Tribuna Arqueologia 2001-2002 by Direcció General del Patrimoni Cultural

2001 - 2002

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2001-2002

Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2001-2002

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura Barcelona 2005

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Preimpressió: Víctor Igual, Còrsega, 237. Barcelona Impressió: Printing, SL. Súria Dipòsit legal: B. 26.006-2005 ISSN: 1130-7781 ISBN: 84-393-6785-6

Sumari

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre (Artesa de Segre, Foradada, Cubells i Alòs de Balaguer, La Noguera) M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch, Josep M. Fullola

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont (Garrotxa) Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

La Prunera, un assentament del neolític final a l’aire lliure a la zona dels Prepirineus catalans Gabriel Alcalde, Ferran Borrell, Susanna Casellas, Miquel Molist, Mònica Oliva, Maria Saña, Oriol Vicente

Noves aportacions al neolític final – calcolític verazià: l’assentament del Camp del Rector (Jorba, Anoia) i les estructures de combustió del sector II de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental) Josep Font i Piqueras

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental): anàlisi i estudis pluridisciplinaris Núria Villena, Javier López Cachero, Araceli Martín, Xavier Carlús, Carmen Lara, M. Carme Rovira

7 27

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar-Montsià) David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso 121

Tribuna d’Arqueologia

El camp de Sitges ibèric de missatges (Tàrrega, l’Urgell) Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

La vil·la romana de Can Farrerons (Premià de Mar, Maresme). Resultats de les darreres intervencions Marc Bosch de Doria, Ramon Coll Monteagudo, Josep Font Piqueras El castellum de Sant Julià de Ramis Josep Burch, J. M. Nolla, Lluís Palahí, Jordi Sagrera, Marc Sureda, David Vivó

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona (Barcelonès) Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

143 167 189 207

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüícoles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) Jordi Juan-Tresserras, María Josefa Villalba, Rosa M. Playà, Montserrat Comas, Marcos Michel 223

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre (Artesa de Segre, Foradada, Cubells i Alòs de Balaguer, La Noguera) M. MERCÈ BERGADÀ,1 JOSEP LLUÍS PEÑA,2 DAVID SERRAT,3 ROSA M. POCH,4 JOSEP M. FULLOLA1

1. Introducció

La prospecció geoarqueològica té com a objectiu la recerca d’assentaments arqueològics mitjançant la informació geomorfològica i edàfica que ens proporciona l’estudi dels dipòsits quaternaris; també permet establir una correlació entre l’evolució del relleu i les ocupacions antròpiques. L’àrea d’aquest estudi és la compresa entre Artesa de Segre i Alòs de Balaguer (figura 1). Van suscitar la intervenció els treballs que es duen a terme a la cova del Parco (Alòs de Balaguer) a fi de localitzar altres possibles emplaçaments arqueològics i dipòsits quaternaris que complementin les investigacions desenvolupades en aquest indret. Vam fer aquesta recerca entre els anys 1995 i 1997 i la continuàrem el 2000. La metodologia utilitzada es divideix en dues fases: • Primera fase: documentació bibliogràfica. Es fa una recopilació bibliogràfica exhaustiva tant dels aspectes geogràfic, geològic, geomorfològic i edàfic com dels aspectes geoarqueològic i arqueològic de l’àrea. Es documenta tota mena de material cartogràfic (mapes topogràfics, mapes geològics, esquemes geomorfològics, cartes de sòl, fotografies aèries i ortofotomapes...). • Segona fase: treball de camp. El treball de camp consisteix a: 1. 2. 3. 4.

SERP. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona. Departamento de Geografía y Ordenación del Territorio. Universidad de Zaragoza. Departament de Geodinàmica. Universitat de Barcelona. Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola Cal Casaca Serrat del Sabater

Coma del Poll

C. del Parco

Ermita Mezquita

S. de les Guàrdies

A. Xicotó

La Roureda d’en Vernet

Carbonera II

Carbonera I

Antona

El Pont d’Alentorn

Puigvirdi Ermita del Refet

Collada de Xera

Serra Mania

Figura 1. Curs mitjà del Segre. Mapa de la situació dels jaciments esmentats en el text.

a) conèixer els elements geomorfològics i horitzons edàfics de l’àrea. b) localitzar els assentaments arqueològics coneguts al terreny i definir els dipòsits en què se situen. c) cercar nous assentaments arqueològics. d) centrar l’interès en els indrets que presenten una problemàtica geoarqueològica. 2. La situació geogràfica

L’àrea estudiada és a la vall mitjana del Segre en un sector on el curs fluvial deixa la direcció normal nord-sud dels rius sud-pirinencs per prendre un camí cap a l’oest entre les localitats de Ponts i Camarasa (full topogràfic 1:50.000. Artesa de Segre 328). El riu travessa, en primer lloc, un sector constituït per sediments terciaris que formen part del marge nord de la Depressió Central Catalana per introdui-se, posteriorment, en les serralades exteriors dels Pirineus a través d’un estret i profund congost a partir d’Alòs de Balaguer i, finalment, sortir de nou a la depressió de l’Ebre al tram Camarasa-Balaguer. El tram de direcció est-oest dóna unes característiques geogràfiques particulars a aquest sector fluvial que no es repeteixen en altres rius dels Pirineus; a més, la resistència dels materials entre Alòs de Balaguer i Camarasa genera un paisatge

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

abrupte, no habitual en una zona tan meridional. Les altituds màximes estan entre 669 m (Grialó) al sector d’Artesa i 773 m (el Castellar) al d’Alòs-Camarasa, mentre que el riu davalla a una altitud entre 340 i 250 m. El clima mediterrani de muntanya mitjana d’aquesta àrea, en la qual les precipitacions oscil·len entre els 500 i els 650 mm anuals, contrasta amb l’ambient més sec que l’envolta, ja fora de les serralades. Lògicament, aquestes característiques climàtiques i les roques que afloren tenen una gran influència en la vegetació que actualment cobreix la zona, sobretot en l’ambient de l’estret d’Alòs de Balaguer. L’aïllament de la zona, allunyada de les principals vies de comunicació i on hi ha pobles que han perdut gran part la població els darrers decennis, ha permès una conservació excel·lent del medi natural, molt recuperat de la intensa pressió que sens dubte el va afectar en èpoques anteriors. Per això és un paisatge molt interessant que facilita el desenvolupament de la recerca geoarqueològica. 3. La litologia i la geomorfologia

Des del punt de vista geològic, podem assenyalar que hi ha dos àmbits ben diferenciats. D’una banda, un sector occidental de les serralades exteriors, les quals, pel fet de presentar un desdoblament estructural a la zona meridional, es denominen serralades marginals; anomenarem aquest sector occidental sector d’Alòs de Balaguer; de l’altra, una unitat oriental on els materials terciaris es dirigeixen cap al nord i constitueixen el sector d’Artesa de Segre. 3.1. El sector d’Alòs de Balaguer

Les serralades marginals formen el sector meridional de les serres exteriors i, estructuralment, constitueixen una de les unitats tectòniques al·lòctones desplaçades al sud durant les fases orogèniques alpines. Aquest sector dels Pirineus catalans comprèn dues unitats d’aquest estil: la nord, que forma part del mantell del Montsec, serra que forma el front d’aquesta unitat, i el mantell de Gavarnie, desplaçat posteriorment i que dóna lloc a l’encavalcament frontal de les serres de Mont-roig, Sant Jordi, Boada i Rubió a sobre dels materials terciaris de la depressió del Ebre, que actuà com a unitat autònoma (Seguret, 1972; Pocoví, 1978). Les roques dominants són calcàries, calcarenites i margues d’origen marí. Tot i que pertanyen a formacions d’una gran potència de sediments a la unitat del Montsec, que és més al nord, aquí l’espessor estratigràfica i les sèries aflorants d’aquestes roques queden reduïdes, respectivament, a causa del caràcter marginal que presenten a la conca sedimentària i atès que en desapareixen moltes per encunyaments marginals. Les formacions amb més importància geomorfològica per la resistència erosiva que ofereixen són les calcàries i calcarenites del cretaci superior (campaniàmaastrichtià), que formen els escarpaments i gran part del nucli de les serres de

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

Mont-roig, Sant Jordi o Boada. També cal remarcar les calcàries del juràssic, que formen la part inferior dels penya-segats més occidentals i el nucli anticlinal de Carbonera, i les calcàries d’alveolines de l’eocè. Aquests conjunts carbonatats presenten una estructura en plecs ejectius de sinclinals amples i anticlinals estrets, com l’esmentat de Carbonera, i encavalcaments, com els de les serres de Rubió i dels Arquells i tot el front del mantell de Gavarnie. En aquests punts de màxima deformació tectònica apareixen els guixos i les argiles del triàsic superior (fàcies Keuper). També hi són presents els materials del keuper a la depressió d’Alòs de Balaguer, que afavoreixen que hi hagi una àmplia vall poc abans de l’inici del congost fluvial. Aquestes estructures giren respecte als eixos normals dels Pirineus per col·locar-se quasi en direcció nord-sud i constitueixen els plecs transversals de Pocoví (1978) o unitats transversals del Segre mitjà (Peña, 1983a). Cal esmentar una última roca pel paper morfològic que té: els conglomerats terciaris residuals que dominen al sector nord de l’estret del Segre (el Castellar). Són acumulacions de graves que han experimentat fortament un procés de cimentació i que en l’època postorogènica (oligocè) van cobrir la major part de les estructures descrites abans i que actualment es conserven al sinclinal de MassanaAlòs de Balaguer, on formen capes subhoritzontals discordants sobre les estructures pirinenques. Juntament amb les calcàries, són les formacions amb més importància càrstica, cosa que ha afavorit la formació de cavitats i abrics d’interès arqueològic. Una unitat ben diferent és la del sector meridional de les serres entre CamarasaCubells i Artesa de Segre. Són relleus estructurals més suaus formats per un anticlinal de guixos terciaris que ocupen longitudinalment el front pirinenc, anticlinal format per la compressió deguda al desplaçament cap al sud del mantell de Gavarnie (Fm Yesos de Barbastro, Riba [et alii], 1983). Els guixos generen zones d’una gran amplitud ocupades pels cultius de secà; hi destaquen relleus de gresos corresponents al flanc meridional de l’anticlinal (serra Blanca i serra del Senior), que marquen el trànsit cap als plans lleidatans. La incisió del Segre es va produir sobre les formacions terciàries discordants del Castellar de forma epigènica i va aprofundir, al llarg del terciari superior i el quaternari, i va marcar el nivell de base dels barrancs que drenen la regió, entre els quals destaca el barranc del Prat, que baixa des de la serra de Sant Mamet. La incisió va exhumar els relleus que hi havia sota els conglomerats, de manera que van aparèixer les estructures plegades amb sinclinals convertits en sinclinals penjats, que eren els relleus més elevats, i l’anticlinal de Carbonera amb morfologia de comba o vall anticlinal, és a dir, un relleu invertit característic. Les zones altes d’aquestes serres conserven restes de superfícies erosives que van aplanar gran part dels relleus que hi havia abans de l’actual incisió fluvial, superfícies, possiblement, del terciari superior, segons Peña (Peña, 1983a).

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

3.2. El sector d’Artesa de Segre

La zona oriental és formada per argiles i gresos acumulats a la conca terciària de l’Ebre durant l’oligocè com a conseqüència de l’erosió dels Pirineus i transportats pels sistemes fluvials. Aquests sediments també van ser afectats per la tectònica, encara que s’hi van generar estructures més suaus que a les serralades, si bé aïlladament poden aparèixer estructures d’una deformació intensa, com és ara la presència de diapirisme a Artesa de Segre (Castellot), lligat amb l’anticlinal de guixos esmentat, i a Montmagastre i Bellfort, amb diapirismes relacionats amb la fractura d’Alòs de Balaguer-Montargull (Pocoví, 1978). La resta del territori forma part de l’ampla estructura sinclinal del Grialó amb morfologies monoclinals i subhoritzontals esglaonades que són els relleus més característics d’aquest sector. Els materials tous permeten que el Segre excavi una vall àmplia amb un curs meandriforme encaixat que possibilita una presència important de terrasses fluvials quaternàries. 4. La geoarqueologia

4.1. El sector d’Alòs de Balaguer

4.1.1. La morfologia càrstica: coves i abrics

De la zona prospectada en destacaríem la franja de conglomerats del Castellar, on s’observen algunes balmes i coves amb rebliments; també n’hi ha en altres indrets amb altres roques, com ara les calcàries –és el cas de la serra de Sant Jordi, en la qual hi ha la cova del Corral–. El problema d’aquests indrets és que les cavitats estan erosionades per causes naturals o per l’activitat antròpica com, per exemple, la cova del Corral, que es va condicionar per estabular-hi bestiar.

El Castellar El dom de Sant Mamet té una sèrie de xarxes de fractures ortogonals (Peña, 1983a). Aquestes fractures són la causa de la formació de cavitats i balmes. Quan les fractures són molt incisives, l’aigua de la pluja penetra i origina processos de dissolució de les roques (Bergadà, 1991, 1998; Bergadà [et alii], 1997). Aquestes cavitats se situen a 120-110 m sobre el nivell del riu; el procés morfològic més característic que es desenvolupa és el rebliment de material detrític.. Uns bons exemples d’aquest procés són la cova del Parco i l’abric del Xicotó. Aquest darrer és, aproximadament, a 500 m de la cova del Parco i té uns 10 m d’amplada i uns 4 m de fons. És a dins d’un tancat de pedra que havia estat usat, probablement, com a corral igual que la cova del Parco. Durant l’any 1999 es va iniciar un sondatge que encara no s’ha finalitzat i en què es van documentar quatre nivells, dos dels quals amb ceràmica prehistòrica (nivells I i II) i la resta amb indústria lítica; el nivell III podria correspondre a l’epipaleolític geomètric de fàcies Cocina (Mangado, 2000).

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

4.1.2. Terrasses fluvials del Segre

El Segre presenta en el curs mitjà un sistema de terrasses fluvials quaternàries format per un nivell superior a 80-90 m d’altura sobre el riu, dos nivells intermedis a 40-60 i 18-20 m i una terrassa més baixa a 10-12 m d’altura. Un nivell més recent queda a uns 2 m del fons al·luvial (Peña, 1975, 1983a). Aquesta seqüència es conserva bé al sector d’Artesa de Segre, però a la zona occidental els nivells més alts són visibles, únicament, a la depressió d’Alòs de Balaguer, on la vall s’amplia molt als guixos triàsics, i apareixen a 40-60, 20 i 10 m. Respecte als estrets d’Alòs de Balaguer-Camarasa, només l’ampliació d’alguns sectors que hi ha a tocar dels barrancs laterals permet detectar la presència de nivells de terrassa, encara que aquesta relació amb torrents laterals així com les superposicions de nivells i la possibilitat d’estancaments temporals del fons de la vall de vegades en dificulten la classificació dins el sistema fluvial quaternari indicat. Un dels testimonis més complets correspon a un nivell d’uns 17 m de potència situat al costat del barranc del Castellar. Per l’altitud de la superfície topogràfica, que queda a més de 20 m sobre el Segre, cal plantejar-se un nivell antic, encara que la base del dipòsit a una altura d’uns 6 m escassos sobre el fons fluvial actual ens fa pensar en una acumulació més recent. Es compon de seqüències sedimentàries del barranc lateral i nivells de graves i llims del Segre. Aquest és un exemple excepcional de funcionament lateral de moviments en massa que alternen amb crescudes del Segre, cosa que genera una acumulació de potència inhabitual i sols interpretable suposant unes condicions climàtiques en què es donava una intensa activitat torrencial tant del Segre com dels barrancs laterals. Malauradament, no s’han trobat restes arqueològiques ni es disposa, encara, de la datació d’aquesta terrassa. Les terrasses baixes són més freqüents i pràcticament són a cadascuna de les confluències. Novament hi ha interrelacions entre els sediments laterals i els longitudinals, però la simplicitat sedimentària és menor. La presència de dipòsits de paleoinundacions potenciades per estancaments és molt diferent. En alguns sectors, estan en relació amb les terrasses baixes; en són casos les acumulacions de la zona propera al barranc del Mu i els sectors del castell d’Alòs de Balaguer i de Carbonera I i II. A Carbonera III aquest fenomen té a veure amb la conservació en sectors favorables, com l’interior d’abrics i cavitats. En tots quatre casos es tracta de capes de llim i sorra ben classificades, de vegades amb una espessor considerable (barranc del Mu, 6 m sobre 3 m de grava; sector del Castell d’Alòs de Balaguer, 8 m sobre les graves del Segre) i amb laminacions lacustres que es poden relacionar amb estancaments del riu deguts als estrets que creen els afloraments de nivells calcaris dels flancs de Sant Jordi i de Carbonera. Aquests sediments són just abans de l’estret occidental de Sant Jordi (barranc del Mu), abans del flanc oriental de la mateixa estructura (Carbonera I, Carbonera II i Carbonera III) i abans del flanc occidental de Boada (castell d’Alòs Balaguer), al tancament del qual degué contribuir una

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

Figura 2a. Carbonera I. a) Vista general del registre.

esllavissada de grans blocs de material calcari que formen el sector on hi ha la casa de Can Cigaler i on abunden blocs grossos dispersos pel fons del riu. Entre aquests registres destacaríem el de Carbonera I, en el qual es va localitzar una làmina amb el dors de sílex. Per les característiques que presenta, es pot datar al paleolític superior final (figura 2). 4.1.3. Travertins d’Alòs de Balaguer

El barranc del Prat conflueix amb el Segre a Alòs de Balaguer mateix. El fet que circuli per una conca ampla centrada al vessant sud de Sant Mamet i amb sediments calcaris permet considerar-ne càrstic el funcionament; constitueix una vall seca característica i actualment porta aigua només quan hi ha fortes tempestes, moments en què també transporta una forta càrrega de còdols de calcàries. Poc abans del poble d’Alòs de Balaguer, l’aigua surt en surgència i genera el riu pròpiament dit, ja quasi a tocar del Segre. En canvi, la terrassa més important que es conserva és formada per travertins, la qual cosa ens fa suposar un sistema fluvial molt diferent, el fons del qual devia estar estancat, fenomen que devia permetre la sedimentació de carbonats per desgasificació en sistemes de cascades i àrees de retenció que devien anar creixent, de manera que es generava un edifici de travertins de més de 12 m d’altura on està situat el poble mateix.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

Figura 2b. Carbonera I. b) Localització de la làmina de dors.

La morfologia frontal es caracteritza per una successió d’esglaons corresponents a una cascada múltiple que genera dipòsits suaument ondulats que van caient al Segre. Presenten una gran compactació i entre les estructures hi predominen les fàcies de molsa i algues, a més de tiges de jonc, fulles, etc. El tall generat posteriorment pel barranc del Prat permet observar aquesta estructura de cascada així com el trànsit cap als dipòsits d’estancament situats darrere amb capes sedimentàries horitzontals formades per nivells de carbonat polsós i terrígens bàsicament fins de decantació amb intercalacions de nivells de joncs i canyes com també capes més fosques en què hi ha matèria orgànica i fragments de carbons. En un d’aquests nivells va aparèixer un còdol de quarsita amb una sèrie d’extraccions unifacials (figura 3). Pel que fa a la datació dels travertins, de moment només podem dir que la base a partir de la qual es construeix el gran edifici se situa pràcticament al nivell del riu actual; per tant, es tracta d’una formació holocena datable, segurament, entorn del 10000-8000 BP, període a què normalment pertanyen aquestes formacions carbonàtiques (Peña [et alii], 1994; Sancho [et alii], 1997).

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

útil prehistóric

Figura 3a. Travertins d’Alòs de Balaguer. a) Plataforma de travertins. Rebliment.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

Figura 3b. Travertins d’Alòs de Balaguer. b) Còdol amb extraccions unifacials.

4.1.4. Vessants

Encara que els vessants s’han degradat molt a causa del fort pendent i la intensa pràctica de la ramaderia en el passat, trobem sectors de la vall que conserven restes acumulatives. Es reconeix que al nord-est de la península Ibèrica (Gutiérrez; Peña, 1998) hi ha una fase de regularització recent dels vessants que ha deixat una empremta notable en la major part de valls de les serralades ibèriques i dels Prepirineus i a la depressió de l’Ebre; en concret, al sector de Lleida (Peña [et alii], 1988, 1992, 1996) i Baix Cinca (Sancho [et alii], 1988). Aquesta etapa s’ha datat en una època posterior a l’edat del bronze i fins i tot a la dels camps d’urnes. Per la datació, es pot comprendre el gran interès geoarqueològic que presenta amb vista a la reconstrucció de l’evolució del paisatge recent, perquè els processos generadors són característics d’un clima més humit i segurament més fred que l’actual. Vam trobar restes d’aquesta acumulació reguladora de vessants a la zona de Carbonera III d’aquest sector de la vall del Segre, on els dipòsits d’inundació esmentats, que omplen l’interior d’un abric, són fossilitzats per un dipòsit de vessant que conté ceràmica a mà.. Un altre indret és Carbonera II (figura 4), on es va localitzar en un perfil d’uns 2 m de potència una destral tubular de bronze del final de l’edat del bronze i l’inici de l’edat del ferro (Martí, 1970; Bergadà [et alii], en premsa). Aquesta destral està situada al nivell format per una sorra fina llimosa amb grava subangulosa procedent de l’acumulació del barranc de Carbonera. Un altre registre interessant des del punt de vista geoarqueològic és el de la coma del Poll.

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

Figura 4. Carbonera II. a) Vista general del dipòsit. b) Localització de la destral. c) Destral tubular de bronze.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

4.1.4.1. La coma del Poll

La coma del Poll és sobre el flanc oest del sinclinal de Sant Jordi, al marge dret del Segre. És un dipòsit format per materials de vessant (col·luvions i esbaldregalls calcaris grossos) procedents del serrat del Poll amb una potència de 2,10 m aproximadament i que està situat al peu del camí (figura 5). S’hi distingeixen dos nivells col·luvials, entre els quals apareix un paleosòl edàfic d’un color entre el gris i el negre (tipus A mòl·lic) d’uns 45 cm de potència on hi ha uns quants fragments de ceràmica. Per les característiques morfològiques dels fragments, sembla que són una mostra de ceràmica feta a mà i que provenen de grans vasos i tenalles. Quant a la datació, deuen ser de l’edat del bronze. Aquest perfil es pot resseguir uns 20-25 m al llarg del camí. Quan es va ampliar aquesta pista, segurament es va malmetre part del jaciment. En direcció est, aquest nivell edàfic és més cendrós i fins i tot apareixen indicis de rubefacció amb fragments que poden ser de tovots; també en aquesta mateixa direcció, el nivell col·luvial superior té més potència sedimentària; en canvi, la resta de nivells tendeixen a desaparèixer. En aquest nivell més recent hi va aparèixer un fragment de ceràmica feta amb torn que semblava moderna. 4.2. El sector d’Artesa de Segre

El sector d’Artesa de Segre es caracteritza, des del punt de vista geològic, per l’alternança de nivells d’argiles, margues, gresos, macroconglomerats i microconglomerats oligocènics de la Fm Molasas de Solsona (sannoisià-estampià segons Riba [et alii], 1975, 1983). Aquests materials estan molt poc deformats a la vall del Segre, encara que són més complexos cap al nord (Montmagastre) i el sud (anticlinal de guixos de Cubells-Artesa de Segre-Ponts), de manera que les formes estructurals més habituals són les plataformes i cuestas generades per les roques més resistents. L’alternança de roques afavoreix la formació de balmes o abrics al llarg de l’evolució geomorfològica, les quals van ser utilitzades per l’home en el passat. El Segre presenta una morfologia meandriforme a partir de Ponts i crea espais de meandres encaixats característics entre Anya i el Pont d’Alentorn. L’evolució quaternària s’ha manifestat no solament en l’excavació fluvial, sinó també en les acumulacions de terrasses fluvials on ocupen un ampli sector de la vall en què es diferencien cinc nivells esglaonats (Peña, 1975, 1983a), especialment al marge dret entre Anya i Vilves. La prospecció es va centrar en sectors de vessants en què quasi no es conserven balmes en l’estat original, però el fet que hi hagi grans blocs de gresos que cobreixen part dels vessants i restes arqueològiques abundants degudes a la caiguda i el desplaçament dels blocs ens permet establir relacions geoarqueològiques importants. S’han publicat treballs geomorfològics (Peña, 1983b; Peña [et alii], 2000); també se n’han publicat sobre els materials arqueològics (Maluquer, 1983, 1988)

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

Figura 5. Coma del Poll a) Esquema de la situació de l’emplaçament. b) Vista detallada del perfil. c) Perfil estratigràfic. d) Fragments de ceràmica a mà.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

i sobre la presència de representacions gravades sobre un d’aquests blocs (Díez Coronel, 1982, 1986-87; Peña, Sancho, 2002). D’altra banda, una balma situada aigua amunt de Ponts ja havia estat excavada per Serra Vilar (1918), el treball del qual, malgrat ser bastant antic, és una font d’informació notable per saber l’evolució d’aquests vessants, perquè és l’única que ha estat ben documentada. Igualment, cal dir que hi ha restes d’enterraments en algunes balmes, com els de la Força i els trobats recentment prop del poble d’Anya. 4.2.1. Dipòsits acumulatius

La roureda de Vernet La roureda de Vernet és un conjunt de cuestas de gresos amb el front orientat al sud al vessant sobre el Segre, mentre que el revers cau suaument al nord. La morfologia de les balmes es conserva malament a causa de la manca gairebé total de nivells de potència suficient perquè es formin abrics profunds; hi predominen les argiles i els gresos en bancs prims fàcilment erosionables per l’escorrentia superficial. Segurament s’hi van formar balmes, com demostren els blocs dispersos pel vessant, la conservació de les quals ha estat perjudicada pels forts pendents, la proximitat del nivell de base del Segre i la desforestació intensa que afecta aquest indret al sector entre Vernet i Antona. El paisatge del revers, format per unes quantes capes de gresos i argiles, està més ben conservat i enllaça amb els plans de sediments quaternaris del Boix (Baldomar). La vegetació d’aquesta roureda encara cobreix algunes zones dels voltants, cosa que dóna una idea de com era la vegetació que hi podia haver originàriament.

El Pont d’Alentorn El Pont d’Alentorn presenta les mateixes característiques geomorfològiques que la roureda de Vernet, encara que aquí els grans cingles de gresos i microconglomerats són més freqüents i la presència d’abrics és més important, fins i tot alguns estan ben conservats. Encara que el Segre passa pel peu mateix del vessant i, per tant, podria potenciar l’acció erosiva, la coberta vegetal, si bé molt degradada, és suficient en molts llocs per evitar la desaparició del vessant. Hi ha molts blocs de grans dimensions caiguts de les balmes originals i restes de les acumulacions que devien cobrir els vessants amb una gran espessor de materials. Això, tot i no permetre la conservació dels abrics originals, sí que possibilita, almenys, el manteniment de les restes de les viseres i d’una gran quantitat de restes arqueològiques que, encara que no són in situ, tenen una relació reconstruïble amb el jaciment original. Anya A partir del Pont d’Alentorn i fins a Torreblanca, la vall és plenament meandriforme i té una gran amplitud. Conflueixen amb el Segre nombrosos barrancs; a més, el paisatge característic és de plataformes i tossals de gresos i microconglomerats

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

que a la part més oriental, entre Anya i Mas de n’Olives, presenten morfologies a balmes petites aprofitant els nivells resistents. Novament ens trobem amb els blocs que formen part de les àrees superiors dels vessants i que descansen amuntegats al llarg del pendent; també hi ha restes abundants de ceràmica, percussors, molins i peces de sílex. L’època a què pertanyen els materials d’aquests dipòsits acumulatius pot ser el període comprès entre el neolític i el bronze mitjà, d’una banda, i la primera edat del ferro, de l’altra. 4.2.2. Dipòsits no acumulatius

La gran majoria d’assentaments arqueològics són en relleus estructurals i molts estan erosionats, la qual cosa fa que siguin difícils d’estudiar des d’un punt de vista geoarqueològic. També cal dir que la majoria de troballes són a les plataformes i la resta, als vessants. Les dels vessants presenten una cobertura vegetal densa que dificulta la lectura de l’evolució d’aquests dipòsits. En algun cas, com ara el serrat del Sabater (Artesa de Segre), el registre és en un nivell al·luvial del Segre molt més antic que l’ocupació arqueològica. Per tant, com que l’ocupació i el nivell fluvial no són sincrònics, l’incloem en aquest apartat. Els jaciments són els següents: Artesa de Segre • El poblat d’Antona. Datació: ibèric fins a l’època visigòtica. • Ermita-mesquita. Datació: 800-1150 (món islàmic)–1150-1492. • Cal Casaca. Datació: neolític-bronze. • Les Deveses. Datació: bronze. • Ermita del Refet. Datació: bronze. • Serrat del Sabater (vall de Llebrera). Datació: bronze. • Serra de les Guàrdies. Datació: neolític. Foradada • Puigvirdi. Datació: bronze-ferro.

Cubells • Serra Mania i Castell Mania. Datació: ibèric fins a l’època àrab. • Collada de Xera. Datació: bronze.

D’aquests registres, els únics en què vam localitzar material arqueològic associat amb estructures d’hàbitat són el poblat d’Antona, l’ermita del Refet, la serra de les Guàrdies i la serra Mania; els altres són descobertes superficials.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

5. Conclusions

A partir de les dades obtingudes dels diferents registres podem plantejar una sèrie de fases evolutives a la zona:

Prehistòria antiga La majoria de registres de la prehistòria antiga es documenten en contextos càrstics (cavitats de la franja de conglomerats del Castellar (la coneguda cova del Parco, l’abric del Xicotó...)), però també als nivells d’inundació del Segre originats al sector d’Alòs de Balaguer per moments d’obturació del curs fluvial, la qual cosa devia generar estancaments del riu com és el cas del jaciment de Carbonera I. Aquest jaciment és un dels que destaquem sobretot des del punt de vista arqueològic perquè si realment es confirmés que és un assentament, seria el primer que es localitza a l’aire lliure a la contrada i, pel fet de ser pròxim tant a la cova del Parco com a l’abric del Xicotó, suposaria una informació complementària per a les investigacions que es duen a terme als jaciments esmentats. La hipòtesi que ens plantegem és que aquesta fase es va situar, en el temps, entre els anys 12.000 i 10.000 i, quant a la divisió cultural, entre el paleolític superior final i l’epipaleolític. Després de l’any 10000, hi va haver una etapa d’una forta sedimentació carbonàtica, travertins d’Alòs, on hi ha una regeneració de la coberta vegetal i processos d’edafogènesi. És difícil de fer una atribució cultural atès que la presència d’un sol còdol amb extraccions unifacials no és significativa.

Prehistòria recent L’erosió intensa que en les èpoques recents va afectar aquesta zona, sobretot l’àrea d’Artesa de Segre, va fer que in situ no es conservessin registres anteriors a l’edat del bronze, tant a l’aire lliure com en abrics amb roques toves. Es van trobar alguns fragments de ceràmica i materials lítics datables en l’època neolítica i a l’inici del bronze, sempre fora de context i barrejats amb restes d’èpoques posteriors. En són exemples la serra de les Guàrdies, la roureda de Vernet, els abrics de la zona del Pont d’Alentorn i Anya. Durant l’edat de bronze (final?), holocè superior, registrada als jaciments de Carbonera II i la coma del Poll, va tenir lloc una reactivació dels vessants i dels cons de dejecció amb la presència d’horitzons edàfics enterrats (tipus A mòl·lic), la qual cosa permet plantejar que fou una etapa de regularització dels vessants amb coberta vegetal pròpia d’un ambient més fresc i humit que l’actual. Aquesta fase és generalitzada a la depressió de l’Ebre i a la serralada Ibèrica (Peña [et alii], 1996; Sopena [et alii], 1998).

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

Agraïments

Volem expressar el nostre agraïment al senyor Rafael Gomà i al senyor Jordi Trullol, de l’Associació Cultural la Roureda d’Artesa de Segre, per la seva col·laboració en el treball de camp i per tota la informació arqueològica facilitada. També volem donar les gràcies a la doctora M. Àngels Petit, de la Universitat de Barcelona, per les descripcions facilitades del material procedent de la coma del Poll i la Carbonera II i, finalment, al senyor Ramon Álvarez, de la mateixa universitat, pels dibuixos del material arqueològic. Aquest projecte s’ha elaborat amb ajuts de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, amb un ajut d’Intervencions en el Patrimoni Arqueològic de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i amb el projecte BHA 2000-0716 de la DGICYT del Ministeri d’Educació i Cultura. 6. Bibliografia

Arnáez, J.; García-Ruiz, J. M.; Gómez-Villar, A. (ed.) Geomorfología en España, III Reunión de Geomorfología, Logroño, SEG Universidad de La Rioja, IPE i IER, Logroño, 1994. Bergadà, M. M. «Aproximació a l’estudi sedimentològic-paleoclimàtic d’un assentament prehistòric: la cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera)». A: Cipsela, ix, 33-48, 1991. Bergadà, M. M. «Estudio geoarqueológico de los asentamientos prehistóricos del Pleistoceno Superior i el Holoceno inicial en Catalunya». A: BAR International Series, 742, 1998. Bergadà, M. M.; Cervelló, J. M.; Serrat, D. «Karst in conglomerates in Catalonia (Spain): morphological forms and sedimentari sequence tipes recorded on archaeological sites». A: Colloque Karst et Archéologie, Tautavel, juin 1996, Quaternaire, 8 (2-3), 1997. Bergadà, M. M.; Serrat, D.; Fullola, J. M.; Peña, J. L.; Poch, R. «Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre». A: Jornades d’Arqueologia i Paleontologia a Lleida, Generalitat de Catalunya, 2000. [En premsa.] Díez Coronel, L. «Pinturas rupestres esquemáticas en el valle del Segre (Lérida)». A: Actas del XV Congreso Nacional de Arqueología, Lugo, 1977, 409-422, 1979. Díez Coronel, L. «Los grabados rupestres prehistóricos de Mas de N’Olives». A: Ilerda, xliii, 17-62, Lleida, 1982. Díez Coronel, L. «La roca con grabados de Mas de N’Olives en Torreblanca (Lérida)». A: Ars Prehistorica, v/vi, 71-101, Sabadell, 1986-87. Gutiérrez, M.; Peña, J. L. «Geomorphology and Late Holocene Climatic Change in Northeastern Spain».A: Geomorphology, 23, 205-217, Elsevier, 1998.

M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

Harvei, A. M.; Sala, M.: Geomorphic processes In Environments With Strong Seasonals Contrasts. II: Geomorphic Sistems, Catena Suppl, 13, Braunschweig, 1988. Maluquer, J. Una indústria lítica de la comarca de la Noguera (Obrador neolític de la Roureda de Vernet), Publicacions del Museu-Arxiu-2, Artesa de Segre, 1983. Maluquer, J. «Mig segle de recerques prehistòriques a les valls de la Noguera Pallaresa i del Segre a les vores del Montsec». A: Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 17-26, Puigcerdà, 1988. Mangado, X. «Abric del Xicotó (Alòs de Balaguer, la Noguera)». A: Jornades d’Arqueologia i Paleontologia 2000, preactes, Lleida, 2000. Mapa topográfico de Artesa de Segre núm. 328, Servicio Geográfico del Ejército, escala 1:50.000, 1984. Martí, F. Las hachas de bronce en Cataluña, Diputació de Barcelona. Barcelona, 1970. Peña, J. L. «Los depósitos cuaternarios del valle del Segre entre Tiurana i Camarasa». A: Ilerda, xxxvi, 187-217, 1975. Peña, J. L. La Conca de Tremp i Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríos Segre i Noguera Ribagorzana. Estudio geomorfológico, Instituto de Estudios Ilerdenses, CSIC, Lleida, 1983a. Peña, J. L. «Dinámica reciente de vertiente en el valle medio del Segre (Zona de Ania-Artesa de Segre, Prov. de Lérida)». A: VIII Coloquio de Geógrafos españoles, Barcelona, 123-130, 1983b. Peña, J. L.; González, J. R. «Hipótesis evolutiva de los cambios en la dinámica geomorfológica del Baix Cinca i Segre (Depresión del Ebro) durante el Pleistoceno superior-Holoceno a partir de los datos geoarqueológicos». A: Cuaternario y Geomorfología, 6, 103-110, 1992. Peña, J. L.; González, J. R.; Rodríguez, J. I. «Estudi geoarqueològic del Tossal de Moradilla (Lleida)». A: Recerques Terres de Ponent, ix, 31-41, Tàrrega, 1988 Peña, J. L.; González, J. R.; Rodríguez, J. I. «Paleoambientes y evolución geomorfológica en yacimientos arqueológicos del sector oriental de la depresión del Ebro durante el Holoceno superior». A: Pérez Albertí, A [et alii], 63-80. Peña, J. L.; González, J. R. «Evolució dels abrics de gres a la vall mitjana del riu Segre (sector oriental de la Depressió de l’Ebre)». A Geoarqueologia i Quaternari litoral. Memorial M. P. Fumanal, 217-227, València, 2000. Peña, J. L.; Sancho, C. «Alteración i microformas en la roca con grabados de Mas d’en Olives (Torreblanca, Ponts, Lleida)». A: Actes del I Congrés Internacional de Gravats Rupestres i Murals, Institut d’Estudis Ilerdens, Lleida, 2002. Peña, J. L.; Sancho, C.; Meléndez, A., Jiménez, A. «Las formaciones travertínicas holocenas de la cuenca del río Guadalaviar (Sierra de Albarracín, provincia de Teruel). Aspectos geomorfológicos i paleoclimáticos». A: Arnáez, J.; García-Ruiz, J. M.; Gómez-Villar, A., i, 159-172. Pérez Albertí, A [et alii] Dinámica i Evolución de Medios Cuaternarios, Santiago de Compostel·la, 1996

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre

Pocoví, A. «Estudio geológico de las Sierras Margnales Catalanas (Prepirineo de Lérida)». A: Acta Geol. Hispánica, 13 (3), 73-79, Barcelona, 1978. Riba, O.; Ramírez, J.; Maldonado, A. Mapa Geológico de España, escala 1:50.000, Hoja núm. 329 (Pons) y Memoria Explicativa, 47 p. IGME. Madrid, 1975. Riba, O.; Reguant, S.; Villena, J. Ensayo de síntesis estratigráfica y evolutiva de la cuenca terciaria del Ebro, Libro Jubilar J. M. Ríos, ii, 131-159, IGME, Madrid, 1983. Sancho, C.; Gutiérrez, M.; Peña, J. L.; Burillo, F. «A quantitative approach to scarp retreat starting from triangular slope facets (Central Ebro Basin, Spain)». A: Harvei, A. M.; Sala, M., 139-146. Sancho, C.; Peña, J. L.; Meléndez, A. «Controls on Holocene and present-dai travertine formation in the Guadalaviar River (Iberian Chain, NE Spain)». A: Z. fur Geomorph., 41(3), 289-307, 1997. Seguret, M. Étude tectonique des nappes et séries d’ecollées de la partie centrale du versant sud des Pirenees: caractère sinsedimentaire, rule de la compression et de la gravité, Publ. Univ. Sc. Et Tec. du Languedoc (USTELA), série Géol. Structurale, 2, 160 p., Montpeller, 1972. Serra Vilaró, J. «Excavaciones en la Cueva del Segre. Memoria de los resultados obtenidos en las excavaciones practicadas en el año 1917», Junta Superior de Excavaciones i Antigüedades, 26 p., Madrid, 1918. Sopena, M. C.; Peña, J. L. «Evolución del paisaje del Holoceno superior en el valle del Cinca, sector de Binaced (Huesca)», Arqueología del Paisaje. Arqueología espacial, 19-20, 185-197, Terol, 1998. SSS–Soil Survei Staff, Soil Taxonomi, USDA–NRCS, Washington, 1999.

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont (Garrotxa) GABRIEL ALCALDE Universitat de Girona MIQUEL MOLIST Museu d’Arqueologia de Catalunya MARIA SAÑA Universitat Autònoma de Barcelona

La Balma del Serrat del Pont és un jaciment ubicat a la vall del Llierca (Garrotxa), una zona ben estudiada des d’un punt de vista arqueològic atès que des de l’any 1981 s’hi han dut a terme d’una manera continuada diversos projectes d’investigació arqueològica, entre els quals cal esmentar els relacionats amb l’excavació de la Cova 120, la cova dels Ermitons o Plansallosa, jaciments situats a poca distància d’aquesta Balma. Concretament, la Balma del Serrat del Pont és a la confluència mateix de dos ecosistemes diferenciats, la muntanya abrupta (el massís calcari de l’Alta Garrotxa) i la plana, a una altitud d’uns 300 m sobre el nivell del mar. 1. El projecte d’investigació arqueològica de l’excavació de la Balma del Serrat del Pont Des de l’any 1989 s’han fet a la Balma del Serrat del Pont unes quantes campanyes d’excavacions arqueològiques en el marc de diversos projectes d’investigació que tenen com a objectiu general explicar l’ocupació prehistòrica de les àrees muntanyoses de la zona dels Prepirineus. Entre aquests projectes, el que se centra en les ocupacions neolítiques té com a objectius específics documentar la implantació de les primeres societats productores en aquestes àrees, estudiar els processos de domesticació animal i vegetal, determinar com es va donar la integració d’aquests nous processos productius en les estratègies econòmiques generals, i avaluar i explicar els canvis que això va suposar en l’organització i estructuració de les primeres societats camperoles. A partir dels treballs de recerca arqueològica fets fins ara, ha estat possible documentar a la Balma del Serrat del Pont una àmplia seqüència arqueològica amb

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

nombroses ocupacions estructurades i diferenciades que comprenen un període entre el vuitè mil·lenni cal aC i l’època actual. Les ocupacions més recents van de l’època romana al segle XIX. Es tracta d’unes ocupacions esporàdiques vinculades a diverses activitats productives com ara la ramaderia (transhumància) i l’explotació del bosc (producció de carbó), durant les quals la balma s’utilitzava com a abric natural. No s’ha pogut documentar la construcció de cap estructura d’habitació addicional. Les ocupacions immediatament precedents daten dels segles III-II aC. Durant aquesta ocupació (nivell arqueològic II.1.a), l’espai cobert que proporciona la balma es degué delimitar amb la construcció a la part nord d’un mur amb blocs de pedra calcària de mides diferents (10-40 cm), d’una alçada de 75 cm i una amplada de 50 cm a la base. Les diferents anàlisis fetes demostren que va ser una ocupació temporal vinculable amb l’activitat ramadera de la cria de porcs. L’espai que delimita el mur és, precisament, on aquests animals devien estar estabulats. L’ocupació anterior data de 1450 cal aC i és al nivell arqueològic II.2. S’hi va documentar la construcció d’una estructura d’habitació rectangular feta amb materials peribles (roure, boix, alzina) dins la qual es van localitzar diverses estructures domèstiques (dos fogars orientals en direcció est-oest). Són estructures de combustió que tenien funcions diferents. A sota mateix hi ha una altra ocupació (nivell arqueològic II.3; 2285 cal aC) amb relació a la qual també es va documentar la construcció d’una estructura d’habitació interna associada amb diferents estructures domèstiques. Aquesta estructura d’habitació és delimitada per dotze estructures de sosteniment que formen una planta circular en què es van documentar un fogar intern i un altre d’extern. Les estructures d’habitació i els materials arqueològics recuperats evidencien que aquest indret va ser ocupat per un grup reduït de persones durant un període breu. L’ocupació anterior (nivell arqueològic II.4; 2616 cal aC) es caracteritza per la presència d’una estructura d’habitació de planta rectangular la distribució de l’espai de la qual depenia, tal com s’ha evidenciat, de les diferents tasques fetes a l’abric; així, les estructures de combustió són a l’exterior de l’habitació, mentre que les àrees relacionades amb el processament de recursos vegetals són internes. Relacionat amb aquesta ocupació, hi ha un enterrament col·lectiu en fossa. A diferència de les ocupacions descrites fins ara, l’ocupació següent (nivell arqueològic II.5; 2780 cal aC) no presenta cap estructura que es pugui relacionar directament amb l’habitació. L’àrea ocupada es caracteritza per tres grans estructures de combustió associades amb àrees en què hi ha acumulacions importants de residus de combustió. Aquestes estructures estan situades fora del sostre de l’abric, fet que probablement facilitava l’expulsió del fum. Les característiques dels fogars, diferents dels que s’han descrit anteriorment i que tenien un ús domèstic, com també les de la resta d’elements del registre arqueològic permeten relacionar aquesta ocupació amb el desenvolupament d’una sèrie de tasques específiques de la transformació del metall i la producció d’objectes de coure a petita escala. Amb referència a aquestes tasques, es van documentar uns quants objectes i elements relacionables

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont

Figura 1. Planta general del nivell arqueològic III.2 de la Balma del Serrat del Pont.

amb les fases que constituïen la producció de metalls: vasos forn, toveres, instruments per triturar metalls i residus de fosa. L’anàlisi de la composició dels productes acabats constata l’ús de matèries primeres diferents fins i tot dins d’una mateixa ocupació. La prospecció feta respecte a les formacions minerals de la vall va constatar una elevada coincidència entre els minerals aprofitats a l’assentament i els dels afloraments més propers. L’ocupació del nivell arqueològic III.1 (2530 cal aC) correspon a un mateix moment cronològic. Com als dos nivells arqueològics anteriors, s’hi va documentar activitat metal·lúrgica. S’hi va constatar la presència d’una cabana de planta rectangular amb quatre estructures de sosteniment i un empedrat d’arranjament del sòl. A la part central hi ha una àrea de combustió. Si bé l’articulació espacial dels diferents elements arqueològics que formen cada ocupació mostra una estructuració diferent de l’espai, l’anàlisi de les restes orgàniques permet proposar una gestió dels recursos naturals i domèstics semblant per a gairebé totes les ocupacions. Les tasques que resulten de l’adquisició, el manteniment, la manipulació i el consum de recursos animals i vegetals no varien gaire d’una ocupació a l’altra. A

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

propòsit d’això, les comunitats que habitaren aquest abric durant el període considerat presenten com a característica principal el fet de seguir una estratègia de subsistència diversificada i no especialitzada, centrada, sobretot, en l’explotació de recursos domèstics. Es va documentar el consum predominant de cereals domèstics; destaca l’absència de lleguminoses. La gestió i l’explotació de recursos animals seguien un procediment anàleg al descrit amb relació als recursos vegetals. La ramaderia era mixta, es basava en quatre espècies animals i tenia com a finalitat principal la producció i l’obtenció de carn, tal com demostra l’estructura de la població animal sacrificada de les diferents espècies. Es disposa, això no obstant, de dades indirectes que indiquen una explotació simultània d’algunes produccions derivades (concretament, llana). Paral·lelament, es va documentar un grau elevat de diversificació pel que fa a l’explotació de recursos salvatges, tant els destinats al consum com els utilitzats com a combustible. A partir d’aquestes dades, es poden caracteritzar les diverses comunitats que habitaren aquest abric com a unitats socials autosuficients que gestionaven d’una manera relativament autònoma els recursos domèstics. 2. Les ocupacions del final del quart mil·lenni cal AC

Es poden situar al final del quart mil·lenni cal aC dues ocupacions molt properes en el temps. Es tracta dels nivells arqueològics III.2 i III.3. En aquella època, als voltants de l’assentament dominaven els boscos d’alzines, garric i roures, mentre que per la muntanya s’hi devien estendre avets, faigs i bedolls. Els castanyers devien ocupar una posició intermèdia. A la vora dels torrents i rierols o als indrets on feia humitat tot l’any hi devia haver una bona vegetació de ribera amb avellaners, verns i salzes. Aquest paisatge semiobert degué permetre que les garrigues, les boixedes i les brolles de brucs i estepes hi fossin importants. La resta de paisatge obert devia ser ocupat per camps de conreu i pastures. Des del punt de vista del clima, som en un moment fresc, més aviat fred (ALCALDE; MOLIST; SAÑA, 2002). Ambdós nivells tenen unes característiques semblants pel que fa a les diferents categories del material arqueològic recuperat. La diferència més important entre un nivell arqueològic i l’altre és en l’ús fet de l’espai interior de la balma i en la manera com es va estructurar. Al nivell arqueològic III.2 es va ocupar tot l’espai disponible a sopluig de la balma, mentre que al nivell arqueològic III.3 només se’n va utilitzar una part. Durant l’ocupació corresponent al nivell arqueològic III.2 es va construir a la balma una cabana d’estructura rectangular amb tres estructures de combustió situades a la banda més exterior de l’abric. A l’interior s’hi va documentar una fossa. Es tracta d’una estructura de forma ovalada de 130 x 90 cm, aproximadament, uns 50 cm de fondària màxima i una capacitat d’uns 350 L. Probablement, va ser utilitzada per emmagatzemar-hi cereals. També s’hi va documentar un molí de granit fixat al sòl, fet que demostra que el processament de determinats productes vegetals també

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont

Figura 2. Planta general del nivell arqueològic III.3 de la Balma del Serrat del Pont.

es duia a terme en aquest espai. A l’exterior hi havia fixat un segon molí amb unes característiques molt similars. A excepció de l’emmagatzematge, evidenciat només a l’interior, la resta de tasques es feien tant a dintre com a fora de la cabana. Per tant, d’acord amb la dinàmica documentada a les ocupacions lleugerament més recents d’aquest abric descrites anteriorment, podem afirmar que la finalitat d’aquesta construcció, d’aproximadament 28 m2, era augmentar la protecció natural aconseguida amb la paret de l’abric. En canvi, durant l’ocupació corresponent al nivell arqueològic III.3 no es va ocupar tota la superfície coberta (40 m2, aproximadament), sinó que es varen fer servir uns grans blocs de pedra despresos del sostre per construir una paret en sentit nord-sud que devia fer de límit entre els dos espais, l’un ocupat (oest) i l’altre sense utilitzar (est). La manca de restes arqueològiques corresponents a aquesta ocupació a la part est de la balma sembla indicar que la paret, la base de la qual es va poder identificar gràcies als grans blocs de calcàries, també tenia una part aèria construïda, segurament, amb materials peribles. En aquest nivell es van documentar dues estructures de combustió situades a la zona més exterior de l’abric. Tanmateix, no es va recuperar cap element estructural que evidenciï una estructura d’habitació inter-

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

na (cabana). Com a dada important, cal dir que aquesta estructuració diferent de l’espai no respon, però, a una economia ni a una organització diferents. La gestió tant del medi com dels recursos era similar, si bé el nombre de restes arqueològiques recuperades a l’ocupació més antiga (nivell III.3) també és força més reduït. Un dels aspectes més representatius de la vida de les comunitats o grups de persones instal·lades a la balma durant aquestes etapes és el pes important dels recursos locals en els processos utilitzats de producció. Amb relació a això, cal remarcar el fet que pràcticament totes les matèries primeres emprades per a la producció lítica i ceràmica provenen dels entorns de l’assentament. Les úniques mostres de matèries originàries de zones més allunyades són, pel que fa a la producció lítica, laminetes i elements retocats; a més, no es va documentar cap producte que en palesés la transformació a l’assentament mateix. La terra utilitzada en la producció ceràmica i els suports dels instruments de treball emprats en el processament dels productes vegetals (molins i morters, bàsicament) es devien produir sobre matèries provinents majorment de l’interior del massís de l’Alta Garrotxa i, en una proporció inferior, de la vall del Fluvià. El mateix es pot dir amb relació als recursos animals i vegetals explotats. Si bé el nombre de restes de llavors i fruits és relativament reduït, destaca l’àmplia diversitat de les mostres. Entre les plantes conreades trobem el blat nu, l’espelta bessona, l’espelta petita i l’ordi nu. Una dada interessant és que no hi ha cap prova que es practiqués l’agricultura als voltants de l’assentament. La producció agrícola –en concret, la sega– es va documentar indirectament mitjançant l’anàlisi funcional. Unes restes d’aglans, avellanes i raïm silvestre són la mostra de les plantes recol·lectades. Quant al tractament i el processament, és interessant assenyalar que l’estructuració mateixa de l’assentament demostra que era habitual fer l’operació de la mòlta, probablement restringida als cereals domèstics i aglans, i palesada pel fet que hi ha àrees de treball específiques amb instruments fixos destinats a aquesta activitat. En la gestió de recursos animals té un pes molt important l’activitat de cacera com a font de proveïment d’aliments d’origen animal. Bàsicament, es caçaven cérvols, cabirols, porcs senglars i cabres salvatges. Ocasionalment, també es devien manipular a la balma alguns carnívors com la guilla i el teixó, encara que no es disposa de proves directes que se’n consumís. La pesca, la cacera d’ocells i la captura de tortugues també constituïen unes activitats amb què, esporàdicament, hom es proveïa de suplements alimentaris. Com a dada significativa, també cal destacar la presència, encara que reduïda, de restes de mol·luscos d’origen marí, d’acord amb aquesta estratègia relativament diversificada. Concretament, són espècies pròpies del Mediterrani, de les quals es van trobar restes de cinc exemplars. No es disposa, però, de prou documentació per saber si era habitual destinar aquests animals al consum. L’elaboració d’objectes ornamentals amb les closques d’aquests mol·luscos també s’ha de considerar un dels motius probables del fet que siguin a la balma. En aquesta estratègia d’aprovisionament general, el sacrifici d’animals domèstics (bous, cabres, bous i cavalls) es pot considerar complementari (42,6%); el nombre

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont

Figura 3. Planta general del nivell arqueològic III.4 de la Balma del Serrat del Pont.

d’exemplars d’aquests animals destinats al consum és molt més reduït (NMI = 8) que no el de les espècies salvatges (NMI = 16). La ramaderia tenia com a finalitat principal la producció de carn; el sacrifici de cabres era molt important. Les pautes de selecció de l’edat i el sexe dels exemplars sacrificats fan pensar en una ramaderia mixta amb ramats formats per pocs caps de bestiar criats en règim de semiestabulació o a l’aire lliure. Segons que es desprèn dels resultats que acabem d’exposar, el radi de mobilitat necessari per satisfer les necessitats productives durant les estades a la balma es limitava als entorns de l’assentament. La manca de representació de processos especialitzats de producció, l’àmplia diversitat de recursos explotats, el fet que siguin complementaris i el caràcter local de la producció són uns trets que indiquen un cert grau d’independència de les unitats socials que ocuparen la balma durant aquella etapa. No obstant aquesta observació, també cal considerar les proves que demostren relacions i graus de dependència envers altres comunitats, unitats o agents socials, perquè una part dels instruments lítics de treball i també algunes matèries primeres provenen d’àrees situades més enllà de l’entorn de la balma. A més, atesa

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

l’àmplia diversitat de cicles productius en què estaven immerses aquelles persones, no podem obviar les necessitats de força de treball que de tant en tant o en algunes estacions podien sorgir. Per tant, el grup de persones instal·lades a la balma probablement mantenia relacions o vincles amb altres comunitats, estiguessin assentades a la mateixa vall del Llierca o bé en indrets més allunyats (ALCALDE; MOLIST; SAÑA, 2002). Probablement, mentre s’habitava la Balma del Serrat del Pont es va utilitzar com a assentament el jaciment de la Prunera (Sant Joan les Fonts) (4360 BP), ubicat al capdamunt de la pujada de Sant Cosme (SAÑA [et alii], 2000). La gran zona excavada (més de 2.000 m2) evidencia una densa ocupació d’aquest espai. Les prospeccions i excavacions que s’hi van fer en extensió van permetre delimitar una superfície mínima de 40.000 m2 en què es va registrar una dispersió notable de materials arqueològics. S’hi van documentar, igualment, estructures domèstiques que, bàsicament, són de combustió, emmagatzematge i cubetes reomplertes de deixalles. A la Cova 120 s’hi va documentar presència humana (AGUSTÍ [et alii], 1987). En aquest cas, però, la cova es va utilitzar com a cavitat sepulcral. Pels volts del 4300 BP s’hi van enterrar disset individus (deu adults, dos joves i cinc infants). Es tracta d’enterraments de secundaris. És important dir que les proves materials trobades a la Cova 120 i a la Balma del Serrat del Pont difereixen força de les aplegades a l’assentament de la Prunera; la distància màxima que hi ha entre els dos últims jaciments és de 7 km. Aquesta distància no implica, però, que siguem davant de dues comunitats independents. Igual que durant el neolític antic, l’especificitat dels cicles i processos productius aplicats pot fonamentar l’heterogeneïtat descoberta. 3. L’ocupació a mitjan sisè mil·lenni cal AC

L’ocupació humana de la balma corresponent al nivell arqueològic III.4 va ser datada pel mètode del carboni 14 en el 5470 cal aC. Segons que es desprèn de les dades obtingudes en aquest jaciment, a la vall del Llierca dominaven, en aquella època, les rouredes amb un estrat arbori i arbustiu compost principalment de boixos i aurons. Concretament, la prova arqueològica trobada a la balma correspon a una instal·lació breu i, probablement, de poques persones. Es va determinar només en una petita superfície d’uns 8 m2 i presenta una reduïda potència estratigràfica. Es van trobar poques restes arqueològiques i no es va constatar cap estructura evident. El fet que no es construís cap estructura (cabana, sitja...) denota que es preveia un trasllat al cap de poc temps, cosa que podria obeir a una estada esporàdica a la vall del Llierca deguda a la realització d’unes tasques molt específiques planificades amb temps (cacera d’una espècie animal concreta, obtenció de matèries primeres, prospecció del terreny...). Tot i haver-hi restes ceràmiques, el nombre de fragments aplegats d’aquesta categoria de materials arqueològics és força reduït. Entre aquestes restes, cal destacar-ne dues amb decoració impresa (Cardium), com també sobresurten dos frag-

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont

Figura 4. Representació gràfica de les datacions absolutes dels nivells arqueològics III.2, III.3 i III.4 de la Balma del Serrat del Pont.

ments amb cordons llisos. Les restes lítiques tallades són, bàsicament, de matèries primeres originàries dels entorns (quars filonià, sílex autòcton) (96%); només una part molt petita procedeix de la zona exterior del massís de l’Alta Garrotxa (sílex) (4%). És significatiu que entre les restes de llavors i fruits recuperats gairebé no n’hi hagi de cereals conreats. Passa el mateix en les espècies animals. Durant aquesta ocupació es va consumir a la balma carn de cabra salvatge, cérvol i porc senglar, espècies que devien ser corrents a la vall del Llierca. També es van trobar restes escadusseres de guilla i d’ocells. Les restes de carnívors petits són corrents en jaciments del neolític antic català situats en coves o abrics. L’absència total de proves que en palesin el consum pot fer pensar que aquestes espècies sobretot es caçaven per obtenir-ne la pell. En aquesta ocupació, destaca, doncs, la manca absoluta de recursos domèstics. Si a aquesta dada hi afegim el fet que tampoc no hi ha estructures d’habitació i ni instruments fixos de treball –a diferència de les dues ocupacions descrites més amunt–, es corrobora la hipòtesi del caràcter esporàdic de l’ocupació, malgrat que durant aquesta també s’hagués explotat una àmplia varietat de recursos naturals disponibles a la vall. La durada més curta de l’o-

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

cupació es podria relacionar amb la pràctica d’estratègies econòmiques i de mobilitat diferents. El grau més petit de diversificació documentat en les activitats econòmiques i l’absència de restes que obeeixen a l’explotació de recursos domèstics constitueixen dades indicadores de les diferències que, amb referència a l’organització, es poden establir entre aquesta ocupació i les dels nivells III.2 i III.3 (ALCALDE; MOLIST; SAÑA, 2002),. A l’hora d’interpretar aquest conjunt de dades s’ha de tenir en compte que la Balma del Serrat del Pont constitueix el jaciment neolític més antic de la vall del Llierca. El jaciment de Plansallosa, situat a escassos metres de la Balma del Serrat del Pont, és d’una època relativament més propera: la primera ocupació data d’entre el 5250 i el 4940 cal aC i la segona, més recent, d’entre el 5000 i el 4425 cal aC (BOSCH [et alii], 1998). Es tracta, però, d’unes ocupacions amb unes característiques força diferents de les documentades a la Balma del Serrat del Pont. A propòsit d’això, cal remarcar que l’excavació de Plansallosa va proporcionar els primers documents sobre l’agricultura i la ramaderia neolítiques a la comarca de la Garrotxa. S’ha proposat (ALCALDE; BOSCH; BUXÓ, 1989) que es devien utilitzar altres assentaments de la vall, com ara la cova s’Espasa, la cova dels Ermitons i la Cova 120, simultàniament a Plansallosa. Una de les particularitats que cal destacar és que la major part d’aquestes cavitats estan obertes en un relleu abrupte i que és difícil d’accedir-hi, especialment la cova s’Espasa i la Cova 120. No obstant això, s’ha de considerar el fet que els nivells neolítics s’han excavat d’una manera sistemàtica només a l’última cova esmentada. La informació disponible sobre la cova dels Ermitons i la cova s’Espasa és més imprecisa. Tot i això, cal dir que en cap jaciment d’aquests no hi ha prou proves arqueològiques per considerar-los hàbitats permanents. A la cova dels Ermitons s’hi van documentar diverses estructures domèstiques (estructures de combustió i una petita fossa), mentre que a la Cova 120 les úniques estructures arqueològiques trobades són grans fosses o sitges d’emmagatzematge de cereals (AGUSTÍ [et alii], 1987). La dinàmica socioeconòmica de les primeres comunitats agropecuàries a la comarca de la Garrotxa va contribuir d’aquesta manera a crear un model territorial caracteritzat pels assentaments a l’aire lliure, preferentment en zones aptes per a l’agricultura, no gaire allunyats dels recursos forestals i utilitzats amb una funció molt concreta com a indrets complementaris d’altres. El poblat veí de la Draga (BOSCH [et alii], 2000), de la mateixa època, si fa no fa, que aquesta ocupació de la Balma del Serrat del Pont, demostra, igualment, que no es pot parlar d’un model únic d’organització comunitària amb referència a les primeres comunitats camperoles. Les dades obtingudes fins ara en els treballs fets en el marc del projecte relatiu a l’estudi de l’origen i la consolidació de les societats camperoles a la zona dels Prepirineus catalans han demostrat que el jaciment de la Balma del Serrat del Pont constitueix un document de primer ordre amb vista a resseguir i estudiar els canvis entre les darreres societats caçadores i recol·lectores i les primeres societats agrícoles i ramaderes. Ateses les característiques i les condicions d’aquest registre ar-

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont

queològic representatiu d’aquesta etapa de la història a Catalunya, la Balma del Serrat del Pont ha esdevingut un document imprescindible per entendre aquest canvi no solament a la vall del Llierca o a la comarca de la Garrotxa, sinó també a la zona del nord-est peninsular. A més de la successió contínua d’ocupacions, tant la metodologia rigorosa aplicada com l’excavació en extensió d’una superfície força indicadora de la manera com s’organitzava i estructurava l’assentament –qüestió que normalment no es té en compte en molts jaciments del neolític antic excavats a Catalunya– sens dubte permetran disposar dels elements suficients per conèixer els aspectes i les variables clau a l’hora d’estudiar, caracteritzar i explicar el poblament durant l’etapa inicial de l’holocè a Catalunya. 4. Bibliografia

AGUSTÍ, B.; ALCALDE, G.; BURJACHS, F.; Buxó, R.; Juan-Muns, N.; Oller, J.; Ros, M. T.; Rueda, J. M.; Toledo, A. Dinàmica de la utilització de la Cova 120 per l’home en els darrers 6.000 anys, Sèrie Monogràfica del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 7, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona, 1987. Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) entre 5480 i 2900 cal AC, Publicacions Eventuals d’Arqueologia de Girona, 7, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 2002. Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M.; Toledo, A. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) entre el 2900 i el 1450 cal AC, Publicacions Eventuals d’Arqueologia de Girona, 2, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1997. Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M.; Toledo, A. «La Bauma del Serrat del Pont (Catalogne, Espagne). Un habitat campaniforme à production métallurgique». A: Bell Beakers today. Pottery, people, symbols in prehistoric Europe, 707-710, Servicio Beni Culturali, Trento, 2001. Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) a partir del 1450 AC, PEAG, 1, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1994. Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A.; Caravaca, J.; Codina, D. «La Bauma del Serrat del Pont (Tortellà, la Garrotxa), un taller de metal·lúrgia del coure d’ara fa 4.000 anys». A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, xxxiii, 43-48, 1994. Alcalde, G.; Molist, M.; Montero, I.; Saña, M.; Planagumà, Ll.; Toledo, A. «Producciones metalúrgicas en el nordeste de la península Ibérica durante el iii milenio cal AC: El taller de la Bauma del Serrat del Pont (Tortellà, Girona)». A: Trabajos de Prehistoria, 55-1, 81-100, 1998. Alcalde, G.; Molist, M.; Montero, I.; Planagumà, Ll.; Saña, M.; Toledo, A. «La Bauma del Serrat del Pont y los momentos iniciales de la metalúrgia en el

Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

NE de la Península Ibérica». A: Revista de Arqueología, 247, 20-27, 2001. Bosch, A.; Buxó, R.; Palomo, A.; Buch, M.; Mateu, J.; Tabernero, E.; Casadevall, J. El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Publicacions Eventuals d’Arqueologia de Girona, 5, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1998.

La Prunera, un assentament del neolític final a l’aire lliure a la zona dels Prepirineus catalans GABRIEL ALCALDE GURT,1 FERRAN BORRELL TENA,2 SUSANNA CASELLAS PARRA,2 MIQUEL MOLIST MONTAÑÀ3 MÒNICA OLIVA POVEDA,2 MARIA SAÑA SEGUÍ,2 ORIOL VICENTE CAMPOS2

El jaciment arqueològic de la Prunera està situat al costat del coll de Sant Cosme, al terme municipal de Sant Joan les Fonts (Garrotxa), al costat de la carretera N-260 (figura 1). Es va descobrir l’any 1990 durant l’observació d’un dels talls produïts per les obres del traçat de la N-260, prop del punt quilomètric 83. Per tal de confirmar el jaciment arqueològic de la Prunera, l’any 1991 es varen fer en aquest indret tres sondatges de prospecció d’1 m2 cada un. Aquests treballs previs varen permetre confirmar que hi havia un jaciment arqueològic en una extensió mínima de 80 m2, a més, amb referència a l’estratigrafia, es va descobrir un sol nivell arqueològic amb una potència aproximada de 15 cm. Les úniques categories de materials arqueològics documentats durant aquests treballs previs de prospecció van ser restes lítiques i ceràmiques; no es van observar elements estructurals. L’any 1993 s’efectuà una segona intervenció en aquest indret. Va ser una intervenció amb un caràcter d’urgència que consistí en la supervisió dels treballs d’excavació mecànica fets al sector nord del camp amb motiu de la instal·lació de la conducció de gas natural. Gràcies a aquests treballs es va constatar l’absència de materials arqueològics en aquesta part concreta del camp. Sabent, doncs, que hi havia el jaciment arqueològic de la Prunera i sabent que podia ser afectat parcialment pels treballs de desdoblament de la N-260 al tram Montagut-Olot, l’any 1999 es va acordar una segona intervenció arqueològica d’urgència, en la qual es va evidenciar que el jaciment tenia una superfície molt superior a la documentada en un primer moment. Prenent com a base les dades obtingudes 1. Universitat de Girona. 2. Universitat Autònoma de Barcelona. 3. Museu d’Arqueologia de Catalunya.

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Figura 1. Localització del jaciment arqueològic de la Prunera.

en aquesta intervenció i tenint en compte el traçat de la carretera, un cop avaluada la magnitud del jaciment, es projectaren i realitzaren quatre intervencions més durant els anys 2000 i 2001, la darrera de les quals va finalitzar al desembre del 2001. La tercera intervenció arqueològica d’urgència i la quarta varen consistir en la supervisió dels treballs mecànics de soterrament de la línia elèctrica i de les conduccions de gas. En aquestes dues intervencions es va constatar que el jaciment també s’ampliava considerablement cap a la part sud, just a l’altra banda de la carretera N-260. Es va evidenciar en aquesta àrea la mateixa dinàmica que a la resta del jaciment excavat fins aleshores, de manera que es va posar de manifest la gran extensió del jaciment, que devia tenir en aquells moments una superfície mínima de 8.000 m2. A partir de tots aquests resultats es van projectar i realitzar les intervencions d’urgència sisena i setena; la sisena es va centrar a excavar en extensió i la setena, a acabar de delimitar el jaciment. La superfície total en què es van fer les intervencions supera els 40.000 m2 (figura 2). Totes aquestes intervencions estan integrades en el mateix projecte d’investigació arqueològica, van ser assumides, segons un encàrrec del Ministerio de Fomento, pel Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Divisió de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i van ser gestionades des del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Gabriel Alcalde (UdG), Miquel Molist (MAC) i Maria Saña (UAB) es van encarregar de la coordinació i la direcció general de la intervenció. Els treballs tècnics van ser dirigits per arqueòlegs vinculats a la Divisió de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona: Ferran Borrell, Susanna Casellas, Xavier Clop, Josep Miquel Faura, Mònica Oliva i Oriol Vicente; hi van participar més de cinquanta persones de diferents universitats catalanes, estatals i estrangeres. Volem remarcar que el projecte d’investigació arqueològica de l’excavació del jaciment de la Prunera és un projecte que a hores d’ara encara es realitza. Tot i que

La Prunera, un assentament del neolític final

Figura 2. Superfície del jaciment de la Prunera en què es va fer una intervenció.

s’han finalitzat els treballs sobre el terreny, en aquests moments el projecte està centrat en el desenvolupament de les analítiques de les diferents categories de materials arqueològics recuperats. Per tant, els resultats que us avancem són preliminars i no són definitius. 1. Les intervencions. El plantejament i la metodologia general de la prospecció i l’excavació arqueològica En un primer moment, la intervenció directa sobre el terreny es va centrar a delimitar la superfície total i a esbrinar la dinàmica general del jaciment mitjançant sondatges sistemàtics d’1 m2 cada un repartits regularment per tota l’àrea afectada. L’estratègia de mostreig seguida va consistir a fer un sondatge cada 10 m. La separació entre els sondatges es va establir en funció de quatre paràmetres: la informació que es tenia aleshores, la superfície i la topografia del terreny on s’havia d’in-

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Figura 3. Prospecció i excavació arqueològica al jaciment de la Prunera.

tervenir, els mitjans i el temps disponibles. En cas de documentar una presència important de materials arqueològics o estructures arqueològiques, aquests sondatges s’ampliaven en extensió (2 × 2) per tal de documentar d’una manera detallada la dinàmica del jaciment. En cas de donar-se resultats negatius, s’efectuava un sondatge de reforç seguint el mòdul fixat de 10 m per tal de verificar que no hi hagués cap jaciment arqueològic (figura 3). Tots els sondatges fets en aquesta primera fase donaren resultats positius, de manera que es va constatar que hi havia dos nivells arqueològics: el primer (nivell i), recuperat parcialment, ocupa una superfície de 80 m2 i el segon (nivell ii) té una extensió, com a mínim, de 40.000 m2. El fet que el nivell superior s’hagi descobert només parcialment a la banda sud pot ser una conseqüència de les característiques mateixes del camp. Com que es tracta de la part més baixa, els treballs agrícoles no degueren afectar tant els nivells superficials. Va ser impossible seguir-lo cap a l’oest i cap al nord. Possiblement, en aquestes àrees va desaparèixer a causa de les alteracions degudes a les terrasses que s’hi van fer i al cultiu. Els treballs d’excavació en extensió que es van fer en una superfície total de 2.500 m2 van permetre documentar la dinàmica d’ocupació de l’assentament. Les característiques més remarcables sobre aquest procés són: – la gran dispersió de les restes arqueològiques; – l’alineació en sentit nord-est/sud-oest de les estructures arqueològiques; – l’absència d’estructures relacionables directament amb l’habitació, si bé es documenten els sòls d’ocupació. Els sòls d’ocupació es localitzen, majorment, seguint la part superior de les estructures i ens indiquen l’espai on la comunitat o les comunitats assentades en

La Prunera, un assentament del neolític final

Figura 4. Estructura de combustió excavada al jaciment de la Prunera.

aquest indret devien dur a terme les diverses tasques. Aquests sòls d’habitació es caracteritzen per la presència abundant de restes orgàniques descompostes i fragments reduïts de basalt i pedres sorrenques. També es van documentar fragments relativament més grossos de basalt i pedres sorrenques, els quals formen agrupacions o alineacions, per ara sense cap configuració específica, relacionades, segurament, amb algun tipus d’element estructural de dimensions més elevades. El fet d’estar distribuïts irregularment en espais concrets de l’àrea excavada no en permet, de moment, la caracterització. La hipòtesi segons la qual originalment formaven part d’estructures o bé estaven relacionats amb alguna activitat desenvolupada és abonada pel fet que aquests fragments de roques aportades de mides més grans només són en àrees amb una densitat elevada de materials arqueològics o al voltant de les estructures. 2. L’organització i l’estructuració de l’assentament

L’excavació en extensió va permetre constatar diferències importants entre els diversos sectors de l’àrea central del jaciment arqueològic pel que fa a la presència o a l’absència d’estructures i materials arqueològics. Es va observar una tendència general per la qual les restes arqueològiques disminueixen i n’augmenta la dispersió a mesura que ens acostem a les àrees nord i est d’aquesta superfície central, les quals podrien coincidir amb els límits de la unitat arqueològica central.

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Es va excavar un total de trenta-cinc estructures arqueològiques, entre les quals dominen les relacionades amb la combustió. Segons la forma i la funció, es poden classificar en les categories següents: – estructures de combustió (figura 4): sobretot es tracta de fogars de dimensions petites (40 cm de diàmetre com a mitjana), normalment delimitats per fragments de pedres sorrenques i basalt i en els quals hi ha una presència abundant de carbons. Se’n van documentar tant sobre cubeta com sobre el sòl directament. Les estructures negatives de combustió solen tenir una fondària de 20-30 cm. També en van apareixen de reomplerts de pedres sorrenques o basalts termoalterats, carbons i restes ceràmiques o indústria lítica; – estructures de sosteniment (figura 5): els forats de pal identificats devien funcionar com a elements de sosteniment d’estructures aèries com ara cabanes, coberts, tendals o paravents. Acostumen a formar una corona de pedres (principalment, basalts) al voltant d’un espai buit. En algunes ocasions es va documentar una pedra a la base del forat que devia impedir la penetració del pal al subsòl; – estructures negatives/cubetes: es tracta, generalment, d’estructures circulars o semicirculars excavades al subsòl que posteriorment van ser aprofitades per abocarhi materials de rebuig (ceràmics i lítics, i carbons), la funció original de les quals desconeixem. Com a fet important, cal dir que cadascuna de les diverses estructures excavades té unes característiques singulars, sigui per la forma o pel contingut que presenten. No es van documentar models recurrents. D’altra banda, també cal remarcar que aquests elements estructurals es distribueixen segons una determinada ordenació espacial sense límits interestructurals. A partir d’aquesta observació, es va considerar oportú seguir una estratègia de mostreig que permetés establir d’una manera detallada els límits de les unitats d’ocupació per les bandes nord, est, sud i oest. Com a qüestió complementària, es volia aclarir el caràcter i la condició d’aquests límits en cas que n’hi hagués, és a dir, constatar si durant les mateixes ocupacions de l’indret havien estat establerts per les comunitats prehistòriques o bé si eren una conseqüència directa d’alteracions antròpiques posteriors. Sobre els resultats obtinguts, cal destacar les consideracions següents: 1. Zona nord: hi ha un límit clar de l’ocupació caracteritzat per una disminució progressiva de restes arqueològiques i un grau elevat de la dispersió d’aquestes. A l’àrea situada més al nord aquest límit es veu alterat per la construcció a l’època actual d’un mur per fer terrasses. 2. Zona est: hi ha un altre límit clar de la zona o unitat d’ocupació central caracteritzat per una disminució progressiva de materials arqueològics. Això no obstant, aquest límit no es correspon amb el del jaciment perquè a partir d’unes bandes determinades (DC-DD/45-46) es va tornar a documentar el sòl d’ocupació i també torna a augmentar la intensitat de restes arqueològiques. A partir d’aquí el jaciment es veu afectat pels treballs posteriors relacionats amb la construcció d’un mur per fer terrasses i el condicionament d’un camí entre aquest sector i el sector C.

La Prunera, un assentament del neolític final

Figura 5. Estructura de sosteniment excavada al jaciment de la Prunera.

3. Zona sud: no va ser possible constatar límits relacionables amb l’ocupació central. En tots els sondatges fets en aquesta àrea es va recuperar una quantitat important de materials arqueològics. També va ser possible confirmar dos nivells arqueològics diferents. Per tant, tant la construcció com les remodelacions dutes a terme abans al traçat de la N-260 degueren destruir una part important del jaciment de la Prunera. 4. Zona oest: si bé es van documentar els límits de l’ocupació central per aquesta banda, els resultats dels sondatges confirmen, en part, les observacions fetes en els treballs d’excavació en extensió. Així, la presència important de materials arqueològics en els sondatges corresponents a aquesta àrea reforça la hipòtesi que el jaciment continua per aquesta banda. A partir d’aquests resultats, considerant la probable continuació del jaciment cap a la part est i tenint en compte la superfície total afectada pels treballs mecànics a fer durant el desdoblament de la N-260, es va considerar oportú intensificar la prospecció al sector C per tal de comprovar si hi havia cap jaciment arqueològic en aquesta àrea. Es va seguir, amb aquesta finalitat, la mateixa estratègia de mostreig que la descrita anteriorment. Es va comprovar que a la banda nord d’aquest sector la colada de basalt aflora a pocs centímetres de la superfície del terreny. En cas que hi hagués un jaciment arqueològic, estaria alterat totalment pels treballs agrícoles. D’una manera paral·lela, es va comprovar que la morfologia de la colada varia for-

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

ça a partir de la part central d’aquest sector, presenta un fort pendent i forma una cubeta que s’estén per tot la part sud. En aquest cas, a diferència de l’àrea central, excavada en extensió, l’assentament era quasi directament sobre la superfície de la colada, fet que podia comportar fer arranjaments o construccions sòlides amb unes característiques diferents de les que hi havia hagut fins aleshores. Per aquesta raó, es va considerar oportú ampliar els treballs en aquesta àrea d’aquest sector per mitjà de l’excavació en extensió, únic mètode que permetria identificar, definir i caracteritzar els aspectes particulars derivats de la instal·lació en aquest indret. Entre els aspectes que podien haver condicionat aquesta dinàmica diferencial respecte al sector central es varen considerar com a hipòtesi: – les característiques dels dipòsits sedimentaris amb relació a la morfologia particular que presenta la colada basàltica; – una possible funció específica de les estructures arqueològiques; – les alteracions potencials degudes a diferents agents i processos naturals. Com a fet important, cal remarcar que es van documentar diferències clares entre la part nord i la part sud de l’àrea d’aquest sector en què es van fer les intervencions. A la part sud la colada basàltica es localitza a pocs centímetres de la superfície del terreny, mentre que la part nord es correspon amb la zona on la cubeta natural formada per la colada basàltica té més profunditat. Aquest fet va influir i condicionar l’estructuració d’aquest espai durant la prehistòria. A la part sud el material arqueològic surt en contacte pràcticament directe amb la colada. A la part nord, en canvi, el jaciment arqueològic és dins el paquet sedimentari dipositat sobre la colada de basalt. Aquest paquet té una potència variable en relació amb la morfologia natural de la colada de basalt. D’aquesta manera, es van documentar els diversos arranjaments fets per condicionar aquest espai amb vista a la instal·lació. Les tasques d’arranjament comprenen l’anivellament de terreny, la construcció d’un límit físic que separa un espai probablement interior d’un espai exterior i la construcció de diversos elements estructurals vinculats amb les activitats de manteniment de l’espai ocupat. La majoria d’estructures s’articulen espacialment a l’esmentat límit físic, la qual cosa corrobora que es fes expressament. A partir d’aquestes consideracions es pot plantejar, com a hipòtesi, que en aquest sector del jaciment la instal·lació prehistòrica va aprofitar la morfologia natural que presentava la colada de basalt com a base de la instal·lació. Per consegüent, els límits naturals de la cubeta formada pel basalt es degueren aprofitar com a límits de l’ocupació. 3. Característiques més importants de les principals categories de materials arqueològics recuperats És remarcable la gran homogeneïtat que presenten les diferents categories de materials arqueològics recuperats. D’entre les més de 22.000 restes arqueològiques co-

La Prunera, un assentament del neolític final

ordenades (276 corresponen al nivell 1), cal destacar el predomini de restes ceràmiques (86%). La resta de categories representades són: indústria lítica, restes de fauna, restes de carbons, restes de llavors i fruits, i objectes d’ornamentació. 3.1. Restes ceràmiques

En el conjunt de restes arqueològiques recuperades a la Prunera en les diferents intervencions arqueològiques fetes des de l’any 1999, no hi ha dubte que els productes ceràmics constitueixen, per la gran quantitat que se’n va trobar, el conjunt més important amb una gran diferència. Es van trobar més de vint-i-dos mil fragments de ceràmica. L’estudi d’aquest important conjunt ceràmic, que actualment encara es duu a terme, permet establir, com a hipòtesis, algunes de les seves característiques principals. La primera dada que cal destacar és la gran fragmentació dels materials ceràmics. A part d’alguna forma sencera que excepcionalment es va recuperar durant la darrera campanya de treballs arqueològics, normalment les restes ceràmiques són fragments que fan impossible la reconstrucció de la forma original dels vasos a què pertanyien. La segona característica, que cal relacionar amb la gran fragmentació d’aquestes restes, és que el nombre de fragments importants, com ara vores, bases, fragments decorats i elements de prensió, és proporcionalment reduït en relació amb la quantitat total de fragments recuperats. Amb referència, per exemple, a les restes ceràmiques recuperades durant la campanya del 1999-2000, menys d’un 10% dels fragments són importants. Amb les dades disponibles actualment, sembla que aquestes proporcions es mantenen si fa no fa iguals, tot i l’important augment quantitatiu del conjunt ceràmic que han suposat els treballs fets després de la campanya esmentada. El tercer tret que s’ha de remarcar és que a la gran fragmentació s’hi ha d’afegir el deficient estat de conservació de les superfícies dels fragments ceràmics, que podria estar relacionat amb els particulars processos postdeposicionals que van afectar aquesta zona i que van afectar la conservació d’altres materials arqueològics; concretament, els elements d’origen biòtic que no van estar sotmesos a cap procés de cocció, accidental o no. Amb relació a això, els processos reiterats d’alta humitat seguits de períodes de gran sequedat poden haver estat la causa del mal estat de conservació d’aquestes peces ceràmiques. Pel que fa a la composició dels conjunts, de moment s’han trobat una dotzena de tipus diferents de vores, entre els quals hi ha un predomini clar de les vores C, E i F. En cada un dels conjunts formats per aquests tipus de vores sembla que els llavis arrodonits (01) segueixen dominant, encara que també hi ha llavis aplanats horitzontalment (04) o aprimats (09). En canvi, hi ha molt pocs fragments de base. Es tracta, en general, de bases planes no allargades (tipus 11A, 12A i 13A). En pocs casos va ser possible calcular els diàmetres. De moment, les mesures corresponen, més aviat, a vasos de boca petita (entre 7 i 12 cm) i mitjana (de 15 a 20 cm).

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Un dels trets més rellevants del conjunt ceràmic recuperat a la Prunera (figura 6) és la quantitat de fragments que presenten algun element de prensió. El grup més nombrós d’elements de prensió és format pels fragments informes amb llengüeta; hi ha alguns fragments amb dues llengüetes. A les peces en què hi ha doble llengüeta, una pot ser a la vora o lleugerament a sota i l’altra pot ser una mica més avall, ja al cos del vas. A part de les llengüetes, també es van documentar mugrons i nanses. Els motius o elements decoratius són força escassos i solen ser cordons llisos, alguns de dobles. Les matèries primeres amb què estan fets aquests productes ceràmics són força variades. Observats a ull nu, s’hi han detectat diversos tipus de terra. Un estudi específic sobre les característiques de les matèries primeres aviat haurà de confirmar aquesta observació i determinar, en tot cas, les zones on hom s’aprovisionava de les matèries primeres utilitzades. A partir de l’examen preliminar dels conjunts ceràmics també es poden esmentar algunes dades generals relatives a la tecnologia de producció aplicada, entre les quals es poden destacar com a definidores de les produccions ceràmiques el domini de la cocció reductora, l’àmplia gamma dels gruixos de les parets dels recipients i un tractament molt variat de les superfícies. El conjunt de característiques formals documentades fins ara permet plantejar que el material ceràmic recuperat al jaciment de la Prunera pertany a un conjunt de contenidors ceràmics produïts per a la realització de diferents funcions, com ara la transformació d’aliments mitjançant la cocció, vaixelles de servir, vasos d’emmagatzematge de productes sòlids i líquids per a períodes curts i llargs, etc. Gràcies a l’estudi aprofundit, en el futur es podrà precisar aquestes qüestions així com apreciar la importància de l’ús de productes ceràmics en els diferents processos productius desenvolupats per la comunitat o les comunitats que van utilitzar aquest indret com a lloc d’habitació en un moment determinat. Atès el conjunt d’elements morfotipològics determinats fins ara, podem plantejar una hipòtesi de treball pel que fa a la datació. Sobre aquest punt, cal remarcar l’absència d’elements importants; així, tan sols alguns trets com les vores de vasos petits i mitjans de perfil en S, algunes vores planes, uns quants elements de prensió com ara llengüetes simples o dobles i algunes bases planes ens permeten situar aquest conjunt en un moment propi del neolític final-calcolític no campaniforme tenint en compte que algunes d’aquestes peces poden ser trobades, fins i tot, en jaciments de les primeres etapes de l’edat del bronze. S’ha de recordar que conjunts ceràmics amb unes característiques similars a les remarcades en el cas de la Prunera van ser documentats en jaciments propers, com ara la Balma del Serrat del Pont, la Cova 120, alguna cavitat del conjunt de Serinyà (els Encantats o el Reclau Viver) o en altres jaciments del nord-est de Catalunya, com la Cavorca III o el Castell. Tal com ha estat assenyalat (Toledo, 1990), en aquesta zona de Catalunya s’ha trobat un conjunt de productes ceràmics poc importants que pertanyen a un període que podem anomenar neolític final-calcolític no campaniforme i que s’assemblen, pel que fa a determinades formes i a determinats elements, als que hi ha en altres zones d’èpoques similars com, per exemple, el Vallès. En definitiva, són els productes ceràmics fabricats i utilitzats per les comunitats que van viure en aquesta zona del nord-est peninsular.

La Prunera, un assentament del neolític final

Figura 6. Representació dels elements més importants del conjunt de restes ceràmiques recuperades a la Prunera.

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

3.2. Restes lítiques

Les restes lítiques recuperades al nivell 1 són molt escasses (19), de manera que les dades que aquí presentem només poden ser considerades com a simples indicis. Les matèries primeres utilitzades són el quars, el sílex autòcton i el sílex al·lòcton. No es van recuperar suports retocats ni nuclis, per la qual cosa no es pot donar gaire informació sobre la indústria lítica corresponent a l’ocupació més recent, llevat de les similituds que té amb els conjunts del nivell 2 amb relació tant a les matèries primeres com a la manera com està tallada la producció lítica. Del nivell 2 es va analitzar un total de 892 restes lítiques tallades. L’estudi fet sobre les matèries primeres de les restes lítiques demostra una relativa diversitat; així, es va documentar pòrfir, lidita, esquist, calcària, quars filonià, quars hialí, quarsita, roques silícies autòctones, roques silícies al·lòctones i jaspi. Les matèries primeres autòctones (pòrfir, lidita, esquist, calcària, quars filonià, quars hialí, quarsita, roques silícies autòctones) deuen ser originàries del massís mateix de l’Alta Garrotxa, sigui d’afloraments primaris, com les formacions carbonatades cuisianes, o bé d’afloraments en posició secundària –formacions de conglomerats dipositades en diferents èpoques del paleogen i que formen part de les serralades o en forma de col·luvions relacionats amb dipòsits de peu de vessant i dipòsits al·luvials relacionats amb la xarxa hidrogràfica del massís–. L’origen geològic de les matèries primeres foranes és difícil de determinar. Des d’un punt de vista quantitatiu, les roques silícies al·lòctones són poc importants i presenten una gran variabilitat. El jaspi podria tenir l’origen en els afloraments que es coneixen a la muntanya de Montjuïc a Barcelona (Carbonell [et alii], 1997), a més d’un centenar de quilòmetres de la Prunera.

PROCEDÈNCIA DE LES MATÈRIES PRIMERES

FORANES 9,43 %

LOCALS 90,57 % Nivell 2: Procedència de les matèries primeres

La Prunera, un assentament del neolític final

Per tant, creiem que es poden diferenciar dues estratègies quant al proveïment de les matèries primeres necessàries per a la producció de l’instrumental lític: – en la primera, més important pel que fa a la quantitat, es va optar pel proveïment de matèries primeres del massís de l’Alta Garrotxa i es van explotar afloraments en posició secundària (dipòsits al·luvials i de peu de vessant); – en la segona, es va fer una selecció de matèries primeres foranes a l’entorn geològic local (jaspis i roques silícies) per a la producció de suports. Hom se’n devia proveir en afloraments situats a més de 100 km de distància de la Prunera. Als nivells III.2 i III.3 del jaciment de la Balma del Serrat del Pont també s’hi va trobar jaspi de la muntanya de Montjuïc (Terradas; Borrell, 2002). La producció d’instruments lítics

Tot i la dificultat per reconèixer els estigmes habituals de la talla (bulbs, negatius, talons, punts d’impacte...) en les restes de quars, atesa la naturalesa petrogràfica d’aquesta roca, podem avançar que les dues estratègies de proveïment de matèries primeres minerals semblen correspondre a dos procediments de transformació, de manera que es pot distingir entre una producció majoritària d’esclats duta a terme totalment a l’assentament mateix i una producció minoritària de suports laminars feta exclusivament amb sílex al·lòcton i destinada a l’obtenció de laminetes. Aquests suports eren molt emprats, la qual cosa en va provocar la formatització, fracturació o alteració. La producció d’aquests suports també es devia realitzar, si més no parcialment, al jaciment mateix. De les 892 restes lítiques tallades, tan sols 83 (9,3%) van ser transformades mitjançant el retoc (figura 7). Les matèries primeres principals dels suports retocats són el quars i les roques silícies autòctones i al·lòctones. Tot i això, es constata una preferència clara pels materials silicis al·lòctons a l’hora de dur a terme la formatització perquè hi ha retocat el 32,5% de les peces amb aquesta matèria primera. De peces amb sílex autòcton només se’n va retocar l’11,8%, mentre que el percentatge de les peces amb quars retocades és del 6%. Bàsicament amb aquests materials, que no són originaris dels entorns del jaciment de la Prunera, es van elaborar els elements geomètrics, les puntes de sageta i els gratadors en contraposició amb els petits gratadors, els denticulats i les rascadores, fets amb les matèries primeres locals (sílex autòcton i quars). Pel que respecta a la categoria de macrolític, es va recuperar un nombre important de fragments d’objectes relacionats amb el processament de recursos vegetals. Els fragments de molins i morters hi són els més nombrosos. S’ha de destacar que gairebé tots es van fer amb basalt. Presenten formes i mides molt variables i normalment es van recuperar associades amb les estructures arqueològiques. En una quantitat inferior, també hi ha estris polits; en tots els casos són fragments de destrals.

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Figura 7. Representació dels elements més importants del conjunt de restes lítiques recuperades a la Prunera (1, 2, 3, 6, 7, 8: puntes de sageta de sílex al·lòcton; 4: geomètric de sílex al·lòcton; 5: triangle de jaspi).

3.3. Restes orgàniques

Tot i que el nombre relatiu de restes de fauna coordenades és elevat, les que permeten que se’n faci la determinació anatòmica i específica són poques. A partir de l’anàlisi preliminar feta, destaca el predomini clar de les espècies domèstiques, entre

La Prunera, un assentament del neolític final

les quals les restes d’ovicaprins i bovins són les que tenen una freqüència més elevada. Atesos aquests resultats, es pot proposar, com a idea preliminar, que les comunitats assentades en aquest indret practicaven, clarament, la ramaderia. L’anàlisi de l’articulació espacial de les restes de fauna mostra, com en el cas de les restes ceràmiques i lítiques, una distribució basada en les diferents funcions de l’espai. D’aquesta manera, la densitat de les dites restes és més elevada a les estructures domèstiques i al voltant d’aquestes; n’hi ha més a l’interior de les fosses i cubetes reomplertes de deixalles. El jaciment de la Prunera es caracteritza per un nombre força elevat de restes molt ben conservades de carbons, entre les quals destaca una presència relativament abundant de troncs i branques senceres (figura 8) relacionades, en la majoria de casos, amb residus de combustió abocats al voltant de les estructures de combustió excavades. La relació més habitual és la de branques carbonitzades amb sediments termoalterats i cendra. En alguns casos, aquests elements es van dipositar en cubetes construïdes expressament amb la idea de llençar-hi tot aquest material i deixar-l’hi, procediment relacionat directament amb les diverses tasques que implica el manteniment de l’espai ocupat. Tal com es posa de manifest en els resultats preliminars obtinguts en l’anàlisi d’aquests materials, les restes de carbons recuperades a la Prunera tenen orígens diferents: – d’una banda, es van trobar per tota l’àrea en què es van fer les intervencions quantitats elevades de petits fragments dispersos de carbó. Són més abundants a l’estrat que recobreix el jaciment. No es poden relacionar, doncs, directament amb les diferents ocupacions prehistòriques. La poca diversitat d’espècies (només dues) i el fet que les restes estiguessin molt escampades podria indicar un origen comú, probablement un incendi; – de l’altra, al mateix sòl d’ocupació i a les mateixes estructures arqueològiques, es van recuperar fragments més grossos que els descrits abans. La variabilitat d’espècies és molt més elevada i la distribució és deguda a les diferents tasques fetes a l’indret d’ocupació. Per consegüent, les restes de carbons trobades al jaciment de la Prunera informen no solament dels procediments de gestió i proveïment de combustible d’origen vegetal aplicats per les comunitats prehistòriques que habitaven aquest assentament, sinó també d’altres fenòmens esdevinguts o no intencionadament i que degueren comportar incendis totals o parcials de part de la massa forestal que hi ha als entorns de l’assentament. A propòsit d’això, amb l’anàlisi micromorfològica s’ha constatat que la deposició de sediments que omplen el jaciment es devia produir amb rapidesa i com a conseqüència d’un esdeveniment catastròfic que podria haver estat un terratrèmol i que es podria relacionar amb incendis naturals. A falta, encara, de resultats definitius sobre les plantes conreades i recol·lectades, les dades relatives al pol·len fan pensar en un paisatge força obert als entorns del jaciment i poblat, més enllà, de rouredes, pinedes i avetoses que devien estar parcialment obertes o esclarissades a conseqüència del conreu o la ramaderia. L’estudi del pol·len també demostra la pràctica de la recol·lecció de fruits, glans, avella-

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Figura 8. Exemple de restes de carbons recuperades al jaciment de la Prunera.

nes i herbes comestibles. De l’estudi de la resta d’herbes (plantatges i cereals silvestres) se’n desprèn un clima temperat i més humit que l’actual. Una altra dada important que ens ha aportat aquest estudi ha estat l’elevat nombre (60-90%) d’algues d’aigua dolça dintre del grup dels palinomorfes. Un percentatge elevat de pterosperma i pseudoschizaea com el documentat a la Prunera és indicatiu que l’aigua s’entollava al jaciment i que aquest s’inundava periòdicament, cosa que afavoria la proliferació d’aquestes algues. Els quists de pseudoschizaea sovint es relacionen amb moments d’erosió. A partir d’aquestes dades i d’acord amb els resultats preliminars de les anàlisis de la micromorfologia dels sòls, es tracta d’un indret on hi podria haver hagut inundacions. Periòdicament, el pla de Sant Cosme es devia inundar i dessecar, de manera que s’hi devien anar acumular dipòsits col·luvials de material detrític, entre els quals hi ha l’ocupació prehistòrica de la Prunera. 3.4. Restes d’ornaments

Relacionades amb l’ocupació central (sector B), es van trobar unes quantes peces d’ornaments personals. Destaquen sis denes de collaret amb unes característiques uniformes. Són unes peces circulars cilíndriques d’entre 1 i 2 mm de gruix i amb uns

La Prunera, un assentament del neolític final

diàmetres màxims que oscil·len entre 2 i 7 mm. Són fetes d’argila cuita amb desgreixants minerals. Això i les reduïdes dimensions fan que siguin un element singular al registre material del jaciment. Hi ha poques mostres d’ornaments de ceràmica, absent, per ara, a la comarca de la Garrotxa, cosa que cal remarcar. Se’n troben, però, a altres zones de la Península, com en coves del País Valencià, encara que la majoria de mostres semblants són en jaciments del sud de França, on s’han identificat denes discoïdals, cilíndriques i en forma de barrilet en diversos contextos de neolític final. També sobresurt una dena de collaret de forma circular cilíndrica (LP3517) i feta d’os, possiblement amb una diàfisi. Tecnològicament, ressalta l’alt grau de poliment, que fa que sembli brunyida. Aquest ornament és més abundant i a la zona de la Garrotxa ja se n’havien documentat mostres a la Balma del Serrat del Pont i a la comarca veïna del Pla de l’Estany, concretament a la cova de les Encantades de Martís. Finalment, s’ha d’esmentar la descoberta d’una lamineta d’or enrotllada sobre si mateixa i doblegada cap endins que potser és la part d’un anell, un braçalet o una arracada. No és habitual trobar peces fetes amb or en assentaments a l’aire lliure; per tant, en queda palesa l’excepcionalitat. Així, les primeres descobertes de peces d’or a Catalunya es van fer en sepulcres megalítics de l’Empordà; a banda d’aquests exemples, només s’ha trobat un gra esfèric a la Balma dels Ossos (Berga) (Martin, 1992). 4. Valoració general del conjunt de resultats obtinguts fins ara

L’excavació en extensió d’una superfície de 2.500 m2 va permetre constatar diferències importants entre els diversos sectors d’aquesta àrea central del jaciment arqueològic pel que fa a la presència o l’absència d’estructures i materials arqueològics. A propòsit d’això, es va observar una tendència general per la qual les restes arqueològiques disminueixen i n’augmenta la dispersió a mesura que ens acostem a les àrees nord i est d’aquesta superfície central, les quals podrien coincidir amb els límits de la unitat arqueològica central. La validesa d’aquest límit també és reforçada pel fet que les úniques estructures arqueològiques documentades en aquestes zones corresponen, precisament, a estructures de sosteniment. A aquesta consideració s’hi ha d’afegir el fet que la majoria d’estructures arqueològiques excavades són al centre i a l’oest de l’àrea excavada en extensió, on també augmenten força la densitat i la diversitat de materials arqueològics. A partir de la dinàmica documentada en tot aquesta àrea, podem dir que es tracta de la part central de l’ocupació. L’elevat nombre d’estructures excavades i la manera particular com estan disposades, orientades seguint un eix principal (nord-est–sud-oest) i espaiades regularment, fan possible que ens hi puguem referir com a unitat. Tenint en compte la informació exposada, es plantegen algunes hipòtesis entorn de l’ocupació i l’ús d’aquest espai amb relació a la formació del jaciment arqueològic de la Prunera:

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

1. L’assentament de la Prunera és un poblat permanent que devia tenir una extensió considerable i una estructura dispersa articulada entorn de grans unitats. A propòsit d’això, sembla probable que l’assentament no estava organitzat a partir d’unitats independents disperses per tota aquesta superfície, sinó que tot el conjunt d’estructures i materials formaven part del que podria ser una mateixa macroestructura. El fet que les característiques de cada una de les estructures siguin totalment diferents reforça l’última constatació. Així, cal dir, per exemple, que cada estructura de combustió excavada té unes característiques singulars, sigui per la forma o pel contingut que presenten. D’altra banda, tal com s’ha afirmat, segueixen una determinada ordenació espacial sense límits interestructurals. 2. L’assentament de la Prunera és el resultat d’ocupacions reiterades, espaiades en el temps. 3. L’assentament de la Prunera no és ben bé un espai d’habitació. La singularitat de les estructures documentades i la manera com estan distribuïdes, a més de la relació numèrica i qualitativa entre les diferents categories de materials arqueològics recuperats (categories sobrerepresentades/absències significatives), són característiques que poden evidenciar un ús específic d’aquest espai com a centre de trobada col·lectiva o comunitària: lloc d’intercanvis, centre ritual, trobada de ramats... Aquesta possibilitat no exclou la hipòtesi 2, encara que sí que la matisa. A falta de la conclusió de les diferents analítiques que actualment es fan, encara no és possible precisar un dels aspectes clau amb què podrem aprofundir en l’ocupació i la formació del jaciment: la durada de l’ocupació. L’homogeneïtat palesada als conjunts arqueològics recuperats i les característiques de l’estructuració de l’espai advoquen per un període de temps no gaire llarg. En relació amb això, també és interessant tenir en compte que els resultats preliminars obtinguts en l’anàlisi pol·línica i en la caracterització dels sòls evidencien inundacions periòdiques en aquest indret. 5. L’assentament de la Prunera amb relació al seu context immediat Els treballs de camp fets al jaciment arqueològic de la Prunera han evidenciat una dinàmica d’assentament fins ara poc documentada en el context català del neolític final. De moment es disposa del resultat d’una de les datacions radiomètriques efectuades de restes de carbons: 4360 BP. Aquesta dinàmica d’assentament es devia caracteritzar per l’establiment a l’aire lliure de «poblats» amb una superfície considerable. Quant a aquest punt, s’ha de remarcar que la dispersió de restes arqueològiques documentada fins ara arriba a una extensió mínima de 40.000 m2. Tot i que el volum d’informació disponible encara és molt reduït per treure’n conclusions definitives, els treballs que es fan constaten una sèrie d’aspectes, importants a parer nostre, que obliguen a reformular alguns tòpics atribuïts genèricament a les comunitats d’aquell període:

La Prunera, un assentament del neolític final

– l’ocupació i l’ús de zones planes també a les àrees muntanyoses; – la presència d’assentaments de dimensions considerables en aquestes àrees. Relacionant aquestes dades amb la resta d’informació disponible de la comarca de la Garrotxa, considerem que hi ha tres aspectes bàsics a destacar: 1. Es documenta un canvi en el model d’assentament respecte a moments precedents tenint en compte que de moment no s’ha localitzat cap assentament del neolític mitjà. 2. L’estructura de l’assentament de la Prunera difereix força de la constatada a les ocupacions coetànies al jaciment de la Balma del Serrat del Pont i, evidentment, de la Cova 120, utilitzada exclusivament com a indret funerari. 3. Es dóna el mateix fenomen amb referència al contingut. Tot i el caràcter preliminar de les anàlisis, la distribució de les restes segons categories de materials arqueològics és força diferent. Tenint en compte la localització específica, l’estructura i el contingut de cada un d’aquests assentaments i la poca distància entre els uns i els altres, sembla probable que els fessin servir d’una manera integrada. Per tant, no seríem, necessàriament, davant de comunitats diferents. L’especificitat dels cicles i processos productius desenvolupats probablement fonamenten el grau elevat d’heterogeneïtat observada. La utilització integrada d’un territori obliga a treballar amb unitats d’anàlisi més grans que els assentaments mateixos i a considerar, per a aquestes comunitats, un grau de mobilitat residencial més elevat que no pas el que els han atorgat tradicionalment. Pràcticament, no es disposa d’informació sobre la manera com estaven organitzades aquestes comunitats. La plena consolidació de les noves formes de producció degué comportar, progressivament, concentracions i disgregacions successives de les unitats de població, probablement relacionades amb l’ús i el control del territori. La segmentació degué ser afavorida per la creixent autosuficiència productiva dels diferents grups filials. No obstant això, els vincles i les relacions entre poblats es mantenien, encara que en un grau inferior. Els vincles i les relacions, però, poden canviar fàcilment. Tan bon punt es tenen per la mà els procediments dels cicles productius, les relacions de cooperació es fan menys necessàries amb vista a la supervivència de cada comunitat. Per contra, esdevé imprescindible disposar, permanentment, de terres aptes per al cultiu i la ramaderia. S’incrementen, doncs, les possibilitats de competència. No hi ha proves, però, que hi hagués hagut conflictes durant aquelles etapes. Per consegüent, durant la revolució neolítica es degué consolidar una nova forma de viure. La comarca de la Garrotxa no devia restar al marge d’aquest canvi. Si bé actualment encara es tenen poques proves per explicar amb detall la dinàmica específica del canvi, la documentació arqueològica existent permet elaborar un primer esbós en què queda patent la transcendència històrica dels esdeveniments que tingueren lloc en aquell període. Les noves formes de producció, de gestió de recursos i del territori, i la incorporació als processos productius de nous instruments de treball que facilitaren en gran manera moltes tasques imprescindibles per al manteniment i la reproducció de les comunitats són, entre d’altres, alguns elements que so-

G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

vint es posen en relleu quan es parla del neolític. Això no obstant, el veritable element de canvi, el que va marcar l’esdevenidor i va determinar en gran manera l’ordre social establert, són les noves relacions que es van establir amb els mitjans de producció. Així que va ser possible que cadascú se’ls apropiés, també va ser possible fer-ne una acumulació individual. Es fa difícil, doncs, continuar parlant d’igualtat social a les acaballes del neolític. El signes de jerarquització social no trigarien a manifestar-se. 6. Bibliografia

Agustí, B.; Alcalde, G.; Burjachs, F.; Buxó, R.; Juan-Muns, N.; Ollé, J.; Ros, M. T.; Rueda, J. M.; Toledo, A. Dinàmica de la utilització de la Cova 120 per l’home en els darrers 6000 anys, Sèrie Monogràfica del Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 7, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona, 1987. Alcalde, G.; Buch, M.; Mateu, J.; Palomo, A.; Saña, M.; Terradas, X. La Rodona, un assentament de grups caçadors-recol·lectors en el Pla d’Olot (La Garrotxa), Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 6, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1999. Alcalde, G.; Borrell, F.; Casellas, S.; Clop, X.; Faura, J. M.; Molist, M.; Oliva, M.; Saña, M. I.; Vicente, O. «Intervencions arqueològiques al jaciment de la Prunera (Sant Joan les Fonts, la Garrotxa) durant els anys 2000 i 2001». A: Jornades d’Arqueologia de Girona, 2002. Alcalde, G.; Borrell, F.; Molist, M.; Saña, M.; Vicente, O. «La Prunera, un site à plein aire du néolithique final dans le NE de la Péninsule Ibérique». A: De la maison au village dans le Néolithique du sud de la France et du nord-ouest méditerranéen Journées SPF, Marsella, 23-24 de maig de 2003. [En premsa.] Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) entre 5480 i 2900 cal. a. c., Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 7, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 2002. Bosch, A. «El Neolítico antiguo en el nordeste de Cataluña. Contribución a la problemática de la evolución de las primeras comunidades neolíticas en el Mediterráneo occidental». A: Trabajos de Prehistoria, 51 (1), 55-75, 1994. Bosch, A.; Buxó, R.; Palomo, A.; Buch, M.; Mateu, J.; Tabernero, E.; Casadevall, J. El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 5. Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1998. Carbonell, C.; Cebrià, A.; Sala, R. El taller de jaspis del Morrot de Montjuïc. Primers indicis de protomineria al paleoestuari del Llobregat, Centre d’Arqueologia de la Ciutat, Ajuntament de Barcelona, 1997. Guimerà, J. [et alii] «Geologia II». A: Història natural dels Països Catalans, 2, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992.

La Prunera, un assentament del neolític final

Martín, A. «Estrategias y culturas del Neolítico Final y Calcolítico en Catalunya». A: AAVV Aragón /Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria, Institución Fernando el Católico, Saragossa, 1992. Pallí, Ll. «Estratigrafia del Paleógeno del Empordá y zonas limítrofes». A: Publicaciones de Geología, 1, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1972. Terradas, X.; Borrell, F. «La Bauma 3340-2935 cal. a. c. (Nivell Arqueològic III.2): les restes lítiques tallades». A: Alcalde [et alii], 2002. Terradas, X.; Borrell, F. «La Bauma 3100-2890 cal. a. c. (Nivell Arqueològic III.3): les restes lítiques tallades». A: Alcalde [et alii], 2002.

Noves aportacions al neolític final-calcolític verazià: l’assentament del Camp del Rector (Jorba, Anoia) i les estructures de combustió del sector II de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental) JOSEP FONT I PIQUERAS

1. El Camp del Rector

1.1. La situació i el marc geogràfic

El jaciment del Camp del Rector està situat al peu del cementiri municipal de Jorba (Anoia), nucli enclavat a l’inici de la conca d’Òdena, a l’extrem oriental de la Depressió Central Catalana. Les coordenades UTM són X: 378704; Y: 4606401 Z: 360 m sobre el nivell del mar. L’assentament ocupa un espai que hi ha a recer d’un turó sobre una terrassa fluvial de pendent suau que s’alça al nord-est de l’Anoia. A tocar d’aquest indret hi conflueixen la riera de Rubió i un poc més lluny la riera de Clariana. La zona és muntanyosa; els puigs de la Guàrdia (549 m) i de Montpaó (599 m) dominen la vall per l’esquerra i la serra de Clariana amb els plans de Morera (643 m) la domina per la dreta. El Camp del Rector és dominat pel pla del Magre (564 m) al sud-oest, pel balç del Tacó a l’oest i pel puig de la Guàrdia al nord. Al sud-est s’obren les terrasses fluvials a banda i banda de l’Anoia i s’ofereixen amplis espais bons per al conreu. Les característiques del terreny del terme de Jorba són les generals de la Depressió Central Catalana. Es tracta, fonamentalment, de materials recents de l’era terciària i quaternària, entre els quals destaquen els sediments marins (calcàries, margues, etc.) i d’origen lacustre (conglomerats, gresos, argiles, etc.), que avui constitueixen els dipòsits de la zona.

Josep Font i Piqueras

Làmina 1: Planta general de l’assentament del Camp del Rector.

1.2. El motiu, el programa i la metodologia dels treballs

El jaciment fou localitzat durant el programa de supervisió de les obres del tram Santa Maria del Camí-Igualada de la nova autovia de la N-II; concretament, és al punt quilomètric 4.320-4.390. No es tenia cap indici que hi hagués restes prehistòriques en aquest indret, si bé a un centenar de metres s’hi documentà un abocador de material romà durant les tasques de supervisió. L’empresa Atena va fer els treballs d’excavació i documentació entre el 8 de novembre de 1999 i el 24 de març de 2000 amb un equip de treball format per un arqueòleg director i set auxiliars. Les restes eren en un antic camp de conreu de cereals i vinya. En localitzar-se el jaciment, la zona ja havia estat rebaixada mecànicament 30-40 cm de profunditat i s’hi observaren diversos fragments de ceràmica de factura grollera feta a mà i algunes petites aglomeracions de pedres. Els treballs s’iniciaren amb la neteja de la zona on afloraven més restes i la delimitació de les estructures que anaven apareixent. Posteriorment, l’excavació de dues fosses aportà una primera valoració de les característiques i la importància del jaciment; així, es va constatar que era un camp de sitges de l’època prehistòrica i es va plantejar la possibilitat d’un programa d’intervenció específic. Amb l’objectiu de delimitar el perímetre del jaciment, es van rebaixar mecànicament 2.370 m2, dels quals se’n van excavar uns 1.800, comprenent-hi tot l’assentament prehistòric; es van descartar les àrees on no hi havia elements arqueològics. El procés d’excavació es va desenvolupar progressivament per sectors i estructures seguint el mètode estratigràfic Harris-Carandini i un sistema de registre específic per a cada tipus d’unitat. Així mateix, la denominació i la numeració d’estructures i estrats foren establertes d’acord amb els criteris unitaris que presentava cada

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

fossa. A causa de la complexitat que oferien, inicialment es van excavar algunes àrees fent quadrícules. La situació de tots els materials localitzats es va recollir segons coordenades en tres dimensions i la planimetria fou aixecada acuradament segons les característiques de cada estructura amb un mínim d’una planta i dues seccions per a cada una. Finalment, la recollida de mostres i el garbellament de terres van ser selectius, segons les propietats de les diverses unitats estratigràfiques. 1.3. Les característiques de l’assentament

Estratigràficament, la major part d’estructures localitzades eren cobertes pel nivell superficial del camp de conreu, a excepció d’algunes àrees on s’interposava un estrat d’argiles amb component arenós. En general, les restes eren a una profunditat mitjana d’entre 50 i 70 cm a sota del rasant actual; totes havien estat construïdes al subsòl natural retallant, en els casos de més profunditat, diversos estrats geològics. Aquest substrat era constituït, principalment, per un nivell de llims semicompactes i l’aflorament irregular d’una segona capa de graves i petits còdols calcaris. El percentatge elevat de carbonat de calci en aquests estrats es va fer palès en les concrecions abundants que presentaven tots els materials trobats. Deixant de banda les estructures prehistòriques, l’excavació també proporcionà un total de vint-i-una estructures negatives de l’època moderna o contemporània relacionades amb l’activitat agrícola que s’havia desenvolupat a l’indret. Es tracta, sobretot, de diverses rases de cultiu i fosses petites possiblement per plantar-hi ceps. Algunes d’aquestes fosses seccionaven lleugerament alguna estructura neolítica. L’assentament del neolític final-calcolític ocupava un espai d’aproximadament 1.500 m2 i cobria tota la superfície de l’àrea excavada. Hi vam distingir un total de cent vint-i-una estructures, totes de tipus negatiu i amb una forma i una funció diverses, moltes de les quals són difícils d’interpretar. Com hem dit, les fosses estaven excavades en el subsòl geològic i presentaven un lleuger seccionament horitzontal causat per l’activitat agrícola que fins fa ben poc es realitzava en aquells terrenys, així com pels primers rebaixaments fets durant les obres. Això no obstant, la conservació de les estructures era notable; així, gran part del seu volum i la forma es mantenien en bon estat. Aquests mateixos factors erosius no van permetre la conservació del sòl d’ocupació prehistòric, present únicament i parcialment a les grans estructures d’habitatge o de producció. 1.4. Tipus d’estructures i funcions possibles

El conjunt d’estructures del Camp del Rector destaca, sobretot, per la diversitat de formes i per la distribució específica, sovint en agrupacions d’un mateix tipus de fosses. Per tal d’exposar els resultats de la intervenció, agrupem les estructures en diversos conjunts segons la forma, les funcions possibles i altres casos similars.

Josep Font i Piqueras

Làmina 2: Tipus d’estructures localitzades al Camp del Rector.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

1.4.1. Estructures tipus cabana

En el grup d’estructures tipus cabana hi incloem tres estructures que presenten unes característiques que les determinen com a estructures singulars amb una coberta aèria: unes dimensions considerables, una forma complexa, el fet que hi hagi sistemes de sosteniment de cobertes, l’aparició de restes de terra cuita amb marques de brancatge, l’abundància de material moble i la ubicació específica en el conjunt de l’assentament. La denominació cabana fa referència no solament a estructures d’habitatge, que creiem identificades en un sol cas, sinó també a altres de relacionades, probablement, amb activitats productives, l’emmagatzematge o l’estabulació.

E-31: Aquesta estructura és, sens dubte, la més complexa del jaciment. Quan fou localitzada, era una àmplia taca grisosa on afloraven abundants fragments ceràmics i algunes pedretes. Un cop excavada, es va descobrir una extensa depressió poc o molt rectangular de 8,70 × 8,62 m, de manera que la superfície fa, aproximadament, 50,41 m2. És la més gran de l’assentament. El fons era força irregular, sobretot a l’àrea nord-oest, on el sòl geològic era retallat per reguerons abundants de dimensions i profunditats variables; en canvi, el fons de la zona sud-est era pla a excepció d’alguna cubeta. En conjunt, la profunditat mitjana de l’estructura era d’uns 30 cm. Es documentà un total de set forats de pal excavats al sòl de la depressió (E-36, E-38, E-39, E-41, E-42, E-60 i E82) d’entre 9 i 23 cm de fondària; se’n van documentar nou més al perímetre (E-25, E-27, E-37, E-43, E-44, E-50, E-58, E-65, E-82). Al nord de l’estructura n’hi havia cinc d’alineats seguint un eix longitudinal nord-est–sud-oest, separats entre ells per poc més de mig metre; a la zona sud–sud-oest també s’hi observen dos eixos, un amb la mateixa orientació i l’altre en sentit nord-oest–sud-est. Cal remarcar dues acumulacions de pedres que podrien ser d’elements de falca i de subjecció de pilars verticals. Si bé aquests elements comprenen tot el perímetre de la depressió i testimonien una estructura aèria de coberta, l’observació global no permet definir amb claredat l’articulació arquitectònica d’aquesta construcció. El rebliment de l’estructura era constituït per un sol estrat d’amortització pràcticament homogeni i format per un sediment d’arena llimosa d’un color gris negrós amb molts elements orgànics descompostos. El mateix farciment amortitzava l’interior dels reguerons, les cubetes i els forats de pal que hi havia a la depressió, cosa que dificultava la identificació d’una possible asincronia d’alguns d’aquests retalls. Aquest estrat aportà una quantitat notable de material arqueològic, la qual constitueix el 28% del total de materials recuperats a l’assentament. Hi destaquen 389 fragments de ceràmica, 19 fragments de sílex i les restes d’alguns fragments d’argila cuita amb marques de brancatge. Els elements d’aquesta construcció ens permeten afirmar que es tracta d’una construcció destinada a activitats productives difícils de concretar; descartem l’ús com a habitatge atesa la manca de prou testimonis per assegurar l’existència de paraments de tancament lateral.

Josep Font i Piqueras

Làmina 3: Material ceràmic del Camp del Rector. 1-7: formes hemisfèriques i subesfèriques; 5-14: formes cilíndriques; 15-20: formes ovoides; 21: recipient tulipiforme; 22-23: llengüetes; 24: mugró; 25: cordó; 26-27: pastilles repujades; 28: pastilles aplicades; 29-30: incisions.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

E-88: Aquesta estructura és una fossa àmplia situada a l’extrem nord-est de l’assentament, originàriament adossada al peu del turó on avui hi ha el cementiri de Jorba i que li ofereix una bona protecció natural. La planta era irregular i, si fa no fa, el·líptica; estava orientada en sentit nord-est–sud-oest. Les dimensions màximes són de 7,46 × 4,35 m; la fondària mitjana és de 35 cm i la màxima, de 75 cm. El sòl era pla a la zona central, si bé a l’interior també hi havia unes quantes fosses i cubetes. Estratigràficament, s’hi observen dues fases d’ocupació i construcció: en la primera, l’estructura devia comprendre el sector nord-est amb unes dimensions d’aproximadament 4,20 × 2,60 m (uns 10 m2); en la segona fase, indeterminable a partir de les restes materials, la construcció es va ampliar vers el nord-est i el sud-est, i va assolir les dimensions finals esmentades (25 m2 aproximadament), i sobre un mateix nivell es van col·locar, d’una manera regular i separades cosa de mig metre, diverses aglomeracions de pedres de dimensions mitjanes que, falcades per altres de més petites, pensem que són sistemes de sosteniment de puntals d’acord amb els nombrosos exemples europeus (Audouze; Buschsenschutz, 1989). Les diverses cubetes i fosses petites documentades a l’interior responen, a parer nostre, a estructures que tenien una funció domèstica, en algunes de les quals es van trobar restes de petits carbons i terra cuita (E-99, E-115), de manera que, probablement, eren estructures de combustió. Als dos estrats de rebliment d’aquesta construcció hi havia fragments abundants de ceràmica i d’argila cuita amb desgreixant vegetal i marques de brancatge. Aquests elements, el conjunt de suports de puntals, la forma de l’estructura (propera a la de la CR-37 de Can Roqueta (González [et alii], 1999)), la situació concreta a l’assentament i la presència de nombroses estructures domèstiques i productives a l’exterior ens la fan considerar un fons de cabana emprada com a habitatge en què es feien activitats domèstiques.

E-96: Aquesta estructura presenta una forma més regular que les construccions anteriors. És una depressió àmplia poc o molt el·líptica de 5,94 m de llargada × 1,50 d’amplada, la qual cosa comporta uns 8 m2 de superfície. Als dos extrems i en direcció sud-est s’hi obrien dues petites rases possiblement per a l’encaix de puntals o de dues petites estaques laterals, amb la qual cosa la construcció devia assolir uns 14 m2 comptant-hi l’espai elevat resultant. La superfície de l’interior de la fossa era plana i tenia una fondària mitjana de 20,6 cm, a excepció de tres petites elevacions situades a 1,30 m l’una de l’altra i disposades seguint l’eix longitudinal central. Considerem que són un sistema de basament i suport de puntals per al sosteniment d’una estructura aèria similar al documentat a l’estructura E-88, perquè, a més, hi havia algunes pedres a manera de falca. D’altra banda, a l’extrem oest de l’estructura hi havia una petita fossa en què s’acumulaven pedres mitjanes i grosses. El fet que s’hi trobés un gran abundància de petits carbons i el color grisós del sediment poden fer pensar en una àrea de combustió. L’absència de termoalteració tant al sòl de la cubeta com a les pe-

Josep Font i Piqueras

dres esmentades no ens permet assegurar aquesta hipòtesi. El conjunt estructural es reblia per un sol estrat, força heterogeni de composició i pobre de materials arqueològics, entre els quals només sobresurt un fragment d’una placa d’argila cuita. La ubicació d’aquesta construcció a l’àrea de les estructures d’emmagatzematge i el fet de tenir una amplada reduïda abonen la hipòtesi d’una construcció tipus cobert o enramada per fer-hi tasques productives o guardar-hi utensilis i productes. Morfològicament, és força semblant a l’hàbitat de Can Bertran (Pons, 1994) i a l’estructura MS-55 de la Bòbila Madurell-Poblesec (Martín [et alii], 1996), construccions interpretables d’una manera similar. 1.4.2. Sitges

Hem considerat com a sitges les fosses que tenen la forma tradicional d’aquestes estructures. Es tracta del grup que presentava més explícitament la funció primària, si bé la major part foren localitzades en l’estat d’utilització secundària. El grup és constituït per catorze estructures (l’11,6% del total) de planta circular i secció cilíndrica o globular, a excepció de dos casos amb un perfil troncocònic i fons generalment pla. El diàmetre màxim observat és d’1,13 m, malgrat que la mitjana és de 89,3 cm. La profunditat que assoleixen també és escassa: entre 30 i 69 cm. Atenent aquestes dimensions, són sitges de dimensions reduïdes i volum escàs, similars a d’altres del neolític final (Martín [et alii], 1996). Tot i això, cal tenir present el seccionament horitzontal de les fosses, que en la major part de casos pot ser, aproximadament, un terç del volum conservat. Així mateix, la capacitat d’aquestes sitges és molt variable: entre els 93,82 L de l’estructura E-16 i els 691,98 L de l’estructura E-6; la mitjana reflecteix aquesta variabilitat (274,78 L aproximadament); la capacitat de la majoria d’estructures és entre 150 i 400 L. En general, doncs, som davant de fosses amb un volum inferior al de les sitges aparegudes en assentaments d’èpoques posteriors, com l’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995) o Minferri (Alonso; López, 2000). La major part de sitges tenien un sol estrat de rebliment, fet característic d’una reutilització com a abocadors de deixalles domèstiques (cendra, ceràmica, fauna, etc.). Aquest no és pas el cas de les estructures E-7, E-8, E-9 i E-17, que es distingeixen dels altres casos pel rebliment marronós sense gairebé gens de materials arqueològics i que no esdevenen contenidors de residus. Respecte a aquestes sitges, ens plantegem una amortització natural o bé un rebliment antròpic de sediments no residuals (per exemple, l’excavació de fosses i l’abocament posterior de la terra a les estructures inutilitzades). Destaquem el segon estrat de rebliment de l’estructura E-108, format exclusivament per argiles verdoses amb algunes clapes grises, pràcticament idèntic a la UE 05, un estrat geològic situat a la base del turó del cementiri de Jorba. A tall d’hipòtesi, plantegem que la fossa es va utilitzar com a dipòsit de les argiles emprades en l’elaboració de terra cuita per al bastiment d’estructures complexes –els fragments localitzats són d’un color i d’una composició semblants– i ceràmiques,

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

sense excloure una possible funció primària com a sitja. 1.4.3. Dipòsits-contenidors

En el grup de dipòsits-contenidors hi hem inclòs deu fosses irregulars de grans dimensions que, per les característiques que presenten, poden ser estructures d’un volum notable en què s’emmagatzemaven materials o productes. La forma és clarament diferent de les sitges clàssiques; és probable que el principal tret distintiu fos l’absència d’un tancament hermètic, si bé cal pensar en possibles sistemes de cobriment. Es tracta de fosses irregulars de grans dimensions, generalment de planta poc o molt el·líptica i d’una longitud superior a 1 m. Tenen una profunditat d’entre 40 i 60 cm i un volum molt més gran que el de les sitges: deixant de banda les estructures E-94 (6.500 L), E-33 (4.800 L) i E-19A (2.300 L), molt més grans i més complexes quant a la forma, la major part d’estructures tenen una capacitat d’entre 1.100 i 1.800 L. No ens manquen estructures similars en assentaments semblants, tant en contextos verazians a la Bòbila Madurell-Can Feu (Martín [et alii], 1996) com en altres de posteriors a Minferri (Alonso; López, 2000), el Poliesportiu de la UAB (Francès, 1993) o Can Roqueta (González [et alii], 1999). Una estructura similar molt propera a les més complexes, com ara l’E-94 o l’E-33, és al jaciment calcolític de Barres (Eyguières, Provença Occidental) (Bargue-Mahieu, 1995). Com succeeix en altres estructures del Camp del Rector, la majoria van tenir una funció secundària com a abocadors; així, totes van proporcionar material arqueològic. Cal remarcar el fet que, excepte els localitzats en superfície, tots els molins es van documentar en aquestes fosses. Destaquem dues estructures: la fossa E-51 i l’estructura E-104. La fossa E-51 contenia un rebliment format gairebé exclusivament per una gran quantitat de pedres i còdols entre els quals es localitzà un molí de dimensions considerables, així com diversos fragments de tres molins més i restes abundants de terra cuita. Aquesta circumstància ens decidí a denominar-la dipòsit de molins. La ubicació, adjacent a l’estructura tipus cabana E-88, encara fa que tingui més importància com a fossa destinada a tasques domèstiques i productives. L’estructura A-II de l’Arenal de la Costa, en la qual també es van trobar restes de torchis, té unes característiques molt similars; s’ha considerat que era un banc de suport de molí. Per tant, pensem que l’estructura del Camp del Rector tenia una funció semblant. L’estructura E-104 tenia al fons dos forats de pal, un en cada extrem, separats per uns 60 cm i inclinats vers l’interior. Dins d’aquests forats i a l’espai que hi ha entremig hi van aparèixer nombroses pedres de dimensions diverses. El conjunt permet considerar una estructura aèria en forma de V invertida o de ? com a element de sosteniment d’un o més artefactes col·locats a l’interior de la fossa. Amb relació a això, l’estructura té semblances notables amb altres de localitzades a l’Europa central, com ara la documentada al jaciment del bronze final de Wallwitz (Sa-

Josep Font i Piqueras

xònia) i considerada una fossa de tissatge (Audouze; Buschsenschutz, 1989). 1.4.4. Fosses circulars

Hem trobat convenient distingir com a grup diferent de les sitges les fosses circulars que no tenien prou profunditat per considerar-les com a tals, malgrat tenir en compte el seccionament horitzontal que presentaven. Es tracta d’un conjunt de vuit estructures amb un diàmetre comprès entre 60 i 116 cm, un fons generalment pla i una profunditat d’entre 12 i 33 cm. Ateses aquestes dimensions, el volum mitjà, uns 144 L, també és escàs i no es pot incloure en el de les sitges i els «dipòsits». S’han localitzat estructures similars a la Bòbila Madurell (Martín [et alii], 1988), l’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995), Minferri (Alonso; López, 2000) o el Poliesportiu de la UAB (Francès, 1993). La funció és poc clara, si bé l’absència de marques d’activitats domèstiques fa suposar una finalitat d’emmagatzematge. Destaquem que la major part foren trobades al sector central de l’assentament. 1.4.5. Cubetes circulars

Del grup anterior n’hem diferenciat el conjunt de fosses circulars que tenen un diàmetre més petit i que a priori pensem que no són forats de pal, si bé no és descartable que en alguns casos ho siguin. Són deu estructures amb el diàmetre comprès entre 35 i 50 cm, la base plana o lleugerament còncava, la profunditat variable (entre 7 i 22 cm) i el volum reduït (18-33 L). El rebliment de la majoria contenia cendra i carbonets abundants, a vegades amb pedretes i còdols alterats, en algun cas, per l’acció del foc. Entre les estructures que presentaven aquests trets destaca l’agrupament de tres fosses (E-12, E-13 i E-15) situat a la zona central de l’assentament i que forma un conjunt molt homogeni tant per la forma com per la quantitat de cendra que les reblia. Aquests elements ens condueixen a creure que algunes d’aquestes fosses possiblement són estructures de combustió. En altres casos, creiem que, tenint en compte les dimensions mateixes de les fosses i el fet d’haver-hi trobat pedretes que podrien actuar com a falques, aquestes estructures poden ser fosses per a l’encaix i suport de contenidors ceràmics, aspecte ben documentat també en jaciments verazians com Riera Masarac (Tarrús; Chinchilla, 1985) o a les Escoles Nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Marcet; Morral, 1982), on es documentaren els atuells in situ. També es van localitzar diversos exemplars d’una època posterior a Minferri (Alonso; López, 2000), mentre que la funció proposada per a les fosses d’aquestes característiques trobades a l’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995) o a Can Roqueta (González [et alii], 1999) és la mateixa.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

1.4.6. Forats de pal

Des del nostre punt de vista, són forats de pal vint-i-quatre estructures del Camp del Rector (el 19,9% del total d’estructures). L’estudi de la major part d’aquestes fosses no planteja dubtes, tant per l’homogeneïtat de les formes i les característiques dels rebliments, sense pràcticament cap material, com per la ubicació i els nombrosos models similars que hi ha. Són fosses de planta circular, secció cilíndrica o lleugerament troncocònica i amb un diàmetre màxim d’entre 18 i 46 cm. Coudart afirma que el diàmetre de la majoria de forats de pal té entre 20 i 40 cm (Coudart, 1998). La fondària de les estructures oscil·la entre 7 i 39 cm i el volum mitjà és de 8,43 L. Destaquem el conjunt format per setze forats de pal aparegut entorn de l’estructura tipus cabana E-31, presumiblement emprats com a elements per a l’encaix de suports d’una coberta. També sobresurt l’agrupació de les estructures E-109, E105 i E-85, la ubicació de les quals forma un eix en direcció nord-oest–sud-est que podria ser un sistema de suspensió d’artefactes, productes, etc.; també es podria tractar de forats de pal situats molt a prop de fosses diferents (sitges, dipòsits-contenidors, cubetes circulars, etc.) on cal suposar que es feien servir de suport d’estructures aèries o com a elements de treball per a tasques relacionades amb el seu contingut. A Catalunya hi ha estructures similars del verazià a les Escoles Nacionals de Santa Perpètua de Mogoda, ja esmentades (Marcet; Morral, 1982) i a Can Vinyals, on se’n van descobrir in situ dos exemplars considerats suports de coberta d’una possible cabana (Ten, 1978). Al Llenguadoc i al Rosselló els casos són freqüents en diversos hàbitats del període (Gascó, 1980a). També podem destacar els integrats en els estructures tipus cabana de Minferri (Alonso; López, 2000) o els de l’institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995), tots d’una època posterior. 1.4.7. Cubetes petites i fosses regulars

En el grup de cubetes petites i fosses regulars hi hem volgut incloure les fosses petites que morfològicament tenien una planta ben definida, generalment ovalada tot i que algunes eren, si fa no fa, rectangulars o triangulars, i que fan de mal englobar en els conjunts anteriors. Es tracta de dinou estructures (15,7%) molt poc profundes (entre 4 i 40 cm) i amb farciments bastant homogenis en què sovint hi havia carbonets i, menys freqüentment, algunes pedretes. Només en nou s’hi van trobar materials arqueològics. En destaca la situació ben distintiva, atès que es van documentar en dos conjunts clarament separats: d’una banda, l’extrem oest de l’assentament i, de l’altra, l’interior de l’estructura tipus cabana E-88. Les fosses presenten formes semblants, si bé no idèntiques, fet que ens condueix a plantejar diverses funcions per a cada tipus, malgrat que són difícils d’in-

Josep Font i Piqueras

terpretar. La major part semblen cubetes destinades a activitats domèstiques o productives; cal valorar la possibilitat que algunes, com l’estructura E-99 o l’E-115, que ocupaven una posició central a la cabana E-88, siguin llars o cubetes de combustió, seguint els criteris de Jean Gascó (Gascó, 1985). 1.4.8. Cubetes petites i fosses irregulars

El conjunt de cubetes petites i fosses irregulars és format per les estructures més indefinides del Camp del Rector. Es tracta d’un total de trenta-tres fosses (27%) variables quant a les dimensions i la forma; en general, fan menys d’1 m de diàmetre i són de planta irregular i secció normalment lenticular. Els diversos estrats de farciment eren molt similars als de les cubetes regulars; es va trobar material arqueològic a disset estructures, material ben escàs en alguns casos. La forma d’aquestes fosses i l’absència d’un rebliment característic impliquen una gran dificultat per interpretar-les. No en podem determinar la funció amb seguretat, malgrat que a pràcticament tots els assentaments catalans de fosses hi ha estructures similars, com a la Bòbila Madurell (Martín [et alii], 1988) o Minferri (González [et alii], 1999). En nombrosos assentaments europeus, una multitud de fosses petites irregulars sovint apareixen entre sitges, dipòsits i estructures d’hàbitat (Coudart, 1998; Diversos Autors, 1993). Tampoc no podem oblidar que algunes d’aquestes fosses ens plantegen el dubte de la seva naturalesa antròpica, si bé únicament amb referència a la forma. 1.5. L’anàlisi semimicroespacial de l’assentament

El conjunt d’estructures localitzades al Camp del Rector mostra una clara organització dels diversos espais d’ocupació amb determinades zones destinades a unes funcions molt concretes. Pensem, doncs, que l’assentament fou planificat i organitzat clarament des del primer moment seguint criteris relatius a l’orientació, la protecció contra els agents atmosfèrics i l’ús segons les necessitats de cada àrea. També es va constatar que durant l’ocupació de l’assentament s’havien construït estructures noves i se n’havien arranjat d’altres fins a constituir-se el conjunt final que ha estat recuperat. L’assentament agrupa les estructures en una organització espacial ben definida de planta el·líptica, com la d’altres assentaments verazians similars de l’Estat francès (Gascó, 1980a). No hi trobem, però, cap sistema de delimitació, sigui merament marginal o de caràcter defensiu. Com hem exposat, aquesta organització pren una orientació nord-est–sud-oest, paral·lela a la base del turó on avui hi ha el cementiri de Jorba, de manera que se cercava la protecció que aquell ofereix. Considerem que la ubicació de les diverses estructures així com l’anàlisi que se’n pot fer permeten distingir tres àrees amb una funció diferent:

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

1. Espai d’hàbitat i producció (sector nord-est) És una àrea d’uns 325 m2 on distingim clarament dues agrupacions d’estructures, en la majoria de les quals es duien a terme activitats domèstiques i productives: una al nord i l’altra al sud. L’agrupació del nord es distingeix per la presència de la cabana E-88, que pensem que és una senzilla estructura d’habitatge i que domina el conjunt de fosses petites situades a l’oest. Entre aquestes destaquen, ben a prop, la fossa on es van localitzar diversos molins i on hi havia restes abundants de terra cuita d’un parament protector (E-51), l’estructura que, a parer nostre, és un dipòsit d’argiles (E108), diversos forats de pal (E-105, E-106, E-109), cubetes de petites dimensions i algunes fosses irregulars entre les quals sobresurt l’estructura E-100, que possiblement és una petita fornal o cubeta de combustió. La segona agrupació, al sud, és dominada per l’estructura E-31 i el conjunt de setze forats de pal que s’hi adscriuen. Al voltant de l’àmplia depressió s’hi van documentar el «dipòsit» E-33, sis fosses i cubetes circulars, així com algunes estructures irregulars de petites dimensions. El conjunt d’aquestes estructures ens permet plantejar la hipòtesi que l’àrea nord fou destinada a les activitats domèstiques comunes (habitatge; tractament, elaboració i cocció d’aliments, i manufactura d’estris), mentre que l’àrea sud, en què hi ha l’estructura E-31, la funció de la qual és incerta, podria ser una zona de treball on es desenvolupessin diverses activitats productives. Aquest sector és la zona on es van documentar la major part de les restes mobles de l’assentament, entre les quals hi havia nombroses restes ceràmiques, fragments abundants de sílex –majorment, ascles–, els diversos molins esmentats i gairebé totes les restes d’argila cuita.

2. Àrea d’emmagatzematge (sector central) És una àrea d’aproximadament 340 m2 on es van documentar la major part d’estructures d’emmagatzematge de l’assentament. Quant a les fosses que probablement feien de continents de productes en reserva, aquest sector reuneix un total d’onze sitges, cinc fosses circulars i set dipòsits-contenidors. Així mateix, s’observa que la majoria de sitges es concentren a la part nord i que l’agrupament de dipòsits-contenidors és a la part sud i sud-oest. D’altra banda, en aquest sector ressalta l’estructura tipus cabana E-96, que, com s’ha exposat, podria tractar-se d’un cobert per al desenvolupament de tasques productives o per al dipòsit d’elements relacionats amb el tractament dels productes emmatgatzemats. Justament en aquesta àrea s’hi van localitzar cinc cubetes circulars, entre les quals hi ha el conjunt format per les estructures E-12, E-13 i E15, possibles fosses de combustió i cinc forats de pal. 3. Àrea amb una funció incerta (sector oest) Aquesta àrea té una superfície d’uns 170 m2 on es concentra la major part de

Josep Font i Piqueras

fosses petites i cubetes irregulars difícils d’interpretar. Presenta tres agrupacions d’estructures diverses: al sud el primer conjunt destaca per l’estructura E-73, una lleugera depressió d’aproximadament 14 m2 amb diferents cubetes i reguerons a l’interior; al centre hi ha una alineació de cinc fosses petites i irregulars i, més separades, una cubeta circular i la rasa E-67; al nord hi ha una concentració de deu estructures, la majoria de les quals són cubetes petites de planta oval i petites rases. La funció d’aquesta àrea és incerta i de mal determinar tant per l’estat de seccionament de la majoria d’estructures com per l’escassetat de materials arqueològics. Una bona part de les fosses contenia, únicament, carbonets i algunes acumulacions de cendra i pedres, si bé les característiques dels rebliments eren molt semblants a les de la resta d’estructures de l’assentament. Una de les hipòtesis que ens plantegem és que l’àrea era un sector marginal destinat a activitats relacionades amb la producció agrícola. 1.6. Els materials arqueològics

1.6.1. La ceràmica

El conjunt de restes ceràmiques neolítiques del Camp del Rector és format per 1.239 fragments, que constitueixen el 75% del total de materials recuperats. Es tracta de ceràmica amb unes característiques molt homogènies, pel que fa tant a la factura com als elements formals i decoratius, que permeten situar aquesta ceràmica en el grup verazià. El material va aparèixer en un estat de conservació força precari, molt fragmentat en la major part de casos i sovint amb una capa de calç natural adherida. Algunes peces també tendeixen a l’exfoliació. 1.6.1.1. Característiques tècniques

En general, la factura dels fragments no presenta grans diferències, si bé els que pertanyen a peces petites acostumen a tenir un tractament més acurat que no pas els atuells mitjans i grossos. Són produccions fetes a mà; la majoria, a més, tenen un aspecte poc polit. Sovint s’hi veuen unes quantes marques d’espàtula, tant a l’interior com a l’exterior de les peces. La cocció sembla deficient, de textura molt fràgil i amb un predomini elevat de pastes pràcticament sense depurar; la majoria tenen un color grisenc; el segon color en importància és el marronós i, en un percentatge minoritari, hi ha l’ocre, el beix i l’ataronjat. El desgreixant mineral és abundant, calcari de composició i amb algunes miques de feldspat. És constituït, sobretot, per partícules molt bastes (més de 2 mm) amb altres de grolleres i mitjanes. El desgreixant natural és perceptible pels vacúols que s’observen tant a la superfície com a la fractura de les peces. El gruix de les parets no supera en cap cas

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

l’1,3 mm; els gruixos predominants ronden els 0,8 mm. Els acabats acostumen a ser polits i el color exterior de les peces manté un equilibri entre els tons grisos i els marronosos, exceptuant alguns fragments ataronjats. La major part de peces presenten, però, una variació important del color predominant, cosa que evidencia una cocció pobra. 1.6.1.2. Característiques formals

Dels 1.239 fragments de ceràmica recuperats, tan sols 169 (13,64%) tenen una certa forma o estan poc o molt decorats. Tenim 120 fragments de vora, 1 base completa, 4 nanses, 2 carenes, un fragment amb la forma indeterminada i 41 fragments informes amb decoració. Només es va poder determinar el diàmetre de 37 peces, un nombre representatiu del grau elevat de fragmentació dels atuells. Tenint en compte això i que el gruix de les parets no sempre és indicatiu de la grandària dels atuells, vam optar per distingir associacions seguint fonamentalment criteris formals, deixant de banda la grandària i el volum. De totes maneres, gràcies a les peces de les quals vam obtenir el diàmetre, vam poder distingir tres grups d’atuells quant a la grandària: 1. Grans recipients (diàmetre màxim entre 21 i 32 cm): 1 onze vores. 2. Recipients mitjans (diàmetre màxim entre 12 i 20 cm): vint-i-una vores. 3. Recipients petits (diàmetre inferior a 12 cm): cinc vores. Aquests atuells, d’altra banda, presenten les formes més típiques i característiques de la ceràmica veraziana. Es tracta, fonamentalment, de recipients esferoïdals i cilindroides de parets sovint bombades i una mica bonyegudes en alguns casos. Tan sols es va recuperar una base identificable, arrodonida i també bombada, coincident amb les formes esmentades. Sembla clar, però, que, atesos els trets definidors d’aquesta fàcies cultural (Guilaine, 1980; Martín, 1977), tots els atuells localitzats tenen un fons convex d’aquest tipus. D’acord amb uns criteris formals, vam agrupar totes les formes en cinc conjunts clarament diferenciats distingint entre recipients cilindroides, hemisfèrics i subesfèrics, globulars o ovoides, tulipiformes i carenats. Els grups més representats són el de les formes cilindroides i el de les hemisfèriques i subesfèriques amb cinquanta-tres i quaranta-nou peces, respectivament.

1. Formes cilíndriques Es van identificar cinquanta-tres peces, entre les quals hi ha cinc grans recipients, tipus tenalla o contenidor i deu formes mitjanes. No es va trobar cap recipient petit de forma cilindroide. En general, són peces amb la paret recta i el gruix variable. Algunes vores són una mica exvasades en forma cilíndrica, malgrat que 1. Totes les mesures fan referència al diàmetre màxim determinat a la boca dels recipients.

Josep Font i Piqueras

la majoria acaben en secció arrodonida o plana. Fonamentalment, són formes llises, però unes quantes tenen els característics tipus decoratius verazians amb elements de prensió (mugrons), així com un cordó llis aplicat arran de la vora i una vora petita d’un atuell decorat amb pastilles repujades.

2. Formes hemisfèriques i subesfèriques Es van documentar quaranta-nou individus ceràmics, entre els quals hi ha identificades quatre formes grosses, una de les quals té la vora lleugerament bisellada, quatre bols-escudelles mitjans i tres vasos petits. Tres petites vores confirmen que hi havia atuells molt petits i que es treballava més acuradament. El conjunt es compon, pràcticament, de formes llises amb la vora arrodonida. Només hi ha dues formes decorades amb mamellons i un fragment amb un cordó llis aplicat arran de la vora. 3. Formes globulars o ovoides La forma de les quinze peces identificades és, en general, globular, característica de l’olla tancada amb els llavis convergents. Hi ha identificats tres grans recipients, el més gran dels quals presenta una decoració de dos mugrons petits superposats; cinc atuells mitjans, entre els quals hi ha una olla amb nansa i una peça decorada amb mugrons petits, i dues olletes. També destaca una altra vora d’olla amb nansa aplicada. Tota la decoració observada es basa en elements de prensió, si bé la majoria de formes són llises.

4. Formes tulipiformes El nombre de peces que constitueixen el grup de formes tulipiformes és molt baix (tres). Tenim un recipient mitjà sense decoració i dues vores també llises. Són peces obertes amb vores divergents de perfil sinuós i exvasat i amb parets d’un gruix proper a 0,6 mm.

5. Formes carenades Es van identificar dues carenes en un estat tan fragmentari que impossibilita establir cap relació amb una forma concreta, tot i palesar que hi havia recipients carenats.

Bases El fet que les peces estiguessin molt fragmentades i la forma que tenien (inexistència de bases planes) va fer impossible la identificació dels fons. Únicament es va recuperar la base sencera d’un gran recipient seccionat pel mig. És un fons convex d’un diàmetre màxim entre 25 i 30 cm. Va aparèixer fora de context. Nanses Només tenim quatre nanses entre tots els fragments ceràmics, xifra indicadora de la raresa d’aquests apèndixs als recipients del grup verazià. En tots els casos

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

són nanses petites amb el perfil semicircular i sempre aplicades al cos dels atuells. Dues, ja esmentades, formen part d’olles globulars. Una de les nanses pertany a l’únic exemplar de ceràmica decorada amb pastilles aplicades, situades a tocar de la nansa. 1.6.1.3. La decoració Hem de destacar l’abundància de la decoració plàstica per sobre d’altres tipus amb molt pocs exemplars. Hem distingit entre elements de prensió (motiu més representat), cordons, pastilles aplicades, pastilles repujades i incisions. 1. Elements de prensió Els elements de prensió són un motiu decoratiu característic de la ceràmica veraziana; de fet, en són el detall més representatiu. En la ceràmica veraziana, a més d’una finalitat determinada, els elements de prensió tenen un caràcter merament decoratiu.2 Al Camp del Rector vam identificar quaranta-quatre fragments amb elements de prensió decoratius, entre els quals es van distingir vint-i-tres peces amb orelletes i vint-i-una amb mugrons. Vam considerar llengüetes els fragments de pasta de forma allargada i normalment de secció cilíndrica, encara que molts són irregulars. L’exemplar més petit fa 2,3 × 1 cm, mentre que el més gros mesura 4,8 × 1,7 cm; la mitjana de les dimensions és, aproximadament, de 3 × 1,3 cm. No es tracta, doncs, de protuberàncies gaire grosses. Només tenim tres fragments amb llengüetes superposades. Per mugrons entenem els fragments circulars o ovalats de pasta amb el relleu força pronunciat, a diferència de les pastilles aplicades. Les dimensions d’aquestes peces normalment són inferiors a les de les orelletes; l’exemplar més petit mesura 1,1 × 0,9 cm i el més gran, 2,5 × 2,5 cm. Només hi ha un fragment amb mugrons superposats. 2. Cordons Solament tenim cinc exemplars de cordons, força fragmentats. Es tracta de cordons llisos de secció semicircular amb una amplada aproximada d’1 cm. En dues peces el cordó és aplicat arran de la vora mateixa del recipient; respecte als altres casos, a causa de l’estat fragmentari que presenten, no en sabem la ubicació als atuells, com tampoc si anaven acompanyats d’altres formes decoratives. 3. Pastilles aplicades 2. A tall d’exemple, vegeu Martín, 1977.

Josep Font i Piqueras

Un fragment petit és l’única mostra de pastilles aplicades. Es tracta de dues pastilletes de pasta ceràmica situades a banda i banda d’un extrem de nansa. Són circulars i de dimensions reduïdes (5 mm de diàmetre) i sobresurten poc més d’1 mm del cos de l’atuell, on estan aplicades.

4. Pastilles repujades Vam documentar tres fragments decorats amb pastilles repujades. Són pastilletes o botonets fetes prement des de l’interior cap a l’exterior la pasta ceràmica de la paret del recipient amb un petit instrument punxegut. Les estries provocades per aquesta acció són perfectament visibles a la fractura dels fragments recuperats. Les pastilles són circulars i tenen unes dimensions molt reduïdes (uns 0,3 mm de diàmetre). Totes es presenten en línia horitzontal, separades les unes de les altres per tan sols 0,1 o 0,2 mm. Només un fragment permet suposar que la disposició usual devia ser en unes quantes files superposades, perquè s’hi observen vint-i-dues pastilles agrupades en quatre files diferents.

5. Incisions Tenim tres fragments amorfs que presenten uns traços incisos petits i fins en una disposició irregular, sempre fets abans de la cocció. La fragmentació de les peces no permet observar-los amb amplitud i desconeixem si formen, en realitat, un veritable conjunt decoratiu. Tant a Catalunya com al sud de l’Estat francès hi podem trobar nombrosos exemplars de la ceràmica documentada a la del Camp del Rector. Formes globulars i cilindroides, llises o amb elements de prensió aplicats –orelletes, mugrons i cordons llisos– són en tots els jaciments verazians, com ara el Coll, Can Vinyals o la Bòbila Madurell (Vallès Oriental i Vallès Occidental) (Martín, 1977; Martín, 1985), Riera Masarac (Alt Empordà) (Tarrús; Chinchilla, 1985) o la Roca Roja (Berguedà) (Martín, 1977) per esmentar-ne alguns de Catalunya. Menys freqüents són els atuells tulipiforme, presents a Can Vinyals (Vallès Occidental) (Martín, 1985) o a les Valentines (Ouveillan, Aude) (Guilaine [et alii], 1980), així com les formes carenades, realment inusuals però localitzades a Canals dels Avellaners (Berguedà) (Martín, 1977), Can Sadurní (Baix Llobregat) (Edo [et alii], 1986) i sobretot en jaciments francesos (Guilaine, 1980). Volem destacar la presència de quatre nanses al Camp del Rector, un nombre destacable si tenim en compte que sobretot a Catalunya són molt rares (Martín, 1977). Tot i això, alguns exemplars semblants als nostres han aparegut a la Cova de la Toralla (Pallars Jussà), Creu del Tussell (Osona) (Martín, 1977) o la Cova del Frare (Vallès Occidental) (Martín, 1985). Pel que fa a la decoració, encara que les pastilles aplicades i repujades són escasses, les primeres també són presents a la Cova de la Toralla (Martín, 1977) i les segones, a la Cova Gran de Montserrat (Collbató, Baix Llobregat), a la mateixa Cova de la Toralla (Martín, 1977), a la Cova del Frare (Martín, 1985) o al jaciment del Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès) (Farré [et alii],

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

2002). A l’assentament a l’aire lliure de la Mort des Anes (Villeneuve-les-Maguelonne, Hérault) hi hem trobat, idèntics als del Camp del Rector, uns petits cordons llisos, idèntics i aplicats a la vora mateixa de la peça (Gasco, 1980b). Molt més inusuals són els atuells amb petites incisions, dels quals se n’han localitzat exemplars a Can Sadurní (Edo [et alii], 1986), a Grottes de la Valette (Veraza, Aude) (Guilaine, 1980b) o a la Tuilerie de Grepiac (Haute-Garonne) (Vaquer, 1980). 1.6.2. La indústria lítica

1.6.2.1. La indústria lítica tallada

El conjunt de la indústria de pedra tallada recuperada en l’excavació del Camp del

Làmina 4: Indústria lítica del Camp del Rector. 1-2: puntes; 3-5: gratadors; 6: ganivet; 7-9: dents de falç; 10-12: làmines; 13: denes de collaret; 14-15: destrals, 16: cisell.

Josep Font i Piqueras

Rector és compost per setanta-quatre restes, setanta-dues de les quals són de sílex. No es va recuperar cap altre material que s’hagués fet servir, a excepció d’un perforador de pedra calcària, un instrument indeterminat també fabricat sobre el mateix suport d’un fragment amorf de quars. Sembla, doncs, que l’única matèria primera emprada per a l’instrumental lític tallat fou, exclusivament, el sílex. Es tracta, majoritàriament, de sílex de poca qualitat amb freqüents impureses blanquinoses; tan sols unes poques restes de sílex blanc i melat presenten propietats rellevants. Predomina el sílex de gammes grises i grises amarronades, seguit pel de tons blancs sovint brunencs. El sílex melat constitueix el 16,5% de les restes lítiques i sovint presenta, igualment, impureses. Es van recuperar nou nuclis petits i, en general, molt esgotats. Tres són globulars, un és piramidal, n’hi ha un altre que és prismàtic i la resta són polièdrics. Destaca per la peculiaritat un petit nucli de làmines, igualment molt esgotat, de sílex blanc. Els productes de talla en brut constitueixen el material més abundant. Els petits fragments amorfs de sílex, sense marques d’ús, no tenen unes característiques especials. Les ascles sense retoc (quaranta peces; 54,1%) són predominants amb escreix. Variables de mides i formes, no mostren trets destacables. El percentatge elevat de restes de talla i la presència notòria de nuclis esgotats fan evident que el material en brut era transportat directament a l’assentament, on es devien fer les operacions de talla i retoc. Respecte a l’instrumental, es va recuperar un total de catorze eines, nombre que representa el 18,8% del material lític tallat: 1. Làmines: tres petits fragments de laminetes, totes fragmentades. Només una presenta un retoc simple marginal. 2. Puntes: una punta de fletxa triangular amb peduncle, de retoc pla marginal sobre sílex blanc translúcid i una punta foliàcia de retoc pla marginal sobre sílex melat. 3. Gratadors: tenim tres gratadors. El primer és frontal, de 4,2 × 3,2 cm i amb alguns retocs laterals. Presenta un front de retocs plans i semiabruptes de sílex melat-rosat amb impureses importants. El segon és un gratador frontal simple de 4,8 × 4 cm, fet de sílex gris amb vetes blanques. Disposa de taló d’emmanegament i el front està fet amb retoc invasor semiabrupte. El tercer és un microgratador fet amb retoc pla laminar sobre sílex melat amb impureses. 4. Ganivets: es va trobar un ganivet de 6,7 cm de longitud, fragmentat, fet amb retocs abruptes i semiabruptes sobre una làmina de sílex melat fosc. 5. Perforadors: un possible perforador de pedra calcària tallada. 6. Instrumental agrícola: tres possibles dents de falç fragmentades, dues sobre ascla i una sobre làmina. 1.6.2.2. La indústria lítica polida

1. L’utillatge de mòlta Tenim set restes de peces matrius de molí i un fragment d’una peça mòbil.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

Destaca el fet que la meitat van aparèixer a l’interior de l’estructura 51. Totes les peces matrius són de pedra calcària, abundant a la zona. Disposem d’un sol molí sencer, de dimensions notables (46 × 35 × 19 cm), navicular i que presenta un punteig a la superfície laboral. Són destacables dos fragments també naviculars, un dels quals és un exemple clar de petit molí mòbil. Pel que fa als exemplars restants, el seu estat fragmentari no permet caracteritzar-los. L’única peça mòbil apareguda també està fragmentada. És una peça de secció el·lipsoïdal amb les dues cares polides, feta sobre granit i que presenta una degradació important que provoca una descomposició ràpida. 2. Destrals Tenim dos exemplars de destrals: una de petita i una de fragmentada. La destral petita és de granit, fa 5,75 cm de longitud i té el bisell perfectament simètric a l’eix longitudinal. A la part compresa entre el taló i l’àrea del mig de la peça s’hi observa el desgast provocat per la subjecció al mànec. La destral fragmentada, de la qual es conserven 8,4 cm de longitud i a la qual manca el tall, és de roca ígnia.

3. Altres eines Disposem d’un instrument polit de roca ígnia molt fragmentat, fracturat tant longitudinalment com transversalment, cosa que impedeix veure’n la forma completa. Tot i això, la forma allargada i estreta permet suposar que es tracta d’un cisell o un enformador, eines destinades al treball de la fusta. La indústria lítica tallada té unes característiques molt comunes a la d’altres jaciments del neolític final i forma un conjunt molt representatiu d’aquest període sense peculiaritats destacables, però. Tant els gratadors, els perforadors, les puntes pedunculades com les puntes foliàcies formen els conjunts de restes lítiques tallades pròpies del grup verazià, present en uns quants jaciments (Guilaine, 1980; Martín, 1977). El retoc pla, com a la major part de jaciments, és el predominant. Destaquen, però, la descoberta, únicament, de làmines petites al context on precisament afloren les grans fulles sovint arquejades i la presència d’un percentatge important de sílex melat, atès que la norma és la desaparició d’aquest material (Martín, 1977 i 1992). La indústria lítica polida no té unes particularitats destacables. 1.6.2.3. Objectes d’adorn

Només es van documentar dues denes petites de collaret (0,75 mm de diàmetre) de forma discoïdal i fetes de pedra. Es van localitzar a l’estructura 18. Es tracta d’objectes que també són en altres assentaments verazians (Martín, 1977 i 1992).

Josep Font i Piqueras

1.6.2.4. La fauna

El material faunístic del Camp del Rector és format per restes d’ossos de mamífers i restes de mol·luscos, totes les quals van ser estudiades pel doctor Jordi Nadal al SERP de la Universitat de Barcelona. En general, eren de mal determinar a causa de l’estat de conservació. Quant a les òssies, al fet d’estar molt fragmentades i a l’acció de diferents agents alteradors de la superfície òssia, s’hi afegia un alt grau de concreció. Amb relació als mol·luscos, la concreció també es donava, però el problema més greu potser era la fragmentació, que dificulta determinar el nombre real d’individus.

1. Restes òssies Si bé tenim un total de cent quatre fragments de restes òssies, el fet que estiguessin tan fragmentades tan sols va permetre identificar-ne disset sense poder establir un nombre mínim d’individus. De les dades de l’estudi de les restes òssies, només se’n van poder deduir tres tàxons: ovicaprins (Ovis aries, Capra hircus), majoritaris, amb tretze fragments; Bos amb tres fragments i Cervus elaphus amb dos fragments d’una banya (Nadal, 2001). Aquestes restes evidencien els trets generals de l’economia del neolític final, en la qual es va donar un descens dels bòvids i els suids, no identificats al Camp del Rector, i un augment dels ovicaprins, fenomen que s’interpreta com un reforçament de l’economia ramadera. El Cervus elaphus segueix sent una de les peces caçades (Martín, 1991).

2. Restes de mol·luscos El conjunt de restes de mol·luscos és format per un total de trenta-un fragments de Mytilus localitzats en cinc estructures diferents i que pertanyen a uns quants individus i per dos fragments d’un mateix individu de Glycymeris violascens. Destaca l’homogeneïtat de les restes de Mytilus cf galloprovincialis, que obeeixen a raons simbolicorituals, no pas alimentàries (Nadal, 2001). 1.6.2.5. Objectes de terra cuita

Es va documentar un fragment petit d’una placa d’argila cuita que presenta una forma de secció trapezoïdal amb l’anvers i el revers pla i dos laterals semiirregulars formant angle. Les dimensions són molt reduïdes (4,4 × 4,2 × 2 cm), malgrat que està fracturada per dos costats. De color marró clar, s’hi observen nombroses inclusions de calcàries i algunes miques de dimensions petites. No hi ha cap indici de desgreixant vegetal. Si bé és evident un ús domèstic, fa de mal concretar ateses les dimensions abans assenyalades. Pensem que pot tractar-se d’una llar mòbil, una superfície per

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

cuinar-hi o un element de suport d’atuells. Creiem, però, que si l’objecte hagués estat directament en contacte amb el foc, hi hauria senyals d’una intensa termoalteració i, a més, aquesta peça hauria estat considerablement més consistent, circumstàncies que no es donen. No sabem de casos similars en contextos verazians a Catalunya, però sí que hi ha objectes semblants en nivells del bronze inicial a la Bòbila Madurell (Miret, 1992) o a Can Roqueta (González [et alii], 1999). 1.6.2.6. La terra cuita provinent d’estructures (torchis)

Es van recuperar uns dos-cents fragments de terra cuita, la majoria dels quals apareguts a les estructures 88 i 102 i als seus entorns. El fet d’haver-ne trobat fragments és degut a la notable fragilitat del material. Es tracta, en tots els casos, d’ar-

Dipòsits-contenidors 19 %

Fosses circulars 3% Cubetes circulars 3% Forats de pal 1%

Sitges 24 %

Fosses regulars 2% Fosses irregulars 5% Superficial 4%

Cabanes 39 %

Làmina 5: Gràfic de distribució de materials per tipus d’estructures del Camp del Rector.

Josep Font i Piqueras

gila endurida pel foc de colors diversos en una gamma entre tons verdosos i groguencs. És freqüent que un mateix fragment ofereixi tons variats. Sovint, també, s’hi observen clapes negroses, recremades per l’acció del foc. La consistència de les mostres també és variable; en destaquen algunes de sorprenentment cuites. Alguns fragments presenten empremtes, sobretot, d’herbes i fullatge fi, com també de tronquets i branquetes. El diàmetre més gran d’aquestes marques és d’1,8 cm, localitzat en un fragment que en mostra dues empremtes paral·leles amb una separació aproximada d’1,8 cm. D’altra banda, les mostres recuperades són diverses de forma perquè, així com algunes són completament irregulars o bonyegudes, d’altres tenen una cara allisada al revers de la cara amb empremtes o boteruda. Els fragments de terra cuita, de restes de parets o de teulades freqüentment són documentats en jaciments que ja són del neolític mitjà i que tenen unes característiques semblants a les del nostre (Miret, 1992; Audouze-Buschsenschutz, 1989). Els únics jaciments catalans del neolític final on s’han localitzat aquests elements són el Coll (Martín, 1979) i la Bòbila Madurell (concretament, en algunes estructures de la fàcies veraziana; Martín [et alii], 1988; Miret, 1992). Són més comuns al Rosselló i al Llenguadoc (Gascó, 1980). 1.7. La datació de l’assentament

Les restes materials del Camp del Rector no fan estar gens en dubte sobre la filiació cultural de l’assentament. El conjunt de material ceràmic porta, exclusivament, els motius representatius i definidors del l’anomenat grup verazià, ben emmarcat en el neolític final-calcolític. Aquest marc temporal relatiu ens és confirmat per l’única datació radiocarbònica de què disposem del Camp del Rector. La datació fou feta pel Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona sobre restes de material ossi d’origen animal trobades a les sitges E-19, E18, E-3 i E-6 (Mestres, 2002): UBAR-677: 4355 + 55 BP, calibrada a 2 sigmes: 3306-2880 cal BC d’interval màxim (95,4%), la probabilitat màxima és 31022880 cal BC (91,9%). La data calibrada experimental resultant és 2920 cal BC. 2. Can Vinyalets II

1.1. La situació i el marc geogràfic

El jaciment de Can Vinyalets és al polígon industrial homònim del terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). El que s’ha anomenat sector II del jaciment limita al nord i a l’est amb un camí de Polinyà a Ripollet, al sud amb un turó limítrof amb l’autopista A-7 i al sud-oest amb la parcel·la ocupada per la nau de Draka Cables, SA. La zona és representativa del paisatge del Vallès amb les característiques carenes

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

aturonades i de perfil suau. Aquest sector és abundant en cursos fluvials: al sud-oest hi transcorre, a uns 500 m, la riera de Polinyà i no gaire més lluny, la riera Seca; al nord-est la riera de Caldes també és a menys d’1 km. Actualment, l’entorn és urbanitzat com a polígon industrial, si bé fins fa poc mantenia el caràcter agrícola. 1.2. El motiu, el programa i la metodologia dels treballs

La causa de la intervenció arqueològica, duta a terme entre els mesos de juny i maig de l’any 2001 per l’empresa Actium, SCP, fou la construcció d’una nova nau industrial de l’empresa Volpak Packaging Machines, que finançà els treballs. Prèviament, Arqueociència, SL havia fet el control dels moviments de terres i havia excavat diverses estructures entre el final de l’antiguitat tardana i l’inici de l’alta edat mitjana (sector i). En el decurs d’aquests treballs també es van localitzar les estructures prehistòriques objecte d’aquest estudi (sector ii). Els treballs s’iniciaren amb la neteja i el rebaix superficial tant de les estructures visibles a cop d’ull com de tota l’àrea en què presumiblement hi havia restes arqueològiques, a fi de detectar la totalitat d’estructures, delimitar l’àrea d’excavació i valorar l’estratègia d’intervenció. Aquests treballs tingueren com a resultat la delimitació d’una superfície d’uns 100 m2 on es distingien clarament dues agrupacions diferents. El procés d’excavació es desenvolupà paral·lelament i en extensió en aquestes dues agrupacions seguint el mètode estratigràfic Harris-Carandini i un sistema de registre específic per a cada tipus d’unitat. La complexitat que semblaven oferir les restes i la confirmació de tractar-se d’estructures prehistòriques van motivar que tots els materials exhumats fossin situats segons coordenades en tres dimensions i que es fes una planimetria acurada. Posteriorment la documentació fou completada amb l’aixecament topogràfic de cadascuna de les estructures. La datació de les estructures ja va ser determinada prèviament durant els primers d’excavació; es va evidenciar que les dues agrupacions esmentades abans són de períodes diferents: l’àmplia estructura localitzada al sud-est, que considerem que és un fons de cabana, aportà material ceràmic del bronze mitjà i el conjunt d’estructures del nord-oest proporcionà, per contra, materials pertanyents al neolític final-calcolític. Servint-nos de l’avinentesa de presentar la intervenció arqueològica al Camp del Rector, expliquem, breument, els resultats obtinguts en el conjunt d’estructures del neolític final-calcolític de Can Vinyalets II. 1.3. Descripció de les estructures del neolític final-calcolític

El conjunt d’estructures i de materials localitzats al sector ii de Can Vinyalets encara s’estudia; s’està en espera d’una anàlisi acurada que en permeti una descripció i una interpretació adequades. Per aquest motiu fem una descripció breu dels

Josep Font i Piqueras

Làmina 6: Planta general de les estructures del neolític final-calcolític de Can Vinyalets II.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

resultats preliminars de la intervenció arqueològica. Les estructures del neolític final-calcolític van aparèixer en una gran taca grisosa amb diverses concentracions de carbons i pedres en què afloraven restes ceràmiques abundants. De bon principi, aquest fet ens va plantejar la possibilitat que hi hagués una estructura d’habitatge com també sitges. L’excavació de les restes proporcionà un conjunt molt homogeni d’estructures, totes relacionades amb activitats de combustió i situades entorn d’una gran fossa central. En general, sobresortien la quantitat d’acumulacions de cendra i carbons que hi havia a dins així com l’agrupació de diverses àrees de combustió. L’estructura principal del conjunt és una àmplia depressió artificial excavada al subsòl geològic. Es tracta d’una construcció d’uns 40m2, de planta irregular si bé poc o molt oval i orientada en sentit nord-est–sud-oest. L’estructura havia estat seccionada parcialment pels treballs mecànics anteriors, durant els quals s’havia escapçat bona part del sector nord i pràcticament tot el sector sud. Inicialment, el primer nivell d’excavació, en el qual hi ha uns quants estrats diferents de composició i de colors, evidencià la complexitat de l’estructura i la possibilitat d’haverhi diverses fases d’utilització. L’excavació en extensió del conjunt confirmà, posteriorment, aquesta hipòtesi. A propòsit d’això, l’estratigrafia del conjunt ha permès distingir-hi, almenys, dos moments d’utilització, encara que l’estudi aprofundit possiblement determinarà aquestes i altres fases amb relació a l’estratigrafia. Pel que fa a l’aspecte cronocultural, l’homogeneïtat dels materials indica una ocupació en el neolític final-calcolític i, per tant, la utilització de les estructures en un espai de temps reduït. La superfície interior de l’estructura es caracteritzava per una zona plana al centre i a l’àrea sud, mentre que els laterals nord i oest tenien com a tret destacat la presència de quatre grans fosses més o menys circulars i diverses quant a la profunditat. Així mateix, al conjunt de la depressió hi havia unes quantes estructures petites relacionades amb activitats de construcció; destacava la quantitat de cendra i carbons que afloraven en agrupacions diferents. L’àrea central apareixia en una superfície plana d’uns 14 m2 on es conservaven el darrer sòl d’ocupació i una llar central formada per una acumulació de nombrosos còdols i pedretes i una concentració abundant de carbons (E-10). Al nord-est de l’àrea central es localitzà una llar plana sobre el sòl natural (E7), les dimensions conservades de la qual eren 1,24 × 0,81 m perquè havia estat seccionada durant els treballs mecànics. És una superfície argilosa sotmesa fortament a rubefacció per la combustió reiterada i al damunt de la qual es documentà un estrat espès i uniforme de cendra que palesava aquesta activitat. A tocar de l’estructura, al nord-oest, s’hi havia excavat una cubeta petita de planta oval que podria haver actuat com a cendrera o reserva de materials (E-8). A la zona central hi havia una altra superfície petita de dimensions també sotmesa a rubefacció (E-11) i propera a una cubeta oval de 54 × 40 cm d’obertura i 13 cm de fondària que actuava com a cendrera. Els extrems nord i oest es caracteritzaven per quatre fosses d’uns 2,5 m de dià-

Josep Font i Piqueras

metre cada una. Totes es relacionaven tant físicament com estratigràficament les unes amb les altres així com amb l’àrea central de la depressió, de manera que almenys en una fase determinada formaven un conjunt interrelacionat. No es tracta en cap cas d’estructures assimilables a estructures d’emmagatzematge, sinó que semblen àrees amb una funció molt definida i destinades a activitats domèstiques o productives. Les dues fosses localitzades al lateral oest conservaven una fondària d’entre 40 i 60 cm amb diversos nivells de cendra i carbons a l’interior de cadascuna. En una fossa destacava una segona llar formada per una acumulació de pedretes i còdols, diversos fragments d’argila cuita, nombroses restes de combustió i abundants restes òssies animals al voltant (E-14). Les fosses situades al nord eren més profundes malgrat estar seccionades horitzontalment; prolongant el punt de més altura conservat, ambdues assoleixen una fondària d’entre 130 i 140 cm. També estaven reblertes per diversos nivells de cendra i carbons, així com per nombroses pedretes, sobretot la fossa del nord-est, on les restes de combustió eren el component principal. Fent conjunt amb aquesta darrera fossa, en la qual s’integra, també destaca el forn petit descobert en molt bon estat de conservació. És una estructura excavada al subsòl que fa 1,28 m de llargada × 0,77 m d’amplada i 65 cm de fondària, les parets de la qual van passar, clarament, per un procés de rubefacció. El rebliment contenia nombroses restes de combustió així com argila cremada originada, possiblement, en l’enderroc la coberta. La zona frontal també conservava algunes pedres que havien rebut una termoalteració continuada, possiblement perquè formava part de l’estructura de tancament de la cambra de cocció. Unes primeres anàlisis de les parets de l’estructura per difracció de raigs X indiquen que a partir de les fases d’il·lita, microclina i selenita el forn assolí una temperatura d’entre 600 i 850 ºC (Font, 2002). De moment desconeixem el producte objecte de cocció, si bé, a falta de qualsevol indici, a priori cal descartar l’activitat metal·lúrgica. Cal pensar, doncs, en la cocció d’atuells ceràmics o bé en l’elaboració de productes alimentaris. L’estructura CJ-II-1 de Cal Jardiner II (Granollers, Vallès Oriental) (Martí [et alii], 1997) o l’estructura E-68 del jaciment del Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès) (Farré [et alii], 2002) són possibles forns del neolític final-calcolític, respecte als quals també desconeixem la matèria cuita, encara que es creu que els productes ceràmics eren el material que s’hi coïa. L’exterior d’aquesta àmplia depressió artificial proporcionà, així mateix, tres estructures relacionades amb activitats de combustió. D’una banda, una cubeta el·líptica de 64 cm de llargada (E-4) en què també hi havia mostres d’una termoalteració notable i un farciment de cendra i carbons. Al costat, una fossa petita de planta rectangular (E-5) es considera que és la cendrera d’aquesta fornal. De l’altra, al sector nord-oest una nova superfície sotmesa a rubefacció (E-9) i amb una amortització de cendra palesava la intensa activitat productiva d’aquest conjunt d’estructures. Aquestes estructures no van proporcionar cap element de suport d’estructures

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

aèries, així com cap material procedent d’una possible coberta o parament lateral. Per tant, creiem que aquest complex romania a l’aire lliure, circumstància que s’adiu amb les intenses activitats de combustió que s’hi desenvolupaven i que difícilment podrien fer-se en un ambient tancat. Pel que fa a les restes materials, que encara s’estudien, destaca l’abundància de fragments ceràmics, tots del verazià atenent el fòssil director de mamelló superposat (Martín, 1977; Martín 85), l’únic element pseudodecoratiu que sembla documentar-se. Quant a les restes òssies, s’han conservat notablement diverses mandíbules, peces dentàries i els fragments amb més consistència, la major part de les quals van ser localitzades prop de les estructures de combustió. Atenent aquestes primeres dades, d’antuvi considerem probable que aquest conjunt constituís una àrea artesanal i productiva, presumiblement relacionada amb les activitats domèstiques comunes. Cal esperar fins a la confirmació d’aquestes qüestions amb l’anàlisi conjunta i detinguda de les restes exhumades. Bibliografia Alonso, N.; López, J. B. «Minferri (Juneda, Garrigues): un nou tipus d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat del segon mil·lenni cal BC». A: Tribuna d’Arqueologia 1997-98, p. 279-306, 2000. Álvarez, R.; Rauret, A. M. «El neolítico final en la Cueva de les Pixarelles». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Gavà-Bellaterra 1995, Rubricatum, 1, 1996. Audouze, F.; Buschsenschutz, O. Villes, villages et campagnes de l’Europe celtique. Du début du II millénaire à la fin du I siècle avant J.C., Bibliothèque d’Archéologie, Hachette, París, 1989. Bargue-Mahieu, H. «Les structures d’habitat chalcolítiques dans les massifs des Alpilles et du Deffends (Bouches-du-Rhône)» A: Guilaine [et alii], 1995. Boquer, S.; Bosch, J.; Cruells, W.; Miret, J.; Molist, M.; Rodón, T. «El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire lliure de finals del calcolític». A: Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 15, 1995. Coudart, A. «Architecture et société néolithique. L’unité et la variance de la maison danubienne». A: Documents d’Archéologie Française, 67, 1998. Díaz, J.; Bordas, A.; Pou, R; Martí, M. «Dos estructuras de habitación del neolítico final en el yacimiento de la “Bòbila Madurell” (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: Actas dos Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. 35, fasc. 1, p. , 1995. Diversos Autors. «Le Néolithique au quotidien». A: Actes du XVIe Colloque Interrégional sur le Néolithique, Documents d’Archéologie Française, 39, 1993. Edo, M; Millán, M.; Blasco, A.; Blanch, M. «Resultats de les excavacions de

Josep Font i Piqueras

la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)». A: Tribuna d’Arqueologia 1985-1986, p. 33-41, 1986. Equip Minferri. «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal BC: primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, 1997. Farré, J.; Mestres, J.; Senabre, M. R.; Feliu, J. M. «El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica». A: Tribuna d’Arqueologia 1998-1999, p. 113-134, 2002. Font, O. Anàlisi per DRX de mostres d’argila provinents d’una estructura de combustió del jaciment arqueològic de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental), CSIC-Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, 2002. [Text inèdit.] Francès, J. «Les estructures del bronze antic del poliesportiu de la UAB: primers resultats». A: Limes, 3, p. 5-24, 1993. Francès, J. «Noves excavacions al sector est del jaciment del poliesportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 5, p. 147-178, 1995. Gascó, J. «Les structures d’habitat de plein air du groupe de Veraza». A: Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et Catalogne, p. 103-108, 1980a. Gascó, J. «Un habitat de plein air du Néolithique récent: La Mort des Anes (Villeneuve-les-Maguelonne, Hérault)». A: Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et Catalogne, p. 177-191, 1980b. Gascó, J.«Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc du Mésolithique à l’âge du Bronze d’après l’étude des abris de Font-Juvénal et du Roc-de-Dourgne (Aude)». A: Documents d’Archéologie Française, 1, 1985. González, P.; Martín, A.; Mora, R. «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Excavacions arqueològiques a Catalunya, 16, Barcelona, 1999. Guilaine, J. (dir.) Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et la Catalogne. A: Actes du Col·loque de Narbonne, 1977, CNRS, París, 1980a. Guilaine, J. «Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques en Languedoc et Catalogne». A: Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et la Catalogne, p. 1-9, 1980b. Guilaine, J; Vaquer, J. (dir.) L’habitat neolithique et protohistorique dans le sud de la France, Séminaires du Centre d’Anthropologie, Tolosa, 1995. Marcet, R.; Morral, J.: «El jaciment de les Escoles Nacionals de Sta. Perpètua de la Mogoda (Vallès Occidental)». A: Informació Arqueològica, 39, p. 67-73, 1982. Martí, M.; Pou, R.; Carlús, X. Excavacions arqueològiques a la Ronda Sud de Granollers, 1994. La necròpolis del Neolític Mitjà i les restes romanes del Camí

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza

de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaciments de Cal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental), Generalitat de Catalunya, 1997. Martín, A. «El Grupo de Veraza en Cataluña». A: XIV Congreso Nacional de Arqueología, Vitoria, 1975, p. 341-354, 1977. Martín, A. «El yacimiento veraciense de “El Coll” (Llinars del Vallès)». A: XV Congreso Nacional de Arqueologia, Lugo, 1977, p. 553-558, 1979. Martín, A. «De la cultura de los “Sepulcros de fosa” al grupo de “Veraza” en el Vallès». A: Estudios de la Antigüedad. Prehistoria del Vallès, 2, p. 3-57, Universitat Autònoma de Barcelona, 1985. Martín, A. «El neolític final. La recerca de nous camins. El verazià». A: IX Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Estat de la Investigació sobre el neolític a Catalunya, 1991. Martín, A. «Estrategia y culturas del Neolítico Final y Calcolítico en Cataluña». A: Aragón/Litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria, Zaragoza, 1990, p 389-397, 1992. Martín, A; Miret, J.; Blanch, R. M.; Aliaga, S.; Enrich, R.; Colomer, S.; Albizuri, S.; Bosch, J. «Campanya d’excavacions arqueològiques 1987-88 al jaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)», Arraona, 3, p. 9-23, Sabadell, 1988. Martín, A.; Díaz, J.; Pou, R.; Martí, M.; Bordas, A. «Estructuras de hábitat al aire libre veraziences en el Vallés (Barcelona)». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Gavà-Bellaterra 1995, Rubricatum, 1, p. 447-451, 1996. Mestres, J. S. Datació per radiocarboni de material ossi d’origen animal procedent del Camp del Rector (Jorba, Anoia), Universitat de Barcelona, 2002. [Text inèdit.] Miret, J. «Bòbila Madurell 1987-88. Estudi dels tovots i les argiles endurides pel foc». A: Arraona, 11, p. 67-72, Sabadell, 1992. Nadal, J. Estudi de la fauna recuperada al jaciment de Camp del Rector (Jorba, Anoia), SERP, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2001. [Text inèdit.] Pons, E. «L’hàbitat a Catalunya durant el primer mil·lenni aC: els precedents de l’habitació consolidada». A: Cota Zero, 10, 1994. Tarrús, J «Consideracions sobre el Neolític final-calcolític a Catalunya (25001800 a.C.)». A. Cypsela, V, 1985. Tarrús, J.; Chinchilla, J. «El jaciment a l’aire lliure del Neolític Final de Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)». A: Empúries, 47, p. 42-69, 1985. Ten, R. «Notes entorn del calcolític vallesà». A: Informació Arqueològica, 26, p. 5-10, gener-abril, 1978. Vaquer, J. «Le gisement de la Tuilerie de Grépiac (Haute-Garonne)». A: Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et Catalogne, p. 61-63, 1980.

La necròpolis d’incineració de Can PiteuCan Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental): anàlisi i estudis pluridisciplinaris NÚRIA VILLENA, JAVIER LÓPEZ CACHERO, ARACELI MARTÍN, XAVIER CARLÚS, CARMEN LARA I M. CARME ROVIRA

Introducció

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), organisme del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, va portar a terme el projecte modificat de l’estació depuradora d’aigües residuals de Sabadell-riu Ripoll, com a conseqüència del qual es van afectar diferents jaciments paleontològics i arqueològics de la zona de Can Llobateres, Can Piteu i Can Roqueta, sobre els quals es va haver d’intervenir durant el 1999 i el 2000. Quant a l’arqueologia, l’1 de febrer de 1999 l’Agència Catalana de l’Aigua iniciava el control arqueològic dels moviments de terres sota la direcció de Miquel Martí. L’esperança de trobar la necròpolis de Can Roqueta, que Joan Vila i Cinca havia suposat per a aquest sector el 1913, es va complir atès que es va localitzar a la parcel·la 8 de Can Piteu. El Departament de Cultura decidí que el Servei d’Arqueologia prengués a càrrec seu la tutela i el control científic directe de la necròpolis a fi de garantir el projecte i la qualitat de la intervenció. Així, es va establir una estratègia d’intervenció amb els promotors per conciliar els interessos del patrimoni cultural i el projecte de la depuradora. L’ACA va assumir el cost d’un projecte que va tenir dues fases: la primera va ser d’excavació i documentació de la necròpolis amb el propòsit de lliurar els terrenys com més aviat millor i la segona va consistir a excavar les urnes.1 1. Volem manifestar la nostra gratitud per la seva comprensió envers aquest projecte i per la seva col·laboració a la senyora Marta Lacambra, directora de l’ACA; al senyor Guillem Peñuelas, cap del Departament d’Obres II de l’ACA; al senyor Antoni Pujol i a la senyora Cristina Virgili, directors successius de les obres, així com al personal de la constructora Fomento-SPA, especialment al senyor Carles Esbri, i a l’enginyeria INYPSA, sobretot al senyor Carles Bardagí. També volem agrair al personal del Museu d’Història de Sabadell, encapçalat pel director mateix, el senyor Genís Ribé, la seva col·laboració.

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

L’excavació de la necròpolis no començà fins que no es va reunir un equip idoni de professionals arqueòlegs i restauradors que van ser contractats directament per la mateixa empresa adjudicatària de les obres de la depuradora, Fomento de Construcciones y Contratas, SA, però sobretot no començà fins que no es va disposar d’un projecte metòdic i científic adient, fins que els topògrafs del Servei d’Arqueologia no van situar les bases planimètriques, fins que el Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya no va assegurar la supervisió de les tasques de consolidació i estabilització dels materials, especialment els materials metàl·lics, i fins que no es van tenir resoltes qüestions com les infraestructures bàsiques que requereix un equip humà durant mesos de feina, el dipòsit immediat dels materials a peu d’excavació, la vigilància contínua del jaciment i el dipòsit i el trasllat dels materials al magatzem del Museu d’Història de Sabadell, el qual col·laborà intensament des del primer moment també en les tasques per difondre el jaciment entre els sabadellencs i per acostar-los-el. L’objectiu bàsic era l’excavació rigorosa metodològicament, la documentació exhaustiva de les diferents estructures mitjançant protocols específics (planimetria, fotografies i base de dades informatitzada) i l’obtenció de mostres per a anàlisis pluridisciplinàries posteriors garantint sempre la conservació del material moble exhumat, que s’havia de processar en la segona fase. La primera fase, en la qual va treballar un equip format per vint-i-quatre arqueòlegs autònoms, sis restauradores de l’empresa ABAC i tres obrers de l’empresa Arqueociència,2 va durar de l’1 d’abril de 1999 al 29 de gener de 2000 (Carlús; Lara, 2004). Des del Servei d’Arqueologia es va facilitar la informació directa i la col·laboració d’especialistes de Catalunya i del sud de França.3 Al començament de l’any 2000 s’havia de començar la segona fase, que depenia del fet que l’Agència Catalana de l’Aigua elaborés el pressupost adient. El mes d’octubre d’aquell any el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Agència Catalana de l’Aigua van signar un conveni de col·laboració, per executar la segona fase, la qual no s’inicià fins que no es van aconseguir la infraestructura i l’equip idonis; per constituir l’equip, en aquesta ocasió la presència d’especialistes era prioritària. El Servei d’Arqueologia va elaborar les bases per les quals Departa2. Coordinació: Araceli Martín (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya). Direcció de l’excavació: Xavier Carlús i Carmen Lara. Arqueòlegs tècnics: Miquel Martí, Anna Bordas, Roser Pou, Jaume Díaz, Albert Parpal, Elena Garcia, Gemma Garcia, Anna Vargas, Joan Piera, Teresa Rodón, Elisabeth Arasa, Dolors Codina, Jordi Farré, Josep M. Feliu, Ricard Marlasca, Ricard Villanueva, Glòria Donoso, Eva Orri, Jordi Amorós, Eulàlia Salvat, Xavier Maese, Alexandra Vicent, Jaume Badias i Glòria Soler. Flotació de sediments: Rosa M. Albert. Auxiliars: obrers de l’empresa Arqueociència Serveis Culturals, SL. Topografia i planimetria general: Lluís Sanz i Pilar Camps (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya), Xavier Carlús, Ricard Villanueva i Gemma Garcia. Conservació dels materials ceràmics: Marta Valls, Aitana Rius, Sílvia Llobet, Anna Herrero, Alexandra Lepori i Montse Vilà (ABAC, Conservació-Restauració, SCP). Restauració dels materials metàl·lics: Àngels Jorba i Magda Gómez (Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya). 3. Els agraïm a tots el seu interès i els seus consells. No oblidem el gran ajut d’Enriqueta Pons i José Luis Maya ni el de Thierry Janin o Henri Duday al llarg de la intervenció global en aquest jaciment.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

ment de Cultura de la Generalitat s’havia de regir amb vista a la contractació de l’equip; així, per exemple, calien dues direccions especialitzades en antropologia d’incineració i en tipologia ceràmica del període de la necròpolis en contacte amb la direcció de la primera fase a fi de completar, ordenar i articular correctament les dades més nombroses; en l’equip també eren necessaris especialistes en mobiliari metàl·lic i en ceràmica d’importació fenícia, a més d’altres investigadors d’àmbits com la paleoantropologia, la paleoflora i paleofauna, el processament informàtic de dades, etc. Unes altres tasques que s’havien de tenir presents eren la gestió del laboratori, el mostreig sistemàtic per a anàlisis futures, la restauració de vasos ceràmics però primordialment dels perfils ceràmics a fi de reconstruir gràficament urnes i vasos d’ofrenes, el dibuix arqueològic i la consolidació dels materials metàl·lics, que havien de facilitar l’estudi del material moble, etc. Els treballs van iniciar-se l’1 d’abril de 2002 amb un equip de deu arqueòlegs i antropòlegs i una restauradora, però al final van intervenir en el projecte fins a trenta professionals amb el suport de deu col·laboradors eventuals (Carlús [et alii], 2004 a).4 En aquesta fase també hi va haver la col·laboració del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya i el Museu d’Història de Sabadell, que va habilitar un espai com a laboratori. Amb els treballs es pretenia saber com era la necròpolis i quin ús se’n feia: l’arquitectura de les tombes, l’ordenació interna del dipòsit funerari, la delimitació i la caracterització diacròniques del cementiri contextualitzat en l’ocupació protohistòrica d’aquest gran paratge, la reconstrucció dels rituals funeraris i la jerarquització de la societat. A més, l’anàlisi morfotipològica i tecnològica del material ceràmic i metàl·lic, presumptament estratificat, havia de permetre avançar en la variabilitat d’artefactes, l’activitat econòmica i la jerarquització social, i el grau de relació entre les diferents comunitats protohistòriques. Paral·lelament, l’anàlisi antropològica i paleopatològica, arqueobotànica (pol·len, carbons i llavors), arqueofaunística, del carboni 14 i del contingut orgànic dels recipients ajudaria a caracteritzar la població incinerada, el marc ambiental, econòmic, social i temporal, que s’esperava precisar. 4. Coordinació: Araceli Martín (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya). Direcció: Núria Villena i Javier López. Coordinació entre les dues fases del treball de camp: Xavier Carlús i Carmen Lara. Equip d’arqueòlegs i antropòlegs: David Garcia, Jaume Badias, Carme Rovira, Ricard Marlasca, M. Eulàlia Subirà, Artur Cebrià i Jordi Amorós. Dibuix arqueològic: Xavier Carlús, Javier López, Ricard Marlasca, David Garcia i Ramon Álvarez. Restauració dels materials ceràmics: Marta Valls (ABAC, Conservació-Restauració, SCP). Restauració dels materials metàl·lics: Àngels Jorba i Magda Gómez (Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya). Flotació de terres: Carmen Mensua, Albert Forés, Òscar de Castro i Andrea Toseli (Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Universitat Autònoma de Barcelona). Programa informàtic: Albert Franquesa, Mireia Claveria i Josep Benseny (Proleg). Estudis pluridisciplinaris: Domènec Campillo, M. Eulàlia Subirà i Núria Villena (paleopatologia); Carme Rovira (arqueometal·lúrgia); Francesc Burjachs (pol·len); Jordi Juan i J. Carles Matamala (residus orgànics); Raquel Piqué i Carme Mensua (fusta i carbons); Ramon Buxó (llavors); Mabel Montero (fauna); Museu Tèxtil de Terrassa (teixit); Joan Salvador Mestres (C14). Altres col·laboradors: Jesús Barco, Sandra Val, Mònica Pons, Eneko Alberdi, Genís Mayoral, Gala Gómez, Lola Frutos, Eva Ejarque, Àlex Solé i Blai Antich.

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

La direcció quadripartida perfilà la metodologia, concretà detalladament la recerca i replantejà l’estratègia quan era indispensable en benefici de l’estudi final, sempre amb el suport del Servei d’Arqueologia. L’enorme quantitat de dades va impedir finalitzar l’excavació de totes les urnes i de tots els vasos d’ofrenes recuperats a la necròpolis, si bé el total processat garanteix totalment els objectius previstos, com veurem a continuació. 2. La metodologia d’excavació i el registre de dades El treball de camp

En la metodologia d’excavació i en el sistema de registre aplicats per a l’estudi de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta es va tenir en compte les particularitats d’aquest jaciment i l’especificitat del lloc ocupat. Així, en establir el mètode d’excavació desenvolupat durant la fase de camp (Carlús; Lara, 2004) es va tenir molta cura a documentar aspectes com el procés constructiu de les tombes, és a dir, des de les característiques de les fosses amb presència o absència d’elements arquitectònics interns fins al contingut funerari i l’organització interna dels objectes implicats en el fet funerari (vasos cineraris, vasos complementaris, aixovar, ofrenes...) o l’estructura superior de cobriment. Igualment, es van analitzar les diverses relacions físiques observades entre les estructures. D’altra banda, en el protocol d’excavació també es va incloure la situació segons coordenades en tres dimensions de tots els elements que componen el fet funerari, així com de totes les mostres extretes per fer les diferents analítiques (antracologia, carpologia, palinologia, edafologia, residus orgànics, etc.). Tot i això, hi va haver diversos problemes que van afectar directament l’estudi de certes dades, com la forma i les dimensions de les tombes senzilles, tant del bronze final com de la primera edat del ferro. En primer lloc, ens vam trobar amb la dificultat d’identificar la forma i les dimensions de determinades tombes situades al sector nord de la necròpolis, atès que el sediment que les reblava tenia les mateixes característiques edafològiques que el substrat natural, d’argiles de matriu sorrenca, en el qual estaven excavades. Quan aquest fet es donava, només la presència i la dispersió espacial dels artefactes continguts a les tombes i els sistemes de cobriment facilitaven una identificació mínima de la forma de la tomba. En segon lloc, davant la densitat notable de tombes en alguns sectors de la necròpolis (per exemple, 1,9 estructures per metre quadrat al sector nord-oriental), en què, a més, es donaven diverses relacions físiques, es va optar per fer una excavació en extensió per tal d’individualitzar les tombes i documentar les diferents relacions físiques hi havia entre elles. Finalment, també s’analitzaren els diferents processos antròpics i tafonòmics que havien intervingut en la degradació, la destrucció o l’arrasament evidenciats en algunes àrees de la necròpolis per la deficient conservació d’alguns artefactes recuperats.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

Làmina 1: Tipus de cobriments superiors emprats al bronze final i a les primeres etapes del ferro.

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

L’excavació de camp es va fer de sud a nord mitjançant una quadrícula de 1.536 m2 (32 × 48 m), subdividida en espais de 128 m2 (8 × 16 m). Aquesta quadrícula ens permeté establir la pauta de l’excavació de les tombes, així com una referència espacial immediata de les estructures per tal de situar-les topogràficament. Dins d’aquest procés, cada estructura excavada, independentment de la situació, la datació i la funció, va rebre un número correlatiu seguint l’ordre d’excavació descrit abans. Finalment, els vasos ceràmics es consolidaren in situ per tal de procurar-ne la conservació i el trasllat al laboratori. A banda de les tombes també s’han documentat altres estructures de funció i morfologia diversa, les quals encara romanen en estudi. En aquest punt volem esmentar l’estructura CPR-763, interpretada anteriorment com a ustrinum.5 Es tracta d’una estructura de combustió, de morfologia rectangular, excavada i construïda amb un sòcol de pedres, les quals estan disposades de manera ordenada dins d’una cubeta que amida 2,10 m de llarg, 1,20 m d’amplada i una fondària conservada que no supera els 40 cm. Aquesta estructura mostra signes evidents d’haver estat emprada com a llar. S’ha de dir que part de la paret oriental està rubefactada, les pedres contingudes romanen cremades i en el farciment s’han documentat abundants carbons i argila cuita. Els estudis preliminars semblaven indicar que ens trobàvem davant d’una estructura de combustió associada a la necròpolis. Una revisió posterior de les dades estratigàfiques, l’estudi del material ceràmic aparegut i la datació radiocarbònica d’una mostra de carbó procedent de la capa 2 de l’estructura (UBAR685),6 invaliden l’adscripció cronocultural i la interpretació que vinculava aquest fogar al clos funerari. Aquesta estructura de combustió s’ha de relacionar, doncs, amb una ocupació precedent que cal situar dins del neolític final. L’excavació dels vasos

La segona fase de treball es va dur a terme a les instal·lacions del Museu d’Història de Sabadell amb l’objectiu de documentar els elements continguts, analitzar la deposició funerària dels vasos d’incineració, recuperar mostres per a noves analítiques complementaries i conèixer la dinàmica de destrucció i rebliment dels vasos. La metodologia d’excavació dels vasos va procurar reproduir les mateixes condicions en què es trobaren els vasos al camp. Així, es van orientar i situar segons la posició en què s’havien trobat. Un cop orientats, es va recollir, segons coordenades en tres dimensions, la situació de tots els elements apareguts; finalment, es van representar gràficament els objectes i els aspectes més destacats de l’interior dels vasos mitjançant plantes i seccions. 5. Carlús, X. i Lara, C. (2004): La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental), a Tribuna d’Arqueologia 2000-2001, Departament de Cultura, pàg. 60, 63 i 64. 6. 4540 ± 60 BP, cal BC 3380-3080, a 2 sigmes, amb 86,1 % de probabilitat.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

L’excavació de l’interior dels vasos ens va permetre fer una interpretació tafonòmica a partir de la disposició de les restes dins del vas. Així doncs, es va observar un nivell antropològic (capa 2) integrat per les restes humanes cremades dels difunts, un aixovar personal i diverses ofrenes, no sempre conservades. Aquest conjunt forma un autèntic nivell antròpic que reflecteix alguns aspectes del ritual de la comunitat. La capa 1, en canvi, correspon al nivell de degradació del vas i, per extensió, de la mateixa tomba. L’excavació del contingut dels vasos permet inferir el procés d’ensorrament dels enterraments, que, dividit en unes etapes força habituals, podem resumir de la manera següent: la coberta de la tomba s’enfonsa per pressió vertical, la tapadora del vas cedeix a la pressió externa i l’espai buit que hi ha dins el vas s’omple de sediment, pedres i restes ceràmiques procedents de l’exterior. Així, la capa 1 es va excavar seguint els diferents nivells arqueològics, mentre que la capa 2 es va excavar per talles de 2 cm amb l’objectiu de constatar si hi havia un patró en la deposició dels ossos. Es van excavar 729 estructures de les 1.100, aproximadament, identificades, entre tombes (663), troballes aïllades (54), fosses amb una funció incerta (7), empedrats (3), forats de pal (1) i estructures de combustió (1). El 61% de les 663 tombes són del bronze final; el 21%, de la primera edat del ferro, i el 18% presenten un alt grau de degradació o encara estan per datar. 3. L’arquitectura funerària

L’estudi global dels enterraments de Can Piteu-Can Roqueta ens mostra una seqüència d’activitats que reflecteixen una manera determinada de procedir i un ritual molt concret. Aquesta successió de fets o d’accions és comuna, en la majoria de casos, a tots els enterraments fets a la necròpolis. Aquesta seqüència comença amb l’excavació de la fossa d’enterrament o loculus, continua amb la deposició dels artefactes funeraris (contenidors, cobertes i aixovar) i es tanca amb el segellament de la tomba mitjançant estructures de cobriment (Carlús [et alii], en premsa b). L’excavació de l’interior de les urnes ha permès ampliar la visió que es tenia de l’arquitectura funerària i dels procediments constructius identificats en la fase de camp. L’excavació dels nivells de destrucció va esdevenir una tasca clau per establir i determinar la forma de les estructures superiors.7 Definim estructura superior com l’element arquitectònic construït sobre l’estructura funerària (tombes i estructures rituals) i destinat a protegir o senyalitzar. Dins d’aquest element constructiu s’hi inclouen els cobriments superiors i els elements de senyalització i demarcació de les tombes. Aquestes estructures constituei7. En aquest apartat ens cenyirem al que es va construir sobre la tomba i no parlarem dels elements estructurals excavats, com ara fosses i complements, els quals són tractats en altres treballs (Carlús; Lara, 2004; Carlús, 2002; Lara, 2002) i, succintament, en les conclusions del text que presentem. D’altra banda, volem remarcar que l’excavació de l’interior dels vasos, per la manera com estan disposats i pel contingut que tenen, ens informa més del que hi ha construït que no del que hi ha excavat.

100

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

xen la darrera acció dins del procés constructiu de la tomba. El cobriment superior visible sobre l’enterrament té tres funcions: • Delimitació de l’espai de la tomba. • Protecció del conjunt funerari. • Senyalització de l’enterrament. La seva tasca principal és preservar el contingut de les fosses funeràries (vasos, restes òssies i elements d’aixovar). De vegades, aquests elements arquitectònics poden romandre ocults parcialment, com és el cas dels anells de pedres. Complementàriament, els cobriments poden esdevenir elements de senyalització. Les dimensions, que solen cenyir-se al diàmetre màxim del conjunt principal en el bronze final i les primeres etapes de la primera edat del ferro, en pocs casos ultrapassen els límits del loculus. L’element bàsic de la construcció és la pedra, tot i que no descartem l’ús d’una tècnica mixta que combinés pedres i sediment procedent de la mateixa excavació de la tomba o recollit pels voltants. La tipologia d’aquestes estructures és variada, pot ser un reflex del nivell social de l’individu enterrat o pot correspondre a modes d’enterrament d’èpoques diferents (Pons, 1984). Els tipus de cobriment, que descriurem a continuació, s’han inferit de la natura i la disposició de les pedres localitzades en els diversos nivells identificats en els enterraments. Les pedres apareixen dins i fora dels vasos cineraris, als nivells de destrucció i, en una proporció inferior, als nivells osteològics. La majoria de cobriments no han perdurat intactes, perquè han estat alterats, com la resta d’elements integrats en l’àmbit funerari, pels diversos processos tafonòmics desenvolupats al clos arqueològic (agents naturals, agents biològics, avingudes d’aigua, esllavissaments de terra...) i per l’antropització acusada del sector (treballs agrícoles, rebaixos...). L’aparició de pedres de volums diferents dins de les urnes és un fet que s’explica pel particular procés d’ensorrament i destrucció de les tombes. La fragilitat de les cobertes ceràmiques i el pes de les estructures de protecció són els factors fonamentals que expliquen la destrucció de la part superior dels conjunts principals i la localització de pedres dins de les fosses i dels atuells cineraris. Així doncs, vam trobar la majoria de cobriments en posició secundària. El volum i la disposició del material lític exhumat ens permeten establir una tipologia particular dels cobriments emprats a Can Piteu-Can Roqueta durant el bronze final i les primeres etapes de l’edat del ferro. Alguns models inferits tenen l’equivalent en els tipus proposats per E. Pons. Així, hem determinat set tipus classificats de menys a més complexitat (làmina 1): • Pedra aïllada. Cobriment format per un bloc treballat o per un nòdul sense devastar. Les pedres utilitzades no cobreixen la totalitat de la tomba. Aquest tipus podria assimilar-se al tipus 1 de Pons (Pons, 1984, 2000). • Dues pedres aïllades. Cobriment integrat per dos blocs o lloses col·locades l’una sobre l’altra. Les pedres no estan treballades. Aquest tipus de cobriment podria assimilar-se a alguna de les variants del grup 1 de Pons. • Llosa horitzontal. Cobriment format per una pedra plana, treballada o no, de poc gruix.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

101

• Amuntegament de pedres. Conjunt de pedres, variables de volum i de natura, amuntegades sobre el conjunt principal. Aquest tipus podria ocupar tota la superfície del loculus recolzant sobre la tapadora i sobresortint de la tomba en forma de túmul petit. És el cobriment més representat. • Una pedra grossa i reble.8 Estructura de cobriment formada per un bloc o llosa de dimensions mitjanes o grans i un conjunt de pedres més petites amuntegades sobre la tomba. Aquest tipus constitueix una variant de l’anterior. A tall d’hipòtesi pensem que aquests amuntegaments estaven disposats sobre el conjunt principal d’una manera més o menys organitzada. Per tant, la pedra de més volum devia estar situada a la part central de l’estructura amb la resta d’elements lítics, els quals hi devien ser al voltant. • Dues pedres grosses i reble. Estructura de cobriment formada per dos blocs o lloses i un conjunt de pedres més petites amuntegades sobre la tomba. Aquest és una variant del tipus 4. • Anell de pedres. Estructura més complexa integrada per un cercle de lloses o blocs que envolten el conjunt principal funerari. Aquestes pedres són visibles parcialment. L’estructura circular, generalment, té al capdamunt un amuntegament de pedres diverses quant al volum. Les roques emprades en la construcció dels cobriments superiors poden localitzarse als voltants de la necròpolis mateixa. L’estudi de les roques ens mostra que els nòduls i les crostes de carbonat càlcic són els materials més emprats en la construcció dels cobriments. La predilecció pels nòduls i les plaques de carbonat sembla tenir una motivació pràctica. El fet que fossin abundants al medi natural i fàcils d’obtenir devia ser determinant a l’hora d’escollir els recursos necessaris per bastir els cobriments. El segueixen en importància la calcària, el conglomerat, la sorrenca i el quars. Tenim ben representades aquestes roques paleozoiques en els nivells miocènics situats a prop del jaciment. D’altra banda, els rius i les rieres situats a l’est i l’oest de la necròpolis podrien haver estat, a més dels esmentats afloraments miocènics, una bona font de recursos lítics. Així doncs, la matèria primera necessària per a la construcció de cobriments i cobertes de pedra se cercava al mateix territori on estava ubicat el cementiri. Els cobriments sempre inclouen més d’un tipus de roca. La natura de les pedres utilitzades pot dividir-se en quatre categories: còdols, lloses, blocs i reble. A banda de les tombes que mostren algun indici de cobriment, hem de destacar altres tombes on la manca de pedres no permet determinar que hi hagués aquestes estructures de protecció. Aquestes tombes sense component lític no estan distribuïdes de cap manera especial; les trobem escampades d’una manera aleatòria per tota la necròpolis. Aquesta manca de marques pot ser deguda a diversos factors: • La degradació de la superfície de les tombes i la desaparició consegüent del cobriment. 8. Entenem per reble les pedres petites i d’arestes vives que cal diferenciar dels fragments de roca dura de dimensions similars, allisats i arrodonits per l’acció de les aigües o el rodolament. Hem adaptat aquest terme de la terminologia de la construcció, en la qual reble significa el conjunt de fragments de pedra, etc. eventualment barrejats amb morter, etc., amb els quals s’omplen els buits entre les pedres grosses d’una construcció.

102

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

• La manca de cobriment lític. • El fet que hi hagués altres sistemes de cobriment peribles que han desaparegut. Un fet remarcable en la majoria d’aquestes tombes és la manca de pedres i la presència als nivells de destrucció de fragments pertanyents a la coberta ceràmica i al mateix vas funerari. Aquesta presència també es dóna en la major part d’estructures on els elements lítics fan pensar que hi havia una estructura de cobriment o protecció. També s’ha de dir que les estructures sense pedres no estan localitzades en sectors gaire antropitzats ni degradats i que es barregen entre les tombes que tenen cobriment. La manca d’elements lítics podria indicar, a banda de la manca de cobriment, el fet que hi hagués proteccions i senyalitzacions no lítiques integrades per: • Amuntegaments de sediment en forma de túmuls petits. • Cobriments formats per elements peribles (branques, encanyissats...). D’altra banda, el sediment dels atuells de les tombes amb pedres podria indicar que hi havia cobriments mixtos constituïts per túmuls petits de terra coronats per amuntegaments de pedres o blocs aïllats. Els investigadors de la necròpolis de Le Moulin de Mailhac ja parlen de la possibilitat de cobriments mixtos fets amb pedra i elements peribles (Taffanel [et alii], 1998; Janin; Chardenon, 2000). D’altra banda, Pons, per a la necròpolis del Pi de la Lliura (Vidreres, Selva), també troba possible que la senyalització de les tombes fos feta amb materials peribles que no han deixat cap rastre en el registre arqueològic (Pons, 2000). No s’han identificat d’una manera clara senyalitzacions específiques fetes amb artefactes lítics, com ara esteles o cipus. Aquests elements, habituals en àrees com el Baix Segre-Cinca, són absolutament excepcionals a les necròpolis de la Depressió Prelitoral. En algunes tombes de les necròpolis de Can Bec de Baix-Agullana, Le Moulin de Mailhac o Punta del Pi hi ha pedres col·locades en una posició vertical que podrien sobresortir de terra. Aquestes pedres podrien interpretar-se com a senyals de les tombes. Aquest tipus de senyalització, però, ha estat identificat recentment per Pons i Solés a la necròpolis del Pi de la Lliura, concretament a la tomba E-29 (Pons; Solés, 2002a). A banda que les senyalitzacions hi fossin i haguessin estat arrasades i afectades per la sedimentació posterior a ser col·locades, creiem plausible pensar que els mateixos cobriments superiors protegien i senyalitzaven. Tot i això, no podem descartar elements fets amb pedra o amb material perible que tenien una funció específica d’identificació dels enterraments. 4. La ceràmica

Es va determinar un total de 1987 peces ceràmiques de les 729 estructures estudiades durant la fase de laboratori, de les quals 833 són del bronze final; 506, de la primera edat del ferro, i 648, indeterminables quant a la datació. En l’anàlisi de la ceràmica de Can Piteu-Can Roqueta tenim com a eines l’estudi de la funció dels vasos i el desenvolupament d’una tipologia i d’uns estudis com-

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

103

plementaris (sistemes de suspensió i prensió, tècniques i motius decoratius i observació d’alguns aspectes tecnològics) per aproximar-nos a aspectes referits a l’època i la datació relativa dels tipus ceràmics. Des del punt de vista de la funció, es va constatar una diversitat important esbrinant si hi havia vasos i analitzant la composició dels aixovars i la distribució espacial dels vasos dins la tomba, la qual cosa encara es va concretar més mitjançant l’excavació dels vasos i la documentació del contingut corresponent. Per tant, després d’aquesta anàlisi profunda, vam establir les categories següents: • Vas cinerari (VC). És el vas en què hi ha les restes cremades d’un difunt. Normalment duu una tapadora i és al mig de la tomba; en general, destaca entre la resta de vasos per la seva forma, sobretot al bronze final, i per unes dimensions més grans. • Tapadora (T). És el vas de forma troncocònica que sol cobrir i protegir el contingut funerari, siguin ossos o ofrenes. De vegades també cobreix un vas d’ofrenes. • Vas d’ofrenes (VO). Són tots els vasos que acompanyen les restes del difunt en el ritual funerari. Alguns poden considerar-se com a vasos personals del difunt, però normalment hem de pensar que potser portaven algun tipus d’ofrena, generalment alimentària tal com s’ha documentat en alguns exemplars que contenen restes faunístiques o en què s’han evidenciat altres restes orgàniques mitjançat les anàlisis de contingut (Juan; Matamala, 2002). • Tapadora cinerària (TC). És un vas morfològicament idèntic a una tapadora, però que cobreix i protegeix un dipòsit antropològic sense urna i que, per tant, està col·locat sobre terra mateix. • Plat (P). És un recipient troncocònic idèntic a una tapadora, però que no cobreix ni protegeix res, sinó que, al contrari, pot contenir alguna ofrena i mai restes incinerades. • Plat cinerari (PC). Com l’anterior, es tracta d’un vas troncocònic idèntic a una tapadora, però que conté exclusivament les restes incinerades del difunt. • Contenidor de vas d’ofrena (CVO). És el vas que no conté ossos, però que pot tenir un vas petit d’ofrenes a l’interior. • Contenidor de vas cinerari (CVC). Com en el cas anterior, es tracta d’un vas que conté a l’interior un petit vas cinerari. • Vas d’ofrenes dins d’un vas cinerari (VO-VC). És l’urna cinerària que, a més de tenir una funció pròpia de VC, conté a l’interior un vas d’ofrenes. • Vas cinerari dins d’un vas cinerari (VC-VC). Aquesta categoria inclou els casos en què un VC té a l’interior un altre vas amb aquesta mateixa funció. • Vas de funció indeterminada (VI). Aquesta categoria fa referència als vasos que, juntament amb la tomba on són, han estat sotmesos a algun procés de destrucció tan fort que fa inviable una reconstrucció mínima del contingut, amb la qual cosa és impossible determinar a quina de les categories esmentades abans pertany. Malauradament, es tracta d’un grup bastant nombrós, tot i que la majoria de casos corresponen al que hem denominat troballes aïllades, és a dir, concentracions de mate-

104

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

rials arqueològics dispersos al jaciment que denoten processos intensos de destrucció i que poden provenir d’estructures que a l’origen podrien tenir funcions diverses, incloent-hi, no necessàriament, la funerària. • Vas aliè a l’estructura (VAE). Són tots els fragments de vasos continguts a la tomba o a l’interior dels vasos que no pertanyen a cap dels vasos que constitueixen la deposició funerària original. El seu origen és en la dispersió dels fragments ceràmics procedents de la destrucció d’altres tombes i estructures. En aquest procés, els VAE acaben formant part del contingut de les tombes i dels vasos en el procés respectiu de rebliment. Per tant, l’única informació que aporten fa referència a la dinàmica de destrucció de la necròpolis mateixa i, com que es tracta, en definitiva, de vasos descontextualitzats, s’han de considerar com a VI pel que fa a la funció. Actualment es fa la tipologia ceràmica a partir d’uns criteris definits per Picazo (1993) i ja assumits per nosaltres, encara que parcialment, en diferents jaciments com Genó (Maya [et alii], 1998) o Carretelà (Maya [et alii], 2001-2002). La proposta es desenvolupa d’acord amb dos punts: definició de les diferents formes ceràmiques presents al jaciment i la descripció dels diferents tipus i subtipus –agrupaments restringits en funció de la semblança que hi hagi entre ells– en què poden dividir-se les formes. La definició de les diferents formes ceràmiques del jaciment es va fer analitzant el perfil de les peces per veure si hi havia dos o més punts característics que donessin lloc a formes simples o compostes, així com observant l’articulació de les diferents línies que el formen mitjançant punts d’inflexió, ruptura o discontinus. Segons aquests criteris, es van individualitzar quatre formes diferents i una cinquena agrupació ceràmica formada per vasos morfològicament heterogenis fets amb torn o a mà, com l’askos, i que seran estudiats per mitjà d’altres procediments desenvolupats per R. Marlasca (una primera aproximació a Marlasca, 2002 i Marlasca [et alii] (en premsa)). Per tant, aquestes quatre formes individualitzades es caracteritzen pels trets formals següents: • FORMA 1: Es tracta de vasos de perfil simple i oberts de forma troncocònica o hemisfèrica. Aquest grup es compon, majorment, pels clàssics plats tapadora i, en una proporció inferior, per altres vasos d’acompanyament de dimensions petites. • FORMA 2: És una ceràmica de perfil compost amb un cos generalment troncocònic o hemisfèric, de vegades poc o molt globular, que fins a un cert punt deriva del model anterior, del qual es diferencia, fonamentalment, per la presència d’una vora reentrant. La funció pot ser la de tapadora o bé la de vas d’acompanyament, tot i que també hi ha alguna peça que devia fer de contenidor cinerari. • FORMA 3: Es tracta de vasos de perfil complex que tenen un cos més o menys globular, un coll diferenciat, mig cilíndric mig subcònic, i una vora exvasada i convexa, a excepció d’algun cas molt concret en què és recta. Respecte a la funció, s’han d’interpretar exclusivament com a contenidors cineraris. • FORMA 4: Són peces de perfil complex amb la característica forma de essa, més o menys globular, tot i que hi ha una important varietat interna quant a les bases, els peus, els cossos, les vores i la presència o l’absència de nanses. L’ús d’aquest tipus de peces ceràmiques pot estar relacionat, en certa manera, amb les seves

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

105

mides, perquè les grosses són contenidors funeraris, mentre que les més petites poden ser tant contenidors funeraris com vasos d’acompanyament. La descripció dels diferents tipus i subtipus en què poden dividir-se les formes es va fer per mitjà d’una descripció morfomètrica obtinguda d’unes mesures bàsiques i de les relacions entre si (índex de perfil, de proporcionalitat i dimensions) que s’ordenaran segons una estratègia aglomerativa de naturalesa jeràrquica (anàlisi de conglomerats) i que es confirmaran més endavant per l’anàlisi factorial dels components principals. Actualment, treballem en aquesta segona fase. 5. Els materials metàl·lics

El conjunt dels materials metàl·lics, apareguts en 209 tombes i que encara s’ordenen,9 és format, aproximadament, per 551 objectes,10 tot i que, d’elements individuals comptabilitzats, n’hi ha més de 1.500. 250 objectes són de bronze,11 284 són de ferro i 17 són bimetàl·lics. Hi ha, doncs, força equilibri entre els dos primers grups i una presència escassa del darrer. L’estudi arqueometal·lúrgic pretén recuperar el màxim nombre de dades relatives a l’ús de metalls per tal de situar la necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta en el context sociocultural corresponent. Es va concebre d’una manera global integrant les dades de les diferents recerques (tipològica, arqueomètrica i espacial). Una primera línia de treball bàsica aborda la classificació de les peces metàl·liques basant-se en els criteris de matèria, tipus i funció. Es completa fent-ne la caracterització tecnològica, plantejada per conèixer els trets dels materials, les tècniques emprades en elaborar-les i els tractaments o fenòmens d’alteració que hagin experimentat posteriorment. En una primera fase, aquest procés es duu a terme fent exàmens macroscòpics de tots els materials; en la segona, es fan exàmens microscòpics i de composició d’algunes peces seleccionades.12 El darrer pas consisteix a definir el paper dels materials metàl·lics en el ritual funerari determinant l’estructuració dels aixovars i els ritus d’amortització i de deposició de les peces (en general, en el conjunt de la necròpolis; en particular, en cada tomba, i des d’un punt de vista més restringit, quan són a l’interior dels vasos). Finalment, 9. La identificació de la forma d’algunes peces està pendent de la finalització dels treballs de restauració, per la qual cosa les xifres que s’aporten a continuació s’han de considerar provisionals. 10. El concepte d’objecte s’aplica a elements individuals i a conjunts d’elements que formen una sola peça; per exemple, el cinturó identificat a partir dels elements de la placa i diversos ornaments es considera un sol objecte. 11. El concepte de bronze s’aplica d’una manera genèrica a tots els elements fets a base de coure, és a dir, siguin de coure pur o d’aliatges com el bronze, perquè no es podrà discriminar entre els uns i els altres fins que no disposem de les anàlisis de composició. 12. S’ha iniciat l’estudi analític de les peces de ferro per SEM/MEB i MSE. L’estudi de les peces de bronze (FRX) es fa en el marc del Proyecto de Arqueometalurgia de la Península Ibérica.

106

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

en funció dels resultats obtinguts i de les correlacions amb altres contextos arqueològics del mateix horitzó cultural, s’estableixen les possibles atribucions socials de les peces, que caldrà confirmar amb la resta d’informació del registre arqueològic. 6. L’estudi antropològic

Actualment la paleoantropologia reivindica el seu lloc dins les tasques arqueològiques. El paleoantropòleg és un arqueòleg més de l’equip que aprofita els coneixements fonamentals de l’osteologia humana per tal d’interpretar la dinàmica i el funcionament de les tombes i dels grups humans que les van construir. L’existència d’una necròpolis es justifica per la presència dels difunts que hi foren enterrats. Les restes humanes no són un complement o aixovar de la tomba, sinó l’eix central basant-se en el qual s’hauran d’orientar totes les interpretacions. Les restes dels difunts poden donar informació amb relació a qüestions diferents: el difunt, la població enterrada i la població que va enterrar els morts. L’objectiu principal és reconstituir el ritual funerari dels grups humans que van cremar i enterrar els morts a Can Piteu-Can Roqueta. L’equip de Can Piteu-Can Roqueta va incorporar tres antropòlegs especialistes formats en els camps de les ciències mèdiques,13 les ciències biològiques 14 i les ciències humanes.15 Metodològicament, cada vas va ser considerat com si es tractés d’un microjaciment en el qual l’arqueologia i l’antropologia es complementaven per donar una interpretació de conjunt. Les inquietuds arqueoantropològiques van ser comunicades als arqueòlegs encarregats d’excavar els vasos perquè poguessin ser crítics davant els efectes tafonòmics que interessen a l’antropòleg. Igualment, van tenir una formació elemental en osteologia humana, de manera que estaven capacitats per identificar restes òssies, fonamentals perquè els antropòlegs estableixin una diagnosi biològica. Quan en trobaven, en demanaven la confirmació als dos antropòlegs (N. V. i E. S.), que van ser permanentment a l’excavació i que s’encarregaven de validar o invalidar les «sospites» de l’arqueòleg. Un cop excavat el vas cinerari, les restes òssies es donaven a l’antropòleg perquè en fes l’estudi biològic. L’observació de la disposició de les restes dins el vas pot donar-nos informacions molt valuoses. Per exemple, la verticalitat injustificada de les restes sovint posa en relleu que hi havia elements que van ocasionar un «efecte de paret» i que, per la seva naturalesa, es van podrir i no van deixar cap testimoni de la seva presència. La descomposició d’aquests elements va provocar l’aparició d’espais buits que es van reblir progressivament amb sediment, de manera que aquest, al final, va substituir el volum inicial de l’element desaparegut. A partir d’observacions com 13. Doctor Domènech Campillo, cap del Laboratori de Paleoantropologia i Paleopatologia del Museu Arqueològic de Catalunya a Barcelona. 14. Doctora M. Eulàlia Subirà (Universitat Autònoma de Barcelona). 15. Doctora Núria Villena (Universitat Autònoma de Barcelona i Université Bordeaux 1 (França)).

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

107

aquesta, vam fer palesa la presència esporàdica d’un farcellet que devia contenir les restes òssies incinerades (vegeu l’exemple 1, làmina 2). Al vas CPR-296-1A, per exemple, un cinturó de bronze embolcallava els ossos. A vegades es van constatar indicis de possibles ofrenes que es varen dipositar i que no van deixar cap testimoni (vegeu l’exemple 3, làmina 2). L’exemple més espectacular és el del vas CPR946-4A, el qual presenta una doble concavitat a la part del mig. La disposició de diàfisis orientades paral·lelament reflecteix els grapats successius (vegeu l’exemple 2, làmina 2) que els grups humans van fer en omplir els vasos cineraris. L’excavació dels vasos ens va permetre determinar, per exemple al vas CPR886-2A, la presència de dos individus; la part superior del vas contenia les restes d’un infant i a sota hi vam trobar les restes d’un adult gràcil. Vam poder observar, doncs, que els dos individus estaven separats estratigràficament.

Làmina 2: Disposició del paquet osteològic i hipòtesis plantejades.

La metodologia utilitzada en l’estudi antropològic 1) La determinació macroscòpica de les restes humanes En primer lloc, caldrà determinar les restes humanes, l’elevat grau de fragmentació de les quals farà que moltes siguin indeterminables. La forma de les diàfisis òssies serà un dels criteris que més ajudaran a reconèixer els diferents tipus d’os.

108

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

2) L’estudi paleobiològic i el paleodemogràfic

La gran fragmentació de les restes humanes fa que no sempre es pugui esbrinar l’edat i el sexe de tots els individus i que, per consegüent, molts esdevinguin indeterminables. No es tracta, doncs, d’un problema metodològic, sinó d’un efecte lligat amb la preservació de les restes. De totes maneres, és necessari utilitzar els resultats disponibles per intentar veure si hi ha cap relació entre l’edat o el sexe dels individus i els vasos cineraris, els metalls o la seva situació dins del clos funerari. És imprescindible concretar el nombre mínim d’individus presents en un vas. Tindrem en compte si hi ha «repetició» d’ossos, és a dir, si una part òssia està repetida dues o més vegades en un mateix vas, o bé si s’hi associen incompatibilitats osteològiques (d’edat, de robustesa o de pes). La mida dels ossos així com la manera com s’hi va fer una fissura sota els efectes de la cremació donen indicacions de la intensitat i del procediment de la cremació. Podem fer una estimació de la temperatura de la cremació a partir del color dels ossos. Caldrà tenir en compte si hi ha parts de l’esquelet amb un color completament diferent del d’una altra part, perquè podria ser un tractament paleoetnològic específic que s’atorga al difunt. La totalitat de les restes òssies seran pesades en una balança electrònica (fiabilitat de 0,1 g). S’apuntarà el pes de cadascuna de les regions anatòmiques identificables i es consideraran una categoria a part totes les restes que no podran ser identificades. Aquest procediment es realitzarà per a cadascuna de les talles del vas cinerari. Aquesta quantificació ens permetrà avaluar si hi ha un patró en el moment de recollir les restes òssies introduïdes a les urnes, és a dir, es tracta de respondre aquesta pregunta: totes les parts de l’esquelet hi són representades o bé hi ha la recol·lecció preferent d’unes parts en detriment d’unes altres? 7. Conclusions

Hem de considerar la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta com una mostra de cementiri d’incineració de l’occident europeu. El tipus d’enterraments i el ritual identificat són característics dels anomenats cementiris plans (Ruiz Zapatero, 2001). Trobem casos similars en la majoria de necròpolis del bronze final. N’hi ha exemples des dels Pirineus fins a l’Ebre; destaquen Can Bec de Baix (Agullana), Coll s’Avenc (Tavertet), Can Missert (Terrassa) o el Calvari (el Molar). De l’anàlisi del contingut dels receptacles funeraris se’n pot inferir un ritual bàsic basat en la cremació com a mètode de tractament dels cadàvers aplicat abans d’enterrar-los. Segons l’estudi antracològic (Mensua; Piqué, 2002), el combustible més utilitzat en el ritual era la fusta d’alzina; la fusta de roure també es feia servir, però en una proporció molt inferior. Aquest aspecte és corroborat per l’anàlisi palinològica (Burjachs, 2002) feta, igual que en el cas anterior, a partir del sediment localitzat dins dels vasos. El procés de cremació no va arribar mai a reduir totalment

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

109

els difunts a cendra, atès que les temperatures assolides oscil·laven entre els 650 i els 800 ºC. Aquesta interpretació es fonamenta en l’anàlisi dels colors dels ossos localitzats a l’interior dels vasos, els quals van des del blanc trencat fins al blanc guix. Les restes cremades eren recollides després de la combustió i es dipositaven, generalment, dins d’una urna o, en algun cas molt esporàdic, dins de la fossa mateix. De l’absència de cendra a les urnes o a les fosses se’n pot inferir que les restes òssies foren seleccionades d’una manera acurada. Pel que fa a les èpoques, sembla que la fragmentació dels ossos va ser més forta durant el bronze final que a la primera edat del ferro. La població d’ambdós períodes sembla relativament jove sobretot per l’aspecte de les vores cranials; també ho fan creure les poques vegades que vam trobar sutures cranials que estiguessin en fase de tancament. L’edat dels individus adults és extremament difícil de determinar, sobretot els més grans de vint-i-cinc anys perquè no queda cap punt d’ossificació entre els individus compresos en aquest grup que permeti determinar-ne l’edat. Tan sols les sutures cranials i els processos degeneratius permeten suposar que es tracta d’adults senils. La cremació sovint va provocar que els cranis esclatessin pel lloc més fràgil, és a dir, per les sutures. Per tant, som conscients que el procés de cremació podria haver provocat un biaix que portaria a sobreavaluar els individus joves. No obstant això, tot i tenir en compte aquest biaix, la població és, en general, jove. A més, el nombre d’infants i de joves és relativament elevat des d’un punt de vista demogràfic; a primera vista, sembla que hi ha sectors de la necròpolis on es concentren els infants. Cal insistir en el fet que molts vasos petits considerats, al principi, vasos d’ofrenes al final van ser identificats com a vasos cineraris d’infants. El nombre de patologies identificades és petitíssim, cosa que confirma, una vegada més, que probablement es tracta d’una població jove i sobretot sana (Campillo, 2002). Predominen els individus gràcils, la qual cosa pot indicar, d’una banda, una població mediterrània típica i, de l’altra, un nombre important d’individus joves. Pel que fa al nombre mínim d’individus, la majoria vegades (88,17%) n’hi ha un de sol per vas. El simple fet que en un vas cinerari hi hagi un os repetit dues vegades no és un argument suficient per afirmar que hi ha dos individus. Ens podem imaginar que les restes òssies es recuperaven amb algun estri (pala, cullera...) i que, senzillament, es van trobar les restes de l’individu cremat anteriorment. En aquests casos, pensem que probablement hi ha dos individus sense afirmar-ho. El percentatge de casos en què dos individus probables són en un mateix vas de moment és del 8,50% del total de vasos. El percentatge de casos en què sens dubte hi ha dos individus dins d’un mateix vas arriba al 2,77%. Dos vasos, un del bronze final (CPR1068-16A) i l’altre de la primera edat del ferro (CPR-296-1A), contenen dos individus segurs i un de probable, casos que constitueixen el 0,37%. Finalment, un sol vas del bronze final (CPR-232-5A) conté amb certesa tres individus, cas que representa el 0,18%. No s’ha documentat cap fossa que hagués estat emprada com a lloc d’enterrament i, alhora, com a crematori; per tant, sempre es tracta de cremacions secundà-

110

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

Làmina 3: Composició característica de les tombes del bronze final.

ries. La deposició de les restes i dels conjunts funeraris sempre s’efectuà dins d’una fossa feta al terra natural. Les dimensions d’aquestes fosses varien segons les etapes de la necròpolis. Les estructures d’enterrament del bronze final són senzilles (làmina 3) i poden assimilar-se al tipus 1 de Pons (Pons, 2000). Es tracta de fosses amb una grandària ajustada al volum dels artefactes continguts, sense complements, dins de les quals es col·locaren les restes de la cremació del mort, ben disposades dins d’osseres ce-

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

111

ràmics. Els ossos i l’aixovar són protegits per una coberta ceràmica o per una pedra degudament treballada. Finalment, la tomba pot estar protegida o senyalitzada per diversos sistemes de cobriment (Carlús, 2002). Un dels aspectes més remarcables és la simplicitat dels aixovars i dels conjunts ceràmics presents a les tombes. Com ja hem dit, la major part d’enterraments d’aquest període mostren, d’una manera quasi exclusiva, l’urna cinerària que conté les restes del mort i la coberta corresponent. Igualment, destaca el nombre baixíssim de VO –de fet, gairebé no n’hi ha– a les tombes. Quant a la tipologia, en els VC hi ha una dualitat de formes caracteritzada per la número 3 i la 4, a més d’un únic cas de la 2, mentre que les tapadores són, d’una manera gairebé absoluta, de la forma 1 i, molt escadusserament, de la 2. Convé destacar que les formes 3 i 4 també componen el gruix dels materials ceràmics que provenen de la necròpolis de Can Missert. Precisament, en aquest jaciment es donà una evolució tipològica per la qual la forma 4 era la més moderna del conjunt, la qual cosa encara no ens veiem amb cor de confirmar o desmentir a Can Piteu-Can Roqueta. En la decoració destaquen dos conjunts del bronze final,. D’una banda, les tapadores (formes 1 i 2) estan decorades escassament, a excepció de les clàssiques estries horitzontals ubicades a l’interior del vas, tant a les parets com al fons formant cercles concèntrics. Més excepcionals, en canvi, són altres decoracions com les incisions o les impressions circulars directament sobre la superfície.D’altra banda, la decoració de les formes 3 i 4 és molt més complexa, tot i que encara no s’ha pogut avaluar si hi ha diferències entre ambdós conjunts. Per tant, en general dominen les estries de traç prim o ample que componen motius simples (bandes horitzontals, espigues o oblics) o més complexos (meandres geomètrics, dents de serra i garlandes o combinatòries entre motius simples i complexos). En un segon terme, es van documentar altres decoracions fonamentalment impreses, com són els cercles i les espigues, que també es poden combinar amb les anteriors. Totes aquestes decoracions són al coll o al cos superior de les peces, encara que, molt excepcionalment, també tenim impressions a la vora mateixa o estries horitzontals prop de la base. Pel que fa als metalls, els primers estudis indiquen que durant el bronze final se’n feia un ús molt restringit en el ritual funerari. El fet d’haver trobat algunes tombes amb aquests elements d’alt valor evidencia que hi havia certs grups que tenien un poder més gran d’acumular riquesa i, possiblement, un rol una mica diferent del de la resta de finats. De tota manera, s’ha de dir que la presència d’aquests elements de prestigi no té cap relació directa amb la complexitat de les tombes on es localitzen. Les tombes que inclouen mobiliari metàl·lic estan escampades d’una manera aleatòria a la necròpolis i no estan reunides en agrupacions amb una significació ritual ni de preeminència. Es tracta d’objectes petits i morfològicament força simples d’ús ornamental com ara anelles, denes, arracades, agulles de cap enrotllat i braçalets, de cura personal com navalles (sempre de fulla rectangular o trapezoïdal i amb el mànec longitudi-

112

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

Làmina 4: Composició característica de les tombes complexes de la primera edat del ferro.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

113

nal, de vores o bé reblat) i pinces de depilar; també hi ha objectes bèl·lics com les puntes de sageta amb aletes i peduncle engruixit (o «mailhacianes»). De peces similars n’hi ha en conjunts arqueològics del bronze final iii com les necròpolis d’incineració de Can Bech de Baix-Agullana (Palol, 1958) i Le Moulin-Mailhac (Taffanel [et alii], 1998), i atesa la sistematització vigent sobre la presència del metall a les necròpolis catalanes d’incineració (Pons, 2000), es poden datar entre el 750 i el 650 aC. A la majoria d’aixovars on hi ha objectes de metall n’hi ha una única peça. Els aixovars amb més d’un element són una excepció. La totalitat d’elements amortitzats es localitzen dins del vas cinerari, dipositats sobre el paquet osteològic o intercalats entre els ossos. Quan els metalls són entre les restes òssies, sempre els trobem sobre d’un llit petit d’ossos, de menys de 3 cm de gruix, generalment col·locats d’una manera horitzontal al mig de la capa. També els podem trobar en altres sectors del nivell: nord-est i sud-oest. La manera en què estan situats fa pensar en una amortització acurada amb intencionalitat ritual. A banda de l’aixovar metàl·lic, els conjunts funeraris del bronze final poden contenir altres elements amb una significació ritual. Destaquem la descoberta d’una valva no modificada d’Arca noae, un penjoll perforat fet amb una canina de porc i diversos fragments cremats de fauna, principalment bou i ovicaprí (Saña, 2002). Aquestes restes animals poden interpretar-se com a restes d’un banquet funerari o com a ofrenes. En definitiva, durant el bronze final, l’element diferenciador d’un possible estatus no està tant en l’arquitectura funerària com en els elements tradicionalment considerats de prestigi. La minsa presència d’aquests elements i l’homogeneïtat del sistema d’enterrament van ser superades, d’una manera progressiva, amb l’entrada dels primers artefactes de ferro. En el transcurs de l’edat del ferro es van començar a deixar a les tombes rics aixovars metàl·lics i ceràmics (làmina 4); a més, la capacitat i el volum dels enterraments amb fosses van augmentar notablement fins a arribar a 1.900 L. Les tombes d’aquest període mostren una evolució en l’arquitectura funerària que potser indica la superació dels esquemes arquitectònics anteriors i una concepció més elaborada del ritual funerari. Així doncs, es construïen tombes variades de forma i, sense deixar-se de banda les estructures més petites, en van aparèixer d’altres de forma troncocònica i el·líptica de gran volum amb loculi centrals i, en alguns casos, encaixos per bastir estructures de sosteniment dels cobriments superiors. Els petits loculi al fons de les tombes permetien fixar els conjunts principals verticalment. En aquesta fase tardana de la necròpolis, la disposició dels elements que formaven l’aixovar del difunt també va esdevenir molt més complexa i variada que no la del bronze final (Lara, 2002). Pel que fa a la ceràmica, es va observar una diversificació àmplia dels tipus i una evolució de les formes de perfil en essa a les urnes cineràries, cada cop més desenvolupades en sentit vertical i de perfil bicònic i més angulós, de manera que es defugien les formes globulars anteriors, encara presents en alguns vasos d’acompanyament.

114

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

Quant a la funció, es va distingir entre el conjunt principal (VC + T) i els VO. En el primer, i concretament entre els VC, hi ha un predomini clar de la forma 4 amb perfils bicònics, vores llargues i força peus, encara que excepcionalment també es documentaren altres perfils en essa més suaus o fins i tot vasos de la forma 2 i 3; en aquest cas, sense la clàssica vora convexa del període anterior. Per tant, les diferències d’aquests vasos de la forma 4 respecte als del període anterior, que són més globulars, són clares. Entre les tapadores, la forma predominant és la 1 amb nansa o sense, tot i que també hi ha tres exemplars de la forma 2; en aquest cas, sense nanses però en dos casos amb una llengüeta perforada com a sistema de prensió alternatiu. Amb referència als VO, destaca la gran variabilitat de formes, atès que hi ha exemplars de totes les definides abans. Hi sol haver bastants casos de les formes 1 i 2 amb nansa, mentre que de vegades hi ha exemplars de la forma 4 amb dues o fins i tot amb nanses. D’altra banda, es va constatar un augment notable dels VO, d’un a catorze per tomba, de manera que VO és la categoria que predomina amb molta diferència respecte de les altres (VC, T, P, etc.), la qual cosa esdevé un canvi important en relació amb el període anterior. Quant a les decoracions, els vasos d’aquest període es decoren molt menys. Tot i això, les tècniques decoratives utilitzades són més variades. D’una banda, hi continua havent els motius acanalats però més simplificats, perquè es redueixen a motius horitzontals, verticals o oblics. De l’altra, trobem diferents tipus d’impressions com, per exemple, petits traços oblics o que formaven espigues fets amb un instrument dentat i situats al coll o sobre la carena. També hi ha les impressions fetes amb una mena de rodeta i que es disposen horitzontalment o en bandes amb petits traços oblics, els motius de mitja canya disposats en vertical o en línies horitzontals i les clàssiques impressions circulars semblants al període anterior. Hi ha, a més, tot un seguit de decoracions fetes amb tècniques molt variades com són les incisions que formen bandes horitzontals de dues o tres línies reomplertes amb altres incisions verticals també de doble o triple traç, els cordons impresos horitzontalment i les pintades amb motius geomètrics variats. Finalment, es van documentar peus de proporcions i calats diferents o amb perforacions. Pel que fa a l’aixovar metàl·lic, es van observar diferències quantitatives i qualitatives importants respecte al període anterior. La quantitat de metalls apareguts a les tombes de l’edat del ferro supera, de llarg, la d’aquests elements exhumats a les tombes del bronze final; a més, es va constatar una diversificació dels materials (bronze, ferro i peces bimetàl·liques) i especialment dels tipus (Rovira, 2002). Es tracta, a més a més, d’elements tècnicament elaborats. Consegüentment, la major part dels aixovars de les tombes inclouen algun element metàl·lic de bronze o de ferro. Respecte a les funcions, hi ha un predomini clar dels objectes ornamentals, però els destinats a la cura personal i a activitats múltiples, com ara ganivets de mides mitjanes o certes tiges punxegudes, també hi són presents. Les úniques peces amb una finalitat d’atac que apareixen de tant en tant són els ganivets grans. Altres peces escadusseres són les de cavalleria. L’àmbit ritual també es manifesta esporàdicament mitjançant la presència d’elements del banquet funerari.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

115

Entre els elements ornamentals, n’hi ha alguns, com ara l’agulla de cap enrotllat, que corresponen a tipus difosos a Catalunya durant el bronze final, però que varen perdurar durant l’edat del ferro, per la qual cosa l’adscripció cultural que se’n pot fer a Can Piteu encara és provisional, perquè dependrà del context concret en què hagin aparegut i de la relació que tinguin amb altres materials, qüestions que a hores d’ara s’estudien. Per aquest mateix problema destaquen certes fíbules (les de pivot i les de doble ressort) que poden indicar un moment de transició entre el bronze final i la primera edat del ferro (Marlasca [et alii], en premsa). La fíbula de pivot, considerada d’origen mediterrani (Giardino, 1995), també s’havia documentat escadusserament a la tomba 69 de la necròpolis d’Agullana (Palol, 1958), fora de context a la del Molar (Vilaseca, 1943) i al derelicte de Rochelongue-Agde (Bouscaras; Hugues, 1969, figura 3.13) (Arnal [et alii], 1970, figura 3.3). A la Península va perdurar fins al segle vi aC (Navarro, 1970). Quant a la de doble ressort, els primers exemplars catalans se situen entre el 750 i el 650 aC. (Palol, 1958; Vilaseca, 1943), però es va fer servir durant molt més temps. Al nostre jaciment, els dos tipus o bé estan descontextualitzats o bé són en tombes on també hi ha ferro. En aquesta fase es dóna una associació reiterada entre dos elements fèrrics: el ganivet del tipus gran Bassin I, algun amb mànec de fusta,16 i la fíbula serpentiforme, algunes amb restes de teixit adherit,17 que també poden anar acompanyats d’altres peces com els cinturons de bronze amb placa (rectangular amb motllures o romboïdal calada) d’un garfi que es complementaven amb tot un seguit de botons o làmines aplicats sobre la part de matèria perible, la navalla de mànec tubular, les agulles de cap biglobular en forma de peça de bronze i de ferro o les agulles de cap anular de bronze, les fíbules de pivot, doble ressort i de bronze, les fíbules de ferro de ressort bilateral, les cadenes i els braçalets de bronze i de ferro i algun scalptoria de ferro. Simultàniament es va constatar que un nombre reduït d’enterraments acumulen més metall que la resta. Un altre tret molt remarcable és l’aparició escadussera d’elements rituals de filiació mediterrània relacionats amb el banquet funerari. Si bé en el mateix horitzó cultural també s’han documentat simpula a les necròpolis d’Agullana, Anglès (Pons, 1984) i Llinars del Vallès (Sanmartí, 1993), els asts de rostir són, ara per ara, únics a la Península i els referents més propers es localitzen a l’àrea de Mailhac (Diversos Autors, 1997) En general, podem establir nombrosos paral·lelismes entre aquests materials i els d’altres jaciments catalans (Pons, 1984; Rovira, 1998), i especialment els de l’àrea del Vallès, com la necròpolis del Pla de la Brugera (Clop [et alii], 1998), la tomba del guerrer de Llinars (Sanmartí, 1993), i els del sud-est francès, com els del 16. L’anàlisi del mànec d’un exemplar va determinar que s’utilitzava la fusta d’evònim (Mensua; Piqué, 2002). 17. Es tracta de diverses restes amb «orificis distribuïts de manera molt regular que ens indiquen o bé la presència del que en el seu moment eren probablement fils d’ordit avui en dia desapareguts o bé el treball d’un teixit de punt», i que sempre trobem associades amb aquest tipus de fíbula, que avui en dia encara s’estudia al Museu Tèxtil de Terrassa (Masdeu; Morata; Saladrigas; 2002).

116

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

derelicte de Rochelongue (Arnal [et alii], 1970) i les necròpolis de Gran BassinMailhac i Le Peyrou-Agde (Nickels [et alii], 1989). És important assenyalar, igualment, que alguns objectes com les fíbules serpentiformes, les plaques de sivella rectangulars motllurades d’un garfi i les agulles biglobulars, ben conegudes al sud de França, a Catalunya es localitzen únicament en necròpolis del territori vallesà. Quant als aspectes rituals dels materials metàl·lics, es va comprovar que l’amortització voluntària dels aixovars es feia d’una manera sistemàtica mitjançant la cremació i afectava objectes de tota mena. A més, l’estudi microespacial ens va permetre constatar diverses pautes de deposició del metall als conjunts funeraris. Així, es diferencien dos àmbits bàsics d’aparició: sigui aïllats o agrupats en qualsevol punt de la fossa, a l’exterior dels vasos ceràmics o bé a l’interior d’aquests vasos, generalment a l’urna funerària, perquè els recipients d’acompanyament només inclouen metall molt excepcionalment. D’altra banda, la situació del metall a les urnes està directament relacionada amb el paquet antropològic. La majoria apareixen sobre les restes òssies, però també n’hi ha entremig i molt rarament a sota. La distribució agrupada d’algunes d’aquestes peces fa suposar que es van dipositar unides o protegides, és a dir, lligades o embolicades amb algun element perible. A més, l’estat d’alguns objectes indica que ja es devien introduir incomplets al contenidor ceràmic. Pel que fa a l’atribució sexual dels aixovars, basada en les associacions tipològiques i les extrapolacions de dades obtingudes en altres contextos prehistòrics i protohistòrics, cal dir que és en una fase preliminar i que depèn de l’anàlisi de les dades paleoantropològiques. D’altra banda, a l’hora de relacionar els materials metàl·lics amb els diferents segments socials podem afegir que hi ha conjunts amb una importància desigual i que a la majoria d’enterraments d’infants no hi ha material metàl·lic. Aquests conjunts on gairebé sempre apareixen elements de ferro, si s’admeten l’ús d’aquest material com a fòssil director i la tradicional datació que se n’ha fet al nostre territori, s’han de situar, aproximadament, a la segona meitat del segle vii aC.18 A l’hora d’establir el moment final dels materials metàl·lics, cal recordar que són propis del complex del Gran Bassin I; aquesta característica i el fet de no haver trobat armament pesant de ferro ni certs elements de bronze com les fíbules de peu alt ens permeten situar-lo entorn del 600 aC. Els conjunts funeraris de la primera edat del ferro, igual que els del bronze final, poden presentar altres elements de significació ritual com, per exemple, restes òssies animals cremades o no, normalment de bou (Saña, 2002), col·locades directament sobre les restes incinerades del mort, dipositades en vasos d’ofrena o situades dintre de la tomba sobre el fons. D’altra banda, les anàlisis del contingut ceràmic 18. Val a dir, però, que idèntics elements com ara les fíbules serpentiformes i els ganivets de tipus Gran Bassin I al proper Midi francès reben una datació inicial, anterior.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

117

van palesar que hi ha productes làctics i cervesa, i també preparacions més elaborades com un guisat d’ortigues, una conserva de fruita amb mel o la combinació de productes lactis amb cereals (Juan; Matamala, 2002). Com en el període anterior, aquestes restes animals o de productes elaborats per al consum podrien interpretarse com a ofrenes o com a restes d’un banquet funerari. Igualment, la presència de diversos asts de rostir i d’un simpulum dins d’un vas amb cervesa (vas 2B de la tomba 18), segons els estudis del contingut, fa suposar aquest banquet, també identificat en altres necròpolis (Bouloumié, 1988). Abans de concloure, volem fer referència a la datació general del clos funerari, qüestió que encara s’estudia. L’inici de la necròpolis s’ha de datar, amb tota probabilitat, en el tombant del segon al primer mil·lenni a. de la n. e. en dates calibrades. Fem aquesta aproximació temporal a partir de certs contextos similars pel que fa als artefactes (vasos de la forma 3 amb carena suau, coll diferenciat i vora convexa, decorats amb estries) amb datacions com l’estructura CR-60 de Can Roqueta al sector DIASA (2950 ( 45 BP) (Mestres, 1999) o la necròpolis del Pi de la Lliura (2850 ( 40 BP) (Pons; Solés, 2002b). En l’estat actual de les investigacions, encara no podem fer una divisió interna en fases per al bronze final. Tot i això, podem avançar que la proposta feta al seu dia per a la necròpolis de Can Missert no s’acaba de verificar atès que a partir de determinades relacions estratigràfiques es va observar la manca d’una correlació temporal i tipològica. Convé destacar que les formes 3 i 4 també componen el gruix dels materials ceràmics que provenen de la necròpolis de Can Missert. Precisament, en aquest jaciment s’establí una evolució tipològica segons la qual la forma 4 era la més moderna del conjunt, la qual cosa no sembla donar-se a Can Piteu-Can Roqueta, tal com demostra la presència de tombes en què hi havia ambdós tipus que es tallen indistintament, cosa que manifesta, com a mínim, una relació de contemporaneïtat. Pel que fa a la primera edat del ferro, les dades obtingudes sí que van permetre fer una proposta teòrica pendent d’una confirmació definitiva i basada en l’argument que algunes diferències observades a les tombes, tant a les estructures arquitectòniques com als elements que componen els aixovars i les associacions corresponents, poden explicar-se des d’un punt de vista temporal. Així, suposem una primera fase de transició entre els dos grans períodes situada al segle viii a. de la n. e. i caracteritzada per un ritual funerari senzill amb presència de les primeres ceràmiques bicòniques de vora allargada i exvasada, i de fíbules de pivot, i per la manca d’objectes de ferro. Vers el 700 a. de la n. e. podríem establir una segona fase en què no es van donar canvis quant als rituals i van arribar les fíbules de doble ressort de bronze i els primers objectes de ferro, fonamentalment, ganivets com els de Grand Bassin I. Finalment, durant la segona meitat del segle vii a. de la n. e. es van fer tombes complexes en convivència amb les senzilles i es van substituir les fíbules anteriors per altres models com les serpentiformes i les de ressort bilateral de ferro. L’aparició de produccions paleoibèriques i la manca d’artefactes bèl·lics situen el final de la necròpolis cap al primer quart del segle vi ANE.

118

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

7. Bibliografia

Arnal, J.; Bouscaras, A.; Hugues, C.; Peyron, J.; Robert, A. «Quelques fibules du dépôt marin de Rochelongue (Agde, Hérault)». A: Pyrenae, vi, 53-58, 1970. Bouloumié, B. «Le syposion greco-étrusque et l’aristocratie celtique». A: Les princes celtes et la Mediterranée, Rencontres de l’École du Louvre, 343-383, París, 1988. Bouscaras, A.; Hugues, C. «La cargaison des bronzes de Rochelongues (Agde, Hérault)», Rivista di Studi Liguri, xxxiii, 173-184, 1967. Burjachs, F. Informe preliminar de l’anàlisi palinològica del jaciment de Can Piteu-Can Roqueta (Vallès Occidental), 2002. [Informe inèdit.] Campillo, D. Estudi de les restes osteològiques exhumades a la necròpoli de Can Roqueta-Can Piteu, 2002. [Informe inèdit.] Carlús, X.; Lara, C. «La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 2000-2001, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 49-75, Barcelona 2004. Carlús, X. Caracterització de les estructures funeràries del Bronze Final de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, Barcelona). Treball d’investigació de tercer cicle. Universitat Autònoma de Barcelona, 2002. [Text inèdit.] Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, X.; Villena, N.; Martín, A. «La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Jornades d’Arqueologia 2001. Intervencions arqueològiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (1996-2001), la Garriga, 29-30 de novembre i 1 de desembre de 2001, volum I, 115-134, 2004. Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, X.; Villena, N. «La necrópolis de incineración de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Barcelona): caracterización del ritual funerario». A: XXVII Congreso Nacional de Arqueología, Huesca, 5-7 de mayo de 2003. [En premsa b.] Clop, X.; Faura, M.; Gangonells, M.; Molist, M.; Navarro, C. «El Pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony». A: Excavacions arqueològiques a Catalunya, 15, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1998. Diversos Autors. Mailhac et le premier Âge du fer en Europe Occidentale, Maison des Mémoires, Carcassona, 1997. Feugere, M.; Serneels, V. (ed.) «Recherches sur l’économie du fer en Méditerranée nord-occidentale». A: Monographies Instrumentum, 4, M. Mergoil, Montagnac, 45-55, 1998. Giardino, C. Il Mediterráneo occidentale fra il XIV ed VIII secolo a.C. Cerchie Minerarie e metallurgiche. A: Tempus Reparatum, BAR Int Series 612, Oxford, 1995. González, P.; Martín, A.; Mora, R. (ed.) «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell-Vallès Occidental)». A: Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 16, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta

119

Lara, C. Caracterització de les estructures funeràries de la Primera Edat del Ferro de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, Barcelona). Treball d’investigació de tercer cicle, Universitat Autònoma de Barcelona, 2002. [Text inèdit.] Janin, T.; Chardenon, N. «L’evolution des pratiques funéraries du Mailhacien au Grand Bassin I (IX-VII s. Av. n. è): à propos des cimetières mailhacois. Archéologie de la mort, Archéologie de la Tombe au Premier Âge du Fer». A: Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 5, 59-64, Lattes, 2000. Juan, J.; Matamala, J. C. Can Piteu-Can Roqueta. Estudi de continguts de recipients ceràmics, 2002. [Informe inèdit.] Marlasca, R. Els materials d’importació i les imitacions de Can Piteu-Can Roqueta, 2002. [Informe inèdit.] Marlasca, R.; Rovira, M. C.; Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, J.; Villena, N. «Materiales de importación en la necrópolis de incineración de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Barcelona)». A: Congreso de Protohistoria del Mediterráneo occidental. El período Orientalizante, Mérida, 5-8 de mayo de 2003. [En premsa.] Masdeu, C.; Morata, L.; Saladrigas, S. Informe preliminar sobre les restes de teixit de Can Piteu-Can Roqueta, 2002. [Informe inèdit.] Maya, J. L.; López Cachero, J.; González, J. R.; Junyent, E.; Rodríguez, J. I. «Excavaciones (1981-1983) en el poblado de Carretelà (Aitona, Segrià, Lleida)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 11-12, 151-233, Lleida, 2001-2002. Maya, J. L.; Cuesta, F.; López Cachero, X. (ed.) Genó: un poblado del Bronce Final en el Bajo Segre, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 15-171, 1988, Barcelona. Mensua, C.; Piqué, R. Informe preliminar: rentat, flotació i tria de material, 2002. [Informe inèdit.] Mestres, J. S. «La datació per radiocarboni», a González, P.; Martín, A.; Mora, R. (ed.) «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (SabadellVallès Occidental)». A: Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 16, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999. Navarro, R. Las fíbulas en Cataluña, Instituto de Arqueología y Prehistoria, Universidad de Barcelona, 1970. Nickels, A.; Marchand, G.; Schwaller, M. «Agde, la nécropole du Premier Âge du Fer». A: RAN, 19, París, 1989. Palol, P. de «La necrópolis hallstáttica de Agullana (Gerona)». A: Biblioteca Praehistórica Hispánica, 1, Madrid, 1958. Picazo Millán, J. V. «La Edad del Bronce en el Sur del Sistema Ibérico Turolense, I: los materiales cerámicos». A: Monografías Arqueológicas del SAET, 7, Terol, 1993. Pons, E. «L’Empordà. De l’Edat del Bronce a l’Edat del Ferro (1100-600 aC.)». A: Sèrie Monogràfica, 4, CIAG, Girona, 1984. Pons, E. «Las necrópolis de incineración del Bronce final y de la Edad del Hierro en Cataluña». A: Archéologie de la mort, archeologie de la tombe au Premier

120

N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

Âge du Fer (Actes du XXIe Colloque International AFEAF), Conques-Montronzier 1997, MAM, 5, 31-40, Lattes, 2000. Pons, E.; Solés, A. «El Pi de la Lliura (Vidreres, la Selva). 2001, una prospecció programada». A: VI Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines, Sant Joan de les Abadesses, 10-11 de maig de 2002, 69-75, 2002a. Pons, E.; Solés, A. «Pi de la Lliura (Vidreres, la Selva): primers avenços sobre la necròpolis d’incineració del bronze final (1100-950 a.C.). Part I: medi, excavació i descripció analítica de les tombes». A: Quaderns de la Selva, 14, 61-93, 2002b. Rovira, M. C. «Les premiers objets de fer en Catalogne (s.VIII-III av.n.è)». A: Feugere, M. [et alii], 1998. Ruiz-Gálvez, M. (coord.) La Edad del Bronce, ¿primera Edad de Oro de España? Sociedad, economía e ideologia, 257-291, Crítica Arqueología, Madrid, 2001 Ruiz Zapatero, G. «Las comunidades del Bronze Final: enterramiento y sociedad en los campos de urnas». A: Ruiz-Gálvez, M., 2001. Sanmartí, E. «Una tomba de guerrer de la primera edat del ferro trobada a Llinars del Vallès (Vallès Oriental, Barcelona)». A: Treballs del Museu de Granollers, 1, 1993. Saña, M. Informe de les restes faunístiques de Can Piteu-Can Roqueta, 2002. [Informe inèdit.] Taffanel, J.; Janin, T. «La nécropole du Moulin à Mailhac (Aude)». A: Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 2, Lattes, 1998. Vilaseca, S. «El poblado y la necrópolis prehistóricos del Molá (Tarragona)». A: Acta Arqueológica Hispánica, 1, Madrid, 1943.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià) DAVID GARCIA I RUBERT,1 FRANCESC GRACIA ALONSO 2

1. Introducció

Els treballs de recerca al poblat de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià) pel GRAP (Grup de Recerques en Arqueologia Protohistòrica), de la Universitat de Barcelona, s’han desenvolupat fins ara al llarg d’un total de cinc campanyes d’excavació arqueològica, entre els anys 1997 i 2001. Tot i que la intensitat dels treballs ha estat irregular i intermitent degut principalment als baixos pressupostos disponibles per a realitzar les actuacions, els resultats obtinguts fins al moment han estat certament espectaculars. Ens trobem davant d’un poblat de la Primera Edat del Ferro conservat pràcticament de forma íntegra, amb una qualitat del registre arqueològic molt allunyada, entre d’altres aspectes per la densitat del nombre de troballes i per la integritat de les estructures documentades, del que estem acostumats a documentar en el nostre país pel que fa a jaciments coetanis. Presentem en aquest treball una visió de conjunt del gran volum d’informació que fins al moment ha proporcionat l’estudi d’aquest important assentament de la comarca del Montsià. 2. La situació geogràfica i la descripció dels entorns

L’assentament de Sant Jaume-Mas d’en Serrà està situat en un dels darrers estreps de l’extrem sud-est de la serralada del Montsià, al capdamunt d’un turó de pendents 1. Arqueòleg. GRAP (Grup de Recerques en Arqueologia Protohistòrica). Professor del Graduat Superior en Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Adreça electrònica: dgarcia@trivium.gh.ub.es 2. Arqueòleg. GRAP. Professor titular de prehistòria. Universitat de Barcelona. Adreça electrònica: fgracia@trivium.gh.ub.es

122

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

forts i encarat al sud. Gràcies a la seva situació privilegiada, es domina visualment a la perfecció, en direcció nord-est, est i sud-est, tot el sector de costa comprès entre el port dels Alfacs-la punta de la Banya, és a dir, des de la zona del braç sud del delta de l’Ebre, i els contraforts marítims de la serra d’Irta-Peníscola, així com totes les zones naturals que es devien utilitzar per fer-hi desembarcaments durant l’antiguitat situades en aquest sector meridional de la costa montsianenca i que podrien estar relacionades amb l’assentament al tram comprès entre la punta de Benifallim, desembocadura del barranc de Sant Jaume, i les Calafes, al mateix municipi d’Alcanar. Per la banda nord–nord-oest, des del jaciment es veuen els passos naturals –barrancs de pendent suau– a través dels quals aquest sector de la costa comunica amb la depressió d’Ulldecona, vies de comunicació formades per la xarxa hidrogràfica dels barrancs de Mas de Libori, les Cases, Fondo i Roca Roja. Al final mateix d’aquesta xarxa de comunicacions per l’extrem nord, al vessant oest de la serra del Montsià hi ha el poblat coetani de la Ferradura-els Castellets (Ulldecona), que no es veu, però, des del jaciment canareu.3 Sí que es veuen, en canvi, altres assentaments propers igualment coetanis, com la Cogula (Ulldecona), la Moleta del Remei (Alcanar), el Puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat) i el Puig de la Misericòrdia (Vinaròs, Baix Maestrat). És un assentament en alçada (224 m sobre el nivell del mar) sense denominació específica, tot i figurar a la cartografia 1:25.000 i 1:50.000 de l’IGN amb el nom el Rajolar, topònim que no és exclusiu d’aquest lloc perquè als municipis d’Alcanar i Ulldecona es coneixen altres llocs amb la mateixa denominació.4 El jaciment és al terme municipal d’Alcanar entre les partides territorials conegudes com a bassa de Sant Jaume i Mas d’en Serrà, un sector conegut tradicionalment pels canareus com la zona dels Sants Jaumes perquè és travessat pel barranc de Sant Jaume. És al damunt d’un promontori de perfil cònic acabat en una plataforma en forma d’altiplà de contorn poc o molt ovalat, de 80 × 40 m de longitud als eixos màxims i amb un pendent molt lleuger en direcció sud–sud-est. El jaciment pròpiament dit ocupa uns 570 m2. S’hi accedeix, sobretot, pel vessant oest a través d’una carena suau i llarga; l’accés per la resta de vessants, especialment els cantons est i sud, és extraordinàriament més difícil. Actualment, el cim de l’elevació on hi ha el jaciment no està conreat; tampoc no hi ha evidències de treballs agrícoles pretèrits. És molt significatiu el fet que la zona superior del turonet no fou mai antropitzada amb marges de pagès per a la plantació d’oliveres, fenomen que sí que es dóna tant als diversos vessants del mateix turó com en la major part d’elevacions muntanyoses costaneres del municipi d’Alcanar, 3. Tot i que no es veu, no es pot descartar que s’hagués establert un sistema de senyals entre un poblat i l’altre per mitjà del fum; aquesta comunicació fins i tot es podria haver realitzat a partir de l’enclavament coetani de la Cogula (Ulldecona, Montsià). 4. 1/50.000: Mapa Comarcal de Catalunya-22/Montsià. Institut Cartogràfic de la Generalitat. 1/25.000: Mapa Topográfico Nacional de España-547-III/Alcanar de l’IGN. 1/5.000: Mapa Topogràfic de Catalunya 547-2-5 i 547-1-5 Coordenades UTM: 289762 4494265.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

123

Figura 1. Situació general de Sant Jaume en el context de les terres de l’Ebre.

per exemple, la Moleta del Remei.5 La part més elevada de l’assentament de Sant Jaume presentava en el moment de la descoberta una massa de vegetació extraordinàriament densa constituïda per una diversitat d’espècies de la flora de matoll més pròpiament mediterrània, entre les quals destaca el margalló (Chamaerops humilis). Els darrers anys, a la part baixa de la falda de l’estrep els planters de cítrics (mandariners i tarongers) i els vivers hi han anat substituint les antigues explotacions d’oliveres sense que aquests moviments de terres hagin proporcionat, que sapiguem, notícies de l’existència de restes arqueològiques. Encara avui, cinc anys després de la primera campanya d’excavació, l’accés al cim des del peu del puig és força complicat perquè els únics camins que hi ha són corriols, caminets de caçadors i pastors en què la vegetació molt sovint guanya terreny al pas. A més, és necessari fer una mica de revolt per guanyar la carena ràpidament i pujar d’aquesta manera per la via d’accés més coherent, la que, segons el nostre parer, constituïa el vell camí cap al poblat. L’accés a través de la carena s’ha de relacionar necessàriament amb la porta principal del poblat, la qual encara no ha estat documentada. Amb tot, la disposició de l’únic carrer documentat fins ara (C1) i de la torre adossada a la muralla (T1) fa pensar que el tram final d’aquest carrer de5. La plantació d’oliveres a tota l’àrea recula fins al 1870, aproximadament. Un costum força estès aleshores era dipositar una moneda de deu cèntims de la Primera República al clot de la planta com a símbol de fortuna.

124

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

via passar per davant mateix del pany nord de la muralla, incloent-hi la torre, i que devia comunicar amb la porta pel cantó nord-est, on, suposadament, enllaçava amb el cap de C1. 3. La història dels treballs de recerca

Les primeres notícies que hi havia un jaciment en aquest cim de la zona dels Sants Jaumes van ser proporcionades pel senyor Ramón Esteban, aficionat a l’arqueologia i veí d’Alcanar, el qual, interessat de sempre pels vestigis arqueològics del seu municipi, al principi de la dècada dels setanta del segle passat va anar aplegant materials del jaciment en les excursions que va fer per aquesta zona. Al cap d’un quant temps, abans i després de la primera campanya d’excavació, aquests materials van ser estudiats i valorats pel nostre equip (campanya 1/1997) (Gracia; Munilla, 1997; Gracia; Garcia; Munilla, 1998; Gracia; Garcia, 1998b; Gracia; Garcia, 1999). L’hàbitat de Sant Jaume no havia estat objecte de cap treball d’investigació arqueològica programada fins l’any 1997, en què el nostre equip de recerca hi va iniciar els treballs. Això no obstant, a instàncies del nostre equip, els Serveis Territorials d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya de Tortosa el van incloure en el Pla general d’obres i serveis del municipi d’Alcanar i va recomanar que s’hi fes una actuació preventiva posat que qualsevol moviment de terres l’afectés. Així mateix, el fet que se n’ignorés l’existència va permetre que no s’hi fessin actuacions incontrolades. Per tant, actualment presenta una superfície verge en què no s’observa cap indici de moviment de terres o d’excavacions clandestines a excepció de l’actuació del senyor Esteban, esmentada anteriorment. L’any 1997 la prospecció i el primer recorregut de la zona van mostrar que almenys hi havia un àmbit denominat posteriorment àmbit 1 o A1 que tenia un nivell potent d’enderroc i on vam trobar fragments de cobertes i parets de dimensions considerables escampats sobre el terreny, així com un volum elevat de materials ceràmics, per la qual cosa ja vam considerar des del moment inicial que probablement tot el jaciment estava en un estat magnífic de conservació. Tot plegat va ser corroborat al llarg de les cinc intervencions arqueològiques que s’hi van fer. Els treballs van ser força desiguals durant aquells anys; així, les dues primeres campanyes (1/1997 i 2/1998) bàsicament van consistir a excavar del tot el que vam denominar àmbit 1 (Gracia; Munilla, 1997; Gracia; Garcia, 1998; Gracia; Garcia, Munilla, 1998; Garcia, Gracia, 1999; Gracia, Garcia, 1999b; Garcia, Gracia, 2000b), mentre que la tercera campanya (3/1999) es va haver de dedicar a la neteja de la massa vegetal del jaciment i a la definició del parament exterior d’alguns sectors de la muralla i la torre 1 (T1) a causa de la falta de suport econòmic (Garcia; Gracia, 1999c; Gracia; Garcia; Munilla, 1999; Gracia; Garcia, 2001b). El 2000 i el 2001 les aportacions econòmiques van permetre continuar els treballs, de manera que durant l’any 2000 (4/2000) es van iniciar les tasques d’excavació dels

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

125

àmbits 3 i 4 (Gracia; Garcia, 2000; Gracia; Garcia, 2000c), treballs que es van completar en la cinquena campanya (5/2001), en la qual també es va poder iniciar l’estudi de C1 (Gracia; Garcia, 2001; Gracia; Garcia, 2001c). 4. Les estructures i la trama urbana. El barri nord o barri 1 de Sant Jaume El poblat està envoltat d’una muralla formada per dos murs paral·lels i adossats d’una amplada aproximada de 0,50 m cadascun. Per tant, l’amplada total de la muralla de Sant Jaume és d’1 m, aproximadament. Ara per ara tan sols han estat descoberts 25 m lineals del total de la muralla corresponents al sector nord del jaciment. És un fragment de la muralla de Sant Jaume que, a banda del caràcter intrínsecament defensiu del llenç, també compleix les funcions de paret de fons del conjunt d’àmbits que constitueixen el barri nord o barri 1. En la tècnica constructiva escollida per ferla es va recórrer a pedres de dimensions mitjanes lligades amb argila, excepte a les parts inferiors del llenç, on les dimensions d’aquestes pedres necessàriament són més grans perquè puguin suportar el pes total de l’estructura. Amb tot, també es va apreciar que esporàdicament algunes d’aquestes pedres es falquen amb altres de més petites i que determinades pedres molt grosses estan tallades amb més esment i cura, sobretot les situades en punts clau de la construcció com ara els enllaços entre T1 i la muralla nord o el que sembla la cantonada d’aquest gran mur pel cantó est. Un element importantíssim del fragment de muralla que hem pogut estudiar fins ara és una torre de planta poc o molt rectangular, possiblement d’extrem ovalat i de 2,60 × 4 m aproximadament, localitzada a l’extrem est del sector nord d’aquest mur defensiu. Amb tot, com que l’excavació no va afectar aquesta estructura tret del fet d’haver retirat parcialment el nivell superficial de terra que la cobria, encara no podem confirmar si aquesta torre es va construir en el moment d’aixecar la resta del mur, hipòtesi que potser és la més coherent arquitectònicament i conceptualment, o bé si és una construcció posterior que es va adossar a la muralla original. Fins ara els treballs de l’excavació pròpiament arqueològica han afectat parcialment el terç nord del jaciment. En aquesta àrea ha estat possible identificar un parell de sectors o barris: el que hem anomenat barri 1 o nord i el barri 2 o central. Del barri central, en aquests moments disposem de ben pocs elements estructurals documentats i cap no ha estat excavat, sinó tan sols destapat. De fet, el barri 2, situat més al sud que el barri 1, va ser documentat com a conseqüència de l’excavació de C1. Efectivament, aquest és un carrer de forma longitudinal, disposat en sentit est-oest, del qual tan sols ha estat possible excavar, de moment, 7,5 m lineals. C1 separa els àmbits documentats del barri nord i del barri central, per als quals actua com a via de comunicació comuna, de manera que els vertebra. Vam constatar que a aquest carrer s’hi obre un dels dos àmbits documentats al barri central, l’àmbit número 7 (A7); quant a l’altre (A6), situat més cap a l’est, encara ens és impossible afirmar el mateix perquè de moment sabem poca cosa més que hi és.

126

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

10 cm

Figura 2. Àmfores fenícies del jaciment de Sant Jaume. Campanyes 1997-2001.

Tret de C1, la resta d’estructures i àmbits documentats i excavats són, íntegrament, del barri nord. En aquest barri disposem d’un total de cinc àmbits individualitzats: d’oest a est, l’àmbit 1 (A1), l’àmbit 2 (A2) (no excavat), l’àmbit 3 (A3), l’àmbit 4 (A4) i l’àmbit 5 (A5). Tots responen a les mateixes característiques estructurals: es tracta d’edificis construïts seriadament, per la qual cosa comparteixen parets mitgeres. Aquests murs estan fets íntegrament amb un parament irregular de

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

127

pedres de dimensions mitjanes lligades amb argila groguenca sense una diferenciació clara de filades i tenen una amplada mitjana d’uns 50 cm. Les parets sempre apareixen amb evidències clares d’haver estat recobertes d’un arrebossat gruixut, en general superior a 10 cm, fet a base d’argila fina i depurada d’un color groguenc, la qual també és l’element bàsic dels paviments en forma de terra piconada. La transició entre l’arrebossat de les parets i els paviments es produeix sense solució de continuïtat i adopta la forma de mitja canya a l’altura del punt de contacte entre el mur i el terra. Almenys els arrebossats de les parets presentaven una decoració pintada, perquè va ser possible recuperar uns fragments petits pintats amb els colors vermell i blanc. Com a paret de fons, tots els àmbits d’aquest sector comparteixen, com hem dit, el fet d’utilitzar la muralla. La majoria d’àmbits del barri nord, excepte A5, del qual encara no se n’ha identificat l’accés, i A4, que tan sols disposa d’un accés que el comunica amb A5, obren les portes a C1. Un altre element compartit pels àmbits que es van poder excavar és que en tots els casos hi ha un segon pis o gran entresolat, característica confirmada en l’estudi detallat de la seqüència estratigràfica. Aquest segon pis, normalment farcit del tot de materials, cobria gran part, probablement la totalitat, de la superfície de l’habitació. Finalment, les cobertes es van poder estudiar a causa d’un greu incendi que va destruir el poblat i que va contribuir a fer més consistents i durs els materials que les formaven, de manera que les restes es van preservar posteriorment al procés d’enderroc de les estructures. Així, es va observar que es disposaven diverses capes d’encanyissats i de matèria vegetal superposats i unides per un cordatge vegetal sobre un embigat general de troncs gruixuts col·locats d’una manera paral·lela utilitzant com a suport els murs laterals dels àmbits. Sobre aquestes capes de matèria vegetal s’hi posava una capa d’argila gruixuda, possiblement barrejada amb calç i amb còdols en alguns casos, que impermeabilitzava la superfície. A partir d’alguns elements estructurals documentats no es pot descartar que en la fabricació d’aquestes cobertes es fessin servir, ni que fos parcialment, elements modulars de forma quadrangular. A banda d’aquestes característiques comunes, cadascun dels diversos àmbits en què es va intervenir també presenta aspectes ben diferents. A1, situat a l’extrem nord-oest del jaciment, té la planta quadrangular, adaptada amb tota seguretat a la posició extrema que ocupa en la trama urbanística de l’assentament –en un punt de vèrtex on la muralla fa un angle de gairebé noranta graus i on possiblement C1 fa una inflexió molt similar– i a les característiques orogràfiques del mateix turó. La superfície interior és de 22,5 m2 (4,5 × 5 m). Tots els aspectes descoberts durant l’excavació d’aquest espai fan plantejar la possibilitat que no siguem davant d’un àmbit d’habitació, sinó de quelcom similar a un magatzem; un element significatiu d’aquesta suposició és que, tot i el grau excepcional de conservació de les estructures, no es va localitzar cap tipus de llar de foc, aspecte que habitualment ha estat considerat un element sine qua non per a la definició conceptual del que entenem pròpiament per àmbit d’habitació, ni tampoc no hi havia gaires restes faunístiques. El que sí que es va trobar és una estructura de vasar, una mena de banc seguit de 5

128

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

m de longitud per 0,50 m d’amplada adossat a la part interior de la muralla o mur nord i que va ser construït amb una tècnica mixta: a l’extrem est es va aprofitar l’aflorament d’una roca natural, la qual va ser treballada i desbastada per tal de donarli la forma poc o molt paral·lelepipèdica que buscava el constructor, i a l’extrem oest, on aquesta roca natural desapareix sobtadament, el banc es va completar posant-hi unes lloses paral·leles a la muralla i al costat de la roca anteriorment desbastada i reomplint l’espai deixat amb terra i pedruscall. Finalment, el banc es va recobrir amb la mateixa argila groguenca amb què es va fer l’arrebossat de les parets i el paviment. Una altra estructura específica d’A1 són unes escales formades per tres graons (radi màxim del darrer graó: 1,5 m), disposades a la cantonada sud-est de l’àmbit i amb una planta general en forma de secció d’arc. Tenen una importància cabdal perquè són una mostra clara de l’adaptació de l’arquitectura d’aquest poblat i per extensió d’aquest període al terreny en què s’assenta. Permeten l’accés a l’interior d’A1 des de C1 i són un element que esdevé imprescindible atès que el dit àmbit es va construir no al cim més o menys pla del turó sinó a l’inici del vessant, amb què se cercava, evidentment, ampliar al màxim tota la superfície útil interna de l’assentament; en conseqüència, els constructors havien de cercar recursos, com són aquestes escales, per salvar la diferència de cota entre el nivell de circulació de la xarxa viària i l’interior d’aquest àmbit. Al bell mig d’aquest àmbit es localitzà un bloc calcari desbastat, d’una forma més o menys prismàtica, que complia les funcions de basament d’una columna de fusta, la qual, evidentment, suportava el pis superior i la coberta general de l’estructura. A1 de moment és l’únic àmbit que ha proporcionat aquesta estructura, mentre que A3 i A4 no n’han aportat cap. Aquest fet per força té a veure amb la planta d’A1, gairebé quadrangular i de grans dimensions, la qual cosa va fer necessària la construcció d’una gran coberta que probablement no es podia suportar sense aquesta columna central. La planta de la resta d’àmbits, en canvi, és més reduïda i té una amplada que possibilita que la coberta sigui aguantada pels murs longitudinals. La seqüència estratigràfica d’A1, excavat en les campanyes 1/1997 i 2/1998, va permetre constatar que en aquesta estructura hi havia hagut, com a la resta d’àmbits, un segon pis o gran entresolat dividit a l’interior per un muret construït amb blocs de dimensions petites, paral·lelepipèdics i molt ben escairats. En aquest segon pis s’hi aplegaven una gran quantitat de materials, entre els quals destaquen un bon conjunt de vasos ceràmics fets a mà de producció indígena, així com altres de fets amb torn i que tenen un origen forà; aquest conjunt es completava amb un total de seixanta-set pesos sencers de teler (pondera) i setanta-dos fragments de dimensions diverses. El conjunt mínim d’individus d’aquest àmbit era format per uns quaranta vasos de ceràmica feta a mà de dimensions diverses, dos grans contenidors de fang barrejat amb palla, una gran safata que també es devia fer amb fang, un morter fenici, un vas de Cruz del Negro, un pithos fenici i una àmfora Ramon T.10.1.2.1. A diferència d’aquesta riquesa de materials del pis superior, el paviment del pis inferior pràcticament era buit de contingut; tan sols destacaven un parell de molins de

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

129

vaivé que sens dubte havien caigut del damunt del banc seguit per la seva disposició. Encara no ha acabat l’excavació d’A3,6 tot i que està molt avançada, de manera que ja en podem fer la descripció.7 Es tracta d’un espai de forma rectangular, orientat en sentit nord-oest–sud-est, les dimensions interiors del qual són 4 × 2,10 m i la superfície total fa uns 8,40 m. S’adossa pel cantó nord a la muralla, que li serveix, per tant, de mur de fons; pel sud hi ha una façana formada per un mur estret de 0,25 m d’amplada i 1,10 m de llarg. Consegüentment, l’obertura de la porta d’aquest espai, que s’obre a C1, a priori és anormalment ampla, perquè mesura la meitat exacta de l’amplada total de l’àmbit. Amb tot, les característiques d’aquesta façana potser s’entenen millor quan es relacionen amb les conseqüències de l’estudi de la seqüència estratigràfica. Efectivament, A3 és similar a A1 en el fet que també hi ha un gran espai superior, un segon pis, el qual també estava farcit de vasos ceràmics i d’altres objectes. Destaca de nou, com passava a A1, la descoberta d’alguns pondera (en concret, quinze exemplars sencers i vint-i-sis fragments de dimensions diverses), omnipresents en tots els espais excavats, els quals anaven acompanyats d’una gran quantitat d’objectes d’una varietat excepcional; disposem, per exemple, d’uns quants objectes de fang barrejat amb elements vegetals i assecats simplement al sol,8 com ara unes peces que hem de denominar necessàriament capses o safates 9 i de diversos discos plans d’ús indeterminat.10 A la mateixa habitació també vam documentar discos com aquests molt més endurits. En contra del que es podria pensar, però, la causa d’aquest enduriment té a veure amb l’incendi de l’àmbit perquè determinades peces van estar en contacte directe amb el foc i es van coure, mentre que d’altres no. A banda d’aquests elements, també es van trobar atuells fets amb la tècnica indígena de la ceràmica a mà, no tornejada, pròpia d’aquella època. Es van recuperar 6. A2 de moment no ha estat excavat a causa dels greus problemes de seguretat que plantejava amb relació a les estructures, atès que els murs mitgers de totes les habitacions tenen uns 2 m d’alçada de mitjana. El que separa A1 d’A2 presenta, a més, un cert vinclament cap a l’oest, fet que va aconsellar no excavar A2 perquè, després d’haver excavat íntegrament A1, el sediment del seu interior era precisament l’únic element que mantenia dret aquest mur. En campanyes properes s’assegurarà l’estabilitat i l’integritat del mur per tal d’excavar aquest espai. 7. Només resta excavar el paviment de l’àmbit. 8. Els darrers anys, els elements de fang, mobles i immobles, fets durant la protohistòria catalana s’han estudiat força, la qual cosa ha aportat dades noves i interessants (Belarte [et alii], 2001; Belarte, 19992000; Sanmartí [et alii], 2000). 9. A la Ferradura-els Castellets disposem de dos fragments d’aquesta mateixa ceràmica també fets amb una argila barrejada amb elements vegetals i assecada aparentment al sol. Formen part de la mateixa peça i es van recuperar a l’habitació 4 (Garcia; Rubert, 1999). S’han localitzat elements similars estructuralment (safates planes) als poblats de Barranc de Gàfols (Belarte [et alii], 1991; Sanmartí [et alii], 2000), Barranc de Sant Antoni (Asensio [et alii] 1994-1996) i darrerament també s’ha documentat alguna peça similar a la Moleta del Remei (Garcia; Rubert, 1999). 10. Tot i que l’ús que es feia d’aquests discos plans encara és una incògnita, a tall d’hipòtesi inicial es pot plantejar que es van fer servir com a suport durant el procés d’elaboració d’alguns vasos ceràmics de producció local.

130

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

uns quants vasos mitjans i petits fets d’acord amb aquest procediment (contenidors de perfil en S amb la decoració de cordó aplicat, vasets bicònics o globulars de peu anular i tasses nansades amb la decoració de mugronets aplicats). A més, el repertori de les peces ceràmiques es complementa amb una representació extraordinària d’àmfores fenícies del grup Ramon T.10.1. –concretament, n’hi ha moltes del grup T.10.1.2.1)–, entre les quals fins ara hem pogut determinar que hi ha deu individus sencers, a part d’alguns fragments que fan ampliar el nombre mínim d’individus a tretze,11 i amb un pithos que també té l’origen en un ambient semita pel que fa a la factura. El contingut del pis superior ens donava, en definitiva, una possible explicació de la gran amplada de l’accés a A3:12 l’objectiu últim podria haver estat permetre la introducció a l’àmbit de grans contenidors o objectes de gran volum; 13 per tant, cal concloure que aquest espai va ser ideat i concebut, abans de construir-lo, com a magatzem i que de bon començament es va destinar, per damunt de tot, a contenir grans vasos, probablement sobretot les àmfores que s’hi van recuperar. Si bé eren molt escadussers, dins d’aquest àmbit també es van trobar alguns elements de metall, sempre molt fragmentats, de dimensions petites i en no gaire bon estat de conservació, de manera que eren porcions d’objectes com, per exemple, una esfera petita de bronze o bé fragments d’escòria de bronze i de plom. Amb tot, destaca l’agulla d’una gran fíbula Agullana-Sanchorreja, una fíbula de pivot de la qual, com hem dit, només es va localitzar l’agulla, acabada en una esfera decorada amb profundes impressions circulars. Són peces similars a aquesta les localitzades, per exemple, a la sepultura 69 de la necròpolis d’Agullana (Girona), datada per P. de Palol pels volts del 550 aC (Palol, 1958), (Maluquer de Motes, 1944; Navarro, 1970) o al poblat de Sanchorreja (Àvila) (Maluquer de Motes, 1958; Navarro, 1970). 11. Amb tot, a causa de l’estat boníssim de conservació de les estructures, cal pensar que, almenys quant a A3 i A4, els elements documentats al llarg de la seqüència estratigràfica són gairebé tots els que constituïen el contingut dels diversos àmbits en el moment precís del desastre que va destruir l’assentament; no hi va haver pèrdues importants d’elements del registre a causa dels processos post-deposicionals. Amb relació a això, cal analitzar el nombre mínim d’individus entre les àmfores de filiació fenícia tenint en compte la importància real de les restes, atès que, al nostre entendre, no som davant d’un conjunt format per tretze àmfores emmagatzemades al pis superior d’A3 en el moment de la destrucció del poblat, sinó d’un total de deu àmfores conservades totalment; la resta de fragments, la majoria dels quals són llavis, probablement estan relacionats amb una voluntat de conservar-los per a un possible ús alternatiu com, per exemple, a manera d’embuts o com a suports inferiors d’altres vasos i àdhuc d’altres àmfores. 12. L’excepcionalitat d’aquesta amplada contrasta amb l’altre accés a l’interior d’un àmbit documentat fins ara, tret del d’A1, que estava en tan mal estat de conservació que impedia veure’n clarament les dimensions. Es tracta de l’obertura d’A7 des de C1, que fa uns 60 cm i que a tall d’hipòtesi considerem que ha de ser d’un àmbit d’habitació, la qual cosa explica la diferència amb els accessos als àmbits del barri nord, els quals de bon començament van ser concebuts pels constructors com a magatzems. 13. Amb tot, no es pot menysprear la possibilitat que les àmfores fossin pujades al pis superior d’A3 no pas a través de l’interior de l’àmbit, és a dir, entrant-hi per la porta, sinó des del carrer mateix per mitjà, per exemple, de cordes i a través d’una obertura feta en aquest segon pis i orientada al C1. En aquest segon cas, hauríem de concloure que la gran amplada de la porta del pis inferior devia permetre la introducció no d’àmfores sinó d’altres objectes de gran volum, potser feixos de fusta, palla o altres elements periples, explicació que justifica, a més, que no hi hagi gens de restes damunt del paviment.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

Figura 3. Àmfores fenícies recuperades a l’àmbit 3 (A3).

131

132

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

Com passava a A1, el paviment de A3 apareixia sorprenentment buit d’elements de cultura material moble. Tan sols va ser possible documentar una gran quantitat de troncs carbonitzats de mides diferents que estaven distribuïts aquí i allà per tota l’habitació i que ens han fet valorar la possibilitat que siguin les restes d’una mena d’escala d’accés al pis superior. Amb tot, si bé encara s’han d’estudiar perquè es van recuperar en la darrera campanya d’excavacions, no es pot descartar que formessin part d’alguna estructura o d’algun moble de fusta situat originalment al damunt del paviment i carbonitzat igualment com a conseqüència de l’incendi. El cas d’A4 és ben diferent perquè al fet de no haver estat excavat del tot14 s’hi uneix que, estructuralment i funcionalment, forma un conjunt amb, com a mínim, A5, del qual encara no sabem pràcticament res. Efectivament, en l’estat actual de la recerca d’A4 i A5 ja s’han de considerar com a dues parts del mateix edifici –per tant, multicompartimentat– que s’estructura al llarg del barri nord en sentit est-oest i que devia tenir almenys una obertura al mur mitger entre tots dos espais, encara no localitzada, a través de la qual comunicaven i la qual possibilita imaginar el funcionament comú de les dues habitacions. Si la realitat no era així, si no hi havia aquesta comunicació entre A4 i A5 pel mur mitger, només es podria accedir a A4 a través de la coberta, perquè el mur que dóna a C1 no té cap accés. A banda d’això, encara no sabem si aquest edifici multicompartimentat és format per aquests dos àmbits o si se n’hi pot suposar algun més d’acord amb les noves dades aportades per la recerca futura. L’àmbit 4, que, com hem dit anteriorment, va ser excavat tan sols parcialment, té unes dimensions, en sentit nord-sud, similars a les de la majoria d’àmbits del barri nord (en concret, 3,80 m), però en sentit est-oest s’amplien dels 2 m que, aproximadament, que fan A2 i A3 a 3,30 m, per la qual cosa l’espai, poc o molt quadrangular, devia ocupar una superfície de 12,54 m2. Sembla que al començament tot l’espai ja es va concebre amb una funció mixta: per una banda, la de magatzem al pis superior, en el qual, com passava en els casos anteriors, va aparèixer extraordinàriament farcit de materials i elements, i per l’altra, la relacionada amb uns processos probablement pseudoindustrials molt concrets duts a terme al pis inferior, tot i que encara estan per determinar.15 Efectivament, a l’angle sud-oest del pis inferior destaca amb força una estructura de planta de quart de circumferència (EST1001) feta de pedres de dimensions mitjanes lligades amb fang i disposades en fileres bastant uniformes. Conservada enterament, té una alçada de 0,82 m i un radi d’1,35 m. Tota la superfície exterior està arrebossada de la mateixa argila groguenca que recobreix les parets i que constitueix els paviments. Contenia una sèrie de nivells successius d’argiles molt fines i depurades, fins a una altura mitjana, aproximadament. 14. Només resta excavar un petit testimoni al cantó est. 15. Amb vista al nostre estudi, estem a l’espera dels resultats de les analítiques de les mostres que es van prendre. Amb tot, plantegem la possibilitat que en aquesta estructura es fes algun procés relacionat amb l’elaboració de les fibres vegetals, és a dir, com a part del procés tèxtil, o bé, per contra, amb el procés de maceració o de perfumatge d’algun líquid.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

133

Al damunt de la superfície del primer d’aquests nivells hi va aparèixer un vas força peculiar, de dimensions relativament petites, cos de forma hemisfèrica, collet cilíndric i boca estreta, amb una nanseta a la vora de l’espatlla del vas i finalment amb una base plana travessada per una gran quantitat d’orificis. Al nostre entendre, és força evident que tots dos elements, l’estructura i el vas, estan relacionats amb una funció que per ara, pendents com estem encara dels resultats de les analítiques de fitòlits i de sediments, no es pot precisar, tot i que es pot avançar la possibilitat que en aquesta estructura es fes alguna tasca relacionada amb la maceració de líquids (vi?), els quals devien ser enriquits i aromatitzats amb essències o herbes dipositades dins del vas, el qual se submergia en el líquid en maceració. Cal afegir, finalment, que a l’exterior es van documentar un parell de grans lloses planes dipositades al damunt del paviment d’A4 que també estan relacionades amb la funció d’aquesta estructura atès que devien servir com a graons per facilitar les tasques que es feien a dins. La resta d’A4, és a dir, el paviment d’aquest àmbit descobert fins ara, apareixia, novament i com ja comença a ser habitual, sense restes destacables d’elements de cultura material moble. Les unitats estratigràfiques que confirmen que hi ha un pis superior, però, ens mostren, pel que fa a aquesta segona planta, una realitat ben diferent: una altra vegada som davant d’un pis ple d’elements, entre els quals destaca un conjunt de cent cinquanta-sis pondera sencers i trenta-vuit fragments de dimensions diverses,16 amb els quals es va documentar una gran quantitat de còdols que semblaven haver estat emmagatzemats dins d’una mena de sac o gran cove, un parell de vasos de ceràmica a mà de factura indígena i de perfil en S, un vas globular i una gerreta carenada igualment de factura local, un nou exemplar de disc pla similar als documentats a A3 i un capfoguer de ceràmica. Pel que fa als metalls, continuem amb la mateixa escassetat ja constatada als altres àmbits; es van recuperar les restes del que devia ser el mànec i la funda d’una eina, potser un ganivet; aquest conjunt de restes és format, en concret, per un parell de reblons de bronze del mànec i quatre grapes, també de bronze, del que devia ser la funda. També es van recuperar diversos fragments d’anelletes de bronze i un total de cinc exemplars complets de penjolls petits de forma cònica allargada i orifici superior fets de làmina fina de bronze, tipus 2 de Rafel, similars als documentats en altres jaciments com, per exemple, la necròpolis de Milmanda (Vimbodí, Tarragona), la necròpolis de Can Canyís (Banyeres, Barcelona), el Túmul del Coll del Moro de Serra d’Almors (Tivissa, Ribera d’Ebre, Tarragona), la necròpolis de Mas de Mussols (l’Aldea, Baix Ebre, Tarragona), la necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara, Montsià, Tarragona), la 16. Sant Jaume de moment ha proporcionat un conjunt inusual de pondera, el nombre total dels quals fins ara és de 238 exemplars sencers i 136 fragments de dimensions diverses; en certa manera, es pot pensar que el nombre original de pondera en el conjunt dels àmbits 1, 3 i 4 era d’uns 250. En general, altres assentaments contemporanis han proporcionat un nombre molt inferior d’aquests elements: 25 a la Ferradura-els Castellets (Garcia; Gracia, 1998c), uns 37 al Tossal Montañés (Valdetormo, Terol) (Moret; Gorgues; Lavialle, en premsa) o 15 a Gàfols (Sanmartí [et alii], 2000). Quant a Gàfols, les característiques morfomètriques dels diversos individus s’adiuen bastant amb les dels exemplars de Sant Jaume, tret del fet que, a banda d’un exemplar, els pondera del poblat de la Ribera d’Ebre tenen dos orificis en lloc d’un de sol.

134

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

necròpolis del Bovalar (Benicarló, Baix Maestrat, Castelló) o la necròpolis de la Solivella (Alcalà de Xivert, Castelló) (Rafel, 1997), entre d’altres. L’últim espai excavat fins ara són els 7,5 m lineals del carrer que separa el barri nord del barri central. L’excavació de C1 va permetre documentar, en primer lloc, una sèrie de nivells estratigràfics de l’enderroc general de les estructures del barri nord o Barri 1 pel pendent de la seqüència estratigràfica. Les seqüències són lleugerament diferents davant d’A3 i davant d’A4, cosa que s’explica pel fet que a A3 som davant d’una façana amb un mur estret i petit que no devia resistir a la caiguda i l’enderroc de part de les estructures interiors d’aquest àmbit en direcció sud, mentre que a A4 som davant d’un mur lateral, estructural, no de façana i, per tant, en principi sense obertures, que en gran part degué impedir la caiguda d’estructures procedents de A4 a C1. L’excavació va constatar que el nivell de circulació original de C1 és el de la roca mare, de manera que es va evidenciar que no hi havia cap nivell clar de paviments fets, per exemple, de terra piconada. També cal destacar la descoberta de diversos vasos esclafats al damunt mateix de la roca mare, entre els quals hi ha una gran àmfora fenícia (Ramon T.10.1.2.1) i un vas indígena fet a mà de perfil en S, elements que han ajudat a definir amb seguretat l’ús que es feia de la superfície, grollerament condicionada, de la roca mare natural com a nivell de circulació viària. Davant per davant de la façana d’A3, es van recuperar dinou pondera que formaven part dels nivells d’enderroc i destrucció.17 L’amplada del carrer és inusual, 1,35 m, i sorprenentment constant al llarg dels 7,5 m descoberts fins ara, sobretot si la comparem amb les dimensions dels carrers d’altres poblats propers coetanis, com la Ferradura-els Castellets o la Moleta del Remei. Seguint els esquemes proposats per al conjunt del barri nord en general i per a àmbits com ara A3 en particular, l’explicació d’aquest fet relativament sorprenent ha d’estar en la voluntat de crear un espai de circulació prou ample perquè hi poguessin circular grans volums, per exemple, un animal carregat de mercaderies, farcells de matèria primera o àmfores, o fins i tot un carro petit. És interessant comprovar que, des d’aquest punt de vista, la planificació urbanística prèvia a la construcció d’aquest sector nord del jaciment ja tenia en compte que en aquest ba-

17. No és estrany el descobriment d’aquest conjunt de pondera a la seqüència estratigràfica de C1, una via de circulació. El fet d’haver estat trobats tots davant per davant d’A3 als nivells d’enderroc i destrucció de les estructures del barri nord, el mur de façana extremament fràgil d’aquest àmbit, la localització relativament escassa de pondera a l’interior d’A3 (15 individus sencers) i la inclinació dels estrats d’aquest àmbit en direcció sud, és a dir, cap al carrer, permeten establir que el conjunt de pesos de teler del carrer procedeixen del pis superior d’A3; en conclusió, el conjunt de pondera emmagatzemat originalment al pis superior d’A3 era, aproximadament, d’una trentena. Tot plegat també referma la hipòtesi, proposada anteriorment, que no es tracta d’un entresolat, sinó més aviat d’un autèntic pis superior que cobria absolutament la superfície total d’A3, des de la muralla fins a la façana. La ruïna i la destrucció d’A3 degueren comportar, doncs, la caiguda de part de material constructiu i d’elements de cultura material moble sobre C1.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

135

rri nord es duguessin a terme les funcions d’emmagatzematge de grans volums necessaris per a les activitats quotidianes del poblat. 5. El material ceràmic

El material ceràmic de Sant Jaume es divideix, clarament, en dos grups bàsics quant a la producció: per una banda, la ceràmica local, feta enterament a mà, i, per l’altra, la ceràmica forastera, de la qual fins ara tan sols n’hem documentat exemplars fets amb torn. Pel que fa al nombre de fragments, grosso modo, la proporció entre una producció i l’altra és d’un 75% de ceràmica a mà i d’un 25% de ceràmica feta amb torn. Aquesta distribució s’apropa molt a la documentada als jaciments coetanis de la Moleta del Remei (Alcanar) i la Ferradura (Ulldecona), i s’allunya, en canvi, del volum relativament baix de materials importats documentats en altres jaciments de la zona del curs baix de l’Ebre com, per exemple, el Barranc de Gàfols (Ginestar).18 Amb tot, no cal dir que el percentatge de ceràmica fenícia a Sant Jaume no admet cap comparació amb el 57% trobat a l’enclavament d’Aldovesta (Benifallet), encara que en aquest cas cal valorar l’excepcionalitat pròpia d’aquest jaciment ebrenc. La majoria de vasos fets amb torn que es van recuperar a Sant Jaume s’engloben en les produccions fenícies de l’àrea de les colònies del Cercle de l’Estret de Gibraltar. En concret, les característiques macrovisuals permeten incloure la majoria d’aquests vasos en el grup dels fets amb pastes tipus Màlaga, segons Joan Ramon (Ramon, 1995).19 Els grups formals són constituïts, bàsicament, per grans contenidors, entre els quals trobem àmfores Ramon T.10.1.2.1 (Ramon, 1995) i els pithoi González 14a de la classificació de la Penya Negra de Crevillent (González, 1986), vasos trípodes Schubart XVIII, González C1 i Ros VIII 1/H2, i, finalment, vasos de dimensions mitjanes com els binansats de nanses geminades habitualment classificats en les formes 1 de Schubart, PN 11 de González, IV J2 de Ros i 11 2 b 2 1 de Belén Pereira (Belén Pereira, 1985), i també coneguts com a Cruz del Negro. En conjunt, aquests elements diversos ens permeten datar l’època d’utilització entre el final del segle vii aC i els primers decennis del segle vi aC. La producció ceràmica indígena presenta una dualitat derivada de la tècnica emprada. Efectivament, el grup majoritari el formen els vasos fets amb una pasta feta 18. Pel que fa a la ceràmica feta amb torn del jaciment de la Ribera, disposem d’un 3% del total de fragments, un 1% dels individus en càlcul no ponderat i un 6% dels individus en càlcul ponderat per 1 per a la primera fase, i d’un 13% del total de fragments, un 9% dels individus en càlcul no ponderat i un 14% dels individus en càlcul ponderat per 1 per a la segona fase (Sanmartí [et alii], 2000). 19. Amb tot, alguns dels vasos fets amb torn que es van recuperar presenten unes pastes no relacionables, en principi, amb aquesta producció i, en conseqüència, tampoc amb aquesta procedència, tot i que els perfils siguin plenament fenicis. Es tracta d’unes pastes molt més depurades, amb poc desgreixant o sense, i un color més ataronjat i vermellós. Les analítiques que a hores d’ara es fan sobre les pastes d’aquestes àmfores permetran corroborar que aquests grans contenidors s’han d’incloure, com suposem a tall d’hipòtesi, en alguna de les primeres produccions amfòriques fetes a l’àrea del sud-est de la península Ibèrica en àmbits possiblement indígenes i, d’alguna manera, ja culturalment ibèrics, els quals al començament devien imitar amb tots els detalls les formes de la ceràmica fenícia pel que fa, almenys, als grans contenidors de transport.

136

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

amb un desgreixant d’origen calcari amb el qual bàsicament es van fer contenidors de perfil en S i vora exvasada amb decoració aplicada de cordons amb impressions digitals, vasos globulars de vora recta o reentrant amb nanses de cinta, mamellons allargats perforats o mamellons circulars, i, finalment, bols baixos de base plana o umbilicada molt lleument i sense decoració, tot i que a voltes porten mugronets de prensió. Les superfícies exteriors generalment són allisades; molt excepcionalment apareixen algunes superfícies brunyides. L’altre grup de la producció ceràmica indígena és constituït per objectes fets bàsicament amb argila barrejada amb elements vegetals, generalment sense cocció. És difícil considerar, pròpiament, aquesta variant com a ceràmica. Amb aquesta pasta sobretot es van fer dos tipus de contenidors: per una banda, contenidors de grans dimensions, perfil globular, coll recte i llavi recte, sense decoració però amb un revestiment superficial totalment irregular d’aplicacions de fang que faciliten la prensió, i, per l’altra, safates de fons pla, poca profunditat i llavi recte, models de què ja hem parlat anteriorment. 6. La contextualització històrica de l’assentament

En el tombant del bronze final al primer ferro documentem una població estable a la comarca del Montsià, la primera de què es té constància en aquesta àrea.20 El poblament va seguir en tots els casos la mateixa tònica, basada en l’edificació en indrets elevats d’uns enclavaments mitjans o petits (a excepció de la Moleta del Remei, que ja sembla arrencar amb una gran força), construïts generalment unint les cases, que compartien un mateix mur de fons que alhora feia de mur de tancament del poblat. Les unitats d’habitació normalment s’edificaven a partir de panys de paret fets enterament de pedres de mida mitjana lligades amb fang,21 fet que no descarta la utilització esporàdica d’altres tècniques d’edificació com la construcció amb tàpia o tovot (Pallarès; Gracia; Munilla, 1986a). La població d’aquell moment es concentrava, com ja sabem, exclusivament al sector sud-est de la comarca del Montsià. Al nostre entendre, la concentració de la població a la zona meridional de la serra del Montsià i al voltant del riu de la Sénia 20. A propòsit d’això, la realitat és diferent de la que trobem en territoris propers com la depressió de Mora (Ribera d’Ebre), on el que es constata en aquest moment és precisament el fet contrari, és a dir, la continuïtat de la població en relació amb la que hi havia durant el bronze final; l’única diferència és l’augment del nombre d’assentaments documentats. També és molt diferent el poblament documentat, característic d’una població poc assentada al terreny, tret també heretat del període anterior (Noguera, 1997). En conjunt, considerem que aquests factors demostren, una vegada més, que, tot i estar englobades innegablement en un mateix entorn cultural, la zona del curs baix de l’Ebre en aquella època presentava una dinàmica diferent de la de la costa sud del Montsià i nord de Castelló, és a dir, els territoris situats a banda i banda del riu de la Sénia. 21. J. Maluquer de Motes va documentar a la Ferradura-els Castellets (Ulldecona) murs que arriben a 1,30 m d’alçària conservada (Maluquer de Motes, 1983), i a Sant Jaume (Alcanar) es va constatar des de la primera campanya (1/1997) que les parets mitgeres feien, de mitjana, uns 2 m d’alçària (Gracia; Garcia, 1999).

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

137

obeïa als mateixos condicionaments que durant el bronze final havien provocat processos similars en tota la costa llevantina. Es pot suposar que aquest procés va tenir a veure amb la sedentarització lenta d’unes comunitats amb una base econòmica principalment, no exclusivament, ramadera, tradicional de les darreres etapes de l’edat del bronze, les quals a poc a poc van adoptar una economia basada sobretot en l’agricultura. Els assentaments se situaven com a mesura de seguretat en llocs elevats, des dels quals es controlaven tant les terres del voltant, que versemblantment s’aprofitaven per a l’agricultura,22 com les vies principals de comunicació, conegudes i resseguides per tradició per aquestes comunitats. No es pot descartar ni de bon tros una certa continuïtat del pasturatge tradicional, d’acord amb el qual es devia seguir practicant la transhumància cap a les terres altes durant els mesos càlids –en el nostre cas, resseguint el riu de la Sénia amunt cap a les muntanyes dels ports de Beseit.23 Aquestes comunitats, amb tota probabilitat establertes també a la zona nord de la província de Castelló, són les que devien rebre la visita dels comerciants fenicis, que possiblement cercaven metalls, entre altres matèries primeres, i amb els quals s’establí, de segur, alguna mena d’acord o pacte (viva voce, no cal dir-ho) per al proveïment esporàdic de productes de l’entorn cultural semita a canvi del que els fenicis buscaven. En tot cas, la cristal·lització de tota aquesta dinàmica en un poblament en el qual semblen intuir-se tant una certa divisió de funcions del territori com una jerarquització territorial incipient, en la qual la Moleta molt possiblement ja tenia un pes específic determinat, conduí a l’inici d’uns nous mecanismes evolutius interns que progressivament generaren una societat complexa. També com a resum de tot el que hem explicat, i acceptant una jerarquització incipient, proposem com a explicació específica del sistema de poblament del sud-est del Montsià l’esquema següent: un assentament principal com és la Moleta del Remei, principal i potser també primerenc,24 del qual no sabem si de bon principi ja anava acompanyat de la resta d’assentaments o bé si aquests van aparèixer després. Una explicació podria ser, per exemple, l’edificació en un moment posterior però en aquest mateix període de l’assentament de Sant Jaume-Mas d’en Serrà, que depenia 22. Els primers resultats oferts per l’estudi carpològic que a hores d’ara es fa mostren que a Sant Jaume hi ha granes de guixa i de pèsol (comunicació oral de R. Buxó). 23. La transhumància, poc valorada com a element important en l’economia de la societat ibèrica (Cura; Principal, 1993), en general es considera una activitat de llarg recorregut que relaciona zones sovint oposades. Els exemples que abonen l’esquema transhumant proposat per a aquesta àrea arriben fins a l’època actual (Cura, Principal, 1993; Obiol, 1989; Otegui, 1985-86). 24. La sèrie de materials documentats a la Moleta del Remei del bronze final-primer ferro, en els quals destaquen els grans vasos amb decoració d’estries (Gracia; Munilla, 1993), pot constituir una mostra d’aquesta categoria de lloc principal i de residència de la població dirigent o preeminent. A la Ferradura, en canvi, tan sols es va poder documentar un fragment petit de ceràmica amb decoració d’estries en tot el conjunt recuperat per J. Maluquer de Motes (Maluquer de Motes, 1983; Garcia; Rubert, 1999); aquesta decoració de moment no és present en els repertoris del Castell d’Ulldecona ni en els de Sant Jaume-Mas d’en Serra. 25. És extremament suggeridora la inclusió en aquesta proposta de les estructures de magatzem documentades a Sant Jaume.

138

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

del poblat principal. Sant Jaume podria haver fet la funció de control de la costa, i qui sap si també va ser el responsable primer del contacte directe i periòdic amb l’element comercial fenici 25 en plena dependència del suposat poblat mare, la Moleta, atesa la seva proximitat als paleofondejadors que hi havia a la zona (Gracia; Garcia, 1999). A més, la comunicació fàcil amb la zona de la Ferradura a través dels barrancs, on, recordem-ho, hi ha una de les poquíssimes zones amb una presència mínima de metall, i l’orientació de l’única torre d’aquest assentament podrien indicar que l’emplaçament de Sant Jaume també es va pensar amb vista al control d’aquest pas. A propòsit d’això, si es confirma aquesta hipòtesi, haurem de pensar que la Ferradura es va edificar per «explotar» –aquest terme és molt relatiu a causa de la migradesa extrema dels recursos metal·lífers d’aquest sector de la Foia d’Ulldecona– el poc mineral de ferro que hi havia i dur-lo a la costa a través dels passos naturals en direcció a Sant Jaume. Abonen aquesta proposta les petites dimensions de la Ferradura i el fet que és de mal localitzar, així com la descoberta d’ítems relacionats amb el treball del metall que s’hi ha documentat. Finalment, també es pot proposar que la Cogula, una autèntica talaia que, gràcies a la seva altura, controla pràcticament tota la Foia d’Ulldecona i des de la qual es veu la Moleta del Remei, Sant Jaume i el Castell d’Ulldecona, formava part d’aquest organigrama com a punt de guaita d’aquest sector oest. Aquest esquema es repeteix d’una manera molt similar a la zona del Baix Maestrat,26 i estem bastant d’acord amb la proposta expressada per altres autors (Oliver, 1996) d’una organització social i política de la zona (província de Castelló-zona sud del Montsià) molt més complexa del que suposàvem fa poc temps. 7. Conclusions

Les cinc primeres campanyes d’excavació al poblat de Sant Jaume d’Alcanar van permetre tot just albirar l’enorme potencial científic i patrimonial que pot proporcionar un jaciment com aquest, datat entre el final del segle vii aC i els primers decennis del segle vi aC –aquest segon període és el més probable– i conservat excel·lentment. El grau altíssim de qualitat de la seqüència estratigràfica, que té una potència que en alguns punts arriba a més de 2 m d’alçària, i les tècniques d’excavació i de recuperació de restes actuals han de permetre omplir els grans buits d’in26. A. Oliver (Oliver, 1996) proposa que durant la segona meitat del segle vii aC es va donar a la zona un nou patró d’assentaments basat en poblats amb funcions diferents: assentaments miners, ubicats en zones properes a les àrees d’on s’extreia ferro com, per exemple, el Mas Nou o el Mas de Vito, tots dos a Rosell, i en un terreny molt complicat per al conreu; assentaments ramaders, situats prop de les vies de comunicació i de transhumància i prop de les zones de pastura dels voltants com ara el Puig de la Nau de Benicarló, i assentaments de guaita, petits d’extensió, dependents directament d’assentaments més grans i en els quals s’aixecaven fortes construccions defensives de muralla i torre, com el Polsegué de Rosell, el qual està en relació amb el coll del Moro de la mateixa localitat. 27. Fins ara han estat descoberts 99,50 m2 de jaciment, dels quals s’han excavat 82,80 m2, el 14,50% del total de l’assentament. Per tant, encara resta excavar el 85,50% del jaciment.

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

139

formació i resoldre els grans dubtes que sobre aquest període ens han llegat excavacions antigues, com ara els treballs fets a la Ferradura d’Ulldecona. Amb una superfície d’uns 570 m2 27 i uns àmbits seriats de característiques, però, individuals ben específiques, el poblat de Sant Jaume fins ara ha fornit tres àmbits que cal considerar bàsicament com a estructures d’emmagatzematge i que plantegen interrogants interessants sobre la funció del jaciment i, en conseqüència, sobre l’organització sociopolítica i econòmica del territori que té com a eix vertebrador el riu de la Sénia. Amb els treballs fets a Sant Jaume també es va descobrir un potencial enorme respecte al camp de l’explotació patrimonial: els murs de més de 2 m d’alçària, entre els quals cal incloure la muralla i la torre, i les estructures que es van descobrir i que pràcticament estan íntegres tenen un gran potencial pel que fa a una explotació futura turisticocultural, aspecte que pot generar un interès evident, sobretot, al municipi on hi ha l’assentament, és a dir, la vila montsianenca d’Alcanar. 8. Bibliografia

Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «El jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A: Actes: models d’ocupació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, Taules Rodones d’Arqueologia de Sant Feliu de Codines, Gala, 3-5, 231-246, 1994-96. Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «El asentamiento protohistórico de Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: Actas del Primer Congreso de Arqueología Peninsular, Porto, octubre de 1993, Trabalhos de Arqueologia e Etnologia, vol. 34 (1-2), 231-247, 1991. Belarte, M. C. «Sobre el uso del barro en la protohistoria del Bajo Aragón: estudio de materiales conservados en el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona». A: Kalathos, 18-19, Seminario de Arqueología y Etnología Turolense, Terol, 65-93, 1999-2000. Belarte, M. C.; Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (ed.) «Tècniques constructives d’època ibèrica i experimentació arquitectònica a la Mediterrània». A: Actes de la I Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 20, 21 i 22 de gener del 2000), Arqueomediterrània, 6, 2001. Belén, M.; Pereira, J. «Cerámicas a torno con decoración pintada en Andalucía». A: Huelva Arqueológica, vii, 307-360, 1985. Cura, M.; Principal, J. «El Molí d’Espígol (Tornabous): noves constatacions arqueològiques i noves propostes interpretatives entorn del món pre-romà». A: Laietània, 8, 63-83, 1993. Fuegère (ed.). Archéologie des textiles, Lattes, octubre, 1999. Garcia, D. Evolució del poblament a la comarca del Montsià. SS. VII a.C.-III d.C. Tesi de llicenciatura, 2 volums, 1999. [Text inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya

140

David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

2/1998, 1998. [Informe preliminar inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. Prospecció a la depressió d’Ulldecona (Montsià). Campanya 1/1998, 1998b. [Informe preliminar inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. «Un conjunto de pondera procedentes del yacimiento preibérico de la Ferradura (Ulldecona, Montsià)». A: Pyrenae, 29, 205-225, 1998c. Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 1/1997, 1999. [Memòria inèdita.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 3/1999, 1999c. [Informe preliminar inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. «La comarca del Montsià. Balanç de la investigació: època ibèrica i romana». A: II Congrés d’Història d’Alcanar. Desembre del 2000, 2000. [Text en premsa.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 2/1998, 2000b. [Memòria inèdita.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 4/2000, 2000c. [Informe preliminar inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume/Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 5/2001, 2001. [Informe preliminar inèdit.] Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya 3/1999, 2001b. [Memòria inèdita.] Garcia, D.; Gracia, F. «El poblat de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià) i les influències fenícies a la costa meridional catalana». A: Ilercavònia, Actes de les Ieres. Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, 2001c. [En premsa.] Garcia, D.; Gracia, F.; Munilla, G. «El poblado fortificado de la Primera Edad del Hierro de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià), campañas 19971999». A: Jornades d’Arqueologia 1999. Prehistòria, protohistòria i època medieval a les comarques de Tarragona (1993-1999), Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, 1999. [Text en premsa.] González, A. «Las importaciones y la presencia fenicias en la Sierra de Crevillente (Alicante)». A: Aula Orientalis, 4, 279-301, 1986. Gracia, F.; Garcia, D. «La primera fase del poblamiento protohistórico en el área sur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar). Campañas 1997-1998». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 9, 115-137, 1999b. Gracia, F.; Garcia, D.; Munilla, G. «Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar, Tarragona). Un asentamiento de transición entre los siglos vii y vi en el área de la desembocadura del Ebro. Primeros resultados». A: Revista de Estudios Ibéricos, Universidad Autónoma de Madrid, 223-244, 1998. Gracia, F.; Munilla, G. «Estructuración cronocupacional del poblamiento ibérico en las comarcas del Ebro». A: Laietania, 8, Mataró, 1993. Gracia, F.; Munilla, G. Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar, Montsià). Campanya 1/1997, 1997. [Informe preliminar inèdit.]

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro

141

Maluquer de Motes, J. «Avance de los bronces de la necrópolis de Agullana (Gerona)». A: Empúries, vi, Barcelona, 1944. Maluquer de Motes, J. El Castro de los Castillejos en Sanchorreja, Seminario de Arqueología, Universidad de Salamanca, Salamanca, 1958. Maluquer de Motes, J. «El poblado paleibérico de La Ferradura, Ulldecona,Tarragona». A: PIP, vii, Universitat de Barcelona, 32 p., 1983. Moret, P.; Gorues, A.; Lavialle, A. «Un métier à tisser du Vie siècle av.J.C. dans le Bas Aragon (Espagne)». A: Fuegère, 1999. Navarro, R. «Las fíbulas en Cataluña». A: Publicaciones Eventuales, 16, Instituto de Arqueología y Prehistoria, Universidad de Barcelona, Barcelona, 1970. Noguera, J. Evolució del poblament de la foia de Mora des del Bronze Final a l’Antiguitat Tardana: anàlisi i evolució del territori. Tesi de llicenciatura, 2 volums, Barcelona, 1997. [Text inèdit.] Obiol, E. M. La ganadería en el norte del País Valenciano, Castelló, 1989. Oliver, A. Poblamiento y territorio protohistóricos en el llano litoral del Baix Maestrat (Castellón), SCC, Castelló, 1996. Otegui, R. «Ir a extremar. Algunas prácticas de trashumancia y pastoreo en la comarca del Maestrazgo turolense». A: Kalathos, 5-6, 1985-86. Palol, P. de. La necrópolis de Agullana, Madrid, 1958. Pallarès, R.; Gracia, F.; Munilla, G. «El poblado ibérico de La Moleta del Remei (Tarragona)». A: Revista de Arqueología, 59, 27-35, 1986a. Rafel, N. «Colgantes de bronce paleoibéricos en el N.E. de la Península Ibérica. Algunas reflexiones sobre las relaciones mediterráneas». A: Pyrenae, 28, 99117, 1997. Ramon, J. Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental, Col·lecció Instrumenta, 2, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 661 p., 1995. Sanmartí, J.; Belarte, M. C.; Santacana, J.; Asensio, D.; Noguera, J. «L’assentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A: Arqueomediterrània, 5, 244 p., 2000.

El camp de sitges ibèric de Missatges (Tàrrega, Urgell) JAUME BADIAS, IGNASI GARCÉS, ORIOL SAULA, EVA SOLANES

1. La situació del jaciment

El camp de sitges de Missatges és 3 km al sud-oest de Claravalls, poble agregat al terme municipal de Tàrrega. Les coordenades topogràfiques són 41º 41’ 48’’ de latitud nord i 1º 05’ 37’’ de longitud est.1 L’altitud és de 315 m. Pel que fa a la distància respecte als principals jaciments ibèrics més propers, dista, en línia recta, 1,5 km del Molí d’Espígol (Tornabous), al nord-oest, i 4,5 km del Tossal del Mor (Tàrrega), al sud. Les restes documentades són en una zona lleugerament elevada respecte als entorns, més plans, a la vora de l’antiga riera de Claravalls. El relleu actual és el resultat de nombroses extraccions de terres que han desfigurat notablement el paisatge primitiu. Malgrat tot, en alguns punts encara s’aprecia el nivell original. La base geològica, formada durant l’oligocè, és constituïda per capes de calcàries lacustres, gresos carbonatats de gra molt fi i llims intercalats amb argiles roges. 2. La descoberta i les intervencions efectuades

El jaciment va ser descobert per uns afeccionats que van excavar una de les sitges escapçades per uns replanaments fets durant la dècada dels vuitanta del segle passat. Al cap d’uns quants anys, els materials arqueològics recuperats van ser lliurats al Museu Comarcal de l’Urgell, on van ser dipositats i estudiats (Garcés; Saula, 1996). 1. Coordenades geogràfiques corresponents a la xarxa geodèsica europea unificada. Full 360 del Mapa Topográfico Nacional. Escala 1: 50.000.

144

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

2.1. La campanya de 1996

La primera intervenció, amb caràcter d’urgència, va ser dirigida per Jaume Badias, que havia estat contractat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i amb el qual van col·laborar Oriol Saula (Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega) i Ignasi Garcés, professor de la Universitat de Barcelona. En aquesta intervenció s’excavà l’indret on els afeccionats havien recollit els materials arqueològics esmentats, el qual està situat a la parcel·la anomenada camp 1. Es va localitzar la sitja trobada pels afeccionats (SJ 1) i es van identificar dues sitges més. 2.2. La campanya de 1998-1999

La intenció de fer nous replanaments a la mateixa parcel·la (camp 1) on durant l’any 1996 s’havien excavat les sitges va motivar una segona actuació també d’urgència. La direcció va ser a càrrec d’Oriol Saula (Museu Comarcal de l’Urgell), amb qui va col·laborar Ignasi Garcés. El Servei d’Arqueologia i el Museu de Tàrrega van pagar les despeses. En aquesta ocasió es van excavar nou sitges més (Badias [et alii], en premsa). Per tal de localitzar altres estructures, es va netejar la zona més elevada de la parcel·la i es van fer diferents sondatges amb màquina excavadora a la falda sud-oest. Aquests darrers treballs de delimitació permeteren constatar l’absència d’altres vestigis en aquest sector. 2.3. La campanya de 1999-2000

La notícia de replanaments futurs en una finca veïna (camp 2) va motivar la tercera intervenció, també amb caràcter d’urgència. Els treballs van ser dirigits per Eva Solanes, que, contractada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, va poder comptar amb la col·laboració del Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega i d’Ignasi Garcés. El camp 2 consta de dues zones diferents: una de plana i una altra de formada pel vessant d’un tossal escapçat. Durant aquesta intervenció es va delimitar en extensió el terreny i es van excavar els elements localitzats: un total de trenta-una sitges noves (figura 1), a més d’altres estructures excavades al subsòl2 (hi ha una notícia breu a Garcés 2001). 3. Les estructures localitzades i la tipologia del jaciment

Les restes descobertes fan de Missatges un jaciment clau per entendre l’emmagatzematge de gra i el comerç a la plana de l’Urgell entre els segles iii i i aC (Badias [et 2. Cal agrair la col·laboració dels diferents propietaris dels terrenys on hi ha el jaciment en totes les intervencions.

El camp de sitges ibèric de missatges

145

Figura 1. Vista general del camp 2. alii], en premsa). Es van documentar quaranta-dues sitges concentrades a la banda central del camp 2 i una mica disperses al camp 1, que corresponen a un establiment de dimensions mitjanes si el comparem amb conjunts similars d’altres zones de Catalunya.3 La localització, però, d’altres estructures diferents (tres cubetes, quatre fosses circulars i una possible bassa), també excavades al subsòl, ens evidencia la presència d’algun tipus d’hàbitat al mateix indret o en un altre de molt proper. Malauradament, aquest nucli no s’ha conservat. Així mateix, indica una activitat econòmica més complexa que el simple emmagatzematge de cereals, de la qual només resten alguns indicis (figura 2). A causa de l’estat general de conservació del jaciment, no és possible saber el nombre exacte de sitges i d’estructures que hi devia haver antigament; el fet que hi hagi sectors completament arrasats i que es concentrin d’una manera irregular ho impossibilita. D’altra banda, el rebaixament produït també dificulta l’anàlisi de les estructures localitzades, perquè no en podem saber la fondària o el volum exacte; desconeixem, també, quin era el nivell d’ús del terreny. Malgrat tot, en alguns casos es pot deduir la profunditat aproximada i calcular el volum orientatiu d’alguna 3. Per al nord-est de Catalunya, vegeu BURCH, 1996; per a la costa central, vegeu GARCÍA; ZAMORA, 1993; per a la costa tarragonina, vegeu POU [et alii], 1993, i per al Solsonès, vegeu PALMÉ; PRINCIPAL, 1990.

146

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

Figura 2. Planta general del jaciment. sitja. No sabem, però, la quantitat de gra que s’emmagatzemava a Missatges en cada fase. Aquest estat de conservació també afecta la datació d’un nombre important de sitges, perquè no sabem quins nivells arqueològics eren tallats o quins les amortitzaven. 3.1. Les sitges

3.1.1. Les característiques i les dimensions

En conjunt, la fondària conservada de les sitges varia molt i oscil·la entre 0,20 m i 2,10 m. La mitjana de les profunditats conservades és entre 0,5 m i 1 m. En dues sitges (SG 5 i 6), l’alçària conservada, 1,70 m, no devia ser gaire inferior de l’original, que, segons els càlculs que hem fet, devia ser pels volts de 2 m. Hi ha sitges, però, que, en funció del diàmetre de la base, devien assolir fondàries encara més grans (SG 1, 7, 9,11 i 14) (figura 3); en un cas concret (SJ 12) l’alçària conservada és de 2,10 m i les parets no sembla que s’acostin. En canvi, podem deduir que la sitja número 3 no arribava a 2 m. En la majoria de casos hi ha elements que aporten informació indirecta del diàmetre de la boca de les sitges (figura 4), si bé aquesta només s’intueix en dues (SG 5

El camp de sitges ibèric de missatges

147

Figura 3. Sitja número 9. i 6). A l’interior d’algunes sitges es van recuperar lloses planes de grans dimensions, caigudes o llançades. La forma arrodonida i les mides que presenten van permetre interpretar-les com a tapadores o possibles cobertes. Les mesures d’algunes lloses, 60 × 48 cm (SJ 21), 70 × 70 cm (SJ 32) o 50 × 40 cm (SJ 38), ens donen una idea aproximada de la boca, que, en alguns casos, podria fer entre 40 i 60 cm de diàmetre. S’han descobert tapadores de mides afins en altres camps de sitges coetanis, com a les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès) (Morer [et alii], 1997; Morer; Rigo, 1999). Com hem assenyalat, l’estat de conservació de les sitges, tret de quatre casos (SG 5, 6, 9 i 12), en limita el coneixement i dificulta l’establiment d’una tipologia formal. La major part de seccions només corresponen al fons o a la meitat inferior. La irregularitat de les parets de les sitges és força acusada, les quals, segons el lloc per on es fa la secció, esdevenen cilíndriques, troncocòniques o globulars. L’erosió de la part superior de les estructures també pot donar lloc a equívocs. Fins i tot es constaten casos extrems que presenten una secció inferior mig cònica invertida mig globular (SG 27 i 30). Hem establert tres tipus de fons: plans, lleugerament còncaus i còncaus. Els perfils interiors de les parets solen ser oberts i normalment són més o menys rectes o presenten una curvatura. Tot i això, també tenim alguns exemples de sitges cilíndriques amb les parets verticals o troncocòniques, i amb parets que poc o molt es tanquen des de la base (SG 3 i 12 ); d’altres tenen el fons pla i el cos cilíndric però amb un gir de tancament des d’un cert punt (SG 5 i 6). Algunes de les que presenten el

148

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

Figura 4. Sitja número 32. fons còncau tenen les parets més o menys globulars. Hi ha dos casos excepcionals (SG 27 i 30) en què la secció inferior és mig cònica invertida mig globular. Una aproximació al càlcul del volum de les sitges més ben conservades indica una capacitat en litres de 4.554 (SJ 5), 4.536 (SJ 6) i 6.082 (SJ 9). Tanmateix, el volum d’algunes sitges (SG 12 i 36), tot i que ens han arribat molt malmeses, sembla que era superior als esmentats perquè, com a mínim, devien tenir un metre més de fondària. En concret, la sitja número 12 conserva una capacitat de 9.500 L i la número 36, de 10.388 L. Aquestes dues estructures, que possiblement eren les més grans del jaciment, són de dos moments diferents. 3.1.2. La tipologia

Davant de la impossibilitat d’agrupar les sitges segons la forma o el volum, ens hem basat en el diàmetre del fons, l’únic element gairebé sempre conservat. Posteriorment hem intentat establir una correlació entre els tipus diferenciats a partir del diàmetre i la informació sobre l’època que aporten els materials arqueològics que contenien. Hem de manifestar, però, que la manca d’elements datables en un nombre important de sitges limita aquest plantejament. Segons aquest criteri, hem diferenciat els tipus següents:

El camp de sitges ibèric de missatges

149

– A: format per les sitges que no superen el metre i mig de diàmetre. Pertanyen a aquest grup les sitges 3 i 41. – B: format per les sitges que tenen entre 1,5 i 2,20 m de diàmetre. Són d’aquest grup les sitges 2, 4, 5, 6, 8, 10, 15, 19, 20, 21, 22, 23, 26, 27, 28, 29, 30, 32 i 38. – C: format per les sitges que tenen entre 2,20 i 3 m de diàmetre. Pertanyen a aquest grup les sitges 1, 7, 9, 11, 12, 14, 16, 17, 31, 34, 35 i 39. – D: format per les sitges que tenen un diàmetre superior a 3 m. Constitueix aquest grup la sitja número 36. Entre els tipus B i C hi ha un conjunt de sitges que, a causa del seu precari estat de conservació, no és possible incloure en cap d’aquests dos grups (SG 13, 24, 33, 37, 40, 42 i 43). 3.1.3. El procés de rebliment

En el moment d’excavar-les, les sitges presentaven reompliments diferents quant a la naturalesa i l’origen. En determinats casos bona part de la cavitat s’havia omplert d’una manera natural a causa de l’erosió de la sitja mateixa i de les esllavissades de les parets, fet atribuïble al desús consegüent a l’abandonament de l’estructura, un cop buidat el gra. Els sediments originats en aquest procés són capes pràcticament estèrils pel que fa als materials arqueològics; en canvi, abunden les margues i les argiles despreses de les parets. No obstant això, les esllavissades sovint alternen amb capes de terres abocades intencionadament. Aquests estrats no antròpics es van documentar pràcticament en totes les sitges del camp 2 i en quatre del camp 1 (SG 3, 8, 9 i 10). També vam constatar la possible presència de nivells de sedimentació deguts a terra arrossegada per la pluja a l’època antiga, intercalats en estrats d’origen antròpic, en nou sitges (SG 3, 4, 6, 11, 17, 32, 35, 39 i 40). Són constituïts per fines capes arenoses disposades horitzontalment en què molts pocs hi ha materials arqueològics. Entre aquestes sitges destaquem la número 35, en totes les unitats estratigràfiques de la qual hi ha nivells de llims barrejats amb restes de les parets desfetes i lloses caigudes o llançades al fons. En tot cas, aquestes capes de sedimentació originades per filtracions de l’aigua de la pluja indiquen que el rebliment d’algunes sitges va tenir lloc en intervals de temps prou espaiats sense que puguem determinar-ne la durada exacta. En altres ocasions, les sitges van restar un quant temps buides abans del rebliment antròpic (SG 6, 40 i 39). En altres casos, el sediment que omplia les sitges presentava materials arqueològics, cosa que ens indica que la sitja va ser utilitzada, després de la funció inicial, com a abocador de deixalles i terra. Els materials més freqüents són recipients de ceràmica trencats o en desús, restes òssies, fragments d’estris de pedra i, en algunes ocasions, eines metàl·liques. Només en tretze sitges (SG 1, 7, 9, 11, 24, 26, 29, 30, 33, 36, 37, 39 i 43) d’un total de quaranta-dues hi havia concentracions importants de materials arqueològics. Entre aquestes destaca amb diferència la sitja número 1. En general, es va ob-

150

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

servar que les peces més completes, tot i ser fragmentàries, eren a les sitges on hi havia més material abocat. Malgrat la pèrdua dels nivells superiors de gairebé totes les estructures, els materials normalment es concentren als nivells inferiors, aspecte molt evident en tres sitges (SG 9, 11 i 36), on els fragments formen una mena de capa gairebé en contacte amb el terra. En cap cas no es va documentar una deposició ordenada i intencionada d’elements a les sitges. Pel que fa a la resta de sitges, la presència d’elements materials és menor i està més repartida entre els diferents nivells de rebliment. Les peces tenen més fractures i hi ha molts fragments aïllats, alguns amb aspecte residual. Als nivells superiors rarament hi ha més objectes, norma que trenca la sitja número 5. Hi ha pocs materials constructius entre els sediments de rebliment. Cal esmentar, però, la presència de dues pedres amb forat de polleguera a les sitges 2 i 10 i cal destacar d’una manera especial la quantitat notable de tovots i d’arrebossats de fang abocats a la sitja número 8; igualment, s’ha de destacar un possible tovot a la número 9 i algun element de construcció amb fang a les sitges 7 i 14. Les restes de macrofauna dins de les sitges són, en general, escadusseres. Només en quatre (SG 1, 7, 9 i 36) se’n va documentar una quantitat notòria, mentre que n’hi ha força menys en catorze (SG 8, 11, 12, 13, 16, 21, 24, 25, 26 –amb dos cranis que podrien ser de gos–, 28, 29, 31, 33 i 39). En vuit sitges (SG 5, 7, 9, 11, 12, 17, 19 i 22) hi vam trobar sediments amb cendra. La cendra molt sovint apareix relacionada amb concentracions de carbons i, en algunes ocasions (SG 9 i 12), amb nombroses restes de fauna. Els metalls són poc rellevants. Destaquem, però, una fanga de ferro, dos botons i una campaneta de bronze, entre altres restes metàl·liques, a la sitja número 1; dos arpiots, un ganivet i altres restes de ferro, així com un vaset de bronze, a la número 9, i un estri de ferro allargat a la número 43. Els nivells de pedres de procedència local en els reompliments eren, en alguns casos, destacables. Poden indicar que algunes sitges en desús van servir d’abocador dels materials extrets durant l’enderroc i el desmuntatge d’antigues estructures potser per a la construcció de noves. Es van documentar restes de molins en nou sitges (SG 5, 6, 7, 9, 14, 25, 27, 33 i 36). Entre aquestes restes, destaquen la part inferior i el suport circular d’un molí rotatori de pedra sorrenca apareguts a la sitja número 14. 3.1.4. La datació

L’estudi dels materials arqueològics recuperats encara és en una fase preliminar; algunes peces que ens aportaran dades clau per datar el jaciment tot just han estat restaurades.4 A grans trets, hi podem diferenciar tres grups: 4. Objectes restaurats pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a Sant Cugat del Vallès i pel Museu de la Noguera com a conseqüència de la col·laboració en l’exposició «La Noguera Antiga». Els materials metàl·lics van ser restaurats al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Lleida.

El camp de sitges ibèric de missatges

151

1. El grup amb una datació més segura és el més modern; conté elements dels darrers decennis del segle ii aC que conviuen amb altres d’específics dels dos primers del segle i aC. A aquest grup hi pertanyen vuit sitges (SG 1, 7, 9, 11, 12, 14, 17 i 39). Totes aquestes estructures són del tipus C. Demostren una activitat intensa en el període final del jaciment. Tres d’aquestes sitges (SG 1, 9 i 11) foren amortitzades d’una manera simultània i comparteixen parts dels mateixos recipients ceràmics. Entre els materials trobats en aquestes sitges hi ha els elements següents:

Àmfores romanes. Predomina, pel nombre d’exemplars trobats, l’àmfora itàlica de vi forma Dressel 1 en les tres variants A, B i C. La sitja número 1 ja en contenia unes disset. La presència de les Dr 1 B indica una datació de l’inici del segle i aC. Quant a la sitja número 1, cal remarcar un lot format per almenys tres àmfores Dr 1 C, en un estat de conservació excel·lent, amb pasta sense components volcànics, superfícies amb engalba blanca i regalims de resina a la vora. Procedeixen, segons que sembla, de la Campània septentrional. Al coll hi ha tituli picti traçats amb pintura vermella i les llegendes són afins entre si: F(alernum) AMIN(eum) vel AN(norum) IIII (quattuor), que es refereixen, segons la nostra interpretació, a la qualitat del vi de Falern contingut, possiblement de la varietat de raïm blanc amineu i amb quatre anys d’antiguitat. Al coll d’una àmfora Dr 1 A, de pasta amb components volcànics, hi ha el titulus pictus, també pintat de vermell, MMG (la darrera lletra es pot interpretar com a C o com a Q), que tal vegada es refereix a la tria nomina d’un mercator o d’un negotiator. Algunes d’aquestes àmfores itàliques duien el coll intencionadament retallat, potser per reaprofitar l’envàs com a contenidor fix, una pràctica que també es va documentar a les estances del Camp de les Lloses (Tona, Osona) en què es feien activitats metal·lúrgiques i que es van datar a la primera dècada del segle i aC (ÀLVAREZ [et alii], 2000). Les àmfores d’oli són representades per alguns envasos Brindisi, entre els quals hi ha un exemplar anepigràfic sencer a la sitja número 1 i la part superior d’un altre a la número 17 que conté cartel·les a les nanses, en una de les quals (forma Apani V A) es pot llegir Apollo (...). Probablement es tracta d’Apolonius, un dels operaris més coneguts de la primera meitat del segle i aC i ben documentat a la propera Iesso (Guissona, Segarra) en un context del 95-90 aC (GUITART [et alii], 1998). Unes poques àmfores procedeixen de la Tripolitània i contenien oli o, més probablement, salaons.

Ceràmica de vernís negre. Hi ha un nombre força notable d’exemplars de campaniana A tardana, que és representada per la Lamb. 27B i la Lamb. 5. La majoria d’exemplars de campaniana B procedeixen de Cales o de la Campània septentrional i mostren molta més diversitat de formes: Lamb. 1, 3, 4, 5, 5/7, 8, 10 i Pasquinucci 127/Morel 3121. Destaca un exemplar de campaniana B (Lamb. 5) procedent d’Etrúria.

Ceràmica comuna itàlica. Les formes trobades són el plat-tapadora Aguarod 1, l’olleta Vegas 2/Aguarod 19 i el plat de ceràmica de cuina Vegas 14/Aguarod 4. També es localitzà un morter de forma Aguarod 1/Emporiae 36,2. La ceràmica co-

152

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

muna romana és representada per alguns bocals amb engalba blanca. Pel que fa a la ceràmica de parets fines, es van documentar gobelets de producció peninsular que imiten la forma Mayet II.

Ceràmica ibèrica oxidada. El conjunt més notable són les tenalles amb broc de decantació fetes amb pastes grogues i vermelles. Les sèries pintades constitueixen un grup important: kalathoi amb decoració vegetal (fulles d’heura exemptes o entrellaçades i estipulades, teixidors, etc.) (figura 6), geomètrica (semicercles concèntrics, costellams, etc.) i més rarament zoomorfa. Alguns vasos pertanyen al taller de Fontscaldes (Alt Camp) i conviuen amb els vasos pintats d’origen ilerget, que en aquella època van començar a ser de dos colors a causa de la preparació blanquinosa de les superfícies (Garcés, 2000). Aquestes produccions bàsicament consten de càlats de parets obertes i ala reentrant a l’interior i inclinada vers l’exterior; també hi ha la part superior d’una olpa. Ceràmica ibèrica reduïda. El repertori és format per gerretes bicòniques i bols petits. Cal esmentar un plat sencer que imita toscament la ceràmica de vernís negre i que és excepcional i atípic tant per la pasta i els desengreixants que conté com per la singular decoració estampillada al fons.

2. Un segon grup de cinc sitges (SG 13, 26, 33, 42 i 43) es pot datar a la segona meitat del segle ii aC. Els materials són escadussers i no permeten precisar-ne gaire la datació. Algunes sitges, com la número 13, només aportaren un fragment de la forma Lamb. 3 de ceràmica campaniana B i un fragment residual del taller de Roses. Un cas similar és el de la sitja 26, en la qual es va trobar un sol fragment d’àmfora itàlica al costat d’un fragment de vernís negre més antic. La sitja 33 incloïa un fragment d’àmfora itàlica al nivell superficial. Se’n localitzà una quantitat una mica més gran a les sitges 42 i 43 sense cap altre indicador de datació. Tanmateix, el material ibèric de les sitges d’aquest grup és poc representatiu i només permet suposar un període ampli entre el segle iii i el ii aC. Pel que fa a la correlació entre aquestes sitges i la classificació en tipus, les sitges 13, 33, 42 i 43 corresponen al tipus B/C, entorn de 2 m de diàmetre, i la número 26 pertany clarament al tipus B. Així doncs, aquest reduït grup de sitges amb poc material i no gens precís quant a la datació estaria format per sitges mitjanes o una mica grans.

3. El tercer grup que hem definit reuneix deu sitges (SG 2, 4, 5, 6, 8, 16, 21, 35, 36 i 41) datables en un període ampli entre el segon o el tercer quart del segle iii i la primera meitat del ii aC. Es podrà dividir en subgrups més concrets quan l’estudi estigui finalitzat. Així, les sitges 4 i 8 semblen plenament situables en el segle iii aC, però els materials que contenen no són prou significatius per poder-ho assegurar. La meitat de les sitges d’aquest grup (SG 2, 4, 6, 8 i 21) són del tipus B; una (SJ 41) pertany al tipus A; dues (SG 16 i 35) corresponen al tipus C i la sitja 36, amb un diàmetre excepcional de 3,30 m, és l’única representant del tipus D. La diversitat és notòria. Aquest tercer grup es caracteritza per la presència d’aquests elements:

El camp de sitges ibèric de missatges

153

Figura 5. Kalathos ibèric de la sitja 1. Àmfores grecoitàliques. N’hi ha quantitats petites. Ceràmica púnica. Es van trobar alguns fragments d’àmfora ebusitana, així com de ceràmica comuna, possiblement púnica. Ceràmica de vernís negre. És representada per la ceràmica del taller de Roses, formes Lamb. 24/25B, 26 i 27 a/b, i per la Campaniana A antiga i mitjana, forma Lamb. 27 a i b. Ceràmica ibèrica. Destaquen un nombre important d’àmfores ibèriques i alguns fragments de ceràmica de vernís roig ilerget, entre els quals hi ha una vora afí a la forma Junyent 3.6 (Junyent, 1991), alguns càlats cilíndrics de vora d’ala plana i decoració geomètrica de semicercles concèntrics i, entre altres recipients, plats amb perfils flexionats, gerres amb broc de pessic, sítules i tenalles amb doble vora. També hi ha gerrets bicònics de ceràmica ibèrica grisa i alguns fragments d’olletes Tornabous (CURA; PRINCIPAL, 1993).

4. Resta un ampli grup de vint sitges (SG 3, 10, 15, 19, 20, 22, 23, 25, 24, 27, 28, 29, 30, 31, 32, 34, 37, 38, 40 i 44) no determinables quant a la datació, atesa la presència escassa de material arqueològic. Aquest fet arriba a l’extrem màxim a les sitges 19, 20 i 32, on no es va localitzar cap fragment ceràmic. En els altres casos es va recuperar alguna peça ceràmica de factura ibèrica, feta amb torn o a mà. Malgrat que aquestes produccions són poc definidores, el seu aspecte és més afí al de les

154

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

aparegudes a les estructures que es daten entre els segles iii i ii aC que no pas al de les que han estat situades pels volts del 100 aC. D’altra banda, l’absència total de materials itàlics, molt abundants a la fase final del jaciment, també abona aquesta impressió. La sitja número 30 només contenia algunes peces ceràmiques modelades a mà i un sol fragment de ceràmica grisa feta a torn. 3.2. Altres tipus d’estructures excavades

A grans trets s’han de distingir dues zones força ben definides i amb una certa separació que tal vegada corresponen a activitats diferents. Al camp 1 i a les parts sud i oest del camp 2 es van documentar les sitges, mentre que a la banda nord i nord-est del segon camp es van localitzar altres estructures amb funcions encara no determinades amb exactitud. Aquestes estructures, també excavades al terreny natural, són de dues cubetes de forma ovalada plenes de cendra (CO 46 i 47), tres fosses circulars (FC 44, 45 49 i 52) i una possible bassa (BS) de dimensions notables. 3.2.1. Cubetes ovalades

Les dues cubetes són l’una a la vora de l’altra a una distància inferior a 0,5 m. Conserven una fondària de 0,19 m (CO 46) i 0,36 m (CO 47). La longitud màxima en planta és entre 1,15 i 1,30 m; l’amplada oscil·la entre 0,5 i 0,6 m. La disposició de les parets és oberta i la base, còncava. Cal destacar que la cubeta número 47 presenta un retall a l’extrem meridional, amb el fons pla, que aprofundeix 10 cm. Aquest retall interior va aparèixer ple de cendra (figura 7). La cubeta contenia part d’un vas obert de ceràmica modelada a mà de parets gruixudes, que caldrà analitzar i estudiar per si pot aportar algun indici referent a les activitats que es feien a la fossa. Malgrat la provisionalitat del nostre estudi, formalment les cubetes mostren una certa afinitat tipològica i mètrica amb els fons dels forns destinats al processament del ferro localitzats al complex de l’època ibèrica del poblat de les Guàrdies (el Vendrell, Baix Penedès). En concret, la cubeta número 46 recorda els forns d’enriquiment (Morer; Rigo, 1999) mentre que la número 47, un forn de reducció amb la cubeta interna per recollir la massa de ferro (Morer; Rigo, 1999). Cal analitzar, en el nostre cas, si la base geològica permet l’extracció d’argiles ferruginoses. 3.2.2. Fosses de planta circular

Es van documentar tres fosses de forma gairebé circular (FC 44, 49 i 52) (figura 7), que presenten un diàmetre aproximat d’1 m. Els fons són lleugerament còncaus. La

El camp de sitges ibèric de missatges

155

fondària màxima conservada oscil·la entre 15 i 25 cm. El rebliment d’aquestes fosses sembla el resultat de factors naturals; tanmateix, hem de destacar que a les fosses 44 i 49 es van documentar dues lloses d’uns 20 i 40 cm disposades de forma plana. A les tres estructures anteriors cal sumar-hi una quarta (FC 45) que, tant per la forma i el diàmetre reduït com per la posició al camp, no s’ha interpretat com a sitja. No sabem quina funció tenia. La fossa, de planta circular, mesurava 1,10 m de diàmetre i conservava una fondària de 0,35 m. El rebliment constava de diferents abocaments de cendra i carbons petits; al fons hi havia dipositada una llosa plana. Es va recuperar un recipient ceràmic petit, modelat a mà, de forma cònica que formava part del sediment. 3.3.3. La bassa

Al punt d’inflexió entre la zona de les sitges i l’àrea ocupada per les altres estructures es localitzà, excavat al terreny natural, un gran retall de perfil còncau que mesurava10,5 m de llarg × 9 m d’amplada i conservava una fondària d’un metre i mig al centre. L’hem identificat com una possible bassa (BS 55). De fet, el lloc on està situat pot obeir a un condicionament topogràfic enmig de dues elevacions; aquest retall podria tenir com a funció recollir aigua, tot i que no descartem altres funcions. Les característiques naturals del terreny on està excavat (argiles i margues) faciliten la impermeabilitat de l’estructura. Relacionada amb aquesta estructura, al nord-oest es va documentar un retall allargat que feia un lleuger pendent cap a la bassa i que s’ha interpretat com una possible canalització per recollir les aigües pluvials. Conservava uns 20 cm de fondària i s’amortitzà entre el 275-250 i el 100 aC. Als materials més antics hi havia marques evidents de rodament i erosió, per la qual cosa sembla que es van dipositar per l’arrossegament mateix de les aigües durant el període d’utilització. El moment final tant de la bassa com de la canalització es pot situar en els vint anys inicials del segle i aC, com la resta d’estructures més modernes documentades. Aquesta data es basa en els materials romans d’importació recuperats: àmfora itàlica Dr 1, àmfora d’oli d’Apúlia-Calàbria i ceràmica de vernís negre campaniana B de Cales. 3.3.4. Fossa revestida amb tovots

La fossa circular número 18, situada a la zona de les sitges del camp 2 i amb un diàmetre de 2,57 m (figura 8), és una estructura excepcional. Aquesta construcció constava d’una sola de tovots ben disposats al fons i a les parets; al seu torn, els tovots de les parets estaven arrebossats. El perfil construït tenia una secció poc o molt troncocònica. Amb tot, només es conserva una fondària d’uns 20 cm fins a la cara superior de la sola. Els tovots del fons mesuraven, de mitjana, 45 × 30 cm,

156

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

mentre que els de les parets feien, aproximadament, 35 × 15 cm. Els tovots apareixien lligats amb una sorra molt fina, a manera d’argamassa tova; els de la solera, a més a més, anaven encaixats amb petites pedres falcades. A sobre mateix del paviment, es va documentar un fragment de ceràmica comuna feta amb torn, segurament dipositada quan l’estructura ja estava en desús. Entre els pocs fragments ceràmics que anaren a parar dintre mateix dels tovots, cal destacar un petit fragment informe de ceràmica comuna itàlica, indici que situa la construcció d’aquest revestiment en una època que no podem precisar amb exactitud, però que podem datar entre el final del segle ii aC i el principi del segle i aC, és a dir, en el darrer període del jaciment. Hem de destacar, també, que al fons de l’estructura, a sota mateix dels tovots del paviment, hi va aparèixer una gran quantitat de carbons relacionables amb la construcció de l’estructura i que caldrà estudiar per si poden ajudar-nos a esbrinar alguna dada. Malgrat la llarga tradició ilergeta en la construcció amb fang, aquesta estructura constitueix un unicum. 4. El projecte de reconstrucció paleoeconòmica i paleoecològica del camp de sitges de Missatges. Resultats preliminars Com s’ha assenyalat, la recerca a Missatges començà com a estudi d’uns materials descontextualitzats que il·lustraven una etapa poc coneguda a l’Urgell, que, a causa de les circumstàncies, esdevingué una excavació d’urgència. Amb la nova situació, l’equip responsable prengué consciència, malgrat les limitacions d’una intervenció d’aquestes característiques, que la seva feina no s’havia de limitar a la documentació d’unes estructures i d’unes restes materials. El jaciment també podia ser un excel·lent punt d’arrencada per a la recerca pluridisciplinària del paisatge dels entorns i de les activitats d’una comunitat ibèrica i iberoromana a les planes lleidatanes. En definitiva, Missatges podia contribuir a la reconstrucció integral del passat històric. Aquest plantejament es concretà en el projecte Reconstrucció paleoeconòmica i històrica del camp de sitges iberoromanes de Missatges (Tàrrega, Urgell).5 L’estudi se centrà en l’anàlisi de les onze sitges excavades els anys 1996, 1998 i 1999. Els resultats obtinguts constitueixen una memòria inèdita que encara és provisional. Les noves anàlisis de la campanya 1999-2000 completaran l’estudi i confirmaran o corregiran les conclusions establertes fins ara. La continuïtat del projecte de recerca va ser garantida per la concessió de l’estudi Segona fase de la reconstrucció paleoeconòmica i històrica del camp de sitges ibèriques i iberoromanes de Missatges (Tàrre5. Projecte 1999ACOM 00028 del bienni 1999-2001, coordinat per Ignasi Garcés i Oriol Saula i cofinançat per la Direcció General de Recerca del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya i el Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega.

El camp de sitges ibèric de missatges

157

Figura 8. Fossa revestida amb tovots (FR 18). ga, Urgell).6 Un treball d’aquestes característiques és, ara per ara, únic a la comarca de l’Urgell. Es van fer sis tipus d’anàlisis en què van participar investigadors de quatre institucions diferents.7 Les anàlisis fetes i les persones responsables són les següents: un estudi arqueobotànic a càrrec de la doctora Natàlia Alonso, membre del GIP de la UdL; un estudi antracològic fet per la doctora Raquel Piqué amb la col·laboració de Carmen Mensua al Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la UAB; un estudi de les restes faunístiques i malacològiques fet conjuntament pel doctor Jordi Nadal, membre del SERP de la UB, i per Xavier Gòmez, becari FI del GIP de la UdL; un estudi dels residus en els sediments, en el material de mòlta i en el contingut de recipients ceràmics a càrrec del doctor Jordi Juan-Tresserras, membre del SERP de la UB; un estudi arqueometal·lúrgic, conduït per Carme Rovira, col·laboradora del Museu Nacional d’Arqueologia (Barcelona); un estudi de les restes constructives amb fang fet per la doctora Carme Belarte, professora d’arqueologia de la UB. 6. Projecte 2001ACOM 00011 del bienni 2001-2003, a la coordinació del qual es va incorporar Eva Solanes. 7. De la fase prèvia de tractament general i tria de mostres se’n va ocupar Montserrat Gené.

158

4.1. L’estudi carpològic

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

S’ha d’advertir que l’anàlisi carpològica no permet saber amb certesa quins productes es guardaven a les sitges atès que, recordem-ho, foren buidades i reomplertes d’una manera natural o amb deixalles. No obstant això, és lògic suposar que els indicis recuperats en els abocaments, moltes vegades originats per neteges de llocs d’hàbitat propers, no eren, en essència, diferents. En general, les densitats de restes són baixes i varien molt segons la naturalesa dels estrats, des de 0,3 restes per litre de mostra a la UE 57 (SJ 5) fins a 32,8 restes per litre de la UE 99 (SJ 9), rica també en deixalles de tota mena. El nombre total de restes trobades és de 1.354 tàxons, el 52% dels quals són plantes conreades, el 15%, plantes silvestres, i el 33%, espècies indeterminades. Es van identificar set tàxons de plantes conreades; cinc són cereals (blat dur o nu comú, ordi vestit, blat de tipus compacte, blat vestit i ordi nu), un és una lleguminosa (llentia) i l’altre és una fruita (raïm conreat). L’anàlisi detallada indica unes pràctiques agrícoles clarament cerealístiques caracteritzades pel predomini del blat nu o comú dur, una planta d’hivern, que constitueix el 61% de les plantes domèstiques i apareix en el 75% de les estructures analitzades. En l’ordre d’importància el segueix a molta distància l’ordi vestit, que és una planta tant d’hivern com de primavera i que constitueix el 24,8% de les restes conreades. Aquest percentatge, però, és enganyós, perquè gairebé tot aquest ordi va aparèixer a la sitja número 9 i en un estat molt fragmentari. La resta de cereals identificats són percentualment secundaris i es poden considerar conreus marginals: el blat nu de tipus compacte, el blat vestit i l’ordi nu. El primer només assoleix el 5% dels individus conreables, als quals potser cal sumar el 7,6% d’indeterminables; el segon, sigui pisana o espelta petita, és representat per un sol fragment de base de gluma i el tercer, i darrer, per dos exemplars d’ordi nu que són purament testimonials. També hi ha alguns indicis de consum de lleguminoses; en concret, de llenties, la lleguminosa més freqüent en l’àmbit ibèric. Mereix una menció especial la presència de dues mostres de raïm domèstic procedents de la sitja número 9. Es van identificar catorze tàxons de plantes silvestres de famílies diverses, encara que la major part es poden incloure en el grup de les plantes adventícies, que creixen als camps, i de les ruderals, que ho fan als indrets freqüentats per les comunitats humanes o als marges de camins. Algunes llavors de jonc ens fan pensar que a prop hi havia llocs humits, siguin zones endorreiques (recordem la possible bassa 55), cursos d’aigua propers o aigües estancades en camps de conreu mal drenats.

El camp de sitges ibèric de missatges

159

4.2. L’estudi antracològic

L’estudi antracològic de Missatges es basa en l’anàlisi de 449 fragments de carbó procedents de 8 de les 11 sitges de les dues primeres intervencions. S’ha de tenir en compte que la presència de fusta sempre és aleatòria com a conseqüència de l’activitat humana, però també s’ha de recordar que els entorns condicionen l’oferta. Es van identificar catorze tàxons d’arbres o d’espècies arbustives. L’espècie més documentada és el roure (77,9% dels fragments de carbó, s). La fusta de roure estava associada amb el material de construcció abocat a la sitja número 8, datada en el segle iii aC. El roure, però, també és el tàxon més representat en totes les datacions i apareix en la major part d’unitats estratigràfiques estudiades. Aquesta descoberta ha estat tota una sorpresa i ens indica un medi forestal no llunyà poc degradat. Completen la mostra amb moltes menys mostres boixos, til·lers, alzines-garrics i arboços, que a les zones no conreades indiquen un paisatge de boscos mixtos de roures i alzines o bé amb rouredes als cims dels tossals i les elevacions i alzinars a les cotes baixes. Cal considerar l’explotació esporàdica de ripisilva amb oms (documentats en un nombre important d’unitats estratigràfiques), salzes i àlbers-pollancres, així com de la vegetació halòfila per la presència de tamarius, propis de clapes seques o salobres. El pi roig-pinassa podria ser indistintament en medis diferents. També cal fer esment, per les implicacions econòmiques que pot comportar, de la figuera, un arbre introduït a la regió per l’home, encara que en els temps remots. La diversitat de tàxons segurament és ocasionada per la necessitat de combustible, que es regeix per un patró menys selectiu. En canvi, trobem un patró més selectiu en els materials de construcció, entre els quals s’emprava especialment el roure. Ara per ara, amb l’estudi de les mostres de només vuit sitges, és impossible distingir canvis en el patró de proveïment de fusta en els segles que el jaciment de Missatges va ser actiu. No obstant això, l’anàlisi dels tàxons d’aquest conjunt d’estructures ens indica un medi ric en fusta bona, a diferència del jaciment contemporani de les Roques del Sarró (Lleida), ateses les dades disponibles (EQUIP SARRÓ, 2000), o del més proper de Vilars d’Arbeca, encara que aquest és de la primera edat del ferro i de l’època ibèrica antiga (Alonso [et alii], 1994-96). Missatges, no lluny del segon indret, planteja unes possibilitats diferents amb una vegetació en què, d’acord amb les dades actuals, hi havia més espècies arbustives, aspecte que caldrà confirmar en la segona fase de l’estudi. 4.3. L’estudi arqueofaunístic

Les restes de macromamífers estan distribuïdes d’una manera molt desigual amb 754 registres a la sitja número 9, 483 a la malmesa sitja número 1 i 125 a la número 8; en canvi, cinc sitges no contenien cap os i la resta en tenien quantitats insignificants. Com que aquestes restes obeeixen a abocaments antròpics, l’anàlisi que se’n faci es podrà fer extensiu a la totalitat de les sitges estudiables en la segona fase. Els

160

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

macrovertebrats i algunes petxines marines van ser recollits manualment en el procés d’excavació, mentre que les restes de microvertebrats (ocells, peixos i rosegadors) i microcargols continentals procedeixen, majoritàriament, de les mostres de terra rentades en el procés de recuperació de material carpològic. Les tafonomies resultants són diverses, des de les que indiquen pautes econòmiques fins a les purament accidentals. Aquestes darreres, però, poden esdevenir un indici en la reconstrucció paleoambiental. En el capítol de macrovertebrats, cal destacar l’absència de cavalls. Entre els macromamífers identificats fins ara, s’observa que tots són espècies domèstiques. Sorprèn l’absència d’indicis d’activitats cinegètiques, que haurien aportat un complement carni, o fins i tot de la simple recol·lecció del banyam dels cérvols per a la fabricació d’estris. Aquest fet pot ser purament casual, però si la segona fase del projecte confirmés aquesta manca, podríem plantejar la possibilitat d’una pauta social restrictiva d’aquestes pràctiques. Entre les úniques espècies domèstiques documentades, els ovicaprins constitueixen poc més de la meitat de les restes. En aquest grup, tot i el nombre elevat de restes diferenciables (74,07%), les ovelles superen (16,73%) les cabres (9,20%). El segon lloc de preferència és per als suids, que superen els bòvids. Aquesta correlació és normal en altres zones ibèriques a l’època plena i tardana. Convé, però, recordar el temps de vida més llarg de bous i vaques i el profit econòmic que se’n treu en forma de llet, derivats (cuir, tendrums) i, pel que fa als primers, com a força de treball al camp. Les edats de sacrifici dels animals fan pensar en una gestió dels ramats d’ovelles, cabres i porcs que tendeix a un equilibri entre les poblacions infantil, jove i subadulta, d’una banda, i adulta, de l’altra. Aquesta gestió devia comportar el consum periòdic de la carn i la continuïtat dels ramats. Per contra, entre els bovins l’edat de sacrifici sembla retardar-se entre la població jove i l’adulta. El profit que se’n treia devia consistir a aprofitar les capacitats físiques dels animals abans no minvessin, moment en què eren consumits. Entre les espècies no domèstiques determinades destaca un individu d’eliomys quercinus (rata cellarda), un animal de costums forestals que pot confirmar les dades que es desprenen de l’estudi antracològic. Tradicionalment s’ha considerat que va ser introduït a la península durant l’edat mitjana, però cada vegada hi ha més casos, com el nostre, aparentment anòmals. Hi ha poques restes ictiològiques, que estan en fase de confirmació. Les restes malacològiques d’origen terrestre recuperades a Missatges són clarament aportacions naturals, sense cap valor subsistencial. 4.4. L’estudi dels residus en sediments

Un bloc d’estudis d’una naturalesa diferent són les anàlisis dels residus en els sediments, en el material de mòlta encara enganxat als molins i en el contingut de recipients ceràmics sencers. El mètode emprat és la caracterització arqueomètrica mit-

El camp de sitges ibèric de missatges

161

jançant l’observació microscòpica òptica, la microscòpia electrònica d’escombratge i la tècnica combinada de la cromatografia de gasos amb l’espectrometria de masses. Es van fer tretze anàlisis, majoritàriament de les sitges 9 i 11 i també de la sitja número 7, totes de la fase final del jaciment. Destaquem dues mostres de cendra recollides a la sitja número 9, que confirmen la presència de pol·len de roure, alzina i pi. De la sitja número 11 s’analitzà el contingut d’una olleta modelada a mà on es localitzaren, entre les restes microscòpiques, esclereides de fruits carnosos i, entre les restes orgàniques, àcid ceròtic, característic de la cera d’abella. Aquests resultats són un possible indici d’alguna mena de preparat de fruita amb mel. L’anàlisi microscòpica del sediment d’un molí rotatiu passiu de la sitja número 7 va permetre la identificació de fitòlits de silici de gramínies i d’esquelets silicis tipus triticum de la variant aestivum/durum i d’alguns midons, que poden provar que al molí esmentat es va moldre blat comú dur. Finalment, l’anàlisi d’un còdol de la sitja número 1 va detectar àcids grassos, característics dels greixos de mamífers terrestres i que es podrien haver utilitzat en el procés d’adobatge de pells o cuirs. 4.5. L’estudi arqueometal·lúrgic

L’objectiu de l’estudi arqueometal·lúrgic en aquesta primera fase va ser determinar la composició dels metalls recuperats i, si era possible, la tècnica seguida en el procés d’elaborar-los amb la finalitat de fer una aproximació al treball in situ o bé a l’aprovisionament exterior. El mètode bàsic va consistir a extreure una mostra petita de metall i analitzar-la per microscopis electromagnètics. Podem afirmar que les eines de ferro de la sitja número 9 van ser fetes alternant l’escalfament i el martelleig. Els claus es manipulaven directament des de làmines rectangulars plegades sobre si mateixes i compactades. A Missatges es va documentar el ferro dolç i l’acer baix en carboni; el primer és dúctil i el segon, més dur. Una de les poques escòries localitzades a la sitja número 9 és de coure i de moment és l’únic indici segur d’una activitat metal·lúrgica local. 4.6. L’estudi de les restes constructives

En la primera fase del projecte, l’objectiu principal van ser les restes constructives abocades a la sitja número 8, datada al segle iii aC. Entre els fragments recuperats hi ha bàsicament toves i revestiments. Entre les primeres destaca una tova de dimensions petites, gairebé sencera, que mesura 25 cm de llargada, 14 cm d’amplada i 12 cm d’alt. Els revestiments de fang, molt més abundants, tenen, de mitjana, uns 3 cm de gruix amb la superfície exterior allisada i la cara interna irregular. Es va constatar que a la cara allisada s’hi va aplicar un enlluït amb espàtula, format per argila groga molt diluïda; en alguns punts, s’hi aplicà un pigment negre (de carbó o de cendra) després de l’allisatge.

162

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

Pel que fa a la construcció amb fang, l’excepcional fossa revestida amb tovots (FR 18) podrà aportar interessants novetats en aquest camp tan bon punt s’acabi l’estudi detallat en la segona fase del projecte,. Algunes sitges contenien grans quantitats de pedres poc o molt escairades i irregulars, potser procedents de construccions o del seu rebuig. La descoberta de dues pedres de polleguera (SG 2 i 10) va fornir indicis més clars d’edificacions. La primera estructura es va datar al final del segle iii o al principi del segle ii aC i, de la segona, no va ser possible precisar-ne la data. 5. Conclusions

Les estructures descobertes fan pensar que l’activitat principal del jaciment era la pròpia d’un camp de sitges, encara que les cubetes, les fosses i la possible bassa semblen indicar altres funcions, tal vegada relacionables amb l’explotació del ferro, per una banda, i amb activitats ramaderes, per l’altra. L’estat d’arrasament, degut a successives extraccions modernes de terres i a alguns replanaments, va impedir documentar, en tots els casos, la boca de les estructures, que estan conservades a fondàries diferents. Per la mateixa causa, no disposem de cap prova directa que demostri d’una manera clara que hi hagués un hàbitat al mateix indret. Amb tot, la presència abundant de peces ceràmiques, restes de fauna, estris lítics o metàl·lics i, en particular, restes constructives amb fang i pedra ens indica indirectament la presència d’un hàbitat proper. La constatació de jaciments no excavats situats a menys d’1 km de Missatges, com els Vilars (Claravalls), els Tossalets (Tàrrega) i Aguilella (Barbens), palesen una ocupació àmplia del territori, segurament interrelacionada. La datació, basada en les peces ceràmiques recuperades, demostra que el lloc va ser actiu durant força temps. L’ocupació és evident des del segon terç del segle iii aC ateses les importacions de vasos de vernís negre dels tallers occidentals. Amb tot, hem de fer referència a uns pocs fragments residuals de ceràmica àtica de vernís negre de la darreria del segle iv aC. El període final se situa entre els darrers decennis del segle ii aC i el començament del segle i aC, d’acord amb nombroses mostres de ceràmica de vernís negre campanianes A i B, àmfores Dr. 1 A, B i C i altres importacions. A falta d’un estudi definitiu dels materials, podem datar el moment final pels volts del 90 aC i potser al 80 aC. a tot estirar. Aquesta data es desprèn de la presència d’àmfores Dr 1 B i de la comparació amb conjunts afins com una sitja de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme) datable entre el 90 i 80 aC (Miró, 1991); les sitges del Decumanus B d’Empúries, entre el 110-90 i el 90-80 aC (Aquilué [et alii], 1984); el conjunt amfòric d’Azaila, a la vall de l’Ebre, amb exemplars d’Apúlia i les tres variants de la Dr 1 –algunes Dr 1 C amb tituli picti– (Beltrán, 1976), que M. Beltrán situa cap al 75 aC (Beltrán, 1984), i les fosses de Guissona, datades al 95-90 aC (Guitart [et alii], 1998). La Dr 1 B també es documenta en els nivells fundacionals de la ciutat romana d’Aeso (Isona, Pallars Jussà), entre el 100 i el 80 aC (Payà [et alii], 1994).

El camp de sitges ibèric de missatges

163

La darrera etapa de Missatges és la que manifesta més activitat amb sitges de dimensions més grans, en el rebliment de les quals es van trobar materials ceràmics ibers i itàlics abundants i variats, així com eines de ferro i restes d’altres menes. En aquesta etapa es devien fer servir la fossa revestida amb tovots i la bassa. Les dades de què disposem palesen que l’abandonament del lloc fou total, perquè no es va documentar cap material posterior al segon decenni del segle i aC. El fet que a Missatges hi hagi sitges datables en ple segle iii aC pot obeir a una actitud previsora de les necessitats alimentàries quan s’habità el barri extramurs al Molí d’Espígol, construït entorn del 300 aC (Cura; Principal, 1993). Una altra possibilitat, que no exclou l’anterior, és que abans de la conquesta romana ja s’iniciés una activitat de resposta als estímuls comercials grecs i púnics. En aquest supòsit, Tornabous funcionaria com a centre redistribuïdor de les importacions. Aquesta relació entre un nucli urbà principal, Molí d’Espígol, i assentaments amb camp de sitges, Missatges, també es donava entre Sant Julià de Ramis i Bosc del Congost (Gironès), Burriac (Maresme) i els establiments de la seva vall, les Toixoneres de Calafell i les Guàrdies del Vendrell (Baix Penedès), entre altres casos. Des d’una perspectiva històrica, sembla que els camperols protohistòrics de les planes lleidatanes van solucionar la qüestió de les reserves domèstiques emprant sistemes fins ara desconeguts però diferents de les sitges. Els únics precedents documentats es remunten a la primera meitat del segon mil·lenni abans de Crist a Minferri (Juneda, Garrigues) (Equip Minferri, 1997). Hi ha, però, un notable hiatus temporal entre aquestes sitges i les de Missatges, com també una clara diferència de les proporcions (Equip Minferri 1997). Als poblats fins ara excavats només s’ha pogut documentar una solitària sitja a l’estrat vi del tall de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens, Noguera), datable a la primera edat del ferro (Gallart; Junyent, 1989). Amb aquesta magra realitat, cal sospesar la possibilitat d’una reintroducció de les sitges des del litoral al final del segle iv aC, tot i que no podem descartar que hi hagués hagut una continuïtat no constatada arqueològicament de l’ús de les sitges. Els camps de sitges als afores dels poblats, que tenien una funció econòmica de caràcter col·lectiu que anava més enllà del consum domèstic i familiar (PONS, 1998), es van generalitzar al litoral a partir del segle v aC. Missatges aporta una novetat en la investigació ilergeta, fins ara centrada només en l’estudi de l’interior dels poblats. El coneixement d’aquest jaciment, que encara s’estudia, amplia horitzons sobre la base econòmica dels entorns del Molí d’Espígol. Amb relació a això, aporta dades noves a les hipòtesis contraposades, una de les quals defensava la funció d’aquest nucli com a cruïlla de camins ramaders (Cural; Principal, 1993), mentre que l’altra sostenia que era un centre de producció cerealística (Junyent, 1981). Resta sense aclarir el motiu dels diferents tipus i de les diferents capacitats de les sitges de Missatges; les explicacions són variades i poden obeir a consideracions temporals, a la variabilitat de la producció de gra o a altres factors. Per altra

164

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

banda, és interessant confirmar que Missatges va superar la crisi que a mitjan segle ii aC va patir el Molí d’Espígol. Al final del segle ii aC i a l’inici del segle i aC, el paper del camp de sitges es va intensificar i sembla que va finalitzar amb la implantació d’un nou model d’explotació agrícola més entrat el segle i aC, ja dintre de la romanització. Precisament l’etapa frontissa entre dos mons conegué una proliferació dels camps de sitges a l’Urgell i a la Segarra. Deuen ser d’aleshores les estructures que J. Colomines localitzà a la plaça del Bell Pla de Guissona (Colomines, 1941); les anomenades fosses del camp 1 de la mateixa localitat, per a les quals s’ha proposat la data del 95-90 aC (Guitart [et alii], 1998); les dues sitges incompletes de Cortals (Cervera, Segarra), datades al final del segon quart del segle i aC (Lafuente; López, 1987), i les cinc sitges trobades als Molàs (Verdú, Urgell), en les quals hi havia alguna àmfora grecoitàlica i Dr 1 (Saula, 1994). Amb més incertesa cal afegir-hi la sitja ibèrica documentada en prospecció a la Bòvila Auró (Vilagrassa, Urgell) i altres indicis veïns: els Tossalets (Tàrrega), el Pla de Tàrrega i el Pla del Perelló (al nucli urbà d’aquesta ciutat) (Garcés; Saula, 1996). També s’han de considerar les notícies de la destrucció de diverses sitges als voltants del Molí d’Espígol. Totes aquestes estructures es localitzen entre l’Urgell i la Segarra i, tenint en compte les dades actuals, semblen obeir a un fenomen situat en una àrea concreta que, atès l’estat present de coneixements, no té cap equivalent més a l’occident, si exceptuem les sitges trobades al jaciment de la Trona del Marino (Balaguer, Noguera), encara per estudiar. La concentració de sitges en aquestes dues comarques pot ser deguda a un simple atzar enmig d’una investigació poc desenvolupada. No obstant això, tampoc no podem negar el volum d’importació d’àmfores púniques i de vasos grecs al Molí d’Espígol (Cura; Sanmartí, 1989) i la seva presència escadussera en jaciments de comarques més occidentals. El fet que la distància entre aquestes dues comarques i la costa fos inferior tal vegada era la causa del límit de la rendibilitat en l’intercanvi comercial, que, tot i això, haurien d’ésser de qualitat per justificar un circuit d’aquesta naturalesa. No sabem si en la fase final Missatges continuava sent habitat per ibers, fet probable atesa la continuïtat aparent de les estructures i de la cultura material, llevat de l’augment d’importacions. Les grans quantitats de vi i d’oli itàlics i altres productes de luxe, com ara un vas de bronze, són, si fa no fa, comparables als elements recuperats dins de les «fosses» del camp 1 de Guissona. Aquests, com que eren en una ciutat romana pels volts dels anys que va ser fundada, s’han justificat dient que eren el resultat de la demanda d’itàlics arribats a aquesta zona com a unitats militars o bé com a colons (Guitart [et alii], 1998). Missatges pot exemplificar el comportament dels assentaments rurals. El jaciment ens evidencia que una part dels productes itàlics també era canalitzada vers els consumidors locals, fet possible si suposem que aquests també els valoraven amb el vi de qualitat al capdavant. Tot això era possible perquè mantenia viva la capacitat de centre receptor de les collites dels entorns.

El camp de sitges ibèric de missatges

6. Bibliografia

165

Alonso, N. «Cultivos y producción agrícola en época ibérica». A: SaguntumPLAV, Extra III, 25-46, 2000. Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B.; Miro, J. M.; Ros, M. T.; Rovira, M. C. «L’assentament dels Vilars. (Arbeca, les Garrigues): territori, recursos i activitats productives». A: Gala, 3-5, Sant Feliu de Codines, 319-339, 1994-96. Álvarez, R.; Duran, M.; Mestres, I.; Molas, M. D.; Principal, J. «El jaciment del Camp de les Lloses (Tona, Osona) i el seu taller de metalls». A: SaguntumPLAV, Extra III, 271-281, 2000. Aquilué, X.; Mar, R.; Nolla, J. M.; Ruiz de Arbulo, J.; Sanmartí, E. El fòrum romà d’Empúries, Barcelona, 1984. Badias, J.; Garcés, I.; Saula, O. «Avenç de les excavacions als Missatges de Claravalls (Tàrrega). La conservació dels cereals a l’Urgell en els segles iii-i aC». A: Jornades d’Arqueologia, 2000, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Lleida. [En premsa.] Beltrán, M. Arqueología e Historia de las ciudades antiguas del Cabezo de Alcalá de Azaila (Teruel), Inst. Fernando el Católico, Saragossa, 1976. Beltrán, M. «Nuevas aportaciones a la cronología de Azaila». A: Boletín del Museo de Zaragoza, 3, 125-152, Saragossa, 1984. Burch, J. «L’ús de sitges en època republicana al nord-est de Catalunya». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 6, 207-214, Lleida, 1996. Diversos Autors. La Noguera antiga. Dels primers pobladors fins als visigots, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Museu de la Noguera i Ajuntament de Balaguer, 2001. Colomines, J. «Poblado ibérico de Guissona». A: Ampurias, iii, 35-38, Barcelona, 1941. Cura-Morera, M.; Principal, J. «El Molí d’Espígol (Tornabous): noves constatacions arqueològiques i noves propostes interpretatives entorn del món preromà». A: Laietania, 8, 63-83, Mataró, 1993. Cura-Morera, M.; Sanmartí, J. «Les importacions d’àmfores i ceràmiques comunes del poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell)». A: Empúries, 48-50, vol. 1, 270-279, Barcelona, 1989. Equip Minferri «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la primera meitat del ii mil·lenni cal. BC: primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, 161-211, Lleida, 1997. Equip Sarró «Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): evolució de l’assentament entre el 3600 cal. a.de la n. e. i el 175 a. de la n. e.». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 10, 103-173, Lleida, 2000. Gallart, J.; Junyent, E. Un nou tall estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de Balaguer-Térmens, La Noguera, Lleida, Estudi General de Lleida, 1989.

166

Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

Garcés, I. «Les ceràmiques ibèriques pintades tardanes i romanes de tradició indígena a les valls del Segre i Cinca». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 10, 1164, Lleida, 2000. Garcés, I. «Els sons del ferro a la Noguera. La cultura ibèrica». A: Diversos Autors, 2001, 116-137. Garcés, I.; Saula, O. «La sitja tardo-ibèrica dels Missatges (Tàrrega, l’Urgell)». A: Urtx, 9, 7-66, Tàrrega, 1996. García, J.; Zamora, D. «La vall de Cabrera de Mar. Un model d’ocupació del territori a la Laietània ibèrica». A: Laietania, 8, 147-179, Mataró, 1993. Guitart, J.; Pera, J.; Carreras, C. «La presència del vi itàlic a les fundacions urbanes del principi del segle i aC a l’interior de Catalunya: l’exemple de Iesso». A: Actes dels Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’antiguitat i el comerç al Mediterrani Occidental, 39-65, Barcelona, 1998. Junyent, E. «Emporion i la iberització de Catalunya»: A: L’Avenç, 38, 36-41, Barcelona, 1981. Junyent, E.; Alastuey, A. «La vaixella ilergeta de vernís roig». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 1, 9-50, Lleida, 1991. Lafuente, A.; López, J.B. «Els Cortals (Cervera): aproximació a l’estudi de dues sitges ibèriques». A: Miscel·lània Cerverina, V, 11-31, Cervera, 1987. Miró, J. «Un conjunto de ánforas tardo-republicanas de un silo del poblado ibérico de Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona)». A: Saguntum, 24, 53-67, València, 1991. Morer, J.; Rigo, A. Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (El Vendrell), Aucat, SA, Barcelona, 1999. Morer, J.; Rigo, A.; Barrasetas, E. «Les intervencions arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt». A: Tribuna d’Arqueologia 1996-1997, 67-98, Barcelona, 1997. Palmé, M.; Principal, J. «Interpretació històrica sobre el jaciment de Sant Miquel de Sorba». A: Actes del Vuitè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 8-11 desembre de 1988, 23-25, Puigcerdà, 1990. Payà, X.; Puig, F.; Reyes, T. «Primeres datacions dels nivells fundacionals d’Aeso». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 4, 151-172, Lleida, 1994. Pons, E. «Les sitges en l’època ibèrica». A: Els ibers, prínceps d’Occident, 104107, Fundació La Caixa, Barcelona, 1998. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «El poblament ibèric a la Cessetània». A: Laietania, 8, 183-206, Mataró, 1993. Saula, O. «Història de les excavacions arqueològiques a la comarca de l’Urgell (II). De la postguerra a l’any 1975». A: Urtx, 6, 5-33, Tàrrega, 1994.

La vil·la romana de Can Farrerons (Premià de Mar, Maresme). Resultats de les darreres intervencions MARC BOSCH DE DORIA, RAMON COLL MONTEAGUDO, JOSEP FONT PIQUERAS (ACTIUM)

1. Introducció

Un conjunt d’obres d’urbanització i de soterrament d’infraestructures al terme municipal de Premià de Mar (Maresme), executades sobretot entre els anys 1999 i 2002, van fer descobrir diverses restes arqueològiques al barri de Can Farrerons. Les troballes, que van ser excavades i documentades científicament, pertanyen a una vil·la romana de grans dimensions. El jaciment arqueològic ja era conegut des de l’any 1969, però arran de les darreres intervencions s’ha evidenciat la necessitat de regular l’activitat constructora d’aquesta zona per tal de garantir la preservació de les restes. Ho preveu el Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic, ambiental i històric, aprovat recentment pel consistori premianenc. El valor científic i el creixent interès social i polític que desperta el patrimoni cultural també fan imprescindibles els treballs de recerca que expliquin la importància, la funció i l’evolució d’aquesta vil·la romana. Això i l’òptim estat de conservació d’algunes parts del conjunt arqueològic fan evident la necessitat d’adequar-ne alguns sectors com a centres d’interpretació arqueològica» amb la doble finalitat de difondre i aprofundir l’estudi del patrimoni històric local. 2. La situació del jaciment

La vil·la romana de Can Farrerons està situada al municipi de Premià de Mar (Maresme), que és un nucli format en una època relativament moderna, malgrat que hi ha nombroses proves de poblament antic (v. gr., Coll, 1991; Coll, 1995). Fins a les acaballes del segle xvi i l’inici de la centúria següent no es va començar a desenvo-

168

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Figura 1. Àrea arqueològica de la vil·la romana de Can Farrerons: la Gran Via de Lluís Companys, 229 (1), Mas Foixà (2), Vallpremià (3), carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (4), carrer de Santiago Rusiñol (5), l’Horta Farrerons (6), la Gran Via de Lluís Companyscarrer de Santiago Rusiñol (7).

lupar l’anomenat Barri de Mar, administrativament dependent de Sant Pere de Premià (l’actual Premià de Dalt). L’any 1836, ja notablement crescut, Premià de Mar es va segregar administrativament i va consagrar parròquia pròpia el 1841 amb advocació a sant Cristòfol. La vil·la romana de Can Farrerons està emplaçada a la part nord-est de Premià de Mar, uns 200 m a sota del Camí del Mig, pràcticament al límit amb el terme municipal de Premià de Dalt, entre el Torrent Fontsana a llevant i la carretera de Vilassar de Dalt (BV-5023) a ponent, que s’uneixen a la part alta, amb la qual cosa es forma un gran triangle; al sud és delimitada per la Gran Via de Lluís Companys, tot i

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

169

que probablement s’estén alguns metres més avall. Actualment la zona urbanitzada pren el nom de Barri de Can Farrerons en al·lusió als antics camps de l’Horta Farrerons.1 Les coordenades UTM són: x: 446890; y: 4594250; z: 12 m (làmina 1). 3. El sector 1: la Gran Via de Lluís Companys, 229 (1969)

Les primeres notícies de restes arqueològiques en aquesta zona són del final de la dècada de 1960, època en què el creixement de la població del municipi féu imprescindible el desenvolupament urbanístic de Premià de Mar. En la bibliografia arqueològica aquest jaciment s’ha anomenat Gran Via 229 o Vil·la de la Gran Via fins que les actuacions dels darrers anys han permès interpretar un conjunt més ampli.2 Efectivament, el carrer de la Gran Via de Lluís Companys té una notable tradició històrica a Premià arran del descobriment al mes de març de l’any 1969 de restes corresponents a la part noble d’una vil·la romana. Es descobriren les restes d’una aula de 8,20 × 5,32 m, pavimentada amb un opus tessellatum en què hi havia motius geomètrics policroms. El mosaic consta de dues parts de fases diferents: la primera, del segle ii dC, mesura 6,80 × 5,32 m; la segona, datada als segles iv o v dC, fa 1,40 × 5,32 m (Barral, 1978; Prevosti, 1981; Montlló, 1991). A sota d’aquest mosaic s’hi observà un rudus de 22 cm de gruix. En aparèixer el mosaic, s’avisaren els tècnics del Museu Arqueològic de Barcelona, que, quan van arribar, ja el trobaren destapat. Es decidí treure’l per tal que no es perdés.3 Es va comprovar que hi havia cinc dipòsits. Els tres centrals mesuraven 1,37 m de profunditat × 0,60 d’amplada interna i 2,26 m d’amplada total. Les parets tenien un gruix de 0,45 m. N’hi ha dos que comuniquen per la part alta (sobreeixidor?). Com a curiositat, cal dir que s’observaven les marques de les sandàlies clavetejades dels constructors damunt del recobriment de calç de les parets. Un dels dos laterals, situats sota la part més moderna del mosaic, està recobert d’opus signinum i l’altre, de rajols. Com a materials arqueològics més destacables, es recuperaren: TS Sigil·lada aretina, TS Sudgàl·lica, TS Hispànica, TS Africana A, imitacions de TS Africana A, llànties, ceràmica comuna romana, vidre, un fragment de clau de ferro, una petxina, 1. Antigament hi havia dos Can Farrerons: Can Farrerons d’avall, que ja no hi és, i la propietat actual, anomenada aleshores Can Farrerons de dalt, situada a la confluència de la carretera Premià de Mar-Vilassar de Dalt i el Torrent Fontsana. Devem aquesta informació a la senyora Maria Dolors Cassà, de Premià de Mar. 2. A partir d’ara, ateses les troballes fetes, creiem més adient utilitzar el nom de vil·la de Can Farrerons per a aquest jaciment. Si ens hi referíssim dient «vil·la de la Gran Via», podríem generar confusions no desitjades. 3. Cal esmentar que al lloc que ocupa l’actual número 231 del carrer de la Gran Via de Lluís Companys, anys abans de construir-se l’edifici s’hi excavà un pou i s’hi trobaren tessel·les, segons la informació de la senyora Maria Dolors Cassà, de Premià de Mar. D’altra banda, d’acord amb el testimoni de l’alcaldessa actual de Premià de Mar, la senyora Maria Jesús Fanego, hi havia un motiu figurat en què un amoret cavalcava un dofí, el qual, pel que sembla, no es va documentar l’any 1969, devia formar part d’un segon mosaic de què no sabem res més i encara devia donar més rellevància a les troballes d’aquella època.

170

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

tres ullals de porc senglar i un fons de campaniana del tipus calena tardana (essencialment Prevosti, 1981). Tenint en compte que el que s’excavà aleshores era a sota del mosaic, als nivells que reblien aquestes estructures, tot plegat ens ofereix unes datacions que en cap cas no arriben al baix imperi atès que manquen tipus com ara TS Lucente, TS Africana C o TS Africana D, ben documentats en altres sectors del jaciment.4 A més del que hem descrit, es documentaren la llinda d’una porta amb el forat corresponent per a la polleguera, alguns enterraments 5 i parets fetes amb pedres petites-mitjanes lligades amb calç, unes parets molt similars a les documentades en la segona fase de la intervenció del col·lector i a l’edifici octogonal de Can Farrerons. 4. El sector 2: Mas Foixà (1979)

Les restes de la vil·la romana de la Gran Via 229 són clarament relacionables amb les de l’antic Mas Foixà (sector 2), on es recolliren alguns fragments d’àmfora romana del tipus Pascual 1. Per informacions orals, es té coneixement d’altres restes arqueològiques destruïdes en aquest mas en construir allí una part de la urbanització Vallpremià l’any 1979 sense que s’hi fes cap control arqueològic. Segons les nostres notícies, al petit parc que feren al davant dels edificis encara hi queden restes d’un abocador que podrien ser excavades i que són a uns 2 m de fondària. Pel que fa a aquest lloc, també es diu que, teòricament, hi ha un dolmen prehistòric; així, l’antiga masovera de la casa i altres persones ens han explicat que es tractava de dues pedres paral·leles amb una tercera de sostre i que a dins s’hi havien trobat «morts». Lamentablement, no disposem de cap element gràfic que, efectivament, hi sigui. (Gómez; Coll, 1990; Coll, 1991; Coll, 1992; Coll, 1995; Cazorla; Coll; Járrega, 1997). 5. El sector 3: Vallpremià (1979 i 1996)

Un altre punt vinculat amb la mateixa vil·la és la part superior de la urbanització Vallpremià (sector 3). Durant la seva construcció, a l’agost de 1979, a uns 2 m de fondària, també es va trobar una sèrie de materials romans bàsicament amfòrics (del 4. A propòsit d’això, en els fons del Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya resta un lot de materials arqueològics procedents d’aquesta intervenció de 1969 que encara no han estat estudiats per ningú, que sapiguem. Quan es faci aquest estudi, potser haurem de variar les dates que presentem en aquest resum. Devem a la doctora Marta Prevosti les nostres notícies sobre algunes circumstàncies de l’excavació. 5. En alguns articles de la premsa d’aquells anys s’havia especulat si aquestes tombes eren d’enterraments dels segles xvi-xvii. Examinada la documentació fotogràfica de la intervenció d’aleshores, sembla molt més plausible que sigui de l’època romana, perquè són sota el mosaic. A l’edifici de Can Farrerons també es van trobar enterraments, si bé d’una època diferent.

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

171

Figura 2. Planta topogràfica de l’edifici octogonal de l’Horta Farrerons (sector 6).

tipus Dressel 1C i sobretot Pascual 1), fragments de ceràmica comuna ibèrica i romana, i alguns fragments d’imbrices. Pel que sembla, formaven part d’un abocador que tampoc no fou documentat arqueològicament (Coll, 1995; Cazorla; Coll; Járrega, 1997). Amb tot, alguns veïns de la zona ens han informat que hi havia «arcades» i parts pavimentades que foren destruïdes en excavar els fonaments de l’edifici actual. Cal incloure en aquesta enumeració de troballes les del control arqueològic dut a terme l’any 1996 amb motiu de la canalització del Torrent Fontsana, que ja es relacionaren amb les restes del Mas Foixà i de Vallpremià en la memòria corresponent (Coll, 1996). Essencialment, el que es va descobrir van ser àmfores púniques ebusitanes, àmfores itàliques (Lamb. 2?), ceràmica romana de cuina itàlica, àmfores ibèriques, ceràmica ibèrica comuna (oxidant i grisa), ceràmica ibèrica feta a mà, àmfores romanes locals, ceràmica comuna romana local, ceràmica comuna romana de cuina, dolia, material constructiu relativament abundant (tegulae, imbrices, frag-

172

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

ments d’opus signinum i tovot), així com materials més moderns (segles xvii-xx) procedents dels nivells superiors. Tot plegat no fa res més que confirmar la relativa extensió d’aquest assentament romà. 6. El sector 4: el col·lector del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (1999-2000)

A les acaballes de l’any 1999 s’inicià la construcció d’uns col·lectors d’aigües pluvials al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer de Premià de Mar. Aquesta obra d’infraestructures, promoguda per l’Agència Catalana de l’Aigua (Generalitat de Catalunya) i executada per la constructora Guinovart & OSHA, tenia com a finalitat esmorteir els efectes de les intenses rierades que sovint afecten el municipi. Aquesta nova infraestructura comença en una base de bombeig situada al tram entre el Torrent Fontsana i el carrer de Santiago Rusiñol i travessa el poble de cap a cap, de manera que afecta gran part de la població. Els antecedents arqueològics del barri de Can Farrerons i la descoberta de restes ceràmiques en altres punts de Premià de Mar motivaren fer un control intens dels treballs d’excavació. L’objectiu dels nostres treballs fou determinar si hi havia restes arqueològiques, documentarles i evitar que fossin afectades per l’obra (Bosch; Coll; Montlló, 2002). La descoberta d’un mur (UE 1004) entre els carrers de Santiago Rusiñol i de Mas i Abril i la identificació, uns quants metres abans, d’un estrat on hi havia materials arqueològics romans (UE 1003) van posar en evidència la continuïtat del jaciment tradicionalment conegut amb el nom de Vil·la de la Gran Via. La intenció inicial era la simple documentació de l’estructura i la continuació de l’obra perquè els col·lectors només n’afectaven el coronament i seguien amb una lleugera ascensió. Això no obstant, uns quants metres més endavant una màquina va detectar més elements constructius, per la qual cosa es determinà la paralització de l’obra en aquest tram. L’espai excavat es va limitar a la rasa habilitada per la mateixa obra, d’una amplada variable entre 3 i 4 m i d’unes dimensions totals de 86,81 m2. Els resultats de l’excavació i documentació de les unitats estratigràfiques palesen la presència d’un assentament romà actiu durant cinc centúries, des de l’època augustal, o poc abans, fins al segle v dC. En aquest assentament tan dilatat en el temps hi podem veure diferents etapes o fases constructives. La fase inicial d’ocupació presenta alguns murs relacionats amb dues estructures probablement vinculades amb les operacions de metal·lúrgia. No ens és possible saber les dimensions d’aquest primer establiment, ni veure la planta sencera de l’edificació a causa de les dimensions escasses de l’espai excavat. La factura dels murs documentats és molt similar: estan construïts al sòl natural i els paraments són de pedres de dimensions mitjanes i petites lligades amb argila. Als extrems est i oest s’hi van descobrir, respectivament, el mur de la unitat estratigràfica 1061 i la primera fase de la unitat estratigràfica 1004, els quals probable-

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

173

ment limiten una edificació i el mur de la unitat estratigràfica 1016, que es divideix clarament en dos àmbits. A l’àmbit situat a l’oest s’hi van documentar dos murs més (UE 1064 i 1062) que conservaven només la primera filada i que es degueren utilitzar per compartimentar l’espai. A la part central de l’àmbit s’hi va documentar una fornal, probablement per a la producció metal·lúrgica; l’interestrat de la unitat estratigràfica 1066, de planta ovalada i amb les parets sotmeses a rubefacció, és la cubeta de combustió del forn; al costat mateix s’hi va descobrir la meitat inferior d’una àmfora Pascual 1 (UE 1067) amb un orifici petit al fons que creiem que devia servir per refredar amb aigua els objectes que eren cuits a la fornal; a la banda sud l’estructura es completava amb un muret fet de pedra seca (UE 1065) que devia protegir la cubeta de combustió. A més d’aquest element, també es va documentar un forn petit excavat al sòl natural; es tracta de l’interestrat 1068, de planta ovalada i amb les parets també recremades per termoactivitat. Als nivells arqueològics posteriors (UE 1061 i 1053) s’hi van trobar conjunts de terra recremada, fragments d’escòria de ferro i alguns objectes metàl·lics que creiem que provenen de l’activitat «industrial» d’aquesta fase. Tots aquests elements arqueològics estaven construïts al terreny natural de la zona. Els nivells conservats de circulació (UE 1005/1009, 1047, 1056), d’argila i de terra batudes, van aportar un material arqueològic escàs, en el qual destaca l’àmfora local, la TS Itàlica i alguna imitació d’Aretina i també ceràmica comuna ibèrica. Per raons estratigràfiques i davant l’escàs material recuperat, considerem que la fase inicial del jaciment és de l’època d’August o d’un període una mica anterior al canvi de l’era, sense poder precisar més la datació. La segona fase detectada es relaciona directament amb la primera perquè n’aprofita alguns elements. Constatem que les estructures bàsiques de l’edificació (UE 1004, 1016 i 1061) es van continuar utilitzant, però el nivell de circulació va experimentar un petit augment topogràfic, de manera que els estrats de les unitats estratigràfiques 1061, 1053 i 1021, descoberts en tot l’àmbit de l’excavació, cobreixen algunes estructures anteriors. Damunt d’aquests estrats també s’hi van documentar dues fornals: l’interestrat de la unitat estratigràfica 1055, de planta ovalada i amb les parets recremades per termoalteració, i a la banda sud del quadre d’excavació 5 un bloc del terreny geològic sotmès a rubefacció (UE 1063) que no es va poder excavar perquè era fora de l’àmbit d’actuació. Entre els nivells de circulació destaca l’important conjunt de materials que aportà la unitat estratigràfica 1053, si bé considerem que molts materials recuperats en aquest estrat provenen de fases posteriors (ús i amortització). Entre aquests materials recuperats sobresurten nombrosos fragments de TS Sudgàl·lica, TS Hispànica, comuna romana, parets fines i itàlica de cuina del tipus roig pompeià, àmfores romanes locals dels tipus Pascual 1 i Dressel 2/4, a banda d’alguns exemplars de vernís negre (Calena tardana i Campaniana A), TS Itàlica (Aretina), etc. L’anàlisi d’aquest conjunt, tenint en compte l’absència de materials com l’africana de cuina,

174

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

encara ens situa en l’època de la dinastia julioclàudia, possiblement a les acaballes de l’època de Neró. Creiem que la presència de materials arqueològics més antics indica la relació d’aquestes reformes amb el moment d’ocupació (fase i). La tercera fase històrica és constituïda per unes reformes globals de l’assentament romà. En primer lloc, es van documentar uns nivells de terra (UE 1052 i 1023) que van amortitzar gairebé totes les estructures anteriors i que fa de nivell de circulació de la nova construcció. En aquest estrat hi ha dos murs fets de pedra i calç (UE 1059 i 1060), construïts amb la tècnica de l’encofrat i que són perpendiculars l’un a l’altre; d’altra banda, a l’àmbit est, el mur de la unitat estratigràfica 1004 va ser reformat íntegrament amb la mateixa tècnica constructiva. No sabem quina funció tenien aquestes estructures, però sí que sabem que ens trobem a l’interior d’un edifici romà que tenia els paviments de terra trepitjada. Creiem que es tracta, simplement, d’un dels punts de la part rústica de la vil·la romana. No es va identificar cap rasa de fonamentació. D’acord amb els materials arqueològics recuperats a l’estrat de la unitat estratigràfica 1052, podem datar aquesta fase entre el final de l’època de la dinastia julioclàudia i el principi de la flàvia (tercer quart del segle i dC). Destaca la presència de TS Sudgàl·lica, de les primeres formes de TS Hispànica i també d’una petita mostra de les formes més antigues de la ceràmica africana de cuina. La quarta fase documentada es caracteritza per una reforma de l’edificació construïda en la fase anterior. En primer lloc, s’alçà el nivell de circulació amb l’estrat de la unitat estratigràfica 1048, que va aportar un dels conjunts de materials arqueològics més importants de la intervenció. Damunt d’aquest sediment s’hi construïren diverses estructures de característiques diferents. A la part central del quadre d’excavació s’hi documentà la base d’un dipòsit petit (UE 1015) de planta quadrada i fet d’obra amb un recobriment interior d’opus signinum. Aquesta estructura es va construir sobre el mur central de la primera fase arqueològica (UE 1016), que li devia donar més solidesa. No podem relacionar directament aquest element amb el conjunt de les estructures, però creiem que corrobora la funció d’aquest establiment com a lloc de treball o magatzem. Edificat al sediment de terra comentat (UE 1048), també es documentà un mur de pedra seca, la unitat estratigràfica 1050, orientat d’est a oest i de mal interpretar per l’escàs espai excavat. El material recuperat a la unitat estratigràfica 1048 ens proporciona la datació d’aquesta fase de reformes. S’hi va identificar molt material variat d’èpoques, des del segle i aC fins a la primera meitat del segle ii dC. Hi destaquen nombrosos fragments de TS Africana A, TS Hispànica, una vora de plat de ceràmica vidrada romana, àmfores locals, bètiques, etc. Es va documenta l’excavació de dues fosses de grans dimensions (UE 1051 i 1058) d’una etapa posterior a la fase iv. Ambdues són de planta pràcticament circular o semicircular i no sabem quin ús se’n feia. Aquests interestrats són farcits d’un important sediment de terra amb molt material arqueològic, així com de restes de matèria orgànica (ossos, mol·luscos, etc.).

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

175

Figura 3. Mosaic de la pars urbana trobat al sector 1.

Les unitats estratigràfiques 1019 i 1020, similars als nivells d’amortització detectats a l’extrem est (UE 1003) i oest (UE 1013) del quadre, indiquen un moment d’abocament de residus domèstics. En aquests nivells es va recuperar un conjunt important de material en què sobresurten diverses formes de TS Africana D, TS Paleocristiana, àmfores romanes de producció africana, etc., totes datables fins a la primera meitat del segle v dC o una mica més enllà. Sobre aquests nivells també s’hi van descobrir dos murs (UE 1012 i 1017/1057) fets de pedres de dimensions mitjanes i grans, i lligats amb fang. La precarietat dels paraments ens fa pensar que es tracta de límits dels camps o barraques petites. La darrera fase romana documentada correspon l’amortització del jaciment. L’estrat d’argila (UE 1011) cobreix pràcticament tot el quadre d’excavació. Cal remarcar que en el conjunt recuperat no hi ha materials posteriors a la fase v. Per aquest motiu, creiem que es tracta d’un sediment postdeposicional aportat per factors naturals (rierades). A uns 20 m en direcció oest, dins el tram del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer entre Mas-Abril i Batista i Roca, s’hi detectà el coronament d’un mur (UE 1014) orientat d’est a oest. El parament és de pedra i calç, i la tècnica constructiva també sembla la de l’encofrat. Dues consideracions ens fan plantejar si es tracta de la pars urbana de la vil·la atès que als entorns s’hi recolliren alguns fragments d’estuc policromat desprès de la paret i l’estructura és a la part posterior de l’immoble que hi

176

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Figura 4. Dipòsit localitzat al sector 4.

ha al número 229 de la Gran Via de Lluís Companys, indret on l’any 1969 es descobriren les primeres restes de la vil·la, entre les quals destacava una habitació amb mosaics (vegeu supra). 7. El sector 5: el col·lector del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (1999-2000)

El sector 5 de la vil·la de Can Farrerons també va ser documentat amb motiu de les obres de construcció del col·lector del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (Bosch; Coll; Montlló, 2002). Inicialment no era previst excavar aquest sector, però les necessitats de l’obra obligaren a instal·lar un sobreeixidor des de la cruïlla entre els carrers de Verdaguer i de Rusiñol fins al centre de la plaça del Doctor Ferran, on havia d’enllaçar amb l’antic col·lector que va de muntanya a mar. La descoberta d’un primer mur (UE 1028) que va fer la maquinària de l’obra obligà a seguir la rasa amb més cautela tot preveient que es trobarien més elements antics construïts. Les dificultats d’aquest tram de l’obra no ens van permetre descobrir més d’1 m d’amplada. La nostra intervenció es limità a la documentació dels elements construïts fins al nivell del pas del col·lector. Per tant, no es va poder baixar més avall dels nivells d’enderroc i amortització. L’espai d’intervenció arqueològica comprenia 20 m de llargada.

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

177

Figura 5. Estructura de combustió del sector 5.

Malgrat no poder datar acuradament les estructures aparegudes, s’hi va observar una successió d’almenys dues fases constructives. Un conjunt de parets fetes de pedres de dimensions petites, lligades amb calç i construïdes amb la tècnica de l’encofrat enclouen un conjunt d’habitacions difícils de delimitar perquè la llargada màxima descoberta és d’un metre i mig, a tot estirar. Estan orientades de nord-est a sud-oest (UE 1028, 1038, 1044 i 1033) i de nord-oest a sud-est (UE 1031, 1034-1035). El nivell que amortitza aquestes restes és format per un enderroc de dimensions considerables en què hi ha materials de construcció com tegulae, ímbrex i maons (UE 1029). Aquest estrat, on hi ha molt de material arqueològic, data l’amortització de les construccions al segle v dC. La tècnica constructiva i les característiques d’aquests murs són similars als de la tercera fase detectada al sector 4 del jaciment, datables al final de la dinastia julioclàudia o al principi de la flàvia. 8. El sector 6: l’Horta Farrerons (2000-2002)

Al final de l’any 2000 començaren les obres d’urbanització dels darrers camps de la finca anomenada Horta Farrerons, situada al nord del barri de Can Farrerons. Tenint en compte el conjunt de restes exposades abans, d’antuvi hi havia molta expectativa sobre el contingut arqueològic d’aquesta zona, per la qual cosa era del tot necessari controlar els moviments de terres.

178

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Figura 6. Vista aèria de l’edifici octogonal de l’Horta Farrerons (sector 6).

Les prospeccions mecàniques fetes entre els mesos de novembre del 2000 i gener del 2001 van fer aflorar restes a la cantonada entre el carrer d’Enric Granados i el nou vial en construcció (Coll, 2000b; Coll, 2001a; Coll, 2001b), on es localitzaren diversos murs. Atesos els resultats, per l’abril del 2001 s’efectuaren els treballs de neteja i prospecció en extensió d’aquest sector rebaixant tot el sediment no antròpic fins a la delimitació del conjunt d’estructures i fent unes quantes cales per tal de valorar la importància de les restes. El resultat fou la localització d’una complexa trama de murs en un estat excepcional de conservació que definien un edifici singular de l’època romana (Coll; Font, 2001a). L’excavació en extensió de les restes de l’Horta Farrerons s’inicià al juliol del 2001 i durà fins entrat l’any 2002. La intervenció fou executada per l’empresa Actium i finançada per l’empresa constructora, Mas Soler, SA, l’Ajuntament de Premià de Mar i la Generalitat de Catalunya, segons l’acord a què havien arribat. El resultat dels treballs d’excavació de l’Horta Farrerons fou la localització d’un notable edifici àulic, amb un plantejament arquitectònic singular i una conservació excepcional de les estructures d’obra. El conjunt de restes exhumades i documentades encara estan en procés d’estudi; per tant, presentem unes dades preliminars i subjectes als resultats de l’anàlisi acurada que a hores d’ara se’n fa.

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

8.1. Característiques arquitectòniques

179

L’edifici de l’Horta Farrerons comprèn, aproximadament, 735 m2, incloent-hi l’annex exterior on hi ha situat un praefurnium. Fins ara se n’han excavat entorn de 425, de manera que en resten 180 per a una intervenció futura i uns 105 que són fora de l’àrea afectada per les obres. És clar que l’obra fou plantejada prèviament i alçada de nova planta en una única fase constructiva. La planta de l’edifici és octogonal i presenta una distribució interna perfectament dissenyada a partir d’un pla geomètric ben establert i on els errors de mesura sobre el terreny són exigus (Fàbrega, 2002). L’orientació també és ben definida perquè cada una de les façanes de l’octògon està orientada exactament vers un dels punts cardinals. La longitud màxima de l’edifici és, des de qualsevol lateral o angle, d’aproximadament 30 m; cada façana fa 12 m de longitud. La distribució interna també reuneix particularitats singulars i, com dèiem, basades en una original projecció geomètrica. El nucli de l’edifici i de l’espai que regularitza i distribueix el conjunt de vint-i-dues habitacions és un àmbit central, també de planta octogonal i ubicat seguint la mateixa orientació que els murs perimetrals exteriors. Aquest àmbit, de 14 m de longitud màxima i una superfície d’aproximadament 148 m2, devia ser un pati central a manera d’atri (A-15). Des d’aquest espai s’accedeix als vuit departaments individualitzats que formen l’edifici, cada un amb un nombre diferent d’habitacions segons les necessitats funcionals. La distribució d’aquests àmbits segueix un patró geomètric basat en quatre habitacions àmplies, d’uns 40 m2 i de planta quadrangular, als laterals nord-oest, nord-est, sud-est i sud-oest i la subdivisió d’àmbits més petits als laterals nord, est, sud i oest, els quals segueixen, en tots els casos, un patró simètric que obeeix a la divisió de les estances mitjançant una paret longitudinal i una paret transversal; aquest esquema es trenca, únicament, per lleugeres desviacions motivades per la funció dels àmbits. El resultat és l’obtenció de nombroses habitacions de planta trapezoïdal que indiquen que, des d’un punt de vista arquitectònic, l’edifici presenta una complexitat singular projectada clarament abans de construir-lo i que es posa més èmfasi en l’aspecte geomètric que en el pròpiament funcional. El conjunt fou edificat mitjançant la tècnica de l’encofrat i alçant els murs amb filades progressives que permetessin la col·locació correcta del material constructiu. En diversos punts, les parets encara mostren l’empremta dels taulons de subjecció. Les parets foren alçades en una ajustada rasa de fonamentació excavada en el sòl geològic, motiu pel qual no es va localitzar cap material ceràmic que en permetés la datació. Això no obstant, cal distingir entre, d’una banda, els murs de l’octògon exterior i de l’interior i, de l’altra, els dels grans àmbits quadrangulars de les parets mitgeres dels àmbits menors, perquè únicament als primers hi ha una banqueta àmplia de fonamentació. La major part de l’obra es construí amb blocs de granit de grandària diversa i emprant el morter de calç com a material d’unió. De tant en tant, també s’utilitzaren algunes peces de ceràmica, entre les quals hi ha fragments de doli i pivots d’àmfo-

180

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

ra. Els brancals de la major part de portes són les úniques parts de murs fetes d’obra amb maons massissos. El granit tan sols es va treballar per als grans carreus que formen la cadena dels angles exteriors, punts que requereixen més solidesa. En conjunt, la fermesa de l’obra és l’element principal que ha fet possible la conservació de la major part de parets a una altura propera a 2 m. 8.2. Fases de l’ocupació

D’antuvi distingim tres fases d’ocupació de l’edifici, també subjectes a la revisió completa dels materials exhumats i de la seqüència estratigràfica. El problema més important que presenta l’edifici és la datació de la primera fase constructiva i també d’ocupació. Ja hem esmentat que les ajustades rases de fonamentació, a manera d’encofrat al substrat geològic mateix, no possibilitaven un rebliment posterior que proporcionés materials ceràmics. D’altra banda, els nivells d’ocupació d’aquest primer moment probablement es van eliminar durant la segona fase a causa de les noves necessitats constructives. Aquests factors han comportat l’absència de qualsevol mena de material que faciliti la datació certa de la construcció de l’edifici. Només tenim una certa seguretat respecte a alguns materials que de moment ens permeten determinar l’etapa final d’aquest primer període. Els nivells inferiors localitzats als àmbits subterranis del sector on hi ha un balneum, això és els hipocaustos i el praefurnium, que formen l’amortització de l’activitat original dels àmbits, han proporcionat peces que indiquen una etapa del final del segle iv o de l’inici del segle v. El període constructiu és, de moment, incert, i qualsevol proposta no deixa de ser una conjectura. La proliferació de la planta octogonal en l’arquitectura romana es generalitzà, principalment, vers els segles iii i iv; per a un altre edifici similar, el localitzat al final dels anys setanta del segle passat a Valdetorres del Jarama (Madrid) i el més proper al de l’Horta Farrerons, es proposa una datació del final del segle iv (Caballero, 1985; Arce [et alii], 1986). La construcció de l’Horta Farrerons pot ser, perfectament, d’aquesta època. Una qüestió també important i que cal relacionar amb el problema de la datació és esbrinar si la construcció de l’edifici fou, de debò, acabada i si tingué un primer període d’activitat real. Com hem dit, l’absència de nivells estratigràfics d’una primera fase és un factor important. També ho són l’absència de paviments en la major part d’estances i l’aparença d’edifici incomplet a causa de la falta d’un enlluït a les parets. Tots aquests fets poden tenir una explicació en l’activitat que es dugué a terme a l’edifici durant la segona fase, com també en la possible arreplega de materials de qualitat. Si bé la localització de paviments in situ només es constata, de moment, en dos àmbits, l’excavació de l’edifici documentà voluminosos estrats solament formats per opus signinum trossejat (p. ex., els àmbits 6 i 10). A més, a l’àmbit 15 s’hi exhumaren fragments de paviment hidràulic de gran espessor, possiblement d’estructures que contenien líquids (lacus?). Al departament del bal-

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

181

Figura 7. Hipocaust de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

neum, l’enderroc proporcionà nombrosos fragments d’estuc i a l’àmbit 7 un de pintat amb franges variades de colors. Se’n desprèn, si més no, que bona part de l’edifici fou finalitzada. La qüestió de l’ocupació en una primera fase encara planteja més dubtes, perquè la manca de dades és pràcticament absoluta. Només podem afirmar que abans de la segona fase el forn del praefurnium es va fer servir plenament. L’estratigrafia que s’hi relaciona, constituïda bàsicament per restes de combustió, i la termoalteració tant del sòl com de l’estructura mateixa ho testimonien. No hi ha elements que no permetin relacionar aquesta activitat del praefurnium amb la funció original, la qual cosa sí que es dóna, en canvi, en la segona fase.

182

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

A causa dels problemes exposats, també és dificultós saber la funció de la major part d’àmbits i de l’edifici mateix en el període original. Basant-nos en els elements arquitectònics, tan sols la podem determinar amb certesa al sector oest. El departament ofereix, sens dubte, les particularitats d’un balneum constituït per un conjunt de vuit àmbits relacionats els uns amb els altres. Com als altres sectors, l’accés al balneum es fa a través de l’àmbit 15. La primera estança (A-7) devia ser un petit apodyterium, on es conserva gran part del paviment d’opus signinum. Des d’aquest espai s’accedeix al frigidarium (A-4), també amb paviment hidràulic i amb la piscina, reduïda, al nord (A-5). Seguint un recorregut lineal, al sud del frigidarium hi ha situat el tepidarium (A-3) i, posteriorment, el caldarium (A-2). A l’extrem sud del departament, adossat al caldarium, es va documentar l’alveus, de planta absidal (A-1). El praefurnium, com ja s’ha dit, és un annex exterior adossat al caldarium, al qual dóna accés l’arcada de forn. El conjunt de l’àrea termal és de dimensions reduïdes, d’aproximadament 70 m2 sense comptar el praefurnium. Destaca perquè és la zona més ben conservada de l’edifici i, especialment, pel seu caràcter subterrani, els hipocaustos, el sòl dels quals és d’opus signinum; els hipocaustos, a més, mantenien, in situ i a la major part de l’altura original, el conjunt de pilae de suport de la suspensura. També sobresurt la comunicació entre l’hipocaust del caldarium i el del tepidarium mitjançant tres arcades amb els brancals orientats a la sortida del praefurnium. La resta d’àmbits i departaments són de mal interpretar, si bé és captivadora la hipòtesi que alguns eren cubicula i que, possiblement, algunes de les àmplies estances quadrangulars eren triclinia,. Una primera anàlisi de la distribució de les estances tampoc no ens permet fer-ne fàcilment una interpretació, perquè els departaments difereixen els uns dels altres pel nombre d’àmbits. El departament sud-oest reuneix quatre estances i és, a part del balneum, el sector amb més àmbits. El nord-est, davant de l’anterior, té una disposició similar, si bé amb tres àmbits. La resta reuneixen dues habitacions i, pel que fa als àmbits 8 i 14, potser els més singulars, les àmplies estances formen un únic departament. Aquesta indefinició tampoc no facilita la interpretació del conjunt de l’edifici, malgrat que l’ús com a residència és innegable. Tampoc no podem oblidar, però, l’atractiva idea que fossin tot d’espais de lleure. El dubte més important té a veure amb les característiques dels ocupants de l’estructura, atès que cal tenir present que l’edifici forma part d’una gran vil·la on ja es van documentar altres sectors de restes nobles. La similitud amb l’edifici de Valdetorres del Jarama és més que evident (Caballero, 1985; Arce [et alii], 1986), com també sorprèn la coincidència en alguns problemes, encara que algunes hipòtesis sobre el fet que fos mansio o hospitium no són pas plantejables atès el caràcter no aïllat de l’Horta Farrerons. Deixant de banda les dificultats del període original, la qüestió indubtable de l’Horta Farrerons és la segona ocupació de l’edifici. Pràcticament tota la seqüència estratigràfica excavada correspon a aquesta fase i és, per tant, el període més ben definit del jaciment. A propòsit d’això, aquest període planteja dubtes escassos a d’interpretació. Quant a l’època, aquesta segona ocupació va tenir lloc entre els segles v i vi i es va caracteritzar per la reocupació de l’edifici, que possiblement romania en unes condicions òptimes, per destinar-lo a diverses activitats productives. La funció original

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

183

Figura 8. Tepidarium de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

tant de les estances com dels departaments va ser anul·lada i reconvertida per a les noves necessitats. Solament es constata la continuïtat com a habitatge als àmbits 2 i 3, antics caldarium i tepidarium que en aquella etapa devien esdevenir sengles habitacions d’habitatge en què es van documentar el sòl d’ocupació així com una llar de foc. Al nord-est, els àmbits 4, 5, 7, 8 i possiblement també el 6 acolliren una instal·lació vinícola amb tots els components pertinents. A l’àmbit 4 es va refer el paviment d’opus signinum i s’hi va col·locar una premsa de palanca, torculum, de la qual resten una lleugera plataforma circular i els dos encaixos de l’arboris. L’àmbit 7 acollí el contrapès de la premsa, de manera que es va haver de foradar el paviment per tal d’encaixar-la-hi. L’àmbit 5, antiga piscina del frigidarium, va ser reutilitzat com a lacus vinarius, connectat amb la premsa a través d’un tub de ceràmica que travessa

184

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

el mur divisori entre les estances. A l’àmbit 6 s’hi instal·là un dipòsit rectangular d’1 m de fondària i revestit d’opus signinum, possiblement també lacus vinarius d’aquell període. L’àmbit 8 va esdevenir una vertadera cella vinaria en què es va documentar una quarantena d’alvèols de dolis deguts a fases successives d’instal·lació dels recipients. En gairebé totes les habitacions excavades s’hi van localitzar diverses fosses que presumiblement també contenien dolis; per tant, l’edifici es degué convertir en un gran magatzem. Unes quantes fosses eren molt profundes, respecte a les quals en un primer moment ens vam plantejar la hipòtesi que fossin sitges o abocadors, però la localització de tres dolis in situ va permetre la interpretació definitiva. Excepcionalment, aquests dolis, trobats sencers, estaven completament enterrats amb la vora a uns 20 cm a sota de l’alvèol superior de la fossa. En cadascuna, la boca del recipient era tapada per una teula i segellada amb cendra humida. L’interior era gairebé buit, perquè tan sols hi havia restes de pòsit a la part inferior. A més de la instal·lació vinícola, en alguns àmbits també s’hi van instal·lar en aquell període diferents estructures de combustió que informen d’un probable taller de metalls. Es tracta, principalment, de nombroses cubetes excavades al sòl geològic on s’observen clarament una termoalteració deguda a les altes temperatures i uns quants estrats de residus com ara cendra, carbons, etc. Aquestes fornals són, majoritàriament, a l’àmbit 15, tot i que també n’hi ha als àmbits 8 i 17. Formant part d’aquest conjunt, a l’espai central hi ha una àmplia estructura semicircular, adossada als murs limítrofs dels àmbits 20 i 21, formada per pedres petites i fragments ceràmics i coberta per una capa d’argila sotmesa a rubefacció. L’estructura, lleugerament sobreelevada respecte al sòl d’ocupació, també respon a una gran àrea de combustió. L’ús que es va fer de l’àmbit 23, un cop amortitzat l’antic praefurnium, estava relacionat amb el tractament de metalls; s’hi van trobar diverses restes de combustió i d’escòries de ferro. La reutilització de l’edifici és, doncs, evident i comportà la utilització d’un conjunt d’estructures com una notable instal·lació industrial en les quals es duien a terme dues activitats ben definides, la vinícola i la metal·lúrgica. Durant aquell període també es van construir unes quantes parets a l’àmbit 15 i al sector exterior sud-oest, totes relacionades amb el procés de reforma de la funció de l’edifici. Mentrestant, les estructures d’obra de l’edifici original pràcticament no es van alterar. Finalment, la darrera fase d’activitat, prèvia a l’abandonament definitiu de l’indret, data vers la segona meitat del segle vi, en què, negligides les instal·lacions productives, es van fer algunes inhumacions als sectors oest i sud-oest. Es van documentar, però, dues inhumacions d’individus en el període perinatal de l’època de l’ocupació industrial (àmbits 9 i 11). Hi ha dues inhumacions d’adults a l’àmbit 2 i una a l’àmbit 3 del sector oest, totes en fosses simples i una amb una olla de ceràmica de cuina com a ofrena funerària. L’àmbit 23 també va ser triat per fer-hi una inhumació d’un individu en el període perinatal. A més, a l’àrea exterior sud-oest s’hi localitzà una petita necròpolis formada per set inhumacions, totes d’infants excepte una per a un adult. La majoria de tombes són de tegulae de doble vessant i senyalitzades per un túmul de pedres (Coll; Font, 2001b; Font, 2002).

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

185

Figura 9. Inhumacions d’infants localitzades a l’exterior de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

9. El sector 7: la Gran Via de Lluís Companyscarrer de Santiago Rusiñol (2002)

Després de les intervencions arqueològiques descrites, es va excavar gran part del solar situat entre la Gran Via de Lluís Companys, els carrers de Santiago Rusiñol i de Mossèn Cinto Verdaguer i el Torrent Fontsana (de gener a juliol del 2002). Aquesta intervenció, que encara s’estudia, va ser promoguda per Monza 2000 Inmobiliaria, SL i executada per l’empresa d’arqueologia Actium.

186

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Com a informació preliminar, podem avançar que aquesta actuació va proporcionar les restes d’una gran àrea de magatzem vinícola, en el qual es va descobrir un conjunt molt important d’àmfores locals del tipus Pascual 1. L’edifici comprèn, pel cap baix, 650 m2 (documentats) i s’hi distingeixen diversos àmbits, malgrat que presentava un estat precari de conservació. En molts casos només es van detectar les rases de fonamentació i a l’interior s’hi van localitzar, entre d’altres, algunes estructures de combustió i dues inhumacions. En general, les restes es poden datar entre el final del segle i aC i el final del segle i dC; després de l’abandonament d’aquestes estructures, encara a l’època romana, l’espai fou destinat als treballs agrícoles (Quadrada, 2002) 10. Altres indrets en què es va intervenir

A banda d’aquests sectors on van aparèixer restes arqueològiques, també es van fer prospeccions o excavacions en altres indrets del barri de Can Farrerons que no van donar fruit: el número 225 de la Gran Via de Lluís Companys (any 1987), la cantonada dels carrers del Doctor Batista i Roca i de Mossèn Cinto Verdaguer (any 2002), i els torrents Amell i Fontsana (any 1996). La importància d’aquestes actuacions, que només han permès documentar restes ceràmiques provinents de rierades, rau en el fet que permeten establir uns límits aproximats del conjunt de la vil·la romana. 11. Conclusions

Les intervencions arqueològiques dels darrers anys al barri de Can Farrerons de Premià de Mar (Maresme) han proporcionat una nova dimensió en el coneixement de la vil·la coneguda tradicionalment amb el nom de Gran Via 229. En primer lloc, hem obtingut una nova delimitació més precisa del jaciment perquè la topografia de les restes comprèn una àrea de 4,8 ha, aproximadament, delimitada per dues rieres a l’est i l’oest (Torrent Fontsana i l’actual carretera de Premià de Mar a Vilassar de Dalt); el límit nord probablement era a l’encreuament d’ambdues rieres, si bé fins ara només s’ha prospectat fins a l’edifici octogonal de l’Horta Farrerons; el límit sud és més difús perquè no s’hi ha fet cap intervenció important. Quant a l’època, la vil·la comprèn restes des del període augustal fins a l’antiguitat tardana amb una possible diferenciació de sectors segons l’etapa. A grans trets, els indicis fan pensar que a l’època inicial i durant l’alt imperi la part construïda de la vil·la era entorn de l’actual Gran Via de Lluís Companys, de manera que la pars urbana devia ser al sector 1 i la pars rustica, composta per un conjunt d’edificis i estructures, al voltant de la plaça del Doctor Ferran (sectors 2, 5 i 7). Constatem que durant el baix imperi romà alguns d’aquests sectors van esdevenir residuals a la vil·la, per la qual cosa l’ocupació era a la zona nord del jaciment, tal com

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions

187

demostren les fases tardanes (abocadors) del sector 4 i de l’Horta Farrerons. Les restes conegudes del jaciment ofereixen, doncs, les característiques funcionals i evolutives de les vil·les romanes d’aquest territori. Per les dimensions i les datacions globals, Can Farrerons és afí a les vil·les properes de Torre Llauder de Mataró (Prevosti; Clariana, 1988; per a les darreres intervencions, Cerdà; Pérez, 1991) o Can Sentromà a Tiana (Gurt; Ferrando, 1987) 13. Bibliografia

Arce, J.; Caballero, L.; Elvira, M. A. «El octógono de Valdetorres de Jarama (Madrid)». A: Historia 16, 124, Barcelona, 1986. Barral, X. Les mosaïques romaines et médievales de la Regio Laietana. Barcelona, 1978. Bosch, M.; Coll, R. «Acaba la intervenció arqueològica que afectava el col·lector». A: Premià 2001, 4, 13, Premià de Mar, 2000. Bosch, M.; Coll, R.; Montlló, J. «Intervenció arqueològica en l’execució del projecte de col·locació dels col·lectors d’aigües residuals al carrer Mn. Cinto Verdaguer de Premià de Mar (el Maresme). Desembre de 1999 a març del 2000. Memòria científica», Premià de Mar, 2002. [Text inèdit.] Caballero, L. «El edificio octogonal, tardorromano, de Valdetorres de Jarama (Madrid)». A: Tribuna d’Arqueologia 1983-1984, Barcelona, 1985. Cazorla, F.; Coll, R.; Járrega, R. «Els darrers jaciments arqueològics descoberts a Premià. Una aportació a l’inventari arqueològic de Premià de Dalt i Premià de Mar (El Maresme)». A: XIII Sessió d’Estudis Mataronins, 177-202, Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 1997. Cerdà, J. A.; Pérez, S. «Darreres excavacions d’urgència davant del Clos Arqueològic de Torre Llauder (Mataró. El Maresme)». A: Laietània, 6, 127-147, Mataró, 1991. Coll, R. «Breu resum d’arqueologia premianenca». A: Premià de Mar. Guia turística, 27-28, Premià de Mar, 1991. Coll, R. «El jaciment arqueològic de Mas Foixà (Premià de Mar)». A: Full Informatiu, 28, 2-4, AECC, Premià de Mar, 1992. Coll, R. «Premià de Mar arqueològic». A: Premià de Mar. Guia Informativa, 6-7, Premià de Mar, 1995. Coll, R. Memòria del seguiment arqueològic dut a terme en les obres d’ampliació dels torrents Amell i Fontsana (Premià de Mar, El Maresme). Setembre-octubre de 1996. Servei d’Arqueologia, Barcelona, 1996. [Text inèdit.] Coll, R. «Les darreres descobertes arqueològiques a Premià (1995-2000)». A: Premià 2001, 2, 28, Premià de Mar, 2000a. Coll, R. Informe dels treballs de seguiment arqueològics duts a terme durant l’execució de les obres d’urbanització de l’Horta Farrerons (Premià de Mar, octubre-novembre de 2000, Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2000b. [Text inèdit.]

188

Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Coll, R. Informe dels treballs de seguiment arqueològics duts a terme durant l’execució de les obres d’urbanització de l’Horta Farrerons. Segon informe preliminar (Premià de Mar, octubre de 2000-gener de 2001), Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2001a. [Text inèdit.] Coll, R. Informe dels treballs de delimitació del jaciment arqueològic de l’Horta Farrerons (segona fase dels treballs) i propostes d’actuació (Premià de Mar, gener-febrer de 2001), Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2001b. [Text inèdit.] Coll, R.; Carpio, I. «Resultats de l’excavació d’urgència en el solar de la Gran Via 225 (Premià de Mar)». A: Full Informatiu, 17, 4-6, AECC, Premià de Mar, 1990. Coll, R.; Cazorla, F. «Vilassar de Mar arqueològic». A: Els Quaderns de «Singladures», 2, 1-8, Singladures, 13, Vilassar de Mar, 1992. Coll, R.; Font, J. «L’edifici termal de Can Farrerons. Primers resultats». A: Premià 2001, 20, 24-27, Premià de Mar, 2001a. Coll, R.; Font, J. Estat de la intervenció arqueològica al caient de l’avantprojecte arquitectònic dels locals comercials i del museu arqueològic (Premià de Mar, octubre de 2001), Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2001b. [Text inèdit.] Coll, R.; Montlló, J. «La gestió del patrimoni arqueològic. El paper de les administracions locals». A: Ilturo, 2, 77-85, Cabrera de Mar, 2000. Fàbrega, A. Geometria del jaciment romà d’Horta Farrerons (Premià de Mar), Súria, 2002. [Text inèdit.] Font, J. Intervenció arqueològica d’urgència al jaciment de l’Horta Farrerons (Premià de Mar, juliol-desembre de 2001). Informe Preliminar, Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2002. [Text inèdit.] Gómez, J.; Coll, R. «Un dolmen a Premià de Mar?» A: Full Informatiu, 22, 7, AECC, Premià de Mar, 1990. Gurt, J. M.; Ferrando, F. «La vil·la de Sentromà (Tiana) i el conreu de la vinya. Valoració aproximada a la vista de les restes arqueològiques conservades». A: I Col·loqui d’Arqueologia Romana: El vi a l’antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Badalona, 1985. Badalona, 1987. Menéndez, F. X. «Municipi i patrimoni cultural. Drets i deures dels ajuntaments a la llum de la llei de patrimoni cultural de Catalunya de 1993». A: Segones Jornades de Patrimoni Cultural i Societat, 125-144, AECC, Argentona, 1999. Montlló, J. Estudi musivar de Baetulo i Iluro. Ciutat i àrea rural, Barcelona, 1991. [Text no editat.] Olesti, O. El territori del Maresme en època republicana (s. III-I a.C.). Estudi d’Arqueomorfologia i Història. Mataró, 1995. Prevosti, M. Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, 2 volums, Mataró, 1981. Prevosti, M; Clariana, J.-F. Torre Llauder. Vil·la romana, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1988. Quadrada, R. Informe preliminar. Intervenció arqueològica al solar situat entre la Gran Via de Lluís Companys, els carrers Santiago Rusiñol i Mn. Cinto Verdaguer i el Torrent Fontsana de Premià de Mar (el Maresme), Mataró, 2002. [Text

inĂ¨dit.]

1. Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

190

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

Figura 1. Vista aèria de la muntanya de Sant Julià de Ramis, amb el castellum en primer pla.

El castellum de Sant Julià de Ramis (Gironès). Darreres novetats

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

191

JOSEP BURCH,1 J. M. NOLLA,1 LLUÍS PALAHÍ,1 JORDI SAGRERA,1 MARC SUREDA,1 DAVID VIVÓ 1

1. La descripció de l’indret

La ubicació especial de la muntanya de Sant Julià de Ramis ha condicionat gran part de la seva història. Situada pràcticament com a element de divisió entre les planes de l’Empordà i de Girona en una zona des d’on es controla l’únic punt de comunicació entre ambdues, és un emplaçament que la converteix en un lloc ideal per vigilar el territori. Qui domini aquesta muntanya controla el Congost i, per tant, l’eix de comunicació nord-sud que el travessa. Aquest fet no solament succeïa a l’època antiga, durant la qual passava per aquí el denominat camí d’Hèracles, que els romans transformarien en la Via Augusta, sinó que es dóna encara avui atès que pel Congost hi circulen l’autopista A-7, la Carretera Nacional II, la via del ferrocarril i, pròximament, el tren de gran velocitat. A més, les característiques especials del terreny, que fan de la muntanya de Sant Julià una elevació amb una terrassa superior allargassada però força planera, la convertien en el lloc ideal per construir-hi un gran assentament des del qual es controlessin les terres dels entorns. Això va motivar la construcció de l’oppidum. Aquest fet, indirectament, va provocar que la muntanya fos l’indret idoni perquè els romans hi establissin un punt de control durant els primers segles de la seva ocupació a través d’un pacte amb els qui detenien el govern. Un cop més, la muntanya va esdevenir un indret estratègic durant les guerres sertorianes, un enclavament que els exèrcits de Pompeu no podien ultrapassar sense neutralitzar-lo. Fins i tot un cop abandonat l’oppidum i substituït per una nova ciutat, Gerunda, que controlaria la via d’una manera molt més directa, a la muntanya de Sant Julià hi va seguir havent dos elements molt importants en el procés d’aculturació emprès per Roma: per una banda, una torre de guaita a l’extrem occidental i, per l’altra, un gran temple al costat contrari, que devia ser visible de molts quilòmetres lluny a través de la plana empordanesa, com també devia ser un important element de propaganda. Totes aquestes circumstàncies es continuaven donant a l’època baiximperial, durant la qual, d’acord amb un extens programa destinat a defensar les principals

192

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

vies de comunicació de les províncies, s’edificà una caserna que tenia com a objectius primordials controlar, un cop més, el Congost i servir de defensa avançada o de reforç a la ciutat de Gerunda. Ningú no es podia arriscar a atacar-la deixant a l’esquena una fortificació que no solament podia suposar un perill greu per a la rereguarda, sinó que, ocupant el Congost, podia tallar qualsevol retirada o arribada de reforços als invasors. A la muntanya de Sant Julià de Ramis hi havia dos indrets que a cop d’ull semblaven òptims per bastir-hi una caserna i una torre de guaita. Ambdós estaven situats a l’extrem occidental de la muntanya i estaven separats per una petita vall. Actualment, el més occidental és ocupat per un castell construït a l’època moderna. Aquesta construcció, parcialment excavada a la roca, ha alterat poderosament el sector i, a més, ha fet desaparèixer totes les restes anteriors que hi pogués haver a l’indret. De tota manera, les dimensions de les obres que es van haver de fer per construir aquest castell fan pensar que la terrassa no oferia, inicialment, l’espai suficient per bastirhi una gran caserna. Encara que fos així, però, l’altre indret tenia molts avantatges. Per una banda, es tractava d’un lloc protegit d’una manera natural per tres costats. Així, pel nord i pel migdia la muntanya presentava un gran pendent, mentre que a ponent hi havia la vall esmentada suara. Per l’altra, tot i aquest entorn abrupte, la terrassa superior oferia una superfície planera, estreta però molt llarga, que hi permetia construir diversos edificis. A més, com a elements definitius s’havien de considerar les restes que hi havia: un turó artificial on probablement ja hi havia hagut una torre de guaita durant les darreres dècades de la república i les restes del recinte emmurallat de l’oppidum ibèric, que encara es conservaven parcialment intactes i que facilitaven força les mesures defensives. 2. Els precedents. El poblat ibèric

Les restes del poblat ibèric d’aquesta zona són escasses i disperses. La construcció de la caserna baiximperial, que va fonamentar tots els murs en la roca del subsòl, va malmetre en gran manera totes les construccions anteriors. No obstant això, podem dividir les restes en dos apartats: els habitatges del barri occidental i el recinte de les muralles, les quals estan en més bon estat que els habitatges, atès que, d’aquests, és pràcticament impossible esbrinar-ne les dimensions. Als problemes per saber-ne l’estructura s’hi afegeixen els relacionats amb la datació per tal com les construccions posteriors no solament van malmetre els edificis més antics, sinó que també afectaren l’estratigrafia. A l’extrem del carrer estava situada una de les portes principals del poblat, com veurem, closa i traslladada als darrers temps de la construcció. L’urbanisme d’aquest sector s’articulava al voltant d’un carrer en direcció estoest que travessava la zona d’hàbitat, de la qual resten alguns murs dispersos, així com els retalls a la roca d’algunes cases. En les excavacions també es van descobrir part de les muralles que tancaven el poblat ibèric per la banda occidental. L’aspecte que tenen actualment i que, en al-

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

193

Figura 2. Planta general de les restes excavades del castellum de Sant Julià de Ramis.

guns aspectes, no difereix gaire del que oferiren als constructors de la caserna baiximperial és el resultat de diverses fases constructives entre les quals cal destacar la darrera. Al principi del segle i aC, les defenses d’aquest sector es van transformar radicalment. Es van cloure l’antiga porta i el camí que hi portava, situats al mig de la terrassa en direcció oest-est, i es va construir una muralla doble al sector. Al davant d’aquesta estructura es va crear un turonet artificial que actuava com a coixí defensiu. Per fer-lo, es va aprofitar la roca mateixa del subsòl (pissarra esquistosa),

194

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

es va fer desaparèixer completament l’antic camí i es va obrir un vall a la banda de llevant. També es va modificar el tram de migdia de la muralla bastint un poderós mur de 2,5 m d’amplada amb contraforts interns situats cada 3 m. L’extrem nord també va ser transformat eliminant part de la muralla doble que hi va haver fins llavors i que va ser substituïda per un mur molt més gruixut però únic; a més, es va obrir, segurament, una porteta a l’extrem de tramuntana, gairebé a tocar el barranc. La funció d’aquest mur nou era clarament defensiva, perquè, per accedir-hi, calia passar per un espai estret, encaixonat entre la muralla i el penya-segat esmentat. Cal relacionar totes aquestes reformes, dutes a terme immediatament abans de l’abandonament del poblat, amb el conflicte militar que va enfrontar Sertori i el general Gneu Pompeu, i que conclogué amb la victòria del segon, la qual comportà, entre altres conseqüències, la fundació de la ciutat de Gerunda, que des d’aleshores va exercir, d’una manera directa, el control del camí en direcció nord-sud, la Via Augusta romana, atès que aquesta via la travessava pel mig. Com veurem, una part important d’aquestes darreres defenses republicanes, moltes de les quals ja estaven arrasades o força ensorrades, fou aprofitada com a límit occidental de la caserna baiximperial, especialment el turó artificial, autèntic punt fonamental de l’indret, on es va bastir una torre de guaita. 2. El «castellum»

A partir del principi del segle i aC, el sector romangué abandonat durant més de quatre segles. Hi havia un element que, si bé no s’ha conservat, podria ser considerat l’embrió de la gran caserna. S’aprofità el turó artificial per bastir-hi una torre de guaita des de la qual es tenia una vista excepcional sobretot de l’Empordà, en un sector que era invisible des de la ciutat de Gerunda. D’aquesta torre, potser de fusta, no n’hem conservat restes, però un conjunt important de materials ceràmics indica clarament una presència humana considerable i permanent, però, tanmateix, esporàdica un cop esdevingut l’abandonament general del lloc. Sigui com vulgui, en un moment del baix imperi, que s’ha de situar clarament en les reformes engegades al principi del segle iv i destinades a una defensa més bona de les províncies i, sobretot, dels camins, es va bastir a l’indret un castellum estructurat entorn d’una torre de guaita. El lloc era ideal no solament perquè es tenia un control absolut dels voltants i un domini del camí en direcció nord-sud que portava a Gerunda, sinó perquè el terreny oferia grans avantatges. Per una banda, el turó artificial proporcionava una plataforma ideal per bastir-hi al damunt la torre de guaita. Per l’altra, la terrassa ocupada anteriorment per l’oppidum ibèric proporcionava un espai planer idoni per construir-hi els edificis nous; per 2. Cal valorar aquest punt amb cautela, per tal com l’ampliació de les excavacions cap a l’est podria confirmar la presència de més edificis en aquesta direcció i el fet que l’espai ocupat pel castellum fos més gran que la visió que en tenim actualmen.

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

Figura 3. Castellum de Sant Julià de Ramis. 1ª fase.

195

196

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

acabar-ho de completar, les antigues muralles, si bé parcialment ensorrades i necessitades de reparacions, oferien una línia de defensa pràcticament construïda i que es podia aprofitar fàcilment. A aquests fets cal afegir-hi les característiques del terreny, que proporcionava una defensa natural per tres bandes, atès que l’extensió cap a llevant de la terrassa era l’únic espai relativament obert i accessible.2 De fet, aquests elements previs condicionaren, almenys parcialment, les construccions noves, perquè, com es pot apreciar, les cambres de la banda nord de l’edifici nou s’adapten al perímetre delimitat per l’antiga muralla, en un intent d’aprofitar al màxim la plataforma que aquesta delimitava. Un element important, almenys inicialment, d’aquest autèntic castellum és la torre de guaita bastida a la part superior del turó artificial. Només se’n conserven alguns murs que en delimitaven el basament, construïts, com tots els murs d’aquest període, amb pedres lligades amb morter i alçats amb l’ajuda d’un encofrat. Aquests murs dibuixen un basament irregular, quasi trapezoïdal, que en realitat no fa res més que adaptar-se a la forma del turó. La funció era crear una plataforma superior planera i sòlida per poder alçar la vertadera torre, avui perduda. Per aprofitar l’antic turó artificial, va caldre refer parcialment la muralla, que en part apareixia ensorrada. Aquest fet és corroborat per la descoberta de trams petits de mur amb morter i, sobretot, per la construcció d’un mur que actuava com a element de contenció del farciment del turó artificial, bastit immediatament al damunt de l’antiga muralla. El sector nord de la muralla també devia estar molt arrasat, perquè alguns basaments de les noves defenses (concretament, dues estructures fetes de pedra lligada amb morter) es van bastir a una cota molt baixa; per tant, al segle iv gairebé no hi havia muralla en aquell sector. El sector ocupat antigament pel barri occidental del poblat va ser terraplenat del tot. La zona central va ser rebaixada fins a la roca, de manera que es va crear una superfície planera per fonamentar-hi els murs de l’edifici i col·locar-hi els paviments de morter, mentre que a tramuntana i migjorn, on la roca iniciava el pendent natural de la muntanya, es van fer grans farciments de terra emprant el material que s’havia retirat del sector central. Així, l’edifici, que a la part central està disposat sòlidament sobre la roca del subsòl, penja al damunt del desnivell pel nord i, sobretot, pel sud. Amb vista a la fonamentació sobre la roca, es van haver de construir uns fonaments de fins a 4 m de potència amb contraforts poderosos a la banda de migdia. L’edifici que va ocupar aquesta plataforma es va construir amb pedres locals lligades amb morter i emprant la tècnica de l’encofrat per bastir els murs. En uns quants s’aprecien algunes filades i restes incipients de construcció en opus spicatum. Per reforçar alguns angles i construir pilastres i llindars, es van fer servir carreus de gres del temple republicà, ja abandonat de feia temps i que estava situat a l’espai ocupat actualment per l’església dels Sants Metges. L’ús d’aquest material als punts que acabem d’esmentar va obeir a una necessitat constructiva. Els angles de qualsevol fonamentació sempre són la part més feble

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

197

i necessiten, pel que fa a les pilastres, blocs quadrats i relativament grans. Això no es podia aconseguir amb la pedra local, atès que la pissarra no es pot tallar en blocs perquè s’exfolia. En el període de la construcció de l’edifici aquest problema es va resoldre amb l’aprofitament de blocs del temple. Uns quants segles més tard, quan es reformà l’edifici, es va haver de recórrer al travertí per aconseguir aquests blocs, a causa d’unes raons que ens escapen. Aquest travertí provenia de la zona de les Goges, uns quants centenars de metres al sud-oest del sector que ocupa la muntanya de Sant Julià. L’edifici, de forma quasi simètrica segons un eix est-oest, s’estructurava a partir d’una gran nau central (àmbit 13) de més de 8 m d’amplada i gairebé 30 m de longitud. Estava envoltada de pilastres construïdes a base de blocs de gres i travessada, pel mig, per una fila de pilars de característiques similars destinats a sostenir l’embigat del sostre. Les pilastres no segueixen una alineació perfecta, però això no és un error, sinó un efecte buscat d’una manera voluntària, perquè les bigues transversals devien recolzar sobre la fila de bigues centrals i devien repartir el pes d’una manera més esglaonada que no si haguessin travessat de banda a banda. Aquesta estructura denota clarament que la nau anava coberta amb un sostre de doble vessant. Els murs estaven disposats sobre la roca del subsòl, on es van obrir rases de fonamentació tant per als murs com per a les pilastres i que feien entre 20 cm i més d’1 m de profunditat. Als llocs on ja hi havia una rasa de fonamentació més antiga pertanyent a les antigues defenses de l’oppidum, com ara l’angle nord occidental de la cambra, tant el mur nou com les pilastres de gres s’aprofundien fins al final de l’antiga rasa per recolzar contra la roca. Les cambres situades a tramuntana i migdia d’aquesta gran nau es distribueixen amb simetria, de tal manera que a les quatre cambres localitzades al nord n’hi corresponen quatre més a la banda de migjorn. La cambra 6, situada a la banda nord-oest del conjunt, mesura 6 m × 8 m; construïda totalment sobre la roca natural, conservava un paviment de morter, característica que es repeteix a totes les estances. Al costat de migdia hi havia una gran porta amb un llindar de blocs de gres, avui quasi desaparegut, que en una fase posterior va ser reformada reduint-se’n l’obertura, que a l’origen devia fer prop de 2 m. Al nord hi ha una cambra (àmbit 17) de dimensions molt més petites (4 m × 3 m) que aprofitava l’espai que hi havia entre el descrit anteriorment i l’antiga muralla ibèrica. Aquesta cambra ja estava mig construïda al punt on el turó inicia la baixada cap al nord; per tant, la meitat de tramuntana de la cambra es va construir al damunt d’un farcit de terraplenament. En aparença, aquesta cambra no es comunicava directament amb l’àmbit 6, mentre que al costat nord es conservaven les restes d’una porta d’aproximadament 1 m d’obertura el llindar de la qual devia ser de blocs de gres, dels quals actualment només en resta l’empremta. Entre els àmbits 6 i 17 i la muralla ibèrica hi ha un espai de forma similar a dos triangles units per un vèrtex que, tot i no formar part de cap estança, va ser terraplenat parcialment i pavimentat amb un sòl de calç. Diem «parcialment» perquè a la part més propera a la muralla no es va enretirar la totalitat dels enderrocs, de tal ma-

198

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

nera que els paviments de morter que es van construir a l’indret no recolzaven contra la muralla, sinó contra aquests enderrocs. A llevant dels àmbits 6 i 17 està situat l’àmbit 4, una gran estança de 10,5 m × 6,5 m que en una fase posterior va ser subdividida, però que en aquesta primera etapa constituïa una unitat. En aquest cas, a causa de l’eixamplament natural de la terrassa superior en aquest sector, només va caldre farcir el terreny per anivellar-lo a l’extrem de tramuntana. No es conserva cap marca de porta a la banda de migdia, però aquesta segurament era a tramuntana, on la superfície de la part central del mur presenta una zona molt polida, allà on devia ser el llindar de la porta. Devia tenir, aproximadament, 1,5 m d’amplada. L’àmbit 1 es localitza a llevant del 4 i ofereix un estat força fragmentari perquè gran part dels murs perimetrals han desaparegut. Tot i això, encara se’n distingeix el perímetre, que defineix una cambra de quasi 9 m × 6 m. L’estat d’arrasament dels murs impedeix precisar on era la porta d’accés. A migdia trobem quatre cambres idèntiques a les situades al costat de tramuntana. Aquest fet és força remarcable perquè es van haver de construir grans farcits de terraplenament, grans murs de contenció i contraforts poderosos per mantenir aquesta simetria no solament en la distribució, sinó també en les dimensions; aquesta opció s’explica pel fet que aquestes estances eren força més enllà del punt on la roca del subsòl comença a davallar. A més, en aquest costat es va haver d’afrontar un altre problema. Alguna capa de roca del sector era formada per vetes de roca més tova que la dels entorns, que s’esmicolava per l’erosió i provocava ensorraments, amb els quals s’arrossegaven les capes superiors i tot allò que hi hagués al damunt. Aquest problema ja l’havien tingut els habitants del poblat ibèric, que van haver de reformar, en diverses ocasions, la muralla del sector a causa de les esllavissades freqüents. La solució final va ser construir un gran mur de 2,5 m d’amplada amb contraforts abundants a la cara interna. Tot i això, actualment la muralla presenta senyals d’haver-se ensorrat per efecte d’aquesta erosió. També per aquesta raó els constructors del castellum van col·locar a la banda sud contraforts poderosos per ajudar a sostenir l’estructura. Tanmateix, a hores d’ara, els murs de la banda de migdia apareixen parcialment desplomats i afectats per aquests ensorraments. La simetria entre ambdós sectors arriba al punt que també es repeteix a migdia fins i tot l’espai situat a l’extrem nord-oest entre les estances i la muralla i que es mantenia pavimentat com a zona oberta, però. Així entre els àmbits 16 i 24 i la muralla sud-oest de l’oppidum ibèric es va localitzar un espai que, malgrat no anar cobert, sí que es va pavimentar amb un sòl de morter de gran qualitat i gruix, tal com passa a la banda nord. L’àmbit 16, de quasi 6 m × 7,20 m, és la cambra simètrica de l’àmbit 6. A tramuntana s’hi obria una gran porta amb llindar de blocs de gres que, com succeeix a l’àmbit 6, en una fase posterior va ser reduïda d’obertura. Com a l’àmbit 6, darrere de l’àmbit 16 hi ha una estança petita i quadrangular. Així, l’àmbit 24, de gairebé 4 m × 2,5 m, devia fer de torre, oberta al barranc de mig-

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

Figura 4. Castellum de Sant Julià de Ramis. 2ª fase.

199

200

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

dia. No sabem on era la porta d’accés a aquesta cambra, que, forçosament, feia comunicar la cambra amb els àmbits situats a tramuntana o llevant, si tenim en compte que la cambra penja sobre el barranc pels altres dos costats. En aquesta habitació no es van recuperar restes de cap nivell de circulació i el nivell d’abandonament arribava fins a la roca del subsòl. Nosaltres considerem que aquest fet és degut a la funció de la cambra, una torre, que segurament al principi era buida i pavimentada de fusta. En un moment posterior, es va farcir la part inferior de la torre i s’hi va posar un paviment de morter. A llevant d’aquestes dues cambres trobem l’àmbit 20, que amb unes dimensions de més de 10 m × 6 m constitueix el simètric de l’àmbit 4. A les cambres de la banda de migdia no es podia col·locar la porta a la part contrària de la gran nau central, per tal com a migdia només hi ha el barranc; per això, en aquesta estança, localitzem la porta a l’angle nord-oriental, de la qual es conserva una part del llindar de gres. És possible que també hi hagués una porta similar a migdia de l’àmbit 4, però el mur està tan arrasat que és impossible confirmar-ho. La darrera habitació de la banda de migdia és l’àmbit 22, que és el simètric de l’àmbit 1. Té una superfície de 8 m per 6 m; la porta d’accés devia estar situada a tramuntana, on el mur està molt malmès, per la qual cosa no en podem descriure amb precisió la ubicació ni les dimensions. Totes les cambres del costat de migdia de l’edifici mostren una característica comuna: els contraforts poderosos que s’estenen com a autèntiques arrels que aferren l’edifici al sòl. Així, els murs nord-sud dels àmbits 20 i 22 van cap a migdia, més enllà del límit de les cambres, per actuar com a contraforts. El fet de construir-los probablement va ser motivat per la fragilitat del subsòl d’aquest costat del turó. Aquesta situació, a la qual ja hem fet referència en parlar de l’oppidum ibèric, és corroborada pels contraforts i, indirectament, per la seva ineficàcia. Probablement van complir la seva funció mentre l’edifici es feia servir –no cal oblidar, com veurem, que en una etapa posterior s’hi va afegir un segon pis–, però un cop abandonat, es van ensorrar, precisament, la façana de migdia i, sobretot, els angles de les cambres. Tot això dibuixa un gran edifici definit per un cos central, la gran nau o àmbit 13, amb un sostre més alt que el de les cambres laterals, cosa que devia facilitar la il·luminació d’aquesta gran sala per mitjà de finestres situades a la part alta. A cada costat d’aquesta gran nau, hi havia un seguit de cambres més baixes amb funcions diverses, des de torres de defensa i de guaita fins a barracons, magatzems, cuines i menjadors. A llevant d’aquest primer edifici, n’hi ha un altre que vam poder excavar molt parcialment i la funció del qual no queda gens clara. Les restes recuperades delimiten una zona quadrangular amb un quadrat interior. L’espai entre l’un i l’altre, similar a un passadís, es trobà pavimentat amb morter. A tramuntana, les restes han desaparegut, tallades per la construcció del camí modern, que en aquest sector va rebaixar fins i tot una part del sòl geològic. A migdia, en canvi, només es conserva el gir del mur interior del quadrat, perquè l’exterior devia estar situat en una zona

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

201

actualment desapareguda per l’erosió. Aquest edifici, que a migdia també té un contrafort exterior, presenta una orientació diferent de la del que acabem de descriure. Aquesta peculiaritat s’explica fàcilment perquè el que va fer la segona construcció fou adaptar-se al gir que la terrassa superior del turó fa cap al nord-est. Encara que amb la part descoberta és complicat intentar esbrinar la funció d’aquesta cambra, sí que hi ha alguns indicis que ens poden aportar dades sobre l’estructura. Per començar, és molt curiós observar que el mur que limita el quadrat interior pel costat de migdia se sosté sobre la roca del subsòl, mentre que el paral·lel a aquest, que devia tancar l’estructura exterior, no s’hi aguanta. Aquesta paradoxa pot demostrar que en realitat l’edifici pròpiament dit era al quadrat central, mentre que l’anell exterior, pavimentat amb un sòl de morter, era un passadís o ambulacre que envoltava l’edifici amb uns murs que no estaven destinats a suportar un gran pes i, potser, amb un pòrtic senzill. El sector nord-oest de la caserna devia tenir un nivell de circulació més elevat que el que es conserva actualment. Hi ha diversos elements que ho denoten. Per una banda, els llindars de les portes dels dos àmbits que s’obren en aquesta direcció (àmbits 4 i 17) estan força enlairats en relació amb el sòl actual, que és el mateix que hi havia a l’època republicana. Per l’altra, la situació de la porta d’accés al recinte també aporta dades. Sembla que era a l’extrem nord-occidental de les muralles, en un indret molt proper on hi havia l’antiga muralla republicana. La construcció de dos basaments de pedra i morter al damunt de les restes de la muralla devia correspondre als brancals de la porta nova. La situació d’aquests dos elements indica que la muralla estava completament arrasada en aquest punt i que la porta nova era lleugerament més cap a l’interior de la terrassa que no la republicana, al damunt d’un tram que antigament era muralla; per tant, s’hi passava pel damunt en entrar. Altrament, les restes d’enderrocs de la caserna localitzades en aquest punt eren a una cota quasi 0,50 m més alta que l’antic nivell republicà de circulació. 3. Les reformes

En un moment determinat, després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident i com a conseqüència de l’enfonsament del regne visigot de Tolosa i la intervenció ostrogoda que serví per conservar la Septimània, es van fer un conjunt de reformes a la caserna que en van canviar radicalment la fesomia. La més important fou la construcció d’un pis superior al damunt de les cambres situades a tramuntana i migjorn de la gran nau central de l’antic edifici principal. Per fer-ho, es van col·locar tot un seguit de pilastres al voltant i al mig de les diverses estances. Aquestes pilastres, la construcció de les quals va comportar que es rebentessin els antics paviments de morter i la construcció d’uns altres de nous, es van bastir amb blocs de travertí i no de gres. Aquest és un tret important perquè en la majoria de reformes d’aquell període es va recórrer al travertí per construir pilars o refermar angles, de manera que es va canviar el costum d’usar blocs de gres del vell temple republicà.

202

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

Entre els enderrocs que formaven els nivells d’abandonament de l’edifici, vam recuperar una gran quantitat de fragments del paviment del pis superior construït en aquesta reforma. Es tracta, en tots els casos, d’un paviment sòlid d’opus signinum, molt fi i polit, i amb una preparació que arriba a 30 cm de gruix. Amb aquestes dimensions i aquest pes, no és estrany que s’haguessin de construir tantes pilastres a l’interior de cada cambra (normalment, tres a cada mur i una de central). La construcció d’aquest pis a les cambres laterals també va comportar una reforma a la nau central. Amb l’elevació dels murs perimetrals, a la nau central ja no hi podia entrar claror a través de finestres, però tampoc no va ser necessari perquè es va desmuntar el sostre d’aquesta nau, i el que anteriorment era un gran espai cobert va esdevenir un gran pati central. A ponent d’aquest gran espai s’hi bastí un mur de nord a sud que el compartimentava i del qual només se’n conserva el retall a la roca; va tenir, com a conseqüència, la modificació de les portes dels àmbits 6 i 16, les dimensions de les quals es van reduir a la meitat. No sabem quines eren les diverses funcions dels dos sectors separats per aquest mur, però sí que és segur que al costat de ponent el nivell de circulació era format per una gran quantitat de palets petits de riera, mentre que al de llevant se seguien emprant paviments de morter. A l’est i a l’exterior de l’edifici s’hi construïren dues torres adossades a l’estructura original. Aquestes dues torres (àmbits 25 i 32), de 2 m × 4 m, flanquejaven la porta d’accés al recinte, que era sobre l’eix de l’antiga nau. La torre de migdia, disposada parcialment sobre el barranc, presentava dos grans contraforts com a reforç, la base dels quals era de carreus de travertí. En aquella etapa, tal com posa de manifest la seqüència estratigràfica, l’edifici quadrangular situat més cap a l’est fou desafectat i arrasat, perquè la seva ubicació, davant mateix de les dues noves torres i la porta, hauria dificultat entrar i sortir de l’edifici principal. 4. La funció

El primer que cal saber per entendre la raó de la construcció d’aquesta caserna, la seva ubicació i fins i tot la seva distribució és la situació política per la qual travessava l’Imperi romà al principi del segle iv. Després d’un període d’una gran inestabilitat política i social al llarg del segle iii, es van donar molts canvis en tots els àmbits. Roma ja no era una potència expansiva, sinó una societat que lluitava per la supervivència i les fronteres ja no eren un punt a partir del qual es pogués estendre ni uns límits ferms i segurs que asseguraven la tranquil·litat de les províncies. Aquesta nova posició defensiva també havia de tenir unes conseqüències directes en la formació i distribució de l’exèrcit, així com en l’adopció de noves tàctiques militars. Les invasions i lluites esdevingudes al llarg del segle iii i la pressió constant exercida contra les fronteres de l’Imperi havien demostrat que les tàctiques antigues, basades essencialment en una forta defensa en línia establerta a les fronteres,

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

203

ja no eren pràctiques. El seu gran problema, bàsicament, era que, un cop travessada aquesta primera i quasi única línia de defensa, un exèrcit o, fins i tot, un grup de guerrers relativament reduït es podia moure amb gran llibertat per l’interior de les províncies. Hi va haver, doncs, dues conseqüències fonamentals: l’establiment d’una nova defensa amb profunditat, per la qual els punts fortificats ja no es concentraven solament a la frontera, sinó que es distribuïen al llarg del territori amb vista, especialment, al control i la defensa de les vies principals de comunicació, elements vitals per al funcionament de l’Imperi tant administrativament com econòmicament i militarment, i la creació de cossos mòbils d’exèrcit que patrullaven pel territori i que es podien traslladar amb rapidesa als punts on esclatés un conflicte. En aquest programa defensiu, el control de la Via Augusta era un element essencial per mantenir la seguretat de la província de la Tarraconensis. Era un dels punts principals de penetració en qualsevol intent d’invasió d’Hispània; per tant, el tram entre els Pirineus i Tarraco constituïa un element bàsic des del punt de vista defensiu. En aquest tram, la ciutat de Gerunda era la primera ciutat hispana des de la qual es controlava aquest camí i amb la qual es trobaria qualsevol invasor després de travessar els Pirineus i la plana empordanesa, impossible de defensar. La importància de Gerunda a l’època baiximperial potser derivava més d’aquesta funció estratègica que de la seva rellevància o pes com a civitas. Per tant, d’acord amb el nou projecte defensiu, s’havia de fortificar aquest tram. Cal situar en aquesta perspectiva la construcció de les dues fortificacions de les Cluses, a la zona pirinenca, des d’on es vigilava el pas de la frontera entre la Gàl·lia i Hispània, la remodelació de les muralles de Gerunda a l’època diocleciana i, finalment, la construcció del castellum de Sant Julià de Ramis. Les funcions del castellum eren diverses i la seva situació era òptima per complir-les. Per una banda, s’hi controlava el pas de la Via Augusta pel Congost que comunica l’Empordà amb el pla de Girona. Per l’altra, el domini que exercia sobre la plana de l’Empordà permetia preveure qualsevol atac. A més, la seva situació, a poca distància de Gerunda, feia impossible atacar-la sense haver conquerit o neutralitzat abans el castellum. Cal tenir present que les forces que afrontava Roma a l’occident de l’Imperi eren tropes molt aptes per fer ràpids cops de mà però poc preparades i motivades per dur a terme setges llargs. Això es complicava moltíssim si, a més, es deixava a l’esquena una fortalesa des d’on es podien enviar tropes per atacar els assetjadors o per tallar la via, cosa que evitava l’arribada de reforços o fins i tot podia tallar una via de retirada en cas de derrota. La distribució dels edificis sembla obeir a una altra funció. Molt probablement, la guarnició aquarterada habitualment al castellum era reduïda i estava destinada essencialment a tasques de patrulla i, sobretot, de vigilància des de la talaia annexa a la fortificació. Els espais disponibles feien possible, però, albergar una quantitat elevada de tropes en moments esporàdics o de perill. Podien ser tant tropes de viatge, que devien utilitzar el castellum com a lloc de repòs i aprovisionament, com reforços acantonats específicament a l’indret en situacions de perill. De fet, tot i que en

204

J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

les excavacions solament s’ha descobert, de moment, un edifici sencer i part d’un segon, és molt probable que el castellum ocupés molta superfície de la terrassa superior de la muntanya. Diversos elements semblen indicar-ho: el fet que hi hagi restes de murs de pedra lligada amb morter a punts relativament allunyats del sector excavat que podrien correspondre a altres edificis o instal·lacions relacionats amb la caserna i el fet que en les excavacions fetes fins ara no s’hagin descobert restes d’alguns elements essencials que hi devia haver en una fortalesa com aquesta, els més importants dels quals, probablement, són la cisterna o reserva d’aigua i l’abocador. A més, en acollir tropes de pas, es devia aprofitar tota la terrassa per allotjar no solament els soldats sinó també els cavalls i la impedimenta. L’època de la reforma també es pot relacionar amb canvis històrics importants. L’enfonsament de l’Imperi romà d’Occident i la substitució a Hispània de l’elit dominant per la visigoda van comportar canvis no solament en les estratègies militars sinó també en les prioritats. Cal situar en aquest context les reformes del castellum. A cop d’ull, la construcció d’un pis superior a l’edifici i la conversió de l’anterior sala central en un pati semblen indicar un augment de la capacitat per acollir tropes. Això podria ser enganyós, però; cal tenir present que l’edifici situat a llevant fou abandonat i arrasat. Altrament, la construcció de la porta a l’est, flanquejada per torres, i la conversió de la gran sala en un pati central fan pensar en una disminució de l’espai. Llavors el castellum constituïa un element fortificat, tancat en si mateix i protegit per torres, que en cas de perill esdevenia un nucli fortificat. La construcció del nou pati central, clos, sembla definir un autèntic pati d’armes, un element que avança, en certa manera, l’organització dels castells medievals. La divisió d’aquest espai en dos sectors –l’occidental pavimentat amb palets petits de riera– pot fer pensar en una zona destinada als cavalls de la tropa. Hi ha, però, prou indicis per continuar suposant un ús complementari de la resta de la gran plataforma, potser diferent del que abans s’havia seguit però amb un valor segur. Atenent les dades estratigràfiques que ho abonen, relacionem aquest segon període de la història del castellum amb l’anomenat intermedi ostrogot, durant el qual, de resultes de la derrota de Vouillé (507) i la mort del monarca Alaric II, semblava que tot el regne se n’anava en orris. La intervenció ràpida i decidida de Teodoric, rei d’Itàlia i dels ostrogots, l’home, aleshores, més poderós d’Occident, en benefici dels interessos del seu nét Amalaric no solament consolidà la Septimània, sinó que afavorí una extensió més decidida dels gots per Hispània amb vista a controlar-la. La necessitat de mantenir els lligams amb el territori al nord de les Alberes i el propòsit d’assegurar una defensa i un control eficaços de les vies expliquen les reformes i les millores fetes a Sant Julià, que, se’ns fan paleses en la narració detallada dels fets de 673-674 en què va tenir lloc la revolta de Pau contra Vamba. El final de l’ús de la fortificació s’ha de situar en els primers anys del segle viii i relacionar directament amb l’enfonsament del regne visigot, l’arribada dels musulmans i el conflicte posterior amb les tropes carolíngies. Quan aquestes van arribar a Girona i el territori va quedar englobat en la mal anomenada Marca Hispànica, el castellum de Sant Julià de Ramis va perdre tota la importància estratègica.

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats

205

Llavors l’enemic ja no venia del nord, sinó, en tot cas, del sud, de manera que ja no calia controlar el Congost ni l’accés a la plana de Girona. L’única dada d’aquesta època ens la proporciona un document de l’any 834 que parla del Castellum fractum, la qual cosa demostra que en aquella època l’obra d’origen romà ja restava abandonada i en un estat semiruïnós. Uns quants segles més tard, probablement al segle x, quan la situació canvià es bastí un altre castell situat just a la muntanya de davant de Sant Julià de Ramis i destinat a protegir la plana de Girona i la ciutat: el castell de Montagut. 5. Bibliografia

Burch, J.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D. Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 1. El sector de l’antiga església parroquial, Sant Julià de Ramis, 2001. Burch, J.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D. «Excavacions al poblat ibèric de Sant Julià de Ramis». A: Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines, 227-236, Sant Joan de les Abadesses, 2002. Burch, J.; Garcia, G.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D. Excavacions arqueològiques a Sant Julià. 2. El castellum, Sant Julià de Ramis. [Text en premsa.] Castellví, G. Le monument romain de Panissars (Trophées de Pompée?) et la franchissement Pyreneen de la Voi Domitienne, Lille, 1991. Castellví, G. «Clausurae (Les Cluses, P.-O.): forteresses-frontière du Bas Empire Romain». A: Rousselle, 81-118. Castellví, G; Comps, J.-P.; Kotarba, J.; Pezin, A. Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta, Documents d’Archéologie Française, 61, París, 1997. Castellví, G.; Gavage, C.; Laforgue, J. «1.3. La via Domitia en montagne: le franchissement des Pyrénées». A: Castellví [et alii], 201-214. Castellví, G.; Nolla, J. M.; Rodà, I. «La identificación de los trofeos de Pompeyo en el Pirineo». A: Journal of Roman Archaeology, 8, 5-18 i dues làmines en color, 1995. Castellví, G.; Nolla, J. M.; Rodà, I. (ed.) Le trophée de Pompée dans les Pyrénées (71 av. J.-C.) (Col de Panissars, Le Perthus, Pyrénées-Orientales, France. La Jonquera, Alt Empordà, Catalogne, Espagne). [Text en premsa.] Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà, I. Inscriptions romaines de Catalogne. V. Supplément aux volumes I-IV et instrumentum domesticum, Múrcia, 2002. Luttwak, E. N. The grand strategy of the Roman Empire: from the first century AD to the third, Baltimore, 1996. Mayer, M. «Castrum quod vocatur clausuras». A: Rivista di Studi Liguri, lixlx, 207-212, 1993-1994. Nolla, J. M.; Palahí, L.; Vivó, D.«El castellum de Sant Julià de Ramis i la defensa de la via Augusta a l’antiguitat tardana». A: Els castell medievals a la Medite-

rrània nord-occidental. Arbúcies, 5, 6 i 7 de març de 2003. [Text en premsa.] Nolla, J. M.; Rodà, I. Memòria de les campanyes d’excavació efectuades a Santa Maria de Panissars (la Jonquera, Alt Empordà) entre 1989 i 1993, Girona, 1994. [Text inèdit.] Richardot, Ph. La fin de l’armée romaine (284-476), París, 1998. Rousselle, A. Frontières terrestresç, frontières célestes dans l’Antiquité, Collection Etudes, 20, Perpinyà, 1995.

1. Director de la intervenció arqueològica. 2. Directora de la intervenció arqueològica. 3. Cap del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

208

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona (Barcelonès) JORDI AGUELO,1 JOSEFA HUERTAS,2 FERRAN PUIG3

1. Preàmbul

La intervenció arqueològica al mercat de Santa Caterina va ser motivada per les obres de la seva remodelació i va permetre la recuperació de part del solar de l’antic convent homònim. Aquesta intervenció formava part un projecte del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat-Institut de Cultura de Barcelona (MHC-ICUB) i es va fer en diferents fases, sempre simultàniament amb l’estudi de les fonts bibliogràfiques i documentals. La intervenció va ser portada a terme per l’empresa CODEX, SCCL amb el permís corresponent de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i sota la direcció tècnica de Josefa Huertas i Jordi Aguelo, i va ser finançada per l’Institut de Mercats de Barcelona i Foment de Ciutat Vella. Els treballs d’excavació arqueològica fets entre el 1999 i el 2002 encara no han finalitzat; per tant, cal dir que els resultats tenen un caràcter provisional, perquè estan en fase d’estudi. Tanmateix, aquests resultats han posat de manifest la importància històrica de les restes localitzades en aquest solar, les quals ens permeten documentar diferents fases que comprenen des de contextos prehistòrics fins a contextos dels nostres dies i que tot seguit exposarem. Abans de començar, però, farem una referència breu a la situació del jaciment, a les intervencions arqueològiques fetes als voltants del mercat de Santa Caterina i al coneixement que la historiografia tenia d’aquest solar abans d’iniciar la intervenció arqueològica. 2. La situació del jaciment El solar del mercat de Santa Caterina, situat al barri de la Ribera de Barcelona, és delimitat per l’avinguda de Francesc Cambó, els carrers de Freixures, de Colomines

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

209

i d’en Giralt el Pellisser, i per la plaça de Santa Caterina. Pel que fa al context històric, aquest jaciment era fora de les muralles de la ciutat romana de Barcelona, molt a prop d’una de les vies d’accés. Posteriorment, quan a l’època medieval la ciutat començà a créixer amb l’aparició de burgs o «viles noves», era entre la de Sant Pere i la Vilanova del Mar. A partir del segle xiii, aquest espai va ser ocupat pel convent de Santa Caterina, considerat el més gran dels que hi havia dins de la ciutat de Barcelona. Aquest convent, de l’orde dels predicadors o dominics, és força conegut tant per la seva importància històrica –va ser la primera seu del Consell de Cent de Barcelona, entre altres coses– com pel paper que s’acostuma a atorgar-li en la introducció del gòtic a Catalunya, atès que és considerat el primer edifici d’aquest estil arquitectònic i que va establir el model d’església de nau única amb capelles entre contraforts, volta de creueria i absis poligonal. Malauradament, el conjunt conventual va desaparèixer a mitjan segle xix, i només en resten algunes representacions i descripcions, entre les quals cal destacar els treballs de Josep Casademunt i Caietà Barraquer. 3. Les intervencions arqueològiques precedents

Tot i que no es documenten intervencions anteriors específicament al solar del mercat, a banda dels sondatges fets el 1997-1998 i dirigits per J. Huertas i J. Morer, podem esmentar com a antecedents arqueològics les excavacions fetes als terrenys que antigament constituïen el convent de Santa Caterina, el solar del qual tenia una extensió més gran que el del mercat actual. Bàsicament, en aquest apartat caldria esmentar les intervencions dutes a terme al subsòl de l’avinguda de Francesc Cambó els anys 1984 (dirigida per M. T. Miró i A. Oliver) i 1986 (dirigida per J. O. Granados [et alii]), on es van descobrir diferents seqüències estratigràfiques, entre les quals destacava la de l’època romana en què hi havia restes d’un possible abocador d’àmfores del període fundacional i una necròpolis tardoimperial. També es documentaren un conjunt de fonaments de construccions de l’època medieval. Posteriorment, a banda de la intervenció feta al solar del mercat, entre els anys 2001 i 2002 també es va excavar la prolongació de l’avinguda de Francesc Cambó sota la direcció d’A. Bordas i G. Torres; concretament, a la zona on la planimetria antiga localitza l’hort del convent.

210

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

4. La història

Segons la historiografia, els dominics arribaren a Barcelona el 1219 i al començament es van establir al barri del Call. Quatre anys més tard, la ciutat els va fer donació d’una capella i unes cases situades fora de les muralles, més enllà de la riera de Sant Joan. El mateix any, el 1223, Jaume I concedí a aquests llocs el títol de reial monestir. El 1243 començaren les obres d’un nou convent en uns terrenys cedits pel bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal; el 1252 el temple estava construït fins a l’arrencada dels arcs i el 1275 només restava concloure el darrer tram de l’església. El 1492 Alfons de Baena va construir l’arc d’ingrés a l’església. El 1249 els consellers de Barcelona iniciaren les seves reunions a la capella de les Verges del convent de Santa Caterina, la qual fou enderrocada al segle xvi. El 1252 fra Berenguer de Palou cedí un terreny com a cementiri del convent, que temps a venir esdevindria un claustre, el qual seria substituït, posteriorment, per una plaça amb un pòrtic a tocar de l’església, enderrocat el 1820 i reconstruït i enderrocat els anys trenta del segle xix. En el període 1602-1608 es va construir una nova línia de capelles i el Santíssim, a tocar del carrer de Colomines. A la primera meitat del segle xviii, es van fer diferents obres d’arranjament a l’església com a conseqüència del bombardeig de la ciutat durant el setge de 1714, en el qual Santa Caterina rebé 365 impactes. El 1823 s’enderrocà la part del convent que hi havia entre el carrer del Tragí i la zona que esdevindria la prolongació del carrer de Freixures, de manera que van quedar a la vista els dos claustres. Aquest enderrocament comportà que cap al 1830 es reconstruís tot aquest sector. El 1835 el convent fou assaltat i el 1837 s’enderrocà l’església i bona part del convent. Pocs anys després, es construí el mercat de Santa Caterina o d’Isabel II a l’indret on havien estat les edificacions principals de l’antic convent dominic. Aquest mercat s’inaugurà el 1848 i ha arribat fins a l’època actual amb un seguit de reformes. 5. Les intervencions arqueològiques al mercat de Santa Caterina: 1999-2002

Entre el 1999 i el 2002 es van desenvolupar diferents campanyes arqueològiques, les quals es van fer seguint el mètode de registre estratigràfic proposat per Edward C. Harris. Les podem agrupar en unes quantes fases d’intervenció que tingueren finalitats diferents i plantejaren problemes també diferents. Tot seguit les descriurem breument. En una primera fase, es van fer tres intervencions. La primera va ser el 1999 i va 4. Dibuix de Judit Vico.

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

211

Figura 1. Planta de la inhumació doble i secció de la fossa on es va documentar. Bronze inicial.

consistir a obrir en extensió el solar del mercat, cosa que permeté constatar la gran quantitat i complexitat de les estructures que hi havia al subsòl d’aquest solar. Aquesta circumstància portà a fer una segona intervenció, duta a terme al principi de l’any 2000, en la qual s’excavà el solar amb l’objectiu de documentar d’una manera intensiva i extensiva les restes localitzades al subsòl del mercat de Santa Caterina, així com avaluar-les i interpretar-les. Els límits de la intervenció foren determinats pel projecte mateix d’actuació al mercat i pels marges de seguretat que s’hagueren de deixar, els quals van ser marcats per la direcció de l’obra i van ser d’uns 2 m en relació amb la façana del carrer de Colomines i d’entre 4 i 6 m als laterals dels carrers de Freixures i d’en Giralt el Pellisser, així com a l’avinguda de Francesc Cambó, on es conserven les façanes de l’antic mercat, les quals es van apuntalar. Al final de l’any 2000 es va fer una nova intervenció per tal d’excavar i documentar uns quants vasos sepulcrals. En una segona fase, es portà a terme la resolució de 6 d’octubre de 2000 de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, segons la qual calia preservar les restes arqueològiques localitzades a l’angle del solar on coincidien els carrers d’en Giralt el Pellisser i de Colomines, tal com es preveia a la Proposta agost 2000-Mercat de Santa Caterina», i en la qual s’establia que les restes serien museïtzades. Segons la mateixa resolució, la resta d’estructures afectades per la construcció del nou mercat 5. Planimeria de F. Palma, J. M. Puche i J. Vico.

212

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Figura 2. Planta de les estructures dels segles I-VI dC. 1. Estructures altimperials. 2. Necròpolis tardoimperial.

serien desmuntades, cosa que s’havia de fer d’una manera sistemàtica amb una metodologia arqueològica, sota la direcció d’un tècnic i amb l’autorització del director general del Patrimoni Cultural. El desmuntatge s’havia de fer per fases temporals començant per les estructures més modernes i acabant per les més antigues fins a esgotar el jaciment. Aquesta intervenció es dugué a terme l’any 2001 i permeté documentar moltes solucions tècniques emprades en la construcció dels diferents edificis que s’han anat succeint en aquest solar, com també es van constatar altres estructures anteriors, les quals no es van documentar fins que no es va fer el desmuntatge esmentat. També cal assenyalar que aquesta intervenció permeté documentar restes del bronze inicial que no es documentaren fins que no es completà el desmuntatge. En la tercera fase, un cop fetes les pantalles i els ancoratges corresponents per subjectar la terra, es van excavar els marges de seguretat i es van desmuntar després d’haver-se documentat les diferents seqüències estratigràfiques. Amb aquesta intervenció, que es dugué a terme entre el final del 2001 i el començament del 2002, es completà la informació aportada per les dues fases anteriors. Finalment, la quarta fase, actualment en curs (2002), consisteix a excavar i adequar l’excavació de la zona de reserva per museïtzar-la. 6. Els resultats de les intervencions de 1999-2002

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

213

La primera ocupació del solar és testimoniada per tres retalls, dels quals un està aïllat i és de secció troncocònica i parets corbes. En aquest retall, a més, s’hi va localitzar un enterrament d’inhumació doble en posició fetal (figura 1).4 Segons els estudis preliminars, són una dona adulta i un nen, el qual no està gaire ben conservat. El material associat és del bronze inicial. Els altres dos retalls estan junts; morfològicament, un és de secció globular i l’altre, de secció ovoide. Al primer s’hi van trobar les restes d’un ovicaprí jove en connexió anatòmica, i al segon, força material ceràmic, constituït per ceràmiques decorades amb incisió de la superfície abans de la cocció, la qual es combina amb la impressió, que serveix d’element complementari, de manera que es formen uns cordons impresos espigats entorn de la vora de la peça, d’on pengen unes garlandes incises. Es van documentar un vas semiesfèric i un altre d’ovoide amb aquestes decoracions. A l’espai delimitat per les garlandes del vas ovoide s’hi observen motius solars impresos. Es considera que aquests materials pertanyen al grup del nord-est, per la qual cosa ens situen en el bronze inicial, en un moment epicampaniforme. A continuació es va documentar un hiatus fins a arribar a l’època fundacional de la ciutat romana, en la qual es van localitzar alguns murs de factura molt pobra i abocaments de materials, bàsicament amforic (Dressel 2-4 i Pascual 1). És possible que aquestes estructures siguin les restes d’una vil·la, tot i que el seu estat deficient de conservació en dificulta la interpretació (figura 2).5 Cap a mitjan segle i dC es van abandonar aquestes construccions.

Figura 3. Planta de les estructures altmedievals. 1. Convent. 2. Cases.

214

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Tot seguit hi ha un segon hiatus fins a una zona de necròpolis de l’època baiximperial datable entre els segles iv i vi dC (figura 2) i en què es van trobar enterraments en fossa simple, àmfores, tegulae de doble vessant i edificacions funeràries. Sobre aquesta necròpolis s’hi van documentar dos dels seus límits, el septentrional i l’occidental; a més, tenim constància que depassa els límits del mercat als carrers de Colomines i d’en Giralt el Pellisser. Les tombes estan distribuïdes regularment. Les edificacions funeràries estan situades a la zona més propera a la via, mentre que els altres tipus d’enterraments són a la més allunyada. Aquests presenten dues orientacions: la majoria estan orientats en direcció sud-oest–nord-est i uns quants tenen una orientació nord-oest–sud-est. Els individus estan inhumats i són en decúbit supí amb els braços encreuats a sobre de la cintura o de la pelvis, menys els infants de les àmfores, que estan en posició fetal. Es van trobar prop d’un centenar de tombes, en les quals no es va localitzar cap mena d’aixovar associat. També s’ha d’assenyalar la presència d’una tomba de tegula isolada a tocar del carrer de Freixures (figura 2). Aquesta zona de necròpolis devia formar una parcel·la molt ben delimitada dins de les àmplies zones d’enterrament descobertes al barri de la Ribera. Molt probablement era molt a prop del ramal de la Via Augusta que actualment forma els carrers dels Carders i dels Corders. El que la diferencia de la resta són les esmentades edificacions funeràries, que evidencien que aquesta necròpolis era utilitzada per famílies rellevants de la colònia. Atenent els tipus constructius i, bàsicament, els tipus localitzats d’àmfores (p. ex., Keay XXIV a), es pot datar entre el segle v i el vi dC. Tot seguit trobem una quantitat important de sitges i pous d’aigua que amortitzen les estructures anteriors, datats entre el període final de la necròpolis i el segle xii i caracteritzats per la presència de ceràmica espatulada i importacions àrabs. Posteriorment en aquesta fase hi ha documentades un seguit d’estructures que corresponen, bàsicament, a fonaments. Les relacions entre aquests fonaments ens han permès constatar diferents projectes constructius associats amb un conjunt reformes i que ara detallarem. Cal dir, amb relació a la datació dels diferents projectes, que els materials apareguts estan en fase d’estudi; per tant, les datacions que donarem són aproximades i s’hauran de sotmetre a una revisió posterior. El primer d’aquests projectes és un conjunt d’edificacions construïdes al voltant d’un pati i, doncs, en disposició claustral. Cal assenyalar, però, que, si bé aquestes edificacions foren utilitzades pels dominics, no sembla pas que ells mateixos les edifiquessin totes, sinó que més aviat devien reaprofitar unes edificacions prèvies que devien constituir un conjunt concebut per viure en comunitat. Entre les restes d’edificis d’aquest projecte (figura 3), tenim els fonaments d’una església, la qual creiem que és la capella que la historiografia esmenta com a donació feta als dominics en el període d’instal·lar-se al solar ara excavat. Aquesta capella o, més ben dit, església es va localitzar de mig cos als peus dins l’església enderrocada el 1835. Aquesta és d’una sola nau i amb un absis semicircular, encara que, poc o molt, és ultrapassat, al cantó nord-oriental i té uns 25 m de llarg × uns 11

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

215

Figura 4. Planta del creixement del convent altmedieval amb l’arribada dels dominics. 1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

d’ample; les característiques físiques dels fonaments fan pensar que probablement es tractava d’una construcció amb coberta de volta de canó. Aquesta església no és, però, un edifici aïllat, sinó que té altres edificacions associades que semblen correspondre a un conjunt on es vivia en comunitat o s’hi havia viscut abans de l’arribada dels dominics. Aquest conjunt tingué una existència relativament llarga si considerem que es van documentar la modificació i la compartimentació de diferents espais, com també diferents creixements del conjunt inicial. Aquest conjunt s’ha d’emmarcar entre els segles xi-xii i el xiii. No hem d’oblidar que els dominics arribaren a Barcelona el 1219, tres anys després de la creació d’aquest l’orde, i, concretament, al solar que va motivar aquesta intervenció el 1223. Amb relació a les restes de construccions associades a l’església esmentada, convé saber que hi vam trobar una sèrie de dependències al cantó nord-occidental distribuïdes en disposició claustral. Entre aquestes tenim una sala amb contraforts que podria ser el dormitori i que posteriorment va ser compartimentada. Una altra sala que ha estat interpretada com a refectori és de planta rectangular i té adossades als murs unes petites tàpies esglaonades i recobertes de calç que delimiten un espai petit on, d’una banda, hi ha el mur que tanca la sala i, de l’altra, una mena de contraforts petits que no compleixen cap funció estructural i que es van repetint regularment. Creiem que aquestes tàpies poden ser una mena de bancs per seure-hi amb l’esquena contra el mur sense haver de donar l’esquena a ningú. Els «contraforts pe-

216

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Figura 5. Planta del convent de Santa Caterina a mitjan segle XIII. 1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

tits» podrien ser la base del suport d’unes taules. D’aquesta manera, la comunitat devia seure per menjar distribuïda seguint les línies que marquen els murs de la sala i sense que ningú donés l’esquena a ningú. Aquesta manera d’organitzar l’espai del refetor que seguia la comunitat no és gens estranya en el món de les comunitats mendicants. Hi ha altres dependències que encara estan en fase d’estudi per establirne la funció. Es van documentar diversos enterraments situats tant a l’interior com als voltants del temple que també estan relacionats amb la capella. Un forn de metalls que degué servir per fer la campana de l’església és, probablement, de la mateixa època que la capella. La datació d’aquest forn, malauradament, no es pot precisar amb seguretat, si bé, atesa l’estratigrafia, és força clar que ha de ser contemporani de la capella. Hi ha unes quantes edificacions, probablement domèstiques, que són contemporànies de l’estructura conventual que acabem d’estudiar (figura 3). Tenen una orientació totalment diferent de la del conjunt descrit i possiblement es van construir al període inicial d’urbanització de l’alta edat mitjana fora de la ciutat de Barcelona; al segle xiii van ser amortitzades a causa del creixement del convent dominic. Malgrat tot, és força possible que haguessin funcionat amb el conjunt conventual de la capella. Probablement aquestes construccions són les que la ciutat donà als pares predicadors, els quals van fer unes reformes dels edificis per adequar-los a les seves necessitats. El material ceràmic relacionat amb aquestes edificacions és format per peces

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

217

Figura 6. Planta del convent de Santa Caterina als segles XIV-XV. 1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

molt escadusseres de ceràmica vidriada que permeten situar l’inici de la construcció, de la qual es van documentar diferents fases que s’estan estudiant, en un període encara no fixat concretament i comprès entre mitjan segle xi i l’inici del xii. El creixement d’aquesta comunitat forta i en expansió de seguida comportà el gran programa constructiu propi de la primera etapa del gòtic. Tanmateix, construir les estructures noves i viure al mateix lloc va provocar que optar per una transició com menys traumàtica millor (figura 4). Això va fer que l’església que hi havia es mantingués fins al moment en què la nova estigués prou avançada per servir a la comunitat. Així mateix, els membres de l’orde van ocupar o construir dues grans habitacions que estaven situades fora del centre del convent primitiu i que presenten una orientació diferent de la que tenen la resta d’edificacions del convent. Una habitació, en la qual hi ha contraforts interns, està molt malmesa, perquè es va espoliar en una època posterior i només conserva les fonamentacions de l’encofrat perdut. L’altra, de forma rectangular amb contraforts exteriors, va funcionar fins a l’última etapa del convent i és l’única que ens va permetre la documentació de diverses fases del paviment. A partir de la dècada dels anys trenta del segle xiii, s’inicià el gran projecte constructiu de Santa Caterina de Barcelona que partí d’una església amb contraforts exteriors i una capçalera triabsidal construïda a llevant de l’antiga capella. De primer, se’n construïren tres trams i s’arribà fins a l’absis de la capella esmentada. L’antiga església fou enderrocada un cop consagrada la nova, la qual, just després, es va perllongar fins a la línia mateixa de façana de l’antiga església (figura 5). Així,

218

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Figura 7. Planta del convent de Santa Caterina als segles XVI-XVIII. 1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

al començament es va construir una església d’una sola nau amb la capçalera triabsidal i sense capelles laterals. Tot seguit s’hi van afegir el campanar, la sagristia i una capella adossada amb contraforts als angles externs, la qual és amortitzada pel mur de tancament de les capelles gòtiques que es van construir posteriorment. L’engrandiment, però, no es limità a l’església, sinó que, partint d’aquesta, es desenvolupà un gran programa constructiu, a conseqüència del qual es van amortitzar totes les estructures anteriors i el panorama de la zona canvià radicalment. Aquest programa constructiu és identificable fàcilment gràcies a la tècnica de fonamentació utilitzada, la qual és comuna a tots els murs de les edificacions que el formen. La fonamentació presenta tres parts diferenciades; en primer lloc, es reblia la rasa amb capes molt compactades de terra; en segon lloc, s’hi construïa a sobre la banqueta i, finalment, s’iniciava el mur amb unes filades de carreus per regularitzar. Cal assenyalar que aquesta tècnica també s’havia utilitzat a l’hora de construir la primera església i el pòrtic que funcionà amb aquesta, si bé amb alguna petita diferència. Així, aquest programa va començar per la construcció d’una gran sala amb contraforts exteriors que planteja la possibilitat que hi hagués una coberta amb arcs diafragma que es documenta als plànols de Casademunt i Barraquer amb unes dimensions, però, molt reduïdes i amb el nom aula capitular. Durant l’excavació es va veure que aquesta sala, el tancament de la qual no es va documentar, ultrapassa els 60 m de llargada i que presenta dotze contraforts exteriors. Al principi constituïa un únic àmbit i posteriorment es va compartimentar. Es podria considerar que era el dormitori, encara que les seves grans dimensions fan pensar en altres dependències. Quant a la

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

219

datació, per referències de la documentació escrita, n’hem pogut situar la construcció entre 1248 i 1261. Al nord-est d’aquesta sala es va localitzar un mur paral·lel que podria formar part d’un passadís o una altra sala de la mateixa llargada i 4,50 m d’amplada. Simultàniament amb el dormitori es construí la sala capitular, que, situada al nord de la galeria del claustre, és de planta quadrada amb contraforts exteriors als angles i cantonades aixamfranades a l’interior que ens recorda construccions com el monestir de Pedralbes i de la qual fins ara no se’n tenia cap notícia. Segons la documentació de Santa Caterina, el capítol o sala capitular fou construït amb les almoines de Jaume Gerard el 1248. El claustre és de planta quadrada i té una superfície superior a la del claustre que s’enderrocà el 1837. Aquest no tenia coberta de creueria, sinó que segurament era de fusta, si pensem que no té cap contrafort per descarregar-hi el pes. Aquest edifici, segons la documentació escrita, fou consumat el 1268. És curiós fer notar que la sala capitular no recolza al mur del dormitori, sinó que deixa un passadís que forma una via natural per arribar a les dues habitacions més properes a l’hort. De la més gran ja n’hem parlat abans, però en aquella època es va construir una habitació més petita que tanca aquesta zona. Per finalitzar la descripció d’aquesta fase, hem de parlar de les habitacions situades al sud-oest del claustre i que formen el límit del convent amb el carrer del Tragí. Bàsicament, aquí podem situar una gran sala amb contraforts exteriors i algunes sales de servei de dimensions petites. Més endavant, aquest programa constructiu va ser objecte d’un seguit de modificacions, les quals hem de situar entre el segle xiv i l’inici del xv (figura 6). Van consistir a afegir capelles laterals a banda i banda de l’església i a construir un absis poligonal a la capçalera, amb la qual cosa s’obtenia la imatge de l’església gòtica de Santa Caterina que tots coneixem. Aquesta ampliació de l’església implicà, però, la desaparició de la galeria del claustre immediata a l’església i el desplaçament consegüent d’aquesta galeria, de manera que es reduïa l’espai destinat al pati del claustre, cosa que al final comportà la reedificació de tot el claustre, el qual continuà funcionant amb la sala capitular de la fase anterior. A partir d’aquell moment es canviarà el sistema de coberta, que aleshores era de creueria. Aquesta església amb l’ampliació de l’època barroca i aquest claustre són els edificis que van arribar al segle xix i van ser dibuixats en el moment de l’enderrocament del convent. També data d’aquella època el pati o claustre cementirial, situat davant de la façana de l’església i del qual només hem documentat els vasos sepulcrals, que es distribuïen a les galeries d’aquest claustre. Finalment, també és d’aquell període la nau paral·lela al claustre, situada al sudoest de la sala capitular. És rectangular, dividida en dos àmbits per un mur central. Hi ha a tocar una estructura en forma de ela, molt barroera de construcció, que manté al mateix punt dos contraforts de pedra ben escairada i la funció de la qual es des-

220

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

Figura 8. Planta del convent de Santa Caterina al segle XIX. 1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

coneix. Posteriorment es van fer més reformes, algunes de força importants (figura 7). La primera està relacionada amb la desaparició de la sala capitular i els edificis immediats, la qual és al límit nord del claustre. Les restes ens parlen d’un enfonsament de l’estructura com a resultat d’una falla del terreny, probablement provocada per una extracció de terra. D’aquell període es va documentar un gran retall reblert de nivells amb materials ceràmics que es poden datar al segle xvi. A sobre d’aquest anivellament del terreny s’hi va construir el segon claustre, del qual només es van documentar dues galeries. Es van recuperar importants elements arquitectònics gòtics de les fonamentacions que podrien pertànyer a l’antiga sala capitular. La necessitat d’un lloc nou per situar-hi la sala capitular condicionà la partició del dormitori que hi havia a l’est dels claustres. En aquella època es va ampliar la sala paral·lela al dormitori i es van alçar tres contraforts associats, d’on es van recuperar una gran quantitat d’elements arquitectònics, amb una presència important de capitells gòtics. Al principi del segle xvii, es construí la segona línia de capelles del costat de l’epístola, de les quals es van trobar poques restes en l’excavació atès que estaven situades al carrer de Colomines, fora del solar del mercat. La construcció d’una cripta a la zona dels peus del presbiteri i algunes reformes menors van marcar el segle xviii. La cripta és formada per trenta-tres nínxols disposats en bateries de quatre per quatre amb un nínxol central a la paret més allunyada de les escales d’accés, a la part inferior del qual hi ha escrita la data de construcció (1793). A la cripta, concretament a sobre d’aquest nínxol, es va loca-

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona

221

litzar un alt relleu datable a l’època del gòtic tardà. Aquesta peça es va reutilitzar clarament i es va repintar abans de col·locar-la a la cripta. Representa la Verge amb el Nen i té a banda i banda dues figures d’orants (una de masculina i una de femenina). Finalment, la darrera reforma és del segle xix (figura 8), just després del trienni liberal, que comportà la demolició de totes les edificacions que donaven al carrer del Tragí. Entre les construccions iniciades al segle xix, cal destacar les porteries i les botigues, sobre les quals es va edificar la nova biblioteca, a més del pòrtic del davant de l’església, la casa del convent, coneguda més tard amb el nom casa d’en Borrell, i Nostra Senyora de Gràcia en un altre emplaçament. Cal assenyalar que l’espai reconstruït ja no arribà al carrer del Tragí, sinó al carrer de Freixures, que aleshores va ser perllongat fins a l’actual plaça de Santa Caterina. Aquest és l’aspecte final del convent de predicadors de Barcelona, del convent de Santa Caterina. 7. Conclusions

Per concloure, és interessant remarcar una sèrie d’idees bàsiques, perquè l’excavació va permetre una aproximació diferent a un conjunt àmpliament conegut però malauradament desaparegut fins ara, a més d’aportar dades importants sobre l’ocupació d’aquest solar abans de l’arribada dels dominics. En primer lloc, s’ha de destacar la presència de restes del bronze inicial; concretament, del grup del nord-est. Cal recordar les poques dades de què disposem sobre el pla de Barcelona i aquell període. En segon lloc, volem assenyalar la gran importància de la necròpolis tardoimperial localitzada en aquest sector tant per les dimensions com per les seves característiques, atès que s’hi van trobar no solament enterraments en fossa simple, àmfora o tegulae de doble vessant, sinó també edificacions sepulcrals on hi havia diferents formae. També cal remarcar el fet d’haver pogut delimitar perfectament dos límits d’aquesta necròpolis, un dels quals fixat clarament per un mur que la tanca i que van respectar les primeres edificacions medievals, possiblement perquè hi havia consciència que hi era. En tercer lloc, creiem que s’ha d’esmentar la presència d’un conjunt monàstic del qual fins ara no teníem notícia i que hem de situar en contextos altmedievals, igual que unes quantes edificacions de la primera etapa de la urbanització de la ciutat. I, en quart lloc, podem veure, fonamentalment, que el convent de Santa Caterina va ser el fruit d’una evolució per la qual un programa constructiu es va desenvolupar al llarg del temps. Aquest programa presenta una gran coherència i varia en funció de les necessitats del convent. Al començament, les dependències relacionades amb la vida comunitària es van prioritzar per damunt de l’església reaprofitant les edificacions de l’antic convent i fins i tot construint alguna dependència. Més tard, probablement pel fet que l’església havia de créixer, es va crear un nou programa constructiu que no es limità a l’església, sinó que afectà tot el conjunt conventual. Posteriorment, la monumentalització de l’església va fer que s’absorbís

222

Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

part del primer claustre i va comportar modificacions. El procés que acabem de descriure no es pot encabir entre els límits temporals vigents fins ara. La lectura de la documentació s’hauria de revisar en funció de l’articulació derivada de les dades proporcionades per l’excavació. No hem d’oblidar que ja fa temps que alguns historiadors de l’art, com ara Ortoll, van criticar la interpretació tradicional del convent de Santa Caterina i que l’estudi fet pel dominic Meersseman, publicat fa anys a la revista Archivum Fratrum Praedicatorum i titulat «L’architecture dominicaine au XIIIième siècle. Législation et pratique», pot ser molt útil a l’hora d’entendre per què es va construir una església molt més gran i per què després es va monumentalitzar aquesta, com també a l’hora d’esbrinar en quin context temporal s’emmarquen aquestes construccions. Segons Meersseman, els predicadors eren els encarregats de l’ofici diví en una església pública, tal com diu la butlla d’institució de 1216; a més, Sant Domènec els donà la missió d’evangelitzar les masses. El 8 de desembre de 1219, la Santa Seu donà una carta de recomanació per als pares predicadors adreçada a tots els arquebisbes, bisbes, abats i altres prelats a fi que els procuressin totes les facilitats per predicar als territoris respectius. No obstant això, cap al 1240 i en alguns casos fins i tot abans, l’orde es trobà de cop davant la necessitat d’engrandir pràcticament totes les seves esglésies. Precisament en aquella època el clergat secular manifestà una hostilitat oberta. Les prestacions obligatòries i els dons espontanis dels fidels que anaven destinats, en gran part, als ordes mendicants van fer que les canòniques veiessin disminuir els ingressos considerablement. La conseqüència no fou altra que deixar de convidar-los a predicar a les seves esglésies col·legials i parroquials, i fins i tot oposar-se categòricament que hi anessin. Aquesta situació va fer que els dominics tinguessin la necessitat d’anar a predicar a altres indrets que no fossin les esglésies públiques i, per tant, d’anar a les seves esglésies conventuals, que a partir d’aleshores, a més d’acollir l’ofici d’una manera convenient, serien les esglésies on s’evangelitzarien les masses. Si fins aquell moment l’església dels predicadors s’havia definit per la fórmula única ecclesiam edificare ad divina celebranda, a partir de llavors caldria que reunís una nova condició: ad capiendos homines in praedicationibus sufficiens spatium habeat. La monumentalització de l’església gòtica de Santa Caterina, que habitualment s’havia datat al segle xiii i que en realitat és de la centúria següent, és difícil d’acceptar en els temps d’Humbert de Romans, és a dir, entre 1254 i 1263, així com en els temps de qualsevol predecessor, perquè en aquella època la normativa arquitectònica dels dominics era vigent i s’aplicava. Una altra cosa és a partir de 1264 en què els diferents generals de l’orde van fer els ulls grossos davant les transgressions manifestes de la llei. El 1297 es va admetre un projecte de supressió en les constitucions de tot allò que fos relatiu a l’alçària màxima dels edificis, i el 1298 i el 1300 es va aprovar. A partir d’aquell moment no hi havia cap problema, almenys legalment, per edificar tan alt com es volgués. Ara bé, el gran projecte conventual de Santa Caterina que data del segle xiii és el que va funcionar amb l’església de capçalera triabsidal i aquest gran projecte ar-

quitectònic es va fer en vida de Sant Ramon de Penyafort, un personatge amb una gran influència en la societat del segle xiii, tant en la cort de Jaume I com a Roma, i amb un gran prestigi en l’orde dels predicadors. Les dades aportades per la intervenció arqueològica al mercat de Santa Caterina permeten aclarir alguns punts foscos del convent, però també plantegen interrogants nous que ens haurien de portar a un diàleg obert entre les restes arqueològiques i les fonts documentals que hi ha. Es fa imprescindible tornar a llegir la documentació escrita de què disposem tenint en compte l’aportació de l’arqueologia, la qual, com hem vist, posa en qüestió la interpretació tradicional que s’ha fet des de la història de l’art i sobre la base, únicament, de les fonts escrites i els gravats conservats d’aquest conjunt conventual barceloní. A partir d’ara també disposem de fonts arqueològiques que caldrà tenir presents en el discurs interpretatiu sobre Santa Caterina. 8. Bibliografia

Aguelo, J.; Artigues, P. Ll.; Huertas, J. Informe de la intervenció arqueològica realitzada al Mercat de Santa Caterina. Barcelona (Barcelonès), 2000. [Informe inèdit.] Andreu, R. M. El convent de Santa Caterina. Segle XIII, Universitat de Barcelona, 1987. [Tesi de llicenciatura inèdita.] Barraquer, C. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, vol. ii, Barcelona, 1906. Barraquer, C. Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX, vol. i, Barcelona, 1915. Bassegoda, J. «El convento de Santa Catalina de Barcelona de la Orden de Predicadores». A: De re restauratoria, núm. 1, 1972. Caballé, F.; González, R. El mercat i antic convent de Santa Caterina de Barcelona, 1998. [Estudi inèdit.] Casademunt, A. Santa Catalina. Recopilación y ampliación de los borradores de la monografía de la iglesia y claustro del derruido convento de Padres Dominicos de Barcelona..., Barcelona, 1886. Diago, F. Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores, desde su origen y principio hasta el año de 1600, 1599. Maya, J. L. «Calcolítico y Edad del Bronce en Cataluña». A: Aragón / Litoral Mediterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, Institución Fernando el Católico, 515-554, 1992. Maya, J. L.; Petit, M. A. «El grupo del Nordeste. Un nuevo conjunto de cerámicas con boquique en la Península Ibérica». A: Anales de Prehistoria y Arqueología 1 Universitat de Barcelona. 2 Museu de Badalona. 3 Universidad Mayor de San Andrés (La Paz).

224

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

de la Universidad de Murcia, 2, 49-71, 1986. Meersseman, G. G. «L’architecture dominicaine au XIIIième siècle. Législation et pratique». A: Archivum Fratrum Praedicatorum, xvi, 1946 Ortoll, E. «Algunas consideraciones sobre la iglesia de Santa Caterina de Barcelona». A: Locus Amoenus, 2, 47-63, 1996.

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

225

Riberalta BRASIL

PER

La Paz

Llanos de Moxos Trinidad San Ignacio de Moxos

BOLŒVIA

Santa Cruz

PARAGUAY 0

CHILE

500 km

ARGENTINA

Figura 1. Mapa de localització geogràfica, en el que s'indiquen els límits dels Llanos de Moxos i la zona en la que se situen els tres jaciments examinats.

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüícoles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) JORDI JUAN-TRESSERRAS,1 MARÍA JOSEFA VILLALBA,1 ROSA M. PLAYÀ,1 MONTSERRAT COMAS,2 I MARCOS MICHEL3

1. Introducció

En molts països l’arqueologia té un paper fonamental en projectes de desenvolupament territorial, especialment com a recurs turístic. En el cas que ens ocupa, l’ar-

226

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

queologia està vinculada directament amb la recuperació de tècniques productives precolombines en el marc d’un projecte de futur sobre alternatives en l’ús sostenible del medi. El projecte Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüícoles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) s’emmarca en el conveni subscrit per al període 2000-2002 entre la Dirección Nacional de Arqueología del Viceministerio de Patrimonio del Ministerio de Cultura de Bolívia i les organitzacions no governamentals per al desenvolupament HOYAM (Centro de Estudios Hoya Amazónica), de Santa Cruz de la Sierra, i CEAM (Centro de Estudios Amazónicos), de Barcelona. Desenvolupar aquest projecte va ser possible gràcies a l’esforç d’investigadors de la Universidad Mayor de San Andrés (La Paz, Bolívia) i de diverses institucions espanyoles (la Universitat de Barcelona, la Universitat de Girona, el Museu de Badalona i el Centro de Estudios Amazónicos) i amb el suport de la Unidad de Arqueología del Viceministerio de Cultura del govern de Bolívia i l’ajut del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport del govern de l’Estat espanyol a través del programa d’ajuts a excavacions arqueològiques a l’exterior. El projecte forma part del Programa Hoya Amazónica, el qual, coordinat pel CEAM i l’HOYAM, té com a objectiu principal «promoure el desenvolupament sostenible dels pobles indígenes de l’Amazònia per mitjà de la recuperació integral dels elements culturals desenvolupats pels pobles dels Llanos de Moxos de l’Amazònia boliviana a l’època precolombina, i experimentant i adequant les seves estratègies adaptatives a l’entorn global actual». La UNESCO va concedir al Programa Hoya Amazónica el certificat de qualitat del Decenni Mundial per al Desenvolupament Cultural. L’any 1994, l’equip de CEAM-HOYAM va formular, a partir de l’anàlisi de les restes precolombines que hi havia a Moxos, un model de producció agroaqüícola que permetia explicar una contradicció aparentment sense resolució: l’evidència de restes d’una rica agricultura intensiva de l’època precolombina en sòls avui pràcticament improductius. El sistema utilitzat es basava en la captura de nutrients del medi aquàtic per incorporar-los al sòl. L’experimentació d’aquest model en camps elevats de cultiu (camellones) al llarg de les investigacions va demostrar que, aplicant-se, s’augmenta del 430% la producció dels cultius de més qualitat, com ara el blat de moro i les plantes perennes sensibles a la inundació. Aquest sistema, que constitueix un paradigma d’agricultura sostenible, no necessita fertilitzants i possibilita la creació d’un sòl fèrtil amb efectes acumulatius; a més, la producció que genera permet a una explotació familiar obtenir excedents importants. La seva extensió social és viable partint de dos factors principals: la disponibilitat de terra a un cost baix i una inversió escassa. En aquesta perspectiva, els objectius de la intervenció arqueològica es van centrar a saber quins foren els sistemes de producció agrícola i aqüícola dels pobladors dels Llanos de Moxos abans de l’arribada dels espanyols amb la finalitat d’una possible recuperació, com també contribuir a l’estudi de la seqüència cronocultural de

227

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos 0

5 km

LAGUNA MAPUNANI

LAGUNA CACERES

caMOXITANIA

yo ro r A

CARRETERA SANTA ANA

re ti Ma o CATA oy rr INTERNADO

e er

LAGUNA ISERERE

San Ignacio c ri

LAGUNA MAUSA

ya ra u t Ma

o de Moxos

yo ro r A

LAGUNA SAN VICENTE Jaciment arqueol gic

Figura 2. Localizació dels jaciments arqueològics de Carretera de Santa Ana, Cata Internado i Moxitania.

la zona i obtenir dades per a la reconstrucció paleoambiental de l’àrea i la seva interrelació amb les seqüències d’ocupació humana del territori. 2. Els Llanos de Moxos, el país de l’aigua

La zona d’estudi està situada a les planes d’inundació de la capçalera del Madera, afluent principal de l’Amazones, que ocupen la denominada Hoya Amazónica Boliviana. Aquest territori, conegut amb el nom de Llanos de Moxos, forma part del departament del Beni, és una de les àrees més extenses de sabana d’inundació a les terres baixes americanes i té una extensió d’uns 145.000 km2. Els Llanos de Moxos són formats, principalment, per sabanes i boscos en galeria. Uns 55.000 km2 són zones de dens bosc tropical, rius amb meandres, llacunes i zones inundades permanentment. La regió és una gran bassa sedimentària entre la Serralada Oriental i les floracions de l’Escut Brasiler a la frontera amb el Brasil. El Beni té un clima tropical humit amb una mitjana anual molt variable de precipitacions (de 1.000 a 4.000 L). La temperatura mitjana anual se situa al voltant dels 24 ºC. A l’època de pluges, generalment de novembre a maig, hi ha inundacions causades pel desbordament dels rius que surten de mare per les fortes precipitacions. De la mateixa manera, l’estació seca, que s’inicia al mes de juny, pot ser ex-

228

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

trema i durar uns quants mesos. Els rius que descendeixen de la Serralada Oriental a la sabana aporten sediments rics als sòls pobres, formats per argiles compactes i impermeables (Denevan, 1966). Actualment, la major part del territori està destinat a explotacions de ramaderia extensiva que tenen un rendiment molt baix per hectàrea. L’agricultura practicada a la regió és de subsistència i es basa en petites explotacions als tossals –anomenades lomas, és a dir, terrenys més elevats– o en chacos guanyats a la muntanya que són abandonats quan la terra s’esgota. Aquestes circumstàncies obliguen els indígenes a fer feines temporals pròpies de cada estació als grans latifundis (estancias), mentre les dones resten a les comunitats fent-se càrrec de la unitat familiar i de les feines agrícoles. Les capacitats de càrrega del medi mitjançant aquest sistema han arribat al límit, per la qual cosa la regió està en una situació d’estancament. La gran extensió de terres necessària per a la ramaderia extensiva, l’única activitat rendible, és un factor limitat per a la població indígena, que no disposa del capital mínim necessari per crear una explotació, de manera que es consolida el latifundisme com a sistema predominant de propietat de la terra. La població indígena actual de la zona es compon, fonamentalment, de mojeños (ignasians i trinitaris), de la família arawak. Les altres ètnies són els yuracarés i els canichanas, del grup chapacura; els chimanes, del grup tacana; els sirionó, del grup tupí-guaraní, i els itomamas, que parlen una llengua sense cap parentiu conegut. S’hi han arribat a classificar setze grups lingüístics. En els darrers cent anys, el nombre d’ètnies indígenes s’ha anat reduint fins al 50%. Actualment, la població blanca sols constitueix el 15% dels habitants i es concentra a la ciutat de San Ignacio de Moxos. 3. L’estat de les investigacions

Les primeres notícies relatives a construccions o «obres de terra» precolombines, tal com les cròniques anomenen els camellones (camps elevats de cultiu) i les plataformes elevades, els canals, els dics, els sistemes de drenatge i les reserves d’aigua de les planes benianes, foren proporcionades pels conqueridors espanyols que van arribar a la zona i pels jesuïtes que s’hi van assentar després. Segons relata el cronista J. Eder, quan els religiosos van establir les missions de Moxos en el segle xviii, van trobar abandonats els grans sistemes de cultiu, molt probablement per la minva important de la població indígena deguda a les malalties que es van introduir a l’època de la conquesta (Eder, 1772). Cap al final del segle xviii les planes de Moxos ja havien atret l’atenció de viatgers i naturalistes de renom com Thadesus Hanke (1794), Alcides D’Orbigny (1832), Agustín Palacios (1845), Guibbon (1854) i George Church (1870). Els primers treballs arqueològics són de l’inici del segle xx; els pioners de l’arqueologia beniana destaquen per les condicions difícils que van haver d’afrontar per fer la seva

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

5 km

LAGUNA MAPUNANI

LAGUNA CACERES

229

a ay

MOXITANIA

u at

Tossal 1

y ro

160 160

LAGUNA ISERERE

Camellones (camps elevats)

160 San Ignacio de Moxos

Terrapl 0

Moxitania 2 km

Jaciment arqueol gic

Figura 3. Localització del jaciment arqueològic de Moxitania.

feina a les selves de l’orient bolivià. Al començament d’aquell segle no hi havia camins, sinó senders i vies de ferradura pels quals s’havia de transitar a peu i en mula al llarg dels mesos que duraven les expedicions. La navegació de rius de gran cabal com el Beni va ser fonamental en aquestes empreses, atès que els viatges en barcasses facilitaven l’accés als marges i a les terrasses altes, indrets on hi havia la majoria de jaciments arqueològics. El baró Erland Von Nordenskiöld, notable investigador suec, és considerat el pare de l’antropologia i l’arqueologia de les Terres Baixes de Bolívia. El 1909 va fer una de les expedicions bolivianes més importants, perquè va viatjar des del Chaco pel riu Pilcomayo i va arribar als rius Mamoré i Itenez. El resultat d’aquest recorregut és recollit en la seva extensa bibliografia (Nordenskiöld, 1910, 1911, 1913, 1924). L’any 1932 va morir a causa de la malària. Un altre investigador destacat fou l’uruguaià Marius del Castillo, que entre 1925 i 1929 va explorar el riu Beni des de les capçaleres fins a la desembocadura travessant les pampes de Moxos i visitant les missions jesuítiques. A ell es deu una descripció geogràfica, etnogràfica i arqueològica del riu Beni (Castillo, 1929). Posteriorment, l’humanista i americanista suís Alfred Metraux va estudiar la complexa situació dels grups ètnics autòctons del territori de Moxos i va definir l’Amazònia boliviana com l’autèntic el Dorado dels antropòlegs (Metraux, 1942). El veritable impulsor de les actuacions arqueològiques a Moxos fou, però, l’enginyer petrolier nord-americà Kenneth Lee, figura mítica del Beni, que l’any 1957, sobrevolant la zona durant el període de treballs de la Shell Oil Co, va reconèixer les superfícies extenses i elevades de terreny sembrades de grans «obres de terra» artificials. Aquest texà enamorat del Beni va explorar tot l’orient bolivià i va arribar a

230

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

conèixer, pam a pam, els Llanos de Moxos. Va defensar la importància dels canals adjacents als camellones com a generadors de vida aquàtica i llot orgànic, aptes per a l’agricultura i la piscicultura; va plantejar la importància de la planta aquàtica tarope (jacint d’aigua) per fertilitzar els camellones i des de la seva posició de responsable del Centro de Investigaciones Arqueológicas del Beni va saber transmetre la seva curiositat i el seu entusiasme fins a la seva defunció l’any 1999, per la qual cosa avui és considerat el promotor més important de les investigacions arqueològiques posteriors. Les intervencions dels investigadors bolivians també han de ser remarcades. Les primeres van ser més aviat exploracions impulsades per la curiositat un xic exòtica que no pas projectes organitzats d’investigació. Destaca el treball de Gregorio Cordero Miranda, que fou membre de l’Instituto Nacional de Arqueología. De formació autodidàctica, Cordero va fer una incansable feina arqueològica. Les seves exploracions al riu Beni constitueixen un treball clàssic i de gran importància per les descripcions detallades dels jaciments i contextos arqueològics de San Buena Ventura i Vacua Trau (Cordero, 1984). Max Portugal Ortiz fou un altre interessat en el passat precolombí del Beni. En la seva obra destaca una sèrie d’articles publicats en la revista Pumapunku i dedicats a l’arqueologia del Beni (Portugal, 1972, 1975). La seva tesi de llicenciatura, «Arqueología de la región del Beni» (1978), és la primera síntesi analítica sobre la ceràmica trobada al riu Beni. Les missions científiques estrangeres en territori benià van rebre un gran impuls a partir dels anys seixanta del segle passat. Les notables obres o construccions artificials que s’havien descobert qüestionaven profundament la creença comuna, abonada des de l’època dels inques, que les terres baixes foren habitades per tribus salvatges. Un dels investigadors dels Llanos de Moxos més important d’aquella època és el geògraf nord-americà William Denevan, vinculat a la Universitat de Wisconsin. El seu treball geogràfic, en el qual es descriuen les característiques generals de les obres artificials de terra i els camellones, va suposar un estímul considerable per al desenvolupament d’estudis similars sobre les planes inundables d’Amèrica, a més a més de ser realment un dels treballs més complets sobre Moxos. Denevan va proposar que les obres de terra havien estat originades per unes societats que va denominar cacicazgos de sabana (Denevan, 1966). A la dècada dels vuitanta, Bernardo Dougherty va dirigir les investigacions de la missió argentina de la Universitat de la Plata. Els seus treballs van ser influenciats fortament pel corrent determinista ecològic, que nega el desenvolupament cultural i la civilització a l’Amazònia. Aquesta teoria del determinisme ecològic fou plantejada per l’antropòloga nord-americana Betty Meggers (1971), que va crear un corrent de pensament molt defensat pels investigadors de l’Smithsonian Institution, a la qual ella pertanyia. Tanmateix, actualment aquesta teoria és molt qüestionada. Un altre investigador que aquells anys va iniciar els seus treballs al territori de Moxos és Clarck Erikson. Les seves prospeccions i els seus sondatges persegueixen, més aviat, l’estudi específic de terraplens i camellones. A tots aquests estudis, recentment s’hi ha sumat la missió arqueològica alemanya del projecte Lomas de Casaba-

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

231 2

V rtebres Crani F mur

0 Frag. de crani

50 cm T bia i peron Costelles 0

20 cm

Figura 4. Moxitania. Tossal 1. 1: Visió en planta de la tapadora i de l'esquelet trobat a la base de la urna i 2: Esquelet d'un individu femení en connexió anatómica.

re, que actualment és en la fase d’excavacions a Loma Mendoza (Trinidad) sota la direcció de l’arqueòleg Heiko Prümers, de l’Institut Alemany d’Arqueologia (KAVA). 4. La intervenció arqueològica (2000-2002)

Un equip format pels arqueòlegs que subscriuen aquest article, un enginyer agrònom especialista en sòls, i peons i un xofer per facilitar els desplaçaments va ser el responsable dels treballs de camp fets a les estacions seques, generalment entre els mesos de juliol i agost. Els estudis de materials arqueològics es van fer a la zona de la intervenció arqueològica, mentre que la resta d’anàlisis de laboratori es van fer a Barcelona i Madrid. Així, es va poder disposar de les instal·lacions de diferents universitats i laboratoris i es va comptar amb la col·laboració dels equips que hi treballen; concretament, hi van col·laborar els Serveis Cientificotècnics de la Universitat de Barcelona, la Facultat de Física i Química de la Universitat de Barcelona, el Laboratori d’Antropologia i Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, el Laboratori d’Arqueobotànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid i la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Madrid. En primer lloc, es van fer intenses prospeccions de camp, tant terrestres com aèries, per localitzar el màxim nombre d’estructures en terra i integrar-les en el sistema d’informació geogràfica de Moxos, elaborat pel CEAM i l’Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya amb imatges del satèl·lit LANDSAT. Un cop reconegut el

232

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

terreny, es van seleccionar les zones aptes per sondejar-ne els sòls amb vista a la recollida i l’estudi de mostres (camellones, canals associats, terraplens i tossals d’ocupació) mitjançant anàlisis pol·líniques de fitòlits i midons i de compostos orgànics. Es van fer intervencions en tres jaciments funeraris ubicats al voltant de les llacunes Mausa i Iserere, al terme de San Ignacio de Moxos, i a la conca del riu Apere. Aquests jaciments són l’estancia (hisenda) Moxitania, la carretera de Santa Ana i el sondatge de l’Internat. 5. L’ESTANCIA Moxitania

L’estancia Moxitania és una hisenda dedicada a l’explotació ramadera i situada 15 km al nord-est de San Ignacio de Moxos. S’hi arriba pel camí de l’antic escorxador travessant la pista gran d’aterratge de San Ignacio. El camí és una pista àmplia de terra oberta al bosc, a la qual s’accedeix fàcilment i amb seguretat, especialment a la temporada seca. Les coordenades geogràfiques, segons la cartografia de l’Instituto Geográfico Militar (IGM, 1977), són 65º 36’ W 14º 56’ S; és a una altitud d’uns 200 m. És una gran extensió de terreny que s’estén entre bosc o pampa alta i sabana o pampa baixa. L’activitat econòmica principal és la ramaderia, per a la qual cada vegada es van acumulant més terres de pampa guanyades al bosc mitjançant la crema per obtenir pastures. L’agricultura també hi és present com a activitat menor amb cultius de yuca, blat de moro, arròs i plàtans. El conjunt arqueològic de la Moxitania té una importància singular per la qualitat de les «obres de terra». El jaciment comprèn una superfície extensa de terreny de pampa i bosc d’uns quants quilòmetres. Una primera prospecció va permetre reconèixer un gran terraplè que al llarg d’uns 4 km de traçat condueix a la llacuna Mapunani; d’aquesta manera, s’assegura el subministrament d’aigua, especialment a l’època seca. Les extensions amples de camellones alternen amb sèries de camellones i canals perpendiculars a ambdós costats del terraplè. Esquitxen el territori petites elevacions de terreny, tossals o illes de boscos, més o menys circulars i de dimensions variables amb cursos d’aigua a la vora (rieres i rierols) que van suposar fonts d’alimentació garantida. Aquests tossals solen ser llocs d’hàbitat o d’enterrament. La intervenció a la Moxitania es va centrar en tres punts: el terraplè, els camellones i el tossal (loma 1). Al terraplè i als camellones les actuacions van consistir en diversos sondatges de sòls de 3 × 2 m de costat i 3 m de profunditat amb la finalitat d’avaluar-ne la formació i els índexs de fertilitat i amb vista a l’estudi de microrestes que poguessin aportar informació sobre el cultiu practicat pels agricultors precolombins. A la loma 1 es va fer una intervenció arqueològica per recuperar un conjunt funerari descobert en fer un sondatge d’estudi del sòl. La loma 1 és una petita extensió de terreny de 16 m de diàmetre amb una lleugera elevació respecte a la resta i és a poca distància dels camellones i del terraplè. L’anàlisi dels perfils del sondatge va mostrar un sòl totalment alterat que no conser-

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

233

0 10 cm

Figura 5. Moxitania. Tossal 1. Urna funerària i tapadora.

vava cap estructura edafològica a causa de l’activitat d’uns tèrmits que van destruir la formació del sòl en aquest sector i que el van substituir per una «arquitectura subterrània» de cambres i túnels que ocupen els espais lliures que deixen els materials arqueològics dipositats. A una profunditat entre 240 i 300 cm es va localitzar una gran urna ceràmica de forma ovoide (100 × 80cm) que contenia un esquelet en connexió anatòmica. L’urna duia una gran tapa que en protegia el contingut. Una sèrie de recipients petits i una altra urna més petita formaven l’aixovar funerari. 5.1. La carretera de Santa Ana

El jaciment de la carretera de Santa Ana era un tossal tallat en gran part en construirse la carretera del Perú a Santa Ana de Yacuma. L’indret és uns 40 km al nord-oest de San Ignacio de Moxos, prop de la comunitat de Las Mercedes i a poca distància

234

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

de la localitat de San Pedro del Apere, entre els rius Matire i Apere. Les coordenades geogràfiques són 14º 59’ 59’’ S i 65º 45’ 11’’ W. La intervenció en aquest jaciment va consistir a avaluar la troballa i a recopilar el màxim d’informació. Coincidint amb la nostra estada a San Ignacio durant les tasques del treball de camp, el Departament d’Arqueologia de la Prefectura de Trinidad ens va informar de la localització d’aquest enterrament destruït per les obres i va requerir el nostre ajut per fer una actuació de rescat. La zona del Perú és molt rica en estructures arqueològiques. Els voltants del riu Apere constitueixen un dels indrets més densos de camellones, terraplens, tossals i masses d’aigua, cosa que explica la densitat i la concentració de construccions precolombines. Formen el jaciment tres grans urnes de ceràmica de grans dimensions, similars a la de la Moxitania. Dues contenien esquelets humans que foren saquejats i la tercera, que va restar quasi intacta, sols contenia fragments de recipients ceràmics indiscriminats. Una gran varietat de recipients petits i mitjans, la majoria amb decoració incisa i de bona factura, integrava el que devia ser l’aixovar funerari que ens va arribar destruït. L’anàlisi de la informació permet dir que es tracta d’un tossal funerari d’unes dimensions superiors a les de la Moxitania i en què també hi ha enterrament en urna. 5.2. L’Internat

El jaciment de l’Internat és dins de la hisenda ramadera coneguda amb el nom de la Quinta o Lechería de Tito Abularac. Situada al sud de San Ignacio, és al camí vell que va a la localitat de Libertad i a poca distància del Centre Experimental Mausa. A més de l’explotació ramadera, la finca es dedica al cultiu d’espècies agrícoles (blat de moro, yuca, plàtans, papaia, etc.). Les coordenades geogràfiques són 15º 1’ 21’’ S i 65º 40’ 16’’ W. Es tracta d’una finca al terreny de la qual hi ha nombroses restes arqueològiques. En aquest cas, la pampa s’explota com a pastures des de fa molt de temps, per la qual cosa les estructures antigues estan molt deteriorades i són poc reconeixedores des del nivell del sòl. Els tossals es conserven bé perquè estan protegits de la gran erosió que provoquen els ramats. El sondatge de l’Internat va ser una actuació de l’any 1996 en un tossal per un grup d’alumnes de l’internat Arajuruana de San Ignacio de Moxos, dirigits i animats per un professor d’aquest centre docent. Es va obrir un petit pou d’aproximadament 1 m de diàmetre i 1,5 m de profunditat on es van localitzar dues grans urnes amb un esquelet dins i petits recipients disposats al voltant que devien formar l’aixovar. Els materials ben conservats i tota la informació de camp foren dipositats a la parròquia de San Ignacio. Amb motiu de la futura adequació del fons i del museu d’aquesta parròquia en un centre d’interpretació de la ruta de les missions jesuítiques i franciscanes de l’orient bolivià, ens van demanar l’estudi d’aquests materials; així, podrien disposar de tres col·leccions arqueològiques de la zona, la valoració de les quals s’integraria al

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

99-MX-L1-1

235

99-MX-L1-3

99-MX-L1-4 99-MX-L1-2

0 0

5 cm

Figura 6. Moxitania. Tossal 1. Recipients de l'aixovar funerari amb decoració incisa.

futur centre d’interpretació. De l’estudi fet se’n desprèn, igualment, que es tracta d’una altra troballa funerària en un tossal de característiques similars a les anteriors. 6. Estudis específics: les restes humanes de la hisenda Moxitania

L’esquelet trobat a l’urna funerària de la loma 1 va ser analitzat al Departament d’Antropologia i Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona per Alícia Alesan i Assumpció Malgosa. Les restes són d’una dona adulta d’entre trenta i trenta-cinc anys, de talla mitjana (158 cm d’estatura) i esquelet mitjanament gràcil. La preservació de l’esquelet és bona amb un índex de representació del 100%. Els ossos estan en un estat molt bo de conservació. Presenten una gran duresa i la superfície mostra una pàtina peculiar que en principi sembla indicar l’acció d’algun agent tèrmic. Entre les restes de la dona es van localitzar uns quants ossos d’un altre individu molt poc representat. Es tracta d’un fetus d’entre trenta-quatre i trenta-sis setmanes de gestació, el sexe del qual no es va poder determinar per manca d’elements diagnòstics i la talla s’estima entre 44 i 72 cm. L’edat del fetus i les circumstàncies de la descoberta permeten proposar que els esquelets són d’una mare i el seu fill, morts per les complicacions d’un part prematur, les quals van causar una mort perinatal, o

236

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

bé es tracta d’una mort deguda a la de la gestant i que potser va provocar l’expulsió post morten del fetus.

6.2. Les microrestes vegetals i els compostos orgànics

Les anàlisis de les microrestes vegetals i dels compostos orgànics van ser fetes per Jordi Juan-Tresserras, un dels codirectors del projecte, al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Per fer l’estudi arqueomètric dels residus recuperats a les zones d’intervenció, es va aplicar un procediment d’extracció que permetés una anàlisi d’indicadors macroscòpics, microscòpics, químics i bioquímics (Juan-Tresserras, 1997). Les mostres es van dipositar en contenidors estèrils i es van traslladar al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona per a la identificació dels residus mitjançant l’observació microscòpica combinada amb lupa binocular, microscòpia òptica de contrast de fase de Zernike i microscòpia electrònica amb microanalitzador de raigs X (EDS) incorporat, i la tècnica combinada de cromatografia de gasos i espectrometria de masses. L’aplicació en l’arqueologia amazònica d’aquest mètode innovador permet l’obtenció d’un gran nombre d’indicadors. En el sondatge fet a la loma 1 es van prendre mostres de sediment, del contingut dels recipients de l’aixovar i del càlcul dental de l’esquelet de dona localitzat a l’urna. Segons els resultats preliminars, hi ha fitòlits de blat de moro (Zea mays) en un recipient de l’aixovar –concretament, a la ceràmica decorada (99MX-L1-2) (figura 8.3)– que podrien ser residus de chicha, beguda alcohòlica típica de la zona que encara es consumeix avui dia. Les anàlisis no revelen la presència de microrestes ni de compostos orgànics als altres recipients. Amb relació al càlcul dental de l’esquelet, es van identificar restes de midons i fitòlits del mateix tipus de blat de moro localitzat al recipient ceràmic, així com esclereides i traqueides característiques de fruits carnosos d’angiospermes dicotiledònies –hi destaquen les Annonaceae– que podrien ser residus d’elements vegetals consumits per la dona. L’anàlisi de les mostres procedents de perfils de camellones pròxims a la loma 1 va identificar restes característiques de jacint d’aigua o tarope (Eichhornia sp), blat de moro (Zea mays), urucú (Bixa orellana), entre altres espècies. La presència de tarope en ambdós perfils confirma les hipòtesis inicials sobre la utilització d’aquesta planta com a fertilitzant. En l’anàlisi de les microrestes d’algun dels plats raspador de la carretera de Santa Ana, es van detectar fitòlits i midons de blat de moro (Zea mays) i de yuca (Manihot sp). L’estudi dels sòls va permetre saber quina estructura tenen els camellones. Les anàlisis van ser fetes per Jaume Boixadera, del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Aquests sòls mostren dos processos de formació amb sediments similars. Es tracta de sòls amb una fertilitat mitjana.

237

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

98-INT-5

98-INT-6

98-INT-3

5 cm

98-INT-15

5 cm

Figura 7. Cata Internado. Recipients decorats amb pintura vermella i bol amb decoració incisa en la superfície interna.

– Una fase de formació sedimentària en què es va desenvolupar la formació de la pampa; són sòls de llims argilosos i mal drenats. – Una fase superposada d’intervenció humana en què es va practicar el conreu. Presenta una morfologia diferenciada perquè els camellones i els canals es van construir en aquests sòls. La fertilitat és superior atès que els camellones faciliten l’areació, de manera les condicions de cultiu milloren. Són sòls amb més sorra, possiblement per la formació de dunes eòliques. Posteriorment, es va instal·lar el bosc actual, desenvolupat de fa uns quants centenars d’anys, probablement a partir de l’època en què l’agricultura precolombina es va deixar de practicar. 7. Anàlisis palinològiques

L’estudi palinològic va ser fet per José Antonio López del Laboratori d’Arqueobo-

238

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

tànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid. Es van estudiar deu mostres procedents de dues estancias distintes: La Víbora, pròxima al Centre Experimental Mausa i als entorns del jaciment de l’Internat, i La Moxitania. Es van identificar pòl·lens i espores fossilitzats en sediments dels camellones següents: – Estancia La Víbora: canal 2/cara 2 i camellón cara1 – Estancia Moxitania: camellón al costat de la loma 1 Les dades obtingudes semblen constatar el paisatge existent, relativament obert, de pampa o sabana dominada fonamentalment per plantes herbàcies, sobretot per gramínies. Reflecteixen, així mateix, l’ambient de sòls humits per l’abundància de microfòssils no pol·línics, indicatius d’aigües mesoeutròfiques, fonamentalment zignemals, com ara Spirogyra i Zygnema tipus. Pel que fa a la possible existència de cultius, els resultats més significatius de les deu mostres analitzades de camellones són els següents: – Presència de Xanthosoma sagittifolium tipus, una espècie de la família Araceae. És una planta típica de l’Amèrica tropical, on es coneix amb el nom de gualusa, i que té una gran importància com a conreu alimentari. Els seus petits bulbs subterranis proporcionen un alt contingut en carbohidrats, fonamentals en certs ambients tropicals. Poden ser consumits rostits, fregits, en puré o sopes, bullits, etc. Igualment, les fulles o rebrots joves es poden consumir bullides. – Identificació d’un segon palinomorf: Ilex, possiblement Ilex guayusa, de la família Aquifoliaceae. Aquesta espècie és coneguda en la llengua vernacla amb el nom de guayusa. Es tracta d’un arbre cultivat per moltes tribus que té un alt contingut de cafeïna i amb el qual s’elabora una beguda estomacal, tònica i calmant denominada mate i que, a més a més, prevé la ressaca i elimina el gust amarg de l’ayahuasca (Schultes; Raffaud, 1990). N’hi ha en un percentatge no gaire elevat (3-6%), cosa que podria ser deguda a la seva escassa capacitat dispersiva o al fet de ser una espècie escassament conreada a la zona d’estudi. – Identificació de blat de moro (Zea mays) en cinc mostres en percentatges (ca. 10%) que fan pensar que es conreava en aquesta zona. Suposem, a més, que va ser un dels conreus principals i majoritaris en el context dels camellones. Les dades esmentades contrasten amb els estudis preliminars fets per Debora Pearsall (Universitat de Missouri), que no van posar de manifest la presència de blat de moro. – Es pot dir una cosa semblant respecte a la yuca (Manihot sp), identificada en els espectres pol·línics en uns percentatges del 3-7%, els quals indiquen que probablement es conreava. – Identificació de pol·len de Bixa (urucú) i Gossypium (cotó fluix), que podem considerar com a cultius menors perquè apareixen a les mostres en percentatges baixos (inferiors al 3%). 8. Els testimonis d’activitats tèxtils

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

98-CSA-SE-1

98-CSA-SE-2

98-CSA-SE-59

98-CSA-SE-60

98-CSA-SE-58

98-CSA-SE-61

0 98-CSA-SE-6

239

5 cm

98-CSA-SE-3

Figura 8. Carretera de Santa.Ana. Bols de perfil globular, bols carenats oberts i tancats. Decoracions incises.

Les anàlisis referides a les activitats tèxtils van ser fetes per Jordi Juan-Tresserras als Serveis Cientificotècnics de la Universitat de Barcelona. Al llarg de l’excavació i del mostreig de l’urna funerària de la loma 1 de l’estancia Moxitania, es van identificar al sediment marques de fibres filades i entreteixides que, un cop observades per un microscopi electrònic, es podria determinar que eren d’un teixit. Amb relació a això, amb l’estudi del sediment vam descobrir una concentració important de grans de pol·len de cotó fluix (Gossypium sp) i fragments de plomes de dimensions microscòpiques, de les quals desconeixem les característiques específiques. L’anàlisi per cromatografia líquida d’alta eficiència d’unes taques mig vermelles mig ataronjades que impregnaven el sediment interior de l’urna funerària va constatar la presència de bixina, un carotenoide insoluble en aigua característic de l’urucú (Bixa orellana L.). 9. La datació absoluta

240

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

En cap dels tres jaciments no es va trobar material orgànic que es pogués analitzar mitjançant el mètode del radiocarboni. La datació absoluta es va establir per termoluminescència de peces ceràmiques. Van fer les anàlisis Asunción Millán, Pedro Beneitez i Tomás Calderón al Laboratori de Datació Radioquímica de la Universitat Autònoma de Madrid. Amb les anàlisis del material ceràmic es va concretar el temps que va transcórrer des de l’últim procés tèrmic important, considerant aquest el moment de cocció de la ceràmica. Els resultats obtinguts de les mostres estudiades indiquen que l’últim procés d’escalfament energètic fou el següent en anys: – Mostra 98MX-L-U-132. Fragment d’urna funerària de la loma 1 de l’estancia Moxitania: 1075 ± 156 anys BP, que en datació de calendari correspon al període entre els segles viii i xi dC. – Mostra 98CSA-SE-Tl. Fragment ceràmic de tapadora-bol que porta decoració incisa a la vora de la carretera de Santa Ana: 933 ± 91 anys BP, que, segons la datació de calendari, és el període que va del segle x al xii dC. – Mostra 96INT-SE-6. Fragment de recipient amb decoració vermella pintada del jaciment de l’Internat: 938 ± 80 anys BP, que, d’acord amb la datació de calendari, correspon al període comprès entre el segle x i el xii dC. Aquestes dades ens mostren unes dates de fabricació de la ceràmica molt pròximes les unes a les altres. Els jaciments de la carretera de Santa Ana i de l’Internat sembla que són clarament contemporanis, mentre que la datació de la loma 1 de l’estancia Moxitania se situa una mica més endarrere. 10. Els materials ceràmics

Es van dibuixar tots els fragments dels quals es va poder restituir la forma i es van fotografiar tots els que eren diagnòstics. Per a la presentació final dels dibuixos, es va aplicar un tractament digital. Els recipients localitzats als tres jaciments estudiats tenen unes característiques morfològiques i tècniques molt similars. Tot i que s’hi podrien fer matisacions, com que es tracta d’un estudi preliminar, ens limitarem a explicar els trets més generals. Les formes que es presenten es classifiquen en diversos grups. El conjunt és format per escudelles de perfil carejat, generalment amb decoració incisa; plats tapadora, la majoria decorats amb motius incisos a la cara interna; atuells de cos globular amb coll de parets lleugerament convexes; atuells o vasos de cos globular sense coll; plats i altres recipients amb peu anul·lar. Observem dos tipus de decoració: incisa i pintada. La incisa sol presentar-se, en la majoria de casos, sobre superfícies ben depurades, brunyides i fosques (cocció reductora). Els motius són geomètrics. En uns casos formen conjunts de línies simples, i en altres, desenvolupaments serpentiformes molt complexos. La carretera de Santa Ana i l’estancia Moxitana en van proporcionar els millors exemples. La decoració pintada és més escassa. Sol tractar-se de pintura vermella o de color de vi sobre superfícies clares, blanques o taronges. El prototipus més singular es

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos

241

va localitzar a l’Internat i és la mostra sobre la qual es va obtenir la datació. També es van trobar recipients amb bandes de pintura grisa. Destaca una fusaiola bellament decorada que ens confirma l’activitat tèxtil, que ja havíem detectat en el procés d’anàlisi de sediments. També destaquen la diversitat de plats raspador que es van localitzar i la varietat de solcs o estries que presenten. L’anàlisi de sediments va revelar, com hem assenyalat, que en un hi havia restes de yuca i blat de moro. Encara no podem formular cap proposta de classificació de correlacions amb altres troballes del Beni. Amb relació a això, hem de tenir en compte que els diversos estudis no sempre porten una datació fiable dels materials, per la qual cosa hem de treballar amb moltes reserves. Els resultats de les excavacions actuals, com la de la missió alemanya a la Loma Mendoza (Trinidad), ens podran ser més útils. Tanmateix, en un intent d’aproximació i tenint en compte la informació publicada, fem les reflexions següents: Aquests estils ceràmics es podrien relacionar amb el que Dougherty i Calandra (1981) anomenen, en general, horitzó estilístic incís i Meggers i Evans (1978) denominen puntejat d’Amazònia, que, segons Dougherty i Calandra, a Bolívia pot correspondre a l’estil Masicito de Nordenskiöld (1913). Una configuració tardana a la seqüència amazònica (entorn de l’any 1000 dC i posterior). També es podrien relacionar amb la fase terminal de Bustos Santelices, que situa entre el 400 i el 1100 dC, o bé amb la fase Mamoré, que Dougherty (1984) col·loca en un període també excessivament ample (entre el 345 i el 1200 dC). Keneth Lee (1975) proposa que la ceràmica pintada pot ser originària del nord; concretament, de l’Amazones, d’on devia venir a través dels canals. La convivència en el temps d’ambdós estils, com mostren les datacions de termoluminescència en els tres jaciments, invalida la tesi de Ponce Sanginés (1978), segons la qual la decoració incisa és més antiga que la pintada. En tot cas, volem que quedi ben clar que aquestes afirmacions no són més que reflexions confrontades a altres dades en un marc de referència que necessita confirmar-se. L’únic referent vàlid i fiable és l’aportació de noves excavacions que proporcionin seqüències estilístiques fiables estratigràficament i amb una datació absoluta. 11. Valoració general

El projecte Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüícoles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) tenia com a objectiu fonamental la recuperació d’elements culturals creats pels pobles de l’Amazònia boliviana a l’època precolombina. Els resultats obtinguts al llarg dels tres de durada de la primera fase del projecte van aportar dades qualitativament importants i noves en el registre fins ara conegut sobre les ocupacions prehispàniques als Llanos de Moxos. L’aplicació de tècniques analítiques en el camp de l’estudi arqueomètric dels re-

242

J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

sidus recuperats a les zones d’intervenció va suposar un enfocament metodològic innovador de l’arqueologia amazònica. A més, s’hi va obtenir un gran nombre d’indicadors desconeguts fins aleshores. La caracterització del mateix tipus de blat de moro al càlcul dental de l’esquelet, a les restes de midons i fitòlits d’un vas de l’aixovar i a les mostres de pol·len dels camellones permet proposar el conreu local d’aquesta espècie, que, igualment, era un dels cultius principals i majoritaris a la zona estudiada. Això mateix proposem per a la yuca, identificada tant als espectres pol·línics com als plats raspador. Juntament amb aquestes espècies, les altres varietats documentades com la gualusa, amb un gran valor alimentari, i altres cultius menors com l’urucú evidencien una activitat agrícola diversificada i més complexa del que s’havia suposat. La presència de tarope confirma la hipòtesi inicial sobre la utilització d’aquesta planta, capturada en el medi aquàtic, com a nutrient en els cultius precolombins. La identificació de pol·len de cotó fluix als camellones i la concentració de grans de pol·len al sediment de l’urna funerària demostren el cultiu d’aquesta espècie i reforcen el resultat de l’estudi de marques de teixit en el context sepulcral. Els testimonis de pol·len de gualusa als camellones, cultivada encara avui per moltes tribus pel seu alt valor estimulant, es pot relacionar amb els possibles residus de chicha trobats en el contingut d’un recipient de l’aixovar funerari. La ingestió de chicha i d’altres begudes igualment estimulants en celebracions i cerimònies és un costum ancestral molt arrelat encara avui en les poblacions indígenes. Una altra aportació interessant pel fet de ser una novetat és la identificació d’urucú en contextos funeraris utilitzat com a colorant. Abans ja hem mencionat la identificació recent d’aquesta mateixa espècie també als enterraments de Loma Mendoza (Trinidad). En el registre dels tres jaciments sepulcrals es pot observar una certa coherència i alguns paral·lelismes. Tots tres enterraments són primaris, estan col·locats dins d’una urna i hi ha recipients ceràmics. Els plats raspador, que indiquen el processament de la yuca, entre altres espècies conreades, estan ben representats. El jaciment de la carretera de Santa Ana mostra, a més a més, una varietat d’aquests estris ceràmics. Igualment, hi ha paral·lelismes en les tècniques decoratives, tant en els morfotipus pintats com en els incisos. Finalment, les datacions estan ben relacionades i situen aquests enterraments en una fase tardana que devia coincidir amb el període d’expansió cap a les terres baixes del sud.