Totmusicat Setembre/Octubre 2013 by David Bueno

En PORTADA

Octubre

Beth

Beth Rodergas amb més de

“Aquest disc presenta una cara més maternal i familiar i, per tant, sembla que és més íntim i més personal”

Beth Rodergas amb més de deu anys de carrera publica el seu darrer disc, el segon en català, Família. Un disc personal en què la seva filla Lia i el fet d’haver format una família són els protagonistes de gairebé totes les cançons. Sense deixar el toc artesà del disc anterior, Segueix-me el fil, el nou treball discogràfic no està deixant indiferent a ningú. Roger Aran

El teu segon disc en català, Família, va molt centrat en la teva filla i en aquesta nova etapa de la teva vida. Sí, la veritat és que el disc, no absolutament totes les cançons, però sí que es cert que hi ha una part dels temes que van no simplement de la nena sinó del fet de ser mare, de tenir una filla i haver format una família. Pot ser si l’hagués titulat d’alguna altra manera la gent no hagués pensat que el disc anava tant cap a aquí, però com el disc es diu Família sembla que tot va cap a aquesta direcció, hi ha alguna cançó que no, però en general la temàtica sí que és aquesta. A més expliques no tan sols es diu Família per això, sinó perquè comptes amb els mateixos productors que en Segueix-me el fil i això ha provocat que sigueu un equip amb confiança no?

Sí. Realment ells són, en el sentit professional, com la meva família, perquè vam fer molta pinya, molt equip amb el primer disc en català, Segueix-me el fil. Realment sí que és veritat que me’ls aprecio molt, me’ls estimo molt, i que estar a l’estudi és com estar a casa. De fet fèiem conya quan estàvem buscant noms, que durant la gravació ja els hi deia “va digueu-me propostes” i em van dir “ja està, que es digui la meva família, i a la portada sortim els tres”. Evidentment feien conya, però sí que d’alguna manera, musicalment, són la meva família. De les dotze cançons que integra el disc, cinc les has fet tu i la resta són col·laboracions molt especials. Com has triat als artistes que t’han ajudat, els has anat a buscar tu o al revés? No, he estat jo que els he anat a buscar. En concret al Marc Ros de Sidonie, igual que en Pere Jou, graven als estudis Blind Records, on jo he gravat

el disc, i en aquest cas van ser els productors qui els hi van contactar dient que era per a mi. Però sí que la resta he sigut jo qui he contactat amb ells i els hi he demanat que fessin alguna cançó. Menteixo, l’Ismael Inarejos, que és qui va fer “Terra trencada” del disc anterior, quan jo ja estava just tancant el repertori però faltava alguna cançó, em va dir que tenia un tema en català que si m’encaixava me l’enviava i ho va fer i va acabar entrant al disc a l’últim moment. Els has enfocat en el tema que havien de tractar? Han sigut totalment lliures, el que passa es que ha hagut un cas, el d’en Carles Sanjosé que sí que em va preguntar com aniria el disc, per on anirien els trets, com pretenia enfocar-lo… I al explicar-li que el tema anava una mica per la maternitat, per la infantesa i la família, va recuperar un tema que ell ja tenia que anava dels pares

En PORTADA

Octubre Parlant de les cinc cançons que has fet tu com ha sigut el teu procés creatiu? Quan vaig ha l’estudi ja les tinc més o menys acabades, i les faig a casa, on normalment primer faig la música i després la lletra, hi ha algú cas que pot ser et ve tot a l’hora i és ideal, però normalment és això. Primer et ve una idea, o de vegades ja no és tant que et vingui la inspiració, si no obligar-te una mica, i més ara que tenia la nena petita, havia d’aprofitar quan dormia, o en alguna estona que tenia lliure i posar-me davant del piano o de la guitarra a escriure idees. Perquè si parlem de les teves influencies per fer aquest disc, podríem dir que bàsicament és la filla i la família? Sí, la nena i també tot el fet de ser mare, d’haver format la teva pròpia família, tot aquest gran canvi que des del moment que et quedes embarassada et vas preparant. Totes les cançons, excepte “Es crema” que va sobre els incendis de l’Empordà, la resta sí que van sobre aquestes sensacions i emocions. Per exemple el senzill “Ara i aquí” no va tan de la nena com de la meva parella, però sí que sempre engloben aquest conjunt familiar. Has trigat tres anys en treure un nou disc, però en aquests tres anys no has estat quieta, has fet una obra de teatre, més de cinquanta concerts, … Així que l’elaboració d’aquest disc s’ha centrat més en l’últim any?

“Hi ha una part dels temes que van no

simplement de la nena sinó del fet de ser mare, de tenir una filla i haver format una família”

“Fer tants concerts de Segueix-me el fil, que la gent cantés les meves cançons, et dona una satisfacció que pot ser sí que estic vivint el millor moment de la meva vida” 5

Sí, en l’últim any sobretot. El Segueixme el fil recordo que també, va sortir i al cap d’uns mesos no vaig començar a fer concerts, algun sí, però per exemple el de presentació vaig trigar com mig any a fer-lo i després la gira més extensa va trigar, que per això ara tinc l’esperança de que els concerts aniran sortint mica en mica. Després vaig està fent també l’obra al Teatre Nacional de Catalunya, he fet la col·lecció de Little Lia i el disc bàsicament ha estat això, a l’últim any. Al setembre de l’any passat vaig començar a tancar el repertori perquè sabia que al gener entraria a gravar. La gira de concerts d’aquest nou disc te la planteges per d’aquí uns mesos o ja pretens començar de seguida?

En PORTADA

Octubre

“En català m’hi

trobo molt còmoda, m’agrada molt i sembla que està anant bé, però també tinc gent per Internet que hem diu que no m’oblidi dels que no entenen el català, a Espanya i a SudAmèrica, i realment a mi m’agrada cantar en castellà o en anglès” Encara no tenim concerts, però si comencessin a sortir ja… El de presentació, falta trobar la data, però segurament serà abans de que acabi l’any o a principis del que ve. El cas es que quan comencin a sortir començarem, la veritat es que no tinc idea d’aplaçar-los, que tinc ganes de tocar en directe En algun concert també et planteges que hi hagi alguna d’aquestes col·laboracions del disc? Doncs no ho havia pensat fins l’altre dia que també m’ho van preguntar, però sí, pot ser sí, seria maco. El que passa es que de vegades es complicat quadrar agendes, i tothom té la seva vida… i s’han de preparar bé les col·laboracions. Però si pot ser i si a ells els hi ve de gust, que segur que sí, doncs sí. Dius que aquest disc és el més personal i madur, per què és així? De fet a l’altre disc les cançons que havia escrit jo també eren personals, parlaven de coses que m’havien passat a mi, però potser aquesta cara més maternal i tan familiar sembla que és més íntim i més personal. Madur, perquè suposo que els anys van passant, i tu et vas asserenant i et fas més responsable. Penso que és un pas endavant respecte a l’anterior.

El senzill de Família és “Ara i aquí” que té un videoclip molt especial fet per la Lyona, que el que és pot comprovar és que t’ho vas passar molt bé. Com va anar el rodatge? Vam riure moltíssim. És maco perquè no és nota, però també vam suar molt. Eren el dia 1 i 2 d’agost, els dies més calorosos de tot l’estiu, en un hivernacle i a més amb la roba, ballant tota la estona, amb els focus,… Realment va ser un rodatge molt dur tenint en compte la calor, però era l’única pega, tot el demés fantàstic. La gent molt predisposada, teníem uns ballarins fantàstics, i la Lyona i tot l’equip va ser estupend repetir treballar amb ells. Jo tenia ganes de fer un videoclip amb coreografia i la Lyona també, i per fi me estrenat, perquè en tenia moltes ganes de sortir ballant en un videoclip. Podem dir que amb aquest projecte estàs vivint el moment més dolç, tant personalment com professionalment? Sí, jo crec que sí. He tingut etapes com tothom, però no em puc queixar, sempre he sigut feliç i en realitat sempre he anat fent coses que m’han fet estar contenta i bé. Però pot ser aquesta tranquil·litat i aquesta serenitat i complir el somni de formar una família… I a la part professional fer tants concerts de Segueix-me el fil, que la gent cantés les meves cançons,

doncs sí, et dona una satisfacció que pot ser sí que estic vivint el millor moment de la meva vida. D’ara endavant et planteges treure més discos en català, en trauràs també en castellà o en anglès? Jo crec que aniré fent una mica de tot. En català m’hi trobo molt còmoda, m’agrada molt, i sembla que està anant bé, però també tinc gent per Internet que hem diu que no m’oblidi dels que no entenen el català, a Espanya i a Sud-Amèrica inclús hem demanen que canti amb castellà, i realment a mi m’agrada cantar en castellà o en anglès. Així que no descarto per res del món deixar de fer discos en altres llengües, i si n’aprenc de noves també amb aquelles. Quina ha estat la rebuda per part del públic d’aquest nou disc? Han passat pocs dies de moment, però tens el feedback de la gent. També és veritat que de vegades de les xarxes socials no te’n pots fiar massa, perquè la gent que tens al teu perfil, et comenta i et segueix no és objectiva. Però tot i així sembla que de moment molt bé, no només els seguidors, sinó la gent dels mitjans o la gent pel carrer t’ho comenta. Sembla que estar agradant, i sembla que la gent està tenint una bona resposta.

En PORTADA

Octubre

La Beth més familiar presenta segon disc en català seu estil personal que la defineix i amb el qual s’hi troba molt a gust. Si hagués de destacar alguna cançó del disc, segurament em quedaria amb “Cos a terra”, que, mitjançant una metàfora bèl·lica, presenta l’amor com si fos un enemic. Una peça juganera i alegra, molt ben trobada tan a nivell musical com literari. Un valor afegit d’aquest treball, és el gran nombre de col·laboradors de primera línia de la música en català que hi participen amb la composició d’alguns temes. Així doncs podem trobar temes de Pere Jou de 4t 1a (“Un relat” i “Cel obert”), Marc Ros de Sidonie (“Cos a terra”), Ismael Inarejos (“Miralls”), Carles Sanjosé de Sanjosex (“Pares”), Valen Nieto i Pep Rius de Raydibaum (“Joguines de nen”), i Litus (“Ratllant el marbre”).

Glòria Noguer

Aquest mes, la cantant surienca Beth ha presentat un nou treball, el seu segon disc en català: Família. Un títol eloqüent i directe que reflecteix tant el moment vital que està vivint l’artista com també la temàtica del disc. I és que la Beth fa prop de dos anys que va ser mare, un fet que, òbviament, li ha marcat la vida per sempre més. Això queda reflectit en les lletres de les cançons. Aquest és, doncs, un disc conceptual (igual que l’anterior Segueix-me el fil). Les 12 peces que conformen el disc giren entorn de la família: des de l’enamorament, l’experiència de tenir un fill, i veure com els pares es fan grans. Totes, excepte una: “Es crema”, la quarta cançó del disc, que parla de l’incendi que l’estiu del 2012 va assolar els boscos de l’Empordà.

seves lletres. En canvi, a nivell musical es pot definir com un disc ple de contrastos, ja que hi trobem temes folk, més lents i més càlids, com “Olor de muntanya”, “Pura ingenuïtat” o “Família”, combinats amb temes alegres, frescos i ballables com “Ara i aquí”, “Cos a terra” o “A cel obert”. En aquest aspecte, segueix també en la línia del seu darrer treball. Sembla, doncs, que la Beth finalment ha sabut trobar el

Es tracta d’un disc molt tendre i íntim per la càrrega emocional i personal de les

Un disc molt recomanable d’escoltar especialment a tota la gent que mai s’ha interessat per la cantant surienca. Penso que els prejudicis no porten enlloc, i ja queda molt lluny aquella jove amb rastes que va participar a Operación Triumfo i va representar Espanya a Eurovisión. Han passat més de deu anys d’ençà i un bon grapat de discos que l’han fet créixer com a artista i li han donat el bagatge suficient per poder decidir com tirar endavant la seva carrera. Un disc que sorprendrà, sens dubte. I recomanable també per totes les mares que de ben segur que sen sentiran identificades en cadascuna de les cançons.

Tot NOTÍCIES

Octubre

Foto: ara.cat

Els músics amb la Via Roger Aran

El món de la música no es va quedar de braços plegats davant del clam independentista que es va viure el passat 11 de setembre. Són molts els grups del país que ja fa anys que estan implicats en aquesta causa, però també són molts els que s’hi van voler implicar tot i no haver-s’hi posicionat mai excessivament. Molts van participar activament a la Via Catalana, com Lluís Llach o Carles Santos. Gairebé la majoria de grups de Catalunya van felicitar la Diada de formes diferents, i molts d’aquests van donar suport a la cadena humana que va enllaçar de sud al nord tot el País per reclamar la Llibertat. Són molts els grups que van animar a participar a la iniciativa de l’Assemblea Nacional Catalana. Les xarxes socials van bullir amb els diferents comentaris sobre la Via Catalana. “Avui tots #fentVia per a la Independència de Catalunya, primer pas cap a la llibertat de tots los Països Catalans!!!” Pepet i Marieta animaven així a la participació de la cadena humana. Molts d’altres van optar per posar el número de tram on van paricipar activament amb la iniciativa, com Teràpia de Shock que deien “Feliç diada

a tots!! VISCA CATALUNYA!! tram 662!! #ViaCatalana”. Els Pets saludaven als seus seguidors de forma breu però contundent amb un “Bona diada nacional i a fer via!!”. Pau Alabajos feia un pas més i reclamaven que “L’autodeterminació és l’exercici democràtic d’un poble que tria el seu futur, el seu horitzó d’expectatives i amb qui comparteix el seu camí”. Molts d’altres grups, fent referència a les seves cançons i jugant amb elles felicitaven i lloaven l’èxit de la Via Catalana. Beth Rodergas, fent un joc de paraules amb el seu primer senzill en català deia “catalans i catalanes, quan deia “fer cadeneta” no em pensava que em farieu tan de cas ;) #FemVia #croquetes #totselsbotons”. La cantant uns minuts abans havia publicat al seu twitter una fotografia tot just davant de la Sagrada Familia amb una estelada contra el cel. Acció, qui també va participar a la Via, també van optar amb un joc de paraules amb el títol del seu senzill “Som diferents i avui s’ha tornat a demostrar! #ViaCatalana”. En un dia en que reclamavem els nostres somnis nacionals, d’ells van fer referència grups com Els Catarres

que auguraven “Avui serem molts més dels que s’imaginen! Avui tenim l’arma més poderosa al nostre costat i és #laForçadelsSomnis” o Repúblika Ska, de Lleida, qui un cop acabada la Via van valorar-la positivament “No hi ha paraules per parlar de somnis tan elevats, hi ha fets històrics que ens superen #viacatalana #11s2013 #independència #croquetes” La cadena humana unia el Principat amb la Catalunya Nord i el País Valencià, i els músics i artistes de la resta de Països Catalans també en van fer referencia. Si Obrint Pas piulava un tros de la lletra de la cançó “La Flama”, Aspencat criticaven els fets de Madrid des de la llibertat “L’odi i la violència feixista no podran parar a tot un poble que camina amb pas ferm i valent cap a la llibertat!”. Aquest any era la 14ª edició del concert Festa per la Llibertat on van participar Gossos i Blaumut, aquest últim mai s’havia pronunciat sobre el procés, i avui al seu facebook han penjat la fotografia d’ahir del concert amb la següent declaració: “Tot un orgull participar a la Festa per la Llibertat i fer-nos aquesta foto amb tots vosaltres!! AIXÒ NO HI HA QUI HO PARI… Que ens deixin decidir, no? Visca Catalunya!!!”

Tot NOTÍCIES

Octubre

Èxit absolut del videoclip de “La Via”, de Pepet i Mareita Pau Planas

Aprofitant l’èxit de la Via Catalana, Pepet i Marieta va presentar pocs dies després el videoclip de “La via”, un tema que s’ha convertit en l’himne de la diada d’enguany. El tema havia estat compost, inicialment, pensant en la manifestació de l’any passat i, en el disc que el grup va publicar a la primavera, duia per títol “La mani”. En vistes de la Via Catalana, però, els ebrencs van decidir

canviar-li el títol i convertir-la en una crònica del que havia de passar l’11 de setembre. Després de la Diada, la publicació del videoclip va significar el llançament definitiu de la cançó, que està ja a punt d’arribar a les 200.000 reproduccions al Youtube.

(Obrint Pas) hi aporten el segell valencià; Maria Antònia Gost hi col·labora des de les illes i Francesc Ribera “Titot”, Arnau Aymerich (Ebri Knight) i Meritxell Gené hi posen el toc del Principat. La cirereta del pastís, la veu de l’actriu Txe Arana tancant el vídeo tot citant Ovidi Montllor.

Al clip, cantants d’arreu dels Països Catalans, donen el seu toc personal al tema. Així doncs, la veu trencada i potent de Miquel Gil, Pep Gimeno “Botifarra” i la dolçaina de Miquel Gironès

Per completar el videoclip, s’han utilitzat imatges que els seguidors de la banda els van fer arribar, seguint la crida que el grup havia fet per les xarxes socials dies abans de la diada

Mine! anuncien una aturada indefinida Aquest concert a la capital catalana serà la darrera oportunitat de veure’ls en concert.

jFoto: Josep Echaburu

David Bueno

Quan van publicar el darrer disc, La fi del món, ningú va pensar que s’ho prenguessin tan a la valenta. Mine! ha anunciat una parada indefinida amb l’objectiu de poder dur a terme altres projectes musicals.

Això sí, tenen previst realitzar tots els concerts previstos fins a finals d’any. En total, doncs, queden tres concerts per poder setnir la banda en directe: el 25 d’octubre al Cafè Slàvia de les Borges Blanques, el 15 de novembre a la Tourmix de Girona i el 12 de desembre a l’Heliogàbal de Barcelona.

Des del grup ho justifiquen com una oportunitat per obrir una nova etapa, canviar, i provar noves coses. A causa del ritme frenètic mantingut fins ara no han pogut realitzar altres activitats paral•leles amb la intensitat que voldrien. Ara paren l’activitat per guanyar temps per poder-les fer. Sobre la possibilitat de continuar afirmen que no tanquen la porta i que més endavant ja decidiran. El que està clar és que el bon rotllo entre tots els membres de la formació continua vigent i, de fet, continuaran mantenint el seu local d’assaig.

Tot NOTÍCIES

Octubre

Els Pets tornen renovats Pau Planas

Els Pets ja han trencat el silenci. Feia prop de tres anys i mig que no presentaven nou material i més de dos anys que no oferien concerts -amb dues excepcions a Londres i Perpinyà-, però des de fa pocs dies ja es poden sentir 12 noves cançons. I no són 12 cançons qualsevol, són dotze cançons que marquen un punt i a part en la trajectòria del grup.

ganes de tirar endavant. Les cançons narren històries simples, del dia a dia, però molt lligades al moment actual i amb tocs crítics i amb pinzellades socials amagades darrera de lletres, a priori, intranscendents. "Amb l'excusa d'aquesta crisi feta a mida, els de sempre se't pixen i diuen que plou" canta Lluís Gavaldà, com qui no vol la cosa, a "Un tall de síndria". L'únic tema escrit per Joan Reig, "Reprenc el vol", també aporta, dissimuladament, una

bona dosi crítica: "Ara m'escapcen el sou i l'esperança. La llengua que parlem voldrien morta i feta un erm" etziba enmig d'una història d'amor. Aquest nou treball arriba enmig de la incertesa sobre la data de presentació en directe, ja que la banda havia de tornar els escenaris durant el Mercat de Música Viva de Vic, però una crisi d’estrès de Lluís Gavaldà ha obligat a suspendre les primeres actuacions.

Ja en són cinc

Els de Constantí han complert el que havien anunciat i, sota la batuta de Raül Fernández (Refree), han apostat per unes cançons sense artificis, només amb els instruments estrictament necessaris. Posen així punt i final a una època sota la producció de Brad Jones i obren una etapa nova, amb una sonoritat més pausada i on, sovint, la veu de Lluís Gavaldà queda despullada. El grup ha buscat doncs la senzillesa de les cançons, evitant, però, caure en la monotonia i amb uns canvis de sonoritat i ritme constants que donen vida a les cançons.

Roger Aran

la Geltrú; Els Navegants, la formació que s’autodefineix com “rock-galàctic” del Baix Llobregat; La Senyoreta Descalça, amb el seu funk-reggaeelectrònic; Morgat Morgat i el seu pop-rock des de Banyoles; i finalment la dolça Llorer, que vam conèixer per l’Enrenou, amb la seva música pop melòdic amb algunes pinzellades de country, i que ara està rodant un nou videoclip del seu tema “Fantasmes”.

On el grup segueix mantenint el seu segell al cent per cent és a les lletres. Uns personatges tocats per la crisi es converteixen en protagonistes d'històries d'amor sovint trencades, tristes o melancòliques, però sempre amb una mirada optimista i amb

Ja s’han acabat les semifinals de la 13ª edició del concurs Sona9. El jurat d’aquesta plataforma ha fet públics els cinc grups que passaran a participar en les proves finals. Les bandes emergents que han passat són Copa Lotus, el jove grup de pop-folk de Vilanova i

D’aquests cinc, se n’eliminaran a dos durant les proves d’aquesta fase, i els que quedin arribaran a la final de la sala Apolo del 18 de novembre. En aquesta gran final també hi haurà l’actuació d’alguns finalistes de l’any passat com Empty Cage i Coriolà.

Tot NOTÍCIES

Octubre

Mor la veu de la Companyia David Bueno

L’escena musical catalana està de dol. Josep Fortuny, bateria i veu d’un dels grups més mítics del nostre país com és la Companyia Elèctrica Dharma, va morir dilluns 30 de setembre a l’edat de

61 anys. Una tràgica notícia que deixa una mica orfe el sector musical català. La seva aportació va ser indiscutible i així ho destaquen diferents personalitats que han seguit la trajectòria professional de Fortuny de ben a prop. I és que les reaccions no s’han fet esperar.

Maria del Mar Bonet, en recalca el seu paper com a “capdavanter d’un grup emblemàtic de la música catalana”. Amb la cantautora havien compartit escenari plegats al concert del Camp nou, al 29 de juny passat, on el públic va poder veure per darrer cop a Josep Fortuny actuant. Per Joan Reig, bateria de Els Pets, ell n’havia fet “el discurs modern de la tradició”. En aquest sentit, creu que Fortuny ha creat escola pels bateries que l’han seguit. Reig afegeix que “era un poeta, un ideòleg i tenia discurs”. Francesc Ribera, de Brams, destaca la seva vessant més d’estil rock que va obrir camí. Des d’Obrint Pas, Xavi Sarrià també recalca la seva vessant de pioner.

Deskarats tornen a la Xina Pau Planas

Aquest mes d’octubre, Deskarats marxaran a la Xina per oferir-hi una gira de 7 concerts. Serà la segona vegada que el grup d’Amer trepitjarà terres xineses, on ja van ser l’any 2010 per oferir-hi una gira que va començar a Macau i va acabar a Hong Kong deu dies després. Enguany, el grup començarà l’aventura, precisament, a Hong Kong

el divendres 4 d’octubre. A partir de llavors oferirà pràcticament un concert per dia a Kowloon, Guangzhou, Wuhan, Shangai i Nanging abans de posar punt i final dissabte 12 a la capital: Pekín. Serà doncs, una nova mostra de l’obertura de la música en català al món i, concretament, a la Xina, on aquest mateix any ja hi va fer una gira Dept, que van tocar al Beijing Midi Festival.

El grup estava preparant la gira dels 40 anys, que celebraven al 2014. Amb ella, haguessin retornat als escenaris. Nascut a Sants, i molt arrelat al barri, el bateria va ser l’ideòleg del grup nascut al 1974 i que es va dissoldre ara fa dos anys. A l’espera de l’autòpsia, les causes de la mort es desconeixen però segons informa Europa Press, citant fonts de la família, es podria tractar de problemes cardiovasculars. Fortuny ha mort mentre dormia a casa seva. La capella ardent s’obrirà dijous a les 16 hores al tanatori de Les Corts. Pel que fa a la cerimònia de comiat serà divendres a les 16:15h en el mateix espai.

Tot NOTÍCIES

Octubre

Foto: Los Guardians del Pont

LGP publiquen el seu primer disc en català Pau Planas

Sancta Sanctorum és el primer treball en català de LGP, Los Guardians del Pont, una banda formada per dos ex Sangtraït (Quim Mandado -qui havia estat cantant de la banda- i Martín Rodríguez -bateria-) i el fundador de Terratrèmol, Joan Cardoner i que aposta decididament pel heavy. El grup porta ja uns anys en marxa, però després d’un primer disc en castellà, Rokcferatu, ara han decidit canviar d’idioma i de cantant. “Quan vaig entrar al grup vaig posar la condició que jo només tocava el baix, que no cantaria, però en Joan va passar una època fotuda i també vam pensar que amb només un guitarrista si cantés

jo ell tindria més llibertat i el concert seria més potent” explica Mandado. Cardoner es mostra perfectament satisfet amb el canvi i no deixa de destacar la qualitat de Mandado com a cantant. És més, assegura que “de cares a un proper disc jo firmo perquè segueixi ell com a cantant”. La nova veu, fa inevitable la comparació amb Sangtraït: “Qui encara recordi Sangtraït, hi trobarà una semblança. La musica no és la mateixa, però la veu fa que un grup pugui fer pensar en l’altre” reconeix el cantant. Tot i això, no el molesta parlar del seu antic grup i, tot i que assegura que ja forma part del passat, explica que “no en reneguem, de fet, als concerts en toquem algun tema”. Foto: Bankrobber

Los Guardians del Pont neixen de l’amistat de Joan Cardoner i Martín Rodríguez i no és fins ja creat el grup que s’hi uneix el tercer membre. La idea del grup, ja feia temps que rondava pel cap als dos musics, però Rodríguez explica què ho va fer detonar: ” Vam passar per un pont on hi havia un gos a cada banda i vaig dir, ‘mira, els guardians del pont’, pot ser un bon nom pel grup. En Joan em va respondre, ‘ah, que fem un grup?’”. Ara ja estan preparant la nova gira, de la qual encara no en volen donar dates, però asseguren que “volem controlar més els concerts que fem, en farem menys i mirant més on actuem”.

Enderrocks presenten el seu tercer disc P. Planas. La banda de heavy rock

Veu la llum primer single del nou treball d’Els Surfing Sirles Pau Planas

“Centre del món” és la primera cançó que Els Surfing Sirles han presentat del seu nou àlbum, que sortirà a la venda el pròxim dia 29 d’octubre i que portarà per títol Música de consum. El treball serà el darrer que publiqui la banda.

La mort del guitarrista Uri Caballero el mes de juliol passat va acabar provocant l’anunci de la dissolució del grup però, anteriorment, el Sirles ja havien passat per l’estudi per gravar el que havia de ser el seu tercer disc de llarga durada. Finalment, aquest treball acabarà veient la llum, tot i que no hi haurà cap concert de presentació.

melòdic Enderrocks presenta el seu tercer treball, Causa i efecte. El grup riberenc reuniex en aquest treball el millor dels seus primers dos discos tot mesclant el rock i el metall amb tints melòdics. El treball compta també amb les col·laboracions de Josep Nadal (La Gossa Sorda), Javi Ivànyez (Mugroman) i Javier Landete i, una vegada més, aposta fermament per tractar molts dels problemes presents a la societat a part dels habituals temes de temàtica amorosa. La presentació en directe del disc va ser a Sueca el passat dia 3 de setmebre i la banda va estar acompanyada per Vertigen i Assekes.

Tot NOTÍCIES

Octubre

Obrint Pas anuncien els últims concerts abans de l’aturada Pau Planas

La gira d’Obrint Pas s’acosta al final. El grup va anunciar ja fa mesos que el 2014 pararia màquines de forma indefinida i, els últims dies, ha fet públics els últims concerts per abans d’aquesta aturada. Tal i com ja havien anunciat, l’any vinent el dedicaran als últims concerts de comiat, en format acústic. Havien dit que

volien fer un darrer concert a Barcelona i un altre a València, però finalment també n’hi haurà un tercer a Palma, amb la intenció d’acomiadar-se de tot el territori català. Abans d’aquests últims 3 concerts, però, el grup encara exprimirà al màxim aquests darrers mesos d’any per oferir una quinzena de concerts amb banda

i 10 en acústic. Amb banda, però, quedaran poques oportunitats de sentir-los a casa, ja que la majoria seran fora dels Països Catalans. D’aquesta manera, el grup tindrà un novembre mogut amb una gira per Alemanya -que els durà els dies 31 d’octubre i 1 i 2 de novembre a Hamburg, Kiel i Berlín-, una altre per Estats Units -del 15 al 17 seran a Nova York, San Francisco i Los Angeles- i una última per Mèxic -del 21 al 23 seran a Puebla, Guadalajara i Mèxic DF-. En tornar, també seran a Euskadi -a Iruña el 28 de desembre- abans de tancar la gira el dia de cap d’any al Festivern, a Tavernes de Valldigna. Així doncs, els concerts que oferiran a Eivissa -el 19 d’octubre-, a les barraques de Girona -el 26 d’octubre- i a Palma -el 14 de desembre- seran les últimes oportunitats per sentir-los en banda a casa abans del concert de final de gira del Festivern. En acústic, la gira sí que es centrarà en Catalunya. El grup passarà per Tortosa -4 d’octubre-, Berga -5 d’octubre-, Reus -11 d’octubre-, Mataró -12 d’octubre-, Castelló de la Plana -17 d’octubre-, Torelló -20 d’octubre-, Terrassa -7 de novembre-, Manresa -9 de novembre- i Algemesí -7 de desembre-. Després d’aquesta marató ja només quedaran tres oportunitats per escoltar-los, una a cada capital dels Països Catalans, en tres dates i recintes encara per confirmar i en tres concerts que quedaran enregistrats en un disc en directe, que serà el darrer disc d’Obrint Pas.

Foto: Propaganda pel Fet

Agraviats es prepara per una gira en acústic Pau Planas

Després de 15 anys damunt els escenaris, Agraviats iniciaran una gira en acústic. L’espectacle el posaran en marxa durant els propers mesos amb

la intenció de renovar-se amb un format en què els seguidors de la banda podran sentir els temes de forma més propera. També serà una marea de revestir les cançons tot apostant per jugar amb estils que no han experimentat tant fins ara.

Per presentar l’espectacle, la banda de la Plana ha fet públic el primer tastet de la nova sonoritat tot publicant el videoclip del tema “Venen i se’n van”, comprès al seu darrer disc, Torn de paraula. En aquesta ocasió, el grup ha apostat per una sonoritat propera a la rumba

Tot NOTÍCIES

Octubre

Veu la llum el nou disc de Maria Coma

Foto: Martina Matencio

Pau Planas

El nou disc de Maria Coma, Celesta, ja és a l’Itunes i a l’Spotify. La cantautora presenta així 11 temes nous carregats de sentiment i dolçor. No és cap trencament, no és cap canvi d’estil. Maria Coma es manté fidel a la seva proposta fent de la seva veu preciosa el principal al·licient d’un treball tranquil però ple de detalls. En aquest nou disc, però, hi destaca també un nou instrument, el clavi-nimbus, que serveix per aportar una sonoritat nova. De fet, aquest instrument ha estat la base del treball, realitzat gràcies al Premi Puig-Porret

que des del Mercat de Música Viva de Vic se li va atorgar l’any passat. Per fer l’àlbum, la cantautora no va dubtar en allunyar-se de tot i, per això, va marxar a viure a Berlín: “La idea era allunyar-me de tot per poder fer el següent disc des d’un altre punt de vista. Mentre a fora nevava vaig anar escrivint aquestes cançons” explica. Cada tema l’ha dedicat a alguna persona en concret, -menys l’última que “després de tot aquest procés, me la dedico a mi”-, de tal manera que “les cançons han acabat tenint l’actitud i Foto: Àlex Carmona

Txarango s’uneixen amb el Circ Cric per oferir un espectacle únic i solidari Pau Planas

Els últims mesos els han destinat a actuar per mitja Europa, però el 5 d’octubre Txarango tornaran a casa.

Ho faran a la carpa del Circ Cric, a Sant Esteve de Palautordera en un espectacle únic on s’ajuntaran amb els artistes del circ per recaptar fons per Pallassos Sense Fronteres.

la sonoritat de la relació que tinc amb cada una d’aquestes persones i estan cantades en l’idioma en què hi parlo”. Com ja és habitual, Pau Vallvé ha estat el gran mentor d’aquest treball, que van gravar a una masia del Bergadà i en què el bateria s’ha encarregat de la producció. Després de la presentació que la cantant ja va fer a Vic, la gira de presentació seguirà el dia 10 d’octubre a Badalona i seguirà després per Girona -11 d’octubre-, Vila-real -12 d’octubre-, Sant Celoni -19 d’octubre- i Barcelona -13 de novembre-. No és cap secret que l’imaginari de Txarango sempre ha anat indubtablement lligat al circ, però ara això arribarà a la màxima expressió. Unificant les dues disciplines, els del Ripollès faran gala, un cop més, del seu compromís solidari. L’any passat ja van actuar a Berga contra la Malaltia de Crohn i aquest any, tot i estar en plena gira europea, serà el torn de donar suport a l’ONG impulsada per Tortell Poltrona que enguany celebra el seu 20è aniversari. Així doncs, el dia 5 d’octubre a partir de les vuit del vespre la carpa del Circ Cric serà l’escenari de l’espectacle S’enlaire, amb les entrades ja exhaurides.

Llum de ROCK’N’ROLL

Octubre

Retorn als origens Foto: Roger Aran // Totmusicat

David Bueno

La màgia de Sopa de Cabra fa que les seves cançons perdurin a la memòria col•lectiva al llarg del temps. Seguidors i, potser, no tan seguidors segueixen el llegat del grup malgrat els anys que han passat. Un temps que ha ajudat a dignificar i valorar totes les composicions del grup, que té un gran lloc reservat dins la banda sonora de la música en català.

Tots esperaven les cançons de Sopa de Cabra amb moltes ganes, per aprofitar l’ocasió de veure-les interpretades en un concert, un fet que no es repeteix gaire sovint. Tot i no ser amb el grup original, Gerard Quintana es va ajuntar d’una banda excepcional amb la presència de Xarim Aresté. Foto: Roger Aran // Totmusicat

Per recordar alguna de les cançons de l’etapa de Sopa de Cabra, Gerard Quintana es va proposar fer un total de quatre concerts, durant aquest etsiu, que també van servir per presentar alguns dels nous temes que està preparant. L’últim d’ells va arribar aquest setembre passat amb un recital a Ponts que va deixa a tothom amb la pell de gallina. Les terres de Lleida van vibrar de valent al ritme d’un dels mites musicals de casa nostra. Van ser noranta minuts plens d’intensitat on el públic, submergit en plena festa major , va viure de valent la passió que hi posava Quintana damunt de l’escenari.

Sens dubte, tots dominaven els instruments a la perfecció posant en pràctica unes notes no precisament fàcils de fer. Buscant l’equilibri entre el passat i el present, Gerard Quintana també va presentar algunes de les cançons que formaran part del seu nou treball que veurà la llum a principis de l’any vinent. Entre les més de seixanta cançons que ha composat, ara arriba el moment de triar les dotze que aniran al nou àlbum. En aquest nou projecte fa un gir cap al rock, tornant als seus orígens. En el que pot ser el principi d’una nova etapa, Quintana ha volgut recuperar aquest estil que tant ha marcat la seva carrera professional, amb 27 anys a les espatlles, però sobretot durant els anys de Sopa de Cabra. Posteriorment, en solitari, el va deixar per donar pas al pop-folk i també, una mica més tard, a la rumba. Potser per enyorança o perquè creu que ara és moment de reivindicar les coses pel seu nom, ara torna al rock amb el seu peculiar estil. De moment, ho ha fet amb aquesta gira de quatre concerts sota el títol “Només és Rock’N’Roll” i, passats uns mesos, arribarà el nou disc.

Llum de ROCK’N’ROLL

Octubre

Foto: Roger Aran // Totmusicat

“Fa un parell d’anys que vaig decidir tornar als orígens, al rock, després d’una etapa d’exploració” David Bueno

Parla’ns una mica de la gira de concerts que ara acabes d’acabar… Com ha anat? La valoració és molt positiva. La intenció era que, abans d’entrar a gravar, féssim un rodatge amb la banda, amb els músics que formen part del projecte, i al mateix temps posar a prova algunes de les cançons que estem fent. Han estat quatre concerts: Ribes de Freser, Igualada, Esteri d’Àneu i Ponts. Entrarem a l’estudi molt motivats. Estem treballant amb els músics des del mes de gener-febrer i les composicions amb el Xarim, amb qui hi comparteixo pis, portem treballant un any i mig. Segurament és el projecte en el que li estic dedicant més temps. Hem enregistrat els concerts, també alguns assajos. Estem molt temps al local i acabant de composar les últimes cançons, tres o quatre. Amb aquestes tindrem el repertori suficient per triar les 12-13 cançons que formaran el disc. I amb aquestes cançons fas, de nou, un gir cap al rock. Potser és l’estil amb el que et sents més còmode? Bé, al final, un… Per dir-ho d’alguna forma, els orígens són els orígens. Jo

faig música perquè vaig entrar per la via del rock. El que teníem era actitud, fa gairebé trenta anys, teníem la capacitat tècnica suficient per fer un estil com rock i, a partir d’aquí, aprendre i formar-nos. Després he estat uns anys en solitari viatjant fora de mi mateix, fent coses que no havia fet mai, i fa un parell d’anys que vaig decidir tornar als orígens després d’una etapa d’exploració. Realment, estic molt a gust, estic aplicant l’experiència de tots aquests anys i, d’alguna forma, estic fent un balanç amb aquest treball. Estic entusiasmat i els músics també, amb ganes d’entrar a l’estudi que ho farem a partir del novembre i a principis de l’any següent sortirà el disc.

“Estic entusiasmat

i els músics també, amb ganes d’entrar a l’estudi que ho farem a partir del novembre i a principis de l’any següent sortirà el disc” 17

Per tant, aquest retorn al rock és un canvi de tendència que es mantindrà o bé encara està per decidir? Fa uns deu anys que no treballava amb equip com ho estic fent ara. Tinc la sensació que és l’inici d’una nova etapa. Durant aquests dos anys hem fet entre 60 i 80 cançons i ara anem definint. Evidentment, no és un capítol que s’obre i es tanca. Tot aquesta quantitat de música que hem compartit va més enllà d’aquest període de temps, d’un disc o d’un any. Per tant, sí, és el començament d’una cosa. Imagino que les dotze cançons que triaràs o, en general, totes aquestes que heu anat composant es fan ressò dels moments difícils que estem vivint… Això és inevitable. És inevitable fer-se ressò o expressar el resultat de tot el que ens està afectant. És molt present tot i que també hi ha molta vitalitat en algunes cançons que van més enllà del moment present, que volen ser vàlides i vigents per qualsevol moment sempre que aquella emoció connecti amb l’emoció de les persones. Però, sí, l’entorn és molt present i protagonista dins de les cançons.

Llum de ROCK’N’ROLL

Octubre

“T

inc la sensació que és l’inici d’una nova etapa”

“Durant uns anys

m’he emborratxat de llibertat, fent coses que no m’haguessin deixat fer mai amb la banda. Segurament, ara hi ha moltes cançons que estem preparant que les podríem fer amb Sopa perfectament”

Algunes d’aquestes cançons les has presentat en la gira que abans hem parlat però també has aprofitat per recuperar, en aquests concerts, algunes de les cançons de Sopa de Cabra fent un repàs dels teus 27 anys de trajectòria…

a llocs on feia temps que no anava perquè potser, per tot el que feia, era més incompatible amb aquest tipus de concerts, d’escenaris, públic i horaris. Però sí que tots els concerts que hem fet queden lluny de les grans ciutats. Aquesta era la intenció.

Sí, d’alguna forma ha estat agafar des que vaig començar fins ara i seleccionar les cançons que ens eren més adients, més còmodes i més coherents amb el que estem fent. Mentre hem anat fent aquests concerts i ha anat passat l’estiu, hem treballat. El que hem fet és l’expressió del que és una banda de rock molt tipus, molt representativa, amb baix, dues guitarres, una bateria, teclats i veu.

Creus que en aquesta etapa en solitari pots fer coses que abans, amb Sopa de Cabra, era més difícil de fer?

Per què heu apostat per fer aquests quatre concerts fora dels llocs més cèntrics? La idea era rodar la banda però fora dels grans centres urbans, on sempre sembla que té més repercussió mediàtica el que fas. I aprofitar per anar

Sempre fas coses diferents i tot depèn de la gent amb què treballes. Durant uns anys m’he emborratxat de llibertat, fent coses que no m’haguessin deixat fer mai amb la banda. Segurament, ara hi ha moltes cançons que estem preparant que les podríem fer amb Sopa perfectament. La formació és molt semblant, és la mateixa, i l’esperit també. El movem amb un espai diferent, potser més ampli, ja que amb Sopa teníem un caràcter molt definit i aquí hi ha coses més obertes. En els concerts, hem presentat, en cadascun, almenys vuit dels temes nous.

L’etapa de Sopa de Cabra queda enrere o encara pot tenir una continuació? Els Sopa ens vam reunir per celebrar els 25 anys amb el públic. Es va desbordar absolutament la resposta. També ha afectat a la vida de les diferents persones, cadascú està paint d’alguna forma tots aquells canvis. I sí que va quedar la porta oberta però no hi havia una urgència, ni estem treballant junts ara mateix. El “Cuco”, baixista, i el “Pek”, a la guitarra, estan a l’estudi treballant amb un projecte nou que suposo que presentaran d’aquí a uns mesos. El que sí que vam dir i ens va quedar clar és que Sopa de Cabra anava més enllà de la nostra intimitat, de les nostres individualitats. És de la gent, de molta gent. I per respondre a això, un fet al que no ens vam tancar, el que crèiem és que havíem de fer, algun dia, noves cançons. Ens hem d’arriscar i fer un salt. En aquest sentit, mirar d’estar a l’alçada del record que té la gent, com ja vam intentar en els concerts del 2011. Aquest és el repte però no sé si serà al 2016 quan fem 30 anys o quan serà, qui sap...…

Llum de ROCK’N’ROLL

Octubre Foto: Roger Aran // Totmusicat

Sopa de Cabra

“Un fet al que no

ens vam tancar, el que crèiem, és que havíem de fer, algun dia, noves cançons. Ens hem d’arriscar i fer un salt, mirar d’estar a l’alçada del record que té la gent, com ja vam intentar en els concerts del 2011. Aquest és el repte però no sé si serà al 2016 quan fem 30 anys o quan, qui sap...”

Bé, per anar acabant, parla’ns una mica de l’Acadèmia de la Música Catalana. Com va el dia a dia de l’entitat? És un projecte amb el que estem treballant des de fa uns anys. És difícil perquè és inèdit, no ha passat mai això d’ajuntar tot el sector, la industria amb els musics i totes les parts que conformen aquest sector que és complexa. En el darrer any, des del Mercat de Música Viva de Vic del 2012 fins ara, hem estat treballant, d’una forma constant, intensa i dedicada per mirar d’encaixar totes aquestes parts, buscar els objectius comuns, les coses que tenim en comú que ens uneixen i buscar la forma d’estructurar aquest projecte, l’acadèmia, entre tots de manera que tothom se senti representat i l’organigrama sigui el més ajustat possible i es correspongui al màxim amb la realitat d’un sector que és complexa. Ara farem unes xerrades informatives aquest més d’octubre, i també al novembre, a Terrassa, a Girona, a Tarragona, al Vendrell i alguns llocs més. La resposta és positiva, estem en un sector

de franctirador però la veritat és que en el moment en el que estem, amb molts obstacles i entrebancs, i la música no és considerada ni cultura, hem de treballar plegats sobretot perquè el sector existeixi i per crear projectes entre nosaltres mateixos i no anar sempre a remolc de la bona voluntat d’algun polític o, fins i tot, dels subsidis que comporta que la música sigui present amb les altres expressions artístiques. Al final, això fa que sí que existim però en funció de terceres persones. Jo crec que hi ha prou capacitat, prou futur i potencial per fer-ho. També vau explicar que volíeu impulsar uns Premis… Quina és l’agenda dels propers mesos per acabar de constituir l’Acadèmia i la planificació de les primeres activitats? L’objectiu és convocar, en els propers mesos, una assemblea en la qual la junta constitutiva, que presideixo i en formo part, doni pas a una junta que elegeixi la mateixa assemblea. Unes llistes obertes i conformar un projecte en el qual sí, s’haurà de fer molta feina.

L’esperit i el que persegueix l’acadèmia és això, cohesionar el sector, fer difusió, dignificar el mateix sector, fer altaveu, i d’alguna forma interactivar per impulsar tot el potencial que té el propi sector, també a nivell internacional. El projecte és ambiciós. Evidentment, hi ha una sèrie de coses a fer i una d’elles són uns premis però de forma immediata seria precipitat. Uns premis s’han de donar quan comença un any per fer balanç de l’anterior. No té sentit fer-ho tan ràpid. Llavors el que intentarem fer és una presentació pública en la qual no definirem encara el que seran uns premis en un futur però sí que volem fer un acte per reconèixer la tasca d’alguna gent i aprofitar per presentar públicament l’acadèmia. I engegar. Engegar perquè crèiem que és necessari perquè segurament hi ha altres sectors que estan s’estan movent, estan treballant. A vegades, perquè no són tant complexes, estan formats per menys gent, i és més fàcil posar-se d’acord. Però la dansa, el circ, les arts escèniques com el teatre o el cinema estan fent molta feina i és perquè treballen junts.

Tot CONCERTS

Octubre

Quatre nits al ritme de la Mercè

Foto: Àlex Carmona

David Bueno

Com ja és habitual, la Festa Major de Barcelona és sinònim de festa i molta música. Molta. La Mercè ha portat quatre dies farcits d’una gran quantitat de grups que han acostat les seves cançons al públic barceloní. Bona part dels concerts han tingut el seu epicentre a l’escenari de la plaça Espanya, un espai que sempre concentra molta gent que s’aplega per viure la música al màxim. En aquest espai, la presència de música en català ha estat molt destacada. En fem un repàs.

se importar-nos el que ens diguin els demès. Un grup que li espera un llarg futur i, poc a poc, va agafant embranzida. La presència de públic al concert era més que notable. No es volien perdre la posada en escena d’aquest grup de joves que tenen una forma diferent de fer música. Més, tard va arribar Vuit, que van presentar el seu nou disc i també van cantar altres temes coneguts pels seus seguidors i també no tan seguidors. Tots ells, no es van perdre aquesta cita musical pensada pels més joves però on tothom hi era benvingut.

Divendres eren Blaumut qui van donar el tret de sortida al ritme dels seus temes plens de màgia i color. La formació va traslladar al públic en un món càlid i ple de sentiments que ens van activar, a tots plegat, la part més sensible que portem a dins. El grup s’ha anat consolidant en l’últim any fins arribar a conquerir els principals escenaris de casa nostra com el de la Mercè, on van aconseguir fer moure els més grans i petits amb el seu estil tranquil però, al mateix temps, molt mogut. La cançó dels xiulets, “Pa amb oli i sal”, va portar l’eufòria de tothom. La versió elèctrica que en van fer als bisos va ser molt ben rebuda. L’endemà, la nit de dissabte, va començar al ritme d’Acció, que ens recordaven a tots la importància de “Ser diferent” i viure la vida al màxim sen-

Foto: Joan Delgado Massot

Ja entrada la nit, va ser el torn de Lax’n’Busto que va oferir una selecció musical farcida dels seus temes més cèlebres. Pràcticament no van tocar cap de les cançons del seu nou disc perquè van preferir que el públic cantés i ballés amb els seus principals temes coneguts que no pas fer promoció del nou treball. Davant de l’escenari pràcticament no s’hi cabia. El públic, concentrat i unit com si es tractés d’una sola unitat, no parava de cantar al ritme del rock de la mítica banda catalana.

Tot CONCERTS

Octubre “Lluís” o “M’agrada el ping pong” però el gran èxit, com no podia ser d’altra manera, va ser “Fil de llum”. Era llavors el torn d’un altre grup que té en el sector adolescent el seu gran públic. Des de La Garrotxa, Lapsus van arribar a la capital catalana per presentar-hi el seu primer treball, Desperta. La formació poc a poc s’ha anat obrint camí enmig d’un sector musical que no és gens fàcil. I això s’ha d’elogiar. Gracies a grups com Lapsus, el nombre de propostes musicals pensades per als més joves no para de créixer.

Un cop situats en dilluns, el dia va estar farcit de molts concerts. L’avinguda Maria Cristina de Barcelona va acollir una nit carregada de música en català amb grups de primer nivell com Amelie, Andreu Rifé o Els Catarres. Des de mitja tarda, l’avinguda es va omplir de públic, principalment jove, per gaudir d’una nova tongada de concerts de la Mercè. Després de què Cloverance obrissin la nit, Okey Ok pujaven a l’escenari per fer xalar els fans -i, sobretot, les fans- més fidels que ja s’anaven acostant a l’escenari i especialment a unes primeres files entregades. Tot presentant el seu primer treball, Trencant el gel, la banda es va mostrar d’allò més enèrgica, tot i permetre també moments més íntims com amb “Tempestes”, que els assistents van corejar a ple pulmó. Per tancar l’actuació, i davant les presses imposades des de l’organització, “Dia ideal” feia explotar el públic.

“Realment per nosaltres és impressionant tot el que ens està passant, sou el millor que tenim” assegurava Carles Ribes tot guanyant-se els aplaudiments del públic. El concert arribava al tram final amb el tema que dona nom al darrer disc, “És el moment”, abans que “Per tu” convertís Barcelona en un clam. Ja per tancar l’actuació, moment per “Deixa’m volar” i donar pas a Andreu Rifé. El cantant enfocava un dels últims concerts de la gira de presentació de Ping Pong, el disc que, juntament amb la seva presència a Polseres Vermelles, l’ha catapultat a l’èxit. Durant el concert no hi faltarien temes com

En acabar era el moment d’Amelie, un dels grups més esperats. Amb una avinguda ja força més plena que no parava de corejar el nom d’Amelie minuts abans que la banda pugés a l’escenari, el grup no va decebre. “L’any passat va ser genial, però aquest any volem que sigui encara millor” demanava Álex Pla. Les seguidores de la banda no van deixar de cantar cap dels temes tant del seu últim disc, És el moment, com del primer, Somiant desperts. “Fes-ho realitat” ja feia preveure un concert per emmarcar i “Dia i nit“ ho confirmava.

Més tard, la nit va acabar amb Dept. que, tot i no concentrar un elevat públic seguidor, si que va animar a bona part dels assistents en aquest macroconcert. Rock en estat pur que sempre és útil per fer-nos treure tots els mals. I després, els Catarres van posar la nota final amb un concert frenètic i ple d’intensitat que va ser un gran estímul per a tot el públic que va cantar totes les cançons. Un exemple que hi ha vida més enllà de “Jenifer”. A banda d’aquests concerts, també cal sumar Obrint Pas al Fòrum i l’espectacle de Titot amb David Rosell així com també diferents concerts en altres llengües que van completar una Mercè molt musical amb grups com Delafé y Las Flores Azules o M-Clan, entre d’altres.

Tot CONCERTS

Octubre Foto: Propaganda pel Fet

A les emocions a flor de pell Pau Planas

Costa trobar les paraules per parlar del concert d’Obrint Pas al Parc del Fòrum de Barcelona. Es fa difícil poder explicar com el grup va fer vibrar a milers de persones, perquè per molt que s’intenti, no es pot narrar amb un escrit com la capital catalana va acomiadar els valencians. I és que el concert que oferien a les Festes de la Mercè era un concert especial. Era la darrera vegada que el grup tocava amb banda a Barcelona i la penúltima que ho feia al Principat. Així doncs, per bona part dels assistents, era l’últim concert d’Obrint Pas en el format habitual-com a mínim fins d’aquí una bona temporada-. Des de pràcticament una hora abans de l’inici, ja eren moltes les persones que

esperaven davant de l’escenari per poder veure-ho de prop. Només començar el concert, amb el preludi que obre el seu últim disc, Coratge, l’emoció ja era palpable. Es feia pràcticament impossible respirar per la gran quantitat de gent que omplia el Fòrum, però milers de goles no paraven de corejar cada un dels temes. Un inici elèctric amb “Coratge” i “El gran circ dels invisibles” provocava la primera explosió del públic, que ja no deixaria de saltar i cridar en tota la nit. Va ser una hora i mitja intensa, amb l’emoció del primer dia, però sabent que potser era l’últim. La reivindicació, el suport a la vaga de mestres de Mallorca o les referències a la Via Catalana i als Països Catalans van ser constants, però també l’agraïment cap al públic per part d’una

Foto: Rosa Camps

En una nit plena de concerts a Barcelona, Titot i David Rosell van presentar al Parc de la Ciutadella l’espectacle 300 anys i 1 dia, una cita que havia quedat en

Ja avançat el concert, arribaven els grans himnes i la veu de Xavi Sarrià es perdia entre el clam del públic. “Sempre anirem Obrint Pas”, cantava tot el Fòrum en bolc amb més força i sentiment que mai. “La flama”, “El cant dels Maulets” o “Som” també provocaven l’esclat dels seguidors que saltaven amb “Viure” i cantaven amb totes les seves forces “Del sud”. El concert s’acabava i com si es tractés d’una premonició o d’una promesa -o això esperem- la banda s’acomiadava de Barcelona tot cantant i repetint una vegada i una altra “tornarem”, el tros final de la cançó “Barricades”. un espectacle ambientat al s.XVIII, poc després del 1714. Vestits d’època i tot simulant un diàleg de taverna van anar alternant cançons perfectament trenades amb la història. Només amb la guitarra acústica de Rosell i la veu de Francesc Ribera, “Titot”, tots dos músics van oferir un recital íntim, molt diferent als que ens tenen acostumats amb Brams, però que va despertar l’ovació dels assistents.

Titot i David Rosell presenten nou espectacle a Barcelona Pau Planas

banda que porta ja 20 anys als escenaris i que no vol marxar sense agrair als moltíssim seguidors que té arreu del país el seu suport incondicional.

segon terme però que va convèncer als assistents que no se la van voler perdre. Tots dos músics van repassar temes de Brams, Mesclat, Ara Mateix i alguns que han compost en solitari per oferir

“25 d’abril” o “300 anys” -d’Ara Mateix”-, “Corrandes Colonials” -de Mesclat- o “Un regal de la història” -de Brams- van convertir el concert en un repàs dels temes més destacats de la seva trajectòria amb un final, ja als bisos, que va acabar d’engrescar al públic. Així doncs, van sonar dos dels grans himnes de Brams, “Sóc d’un país” i “Vull per demà“, abans de tancar el concert amb el tema més conegut del seu espectacle en solitari, “En un poble oprimit”.

Tot CONCERTS

Octubre Foto: Mercat de Música Viva de Vic

Nit galàctica per obrir el Mercat de Música Viva de Vic Pau Planas

Es sis exdirectors del Mercat de Música Viva de Vic van ser els responsables de programar els sis concerts que van donar el tret de sortida a la cita, amb grups com La Troba Kung Fú, Cabo San Roque o Andrea Motis i Joan Chamorro amb The New Catalan Ensemble. El gran concert inaugural, però, era a l’Auditòri Atlàntida i estava programat per Ramon Muntaner, el que va ser segon director del Mercat. S’unien tres dels grans del nostre país, tres galàctics, tres músics de diferents generacions però amb un univers comú: Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Era una de les cites més esperades del festival i no va decebre el públic. Juntament amb l’inseparable baixista de Quimi Portet, Antonio Fidel i amb el vigatà Charlie Oliver a la bateria , sortien a l’escenari Portet i Joan Miquel Oliver per interpretar “Paissatge amb anxova” i una versió absolutament renovada de “Surfistes en càmera lenta”, el “primer èxit intercomarcal” -com ell mateix el va definir- del guitarrista d’Antònia Font. Però tothom era conscient que a l’escenari hi faltava algú. “En Sisa fa tard, és que l’hora galàctica és diferent a la resta de mortals” bromejava Quimi Portet. Així doncs, el vigatà i el mallorquí van seguir l’espectacle amb un tema del gran absent fins al moment, “Coristes i numismàtics”. Va ser a mitja cançó quan, entre aplaudiments, Jaume Sisa apareixia a l’escenari. A partir d’aquí, tots tres van anar enllaçant temes d’un i altre, fins i tot

“l’última producció de Joan Miquel Oliver”, com la va presentar Sisa, una cançó que no es troba en cap dels discos en solitari del cantant i guitarrista i que duia per títol “Petit homenet de muntanya”. La nit s’acostava al tram final i era el moment de començar a recuperar els temes més coneguts. Després de “Sa núvia morta”, d’Oliver i de “Fill del mestre”, de Sisa. Es tancava el concert amb un tema que el mateix Portet va reconèixer que “està inspirat en el mestre Sisa”: “La Rambla”. Als bisos, moment per interpretar “Boletaires”, de Sisa, i les últimes tres

cançons, una de cada artista interpretades en solitari pels seus autors. Joan Miquel Oliver encativava el públic amb “Final Feliç”. Jaume Sisa el seguia amb “Aquest any follarem com folls” i Quimi Portet tancava definitivament la vetllada amb “La música dels astres” El director del mercat, Marc Lloret, està convençut que “Tots els que vam assistir a aquest concert vam tenir la sensació de veure un espectacle irrepetible” i, a més, reconeix que “no hi havia intenció de girar-lo, però els artistes s’ho van passar tan bé que és probable que li donin continuïtat”.

120.000 persones passen per Vic en tres dies de Mercat Pau Planas

El Mercat de Música Viva de Vic va tancar amb un nou èxit de convocatòria, tant de públic com de professionals. L’organització calcula que van ser prop de 120.000 els assistents que van passar per Vic durant els tres dies de mercat. A més, el palau firal va viure tres dies intensos de reunions i trobades de més de 700 professionals acreditats, dels quals 77 provenien de l’estranger. “S’estan tancant acords internacionals amb països com Austràlia i Corea del Sud. Cada vegada se’ns convida més a fires i trobades internacionals, ja ens hi esperen, i les relacions s’estan consolidant. L’any

vinent ha de suposar un salt internacional important per al Mercat” assegura Marc Lloret, director del festival. Els speed-meetings, micro-reunions de 10 minuts entre els professionals, es van incrementar respecte l’any passat i de les 1.500 reunions sol·licitades se’n han acceptat prop d’un miler. Així doncs, en la seva 25a edició el mercat segueix consolidant-se, tal i com ja destacaven els números dels últims anys estudiats, que xifraven en 6 milions d’euros la riquesa que va generar a la ciutat de Vic l’edició 2012 i en contractes concloïen que l’edició del 2011 va acabar deixant 3 milions i mig d’euros.

Tot CONCERTS

Octubre

Foto: Mercat de Música Viva de Vic

La gran nit d’Oques Grasses Pau Planas

L’absència d’Els Pets va convertir Oques Grasses en el gran nom propi de la segona nit de Mercat de Música Viva de Vic -amb permís de la meravellosa veu de Maria Coma, que va ser l’altra gran protagonista- , com a mínim pel que fa a música en català. La banda va deixar anar tota la seva disbauxa a una Plaça Major gairebé plena. Jugaven a casa i es va notar. Amb un públic entregat des de la primera nota, Oques Grasses van deixar constància que són una de les revelacions de l’any. “Cavall estable” va donar el tret de sortida a un concert curt, com marca el Mercat de Música Viva, però d’allò més intens. Els assistents corejaven les lletres en tot moment, però l’apoteosi absoluta arribaria amb els dos temes que més han calat. A la meitat del concert “Cul” feia embogir una plaça on, fins i tot, es podia veure algun cul a l’aire entremig del públic. Ja al final del concert, arribaria el segon moment d’eufòria col·lectiva amb “Passos importants”. Així doncs, com marca la tradició, públic i grup acabarien sense samarreta tot cantant que “els passos importants es solen fer sense roba”.

l’auditori de l’Atlàntida per presentar el seu nou disc, Celesta, que encara no ha vist la llum. El disc i el concert eren la conseqüència del premi Puig-Porret 2012, que el mercat va atorgar a la cantautora. El premi li ha permès enregistrar un nou disc amb l’acompanyament d’un nou instrument que, seguint les estructures de Baschet, li ha construït expressament Martí Ruiz. Així doncs, ahir era la primera oportunitat per sentir un espectacle nou que, com a preestrena, va durar només 45 minuts, però el públic en va sortir encantat. La veu de Maria Coma combinada, sobretot, amb la bateria impecable de Pau Vallvé i el so del Clavi-nimbus -l’instrument que ahir presentava- va provocar el deliri dels assistents. EnFoto: Mercat de Música Viva de Vic

A les 10 de la nit, mentre a la Plaça de la Catedral es celebrava la segona semifinal del concurs de maquetes Sona 9 -la primera havia tingut lloc a l’Acústica de Figueres unes setmanes abans”-, Maria Coma omplia

tre les cançons noves, però, també hi va haver temps per un recordatori del darrer treball amb temes com “Ho sap tot i calla” o “Tots els colors”, que va tancar el concert. Ja avançada la nit, a la Plaça de la Catedral, Empty Cage tancaven les semifinals del Sona 9 com a grup convidat. El rock més descarat dels guanyadors del certamen de l’any passat, va prendre el relleu a The Crab Apples, Barra Lliure i La Senyoreta Descalça. La banda va aprofitar per presentar alguns temes nous que inclourà en el seu imminent primer disc, que ja han gravat a Cadis sota la batuta de Xarim Aresté com a productor. Era la darrera actuació en català d’una nit que havia tingut Macaco com a gran reclam.

Tot CONCERTS

Octubre Foto: Mercat de Música Viva de Vic

Nit d’estrenes per tancar el mercat Pau Planas / Glòria Noguer

La darrera nit de Mercat de Música Viva de Vic va ser l’ocasió de veure dues estrenes molt esperades. La Iaia i Refree arribaven a la cita per presentar-hi els seus darrers treball i cap dels dos va deixar ningú indiferent. La nit, però, va tenir uns altres grans protagonistes: Gossos, que van omplir a vessar la Plaça Major, un espai per on també va passar El Petit de Cal Eril. Eren les 9 del vespre quan al Teatre Atlàntida, pràcticament ple, La Iaia pujava a l’escenari. Feia uns mesos que el grup estava aturat preparant un nou treball -que sortirà aquest octubre- i, al mateix lloc on van posar punt i final a la gira de Les ratlles del banyador, “a 500 metres d’on he escrit les cançons”, tal i com va explicar Ernest Crusats, va ser on van reprendre l’activitat. “Això ja comença a ser més sèrio, eh tios…” bromejava Crusats. Però sí, això ja és seriós. La Iaia afrontava ahir un moment difícil per tot grup que ha vist com el seu primer treball es convertia en èxit: la presentació del segon. A més, a la pressió que això comporta, el grup va decidir arriscar-se i apostar fort.

Amb un so més elèctric i electrònic que mai, els vigatans van presentar una música en alguns moments completament diferent al que ens tenen acostumats. És cert que aquella primera etapa més acústica ja l’havien deixat enrere a mesura que van anar avançant l’anterior gira, però mai havien arribat a apostar per una sonoritat tant potent. Però entre cançons plenes d’energia, moments també per la tranquil·litat amb “Totes les promeses” i per recordar temes del primer treball com “L’explosió”, que va provocar el deliri del públic. Un espectacle de llums perfectament treballat va acabar d’arrodonir un concert que va servir per demostrar que La Iaia han tornat amb força. Mentre La Iaia feien vibrar l’Atlàntida, El Petit de Cal Eril presentava La figura del Buit a la plaça Major, on més tard hi arribarien també Gossos. La plaça els esperava plena a rebentar i Gossos sortien a l’escenari per oferir un concert curt però potent. Deixant de banda alguns dels temes del seu darrer disc, Batecs, el quintet va destinar tot el seu temps per fer un repàs exhaustiu de tots els seus grans èxits. Així sonava “Fills del sol” i al cap de

poca estona “Condemnats”. La banda manresana estava de celebració i així ho va fer saber al públic, explicant que feia 20 anys que havien tocat en un carreró proper, i ara estaven molt contents de poder-ho fer a l’escenari principal amb la plaça Major plena. Tampoc van faltar comentaris en referència a la conjuntura que s’està vivint en aquests moments a Catalunya, i el públic va respondre amb crits de “Independència”. L’altre nom propi del dia era el de Raül Fernández. Des del setembre, La Nova Creu Alta ha deixat de ser únicament el camp de futbol del Sabadell per convertir-se també en el nom del nou disc de Refree, el primer enregistrat íntegrament en català. A Vic, el cantant el va presentar davant el públic osonenc. Amb Nico Roig com a gran escuder, el treball aposta per l’essència més rockera, més potent. Tot i moments més íntims on la veu fina de Fernández era pràcticament l’únic element sonor, les guitarres elèctriques van tenir un paper d’allò més destacant, portant al màxim el so. El cantant, a més, va preparar una escenografia perfectament treballada, convertint l’escenari en un bosc i amb els músics ubicats entremig de plantes.

Tot CONCERTS

Octubre

L’Acústica porta 80.000 persones a Figueres Foto: Festival Acústica

Pau Planas

Un any més, l’Acústica ha batut tots els récords. El festival s’ha superat a si mateix, incrementant en 20.000 els espectadors de la passada campanya i, per tant, arribant fins a la xifra de 80.000 persones que han passat, en només 5 dies pel festival. Els concerts de grups com Gossos, Manel, Brams, Els Catarres o Blaumut van ser alguns dels que més van contribuir a l’èxit. Després del concert del centenari d’Espriu i les actuacions de Iagoalaiaga i Els Detectius Salvatges i d’Empty Cage de dimecres 28 d’agost, el dijous 29 van arribar a Figueres els primers plats forts de l’Acústica.

el xel·lo o el clarinet. Els van seguir Navegants, una aposta més rockera que combina la música amb la poesia a través de Víctor Fernández, el rapsode del grup, que inclou lectures de poemes entre les cançons. Llorer van ser els següents en pujar a l’escenari amb una música més emotiva liderada per la veu de Laura Forner. Van tancar les semifinals La Perdiu Spencer, l’enèsima proposta musical nascuda a La Bisbal d’Empordà, que aposta per la fusió de diferents estils, del pop a la cançó d’autor.

Ja a primera hora de la tarda la primera semifinal del Sona 9 va omplir de música la Plaça de l’Ajuntament. Quatre dels grups que opten a guanyar el concurs de grup novells més important del nostre país van presentar a Figueres les seves respectives propostes amb concerts de només mitja hora. Els primers en pujar a l’escenari van ser Venus Iacta Est, un conjunt difícil de definir que es mouen per un pop-folk amb instruments poc convencionals en bandes de pop com

Torn per la cançó d’autor Ja a la nit, Andrea Motis i Joan Chamorro portaven el Jazz en el primer concert de pagament al Teatre Jardí mentre que Cesk Freixas i Miquel Abras omplien a vessar la Plaça de l’Ajuntament per presentar-hi Cançons de nosaltres i del món. Els dos cantautors van saber convèncer un públic un punt fred amb la barreja de temes d’un i altre i, tot i els problemes tècnics d’Abras amb la guitarra, l’espectacle va tornar a de-

Foto: Festival Acústica

Tot CONCERTS mostrar la perfecte entesa entre els dos cantautors. Les versions de “País petit”, “Al vent” i “Ull per ull” van marcar el punt d’inflexió d’un concert que, com sempre, provocaria l’entusiasme més absolut amb els bisos, on van interpretar els grans èxits de cada un: “Contradiccions” i “La petita rambla del Poble Sec” animant a la plaça a cantar. En acabar una columna de gent deixava la plaça en direcció al Music Hall provocant el previsible col·lapse de la petita sala figuerenca. I és que era el torn de Miquel del Roig, una garantia d’èxit i un músic d’allò més aclamat, sobretot a l’Empordà. Així doncs, un bon nombre de gent es va haver de quedar a les portes de la sala sense poder entrar a un concert on el cantautot -sí, amb “t” final- va fer xalar el públic que desafiava la calor sufocant de l’espai amb el seu popurri de cançons divertides i festives. A la mateixa hora, al Soul Cafè, Meritxell Gené hi presentava el seu darrer treball, Així t’escau la melangia.

Enderrock celebra els 20 anys Passades les 12 de la nit, a la plaça de l’Ajuntament hi arribava el que, a priori, era el concert que encapçalava la programació del dia. Miqui Puig i The Mamzelles hi portaven l’espectacle dels 20 anys de la revista Enderrock, que anteriorment ja havia passat per l’Anòlia d’Igualada. El concert, però,

Octubre Foto: Festival Acústica

no va saber engrescar el públic. La idea era brillant i ho tenia tot a favor per triomfar però no se’n va saber treure el suc que se n’hauria pogut treure i va acabar convertint-se, per molts, en la decepció del dia. Els problemes dels micros van marcar l’inici d’un concert on les cançons eren pràcticament irreconeixibles i on, tot sovint, la veu es feia impossible de sentir. The Mamzelles, amb un paper pràcticament simbòlic hi van posar tota la seva energia en pujar a l’escenari per primer cop per interpretar “La Rambla”, de Quimi Portet i “Dona estrangera” de Manel, però no van aconseguir estirar la complicitat del públic. L’espectacle el va protagonitzar pràcticament en tot moment la

cantant Berta Gratacòs -tot i no figurar en el cartell de l’acte- i va comptar amb les col·laboracions de Bikimel i Carles Chacón (Coriolà) a més de la direcció de Miqui Puig, encarregat també de presentar els artistes i que, fins i tot, va pujar a l’escenari per interpretar “Miquel a l’accés 14”, de Mishima. Així doncs, una hora i mitja de repàs als últims 20 anys de la música en català amb versions de temes des d’Albert Pla a Sanjosex passant per Els Pets o Adrià Puntí i que va acabar amb un mixt entre “Si vens”, de Ja T’ho Diré; “El far del sud”, de Sopa de Cabra; i “Jean-Luc”, d’Els Amics de les Arts abans de donar pas a “Alegria”, d’Antònia Font, que tancaria la nit.

Arriben els caps de cartell

Foto: Festival Acústica

La nit de divendres de l’Acústica va portar a Figueres els primers grans caps de cartell. Des de primera hora de la tarda, la capital de l’Alt Empordà es va omplir d’una gran quantitat de públic en tots els escenaris. L’Acústiqueta va fer saltar els més petits amb grups com Di-Versiones, que van omplir la Rambla, i més tard va arribar el torn de noms com Manel, Gossos, La Pegatina o Delafé i Las Flores Azules. A les 8 del vespre, Acció obrien els concerts a la Plaça de l’Ajuntament tot presentant On sóc ara, el seu primer treball després de desfer-se de l’etiqueta d’Acció Festiva. Amb unes primeres files plenes de les fans més incondicionals i una plaça que presentava un molt bon aspecte, el grup del Baix Empordà va saber animar

Tot CONCERTS

Octubre

a ballar a tot el públic. Les cançons del primer disc es van anar alternant amb alguns dels èxits de la seva etapa anterior com “La Torrada” o “Passa a l’acció”, però el gran èxit va arribar al final, amb “Ser diferent” que va fer que la plaça al complet es llancés a cantar. A continuació, al mateix escenari hi arribava Cris Juanico, solució d’urgència buscada pel festival per suplir la baixa de Joana Serrat, per una afonia. “Aquest matí estàvem per Barcelona tot tranquils, ens han trucat del festival i hem vingut corrents” reconeixia el cantant just abans de donar el tret de sortida al concert amb un gran èxit com “Si vens”. Acompanyat de Joan Solà-Morales al contrabaix, Juanico va oferir l’espectacle Dues pedres, on repassa les grans cançons de la seva trajectòria, des de Ja T’ho Diré fins als seus discos en solitari. Gairebé a la mateixa hora, al Teatre Jardí hi arribava un dels plats forts: Manel. Els barcelonins hi actuaven amb les entrades exhaurides per presentar-hi Atletes, baixin de l’escenari, un disc que ha rodat per pràcticament tots els festivals d’aquest estiu i que a l’Acústica no hi podia faltar. Les cançons del nou treball es van anar alternant amb els temes més coneguts i celebrats pel públic com “Boomerang”, “En la que en Bernat se’t troba”, “Ai, Dolors” o “Al Mar” en una vetllada que va tornar a demostrar el poder de convocatòria del grup, tot i haver tocat ja en molts dels festivals de la Costa Brava en només dos mesos de diferència.

Foto: Festival Acústica

Gossos omplen La Rambla

Últim dia amb ple absolut

Mentre Manel feien embogir el Teatre Jardí, la Rambla s’omplia a vessar per escoltar Gossos. El grup de Manresa hi arribava sense les projeccions que els acompanyen habitualment i amb un repertori una mica variat, però van saber convèncer al públic des del primer moment. Començant per “Corren” van aconseguir no deixar ningú quiet i van transmetre en tot moment la seva força i energia. Amb “Deixa’t portar” marcaven un punt d’inflexió i provocaven que el concert s’acabés d’enlariar definitivament encadenant alguns dels grans temes com “Oxigen”, “Fills del sol”, “L’illa” o “Condemnats” abans de posar el punt i final amb “La nit s’acaba”.

L’última nit d’Acústica va aplegar milers de persones a Figueres, en un dels dies amb més públic dels darrers anys de festival. El cartell era de luxe i el públic va respondre omplint a vessar tots els escenaris des de primera hora de la tarda, quan l’Acustiqueta ja va fer que els més petits poguessin cantar i saltar amb grups com 2 Princeses Barbudes o Abbey Road.

La nit va arribar al final amb propostes en castellà com Zulú 9.30, Delafé i Las Flores Azules i La Pegatina. Foto: empordà.info

A les vuit del vespre, a la Plaça de l’Ajuntament ja estava pràcticament plena per sentir un dels fenòmens de l’any, sortit gràcies a Polseres Vermelles: Andreu Rifé. El cantautor, amb un posat molt rocker va aplegar un bon nombre de fans. Des del primer moment de concert els xiscles i l’emoció de les seguidores més fidels es van fer sentir, però no va ser fins a la meitat de l’actuació que va arribar l’èxtasi. Les primeres notes de “Fil de llum” feien embogir a més d’un -i, sobretot, a més d’una- i un mar de braços es movia de banda i banda seguint els compassos de la cançó. A partir d’aquí, moment per algun dels altres temes destacats del seu darrer disc, Ping Pong com el single, “Magrada el ping pong”, que va tancar l’actuació abans dels bisos. En tornar a l’escenari i després de “El forat del pany”, una altra vegada “Fil de llum”, aquesta vegada cantada amb força pel públic, posava el punt i final al concert. El mateix escenari acollia a continuació un altre dels fenòmens de l’any: Blaumut. La Plaça de l’Ajuntament

Tot CONCERTS estava ja plena a vessar i el grup va saber desplegar tota la seva música i humor fent gaudir de valent el públic. Començant amb “100ºC” la banda va anar enllaçant els temes de El Turista. Les converses que caracteritzen el grup van disminuir per donar pas a un concert més llançat on les cançons s’anaven enllaçant amb rapidesa. Amb “Pa amb oli i sal” arribava el primer gran moment de comunió amb un públic que seguia la cançó tot xiulant i una estona després i passada la ja tradicional demostració de Vassil Lambrinov amb la serra, “Bicicletes” va tornar a provocar el deliri col·lectiu. La plaça no es va buidar en cap moment i el grup va tornar a fer evident, una vegada més, que ja s’ha convertit en un dels grans noms del país.

Octubre Foto: Jordi Oset

Brams triomfen amb banda Quan Blaumut encara tocaven a l’Ajuntament, Brams pujaven a l’escenari d’una Rambla que ja presentava un molt bon aspecte. No era un concert més, sinó una cita en la que comptaven amb l’acompanyament de la futura Banda Municipal de Figueres. Deixant de banda les samarretes habituals, Brams van pujar a l’escenari vestits amb camisa i deixant el rock i l’ska més pur a un costat. Era el dia per recuperar els temes més oblidats, des d’”Aquesta remor que se sent” o “L’home de Kigali” fins a “Iogurts desnatats” o “Aquest temps de decadència”, temes que només els seguidors més incondicionals coneixien però que van convèncer el públic. La banda

es va anar incorporant poc a poc fins a arribar al moment culminant amb les últimes cinc cançons. Amb ja tots els músics a l’escenari “Sóc d’un país” i “Vull per demà” van donar pas a un final d’allò més berguedà amb “L’ultim tirabol”, “Pólvora” i “La plaça”, que va fer embogir a tota la Rambla. En total, més d’una hora i mitja de concert per gaudir d’uns Brams diferents però sublims amb una banda que va donar una força inexplicable a les cançons provocant el deliri col·lectiu.

Foto: Jordi Oset

Els Catarres desborden energia A mitjanit arribava el torn d’Els Catarres. El trio d’Aiguafreda va fer que la Plaça de l’Ajuntament quedés petita, però els seguidors, tot i no poder, pràcticament, respirar per la munió de gent que s’hi acumulava, van gaudir de valent amb una de les propostes més festives de l’Acústica d’enguany. “Rock’n'roll”, “Tintin” o “Vull estar amb tu” van servir per començar fent saltar el públic des del primer moment. Ja als bisos, “Jenifer” animava a cantar a ple pulmó a pràcticament tots els assistents i “La festa major d’Aiguafreda” servia per avançar cap al final amb “Vola amb mi” i “La porta del cel”, una cançó tranquil·la per tancar el que segurament va ser el concert més enèrgic del festival. Diumenge al matí, la música per nens va tornar a prendre el protagonisme amb un nom propi: Albert Pla. El cantant hi va arribar amb The Pinker Tones per presentar el seu nou espectacle dedicat als més petits. Al vespre, Mali Vanili, els autors del tema “Espanya, carinyo, lo nostre no funciona” van ser els encarregats de tancar una nova edició del festival, que segueix mostrant la varietat musical del país.

totENTREVISTES

Octubre

Foto: Roser Ortiz

Inadaptats

“Vam ser els bastards del rock català”

Pau Planas

Hi ha pocs grups als que tant els escaigui el nom com a Inadaptats, una banda que sempre va haver de lluitar contracorrent. Durant prop de 15 anys, el grup va estar batallant contra l'oblit mediàtic a què estaven sotmesos, però van aconseguir superar barreres i convertir-se en un referent del sector punk en català. Seguint la tradició basca de grups com Kortatu, Inadaptats va portar la música i el discurs més dur i radical a Catalunya. Des del Totmusicat ens citem amb Àlex Vendrell, el que va ser cantant del grup, en un bar prop de l'estació de Sants. Ell, millor que ningú, podrà parlar de què va significar Inadaptats i de com van viure aquells anys abans de reconvertir-se amb Eina, el grup que va néixer un cop Inadaptats van posar punt i final a la carrera. "Vam ser els bastards del rock català, per dir-ho en llenguatge punk", deixa anar ja només començar la conversa. I és que Inadaptats no ho van tenir fàcil: "Teníem la mare, que era la nostra mare terra i la cultura, que és el que ens donava les ganes de fer coses, però no teníem el pare subvenció de la generalitat, ja que el nostre discurs anava totalment en contra de la política de la generalitat". Però això no els va sorprendre en cap moment: "Volíem fer un discurs independentista i an-

ticapitalista, llavors ja sabíem que ho tindríem molt més difícil que la resta". Massa radicals pel rock català però massa independentistes per segons quins sectors punk, Inadaptats van fer de dels ateneus i els locals alternatius i autogestionats el seu habitat natural. Àlex Vendrell se'n mostra satisfet: "Nosaltres, com que no passàvem pel tub, ja sabíem que havíem de crearnos les nostres pròpies alternatives. Era difícil, però pels nostres objectius vam saber trobar la sortida". Tot i això no amaga que "ens vam sentir menystinguts" ja que "la nostra presència als mitjans era molt més reduïda que qualsevol grup que s'englobés dins el rock català, per dolents que fossin".

“A la que va sortir

la possibilitat de fer un concert em vaig plantar una mica i vaig dir que jo volia fer lletres i que fossin en català“

Inicis al col·legi i en castellà L’aventura d’Inadaptats va començar de ben joves: “Tots érem colla del mateix col·legi, un col·legi públic de Vilafranca. Vam descobrir el rock radical basc i això ens va animar a veure que no calia ser un virtuós per fer música, que el que havíem de tenir eren ganes de dir coses i fer-nos sentir”. Així doncs, van començar a tocar, tot i que “no teníem objectius ni tant sols de fer un concert, només de passar-nos-ho bé amb la música”. Amb el castellà com a llengua habitual entre el grup d’amics, van néixer cantant en aquest idioma, però va ser el mateix Àlex Vendrell que va replantejar-ho ben aviat: “A la que va sortir la possibilitat de fer un concert em vaig plantar una mica i vaig dir que jo volia fer lletres i que fossin en català. Jo sempre he sigut independentista i llavors tenia molt clar que havíem de cantar en català“. Així doncs, cantaven en català “per una qüestió de militància, per tema polític, clarament”.

Referents en un sector orfe Des del primer moment, Inadaptats ja van significar una novetat important dins la música en català, convertintse en referent de tot un sector fins aquell moment orfe: “Convergència va llançar el seu model cultural del rock català, molt light i que ni tant sols era

totENTREVISTES

Octubre Foto: Roser Ortiz

independentista, tret d’un parell de grups. Tota la gent amb un posicionament revolucionar des d’un punt de vista català i independentista ens havíem quedat sense referents. Quan venia un grup radical basc, com Kortatu o La polla records triomfava i milers de persones anaven a veure’ls amb estelades, però ens havien de fer veure a través dels bascos”. És per això que el cantant es mostra convençut que: “No vam crear cap estil però vam obrir una finestra a un estil que ja existeix al món”. De fet, considera que això és el que els va convertir en referent: “Al fer un discurs tant diferent a tota la resta la gent es veia identificada amb nosaltres”.

Emmirallats amb Ovidi

“Tota la gent amb

un posicionament revolucionar des d’un punt de vista català i independentista ens havíem quedat sense referents”

“Nosaltres, com que

no passàvem pel tub, ja sabíem que havíem de crear-nos les nostres pròpies alternatives” 31

Però, evidentment, Inadaptats també tenien els seus propis referents, molts vinguts d’Euskadi, però alguns també a Catalunya mateix, tot i que uns anys enrere. “Per nosaltres la Nova Cançó era l’últim referent vàlid. L’arrel que s’havia de continuar, el punt de partida, el tenien els cantautors”. És per això que s’hi van emmirallar de forma important, especialment a través de la figura d’Ovidi Montllor, a qui li van arribar a dedicar un disc de versions de temes seus: “Ovidi Montllor era, en aquella escena, com nosaltres, l’inadaptat per excel·lència. Era el fill de classe obrera, el que no tenia tanta veu ni tant ressò com els més mediàtics i mai va claudicar en el seu compromís. El van condemnar a l’oblit i per això era un referent”. De fet, no amaga que les lletres del cantautor valencià, no són, ni molt menys, llunyanes a les d’Inadaptats: “Els eixos, tant per ell com per nosaltres, son marxistes i, tant ell com nosaltres, som fills dels Països Catalans i volem que aquests tinguin independència per poder marcar el seu futur i el seu model social. És evident que ens hem d’assemblar moltíssim”. Durant els anys que va estar en actiu, una de les constants a les que estava sotmès el grup eren els tòpics recorrents: “Havíem de conviure amb què ens titllessin de terrorista, drogoaddicte o el que fos per deixar-nos de banda” assegura. “Quan decideixes ser punk ja busques convertir-te amb la part visible d’allò que vol amagar la societat. Nosaltres anàvem a parlar de

totENTREVISTES

Octubre

“Ovidi Montllor era, en aquella escena, com nosaltres, l’inadaptat per excel·lència. Era el fill de classe obrera, el que no tenia tanta veu ni tant ressò com els més mediàtics i mai va claudicar en el seu compromís”

la gent que estava a la lluita armada, de la gent que tenia problemes amb les drogues i de tot el que passés al nostre voltant. Si a més ho fèiem cridant com ho fèiem ja podíem esperar crear reacció, n’érem molt conscients. Ara bé, això no treu que hi havíem de conviure i que quan anaves a buscar feina no te’n donaven, o et fotien fora…”. Sigui com sigui, però, vist amb perspectiva no ho veu com una cosa dolenta: “La nostra perseverança davant els tòpics i sortir a la llum pública sent tal com som i sense tenir res a amagar penso que amb els anys, tot i totes les portes que ens ha tancat, ens n’ha obert moltíssimes, la gent valora que siguis tu mateix”.

Punt i final per coherència La nau d’Inadaptats, es va anar aturant a partir del 2005, una decisió presa per coherència amb les seves pròpies idees: “Ens estàvem convertint, en certa manera, en allò que odiàvem”. I és que Inadaptats era fruit de l’autogestió, el món alternatiu, la cerca d’una contracultura que s’anava perdent. “Vam trobar que estàvem tocant a concerts molt grans i que ens pagaven molts més diners dels que ens hauríem imaginat mai -tot i que seguia sent menys que als altres- i tot això ens generava unes dinàmiques rares, tant internes com externes”. El sector havia canviat: “Gent de l’escena es va professionalitzar i poc a poc els grups van començar a cobrar molts diners, molts col·lectius s’aprofitaven dels diners dels ajun-

taments per portar els grups a tocar pels pobles…” i el grup va començar a veure com, poc a poc, s’anava perdent l’essència de l’inici: “Sempre havíem treballat com a part dels col·lectius i vèiem com es perdia aquesta xarxa autogestionada que buscava crear una contracultura; s’escollien els grups per la seva popularitat més que pel seu discurs…”. Tot això els va fer veure que “Inadaptats havíem fet ja la nostra feina i en aquell moment les coses ja no eren com quan ens vam crear. No eren ni millor ni pitjor, però eren diferents, i si eren diferents, Inadaptats què hi pintàvem?”. Assegura que “estàvem lluny de convertir-nos en una estrella del rock, però si que estàvem lo suficient allunyats de la gent com per perdre aquella trempera que teníem al principi, o com a mínim això em passava a

“Havíem de

conviure amb què ens titllessin de terrorista, drogoaddicte o el que fos per deixar-nos de banda” 32

mi. Jo vaig ser el que vaig dir que això se’ns escapava una mica de les mans, que començàvem a no poder controlar allò que fèiem”. Però aquest no va ser l’únic motiu. “Les bandes de rock’n'roll i les bandes tant al límit d’energies com nosaltres, són per morir jove i deixar un bonic cadàver, que en diuen. No té gaire sentit veure gent molt gran arrossegantse per l’escenari, per molt que vagin al gimnàs”. I és que Àlex Vendrell, per sobre de tot, es mostra conseqüent i per això assegura que “no pot ser veritat que una persona estigui dient el mateix i amb la mateixa actitud fa 25 anys que ara”. Així doncs, creu que “no et pots repenjar en una etiqueta que et vas crear fa 20 anys, em fa bastant de fàstic aquests grups que aguanten el nom i duren molts anys, sempre he sigut molt crític”.

“No pot ser

veritat que una persona estigui dient el mateix i amb la mateixa actitud fa 25 anys que ara”

totENTREVISTES

Octubre

Evitar el joc dels retorns

Eina, una nova manera

Per aquest mateix motiu no han volgut tornar mai als escenaris tot i que reconeix que “contínuament hem pensat de tornar, el vessant nostàlgic sempre existirà, però per això hi ha la nostra consciència, per dir que no”. No descarta que “potser un dia ho farem per passar-nosho bé, però seria una cosa lúdica, més de cara interna que cap a l’exterior”. Afirma que, tant sols un any després de plegar “vam arribar a rebre gairebé xecs en blanc per tornar. Els retorns venen i el capitalisme fa molts anys que és incapaç de generar productes nous – a part de la tecnologia-, culturalment es repeteix sobre ell mateix”, però ells mai han volgut entrar al joc: “Com que ja em fa molt de fàstic el funcionament del capitalisme de per si no vull caure en aquests paranys” i carrega contra els grups que tot i vestir-ho d’alternatiu, aposten per tornar anys després de dissoldre’s només per vendre: “És tant grotesc com veure en Falete tirant-se a una piscina, per molt alternatiu que ho vesteixin”.

El final d’Inadaptats, però, va donar pas a Eina, una nova banda, amb els mateixos membres, però “amb unes altres dinàmiques” i que ara està en procés de transformació per la marxa de dos dels seus membres. “Quan estava clar que deixàvem Inadaptats ja vam dir amb l’últim disc que cremàvem les nostres naus, però els soldats encara hi érem. La nostra experiència i els nostres contactes els teníem i ho volíem canalitzar d’alguna manera”, és per això que va néixer Eina, un grup a través del qual “volíem fer una cosa més madura, més pensada, amb un discurs més profund i pedagògic, intentant transportar idees de llibres que potser pel jovent eren feixucs. A més, volíem decidir quan tocàvem, on, quan fèiem disc, quin tipus de lletres fèiem….”. És per això que explica que “Seguíem sent independentistes i comunistes, però amb tàctiques diferents”.

Foto: Roser Ortiz

“Ens estàvem

convertint, en certa manera, en allò que odiàvem”

“Contínuament

hem pensat de tornar, el vessant nostàlgic sempre existirà, però per això hi ha la nostra consciència, per dir que no”

totENTREVISTES

Octubre

Esquirols

“Vam ocupar un espai molt propi, únic”

Pau Planas

L’any 70 naixia a l’Esquirol el que seria un dels grups més influents a la història de la música en català. Durant 15 anys, Esquirols va escriure himnes encara vigents avui en dia, més de 25 anys després de la seva dissolució. “Torna, torna Serrallonga”, “Fent camí”, “Conte medieval”, “Arrels” o “Cada dia és un nou pas” han calat fort entre bona part de la població, deixant constància del ressò d’un grup sovint oblidat. Segur que la banda ha marcat moltes vides, moltes persones que van créixer amb la seva música, però també va marcar de forma important, com no podria ser d’altra manera, als seus membres. Joan Vilamala, el que va ser un dels dos compositors de la banda juntament amb l’ara actor Joan Crosas, ens a casa seva, a Manresa, i de seguida queda palès que Esquirols va ser i, en certa manera, encara és, la seva vida.

L’escoltisme, el seu món Entre fotos de l’època i pòsters del grup, Vilamala mostra satisfet el cançoner escolta, editat fa no pas gaires anys. Esquirols domina en nombre de cançons a pràcticament tots els grups. Supera Sopa de Cabra, Serrat, Llach o Gossos i no és pas casualitat. I és que Esquirols va tenir i té encara

“De cara a final

de curs quan els nois escoltes sortien a fer teatre pels pares, els monitors vam decidir que cantaríem. Així és com va néixer Esquirols” 34

avui en l’escoltisme el seu gran món. “El grup va sortir de forma molt espontània. Tocàvem la guitarra anant a la muntanya com a monitors d’escoltes i de colònies d’estiu i, de cara a final de curs quan els nois sortien a fer teatre pels pares, els monitors vam decidir que cantaríem. Així és com va néixer Esquirols” explica Vilamala. Però de cantar per als pares en una festa escolta, van passar en pocs anys a actuar per tota Catalunya. “Segurament devíem fer entre 700 i 1.000 concerts durant els anys que vam estar en actiu, tot i que mai ho hem calculat” assegura. Ara, passats els anys, el cançoner que mostra satisfet Vilamala és la prova que Esquirols va marcar una època, i no és l’única. Són molts els grups que durant els anys han versionat temes del grup, des de Mesclat, Acció Festiva o el mateix Miquel del Roig amb les versions del “Torna, torna Serrallonga” a Ebri Knight i la seva versió del “Conte medieval”, Pastorets Rock amn

totENTREVISTES

Octubre

“La Trinca van

haver de fer càstings per trobar imitadors, a nosaltres ens surten com bolets”

“Cada dia és un nou pas” o Belda i el Conjunt Badabadoc amb “Arrels”. El grup de tribut Esquirols XXI són el darrer exemple de la transcendència d’unes cançons escrites en un moment molt concret, en plena transició, però que moltes segueixen ben vigents. “La Trinca van haver de fer càstings per trobar imitadors, a nosaltres ens surten com bolets” bromeja Vilamala tot reconeixent que “Quan hi érem no se’ns havia ni acudit que 40 anys després la gent encara faria versions nostres. Veure això ens fa adonar que ho devíem fer prou bé”. La fórmula? “Vam ocupar un espai molt propi, únic. Gairebé ningú feia el mateix que nosaltres. Es feien mil coses tan o més interessants, però com la proposta d’Esquirols no n’hi havia cap. A més, a aquella època no es cantava en grup en català, érem Al Tall, Coses i nosaltres” .

Contra menyspreus i tòpics Però no tot va ser fàcil. “Als diaris s’ignorava tot el que era català” denuncia. “No hi havia gens de màrqueting. L’única propaganda era el boca a boca i els pòsters als carrers”. Encara ara recorda episodis que demostren aquest oblit cap a la música en català: “L’Albert Mallofré, un bon crític del món de la cançó catalana que segur que ha fet molt pel sector, quan Esquirols va treure el quart disc, Licor d’herbes bones, va posar, amb totes les lletres, ‘Esquirols ha sacado su primer disco’. Això un crític dels millors que hi havia a l’època! I

encara els havíem d’estar agraïts per mencionar-nos”. Però ara encara nota un oblit cap a Esquirols i no passa per alt episodis més recents: “No puc entendre com un programa com el No me la puc treure del cap no hagi comentat cap cançó d’Esquirols. Aquí hi ha algú que no valora Esquirols com mereix ser valorat”. Però per ell, la trava més gran va ser “treure’ns tòpics de sobre” i ho explica amb un exemple: “No recordo quin diari, un cop que vam actuar a Barcelona va titular ‘Esquirols, la comarca nos visita. Aquest era el gran què. Érem vistos com a comarcals, com a gent de segon ordre” denuncia. Però tot i això es mostra satisfet perquè “teníem el reconeixement autèntic, el del tu a tu, el d’omplir els recitals. Esquirols potser no teníem tanta promoció, però omplíem sempre. La gent de base sí que ens donava suport”. És per

“Gairebé ningú

feia el mateix que nosaltres. Es feien mil coses tan o més interessants, però com la proposta d’Esquirols no n’hi havia cap” 35

això que explica que “tot i els inconvenients, vam anar fent forat des de pagès, des de comarques, fins arribar a Barcelona”. L’altre problema que es van trobar davant va ser la censura: “Quan vam gravar el Fent camí ja teníem fet “El joc d’obrir gàbies” i una cançó que parla del rei, però no van passar la censura, les vam haver de gravar més endavant”. Tot i que assegura que “problemes directament amb la autoritat no n’havíem tingut mai cap”, reconeix que alguna vegada havien rebut amenaces o bé ells o bé els centres organitzadors dels concerts: ” Recordo, per exemple, una vegada a Moià que vam tocar en uns locals parroquials i el mossèn ens va comentar que havien trucat de Fuerza Nueva i els havien amenaçar que si feien festivals com aquells calarien foc al local”.

“No puc entendre

com un programa com el No me la puc treure del cap no hagi comentat cap cançó d’Esquirols. Aquí hi ha algú que no valora Esquirols com mereix ser valorat”

totENTREVISTES

Octubre

“Hi ha coses que

potser les hauríem d’haver fet diferent i plegar d’una manera més oficial. Podríem haver fet un últim concert, però són coses que ja estan fetes i no cal pas pensar-hi més”.

Un final precipitat L’aventura d’Esquirols es va acabar l’any 85 i ho va fer de forma precipitada, “va ser un comiat a la francesa que en diuen” relata. “En Joan Crosas va veure clar que ell volia plegar perquè havia començat a treballar al món del doblatge i del teatre i haver de combinar-ho amb Esquirols era difícil. Així doncs, va dir de no agafar contractes fins al cap d’un any, és a dir fins al 86. Però quan va arribar l’hora de tornar a arrencar ens vam reunir i ens va dir que no se’n sentia capaç. La Dolors Roca també ens va dir llavors que n’estava cansada”. Així doncs, s’obrien dues opcions pels tres membres restants: seguir sense ells o plegar veles. “Les dues veus més brillants que teníem havien plegat, hauria costat

“Tornar i fer-

molt trobar-ne uns substituts dignes. Ens ho vam pensar, però crec que vam fer molt ben fet de no voler tirar endavant sense ells”. Així doncs, el grup es va aturar sobtadament. “Teníem diferents projectes: un disc de cançons de poemes d’en Miquel Desclot que es diu Cançons de la lluna al barret que ja les teníem musicades i tot i una cosa de cançons tradicionals amb en Rafael Subirachs que ja teníem gravat. Eren dos discos que no es van acabar de produir mai tot i que teníem la casa editora disposada a pagar la despesa d’edició”. Així doncs, Esquirols va posar punt i final amb dos discos a punt de sortir del forn i prop de trenta actuacions ja tancades que no es van poder realitzar -”sort que els organitzadors van ser bona fe i no ens van voler posar denuncies” reflexiona

ho bé vol molta infraestructura i molts assajos, no ens hi hem atrevit mai, de fet ,ens sembla que no val la pena” 36

Vilamala-. Un final que, vist amb perspectiva, reconeix que “Hi ha coses que potser les hauríem d’haver fet diferent i plegar d’una manera més oficial. Podríem haver fet un últim concert, però són coses que ja estan fetes i no cal pas pensar-hi més”. Anys més tard, reconeix que els han demanat que tornessin als escenaris, però “si hi ha un dels membres que no vol ja no val la pena fer-ho. Sempre vam acordar que o tots o cap i hem decidit que cap. A més tornar i fer-ho bé vol molta infraestructura i molts assajos, no ens hi hem atrevit mai. De fet ens sembla que no val la pena, l’important és que quedin les cançons i amb el temps s’ha demostrat que no fa falta que tornem, que ja hi ha gent que canta les nostres cançons i ho fan tant o millor que ara”.

totENTREVISTES

Octubre

Andreu Laguarda “Hi ha molts grups bons que comencen i com que no són dins l’indústria tenen poques possibilitats” El segell discogràfic valencià Mesdemil celebra enguany el seu cinquè aniversari. Dissabte 5 d’octubre, a l’amfiteatre de Benissanó, Pepet i Marieta, El Trineu Tanoka, Make Some Are Us i Jerga Lírica -tot grups del segell- participaran a la festa d’aniversari. Des del Totmusicat, hem conversat amb Andreu Laguarda, membre de Rapsodes i creador del segell per parlar de la feina feta en aquests 5 anys, on s’han mantingut fidels a la seva aposta per grups novells sense posar cap limitació d’estils. Pau Planas

Com va sorgir el segell? Vaig començar jo sol. Jo tenia un grup i vaig veure que no hi havia ningú que fes el que nosaltres fem ara, és a dir, que apostés pels grups joves. Així doncs, com que no trobàvem ningú vaig dir: ‘ho faré jo’. Ara, després de 5 anys, creieu que ja us heu anat consolidant? Sí, ara mateix, en quantitat, som qui més discos edita a València. En aquests 5 anys hem après molt, però encara seguim aprenent. A més, quan ja podem anar consolidant alguns aspectes anem provant coses noves. Era necessari trobar un segell que apostés per grups recent sorgits? Sí, hi ha molts grups bons que comencen i com que no són dins l’indústria tenen poques possibilitats. Nosaltres anem veient com

grups de qui vam editar el primer disc ara ja s’han consolidat i ja en tenen tres.

però jo escolto tots els estils. En el fons només hi ha dos tipus de música, la que t’agrada i la que no.

A més, aposteu molt per la gratuïtat dels discos

És difícil trobar formes de promoció per aquests grups més emergents?

Sí, recomanem als grups que la música sigui gratuïta. Hi ha qui vol seguir amb el sistema tradicional i ho acceptem, però nosaltres els animem a posar-los al bandcamp en descàrrega lliure. L’important és poder difondre la música.

Sí, és molt més difícil que amb un grup ja consolidat, òbviament. Ho veiem amb grups que els promocionem des del primer disc i que ara ja en porten tres, per exemple. Amb el primer disc és molt complicat però cal fer el màxim perquè vagi sonant el nom i així quan publiquin el segon, com que el nom ja comença a sonar potser ja és més fàcil trobar opcions de promoció. És una feina a llarg termini i que cal començar com abans millor.

Com ho feu per seleccionar els grups? Ens ha d’agradar la música però, a més, tenir una bona qualitat tècnica. Hi ha molts grups que ens venen a preguntar, però també de vegades els anem a buscar nosaltres. Sempre us heu caracteritzat per oferir un gran ventall d’estils. Això és el que ens diferencia de la resta d’empreses. El meu grup és de rap,

Com encareu la festa del 5è aniversari? Estem polint els últims detalls. De moment té bona pinta. Hem pogut fer-la a la comarca en un lloc emblemàtic, amb 4 grups del segell dels quals 3 també són de la comarca…

totENTREVISTES

Octubre

Promeses de Mart

“Tothom ha de tenir un espai a la vida però el nostre és el que ens intentem obrir dia a dia” Promeses de Mart, el grup que va obrir la secció de l’Enrenou, ara ja tenen el seu primer disc sota el braç. El meu espai, un treball únic i trencador s’ha anat obrint camí en el panorama musical del nostre país arrossegant sempre critiques positives sobre la seva fusió del rock més dur amb el pop més sentimental. Roger Aran

El vostre primer disc és El meu espai, quin és el vostre espai? Rut: El que ens donin. (riures) Tothom a de tenir un espai en la vida amb el que fa i el que li agrada, però el nostre és el que ens intentem obrir dia a dia, amb feina, persistents i pesats, i aquí estem. I per quin motiu vau posar aquest títol? Rut: La idea era fer una mica el joc entre “espai” i Promeses de Mart, i la importància de trobar l’espai d’un mateix, que en si és el missatge que porta el disc. Cada tema té intrínsec fer allò que t’agrada, de realitzar-te, de seguir els teus somnis,… Llavors ens va semblar adient.

Com ha estat l’aventura d’arribar a treure aquest primer disc? Ha estat difícil el procés? Dani: El procés bàsicament ha estat fàcil, sobre tot gràcies a la companyia dels germans Saltor que van veure que podíem fer alguna cosa de profit. S’ho van prendre en serio, ja són part de la banda, i ells ho han fet bastant fàcil.

la banda. Tot ha anat molt rodat. Jo crec que els discos acostumen a ser difícils de construir, per allò que vas filant prim i mai no acabes d’estar content, però nosaltres com vam fer una bona preproducció amb ells dels temes, vam arribar a l’estudi amb tot molt estudiat, llavors tot surt més rodat.

Com ha estat treballar amb els germans Saltor? Tenir-los com a productors suposo que ha estat molt especial.

Els germans Saltor que són els germans de La Porta dels Somnis, amb qui vau compartir escenari, també amb Miquel Abras. Com ha estat l’experiència de tocar al costat de dos grups que són molt grans?

Rut: Ha estat fantàstic realment. Ens teníem admiració mútua, i crec que això es fonamental. Teníem molt bona comunicació també, de vegades començaves una frase i l’acabava l’altre, eren com deia el Dani part de

Rut: Meravellós. És una experiència que no oblidarem en la vida, per què realment aprens dels grans i compartir escenari amb ells et fa semblar-te que estàs al nivell d’ells i això motiva molt. La Veritat es que va ser increïble.

totENTREVISTES

Octubre

Vine amb mi va ser la carta de presentació de la vostra primera maqueta, com ha evolucionat ara dins del disc? Dani: Ara va una mica més rapida. Rut: Sí, de fet a canviat en el tempo i, també podríem dir que a la maqueta era més “dura” i pot ser una mica més difícil d’escoltar per tothom. Nosaltres com venim del heavy i del rock ens semblava bastant suau, i en el disc ho vam suavitzar una mica més ja no tant perquè creiem que la gent ho podria escoltar si no perquè era quelcom que anava més amb nosaltres i amb l’estil que portem. Per quin motiu després de que fos la carta de presentació de la vostra maqueta decidiu que no ho sigui del disc? Rut: De fet es que el “Busco una Llum”, que es el nostre senzill ara mateix, era el tema que agradava més a la gent a qui li donàvem per escoltar el disc, també els hi va agradar més als productors,… De fet podria haver sigut qualsevol realment, perquè totes porten l’essència del grup, i qualsevol hagués servit per donar-nos a conèixer, però pot ser “busco una llum” pel missatge de la lletra encaixava més amb el global del disc. Per què en general les lletres de Promeses de Mart de que parlen? Rut: Parlen de sentiments, de tota mena de situacions,… Des de avui dia que està a l’ordre del dia les frustració en temes laborals, etc, pot ser no es menciona tal qual, però “bus-

co una llum” parla d’això també, de buscar el teu temps al que t’agrada, canviar de camí… La majoria, per no dir moltes, parlen d’amors i desamors, la música està feta per això crec, i coses quotidianes, situacions de la vida Si us haguéssiu de definir en un estil de quin parlaríem? Rut: Pop-rock, rock… Podríem dir que pop-rock però mai deixant de banda la part de rock.

tem trobant que tenim públic de totes les edats i de tots tipus, des de nens fins a persones grans. Algú li agrada més una cançó que alguna altra, però tenim un públic variat. Quina cançó us representa més el moment que esteu vivint vosaltres com a grup?

Cap a quin públic us agradaria encarar-vos?

Rut: Com a moment que estem vivint… Jo crec que el “Busco una llum”, no perquè sigui el senzill, si no perquè jo mateixa o ja tots els membres del grup, ens agradaria poder-nos dedicar en això de la música exclusivament.

Rut: Agradar-nos, el que ens vulgui escoltar, això està clar, no ens tanquem a cap mena de públic. I ens es-

Dani: Sí, buscar un forat dins d’aquest món i fer alguna cosa teva, no dels demes.

“El nostre somni

serà poder fer que això sigui el nostre mitjà de vida i continuar fent discos”

totENTREVISTES

Octubre

Quin es el vostre procés creatiu? Rut: Comencem amb la música, comença en Jordi amb uns acords, alguna idea de melodia en guitarra, i després jo improviso una melodia de veu, sense lletra ni res, i després ho portem al local on acaba d’agafar formar amb la resta de la banda. Allà també pot canviar molt el tema, el procés de vegades es fa més llarg o més curt, però sempre canvia. En últim moment, depèn de que m’hagi inspirat la melodia i la música ja hi escric la lletra. En El meu espai hi ha cançons de tota mena, de més rapides i de més lentes, com són els vostres concerts? Com aconseguiu que totes les vostres cançons tinguin una connexió? Rut: També ens ajudem de versions, a més de tenir un ordre de cançons molt marcat, que canviem molt poc, precisament per això, perquè no faci una gran davallada en un tema, pugi molt en un altre, llavors seguim molt un procés. Les versions aleshores ens ajuden molt de vegades a fer aquests impassos entre canvis de ritme. I els vostres temes sonen igual que al disc o els hi intenteu donar-lis un toc diferent? Rut: Depèn, en acústic sonen bastant diferent, sobretot les més “canyeres” que canvien completament. Però en elèctric intentem ser fidels al disc, jo sóc de les que creu que quan graves un disc l’has de saber defensar en directe. Dani: Fins hi tot sona una miqueta més dur. Rut: Sí, pot ser sí, perquè hi posem l’energia aquella que en un estudi no hi poses tant Creieu que el vostre somni ja s’ha complert amb la publicació d’aquest disc? Rut: No, home no! (riures) S’ha complert un primer somni. En la vida s’ha de anar tenint objectius factibles. Aquest era el primer objectiu, tenir aquest disc a les mans, i moure’ns i moure’l i fer que arribi a gent. El nostre somni serà poder fer que això sigui el nostre mitjà de vida i continuar fent discos.

I sou optimistes d’aconseguir-ho? Rut: Jo crec que s’ha de ser optimista sempre que algú vol aconseguir una cosa. Abans de començar si no tens una bona visió positiva, no arribaràs en lloc. Després que hi hagi opcions o no també te a veure amb la feina, jo crec que quan es treballa dur i estàs obert a possibilitats, pots aconseguirho. Quina rebuda a tingut el disc? Jordi: Agrada bastant, sí, i la gent se’n duu la mateixa sorpresa que nosaltres mateixos quan el vam escoltar per primer cop (riures) Sí, diuen “que bé que sona això no?” i et miren

en cara de dir “això és professional” i els hi dius “sí”. Rut: Això ens va sorprendre a nosaltres que sonés tan professional (riures) Sona una mica com si ens haguessin canviat el disc, com si haguéssim gravat un i després ens en donessin un altre. Jordi: també cal dir que la gent espera escoltar quelcom més suau… Rut: Sí, l’estil és diferent a tot el que hi ha, i a la gent li sorprèn una mica que ens haguem arriscat a fer aquest estil. Però els que ens coneixien ja esperaven això o més. La rebuda és molt bona, estem molt contents. Tot son bones crítiques de moment.

totENTREVISTES

Octubre

Foto: Noemí Elias Bascuñana

Dídac Rocher

“A El Minotaure i Teseu vaig trobar un Espriu més humà“

Coincidint amb l’any Espriu, Dídac Rocher ha presentat aquest 2013 el disc El Minotaure i Teseu, un recull de poemes, alguns musicats i alguns recitats, del poeta d’Arenys de Mar. Ja a les acaballes de l’any, parlem amb ell perquè ens expliqui en detall la proposta i ens parli del futur més enllà d’aquest any del centenari de Salvador Espriu. Pau Planas

Com va sortir la idea de dedicar un disc a poemes de Salvador Espriu? El 2010 des de l’Ajuntament d’Arenys i la Plataforma per la Llengua em van demanar de preparar alguna cosa sobre Espriu perquè aquell any es feia el tret de sortida del Correllengua a Arenys de Mar. Així doncs, vaig preparar un recital amb els poemes de El Minotaure i Teseu, la tercera part de El caminant i el mur i en vaig fer unes músiques per acompanyar els recitats i una cançó. Més tard, en vistes del centenari de Salvador Espriu, vaig decidir recuperar el projecte i desenvoluparlo més a nivell musical. Perquè El Minotaure i Teseu?

Tenia clar que hi havia d’haver una part de recitat molt important perquè les paraules d’Espriu demanaven ser dites més que cantades. També, però, volia que hi haguessin cançons perquè no fos tant pesat o difícil.

vegada que acabo de fer un recital tinc la sensació que el públic té com una mena de satisfacció, com si s’haguessin endinsat en un camí i ho haguessin viscut com una experiència.

Com vas decidir quins poemes musicar i quins no?

La gira serà molt més llarga?

És difícil. Tenia la idea que volia fer cançons i vaig buscar els poemes que es prestessin més a ser cantats i que poguessin ser més fàcils de musicar. Va anar una mica sobre la marxa. Vaig anar veient quin poema podia adaptar-se més a alguna idea que tingués de melodia. El pes del disc, però, el té la paraula, no la música.

El que em va atrapar, va ser intuir un Espriu que no coneixia. L’Espriu que tenia més integrat -i que potser és el més conegut- és el més fosc, més complicat, més inaccessible… Aquí vaig trobar un Espriu més humà, com si parlés més de la seva intimitat i d’una manera més directe, sense deixar de tractar els altres temes.

Sí, teníem molt clar que tampoc volíem marxar gaire lluny de les músiques d’acompanyament. Volíem mantenir una puresa poc complexa. Això era la nostra premissa, la paraula era el més important.

Vas decidir musicar 6 dels 20 poemes, com és?

Sí, estic molt content de com han anat totes les presentacions. Cada

Uns mesos després de publicar-lo, estàs satisfet amb la resposta?

Molt més llarga no ho pot ser perquè no queden gaires mesos perquè acabi l’any Espriu i més enllà del 2013 segurament costarà més moure aquesta proposta. Per tant, no preveieu que tingui una continuïtat més enllà d’aquest centenari? Serà complicat, però sempre que puguem fer-ho ho farem, Espriu és un poeta intemporal que sempre és necessari reivindicar-lo i fer-lo present. I un cop acabat el 2013 quins reptes planteges? Ara estic molt centrat en aquest disc. Més enllà d’això és una incògnita, un horitzó infinit sense fars, ni illes, ni res. Ara bé, alguna cosa sortirà en un moment o altre. Hi ha idees, hi ha cançons… Ja ho veurem

eNRENOU

Octubre

Poker’s

“Falta potenciar grups novells que volen tirar endavant i també calen més sales per tocar”

David Bueno

Per les properes dues entrevistes, a l’Enrenou hem decidit mobilitzar-nos i anar més enllà. És per això que des de Barcelona vam agafar el tren per fer un trajecte que ens va portar fins a Reus. Allà ens esperava, per entrevistar-lo, un grup molt prometedor dins del panorama musical català. Ells són Poker’s. El seu estil sembla ser el rock però no els agrada gaire parlar sobre aquests tema. “Els estils s’haurien d’eliminar. Dir que el rock en català va ser un estil no és adequat perquè Lax’n’Busto i Els Pets no els veig massa punts en comú entre si. Això dels estils no és una cosa que ens preocupi i no ens sentim identificats”.

Repartiment desigual Des de l’Enrenou hem intentar tenir grups i cantants de tot el territori però una cosa que hem pogut comprovar és que totes les propostes musicals no estan repartides de la mateixa manera i una de les zones que té menys representació de música en català és el Camp de Tarragona. I, des del grup, també ho veuen així. “Costa molt trobar grups al Camp de Tarragona. A les

Terres de l’Ebre encara n’hi ha alguns però més amunt costa de trobar”. I fan un anàlisi que va més enllà. “Pensem que al Camp de Tarragona sobre el tema de la catalanitat i el país anem enrere respecte Girona, que es valora molt més. Nosaltres animem a la gent jove a cantar en català”. Situats al bar de l’estació vam continuar l’entrevista rodejats, això sí, d’una mica de soroll. Però el lloc era ideal per evitar perdre’ns entremig dels carrers de Reus. I és que les dificultats d’orientació formen part de l’Enrenou. Abordem, doncs, els inicis del grup. “Ens vam trobar un conjunt de persones que havíem tocat en altres grups i que teníem projectes per separat. A partir d’aquí, vam decidir fer un grup amb un pop-rock de tall britànic, amb melodies enganxoses i ritmes canyeros”.

“No toquem temes

massa concrets sinó cançons on tothom es pugui emmirallar” 42

Barreja entre festa i elegància Les influències són variades però hi ha un punt en comú entre tots els membres: The Beatles. A més, la presència anglosaxona és tanta fins el punt que ho integren en el nom del grup. “A Poker’s posem apòstrof perquè els grups originals en tenen”. I com es defineixen amb tres adjectius? “Alcohòlics, amistosos i elegants”. De fet, en la caràtula de la maqueta “El mirall” tenen de portada una fotografia on apareixen tots vestís amb camisa i corbata. El procés de creació és conjunt. “Arribem al local amb una idea i a partir d’aquí la treballem molt perquè quedi una cosa que ens agradi”. Pel que fa a la temàtica, les cançons “parlen de coses que vivim, veus o t’imagines. No toquem temes massa concrets sinó cançons on tothom es pugui emmirallar. Son temes universals, situacions en que tothom es pot trobar”.

Cantar en català: naturalitat i lluita Pel que fa a la llengua, tenen clar de cantar en català perquè “és la llen-

eNRENOU

Octubre surt. No hi ha cap més motiu”. També afegeixen que és per una qüestió pràctica. “Si ens escoltéssiu a mi cantar en castellà entendries perquè no ho fem… Es nota molt l’accent”. A tot això, diuen que “ens surt amb naturalitat però, a sobre en la situació que està vivint el català, i que està sent atacat per tot arreu, ens volem mantenir i refermar en aquesta posició”. Així són Poker’s. Un grup amb uns directes amb molta festa, energia i vitalitat. “Volem oferir concerts canyeros i que es diferenciïn de les cançons gravades del disc i també dels altres grups”. Tenen l’oportunitat de fer-ho a casa nostra, a l’estranger i també van arribar a participar en un festival a Madrid. Ara, durant aquest estiu, continuen presentant les seves cançons allà on van.

Eradicar les sales que cobren per cantar Tenen un desig: potenciar més propostes com la seva. “Falta potenciar grups novells que volen tirar endavant i també calen més sales per tocar”. A més, critiquen un fet que cada cop és més habitual i és que hagis de pagar a la sala per tocar. “Si es posa de moda és una vergonya. Hem anat a tocar a l’estranger i aquí es l’únic lloc on passa. Es un atac a la cultura i no s’hauria de permetre. Si cap grup estigués disposat a fer-ho, s’acabarien aquestes sales”. La formació tenen clar que guanyar diners no és fàcil però com a mínim no s’haurien de perdre. “Els costos haurien de quedar coberts”.

“Volem oferir

concerts canyeros i que es diferenciïn de les cançons gravades del disc i també dels altres grups”

“Falta potenciar

grups novells que volen tirar endavant i també calen més sales per tocar”. 43

L’entrevista s’acaba i ja ens espera el següent grup convidat: Ràdio Carbó. Abans d’anar a fer la següent entrevista, els dos grups, que no es coneixien prèviament, entren en una mena de debat d’allò més interessant i que a l’equip de l’Enrenou ens transmet bones vibracions. La música en català viu un molt bon moment, amb molts propostes, i entre els grups es creen unes sinergies que s’haurien d’aprofitar. Junts, els grups, formen una gran industria musical catalana amb molt de futur.

eNRENOU

Octubre

Ràdio Carbó

“Una cançó és com una novel·la, explica una història”

David Bueno

Després de l’entrevista amb Poker’s, l’equip de l’Enrenou ens quedem una setmana més a Reus per conversar amb un altre grup del Camp de Tarragona. Una entrevista que va ser, més aviat, un diàleg interessant sobre música on vam posar damunt de la taula moltes qüestions sobre la industria musical de casa nostra. En el bar, amb tranquil•litat, vam analitzar les dificultats i les millores per les quals passa el sector.

Històries reals pendents de netejar Ells són Ràdio Carbó i el nom no és casual. La primera paraula que dóna nom al grup, “Ràdio”, és “perquè expliquem històries. Fem cançons basades al 100% amb histories reals. Poc o molt, cada cançó és una història en si mateixa. I és verídica perquè ens ha passat a nosaltres, a algú del nostre entorn o ho hem pogut observar”. I, després, “Carbó és perquè tot i que siguin verídiques les hem anat embrutant a la nostra manera. Hem arribat a altres coses que no són exactament la història real. Aquesta paraula és per dir que expliquem histories però que les hem passat pel nostre filtre, les embrutem d’alguna manera però no gaire que es puguin netejar una mica per fora i, d’aquesta manera, es pugui veure la història real. La metàfora del carbó és això, una cosa que embruta però que no impedeix que es pugui

netejar i veure la veritat de la historia que hi ha a sota”. El nom del grup i el seu significat, doncs, ja és tota una declaració d’intencions.

Els inicis Entrem en el seu món. “L’aventura comença fa 3 anys. Durant tot aquest temps hem estat tancats preparant els temes, buscant la millor manera d’expressar-nos, fent la producció dels directes i preparant una gravació per poder sortir a la llum. I ara és quan ho fem”. El seu projecte és marcat per unes influències variades, amb grups d’estils i èpoques diferents. “Manel, tot i que ens semblem poc pel que fa a l’estil, Anna Roig, que si que ens semblem estilísticament, Sanjosex, per la simplicitat de la seva forma

d’expressar-se...” I també creuen fronteres i van més enllà. “Estem força influenciats pel pop francès perquè hi ha molts grups allí que no utilitzen instruments que són propis del pop o de rock però que, en definitiva, fan cançons. I això és el que fem nosaltres. Utilitzem instruments que no són habituals per aquests estils però que en altres llocs també s’està fent”. Busquen l’originalitat i una forma diferent de transmetre les seves creacions.

Aposta per la cultura catalana Des de Ràdio Carbó estan encantats de “formar part del moviment musical català, independentment de l’estil que nosaltres puguem fer”. I tenen un objectiu molt clar: “Ens agradaria poder aportar el nostre minúscul granet de

eNRENOU

Octubre desa, bon rotllo i un projecte interessant”. Nosaltres ho confirmem. El seu procés compositiu es duu a terme entre tots ja que els quatre membre participen i diuen la seva en funció dels instruments que toquin.

Històries de tots els colors

sorra a aquest moviment. Sobretot, al català, la nostra llengua i la nostra cultura, l’expressió de la nostra cultura”. En aquest sentit, expliquen que utilitzen el català “perquè es la nostra pròpia llengua, no hi ha cap més motiu. És la nostra forma d’expressar-nos. La pregunta és: per què ho hauríem de fer d’una altra manera?”.

El sector musical a Catalunya Fent una radiografia del panorama musical actual, creuen que “la música en català és prou constant, sempre amb tot un seguit de propostes interessants. Hi ha grups que han perdurat, diferents cantautors que han seguit fent coses, tot i que també hi han hagut d’altres que s’han quedat pel camí perquè suposo que ja devien estar cansats que no se’ls fes cas. Però, per exemple, Sanjosex, Mazoni, Roger Mas... han seguit fent coses des de fa anys”. Indiquen que ara s’ha posat de moda “el pop independent i a Catalunya tenim diversos grups. Això també ens permet escoltar música en català perquè són propostes fetes amb la nostra llengua. Potser amb el boom del mestissatge va quedar una mica més amagat el català i, per això, s’han d’agrair les propostes actuals”. I aprofiten per una crítica: “Va haver un petit

esclat de la música folk a finals dels 90 i principis dels anys 2000 amb els Pomada, La Carrau... que són grups que estaven fent musica en català però potser no estaven els mitjans pertinents enfocant la càmera cap allà. Ara crida més l’atenció la música en català i ho fa amb grups com Manel però jo crec que venim dels cantautors: Sanjosex, Mazoni, Anna Roig...”. Tot parlant de diferents grups i d’aquesta escena musical en català descobrim que són grans seguidors de Sanjosex perquè asseguren que és “un referent en quant a personalitat” i La Iaia “que ha estat un gran descobriment”. També fan un reconeixement a grups com Antònia Font que “han estat anys i panys aguantant i treballant fins que ha arribat el seu boom”. Una situació que no s’ha donat gaire al Camp de Tarragona on “ara comencen a sorgir alguns grups emergents però, en general, no hi ha gaires propostes en català”.

Calidesa i bon rotllo Quan els preguntem tres adjectius que els defineixin opten per dir-nos tres adjectius que els agradaria que els definissin. La humilitat, doncs, podria ser el quart adjectiu. Ells diuen: “cali-

Tenen clar que la cançó que més els agrada que els representi sigui la de “Coses sense importància” perquè “ens perdem en els grans esdeveniment, els grans somnis, les grans fites... I ens oblidem una mica les petites coses que és on estan les grans recompenses. Que cada matí, quan et llevis, t’agradi el que fas, a banda dels objectius a llarg termini que tinguis”. En general, podem dir que les seves cançons són com històries. “Intentem obrir un petit ventall i introduir a la nostra manera de composar altres formes d’escriure cançons, d’expressar petites històries”. En aquest sentit, afirmen que “n’hi ha de mes iròniques, de més interessants, altres més crues i altres de superficials o anecdòtiques. Cada cançó és una historia amb personatges, un inici i desenllaç. Una cançó és com una novel•la, explica una història”.

Objectiu: publicar disc “Quan fas una cançó intentes no avorrir. Busques expressar-te però procures tenir en compte la connexió. S’ha de cuidar el paper comunicatiu entre tu i qui pugui rebre la cançó”. Aquest és el seu objectiu. Un exemple més de que cuiden tots els detalls. Els seus reptes són “fer concerts, poder connectar més amb la gent que li pugui agradar el que fem i sortir de portes d’endins cap enfora”. A més, tenen la intenció de publicar el seu primer disc a finals d’aquest ant o bé de cara al 2014. Estarem a l’espera. Mentrestant, anirem als seus concerts on “tenim una instrumentació que no li hem vista a ningú. Utilitzem instruments tradicionals d’una forma que no és tradicional. En cada cançó et pots sentir identificat encara que no t’hagi passat. Pots gaudir sense necessitat de ser estrident ja que és lúdic, festiu, desprèn bon rotllo i és interessant”. Queda dit. Acabem l’entrevista demanat que ens enviïn més cançons. Sabem que aquest grup donarà molt de què parlar i nosaltres haurem estat dels primers en tenir-los al davant. Tot un honor.

eNRENOU

Octubre

Minova

“Les nostres cançons són una filosofia de com entenem el món” David Bueno

Amb micròfon i gravadora en mà l’equip de l’Enrenou ens posem a la càrrega per entrevistar a un grup que promet ser diferent. Avui ens hem de trobar amb l’Esteve i el Jesús, dos músics que tenen una forma molt peculiar d’entendre la música. La viuen amb passió i tenen totes les esperances posades en un projecte amb el que hi confien plenament. Es diu Minova i, al contrari del que es pugui pensar, aquest nom no fa referència ni a una expedició, ni a la denominació de cap investigació científica. És un grup de música. És impressionant escoltar-los parlar de música. Ho fan amb molta sensibilitat i és evident que se l’estimen amb bogeria. Les claus per triomfar són indiscutibles. Amb aquest esperit vocacional van decidir emprendre el projecte de Minova. I el primer pas va ser buscar nom. En aquests casos, no hi ha res més fàcil que recorre als orígens materns. “Minova és com la paraula màgica i ve de molt enrere. Quan era petit i em feia mal amb la bicicleta, després li deia a la meva

mare; ella em contestava dient: no et preocupis, això és una minova i ja està. A mi em funcionava molt bé. És per això que vam fer una pluja d’idees amb els amics i ells van decidir que minova sonava com alguna cosa de l’espai, de l’univers...”.

El català facilita el procés d’escriure les lletres Després del secret inconfessable del nom del grup desvetllat, volem conèixer com va sorgir la idea d’impulsar-lo i ens expliquen que tenen un altre grup que canta en anglès, en la línia més electrònica. I és per això que es van voler “aventurar a canvia una mica l’estil” respecte aquesta formació però seguint una mica les mateixes pautes. Això sí, ara en català. “Amb aquesta llengua el procés de creació de lletres surt més fluid. En anglès, com que no és la nostra llengua materna, ens trobàvem amb les dificultats de fer la lletra. La llengua no ha de ser un impediment, és com utilitzar un instrument més. El fet de fer-ho en català es nou però en cada lletra avances una mica més.”

La nostra curiositat va més enllà i els preguntem per les lletres. De què parlen? “Gairebé tot són coses personals. Potser també incorporem coses de fora perquè les nostres cançons són una filosofia de com entenem el món una mica”. I quin és el procés d’elaboració? “És molt en equip, cadascú sap molt bé la seva parcel•la i ens complementem molt bé. Cadascú té les seves habilitats i fem que es combinin”.

Influències molt electròniques Mentre ens serveixen les begudes que hem demanat al CAT de Gràcia, on fem l’entrevista, parlem de les influències. Imaginem que marcaran molt el que és Minova. “Són molt properes. Sempre hem escoltat música molt electrònica i també una mica de pop. Depeche Mode, les cançons que pertanyen a la moguda electrònica dels 80 i, últimament, escoltem molta música a cavall d’aquests dos estils, el pop i l’electrònica”. Davant de tot això, admeten que els hi agradaria tocar amb algun grup d’influència més britànica.

eNRENOU

Octubre

Optimisme per la realitat del sector musical Sabem les influències, els orígens, el motiu del nom del grup, de què parlen les lletres però quin estil fan? Doncs bé, com és previsible, el pop-electrònic és la seva principal orientació musical. I sembla que, actualment, les coses estan més fàcils. “Sempre han hagut grups d’electrònica però potser no se’ls ha donat totes les facilitats. La gent ara està més oberta a escoltar musica en tots els estils... Ara és el moment. S’està generant una cultura, tant a nivell de music com oient, que fa que sigui el moment. Abans només es podia escoltar en canals underground. Nosaltres fem musica des de fa molts anys i ens hem hagut de moure més fora que a dins de casa. I perquè, si aquí hi ha gent amb les mateixes inquietuds?” Calen més propostes com la seva? “Seria enriquidor per tothom. Nosaltres ens aventurem en aquesta proposta tan particular perquè ens surt, no per innovar. No sabem cap altre tipus de música que aquesta que fem. Estaria bé que la gent s’animés a crear propostes molt diverses, no només centrar-se en el pop, l’ska... El més important és poder sortir i fer el que un porti a dintre”. I si una cosa tenen, i en donem fe, és que els seus directes són innovadors i diferents. “Es surten una mica del que és habitual”.

Sincers, diferents, imprevisibles Per tot plegat, nosaltres tenen clar que el primer adjectiu que els defineix és que són optimistes. Esperem que la sort estigui del seu costat. Tot i així, ells opten per definir-se amb uns altres tres adjectiu: sincers, diferents i imprevisibles. “No sabem que pot arribar en futurs discos. Ara ens ha donat per això més pop, i és un repte, però el proper disc potser serà d’un estil diferent”.

La cançó que més els defineix és la “Sort dels principiants” perquè “acabem de parir el projecte i per nosaltres som uns principiants”. Però també els hi qüestionem si música com la que ells fan podria sonar a les discoteques, on amb anglès hi predomina però en català hi manca. Entre ells, dubten una mica a l’hora de respondre però, al final, la resposta és clara: “Sinó que estem fent?”. A més, arriben a l’acord que la nit fa confondre i acabes escoltant de tot.

L’objectiu és potenciar els concerts Abans d’acabar l’entrevista volem saber quins plans de futur tenen. “Volem fotre-li canya als concerts, al directe. Fer 40 minuts intensos. Cal moure’ns i buscar canals. I esperem que vagin sortint coses. És un projecte que li tenim molt carinyo i que pot anar sol. I, de fet, sol s’està movent. Vam començar sense expectatives i ens ho estem passant molt bé. A nosaltres ens agradaria escoltar un grup com Minova”. Queda dit. Abans d’acomiadar-nos parlem una mica de com està el sector i intercanviem opinions per guanyar en difusió. De moment, des del Totmusicat i l’Enrenou hi hem aportat el nostre granet de sorra.