cita important per l’escena musical de Mallorca. Oprimits presentava el seu quart treball, Endavant, al teatre de Lloseta, un àlbum que segueix la mateix trajectòria dels anteriors, caracteritzat per un ska reivindicatiu. Aquest àlbum era especial i molt esperat pel propi grup, ja que feia anys que no treien res de nou i a més a més quest cop ho feren a través de la plataforma de micro-mecenatge Verkami. Durant el concert els a van acompanyar el grup de rap de València Rapsodes, que tocaren primer i La Gran Orquestra Repúblicana, un grup pro republicà i antimonàrquic que tancà la nit. Entremig, el plat fort: Oprimits.

compositor de SonandTHG; el raper mallorquí Valtònyc; Toni Nicolau el cantant d’Ocults i Biel Mayoral. Un moment emotiu va ser quan van tocar “Correllengua”, una cançó feta expressament pel correllengua que acaba de finalitzar a Mallorca. A més, durant aquesta cançó dues membres de l’associació juvenil “Joves de Mallorca per la Llengua” van pujar a l’escenari amb dues torxes símbol de la flama de la llengua. També el grup, recent creat per joves, Xarxa, van pujar a l’escenari a tocar una cançó amb els Oprimits. Quan Oprimits va acabar el repertori del seu nou àlbum i cançons d’altres

El teatre de Lloseta es va engalanar per rebre els assistents. El concert va començar a les 21:30 amb l’actuació dels Rapsodes que com sempre ho donaren tot damunt l’escenari de manera divertida, amena i propera al públic. El grup va repartir papers entre el públic per que escriguessin el que volguessin i desprès van improvisar amb el que deien alguns papers. Fins i tot un jove mallorquí va pujar a improvisar amb el grup. Quan Rapsodes va finalitzar i van baixar de l’escenari, començava el plat fort, Oprimits, que donaven a conèixer el seu últim àlbum al públic congregat al teatre. Molts artistes van donar suport al grup durant el concert: Francesc Ribera de Brams; Àlex i Thrashoo de Eina -abans Inadaptats-; Marcel Pich de Taverners; Guillem Mesquida, membre fundador d’Oprimits i actualment cantant i

àlbums que ja son un clàssic en l’ideari mallorquí van començar a tocar La Gran Orquestra Republicana que que van repassar tot el seu repertori tocant els seus temes més clàssics, reivindicatius, irònics i sarcàstics. Es pot dir que Mallorca va viure una nit especial on la força de la música i de la llengua va ser present i va fer vibrar als centenars de persones que van assistir al concert que no van parar de ballar ni durant un segon. A més, també podem dir que els mallorquins i mallorquines donen les gràcies per tenir el plaer de tenir un grup de tanta qualitat com els oprimits entre molts més i cada cop son més.

Un país DE FESTIVAL

Juny

Foto: ANC

El PopArb desvetlla el cartell Pau Planas

El PopArb ja ha fet públic el cartell complet de l’edició d’aquest any, que se celebrarà els dies 28 i 29 de juny. Una vegada més, Arbúcies acollirà un bon nombre de grups durant dos dies en què es podran sentir les últimes novetats del país. Divendres hi destaca la presència de Pau Vallvè, Quart Primera i El

Petit de Cal Eril, però és el dissabte quan arriben les propostes més destacades. A l’escenari de Can Torres Sénior i El Cor Brutal presentarà el seu darrer treball València, Califòrnia abans que la música es desplaci a l’escenari principal de Can Cassó. En aquest espai hi passaran, per exemple, Bremen -que obriran les concerts en aquest escenari- i, ja entrada la nit, Oliva Trencada,

L’ax’n’Busto i Gossos principals grups en català de Acampada Jove David Bueno

L’Acampada Jove ja ha anunciat els grups participants a l’edició d’enguany. En el cartell, s’hi poden veure formacions com Lax’n’Busto, formació que presentarà les noves cançons del seu nou treball Tot és més senzill, publicat recentment. A més, la intensitat no hi faltarà de la mà d’un grup que farà anar el cor a mil, Gossos, que presentaran el seu nou

treball Batecs. La rumba i la festa anirà a càrrec de La Pegatina i la reivindicació arribarà de mans d’Aspencat, que portaran la seva energia en aquesta edició de l’Acampada. Completen el cartell formacions de l’alçada de Kayo Malayo, Dr. Calypso, Oprimits, Bad Manners, Relamidos, Strombers, Alamedadosoulna, Bongo Botrako, Xeic! i Boikot. El festival tindrà lloc del 18 al 20 de juliol a Montblanc. Les entrades anticipades ja estan a la venda.

Inspira -que acaben de publicar nou disc, Amunt!- La Iaia -que es troben immersos en el procés de preparació del seu segon disc- o Joan Colomo -amb l’espectacle “Joan Colomo reinventa la radiofòrmula”, on despertarà la seva cara més desinhibida-. Les entrades pel festival costen, des d’avui, 54€ més despeses de gestió i, de moment, no es posaran a la venda entrades per dies.

Manel i Puntí a l’(a) Phònica de Banyoles Manel i Adrià Puntí seran els grans referents en català del festival (a)Phònica que se celebrarà a Banyoles del 20 al 24 de juny. El quartet barceloní hi passarà la revetlla de Sant Joan mentre que el cantant gironí hi serà el divendres 21. Joan Colomo i La Troba Kung Fú també hi passaran els dies 22 i 24 respectivament.

Només Manel seran al Porta Ferrada Poca música en català a l’edició d’enguany del festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guíxols. Manel seran l’únic representant en un dels festivals amb més tradició de la Costa Brava. També hi passarà La Pegatina, presentant Eureka, el seu darrer treball.

Un país DE FESTIVAL

Juny

El Rebrot ja té cartell. El festival, que enguany se celebrarà a Sant Celoni -ciutat que relleva així Berga en l’acollida de la trobada- els dies 4, 5, 6 i 7 de juliol, tindrà com a gran referent Obrint Pas. Els valencians hi passaran el dissabte 6 per oferir un dels últims concerts amb la banda al complet. El

Obrint Pas seran el cap de cartell del Rebrot Pau Planas

el dissabte 6 per oferir un dels últims concerts amb la banda al complet. El Rebrot, la trobada musical organitzada per Arran, arriba en aquesta ocasió a la 12a edició. La cita començarà el dijous 4 de juliol amb els concerts de Nini, Zenit i Raska

i seguirà el divendres amb grups com Orxata, Ebri Knight, Arrap, el Veïnat i el grup finalista del concurs l’Esclat. La gran nit arribarà a dissabte amb el concert d’Obrint Pas, que torna al Rebrot després d’un any sense ser-hi. Els valencians tocaran acompanyats de KOP, At Versaris, La Carrau i Eixut.

Blaumut, Manel, Joan Dausà i Sílvia Pérez Cruz al Sons de Món conjunt monàstic de Vilabertran. Les entrades per aquest concert aniran dels 12 als 15 euros. L’endemà serà el torn d’una de les grans veus del país, Sílvia Pérez Cruz, que passarà pel mateix escenari amb unes entrades que es mouran entre els 20 i 25 euros.

Pau Planas

Poc a poc, els diferents festivals d’estiu van fent públics els cartells. Un dels últims en presentar la programació ha estat el Sons del Món, que se celebrarà durant el mes de juliol entre Roses, Vilabertran i Castelló d’Empúries. El

festival, ajuntarà música i gastronomia amb l’entorn de l’Empordà tot organitzant, fins i tot, sortides amb catamarà. La música en català, arribarà el primer cap de setmana de mes. Divendres dia 5, Joan Dausà i Blaumut, dos grups en ple procés de creixement, passaran pel

El cap de setmana següent serà el torn dels grans caps de cartell, Manel, que passaran per l’espai La Ciutadella de Roses el dissabte dia 13 per presentar Atletes, baixin de l’escenari. El preu per assistir a aquest concert oscil·larà entre els 22 i 25 euros. l’última proposta en català arribarà el divendres 26 de la mà d’un sopar concert que comptarà amb la presència de Juanjo Bosk.

totENTREVISTES

Juny

Teràpia de Shock

“La nostra música descriu el moment que vivim nosaltres tant com a banda com personalment”

Pau Planas

Com definiríeu aquest tercer treball? Jaume Sucarrats: Com en tots els treballs que hem fet, la nostra música descriu el moment que vivim nosaltres tant com a banda com personalment. El primer disc era molt juvenil i carregat d’esperança, el segon era més obscur pel moment que passàvem i aquest parla dels pensaments que té un jove de 20 o 25 anys: de com està el món i del que es troba quan surt al carrer. Totes les cançons estan escrites d’experiències reals viscudes en el dia a dia. Que mai no pari parla d’aquest concepte del dia a dia: de què et vas trobant, dels llocs on vas, del que penses, del que sents… Per tant, és un treball autobiogràfic? Ferran Massegur: És un disc que pot parlar de qualsevol jove d’aquest país. És ja el vostre tercer disc, quina ha estat l’evolució del grup? FM: El grup sempre ha evolucionat des de l’ignorància total cap al món de la música i des de d’innocència d’uns

nois de 13 a 16 anys que comencen comprant-se una guitarra. Aquests 7 anys han estat una manera d’entendre com funciona el món i concretament aquest mercat musical del país, que no ens agrada gaire. Ens hem endut certa desil·lusió de com està muntat tot, però seguim lluitant. Si féssim música pels diners o per la fama a aquest país no hi hauria músics. Per tirar endavant cal estar motivat, gaudir i anar amb l’amistat per davant de tot. El dia que això s’acaba, s’acaben els grups.

“És un disc que pot parlar de qualsevol jove d’aquest país”

“Ens hem endut

certa desil·lusió de com està muntat tot, però seguim lluitant” 20

Perquè aquesta desil·lusió? Albert Parés: Tot el que havíem vist per la tele o a les pel·lícules és contrari a tot el que passa al mercat català. És molt difícil donar-te a conèixer, que t’escoltin… La música no està valorada. FM: Sembla que no es potencia la música en català. Es gasta el temps dels mitjans en coses que per mi no m’interessen un pet. Estan tot el dia parlant del mateix, o del mateix grup, però hi ha molta varietat, molts estils i molta gent que té coses a dir. AP: És un bon moment per la música. Hi ha un seguit de grups catalans que són molt bons però no són escoltats. JS: I això és per culpa de quatre gats, que són els que mouen els fils. Ara, amb aquest tercer disc, us considereu un grup consolidat? JS: Per res. Ens sentim igual de novells que el primer dia. Quan anem de concert, quan fem promoció o quan anem a algun lloc aprenem coses noves, coneixem gent… Cada dia intentem

totENTREVISTES

Juny

“Ens considerem

quatre pringats de Les Preses -que és un poble molt petit-, que tenim els nostres amics i que toquem per passar-nos-ho bé” millorar i acostar-nos al que volem ser. Teràpia de Shock ens considerem quatre pringats de Les Preses -que és un poble molt petit-, que tenim els nostres amics i que toquem per passar-nos-ho bé. Sí que és veritat que de vegades algú et para pel carrer o et diu alguna cosa, però no ens considerem un grup consolidat ni un referent. Ara portàveu uns mesos sense concerts abans de començar les preestrenes que heu fet, hi havia ganes de tornar als escenaris amb cançons noves? FM: I tant! Però quan vam acceptar fer aquest disc vam posar com a condició no tenir pressions ni presses. Volíem tenir tota la tranquil·litat del món per fer les cançons, trobar el moment en què estàvem i decidir cap a on volíem enfocar la nostra història. Tot això amb unes ganes boges de tornar als escenaris, això sí. A nosaltres, el que més ens agrada és tocar en directe. Per tant, ha estat un disc cuinat a foc lent?

JS: Totes les cançons han estat composades en tot l’últim any mentre que en els altres sempre eren més properes a la gravació. En aquest disc, en canvi moltes ja estaven fetes de temps enrere i tot aquest període de preparació ha fet que evolucionessin i tinguessin un temps de cocció per fer-les més nostres. També hem pogut dedicar molt temps a preparar un nou concert, perquè si alguna cosa volem defensar és el nostre directe. Musicalment, això ha aportat una diferència important respecte treballs anteriors? AP: Hem mantingut molt la línia. Segurament s’assembla una mica més a Escapa’t amb mi, ja que Tota la nit, el nostre segon àlbum, a causa de l’etapa que vivíem és un disc una mica més fosc. Aquest, en canvi, és força optimista. Hi ha cançons que parlen de temes més delicats, però també n’hi han d’altres que parlen de coses més boniques. Es nota l’evolució que hem tingut, musicalment hem millorat molt tots.

Sempre heu tingut temes molt diversos, però sovint s’ha dit que parleu molt d’amor. En aquest disc en parleu? JS: Això que parlem molt d’amor ho deu dir algú que no ha entès les lletres. Utilitzem paraules dolces i amor, però referit a una cosa que et té molt lligada, que per tu és un amor però que potser és droga o alguna altra història. Suposo que pel fet d’haver sonat tant el “Sense tu” algú ha pensat així, però no creiem que totes les nostres cançons parlin d’amor, en tot cas parlem d’amistat, ens centrem molt en l’amistat. Teniu unes certes ganes de fugir de “Sense tu”? JS: “Sense tu” per nosaltres és un tema molt especial. Va ser un dels primers que vam tocar els quatre junts i ens en sentim súper orgullosos. En escoltarla recordo el moment en què la vam fer i em porta molts records. Quan veig que la gent la coneix em fa molt feliç. A més, la gent se l’ha fet seva. Perquè fugir-ne?

“Segurament

“Quan vam

acceptar fer aquest disc vam posar com a condició no tenir pressions ni presses” 21

totENTREVISTES

Juny

Andreu Rifé

“Parteixo de la vivència autobiogràfica però això és només el punt de partida”

Des de l’inici de la segona temporada de Polseres Vermelles, Andreu Rifé va saltar al primer nivell de la música del país gràcies a “Fil de llum”, en tema inclòs al seu àlbum Ping Pong i que es va convertir en l’himne d’aquesta segona temporada. El cantautor, immers a mitja gira de presentació d’aquest treball, passa pel Totmusicat per donar-nos-en tots els detalls. Pau Planas

Què va significar que “Fil de llum” fos l’himne de la segona temporada de Polseres Vermelles? Moltes coses. Per començar és una cosa molt emotiva per mi, perquè va ser poder aportar el meu treball a una sèrie d’aquest nivell. Per altra banda, com a músic també n’he tret un benefici, ja que és una promoció forta. És una cançó plena d’optimisme, representa una mica el que vol dir la sèrie, no? La sèrie va més enllà del món de la salut i dels hospitals, parla de la superació. Tothom se la pot identificar com a seva, tant la sèrie com la cançó. L’èxit de la cançó el podem atribuir al gran aparador que ha suposat Polseres Vermelles?

Sí, sens dubte! La cançó es va publicar fa set mesos i ni tan sols era el senzill del disc, que era “M’agrada el ping pong”. Ara és gràcies a la sèrie que hi ha un segon senzill.

Aquesta ja era una proposta de banda, però era una actuació com actor. Ara ja no actuo, ja no em pinto els ulls, per dir-ho d’alguna manera, ara ja és un format banda més costumista.

I amb “M’agrada el ping pong” que volies explicar?

Les teves cançons són autobiogràfiques?

Parla d’una vivència que molta gent pot haver viscut, la de trencar una relació i després desitjar el que no tens. Però no deixa de ser una diversió i un intent que la gent vessi les cerveses i els cubates en els concerts.

Parteixo de la vivència autobiogràfica però això és només el punt de parti-

La cançó dóna nom al disc, Ping Pong, que no és el primer que fas, però que sí que és un canvi en la proposta cap a una sonoritat més pop…

influència concreta. Sóc un nostàlgic de Pink Floyd, però a part d’això sóc un tastaolletes”

Sí. El primer disc era Terrós, una obra molt folk i autor. Vaig agafar poemes d’un amic meu i li vaig posar música. El següent era una obra de teatre en què actuàvem en directe des de l’escenari.

“No tinc una

totENTREVISTES

Juny

“‘Fil de llum’ es va publicar fa set mesos i ni tan sols era el senzill del disc, que era “M’agrada el ping pong”. Ara és gràcies a la sèrie que hi ha un segon senzill”

da. La biografia et serveix per explicar coses que emocionen a la gent però si jo em dedico a narrar la meva vida és molt poc interessant. L’important és utilitzar el material propi per convertir-ho en una cosa que emocioni al públic. Ping Pong té un punt surrealista, d’on surt la inspiració? No tinc una metodologia gens clara. A vegades parteixo d’una melodia, a vegades d’una idea, a vegades d’una tornada… Sóc així de simple, no hi ha un treball especialment litúrgic o metòdic. I quines són les teves influències? No tinc una influència concreta. Sóc un nostàlgic de Pink Floyd, però a

part d’això sóc un tastaolletes. Per exemple, a la gira incloc temes antics que no tenen res a veure amb el que faig ara. Per altra banda, una de les meves influències també és el silenci, no escoltar música. Això és una manera de respectar el llenguatge musical. Soroll per soroll no, la música mereix un respecte! És difícil combinar la carrera musical amb la d’actor? No. Sí, que és veritat, però que ara que estic de gira fins al setembre, per exemple, no puc agafar una obra de teatre. Sí que puc rodar televisió, perquè sempre es poden combinar horaris, però teatre no. A banda d’aquest tema purament tècnic, tota la resta és absolutament combinable. És més, fins i tot es pot complementar. M’agrada fer

“Ara [als concerts]

ja no actuo, ja no em pinto els ulls, per dirho d’alguna manera, ara ja és un format banda més costumista”

una obra de teatre i posar-hi la música o fer un concert i posar-hi un acte teatral. Polseres n’és un bon exemple. Aquesta gira com l’encares? Amb dos formats: Un format acústic només amb tres músics i unes il·lustracions pensat per llocs més petits i el format gran de banda, el de fer vessar els cubates. I què té més demanda? Doncs la gent prefereix el que hi ha al disc: la banda. Ara bé, per una qüestió de pressupost també ens demanen una cosa més petita, ja que surt més bé de preu. Tot i això sempre busquen poder fer el gran que respon més al que hi ha al disc, encara que els temes són els mateixos.

totENTREVISTES

Juny Foto: Àlex Carmona

Dept.

“L’evolució de Dept. és constant”

Fa ja uns mesos que Dept. van publicar La perfecció del caos. El grup, ja ha iniciat una gira de presentació que els ha portat fins la Xina, on van oferir dos concerts el mes d’abril. David Rosell, líder de la banda, passa pel Totmusicat per parlar-nos de la situació del grup. Pau Planas

Quins són aquests elements nous?

Quina és la perfecció del caos?

Què aporta de nou La perfecció del caos?

Hem treballat bastant distorsions amb els baixos i hem investigat molt amb qüestions sonores per aconseguir un so molt nostre.

Això és un joc de paraules que vol fer veure que, de vegades, la perfecció de les coses no la trobem en una absoluta perfecció. De vegades, les coses imperfectes són les que al final acaben sent més perfectes.

L’evolució. Dept. és una evolució constant. Des del moment en què vam néixer vam dir que volíem ser una banda de llarg recorregut. En cada disc aprenem moltes coses i després ho apliquem al següent i no ens cansem mai d’intentar trobar noves fórmules per posar en l’ordre del dia. És un disc de rock amb temes pop que segueix la nostra línia però amb diferents elements nous i molta cura per les melodies.

I de què parlen les cançons? Doncs del que ha estat passant durant els dos últims anys, que és el temps que tardo en composar un àlbum. Parla de política, de la crisi dels bancs… de les diferents coses que m’han afectat durant aquest temps.

“No ens cansem mai “De vegades, la d’intentar trobar noves fórmules per posar en l’ordre del dia”

perfecció de les coses no la trobem en una absoluta perfecció” 24

De tot el disc amb quina cançó et quedes? Amb totes. Això és realment molt complicat de dir. Totes les cançons les he fet jo i no puc decidir. El que és bonic és que triïn els seguidors.

“La perfecció

del caos parla de política, de la crisi dels bancs…”

totENTREVISTES Fa poc que heu arribat a la Xina, com va anar l’experiència?

Juny Foto: Àlex Carmona

Espectacular. Amb Dept, portem ja tres anys voltant molt per Europa i ens agrada molt, però fora d’Europa només havíem anat al Marroc, no havíem estat mai a l’Àsia. Ens feia molta il·lusió i anàvem allà amb una incògnita bastant gran del que ens hi trobaríem i la veritat és que la rebuda va ser brutal, com gairebé mai ens havíem trobat a l’estranger. De fet, ja sabem que l’any vinent hi tornem, perquè ja hi ha bolos lligats. Perquè a jutjar per les imatges, hi havia un bon nombre de públic… Sí, i a més molta de la gent que ens va venir a veure el primer dia, l’endemà es va desplaçar del festival on vam tocar per venir-nos a veure a una sala de Pekín. Això ens va fer especialment feliços perquè veus que hi ha una resposta i que a la gent li agrada el que fas. Ara com prepareu els pròxims concerts aquí? Ja hem fet uns quants concerts presentant el nou treball. Sempre els primer són els més delicats perquè vas veient com funciona el repertori. Ara ja el portem força bé i ens hi sentim còmodes. Anar a Xina també ens ha ajudat a acabar-lo de consolidar, perquè allà no tens la premissa que la gent cantarà les cançons, perquè no les saben, i això t’ajuda a veure si el concert funciona. Si amb gent que no t’ha vist mai el concert funciona vol dir que la cosa va bé.

“La rebuda a la Xina va ser brutal, com

gairebé mai ens havíem trobat a l’estranger. De fet, ja sabem que l’any vinent hi tornem, perquè ja hi ha bolos lligats”

Foto: Àlex Carmona

totENTREVISTES

Juny

Kòdul

“Partim de tot el que està passant i ho critiquem, però també intentem donar-hi resposta”

Kòdul acaba de presentar el seu segon treball, La nostra resposta, un disc ple de reivindicació i propostes per capgirar la situació actual. Molt fidels a l’ska i el rock que sempre els ha acompanyat, el grup no deixa de buscar noves sonoritats que aportin un toc diferent al nou treball. Pau Planas

Com definiríeu Kòdul? Guillem Cabra: Som un grup d’amics i això és per nosaltres el fonamental. A banda d’això, som un grup del Pla del Bages que musicalment portem l’ska i el rock com a bandera i que les nostres cançons estan destinades a intentar transformar la societat. Som independentistes i no ens n’amaguem -ja ho érem abans de la onada que hi ha ara- lluitem contra el capitalisme, contra el feixisme i intentem construir un món millor a través de la música. I quines tres paraules us descriuen? GC: Revolució Carles Ratera: Lluita Toni Garrido: I optimisme Quina és la vostra resposta?

GC: La nostra resposta no és només la dels onze membres del grup, és la dels moviments socials, la dels estudiants que ocupen els rectorats, la dels avis que lluiten per tenir una jubilació digne, és la dels joves que ens organitzem per canviar el món. Tot això és la nostra resposta, una resposta col·lectiva. I és que cada cançó del disc és com una resposta al moment actual… GC: Per això diem que no és només una resposta. Parlem de moltes coses: de feminisme, de transformació social, de qüestions nacionals… Però no és un disc únicament crític i fosc. Partim de tot el que està passant i ho critiquem, però també intentem donar-hi aquesta resposta, aquesta proposta, aquestes ganes de canviar les coses… En definitiva, el missatge que volem transmetre és “ho volem tot, però també ho podem tot”. Nosaltres intentem que les lletres no siguin agressives ni de carregar-s’ho tot, sinó que, dins el nostre estil, volem fer poesia.

Musicalment, seguiu fidels, però aporteu algunes petites novetats… GC: Sí, l’essència no l’hem perduda. El rock i l’ska el s’hi segueix trobant, però hem fet un pas endavant. Hi hem afegit bases electròniques que porten més la veu cantant rítmicament. També hem volgut fer algunes cançons més tranquil·les, que no havíem fet a Empremta. Hi trobem també unes quantes col·laboracions… CR: Sí, vam tenir col·laboradors com els amics de Txarango, que és un luxe poder-los tenir; La Raíz; en Carles Belda; en Xavi Solana, dels Ezne Beltza; la Maria Ribot, en Marc Sort amb el saxo, l’Ignasi Camp amb el piano… De moment, la resposta que observeu del públic és bona? CR: La crítica està sent bona. La gent sembla que ha quedat contenta, a veu-

totENTREVISTES

Juny

“La nostra

resposta és la dels moviments socials, la dels estudiants que ocupen els rectorats, la dels avis que lluiten per tenir una jubilació digne, és la dels joves que ens organitzem per canviar el món...” re si segueix així i si de cares a l’estiu arriba a tothom que ha d’arribar.

Aquest segon disc l’heu gravat diferent que el primer?

tan col·laborativa i un treball tan conjunt que no ho sabríem dir.

GC: És molt significatiu que quan hem fet concerts, la gent no coneixia encara totes les cançons, però sí que algunes ja les cantàvem. Per nosaltres això ja és un èxit.

TG: Sí, el primer el vam gravar amb en David Rosell i hi vam entrar com a grup completament novell, no havíem gravat mai cap disc. Aquesta vegada hem volgut corregir tots els errors que vam cometre i en Marc Mas, teclista de Gertrudis, com a productor ens ha ajudat moltíssim a que les estructures tinguessin coherència, a dir les coses senzilles, que s’entenguessin…

Manteniu també la duplicitat de veu, canteu un noi i una noia…

Sou 11 membre, com us heu dividit les tasques?

Ara mateix, l’ska, un gènere més reivindicatiu, seria el que tocaria pel moment que estem vivint?

Als concerts, busqueu ser fidels a la sonoritat del disc? GC: Intentem ser-ho bastant, però de vegades és impossible. A més, de vegades també busquem incloure novetats que puguin sorprendre a la gent o coses que no estan al disc. Vau començar amb 15 anys, quin balanç feu dels anys que porteu? GC: Molt positiu. No ens hauríem esperat mai que aquest nucli d’amics que vam començar a tocar a l’institut arribaríem on som ara, a presentar el segon disc.

TG: En aquest últim disc hem funcionat una mica diferent a el primer. Les lletres les han monopolitzat més en Guillem i l’Arnau, però la música ha estat una proposta de tots els membres on tothom hi anava aportant idees. GC: Ara ens seria molt difícil dir de qui és un tema. La lletra ho tenim més clar, però la música ha estat una cosa

“Hem d’intentar

dir les coses pel seu nom i denunciar tota la gent que ens està portant a la ruïna per així construir un nou sistema, i això no es pot cantar amb un ukelele!” 27

GC: Sí, compartir la veu d’un noi i una noia és un tret que sempre hem mantingut i creiem que ens dóna una diferència amb altres grups. A més, aporta diferents registres musicals.

GC: L’ska i el punk rock i tot el que sigui dur! Creiem que no podem continuar amb el capitalisme, és horrorós, no es pot aguantar més! Per tant, hem d’intentar dir les coses pel seu nom i denunciar tota la gent que ens està portant a la ruïna per així construir un nou sistema, i això no es pot cantar amb un ukelele!

totENTREVISTES

Juny

Foto: Pau Colet Castaño

Ebri Knight

“En les lletres hem tirat cap a un àmbit més adequat als temps que corren” Els maresmencs Ebri Knight, presenten aquest any La palla va cara, un treball que manté tota l’energia i les dosis de folk de Tornades de fa temps, però que també suposa alguns canvis. Albert Avilés -baix- i Bernat Duran -violí- ens en donen tots els detalls. Pau Planas

Què s’hi pot trobar a La palla va cara? Bernat Duran: Doncs des de jotes fins a cançons que segueixen més la línia del nostre primer disc, és a dir, agafar la música rock i unir-la a corrandes i al que se’ns posi per davant. S’ha dit que feu un folk de taverna irlandesa. Això és una definició correcte? Albert Avilés: Havíem començat fent folk de taverna tirant cap a la part irlandesa i de tradició atlàntica, però mica en mica hem anat descobrint i aportant melodies més pròpies de la zona mediterrània. BD: El concepte folk de taverna, però, ens engloba bastant. I d’on us ve l’interès per tot allò tradicional?

BD: Doncs no ho sé… El Maresme sempre ha estat una comarca on han sorgit força propostes tradicionals i suposo que hem anat agafant d’això.

totes en català. També cal dir que és un disc molt pensat per la situació en què estem ara i aquesta situació la vivim aquí.

A La palla va cara, deixeu de banda el toc més festiu per reivindicar més?

Més enllà d’aquests canvis en les lletres, quines altres diferències hi trobarà el públic respecte Tornades de fa temps?

AA: Això és un aspecte que amb el grup no perdem mai. La part festiva és inherent a la pròpia música d’Ebri Knight, totes les músiques són alegres i fan venir ganes de ballar. Dit això, sí que és cert que en les lletres hem tirat cap a un àmbit més adequat als temps que corren. Hi ha coses que s’han de dir i no tenim cap mena de mania en dir-les. Això és el que us ha portat a fer tot el disc en català? BD: Ha sortit així. No ha estat una decisió prèvia, simplement, en el primer treball ens van sorgir algunes lletres en anglès o ara ens han sorgit

BD: Tot i que hi ha cançons que surten de la tònica general del disc, el disc en sí és més rodó. Hem agafat el Tornades de fa temps i l’hem extremat. Té més canya, té més folk… AA: Jo diria que és més rocker, també. Al Tornades hi ha cançons més punk i en aquest ens hem centrat més en la part rokera. Què voleu dir amb la palla va cara? BD: Hem robat la frase de la música tradicional, ja que és una tornada típica de les cançons de sega: “Segueu arran, segueu arran, que la palla va

totENTREVISTES

Juny

Foto: Pau Colet Castaño

“Hi ha coses que

s’han de dir i no tenim cap mena de mania en dir-les”

“Aquí la gent no està acostumada a veure grups que no parin a dalt de l’escenari com ho fem nosaltres” cara” era una de les tonades típiques que s’utilitzaven. Però hem cregut també que, a banda del caràcter històric, era una manera de dir “estiguem atents, que les coses no estan fàcils i hem de lluitar una mica pel que hem tingut fins ara i el que volem tenir a partir d’ara”. Com us dividiu les tasques de grup? BD: És un treball força assembleari. Les decisions es prenen en assemblea i després tenim diferents comissions en què cadascú té la seva feina. A l’hora de composar, és un treball de formiguetes, cadascú aporta una melodia, una lletra… i a partir d’aquí ho anem treballant.

El ritme del grup, però, és força ràpid, presenteu el vostre primer treball però fa poc que heu començat… AA: Aquí hi ha trampa. El primer disc que vam publicar ara fa un any és en realitat un recull de temes que ja havíem fet anteriorment. Ara a la primavera fem vuit anys. Durant tot aquest temps havíem anat fent temes i forjant el nostre estil. Després de tot aquest temps, vam voler treure un disc que recopilés tot això. Llavors, a banda d’aquesta recopilació, teníem ganes de seguir treballant i aportar coses noves, per tant, ha estat força senzill tirar endavant aquest nou treball.

“Amb La palla va

cara hem agafat el Tornades de fa temps i l’hem extremat. Té més canya, té més folk…”

Com són els vostres concerts? AA: Trepidants. És un no parar. No hi ha temps de descans ni pel públic ni per nosaltres. BD: De fet, potser aquí la gent no està acostumada a veure grups que no parin a dalt de l’escenari com ho fem nosaltres. Costa veure grups que duguin aquesta energia. Nosaltres bevem molt de la música punk i l’actitud que tenim a l’escenari és aquesta. I les cançons sonen molt diferents? AA: Hi ha cosetes. Sempre que prepares un disc en directe fas modificacions

eNRENOU

Juny

First Take “Fem lletres obertes ja que volem que cadascú se les faci seves” David Bueno

Una mateixa tarda per dues entrevistes implica un cert ritme frenètic. L’equip de l’Enrenou, després de conversar amb The Wave, ens vam desplaçar el més ràpid possible cap al nostre següent objectiu, un grup amb el que ens feia especial il·lusió retrobar-nos. De punta a punta de Barcelona, vam anar fins a l’imponent edifici de l’Auditori de la capital catalana. Només veure’l, ens van venir molts records associats a grans nits de música viscudes dins de les seves sales. Allà al mig, entre paret i paret de l’Auditori, s’hi amaga l’Esmuc, un centre d’estudis de la música. Aquest era el lloc triat per a l’entrevista.

un altre repte que té entre mans, el del grup First Take.

First Take, a cavall del pop i el jazz La formació està integrada per la Nuna, amb els seus tocs més propers al pop, i els seus dos grans acompanyants, en Joel Cobos i Antonio Winkler, amb els seus aire de folk i fusió. “Nuna aporta la idea d’un tema, amb la seva harmonia, estructura i lletra, amb un aire més poper i co-

First Take és el grup convidat aquesta setmana a l’Enrenou, al capdavant del qual es troba una bona coneguda d’aquest espai, la Bertha Garcia, o el que és el mateix, la Nuna. Ella va ser la convidada, ara ja fa uns mesos, amb una entrevista que no ens va deixar gens indiferents. En aquella ocasió, ens presentava el seu projecte que tirava endavant de forma individual però, com a bona amant de la música que és, ara ens retrobem per presentar-nos

mercial. Després, nosaltres dos anem posant els tocs de jazz”. Aquesta és la fórmula que permet obtenir un resultat potent, sorprenent i, sobretot, molt ben treballat. Però anem per parts, qui són First Take? “Som un grup de funk i pop negre”, diuen. “Fem un pop més semblant al d’Alicia Keys que no pas al d’Alejandro Sanz”. Els inicis del grup estan clars, la intenció era fer un trio musical amb bateria, tecles i saxo.

eNRENOU

Juny

Això sí, van començar més com “un grup de fusió que no pas de pop, però ha acabat desembocant cap aquí”. Avisen que el grup també té uns aire comercials i de música electrònica. “Una música que és més ballable”. Adverteixen que “caldrien més grups d’aquest estil”, com el que fan ells. Per tot això, aquest projecte no pot tenir unes úniques influències clares i, per això, es barregen les de tots tres. “Ells tenen unes influències més fusioneres, del jazz dels noranta i el 2.000. En canvi, Nuna és més popera”.

Unes cançons, en català i anglès que creuen fronteres

Unes cançons molt personals i obertes El grup utilitza el català “perquè és de casa nostra” i l’anglès “per tradició ja que aquest estil sempre s’ha fet en aquesta llengua”. Fent una radiografia del moment actual, consideren que “la música en català porta molta tradició, però potser s’ha intentat imitar molt els estils en anglès i, és per això, que s’hauria de buscar un altre estil propi de fer aquesta música, que quadri més amb el que és català i la nostra cultura i manera de fer”. Tota una crítica que dóna per pensar.

Sobre el procés creatiu, “la Nuna és la meitat de la banda: fa les lletres, canta, toca el piano i el baix. Nosaltres, després només fem els arranjaments i afegim la bateria”. Els temes de les cançons parlen “de la vida, en general, i experiències personals”. Però, sobretot, es caracteritzen per unes “lletres obertes i que cadascú se les fa seves. No m’agrada que la música que faig sigui per mi, també es per l’altre gent. Això es en comú pels dos grups”. Això sí, cal distingir que “First Take és més funk-pop i Nuna és més intimista, amb algunes balades”.

El grup va tocar, recentment, a Holanda en el que va ser “una gran experiència”. A més, diuen que “l’estil de música, actualment, encaixa més en aquests llocs que aquí”. I el que és millor, la seva música no té fronteres i tenen la Pel que fa als concerts, procuren que “possibilitat d’anar a aquesta llocs sense sonin igual que les gravacions i és trobar-se amb cap problema”. que, a l’estudi, no han realitzat cap

producció especial. De fet, fins ara, només han gravat algunes demos. “El nom del grup ve de què cada vegada que teníem l’oportunitat de gravar una cosa nova, ho havíem de fer tot a la mateixa tarda. A vegades, acabàvem una lletra en el mateix estudi”. És per això, que diuen que ara volen “fer una gravació com cal i sense fer honor al seu nom”. De cara al futur, tenen pensat gravar una cançó que marcarà un punt d’inflexió dins del grup i que serà prèvia al nou disc. First Take, doncs, continua el seu camí ple d’idees i somnis. Un projecte sorprenent que ens ha deixat a tot l’equip de l’Enrenou sense paraules. I així és com ens quedem durant una bona estona després d’acomiadar-nos d’ells. Bé, sense paraules i cansats físicament després d’una tarda farcida d’entrevistes molt intenses.

eNRENOU

Juny

Ai Marai

“Tot és trist i bonic al mateix temps, deixem que les coses flueixin al seu pas”

David Bueno

Arriben al CAT de Gràcia amb ganes de fer una entrevista que sabem que serà diferent. És un grup que promet molt i que tenen la intenció de portar festa allà on van. I, això, a l’equip de l’Enrenou ens agrada. A més, cal sumar el component de rumba, el seu estil, i que els dóna un toc molt característic. Ells són Ai Marai. Asseguts al bar d’aquest centre musical mític de Barcelona, esperem que arribin els nostres convidats. Molts convidats. Concretament, venen set dels vuit membres que integren el grup. Això promet ser molt interessant. Comencem a parlar i més que una entrevista sembla una conversa entre amics. Gràcies a la taula rodona que vam escollir, ens podíem veure les cares, però tot i així, amb prou feines hi cabíem.

rumba, tant catalana com castellana, i de grups com Gato Pérez, Peret, Los Delinqüentes; Extremoduro…”. El grup reconeix que “a poc a poc, ja hem trobat el nostre estil”. Sense dubte, un estil fresc i festiu que, per sobre de tot, transmet molt bon rotllo. “Ens agraden les lletres que no s’entenguin ràpidament, que s’hagin d’escoltar varies vegades per acabar d’entendreles”. Sempre busquen un rerefons i unes lletres que mai estiguin buides de contingut. “Ens agrada donar un missatge”.

Un projecte nascut a la universitat Que millor per un grup de música que els seus integrants siguin amics. És el cas d’Ai Marai. “Som companys d’universitat, d’enginyeria industrial”. Es tracta d’uns inicis espontanis perquè, de cop, un dia, van decidir crear un grup sota les influències de “la

Des del 2010 han publicat una maqueta i un disc Al 2011 publiquen una maqueta autoproduïda i un any després, al 2012, s’atreveixen amb el seu primer disc. “Haver tret un disc ens ha definit de portes cap en fora”. Després de fer la maqueta no en van quedar gaires satisfets i, per això, van decidir anar endavant amb el disc. “El procés no ha estat ni ràpid ni lent; ha anat com havia d’anar… Hem fet el que hem pogut amb el temps que disposàvem. Això sí, gaudint de la vida sense obsessionar-nos”.

eNRENOU

Juny

Pel que fa als concert, admeten que el de presentació del disc no va ser tan “bèstia com molts dels que vam fer al llarg de l’estiu passat”. Tot i així, els directes són un dels components forts d’aquest grup. Amb qui els agradaria compartir escenari? “Amb La Troba Kung Fú, La Pegatina, Txarango, Kop… I un soprano”, diuen rient.

Ai Marai és una tribu que els guia l’amistat El nom del grup surt de la cançó “Mareta meva”, que ve a ser “una expressió de ai mare meva i, a partir d’aquí, surt el nostre nom”. A més, van descobrir que Ai Marai és una tribu i, de fet, “des què ens hem conegut som bastant tribu perquè ens guia l’amistat”. És tota una declaració d’intencions.

Les nostres cançons són vivències Pensen en un nou disc personals

La formació canta en català perquè “ens surt així; ens agraden les llengües i quan escrius una cançó surt com surt”. Aquesta és la filosofia d’un grup que es defineix amb tres adjectius: apolítics, somiatruites i rumberos.

“ Cada cançó intenta parlar d’una cosa diferent”. En aquest sentit, diferencien dos tipus de cançons, les que s’han d’analitzar i les que conviden a ballar i porten festa”. Entre els temes que tracten, parlen d’amor, desamors, maneres d’estar de la societat i sempre des del seu punt de vista, la d’uns joves de 26 anys.

En el futur, volen que “ens conegui el màxim de gent possible. Presentarem el nostre projecte, a tot Catalunya”. Tota la gent que els ha anat a veure, els ha donat la força i els ànims per seguirho fent. Mentre miren d’obrir-se pas a casa nostra, preparen un nou disc amb cançons en anglès, francès… Tot plegat serà paral·lel als concerts i la presentació del primer treball que ha comptat amb una “molt bona rebuda”.

Sobre el procés creatiu hi contribueixen tots, col·laborant entre sí. “Ens inspirem els uns als altres; som una combinació”. I és que deixen molt clar que primer eren un grup d’amics i això és bàsic perquè les coses surtin de forma natural, com és el seu cas.

Tots els temes són vivències personals “Si forces no surt res i amb les experiències personals es com et desenvolupes més en el moment de fer cançons”. I anuncien que tenen un lema: “tot és trist i bonic al mateix temps: deixem que les coses flueixin al seu pas”.

Els somnis d’Ai Marai no paren i els espera un llarg camí prometedor. Amb aquesta sensació acabem l’entrevista i ens acomiadem. El grup tenen feina a fer i ja els hem robat molt de temps. De camí a casa, entre els nostres caps, inevitablement, no podem deixar de pensar en les nostres mares. Per què serà?

el disc DE LA SETMANA

Juny

Els Batecs dels Gossos Glòria Noguer

Fa 20 anys que Gossos no és només una espècie animal sinó també un grup de música. Fa 20 anys que quatre xavals de Manresa armats amb 3 guitarres i un baix, tot acústic, omplien cada cop més places mentre el famós rock català iniciava un procés de decadència. Fa tant sols un any i mig que la banda anunciava una aturada, davant l’estupefacció dels seguidors, i alguns incrèduls que creien que ja no tornarien mai més. Però aquí estan. Amb les energies regenerades, no s’ha perdut la complicitat ni la sinèrgia entre ells, tot el contrari. Són els Gossos de sempre, però diferents. I és que una de les claus del grup ha estat la resiliència: han sabut afrontar els bons i els mals moments, han sabut adaptar-se als nous temps però sense perdre l’essència. Aquest és el leitmotiv de la banda i també del seu nou treball Batecs. Si en l’anterior treball -Dia 1-, ens convidaven a fer un reset i començar de nou; aquest disc és un consell per seguir bategant amb l’esperança i la il·lusió creades en aquell dia 1, ens transmeten un missatge de positivitat i ens conviden a trobar la solució als problemes. En definitiva, si en els anteriors discs cridaven a indignar-se, en aquest ens animen a passar l’acció. “S’ha acabat el temps de només dir. Fem!”, diuen en una cançó. És, per tant, un disc menys imperatiu, i això queda palès també en l’aspecte musical. Les cançons demanaven

menys rock i menys contundència que les dels dos treballs anteriors (Oxigen i Dia 1). És per això que Batecs ens pot recordar als Gossos dels inicis, aquells més acústics on hi havia una important presència de les veus. Això, no obstant, no representa una passa enrere, sinó que, tot i les sonoritats acústiques, no han abandonat alguns dels canvis més notables que han fet en els darrers anys: continua sonant la bateria, els teclats i les pinzellades d’electrònica. No hi falta el reggae tampoc, un estil present al llarg de pràcticament tots els treballs de Gossos, i que va assolir el moment més culminant amb l’èxit de “Corren”. Són 16 les cançons que omplen Batecs. Poden semblar moltes, però no es fa

gens llarg, no hi ha cap tema que hi sobri, tots són igual de imprescindibles. Com més vas escoltant el disc, més et vas impregnant de l’optimisme, del canvi, de la superació,… que professen els Gossos. Ens animen a bategar, a abraçar la vida amb força i a aprendre a valorar qualsevol cosa per ínfima que sigui. Es fa difícil destacar, doncs, una cançó. A molts llocs es cita “En pau”, que conta amb la col·laboració de Santi Balmes (Love Of Lesbian); però jo us recomano no quedar-vos només amb això i deixar-vos seduir per la totalitat del disc. Són 20 anys de trajectòria i més d’una desena de discos els que avalen l’èxit de Gossos. És el bon saber fer, el missatge, les sinèrgies d’aquest grup d’amics, l’art, en definitiva, que traspua la banda manresana, el que els ha situat al lloc privilegiat on són ara. I som molts els que estàvem esperant el retorn i desitgem amb ànsies gaudir del nou espectacle d’aquesta gira. Som molts els que, citant un fragment d’un tema seu, els considerem “Herois de veritat”, i els cantem allò de:“Gràcies per existir, no abandonis mai. Tu fas que sigui fàcil i original.”

el disc DE LA SETMANA

Juny

Inspira ens convida a continuar Amunt! Cal donar-li importància al treball fet, ja que no es pas fàcil fet un treball amb aquesta qualitat i que s’hagin superat respecte al seu segon treball “Escapistes”, un disc també d’una qualitat especial. Entrant una mica en els temes del disc cal dir que cada cançó s’ha de degustar, no hi ha cap millor ni cap pitjor, totes d’un nivell altíssim, com a gustos els colors cadascú trobarà la seva preferida, però si es fan unes quantes escoltes costarà moltíssim decidir quina és el tema preferit del disc, i cadascun dels dotze temes et transmet alguna cosa, el conjunt del temes et portarà ben “Amunt!”.

Uri Mora

Inspira ens deleix un altre cop amb el que és el seu tercer treball, tot una descripció de la trajectòria que segueix el grup de Jordi Lanuza i que, disc rere discm segueixen impressionant i pujant esglaons. En definitiva, que, poc a poc, Inspira segueix “Amunt!”. Sempre fidels a la seva essència, Inspira ha fet un disc digne de venerar-lo i de posar-lo a l’estanteria de destacats. Un disc on ha estat elaborat minuciosament fins i tot el més mínim detall, una obra artesanal, que rebosa art per tot arreu. Un treball per gaudir-lo en el conjunt, llegint-ne les lletres, mirant els dibuixos fets, i tot et sembla perfectament encaixat.

transmeten les cançons, com una cocció a foc lent es tractes, fen-te batejar el cor nota a nota, cada acord està perfectament posat, cada nota és necessària i cap sobra. Podríem dir que ha estat una sorpresa aquest treball, però sincerament pels que hem anat seguint el grup podem dir que no és fruit de la casualitat fer un disc d’aquest nivell.

El tema musical és d’una qualitat excelsa, la delicadesa i la cura que ens

Del tema musical, Inspira ens segueix captivant amb una veu tendre i amb un gran acompanyament musical. Recomano sincerament escoltar el disc tranquil·lament, on l’única cosa que es faci en aquell moment sigui escoltar el disc, sense parlar amb ningú ni pensar en altres coses, només escoltar els temes un rere l’altre i deixar-te portar per les sensacions. En resum, per anar-nos acomiadant, “Amunt!” d’Inspira, una gran obra d’art, Jordi Lanuza segueix impressionant-nos. Us recomano no deixar passar l’oportunitat de descobrir-lo si encara no ho heu fet, una obra perfectament cuidada, un disc que enamora, en definitiva, escolteu-lo i valoreu-lo vosaltres mateixos!

el disc DE LA SETMANA

Juny

Els Flipats s’obren camí amb Sortir del camí Glòria Noguer

Aquesta setmana us presento el primer treball d’una banda d’Osona, anomenada Els Flipats. El nom els ve perquè són uns amants de la música en general, uns “flipats de la música”, tal i com es denominen ells mateixos. Els seus orígens es remunten l’any 2011 a Torelló, quan 5 nois formaven una banda de rock. Ells són: Dan Peralbo, 15 anys (cantant i guitarra), Marc Fernandez, 14 anys (guitarra i veus), Pol Villegas, 15 anys (baix i veus), Artur Suriñach, 14 anys (teclat i pandereta) i Aniol Suriñach, 13 anys (bateria). És important recalcar les edats, doncs cap d’ells no passa dels 15, però trepitgen fort i se’n sentirà a parlar. Als seus concerts ja arrosseguen una bona colla de seguidors, ja que ofereixen un directe molt potent, desenfadat, divertit i participatiu, i fan bellugar a un públic de totes les edats. El passat estiu varen gravar una maqueta -Sortir del camí-, i posteriorment els va fitxar Discmedi per treure un disc amb el mateix nom. Fa poc més d’un parell de mesos que va sortir a la llum el seu primer treball discogràfic, farcit de rock però també de sons reggae i ska. Escoltant-los ens

poden recordar als Strombers o als Acció, tot i que en els temes més rock tenen reminiscències a Els Pets del principi o Terapia de Shock. Pel que fa a les lletres, la temàtica és eminentment adolescent: la identi-

tat (“Som com som”), el creixement personal (Tot sempre és igual”), l’amistat (“Amic”) i no pot faltar un clàssic: l’amor (“Maripau”) i el desamor (“Quan s’apaga la llum”). D’entre tots els temes cal destacar “Leggins Vermells”, el seu primer single del qual s’ha editat un videoclip (amb la presència de Marina Comas del film Pa Negre), i que està tinguent força ressó entre els joves del nostre país. El disc conta amb col·laboracions de diferents artistes del país que donen suport a la jove banda, com ara: Ivan López, Albert Gil, Albert Vila o Tino Peralbo. En definitiva, un nou grup que se suma a la ja llarga llista de bandes joves del nostre país. Fet que demostra que la música en català està més viva que mai.

el disc DE LA SETMANA

Juny

Teràpia de Shock no para mai els fan especials. Elogiar-los especialment per l’obertura del disc, immillorable forma de obrir aquesta nova etapa, “Teràpia de Shock”, un tema que t’engantxa i et fa de carta de presentació del que et deparà el disc, una gran dosi de Teràpia de Shock! Tema rere tema et va aportant coses diferent, alternant diferents estils de música que et fa gaudir de la seva escolta i fer que se’t passi ràpidament el temps i sense adonar-te has devorat el disc sencer.

Uri Mora

Els Teràpia de Shock han tornat, i més forts que mai! El tercer disc rep per nom “Que mai no pari”, tota una declaració d’intencions del grup tot reivindicant la força social que es requereix en els temps que estem vivint. “Que mai no pari” no és tant sols una descripció del que està vivint el grup, sinó també una crida social, on el grup tracta temes de rabiosa actualitat. En aquest nou treball hi trobem un grup molt més madur, amb les cançons més treballades i les lletres més elaborades on s’ha cuidat molt l’element sonor dotant-lo d’una força especial. En aquest nou treball es contraposa la joventut del grup amb la seva maduresa, ja que malgrat els membres del grup tenen vinti-pocs anys d’edat ja son tres treballs i nombrosos concerts a les seves esquenes. I es que els Teràpia s’han convertit en un dels grups en català més importants i amb més fans de tot l’estat.

que fos que de ben segur que no han fet un parell d’escoltes a la seva discogràfica; l’èxit dels Teràpia no és casualitat, només cal interioritzar en els seus temes per descobrir que no es tracta d’un grup qualsevol. Una proposta fresca i renovada disc rere disc on es barregen grans peces del més pur estil rock amb balades lentes i tranquil·les que arriben al cor. Parlant del disc, segueixen fidels a una idea, “Que mai no pari”, 14 peces on es nota una evolució notable respecte “Tota la nit” i on tots els temes són diferents i tenen diferents elements que

Moltes són les opinions respecte al grup dels seus detractors, com per exemple que l’únic mèrit que han tingut es que el tema “Sense tu” agradi molt a les “nenes”, però m’hi jugaria el

La meva recomanació del disc no és pas cap a els seus seguidors, que ja saben que si trobaran un gran grup, sinó als escèptics, que per culpa dels estereotips es pensen que el grup només està destinat a un sector adolescent, principalment femení; jo els recomanaria que deixessin enrere tots els prejudicis que puguin tenir del grup i que es limitin a descobrir el grup, sense complexes, només escoltant les cançons…es sorprendran molt gratament. Sí es cert que la seva joventut els deixa encara un gran recorregut per millorar, però amb la seva exigència i ganes de superar-se seguríssim que arribaran molt i molt lluny. Els Teràpia de Shock s’han fet grans, però continuen amb la força de sempre; “Que mai no pari” la música ni el rock!

sons‘N’PARAULES

Juny

Josep Maria Terricabras

“La música en català no està normalitzada perquè això no és un país normal” Pau Planas

La música en català està vivint un bon moment? A mi m’agrada molt la música, però hi entenc molt poc. Ara bé, pel que em diuen és un moment dolcíssim. Potser com ara no hi havíem estat mai, és espectacular. La gent no troba que és poca cosa cantar en català, ho troben natural. Tot i això, té prou presència en els mitjans? No, desgraciadament no. Hi ha una contaminació exageradament forta i una mica de complex d’inferioritat respecte la música americana. Però això penso que passa amb tot. Tenim una fascinació respecte Amèrica. La música en català es promociona més des de la base: des de les festes majors, organitzacions juvenils… que no pas des de les institucions públiques. Per què creu que hi ha aquest complex d’inferioritat? No ho entenc, francament. Sí que hi ha música americana que és molt bona. Entre altres coses perquè la gran quantitat que n’hi ha fa que pugui sortir molta qualitat, però tot i això tenim una espècie de fascinació estranya. Té alguna idea de com es podria solucionar això? M’apedregarien, però jo el que faria és fer el que fan a França quan es volen protegir: fer-ho per llei. Si la protecció no és per llei només són bons desigs. Jo confio que en una Catalunya independent que desitjo que vingui aviat i que estic segur que vin-

drà puguem fer aquestes coses. Ara seria impossible. Per tant, en una Catalunya independent, creu que la música en català podria tenir més promoció? Estic absolutament segur que en tots els països les arts -per no quedar-nos només amb la música- són afavorides i enfortides. Les arts són sempre la columna vertebral d’una col·lectivitat i d’una cultura, sempre! Com que aquí tenim el problema absolutament miserable i estrany que no sabem ni a quina cultura pertanyem ni quina llengua tenim, perquè resulta que en tenim dues, aleshores passa que no tenim clares aquestes coses. Segur, però, que en una Catalunya independent es tindrà clar que hi ha d’haver un teatre en català potent, un cinema amb català, una música en català… Creu que obligar per llei a donar importància mediàtica a la música en català seria admetre que no està normalitzada? És que s’ha d’admetre. La situació no està normalitzada perquè això no és un país normal i voler fer veure que sí no ho arregla, només ho dissimula. La primera cosa que s’ha de fer per arreglar els problemes és reconèixer-los, fer un diagnòstic. I en aquest diagnòstic ens podem alegrar de certes coses, però això no vol dir que s’hagi normalitzat la situació o que puguem sentir-la amb normalitat per les ràdios. Té la sensació que sempre es parla dels mateixos grups als mitjans? Segurament. El que no és professional queda aturat en un punt de la seva vida. A mi, si em pregunteu el meu grup musi-

cal continuen sent els Beatles. Als professionals, però, això no els hauria de passar. Els que punxen música a la ràdio haurien d’estar molt al dia. Sospito que hi estan quan la discogràfica fa campanyes per què punxin els seus discos. Hi ha grups que es nota ben clar que al darrera hi ha algú que els promociona perquè en una setmana els sents deu vegades. Però això ho poden fer només les discogràfiques més potents i com que ara molts grups pengen la música a la xarxa, depèn molt de la voluntat i del gust musical dels que estan a la ràdio. Ha estat important que els grups catalans surtin a tocar a fora cantant amb català? En aquest sentit sí que s’han normalitzat les coses. A l’hora de sortir a tocar a fora els grups canten com quan ho fan aquí. És com qui fa perfums i al exportar exporta patates. No home no! Si vostè fa perfums ha d’exportar perfums i si fa xampany ha d’exportar xampany! Abans això no era tant clar, però ara aquí sí que s’ha normalitzat. El que fa cançó en català és el que ha de continuar fent, tant aquí com a Berlín. Dels grups o cantants catalans quin és el que més li agrada? El rock m’agrada molt, però m’agraden músiques molt diferents. Si hagués de dir un cantant, diria en Cesk Freixas, que penso que és una persona que fa una música amb molt ganxo i molt combativa. Molt sovint m’han guanyat també les lletres de Manel o Els Amics de les Arts. Després, evidentment, els grups més tradicionals com Al Tall o els cantautors. Jo sóc un fan d’en Raimon. També m’agrada en Lluís Llach o la Maria del Mar Bonet, que té una veu absolutament extraordinària.

sons‘N’PARAULES

Juny

Sílvia Bel

“La música en català no hauria de ser un mercat exclusivament d’aquí”

David Bueno

Com veus el sector musical actual? Jo recordo que, en el moment que van sortir els grups d’aquell moviment que va haver i que va significar una reeixida de la música en català, ho vaig viure molt intensament, perquè tenia l’edat de viure-ho d’aquesta manera. M’anava als concerts de Sau, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto… I, ara, és com si el cicle s’hagués tancat i hagués començat un altre cop. Això m’agrada. Perquè hem de sentir música de fora del nostre país si dins tenim bons músics? A mi m’emociona quan un grup canta en la meva llengua. La meva filla, que és una mica més jove de quan jo vaig començar, també ho viu molt intensament. Ara, amb els anys, també sóc amiga de molts dels músics. En aquell moment era una fan més i, ara, a molts d’ells els conec. M’agrada molt que el fenomen rock català estigui al carrer i que la gent conegui les cançons. D’aquests dos cicles, amb quin et quedes? Jo vaig viure més intensament aquell primer cicle perquè era més jove i tenia l’edat per viure’l. Abans anava a molts concerts però ara és diferent. És un altre moment però hi ha grups molt bons. M’interessa la música. No és una cosa provinciana, ni molt menys. Em descarrego, legalment, i escolto molta música. Que és allò que cal millor del sector musical català? No sé la repercussió que tenen a fora de Catalunya. No sé si tenen la possibilitat de què a fora també se’ls conegui… Estaria bé que tinguessin una sortida i que

no fos un mercat exclusivament d’aquí. De fet, altres grups que canten en altres llengües tenen possibilitat de fer-ho. Si tu poses la ràdio, hi ha molt pocs espais per la música en català. Deixen una estona, abans de la publicitat, i abans que s’acabi la cançó la tallen perquè ja toca publicitat. Jo, això, ho veig d’una marginació total. Posen música en castellà i anglès i, de cop, al final una en català, perquè toca, però que saps que es tallarà. Això es podria millorar. Creus que existeix un complex d’inferioritat per la música de casa nostra? Nosaltres no, però ells sí. Jo no sé qui decideix com funcionen això dels barems, quins grups posar i quins no, la manera com posar-los… I els diners que mou tot això. Realment, deu ser complicat. Però és una realitat, és un peix que es mossega la cua. Si tu poses la ràdio i no sents les cançons, no et venen ganes de comprar allò perquè no ho has escoltat. És una manera de publicitar-se la ràdio. Són uns altres àmbits en els que es mou la música en català, en concerts reivindicatius i en altres circuits igual de vàlids però també estaria bé que estiguessin en els altres. Hi ha gent que pensa que la música cantada en català té menys qualitat que la cantada en altres llengües… Que els hi diries? Doncs que no. Evidentment és una tonteria. És com si diguessis que els actors catalans són més dolents que els espanyols o els anglesos. Hi ha de tot a tot arreu. Tots som iguals encara que parlem una llengua diferent. Gent amb talent n’hi ha a tot arreu. I grups bons i dolents també n’hi ha a tot arreu. Crec

que nosaltres, com a societat, no estem acomplexats perquè sinó no s’hauria donat aquest fenomen. Potser sí que hi ha una pressió per ofegar una mica… Creus que la situació, a nivell social, està normalitzada? Jo crec que amb la gent jove, que són la que consumeix aquest tipus de música, tenen un gran nombre de públic i seguidors. Sinó no hi haurien tants grups. Ara, en d’altres aspectes, sí que hi ha un cert grau de marginació. Això que he explicat abans. Creus que hi ha un buit de propostes per un públic infantil? Jo crec que amb “Polseres vermelles” aquest buit s’ha omplert. Diria que els nens i nenes segueixen això. Ara, Manel i Els Amics de les Arts també penso que els agrada al públic més jove. Quin grup o cantautor t’agrada més? A mi m’agrada molt el Roger Mas i Mishima. També segueixo a Manel. Tampoc es que conegui molt el que hi ha i, per això, segur que me’n deixo algun. Creus que falta més reivindicació? En un altre moment ho havien estat molt més, quan jo era jove. I havia Els Pets, Eléctrica Dharma… També s’ha de saber reivindicar de forma no tan explicita. Només el fet de cantar en català i dir segons quines coses ja es pot ser reivindicatius. Pels temps que estem vivint potser sí que caldria més mala llet. El Roger Mas en té, per exemple. Fa uns concerts i discursos molt reivindicatius.