Totmusicat Maig 2013

En PORTADA

Maig

Foto: Arnau Jaumira

Txarango conquereix el Palau de la Música Pau Planas

“Això és una conquesta a tota regla”.

Segurament no hi ha millor frase per definir el final de gira de Txarango. La va dir Marcel Lázara, “Tito”, en acabar la cançó “No deixis de caminar”. Pau Puig ho va acabar d’arrodonir: “Avui no hem vingut a fer reverències, hem vingut a conquerir, a què les nostres mans facin tremolar els palaus”. I és que realment, el Palau de la Música va trontollar de valent durant prop d’una hora i mitja de concert en què Txarango va desplegat tota la seva energia per darrer cop al Principat abans de sortir a voltar món.

Era una nit esperada. Només calia fer un cop d’ull a l’imponent escenari del concert minuts abans que engegués la caravana. Aplaudiments constants, estelades, crits d’independència i pancartes, moltes pancartes. El públic -principalment joves- que omplia a vessar el Palau volia acomiadar com calia el grup revelació de l’any, i Txarango no va decebre. Obria la nit la veu de l’actor i ex-membre d’Esquirols, Joan Crosas, que recordava als assistents que “heu vingut aquí per fer parar el temps, benvinguts al lloc on tot

és possible, al circ, al ball, benvinguts al llarg viatge!”. I un immens aplaudiment donava pas a “Arriba la nit”.

Txarango s’havien multiplicat per dos. Havien doblat vents, teclat i percussió i havien incorporat dues veus femenines en els cors, un violí i xilòfon. En total, fins a 16 músics omplien l’escenari donant potència musical a l’espectacle. Només van caldre tres cançons per posar dempeus el públic. Amb “Un pam de nas”, ja van ser molts els culs que es van alçar dels seients, però a mesura que avançava la nit, ja no quedava ningú assegut.

Alguer Miquel celebrava poder actuar en un Palau ple, “quan alguns ens pensàvem que l’havien deixat buit” i l’àvia d’en Marcel s’aixecava ofenosa per rebre l’ovació del Palau quan el seu net li dedicava “Sueña como un niño”.

Les col·laboracions també anaven passant per l’escenari. Cesk Freixas pujava a llegir un text d’allò més reivindicatiu per donar pas a “Som persones” i Màrius Serra recordava el dia que va descobrir Txarango sentint “La Dansa del vestit” i que s’entusiasmava en veure que “uns nois joves, peluts, per-

forats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé!”. També hi va haver temps per avançar un tema nou, “El meu poble”, una cançó dedicada als pobles petits i amb un toc rumber, aquella etiqueta de la qual el grup s’ha cansat de fugirne.

Però la nit encara podia millorar. Després de “Sempre balla”, el van abandonar l’escenari per primera vegada amb el públic absolutament entregat i, entremig d’una gran ovació, va aparèixer Tortell Poltrona. El clown no podia fallar a la cita i va despertar les rialles del Palau. Va ser llavors quan Txarango va sorprendre tothom entrant pel fons de platea i donant pas als bisos.

“En caravana”, “Amagada primavera” i “Vola” van precedir “La dansa del vestit”, que va servir per tancar la nit amb el públic ja assegut i cantant a ple pulmó cada un dels versos de la cançó. “Ara marxem a tocar fora perquè aquí ja ens tiraríeu els cubates per sobre” bromejava l’Alguer en acabar el tema. Després d’això, una llarga estona d’aplaudiments, amb els membres del grup visiblement emocionats i l’àvia d’en Marcel que desbordava satisfacció.

En PORTADA

Maig

La força del “fins aviat” Roger Aran

Uns dies abans de l’apoteòsic concert del Palau de la Múscia, Txarango s’acomiadava del format de concert havitual a les terres de ponent, que estaven de festa. El festival Re-Sona havia arribat a Torrefarrera carregat d’energia. Un festival que obria el grup lleidatà Möndo Loco i que deixaven el relleu a Canteca de Macao.

Però el punt àlgid de la nit arrivà quan després d’una batucada comencen a sortir, a l’escenari els músics de Txarango. El públic esclatà a crits i de seguida va començar a ballar a ritme del seu Benvinguts al llarg viatge. Un viatge que els ha portar a moltes places durant més d’un any i que, aquí, en aquest poble, s’acomiava dels escenaris catalans.

Amb un públic emocionat, la nit avançava tot corejant totes les cançons del grup. En un moment determinat, entre cançó i cançó, tota la multitud es fa un per cridar un desig de llibertat, en una nit en que tot sembla possible, el que volem és la independència.

L’Alguer, el cantant de la banda, animava al públic i, entre aquests crits de llibertat, va fer un discurs molt emotiu en el que parlà de com de llarg i feliç ha estat aquest any de gira i de la il·lusió de acabar-la a les terres de Lleida, on fa tres anys van començar a tocar. La màgia de Txarango s’apoderà

novament de la sala i amb un to molt reivindicatiu van començar a tocar “Quan tot s’enlaira”.

El grup va baixar de l’escenari i immediatament les estelades i els crits van començar a ballar conjuntament, reclamant que Txarango tornés a pujar.

Amb cartells amunt on s’hi podia llegir coses com “moltes gràcies!” i “torneu aviat”, el grup tornà a pujar per començar els bisos, que en serien dos.

Després de que novament els crits independentistes s’apoderessin de la sala, el cantant aixecà la veu per dir la seva. Amb un to reivindicatiu contra les retallades i la corrupció, va fer tota una declaració de principis corejada i aplaudida per tots.

I la caravana s’acabà amb la “Dansa del vestit”. El públic ja sabiba que era l’ultima i es va notar que intentaren gaudir al màxim d’aquests últims minuts. Txarango, el grup que ens ha fet somiar a tots durant tot aquest temps, s’acomiadaven dels escenaris catalans durant una temporada, i el públic els hi volia donar tot.

Després de l’espectacle de Txarango, els encarregats de tancar la nit van ser Bongo Botrako, que van fer ballar a tots amb els seus temes. El festival Re-Sona ja s’ha consolidat com una de les cites imprescindibles a les terres de Lleida.

La cirereta a un any màgic A falta de només unes setmanes per tancar la gira, Txarango van posar la cirereta a un any ple de reconeixements recollint el premi Disc Català de l’Any, organitzat per Ràdio 4 i atorgat per votació popular. A mitjans novembre, el grup rebia el Premi Arc a millor gira de concerts per festes majors, fa unes setmanes, a Girona van recollir fins a 4 Premis Enderrock -a millor disc, millor directe i grup revelació, tant per públic com per crítica- i aquest mes, s’han emportat el guardó musical en català amb més trajectòria i que, al llarg de més de 30 anys ha premiat grups i cantants com Lluís Llach, La Trinca, Antònia Font, Gossos o Els Amics de les Arts.

“Estem molt feliços, va ser una sorpresa ja que no ens pensàvem guanyar. Molts dels grups nominats eren amics i han fet discos molt bons. Segurament mereixen el premi tant com nosaltres” assegurava Alguer Miquel. El cantant també vol destacar que tot i celebrar el premi, “a nosaltres, el que ens ha omplert de veritat és que la gent hagi vingut als concerts i compartir el disc amb el públic”. Benvinguts al llarg viatge, va superat en aquest guardó a Espècies per catalogar, d’Els Amics de les Arts i El turista, de Blaumut, els altres dos integrants del podi.

En PORTADA

Maig

Txarango

“Ara volem viatjar, viure coses noves i que aquestes experiències ens facin créixer” Pau Planas

Quin balanç feu d’aquest any?

Sergi Carbonell: Totalment positiu.

Quan vam treure el disc no ens esperàvem fer tot el que hem fet ni tenir l’oportunitat d’estar tocant per tot el territori català i sortir a Espanya i Europa.

Després del ritme de concerts que portàveu, trobareu a faltar els escenaris?

Alguer Miquel: No crec perquè poc a poc ja es va omplint el calendari de l’estiu. No serà tan exagerat com quan tocàvem a casa, on les distàncies són curtes, no farem tants concerts, però si que farem molts quilòmetres. De moment pinta molt bé.

Descarteu la possibilitat de tocar a Catalunya en ocasions concretes?

Marcel Lázara: Sí.

AM: Portem dos anys tocant molt per Catalunya. Tothom que ha pogut veure Txarango ens ha pogut veure. Ara ens fa molta il·lusió viatjar, viure coses noves i que aquestes experiències ens facin créixer i ens portin a escriure el futur de Txarango.

Penseu ja en un nou disc?

AM: Ara no toca (riures). Home, sempre toca pensar en el futur, però ens deixarem portar per aquesta nova aventura, perquè vagin sortint coses noves, per anar escrivint noves històries… Això poc a poc anirà dibuixant un disc futur, però encara ni el marquem al calendari ni ens el plantegem com el següent pas. El següent pas és conèixer món i compartir el que hem compartit aquí a fora, perquè hi ha molta gent que ens està escoltant i ens sembla una cosa fascinant poder exportar aquesta música i cantar en català pel món.

Per tant, anirà per llarg el segon disc?

AM: No ho sabem SC: La veritat és que no ens hem plantejat quan ens posarem a fer un nou treball.

AM: Fa molt poc que vam treure el primer, només fa un any. Normalment, la vida dels discos dels grups de casa és de dos anys. Nosaltres tampoc ens volem posar pressió, aquest primer disc encara és molt jove.

Tot NOTÍCIES

Maig

Foto: Àlex Carmona // Totmusicat

Adéu a Abús P. Planas. Després de més de deu

mentre que el segon segueix la línia més ska del grup i que ha portat a la màxima expressió amb el darrer treball, Oferta de diàleg.

anys voltant pels escenaris, Abús, el projecte musical d’Agustí Busom, s’ha acomiadat. S’ha acomiadat per donar pas a Agustí Busom. Per tancar un projecte i obrir-ne un altre. Però no s’ha acomiadat de qualsevol manera.

Ho va fer amb un concert de comiat a la Sala Luz de Gas de Barcelona, dins el marc del Festival Barnasants. El van acompanyar músics i amics tan destacats com Roger Mas, Kitsch, Marc Parrot, Àlex Torío, Albert Palomar, Jordi Lanuza (Inspira) o David Mullor (Ix!).

Les lletres també mantenen la més pura essència Brams. “Esperava aquest moment” es converteix en una crítica a tots aquells que, amb posat paternalista, “em dèieu cada dia, que el meu somni mai seria res més que una fantasia i un capritx d’adolescent”. Per la seva banda, “Agafada pels ous” és una forta crítica al que el grup considera una estafa immobiliària i recorda que “si els bancs et tenen agafada pels ous, ells tenen les mans ocupades però tu no”.

L’espectacle portava per nom De visita i oferia una posada en escena en què Busoms arribava tard al seu propi assaig, propiciant que una colla d’amics decidissin posar-se a interpretar les seves cançons, reversionant-les des del seus punts de vista. Una manera de dir adéu ara que ja fa més de 10 anys que Abús es va presentar amb Son tot buscant comunicar a través de qualsevol via musical aquells sentiments i emocions que vivia Busoms.

Brams presenta dues noves cançons Pau Planas

Després de l’estiu arribarà un nou treball de Brams. Serà el segon després de la reunificació del grup l’any 2010 -després de 5 anys inactius-. Per anar fent boca i coincidint amb l’inici de la gira 2013, però, el grup ha posat dues noves cançons en descàrrega gratuïta al seu web.

Amb els títols d’”Esperava aquest moment” i “Agafada pels ous”, el grup es manté fidel a la reivindicació i la lluita. Amb el primer dels temes, Brams ha apostat per un rock que pot recordar als temes anteriors a la dissolució,

Eril, Mazoni, Pascal Comelede o Joan Colomo són només algunes de les 19 col·laboracions que es poden trobar en aquest treball.

L’Orchestra Fireluche amb bona companyia Pau Planas

L’Orchestra Fireluche presenta nou treball: Tants caps tants joguets, el primer disc de la formació en què hi apa-

reixen veus. A més, no són unes veus qualsevols. Joan Enric Barceló (Els Amics de les Arts), David Carabén (Mishima), Roger Mas, Marc Parrot, Pau Riba, Jaume Sisa, El Petit de Cal

Combinant 6 idiomes -català, castellà, anglès, portuguès, italià i francès- la banda ha volgut fer un disc que gira al voltant de les sensacions que aporten les joguines i celebrar així el seu desè aniversari. Deu anys en què han voltat pels diferents escenaris del país fent música amb instruments de joguina. És un disc cuinat a foc lent -es va començar a plantejar l’any 2006- i el format físic vol recordar una caixa de joguines per fugir del format habitual de CD.

Tot NOTÍCIES

Maig

De nou Repúblika Roger Aran

Resistirem el segon disc dels joves de ponent Repúblika Ska arriba i amb força. Després del primer treball de presentació Ja som aquí! en aquest disc trobarem uns Repúblika més madurs. El cantant Albert Royo així ens ho explica: “Aquest nou disc crec que marca una evolució i maduresa de la banda. Seguim fent el que fèiem al Ja som aquí! però més madurs”.

Els més de cinc anys de rodatge del grup hi és present a tot el treball. Tot i l’experiència sempre és difícil treure un

nou disc, i aquest també és el cas de Resistirem ja que “el procés creatiu ha estat llarg i no hem tingut el temps que haguéssim volgut per crear els temes.” El grup és va abocar a fer el disc “sense tenir cap o quasi cap tema creat. Ens ha tocat anar a contracorrent molts cops però penso que ens en hem sortit força bé.”

En aquest treball no hi falta la reivindicació típica d’aquest grup, però sempre amb optimisme i ganes de festa.

“Resistirem vol mostrar una resistència que no sempre implica combat o opressió sinó què, a part, pot ser una resistència positiva i festiva.”

Dept. actuen a la Xina Pau Planas

Una vegada més, Dept. marxen a tocar fora. El grup ja ha passat en els últims anys per mitja Europa talonejant Marky Ramone -bateria de Los Ramones-, però ara han arribat més lluny, a la Xina. Han estat, precisament, les gires europees que han portat als or-

ganitzadors dels festivals Beijing Mao livehouse i Beijing Midi Festival a apostar per els Manresans, que han fet així la seva primera incursió a Àsia.

Ha estat els dies 30 d'abril i 1 de maig, quan els temes de La teoria del caos, l'últim disc que han publicat han travessat mig món per aterrar a Pequín.

Aquest projecte era molt esperat pels fans dels Repúblika, però no són als únics a qui els agradarà ja que”aquest disc està pensat per agradar a qui ja ens coneix i, també, per cridar l’atenció a aquells que no”. El grup de ponent obra les portes a nous estils els quals fusionen amb l’ska “la qual cosa ajuda a poder ampliar el ventall de públic a qui pots arribar i agradar”.

Amb una gira que se’ls presenta mogudeta tenen intenció de moure’s per tot el país, així com de” baixar cap al País València o arribar-nos fins Euskal Herria”.

Jofre Bardagí grava disc en directe

P. Planas. Ja fa uns mesos que Jo-

fre Bardagí està immers en el retorn de Glaucs, que han de publicar el seu primer disc després de l’aturada l’últim trimestre d’aquest any. Abans de la publicació d’aquest treball, però, el cantautor vol fer un punt i apart a la seva trajectòria en solitari i el passat dia 25 va enregistrar en CD un directe al Cafè Voilà! de Manresa.

Bardagí va interpretar, en alguns moments en solitari i en d’altres acompanyat de la seva banda, els temes més destacats del seu repertori, alguna cançó de Glaucs, alguna versió i, fins i tot, un tema nou creat especialment per l’ocasió. També va comptar amb la col·laboració puntual de Beth Rodergas en algun moment durant la nit.

Tot NOTÍCIES

Maig a les coses pel seu nom amb l’objectiu d’eliminar els filtres i els vels que ens impedeixen obrir els ulls i arribar així a l’essència de les coses.

Aspencat segueix fidel a la seva essència David Bueno

Aspencat treu a la llum Essència, un nou treball on el grup pretén consolidar-se com una de les bandes emergents de casa nostra. Aquest disc suposa una maduració dins del grup després de tres treballs auto produïts

i haver passat per alguns dels festivals més importants. La gira de presentació de Naixen Primaveres, el seu anterior treball, els va dur a una vuitantena d’escenaris.

Amb Essència, el grup segueix apostant per les cançons de lluita i d’amor sense eufemisme. Aspencant vol cridar

Bikimel s’allunya de la multitud Pau Planas

Aquest passat mes d’abril ha arribat a les botigues Farrera, el segon disc de la cantautora Vicky de Clascà, més coneguda com a Bikimel. Amb aquest treball, Bikimel busca trobar les sonoritats d’un lloc concret tot cantant les petites històries d’un poble situat a l’Alt Pirineu, Farrera. Així doncs, la cantant busca fugir de les multituds i la sobreinformació per refugiar-se al món rural, immersa en la naturalesa, una naturalesa i un món rural molt presents en temes com “Farrera” o “Nens del bosc”.

Farrera es tracta d’un treball que s’allunya de les propostes més convencionals, un treball que recupera temes de tota la vida com “Clavell Morenet”, que serveix per recitar poesia com a “Bucòlic en Fa Sol#” o per passeja per llegendes com a “Minairons”.

També hi destaca “Confessions de Sta. Eulàlia”, un tema medieval que compta amb la col·laboració de Roger Mas, una de les veus més destacades del país. Amb aquest àlbum, Bikimel vol mantenir les bones sensacions transmeses amb el seu primer treball, Stat Jònic.

El nou disc pretén ser l’evolució natural del reggae-fusió característic de la banda. Al ventall d’estils cultivats en els anteriors treballs s’incorpora ara el dub-step amb major presència de greus, sintetitzadors i altres sons electrònics. Són deu noves cançons per fer un pas endavant i al mateix temps consolidar el so característic de la formació i convertir-lo així en un dels seus principals trets identitaris, juntament amb el missatge.

El nou treball ha vist la llum a la llum després de les aportacions dels seus seguidors a través de Verkami i es pot descarregar de forma directe i gratuïta a través del web.

Promeses des de l’espai

R. Aran. Arriba el primer treball de

Promeses de Mart. Un grup de poprock que neix del neguit per dir tot allò que alguna vegada hem pensat tots. A principis d’abril el grup publicava un vídeo on presentaven de forma curiosa i divertida aquest projecte, deixant entreveure que seria un gran primer treball.

Aquest primer disc porta el nom de El Meu Espai, amb onze cançons que parlen de forma quotidiana diferents vivències, connectant així amb el públic de forma directa. Entre aquestes cançons podem trobar-hi el senzill de la maqueta “vine amb mi”, en la que ens inviten a gaudir amb ells i oblidarse dels problemes.

Els germans Saltor, dos dels components de La Porta dels Somnis, han sigut els encarregat de produir i guiar a Promeses de Mart en aquesta aventura discogràfica.

Tot NOTÍCIES

Maig

Adéu a l’ukelele Pau Planas

“Per molt que ho intenti hi ha coses que no puc canviar” diuen Manel a la primera cançó d’Atletes, baixin de l’escenari. I és que hi ha coses que no canvien, com ara que cada nou disc que publica la banda es converteixi en un fenomen de masses. Només calia passar el matí en què sortia el disc per l’Fnac -allà on el vespre el grup hi oferiria un showcase exclusiu- per adonar-se que, tot hi haver passat un any sense tenir notícies del quartet, els seguidors estaven ansiosos per tenir el nou treball a les seves mans. Els discos que omplien les prestatgeries volaven i les entrades pel showcase es van exhaurir a primera hora del matí.

Només una setmana després, el disc ja nel de les grans instrumentalitzacions era número u en vendes a l’estat espan- d’alguns dels temes del darrer disc. yol evidenciant allò que el mateix dia La fidelitat amb el passat sí que la de la publicació ja es podia intuir. trobem reflectida en les lletres. El Però d’altres coses sí que canvien. Amb grup segueix apostant per explicar aquest treball, el grup ha acomiadat històries que succeeixen a gent norl’ukelele i ha donat tot el protagonisme mal, però les combina sempre amb a les guitarres elèctriques, prescindint una explicació enigmàtica que dona també dels vents. Amb la planificació a les composicions un toc surrealista. de la gira -deixant els concerts a teatres Cançons envoltades d’una incertesa i auditoris per actuar en espais oberts- que no en permet desxifrar amb sei el llançament de “Teresa Rampell” el guretat l’argument i, de vegades, fins grup havia promès un canvi, i així ha i tot amb un component màgic com estat. Lluny queden aquelles primeres “Vés bruixot!” o “Imagina’t un nen”. 13 cançons d’Els millors professors euro- cançons al més pur estil Manel -lletríspeus i, en menor mesura, de 10 milles ticament- que, de ben segur, no deixaper veure una bona armadura. Lluny ran de sonar durant els propers mesos queden els Manel més folk o els Ma- en tots els indrets del país. elèctrica, fent visible així el canvi de sonoritat del quartet. Més enllà d’això, però, res no havia canviat. Manel seguia sent el grup de quatre amics que, amb camisa i cara de bons nens entusiasmaven el públic i les bromes amb cara seriosa del cantant i les cançons cantades de puntetes seguien prenen protagonisme.

Presentació a l’Fnac 100 afortunats van ser els primers, ahir, de poder sentir en directe les noves cançons de Manel. El mateix dia que el nou treball sortia a la venda, el grup va oferir un showcase de només mitja hora a l’Fnac El Triangle davant els 100 primers socis de l’establiment en comprar el disc -”I algun familiar que s’ha aixecat a les 11 i també està aquí”, tal i com bromejava Guillem Gisbert. En un clima d’allò més proper i familiar, el grup va interpretar 6

dels temes nous davant un públic expectant però molt emocionat que enregistrava amb mòbils i càmeres fins al més petit detall.

Era la primera vegada que el grup pujava a un escenari -o, millor dir, es posava davant del públic, perquè escenari, com a tal, no n’hi havia- després de molts mesos i els canvis eren prou visibles. Sense ni rastre de l’ukelele, Gisbert es va estrenar tocant la guitarra

L’actuació començava amb “Ai, Toko” i seguia “Ves Burixot!”, “Deixar-te un dia”, “Mort d’un heroi romàntic” i “Quin dia feia, amics…”. Era llavors quan arribava el final. “Fins aquí han arribat els nostres assajos” bromejava Guillem Gisbert, que afegia “Esperem veure-us ben aviat i poder-vos ensenyar alguna cosa més llarga i presentable”. I per tancar la breu presentació, el single, “Teresa Rampell”, interpretat enmig d’un mar de mòbils i càmeres i davant d’un públic que va demostrar fidelitat tot corejant pràcticament totes les estrofes.

El Festival Strenes omple Girona de música Els Miralls de Dylan obren el festival Pau Planas

Al Teatre Municipal, Els Miralls de Dylan van donar el tret de sortida a la primera edició del festival. Amb la platea plena, Gerard Quintana i Jordi Batiste es van presentar amb dos convidats de luxe: Xarim Aresté (Very

Pomelo) a la mandolina i Pascal Comelade al piano per reinterpretar Bob Dylan.

La periodista Gemma Ruiz va ser l’encarregada de presentar el concert i el festival, celebrant que s’arrencava ja em el 50% de les entrades venudes, el

Foto: David Julià i Marquet // Strenes

que vol dir que el festival s’assegurava -de moment- l’assistència de 5.000 persones a la cita. A partir d’aquí va ser Dylan qui va prendre tot el protagonisme, a través de les veus de dos dels músics més destacats del país. Els grans himnes del cantautor de Minnesota van sonar en català durant més d’una hora i mitja, posant en evidència la gran vigència que segueixen tenint encara ara.

Començant per “Sempre jove” (“Forever young”), Quintana i Batiste van anar recuperant temes de tota la trajectòria del cantant. “Com una pedra al camí” (“Like a Rolling Stone”), “Visions de Johanna” (“Visions of Johanna”), “Tocant a les portes del cel” (“Knockin’ on heaven’s door”) o “La noia del país del nord” (“Girl from de North County”) van anar sonant fins acabar amb la mítica “Escolta-ho en el vent” (“Blowin’ in de wind”).

Una nit de postal amb Els Catarres Pau Planas

Divendres, mentres el Teatre Municipal gaudia de l’espectacle de Maria del Mar Bonet amb la Jove Orquestra de l’Auditori en un concert on la cantautora va aprofitar per recuperar temes de tota la seva trajectòria, a la Sala La Planeta, Els Catarres van portar la seva energia i bon rotllo per un públic força entregat que ho va rebre amb molta passió. La formació va presentar Postals, el seu segon treball de llarga durada. En el concert, però, es van poder sentir també moltes cançons del primer disc i de l’EP amb dos temes

que van publicar l’any passat. Tot plegat, seguint un ordre que va començar amb les cançons més conegudes pel públic, com “Tintín” o “Vull estar amb tu”. L’esperada “Jenifer”, però, es va fer

esperar fins al bis, quan tothom es va entregar al màxim. Les entrades pel concert ja s’havien exhaurir fa dues setmanes, fet que feia augurar un èxit absolut. I així, va ser.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Foto: Andreu Robusté

Lax’n’Busto també estrenen Glòria Noguer

El concert de Lax’n’Busto, també era un dels més esperats del festival Strenes i, igual que amb Els Catarres, les entrades es van esgotar en pocs dies. És per això que el concert es va traslladar de la sala de Cambra a la sala Xavier Montsalvatge que té més capacitat. Pocs minuts passaven de les 9 del vespre del Divendres quan a l’escenari va aparèixer la banda del Vendrell jun-

tament amb la presentadora Gemma Ruiz que va fer una petita introducció i algunes preguntes a tall d’entrevista.

Després d’aquest inici poc convencional, va començar el concert en sí, amb “Tu em coneixes”. La banda del Vendrell ha apostat per un disc més pop que rock i per una posada en escena sòbria amb la bateria en primer pla, que reflecteix a la perfecció la filosofia del disc, explícita en el títol Tot és més senzil.

Al llarg del recital varen anar desgranant pràcticament totes les cançons del nou treball, alternant-les amb temes més antics com “Tornarem” –que recentment ha esdevingut molt popular arran que Carles Puyol va citar-lo com a banda sonora de la remuntada del Barça-, “Ara” o “Júlia”. No va ser fins que van arribar els hits com “Que boig el món”, “Llença’t”, “La meva terra és el mar” o “T’estimo molt”, que no van aconseguir arrencar els culs de les butaques.

Quart Primera i Pulpopop posen el colofó David Bueno

A la nit, després que Isaac Ulam i José Domingo presentissin les cançons trovadoresques que formen part del seu nou treball conjunt Temple d’aigua i llum a la Casa de Cultura, la Sala Tourmix, va prendre el relleu amb els concerts de Quart Primera i Pulpopop.

Primer de tot, la formació encapçalada per Pere Jou va oferir al públic una selecció de bona part dels temes de Pel·lícules, el seu segon disc.

Però tampoc van deixar de sonar les cançons més mítiques del treball anterior, com “Doctor”. El públic, poc a poc, es va anar animant i omplint la sala fins que al final s’hi va concentrar un gran nombre de gent que ja estava

Foto: Roger Aran // Totmusicat

a punt per escoltar el darrer concert de la nit, Pulpopop, que van presentar el

seu segon treball La batalla dels dubtes en un concert carregat d’energia.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Un primer dissabte molt turístic David Bueno

El Festival Strenes va continuar la seva programació dissabte amb un concert molt sonat i també esperat. La Sala Tourmix estava plena de seguidors d’un dels grups que més està creixent en el panorama musical en català: Blaumut. La formació va presentar El turista, un treball carregat de cançons amb molta sensibilitat i que van fer posar las pell de gallina a més d’un.

“Pa amb oli i sal” i “Bicicletes”, entre d’altres, van ser dos temes molt cantats pel públic d’aquesta sala de Girona. El grup, amb tocs d’humor, va anar enllaçant cançó rere cançó amb un ritme i una naturalitat que va captivar a més d’un. Un dels moments més esperats va ser quan en Vassil va treure la serra i va arribar a tocar una cançó només amb aquest instrument, “Paraules d’amor” de Joan Manel Serrat. L’aplaudiment va ser d’allò més merescut.

A banda de Blaumut, en el Festival Strenes també es va poder escoltar la proposta càlida i molt propera de Joana Serrat. És música en estat pur i carregada de molta passió. La cantautora va transmetre, una vegada més, i molt, amb les seves cançons cantades en anglès i català. Bikimel va ser una de les altres propostes de la nit, amb un concert que no va deixar indiferent a ningú. A Girona va presentar el seu segon disc de llarga durada, Farrera/ Can·Sons D. O.

Juanjo Bosk presenta Cançó per Elna cançons com ja la coneguda “Cançó per Elna” o “Amb ulls de Llop”. El repte de tocar en directe els va dur a terme algun efecte anecdòtic com una petita equivocació quasi imperceptible a causa de la descarrega emocional o el descuit de la celleta a la sala del costat.

Foto: Alba Pairet // Totmusicat

Alba Pairet

La ciutat també va rebre el primer dissabte d’Strenes les memòries de la història de la Maternitat d’Elna. El cantautor empordanès, Joanjo Bosk, acompanyat dels seus músics habituals -el contrabaixista Pere Martínez i el guitarrista utilitzant el loop, Albert

Oliva- va oferir un concert molt proper al Cafè Context. Començant amb poesies musicades com “La son” de Montserrat Vayreda o la seva versió de Garcia Lorca “Pequeño Vals”, van continuar amb temes com “Meva no la llengua morta” escrita per l’escriptor Joan-Lluís recalcant així el tema d’actualitat de la llengua catalana. El cantant va interpretar les seves pròpies

Deixant el públic enmig del mar i commocionat per les vivències de l’exili, després de la llarga i commovedora “Memòria i el mar” de Léo Ferré, van acabar amb el bis “Voldria ser” de Carme Guasch. D’aquesta manera els espectadors es van quedar amb el desig d’escoltar l’elogi a la gent que va lluitar per conquerir les llibertats que fins fa poc teníem. Un ideari a la república i al progrés contra el feixisme.

El nou disc Cançó per Elna dedicat als camps de refugiats de Catalunya del nord, el presentaran el 24 de maig a la Casa de Cultura de Girona.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

Entreteixint noves cançons David Bueno

El primer cap de setmana de l’Strenes es va tancar amb el concert de Beth. La cantautora va aturar l’enregistrament del seu quart disc per anar a Girona i presentar algunes de les noves cançons que està preparant. Com sempre seguint el seu estil càlid, ple de sentiment i màgia. Una proposta dife-

rent dins la música en català, amb valor afegit. La profunditat de les seves cançons és tanta que emociona amb més d’una ocasió i provoca que la pell es posi de gallina repetidament en tot el concert.

El nou treball encara no té nom i, de fet, les cançons tampoc. El concert del Festival Strenes va ser només un tast

d’un disc que veurà la llum ben aviat.

De moment, el públic en va sortir entusiasmat i amb moltes ganes d’escoltarlo de principi a final. A més, Beth va tocar alguna de les seves cançons més sonades que ha fet en els seus deu anys de trajectòria que celebra enguany.

Els temes de Segueix-me el fil no van deixar de sonar amb l’acompanyament del públic que corejava les cançons. Al final del concert, unes galetes, anells i altres materials fets per ella mateixa es venien a la sortida. Un exemple més que cuida tots els detalls.

El mateix diumenge també va tenir lloc el Minimúsica pensat pels més petits. Quatre concerts presentats de forma didàctica, explicant al públic infantil tots els instruments que hi havia a dalt de l’escenari i les seves característiques. Joan Colomo, Miqui Puig, Refree i Mates Mates. Tots ells, van cantar dues cançons fent gaudir als més petits. És una iniciativa per intentar introduir la música en català, a tots els nens i nenes, des de ben aviat.

Cesk Freixas dóna veu als invisibles Alba Pairet

“La veu dels invisibles” així es diu l’espectacle amb què Cesk Freixas va obrir la segona tanda forta de concerts el dijous 18 al Teatre Municipal. Un concert únic ple de poesia i lluita social que en més d’una ocasió va posar la pell de gallina al públic. El cantautor amb la seva banda, només amb el guitarrista Víctor Nin o amb el cor multicultural de l’Associació Àkan va interpretar alguna de les seves cançons com “Que no et falli mai la sort” o “ La plaça”. Juntament amb els col·lectius Fundació Oncolliga , Ateneu naturalista, la PAH de Girona i l’Associació Àkan, les quals van rebre part de la recaptació econòmica del concert , van transmetre al públic protestes socials i culturals. Així doncs va ser una nit solidaria i plena de discursos reivindicatius.

Mentrestant a les 22:30 hores les portes de la Sala Teatre La Planeta es van obrir per deixar passar els primers espectadors. Un cop tots col·locats als

seients corresponents una melodia va ambientar la sala per donar pas a la veu dels altaveus que presentava els convidats de la nit. L’atenció del públic fidel va provocar un silenci absolut. Enmig de la foscor un llum es desplaçava per l’escenari. Joan Pons i els seus companys es preparaven per oferir un concert proper, íntim i de llarga durada.

El Petit de Cal Eril presentava el seu nou treball La figura del buit a Girona, ciutat que el de Guissona trepitjava per tercera vegada. Sense quasibé pauses ni discursos ja que “no estem per perdre el temps” el grup va interpre-

Foto: Alba Pairet // Totmusicat

tar les cançons del nous disc com “La figura del 8” o “La fi”. Entre bromes i rialles el grup va haver d’interpretar “Lleida frega Fraga” a mode de bis a causa als clams d’aplaudiments, crits i cops de peu per part del públic.

Els músics, submergits en les seves melodies i envoltats de llums estridents i sons electrònics, se’ls observava rostres de felicitat i satisfacció que van transmetre a través de la seva música experimental donant la improvisació pactada com una de les protagonistes de la nit.

Andreu Rifé omple la Casa de Cultura Glòria Noguer

Davant d’un enorme orgue com a teló de fons i sota l’atenta mirada dels assistents que varen ser prou ràpids per comprar les entrades pel concert abans que s’exhaurissin. Així compareixia Andreu Rifé, el popular metge de Polseres Vermelles, a l’escenari de la Casa de Cultura, en l’últim divendres del festival Strenes. El músic i actor va oferir el recital amb la col·laboració de

Foto: Glòria Noguer // Totmusicat

Dani Prat al piano de cua i Raul Juan a la guitarra.

vid Monllau, amb el qual va treballar colze a colze en el treball Terròs!.

El concert, que va començar amb un crit de “Visca la música!”, va servir de presentació del darrer treball del cantautor barceloní, Ping-pong, encara que també van poder sentir-se temes d’anteriors discs. Un dels quals “Poema d’amor”, amb Rifé tocant el piano, va servir d’excusa per explicar la relació que va entaular amb el poeta Da-

Alguns temes com “Granotes”, “És el bon moment” o “Ping-pong” van retrunyir en la petita sala acompanyats dels aplaudiments del públic assistent.

Tot i així, el moment més esperat de la vetllada va ser quan va interpretar el tema de Polseres Vermelles “Fil de llum”, el qual va tornar a repetir en el bis.

Recta final amb la música en català a la baixa

Pau Planas

A la mateixa hora, que Andreu Rifé tocava a la Casa de Cultura, el Teatre Municipal s’omplia per gaudir de la presentació del nou disc de l’Orquestra Fireluche, el primer treball on la formació ha incorporat les veus, i quines veus! Alguns dels músics més destacats del país es poden sentir a Tants caps tants joguets i molts, tampoc es van voler perdre ahir la presentació en directe d’aquest treball. Marc Parrot, Joan Enric Barceló (Els Amics

de les Arts), Pau Riba, Joan Colomo o Jordi Lanuza (Anímic) van ser algunes de les veus que van passar per un dels concerts que més interès havia despertat del festival.

A la nit, la música es va desplaçar, una jornada més, a la Sala Tourmix, on hi arribava Xarim Aresté, un músic incansable i ple de idees que tornava a l’Strenes -ja va ser al concert inagural acompanyant Gerard Quintana i Jordi Batiste en l’espectacle Els Miralls de Dylan- per presentar les cançons del seu primer disc en solitari.

Dissabte, l’oferta de música en català va anar a la baixa. Meritxell Gené va obrir la jornada al Cafè Contex presentant el seu darrer disc, Així t’escau la melangia, un treball on ha buscat musicar poemes del lleidatà Màrius Torres. Dues hores després, i mentre Love of Lesbian conquerien un auditori pràcticament ple, Marina Rossell es presentava al Teatre Municipal per versionar temes de Jorge Moustaki.

La cantautora va presentar noves versions al mateix temps que va aprofitar per presentar alguns poemes musicats de Salvador Espriu, coincidint amb el seu centenari. Van tancar la nit Bremen tot presentant Les cançons que vindran, el seu primer disc de llarga durada, a la sala Tourmix.

Finalment, el diumenge, un concert d’Alber Pla amb The Pinkers Tones dedicat al públic més jove posava punt i final a 10 dies de música que van servir perque l’Strenes es faci un nom amb un èxit de públic més que acceptable.

Tot CONCERTS

Maig

S’obre La Porta dels Somnis David Bueno

Amb una clau a la mà i una gran predisposició, el públic esperava el gran moment. El moment d’entrar a un món ple de màgia i sentiment. Un món on tot és possible perquè qualsevol somni es pot fer realitat. I els seguidors ho saben. Amb la clau, van obrir la porta i darrera d’ella la música va agafar un ritme sense fre i ple de passió.

La Porta dels Somnis no deixa de sorprendre. Són molts anys dedicats a la música, amb unes cançons on el missatge que contenen és el protagonista.

El grup va fer una parada a la sala Luz de Gas de Barcelona, el 25 d’abirl, en un concert molt emotiu. Els assistents es van submergir en una bombolla on

era molt difícil escapar. Cançons enllaçades amb diàlegs, diàlegs enllaçats amb cançons. Tot plegat, una apologia a les ganes de viure i agrair a tots aquells que ens estan acompanyat en el nostre camí i que han fet que siguem la persona que som.

La cantant del grup, la Virginia, va voler dedicar el concert a la Carme, la seva amiga incondicional de tota la vida. Però ben mirat, va convidar a tothom a pensar en la nostra Carme, aquella persona que ens ha ajudat i ha estat amb nosaltres en els bons i mals moments. I d’això, van les cançons de La Porta dels Somnis.

Un far encès és el darrer disc que han publicat, el cinquè de la seva trajectòria. Un treball que compta, una ve-

L’acció arranca a La Mirona

Pau Planas

Ha començat l’acció. Uns dies després de presentar el seu primer disc, Acció va donar el tret de sortida a una gira que els ha de consolidar com a grup, després d’abandonar el nom d’Acció Festiva per reformular-se. En una sala

petita de La Mirona, que només es va mig omplir, el jove grup va demostrar l’evolució musical i lletrística sense oblidar en cap moment els seus inicis.

L’ska ha quedat enrere, com també hi han quedat les lletres festives -com el canvi de nom evidencia-. El reggae

gada més, amb els germans Saltor com a productors i encarregats d’aportar la seva gran qualitat a l’hora de tocar la guitarra. En el concert, van protagonitzar diversos solos de guitarra que van captivar a més d’un. Una potència brillant, amb una habilitat inhumana, van ser necessaria per produir sons molt difícils de reproduir en una guitarra. Això, complementat amb la veu potent de la Virgina, va provocar els aplaudiments justificats d’un públic que, finalment, es va decidir a abandonar la seva cadira per ballar a la pista de Luz de Gas. I, així va ser, fins que es va tancar la porta després d’un bis inesperat. Ara bé, amb la porta tancada, els somnis segueixen flotant en l’aire perquè, si una cosa va ensenyar el grup, és que aquests mai poden desaparèixer. ha pres el relleu i les lletres han fet un gir important cap a temes més personals. Ara bé, l’energia sobre l’escenari és la mateixa i la química del grup és absoluta. Des de l’inici del concert, la banda va voler deixar clar, però, que no han fet cap trencament amb els inicis, sinó que només han apostat per una evolució. Al llarg del concert, no hi van faltar els temes antics, com “La Torrada”, “Nit Jove” o “Passa a l’Acció”, però amb un toc diferent de com sonaven fins ara.

El gran moment, però, va arribar als bisos amb “Ser diferent”, el single de presentació d’On sóc ara, quan el públic va deixar de banda la timidesa expressada en diferents moments de la nit per llançar-se a cantar i saltar amb la que, de ben segur, serà la gran cançó d’aquest primer disc.

Tot CONCERTS

Quatre nits amb El Petit de Cal Eril

Maig

Foto: Berta Garcia //Totmusicat

Del 4 al 7 d’abril, Joan Pons, més conegut com El Petit de Cal Eril va arribar a la Sala Beckett de Barcelona per presentar-hi La figura del buit, el seu darrer treball

Primera nit Última nit Berta Garcia

Guillem Rierola

El Petit de Cal Eril va sorprendre el públic que omplia la sala des dels primers segons de concert. Amb una il·luminació molt íntima, objectes enigmàtics i una actitud positiva i sensible dels músics, l’ambient que crea aquest grup liderat per en Joan Pons és d’allò més plaent.

Molt s’ha dit i, especialment, escrit de La Figura del Buit. “Es tracta d’un disc ple de cançons que es podrien convertir en memòria col·lectiva del país” dèiem a la ressenya del disc al nostre web. Altres han dit que “és una puta obra mestra” o que “conté cançons més valuoses que la fórmula de la Coca-Cola”, s’ha comparat La Figura del Buit amb el Dioptria de Pau Riba, etc. Parlant del concert d’obertura a la Beckett se n’ha dit que “semblava mentida”, que va ser “un concert històric”, … I aquí teniu un servidor intentant que no li passi el mateix que a tothom qui ho ha intentat abans, intentant no quedar-me curt.

El Petit de Cal Eril va començar el concert amb la sala plena i la cançó “La figura del 8”, que dóna nom al seu nou àlbum i alhora és un símbol que està present a l’escenografia i a part de les lletres que parlen de la sensació del buit. La nit va continuar amb temes com “Com un plom”, “Estramoni”, “La perla”, “Sant Pere”, “Oh!Fredes” -tots disponibles al disc- i finalment van tancar la vetllada amb”Lleida frega frag”a, a mode de bis.

Amb intervals instrumentals de llarga durada i melodies experimentals, els quatre músics que formen aquest conjunt posen a disposició del públic la possibilitat de deixar-se endur per una música potent i unes lletres suggerents que no deixen a ningú indiferent. Bon rotllo en l’estil més pur.

Ha arribat l’últim concert. El quart sold out consecutiu d’El Petit de Cal Eril. El geni de Guissona tanca de manera brillant el seu periple a la Sala Beckett de Barcelona.

L’espectacle comença amb la sala a les fosques, música celestial i el conjunt que entra darrere de Joan Pons que carrega una espelma, la única llum de la sala. Ni una sola paraula, llums i acció.

Comença el recital d’El Petit de Cal Eril. Les cançons en el mateix ordre que el disc, ritmes alegres i melodies enganxoses sense necessitat de tonades, cors; guitarres, teclats, baixos i veus fent d’instruments de vent; campanes descobertes a mig concert, fragments musicals aplaudits rabiosament pel públic, col·laboracions i, sobretot, diversió a dojo culminades amb el nét farmacèutic d’en Siset, que avui era entre els espectadors.

El de Guissona ha agafat la guitarra elèctrica i ha amagat l’acústica dels seus primers discs darrere els amplificadors. La seva evolució no s’atura, aquesta és la seva manera de fer història i és precisament aquest creixement continu i exponencial, que el porta des de l’amateurisme de Les sargantanes al sol passant per la maduresa de Vol i Dol arribant fins a la peça de museu que és La figura del Buit, el que fa de Joan Pons un músic incommensurable i inigualable, almenys dins de la seva generació.

Bé, com deia al principi, m’he quedat curt. Personalment, crec que es veia a venir i el mateix li passarà a tothom qui ho intenti, així que si us en voleu fer una idea llegiu tot el que en trobeu multipliqueu-ho per deu, cent, mil i aneu a un concert seu.

Tot CONCERTS

Maig

Foto: Lomarc

Una nit per un camí David Bueno

Dotze hores de música i festa van ser els ingredients d’una nit molt especial a Vilanova de Bellpuig. La 10ª edició del Concert de l’Estelada va estar plena d’intensitat i moments màgics, tal i com es mereix una ocasió com aquesta. Després d’una dècada portant la música a les terres de Lleida, el concert s’ha consolidat com una de les cites imprescindibles de l’any.

Foto: Lomarc

Enguany, la festa va començar amb l’actuació del cantautor valencià Pau Alabajos que va portar la seva reivindicació independentista carregada de passió i sentiment a l’escenari del Concert de l’Estelada. El públic present a les cinc de la tarda ja es feia notar al ritme de les cançons d’Alabajos. Més tard, l’humor vestit de música va ser el protagonista de la mà de The Mamzelles. Amb el seu estil desacomplexat i irònic, el grup va anar presentat els

temes de Que se desnude otra, el seu primer disc.

La nit va anar avançant i després va ser el torn de La Terrasseta de Preixens amb el seu ritme festiu que va animar a tot el públic a ballar les seves cançons plenes de vitalitat. Tot seguit, Xeic! va pujar a l’escenari per portar la seva reivindicació i fer cridar a tot el públic consignes independentistes.

Ja entrada la nit, La Troba Kung-Fú va reunir un gran nombres de seguidors i van fer vibrar a tot el recinte del poliesportiu.

Va arribar l’hora dels esperats Lax’n’Busto que una setmana abans de presentar el disc de forma oficial ja va avançar alguns temes nous. La nit va acabar amb Betagarri i Brams, que repetien una vegada més al Concert de l’Estelada.

Foto: Lomarc

L’èxit d’aquesta edició, amb més de mil entrades venudes, de ben segur que encoratge als organitzadors a continuar durant molts més anys amb un concert que reuneix grans i petits per ballar i saltar al ritme dels vuit grups convidats a la festa de la independència de les terres de ponent.

Foto: Lomarc

Tot CONCERTS

Maig

Una vetllada musical plena d’intriga Ja feia dies que s’anunciava el concert de presentació de la catorzena Fira de Música al carrer de Vila-Seca, que tindrà lloc el propers 3 i 4 de Maig. Ja sigui per publicitat, al correu electrònic, o per les xarxes socials, el concert es presentava amb Pau Vallvé com a cap de cartell i un grup teloner sorpresa.

Així que tot donava peu a fer quinieles, hipòtesis, suposicions a qui podria ser… algun grup que traurà disc….

responsable de la FiM, va anunciar que el tant esperat artista sorpresa era l’ànima d’Inspira, Jordi Lanuza que ens presentaria en directe algunes de les cançons del que seria el proper treball Amunt! Ens va oferir un tastet de les noves cançons “Antigues maquinaries” intercalades amb les de l’anterior treball com “Onades de nit”, “ Focs i brases”. Cada una amb encant especial, vestides només per la seva veu i els acords de la guitarra que va aconseguir un càlid aplaudiment dels qui érem a la sala.

Així que el passat dissabte 20 d’abril i a les deu de la nit puntuals es van obrir les portes de la Sala Zero de Tarragona, una de les sales més emblemàtiques que té la ciutat de Tarragona i on han actuat molts grups rellevants de la música en català, com Gossos, Rauxa o Mishima. Tot just entrar a la sala els assistents van anar agafant lloc o simplement xerrant mentre feien un beure, i vam poder veure que al petit i proper escenari que té la sala només hi havia una cadira, una guitarra al terra i un micròfon que estaven a prop dels instruments del Pau Vallvé. Així que es podien començar a descartar hipòtesis i va començar a augmentar l’espera a desvetllar tal secret. Encara va trigar una llarga estona fins que el

Poc temps més tard va aparèixer Pau Vallvé. Era el segon cop que passava per la ciutat tarragonina, ho va fer el primer cop a finals del gener d’aquest any, en aquella ocasió a l’Auditori de Caixa Tarragona. Però aquest cop, hi actuava en format Duo acompanyat per Nico Roig a la guitarra. Ens van avisar que podrien passar coses que amb banda no passaven, que estar ells dos els donava l’oportunitat d’improvisar. I així ens van oferir temes com “ Geranis als balcons”, “Jo només faig el que puc”, “Un gran riu de fang”. Entre cançó i cançó Pau Vallvé anava desgranant anècdotes, i explicant la seva manera de veure el món i de fer, reivindicativa en política, o sobre les unanimitats de les coses quan

Esther Casanova

va de presentar “El temps posa les coses al seu lloc”, també va tenir cabuda al repertori i amb una gran ovació del públic quan van sonar els primers acords d’“Amics dels cirerers”, “ A baix les valls” amb una reflexió bastant contundent en que els humans som els culpables del problemes del planeta.

“Cargol” amb una cançó de dibuixos animats pel mig (avisats que estàvem de que passarien coses) i “Tots som molt millors” cantada per ell i el públic van ser algunes de les cançons que van tancar el concert. El públic tarragoní va poder gaudir de les bones lletres de les cançons i del discurs del cantant barceloní, que ja va avisar de que xerrava massa i que algunes vegades de tornada del concert pensava en allò que no hagués hagut de dir, coses que a tothom ens pot passar. Pau Vallvé va acabar un concert amb un gran repertori d’aplaudiments com els que se’n va portar Jordi Lanuza.

Així doncs es va donar per acabada la vetllada musical que començava a escalfar motors del que seran dos dies de concerts que acollirà la població de Vila-seca, que en el seu lema “Vine a descobrir l’origen dels grups del demà ” i que aplegarà grups com, Bullitt, Puntí o Maria Rodés entre d’altres.

Tot CONCERTS

Maig

La Telecogresca supera el repte Nico Mateos

Aquesta 35a edició de la Telecogresca va ser tot un repte per als organitzadors. Va ser una festa de canvis sobretot impulsats per una normativa més estricte que feia que hagués d’acabar més aviat. No només aquest canvi d’horari amoïnava als organitzadors.

Com ells mateixos ens van trametre el fet que es fes dissabte i no divendres com era costum també era motiu de preocupació. A causa d’això només van disposar de 2 escenaris en comptes dels tres de l’edició de l’any passat. I, també per això, es va plantejar un cartell més “rumbero” que d’altres anys, ja que en aquesta ocasió, la festa anava adreçada a aquells assistents universitaris que any rere any fan acte de presència a aquest festival.

La música en català va començar amb Bonobos per donar pas més endavant a La Troba Kung Fu, tot un repte pel fet que començava molt aviat i que quan sonava la seva primera cançó encara faltava molta gent per entrar.

Tot i això, el seu directe no va decebre als seus seguidors que van poder gaudir de la rumba d’aquest grup. El moment d’inflexió en el concert va ser amb la cançó “Volant”, que va acabar de trencar el gel amb un públic creixent per moments. La gent gaudia i es deixava dur per les cançons de

la Troba, com amb “Bufa el vent”. El moment d’emoció del concert va ser quan l’acordió va començar a teixir la melodia de l’Estaca. Tothom va cantar la coneguda cançó i després d’aquesta versió en van seguir d’altres d’àmbit més internacional. Van acabar la seva actuació amb cançons del seu repertori, entre d’altres la “Cumbia infierno”.

amics i ha estat “una manera molt maca d’acabar aquesta gira”. Amics com per exemple Nandu, de Nyandú, amb “Quan tot s’enlaira”, Ret, de Mine! amb “Un pam de nas” -com ja és habitual- o Bongo Botrako, aquests últims interpretant la cançó de “Vola”.

Després de La Troba Kung Fu, La Pegatina va fer la seva aparició a l’escenari.

No van decebre i van aconseguir que l’ambient de festa es mantingués i que anés en augment a mesura que anaven interpretant les seves cançons. No hi van faltar a la cita els grans èxits com “Miranda”, “El Gat Rumberu” o “Los niños de la Renfe”. També es van poder escoltar cançons del seu últim disc Eureka! com per exemple “Flors i Violes” o la cançó “No hi ha ningú”.

Les ganes de festa del públic no disminuïen i es podia apreciar en com cantava tothom a ple pulmó la cançó de “Mari Carmen”.

No van decebre als assistents que van poder gaudir gràcies a la màgia dels seus concerts. El concert s’acabava mentre s’anaven tocant totes les cançons i el gran moment arribava.

Com no podia ser d’altra manera la cançó de comiat: “La dansa del vestit”.

En acabar el concert, Txarango ens va confessat l’emoció que van sentir en tocar la darrera cançó amb el públic al complet cantant-la: “Teníem la pell de gallina”. I és que no només era el fet que estaven molt contents de poder acabar la gira a la Telecogresca i que ho poguessin fet rodejats de bons amics, sinó també l’entrega d’uns assistents que de ben segur estan ansiosos per que comenci una nova gira.

Finalment arribava un dels plats forts, sense menysprear els altres grups, de la nit: Txarango. Un concert emotiu marcat pel fet de que era el penúltim a Catalunya -i darrer a Barcelona- de la seva gira sense tenir en compte el de comiat al Palau de la Música. Van estar acompanyats com ells mateixos ens van dir en acabar el concert per molts

Finalment, tot i la incertesa dels organitzadors, en general, tothom estava content de com havien sortit les coses, i la impressió dels grups que van passar per aquest escenari era de satisfacció. Així que l’any vinent esperem tornar a gaudir tant, com portem fent no només aquest any però també edicions passades de la música en català.

Tot CONCERTS

Maig

Pau Alabajos tanca el Barnasants Marta Diago

El BarnaSants va acomiadar la seva 18a edició en un acte molt especial ple de reivindicacions i amb la mirada posada al futur.

El comiat va tenir lloc diumenge 14 d’abril al vespre en un espai tan emblemàtic com són les Cotxeres de Sants, l’espai que ha vist néixer i créixer aquest festival de referència europea.

Passaven uns minuts de les set del vespre quan les notes de “Els Sega-

dors” van fer emmudir el públic de les Cotxeres. Una veu va continuar amb aquell sorprenent inici: era Francesc Macià i havia vingut a proclamar la II República. Aquesta obertura de l’acte tan potent va fer esclatar el públic en aplaudiments i ja va deixar a entreveure que aquella seria una vetllada plena d’emocions i sorpreses.

Aquesta cloenda va prendre un doble format: primer, Pere Camps (president del Festival BarnaSants) va valorar l’edició d’enguany i va presentar els premis BarnaSants i, després, el cantautor valencià Pau Alabajos va dur a terme el seu concert.

Alabajos va repassar alguns dels temes del seu darrer treball Una amable, una trista, una petita pàtria però també hi van tenir cabuda cançons ja mítiques com “Contra el Ciment”, “Síl·labes de vidre” o “Tinc una mania inconfessable”.

Un total de 17 magnífiques cançons són les que el cantautor valencià va interpretar per acomiadar-se del BarnaSants i de Barcelona. I és que Pau Alabajos ja està treballant en el seu nou disc que, si tot va bé, veurà la llum el proper mes de juny. Aquest treball inclourà textos de “Mural del País Valencià” d’Estellés.

Premis Barnasants

1. Premi a la trajectòria artística per a Francesc Pi de la Serra.

2. Premi a l’activisme cultural per a les Cotxeres de Sants (va recollir el premi el seu gerent, Joan Manel Parisi) 3. Premi a la millor proposta de presentació de treball artístic per a la cantautora Sílvia Comes, gràcies al seu espectacle “Fuertes” en el qual va musicar els poemes de la poetessa madrilenya Gloria Fuertes.

Un país DE FESTIVAL

Maig

Antònia Font, Blaumut, Els Catarres, The Mamzelles i molts més seran al Festival Portalblau Pau Planas

El festival Portalblau es renova enguany amb més grups, més durada i més escenaris, centrant-se més que mai en la música en català. Arrencarà el 22 de juny, durarà fins el 23 d’agost i portarà a l’Escala alguns dels grups més destacats del país. En una aposta clara per arribar a tot tipus de públic, els organitzadors han buscat noms d’allò més diversos apostant per grups que van des d’Els Catarres fins a Blaumut passant per Nina o Macedònia.

El festival l’obrirà el trio d’Aiguafreda tot presentant Postals, el seu segon tre-

ball que acaba de veure la llum. Serà a l’espai de Barraques, en un concert pensat per tota la família. L’escenari principal seguirà sent el Fòrum Romà d’Empúries, per on passaran Antònia Font -16 d’agost- i Nina amb la Giorquestra -17 d’agost-. També repeteix l’escenari de La Mar d’en Manassa, un indret privilegiat arran de costa per on passaran Blaumut -2 d’agost-, The Mamzelles -6 d’agost-, Marina Rossell versionant Jorge Moustaki -9 d’agost- i Macedònia -10 d’agost-.

S’afegeix a la llista d’escenaris la Plaça III Centenari, en ple nucli urbà i per on passaran les propostes més íntimes.

Manel, gran cap de cartell de Cap Roig Pau Planas

Un any més, el festival de Cap Roig torna a presentar un programa replet de grans noms però a preus poc populars. Les grans estrelles espanyoles i in-

ternacionals són el principal atractiu del cartell, on hi destaca la presència de Sir Elton John en el concert inaugural -amb entrades que van dels 200 als 260€- però la música en català hi torna a tenir presència.

La Porta dels Somnis hi actuaran amb un concert en acústic el 12 de juliol i Pau Alabajos hi serà el 19 d’aquest mateix mes.

També es recupera l’escenari de l’Alforí de la Sal, per on hi passarà l’espectacle poèticomusical “J.V.Foix Quartet” -26 de juliol- i la lectura musicada “El món perdut de Salvador Espriu” -23 d’agost-, una proposta de l’actor Joan Massotkleiner i el músic Toti Soler que serveix al festival per unir-se als actes de l’Any Espriu. Per últim, a l’espai de Plaça Catalunya es podrà veure l’espectacle de titelles “En Bernat el pescador”.

Manel participaran a la segona nit de concert, la del 26 de juliol, presentant Atletes baixin de l’escenari el seu nou treball que veurà la llum el dia 16 d’abril. Les entrades per aquest concert, que es movien entre els 30 i els 40€. es van esgotar el mateix dia que van sortir a la venda. Dos dies després, de Manel, també hi haurà música pels més petits amb un concert del Club Súper 3. Ja al mes d’agost, Antònia Font oferirà un concert molt especial amb convidats com Quimi Portet, Albert Pla i d’altres que s’aniran confirmant properament. Serà el dia 11.

L’última nit de música en català serà la del 14 d’agost en què passaran per l’escenari de Calella de Palafrugell Blaumut -una de les revelacions dels últims mesos- i Gossos -que ben aviat presentaran nou treball després d’un any i mig lluny dels escenaris-.

Un país DE FESTIVAL

Maig cites, una banda consolidada i amb una trajectòria àmpliament reconeguda apadrinarà un nou talent perquè l’acompanyi damunt de l’escenari.

Curtcircuit programarà una trentena de concerts Pau Planas

Ja ha nascut Curtcircuit, una nova iniciativa impulsada des de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb dos objectius molt

clars: impulsar els grups emergents i reivindicar el paper de les sales de concerts. Des del dissabte dia 13 d’abril fins a finals d’any, Curtcircuit organitzarà prop de 30 concerts dobles arreu del territori. En cada una d’aquestes

Manel i Joan Colomo a l’(a)phònica Pau Planas

El cap de setmana de Sant Joan, arribarà a Banyoles la desena edició del festival (a)phònica. Un any més, la capital del Pla de l’Estany s’ompirà de música durant 4 dies amb noms destacats del sector. Durant el mes de maig es farà públic el cartell complet, però, de moment, el festival ha anunciat els primers grups participants, on hi destaca, per sobre de tot, Manel.

El quartet barceloní arribarà a la ciutat durant la revetlla de Sant Joan per presentar -per primer cop a terres gi-

ronines- el seu darrer treball, Atletes, baixin de l’escenari. Les entrades per aquest concert es posaran a la venda demà dia 23 d’abril a partir de les 10 del matí a l’Oficina d’Atenció Ciutadana de Banyoles o a través del web del festival i costaran 25€.

També passarà pel festival Joan Colomo, en un dels últims concerts de presentació del seu doble CD Producto interior bruto. El peculiar cantautor serà a la cita amb un concert gratuït el dissabte 22 de juny. També Maïa Vidal s’afegeix a un cartell que fins ara només tenia confirmada la presència dels últims finalistes del Sona 9 Coriolà.

També al Sons del Món

El Sons del Món ha fet públic en els pimers dies el primer nom del festival. Com no podia ser d’altra manera, el primer grup en aparèixer al cartell

serà Manel que passaran per la Ciutadella de Rosesel 13 de juliol i comfirmen que seran un dels grups amb més presència als festivals d’estiu.

Els Pets, Lax’n'Busto, Quimi Portet, Albert Pla, La Iaia, El Petit de Cal Eril o Joan Colomo seran alguns dels grups que actuaran al costat de propostes com Raydibaum, Eduard Font, Esperit!, Jordi Busquets, José Domingo o Suite. El cicle passarà per tot el país en sales com La Mirona de Salt, l’Stroika de Manresa, la Sala Zero de Tarragona, la Facktoria d’Arts de Terrassa, la Pasternak de Vic, Lo Submarino de Rasquera o la Sala Clap de Mataró, però tindrà una important presència a Barcelona en sales que van des de l’Apolo, la Razzmatazz o la Luz de Gas fins a espais com la Sidecar, l’Heliogàbal, el BeCool o l’Ovella Negra.

Tres dies de música al Tinglado P. Planas. A finals de juliol arribarà

a Vilanova i la Geltrú una nova edició del Tinglado, el referent musical de la Festa Major que, un any més, agruparà un bon nombre de grups destacats en tres nits de concerts gratuïts. Música de tots els tipus i per tots els públics que s’obrirà la nit del 26 de juliol amb una aposta pel rap i el reggae. At Versaris, Pirat’s Sound Sistema, els mallorquins Valtònyc i Herois de la Katalunya Interior seran els encarregats de portar la dosis més reivindicativa a la Plaça de les Neus.

La nit del 27 arribaran quatre propostes més de caire més pausat. Obriran la nit els segons classificats de l’última edició del Sona 9, Coriolà i els seguiran Feliu Ventura, Joan Colomo i Senior i El Cor Brutal. La festa es tancarà el dia 28 amb Pau Alabajos, Bugies, la rumba de La Troba Kung Fu i, com cada any, Miquel del Roig, que posarà el punt i final a 3 dies seguits de música en català.

totENTREVISTES

Maig

Foto: Andreu Robusté

Lax’n’Busto

“Són molts anys, fer un disc molt rocker ens portava a repetir-nos” Ja fa uns anys, des del canvi de cantant, que Lax’n'Busto van canviar de rumb, però ara fan un pas més i giren cap a una proposta més pop i amb lletres més poètiques i treballades amb el seu darrer treball, Tot és més senzill. En una entrevista al Totmusicat, Pemi Rovirosa, ens dona més detalls d’aquest canvi de direcció que ha emprès la banda.

Pau Planas

Per qui encara no hagi sentit el disc com el definiries?

Nosaltres sempre hem dit que som una banda de pop-rock, però aquest disc el definiria com més pop de rock. És un disc tirant a tranquil, carregat de mitjos temps, i on hem buscat l’essència de les cançons. No hem anat a buscar una producció molt carregada sinó simplement el que demanava la cançó. Hem anat a buscar el que som, una banda de sis persones tocant. M’agradaria que qui escolti el disc pugui tancar els ulls i vegi el grup tocant sense imaginar-se grans parafernàlies ni grans artificis. És un disc de producció i de concepte senzill.

Per tant, el títol, que dieu que és un desig, també seria una definició del que es pot trobar a dins, no?

Sí, ho és. Tot és més senzill és una manera de pensar, de no perdre’t en els detalls, d’anar directament a l’objectiu, i l’objectiu era, musicalment parlant, respectar el que volíem transmetre inicialment amb la cançó. De vegades, quan es fan discos, es va perdent l’emoció dels temes, el que arriba a l’ànima. Ara hem intentat que això no passés.

“Tot és més senzill és

un canvi, però ho hem buscat de forma natural, hem fet el que ens demanaven les cançons”

totENTREVISTES

Maig

Amb el canvi de cantant el grup va fer un gir important, però creieu que ara és quan heu trencat més amb els treballs fets anteriorment?

Sí, és un disc que realment trenca, però això potser ho ha de dir la gent, perquè des de dins no és tan objectiu. Sí que és un disc que sona diferent, però jo hi segueixo veient els Lax’n'Busto. Som els mateixos, però sí que hem intentat interpretar-lo de manera diferent: per exemple, jo estava acostumat a fer discos rockers, carregats de guitarres,i en aquest hi ha guitarres molt simples. És un canvi, però ho hem buscat de forma natural, hem fet el que ens demanaven les cançons.

El públic creieu que està satisfet amb aquest canvi?

De moment la resposta que estem rebent és molt bona. Sí que hi ha gent a qui li agrada la part més rockera del grup i ens diu “m’agradàveu més quan éreu més canyeros, ara esteu molt tous”, però estem en un moment de les nostres vides que ens ha portat de forma natural a ser així. Ningú ens diu

“Vulguis o no un es va fent gran i va madurant, i això ho transmets en les lletres”

que el proper disc no torni a ser canyero si el nostre cos ens ho demana. La gent també agraeix que diguis coses noves. Són molts anys i molts discos i fer un disc molt rocker ens portava a repetir-nos. No ens venia de gust.

Ha passat ja l’etapa rockera de Lax’n'Busto?

No, aquest disc té aquesta tendència, però no vol dir que ara ens estem enfocant cap a una vessant més pop,

“En contra del pas

dels temps fem els concerts més llargs, més enèrgics… però a la vegada també toquem amb més confiança i amb més seguretat. però no sé que ens demanarà el següent. Potser ens demana canya i ens hi tornem a posar. Nosaltres portem el rock’n'roll dins.

En les lletres també hi trobem un cert canvi…

Sí. En aquest cas sí que hi ha una evolució al llarg dels anys. Vulguis o no un es va fent gran i va madurant, i això ho transmets en les lletres. Ara bé, tot i que potser sí que ens les hem mirat amb més cura, crec que continuen en la línia del que hem anat fent fins ara.

A més, com que tots composem no hi ha unes lletres homogènies, són històries personals de cadascú.

Foto: Música EnDirecte

Aquells temes més gamberros dels inicis ja no tindrien sentit ara?

totENTREVISTES

Maig

“Anirem a

algun festival, com l’Acampada Jove” Aquest disc arriba després de 4 anys sense gravar, teníeu ganes de presentar nou material?

En aquest disc no. Potser en un proper sí. Allò que les persones no canvien és ben cert i, de fet, a “L’escorça va canviant” parlem d’això, ens anem fent grans però per dins som els mateixos, el que va canviant és l’embolcall.

Després de tants anys, la il·lusió segueixen igual?

I tant! Igual que el primer dia. Jo diria que més i tot. Ara tenim una il·lusió controlada. En contra del pas dels temps fem els concerts més llargs, més enèrgics… però a la vegada també toquem amb més confiança i amb més seguretat.

Ens coneixem molt, tant dins com fora de l’escenari i això s’ha de notar.

“Han estat quatre

anys de molta activitat i un cop assolit l’objectiu que es reconegués la veu d’en Salva, vam pensar que ja tocava fer un disc en què es pogués fer tot de forma natural, que no fos forçat”

I tant! Però érem conscients que havíem de passar un procés des de l’entrada d’en Salva. Sabíem que havíem de passar uns quants anys fent discos, fent concerts… per adaptarnos a la nova situació, per tornar a ser tots un i per que la gent reconegués Lax’n'Busto amb la nova veu. Vam decidir fer directes com el Directe a l’Apolo, després va venir el Simfònic…

Han estat quatre anys de molta activitat i un cop assolit aquest objectiu que es reconegués la veu d’en Salva, vam pensar que ja tocava fer un disc en què es pogués fer tot de forma natural, que no fos forçat.

En quin tipus d’escenari us veurem més els propers mesos?

Ara, els primers mesos, en sales sobretot. Després també anirem a algun festival, com l’Acampada Jove i ja començarem el circuit d’estiu que són places, camps de futbol… Ja tenim també lligades moltes festes majors.

totENTREVISTES

Maig

Gossos

“Batecs és un altre fascicle, un altre capítol a la nostra vida” Després d’un any i mig lluny dels escenaris, Gossos tornen a bategar amb força. El grup acaba de presentar Batecs, un treball que evoca a les primeres èpoques del grup i que presentaran el dia 10 al Teatre Coliseum de Barcelona. En una entrevista al Totmusicat, el grup ens parla amb més detall d’aquest nou disc.

Pau Planas

Hi havia ganes de presentar noves cançons?

Juanjo Muñoz: Moltíssimes! Ja vam fer aquesta aturada per regenerar les energies dins el grup. Ara ens ha anat molt bé per trobar-nos a faltar, trobar a faltar els escenaris, el públic i sobretot la base nostra que és fer cançons i mostrar-les. Ens ha revitalitzat a nivell intern i esperem que això es noti als escenaris.

Portàveu 20 anys sense parar, per tant, era el moment de fer la parada?

JM: Jo ara veient el resultat diria que ens hagués anat bé fer una parada abans, però les coses han anat com han anat i n’estem molt orgullosos. Les passes que hem fet fins ara les tornaríem a fer.

“L’ aturada ens ha

revitalitzat a nivell intern”

A l’hora de tornar-vos a trobar ha estat fàcil?

JM: Sí perquè ens hem trobat a faltar, cosa que no ens havia passat en 20 anys. Per això creiem que aquesta aturada ha estat necessària per tornar a engegar una màquina que ja vam dir que tornaríem a engegar.

Ara, 20 anys més?

JM: Jo al principi, quan tenia 19 o 20 anys, si m’arriben a dir que faria 20 anys amb aquesta banda no sé si m’ho hagués cregut. Ara tant de bo siguin 20 anys més.

Ara presenteu Batecs, com el definiríeu?

totENTREVISTES

Maig

“No tenim un

discurs polític volgudament però sí que tenim un discurs de vida i aquí hi entren coses que es podrien entendre com a política” Natxo Tarrés: D’alguna manera és un altre fascicle, un altre capítol a la nostra vida. Amb el temps ja es veurà si cap a millor o cap a pitjor. Són 16 cançons molt intenses, fetes no per tenir quantitat sinó perquè ens va semblar que totes mereixien estar en el disc. És un treball, però, que encara manté l’essència de Gossos. Gossos som molt eclèctics, hi cap tot tipus de música però alhora tenim un segell: les melodies, el cantar 4 persones, el composar 5 persones diferents… Tot això hi continua sent molt

present en aquest disc. Potser també hem baixat una mica el volum, el to, respecte, sobretot, a Dia 1, per tant torna a ser molt obert, amb més varietat de temes. A banda d’això, totes les persones que ja hagin anat seguint la trajectòria del grup ja saben de què parlem, a qui ens dirigim, i aquest cop més que mai això té molt de sentit. Sempre hem parlat de transformació personal, de superació, d’encarar la vida amb optimisme… Ara creiem que això és molt necessari pel moment que estem vivint.

I és que vosaltres mai heu fet política, però sí que podem trobar a les vostres cançons reflexions del moment actual, no?

NT: Sí, perquè no és que no fem política, sinó que fem vida i la vida comporta part de política. No tenim un discurs polític volgudament però sí que tenim un discurs de vida i aquí hi entren coses que es podrien entendre com a política. El que està clar és que ja a Dia 1 parlàvem de la necessitat de superació, de canviar alguna cosa… 3 anys després això ha arrelat, cada cop hi ha més gent que entén que hem de canviar, que alguna cosa està fallant. I si això és política també estem fent política.

Tot i mantenir una dinàmica fixa, sou un grup que sempre heu anat canviant molt. Aquest disc potser recorda al principi del grup?

NT: Oxigen i Dia 1 eren discos amb molta producció, molt plens. En aquest, en canvi, hi hem volgut posar les coses justes. Sí, recorda als Gossos de l’inici en el sentit acústic. Hi ha cançons en què sí que hi ha la bateria

“A Batecs no hi ha

hagut una voluntat de seguir amb més soroll, volíem canalitzar l’energia d’una altra manera”

totENTREVISTES

Maig la vida com a gent que potser no s’havia interessat mai pel grup i que ara hi pot trobar una manera d’acostar-s’hi.

A partir del 10 teniu una gira prou completa. Serà una gira llarga?

NT: Tal i com està la programació avui en dia és molt complex veure més enllà de 4 mesos. La nostra gira és tocar un mínim d’un any i mig, estar en actiu i fer concerts. Si ens hem de guiar per les sensacions del moment són molt bones. Ara mateix estem vora els 20 concerts tancats i en tenim una bona colla que s’estan emparaulant.

però en què gairebé totes les guitarres són acústiques o els espais per on naveguem són més tranquils. Sigui com sigui no hi ha hagut una voluntat de seguir amb més soroll, volíem canalitzar l’energia d’una altra manera.

“Tots estem esperant el dia 10 perquè sabem que naixerà alguna cosa”

Perquè després de tants anys és important oferir coses noves al públic?

Hi haurà sorpreses respecte els concerts d’abans de l’aturada?

NT: És que ja no és només pel públic sinó també per les necessitats pròpies.

No ens veuríem ara tocant les mateixes cançons que tocàvem ara fa 20 anys. Preferim ser sincers amb nosaltres mateixos i viure el moment que toca.

JM: Segur que sí. De fet tots estem esperant el dia 10 perquè sabem que naixerà alguna cosa. Ara mateix és com un part, nosaltres veiem les ecografies, com serà, intuïm… però fins que aquell dia no veiem la reacció de la gent amb el que estem fent ara no serem conscients del que tenim entre mans. En tot cas, no serà un trencament, sinó una evolució, un pas més cap a una cosa que crec que valdrà la pena tan als nostres seguidors de tota

Com sempre, qui escolti el disc també hi trobarà tocs electrònics…

NT: Sí, això és una cosa que ja ve associada a Gossos des de fa temps.

Actualment, potser també hi ha més presència dels teclats. Li hem donat una mica més de protagonisme que en altres discos.

El dia 10 presenteu el disc en directe, com afronteu el concert després de tants mesos sense tocar?

JM: Amb una il·lusió tremenda. Estem treballant molt. Ara estem a punt de fer un stage. Intentarem fer el que sempre hem fet, que és no oferir només un concert sinó un espectacle en tots els nivells: emocionals, musicals i visuals. Tenim moltes ganes de mostrar els nous Gossos, perquè sempre som nous després de presentar nou disc.

Durant aquests mesos hem aprofitat per donar força a nous projectes, l’homenatge a Bob Marley, Menaix a Truà… Ara aquests projectes tornen a descansar?

NT: Ara la prioritat és Gossos. Per sort, però, fent malabars podem conjugar els projectes. En el meu cas, l’homenatge a Marley, l’objectiu és seguir fent concerts sempre i quan puguem combinar agendes i surtin llocs interessants. És una cosa que està allà i que no li vull tancar la porta, però la meva intenció ara, nivell personal, és Gossos.

JM: En Natxo ho ha explicat perfectament. En el meu cas, m’ho passo molt bé amb Menaix a Truà, és un projecte que em prenc molt seriosament, però ara toca Gossos cent per cent. Amb els Menaix, la feina de fer disc ja està feta, per tant, ara només queda mostrar-ho en directe i, per sort, ho podem compaginar.

totENTREVISTES

Maig

Foto: Roger Aran // Totmusicat

The Mamzelles

“Volem fer un canvi de xip en el contingut de les cançons”

David Bueno

Feu una aposta trencadora?

Bàrbara Mestanza: Sí, però sense intenció. No ens hem proposat trencar res…

Els vostres concerts es caracteritzen per barrejar les cançons amb diàlegs.

Com va néixer aquesta idea innovadora?

Paula Ribó: Nosaltres estàvem estudiant a l’Institut del Teatre i creiem que som més actrius que no pas cantant. No sabem cantar sense una teatralitat implícita. D’aquí va sortir el projecte de The Mamzelles.

A més, els concerts són diferents perquè els diàlegs els aneu adaptant.

Això és més feina…

PR: És difícil i és un caos, però volem que cada concert sigui especial i aportar coses diferents. D’aquesta manera, la gent no es cansa i pot repetir tantes vegades com vulgui. Cada cop, es trobaran alguna cosa diferent en els concerts de The Mamzelles.

Vosaltres utilitzeu uns personatges en els concerts. Com els descriuríeu?

BM: La Paula Màlia és com el Mickey Mouse. Un bitxo petit però molt dolç.

També és el més sensat.

PR: La Bàrbara és un bitxaco que quan passa un huracà es queda indiferent però quan passa una mosca es posa molt nerviosa. És una noia de caràcter extrem.

Paula Màlia: I l’altre Paula és com molt ancestral. Té una part molt indígena però és una noia que mai sembla que estigui present en el lloc on som.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

“Som més actrius

que no pas cantants, no sabem cantar sense una teatralitat implícita”

totENTREVISTES

Maig PR: No podem avançar res.

BM: Ara no podríem fer una cançó com “Fucking vagina” però sí com “Save me”. Seguirem, doncs, en aquesta línia.

PR: The Mamzelles va sortir de forma molt anecdòtica, en festes entre amics.

Potser ara que tenim la oportunitat de dir coses al món ens estem plantejant de parlar de temes que ens interessin més, perquè volem aprofitar-ho. No diem que deixarem de fer cançons xorres, ja que es poden dir coses xorres però molt ben dites, però sí que volem fer un canvi de xip en el contingut, ja que això és molt important per nosaltres.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

I quan s’ajunten totes?

BM: Els tres bitxos intenten arreglar el món o descobrir alguna cosa important però al final del concert s’adonen que no han aconseguit res i tot continua sense canvis. L’estructura dels concerts es basa en què hi ha un problema, mirem de solucionar-ho i, al final, ens adonem que el problema no existia.

PR: A més, tendim a fer problemes absurds que no deixa de ser una metàfora de la vida. A vegades donem massa importància a coses que no la tenen. Hi ha gent passant gana, per exemple, mentre nosaltres estem capficats en tonteries.

Amb quin idioma us sentiu més a gust cantant?

BM: És molt difícil de respondre.

Cada idioma aporta coses diferents, noves emocions i nous colors… Ara, ens plantegem fer noves cançons, i ens surt igual. Ens passa el mateix. En anglès les cançons són més fantàstiques

i estranyes, en castellà perquè és lleig i en català és per riure’ns de tot una mica.

De cara el futur voleu barrejar-ho tot una mica no?

PR: Sí, és el que surti. Nosaltres anem fent i després ja seleccionarem els temes.

BM: Nosaltres ens vam plantejar si era positiu presentar un disc amb tants idiomes ja que potser confons a la gent i es cansa d’anar canviant d’idioma…

Tot i així, nosaltres no ho sabem fer de cap altre manera.

I descarteu nous idiomes?

BM: Primer els hauríem d’aprendre.

Les noves cançons segueixen la línia del que heu fet fins ara?

“Ara que tenim la

oportunitat de dir coses al món ens estem plantejant de parlar de temes que ens interessin més”

Foto: Roger Aran // Totmusicat

BM: Volem tocar més a la gent.

Us heu plantejat ja quan sortirà?

PR: No, això ho estem dient per dir, perquè som unes flipades i ja estem pensant en un somni que no està segur.

Les lletres del disc són vivències personals?

PM: Sí, algunes són vivències d’algú que li passa x cosa en una hora, lloc i moment determinat. Després també n’hi ha que estan inspirades en una fet que podria ser real.

BM: Són sentiments reals i no fets reals.

Sempre comenceu els concerts amb “Save me”. Una cançó sobre la qual heu arribat a fer videoclip. És una de les més esperades pel públic?

totENTREVISTES

Maig

“Escoltem des de

Mocedades a Manel, Rocío Jurado, Rafael, Mishima, Joan Colomo, Sanjosex,…

Tot ens influencia musicalment” PR: No sé si de les més esperades, perquè és amb la que comencem.

PM: Però si que és veritat que des de que em posat vents als concerts, ens fa molta il·lusió començar així.

BM: És una cançó imprescindible i que no pot faltar al nostre repertori.

Transmet molta energia i és una bona forma de trencar el gel.

Creieu que es tendeix massa a la profunditat i falten propostes més desenfadades com la vostra?

PR: Nosaltres no ho hem buscat mai.

Volem que la gent faci el que li surt de dins.

BM: Quan la música i l’art està massa carregat, no m’agrada. A mi, m’emociona més quan sento coses que als músics els hi surten en estat natural i gens rebuscat. Transmet molt més.

Quines són les vostres influències?

BM: No ho sabríem dir. Només sabem dir la música que escoltem.

PM: Escoltem des de Mocedades a Manel, Rocío Jurado, Rafael, Mishima, Joan Colomo, Sanjosex,… Tot ens influencia musicalment.

La rebuda del disc Que se desnude otra com ha estat?

PR: Molt bona. Estem contes de com ha caigut en el món. Ara, el que tenim ganes és seguir treballant per poder mantenir la gent que ens coneix i que, en un segon disc, la gent s’enamori més de nosaltres.

Vosaltres sou molt polifacètiques. Ara també hem estat actuant al Teatre poliorama… Com és l’experiència?

PR:Brutal.

PM: Cap de les tres havíem estat actuant juntes fent teatre. Mai havíem fet una proposta teatral a un nivell tan alt.

Hem après molt. El fet de repetir cada dia i tenir un públic diferent és una experiència única i sorprenent.

Ha estat difícil combinar-ho tot plegat?

PR: Per això hem fet una pausa en els nostres estudis. Ara, vist des de lluny, tot té sentit.

BM: Sempre hem hagut de compartir les dues vessants i, per això, no ha estat una sorpresa. Quan vam fer els assajos de “My sweet country” tot es va precipitar però ens vam acostumar prou ràpid.

Vau arribar a molta gent a través de la campanya “Envàs on vas?”…

PM: Va ser molt bestia. Ens veiem a tot arreu: al bus, al metro, a la televisió…

La tornaríeu a repetir?

BM: No crec…

PR: Jo no ho crec tampoc BM: Depèn del que cobrem (riures).

PR: La proposta ens hauria d’atraure molt.

BM: Ens hauríem de riure de nosaltres mateixes.

I sabent la repercussió que ha tingut?

PM: Sí, perquè ens ha obert moltes portes.

Foto: Roger Aran // Totmusicat

PR: Allò bo de l’anunci és la repercussió que ha tingut. Ha fet que la gent ens conegui i ara puguem estar fent una obra, per exemple.

totENTREVISTES

Maig

Estúpida Erikah

“Les cançons més folk i de guitarra acústica queden apartades de Fora les cendres”

Pau Planas

Dilluns 14 d’abril arribava a les botigues el segon disc d’Estúpida Erikah, Fora les cendres. El grup, una estona abans de presentar-lo a l’Fnac de Plaça Catalunya de Barcelona, rebia al Totmusicat al mateix escenari de la presentació per explicar-ne els detalls.

Les proves de so s’havien allargat. El bateria estava malalt i havien hagut de buscar una solució d’urgència, però tot i això, els nous temes sonaven realment bé. Lluís Boira, cantant i líder de la banda, reconeixia les ganes que tenia de començar el concert: “m’estic tocant a sobre”, bromejava. I no és per menys. Des del 4 d’agost al festival Pròxims de Begur que no pujaven a l’escenari. Havien estat tancats preparant el nou disc, però ara que ja el tenen sota el braç poden sortir a presentar-lo.

“Aquest treball és una continuïtat de la vessant més rockera d’Estúpida Erikah”, explica Lluís Boira, que ja avisa d’entrada que “les cançons més folk i de guitarra acústica queden apartades”. I és que el grup ha buscat reinventar-se. “Fer el mateix disc una vegada i una altra seria molt avorrit, vam decidir fer un pas endavant a cada nou treball” deixa anar. Així doncs, podem parlar d’un disc més canyero? El cantant és tant clar com breu: “Sí”, tot i

que matisa: “hi ha alguns temes com “Fora les cendres part 1” o “180º de cel” que són més tranquils”.

Hi ha una cosa, però, que no canvia: la veu forta i trencada que domina en totes les cançons, el gran segell del grup.

Segurament és per això que tot aquell seguidor que escolti el nou disc, des de la primera nota, reconeixerà Estúpida Erikah. “Si més no, jo m’hi reconec” ironitza Lluís Boira. També les lletres marquen la línia del quartet, unes lletres sempre amb un toc melancòlic, tot i que a Fora les cendres “tenen un punt de veure la llum al final del túnel.

Abans, els personatges encara estaven en el procés de treure i vomitar tot el que els estava passant, ara volen tirar endavant tot i el que els està passant”.

Foto: marXal.com

Ara bé, Boira no gosa parlar d’un disc més optimista: “Les desgràcies els hi segueixen passant” puntualitza, “però ara es veuen segurs de quin camí han d’agafar”.

Fora les cendres és el segon disc de llarga durada de la banda, però el tercer si es compta l’EP editat el 2011.

Dit d’una altra manera, és la tercera vegada que el grup entra a l’estudi en només 4 anys. “Som pencaires”, reconeix el cantant. “Una banda com nosaltres necessita estar girant sempre, sortir als mitjans… Si deixes passar temps és complicat arrencar”. És per això que no volen aturar-se i avancen que “Ja tenim coses noves, si tot va bé traurem disc d’aquí a no gaire, suposo que l’any vinent”.

totENTREVISTES

Maig

Pulpopop

“El que mou el projecte de Pulpopop és la llibertat” Pau Planas

Segurament hi hauria mil maneres de descriure Pulpopop, però n’hi ha una que hi va com anell al dit: hiperactius -amb el bon sentit de la paraula-. Només cal parlar una estona amb l’Edgar Massegú, “Pulpo” per adonar-se que les idees, les propostes i els projectes corren per la seva ment a una velocitat vertiginosa. La meitat de Pulpopop, es cita amb Totmusicat a Girona. El lloc és imponent, al peu de l’esglèsia de Sant Fèlix, al costat de l’Onyar i ben a prop de La Devesa: El Cul de la Lleona. De seguida, però, demana per canviar de lloc i proposa anar a la Plaça Constitució. N’hi ha prou amb els 10 minuts de trajecte per veure que el seu cervell no para d’inventar en cap moment.

“No es pot parar. Si t’atures estàs perdut” explica a una coneguda que l’intercepta només començar el camí.

A partir d’aquí, en “Pulpo” comença a explicar les últimes propostes del grup. Pocs dies abans havien presentat a la Sala Tourmix La batalla dels dubtes, el seu darrer treball. Explica que estan molt satisfets de com va anar la

presentació, però de seguida queda clar que aquest disc és només una part relativament petita en l’univers Pulpopop. “Ara mateix no n’hi ha prou amb fer discos. Com si fóssim renaixentistes hem d’anar cap a altres branques, cal que la música obri les portes a altres àmbits”.

“Ara mateix no n’hi ha prou amb fer discos, cal que la música obri les portes a altres àmbits”

totENTREVISTES GRpop, un recorregut musical per Girona

Gairebé al mateix temps que La batalla dels dubtes, el grup ha presentat un altre CD, en aquest cas un CD que va acompanyat d’una aplicació per mòbil. “És com una guia turística musical de Girona” explica. Es tracta de 18 cançons, cada una de les quals parla d’un indret de la ciutat dels quatre rius. La gràcia, però, està en la innovació: l’aplicació de mòbil permet que, per localització per GPS, cada vegada que es passa per un indret de la ciutat, soni la cançó que aquest té assignada.

A més, les cançons estan estretament relacionades amb els llocs, no només en l’àmbit lletrístic sinó també musical. “”El Setge dels cants”, per exemple, és una cançó militar. Sona com si l’exèrcit de Napoleó hagués entrat a la ciutat pel Baluard de Sant Francesc, l’indret que representa”. Aquest estil de projecte, “És un concepte molt corrent als Estats Units, però a Europa no s’havia fet mai. Ara, Girona és la primera ciutat europea que en disposa”.

La pregunta és clara: “No us ha portat molta feina treure dos discos pràcticament junts?”, però la resposta ho és encara més: “Nosaltres

Maig estem oberts les 24 hores” i torna a repetir: “Si t’atures estàs perdut”. A més, de seguida explica que les idees no acaben aquí: “L’activitat creativa consisteix portar la creativitat sempre un pas per endavant. Ara -arran de la col·laboració amb el quartet de corda Gerió en l’últim disc-, ja estem pensant en un Pulpopop clàssic de cara al futur. Ja ens estem imaginant una cosa que barregi el clàssic amb Pulpopop, que seria un contrast molt xocant”. Ara per ara, reconeix que això és només una idea, però no té cap dubte que “les idees, si s’alimenten, s’acaben transformant i, per tant, creiem que ho arribarem a fer possible”. “No podem estar quiets, sempre volem anar més enllà, som uns inconformistes” explica tot reconeixent que “cada dia, quan vaig a dormir, penso: ‘Avui he de crear alguna cosa abans de tancar els ulls’, sinó no estic tranquil”.

“Ja estem pensant

en un Pulpopop clàssic de cara al futur”

La batalla dels dubtes, el moment de trencar amb el treball anterior I entre aquest mar d’idees -que anteriorment ja els havia portat en fer una gira en què, cada dia, tocaven a un jardí particular, o a oferir un concert a la banyera d’aquells qui participessin al micromecenatge del seu disc- s’hi troba La batalla dels dubtes, el seu segon CD convencional i l’objectiu, a priori, que justificava l’entrevista. “Espiritualment l’entenem com el primer disc del grup. És el disc que teníem ganes de fer. Creiem, ara sí, que és el disc que troba la sonoritat Pulpopop”. I és que el duet ha volgut madurar: “Ja no som uns adolescents que cantem cançons iròniques i vestim extravagants, sinó que hem volgut fer un disc elegant”.

Es tracta d’un trencament important respecte a tot el seu treball previ, però és que tenen clar que “El nostre objectiu com artistes és trencar. No negarem el que hem fet, però per anar al futur hem de tancar portes i obrir-ne altres de noves”. “Som un grup d’extrems” reflexiona, però es mostra del tot segur que “Els nostres seguidors ho entenen, sempre esperen que Pulpopop els sorprengui”. I és que Edgar Massegú, sap que “El que mou el projecte de Pulpopop és la llibertat”.

“Espiritualment

l’entenem com el primer disc del grup. És el disc que teníem ganes de fer”

“No negarem el

que hem fet, però per anar al futur hem de tancar portes i obrir-ne altres de noves”

totENTREVISTES

Maig

Terratombats

“Aquesta vegada hem volgut obrir-nos una mica més i provar nous estils”

Terratombats no abaixen el ritme. Tot just fa un any de la publicació del seu darrer treball i ja han publicat un nou EP, Ni un minut més. El grup de l’Anoia ha presentat tres cançons inèdites que combinen amb remescles de temes de tota la seva trajectòria. En una entrevista al Totmusicat ens en donen més detalls.

Pau Planas

Per què heu decidit publicar aquest EP? Com que fem 5 anys volíem commemorar-ho fent memòria, fent una retrospectiva de tot el que hem anat fent fins ara i aplicant-hi el punt afegit d’aquestes tres cançons noves en què busquem trobar-hi un ritme més apartat de la rumba. Ens venia de gust explorar.

Perquè qui l’escolti hi trobarà un estil força allunyat d’aquella rumba més clàssica que sempre us havia caracteritzat, no?

Sí. Sempre hem sigut bastant ortodoxos, però aquesta vegada hem vol-

gut obrir-nos una mica més i provar nous estils per experimentar amb nous recursos.

El que no canvia, però, són les lletres…

Són lletres marca de la casa, Joan Domingo -el lletrista- total, sempre amb aquest toc reivindicatiu però amb ironia i sàtira i buscant aquest punt catalanista amb què ens sentim molt còmodes.

El single, “Ni un minut més”, és clarament reivindicatiu, però requereix una segona lectura…

Sí, sempre hem buscat aquestes segones lectures i el doble sentit. Les nostres lletres sempre han estat unes

lletres d’humor intel·ligent, amb un segell clar de cultura catalana, i així ho reivindiquem, però mai des del punt “anti”, sempre som molt constructius.

En cap moment fem una rumba que pugui molestar als espanyols, simplement aportem punts d’orgull de la cultura.

“En cap moment fem una rumba que pugui molestar als espanyols, simplement aportem punts d’orgull de la cultura”

totENTREVISTES

Maig

“De ben segur que

si es donés un premi Enderrock, Grammy o Óscar a gravar un disc en menys temps el guanyaríem”

“Sabem que a la gent

li agrada “Que no et prengui el pèl”, però és que la portem tocant 5 anys i ja n’estem una mica cansats” En l’altre tema nou, “Llibertat a crits” compteu amb la col·laboració d’en Cesk Freixas, perquè li vau proposar?

Ell està molt involucrat en la lluita de país i, com que en aquest tema la lletra no és tan ambigua, vam creure que era la col·laboració perfecte. A més, en Cesk et dóna una imatge de proximitat. Li vam enviar un Whats App dient-li si podia venir a gravar unes veus i, tot i que venia de Mallorca, va respondre que encantat de la vida. És la cançó més directa de tota les que heu fet en aquests 5 anys?

Sí, no ens estem de tantes voltes i anem més de cara al gra, que també hi havia un sector que ens ho demanava.

I en aquest tema sí que hi ha més rumba…

Sí, és més en la línia del grup. També volíem, tot i experimentar noves coses, mantenir la nostra manera de fer rumba. Si hi havia temes nous algun havia de ser amb el nostre segell. Segurament ens representa més aquest que “Ni un minut més”.

Entre els temes antics que heu recuperat no hi ha la cançó que us va donar a conèixer, “Que no et prengui el pel”, com és?

Tot i que el nostre primer tema va ser “Ratafia”, “Que no et prengui el pel” va ser la cançó a partir de la qual va sortir el grup. Nosaltres vam sortir a partir d’una festa anti-Pare Noel i a favor del tió. No sabíem ni què era la rumba però ens vam enredar a fer, a última hora, aquesta cançó i a partir d’aquí va sortir el grup. Sabem que a la gent li agrada, però és que la portem tocant 5 anys i ja n’estem una mica cansats, la volem apartar i deixar descansar. Va ser un segell personal nostre i sabem que la portem dins la motxilla i li devem moltíssim. Als concerts sempre la fem, però gravar-la un altre cop no vam acabar de veure-ho clar.

Acabeu de rebre el premi Enderrock a millor disc i ja esteu presentant un nou treball, el ritme de Terratombats no s’atura…

No es pot parar mai! Sempre hem anat molt ràpid. De ben segur que si es donés un premi Enderrock, Grammy o Óscar a gravar un disc en menys temps el guanyaríem. Nosaltres som músics, però tots tenim altres feines. Llavors, coincidir les vuit persones de la banda per assajar és complicat, però dedicar un mes a gravar el disc com fan altres bandes és del tot impossible. No ens podem permetre aquest luxe, sempre anem amb el temps molt just.

totENTREVISTES

Maig

Bremen

Ens diuen molt que no semblem un grup nou i és curiós

Fa només dos anys que Bremen van aparèixer al panorama musical del país, però en poc temps el grup ha evolucionat ràpidament. Després de quedar finalistes del Sona9, publicar un primer EP i participar en festivals tan destacats com el de Cap Roig, el grup acaba de publicar el seu primer disc de llarga durada: Les cançons que vindran. En una entrevista al Totmusicat, el grup ens en dóna més detalls.

Pau Planas

Què hi podem trobar a Les cançons que vindran?

Una mica de tot. Hem fet un disc amb diferents estils però molt marcat pel pop-rock una mica a l’americana i amb dosis de folk, tot i que hem volgut donar coherència al conjunt. Al final, creiem que tot i la diversitat, s’escolta d’una manera prou compacte.

Creieu que és un disc a l’americana?

Té cançons que sí, encara que és bastant eclèctic. Com que les cançons passen per 5 caps, cadascú li dona el seu punt i les seves preferències musicals. Tot i això, és cert que hem intentat cohesionar-ho tot.

Us agrada aquesta etiqueta?

No ens molesta gens, al contrari, ens

associa a una sèrie d’estils que nosaltres hem escoltat molt. Tot i això, esperem que es reconeguin també moltes influències de música d’aquí com poden ser Pau Riba, Quimi Portet, grups més actuals… Ara bé, la influència anglosaxona hi és, seguríssim! És el vostre primer disc, però el fet és que ja porteu una bona trajectòria.

Pocs grups poden dir que abans de publicar el primer treball ja han actuat al Festival de Cap Roig… Això us dóna una seguretat extra?

Ens dóna més seguretat en directe.

Haver estat en escenaris grossos et dona un cert bagatge. Però ens dóna seguretat a l’hora de gravar el disc?

Doncs no seria del tot cert.

Aquest bagatge, sumat al Sona 9, fa que ja tingueu un camí fet, no sou un grup que acaba de començar sinó que ja porteu feta una feina important…

Ens diuen molt que no semblem un grup nou i és curiós. El fet, però, és que Bremen tot just va començar el 2011 i, encara que hagin passat moltes coses en aquest temps, nosaltres no ho veiem com un projecte tan llarg com de vegades pot fer la sensació que és.

No deixem de ser un grup que treu el seu primer disc.

“Esperem que es

reconeguin també moltes influències de música d’aquí com poden ser Pau Riba, Quimi Portet...”

totENTREVISTES

Maig

“Hem fet un disc

amb diferents estils però molt marcat pel pop-rock una mica a l’americana i amb dosis de folk”

“Entrar amb Fina Estampa ens auda moltíssim, això és evident, però no és sinònim d’èxit” Les 4 cançons del vostre primer EP tornen formar part d’aquest disc però els hi heu volgut donar un aire molt diferent. Com és?

dir “és el primer disc però esperem que vinguin moltes més cançons i més discos, que sigui només un punt de partida”.

El fet d’entrar amb Fina Estampa -l’empresa de management de grups com Manel, Antònia Font o Mishima- és un indicador garantia d’èxit?

L’EP és una cosa feta a casa, amb els recursos molt més limitats… Hi havia la idea que teníem al cap, però ara, en el disc, és quan ho hem pogut desenvolupar tot. A la maqueta no teníem els mitjans pel fer el que hi ha al disc, les màquines no donaven més. Sobretot la diferència es troba amb “Illa” i “El centre”.

De la vostra generació del Sona9, sou els que més heu tardat a publicar el primer disc complet, com és?

Ajuda moltíssim, això és evident, però no és sinònim d’èxit, sinó seria molt fàcil. Al final això depèn del públic, tot i que sí que et dóna la possibilitat d’estar a més mitjans o fer una promoció més bona.

El títol, Les cançons que vindran, és una manera de dir que aquestes són les cançons que més s’escoltaran durant els propers mesos?

Això seria una mica pretensiós… El títol parla de nosaltres en el sentit de

Nosaltres el vam gravar amb molta tranquil·litat i, a més, des de la gravació fins ara ha passat bastant de temps. En les mescles i tot això tampoc ens vam posar presses, ho hem volgut fer tot amb molta cura i no teníem pressa per sortir molt ràpid després del concurs. A més, com que de seguida vam començar a tenir concerts, ja estàvem molt actius…

Tant la discogràfica com nosaltres vam voler fer les coses a poc a poc i ben fetes.

Fa poc que ha sortit el disc, però quina rebuda esteu notant?

Ens dona la sensació que està sent bona. Fa poc vam tocar al Let’s Festival i hi havia força gent, la crítica està responent bé… De moment, però, volem agafa’ns-ho amb calma, encara no podem saber la repercussió exacta i tampoc ens hi volem fixar gaire.

totENTREVISTES

Maig

Pirat’s Sound Sistema

“La música és art i inspiració i, per tant, no es pot classificar”

David Bueno

Els joves i no tan joves vibren des de fa molts anys al ritme d’un dels grups més festius del panorama musical en català. Parlar de Pirat’s Sound Sisitema és parlar d’energia, bon rotllo i alegria.

Aquest és l’estil d’una formació que va néixer al 2001 al barri de Sants.

Amants incondicionals del barri que els ha vist créixer i madurar, quedem per fer l’entrevista a un bar d’aquest indret mític de Barcelona.

Després d’intercanviar diferents impressions sobre les virtuts i qualitats del barri, ens submergim a parlar del nou treball de Pirat’s, el tercer de la seva trajectòria on continuen utilitzant “músiques jamaicanes seguint la línia d’anteriors treballs”. Així ho explica el Sergi del grup que avisa, això sí, “que hi ha sorpreses tot i ser fidels a l’estil de sempre de Pirat’s”.

Arriba el moment d’aprofundir en el tema del canvi de cantant, ja que “l’anterior veu del projecte, el Rodri-

go, va haver d’escollir entre Pirat’s i At Versaris però, al final, es va decidir quedar amb aquest últim”. Una decisió que des de la formació s’entén i es respecte ja que és tanta l’admiració entre aquests dos grups que, fins i tot, han arribat a compartir escenari en diverses ocasions.

Amb nou cantant i aires renovats, Pirat’s va continuar el seu camí perquè els projectes “han de ser vius”. I així ha estat. A més, amb una resposta molt positiva per part del públic que continua entusiasmat amb les noves cançons del grup que han necessitat molt treball de preparació i sobretot una peça clau: “la incorporació del

“A Em bull la sang hi

ha sorpreses tot i ser fidels a l’estil de sempre de Pirat’s”

totENTREVISTES

Maig

“Sempre ha estat

important fer deníncia social, les injustícies fa anys que duren i tot això no és nou d’ara”

“L’anterior veu del

projecte, el Rodrigo, va haver d’escollir entre Pirat’s i At Versaris però, al final, es va decidir quedar amb aquest últim”. nostre tècnic de directe com a productor del disc”.

Amb el títol Em bull la sang, el disc manté “l’essència reivindicativa del grup, la protesta i l’esperit de ser un altaveu dels moviments d’esquerra i assembleari”. Aquesta és l’ànima de Pirat’s, la seva identitat que han anat madurant i perfeccionant amb els anys.

Ara és més necessari fer cançons de denúncia social? “Sempre ho ha estat, les injustícies fa anys que duren i tot això no és nou d’ara”. És per tot plegat, que escoltar Pirat’s és una injecció d’inconformisme excel·lent, és l’estímul que ens permet veure més enllà i descobrir que hi ha coses que no funcionen; coses que convé denunciar perquè en un futur s’arribin a canviar. I a solucionar.

Poc partidaris de posar etiquetes ja que “la música és art i inspiració i, per tant, no es pot classificar”, el grup continua fent via en el seu camí ple de màgia i molts concerts a tots els Països Catalans. Actualment, hi ha més d’una vintena d’actuacions programades i s’espera arribar a fer una seixantena en tot aquest any. De moment, a les xarxes socials la rebuda ha estat satisfactòria i plena d’imputs positius.

La música que ens porten Pirat’s és un exemple que en català es pot cantar de tot. Cadascun dels estils hi té cabuda amb totes les temàtiques: cançons profundes, altres festives, altres d’amor, cançons que fan plorar, altres que ens provoquen un somriure. Això és la música. La música en estat pur; natural i sense cap mena de filtre. En aquest context, “la música rap té el seu futur en el sector”. I no només això. L’estil va a l’alça ja sigui per la reivindicació que comporta o bé perquè “la gent vol escoltar noves propostes que fugin de la música comercial”.

En aquest nou escenari que es presenta, Pirat’s té bona part de l’èxit assegurat. La música deien que era una via d’escapament, per expressar-se, per mostrar-se davant del món. Sempre ho ha estat. Ara més que mai, la música torna als seus orígens per convertirse en el vehicle d’expressió d’uns ciutadans que ja no troben altres vies per pronunciar-se. Anar als concerts de Pirat’s és el remei contra la resignació i a favor de la lluita per un món millor.

El primer pas és denunciar tot allò que no funciona. I Pirat’s ho fa i ho seguirà fent.

eNRENOU

David Bueno

Parlar de Magalí és parlar de música en estat pur. Unes cançons plenes de sentiment i màgia formen el món d’aquesta cantautora que porta la música a les seves venes. “ Vinc de família de músics, tant la meva germana com el meu germà sempre han composat molt” i és que “el món musical meu ve des de ben petita”. Tot i així, “fa dos anys que he començat a composar temes 100 % meus”.

Les influències de Magalí venen marcades “tant per la música mo-

Maig

derna com la clàssica”. Quan li preguntem perquè aposta per la música en català ens diu que “és la llengua amb la que expresso millor i puc arribar a la gent més propera”. Pel que fa a la situació que viu el sector a casa nostra creu que “la música en català es ven més que la cantada en anglès i en castellà”.

Quan escoltem les seves cançons són un mirall del que és ella. “Tot el que soc ho projecto en la música: els meus estats d’ànims, els meus ambients, les influencies, els meus orígens…”. A l’hora de composar, “jo em baso en la vida, en els moments que estic vivint i sento”.

La proposta de Magalí és en solitari, un format en el que “costa més fer música” que en grup. Ara bé, d’aquesta manera, “quan componc un tema només soc jo, de principi a final, creantlo”. I ella ho té clar: “Com més coses em passen més creativa soc”.

De cara el futur els somnis no falten.

“M’encantaria muntar un espectacle, un show propi, però en petit format també m’agrada tocar”. D’altra banda, Magalí està preparant el seu primer treball discogràfic amb en Gonçal del grup Esferes. “Ell fa les cançons i jo les lletres”. Sobre el disc creu que “està bé tenir alguna cosa gravada en format físic però ara tot circula per la xarxa”.

eNRENOU

David Bueno

A l’Enrenou ens agrada anar als llocs on neix la música, als estudis de gravació. És per això que, amb aquest objectiu, tot l’equip ens vam desplaçar fins a Sant Adrià del Besòs per entrevistar a un grup que fa una aposta clara pel rock, un estil que, de nou, està agafant una clara embranzida a casa nostra.

Sobretot pel que fa als grups novells, els que estan naixent.

Mentre habilitàvem l’espai per l’entrevista, el grup ens va preguntar els objectiu de la secció i davant la nostra resposta, es van sentir elogiats pel fet de considerar-los un grup novell. I és que porten molts anys fent música i segueixen comptant amb tot un camí prometedor per davant. Ara bé, és tot just ara quan es submergeixen en l’aventura de cantar en català.

De l’anglès en català “Abans, quan cantàvem en anglès, el contingut era més limitat perquè no era la nostre llengua. Ara s’obre un nou camí”. Si bé expliquen que cantaven en anglès “per un fet referencial, una situació habitual en els grups de la nostra generació”, ara fa dos anys van fer un pas endavant cap al català. “El 2008 va significar un punt d’inflexió dins del grup, vam fer un salt en les composicions que ens va servir, poc després, per atrevir-nos amb el català”.

Des del grup, creuen que “hi hagut un boom de música en català. S’ha acceptat que el català pugui ser transversal en els estils i no només en alguns en concret”. Aprofitant aquesta situació,

Maig

The Wave “està iniciant una nova etapa gràcies a l’idioma”.

Un projecte vitalista És un projecte vitalista i divertit en un moment on tots estem nostàlgics en negatiu i utilitzem els acords menors”.

Sota aquest pretext, el grup presenta unes cançons on, “sense transmetre un missatge clar, volem oferir una visió sobre els nostres sentiments respecte les coses, sent conscients de la realitat del nostre voltant a nivell social”.

El grup aposta per un estil punk-rock.

“Si algú pensa que el rock està mort està equivocant. Penso que la música és cíclica. Serà poc el temps que necessitarem per veure que el rock no està mort”. Tota un futur prometedor per davant. Ara bé, quan arriba el moment de parlar sobre l’estil, pensen que depèn de quin sigui “pot obrir les portes o no; i és que hi ha estils amb els que és més fàcil triomfar”. The Wave, però, “sempre ha estat fidel a l’estil”.

Algunes cançons “són readaptades de l’anglès, no traduïdes”. Això “en castellà, després de provar-ho, vam veure que no funcionava”. A més, expliquen que “hem buscat el que ens demana la cançó musicalment. Creem les lletres a partir de l’energia de la música”. I és que “les lletres és el que fem al final”.

Pel que fa als directes avisen a tothom amb tota una declaració d’intencions: “en el directe desprenem molta energia, connectem molt amb el públic. És el nostre punt fort. És on sempre hem destacat. L’experiència de The Wave passa per venir a un concert nostre.”.

D’aquesta manera, animen a tothom a anar-los a veure i, si els agrada, ja no podran deixar d’escoltar, a partir de llavors, les cançons gravades.

Quines influències té el grup? “Green Day, Bad Religion, grups de punk procedents dels EEUU, Nirvana i altres grups dels noranta”. I és que, en general, “als anys noranta hi havia grups que eren més canyeros. Ara es necessita més mala llet en general. La gent s’hauria de cabrejar una mica més”.

Nou EP i disc a la vista El grup està submergint en la preparació d’un nou EP on recolliran quatre cançons que ja tenen preparades. A més, properament també voldran treure un altre EP amb cançons que ja estan començant a pensar i que serà previ a la gravació d’un nou disc que veurà la llum a final d’aquest any o al 2014. “Volem arribar a la gent de forma més directe”.

Al final, parlem de la cançó del seu repertori que més els hi agrada. Ens diuen que és “1984” perquè parla d’una persona que és perseguida pel seu doble, el qual és enviat pel sistema. Un exemple, que no deixen de parlar de la realitat del nostre entorn i els problemes que té.

Aquests són The Wave, un grup que va començant fent versions de grups del noranta i ara, uns quants anys després, ja tenen la seva proposta musical en català. L’objectiu és consolidar-la i això, de ben segur, que ho intentaran.

Tenen les ganes i l’empenta necessària per fer-ho. I, ells mateixos ho diuen: “Hi ha una a part adolescent dins nostre que no la volem matar”.

el disc DE LA SETMANA

Maig

L’estiu arriba de la mà de Sr. Mit amb el seu primer disc en solitari “Juny, juliol i agost” Glòria Noguer

Carles Serras és un músic hostalriquenc amb una notable trajectòria en el món de la música (i concretament com a guitarrista), ja que, apart de ser-ne professor en diferents escoles, ha format part de varis grups com ara Net Flanders, The Cat Express Band, Siempre tarde, Gàndels, La Mâquina, L’Element Sònic Desafiant i Removida.

Ara, però, Serras en un intent de retornar als inicis, aparca la faceta guitarrera i s’entrega al seu alter ego anomenat Sr. Mit (en honor a un gat que havia tingut), això sí, sense abandonar del tot la guitarra, que sempre hi és present, encara que ara no tingui un paper tant rellevant. Així ens presenta el seu primer disc en solitari “Juny, juliol i agost”, un disc farcit d’històries i de personatges, molts dels quals donen nom a les cançons.

Em refereixo a temes com “Carla”, “Laura”, “Anna”, “Marta” o “Arnau”.

No són personatges reals, però sí que parlen de coses tant reals com l’amor i el desamor. I és que aquest és un dels temes principals d’aquest disc. “Liebeslied”, títol d’una altra cançó, ben explícit tot i ser en alemany (vol dir cançó d’amor), en dóna fe. D’aquests temes, potser un dels meus preferits és “Marta”, una història d’amor i de desamor alhora. Però més enllà de la bonica lletra d’aquesta cançó, cal destacar en l’àmbit estrictament musical, la presència de la soprano lírica Laia Frigolé i també de Pau Marcos a la viola de gamba, una combinació deliciosa que embolcalla una de les joies del disc.

Però no totes les cançons són d’amor.

Trobem també la història de la “Laura”,

una noia que a la qual el món se li fa petit i decideix agafar un tren i marxar ben lluny. O històries més crues com “Carla” que vol escapar de la realitat que viu la seva família. O com “Nit de Reis”, una peça agredolça sobre el Nadal de la gent que no té casa on celebrar aquestes dates ni família amb qui compartir-les.

I finalment, i no per això menys bona, però sí diferent a la resta de temes -i és que trenca una mica la línia de tot el disc-, m’agradaria destacar la cançó que dóna títol al disc “Juny, juliol i agost”. Un magnífic retrat alegre i vitalista dels paisatges i bons moments que ens proporciona l’estiu. Podria ben ser la banda sonora dels anuncis d’una coneguda marca de cervesa.

L’acabat del disc és també un fet remarcable, i és que conta amb el disseny del, també músic, Robert Molina i amb unes il·lustracions molt boniques al llarg del llibret del CD.

En definitiva, un disc molt agradable, d’aquells que t’embolcallen càlidament i et fan fruir amb les històries que s’hi expliquen. És per això que recomano escoltar-lo amb tranquil·litat, assaborint cada acord i cada paraula. Malauradament, de moment només podreu-lo trobar a la paradeta que munta als seus concerts.

Però no patiu, que aquest diumenge mateix comença la gira (després de la presentació oficial que va ser el passat mes de desembre a Hostalric), i el podreu trobar tocant pràcticament cada cap de setmana, tant amb la banda com en solitari acompanyat únicament de Laia Frigolé. Les properes cites són a La Bisbal d’Empordà (7 d’abril), a Sant Celoni (13 d’abril), a Mataró (21 d’abril), a La Cellera de Ter (24 d’abril), a Cassà de la Selva (26 d’abril), a Santa Coloma de Farners (4 de maig) o a Girona (el 18 de maig). Tot i així, per anar fent boca, també podeu sentir alguns dels temes esmentats a la seva pàgina web: www. srmit.net

el disc DE LA SETMANA

Maig

Postals molt catarres ment et recorre i et fa recordar vells moments, i així anar avançant cançó a cançó fins a completar tot el viatge.

Cal destacar el tema “Vull estar amb tu”, la que, al meu parer, pot arribar a ser la cançó de l’estiu. És un tema enèrgic, amb força, ple de llum, un gran tema, si encara no l’heu pogut gaudir no us preocupeu, per què sonarà molt i molt, segur!

També cal mencionar les dos aportacions estelars de dos grans de la música com són Tomeu Penya (“Camp d’Oliveres”) i Núria Feliu (“Souvenirs”). Aquestes dos col·laboracions aporten un punt de contrast en els dos temes molt ben trobat, potenciant la força d’aquestes dos cançons.

Uri Mora

“Postals”, amb aquest nom bategen “Els Catarres” el seu segon disc, un disc amb 12 cançons noves, cadascuna amb el seu toc especial, en definitiva, 12 postals que cadascuna ens aporta una sensació diferent, totes elles englobant l’esperit del grup.

Semblava complicat continuar transmeten tan bon rotllo i positivisme d’una manera tan espontània com ho venien fent amb el seu primer disc i el seu EP: “Tintín i la contorsionista”, però no només ho han aconseguit, sinó que s’han superat a ells mateixos.

Aquest treball ha sigut la consolidació del trio, dotze temes amb les lletres més madures i les cançons més treballades per situar-los en un dels grups més de moda i reconeguts del país.

Un sinònim adequat per descriure aquest nou treball podria ser “catarra”, seguint amb la filosofia que venien fent a cada cançó es respira optimisme i bon rotllo, amb ritmes

animats i lletres senzilles però carregades d’energia. La primera cançó que es va poder escoltar del disc (uns dies abans de la publicació) va ser el tema que obra l’àlbum, “Tokyo”, una cançó que engloba molt bé el que es respira al disc, on cada peça et transporta a un lloc diferent, com si d’un viatge es tractes, i a cada parada del viatge ens limitéssim a prendre com a record les experiències viscudes i una postal. “Postals” és com un viatge per les emocions, on a cada estació un senti-

“Els Catarres” han aconseguit un disc completíssims, dels més complets que he descobert en aquest últim any. I al meu parer s’han consolidat com un dels grups més importants en el panorama musical català. Cada concert seu és una festa, on l’esperit catarra és multiplica. Si necessiteu energia positiva, optimisme o simplement passar una bona estona despreocupada gaudint de música, no teniu més que entrar en el seu univers i prepareu-vos a fer un viatge pels racons de les emocions i experiències.

“Postals”, de “Els Catarres”, un disc necessari! Gràcies, no deixeu de fer cançons. Es necessita alegria en aquest món!

el disc DE LA SETMANA

Maig

“Atletes baixin de l’escenari” el retorn electrificat de Manel Glòria Noguer

“No haurà estat senzill venir fins aquí, és espantós com la gent parla…” Així comença el nou disc de Manel. Sembla una declaració de principis: ara són aquí, més d’un any després del final de gira carregant la llosa dels comentaris – tant de seguidors com detractorsque han anat en augment de forma exponencial a mesura que s’anaven desvetllant coses d’aquest nou treball.

Però no, no és una declaració de principis ni parlen d’ells: la protagonista que obre el disc és Yoko Ono. El passat dia 16 d’abril es varen acabar les especulacions i per fi varem poder sentir l’esperat “Atletes baixin de l’escenari”. Una altra vegada, un títol sorprenent. Guillem Gisbert, vocalista del grup, explica que al no tractar-se d’un disc conceptual, varen buscar un títol que no tingués res a veure amb cap de les cançons i per tant que no fos representatiu del disc, i els va fer gràcia aquesta frase dita per Constantino Romero durant les olimpíades de Barcelona l’any 1992.

També sorprèn la portada. Han deixat de banda la sobrietat dels darrers discos amb la senzillesa de les il·lustracions de Roger Padilla, també guitarrista de la banda; i en aquesta ocasió han apostat per una foto a tot color sobre un fons groc canari.

Més sorpreses quan pitgem el “play”.

Si al primer disc, Manel ens sorprenien tocant l’ukelele i en el segon ens emocionaven amb uns arranjaments molt barrocs de corda i vent, en aquest darrer -tot i que hi ha algun tema que manté un nexe d’unió amb els anteriors discs, com per exemple “Imagina’t un nen” o bé “Ja era fort”, que podrien perfectament sonar en els anteriors discs-, el quartet ha fet un trencament amb tot aquest passat musical. Han tornat a les arrels de la música pop-rock: baix, guitarra, ba-

teria i veu (i amb l’acompanyament dels teclats en algun tema). Més electrificats, això sí, però en definitiva els Manel de sempre; i si s’escolta el disc atentament de seguida es percep: en les melodies, en els cors vocals, en la mítica veu de Guillem Gisbert. Per posar uns referents al que es trobaran els seguidors, es pot dir que algunes peces com “A veure què en fem”, “Fes-me petons” (cantada per Roger Padilla), o especialment “Un directiu em va acomiadar” recorden a Mishima.

Pel que fa a les lletres, aquí no hi ha sorpresa. La banda barcelonina presenta novament uns versos molt llargs, farcits de tota mena de detalls, que relaten històries quotidianes des d’un punt de vista molt peculiar.

Aquesta vegada, però, les lletres no són tan èpiques com les del disc anterior (“10 milles per veure una bona armadura”) on hi apareixien reis i soldats, sinó que a “Atletes baixin

de l’escenari” el que hi trobarem seran relats molt actuals amb un punt de fantasia, com en “Vés, buixot!” o “Imagina’t un nen”. Alguns encara ens preguntem de què va realment “El gran salt” del darrer treball, i ara se’ns gira feina de nou. Tot i que la intenció del quartet no és fer lletres críptiques, la veritat és que per entendre de què tracten les cançons cal consultar més d’una vegada la wikipèdia i escoltar els temes una vegada i una altra per aconseguir treure’n l’entrellat.

Els que només heu sentit “Teresa Rampell” us recomano que us escolteu el disc sencer, ja que no és una cançó representativa del disc, doncs es tracte d’un treball força eclèctic i en general més tranquil que el single. I els que ja l’heu sentit, segur que us hi heu enganxat i sinó és que us falten un parell d’escoltes: es un disc de digestió lenta, però en definitiva una altra joia del quartet barceloní que ja està exhaurint entrades i són número 1 a Itunes.

el disc DE LA SETMANA

Maig

Amb Lax’n'Busto tot és més senzill sembla que no passin. Unes grans melodies amb la extraordinària veu del Salva. Per mi una de les millors veus que he escoltat mai. Celebrem el retorn d’un dels grups més importants que han aparegut mai en aquest país nostre.

Potser ara no ens adonem o no li donem la importància que té, però estar 27 anys tocant al màxim nivell i sense deixar de pitjar el peu a l’accelerador, a més de superar obstacles i seguir fent unes cançons amb tanta qualitat és per treure’s el barret!

Uri Mora

Un dels àlbums més esperats pels seguidors de la música a Catalunya era sense cap mena de dubte el nou treball de Lax’n’Busto, i es que ja feia més de quatre anys que el grup del Vendrell no treia a la llum cançons noves.

Després de l’èxit d’Objectiu la lluna, ara fa quatre anys i mig i l’enregistrament del concert a l’Apolo, semblava que al grup no se li acabaven les piles i es sentien més forts que mai. Tant és així que un dels moments més importants de la carrera dels Laxs va ser el 15 d’abril de 2011, ara fa dos anys, on el conjunt va celebrar els 25 anys en un escenari tan emblemàtic com el Liceu de Barcelona i amb entrades exhaurides. D’aquestes concerts amb orquestra va sortir-ne el disc Simfònic amb els seus temes en un format molt més clàssic.

Per tant, no podem dir que Lax’n’Busto hagi estat aturat durant aquests quatre anys i mig. És més, no han parat però per a tot seguidor sempre son ben rebudes noves composicions i noves peces que han arribat amb aquest nou treball Tot és més senzill.

Lax’n’Busto, 27 anys de trajectòria i sorprenentment ens segueixen deixats bocabadats. Després de la rebuda del Salva semblava que el grup havia agafat un rumb molt més rockero, amb els seus darrers discs d’estudi (“Relax” i “Objectiu la lluna”), per això la nova proposta del grup ha sorprès moltíssim. Amb un so més orgànic, s’envolten d’una sonoritat molt més pop però sense desprendre’s del que els ha acompanyat tots aquests anys, la sonoritat dels Lax’n’Busto, l’essència de qualsevol grup.

“Tot és més senzill”, 16 temes ben trobats que demostren que segueixen estant en plena forma i que els anys

Si és cert que els Laxs han buscat una sonoritat més pop en aquest treball, però pels que siguin més de la branca del rock que no s’espantin, no la deixen de banda. A més, en el directe podem trobar la versió més canyera del grup, plena d’energia, com si d’una formació novell amb ganes de menjar-se el món es tractés. Aquesta és l’actitud de Lax’n’Busto, la il·lusió i les ganes intactes, com 27 anys enrere. Això és el més sorprenent i el que més admiro! I és que ja ho diuen ells mateixos en la sisena peça del seu nou disc, un nen no es fa mai gran, tan sols l’escorça va canviant.

Tot és més senzill, de Lax’n’Busto, llegenda molt viva de la música en català, i per molts anys més! No ens fem la idea de com ha ajudat a normalitzar la nostra llengua i la música feta aquí.

Pels que estimem la nostre cultura i la nostra música només cal dir GRÀCIES LAX’N’BUSTO! Que no pari la música!

sons‘N’PARAULES

Maig

Toni Puntí

“Hi ha un moment bo creatiu però molt dolent pel que fa a la indústria” Pau Planas

La música en català està vivint un moment dolç?

Jo dolç no ho diria. És un moment molt complicat per tot el sector, sobretot la gent que depèn d’unes taquilles i d’una entrada. Hi ha un moment bo creatiu però molt dolent pel que fa a la indústria. El 21% d’IVA està afectant a tota la gent que viu d’això. Hi ha alguns casos de gent que està triomfant però també molts que ho estan passant malament. Ser molt optimista ara mateix és pràcticament ser inconscient.

Pel que fa a propostes, però, sí que travessem un bon moment, no?

En aquest sentit sí. S’està creant un star system molt bo del nou pop-rock en català amb noms com Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. A partir que en David Carabén, de Mishima, fa un anunci pel Banc de Sabadell, és que alguna ha passat amb la música independent d’aquest país.

Aquests problemes d’indústria compliquen que els grups arribin professionalitzar-se?

Sí, el nivell de professionalitat és perquè pots dedicar més hores a l’assaig, a actuar… Això t’obliga a deixar feines i si la música no et dona per menjar o pagar una hipoteca l’has d’agafar com un hobby. I ens interessa que hi hagi professionals que visquin d’això.

A menys professionalitat, més amateurisme i a més amateurisme menys

qualitat sobre l’escenari, a tots nivells, també de muntatges, d’equips de so…

Des dels mitjans de comunicació cal fer més difusió de la música en català?

Sí, mai n’hi hauria prou. Tot el que sigui més difusió sempre serà benvinguda. Nosaltres podem entendre que estem farts de sentir a parlar d’Els Amics de les Arts, però surt al carrer i pregunta qui són Els Amics de les Arts. Llavors et trobaràs amb la realitat. En canvi, si preguntes qui és la Shakira ho sabrà tothom. També cal dir, però, que el matrimoni entre la cultura i la direcció dels mitjans no sempre ha estat fluid.

Com és?

Per la consideració de la cultura en aquest país, que es veu com una cosa secundària. Fins que no s’entengui la cultura en un nivell que també ens permet fer créixer el nostre esperit crític i la nostra visió del món, els banquers ocuparan les portades dels diaris. Però això és una cosa difícil de solucionar.

En els programes pròpiament culturals hi ha prou pluralisme de propostes? És molt difícil. L’escena musical és molt complicada pel seu dinamisme. Hi ha bandes que neixen i desapareixen a una velocitat extraordinària… No és tan fàcil ordenar el mapa musical i pel públic també és difícil d’assumir. Això fa que quedi molta gent fora. A més, és

cert que des dels mitjans tenim alguns vicis i situem algun grup a dalt de tot -com pot ser Manel- i ja ens va bé que hi sigui.

Per l’Ànima hi han passat molts grups i cantants catalans, amb quin et quedes?

Jo em quedo amb la disposició a fer promoció d’Els Amics de les Arts; amb la sinceritat de la Sílvia Pérez Cruz, amb l’honestedat d’en Quimi Portet… amb molta gent. Dir noms no és honest pels qui no citaria.

I hi ha algun grup que no coneguessis abans de fer el programa i t’hagi sorprès?

Em van sorprendre molt Empty Cage, els últims guanyadors del Sona9. Em va agradar molt com sonaven i la singularitat de la seva proposta. És d’aquesta gent que notes que si segueixen treballant en el mateix sentit poden tenir una carrera sòlida.

I personalment, més enllà del programa, amb quin grup et quedaries?

Jo no sóc súper musical. A mi m’agrada més la línia cantautor que no pas la banda de rock. Em quedo abans amb en Roger Mas que amb un grup molt guerriller. M’agrada molt en Roger per les apostes creatives que fa, pels matrimonis estranys que fa entre poesia i música… i la Sílvia Pérez Cruz també. Jo estic més en aquesta línia que no pas en la dels Mates Mates o grups més canyeros.

sons‘N’PARAULES

Maig

Salvador Cardús “En cap dels nivells la música en català no està al punt on hauria d’estar”

Pau Planas

La música en català està vivint un bon moment?

No sé si m’atreviria a parlar-ne de forma tan genèrica. Hi ha grups que canten bé l’atenció de la gent de 25 a 40 anys però no sé si els joves de 8 o 10 anys estan ben servits. No sé qui hi ha entremig del pas del Club Súper 3 als Amics de les Arts.

En altres èpoques, Els Pets, per exemple, podien ser un grup cantat pels nens de 10 o 12 anys quan anaven al cotxe, ara és difícil imaginar-se que cantin una cançó de Manel. Tot i això, jo penso que en termes generals és un moment bo i amb una quantitat de producció superior a la que ens tocaria per població.

Així doncs, l’objectiu principal a dia d’avui seria fer música pels més petits?

Es tracte de veure si tothom té la ofert diversa i de la suficient qualitat com perquè pugui veure satisfetes les seves necessitats sense haver de recórrer a productes que no són autòctons. A mi m’agradaria veure les carpetes dels nens de 12 anys per veure què hi tenen enganxat. Em costa imaginar que hi tinguin els Manel i tampoc hi deuen tenir ja ni Els Pets ni Gossos, per tant no sé què ha quedat entremig, tot i que pot ser un problema d’ignorància meva. És un problema de producció o de què els mitjans no donen a conèixer propostes que podrien interessar a aquest públic?

Moltes vegades se sumen les dues coses.

Sigui com sigui, però, en aquest cas, en la música per aquest púbic, penso que potser ara és més un problema de producció que de distribució.

I més enllà de la música juvenil, es fa una bona difusió de la música en català?

Tot i que les coses van raonablement bé -que sempre ho dius en relació amb altres èpoques en què anaven molt malament- no hem arribat encara a la normalitat de la difusió d’una música catalana com li correspondria per la quantitat i el nivell de qualitat. En determinats programes, el dia que sents una música del país gairebé saltes d’alegria. Encara hi ha una resistència molt gran als mitjans de comunicació a integrar aquesta música feta al país. Només travessar la frontera i entrar a França comences a sentir cantar en francès i aquí no sents cantar català.

En cap dels nivells encara no estem al punt on hauríem d’estar.

Hi ha un complex d’inferioritat en la societat respecte la música en català?

Hi ha sigut sempre i és una qüestió generacional. Tot i això, quan en les ràdios hi comences a trobar presentadors més joves aquest complexament desapareix.

El primer en trencar-ho devia ser en Miquel Calçada, que va posar la música del país en la safata, una cosa molt atrevida.

En aquell moment hi havia responsables de música a la ràdio que sentir una cançó en català els posava de mal humor.

Jo tinc alguna experiència de suggerir que posessin una peça de Raimon per il·lustrar un passatge d’un programa en què hi encaixava perfectament bé i recordo les mirades de “i aquest tio amb què surt”. Van acabar triant una peça de Los Hombres G, que no hi encaixava tant però que era més cosmopolita.

Aquest tipus de resistències encara hi són en gent de més de 40 o 45 anys, però per sota d’aquestes edats jo diria que ja es desdibuixa. Tradicionalment, o feia 50

anys que cantaves o et mories o alguna cosa així perquè TV3 et fes un especial.

L’Ovidi Monllor, per exemple, a TV3 només hi devia sortir un cop mort. Jo crec que ara és diferent. Tinc la sensació que els grups apareixen més regularment als programes de música i que tenen una consideració més desacomplexada.

D’on ha vingut aquest canvi?

S’explica pel canvi general que ha viscut la nostra societat. Hi ha canvis que com que no fan soroll no són perceptibles i, de cop, un dia dius “Què ha passat?.

Doncs ha passat que estàvem canviant”.

Si mirem com era la societat catalana l’any 80, el grau d’espanyolització i autoodi era molt alt. Ara, fas memòria i és sorprenent. En el món de la música, per aconseguir el canvi han hagut de passar 30 anys i molta feina feta.

Personalment, quin grup és el que més li agrada del panorama musical actual? És compromès. No tinc una adhesió clara a grups. A mi, per exemple, em segueix semblant un músic absolutament fora de totes proporcions en Toti Soler.

Jo no entenc com el país no ha entès que tenia un música absolutament excepcional, faci el que faci. A mi els grans m’agraden i, a més, alguns han millorat.

En Raimon, per exemple, ha millorat moltíssim. A mi els clàssics em segueixen interessant igual que abans. Dels nous, m’interessen més Manel que Els Amics de les Arts, en el seu moment em va agradar molt Umaph-pah, hi va haver algun moment en què em va interessar molt l’Adrià Puntí en solitari, ara estan apareixent aquestes noies que canten tan bé, com la Sílvia Pérez Cruz… Dir “sóc de tal grup” no ho sé dir.