Tribuna_Arqueologia_06 by Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2006

Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2006

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Barcelona 2007

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Preimpressió i impressió: Gràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. 14.259 - 2008 ISSN: 1130-7781

Sumari

La intervenció paleontològica a la nova fase del dipòsit controlat de Can Mata (Els Hostalets de Pierola, Anoia): campanyes 2002-2003, 2204 i 2005) David M. Alba, Jordi Galindo, Isaac Casanovas-Vilar, Josep M. Robles, Salvador Moyà-Solà, Meike Kohler, Miguel Garcés, Lluís Cabrera, Sergio Almecija, Cheyenn Rotgers, Marc Furió i Chiara Angelone

Darrers treballs de recerca i adequació a l’Abric Romaní i a la Cinglera del Capelló. El parc prehistòric de Capellades Raúl Bartrolí, Eudald Carbonell i Manuel Vaquero

Traçant l’ocupació dels Pirineus: la Balma Guilanyà i els caçadors recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocè antic al Prepirineu Oriental Joel Casanova, Jorge Martínez-Moreno i Rafael Mora El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occ.) Jordi Roig Buxó, Joan-Manuel Coll Riera

Excavacions arqueològiques a Can Gambús 2, Sabadell (Vallès Occidental) Pere Lluís Artigues i Conesa, Pilar Bravo Póvez i Emiliano Hinojo García

La cova sepulcral de Montanissell (Sallent-Coll de Nargó, Alt Urgell): pràctiques funeràries singulars durant l’edad del bronze al Prepirineu Núria Armentano, Josep Gallart, Xavier Jordana, Joan B. López, Assumpció Malgosa i Núria Rafel Can Suari. Un assentament rural ibèric dels segles II-I aC a Llinars del Vallès (Vallès Oriental) Marta Zabala García La terrisseria romana de la Fornaca (Vilassar de Dalt) Núria roselló, Toni Gironès i Agustí Gamarra

7 35 59 85 111

141 169 191

La vil·la romana dels Munts (Altafulla Tarragonès) i Tarraco Francesc Tarrats Bou, Josep Anton Remolà Vallverdù, Jacinto Sánchez Gil de Montes 213

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2006-2007

Formes d’ocupació d’alta muntanya a la vall de la Vansa (Serra del Cadí - Alt Urgell) i a la vall del Madriu-Perafita-Claror (Andorra): estudi diacrònic de paisatges culturals pirinecs Josep Maria Palet, Ana Ejarque, Yannick Miras, Santiago Riera, Itxaso Euba y Héctor Orengo

El rètol de Fígols ...o la marina de Carles III al cor del Pirineu Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Ester Galimany Bustos i Mònica López Prat Les cases andalusines del Pla d’Almatà (Balaguer, Noguera) Carme Alòs, Anna Camats, Marta Monjo i Eva Solanes La recerca arqueològica a Besalú Jordi Sagrera

L’hipogeu calcolític del carrer París de Cerdanyola del Vallès Joan Francès, Marc Guàrdia, Tona Majó i Òscar Sala

El nucli urbà medieval i modern de Girona (Gironès): Santa Caterina Lluís Palahi Grimal, Sílvia Callavé Felipe, María José Lloveras Chavero, Joan Margall Sastre, Antoni Prados Muñoz

229 255 273 291 315 335

La intervenció paleontològica a la nova fase del dipòsit controlat de Can Mata (Els Hostalets de Pierola, Anoia): campanyes 2002-2003, 2004 i 2005) DAVID M. ALBA,1 JORDI GALINDO,2 ISAAC CASANOVAS-VILAR,1,3 JOSEP M. ROBLES,2 SALVADOR MOYÀ-SOLÀ,1,4 MEIKE KÖHLER,1,4 MIGUEL GARCÉS,5 LLUÍS CABRERA,5 SERGIO ALMÉCIJA,1,3 CHEYENN ROTGERS,2 MARC FURIÓ4 I CHIARA ANGELONE6

INTRODUCCIÓ

Els Hostalets de Pierola és un municipi de la comarca de l’Anoia que, juntament amb els municipis propers com Piera i Masquefa, constitueix una de les zones més riques en restes de vertebrats fòssils de Catalunya. Des de principis del segle XX i fins a l’actualitat, els nombrosos jaciments d’aquesta zona han estat excavats i mostrejats, tot i que de forma intermitent, per diversos paleontòlegs com Bataller, Crusafont, Villalta, i d’altres. A partir de la dècada de 1970, però, les localitats dels Hostalets deixaren de ser prospectades intensivament, i paral·lelament, a prop de la masia de Can Mata de la Garriga, es generà un abocador il·legal d’escombraries, que finalment es condicionà i legalitzà el 1985, i donà lloc a l’actual abocador o Dipòsit Controlat de Can Mata. Amb el canvi de segle, començà a veure’s la necessitat d’ampliar l’abocador, i es 1. Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia (Unitat d’Antropologia Biològica). Facultat de Ciències, Universitat Autònoma de Barcelona. Campus de Bellaterra, s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès (Barcelona). 2. PALAEOTHERIA, SCP. Provençals 5, 2n 1a. 08019 Barcelona. 3. Institut de Paleontologia M. Crusafont. Escola Industrial 23, 08201 Sabadell (Barcelona). 4. ICREA Research Professorat 1 5. Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines. Facultat de Geologia, Universitat de Barcelona. Campus de Pedralbes s/n, 08028 Barcelona. 6. Dipartimento di Scienze Geologiche, Università di Roma Tre. Largo San Leonardo Murialdo 1, 00146 Roma, Itàlia.

D.M. ALBA ET ALII

planejà la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata. Un informe previ, encarregat per l’empresa promotora, CESPA Gestión de Residuos, SA, concloïa que la descoberta d’un gran nombre de restes fòssils de vertebrats era inevitable (Galindo, 2001), i que per tant calien tota una sèrie de mesures correctores per garantir la preservació del patrimoni paleontològic. Les obres de construcció i explotació de l’abocador, amb remoció de centenars de milers de metres cúbics de sediments miocens per part de maquinària pesant, representaven sens dubte, amb l’adequat control paleontològic, una oportunitat única per millorar el coneixement científic sobre el Miocè mitjà al nostre país.

La intervenció paleontològica a la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata, finançada gairebé exclusivament per CESPA, s’inicià el novembre de 2002, amb l’objectiu de recuperar totes les restes de macrovertebrats fòssils que poguessin veure’s afectades, i dur a terme un adequat enregistrament de la informació biostratigràfica i geològica associada. Durant aquesta intervenció, s’excavà la Cel·la 1 del futur abocador, així com de tota una sèrie d’estructures annexes, i marginalment també s’afectà el Barranc de Can Vila, on es descobrí el crani i esquelet parcials de Pierolapithecus catalaunicus, un nou gènere i espècie de gran antropomorf fòssil (Moyà-Solà et al., 2004). Aquesta primera campanya finalitzà el juliol de 2003, amb un balanç de més de 2.000 restes de macrovertebrats fòssils recuperades, i més d’una quinzena de nivells rics en microvertebrats mostrejats, repartits al llarg d’una seqüència estratigràfica d’uns 300 metres (vegeu Alba et al., en premsa). La campanya següent s’inicià l’abril de 2004, i afectà l’excavació de les cel·les 2 i 3, amb un resultat que consistí en la recuperació de més de 2.000 fòssils de macrovertebrats, a més del mostratge de tota una sèrie de nivells de microvertebrats. La campanya 2005, finalment, es desenvolupà durant tot l’any com una continuació de la campanya anterior, però amb uns resultats encara més espectaculars: més de 10.000 fòssils de macrovertebrats recuperats, a més del mostratge de nombrosos nivells de microvertebrats. En el global de les tres campanyes, doncs, a la intervenció paleontològica s’han recuperat ja més de 15.000 restes de macrovertebrats fòssils, al llarg d’uns 28 mesos de feina de camp. Actualment, la campanya 2006 prossegueix com una continuació de la campanya anterior, malgrat que la intensitat dels treballs de camp ha disminuït.

METODOLOGIA

Les necessitats d’explotació de l’abocador determinen la temporització i el ritme de les excavacions per part de la maquinària pesant i, per tant, els treballs paleontològics s’hi han d’emmotllar, tractant d’interferir-hi el mínim possible, i variant la quantitat de recursos humans en funció de les troballes fetes. Els treballs paleontològics s’inicien amb la prospecció ocular de les zones acabades de desforestar, i prossegueixen amb una activitat de control preventiu, que consisteix en el seguiment visual continuat, per part d’un paleontòleg, de l’extracció i/o l’afectació sobre el sediment miocè que fa la maquinària pesant, tot mantenint-se a una determinada distància de seguretat (Figura 1A i 1B). El seguiment de màquines inclou tant un buldòzer (que prepara els accessos i llaura el sediment que s’ha d’excavar) com una o més giratòries (que excaven el sediment i el carreguen en camions). A més d’un paleontòleg per màquina, nor-

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

malment hi ha un altre paleontòleg que duu a terme treballs accessoris, com l’extracció, identificació i embalatge de les restes recuperades, la recol·lecció de mostres de sediment, o la documentació de la informació associada. En cas de localitzar acumulacions de certa entitat, es delimita un perímetre de seguretat al voltant, i se situa la localitat en la columna estratigràfica del sector corresponent. En aquests casos, normalment és necessari emprar personal paleontològic addicional, que varia en funció dels requeriments paleontològics i de les necessitats tècniques de l’obra. En tot moment, els paleontòlegs de camp utilitzen els elements de protecció individual necessaris (Figures 1A a 1C), que inclouen casc, armilla fluorescent reflectant i botes de seguretat, entre altres. Quan es localitza un nivell potencialment ric en dents de micromamífers, s’analitza una mostra de prova d’uns 90 kg, i en cas que s’hi trobi una quantitat significativa de dents, se’n recol·lecten uns 1.500 kg, que són emmagatzemats a l’espera que es dugui a terme el rentat i triatge si es considera pertinent. El rentat de mostres de prova es duu a terme al laboratori, mentre que les mostres intensives són processades al camp o en instal·lacions a l’aire lliure (Figura 1E). Tant el rentat de laboratori com el de camp es duen a terme seguint l’anomenat mètode Freudenthal, que inclou els passos següents: (1) assecament de la mostra; (2) disgregació del sediment en aigua; (3) rentat del sediment disgregat mitjançant aigua a pressió i un sedàs de tres mides de malla; (4) assecament dels concentrats resultants. En algunes ocasions, els concentrats foren reduïts per immersió de la mostra en gasoil, cosa que permet eliminar entre un 20 i un 40% del seu volum, després d’un segon rentat. Finalment, els concentrats són triats sota lupa binocular, i ja només resta muntar les dents per procedir a la seva identificació; quan fou necessari, les dents recuperades foren netejades prèviament amb l’ajuda d’ultrasons per eliminar restes del sediment.

En cas de localitzar una localitat de macromamífers, aquesta s’excava fins a esgotar el nivell fossilífer, tant si es tracta d’acumulacions puntuals com si es tracta de concentracions més considerables i repartides en una certa extensió. La posició relativa dels fòssils es documenta fotogràficament i/o mitjançant quadrícules i planimetria. Segons el tipus de restes localitzades, en ocasions també es recol·lecten grans quantitats de sediment, per tal de rentar-lo en busca de restes de mida petita. A l’hora d’extraure les restes de macrovertebrats, tant aïllades com en acumulacions, s’utilitzen les tècniques més adequades per garantir-ne la conservació durant l’extracció, el transport i l’emmagatzemament posterior. Generalment, donada la duresa relativament elevada del sediment, les restes s’excaven amb l’ajuda d’escarpra i martell (Figura 1C), i només esporàdicament amb punxons, i s’arriba a emprar martells pneumàtics o, fins i tot, maquinària pesant per tal d’eliminar sediment estèril. Durant l’extracció de les restes, és habitual l’ús com a consolidant de Paraloid B72, un polimetacrilat que es dissol en acetona a diferents concentracions; més esporàdicament, també s’utilitza Imedio Universal. Tots dos productes presenten l’avantatge que es dissolen en dissolvents orgànics i que, per tant, són totalment reversibles. Moltes restes de mida mitjana són sovint excavades amb picola i extretes en bloc (tot preservant bona part del sediment), per tal de garantir-ne la integritat. Un cop extrets, els fòssils són empaquetats amb paper d’alumini i bosses de tanca hermètica o cinta d’embalar.

D.M. ALBA ET ALII

En el cas de restes de mida gran i/o especialment fràgils, s’utilitza l’anomenada tècnica de la mòmia, mitjançant l’ús de poliuretà escumable (Figures 1D i 2). Primerament, es rebaixa el sediment al voltant de la resta fòssil mitjançant picola, escarpra i martell, o fins i tot martell pneumàtic, com si la resta s’anés a extraure en bloc. A continuació, però, es duu a terme amb cura una soscavació lateral del sediment de la part inferior del bloc, per tal que aquest adquireixi forma com de bolet. Seguidament, tot el bolet es recobreix amb paper d’alumini i cinta d’embalar (per tal d’evitar que el poliuretà pugui entrar en contacte amb el fòssil), i es construeix un perímetre de cartró al voltant del bolet (per tal de contenir l’expansió del poliuretà). El poliuretà escumable és una substància que es produeix a partir de la mescla (al 50%) de dos components líquids, poliol i isocianat, que quan es barregen reaccionen químicament, i produeixen una substància escumosa que s’expandeix ràpidament. Aquesta substància, que de seguida se solidifica, té l’avantatge que pesa poc però és molt resistent, de manera que permet fer mòmies més resistents i més lleugeres que no pas el guix. Un cop solidificat, l’embolcall de poliuretà permet arrencar el bloc amb el fòssil sense posar en perill la seva integritat, ni durant l’extracció, ni durant el posterior transport i emmagatzematge, tot preservant a més les condicions originals del sediment (cosa que facilita la preparació posterior). Un cop al laboratori, tècnics restauradors qualificats obren la mòmia, i l’excaven pel costat inferior, fins a alliberar completament de sediment la resta o restes fòssils que hi són contingudes. Durant les campanyes 2004 i 2005, no només es continuaren fent mòmies de poliuretà per a restes fòssils grans o especialment delicades (com per exemple, cranis), sinó que en determinats jaciments com C3-Ak i C4C2, també es van fer mòmies molt grans, amb desenes o fins i tot centenars de fòssils al seu interior (Figura 1D), que en el cas de C4-C2 permeteren d’agilitzar les tasques d’excavació de camp per tal de no entorpir el desenvolupament normal de les obres.

Finalment, l’enregistrament de la informació estratigràfica associada a les restes fòssils consisteix bàsicament en l’aixecament de columnes estratigràfiques (o perfils estratigràfics) i la seva correlació, en la realització d’una cartografia litostratigràfica d’alta resolució, i en el mostratge de paleomagnetisme. Inicialment, en els diversos sectors afectats per les obres, s’aixeca un perfil estratigràfic, en el qual se sintetitza la successió litològica observable, i se situen endemés les diferents localitats detectades durant els treballs paleontològics. Paral·lelament, una cartografia litostratigràfica d’alta resolució permet calibrar l’extensió lateral dels diferents nivells estratigràfics, així com establir quins presenten suficient entitat per permetre la correlació entre diferents perfils estratigràfics i sectors de les obres. La informació proporcionada pels nivells de correlació s’organitza en un panell de correlació estratigràfica, que permet establir la posició relativa entre les diferents localitats de vertebrats en la sèrie estratigràfica local de l’Abocador de Can Mata. Finalment, la informació magnetostratigràfica permet establir correlacions d’alta resolució en successions estratigràfiques d’àmbit local, i es pot així arribar a proporcionar una datació gairebé absoluta de les diferents localitats amb suficient fiabilitat. Generalment, això requereix un calibratge de tipus biostratigràfic (mitjançant criteris faunístics), o alternativament disposar d’un registre magnetostratigràfic prou llarg i continu com per poder ancorar la sèrie en l’escala magnetostratigràfica global.

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

Figura 1. Metodologia emprada durant la intervenció paleontològica: (A) Seguiment de bulldozer en el sector C2 durant la campanya 2004; (B) Seguiment de giratòria en el sector C4-C durant la campanya 2005; (C) Excavació d’una defensa de gomfotèrid dins del perímetre de seguretat de C2-Bc durant la campanya 2004; (D) Realització d’una mòmia de poliuretà de mida gran, amb centenars de fòssils al seu interior, a C4-C2 durant la campanya 2005; (E) Rentat de mostres intensives de micromamífers a finals de la campanya 2002-2003.

D.M. ALBA ET ALII

CONTEXT GEOLÒGIC I EDAT

La zona d’afectació de les obres de l’Abocador de Can Mata se situa entre les masies de Can Mata de la Garriga i Can Vila, en el terme municipal dels Hostalets de Pierola, comarca de l’Anoia, aproximadament en els quadres UTM d’1x1 km DF0097 i DF0098. A l’igual que el conjunt de localitats clàssiques dels Hostalets de Pierola, l’Abocador de Can Mata es troba a l’entorn de la riera de Claret, emmarcat en el context de la conca neògena del Vallès-Penedès, una semifossa tectònica que s’originà a causa del règim extensiu que afectà el marge oriental de la península Ibèrica des de finals de l’Oligocè i durant bona part del Miocè. Aquest règim extensiu generà la conca de la Mediterrània Occidental i, a menor escala, la conca catalanobalear, i és també responsable d’una sèrie de depressions al continent, la més important de les quals és la conca del Vallès-Penedès. Aquesta depressió asimètrica i allargada, amb més de 100 km de longitud en direcció NE-SW, és deguda a l’actuació d’una falla normal important (amb un salt acumulat de fins a 4 km en el seu extrem més nord-occidental), la qual

Figura 2. Realització d’una mòmia de poliuretà escumable per extraure una pelvis, un fèmur i algunes restes postcranials en connexió anatòmica d’un suid a l’excavació C3Aa: (A) Realització del bolet; (B) Recobriment del bolet amb paper d’alumini i cinta d’embalar; (C) Delimitació d’un perímetre al voltant del bolet amb cartró; (D) Ompliment de perímetre amb poliuretà escumable; i (E) Extracció de la mòmia resultant.

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

facilitava l’enfonsament del bloc oriental, tot generant una depressió on es dipositaven els sediments generats per l’erosió del bloc que s’aixecava a l’oest i que, actualment, coneixem com serralada Prelitoral. Al peu d’aquests relleus, a la sortida dels barrancs incidits sobre aquesta serralada, es formaren ventalls al·luvials amb importants amplituds de radi, els quals, durant el Miocè, anaren dipositant els sediments que constitueixen el rebliment de la conca i que, en última instància, són els responsables de l’enterrament i posterior fossilització de les restes de vertebrats de l’Abocador de Can Mata. Els dipòsits sedimentaris que constitueixen el rebliment de la conca del VallèsPenedès s’estructuren en dos grans complexos d’ambients continentals, entre els quals s’intercala un conjunt de sediments de medis marins i transicionals. El complex continental inferior correspon al Miocè inferior, el complex de transició al Miocè mitjà, i el complex superior, en el qual s’integra la successió sedimentària observable a la riera de Claret i l’Abocador de Can Mata, correspon al Miocè mitjà i superior. En la successió estratigràfica de la riera de Claret (que inclou en bona part la de l’Abocador de Can Mata), poden distingir-s’hi tres unitats cartogràfiques que aquí no detallem, però que estan constituïdes per lutites i, en menor mesura, gresos i conglomerats. Per sobre d’aquestes unitats, d’edat miocena, i en contacte netament discordant, se situen els dipòsits quaternaris, que consisteixen en lutites, sorres i graves. Els materials miocens observats a l’Abocador de Can Mata corresponen dominantment a lutites, amb intercalacions ocasionals de conglomerats i, en menor grau gresos i gresos conglomeràtics. Les lutites (llims i argiles) són normalment vermelloses (ocasionalment granatoses) o ocres-groguenques, i alternen aquestes dues coloracions en trams de gruix variable (de mètric a decamètric). Aquests sediments presenten nòduls més o menys abundants, crostes relacionades amb processos edàfics, i bioturbació atribuïble a arrels (rizocrecions), així com freqüents taques de decoloració. S’interpreta que els materials observats corresponen a ambients sedimentaris marginals a distals de ventalls al·luvials (és a dir, zones més planes i exteriors d’aquests dipòsits sedimentaris), amb amplituds de radi i eficàcies de transport variables, i procedència septentrional.

L’edat dels dipòsits sedimentaris de la conca del Vallès-Penedès es troba compresa entre el Miocè inferior i el Pliocè inferior. Els aproximadament 300 m de la sèrie estratigràfica de l’Abocador de Can Mata corresponen a l’Aragonià superior (en l’escala cronostratigràfica continental), majoritàriament la unitat biocronològica MN7+8. A la Figura 3 s’hi ha reproduït un panell de correlació litostratigràfica, elaborat a partir de les columnes sintètiques corresponents als diferents sectors afectats, on s’indiquen també les diferents localitats de vertebrats fòssils. Aquesta correlació litostratigràfica es basa en nivells d’argiles vermelles amb tonalitats ceràmiques (terracota) granatoses, els quals són bastant freqüents, són fàcils de detectar, i presenten gruixos variables i certa continuïtat lateral. A més, també s’han utilitzat tres nivells de correlació que, a diferència dels anteriors, es caracteritzen perquè presenten una litologia poc freqüent. Aquesta correlació litostratigràfica és congruent amb les dades magnetostratigràfiques i biostratigràfiques de què es disposa, malgrat que de moment no és possible oferir datacions de caire gairebé absolut, per la manca d’un calibratge adequat mitjançant les dades de micromamífers (ja que resta pendent el triatge de bona part dels nivells mostrejats). En el futur, això es podrà solucionar mitjançant dades de paleomagnetisme d’afloraments de fora de la zona d’afectació de les obres, que ampliaran la sèrie amb control magne-

D.M. ALBA ET ALII

tostratigràfic fins a un total de més de 400 metres, i permetran de fer correlacions fiables amb independència de les dades biostratigràfiques.

Figura 3. Panell de correlació amb les columnes estratigràfiques sintètiques, corresponents als diferents sectors de l’Abocador de Can Mata.

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

RESULTATS

1. Localitats de vertebrats fòssils L’Abocador de Can Mata pot considerar-se un macrojaciment, o conjunt de localitats, corresponents a diversos macrosectors dins la zona d’afectació de les obres de la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata (Figures 4 i 5). Aquest conjunt de localitats abasta diversos centenars de metres en sèrie estratigràfica, i per tant representa un interval de temps considerable, cosa que impedeix considerar-lo com un únic jaciment. La posició estratigràfica (i, per tant, l’edat relativa) entre les diverses localitats mostrejades durant les cam-

Figura 4. Plànol de situació dels diferents macrosectors de l’Abocador de Can Mata, corresponent a la realització de la Cel·la 3, tot i que s’hi ha indicat la situació de la futura Cel·la 4 (actualment ja conclosa). Plànol base proporcionat per CESPA Gestión de Residuos, SA. Acrònims: C1: Cel·la 1; C2: Cel·la 2; C3: Cel·la 3; C4: Cel·la 4; VIE: Vial Intern d’Explotació; BDA: Bassa de Decantació d’Aigües Pluvials; BDL: Bassa de Lixiviats; CCM: Camí de Can Mata; CCV: Camí de Can Vila; BCV: Barranc de Can Vila.

D.M. ALBA ET ALII

Figura 5. (A) Fotografia aèria de la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata durant la campanya 2004, on es pot apreciar des de la C1 a la C3, així com la futura C4. Fotografia base proporcionada per CESPA Gestión de Residuos, SA. (B) Perspectiva de la Cel·la 4 durant la campanya 2005. Acrònims: vegeu Figura 4.

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

Figura 6. Columna esquemàtica on s’hi troben representades totes les localitats de micro- i/o macrovertebrats de l’Abocador de Can Mata; s’ha fraccionat en intervals de 40 m per tal de facilitar-ne la visualització.

D.M. ALBA ET ALII

panyes 2002-2003, 2004 i 2005 s’ha representat a la Figura 6, elaborada a partir del panell de correlació litostratigràfica. Destaquen les següents excavacions, dutes a terme durant les campanyes 2004 i 2005 (Figura 7): C2-Bb: excavació d’un esquelet parcial de rinoceròtid, a més de restes d’altres vertebrats; C2-Bc: excavació de restes d’un proboscidi gomfotèrid; C3-Aa (Figures 7G i 7H): excavació de l’esquelet postcranial parcial d’un suid; C3-Ae: excavació de la cara parcial d’un primat hominoïdeu; C3-Aj: excavació del crani parcial d’un primat hominoïdeu; C3-Ak (Figura 7I): excavació d’una gran concentració de restes de macromamífers diversos, amb recuperació de més de 500 restes; C3-B2 (=C3-Bb): recuperació d’una dent aïllada d’un primat pliopitecoïdeu; C4-A1 (=C4-Ae) (Figures 7A i 7B): excavació d’uns 100 m2, amb recuperació de gairebé 3.000 restes de mamífers diversos, incloent la mandíbula d’un primat pliopitecoïdeu; C4-Ac (Figura 7F): excavació de l’esquelet parcial d’un rinoceròtid; C4-Af (Figura 7J): excavació de diverses desenes de closques completes de tortuga en pocs metres quadrats; C4-C1 (=C4-Ca): excavació de més de 400 restes de macrovertebrats de mida petita; C4-C2 (=C4-Ce) (Figures 7C, 7D, 7E i 7K): excavació d’uns 100 m2, amb recuperació de més de 4.500 fòssils de mamífers diversos; i C4-Cb: recuperació de la mandíbula d’un primat pliopitecoïdeu. Pel que fa a les localitats de microvertebrats fòssils, es mostrejaren intensivament un total de localitats, després que donessin positiu en la mostra de prova: C2-A1, C2A2, C2-A3, C2-A4, C2-B2, C2-B3, C3-A2, C3-A4, C3-A5 (=C3-Ac), C3-A6 (=C3Ad), C3-A7, C4-A3, C4-C1 (=C4-Ca), C4-C2 (=C4-Ce) i C4-C3. En tots aquests casos, tant el rentat com el triatge estan pendents, llevat de C3-A2 i C3-A6, en què el rentat ja s’ha fet. Altres localitats, com C2-B1, C3-B3, C3-A3, C3-A1 i C5-A1 (=C5-Aa), donaren positiu en la mostra de prova, però no foren mostrejades intensivament atesa la seva riquesa bastant baixa. També es rentaren intensivament mostres d’algunes localitats (C3-Aj i C3-B2) que havien lliurat restes de primats, i es recuperaren algunes dents de micromamífers. Del nivell C4-A1 (=C4-Ae), que donà positiu en la mostra de prova, i en el qual es localitzaren restes de primats, hi ha uns 700 sacs (uns 20.000 kg) pendents de ser rentats intensivament. 2. Restes recuperades i llista faunística

Durant les campanyes 2002-2003, 2004 i 2005 (en total, uns 28 mesos de treball de camp), s’han recuperat més de 15.000 restes de macrovertebrats fòssils, i més de 1.300 dents de micromamífers (quantitat que es veurà incrementada quan es duguin a terme el rentat i el triatge dels sediments emmagatzemats). Més de dos terços de les restes de macrovertebrats foren recuperades durant la campanya 2005, gràcies a l’excavació de tres jaciments excepcionals: C3-Ak, C4-A1 i C4-C2. A banda de les troballes aïllades, els fòssils recuperats corresponen a un total de 91 localitats, repartides al llarg d’uns 300 m de sèrie estratigràfica. Estimem que es coneix la posició estratigràfica exacta de més de tres quartes parts de les restes de macrovertebrats (i de gairebé tots els microvertebrats), pel fet de provenir d’alguna de les localitats formalment definides, mentre que de la resta se’n coneix la posició estratigràfica aproximada en funció de cada sector. La fauna de vertebrats de l’Abocador de Can Mata es resumeix en la següent llista faunística, que mostra una diversitat bastant elevada, amb un mínim de 77 espècies de vertebrats fòssils, que inclou 34 micromamífers i 35 macromamífers.

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

Figura 7. Fotografies de les excavacions més rellevants fetes durant les campanyes 2004 i 2005: (A) i (B) Excavació de C4-A1; (C) a (E) Excavació de C4-C2; (F) Detall de l’excavació de C4-Ac; (G) i (H) Detall de l’excavació de C3-Aa; (I) Detall de l’excavació de C3-Ak; (J) Detall de l’excavació C4-Af; i (K) Detall de l’excavació de C4-C2.

D.M. ALBA ET ALII

Classe Amphibia cf. Amphibia indet. Classe Reptilia Ordre Testudines Família Testudinidae Cheirogaster sp. Gen. et sp. indet. Ordre Squamata Família Lacertidae Gen. et sp. indet. Família Gekkonidae Gen. et sp. indet. Família Amphisbaenidae Gen. et sp. indet. Família Anguidae Gen. et sp. indet. Família Colubridae Gen. et sp. indet. Classe Mammalia Ordre Insectivora Família Soricidae Gen. et sp. indet. Crocidosoricinae indet. Família Talpidae Talpa minuta cf. Proscapanus sp. Família Erinaceidae Parasorex cf. socialis Erinaceinae indet. Gen. et sp. indet. Família Heterosoricidae Dinosorex sansaniensis Família Dimylidae Plesiodimylus chantrei Ordre Chiroptera Gen. et sp. indet. Ordre Lagomorpha Família Ochotonidae Prolagus oeningensis Eurolagus fontannesi Ordre Rodentia Família Cricetidae Cricetodon (Pararuscinomys) lavocati Cricetodon cf. aguirrei Democricetodon brevis brevis Democricetodon brevis nemoralis Democricetodon crusafonti

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

Democricetodon larteti Eumyarion leemani Megacricetodon crusafonti Megacricetodon minor minor Megacricetodon minor debruijni Megacricetodon ibericus Família Anomalomyidae Anomalomys sp. Família Eomyidae Keramidomys sp. Eomyops sp. Família Gliridae Glirudinus undosus Muscardinus sansaniensis Muscardinus hispanicus Microdyromys complicatus Miodyromys sp. Paraglirulus werenfelsi Bransatoglis sp. Família Sciuridae Albanensia cf. albanensis quiricensis Spermophilinus bredai Ordre Primates Família Pliopithecidae s.l. Gen. et sp. indet.1 Gen. et sp. indet. 2 Família Hominidae Pierolapithecus catalaunicus Dryopithecus sp. Gen. et sp. nov. Ordre Carnivora Família Amphycionidae Gen. et sp. indet. Família Mustelidae Martes sp. Ischyrictis cf. mustelinus Trocharion albanense Família Nimravidae Sansanosmilus jourdani Família Viverridae cf. Leptoplesictis sp. cf. Semigenetta sp. Família Hyaenidae Thalassictis montadai cf. Ictitherium sp. Ictitheriinae indet.

D.M. ALBA ET ALII

Família Felidae Pseudaelurus cf. quadridentatus Pseudaelurus cf. turnauensis Ordre Perissodactyla Família Chalicotheriidae Chalicotherium grande Família Equidae Anchitherium sp. Família Rhinocerotidae Alicornops simorrense Gen. et sp. indet. Ordre Artiodactyla Família Tragulidae Dorcatherium naui Família Bovidae cf. Miotragocerus sp. cf. Protragocerus chantrei Gen. et sp. indet. Família Moschidae Micromeryx flourensianus Família Cervidae Euprox furcatus Heteroprox larteti Família Suidae Listriodon splendens cf. Korynochoerus palaeochoerus Família Tayasuidae Albanohyus pygmaeus Taucanamo sp. Ordre Proboscidea Família Deinotheriidae Deinotherium giganteum Família Gomphotheriidae Gomphotherium cf. angustidens Tetralophodon longirostris

DISCUSSIÓ

1. L’èxit de la intervenció paleontològica

L’èxit sense precedents de les diverses campanyes paleontològiques a l’Abocador de Can Mata és atribuïble a diversos factors: (1) la gran riquesa fossilífera de la zona; (2) el gran esforç de mostratge (per la gran remoció de terreny); i (3) una llei del patrimoni cultural que obliga les empreses a emprendre mesures correctores per evitar-ne la destrucció. La riquesa fossilífera de la zona és deguda als condicionants geològics, con-

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

cretament al context deposicional de ventalls al·luvials, els quals contínuament anaven reblint la depressió topogràfica generada a la semifossa del Vallès-Penedès. Els dipòsits al·luvials eren originats per avingudes torrencials de caràcter episòdic i amb una elevada càrrega de sediment, i eren freqüents el fluxos no confinats de colades de fang, que haurien enterrat ràpidament restes òssies de vertebrats, arrossegades o exposades prèviament a la intempèrie. Quant al gran esforç de mostratge, és degut al gran volum de moviments de terres (de l’ordre de diverses desenes de milers de metres cúbics cada mes), i al fet que aquests moviments són controlats per tècnics paleontòlegs sempre que afecten sediments miocens. L’experiència demostra que durant el seguiment es recuperen habitualment fins i tot restes molt petites, malgrat que la seva importància, en bona part, no resideix en les troballes aïllades, sinó en la localització de concentracions susceptibles de ser mostrejades o excavades, que en ocasions poden arribar a lliurar centenars o milers de restes fòssils.

Malgrat els inconvenients, la construcció de l’abocador en aquesta zona d’excepcional riquesa paleontològica presenta avantatges evidents. Sense la utilització de maquinària pesant, amb un cost econòmic molt elevat, els diversos jaciments descoberts haurien trigat molts milers d’anys a veure la llum mitjançant processos naturals d’erosió. A més, això ens permet disposar d’una sèrie estratigràfica molt densament mostrejada, cosa que no hauria estat possible mitjançant només excavacions en afloraments naturals fora de l’abocador. Això permetrà en el futur d’investigar amb molt de detall la successió de mamífers a la conca del Vallès-Penedès durant bona part de l’Aragonià superior, i comparar-la amb altres jaciments europeus i d’arreu del món. A més, l’elevat nombre de fòssils recuperats permet un mostratge molt exhaustiu de la paleodiversitat, de tal manera que s’hi poden arribar a trobar espècies d’alguns grups, com els primats, que per les seves característiques biològiques són molt poc abundants i/o tenen poques probabilitats de fossilitzar. És per tot això que, gràcies a l’adequat seguiment paleontològic (requerit per la legislació actual), les obres d’ampliació de l’Abocador de Can Mata, lluny de ser pernicioses, constitueixen una oportunitat immillorable per aprofundir en el coneixement científic dels ecosistemes terrestres de l’Aragonià superior. 2. Tafonomia, ambient deposicional i tipologia dels jaciments

La major part de restes fòssils recuperades a l’Abocador de Can Mata corresponen a dents i/o ossos de vertebrats terrestres, majoritàriament mamífers (en forma de restes dentognàtiques i postcranials, i més rarament cranials) i tortugues (sobretot en forma de plaques aïllades, però també closques més o menys completes). També són freqüents les restes de mol·luscos gastròpodes terrestres, ja sigui aïllades o en petites agrupacions, i generalment (però no sempre) amb la conquilla completament dissolta, o molt alterada i deformada. És extremament rara la presència de cargols d’aigua dolça. Pràcticament tampoc no es troben restes vegetals, ni de macròfits ni de micròfits, malgrat que en alguns nivells s’hi ha trobat girogonits de carofícies. Sí que són, en canvi, molt freqüents les rizocrecions, és a dir, concentracions de carbonat càlcic associades a antigues arrels. És remarcable l’absència d’otòlits o altres restes fòssils de peixos, cosa que concorda amb l’absència de mol·luscos dulciaqüícoles. Tot plegat, juntament amb les freqüents tonalitats vermelloses del sediment, suggereix uns ambients deposicionals

D.M. ALBA ET ALII

continentals, essencialment de tipus terrestre i amb un sòl relativament ben format. Llevat d’alguns pocs casos en què les característiques sedimentològiques i/o la presència de girogonits indiquen la presència d’una làmina d’aigua permanent durant cert temps, en la majoria dels casos les restes òssies haurien romàs un quant temps a la intempèrie, fins a ser eventualment arrossegades i/o enterrades per inundacions o avingudes de fang de tipus episòdic.

Les troballes de macrovertebrats consisteixen sovint en restes aïllades, tot i que eventualment es troben en concentracions puntuals que, excepcionalment, poden contenir centenars o milers de restes. Els nivells més rics en restes de macrovertebrats estan formats per lutites, encara que esporàdicament també se’n troben en gresos o, fins i tot, conglomerats. No hi ha un únic tipus de jaciment de macrovertebrats a l’Abocador de Can Mata. Alguns jaciments corresponen a un únic individu, en forma d’esquelet parcial, ja sigui en semiconnexió anatòmica o completament desarticulat, i no s’ha trobat de moment cap esquelet complet en connexió anatòmica. En el cas de les tortugues, s’han trobat ja diverses localitats amb acumulacions de closques i altres restes, atribuïbles a una o diverses espècies. Més habitualment, en les localitats de macrovertebrats, s’hi troben representades diverses espècies, i excepcionalment (en localitats com C3Ak, C4-A1 i C4-C2) és possible trobar grans concentracions de restes atribuïbles a diversos individus de molts tàxons diferents. És bastant freqüent trobar restes bastant meteoritzades, que indiquen l’existència d’un lapse de temps considerable entre la mort dels animals i l’enterrament. En altres casos és possible trobar alguns indicis de transport, malgrat que aquest factor possiblement no hauria estat determinant en la majoria d’acumulacions importants, i es limita a desarticular els esquelets i resituar les restes parcialment en l’espai. A aquest respecte, caldrà investigar també amb especial cura el paper dut a terme pels carnívors, un factor que s’ha constatat en l’esquelet de Pierolapithecus catalaunicus de BCV1 per la presència de nombroses marques de descarnament i l’elevat grau de fracturació dels ossos llargs. Tot i que caldrà analitzar cada jaciment per separat, les observacions preliminars suggereixen que en la majoria de casos, les avingudes de fang explicarien només l’enterrament, però no la mort (donada l’absència d’esquelets complets i totalment articulats) ni l’acumulació pròpiament dita (llevat d’una minoria de casos en què el transport hauria jugat un paper més important). En la majoria de casos, l’enterrament s’hauria produït cert temps després de la mort dels animals, fet que donà peu a l’actuació de factors diversos com la meteorització, els carnívors, el trepig, etc., que haurien ocasionat la desarticulació total o parcial dels esquelets, així com la seva fragmentació i/o destrucció parcials.

Quant a les localitats de micromamífers, generalment presenten una extensió molt limitada, i sempre corresponen a nivells de lutites, sovint amb el mateix tipus de fàcies que la resta de nivells estratigràfics (no se’n distingeixen ni per una elevada concentració de matèria orgànica, ni per una coloració fosca, ni per la presència de conquilles de gastròpodes). L’anàlisi tafonòmica d’aquests jaciments és encara preliminar i es basa sobretot en BCV1, malgrat que els resultats semblen extrapolables a altres localitats, les quals s’emmarquen en el mateix context sedimentari i presenten una litologia similar. Sembla que hi podria haver una història tafonòmica diferent segons els tàxons, ja que hi ha diferències importants en la representació entre cricètids i glírids. En particular, en el cas dels glírids i els petauristins, que són

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

sempre molt rars, mai no es recuperen totes les molars d’un mateix individu, a diferència del que sol passar amb les espècies més rares de cricètids. Això suggereix que els primers no devien viure en les àrees immediatament adjacents a l’àrea d’acumulació, sinó que hi devien ser transportades, de manera que hi devia haver un cert grau d’homogeneïtzació espacial, això és, mescla d’espècies que no vivien exactament en el mateix indret (tot i que sí en àrees bastant properes). Tot i que les restes dentàries d’aquests rosegadors no presenten evidències de transport intens, això tampoc no és d’estranyar, tenint en compte que aquest transport es devia produir probablement mitjançant fluxos laminars d’alta densitat durant episodis de grans avingudes.

Tampoc no s’ha d’oblidar la gran importància potencial dels depredadors (petits carnívors i aus rapinyaires) en la gènesi de les acumulacions de microvertebrats, fins al punt que podrien ser-ne els principals responsables. En funció dels elements representats, el tipus de fractures, i el grau de digestió, es pot arribar a discernir quin tipus de depredador ha produït una acumulació (Andrews, 1990). A grans trets, els rapinyaires en general, i especialment les òlibes en particular, són els depredadors que ocasionen modificacions menys importants, ja que s’empassen la presa sencera i després en regurgiten les parts no digerides en forma d’egagròpila. La fracturació dels ossos degut a processos diagenètics i al rentat de les mostres dificulta l’aplicació de criteris basats en el grau de trencament dels ossos. Sí que es poden observar, en canvi, els efectes de la digestió a les dents. En conjunt, les evidències de depredació en el material de microvertebrats de l’Abocador de Can Mata són comunes, però no tant com en jaciments de coves o fissures càrstiques. De fet, la major part del material no presenta cap evidència de depredació, i quan aquesta és present, normalment és atribuïble a petits carnívors. S’ha de concloure, per tant, que els depredadors no foren els principals responsables de les acumulacions, malgrat que l’acció d’alguns rapinyaires com les òlibes deixa molt poques evidències, i per tant no es pot descartar completament que haguessin jugat un paper important en la gènesi d’aquests jaciments. En algunes incisives i restes postcranials de micromamífers també s’hi observa una mena de corrosió que podria indicar un enterrament en sòls àcids o saturats d’aigua, mentre que en d’altres casos també s’observen marques d’arrels. Unes poques restes postcranials presenten alteracions relacionades amb una meteorització intensa, i en algunes epífisis també es pot reconèixer arrodoniment o abrasió deguda a transport. En resum, doncs, podem concloure que diversos agents tafonòmics han actuat sobre el material de micromamífers, incloent la depredació, la corrosió química del sòl, la meteorització i el transport. Cap d’aquests factors afecta una gran part del material, suggerint que les diverses acumulacions s’originaren a causa de l’enterrament de restes que, prèviament, havien estat afectades per processos tafonòmics diversos. Això indicaria un cert grau d’homogeneïtzació temporal, és a dir, que un mateix jaciment contindria individus que no van viure simultàniament. Aquest tipus d’associacions, que presenten cert grau d’homogeneïtzació temporal i espacial, presenten l’avantatge de reflectir les condicions ambientals mitjanes al llarg d’un interval de temps i en una àrea relativament àmplia, en comptes de reflectir unes condicions merament locals.

D.M. ALBA ET ALII

3. La fauna de vertebrats de l’Abocador de Can Mata

La llista faunística de l’Abocador de Can Mata mostra una diversitat relativament elevada, amb gairebé una setantena de mamífers fòssils, tot i que cal no oblidar que es tracta de la síntesi de desenes de localitats repartides al llarg d’una sèrie estratigràfica de 300 m, que representa un lapse de temps aproximat d’un milió d’anys (si tenim en compte les taxes de sedimentació que es dedueixen a partir de contextos geològics similars). La presència d’amfibis a l’Abocador de Can Mata es basa únicament en la presència de fragments cranials. Pel que fa als rèptils, hi trobem diversos tipus d’esquamosos, incloent lacèrtids (llangardaixos i similars), gekkònids (dragons), amfisbènids (serps de vidre), colúbrids (serps) i ànguids. La presència d’amfisbènids, uns llangardaixos àpodes, s’ha constatat a partir de mandíbules, mentre que la presència d’ànguids, uns altres llangardaixos amb les potes molt reduïdes o absents, s’ha determinat a partir de la presència de nombrosos osteoderms que presenten aquests rèptils a sota de la pell. Destaca la trobada de més d’una vintena d’acumulacions d’osteoderms, excepcionalment preservant la seva disposició anatòmica. Les tortugues, finalment, són els rèptils més comuns a l’Abocador de Can Mata. No són infreqüents les closques completes de tortugues de mida petita i mitjana (entre 10 i 40 cm), aparentment terrestres i de la família dels testudínids, malgrat que es desconeix encara el nombre de tàxons representats. També s’han trobat restes de tortugues gegants del gènere Cheirogaster, incloent algunes closques parcials entre 1 i 1,5 m de longitud.

Quant als micromamífers, els més abundants són els rosegadors, representats per 5 famílies i més d’una vintena d’espècies diferents. Els esciúrids (esquirols) estan representats per Spermophilinus, un esquirol terrestre de la tribu dels taminins, bastant abundant en algunes localitats, així com per Albanensia, un petauristí o esquirol volador de mida força gran, i que resulta bastant més rar. Els glírids (lirons) estan representats per 6 espècies diferents, tot i que sempre són molt poc abundants, fins al punt que no sempre estan presents. Els miomimins (lirons terrestres) només estan representats per una única dent atribuïble a Miodyromys, de manera que la resta d’espècies corresponen a lirons arborícoles. Els glirins estan representats per tres espècies de mida molt petita (dues del gènere Muscardinus i una del gènere Glirudinus), mentre que els driominins estan representats per dues espècies (gèneres Paraglirulus i Microdyromys), i els bransatoglirins per una única espècie del gènere Bransatoglis (actualment extingit). Les citacions de Muscardinus sansaniensis i Microdyromys complicatus són les primeres per a la conca del Vallès-Penedès, mentre que el gènere Glirudinus només s’havia trobat en localitats molt més antigues (Agustí, 1983), tot i sobreviure fora de la península Ibèrica fins al Vallesià. A l’Abocador de Can Mata també hi trobem representada la família dels eòmids, actualment extingida, i aparentment emparentada amb els actuals geòmids. Concretament, hi trobem representats els gèneres Eomyops i Keramidomys, que tot i ser relativament comuns a l’Europa central, a la península Ibèrica només s’han citat a la Conca del Vallès-Penedès, on són sempre molt rars. Els rosegadors més comuns són indubtablement els cricètids, que actualment només inclouen els hàmsters, però que durant el Miocè mitjà i bona part del superior

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

constituí el grup de rosegadors dominants, tant pel que fa a la diversitat com a l’abundància. Un dels gèneres representats és Eumyarion, el qual presenta una morfologia arcaica, més relacionada amb els representants oligocens del grup que no pas amb la resta de formes coetànies, més similars a les actuals. Es tracta d’un gènere molt freqüent a bona part d’Europa, amb l’excepció de la península Ibèrica, on pràcticament només es troba a la conca del Vallès-Penedès. L’única espècie identificada a l’Abocador de Can Mata, E. leemani, molt abundant en algunes localitats, es va mantenir aparentment sense canvis durant un lapse d’aproximadament 3 milions d’anys, arribant fins al Vallesià inferior. A l’Abocador de Can Mata també hi ha cricètids de la subfamília actualment extingida dels cricetodontins, representats per com a mínim dues espècies del gènere Cricetodon, bastant abundant en algunes localitats però pràcticament inexistent en d’altres. D’altra banda, trobem dos gèneres, Democricetodon i Megacricetodon, més similars als cricètids actuals, per bé que tampoc no es poden incloure en l’actual subfamília dels cricetins. Democricetodon està representat per tres espècies, una de mida petita (amb dues subspècies), i dues de mida gran, molt comunes, que varien segons la posició estratigràfica. Pel que fa a Megacricetodon, també se n’han identificat tres espècies, una de petita (representada per dues subspècies i present a tota la sèrie), i dues de mida més gran, segons la posició estratigràfica. Finalment, a l’Abocador de Can Mata també s’hi han recuperat algunes molars d’anomalòmids, una família de rosegadors excavadors que podria haver evolucionat a partir de cricètids primitius com Eumyarion, i que generalment representen una part molt minoritària de les faunes de rosegadors del Miocè mitjà i superior.

A banda dels rosegadors, també trobem insectívors diversos. De fet, cinc de les sis famílies d’insectívors representades al Neogen europeu han quedat enregistrades a l’Abocador de Can Mata, de manera que hi manquen només els plesiosorícids (o metacondòntids), freqüents en altres jaciments del Miocè europeu. Els sorícids (musaranyes), de mida molt petita, estan representats com a mínim per dues espècies a BCV1, i se n’han trobat restes en algunes localitats més. Els tàlpids, que inclouen generalment formes excavadores (com els talps), però també formes més aquàtiques (com les almesqueres o talps aquàtics) i fins i tot epigees, a l’Abocador de Can Mata presenten poca diversitat. D’una banda, trobem Talpa minuta, una espècie freqüent al Miocè europeu, però a la península Ibèrica, documentada només de les conques continentals catalanes; aquesta espècie està representada a BCV1 (i probablement alguna altra localitat) per restes dentàries i postcranials (els húmers són molt característics). També trobem una forma atribuïda provisionalment, a partir de restes dentàries fragmentades, al gènere Proscapanus, que en cas de confirmar-se representaria la primera cita a la península Ibèrica d’aquest gènere (d’altra banda força freqüent a l’Europa Central). Respecte dels erinaceids (eriçons i similars), es troben representats almenys per tres espècies diferents: una espècie del gènere Parasorex, de la subfamília dels galericins, que actualment inclou formes com les rates lunars del sud-est asiàtic (que no presenten pèls modificats en formes de pues), i que estaria representada en un gran nombre de nivells; un erinaceí de mida gran, bastant més que els actuals eriçons amb pues, representat només en un parell de localitats amb poc material; i un tàxon encara per determinar, de dimensions intermèdies entre els dos anteriors, representat només en dues localitats. Els heterosorícids, actualment extingits, estarien representats per una única espècie del gènere Dinosorex, un gènere principalment centreeuropeu que presenta la seva distribució més

D.M. ALBA ET ALII

meridional a la conca del Vallès-Penedès; en principi, es tractaria de D. sansaniensis pel que fa a la morfologia, tot i que de dimensions més reduïdes que en altres jaciments; aquesta espècie és l’insectívor més abundant a BCV1, mentre que en canvi només s’ha trobat en tres localitats més en la resta de la sèrie. Els dimílids, finalment, estarien representats per una espècie del gènere Plesiodimylus, que seria força freqüent a BCV1 però escàs en la resta de localitats; aquesta família es caracteritza perquè presenta una dentició molt modificada, que ha reduït considerablement o fins i tot perdut les terceres molars, fet que s’associa a una dieta especialitzada en la ingesta de cargols.

La resta de micromamífers inclourien els quiròpters (rat-penats), dels quals se n’han trobat molt poques restes dentàries, que no permeten una identificació més precisa; i els lagomorfs, que estarien representats per dos gèneres diferents de la família dels ocotònids, representada actualment per les piques, uns petits mamífers semblants als conills però amb les orelles i les potes més curtes. En general, a l’Abocador de Can Mata el material de lagomorfs és bastant escàs, amb una abundància molt inferior a la d’altres jaciments del Neogen europeu (López Martínez, 2001) o fins i tot del VallèsPenedès (López Martínez, 1989). L’escassetat i mala conservació del material en dificulten la determinació taxonòmica, per bé que ha estat possible identificar a nivell específic una espècie del gènere Prolagus, de mida moderada (15-25 cm), i una altra del gènere Eurolagus, d’unes dimensions bastant més grans.

Pel que fa als macromamífers, les restes de proboscidis són relativament habituals. El més freqüent és sens dubte el deinotèrid Deinotherium giganteum (dinoteri), un parent bastant llunyà dels elefants actuals, caracteritzat perquè presenta un únic parell de defenses corbades situades a la mandíbula en comptes del maxil·lar. Els altres proboscidis de l’Abocador de Can Mata són de la família dels gomfotèrids (gomfoteris), uns “mastodonts” que es caracteritzen per presentar dos parells de defenses molt rectilínies, un al maxil·lar i l’altre a la mandíbula. Aparentment, a l’Abocador de Can Mata hi hauria tant gomfoteris trilofodonts (gènere Gomphotherium), com gomfoteris tetralofodonts (gènere Tetralophodon), tot i que cal investigar acuradament la seva distribució al llarg de la sèrie estratigràfica.

Respecte dels ungulats, la troballa més sorprenent pel que fa als perissodàctils fou una mandíbula fragmentada amb tres molars d’un èquid del gènere Anchitherium, un parent llunyà dels cavalls actuals, amb extremitats tridàctiles i unes dents de corona molt baixa i sense ciment. També s’han recuperat algunes poques restes d’un calicotèrid del gènere Chalicotherium, un perissodàctil molt singular, caracteritzat entre d’altres coses pel fet de presentar urpes en comptes de peülles a les extremitats anteriors. Els perissodàctils més freqüents són, però, els rinoceròtids, que estarien representats com a mínim per dos tàxons diferents, un dels quals és atribuïble al gènere Alicornops. Quant als artiodàctils, hi hauria representants tant suïformes com ruminants. Els suïformes estarien representats per la família dels taiasuids (pècaris), representats pels gèneres Taucanamo i Albanohyus, mentre que els suids (porcs, senglars i similars) estarien representats com a mínim pels gèneres Listriodon i possiblement Korynochoerus (=Propotamochoerus). El més freqüent seria sens dubte Listriodon, una mena de senglar de mida bastant gran, caracteritzat per unes canines molt desenvolupades en forma de defensa, i una dentició clarament lofodonta. Respecte dels ruminants, estarien representats per diverses famí-

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

lies: el tragúlid Dorcatherium (cérvol d’aigua), un rumiant primitiu sense apèndixs cranials i llargues canines; el mòsquid Micromeryx (cérvol mesquer), un cervoïdeu primitiu de mida molt petita que encara no presentava apèndixs cranials; cèrvids dels gèneres Heteroprox i Euprox, amb banyes primitives de ramificació dicòtoma i llarg pedicle (només amb roseta basal ben constituïda en el cas d’Euprox); i finalment bòvids, representats per dos tàxons de mida relativament gran (temptativament identificats com Miotragocerus i Protragocerus), i un tàxon de mida petita encara no identificat.

Quant als carnívors, presenten una diversitat notable, en què els mustèlids són la família més diversa, representada pel mustelí Martes, el guloní Ischyrictis i el leptarctí Trocharion. La resta de tàxons identificats corresponen al nimràvid Sansanosmilus, un carnívor amb dents de sabre; els vivèrrids Leptoplesictis i Semigenetta; els hiènids primitius Thalassictis i Ictitherium (aquest últim identificat només temptativament), a més d’un altre ictiterí indeterminat, de mida més petita; el fèlid Pseudaelurus, representat probablement per dues espècies; i finalment amficiònids indeterminats.

Pel que fa als primats de l’Abocador de Can Mata, poden assignar-se a dues superfamílies: els pliopitecoïdeus, uns catarrins primitius que estarien representats per dos tàxons encara indeterminats; i els hominoïdeus, que inclourien tres tàxons d’homínids o grans antropomorfs fòssils: Pierolapithecus catalaunicus de BCV1 (Moyà-Solà et al., 2004); un altre tàxon de mida més gran, corresponent al gènere Dryopithecus, i que estaria representat per restes cranials i postcranials; i un tercer tàxon representat per restes cranials, que constituiria un nou gènere i espècie per a la ciència, i que serà descrit en futures publicacions. No cal dir que el descobriment de tots aquests a l’Abocador de Can Mata, amb una diversitat del tot inesperada, constitueix una troballa d’importància excepcional, que en el futur proporcionarà noves dades de gran interès per comprendre millor l’evolució dels simis antropomorfs durant el Miocè mitjà. 4. Biostratigrafia

La situació cronològica de molts jaciments del Neogen europeu sol basar-se en la correlació amb les biozones o unitats biocronològiques MN (Mamífers del Neogen) de Mein (1975). Inicialment, Mein distingí tres unitats diferents per a l’Aragonià superior (MN6, MN7 i MN8), però finalment l’MN7 i l’MN8 s’acabaren unificant en una sola unitat (MN7+8), donada la impossibilitat pràctica de distingir-les en la majoria dels casos (de Bruijn et al., 1992; Steininger, 1999; Agustí et al., 2001). En part, el problema de les MN ve donat pel fet que aquestes biozones es defineixen a partir de localitats tipus, en les quals se suposa que coexisteixen una sèrie de tàxons característics. En el cas de l’MN7+8, la localitat de referència és La Grive M, situada al sud de França. Malauradament, els micromamífers sovint tenen rangs geogràfics força limitats, de manera que és molt improbable que molts dels gèneres enregistrats a la localitat tipus puguin trobar-se en d’altres àrees. És per això que nombrosos autors han propiciat un enfocament més “estratigràfic” a les MN, definint-ne els límits a partir de la primera aparició de certs tàxons que tenen un rang geogràfic prou ampli. Així, Agustí et al. (2001) defineixen la base de l’MN6 per la primera aparició de Megacricetodon crusafonti, juntament amb la de certs macromamífers, com Listriodon i Euprox; alhora,

D.M. ALBA ET ALII

aquests autors defineixen la base de l’MN7+8 per la primera aparició de Megacricetodon ibericus (suposat descendent de M. crusafonti), a més de macromamífers com Tetralophodon i Propotamochoerus (=Korynochoerus). Seguint aquests criteris, almenys un nivell de la part baixa de la sèrie, BDL1 (de fet, el nivell més baix de tota la sèrie), se situaria a l’MN6, donada la presència de M. crusafonti en comptes de M. ibericus, mentre que la resta de la sèrie correspondria a l’MN7+8. El límit entre aquestes dues biozones, que segons Agustí et al. (2001) se situa entre els 13 i els 12,5 Ma, s’hauria d’emplaçar físicament en el sector de BDL, un dels més marginals i menys afectats per les obres. Els macromamífers no aporten gaire més informació des d’un punt de vista biostratigràfic. Alguns dels tàxons identificats, com el proboscidi Tetralophodon, el suid Korynochoerus (=Propotamochoerus), i dels bòvids Protragocerus i Miotragocerus, fan la seva aparició a l’MN7+8. Això, unit a l’absència de restes de l’èquid Hipparion s.l. en tota la sèrie, no fa altra cosa que confirmar que tots els nivells són aragonians i que, si més no la major part de la sèrie, correspon a una fauna més o menys típica de la biozona MN7+8.

Figura 8. Reconstrucció paleoambiental de l’Abocador de Can Mata durant l’Aragonià superior. 5. Paleoecologia i reconstrucció paleoambiental

A la Figura 8 s’hi ha reproduït una reconstrucció paleoambiental d’una de les localitats de l’Abocador de Can Mata, que dóna una idea de l’aspecte i el tipus d’animals que hi havia en els ecosistemes terrestres de l’Aragonià superior. Pel que fa als macromamífers, es tracta d’una fauna que encaixa bastant bé amb les faunes típiques del Miocè mitjà de la conca del Vallès-Penedès, representades per localitats com Sant Quirze i Castell de Barberà. El millor indicador entre els macromamífers és Dorcatherium, el qual se sol comparar amb el tragúlid actual Hyemoschus (Köhler, 1993), un animal de bosc que és també un excel·lent nedador i bussejador. De fet, Dorcatherium es troba sempre en ambients humits (Rössner, 1997), de manera que la

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

seva presència constitueix un bon indicador de cursos d’aigua més o menys permanents, encara que només de forma local. Això seria consistent amb la presència del bòvid Miotragocerus, també semiaquàtic, mentre que d’altres elements faunístics, com l’Anchitherium de mida petita, i els cèrvids Euprox i Heteroprox, indicarien com a mínim l’existència d’un bosc tancat i humit. Això també és consistent amb la presència i notable diversitat de primats, especialment hominoïdeus. Donada la seva dentició frugívora, aquests primats indiquen l’existència d’una vegetació com a mínim subtropical (amb subministrament d’aliment de forma continuada durant tot l’any), possiblement amb una cobertora vegetal abundant i contínua, donades les adaptacions de Pierolapithecus a un tipus de locomoció grimpadora. En conjunt, doncs, els macromamífers semblen indicar la presència d’un bosc subtropical, càlid i humit, que si més no de forma local devia presentar cursos d’aigua de forma permanent, i que periòdicament era afectat per inundacions o avingudes d’aigua de tipus torrencial amb molt de fang.

Pel que fa als jaciments de micromamífers, no aporten massa informació. La presència de musaranyes (sorícids) en algunes localitats implicaria l’existència d’un ambient humit, ja que a causa de la seva petita mida, aquests animals tenen una relació superfície/volum molt elevada, i han de compensar la pèrdua d’aigua vivint en aquest tipus d’ambients. La presència del galericí Parasorex, en canvi, no seria massa rellevant; tot i que se sol associar els galericins miocens al mateix tipus d’hàbitats que els seus parents asiàtics actuals, la seva àmplia distribució en el registre fòssil suggereix que es tractava de formes mol ubiqüistes, ambientalment poc exigents. Això concorda amb el fet que Parasorex és l’insectívor més freqüent a l’Abocador de Can Mata, present en tots els nivells rics en micromamífers. La presència d’una espècie de talp hipogeu indicaria la presència d’humitat al sòl, que és un requeriment perquè aquests animals puguin excavar les seves galeries. Respecte dels lagomorfs, l’ecologia de les piques actuals no és indicativa dels requeriments ecològics dels representants fòssils de la família dels ocotònids, que va assolir en el passat una distribució molt més àmplia que l’actual, amb una gran diversitat de gèneres i espècies que ocupaven ambients molt diferents.

Quant als rosegadors, s’hi troben tota una sèrie d’elements que, presumiblement, vivien en hàbitats diferents. D’una banda trobem les nombroses espècies de cricètids i els esquirols terrestres, les quals segurament vivien al sotabosc. Certs cricètids, com el gènere Cricetodon, podrien haver habitat àrees més obertes, mentre que els gèneres Democricetodon, Megacricetodon, i segurament també l’esquirol terrestre Spermophilinus, eren formes força ubiqüistes, que toleraven tant medis boscosos com oberts (Daams et al., 1988; Van Dam & Weltje, 1999). Partint de la seva peculiar morfologia dental, que recorda la de certes espècies de rates i ratolins de la subfamília dels nesomins, que viuen actualment en boscos tropicals de Madagascar, Eumyarion potser preferia ambients amb una vegetació més densa que altres cricètids. Això encaixaria amb la presència de formes suposadament arborícoles, que inclouen la majoria de lirons i potser també els eòmids, a més dels esquirols voladors, que actualment es troben majoritàriament en boscos tropicals i subtropicals. Tots aquests tàxons arborícoles presenten una diversitat elevada, però en canvi són sempre numèricament poc abundants. Això podria ser a causa de la presència d’una cobertora forestal no suficientment densa, però també podria explicar-se per causes tafonòmiques, de tal manera que les zones

D.M. ALBA ET ALII

boscoses més espesses, on devien habitar aquests animals, es devien situar més a prop de la capçalera dels ventalls al·luvials, mentre que a les zones distals, on es produeix l’acumulació de les restes, el medi devia ser més obert.

CONCLUSIONS

Gràcies a la legislació actual sobre el patrimoni cultural, les obres d’ampliació de l’Abocador de Can Mata, amb l’adequat seguiment paleontològic, constitueixen una oportunitat única per estudiar les faunes de vertebrats fòssils de l’Aragonià superior, tal i com avalen els resultats de les campanyes dutes a terme fins ara: més de 15.000 restes de macrovertebrats fòssils i desenes de localitats de micro i macrovertebrats, al llarg de 28 mesos de feina de camp. L’èxit de la intervenció paleontològica, atribuïble a factors diversos (riquesa de jaciments, gran esforç de mostratge, seguiment de tot el sediment Miocè afectat), demostra que és possible compatibilitzar els treballs paleontològics amb aquest tipus d’actuacions amb maquinària pesant, i a més amb uns resultats molt satisfactoris, tant des d’un punt de vista patrimonial com científic.

El gran potencial científic dels descobriments que s’han fet no només ve propiciat per la troballa d’un gran nombre de restes, algunes de les quals pertanyents a tàxons rars que, com els primats, són molt difícils de trobar, sinó també pel fet que la gran majoria de les troballes estan situades estratigràficament. Això permetrà fer inferències de caire biostratigràfic, paleoecològic i paleobiogeogràfic, que fins ara eren impossibles a la conca del Vallès-Penedès. De fet, les obres de la Nova Fase del Dipòsit Controlat de Can Mata continuen actualment, de manera que tot fa pensar que el nombre de localitats i de restes es veurà multiplicat en el futur, fet que convertirà la sèrie de l’Abocador de Can Mata en una de les més completes i més densament mostrejades d’arreu del món.

AGRAÏMENTS

Volem donar les gràcies a tots aquells tècnics paleontòlegs que han treballat en les diferents campanyes paleontològiques a l’abocador, sota unes condicions francament dures, i també agrair a Isabel Pellejero i Sandra Val l’excel·lent treball de preparació dels fòssils. CESPA Gestión de Residuos, SA ha finançat la major part de la intervenció; agraïm especialment la col·laboració de Ramon Parés, gerent de l’abocador. L’Ajuntament dels Hostalets de Pierola ha col·laborat en el rentat de sediments, i a l’Institut de Paleontologia M. Crusafont s’hi ha restaurat part del material. Bona part de la preparació i el triatge duts a terme han estat finançats per l’antic Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) de la Generalitat de Catalunya, a través del projecte SOMHI. A més, aquest treball no hauria estat possible sense el suport del DURSI a alguns dels autors (ICV i SA mitjançant una beca predoctoral, i DMA a través d’una beca postdoctoral Beatriu de Pinós).

LA INTERVENCIÓ PALEONTOLÒGICA A LA NOVA FASE DEL DIPÒSIT CONTROLAT DE CAN MATA

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, J. (1983) “Roedores (Mammalia) del Mioceno inferior de Can Martí Vell (Vallès-Penedès, Cataluña, España)”. Estudios Geológicos, 39, p. 417-430. AGUSTÍ, J.; CABRERA, L.; GARCÉS, M.; KRIJGSMAN, W.; OMS, O.; PARÉS, J.M. (2001) “A calibrated mammal scale for the Neogene of Western Europe. State of the art”. Earth-Sci. Rev., 52, p. 247-260. ALBA, D.M., GALINDO, J.; CASANOVAS-VILAR, I.; MOYÀ-SOLÀ, S. (2006) “La intervenció paleontològica al dipòsit controlat de residus de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Anoia): campanya novembre 2002-agost 2003”. A: DEPARTAMENT DE CULTURA. Tribuna d’Arqueologia, 2003-2004, p. 7-22. ANDREWS, P. (1990) Owls, caves and fossils. Natural History Museum Publications, London. DAAMS, R.; FREUDENTHAL, M.; VAN DER MEULEN, A. J. (1988) “Ecostratigraphy of micromammal faunas from the Neogene of Spain”. In: Freudenthal, M (Ed.) Biostratigraphy and paleoecology of the Neogene micromammalian faunas from the Calatayud-Teruel Basin (Spain). Scripta Geologica, Spec. Issue 1, p. 287-302. DE BRUIJN, H.; DAAMS, R.; DAXNER-HÖCK, G.; FAHLBUSCH, V.; GINSBURG, L.; MEIN, P.; MORALES, J. (1992) “Report of the RCMNS working group on fossil mammals Reisenburg 1990”. Newsletters on Stratigraphy, 26, p. 65-118. GALINDO, J. (2001) “Informe geològic i prospecció paleontològica de l’àrea compresa entre la riera de Pierola i la riera de Claret”. [Inèdit] KÖHLER, M. (1993) “Skeleton and habitat of recent and fossil ruminants”. Münchner Geowissenschaftliche Abhandlungen (A), 25, p. 1-88. LÓPEZ MARTÍNEZ, N. (1989) Revisión sistemática y biostratigráfica de los Lagomorpha (Mammalia) del Terciario y Cuaternario de España. Memorias del Museo Paleontológico de la Univesidad de Zaragoza, 3, 1-342. LÓPEZ MARTÍNEZ, N. (2001) Palaeobiogeographical history of Prolagus, an European ochotonid (Lagomorpha). Lynx (n.s.), 32, 215-231. MEIN, P. (1975) “Resultats du Groupe de Travail des Vertébrés”. In: Report on Activity of the RCMNS Working Groups (1971-1975), p. 78-81. Bratislava. MOYÀ-SOLÀ, S.; KÖHLER, M.; ALBA, D.M.; CASANOVAS-VILAR, I.; GALINDO, J. (2004) “Pierolapithecus catalaunicus, a new Middle Miocene great ape from Spain”. Science, 306, p. 1339-1344. RÖSSNER, G (1997). “Biochronology of ruminant assemblages in the Early Miocene of southern Germany”. In: AGUILAR, J-P.; LEGENDRE, S.; MICHAUX, J. (ed.) Actes du Congrès BiochroM’97. Mém. Trav. E.P.H.E., Inst. Montpellier, 21, p. 609617. STEININGER, F.F. (1999) “Chronostratigraphy, geochronology and biochronology of the Miocene “European Land Mammal Mega-Zones (ELMMZ) and the Miocene Mammal-Zones (MN-Zones)”. In: RÖSSNER, G.E.; HEISSIG, K. (ed.) The Miocene land mammals of Europe, p. 47-54. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. VAN DAM, J.A.; WELTJE, G.J. (1999) Reconstruction of the late Miocene climate of Spain using rodent paleocommunity successions: an application of end-member modelling. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 151, p. 267-305.

Darrers treballs de recerca i adequació a l’Abric Romaní i a la Cinglera del Capelló. El parc prehistòric de Capellades (Anoia) RAÜL BARTROLÍ,1 EUDALD CARBONELL,2 MANUEL VAQUERO2

1. INTRODUCCIÓ

Aquest ha estat el tercer cop que s’han presentat dins del cicle de conferències “Tribuna d’Arqueologia” els treballs desenvolupats dins del projecte Abric Romaní – Cingles del Capelló. Llavors es van donar a conèixer els aspectes generals del projecte, especialment pel que fa a les intervencions a l’Abric Romaní, raó per la qual en aquesta ocasió no tornarem a incidir en qüestions com la situació del jaciment, la seva estratigrafia o la història de les excavacions, les quals foren àmpliament exposades en les publicacions corresponents (Carbonell et alii, 1996; Mora et alii, 1988). Atès que la darrera presentació va tenir lloc fa gairebé 10 anys, l’any 1995, en aquesta ocasió ens centrarem bàsicament en les intervencions fetes des de llavors fins a l’actualitat, les quals seran sintetitzades en la primera part d’aquest article. Cal dir que durant aquest període els treballs de recerca s’han desenvolupat paral·lelament amb el projecte de construcció del Parc Prehistòric de Capellades. La integració de la recerca dins del seu context social ha estat un dels objectius del projecte Abric Romaní – Cingles del Capelló des dels seus inicis (Carbonell et alii, 2000). Aquesta voluntat de socialitzar el coneixement s’expressa en el projecte de Parc Prehistòric de Capellades, els trets fonamentals del qual seran exposats en la segona part d’aquest treball. Des del punt de vista de la recerca, els treballs portats a terme al llarg dels darrers 10 anys s’estructuren al voltant de dues línies fonamentals:

1. Ajuntament de Capellades. 2. Àrea de Prehistòria. Universitat Rovira i Virgili.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

– Per una banda, la continuació de les excavacions a l’Abric Romaní, iniciades l’any 1983 i que des de llavors s’han succeït de forma ininterrompuda. L’objectiu principal d’aquesta línia de recerca és el coneixement de les estratègies conductuals dels neandertals que van ocupar l’abric entre els 70.000 i els 40.000 anys abans del present. La interpretació del registre arqueològic es fa des d’una perspectiva sincrònica, basada en l’aplicació de models paleoetnogràfics i en una estratègia d’intervenció que té com a eix bàsic l’excavació en extensió, ja que la dimensió espacial es considera fonamental per arribar a reconstruir el comportament. A banda dels treballs d’excavació, cal assenyalar una intensa tasca de recerca que s’ha traduït, per exemple, en la presentació durant aquests deu anys de sis tesis doctorals centrades, totalment o parcial, en diversos aspectes del registre de l’Abric Romaní (Allué, 2002; Cáceres, 2002; Martínez, 2005; Rosell, 2001; Vallverdú, 2002; Vaquero, 1997) – Per altra banda, durant aquest període s’han fet excavacions en altres jaciments de la cinglera del Capelló: l’Abric Agut, la Balma dels Pinyons, la Balma de la Costa de Can Manel i la Cova del Ferrer. Aquestes intervencions estaven contemplades en el projecte des dels seus inicis, però no ha estat fins ara que s’han pogut desenvolupar amb continuïtat. A diferència dels efectuats a l’Abric Romaní, aquests treballs han tingut una clara voluntat diacrònica. El seu objectiu principal és elaborar una seqüència d’evolució cronoestratigràfica, paleoambiental i cultural per al conjunt de la cinglera del Capelló al llarg del Plistocè superior i dels inicis de l’Holocè. Es tractava de completar la història de l’ocupació de la cinglera a partir dels 40.000 anys, moment en què finalitzava la seqüència de l’Abric Romaní. La metodologia d’intervenció ha estat basada en sondejos estratigràfics.

Els jaciments excavats a la cinglera del Capelló al llarg d’aquests últims 10 anys han estat els següents (Figura 1): – L’Abric Romaní, l’excavació del qual va començar el 1983 i on cada any s’han estat fent intervencions fins a l’actualitat. – La Balma dels Pinyons, excavat el 2000 i 2001.

– L’Abric Agut, on es van fer tres campanyes d’excavació, entre 1999 i 2001.

– La Balma de la Costa de Can Manel, on les intervencions es van iniciar l’any 2003 i s’han fet fins ara tres campanyes d’excavació. – La Cova del Ferrer, on es va fer una intervenció l’any 2004.

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

Figura 1. Localització a la Cinglera del Capelló dels jaciments arqueològics citats en el text. 1. Abric Romaní. 2. Balma dels Pinyons. 3. Abric Agut. 4. Balma de la Costa de Can Manel.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

2. LA CINGLERA DEL CAPELLÓ AL PALEOLÍTIC MITJÀ: L’ABRIC ROMANÍ

La seqüència estratigràfica excavada a l’Abric Romaní durant aquest període és, des del punt de vista de les seves característiques sedimentàries, molt semblant a la que havia estat documentada fins al 1995, per la qual cosa no en farem una descripció detallada. És una seqüència en la qual predominen les dinàmiques relacionades amb la formació de travertins i altres dipòsits associats a la circulació d’aigua i amb caigudes de blocs i descamacions provinents del sostre i les parets de l’abric. Els nivells arqueològics estan representats per capes molt primes separades per potents estrats totalment estèrils, la qual cosa, juntament amb la rapidesa de la sedimentació, fa que siguin nivells amb una gran resolució estratigràfica i temporal. Durant aquests 10 anys s’han excavat els nivells arqueològics K, L, M, N i O, la cronologia dels quals es troba entre els 50.000 i els 54.000 anys abans d’ara (Figura 2). Amb l’excepció del nivell M, un dels més rics excavats fins ara a l’Abric Romaní, la resta es caracteritzava per una baixa densitat de restes i correspondria a ocupacions de curta durada. Tanmateix, tots ells presentaven un patró de distribució espacial molt ben definit que descriurem a continuació.

Des del punt de vista arqueològic, el tret fonamental que defineix el registre de l’Abric Romaní són els fogars. Els nivells excavats han proporcionat un gran nombre d’estructures de combustió, que s’afegeixen a les documentades en els nivells excavats fins al 1995 (Arteaga et alii, 2001; Pastó et alii, 2000). Fins al moment s’han trobat més de 200 fogars. Normalment es tracta de fogars plans, fets sense cap delimitació de la combustió i de dimensions molt variables, que arriben en alguns casos fins a més d’un metre de diàmetre. Aquests fogars acostumen a presentar-se de forma ben individualitzada, però de vegades trobem fenòmens de superposició que donen lloc a àrees de combustió força complexes. Sembla clar que l’ocupació de l’abric implicava sistemàticament la construcció de fogars, en un context en el qual la tecnologia del foc devia estar força desenvolupada. Tanmateix, la importància dels fogars rau, més que en les seves característiques tècniques, en el seu paper com a element estructural en l’organització de l’espai i en les relacions socials. Més endavant parlarem més àmpliament d’aquesta qüestió.

La indústria lítica respon a unes característiques tècniques molt semblants a les descrites per als nivells anteriors: domini del sílex pel que fa a l’aprovisionament de matèries primeres, estratègies de talla de tipus centrípet i domini dels denticulats entre els artefactes retocats (Vaquero, 1999). Entre les novetats obtingudes als darrers anys, caldria citar els estudis de funcionalitat que indiquen que els denticulats van ser utilitzats sobretot en tasques de carnisseria i en el treball de la pell i no, com s’havia pensat fins ara, en el processament de productes vegetals (Martínez, 2005; Martínez et alii, 2005).

Tan important com les dades morfotècniques o funcionals és la possibilitat d’identificar cadenes operatives singulars, és a dir, episodis de talla concrets i específics, ja que aquest és un aspecte fonamental per arribar a reconstruir els processos de formació dels conjunts lítics i, per tant, interpretar-ne la variabilitat. Aquesta possibilitat es veu incrementada per la bona conservació de les restes i, especialment, per la bona preservació de les seves relacions espacials, la qual cosa permet obtenir un gran nombre de

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

remuntatges. Aquests remuntatges ens indiquen les diferents modalitats d’introducció dels recursos lítics en el jaciment i les activitats tècniques desenvolupades (Vaquero, 2005). Cal destacar que totes les modalitats possibles d’introducció i modificació dels materials han estat documentades:

Figura 2. Imatge de l’Abric Romaní durant l’excavació del nivell arqueològic L.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

– Introducció de blocs sencers que són tallats íntegrament a l’abric. Aquesta és la modalitat menys freqüent.

– Introducció de blocs sencers, la talla dels quals s’inicia al jaciment, però que posteriorment són transportats fora de l’abric. – Introducció de nuclis en un estat més o menys avançat d’explotació, la talla dels quals finalitza a l’abric.

– Introducció de forma aïllada d’ascles o artefactes retocats, alguns dels quals són modificats al jaciment. Aquesta és la modalitat d’introducció més freqüent a tots els nivells arqueològics.

El conjunt lític que trobem a cadascuna de les unitats arqueològiques és la suma de tots aquests episodis de captació i, per tant, les seves característiques dependran en bona part de quines hagin estat les modalitats d’introducció dominants. Les evidències obtingudes a l’Abric Romaní indiquen que aquesta temporalitat en la formació dels conjunts s’ha de tenir molt present a l’hora d’interpretar les indústries lítiques. Pel que fa a les restes faunístiques, els estudis zooarqueològics i tafonòmics ens han permès reconstruir tota la seqüència de transport i processament dels recursos carnis (Cáceres, 1998; Cáceres et alii, 1998). El cérvol i el cavall són les espècies més freqüents a tots els nivells arqueològics, amb una presència més puntual d’altres animals, com bòvids o rinoceronts. Les marques de tall i les fractures antròpiques indiquen el paper dominant dels humans en la formació dels conjunts ossis (Anconetani, Rosell, 1998). L’activitat dels carnívors és molt poc significativa, la qual cosa diferencia l’Abric Romaní d’altres jaciments del Paleolític mitjà català, on va haver-hi una alternança entre les ocupacions d’humans i carnívors. Aquest caràcter essencialment antròpic del registre arqueològic és important perquè caracteritza el paper de l’abric com un lloc d’ocupació amb una funció essencialment residencial al llarg de tota la seqüència.

Un dels aspectes més singulars del registre arqueològic de l’Abric Romaní és la trobada d’artefactes de fusta, normalment en forma de negatius en travertí dels objectes. Als elements trobats i publicats fins al 1995, s’afegeix un bon nombre d’artefactes que mostren un ampli ventall de morfologies i dimensions, des d’objectes de format petit i mitjà fins a elements de mides grans, com un tronc d’arbre trobat al nivell M, o, sobretot, les estaques de més de 6-7 metres de llarg documentades als nivells N i O. D’aquests últims destaca, a més a més, la seva disposició espacial dins dels nivells d’ocupació, ja que les seves ubicacions i orientacions eren molt semblants. La distribució espacial de les restes respon fidelment a la importància dels fogars en l’organització dels campaments. La majoria dels nivells mostren un patró molt clar de concentració de les restes al voltant dels fogars, amb acumulacions discretes molt ben definides tant horitzontalment com vertical, separades per àrees pràcticament buides (Vaquero; Pastó, 2001; Vaquero et alii, 2001). Aquest patró és molt similar al que

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

es detecta en els campaments de caçadors recol·lectors documentats per l’etnoarqueologia. El tipus de restes incloses en aquestes acumulacions indica que es tracta d’espais multifuncionals, en els quals es van fer la major part de les activitats, tant les relacionades amb la talla com amb el processament dels recursos animals. Poques activitats es van portar a terme fora d’aquests espais, la qual cosa ens indica que els fenòmens d’especialització funcional eren poc habituals. Només en alguns nivells s’ha identificat, cap a la part externa de l’abric, àrees caracteritzades per una àmplia dispersió de restes de fauna que podrien correspondre a zones de processament inicial de les carcasses (Carbonell, 2002). Els remuntatges de restes lítiques ens permeten establir relacions entre les diferents àrees d’activitat, si bé la majoria de les connexions es produeixen sempre a l’interior de les acumulacions. En alguns casos, les connexions s’estableixen entre les acumulacions associades als fogars i les àrees de processament externes, la qual cosa avalaria la idea de complementarietat funcional entre aquests espais.

Tanmateix, tan important com establir la contemporaneïtat entre les àrees d’activitat és arribar a constatar el fenomen contrari, és a dir, l’existència d’una diacronia entre les acumulacions, ja que això ens permet una aproximació a la dimensió temporal de la formació dels conjunts arqueològics. Això és fonamental per intentar superar la contradicció entre el temps arqueològic i el temps etnogràfic dels models que volem aplicar. Un exemple és el nivell L, on el patró de direccionalitat dels remuntatges ens indica com a mínim la successió de tres episodis ocupacionals diferents en la formació del nivell arqueològic (Vaquero, 2005).

En qualsevol cas, les acumulacions associades a fogars constitueixen l’element bàsic de l’organització de l’espai. La morfologia i composició d’aquestes acumulacions permeten definir-les com a àrees domèstiques, similars a les descrites entre els caçadors recol·lectors actuals. La seva reiteració al llarg del temps ens indica que l’Abric Romaní va funcionar de forma sistemàtica com a lloc residencial i domèstic, i aquesta funció és fonamental per entendre el tipus de registre arqueològic que hi trobem. Amb independència dels canvis en el temps d’ocupació o en el nombre d’ocupants, la funció residencial de l’abric es va mantenir constant al llarg del temps. La caracterització de l’Abric Romaní com un espai domèstic té implicacions que van més enllà de la simple dimensió espacial i ens permet apropar-nos a les estructures socials i a les estratègies comunicatives dels grups de neandertals. Tal com ens indiquen els exemples etnoarqueològics, les àrees domèstiques no són simplement zones d’activitat; són essencialment espais socials, on tenen lloc els processos de socialització en què es basa l’estructura social dels grups de caçadors recol·lectors actuals. La trobada d’aquests espais domèstics a l’Abric Romaní suggereix, per tant, que els neandertals ja mostraven unes normes d’organització social i una capacitat comunicativa similar a les dels humans moderns.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

3. LA CINGLERA DEL CAPELLÓ AL PALEOLÍTIC SUPERIOR: LA BALMA PINYONS I LA BALMA DE LA COSTA DE CAN MANEL

DELS

Els treballs fets en altres jaciments del Capelló ens han permès documentar l’ocupació de la Cinglera al llarg del Paleolític superior, període per al qual fins ara només disposàvem de les evidències provinents del nivell A de l’Abric Romaní. Les ocupacions del Paleolític superior han estat constatades a dos jaciments: la Balma dels Pinyons i la Balma de la Costa de Can Manel. Els nivells documentats fins ara són molt pobres des del punt de vista arqueològic, però ens serveixen, si més no, per contrastar que aquest indret va ser ocupat, encara que fos de manera esporàdica, durant aquest període. Aquest fet ja és en si mateix prou important, atesa l’escassetat d’evidències corresponents al Paleolític superior de què disposem fins ara per al conjunt de Catalunya, on, amb l’excepció del paratge del Reclau, només s’hi constata una implantació generalitzada dels grups humans en els moments finals de la seqüència superopaleolítica. 3.1. Balma dels Pinyons

La Balma dels Pinyons ja va ser explorada l’any 1905 per Amador Romaní, qui va identificar un nivell arqueològic immediatament per sota d’una potent capa de travertí (Bartrolí et alii, 1995). En aquest nivell va trobar algunes peces de sílex i restes malacològiques. Tanmateix, la informació aportada per Romaní era molt minsa i es limitava a una planta i una secció de la balma, així com una fotografia en la qual es pot veure l’estat del jaciment l’any 1917, sense proporcionar cap altre detall sobre la seva intervenció. En tot cas, semblava que les intervencions de Romaní en aquest jaciment van ser molt puntuals i de curt abast.

Entre el 2000 i el 2001 vam fer dues campanyes d’excavació consistents en un sondeig de 6 m2 que ens va permetre documentar una seqüència estratigràfica molt potent però amb un contingut arqueològic poc significatiu (Figura 3). El sostre de la seqüència estava molt afectat per intervencions anteriors, de manera que pràcticament no quedaven rastres del nivell arqueològic documentat en el seu moment per Romaní. Vam poder constatar la realització d’una trinxera en forma de L de la qual no es tenia constància documental i que assolia uns 150 centímetres de profunditat màxima. Es van diferenciar nou unitats estratigràfiques principals, que responien a canvis temporals significatius en la dinàmica sedimentària. Aquests canvis es poden definir per l’alternança entre moments d’activitat de les surgències hídriques, amb la formació de travertins i la resta de fàcies sedimentàries associades, i moments en els quals no hi ha circulació d’aigua i es dipositen materials fins, probablement d’origen eòlic. La seqüència es pot estructurar en cinc conjunts, de sostre a base: – Conjunt I. Està format per una sèrie de capes de travertí que segellen la seqüència (nivell 1). Aquest conjunt només es conservava en la part interna de l’abric, on assolia una potència màxima de 120 cm. Les datacions d’aquests travertins per mitjà del mètode U/Th situen la seva formació a començaments de l’Holocè, entre els 8 i els 9 ka BP. Per sota d’aquestes plataformes es devia trobar el nivell arqueològic descrit per Romaní, que nosaltres vam poder identificar només de manera molt puntual, ja que havia estat totalment espoliat.

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

– Conjunt II. Està constituït pels nivells 3, 4 i 5. La seva característica fonamental és l’absència de formacions relacionades amb la circulació d’aigua. Es tracta d’una seqüència de més de 2 m de potència formada bàsicament per llims de color vermell, amb dos episodis de caiguda de blocs, l’un al sostre i l’altre cap a la base del conjunt. Dins del nivell 3 es va identificar una unitat arqueològica.

Figura 3. Vista general de la Balma dels Pinyons.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

– Conjunt III. Es defineix novament per l’aparició de dipòsits relacionats amb la circulació d’aigua i està format per travertins que passen lateralment a sorres de color groc (nivell 6). Té uns 50 cm de potència màxima i les datacions per U/Th indiquen una edat al voltant dels 32 ka BP. – Conjunt IV. Està format pels nivells 7 i 8, i assoleix uns 50 cm de potència màxima. Respon a una nova aturada de les surgències hídriques i a la formació de nivells de llims ataronjats. El nivell 7 és una unitat arqueològica que ha estat datada per C14(AMS) en uns 38 ka BP. – Conjunt V. Es tracta d’una successió contínua de capes de travertí, que arriben fins als 4 m de potència en el moment que es va donar per finalitzat el sondeig. El sostre d’aquest conjunt ha proporcionat datacions per U/Th compreses entre els 48 i els 52 ka BP.

La seqüència estratigràfica de la Balma dels Pinyons destaca per la importància que assoleixen els dipòsits sedimentaris que no estan lligats a la deposició del carbonat de calci contingut per l’aigua. Això ens indica unes condicions de formació molt diferents a les dominants a la major part de la seqüència de l’Abric Romaní. El registre arqueològic recuperat en aquest jaciment és molt escàs i es compon només de restes lítiques i carbons, ja que el registre ossi no s’ha conservat. Malgrat la troballa d’evidències de combustió, com fragments de travertí cremat i carbons, no es va documentar cap fogar ben definit. Destaca al nivell 3 la identificació d’una seqüència de talla sobre gres, un material poc utilitzat en els jaciments del Capelló. Les altres matèries primeres utilitzades són el sílex, el quars i la calcària. El baix nombre de peces dificulta qualsevol atribució cronocultural, si bé les característiques tècniques del material trobat al nivell 7 són més coherents amb una atribució al Paleolític mitjà. 3.2. Balma de la Costa de Can Manel

A diferència de la resta de jaciments, la Balma de la Costa de Can Manel no figura entre els llocs identificats i explorats per Amador Romaní, sinó que va ser descoberta recentment arran dels treballs de neteja vinculats a la construcció del Parc Prehistòric de Capellades (Figura 4). Les excavacions es van iniciar l’any 2003, amb un sondeig que fins ara ha permès documentar una seqüència de més de 9 m de potència en la qual s’han identificat 5 nivells arqueològics. Les intervencions en aquest jaciment encara continuen, per la qual cosa farem només uns breus apunts sobre l’estratigrafia, la cronologia i el contingut arqueològic de la seqüència. Com a la Balma dels Pinyons, al sostre hi ha una potent sèrie de capes de travertí de més de 4 m que ha estat datada entre els 11 i els 13 ka BP. Intercalat entre aquestes capes de travertí hi ha un primer nivell arqueològic (A). Per sota de la sèrie travertínica es troba un segon nivell arqueològic (B-C) que ha lliurat dues datacions compreses entre els 12 i els 13 ka BP. Quatre metres per sota d’aquest nivell, hem documentat tres nivells arqueològics més (D, E i Eb), les datacions dels quals oscil·len entre els 15 i els 26 ka BP.

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

Figura 4. Imatge de la Balma de la Costa de Can Manel abans d’iniciar-se les intervencions arqueològiques.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

Amb l’excepció del nivell C, el nombre de restes trobades en aquests nivells és poc important. Com a la Balma dels Pinyons, les restes de fauna no s’han conservat i disposem només de la indústria lítica. Malgrat el baix nombre d’efectius, les seves característiques són coherents amb les que cal esperar en ocupacions del Paleolític superior (presència d’artefactes com gratadors i burins, talla laminar). També cal citar la trobada d’alguns fragments de petxines d’origen marí.

4. LA CINGLERA DEL CAPELLÓ AL MESOLÍTIC: L’ABRIC AGUT

Finalment, l’Abric Agut ens permet completar la seqüència cronoestratigràfica de la cinglera del Capelló (Figura 5). Sens dubte, la reinterpretació de la seqüència arqueològica d’aquest abric és una de les novetats més significatives dels darrers anys. Aquest jaciment té una llarga història d’excavacions arqueològiques que va iniciar Amador Romaní l’any 1910. Les dues campanyes fetes per Romaní van posar de manifest una seqüència estratigràfica d’uns 4 metres de potència, amb tres nivells arqueològics que van ser atribuïts al Mosterià. Aquesta adscripció fou reafirmada anys després, quan E. Ripoll i H. de Lumley van revisar la indústria lítica, la qual, segons aquests autors, corresponia a un Mosterià de Denticulats (Ripoll, Lumley, 1964-65). Paral·lelament, es va fer l’estudi d’unes dents humanes trobades per Romaní, que van ser considerades com típicament neandertalianes (Lumley, 1973). Amb posterioritat es van fer dues intervencions arqueològiques més al jaciment, primer l’any 1976, dirigides per L. Freeman, E. Ripoll i H. de Lumley (González Echegaray, Freeman, 1998), i després l’any 1985, ja en el marc del projecte Abric Romaní – Cingles del Capelló. Tanmateix, cap d’aquestes intervencions va qüestionar l’atribució al Paleolític mitjà que s’havia fet prèviament.

Tot aquest seguit d’excavacions va fer que en el moment d’iniciar els nostres treballs, l’any 1999, restés només per excavar una petita part del jaciment (uns 35 m2 situats en l’extrem sud-oest de l’abric), en la qual hi era present únicament la meitat inferior de la seqüència estratigràfica descrita originalment per Amador Romaní. En aquest segment de la seqüència s’han pogut diferenciar dues parts: una inferior, on predominen els processos gravitacionals i que és arqueològicament estèril, i una superior, caracteritzada per dinàmiques de formació relacionades amb la circulació d’aigua i en la qual s’han identificat 4 unitats arqueològiques (de sostre a base, nivells 4.5, 4.7a, 4.7b i 4.7c). L’estudi pol·línic indica que les ocupacions del conjunt 4.7 corresponen a un moment d’augment tèrmic, amb presència de tàxons mediterranis i caducifolis. En canvi, el nivell 4.5 mostra un empitjorament de les condicions climàtiques, amb un descens de la vegetació termomesòfila (Vaquero et alii, e.p.). El principal resultat de les intervencions fetes entre 1999 i 2001 ha estat el canvi radical en l’atribució cronocultural del jaciment. Les datacions obtingudes per mitjà de dos mètodes diferents, l’Urani-Tori i el C14 (AMS) indiquen clarament que la cronologia dels nivells arqueològics de l’Abric Agut està compresa entre els 7.000 i els 10.000 anys BP i que, per tant, la seqüència no correspon al Paleolític mitjà sinó al Mesolític (Vaquero et alii, 2002).

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

Figura 5. Vista general de l’Abric Agut des del marge esquerre del riu Anoia. A més a més de la consistència de les dades radiomètriques, hi ha altres aspectes del registre arqueològic que suggereixen que ens trobem en un context molt diferent al del Paleolític mitjà. En primer lloc, les associacions faunístiques difereixen sensiblement de les habituals a l’Abric Romaní i, en general, als jaciments mosterians. El conill és l’animal més representat a totes les unitats arqueològiques, fet habitual en els conjunts mesolítics del vessant mediterrani peninsular. Altres espècies identificades són

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

Cervus elaphus, Capra pyrenaica, Canis lupus i dues tortugues d’espècie indeterminada (Ibáñez, e.p.). També s’ha documentat la presència de diverses espècies d’aus: Alectoris sp., Nucifraga caryocatactes, Pyrrhocorax sp. i Tyto alba. No s’han documentat marques de tall sobre les restes de conill, però l’elevat percentatge de restes cremades i els patrons de fractura indiquen que els humans van ser els principals responsables de la formació dels conjunts ossis.

D’altra banda, el registre antracològic és també molt diferent al que es documenta en el Paleolític mitjà de l’Abric Romaní (Allué, 2002). A l’Abric Romaní, el pi és pràcticament l’única espècie vegetal identificada al llarg de tota la seqüència. En canvi, a l’Abric Agut els carbons corresponen a una àmplia diversitat de tàxons (Acer sp., Hedera sp., Juniperus sp., Populus/Salix, Prunus sp., Rhamnus cathartica/saxatilis, Rosaceae, Sambucus sp.), destacant especialment l’absència del pi.

La indústria lítica es caracteritza pel domini del sílex a totes les unitats arqueològiques, amb percentatges del 70-80%. La calcària és la segona matèria primera més representada, mentre que la resta de materials (quars, gres, granit, pòrfir) té una presència molt puntual. Els mètodes de talla tenen com a finalitat la producció recurrent d’ascles, sense que s’hagi trobat cap element que indiqui la pràctica de mètodes laminars. L’estudi dels nuclis mostra el predomini de les estratègies bifacials, tant de les que no impliquen una jerarquització facial dels nuclis, en la línia de la talla discoïdal, com de les basades en la definició d’una superfície de talla preferencial. Els nuclis es caracteritzen per unes dimensions molt reduïdes, fet que suggereix un aprofitament màxim de les seves capacitats productives. La distribució dels artefactes retocats per grups tipològics mostra un clar predomini dels denticulats, que representen més de la meitat dels efectius. Dins d’aquest grup s’observen representacions equilibrades d’osques, rascadores denticulades i espines, encara que les primeres són una mica més nombroses. Destaca també la presència significativa dels còdols tallats, que constitueixen la segona categoria més representada i estan fets sempre sobre calcària. Es tracta en tots els casos de configurats unifacials, entre els quals cal citar un pic trobat en el nivell 4.7c (Figura 6). La resta de grups tipològics identificats (simples i abruptes indiferenciats, rascadores, gratadors, perforadors i foliacis) tenen una presència molt puntual. Les datacions radiomètriques i les dades tecnològiques que acabem de presentar indiquen que els nivells arqueològics de l’Abric Agut s’han de situar en el context de les indústries mesolítiques caracteritzades pel domini dels denticulats. Aquests conjunts, englobats sota la denominació de Mesolític Macrolític o d’osques i denticulats, són cada vegada més freqüents en les seqüències d’inicis de l’Holocè del vessant mediterrani peninsular i ens remeten a un fenomen constatat també en altres contrades, com el sud de França, la cornisa cantàbrica o Portugal. A Catalunya, aquestes indústries han estat àmpliament documentades a jaciments com la Balma de Guilanyà, la Cativera, la Font del Ros, Sota Palou, el Molí del Salt, el Roc del Migdia i l’Abric del Filador. La majoria d’aquests conjunts han proporcionat datacions del IX i començament del VIII mil·lennis BP, la mateixa cronologia que tendeixen a mostrar la resta de conjunts macrolítics del vessant mediterrani peninsular. Tanmateix, les dates del conjunt 4.7 de l’Abric

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

Agut, del X i, fins i tot, de finals de l’XI mil·lenni BP, indiquen que l’inici d’aquest episodi macrolític podria ser més antic del que s’havia pensat fins ara. Cal recordar que el X mil·lenni BP és un període particularment mal conegut a la península Ibèrica en general i a Catalunya en particular i que l’Abric Agut és un dels pocs jaciments que ha lliurat datacions fiables dins d’aquest marc cronològic.

Figura 6. Pic configurat sobre còdol de calcària trobat en el nivell 4.7c de l’Abric Agut (Dibuix: Susana Alonso).

5. EL PARC PREHISTÒRIC DE CAPELLADES 5.1. Origen i antecedents

El projecte del Parc Prehistòric de Capellades a la cinglera del Capelló té la seva gènesi en la confluència de dos eixos estratègics principals: d’una banda, la ferma voluntat de l’equip de recerca en la socialització del coneixement científic i, de l’altra, l’interès de l’administració local de Capellades a configurar un projecte de potenciació turística de la vila basat en els seus elements patrimonials més destacats i importants. Ja des dels inicis de la investigació arqueològica a l’Abric Romaní i a altres punts de la cinglera per part del nostre equip de recerca l’any 1982, la divulgació i la difusió dels treballs d’investigació han estat una constant al llarg dels anys. Són diverses les

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

accions que s’han fet amb aquesta finalitat: jornades de portes obertes, escenificacions prehistòriques, conferències, publicacions, etc. Es tracta d’accions amb un caire més o menys puntual l’èxit de les quals, però, i juntament amb la importància del registre arqueològic, ben aviat van plantejar la possibilitat i la viabilitat de la creació d’una estructura fixa de divulgació en connexió directa amb la recerca científica.

Per altra banda, l’administració local va elaborar un Pla de Desenvolupament Turístic de Capellades que, d’acord amb el posicionament estratègic de les seves potencialitats, basa aquesta potenciació en el patrimoni arqueològic del municipi: d’una banda, el patrimoni arqueològic industrial, amb el Museu Molí Paperer de Capellades com a màxim exponent del nombrós llegat del passat industrial paperer de la vila i, d’altra banda, el patrimoni arqueològic prehistòric, amb l’Abric Romaní - cinglera del Capelló com a principal punt de referència.

És en aquest marc que, des de l’Àrea de Patrimoni de l’Ajuntament de Capellades i en col·laboració amb l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, l’any 1997 s’engegà l’elaboració d’un pla director per crear un nou equipament que incorporés el destacat patrimoni natural i arqueològic present a la cinglera del Capelló al patrimoni visitable del municipi: el Parc Prehistòric de Capellades. Protegir el patrimoni natural i arqueològic, posicionar Capellades com a punt de referència en la recerca arqueològica paleolítica, com a centre de divulgació del coneixement de la prehistòria del país i consolidar el municipi com a destí turisticocultural són alguns dels principals objectius que planteja el projecte. 5.2. L’espai i el patrimoni

El Parc Prehistòric de Capellades es troba a la cinglera del Capelló. Aquesta cinglera és un espai amb un destacat interès pel seu valor com a patrimoni natural. Des d’un punt de vista geològic i paisatgístic constitueix un destacat exemple de relleu quaternari de formació de travertins, amb espectaculars bioconstruccions que, a manera d’autèntiques cascades fòssils, configuren cornises i balmes que localment són anomenades capellons. A aquest patrimoni natural se li afegeix també un important patrimoni historicoarqueològic, ja que moltes d’aquestes cornises varen ser aprofitades per grups prehistòrics per establir-hi els seus campaments. Fins al moment, s’hi ha localitzat una vintena de jaciments arqueològics de diverses cronologies, entre els quals destaca per la seva gran singularitat científica l’Abric Romaní.

L’espai que constitueix el Parc és format per tota l’extensió de la formació geològica travertínica de la cinglera del Capelló, amb una superfície total de gairebé 49.500 m2 i un recorregut d’uns 1.000 m lineals (Figura 7). Constitueix la totalitat de la façana de la població sobre el riu Anoia, que discorre al peu de la formació. Aquesta àrea on s’alça la cinglera i travessa aquest curs fluvial es coneix geogràficament amb el nom de congost de Capellades. A part de tota aquesta superfície que concentra l’interès patrimonial, el Parc inclou també altres terrenys situats damunt del cingle que formen part de la configuració urbana de la vila i que estan associats a l’emplaçament d’algunes de les infraestructures museogràfiques i de serveis que contempla també el projecte.

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

Figura 7. El Parc Prehistòric de Capellades configura un recorregut al llarg de tot aquest espai natural i historicoarqueològic del municipi. 5.3. Conceptualització

El Parc Prehistòric de Capellades constitueix un model configurat a partir de dos grans eixos estructurals: el científic i el sociocultural. Quant al primer, el Parc garanteix la promoció de la investigació, de l’experimentació científica i de l’estudi del patrimoni arqueològic i atorga continuïtat i suport organitzatiu i econòmic al programa de recerca arqueològica en els jaciments de la cinglera (Abric Romaní, Abric Agut, Balma de la Costa de Cal Manel, etc.). Una vegada implementat tot el projecte, aquesta estratègia s’inserirà en un marc que posarà les bases per a la vinculació del Parc a estructures academicocientífiques de recerca avançada del país. Des del punt de vista sociocultural, el projecte del Parc és l’element que connecta la investigació científica amb la societat. D’una banda, ha de transferir els resultats de la recerca posant-los a l’abast de les persones des de la perspectiva de la socialització del coneixement científic. Per altra banda, i sense oblidar un dels seus objectius fundacionals, també la seva creació i gestió ha de revertir en la millora de l’entorn social que l’acull.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

Per fer operativa aquesta transferència, el pla director del Parc configura un projecte museogràfic que, atesos el patrimoni natural i la importància del registre arqueològic documentat, centra temàticament el seu contingut en el coneixement del medi natural i paisatgístic, del comportament cultural dels grups prehistòrics neandertals i de la ciència arqueològica. Per a la presentació d’aquests continguts s’utilitzen diversos mitjans i recursos museogràfics (audiovisuals, diorames, panells explicatius, etc.), que es complementen sempre amb punts d’experimentació de diverses tècniques prehistòriques. 5.4. Fases del projecte

El disseny del projecte del Parc estableix un pla director integral que inclou diverses actuacions a diferents punts del conjunt i la creació de diversos equipaments museogràfics i de serveis. Es tracta d’un ambiciós i optimitzat projecte l’execució del qual s’ha articulat per fases per així assegurar-ne la viabilitat en funció del desenvolupament gradual dels treballs, tant en el temps com en la disponibilitat de recursos. A continuació presentem de forma resumida les tres grans fases del projecte, tot i que cal assenyalar que algunes de les intervencions s’han executat en diverses subfases discontínues en el temps dins d’una mateixa fase.

Fase 1 (1997-2002). El 1997 té lloc la redacció i aprovació per part del govern municipal del pla director del Parc Prehistòric de Capellades i comencen les primeres actuacions. Excepte el terreny de l’Abric Romaní, que ja era municipal, la resta de superfície afectada pel Parc va ser comprada per l’Ajuntament a diversos propietaris privats. S’inicien les accions de protecció, preservació i recuperació mediambiental de l’àrea, en general molt degradada per activitats antròpiques subactuals i es configura també un itinerari per la cinglera que constitueix el recorregut visitable del parc i els accessos de serveis. Es dota la part central de la cinglera d’il·luminació monumental. Pel que fa a infraestructures constructives, a l’Abric Romaní es millora el vial d’accés i s’aixequen dos edificis, un de destinat a donar suport a les activitats de recerca arqueològica com a magatzem i espai per a tractament dels sediments, i un altre de recepció i centre d’interpretació per a les visites. Al costat dels edificis, però en un nivell inferior, s’hi habilita una àrea d’experimentació prehistòrica per als tallers dels visitants. El mes de maig de 1999 es van inaugurar les reformes fetes a l’Abric Romaní i el jaciment es va obrir ja de forma continuada a les vistes del públic fins al 2002, en què es va tancar aquest servei.

Fase 2 (2005-2007). Després d’un període d’aturada, l’any 2005 es reprenen els treballs amb dos projectes simultanis: d’una banda, s’intervé a l’Abric Romaní per tal de convertir-lo en un espai de projecció audiovisual i s’inicia la reconstrucció ambiental de la cinglera amb replantacions vegetals i la reproducció natural de travertins. Per altra banda, s’executa la primera part de la museografia de diversos dels espais del Parc: una exposició introductòria a l’edifici de l’Abric, un audiovisual que es projectarà a l’interior del jaciment i, al llarg del recorregut del Parc, la reconstrucció d’un campament neandertal mitjançant un diorama a escala real, diversos punts informatius i una àrea d’experimentació prehistòrica. En el moment de la redacció d’aquest article,

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

aquestes intervencions es troben en fase d’execució i està prevista la finalització durant el 2006. A partir d’aquest moment, el Parc Prehistòric de Capellades obrirà ja les portes al públic en la totalitat de la seva extensió. Paral·lelament, i amb previsió per a l’any 2007, es preveu l’execució del projecte de construcció d’un edifici de recepció de visitants i de serveis (botiga, bar restaurant, sala polivalent) (Figura 8).

Figura 8. Parc Prehistòric de Capellades. Edificació projectada per a la recepció de visitants. Fase 3 (2009). La darrera fase del pla estratègic del Parc consisteix a fer un museu monogràfic sobre els neandertals. Aquest equipament, que es dotarà també amb els elements necessaris per poder fer diverses tasques d’investigació, se situarà al costat del jaciment, però al nivell superior del pla de la vila i es connectarà amb l’inici del recorregut del Parc mitjançant un passatge subterrani. El 2009 serà un any amb una especial significació, perquè se celebraran els cent anys del descobriment de l’Abric Romaní per part d’Amador Romaní i l’inici de la recerca arqueològica, i es pretén fer coincidir aquesta data amb la finalització de les intervencions contemplades al pla director del Parc Prehistòric de Capellades. D’aquesta manera, creiem que el projecte del Parc Prehistòric de Capellades complirà de manera òptima els objectius de dinamitzar l’entorn local, de promoure la inves-

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

tigació i socialitzar la ciència, amb la imbricació de l’important paper de la recerca arqueològica a Capellades amb el coneixement universal sobre els neandertals.

6. CONCLUSIONS

Els treballs portats a terme al llarg dels darrers 10 anys en el marc del projecte Abric Romaní – cingles del Capelló obren la possibilitat d’assolir una visió global de la cinglera com a conjunt arqueològic. Les seqüències documentades als diferents jaciments permeten l’elaboració d’un model de l’evolució paleoambiental i cultural al Capelló per a bona part del Plistocè superior i els inicis de l’Holocè, és a dir, des de la base de la seqüència de l’Abric Romaní, datada en uns 70 ka BP, fins al sostre de l’Abric Agut, amb una cronologia d’uns 7 ka BP. Des d’aquest punt de vista, el Capelló pot ser considerat gairebé com un únic jaciment amb diferents localitzacions que comparteixen uns mateixos processos de formació i deformació del registre. Les correlacions que es poden establir entre les diferents seqüències indiquen la successió d’una sèrie de grans fases en la formació dels jaciments. Donades les característiques peculiars dels dipòsits sedimentaris de la cinglera, aquestes fases estan relacionades amb les variacions en l’activitat de les surgències hídriques que donen origen als travertins de Capellades i, per tant, tenen clares implicacions de caire paleoclimàtic. A més a més, cal remarcar que els canvis en les dinàmiques sedimentàries coincideixen, a grans trets, amb transformacions culturals.

La cinglera del Capelló va ser visitada de manera intermitent pels grups de caçadors recol·lectors entre els 70.000 i els 7.000 anys abans del present. Aquesta persistència de la presència humana s’ha d’entendre en el marc de les condicions d’habitabilitat que oferia el Capelló i de la seva posició estratègica com a via de comunicació natural. El Paleolític mitjà és el període per al qual les evidències han estat més ben documentades, tant pel gran nombre d’episodis d’ocupació que han estat constatats com per les bones condicions de conservació del registre arqueològic que caracteritza l’Abric Romaní. Aquestes condicions estan fent possible accedir a aspectes essencials del comportament dels neandertals, especialment aquells que es poden inferir a partir de les seves estratègies d’organització de l’espai. A diferència del que passa amb el Paleolític mitjà, el Paleolític superior està molt poc documentat a la cinglera, encara que ha estat constatat a tres jaciments: l’Abric Romaní, la Balma dels Pinyons i la Balma de la Costa de Can Manel. Coincidint amb el límit entre Paleolític mitjà i superior té lloc un canvi important amb les dinàmiques de formació dels dipòsits de la cinglera. Els processos lligats a la circulació d’aigua deixen de ser dominants, com ho havien estat fins aleshores, el que es pot relacionar amb canvis ambientals significatius que implicarien un descens de la humitat i una inactivitat de les surgències hídriques de Capellades. Aquest canvi, que suggereix un context ambiental més rigorós, podria explicar l’escassa presència humana, però tampoc s’ha d’obviar que aquestes transformacions en els processos de formació tenen també com a conseqüència un canvi en les condicions de conservació de les evidències arqueològiques. En tot cas, els episodis d’ocupació documentats fins ara al llarg del Paleolític superior són molt puntuals en el temps. Una primera fase d’ocupació la tenim repre-

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

sentada en el nivell A de l’Abric Romaní, datat al voltant dels 37 ka BP. Tornem a trobar nous indicis d’activitat humana en els nivells E i Eb de la Balma de la Costa de Can Manel, amb una cronologia de 25-26 ka BP, i posteriorment en el nivell D del mateix jaciment, datat ja en els 15 ka BP.

El final del Paleolític superior contempla un increment en la freqüentació o en la intensitat de les ocupacions humanes, com ho indica l’abundant registre arqueològic dels nivells B i C de la Balma de la Costa de Can Manel, datat en uns 12 ka BP. En aquest context se situaria també el nivell arqueològic documentat en el seu moment per Amador Romaní al sostre de la seqüència de la Balma dels Pinyons. Cal recordar que aquesta intensificació de la presència humana coincidint amb les fases finals del Paleolític superior ha estat documentada també en altres zones de Catalunya i, en general, al conjunt de la península Ibèrica. Des del punt de vista de les dinàmiques sedimentàries, el Tardiglacial i els inicis de l’Holocè es caracteritzen a la cinglera del Capelló per una reactivació acusada de les surgències hídriques. Això es tradueix en l’aparició de potents capes de travertí que segellen diverses seqüències, com les de la Balma dels Pinyons i la Balma de la Costa de Can Manel. Seria el mateix episodi documentat, per altra banda, a l’Abric de la Consagració, on el nivell travertínic del sostre de l’estratigrafia havia proporcionat una data de 12.5 ± 1.1 ka BP, molt similar a les obtingudes a la Costa de Can Manel. Les últimes comunitats de caçadors recol·lectors prehistòrics les tenim registrades a l’Abric Agut, entre els 10 i els 7 ka BP. En aquest moment, les dinàmiques de formació relacionades amb la circulació d’aigua tornen a ser dominants, en consonància amb l’òptim climàtic de començaments de l’Holocè. Des del punt de vista cultural, aquests conjunts s’inscriuen dins del Mesolític de tipus macrolític, fàcies industrial que està sent àmpliament documentada a tot el vessant mediterrani de la península Ibèrica. Per finalitzar, cal recordar que la cinglera del Capelló va registrar també una intensa ocupació humana durant la prehistòria recent, com ho certifiquen les nombroses cavitats que han lliurat restes corresponents al Neolític i a l’edat del bronze. Tanmateix, aquestes evidències van ser obtingudes arran dels treballs d’Amador Romaní i estan en general pendents de contrastació.

6. BIBLIOGRAFIA

ALLUÉ, E. (2002) Dinámica de la vegetación y explotación del combustible leñoso durante el Pleistoceno Superior y el Holoceno del Noreste de la Península Ibérica a partir del análisis antracológico. Tesi doctoral inèdita. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. ANCONETANI, P.; ROSELL, J. (1998) “Caractérisation des fractures intentionnelles du registre osseux dans le Niveau I de l’Abric Romaní (Capellades, Barcelone, Espagne)”. A : J.-P. Brugal, L. Meignen i M. Patou-Mathis (ed.) Économie préhistorique: les comportements de subsistance au Paléolithique. Sophia Antipolis: Éditions APDCA, p. 181-192. ARTEAGA, I.; ALLUÉ, E.; PASTÓ, I.; VALLVERDÚ, J.; CARBONELL, E. (2001) “Els fogars del Paleolític mitjà de l’Abric Romaní”. Cypsela, 13, p. 13-29.

R. BARTROLÍ, E. CARBONELL, M. VAQUERO

BARTROLÍ, R.; CEBRIÀ, A.; MURO, I.; RIU-BARRERA, E.; VAQUERO, M. (1995) A frec de ciència. L’Atles d’Amador Romaní i Guerra. Capellades: Ajuntament de Capellades. CÁCERES, I. (1998) “Le niveau I de l’Abric Romaní (Barcelone, Espagne): séquence d’intervention des différents agents et processus taphonomiques”. J.-P. Brugal, L. Meignen i M. Patou-Mathis (ed.) Économie préhistorique: les comportements de subsistance au Paléolithique, p. 173-180. Sophia Antipolis: Éditions APDCA. CÁCERES, I. (2002) Tafonomía de yacimientos antrópicos en karst. Complejo Galería (Sierra de Atapuerca, Burgos), Vanguard Cave (Gibraltar) y Abric Romaní (Capellades, Barcelona). Tesi doctoral inèdita. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. CÁCERES, I.; ROSELL, J.; HUGUET, R. (1998) “Séquence d’utilisation de la biomasse animale dans le gisement de l’Abric Romaní (Barcelone, Espagne)”. Quaternaire, 9, p. 379-383. CARBONELL, E. (COORD.) (2002) Abric Romaní Nivell I. Models d’ocupació de curta durada de fa 46 000 anys a la Cinglera del Capelló (Capellades, Anoia, Barcelona). Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. CARBONELL, E.; VAQUERO, M.; BARTROLÍ, R.; SALA, R. (2000) “Socialización del patrimonio arqueológico: el parque prehistórico de Capellades”. Actas do 3º Congresso de Arqueologia Peninsular. Volume I. Arqueologia Peninsular. História, Teoria e Prática, p. 61-67. Porto: ADECAP. CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.; ROSELL, J.; SALA, R.; VAQUERO, M. (1996) “Els conjunts III i IV de l’Abric Romaní (Capellades, campanyes 1988-1994). Una seqüència d’ocupacions del paleolític mitjà”. A: Tribuna d’Arqueologia 1994-1995. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 27-38. GONZÁLEZ ECHEGARAY, J.; FREEMAN, L. (1998) Le Paléolithique inférieur et moyen en Espagne. Grenoble: Jérôme Millon. (Préhistoire d’Europe; 6) IBÁÑEZ, N. [en premsa] “Origen de la acumulación de lagomorfos y aves en el yacimiento del Abric Agut (Cataluña, España)”. A: IV Congreso de Arqueología Peninsular. Faro. LUMLEY, M.-A. de (1973) Anténéandertaliens et Néandertaliens du bassin méditerranéen occidental européen. Etudes Quaternaires, mémoire 2. Marseille. MARTÍNEZ, K. (2005) Análisis funcional de industrias líticas del Pleistoceno Superior. Tesi doctoral inèdita. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. MARTÍNEZ, K.; GARCÍA, J.; CHACÓN, M. G.; FERNÁNDEZ-LASO, M. C. (2005) “Le Paléolithique moyen de l’Abric Romaní. Comportements écosociaux des groupes néandertaliens”. L’Anthropologie, 109, p. 815-839. MORA, R.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A; MARTÍNEZ, J. (1988) “Els sòls d’ocupació a l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)”.A: Tribuna d’Arqueologia. 1987-1988. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 115-123. PASTÓ, I.; ALLUÉ, E.; VALLVERDÚ, J. (2000): “Mousterian Hearths at Abric Romaní, Catalonia (Spain)”. A C. B. Stringer, R. N. E. Barton i J. C. Finlayson (eds): Neanderthals on the Edge, p. 59-67. Oxford: Oxbow Books. RIPOLL, E.; LUMLEY, H. DE (1964-65): “El Paleolítico Medio en Cataluña”. Ampurias, XXVI-XXVII, p. 1-67. ROSELL, J. (2001) Patrons d’aprofitament des les biomasses animals durant el Pleistocè Inferior i Mig (Sierra de Atapuerca, Burgos) i Superior (Abric Romaní, Barcelona). Tesi Doctoral inèdita. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.

DARRERS TREBALLS DE RECERCA I ADEQÜACIÓ A L’ABRIC ROMANÍ

VALLVERDÚ, J. (2002) Micromorfología de las facies sedimentarias de la Sierra de Atapuerca y del nivel J del Abric Romaní. Implicaciones geoarqueológicas y paleoetnográficas. Tesi Doctoral inèdita. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. VAQUERO, M. (1997) Tecnología lítica i comportamiento humano: organización de las actividades técnicas i cambio diacrónico en el Paleolítico Medio del Abric Romaní (Capellades, Barcelona). Tesi doctoral inèdita. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. VAQUERO, M. (1999) “Variabilidad de las estrategias de talla y cambio tecnológico en el Paleolítico Medio del Abric Romaní (Capellades, Barcelona)”. Trabajos de Prehistoria, 56, p. 37-58. VAQUERO, M. (2005): “Les stratégies de transport d’outils dans un contexte résidentiel. Un exemple du Paléolithique moyen”. A D. Vialou, J. Renault-Miskovsky i M. Patou-Mathis (ed.) Comportements des hommes du Paléolithique moyen et supérieur en Europe: territoires et milieux. ERAUL 111, Liège, p. 121-132. VAQUERO, M.; ALLUÉ, E.; ALONSO, S.; BISCHOFF, J. L.; BURJACHS, F.; VALLVERDÚ, J. [en premsa] “El Abric Agut (Capellades, Barcelona) y el Mesolítico de muescas y denticulados en el noreste de la Península”. A: IV Congreso de Arqueología Peninsular. Faro. VAQUERO, M.; CHACÓN, G.; FERNÁNDEZ, C.; MARTÍNEZ, K.; RANDO, J.M. (2001): “Intrasite Spatial Patterning and Transport in the Abric Romaní Middle Paleolithic Site (Capellades, Barcelona, Spain)”. A N.J. Conard (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Paleolithic and Middle Stone Age. Kerns Verlag, Tübingen. VAQUERO, M.; ESTEBAN, M.; ALLUÉ, E.; VALLVERDÚ, J.; CARBONELL, E.; BISCHOFF, J. L. (2002) “Middle Palaeolithic Refugium, or Archaeological Misconception? A New U-series and Radiocarbon Chronology of Abric Agut (Capellades, Spain)”. Journal of Archaeological Science, 29, p. 953-958. VAQUERO, M.; PASTÓ, I. (2001) “The Definition of Spatial Units in Middle Palaeolithic Sites: The Hearth-Related Assemblages”. Journal of Archaeological Science, 28(11), p. 1209-1220.

Traçant l’ocupació dels Pirineus: la Balma Guilanyà i els caçadors recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocè antic al Prepirineu Oriental JOEL CASANOVA, JORGE MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA A la memòria de José María Merino i George Laplace

INTRODUCCIÓ

La presència dels caçadors recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocè als Pirineus sudorientals és poc coneguda. Tradicionalment s’havia considerat que l’escàs nombre de jaciments situats en espais de muntanya, era el resultat de les rigoroses condicions climàtiques, que impedien l’accés a uns ecosistemes considerats inhòspits. En els últims anys a les primeres serralades de la vessant sud-oriental dels Prepirineus s’han localitzat diversos assentaments com Chaves, Forcas 1 i Alonsé a Osca (Utrilla, 2002, Montes, 2006), a Lleida la Cova del Parco (Fullola-Pericot, 2001). Aquests llocs indiquen l’existència d’una població humana preholocènica que ocupa i gestiona de manera recurrent els espais perifèrics prepirinencs en contacte estret amb la vall de l’Ebre. Menció a part mereixen Balma Margineda –a Andorra (Guilaine i Martlzuff (coord.), 1995)– i Montlleó –a la Cerdanya (Mangado et al., 2006)–, que confirmen la presència humana durant el Pleniglacial i el Tardiglacial als Pirineus. Aquesta incipient xarxa de jaciments evidencia que l’ocupació d’aquesta àrea geogràfica durant l’últim període glacial, és més que un fenomen anecdòtic. No obstant això, queden per resoldre qüestions referides al tempo i modo de com es van gestionar aquests entorns durant els períodes extrems de la fi del Pleistocè.

Pel que fa als patrons d’ocupació dels caçadors recol·lectors en aquest mateix espai geogràfic durant les primeres etapes de l’Holocè, es comença a tenir un registre tecnotipològic i cronològic força homogeni, que obre noves expectatives. En els últims anys, s’han descrit conjunts lítics que des del punt de vista tècnic trenquen amb el tradicional dualisme Epipaleolític microlaminar/geomètric, proposat per sistematitzar les indús-

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

tries lítiques postpaleolítiques peninsulars (Fortea, 1973). Aquesta solució tècnica, originàriament identificada a la vessant nord-pirinenca sota la denominació de “fàcies de fortuna” (Barbaza et al., 1984; Barbaza, 1993) ha estat sotmesa a una certa incomprensió que va portar a definir-la com a “atípica” (Garcia-Arguelles et al., 2005).

Aquesta posició haurà de ser revisada, ja que com argumentarem al llarg d’aquest article, lluny de tenir un caràcter marginal, defineix un procés que té una extensió geogràfica que abraça tota la vessant sud dels Pirineus i el baix Ebre, amb una posició cronològica autònoma i equiparable a la dels conjunts epipaleolítics clàssics (Alday i Cava (ed.) 2006). Als Pirineus orientals poden assenyalar-se Sota Palou (CRPES, 1985), Font del Ros (Pallarés i Mora, 1999) i Margineda (Guilaine i Martlzuff (coord.), 1995). Aquests assentaments, ubicats en ecosistemes de muntanya i dins d’un marc cronològic similar, permeten analitzar la gestió d’aquests biòtops durant l’Holocè antic; al mateix temps ens serveixen per avaluar les respostes ideades per aquests grups per afrontar les noves condicions ecològiques instal·lades després de la fi de l’últim cicle glacial. És en aquest context on inscrivim Balma Guilanyà (Figura 1).

Figura 1. Localització de la Balma Guilanyà (hexàgon) i dels principals jaciments citats al text. 1-Parco; 2-Margineda; 3-Font del Ros; 4-Sota Palou.

En aquest article exposarem els resultats que s’estan obtenint en l’estudi del registre arqueològic, emfatitzant en com, quan i de quina manera, els caçadors recol·lectors gestionaren els ecosistemes de muntanya entre el Tardiglacial i l’Holocè. La informació proporcionada per Guilanyà conjuntament amb altres assentaments cronoculturalment similars, permetrà dissenyar una explicació alternativa als canvis que s’observen en una fase crítica dins de la història dels caçadors recol·lectors –entre el 14.500 i el 9.500 cal BP–, en paral·lel als abruptes canvis en les condicions climàtiques detectats a la fi de l’era glacial i l’adveniment de l’actual règim climàtic.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

LOCALITZACIÓ I ARQUEOESTRATIGRAFIA DE LA BALMA GUILANYÀ

Guilanyà (42º 05‘N, 01º 36’E) se situa als primers contraforts del Prepirineu Oriental al terme municipal de Navès (Solsonès, Lleida) (Figura 1). És un abric de petites dimensions excavat en una formació de conglomerats de la serra de Busa, un contrafort previ als cims del Port del Compte i Rasos de Peguera, d’altituds superiors als 2.000 m. Balma Guilanyà es troba a una alçada de 1.157 m sobre el nivell del mar, i s’hi pot accedir a través de la rasa de Ventoldrà, un torrent de règim nival que discorre pel costat de l’abric i que connecta amb la conca del Cardener.

Aquesta cavitat va ser reconeguda per J. Castany i Guerrero, quan al 1992 arran de l’arranjament de la pista forestal que puja al pla de Busa va quedar al descobert la seqüència arqueològica (Figura 2). La primera campanya d’excavació es fa el mateix any amb l’objectiu d’avaluar el potencial arqueològic de l’abric. Aquests primers treballs permeten localitzar dues unitats arqueològiques que cronològicament es troben en el Paleolític superior final i el Mesolític (Terrades et al., 1993). Els treballs duts a terme a partir de l’any 2001 han permès ampliar el registre arqueològic i actualment es reconeixen 5 unitats arqueològiques de les quals 3 es troben cronològicament en el Tardiglacial (K, Ej i E) i dues en l’Holocè (C i CA) (Casanova i Pizarro, 2004; Martínez et al., 2006a i 2006b).

Figura 2. Vista general de la Balma Guilanyà. La fletxa indica la posició del sondeig fet l’any 1992. S’hi pot veure la caiguda de la visera de l’abric que segella la seqüència tardiglacial.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

La geometria de la dispersió en planta i secció dels coordenats evidencia la configuració dels nivells arqueològics amb espessors entre 20-40 centímetres, interestratificats amb caigudes de blocs i sediments estèrils que permeten la seva discriminació. La distribució vertical indica que som davant de palimsests de materials generats per una ocupació reiterada de l’abric al llarg d’una escala temporal indeterminada, però que pot ser acotada a partir de la radiometria. S’ha determinat un hiat en l’ocupació de l’assentament entre el conjunt superior (C i CA), atribuïble a l’Holocè, i el conjunt inferior Tardiglacial (E, Ej i K). El buit ocupacional que separa aquests dos moments el marca la caiguda massiva de la visera de l’abric, que segella els sediments pleistocens i serveix de base per al desenvolupament de les ocupacions del postglacial (Figura 3).

En aquest article ens centrarem bàsicament a definir les línies que caracteritzen el registre arqueològic de les unitats C i E, excavades en extensió en unes superfícies de 13 i 17 m2 respectivament, mentre les altres s’han reconegut a partir de diferents sondejos fets a la perifèria de l’àrea central d’excavació.

Figura 3. Arqueoestratigrafia de Guilanyà amb la dispersió horitzontal i vertical de les coordenades de les unitats E i C. En gris, en el quadre X=101.000-102.000, s’indica la dispersió vertical dels materials procedents del sondeig del 1992.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

MARC RADIOMÈTRIC

L’elaboració d’un marc radiomètric que posicioni les ocupacions humanes de la Balma Guilanyà no és una qüestió tancada, ja que es disposa d’un coneixement molt preliminar d’aquesta seqüència. Aquesta asseveració obeeix a la necessitat d’interpretar aquestes dates per contextualitzar els episodis ocupacionals registrats, aspecte essencial en la discussió dels patrons observats en aquest assentament.

Fins al moment, d’aquesta seqüència es disposa de 5 datacions, 2 obtingudes per carboni 14 convencional en el laboratori de carboni 14 de la Universitat de Barcelona a partir de carbons, i les altres 3 obtingudes en Beta Analytics Inc per carboni 14 AMS a partir de carbons aïllats. Les referències de laboratori, anys BP, desviació estàndard i contingut de ∆13C es poden consultar a la taula 1. A partir de la corba de calibratge Intcal04 inclosa en el software CalPal (Weninger et al. 2006) (taula 1), les datacions en anys BP s’han transformat en forquilles radiomètriques calibrades a 2 δ de desviació estàndard, expressades en anys calibrats calendàrics (cal BC) i anys calibrats BP (cal BP). BP

BG-E

UBAR-367 11460

230

-25,7 carbó CONV 11850 -10970 13800 -12920

BG-C

UBAR-368

430

-24,8 carbó CONV 9300 - 7100

BG-C Beta-186168 9410

8970

BG-C Beta-185064 8680

60 50

∆ 13

C mostra mètode

cal BP p (95%)

Referència

BG-EJ Beta-185066 12180

STD

cal BC p (95%)

Nivell

-24,5 carbó

AMS 12250 -11930 14200 -13880

-21,4 carbó

AMS

8860 - 8540 10810 - 10490

-26,2 carbó

AMS

7840 - 7560

11250 - 9050 9790 - 9510

Taula 1. Sèrie radiomètrica de la Balma Guilanyà, amb els corresponents calibratges en anys calendàrics BC (cal BC) i anys calendàrics BP (cal BP), segons la corba de calibratge IntCal 04 (Weninger et al., 2006). Aquest procediment és necessari per avaluar el marc cronomètric d’aquesta seqüència, ja que la limitada sèrie de datacions presenta propietats diferents. Les obtingudes per carboni 14 convencional (UBAR 367 i 368) tenen una escassa resolució temporal a causa de les importants desviacions estàndards de la datació BP. Tot i aquesta limitació, la unitat superior (C) s’adscriu a l’Holocè mentre que la unitat E es posiciona en el Tardiglacial. Les datacions per carboni 14 AMS aporten informacions que precisen aquests rangs temporals. D’una banda, situen la unitat EJ cronomètricament en el Tardiglacial, en un moment més antic que el de la unitat E, situació que coincideix amb la seva posició estratigràfica. Les 2 datacions AMS de la unitat C, s’interpolen en els límits de la distribució gaussiana de la datació per carboni 14 convencional. Relacionem aquest fenomen amb el fet que aquest nivell arqueològic, malgrat que té una limitada dispersió vertical, té una àmplia distribució radiomètrica, que representa un cúmul d’ocupacions que se succeeixen al llarg d’almenys 800 anys de diferència.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

L’ús del software CalPal permet comparar la distribució de la sèrie en anys solars amb les oscil·lacions paleoambientals de finals del Pleistocè i Holocè antic. En aquest cas utilitzarem el proxy variació del contingut 18O/16O obtinguts en l’ice-core GRIPSS09, corba de referència dins dels estudis paleoclimàtics (Walker et al. 1999). Hem expressat les franges cronomètriques en anys cal BP per evidenciar les diferències substancials que presenten amb relació a les datacions expressades en anys BP, que són les que habitualment s’utilitzen (Figura 4).

Figura 4. Distribució de la sèrie cronomètrica de Guilanyà i la seva correlació amb el proxy variació del contingut 18O/16O obtingut en l’ice-core GRIP-SS09 (segons Weninger et al., 2006). Aquesta comparació permet determinar que les ocupacions Tardiglacials s’assignen dins de la millora ambiental Bolling/Allerod, en concret, EJ es correlaciona amb l’episodi GI-1e, mentre Guilanyà E encara que presenta una gran dispersió radiomètrica, es posiciona entre els episodis GI-1c. i GI-1a datació Beta-186168 de la unitat C es troba en el límit PreBoreal/Boreal, mentre que Beta-185064 s’adscriu al Boreal. Cal indicar el buit radiomètric que simptomàticament, es correspon amb la pulsació freda GS-1 o Younger Dryas, en la qual fins al moment no es detecten ocupacions que puguin adscriure’s a aquesta fase. Aquesta observació serà comentada posteriorment. Les assignacions climàtiques concorden amb els resultats obtinguts a partir de l’anàlisi antracològica feta sobre les unitats E i C, en la qual es registra un important canvi en el patró de gestió de combustibles. A la unitat Tardiglacial, s’observa un predomini absolut del Pinus sylvestris, cobertura arbòria característica del Pleistocè, mentre que a la unitat holocènica, es documenta una important diversificació de taxons, amb la presència abundant d’espècies caducifòlies. Tot i tractar-se de mostres molt reduïdes, aquest canvi descriu les transformacions dels ecosistemes pirinencs amb l’arribada de l’Holocè i aquest patró d’expansió dels taxons termòfils en detriment del Pinus sylvestris, es rastreja per tot el nord-est de la península Ibèrica (Allué, 2003).

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

CANVI LÍTIC

TECNOTIPOLÒGIC: TRANSFORMACIONS EN LA GESTIÓ DE L’INSTRUMENTAL

L’estudi dels conjunts lítics de les unitats arqueològiques C i E, permet apuntar algunes línies interessants i definir amb claredat elements de ruptura i continuïtat entre els dos nivells, qüestions que ja han estat avançades en treballs previs (Terradas et al., 1993; Parcerisas et al., 2003; Casanova i Pizarro, 2004; Martínez et al., e.p. 2006a, 2006b). Es disposa d’un total de 2.669 ítems en el nivell C i 2.233 al nivell E. Totes dues unitats presenten tots els segments morfotècnics que assenyalen que es feien activitats de talla a l’assentament.

Pel que fa als patrons d’adquisició de primeres matèries, a la unitat E es documenta un predomini del sílex que arriba a un percentatge de gairebé el 80% respecte el total (Figura 5). Complementari a aquest recurs lític, s’observa un ús no menyspreable d’altres roques (quarsos, calcàries, lidites o roques metamòrfiques). La predilecció per les roques silícies no entra en contradicció amb les tendències que s’observen en altres jaciments tardiglacials, on el sílex, és gairebé sempre el recurs lític més emprat. A la unitat C s’observa un patró d’adquisició més diversificat, i es produeix un notable increment d’altres materials de mala aptitud per a la talla –calcària o quars– que arriben a percentatges equiparables al sílex. Val a dir, però, que aquesta ruptura des del punt de vista de gestió de primeres matèries, ha de ser relativitzada si tenim en compte la relació entre suports i primeres matèries. Com hem comentat en altres treballs, a la unitat C el sílex tindrà un paper essencial en la confecció de l’instrumental retocat i, per tant, la idea que pot sorgir que la primera matèria està condicionant les opcions tècniques dels talladors, és difícilment assumible (Martínez-Moreno et al., 2006b).

Figura 5. Canvis en el patró d’adquisició de primeres matèries entre la unitat E i C. S’han comptabilitzat exclusivament les restes tallades expressades en percentatges. A la part superior s’indiquen els efectius de cada unitat arqueològica.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

Tot i que l’estudi sobre les àrees de captació de primeres matèries es troba en una fase preliminar, les prospeccions que s’han dut a terme suggereixen que bona part dels recursos lítics tenen un origen estrictament local. Respecte de les roques silícies, una part important estan presents en forma de petits nòduls inserits dins de les calcàries que configuren l’entorn geològic de la regió. La presència de nòduls silicis en formacions calcàries bioclàstiques i laminades ha estat detectada a la Font del Ros (Terrades, 1995). La repetició d’aquest patró a Guilanyà suggereix que aquests jaciments es podrien nodrir dels mateixos afloraments. Val a dir que la variabilitat de roques silícies de la unitat E no es pot explicar a partir d’un aprovisionament exclusivament local i pot indicar un transport de materials dels quals desconeixem la procedència. La resta de materials –quarsos, calcàries, lidites i possiblement part del sílex– tenen un origen local, de fet es registren als conglomerats de la balma (Parcerissas et al., 2003). Aquest aprovisionament immediat de roques de poca aptitud per a la talla, serà una de les normes que es generalitzaran durant l’Holocè, encara que aquesta tendència comença a detectar-se ja durant el Tardiglacial.

En els sistemes de talla s’observen elements que evidencien diferències en les unitats arqueològiques estudiades. A la unitat E, en els 32 nuclis estudiats es reconeixen dos sistemes tècnics vinculats amb les característiques tecnofuncionals dels retocats (Figura 9). El primer grup (n=22) són nuclis unipolars i bipolars que assenyalen la importància del débitage de suports llargs i estrets. No utilitzem el terme “talla microlaminar” ja que l’estructura tècnica dels nuclis no s’ajusta a aquest model. La manca d’indicadors com làmines de cresta, laminetes amb seccions transversals triangulars o trapezoïdals amb arestes paral·leles o l’absència de peces amb curvatura distal, no encaixa amb els principis tècnics de la talla laminar (Pigeot, 1987). L’absència d’aquests atributs és comuna als conjunts adscrits a l’Epipaleolític microlaminar, i és un element utilitzat per diferenciar-los del Paleolític superior final (Domenech, 1998). No obstant això, la recurrència d’aquest mètode de talla en un context cronològic més antic del que s’assumeix tradicionalment per l’Epipaleolític microlaminar, indica que aquests sistemes són previs a l’arribada de l’Holocè. La gestió d’aquest primer grup de nuclis, es fa a través d’una explotació sistemàtica dels plans sagitals i/o transversals a partir d’una plataforma de percussió. El principi bàsic que regeix aquest sistema és la recurrència en l’extracció de productes paral·lels de morfologia allargada i estreta, que es manté al llarg de tota la seqüència de reducció, fins que el volum de matèria disminueix de tal manera que impossibilita continuar amb el procés. La lectura dels esquemes diacrítics d’aquests nuclis permet constatar que en alguns casos, al llarg de la seqüència de talla les plataformes de talla i de percussió s’intercanvien. La rotació en l’eix de talla permet aprofitar un negatiu anterior i estalviar-se el recondicionament de les arestes. Aquesta sistemàtica, ha estat descrita en diversos contextos cronològicament afins a Guilanyà (Vaquero, et al, 2005). No obstant això, en el nostre cas, l’opció de reorientar el nucli per continuar amb la seva explotació, seria una estratègia complementària al fet de fer més vives les arestes que dóna lloc a les tauletes. El segon grup de sistemes de talla (n=10) tenen com a objectiu l’obtenció d’ascles, tractant-se de sistemes unifacials o bifacials centrípets que en alguns casos recorden sistemes de reducció típics del Paleolític mitjà.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

A Guilanyà C, la talla es caracteritza per una gestió expeditiva en la qual no s’observen les fases de preparació ni de condicionament de les superfícies que es reconeixien en alguns dels nuclis del Tardiglacial. Estructuralment, la talla és molt similar en tots els casos i es tracta d’un sistema unipolar en el qual l’explotació de la superfície de talla s’organitza a partir d’una plataforma ortogonal, que permet l’extracció de sèries paral·leles i recurrents de productes de morfologies variades, generalment ascles més o menys allargades. Aquest sistema de talla s’aplica indistintament a totes les roques, i depenent del grau d’intensitat dóna lloc a nuclis amb dimensions i morfologies força diferents. Ens trobem amb còdols de quars o calcàries amb poques extraccions (uni o bifacials), fins a nuclis multifacials devastats sistemàticament fins a dimensions molt reduïdes. Igualment, és comú el reciclatge de fragments per obtenir sèries curtes d’ascles. Es tracta d’una estratègia de talla força expeditiva encara que aquesta gestió immediata, és un comportament seleccionat de forma conscient, i no el resultat de cap incompetència tècnica o dels condicionaments imposats per la qualitat de les primeres matèries. De fet, aquesta sistemàtica és comuna en contextos cronològics similars a Guilanyà (Guilbert, 2003). En les tendències tipològiques dels retocats, analitzades a partir de la proposta analítica elaborada per G. Laplace (1985-1987), també s’observen pautes interessants. A la unitat E, dels 165 retocats analitzats, s’han identificat 8 tipus primaris diferents, fet que indica una relativa diversitat tecnotipològica. La distribució per tipus primaris mostra un conjunt bimodal on conviuen elements de dors com puntes, bipuntes i laminetes; i un segon grup, l’anomenat utillatge de “fons comú” amb denticulats, gratadors, rascadores, peces estacades i un únic burí (Figura 6).

Figura 6. Canvis tecnotipològics observats a les unitats E i C; les dades expressades en freqüències absolutes. Remarqueu la important disminució d’elements de dors en la unitat C. El primer grup de retocats es confeccionen sobre suports anàlegs a les microlàmines i conforma estris compostos i emmanegats utilitzats com a projectils. Aquest utillatge, estretament relacionat amb la caça, ha estat descrit en nombrosos contextos arqueològics (Plisson, 1984). S’ha proposat que aquest utillatge de finals del Paleolític superior, podria

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

ser un símptoma de l’aparició de l’arc, tot i que aquesta hipòtesi no està demostrada. Aquest instrumental caracteritzaria l’Azilià, el qual s’ha relacionat amb canvis en les estratègies de caça (Thévenin, 1997). Les armadures de Guilanyà E, semblen ajustar-se a aquest procés de reducció generalitzat de les dimensions de l’instrumental cinegètic. D’altra banda, ha de ser remarcat el pes quantitatiu i qualitatiu de l’utillatge de “fons comú” dins dels retocats. Tradicionalment, el seu estudi ha quedat relegat a un segon pla –exceptuant els gratadors– tot i que la seva presència dins dels conjunts sol ser equiparable al de les armadures. Tant a la unitat E com C de Guilanyà, aquest instrumental, relacionat amb una amplia gamma d’activitats que defineixen l’àmbit “domèstic”, indiquen que a l’assentament no es varen desenvolupar únicament tasques cinegètiques, com podria desprendre’s en relació a la seva ubicació geogràfica.

Els patrons mètrics del conjunt lític de la unitat E, assenyalen una clara tendència a la microlitització de l’instrumental, que afecta els elements de dors i l’utillatge de fons comú, especialment els gratadors, alguns dels quals presenten unes dimensions inferiors a 2 centímetres de llargada. Aquesta pauta suggereix l’elaboració d’artefactes compostos i/o emmanegats que poden ser fàcilment substituïbles.

Els retocats de Guilanyà C són substancialment diferents. Dels 74 objectes analitzats, s’observa una disminució de la diversitat tipològica que observàvem al nivell tardiglacial (Figura 6). Aquesta ruptura es fa palesa amb la desaparició gairebé dels elements de dors, mentre que l’utillatge de fons comú té un predomini absolut, especialment els denticulats. La discontinuïtat entre aquests dos conjunts, no s’ha de fixar en l’increment del fons comú, ja que a la unitat E té un important pes, sinó en l’absència de puntes i elements de dors, instrumental considerat “especialitzat”. De nou, l’instrumental de Guilanyà C denota la importància de les activitats domèstiques fetes a l’assentament. No obstant això, la manca d’artefactes cinegètics deixa obert un interrogant, ja que les restes de fauna aportades al jaciment indiquen que la caça continua sent essencial. Per explicar aquesta paradoxa, s’ha proposat la substitució de puntes i laminetes de dors per artefactes de fusta per elaborar projectils (Mazo en Cava, 2004), possibilitat no contrastada. Des del punt de vista tipomètric, en el conjunt C s’observa la desaparició de la població anàloga a les microlàmines. Tanmateix, una part important de l’utillatge de fons comú presenta patrons mètrics similars als documentats a la unitat tardiglacial. Segons la nostra opinió, aquesta coincidència mètrica indica que un important grup d’artefactes probablement devia formar part d’estris compostos, tal i com s’observava a la unitat inferior.

Un altre element interessant és la presència a les dues unitats arqueològiques d’un instrumental macrolític integrat per còdols de diferents primeres matèries d’origen local com quarsita, calcària o quars que presenten diferents modificacions. S’observa una important variabilitat pel que fa al tipus d’estigmes macroscòpics que s’identifiquen en aquests artefactes. Es tracta d’un instrumental vinculat amb una àmplia gamma d’activitats domèstiques com el processament de fruits (còdols amb marques de gestos de percussió i fricció), processament de vegetals (còdols amb restes de fitòlits relacionats amb diferents espècies vegetals), processament de pells (presència d’òxids minerals en

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

còdol amb superfícies polides) i activitats de tall (suports que funcionen com a encluses per la talla bipolar i percussors). És interessant remarcar que alguns estris d’aquests presenten diferents tipus de modificacions en diferents parts de la seva superfície. Aquest fet indica un important element que forma part de la dinàmica d’utilització que és la polifuncionalitat.

L’aparent simplicitat de l’instrumental reconegut a Guilanyà E i especialment al nivell C, suggereix que el disseny d’aquest sistema tècnic és una resposta basada en la confecció d’artefactes fàcils d’obtenir i reemplaçar, que no requereixen una gran inversió de temps i energia en la seva adquisició i configuració, per elaborar un conjunt artefactual amb el qual desenvolupar tasques bàsiques relacionades amb la subsistència (Martínez-Moreno et al., 2006b).

LA SUBSISTÈNCIA DURANT EL TARDIGLACIAL I L’HOLOCÈ ANTIC La caça

La caça és una de les més importants activitats de subsistència que es va dur a terme a Guilanyà, si no la principal. Per ara, el coneixement que es pot extreure a partir de les restes faunístiques, és limitat, tot i així es poden apuntar algunes observacions que mereixien ser explicades. Les espècies animals de les ocupacions del Tardiglacial (E) són Capra pyrenaica, Cervus elaphus i Sus scropha, mentre a la unitat C, s’hi documenten a part dels citats, Equus ferus i Capreolus capreolus (Parcerisas et al., 2003; Casanova i Pizarro, 2004). La presència de conill, molt marginal, es desmarca del que s’ha assenyalat a altres jaciments de la vessant mediterrània, on s’ha argumentat que els lagomorfs són el principal recurs alimentari de les comunitats del Post-glacial (Aura y Villaverde, 1995). Dins d’aquest conjunt faunístic s’observen diferents modificacions antròpiques com punts d’impacte, marques de tall i termoalteracions que indiquen l’esquarterament i l’extracció del moll ossi. Malauradament, aquestes són observacions puntuals ja que una part important del conjunt ossi està alterat per intenses bioturbacions per l’acció d’arrels que destrueix aquest registre essencial per determinar les pautes de consum. Per ara, el limitat valor quantitatiu i la diversitat taxonòmica de la mostra impedeix parlar de l’existència d’estratègies de caça especialitzades, sinó més aviat al contrari. En general, l’associació d’espècies documentada indica una tendència a l’adquisició generalista d’ungulats de talla mitjana i petita. Des d’una perspectiva ecològica el registre faunístic es correspon a una associació formada per animals propis de rocam, acompanyats d’altres espècies d’espais oberts, com el cas del cavall (unitat C), que coexisteix amb animals característics de zones boscoses com el cabirol i el senglar, i d’altres ubiqüistes com el cérvol. És a dir una fauna característica d’un espai ecotonal en el qual conflueixen diferents ecosistemes amb elevada biodiversitat. Aquest fet implica el disseny d’estratègies per abatre espècies animals amb requeriments cinegètics força diferents. La presència d’espècies provinents de nínxols ecològics variats, indica que aquesta activitat es duu a terme per espais diversos, que poden estar més o menys allunyats de l’assentament on se centralitza, al menys, part del consum de les preses abatudes.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

La recol·lecció

La recol·lecció de plantes i fruits silvestres, és una activitat constatada en les ocupacions paleolítiques i mesolítiques i la presència de restes carbonitzades d’avellana (Corylus avellana) al Tardiglacial i l’Holocè n’evidencia el consum. Val a dir, però, que aquest no és un fenomen aïllat, sinó una norma general recurrent especialment durant l’Holocè en jaciments geogràficament propers com Font del Ros, Sota Palou o la Margineda, i en general per tots els Pirineus (Zapata, 2000). També durant el Postglacial s’assenyala el consum de Malus sylvestris, Sorbus, Pyrus piraster, Prunus spinosa, Rubus caesius, Rubus fructicosus i Cornus sanguinea, i fruits secs com Pistacia terebinthus o l’aglà d’alzina.

Associat a aquestes evidències carpològiques, a Guilanyà C s’han recuperat còdols amb marques de percussió formant cúpules centrals i abrasions perimetrals que interpretem com matxucadors relacionats amb el processament de fruits. Hi ha una abundant bibliografia en la qual es descriuen artefactes amb atributs similars procedents de contextos arqueològics i etnogràfics (de Beaune, 2000). Aquests artefactes presenten importants similituds amb els documentats a la Font del Ros en els quals es varen recuperar fitòlits i midons de Corylus (Juan, 1997), i indiquen comportaments tècnics similars en els dos jaciments, encara que a Guilanyà no es constata ni la quantitat d’exocarpis d’avellana ni el nombre d’estris descrits a la Font del Ros (Pallarés, 1999, MartínezMoreno et al., 2006b). Un altre element relacionat amb la recol·lecció, prové de les analítiques fetes sobre la superfície activa d’alguns còdols de Guilanyà E en les quals es detectaren restes de fibres de jonc (Sirpus sp.) i fitòlits de Cyperaceae (família de plantes que inclou el jonc) (Juan i Matemala, 2003). Aquests residus indiquen el processament de vegetals, ja sigui amb finalitat alimentària o tècnica, de fet, les fibres de jonc s’han emprat tradicionalment en la manufactura de cistells, xarxes, etc. Les dades disponibles no permeten precisar el grau de complementarietat entre caça i recol·lecció, però suggereix que els grups instal·lats a Guilanyà havien introduït dins de la seva vida quotidiana la recol·lecció de fruits secs i possiblement d’altres vegetals. Tot això ens porta a pensar que durant la transició Tardiglacial-Holocè a la vessant sud dels Pirineus l’adquisició, el processament i el consum de vegetals és quelcom més que anecdòtic tal i com afirma Zapata (2000).

MOBILITAT RESIDENCIAL O MOBILITAT LOGÍSTICA?

Alguns elements permeten abordar els ritmes d’ocupació de Guilanyà i fer inferències sobre el grau de mobilitat de les gents que s’instal·laren a la balma. Per exemple, la presència de mol·luscs marins a Guilanyà E del gènere Nassarius reticulatus, o els exemplars de Columbella rustica i Dentalium sp. al nivell C, plantegen diverses qüestions. L’ús de mol·luscs marins perforats com ornaments és una pràctica habitual des del Paleolític superior per tots els Pirineus. Aquestes espècies d’origen mediterrani, exceptuant Nassarius que pot ser igualment atlàntic, denota o bé la circulació d’a-

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

quests grups fins a la costa per aprovisionar-se d’ornaments; o descriuen la consolidació de xarxes socials de llarg abast. Les dues opcions són possibles.

L’elecció de Columbella rustica és reiteratiu especialment durant l’Holocè, i presenta una àmplia distribució geogràfica, que supera moltes vegades distàncies de transport de més de 300 quilòmetres. Aquests ornaments es detecten en gairebé la totalitat de jaciments propers cronològicament i geogràficament a Guilanyà (Font del Ros, Margineda) i per tota la vall de l’Ebre (Botiqueria, Costalena, Atxoste, Zatoya, Kanpanoste i Kanpanoste Goikoa) (veure Alday (coord.) 2006). Segons la nostra opinió aquest fenomen indica l’existència d’una xarxa d’interacció social entre les poblacions del litoral mediterrani, la depressió de l’Ebre i la vessant sud-pirinenca que defineix un espai per on circulen objectes, idees i persones. Paral·lela a aquesta perspectiva macroterritorial, l’existència en determinades àrees geogràfiques d’assentaments amb cronologies similars i ubicats en espais biogeogràfics afins, ha propiciat la creació de models locals d’ocupació territorial. Per exemple a l’entorn alabès s’han estudiat de manera integrada els jaciments mesolítics com Atxoste, Kanpanoste, Kanpanoste Goikoa i Mendandia. La semblança del registre arqueològic d’aquests assentaments i la seva proximitat cronològica i geogràfica, s’han interpretat com la prova de l’existència d’una xarxa local d’assentaments per on circulen els grups de caçadors recol·lectors (Alday, 2002; Cava, 2004). Una situació semblant s’ha descrit pels jaciments de Secans, Botiqueria dels Moros i Pontet situats a les conques del Matarraña i Algás (Rodanés, 1989). Aquests models d’ocupació territorial que vinculen jaciments radiomètricament contemporanis situats a distàncies relativament properes, podrien tenir cabuda en el cas de la unitat mesolítica de Guilanyà i els jaciments de la mateixa cronologia com Font del Ros i Margineda. En tot cas caldria un estudi exhaustiu que permetés detectar les possibles relacions entre aquests jaciments i valorar si Balma Guilanyà va funcionar com un enclavament estacional inserit en un sistema de mobilitat rotatòria, com el que se sosté pels casos citats anteriorment.

Aquestes reflexions ens porten a una altra qüestió vinculada amb els ritmes i la temporalitat de les ocupacions de Balma Guilanyà. Diverses mandíbules amb dentició decidual de Capra pyrenaica documentades a Guilanyà C i E, suggereixen una ocupació de l’abric a finals d’estiu i principis de tardor. De fet, és precisament en aquest període de l’any el millor moment per a la recol·lecció de l’avellana.

Una altra línia argumental que senyala a Balma Guilanyà com un assentament eminentment estacional és la seva localització orogràfica. L’abric es troba inserit en una vall tancada amb poca visibilitat i a una altitud de 1.150 m (Figura 7). Aquesta situació topogràfica, si bé aparentment sembla poc estratègica en el sentit que des del jaciment no és té un bon control visual del territori, amaga altres avantatges que expliquen la recurrència de les ocupacions. L’orografia de l’entorn de Guilanyà, afavoreix la formació d’ecotons amb una elevada biodiversitat, potencialment explotable. Aquesta riquesa ecològica se centralitza en determinats segments del cicle anual, especialment durant els mesos més temperats, moment en què convergeixen diversos esdeveniments naturals com la maduració de vegetals o els cicles migratoris d’ungulats.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

Figura 7. Localització de Guilanyà (indicada amb la fletxa) a la rasa de Ventoldrà. S’observa el caràcter tancat de la vall. Al fons a l’esquerra el Port del Comte. Els bioindicadors estacionals reconeguts indiquen que les ocupacions es concentren en franges del cicle anual concretes. Aquest patró no desencaixaria amb la idea que les rigoroses condicions climàtiques a l’hivern, especialment durant el Tardiglacial, dificultarien l’accés i l’estada en aquest indret, l’ús del qual devia quedar reservat a altres moments de l’any. En definitiva, aquestes observacions denoten la calendarització de l’explotació d’espais de muntanya, i aquest patró troba paral·lels en jaciments situats en indrets amb unes característiques biogeogràfiques similars com Font del Ros, Sota Palou o Margineda.

EL CONJUNT PALEOANTROPOLÒGIC DE GUILANYÀ E

Una de les singularitats de Balma Guilanyà que ja ha estat indicada en diverses ocasions, és la trobada de 38 restes òssies d’Homo sapiens anatòmicament modern (Lalueza, 1996; Parcerissas et al., 2003; Casanova i Pizarro, 2004; Martínez-Moreno et al., 2006a). Inicialment, aquestes restes varen ser atribuïdes a un individu juvenil-adult gràcil, possiblement femení (Lalueza 1996).

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

L’aparició de noves restes va motivar el reestudi d’aquest conjunt. S’han determinat restes postcranials (radi, carpal i 3 falanges de la mà) que es poden atribuir a un mateix individu; un grup de 19 fragments ossis recuperats en una àrea de 20 cm2 amb similar grau d’alteració, atribuïbles a un crani; i 14 peces dentàries (Figura 8). El grau d’atrició permet determinar un mínim de tres individus diferents que corresponen a un infantil, un adult jove i un adult vell (Ruiz et al., 2006).

Figura 8. Restes representatives del conjunt paleoantropològic de Guilanyà E. A la taula inferior s’exposa l’assignació de les dents recuperades (segons Ruiz et al. 2006). A la part inferior es posicionen les restes humanes (triangles) dins del nivell arqueològic E.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

Les restes apareixen concentrades en una zona molt limitada de la unitat arqueològica E sense que es detecti cap estructura d’enterrament, i estratigràficament per sota de la caiguda de blocs que segella la seqüència tardiglacial. Això ens fa sospitar que és força improbable que es tracti de restes humanes de cronologies més recents. Aquest fet mereix ser remarcat, ja que les restes humanes del Paleolític superior a Catalunya són molt escasses, i en alguns casos on han estat determinades, posteriorment s’ha pogut demostrar que són intrusions (Fullola i Soler, 2004). Davant d’aquesta situació, les restes humanes de Guilanyà obren interessants expectatives per obtenir coneixements específics sobre la dieta i l’anatomia d’Homo sapiens. Esperem en el futur, aportar dades amb les quals puguem explicar el seu significat contextual.

LA BALMA GUILANYÀ ENTRE LA FI DEL PLEISTOCÈ I L’HOLOCÈ ANTIC Les dades exposades permeten traçar diverses inferències sobre la forma de vida dels grups de caçadors recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocè. La contextualització d’aquestes observacions dins del procés d’ocupació del Pirineu durant aquest període, permet situar alguns dels problemes arqueològics clàssics d’aquest moment de transició. Paral·lelament, el patró d’assentament i el registre arqueològic associat, permet interrogar-nos sobre el model d’ocupació de la vessant sud-oriental dels Pirineus. Per fer aquesta aproximació utilitzarem les informacions d’altres jaciments en contextos geogràfics i cronològics similars als de la Balma Guilanyà. Proposem vertebrar aquestes qüestions abordant per separat les ocupacions tardiglacials i holocèniques, encara que alguns aspectes els tractarem de manera integrada. Les ocupacions tardiglacials de Guilanyà representen una successió d’estades distribuïdes en tres nivells arqueològics (-K-, -Ej- i -E-), que cronològicament i tecnotipològicament són assignables al Paleolític superior final. Referint-nos exclusivament a Guilanyà E, característiques com l’absència de burins, la presència d’elements de dors, i l’important component d’utillatge de “fons comú”, encaixa amb el que es descriu com Azilià (Figura 9), tot i l’absència dels fòssils directors clàssics com els còdols pintats o els arpons plans “azilians”; elements presents per exemple a Margineda (Guilaine i Martzluff (coord.), 1995). Aquestes característiques tecnotipològiques han estat assenyalades al nivell 11 de Forcas 1 o al nivell 1c de Chaves, dels quals fins al moment no es disposa de datacions radiomètriques. Al mateix temps, aquesta norma tècnica també presenta força similituds estilístiques amb els conjunts descrits en els nivells Ib i Ic de la cova del Parco, assignats en aquest cas a l’Epipaleolític microlaminar d’ascendència aziliana (Fullola-Pericot 2001, Fullola i Soler, 2004). Paral·lelament aquesta norma tècnica creiem que té certes afinitats amb el que es descriu generalment com a Epipaleolític microlaminar.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

Figura 9. Indústria lítica de Guilanyà E del conjunt de la qual es pot apreciar el caràcter tecnotipològic amb la presència d’elements de dors (1-7), microraspadors (8-14) i elements de fons comú (15-18). A la part inferior s’observen alguns dels nuclis (19-24) més representatius de la talla unipolar abrupta que genera suports anàlegs a les microlàmines, excepte al número 21 que representa una talla centrípeta vinculada a la producció d’ascles.

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

Aquestes diferències de nomenclatura reobren la qüestió referida a la dificultat que representa l’adscripció d’aquests tecnocomplexos a les seriacions tipològiques clàssiques i que a la llarga ha propiciat l’aparició de nombrosos termes com Magdalenià superior, Magdalenià final, Epimagdalenià, Azilià, Aziloid, Epipaleolític Microlaminar, Sauveterrià antic, etc. (Aura et al., 1992, 1995; Muñiz, 1997; Olària, 1997). Des de la nostra perspectiva, aquestes atribucions indiquen les dificultats relacionades amb la diferenciació dels conjunts del Tardiglacial, ja que comparteixen trets comuns. La creació d’aquests conceptes cronoculturals es troba lligada a una perspectiva tipològica excessivament restrictiva, que molt sovint no justifica la compartimentació d’aquests tecnocomplexos, ja que estan estretament imbricats descriuen l’evolució interna de les respostes tècniques desenvolupades pels caçadors recol·lectors durant el Tardiglacial/Holocè antic. En aquest sentit, compartim la idea que el nominatiu “microlaminar” planteja més problemes que solucions (Vaquero et al., 2006), en el sentit que les diferències entre les indústries Tardiglacials són més aparents que reals.

Des d’aquesta perspectiva, les variacions detectades en les indústries del Tardiglacial i inicis de l’Holocè, expressarien un continuum poblacional en el qual la tasca de diferenciar-lo o segregar-lo a partir de la presència o absència de determinats fòssils directors o de percentatges en els retocats, ens donaria poques explicacions en el cas de Guilanyà. Pensem, doncs, que les característiques industrials aquí descrites, més que ser considerades com diagnòstiques pel que fa a l’adscripció cronocultural, són el resultat de molts aspectes, entre els quals, la funció i les activitats dutes a terme a l’assentament, són elements clau. Deixant de banda aquesta qüestió, l’equipament instrumental recuperat a Guilanyà E denota la realització d’una àmplia gamma d’activitats en el jaciment, especialment vinculades amb la caça i el processament de carcasses, encara que com hem indicat la recol·lecció evidenciada directa i indirectament, també té un espai i un temps en la vida quotidiana d’aquests grups. És a dir, aquesta diversitat instrumental té implicacions en la funcionalitat i ritmes d’ocupació de l’assentament.

Amb aquestes dades caracteritzar el model de mobilitat de la Balma Guilanyà en els termes de mobilitat residencial o logística que defineix Binford (1982) no és fàcil. La diversitat de l’equipament industrial expressada en un utillatge de fons comú i còdols relacionats amb activitats domèstiques, atorga un cert component residencial, o com a mínim, no defineix ocupacions estrictament logístiques. Situacions similars s’han descrit en altres jaciments a altituds superiors als 1.000 m que s’han interpretat com campaments no especialitzats (Peresani et al., 1997). En definitiva, la variabilitat de les tasques dutes a terme en el jaciment suggerida per l’instrumental, no encaixa amb el que s’ha proposat en altres àrees geogràfiques on es defineix que els assentaments de muntanya estan exclusivament relacionats amb la cacera especialitzada (Straus 1992; Bintz i Pelletier, 1997; Jagher et al., 1997).

Aquest escenari té cabuda a Guilanyà C. Tot i no poder reconèixer la presència d’instrumental cinegètic, les peculiaritats tecnotipològiques remarcades tampoc encaixen amb la idea d’un assentament especialitzat i dependent d’altres espais d’hàbitat. La

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

densitat de materials, la presència d’un important component macrolític polifuncional, l’elevat pes de l’utillatge de fons comú i els indicadors estacionals, avalen la hipòtesi d’un model d’ocupació amb un marcat caràcter estacional, però en el qual la varietat d’activitats que s’hi duen a terme semblen ser el resultat de la instal·lació de grups domèstics (Martínez-Moreno et al., 2006b). De fet, és a l’Holocè quan aquest model d’explotació d’espais muntanyosos sembla consolidar-se.

La millora ambiental de l’Holocè permetria estades més prolongades similars a les que es descriuen en campaments de muntanya on els elevats percentatges d’estris de fons comú, suggereixen que la caça no és l’única activitat que s’hi feia (Rozoy, 1998). La convergència de fenòmens com la maduració de fruits comestibles i la circulació d’ungulats a inicis de primavera i principis de tardor, significarien un al·licient per allargar aquestes estades. En aquest sentit, Guilanyà C presenta un sistema de mobilitat similar al de la Font del Ros, Sota Palou o Margineda amb un registre arqueològic afí i dins un context biogeogràfic similar. En segments determinats del cicle anual, com els que marquen els bioindicadors estacionals reconeguts, aquests grups es desplacen transversalment per les àrees de muntanya, aprofitant els recursos que s’escalonen durant els períodes més temperats. L’empitjorament durant la tardor i l’hivern, obligaria a modificar aquests circuits desplaçant-se a la perifèria dels Pirineus. La seva localització topogràfica, enclavat en una vall tancada de mitja muntanya i a una altitud que supera els 1.000 metres, té implicacions sobre l’ús de l’assentament i la mobilitat dels grups que s’hi instal·len. Aquesta situació indica que els caçadors recol·lectors tenen un bon coneixement del territori i utilitzen petites valls per desplaçar-se. La dispersió vertical dels materials arqueològics i el marc radiomètric suggereix que fou un espai visitat recurrentment i que, per tant, l’ús de valls secundàries com a vies de pas o com a llocs d’hàbitat, és una pràctica més que anecdòtica. Aquest patró amplia els circuits de mobilitat assenyalats durant el Tardiglacial i l’Holocè, que tradicionalment han insistit en el fet que el trànsit humà per les zones pirenaiques es devia estructurar a partir de la xarxa fluvial principal (Segre) o per la costa (Portús) (Baills i Fullola-Pericot, 2003).

És rellevant la relació entre el marc radiomètric disponible i els processos de canvi ambiental detectats a partir de la correlació amb les corbes paleoclimàtiques d’alta resolució. Com hem indicat, tenim registrat que les ocupacions tardiglacials es produeixen durant el Bolling-Allerod. Aquesta dinàmica ocupacional, implica que en condicions climàtiques més benignes, els grups humans ascendirien a ecosistemes de muntanya, tal com ho demostren les ocupacions Ej i E. De fet, a la Margineda, que es troba a una altitud similar, comença a registrar ocupacions humanes a partir d’aquesta millora ambiental. Això ens porta a proposar l’existència d’un substrat poblacional assentat en les primeres serralades dels Prepirineus representat per les ocupacions magdalenianes de Forcas, Chaves i Parco, que serveixen de base a aquest ascens altitudinal en moments de millora climàtica (Martínez-Moreno et al., 2006a).

Aquesta inferència es reforça si tenim en compte l’existència d’ocupacions en la vessant sud-oriental a l’àrea externa del Prepirineu a Alonsé (Montes 2006) o al Pirineu Axial a Montlleó (Mangado et al., 2006). Aquests assentaments confirmen la presència

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

estable de caçadors recol·lectors en aquesta regió durant el Pleniglacial. Aquesta tendència es devia amplificar durant el Tardiglacial.

A Guilanyà, fins al moment no tenim detectades ocupacions assignables a la crisi climàtica del Younger Dryas (Figura 4). Aquesta regressió sembla coincidir amb el hiatus que separa els nivells tardiglacials dels holocènics, i possiblement afecta profundament els Pirineus. De fet s’ha pogut quantificar en els ice-core de Grenlàndia que la transició Younger Dryas/PreBoreal es produeix en poques dècades un augment sobtat de la temperatura, en torn a 10º + 4 ºC (Grachev i Severnghaus, 2005).

No obstant això, durant aquesta crisi ambiental es constata la presència humana a Margineda, assentament ubicat en unes condicions ecològiques i topogràfiques no gaire diferents de les que podria tenir Guilanyà. Aquesta paradoxa suggereix que no podem analitzar l’expansió humana vers els Pirineus durant la fi del Pleistocè aplicant models mecànics. Disposem d’un coneixement molt limitat sobre aquest procés, i no seria estrany que les valls interiors presentin trajectòries diverses i contingents. La compartimentació dels Pirineus propicia fortes oscil·lacions altitudinals i contrastos ecològics entre valls adjacents. Aquest fet és a la base de la noció de biodiversitat que manegem i que és un dels motors que explica per què els caçadors recol·lectors gestionen de forma recurrent uns entorns molt demandants.

Finalment, convé remarcar l’enigma que representen les restes humanes a Guilanyà E. El fet que estiguin identificats almenys 3 individus, obre expectatives tant per conèixer des del punt de vista paleoantropològic Homo sapiens anatòmicament modern, com per determinar les causes de la seva presència dins del context arqueològic. Les ocupacions holocèniques de Guilanyà C, reobren una altra discussió. Aquest tecnocomplex evidencia una ruptura tecnotipològica neta amb el model tipològic clàssic establert per l’Epipaleolític (Fortea, 1973). Aquest comportament tècnic no és difícil de resseguir i en els darrers anys s’han descrit per tot l’arc pirenaic, la vall de l’Ebre i l’àrea mediterrània solucions tècniques similars, anomenades Epipaleolític macrolític (Utrilla, 2002) o Mesolític d’osques i denticulats (Alday (coord) 2006). Aquest fenomen té una distribució radiomètrica homogènia que s’iniciaria al PreBoreal i perduraria fins al Boreal (entre 11.000-8000 cal BP). Guilanyà C s’emmarca dins d’aquesta forquilla radiomètrica, i se situa en un moment antic dins d’aquesta tradició.

La significació d’aquests tecnocomplexos ha motivat diferents interpretacions que voldríem enunciar succintament. L’antecedent per abordar aquesta problemàtica va ser el descobriment de diversos jaciments a la vessant nord dels Pirineus orientals –Arques, Adoutx o Dourgne– en els quals es descriuen conjunts lítics peculiars i de difícil encaix amb les adscripcions tipològiques clàssiques. Aquesta tradició anomenada fàcies de fortuna, s’ha interpretat com una situació de crisi tecnològica i cultural que s’expressa en l’aparent simplicitat tècnica dels artefactes d’aquests jaciments (Barbaza et al., 1984; Barbaza, 1993). Aquesta perspectiva té ressò en els jaciments que s’han anat localitzant a la vessant sud-pirinenca, l’anomalia que representen Sota Palou i la Font del Ros. L’estudi tecnoeconòmic fet per X. Terrades (1995) vincula

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

aquesta situació amb els condicionaments imposats per l’ús de materials locals i de mala qualitat. A mesura que aquestes indústries s’han reconegut a altres àrees, han propiciat altres interpretacions. Així, l’estructura tecnotipològica arcaïtzant amb nuclis discoides, ascles de gran format, denticulats massius, ha portat a parlar de “musterització” (Utrilla, 2002). Una altra proposta, lligada a aspectes funcionals ha relacionat l’elevada presència de peces espesses, denticulats i osques amb el treball de la fusta, que representa un fenomen d’especialització forestal en el qual l’absència d’armadures cinegètiques seria substituïda per artefactes en materials orgànics peribles (sg. Mazo en Cava, 2004).

Enfront a aquestes propostes voldríem exposar una interpretació alternativa i que des del nostre punt de vista, ofereix una explicació holística del significat d’aquesta resposta tècnica. Per nosaltres, la transformació més important és la construcció d’un sistema organitzatiu polivalent (Martínez-Moreno et al., 2006b). Entenem per “polivalència” la consolidació d’una organització flexible, que afecta tots els aspectes de la forma de vida d’aquests grups, amb referents concrets com els que hem apuntat en referir-nos al sistema tècnic (talla expeditiva, ús de materials locals, polifuncionalitat de l’utillatge macrolític, etc.). El caràcter expeditiu que singularitza aquesta opció implica l’elecció de solucions simples amb menor cost en temps i energia que les desenvolupades al Paleolític superior.

La intensificació en la gestió dels recursos locals es reflecteix en el tipus de primeres matèries emprades i la seva versatilitat funcional, aspectes que no condicionen l’organització tecnoeconòmica. La prolongació en el temps i l’espai d’aquests conjunts (s’estenen durant més de 3.000 anys i es documenten en un ampli marc geogràfic), fan difícil comprendre el reflex d’una situació de crisi o dels condicionaments imposats per la qualitat de les primeres matèries. Pensem que som davant del disseny conscient i buscat d’un nou sistema organitzatiu que trenca amb les tradicions prèvies encara que amb elements estructurals comuns, i Guilanyà ofereix un referent per analitzar aquesta continuïtat entre el Tardiglacial i l’Holocè. Hem comentat que al nivell E s’observen atributs que posteriorment caracteritzaran l’opció tècnica desenvolupada al postglacial. Exemples que il·lustren aquesta continuïtat són la importància de l’utillatge de fons comú i els artefactes macrolítics. En definitiva, aquesta resposta dissenyada pels caçadors recol·lectors que a l’àrea propera a Guilanyà es repeteix a Font del Ros, Balma Margineda i Sota Palou, representa un sistema organitzatiu per afrontar unes noves condicions climàtiques derivades de l’entrada de l’Holocè. D’altra banda, les similituds expressades en aquests assentaments, ofereix un patró relacionat amb l’explotació de la muntanya, ecosistemes molt constrictius i de difícil sostenibilitat al llarg de tot el cicle anual. Malgrat l’aparent senzillesa del sistema tècnic, els caçadors recol·lectors del postglacial desenvolupen una gestió dels recursos naturals més intensiva i diversificada de com ho feien els seus predecessors tardiglacials. En aquest sentit, considerem que aquesta noció s’aproxima a la definició de Mesolític que va proposar David Clarke (1976). Però més que apostar per una ruptura,

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

sospitem que l’origen d’aquesta opció té uns antecedents directes que s’han de buscar dins del marc del Paleolític superior final del sud dels Pirineus.

AGRAÏMENTS

Volem agrair molt especialment a la família Guilanyà i a l’Ajuntament de Navès el seu suport per portar a terme l’excavació de Balma Guilanyà. Aquests treballs han estat parcialment finançats pel Pla d’Ocupació del Departament de Treball i Industria, l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Aquesta recerca s’emmarca dins del projecte Cambio o Continuidad en la Organización de la Subsistencia durante el Pleistoceno Final y Holoceno en el Prepirineo Oriental dotat pel Ministeri d’Educació i Ciència (HUM2004-01691/HIST) i Estades per a la Recerca a Fora de Catalunya BE04 (2004BE00062) del DURSI-Generalitat de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

ALDAY, A. (2002) “Las unidades industriales Mesolíticas en la alta-media cuenca del Ebro.” Complutum, 13, p. 19-50. ALDAY, A. (ed.) (2006) El Mesolítico de Muescas y Denticulados. Monografias del Museo de Vitoria. ALLUÉ, E. (2002). Dinámica de la vegetación y explotación del combustible leñoso durante el Pleistoceno Superior y el Holoceno del Noreste de la Península Ibérica a partir del análisis antracológico. Tesi Doctoral. Tarragona: Universitat Rovira i Virigili, AURA, J. E.; VILLAVERDE. V. (1995). “Paleolítico Superior Final y Epipaleolítico antiguo en la España mediterránea (18.000-9.000 B.P).”. El final del Paleolítico Superior Cantábrico. Universidad Cantabria, Moure, A. y González Saínz, C., p. 313-340. BAILLS, H.; FULLOLA-PERICOT, J.M. (2003) “La dynamique de diffusion du magdalenien dans l’est Pyrenen”. A: Les Conques. Des chasseurs et leur territoire coord. H. Baills, A.M. Moigne i S. Grégoire. Liège, ERAUL 101, p.197-204. BARBAZA, M. (1993) “Technologie et cultures du Mésolithique moyen au Néolitique ancien dans les Pyrénées de l’est”. Dourgne: Derniers chasseurs-collecteurs et premiers élevateurs de la Haute-Vallée de l’Aude (J. Guilaine ed.) Toulouse: Centre d’Anthropologie des Sociétés Rurales, p. 425-441. BARBAZA, M.; GUILAINE, J.; VAQUER, J. (1984) “Fondements chrono-culturels du Mesolithique en Languedoc occidental”. L’Anthropologie 88, p. 345-365. BINFORD, L.R. (1982) “The archaeology of place.” Journal of Anthropological Archaeology 1, p. 5-31. BINTZ, P.; PELLETIER, D. (1997): “Le site d’altitude du Mésolithique et du Néolithique de l’Alp du Seuil (St-Bernard-du-Touvet, Isère, France). Premiers résultats.” A: Actes de la Table ronde “Epipaléolithique et Méolithique” Vol 81, p. 189-195, Lausanne, Cahiers d’archéologie romande.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

CASANOVA, J.; PIZARRO, J. (2004) “Balmà Guilanyà (Navés, Solsonés). Un yacimiento Paleolítico en el Prepirineo de Cataluña”. A: Allué, E. (ed.) I Congreso Peninsular de Estudiantes de Prehistoria. Tarragona: Universidad Tarragona, p. 195-203. CRPES (1985) Sota Palou. Campdevànol. Un centre d’intervenció prehistòrica postglaciar a l’aire lliure. Girona: Diputació de Girona. CAVA, A. (2004). La ocupación prehistórica de Kanpanoste en el contexto de los cazadores-recolectores del Mesolítico. Vitoria/Gasteiz: Diputación Foral de Álava. CLARKE, D.L. (1976) “Mesolithic Europe: the economic basis”. Problems in economic and social archaeology (G. Sieveking, I. Longworth y K.Wilson eds.). London: Duckworth, p. 449-481. DE BEAUNE, S. (2000). Pour une archéologie du geste. Paris: CNRS. DOMÈNECH, E. (1998) “Los sistemas de producción lítica del Paleolítico Superior Final y Epipaleolítico en la vertiente mediterránea occidental. Tres ejemplos claves: la Grotte Gazel (Salleles-Cabardès, Aude), Cova Matutano (Vilafamés, Castelló) y Abric Filador (Margalef de Montsant, Tarragona).” Pyrenae 29, p. 9-45. FORTEA, F. J. (1973) Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico mediterráneo español. Salamanca: Universidad de Salamanca. FULLOLA-PERICOT, J. M. (2001) “Els darrers caçadors-recolectors”. A: La Noguera Antiga, p. 30-45. Balaguer. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Museu de la Noguera. Balaguer. FULLOLA-PERICOT, J.M.; SOLER, N. (2004) “El Paleolític superior a Catalunya”. Fonaments 10-11, p. 97-132 GARCÍA-ARGÜELLES, P.; NADAL, J.; FULLOLA-PERICOT, J.M. (2005) “El abrigo del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona) y su contextualización cultural y cronológica en el Nordeste Peninsular”. Trabajos de Prehistoria 62 (1), p. 65-83. GUILBERT, R. (2003) “Les systèmes de débitage de trois sites sauveterriens dans le SudEst de la France”. Bulletin de la Société Préhistorique Française 100, p. 463-478. GRACHEV, A.; SEVERINGHAUS, J.P. (2005) “A revised +10 + 4ºC magnitude of the abrupt change in Greenland temperatura at the Younger Dryas termination using published GISP2 gas isotopoe data and air thermal diffusion contrast.”. Quaternary Science Reviews 24, p. 513-519. GUILAINE, J., MARTZLUFF, M. (coord.) (1995) Les excavacions a Balma de la Margineda (1979-1991). Andorra: Ministeri d’Afers Socials i Cultura. JAGHER, R.; FISCHER, M.; MOREL, P. (1997) “Altwasser-Höhle 1 (Rüte AI) une stations de chasse épipaleolithique à 1410 m d’altitude dans l’Alpstein (massif du Säntis): fouilles 1994 et 1995”. Actes de la Table ronde “Epipaléolithique et Méolithique”. Lausanne: Cahiers d’archéologie romande, 81, p.217-224. JUAN, J. (1997) “Font del Rós (Berga). Estudio de residuos conservados en el instrumental lítico de molido y triturado”. Informe inèdit. JUAN, J.; MATAMALA, J.C. (2003) “Estudi de residus en sediments d’estructures de combustió i materials lítics del jaciment de la Balma Guilanyà”. Informe inèdit. LALUEZA, C. (1996) “Les restes humanes del jaciment epipaleolític de la Balma de Guilanyà (Navès, Solsonès)”. Pyrenae, 27, p. 279-285 LAPLACE, G. (1985-1987) “Un exemple de nouvelle ésciture de la grille typologique”. Dialektikê. Cahiers de typologie analytique, 1985-1987, p. 16-21 MANGADO, X.; MERCADAL, O.; FULLOLA-PERICOT, J.M.; ESTEVE, X.; LANGLAIS, M.; NADAL, J.; ESTRADA, A.; BERGADÀ. M. (2006) “Montlleó (la Cerdanya, Lleida), un

J. CASANOVA, J. MARTÍNEZ-MORENO, R. MORA

yacimiento Magdaleniense de la alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes”. O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. Universidad de Algarve, vol 2, p. 471-480. MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2006a) “Balma Guilanyà y la ocupación de la vertiente sur del Prepirineo del Noreste de la Península Ibérica durante el Tardiglaciar”. La Cuenca Mediterránea durante el Paleolítico Superio. Nerja, Novembre 2004. MARTÍNEZ-MORENO, J., MORA, R., CASANOVA, J. (2006b) “El Mesolítico de los Pirineos surorientales: una reflexión sobre el significado de las “fàcies de fortuna” del Postglaciar”. A ALDAY, A.; (coord.) El Mesolítico de Muescas i Denticulados. Vitoria. MONTES, L. (2006) “El Magdaleniense en el Prepirineo aragonés: últimos hallazgos” O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. Universidad de Algarve, vol 2, p. 183-194. MUÑIZ, M. (1997) “El Epipaleolítico en la vertiente mediterránea de la Península Ibérica: Investigaciones recientes.” Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología 10, p. 175-213. OLÀRIA, C. (1997) “Las dataciones de C14 del tardiglaciar al holoceno en la vertiente mediterránea de la península Ibérica: una hipótesis de periodización.” Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, p.7-23. PALLARÉS, M. (1999) Teoria i mètode sobre l’anàlisi espacial en Arqueologia. La gestió de l’espai social a l’interior de l’assentament de la Font del Rós (Berga, Barcelona). Universitat Autònoma de Barcelona. Tesi doctoral inèdita. PALLARÉS, M.; MORA, R. (1999) “Organizational hunter-gatherer strategies in the IXth Milennium BP along the eastern Pyrenees”. Epipaleolithique et Mesolithique en Europe. 5e Congress International UISPP, Grenoble 1995, A. Thevenin (ed.), p. 65-71. Paris: CHTS. PARCERISAS, J.; MORA, R.; PALLARÉS, M.; MARTÍNEZ, J. (2003) “Balma Guilanyà (Navès, Solsonès)”. Jornades d’Arqueologia i Paleontologia-2000. Comarques de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 73-90. PERESANI, M., ANASTASIO, G., BERTOLA, S. (1997) “Epigravettien récent et Mésolithique ancien en contexte préalpin: les données du haut plateau du Cansiglio (Italie du Nord)”. Actes de la Table ronde “Epipaléolithique et Méolithique”. Lausanne: Cahiers d’archéologie romande, 81, p. 267-276. PIGEOT, N. (1991) “Réflexions sur l’historie technique de l’homme : de l’évolution culturelle”. Paleo 3, p. 167-200. PLISSON, H. (1985) “Contribution de la trácologie à la localisation des aires d’activite d’occupation”. L’Anthropologie 89: 473-478 RODANÉS, J.M. (1996) “El abrigo del Secans (Mazeleón, Teruel). La ocupación del valle Matarraña durante el Epipaleolítico y el Neolítco antiguo” Al-Qannis, 6, Teruel ROZOY, J.-G. (1998) “Stratégies de Chasse et Territoires Tribaux au Mésolithique.” Bulletin de la Societe Prehistorique Française 95(4), p. 525-536. RUIZ, J.; GARCIA, C.; MARTINEZ-MORENO, J.; Subira, E. (2006) “Los restos humanos del Tardiglaciar de Balma Guilanyà”. La Cuenca Mediterránea durante el Paleolítico superior. Nerja, Noviembre 2004. STRAUS, L. (1992) Iberia before the Iberians. Alburquerque: University New Mexico.

TRAÇANT L’OCUPACIÓ DELS PIRINEUS: LA BALMA GUILANYÀ I ELS CAÇADORS-RECOL·LECTORS

TERRADAS, X.; PALLARÉS, M.; MORA, R.; MARTÍNEZ, J. (1993) “Estudi preliminar de les ocupacions humanes de la balma de Guilanyà (Navès, Solsonès).” Revista d’Arqueologia de Ponent 3, p. 231-248. TERRADAS, X. (1995) Las estrategias de gestión de los recursos líticos del Prepirineo catalán en el IX milenio BP: el asentamiento prehistórico de la Font del Ros. Bellaterra. Treballs d’Arqueologia; 3 THÉVENIN, A. (1997) “L’“Azilien” et les cultures a pointes a dos courbe: esquisse géographique et chronologique”. Bulletin de la Société Préhistorique Française, 94, núm. 3, p. 393-409 UTRILLA, P. (2002) “Paleolítico y Epipaleolítico en Aragón. De 1993 a 1998.” Caesaraugusta, 75, p. 115-158. VAQUERO, M.; ALLUÉ, E.; ALONSO, S.; CAMPENY, G.; ESTRADA, A.; GARCÍA, M.; GENÉ J.M.; MERINO, G.G.; IBÁÑEZ, N.; MARTÍNEZ, K.; SALADIÉ, P.; SARRO, M.I.; VALLVERDÚ, J.; VILALTA, J. (2005) “Una nueva secuencia del Paleolítico superior final en el Sur de Cataluña: el Molí del Salt (Vimbodí, Tarragona)”. O Paleolítico. Actas do IV congresso de arqueologia peninsular, p. 493-508, Faro 2004 WALKER , M.; BJÖRCK, S.; LOWE, J.; L. CWYNAR & INTIMATE GROUP (1999) “Isotopic “events” in the GRIP ice core: a stratotype for the Late Pleistocene.” Quaternary Science Reviews, 18, p. 1143-50. WENINGER, B., JÖRIS, O.; DANZEGLOCKE, U. (2006) CalPal-University of Cologne Radiocarbon Calibration Program Package. http://www.CalPal.de ZAPATA, L. (2000) “La recolección de plantas silvestres en la subsistencia mesolítica y neolítica.” Complutum 11, p. 157-169.

El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occidental) JORDI ROIG BUXÓ,* JOAN-MANUEL COLL RIERA*

1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA

El paratge arqueològic conegut com a Can Gambús 1 es troba situat a ponent del terme de Sabadell just al límit amb el terme de Sant Quirze, a la comarca del Vallès Occidental. La masia de Can Gambús i les terres adjacents es troben al tram mitjà d’una llarga serra que s’estén de NW a SE des de Can Bonvilar fins a Can Feu, coneguda com el Serrat de Can Feu. Tot aquest sector configura el característic paisatge vallesà de valls suaus solcades per rius i torrenteres envoltades de planes al·luvials delimitades per suaus carenes.

El gran sector d’intervenció arqueològica de Can Gambús es correspon amb el tram central de la serralada de Can Feu, que baixa en un suau pendent des dels 226 metres d’altitud a la part més alta, al nord de la masia, fins als 195 metres en el tall de la carretera de Sabadell a Sant Quirze. Els límits d’aquesta gran àrea, d’aproximadament unes 75 hectàrees, queden definits per dues carreteres: al nord, la de Terrassa a Sabadell i a migdia, la de Sabadell a Sant Quirze del Vallès; i pel costat de ponent, el torrent de Vallcorba, actualment part del traçat de l’autopista C-58, i a llevant, el barri dels Merinals de Sabadell. Abans de la intervenció arqueològica tot aquest sector era una zona agrària en plena explotació, amb camps de conreu i zones d’oliverars i parcel·les rústiques amb hortes i fruiters.

* Arqueologia i Patrimoni Arrago, SL.

J. ROIG, J.-M. COLL

50 km

Can Gambús - 1

Figura 1. Plànol de situació del paratge arqueològic de Can Gambús 1 de Sabadell (Vallès Occicental).

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

2. LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A CAN GAMBÚS 1 (2003-2004)

Aquest article vol ser una presentació molt preliminar dels resultats de la primera gran fase d’intervenció arqueològica a Can Gambús 1, que es va desenvolupar i perllongar durant quasi dos anys seguits, entre el 2003 i el 2004. Darrerament, durant el mes de febrer de 2005 i entre el juliol i setembre de 2006, s’han finalitzat totalment els treballs arqueològics a Can Gambús 1, amb l’excavació d’unes parcel·les pendents d’actuació.

D’aquesta manera, també estan pendents de finalització part dels estudis especialitzats i analítiques, així com l’elaboració de la mateixa memòria científica i la recerca pròpia de tot el registre arqueològic generat durant les diferents fases de la intervenció.

Figura 2. Vista del paratge arqueològic de Can Gambús amb indicació dels límits i el perímetre de la intervenció arqueològica a Can Gambús 1 (CG1).

J. ROIG, J.-M. COLL

Els treballs arqueològics al jaciment de Can Gambús 1 es van iniciar al mes d’abril de 2003 amb la prospecció en extensió d’aproximadament unes 30 hectàrees. Aquesta va ser una intervenció arqueològica preventiva feta amb anterioritat al gran projecte d’urbanització del nou barri de Can Gambús de Sabadell, dut a terme per la promoció de les obres, la Junta de Compensació del Pla Parcial Can Gambús Polígon B. Aquest era, doncs, un sector del terme de Sabadell del qual ja es coneixien alguns indicis de restes arqueològiques, especialment al sector sud de la serra de Can Feu, i per aquest motiu estava catalogat com a espai de protecció arqueològica municipal per l’Ajuntament de Sabadell.

La intervenció arqueològica a la part de Can Gambús 1 fou encarregada a l’equip d’arqueòlegs de l’empresa Arrago, sota la direcció de Jordi Roig Buxó i Joan-Manuel Coll Riera, amb la coordinació del Museu d’Història de Sabadell. El finançament dels treballs d’excavació va anar a càrrec de la promoció de les obres, la Junta de Compensació del Pla Parcial Can Gambús Polígon B.

Per altra banda, cal dir que en línies generals les successives intervencions arqueològiques en el conjunt del jaciment de Can Gambús van tenir un desenvolupament i una evolució particulars. Durant el transcurs de la intervenció el jaciment fou dividit en dos sectors, quedà delimitat en Can Gambús 1, meitat sud de la serra, i Can Gambús 2, meitat nord de la serra, separats per la línia divisòria del camí de la masia de Can Gambús que creuava la serra transversalment, per la qual cosa, a l’octubre de 2003 s’incorporà un altre equip d’excavació al mateix jaciment. Posteriorment, l’any 2006, i ja per cloure definitivament l’actuació arqueològica al jaciment, es divideix de nou una part encara no excavada de Can Gambús 1, concretament la zona central de la carena destinada a futur parc. D’aquesta manera, es va incorporar un tercer equip d’una nova empresa d’arqueologia, i es creà un nou sector del jaciment dins de Can Gambús 1, el denominat Can Gambús 3.1

3. RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A CAN GAMBÚS 1

La intervenció arqueològica al jaciment de Can Gambús 1 es va desenvolupar entre els anys 2003 i 2004 sobre una superfície aproximada d’unes 30 hectàrees. La intervenció es va efectuar en extensió després d’una prospecció amb mitjans mecànics (tractor-tragella) que va permetre retirar la capa vegetal superior i detectar totes les estructures arqueològiques existents. Les restes excavades durant aquesta fase esdevenen un total de 623 estructures arqueològiques atribuïbles a diferents períodes cronològics.

En la figura adjunta s’ha senyalitzat tot el perímetre i els límits del sector d’actuació de Can Gambús 1 i les altres segmentacions en Can Gambús 2 i 3, a fi que el lector pugui visualitzar les divisions que s’han fet del jaciment arqueològic. 1

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Es tracta en la seva totalitat d’estructures negatives retallades en el terreny natural (nivells d’argiles amb capes més o menys carbonatades, i nivells de llims i graves). Aquestes presenten unes fondàries variables que oscil·len entre els 20 i els 270 centímetres de fondària conservada, segons el tipus d’estructura i el sector on es troben excavades. Cal tenir en compte que gran part d’aquest paratge ha sofert un rebaix dels nivells de circulació antics, d’entre els 50 i els 100 centímetres de terres, segons els punts, a causa de l’acció antròpica i l’erosió. D’aquesta manera, els sectors superiors de dalt la carena presentaven una major afectació de les estructures arqueològiques, molt més escapçades que no pas als vessants. Per altra banda, i pel que fa a la localització i dispersió de les restes, cal indicar que la major concentració d’estructures era a la part alta de la carena i al vessant occidental. Aquest conjunt de 623 estructures configura un important jaciment i complex arqueològic, amb un ventall cronològic molt ampli, amb més de sis mil anys d’ocupació humana representats per diferents assentaments repartits per tot el paratge. D’aquesta manera, es defineixen diversos jaciments que presenten una homogeneïtat i una especificitat en si mateixos, i constitueixen així assentaments individualitzats i diferenciats de la resta, però que es troben ubicats dins el territori i paratge arqueològic de Can Gambús, que es correspon amb la unitat de relleu de la serra de Can Feu. L’aportació històrica i arqueològica del jaciment esdevé cabdal per estudiar i conèixer el poblament al territori del Vallès pràcticament durant tots els períodes d’ocupació humana.

Actualment el projecte d’investigació i recerca del jaciment està en curs. S’està treballant en el processament de les dades i dels materials que configuraran la memòria científica del jaciment. Així mateix, s’han dut a terme diferents estudis especialitzats i analítiques, algunes de les quals encara romanen en curs. Per aquest motiu, les dades que es presenten en aquest article són del tot provisionals, a l’espera de la finalització dels treballs de recerca i l’elaboració de la memòria científica. Aquest escrit, doncs, s’ha d’entendre com una mera presentació del jaciment amb la finalitat de donar-lo a conèixer al públic en general.

La totalitat de les 623 estructures documentades abracen diferents períodes cronològics, des de la prehistòria fins a l’època contemporània. D’aquesta manera, tenim estructures corresponents al Neolític antic cardial, Neolític mitjà, Neolític final, bronze inicial, bronze final, primera edat del ferro, prehistòria indeterminada, època ibèrica, època romana, antiguitat tardana, època altmedieval, època baixmedieval, època moderna i època contemporània. D’aquest conjunt, destaquen tant per la seva rellevància com per la qualitat de les estructures i del material arqueològic, la necròpolis de sepulcres en fossa del Neolític mitjà i el poblat de l’antiguitat tardana, que han esdevingut jaciments d’un elevat interès històric i arqueològic. És significatiu, també, l’alt nombre d’elements arqueològics recuperats durant la intervenció, que supera més dels cent mil elements inventariats, i que és especialment rellevant pel que fa a les etapes de la prehistòria.

J. ROIG, J.-M. COLL

Per altra banda, i pel que fa a la morfologia i a la naturalesa de les estructures arqueològiques, podem determinar que totes responen a fosses excavades en el subsòl, de tipologies i característiques diferents.

Així tenim estructures subterrànies tipus sitges d’emmagatzematge, que esdevenen les majoritàries, de diferents mides i perfils segons els períodes i segons la seva localització dins el paratge.

Tenim també estructures funeràries, representades tant per fosses simples d’inhumació individual de l’antiguitat tardana, com per sepulcres de fossa d’estructura complexa del Neolític mitjà, que en ambdós casos constitueixen necròpolis completes, així com també hipogeus amb inhumacions múltiples i col·lectives del bronze inicial.

Figura 3. Vista del sector de la necròpolis de sepulcres de fossa del Neolític mitjà de Can Gambús 1. S’observen dos dels grans sepulcres, un d’ells presenta una estructura de planta rectangular amb cambra funerària central i l’altre presenta una estructura de planta rectangular amb cavitat funerària frontal.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Destaca també la localització d’un bon nombre d’estructures complexes o grans retalls efectuats en el subsòl, identificats com a àmbits d’habitació o espais de treball i/o magatzem, especialment representats en els períodes del Neolític final, bronze inicial, bronze final i l’antiguitat tardana. Cal destacar també la presència de nombroses estructures de combustió, amb presència de forns isolats d’època prehistòrica, així com llars de foc i petits forns integrats en estructures d’habitació o grans retalls subterranis tipus fons de cabana.

4. ESTRUCTURES D’ÈPOCA PREHISTÒRICA INDETERMINADA

S’han excavat i documentat diverses estructures, un total de 43, a les quals ara com ara s’ha atribuït una cronologia dins l’època prehistòrica sense més precisions. En l’estadi actual de la recerca encara no és possible determinar-ne amb exactitud la cronologia, a l’espera del pertinent estudi del material i l’elaboració de la memòria científica. Tanmateix, cal tenir en compte que gran part d’aquestes estructures han proporcionat material arqueològic escàs, força fragmentat i poc definidor, que no permet pronunciarse al respecte. A més, en algun cas, el seu precari estat de conservació ha dificultat també el reconeixement de la morfologia de l’estructura. Es tracta, en primer lloc de sitges de perfils diversos, entre acampanats i esfèrics amb el fons aplanat o lleugerament arrodonit, amb presència de ceràmica a mà, restes faunístiques i en algun cas indústria lítica. En segon lloc tenim estructures tipus cubeta i/o retalls de planta el·líptica irregular d’escassa fondària que difereixen del conjunt d’estructures tipus sitja.

5. ESTRUCTURA DEL NEOLÍTIC CARDIAL

Ara com ara, tan sols s’ha identificat una única estructura tipus sitja (E506) que es pugui atribuir amb seguretat al període del Neolític antic cardial. Es tracta d’una sitja de perfil acampanat i fons pla que ha proporcionat diversos fragments de ceràmica a mà i un gran fragment de vas ceràmic amb decoració impresa cardial, així com restes de molins.

6. LA NECRÒPOLIS DE SEPULCRES DE FOSSA DEL NEOLÍTIC MITJÀ

A la part alta del Serrat de Can Feu, a uns 168 metres sobre el nivell del mar, i a l’extrem sud del paratge de Can Gambús 1, arran de la rotonda de l’avinguda Arraona/carretera de Sabadell a Sant Quirze, s’ha localitzat una important necròpolis de sepulcres de fossa del Neolític mitjà.

La necròpolis presenta un total de 47 estructures funeràries de tipologies diverses que formen un conjunt homogeni en un excel·lent estat de conservació, i ofereix una diversitat de tipologies funeràries i un ric i diversificat aixovar funerari. Aquests aspectes confereixen a la necròpolis una rellevància i una entitat especials pel que fa al ritual

J. ROIG, J.-M. COLL

funerari i al tractament dels morts durant el Neolític mitjà en aquest grup humà del territori vallesà. L’organització de la necròpolis, la concentració i la distribució ordenada dels sepulcres, amb inhumacions exclusives d’individus adults, sense la presència d’individus infantils, i sense cap tipus d’estructures ni restes d’hàbitat en tota la zona, ens permeten parlar d’una àrea exclusivament funerària d’un grup poblacional concret del Neolític mitjà.

D’aquesta manera, la necròpolis de Can Gambús 1 esdevé un sector cementirial específic i unitari que es diferencia del gran conjunt funerari de sepulcres de fossa del jaciment de la Bòbila Madurell, excavat de forma discontínua des de la primera meitat del segle xx i situat a un quilòmetre escàs de la nostra necròpolis.

La bona conservació de gran part de les estructures funeràries i l’interessant registre estratigràfic i deposicional permeten elaborar una nova i completa tipologia d’aquests sepulcres de fossa del Neolític mitjà, amb aportacions inèdites del seu procés de construcció i dels períodes d’ús i d’amortització dels sepulcres. D’aquesta manera, ha estat possible identificar com a gran novetat l’existència de cobriments fets amb materials peribles, amb presència de grans cobertes de troncs, així com les conegudes grans lloses horitzontals i verticals segellant els accessos de les cambres funeràries.

En conjunt es tracta de tombes excavades en el terreny natural de formes i dimensions diversificades segons el tipus de sepulcre i el seu estat de conservació. Destaquen els grans sepulcres de planta rectangular amb reclau i cambra funerària central i els grans sepulcres de planta rectangular amb cova frontal de dimensions i fondàries considerables. En línies generals presenten, com a mitjana, entre un i dos metres de fondària i uns dos per tres metres de planta en els casos més complets. També s’han documentat alguns sepulcres de dimensions més reduïdes, i d’altres força arrasats, amb unes fondàries conservades d’entre 20 i 50 centímetres. Aquests s’acostumen a localitzar a la part més alta de la carena, on l’efecte dels rebaixos i l’erosió han estat més forts, i alguns es troben situats rodejant els sepulcres més monumentals. Del conjunt de la necròpolis hi ha un total de 45 sepulcres que ofereixen un ric i diversificat aixovar funerari. La rellevància qualitativa de la gran majoria dels aixovars permet un estudi molt complet de la cultura material del Neolític mitjà i ens ofereix importants dades per a l’estudi de les comunitats del període i en especial dels costums funeraris d’aquest grup poblacional de l’àrea del Vallès.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Figura 4. Inhumació d’un individu adult del sepulcre de fossa E246 del Neolític mitjà amb tot el seu aixovar funerari: un vas de boca quadrada, un nucli de sílex, dues làmines de sílex, un conjunt de punxons d’os, una agulla d’os, un collaret de cal·laïta, un braçalet de cal·laïta, i una agrupació o dipòsit de denes de cal·laïta, una de les quals de dimensions considerables.

J. ROIG, J.-M. COLL

Els aixovars funeraris dels sepulcres de Can Gambús 1 són els característics del Neolític mitjà català, i en el seu conjunt estan formats per més de sis-cents elements arqueològics, entre material lític tallat (nuclis, làmines, puntes i trapezis de sílex), macrolític (destrals i molins), material ceràmic (vasos sencers i vasos parcials), utillatge en os (punxons, agulles, plaquetes, etc.), restes faunístiques (macrofauna i malacologia) i elements ornamentals (collars i braçalets de cal·laïta, denes soltes, etc.).

Figura 5. Material lític que formava part de l’aixovar funerari de l’individu del sepulcre de fossa E176 del Neolític mitjà: un nucli de sílex, quatre làmines de sílex, tres puntes de sageta de sílex i deu trapecis de sílex.

7. ESTRUCTURES DEL NEOLÍTIC FINAL

Atribuïble al període del Neolític final documentem un extens assentament a l’aire lliure emplaçat al llarg de la vessant sud-oest de la carena de Can Feu-Can Gambús, amb un total de 50 estructures.

En primer lloc tenim un elevat nombre d’estructures tipus sitja, de perfils més o menys acampanats i fons aplanats que han proporcionat abundant material arqueològic, especialment ceràmica amb un extens repertori de peces característic del període.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

D’aquests materials, destaquen els vasos mitjans i els grans vasos esfèrics i cilíndrics de fons arrodonits amb decoració plàstica aplicada de cordons llisos i llengüetes alternades. Dues d’aquestes sitges presentaven inhumacions individuals que reutilitzaven la sitja.

Per altra banda tenim algunes estructures tipus cabana o retalls subterranis de grans dimensions i plantes el·líptiques irregulars, que s’interpreten com a llocs d’habitació i/o d’emmagatzematge. Així mateix, també identifiquem unes estructures tipus cubetes de planta el·líptica i de dimensions menors que podrien correspondre a àmbits de treball i/o d’emmagatzematge. En un cas, i pel que fa a les estructures tipus fons de cabana, va ser possible localitzar a l’E514 dues estructures internes de combustió, una llar de foc de solera plana amb argila rubefactada i un fornet lateral semiexcavat en el perfil del retall, que configuren així una petita cambra amb la solera i les parets termoalterades producte de combustions. Finalment tenim un conjunt de diverses estructures de combustió o forns excavats al terreny natural (E543, 548, 564, 577, 578, 588, 591, etc.) que apareixen distribuïts i escampats a tot el llarg de la vessant occidental de la carena de Can Feu-Can Gambús. Aquests forns semisubterranis presenten una planta rectangular allargassada amb els extrems arrodonits i una cambra de combustió final amb un accés frontal fent rampa en pendent. La seva morfologia i les seves dimensions són força regulars i estandarditzades, amb unes llargades totals d’entre 2,25 i 3 metres i una amplada d’entre 75 i 130 centímetres. La part de la capçalera o cambra de combustió presenta la solera i les parets totalment termoalterades, amb restes de capes d’argila rubefactada producte de combustions i d’haver assolit temperatures elevades.

8. ESTRUCTURES DEL BRONZE INICIAL

Corresponent al període del bronze inicial tenim un total de 46 estructures arqueològiques. D’aquestes, en destaquen tres que són estructures funeràries complexes. Es tracta d’hipogeus o sepulcres d’inhumació múltiple i col·lectiva, que es troben dispersos en diferents punts de la carena de Can Gambús i relacionats amb estructures d’emmagatzematge. El conjunt majoritari d’estructures, però, és el de les sitges, seguit pels grans retalls subterranis i les cubetes atribuïbles probablement a àmbits de treball i/o d’habitació o bé d’emmagatzematge.

Les sitges d’aquest període presenten totes uns mateixos perfils esfèrics allargassats amb el fons arrodonit i irregular. Els grans retalls i àmbits subterranis acostumen a tenir unes plantes el·líptiques allargassades, en algun cas amb concavitats laterals i subretalls interiors que els confereixen una planta irregular. Tanmateix, aquestes estructures no presenten cap element de combustió ni llars de foc associades que permetin identificar-les amb total seguretat com a cabanes o llocs d’habitació. Sí que en algun cas es documenten encaixos i forats de pal interiors, tal vegada destinats a suportar algun tipus de coberta. Dins d’aquest grup tenim l’estructura E604, de grans dimensions. Es tracta d’una estructura negativa retallada en el terreny natural (argiles quaternàries, llims i graves), que presenta una planta irregularment el·líptica molt allargassada, amb el fons irregular

J. ROIG, J.-M. COLL

formant petites subcubetes i retalls subsidiaris a diferent nivell. Presenta una fondària conservada que oscil·la entre els 40 i els 80 centímetres, segons la zona de l’estructura. Aquesta no presentava cap element ni estructura de combustió interna, tan sols es va localitzar un gran forat de pal centrat en un subretall circular situat en un lateral de l’estructura. Cal tenir en compte que aquest indret havia sofert un rebaix considerable dels nivells de circulació antics, d’entre els 50 i els 70 centímetres de terres. Aquest gran retall va proporcionar diversos estrats d’abocament interiors, alguns dels quals amb abundant material arqueològic, especialment ceràmica a mà característica del període.

Figura 6. Gran estructura complexa retallada en el subsòl tipus cabana i/o àmbit de treball i magatzem del bronze inicial E604.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Per altra banda, cal destacar una agrupació unitària d’estructures formada per un conjunt de cinc sitges (estructures 126, 142, 143, 144 i 177) de perfils esfèrics allargassats i fons arrodonits i irregulars. Aquestes han proporcionat força material ceràmic i faunístic. Aquestes sitges es troben localitzades en el vessant oest del turó, formant una agrupació al voltant de l’estructura funerària E172.

Figura 7. Estructura funerària tipus hipogeu E172 del bronze inicial. Presenta un pou central d’accés, una cavitat lateral petita amb una inhumació i una segona cavitat funerària més gran amb sis individus. Del conjunt d’estructures funeràries destaquem en primer lloc l’estructura E172 que consisteix en un pou d’accés que reutilitza una antiga sitja de perfil esfèric allargassat de fons arrodonit de quasi dos metres de fondària, on s’obren dues cavitats sepulcrals laterals. La cavitat 1 va oferir un únic individu inhumat i la cavitat 2 va oferir sis individus inhumats. La segona estructura funerària complexa és l’E238, que es troba situada en el vessant de llevant de la carena, totalment oposada a l’hipogeu E172. En aquest cas també està en relació amb una petita agrupació de sitges. Aquest hipogeu E238, a diferència de l’anterior, consisteix en un pou d’accés totalment cilíndric amb una única cavitat lateral on hi havia quatre individus inhumats. Al fons del pou d’accés hi havia un paquet d’ossos corresponents a un altre individu.

J. ROIG, J.-M. COLL

Figura 8. Estructura funerària tipus hipogeu E238 del bronze inicial. Presenta un pou d’accés cilíndric i una cavitat funerària lateral amb quatre individus inhumats.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

Finalment, la darrera estructura funerària complexa del bronze inicial és l’E349, que està situada en el punt carener del paratge de Can Gambús, i és la que ens va aparèixer més arrasada, ja que es converva tan sols en poc més d’un metre de potència. Aquest hipogeu consistia en un pou d’accés de planta rectangular de quasi un metre de fondària conservada, on s’hi obrien dues cavitats sepulcrals laterals. La cavitat sud va oferir un individu inhumat en connexió anatòmica i un paquet d’ossos corresponents a altres individus escampats i arraconats per la cambra funerària. La cavitat nord va oferir un paquet d’ossos arraconats al fons de la cambra amb diversos individus i les restes en connexió parcial del darrer inhumat.

9. ESTRUCTURES DEL BRONZE FINAL

Atribuïbles amb tota seguretat al bronze final, s’han documentat un total de 20 estructures disperses per tot el paratge de Can Gambús 1, de les quals predominen les sitges d’emmagatzematge. Tanmateix, dins d’aquest conjunt destaca el gran retall subterrani E312, tipus fons de cabana o àmbit de magatzem i/o treball. Aquest presenta una planta esfèrica irregular de més d’un metre de fondària i un fons també irregular amb diferents subretalls interiors i lòbuls/cavitats als laterals. Aquest ha proporcionat abundant material ceràmic característic d’aquest període producte d’abocades domèstiques d’un lloc d’habitació.

Figura 9. Gran estructura complexa retallada en el subsòl tipus cabana i/o àmbit de treball i magatzem del bronze final E312.

100

J. ROIG, J.-M. COLL

En segon lloc tenim una gran rasa o vall (E313) tipus paleocanal de més de trenta metres de llargada per un metre d’amplada, amb una fondària d’entre 40 i 80 centímetres. Aquest és de secció triangular invertida amb la part de fons més aplanada. Aquesta rasa té un eix est-oest transversal a la carena que segueix el pendent de la vessant, i discorre just pel costat del gran retall E312.

10. ESTRUCTURES DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

Atribuïbles a la primera edat del ferro tenim un total de 41 estructures arqueològiques que es troben localitzades entre el punt central de la carena i la part alta de la vessant oest, formant una agrupació d’estructures més o menys properes entre si, sense formar, però, una concentració densa, sinó més aviat petits grups espaiats de sitges. Es tracta en tots els casos de sitges de perfil acampanat i fons pla molt marcats. Aquestes han proporcionat abundant material ceràmic, amb vasos i grans recipients amb cordons digitats a la inflexió de la vora i tractaments brunyits de les superfícies, així com abundants sediments de terres cendroses, molins i un gran nombre d’elements d’argila cuita corresponents a forns domèstics i elements de construcció.

11. ESTRUCTURES D’ÈPOCA IBÈRICA

Tenim un total de 9 estructures tipus sitja d’època ibèrica situades a la part més alta de la carena de Can Feu-Can Gambús, les quals s’estenen cap al sector central destinat a parc. D’aquest conjunt tenim 2 estructures que tenen una cronologia dins el període ibèric antic (E303 i E304). Es tracta de sitges de perfils acampanats i fons aplanats de dimensions considerables, que es troben escapçades en més de la seva meitat. Per altra banda, tenim un total de 7 estructures que tenen una cronologia dins el període ibèric mitjà (E301, E302, i de E344 a E348). Aquestes difereixen morfològicament de les dues primeres i es troben un xic més desplaçades formant una altra agrupació. Es tracta de sitges de perfils esfèrics allargassats amb el fons acusadament arrodonit i afuat, de grans dimensions, que tenen entre dos i tres metres de fondària conservada. Han proporcionat abundant material ceràmic i faunístic, així com un gran nombre de molins de diferents tipologies.

12. L’AQÜEDUCTE SUBTERRANI D’ÈPOCA ROMANA

Corresponent a l’època romana tan sols va ser possible localitzar una singular i complexa estructura, l’E622. Es tracta d’un aqüeducte o galeria subterrània per al transport d’aigües netes, que es troba situada a l’inici del punt més elevat de la carena de Can FeuCan Gambús, en el límit sud de l’espai destinat a parc de la futura zona urbanitzada. L’excavació parcial d’aquesta estructura es va dur a terme entre els mesos de maig i juny de 2004, i es comprovà que la galeria s’estenia cap al nord, dins el sector de parc, en aquells moments pendent d’actuació.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

101

D’aquest aqüeducte subterrani romà (E622) va ser possible documentar un pou d’accés (putei) i dos trams de galeria subterrània (cuniculus) que s’endinsen sota terra en direccions oposades, cap al sud i cap al nord. El pou estava totalment segellat per terres d’abocament i els dos trams de galeria estaven parcialment coberts de terres a la boca i part del passadís.

Figura 10. Vista del pou i la galeria nord de l’aqüeducte subterrani d’època romana E622 de Can Gambús 1. S’observen els forats laterals a les parets del pou per facilitar el descens i l’ascens.

102

J. ROIG, J.-M. COLL

L’existència d’aquest tipus d’estructures subterrànies per conduir aigua està molt poc documentada a Catalunya, i ara com ara, tan sols en coneixem un altre cas a Tarragona i dos casos més en els jaciments romans de Tiermes i Albarracín. Tanmateix d’aquest tipus de construccions sabem que eren prou conegudes dins l’enginyeria hidràulica romana, que requerien de certs coneixements tècnics i presentaven una certa complexitat d’execució. D’aquesta manera, la seva construcció implicava excavar diversos pous de registre entre els diferents trams de galeria subterrània, que servien tant per extreure les terres generades per l’excavació de les galeries com per corregirne els traçats, així com per a les posteriors tasques de manteniment. Pel que fa a la morfologia de la part localitzada de l’aqüeducte subterrani E622 tenim, en primer lloc, un pou d’accés de planta rectangular (120 x 80 centímetres) amb una fondària d’uns 3 metres, que es troba excavat al substrat geològic de turturà (argila carbonatada) a la seva meitat superior, i de llims i graves a la seva meitat inferior. Presentava tot un seguit de forats excavats a les parets nord i sud que quan arriben a l’altura de les boques de les galeries es redistribueixen cap a les parets est i oest. Aquests forats servirien per facilitar el descens i l’ascens des del fons del pou i les galeries. D’aquesta manera el pou dóna accés a dos trams de galeria subterrània que surten en direcció nord i sud, amb un lleuger pendent vers el sud, i que és per on devia circular l’aigua. Així, tindríem que la captació d’aigües vindria del costat nord, i que després aquestes eren conduïdes amb un lleuger pendent cap a l’extrem sud de la carena, indret on precisament hi havia els forns i la terrisseria romana de Can Feu.

Els trams de la galeria subterrània documentada presenten una alçada d’entorn dels 2 metres i una amplada de 50 centímetres, amb un sostre lleugerament corbat. La galeria nord està pràcticament buida de terres i presenta un bon estat de conservació, tan sols presenta un nivell de terres inferior generat per les abocades de rebliment del pou d’accés. A partir de l’observació visual des de la boca de la galeria es pot apreciar que aquesta presenta una llargada considerable i fins i tot efectua un lleuger gir, endinsant-se cap a la banda nord. El tram de la galeria sud va ser parcialment escapçat amb màquina excavadora quan es va obrir el pou per excavar-lo lateralment. Aquest tram sud va poder ser excavat en una llargada d’uns vuit metres, i va ser possible netejar frontalment la continuïtat del passadís fins a un punt on estava pràcticament ple de terres fins al sostre. En aquest punt s’observà com devien caure el sostre i les parets de la galeria, de manera que la van reblir gairebé totalment.

Pel que fa a l’abandonament d’aquest aqüeducte subterrani E622 ha estat possible determinar que tot el pou d’accés va ser reblert intencionadament de terres (UE1709, 1755 i 1753) amb presència de material arqueològic. Aquest mateix rebliment de terres s’endinsava a l’interior de les galeries de manera que aquestes estaven parcialment reblertes de terres a la boca i part de la meitat inferior del passadís. Pel que fa al tram excavat de la galeria nord, s’observa com el passadís està pràcticament buit, i es documenta un prim estrat argilós (UE1835) que recolza al fons de la galeria i un segon nivell d’aportació antròpica corresponent a l’estrat de terres de rebliment del pou (UE1773).

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

103

Figura 11. Planta i seccions del pou i dels trams de galeria de l’aqüeducte subterrani d’època romana E622.

104

J. ROIG, J.-M. COLL

En canvi, el tram excavat de la galeria sud presenta, a més d’aquest mateix nivell argilós inferior UE1835 i l’estrat de rebliment antròpic UE1773, un potent nivell de terres naturals producte de la caiguda de les parets i el sostre que segella tota la galeria. D’aquesta manera, el tram de la galeria oferia unes dimensions més grans, tant en amplada com en fondària, a causa de la caiguda dels perfils.

En aquests estrats d’abocament (UE1709, 1755 i 1773) es va localitzar força material constructiu (ímbrex i tègula), juntament amb restes faunístiques com ara el crani d’un bòvid, restes de l’esquelet d’un gos i restes òssies producte de deixalles domèstiques. Així mateix, també es van localitzar materials ceràmics d’època romana dins dels estrats de rebliment de terres i llençats al fons del pou i les galeries. D’aquest conjunt destaca un gerret sencer de ceràmica comuna oxidant, idèntic als produïts als forns romans de Can Feu; part d’un recipient de ceràmica grollera de cuina i alguns fragments de ceràmica sigil·lada gàl·lica i de sigil·lada africana A, que indiquen, a grans trets, i a l’espera de l’estudi detallat d’aquest material, un rebliment intencionat i un abandó de l’aqüeducte subterrani cap al segle II dC.

13. EL VILATGE I LA NECRÒPOLIS DE L’ANTIGUITAT TARDANA

En el paratge de Can Gambús 1, i concretament en el sector sud de la carena, a tocar de la rotonda de l’avinguda Arraona/carretera de Sabadell a Sant Quirze, es van excavar i documentar un total de 324 estructures corresponents a un extens poblat de l’antiguitat tardana (segles VI-VIII dC) (Roig-Coll, 2004).

Aquest vilatge es troba emplaçat en una suau elevació de la carena, just en el mateix espai on es localitza la necròpolis de sepulcres de fossa del Neolític mitjà, i a uns cinccents metres aproximadament de les conegudes restes romanes de Can Feu.

D’aquest nombrós conjunt d’estructures arqueològiques del vilatge de Can Gambús 1, tenim que la major part corresponen a sitges per a l’emmagatzematge de cereal. Aquestes presenten uns perfils lleugerament cilíndrics i troncocònics amb els fons aplanats, de dimensions i fondàries variables, amb algunes sitges de gran capacitat. D’aquest conjunt destaca un total de set sitges amb presència d’esquelets humans en connexió anatòmica corresponents a individus llençats al seu interior. Aquestes estructures d’emmagatzematge van ser reblertes amb abocades de terres i deixalles domèstiques, que han permès recuperar un ingent volum de material arqueològic, especialment rellevant pel que fa al registre ceràmic i faunístic, així com també al material de vidre, ferro i bronze. Aquest conjunt de materials és el característic d’un vilatge agrícola i ramader del període, i esdevé ara com ara, un dels més complets que tenim al territori de la depressió Prelitoral catalana. Per altra banda, es documenten diversos grans retalls subterranis de plantes el·líptiques que poden correspondre a fons de cabanes i/o àmbits de magatzem i treball (estructures 120, 169, 210, 216, etc.). Aquestes estructures, de gran complexitat estratigràfica, han proporcionat abundant material arqueològic fruit d’abocades de terres cendroses i deixalles d’àmbits domèstics. Així mateix, també s’ha detectat alguna estructura de combustió associada i encaixos i forats de pal que podrien correspondre als suports de l’estructura aèria i de cobriment d’aquests grans retalls.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

105

Figura 12. Vista del sector del vilatge de l’antiguitat tardana de Can Gambús 1, amb un gran nombre de sitges d’emmagatzematge i d’estructures complexes retallades en el subsòl tipus cabana i/o àmbits de treball i magatzem. Aquestes singulars estructures semisubterrànies d’habitació, àmbits de treball i espais d’emmagatzematge tipus cabana que configuren llocs d’assentament i vilatges de l’antiguitat tardana, eren fins ara desconegudes i inèdites al territori de Catalunya. Presenten paral·lels amb construccions de l’àrea centreeuropea (França, Alemanya, Itàlia, etc.), i són atribuïdes a cabanes de tipus germànic (Farnoux, 1995) (Milosevic, 1998) (Valenti, 2004). Identifiquem algun cas puntual proper com ara una cabana amb llar de l’antiguitat tardana a l’assentament de l’Aiguacuit (Terrassa, Vallès Occ.) (Roig, 1999a) (Coll-Roig-Molina, 1997), i d’altres a la recent intervenció dels Horts de Can Torras (Coll-Roig, 2006) i la plaça Major de Castellar del Vallès (Roig-Coll, 2007), amb singulars estructures subterrànies d’habitació i magatzem amb encaixos, forats de pal i llars de foc. Coneixem també d’altres paral·lels semblants de vilatges amb cabanes darrerament publicats a l’àrea de Madrid, com són els jaciments de la Indiana-Cacera del Valle (Pinto, Madrid) i el de Gózquez de Arriba (San Martín de la Vega, Madrid) (Vigil-Escalera, 2000). Formant part del vilatge de l’antiguitat tardana de Can Gambús 1, també ha estat possible localitzar dos pous d’aigua de planta circular situats en els dos costats oposats

106

J. ROIG, J.-M. COLL

de la carena, un al vessant est i l’altre al vessant oest. Aquests presenten una planta circular de poc més d’un metre de diàmetre de boca i una fondària total d’entre vuit i deu metres, amb un perfil cilíndric que es va fent més estret a la seva part baixa, amb un fons lleugerament arrodonit. Estan excavats íntegrament en el substrat geològic de llims i argiles quaternàries, sense presentar cap tipus de revestiment, motiu pel qual, en alguns punts hem trobat el seu perfil erosionat i caigut. Un d’aquests pous destaca per la singularitat dels seus estrats de rebliment i d’amortització que van proporcionar abundant material arqueològic, i especialment per la presència dels esquelets sencers de dos individus llençats en el seu interior, juntament amb els esquelets de com a mínim tres gossos, restes d’ovicaprins, l’esquelet parcial d’un boví i altres restes òssies diverses. Aquests individus van ser llençats al pou un cop aquest havia estat abandonat i parcialment reblert de terres en tota la seva meitat inferior, la qual cosa denotava un tractament funerari diferenciat de la resta d’individus enterrats en el cementiri adjacent. Juntament amb les restes òssies es van recuperar altres materials arqueològics en el rebliment del pou, com ara fragments de vidres, ceràmica reduïda de cuina i material constructiu divers, que ens permetran fixar el moment d’abandó i de rebliment d’aquest pou dins el període de l’antiguitat tardana.

Per altra banda, també s’han documentat dos lacus o dipòsits per a líquids, probablement vi (E288 i E297) relacionats amb una àrea de premsat. Aquests presenten unes parets fetes de còdols i morter de calç amb un revestiment interior fet d’opus signinum que impermeabilitza les parets. Un d’ells (E288) presenta dos graons d’accés a la part baixa, que recolzen sobre el fons del dipòsit. A les proximitats dels dos lacus s’han localitzat 4 encaixos per a gerres o dolis petits fent una agrupació alineada formant una L (Estructures 268, 270 a 272). Aquests retalls presenten un perfil esfèric amb el fons totalment arrodonit. S’han localitzat alguns fragments de dolis en els rebliments. Probablement aquestes estructures tenien una funció destinada a l’emmagatzematge de líquids –oli o vi– si tenim en compte la seva proximitat i possible relació funcional amb els dos lacus/dipòsits situats a pocs metres.

També ha estat possible documentar la necròpolis d’aquest poblat de l’antiguitat tardana, localitzada a la part superior de la carena, a l’extrem nord del vilatge formant un petit cementiri ben delimitat. Es tracta de 36 tombes amb un total de 38 individus, ja que dues sepultures presentaven inhumacions dobles. Pel que fa a la tipologia de les estructures funeràries tenim exclusivament tombes en fossa simple de planta rectangular i ovalada, amb coberta de lloses i en algun cas molt puntual amb un reforçament de lloses laterals. Per altra banda, cal indicar que es va localitzar una petita agrupació de sepultures, totalment diferenciades de la resta, fetes en caixa de tegulae a doble vessant, molt arrasades, i un xic allunyades del primer grup, que semblen correspondre a la fase inicial de l’assentament. En el seu conjunt, totes aquestes inhumacions no presenten cap tipus d’aixovar funerari, a excepció d’una única sepultura en fossa simple que va proporcionar un gerret de ceràmica dipositat al costat del crani de l’inhumat. En aquest cementiri s’hi troben representats tant homes com dones, i en menor nombre individus infantils i senils.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

107

Aquests tipus de necròpolis de tombes en fossa simple i també en caixes de lloses esdevenen característiques de l’antiguitat tardana (entre els segles VI, VII i VIII) i es localitzen formant petites agrupacions escampades per tot el territori del Vallès i, en especial, als faldars i al voltant de la serralada Prelitoral i el massís de Sant Llorenç del Munt (Roig, 1999b). Aquest cementiri de Can Gambús 1 és un dels primers casos documentats de necròpolis associada a un vilatge d’aquest període.

Per altra banda, el voluminós conjunt de material arqueològic recuperat durant la present excavació del vilatge ens permet il·lustrar els diferents aspectes de la vida quotidiana dels seus habitants. Es destaquen de la resta, els materials d’ús domèstic i funcionalitat culinària, com són els recipients ceràmics per a la preparació, cocció i consum dels aliments, amb presència majoritària d’olles i cassoles, gerres i grans contenidors de líquids, peces de vidre per al servei de taula, com poden ser les copes i els plats, així com diferents estris de ferro: ganivets, cullerots, claus, ganxos, esquellots, etc. D’aquest conjunt destaca per la seva raresa i excepcionalitat la trobada d’una petita làmina circular d’or de tipus ornamental (15x12 mil·límetres), amb una lleu decoració repussada. Aquest material, que denota un cert luxe, no és gens habitual en els assentaments rurals coneguts del territori català, i acostuma a estar associat a àmbits eclesiàstics i a determinats conjunts funeraris. El vilatge d’època visigòtica de Can Gambús 1 esdevé a hores d’ara un dels més complets i ben documentats de les comarques de Barcelona. L’elevat nombre de sitges, el singular estat de conservació de les cabanes i dels grans retalls, l’extens registre de material arqueològic i d’utillatge domèstic, juntament amb la presència d’un cementiri associat, fan d’aquest vilatge un bon exemple per estudiar les comunitats rurals d’època visigòtica de l’àrea de Barcelona.2

14. ESTRUCTURES D’ÈPOCA ALTMEDIEVAL

En el paratge de Can Gambús 1 s’han excavat i documentat un total de 9 estructures d’aquest període. Es tracta de dos conjunts diferenciats, un primer grup està situat a la part baixa del vessant oest de la carena, i està format per 3 sitges de perfils troncocònics acampanats amb el fons pla, de dimensions i fondàries variables (E553-555), que estan agrupades i en fila, una a tocar de l’altra. També tenim en aquest sector una quarta estructura (E9), que correspon a un gran retall el·líptic allargassat que es troba situat a tocar del grup de sitges. El segon grup d’estructures altmedievals està situat a la vessant est de la carena, i està format per un total de 5 sitges isolades (E307 a E311). Aquestes presenten uns perfils acampanats i el fons pla amb més d’un metre de fondària conservada i es troben escapçades en la seva part superior. Es localitzen totes juntes formant una petita agru-

L’estudi complet d’aquest vilatge de Can Gambús 1 forma part de la tesi doctoral en curs de Jordi Roig Buxó sobre el poblament i les produccions ceràmiques de l’antiguitat tardana i l’època altmedieval al territori de la Catalunya central i litoral, entre els segles V/VI i X/XI. 2

108

J. ROIG, J.-M. COLL

pació sense cap altra estructura associada. Aquestes han proporcionat alguns materials ceràmics en els seus rebliments, que són els característics de les produccions d’època altmedieval del Vallès (segles IX-X), ja conegudes i estandarditzades en altres jaciments propers, com ara el vilatge de Castellar Vell (Castellar del Vallès) o l’església de Sant Menna (Sentmenat). Aquest material es caracteritza per la ceràmica reduïda de cuina i oxidada espatulada, de la qual destaca la meitat superior d’una sitra amb broc procedent de la sitja E309.

15. ESTRUCTURES D’ÈPOCA BAIXMEDIEVAL

Tenim tan sols 3 estructures que corresponen al segle XV. Es tracta de retalls de planta circular i rectangular amb el fons irregularment aplanat d’uns 70 centímetres de fondària, que es troben situats a les proximitats de la masia de Can Gambús, a la part alta de la carena. Aquests han proporcionat alguns fragments de ceràmica blava gòtica catalana, ceràmica vidrada monocroma i ceràmica grollera de cuina.

350

324

300 250 200 150 100

41 20

Ib èr ic

Fe rro

An R tig om ui à ta tt ar da Al na tm ed ie Ba va ix l m ed ie va l M od C er on n te m po ra ni

Pr eh is tò ria

in de eo t. lít ic an N tic eo lít ic m itj N à eo lít ic fin Br al on ze in ic Br ia l on ze fin al

Taula 1 – Gràfic del nombre d’estructures arqueològiques documentades a Can Gambús 1 per períodes.

EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DE CAN GAMBÚS 1 (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL)

16. BIBLIOGRAFIA

109

COLL RIERA, Joan-Manuel; ROIG BUXÓ, Jordi; MOLINA VALLMITJANA, Josep-A (1997) “Contextos ceràmics de l’antiguitat tardana del Vallès”. Arqueomediterrània 2/1997, Universitat de Barcelona, p. 37-57. COLL, J.M.; ROIG, Jordi (2003). “Cerámicas reducidas de cocina de la antiguedad tardía en la Catalunya Oriental (siglos V-VII)”. VIIe Congrès International sur la Céramique Médiévale en Méditerranée, 11-16 octobre 1999, Thessaloniki, Athènes, 2003, p. 735-738. COLL RIERA, Joan-Manuel; ROIG BUXÓ, Jordi (2006). “La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de l’antiguitat tardana”. Tribuna d’Arqueologia 2003-2004. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006, p. 113-127. FARNOUX, Cl (1995). “le fond de cabane mérovingienne comme fait culturel”, L’habitat rural du Haut Moyen Age, Rouen, p. 29-44. MILOSEVIC, G. (1998). Housing in medieval Serbia. Belgrado 1998. ROIG I BUXÓ, Jordi (1999a). “Vil·la i assentament de l’Aiguacuit (Terrassa)”. Del romà al Romànic, la Tarraconense Mediterrània dels segles IV al X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 139-140. ROIG I BUXÓ, Jordi (1999b). “Món funerari de les valls del Llobregat i del Besós”. Del romà al Romànic, la Tarraconense Mediterrània dels segles IV al X, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 283-288. ROIG I BUXÓ, J.; COLL RIERA, J.M (1999). “Consideracions entorn de la ceràmica de cuina al Vallès: de l’antiguitat tardana a la fi de l’any mil”. Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlhac. Vic: Eumo, 1999, p. 457-474. ROIG, Jordi; COLL, J.M. (2004). “El vilatge d’època visigòtica de Can Gambús 1 de Sabadell”; Fulletó del dia Internacional dels Museus 2004. Sabadell. Museu d’Història de Sabadell, 2004. ROIG, Jordi; COLL, J.M. (2007). “La intervenció arqueològica al jaciment de l’aparcament subterrani de la Plaça Major de Castellar del Vallès: primeres dades i resultats preliminars””, Recerca núm. 5, Arxiu Municipal de Castellar del Vallès, Castellar del Vallès 2004, p. 117-142. VALENTÍ, Mario (2004). L’insediamento altomedievale nelle campagne toscana. Paesaggi, popolamento e villaggi tre VI e X secolo, Biblioteca del Dipartamenti de Archeologia e Storia delle Arti – Sezione Archeologica, Università di Siena, 10. All’Insegna del Giglio, Firenze 2004. VIGIL-ESCALERA GUIRADO, Alfonso (2000). “Cabañas de época visigoda: evidencias arqueológicas del sur de Madrid. Tipologia, elementos de datacioón y discusión”. AespA, 73, nº 181-182, p. 223 a 252.

Excavacions arqueològiques a Can Gambús 2, Sabadell (Vallès Occidental)

PERE LLUÍS ARTIGUES I CONESA, PILAR BRAVO PÓVEZ I EMILIANO HINOJO GARCÍA

INTRODUCCIÓ

El Jaciment de Can Gambús-2 es troba situat dins del terme municipal de Sabadell (Vallès Occidental) a l’oest del nucli urbà, entre la carretera de Sabadell a Terrassa, a l’est, i el vial d’accés a Sabadell per l’autopista C-58, al nord-oest, que segueix paral·lel el torrent anomenat de la Mina i les ruïnes de dalt el pla. Les coordenades UTM dintre de les quals es troba englobat són: 31TDG 423240/4599870, i la seva altitud sobre el nivell del mar és de 220 metres aproximadament.

Les intervencions arqueològiques van estar motivades per l’afectació d’aquests terrenys per les obres d’urbanització del polígon B del Pla Parcial Can Gambús a Sabadell i portades a terme per l’empresa d’arqueologia CODEX, SCCL.

Aquest jaciment és conegut a través de les notícies de S. Garriga i de R. Subirana, qui recollí materials ceràmics de cronologia diversa i que es troben actualment, dipositats al Museu d’Història de Sabadell. També cal assenyalar com a aspecte important que topogràficament l’àrea afectada es pot considerar com la continuació dels jaciments de la Bòbila Madurell, Serrat de Can Feu (Sabadell) i Poble-Sec (Sant Quirze del Vallès), en els qual es documentaren importants restes d’època neolítica, edat del bronze, edat del ferro, ibèric final, època romana i tardoromana.

Com a resultat de la intervenció s’han localitzat un total de 434 estructures pertanyents a diferents nuclis rurals de cronologia diversa: Neolític antic i mitjà, bronze inicial, bronze final, primer ferro, ibèric final, alta i baixa edat mitja, i nombrosos retalls de cronologia compresa entre els segles XVII i XIX, vinculats a l’activitat agrícola desenvolupada a la zona.

112

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Figura 1. Planta general del jaciment (Autor: Mario Granollers – CODEX, SCCL)

LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

La intervenció arqueològica ha estat feta en fases diferents:

Una primera fase va ser de prospecció arqueològica,1 que consistí en el rebaix mecànic del substrat vegetal fins assolir els nivells arqueològics; un cop localitzats, s’inicià una segona fase d’excavació en extensió2 de les estructures arqueològiques localitzades. 1 2

1 d’octubre de 2003. S’inicia el 10 de novembre de 2003 finalitzà el 31 de desembre de 2004.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

113

L’excavació en extensió ha contemplat dues metodologies diferents, adequant-se a les característiques de les restes. Així doncs, s’ha utilitzat el mètode Harris-Carandini per a les estructures històriques, mentre que per a les restes d’època prehistòrica s’ha utilitzat el sistema de registre proposat per George Laplace (1973), consistent a coordenar tots i cada un dels efectius materials recuperats per tal de tenir-los correctament ubicats en l’espai. Per facilitar aquesta tasca es va establir, en primer lloc, una quadrícula general de 10x10 metres sobre tota la superfície del jaciment, per tal de situar les estructures localitzades durant la fase de rebaix; posteriorment, aquestes quadrícules es van subdividir en quadres d’1x1 metres, per tal d’establir l’eix de coordenades amb què ubicaríem els materials recuperats durant la fase d’excavació en extensió.

NEOLÍTIC ANTIC

El període del Neolític antic es troba representat per dues fosses o cubetes de petites dimensions amb una morfologia força similar: planta circular, secció cilíndrica i fons pla. Les mesures també són molt semblants amb uns diàmetres inferiors a 1,50 metres i una fondària que no supera els 0,40 metres. A l’interior de la primera (UE 328) van aparèixer tres fragments de vores decorades amb incisions geomètriques de cardium, adscrites al període del Neolític cardial. En canvi, la segona (UE 321) va proporcionar un fragment ceràmic amb una nansa tubular o tuneliforme horitzontal característica de la fase Postcardial Montboló, a més d’una vora d’una gerra decorada amb un cordó llis i una vora d’un vas de petites dimensions.

NEOLÍTIC MITJÀ

Durant la fase d’excavació en extensió es van localitzar un total de cinc estructures de caràcter funerari adscrites al Neolític mitjà, a partir de les morfologies constructives documentades i la composició dels seus aixovars. Les estructures han estat localitzades a l’extrem oest del jaciment formant una agrupació entorn a una superfície d’uns 20-30 metres quadrats.

Per a la seva descripció hem utilitzat la morfologia establerta per a les estructures dels sepulcres de fossa de la Bòbila Madurell (Bordas et alii, 1994) creada per la doctora A.M. Muñoz al 1965, i que generalment s’utilitza als jaciments adscrits a aquest període cronocultural, com el Camí de Can Grau - Cal Jardiner (la Roca del Vallès, Granollers). Com a tall d’exemple descrivim dos d’aquests enterraments:

ESTRUCTURA 147 (UF 1)

Estructura funerària orientada en sentit NE-SW que correspon a un tipus complex ja que hi hem pogut distingir dos espais ben diferenciats: un d’accés format per un pou vertical de planta circular, i un altre de funerari en forma d’absis, que s’obre a un lateral del pou d’accés.

114

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

La seva estratigrafia es compon d’un únic nivell de farciment d’argiles que reblia l’espai d’accés i l’espai sepulcral. Una vegada extret el rebliment que omplia el pou d’accés, es va documentar la presència de gran quantitat de blocs de pedres de dimensions mitjanes, de tipus còdol, de diversos materials com conglomerats, calcàries i quarsites; aquests blocs de pedra van aparèixer a partir de la cota d’inici en la qual el retall de la fossa desenvolupa l’absis, i juntament amb ells, es va documentar les restes humanes i l’aixovar funerari.

Els materials van aparèixer barrejats de forma caòtica, sense cap ordenació o disposició intencionada. Les restes humanes documentades, devien formar part segurament, d’un únic individu, i no han presentat cap mena de connexió anatòmica entre elles; així mateix, l’esquelet està incomplet a causa, probablement, de fenòmens de conservació diferencial i de remoció antiga.

AIXOVAR

Els materials associats a les restes humanes consten de cinc fragments de ceràmica, una destral de pedra polida i una làmina de sílex fragmentada.

Dels cinc fragments ceràmics, tres són informes, amb pastes de coloració negra, resultat d’una cocció reduïda, amb un desgreixant molt petit de partícules de quars i mica, i les superfícies allisades, tant a la part externa com interna de les peces recuperades. Del conjunt destaquem un fragment amb una nansa acintada o en bobina, amb perforació horitzontal

Pel que fa a la indústria lítica tallada, trobem un fragment de làmina de sílex de gra fi d’alta qualitat, que presenta algunes alteracions com pàtina, llustrament de sòl i marques de micropolit. L’informe traceològic3 ens indica que es devia tractar d’una peça no utilitzada, així que probablement, la seva fabricació estava relacionada únicament amb el ritual funerari.

Una altra peça d’indústria lítica recuperada en aquesta estructura és una destral polida amb la superfície allisada i polida, amb concrecions a una de les seves cares. La seva forma és trapezoïdal, amb les arestes laterals arrodonides i el seu fil actiu també arrodonit i polit. No sabem si estava preparada per al seu emmanegament.

ESTRUCTURA 149 (UF2)

Es tracta d’una estructura funerària orientada en sentit NE-SW composta per una fossa de planta rectangular de tipus simple, amb un únic espai: l’espai sepulcral.

Estudi traceològic fet pel doctor Juan F. Gibaja Bao.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

115

La part superior de l’estructura presentava una concentració de blocs de pedra irregulars, que podríem interpretar com les restes d’una possible senyalització de l’estructura, o també com les restes d’una hipotètica coberta de blocs de pedra.

Al fons de l’estructura, es van localitzar les restes d’un individu inhumat amb el seu aixovar funerari. Aquest individu es trobava en posició de decúbit supí, i la seva esquena plana descansava directament sobre el fons de l’estructura, amb els braços plegats sobre el tronc i les cames doblegades pels genolls. Aquests últims recolzaven sobre la paret W de l’estructura, a causa probablement d’un fenomen de basculació, que l’estudi antropològic ens acabarà de confirmar. La basculació, observada també al crani de l’individu respecte a la seva mandíbula, ens fa plantejar la hipòtesi que probablement, un cop fet el ritual funerari de deposició de les restes humanes i el seu aixovar, es va procedir al tancament de l’estructura amb algun tipus de coberta feta amb material perible que no s’ha conservat, però sense fer cap aportació de terres que omplís l’estructura.

Figura 2. Vista general de la estructura 149, amb l’aixovar recuperat (Autor: Pilar Bravo – CODEX, SCCL).

116

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

AIXOVAR

L’aixovar recuperat en aquesta inhumació és força interessant, tant per la seva quantitat com per la seva composició, ja que en total s’han recuperat 9 peces d’indústria lítica, amb 3 micròlits, 3 làmines de sílex i 3 destrals de pedra polida.

Segons l’estudi traceològic, el conjunt lític de sílex està confeccionat a partir de la tècnica laminar, amb material d’alta qualitat de procedència forània, amb la utilització del sílex melat, tan característic de la indústria d’aquest període cronocultural, o en el seu defecte, un sílex de gra fi també d’alta qualitat també de procedència forània. Gairebé totes les peces presentaven una forta pàtina i enllustrament de sòl, i es tracta de peces poc utilitzades o no utilitzades, relacionades únicament amb el ritual funerari. Aquest caràcter eminentment funerari es fa més evident a dues de les destrals polides recuperades que, per les seves petites dimensions, és poc probable que fossin confeccionades per a la seva utilització, es devia tractar més aviat de peces de caràcter votiu. La indústria òssia està representada per una plaqueta fabricada a partir d’un os pla, pertanyent a un animal de talla gran, probablement, es tracta d’un fragment de costella; presenta poliment i vores arrodonides, i tres punxons fabricats a partir de fragments de metapodis d’ovicaprí.

La disposició espacial dels elements que conformen l’aixovar respon segurament a la pràctica del ritual funerari, amb elements de caràcter simbòlic, com podria ser l’aparició d’un dels punxons d’os sota del crani; aquest fet s’ha relacionat moltes vegades amb la ornamentació dels cabells i els individus femenins (Pou et alii, ).

BRONZE INICIAL

Estructures d’emmagatzematge

Es documentaren un total de 14 fosses excavades en el subsòl totes elles localitzades a la part superior de la carena i disposades de forma isolada o en agrupacions màximes de tres estructures. A partir de la seva morfologia s’ha fet una tipologia que ha donat com a resultat un total de tres grups genèrics:

1-Fosses de secció cilíndrica. Pertanyen a aquest tipus 4 estructures o sitges amb uns diàmetres conservats que oscil·len entre els 0,6 i 1,14 metres i les fondàries, entre els 0,54 i 1,96 metres. Els volums conservats mostren uns valors situats entre els 213 i 1.000 litres. 2-Fosses de secció bitroncocònica. Grup integrat per 6 estructures, també interpretades com a sitges, de dimensions mitjanes amb diàmetres que oscil·len entre els 0,88 i 1,26 metres i les fondàries entre 0,62 i 1,02 metres. Les capacitats se situen entre els 368 i 750 litres. 3-Fosses circulars o tradicionalment anomenades cubetes. Aquest tipus es troba integrat per 4 fosses amb una interpretació funcional dubtosa, que, com a característica

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

117

comuna, es diferencien de les sitges bàsicament perquè presenten un diàmetre de la boca més gran que la profunditat. Els diàmetres no superen l’1,50 metres i les alçades, els 0,40 metres. Els volums són inferiors a la mitjana dels altres grups amb uns valors compresos entre 169 i 459 litres.

A partir de la morfologia de les fosses excavades en el subsòl podem dir que tenen com a objectiu principal o originari l’emmagatzemament de productes de caire agrícola. Un cop es van abandonar les estructures, ja sigui pel seu deteriorament o bé peerquè van ser subtituïdes per unes altres, es van reblir amb les deixalles o residus produïts per les societats que ocupaven aquest indret com ceràmica, restes faunístiques, matèria orgànica, fragments de molins i altres macroestris... Per altra banda, dins de la dinàmica de reaprofitament de les fosses, a Can Gambús 2 trobem un conjunt de 5 fosses que un cop reblertes es van utilitzar com a espais funeraris, amb un total de 8 enterraments dels quals 5 són infantils, un subadult i 2 indeterminats. Estructura d’hàbitat

L’estructura UE 1122 es localitza isolada a la vessant sud-oest del turó de Can Gambús en direcció al torrent de Vallcorba. Es tracta d’una fossa de grans dimensions excavada en el subsòl de planta el·lipsoïdal amb una llargària màxima de 5,96 metres una amplada de 3,63 i una fondària que oscil·la entre 0,10 i 0,60 metres. L’estructura s’articula a partir de dues depressions de les quals destaca una fossa o cubeta de tendència circular situada a la meitat nord-oest del conjunt.

Per altra banda, trobem dues estructures de combustió situades a l’extrem nord-oest del fons de cabana. La primera, més dubtosa pel seu estat de conservació, presenta una morfologia bastant irregular amb una planta lleugerament ovalada. La segona, que mostra una major entitat, és una cubeta retallada en el subsòl de morfologia allargada amb una planta més o menys el·líptica amb les parets fetes amb argiles que es troben rubefactades.

Pel que fa a l’estratigrafia, només s’ha documentat un únic nivell que ocupava la totalitat de la superfície de l’estructura; la resta d’estrats es troben isolats o farceixen les cubetes o depressions que integren els fons de cabana. Des d’un punt de vista general, els nivells estan formats per sediments d’estructura heterogènia compostos d’argiles de tonalitats vermelloses o marrons de textures compactes amb pedres o còdols de petites i mitjanes dimensions. Les potències són molt minses i poden oscil·lar entre els 2 i els 26 centímetres. També trobem bosses de cendres amb fragments o taques d’argiles o terra cuita que segurament procedeixen de les estructures de combustió.

118

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Estructura de combustió

Pel que fa a l’estructura UE 1195, que es localitza a uns 11,50 metres del fons de cabana en direcció sud-oest, no es pot definir com un lloc destinat a l’hàbitat sinó que es tracta d’una estructura complexa que probablement tenia un ús artesà amb una funció polivalent. El forn, que queda circumscrit dins d’una fossa de grans dimensions, està compost per una cubeta retallada en el subsòl que mostra una planta rectangular amb els extrems o angles arrodonits, les parets corbades vers l’exterior i el fons còncau. Té una longitud màxima de 2,59 metres una amplada que oscil·la entre les 0,56 i 0,75 metres i una fondària d’aproximadament 0,20 metres.

L’estructura es divideix en dues parts o àmbits ben diferenciats: la primera, situada a la meitat nord-est del conjunt, és una àrea singular feta amb pedres disposades de forma vertical a banda i banda de la part superior de la cubeta. Aquestes, d’origen calcari, són de grans dimensions i no mostraven indicis d’haver estat treballades llevat d’un molí barquiforme de conglomerat, segurament reaprofitat. L’àmbit s’ha interpretat com l’àrea de cocció que es devia trobar coberta per una estructura mòbil que devia permetre l’extracció o col·locació dels productes per coure; a més, probablement també presentava algun tipus d’obertura per ventilar la cambra.

El segon àmbit, devia ser l’àrea destinada a la combustió, com ho indiquen els nivells de cendres i la rubefacció de les parets. Aquest àmbit es troba ben diferenciat de la zona de cocció per un tapiat d’argila que es podria desmuntar o muntar amb certa facilitat després de cada cocció i, per tant, facilitava l’ús i la neteja de l’estructura. A banda dels estrats que amortitzen la fossa on se situa l’estructura de combustió, els nivells documentats són molt heterogenis, la majoria amb gran quantitat de carbons i cendres que correspondrien a les restes de les darreres fases d’utilització del forn.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

119

B 203,94 203,68 203,90 203,57

UE 1197 203,64

203,62

203,82

B' UE 1128

203,84 203,81

203,67

203,82

203,79

UE 1191

UE 1180 UE 1129

B' 204

UE 1167 UE 1128

UE 1192

UE 1188

UE 1181

UE 1196

203

UE 1194

Figura 3. Planta i secció de l’estructura de combustió UE 1195 (Autor: Mario Granollers – CODEX, SCCL). Per a aquesta estructura es compta amb dues datacions de carboni 14:4 UBAR-849 3600+-45 BP (Nivell UE 1188) cal BC 2049-1876 86,2% (Carbó) UBAR-848 3650+-40 BP (Nivell UE 1194) cal BC 2137-1921 95,4% (Carbó) El nivell UE1188, localitzat al fons de l’estructura, està compost d’argila de color marró fosc de textura compacta amb pedres de petites dimensions, carbons i argila cremada o cuita. El nivell UE1194, cobert pel nivell UE1188, es troba format per argila de color blanquinós de textura solta amb carbons, cendres i ceràmica. Els materials associats són bàsicament restes ceràmiques corresponents a formes globulars amb el coll diferenciat o no amb les superfícies majoritàriament allisades. Les decoracions més significatives són les impressions situades a la part superior del llavi i els cordons aplicats impresos. 4

120

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Fossa irregular

La fossa UE 1154 es troba integrada per un retall practicat en el subsòl de planta allargada amb una longitud màxima de 6,34 metres, una amplada que oscil·la entre els 0,8 i 1,8 metres i una fondària de 0,33 metres. Des d’un punt de vista general l’estructura presenta una morfologia bastant irregular menys la part central on es documenta una mena de rasa de secció rectangular. L’estratigrafia es redueix a dos estrats amb uns sediments de composició heterogènia amb gran quantitat de pedres o còdols de petites i mitjanes dimensions. Materials

El conjunt ceràmic mostra un tractament de les peces molt acurat amb superfícies exteriors ben allisades i algunes també de brunyides. Dominen les vores secants inclinades cap a l’interior i les de perfil rectilini amb llavis plano-horitzontals o engruixits. Pel que fa a les bases presenten un fons pla i sense diferenciar amb el perfil exterior rectilini; no n’hem documentat cap de convex malgrat que sí que hem recuperat vores de formes hemisfèriques que gairebé sempre presenten aquest tipus de base. Les decoracions més característiques són les impressions de secció circular o allargades i, també, incisions horitzontals, verticals i obliqües que es poden disposar paral·leles o combinades entre elles, que se situen a la part superior o exterior del llavi. Dins d’aquest apartat també hem d’incloure un tipus de decoració impresa localitzada en el fons d’una base. Es tracta de les empremtes deixades per una estora circular concèntrica feta en el moment que la pasta del recipient encara estava tova.

Un element molt característic d’aquest període, que també hem documentat, són les decoracions en relleu caracteritzades per una superfície exterior irregular o rugosa obtinguda per l’aportació de fang o pasta sobre la paret exterior que originàriament hauria estat allisada. Finalment trobem cordons amb impressions o incisos horitzontals, verticals, oblics o en forma de garlanda i que majoritàriament se situen paral·lels entre ells, en forma d’arbre, intercalant horitzontals amb verticals o de forma aïllada. Les seves seccions poden ser triangulars, quadrangulars o arrodonides. D’elements de prensió trobem llengüetes simples que es localitzen a la part exterior del llavi o molt a prop de la vora i gairebé sempre els trobem en fragments de grans recipients o tenalles. També destaquem la presència de mugrons simples de petites dimensions i nanses de secció aplatida i circular.

Entre les formes trobem bàsicament vasos oberts o de tendència hemisfèrica de mida petita i mitjana; de tendència troncocònica de dimensions mitjanes i perfil baix; de perfil globular i tenalles o recipients de grans dimensions amb les vores i llavis rectes. Altres formes poc representades són les carenades amb un vas de petites dimensions i dos corresponents a recipients de grans dimensions.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

121

Finalment, el conjunt macrolític recuperat està compost per un total de 36 peces, un material que també apareix en altres jaciments de cronologies similars. Es tracta bàsicament d’estris d’ús domèstic com matrius de molins, mans de molins, allisadors, maces i percussors fets sobre una matriu de conglomerat.

Figura 4. Material ceràmic procedent de les estructures del bronze inicial (Autors: Sergi Segura i Emiliano Hinojo – CODEX, SCCL).

BRONZE FINAL

Estructura d’hàbitat

Atribuïble a aquest moment cronocultural trobem una fossa de grans dimensions (UE 1097) situada a la vessant sud-oest del turó de Can Gambús. Al seu interior es documenta un seguit d’elements com estructures de combustió, cubetes i forats de pal que, juntament amb els materials mobles com la ceràmica, artefactes de pedra i fauna, semblen posar de manifest que ens trobem davant de les restes d’un fons de cabana. La fossa es troba excavada en el subsòl mostrant una planta lleugerament ovalada amb una superfície aproximada de 78 metres quadrats. Les parets presenten una inclinació vers l’exterior malgrat que en algun punt gairebé són inexistents a causa dels processos erosius. El fons és molt irregular per la presència de cubetes, forats de pal i altres desnivells. Té una longitud màxima de 12,10 metres i una amplada que oscil·la entre els

122

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

10,56 metres a la part central, 5,47 a l’extrem sud-est i 7,45 metres al nord-oest. Pel que fa a l’alçada conservada se situa entre els 0,06 o 0,5 metres.

Com ja hem comentat, al seu interior s’ha documentat un parell d’estructures de combustió. La primera, situada al límit sud, es troba formada per una cubeta de planta irregular amb gran quantitat de pedres de dimensions mitjanes i grans, fragments d’argila cuita o cremada i carbons. La segona, situada al nord-oest, és un foc pla de planta circular amb pedres i còdols de petites dimensions, algunes amb signes molt clars d’alteració tèrmica. Per altra banda, trobem un conjunt de 16 possibles forats de pal o estructures de sosteniment, la majoria situats a la part central i meitat sud de la cabana, dels quals es poden diferenciar dos grups. El primer serien retalls practicats en el subsòl amb una planta de tendència circular, parets verticals o lleugerament inclinades vers l’exterior i fons còncau o pla. El segon té unes plantes ovalades amb parets rectes o irregulars i un fons còncau, pla o irregular. Disposem d’una datació radiocarbònica del rebliment d’una de les fosses documentades a l’interior del fons de cabana:5 UBAR-851 2850+-80 BP (Nivell UE 1218) cal BC 1260-835 95,4% (Carbó)

Fosses irregulars

A banda del fons de cabana s’han localitzat tres fosses de petites dimensions (UE 701, 762 i 764) practicades en el terreny geològic concentrades en la part inferior del turó. Es caracteritzen per unes plantes irregulars que no superen els 2 metres de longitud i amb una fondària que oscil·la entre els 0,25 i 0,9 metres. Al seu interior tan sols presenta un nivell de rebliment amb gran quantitat de materials. Les fosses podrien formar part de les restes d’un conjunt de possibles fons de cabana o llocs d’hàbitat que es presenten molt arrasades i, per tant, no han conservat cap tipus d’element representatiu com estructures de combustió o forats de pal. Disposem d’una datació radiocarbònica del rebliment d’una d’aquestes fosses:6 UBAR-850 2925+-55 BP (Nivell UE 702) cal BC 1308-974 94,4% (Carbó)

5 El nivell UE 1218 correspon al rebliment d’una fossa (UE 1217) localitzada dins del fons de cabana. Compost d’argila de color marró fosc de textura compacta amb pedres de dimensions mitjanes, carbons, cendres, fauna, argila cuita i ceràmica. La ceràmica presenta les formes següents: plats-tapadores de perfil troncocònic o lleugerament còncau, vasos tancats de coll cilíndric, vasos globulars, urnes en forma de “S”, vasos de perfil ovoide i bols hemisfèrics. Decorats amb acanalats (horitzontals, verticals, “dents de serra”), cordons digitats situats en la inflexió vora-cos i impressions sobre el llavi. 6 El nivell UE 702, que farceix la fossa UE 701, està compost d’argila de color vermellós de textura compacta amb carbons, ossos i ceràmica. La ceràmica presenta les formes següents: plats-tapadores de perfil troncocònic o lleugerament còncau, vasos tancats de coll cilíndric, vasos globulars, urnes en forma de “S”, vasos de perfil ovoide o perfil en “S” i bols hemisfèrics. Decorats amb acanalats (horitzontals, verticals, “dents de serra”), cordons digitats situats en la inflexió vora-cos i impressions sobre el llavi.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

123

Materials

El conjunt ceràmic mostra unes característiques tipològiques i decoratives força homogènies que són definidores de les ceràmiques d’aquest període. Des d’un punt de vista general, el tractament de les peces es presenta molt acurat amb superfícies ben allisades. Les vores majoritàriament són secants inclinades cap, l’exterior, de perfil rectilini, amb llavis plano-horitzontals o arrodonits. Cal destacar la presència d’un gran nombre de vores bisellades o amb acanalats interiors Les bases no presenten gran varietat ja que gairebé totes són planes. Quant a les decoracions es constata una continuïtat de determinats motius com els cordons disposats horitzontalment que poden ser digitals o impresos i que es localitzen en el punt d’inflexió o contacte entre el coll, si en té, i el cos. A més es constata l’aparició de nous motius decoratius com els acanalats que presenten una gran varietat d’estils i disposicions com els horitzontals, verticals, oblics, dents de serra...

Pel que fa a les formes, en primer lloc es documenta la perduració de formes amb una tradició que arrenca de més enllà de l’edat del bronze com per exemple les urnes amb uns perfils globulars o en forma de “S” o, també, els plats/tapadora de perfil troncocònic o lleugerament còncau. Una novetat respecte als períodes anteriors són els recipients o urnes de tendència globular, que presenten uns colls subcilíndrics o cilíndrics, que diferencien el cos de la vora, que es mostren molt desenvolupades i força exvasades.

Figura 5. Material ceràmic procedent de les estructures del bronze final (Autors: Sergi Segura i Emiliano Hinojo – CODEX, SCCL).

124

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Pel que fa al material macrolític, hem localitzat un total de 18 individus corresponents a matrius de molins, allisadors, maces i parts mòbils o mans de molins.

PRIMERA EDAT DEL FERRO

Estructures d’emmagatzematge

Pel que fa a les estructures documentades dins d’aquesta fase, en trobem un total de 42 que es localitzen a la part superior d’una carena de pendent suau. Depenent de la morfologia i funcionalitat de les estructures estudiades podem establir-ne tres grups diferents: 1- Fosses de perfil troncocònic. Amb un total de 26 fosses, les quals interpretem com a sitges, amb un diàmetre conservat de la boca d’entre 0,84 i 2,15 metres i un diàmetre de la base d’entre 1,06 i 2,66 metres. Les fondàries varien entre els 0,22 i 1,84 metres. En general els volums mostren uns valors que oscil·len entre els 517 i els 4.000 litres de capacitat. 2- Fosses de secció cilíndrica. Grup compost per una única estructura o sitja de dimensions mitjanes que conserva un diàmetre aproximat d’1,2 metres, una fondària de 0,94 i un volum de 1.156 litres. 3- Fosses circulars. Aquest grup es troba compost per un total de 15 estructures. Les plantes són de morfologia circular amb uns diàmetres d’entre 0,92 i 1,90 metres, seccions cilíndriques i fons pla o còncau. Amb relació a les fondàries, trobem des de les menys profundes, amb 0,13 metres, fins a les que arriben als 0,56 metres. Pel que fa a les capacitats, oscil·len entre els 112 i 1.215 litres de capacitat.

Com en el cas de les fosses del bronze inicial es documenta l’abocament dels residus relacionats amb les activitats domèstiques d’aquestes societats. Com a novetat respecte a períodes anteriors hem documentat artefactes de ferro i bronze a més de material constructiu fet amb argila cuita o cremada. Per altra banda, també hem documentat el reaprofitament d’aquestes estructures com a fosses de combustió i, fins i tot, com a dipòsit funerari d’un individu adult.

A partir de les restes paleocarpològiques recuperades dels rebliments de les fosses podem dir que ens trobem en un context d’agricultura cerealística de secà, on els cereals com l’ordi vestit (Hordeum vulgare) i el blat nu (Triticum aestivum/clurum) són els més importants. L’agricultura es complementa amb altres cereals clarament secundaris com l’ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum), el blat de tipus compacte (Triticum aestivum/clurum tipus compactum), el mill (Panicum milliaceum) o el panís (Setaria italica), cereals de primavera que ajuden a completar el cicle agrícola. Les lleguminoses documentades són les llenties i els pèsols i formen una part molt important en la dieta de les comunitats protohistòriques, perquè són el millor complement nutritiu en una dieta cerealícola i, a més, el seu cultiu aporta beneficis a la regeneració del sòl. Un altre complement de la dieta són els fruits recol·lectats dels boscos de les rodalies de l’assentament com les glans (Quercus sp.).7 7

Estudi fet per l’especialista Daniel López i Reyes (ROCS SCP/UB).

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

125

Disposem d’una datació radiocarbònica del rebliment de la sitja on es va localitzar l’individu inhumat:8 UBAR-852 2560+-55 BP (Nivell UE 393) cal BC 826-511 95,4% (Carbó)

Materials

Es tracta d’un conjunt ceràmic molt homogeni que presenta un tractament de les superfícies molt acurat amb acabats allisats o brunyits. Dominen les vores de perfil rectilini inclinades vers l’exterior amb llavis arrodonits i ocasionalment amb bisell. Pel que fa a les bases són planes però també trobem alguns fragments de peus anulars poc alts. Entre les decoracions emprades, la més característica són els cordons digitals i incisos, els acanalats són minoritaris amb motius senzills, gairebé sempre horitzontals. També apareixen decoracions a base d’impressions o incisions, tot destacant l’aparició d’un nou motiu o acabat respecte a períodes anteriors, com el pentinat o traços paral·lels que cobreixen totalment o parcialment la superfície dels atuells. Entre les formes trobem bàsicament els vasos de perfil ovoide de mida petita o mitjana, els de tendència bitroncocònica de carena suau i boca ampla i les tenalles de perfil globular o en forma de “S”. Altres tipologies amb menor representació són els platstapadora de perfil troncocònic i els vasos oberts de petites o mitjanes dimensions de perfil arrodonit o en “S”.

Finalment, s’ha analitzat una mostra per a l’anàlisi de fitòlits recollida d’un recipient ceràmic amb vora de perfil exterior convex i llavi arrodonit, cos hemisfèric i peu divergent baix. El resultat de les anàlisis mostra una presència majoritària de la família de les gramínies amb percentatges d’inflorescència força elevats, encara que no prou com per dir que només contenia aquest element. També conté restes de fusta i escorça i fulles de dicotiledònia, la qual cosa fa pensar que probablement el contingut d’aquesta ceràmica es trobava barrejat amb la resta del sediment de la sitja. Davant aquestes dades probablement s’hauria de relacionar el recipient amb el processament dels cereals.9 El total de peces de matriu de molins recuperats, totes incloses dins del tipus de molins de vaivé o de tradició neolítica, ha estat de 188. Els molins estan fets majoritàriament sobre roques de tipus sedimentari o conglomerats triàsics probablement Mostra procedent del 5è nivell de rebliment, d’un total de 6, de la sitja UE 319. Està compost d’argila de color grisenca amb nòduls de calç de color de textura solta amb cendres, carbons, ossos i ceràmica. Presenta les formes ceràmiques següents: bols hemisfèrics, vasos oberts de vora exvasada i cos arrodonit, urnes de perfil en “S” i plats-tapadora de perfil troncocònic o lleugerament còncau. Decorades amb cordons digitats, impressions situades a la part superior del llavi i superfícies pentinades. 9 Estudi fet per l’especialista Dan Cabanes (Arqueoline, SL). 8

126

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

recollits dels marges de les rieres o rius propers al jaciment. Per altra banda, trobem altres litologies amb menor representació com el granit, pedra sorrenca, calcària i roques metamòrfiques. Pel que fa a les plantes, predominen les morfologies el·líptiques i en menor mesura ovalades, subrectangulars i circulars. En secció, podem diferenciar tres formes bàsiques: les semiel·lipsoïdals, les trapezoïdals i les quadrangulars.

Dins del conjunt d’elements elaborats amb argila i terra cuita trobem un total de 147 fragments, on podem distingir dos grans grups segons la funció i les tècniques constructives emprades: en primer lloc trobem els que corresponen a materials constructius com per exemple els tovots o els paraments i cobertes; i, en segon lloc, aquells elements que formen part de l’àmbit domèstic o que estan relacionats amb la producció com són les restes de les llars de foc o de possibles recipients-contenidors.

Finalment, també destaca la presència d’alguns objectes de bronze com un fragment d’una fíbula de doble ressort o un fragment d’un braçalet de secció quadrada, o també objectes de ferro, com una fíbula serpentiforme.

Figura 6. Mostra del material ceràmic procedent de les fosses de la primera edat del ferro (Autors: Sergi Segura i Emiliano Hinojo – CODEX, SCCL).

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

127

IBÈRIC

S’han excavat un total de 44 estructures, en la seva majoria fosses indeterminades i sitges, que es concentren totes en tres àrees molt concretes, a excepció d’algunes poques disperses, de les quals cal destacar l’excavació d’una canalització conservada en 253 metres, una torretera i uns fons de cabana. Àrea 1

Petit conjunt format per una fonamentació, una sitja i un retall irregular, situat a l’extrem oest del jaciment. La fonamentació la conformen dues estructures de planta en ela: la més ben conservada té una longitud de 4 metres i orientació N-S, i l’altra té una orientació E-O i 1 metre de llarg, i només se’n conserva una sola filada de pedres sense desbastar lligades amb argila. La sitja és de cos globular amb una petita cubeta al fons. Per altra banda el retall és de planta el·lipsoïdal amb parets força rectes.

Tot el conjunt s’hauria de situar en un moment anterior al segle II aC. Amb absència total de material ceràmic i construcció romana, hi abundat la ceràmica grollera oxidada a mà, olles amb decoració aplicada, cordons digitats en el llom i, en menys quantitat, grollera reduïda a mà. Ceràmica oxidada amb gerres de coll de cigne, gerretes i plats seguit en menys quantia per comuna reduïda amb bols, plats de vora reentrant i gerretes. Àrea 2

Situada a l’extrem sud-oest està formada per 16 estructures amb una cronologia que s’inicia en el darrer quart del segle III aC arribant fins al canvi d’era. A partir de la seva morfologia es veuen diferències entre les sitges més antigues i les més modernes. Les sitges antigues, 3 unitats, presenten cos globular i fons còncau amb un volum superior, que oscil·la entre els 1.228 i 3.759 litres. Per altra banda les sitges més modernes, 5, presenten el cos globular i el fons pla amb volums inferiors, que oscil·len entre 1.452 i 1.967 litres.

De les restants estructures 5, responen a cubetes de planta circular de secció cilíndrica o còncava. Dues estructures responen a grans retalls de planta i forma irregular amb una fondària d’1 metre. Aquests retalls han proporcionat gran quantitat de material i el més modern, destacant el retall UE 1022 on la trobada d’un fragment de Dressel 2/4 permet situar el seu rebliment en el darrer quart del segle I aC. La darrera estructura és un petit retall de planta i secció irregulars. Àrea 3

Es troba situada dalt de la carena. El conjunt el conformen 21 estructures essent les sitges les de major nombre, seguit per cubetes i retalls petits indeterminats i un fons de cabana.

128

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Per la morfologia poden distingir tres tipus de sitges: 1 de secció troncocònica i fons pla, 3 de cos globular i fons pla i 4 de cos globular i fons còncau. La fondària conservada oscil·la entre 96 i 210 centímetres amb una capacitat d’entre 965 i 2.975 litres. La resta d’estructures les conformen 6 cubetes i 6 retalls irregulars de dimensions reduïdes. Les cubetes són de planta circular amb cos cilíndric o formant un casquet esfèric amb una fondària conservada que no supera els 30 centímetres.

L’última de les estructures respon el que podria ser qualificat com a fons de cabana. És un retall de 15 metres de llarg i 6 d’ample amb planta lleugerament el·lipsoïdal, on en el fons del seu interior s’han documentat nombrosos forats de pal que perfectament podrien formar part de la sustentació d’una coberta de material perible i el que podrien ser les divisions internes. No es va documentar cap tipus de paviment ni nivell d’ús. Sí que es va documentar, en canvi, la manca de llars i la presència d’un rebliment força homogeni, fet que podria indicar que la funció a la qual fou destinada no era la d’habitació sinó un cobert per al bestiar o graner.

Cronològicament cal situar tot el conjunt en un moment d’inici a finals del segle II aC. perdurant al llarg de tot el segle I aC. El material recuperat és principalment de ceràmica comuna oxidada ibèrica amb gerres de coll de cigne, amb nanses de cistella, trilobulades, plats de llavi reentrant, càlats i morters. També comuna grisa amb formes idèntiques a les oxidades a excepció de les gerretes bitrococòniques. Gran quantitat de Campaniana A amb formes Lamb, 1, 6, 5, 36 i 55, i Campaniana B amb Lamb. 1, 3, 5, 6, 8 i 36. Abundant àmfora itàlica Dressel 1A, 1B i 1C, fragments d’àmfora Tarraconense 1, sudhispànica, africana, alguns fragments de parets fines Mayet II així com quantitat fragments de dolis i tègules entre altres.

CANALITZACIÓ

Travessant en diagonal el camp oest, es va documentar una canalització, que va poder ser documentada, en força bon estat, en uns 253 metres. Malauradament no en tenim ni l’origen ni el final. En diversos trams es documentà la rasa feta per la construcció de la canalització, la qual era més estreta en la secció inferior de la rasa que en la superior, formant-se a la meitat una mena de banqueta o esglaó a ambdós costats, on possiblement fou col·locada la seva coberta, de la qual no es va documentar cap resta. Probablement fou construïda amb tegulae i, una vegada abandonada, fou espoliada en la seva totalitat. L’amplada major de la rasa feia 0,60 m, mentre que la menor 0,40 m; per tant, cadascuna de les banquetes feia gairebé 0,10 m d’amplada.

Al fons de la rasa fou col·locada la canalització. Es tracta d’una estructura hidràulica formada per tubs de mitja canya de ceràmica, als extrems dels quals es fan uns encaixos per afavorir la unió entre ells. Les unions entre els tubs no foren farcides amb argamassa de calç i sorra. Tot i això, en algun punt s’ha trobat una mena de morter blanquinós molt tou que possiblement servís per impermeabilitzar

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

129

les unions. Cadascuna de les peces té una longitud de 0,58 cm, una amplada de 0,12 m i una profunditat de 0,10 m, les mides sempre preses a l’interior de cadascuna.

L’orientació de la canalització era d’oest-est i tenia una longitud total d’uns 253 metres. La diferència de cota entre l’extrem occidental i l’oriental era de només 0,4 m. El traçat d’aquesta era molt sinuós, probablement per mitigar la força de l’aigua al seu recorregut. La funció principal i amb tota seguretat era la de proveir d’aigua per al regadiu, aigua que devia ser recollida d’un manantial o de l’actual torrent de Vallcorba on la canalització podria anar paral·lela a ell fins a un punt on recolliria les aigües d’una possible resclosa. Les constants transformacions antròpiques efectuades sobre la topografia (construcció de noves vies de comunicació, aterrassaments, activitat agrícola, etc.), que han provocat fins i tot la desviació de la torrentera, impossibiliten la recerca de la canalització en àrees properes.

Pel que fa a la cronologia podem establir el període de funcionament d’aquesta. El nivell de rebliment és molt homogeni compost per un paquet d’argila vermella amb alguna pedra, ceràmica ibèrica, un fragment de campaniana A i, en un punt concret, de diversos fragments d’àmfora romana, Pasqual 1 tarraconense. Una visió acurada de la pasta de les Pasqual permet confirmar que no van ser produïdes en el forns de Can Feu, producció que s’inicia poc abans del canvi d’era (CARBONELL, FOLCH, MARTÍNEZ, 1991) i que per tant vindria d’altres tallers. Igualment cal tenir present que la rasa de la canalització talla el retall UE 7124, el rebliment del qual es pot datar en el segle III aC. Davant aquestes dades, podríem concloure que la canalització fou construïda en un moment posterior del segle III i que perduraria fins algun moment de la segona meitat del segle I aC. Encara que la cronologia no és molt precisa podem afirmar que l’estructura correspon a un element hidràulic important del sistema d’ocupació agrícola d’aquesta part del Vallès, possiblement vinculat a les sitges i retalls datat en els segles II i I aC que s’han documentat en tot el jaciment. Un altre criteri per recalcar és la importància d’aquesta estructura ja que és una obra d’enginyeria en si mateixa. Es tracta d’una obra homogènia, feta en un moment concret, amb peces fetes només per a aquesta estructura que s’uneixen les unes amb les altres de manera perfecta, amb un traçat sinuós per evitar la força de l’aigua i un pendent suau cap a l’est.

130

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Figura 7. Vista d’un tram de la canalització on s’aprecia la seva sinuositat i les peces que la conformen (Autor: Pere Lluís Artigues – CODEX, SCCL).

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

131

TORRENTERA

La torrentera documentada tenia una longitud total de 68 metres, dividida en dues àrees: l’àrea nord i la sud.

L’àrea nord estava formada per un gran retall de planta semicircular d’uns 5 metres de diàmetre que se situava en el centre, la funció del qual devia ser la de bassa que recollia les aigües de les dues torrenteres que hi desembocaven pel nord-oest i l’oest. Després del gran retall o de la gran bassa on quedava acumulada l’aigua, la torrentera devia prosseguir el seu curs vers el sud-est, fins a quedar interromput el seu recorregut per un muret. Sobrepassat aquest muret, UE 501, àrea sud, ens trobaríem amb l’encreuament amb un altre torrent que vindria de l’oest el qual també es trobava interceptat en el seu camí per una altra estructura i el mur UE 511. Tant els murs UE 501 com UE 511, estaven fets en pedra seca i perfectament encaixats en els llits dels torrents. Desconeixem la seva alçada original, ja que aquesta va estar afectada per la successiva activitat agrícola que ha patit la zona al llarg del temps. A partir de l’encreuament de les torrenteres, el torrent es feia més ample i molt més marcat en el terreny. Aquesta torrentera seguia descendint en direcció sud-est amb petits desnivells, a mode de terrasses. A mig recorregut, tornava a estar interceptada per l’estructura UE 514. Aquesta, obrada en pedra seca i perfectament encaixada en el llit del torrent, presentava en la seva cara est un lleuger atalussat, fet aquest que recordava un assut, encara que en molt petita escala. Salvant l’estructura UE 514, la torrentera efectuava un gir de prop de 90 graus i prenia direcció nord-est, desapareixent sota l’actual carretera de Terrassa.

Pel que fa a la cronologia, s’ha pogut recuperar molt poc material ceràmic, però aquest respon en la seva totalitat a la ceràmica comuna oxidada ibèrica. Tenint en compte la proximitat del conjunt de sitges dalt de la carena, totes datades entre finals de segle II i segle I aC, és fàcil pensar que els habitants d’aquesta zona, on la base de la seva activitat econòmica era l’agricultura, volguessin aprofitar al màxim les aigües que deixaven les pluges i que per aquest motiu adaptessin la torrentera a les seves necessitats.

Referent a les funcions principals, podem esmentar dues hipòtesis. Creiem que una d’elles podria ser que les estructures UE 501, 511 i 514 tinguessin com a funció principal la de retenir l’aigua a mode de presa, per tal d’evitar que aquesta es perdés torrent a baix i no pogués ser reaprofitada. Desconeixem com eren els seus coronaments, però podria ser que aquests tinguessin un afegit de fusta. També podria ser que aquest afegit estigués simplement sobre l’estructura UE 501, ja que darrere tindria prou espai per a una bassa i el que és més important, menys pendent. L’altra funció podria ser com a salt d’aigua, evitant d’aquesta manera que l’aigua agafés força. De tota manera és pràcticament impossible donar-li una interpretació fiable donat que només hem pogut documentar un tram de la torrentera ja que la resta ja havia estat afectada per la construcció de la carretera de Terrassa i desconeixem com devia ser el tram final, si l’aigua desembocava en un altre torrent o si pel contrari existia alguna gran bassa de recollida d’aigües i volien evitar l’arribada d’un excés de sediment.

132

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

Figura 8. Restitució de la torrentera (Autor: DORTOCA, SL).

Pel tipus les restes documentades poden dir que ens trobaríem davant tres petits nuclis rurals de caire agrícola, amb sitges per a l’emmagatzematge dels productes agrícoles, i on la necessitat d’obtenir i controlar aigua per al conreu comportarà la necessitat de construir una canalització i regular les aigües de la torrentera. Les anàlisis carpològiques10 han permès recuperar de l’interior de les sitges exemplars d’ordi vestit (Hordeum vulgare) i blat nu (Tritium aestivum /durum). Aquests nuclis cal posar-los en relació amb l’aparegut dalt la carena durant la intervenció de Can Gambús 3, el de Can Feu (CARBONELL, FOLCH, MARTÍNEZ, 1991), Can Tona, sitges de la UAB (CRAC, 2002), Castellarnau (ARTIGUES, RIGO, 2002), etc.

ÈPOCA MEDIEVAL

El jaciment de Can Gambús té un total de 169 estructures medievals, que queden englobades en quatre àrees molt concretes amb concentracions més importants, i quatre àrees més amb menys densitat d’estructures. Donat el grau d’arrasament del jaciment la quasi totalitat de les estructures són negatives, formades per sitges, cubetes i 10

Estudi fet per l’especialista Daniel López i Reyes (ROCS SCP/UB).

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

133

fosses irregulars, a excepció del conjunt documentat a l’extrem oest del jaciment, amb restes de fonamentacions, que perfilen fosses que conjuntament amb els forats de pal permeten descriure un habitatge amb diferents àmbits. Àrea 1

Es troba situada a 60 metres al nord-oest de la masia de Can Gambús. Estava formada per un conjunt de 13 sitges, 4 cubetes i un pou. Per la morfologia de les sitges podem crear tres grups diferenciats. Les primeres i més abundants són les de cos globular amb el fons pla, amb 10 estructures; un segon grup, amb dues sitges, són de cos globular i fons còncau, i el tercer està format per una sitja de cos cilíndric. La fondària conservada d’aquestes oscil·la entre els 74 i 180 centímetres i la capacitat calculada en les sitges més senceres varia entre 697 i 1.798 litres. Entremig de les sitges es documentà un únic pou de planta circular i cos cilíndric. En les seves parets presentava petits encaixos oposats disposats cada 50 cm aproximadament que funcionaven com a graons per facilitar l’accés al seu interior.

Fent referència a les cubetes se’n documentaren de dos tipus; la de cos esfèric amb fons còncau, de la qual només existeix un exemplar, i la resta, de secció cilíndrica i fons pla.

El materials recuperats estaven formats principalment per olles de cos globular i fons pla amb línies concèntriques sobre el llom o llises, algun fragment d’olleta i servidores, en la seva majoria de cocció reduïda. Cal destacar un fragment de gerra de boca quadrilobulada de pasta clara i to beix decorat amb línies concèntriques en el llom i un fragment de sitra. Aquest conjunt ceràmic permet situar les estructures entre els segles IX i XI. (RIU, 1998; SÀNCHEZ, 1998). A aquest conjunt caldria afegir l’excavat recentment en l’anomenat Can Gambús 3, format per 24 sitges, 3 cubetes i les restes d’una fonamentació, amb una cronologia que abraça des de l’alta edat mitjana fins al segle XIV (CODINA, ARTIGUES, 2006) Àrea 2

Es trobava situada dalt de la carena on es documentaren un total de 59 estructures concentrades totes elles en la banda oest de la plataforma superior, amb una cronologia que aniria des del segle X fins el segle XIV, moment de màxima expansió de l’assentament.

Dels segles X-XI són les estructures més antigues formades per una sitja, 1 retall, 5 tombes i un forn de producció ceràmica. La sitja presenta les mateixes característiques que les més modernes, cos globular amb fons còncau.

Les 5 tombes es troben en l’extrem oposat a la resta d’estructures. Les fosses més ben conservades permeten assegurar que són fosses de tipus antropomorf i que poden datar-se entre els segles IX i XI. Es troben en un estat molt arrasat: només n’hi ha dues de senceres i amb una orientació O-E.

134

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

El forn era de planta circular amb un diàmetre conservat de 2,10 metres i el praefurnium situat al sud-oest. Es trobava excavat en el subsòl i presentava les seves parets rubefactades. L’excavació de la cambra de combustió va permetre documentar part de la graella enfonsada.

Figura 9. Forn amb part de la graella documentada (Autor: Pere Lluís Artigues – CODEX, SCCL).

La resta d’estructures estan formades principalment per sitges de cos globular amb el fons còncau o cilíndriques amb el fons pla, totes elles datades en els segles XII i XIV. El material ceràmic recuperat de l’interior de les sitges i retalls eren principalment olles, cassoles, canelobres, tapadores, on la decoració predominant era la de línies concèntriques amb línies ondulades. Les més modernes acompanyades amb fragments de plat decorats en verd i manganès. Cal destacar un gran retall, la UE 4077, de 28 metres de llargària. Presentava orientació nord-oest, sud-est amb pendent vers el sud-est on en aquest extrem girava 90 graus

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

135

al sud-oest, i es trobava en el seu límit les restes d’un tapiat de pedres. Aquest ha estat interpretat com una rampa de comunicació de l’àrea més elevada de l’assentament amb l’inferior. Àrea 3

La conforma l’habitatge que es troba en la part més occidental del jaciment a tocar de l’autopista amb una superfície aproximada de 875 m2. Malgrat l’elevat nivell d’arrasament, s’han pogut diferenciar quatre àmbits. En els quatre casos l’espai es delimita per un rebaix al subsòl geològic amb restes de murs perimetrals. Associats a aquests es van documentar 10 sitges i 3 cubetes.

-Àmbit 1 L’àmbit 1 se situava a l’extrem sud-oest del conjunt amb unes dimensions de 7,10 metres de llargada i 3,40 metres d’amplada. Es tractava de la part més ben conservada, ja que mantenia encara força potència estratigràfica i el seu perímetre es trobava ben delimitat per murs que conservaven fins a dues filades de pedres.

La tècnica dels murs d’aquest àmbit era diversa. D’una banda, teníem el mur 736, molt més arrasat i que presentava un aparell de còdols sense treballar i terra barrejada, de característiques semblants a les UE 7078 i 7121, dels àmbits 3 i 4. D’una altra banda, els murs UE 735 i UE 737 estaven fets emprant una tècnica que combinava un exterior de pedres de mitjanes i grans dimensions, amb un interior amb pedres petites i argila. En l’interior de l’àmbit es va documentar un paviment de morter de calç, molt disgregat i que ocupava només la banda SE de la part central. Funcionant amb aquest paviment hi havia 14 forats de pal, dos dels quals presentaven la mateixa alineació que els que van ser documentats en l’àmbit 2, cosa que ens portaria a pensar que en els àmbits 1 i 2, hi devia haver una filada de pilars centrals que podrien sostenir una coberta a dues aigües. En un moment posterior es devien amortitzar aquests nivells (paviment i forats de pal) elevant la cota del terreny i afegint-hi una nova estructura a sobre. Aquesta nova estructura (UE 738), situada en el centre nord de l’estança, estava feta amb còdols i lloses planes, lligats amb un morter de calç. La seva funció podria ser de suport o sustentació, en substitució dels pilars de fusta. -Àmbit 2 Situat a l’extrem nord-oest, presentava una planta amb tendència rectangular de 6 m de llargada per 3,08 d’amplada. En el seu interior es van documentar nombrosos forats de pal (10) i dues sitges de secció trococònica, una de les quals (UE 7001) encara conservava la boca sencera i les marques per encaixar una tapadora. Pel que fa als forats de pal, n’hi havia quatre que marcaven una alineació que seguia l’eix longitudinal del retall, que cal relacionar amb la possible coberta a dues aigües que

136

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

ja hem esmentat anteriorment. La resta se situaven a la banda oest i delimitaven el que podria ser una subdivisió de l’espai intern.

-Àmbit 3 Situat en la part sud-est del conjunt. Presentava una planta de forma irregular amb tendència rectangular de 6 metres de llarg i 4,20 d’amplada. En el seu interior, en la part més oriental, van aparèixer diferents forats de pal. En una fase posterior i després d’una anivellació de l’espai interior, s’afegiria un mur de maçoneria. Finalment tres sitges retallaran l’espai interior en la darrera fase d’ús del conjunt. Pel que fa a la tipologia de les sitges, totes tenen fons pla i cos globular, excepte UE 7123, de fons lleugerament còncau i cos cilíndric. -Àmbit 4 Retall de planta irregular amb certa tendència triangular de 5,45 m de llargada i 3,10 d’amplada, aquest àmbit se situa al nord de l’àmbit 3. Al seu interior es van documentar alguns forats de pal associats a un nivell d’ús, de terra piconada. En aquest cas igual que en l’anterior, després de l’amortització dels forats de pal i el paviment es documenta un mur de maçoneria de pedra i terra (UE 7078).

-La resta d’estructures Fora del que hem anomenat àmbits, es documenten un grup de retalls. Concretament, tres cubetes: una de cilíndrica i dues més de globulars; un forat de pal i cinc sitges de cos globular i fons pla, que se situen en la seva majoria en la banda nord del conjunt. Totes les sitges estaven poc arrasades i se’n conservava una bona fondària, entorn al metre i mig i en algun cas, fins i tot, el que sembla la boca de la sitja. -Evolució del conjunt i cronologia Aquest conjunt excavat és un exemple d’arquitectura domèstica rural d’època medieval, i amb les dades que tenim podem dir que l’assentament fou construït a l’alta edat mitjana, perdurant segurament fins al segle XIV o XV. Aquestes darreres dates vindrien confirmades per la localització de dos fragments ceràmics amb coberta en blanc estannífer, un dels quals presentava traces del que semblava reflex metàl·lic, en les sitges 7121 i 7123.

Les estructures més antigues (ss. X-XI) estarien representades per les sitges UE 147, 7063 i 7143. Sitges de cos globular i fons pla. El material respon principalment a olles de cos globular i fons pla, decorat en el llom amb línies concèntriques. En menys quantitat gerres, gibrells i grans contenidors. La capacitat calculada oscil·la entre 914 i 1.593 litres. Aquestes sitges es troben al voltant de l’àmbit 3, fet que podria indicar l’origen del conjunt al voltant del qual creixerà, durant els segles XII-XIII. En aquest moment de màxima activitat és quan el conjunt es desenvolupa en la màxima extensió i es construeixen tots els àmbits definitius en dues fases. La primera fase estaria caracteritzada per una utilització predominant de la fusta com a element constructiu, fet documentat pels nombrosos forats de pal. La segona fase representa una amortització d’aquests elements lignis i una progressiva introducció de la pedra, murs perimetrals i interns. Les sitges són totes globu-

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

137

lars amb el fons pla amb una capacitat d’entre 1.140 i 1.265 litres a excepció de les dues sitges troncocòniques localitzades dintre de l’àmbit 2 de 119 i 625 litres ja que estaven senceres.

El moment d’abandonament s’hauria de situar entre els segles corresponen les sitges 7121 i 7123.

UE 747 U

a les que

3 706 UE 8 707 UE

55 E7

UE 0 709 UE

791

1 715 UE

0 712

045

7 UE

1 700 43 UE 71 UE 7 79 6 UE 716 UE 757 UE UE

XV,

745

4 710

751

UE UE

XIV

UE UE

1 712

1 711

736 123

7 UE

5 707 UE

737 UE

735

7 711

Figura 10. Planta del nucli rural (Autor: Mario Granollers – CODEX, SCCL). Àrea 4

Es troba situada a l’extrem nord del jaciment. El conjunt deuen ser les restes d’un hàbitat rural molt desfigurat i del qual només s’han conservat els retalls: 16 sitges, 3 cubetes i tres grans fosses.

138

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

En el conjunt de sitges hi trobem diverses tipologies, que ja es repeteixen en altres àrees del jaciment. La més nombrosa és la de cos globular amb el fons pla, amb 9 exemples, seguit per 6 de cos cilíndric i una sola estructura de cos globular amb fons còncau, amb unes dimensions conservades que oscil·len entre els 82 i 184 centímetres de fondària i una capacitat d’entre 354 i 1.685 litres. Per altra banda les cubetes presenten aproximadament 1 metre de diàmetre i una fondària conservada d’entre 30 i 60 centímetres.

Cal prestar atenció a l’associació d’algunes de les sitges amb cubetes. Aquest és el cas de les sitges UE 911, 917 i 966, amb les cubetes UE 913, 936 i 968 respectivament, on les estructures són quasi tangents, tallant la cubeta una petita part de la sitja. Les sitges es troben alineades, les cubetes es localitzen sempre a la banda sud. En la intersecció dels dos retalls, sitja i cubeta, es troba un muret efectuat en pedra seca, del que només n’hem documentat dos. Desconeixem el perquè d’aquesta simbiosi i la possible funcionalitat dels murets així com les dels retalls que podria no ser la d’emmagatzematge.

Mentre que la totalitat de les sitges es troben en el nivell pla del sòl, n’hi ha dues excavades en el subsòl. De la sitja UE 917, de grans dimensions, s’excavà en la cara sud una galeria, que corre vers el sud uns 3’60 metres fins a sortir a la superfície. En el sòl de la galeria s’han documentat dues sitges, la UE 977 i la UE 979, les dues de cos globular i fons pla i en les quals són visibles els encaixos de la tapadora. Aquesta galeria s’havia de construir en un moment en què la sitja UE 917 ja havia deixat de funcionar com a tal. De moment, i fins que no avanci més l’estudi, només podem aventurarnos a efectuar dues hipòtesis referents a aquestes sitges. La primera és que funcionessin com a fresquera, i la segona, que el seu propietari volgués ocultar-les.

La resta d’estructures responen a grans retalls, dels quals podem diferenciar-ne dos tipus, la UE 919, retall irregular de funcionalitat dubtosa, i les ue 939 i 941, de planta rectangular amb el fons pla. Possiblement ens trobem davant de les restes de dos fons de cabana d’aquesta època, encara que l’estratigrafia interna no ha aportat cap nivell d’ús. Aquesta idea ve reforçada pel fet que el retall UE 941 presenta, a més, dos forats de pal en el límit nord. Cronològicament, cal situar aquest conjunt de sitges i retalls entre els segles XII i XIII, a partir del material ceràmic, format en la seva quasi totalitat per olles de cos globular amb llavi exvasat i coll curt, principalment de cocció reductora, acompanyat en menys quantia per cassoles. Sobre el llom de les olles hi acostuma a haver línies concèntriques o línies concèntriques i ondulades (PADILLA, LAPUENTE 1984; ROIG, COLL MOLINA, 1995; ROIG I ROIG 2002).

La intervenció arqueològica a Can Gambús 2 ha permès posar al descobert diferents assentaments medievals que, conjuntament amb els documentats en altres àrees, com els de Can Roqueta II (Sabadell) o Torrebonica (Terrassa), permeten conèixer l’evolució del poblament medieval. Les dades obtingudes permeten situar-ne l’origen entre els segles IX i XI ampliant-se durant els segle XII i XIII, moments de màxima activitat, perdurant fins al segle XIV. L’activitat ha estat sempre l’agrícola. L’estudi car-

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A CAN GAMBÚS 2, SABADELL (VALLÈS OCCIDENTAL)

139

pològic11 ha permès confirmar que el conreu de certs productes no va variar des del segle XI fins al XIII. S’han recuperat força exemplars d’espècies de fruiters com la vinya (Vitis vinifera ssp. Vinifera), la més nombrosa, seguida en menys quantitat per figues (Ficus carica) així com alguns pinyols de cirerer (Prunus cf. avium/cerasus). Igualment hi ha presència d’ordi vestit (Hordeum vulgaris) i blat nu (Triticum aestivum/durum) així com algunes lleguminoses, llentia (Lens culinaris) i guixa (Lathyrus sp.), i de manera molt testimonial, alguns exemplars de pèsols (cf. Pisum sativum).

BIBLIOGRAFIA

ARTIGUES CONESA, P.LL.; RIGO JOVELLS, A. (2002): Castellarnau (Sabadell). Evolució d’un nucli rural del segle I aC. Al segle VII dC. Quaderns d’arqueologia de Sabadell, 2. Museu de Sabadell. CARBONELL E, FOLCH J, MARTÍNEZ J (1991): “Notícies de les excavacions al jaciment ibèric i romà de Can Feu (Sant Quirze del Vallès) campanyes 1987-1988.”. Limes., núm.1, p. 151-154. CARLÚS, X. (1999): “La Cabana del bronze inicial de la Vall Suau (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)”. Limes, núm. 6-7, p. 19-29. CODINA, D; ARTIGUES, PLL. (2006): Informe de la intervenció arqueològica al jaciment de Can Gambús 3. Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca. Generalitat de Catalunya. CRAC (2002): “L’assentament ibèric de la Facultat de Medicina de la UAB (cerdanyola del Vallès).” Limes, núm. 8. BOQUER, S.; GONZÁLVEZ, L.; MERCADAL, O.; RODÓN, T. i SAENZ, L. (1990): “Les estructures del bronze antic-bronze mitjà al jaciment arqueològic de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)”. Arraona, núm. 7, III època, p. 9-25. BOQUER, S.; GONZÁLVEZ, L.; MERCADAL, O.; RODÓN, T. i SAENZ, L. (1992): “Un nou assentament del bronze-ferro al Vallès: Can Roqueta”. Tribuna d’Arqueologia 1990-1991, p. 41-51. BOQUER, S.; BOSCH, J.; CRUELLS, W.; MIRET, J.; MOLIST, M. i RODÓN, T. (1995). El jaciment de l’institut de Batxillerat Antoni Pons. Un assentament a l’aire lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona). Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 15, Generalitat de Catalunya, Barcelona. BORDAS, A. DIAZ, J. POU, R. PARPAL, A. MARTIN, A. (1994). “Excavacions arqueològiques 1991/1992 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)”. Tribuna d’Arqueologia 1991-1992. CARLÚS, X. i DÍAZ, J. (1995): “El jaciment del bronze inicial de Can Ballarà (Terrassa, Vallès Occidental)”, Terme, núm. 10, p. 38-45. CUESTA, F. (1983): “Un fondo de cabaña de la Edad del Bronce en Can Barba. Terrassa”. Arrahona, núm. 16, II època, p. 17-59. FRANCÉS, J. (1991): “La cabana del bronze final de can Bertran, Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental”. Limes, núm. 2, p. 29-41. FRANCÉS, J. (1993): “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB. Primers resultats”. Limes, núm. 3, p. 5-24. 11

Estudi fet per l’especialista Daniel López i Reyes (ROCS SCP/UB).

140

P. LL. ARTIGUES, P. BRAVO I E. HINOJO

FRANCÉS, J. (1995): “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 5, p. 147-177. LAPLACE, G. (1973): “Sobre la aplicación de las coordenadas cartesianas en la excavación estratigráfica”. Speleon, núm. 20, p. 139-159. MARTÍN, A. (1990): “El neolític i el Calcolític al Vallès”. Limes, núm. 0, p.10-22. MARTÍN, A. (1990). “Dinámica del Neolítico Antiguo y Medio en Cataluña”. Aragón Litoral Mediterraneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, núm. 1302, Institución Fernando el Católico, Diputación de Zaragoza. MARTÍN, A. (1992). “Estrategia y culturas del Neolítico final y Calcolítico en Catalunya”. Aragón Litoral Mediterraneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, núm. 1302, Institución Fernando el Católico, Diputación de Zaragoza. MARTZLUFF, M. (2000): “Note sur l’implantation du Neolithique dans le chaos granitiques de la Cerdanya orientale”. 9è col.loqui internacional de Puigcerdà. Puigcerdà. pp: 167-169. MAYA, J.L. (1985): “Silos de la primera Edad del Hierro en la Universidad Autónoma de Barcelona”. Estudios de la Antigüedad, 2, UAB, Cerdanyola, p. 147-218. MAYA, J.L. (1990): “¿Bronze final o primera edad del hierro? La problemática en el marco de la Depresión Prelitoral”. Limes, núm. 0, p. 31-43. MAYA, J.L. (1992): “Calcolítico y Edat del Bronce en Catalunya”. Aragón Litoral Mediterraneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, núm. 1302, Institución Fernando el Católico, Diputación de Zaragoza, p. 515-554. MUÑOZ, A. M. (1965). La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa. Instituto de Arqueología y prehistoria. Universitat de Barcelona. Publicaciones eventuales, 9. Barcelona. PADILLA LAPUENTE, J.I. (1984): “Contribución al estudio de las ceràmicas grises catalanas de época medieval: el taller, los hornos y la producción de Casampons (Berga)”. Acta Mediavalia, Annex 2, p. 99-143. PETIT, M. A. (1986). Contribución al estudio de la Edad del Bronce en Catalunya: comarcas del Moianès, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Barcelonès y Baix Llobregat. Tesi Doctoral, Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, Cerdanyola del Vallès. PETIT, M. A. (1990): “Les primeres etapes de l’edat del bronze al Vallès”. Limes, núm. 0, p. 22-23. POU, R. MARTÍ, M. BORDAS, A. Díaz, J. MARTÍN, A. (1995): “La cultura de los “Sepulcros de Fosa” en el Vallés. Los yacimientos de “Bóbila Madurell” y “Camí de Can Grau”. (Sant Quirze del Vallès y La Roca del Vallès)”. I Congrès del Neolític a la península Ibèrica Gavà – Bellaterra, Rubricatum, 1, p.519 – 526. RIU-BARRERA, E. (1998): “La ceràmica espatulada i les sitres de la Catalunya Vella (IXXII), a més d’unes quantes observacions sobre l’arqueologia, la ceràmica i la història”. Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval, 4.p. 21-27. ROIG, J; COLL, J.M I MOLINA J.A. (1995): “El forn de la Vinya d’en Sant (Castellar del Vallès) i els contextos ceràmics del segle XIII al Vallès” Arraona 17, p. 9-36. ROIG I DEULOFEU, A; J. ROIG I BUXÓ. (2002): La Vila medieval de Sabadell (segle XIXVI). Dotze anys d’arqueologia a la ciutat (1988-2000). Quaderns d’Arqueologia de Sabadell, 1. Sabadell. SÁNCHEZ, E. (1998) “ La ceràmica alt-medieval de la plaça Doctor Guardiet de Rubí”. Actes del I Congrés d’Arqueologia Medieval i moderna a Catalunya, p. 124-128.

La cova sepulcral de Montanissell (SallentColl de Nargó, Alt Urgell): pràctiques funeràries singulars durant l’edat del bronze al Prepirineu NÚRIA ARMENTANO, JOSEP GALLART, XAVIER JORDANA, JOAN B. LÓPEZ, ASSUMPCIÓ MALGOSA i NÚRIA RAFEL1

Un equip d’afeccionats a l’espeleologia d’Isona, pertanyents al Cos de Bombers Voluntaris d’aquesta localitat, van descobrir la cova sepulcral de Montanissell durant la primavera de 2004. Tot seguit informaren als Serveis Territorials de Cultura de Lleida de l’existència de restes humanes i aixovars metàl·lics en la cavitat i, després de ser visitada per l’arqueòleg territorial (Josep Gallart) i posteriorment (octubre de 2004) pel conjunt de signants d’aquest breu article, es va efectuar una avaluació sobre la importància de la troballa, que va significar la seva singularitat en el context de la zona geogràfica i l’època (edat del bronze) i destacar el potencial d’informació que l’excel·lent estat de conservació de les restes permetia assolir. No obstant això, l’accés a la cavitat, tant pel que respecta a l’aproximació a l’entrada, com pel descens a l’indret on s’havien fet els enterraments, comportava uns riscos i un grau de dificultat tècnica molt elevats, que constituïen un escull important a l’hora de dissenyar un projecte d’intervenció. La Direcció General del Patrimoni va assumir directament el problema i va establir un acord amb la Direcció General d’Interior per tal de posar en marxa un Pla de Seguretat que garantís l’èxit de l’operació. S’encarregà al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) la coordinació i direcció general del projecte i a través de l’Àrea de Coneixement i Recerca s’atorgà una subvenció de 49.000 € a la Universitat de Lleida, que va assumir la seva direcció científica i operacional. 1. N. Armentano, X. Jordana i A. Malgosa pertanyen al Grup de Recerca en Osteobiografia de la Unitat d’Antropologia de la UAB; J. Gallart a l’Àrea de Coneixement i Recerca; Serveis Territorials de Cultura de Lleida; J. B. López al Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL i N. Rafel, professora i investigadora de Prehistòria de la UdL, era directora del Museu Arqueologia de Catalunya en el moment de desenvolupar el projecte.

142

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Mentrestant, la notícia de la troballa ja havia tingut ressò en els mitjans locals i la cova començava –malgrat les dificultats d’accés– a ser visitada per part de nombrosos afeccionats de la zona que, tot i la suposada cura, malmetien gradualment les restes. Durant el mes de febrer fou segellada amb cable d’acer i tot seguit es va posar en marxa la primera fase d’actuació, centrada a endegar l’execució del Pla de Seguretat (abrilmaig de 2005). L’adequació dels accessos i descens fou coordinada pel Grup de Rescat i Accions Especials (GRAE) del Cos de Bombers de Cerdanyola (Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya), en col·laboració amb el Cos de Bombers Voluntaris d’Isona i el GRAE de la Pobla de Segur. La Federació Catalana d’Espeleologia proporcionà també recursos materials i humans per la seva posada en funcionament i Telefónica Móviles els recursos necessaris per gaudir d’electricitat a l’interior de la cavitat. La direcció de l’execució global del projecte es va assumir de manera conjunta per les institucions i persones signants d’aquest article i un equip mixt format per 10 arqueòlegs i antropòlegs procedí durant els dies 29 de maig i 18 de juny de 2005 a l’excavació dels enterraments (2a fase d’actuació).2 Un ampli equip interdisciplinari3 s’ha encarregat amb posterioritat de l’estudi del conjunt de restes aparegudes, així com de les anàlisis i recerques paral·leles necessàries, de manera que està previst presentar ja en el decurs de l’any 2007 la memòria final i la monografia del projecte (3a fase d’actuació). Aquest article constitueix així una síntesi d’aquests resultats definitius, que amplia i matisa avenços anteriors (López et alii, 2005), així com algunes de les informacions presentades fa més d’un any (8 de febrer de 2006) en el cicle de conferències publicades en aquest volum.

2. Van participar en l’excavació, a més dels responsables de la intervenció: Raul Balseda, Xavier Clop, Anna Colet i Joan Francès (arqueòlegs) i Josep M. Puche i Helena Gómez (planimetria i fotogrametria). 3. – Estudi de l’arqueofauna: Ariadna Nieto (Grup d’Investigació Prehistòrica, Laboratori de Recerca Arqueològica de la Universitat de Lleida) – Estudi geològic: Antoni Freixes i Josep M. Cervelló (Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona). – Estudi antracològic: Raquel Piqué (Laboratori d’Arqueobotànica de la Universitat Autònoma de Barcelona) – Estudi dels elements d’ornament fets amb materials orgànics i de les matèries primeres minerals de les ceràmiques: Xavier Clop (Departament de Prehistòria de la Universitat de Barcelona) – Estudi tipològic dels materials ceràmics: Joan Francés (Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola) – Anàlisis paleometal·lúrgiques: Salvador Rovira (Instituto Rocasolano de Madrid) – Estudi paleometal·lúrgic: Carme Rovira (Museu d’Arqueologia de Catalunya) – Datacions absolutes per radiocarboni: Laboratori Beta Analytical de Miami – Antropologia genètica: Marc Simon, col·laborador del Grup de Recerca en Osteobiografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual dirigeix el conjunt de la recerca antropològica en aquest projecte – Restauració del materials ceràmics i metàl·lics: Laboratori d’Arqueologia (Servei Cientificotècnic de la Universitat de Lleida)

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

143

1. SITUACIÓ, CARACTERÍSTIQUES I SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA GENERAL DEL JACIMENT

La serra de Sant Joan de Montanissell discorre més o menys paral·lela al sud de la serra de Boumort, una de les unitats morfològiques característiques de la zona central de les serres interiors del Prepirineu català. La cova es troba situada en la cara sud de la serra, en el terme municipal de Sallent, pedania de Coll de Nargó (Alt Urgell). Les seves coordenades UTM són: x: 0350383; y: 4673047 i l’altitud, 1.557 metres sobre el nivell del mar (amb un marge d’error de 20 metres). Se situa gairebé en el límit de les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. S’hi accedeix des de Coll de Nargó o Isona per la carretera L-511. Si s’opta per la primera de les opcions, cal arribar fins al Port de Bóixols i a mig descens (K 20,200) es troba a la dreta la cruïlla per anar a Sallent i Montanissell o cap als Prats. Des d’aquest punt s’observa ja, a mitja alçada de la paret sud de la serra, l’entrada de la cova (Fig. 1). Per arribar-hi es pot pujar pel dret (opció que es va descartar) o donar el tomb per darrere, seguint el camí dels Prats i agafant una pista que s’enfila per la cara nord cap els repetidors que hi ha en la carena, gairebé en la vertical de la cova. Una mica abans d’arribar a la part més alta i uns 50 metres cap a l’est s’accedeix a un coll en fort pendent, que mena fins a una estreta feixa, la qual condueix pel mig dels penya-segats fins a l’entrada de la cova. La cavitat forma part d’una complexa formació càrstica amb una antiguitat que supera els 2 milions d’anys (Finiterciari), tot i que les traces de la seva freqüentació humana no es detecten abans de l’Holocè recent, durant el període neolític. L’estudi geològic de la dinàmica evolutiva d’aquest immens complex que travessa la serra es troba en curs de realització, i un dels interrogants més significatiu des del punt de vista arqueològic és de poder discernir quin va ser l’accés a l’indret on van ser efectuats els enterraments. En les circumstàncies actuals, com hem explicat, aquest s’efectua des de la cara sud. Un cop a l’entrada, es travessa un estret passadís ascendent d’uns 40 metres de llargada i tot seguit cal descendir al fons d’un pou d’uns 28 metres de fondària que desemboca en una immensa galeria, en un racó de la qual, gairebé en la vertical del pou, apareix una cubeta en lleuger pendent cap al nord i amb una superfície al voltant d’uns 20 m2, que va esdevenir l’espai sepulcral on van ser dipositats els diferents cadàvers (Fig. 2). Aquesta cubeta, constitueix una espècie de “cambra funerària”, delimitada de forma natural per un caos de grans blocs despresos del sostre de la galeria molt abans de la seva freqüentació humana i situada, com ja hem avançat, en un indret marginal i recòndit en el context de l’àmplia superfície i complexa morfologia de la cavitat. Les característiques del pou, amb els darrers 16 metres extraplomats fan difícil imaginar, tot i que no pot descartar-se, que l’accés a la cambra funerària s’efectués seguint aquesta via. D’altra banda, els esquelets no presentaven traumatismes significatius que poguessin indicar un abocament brusc des de la part alta del pou i, al contrari, es repetien unes determinades pautes rituals i gestos funeraris en els enterraments, que exigien la presència de terceres persones a l’hora d’efectuar-los. En aquest sentit, avui sabem que 1250 anys després, cap el 200 cal.ANE, almenys una cabra jove va entrar a la cavitat i no degué saber sortir-ne, perquè va morir dins de la cambra funerària. L’animal tampoc presentava cap traumatisme i podria ser l’argument més convincent per pensar que existia una altra entrada menys abrupta.

144

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Figura 1. Situació i accés a la cova Montanissell.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

145

Figura 2. Planta i secció generals de la cova. No obstant això, les exploracions fetes per les galeries que discorren en sentit contrari a l’accés actual presenten també un traçat i perfil de difícil recorregut, amb rampes i desnivells de gairebé 3 metres d’altura amb la qual cosa la seva utilització esdevé igualment problemàtica. És possible que aquest altre hipotètic accés hagi sofert modificacions posteriors als propis enterraments (despreniments de blocs, esllavissaments…), però el que resulta evident és que va existir una voluntat intencionada d’ocultar i preservar aquestes inhumacions en la part més recòndita de la cavitat, fet que contrasta amb les pràctiques funeràries contemporànies (enterraments col·lectius en coves de poca fondària o en dòlmens) fins ara conegudes en l’àrea pirinenca catalana. L’estratigrafia d’aquest espai presentava un primer caos de blocs (UE 06) reposant directament sobre la roca calcària natural (UE 04) i segellat parcialment per un potent estrat de fines argiles (UE 03) arrossegades per les diferents filtracions d’aigua que puntualment penetren en la cova. Damunt d’aquest estrat apareixen unes (per indrets diverses) fines capes de calcita o espeleotemes (UE 05) que en successives laminacions arribaven a adquirir gruixos de 2 o més centímetres. Aquest tipus de fenomen s’explica per l’efecte aerosol que provoca la humitat i la filtració d’aigües, i l’espeleotema pot formar-se en un curt espai de temps, sense que forçosament hagi d’estar vinculat a grans crisis climàtiques que comportin canvis dràstics o alteracions de llarga durada de les temperatures i del règim hídric habitual.

146

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Damunt la darrera d’aquestes capes (UE 02) i en un cas sobre la roca mare natural, s’havien dipositat un total de 8 inhumacions humanes i algunes restes de fauna ocupant la pràctica totalitat de la superfície útil de la cubeta. Tot i que, com es veurà més endavant, hi havia una superposició puntual d’alguns dels ossos en tres dels enterraments, l’estratigrafia del conjunt era de tipus horitzontal i va formar-se durant un espai de temps bastant curt, vers la meitat del II mil·lenni cal ANE (vegeu infra l’apartat 6). No obstant això, entre les laminacions de calcita (UE 05) i en conseqüència per sota la capa on reposaven els esquelets, es va observar una concentració de carbons d’un únic tronc (Pinus silvestris nigra), la datació radiocarbònica del qual es remunta al ~4500 cal. ANE. Aquesta dada esdevé interessant, però no és forçosament indicadora d’una freqüentació humana de la cova durant el Neolític mitjà. Molt possiblement correspongui a una torxa llençada des de dalt del pou en aquesta època per potser, observar la seva fondària. Reprenent el fil de la seqüència, cal destacar que, sorprenentment, la major part dels esquelets es conservaven tal com van ser acuradament dipositats sobre el terra i sense presentar-se segellats per cap tipus de sediment. En aquest sentit, la formació damunt dels quatre enterraments situats en la meitat oest de la cambra d’una altra fina capa de calcita, que no arribava a ocultar la seva forma i perfils originals, va afavorir encara la seva preservació. Dels quatre restants, però, els dos situats en la part central (E-5, una nena, i E-1, la “senyora” de les muntanyes), així com les restes de fauna que els acompanyaven, apareixien en connexions anatòmiques parcials, remenats i amb múltiples fractures. Les raons d’aquestes remocions no semblen atribuïbles a fenòmens postdeposicionals de gènesi natural i una de les causes podria ser, com ja hem assenyalat, la penetració en l’indret 1250 anys després d’almenys una cabra erràtica, que morí segurament d’inanició dins de la cambra.4 Les visites incontrolades posteriors al seu descobriment també són un altre factor a considerar.

2. CARACTERÍSTIQUES DELS ENTERRAMENTS, ASPECTES RITUALS I GESTOS FUNERARIS

El conjunt està format per 8 inhumacions de tipus primari que, com es veurà, no van ser fetes simultàniament (almenys totes), però sí, en un relativament curt espai de temps. Els cadàvers ocupaven de forma repartida pràcticament la totalitat de la superfície de la cambra funerària (Fig. 3), però la posició forçada d’alguns dels esquelets, l’existència d’algunes fractures antigues i l’evidència palesa de la superposició d’alguns ossos en tres de les inhumacions manifestaven clarament la pràctica d’algunes remocions dels cossos durant el període d’ús; d’igual manera que el gran percentatge general de connexió anatòmica dels esquelets (~80%) avala que aquestes accions es produïren quan els cadàvers encara es conservaven articulats i en conseqüència transcorreguts molts pocs anys després de l’enterrament primari. En aquest sentit, cal senyalar que

4. Les datacions de C14 han permés confirmar que dues altres cabres van penetrar també dins de la cova posteriorment, cap al segle I DNE i el 600 DNE, morint igualment a prop dels enterraments.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

147

l’enterrament E-9 s’efectuà sobre els peus de l’E-8 i que al mateix temps l’enterrament E-7 cobria algun os erràtic de l’E-9. La resta d’esquelets no presentava cap contacte físic. Pel que fa a ritus i gestos funeraris poden remarcar-se algunes de les pautes generals més repetides: la posició majoritària dels cossos en decúbit supí o lateral esquerre amb les cames semiflectides, la col·locació d’una pedra relativament gran a prop del cap o del tòrax i l’enterrament dels individus femenins adults o joves amb els seus ornaments personals de bronze o petxina. Determinades ofrenes: càrnies o ceràmiques, semblen més aleatòries, i és destacable que aquestes darreres apareixen sempre incompletes, representades en alguns casos per un sol fragment.

Figura 3. Planta general de les inhumacions. (Infografia: Josep M. Puche)

148

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Aquest fenomen es repeteix en molts dels enterraments en coves i dòlmens de l’àrea catalana i altres zones, i constitueix un interrogant sense cap explicació completament satisfactòria. La cova de Montanissell, però, ateses les circumstàncies excepcionals de conservació, confirma que la presència parcial de vasos o fragments isolats respon, efectivament, a un gest funerari intencionat. Les característiques concretes de cada enterrament poden sintetitzar-se com segueix:

Enterrament E-1 Estava situat a la part central de la cambra, en posició decúbit lateral esquerre i amb una pedra al tòrax. Com hem avançat, des del punt de vista ossi és un dels que es presenta més remogut i fracturat. Correspon a una dona adulta d’una edat entre els 40 i els 45 anys. Cal destacar la presència d’una fractura perimortem de tipus espiroide, de traç helicoïdal, al terç proximal de la diàfisi de l’húmer dret, la qual podria haver estat vital (Fig. 4). Constitueix, d’altra banda, l’enterrament amb l’aixovar més important de la cova, integrat per dos braçalets en espiral de bronze i un collaret mixt de denes tubulars de bronze i dentalia que la difunta portava col·locats en el moment de l’enterrament, tal com ho palesen les traces verdoses d’oxidació en els avantbraços i les vèrtebres cervicals. Una diadema de bronze doblegada i amb evidències de fissures antigues apareixia també entre el cos de la dona i el d’una nena, E-5, enterrada a prop dels seus peus, per la qual cosa és difícil precisar a quina d’elles pertanyia, tot i que les traces d’oxidació es concentraven en els ossos de la nena. En qualsevol cas sembla evident que cap d’elles la duia col·locada i que constituïa l’ofrena d’una peça amortitzada. Un fragment de tasseta carenada acompanyava clarament l’enterrament de l’individu adult i l’ofrena d’una cabra només representada per un metatars, apareixia també entre el conjunt de restes òssies. Enterrament E-5 Els ossos, com hem dit, apareixen molt propers a la dona descrita en l’E-1. Les restes òssies d’aquest segon esquelet estaven encara més remogudes i desarticulades, la qual cosa impossibilita determinar la seva posició anatòmica original.

Figura 4. Húmer dret de la dona de l’enterrament E-1. Es pot observar la fractura perimortem de tipus espiroide al terç proximal de la diàfisi.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

149

L’anàlisi genètica ha permès determinar que es tracta d’un individu subadult femení d’una edat aproximada de 7 anys (±6 mesos) i ja hem explicat la dificultat per atribuir les diferents ofrenes a aquest enterrament o a E-1. Presentava també una fractura perimortem, de traç helicoïdal en la diàfisi del fèmur esquerre, molt similar a la descrita anteriorment per a l’esquelet de la dona, de marges de fractura llisos i sense signes de regeneració òssia. Possiblement tingué igualment conseqüències vitals o es produí molt poc després de la mort. No es descarta la possibilitat que ambdós individus (dona i infant) fossin enterrats simultàniament, donada la propera situació que tenen, i el grau similar de remoció i fracturació que presenten.

Enterrament E-2 Correspon a un individu masculí situat a la part sud-est de la cambra, enterrat directament sobre la roca i lleugerament distant de la resta. La posició era en aquest cas de decúbit lateral dret amb una pedra a l’alçada del cap, segurament a tall de coixí. La seva edat se situa també entorn els 7 anys (±6 mesos). No anava acompanyat de cap tipus de guarniment ni aixovar.

Enterrament E-7 L’esquelet apareixia encabit tocant la paret de la part nord de la cambra. Estava dipositat en decúbit supí amb una rotació esquerra de cintura escapular i pelviana. Una grossa pedra apareixia igualment a l’altura del coll i tòrax. Es tracta de l’únic individu masculí adult, amb una edat compresa entre els 40 i els 45 anys. Una agulla d’os, amb petites escotadures en la part proximal, aparegué a l’alçada del clatell, relacionada segurament amb el seu pentinat i com a única evidència dels seus ornaments personals. A tall d’ofrenes, aparegueren un fragment informe i un altre d’una vora amb nansa, decorats amb incisions. També es localitzà excepcionalment, un fragment de metàpode d’un bou, l’única resta d’aquesta espècie present en la cavitat. Com ja hem avançat, l’enterrament és posterior a L’E-9 (i en conseqüència a E-8), ja que sota del fèmur esquerre de l’E-7 es va trobar un fragment proximal de cúbit, i una apòfisi mastoide esquerra corresponent a la noia adolescent de l’E-9.

Enterrament E-8 Situat a la zona sud-occidental de la cambra, parcialment sobre la roca i sobre la capa de calcita, correspon a un esquelet de sexe femení, de 19-21 anys. Presenta una posició molt forçada que podria estar indicant que el cadàver va ser mogut dos cops, com a mínim, quan encara mantenia algunes de les seves parts toves; una primera per tal de dipositar l’individu de l’E-9, perpendicular just als seus peus, i una segona vegada per dipositar l’individu de l’E-10, a la part esquerra de l’esquelet. Probablement la posició inicial de l’individu era en un decúbit lateral dret, i ara el veiem en un decúbit pron, resultat de les pertorbacions degudes al pas per a altres enterraments. Juntament amb E-9, E-10 i E-11, forma part ja del grup de cossos recoberts per una capa de calcita o espeleotema (Fig. 5), citada anteriorment. Aquest fenomen es va produir quan el cos havia estat ja mogut, però conservant encara les articulacions, és a dir molt poc després d’aquestes accions.

150

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

La noia portava penjat també, formant part del seu ornament personal, un collaret mixt de denes tubulars de bronze, dentalia. i una petxina de “glicimeris”.

Enterrament E-9 Perpendicular, al nord de l’E-8 i parcialment damunt dels seus peus, aparegué en posició decúbit lateral esquerre, recolzat dorsalment contra una pedra. L’esquelet correspon a un individu femení de 14 anys (±1) i presentava a prop dels peus les restes fragmentades de la base i part inferior del cos d’un vas ceràmic sense decoració. Enterrament E-10 Correspon a les restes d’un individu articulat en decúbit pron, encabit a la zona més occidental de la cambra, plegat, i de boca terrosa. Probablement aquest individu estava lligat d’alguna manera per tal d’aconseguir aquesta posició de flexió màxima. Es tracta d’un individu subadult, d’uns 10 anys d’edat (±1), probablement masculí, que no va acompanyat de cap tipus d’ornament, ni aixovar.

Figura 5. Vista dels enterraments E-8 (dreta), E-9 i E-10 (a l’esquerra).

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

151

Enterrament E-11 Situat en l’extrem nord-oest de la cambra. Es tracta d’un individu femení, d’una edat estimada entorn els 12 anys (±1) que tampoc va acompanyat de cap tipus d’ornament ni aixovar. El cos es presentava articulat en posició decúbit supí, amb una rotació esquerra de cintura escapular i pelviana. Darrere del cap apareix també una pedra, segurament relacionada amb l’enterrament. A prop de la pelvis es diposità la base d’un petit vas polípode.

Val la pena assenyalar finalment, la presència a prop d’alguns dels enterraments (E7; E-9) de concentracions de carbons, aparentment troncs d’un mateix arbre, que no es poden interpretar com a llars o combustions in situ i que podrien correspondre millor a les restes de torxes abandonades durant l’acte funerari, sense poder precisar si es relacionen exactament amb l’esquelet més proper. Es tracta de tres taxons característics de l’ecosistema i substrat calcari on se situa la cova: pi negre (Pinus syvestris nigra), teix (Taxus baccata) i roure caducifoli (Quercus subg. quercus).

3. PALEOANTROPOLOGIA FÍSICA: CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES DELS INDIVIDUS

Tot i que ja s’han avançat alguns resultats de l’anàlisi antropològica referits a l’edat i el sexe dels sebollits, l’estudi integral de les característiques morfològiques de les restes esquelètiques permet obtenir altres resultats que, al marge de determinar certes patologies, poden suggerir hipòtesis sobre l’estil de vida d’aquestes poblacions de l’edat del bronze. 3.1 Fractures i traumatismes

Entre la gamma de fractures observada destaquen especialment les produïdes perimortem, com són els casos –ja esmentats– dels enterraments E-1 i E-5. Les fractures d’aquest tipus són aquelles produïdes en os fresc, i properes a la mort de l’individu. Això significa que poden haver tingut lloc poques hores abans de la mort, i per tant podrien estar relacionades amb la causa d’aquesta, o haver-se produït poques hores després, i ser indicatives d’algun factor postdeposicional relacionat amb el mateix ritual d’enterrament o el transport dels cadàvers. Tot i així, el traç espiroide (Fig. 4) de les dues fractures suggereix que probablement es tracti de fractures vitals. S’han observat també altres fractures postmortem relacionades amb factors tafonòmics, entre les quals cal remarcar aquelles produïdes durant el període d’ús de la cavitat, ja que confirmen la diacronia relativa dels enterraments i la remoció d’alguns cadàvers. Les fractures produïdes en èpoques posteriors, ja sigui relacionades amb la intrusió de cabres o amb les visites d’afeccionats després del seu descobriment, només plantegen el problema d’avaluar la seva intensitat per tal de poder reconstruir correctament el conjunt de la seqüència i les característiques dels rituals. Esdevé també interessant destacar una alteració patològica a la volta cranial de l’home adult de l’enterrament E-7. Es tracta d’una depressió de forma ovalada, d’uns 2

152

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

cm de diàmetre, localitzada a la paret exocranial a la part central del frontal, amb un petit orifici que travessa el díploe. No es distingeixen signes de regeneració, cosa que podria indicar que es tracta d’un procés inicial. Les dues possibilitats etiològiques que es plantegen són la traumàtica o bé la neoplàsica. 3.2. Marcadors d’activitat

S’han pogut observar trets morfològics, alguns de patològics i altres simples variacions anatòmiques, que poden ser indicatius d’activitat i que, per tant, s’engloben dins la denominació genèrica de “marcadors d’activitat”. Els dos individus d’edat més avançada, la dona de l’enterrament E-1 i l’home de l’enterrament E-7, presenten signes de patologia degenerativa, signes d’artrosi, en les articulacions de la columna vertebral i de les articulacions perifèriques de les extremitats, tant superiors com inferiors. La dona també presenta alteracions d’etiologia microtraumàtica. Cal destacar que no solament els individus adults presenten signes d’activitat repetitiva, i d’etiologia microtraumàtica. La noia juvenil de l’enterrament E-9 té una osteocondritis dissecans en l’articulació del genoll i una entesopatia en la inserció del deltoides a ambdós húmers. 3.3. Caràcters epigenètics

Els caràcters epigenètics tenen una influència genètica, però també ambiental. En aquests esquelets s’ha observat l’obertura septal, en la cavitat olecraniana del colze, en els dos individus d’edat més avançada, (E-1 i E-7), i també a l’infantil de l’enterrament central (E-5). Si bé aquest caràcter habitualment es relaciona amb la hiperflexió del colze i, per tant, amb l’activitat, també se li atribueix una certa heretabilitat, i en el nostre cas ho suggereix el fet de trobar-ho en un individu d’edat tant jove, com és l’infant de l’E-5. En l’extremitat inferior s’ha observat la presència del tercer trocànter, en la part proximal del fèmur, en cinc dels vuit individus, alguns són infantils. També, s’han observat trets relacionats amb determinades postures, com són les caretes tibials i l’escotadura de la ròtula, en els dos individus més grans. Aquests trets habitualment es relacionen amb hiperflexió del genoll i turmell, com la que es dóna quan algú es posa a la gatzoneta. En general, aquests caràcters epigenètics afecten tant els infants com els adults per la qual cosa podrien estar indicant el possible parentiu que hi ha entre ells, més que determinades activitats repetitives 3.4. Marcadors d’estrès

S’han observat alteracions esquelètiques inespecífiques (cribes i hipoplàsia de l’esmalt dentari) a pràcticament tots els individus infantils. Aquestes alteracions inespecífiques, que habitualment s’engloben sota el nom de marcadors d’estrès, estan relacio-

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

153

nades tant amb carències de tipus nutricional com amb vectors estressants de l’ambient físic, com poden ser infeccions agudes durant el període de creixement. 3.5. Patologia oral

Pel que fa a la patologia oral, la dona de l’enterrament central, E-1, mostra càries a la línia amelocementària - LAC i retrocés alveolar, la qual cosa habitualment es relaciona amb dietes toves. L’individu de l’E-7 presenta diverses alteracions bucals causades probablement per les dimensions reduïdes de l’arcada dental, i agenèsia del tercer molar. Per una banda presenta una malformació, consistent en una dent impactada, la canina en cara anterior, i per l’altra, una malposició de la incisiva lateral dreta, que s’observa en cara posterior. Presenta també retrocés alveolar i càlcul dental de forma generalitzada. Pel que fa al desgast de la cara oclusal de les peces dentals, aquest no és gaire acusat si tenim en compte l’edat dels dos individus adults. El poc desgast pot estar indicant un tipus de dieta més aviat tova. Per altra banda sí que s’ha observat un fort desgast extraalimentari als primers molars de l’home de l’E-7. Un altre indici d’aquest ús parafuncional de la boca, és l’osteocondritis dissecans producte de microtraumatismes d’aquesta articulació i que s’observa en els còndils mandibulars de l’enterrament infantil E-10. Sense poder ara explicar amb detall la gènesi del conjunt de les característiques morfològiques observades, pot destacar-se, però que tots els esquelets presentaven marcadors d’activitats repetitives, així com signes d’estrès relacionats amb el medi físic, que ens indiquen unes dures condicions de vida, característiques d’un ambient de muntanya i d’una comunitat de la qual només tenim indicis d’una activitat ramadera, atès el lloc de l’enterrament i les ofrenes de cabres que hi van aparèixer. Llargues caminades per rutes inhòspites, transportant càrrega més o menys feixuga i pesant; condicions climàtiques crítiques, dietes desequilibrades… deixaren l’empremta en el conjunt d’aquest grup del Prepirineu sense fer diferències ni per gènere ni per edats.

4. CARACTERITZACIÓ GENÈTICA DEL GRUP

Des de l’inici de la intervenció es va posar un especial èmfasi a dissenyar una estratègia orientada a la recuperació de l’ADN dels esquelets. S’establiren uns protocols estrictes de mostreig per evitar qualsevol tipus de contaminació i es recolliren mostres de tots els individus. L’estudi genètic es troba encara en curs de realització, però pot avançar-se ja que s’ha pogut recuperar ADN de totes les inhumacions i que la seva anàlisi aporta resultats espectaculars i pioners pel que fa a l’aplicació d’aquest tipus de recerca en l’edat del bronze catalana. Fins al moment, s’han desenvolupat dues analítiques diferents. D’una banda, s’ha extret i analitzat el gen de l’amelogenina localitzat als cromosomes sexuals, la qual cosa ha permès confirmar el sexe determinat inicialment a partir de l’estudi anatòmic en els individus adults, i determinar el sexe dels subadults. Els resultats s’han anat presentant durant la descripció dels enterraments (vegeu l’apartat 2).

154

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Per altra part, s’ha analitzat l’ADN mitocondrial que, com és sabut, constitueix una petitíssima part de la nostra informació genètica que només s’hereta per via materna. L’anàlisi s’ha basat en les diferències de la seqüència de l’ADN recuperat mitjançant dues metodologies: la seqüenciació directa d’un petit fragment de l’anomenat D-loop, i per una altra banda buscant canvis puntuals, amb RFLP, amb la qual cosa es pot classificar els individus en agrupacions anomenades haplogrups, dels quals a Europa n’hi ha 9. S’ha pogut obtenir la seqüència dels 8 individus i els resultats són sorprenents. Hi ha 4 haplogrups diferents, la qual cosa equival a dir que estan representats 4 “llinatges” materns diferents. Així, l’haplogrup J, el tercer en el rànquing europeu de freqüència, és el més representat i agrupa els individus dels enterraments E-5, E-7, E-9 i E-11. La resta pertanyen als haplogrups K (E-1),V (E-8) i U (E-2 i E-10). Aquestes dades, com veurem més endavant, són especialment significatives per poder valorar aspectes socials sobre la comunitat que utilitzava aquest sepulcre natural, la seva possible filiació geogràfica i també sobre la pròpia gestió de l’espai funerari. En aquest sentit, algunes de les hipòtesis inicials sobre el conjunt dels temes s’han hagut ara de modificar.

5. CRONOLOGIA ARQUEOLÒGICA I CONTEXT CULTURAL

Els elements mobles de cultura material recuperats, tot i que escassos, esdevenen fòssils directors vàlids per proposar una primera aproximació cronològica al període d’utilització de la cova com a sepulcre, així com per caracteritzar la possible filiació cultural d’aquests objectes. Els escadussers fragments de ceràmica feta a mà apareguts corresponen a formes carenades, poc discriminatòries espacialment i cronològicament, i el fragment decorat amb incisions, atesa la poca representació de la peça, tampoc millora aquest panorama. La base de vas polípode de l’enterrament E-11, és una peça menys abundant que les anteriors, per a la qual s’han proposat dos focus de producció, ambdós en territori francès (Martin, 1989): el conjunt de la Serralada Pirinenca i el Quercy. A Catalunya es coneixen una quinzena de jaciments (Maya, 1992), distribuïts principalment pels passos naturals de comunicació transpirinenca: les Nogueres, el Segre i el corredor Prelitoral. A França apareixen ja durant el bronze antic i tenen la seva màxima eclosió durant el bronze mitjà; a Catalunya en canvi, mentre no es demostri el contrari, no són coneguts fins al bronze mitjà, data que s’escau per a la cova si considerem, com ara veurem, la resta del material. Tot i així, cal recordar que en ambdues zones perduren fins la primera edat del ferro. L’agulla d’os amb escotadures proximals és d’un tipus gens freqüent en els jaciments de l’edat del bronze catalans i presenta amb un grau d’elaboració molt acurat que recorda exemplars calcolítics de la zona dels alts Alps francesos (Lemercier 2004, 59, fig. 51), però també amb una llarga perduració. Les denes de dentalia i les denes tubulars de bronze, en canvi, apareixen llargament representades en tota la geografia catalana des del Neolític, tant en dòlmens com en coves sepulcrals, essent en principi molt més abundants durant l’edat del bronze (Guitart 1986; Clop; Faura 2002, 143-145). El seu ús, d’altra banda, devia ser bastant habitual entre les comunitats que poblaven la zona on se situa la cova, ja que en la veïna vall de Cabó apareixen denes de dentalia als sepulcres megalítics de la Cabana del

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

155

Moro de l’Oliva (Organyà, Alt Urgell) (Serra Vilaró 1927, 282, fig. 381; Cura, Ferran 1971, fig. 12, núm. 5) i al de la Cabana del Moro del Serrat del Malpàs (Organyà, Alt Urgell) (Serra Vilaró 1927, 275-276, fig. 375; Cura, Ferran 1971, fig. 9, núm. 3); o en la vall de Valldarques al sepulcre similar de Coll de Fau (Coll de Nargó, Alt Urgell) (Serra Vilaró 1927, 261-263, fig. 348). El mateix succeeix amb les denes tubulars de bronze, presents també a la vall de Cabó en els dòlmens de Pedra Cabana (Organyà, Alt Urgell) (Serra Vilaró, 1927, 285, fig. 388, núm. 11 i 13 a 17; Cura, Ferran 1971, fig. 16, núm. 6) i la Cabana del Moro de Colomera (Organyà, Alt Urgell) (Serra Vilaró 1927, 274, fig. 368, núm. 16; Cura, Ferran 1971, fig. 7, núm. 12). L’interès dels exemplars de Montanissell, al marge de mostrar la seva utilització per comunitats que practiquen ritus funeraris diferents (molt possiblement de forma simultània), és provar la utilització mixta dels dos tipus de denes en un mateix collaret (Fig. 6), fenomen menys habitual dins del registre arqueològic existent, però contrastat també en aquesta àrea al sepulcre del Tarter del Tossal de Novell de Muntant de Tost (Alt Urgell) (Serra Vilaró 1927, 242, fig. 305, fig. 6 i 16).

Figura 6. Ornaments: collaret i braçalets que acompanyaven la dona de l’enterrament E-1.

156

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

Molt més interessant per a la recerca, tant des del punt de vista cronològic com cultural, és la resta de l’aixovar metàl·lic. A Catalunya, braçalets en espiral de bronze (Fig. 6) com els de Montanissell (3-4 espires) només se’n coneix un exemplar5 de diàmetre més petit a la cova sepulcral del Roc d’Orenetes (Queralbs, Ripollès) (Rovira 1978, 6982), associat amb un torques i una dena tubular totes dues també de bronze. La tipologia de la torques, amb els extrems aprimats i girats, sembla bastant antiga i podria remuntar-se fins al Bronze mitjà. Els braçalets en espiral, amb tipus ben diferenciats pel que fa a la forma, mesures i acabats, són ben coneguts tant a l’Europa continental, com a la Mediterrània des d’inicis de l’edat del bronze i en general s’accepta una cronologia més tardana (bronze mitjà) pels exemplars apareguts a l’occident europeu, sense que els diferents autors coincideixen a establir quin és l’origen precís d’aquestes peces dins de cada àrea. Per proximitat geogràfica, sembla més probable que els exemplars de Montanissell hagin de relacionar-se amb els escassos braçalets similars apareguts al sud i sud-oest de França, sempre en contextos funeraris (la major part, coves sepulcrals o més rarament en túmuls i dòlmens) i encara més excepcionalment en dipòsits de bronze. Des de la Provença fins a Aquitània, incloent-hi algunes troballes més al nord, en la regió de l’Avairon i el massís Central, se’n coneix una desena de troballes (Vital 1989, 305-329 per la vall del Roine; Guilaine 1972 i Roudil 1972 per la zona del Llenguadoc-Rosselló; Thauvin-Boulestin 1998 per l’àrea de els Grans Causses i el Carcí; Roussot-Larroque 1989, 393-427 per l’Aquitània), les quals, tot i no pertànyer en tots els casos al mateix tipus exacte que els braçalets de Montanissell, se situen en cronologies coincidents de l’edat del bronze mitjà, a inicis o més avançat segons cada context. La seva minsa representativitat quantitativa i la seva associació en tots els casos amb altres elements de cultura material (vasos ceràmics, objectes metàl·lics o d’os…), característics de la idiosincràsia cultural de cada àrea, fa que en general es considerin simplement com elements intrusius, fruit de contactes amb altres àrees europees (zona dels Alps, centre d’Europa…), que enriqueixen una dinàmica i un bagatge cultural ja existent, però sense arribar a constituir una fàcies cultural específica i sent, com a màxim, l’indicador de vies de difusió i/o d’intercanvi més o menys puntual en sentit est-oest. Al marge dels braçalets, però, la peça metàl·lica més espectacular apareguda a la cova de Montanissell és una fina làmina de bronze (57,5 centímetres de llarg per 4 centímetres d’ample), sense paral·lels en tot el nord-est peninsular i molt escassos elements més o menys similars a Europa occidental. La làmina estava caragolada formant un oval amb els extrems separats i un d’ells doblegat (Fig. 7). Aquests són més estrets que la resta de la peça (3,4 centímetres) i acabats amb els angles arrodonits; al mateix temps presenten dos parells de petites perforacions, distants de 4 centímetres i simètriques, indicadores d’un sistema de tanca basat en la superposició d’ambdues extremitats, que es devien sostenir enfilades amb algun tipus de material orgànic o metàl·lic. En aquests extrems apareix també una rica decoració en repujat, formada per 4 “bossetes” encerclades per una línia de punts fets amb la mateixa tècnica i unides, for5. N’hi ha també 3 exemplars al dipòsit de bronzes de Llavorsí (Gallart 1991) que corresponen a un clar context del bronze final III, moment en què els ritus funeraris que estem estudiant ja no estan en vigència, per la qual cosa reservarem la seva significació per a estudis posteriors més aprofundits.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

157

mant dues parelles, per altres dues línies de desenvolupament horitzontal. De les dues bossetes situades en els extrems, surt encara un altre motiu en forma de “V” i el conjunt de la làmina presenta igualment una sèrie perimetral de punts repujats situada en les vores de la peça, que afecta només la part decorada un cop tancada la diadema (Fig. 7). Aquest requisit és indispensable per observar el conjunt de la composició descrita, la qual podria recordar, si el motiu en “V” es repetís en les dues bossetes restants, un antropomorf esquemàtic.

Figura 7. Diadema de bronze i detall del sistema de tanca. (Dibuix: Antoni Llussà).

158

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

La làmina fou moguda de la seva posició original en les visites anteriors a l’excavació, tot i que es respectà aproximadament la seva ubicació inicial. Com ja hem assenyalat, les traces d’oxidació del bronze s’observaven principalment sobre el cos de la nena de l’E-5 i, fins i tot, en alguns ossos de la cabra. Aquests esquelets, molt remoguts, estaven, però, en contacte físic amb el de la dona de l’E-1 i el problema principal és atribuir la peça a un dels dos individus. D’entrada podem afirmar ja que es tracta d’una diadema, tal com suggereixen el seu reduït diàmetre (54 centímetres un cop tancada), el sistema de tanca inusual en els cinturons i els paral·lels observats en altres àrees de peces similars. També el seu mal estat de conservació, descrit igualment abans, ens porta a pensar que cap de les dues (nena o dona) la duia posada i que es tracta d’una ofrena. Arribats a aquest punt, cal considerar que el diàmetre del cap d’ambdues podia ser molt similar o, en altres paraules, que el desenvolupament cranial d’una nena de 7 anys pot presentar una mida perimetral similar a la d’un adult i que la diadema és, doncs un ornament també vàlid per a l’infant. No obstant això, ens inclinem a pensar que aquesta peça s’ha d’atribuir a la dona adulta per la senzilla raó que la resta de subadults presents en la cova (nens o nenes) no portaven cap tipus d’ornament i només la noia jove (19-21 anys) de l’E-8 duia un collaret, amb la qual cosa molt possiblement l’enterrament amb les joies personals constitueixi una pauta cultural vinculada a l’edat i el sexe i a altres factors (o no) que desconeixem relacionats amb els anteriors. D’altra banda, la “senyora” de l’E-1 és sense cap dubte un personatge que ha rebut un tractament singular, per raons que ara per ara no podem esbrinar. És molt possible, doncs, que la peça fos dipositada com a ofrena sobre el cos o vora la dona i que factors postdeposicionals la desplacessin cap al cos de la nena, la qual podria fins i tot haver estat enterrada simultàniament. L’origen d’aquest tipus de peces sembla vinculat al gran desenvolupament de la metal·lúrgia de bronze sobre làmines, sense motlle, i amb decoració repujada coneguda com “Blechkreis” (Vogt, 1948), “groupe de la tôle” o en català “l’estil de la llauna”, que durant una fase mitjana del bronze antic es desenvolupa a l’est de França, Suïssa occidental i al nord d’Itàlia en el marc de les anomenades cultures del Roine i la Polada, hereves o influenciades parcialment pels contactes amb l’àrea meridional de la cultura d’Unetice. En ambdós cercles culturals, diademes de diferents tipus amb decoració repujada constitueixen un objecte bastant present, però l’exemplar de Montanissell presenta més afinitat amb algunes diademes de la cultura del Roine, especialment amb els exemplars trobats a les tombes de Lessus (Bocksberger, 1964), tot i que l’autor les considera alienes als tipus locals i testimoni de contactes amb altres grups centreeuropeus. D’aquests focus més antics, algunes troballes del sud de França, amb cronologia ja del bronze mitjà, podrien constituir les baules intermèdies per explicar la seva presència a l’altra banda dels Pirineus. Es tracta de tres troballes d’aquest ornament, dues de les quals es troben en la zona propera de l’Arieja (dipòsit de bronzes d’Arnave i la cova sepulcral d’Enlène) i una altra més al nord-est, a Lozère (dolmen de Serres). En el primer dels casos (Durand, 1964, 369, fig. 4.28; Guilaine, 1976, 528, fig. 5) es tracta de dues peces senceres (60 i 54 centímetres de llarg) amb decoració de cisell i associades, entre altres objectes, a 30 làmines de bronze enrotllades, 4 destrals de vorells i 8 botons hemisfèrics. A la cova d’Enlène (Montesquieu-Avantés) es conservava només un petit fragment amb una decoració de bossetes i línies de punts repujats, molt semblant a

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

159

la de la diadema de Montanissell. En aquest cas, s’associava també a un braçalet en espiral (3 espires) i 7 laminetes enrotllades de bronze, a més de botons de bronze, ceràmica carenada i vasos polípodes (Begouën, 1946, 23-29; Guilaine, 1972, 187 i s.; 1976, 527, fig. 4). Una decoració similar presenta finalment el fragment recuperat al dolmen de Serres (Saint-Georges-de-Lévezac) en un context menys precís, donada l’antiguitat de la troballa (Simanjuntak, 1998; Thauvin-Boulestin, 1998, 285, fig. 135, 11). Els contactes amb la zona alpina i el nord d’Itàlia durant el bronze mitjà són ben coneguts a la zona del sud de França i el nord-est peninsular a partir d’altres fòssils directors, que han donat peu a una extensa bibliografia, com les ceràmiques d’apèndix de botó o les destrals de vorells, per la qual cosa la hipòtesi d’una més o menys remota filiació cultural de la diadema de Montanissell amb aquestes cultures esdevé un argument a tenir en compte. En síntesi, doncs, el conjunt d’elements ceràmics i metàl·lics presentats condueixen a proposar una cronologia que pot situar-se en el bronze mitjà i el repte per la caracterització cultural de la cova reu a explicar l’associació d’elements singulars com els braçalets i la diadema, amb altres de característics del bagatge cultural local, com els collarets fets amb dentalia i denes tubulars de bronze.

6. CRONOLOGIA ABSOLUTA

El procés de datació per radiocarboni s’ha desenvolupat en dues fases, la segona de les quals es troba encara en curs. En un primer moment, es varen enviar al laboratori Beta Analytic INC. de Miami nou mostres (Fig. 8), sis de les quals corresponien a ossos dels esquelets enterrats, una a ossos de la cabra més allunyada del conjunt (F-3), una altra a carbons apareguts entre les laminacions de calcita (UE 05) i una darrera a carbons en contacte amb la capa on es van fer els enterraments, però sobre la capa d’argila subjacent (UE 03). Un cop observada la superposició física d’alguns ossos i confirmat el caràcter intrusiu de la cabra datada (~600 cal DNE), es va decidir enviar mostres per datar els dos individus restants (E-9 i E-10), així com les altres dues cabres que se suposa que estaven senceres (F-4.1 i F-4.2). Els resultats han arrivat quan aquest article es trobava ja en fase de correcció, per la qual cosa ens abstindrem, de fer una valoració definitiva a partir de l’explotació exhaustiva dels resultats del calibratge, tot i que no renunciem a fer algunes reflexions generals. En primer lloc, la datació neolítica de la UE 05 (Beta-213109) esdevé interessant, perquè palesa una freqüentació de la zona en aquesta època, però –com ja s’ha dit– tampoc garanteix una penetració en la cova i esdevé intranscendent pel fenomen que estem estudiant. En qualsevol cas és significativa per a l’estudi de l’estratigrafia geològica de la cavitat. Els carbons de la UE 03 (Beta-213108) es presenten lleugerament més antics que la cronologia del conjunt dels enterraments, però aquesta dada pot explicar-se per la major antiguitat de l’arbre o per la seva pròpia posició estratigràfica que no és segur que sigui contemporània dels enterraments. Si fos així, ens hauríem de remetre a una interpretació similar a la de la mostra anterior. En principi, els objectius principals de l’estratègia de datacions absolutes desenvolupada, al marge de situar correctament en el temps el fenomen estudiat, eren intentar

160

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

discernir la seqüència interna dels enterraments i el període d’utilització de la cavitat com a sepulcre. Si comencem per aquest darrer problema, el fenomen més sorprenent, que ratifica les hipòtesis plantejades sobre el terreny sobre la curta utilització de la cova, és l’estret marge temporal –fins i tot repetició– que presenten les sis datacions restants. Exceptuant la de l’enterrament E-11 (Beta-213110), molt lleugerament més jove, la resta se situen en una franja de 20±18 anys BP,6 que s’ampliaria a 60±18 BP amb E-11. Ara bé, com és sabut, si calibrem les datacions,7 les corbes resultants ja no segueixen la distribució normal i la seva lectura requereix altres aproximacions estadístiques. D’entrada, cada datació, calibrada a 2 sigmes (95% de probabilitat), presenta una distribució amb una diferència entre els seus límits superior i inferior d’uns 140 anys; aquests marges es redueixen a 80-90 anys (Fig. 8) si es considera el calibratge a 1 sigma (68% de probabilitat). En altres paraules, que cada enterrament ha pogut fer-se en un moment donat dins d’aquests marges cronològics. Beta-213109

CMO5-1005

Estrat UE 05

Beta-213103

CMO5-201

E-2

Beta-213102 Beta-213105 Beta-213106 Beta-213107 Beta-213110

Beta-213108 Beta-213104

CMO5-101 CMO5-501 CMO5-701 CM05-801

CMO5-1101

CMO5-1003

CMO5-301

Carbons

5680 50 4550 (4500) 4460

E-1

Ossos humans 3180 40 1500 (1440) 1410

E-5

Ossos humans 3200 40 1510 (1450) 1420

E-7 E-8

Ossos humans 3190 40 1500 (1440) 1420 Ossos humans 3180 40 1500 (1440) 1410

Ossos humans 3180 40 1500 (1440) 1410

E-11

Ossos humans 3140 40 1440 (1410)1390

Fauna F-3

Ossos cabra

Estrat UE 03

Carbons

3330 40 1670 (1620) 1530

1480 40 550 (600) 630 AD

Figura 8. Taula de les datacions radiocarbòniques. A l’interior de cada distribució els percentatges de probabilitat d’aquest moment també varien i el càlcul del període de vigència del sepulcre pot fer-se llavors a partir de l’addició de totes aquestes probabilitats, amb la qual cosa s’obtindrà un segment temporal susceptible d’encabir totes les datacions, real però igualment poc precís. L’altra alternativa, rebutjada pels estadistes, però més pràctica pels arqueòlegs, és establir un valor central per a cada datació a partir de la mitjana dels 6. S’ha fet la sostracció entre les dues datacions extremes per obtenir la diferència de la sèrie i la rel quadrada de la suma de les desviacions típiques, per obtenir la mitjana de la desviació (Fernández 1984). 7. Les calibracions de la figura 8 són les proporcionades pel mateix laboratori, a partir de la corba de calibratge INTCAL 98 (Stuiver et alii, 1998).

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

161

intervals de màxima probabilitat o considerar el punt d’intersecció amb la corba com a la data de màxima probabilitat, amb la qual cosa s’obtindria la data teòrica de l’enterrament per després considerar globalment els valors extrems com a període d’utilització del sepulcre. Per exemple, a partir dels punts d’intersecció, els enterraments s’haurien fet en un marge temporal d’uns 40 anys: diferència entre la més antiga (E-5) i la més moderna (E-11). També es pot obtenir una distribució global del conjunt de datacions a partir dels intervals de màxima probabilitat i considerar el rang interquartílic global com a marge temporal significatiu per establir la durada del fenomen estudiat. Proposarem en el seu moment les hipòtesis estadístiques pertinents sobre el període de vigència de la cova, valorant totes les opcions, un cop disposem de totes les dades i ara per ara, observant el conjunt dels punts d’intersecció, ens limitarem a afirmar que el sepulcre estava ja en funcionament vers el 1440 cal ANE, data que s’insereix plenament amb la cronologia acceptada pel bronze mitjà, que avalen els materials arqueològics. Pel que respecta a la seqüència interna, el panorama és més pessimista. Paradoxalment, la gran afinitat i repetició d’algunes datacions esdevé un escull per resoldre el problema, ja que tant si tractem les dades en termes BP com calibrades, la coincidència d’algunes datacions provoca que enterraments com E-7, estratigràficament posterior a E-8, apareguin com a simultanis, quan en realitat –tot i que en algun cas sigui possible– poden ser diacrònics si es tenen en compte els marges que genera la desviació típica. Tot i així, l’existència d’una diacronia queda reflectida si comparem les dues datacions extremes E-5 i E-11, les quals no resisteixen el test “t” de Student (valor 3,33) per poder ser tractades homogèniament. Esperarem, doncs, a disposar de tota la sèrie per formular les hipòtesis que siguin possibles.

7. A TALL DE CONCLUSIONS

La gran quantitat d’informació disponible permet creuar una gamma variada de dades amb la finalitat inherent a qualsevol projecte recerca historicoarqueològica que és superar l’estadi descriptiu i intentar inferir el màxim d’aspectes econòmics, socials i ideològics referents de les comunitats que s’estan estudiant per tal d’aconseguir referents sòlids que permetin a curt, mitjà o llarg termini construir models teòrics d’abast més ampli. A la cova de Montanissell, la pràctica absència de sediment vinculat als enterraments i la pròpia natura funerària del jaciment constitueixen, d’entrada, dos esculls significatius per poder caracteritzar les activitats econòmiques i les estratègies subsistencials prioritàries d’aquest grup. No obstant això, com hem vist, les pròpies ofrenes d’ovicàprids de diferents edats són exponents significatius d’una activitat ramadera i les diferents patologies observades el testimoni d’una comunitat que, sense distinció de sexe o d’edat (almenys des dels 7 anys) està habituada a les llargues marxes, transportant pes i a través possiblement d’un medi inhòspit. Els paràmetres coincideixen amb el context de la cova: una comunitat muntanyenca de ramaders, el sedentarisme de la qual deixem momentàniament amb un punt d’interrogació.

162

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

7.1. La gestió de l’espai funerari i la “Senyora de les muntanyes”

Més enllà d’intentar establir l’ordre de la deposició dels diferents cadàvers, l’estudi de la cavitat en tant que sepulcre col·lectiu d’un “conjunt tancat” comporta intentar esbrinar si la posició espacial dels cossos està relacionada amb alguna connotació de tipus social, cultural o d’altra mena. En aquest sentit, de bon principi, es treballava amb dues hipòtesis: – L’espai funerari fou gestionat a partir de l’enterrament inicial d’una dona especialment guarnida: la “senyora de les muntanyes”, i un infant, al voltant dels quals es van anar dipositant posteriorment la resta. – El mateix espai fou gestionat en funció d’una ocupació racional de la superfície, utilitzant primer la zona més allunyada de l’accés i tot seguit la resta. De fet, però, la hipòtesi més atraient era la primera, subjacent a la qual es trobava la imatge d’una comunitat familiar unilineal, d’una mare i el seu fill i altres qüestions encara més atraients sobre l’estatus de la dona en aquest context. Res més lluny de la realitat pel que fa a les dues primeres qüestions i difícilment esbrinable la darrera, tot i que el tractament específic de les dones adultes constituirà un referent per a futures troballes i esdevé un exponent més d’un fenomen que ha estat observat des del bronze antic en diferents cultures d’Europa central i Escandinàvia i objecte d’interpretacions contradictòries com ara, entre altres, una possible concentració de la riquesa en mans femenines o l’ostentació de la dona de l’estatus social del marit (Harding, 2003, 384 i s., amb el conjunt de la bibliografia). En qualsevol cas, aquesta pràctica continua apareixent al llarg de les etapes posteriors i durant el bronze mitjà trobem un cas similar al de Montanissell en la cova sepulcral de Collier (Lastours), a la zona veïna de l’Auda (Roudil, Guilaine, 1976, 463), indret on també hi ha un braçalet en espiral i denes tubulars de bronze junt amb altres objectes entre els quals una dena d’ambre en forma d’ull, del tipus conegut com a Kakovatos. Manca, doncs, una recerca exhaustiva sobre els contextos socioeconòmics i culturals dels conjunts d’aquestes troballes, la seva incidència respecte altres pràctiques i un estudi comparatiu sobre la coincidència d’algun dels factors que pugui explicar aquesta pràctica funerària similar (o almenys formular alguna hipòtesi). Reprenent els altres dos problemes, la seqüència observada d’E-8, E-9 i E-7 no contradiu la hipòtesi d’un nucli inicial format per E-1 i E-5, el major grau de desarticulació dels quals podria constituir un argument per avalar la seva antiguitat, tot i que la resta d’enterraments és més difícil de situar dins de la seqüència. La pròpia posició forçada d’E-8 podria indicar una major antiguitat, respecte E-10 a la seva vora, però E-11 i E-2 queden sense contacte físic amb cap dels altres… Per començar, com hem vist, les datacions radiocarbòniques obtingudes fins ara, simplement permeten suposar, amb reserves, que l’enterrament més antic podria ser E-5 i el més modern E-11. Resulta, però, que l’anàlisi genètica ha mostrat que la nena d’E-5 no està emparentada amb la “senyora” d’E-1, la qual només pot estar-ho amb el nen d’E-2, enterrat sol i distant de la resta. La manca de parentiu no exclou, però, que hagin pogut ser enterrats simultàniament i una altra lectura del carboni 14 també ho permetria. D’igual manera i també amb totes les reserves, el fet que siguin els únics individus on s’han detectat traumatismes possiblement de caire vital, seria un argument per imaginar un accident comú i un enterrament simultani.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

163

De totes maneres, el fet més significatiu observat a partir de la genètica pel que respecta a la gestió de l’espai funerari és que la distribució espacial dels cossos no sembla vinculada al parentiu dels sebollits. Exceptuant E-9 i E-11, més propers entre ells, la resta no palesa una voluntat intencional d’agrupar els individus del mateix haplogrup, és dir del mateix llinatge matern, i la presència de quatre línies de descendència fa més complicada la interpretació sobre la composició social del grup i el suposat rol de la “Senyora”. 7.2. Aspectes demogràfics i socials

Resumint les dades presentades fins ara, la cova presenta un petit grup de vuit esquelets, a partir dels quals s’han pogut determinar 3 individus adults, un d’ells adult jove, i 5 de subadults, tots més grans de 6 anys. Pel que fa al sexe, entre els adults hi ha dues dones i un home, i entre els subadults, 3 nenes i dos nens. En conjunt, doncs 5 individus femenins i 3 de masculins. UE 5 2

SEXE

Femení

EDAT

7 (±6 mesos)

Masculí

7 (±6 mesos)

Femení

12 (±1)

Probable masculí

Femení

14 (±1)

Femení

40-45

11 8 7

Femení Masculí

10 (±1)

19-21

40-45

Figura 9. Dades paleodemogràfiques dels individus de la cova de Montanissell.

Malgrat que es tracti d’un grup reduït val la pena indicar que les dades paleodemogràfiques obtingudes no dibuixen una corba de mortalitat típica en la qual s’esperaria trobar individus molt joves (infantils I –menors de sis anys–, i perinatals –nounats, avortaments–) i individus d’edat avançada. Tot al contrari, més de la meitat dels individus representats a Montanisell tenen edats que habitualment són les que menys taxa de mortalitat presenten, es tracta dels individus entre els 7 i els 19 anys. Atès que els enterraments no responen a cap tipus catàstrofe i que està demostrada la seva diacronia almenys parcial, sembla lògic suposar que es tracta d’enterraments selectius vinculats a unes pautes culturals que ara per ara desconeixem i que, en definitiva, els enterrats no són representatius del conjunt de la població. D’altra banda, l’estructura social del grup (a manca de futures anàlisis sobre l’ADN nuclear) sembla evidenciar que està integrat per més d’una família o llinatge en el sen-

164

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

tit filogenètic del terme. En aquest sentit, l’ADN mitocondrial, no permet contemplar altres possibilitats per explicar un model diferent, en el qual la comunitat integraria una o diverses famílies esteses, que forçosament no han de ser quatre, integrades o descendents d’un nucli inicial o de segona generació format per diversos germans que s’aparellen amb dones d’altres haplogrups. En qualsevol cas, el fet de compartir un espai funerari comú indica que sigui quin sigui el model hi devia haver un significatiu grau de cohesió social. 7.3. Formes de vida i filiació cultural de la comunitat

La recerca arqueològica sobre la prehistòria recent i l’edat del bronze en concret en la zona on es troba la cova i en moltes altres àrees del Pirineu i Prepirineu no ha seguit mai una sistemàtica i s’ha nodrit molt sovint de troballes casuals, investigades amb més o menys fortuna, segons l’època i l’estat de conservació del jaciment en el moment de la intervenció dels professionals. D’altra banda, el registre arqueològic que hi ha en aquesta àrea de la conca del Segre està integrat bàsicament per troballes vinculades al món funerari, i s’ignoren gairebé per complet les formes d’hàbitat o es releguen exclusivament a l’hàbitat cavernícola. Igualment, el paradigma vigent continua maximitzant l’activitat ramadera com a prioritària i oferint implícitament la imatge de comunitats excessivament transeünts. Evidentment, des de Montanissell no pot resoldre’s aquest problema, però intentarem al menys aportar algunes reflexions. En primer lloc, cal tornar a destacar que el tipus d’enterrament en una cavitat recòndita i de difícil accés, esdevé una novetat entre les pràctiques funeràries contemporànies, que contemplen bàsicament la reutilització (construcció?) de dòlmens i la utilització de cavitats naturals de poca fondària i més o menys fàcil accés. Pel que fa als primers, ja hem indicat que en les veïnes valls de Cabó o Valldarques, per no mirar més lluny, apareixen denes tubulars de bronze que no deuen estar massa lluny en el temps de la cronologia de la cova. Fins i tot, durant l’exploració de l’entorn posterior a l’excavació, va aparèixer un dolmen inèdit al fons de la vall, quasi en la vertical de la cova. Desconeixem ara per ara la seva cronologia i cal assenyalar que havia estat rebentat i buidat.8 Pel que respecta a les coves, les troballes de la propera serra de Carreu (González, Rodríguez, 1986) o en la pròpia serra de Sant Joan com el Forat del Roni, a molt poca distància de la cova de Montanissell, o altres inèdites més llunyanes no semblen contemporànies i en alguns casos tampoc funeràries. Acceptant, doncs, que en el territori immediat hi ha almenys una dualitat dins les pràctiques funeràries, amb una incidència desigual (per no dir que es desenvolupa un únic ritual amb una excepció), la qüestió rau a esbrinar per quina raó es produeix aquesta “excepció”. Per una banda, i aquesta observació és qüestionable, però important, sembla lògic pensar que una comunitat d’estructura social plurilineal, que enterra successivament 8. No descartem sol·licitar efectuar en el futur una intervenció per verificar l’absència total de restes o almenys recuperar el monument.

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

165

–tot i que durant un període curt de temps– en un mateix indret és un grup que no està de pas i que roman arrelat amb una certa intensitat en el territori. El grau de sedentarisme segurament no és absolut i la poca durada del sepulcre podria constituir un argument en aquest sentit, però ignorem si la pròpia cova conté altres enterraments similars. En qualsevol cas, pot acceptar-se que hi havia un hàbitat més o menys proper i que el grup es devia desplaçar cíclicament seguint un model de semisedentarisme, ben conegut entre alguns pobles “primitius” actuals. La cadència d’aquests desplaçaments és més difícil d’establir, però cal suposar-la superior als 25 anys. Per una altra part, observem –com també hem indicat abans– que entre el bagatge cultural aparegut hi ha elements comuns als dòlmens i altres de filiació transpirinenca. Val a dir, en aquest sentit, que els collarets amb denes tubulars de bronze i/o dentalia estan igualment presents per gran part d’Europa, amb la qual cosa la idea d’un grup forà, que s’instal·la en un nou territori, amb algunes pautes culturals pròpies que continuarà mantenint, com el ritu d’enterrament; uns objectes de tradició ancestral que s’han transmès de generació en generació legitimant la idiosincràsia del propi grup, i un grup que també posseeix altres elements de cultura material coincidents amb les comunitats locals, com certs collarets, esdevé una hipòtesi temptadora. No obstant això, no sembla que l’explicació sigui tan senzilla. Els Pirineus no han constituït mai una frontera quan les condicions climàtiques els han fet transitables i la circulació de persones, idees, objectes i/o mercaderies ha estat una pràctica constant en els dos sentits de la marxa i especialment notable durant l’edat del bronze. Aquest fenomen no va arribar mai a provocar fenòmens de globalització en el si de les diferents comunitats, el caràcter segmentari de les quals i l’absència d’un concepte estricte de territorialitat inherent a estratègies econòmiques que exigien una certa mobilitat, van permetre la coexistència d’un variat mosaic de comportaments culturals i l’absència de grans conflictes fruit de rivalitats territorials. Es fa difícil, en aquest context expressarse en termes d’indígenes i estrangers. D’altra banda, es podria donar cabuda també a altres hipòtesis que tinguin present el caràcter selectiu dels enterraments. En aquest cas, es podria imaginar que es tractava d’un grup familiar amb un estatus social específic reconegut per la resta de comunitats veïnes i sotmès en conseqüència a un tractament especial en el moment de la mort, diferent parcialment de les pràctiques funeràries habituals. Tampoc no pot excloure’s, però l’heterogeneïtat genètica dels enterrats i la varietat dels grups d’edat i sexe no constitueixen especialment un argument favorable. Sense cap mena de dubte, moltes de les respostes a les qüestions plantejades podran resoldre’s a partir de la genètica, en la mesura que permeti associar comportaments culturals a grups familiars o amb la proliferació de troballes similars. De moment la cova de Montanissell esdevé un primer gra de sorra en el llarg camí que resta per recórrer.

BIBLIOGRAFIA

BEGOUËN. G. “Objets de l’Âge du Bronze, trouvés dans la grotte d’Enlène, à Montesquieu-Avantès (Ariège)”. A: Préhistoire, Spéleologie Ariègeoises. Bulletin S.P.A., t. I, 23-29 [1948]. BOCKSBERGER, O.-J. Âge du bronze en Valais et dans le Chablais vaudois. Lausanne, 1964.

166

N. ARMENTANO, J. GALLART, X. JORDANA, J.B. LÓPEZ, A. MALGOSA I N. RAFEL

CLOP, X.; FAURA, J. M. El sepulcre megalític de les Maioles (Rubió, Anoia). Pràctiques funeràries i societat a l’altiplà de Calaf, Monogràfic Estrat, 7, Igualada, 2002. CURA, M.; FERRAN, A. M. Sepulcros megalíticos de la vall de Cabó (Alto Urgel, Lérida). Publicaciones Eventuales, núm. 18, Instituto de Arqueología y Prehistoria, Universidad de Barcelona, 1971. DURAND, J.-M. “Inventaire des objets de métal de l’Age du Bronze découverts en Ariège”. A: OGAM. Tradition Celtique, t. XVI, fasc. 4-6, 361-393, Rennes, 1964. FERNÁNDEZ, V. “La combinación estadística de las fechas de carbono-14”. A: Trabajos de Prehistoria, 41, 349-358, 1984. GALLART, J. El dipòsit de bronzes de Llavorsí. Pallars Sobirà. Barcelona, 1991. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 10) GONZÁLEZ, J.R.; RODRÍGUEZ, J. I. “Noves coves prehistòriques a les Serres de Carreu i de Sant Joan (Pallars Jussà - Alt Urgell)”, Ilerda, XLVII, 65-79, 1986. GUILAINE, J. L’Àge du Bronze en Languedoc Occidental, Roussillon, Ariège. Paris, 1972. (Mémoires de la Société Préhistorique Française; 9) GUILAINE, J. “Les civilisations de l’Âge du Bronze dans les Pyrénées”. A: La Préhistoire Française, II, Civilisations néolithiques et protohistoriques, Paris, 522531, 1976. GUITART, I. “Objectes d’ornament personals prehistòrics del Moianès i d’Osona al Museu Episcopal de Vic”. A: Ausa, XII, 1-19, Vic, 1986. HARDING, A. F. Sociedades europeas en la Edad del Bronce. Barcelona: Ariel Prehistoria, 2003. LEMERCIER, O. Les campaniformes dans le sud-est de la France. Monographies d’Archéologie Méditerranéenne, 18, Lattes, 2004. LÓPEZ, J.B.; MALGOSA, A.; GALLART, J.; RAFEL, N. “Cova de Montanissell (Sallent-Coll de Nargó, Alt Urgell). Operació: “Senyora de les muntanyes””. A: Cota Zero, 20, 27-39, 2005. MARTIN, J.-M. Les vases polypodes de l’Âge du Bronze dans le Sud-Ouest de la France. Toulouse, 1989. (Archives d’Ecologie Préhistorique; 9) MAYA, J. L. “Calcolítico y Edad del Bronce en Catalunya”. A: UTRILLA, P. (coord.). Aragón/Litoral mediterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, 515554, Zaragoza, 1992. ROUDIL, J. L. L’Âge du bronze en Languedoc oriental. Paris, 1972. (Mémoires de la Société Préhistorique Française; 10) ROUDIL, J. L.; GUILAINE, J. “Les civilisations de l’Âge du Bronze en Languedoc”. A: La Préhistoire Française, II, Civilisations néolithiques et protohistoriques. Paris, 459469, 1976. ROUSSOT-LARROQUE, J. “Le Bronze Moyen d’Aquitanie et la culture des tumulus”. A: Actes du 113e Congrès National des Sociétés Savantes: Dynamique du Bronze Moyen en Europe Occidentale (Strasbourg-1988), Paris, 393-427, 1989. ROVIRA, J. “La penetració durant el Bronze Final de les influències nord-pirenenques cap a l’interior de Catalunya i el seu impacte”. A: 2on Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà-1976: Els pobles pre-romans del Pirineu, 69-82, 1978. Serra Vilaró, J. Civilització Megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona, 1927. SIMANJUNTAK, H. T. Etude de la collection du Dr. Prunières. Contribution à l’étude de la Préhistoire et de la Protohistoire de la Lozère et des Grands Causes. Banassac-

LA COVA SEPULCRAL DE MONTANISSELL (SALLENT-COLL DE NARGÓ, ALT URGELL)

167

La Canourgue: Centre de Recherche et de Documentation Préhistorique de Lozère, 1998. STUIVER, M.; REIMER, P.J.; BARD, E.; BECK, J. W.; BURR. G. S.; HUGHEN, K. A.; KROMER, B.; CORMAC, G. MC.; PLICHT, J. VAN DER; SPURK, M. “INTCAL 98 radiocarbon age calibration, 24000 - 0 cal BP”, Radiocarbon, 40, 3, 1041-1083, 1998, THAUVIN-BOULESTIN, E. Le bronze ancien et moyen des Grands Causes et des Causes du Quercy. Toulouse: CTHS, 1998. (Documents Préhistoriques; 11) VITAL, J. “La dynamique du Bronze Moyen dans la Vallée du Rhône: nature et impact des courants culturels exogènes”. A: Actes du 113e Congrès National des Sociétés Savantes: Dynamique du Bronze Moyen en Europe Occidentale (Strasbourg-1988), Paris, 305-329, 1989. VOGT, E. “Die Gliederung der schweizerischen Frühbrozezeit”. A: Festchrift für Otto Tschumi; Frauen feld, Huber, 53-58, 1948.

Can Suari. Un assentament rural ibèric dels segles II-I AC a Llinars del Vallès (Vallès Oriental) MARTA ZABALA GARCÍA

INTRODUCCIÓ

Amb motiu de les obres de construcció, promogudes per ADIF, del tram comprès entre la Roca del Vallès i Llinars del Vallès de la Línia d’Alta Velocitat de MadridSaragossa-Barcelona-frontera francesa es contractà l’empresa Arke SCP, per fer les tasques de control i excavació arqueològiques preventives. Fruit d’aquests treballs es localitzaren dos jaciments en el terme municipal de Llinars del Vallès, entre els punts quilomètrics PK- 402,350 i 403,175 : les sitges de Can Suari i l’assentament rural ibèric de Can Suari; l’excavació arqueològica dels quals es dugué a terme entre l’11 de març de 2004 i el 15 de març de 2005.

SITUACIÓ

Ambdós jaciments se situen a la vessant interior de la serralada Litoral –pròxims a la carretera C-35 i a uns 300 o 400 metres de la riba esquerra del riu Mogent– zona caracteritzada per la presència de grans mantells de granit meteoritzat (sauló).

Mes concretament, el conjunt de sitges foren localitzades en els terrenys agrícoles del mas de Can Suari –motiu pel qual prenen aquest nom– al marge sud-oest del camí del Coll i al nord-oest de la masia de Can Codina. Les coordenades UTM són: x: 448863.039, y:4608870.324 i z: 175 metres sobre el nivell del mar. L’assentament ibèric de Can Suari se situa en una parcel·la forestal anomenada Bosc de Can Suari, vinculada al mas del mateix nom i amb unes coordenades UTM de x: 448189-448179, y: 4608437-4608473 i z: 188-178 metres sobre el nivell del mar.

170

M. ZABALA

Figura 1. Plànol de situació dels jaciments en el terme municipal de Llinars del Vallès (Vallès Oriental).

LES SITGES DE CAN SUARI

En aquesta àrea es documentaren dues sitges arranades pels rebaixos inicials de les obres, amb un diàmetre d’1,5 metres i 2 metres, respectivament i una profunditat conservada d’un metre. L’estudi dels materials recuperats en els estrats de farciment –tègules i ceràmica ibèrica informe– situen l’abandonament d’aquestes estructures negatives en un moment imprecís a cavall entre l’ibèric final i l’època romana. Aquestes estructures es documentaren aïllades, no obstant això cal tenir present que s’efectuaren importants rebaixos previs al control arqueològic; fet que podria explicar la falta d’un nombre més gran de sitges.

L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE CAN SUARI

El jaciment de Can Suari és un assentament rural dispers d’època ibèrica, de grans dimensions, ja que presenta una superfície construïda de 800 m2. Es tracta d’un conjunt d’estructures complet que presenta diverses fases constructives. L’ús de la zona com a àrea forestal ha possibilitat el seu magnífic estat de conservació.

L’assentament presenta una planta irregular, amb una zona d’hàbitat a l’extrem nord-est del conjunt (sector A), un camp de sitges a la vessant meridional (sector B) i un espai obert delimitat per un mur perimetral en l’extrem oest del jaciment (sector C).

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

171

Prèviament a la descripció de l’assentament, cal fer un incís indicant la presència de quatre estructures negatives –de planta allargada i retallades en el substrat geològic– que sobrepassen els límits de l’actual intervenció arqueològica i presenten una orientació est-oest, seguint el desnivell natural del terreny. És per aquest motiu que han estat interpretades com a torrents de formació geològica, sent individualitzats com a paleocanals 1, 2, 3 i 4. Val a dir que dos d’aquests torrents –paleocanals 1 i 2– presenten un posterior ús antròpic com a abocadors de les deixalles de l’hàbitat ibèric.

La interpretació de les diferents fases constructives es veu afectada per la manca d’una excavació en la totalitat del jaciment; restant per documentar la meitat de l’àmbit A6, la vessant oest del pati central i l’espai entre les estances A6 i A10. En aquestes àrees documentem un enllosat que cobreix totes les estructures anteriors. Com a conseqüència d’això, i amb les dades obtingudes fins al moment, hi ha diverses estructures i estances que no ens és possible situar-les en una fase constructiva determinada; esperem que l’excavació de l’estratigrafia situada sota d’aquest nivell de circulació permeti aclarir aquesta qüestió.

Figura 2. Planta general de l’assentament de Can Suari.

172

M. ZABALA

1. Sector A

Com ja hem mencionat anteriorment, aquest sector se situa en l’extrem nord-est del conjunt i comprèn la totalitat de les estructures d’hàbitat, la part documentada dels paleocanals 3 i 4 i diverses sitges. Ens trobem davant un conjunt arquitectònic de planta quadrangular, amb l’entrada orientada a ponent i format per una sèrie d’estances disposades en bateria a l’entorn d’un pati central.

Prèviament a la descripció de les diverses fases de l’assentament, cal mencionar la presència de dues sitges; situades fora del recinte d’hàbitat, a la vessant de llevant de l’àmbit A3. Aquestes estructures d’emmagatzematge es retallen en la roca natural, amb un diàmetre de 2,15 metres i 1,5 metres, respectivament. La manca d’una relació directa amb les estructures d’hàbitat i l’escassetat de materials recuperats en els estrats de reompliment ens impedeix associar-les amb certesa a una de les sis fases d’ocupació de l’assentament.

Figura 3. Planta del sector A en la fase 1

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

173

1.1. Fase 1 D’aquesta fase es documentà part de la fonamentació de dos murs orientats segons els punts cardinals; distribució totalment diferent a la documentada en les estructures de les fases següents. Com a conseqüència de l’aprofitament de gran part dels materials que conformaven aquestes estructures, en gran part dels trams únicament es localitzà l’encaix deixat al geològic. Malgrat això, fou possible documentar la unió en angle recte entre aquests dos tancaments. Del conjunt d’estructures negatives documentades en aquest sector únicament tenim la certesa de la pertinença a aquesta fase d’un conjunt de 21 d’aquests elements (13 estaven amortitzats per un mur de la fase següent i els altres 8 coberts pel nivell de circulació de la segona etapa constructiva del pati). En conjunt, es tracta de retalls de petit diàmetre i una profunditat que oscil·la entre els 10 i els 30 centímetres, amb una possible funcionalitat com a encaixos per a recipients ceràmics. Tant les restes constructives com els retalls són de difícil datació, donada l’escassa quantitat i qualitat dels materials arqueològics recuperats. No obstant això, a partir de la cronologia establerta per la fase següent podem situar aquesta etapa primigènia en un moment ante quem de mitjan segle II aC. 1.2. Fase 2 Estructuralment documentem la construcció de tres àmbits alineats a l’extrem nord de l’assentament (A1, A2 i A3), a les quals s’adossa per la vessant oest una estança de grans dimensions (A10) i planta rectangular. En la mateixa banda, una mica més al sud, se situa un altre àmbit (A6), d’unes dimensions més reduïdes i amb una orientació est-oest.

A l’angle sud-est d’aquesta habitació (A6) s’hi adossa un mur, amb una llargada aproximada de 12 metres i de planta lleugerament corba, que tanca el conjunt pel sud i delimita l’espai del pati (A9). És entre les dues estances de la vessant oest (A6 i A10) que considerem que es podria situar l’entrada al recinte, indicant la possibilitat que existís un altre pas per la vessant est, atès que desconeixem l’existència de cap tipus d’estructura delimitadora per aquesta banda. Les tres estances de l’extrem nord presenten unes mides i tècniques constructives anàlogues entre elles, caracteritzant-se per presentar unes dimensions que oscil·len entre els 12 i 15 m2 i estar retallades en el substrat geològic. El propi arranament del terreny fou utilitzat com a nivell de circulació de tots aquests àmbits. Els murs que delimiten aquests àmbits estan formats per un sòcol de pedra lligada amb fang de 40-50 centímetres d’ample. La resta de l’estructura de les parets considerem que es bastí amb un alçat de tova o tàpia, atès que en els nivells d’abandó de l’assentament es documentà un potent estrat d’argiles molt uniforme, interpretat com la possible descomposició d’aquesta part de les estructures.

Creiem que aquests àmbits tenen, cada un d’ells, un accés directe al pati central; tot i que per diverses reformes estructurals de fases posteriors, aquests no s’han pogut

174

M. ZABALA

Figura 4. Planta del sector A en la fase 2.

documentar. Cal destacar l’àmbit A3, en el qual la roca natural no es documenta aplanada, sinó que presenta un desnivell cap a l’oest; possiblement regularitzat amb estratigrafia aportada. Malauradament, però, reformes posteriors no han permès constatarho. Aquest àmbit presenta una cota 50 centímetres superior a la resta que s’adapta així –mitjançant terrasses– al desnivell del terreny.

Un element característic d’aquesta fase és la gran quantitat de retalls i forats de pal documentats a l’interior dels àmbits, dels quals desconeixem la funcionalitat. Per la seva ubicació i dimensions creiem que poden funcionar com a encaixos per a atuells ceràmics o per a recolzar-hi estructures de materials peribles.

El pati central és un espai de distribució i circulació entre tots els àmbits, descobert i de grans dimensions. Presenta un pronunciat desnivell en direcció sud-oest, i en el seu interior es documenta el pas dels paleocanals 3 i 4. Igual que a la resta dels àmbits, el pati presenta com a nivell de circulació la roca natural, tot i que en l’extrem sud-oest1 es documenten diversos estrats de reompliment aportats amb l’objectiu d’anivellar l’espai. 1. És en aquest extrem on es documenta el màxim desnivell, que assoleix fins a 1,5 metres de profunditat per sota de la cota més alta del pati.

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

175

És en aquesta àrea oberta on es documentaren tres sitges retallades en l’estrat geològic, indicant que dues d’elles amortitzen parcialment les estructures de la fase anterior. Els materials recuperats i les sitges, ens indicarien una possible funció del pati com a àrea de treball i emmagatzematge de productes agrícoles.

Com ja hem mencionat, la manca d’una excavació total de la vessant oest de l’assentament comporta que totes les estructures d’aquest espai presentin la incertesa de si la seva construcció es dugué a terme en aquest moment o en l’etapa següent. Aquests elements defineixen una estança (A10) rectangular de grans dimensions –uns 32 m2– que s’adossa als murs de l’àmbit A1. Aquestes dimensions, però, s’han de prendre amb reserva, ja que tant l’estratigrafia com les estructures de la meitat sud de l’estança es documenten amortitzades per dues sitges de la quarta fase. L’àmbit A10 presenta unes tècniques constructives anàlogues a les de la resta dels àmbits d’aquesta fase. Malauradament, però, per diversos motius –la manca d’excavació en la meitat sud de l’estança, l’amortització d’aquesta zona per les dues sitges o reformes posteriors de l’estança– no ha estat possible localitzar l’accés primigeni d’aquest àmbit. D’altra banda, en l’extrem sud-oest ni tan sols fou possible documentar les rases de fonamentació de les estructures, fet que podria explicar una manca de tancament de l’àmbit per aquest vessant oest. La documentació de múltiples forats de pal reforçaria aquesta hipòtesi, tot plantejant la possibilitat de l’existència d’una possible porxada en aquest extrem de l’estança. Igual que en els àmbits anteriors, el nivell de circulació d’aquesta estança és la roca natural arranada, en la qual es documenten 15 forats de pal i dos petits retalls. Aquests dos últims, per les seves localització i dimensions, creiem que podrien funcionar com a encaixos per a grans atuells ceràmics. Destaca l’estrat de farciment d’un d’ells, on es documentà una petita falç de ferro.

Al centre de l’habitació es localitzà una llar de foc de planta quadrangular retallada en el sauló, parcialment seccionada per les dues sitges anteriorment mencionades. Aquesta estructura de combustió està formada per una solera refractària composta de fragments de ceràmica –principalment ibèrica amb algun informe de campaniana A i B– coberts per una capa d’argila rubefactada.

La mateixa incertesa plantejada per l’àmbit A10 respecte de la seva localització en una etapa constructiva concreta és extensible a l’altra estança situada a la vessant oest (la A6). Com en el cas precedent, el nivell de circulació primigeni d’aquesta cambra és l’arranament al nivell de la mateixa roca natural i del paleocanal 4, que transcorre per la meitat sud d’aquest àmbit. La presència d’aquest torrent comporta una major potència dels sòcols de pedra dels murs d’aquesta vessant, per tal d’assolir roca natural.

Igual que l’àmbit A10, no documentem per aquesta estança cap estructura de tancament per la vessant de ponent, tot i que la presència de forats de pal en aquesta zona ens permetria hipotetitzar sobre un possible sistema de porxada, similar al de l’estança A10.

176

M. ZABALA

És entre aquestes dues estances on considerem que podria situar-se l’accés a l’hàbitat des de l’exterior, amb una entrada estreta que s’eixampla a la banda del pati.

L’estudi dels materials aportats pels diversos estrats i estructures d’aquesta fase –on destaca una vora d’àmfora grecoitàlica transició amb àmfora itàlica Dr1A, juntament amb algun fragment de campaniana A i B (Lamb-8 i Lamb-5)– ens permeten constatar una cronologia entre mitjan i últim quart del segle II aC per a aquesta fase constructiva. 1.3. Fase 3 És en aquest moment constructiu que ja podem certificar la presència dels àmbits de la vessant oest i de l’accés a l’assentament situat entre ells, elements ja definits en la fase precedent malgrat que no tenim la certesa del seu bastiment en aquell moment.

Figura 5. Planta de les estructures d’hàbitat en la fase 3.

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

177

En els àmbits disposats en bateria a la vessant nord de l’assentament no documentem cap modificació ni estructural ni funcional en aquesta fase, en què s’identifica únicament el bastiment d’una nova estança (A7) adossada a la vessant sud de l’àmbit A6. Aquesta cambra, de planta rectangular i d’uns 13 m2, aprofita part del mur perimetral sud del pati com a estructura de tanca. Aquestes estructures presenten al seu pas pels paleocanals 3 i 4 una major potència, a fi i efecte d’assolir la roca natural. L’accés a l’àmbit està situat en el mur perimetral sud del pati, concretament en el punt on recolza en l’àmbit A6; associant-se a l’enllosat documentat al pati. Les altres reformes destacades d’aquest moment constructiu es documenten a la zona del pati, on a l’extrem sud-oest s’hi localitzaren diversos estrats de reompliment que pugen la cota de circulació. Assentant-se en aquests estrats s’hi bastí l’enllosat mencionat anteriorment.

En aquesta fase són reblertes les tres sitges de la fase precedent situades a l’interior del pati. Dels estrats de farciment es van recuperar abundants materials ceràmics de producció ibèrica i d’importació. Aquesta petita fase de reformes constructives la podem datar entre finals del segle i inicis del segle I aC, tant per algun material escadusser de campaniana A recuperat en l’àmbit A7 com principalment pels diversos fragments aportats pels estrats d’amortització de les sitges del pati. Entre aquests últims cal destacar dos Lamb-55, una Lamb27B i Lamb-5 de campaniana A, una Lamb-5 i Lamb-1 de campaniana B i abundants fragments d’àmfora itàlica.

1.4. Fase 4 Ens trobem davant un moment d’importants reformes estructurals, on s’amplià notablement l’assentament amb la construcció –en l’extrem sud-est– d’una estança de grans dimensions (A4), una estructura semicircular adossada a la vessant sud d’aquesta i un mur perimetral que tanca el conjunt per l’est.

En la banda de ponent les modificacions arquitectòniques ens mostren una reducció de l’espai habitacional, amb el bastiment d’un nou tancament de l’extrem est dels àmbits, situat a 1,5 metres de l’inicial en l’àmbit A6 i a 2,5 metres en l’àmbit A7. En tot aquest espai i part del mur perimetral sud del pati, s’hi construí un nou enllosat, en força mal estat de conservació, que unifica i reforça tota aquesta zona de circulació.2

2. És convenient recordar que tota aquesta àrea se situa sobre els paleocanals 3 i 4, fet que comporta una major inestabilitat per fonamentar-hi estructures, a causa del rebliment argilós d’aquests canals naturals.

178

M. ZABALA

Figura 6. Planta general del sector A en la fase 4.

Les estructures de la vessant nord també presenten importants reformes estructurals, documentant-se una reducció de l’espai d’ús de l’àmbit A10 i, per contra, una ampliació dels àmbits A1 i A3. Totes aquestes modificacions estructurals formen un nucli d’hàbitat completament tancat, amb una planta semiquadrangular i nou accés al conjunt, de grans dimensions, situat entre els àmbits A6 i A10. Per tal de construir la nova entrada a l’assentament es tapià la de la fase anterior, a l’hora que es desmuntaren els murs de tancament sud i est de l’àmbit A10, per constituir el nou accés, i foren reaprofitats per bastir un enllosat en aquesta zona d’accés. La nova entrada presenta una amplada de 2,50 metres, que aprofità part del mur est de l’àmbit A10 com a marxapeu, i es delimita al nord pel nou tancament d’aquest àmbit i pel sud amb una gran pedra granítica.

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

179

A la banda oposada del pati documentem un nou accés de dimensions mes reduïdes (1 metre, aproximadament), delimitat per l’extrem del mur perimetral sud del pati –acabat amb un gran bloc granític– i l’àmbit A4. Una altra innovació d’aquesta fase és la incorporació de materials constructius, dolis, pondera, etc. al conglomerat de fang i pedruscall utilitzat per amorterar les pedres. L’àmbit A1 és un dels que presenta més modificacions, ja que desmunten el mur de la vessant sud creant-ne un de nou a 1,6 metres que amplia l’espai d’ús. En lloc d’obrirse al pati central –com és habitual en la resta de les habitacions– aquesta estança té l’accés a través de l’àmbit A10; mitjançant el desmuntatge de part del mur divisori entre aquestes dues cambres.

Un estrat de terra batuda forma el nou nivell de circulació de l’estança, en què destaca la presència d’una llar de foc adossada al mur nord. Aquesta estructura de combustió està formada per una solera refractaria de 4 tègules encaixades en el paviment i dues més recolzades en el mur mencionat en posició vertical. Aquestes dues últimes tenen una possible funció de protecció del mur davant l’acció del foc. L’àmbit 2 és l’únic que no presenta modificacions en la seva estructura i s’identifica una repavimentació de l’espai amb les mateixes característiques que l’estança anterior.

Respecte a l’àmbit 3 es documentà en aquesta fase una important ampliació en direcció est, materialitzada amb el desmuntatge del mur de tanca d’aquest extrem i el bastiment d’un de nou a 1,9 metres del primer. Aquest recolza parcialment en les estructures de la fase anterior i se li adossa el mur perimetral est del pati, que tanca així el conjunt de les estructures d’hàbitat. Igual que en els altres àmbits documentàrem aquí un nivell d’ús de terra batuda, en què destaca una estructura de combustió que se situà enmig de l’estança, formada per una solera refractaria composta per diversos fragments de tègules encaixats i coberts per una capa d’argila rubefactada.

Adossats al mur est de l’habitació es localitzaren dos retalls circulars de 0,6 metres de diàmetre i escassa profunditat que, per les seves característiques considerem que podrien funcionar com a encaixos per algun gran atuell ceràmic. Com ja hem mencionat anteriorment, desconeixem on es podria situar l’entrada a aquest àmbit, tot i que podem hipotetitzar sobre una possible ubicació en el mur de tancament sud de l’estança, en direcció cap al pati. Malauradament, el mal estat de conservació d’aquesta estructura no ens permet corroborar aquest supòsit.

L’àmbit 4 es bastí en l’angle sud-est del conjunt arquitectònic, amb unes dimensions de 30 m2 i una orientació més meridional que la resta de les estances que trenca així la planta quadrangular de l’assentament. Els murs que el delimiten s’assentaren sobre els paleocanals 3 i 4, fet que sumat al pronunciat desnivell de la roca natural en aquesta zona

180

M. ZABALA

va permetre documentar una potència conservada del mur de tancament est d’un metre.3 Documentàrem un accés a l’angle nord-oest de l’estança, amb una amplada de 2,5 metres, del qual destaquem el brancal est pels dos grans blocs granítics que el formen. El nivell d’ús de l’estança consistia en un estrat de terra batuda, on destaca una acumulació de còdols de riu i ceràmica ibèrica i d’importació adossada al mur est, de la qual en desconeixem l’origen o funció.

En l’extrem septentrional de l’àmbit A4, s’hi adossà una estructura de planta semicircular (A8), de la qual només es conserven dues filades. El mur es fonamentà en els estrats de reompliment del paleocanal 3, amb una tècnica constructiva i unes dimensions anàlogues a les de la resta de murs de l’assentament. Malauradament, l’estructura no aporta cap indici –com ara la presència de materials arqueològics en l’estratigrafia que s’hi associa, un tractament especial dels murs o la rubefacció d’aquests– que ens permeti intuir-ne una possible funció.4

En aquesta fase l’àmbit A10 reduí a la meitat les seves dimensions –que passaren de 32 m2 a 19 m2– amb la construcció d’un nou mur de tancament a la vessant sud, format per grans blocs granítics. La meitat amortitzada de l’àmbit passà a formar part del nou accés principal a l’assentament, i aquests grans blocs granítics foren utilitzats com a delimitadors de l’entrada. Del nou tancament sud de l’àmbit només se’n conserva part de l’estructura, ja que dues sitges de la fase posterior (fase 5) el seccionaren. Igual que en la resta dels àmbits, el nivell de circulació era un paviment de terra batuda, on documentàrem el bastiment d’una llar de foc adossada a l’angle nord-est de l’estança. Aquesta estructura de combustió estava composta per una tègula encaixada en el paviment a mode de solera refractària i coberta per una capa d’argila rubefactada. Els àmbits A6 i A7 –situats a la banda sud de l’entrada– mostraren també una reducció del seu espai d’ús, que passà dels 9,8 als 6,4 m2 i dels 13 als 6,1 m2, respectivament; i es bastiren unes estances de planta quadrada i de dimensions similars.

En ambdós casos s’abandonà la meitat est dels àmbits, i es bastiren dos nous murs de tancament. En el cas de l’estança A6 es documentà en el centre del nou tancament un accés d’un metre d’amplada, mentre que en l’àmbit A7 es basteix un petit mur adossat a l’àmbit A6, que deixa una entrada –també d’un metre– a la banda sud. En les dues

3. Igual que en la fase 2, les estructures de l’àmbit 7 i el mur perimetral sud del pati també presenten uns murs amb una alçària superior a la de la resta d’estructures, atès que es troben situats sobre els nivells de farciment del paleocanal 3 i 4, formats per argiles poc consistents. Aquest fet comporta que haguessin d’aprofundir fins a assolir la roca natural per tal de fonamentar sòlidament aquests murs. 4. Es documenten escassos paral·lels d’estructures similars en assentaments ibèrics, entre els quals destaca l’exemple del nucli camperol ibèric del Fondo del Roig (Cunit), on s’identifiquen dues d’aquestes estructures. Els autors de l’estudi no els atribueixen una funció clara, i indiquen un hipotètic ús com a dipòsits d’aigua (Garcia, Morer i Rigo, 1999), fet que no ens aporta informació suficient per intuir la funció de l’estructura semicircular del nostre assentament.

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

181

habitacions es pujà la cota de circulació amb l’aportació de diversos estrats, coberts per un nivell de terra batuda que constituïa el paviment; on destaca la recuperació de dues fusaioles i una fíbula de bronze.

En aquesta fase, el pati central (A9) presenta una planta irregular, completament tancada i amb una superfície útil de 166 m2. Com ja hem mencionat anteriorment, les reformes estructurals d’aquesta fase es basaren en el tancament del conjunt per la vessant de llevant, l’obertura d’un nou accés a la vessant oest i un altre –de dimensions més reduïdes– en l’extrem sud-est.

En la vessant sud-oest documentàrem diversos estrats de reompliment que pujaven la cota de circulació del pati, i amortitzaven part del mur perimetral sud de l’estança i les meitats abandonades dels àmbits A6 i A7. Com en fases anteriors, en aquesta zona s’hi bastí un enllosat de grans blocs de pedra –en força mal estat de conservació– amb el possible objectiu de regularitzar tot aquest nou espai de circulació entre l’entrada, els àmbits A6 i A7 i el pati central. Associat a aquest enllosat documentàrem un nivell de circulació uniforme a tot aquest espai, que amortitzà la meitat oest del mur perimetral sud.

Pels diversos materials recuperats, tant en els paviments dels diferents àmbits com en els estrats de preparació, podem donar un horitzó cronològic d’aquesta fase entre inicis i segon quart del segle I aC; basant-se en l’aportació d’abundants fragments d’àmfora itàlica DR-1A, Lamb-2, una major presència de campaniana B (Lamb-5, Lamb-8b) per sobre d’algun fragment de campaniana A. D’altra banda també s’identifiquen imitacions locals de ceràmiques d’importació, com vernissos negres o parets fines tipus Mayet I-II. 1.5. Fase 5

Ens trobem davant l’última fase constructiva de l’assentament que es caracteritzà per l’abandó de la majoria de les estances, exceptuant l’àmbit A4; en el qual es documentà alguna petita reforma estructural. Associades a aquestes modificacions documentàrem l’excavació de 3 sitges que seccionaven part de les estructures dels àmbits A2 i A10 i tota la seva estratigrafia; fet que ens indica que es practicaren un cop els àmbits ja estaven desocupats.

L’abandó progressiu de l’assentament ens dibuixà, en aquesta darrera fase, una planta de la zona d’hàbitat formada per una sola estança que indica, tant per les seves característiques com per l’escassetat i qualitat dels materials recuperats en l’àmbit A8, que aquest presenta la incertesa de si es mantenia en ús en aquesta fase.

En la resta de les estances documentàrem uns potents nivells d’abandó, amb abundant presència de tègules i ímbrexs, que hem interpretat com el possible enderroc de part de l’estructura de la coberta. Destaca la quantitat recuperada en els àmbits A1, A3, A6 i sobretot en l’habitació A10.

182

M. ZABALA

Figura 7. Planta del sector A en la fase 5. El pati central també presentà un nivell d’enderroc amb abundants tègules i ímbrexs, que es documentaren exclusivament en les proximitats dels àmbits, fet que, per la seva localització, ens podria indicar que formava part de la coberta d’aquests i reforça la hipòtesi del pati com un espai de treball i circulació interna descobert. Com a nivell de circulació, documentàrem un paviment amb abundants carbons que cobria els estrats d’enderroc –anteriorment mencionats– i el mur perimetral sud en tota la seva extensió.

En l’única estança en ús (A4) documentàrem el tapiat de l’entrada de la fase anterior, que va esdevenir un conjunt tancat –de planta quadrangular– del qual desconeixem el nou possible accés. Aquest nou mur presenta la mateixa tècnica constructiva que les estructures de la fase anterior, amb la incorporació de fragments de material constructiu al conglomerat de fang i pedruscall que amortera les pedres.

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

183

El nivell de circulació de l’àmbit consistia en un estrat molt heterogeni, amb una estructura de combustió adossada al mur sud de l’estança i formada per una solera refractària d’argila rubefactada.

Com ja hem mencionat, en aquesta fase s’excavaren tres sitges, una de les quals amortitzà la zona d’accés de l’àmbit A2, i les altres dues, el mur meridional i una llar de foc de l’àmbit A10.

Destaquem la gran quantitat de dolis i àmfora itàlica recuperada en l’àmbit A4, així com algun fragment indeterminat de plat tapadora de comuna itàlica i campaniana B (Lamb-5 i Lamb-8b) D’altra banda, en el pati també es recuperen abundants materials d’àmfora itàlica i d’imitacions locals de parets fines (Mayet I-II), que aporten també alguna campaniana B (Lamb-1) i campaniana A indeterminada. Tots aquests materials arqueològics ens permeten donar una cronologia aproximada per a aquest darrer moment d’ocupació de segon quart o mitjan segle I aC. 1.6. Fase 6 La darrera fase de l’assentament consistí en l’abandó absolut de la zona d’hàbitat i el reompliment de les tres sitges excavades en la fase anterior, on destacà l’abundància de material constructiu recuperat.

A l’àmbit A4 –a diferència de la resta de les estances– no s’hi documentaren restes de tègules i ímbrexs en l’estrat d’abandó, sinó un potent nivell de cendres i carbons. La manca de materials constructius i la presència de carbons ens permetria hipotetitzar sobre un possible sistema de coberta compost per elements vegetals.

Amortitzant totes les estructures del sector A es localitzà un estrat molt uniforme amb una potència conservada d’entre 20 i 50 cm, interpretat com la possible descomposició de l’alçat de tàpia o tovot dels murs de l’assentament i barrejat amb algunes pedres provinents del sòcol d’aquestes estructures.

Datem l’abandó definitiu de l’assentament a mitjan segle I aC, a través de l’estudi detallat dels materials aportats pels estrats de reompliment de les sitges i l’estrat d’abandó. Entre aquests últims destaca la presència d’abundants fragments d’àmfora itàlica (DR-1A, 1B i 1C), Lamb-2 i d’escasses importacions, tals com campaniana B (Lamb-5) o campaniana A (Lamb-36). 2. Sector B

Aquesta àrea, que hem definit com a sector B, se situa a l’extrem sud del conjunt del jaciment on es localitzà el paleocanal 1 i 10 sitges. Com ja hem mencionat, el paleocanal 1 s’estén més enllà dels límits de la intervenció, i se’n va excavar un tram de 29,5 metres de llarg per una amplada que oscil·la entre els 2,20 i els 4,12 metres. L’origen d’aquesta estructura és de formació geològica, tot i que presentà

184

M. ZABALA

un ús antròpic posterior com a abocador de les deixalles generades pel nucli ibèric adjacent.

Aquesta torrentera es retalla en la roca natural, i documenta un estrat de farciment inicial –d’origen sedimentari– format per argiles estèrils. Posteriorment es documentaren diversos abocaments que s’alternen i barregen entre si, on l’estudi dels materials arqueològics recuperats ens dibuixen un horitzó cronològic d’ús paral·lel al de l’assentament. Cal destacar l’últim abocament per la presència de gran quantitat de material constructiu ibèric i argiles rubefactades, de les quals desconeixem l’origen, ja que en l’assentament annex no s’ha documentat cap estructura de combustió de grans dimensions. Les sitges es localitzaren en la banda meridional del paleocanal 1, retallades en la roca natural i amb un diàmetre que oscil·la entre els 2,44 i els 0,70 metres i una profunditat d’entre 2,45 i 0,80 metres. Totes es documentaren reomplertes per uns estrats d’argiles estèrils, fet que ens permetria interpretar que possiblement foren reomplertes per una acció sedimentària natural. 3. Sector C

Identificàrem aquest sector com l’espai que se situa a la banda de ponent i sud de l’assentament, delimitat al nord per un aflorament geològic al qual, en l’extrem oest, s’hi adossà un mur perimetral. També hi documentàrem el traçat del paleocanal 2, que transcorre paral·lel a la vessant sud del sector A i els trams finals dels paleocanals 3 i 4, adossats a la banda meridional de l’àmbit A7.

Aquest tancament perimetral –igual que el mur de tanca sud del pati del sector A– seguia les corbes del desnivell, amb una possible funcionalitat de contenció de terres i delimitació d’aquest espai. L’estructura es fonamentà directament en la roca natural, tot i que en la vessant sud es recolzà sobre els estrats de reompliment dels paleocanals 3 i 4. En tot aquest espai obert no s’ha identificat cap estructura –exceptuant el ja mencionat mur perimetral– ni nivell d’ús, únicament les restes dels nivells l’enderroc i abandó de la zona d’hàbitat (sector A), que el temps i les accions de deposició han arrossegat cap aquest sector.

Com ja hem mencionat, els paleocanals s’estenen més enllà dels límits de la intervenció, i foren excavats del paleocanal 2 un total de 28 metres de llarg per una amplada d’entre 7,6 metres en el tram oest i 1,9 metres en l’extrem oposat. D’altra banda els paleocanals 3 i 4 s’unificaren en un de sol a l’interior de la zona d’hàbitat (sector A), sent documentats en el sector C com una sola estructura i excavant-ne un total de 23 metres de llarg per una amplada que oscil·la entre 1,40 i 7 metres.

Ambdues estructures tenien un reompliment inicial d’argiles al·luvials semiestèrils, però amb posterioritat es documentaren diversos estrats de reompliment que aportaren

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

185

grans quantitats de fragments ceràmics. L’estudi detallat dels materials recuperats ens permet dibuixar un horitzó cronològic d’ús dels paleocanals paral·lel a la zona d’hàbitat adjacent, fet que ens permet interpretar aquestes torrenteres com a abocadors de l’assentament.

4. CONSIDERACIONS FINALS

Els vestigis conservats de Can Suari corresponen a un hàbitat agrícola dispers o també anomenat assentament rural de plana (Asensio et alii, 1998; Revilla, 2004), amb un horitzó cronològic que s’emmarca entre el període ibèric final i el procés de romanització (mitjan segle II a segona meitat del segle I aC). El jaciment se situa a la vessant interior de la serralada Litoral dins l’àrea denominada en època ibèrica com a Laietània, delimitada pel riu Tordera a l’est, pel Besòs a l’oest i a l’interior per la conca del Mogent. Aquest territori, ja des de l’ibèric ple (segles IV a II aC), mostra la cohesió i organització territorial d’una societat amb una economia excedentària que explota intensivament extenses zones de conreu –principalment de cereals–. A la Laietània aquestes àrees s’ubiquen a la depressió Prelitoral, a les planes de les actuals comarques del Vallès (Zamora et alii 2001).

La situació de les zones de producció comportà la creació d’una línia de poblats en alçada (oppida) que controlarien les planes i les vies de comunicació i transport de la producció agrícola, acumularien els excedents per a una posterior comercialització i serien els nuclis residencials de les elits socials (Olesti, 1995; Zamora et alii, 2001).

Can Suari se situa a uns 400 metres del riu Mogent i a 900 metres de l’oppidum del Turó del Vent, en un punt estratègic respecte de les vies de comunicació tant ibèriques com posteriorment romanes. La depressió Prelitoral ja és per si mateixa una excel·lent zona de pas, demostrat pel posterior transcurs de la Via Augusta i de les principals vies de comunicació presents fins als nostres dies. D’altra banda, s’usen els diversos colls de la serralada Litoral per comunicar aquestes planes amb la costa, i Can Suari se situa prop de dos d’aquests passos: el coll de Can Bordoi i el de Parpers, en l’últim dels quals també es documenta una via romana.

És en aquest context geogràfic i amb els citats antecedents històrics que documentem Can Suari, un nucli de grans dimensions –800 m2– amb un petit camp de sitges associat, fundat d’ex novo i amb una ocupació ininterrompuda d’un segle i mig. Identifiquem cinc fases constructives a partir de les diverses reformes estructurals i estratigràfiques documentades al llarg del procés d’excavació i corroborades amb la cronologia aportada per l’estudi dels materials recuperats.

El moment fundacional de l’establiment ens és desconegut, però sí que sabem el moment en què fou amortitzat l’assentament primigeni per les estructures de la fase següent, que donen per a la primera fase una datació ante quem de mitjan segle II aC.

186

M. ZABALA

Aquest horitzó cronològic ens situa en una conjuntura de grans canvis polítics, econòmics, socials i ideològics: el procés de romanització. És en l’inici d’aquesta centúria que es documenta l’abandó dels oppida de la línia interior de la serralada Litoral, amb exemples com el de Puig Castellar, el Turó Cremat, Céllecs o el Turó del Vent; malgrat que aquest últim presenta un curt període de reocupació, amb l’abandó definitiu a mitjan segle II aC (Garcia et alii, 2000; Olesti, 1995, 2000; Zamora et alii, 2001).

També s’identifica l’abandó dels grans camps de sitges característics del període ibèric ple amb la consegüent reducció dràstica de la capacitat d’estocatge que aquest fet representa. Possiblement es podria relacionar aquest abandó amb la desprotecció de les àrees de conreu, causada per la desocupació dels oppida. De la primera fase d’ocupació de Can Suari poca informació podem aportar, atesa l’escassa conservació de les restes, fet que només ens permet intuir que podria estar format per un sol àmbit, i presenta la incertesa de si tenia una funció com a hàbitat o era exclusivament d’ús agrícola.

Tant les dades arqueològiques com les històriques ens mostren aquest període com un moment de recessió que sembla finalitzar a mitjan segle II aC, moment en què datem la segona fase d’ocupació de l’assentament.

Ja a la meitat del segle II aC, amb l’abandó definitiu de l’oppidum del Turó del Vent (Garcia et alii, 2000), destaca l’aparició de múltiples assentaments rurals a les vessants i zones planeres. Aquests assentaments es caracteritzen perquè la majoria són fundacions d’ex novo de filiació indígena, amb la incorporació d’elements romanitzats i amb petits camps de sitges associats. Possiblement podem vincular aquests nous assentaments amb una estratègia ben definida de romanització del territori i de reassentament de la població ibèrica de la zona (Garcia et alii, 2000; Olesti, 1995, 2000; Revilla, 2004).

En la segona fase d’ocupació (de mitjan segle II a últim terç del segle II aC) es basteix un assentament de dimensions mitjanes, amb tres o cinc àmbits disposats en bateria i un mur de tanca que delimita un espai obert; destinat a àrea de treball i, per les sitges que hi són documentades, també d’emmagatzematge. Els elements i les tècniques constructives ens mostren una continuïtat amb els models de poblament rural de l’ibèric ple,5 però amb modificacions en la seva organització interna i la introducció d’innovacions de procedència itàlica.

Les estances es construeixen semisoterrades retallant la roca natural per recolzar-hi els sòcols de pedra dels murs, documentant un alçat de les parets en tàpia i una coberta formada per tègules i ímbrexs. En aquesta fase es documenten estructures de com-

5. Un clar exemple es el ja citat nucli camperol del Fondo del Roig (Cunit), amb la integració de diverses estances precedides per patis (Garcia et alii, 1995; Revilla, 2004).

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

187

bustió amb unes característiques formals que identifiquem com a ibèriques –formades per una solera refractària composta de ceràmica trinxada– i el sistema d’emmagatzematge en sitja.

Identifiquem l’ampliació de l’assentament amb la construcció d’un o tres àmbits més adossats als ja existents, amb una datació d’entre l’últim quart del segle II i el segle I aC. Aquest tercer moment constructiu ens mostra una continuïtat en el model d’assentament rural que caracteritza Can Suari, amb un augment de l’espai d’ús i amb una planta cada vegada més quadrada i ordenada; fet que ens permetria hipotetitzar sobre una possible ocupació del nucli per un grup humà suprafamiliar.

És ja a inicis del segle I aC que documentem una important fase de reformes constructives (fase 4), formant un conjunt arquitectònic tancat, de planta pràcticament quadrada i amb un gran accés a la vessant de ponent. S’amplien les estances de la banda nord i es redueixen les de l’oest, reforçant una planimetria quadrangular de l’assentament i ampliant l’espai d’ús del pati central. D’aquesta fase destaca la construcció d’un àmbit –de grans dimensions– a l’extrem sud-est del conjunt (A4), que per l’elevat nombre de materials amfòrics i de dolis recuperats considerem que devia tenir una possible funcionalitat com a magatzem. Adossant-se a aquesta estança –per la banda sud– s’hi localitza un mur semicircular que forma una estructura de la qual no en podem saber la funció.

Des del punt de vista funcional podem definir com a possible zona d’hàbitat la bateria de 4 àmbits de la vessant nord, i afegir una possible activitat de producció tèxtil en els àmbits A2 i A10, atès el gran nombre de pondera documentats en ells. Aquesta mateixa activitat econòmica es podria haver dut a terme a l’àmbit A6, on es recuperaren dues fusaioles. Com ja hem indicat, considerem que el pati central devia constituir una àrea de treball, d’emmagatzematge de la producció agrícola i de distribució de la circulació interna de l’assentament.

Aquesta fase d’expansió i consolidació de l’assentament presenta un gran nombre d’innovacions constructives, amb la incorporació de materials ceràmics en el conglomerat que amortera les pedres dels murs o la substitució de les llars de foc de factura ibèrica per unes amb una solera refractària formada per tègules.

Un altre dels elements destacats és la convivència simultània del sistema d’emmagatzematge en sitja –tradicional d’època ibèrica– i el basat en l’ús de dolis, de filiació itàlica. Considerem que totes aquestes innovacions són clars exponents d’una intensificació en el procés de romanització. Entre el segon quart i mitjan segle I aC documentem l’abandó de part de l’assentament; resta només en ús la gran estança de l’extrem sud-est (A4) i tres sitges que amortitzen algunes estructures de les fases anteriors. La darrera ocupació de Can Suari ens mostra l’abandó de les estructures d’hàbitat, de manera que exclusivament resta una possible funció productiva de l’assentament.

188

M. ZABALA

Les dades aportades per l’arqueologia ens mostren que –en el mateix horitzó cronològic– s’abandona gran nombre d’assentaments rurals com el que estudiem, tals com Can Pons, les Guàrdies, l’Argilera o Can Balençó; aquest últim prolongant la seva ocupació fins a finals del segle I aC (Revilla, 2004). D’altres, però, perviuen fins als segles I-II dC, alguns com a villae i la majoria com a petits nuclis d’activitat exclusivament agrícola o com a tugurium6 (Revilla, 2004), com és el cas de Can Suari. Val a dir, però, que el nostre assentament no es perllonga tant enllà en el temps, ja que l’abandó definitiu de totes les estructures és datat a mitjan segle I aC.

Diversos autors identifiquen aquest fenomen amb l’auge de la producció vitivinícola i la consegüent pèrdua de pes de la producció cerealística, deixant fora del nou model econòmic aquests assentaments tan especialitzats (Olesti, 1995 i 2000). D’altres, però, consideren que es tracta d’un procés molt més gradual fins al moment d’expansió amb el principat d’August (Revilla, 2004).

Considerem que aquest fenomen es basa en la conjugació d’una gran multiplicitat de factors, tals com la reorganització de la població indígena, una nova distribució de la terra lligada a la creació de cadastres i la fundació de les ciutats a partir de mitjans del segle I aC (Revilla, 2004). La formació d’aquests nuclis urbans no implica només una concentració de la població, sinó també una nova organització social i econòmica basada en unes noves relacions de propietat i la intensificació dels processos de producció (Olesti, 2000 i Revilla, 2004).

Finalment, un altre factor, i no de menor importància, és la generalització de les villae a partir de la segona meitat del segle I aC, que s’identifica com un exponent més d’aquesta profunda reorganització social i productiva que segueix esquemes romans. El nou sistema de producció agrícola –basat en les villae– reestructura l’explotació i la propietat de la terra, fet al qual alguns dels antics assentaments rurals s’adaptaran mentre que d’altres desapareixeran, com és el cas de Can Suari. La fundació i evolució de l’assentament de Can Suari ens mostra part del complex procés de romanització d’aquestes terres, reforçant les teories que indiquen un progressiu control territorial, productiu i social per part de Roma. Aquest procés es basaria, en part, en una colonització agrícola de les zones planeres, protagonitzada per la població indígena i juxtaposant-se a l’organització de les elits locals.

6. Aquests edificis es caracteritzen per les seves dimensions reduïdes, generalment d’una o dues estances, amb una construcció modesta, una distribució funcional de l’espai i destinats fonamentalment a la producció (Cela et alii, 2002 i Revilla, 2004). Un exemple clar és el tugurium de l’Hort dels Vidals (Mataró) (Cela et alii, 2002 i Revilla, 2004).

CAN SUARI. UN ASSENTAMENT RURAL IBÈRIC DELS SEGLES II-I AC A LLINARS DEL VALLÈS

189

Figura 8. Materials ceràmics recuperats en l’excavació de l’assentament de Can Suari.

190

BIBLIOGRAFIA

M. ZABALA

ASENSIO, D.; BELARTE, C.; SANMARTÍ, J. I SANTACANA, J. (1998) “Paisatges ibèrics. Tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple.” Actas del Congreso Internacional: Los iberos, príncipes de Occidente. Las estructuras de poder en la sociedad ibérica. Saguntum Extra. Vol. 1. CELA, X.; REVILLA, V.; ZAMORA, D. (2002) “L’Hort dels Vidals. Un tugurium del segle I dC al territori d’Iluro (Mataró)”. Laietania, 13, p. 159-175. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J.; TURA, J. (1996) “El mas ibèric de Can Ponç. (Arbúcies).” A: GENERALITAT DE CATALUNYA. Tribuna d’Arqueologia 19941995. Barcelona: Departament de Cultura, p. 93-103. GARCIA, J.; MORER, J.; RIGO, A. (1996) “El Fondo del Roig (Cunit). Un nucli camperol ibèric de la Cossetània.” Miscel·lània Penedesenca. Jornades d’Estudis Penedesencs, p. 178-196. GARCIA, J.; MARTÍN, A.; CELA, X. (2000) “Nuevas aportaciones sobre la romanización en el territorio de Iluro (Hispania Tarraconensis).” Empúries, 52, p. 29-54. JÁRREGA, R. (2000) “El poblament rural i l’origen de les villae al nord-est d’Hispania durant l’època romana republicana (segles II-I aC). Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 21, p. 271-301. NADAL, E., PASCUAL, S., VILLENA, N. (2005) “Actuacions arqueològiques d’urgència a l’autovia N-II. El mas ibèric de Can Rossó i el conjunt medieval de Sant Marc (Argençola, Anoia)”. GENERALITAT DE CATALUNYA. Tribuna d’Arqueologia 20022003. Barcelona: Departament de Cultura, p. 161-183. OLESTI, O. (2000): “Integració i transformació de les comunitats ibèriques del maresme durant el s. II-I aC: Un model de romanització per a la Catalunya litoral i prelitoral.” Empúries, 52, p. 55-86. OLESTI, O. (1995) El territori del maresme en època republicana (s. III-I aC) Estudi d’Arqueomorfologia i Història. Premi Iluro 1994. Caixa d’Estalvis Laietana. PUJOL, J.; GARCIA, J. (1994): “El poblament ibèric dispers al Maresme Central: l’exemple de Can Bada (Mataró), i el procés de romanització des de l’inici de la colonització agrícola fins al naixement d’Iluro.” Laietània, 9. pp. 87-129. REVILLA, V. (2004): “El doblamiento rural en el noreste de Hispania entre los siglos II a.C. y I d.C.: Organización y dinámicas culturales y socioeconómicas”. En MORET, P.; CHAPA, T. (Ed.) (2004) Torres, Atalayas y Casas fortificadas. Explotación y control del territorio en Hipania (s. III a.C. a s.I d.C.).Coloquio organizado por la Casa Velázquez y la Universidad Complutense de Madrid. pp. 175-202. AUTORS DIVERSOS (1995) Autopistes i Arqueologia. Memòria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Autopistas CESA. ZAMORA, D.; PUJOL, J.; GARCIA, J. I CELA, X. (2001): “El poblament a la laietània central i septentrional durant el període ibèric ple. Una proposta d’organització territorial.” Actes de la taula rodona sobre Territori polític i territori rural durant l’Edat del Ferro a la Mediterrania Occidental. Monografies d’Ullastret. Núm. 2, p. 203225.

La terrisseria romana de la Fornaca (Vilassar de Dalt) NÚRIA ROSELLÓ, ARQUEÒLOGA TONI GIRONÈS, ARQUITECTE AGUSTÍ GAMARRA, TÈCNIC RESTAURADOR

1. FITXA DEL JACIMENT

– Nom del jaciment: La Fornaca – Tipus de jaciment: complex industrial de forns – Cronologia: 200 dC (dades arqueomagnètiques) – Localitat: Vilassar de Dalt, Maresme – Coordenades geogràfiques: 2º21’35”/41º31’17” – Coordenades UTM: 446620 long. – Altitud: 130 metres sobre el nivell del mar

2. SITUACIÓ I ANTECEDENTS

El gener del 2002 comença la urbanització d’aquest territori per ampliar l’antiga zona industrial de Vilassar de Dalt. Paral·lelament s’inicia la tasca de seguiment d’obres, prospecció i intervenció arqueològica, amb caràcter d’urgència, previ acord amb el promotor, l’Ajuntament, el Museu Municipal i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat. Es va improvisar un equip interdisciplinari de més de 28 persones, entre professionals i aficionats a l’arqueologia. El motiu de les tasques eren els antecedents arqueològics de la zona, tant notícies orals com restes físiques: vora el camí de Mataró unes habitacions (vil·la romana o establiment agrícola) datades d’època republicana i en el mateix camí taques circulars de cendra desaparegudes en eixamplar-lo i asfaltar-lo. Érem coneixedors dels problemes que tenien els pagesos per la ceràmica que aflorava a l’hora de fer les terrasses per plantar-hi vinya. Aigües avall, a l’Hort d’en Miqueló, restes de murs i paviments suposadament d’època romana i aproximadament a 2 quilòmetres, la prospecció superficial duta a terme per l’antic grup d’arqueologia del museu va aportar material ceràmic d’època tardorepublicana provinent d’una vila romana inèdita (Can Torradeta). El mateix grup

192

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

Figura 1. Foto satèl·lit del jaciment. En el punt, situació exacta dels forns romans.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

193

arqueològic va intervenir als anys vuitanta en l’excavació del Forn número 1, que va quedar al descobert quan una màquina excavadora el va seccionar quan preparava el terreny per construir-hi hivernacles. El seu buidatge no va donar cap resultat quant a material i aleshores es van fer venir especialistes que el van suposar medieval, modern o un forn de calç d’època desconeguda. Va ser protegit per unes planxes metàl·liques i un filat i fou catalogat d’interès local en la Carta Arqueològica del Maresme, inclòs en l’Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya i en el Catàleg de Patrimoni de Vilassar de Dalt. El topònim de la zona, la Fornaca, ja per si mateix és molt suggerent i apareix documentat el 1290 a l’Speculum del Castell de Vilassar; el 1562, al capbreu de Joan Carles i al 1720, a l’Arxiu Moja. Preservant només aquest únic element, la resta de la zona va ser modificada moltes vegades i, a més a més, tenint en compte el pendent natural del terreny, es justifica en certa manera que les estratigrafies siguin nul·les quant a contingut arqueològic (invertides, barrejades, mesclades, compostes de sorres de torrents…) i faltin estructures i material complementari a les diferents intervencions, la qual cosa ha dificultat molt la interpretació arqueològica de les restes exhumades.

3. LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 3.1. Restes documentades

Així, doncs, preservant des del primer moment la zona del forn, durant dos anys s’hi va estar treballant diàriament, des del principi de la prospecció fins al final quan, havent acabat les diferents intervencions, s’alça un edifici adequat amb l’objectiu de preservar les restes més importants. Els resultats han estat els següents: • en una parcel·la privada, un fons de cabana del bronze antic (1800-1500 aC) • extrems est-oest de la zona, deposicions secundàries de material ceràmic d’època tardorepublicana. • en una parcel·la privada central, un pou de sínia amb parets i reompliment de la mateixa època. • en la zona verda de l’obra, una sitja aïllada de finals del segle I aC. • a 50 metres dels forns, el vèrtex d’un abocador de mitjan segle II dC, el qual conté un 75% de material ceràmic de construcció (dolis, tègules, maons…) barrejat amb ceràmica comuna romana i d’importació molt rodada. Es tractava d’un amuntegament molt heterogeni, desplaçat segurament d’un lloc a un altre en molts moments, fins i tot actuals. Creiem possible que una part d’ell pertanyi a la producció dels forns, si més no quant a material ceràmic de construcció i dolis. • finalment: una terrisseria romana composta de 3 forns (de 2 tipologies diferents) datada del 200 dC (per arqueomagnetisme, darrera cocció). 3.2. Metodologia de les intervencions

Damunt un parcel·lari, reconeixement i recollida superficial de material ceràmic. Darrere les màquines que van rebaixar i canviar de lloc milers de metres cúbics de terres es va anar documentant cada sector, marge i rasa de servei. De la mateixa manera es van anar descartant les zones estèrils. Es van fer les cales convenients i es van sol·licitar els permisos necessaris per permetre totes les intervencions, fossin en parcel·les privades

194

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

com públiques. Detectades les restes, es delimiten, s’acoten en topogràfics, es documenten fotogràficament i s’excaven. S’ha vetllat fins avui de la seva preservació i conservació, tant de les estructures com del material extret, recolzats pel Museu Municipal que a més és el dipositari de gairebé 27.000 fragments de material arqueològic i lloc on actualment s’està realitzant l’estudi per la memòria científica. En l’excavació de les estructures dels forns, molt acurada i totalment a mà, a part de desagraïda quant a material ceràmic, en tots tres es va donar una seqüència estratigràfica molt uniforme consistent en capes d’aportacions (llims, graves i sorres al·luvials de diferent granulometria) procedents de l’erosió del turó superior i del camí en pendent que passava just pel damunt, sediments que van anar reblint tots els forns. Als nivells inferiors de les cambres de combustió una capa de calç provinent de la mateixa combustió de les argiles (contenen calç en gran proporció) o llençada intencionadament per mantenir l’escalfor (quan reacciona amb l’aigua). Per sota, una fina capa de cendra que ja reposava damunt l’estrat de retall del sòl de les cambres.

4. ELS FORNS

4.1. Aspectes generals de la terrisseria

La Fornaca és una terrisseria romana composta de 3 forns, datada per arqueomagnetisme en el 200 dC. Tipològicament, el forn núm.1 i el núm. 2 pertanyen al tipus I/a segons la classificació establerta per N. Cuomo di Caprio, i el forn núm. 3 al tipus I/c’ de F. le Ny.

Figura 2. Planimetria general dels forns romans.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

195

Resten excavats idòniament en un marge natural, fet que els dóna més estabilitat per suportar les cambres de cocció alhora d’una millora de l’aïllament tèrmic. L’emplaçament està triat a causa de les seves bones condicions per a la indústria ceràmica. Envoltats d’argila de gran puresa i plasticitat, de composició granítica (presència natural de minerals de quars, feldspat i mica, que actuen de desgreixant) i formació al·luvial, contenint per se una gran quantitat d’aigua, que la fa molt mal·leable. Pròxims a un torrent, avui desaparegut, però documentat en els primers topogràfics de la zona, a mà esquerra, i aigües subterrànies detectades in situ per la presència de pous. Bona cobertura vegetal que els ofereix el turó: actualment pi, en època romana d’alzina, combustible que, ben sec, s’usava al principi en forma de branquillons per fer flama i després feixos més grossos per mantenir l’escalfor que havia de coure les peces. És interessant destacar la seva proximitat al Camí de Mataró-Camí del Mig, documentat com a via romana i que els passa just al damunt. En la situació dels forns es detecta també una orientació preferencial: igual que s’ha comprovat en altres països com ara França en les seves regions costaneres, tots 3 resten encarats al vent de llevant, un dels vents predominants en la zona, per facilitar la circulació de l’aire calent dins les cambres. Estructuralment són de planta circular i tir vertical o directe, coent per convecció. Es componen de doble cambra, la inferior o de combustió (on cremava la llenya) i la superior o de cocció (per a les peces a coure), separades per una graella o suspensura. Els forns número 1 i número 2 són del tipus I/a (en els aspectes bàsics, ja que presenten diferències en l’accés, l’interior i la cambra de cocció), segons l’estudi que va fer N. Cuomo di Caprio per als forns romans d’Itàlia. De mides considerables, presenten unes cambres de combustió escorificades/vitrificades a causa de la temperatura de combustió (800-1.000º C) i una potent columna central que configura en la part superior 8 arcs radials per sostenir la graella. Els 8 espais entre els arcs (interseccions, xemeneies o obertures), plans damunt la graella, tindrien la funció d’evacuar fums, gasos i calor per coure les peces de la cambra superior. D’aquesta darrera cambra només se’n conserva part del perímetre de les parets a causa tant de l’erosió natural del pendent com de l’acció antròpica que ha transformat contínuament el territori. Malgrat tot, les parets mostren una curvatura suficient com per imaginar unes cambres de cocció en forma de cúpula oberta (o bé cilindre més quart d’esfera en el número 2) cobertes provisionalment amb un casquet de fang i branques en la fase lenta de refredament de les peces cuites. Possiblement part de la cambra es devia trencar en el procés de càrrega/descàrrega o bé també es contempla la possibilitat d’un accés o porta (erosió del sòl de la graella en el número 2). El forn número 3 és més petit i pertany a un altre tipus, I/c’, ben documentat per F. Le Ny en el seu estudi dels forns romans a França. Semblant a un iglú, amb un perímetre que no diferencia les dues cambres (encara que hi siguin) i una graella plana amb forats (que no es conserva) sostinguda per una banqueta perimetral (no per una columna central). L’evacuació dels gasos calents es feia a través de conductes verticals excavats en les parets i és l’únic de tots 3 forns que conserva praefurnium: corredor d’alimentació pel combustible i neteja del forn. Tots 3 situats en bateria, no es descarta una àrea de servei comuna al nivell de les boques de les cambres de combustió. Àrea, que no s’ha localitzat, d’alimentació i neteja d’aquestes cambres i que normalment estava excavada al davant mateix. A causa del volum de producció i al gran volum dels forns, no es descarta una altra

196

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

àrea més amunt, al nivell del sòl de les graelles. És a dir: diferenciaríem l’àrea inferior (“de foc”) de l’àrea superior d’enfornament (càrrega/descàrrega de les peces a coure). Tampoc han estat localitzades altres instal·lacions annexes amb estructures vinculades o edificis auxiliars pròxims als forns, que devien formar part de tot el procés productiu com ara: zones d’emmagatzematge del combustible, dipòsits/fosses de decantació de les argiles (múltiples, perquè es va decantant per flotació), zones preparades per amassar el fang (separar, batre i capgirar), manufactura del material ceràmic (tallers per tornejar, emmotllar o decorar les peces), assecatge previ a la cocció (llit de sorra o sauló), emmagatzematge de peces un cop cuites, murs baixos que delimiten espais, canalitzacions de conducció d’aigua o drenatge, pavimentacions de còdols, teules o terra batuda, forats de postes que sostenien cobertes, graons d’accés o rampes, murs com a paravents, alguna llosa o pedra gran que tapava l’obertura en el moment de refredament, etc. Malgrat tot, cal dir que, quan es va dur a terme el rebaix del davant els tres forns a nivell de les portes de les cambres de combustió, en l’accés al número 2 es va trobar un paviment de morter de calç i, al damunt, restes d’escòries de la neteja de la cambra, les quals van anar apareixent al mateix nivell fent pendent davant de tots tres. De la mateixa manera havien d’usar diversos utensilis o eines que tampoc no s’han trobat: fangues, pics, pales, destrals, pedres per triturar o polir… tant per als productes com per al manteniment de les estructures (en el forn número 3 i en el número 2 hi ha marques de pics a les parets). Quant a la vinculació d’aquesta indústria amb el seu context en època romana, sense disposar de datacions concretes (només tenim la data de la darrera cocció de les estructures) i, tenint en compte que el material ceràmic de construcció per se no data i que els segells anepígrafs trobats damunt dolis són inèdits, de moment no es pot establir cap connexió directa i, per tant, no sabem si els productes d’aquesta indústria subministraven viles romanes o establiments agrícoles relativament pròxims o bé cobrien les necessitats d’un mercat més ampli via marítima, per exemple. Quant a la gestió, queda clar que una terrisseria d’aquest tipus havia de funcionar amb un grup nombrós d’individus que tenien un treball especialitzat com a terrissaires en mans d’un propietari. Els forns de planta circular (ovals, lleugerament ovals…) són freqüents en època romana tant a Catalunya com a la resta de l’Imperi romà, de la mateixa manera que ho són els rectangulars (quadrats, quadrangulars...). I és molt habitual que un mateix taller combini diversos forns de tipologies diferents, i es dediqui a una mateixa producció, com seria el cas de què tractem, o bé a produccions diferents.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

197

4.2. Forn número 3 CAMBRA COMBUSTIÓ

Radi Cubeta central Plataforma entre centre i banqueta perimetral

PRAEFURNIUM

Llargària Amplada Alçària màx. paret

BANQUETA PERIMETRAL

CAMBRA COCCIÓ

Amplada Alçària

Alçària Nre. de canals de ventilació

1,40 m 87 cm

46 cm amplada / 8 cm alçària

2m 80 cm 38 cm

35 cm 33 cm

1m 4

Quant a tipologia, és el més diferent a tots. Presenta una única cambra, sense graella que el divideixi en dues parts, praefurnium o corredor ben marcat, i una banqueta perimetral on es col·locaven les peces per coure. Funcionava igual que els altres: tir directe i cocció per convecció, evacuant els gasos calents no per obertures o fumerals sinó per conductes excavats verticalment en el perímetre de les parets. Estructura tipus iglú. Catalogat com a tipus I/c’ segons F. Le Ny (que es basa també en la tipologia establerta per Cuomo di Caprio de forns italians i de A. Mc. Whirr per als forns romans anglesos): de planta circular, amb un perímetre que no diferencia la cambra de combustió de la de cocció (conformen gairebé un únic espai), tindria una graella de fang sòlida, plana, amb forats que deixarien passar l’escalfor per coure les peces i que seria suportada per la banqueta perimetral (en el cas del seu homòleg I/c la banqueta és substituïda per esperons laterals). Fums i gasos s’extraurien pels conductes de ventilació laterals (se’n conserven 4) retallats en les parets, els quals, a més a més, accentuarien la distribució de la calor a les parts perifèriques que en solen tenir pèrdua. Excavat/construït a l’empara del marge, l’estructura va ser seccionada a la meitat per terrasses modernes, per tant, no sabem fins a quin punt n’era exempt. És l’únic que conserva praefurnium: conducte o corredor d’alimentació per al combustible i de neteja. Les seves parets indiquen que devia estar cobert en volta i tot ell de fang amb una llargària mínima de 2 metres (a partir d’aquí se’n perd el rastre) sense oscil·lacions en la seva amplada. El sòl en el punt de la seva unió amb la cambra està cremat i això indica que el foc no es concentrava només en el centre del forn sinó que ja es començava a cremar en el corredor. El forn té un centre còncau, en forma de cubeta, que delimita el foc. Seguint les parets corbes, la part superior del forn la suposem en volta, semiesfera o cúpula, però prou oberta dalt de tot (bravera) per evacuar fum, calor i gasos i que en tot cas només es tapava totalment en el moment de refredament postcocció amb fang damunt un entramat de branques. Suposar això ens complica el procés de càrrega/descàrrega, però hi ha paral·lels arqueològics i etnològics actuals que ho solucionen encaixant-hi una biga o un travesser des del qual treballen fins i tot amb els peus. Es va tro-

198

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

Figura 3. Forn número 3.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

199

bar buit de producció, però F. le Ny els documenta molt bé a França com a productors de material ceràmic de construcció: tègules, ímbrex, lateres (disposats drets damunt la graella seguint el perímetre). És un dels primers forns documentats a França productor de material ceràmic de construcció, però acaba sent substituït per models més grans, circulars o quadrats que presenten una graella sostinguda per pilar/s central/s o murs transversals amb arcades, a finals del segle I dC. En conjunt no és un forn pràctic perquè té poca capacitat productiva i una graella molt fràgil sense un suport central que la sostingui. És possible que aquest fet justifiqués, en el cas de la Fornaca, la construcció dels altres 2 forns, amb més capacitat de producció i solidesa estructural (la qual cosa no vol dir que aquest deixés de funcionar). 4.3. Forn número 1 CAMBRA COMBUSTIÓ COLUMNA CENTRAL ACCÉS GRAELLA

CAMBRA DE COCCIÓ

Diàmetre Alçària sòl-graella

3,60 m 3,55 m

Sòl cambra-sòl entrada Alçària paret/tàpia Amplada paret/tàpia

90 cm 1m 1m

Alçària Circumferència base Circumferència superior

Diàmetre Nre. de fumerals/seccions Potència fumeral Centre pedestal Gruix màx. paret Alçària màx. paret

3,35 m 5,23 m 3,40 m

3,75 m 8 1m 1m

16 cm 50 cm

Catalogat per N. Cuomo di Caprio o F. le Ny com a forn romà del tipus I/a. De planta circular i doble cambra: la inferior o de combustió i la superior o de cocció (laboratori), separades clarament per una graella sostinguda per una columna central en la cambra de combustió. Tir directe o vertical, com els altres. Una excavadora el va malmetre els anys vuitanta i mitja graella i arcades del davant van desplomar-se. Cambra de combustió excavada al subsòl, de 3,55 metres d’alçària i 3,60 metres de diàmetre. Les parets interiors inclinades cap endins i sotmeses a temperatures entre els 800-1.000º C, escorificades i vitrificades, sobretot al fons de la cambra. Sòl pla lleugerament inclinat cap a l’accés i al centre hi ha una columna amb una circumferència superior de 3,40 metres i la inferior és de 4,23 metres a causa dels afegits per reforçarla (fragments de maons i pedres lligats amb fang). És un suport sòlid, estable, compacte i fix capaç de suportar força pes. El seu extrem superior inicia l’arrencada dels 8 arcs radials que enllacen la columna amb els murs perimetrals alhora que sostenen la grae-

200

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

lla. Aquests 8 arcs deixen 8 interseccions, xemeneies o obertures per a l’evacuació dels fums i els gasos i a la vegada per permetre passar calor suficient per a la cocció de les peces al damunt (els fumerals tenen una potència d’1 metre). La graella és plana amb un diàmetre de 3,70 metres. Sembla que aquestes dimensions són excepcionals en aquest tipus de forns: els forns italians de Canne i Apani i el de Volubilis al Marroc tenen diàmetres entre 3,4 i 4 metres, alguna de tan grossa a la Bètica i la Lusitània, i la més espectacular seria la del forn d’Aín Scersciara (Líbia) amb un diàmetre de 6 metres. Aquesta graella apareix completa en el forn número 2 i en descriure-la tindrem ocasió de parlar de la producció i la disposició de la càrrega per coure. La cambra de cocció conserva part del perímetre de les seves parets en una alçada màxima de mig metre, de fang, amb un gruix de 16 centímetres. L’arrencada d’aquestes parets corbes s’inicia ja per sota el nivell de la graella i es devia anar tancant en una part superior en forma de cúpula suficientment oberta per evacuar fums i gasos, de la mateixa manera que el forn número 3. La bravera s’acabaria de cobrir amb un casquet temporal de fang i branques que devia recolzar en certa manera damunt la càrrega durant el refredament i que es devia trencar en el procés de càrrega/descàrrega. La “cúpula” era força oberta, perquè és molt difícil fer una volta de fang estable sense un suport central que la sostingui o bé algun tipus de contrafort exterior, tenint en compte el diàmetre i el poc gruix de les parets. No es descarta la possibilitat que pogués tenir algun tipus d’obertura o porta d’accés que facilités la tasca de col·locar i treure les peces (en el forn número 2 hi ha una zona de desgast que ho podria indicar).

Figura 4. Exterior del forn número 1.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

201

La boca d’accés o praefurnium resta tapiada per una paret que combina filades de pedres i maons, posterior a la construcció inicial del forn. En un principi conformava un corredor d’entrada curt, és a dir, la cambra de combustió no estava tancada sinó que s’obria progressivament cap a aquest corredor, que devia tenir una forma trapezoïdal en planta, que s’eixamplava cap a l’exterior. La tàpia també està cremada i cuita per la part interior i això significa que la hi van fer en un intent de regular i controlar l’excés de corrent per coure les peces. Aquest fet possiblement hauria provocat que les arrencades dels arcs s’esquerdessin i que la columna central fos molt reforçada en la part inferior. Tapant, doncs, l’entrada van fer possible que el forn continués funcionant (la part interior de les esquerdes també està vitrificada). Aquests problemes estructurals ja no apareixen en el forn número 2, germà d’aquest primer, però amb unes diferències que ens indiquen un grau més d’evolució tecnològica. La construcció del número 2 no implica que el número 1 deixi de funcionar (tots 2 tenen una datació arqueomagnètica molt aproximada). A més a més, la tipologia i les dimensions són molt similars i creiem possible que funcionessin simultàniament. 4.4. Forn número 2 CAMBRA COMBUSTIÓ COLUMNA CENTRAL “LLENGUA” ACCÉS

GRAELLA

CAMBRA DE COCCIÓ

Diàmetre Alçària sòl-graella

4,40 m 4m

Amplada Alçària

1,50 m 94 cm

Diàmetre Nre. fumerals/seccions Potència fumeral Centre pedestal

3,70 m 8 1m 1m

Alçària Circumferència base Circumferència superior

Sòl cambra - sòl entrada Alçària obertura Amplada obertura Gruix paret obertura

Gruix màx. paret Alçària màx. paret

4m 4,96 m 4,66 m

2m 70 cm 82 cm 47 cm

16 cm 90 cm

Catalogat també per N. Cuomo di Caprio com a tipus I/a, les característiques estructurals bàsiques són les mateixes que les del forn número 1, però està més evolucionat tecnològicament. L’estat de conservació és excepcional.

202

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

Figura 5. Graella del forn número 2. No té praefurnium. L’accés a la cambra de combustió, excavada en el subsòl, és una simple obertura en l’argila, amb la part superior en volta. S’aconsegueix més estabilitat estructural i el control de la combustió dins la cambra. A l’hora de tancar el forn per al seu refredament, amb una llosa o pedra gran ja n’hi havia prou. El sòl d’aquest accés sí que tenia un paviment de morter de calç i al damunt molts fragments escorificats d’argila, dels quals en vam deixar una mostra in situ. La cambra de combustió també té una potent columna central arranjada en la part inferior i la part superior també s’obre en forma de palmera de 8 arcs (com si fossin les barnilles d’un paraigües) i deixa el mateix nombre d’interseccions o fumerals d’1 metre de potència. L’alçària d’aquesta cambra de combustió (des del seu sòl fins la graella) és de 4 metres. Les parets internes, lleugerament corbades i inclinades cap endins estan completament vitrificades (serpentina de diferents tons grisos, liles i verds) i fins i tot cauen en forma de llàgrimes. Les parets també conserven unes crostes en sentit descendent fins al darrere del forn, que pensem que són producte del mateix procés de combustió de les argiles en entrar el corrent per l’obertura. En el número 1 la vitrificació és menor i no hi apareixen les crostes. Així, doncs, pensem que el número 2 controlava i mantenia molt més les temperatures elevades de la cambra de combustió en part gràcies al canvi en la seva boca d’accés que evitava la pèr-

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

203

dua d’escalfor. Tant en un forn com en un altre la vitrificació no presenta esquerdes i això significa que la combustió era contínua però gradual, sense produir canvis bruscos de temperatura (petit foc, gran foc i refredament). La cambra de combustió del forn presenta un element curiós al fons, en la zona oposada a la boca: es tracta d’una plataforma completament horitzontal, que arrenca d’argiles foses de la columna i arriba fins a la paret del forn, i que reposa damunt capes d’argiles foses, crostes i fang. Primer vam pensar que era un producte natural del mateix sediment que havia anat quedant al fons del forn i que no arribaven a acabar de netejar mai. Però sorprenia que fos totalment plana i escorificada per sobre. Avui pensem que va ser feta expressament aprofitant el mateix despreniment de les argiles amb l’objectiu de solucionar la zona més freda i difícil de controlar com és la part més fonda de la cambra de combustió. Col·locant el combustible sobre aquesta plataforma s’asseguraven que les peces damunt la grella quedessin cuites en aquella zona. L’arqueòloga V. Swan en un dels seus estudis sobre forns romans al Regne Unit en documenta moltes i dóna a aquesta plataforma el nom de tongue (‘llengua’) amb la funció complementària de donar més estabilitat a la columna. La graella és completa i es van trobar alguns fumerals taponats en els extrems per calç, pedres de mida grossa encaixades i fragments de maons i ímbrexs, de manera intencionada, per regular l’escalfor que coïa les peces. Aquesta operació d’encegar les obertures es documenta generalment en molts forns. La graella té exactament el mateix diàmetre que la del forn número 1 (3,70 metres) i el gruix de les parets que es conserven de la cambra de cocció també és el mateix (16 centímetres) encara que en algun punt s’arriba a una alçària de 90 centímetres. La cambra de cocció era permanent segurament amb una porta lateral, ja que en el sòl de la graella hi ha una de les seccions sòlides que presenta un fort desgast potser produït per la càrrega/descàrrega. Les parets d’aquesta cambra no es corben en cúpula oberta sinó que són força rectes, en forma de cilindre (no massa alt perquè el gruix no ho permet) amb l’extrem semitancat en quart d’esfera per mantenir l’escalfor, feta segurament de material més perible i oberta. Amb la cambra de cocció cilíndrica guanyarien estabilitat i alçada i segurament un increment en el volum de producció. Quant a aquesta, només en el forn número 2 es va poder recuperar material ceràmic in situ (al fons de la cambra de combustió, taponant alguns fumerals i damunt la graella): 103 fragments d’ímbrexs (teula romana corba), 8 de tègules (teula plana), 14 fragments de lateres (maons) i 11 de dolis (grans recipients d’emmagatzematge). La mida i la tipologia dels forns grans també ens fa pensar una producció de peces de gran volum i en grans quantitats i pel que fa al forn petit, està ben documentat a la Gàl·lia com a productor de material ceràmic de construcció. Finalment, hi podem relacionar el vèrtex d’un abocador, localitzat a 50 metres de la terrisseria, que contenia una proporció del 75% d’aquest material. De la mateixa manera no contemplem càrregues mixtes perquè no hem trobat cap material que ens ho faci pensar. Dins les cambres superiors dels forns, la seva cocció estaria entre els 800-900º C de temperatura òptima; no així en la cambra de combustió, on es podia arribar fàcilment als 1.000º C, temperatura de fusió de les parets. El carregament devia respondre a les regles conegudes: anava distribuït homogèniament, deixant espais suficients per a la circulació de l’aire calent, les peces de més volum a baix i les menors a sobre, formant pisos, sense carregar massa perquè el pes podria deformar les de sota; en el cas dels dolis boca avall per la cocció interna i en el cas d’ímbrexs, tègules i lateres disposats drets els uns contra els altres adaptant-se sempre al contorn del forn. El volum

204

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

de càrrega devia ser considerable tenint en compte les dimensions de la graella i el que podria suportar, però no s’ha calculat ja que no disposem de l’altura concreta de les cambres de cocció.

5. PRECEDENTS I PROTOTIPUS PARAL·LELS

La tradició de forns circulars d’aquest tipus (tir directe, doble cambra i suport central), pel que fa a la zona Mediterrània, neix al Pròxim Orient al quart mil·lenni; en el segon se’n documenten a Egipte i a Grècia i en el primer al sud de la península Itàlica i el nord d’Àfrica. A la península Ibèrica hi ha dues zones de gran concentració de forns: la Vall del Guadalquivir i el litoral català. Comencen recollint aquesta tradició del Pròxim Orient les estructures fenícies del sud a partir del segle VII aC (províncies de la Bètica i la Lusitània): Puerto Real, El Rinconcillo, San Fernando, Chiclana… Del mateix tipus són els d’Aín Scersciara (Líbia) i el de Volubilis (Mauritània). En el segle VI aC aquesta tecnologia es troba àmpliament generalitzada en l’àmbit ibèric del sud i sud-est (Turdetània i sud-est peninsular): Cerro de los Infantes (Granada), l’Alcúdia (Alacant)… També són forns circulars els d’època ibèrica trobats a la riera de Sant Simó (Mataró). El forn de tir vertical s’expandeix per Europa a partir de La Tène final. D’època romana, a França els forns circulars són anteriors als rectangulars. Portugal seria un cas semblant i a Itàlia també es fan servir forns circulars per coure material ceràmic de construcció. A tall anecdòtic, és al Regne Unit on s’han localitzat els paral·lels més ajustats als forns de la Fornaca (per tipus i cronologia, segons l’estudi de V. Swan): Higham (160-180 dC) i Hartshill (100-130 dC). A Catalunya, en època romana, també es documenten forns circulars, més escassos que els rectangulars, amb una presència destacable al nord-est de la Tarraconense, la majoria pròxims a la costa, en el sector central, entre els rius Llobregat i Tordera (la terrisseria romana de la Fornaca en devia formar part). Destaquen també els forns romans de les comarques gironines (J. Tremoleda), sobretot les excepcionals bòbiles del Collet (Sant Antoni de Calonge) amb 16 forns i dependències annexes i els d’Ermedàs (Cornellà del Terri) amb 10 forns i els seus espais de treball, ambdues encara avui en procés d’excavació.

6. CONSERVACIÓ DE LES ESTRUCTURES DELS FORNS

Les tasques arqueològiques dutes a terme a la Fornaca van tenir en compte en tot moment la conservació dels forns, mentre va durar l’excavació: extracció manual de terres sense l’ús de cap màquina que pogués enfonsar les estructures; evitar d’incidir en el bulb de contenció de la carretera per tal que no s’esllavissés al damunt; cobriment amb planxes metàl·liques de totes les obertures i les parts més fràgils; reparació de les escletxes greus, que es van travar i falcar amb estaques i ciment, i control de la dilatació; prevenció de la caiguda de terres al damunt i de la pluja amb el cobriment amb plàstics resistents de més de 40 metres que calia treure cada dia per permetre la ventilació. A més, van ser drenats amb bombes d’aigua a causa de les pluges torrencials i es van excavar rases laterals d’evacuació d’aigua; per evitar la humitat dins els forns, es va abocar sauló als sòls de les cambres de combustió. Periòdicament s’anaven extraient les

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

205

arrels de les males herbes i els caus de petits insectes que perforaven l’argila; a més, es va mantenir la zona assenyalada amb cintes de seguretat i amb tanques metàl·liques a la part superior limítrofa a l’obra i, havent detectat petits furts i grafits, es va demanar a la policia local que hi fes rondes especials. Un cop exhumades les estructures, aquest objectiu ja es va desenvolupar en dues línies: la consolidació i restauració de cada forn com a element individual, i la construcció d’un edifici que reunís les condicions necessàries per a l’òptima conservació del jaciment, futura seu d’un museu radial integrat a la xarxa cultural de Vilassar de Dalt. Prèviament fou necessari un intercanvi d’opinions entre arqueòlegs, restauradors i arquitectes per tal de determinar-ne els requisits. Es va facilitar en tot moment les tasques de neteja i restauració i durant la construcció de l’edifici també els arqueòlegs vam ser responsables del control de les restes: moviment de terres pel voltant (sabates que fonamentaven les columnes, rebaixos laterals per fer la paret armada, mur pantalla en la part posterior) i plàstics enlairats per protegir els forns de caiguda de runa, ciment, cremades de soldadures, pintura, etc. ESPAI/DESCOBRIMENT DE TRES FORNS INDUSTRIALS ROMANS. VILASSAR DE DALT, BARCELONA TONI GIRONÈS, ARQUITECTE

La intervenció es fa en la zona del jaciment arqueològic que es troba a l’interior del parc de la Fornaca, a la població de Vilassar de Dalt. El jaciment conserva les restes de tres forns industrials romans destinats a la cocció de material ceràmic, la datació dels quals es remunta al segle segon després de Crist. Les estructures conservades corresponen a les cambres de combustió dels antics forns i presenten diferents graus de conservació. L’Ajuntament de Vilassar de Dalt com a promotor del projecte exigia que es contemplés la protecció i conservació de les restes arqueològiques juntament amb el desenvolupament d’un programa de musealització i la seva definitiva incorporació a la nova estructura del parc i del polígon industrial on se situa aquest, que es trobaven en procés de construcció. És un fenomen habitual del nostre temps que programes de diversa índole hagin de conviure i interaccionar en el mateix lloc i al mateix temps. En aquest cas concret, la intenció principal de l’actuació era l’establiment de certes continuïtats entre l’àrea residencial, el polígon industrial i les zones verdes, i els equipaments. Les restes arqueològiques han d’incorporar-se com a equipament radial del Museu de Vilassar de Dalt, encara que per la seva situació han de donar resposta a l’entorn físic immediat. Per altra banda resulta fonamental entendre que aquest equipament tindrà dos tipus de visitants: el vianant que gaudeix de l’espai enjardinat, que ha de poder apreciar i entendre les restes arqueològiques malgrat que no arribi a poder-hi entrar dintre; però també s’ha de possibilitar l’accés a l’interior per a grups reduïts en visites guiades, organitzades des del Museu. El projecte, en aquest sentit, ha de respondre de manera satisfactòria a les diferents variables plantejades. Per això, la proposta pot resumir-se des del manteniment de les restes sota terra, tal com s’han conservat durant tants segles, i provocar que la seva

206

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

translació al nostre temps es produeixi a partir de la utilització de la llum natural, com a vehicle que opera a través d’una coberta foradada, que passa a convertir-se en la façana principal des del parc. El mateix criteri s’estableix en l’altra “façana de l’edifici”, nou metres per sota d’aquella. Malgrat que en aquest cas sigui cega, és un tall practicat en el terreny, un estrat geològic a través del qual s’accedeix a un nou lloc, en el qual s’intenten mantenir les mínimes referències espacials i temporals que permetin contemplar les restes en la seva essència, gairebé entrar a cegues i potenciar sensacions diferents com ara les olors, la temperatura o el silenci.

L’objecte: els forns. L’objecte que s’ha de considerar són els forns de cocció de ceràmica, construïts pels romans fa gairebé 2.000 anys, a partir d’una tècnica oriental per excavació que disposa d’una tradició de més de 3.500 anys. Els forns tenen cambres de combustió en les quals les parets internes d’argila, vitrificades a temperatures superiors als 1.000º C, s’han transformat gairebé en una pedra semipreciosa coneguda com a serpentina.

La matèria: el buit. El sistema de maçoneria de pedra granítica de pedrera, armada en sec amb mallat corrugat, es converteix aquí en contenció de terres, consolidació d’una petja, cimentació i matèria reciclable que soluciona l’acabat tant interior com l’exterior. Els forns s’orienten segons els vents dominants per tal de garantir la combustió correcta. Ara aquest espai ha estat capturat per a un nou temps, i manté l’orientació original. Dues escletxes originades quan les geometries de planta i secció interior arriben a convertir-se en façanes exteriors, generen una ventilació permanent.

La coberta: l’horitzó. Un parc de secció constant i, en el seu extrem, una plaça amb lleuger pendent en ascens cap a l’horitzó. Tres cilindres d’acer, un de dos metres de diàmetre i els altres dos d’1,20, condueixen la llum solar sobre els forns romans que emergeixen de l’obscuritat. Una corona d’acer inoxidable polit iguala tant com és possible les intensitats lumíniques interior i exterior; el tram final pintat de color blanc mat es concentra com un focus natural… S’han tingut en compte els filtres solars adequats i càmeres buides en els vidres per evitar la condensació. L’estrat: el límit. Es descobreix el mur/estrat – òxid/argila i en separar-nos-en apareix lentament la pedra blanca. Com més ens n’allunyem, el canvi d’estrat es fa present i una nova nau reivindica la seva posició com a primer assentament industrial (segle II dC) en el polígon de nova construcció. Quan la pedra granítica arriba a la rasant superior, l’acer corrugat passa a transformar-se en la barana de la plaça del parc. Aquesta barana opera com a acabament en forma de passamà, amb cent vint-i-quatre peces ceràmiques fetes a mà, cuites a alta temperatura amb fusta d’alzina i de pi, que reprodueixen el procés originat pel foc en les cambres de combustió, quan l’argila vitrifica en una geoda de serpentina. La proposta es tanca en aquest gran balcó obert a l’horitzó. La ceràmica damunt la qual ens recolzem, remet a l’origen de l’encàrrec i del projecte: els forns industrials romans.

Un nou lloc. La cambra d’accés és un punt focal en el mur/estrat. Producte del nostre desplaçament, durant el procés d’aproximació projectem, conscientment o inconscientment, una successió d’imatges que acceleren la nostra situació temporal. Un espai

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

207

intermedi en el límit ens prepara pel canvi d’estat, pel trànsit a un lloc on l’espai creix i el temps s’alenteix. No parlem de museu, sinó d’espai/descobriment, on el que és determinant és el treball del límit i les seqüències límit entre un segle XXI de temps ràpids i comprimits i un lloc on les dimensions aparents s’alteren.

Figura 6. Planta i secció de l’edifici de coberta.

208

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

PROCESSOS DE CONSERVACIÓ RESTAURACIÓ DELS FORNS ROMANS DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT, EL MARESME) AGUSTÍN GAMARRA, TÈCNIC RESTAURADOR

La proposta d’actuació que va ser feta mitjançant l’examen organolèptic de les restes arqueològiques in situ havia d’assolir els objectius bàsics següents: 1) garantir l’estabilitat de totes les estructures, 2) millorar-ne la didàctica (mostrar detalls constructius) i 3) tenir en compte l’estètica (sobretot entorn els problemes concentrats en el forn número 1 el més malmès). Els diferents processos van ser dividits en dues fases, desenvolupades a continuació. 1. FASE 1. CONSOLIDACIÓ D’ARCS, RESTES DE MURS I PLAQUES DE REVESTIMENTS INTERIORS

1.1. Consolidació estructural de les arrencades dels arcs de la graella del forn número 1. Es va començar eliminant les terres argiloses inserides en les parts superiors de les arrencades de tots els arcs de la graella que tenien perill d’esfondrament. S’injectaren morters epoxídics a les fissures aparegudes en les plaques del revestiment. Les esquerdes importants es van consolidar i cosir mitjançant la inserció de barres corrugades de resina epoxi i fibra de vidre. Els espais on s’havia fet el buidatge de terres van ser reomplerts amb morters hidràulics de càrrega lleugera, amb l’objectiu d’alleugerir el pes que suportaven les arrencades dels arcs. Finalment es va fer el procés de reintegració visual en totes aquelles parts substituïdes pels morters lleugers, mitjançant els morters més semblants en granulometria i color a les argiles naturals del jaciment. 1.2. Consolidació general de les plaques del vidriat (zona interior). Procés que es va dur a terme en les cambres de combustió dels forns número 1 i número 2. El primer pas fou la neteja general de totes les fissures i esquerdes i eliminar els nivells de concrecions calcàries i brutícies acumulades a partir de la seva excavació. El següent pas fou consolidar i readherir les plaques de vidriat mitjançant la injecció de punts de morter epoxídic. Per últim la tasca d’obturació reintegració de les fissures i esquerdes amb un morter adequat en color als originals (a base de calç i àrids especials).

1.3. Neteja i consolidació de les restes de murs de les cambres de cocció. Actuació necessària en tots tres forns. Es va començar per la neteja general de les superfícies originals. Tots els elements constructius aixecats del suport o amb problemes de descohesió del material van ser consolidats mitjançant la injecció de resina acrílica. Per a la consolidació dels revestiments, puntualment es van reintegrar materials i elements constructius en aquelles zones que ho necessitaven.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

209

2. FASE 2. NETEJA GENERAL I REINTEGRACIONS PUNTUALS DELS REVESTIMENTS INTERIORS. Aquesta fase es va dur a terme de la mateixa manera en tots tres forns.

2.1. Neteja general d’estructures. Eliminació de l’atac biològic mitjançant fungicides no àcids. Eliminació de terres i brutícia acumulades mitjançant una acció mecànica manual en sec i, posteriorment, amb una acció mixta en humit damunt les zones originals que calia conservar. Eliminació de les taques no antròpiques mitjançant apòsits de sepiolita mesclats amb producte químic. Cal remarcar que tots els productes químics usats en aquest procés van ser prèviament resolts amb diferents proves.

2.2. Rejuntar i obturar els forats en els murs exteriors. Els forats i juntes entre les pedres, en les zones on hi havia hagut invasió de plantes que havien provocat pèrdues de material original, van ser reomplerts amb morter de calç. També es van reintegrar amb morter (en aquest cas a base de calç i àrids especials per a la reintegració) totes les fissures i esquerdes en l’exterior de les estructures. Cal afegir que, durant el procés de consolidació estructural, es va decidir fer una fase més en el forn número 1. Dues de les arrencades dels arcs de suport de la graella (els més malmesos) van haver de ser “reconstruïts” subtilment mitjançant arcs de ferro perfectament adaptats a les voltes. Aquesta actuació va ser necessària per tal de prevenir-ne l’esfondrament amb el pas del temps. Els altres arcs foren travats amb barres metàl·liques internes de sosteniment. De la mateixa manera es van refer tots els forats en les cambres de combustió dels forns 1 i 2 practicats en extreure mostres per a les datacions arqueomagnètiques.

Figura 7. Façana frontal de l’edifici de coberta.

210

BIBLIOGRAFIA

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

ADAM, J. P. (1984) La construction romaine. Materiaux et techniques. París: Grands Manuels Picard. ARQUEOCIÈNCIA SCP (1995) El Moré, Autopistas i Arqueologia. Memòria de les excavacions en la prolongació de l’autopista A-19, Barcelona. AA.DD. (1982) Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, AA.DD. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguetat tardana. Campanyes 1982-1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,. BAENA, L. (1997) Arquitectura y tipología de los hornos romanos malacitanos. La producción de cerámica romana en los territorios malacitanos, Figlinae Malacitanae. Màlaga: Universidad de Málaga, BELTRÁN, M. (1990) Guía de la cerámica romana. Zaragoza. BERMÚDEZ, A. (1987) “Producción laterícia y comercio a media distancia en época romana. Un ejemplo en el Mediterraneo Occidental: Lucius Herennius Optatus, Marcus y Castor, officinatores”. Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana. De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispania Citerior. 1. Documents de treball. Granollers: Museu de Granollers. BERNAL, D.; LORENZO, L. (1990) “Producciones cerámicas de época romana. Los alfares de la Venta del Carmen”, Revista de Arqueología nº98. BRONCANO, S.; COLL, J. (1988) Horno de cerámica ibérica de la Casa Grande, Alcalá de Júcar (Albacete), NAH 30. CALVO, M. (1990) “Experimentando con la arcilla y el fuego como en la antigüedad.” Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días. Alacant: Asociación de Ceramología. CÁNOVAS, P. (2005) “El material cerámico de construcción en la antigüedad y la alta edad media: el tolmo de Minateda (Hellín, Albacete)”. Instituto de Estudios Albacetenses, Albacete. COLL, J. (1990) El horno ibérico de Alcalá del Júcar: reflexiones sobre los orígenes de la cocción cerámica en hornos de tiro directo y doble cámara en la Península Ibérica. Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. CORDEIRO, J.M.; CASTANHEIRA, A. (1992) “Ánforas lusitanas. Los alfares del Tajo”. Revista de Arqueología nº134. CUOMO DI CAPRIO, N. (1971-1972) Proposta di classificazione delle fornaci per ceramica e laterizi nell’area italiana, della preistoria a tutta l’epoca romana. Sibrium, XI. GISBERT, J.A. (1990) El forn U.E. 94 de l’alfar islàmic de l’Avgda. Montgó- C/ Teulada, 7 – Dènia (Alacant). Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. JUAN TOVAR, L.C. (1990) Alfares y hornos de la Antigüedad en la Península Ibérica: algunas observaciones entorno a su estudio. Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. JUAN TOVAR L.C. (1990) Nuevos métodos aplicados al estudio de los hornos antiguos: el horno 2 del Alfar de la Maja (Calahorra). Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant.

LA TERRISSERIA ROMANA DE LA FORNACA (VILASSAR DE DALT)

211

JUAN TOVAR, L.C. (1987) Talleres y producción cerámica en la Hispania Citerior, Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana. De les estructures indígenes a l’organització provincial romana de la Hispania Citerior. 1. Documents de Treball, Museu de Granollers, Granollers. LE NY, F. (1988) Les fours de tuiliers gallo-romains. Méthodologie. Étude technologique, typologique et statistique. Chronologie, Documents d’Archéologie Française, 12, París. MARTÍN, A. (1979-1980) Dos forns antics de ceràmica: els d’Orriols i Sant Miquel de Fluvià, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XXV-1. MESQUIDA, M. (1990) La cocción cerámica en un horno medieval, Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. NOLLA, J.M. (et alii) (2004) La terrisseria romana del collet de Sant Antoni de Calonge, Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines vol.I, Girona. PASTOR, A. (1990). La cocción de los materiales cerámicos, Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. PONS, E. (1982-1983) Acerca de unos hornos ibéricos en la Riera de Sant Simó (Mataró), Laietania 2-3, Museu Comarcal del Maresme, Mataró. PREVOSTI, M. (1981b) Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro. Caixa d’Estalvis Laietana. Mataró. RAMBLA, J.A.; MAYORGA, J (1997) Hornos de época altoimperial en calle Rentería, Málaga, La producción de cerámica romana en los territorios malacitanos, Figlinae Malacitanae, Màlaga: Universidad de Màlaga. REMESAL, J.; REVILLA, V. (et alii) (1997) “Arva: prospecciones en un centro productor de ánforas Dressel 20 (Alcolea del Río, Sevilla)”, Pyrenae Núm. 28. REVILLA, V. (1993) “Producción cerámica y economía rural en el Bajo Ebro en época romana. El alfar de l’Aumedina (Tivissa, Tarragona)”. Barcelona. REVILLA, V. (1995). “Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos I aC – III dC)”. Cuadernos de Arqueología 8, Barcelona. RODRÍGUEZ, P. (1997) “Los hornos romanos de Torrox”, La producción de cerámica romana en los territorios malacitanos, Figlinae Malacitanae. Màlaga: Universidad de Màlaga. SÁEZ, A.; DÍAZ, J. (1990) “La industria alfarera de Gadir. Estado actual de la investigación tras los trabajos en San fernando”. Revista de Arqueología núm. 80. SEMPERE, E. (1990) “Catalogación de los hornos de españa y Portugal”. Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días, Asociación de Ceramología, Alacant. SOLER, A. (1979) Noves troballes al Morè (San Pol), Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme 8-9. Mataró: Museu Municipal de Mataró. SOTOMAYOR, M. (1997) “Algunas observaciones sobre hornos y excavaciones de alfares romanos”. La producción de cerámica romana en los territorios malacitanos, Figlinae Malacitanae, Màlaga: Universidad de Málaga, SWAN, V.G. (1984) The pottery kilns of Roman Britain. Londres: Royal Commission on Historical Monuments. (Supplementary Series; 5) TREMOLEDA, J. (2000) “Industria y artesanado cerámico de época romana en el nordeste de Cataluña (Época augústea y altoimperial)”. B.A.R. International Series 835, Londres.

212

N. ROSELLÓ, T. GIRONÈS I A. GAMARRA

TREMOLEDA, J. (et alii) (2004) “La bòbila romana d’Ermedàs (Cornellà del Terri). Campanyes de 2002 i 2003”. Setenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines vol. I, Girona. VICENTE, J.; HERCE, A.; ESCRICHE, C. (1984) “Dos hornos de cerámica de época ibérica en “Los Vicarios” (Valdecebro, Teruel)”. Monografía de época ibérica Homenaje a Juan Cabré y Santiago Querol, Kalathos 3-4. Teruel: Colegio Universitario de Teruel. VILA, G. (1994) “Un forn d’època romana a Can Modolell. Intervenció arqueològica d’urgència- maig 1994”. A: L’Arqueologia a Cabrera, II- Can Modolell, Cabrera de Mar.

La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès) i Tarraco FRANCESC TARRATS BOU, JOSEP ANTON REMOLÀ VALLVERDÚ, JACINTO SÁNCHEZ GIL DE MONTES

INTRODUCCIÓ

Les darreres excavacions a la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès) i l’anàlisi de les dades disponibles sobre intervencions anteriors han permès traçar una seqüència evolutiva del conjunt d’edificacions que conformen aquesta complexa vil·la entre l’època d’August i la fi de l’Antiguitat Tardana.1 Una evolució que mostra una especial vinculació amb el comportament del centre urbà de referència, Tarraco.

El jaciment s’estén, principalment, pel vessant occidental del Cap Roig, un turó de costa d’origen miocènic situat a uns 12 quilòmetres al nord-est de Tarraco i proper a la desembocadura del riu Gaià (Fig. 1). El pendent es projecta vers l’oest formant un replà regular delimitat per dues depressions encarades al mar i al corredor prelitoral. El nucli central de la vil·la dels Munts es va estendre pel replà i el vessant meridional d’aquesta plataforma regular, entre la via Augusta i el mar. A una certa distància d’aquest nucli es localitzen restes de diversa naturalesa, totes vinculades o relacionades amb alguna de les diferents fases d’ocupació de la vil·la: cisternes i estructures annexes, de caràcter probablement productiu, cap a l’est; uns banys, a peu de platja, al sud; una pedrera, a l’est, i una àrea d’enterraments –d’època tardana– cap a l’oest.

1. Tot i ser esmentat per Ll. Pons d’Icart en el segle XVI, el jaciment arqueològic dels Munts no està present en la bibliografia dels segles XVII-XIX. El descobriment d’uns mosaics a mitjan segle XX (1948) motivà una excavació posterior, l’any 1953, a càrrec de J. Sánchez Real i I. Valentines (Sánchez Real, 1971). L’activitat arqueològica no es reprèn fins a finals de la dècada dels seixanta sota la direcció de P.M. Berges, director del Museu Arqueològic de Tarragona (Berges, 1971 i 1977) el qual va fer campanyes d’excavació en extensió que varen permetre procedir a una primera interpretació estructural del conjunt. L’any 1995 s’inicia un nou projecte de recerca arqueològica que, sota la direcció de F. Tarrats, ha permès millorar substancialment el coneixement sobre la vil·la romana dels Munts (Tarrats et alii, 1998 i 2000).

214

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

Figura 1. Plànol de situació en relació amb Tarraco (en el requadre, planta sinòptica de la vil·la).

ELS MUNTS I TARRACO EN EL SEGLE I DC

Amb les dades actualment disponibles, la primera vil·la s’estableix sobre aquest promontori en època augustal,2 i es manté en ús –amb reformes i modificacions– fins a l’època flàvia o l’inici del segle II (Fig. 2). Una vil·la de grans dimensions –emmascarada per les restes de la vil·la posterior– a la qual només podem atribuir, amb seguretat, les premses documentades sota l’extrem oriental del braç nord de l’ambulatio i un dipòsit localitzat en el sector de l’hortus (Fig. 3). No obstant això, a partir d’una observació preliminar podem associar amb aquesta primera fase la premsa documentada en les excavacions de finals de la dècada dels seixanta i inicis de la dels setanta del segle XX, situada a l’est de les ja esmentades. Al costat oriental d’aquestes estructures es va localitzar un conjunt de dolia que va ser atribuït a la part rústica de la vil·la, sense més precisions (Berges, 1977, 35).

2. A més de l’escàs material recuperat en els nivells constructius, el conjunt de ceràmiques de vernís negre i TSI recuperat en el conjunt de la vil·la, malgrat que no és gaire nombrós i no té context estratigràfic clar en la major part dels casos, és una prova prou clara de l’ocupació en aquesta fase augustal (Tarrats, 2003).

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

215

Figura 2. Planta esquemàtica de la vil·la altimperial (segle II - mitjan segle III dC).

216

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

Figura 3. Vista des de l’oest de les premses de la vil·la del segle I dC documentades sota el corredor del braç nord de l’ambulatio. Al nord, a l’oest i al sud d’aquestes evidències de la vil·la inicial es documenta la presència de murs caracteritzats per una tècnica constructiva similar: pedres irregulars lligades amb argila i l’ús esporàdic del morter de calç (en les estructures de caràcter hidràulic). Prenent com a indici aquesta caracterització i –allí on és possible– l’evidència estratigràfica, es pot intuir una edificació de grans dimensions que s’estén des de la plataforma superior fins al posterior emplaçament dels banys meridionals de la vil·la del segle II. Les estructures i els àmbits atribuïts a aquest edifici tenen una funció de caràcter bàsicament productiu (premses, dipòsit i àrea d’emmagatzematge). De la pars urbana, que probablement s’estenia per la plataforma superior, procedirien els fragments de pintura mural recuperats en els nivells d’amortització de les premses que regularitzen l’espai per a la construcció de la vil·la d’inicis del segle II. Un model de vil·la orientada a la producció derivada de l’explotació de les terres de conreu de l’entorn, afavorida per la seva situació estratègica, entre la via Augusta i la costa. Convé assenyalar que aquest període coincideix amb el moment de màxima producció i difusió dels contenidors amfòrics destinats a l’exportació del vi tarraconense, principalment les formes Pascual 1 i Dressel 2-4 Fou, precisament, en el període entre Cèsar i August quan va tenir lloc una profunda remodelació del territori de Tarraco en relació amb la fundació colonial –presidida per P. Mucius Scaevola com a praefectus nomenat per Cèsar (Ruíz de Arbulo, 2002)– i

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

217

la reforma de la via Roma-Gades (via Augusta), principal eix viari de la regió i amb la qual es relacionen la remodelació dels accessos a la ciutat i la construcció de l’arc de Berà, erigit per voluntat testamentària de L. Licinius Sura i dedicat a August (Dupré, 1994), a finals del segle I aC. Un arc territorial relacionat amb una propietat (fundus) d’aquest personatge que X. Dupré identifica amb el praefectus de Celsa/Lepida l’any 39 aC. L’assentament de veterans va comportar una reordenació del territori de la ciutat, que incideix en la construcció de les primeres vil·les de model itàlic com la del Moro (Torredembarra), datada en la segona meitat del segle I aC (Remolà, 2003), i, d’acord amb el resultat de les darreres excavacions, la dels Munts (època augustal).

La presència d’August a Tarraco, per recuperar-se d’una malaltia (26-25 aC), degué contribuir decisivament al desenvolupament de la ciutat i del seu territori –per un breu període, centre polític del món romà– amb la seva promoció a capital de la provincia Hispania citerior (o Tarraconensis) sorgida de la reforma administrativa empresa pel princeps. Al llarg del segle I dC, la ciutat experimenta una gradual expansió i monumentalització que culmina en època flàvia amb la construcció dels colossals recintes públics de la part alta (àrea de culte, plaça de representació i circ), relacionats amb la seu de l’assemblea de notables de la província (concilium provinciae Hispaniae citerioris). Aquest gran projecte arquitectònic, juntament amb una reforma prèvia de la façana portuària –a bastament documentada per la recerca arqueològica desplegada en aquest sector en els darrers anys–, formalitzen arquitectònicament el paper destacat que Tarraco havia de desenvolupar en l’escenari polític de l’Imperi. Un projecte general i ambiciós que, possiblement, es comença a perfilar ja en època augustal amb la construcció del teatre que presideix l’àrea portuària de la ciutat i culmina a inicis del segle II amb la construcció de l’amfiteatre.

ELS MUNTS I TARRACO EN ELS SEGLES II I III

A inicis del segle II la vil·la és objecte d’una important reestructuració arquitectònica. L’edifici resultant es mantindrà vigent, tret d’algunes modificacions puntuals, fins al darrer quart del segle III quan un violent incendi n’afectarà una bona part i en determinarà l’abandonament.

La vil·la que es construeix en aquest moment s’articula a partir d’un cos central, situat sobre la plataforma superior, connectat mitjançant una ambulatio porticada, en “L” –oberta, per un dels seus costats, a un gran jardí (hortus) i, per l’altre, a un seguit d’estances– a un edifici termal situat al sud del complex. Amb aquesta fase s’associen el mur de fons i els pilars del pòrtic (profundament remodelats en un moment posterior) i les estances obertes al braç oriental de l’ambulatio. Aquests àmbits, amb paraments d’opus caementicium encofrat amb pilars de carreus embeguts, corresponien, almenys en la seva etapa final, a un gran triclinium amb una sala principal decorada amb set brolladors octogonals seguint la disposició en “U” dels lecti. Les altres dues estances, de dimensions inferiors i accessibles des de la peça principal, podrien haver estat destinades a acompanyants o a les activitats lúdiques i complementàries (música, dansa, etc.) associades als àpats. La façana meridional del triclinium comptava també amb un curt tram de pòrtic connectant perpendicularment amb el braç oriental de l’ambulatio.

218

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

Més dificultats planteja la identificació de les estructures corresponents a aquesta fase existents a la plataforma superior, nucli central de l’edificació. La manca de documentació derivada de les excavacions arqueològiques dutes a terme en aquest sector en el decurs dels anys seixanta i setanta del segle XX impedeix plantejar atribucions que vagin més enllà de les meres suposicions. No podem determinar, per tant, per ara, la correspondència entre la vil·la d’aquest moment i el peristil que articula el nucli central del conjunt, tot i que és força probable que la seva construcció correspongui a aquest moment i que guardi, doncs, una estreta relació amb l’ambulatio que vertebra el nou edifici. Tampoc tenim arguments sòlids per afirmar que és en aquest moment quan es construeixen la gran cisterna situada en el vessant septentrional (l’anomenat “dipòsit Castel”)3 i el mur de tancament nord-occidental de la vil·la, mirant cap al nucli medieval d’Altafulla.

Tampoc no disposem de dades estratigràfiques per situar en aquest mateix moment la construcció del complex termal meridional. No obstant això, la clara relació funcional entre l’ambulatio porticada que comunica el nucli central de la vil·la i els banys indica que s’inscriuen en un mateix projecte. L’estructura constructiva (paraments d’opus caementicium encofrat i ús esporàdic de carreus de reforç) de la primera fase dels banys, de dimensions més reduïdes, correspondria, doncs, a aquesta fase d’inicis del segle II.

Entre inicis del segle II i mitjan aquest segle es produeix una potent reestructuració que afecta amb especial intensitat el nucli central de la vil·la, i comporta, entre altres, la profunda modificació del braç nord de l’ambulatio: les darreres excavacions i anàlisis arquitectòniques fetes han permès constatar la transformació del pòrtic inicial en criptopòrtic. Amb aquest motiu es tanquen els espais entre pilars i es rebaixa tant el nivell de circulació del corredor com de l’àrea annexa, ocupada en la fase anterior per estances que ara són eliminades per tal d’obtenir una superfície regular i semisoterrada que, per altra banda, suggereix la creació d’un pis superior obert, des d’una cota més alta, a l’hortus. El nou corredor, pavimentat amb mosaic, conserva, doncs, el mur de fons del pòrtic de la fase anterior i el mateix pòrtic, embegut, això sí, en el nou mur de límit meridional del criptopòrtic resultant de les reformes. Pel que fa a l’àrea al nord del mur de fons del pòrtic es construeixen un seguit d’estances (cubicula) amb cambra i avantcambra accessibles des del corredor. Un d’aquests àmbits va ser transformat en cisterna a mitjan segle II per mandat dels nous propietaris, C. Valerius Avitus i la seva muller Faustina. La cisterna subministrava aigua a una font situada al peu d’un frontal decorat amb la representació d’Oceanos i una inscripció pintada, en tabula ansata.4 Des d’aquesta font, a través d’una canalització soterrada, l’aigua de la cisterna era conduïda a una ampliació –associable a una segona fase cons-

3. Únicament, la tècnica constructiva de la cisterna (paraments d’opus caementicium encofrat i pilars de carreus) permeten intuir que fou erigida en relació a la vil·la d’inicis del segle II, tot i que no podem descartar en aquests moments una vinculació amb la vil·la del segle I. A mitjan segle II o a la segona meitat d’aquest segle està ja amortitzada per un potent abocador domèstic (Otiña, 2005). 4. EX PRAECEPTO / AVITI ET [FAV]STINAE ·N·N· / CISTERNA·[FA]CTA·LATA·P· / XII[I]·[LO]N[GA·P·XV]I[I]·ALTA·P·X· / C[A]PTI M [∞] ∞ CXXV.

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

219

tructiva– dels banys meridionals, concretament fins al nimfeu-piscina frigidaria. El rebaix de la roca que s’havia fet anteriorment per a la creació del criptopòrtic i de les estances annexes va interrompre les canalitzacions provinents de la plataforma superior, un fet que va obligar a replantejar, almenys en part, la xarxa de distribució hidràulica. Sembla que altres reformes i edificacions –construcció d’un gran mitreu i el posterior tancament del pòrtic del braç oriental de l’ambulatio i del tram de pòrtic que forma la façana del triclinium– cal portar-les al període comprès entre mitjan segle II i la primera meitat del III. El tancament del braç oriental de l’ambulatio es relaciona amb el recreixement de la cota d’ús de l’hortus i la construcció de noves estructures hidràuliques per reordenar aquest gran espai obert.

A l’est del petit pòrtic que forma la façana meridional del triclinium es construeix, en un moment encara per precisar, un gran edifici de planta rectangular (mesures interiors: 30x8,10 metres) corresponent a la gruta (spelaeum, anthrum) d’un mitreu de dimensions equiparables a les del Mitreo delle terme di Caracalla, a Roma. La gruta estava precedida per una cambra de planta irregular (pronaos) destinada als preparatius del banquet ritual propi d’aquest culte mistèric d’origen oriental que tenia lloc a l’interior de la gruta (Fig. 4-5). La irregularitat de la pronaos respon a la necessitat d’encaixar l’ali-

Figura 4. Planta de les restes documentades del mitreu i planta hipotètica restituïda.

220

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

neació del pòrtic –que segueix l’ortogonalitat general de la vil·la– amb la del mitreu, lleugerament esbiaixada, ajustada probablement a una determinada posició solar. De fet, el pilar més oriental del pòrtic (ara corredor d’accés al mitreu) queda integrat a l’interior de la pronaos per la construcció del mur occidental de tancament, en el qual s’obre una porta. En un moment posterior (dins del segle III), els restants espais entre pilars es van clausurar tancant, almenys parcialment, el corredor d’accés. Els espais que precedeixen la gruta, comunicats a través de portes amb escales, fan que aquesta quedi semisoterrada, aïllada en un cosmos propi i amagada als ulls dels no iniciats.

Figura 5. Vista del mitreu des del noroest i des del sudest.

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

221

La planta de la gruta s’ajusta a les característiques arquitectòniques pròpies d’aquests recintes de culte: planta rectangular, corredor central, banquetes (podia o praesepia) adossades als murs llargs amb escales per accedir a la part superior i estirar-se per menjar i aula de culte a l’extrem oposat a l’entrada. Els murs perimetrals del mitreu, probablement en opera quadrata, han desaparegut i es conserva només part de les fonamentacions (opus caementicium), els murs de límit de les banquetes (trams d’opus caementicium amb blocs de pedra del Mèdol embeguts), part del podi nord, algunes traces del paviment i una canalització.

En el corredor, al costat de l’accés, es va recuperar in situ una ara anepígrafa (MNAT EM-04-2262) adossada a la banqueta meridional (Fig. 6.2); a tocar de la banqueta oposada, es documenta l’empremta d’una altra ara. Probablement estarien dedicades a Cautes i Cautopates, els dadòfors que acompanyen la figura de Mithra. Aproximadament a la meitat de l’eix longitudinal,5 es localitza una base de pedra –amb encaix central i restes de morter en la superfície– per a un element no identificat (ara, escultura o relleu); a l’extrem més proper a l’aula de culte, es troba una ara triangular sobre la coberta d’una canalització que creua, en sentit transversal, el corredor. Tot i que no es conserven traces del paviment del corredor,6 les diferències observades en els nivells preparatoris suggereixen una diferenciació entre la meitat occidental (argila compactada), més propera a l’entrada, i oriental (restes de morter), al costat de l’aula de culte. Aquest possible canvi en el paviment coincideix amb dues fornícules en les banquetes, una quadrangular en el podi nord i una semicircular en el meridional. El paviment hidràulic d’aquesta segona indica una relació amb l’aigua, un element fonamental en la litúrgia mitraica (el bateig permetia a l’iniciat rebre el grau de Leo, el primer dels graus superiors). En el punt de contacte entre les banquetes i l’aula de culte es va documentar una canalització amb dos orificis als extrems destinats a recollir líquids relacionats amb el cerimonial (aigua o sang). De l’aula de culte, tripartida, només es conserven les fonamentacions. L’àmbit central, en eix amb el corredor, devia estar presidit per una imatge que representava la tauroctonia –la mort ritual del brau per part de Mithra– de la qual no s’ha recuperat cap resta, com tampoc altres elements iconogràfics de marcada simbologia mitraica que, necessàriament, devien ocupar l’espai exigit pel ritual. També els banys meridionals experimenten successives ampliacions a partir del projecte original d’inicis del segle II. L’anàlisi superficial de les estructures visibles (no disposem de dades estratigràfiques) permet identificar dues reformes que acaben per configurar uns banys de dimensions similars als de les termes amb heliocaminus de

5. En aquest sector es van recuperar, fora del context original, un fragment d’un grup escultòric (MNAT EM-04-2604-2) (fig. 6.1) i una altra ara anepígrafa (MNAT EM-04-2613-1) (fig. 6.3), en fase d’estudi en aquests moments. 6. La marcada diferència entre la línia de paviment que indica l’arrebossat dels frontals de les banquetes i el conservat és difícil d’explicar per una simple erosió. És possible que el paviment tingués una forta simbologia mitraica que va ser sistemàticament eliminada durant l’espoli de l’edifici, a finals del segle IV o inicis del V.

222

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

vil·la Adriana (Tívoli). A aquest conjunt bàlnic cal afegir els banys de la platja –construïts probablement en el segle II per complementar els equipaments adreçats a l’oci– amb el mar com a frigidarium. Entre l’edifici de banys i el mitreu hi havia possiblement un espai descobert que podria haver estat dedicat a palestra. Una atribució difícil, però, de comprovar, atesa la profunda alteració d’aquest sector com a conseqüència dels treballs agrícoles posteriors.

En definitiva, la vil·la del segle II, amb les reformes que es produeixen tant en aquest segle com en la primera meitat del següent, és un magnífic exemple de vil·la senyorial adreçada a l’oci i al lleure. Tot i no conèixer el propietari anterior, sabem que a mitjan segle II, la propietat estava en mans de Caius Valerius Avitus, enviat per l’emperador Antoní Pius a Tarraco i duumvir d’aquesta ciutat. L’arquitectura de l’edifici expressa decididament aquella voluntat de servir com a escenari de les activitats que, segons Plini el Jove, distingeixen els de la seva posició social:7 llevar-se vers l’hora primera, meditar, fer obrir les finestres, dictar a l’escrivent; a l’hora quarta o cinquena passejar, meditar i dictar; passejar en vehicle, dormir, passejar, declamar, passejar, untar-se, fer exercici, banyar-se, sopar amb un lector, escoltar el comediant o el lirista, passejar amb els seus, conversar; esporàdicament caçar i atendre els masovers, activitats ambdues per les quals no demostra un interès excessiu, especialment la segona.8 En aquest context s’insereixen el poc conegut nucli central de la vil·la –en la plataforma superior, aprofitant una esplèndida panoràmica visual del tram de costa fins a Tarraco–, el gran jardí central situat als seus peus i l’ambulatio que mena al gran edifici de banys situat al sud passant per l’ampli triclinium obert a l’hortus i l’accés al mitreu. També els banys de la platja s’integren en aquest circuit lúdic basat en els plaers del bany i del banquet (convivium) que juntament amb la lectura, l’escriptura, les discussions filosòfiques, el passeig, la contemplació, la visita d’amics i familiars i la cacera ocupaven el temps lliure de les classes benestants. En paraules de P. Zanker “La villa divenne il palcoscenico di un nuovo stile di vita del tempo libero (l’otium)” (P. Zanker 1993, 23). I per això calia un escenari adequat com la vil·la que Plini posseïa en terres d’Etrúria i que descriu en la seva carta a C. Plinius Domitio Apollinari (Plini el

7. “[1] ¿Què fa Còmum, delícies teves i meves? ¿Què fa la teva ameníssima possessió? ¿Què fa aquella porxada sempre primaveral? ¿Què fa el plàtan ombrosíssim? ¿Què fa el rec verd i gemat? ¿Què fa l’estany al seu dessota, amatent a acollir-lo? ¿Què fa aquella avinguda a la vegada suau i ferma? ¿Què fa aquell bany que el sol omple i envolta? ¿Què fan aquells triclinis plens de gent, i aquells altres on entren comptades persones? ¿Què fan les estades diürnes i nocturnes? ¿Et retenen i se’t parteixen a estones? [2] ¿O bé, com solies, per tal d’administrar la hisenda familiar, emprens freqüents excursions? Si aquestes coses et retenen, ets feliç i benaurat; si altrament, ‘un de tants’. [3] ¿Per què no deixes per als altres – ja n’és temps – les tasques humils i mesquines, i no et dónes als estudis en aquest recer pregon i platxeriós? Aquest sigui el teu afer, aquest el teu desvagament, aquest el teu treball, aquest el teu repòs. En això siguin esmerçades les teves vetlles; en això sigui esmerçat encara el teu nom.” C. Plinii caecilii secvndi epistvlarvm liber primus, 36, C. Plinius Caninio Rufo suo s. (text i traducció de Marçal Olivar, col·lecció ‘Escriptors llatins’, Fundació Bernat Metge, Llibres I-IV, vol. I, Barcelona, 1927) 8. C. Plinii caecilii secvndi epistvlarvm liber nonvs, 3, C. Plinius Fusco suo s. (text i traducció de Marçal Olivar, col·lecció ‘Escriptors llatins’, Fundació Bernat Metge, Llibres V-IX, vol. II, Barcelona, 1927).

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

223

Figura 6. 1. Fragment de grup escultòric (MNAT EM-04-2604-2), 2. Ara anepígrafa (MNAT EM-04-2262), 3. Ara anepígrafa (MNAT EM-04-2613-1).

224

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

Jove, Ep. V, 6): “[15] (...) L’edifici és compost de diverses estances, i àdhuc d’un atri construït a la faisó antiga. [16] Davant del pòrtic hi ha una terrassa dividida i separada en diversos erols per murs de boix, des d’aquí s’estén en declivi una catifa d’herbei, on hi ha, retallades en boix, figures d’animals posades, simètricament, l’una enfront de l’altra. A peu pla hi ha una extensió d’acant, suau i gairebé diria líquid, [17] la qual volta un passeig enclòs entre arbres de verdor perenne, molt junts i tallats diversament; allà hom troba una avinguda circular (...) [19] Al capdavall del pòrtic s’estén un triclini: les seves portes donen a l’extrem de la terrassa i als prats llunyans, i a una gran extensió de les gleves. Per una de les seves finestres hom veu de costat la terrassa i la part sortint de la vil·la, i per l’altra els boscatges i la cima dels arbres adjacents a la pista d’equitació. [20] Vers la part mitjana del pòrtic, un departament una mica enfonsat volta una clastreta ombrejada per quatre plàtans. Enmig d’ells l’aigua brolla d’una pica de marbre, i rega d’un suau ruixim els plàtans i els arbrissons que creixen sota els plàtans.” En definitiva, un lloc on “jo m’hi refaig en cos i en esperit; car exercito l’esperit en l’estudi i el cos en la cacera” (Ep. V, 6, 45).

Cap dels àmbits i sectors coneguts de la vil·la d’aquest moment pot ser clarament relacionat amb l’activitat productiva, bé perquè es troba en indrets encara no explorats del jaciment o bé perquè es desenvolupaven en altres edificacions integrades en el fundus, segregades del nucli principal. La vil·la romana del Moro (Torredembarra), per exemple, a poc més de 2,5 quilòmetres, construïda en època juliclàudia o flàvia inicial sobre les restes d’un primer edifici de la segona meitat del segle I aC, podria haver tingut una relació amb la vil·la dels Munts que, en aquest moment, desconeixem. Sense oblidar que en el subsòl del nucli medieval d’Altafulla i en el seu entorn immediat, especialment en la vessant oriental del turó d’Altafulla, es coneixen restes arqueològiques relacionades amb l’activitat agrícola (dolia, dipòsits...) compatibles cronològicament amb les fases d’ocupació dels Munts.

A l’igual que la vil·la romana dels Munts, Tarraco assoleix el seu moment de màxima esplendor i desenvolupament urbanístic durant el segle II. És la Tarraco que van contemplar el poeta africà P. Annius Florus a inicis del segle II i l’emperador Adrià durant la seva estada a la ciutat, l’hivern del 122/123 dC, on va celebrar una assemblea amb delegats de les províncies hispanes. Una profunda i àmplia transformació urbanística que, seguint l’eix longitudinal del turó tarragoní, creava un perfil arquitectònic terrassat culminat pel recinte de culte, una escenografia esglaonada dissenyada per ser contemplada des dels peus, davant de la bocana del port.

L’evidència arqueològica indica l’abandonament, a finals del segle III, d’importants infraestructures urbanes, com el col·lector del carrer d’Apodaca, i de sectors dinàmics de la ciutat, com ara l’extrem occidental del barri portuari. Referint-se a aquest mateix període, els historiadors dels segles IV i V recorden que cap al 260 dC, la ciutat i el seu entorn van patir les conseqüències de les incursions germàniques (germani, francorum gentes). En aquestes fonts s’esmenta l’ocupació (expugnaverunt, Eutropi IX, 8, 2; expugnata est, Eusebi-Hieron, Chron. ad. a. 264), la destrucció i el quasi saqueig (vastato ac paene direpto, Aureli Victor, Caes., 33, 3) i la destrucció i ruïna (urbium ruinis parvae et pauperes sedes, Orosi VII, 22, 8) de Tarraco. També a partir d’Aureli Víctor sabem que una part dels atacants es va dirigir a Àfrica amb les naus capturades al port,

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

225

mentre que la resta va romandre en el territori peninsular durant, segons Orosi, dotze anys (VII, 41, 2). Resulta suggerent –però ara com ara indemostrable– pensar en una relació entre els nivells de destrucció del suburbi portuari (incloent-hi els magatzems i les luxoses domus suburbanes) extramurs, més assequible per un contingent bàrbar no preparat per escometre amb mínimes garanties d’èxit el setge d’una ciutat fortificada. De tota manera, les dificultats per mantenir els nivells de qualitat urbana devien haver començat, molt probablement, amb anterioritat. Però, malauradament, l’evidència física detectable a partir de l’anàlisi arqueològica no és prou acurada per caracteritzar detalladament processos llargs de transformació que resten emmascarats sota una falsa aparença de continuisme.

Aquesta situació regressiva es prolonga al llarg d’una bona part del segle IV, període en el qual l’antic barri portuari es destina a activitats funeràries i d’aprofitament de materials constructius, mentre que la part residencial intramurs sembla experimentar un gradual procés d’abandonament. No serà fins a finals d’aquest segle o inicis del V quan es detecten nous indicis d’activitat urbanística que suposen la transformació de grans sectors urbans (part alta) i suburbans (barri portuari) amb la represa de l’activitat edilícia sota criteris i models manifestament allunyats dels precedents.

ELS MUNTS I TARRACO EN ÈPOCA TARDOANTIGA

Pels volts del darrer quart del segle III, el braç nord de l’ambulatio i les estances annexes pateixen un incendi que, malgrat les poques dades fiables de què disposem, sembla que podria haver afectat, també, la resta del nucli central de la vil·la. Les excavacions dels anys noranta del segle XX van permetre identificar les evidències de l’incendi, incloent-hi un cadàver pràcticament carbonitzat que portava un cartutx de monedes,9 i dels nivells d’enderroc que progressivament es van formar (Tarrats el alii, 1998 i 2000).

Sobre la continuïtat de la vil·la a partir de finals del segle III les dades són escasses. És possible que, profundament afectat –almenys en part– l’edifici principal, l’ocupació es desplacés cap a altres edificacions, principalment l’edifici de banys, on les excavacions de P.M. Berges van detectar evidències d’ocupació posteriors amb usos distints als de la seva funció originària. Podrien correspondre a aquest moment (bàsicament, el segle IV), l’activitat de recuperació d’elements constructius i arquitectònics reutilitzables documentada en el sector del braç nord de l’ambulatio i la constitució de la veïna necròpolis localitzada a finals del segle XX en el vessant occidental del turó, en ús fins als segles VI/VII (García et alii, 1999). Entre finals del segle IV i inicis del V es detecten un seguit de terraplenaments en el sector del braç nord de l’ambulatio que podrien indicar una nova ocupació de la plata-

9. El cartutx contenia sestercis d’Adrià (2), Antoní Pius (2), Marc Aureli (1), Còmmode (1), Septimi Sever (1), Sever Alexandre (1), Maximí (1), Gordià III (3), Trebonià Gal·lus (1), Trajà Deci (1), Gal·liè (1), sense determinar (1).

226

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

forma superior aprofitant les estructures que encara romanien en peu. Amb aquesta fase, documentada estratigràficament, podem relacionar tant la necròpolis esmentada anteriorment com els materials ceràmics i metàl·lics dels segles V, VI i VII recuperats, sense una referència precisa, en les excavacions dels anys seixanta i setanta del segle passat (Otiña, 2005). Potser una part d’aquest conjunt pràcticament descontextualitzat podria associar-se a les evidencies d’ocupació tardana documentades per P.M. Berges en distints sectors del jaciment: l’edifici de banys meridional i el “dipòsit Castel”.

A Tarraco, després d’un segle IV caracteritzat, arqueològicament, per l’abandonament del suburbi portuari i el col·lapse d’importants infraestructures urbanes, a inicis del segle V es detecta una represa de l’activitat constructiva evidenciada per la transformació dels grans recintes públics de la part alta (recinte de culte, plaça de representació i circ) en el centre de la ciutat tardoromana i visigoda. També en la perifèria de l’abandonat suburbi portuari, vora el riu, es desenvolupa a partir d’inicis del segle V un nou urbanisme, més irregular i dispers, al costat d’una àrea eclesiàstica presidida per dues basíliques, una de les quals martirial i relacionada amb la necròpolis del Francolí. En els darrers anys s’han pogut excavar, parcialment, en el sector més proper a la desembocadura del riu, diverses domus dotades de petits banys privats –una de les quals se superposa a una petita àrea d’enterrament del segle IV– que perduren fins a un moment indeterminat del VI avançat o del VII. La intensa activitat adreçada a la definició d’un model urbà adaptat a les circumstàncies històriques que caracteritzen l’Antiguitat Tardana en el segle V coincideix amb un significatiu increment de les importacions que denoten una reactivació portuària potser lligada al fet de ser Tarraco la capital de l’únic territori hispà en mans de l’imperi d’Occident fins a la seva desaparició formal (476 dC). En aquest context de recuperació podria inserir-se la vil·la romana de Centcelles (Constantí), un magnífic exemple de gran vil·la senyorial de l’Antiguitat Tardana situada al costat de la via que conduïa cap a Lleida i l’interior peninsular, un eix de comunicació que manté, també en aquest període, una indiscutible importància estratègica. A partir d’època visigoda, Tarracona queda allunyada dels principals centres de decisió de la nova realitat política (Tolosa, Toletum i Barcinona) però manté un cert caràcter urbà per la presència de l’arquebisbe primat d’Hispania fins a inicis del segle VIII.

BIBLIOGRAFIA

M. DEL AMO (1981), “Aportación al estudio de las canteras romanas en la zona arqueológica de Els Munts”. Estudis Altafullencs 5, Altafulla, 5-25. A. BALIL (1957) Las invasiones germánicas en Hispania durante la segunda mitad del siglo III d. de J. C., Cuadernos de Trabajos de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma IX, Roma BALIL, A. (1980) “Sobre el tesorillo de Antoninianos de Altafulla (Tarragona)”. Acta Numismàtica IX, Barcelona, 97-99. BERGES, P.M. (1970a) “Las ruinas de «Els Munts» (Altafulla, Tarragona)”. Información Arqueológica 3 (septiembre-diciembre de 1970), Barcelona, 81- 87.

LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS (ALTAFULLA, TARRAGONÈS) I TARRACO

227

BERGES, P.M. (1970b) “Organización de las ruinas y museo monográfico de «Els Munts» (Altafulla, Tarragona)”. Actas de la III Asamblea de Instituciones de Cultura de las Diputaciones Provinciales (Barcelona, 1968), 309-315. BERGES, P.M. (1971) “Informe sobre «Els Munts»”. Boletín Arqueológico, Fasc. 105112 (1969-1970), Tarragona, 140-150. BERGES, P.M. (1977) “Nuevo informe sobre els Munts”. Estudis Altafullencs 1. Tarragona, 27- 47. CARRETÉ, J.M.; KEAY, S.; MILLETT, M. (1995) A roman provincial capital and its hinterland. The survey of the territory of Tarragona, Spain, 1985-1990. Ann Arbor. CODEX (1999) Memòria de les actuacions arqueològiques efectuades a la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès), Anys 1995-1998. Memòria d’excavació inèdita. CODEX (2000) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la vil·la dels Munts (Altafulla, Tarragonès). Memòria d’excavació inèdita. CUMONT, F. (1913) Les mystères de Mithra. 3a edició. Bruxelles (reedició 1985). DUPRÉ, X. (1984) “Els Munts”. Arqueología 83, Madrid, 189. DUPRÉ, X. (1994) L’arc romà de Berà (Hispania Citerior). Barcelona. DUPRÉ, X. (ed.) (2004) Tarragona, Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, ‘Las capitales provinciales de Hispania’ 3, Roma GARCIA, M.; MACIAS, J.M.; TEIXELL, I. (1999) “Necròpoli de la vil·la dels Munts”. Del romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona, 278-279. GROS, P. (2001) L’architecture romaine, 2. Maisons, palais, villas et tombeaux. Paris. HINNELLS, J. R. (a cura di) (1993) Studies in Mithraism. Proceedings of the Rome conference 1990. Roma. KOPPEL, E. M. (1992) “El escudo de la villa de «Els Munts» (Tarragona)”. Madrider Mitteilungen 33, 133-144, Tafel 21-23. KOPPEL, E. M. (1993) “La escultura del entorno de Tarraco: las villae”. Actas de la I Reunión sobre Escultura Romana en Hispania, 221-237. KOPPEL, E. M. (1998) “L’escultura”. Empúries 51 (1998), 220-223. KOPPEL, E. M. (2000) “Informe preliminar sobre la decoración escultórica de la villa romana de ‘Els Munts’ (Altafulla, Tarragona)”. Madrider Mitteilungen 41, 380394, Tafel 68-77. LÓPEZ, J. (1993) “Les termes inferiors de la vil·la romana dels Munts”. Utilització de l’aigua a les ciutats romanes. Tarragona, p. 57-80. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 0) MAROT, T. (1998) “El conjunt de sestercis del segle III”. Empúries 51 (1998), 218-220. MERKELBACH, R. (1984) Mithras. Königstein. MORERA, E. (c. 1910) Geografia General de Catalunya. Volum 4: Província de Tarragona (F. Carreras Candi, dir.). Barcelona [s.d., circa 1910]. NAVARRO, R. (1979) Los mosaicos romanos de Tarragona. Tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona. OTIÑA, P. (2002) “Los materiales lapídeos de la villa de Els Munts (Altafulla)”. Butlletí Arqueològic, Època V, núm. 24 (2002), 111-130. OTIÑA, P. (2005) La vil·la romana dels Munts (Altafulla). Excavacions de Pedro Manuel Berges Soriano. “Biblioteca Tàrraco d’Arqueologia” 1, Tarragona. PAVIA, C. (1999) Guida dei mitrei di Roma Antica, Dai misteriosi sotterranei Della Capitale Oro, Incenso e Mitra. Roma.

228

F. TARRATS, J.A. REMOLÀ, J. SÁNCHEZ

RODÀ, I. (1970) “Lucius Licinius Secundus, liberto de Lucius Licinius Sura”. Pyrenae 6, Barcelona, 167-183 + 2 làmines. RUÍZ DE ARBULO, J. (2002) “La fundación de la colonia Tarraco y los estandartes de César”. Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València, 137-156. SÁNCHEZ REAL, J. (1949a) “Noticiario. Descubrimientos recientes”. Boletín Arqueológico, Època IV, Fasc. 26-28 (abril-desembre de 1949), Tarragona, 224-225 + Làm. I-II. SÁNCHEZ REAL, J. (1949b) “Importantes hallazgos arqueológicos entre Altafulla y Torredembarra”. Diario Español de Tarragona (07/06/1949), p. 6 [reproduït, amb el títol “Los restos de Senna”, a Sánchez Real 1971, 155-158]. SÁNCHEZ REAL, J. (1949c) “Consideraciones arqueológicas. Palfuriana - Senna”. Diario Español de Tarragona (08/06/1949), p. 6 [reproduït, amb el títol “Palfuriana Senna”, a Sánchez Real 1971, 159-161]. SÁNCHEZ REAL, J. (1971) Los restos romanos de «Els Munts» (Altafulla, Tarragona). Tarragona. TARRATS, F. (2003) “La terra sigillata i les primeres fases d’ocupació de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)”. Revista d’Arqueologia de Ponent, 13, 315335. TARRATS, F.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, E.; REMOLÀ, J. A. (1998) “Excavacions a l’àrea residencial de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)”. Empúries 51 (1998), 197-225. TARRATS, F.; MACIAS, J. M.; RAMÓN, E.; REMOLÀ, J. A. (2000) “Nuevas excavaciones en el área residencial de la villa romana de ‘Els Munts’ (Altafulla, Ager Tarraconensis), estudio preliminar”. Madrider Mitteilungen 41, 358-379, Tafel 6467. TURCAN, R. (2000) Mithra et le mithriacisme. Paris. ULANSEY, D. (1991) The origins of the Mithraic Mysteries. Oxford. VERMASEREN, M. J. (1956-1960) Corpus inscrptionum et monumentorum religionis Mithriacae. I-II, The Hague. VERMASEREN, M. J. (1963) Mithras, the secret God. London. ZANKER, P. (1993) Pompei. Società, immagini urbane e forma dell’abitare. Torino.

Formes d’ocupació d’alta muntanya a la vall de la Vansa (Serra del Cadí - Alt Urgell) i a la vall del Madriu-Perafita-Claror (Andorra): estudi diacrònic de paisatges culturals pirinencs JOSEP MARIA PALET*, ANA EJARQUE*, YANNICK MIRAS**, SANTIAGO RIERA**, ITXASO EUBA*, HÉCTOR ORENGO*

1. INTRODUCCIÓ

Els medis d’alta muntanya han estat tradicionalment concebuts com a espais naturals, caracteritzats per la marginalitat de les activitats humanes. Tanmateix, en les darreres dècades, diversos projectes d’investigació han posat de manifest que a Europa, l’alta muntanya constitueix un espai humanitzat des d’antic, en molts casos, des del Mesolític (Baker i Grant, 1991; Biagi i Nandris, 1994; Galop, 1998; Miras et al., 2004; Richard, 2000; Rendu, 2003; Walsh i Mocci, 2003; Walsh, 2005; Palet, 2005). Des d’aquesta nova perspectiva, la muntanya ha passat a constituir un paisatge humanitzat, cultural, modelat al llarg del temps. Els estudis en curs plantegen analitzar aquests espais com a paisatges culturals en totes les seves dimensions, mediambiental i social o humana. En aquest nou context, l’anàlisi del registre arqueològic i de les adaptacions humanes al medi requereix d’una aproximació integral des de l’arqueologia del paisatge, la història ambiental i la paleoecologia. En consonància amb aquest canvi de concepció, l’any 2004, la UNESCO declarà patrimoni de la humanitat la vall andorrana de Madriu-Perafita-Claror pel seu valor com a paisatge cultural. Aquest fet significà el reconeixement que la morfologia dels * Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Pl. Rovellat, s/n, 43003 Tarragona. ** Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) -Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia– Universitat de Barcelona (UB). C/ Baldiri i Reixach, s/n. 08028 Barcelona.

230

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

medis d’alta muntanya és, en gran part, resultat de l’activitat humana. La declaració de la UNESCO ha vingut a coincidir amb altres iniciatives de recerca i administratives que actualment configuren un marc adequat per desenvolupar, des de l’arqueologia i la paleoecologia, una recerca sobre l’origen i evolució dels paisatges d’alta muntanya. Així, seguint les recomanacions de la Carta Europea del Paisatge, l’any 2005 es va aprovar la Llei catalana de protecció, gestió i ordenació del paisatge (DOGC núm. 4407 16/06/2005), que incorpora elements històrics en la revaloració dels paisatges catalans, considerats criteris necessaris per conservar els valors patrimonials, culturals i col·lectius del nostre paisatge. D’altra banda, els resultats de la recerca reverteixen en un coneixement històric que, alhora, pot esdevenir un útil de gestió territorial i un recurs cultural per a les societats actuals. Així, aquests estudis evidencien la necessitat d’articular recerca i gestió, ja que el coneixement del passat pot esdevenir un recurs per a les societats actuals en el marc de la creixent indústria cultural, afavorint un desenvolupament sostenible, especialment important en medis altament vulnerables com l’alta muntanya. En aquest sentit, recerca i gestió es complementen i tenen en l’arqueologia del paisatge un punt de trobada (Criado i Parcero, 1997). Aquests elements han coincidit amb l’interès creixent d’analitzar la dimensió humana dels medis d’alta muntanya. Diversos programes internacionals estan avançant en la definició d’una arqueologia de la muntanya, estretament relacionada a l’arqueologia del paisatge. Aquesta línia de treball ha posat en evidència l’alta densitat de jaciments arqueològics a l’alta muntanya, conseqüència tant d’una intensa ocupació com del fet que aquests espais han sofert una menor transformació durant el període contemporani. S’ha dut a terme l’excavació d’una gran diversitat d’estructures de muntanya: assentaments (Walsh, 2005), explotacions ramaderes (Rendu, 2003, Palet, 2005), mines de ferro (Domergue, 1987; Rico, 2005), forns (Rico, 2005), carboneres (Dubois, 1992) o de terrasses agrícoles (Palet i Riera, 1998; Harfouche, 2005). Aquests estudis parteixen del reconeixement de la dimensió socioecològica coevolutiva del paisatge i, per tant, els projectes combinen recerques arqueològiques i paleoambientals (Biagi i Nandris, 1994; Davasse et al., 1997; Miras et al., 2004; Mocci et al., 2005). Als Pirineus, essencialment al vessant sud, els estudis sobre l’antropització de sectors altimontans des d’una perspectiva socioambiental són encara escassos (Rendu, 2003; Galop et al., 2001; Palet et al., 2006). Per aquestes raons, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), en coordinació amb el Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP-UB), posà en marxa un ambiciós projecte de recerca sobre l’ocupació i l’antropització dels espais de muntanya al Pirineu, iniciat al 2004, amb l’objectiu de conèixer les formes de gestió dels espais de muntanya en el passat i com aquests han contribuït a modelar successivament el paisatge actual. El present estudi s’enfoca doncs des d’una perspectiva transdisciplinària, basada en la integració de dades obtingudes a partir de plantejaments teòricometodològics de l’arqueologia del paisatge, de la història ambiental i de la paleoecologia, principalment de la palinologia i l’antracologia.

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

231

2. MARC GEOGRÀFIC

El projecte de recerca va iniciar-se l’any 2004 i s’estructura en dos estudis microrregionals que es duen a terme en dues valls pirinenques situades a la conca alta del Segre: la vall del Madriu-Perafita-Claror (Andorra), en els Pirineus axials, i la vall de la Vansa a la Serra del Cadí (Alt Urgell), a l’orla pirenaica calcària. Al 2007 clourà una primera fase d’estudi i és previst el desenvolupament d’una segona fase a partir del 2008. Les àrees de treball se situen en l’estatge forestal superior i els espais supraforestals pirinencs, on les activitats humanes que han modelat els paisatges són principalment la ramaderia, la mineria i la metal·lúrgia i el carboneig (Figura 1).

Figura 1. Mapa de situació dels sectors d’estudi amb indicació dels jaciments documentats i les seves tipologies.

232

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

A la vall de la Vansa la zona d’estudi se situa a la Serra del Cadí, de substrat calcari, entre l’extrem occidental de la serra al coll de la Bacanella, i el coll de les Bassotes i la coma dels Cortils, ja al Berguedà, a la divisòria entre les conques del Llobregat i del Segre (Figures 1 i 2). La recerca es duu a terme als estatges subalpí i alpí, des de la cota 1.700 m fins a la línia de carena principal. L’interès d’aquest sector es deu al fet d’haver estat zona de comunicació entre les capçaleres del Llobregat i del Cardener i la vall del Segre, zona important de pastures estivals i rica en recursos minerals i metal·lúrgics, així com pel fet d’haver presentat masses forestals utilitzables com a combustible. El sector d’estudi de la vall del Madriu-Perafita-Claror, se situa a la capçalera de les valls als terrenys de les parròquies d’Escaldes-Engordany i d’Encamp. El relleu d’aquesta zona és el resultat de l’activitat glacial i periglacial sobre un substrat de roca silícica (granítica a Gargantillar-l’Illa). La zona estudiada s’estén entre l’estatge subalpí (1.700-2.200 metres), amb presència de pinedes de pi negre i avetoses, i l’estatge alpí (2.200-2.900 metres), dominat per prats, tarteres i rocams. Les recerques s’han centrat en l’estatge forestal superior i en els espais supraforestals, des de la cota 2.000 metres aproximadament fins a la ruptura de pendent amb tarteres i rocams i les línies de carena vers la cota 2.500 metres.

Figura 2. Vista del vessant sud de la serra del Cadí des del poble d’Ossera, amb indicació de l’emplaçament del Goleró.

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

233

3. OBJECTIUS I METODOLOGIA

Els objectius del projecte són determinar el procés històric de modelació, ocupació i explotació dels paisatges culturals de l’alta muntanya pirinenca, així com determinar el paper de les societats en la configuració dels espais altimontans. Els resultats han de permetre caracteritzar els ritmes i la intensitat de l’ocupació humana de l’alta muntanya, i establir les fases de “conquesta” i recessió poblacional. Interessa especialment determinar els canvis ambientals del passat i la seva causalitat (humana natural). En aquest sentit, en tant que espais altament sensibles als canvis ambientals, l’alta muntanya presenta una gran vulnerabilitat i esdevé un espai privilegiat per dur a terme estudis paleoambientals amb l’objectiu de poder establir en el futur eines de gestió adequades. Des d’aquesta perspectiva, l’estudi es planteja detectar la natura de les interrelacions socioambientals, en termes de coevolució entre l’home i l’entorn i determinar les causes dels canvis ambientals i socioeconòmics holocens. D’altra banda, el caràcter diacrònic del paisatge, en tant que realitat en contínua transformació, determina necessàriament un plantejament cronològic de la recerca de llarga durada. En conseqüència, el mètode d’anàlisi és sistèmic, és a dir, la recerca es planteja de manera multidisciplinària i diacrònica, a través del creuament de les dades obtingudes de les diferents disciplines paleoecològiques, històriques i arqueològiques. L’objectiu és arribar a correlacionar sèries arqueològiques, documentals i paleoambientals per tal de determinar les interrelacions existents entre els canvis ambientals i humans (poblacionals, econòmics, socials i culturals). Per assolir aquest objectiu serà necessari disposar de marcs cronològics fiables i de molt alta resolució. La recerca en medis muntanyencs presenta unes especificitats pròpies que han permès definir una arqueologia de la muntanya amb entitat pròpia (Leveau, 2006). Són espais que presenten importants condicionants naturals que conformen un medi específic: la topografia, la gradació altitudinal del clima, l’adaptació a l’explotació de determinats recursos (mines, bosc, pastures), el caràcter estacional dels assentaments… Els mètodes presenten també problemàtiques específiques. Les prospeccions es caracteritzen per les dificultats d’identificació dels jaciments a causa de l’erosió dels vessants i les dificultats de visibilitat; els establiments presenten una localització preferent en replans, que són ocupats en diferents períodes històrics, i es caracteritzen per l’escassa sedimentació i les dificultats de datació donada l’escassetat de materials arqueològics. Fotointerpretació, prospeccions i excavacions arqueològiques

El mètode de treball comprèn la integració d’informació procedent de tècniques diverses: arqueomorfologia (foto- i cartointerpretació), prospeccions intensives, excavació de sondejos de diagnòstic en estructures, excavacions en extensió. La base de dades i cartografies resultants són tractades amb sistemes d’informació geogràfica (SIG). En una primera fase, el treball de fotointerpretació d’ortofotomapes digitals va permetre identificar la potencialitat dels sectors i, en determinades condicions d’alta visibilitat superficial, reconèixer unes primeres formes i estructures antròpiques que van ser restituïdes planimètricament. L’objectiu era definir les àrees de major interès arqueolò-

234

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

gic i ajudar a la planificació i execució dels treballs de prospecció. La fotointerpretació va permetre també la producció de plànols preliminars de les estructures. S’ha utilitzat la cartografia topogràfica a escala 1:5.000, així com els ortofotomapes a aquesta mateixa escala del Govern d’Andorra i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. A partir d’aquesta documentació s’han restituït les estructures arqueològiques visibles, corresponents a murs i construccions en pedra seca, traces viàries, usos actuals del sòl, etc. La fotointerpretació ha resultat especialment útil a les valls de Perafita-Claror. Tota la zona va ser dividida en quadres de 300x300 metres que varen ser analitzats individualment i consecutivament. Aquesta quadrícula permet la visualització de la fotografia aèria amb gran resolució però sense percebre les distorsions causades per l’amplada del píxel (0,5 m). L’anàlisi fotointerpretativa va ser feta dins d’un entorn SIG, concretament amb el software ArcGIS 9.0 d’ESRI. Amb aquest programa es va crear una capa de polilínies en la qual es marcaren sobre els ortofotomapes totes les possibles estructures localitzades. Els plànols preliminars obtinguts varen ser de gran utilitat per tal de planificar les campanyes de prospecció i, sobre el terreny, permeten estalviar esforços en proveir plànols d’estructures amb referències absolutes que només han de ser corregits. Les prospeccions presenten caràcter intensiu i han recobert la pràctica totalitat del terreny, exceptuant àrees de fort pendent i penya-segats. L’objectiu és inventariar el conjunt de traces deixades per l’activitat humana a l’alta muntanya que es correspon, en la seva majoria, a estructures en pedra seca relacionades amb espais d’hàbitat (cabanes) i espais d’explotació ramadera (tancats, orris), de mineria o de carboneig. A més de l’inventari patrimonial, la prospecció pretén analitzar sobre el terreny les estructures visibles per tal de fer-ne una topografia detallada. Aquest estudi ha de permetre avaluar la potencialitat arqueològica dels jaciments inventariats i proposar intervencions de diagnòstic per sondeig, així com determinar les estructures més interessants per a excavar en extensió. L’estratègia de camp ha combinat, doncs, les prospeccions de superfície amb l’estudi en detall dels jaciments i l’excavació d’estructures seleccionades. Atès que la troballa de material arqueològic en superfície és esporàdica, l’aproximació cronològica es fonamenta en l’estat de conservació i les condicions de recobriment sedimentari de les estructures i la tipologia. Per això, tots els jaciments són objecte d’una prospecció intensiva intra-site centrada en les estructures. S’han estudiat sobre el terreny les tècniques constructives, les formes i associacions entre els murs, les seves relacions estratigràfiques i la potencialitat del diagnòstic per sondeig. S’ha fet una fitxa per a cada jaciment i per a cada una de les estructures inventariades amb un detallat registre fotogràfic. S’ha elaborat també un croquis planimètric de les estructures. Hem atorgat especial importància a l’estudi tipològic de les estructures visibles ja que en absència de sondejos, l’estat de conservació de les estructures i les condicions tafonòmiques són els únics arguments per hipotetitzar cronologies relatives. Així doncs per a cada “lloc d’interès” s’ha completat una fitxa de «jaciment» i diverses fitxes d’«estructures», amb detallades descripcions de les estructures i dels seus emplaçaments, així com amb avaluacions de la seva potencialitat arqueològica. Les prospeccions van iniciar-se l’any 2004 i són encara en curs. Al Madriu i al Cadí, s’han fet dues campanyes de diagnòstic per sondejos (campanyes del 2005 i 2006). Les excavacions han estat pautades pels resultats de les prospeccions si bé en el cas del Goleró (la Vansa-Fórnols) hem disposat d’informació addicional ja que va fer-se al juny del 2006 una prospecció geofísica encarregada a SOT Prospecció Arqueològica. Es van prospectar amb aquesta metodologia dos àmbits: el sector nord, on se situen estructures

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

235

agropecuàries modernes per sobre de nivells d’hàbitat antics, i el sector sud, on es troben cercles prehistòrics, i forns d’època romana. Aquest darrer sector es va prospectar amb gradiometria magnètica, mentre que en el sector nord es va aplicar a més la prospecció amb georàdar (Sala i Lafuente, 2006). Al sector sud, s’han documentat anomalies associades a restes de perímetres o tancats i a estructures de combustió i forns, que verifiquen i completen la informació obtinguda de la prospecció pedestre i dels sondejos del 2005. Al sector nord varen aplicar-se els dos sistemes de prospecció geofísica. La prospecció de georàdar va aportar resultats negatius, mentre que la prospecció amb gradiometria magnètica va permetre completar els resultats d’altres prospeccions. Els sondejos de diagnòstic han consistit generalment en l’excavació de cales de 2x1 metres en les estructures ja estudiades en prospecció per tal d’obtenir una estratigrafia que reculli una seqüència de construcció –ocupació i abandonament. Els sondejos han de facilitar també sediments per a la recerca paleobotànica (estudis antracològics, pol·línics i de microrestes vegetals). A les estructures sondejades més interessants s’han fet datacions de carboni 14, encarregades al laboratori de radiocarboni de Poznan (Polònia). Els estudis paleoambientals

Des de l’àmbit de la Paleoecologia, cal diferenciar entre dos tipus de registres sedimentaris, la natura dels quals determina la interpretació de les restes paleobotàniques identificades. En els sediments arqueològics, on predomina l’aportació antròpica, les restes vegetals que han estat estudiades –principalment carbons– han de ser interpretades en termes de selecció i usos humans dels recursos vegetals, tot i que també informen sobre la vegetació de l’entorn immediat, mentre que els registres obtinguts en conques, on predomina la sedimentació natural, la interpretació es fa en termes de canvis paisatgístics, pràctiques humanes i sistemes d’usos del sòl. Les anàlisis arqueobotàniques de sediments arqueològics comprenen l’estudi antracològic d’estructures diverses: nivells d’ocupació i de destrucció (cabanes), nivells d’ús i d’abandonament de tancats i carboneres; com també l’estudi pol·línic i d’espores de fongs de sediments provinents d’estructures ramaderes. Els principals objectius són determinar els usos d’aquestes estructures, així com les pràctiques forestals (carboneig): períodes de màxima explotació, zones d’aprovisionament de fusta i sistemes pecuaris (ús de farratges arboris, etc.). Durant les campanyes del 2005 i 2006, s’han obtingut mostres sedimentològiques en estructures ramaderes amb l’objectiu d’analitzar les espores de fongs copròfils i poder-ne així confirmar la funcionalitat ramadera. L’estudi antracològic s’ha fet en tots els sediments arqueològics favorables excavats, ja sigui en estructures ramaderes, forns metal·lúrgics o carboneres. A cada sondeig es van recollir un mínim de 4 litres de sediment per unitat estratigràfica i mostres de carbons per a la datació radiocarbònica. A les carboneres es van fer 2 o 3 petits sondejos de 50x50 centímetres distribuïts en diferents punts de la plataforma de carboneig. Les mostres van ser sotmeses a flotació manual; es van utilitzar malles de 0,5 mil·límetres i la resta de sediment es va tamisar amb aigua amb malles de 4 mil·límetres i 2 mil·límetres. Durant l’excavació es va garbellar en sec tot el sediment. En els registres lacustres s’han dut a terme anàlisis d’un ampli ventall de descriptors ambientals amb l’objectiu de poder determinar, mitjançant l’intercalibratge dels senyals, amb fiabilitat els canvis ambientals i llurs causes (climàtiques, humanes, geolò-

236

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

giques, etc.), així com la diversitat dels sistemes d’ús de l’espai i dels recursos biòtics i minerals. Els descriptors analitzats han estat: pol·len i espores, micro i macrocarbons, microfòssils no pol·línics (algues, fongs, etc.), sedimentologia, crisofícies i geoquímica (metalls pesants i elements majoritaris). D’altra banda, les torberes són sistemes especialment sensibles a les variacions hídriques; en aquests registres torbosos es fa l’anàlisi de pol·len, microcarbons, descriptors sedimentològics, espores de fongs i altres microfòssils no pol·línics. A la vall de Madriu-Perafita-Claror, atesa la diversitat dels microespais que conformen un paisatge tessel·lat, els estudis paleoecològics s’estan fent a alta resolució espacial. L’estructura del paisatge actual indica l’existència d’usos diferenciats en les diferents valls, així com en relació a l’alçada i amb l’orientació dels vessants. És per això, que els punts seleccionats per a l’estudi paleoambiental es distribueixen en funció d’un transsecte altitudinal, un transsecte S-N i l’ús actual del sòl (figura 3). D’altra banda, atès que els diferents descriptors ambientals són aplicables depenent del tipus de sediment, s’han volgut fer mostrejos en sediments de natura diversa: arqueològica, torbosa i lacustre. La campanya 2004 tingué per objectiu prioritari avaluar la potencialitat dels registres lacustres de l’estany Blau (2.470 metres) i el Forcat (2.540 metres), a la vall del Madriu. En aquests estanys, s’obtingueren testimonis sedimentaris amb una sonda gravitacional. De cada estany es van extreure tres testimonis d’entre 45 i 60 centímetres de longitud. Un testimoni de cada estany va ser seccionat en làmines de 4 mil·límetres de gruix, i es van obtenir 140 mostres del testimoni del Forcat i 120 del Blau per a l’anàlisi dels diversos descriptors ambientals. Les datacions absolutes ens indiquen que els 49 centímetres de l’estany Forcat cobreixen aproximadament els darrers 1.200 anys, mentre els 48 centímetres de l’estany Blau cobreixen els darrers 2.000 anys. L’any 2005, es procedí al sondatge de registres torbosos a cotes inferiors en les valls de l’àrea d’estudi: Madriu – Perafita i a la serra del Cadí. En aquest sentit, cal assenyalar que l’estudi pol·línic de torberes ha esdevingut una eina fonamental en els estudis paleoambientals dels Pirineus en proporcionar una informació detallada de la dispersió espacial de les diferents activitats antròpiques (Galop, 1998). La seva mida, relativament reduïda, condiciona una captació de la pluja pol·línica de caràcter localregional. D’altra banda, a causa del seu aprofitament com a zones de pastura, reflecteixen molt acuradament les activitats ramaderes. Durant la campanya de l’any 2005 es van fer les prospeccions per seleccionar torberes adequades on dur a terme els estudis paleoambientals. Els criteris de selecció dels registres han estat: la localització (altitudinal, orientació i en sectors d’ús del sòl diferenciats) i la potència dels sediments recuperats. Un total de 7 torberes foren sondejades mitjançant una sonda russa Egendorf. Les torberes mostrejades són: • Vall del Madriu: bosc Estanyons (2.180 metres), riu dels Orris (2.390 metres), i orris de Setut (2.300 metres). • Vall de Perafita: planells de Perafita (2.209 m) i collada de la Maiana (2.400 metres), de la qual s’extragueren 95 centímetres de torba poc evolucionada. • A la serra del Cadí s’han extret registres a dues petites torberes: Pradell (1.970 metres) i clot del Prat Major (1.870 metres).

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

237

Les potències de sediment obtingudes s’especifiquen a la taula 1. Les datacions absolutes evidencien que les seqüències bosc dels Estanyons, riu dels Orris i planells de Perafita cobreixen els darrers 12.000 anys, mentre la d’Orris de Setut cobreix els darrers 3.500 anys. A la serra del Cadí, es va fer un transsecte de sondatges a la torbera del Pradell. Els 200 centímetres de registre sedimentari correspon aproximadament als darrers 1.500 anys. A la torbera Clot del Prat Major s’extragueren 70 centímetres de torba poc evolucionada. Els transsectes de mostres referencials de pluja pol·línica tenen per objectiu l’obtenció d’anàlegs actuals que ens permetin calibrar les senyals paleopol·líniques en termes de canvis vegetals i usos del sòl. Al Madriu, les mostres de molses destinades a l’anàlisi de la pluja pol·línica actual han estat recol·lectades al llarg d’un transsecte entre 1.000 i 2.500 metres d’altitud, cada 50-100 metres. A la Serra del Cadí, es dugué a terme la recol·lecció de molses a diferents altituds en un transsecte altitudinal entre els 1.000 i 2.300 metres d’altitud. Actualment, es disposa d’un total de 12 registres per a l’estudi paleoambiental (taula 1) Nom Estany Forcat-1

Any sondeig

Situació

Tipus de sediment

Alçada (m)

Tipus de sondatge

Potència Datacions Anàlisis (cm) C14

2004

Madriu

Llac

2539

Gravetat

2006

Madriu

Llac

2539

Pistó

238

2004

Madriu

Llac

2471

Gravetat

2005

Madriu

Torbera

2300

Bosc dels 2005 Estanyons

Madriu

Torbera

2180

Planells de 2005 Perafita

Perafita

Torbera

2209

2005

Madriu

Pleta de l’Estall Serrer

2005

Madriu

Jaciment 2178 arqueològic

Estany Forcat Estany Blau

Riu dels Orris Orris de Setut

Pla de l’Ingla

2005

Torbera de 2005 Pradell El Goleró 2005 El Goleró 2005

Madriu

Serra del Cadí

Serra del Cadí Serra del Cadí

Torbera

2390

Jaciment 2056 arqueològic Torbera

1970

Jaciment 2030 arqueològic Jaciment 2000 arqueològic

Sonda russa

600 66

Sonda russa

550

241

Sonda russa

Perfil estratigràfic

Parcial

Complet

Perfil estratigràfic

Sonda russa

200

Perfil estratigràfic

Parcial

Taula 1. Registres paleoambientals obtinguts en les campanyes 2004-2006.

238

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

4. RESULTATS DE LES ANÀLISIS POL·LÍNIQUES

Els estudis paleoambientals a la serra del Cadí són en curs. A la vall del Madriu es disposa de dos estudis paleoambientals complets fets a l’estany Blau (Ejarque, 2006) i a la torbera del Bosc dels Estanyons (Miras et al., en premsa) (Figura 3, Taula 1). Aquestes conques es localitzen, respectivament, en la transició dels estatges alpí-subalpí i en el si de l’estatge subalpí de pi negre. Les característiques dels registres, el tipus de sondeig emprat i les anàlisis realitzades es mostren en la Taula 1. Les seqüències han estat estudiades a alta resolució temporal, i s’han obtingut 5 datacions d’AMS C14 a l’estany Blau i 7 al bosc dels Estanyons. Les datacions C14 han estat calibrades mitjançant el programa CALIB. La combinació d’ambdues seqüències permet enregistrar la historia vegetal i paisatgística dels darrers 12.000 anys a la vall del Madriu, tot i que l’edat moderna presenta problemes de sedimentació i, per tant, la interpretació paleoambiental d’aquest període és limitada, especialment a l’estany Blau (Ejarque, 2006). A inicis de l’Holocè, la vegetació del bosc dels Estanyons reacciona ràpidament a l’escalfament climàtic i l’expansió dels pins fins als 2.200 m es produeix en un moment primerenc (9200 cal aC), en un context de retracció de la vegetació estèpica tardiglacial (Miras et al., en premsa). Les primeres poblacions de pi negre es desenvolupen durant el període preboreal, juntament amb l’expansió, a més baixa altitud, de bedolls i de taxons caducifolis com el roure i l’om. Posteriorment, entre 8700 i 7700 cal aC, aquest estatge vegetal estarà dominat per l’avellaner. Durant la fase Boreal, la configuració vegetal de la vall sembla ser similar a la documentada en el conjunt dels Pirineus Orientals, amb un domini de roures i oms fins als 800 metres, d’avellanars entre 800 i 1.800 metres i la presència de pinedes, com a mínim fins als 2.200 metres (Reille i Lowe, 1993; Miras et al., en premsa). A inicis del període Atlàntic, a partir de 7400 cal aC, les rouredes es diversifiquen amb l’arribada de noves espècies mesòfiles com el til·ler i el freixe, i ascendeixen en altitud en detriment dels avellaners. En aquest moment, es documenta l’aparició de l’avet, tot i que la seva presència a la Vall serà sempre limitada. En el marc d’aquests canvis vegetals de l’Holocè mitjà, la seqüència de Bosc dels Estanyons evidencia durant la segona meitat del Neolític antic (5050-4350 cal aC), una obertura del medi vegetal a l’entorn de la conca que afecta per tant la pineda subalpina. Aquesta obertura s’atribueix a una sèrie de pertorbacions episòdiques i consecutives d’origen antròpic, probablement conseqüència d’una activitat ramadera mòbil de tipus pastoral. Aquesta fase es correspon amb la primera ocupació dels espais altimontans pirinencs (Galop, 2005) i és contemporània d’un període climàtic que s’estén entre els 5300 i 3200 cal aC. Durant el Neolític mitjà, a partir de 3200 cal aC, s’inicia un procés de desforestació que afecta àrees més àmplies i que probablement està relacionat amb l’ús del foc i amb una activitat de pasturatge més estesa. Endemés, es documenta una presència d’activitats agrícoles cerealícoles a menor altitud. Aquest procés d’obertura s’intensifica durant el Neolític final, a partir de 2700 cal aC, i culminarà durant el Bronze Antic, entre 2100 i 1600 cal aC. Tot i això, la variabilitat que presenten els valors dels indicadors pol·línics d’antropització i dels macrocarbons, suggereix que aquesta activitat agropastoral conservà durant tota aquesta fase un caràcter itinerant, però amb un augment progressiu de la freqüència de pertorbacions. És en aquest context de creixent humanització del medi, en què s’instal·len les primeres poblacions de faig, fet que sug-

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

239

gereix una participació antròpica en l’expansió pirinenca d’aquest arbre. En el conjunt dels Pirineus, també s’ha documentat un increment de l’antropització entre 3300 i 2800 cal BC (Galop, 2006). Entre 1450 i 1100 cal BC, els indicadors pol·línics d’antropització suggereixen la continuïtat de les activitats humanes entorn de Bosc dels Estanyons, però amb unes noves pràctiques més estables que no impliquen l’ús del foc. Vers els 630 cal aC, el nou increment de l’activitat humana a la vall sembla marcar la fi de la fase precedent, amb l’obertura del medi i un increment del pastoralisme i la presència a menor altitud, d’activitats agrícoles. A partir de la primera meitat del segle I dC i fins la primera meitat del segle V dC, la regularitat i l’increment dels valors dels indicadors d’activitat humana suggereixen un nou pas en la configuració paisatgística de la vall que comportà la pertorbació de tots els pisos forestals, incloent la pineda subalpina. Aquest canvi és el resultat d’una intensitat i una diversitat més grans de l’activitat pastoral a partir dels 2.200 metres d’altitud, mentre que a cotes inferiors es documenta l’expansió de les pràctiques agrícoles, tant de cerealicultura (sègol) com d’arboricultura (olivera, vinya). Així ho posa de manifest especialment el diagrama de l’estany Blau que enregistra l’expansió dels prats supraforestals, caracteritzats ara per una major diversitat florística i pol·línica que tradueixen una major pressió ramadera dels prats alpins (De Bello, 2006; Court-Picon et al., 2005).

Figura 3. Mapa indicant els sondatges paleoambientals i les mostres recollides a la vall del Madriu-Perafita.

240

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

Aquests fets són paral·lels a una retracció de la pineda que assoleix la seva mínima extensió en el segle IV dC. El procés de desforestació associat al desenvolupament ramader i explotació forestal d’època romana sembla més intens a la vall del Madriu que, per exemple, a la Cerdanya francesa (Galop, 1998, 2005), de manera que es posa de manifest l’explotació de sectors a més altitud al Madriu, un fenomen que tampoc succeeix al vessant nord dels Pirineus (Galop, 2005). En algunes seqüències del vessant sud pirinenc (Pèlachs, 2004, Catalán et al., 2000) no sembla que el pastoralisme hagi jugat un paper fonamental com a agent modificador dels espais altimontans en època romana i s’ha apuntat que les desforestacions podrien estar associades a l’explotació forestal. En aquest sentit, les dades proporcionades per l’estany Blau també permeten destacar l’existència d’una important variabilitat en les dinàmiques d’explotació d’època antiga de medis d’alta muntanya relativament propers. Aquest ús de la vall canvia a partir del segle V cal dC, amb la desintensificació de la pressió humana principalment de l’estatge supraforestal, segons evidencia el diagrama de l’estany Blau (Ejarque, 2006). A partir del segle VI dC, l’estany Blau documenta una menor explotació pastoral dels prats alpins, que fa possible una progressiva regeneració de la pineda en l’estatge alpí. A finals del segle IX dC, l’expansió de les pastures alpines i l’increment dels indicadors nitrofiloruderals evidencia una nova fase de freqüentació pastoral dels espais d’alta muntanya que comporta una nova desforestació de la pineda. L’increment de taxons conreats, que s’accentuarà a partir dels segles XI i XII dC, indica una major penetració dels conreus per la vall del Madriu, a mitja i baixa altitud. D’altra banda, l’increment de microcendres en els sediments posa de manifest nous sistemes d’explotació de la muntanya on els incendis i les cremes jugaren un paper important en relació amb pràctiques pastorals (millora i manteniment de pastures?), agrícoles (creació de nous espais agrícoles?) o amb altres activitats forestals, silvícoles i metal·lúrgiques. A partir dels segles XI-XII dC, l’expansió agrícola feudal, corroborada paral·lelament per la documentació escrita andorrana (Guillaumet, 1991), s’evidencia en els diagrames pol·línics per l’increment dels percentatges de taxons conreats, especialment olivera, així com per una major diversitat dels conreus: amb presència de vinya, cànem, cereals, sègol i castanyer. A Bosc d’Estanyons, els segles XVI-XVIII mostren una explotació òptima d’ampli espectre d’un espai muntà molt obert, amb un sistema agrosilvopastoral basat en un ús pastoral intensiu, una extensió a baixa altitud dels conreus cerealícoles i arborícoles (olivera, noguera, castanyer, etc.), un ús forestal i carboner, etc. La conservació de nuclis de pins negres a 2.200 metres d’altitud en l’entorn de Bosc dels Estanyons és coherent amb el desenvolupament de pràctiques forestals, evidenciades per la presència d’un nombre elevat de carboneres, datades en el segle XVII-XVIII.

5. EL REGISTRE ARQUEOLÒGIC. TIPOLOGIA, FUNCIÓ I CRONOLOGIA DE LES ESTRUCTURES

Els resultats arqueològics actuals posen de manifest la riquesa patrimonial dels sectors estudiats, amb una densitat de restes molt notable (Figura 1). A la capçalera de la vall del Madriu s’han inventariat en tres campanyes (2004-2006) un conjunt de 174 estructures arqueològiques vinculades a 33 jaciments. Aquests jaciments mostren un ampli espectre d’estratègies d’explotació amb espais d’explotació ramadera i de carbo-

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

Figura 4. Planimetria del jaciment d’Orris de Setut (Escaldes-Engordany).

241

242

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

neig principalment. En relació amb les activitats ramaderes, les estructures documentades corresponen a cabanes i abrics d’hàbitat, cabanes de treball (formatgeria als orris), caves, tancats o pletes per al ramat, corredors o munyidores d’orris. D’altra banda, és rellevant la presència de terrasses i plataformes als vessants per instal·lar-hi carboneres, sovint associades a cabanes d’hàbitat i a estructures de trànsit (camins). S’han documentat diversos forns al fons de la vall, possiblement metal·lúrgics, també a la vora d’estructures de trànsit. Les prospeccions a les valls de Perafita i Claror, iniciades al 2006, han documentat un total de 130 estructures agrupades en 24 jaciments. En contrast amb la vall del Madriu, on les estratègies d’explotació presenten un espectre més ampli, en el sector de Perafita-Claror, els jaciments són de forma gairebé exclusiva espais dedicats a l’explotació ramadera. La variabilitat tipològica de les estructures és reduïda donat el caràcter ramader de l’àrea d’estudi. S’han localitzat 47 cabanes, 45 tancats, 16 munyidores, 10 carboneres, 5 caves i 5 estructures tumulars. A la vall de la Vansa a la Serra del Cadí les estructures arqueològiques documentades són un total de 89 agrupades en 18 jaciments o nuclis d’interès. Com al Madriu, en aquest cas l’espectre d’estratègies d’explotació és ampli, amb activitats ramaderes, metal·lúrgiques i de carboneig, juntament amb estructures tumulars indeterminades, així com cercles o recintes prehistòrics. Al Cadí i al Madriu, en alguns jaciments es documenten estructures en un mateix indret, relacionades amb activitats diferents: són, per tant, espais que combinen l’explotació ramadera, el carboneig i l’activitat metal·lúrgica. Es documenten també jaciments especialitzats en una activitat específica. Aquest és el cas de les activitats ramaderes a Perafita – Claror i dels espais de carboneig al Madriu, amb una alta densitat d’estructures carboneres als vessants. Les particularitats del registre arqueològic en zones d’alta muntanya fan que l’obtenció de criteris cronològics passi necessàriament per fer excavacions arqueològiques i per la datació radiocarbònica dels nivells. Les datacions de la campanya del 2006 són en curs. Les intervencions de diagnòstic del 2005 han proporcionat unes primeres datacions orientatives de la potencialitat cronològica de les estructures d’ocupació documentades, però el nombre de datacions és encara insuficient per caracteritzar la dinàmica d’ocupació d’aquests espais de muntanya a partir del registre arqueològic (Taula 2). Els espais d’explotació ramadera

En relació amb les activitats ramaderes, al Madriu-Perafita-Claror la presència d’orris per a la producció de formatge constitueix un element diferenciador específic de la vall. La tipologia de les estructures i l’estat de conservació de les restes suggereixen una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània (segles XIV-XIX). Les datacions obtingudes en tres estructures excavades coincideixen a situar l’inici d’aquest tipus d’explotació al segle XIV. Tot i que les dades són preliminars, podem proposar una classificació tipològica dels espais ramaders, diferenciant tres tipus diferents d’estructures ramaderes. En primer lloc, destaquen els orris com a unitat d’explotació ramadera caracteritzada per l’associació de com a mínim, un tancat, una estructura d’hàbitat i una munyidora. A

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

243

Perafita – Claror, de 24 jaciments localitzats 14 corresponen a orris. Al Madriu, s’han documentat 4 jaciments d’aquesta tipologia, destacant 3 complexes al jaciment d’Orris de Setut (Escaldes-Engordany) (Figura 4). Molts d’aquests jaciments mostren més d’una fase d’ocupació, ja que la seva localització en les millors zones de pastura provocaria probablement la reocupació de l’espai i d’estructures ramaderes precedents. En aquesta tipologia genèrica d’orri proposem una diferenciació: els orris d’estructures disperses i els orris unitaris on les estructures es troben integrades i en contacte. D’acord amb criteris tafonòmics, els orris d’estructures disperses serien cronològicament anteriors. Dels orris d’estructures unitàries, els millors conservats solen estar associats amb cabanes de forma quadrangular mentre que aquells amb una major sedimentació estan associats amb cabanes de planta arrodonida. Ara per ara, disposem de datacions radiocarbòniques per a una munyidora i una cabana a Orris de Setut III (EscaldesEngordany), amb nivells d’ocupació datats al segle XIV. Aquesta mateixa cronologia ha estat obtinguda per a la fase d’ús d’un petit corredor o munyidora excavat al jaciment del Pla de l’Ingla. Cal esmentar un segon tipus de jaciment pastoral definit per l’associació d’un tancat amb una cabana. En aquests jaciments, destaquen les formes arrodonides i la separació de les estructures. Aquests tancats ocupen una àrea molt menor que els tancats dels orris, fet que ens fa pensar en una fase d’explotació ramadera amb la propietat del ramat més fragmentada. Al Madriu, la presència d’aquest tipus de jaciment és important, sobretot a les cotes més altes (a Gargantillar i entre els estanys Forcat i l’Illa). Al fons de la vall, els orris acostumen a aparèixer juntament amb estructures de carboneig i forns. En la campanya del 2006, s’han excavat dos jaciments d’aquest tipus al Madriu, Basses de Setut (Escaldes-Engordany) i Pleta de les Bacives I (Encamp), on s’ha documentat un únic nivell d’ocupació-abandonament en curs de datació. A Perafita – Claror, aquest tipus de jaciment tan sols ha estat identificat en àrees de pastura més o menys marginals, probablement a conseqüència que aquells situats en punts més centrals varen ser reocupats per estructures posteriors, com poden ser els orris. Proposem una cronologia preliminar per a aquestes estructures anterior al segle XV, període en què la producció comunal comença a imposar-se a Andorra. Possiblement poden datar-se en època medieval, tot i que no poden descartar-se cronologies anteriors, d’època prehistòrica o antiga. Al Cadí, la majoria d’estructures ramaderes corresponen a aquest tipus. En aquest sector, les prospeccions de superfície suggereixen, però, que la cronologia de les estructures segurament és d’època moderna i contemporània (segles XVIII-XIX). Una última proposta de tipologia de jaciment ramader vindria donada per jaciments amb grans àrees de tancat per als ramats i amb cabanes ben conservades d’època contemporània. A Perafita – Claror s’han documentat dos exemples, la Pleta de Claror i, tot i que no s’ha conservat l’estructura de tanca, la Pleta de Perafita. Al Madriu, l’exemple més clar és la Pleta de les Bacives II, jaciment format per diverses cabanes grans de forma rectangular i grans tancats en pedra seca, en algun cas amb l’alçat encara conservat. Aquests espais reflecteixen una economia molt diferent de la dels orris, ja que l’absència de munyidores ens confirma una menor activitat formatgera. Els grans espais de tanca confirmen concentracions de ramats, que no significa necessàriament la presència d’un major nombre de caps de ramat pasturant donat que tan sols han estat localitzats tres jaciments d’aquest tipus. Al Cadí, s’han documentat estructures ramaderes d’aquestes característiques al jaciment del Goleró; en aquest cas corresponents als segles XVIII-XIX.

244

Els espais de carboneig

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

Al Madriu i al Cadí, s’han documentat espais especialitzats en l’explotació del carboneig. Els dos exemples més significatius són a l’obaga de Cerneres (Josa-Tuixén) i a Bosc dels Estanyons (Escaldes-Engordany). Per contra, la presència d’estructures dedicades al carboneig resulta molt marginal a les valls de Perafita - Claror, reduïdes als límits de les zones planes on es desenvolupava principalment el pasturatge. En tots els casos, cal ressaltar l’associació directa entre estructures de trànsit (camins) i carboneres (Figura 1). A la Serra del Cadí, el sector de Cerneres (Josa-Tuixén) constitueix un espai de carboneig que s’estén per tot el vessant de la vall. L’àrea d’interès arqueològic correspon a tota la coma, amb dos subsectors: el vessant d’obaga intensament explotat pel carboneig i el vessant de solana, amb la presència d’un despoblat. Al vessant d’obaga s’han documentat set carboneres aterrassades en el vessant, situades entre les cotes 1.600 i 1.775 m. La seva distribució suggereix un mínim de tres alineacions d’explotació del bosc al vessant, fins a la línia de carena. Els resultats antracològics demostren que el pi roig/negre fou el taxó més explotat (Pinus sylvestris/uncinata) amb presència de boix (Buxus sempervirens), ginebró (Juniperus sp.) i avet (Abies alba). Aquest últim taxó és present tan sols a les carboneres situades a cotes més baixes. Les datacions amb carboni 14 a la base de les carboneres han aportat una cronologia d’inicis del segle XVII. L’explotació del vessant per a la producció de carbó fins ara documentada és de cronologia moderna i segurament està relacionada amb l’activitat de la farga documentada a la vall de la Vansa. Al Cadí, s’han documentat també espais de carboneig en el jaciment de les Carboneres, espai d’explotació forestal segurament relacionat amb el jaciment del Goleró. La seva notable potència estratigràfica (70 centímetres) suggereix un ús de llarga durada tot i que les datacions radiocarbòniques en curs ho hauran de corroborar. A la vall del Madriu, el jaciment del Bosc dels Estanyons, situat a les cotes 2.100 i 2.300, es caracteritza també per una forta especialització en activitats de carboneig. El vessant es caracteritza per la presència d’un elevat nombre de terrasses i esplanades de carboneig aterrassades. Construïdes al vessant, se situen a alçades diferents, des del replà del Serrat de la Barracota a uns 2.180 metres fins als estanys a 2.255 metres, definint línies d’explotació del bosc a cotes diverses. En la campanya del 2005 van ser sondejades diverses carboneres al pla de l’Ingla i a bosc dels Estanyons. Disposem de datacions per a dues d’aquestes carboneres, la base de les quals ha estat datada a inicis del segle XVII i inicis del segle XVIII, respectivament. L’explotació correspon a l’inici de l’activitat siderúrgica a la vall d’Andorra, i en concret a la farga d’Andorra o d’Escaldes a la vall del Madriu, construïda l’any 1732 i que perdurà fins als anys trenta del segle XIX (CODINA, 2001, 30; MAS, 1995, 79-80). Els estudis antracològics evidencien l’ús generalitzat del pi roig/negre (Pinus sylvestris/uncinata), així com la presència del bedoll (Betula sp.) i d’ericàcies com neret/nabinera (Rhododendron/Vaccinium sp.). Pi i bedoll són espècies que dominen a l’entorn i que van ser intensament explotades. El desenvolupament del bedoll, taxó de natura fonamentalment secundària en aquest sector, segurament va veure’s afavorit per l’obertura del paisatge durant la intensa activitat de carboneig relacionada amb la farga. Les ericàcies devien ser emprades per a la construcció de la pira carbonera.

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

Els espais metal·lúrgics

245

En relació amb les activitats metal·lúrgiques, una altra tipologia d’estructura documentada són els forns, segurament relacionats amb el grillat o la fosa de mineral de ferro o amb el tractament d’eines. Dos jaciments evidencien la presència d’aquestes activitats: el Pla de l’Ingla (Escaldes-Engordany, Madriu), i el Goleró (la VansaFórnols, Serra del Cadí). El Pla de l’Ingla se situa en un ample replà d’unes 6 hectàrees entre les cotes 2.175 metres i 2.205 metres i és travessat en sentit est-oest pel riu Madriu. En l’emplaçament s’han documentat diverses restes arqueològiques associades a activitats ramaderes, metal·lúrgiques i de carboneig. Hi destaca una estructura tumular que correspon al nivell de destrucció d’un forn. A la vora d’aquesta estructura s’observen petites esplanades de carboneig sense murs de delimitació visibles, datades en època moderna. L’estructura del forn forma un túmul pedregós circular, d’uns 5,5 metres de diàmetre. En superfície afloren restes de la solera, carbons i alguna resta vitrificada. El sondeig de diagnòstic fet l’any 2005 en aquesta estructura ha resultat excepcional. Va excavar-se el marge lateral del túmul format per l’enderroc de l’estructura, i es van documentar per sota diverses fases d’abandonament amb l’abocament de llenya cremada i carbons usats com a combustible en el forn. El material orgànic recuperat permetrà complementar les anàlisis antracològiques amb estudis en dendrocronologia. L’anàlisi dels carbons ha identificat l’ús dominant del pi roig/negre (Pinus sylvestris/uncinata) amb presència de ginebró (Juniperus sp.), boix (Buxus sempervirens) –que és propi de cotes més baixes– i avet (Abies alba). L’estratigrafia va resultar estèril en artefactes, tret de gran quantitat de fragments de gresol i de l’argila refractària usada com a part inferior del forn. No es documentaren restes clares d’escòria o de metall fos. És per això que interpretem provisionalment l’estructura com un forn de forja, per a la reparació de les eines. La datació radiocarbònica ha proporcionat una cronologia romana, entre finals del segle I dC i la primera meitat del segle III dC. (Taula 2). Especial interès presenten els forns metal·lúrgics documentats al jaciment del Goleró (la Vansa-Fórnols), datats als segles I-II dC, segurament relacionats amb el grillat de mineral de ferro. El jaciment se situa a l’extrem occidental de la línia de carena principal de la Serra, a uns 2.020 metres d’altitud, entre el coll de Bacanella i el cap de la Fesa (Figura 2). L’emplaçament està en relació amb el pas pel Cadí del Camí Cardener, una via documentada dins l’àrea d’estudi ja als segles XI-XII que comunica aquests territoris amb els de la Catalunya central. Segurament la via, seguint l’eix del riu Cardener, comunicava la vall de la Vansa amb la Segarra i el Bages. La via entrava a la vall pel coll de Port, creuava els termes de Tuixén, Cornellana i Fórnols i travessava la Serra del Cadí entre el Pradell i el coll de la Bacanella, per un punt pròxim al jaciment del Goleró (Figures 1 i 2). Al Goleró s’ha documentat un conjunt d’estructures tumulars d’uns 3 – 4 metres de diàmetre, de forma circular, identificades com a forns metal·lúrgics i que han estat datats en època romana (Figura 5). Els sondejos en dues estructures fets l’any 2005 van aportar restes de solera de forn, pedra refractària i escòria de ferro en petites quantitats, reforçant la idea d’una certa activitat de treball de ferro. En prospecció, va recollir-se gran quantitat de ceràmica de cuina africana (olles, cassoles i tapadores), juntament amb ceràmica de cuina grollera i vaixella fina TS Hispànica, una vora de Hayes 2 de TS. Africana A. Aquestes produccions permeten establir una fase d’ocupació entorn els segles II i III dC.

246

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

Al 2006, s’excavà en extensió un dels forns: l’estructura 43 (Figura 5). Es documentà una primera estructura de forn de planta circular d’1,5 m de diàmetre, feta d’argila termoalterada amb blocs calcaris, sobre la qual devia situar-se la solera en argila cuita. Els nivells d’ús associats a aquest primer forn han proporcionat diversos fragments de TS. Hispànica (Drag 29, Drag 27, Drag 29/27), que suggereixen el seu ús vers mitjan segle I dC (Figura 6). No va documentar-se cap conducte d’evacuació d’escòria ni de ventilació, així com tampoc restes de fossa. En els nivells d’enderroc, apareixen nombrosos fragments de solera de forn i gran quantitat de blocs, la qual cosa suggereix l’aixecament d’un cub en pedra. Podria tractar-se, doncs, d’un forn metal·lúrgic sense separació d’escòria, on es torraria el producte obtingut per tal d’enriquir el mineral extraient les impureses. La reducció pròpiament dita de mineral a metall no es devia fer al jaciment. Per sobre dels nivells d’arrasament d’aquest primer forn es documenta una segona estructura també de forn, de forma ovalada (1x0,8 metres), construïda amb una preparació de blocs plans de pedra refractària i una preparació d’argila cremada i pedreta. El nivell d’ús associat a aquest forn també ha proporcionat TS. Hispànica que pot atribuir-se a un moment posterior, al segle II dC. Sembla, doncs, que es pot apuntar una explotació relativament llarga durant l’època altimperial, fins als segles II o III dC. La localització de menes de limonites fèrriques a la vora dels forns suggereix l’explotació de mineral de ferro in situ tot i que, a l’espera dels estudis arqueomètrics de les escòries, no podem excloure l’ús d’altres minerals.

Figura 5. Fotografia del forn romà 43 al Goleró (serra del Cadí, la Vansa-Fórnols).

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

247

Figura 6. Vaixella fina documentada al forn 43 del Goleró (campanyes de 2005 i 2006). Els recintes o cercles pirinencs El Goleró ha proporcionat restes vinculades a un altre tipus d’estructura que associem a una ocupació d’època prehistòrica i protohistòrica: els recintes o “cercles pirinencs”. En aquest jaciment s’ha documentat una agrupació de 9 estructures d’aquest tipus. Els recintes tenen forma circular o ovoide i estan delimitats per un talús de terra compactada, amb diàmetres que oscil·len entre els 10 i els 30 m. (Figura 7). L’interior de l’espai tancat per aquest talús està força erosionat, aflorant el substrat natural en molts punts. De moment només en un dels recintes s’ha documentat una estructura a l’interior. Es tracta d’una estructura de planta ovoïde d’una llargada de 2 m, formada pel basament d’un mur en pedra seca (estructura 42). L’estructura en qüestió forma part d’un forn d’època romana. Va ser excavada en extensió al 2007, confirmant-se la cronologia alt-imperial (s. I-II dC). La datació absoluta obtinguda en un sondeig a la base de l’estructura és de 2470-2270 aC. la qual cosa indica que l’ocupació dels recintes podria remuntar-se a la segona meitat del III mil·lenni aC. En les campanyes del 2005 i del 2006, s’han sondejat 3 talussos de delimitació i s’han detectat restes de fusta cremada i abundants carbons que podrien correspondre a material constructiu. L’anàlisi antracològica ha determinat l’ús dominant de pi

248

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

roig/negre (Pinus sylvestris/uncinata), i avet (Abies alba). Disposem fins al moment de dues datacions radiocarbòniques absolutes que proporcionen cronologies de construcció per a dos d’aquests tancats: segle VIII aC per al tancat 46 i segles II-I aC pel tancat 16 (Taula 2). A l’espera de futures excavacions, els materials recollits en prospecció o en paleosòls excavats en alguns sondejos al Goleró confirmen un primer moment d’activitat antròpica, en època prehistòrica o protohistòrica caracteritzat per la ceràmica grollera, en gran part realitzada sense torn. Probablement es tracta de produccions locals, generalment olles de fons pla amb nanses de prensió senzilles, d’apèndix de botó; són també molt abundants les vores en coll de cigne. Destaca a més la presència d’una fulla retocada de sílex i una peça de collar. Les datacions absolutes indiquen una ocupació de llarga durada del Goleró, encara difícil de caracteritzar, però segurament amb abandonaments i reutilitzacions d’estructures fins el període romà. La funcionalitat d’aquests recintes circulars no ha estat encara determinada. Com s’ha assenyalat en el panorama europeu, aquests tipus de recintes admeten interpretacions diverses (Díaz del Río, 2003). Al Goleró, probablement es tracta d’un assentament estacional ramader, amb tancats per al ramat o activitats de mercat, tot i que no podem excloure el seu ús com a lloc de culte o funerari.

Figura 7. Vista aèria dels recintes o “cercles” preromans del jaciment del Goleró (la Vansa-Fórnols).

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA Jaciment

El Goleró

249

Tipologia UE Datació C14

Edat calibrada

Tancat

103 2555 ± 30 BP

s. VIII aC

Tancat

103 2095 ± 30 BP

s. II – fi I aC

El Goleró

Forn

106 2115 ± 30 BP

s. II – fi I aC

El Goleró

Tancat

107 1695 ± 30 BP

s. IV dC

Pla de l’Ingla I

Pleta

5904 575 ± 30 BP

s. XIV dC

Munyidora 2902 585 ± 30 BP

s. XIV dC

Nivell d’ocupació

Cabana

s. XIV dC

Nivell d’ocupació

El Goleró

Orris de Setut III Orris de Setut III

Cercle pirinenc i forn

106 3870 ± 30 BP

3502 640 ± 30 BP

2.470-2.270 aC

Interpretació arqueològica

Nivell anterior a un forn metal·lúrgic romà, associat a la fase d’ús d’un cercle pirinenc

Construcció del talús de delimitació de l’estructura circular 46 Construcció del talús de delimitació de l’estructura circular 16

Nivell d’ús del forn metal·lúrgic

Nivell d’ocupació de cronologia baiximperial anterior al tancat 02 (modern) Nivell ocupació / abandó tancat

Taula 2. Datacions amb carboni 14 en estructures arqueològiques

6. CONCLUSIONS

Tot i que els resultats presentats són encara preliminars, les dades obtingudes demostren el gran interès d’integrar informacions arqueològiques, històriques i paleoambientals per caracteritzar la dinàmica dels paisatges culturals d’alta muntanya. Les recerques en curs indiquen la profunda i antiga antropització dels Pirineus. Els primers indicis d’antropització han estat posats en evidència per les seqüències pol·líniques, a la vall del Madriu. El diagrama del bosc dels Estanyons mostra l’existència d’obertures del medi d’origen antròpic durant el Neolític antic. Tanmateix, l’antropització del paisatge del Madriu s’inicia durant el Neolític mitjà i culmina durant el bronze antic. En l’estat actual del treball el registre arqueològic més antic correspon al III mil·lenni aC amb els recintes circulars del Goleró, probablement vinculat a activitats ramaderes. A la vall del Madriu no s’han datat estructures anteriors a l’època romana, però no dubtem que futures prospeccions i excavacions permetran obtenir evidències de períodes anteriors, com s’ha demostrat en àrees properes (Rendu, 2002). Un nou període d’ocupació dels sectors altimontans es produeix durant la protohistòria. Al Goleró, s’ha demostrat el funcionament de cercles possiblement amb finalitats ramaderes durant el segle VIII aC, mentre que el diagrama pol·línic del bosc dels Estanyons enregistra una fase de desforestacions del segle VII aC. Els estudis paleoambientals i arqueològics destaquen l’important activitat antròpica d’època romana tant al Madriu com al Cadí, amb importants desforestacions que rela-

250

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

cionem amb activitats ramaderes i, sobretot, metal·lúrgiques. Aquestes darreres són corroborades per les dades arqueològiques disponibles al Goleró i al pla de l’Ingla. A la vall del Madriu, les seqüències pol·líniques mostren una fase d’important desforestació. En relació amb altres àmbits pirinencs, les dades proporcionades per l’estany Blau permeten destacar l’existència d’una important variabilitat en les dinàmiques d’explotació d’època antiga de medis d’alta muntanya relativament propers. De fet, les dades paleoambientals evidencien també una diversificació de les activitats econòmiques a la Vall de Madriu en aquest període, amb l’explotació de recursos ramaders, forestals i, a menor altitud, també agrícoles. Entre els usos forestals destaca l’explotació de la pineda com a combustible en un forn de forja datat entre la fi del segle I dC i la primera meitat del segle III dC situat al pla de l’Ingla (2.178 metres), molt proper a la seqüència de bosc dels Estanyons. Entorn els segles IV i V dC tant l’evidència paleoambiental com arqueològica reflecteix una important explotació i antropització d’aquestes zones de muntanya, possiblement vinculada a activitats ramaderes, com evidencia la màxima desforestació de la Vall del Madriu. A partir del segle VI dC, l’Estany Blau documenta una menor explotació pastoral dels prats alpins, que fa possible una regeneració progressiva de la pineda en l’estatge alpí. A finals del segle IX dC, es documenta una nova fase de freqüentació pastoral dels espais d’alta muntanya que comporta una nova desforestació de la pineda. Des del punt de vista arqueològic l’explotació pastoral apareix molt ben documentada al Madriu, amb l’eclosió de l’explotació dels orris a partir del segle XIV i una activitat ramadera més fragmentada probablement anterior. El registre arqueològic suggereix, doncs, una ocupació important a partir de la baixa edat mitjana i en època moderna i contemporània, si bé, com s’ha exposat, les dades pol·líniques suggereixen el desenvolupament inicial d’aquestes activitats durant el segle IX dC. Al Madriu, l’edat moderna (segles XVI-XVIII) es caracteritza per l’explotació d’un espai muntà molt obert (Bosc dels Estanyons), amb un ús pastoral intensiu i ben gestionat, una extensió a baixa altitud dels conreus cerealícoles i arborícoles (olivera, noguera, castanyer, etc.), i un ús forestal i carboner, etc. En aquesta fase les restes arqueològiques relacionades amb activitats ramaderes transhumants són força ben representades als dos sectors d’estudi. La conservació fins a l’actualitat de nuclis de pins negres a 2.200 metres d’altitud en l’entorn del bosc dels Estanyons és coherent amb el desenvolupament de pràctiques forestals, evidenciades per la presència d’un nombre elevat de carboneres en aquest sector, datades entre els segles XVII-XIX. La tipologia dels jaciments i de les estructures estudiades evidencia la diversitat d’activitats antròpiques desenvolupades dels sectors altimontans: l’explotació ramadera, les activitats mineres i metal·lúrgiques i l’explotació del bosc per produir carbó vegetal. Aquesta diversitat es plasma en una espacialització de les activitats, que mostren gran variabilitat geogràfica. És una variabilitat microregional (Madriu/Perafita), però també microlocal, amb sectors preferentment ramaders a les solanes i sectors de carboneig a obagues properes a vies de comunicació. Diversos jaciments mostren ocupacions de llarga durada. En aquest sentit, les prospeccions arqueològiques han permès dibuixar un paisatge densament explotat en uns sectors altimontans que anteriorment semblaven escassament ocupats. La documentació d’un total de 393 estructures en la vall del Madriu-Perafita-Claror i la Vansa-Serra del Cadí així ho posa de manifest.

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

251

Finalment, els resultats preliminars proporcionen una important informació arqueològica inèdita que permet reflexionar sobre la potencialitat de la recerca arqueològica i ambiental en zones de muntanya i en l’ús social de tot aquest patrimoni arqueològic com a recurs cultural. Els resultats de la recerca han de servir per incrementar el coneixement del passat i han de ser alhora un recurs per a les societats actuals en el marc de la creixent indústria cultural, afavorint tant un desenvolupament sostenible, com una adequada gestió del territori. En l’arqueologia del paisatge recerca i gestió es necessiten i es complementen.

7. BIBLIOGRAFIA

BARKER, G.; GRANT, A (1991) “Ancient and modern pastoralism in central Italy: an interdisciplinary study in the Cicolano Mountains”. Papers of the British School at Rome, volume, LIX, p. 15-88. BIAGI, P.; NANDRIS, J. (ed.) (1994) Highland Zone Exploitation in Southern Europe. Trieste. CATALAN, J.; PÉREZ-OBIOL, R.; PLA, S. (2000) “Canvis climàtics a Aigüestortes durant els darrers 15.000 anys”. V Jornades d’Investigació sobre recerca científica al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Vall de Boí, Barruera, 18-20 d’octubre de 2000. Lleida. p. 45-51. CODINA, O. (2001) “La producció de ferro a la vall d’Andorra”. La farga Rossell. El zènit de l’obtenció del ferro pel sistema directe, 1842 / 1876. Govern d’Andorra, Andorra. COURT-PICON, M.; BUTTLER, A.; DE BEAULIEU, J.L. (2005) “Modern pollen-vegetation relationships in the Champsaur valley (French Alps) and their potential in the interpretation of fossil pollen records of past cultural landscapes”. Review of Palaeobotany and Palinology, 135. p. 13-39. CRIADO, F.; PARCERO, C. (1997) Landscape, archaeology, heritage. TAPA 2. Santiago de Compostela. DAVASSE, B.; GALOP, D.; RENDU, Ch. (1997) “Paysages du Néolithique à nos jours dans les Pyrénées de l’Est d’après l’écologie historique et l’archéologie pastorale”. A: BURNOUF, J. [et al.] (ed.) La dynamiques des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes, p.577-599. DE BELLO, F. (2006) “Consecuencias de cambios de presión ganadera sobre la estructura de la vegetación a lo largo de gradientes climáticos”. Ecosistemas, 2. DÍAZ DEL RÍO, P. (2003) “Recintos de fosos del III milenio AC en la meseta peninsular”. Trabajos de Prehistoria. 60, 2, p. 61-78. DOMERGUE, Cl. (1987) Catalogue des mines et des fonderies antiques de la péninsule ibérique. Madrid. DUBOIS, C. (1992) «De la forêt au métal: premières données diachroniques et archéologiques en Ariège». Protoindustries et histoire des forêts. París: CNRS, p.287-300. (Les Cahiers de l’Isard; 3) EJARQUE, A. (2006) Evolución paleoambiental y ritmos de antropización del Valle del Madriu-Perafita-Claror (Andorra) a partir del estudio polínico del Estany Blau (2.471 m). DEA, Institut Català d‘Arqueologia Clàssica. Inèdit. GALOP, D. (1998). La forêt, l’homme et le troupeau dans les Pyrénées. 6000 ans d’histoire de l’environnement entre Garonne et méditerranée. Contribution palynologique. Toulouse.

252

J.M. PALET, A. EJARQUE, Y. MIRAS, S. RIERA, I. EUBA, H. ORENGO

GALOP, D. (2005) « Les transformations de l’environnement pyrénéen durant l’Antiquité: l’état de la question à la lumière des données polliniques ». L’Aquitaine et l’Hispanie septentrionale à l’époque Julio-Claudienne. Organisation et exploitaton des espaces provinciaux, IVe Col·loqui Aquitania, Saintes, p. 317-327. GALOP D. (2006) «La conquête de la montagne Pyrénéenne au Néolithique. Chronologie, rythmes et transformations des paysages à partir des données polliniques». A: Guilaine, J. (dir.) Populations néolithiques et environnement. Paris, p. 279-295. GALOP, D.; TUAL, M.; MONNA, F.; DOMINIK, J. (2001) “Cinq millénaires de métallurgie en montagne basque. Les apports d’une démarge intégrée alliant palynologie et géochimie isotopique du plomb”. Sud-Oest européen, 11, p.3-15. GUILLAUMET, J. (1991) Aproximació a la història social, econòmica i política d’Andorra, segles IX-XIII. Andorra: M.I. Govern d’Andorra. HARFOUCHE, R. (2005) «Retenir et cultiver le sol sur la longue durée: les terrasses de culture et la place du bétail dans la montagne méditerranéenne». Anthropozoologia, 40, p. 45-80. LEVEAU, Ph. (2006) “Le programme Alpis Graia et l’archéologie de la montagne dans les Alpes. Éléments d’une synthèse”. Alpis Graia, Archéologie sans frontières au col du Petit-Saint-Bernard, Interrreg IIIA Alcotra 2000-2006. Aosta, p. 17-27. MAS, D. (1995) “Evolució de la indústria metal·lúrgica a les Valls d’Andorra”. A: TOMÀS I MORERA, E. La farga Catalana en el marc de l’arqueologia siderúrgica. Govern d’Andorra, Andorra, p. 77-85. MIRAS, Y., GALOP, D., GAUTHIER, E., COURT-PICON, M., JOUFFROY-BAPICOT, I., RICHARD, H. (2004) “Chronology, dynamics and impact on vegetation of human activities in the French mountains areas for the Alps, Pyrenees, Massif central and Jura mountains”. Revista Polen, 14, p. 225-266. MIRAS, Y.; EJARQUE, A.; RIERA, S.; PALET, J.M.; ORENGO, H.; EUBA, I (en premsa) “Dynamique holocène de la végétation et occupation des Pyrénées andorranes depuis le Néolithique ancien d’aorès l’analyse pollinique de la tourbière de Bosc dels Estanyons (2180 m, Vall del Madriu, Andorre)”. CR Acad Sci. Paris. Palevol. MOCCI, FL.; PALET, J.M.; SEGARD, M.; TZORTZIS, S.; WALSH, K. (2005) “Peuplement, pastoralisme et modes d’exploitation de la moyenne et haute montagne depuis la Préhistoire dans le Parc national des Ecrins”. A: BOUET, A.; VERDIN, FL. (ed.) Territoires et paysages de l’Âge du Fer au Moyen Âge. Mélanges offerts à Philippe Leveau, Burdeus, p. 197-212. PALET, JM (2005) “Pasturatges d’estiu al Champsaur (Alps del Sud, França) de la prehistòria a l’època medieval : “signes” arqueològics i dinàmica territorial”. A: RIERA, S.; JULIÀ, R. (ed.) Una aproximació transdisciplinar a 8000 anys d’història dels usos del sòl. Monografies del SERP 5, p.75-86. PALET, J.M.; RIERA, S. (1998) “Evolución y antropización del paisaje en zonas de baja montaña mediterránea: estudio arqueológico y paleoambiental de los sistemas de terrazas en la Sierra Litoral catalana”. A: ÑACO, T.; OLESTI, O.; PRIETO A. (ed.) Paleoenvironmental analysis and landscapes studies. Barcelona, p. 101-117. PALET, J.M.; RIERA, S.; MIRAS, Y.; EJARQUE, A.; EUBA, I [2006] «Estudi i revalorització dels paisatges culturals d’alta muntanya: els projectes vall del Madriu (Andorra) i la Vansa - Serra del Cadí (Alt Urgell)». IBIX 4, Annals 2004-2005. Actes del IV Col·loqui d’Estudis Transpirinencs, p. 89-107.

FORMES D’OCUPACIÓ D’ALTA MUNTANYA A LA VALL DE LA VANSA

253

PÈLACHS, A (2004) Deu mil anys de geohistòria ambiental al Pirineu central català. Aplicació de tècniques paleogeogràfiques per a l’estudi del territori i del paisatge a la Coma de Burgi a la Vallferrera. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral inédita] REILLE, M.; LOWE, J.J (1993) “Re-evaluation of the vegetation history of the Eastern Pyrenees (France) from the end of the Last Glacial to the Present”. Quat. Sci. Rev. 12, p. 47-77. RENDU, C. (2003) La montagne d’Enveig. Une stive pyrénéenne dans la longue durée. Perpinyà. RICHARD, H. (2000) “L’introduction de l’agriculture sur la montagne jurassienne : plus d’un millénaire de succès i d’échecs apparents». Études rurales, 153-154, p.115125. RICO, Ch. (2005) «Recherches sur la sidérurgie ancienne dans la Sierra Menera (TeruelGuadalajara). Bilan des travaux des années 2003-2004». Chronique d’archéologie, Actualité de la Recherche, p. 345-353. SALA, R.; LAFUENTE, M. (2006) Memòria d’intervenció. Prospecció geofísica sobre el jaciment arqueològic de El Goleró (Alt Urgell). Barcelona. WALSH, K (2005) “Risk and marginality at high altitudes: new interpretations from fieldwork on the Faravel Plateau, Hautes-Alpes”. Antiquity, 79, p.289-305. WALSH, K.; MOCCI, F (2003) «9000 ans d’occupation du sol en moyenne et haute montagne: la vallée de Freissinières dans le Parc national des Ecrins (Freissinières, Hautes-Alpes)». Archéologie du Midi Médiéval, 21, p. 185-198. WALSH, K., MOCCI, F., COURT-PICON, M., TZORTZIS, S. I PALET, J.M (2005) “Dynamique du peuplement et activités agro-pastorales durant l’âge du Bronze dans les massifs du HautChampsaur et de l’Argentierois (Hautes-Alpes)”. Documents d’Archéologie méridionale, 28, p. 25-44.

El rètol de Fígols ...o la marina de Carles III al cor del Pirineu

MIQUEL ÀNGEL FUMANAL I PAGÈS, ESTER GALIMANY BUSTOS, MÒNICA LÓPEZ PRAT

«Consigue Cataluña la envanecida dicha de haber preferido V. M. sus orillas para la primera posesión de sus vastos Estados, a que, dominando los mares con velocidad imponderable, le trae la Providencia, y yo la honra de ofrecer á los pies de V. M., con una de las mejores y más pobladas de sus provincias, la felicidad, el amor y los votos de cuantos vasallos la componen» (Discurs del marquès de la Mina, capità general de Catalunya, a l’arribada de Carles III al port de Barcelona l’any 1759)

SITUACIÓ, DESCRIPCIÓ I PROSPECCIÓ DE L’ENTORN

El rètol de Fígols es troba dins el terme municipal de Fígols i Alinyà (comarca de l’Alt Urgell) arran i a mà dreta de la pista forestal que porta de Fígols a l’antic terme de Forn, passant per ca l’Ainat. El trajecte des de Fígols és d’uns 25 minuts. El rètol es troba a 1.152 metres d’altitud dalt dels cingles meridionals del riu de la Vansa. Coordenades UTM 31T0366508-4675760. Per desplaçar-s’hi primer cal arribar al poble d’Organyà (Alt Urgell) per la carretera C-313 en direcció a la Seu d’Urgell-Andorra i trencar a mà dreta per la petita carretera local que en pocs minuts porta a Fígols. Just abans d’entrar al poble, cal prendre a mà esquerra la pista asfaltada en direcció als veïnats de Voloriu i Forn. Quan hom troba la desviació a la dreta cap a Forn, cal prendre aquesta direcció per una pista no asfaltada i només apta per a vehicles tot terreny. Quan s’arriba a una bifurcació en un clar de la muntanya cal prendre el camí esquerre. Després, en una altra bifurcació en què s’assenyala un vedat de caça, el camí de la dreta. Sempre seguint la via principal s’arriba al rètol, que queda a una altura aproximada d’1,20 metres a mà dreta per sobre del nivell de la pista, abans de creuar un torrent.

256

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

El rètol consisteix en una inscripció epigràfica vertical a la roca viva. Aquesta inscripció es troba emmarcada per una silueta obtinguda pel rebaix i aplanament de la roca, aparentment antropomorfa, que mesura 148x90 cm, i oscil·la entre 1 i 5 cm de profunditat (aproximadament). El text es compon d’un encapçalament de 2 línies situat al “cap” de la silueta i de 13 línies més al “cos”. En total, quinze línies. Els solcs de les lletres oscil·len entre els 2 i els 7-8 mm de profunditat. L’estat de conservació dels caràcters és divers. Les xifres i les paraules de l’encapçalament són de lectura fàcil i es pot extreure el text gairebé sencer de les línies 3 a 9 i la darrera, la 15. La meitat inferior es troba en un estat lamentable i cap dels processos emprats n’ha permès una transcripció satisfactòria.

Tot i que el rètol pertany als límits estrictes del municipi de Fígols i Alinyà, la seva situació en l’orografia local permet apreciar que, en realitat, es troba a l’entrada geogràfica de la conca del riu la Vansa, que discorre en direcció est-oest vers el Segre. Aquesta apreciació és important en tant que condiciona completament la comprensió històrica de la inscultura. La prospecció de l’entorn immediat permet veure que, en contrast en la situació en què avui es troba el rètol, aparentment isolat i a mig camí de qualsevol punt habitat, antigament tots els pendents muntanyosos del voltant havien estat feixes de conreu, principalment de cereal, com ho indiquen les restes d’innombrables murs de pedra seca en tota la zona. A més, pot pressuposar-se l’ocupació humana des d’èpoques reculades per l’existència de dues balmes en direcció est i sud-est, a més d’una cova d’accés difícil per sota la cota del rètol. En aquesta darrera encara són observables les restes d’un mur de pedra seca d’uns 7 metres de llargària per 30-50 cm d’amplada, que tancaven la cavitat. Malgrat que l’ocupació de les balmes hagi pogut ser des d’època prehistòrica, la memòria popular encara recorda els habitatges de pastor i closos per als ramats que després de la Guerra Civil espanyola encara s’usaven. De fet, pel que fa a la balma més propera, anomenada de Cal Samion, els nadius rememoren el fet que tingué estadants a principis del segle XX: s’aprofità la cavitat rocosa per a construir-hi parets i bastir un habitatge. No es pot descartar, en aquest sentit, que aquests abrics rocosos també haguessin pogut servir per als picadors que treballaven durant la intensa explotació forestal del segle XVIII.

ANTECEDENTS

És difícil determinar el moment en què arrenca l’interès científic per la inscultura coneguda amb el nom de rètol de Fígols. Tanmateix, l’existència d’algunes fotografies en blanc i negre preses l’any 1967 (s’han emprat com a il·lustracions d’aquest treball) demostren que, com a mínim des dels anys seixanta, el rètol ha despertat curiositat. Amb tot, la tradició oral de la zona sembla indicar que l’interès ja ve d’antic. A més, alguna de les hipòtesis que s’han formulat al respecte, degudes sens dubte a la forma de la silueta de la inscultura, i a l’enorme dificultat per llegir-ne el text, han contribuït a crear-hi al voltant una certa aureola de misteri. Aquest estudi ha permès desvetllar bona part de les incògnites que encara avui presenta.

El primer esment seriós del rètol data de mitjan anys noranta, quan Montserrat Iniesta, Albert Villaró i Carles Feixa en parlen en un llibre dedicat als rais. En aquest lli-

EL RÈTOL DE FÍGOLS

257

bre, sense especificar-ne les raons, relacionen encertadament el rètol amb l’extracció de fustes al riu de la Vansa i la zona de Fígols i Alinyà per a la construcció de vaixells en èpoques pretèrites «Avui, en terme de Fígols, hi ha una inscripció gravada a la roca, nomenada el Rètol, que commemora els treballs d’extracció de fusta per a la marina».1 A més, publiquen un extracte de certa documentació referent a la tala de fusta per l’armada del rei Carles IV a finals del segle XVIII, i que relaciona la zona esmentada amb les drassanes militars de l’època. Aquesta documentació es comenta més endavant. També fan referència a les contalles que l’activitat de la tala originà: «es conten històries de dos picadors llegendaris, el Cabal Nou i el Segal Coix, que en set anys i amb set matxos van tallar boscos sencers del terme d’Alinyà, a finals del segle XVIII, per a l’armada».2

Un dels autors d’aquest llibre, l’arxiver de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, Albert Villaró, insistí en aquesta qüestió en l’elaboració de l’Inventari del patrimoni arquitectònic de l’Alt Urgell (zona sud), encarregat pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Amb la intenció de poder donar més detalls sobre la inscultura i presentar un text per tal de proposar-ne la declaració com a bé cultural d’interès local (BCIL), donat que presenta el perfil adient segons l’article 17 de la Llei 9/1993 de patrimoni cultural català, l’any 2003 el mateix Consell Comarcal encarregà un informe al seu tècnic de cultura, Carles Gascón Chopo.3 L’informe fa una descripció acurada del rètol, i el situa de forma exacta en la geografia de la zona. A més, fa un breu discurs de valoració de les diferents fonts orals que fins aleshores es referien al rètol, i conté una anàlisi del context històric en què s’aclareix que el moment en el qual cal datar-lo no és el segle XVI, com algú havia dit, sinó al XVIII, ja que pot llegir-se clarament la data de 1768, i que cal relacionar-lo, seguint les tesis de Villaró, amb la tala forestal i el transport de troncs per a la construcció naval de caire militar. Gascón transcriu equivocadament les paraules “de marina” fet que el reafirma en aquests plantejaments, però sense errar-los, ja que, malgrat que la transcripció és incorrecta, el rètol fa referència efectiva a la indústria naval militar de l’època de Carles III, com ja s’aclarirà. Per raó de l’informe de Carles Cascón, i a causa de l’interès social sorgit, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, amb data del 12 de novembre de 2004 i d’acord amb l’article 47 i següent de la Llei 9/1993 de 30 de setembre del patrimoni cultural català, i prenent també en consideració el Decret 78/2002 de 5 de maig de 2002 del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i paleontològic (DOGC núm. 3594), acorda fer una intervenció arqueològica preventiva de documentació de la inscultura,4 que s’ha fet entre els mesos de desembre de 2004 i gener de 2005.

1. INIESTA, Montserrat; VILLARÓ, Albert; FEIXA, Carles (1997) El temps dels rais a la ribera del Segre. Entre el bosc i lo riu hi passava la vida. Tremp: Garsineu, p. 19. 2. Id. 3. GASCÓN CHOPO, Carles (2003) El Rètol de Fígols. Municipi de Fígols i Alinyà. Informe per a la seva declaració com a bé cultural d’interès local (BCIL), Consell Comarcal de l’Alt Urgell. 4. Expedient 437 K121 N282.

258

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

INTERVENCIÓ I METODOLOGIA

La intervenció es divideix en dos treballs paral·lels, un de físic i l’altre de documental. La direcció del projecte efectua tres desplaçaments al rètol per tal de fer-ne el calc i la transcripció els dies 3, 17 i 28 de desembre de 2004.

Els treballs duts a terme durant la primera jornada evidencien que el calc per mitjà de frotage de grafit sobre paper sulfuritzat no és viable, ja que la superfície de la inscultura és completament irregular, principalment pel que fa als espais entre els solcs de les diferents lletres. Per tant, les marques sorgides pel frotage es corresponen vagament als caràcters i en canvi coincideixen amb les protuberàncies de la roca. D’altra banda, la profunditat irregular dels solcs de les lletres també converteix en il·legible el producte resultant. Amb tot, amb l’ajuda d’una llanterna per tal de crear llum rasant, s’aconsegueix transcriure una part de l’encapçalament del text. El mateix dia es procedeix a prospectar l’entorn immediat. Durant la segona jornada es porta un paper sulfuritzat de diferent gramatge i també altres tipus de llapis de grafit. Les proves assoleixen resultats semblants als anteriors, del tot insatisfactoris. Llavors s’opta per calcar aproximadament la inscripció amb retoladors permanents sobre paper d’acetat o melinex. Així mateix s’utilitzen retoladors de dues tintes: negra per marcar les lletres segures del text i blava per marcar les dubtoses. També es porta un focus amb bateria recarregable que permet, creant llum rasant més potent, transcriure una part més del text. El fortíssim vent d’aquell dia, l’alt grau d’humitat i l’autonomia limitada del focus fa que s’abandonin els treballs. Per la tercera jornada, en plena onada de fred siberià, s’opta per llogar un grup electrogen amb motor de fuel i un focus de 200 watts. Es continua amb el procés de calc de retoladors sobre melinex fins al vespre, en plena foscor, fet pel qual s’aconsegueix una immillorable visió dels caràcters gràcies a la llum rasant ininterrompuda del focus. Entre les 16.30 h i les 17.00 h cau una petita nevada que obliga a interrompre uns instants el procés, que es reprèn immediatament. A partir de les 19.30 h, a una temperatura ambient aproximada de -8º C, es considera que ja s’ha conclòs el calc pel que fa a caràcters segurs i dubtosos i s’arriba a la transcripció d’entre un 65% i un 70% del total del text.

Seguidament, el 13 de gener de 2005, la direcció del projecte efectua un desplaçament a la Seu d’Urgell. Allí, després de les indicacions prèvies del tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, en Carles Gascón, i de l’arxiver de l’Ajuntament, l’Albert Villaró, es fa una prospecció documental a l’Arxiu Diocesà d’Urgell, dirigit per mossèn Benigne Marquès. De l’ADU es consulten els llibres d’actes capitulars dels anys 1767, 1768 i 1769, sense cap resultat positiu. També es consulta el Llibre dels depòsits d’entrades i fugides dels forasters de la col·legiata d’Organyà i un cartoral de Coll de Nargó una mica posterior. Llavors es procedeix a consultar la carpeta 12 del fons de la Vansa, d’on Albert Villaró havia extret alguns fragments de la correspondència entre oficials del rei i la població durant la tala d’arbres per a la marina de guerra a finals del segle XVIII. El fons és molt ric i, tal i com havia avançat Villaró, la correspondència és molt més extensa del que s’havia publicat amb anterioritat. No obstant això, les dades de tots aquests fons documentals relacionades amb el rètol i l’entorn de l’any 1768 es revelen, per ara, inexistents, i cal recórrer a la bibliografia auxiliar.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

259

En una segona fase, feta durant el mes de setembre de 2005, es procedí a la investigació dels fons de l’Archivo General de Simancas (Simancas, Valladolid) i de l’Archivo de la Marina Don Alvaro de Bazán (El Viso del Marqués, Ciudad Real).

Figura del calc realitzat per Mònica Lòpez Prat. Reproducció del calc obtingut amb paper d’acetat i rotuladors permanents. La tinta negra indica les lletres que s’han pogut transcriure amb seguretat, mentre que la gris indica elscaràcters de transcripció dubtosa. Igualment, s’ha resseguit el contorn de la silueta de la inscultura. El calc permet apreciar clarament la irregularitat de les alineacions i els caràcters.

260

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

TRANSCRIPCIÓ

La transcripció5 s’ha fet deixant en superíndex les lletres que constitueixen els elements d’abreujament de les paraules, segons al forma original, afegint entre parèntesi les lletres que manquen i entre claudàtors les que, malgrat que no hi hagi cap senyal distingible, també haurien de constar. A més, s’ha volgut respectar la grafia indecisa entre majúscules i minúscules de l’autor. Els números de línia no apareixen a l’original, i s’han col·locat per poder donar referències més directes en l’anàlisi epigràfica. No s’han transcrit els caràcters “dubtosos”. Així doncs, el text és el següent: 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

AÑo De 1768 Rey[nan]do Nves(tr)o Monarca D(o)n Car(lo)s IIIo q(u)e Dios g(uarde) de [...] Jvan Dom(in)go de madiNa del cons(ej)o de S(u) M(ajestad) q(?)o In(tenden)te G(enera)l de Marina dele(gad)o [del] dep(artament)o [de Cartagena] Del contraM(aes)tre [de] [c]ons(trucc)ion de la R(ea)l arm(ad)a Pablo Villar como com[andante] [...] la R(eal) a(rmad)a [...] de pre(?)o [...] [...] de Lava(ns)a d(ad)o [por] s(u) m(ajestad) eN el pue(rt)o de Cartagena

Un cop solucionats els abreujaments i les dificultats epigràfiques, el text sencer que s’ha pogut transcriure diu el següent:

«Año de / 1768 / Reynando nuestro monarca Don Carlos / III que Dios guarde de [...] / Juan Domingo de Medina / del consejo de Su Majestad [...] Intendente General de Marina / delegado del departamento de Cartagena / del contramaestre de construcción de la / Real Armada Pablo Villar / como com[andante] [...] / [...] la Real / Armada [...] / de pre [...] / [...] de Lavansa. / Dado por Su Majestad en el puerto de Cartagena».

5. En general s’ha seguit el criteri del Corpus Inscriptionum Latinarum i la revista Hispania Epigraphica, que és el mateix normalment aplicat pels especialistes Marc Mayer i Isabel Rodà. No obstant això, s’ha preferit deixar en superíndex aquelles lletres que ho estan a la inscultura, per exemplificar millor el tipus d’abreujament.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

261

ANÀLISI EPIGRÀFICA

De les 15 línies de text registrades s’ha pogut transcriure aproximadament entre un 65% i un 70% dels caràcters, dels quals s’han pogut extreure dos topònims i els noms de dos personatges vinculats a la cort i l’armada de Carles III. Però prèviament a abordar els aspectes històrics que es desprenen de la inscultura, cal fer-ne algunes apreciacions tècniques.

La inscripció es troba en un estat prou acceptable en la seva meitat superior (línies 1 a la 9) però en canvi la conservació és notòriament deficient pel que fa a la meitat inferior (línies 10 a la 14) amb l’excepció de la darrera línia, la 15, que ha pogut ésser transcrita satisfactòriament. Les causes d’aquesta diferència de conservació poden ser molt diverses, tals com un canvi en el material petri de la roca on es troba assentada la inscultura, o una major exposició a les inclemències del temps. La primera idea no sembla evident quan hom fa un examen ocular de la pedra, i la segona resulta paradoxal ja que precisament és la meitat inferior del text la que es troba més ben resguardada de les inclemències del temps perquè la vora de la silueta és molt més profunda que en la meitat superior. Una altra hipòtesi a tenir en compte és que la meitat inferior hagués estat parcialment destruïda per la mà de l’home per raons que per ara es desconeixen.

Des del punt de vista tècnic, l’autor de la inscultura demostra clarament que no és un epigrafista expert. Això pot advertir-se almenys per quatre raons. La primera és que s’aprecia una notable vacil·lació entre lletres majúscules i minúscules (línies 3, 5, 8 i 15). La segona perquè molts dels abreujaments no són propis de l’epigrafia oficial, ja molt desenvolupada, del segle XVIII, sinó més aviat usuals en l’escriptura cursiva del moment. Aquesta idea porta a la tercera raó, que indica que l’autor es limità a copiar un text escrit a mà per una altra persona. I la quarta i més evident és la incapacitat per mantenir la regla paral·lela de les línies del text, una mida coherent dels caràcters o el mateix contorn siluetejat de la inscultura. A més, i malgrat que una part hagi pogut ser malmesa expressament, les profunditats dels solcs de les lletres tampoc no són constants.

Hom no s’ha d’estranyar de la possibilitat que l’autor fos d’un nivell tan rudimentari (potser fins i tot analfabet) ja que és un fet extensament comprovable en les innombrables inscripcions que poden observar-se en llindes i dovelles de portes i finestres en masies a partir del segle XVI on, al costat d’exemples en què es llegeixen caràcters molt ben treballats (cal·ligràfics) n’hi ha d’altres de gairebé il·legibles perquè es tracta de simples còpies de textos cursius traslladats a la pedra per algú que no sap escriure, normalment el mateix mestre d’obres de la casa, que sovint coincidia amb el seu propietari. D’altra banda, la composició del rètol de Fígols indica que l’autor no va fer un dibuix o plànol previ de la inscripció: es va limitar a repicar el contorn i a rebaixar i aplanar sumàriament la superfície abans d’escriure-hi. Després va començar a picar les paraules sense importar-li si caldria ajuntar massa els caràcters o bé superposar-los, la qual cosa ocasionà grans dificultats per llegir-los o interpretar-los.

262

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

Un altra qüestió rellevant és la citada forma “antropomorfa” de la inscultura. Cal dir que en realitat l’autor en cap cas no pretenia imitar una forma humana, sinó més aviat emular les inscripcions epigràfiques oficials, normalment embolcallades per un contorn rectangular regular coronat per un trapezi invertit on se sol col·locar la data. Aquesta forma clàssica es justifica en l’apartat següent d’estudi històric perquè el context és propici, però a efectes epigràfics cal entendre que es tracta d’una tosca realització, equivalent a la rusticitat de les lletres.

ESTUDI HISTÒRIC

Les claus per entendre el context històric en què es va fer el rètol es troben explícitament representades en els noms dels personatges que hi apareixen esmentats. D’una banda, està el de Carles III de Borbó (rei d’Espanya de 1759 a 1788), el del seu intendent general de marina Juan Domingo de Medina i el d’un contramaestre de l’armada, Pablo Villar. Si bé el primer d’ells és sobradament conegut, el segon vagament apareix en la bibliografia especialitzada i del tercer només s’han pogut extreure dades gràcies a la investigació arxivística de fons inèdits, que val a dir-ho, n’han proporcionat abundants dades. Amb tot, i per entendre la funció de cadascun d’ells en aquest trencaclosques, cal primer traçar un context sobre la política naval hispànica del segle XVIII i la profunda repercussió (poc valorada des de la historiografia catalana) que tingué en l’extracció i transport de la fusta.

Després de la Guerra de Successió6, que s’inicià el 1702 amb la implicació dels anglesos en el conflicte successori obert després de la mort de Carles II d’Àustria, i que oficialment es conclogué amb el tractat d’Utrecht de 1713 i finalment la caiguda de Barcelona (1714) i el castell de Cardona (1715), el primer rei de la casa de Borbó, Felip V, tingué especial cura en els afers relacionats amb la marina de guerra, que havia de ser el principal element per contrarestar el poder creixent que la marina anglesa poc a poc adquiria en les rutes transoceàniques i, en segons quin cas, també en les mediterrànies. A principis del segle XVIII, les principals drassanes de l’armada, ubicades a la costa cantàbrica (dàrsena del Guarnizo), es trobaven en plena bancarrota per causa dels impagaments de la corona. Aquesta era una situació anòmala, si es té en consideració l’enorme capacitat ofensiva i defensiva que tingué l’armada hispànica sobretot a partir de la segona meitat del segle XVI (Felip II i el fre que es posà a l’escomesa turca) i primera meitat del XVII (política de Felip IV i el Duc d’Olivares).7 Així doncs, els oficials de Felip V traçaren una sèrie de plans a curt i mitjà termini per tal de renovar la flota, destinada no sols a mantenir, sinó també a augmentar al poder borbó en mars i oceans. A més, havia de garantir la seguretat de les comunicacions amb les colònies d’ultramar, principalment les del Carib, a través de les quals s’exercia un continu vaivé comercial. 6. Per tal de centrar les dades històriques al voltant de l’evolució de la marina militar, s’han emprat com a fonts de context les obres de: IBÁÑEZ DE IBERO, Carlos (1943) Historia de la Marina de Guerra Española. Madrid: Espasa Calpe; i MANERA REGUEYRA, Enrique (1981) El buque en la armada española. Bilbao: Sílex. 7. GOODMAN, David (2001) El poderío naval español. Historia de la armada española del siglo XVII. Barcelona: Península.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

263

Això explica que un dels primers ports a ésser erigits com a drassana per l’armada fos el de l’Havana, que disposava de gran quantitat de boscos tropicals de fusta excel·lent, aptes per a la indústria naval. No obstant això, la conclusió de la Guerra de Successió i la necessitat d’assetjar Barcelona per mar féu que els borbons es limitessin a adquirir alguns navilis a l’estranger, normalment facilitats per assentistes italians.

En aquest moment, i gràcies a la política militar d’Alberoni, l’epicentre de la política naval hispànica es traslladà de l’Atlàntic al Mediterrani, i aquest fou un fet determinant per comprendre la importància de les noves drassanes militars que poc a poc s’impulsarien en aquesta zona. Amb tot, alguns cercles reials quedaren descontents de la política d’Alberoni, i el 1715 fou suprimida la Secretaria de Marina, que quedà en mans del conegut ministre José Patiño (1666-1736). En aquesta etapa es construïren diversos vaixells, en general poc dotats per a la guerra, a Gènova, l’Havana, El Guarnizo i Sant Feliu de Guíxols. Però cal esperar entre 1720 i 1726, quan la Secretaria de Marina es tornà a restablir, també sota la batuta de Patiño, per trobar un projecte global de construcció de vaixells, que en aquests sis anys arribaren a ser setanta, entre navilis, fragates i embarcacions de menys entitat. Malgrat els fracassos en la reconquesta de les illes de Sardenya i Sicília, s’aconseguí una victòria sonada amb la conquesta de Nàpols el 1734 per l’infant Carles, futur rei Carles III. Gràcies a aquest i d’altres fets, a Patiño li fou concedit el títol de Grandesa d’Espanya l’any 1736, en què morí. L’impuls donat per Patiño en la fabricació naval fou seguit i augmentat per Zenón de Somodevila i Bengoechea, marquès de l’Ensenada (1702-1781), qui posà al capdavant de l’enginyeria naval el cèlebre alacantí Jordi o Jorge Juan (1713-1773). Ambdós estigueren involucrats en la victòria espanyola sobre Nàpols i la posterior coronació de Carles com a rei d’Espanya l’any 1759, per conveniència de la seva àvia Isabel Farnesio, després de la mort de Ferran VI. En aquest període prengué especial rellevància la construcció de tres noves drassanes reials a Cadis, el Ferrol i Cartagena, poblacions que havien esdevingut caps de districte marítim. L’arsenal del Ferrol es construí segons el projecte de Jorge Juan entre 1750 i 1762, i es convertí en un dels més grans d’Europa. El de Cadis, conegut per “La Carraca” s’inicià el 1724 però no s’acabà fins al 1788, a causa de les enormes cimentacions que s’hagueren de col·locar per enfortir el terreny. I finalment, l’arsenal de Cartagena es començà el 1731 i no finalitzà fins al 1782. Llavors ja havia esdevingut la dàrsena més moderna del continent (tingué els dotze primers dics secs del Mediterrani).

Aquests tres ports foren els principals fabricants de vaixells de guerra de l’època, protagonisme que encara compartiren amb la dàrsena del Guarnizo fins que no foren totalment conclosos. Una de les claus per entendre la millora en el sistema de construcció naval fou que l’any 1750 el marquès de l’Ensenada envià Juan a Anglaterra per tal que supervisés els sistemes emprats per l’armada rival, fet que ocasionà la vinguda de diversos oficials. Aquesta vinculació d’enginyers anglesos amb l’armada espanyola és un fet que no cal perdre de vista. Tot aquest preàmbul històric resulta ben justificat si es té en compte que la política de reforçament naval no seria viable sense el transport i subministrament de matèries primeres. Aquestes es dividien bàsicament en tres fronts: la tela i el cànem per a cor-

264

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

des, que partia majoritàriament de Galícia; la fosa de canons, que es feia principalment a Euskadi; i la fusta, que procedia de molts diversos punts. El proveïment de fusta havia estat un dels maldecaps usuals de la construcció naval espanyola des del segle XVI.

La primera gran fase de la tala consistí en què s’aprofitaren els boscos més propers al mar i als ports de destí que tinguessin qualitats per ser utilitzats en la construcció de vaixells. Per això, a través de diversos decrets i ordenances reials, l’Armada disposà de certa immunitat a l’hora d’utilitzar els boscos que volgués. A més, s’habilitaren autèntiques brigades de taladors estructurades en una jerarquia molt estricta controlada des de la Secretaria de Marina (per tant, directament connectada amb el rei), i composta per oficials, suboficials (amb càrrecs militars) i peons (que tant podien ser gent de la contrada com soldats rasos de l’exèrcit). A més, l’extracció era inspeccionada per un visitador que regularment enviava informes a la Secretaria. Els oficials verificaren que a principis del segle XVIII la destrucció de boscos adients propers al litoral havia estat massiva durant les centúries anteriors, i molta de la fusta i varietats arborícoles que restaven no eren aptes per a la fabricació naval. Per això, i sota mandat del marquès de l’Ensenada, l’any 1748 es promulgà l’Ordenanza para la conservación y aumento de los montes de la Marina en las provincias y distritos que se expresan, segons la qual quedaven “requalificats” com a boscos aptes per a l’explotació de la marina de guerra tots aquells que es trobessin a menys de 25 llegües d’ample vers l’interior al llarg de totes les costes d’Espanya. Això significava que tots els boscos de aproximadament 130 quilòmetres terra endins eren subjectes d’ésser talats i transportats a qualsevol de les dàrsenes militars. Evidentment, els boscos triats sempre tenien algun tipus de facilitat pel que fa al transport dels troncs, que si es té en compte la deficient xarxa de camins de l’època, havia de ser costós i dificultós. Quan no hi havia més remei, el proveïment es feia per terra, però si hi havia la possibilitat de fer-lo per aigua, s’utilitzaven els cursos fluvials i marítims. Per a l’arsenal del Ferrol la majoria de la fusta transportada procedia dels boscos de Galícia i de la serralada Cantàbrica. Pel que fa a La Carraca i Cartagena, tingueren dues fonts primordials. La primera i que ha estat excel·lentment estudiada, són els boscos de la serra de Segura (regió natural entre les actuals Andalusia i Múrcia).8 Malgrat que es troben terra endins, en aquest sistema muntanyós es troba l’origen de les conques hidrogràfiques del Guadalquivir i el Segura. Així, per una banda es descendia a través de Sevilla fins a Cadis i l’arsenal de la Carraca, i per l’altra s’arribava a Guardamar i després per mar fins a Cartagena. La tala a la serra de Segura fou tan important que fins i tot es creà un organisme autònom que en gestionava l’explotació. Amb tot, aquests focus productius resultaren insuficients en comparació a les previsions del marquès de l’Ensenada, i calgué buscar noves zones forestals, malgrat que depassessin els límits geogràfics de l’Ordenanza de 1748, que s’amplià amb sengles documents oficials els anys 1752 i 1768 (aquest darrer any coincideix amb la data del

8. VIGUERAS GONZÁLEZ, Modesto (2002) El transporte de madera por flotación y carretería, desde los bosques de Sierra Segura hasta Sevilla y los arsenales de la Carraca (Cádiz) y Cartagena, durante los siglos XVIII y XIX (1734/1833). Madrid: Ente Público Puertos del Estado.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

265

rètol). Una d’aquestes zones fou la conca de l’Ebre i, especialment, les valls altes del Pirineu de Lleida, vinculades al gran riu a través de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i el Segre. No cal estranyar-se per la llunyania de l’explotació respecte, per exemple, de l’arsenal de Cartagena, que era el més proper geogràficament: la fusta es transportava per mitjà d’animals fins als primers cursos fluvials navegables; d’allí a l’Ebre fins a Tortosa, i des de la ciutat episcopal per mar fins al destí final. Tot el procés es completava en poques jornades.

Pel que fa als Montes de Marina del Pirineu català, sembla que pertanyien al departament de Cartagena. Aquest controlava una extensa àrea d’explotació forestal des de Múrcia a la frontera amb França que incloïa les muntanyes de Cartagena, Totana, Lorca, Granada de Moxacar i Vera a Múrica i Andalusia; les d’Oriola, Elx, Alcoi, Alacant, Vilajoiosa, Altea, Tabea, Benidorm, Dènia, Gandia, Cullera, Morcosar, Borriana, Orpesa, Benicarló i Vinaròs al Regne de València; i les de la conca del Llobregat, Tortosa, el Vallès, la Selva, l’Empordà i la conca del Ter, a més de les dels termes d’Hostalric, Sant Celoni, Vallgorguina i les riberes del Cinca i el Segre.9 L’any 1751 i des d’El Escorial, s’ordenava la tala de boscos al Principat la fusta dels quals havia d’anar destinada a la construcció de 6 navilis de 70 canons al port de Cartagena.10

Hom no coneix el moment exacte de l’inici de l’explotació forestal de l’Alt Urgell per part de la Marina, però és possible que el Rètol de Fígols marqués una data post quem, en tant que l’any 1768 coincideix amb una de les ordres d’ampliació de les muntanyes de marina. No obstant, la zona del Pallars constitueix un exemple paral·lel i extraordinàriament proper que ha estat estudiat amb més deteniment, i que indica que l’explotació, almenys a la conca de la Noguera Pallaresa, començà potser fins i tot abans de l’Ordenanza de 1748. Els treballs del malaurat Ezequiel Giménez demostren que entre 1742 i 1753 ja es talaven amb aquesta finalitat avets a Espot, Escaló i Escart, i pins a les serres de Boumort, Carreu, Sallent, Perles i Valls de Lluch.11 Segons indica l’autor, la presència de taladors i oficials de la marina a la zona es prologà a fins a finals del segle XVIII, fet que ajudà a sistematitzar el transport de fusta per mitjà de rais a través dels rius, tant amb finalitats militars com civils.12

En contrast, el coneixement de la mateixa explotació a les conques riberenques de l’Alt Urgell encara fins avui era una incògnita. Les primeres (i úniques) notícies que s’han publicat al respecte foren recollides al ja esmentat volum El temps dels rais, de 1997, escrit per Montserrat Iniesta, Albert Villaró i Carles Feixa. En aquest volum es recull part de la correspondència13 mantinguda entre alcaldes de la zona i membres del capítol d’Urgell d’una part, i oficials de l’exèrcit de l’altra, aquests encapçalats per

9. ARANDA Y ANTÓN, Gaspar de (1990) Los bosques flotantes. Madrid: Icona, p. 120. 10. Id., p. 121 11. GIMÉNEZ RODRÍGUEZ, Ezequiel (1995) «L’explotació forestal al Pallars durant el segle XVIII: els raiers». Drassana, Revista del Museu Marítim de Barcelona, n. 4, p. 16-21. 12. Giménez treballa amb diverses fonts d’informació documental, però cal destacar que la que el proveeix de més quantitat i qualitat de dades són els fons de l’Archivo General de Simancas, a Valladolid. 13. Es tracta de la correspondència guardada al fons de la Vansa de l’ADU, citada a l’apartat d’Antecedents.

266

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

Manuel T’Serstevens.14 Els autors reflecteixen la problemàtica sorgida quan la tala i transport de troncs erosionava la muntanya i feia malbé els camps d’alguns pagesos i agricultors. Alguns dels fragments són ben al·lusius: «Al entrar en los prados siguió otra duda, en que estaban igualmente discordes los expertos de una y otra parte; pues, como para regarse los prados es presiso que entre el agua por la parte superior de ellos, pretendían los expertos Pablo Obiols y Pelegrín Compañs abaluar los daños que por razón de la carretera no podían regarse, diciendo que de no regarse un prado resevía grandísimo daño, que realmente causaba la carretera no sólo en el lugar que ésta ocupa, sino también en todo lo que está faltado de rigor, y que no podían discimular en conciencia por el Juramento que tenían prestado; pero los expertos por parte de la Marina de ninguna manera quisieron entrar en el avalúo de estos daños. Hízose la graduacción ciñéndose a los catorze palmos, y sin comprender los daños que han de resultar por la falta de riego.» Sembla que aquest Manuel T’Serstevens estigué relacionat amb alguns dels enginyers anglesos que Jorge Juan portà d’aquell país per millorar els mètodes de construcció naval. Hom sap que l’any 1792 l’anglès substituí Honorato Buyón en la direcció de l’arsenal militar de Maó, a Menorca.

D’altra banda, Iniesta, Villaró i Feixa també donen referència de la presència a la zona a finals del segle XVIII d’uns funcionaris reials encarregats de l’explotació a Organyà dels boscos del duc de Cardona. Els oficials eren Antonio Valdés, «Secretario del Despacho Universal de Marina», i Francisco de Yniesta, «Capataz Delineador de las Maderas que se fabrican para la Real Hacienda en los Montes Pirineos». Val a dir que aquest darrer molt probablement pugui identificar-se amb Francisco de Paula Yniesta, autor d’un manual manuscrit que regulava l’extracció de fusta per a la fabricació naval reial.15

Si bé aquestes referències documentals porten al final del segle XVIII, cal entendre que, segons marca el rètol, l’explotació forestal a la conca del riu de la Vansa ja es duia a terme, com a mínim, des del 1768. En aquest sentit és probable que el rètol marqués l’inici de la tala, i que el text al complet fou l’afirmació “en pedra” de les ordenances oficials, segons les quals determinats membres de l’armada podrien treballar-hi i dirigir les tasques d’extracció. Seguint la lectura de l’epigrafia, és probable que el Pablo Villar esmentat fos un equivalent de 1768 al que Manuel T’Serstevens o potser Francisco de Yniesta foren a finals de la centúria. La documentació consultada a l’Archivo General de Simancas i a l’Archivo de la Marina Don Alvaro de Bazán ha permès conèixer amb prou exactitud quines foren les tasques de Pablo Villar a la zona del Pirineu. L’any 175916 es constituí un equip de la

14. Iniesta, Villaró i Feixa transcriuen F en lloc de T al cognom de l’oficial, transcripció que es presenta equívoca tenint en compte la semblança entre les F i T cal·ligràfiques majúscules de l’època. No obstant això, s’ha trobat una referència a aquest enginyer d’origen britànic que no admet massa dubtes. 15. Id., Carta de Marià Collell, batlle de la Vansa a Manuel T’Serstevens, 21 de setembre de 1789. 16. 1759, [març 14], Cartagena. Archivo General de Simancas, Secretaría de Marina, sec. Montes y sus incidencias, llig. 561.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

267

marina format per un oficial de comptes, un contramestre de construcció (Pablo Villar) i dos delineants per tal que anessin a inspeccionar diverses zones forestals de Sierra Segura, els termes de Morella i Catalunya. Aquest és el primer esment de l’activitat de Pablo Villar a casa nostra, i és probable que aquest inici inclogués la inspecció dels boscos de l’Alt Urgell. La minuciositat de la feina que duien a terme es pot valorar en funció de la llista de nombre d’arbres classificats per espècies que inventarien al País Valencià.17

Durant el 176318 Villar estigué a punt de ser cessat a causa d’unes fustes suposadament defectuoses (les mides no es corresponien amb les necessitats materials de l’arsenal de Cartagena) enviades des de Catalunya sota la seva supervisió, però aconseguí ser ratificat en el càrrec. De fet, els enviaments de fustes eren notoris, com ho demostren les llistes de la dècada dels 50 i 60.19 És molt probable que la majoria d’aquests enviaments estiguessin sota el control de Pablo Villar. Aquest era membre d’una família lligada a la marina de guerra des de diverses generacions. S’ha localitzat un document de 1765 en què el seu pare, també Pablo Villar (fuster de l’armada) demana seguir cobrant la pensió assignada malgrat que ja és gran i pateix ceguesa20. Un altre membre de la família és el germà del Pablo fill, Domingo Villar, capatàs de l’arsenal de Cartagena, el qual l’any 1768 demana ser ascendit a oficial segon de dics.21 Finalment, en diversos registres apareix un fill del contramestre, Pablo Enrique Villar, demanant l’ascens en repetides ocasions.22

En tot cas, la inscultura informaria del nomenament que el rei i en nom seu l’intendent general feien d’aquest contramestre perquè dirigís les tasques de tala i transport. I a més, un cop vista la jurisdicció del departament marítim de Cartagena i el projecte de construcció de 6 navilis de 70 canons, s’està en condicions d’afirmar que bona part de la fusta de la Vansa es dirigí a la dàrsena murciana. De fet, és simptomàtic que el document del rètol sigui «Dado por Su Majestad en el puerto de Cartagena». Si bé, com ja s’ha dit al principi, aquest Pablo Villar resulta, ara per ara, ignorat en la bibliografia consultada, no es pot dir el mateix de l’intendent general de marina, Juan Domingo de Medina, el nom del qual, a més, és el que millor es llegeix al Rètol. Medina ocupava un càrrec d’extrema confiança molt proper al rei, càrrec que fou creat l’any 1717 per Felip V en substitució de la figura del secretari de marina, que resultava poc operativa. Com ja s’ha dit, el rei designà com a primer intendent general un dels seus preferits, el mateix José Patiño, primer impulsor de la renovació en la construcció naval civil i militar. Per tant, les funcions de Juan Domingo de Medina es poden extreure del 17. 1759, març 21, Cartagena: AGS, SM, Montes y sus incidencias, llig. 561. 18. 1763, octubre 24, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 237. 1763, desembre 17, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 237. 19. 1770, [s.d], [s.l]: Archivo de la Marina Don Alvaro de Bazán, Sec. Arsenales, leg. 3759, fols. 301-306. 20. 1765, juny 21, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 238. 21. 1768, febrer 19, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 240. 22. 1769, maig 10, Madrid: AGS, SM, Arsenales, llig. 240. 1769, maig 11, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 240. 1769, maig 11, Cartagena: AGS, SM, Arsenales, llig. 240.

268

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

document oficial per al primer nomenament: «Don Felipe, por la gracia de Dios, etc. Habiendo tenido por conveniente restablecer la Marina de España y Comercio de Indias, por ser de tanta importancia y bien público, y regular las armadas, flotas y escuadras que más convengan a los referidos fines y a mi real servicio, como al resguardo de las dilatadas costas marítimas en el Océano y Mediterráneo, y que una de las providencias que para su logro hayan de darse sea la de crear un Ministro que, con el nombre de Intendente General de Marina, fomente la ejecución y complimento de las que considerare ser conducentes en conformidad de mis Reales órdenes y sucesivas determinaciones que tomare y se le dirigieren en todo lo que mira á la fábrica de bajeles, su carena y composición, provisión de víveres, compra de pertrechos, razón del consumo, cuenta y razón de la distribución de los caudales que se emplean en estos fines, y en la paga de gente de mar y guerra, así de armadas y escuadras, como de navíos sueltos, haciendo llevar asimismo razón y asiento de los oficiales de todas clases, soldados y marinería que hubiere en los pueblos y costas de cada provincia, para saber su número y calidad, y el que de uno y otro se podrá juntar cuando sea menester para mi servicio, y los que se emplearen en los armamentos que se hicieren, de los que en desarmándose los navíos quedaren en ellos para su guarda y custodia, y de los que se despidieren para ir á sus casas, y que consiguientemente vele sobre el buen régimen y adelantamiento de las fábricas que yo mandare establecer en los parajes que fueren más á propósito, así de bajeles como de jarcia, lona y lo demás concerniente a su construccçión y armamento [...] siendo igualmente de su cuidado la conservación de los montes y plantíos cercanos á las costas, destinados hasta ahora á este servicio, y la plantificación de los árboles para cuando sea menester se corten, o ya sea para la construcción de bajeles, o ya para carenas, en cuya consecuencia deberá pedir y tomar desde luego individual noticia de todos los que se hallaren caàces de servir a estos fines, con distinción de los que hubiere en mis montes realengos o de particulares, y de sus distancias a los astilleros donde yo mandare construir las fábricas, con todo lo demás que mira a la comodidad y beneficio en su conducción. [...].»23

Tanmateix, a mitjan segle XVIII sembla que la denominació d’intendent general s’especialitzà per a cadascuna de les dàrsenes militars, de manera que El Guarnizo, El Ferrol, La Carraca i Cartagena tingueren el seu intendent propi. Juan Domingo de Medina, segons indica la documentació consultada, fou únicament intendent de Cartagena. Pot deduir-se, per tant, que una de les tasques de l’intendent general era controlar l’extracció i el proveïment de fusta pels arsenals militars, fet que justifica plenament l’aparició del seu nom al rètol. A més, Medina tenia tots els requisits per ocupar el càrrec.

Malgrat que es desconegui l’origen i l’evolució de la seva carrera militar i política, se sap amb exactitud el moment, d’un simbolisme extraordinari, en què li fou confiat el càrrec. Concretament fou el dia de santa Teresa (15 d’octubre) de 1759, quan l’infant Carles, amb un enorme estol procedent de Nàpols, al costat de la seva família i els seus oficials, es trobava davant del litoral de Barcelona, a punt per desembarcar i ser coronat rei d’Espanya amb el nom de Carles III. La flota d’escorta salpà de Cadis el 29 d’a23. Text extret de: FERNÁNDEZ DURO, Cesáreo (1900) Armada Española, Madrid, vol. VI, p. 221 i 222.

EL RÈTOL DE FÍGOLS

269

gost i estava formada per 11 navilis, dues fragates i dues tartanes. Prèviament ja havien arribat al port de Nàpols alguns dels navilis més llegendaris de l’esquadra promoguda pel marquès de l’Ensenada, d’entre els quals destacaven el Galicia, el Terrible, el Soberano i l’Atlante, comanats pel general de l’armada Joaquín de Aguirre, el cap d’esquadra Carlos Reggio, el capità Isidoro del Postigo i Francisco Javier Tilly, respectivament. El ministre encarregat de l’escorta que procedia de Cadis era Juan Domingo de Medina. El viatge de tornada el feren una quarantena d’embarcacions, i fou lleugerament accidentat a causa de petits temporals que afectaren l’estol prop de Menorca. Tanmateix el trajecte no registrà incidents majors, i a les envistes de la costa catalana l’immediat rei volgué recompensar la bona marxa del trajecte a tots els alts oficials, de manera que a cadascun li donà un major rang. Per manament exprés del rei, en plena tardor de 1759 i davant del port de Barcelona, Juan Domingo de Medina fou nomenat Intendente General de Marina, el mateix càrrec que el pare de Carles, Felip, havia creat per a José Patiño: «Atendiendo el Rey al particular mérito y servicios del comisario ordenador D. Juan Domingo de Medina, y al desempeño con que se ha portado en esta importante comisión de pasaje de S. M. y su real familia desde Nápoles a Barcelona, en que ha ejercido el ministerio principal de la escuadra, embarcado en el navío real Fénix, se ha dignado manifestarle su real gratitud, promoviéndolo al grado y honores de Intendente de Marina, con la calidad de que no obstante lo prevenido en las Ordenanzas, se le han de hacer los honores militares como a los propietarios de departamento, en cualquiera parte donde se hallare, en atención al extraordinario motivo por que S. M. se ha servido conceder esta gracia; sobre que se han dado las órdenes respectivas al Capitán general de la Armada y al Comandante general de la provincia de Andalucía.»24

A partir d’aquesta data el personatge apareix en la bibliografia en comptades ocasions. Una d’elles és en diverses cartes que s’intercanvià amb Julián de Arriaga y Rivera, que havia estat governador general de Veneçuela (càrrec del qual fou cessat per la revolta contra la Compañía Guipuzcoana) i des del 1754 era secretari del ministeri de marina i d’índies, cartera que ocupà després de la caiguda en desgràcia del marquès de l’Ensenada. A les cartes, datades entre el 4 d’agost de 1762 i el 29 de setembre de 1766, es tracten diverses qüestions referents a l’armament i uniformes del cos de batallons de marina.25

Val a dir que Julián de Arriaga, a més de ser un dels polítics més importants de Carles III, fou també un impulsor de la construcció naval i dels treballs que es duien a terme a l’arsenal de Cartagena. No és d’estranyar, doncs, que algun d’ells pogués aparèixer en la documentació referent al port de Múrcia. Concretament és Juan Domingo de Medina qui hi certifica la seva presència física firmant l’acta d’inauguració de l’hospital militar de l’arsenal26 el 27 de maig de 1762, al costat de l’enginyer director de l’obra Mateo Wodopich i del cap de l’esquadra, el ja citat erudit militar Jorge 24. Id., vol. VII, p. 32. 25. Col·lecció Vargas Ponce. 26. BERROCAL CAPARRÓS, M. del Carmen. «Intervención arqueológica en el proceso de rehabilitación del Real Hospital de Marina en Cartagena». Memòria entregada el 1996 i revisada el 2001. S’ha consultat la versió electrónica en document . pdf .

270

M.A. FUMANAL, E. GALIMANY, M. LÓPEZ

Juan. En una de les ocasions en què Medina, potser amb el mateix rei, devia trobar-se a Cartagena, es promulgà l’ordenança reflectida al rètol de Fígols.

Però malgrat aquestes dades aclaridores, el Rètol encara presenta una incògnita insondable: per què es decidí traslladar en roca viva un document reial? La manca de paral·lels resulta flagrant. En aquest sentit no poden tenir-se en consideració les plaques pètries commemoratives de l’època, que en són moltes, ni les inscripcions als grans monuments públics. El Rètol de Fígols era visible només per a una part molt petita de la població, es trobava muntanya amunt, i no es tractava de cap commemoració, sinó d’una ordenança. La bibliografia i les consultes que s’han practicat no contemplen cap exemple semblant en cap de les zones conegudes d’explotació forestal de l’època. Així, doncs, per què a Fígols sí? De moment és impossible donar una resposta exacta a la pregunta.

No obstant això, hi ha alguns fets conjunturals directament relacionats amb la cultura de la Il·lustració i amb el mateix rei que, valgui l’expressió, podrien aportar-hi alguna llum. Una mostra epigràfica ben significativa és la inscripció d’un dels monuments que Carles III manà erigir en una de les seves ciutats preferides, Alcalà d’Henares. Es tracta de la denominada Porta de Madrid, que era, lògicament, la sortida del camí cap a la capital. Data del 1788, i el text, amb clar paral·lelisme amb la inscripció de Fígols, diu el següent: A EXPENSAS / DEL ARZOBISPO DE / TOLEDO / EL EXC[ELENTISI]MO SEÑOR D[ON] FRANCISCO ANTONIO / LORENZANA REYNANDO / CARLOS III / AÑO DE / MDCCLXXXVIII.

A principis del segon terç del segle XVIII una sèrie de fets gairebé casuals revolucionaren el món de l’arqueologia i el coneixement de l’art de l’època romana: el descobriment de les ciutats napolitanes d’Herculà i Pompeia, soterrades per una erupció del Vesubi l’any 79 dC. Deixant de banda altres operacions “arqueològiques” dutes a terme a la zona durant els segles XVI i XVII, no fou fins que l’any 1738 Carles VII de Nàpols (futur Carles III d’Espanya) decidí edificar una residència reial a Portici, en una vessant del Vesubi, que aparegueren les restes primer d’Herculà i després de Pompeia. A partir d’aquest moment, gràcies a la troballa de nombrosos vestigis arquitectònics, fragments escultòrics, pintures murals, etc., s’inicià una excavació arqueològica més o menys sistemàtica dirigida per l’aragonès Roque Juan Alcubierre, qui s’encarregà dels diversos jaciments fins al 1780, any de la seva mort. Tot aquest rebombori culminà amb la creació, l’any 1755, de l’Academia Ercolanense i el museu relacionat amb la mateixa, embrions del que seria un interès per la cultura clàssica que germinaria a nivell europeu en el neoclassicisme i més tard en el primer romanticisme, i que donaria al món la primera història de l’art antic de la mà de Johann Joachim Winckelmann.

En paral·lel a l’interès desvetllat per l’estudi i el col·leccionisme de les arts plàstiques, les discicplines historiogràfiques també es nodriren dels descobriments arqueològics gràcies a l’aparició d’innombrables mostres d’epigrafia. La col·lecció del Museo Ercolanense contenia bon nombre d’aquests exemples, igual que la Sala de Antigüedades de la Real Academia de la Historia de Madrid, fundada per Carles IV

EL RÈTOL DE FÍGOLS

271

l’any 1803. L’interès per l’epigrafia propicià que al llarg del segle XVIII es realitzessin els primers intents d’elaborar un corpus general d’epigrafia de l’antiga Hispania, que encara avui s’està ampliant gràcies a nous descobriments i intervencions.

Un altre cas, malgrat que no es tracti d’un exemple coetani exacte, es troba a l’interior de la capella de Sant Antoni i Sant Honorat del castell de Santa Pau (Garrotxa), on encara es conserva una extensa inscripció sobre estuc datada el 1766. Es tracta d’una commemoració dels beneficis i obres artístiques que es dugueren a terme en aquella capella sota els auspicis de la família propietària del castell, els Copons.27 Els caràcters resulten d’una extraordinària regularitat, en contrast amb el Rètol, però és bo de veure la similitud de la silueta del contorn, amb l’any col·locat a la part central superior, d’idèntica manera que al rètol. Aquest exemple més o menys proper prova que la “forma”, lluny de ser un cas inusual, podia ser perfectament normal en l’època.

Vist aquest context, no es fa tan estrany que algú, en ple 1768, decidís emprar l’epigrafia per assenyalar determinada potestat dels oficials del rei Carles III. Amb tot, una part d’incògnita en la pregunta inicial es manté intacta. Per què només a Fígols? Potser algun dia es descobreixi un equivalent. Però mentrestant, la interpretació del Rètol s’ha de mantenir com “d’exemple únic” i “excepcional”.

AGRAÏMENTS

GASPAR DE ARANDA Y ANTÓN, inspector general del Ministeri de Medi Ambient ROSA BUSQUETS I JORDI GARCÍA, bibliotecaris del Centre de Documentació Marítima ENRIC GARCIA, director de Recerca del Museu Marítim CARLES GASCÓN CHOPO, tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell OLGA LÓPEZ, cap del Centre de Documentació Marítima MN. BENIGNE MARQUÈS, arxiver de l’Arxiu Diocesà d’Urgell MARTÍ PUBILL I DOLORS FERNÁNDEZ, de ca l’Ainat MODESTO VIGUERAS GONZÁLEZ, catedràtic Emèrit de la Escuela de Ingenieros de Madrid ALBERT VILLARÓ, arxiver de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell

27. La inscripció fou transcrita per MONSALVATJE I FOSSAS, Francesc (1891) Santa Pau. Noticias Históricas Impremta Bonet, p. 137-138.

Les cases andalusines del Pla d’Almatà (Balaguer, Noguera) CARME ALÒS, ANNA CAMATS, MARTA MONJO, EVA SOLANES

INTRODUCCIÓ

El jaciment arqueològic del Pla d’Almatà es troba situat al nord de la ciutat de Balaguer (Noguera). La seva extensió és de 27 hectàrees, delimitades actualment per una muralla a l’oest i al nord, i pels penya-segats del riu Segre a l’est i el “barranc dels Rucs” al sud. Malgrat que el jaciment s’ha vist afectat en les darreres dècades per la construcció de diversos equipaments (Parc de Bombers, l’IES Almatà i el santuari del Sant Crist, amb totes les seves dependències), els treballs arqueològics duts a terme des dels anys vuitanta han posat de manifest la importància de les restes. Aquestes han estat identificades com el nucli originari de la ciutat islàmica de madîna Balagî, que té els seus orígens a inicis del segle VIII i perdura fins a començaments del XII, amb la conquesta feudal de la ciutat. A la zona sud de l’assentament, i separat del jaciment per l’antic fossat, es troba el castell Formós, l’alcàsser de la ciutat (Figura 1).

Els resultats que presentem en aquest article corresponen a les excavacions fetes durant els anys 2004, 2005 i 2006 a la part sud-oest del jaciment, en una de les zones residencials de la ciutat, la zona 5. Les intervencions han consistit en l’excavació de dues cases (casa 1 i casa 2), d’un tram del carrer i d’un tram de la muralla que delimita la ciutat en aquesta zona, tasques que ben just hem acabat en el moment de redactar aquestes ratlles. Els resultats de l’excavació estan encara en procés d’estudi i, per tant, les dades que aportem són provisionals. A això hem d’afegir, també, que el tram excavat representa una superfície molt petita si tenim en compte l’extensió del jaciment. Les excavacions actuals al Pla d’Almatà s’emmarquen en el projecte d’investigació “Patrons d’assentament i estructuració del territori al Segre Mitjà: Pla d’Almatà (Balaguer, Noguera) (segles VIII-XII)”, amb l’objectiu de reconstruir l’entorn econòmic, social i natural per tal d’arribar al coneixement integral del passat islàmic de Balaguer.1 1. En una de les primeres fases del projecte s’han contemplat els estudis arqueobotànics i arqueozoològics de la Casa 2, (projecte 2004/ACOM/00006 finançat pel Departament d’Universitats Recerca i Societat de la Informació), elaborats per Natàlia Alonso i Jorge Martínez, respectivament. En curs.

274

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

Figura 1. Plànol de situació del jaciment.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

275

ANTECEDENTS DE LA RECERCA

El Pla d’Almatà és un jaciment conegut, almenys, des del començament del segle XIX, quan Francesc Borràs l’any 1802 va descriure les restes encara visibles a l’indret (Borràs, 1802). A inicis del segle XX, el pare Josep M. Pou recollí el manuscrit de Borràs, coincidint amb ell sobre la situació del primer nucli urbà de la ciutat al Pla d’Almatà, tot i que li atorgava un origen romà (Pou, 1913). Durant els anys seixanta, el pare Pere Sanahuja s’afegí a l’opinió que el Pla d’Almatà era poblat des de temps antics (Sanahuja, 1965) i Pita Mercè publicava que es tractava d’un campament militar romà aprofitat pels àrabs (Pita Mercè, 1966), atesa la tipologia de la muralla, amb enormes carreus i disposició rectangular que li feien pensar en una obra romana. Fou, però, Díez Coronel qui, a la dècada dels seixanta associà el jaciment amb un campament militar d’època islàmica (Díez Coronel, 1968). L’any 1982, arran de les obres de construcció d’una zona esportiva, es van iniciar els treballs d’excavació al jaciment, i es documentà per primer cop la magnitud i importància de les restes arqueològiques. Des d’aquell moment i fins a l’any 1993 les diferents intervencions fetes al Pla d’Almatà van permetre delimitar el jaciment en un total de 27 hectàrees, avaluar la potència i l’estat de conservació de les restes, així com localitzar diferents parts de la madîna, com el barri de terrissers o una de les necròpolis de la ciutat,2 al sector est (Giralt; Benseny; Camí, 1993-1994). Davant la importància de les restes arqueològiques documentades, aquell mateix any es va iniciar la redacció d’un informe per sol·licitar al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya la declaració del Pla d’Almatà com a bé cultural d’interès nacional. Finalment, l’any 2004 es van reprendre els treballs d’excavació a l’anomenada zona 5, en el marc d’un projecte de recerca arqueològica coordinat i dirigit pel Museu de la Noguera – Institut Municipal Progrés i Cultura de Balaguer i finançat per l’Ajuntament de Balaguer, el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General de Patrimoni, i amb la col·laboració del Departament d’Universitats Recerca i Societat de la Informació i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Actualment, el jaciment està declarat BCIN segons l’acord de govern GOV/118/2006 de 19 de setembre.

EL PLA D’ALMATÀ

La primera ocupació del jaciment data probablement de mitjan segle VIII, durant el moment d’ocupació de la península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat per l’estret de Gibraltar l’any 711. 2. Durant el juny del 2006, arran de les dues prospeccions fetes a la muralla, s’ha documentat una necròpolis islàmica a l’interior de la ciutat de la qual no es tenia cap indici. Els resultats de la intervenció estan encara en procés d’estudi.

276

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

Aquesta primera fase correspondria a un campament militar, amb funcions de camp base per les expedicions de conquesta que, a través del riu Segre, arribaven a la Septimània francesa (Giralt, 1985 i 1986; Esco, Giralt, Sénac, 1988). A aquest moment cal atribuir la construcció de les muralles que encara envolten part del recinte (Giralt, 1994). Un segon moment d’ocupació correspon a la transformació del campament en una ciutat –madîna Balagî–, amb totes les instal·lacions i equipaments necessaris: mesquita, aljama, forns, cementiris, zones residencials, places, etc. Possiblement la ciutat es conforma a partir de la segona meitat del segle X i tindrà el seu màxim apogeu durant el segle XI, quan tot el Pla d’Almatà està urbanitzat. El jaciment va ser abandonat definitivament l’any 1105, després de la conquesta de la ciutat per les tropes feudals del comte d’Urgell, Ermengol VI, que va comportar l’expulsió de la població musulmana de la ciutat. El canvi en el model ocupacional dels nous pobladors comportà l’abandonament de la zona del Pla d’Almatà en pro dels barris més baixos de la ciutat, al costat del riu i de la sèquia. Des d’aleshores, el Pla d’Almatà es convertí en el campament militar de les tropes que assetjaren la ciutat en tots els afers de disputa pel control del Comtat d’Urgell i, finalment, a partir del segle XV, en camps de conreu.

LES CASES ANDALUSINES DEL SEGLE XI El sistema constructiu

Les cases excavades fins al moment a les zones 1 i 5 del Pla d’Almatà presenten característiques constructives idèntiques. Els murs consten d’un sòcol fet a base de còdols de riu –tot i que en ocasions poden alternar-se amb carreus de pedra sorrenca– disposat directament sobre el nivell natural, amb o sense rasa de fonamentació. Sobre aquest sòcol, la resta del mur es resol a base d’encofrades de tàpia que, a vegades, poden anar revestides amb morter de calç. La coberta està construïda amb teula àrab, possiblement d’una sola vessant i lleugerament inclinada cap a l’interior del pati per tal de permetre la recollida de l’aigua de la pluja.3 Amb tot, és possible que s’utilitzés alguna altra tècnica per a les teulades, tal i com es documentà a la zona 1 on la recuperació de fragments de tàpia amb empremtes de canyís féu pensar en una coberta amb canyís i material vegetal recobert amb fang (Giralt; Benseny; Camí, 1993-1994). Els paviments de les habitacions de l’interior de les cases són fets amb terra batuda –possiblement a sobre s’hi col·locaven estores–, que es disposa sobre nivells, si és necessari, d’anivellament de graves. En els patis, però, els paviments són poc acurats i corresponen a abocaments de terra arbitraris i graves.

3. Tot i que resta pendent d’excavar, en els nivells d’enderroc de la Casa 8 s’aprecia la disposició de la teulada d’un possible porxo, amb un clar pendent cap a l’interior del pati.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

277

L’organització de l’espai domèstic

Les dues cases excavades a la zona 5 (cases 1 i 2) (Figura 2), segueixen el que sembla un esquema preestablert a les cases del Pla d’Almatà i que és general a tot AlAndalús (Vascos, Siyasa, València...):4 de forma rectangular, les diferents habitacions es distribueixen al voltant d’un pati interior, que és l’espai principal de la casa i el lloc on es fan les diferents activitats domèstiques. Les cases tenen una amplada d’uns 12 metres i una llargada de 15 metres.

Figura 2. Planta general de l’àrea excavada a la zona 5 (cases 1 i 2, carrer 1 i muralla). 4. Izquierdo, R. (1990) / Navarro, J. (1990)

278

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

L’accés principal a la casa des del carrer es fa a peu pla, per mitjà d’una o dues llindes que delimiten l’amplada de la porta, que en tots els casos és d’aproximadament 1 metre. Amb tot, l’exemple de les dues cases excavades a la zona 5 demostra com l’accés principal és diferent en cada cas. A la casa 1 l’entrada des del carrer dóna al vestíbul, des d’on s’accedeix al pati, mentre que a la casa 2 hi ha dues entrades principals contigües que donen accés al pati: una que hi dóna directament per mitjà d’un passadís, i, una altra, que ho fa per mitjà d’un vestíbul en forma de colze, disposició força habitual en les cases musulmanes per tal de preservar la intimitat de la família. (Navarro, 1990; Loriente, 1990). La intimitat de la família queda preservada per elements que impedeixen la visió directa del pati des del carrer: una entrada en colze i una porta al final del llarg passadís a la casa 2. Des del pati, s’accedeix a les habitacions, que es distribueixen en forma d’L. Malgrat que els patis són descoberts, a la casa 1 s’ha pogut documentar un petit porxo que l’envolta, estructura que sembla que també podrà identificar-se a la casa 8 on s’aprecia la teulada caiguda. A la casa 2 s’ha trobat un petit tancat a l’angle sud-est del qual encara no en podem precisar l’ús.

Les cases excavades tenen una superfície mitjana de 150 m2 (casa 1) i 180 m2 (casa 2) distribuïts en una sola planta. Són, per tant, cases d’una extensió considerable, sobretot si tenim en compte la superfície construïda de les cases documentades al portal de Magdalena de Lleida que oscil·lava entre els 50 m2 i els 110 m2 (Loriente, A.; Oliver, A, 1992). Amb tot, cal ser prudents ja que no sabem a quin tipus de barri ens referim en cada cas. A les cases excavades al Pla d’Almatà, gairebé la meitat de la superfície es destina al pati, uns 77 m2. En algunes habitacions han aparegut restes de llars de foc, tot i que de moment no podem establir cap criteri sobre l’ús de l’estança. Les dues llars documentades són fetes a partir d’una cubeta amb vorell d’argila a l’interior de la qual es feia la combustió. La llar de la casa 1 estava delimitada, a més, per una línia de còdols verticals (Figura 3). Sistemes d’emmagatzematge

Una de les qüestions que tenim per resoldre al Pla d’Almatà és l’abastament d’aigua. Contra el que seria habitual en aquest tipus de cases, no hem documentat cap element que pogués ser identificat com un pou ni cap estructura que pogués permetre emmagatzemar l’aigua. Ara per ara, tenim poques evidències dels sistemes d’emmagatzematge de l’aigua, així com el lloc d’on es devia extreure, sobretot tenint en compte la distància que hi ha fins al riu. Fonts orals, però, ens parlen de l’existència de fonts al proper barranc dels Rucs –antigament barranc d’Alcoraç. La presència abundant de grans tenalles ens fa pensar també en la possibilitat d’emmagatzematge d’aigua dins els espais domèstics. Les sitges es documenten sempre a l’interior de les cases, als patis (sitges SJ 1, SJ 2, SJ 3, SJ 15 i SJ 19), tot i que, de fet, només una (sitja SJ 1) sembla que devia ser la que s’utilitzava durant l’últim moment d’ocupació de la casa.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

279

Figura 3. Detall de la llar de foc apareguda a la casa 1. S’han localitzat també sitges en altres estances de les cases (sitges SJ 7 i SJ 20), que apareixien amortitzades i inutilitzades pels diferents moments constructius. Les sitges a les cases 1 i 2 de la zona 5 es conserven a l’alçada de la boca, on presenten uns diàmetres al voltant dels 0,60-0,65 metres o, com a màxim, d’1 metre (SJ 1). Les sitges presenten secció troncocònica i el fons pla. De moment, no s’ha documentat cap tipus de revestiment. La profunditat oscil·la entre 1,10 metres (SJ 1) i 2,60 metres (SJ 20). A grans trets, la capacitat mitjana oscil·la entorn dels 2111 I. (5J 1) i els 7930 I. (5J 15).. Sistemes de sanejament De moment, no podem establir un únic criteri sobre la distribució dels sistemes de sanejament, tot i que pel que sabem fins ara, a la zona 5 no sembla que hi hagi una xarxa de sanejament públic. El que sí que hem pogut documentar són sistemes de sanejament domèstic, per mitjà de pous negres. Aquests es troben tant a l’interior de les cases (PO 17 a la casa 1 i PO 9 a la casa 2), com al carrer, paral·lels a la façana principal de la casa (LT 8 a la

280

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

casa 1 i LT 16 a la casa 8). Els pous presenten formes circulars o ovalades en planta i les seves parets tendeixen a ser rectes. En els de planta ovalada (pous PO 17 i LT 8) les boques oscil·len entre 1,08 metres i 1,72 metres de llargada i 0,64 metres i 0,69 metres d’amplada. En els que són de planta circular (PO 9 i LT 16) els diàmetres oscil·len entre 1,63 metres i 1,54 metres. Les profunditats màximes varien entre 1,80 metres (PO 9) i 2,34 metres (PO 17). Aproximadament, la capacitat màxima dels pous seria d’uns 63.761 litres (PO 17), (2.711 litres el PO 9, 4.399 litres l’LT 8...). Desconeixem els sistemes de tancament superior d’aquests pous, tot i que per paral·lelisme amb els documentats a les cases del portal de Magdalena de Lleida on es documentaren restes de fustes a l’interior (Loriente, A; Oliver, A., 1992) ens inclinem a pensar que, aquests, devien anar coberts amb alguna mena d’entarimat de fusta. A l’espera dels resultats de l’estudi dels rebliments, destaquem l’aparició de claus de ferro recuperats entre els nivells de reompliment dels pous. En aquest sentit és important destacar el pou PO 17, en el qual una estructura de lloses de formes rectangulars (d’uns 30x20 centímetres) delimitava la boca, i sembla que podria relacionar-se amb l’element de coberta o amb una possible latrina que no hem conservat.

Pel que fa als sistemes de desguàs, el pou PO 9 apareixia relacionat amb una canalització feta amb teules invertides que, des de l’interior de la casa, conduïa les aigües brutes cap al pou. Val a dir que aquest sistema de desguàs també s’ha documentat a les cases del Portal de Magdalena de Lleida (Loriente, A; Oliver, A., 1992). Per altra banda, a la casa 8 s’intueix una canalització feta amb lloses que travessa el vestíbul d’entrada, des del pati fins al carrer i que potser, una vegada hagi estat excavada, haurem de relacionar amb el pou LT 16. En qualsevol cas, sembla clar que els pous documentats al carrer devien ser els que s’utilitzaven en el darrer moment d’ocupació del barri. En aquest sentit, cal destacar el pou PO 9, situat a l’estança sud-est del pati, que devia ser anul·lat en una de les últimes reformes que es produïren a la casa. Arran d’aquesta anul·lació es devia perforar el pou LT 8, al carrer. Amb tot, el material ceràmic recuperat ens situa clarament també en un context de la segona meitat del segle XI.

EL CARRER 1

Els sondejos fets durant els anys noranta al Pla d’Almatà posaren de manifest la planificació urbanística de la ciutat a partir d’un esquema ortogonal que no s’havia centrat només en els espais públics, sinó també en els privats (García Biosca, J.; Giralt, J.; Loriente, A.; Martínez, J., 1999, 162). La ciutat s’ordena a partir d’illes de cases arrenglerades al llarg dels carrers. Fins ara, els 30 metres del tram del carrer 1 excavat a la zona 5 semblen corroborar aquesta afirmació. Es tracta d’un carrer al qual s’obren les façanes de les cases a banda i banda i que discorre fins a la muralla. Tot i tenir una amplada mitjana d’uns 3,5

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

281

metres, no s’ha documentat cap altre tipus de pavimentació que la terra batuda, afectada per diverses reparacions fetes amb graves.

Les intervencions fetes l’any 1994 en aquesta zona van generar la hipòtesi que hi havia una de les entrades a la ciutat en el tram on el carrer 1 s’uneix a la muralla (García Biosca, J.; Giralt, J.; Loriente, A.; Martínez, J., 1999, 144). Malauradament, davant l’espoliació que ha patit la muralla just en aquesta zona ha estat impossible determinar l’existència d’una porta o no oberta a aquest carrer.

LA MURALLA

El perímetre aproximat de la muralla que delimita el Pla d’Almatà és d’uns 700 metres. Es tracta d’una fortificació correguda que s’alterna amb torres de planta rectangular, de les quals en tenim documentades 24. Malgrat que la muralla presenta diferents tècniques constructives s’identifica majoritàriament el tipus de construcció mixta, en la qual grans carreus fan la funció de cimentació, suport i anivellament del terreny, mentre que l’alçat es fa amb encofrats de tàpia (Giralt, 1994). Del tram de muralla excavat a la zona 5 (uns 15 metres) només se’n conserva la cimentació, que consisteix en un parament exterior de carreus disposats de través de 0,5 / 0,6 metres d’amplada i 0,8 / 0,9 metres de llargada i un d’interior amb carreus col·locats al llarg de 0,5 metres d’amplada per 0,90 / 1 metre de llargada. El farciment interior de la muralla es resol amb un encofrat de tàpia. L’amplada total de la muralla és de 2,30 metres. Malauradament, el sondeig fet a l’interior d’aquest tram ha permès constatar com la tàpia que farcia els paraments interior i exterior havia estat afectada per l’intent de saqueig dels carreus en època moderna, i només es conservava a pocs centímetres del nivell natural. Aquest saqueig, però, explicaria el fet que només conservem una de les filades de cimentació. Tot i que no s’hi ha intervingut, s’ha documentat, en planta, uns 2,5 metres d’un dels angles exteriors d’una torre.5 Malauradament, la torre, igual que la muralla, ha estat espoliada i només conservem una de les filades de fonamentació, feta a base de carreus disposats de través a la part exterior i amb l’ànima de tàpia. El mòdul dels carreus és de 0,8 / 0,9 metres de llargada i 0,4 / 0,5 metres d’amplada.

Malgrat que l’única part de la muralla on hem intervingut ha estat greument afectada per l’espoliació dels carreus, l’estudi de les diferents tècniques constructives ha permès relacionar aquest tram amb solucions pròpies de finals del segle VIII i la darreria del segle IX sense paral·lels a la península Ibèrica (García Biosca, J.; Giralt, J.; Loriente, A.; Martínez, J., 1999, 146).

5. Les torres documentades en altres trams de la muralla tenen un perímetre d’uns 4,8 / 5 metres d’amplada i 2,5 metres de llargada (Giralt, 1994, 240)

282

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

LES FASES ANTERIORS

Malgrat que sembla que la gran urbanització del barri es produí a mitjan segle XI, més enllà de les diferents reformes que es fan a l’interior de les cases, ha estat possible documentar evidències d’una ocupació anterior. Amb tot, es tracta de troballes puntuals, sense connexió entre si i de difícil datació. D’entrada, les restes d’una canalització al Carrer 1, orientada nord-oest sud-est, i totalment arrasada per la pavimentació del carrer, semblen indicar un urbanisme previ al del segle XI. La canalització es resol a base de llosetes de pedra calcària disposades verticalment i unides en sec. Malauradament, l’estructura, tallada per les rases de fonamentació de la façana de la casa 2, ha aparegut sense cap tipus de connexió amb cap altre element i ara per ara ni tan sols podem relacionar-la amb una unitat domèstica o amb un vial.

Per altra banda, destaquen nombrosos retalls, de diferents mesures i formes, que documentem sota dels nivells d’hàbitat de mitjan segle XI i que, potser, es relacionarien amb algun tipus de construcció perible o amb estructures d’ús industrial. Entre aquests retalls destaca el que hi ha a l’angle sud-est del pati de la casa 2, que apareixia anul·lat per un abocament de graves sobre les quals s’havia construït el mur que delimitava les cases 1 i 2. Es tracta d’un gran retall excavat al nivell natural d’uns 7,79 metres de llargada per 5,21 metres d’amplada. Amb 2,64 metres de profunditat el retall apareixia reomplert per diferents nivells de llims i argiles, en els quals s’identificaren evidents signes d’extracció de terres. A l’espera d’un estudi sedimentològic, apuntem la hipòtesi que es tracti d’algun element relacionat amb el pastat d’argiles per a la construcció o la indústria ceràmica.

ELS MATERIALS

La major part dels materials recuperats procedeixen de l’interior de les sitges i dels pous negres de les cases, i formen part dels abocaments amb què es reomplen, d’aquí que es tracti, sobretot, de vaixella domèstica, àmpliament estudiada (Giralt, 1994). Entre el material ceràmic, s’observa una preeminència de la ceràmica oxidada, tot i que també apareixen peces de cocció reductora, especialment olles i cassoles. Pel que fa a les decoracions són habituals les peces pintades amb òxid de manganès, així com les peces amb vidrats senzills o amb òxid de manganès sota coberta melada, les incisions i les aplicacions plàstiques. S’ha recuperat també, tot i que en menor nombre, fragments de corda seca parcial –sempre associats a les gerretes–, safes amb vidrat blanc i decoració en verd i manganès i un fragment de corda seca total. Pel que fa a les formes –com hem dit– són les pròpies dels conjunts de vaixella domèstica, és a dir, safes, gerres, gerretes, olles, llànties, cassoles, vasets, tenalles i gibrells, entre altres. Majoritàriament són les peces que es documentaren a l’excavació de la zona dels forns (Giralt, 1994). Tot i això han aparegut noves formes com una olla de cinc nanses (PA05.14.245; Figura 4) o un tabal (PA06.306.161; Figura 5.II) (Retuerce, 1998 / Giralt, 1991) o noves tipologies de cassola (PA05.14.262) i vas (PA05.256.87) (Figura 5.I i III).

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

Figura 4. Olla de 5 nanses (PA 05.14.245).

283

284

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

Figura 5. Formes ceràmiques (cassola, tabal, vas i olla). En qualsevol cas, el conjunt de materials recuperats a les sitges que s’amortitzen en el moment de construcció de les Cases 1 i 2 presenta una cronologia a l’entorn de la segona meitat del segle XI. Tot i això, cal destacar una safa decorada en verd i manganès (PA.05.288.1) que presenta la inscripció: barak (a) (benedicció)6 i que per paral·lelismes amb formes i vidriats de Medinat Al-Zahara (Cano, 1996) datem al segle X (Figura 6). La perduració d’aquesta peça potser cal relacionar-la amb motius rituals atès el caràcter sagrat de la inscripció. 6. Agraïm la col·laboració de les doctores Dolors Bramon i Carme Barceló en la lectura d’aquesta inscripció.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

285

Figura 6. Safa amb la inscripció “barak (a)” (benedicció). Els metalls són també un element abundant al jaciment, sobretot a l’interior de les sitges i dels pous negres. Els objectes metàl·lics són en la seva major part claus de ferro i fragments d’escòria del mateix material. Cal destacar, però, unes tisores de ferro aparegudes a la casa 2 i que no es corresponen amb les tisores de molla habituals a l’època (Figura 7). El bronze és menys habitual tot i que s’han recuperat un anell, una agulla i diversos aplics figurats. El vidre és, amb diferència, el material menys abundant. Tan sols se n’han localitzat alguns fragments a l’interior de les sitges i en alguna estança.

LA CONQUESTA DE BALAGUER I L’ABANDÓ DEL BARRI DEL PLA D’ALMATÀ

La conquesta pròpiament dita de la ciutat de Balaguer s’ha d’entendre com a part d’un llarg i irregular procés engegat a inicis del segle XI i que no culminaria en aquest territori fins a la caiguda de Lleida l’any 1149. Madîna Balaguer comença a aparèixer en les fonts llatines durant el primer terç del segle XI, com a límit d’indrets ja conquerits com ara Guissona (Sangés, 1980, 227-230). No fou, però, fins a l’any 1050, que la frontera efectiva se situà molt propera a la madî-

286

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

Figura 7. Tisores. na, ja amb vistes a la seva conquesta, amb la donació dels castells de Camarasa i Cubells per part del rei de la Taifa de Lleida Yusuf al-Muzaffar al comte de Barcelona Ramon Berenguer I (Sanahuja, 1965, 20). Durant tota la segona meitat del segle XI són abundants les donacions i deixes entre personatges de la societat comtal, d’assentaments de les hortes de Balaguer. L’any 1061 el comte Ermengol III d’Urgell i la seva esposa fan donació de tots els alous existents entre el riu Sió, al marge esquerre del Segre, pràcticament a tocar de la ciutat de Balaguer i el terme de Camarasa (Llorens, 1992-1993, 420) i al 1079 el comte d’Urgell donava a Guillem Bernat l’almúnia d’Avimoni (Sanahuja, 1965, 85), personatge de l’elit balaguerina, els límits meridionals de la qual eren també al riu Sió. Els anys 1090 i 1091 són donades dues almúnies que hi ha justament davant de la ciutat que el comte diu haver conquerit (Bach, 1986-1987, 224-225), i grans extensions de terra (Bach, 1986-1987, 225-226) a l’altre costat del riu Segre i del pont que possiblement ja existia en aquells moments7 i, per tant, hem de considerar l’horta de Davant 7. Hi ha un testament de l’any 1133 en què un tal Gombau i la seva esposa Agnès fan donació al seu fill del pont de Balaguer que tenen pel comte i el vescomte, utilitzant la forma àrab alchantara (al-qantara), cosa que ens porta a pensar en l’origen andalusí d’aquesta estructura, motiu que comportaria la pervivència de l’arabisme en la utilització del topònim molts anys després de la conquesta de la ciutat. A Altisent, A. (1993) Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I. p. 82-83.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

287

Balaguer en mans dels conqueridors feudals. En el mateix document és donat el castell de la Ràpita (ribat) que el comte d’Urgell diu haver conquerit. Paral·lelament, a la riba dreta del riu Segre i a poca distància de Balaguer el comte d’Urgell Ermengol IV bastia el castell de Gerb (Sanahuja, 1965, 94-95) indret que venia a reforçar el setge estratègic posat a la ciutat, i des d’on es dominava l’accés a l’aigua de la sèquia del Cup, que proveïa la ciutat i tota la gran horta existent entre Balaguer i Menàrguens. Aquesta situació va portar Balaguer a ser tributària del comte d’Urgell Ermengol IV, tal i com ens ho diuen els seus dos testaments de 1081 i 1092.8 Fou després de la mort d’aquest senyor, cap al 1092, que el seu fill i successor va fer la primera conquesta efectiva de la ciutat de Balaguer, com deduïm de la donació de la mesquita d’Avimoni, dins la ciutat de Balaguer, i tota la seva hisenda ( Baraut, 1994-1995, 170) que el nou comte d’Urgell Ermengol V fa al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Aviat, però, la ciutat devia caure de nou en mans andalusines perquè l’any 1094, el comte d’Urgell dóna a Santa Maria de la Seu les mesquites de la ciutat quan aquesta sigui conquerida ( Baraut, 1986-1987, 48-50). L’any 1097 els vescomtes d’Àger Guerau i Elvira es comprometen a ajudar en la conquesta de la ciutat, i per primer cop es parla del que possiblement sigui el barri avui conegut com Pla d’Almatà: “...Simul cum ipsa Suda si nobis Deus dare voluerit cum medietate de ipsas casas quae sunt in ipsa Suda ut possit las stabilire ad sua voluntate ad suos homines et habet ibi quartam partem de ipsas terras et de ipsos muros...” 9 Pensem que la proximitat del palau de la Suda, situat a l’extrem sud-est de l’altiplà on s’ubica el jaciment portaria els conqueridors a esmentar Almatà amb aquest topònim, entenent aquest barri de la ciutat com a part integrant de la “Suda”10. Per tant cal interpretar amb compte les descripcions que la documentació de conquesta ens fa i entendre a què s’està referint quan parla de la Suda o del castrum balagarii. A finals de l’any 1100 se sotmet a setge la ciutat, tal i com ens ho indica el testament d’un cavaller, Miró Jospert, que afirma ser-hi present (Pou, 1913, op. cit. 327). Pocs dies després els vescomtes d’Àger, Guerau Ponç i Elvira, fan donació de l’església que serà construïda “al castell de Balaguer” (Pou, 1913, op. cit. 327-328). Posteriorment se succeeixen les deixes i donacions de béns dins i fora de la ciutat, fins que en un document datat durant la primavera de 1105 vuit cavallers atorgaren el

8. P. Sanahuja fa referència el testament del comte Ermengol IV, avui desaparegut. A Sanahuja, P. (1965) Op. cit., p. 99. 9. Document de l’antic Arxiu d’Àger transcrit a Pou, J. M. (1913) Història de la Ciutat de Balaguer. Manresa, p. 325-326 10. D’altra banda el mateix topònim “Almatà” no apareixerà en la documentació llatina fins molts anys més tard, al 1166, en l’acta fundacional del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes on s’esmenten unes cases “ad ipsum grat de Almacta” (a Bofarrull Mascaró, P. (1853) Historia de los Condes de Urgel escrita por Diego Monfar y Sors, archivero del Real Archivo de Barcelona. Vol. I, p. 413). Això ens portar també a qüestionar la identificació de l’església de la Suda amb una capella a l’interior del recinte fortificat del castell (Giralt, 1984, 227). Creiem que cal identificar aquesta església de Santa Maria de la Suda amb les restes de l’actual Santa Maria d’Almatà (avui Sant Crist de Balaguer) parròquia de la ciutat fins al segle XVI, i coneguda amb aquest nom també fins aquelles dates, quan es feren les reformes que portaren a enderrocar-ne l’absis i el transsepte, i que suposaren la desaparició, també en la documentació escrita, de l’esmentada església.

288

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

delme d’unes finques a Santa Maria de Solsona, en acció de gràcies “quod liberarint nos de manibus sarracenorum quando intravimus Balagarium” (Pou, 1913, op. cit. 329) L’octubre d’aquell mateix any el tutor d’Ermengol VI, el comte Pedro Ansúrez fa unes donacions al monestir de sant Sadurní de Tavèrnoles per tornar el préstec que aquest li havia fet en mancar-li els diners per mantenir el setge de Balaguer (Sanahuja, 1965, 109).

Com hem vist, doncs, Madîna Balaguer estava suportant la pressió dels conqueridors des de 1090-1091, amb el pagament de pàries i posteriorment amb l’ofensiva directa a través de les tres conquestes de 1092, 1101 i 1105. Davant d’aquest panorama i amb la perspectiva pròxima de la conquesta a altres indrets com Barbastre l’any 1100, no és d’estranyar el lent abandó de la ciutat per part de la població civil, almenys d’alguns indrets concrets com poden ser les cases de la zona 5 del jaciment del Pla d’Almatà. El barri, però, es repartí entre els conqueridors, tal i com ho veiem en un document de 7 de juny de 1110 en el qual es donen els límits de “la Suda” i s’esmenten els fossats, les muralles “que els sarraïns anomenaven Citaram”, portes, i les cases que havien correspost a diversos personatges, com Esteve de Gerb o Arnau Berenguer d’Anglesola, després de la conquesta ( Baraut, 1988-1989, 89-90)

La conquesta de la ciutat va ser lenta i, contraposada a les fonts documentals, l’arqueologia ens està aportant dades que caldrà interpretar amb cautela en futurs estudis. L’excavació de la zona 5 està posant de manifest que, paradoxalment, a mitjan segle XI, quan el procés de conquesta és irreversible i la frontera més propera que mai, Balaguer engega un procés de reurbanització, tot i que desconeixem si s’organitza sobre una zona ja urbanitzada o no, ja que de moment només tenim evidències d’ocupació. Caldrà indagar, doncs, quins motius porten a urbanitzar –com a mínim aquesta zona– en un moment en què la conquesta de la ciutat sembla evident i si aquesta urbanització va vincular-se a les reformes que també es fan en aquestes dates a la fortificació de Balaguer, on Yusuf al-Muzaffar, ordenà construir un magnífic palau (Giralt, 1998, 175-179).

En qualsevol cas, de moment, arqueològicament no hi ha cap indici que ens faci anar més enllà del moment de la conquesta a inicis del segle XII. Caldrà, doncs esperar futures intervencions arqueològiques per esbrinar si els conqueridors ocuparen algunes d’aquestes cases que els havien estat atorgades, i en tot cas en quina zona estaven situades.

BIBLIOGRAFIA

ABADAL, R. de (1980) “Els primers comtes catalans”. Història de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives. (Biografies catalanes; 1) AGUAROD, M.C. et alii (1991). “Nuevas perspectivas de la arqueologia urbana del periodo andalusí: la ciudad de Zaragoza (1984-1991)”. Aragón en la Edad Media IX. Saragossa, p. 445-491. BACH, A. (1986-1987) “Documents dels Priorat de Gualter”. Urgellia, 8, Lleida. BALAÑA, P. (1990) “Balaguer en temps dels musulmans (713-1106). Notes breus.” Ilerda, XLVIII, p. 91-106, Lleida.

LES CASES ANDALUSINES DEL PLA D’ALMATÀ (BALAGUER, LA NOGUERA)

289

BARAUT, C. (1986-1987). “Documents del segle XI de l’Arxiu Capitular d’Urgell”, Urgellia, 8, Lleida. BARAUT, C. (1994-1995). “Diplomatari dels monestir de Sant Sadurní de Tavérnoles (segles IX-XIII)”, Urgellia, 12, Lleida. BAZZANA, A. (1992). Maisons d’Al-Andalus. Habitat médiéval et structures du peuplement dans l’Espagne orientale. Collection de la casa de Velázquez, Macon BONNASSIE, P. (1979) Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). Barcelona: Edicions 62, vol. 2. BORRÀS, F. (1802) Història o notícies concernens a la molt prodigiosa Imatge de Crist Crucificat que es venera en sa Iglesia dita del Sant Crist de la molt antiga i molt lleal de Balaguer, manuscrit, Arxiu Comarcal de la Noguera, Reg. 3812 CANO, C. (1996) La cerámica verde manganeso de Medinat Al-Zahara. Granada: Fundación Legado Andalusí. CORRIENTE. F. (1989) El léxico árabe andalusí según el “Vocabulista in Arabico”. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. DD.AA (1990). La casa hispano-musulmana. Aportaciones de la arqueología. Granada: Publicaciones de la Alhambra y Generalife. DD.AA. (1998). L’Islam i Catalunya. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània. DIEZ-CORONEL, L. (1968) “La alcazaba de Balaguer y su palacio àrabe del siglo XI”, Ilerda, XXIX, p. 335-354. DUSOUICH, Ph. (1978) Estudio antropológico de la necrópolis medieval de La Torrecilla (Arenas del Rey, Granada). Tesi Doctoral. Universitat de Granada. ESCO, C.; GIRALT, J.; SENAC, PH. (1988) Arqueología islámica en la Marca Superior de Al-Andalus. Diputación de Huesca. GARCÍA BIOSCA, J.E.; GIRALT, J.; LORIENTE, A.; MARTÍNEZ, J. (1998) “La gènesi dels espais urbans andalusins (segles VIII-X) Tortosa, Lleida i Balaguer”. A: L’Islam i Catalunya. Lunwerg, ed., p.137-166. GIRALT, J. (1985) “Arqueologia andalusí en Balaguer (Lérida)”. Sharq al-Andalus. Estudios àrabes, 2, p. 151-159. GIRALT, J. (1986) “Fortificacions andalusines a la Marca Superior: el cas de Balaguer”. A: Setmana d’Arqueologia Medieval. Institut d’Estudis Ilerdencs, p.175-193. GIRALT, J. (1991) “Les ceràmiques andalusines: estudi i descripció”. L’excavació a l’església de Sant Martí de Lleida. Lleida (Monografies d’Arqueologia Urbana; 3) GIRALT, J. (1994) Catalunya Romànica. Vol. XVII. GIRALT, J. (1994) “Santa Maria de la Suda”. A: Catalunya Romànica. Vol. XVII: La Noguera, p. 227. GIRALT, J. (2000) “Balaguer. De campament a ciutat (segles VIII-X)”. A: Catalunya a l’època Carolíngia. Art i Cultura abans del romànic (segles IX i X). Diputació de Barcelona: MNAC, p. 114-116. GIRALT, J; BENSENY, J; CAMÍ, A. (1993-1994) “Intervencions arqueològiques al Pla d’Almatà (Balaguer, Noguera)”. A: GENERALITAT DE CATALUNYA. Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Departament de Cultura, p. 107-123 GISBERT, J. (1990) “Los hornos del alfar islámico de la avda. Montgó/calle Teulada. Casco urbano de Denia (Alicante)”. Fours de potiers et “testares” médiévaux en Méditerranée occidentale. Publications de la Casa de Velázquez. Série Archéologie XIII, p. 75-91. Madrid.

290

C. ALÓS, A. CAMATS, M. MONJO, E. SOLANES

IZQUIERDO, R. (1990) “La vivienda en la ciudad hispanomusulmana de Vascos (Toledo). Estudio arqueológico”. A: La casa hispano-musulmana, aportaciones de la arqueología. Granada: Publicaciones del Patronato de la Alhambra y Generalife, LLORENS, A. (1992-1993). “Els documents dels segles X i XI de l’Arxiu Capitular de Solsona”. Urgellia, 11, Lleida LORIENTE, A (1990) “Restos de viviendas hispano-musulmanas en la ciudad de Lérida”. La casa hispano-musulmana, aportaciones de la arqueología. Granada: Publicaciones del Patronato de la Alhambra y Generalife. LORIENTE, A; OLIVER, A. (1992). L’antic Portal de Magdalena. Lleida. (Monografies d’Arqueologia Urbana; 4) MANZANO, E. (1991) La frontera de al-Andalus en época de los Omeyas. Madrid: CSIC. MARCHESI, H.-THIRIOT, J.-VALLAURI, L. (1993) “Le bourg des potiers au XIIIe. siecle: un atelier “importe”. Les Temps des decouvertes. Marseille, de Protis à la reine Jeanne. Marsella: Musée d’Histoire de Marseille, p. 36-50. MOSTALAC, A. (1990) “Los hornos islámicos de Zaragoza”. Fours de potiers et “testares” médiévaux en Méditerranée occidentale. Publications de la Casa de Velázquez, p. 63-74. (Série Archéologie; XIII) NAVARRO, J. (1990) “La casa andalusí en Siyasa: ensayo para una clasificación tipológica”. La casa hispano-musulmana, aportaciones de la arqueología. Granada: Publicaciones del Patronato de la Alhambra y Generalife. PITA MERCÈ, R. (1966). “Las obras de fortificación de Almatà, en Balaguer”. Programa de Festes del Sant Crist, Balaguer. POU, J. M. (1913) Història de la Ciutat de Balaguer. Manresa. PRÒLEG DPC SL (1992) Projecte de Gestió del Patrimoni Islàmic i Comtal de la Ciutat de Balaguer, inèdit. RETUERCE, M. (1998). La cerámica andalusí de la Meseta, Tomo I. Madrid: Cran Estudios. SANAHUJA, P. (1965) (reed. 1984) Història de la Ciutat de Balaguer. Balaguer. SANGÉS, D. (1980) “Documents de Guissona del segle XI”. Urgellia, 3, p. 227-230 VIVES, E. (1987) Contribució al coneixement dels enterraments medievals a Catalunya i regions limítrofes. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona.

La recerca arqueològica a Besalú JORDI SAGRERA

INTRODUCCIÓ (Figura 1)

L’any 2002 l’Ajuntament de Besalú i l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona (IPAC) varen consignar un conveni de col·laboració amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement i difondre el patrimoni històric i arqueològic de la vila. Una de les activitats que s’han assumit per part de l’IPAC ha estat l’arqueologia municipal. Des d’aquesta base s’ha activat un seguit d’intervencions arqueològiques que, per bé que desiguals en despeses i resultats, han aportat, en conjunt, dades directes de caire urbà de gran valor històric. Ara es presenten els resultats de quatre d’aquestes que són les que tenen major rellevància.

Figura 1. Plànol del centre històric de Besalú. 1) Santa Maria, 2) can Marcial, 3) carrer de la Devesa, 4) carrer Rocafort, 5) pati de la casa de la moneda, 6) plaça dels jueus, 7) carrer del Pont Vell, 9) pont Vell, 10) riu Fluvià.

292

J. SAGRERA

BREU CONTEXT HISTÒRIC

El municipi de Besalú se situa a la conca mitjana del riu Fluvià a la baixa Garrotxa. La població s’assenta sobre una plana al·luvial quaternària posteriorment fressada pel mateix riu i per petits afluents que convergeixen en aquest indret: la riera Capellada, el Ganganell i el Junyell. El centre històric s’estén pel turó format per l’antic recinte del castell i del priorat de Santa Maria que juntament amb el sector de la Devesa i el capdamunt del carrer Bernat Tallaferro, al nord-est, formen el que històricament s’ha anomenat com la Força Vella de Besalú. Tanmateix el centre històric s’escampa a l’empara del turó en un pla que integra el barri format per Sant Vicenç i el carrer Major, la plaça i el carrer del pont, per una banda, i el Prat de Sant Pere, per l’altra, ja a l’extrem sud de la vila. Els primers indicis clars d’activitat humana, per bé que estacionals i inconnexos, es remunten en els preliminars de la primera edat del ferro (650/600 aC).1 Tanmateix l’origen del nucli urbà de la vila se situa a l’ibèric final (segona meitat del segle II aC). Vers la zona coneguda com la Devesa i la part alta de l’actual carrer del Comte Bernat Tallaferro es van descobrir estructures d’habitació i un camp de sitges annexa que daten del moment en la seva fase més antiga.2 Algunes intervencions arqueològiques com ara el seguiment de la canalització del gas en el nucli antic fetes els anys 1996 i 1997 van evidenciar que, a l’època romana, l’àmbit urbà ja s’havia estès arreu del que ara es coneix com a centre històric.3 Devia ser prou consolidat i potent com perquè, a l’època tardoantiga esdevingués un castrum. És el castrum Bisulduni que s’esmenta en els documents del segle x com a capital del comtat homònim. L’il·lustre llinatge comtal fundava i dotava el monestir benedictí de Sant Pere i una canònica a l’església de Sant Genís i Sant Miquel que arribà a esdevenir la seu del bisbat de Besalú en els tres anys que perdurà (1017-1020). En el segle XI es va construir el castell comtal, sobre el turó de Santa Maria. És ben coneguda l’acta de pacificació consignada pel comte Guillem el Gras (1020-1052) i l’abat de Sant Pere de Besalú, on consta que l’abat, en virtut dels acords donava 300 mesures de calç “propter edificationem palacii mei”.4 També, i paral·lelament, es va bastir un nou recinte emmurallat destinat a protegir i tancar el barri crescut al peu del turó, al voltant de la plaça i dels actuals carrers Major i del Pont Vell. 1. Busquets, F.; Dehesa, R.; Fàbreguas, M.; Freixa M.; Vilas, E. (1997) “Excavacions arqueològiques a Besalú (c. Major, del Pont Vell, Portalet i sector de la Devesa) durant els anys 1996-1997”. Amics de Besalú Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú (1996). Olot, p. 347-360. 2. Busquets, F.; Freixa, M. (1998) “L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, la Garrotxa)”. A: Quartes jornades d’arqueologia de les comarques de Girona, Figueres (Alt Empordà), 20 i 21 de novembre de 1998. Figueres, p. 149-170. 3. Busquets F., Freixa, M. (1998). “Actuacions arqueològiques en el centre històric de Besalú (la Garrotxa): carrer del Portalet, carrer del Pont Vell, carrer Major, carrer Tallaferro i carrer de la Devesa”. A: Quartes jornades d’arqueologia de les comarques de Girona, Figueres (Alt Empordà), 20 i 21 de novembre de 1998, Figueres, p. 300-319. 4. Montsalvatje, F. (1890). Noticias históricas, Besalú, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. II, ap. X, Olot, p. 233-234.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

293

El 1111 s’extingia el casal comtal de Besalú però el procés de creixement urbà no es va aturar. A finals del segle XII es començava a urbanitzar el Prat de Sant Pere sota la tutela i domini del cenobi. En aquests temps la comunitat jueva de Besalú es va anar organitzant. En el segle XIII aconseguia la llicència reial per poder edificar la sinagoga i, en el segle XIV, s’independitzava de la col·lecta de Girona. En el segle XIV el rei Pere III ordenava el redreçament de les velles defenses de Besalú i la construcció d’una nova muralla que acollia dins el seu recinte tots els establiments urbans fins aleshores desprotegits, especialment el Prat de Sant Pere.5

EL PATI DE LA CASA DE LA MONEDA (Figura 2)

Durant el mes de desembre de 2003 i fins al 2 de gener de 2004, es va fer una excavació arqueològica en el pati de la casa núm. 24 del carrer Bernat Tallaferro de Besalú.6 La finca, coneguda popularment amb el nom de la Casa de la Moneda, havia estat caserna de la Guàrdia Civil i, des dels anys vuitanta, estava abandonada. Després fou adquirida per una promotora immobiliària que va cedir el pati al municipi. El pati dibuixa una planta trapezial amb una superfície aproximada de 450 m2. Es troba encaixonat per l’antiga muralla que dóna al carrer de Rocafort a llevant, per l’escorxador municipal –ara enderrocat– al nord, pel pati de la casa núm. 26 del carrer Bernat Tallaferro a ponent i per l’edifici de la casa de la moneda per migdia. El desnivell existent entre el solar i el nivell de circulació del carrer Rocafort és de gairebé set metres, que ve salvat per la muralla, mentre que el carrer Tallaferro se situa a la mateixa cota. L’accés es fa des d’aquest carrer a través d’un passadís estret i llarg. L’interès arqueològic es determinava, abans de la intervenció, per la proximitat de la muralla. Malgrat que és una defensa imponent i el pany més ben conservat de la vila, se’n desconeixia el moment de construcció. La possibilitat d’excavar per la banda interna havia de permetre l’establiment d’una seqüència estratigràfica completa i, per tant, la datació a partir dels registres arqueològics. Els treballs inicials van consistir en l’obertura d’unes rases de 50 centímetres d’amplada i disposades en direcció est oest fetes amb una excavadora amb la finalitat de determinar la fondària i l’abast dels nivells superficials així com d’intentar una aproximació sobre l’entitat i estratigrafia dels nivells arqueològics. Aviat es va poder comprovar que tot el pati estava colgat per una capa general de terres orgàniques amb un gruix que oscil·lava entre els 120 centímetres i els 150 centímetres de fondària. Els materials apareguts assenyalaven que el reompliment es va fer vers la darreria del segle XVII o començaments del segle XVIII. La ceràmica recollida esdevenia un garbuix cronològic que abastava des de la campaniana B fins a l’africana D i des d’un càlat ibèric fins a ceràmica vidrada dels segles XVI i XVII i reflexos metàl·lics, blau valencià, etc. En conseqüència es va decidir per factors d’economia extreure l’esmentada capa d’arreu 5. Del Pozo Pujol de Senillosa, A. (1991). “Pedro IV y las murallas de Besalú”. Amics de Besalú, VII Assemblea d’Estudis del seu Comtat, Olot, p. 205-224. 6. Miquel, I. ; Sagrera, J. (2004). “Excavacions a la casa de la moneda (Besalú, la Garrotxa)”. Setenes jornades d’arqueologia de les comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà, 4 i 5 de juny, p. 377-382.

294

J. SAGRERA

Figura 2. Planta general de l’excavació del pati de la casa de la moneda.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

295

del pati amb màquina excavadora fins a la cota arqueològicament més interessant. Per raons de viabilitat i per prudència es van deixar sense rebaixar alguns marges prop de les parets de l’escorxador, de la casa núm. 26 del carrer Tallaferro i especialment de l’edifici de la Casa de la Moneda que presentava greus problemes estructurals que amenaçaven ruïna. Un cop enllestida aquesta fase es va procedir a la intervenció arqueològica més convencional. Les traces de vells edificis descobertes en el pati de la casa de la moneda han permès establir tres moments diferents. Els dos primers i més antics mantenen força coherència estructural entre elles i ens situen en un context d’època carolíngia. Les troballes més antigues ens remeten a una estança perfilada per uns murs gruixuts (entre 72 i 86 centímetres) de còdols lligats amb fang bastits amb pocs fonaments (núm. 1016, 1028 i potser 1002 de la planta adjunta). El paviment estava format per un parterre de còdols rierencs que presentava algunes reparacions puntuals. El material ceràmic recollit de l’excavació dels nivells de preparació del paviment va resultar pobre però suficient per situar la construcció en un moment indeterminat dels segles IX-X. La majoria dels fragments pertanyien a ceràmica romana de cronologia diversa però que arribava al segle VII dC. Una datació més moderna se li pot atribuir a una vora amb vessador pertanyent a una sitra de ceràmica reduïda, una peça de clara influència carolíngia. En un segon moment es va modificar l’estructura inicial i es van bastir nous espais amb un mínim de 3 habitacions. La tècnica constructiva i l’estat de conservació és similar al de les parets descrites per la fase inicial, fet que fa sospitar que no s’allunyen gaire en el temps. Aquest és un aspecte important, perquè enlloc es conservaven evidències d’enderroc, ni sediments relacionables amb l’amortització d’aquells edificis. Tot fa pensar que quan es van abandonar es van desmuntar sistemàticament, sostres, cobertes i parets per aprofitar la pedra i tot el material de construcció per a altres edificis. La manca de sediment impedeix també precisar el moment final d’aquelles estructures. Els detalls apunten que els vells murs UE 1016 i UE1028 varen ser arrasats fins al nivell del paviment. Per sobre se n’hi van bastir de nous UE 1005 i 1006 UE 1007. L’orientació general era semblant, però no pas exactament la mateixa. Per exemple, el mur UE 1007 es dibuixava esbiaixat respecte al seu precedent de tal manera que s’hi fonamentava en part, però també damunt del vell parterre que, tanmateix, va subsistir com a paviment. A llevant de la primera habitació es descobrien les altres dues que es projectaven contra la muralla. Aquest és un aspecte important, perquè indica que la muralla és anterior en el temps. Les parets de les estances estaven perfectament imbricades entre si, la qual cosa evidencia que la construcció va ser contemporània. Malauradament no es van resoldre tots els problemes d’interpretació. Per exemple, el mur UE 1024. Semblava compartimentar l’estança del nord-est, però l’extrema proximitat i paral·lelisme amb el mur UE1028 dificultava l’adscripció a una fase concreta. Podria haver estat fruit d’una reforma posterior però arqueològicament semblava tallat per un dels murs de la segona fase (UE 1006). El mur UE 1002 tancava la primera estança per migdia com a mínim des de la segona fase, però no sabem si ja existia abans perquè el fet que es conservés de manera fragmentària havia fet perdre els contactes físics amb els elements clau d’ambdues fases. En tot cas, cal observar un nou paviment de còdols (UE 1012) similar a l’anterior (UE 1013) i, per tant, un nou àmbit, el quart, que va aparèixer molt fragmentat.

296

J. SAGRERA

Més enllà, vers migdia, es va descobrir el mur UE 1009. Només conservava una filada i pels extrems havia desaparegut totalment sense cap possibilitat de rastrejar-ne la projecció amb el problema afegit que se situava a tocar dels límits dels marges rebaixats. Tècnicament repetia els models constructius dels murs fins ara descrits. El fet més rellevant era la fesomia, car dibuixava un parament absidat, rectangular i carrat per l’exterior i semicircular per l’interior. El tercer moment el marca l’abandonament i l’amortització de tots els espais construïts. Ja s’ha comentat que no hi havia sediment relacionable perquè totes les estructures es van desmuntar sistemàticament fins al nivell de fonamentació. Des d’aquest moment, malauradament incert, fins al reompliment general de finals del segle XVII hi ha un buit històric enorme que només es farceix per troballes puntuals. Directament per sobre de les restes del mur absidat (recordem-ho: el mur UE 1009) es va exhumar una estructura mal conservada, bastida amb pedra seca i poc acurada (UE 1003). La planta dibuixava un segment d’arc que, des del perfil de ponent de l’excavació, es perllongava fins a trobar-se amb una segona estructura (UE1002) que també estava molt castigada, però que es va poder interpretar amb més convicció com l’evidència d’una claveguera. Ambdues es van construir després de l’abandonament i arrasament de les fases precedents. L’escassa fiabilitat dels sediments explorats, lamentablement afectats pels rebaixos de terra preliminars, van impedir proposar cap cronologia. Més sort es va tenir amb les restes d’una sitja que va aparèixer retallant els nivells d’abandonament de l’habitació del nord-est. Precisament l’excavació d’aquests estrats va proporcionar material ceràmic medieval (olles grises i de pasta grollera dels segles XII-XIII) amb petites inclusions de ceràmica romana i, per desgràcia nostra, alguna vidrada moderna procedent, sens dubte, del reompliment general del segle XVII. En canvi la sitja guardava un farciment intern generós amb el material ceràmic i més important, intacte. Tres còdols rierencs grossos disposats radialment en el fons de la sitja i l’abundància de carbons i cendres que tacaven de negre absolut tot el sediment que la colgava evidenciaven una reutilització del dipòsit com una llar exterior segurament destinada a cuina. El material ceràmic recollit del rebliment va resultar molt homogeni i notable. Abundaven les olles grises de perfil en essa, algunes amb nanses i la vora lleugerament motllurada. Abundaven els motius decoratius incisos a la panxa: ratlles rectes i ones, pics... Cal esmentar la troballa d’un fragment de gerra amb vidrat intern de to verdós i l’absència de ceràmica decorada en verd i manganès. Tot plegat ens indicaria un conjunt de ple segle XIII molt similar, per exemple, al que va proporcionar la sitja 13 del castell de Sant Joan de Lloret que també ha estat datada en aquest moment.7 Quan es va excavar la sitja tota l’àrea de l’excavació ja era un pati o una eixida que estava delimitat pel carrer Tallaferro a ponent i la muralla, a llevant. Pel nord on ara hi ha l’escorxador, és una incògnita i pel sud, amb cases que són el precedent de la casa de la moneda. L’edifici actual manté perfectament conservada l’estructura medieval amb parets, portes dovellades i algunes voltes. A manca d’un estudi aprofundit ens hem de refiar de l’aspecte d’aquests elements enumerats que, malgrat tot, ens podrien

7. Llinàs, J.; Mallorquí, E.; Merino, J.; Montalbán, C. (2003) El castell de Sant Joan de Lloret. Lloret de Mar, p. 90-93. (Col·lecció Els Frares).

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

297

remuntar fins als segles XIII i XIV. Amb el temps s’hi han anat acumulant reformes i modificacions, principalment a la planta noble que han alterat substancialment la fisonomia original. La façana de tramuntana que dóna al pati objecte d’excavació arqueològica és potser la més alterada. Les obertures i especialment la balconada porticada assenyalen una contundent remodelació de vers el segle XIX. Aquesta circumstància va fer preveure la possibilitat de trobar en el pati vestigis de la façana medieval. Afortunadament van aflorar gairebé superficialment 4 murs lligats entre ells i que documentaven una façana més antiga (UE 1029, 1030, 1031 i 1032). Malgrat que no es van excavar pel perill de ruïna de l’immoble es van poder netejar i situar en planta. Restes d’estucat intern marcaven l’exterior per la banda que mira al nord. Tècnicament difereixen moltíssim dels de les fases anteriors. Aquests eren de pedra amb còdols i també travertins desbastats i lligats amb filades amb un morter blanquinós i abundant.

CAN MARCIAL (Figures 3, 4 i 5)

La intervenció arqueològica als números 15-17 del carrer Comte Bernat Tallaferro de Besalú i coneguts popularment com can Marcial es va fer durant els mesos d’octubre i novembre de 2004.8 La finca es troba situada dins el recinte de la Força Vella. Pel nord limita amb la pujada de la Devesa, a llevant una part, amb les eixides de les cases que tenen la façana en el carrer Bernat Tallaferro i una altra part, amb el mateix carrer Bernat Tallaferro; a migdia, amb la pujada de Santa Maria i, a ponent, amb la capçalera de l’antiga església de Santa Maria i una casa particular. Consta d’una part construïda i una considerable eixida distribuïda en dues feixes disposades esglaonadament amb un desnivell mitjà de 2,5 metres i separades per una paret de contenció de pedra. La intervenció va venir motivada inicialment per l’aparició de murs i estructures d’habitació d’antigues cases en uns importants rebaixos de terres fets a la zona sud de la finca, dins el context de rehabilitació i nova construcció de l’immoble. Gràcies a la sensibilitat de la propietat, però especialment a l’empenta de l’Ajuntament de Besalú, no tan sols es va fer el control arqueològic d’ofici, sinó que es va engegar una excavació més ambiciosa que havia d’afectar la pràctica totalitat de l’eixida. L’excavació arqueològica es va centrar en els més de 1.000 m2 de pati corresponents a dues antigues feixes d’hort. El límit nord venia marcat per una paret de pedra i morter que mostra tècnicament diferents tramades i que tanca hermèticament el solar. La finca va ser objecte inicialment d’una prospecció amb l’obertura indiscriminada de rases de 50 centímetres d’amplada que s’estenien per tota la feixa superior, la que es troba a tocar de l’església de Santa Maria. La feixa inferior es va deixar inèdita perquè comportava tallar el pas en un indret on s’estava rehabilitant l’edifici veí. Aviat es van delimitar tres espais diferenciats. A tramuntana i a redós de l’absidiola nord de Santa Maria, es marcava el sector nord que es definia per la trobada d’enterraments i especialment per l’excavació d’un tram de la muralla nord

8. Sagrera, J.; Sureda, M. (2006) “El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dades arqueològiques”. Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú. Besalú, p. 105-150. (Costal; 2)

298

J. SAGRERA

Figura 3. Planta general de can Marcial amb indicaci贸 dels sectors excavats.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

299

de la vila que aflorava sobre la superfície en aquell indret (fig. 4, núm. 5). El mur funcionava, en part, com una paret de feixa que salvava un desnivell sobtat de més de 2 metres que baixava cap a tramuntana. Orientat en sentit est oest, es perllongava cap a ponent fins a confondre’s amb la paret de tanca de la finca veïna que l’aprofitava com a fonamentació. La part vista a can Marcial tenia un recorregut de 7,40 metres de longitud. La forta inclinació cap al nord indicava que altres trams del mur devien caure antigament rost avall. La muralla tenia una estructura interna massissa de còdols on es va constatar la presència de la tècnica d’opus spicatum en algunes filades. Tot plegat era ben lligat amb un morter espès i molt consistent. L’amplada arribava al voltant dels 120 centímetres, de fet

Figura 4. Planta del sector nord de can Marcial.

300

J. SAGRERA

fins als 160 si es comptava la banqueta de fonamentació que era descoberta i ben visible des de la banda nord. Per descartar cap altra hipotètica ubicació de la muralla nord es va obrir una cala uns quants metres més al nord, just a tocar de la paret de tanca de la finca que és sobre

Figura 5. Planta del sector central de can Marcial.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

301

la pujada de la Devesa. L’excavació va evidenciar l’absència de baluards i defenses. En canvi, es van detectar reompliments i enderrocs potents d’habitacions i cases medievals que certifiquen el creixement en aquest indret d’un barri fora murs que, com ara, els documents medievals anomenen de la Devesa. La muralla, per tant, havia de situar-se un xic més reculada i enlairada: just en l’emplaçament del nostre mur. Seguint ben a prop del tram de muralla descobert a can Marcial, haurem de parlar d’un altre mur (fig. 4, núm. 17). Es va localitzar per sota de la capa superficial. Procedent de la finca veïna, es projectava en sentit est amb una llargada màxima de 3,80 metres i se’n perdia el rastre sense cap connexió aparent amb cap altre element i estructura. Ni l’estratigrafia ni el material ceràmic va aclarir-ne la datació. Se’n conservava només el fonament i l’estat actual feia veure que l’arrasament del mur fou sistemàtic car estava rebaixat totalment fins a deixar els fonaments ben nets i planers. La proximitat immediata amb l’absidiola nord de Santa Maria permet establir una relació fàcil de causa i efecte amb l’enderroc. Vora els murs descrits, es van exhumar una quinzena d’enterraments que documenten una part del cementiri que es va habilitar al nord del tester de Santa Maria. Les estructures precedents descobertes en aquest sector, així com la mateixa estratigrafia dels enterraments, fan creure que l’origen d’aquesta necròpolis va lligada a la disposició de l’església actual de Santa Maria. Alguns epitafis del segle XIII gravats en els carreus del parament extern de l’absidiola nord ho confirmen. En general totes les sepultures retallaven diferents sediments que es van ajuntar en una unitat estratigràfica. Es dipositaven sobre el subsòl natural format per sorres i graves al·luvials fossilitzades i s’acumulaven parcialment contra la muralla nord ja descrita. Es detectaven reutilitzacions i talls entre els enterraments fet que significa un cert grau de superposició. Totes les tombes mínimament conservades estaven orientades d’est a oest amb el cap mirant a sol ixent, com acostuma en els cementiris medievals. Tècnicament consistien en fosses obertes en el subsòl protegides per una caixa d’obra. El fons era nu, les parets es bastien amb còdols clavats en sec o lligats amb morter. Algunes conservaven les lloses planes de la coberta i excepcionalment el túmul d’obra fet de morter i pedruscall. Tipològicament dominaven les tombes de planta rectangular i les del tipus banyera amb els extrems arrodonits. Al bell mig de la feixa, a la frontal de l’absis major de Santa Maria l’aparició d’estructures d’habitació van assenyalar el sector central. Aquí l’arrasament estratigràfic venia d’antic. Era especialment intens vora la capçalera de Santa Maria on la topografia natural del subsòl pujava de cota respecte de la resta del pati. Aquest fou un greu condicionant, perquè els murs i els nivells que s’hi podien relacionar es trobaven en un estat de conservació precari, fins al punt d’impedir la delimitació dels diferents espais d’habitació que marcaven les estructures. La fase d’ocupació humana més antiga ve marcada per uns murs bastits amb filades de còdols rierencs lligats amb fang. El més llarg (fig. 5, núm. 50), es perllongava en més de 9 metres en direcció nord sud. S’imbricava amb el mur (fig. 5, núm. 51) que apareixia escapçat per una feixa moderna. Ambdós, delimitaven una estança que s’hauria estès a llevant del mur UE 50. Cal esmentar altres murs del mateix moment (fig. 5, núm. 54), localitzat al sud d’aquell més llarg, i, mes al sud encara, la paret (fig. 5, núm. 67). Es va poder excavar part de l’estratigrafia relacionada amb la construcció d’aquestes estructures (preparació de paviments i farciments de rases de fonamentació). El material ceràmic recuperat era escàs però prou homogeni. Els elements més moderns es definien pels fragments d’o-

302

J. SAGRERA

lles de perfil en essa amb decoracions lineals incises que dibuixaven ones a la panxa. Les formes i els motius decoratius reproduïen les produccions ceràmiques de segle XII avançat o de primera meitat del segle XIII. La manca de ceràmica vidrada i de decoracions en verd i manganès aconsellaven no baixar més la cronologia. En el mateix àmbit i fase caldria mencionar la troballa d’una llar de foc de planta circular formada per una solera de còdols rierencs (fig. 5, núm. 116). Cap al sud-oest del mur UE 50 es van descobrir dos murs més que eren unitaris (fig. 5, núm. 65 i 58) i de tècnica i proporcions similars als ja esmentats. Aquí l’arrasament era encara més fort i només es va poder constatar que, en aquest punt més alt i proper a Santa Maria, també hi havien existit estructures d’habitació. L’excavació no va permetre captar la composició dels espais edificats ni la superfície que abastaven. Tampoc es va poder esbrinar el temps que aquestes cases varen estar en funcionament. S’ha comprovat que, a principis del segle XVI, quan es va construir un gran casal a la banda sud de can Marcial, tot l’espai restant estava ocupat per horts i feixes tancats per parets que parcialment reutilitzaven els murs d’aquelles edificacions del segle XIII. L’excavació de dues sitges són els únics testimonis d’un estadi intermedi en el temps. En el sector central en va aparèixer una (fig. 5, núm. 146) localitzada a llevant del mur UE 54. Es va obrir retallant el subsòl natural. La ceràmica recollida en el farciment intern era escàs i només podia confirmar la datació a partir de segle XII que aconsellaven els registres de les ceràmiques grises. El dipòsit estava segellat per un enllosat (UE 140) que s’assentava sobre una solera de preparació (UE144) que tampoc va proporcionar elements de datació. La segona sitja es va localitzar a l’habitació núm. 3 del sector sud. La paret de tanca de migdia d’aquella estança es va fonamentar parcialment sobre una sitja. L’emplaçament coincidia amb el llindar d’una porta que s’hi obria (UE 98). Es va trobar parcialment escapçada pel petit replà d’obra que precedia la porta (fig. 5, núm. 107). L’excavació del farciment intern va aportar una quantitat considerable de material ceràmic. La datació ens situa clarament en un moment de finals del segle XV o de principis del segle XVI. No obstant això la fiabilitat estratigràfica quedava compromesa per la intrusió que representava el replà. A principis del segle XVI es va construir una casa espaiosa i senyorívola que s’estenia per la banda que hem anomenat sector sud de can Marcial, des de la façana de la pujada de Santa Maria fins pràcticament a les rodalies de la capçalera del temple romànic, però que abraçava bona part de l’immoble veí que avui es troba a ponent. Tenia la façana en el carrer de la pujada de Santa Maria i a la planta baixa estava distribuïda en un mínim de tres compartiments, dos dels quals no es van poder excavar perquè, quan es van iniciar els treballs arqueològics, el solar estava rebaixat, net i polit fins per sota de la cota d’aflorament del subsòl natural. Per tant l’única intervenció possible fou la de documentar gràficament les restes estructurals d’aquell edifici que s’havien respectat. Al sud es va localitzar una arcada de pedra que arrencava del parament interior de la façana del carrer de la Pujada de Santa Maria. Es projectava en direcció a un pilar, també de pedra situat més al nord. La distància marcada per la llum de l’arc era la fondària de l’habitació que limitava a llevant amb el mur perimetral de l’edifici, aleshores ja enderrocat, però del qual s’endevinava el traçat a partir de la projecció cap a migdia del mur (fig. 5, núm. 57). L’habitació central es disposava des del pilar ja esmentat, que era al sud, fins a la paret (fig. 5, núm. 95), al nord, i el mur perimetral a l’est. De l’estructura del pilar de

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

303

secció quadrada arrencaven quatre arcs que coincidien amb els punts cardinals, fet que ens fa fer creure la possibilitat que l’àmbit fos habilitat com un pati o un distribuïdor intern. Al nord descobríem la darrera estança. Delimitada per les parets UE 57, 56 i 95, és la que estava més ben conservada. Els més de tres metres d’alçada de les parets deixaven contemplar dues portes obertes en el mur de migdia. La més notable (UE 98) estava espoliada d’antic car hi mancava el dovellat del parament extern, el marxapeu i, a més, estava segellada amb un paredat i un bassi d’obra. Dues arcades de pedra compartimentaven la sala en tres espais i palesaven dues coses: l’existència d’un pis superior i la prolongació de l’immoble més enllà del límit occidental de la finca de can Marcial que, per indicació dels propietaris de la casa veïna, s’estenia abastant tota la propietat. Per indicació nostra es va preservar de qualsevol rebaix sense control arqueològic. Quan es va iniciar l’excavació en aquest indret es va comprovar aviat que l’interior de l’estança estava literalment colgada per un immens estrat d’enderroc i runa del mateix edifici que en esfondrar-se el devia colgar. Els primers rebaixos s’efectuaren amb màquina excavadora. Amb aquest sistema es van baixar 2 metres de fondària. Després es va continuar a mà. Paral·lel i arrecerat a l’empara del mur UE 57 es va descobrir un mur de pedra i morter poc acurat que corresponia a una reforma interna clarament posterior a l’obra original. Les restes de morter hidràulic per la banda interna, així com les traces d’una volta que s’endevinava marcada a la paret nord de la cambra (UE 56) feien sospitar que aquell mur no era altra cosa que les restes de la paret de contenció d’un dipòsit. Es va decidir desmuntar-lo i el nombrós material ceràmic que es va recollir entre el farciment intern va determinar amb claredat que la cisterna es devia bastir durant la primera meitat del segle XVII (reflexos metàl·lics, plats decorats amb blau i groc, ceràmica vidrada...). L’excavació de la UE94 que era el gruix final del gran enderroc que colgava l’estança, va deixar al descobert el primer estrat d’amortització, en realitat un modest enderroc (UE101), caigut sobre el nivell de circulació original. Just per sota va aparèixer el paviment de l’estança. Estava format per farciments de terres compactes que anivellaven i regularitzaven el sòl. Els materials ceràmics recuperats d’aquests estrats han estat prou explícits com per permetre situar el moment de construcció d’aquella estança i, en conseqüència, de la casa, en un moment indeterminat de la primera meitat del segle XVI. A tocar de la paret est de la cambra núm. 3 (UE 57) va aparèixer una llar de foc feta de carreus clavats verticalment que conformaven una solera de planta quadrada (UE 109). Els estrats relacionats (UE 106 i UE 110) formats per capes de cendres i carbons van aportar una considerable quantitat de ceràmiques que van datar-la, si fa o no fa, a l’època fundacional de l’edifici, és a dir, en el segle XVI. La mateixa cronologia es fixava per a una llar de foc auxiliar que es va localitzar a tocar de la intersecció dels murs UE 56 i 57, que vol dir, a la cantonada nord-est de la cambra. En realitat en una franja entregada contra la paret UE 57, tan llarga com aquella i amb una amplada aproximada d’1 metre s’hi van documentar gran quantitat de cendres i carbons barrejats amb la terra que formava la base de funcionament de les dues llars domèstiques que evidenciaven l’ús intensiu en un període aproximat de cent anys (UE 102). A més, els forats localitzats arreu de la paret UE 57 dibuixaven la silueta d’una campana que completava la visió general de l’entitat de les estructures que anaven sorgint: l’habitació havia estat destinada inicialment com a cuina de la casa fins que, en el segle XVII, es van des-

304

J. SAGRERA

mantellar les llars i es va construir una cisterna. La construcció de la gran casa del segle XVI també va afectar les estructures de les cases medievals del sector central. Es van aprofitar alguns paraments existents i es van aixecar nous murs per habilitar-hi estances subsidiàries de la casa. Així trobem un nou espai a llevant de l’estança núm. 3 delimitat pel mur UE 60 de nova factura, i pels murs refets amb morter i pedra (UE 67 -ara UE 55- i UE 53). Un altre mur d’aquesta fase és la UE 66, que arrencava de la paret de tramuntana de l’estança núm. 3 i es projectava en sentit nord on se’n perdia el rastre per l’erosió del sector més enlairat. Més lluny, però també pertanyent a la mateixa època, descobrim el mur UE 52 que modificava el mur UE 50 i el transformava en una paret de tanca. Precisament a l’excavació de can Marcial es troben a faltar estratigrafies del segle XVIII. Això es pot explicar amb l’argument que la casa del segle XVI va funcionar durant aquesta època. Tanmateix en desconeixem el moment final. L’enorme potència dels enderrocs fa sospitar que l’immoble va restar abandonat durant un període llarg de temps. La ruïna progressiva el devia anar colgant amb els propis enderrocs i runa abocada ocasionalment. En el segle XIX es van refer substancialment les façanes de la pujada a Santa Maria. Una part del casalot del segle XVI es va segregar i fou aprofitada per bastir-hi una nova casa. Els sectors central i nord es van convertir en horts distribuintlos en dues feixes separades per un mur atalussat. La ceràmica procedent dels sediments que formaven la feixa superior (a llevant) mostren un ampli ventall representatiu de la terrisseria de finals del segle XVIII, però sobretot, del segle XIX, des de plats de dol fins a vidrats i vaixella popular. La construcció de can Marcial, en els núm. 15-17 del carrer Bernat Tallaferro va marcar el moment final del periple històric de la finca. D’aleshores ençà es va perdre el rastre de la muralla i tota la zona es va mantenir amb poques alteracions fins avui.

L’EXCAVACIÓ A SANTA MARIA (Figures 6 i 7).

Des del dia 17 de juny i fins al 15 de juliol de 2005 es va fer a la finca de Santa Maria de Besalú una excavació arqueològica amb caràcter preventiu promoguda per l’Ajuntament de la vila. La intervenció s’inscriu dins el conveni de col·laboració entre la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Besalú per a l’estudi i revaloració del patrimoni històric i arqueològic de la vila.9 El solar on es troba l’antiga església de Santa Maria de Besalú forma part d’una propietat del sr. Salvador Vilarrasa que és molt més àmplia i que engloba bona part del recinte del castell. La finca afectada per les restes dibuixa una mena de rectangle d’uns 50 metres de llargada màxima i 23 metres d’amplada. El paratge ve dominat per la capçalera romànica que és l’element que ha pervingut de l’antic priorat agustinià de Santa Maria. Les ruïnes actuals dibuixen un temple d’estil romànic madur que consta de tres naus amb transsepte, un absis central i dues absidioles laterals. Malgrat que les restes estan declarades com a Monument Històric i Artístic (D. 3-6- 1931/ Gac. 4-6-

9. Sagrera, J.; Sureda, M. (2006). “El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dades arqueològiques”. A: Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú. Besalú, p. 105-150. (Costal; 2)

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

Figura 6. Planta general de les excavacions de Santa Maria.

305

306

J. SAGRERA

1931), se’n coneixien molt poques dades físiques i pràcticament cap que permetés albirar una interpretació evolutiva. No cal dir que l’objectiu principal de la recerca arqueològica a l’indret es va concentrar a descobrir els vestigis suficients per dibuixar-ne la planta, verificar la connexió amb altres espais annexos i poder determinar la unitat arquitectònica o les fases constructives. Tenint en consideració les possibilitats pressupostàries que no permetien l’excavació en extensió generalitzada, el treball de camp es va centrar en unes rases inicials obertes amb excavadora amb la intenció principal d’abastar el màxim espai possible. El principi de simetria que indueix la disposició de la capçalera de l’església ens decidí d’atacar la meitat de migdia del temple partint del teòric eix longitudinal. Primerament es van obrir dues rases curtes en sentit nord-sud que havien de permetre la situació del mur perimetral de migdia del temple. La segona rasa, la núm. 2, va resultar negativa des del punt de vista arqueològic. Seguidament es va practicar una tercera rasa, aquesta en direcció est-oest, que partint del pilar de migdia del transsepte es va projectar en direcció oest fins a la localització de la paret occidental de l’església. Precisament la troballa d’aquest mur fou decisiva per ampliar l’espai explorat en el que vàrem acabar anomenant la cala núm. 3. També s’havia projectat una darrera rasa situada a la zona del transsepte que es va fer totalment a mà i es va convertir en la cala 4 i la més important de l’excavació. Les rases estaven pensades inicialment per localitzar les traces dels murs de l’església del priorat. L’estratigrafia general era molt senzilla. Sota una capa prima de terra orgànica es descobria arreu un sediment molt homogeni d’uns 70/100 centímetres de potència. Estava format per una terra argilosa amb barreja de sorra i còdols. El material ceràmic era escàs i heterogeni: des de fragments d’àmfora romana a ceràmica vidrada popular dels segles XIX i XX. Més avall, apareixia el subsòl natural de sorres i argiles compactes de formació al·luvial. Totes les estructures que s’hi van localitzar estaven fonamentades en aquest darrer nivell. A la cala núm. 1 es va localitzar un tram curt dels fonaments del mur que tancava el temple per la banda de migdia. La banqueta de fonamentació donava una amplada considerable de 250 centímetres, aproximadament. En no conservar-se cap vestigi del mur en alçada no es va poder apreciar l’amplada real que tenia. A la cala núm. 3 es va localitzar el mur de ponent de l’església (UE4). Malgrat que també estava arrasat es preservava prou l’arrencada de la paret per amidar-ne l’amplada que arribava als 120 centímetres. Es tractava d’una estructura sòlida bastida amb pedra i còdols desbastats de 20 a 25 centímetres de llargada mitjana i lligats amb un morter espès i consistent. Per la cara interna sobresortia la base d’una pilastra rectangular (74 centímetres de fondària i 158 centímetres d’amplada) que delimitava la separació de la nau central i la lateral de migdia. Estava totalment integrada en el mur i mostrava la mateixa pauta constructiva. Des de la pilastra es descobria en sentit est el fonament corregut sobre el qual es devien assentar els pilars de migdia de la nau central. Es projectava sense interrupcions en el recorregut destapat de la rasa, al voltant de 15 metres. Val a dir que no es va trobar cap indici dels pilars, perquè l’arrasament dels segles XIX i XX havia estat sistemàtic segurament amb la intenció de reutilitzar la pedra i eliminar obstacles en un paratge que es va destinar força temps al conreu d’horta. A la cala 4, sota una capa de terra orgànica moderna va aparèixer una solera de morter magre (UE5) molt moderna i, si fem cas del material ceràmic aparegut en el context, posterior a la desamortització de l’edifici. Immediatament per sota van començar a sorgir uns murs absidats que havien de pertànyer a una església anterior

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

307

Figura 7. Planta i secció de la cala oberta en el creuer de Santa Maria: 1) mur de l’absis central, 2) mur de l’absidiola sud, 3) volta de la cripta, 4) restes de l’enllosat del transsepte, 5) pilar de migdia del creuer, 6) sabata de fonamentació del pilar de migdia del creuer, 7) solera de morter i sorra d’època molt recent; 8), 9), 10) i 12) restes d’enterraments, 11) reompliment de runa de l’absidiola sud, 13) sediment de terra que colgava parcialment la cripta i 14) estrat de pedres i còdols destinats a proporcionar pes i pressió per al sosteniment de la volta de la cripta.

308

J. SAGRERA

a l’actual capçalera. Les troballes dibuixaven un absis semicircular principal amb una llum interior de 440 centímetres i una absidiola enganxada pel sud que no es va excavar totalment però el segment d’arc obtingut permetia amidar l’amplada interna en 250 centímetres. L’estructura formava un mur unitari per a tot el tester de 138 centímetres de gruix en el major i 120 centímetres per l’absidiola. A diferència dels murs de la nau, aquí es conservava en bon estat part del mur en alçada, uns 80 centímetres aproximadament, al capdavall dels quals, es localitzava la solera de la pavimentació original. Això permetia captar la tècnica constructiva amb els carreus carejats i disposats en filades successives que s’entreveien entre les restes emblanquinades de l’arrebossat que n’havia cobert el parament interior. L’espai de mur de separació dels dos absis estava ressaltat per un retranqueig en degradació que perfilava una pilastra. Totes les troballes situades topogràficament perfilen un temple de tres naus d’uns 28,5 metres de longitud (murs inclosos) que s’ha identificat amb la capella del castell comtal. El primer esment conegut es remunta a l’any 1038 en la donació que feia el comte Guillem de dos masos a l’altar de Sant Bartomeu «(…) qui est situm in castro Bisulduni in mea capella».10 No és possible aclarir si es tracta de la mateixa església castral consagrada el 1055 sota l’advocació de Santa Maria o d’una capella anterior, car no sabem res de la residència comtal abans d’aquesta data.11 Tanmateix les ruïnes actuals de Santa Maria dibuixen una important reforma medieval que va modificar substancialment la fisonomia de la capella castral però que no la va substituir completament. Les troballes de la cala núm. 4 revelen que els canvis es van concentrar en la construcció d’una nova capçalera que es va adossar al cos de les naus preexistents. L’estructura interna del nou tester mantenia la disposició d’un absis central i dues absidioles laterals, però potenciava enormement el presbiteri ja que disposava d’un transsepte on certament els braços no eren gaire més llargs que l’amplada de les naus, però dotava el conjunt d’una profunditat i espai considerables. L’obra es coronava amb un cloquer nou situat sobre el braç meridional del transsepte. El llenguatge arquitectònic de la nova obra utilitza les maneres d’un romànic madur que també es veu reflectit en la mateixa tècnica constructiva. Veiem que els murs ja no són massissos car presenten un doble parament extern amb carreus tallantats de travertí i disposats en filades a trencajunt que tanquen un nucli intern, un farciment de pedruscall i morter. El procés constructiu no va alterar la funció litúrgica de la vella església. Els murs del tester nou es van aixecar a redós del presbiteri antic i al seu voltant, sense cap interferència. La diferència constructiva es percep en la fonamentació dels pilars del transsepte. L’excavació arqueològica del pilar de migdia mostrava una potent sabata de fonamentació que trencava amb el sistema de fonament corregut observat a l’església anterior. Per bastir-lo es va haver de rebentar el paviment, però bona part de l’estructura quadrada del fonament es va aixecar per damunt del nivell de circulació antic i totalment exempt. Mentre durava la construcció devia 10. Pons i Guri, J. M.; Palou J. M. (2002) Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera. (Diplomataris; 20) 11. Montsalvatje, F. (1890). Noticias históricas, Besalú, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. II, ap. XVIII, Olot, p. 263-264.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

309

semblar que el fonament també anava vist. L’emplaçament es va triar meticulosament: arrenglerat amb la projecció de la línia que marcaven els pilars de separació entre la nau central i la meridional i a tocar de –però sense malmenar-la– la pilastra que separava l’altar major de l’absidiola sud. Aquests detalls estructurals permeten d’entrada assegurar que la capçalera nova es va traçar i construir per anar encastada contra les naus de l’església anterior intentant aconseguir un ritme coherent i general de conjunt. Aquest fet no hauria estat necessari en el cas hipotètic d’una substitució completa de la capella del castell. El paviment de la nova capçalera pujava quasi 1 metre per damunt del que tenia la capella del segle XI, la qual cosa va obligar a fer uns notables reompliments per aconseguir el nivell desitjat. Fragments del nou paviment van aparèixer a poca fondària just per sota de la capa de terra orgànica superficial. Estava format per lloses de diversa forma i grandària que, malgrat tot, dibuixaven un parterre força uniforme. Una sèrie de reformes tardanes el van anar modificant i apedaçant. La primera en el temps va ser l’habilitació de tot l’àmbit del transsepte com a zona d’enterraments. Se’n van descobrir les restes d’una dotzena repartits aquí i allà. En tots els casos que es va poder verificar, es tractava de fosses que retallaven el paviment i els reompliments amb les restes humanes orientades d’est a oest. En alguns casos es van conservar les lloses de la coberta que refeien el paviment. A la zona del creuer les restes òssies apareixien sense connexió anatòmica perquè les tombes havien estat destruïdes per la construcció d’una petita cripta encara més moderna. Sense contextos ceràmics vàlids es fa impossible concretar el moment de construcció de la cripta. Es va habilitar encaixonada i mig soterrada dins l’espai interior de l’absis principal de la capella castral. La volta escarsera, obrada amb palets de riu i morter de calç, cobria una estança de modestes proporcions (260 centímetres d’amplada per 210 centímetres de fondària màximes). L’accés es devia fer originalment per una trapa zenital oberta a la volta de la qual gairebé se’n perdia el rastre per destruccions posteriors. S’hi devia baixar per una escala de mà. Certs detalls constructius, com ara el sistema d’encofratge amb encanyissat de la volta, palesaven una cronologia tardana, a partir del segle XVI en endavant. Un aspecte important que no va resoldre l’excavació és el que fa referència a la cronologia constructiva de la capçalera nova de Santa Maria. Algunes fonts documentals, la situen vers la dècada dels anys vuitanta del segle XII. És coneguda la venda de cases que feia Joan Roig al prior de Santa Maria que eren al costat de «Sancte Marie novelle», el 1180.12 Cal observar que, el document és un trasllat de 1265. El fet que en aquesta data l’obra ja devia estar enllestida pot fer creure que l’escrivent afegís motu proprio el qualificatiu. Més encara quan el 1185 el rei Alfons atorgava llicència a Pere, prior de la canònica de Santa Maria, per poder aplegar pedra dins el terme de Besalú per a les obres de construcció del monestir.13

12. Arxiu Diocesà de Girona (ADG). Pergamins de Santa Maria de Besalú, núm. 36. 13. Pons i Guri, J. M.; Palou J. M. (2002) Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles X-XV). Barcelona: Fundació Noguera, doc. núm. 26.

310

J. SAGRERA

LA SINAGOGA MEDIEVAL (Figura 8)

A llevant del carrer del Pont Vell i vora el riu Fluvià s’obre l’anomenada plaça dels Jueus. Malgrat que ja existia a l’època medieval com a espai públic, en el segle XX s’hi va construir un escorxador municipal que va funcionar fins als anys trenta. Després, s’hi va instal·lar una petita fàbrica de tints que va perdurar fins als anys seixanta. Va ser a l’any 1964 quan es localitzava una estança que apareixia colgada de terra i material d’enderroc per sota del nivell de paviment de la plaça. En buidar-se es va deixar al descobert un espai rectangular cobert amb volta de canó que tancava una piscina central presidida per unes grades de pedra que hi permetien baixar. Una finestra amb esqueixada sobre la paret nord hi aportava l’única il·luminació natural. L’accés original es feia per una porta oberta a la paret de ponent que sortia a un passadís que remuntava amb un joc d’escales i replans de pedra fins el que avui és la plaça. Fou el pare caputxí Nolasco del Molar qui, aportant nombrosa documentació conservada a l’Arxiu Comarcal d’Olot, identificava les restes amb un bany ritual jueu.14 La inspecció arqueològica dirigida per Miquel Oliva, aleshores cap del Servicio Técnico de Investigaciones Arqueológicas de Gerona (STIAG), constatà la singularitat de la troballa en el mateix sentit, i la identificà com uns banys jueus medievals d’estil romànic.15 Des d’aleshores i gairebé simultàniament, un seguit d’estudiosos i publicacions varen remarcar i difondre arreu l’edifici.16 La fàbrica es va enderrocar i el monument va ser objecte d’una profunda restauració que va deixar-lo tal i com ara el coneixem. El 1975 s’efectuava una excavació arqueològica puntual dirigida per N. Soler i P. Freixas que ja van intuir que tot el sector formava part de la sinagoga.17 Quan el 2002 l’Ajuntament va expressar el desig d’excavar l’antiga sinagoga de Besalú a la plaça, es plantejà la necessitat de localitzar-la sobre el plànol per tenir la certesa que l’espai que s’excavaria corresponia amb l’àmbit de la sinagoga. Per aquesta raó es va engegar un estudi documental previ que va acreditar que el vell edifici jueu havia ocupat la banda nord i nord-est de la plaça, és a dir sobre el micvé i ultrapassant-ne els límits físics. A principis del mes de desembre de 2002 i fins al gener de 2003 es va fer una intervenció arqueològica que va estar dirigida per Ma. José Lloveras. L’estratigrafia marcava una primera i potent capa de runa i sediments moderns (1 metre aproximadament de fondària). Per sota van aparèixer les restes de l’enrajolat del paviment de l’antiga fàbrica de tints. La preparació del paviment descansava damunt un reompliment general, format per guixos, pedres i restes vàries, que marcava l’amortització definitiva de totes les estructures urbanes del sector. Els materials recollits, per bé que poc concisos, semblaven determinar que tot aquell sector de la plaça s’havia consolidat en un moment indeterminat del segle XVII.

14. Del Molar, N. (1965) “Edificios religiosos de los judíos en Besalú”. Misión, núm. 498, Olot, 1965, 8-9. 15. Oliva, M. (1969) “Un importante monumento hebraico descubierto en Besalú (Gerona)”. Actas del Quinto Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos (Jaca-Pamplona), 1966. Vol. III, Zaragoza. 16. Millàs i Vallicrosa, J. (1965) “Descubrimiento de una miqwah en la población de Besalú”. Sefarat, Madrid-Barcelona, 1965, p. 67-69. Munuera, C. (1968). “Sobre la sinagoga de Besalú”. Sefarad, XXVIII, 1968. 17. Freixas, P.; Soler, N. (1978). “Descobriment de probables restes arqueològiques de la Sinagoga de Besalú”. Revista de Girona, 82, Girona, 1978, 55-61.

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

311

Figura 8. Planta de la sinagoga a la plaça dels jueus: 1) sala de l’oració, 2) mur que separa la sala de l’oració amb el pati de la sinagoga, 3) i 4) portes d’accés a la sala de l’oració. Es van descobrir paredades: 5) porta principal d’accés a la sinagoga, 6) graó, 7) mur de tanca del pati de la sinagoga, 8) bancada de pedra del pati de la sinagoga, 9 i 10) pilastres ornamentals de pedra carejada del mur del pati de la sinagoga. 11) Restes del sistema de desguàs del pati de la sinagoga, 12) pati de la sinagoga, 13) restes de la façana d’un petit edifici annex al pati, que es va descobrir el 1975; 14) restes de la muralla, 15) riu Fluvià, 16) escales d’accés al micvé i 17) murs moderns que es van construir durant la restauració del micvé.

312

J. SAGRERA

Per sota es van començar a descobrir les estructures relacionades amb la sinagoga que parcialment havien servit de fonamentació dels murs de la fàbrica de tints. Per textos i documents sabem que la sinagoga havia deixat de funcionar vers el 1434. Consta en una capbrevació d’una casa que hi aveïnava al nord-oest i que s’estenia «(...) tanta quant diu la paret en que els jueus solien tenir la schola».18 L’edifici va ser objecte de diverses transaccions immobiliàries entre els segles XV i principis del segle XVII. Es va segregar en diferents finques que van tenir usos diversos com ara un trull d’oli, un establiment de tints, etc. Els testimonis arqueològics d’aquesta època es concretaren en la troballa de dipòsits d’obra, clavegueres i especialment amb el paredat de les antigues portes de la sinagoga. Entre el 17 de febrer i el 4 de març de 2005 es va fer una altra campanya d’excavacions, car calia enllestir l’exploració de la sinagoga. Es van fer dos sondejos. El primer, situat a la banda est de la plaça dels Jueus i a tocar la muralla vora el riu Fluvià i fora de l’àmbit de la sinagoga. El segon va intervenir directament a l’interior del pati de la sinagoga. Les restes de la sinagoga dibuixen en planta un edifici rectangular. L’accés principal es feia des de la plaça per una porta que donava a dos graons que baixaven a un pati. Aquest estava delimitat per un gruixut mur (80 centímetres) que el tancava per migdia aïllant-lo de la plaça, per la muralla de la vila a llevant i nord i per la sala de l’oració a ponent. De la muralla se’n conserva el basament perquè el que s’observa avui en alçada és un mur modern de contenció de pedra i morter que és una reminiscència de la fàbrica de tints. El paviment original del pati de la sinagoga es conserva molt fragmentat, però encara es pot copsar el morter que recorda la tècnica de l’opus signinum. Es disposa sobre una capa de preparació compacta i plena de còdols rierencs menuts. El material aparegut en el context estratigràfic per sota del paviment del pati va permetre la datació cronològica que remuntava fins a la segona meitat del segle XIII. És una dada que lliga perfectament amb la data de 1264, en la qual el rei Jaume I dóna llicència als jueus de Besalú per a la construcció de la sinagoga.19 L’excavació de la banda interna del mur de tanca del pati va permetre també el descobriment d’una bancada de pedra bastida amb carreus de pedra ben tallats que hi recolzava i que es projectava des de pràcticament la porta principal d’accés, fins a la muralla. El paviment del pati hi carregava, fet que corrobora la unitat constructiva amb relació a la sinagoga. Des del pati s’accedia a la sala de l’oració per dues portes obertes en el mur de ponent. Aquesta era una estança rectangular que lluïa un parament bastit amb carreus de travertí ben tallats i disposats en filades a trencajunt. Des d’aquí hi havia l’accés que baixava al micvé. Ja a la campanya de 2002 i sota la porta d’accés al pati de la sinagoga es va localitzar una estructura anterior en el temps a la construcció de la sinagoga. Després en van aparèixer altres com ara murs i paviments que testimonien un context urbà perfectament estructurat abans del segle XIII. Així, ara sabem que la paret de tanca de migdia del pati

18. Del Molar, N. (1965) “Edificios religiosos de los judíos en Besalú”. Misión, núm. 498, Olot, p. 8-9. 19. Alanyà, J. (1996). Besalú, vida i organització d’una judería. Besalú. També podeu veure Grau Montserrat, M. (1997). La judería de Besalú (Girona) (siglos XIII al XV). Olot, 1997 (Font Moixina).

LA RECERCA ARQUEOLÒGICA A BESALÚ

313

és en realitat la pervivència de la façana d’una illa de cases que es projectava des del carrer del Pont Vell, a ponent, fins a la muralla, a llevant. L’esmentat mur en alçada mostra els vestigis d’antigues portes i obertures que es van paredar en el moment de bastir la sinagoga. La mateixa muralla és anterior a la sinagoga, car ha estat datada com una obra del segle XI.20

20. El segon cinturó de muralles conegut de Besalú començava en el portal bastit contra la muralla primitiva, en el carrer Rocafort, baixava fins al pont, continuava vers migdia resseguint el riu Fluvià fins a la boca del torrent Ganganell on girava en direcció nord-oest fins arribar al puig de Torell i, des d’allà, tornava a girar en direcció est fins a trobar novament la muralla antiga. El 1075 ja s’esmenta un dels portals d’aquest recorregut. Vegeu Montsalvatje, F. (1890). Noticias históricas, Besalú, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. II, ap. XIX, Olot. Sobre aquest tema també podeu consultar Sagrera, J. (2004). “Seguiment arqueològic a la Cúria de Besalú”. Setenes jornades d’arqueologia de les comarques de Girona. La Bisbal d’Empordà. Vol. II, p. 383-385.

L’hipogeu calcolític del carrer París de Cerdanyola del Vallès

JOAN FRANCÈS*, MARC GUÀRDIA**, TONA MAJÓ***, ÒSCAR SALA**

1. INTRODUCCIÓ

El jaciment del carrer París està situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès i, per tant, dins de la comarca del Vallès Occidental (Fig. 1), que alhora se situa en un punt central dins del Sistema Costaner català, que també anomenem Catalànids o Sistema Mediterrani. L’estructura d’aquest sistema es compon de tres unitats diferenciades: dues serralades (litoral i prelitoral), que discorren de forma paral·lela al llarg de la costa catalana des de la fossa de l’Empordà fins al sud de Tortosa, i una depressió anomenada prelitoral, que queda delimitada entre les dues serralades en la zona central del sistema.

Figura 1. Situació geogràfica del municipi de Cerdanyola del Vallès. * Ajuntament de Cerdanyola ** Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) *** Arqueoantropòloga

316

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

La depressió prelitoral, os es troba Cerdanyola, és una cubeta limitada per les falles de les serralades que l’emmarquen. Està reblerta majoritàriament per material detrític d’edat neògena i quaternària (Tudel, 1998). En general la depressió es caracteritza pels relleus suaus, on les eminències més importants són petites elevacions com la serra de Galliners (313 metres).

El jaciment del carrer París està situat en una de les terrasses del riu Sec. De fet, l’estructura sembla aprofitar el suau pendent que ofereix un turó situat en la terrassa de ponent del riu, en el vessant del qual es va excavar la fossa. La composició dels estrats geològics de la terrassa del riu presenten una alternança entre nivells de còdols i graves poc cimentades de fracció mitjana i petita, i representen el nivell de base de l’estructura arqueològica. Per sobre d’aquests, i també retallats per la cambra funerària, trobem un paquet d’argila ataronjada de matriu sorrenca força carbonatada, sobre de la qual hi ha un estrat d’argiles plàstiques de color vermell, molt homogènies. A mesura que pugem aquest petit turó en direcció oest van desapareixent els nivells de còdols de procedència fluvial i es consoliden els paquets formats per argiles, tal i com ens mostren les cales a la parcel·la immediatament superior a la del jaciment, i a la composició geològica d’altres jaciments arqueològics ben propers. A l’oest trobem el jaciment dels Mallols, amb una ocupació entre el neolític mitjà inicial i l’antiguitat tardana (Francès [et alii] en premsa) i una mica més allunyat i en direcció nord, el del poliesportiu de la UAB (Maya, 1985; Francès, 1995).

2. ANTECEDENTS

Una trucada anònima va posar en coneixement de la policia que en unes obres de construcció d’un conjunt d’habitatges al carrer París, cantonada amb carrer Sol, havien aparegut gran quantitat de restes humanes. La policia científica i personal del jutjat número 4 de Cerdanyola del Vallès van procedir a la recuperació de les restes i el lloc va quedar precintat per ordre judicial. Els materials antropològics recuperats van ser dipositats a l’Instituto Nacional de Toxicología de Barcelona, mentre que una única peça de ceràmica obrada a mà va quedar sota custòdia judicial. Malgrat les característiques de la troballa ningú no es va posar en contacte amb l’Ajuntament i va ser mercès al comentari d’un treballador de l’emissora de ràdio local, que volia confirmar els rumors, que vàrem tenir coneixement dels fets.

Després de diverses gestions fetes tant al jutjat número 4 de Cerdanyola com a la comissaria de policia de la mateixa localitat es va aconseguir recuperar tant el material antropològic com el ceràmic per tal de fer-ne un estudi preliminar. L’estudi antropològic juntament amb l’estudi del bol ceràmic que les acompanyava indicaven que es tractava de restes prehistòriques provinents d’un jaciment arqueològic situat en aquest mateix solar. Una vegada lliurat l’informe al jutjat, es van arxivar les diligències i es va poder accedir a l’indret per tal de recuperar les restes que encara podien quedar.

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

317

La inspecció visual del lloc va posar de manifest que l’extracció dels ossos per part de la policia judicial, ni de bon tros havia exhaurit el jaciment. Encara quedaven in situ restes antropològiques, i es va comprovar a simple vista una potència superior al metre, en la qual ja s’intuïa la complexitat estratigràfica (Fig. 2). Es va procedir a fer una neteja de la zona tant superior com la del tall i es va garbellar la terra extreta per la policia científica. La delimitació de l’estructura va posar de manifest que havia estat afectada de manera important: havia desaparegut bona part del seu cantó nord a causa de la construcció dels habitatges de la parcel·la i, pel costat sud, part de l’estructura restava encara soterrada sota el carrer París i malmesa per les canonades de serveis que es podien observar en el tall. També va ser important el forat fet per la policia judicial que, per tal d’extreure els ossos visibles, va practicar un clot en el tall de l’estructura d’un metre de front per uns 40 centímetres d’alçària, i uns 50 centímetres de fondària màxima. Aquest aixecament judicial va afectar principalment el nivell d’inhumació que posteriorment vam identificar com a UE-12.

Figura 2. Seccions de l’hipogeu (E-W).

318

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

Els treballs d’excavació van ser iniciats per un arqueòleg i un auxiliar el primer de juliol de 2003. La durada estimada dels treballs era d’una setmana i les despeses de les tasques de camp van ser assumides per l’Ajuntament de Cerdanyola. Posteriorment, una vegada comprovat l’abast i l’estat de conservació de la fossa l’equip es va completar amb un arqueòleg i una paleoantropòloga. Finalment els treballs es van allargar, sense interrupcions, fins al 17 de març de 2004. Durant aquests nou mesos es van exhumar més de 9.000 restes òssies majoritàriament humanes i un important conjunt de material ceràmic i lític. La metodologia de treball utilitzada va consistir en l’excavació estratigràfica de la fossa i en el dibuix i la coordenació de tots els elements continguts, posant especial cura en la identificació i individualització dels inhumats, tasca que va ser supervisada per l’arqueoantropòloga de l’equip de l’excavació, seguint les directrius de l’antropologia de terreny. Malgrat totes les agressions patides, en el transcurs de l’excavació es va determinar que la morfologia de la fossa podia correspondre a un hipogeu l’entrada del qual s’havia perdut com a conseqüència de l’acció antròpica. La planta de l’estructura tenia una forma ovalada i mesurava 5 metres de llargada màxima per 2 d’amplada conservada. Pel que fa a la fondària màxima era d’1,2 metres. En totes les fases documentades durant l’excavació, els cossos dels inhumats apareixien tant al centre com a l’extrem oest de la fossa, deixant sempre la zona est lliure d’enterraments. Aquesta circumstància sumada al fet que en el sector est, el perfil de la fossa presentava un suau pendent continu, mentre que a l’extrem oposat era evident part de la volta de tancament de l’hipogeu, ens permet interpretar aquest sector oriental com la zona d’accés a la sepultura. Així, doncs, es confirmava que la fossa presentava una orientació est-oest. Al llarg de l’excavació es va comprovar que la fossa també havia estat afectada per la construcció de la rasa d’un mur modern que seccionava en dos l’estructura, i tallava alguns dels nivells estratigràfics superiors, fet que afectava especialment la zona identificada com a accés. El rebliment d’aquesta rasa presentava gran quantitat d’ossos fragmentats provinents de l’hipogeu, i a la vegada malmetia els esquelets d’alguns inhumats.

3. CARACTERÍSTIQUES CONSTRUCTIVES

El moment fundacional de l’hipogeu agrupa diverses accions. En primer lloc les pròpiament constructives relacionades amb les tasques d’excavació de la gran fossa, i que tenen en comú que són anteriors a l’ús funerari de la cambra.

A la base de l’hipogeu es va documentar un retall al sòl natural que seguia la mateixa direcció longitudinal de l’estructura. La seva planta conservada era de tendència ovalada, de 3,6 metres de llargada per 1,1 metre d’amplada màxima conservada, amb una profunditat màxima de 40 centímetres. Del rebliment d’aquest retall (UE-19) només es va recuperar un fragment ceràmic informe. La funció d’a-

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

319

quest negatiu és del tot incerta, a manca de poder excavar la resta que roman sota el carrer.

Per sobre d’aquesta fossa, apareixen un conjunt de tres nivells de poca potència (UE-18, 17 i 15) també anteriors als primers enterraments del recinte, que s’estenen fora dels límits del retall anteriorment comentat. Aquests estrats no ocupen tota la planta de la cambra; més aviat es limiten a la part central, i en conjunt evidencien una alternança de nivells d’argiles plàstiques amb d’altres plens de cendres i carbons. D’entre aquestes unitats en destaca la UE-15, de la qual es van recuperar nombroses restes antracològiques, algunes de mida gran. El seu estudi ha posat de relleu una gran uniformitat dels tàxons provinents d’aquest nivell, ja que de les 75 mostres determinades totes pertanyen al gènere Quercus, el 88% de les quals són de roure (Piqué i Mensua, 2005). Tal vegada caldria interpretar la disposició d’aquests nivells com una preparació del sòl prèvia a les primeres inhumacions, atès que la base geològica on va ser excavada la fossa està composta bàsicament per graves poc cimentades corresponents a les terrasses del riu Sec, i que donen un sòl poc regular.

D’altra banda cal plantejar-se la possibilitat que els nivells de cendres i carbons fossin restes d’alguna activitat ritual, sense que per ara puguem determinar si la combustió es va fer a l’interior de l’hipogeu o bé a l’exterior. Una mostra de carbó de la unitat 15 ha permès fer una datació per radiocarboni (UBAR-817) que situa l’inici del funcionament d’aquesta estructura funerària a partir del 4110 ± 60 BP (Mestres, 2004).

4. DINÀMICA D’UTILITZACIÓ

La dinàmica d’ús de l’hipogeu del carrer París es pot sintetitzar en quatre moments d’utilització funerària separats per diferents activitats de reorganització o sanejament de l’interior. 4.1. Primer moment d’inhumació

El nivell funerari més antic (UE-12) està format per un seguit d’inhumacions successives dipositades tant al centre com a l’extrem oest de l’estructura (Fig. 3). No podem assegurar que les inhumacions no arribessin més cap al sector oriental, cap a la zona del possible accés, ja que un arranjament posterior (UE-13), tallava parts dels esquelets dipositats en aquesta àrea. En general, l’estat de conservació dels ossos d’aquest nivell, especialment el dels localitzats a la base de l’estructura, no era l’òptima, ja que la natura de l’estrat era principalment formada per graves, fet que facilita una major circulació de l’aigua i la corresponent alteració dels ossos.

320

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

Figura 3. Vista general d’algunes inhumacions de la UE-12. En aquest moment, la planta sembla ser més complexa que en els moments posteriors, ja que, tot i tenir l’estructura severament alterada, hi ha algun element que així ho palesa. Si després la planta té una forma ovalada de cambra única, ara semblen dibuixar-se dos possibles espais o “nínxols” al fons occidental. Mentre que el primer l’hem pogut excavar completament (menys la part perduda per la construcció dels habitatges), el segon resta sota el carrer, i tan sols l’hem pogut determinar tant per l’orientació d’alguns cossos com pel límit entre els dos espais. De fet la forma de graó d’aquest límit serà aprofitada, i hi reposaran els caps d’un mínim de tres individus.

Durant l’excavació, ja es van aconseguir identificar un mínim de 36 individus d’aquest moment, encara que la quantitat de restes òssies exhumades evidencia que el nombre final d’inhumats serà superior.1 Els individus es disposen l’un a sobre de l’altre, la majoria dels quals amb la pràctica totalitat de les connexions anatòmiques conservades, i ocupen tot l’espai disponible, sense que s’hagi documentat cap arraconament d’ossos per crear un lloc d’enterrament preferent. Un bon nombre dels esquelets presenten una posició en decúbit lateral, amb les extremitats flectides, sense que aquest gest defineixi un patró general. La disposició dels cossos s’adapta a la morfologia de la fossa, com ho demostra el fet que els primers individus inhumats es col·loquen a l’extrem oposat a l’accés de l’hipogeu, d’altres aprofiten el graó abans 1. Actualment encara s’està treballant en l’estudi de les restes òssies

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

321

esmentat per reposar el cap, i a mesura que l’espai es va omplint, es comencen a apilar els cossos.

A diferència del que succeeix en les unitats estratigràfiques situades per sobre, en aquest nivell no s’ha localitzat cap tipus de material campaniforme. De fet, l’únic exemplar ceràmic recuperat és un bol llis hemisfèric, sense que s’hagi pogut associar a cap individu, i potser caldria sumar-li un altre bol, ja que el gruix de les restes extretes per la policia sembla provenir d’aquesta unitat estratigràfica si hem de jutjar pel forat que varen fer. Cal posar de relleu la migradesa de restes ceràmiques, sobretot si ho comparem amb els posteriors moments funeraris, on s’observarà una gran profusió de vasos associats a individus, així com una rica varietat en les seves formes i decoracions.

Destaca d’aquest moment el conjunt de set puntes de sageta d’aletes i peduncle, element que serà absent en la resta d’unitats, llevat de la presència d’un vuitè exemplar localitzat fora de context. Aquest lot de material lític té certa similitud amb l’hipogeu calcolític de la Costa de Can Martorell a Dosrius (Maresme), tot i que el nostre conjunt de puntes de fletxa és més reduït i anterior a la presència de ceràmica campaniforme dins la tomba. Aquest tipus de projectils estan ben representats en jaciments de cronologies similars, especialment en contextos funeraris (Gibaja [et alii], 2006). L’associació d’aquestes puntes als individus és problemàtica, i l’únic criteri emprat és el de la seva proximitat als inhumats. Totes les puntes apareixen isolades les unes de les altres, sense formar cap agrupació. De l’estudi tecnomorfològic i funcional dels projectils (Gibaja, 2005) se’n desprèn que no hi ha fractures clares d’impacte, fet que no vol dir que aquestes puntes no s’haguessin utilitzat. De fet, es pot excloure que s’haguessin manufacturat exclusivament per dipositar-les com a aixovar, ja que l’arrodoniment que presenten algunes aletes és indicatiu del frec amb el buirac, així com les restes de residus de dues puntes, que podrien tractar-se de l’adhesiu per fixar la punta amb la tija de la fletxa.

Dels elements d’abillament en sobresurt el conjunt format pels exemplars de dentalia alguns dels quals encara estaven encastats els uns amb els altres. En aquest cas, la majoria d’aquests dentalia sí que estaven clarament associats a un individu. Posterior a aquest moment d’inhumació representat per la UE-12, trobem un arranjament de l’espai funerari, que va afectar en bona mesura la conservació dels individus. En concret es tracta d’un retall (UE-13) que afectava principalment el terç est de l’estructura, fent desaparèixer en aquest sector tota la UE-12, excavant fins i tot un profund sot al sòl natural. Tot aquest nivell estava reblert amb ossos molt fragmentats i amb escasses connexions anatòmiques, sens dubte provinents de la destrucció dels inhumats de la UE12, fet que evidenciaria que aquest arranjament de l’espai no estava concebut per encabir-hi cap inhumació.

322

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

4.2. Segon moment d’inhumació Per sobre, tant de la UE-12 com de la UE-13, trobem un estrat d’escassa potència (UE-5), amb poca representació de restes òssies de les quals pràcticament cap conserva les connexions anatòmiques. El fet que aquest estrat cobreixi tot l’espai funerari, sumat a la manca d’enterraments, fa que l’interpretem com una reorganització o sanejament de l’hipogeu, que serveix com a preparació del segon moment d’inhumació. Dels elements continguts cal destacar l’aparició de dos vasos campaniformes d’estil marítim, apareguts ambdós junts i en posició invertida, juntament amb un bol llis hemisfèric, en cap dels casos associats a un individu. També és en aquest nivell on s’ha localitzat l’única dena recuperada en tota l’estructura. Concretament es tracta d’una dena discoïdal circular en pedra, de tonalitats verdoses i amb perforació bipolar. Aquest arranjament de l’estructura que representa la UE-5 té com a resultat una superfície força plana, ideada per disposar els cossos dels nous inhumats. També té com a conseqüència la definitiva amortització de la possible divisió en dos espais o nínxols, i esdevé a partir d’aquest moment un únic espai. En la unitat estratigràfica que queda immediatament per sobre (UE-2), hem individualitzat dos moments d’inhumació clarament diferenciats. En el primer d’aquests moments funeraris, per sobre la UE-5, la dinàmica quant al gest d’inhumació canvia respecte el primer moment representat per la UE-12, ja que es tracta d’inhumacions clarament individualitzades i són quantitativament menys importants. Aquest fet estarà marcat per l’evolució de les associacions dels cossos amb l’aixovar ceràmic. Durant l’excavació es van poder identificar quatre inhumats d’aquest moment, tres en posició primària i un quart arraconat al fons de l’estructura, tots amb aixovar, i amb posicions i distribució diferents (Fig. 4). L’esquelet de l’individu localitzat més a l’est estava parcialment conservat, ja que s’havia vist afectat per la construcció d’un mur modern, alteració que també havia patit el seu vas d’acompanyament del qual se’n van recollir alguns fragments al costat del cos. Presentava una posició en decúbit lateral i seguia una orientació nord-sud. Un segon individu reposava sobre l’esquena, amb les extremitats inferiors flectides cap a la dreta, seguint una orientació sud-nord. Al costat del cap l’acompanyava una cassola llisa juntament amb un petit vas de perfil sinuós, que presentava el fons umbilicat. Al fons de l’estructura es localitzà un tercer individu totalment arraconat amb evidents desconnexions anatòmiques. Entre els seus ossos s’hi van trobar dos bols llisos hemisfèrics i un vas campaniforme d’estil epimarítim. Tal vegada aquest individu havia estat desplaçat per crear espai per al darrer individu que forma part d’aquest moment d’inhumació (seqüència corroborada pet fet que està situat sobre els peus del segon individu descrit). Aquest individu presentava una posició hiperflectida, sobre el costat esquerre i estava orientat nordsud.

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

Figura 4. Planta del segon moment d’inhumació (UE-2).

323

324

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

També és interessant tornar a trobar la repetició en l’associació en els vasos d’acompanyament d’una cassola i un vas, concretament ara una cassola amb decoració epimarítima, a l’interior de la qual es localitzà un bol hemisfèric llis amb el fons umbilicat. El fet de trobar un vas dins d’un altre tampoc és singular a l’estructura, ja que en aquesta mateixa unitat estratigràfica es localitzà una tenalla de petites dimensions a dins d’una tenalla més gran. Dins d’aquest mateix moment, a part de les restes ceràmiques que s’han pogut associar als individus, a l’extrem oest de l’estructura també van aparèixer arraconades altres formes, de les quals destacaríem un vas campaniforme d’estil marítim. També es va localitzar en aquest nivell un punxó d’indústria òssia. Cal ressenyar que mentre que al nivell UE-12, la indústria lítica era un element ben representat, quedarà ara reduït a un fet del tot marginal. 4.3. Tercer moment d’inhumació

Com ja hem dit més amunt, dins d’aquesta unitat UE-2 podem individualitzar un altre moment funerari, immediatament per sobre al que acabem de descriure. El rebaix relacionat amb la construcció del carrer París va afectar part d’aquest nivell i per tant només ens va arribar conservat parcialment. Sobre una superfície força horitzontal arranjada per sobre l’anterior moment d’enterrament, es van excavar dos esquelets en mal estat de conservació, situats aproximadament a la part central de l’estructura. Els dos individus estaven disposats en posició lateral (l’un sobre el costat dret i l’altre sobre l’esquerre) amb les extremitats flectides i orientats segons un eix nord-sud. Només en un dels casos s’ha pogut documentar l’associació d’un dels inhumats amb un vas ceràmic, concretament un bol amb el fons aplanat. 4.4. Quart moment d’inhumació

Per sobre d’aquestes inhumacions, i malgrat que l’arrasament era considerable, es va localitzar un nou nivell estratigràfic només conservat a la meitat oest de l’estructura (UE-1). Les restes antropològiques localitzades dins d’aquest nivell posaven de manifest el que ha estat el darrer moment d’inhumació conservat. Tot i el mal estat de conservació de les restes antropològiques, durant el curs de l’excavació ja es va poder comprovar que corresponien, com a mínim, a dos individus, amb connexions anatòmiques parcials i ossos desarticulats. Els ossos reposaven sobre un empedrat. Aquesta superfície per dipositar el mort estava constituïda per un llit de còdols de riu aplanats, de dimensions mitjanes i molt homogènies, curosament escollits (UE-3). Aquesta preparació del sòl associada a una inhumació no és desconeguda en d’altres contextos funeraris prehistòrics, com són els casos de la Bòbila Casals a Riudecols (Vilaseca, 1973: 158) amb un enllosat de pedres planes del tot paral·lel al nostre. Aquests arranjaments dels sòls funeraris han estat també localitzats en cambres i corredors de construccions dolmèniques, on el conjunt representat

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

325

pels casos del nord-est de Catalunya n’és un bon exemple (Tarrús, 2002: 812). Associat a un dels individus d’aquest primer nivell va aparèixer un bol llis, però el més rellevant és la presència en aquest nivell d’un vas campaniforme d’estil regional incís pirinenc. Per a aquest darrer moment d’inhumació comptem amb una altra datació radiocarbònica feta sobre els ossos humans recuperats sobre l’enllosat (UBAR-860), que situa la fi del funcionament de l’hipogeu en el 3870 ± 45 BP (Mestres, 2006).

5. DISCUSSIÓ

És ben coneguda la manca d’estratigrafies fiables i de datacions radiocarbòniques que mostrin l’evolució del campaniforme al nord-est peninsular (Martín, 2001). Malgrat que, en conjunt, la quantitat de jaciments on s’ha documentat material d’aquest moment és relativament abundant, sovint es tracta de lots força reduïts i fragmentaris. El fet que en molts casos es tracti de ceràmiques i altres objectes associats tradicionalment al campaniforme (braçalets d’arquer, punyals de llengüeta, puntes tipus Palmela, etc.) procedents d’excavacions antigues i de nivells remenats i/o expoliats, limiten el nostre coneixement actual sobre aquest fenomen en l’àmbit català. Malgrat tot, els treballs més recents sobre aquest període, fets per diversos especialistes i sobre òptiques ben diferents, han posat en qüestió l’esquema evolutiu lineal plantejat ja fa anys organitzat en quatre fases (Guilaine, 1958; 1967; 1984; Guilaine [et alii], 2001), tant pel que fa al sud de França com a Catalunya. Alguns autors han arribat a plantejar que entre el 2800 i el 2400 cal. BC no és realment possible separar l’estil marítim dels estils incisos del sud de França a partir de datacions radiocarbòniques (Salanova, 1998).

A l’hipogeu del carrer París localitzem, dins del mateix sepulcre vasos campaniformes antics corresponents a l’estil marítim, impresos geomètrics o epimarítims i finalment campaniforme regional d’estil pirinenc. L’estratigrafia de la tomba posa de manifest una determinada seqüència en l’aparició d’aquests vasos i les associacions entre ells. De més antic a més modern tenim: 2 vasos d’estil marítim a la UE-5, 1 marítim i 2 epimarítims a la UE-2 i 1 vas campaniforme regional d’estil pirinenc a la UE-1.

Així doncs, en el nostre jaciment trobem diferenciats en l’estratigrafia els dos grups bàsics en què tradicionalment s’han dividit els vasos campaniformes decorats. Els vasos d’inspiració general –marítims i epimarítims– i les produccions regionals de la França meridional i el nord de Catalunya bàsicament incisoimpreses. El problema de la posició cronològica d’aquests dos grups o horitzons ha estat objecte d’estudi des de finals dels anys cinquanta (Guilaine [et alii], 2001). En general, les datacions radiomètriques catalanes no són concloents sobre la hipotètica seqüència interna del campaniforme. Hom accepta una major antiguitat per als models cordats i marítims, menys nombrosos i procedents majoritàriament de contextos d’enterrament col·lectiu

326

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

(Rincón, 1998), mentre que els incisos, encara que contemporanis amb models antics, tindrien un inici posterior, com sembla indicar una major concentració de dates recents pel que fa al període de vigència del campaniforme regional (Martín 2001; Martín i Mestres, 2002).

En principi, l’objectiu principal de les datacions absolutes fetes fins ara, és intentar situar en el temps l’hipogeu i el període d’utilització de la cavitat com a sepulcre. Amb posteriors datacions intentarem validar la seqüència interna dels enterraments i aixovars, establerta fins ara a partir de criteris purament estratigràfics.

En el cas de les datacions radiocarbòniques de què disposem al carrer París corresponen, com ja hem dit, a un nivell carbonós situat per sota dels primers enterraments (UE-15) i que per tant ens donaria una data inicial per a la utilització funerària d’aquesta cavitat (UBAR-817 – 4110± 60 BP). Val la pena comentar que es tracta d’una mostra única, procedent d’un gran tros de fusta carbonitzada. Tot i així, som conscients de les limitacions de les dates fetes sobre carbó, les quals podrien induir a un error atès que el material datat podria ser molt anterior a la formació de l’estrat. És per això que actualment estem esperant els resultats de la datació d’un dels inhumats més antics de la UE-12.2 L’altra datació (UBAR-860 – 3870±45 BP) es va fer sobre diferents ossos del mateix individu, un dels darrers introduïts a la fossa, procedent de la UE-1, en la qual també hi apareix un vas campaniforme regional d’estil pirinenc.

Si prenem en consideració les dues datacions radiocarbòniques sense calibrar obtingudes fins ara del carrer París veiem com la data del nivell inferior (UE-15), on no ha aparegut cap ceràmica campaniforme, se situa en la franja de les datacions més antigues de Can Sadurní o la Bauma del Serrat del Pont (Figura 5). En el primer cas, el nivell del qual prové la datació que havia servit per justificar la cronologia del campaniforme internacional (Cura, 1987) s’hi troben barrejats elements de tipus Véraza i algunes restes de campaniforme internacional i regional (Martín i Mestres, 2002). Pel que fa a la Bauma del Serrat del Pont a Tortellà, les datacions dels nivells II.4, II.5 i III.1, força antigues, presenten barrejats materials Véraza, campaniforme cordat, marítim i regional sense poder-los diferenciar cronològicament (Alcalde [et alii], 1997).

2. Fins ara totes les datacions, tant les finalitzades com la que està en procés han estat lliurades al Laboratori de Datacions Radiocarbòniques de la Universitat de Barcelona dirigit per Joan Salvador Mestres. Les despeses han estat assumides per l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural.

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS COMARCA Vallès Occidental Vallès Occidental Baix Llobregat Baix Llobregat Baix Llobregat Baix Llobregat La Garrotxa

La Garrotxa La Garrotxa

La Garrotxa Vallès Occidental Vallès Occidental Vallès Occidental Pla de l'Estany Maresme Maresme

Vallès Occidental Vallès Occidental Bages Osona Osona Osona Osona

Solsonès

JACIMENT Carrer París Carrer París

Can Sadurní

ESTIL CERÀMIC MATERIAL No campaniforme Carbó Campaniforme

Campaniforme i Véraza Can Sadurní Campaniforme i Véraza Can Sadurní Campaniforme i Véraza Can Sadurní Campaniforme i Véraza Bauma Serrat Campaniforme del Pont Bauma Serrat Campaniforme del Pont Bauma Serrat Campaniforme del Pont Bauma Serrat Epicampaniforme del Pont Cova del Campaniforme Frare Cova del Campaniforme Frare Cova del Epicampaniforme Frare Cova d'en Campaniforme i Pau Véraza Costa de Can Campaniforme Martorell Costa de Can Campaniforme Martorell Bòbila Epicampaniforme Madurell Bòbila Epicampaniforme Madurell Túmul I de Epicampaniforme Clarena Institut de Epicampaniforme Manlleu Institut de Epicampaniforme Manlleu Institut de Manlleu Epicampaniforme Institut de Epicampaniforme Manlleu Collet de Epicampaniforme Brics Ardèvol

Ossos humans

327

REFERÈNCIA DATA (BP) INC. UBAR-817 4110 60 UBAR-860

3870

Carbó

I-12717

4080

100

Carbó

I-13315

4130

110

Carbó

BETA-90622

carbons

Ossos humans

Carbó

I-13313 I-11533

4160 4225

160 90

BETA-64939

4020

100

Carbó

BETA-64940

4100

100

Carbó

MC-2296

3990

100

Carbó

I-13052

3720

100

Glans carbonitzats Ossos humans

GAK-12408

4290

120

Carbó

Ly-7838

MC-1243

3795

3750

Carbó

UBAR-83

3620

Carbó

UBAR-106

3810

Carbó Ossos humans

UBAR-107 UBAR-126

3700 3690

80 120

Carbó

Ossos

Ossos humans

Carbó

BETA-69597

MC-2294 Ly-7837

I-12396

UBAR-104

UBAR-89

4200 3840

3790 3810

3700

3760

3960

100 55

100

Figura 5. Taula de dates radiocarbòniques de diferents jaciments (a partir de Martín i Mestres, 2002).

328

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

En principi aquestes datacions avalarien la hipotètica coexistència dels diferents estils ceràmics, però queda per resoldre si aquests materials efectivament conviuen o si la seva associació respon a processos postdeposicionals (Martín i Mestres, 2002: 120). Cal remarcar a més que a la UE-12, no hem documentat la presència de ceràmica d’estil campaniforme, que apareix per primer cop en la UE2. Un cop obtinguda una datació d’aquest nivell, seria possible que fos sensiblement més baixa que la de la UE-12 i que, per tant, existís un marge més petit entre les dates extremes obtingudes per l’inici i el final de la presència d’aquestes ceràmiques.

La data del darrer nivell d’enterrament (UBAR-860), feta sobre ossos d’un inhumat associat a campaniforme regional d’estil pirinenc dóna com a resultat 3870±45 BP. A l’hipogeu de la costa de Can Martorell, molt similar tipològicament al nostre, però sense la mateixa complexitat estratigràfica, les datacions pel material imprès a pinta interpretat com a regional, se situen a l’entorn del 3800 BP (Mercadal [et alii], 2003). Altres dates similars procedeixen de l’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995) i del Collet de Brics a Ardèvol (Castany [et alii], 1992) i manifesten ja trets evolucionats que les contextualitzarien en un horitzó epicampaniforme. Els extrems de les dates calibrades situen el període de vigència de l’estructura entre el 2880 i el 2206 cal BC a 2 sigmes, ocupant bona part del tercer mil·lenni, encara que si prenem en consideració els extrems dels intervals de màxima probabilitat la data final se situaria en el 2270 cal BC (Figura 6). A

UE-15 CP03

UE-1 CP03-I

UBAR-817 4110±60 BP

UBAR-860 3870±45 BP

cal BC 2755-2720

10,6%

cal BC 2535-2490

7,1%

cal BC 2860-2810

cal BC 2705-2575

cal BC 2457-2418

cal BC 2408-2373 cal BC 2369-2292

16,6%

41,1%

17,3%

16,0% 35,0%

cal BC 2880-2560

cal BC 2468-2270

cal BC 2259-2206

88,3%

82,7%

12,7%

Figura 6. Calibratge de les dates radiocarbòniques. Aquestes dates encaixen perfectament dins del marc cronològic del campaniforme tant a Catalunya (2785-1930 cal BC) com al sud de França (3050-2034 cal BC) (Martín i Mestres, 2002; Salanova, 2000: 165). Una altra qüestió és la durada real de l’ús de l’estructura situada dins d’aquesta forquilla cronològica. A manca de més datacions, només podem apuntar que el marge temporal que s’obté a partir de les

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

329

datacions BP és de 240 anys. Si utilitzem les calibrades, veiem com aquest marge s’amplia sensiblement. Utilitzant com a valor central la mitjana dels intervals de màxima probabilitat de les dates a 2 sigmes el marge cronològic d’utilització efectiu seria de 361 anys.

La manca de mobiliari campaniforme en el nivell funerari preexistent, en el qual havien estat dipositats la part més important dels inhumats, creiem que és significativa. Com a hipòtesi cal plantejar-se si l’hipogeu del carrer París s’utilitza abans de l’adopció del complex campaniforme. Tot sembla indicar, però, que la seva introducció, tot i que pugui ser posterior, no determinarà el final de l’ús de la tomba. Contràriament, existirà una continuïtat d’utilització que posarà de manifest l’evolució de les pràctiques funeràries pròpies del neolític amb l’adopció de les ceràmiques campaniformes i una gradual tendència a la individualització de les inhumacions. Aquesta tendència sembla manifestar-se en altres recintes sepulcrals del final del calcolític com la Cova del Calvari d’Amposta (Esteve, 1966) o fins i tot amb enterraments individuals com els del Torrent de Sant Oleguer (Cuesta, 1985), encara que aquesta tendència no acabés d’arrelar entre les comunitats locals que seguiran utilitzant majoritàriament l’enterrament col·lectiu (Rincón, 1998).

En un moment inicial, els cossos se sobreposen amuntegant-se i les activitats destinades a la gestió de l’espai funerari són limitades. Posteriorment veiem com es fa evident un interès més gran per individualitzar els cossos, fet que es manifesta en l’arraconament d’alguns inhumats per permetre la juxtaposició dels cadàvers. En els diferents moments funeraris situats per sobre de la UE-12 veiem com la majoria dels individus conservats en connexió anatòmica van acompanyats d’aixovar. Entre aquests objectes el bol llis és la forma més comuna i pot ser l’única peça d’acompanyament o bé estar associat a altres formes com la cassola i el vas sinuós ja sigui amb decoració campaniforme o llis. En aparença els aixovars són bastant homogenis, sense que s’apreciïn grans diferències ni es pugui parlar d’enterraments sumptuaris. Un individu té associats tres vasos (dos bols i un vas epimarítim), dos tenen una cassola i un vas i els dos més moderns únicament un bol. A part del ric lot campaniforme cal valorar la gran varietat de formes sense decorar que l’excavació de l’hipogeu ha proporcionat, totes senceres, entre les quals hi ha tenalles de diferents mides, diferents variants de cassoles, un conjunt ampli de bols i un vas de perfil sinuós (Figura 7). És important remarcar la manca d’elements metàl·lics i l’escassetat tant del material d’abillament com de la indústria lítica, representada bàsicament per les puntes de sageta de la UE-12 o nivell més antic.

330

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

Figura 7. Conjunt d’alguns dels vasos ceràmics de l’hipogeu. Només en el cas dels dos vasos d’estil marítim de la UE-5, i que apareixen junts, no podem relacionar-los amb cap individu en concret. No podem assegurar, però, si es troben en posició primària o si han estat desplaçats. S’ha plantejat una relació entre els vasos campaniformes i determinats rituals de les elits de les societats europees d’aquest moment coincidint amb una època de grans canvis econòmics i socials. Aquests rituals estarien vinculats al consum de begudes alcohòliques com sembla haver posat de manifest la presència de residus de cervesa en anàlisis practicades en alguns vasos3 (JuanTreserras, 1998; Bueno [et alii], 2005).

En aquest sentit, durant molt de temps s’ha insistit a qualificar els campaniformes com un bé de prestigi que simbolitzava el poder d’alguns sectors socials (Clarke, 1976; Gallay, 1979). Darrerament, però, s’ha qüestionat l’excessiu valor que s’havia donat a aquests vasos com a signe d’estatus (Harrison i Mederos, 2001). Per altra banda no es tracta de produccions especialitzades ni exòtiques ja que el material utilitzat en la seva 3. Un cop finalitzada l’excavació el doctor Jordi Juan-Treserras va agafar mostres dels diversos recipients ceràmics per intentar esbrinar-ne l’hipotètic contingut i funció. En el moment de redactar aquest article encara no disposem dels resultats.

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

331

confecció és de procedència local i, en determinats casos, amb un tractament tècnic poc homogeni amb resultats diversos (Salanova, 1998; Clop, 2005). En el cas de les ceràmiques del carrer París caldrà veure els resultats de les anàlisis fetes sobre les mostres procedents dels recipients recuperats.

L’hipogeu del carrer París s’inscriu dins la gran diversitat de construccions funeràries que caracteritzen aquest moment en què s’utilitzen coves i abrics, construccions megalítiques (dòlmens, cistes, hemidòlmens), o cavitats excavades al subsòl com la nostra. De la mateixa manera trobem tant enterraments individuals, com el cas del Torrent de Sant Oleguer (Cuesta, 1985) com col·lectius, formats per un nombre variable d’inhumats com la Cova de la Torre Negra (Ten, 1981-82) o Can Fatjó dels Orons (Bardavio, 2006). Cal remarcar les similituds que hi ha entre la nostra estructura i la de la Costa de Can Martorell a dos Rius, tant en la tipologia com en l’important quantitat d’inhumats (Mercadal [et alii], 2003).

Els treballs estan actualment en curs (micromorfologia, tecnologia ceràmica, anàlisis de residus, pal·linologia, fauna, antropologia). Un cop conclosos tots els estudis, estarem en disposició d’avançar en qüestions com el marc paleombiental, la demografia, la dieta, etc., especialment importants a l’hora d’interpretar aquesta comunitat tant des del punt de vista social com econòmic. De la mateixa manera les futures datacions radiocarbòniques seran especialment rellevants a l’hora d’estudiar els problemes cronotipològics que planteja el fenomen campaniforme i, en general, per conèixer millor l’evolució del tercer mil·lenni a Catalunya.

6. BIBLIOGRAFIA

ALCALDE, G.; MOLIST, M.; SAÑA, M.; TOLEDO, A. (1997) Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) entre 2900 i el 1450 cal AC. Girona: Museu d’Olot. (Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa; 2) BARDAVIO, A. (2006) “ Els primers pobladors. La prehistòria”, a Bardavio, A., Artigues, P.L., Miquel, M., Miquel, D. i Casas, J. (2006) Història de Sant Cugat, Museu de Sant Cugat, pàg. 11-33. BOQUER, S.; BOSCH, J.; CRUELLS, W.; MIRET, J.; MOLIST, M.; RODON, T. (1995) El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire lliure de finals del calcolític. Manlleu, Osona. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 15) BUENO, P.; BARROSO, R.; DE BALBÍN, R. (2005) “Ritual campaniforme, ritual colectivo: la necrópolis de cuevas artificiales del Valle de las Higueras, Huesca, Toledo”. Trabajos de Prehistoria, 62, núm. 2, pàg. 67-90. CASTANY, J.; ALSINA, F.; GUERRERO, L. (1992) El collet de Brics d’Ardèvol. Un hàbitat del calcolític a l’aire lliure (Pinós, Solsonès). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 2) CLARKE, D. (1976) “The Beaker network-social and economic models”. A: LANTING, J.A.; VAN DER WAALA J.D. (comp.) Glockenbecher Symposium, Oberried, 1974, Fibula-van Dishoeck, Bussum/Haarlem, pàg. 459-477.

332

J. FRANCÈS, M. GUÀRDIA, T. MAJÓ, O. SALA

CLOP, X. (2005) “Bell Beakers in Northeast Iberia”. A: ROJO-GUERRA, M.; GARRIDOPENA, R.; GARCÍA-MARTÍNEZ DE LAGRÁN, I. (coord.) (2005) El campaniforme en la Península Ibèrica y su contexto europeo. Valladolid: Universidad de Valladolid, p. 311-320. CUESTA, F. (1985) “Noticia sobre el hallazgo de un silo ibérico en las immediaciones de la Universidad Autónoma de Barcelona”. Estudios de la Antigüedad, núm. 2, Bellaterra (Cerdanyola), p. 271-275. CURA, M. (1987) “L’horitzó campaniforme antic als Països Catalans”. Fonaments [Barcelona], núm. 6, p. 97-128. ESTEVE, F. (1966) “La cueva sepulcral del Calvari de Amposta”. Pyrenae [Barcelona] núm. 2, p. 25-50. FRANCÈS, J. (1995) “Noves excavacions al sector est del jaciment del poliesportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”. Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida: Universitat de Lleida], núm. 5, p. 147-178. FRANCÈS, J. (coord.) (en premsa) Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el neolític i l’antiguitat tardana (Cerdanyola del Vallès), Vallès Occidental). Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 17) GALLAY, A. (1979) “Le phénomène campaniforme: une nouvelle hypothèse historique”. Archives suisses d’anthropologie générale, 43(2), p. 231-258. GIBAJA, J. (2005) Estudio traceológico del utillaje lítico hallado en el contexto sepulcral de la calle París de Cerdanyola del Vallès, Barcelona, inèdit. GIBAJA, J.; PALOMO, A.; FRANCÈS, J.; MAJÓ, T. (2006) “Les puntes de sageta de l’hipogeu calcolític del carrer París (Cerdanyola): caracterització tecnomorfològica i funcional”. Cypsela, núm. 16, pàg. 127-133. GUILAINE, J. (1958) “Où en est la question des vases campaniformes en France?”. Bulletin de la Société Préhistorique Française, LV, p. 462-466. GUILAINE, J. (1967) La civilisation des vases campaniformes dans les Pyrénées françaises. Carcassonne: Gabelle, 240 p. GUILAINE, J. (1984) “La civilisation des vases campaniformes dans la France méridionale”. A: GUILAINE, J. (dir.) L’Age du cuivre européen. Civilisations à vases campaniformes. CNRS, p. 175-186. GUILAINE, J.; CLAUSTRE, F.; LEMERCIER, O.; PHILIPPE, S. (2001) “Campaniformes et environment culturel en France méditerranéenne”. A: Bell Beakers today. Volume I. Trento: Provincia autonoma di Trento, Servizio Beni Culturali, Ufficio Beni Archeologici, p. 229-275. HARRISON, R.J. I MEDEROS, A. (2001) “Bell Beakers and Social Complexity in Central Spain”. A: Bell Beakers today. Volume I. Trento: Provincia autonoma di Trento, Servizio Beni Culturali, Ufficio Beni Archeologici, p. 111-124. JUAN-TRESERRAS, J. (1998) “La cerveza prehistórica: investigaciones arqueobotánicas y experimentales”. A: MAYA, J.L.; CUESTA, F.; LÓPEZ-CACHERO, J.L. (ed.) Genó: un poblado del Bronce Final en el Bajo Segre (Lleida). Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona-SERP-San Miguel, p. 239-252. MARTÍN, A. (2001) “État de la question du campaniforme dans le contexte culturel chalcolithique du Nord-Est de la Péninsule Ibérique”. A: Bell Beakers today. Volume I. Trento: Provincia autonoma di Trento, Servizio Beni Culturali, Ufficio Beni Archeologici, p. 155-171.

L’HIPOGEU CALCOLÍTIC DEL CARRER PARÍS DE CERDANYOLA DEL VALLÈS

333

MARTÍN, A.; MESTRES, J. (2002) “ Periodització des de la fi del neolític fins a l’edat del bronze a la Catalunya sud-pirinenca. Cronologia relativa i absoluta”. A: XII Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: Publicacions de l’Institut d’Estudis Ceretans, p. 77-130. MAYA, J.L. (1985) “Silos de la primera edad del hierro en la Universidad Autónoma de Barcelona”. Estudios de la Antigüedad [Bellaterra], núm. 2, p. 147-218. MERCADAL, O. (coord.) (2003) La Costa de can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat del litoral català durant el tercer mil·lenni aC, Laietania, núm. 14, Museu de Mataró-Secció Arqueològica. MESTRES (2004) Datació per radiocarboni de material carbonós procedent del jaciment arqueològic anomenat Carrer París (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental). Laboratori de Datació per Radiocarboni, Universitat de Barcelona, inèdit. MESTRES (2006) Datació per radiocarboni de material ossi d’origen humà procedent de l’hipogeu del carrer París de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). Laboratori de Datació per Radiocarboni, Universitat de Barcelona, inèdit. PIQUÉ, R. I MENSUA, C. (2005) Informe de l’anàlisi de les restes de fusta carbonitzada del jaciment del carrer París (Cerdanyola del Vallès), inèdit. RINCÓN DEL, M.A. (1998) “El Calcolítico y la Edad del Bronce”. A: Prehistoria de la Península Ibérica. Barcelona: Ariel Prehistoria, p. 197-315. SALANOVA, L. (1998) “A long way to go... The Bell Beaker chronology in France”. A: BENZ, M., VAN WILLIGEN, S. (ed.) Some New Approaches to The Bell Beaker “Phenomenon”- Lost Paradise...? Proceedings of the 2nd Meeting of the “Association Archéologie et Gobelets”, Feldberg (Germany), 18th-20th April 1997, BAR International Series 690, Oxford, p. 1-13. SALANOVA, L. (2000) La question du Campaniforme en France et dans les îles anglonormandes. Productions, chronologie et rôles d’un standard céramic. Paris: Éditions du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques. Société Préhistorique Française. TARRÚS, J. (2002) Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Girona: Diputació de Girona. TEN, R. (1981-1982) “La Cova de la Torre Negra (Sant Cugat del Vallès dins el marc de l’Eneolític Vallesà)”. Pyrenae, vol. 17-18, [Barcelona], pàg. 149-164. TUDEL, M. (1998) Cartografia i avaluació dels sòls del municipi de Cerdanyola del Vallès. Bellaterra: Centre d’Estudis Ambientals, Universitat Autònoma de Barcelona. VILASECA, S. (1973) Reus y su entorno en la prehistoria. Vol. I. Reus: Rosa de Reus.

El nucli urbà medieval i modern de Girona (Gironès): Santa Caterina LLUÍS PALAHI GRIMAL; SÍLVIA CALLAVÉ FELIPE; MARIA JOSÉ LLOVERAS CHAVERO; JOAN MARGALL SASTRE; ANTONI PRADOS MUÑOZ

Quan la Generalitat de Catalunya va decidir que l’antic Hospital de Santa Caterina era un equipament obsolet per a les necessitats mèdiques del segle XXI i que calia fer-ne un de nou, també es va poder apreciar que aquest es trobava en un edifici històric emblemàtic, que es podia aprofitar per a altres usos no sanitaris i que de fet era el lloc ideal per assentar-hi les dependències administratives de la mateixa Generalitat, fins ara disperses per la ciutat. Les obres de remodelació havien de permetre també una reordenació de l’entorn amb l’obertura a la zona de l’avinguda Jaume I d’un espai obert i la construcció d’un gran aparcament subterrani. El que va quedar també ràpidament clar era que si històric era l’edifici també era ple d’història l’entorn, i que calia, abans d’engegar cap obra, fer un estudi acurat i aprofundit d’aquest entorn, que havia de quedar radicalment transformat després d’aquestes obres. Aquests treballs arqueològics, encarregats per GISA i fets per l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona es varen desenvolupar en dues campanyes: la primera entre maig i setembre de 2005 i la segona al llarg dels mesos de gener i febrer de 2006.

LES RESTES ARQUEOLÒGIQUES La zona excavada se situa enmig d’un barri que actualment presenta un aspecte molt modern, amb edificis que rarament depassen els cinquanta o seixanta anys d’antiguitat. Però aquesta és una visió falsa ja que en realitat el barri del Mercadal, on s’assenta l’hospital de Santa Caterina té gairebé mil anys d’història i ha estat en època medieval i moderna un dels barris amb més activitat artesana i comercial de la ciutat. D’aquest sector de la ciutat es disposava fins ara d’abundant informació documental, però la manca de restes de l’època impedia en moltes ocasions formarse’n una imatge clara, ja que el seu urbanisme ha estat intensament modificat al llarg del segle XX.

336

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

Figura 1. Situació del jaciment dins la ciutat dde Girona

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

337

Aquest article pretén presentar de forma resumida els resultats de les excavacions arqueològiques situant històricament les restes localitzades de cada època dins la història del barri del Mercadal i per extensió de la ciutat de Girona. L’arqueologia ha permès contrastar amb elements tangibles les dades arxivístiques i documentals de què disposàvem. Tot i això resulta imprescindible lligar ambdós elements ja que en algunes zones l’estratigrafia ha estat parca en resultats i caldrà la comprovació arxivística per determinar algunes reformes o refermar algunes hipòtesis de treball que aquí solament plantejarem. El principal problema des del punt de vista arqueològic que presenta tota la zona es deriva de la seva localització al centre de la ciutat. La col·locació, la remodelació, l’extracció i la recol·locació de serveis i mobiliari urbà (arbres i fanals, fonamentalment) ha alterat i malmès part de l’estratigrafia i també de les estructures. Un altre problema el trobem en el fet que el llarg període d’ocupació del sector (des del segle XIII fins a l’actualitat), no s’ha traduït en una elevació important dels nivells de circulació. De fet, l’edifici de l’hospital es va construir al segle XVII i la seva cota de circulació és exactament la mateixa que la del carrer actual. Aquesta poca variació en els nivells de circulació també es pot apreciar en els carrers localitzats i en el fet que han estat escassíssims els paviments recuperats de les fases més modernes, raó per la qual les restes recuperades corresponen essencialment a les fonamentacions de les estructures, amb la consegüent dificultat d’interpretació de les volumetries i alçats corresponents. L’altre problema és que en molts indrets no solament no s’ha elevat el nivell de circulació sinó que s’ha rebaixat, construint dipòsits i semisoterranis o soterranis. A la banda de llevant és freqüent trobar sota els nivells del segle XIX, restes del segle XVI, o, fins i tot, ja directament, els nivells de terraplenament del segle XIII, a causa d’aquests rebaixos suara esmentats.

BREU DESCRIPCIÓ DE LES ESTRUCTURES

El barri està conformat per tot un seguit d’habitatges orientats d’est a oest, adossats entre si, inicialment almenys amb un sol carrer nord sud, a la banda de ponent, que acaben conformant dos grans edificis, ja que les cases comparteixen les parets mitgeres. Interiorment la compartimentació original dels habitatges és molt similar, amb parcel·les que travessen de nord a sud, amb la façana principal al nord (carrer de Savaneres, posteriorment denominat el Pago o Pavo) i la part de darrera al sud (carrer de Canaders). Així com el carrer de Canaders apareix com una via pràcticament recta, el de Savaneres fa una corba cap a la banda sud-oest, sens dubte resseguint un camí preexistent. En realitat l’excavació no va permetre posar al descobert pràcticament cap resta del carrer de Savaneres pròpiament dit però aquesta orientació la podem deduir fàcilment del fet que les cases de l’extrem occidental són molt més curtes per la banda nord (àmbits 1 a 5) i van creixent en aquesta direcció a mesura que s’avança cap a llevant. Cap de les cases presentava la seva façana a la banda de migdia, excepte l’àmbit 22, però en aquest cas es tracta d’una remodelació posterior que no té res a veure amb la configuració original. Solament les cases que afrontaven amb l’únic carrer nord sud presentaven la porta a ponent o llevant, i no al nord. El fet que totes les cases donessin a la banda nord es devia a dues raons bàsicament. Per una banda totes varen ser concebudes com parcel·les pràcticament idèntiques, i segon i més important, foren concebudes com les cases de l’establiment del carrer Savaneres i probablement en el moment

338

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

de la seva construcció el carrer de migdia, el de Canaders, encara no existia com a tal. De fet va ser la construcció de les cases que estudiem el que va configurar el límit de tramuntana d’aquest carrer.

Figura. 2. vista aèria del jaciment des de llevant

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

339

Si similar és la seva concepció i dimensions, també ho és la tècnica constructiva emprada. Els materials utilitzats són la pedra calcària parcialment carejada lligada amb morter, formant filades més o menys horitzontals, tot i que tampoc no hi són absents, especialment a les fases més antigues, els grans rierencs. Els blocs tallats i ben escairats es reservaven per a les obertures, de les quals solament es conserven els llindars d’algunes portes, però probablement també es devien trobar a les finestres. A la zona de llevant del carrer, on les cases es varen mantenir ocupades fins a mitjan segle XX s’hi trobaven addicions de rajoles i totxo, especialment a les canalitzacions, dipòsits i a alguns envans. Els edificis presenten una gran diferència entre la meitat nord i la zona de migdia. A la zona de tramuntana la complexitat estructural és molt més gran i les reformes més abundants. La zona de migdia es manté tot sovint com un gran espai buit, amb algun dipòsit com a única estructura. Aquesta diferència està motivada essencialment per la diferent funció de l’un i l’altre espais. De fet inicialment la distribució interior de les cases era molt similar entre les unes i les altres i només amb les diverses reformes es varen introduir canvis substancials. La distribució de les cases del carrer Savaneres era inicialment força simple, amb el rebedor a la banda nord i, en els casos dels comerciants, una petita botiga. La meitat de migdia devia estar destinada a taller, magatzem o, en alguns casos, a pati, mentre que l’habitatge es devia concentrar al primer pis. Els paviments dels carrers són construïts amb rierencs, normalment petits, lligats amb terra. Quant als paviments interiors, els recuperats són sobretot preparacions de paviment, els més antics fets majoritàriament amb terra piconada i amb morter els més moderns. De les fases més modernes es conserven algunes restes i traces de paviments de rajoles, vermelles i de forma rectangular. Com hem vist fins al moment hi ha diversos elements que dificulten l’establiment d’una cronologia i una evolució clares de cada habitatge. Per una banda les tècniques constructives són similars i varien poc amb el pas del temps. Per altra banda la interpretació es veu dificultada per l’estat de les restes, la majoria conservades solament en el nivell de fonamentació. Una altra dificultat ve marcada pel fet que tot i les abundants reformes dels edificis en alçat, tot sovint les fonamentacions, alineacions i parets principals de l’edifici es varen mantenir sense modificacions o amb addicions molt puntuals, i en l’actualitat apareixen com reformes molt parcials o molt emmascarades. Finalment els problemes de l’estratigrafia, no solament per la poca variació del nivell de circulació dels edificis amb el pas del temps, fet que sovint ha concentrat en menys d’un metre de potència set segles d’història, sinó que, tot sovint l’estratigrafia s’ha vist alterada o ha desaparegut parcialment per la construcció d’elements enterrats (pous, dipòsits) reformes que han implicat arrasaments i rebaixos del terreny (com les produïdes després d’enderrocs parcials per fets militars) o la construcció d’estances i cisternes semisoterrades. Tot i aquestes limitacions, sí que es poden establir tot un seguit de grans fases que es corresponen grosso modo amb els grans moments de canvi del barri i de la ciutat, fases de les quals esperem en futurs estudis que uneixin arxius i arqueologia poder aportar més llums i precisions.

340

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

EVOLUCIÓ DEL BARRI

La gran dificultat per establir una seqüència clara i coherent deriva del fet que no es tracta d’un sol edifici, ni molt menys d’una construcció singular, sinó d’una acumulació d’habitatges, cada un dels quals tenia un propietari diferent, i va patir una evolució diversa. Això ens plantejava un repte important a l’hora de decidir la interpretació de les diferents fases d’existència del jaciment. Es podia optar per analitzar de forma individualitzada casa per casa o àmbit per àmbit. Això presentava un problema ja d’entrada ja que els diferents àmbits tot sovint en diferents fases poden acabar formant part d’una sola estructura separada o dividida en un moment donat o fusionada amb altres. L’altra dificultat era que el resultat d’un estudi d’aquesta mena resultaria particularista i no oferiria una visió de conjunt del jaciment i del barri. Per tant ens va semblar més útil i històricament molt més vàlid, fer l’anàlisi de les restes des d’una visió de conjunt. L’anàlisi en conjunt de les restes permet un estudi de les tendències socioeconòmiques del barri, i ajuda a comprendre la inserció del mateix en les vicissituds i tendències de la mateixa ciutat i societat en què es troba situat. Per aquesta raó s’ha optat per analitzar l’evolució del barri en grans blocs, corresponents grosso modo als seus diversos segles d’existència i contraposar els resultats de l’excavació amb les dades històriques conegudes sobre la història de la ciutat i del barri. En fer aquesta anàlisi, però, no hem d’oblidar en cap instant que cada casa, era un món, i que en determinats moments alguns dels habitatges podien presentar una evolució diversa o particular. De tota manera l’anàlisi d’aquestes tendències permet, molt millor que una anàlisi particularista, descobrir quina era la situació del carrer en cada moment.

ELS ANTECEDENTS: ELEMENTS ANTERIORS A LA CREACIÓ DEL CARRER

L’arqueologia no ha fet altra cosa que corroborar les dades historiogràfiques de què es disposava per a la zona sud del Mercadal. Aquesta apareixia fins a finals del segle XIII com una zona planera dedicada a les hortes i sense urbanitzar. L’arqueologia ha demostrat la inexistència de cap estructura urbana anterior al segle XIII en tota la zona excavada. Les úniques restes que són anteriors a la configuració del barri són dos murs localitzats dins l’àmbit 34 i que corresponen segurament a una barraca relacionada amb l’explotació de les hortes de l’entorn. Els dos murs se situen paral·lelament i segueixen una orientació idèntica a les dels edificis posteriors. Això es deu, com veurem al sistema de parcel·lació emprat per fer les cases que respecta en tot moment els límits de finca ja existents i aquestes predeterminen les orientacions de les estructures.

FINALS DEL SEGLE XIII

L’establiment es va construir a finals del segle XIII com una urbanització planificada, i es va concebre com un projecte unitari, de manera que les diverses cases es construïren en un mateix moment. Abans de la construcció dels edificis es va fer un terraplenament del terreny, col·locant una capa de terra d’anivellament per damunt del nivell preexistent format per rierencs, argiles i sorres de riu.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

341

Aquesta mena de construccions planificades, molt habituals en època baixmedieval responen a l’aplicació del sistema de l’establiment emfitèutic. Aquest sistema d’urbanització és la resposta a un dels problemes que es planteja en època medieval referent a la propietat i explotació del territori. Efectivament un dels principals problemes referents a la terra dins i a l’entorn de les ciutats és que tot sovint aquesta es troba en mans de dos grans poders, l’església i la corona, que en posseeixen el domini directe, però que no l’exploten directament. Per resoldre-ho es va optar per l’emfiteusi consistent a grans trets en el fet que el propietari de les terres establia un contracte amb un ciutadà perquè aquest parcel·lés i urbanitzés unes determinades terres, a canvi del pagament d’uns censos anuals al propietari. Tot sovint aquest ciutadà actuava d’intermediari, ja que un cop urbanitzada la zona, és a dir, un cop construït l’establiment, revenia les propietats als tenidors que passaven a posseir-ne el domini directe i l’explotaven a canvi del pagament també d’uns censos, ja fos en diners o en espècies. En el cas que ens ocupa aquest establiment s’insereix dins el gran creixement del barri del Mercadal produït al llarg del segle XIII i principis del segle XIV. L’element vertebrador en va ser el carrer de Savaneres, eix est oest que anava des del riu Onyar fins a l’actual avinguda de Jaume I, que delimitava pel nord les noves construccions i cap on s’obrien les façanes principals. Aquest carrer girava lleugerament cap a migdia a l’extrem de ponent, ja que en gran part resseguia un antic camí. Només hi havia un carrer nord sud a tot el sector, situat a l’alçada de la porta de l’actual casa de Cultura i que convertia en carrer un altre camí. En aquest carrer, a més, hi havia a la banda nordoest un espai obert que amb el temps va anar adquirint personalitat i guanyant espai i que al segle XVI era conegut com la placeta de Santa Clara. Les cases estaven per norma general, orientades de nord a sud, amb la façana principal a tramuntana. Aquesta, que no s’ha pogut resseguir completament durant les excavacions en situar-se en part fora de la zona afectada per l’obra, presenta una alineació regular, com succeeix també a la banda de migdia. El sistema de construcció dels murs es repeteix diverses vegades, potser en correspondència a diferents brigades d’operaris treballant a l’hora o a les fases en què es va anar edificant. Així, partint d’un mur mestre en direcció nord sud hi recolzava el mur central de la casa en sentit est oest i solidari amb aquest el mur de ponent de la zona de migdia. Amb aquest peculiar sistema consistent a anar construint estructures en forma de L invertida s’anaven configurant la meitat sud de les parcel·les. La zona nord, més complexa estructuralment s’adossava a aquest cos preexistent. Aquest sistema permetia pràcticament construir en sèrie la zona sud, mentre que la de tramuntana, on hi havia més variacions entre les diverses cases tant en dimensions com en distribució, es construïen de forma més personalitzada. Una altra característica del barri és que no es tracta de grans casals, sinó d’habitatges modestos, destinats a menestrals i artesans, i, amb alguna excepció, molt allunyats de les grans cases de l’època que encara es conserven a la zona de la Força. Més enllà de l’arquitectura i distribució dels edificis n’és també una prova que la zona no va disposar d’un sistema de clavegueram fins després de la construcció de l’hospital, quan pràcticament la meitat del barri ja havia estat enderrocat. Fins i tot llavors moltes cases no disposaven de connexió directa amb la claveguera i fins gairebé el final de la seva existència a les cases hi són presents, a més dels pous d’aigua, tot un seguit de pous negres.

342

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

Quant a la configuració dels habitatges en aquests moments es poden distingir clarament dues zones. La zona més important ocuparia gairebé tres quarts de la superfície edificada, tota la zona oriental del carrer. En aquesta zona els habitatges presenten una disposició i dimensions força regulars amb una amplada d’entre quatre i sis metres i una longitud d’uns 20 metres. Aquesta és una amplada idònia per a la col·locació d’embigats de fusta sense la necessitat de col·locar pilars centrals a les estances. Moltes d’aquestes cases devien disposar d’un pis superior, on es localitzaven gran part de les cambres privades, i la planta baixa quedava com a rebedor i distribuïdor, taller, obrador i/o botiga. Ja en el moment de la seva construcció es pot apreciar una diferència entre la meitat nord de l’habitatge i la de migdia, amb una major concentració d’estructures a la primera, restant la meitat sud com un gran espai pràcticament buit que es devia destinar essencialment a taller i magatzem. De fet les cases eren travessades d’est a oest per un mur central que actuava de suport i reforç de l’estructura però que també dividia clarament els edificis en aquests espais.

Figura. 3. Planta simplificada amb la numeració dels àmbits de la zona oest

Figura. 4. Planta simplificada amb la numeració dels àmbits de la zona est

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

343

Més complexa resulta la interpretació de la zona de llevant del carrer ja que en aquest espai la meitat de migdia reprodueix exactament el mateix esquema que a la resta del barri, i també ho fa l’extrem nord, però la zona central apareix com dos grans espais sense tancaments intermedis. Tot i que en fases posteriors aquest espai es convertirà en un seguit de pati de llums dels habitatges ens inclinem a pensar que no era aquesta la seva configuració original, sinó que les cases devien ser idèntiques a les que hi havia a ponent i els murs que tancaven i delimitaven de nord a sud els diversos àmbits foren eliminats probablement en el segle XVI. La zona de ponent presentava una disposició diferent (Fig. 3). Un problema a l’hora d’analitzar la configuració de les cases d’aquest sector rau en el fet que la construcció, al segle XVII, d’una gran rampa per accedir al baluard de Santa Clara va destruir de forma gairebé total tots els vestigis d’ocupació anterior que hi poguessin haver a la meitat nord del solar, i, per tant, no sabem si les cases que podem apreciar actualment corresponen a la totalitat de la planta o aquestes s’estenien vers el nord. La primera hipòtesi no és descartable ja que molta documentació d’època medieval fa referència a l’existència des d’època antiga en aquest sector d’un camí, el camí de Barcelona, que travessant el riu Onyar, després d’uns metres devia girar cap a migdia. Aquest camí sembla el que va quedar fossilitzat en el carrer de Savaneres i aquest gir cap a migdia podria situar-se a la zona a la qual ens referim. Una altra dada abonaria aquesta teoria, ja que un cop construïda la muralla, al segle XIV, tant el portal d’accés, el de Santa Clara, com posteriorment, el baluard del mateix nom, es construeixen desplaçats cap a migdia amb relació a l’eix del carrer. El que sí que queda clar és que les cases de l’extrem occidental del carrer són pràcticament el doble d’amples que la resta. Això fa que en alguns dels àmbits (com l’àmbit 2-3) s’hagi de col·locar un pilar central per tal de sostenir l’embigat del sostre. Així en aquests moments l’extrem occidental estaria ocupat per tres habitatges (àmbits 1, 23 i 4-5) que eren més amples que la resta, però potser també eren més curts. A llevant d’aquest grup d’edificacions que acabem de descriure es troba l’únic carrer nord sud de tota la zona excavada. Aquest carrer, un cop més, no fa altra cosa que perpetuar un antic camí nord sud que, conegut com el camí de Fontanilles, encara perdura avui dia, amb diverses modificacions en el seu traçat, a causa sobretot de la construcció, al segle XVIII, de l’edifici de l’hospici i casa de la Misericòrdia (actual casa de Cultura de la Diputació), que va obligar a desplaçar el seu traçat cap a llevant. A l’est d’aquest carrer es troba la que probablement és la zona més complexa estructuralment de l’excavació. S’hi troben tot un seguit d’habitatges que presenten una disposició diferent a la resta i que, ràpidament patiran una evolució que en canviarà completament la fisonomia. El primer que cal remarcar és que, a diferència de la resta de casos, aquestes no presenten la seva porta d’accés a la banda nord sinó que en alguns casos es troba a ponent, i s’obre al carrer nord sud, o –en el cas de l’àmbit 29– a la banda contrària, a llevant. Aquesta peculiaritat ve en part determinada pel fet que són les úniques cases que poden variar l’indret de la seva obertura principal, ja que són les úniques que afronten per ponent i llevant amb espais oberts, mentre que a la resta de l’espai les cases es troben adossades i només afronten a l’exterior per tramuntana i migdia. Inicialment en aquest espai es troben pel que sembla dues o tres cases diferents. Així, queda clar que l’àmbit 6 constitueix un habitatge, separat de l’àmbit 29 per una androna. L’àmbit 29 s’obria a ponent, mentre que l’àmbit 76 no disposa de cap obertura visible i potser formava part del mateix habitatge que l’àmbit 29.

344

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

A l’est d’aquests dos habitatges se situa una zona oberta, que devia configurar un espai porxat, del qual es conserven els basaments de tres pilars. Aquest porticat no sembla connectat amb el carrer de migdia (el de Canaders), ja que el mur que s’empra com a façana de migdia continua en aquest sector sense canvis aparents en el seu parament. Aquest espai obert tenia la seva prolongació cap a llevant i conformava una petita plaça en l’espai que posteriorment ocuparà l’àmbit 27A. També els àmbits 26 i 25 mantenen una comunicació amb aquest sector, no a través de portes sinó a partir d’un llarg passadís, amb un paviment de còdols del qual se’n conservaven encara algunes traces. En aquest cas, però, i atès que la zona al nord d’aquests àmbits sí que està edificada, creiem que no es devia tractar tant d’un espai obert com d’un passadís que al primer pis devia anar cobert i estar ocupat per la casa. L’existència d’aquest passadís al qual s’accedia des de la placeta o àmbit 27A responia segurament a la necessitat d’entrar i treure mercaderies del negoci o taller que ocupava la planta baixa d’aquest immoble. Històricament aquest és un període de creixement urbanístic important a la ciutat de Girona. El que ens ocupa és un més dels establiments que anaren proliferant al llarg dels segles XIII i XIV a diversos barris i burgs de Girona, i aquest creixement no s’atura aquí sinó que continuarà en direcció sud fins pràcticament arribar a l’actual plaça del Lleó on des de l’any 1211 es trobava situat l’Hospital Nou. Les persones que s’assenten en aquests barris perifèrics de la ciutat són menestrals, artesans i comerciants, molts de dedicats a feines que per les seves característiques (brutícia, fressa, necessitat d’espai i d’aigua...) no es podien establir a zones més cèntriques i també més cares. De fet aquesta diferència en l’ocupació professional dels primers habitants pot haver determinat la diversa configuració d’alguns dels àmbits. Així, per exemple, podria ser que les cases de ponent fossin previstes per a professions que requerien uns tallers més amplis, com la ferreria, ja que dins els àmbits 2-3 i 4 es trobaren evidències del treball del ferro (escòria, cendres, llars...). És aquesta una mena de professió que se solia posar als límits de la ciutat per diverses raons, espai, fressa, perillositat d’incendis... No cal oblidar que tot sovint els contractes previs a la construcció d’un establiment definien les professions a les quals s’havien de dedicar els estadants, ja que això servia al propietari per cobrar els censos en espècies, aconseguint productes que li interessaven i ajudava a l’hora de configurar els espais.

EL SEGLE XIV

El segle XIV és el moment de consolidació del carrer i del barri. També és el moment en què aquest comença a adquirir vida i personalitat. Els primers edificis originals, amb una estructura molt similar i repetitiva comencen a ser modificats pels seus ocupants per adaptar-los a les seves necessitats, tant familiars com professionals. És obvi que l’ofici al qual es dedica cada propietari acaba afectant l’estructura de la casa ja que no té les mateixes necessitats un ferrer que un teixidor o un fuster, o qui té un taller que qui disposa d’una botiga. La ciutat continuava creixent en població i això es notava en una densitat més gran de poblament als diversos barris. De fet el segle XIV és el moment àlgid de la ciutat, sobretot demogràficament, ja que arriba a tenir uns 10.000 habitants, xifra que baixarà ràpidament els dos segles següents (arribarà als 3.000 habitants) i que no es recuperarà fins a finals del segle XIX. En aquest moment s’intensificarà al barri antic de la ciutat un

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

Figura. 5. Principals fases evolutives dels edificis

345

346

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

procés especulatiu ja iniciat als segles anteriors, en què la manca d’espai obligarà a un important creixement en alçat dels habitatges, que arribaran fins als quatre pisos d’alçària. Això no succeirà a les zones més perifèriques com el barri del Mercadal, on la disponibilitat d’espai –de fet gran part del Mercadal encara era ocupat per les hortes– facilitava que quan calia encabir més gent s’optés per ocupar espais que abans eren oberts, però no es traduís en un creixement en alçat dels edificis. La unió d’ambdues circumstàncies, el creixement demogràfic i l’adaptació dels espais a les necessitats dels propietaris marquen aquesta primera gran fase de reformes interiors dels habitatges. I aquesta és una dada important. La majoria de reformes que es produiran als diversos edificis al llarg de la seva història n’afectaran l’interior, però no l’exterior, que mantindrà en tot moment l’alineació i dimensions originals, marcades pels murs mestres construïts al segle XIII. En tot cas aquestes façanes es veieren modificades en alçat amb l’addició de noves plantes a l’obra original. En aquest moment es produeix un doble procés. Per començar, com hem dit, la compartimentació interior dels espais existents i la seva adaptació als usos quotidians i, per l’altre, l’ocupació i edificació d’alguns dels espais que en el moment de construcció dels edificis eren zones obertes. Així, les àmplies cases de la zona occidental es divideixen per la meitat de nord a sud, i adquireixen unes dimensions molt similars a les de la banda oriental quant a amplada. Els àmbits 2 i 3 se separen definitivament i el mateix succeeix amb els àmbits 4 i 5 que foren dividits d’una forma peculiar ja que la divisió nord sud no abraça tot l’espai sinó que a la banda de migdia es conserva un espai unitari que manté l’amplada anterior. Potser va ser aquest fet el que va obligar a doblar el mur de llevant de l’àmbit 5 per poder sostenir l’embigat del sostre. De tota manera el fet que els espais continuïn compartint la zona de migdia fa pensar que en aquest cas la subdivisió de l’espai no respon a una reparcel·lació i la propietat continua essent unitària. Més complexes són les transformacions succeïdes a llevant del carrer nord sud. El carreró o androna que abans separava els àmbits 6 i 29 és obliterat per un mur que de fet implica la refacció de tota la façana oest del sector. És probable que en aquest moment les dues propietats es fusionin en una de sola, ja que la porta exterior que es trobava a la banda de llevant de l’àmbit 29 és tapiada, sense que se’n construeixi cap de nova a ponent. La zona de llevant, anteriorment ocupada per un gran espai obert parcialment porxat (àmbits 7 i 28) és urbanitzat. La zona de migdia és recompartimentada per un mur nord sud que oblitera els antics pilars. També la zona nord és convertida en habitatge subdividint-lo ràpidament en quatre estances de dimensions reduïdes. A llevant l’àmbit 27 també queda integrat en el nucli d’habitatges i la comunicació amb l’àmbit 26 és tapiada convertint el que abans era un passadís (probablement cobert), en una habitació, eliminant les obertures que per llevant i ponent el mantenien obert en relació a les cambres del seu entorn. Menys determinants són les reformes de la meitat oriental del carrer, que mantindrà a grans trets la configuració original. A l’àmbit 14 s’elimina el mur de tramuntana que es refà uns metres més al nord, ampliant l’estança de la zona sud i construint un dipòsit a la cambra nord (àmbit 34). Els àmbits 19 i 30A, pertanyents a una mateixa casa, pateixen una reforma important, amb l’addició de fins a cinc dipòsits a la seva banda de llevant. Aquests, que presentaven un enlluït al seu interior tenien sens dubte vinculació amb el negoci dels propietaris de l’immoble, l’adoberia. De fet els negocis relacionats amb el tèxtil i la pell són molt abundants a la zona del Mercadal.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

347

En aquest moment, doncs, el barri conserva en gran mesura la seva configuració original, i les reformes interiors són escasses i sovint cal relacionar-les amb les necessitats professionals del propietari (almenys les que es reflecteixen en l’excavació, ja que qualsevol reforma a l’alçada del primer pis de l’edifici, on se solien trobar les cambres privades de la família, difícilment té reflex en el nivell del subsòl). Però també es pot apreciar com la pressió demogràfica és també patent a la zona del Mercadal, i s’ocupen els espais buits i es compartimenten alguns dels ja edificats.

LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIV I EL SEGLE XV

Després d’un període de calma la ciutat entra en una fase de conflictes armats i epidèmies diverses que portaren Girona a una època de crisi econòmica i demogràfica. En aquests moments la ciutat va iniciar una davallada demogràfica que culminarà a finals del segle XV quan la ciutat tindrà menys de la meitat dels habitants que el 1360, i arribarà a solament 3.000 persones. Arqueològicament aquesta crisi té un reflex important en sentit negatiu. Si hi ha vegades que l’arqueologia aporta informació tant pel que es troba com pel que no, aquest en seria un exemple clar del segon cas. En tota la zona excavada hi són pràcticament absents els nivells arqueològics del segle XV i les reformes estructurals datables d’aquest moment. Per tant podríem deduir que el barri intentava sobreviure, sense gran reformes, que sovint són indicatives d’activitat econòmica i prosperitat, però tampoc s’hi detecten abandonaments d’edificis o ensorraments. Això no vol dir que aquests no es produïssin, però la peculiar construcció del carrer, on totes les cases configuraven pràcticament només dos edificis, feia que per molt que una casa romangués abandonada o tancada durant un temps l’edifici no s’ensorrava o deteriorava perquè els veïns continuaven ocupant i mantenint l’immoble i per tant aquests abandonaments no deixen constància en l’arqueologia, més enllà d’aquesta inactivitat constructiva a la qual acabem de referir-nos i que tant es pot deure a abandonaments com a pobresa o a manca d’iniciativa i motivacions per invertir en les cases i els negocis. De tota manera durant aquest període sí que es va dur a terme una gran obra d’enginyeria que va afectar profundament la topografia del barri i el seu desenvolupament posterior. A mitjan segle XIV i davant dels conflictes bèl·lics que de sempre havien afectat la ciutat de Girona per la seva posició estratègica, el rei Pere III el Cerimoniós va ordenar la construcció d’una nova muralla que havia d’encerclar i protegir els nous barris apareguts a la ciutat als darrers segles i que restaven indefensos davant de qualsevol atac. Un d’aquests barris era el del Mercadal. Les noves muralles que abraçaven aquest barri resseguien l’espai que actualment ocupa l’avinguda de Jaume I (artèria principal de la ciutat actual creada a principis del segle XX arran precisament de l’enderrocament de les muralles). Des d’aquell moment quedava clarament delimitat el límit de ponent de la ciutat i durant molts segles aquest impediria el creixement urbà. Això no era cap problema, almenys al principi, ja que com hem dit la crisi demogràfica va fer que en el moment d’erigir-se aquestes noves defenses englobessin al seu interior amplis espais buits, o ocupats per hortes.

348

EL SEGLE XVI

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

Després d’un llarg període de crisi, a principis del segle XVI la ciutat es va anar recuperant econòmica i demogràficament tot i que tardaria molt temps a tornar a assolir el volum de població del segle XIV. Aquesta millora de la situació econòmica té un ràpid reflex en l’arqueologia, amb abundants reformes i millores a la majoria dels habitatges. Algunes d’aquestes reformes probablement eren simples condicionaments de cases i espais que feia més d’un segle que no rebien millores i que, alguns d’ells, potser fins i tot es trobaven abandonats. És en aquest moment que s’introdueixen dues millores evidents a les cases. Per una banda, moltes es doten d’un pou d’aigua. Aquest se situa a vegades a la part de darrere de l’edifici, i d’altres, com a l’àmbit 28, al centre de la zona nord. En aquest cas, a més, el pou es va construir al centre dels murs divisors de les estances. Aquest és un sistema de construcció habitual a l’època en edificis amb més d’un pis o que disposaven de la cuina a les plantes superiors. El pou es construïa rebentant alguns dels murs preexistents i presentava aparentment la forma d’una gran pilastra amb una obertura a cada pis per on es podia ficar la galleda i extreure l’aigua. Així un sol pou servia per proveir tots els veïns de l’edifici. L’altra novetat foren els pous negres. D’aquests se’n va construir gairebé un a cada casa. Bastits amb parets de pedra i morter i sense paviment al fons, se situaven sempre als angles de les estances, sobretot a la part de darrera de la casa o, fins i tot, al mateix carrer de Canaders, tocant la façana posterior de l’edifici, on es devia situar la connexió amb l’interior. Paral·lelament a aquests elements n’apareixen d’altres que permeten intuir la creació d’una xarxa higiènica al barri. Així tant al carrer de Savaneres com al de Canaders es construeixen sengles clavegueres, de petites dimensions i cobertes amb lloses de pedra, que probablement estaven més destinades a recollir l’aigua acumulada als carrers, que no pas la de les cases. Cal tenir present que tota aquesta zona era molt afectada per les inundacions i que aquestes no comportaven solament una vinguda d’aigües provinents del riu Onyar, sinó que en aquest s’acumulaven totes les aigües brutes dels habitatges de la banda est de la ciutat, i creava en cas d’inundació un problema important de salubritat. Aquesta situació es va produir fins pràcticament el segle XIX, tot i l’existència des del segle XIV d’una muralla que separava la zona del Mercadal del riu. Una reforma important va consistir en l’ampliació del carrer nord sud de la banda occidental amb l’obliteració de la casa situada a ponent (àmbit 5) i la creació d’una plaça. És probable que aquesta reforma es portés a terme molt pocs anys abans de la construcció de la plaça de l’hospital que, com veurem a l’apartat següent va acabar per ocupar tot aquest sector. La segona reforma important la trobem dins la casa formada almenys pels àmbits 6 i 29. L’espai de migdia (àmbit 6) es reconverteix en un gran pati, amb una estança a migdia i en la qual la remodelació del carrer nord sud (que va significar la col·locació d’un nou paviment i l’elevació del nivell de circulació) va obligar també a elevar el nivell del llindar de la porta d’accés a la casa. En aquest pati en un moment determinat s’hi va treballar amb vidre, ja que tot i que no es va localitzar cap forn sí que es posà al descobert una solera de rajoles associada a gran quantitat d’escòria de vidre. A l’àmbit 29 les reformes són més clares, amb la col·locació d’un paviment de rajoles vermelles i la construcció d’una caixa d’escales que comunicava amb la planta superior.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

349

L’arrencament de l’escala se situa a la banda de migdia i per construir-la es va doblar el mur de ponent i part del de tramuntana per recolzar la nova esglaonada. El fet que aquest element se situï dins aquesta cambra i el fet que habitualment les escales d’accés a la planta noble se solien trobar al centre o a la part del darrera de la casa, sovint en espais descoberts, fa pensar que probablement l’àmbit 76 formava part de la mateixa casa i que s’hi devia trobar l’accés principal, mentre que el de l’àmbit 6, devia ser una entrada de servei, fet que corroboraria l’existència del pou i dels elements relacionats amb la fabricació de vidre, més propis d’una zona de treball que no d’habitatge.1 La resta de reformes localitzades són puntuals i responen a la lògica interna i les necessitats de cada habitatge i tot sovint resulta complicat identificar-ne la raó i la funció. Així, a l’àmbit 28 es compartimenta una de les estances que hi havia, probablement amb la construcció d’un parell de dipòsits, ateses les reduïdes dimensions dels espais resultants. A algunes estances de la banda de migdia es doblen parcialment alguns dels murs. Així, normalment, a la banda de ponent es construeix, adossat al parament ja existent, un segon mur, amb una fonamentació molt més escassa i que presenta una longitud d’entre 2 i 4 metres. Així succeeix als àmbits 8, 11 (si bé en aquest cas com veurem podria tenir una altra interpretació) i al 21. El fet que aquest mur es trobi a un dels laterals i no a ambdós, fa pensar en una estructura similar a la que de forma molt més clara es trobava a l’àmbit 29, és a dir, una caixa d’escala recolzada contra el lateral ja existent i de la qual el mur que estudiem seria l’element de recolzament dels graons. En el cas de l’àmbit 11, al mur s’hi aprecia un espai rebaixat recobert de morter. Es tracta segurament de les restes d’una prestatgeria que, com un nínxol, devia quedar integrada dins del mur. Tot i això no invalida en absolut la funció de recolzament de graons que plantejàvem per aquest mur, ja que el nínxol es trobava a la zona nord, en la qual l’escala ja es devia trobar a una certa alçada deixant un espai a sota que es podia reaprofitar. El fet que hi hagi aquestes escales ens està indicant que hi havia almenys un primer pis i que es van fer reformes també a la planta superior. Tot sovint les reformes que s’aprecien als diversos espais són difícils d’interpretar ja que moltes són de caire utilitari; així són molt abundants els dipòsits excavats al terra construïts en aquests moments, i cal vincular-los amb la professió de l’estadant sense que l’excavació proporcioni tot sovint dades fiables sobre aquests oficis ni sobre l’ús concret al qual es destinaven els dipòsits. A la zona de llevant del carrer es comencen a produir moviments importants. Així l’extensa zona central dels edificis, que a l’excavació apareixia com dos grans espais buits (20C, 21B i 37) que nosaltres creiem que en realitat, fins almenys el segle XV, presentava una parcel·lació similar a la de la resta d’edificis, canvia la seva fisonomia. És possible que aquesta zona fos una de les més afectades pel procés de crisi del segle XV i que alguns dels habitatges s’abandonessin i degradessin, fet que facilitaria un canvi en la concepció de l’espai, concepció que es fa de forma força unitària. Així es construei1. És cert que els pous sovint es troben als patis d’accés als grans casals, però en aquells casos són concebuts com un element ornamental a més de funcional, i ocupen el centre del pati i no un lateral i amb elements de tipus industrial al seu entorn.

350

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

xen estances a la meitat nord d’aquest espai, mentre que la zona de migdia, que en realitat correspondria al centre de les cases, resta com un espai probablement descobert, que al segle següent serà ocupat per una claveguera. Aquesta estructura podia funcionar com una mena de pati de llums de l’immoble. En canvi la meitat nord d’aquest espai es compartimenta, s’integra en el bloc de façana de la casa, dedicada a taller o botiga. La meitat sud de les cases es manté molt més inalterada. Com hem dit, durant molts segles aquesta zona fou destinada a eixida o a magatzem, segons les necessitats. L’únic element nou en moltes d’aquestes estances és la construcció dels pous negres als quals hem fet esment més amunt en aquest mateix apartat, i que se solien situar a un racó de l’estança a l’extrem de migdia, a tocar del carrer.

SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVII

Aquesta fase de creixement i reformes s’estén al llarg de tot el segle XVI i principis de la centúria següent i a vegades resulta complicat especificar o precisar el moment determinant o individual de cada reforma. Però a mitjan segle XVII es produeixen tot un seguit de transformacions de gran abast a la ciutat, i molt especialment a les seves defenses, que varen afectar i modificar l’aspecte del carrer. A mitjan segle XVII la ciutat de Girona continuava essent víctima de la seva situació estratègica i continuava patint atacs i setges amb una certa regularitat. En aquells moments les muralles bastides al segle XIV, formades per alts paraments amb torres disposades equidistantment no oferien una defensa adequada a la principal arma imperant a l’època, l’artilleria, i, a més, tampoc no permetien la col·locació de canons al damunt de les defenses. Per tant la ciutat es va adaptar als nous temps i va adoptar les mesures defensives en alça a l’època, la construcció de grans baluards a l’exterior de les muralles, aptes per a l’artilleria i que permetien una defensa millor de la ciutat. Aquestes noves defenses presentaven unes necessitats de terreny importants tant a l’exterior com a l’interior de la ciutat, i ambdues qüestions varen tenir conseqüències per als carrers de Savaneres i de Canaders. Les obres exteriors fetes per construir el baluard de Sant Francesc (l’actual plaça del Lleó) comportaren l’enderrocament de l’Hospital Nou (situat en aquell indret des de l’any 1211), al qual va ser necessari cercar-li un nou emplaçament. L’indret triat va ser el carrer de Canaders, la construcció del qual s’inicia l’any 1666 i que és l’edifici de l’Hospital de Santa Caterina que encara avui presideix la zona de ponent del carrer Pompeu Fabra. La seva construcció va comportar una remodelació important de la zona. L’altre motiu del gran canvi del sector va ser la necessitat de terreny a l’interior de la ciutat per a un altre baluard, el de Santa Clara, situat a ponent del carrer de Savaneres, per a la construcció del qual va ser necessari enderrocar el convent del qual pren el nom. A la banda interior de la ciutat aquests baluards requerien llargues rampes d’accés per poder pujar els canons i la munició a les defenses sense haver de patir pendents gaire abruptes. Per tant, ja fos per les necessitats de construcció de la rampa com per les necessitats d’espai i accés al nou hospital, es va decidir enderrocar un gran sector dels edificis del carrer de la banda de ponent, creant des de la muralla fins al final de l’edifici de l’hospital un gran espai obert, que amb el nom de plaça de l’hospital es va mantenir fins als anys seixanta del segle XX, moment en què es va construir el carrer actual.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

351

Figura. 6. Vista del sector oest on destaca el mur de la rampa d’accés al baluard de santa Clara L’enderroc d’aquests habitatges va crear un problema constructiu. Com ja ha quedat explicat, gairebé tot el carrer era concebut com un sol i llarg edifici, de tal manera que les diferents cases compartien no solament les façanes de tramuntana i migjorn sinó també els envans nord sud. Quan es varen enderrocar les cases de la banda oest també es varen enderrocar aquests envans i va ser necessari construir una nova façana occidental per tancar l’edifici. Després de les reformes la zona va quedar configurada com una gran plaça quadrangular limitada pel nord pel carrer de Savaneres, el de Canaders al sud, a ponent per la rampa d’accés a la muralla i a llevant l’illa de cases que es mantindria dempeus i en ús fins a mitjan segle XX. De la rampa d’accés al baluard en resten escassos elements. A l’extrem de ponent de l’excavació es va posar al descobert part del mur de migdia d’aquesta rampa, construït amb pedres escairades i blocs reaprofitats d’altres edificis, majoritàriament del convent de Santa Clara ja que estan més ben treballades que les de les cases del sector. Presenta la cara nord polida, la que donaria a l’interior de la rampa, mentre que apareix de forma molt més irregular per la cara de migdia. Pràcticament no disposava de fonamentació. Aquest fet segurament és el que ha provocat que no es conservés el mur de tramuntana de la rampa. A l’interior d’aquesta rampa es va construir una claveguera de pedres i morter, amb el paviment de rajoles, destinada a recollir l’aigua que s’acumulava a la part alta del baluard.

352

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

Més enllà de la construcció d’algun dipòsit i d’alguna compartimentació d’espais, són pràcticament nul·les les reformes a la zona de llevant de l’excavació, l’única que des d’aquest moment es mantindrà dempeus i habitada. El més interessant és la construcció dins l’àmbit 37 d’una claveguera est oest, amb coberta de lloses, associada a un paviment de còdols, que no fa altra cosa que refermar l’ús d’aquest espai en aquests moments com a pati de llums de l’edifici. Aquest pati central es devia estendre en direcció est ja que la claveguera ocupa també la zona central de l’àmbit 35 i devia sortir de l’edifici per la façana de llevant (que no es va arribar a localitzar durant l’excavació).

EL SEGLE XVIII

Des del moment de la construcció dels baluards i, sobretot de l’Hospital de Santa Caterina l’aspecte del barri va canviar. Per una banda l’obertura del gran espai que era la plaça de l’hospital va implicar la destrucció d’una dotzena de cases i el nou edifici va esdevenir l’eix vertebrador del barri, i el seu edifici més emblemàtic. La seva construcció va comportar altres reformes com la creació d’una claveguera en direcció est oest al carrer de Canaders que recollia les aigües del nou edifici. Aquesta va patir diverses modificacions, ja que el seu tram oriental era de coberta de lloses, mentre que l’extrem occidental fou remodelat posteriorment en un moment indeterminat i es va cobrir amb una volta de rajoles. Curiosament si bé algunes cases varen acabar connectant-se a la nova claveguera, i en resten com a testimoni diverses canalitzacions de parets de pedra i sols de rajoles, no va succeir així amb totes i al llarg dels segles XVIII i XIX es construeixen nous pous negres als habitatges. Aquests són diferents dels que hi havia des del segle XVI. La seva construcció és diferent, amb parets de pedra i morter i amb paviments de rajoles, però també ho és la seva situació que tot sovint ja no és als angles de les cambres sinó contra un dels laterals o fins i tot al centre de l’àmbit. A més en alguns àmbits es conserven restes de dos o tres pous negres. Però aquesta visió és en realitat falsa, com ho demostra aquesta duplicitat de pous negres en un sol àmbit. Recordem que treballàvem en el nivell de fonamentacions dels edificis i que tots aquests dipòsits eren en realitat pertanyents a diversos pisos de l’edifici, de tal manera que en alçat apareixien com a elements massissos que baixaven des dels pisos superiors. I és que els habitatges originals, si bé no havien variat gaire exteriorment sí que ho havien fet interiorment, amb l’addició de noves plantes (l’edifici tenia al segle XX quatre plantes) i la compartimentació en diversos apartaments d’espais que originalment corresponien a un sol habitatge. Un altre element va ajudar a configurar l’aspecte d’aquesta zona del Mercadal. A mitjan segle XVIII es va construir un nou edifici a la banda de tramuntana de la plaça de l’hospital. Aquest era un sector fins llavors obert, ocupat per hortes i algunes cases, que es va aprofitar per construir-hi l’hospici i la casa de Misericòrdia, actualment casa de Cultura de la Diputació. Aquest edifici es va concebre arquitectònicament com la contraposició a la banda nord de la plaça del ja existent de l’hospital com es pot comprovar en les mateixes dimensions i aspecte de les façanes, força similars. Amb l’addició d’aquest nou element la plaça prenia la seva configuració definitiva closa entre tres grans edificis i la rampa del baluard.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

353

Gràcies a un cadastre de l’any 1716 disposem d’una visió força completa de la situació de la ciutat de Girona, just després de la guerra de successió.2 La visió que ens ofereix és la d’una ciutat empobrida, molt afectada per la guerra i, també, la d’una ciutat que ha canviat molt poc des de l’època medieval, amb una estructura on predominen les classes no productives (clergat i privilegiats) i amb poca força de la burgesia i comerciants. Per la zona que ens ocupa i, en general pel barri del Mercadal, l’estudi ofereix dades interessants. Era un barri ocupat per treballadors i professionals artesans. El 1716 eren abundants les cases abandonades o derruïdes pels efectes de la guerra (se n’esmenten sis de derruïdes al carrer de Canaders). Moltes de les cases abandonades foren ocupades per les tropes felipistes, que acabaven d’ocupar la ciutat. Per altra banda la majoria de cases eren de planta baixa i pis, dos pisos com a molt i en general no superaven les cinc habitacions, una estructura que pràcticament era la mateixa des del moment de construcció de l’establiment que estudiem. Els elements que s’afegiran a la zona de l’antic carrer són reformes puntuals derivades dels canvis de necessitats. La construcció de la casa de la Misericòrdia va comportar la construcció d’una nova claveguera associada, feta amb parets de pedra i coberta de lloses que travessava en diagonal la plaça per connectar-se a la que ja hi havia de l’hospital. També la zona de la rampa del baluard va patir una reforma puntual, probablement lligada a les necessitats derivades dels setges. Entre el mur de la banda de migdia i la claveguera o desguàs del baluard es va construir una cisterna, amb paviment de morter i arrebossant els murs. La resta d’actuacions es produeixen al bloc d’edificis de la banda de llevant i són de caire molt puntual. Cal tenir present que els edificis ja estaven configurats en planta i aquesta es va mantenir pràcticament inalterable i les reformes es devien produir en alçat, amb modificacions d’envans o l’afegit de pisos superiors, però aquestes reformes no deixen una empremta clara des del punt de vista arqueològic ja que no afectaren els fonaments dels edificis i ni tan sols la seva planta baixa. Tot i això al llarg del segle XVIII es detecta una intensificació de l’ocupació. Així, el pati de llums que hi havia fins ara als àmbits 35 i 37 desapareix i l’espai és compartimentat i ocupat per petites estances. Un dels àmbits que patirà més canvis a partir del segle XVIII és l’àmbit 20. Al segle XVIII es compartimenta l’espai de migdia, construint una cambra parcialment soterrada (àmbit 20 A). Es tracta d’un espai rectangular, amb el paviment a una cota més baixa que a la resta de l’habitatge i a la qual s’accedeix per una petita rampa construïda a la banda de migdia. En el moment de l’excavació aquest espai estava farcit de runa provinent de l’enderroc de l’edifici. I es va poder apreciar com la coberta d’aquest espai havia estat una volta catalana, sense que es pugui especificar si aquesta era la coberta original del segle XVIII o fruit d’alguna reforma posterior. La part superior d’aquesta volta es devia situar gairebé a la mateixa cota que el nivell de circulació actual i la cambra resultant era molt baixa, i es devia emprar com a magatzem, o, més probablement, com a celler.

2. Boadas, J. Girona després de la guerra de successió. Girona,1986.

354

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

EL SEGLE XIX

Un dels cops més importants que afectaren a la ciutat de Girona varen ser els successius setges que va patir durant les guerres napoleòniques i que varen comportar la destrucció d’extenses àrees dels barris perifèrics de la ciutat. No n’és una excepció el carrer de Savaneres, situat a tocar de les muralles i un dels portals de la ciutat, i, per tant, en un dels seus punts més vulnerables, tot i l’existència del baluard de Santa Clara.

Figura. 7. Vista de diversos àmbits de la zona est on destaca la gran complexitat de la meitat nord (dreta) comparada amb la meitat sud (esquerra) Per tant, el segle XIX s’inicia per al barri, de forma similar a com ho va fer el segle XVIII, amb una destrucció important dels habitatges que fan necessari un procés important de reconstrucció. Aquest fet és sobretot evident a la zona de llevant del carrer, la zona més afectada per les destruccions. Les raons poden ser diverses. Per una banda el mateix sistema de funcionament de l’artilleria, que disparant amb paràbola a l’interior de la ciutat per evitar les muralles feia que resultés més afectat el sector més llunyà als murs que el més proper que quedava arrecerat per la pròpia muralla. Una altra raó pot ser l’existència del convent de Mínims, situat immediatament a l’est del nostre carrer i que en moments de conflictes bèl·lics era emprat com a allotjament de tropes pels defensors. Sigui quina sigui la causa el cert és que el sector de l’extrem oriental del carrer va ser remodelat de forma gairebé total, fins al punt que a excepció d’alguns dels murs

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

355

perimetrals, la resta d’estructures de la zona pertanyen al segle XIX, i han desaparegut de forma gairebé completa l’estratigrafia i estructura anterior. Així els àmbits 35, 37, 50, 51, 52 i 54 són essencialment creats i definits al segle XIX. En aquesta estructuració es pot apreciar com la zona nord de l’àmbit 35 (35 a i 35B) era un pati descobert, pavimentat parcialment amb còdols. A través d’aquest pati s’accedia a la casa situada a llevant (àmbit 50), amb un espai de recepció i a la banda sud de l’estança, una caixa d’escala per accedir als pisos superiors. La zona de migdia devia ser una zona de servei (àmbit 51), pavimentada amb un sòl mixt de rajols i rierencs, i en la qual se situaven diversos pous negres i dipòsits. Quelcom similar succeïa a la cambra situada a ponent (àmbit 52) on en el moment de l’excavació encara es conservava un dipòsit amb la coberta original de rajoles. Aquests dos espais possiblement acumulaven els pous negres de les diverses plantes de l’edifici. I és que en aquest moment es produeix o reforça un fenomen que potser ja s’havia iniciat a la centúria anterior: el creixement en alçada dels edificis i la seva compartimentació en apartaments. Aquest creixement en alçat es va produir d’una forma relativament desordenada i així, mentre a la planta baixa o les fonamentacions els edificis mantenen una aparença molt similar a les de segles anteriors, en alçat, la compartimentació canviava i no se seguien les alineacions dels habitatges originals. Aquest és un fenomen molt difícil de resseguir arqueològicament no solament perquè els canvis es produïen sobretot a l’alçada de les plantes superiors sinó perquè aquestes reformes afectaven envans i elements que un cop eliminats per una reforma posterior no deixaven cap rastre físic. Però en el subsòl es poden detectar altres reformes. Com hem dit la zona de llevant va quedar completament destruïda i fou reformada a principis del segle XIX. Això va afectar fins i tot la porxada que ocupava la façana oriental de l’edifici. Aquesta zona era ocupada per un porxo que no era altra cosa que la continuació de les voltes que encara es conserven a la zona occidental de la plaça Catalunya i probablement existien des de les primeres fases d’ocupació de l’indret. A l’excavació només se’n va excavar una superfície molt reduïda, però es va localitzar el pilar que devia ocupar l’angle nord d’aquest porxo. Aquest estava format per blocs de pedra quadrangulars perfectament escairats i al seu entorn encara es conservaven restes de la pavimentació que tenia el carrer als anys seixanta del segle XX, fet de llambordins i d’una claveguera de parets enlluïdes amb ciment i coberta de lloses quadrangulars de pedra. Aquests elements corresponen tots, inclòs el pilar, a la reforma del sector del segle XIX, i demostren un cop més que l’ensorrament d’aquesta part de l’edifici devia ser gairebé total.

EL MOMENT FINAL. LA CREACIÓ DEL CARRER POMPEU FABRA

A mitjan segle XX la realitat de la ciutat ha canviat completament amb relació a la que hi havia al segle XIII, moment en què es va edificar aquesta zona del barri del Mercadal. El que originalment era un barri perifèric, situat a un dels angles de la ciutat, s’ha convertit al segle XX en el centre mateix de la trama urbana. El centre de poder econòmic i també polític s’ha desplaçat de la vessant del turó a la zona baixa de la ciutat. Durant el segle XIX i, sobretot des del moment d’enderrocament de les muralles durant les primeres dècades del segle XX la ciutat experimentà un gran creixement en direcció sud i oest i l’antic terreny ocupat per les muralles del Mercadal esdevingué l’artèria de comunicació principal, que travessava de nord a sud la ciutat. S’obriren nous

356

LL. PALAHI, S. CALLAVÉ, M.J. LLOVERAS, J. MARGALL, A. PRADOS

carrers, com el de Joan Maragall que trencaven l’alineació tradicional de l’urbanisme del sector. La nova realitat de la ciutat comporta noves necessitats i una de les importants des del punt de vista urbanístic era i encara és avui dia, mantenir una bona via de comunicació entre la zona del barri vell i l’eixample de la ciutat. Quan aquesta problemàtica es va plantejar seriosament a mitjan segle XX es va veure que una de les solucions era crear aquesta via de comunicació a l’espai ocupat fins llavors pels carrers de Savaneres (que des de ja feia alguns segles era conegut com el del Pavo) i el de Canaders, dos carrerons estrets de poc menys de tres metres d’amplada totalment inadequats i insuficients per al trànsit rodat. Restaven dempeus entre ambdós carrerons tot un seguit de cases, antigues, algunes de les quals en mal estat de conservació. Però també hi havia la plaça de l’Hospital que s’havia convertit en un racó emblemàtic de la ciutat. Per tant es volia obrir una nova via conservant al mateix temps la plaça que hi havia. La decisió inicial va ser salomònica i polèmica, entre altres coses, perquè de fet no resolia el problema. Es plantejava enderrocar les cases existents, però al mateix temps construir un nou edifici que, situat a llevant de l’hospital i la casa de la Misericòrdia s’orientaria de nord a sud i tancaria la plaça substituint l’immoble enderrocat. Per solucionar el problema del trànsit es plantejava obrir una gran arcada al centre del nou edifici per a la circulació de vehicles i obrir a l’est una nova plaça, la de Pompeu Fabra. A la problemàtica urbanística s’hi va afegir la política ja que el nou edifici s’havia de destinar a seu dels col·legis professionals de la Falange. La polèmica va ser viva i intensa, i s’arribà a sabotejar l’acte de col·locació de la primera pedra. Finalment l’edifici no es va construir i tot l’espai que des del segle XIII fou urbanitzat com l’establiment del carrer de Savaneres, va ser ocupat per una àmplia via de comunicació entre l’eixample i la ciutat vella. Si bé l’edifici dels col·legis professionals no es va construir, sí que se’n varen iniciar les obres. I aquestes consistiren en la realització d’unes poderoses fonamentacions de formigó que aprofundien fins als quatre metres al subsòl. El resultat, la destrucció de qualsevol vestigi arqueològic a l’espai que hauria d’haver ocupat aquest immoble. Per tant, a finals de la dècada dels seixanta la totalitat de les cases del carrer de Savaneres foren enderrocades per obrir un nou eix viari. Però fins a aquells moments el carrer havia continuat existint, en franca decadència, ja que des de feia anys l’Ajuntament anava adquirint tots els pisos que podia de la zona per facilitar el procés d’enderrocament. Tot i això poques dècades abans del seu final encara són apreciables algunes reformes a l’interior dels habitatges. Es tracta sobretot d’elements puntuals, dipòsits i envans que no tenen una gran significació més enllà de demostrar que la vida continua, però caldria remarcar les reformes dins els àmbits 20A i 20C. El semisoterrani que s’havia construït dins l’àmbit 20A va veure’s ampliat amb la construcció d’un segon espai soterrani immediatament al nord (20C). Ambdós espais es comunicaven a través d’una petita porta. A més, la rampa d’accés al soterrani va ser modificada i es va tapiar la porta d’accés per aquesta banda, de tal manera que segurament l’accés es feia des d’aquests moments per la part superior. El fet que a la banda oriental del nou espai s’hi construís una mena de cuina de rajols, amb una petita xemeneia fa pensar fins i tot en alguna mena de refugi que, qui sap si es podria vincular a la Guerra Civil espanyola.

EL NUCLI URBÀ MEDIEVAL I MODERN DE GIRONA: SANTA CATERINA (EL GIRONÈS)

BIBLIOGRAFIA

357

ALBERCH, X.; BURCH, J. (ed.) (2002) Història del Gironès. Girona. BOADAS, J. (1986) Girona després de la guerra de successió. Girona. CANAL, J.; CANAL, E; NOLLA, J. M.; SAGRERA, J. (1995) “La ciutat de Girona a l’any 1535”. A: Història urbana de la ciutat de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 2. Girona. CANAL, J.; CANAL, E.; NOLLA, JM.; SAGRERA, J. (1998) “La ciutat de Girona en la primera meitat del segle XIV”. A: Història urbana de la ciutat de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 3. Girona. CANAL, J.; CANAL, E; .NOLLA, JM.; SAGRERA, J. (2000) “El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle XIV”. A: Història urbana de la ciutat de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 4. Girona. GUILLERÉ, CH.(1991) Girona medieval. L’etapa de l’apogeu, 1285-1360. Girona GUILLERÉ, CH. (1992). Girona medieval, crisi i desenvolupament 1360-1460. Girona GUILLERÉ, CH. (1994) Girona al s. XIV. Barcelona,1994. MARQUÈS, J. (1981) Indrets de Girona(III). Girona.