Tribuna_Arqueologia_07 by Direcció General del Patrimoni Cultural

2007

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Pรกgina 2

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 1

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Pรกgina 2

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 3

Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Barcelona 2008

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 4

© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Preimpressió i impressió: Gràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. - 2008 ISSN:

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 5

Sumari

La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà) Bernat Vila, Begoña Poza, Josep Marmi, Àngel Galobart i Oriol Oms Paleontologia i geologia del jaciment del Pleistocè inferior de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) David M. Alba, Josep Aurell, Joan Madurell, Manuel Gómez, Salvador Moyà-Solà i X. Berántegui Vallparadís, història dels primers homínids d’Europa Kenneth Martínez Molina i Joan Garcia Garriga La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al Plistocè superior i a l’Holocè Jorge Martínez-Moreno, Rafael Mora Torcal i Ignacio de la Torre El jaciment calcolític del Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental) Jordi Roig Buxó, David Molina Molina, Joan M. Coll Riera i Josep A. Molina Vallmitjana El jaciment protohistòric del Turó de la font de La Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC) David Asensio, Xabier Cela, Rafel Jornet, Dani López i Jordi Morer Els jaciments protohistòrics de Santa Madrona (Riba-roja) i Sebes (Flix), Ribera d’Ebre Carme Belarte, Jaume Noguera L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès): un nucli d’activitats econòmiques especialitzades del segle III aC a la Catalunya interior David Asensio, Ramon Cardona, Conxita Ferrer, Jordi Morer, Josep Pou, Jordi Choren i Noèlia Calduch

TRIBUNA2007-00

21/7/08

10:23

Página 6

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

Noves evidències de l’urbanisme romà i ibèric a l’àrea portuària de la ciutat: les intervencions al solar número 18 del carrer Jaume I de Tarragona Moisés Díaz García El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornès del Vallès, Vallès Oriental) i el seu entorn territorial Mònica Mercado, Esther Rodrigo, Marta Flórez, Josep Maria Palet i Josep Guitart Estudi d’impacte ambiental, prospecció i intervencions arqueològiques preventives en l’obra de la carretera eix del Llobregat C-16 de Navàs a Berga Pere Cascante i Pep Farguell Darreres intervencions al nucli històric de Granollers (intervencions 2005) Roberto González Jiménez, Mònica Mercado Pérez El castell de Montsoriu (Arbúcies – Sant Feliu de Buixalleu, Selva). Arqueologia i història d’un gran castell feudal Gemma Font, J.M. Llorens, Joaquim Mateu, Sandra Pujadas i Jordi Tura El convent del Carme de Valls (Alt Camp) Imma Teixell Navarro, Francesc Murillo Galimany Excavacions a la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa) María José Lloveras Chavero La muralla del segle XVI de la vila de Mataró (Maresme) Joan Giménez Blasco, Montserrat Freixa Vila i Joaquim García Roselló

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 7

La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà) BERNAT VILA,1,2 BEGOÑA POZA,2 JOSEP MARMI,1 ÀNGEL GALOBART1 I ORIOL OMS3

RESUM Aquest treball té com a objectiu descriure i sintetitzar els resultats de la recerca feta en el sinclinal de Vallcebre en el marc del Projecte de recerca del trànsit MesozoicCenozoic continental català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques durant el període 2002-2006. El conjunt de troballes que s’han fet han permès obtenir un registre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals. Entre el material fòssil de vertebrats destaquen les restes directes i indirectes d’arcosaures (dinosaures i cocodrils) i peixos. El registre paleobotànic disposa de noves restes de meso i macroflora (angiospermes i gimnospermes). La contextualització temporal i paleoambiental de les restes fòssils recuperades permet caracteritzar les associacions de vertebrats continentals de finals del Cretaci als Pirineus i l’evolució dels ambients fins al moment de l’extinció dels darrers dinosaures.

1. INTRODUCCIÓ Els Pirineus meridionals contenen un important registre fòssil de dinosaures i altres vertebrats mesozoics al llarg de cinc conques principals. Aquestes són, d’est a oest, el sinclinal de Vallcebre (Berguedà), l’àrea de Coll de Nargó (Alt Urgell), la conca de Tremp-Isona (Pallars Jussà), el sinclinal d’Àger-àrea de Fontllonga (Noguera), i l’àrea d’Areny (Ribagorça, Aragó). Malgrat la complementarietat de les successions estratigràfiques i del registre fòssil a les diferents conques, el coneixement estratigràfic, sedi1. Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Carrer Escola Industrial, 23, E-08201 Sabadell (Barcelona). 2. Consorci Ruta Minera, Carretera de Ribes, 20, E-08698 Cercs (Barcelona). 3. Dep. Geologia (Estratigrafia), Fac. de Ciències Universitat Autònoma de Barcelona E-08193 Bellaterra (Barcelona)

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 8

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

mentològic i paleontològic en cadascuna ha estat molt desigual. A diferència d’altres àrees pirinenques com la conca de Tremp, on les prospeccions paleontològiques es van iniciar molt aviat, àrees com el sinclinal de Vallcebre no han rebut fins ben recentment una atenció per part dels especialistes. Des de l’any 2002, l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i la Universitat Autònoma de Barcelona coordinen juntament amb altres centres universitaris i museístics d’arreu de Catalunya, el Projecte de recerca del trànsit Mesozoic-Cenozoic continental català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques. A l’àrea del Berguedà la recerca s’ha desenvolupat en el marc d’una estreta col·laboració amb el Consorci Ruta Minera, ens local que gestiona els jaciments de Fumanya, i ha permès d’obtenir un important volum de noves dades de gran interès paleontològic i estratigràfic, principalment. Aquest article té com a objectiu descriure i sintetitzar els resultats dels treballs fets en el marc del projecte esmentat durant el període 2002-2006.

2. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CONTEXT GEOLÒGIC El sinclinal de Vallcebre inclou part dels termes municipals de Fígols, Cercs, Saldes, Vallcebre i Guardiola de Berguedà, a la comarca del Berguedà (província de Barcelona), a uns 20 quilòmetres al nord de Berga als Pirineus Orientals (Fig. 1a). A grans trets l’àrea està situada al nord-oest de la comarca, vorejant en gran part la serra d’Ensija, a l’oest del riu Llobregat i amb el riu Saldes com a límit septentrional. Bona part de la zona d’estudi es troba situada en els afloraments d’antigues explotacions de carbó a cel obert, finalitzades a les darreries dels anys vuitanta. Seguint de sud a nord el vessant est de la serra d’Ensija els principals jaciments amb icnites de dinosaure, objecte d’una de les parts destacades dels treballs, es distribueixen contínuament passant a través de l’anomenat coll de Fumanya (Fígols) fins a arribar gairebé al coll de Pradell (Vallcebre). S’accedeix al conjunt de l’àrea paleontològica a través de les carreteres BV-4025 i BV-400, que surten de la principal C-16. Des d’un punt de vista geològic, el sinclinal de Vallcebre es troba en la que es pot considerar com la prolongació més oriental de l’anomenada Unitat Sud-pirinenca Central que correspon, en sentit geogràfic, als Prepirineus. Aquesta unitat està composta pels mantells superiors dels Pirineus meridionals que, a l’àrea del Berguedà, estan constituïts per làmines d’encavalcament (els mantells superior i inferior del Pedraforca), que al seu torn s’encavalquen sobre la seva unitat al·lòctona inferior, el mantell del Cadí. Aquestes làmines van patir la seva major intensitat de deformació durant el Paleogen, època en què es van produir els seus emplaçaments (Vergés, 1992). Al nucli del sinclinal s’hi troben els materials continentals de la Formació Tremp (Mey et al., 1968), també clàssicament coneguda com a fàcies garumniana. Aquests materials han estat l’element central en les principals recerques estratigràfiques i paleontològiques a la zona. Aquesta formació, juntament amb la Formació Areny (present en altres conques pirinenques), registra la regressió marina que va tenir lloc a finals del Cretaci superior als Pirineus i al conjunt de l’àrea sud-europea. Ambdues unitats han lliurat durant dècades un registre molt destacat d’ossos, petjades i ous de diversos vertebrats continentals en tot el Pirineu sud-central (Casanovas et al., 1987; LópezMartínez et al., 2001). A la zona d’estudi la Formació Tremp està composta bàsicament per lutites grises i versicolors, carbons, margues, calcàries i nivells de sorrenques.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 9

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

Figura 1. Situació geogràfica, visió panoràmica (esquerra i a baix), i successió estratigràfica de la Formació Tremp (dreta) al sinclinal de Vallcebre. Fotografia: cortesia del Consorci Ruta Minera (Fotografia Luigi Berga).

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 10

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Aquests materials han estat dividits en unitats litoestratigràfiques que presenten una edat tant cretàcica com terciària (Oms et al., 2003). Les unitats continentals i de transició cretàciques són Calcàries margoses o ciments, Calcàries inferiors amb carbons, Lutites amb carbons, Lutites amb oncòlits, Lutites roges inferiors i Gresos amb rèptils. Per damunt, la unitat Calcària de Vallcebre presenta ja una edat terciària (Fig. 1b). El conjunt d’unitats corresponen als trams de Garumnià gris i Garumnià roig inferior de Rosell et al., (2001) i representen la part final del cicle regressiu del Cretaci superior als Pirineus. D’altra banda els recents estudis magnetostratigràfics han permès correlacionar la successió de Vallcebre amb l’escala estàndard de polaritats magnètiques i establir una edat de Maastrichtià per als materials de la Formació Tremp (Oms et al., 2007a).

3. ANTECEDENTS DE RECERCA Les primeres cites i descripcions de material fòssil del sinclinal de Vallcebre són de finals del segle XIX i mitjan segle XX (Vidal, 1871, 1874; Talens, 1955) i corresponen a fòssils d’invertebrats. No és fins a finals dels anys seixanta que es té constància de la presència de fòssils de vertebrats, concretament fragments d’ossos i ous de dinosaures (Aepler, 1967). Posteriorment diversos autors catalans i francesos descriurien vàries espècies de caròfits, ostràcodes, palinomorfs, gasteròpodes i traces d’artròpodes (Feist i Colombo, 1983; Masriera i Ullastre, 1983; Ullastre i Masriera, 1983; Médus et al., 1988; Mayoral i Calzada, 1998). Als anys vuitanta i inicis del 2000 es publiquen noves cites de fragments de closques, ous i fragments d’ossos (Ullastre i Masriera, 1983; Médus et al., 1988; Peitz, 2000; Galobart et al., 2002) i es dóna a conèixer la localitat icnològica de Fumanya (Viladrich, 1986). Aquesta darrera localitat ha centrat bona part de l’interès científic de diversos grups de recerca (Le Loeuff i Martínez, 1997; Schulp i Brokx, 1999; Vila et al., 2005a) que han permès aprofundir en el coneixement de centenars de petjades i rastres fòssils d’un dels jaciments icnològics més importants d’Europa (Lockley i Meyer, 2000). Paral·lelament, la ràpida i severa degradació observada en la superfície vertical que conté les icnites (Vila et al., 2006a) ha estat motiu de diversos estudis de conservació (Álvarez et al., 2005; Badia et al., 2005; Gamarra, 2005). Altres troballes fetes en els darrers anys a la zona fruit de les investigacions que es detallen en aquest treball fan referència a ous, petjades i ossos de diversos vertebrats (vegeu Vila et al., 2006b).

4. TREBALLS REALITZATS I METODOLOGIA (PERÍODE 2002-2006) 4.1 Prospecció paleontològica sistemàtica Entre els anys 2003 i 2004 es va dur a terme una prospecció paleontològica inicial de forma sistemàtica. Atesa l’escassetat de treballs fets a la zona en aquest sentit es va creure oportú iniciar una primera prospecció sobre el terreny que permetés, entre altres objectius, la identificació de localitats susceptibles de lliurar nou material fòssil en excavacions programades. Entre els mesos d’octubre i inicis de desembre de 2003 es van prospectar principalment les àrees de Fígols i Vallcebre, els primers afloraments

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 11

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

prospectats de les quals foren aquells que es trobaven propers a les superfícies amb icnites de Fumanya (afloraments dels cels oberts de Fumanya Sud, Pedra Ronyosa, Fumanya Nord, Mina Esquirol i Mina Tumí). Així es van inventariar, per exemple, les restes de macroflora fòssil de les parets verticals de Fumanya. L’any següent, durant els mesos d’agost a novembre de 2004 es van continuar les prospeccions als termes municipals de Fígols (Peguera), Vallcebre (Quijoles i Terrers) però també al terme municipal de Saldes. Els treballs de prospecció van consistir en la localització amb coordenades UTM i sobre mapes 1:5.000, dels punts d’interès que podien aparèixer. De cada nou punt o troballa se’n van prendre les dades de situació geogràfica i geològica i les principals característiques d’interès que aquest presentava. Tenint en compte l’aflorament dels materials susceptibles de contenir restes fòssils es van fer prospeccions allà on aquests afloraven d’una manera òptima (torrents, barrancs, antigues zones d’explotació, etc.). 4.2 Mostreig, rentatge i triatge de sediments Durant el 2004 es van dur a terme els treballs de mostreig, rentatge i triatge de sediments a l’àrea de Vallcebre, amb la qual cosa s’iniciaven els estudis de micropaleontologia de vertebrats a la zona. La micropaleontologia és la ciència que estudia els microfòssils. Els microfòssils, són aquells fòssils l’estudi dels quals es basa en l’ús de microscopi a causa de les seves dimensions. Actualment es considera A. D. d’Orbigny (1802 – 1857) com el fundador d’aquesta disciplina paleontològica. La vessant aplicada de la micropaleontologia va començar l’any 1877, quan es va determinar l’edat d’una successió d’estrats en un sondeig d’Àustria gràcies als foraminífers. Des de llavors ha esdevingut una eina molt important en la recerca geològica i paleontològica. Els microfòssils engloben una gran varietat d’entitats biològiques; per una banda hi ha microorganimes com per exemple foraminífers o ostracodes, o vegetals, per exemple el pol·len, però també són microfòssils les parts o fragments molt petits d’organismes vertebrats, com per exemple dents, ossos o altres. La metodologia emprada en l’obtenció de microfòssils es divideix en tres fases de treball (Fig. 2); la primera és la prospecció i el mostreig que es desenvolupa en el camp, la segona és la fase de rentatge o dissolució, que, segons la quantitat de mostra, es pot fer al camp o al laboratori, i l’última fase és el triatge o separació dels microfòssils.

Figura 2. Treballs de recol·lecció de sediment al camp (A) i les cubetes que contenen el sediment abans de ser rentat (B). Al fons es pot veure la taula garbelladora. El triatge del concentrat es fa amb una lupa binolucar al laboratori (C; cortesia de Cheyenn Rotgers).

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 12

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

En la primera fase d’aquest estudi es varen mostrejar aquells nivells que havien estat seleccionats en els treballs de prospecció previs. Es van escollir nivells amb litologies argiloses perquè és un material apte per ser rentat. Les mostres del mostreig inicial, provinents d’un total de nou nivells estratigràfics, varen ser analitzades i es va valorar la facilitat del sediment per rentar-se i el seu contingut en micròfossils. Finalment se seleccionaren tres nivells per dur a terme la recerca de microfòssils i se’n varen recol·lectar uns 100 sacs, aproximadament van ser 2.000 quilos de sediment per nivell seleccionat. En anys posteriors s’amplià l’estudi micropaleontològic als jaciments paleontològics de l’àrea del sinclinal de Vallcebre i la recol·lecció del material es féu simultàniament a l’execució de la intervenció paleontològica en els jaciments de macrovertebrats. El tractament posterior de les mostres al laboratori permeté recuperar els fòssils de microvertebrats, que per la seva mida microscòpica, no era possible distingir a ull nu al jaciment. Es mostrejaren sediments dels jaciments de fòssils de dinosaure de Peguera-1 i de la Font del Bullidor, i es processà un volum de 6.500 quilos de sediment. L’objectiu de la fase de rentatge és desfer el sediment i aconseguir separar el microfòssil de la fracció argilosa que conforma el sediment. El rentatge comença amb l’estesa del sediment sobre plàstics. Un cop està sec, el sediment s’aboca dins de cubetes que s’omplen d’aigua per desfer el sediment. Finalment s’aboca el fang de les cubetes sobre les taules garbelladores. Aquest sistema, ideat pel paleontòleg holandès M. Freudenthal, està format per tres taules disposades esglaonadament, en el fons de les quals hi ha una malla metàl·lica de llum decreixent: la primera taula de 2,5 mil·límetres, la segona de 0,7 mil·límetres i la tercera de 0,5 mil·límetres. D’aquesta manera s’aconsegueix que cada taula-garbell atrapi una fracció de material siliciclàstic. El material que queda atrapat a cada taula és el que s’anomena concentrat. Una vegada el concentrat està sec es posa dins sacs i s’envia al laboratori. L’última etapa del procés és el triatge. Aquest es fa en el laboratori, i consisteix a seleccionar les restes micropaleontològiques que pugui contenir el concentrat dels grans minerals. La fracció grollera es tria a ull, mentre que en el triatge de la fracció mitjana i fina s’utilitza la lupa binocular. Cada nivell es tria per separat per evitar possibles contaminacions. Els fòssils recuperats es guarden en capses prèviament siglades i seran identificats i estudiats per l’equip de paleontòlegs. 4.3 Excavacions Com a resultat dels treballs de prospecció es van identificar aproximadament uns 20 punts o localitats amb restes fòssils. Entre les noves localitats destaquen els jaciments del Torrent de l’Esdavella, Peguera-1, la Font del Bullidor (A-FIG05), els Terrers, les Quijoles, els Cingles del Boixader, Fumanya Sud, Coll de Jou, etc. En aquestes localitats s’hi van identificar tant restes directes (ossos i dents) com indirectes (petjades i ous). Entre els anys 2004 i 2006 es van dur a terme un total de deu excavacions paleontològiques en quatre d’aquestes localitats, concretament als jaciments de Fumanya Sud, Peguera-1 i la Font del Bullidor (Fígols), i el Torrent de l’Esdavella (Vallcebre). Durant les intervencions es van fer, a grans trets, els treballs següents: a) neteja i habilitació del jaciment; b) excavació de les restes fòssils; c) documentació de

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 13

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

les restes fòssils i d) protecció del jaciment. Cada jaciment presentà unes característiques estructurals, geològiques i logístiques peculiars, fet que va provocar que en cada cas els treballs d’excavació (delimitació, consolidació i extracció dels fòssils) i de documentació (presa de les dades de posició dels fòssils quan són descoberts en el jaciment, la seva cartografia i fotografia) seguissin una metodologia particular. El procediment usat per coordenar les peces fòssils al jaciment de Fumanya Sud començà amb la col·locació d’una quadrícula, usant una brúixola per marcar l’orientació dels eixos de referència. També es féu una documentació fotogràfica de cadascun dels fòssils amb una escala gràfica i l’orientació, així com una planimetria del jaciment. Es va obtenir una representació gràfica de tots els fòssils recuperats durant la intervenció que permeté disposar d’una informació conjunta de com estaven situats en l’estrat i estudiar-ne, quan esqueia, aspectes tafonòmics. En el cas del jaciment de Peguera-1, des de la tercera campanya, per cartografiar els elements fòssils s’utilitza un sistema de referenciació en tres dimensions mitjançant una Estació Total Trimble 5000. Les mesures obtingudes (en coordenades X, Y i Z) s’enregistren amb la corresponent sigla de la peça de manera que es poden donar múltiples punts de referència per a cada fòssil. Finalment les excavacions fetes al jaciment de la Font del Bullidor es van centrar en ous i postes de dinosaures, elements amb una certa complexitat d’extracció i documentació. A l’hora de documentar aquests fòssils es van utilitzar quadrícules de referència d’1x1, referenciades perpendicularment a un transsecte de direcció coneguda i es van prendre mesures de les profunditats relatives a què es trobaven els ous, amb l’ajuda d’un teodolit. També es van coordenar les postes mitjançant l’Estació Total Trimble 5000. 4.4 Documentació gràfica Durant els anys 2002, 2003 i 2004 es van fer diverses campanyes de documentació gràfica als jaciments amb icnites de Fumanya. Els punts d’estudi foren les superfícies verticals amb petjades i rastres de Fumanya Sud, Mina Esquirol, Mina Tumí i Fumanya Nord. La principal motivació dels treballs fou l’obtenció de noves dades icnològiques. Al jaciment de Fumanya Sud es van fer diversos treballs de cartografia. A finals del 2002 es va dur a terme una primera cartografia, utilitzant mètodes tradicionals. La presa de dades de camp va consistir en el muntatge d’una quadrícula al llarg de la superfície vertical. El primer pas fou establir un espaiat regular al marge superior de la paret i fixar uns punts fixos des d’on es llençaren les cordes que constituïren la quadrícula. Cada punt estava situat en un espaiat regular de 5 metres. Seguidament es van prendre fotografies, intentant sempre aconseguir el major enquadrament amb la millor resolució. Per minimitzar les deformacions es prengueren les fotografies des d’un punt situat tan perpendicular a la paret com fos possible. La fase de processament de les dades va consistir a construir una quadrícula ortogonal d’espaiat conegut (5 metres) on se situaven cadascuna de les fotografies. A continuació es van dibuixar les quadrícules formades amb les cordes sobre la superfície i es va tractar cada quadrícula de 5x5 com una sola entitat gràfica. Es van cartografiar les fractures i les icnites i es van agrupar tots aquests elements inclosos dins una unitat de quadrícula de 5x5. Finalment es van encaixar aquests elements dins la quadrícula ortogonal de referència.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 14

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Figura 3. Treballs d’escaneig làser de les superfícies amb icnites de Fumanya mitjançant la tecnologia LiDAR (A). Exemple d’un model digital del terreny (DTM) creat per un dels afloraments (B).

En el cas del jaciment de Mina Tumí es van obtenir cartografies dels principals rastres i es van determinar de forma quantitativa i qualitativa les característiques de les petjades i els rastres. Es van mesurar, dibuixar i mesurar cadascuna de les petjades. Per a la presa de mesures directes es va necessitar un equip d’escalada. Al jaciment de Mina Esquirol, a causa de l’extrema verticalitat de l’aflorament (70º) no es van poder situar quadrícules de referència sobre la superfície amb icnites. Finalment es va preveure una documentació gràfica al jaciment de Fumanya Nord a l’abril de 2005. El procés utilitzat fou, en part, similar al que es va utilitzar per a la documentació de Fumanya Sud: clavada d’estaques i construcció d’un quadriculat virtual al llarg de la paret. Seguidament un globus aerostàtic amb la càmera fotogràfica incorporada es va anar traslladant al llarg de la paret per tal de fer les fotografies. Els resultats obtinguts amb les fotografies no van ser, però, satisfactoris. La dificultat de situar el globus en una posició paral·lela a la paret en cadascuna de les fotografies va fer que la majoria de les fotografies finals no fossin posteriorment utilitzables per a la cartografia. Davant les dificultats d’accés en tots aquests primers treballs cartogràfics, a finals de 2005 es van fer les cartografies que, fins al moment, han estat més resolutives i precises al conjunt dels jaciments de Fumanya. En col·laboració amb la School of Earth, Atmospheric and Environmental Science de la Universitat de Manchester es va utilitzar el sistema LiDAR (Light Detection And Range) per escanejar el conjunt dels quatre afloraments de Fumanya. El sistema LiDAR, que ha estat usat en altres múltiples camps (per exemple, enginyeria, prospecció) s’utilitzà per poder obtenir i així examinar el model digital del terreny (digital terrain model, DTM) i la superfície a una resolució prou alta per resoldre elements particulars (Fig. 3). Des del model digital del terreny creat es poden prendre mesures quantitatives sobre les petjades i rastres (treball en curs). Els avantatges d’aquest mètode són la precisió, resolució i l’elevada velocitat de recol·lecció de dades —

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 15

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

el LiDAR pot escanejar fins a 10.000 punts de dades per segon, on cada punt té una informació de posició X,Y i Z, una intensitat de reflexió i color que són aportats per una càmera digital d’alta resolució que aporta, per tant, una fotografia tridimensional— amb un rang de 800 metres, 80 graus de rang d’escaneig vertical i 360 graus d’horitzontal, que el fan un sistema ideal per a grans jaciments amb icnites com el de Fumanya (Bates et al., 2008). A més, els conjunts de dades una vegada recollits poden ser incorporats en posteriors bases de dades com a informació que no correspon a l’objectiu original del projecte. En el cas de Fumanya, on la degradació de les icnites és molt acusada, el registre de les dades obtingudes amb un elevat grau de cobertura permet buscar a posteriori caràcters que inicialment s’haguessin pogut perdre al camp. Més enllà de l’interès científic i conservacional de l’ús de la tecnologia LIDAR, les analogies d’afloraments virtuals poden ser construïdes per a finalitats d’ensenyament/aprenentatge en centres de visualització-interpretació. Així doncs, l’obtenció d’un arxiu tridimensional del jaciment de Fumanya representa un important avenç per a la geoconservació virtual del patrimoni.

5. RESULTATS El conjunt de troballes i descobriments fets en els darrers anys al sinclinal de Vallcebre han permès obtenir un registre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals. Bona part del material segueix encara en fase d’estudi, però la seva posició estratigràfica dins la successió temporal i estratigràfica de la Formació Tremp indica una riquesa fossilífera important (Oms et al., 2007b). El tram basal d’aquesta formació, format per prop de 250 metres de margocalcàries blavoses (nivell dels ciments), calcàries amb algues carofícies i carbons de tipus lignit, lutites blavoses-marrons, nivells d’oncòlits i nivells ocasionals de sorrenques canaliformes i paleosols (vegeu detalls a Oms et al., 2007a) concentra l’abundància més gran de fòssils de caròfits, macrovegetals, invertebrats i vertebrats. Al nivell dels ciments Babinot et al. (1983) i Feist i Colombo (1983) van identificar ostracodes i la recerca feta en els darrers anys ha permès identificar-hi fòssils d’angiospermes i impressions de grans troncs. Al sostre d’aquesta unitat s’hi conserven les abundants i conegudes icnites de Fumanya (Le Loeuff i Martínez, 1997; Schulp i Brokx, 1999), alguns rastres dels quals han estat estudiats en els darrers anys (Vila et al., 2005a). També s’hi han localitzat restes de tortugues i rajades. Per sobre, la unitat Calcàries amb carbons conté bivalves, gasteròpodes (Vidal, 1871 i 1874; Calzada i Urquiola, 1994) i caròfits (Feist i Colombo, 1983). A les unitats Lutites amb carbons i Lutites amb oncòlits s’hi han identificat traces d’invertebrats (Mayoral i Calzada, 1998), i els treballs de prospecció fets des de 2002 han identificat noves icnites, ossos, dents, fragments de closques, ous i postes de dinosaures (sauròpodes, teròpodes i hadrosaures) i altres vertebrats. El segon tram de la successió cretàcica està compost essencialment per lutites amb alguns nivells de sorrenques (unitat Lutites roges inferiors) i s’hi han identificat caròfits, espores de pteridòfits, pol·len de gimnospermes i angiospermes (Médus et al., 1988) i petits gasteròpodes (Babinot et al., 1983). Als cossos sorrencs de la unitat Sorrenca amb rèptils s’hi havien descrit fragments d’ossos d’hadrosaures (Pereda-Suberbiola et al., 2003) i closques d’ous de dinosaure (Médus et al., 1988), registre que s’ha vist complementat per les recents troballes de diverses localitats amb icnites (Vila et al., 2005b). La unitat Calcària de Vallcebre i les suprajacents són d’edat terciària i no s’hi han identificat restes de dinosaures.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 16

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

Tot seguit es descriuen breument algunes de les localitats intervingudes (en treballs de documentació, mostreig i excavació) i el registre fòssil de vertebrats recuperat i finalment es presenta una síntesi del registre paleobotànic, incorporant les dades obtingudes en les darreres investigacions. 5.1 Peguera-1 Durant els treballs de prospecció paleontològica duts a terme a la tardor de 2003 a la zona de l’Alt Berguedà es va poder localitzar el punt fossilífer de Peguera-1. La presència de fragments d’ossos de vertebrats a la superfície del jaciment va motivar la necessitat de protegir els possibles fòssils que hi poguessin aparèixer i documentar-ne de nous. Aquests indicis van impulsar l’equip d’investigadors format per paleontòlegs del Consorci Ruta Minera i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a fer la primera intervenció paleontològica al jaciment de Peguera-1. La primera campanya es va desenvolupar durant el mes de maig de l’any 2004 i va permetre constatar la presència d’una acumulació d’ossos fòssils de dinosaure. Les restes recuperades al jaciment van impulsar-hi la recerca i des de llavors s’hi han executat un total de quatre campanyes d’excavacions. El jaciment de Peguera-1 es localitza als materials de la Formació Tremp. Estratigràficament el jaciment se situa en el tram inferior de la unitat Lutites amb oncòlits i essencialment hi afloren lutites roges i ocres amb sorrenques al sostre, evidenciant probablement la sedimentació d’un antic paleocanal, amb l’establiment d’un paleosòl posterior. El jaciment té una edat de Maastrichtià mitjà (Cretaci superior). Els treballs paleontològics desenvolupats en el jaciment han permès recuperar un total de 160 fòssils, pertanyents a tres tàxons principals d’arcosaures: material postcranial de sauròpodes, dents de teròpodes i dents de cocodrils; així com fragments de closques d’ous de dinosaure. Entre les restes de sauròpodes destaquen els ossos de les extremitats, principalment dos húmers (dret i esquerre) (Fig. 4) i dos fèmurs. Malgrat que la majoria de les peces no conserven les epífisis, les dimensions de les diàfisis permeten estimar una longitud total de 160 centímetres i 120 centímetres per al fèmur i l’húmer, respectivament. Aquestes estimacions corresponen a un animal de talla grossa, en consonància amb les estimacions (una altura de la cintura pèlvica d’entre 260 i 280 centímetres) fetes a partir de les petjades de Fumanya. D’un gran interès són les dents de dinosaures del grup dels teròpodes ja que es tracta d’un tipus de restes molt escasses en el registre fòssil del Cretaci superior dels Pirineus. Les més de trenta dents de dinosaures recuperades a Peguera-1 presenten una morfologia molt característica. En general presenten unes corones amb unes dimensions de 10 a 14 mil·límetres i una forma corbada distalment. S’hi observen petits denticles en ambdues carenes tot i que algunes només en presenten a la carena distal (Fig. 4b). Aquesta dentició és típica de petits dinosaures carnívors del grup dels dromeosàurids (Vila et al., 2007). Finalment el jaciment també ha lliurat nombroses dents de cocodrils així com fragments de closques d’ou de dinosaure del gènere Megaloolithus siruguei VIANEY-LIAUD.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 17

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

Figura 4. Material fòssil recuperat al jaciment de Peguera-1. Húmer de sauròpode (A) i detall (SEM) dels denticles d’una de les dents de teròpode (B).

5.2 Fumanya Sud El punt fossilífer de Fumanya Sud (B-FUM017) fou descobert durant els mesos d’agost a novembre de 2004. En el moment de la seva descoberta el punt mostrava la presència de restes fòssils de vertebrats que afloraven parcialment i es trobaven en perill de degradació immediata. Per aquest motiu es va sol·licitar una intervenció d’urgència que es va dur a terme durant els dies 18 a 21 d’octubre del mateix any. Des de llavors s’han fet dues intervencions més en els anys 2005 i 2006. Estratigràficament el punt fossilífer B-FUM017 intervingut a la localitat de Fumanya Sud pertany a la unitat de les Lutites amb carbons (Oms et al., 2007b). Aquesta unitat enregistra un paleoambient de deposició diversificat, incloent torberes, dipòsits de gra fi amb influència fluvial i fangs de caròfits. En conjunt s’han recuperat un total de fins a 60 peces que inclouen predominantment elements postcranials (vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, ílion, falanges, metàpodes, ossos de les extremitats, costelles) i nombroses dents i part de material cranial (frontal i part de la mandíbula). Una primera aproximació al material recuperat, que ha aparegut associat, ha permès identificar preliminarment un tàxon del grup dels cocodrílids. La presència d’aquest tàxon era fins ara desconeguda tant en el jaciment de Fumanya Sud com a la unitat Lutites amb carbons. El registre fòssil de cocodrílids del final del Cretaci al sud d’Europa és més aviat escàs i és per això que la descoberta de les restes de Fumanya Sud permeten constatar l’important potencial paleontològic que presenta la localitat, on ja era coneguda la presència de petjades i ous de titanosaure i restes de macrovegetals. D’altra banda, el mostreig i posterior triatge d’un dels nivells de la base de la unitat Lutites amb carbons a Fumanya Sud han servit per avaluar la riquesa en altres res-

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 18

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

tes de vertebrats. Així s’han pogut identificar fins a tres morfologies dentals diferents de peixos del grup osteichthyes i cocodrílids. Per a l’estudi de certs vertebrats les dents són elements que presenten caràcters morfològics útils per a la determinació taxonòmica, entre rèptils, peixos i amfibis, les dents presenten característiques similars. Normalment són formes còniques, amb una sola cúspide, i en general són formes senzilles. En el cas de les restes fòssils de peixos la seva importància rau en la informació paleoecològica que se’n pot extreure. La composició química i la concentració d’elements traça que conté l’esmalt de les dents està directament relacionada amb les condicions climàtiques que hi havia quan va viure l’animal. Gràcies al desenvolupament de les tècniques d’anàlisi químiques s’ha iniciat una nova línia de recerca, que permetrà analitzar aquestes dents i poder arribar a inferir certes condicions climàtiques que hi va haver durant el Cretaci superior. 5.3 La Font del Bullidor El jaciment de la Font del Bullidor (punt A-FIG05) se situa a l’oest del poble de Fígols, just al nord de l’antiga zona d’explotació de lignits d’aquesta població, proper al paratge de la Font del Bullidor. L’accés al jaciment es troba en una pista que descendeix des del punt quilomètric número 9 de la carretera BV-4025 de Fígols a Fumanya. Estratigràficament el jaciment de la Font del Bullidor s’inclou dins la unitat Lutites amb carbons que en la seva secció local conté nivells de sorres de gra fi de color taronja disposades en un cos de morfologia sigmoïdal que passen lateralment i cap al sostre a sorres de gra molt fi, amb forta bioturbació i amb estructures de motling. Les sorres fines taronges presenten fragments de closques en el seu interior i nòduls de caliche. Per damunt s’hi troben unes fàcies de lutites de color grisós que cap al seu terç superior i progressivament s’enfosqueixen per donar pas a un extens i continu nivell de carbó de tipus lignit. El nivell de lutites grises conté ocasionals marques de bioturbació per arrels i una destacada presència de restes vegetals de pocs centímetres (<4-5 centímetres) de grandària. L’estudi de la localitat de la Font del Bullidor ha permès documentar tant els seus aspectes tafonòmics i sedimentològics com la geometria tridimensional de les postes amb ous. En concret s’han identificat vuit punts amb acumulacions de fragments de closques i/o ous formant postes en una superfície de prop de 300 m2. Els ous, de forma subesfèrica i una mida d’uns 20 centímetres de diàmetre tenen una closca del tipus megaloolithid (Megaloolithus siruguei, Bravo et al., 2005) i es presenten agrupats en acumulacions que van de 2 a 16 ous (Fig. 5a). La geometria de les postes s’ha pogut interpretar gràcies a la documentació de la relació estructural entre la capa que contenia els ous (i el seu cabussament) i els plans de cartografia tradicionals, a més d’una coordenació de cadascun dels ous en un espai de tres dimensions (Fig. 5b). El processament de les dades i la posterior modelització dels ous que conformen les postes indica que la disposició espacial dels ous dins de la posta descriu una geometria de clot de poca profunditat que, en secció, presenta una forma de bol (vegeu-ne detalls a Vila, 2007).

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 19

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

Figura 5. Ous de dinosaure recuperats al jaciment de la Font del Bullidor; escala: 10 cm (A). Aspecte de la modelització tridimensional d’una de les postes en referència al pla de capa (en negre) (B).

5.4 Superfícies amb icnites (Fumanya Sud, Mina Esquirol, Fumanya Nord i Mina Tumí) Malgrat que l’obtenció complerta de les dades icnològiques a partir dels escàners tridimensionals (metodologia LiDAR) augmenta considerablement la resolució dels treballs, les cartografies fetes amb anterioritat al 2005 permeten esbossar algunes consideracions. Així, al jaciment de Mina Tumí s’hi han distingit, cartografiat i mesurat un total de 3 rastres constituïts per icnites de peus i mans, amb una longitud aproximada d’uns 15-20 metres. Al jaciment de Mina Esquirol s’hi ha mesurat i cartografiat un total de quatre rastres i s’han identificat nombroses petjades aïllades de dinosaure. Tres dels quatre rastres es troben situats al mateix nivell estratigràfic mentre que el rastre 4 es troba estratigràficament per sobre. Dos dels rastres estan formats per icnites únicament de mans. En ambdós jaciments la morfologia de les icnites és similar a altres morfologies observades en jaciments propers (ex. Fumanya Sud). Les icnites dels peus presenten una mida propera als 60 centímetres amb una forma pseudotriangular mentre que les de les mans tenen una mida menor, de fins a 20-25 centímetres i en forma arquejada de mitja lluna. L’atribució dels rastres descrits a Mina Tumí i Mina Esquirol al grup dels sauròpodes titanosaures es fa partint dels caràcters següents: 1) amplada interna notable (característica en aquest grup de sauròpodes), 2) rotació negativa de les icnites, 3) heteropòdia marcada, 4) context biostratigràfic general del grup, 5) troballes prèvies a la zona. El processament de les dades obtingudes a partir dels escanejats tridimensionals d’alta resolució ha de permetre caracteritzar molt exhaustivament i amb gran detall cadascun dels rastres del conjunt dels quatre afloraments de Fumanya i descriure la morfologia de les icnites en 3D (treball en curs).

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 20

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

5.5 Registre paleobotànic La continuïtat en el registre estratigràfic del sinclinal de Vallcebre permet detectar possibles canvis paleoambientals i de biodiversitat al llarg dels darrers cinc milions d’anys del Mesozoic i dels primers del Paleogen. En aquest sentit el registre paleobotànic pot aportar dades rellevants per reconstruir l’evolució de les comunitats vives del passat i inferir la climatologia al llarg d’aquest lapse de temps geològic. Tradicionalment els treballs paleobotànics han estat escassos al sinclinal de Vallcebre i limitats a l’estudi de restes de caròfits, espores i pol·len amb l’objectiu de caracteritzar biostratigràficament el límit Cretaci-Terciari (K/T). Els caròfits es van estudiar al llarg de tota la successió, des de la base del Maastrichtià fins al Thanetià superior (Feist i Colombo, 1983), mentre que els mostrejos d’espores i pol·len es van fer en els nivells del Garumnià roig inferior (Maastrichtià superior) i superior (Paleocè) (Médus et al., 1988). Tots els gèneres de caròfits (ordre Charales) identificats (Dughiella, Harrisichara, Maedleriella, Microchara, Nitellopsis, Peckichara, Platychara i Sphaerochara) pertanyen a la família Characeae, excepte Heptorella (=Septorella), que està inclosa dins Clavatoraceae, i Feistiella que pertany a Porocharaceae (Taula 1). La distribució de les flores de caròfits en el límit K/T del nord-est de la península Ibèrica és afí a les del sud de França i del Paleocè de Bèlgica i de la conca parisenca (Feist i Colombo, 1983). La diversitat de gèneres i espècies, però, mostra certes diferències entre el sinclinal de Vallcebre i la successió de l’àrea de Tremp (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo, 1983). De les 34 espècies descrites en aquests treballs, 9 coincideixen en ambdues conques. Les diferències es maximitzen a les unitats corresponents al Cretaci, essent en aquest cas la diversitat de caròfits clarament inferior a la conca de Fígols-Vallcebre, on hi són absents els gèneres Amblyochara, Peckisphaera, Platychara, Feistiella i Pseudoharrisichara, a més d’algunes espècies de Peckichara. Aquestes diferències podrien ser degudes a variacions paleoecològiques entre les dues conques, tal com ja s’ha indicat en altres localitats cretacioterciàries pirinenques (Masriera i Ullastre, 1990). Els mateixos autors, però, citen en els materials del Maastrichtià de Castellar del Riu (Berguedà), inclosos també en el mantell inferior del Pedraforca, algunes espècies presents a la conca de Tremp i absents a la de Fígols-Vallcebre (p. ex. Feistiella malladae, Platychara caudata, Platychara turbinata) (Ullastre i Masriera, 1998). D’altra banda, en les prospeccions dels darrers anys s’ha confirmat la presència de Feistiella en els materials del Garumnià gris del sinclinal de Vallcebre (Gómez et al., 2007). Això ens fa pensar en la possibilitat que les diferències de flores entre les conques de Tremp i Fígols-Vallcebre puguin ser degudes als efectes del mostreig o dels processos tafonòmics. La distribució temporal de caròfits mostra clares diferències entre les flores maastrichtianes i paleocenes (Taula 1) (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo, 1983; Médus et al., 1988; Masriera i Ullastre, 1990). Alguns tàxons paleocens, però, apareixen a la part més superior del Garumnià inferior roig (d’edat Maastrichtià superior). Médus et al. (1988) varen mostrejar 15 nivells situats fins a uns 110 metres per sota i per sobre de la unitat Calcàries de Vallcebre. Aquests autors van trobar espores de pteridòfits i pol·len d’espermatòfits, incloses gimnospermes i angiospermes, aquestes últimes amb una freqüència clarament major (Taula 2). La llista de tàxons identificats a l’àrea de Fígols-Vallcebre consistia, com era d’esperar, en les palinoflores descrites en el Maastrichtià, inclosos els gèneres Trudopollis, Hungaropollis i Portniaginaepollenites, i

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 21

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

a la base del Terciari, amb Subtrioporopollenites constans ssp. fossulatus i Subtrioporopollenites facilis. En un nivell situat uns 70 metres sota les calcàries de Vallcebre, Médus i col·laboradors (1988) van observar un gran increment percentual d’espores de pteridòfits (80%) que disminuïa fins al 30% en un altre nivell situat uns 20 metres més amunt. En altres localitats estratigràficament equivalents —Claret, el Barranc de la Posa (Pallars Jussà) i Fontllonga (Noguera)— es van detectar entre baixos (12%) i moderats (30%) percentatges d’espores. Segons aquests autors, la significativa expansió puntual de pteridòfits a la conca de Fígols-Vallcebre podria explicar-se per una pertorbació ambiental d’àmbit local. Un punt de mostreig intermedi va proporcionar una gran quantitat de megàspores semblants a Minerisporites succrassulus TSCHUDY, del Paleocè basal de la formació Fort Union (Montana, Estats Units), que té afinitat amb l’actual falguera aquàtica Azolla. L’alta concentració d’aquestes megàspores indicaria que les plantes que les varen produir van viure prop d’un medi de deposició lacustre. Aquests estudis previs mostren una visió molt parcial del registre paleobotànic del sinclinal de Vallcebre. Caldria fer en el futur prospeccions més detallades per caracteritzar millor els nivells amb caròfits i pol·lens, especialment a la part que correspon a la fàcies garumniana grisa. D’altra banda els futurs treballs que es facin a partir d’aquest material haurien d’estar més enfocats a la reconstrucció paleoambiental. En diferents prospeccions recents als nivells rics en icnites de dinosaure (sostre dels “ciments”) dels jaciments de Fumanya s’han descobert restes de meso i macroflora (impressions i cutícules de fulles de palmera, llavors probablement pertanyents a angiospermes, impressions de grans troncs, cutícules de coníferes i fragments de frondes de falguera). Les impressions de fulles de palmera (família Arecaceae) són les més completes que es coneixen del paratàxon Sabalites cf longirhachis, entre les quals destaca una fulla jove amb la làmina i el pecíol sencers i connectats anatòmicament (Marmi et al., 2008). Aquestes restes estan associades a branquillons de Frenelopsis, una conífera de la família extingida de les queirolepidiàcies. Aquesta associació vegetal, que s’ha documentat per primera vegada als jaciments berguedans, pot aportar dades rellevants sobre l’evolució de les comunitats d’aigües salabroses entre el Cretaci i el Paleocè (Gómez et al., 2007). De fet, els registres paleobotànics del Maastrichtià del sinclinal de Vallcebre ja estan proporcionant dades rellevants per reconstruir els paleoambients on van viure i nidificar alguns dels darrers dinosaures pirinencs.

6. CONCLUSIONS Els treballs de recerca paleontològica fets des de l’any 2002 a l’àrea del sinclinal de Vallcebre han permès obtenir un important nombre de dades de gran interès paleontològic i estratigràfic. S’han fet treballs de prospecció paleontològica, mostreig, rentatge i triatge, documentació gràfica i excavacions que han lliurat un registre fòssil, inèdit fins ara. Una de les tècniques usades en la cartografia de les superfícies amb icnites fòssils de Fumanya ha estat l’ús de la tecnologia d’escaneig LiDAR, que ofereix una major resolució respecte a les dades recollides en els treballs de cartografia tradicional. Entre el material fòssil de vertebrats destaquen les restes de dinosaures (postcranial de sauròpodes, dents de teròpodes) i altres arcosaures (material cranial i postcranial de cocodril), restes de tortuga, rajades i peixos (dentició) i ous i postes de dinosaure. L’estudi detallat de les acumulacions d’ous ha permès interpretar la geometria de les

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 22

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

postes. D’altra banda el registre paleobotànic s’ha vist augmentat amb el descobriment de restes de meso i macroflora (impressions i cutícules de fulles de palmera, llavors probablement pertanyents a angiospermes, impressions de grans troncs, cutícules de coníferes i fragments de frondes de falguera). L’estudi detallat de tot aquest nou registre fòssil i la seva contextualització dins la successió estratigràfica de la Formació Tremp ha de permetre caracteritzar les darreres associacions de vertebrats continentals de finals del Cretaci als Pirineus i l’evolució dels ambients fins al moment de l’extinció dels dinosaures.

AGRAÏMENTS La recerca paleontològica a l’àrea del sinclinal de Vallcebre ha estat finançada conjuntament per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (Projecte CGL2005-07878-C02-01,02 Ministerio de Educación y Ciencia); la Direcció General del DURSI de la Generalitat de Catalunya i el Consorci Ruta Minera —Projectes INTERREG III-A (Fons Europeu de Desenvolupament Regional); 2006-EXCAV0001 (Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya)— i Ajuda 05/Y/22722 (Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona). L’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya n’ha autoritzat els treballs i n’ha subvencionat una part. Agraïm als Drs. Carles Martín-Closas i Bernard Gómez el seu suport en els treballs de recerca paleobotànica. Els autors agraeixen a tots els participants la seva col·laboració en les diverses intervencions (documentació, rentat i excavacions) que s’han fet en aquests darrers anys. També agraïm a la brigada de l’Ajuntament de Cercs la seva ajuda logística.

BIBLIOGRAFIA AEPLER, R. (1967). “Das garumnian der Mulde Von Vallcebre und ihre Tektonik (Spanien, Provinz Barcelona)”. Master thesis Freien Universität Berlin (Naturwissenschftlichen Fakultät). 101 pàgines. Inèdita. ÁLVAREZ, A.; BADIA, M., ESTRADA, R., OMS, O., PRADA, J. L.; VICENS, E. (2005). “Estudios y ensayos in situ para la conservación de las huellas de Titanosáuridos de Fumanya, Pirineo Oriental (España)”. Macla, 3: 23-25. Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society. Alacant, 4-7 Juliol. BABINOT, J.F.; FREYTET, P.; AMIOT, M.; BILOTTE, M.; DE BROIN, F.; COLOMBO, F.; DURAND, J. P.; FEIST, M.; FLOQUET, M.; GAYET, M.; LANGE-BADRE, B.; MASRIERA, A.; MASSIEUX, M.; MEDUS, J.; TAMBAREAU, Y.; ULLASTRE, J.; VILLATTE, J. (1983) “Le Sénonien supérieur continental de la France méridionale et de l’Espagne septentrionale: état des connaissances biostratigraphiques”. Geologie Mediterraneenne, X (3-4): 245-268. BADIA, M.; PRADA, J.L., ÁLVAREZ, A.; OMS, O. (2005). “Las “calizas de cemento” de Vallcebre (Pirineo Oriental): estudios para la conservación de las huellas de Titanosáuridos”. Macla, 3: 35-38. Abstracts book XXV Meeting Spanish Mineralogical Society. Alacant, 4-7 Juliol.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 23

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

BATES, K.J.; RARITY, F.; MANNING, P.L.; HODGETTS, D.; VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, A.; GAWTHORPE, R.L. (2008). High-resolution LiDAR and photogrammetric survey of the Fumanya dinosaur tracksites (Catalonia): Implications for the conservation and interpretation of geological heritage sites. Journal of Geological Society, 165: 115-127. CALZADA, S.; URQUIOLA, M. (1994) “Nuevos datos sobre Melanopsis armatus Mathéron, 1843 (Gasterópodo del Cretácico, facies Garumniense)”. Coloquios de Paleontología, 46: 151-159. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ; BUSCALIONI, A. D. (1987) “Arcosaurios (Crocodilia, Dinosauria) del Cretácico superior de la Conca de Tremp (Lleida, España)”. Estudios geológicos, volumen extraordinario. Galve-Tremp: 95-110. FEIST, M.; COLOMBO, F. (1983) “La limite Crétacé-Tertiáire dans le nord-est de l’Espagne, du point de vue des charophytes”. Géologie Méditerranéenne, X (3-4): 303-326. GALOBART, À.; OMS, O.; GAETE, R.; BUSCALIONI, A.; BRAVO, A. M.; VAL, S.; MULLER, G.; PELLEJERO, I. (2002) “Prelimary study of a dinosaur egg nest from the Maastrichtian of Fumanya (Catalan Pyrenees)”. A: I Congreso Internacional sobre Dinosaurios y otros Reptiles Mesozoicos de España. ResUms: 22. GAMARRA, A. (2005). “Memòria de conservació – restauració (treballs de consolidació). Icnites de Mina Esquirol (Fumanya, Berguedà)”. Departament de Cultura, Servei d’Arqueologia (Generalitat de Catalunya). Inèdita. 22 p. GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C.; MARMI, J.; VILA, B.; THÉVENARD, F. (2007) “Brackish coastal swamp vegetation from the Upper Cretaceous of Eastern Pyrenees, Catalonia (Spain)”. A: Séminaire International Paléobotanique et Évolution du Monde Végétal: Quelques Problèmes d’Actualité. París. LE LOEUFF, J.; MARTÍNEZ, A. (1997) “Afloramiento de icnitas de Titanosauridae en la zona de Fumanya (Maastrichtiense, Pirineo oriental): estudio preliminar”. Geogaceta, 21: 151-153. LOCKLEY, M. G.; MEYER, C. (2000). Dinosaur tracks and other fossil footprints of Europe. Columbia University Press, New York, 323 p. LÓPEZ-MARTÍNEZ, N.; CANUDO, J. I.; ARDÈVOL, L.; PEREDA-SUBERBIOLA, X.; ORUEETXEBARRIA, X.; CUENCA-BESCÓS, G.; RUÍZ-OMEÑACA, J. I.; MURELAGA, X.; FEIST, M. (2001) “New dinosaur sites correlated with Upper Maastrichtian pelagic deposits in the Spanish Pyrenees: implications for the dinosaur extinction pattern in Europe”. Cretaceous Research 22: 41-61. MARMI, J.; GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C. (2008). “Presencia de macrorestos parautóctonos de Sabalites sp. cf. longirhachis (UNGER, 1850) Kvacek et Herman, 2004 en facies parálicas de marisma litoral salobre del Cretácico superior del Pirineo oriental”. Revista Española de Paleontología, 23: 7-14. MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1983) “Essai de synthése stratigraphique des couches continentales de la fm du Crétacé des Pyrénées catalanes”. Géologie Méditerranéenne, 10: 283-290. MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1990) “Yacimientos inéditos de carófitas que contribuyen a fijar el límite Cretácico-Terciario en el Pirineo”. Revista de la Sociedad Geológica de España, 3: 33-42. MAYORAL, E.; CALZADA, S. (1998). “Reinterpretación de Spirographites ellipticus Astre, 1937 como pista fósil de artrópodos no marinos del Cretácico superior (Facies Garumn) del Pirineo catalán (NE de España)”. Geobios, 31: 633-643.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 24

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

MÉDUS, J.; FEIST, M.; ROCCHIA, R.; BATTEN, D. J.; BOCLET, D.; COLOMBO, F.; TAMBAREAU, Y.; VILLATTE, J. (1988) “Prospects for recognition of the palynological Cretaceous/Tertiary boundary and an indium anomaly in nonmarine facies of the eastern Spanish Pyrenees: a preliminary report”. Newsletters on Stratigraphy, 18 (3): 123-138. MEY, P. H.; NAGTEGAAL, P. J. C.; ROBERTI, K. J.; HARTEVELT, J. J. A. (1968) “Lithostratigraphic subdivision of Post-Hercynian deposits in the South-Central Pyrenees, Spain”. Leidse Geologische Mededelingen, 41: 221-228, 1 Fig., 1 tab., Leiden. OMS, O.; VICENS, E.; ESTRADA, R. (2003) “L’entorn geològic dels fòssils de dinosaures del Berguedà”. L’Erol, 79:10-14. OMS, O.; DINARÈS-TURELL, J.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; VILA, B.; GALOBART, À.; BRAVO, A. M. (2007a) “Integrated stratigraphy from the Vallcebre Basin (southeastern Pyrenees, Spain): new insights on the continental Cretaceous-Tertiary transition in southwest Europe”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. OMS, O.; VILA, B.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; RIERA, V.; GALOBART, A.; MARMI, J.; DINARÈS-TURELL, J. (2007b) “The continental vertebrate succession of the Vallcebre Syncline (Maastrichtian, southern Pyrenees)”. ABSTRACT, 41. The Annual Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy, Glasgow, August 2007. PEITZ, C. (2000) “Megaloolithid dinosaur eggs from the Maastrichtian of Catalunya (NE-Spain). Parataxonomic implications and stratigraphic utility”. First International Symposium on dinosaur eggs and babies, Isona. Extended abstracts: 155-159. PEREDA-SUBERBIOLA, X.; RUIZ-OMEÑACA, J. I.; ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (2003) “Primera cita de un dinosaurio hadrosaurio en el Cretácico Superior del Prepirineo oriental (Peguera, provincia de Barcelona)”. Geogaceta, 34: 195-198. ROSELL, J.; LINARES, R. I LLOMPART, C. (2001) “El Garumniense Prepirenaico”. Revista de la Sociedad Geológica de España, 14 (1-2): 47-56. SCHULP, A. S.; BROKX, W. A. (1999) “Maastrichtian Sauropod Footprints from the Fumanya Site, Berguedà, Spain”. Ichnos, 6 (4), 239-250. TALENS, J. (1955) “Descubrimiento de dinosaurios en Tremp (Lleida)”. Estudios Geológicos, 11: 86. ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (1998) “Nuevas aportaciones al conocimiento estratigráfico del Paleoceno continental del Pirineo catalán (España)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona. 7: 95-128. VERGÉS, J. (1992) “Les unitats estructurals: el mantell del Pedraforca, el mantell del Cadí”. A: Historia Natural dels Països Catalans. vol. 2: Geologia II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana SA (ed.). VIDAL, LL. M. (1871) “Excursión geológica por el norte de Berga”. Revista Minera, 22: 505 i 528. VIDAL, LL. M. (1874) “Datos para el conocimiento del terreno Garumnense de Cataluña”. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, 1: 209-247. VILA, B. (2007) Disposición y estructura de las puestas de huevos de dinosaurios en el yacimiento de Font del Bullidor (Cretácico superior, sinclinal de Vallcebre). Memòria de D.E.A. Universidad Autónoma de Madrid. Inèdit.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 25

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À. (2005a) “Manus-only titanosaurid trackway from Fumanya (Maastrichtian, Pyrenees): further evidence for an underprint origin”. Lethaia, 38: 211-218. VILA, B., GALOBART, À.; OMS, O. (2005b) Nuevos yacimientos con huellas de dinosaurio en el Cretácico superior del sinclinal de Vallcebre (Fm. Tremp, Pirineo Suroriental). Miscelánea Paleontológica. G. Meléndez, C. Martínez-Pérez, S. Ros, H. Botella, P. Plasencia, eds. SEPAZ, 6: 414-426. VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À.; VICENS, E.; VILADRICH, L.; RIBERA, J. (2006a) “Síntesis fotográfica de la degradación del patrimonio paleontológico en el yacimiento de Fumanya (Bergueda, provincia de Barcelona)”. A: RÁBANO, I.; MATAPERELLÓ, J. M. (ed.) Patrimonio geológico y minero: su caracterización y puesta en valor. Madrid: Instituto Geológico y Minero de España, p. 511-516. (Cuadernos del Museo Geominero; 6). VILA, B.; GAETE, R.; GALOBART, À.; OMS, O.; PERALBA, J.; ESCUER, J. (2006b) “Nuevos hallazgos de dinosaurios y otros tetrápodos continentales en los Pirineos Sur-centrales y orientales: resultados preliminares”. A: Colectivo ArqueológicoPaleontológico Salense (ed.) Actas de las III Jornadas sobre Dinosaurios y su Entorno. 365-378. Salas de los Infantes, Burgos, España. VILA, B., POZA, B.; GALOBART, A.; MARMI, J.; FORTUNY, J. (2007) “Evidence for big sauropods and dromaeosaurid theropods from a new Maastrichtian locality in the southern Pyrenees”. ABSTRACT, 44. The Annual Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy, Glasgow, August 2007. VILADRICH, L. (1986) “Les petjades fòssils del Coll de Fumanya”. L’Erol, 18: 7-12.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 26

B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

TAULA 1. Unitat regional / Fàcies

Llista de tàxons

Garumnià roig superior

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Harrisichara sp.; Maedleriella af. cristellata; Microchara af. tigellaris; Microchara tigellaris FEIST-CASTEL; Nitellopsis (Campaniella) helicteres GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Nitellopsis (Campaniella) paracolensis MASSIEUX; Peckichara llobregatensis FEIST et COLOMBO

Paleocè

Època

Maastrichtià

Calcària de Vallcebre

Garumnià roig inferior

Garumnià gris

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Maedleriella sp. A FEIST; Nitellopsis (Campaniella) helicteres GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara cancellata GRAMBAST forma enana; Peckichara llobregatensis FEIST et COLOMBO; Peckichara toscarensis FEIST et COLOMBO; Platychara sp.; Sphaerochara edda SOULIÉ-MÄRSCHE Dughiella bacillaris* FEIST-CASTEL; Maedleriella sp. A FEIST; Microchara cristata GRAMBAST et GUTIÉRREZ; Nitellopsis (Campaniella) helicteres* GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara cancellata GRAMBAST; Peckichara llobregatensis* FEIST et COLOMBO; Peckichara serpulata GRAMBAST; Heptorella (Septorella) brachycera GRAMBAST. Feistiella sp.; Microchara cristata GRAMBAST et GUTIÉRREZ; Peckichara cancellata GRAMBAST

* Citats per Feist i Colombo (1983) i Médus et al. (1988) a la part més superior del garumnià roig inferior, entre les unitats gres amb rèptils i calcària de Vallcebre.

TAULA 1. Distribució dels tàxons de caròfits al sinclinal de Vallcebre segons dades de Babinot et al. (1983), Feist i Colombo (1983), Médus et al. (1988) i Gómez et al. (2007) al llarg de les unitats regionals descrites per Rosell et al. (2001).

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Página 27

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE

TAULA 2. Tàxon major

Família

Gènere i espècie

Chlorophyta

Zygnemales

Ovoidites ligneolus POTONIÉ

Gimnospaermae

Cheirolepidiaceae

Frenelopsis

Podocarpaceae

Podocarpus typ

Arecaceae

Sabalites

Juglandaceae

Engelhardia typ

Angiospaermae

Subtriporopollenites anulatus maestrichtiensis HERNGREEN et al. ?Juglandaceae

Subtriporopollenites constans fossulatus ROCHE Subtriporopollenites facilis MEDUS

Myricaceae

Triatriopollenites coryphaeus microcoryphaeus THOMSON et PFLUG

Betulaceae

Trivestibulopollenites betuloides THOMSON et PFLUG

Normapolles

cf. Hungaropollis sp. Oculopollis praedicatus WEYLAND et KREIGER Plicapollis serta PFLUG Trudopollis protrudens WEYLAND et KREIGER Portniaginaepollenites minor KEDVES et HERGREEN

TAULA 2. Tàxons vegetals identificats a partir de la palinoflora recuperada a l’àrea de Fígols-Vallcebre, segons Médus et al. (1988) i dades d’aquest treball.

TRIBUNA2007-01

21/7/08

11:34

Pรกgina 28

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 29

Paleontologia i geologia del jaciment del Pleistocè inferior de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental) DAVID M. ALBA,1,2 JOSEP AURELL,3 JOAN MADURELL,2,4 MANUEL GÓMEZ,5 SALVADOR MOYÀ-SOLÀ,1,6 I X. BERÁSTEGUI,7

1. INTRODUCCIÓ Els anys 1996 i 1997 es va dur a terme l’excavació del jaciment quaternari de Cal Guardiola, localitzat en la construcció dels fonaments de l’edifici sociosanitari de la Mútua de Terrassa, als voltants del Parc de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental). L’excavació d’aquest jaciment permeté recuperar nombroses restes faunístiques, així com macrorestes vegetals, d’una edat corresponent al Pleistocè inferior tardà (Berástegui et al., 2000; Postigo Mijarra et al., 2007). La situació de la futura estació de Vallparadís dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) al Parc de Vallparadís (Fig. 1A) requerí de dur a terme una intervenció de control preventiu durant les obres, atesa no només la proximitat al jaciment de Cal Guardiola, sinó també les característiques del context geològic. Ben aviat, però, donada l’extraordinària riquesa de diversos nivells afectats, s’hagueren d’iniciar excavacions d’urgència de macrovertebrats i macrorestes vegetals, així com mostratges de microvertebrats.

1. Adreça actual: Unitat d’Antropologia Biològica (Dept. BABVE), Universitat Autònoma de Barcelona, Campus de Bellaterra s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Adreça electrònica: dmalba@menta.net 2. PALAEOTHERIA, SCP. C/ Provençals 5, 2n 1a, 08019 Barcelona. 3. GEOTERNA Geòlegs Consultors, SCP. C/ Calvet d’Estrella 46, 08203 Sabadell, Barcelona. Adreça electrònica: josolet@yahoo.es 4. FOSSILIA Serveis Paleontològics i Geològics, SL. C/ Jaume I 87, 1r 5a, 08470 Sant Celoni, Barcelona. 5. C/ Sant Pere 7, 08720 Vilafranca del Penedès Barcelona. Adreça electrònica: mnu.gomez@gmail.com 6. ICREA – Institut Català de Paleontologia. Av. Campus UAB s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Adreça electrònica: salvador.moya@icrea.es 7. Institut Geològic de Catalunya. C/ Balmes 209-211, 08006 Barcelona. Adreça electrònica: xberastegui@igc.cat

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 30

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

La intervenció fou duta a terme per un equip mixt de paleontòlegs i arqueòlegs. En aquest treball s’exposen únicament els resultats de la part paleontològica de la intervenció. Aquests resultats són molt preliminars, ja que moltes dades encara no s’han pogut processar, i bona part de les peces recuperades encara no s’han pogut preparar per estudiar-les. De fet, la intervenció, duta a terme des de l’agost de 2005 fins al juny de 2007 només amb breus interrupcions, encara no ha finalitzat, ja que els treballs s’han reprès a mitjan setembre de 2007 per tal d’acabar d’exhaurir els nivells fossilífers. En aquest període de gairebé dos anys de feina de camp, s’han recuperat més de 23.000 macrorestes siglades, a més de diversos centenars de restes de micromamífers, i conquilles i limacel·les de mol·luscos gastròpodes. Aquesta quantitat incrementa en un ordre de magnitud les restes prèviament recuperades a Cal Guardiola, i un cop puguin ser estudiades representaran sens dubte un gran avenç científic pel que fa al coneixement de les faunes europees del Pleistocè inferior terminal.

2. MATERIAL I MÈTODES Prèviament a l’inici dels treballs de remoció de sediment per part de la maquinària pesant a la futura estació de Vallparadís, s’hi van fer tota una sèrie de sondatges geomecànics de mostra contínua. Posteriorment, s’iniciaren les tasques d’excavació dels murs pantalla, amb l’adequat control preventiu paleontològic per tal de garantir la recuperació de les restes fòssils que es veiessin afectades i, alhora, enregistrar el màxim d’informació estratigràfica, completant així les dades obtingudes a partir dels sondatges. A l’agost de 2005 s’iniciaren les tasques d’excavació dels nivells pleistocens (Fig. 1B), inicialment mitjançant una excavadora giratòria i dues retroexcavadores mixtes, que en tot moment utilitzaren culleres de pues, ja que són les que menys malmeten les restes fòssils. Per tal d’aconseguir la màxima resolució possible durant el seguiment, els nivells pleistocens foren excavats en capes de 25 centímetres de gruix per les retroexcavadores (Fig. 1C), seguint les indicacions de la direcció paleontològica, mentre la giratòria s’encarregava d’enretirar els nivells estèrils i el material remogut. El volum de maquinària pesant emprada anà fluctuant al llarg del temps, i en ocasions també s’emprà una petita excavadora (bobcat). Tota la remoció de sediments pleistocens per part de la maquinària fou controlada per tècnics paleontòlegs. En localitzar restes fòssils, es parcel·là el seu entorn immediat per tal de dur-hi a terme una excavació d’urgència amb mètodes manuals. Quan la densitat de restes fou prou elevada, es muntaren excavacions sistemàtiques; és el cas del nivell 10 i, parcialment, dels nivells 11 (negre) i C (diversos nivells de coloració vermellosa). Inicialment les restes se situaren tridimensionalment a l’espai de manera precisa; tanmateix, un cop les anàlisis geològiques mostraren que els nivells geològics corresponien a esdeveniments catastròfics i que les restes estaven transportades, es decidí enregistrar només el nivell estratigràfic i la quadrícula d’1x1 metre de procedència, donada la gran urgència d’extracció de les restes. En són una excepció els esquelets parcials i altres associacions tafonòmicament interessants, en què la documentació fotogràfica s’acompanyà de dibuixos en planta detallats. Les restes òssies es consolidaren amb Paraloid B-72 i les vegetals es conservaren preventivament amb timol. La majoria de restes fòssils s’excavaren en bloc (conservant

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 31

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

part del sediment que les envoltava), embolcallant-les amb paper d’alumini i cinta d’embalar, tot i que les restes de grans dimensions s’excavaren mitjançant mòmia de poliuretà espumable (Fig. 1E i 1F) per tal de garantir-ne la integritat durant l’extracció i el transport. Pel que fa a la preparació paleontològica (restauració) de les restes, aquestes es prioritzaren en funció de la informació taxonòmica, paleobiològica i/o tafonòmica que cadascuna podia proporcionar. De tots els nivells argilosos, i especialment d’aquells que foren excavats manualment de forma sistemàtica, se’n recol·lectaren mostres de sediment, per al seu rentatge i triatge, a la recerca de restes fòssils de microvertebrats (especialment dents de micromamífers), gastròpodes i microvegetals. El rentatge consistí a tamisar el sediment sota aigua mitjançant un sedàs de tres nivells (Fig. 1D), mentre que el triatge dels concentrats obtinguts es va fer de visu i, en el cas de les fraccions més fines, sota estereomicroscopi. També es prengueren mostres per a dur a terme estudis magnetostratigràfics (paleomagnetisme) i palinològics.

3. GEOLOGIA 3.1. Context geològic El jaciment de Vallparadís se situa en la depressió del Vallès, una conca relativament estreta (uns 15 quilòmetres d’amplada) de direcció NNW-SSE i limitada al nordoest i al sud-est per falles normals actives durant el Neogen (Cabrera i Calvet, 1996). Els sediments que omplen la conca són neògens i quaternaris, i provenen principalment de l’erosió de roques metamòrfiques, volcàniques i plutòniques del Paleozoic, de roques terrígenes i carbonàtiques del Mesozoic, i de roques terrígenes del Paleogen, les quals conformen conjuntament la serralada Prelitoral (Agustí et al., 1997). La majoria dels sediments neògens que omplen la depressió del Vallès corresponen a sistemes de ventalls al·luvials dipositats amb relació a l’activitat de les falles que limiten al nord-oest i al sud-est la depressió. Els ventalls més importants es localitzaven al nord-oest, a causa de l’entitat més gran de la falla limitant i al fet que la seva activitat fou més persistent (Agustí et al., 1997). També durant el Quaternari els dipòsits més significatius es localitzen al nord-oest de la depressió. Es tracta de ventalls al·luvials amb la part apical al peu de la serralada Prelitoral (per exemple, el ventall de Terrassa i el ventall de Sabadell), i de planes al·luvials i sistemes de terrasses fluvials associats als cursos fluvials moderns (Berástegui et al., 2000; Berástegui i Losantos, 2001). 3.2. Els sediments En el jaciment, els sediments se situen en el torrent de Vallparadís, excavat al bell mig del ventall al·luvial quaternari de Terrassa. Aquest ventall té una longitud d’uns 8 quilòmetres, des de Matadepera al nord, on hi ha la zona apical, fins al seu límit sud, a les Fonts; se li atribueix una edat de Pleistocè mitjà (Berástegui i Losantos, 2001). Més cap a l’oest es troba el ventall de Sabadell, més jove, d’edat del Pleistocè superior (Berástegui i Losantos, 2001).

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 32

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

Figura 1. (A) Panoràmica de la zona d’afectació de les obres, futura estació de Vallparadís, a l’agost de 2005; (B) Detall de la zona d’afectació de les obres, tot just abans d’iniciar-se les tasques de remoció de sediments del Pleistocè inferior, a l’agost de 2005; (C) Control preventiu paleontològic (seguiment de màquines) de la remoció de sediments pleistocens per part de dues retroexcavadores mixtes; (D) Rentatge de mostres de sediment per a la recuperació de restes de microvertebrats; (E) i (F) Delimitació i extracció d’una banya de cèrvid mitjançant mòmia de poliuretà; (G) Excavació d’una macroresta vegetal d’uns 3 metres de longitud; (H) Banya del megacerí Praemegaceros verticornis.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 33

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

Els materials del jaciment són sediments quaternaris (constituïen un paquet d’aproximadament 20 metres de potència abans de l’inici del moviment de terres) disposats discordantment per sobre d’un substrat miocè (Fig. 2) i per sota del ventall de Terrassa. La seva datació aproximada és, per tant, del Pleistocè inferior. El substrat miocè, a la zona de l’excavació, es troba a cotes altimètriques entre 260 i 268 metres, segons les dades dels sondejos mecànics fets el 2005. Uns 10 metres a l’est de l’excavació, el Miocè es va trobar a una cota de 280 metres, fet que indica l’existència a la zona d’un paleorelleu amb un desnivell mínim de 12 metres (Fig. 2). Una situació semblant va ser descrita al jaciment veí de Cal Guardiola, on el paleorelleu miocè es troba a l’oest (Berástegui et al., 2000). Els sediments del Pleistocè inferior de Vallparadís s’han estudiat a partir d’observacions fetes durant els treballs d’excavació, de la construcció de columnes estratigràfiques (Fig. 3), i de l’anàlisi de dades aportades per 14 sondejos geomecànics de mostra contínua. Totes aquestes dades han permès dividir el Pleistocè inferior en dos trams principals (Fig. 2 i 3); de base a sostre: (a) Tram inferior: està dominat per nivells de poc més d’1 metre de gruix de conglomerats heteromètrics amb fàbrica suportada pels clasts. Aquests nivells presenten una geometria irregular amb constants canvis laterals a fàcies argiloses (Fig. 2). Els clasts no presenten ordenació vertical, són subarrodonits i tenen diàmetres de fins a 10 centímetres, encara que, ocasionalment, s’hi troben blocs de fins a 60 centímetres de diàmetre. Els clasts són de roques paleozoiques (quars, roques metasedimentàries, granitoides), roques mesozoiques i/o paleògenes (gresos vermells, calcàries, conglomerats), i roques possiblement quaternàries (travertins). Cal remarcar que, segons les dades dels sondejos i la cartografia existent (Berástegui i Losantos, 2001), el substrat Miocè està format per conglomerats i bretxes amb còdols de les mateixes litologies que les esmentades prèviament. No es pot descartar, doncs, que hi hagi clasts retreballats del Miocè entre els que formen els conglomerats estudiats. S’interpreta que aquests sediments van ser transportats per processos gravitacionals tipus debris-flow. El seu dipòsit pot estar relacionat amb una dinàmica de ventall al·luvial, encara que el paleorelleu vigorós que presenta el substrat miocè i la presència de travertins suggereixen l’erosió de vessants pròxims i, per tant, la participació de processos col·luvials. Els nivells de conglomerats estan intercalats amb nivells de lutites vermelloses (algunes de les quals corresponen a les fàcies C i el nivell 9), en general molt pures i amb gran continuïtat lateral (Fig. 2). Ocasionalment, presenten alguna marca d’arrels i concrecions de carbonat de calci de color blanc-gris disposades horitzontalment i verticalment. Les lutites s’interpreten com a sediments transportats en suspensió i dipositats per decantació en un context de plana d’inundació. Els conglomerats de la part alta del tram constitueixen nivells relativament prims (30-40 centímetres) amb base erosiva i amb tendència granodecreixent. Es caracteritzen per contenir clasts ben seleccionats de quars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària, sovint imbricats i amb fàbrica suportada pels clasts. Els conglomerats presenten laminació creuada de gran escala i baix angle. A la base poden presentar lutites vermelles massives que passen gradualment, cap al sostre, a sorres amb laminacions creuades de petita escala. Les característiques dels conglomerats indiquen que van ser transportats per aigua. La geometria dels estrats suggereix que els nivells de conglomerats són petites barres fluvials.

22/7/08 17:35

Figura 2. Esquema de les diferents unitats estratigràfiques en el jaciment de Vallparadís. Els sediments estudiats es disposen per sobre del substrat miocè, que dibuixa un paleorelleu amb un desnivell d’uns 10 metres a l’E. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” (nivell Negre) i “v” (nivell 10). A la part superior de l’esquema s’indiquen les columnes estratigràfiques i els sondejos que es van utilitzar per elaborar l’esquema.

TRIBUNA2007-02 Página 34

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 35

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

El tram inferior acaba amb una unitat de color verd-gris (nivell 10 o nivell Verd), formada per tres subunitats amb base erosiva, que poden arribar als 3 metres de potència. La subunitat inferior la formen argiles i llims verdosos amb clasts surant. La subunitat intermèdia es compon de graves centimètriques amb fàbrica suportada pels clasts i amb base canaliforme. La subunitat superior té uns 2 metres de gruix; comença amb un nivell amb blocs de mida decimètrica, i acaba amb argiles i llims de color verd-gris amb clasts surant en la matriu i disposats sense cap ordre vertical (Fig. 2). Aquesta última subunitat presenta multitud de marques d’arrels i és rica en restes paleontològiques. Els clasts de les subunitats argiloses són angulosos i subangulosos, tenen mida mil·limètrica a centimètrica, i la seva litologia és de quars, lidita i roca metasedimentària. Els blocs de la base de la subunitat superior estan constituïts per gres arcòsic de gra groller, microconglomerat i carbonat. Les argiles verdoses s’interpreten com a sediments transportats mitjançant fluxos densos de tipus mud-flow (colada de fang) i posteriorment colonitzats per vegetació. Aquests dipòsits de mud-flow es van situar damunt de blocs transportats per processos de debris-flow o damunt de graves transportades per fluxos aquosos i amb capacitat erosiva. (b) Tram superior: comença amb una unitat de bretxes i conglomerats amb base erosiva (nivell 6), que talla amb un pendent significatiu cap a l’oest, el sud-oest i el sud els nivells del tram inferior (Fig. 2). Les bretxes i conglomerats tenen al voltant d’1,5 metres de gruix, i són de color marronós i massius. Els seus clasts són de mida centimètrica a decimètrica, subarrodonits i subangulosos, i en general no presenten cap tipus de granoclassificació. La seva litologia és fonamentalment de quars, lidita i roca metasedimentària. En menor proporció hi ha clasts de calcària, gres, arcosa i microconglomerat, probablement d’origen miocè. En alguns casos s’observen nivells amb imbricacions i laminacions creuades, indicatives de transport aquós. La unitat presenta una fàbrica suportada pels clasts i ocasionalment una matriu sorrenca. Els límits laterals (cap a l’oest, el sud-oest i el sud) i superior de la unitat són un canvi gradual a fàcies argiloses (Fig. 2). S’interpreta que el mecanisme de transport d’aquesta unitat està dominat per processos gravitacionals tipus debris-flow barrejats amb processos on l’aigua és l’agent principal de transport. Aquests processos s’emmarcarien en una dinàmica mixta al·luvial-col·luvial. La part més alta del tram superior està formada per una unitat potent amb llims amb colors marró fosc i ocre (“nivells 5 a 1”) (Fig. 2). Presenten aspecte massiu, abundants marques d’arrels i restes de gastròpodes d’aigua dolça. A la base de la unitat, en contacte amb els conglomerats descrits anteriorment, hi ha un nivell d’argiles caracteritzades pel color negre, l’olor de sofre i la gran quantitat d’ossos de mamífers i fragments de fusta en excel·lent estat de conservació (nivell 11 o nivell Negre) (Fig. 2). Aquest nivell té límits difosos i, en ocasions, la tinció negra afecta els conglomerats propers. Aquest nivell negre pot arribar a tenir poc més d’1 metre de gruix i s’estén al llarg d’un mínim de 50 metres en direcció aproximada nord-sud, i poc més de 10 metres en direcció est-oest. El sostre de la unitat es caracteritza per l’existència de dos nivells decimètrics (de 50 i 20 centímetres de gruix) de concrecions calcàries molt endurides i taques d’òxid de ferro d’aspecte nodulós, interpretats com a paleosòls (Fig. 3). S’interpreta que aquests sediments van ser dipositats en un context de plana d’inundació. El nivell de color negre s’interpreta com un episodi palustre que va permetre la instal·lació, durant un cert temps, d’una làmina d’aigua i un ambient reductor que va permetre la conservació de les restes orgàniques. Les restes, algunes de les quals són de mida considerable, poden haver estat dipositades pel mateix procés massiu que va transportar els conglomerats del nivell anterior.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 36

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

Figura 3. Columnes estratigràfiques sintètiques del jaciment de Vallparadís. El tram inferior, el tram superior i la terrassa Qv4 estan separats per discordances. El tram inferior està dominat per conglomerats al·luvials-col·luvials; el tram superior comença amb conglomerats erosius per sobre dels quals es disposa un paquet relativament gruixut de lutites amb paleosòls. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2).

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 37

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

3.3. Ambient deposicional L’ambient sedimentari durant el Pleistocè inferior de la zona d’estudi, està estretament lligat amb la geometria del paleorelleu miocè, que mostra talussos amb pendents significatius al marge dret (Berástegui et al., 2000) i esquerre de l’actual riera de Vallparadís. Aquest paleorelleu, que forma una vall d’uns 150 metres d’ample, queda omplert pels sediments del Pleistocè inferior. El tram inferior dels sediments descrits correspon a dipòsits de ventall al·luvial barrejats amb dipòsits de vessant. Amb aquests estadis de sedimentació al·luvial i col·luvial s’alternen èpoques on dominen les grans avingudes que omplen la vall de sediments argilosos on s’instal·la vegetació (Fig. 4A). La sedimentació mitjançant fluxos gravitatius continua fins al sostre del tram inferior, quan apareixen conglomerats que indiquen la presència de cursos fluvials en el sector estudiat. Nous episodis catastròfics trenquen la dinàmica fluvial: fluxos massius de fang i roques constitueixen un nou episodi dominantment al·luvial-col·luvial, que marca l’inici del tram superior (Fig. 4B). El dipòsit de bretxes i conglomerats és contemporani amb la sedimentació de lutites a les parts més distals del sistema i, localment, s’estableix una petita zona palustre que permet la conservació de restes orgàniques, possiblement transportades per la mateixa dinàmica al·luvial-col·luvial (Fig. 4B). El Pleistocè inferior acaba amb el dipòsit de lutites en un ambient de plana d’inundació. Durant aquesta etapa es produeixen aturades de la sedimentació que permeten la formació incipient de sòls (Fig. 4C).

4. PALEONTOLOGIA 4.1. Quantitat de restes recuperades Per tal de poder enregistrar la procedència estratigràfica de cadascuna de les restes recuperades, es procedí a la descripció dels nivells de sostre a base de la sèrie (en l’ordre en què anaven apareixent). S’arribaren a comptabilitzar fins a 20 nivells diferents, dels quals 14 proporcionaren restes fòssils en major o menor abundància. De les 23.040 restes recuperades des de l’agost del 2005 al juny del 2007, el 90% corresponen a l’anomenat nivell 10, excavat quasi exclusivament de forma manual. Com en el jaciment veí de Cal Guardiola, també aparegué un nivell de coloració negrosa, que fou excavat manualment i amb l’ajuda d’una bobcat. Aquest nivell proporcionà restes de macrovertebrats, però sobretot macrorestes vegetals de grans dimensions, que representen conjuntament un 5% del total de restes siglades de tota la intervenció. El nivell 9 i els nivells corresponents a les fàcies C proporcionaren més d’un 1% i al voltant d’un 3% del total de sigles, respectivament, mentre que la resta de nivells fossílifers (2, 4, 5, 7, 8, 15 i 17) representen conjuntament menys de l’1% de les restes recuperades. Cal tenir en compte que les restes recuperades durant el triatge de concentrats (dents de micromamífers, conquilles de gastròpodes, microrestes vegetals...) no estan incloses en aquests còmputs.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 38

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

4.2. Macrorestes vegetals Dels vint nivells que formen la sèrie estratigràfica de l’estació de Vallparadís, només s’han localitzat macrorestes vegetals al nivell Negre, amb unes característiques molt similars a les del nivell Negre de Cal Guardiola (Postigo Mijarra et al., 2007). Gran part de les restes recuperades a Vallparadís són de petit format, però de manera excepcional s’han extret dues restes amb unes dimensions superiors a 3 metres (Fig. 1G). La difícil extracció, preparació i conservació d’aquestes restes ha fet que el seu estudi encara no s’hagi pogut iniciar, tot i que en el futur contribuiran sens dubte al coneixement del context climàtic i ecològic d’aquesta zona durant el Pleistocè. 4.3. Macrovertebrats Fins al moment s’han identificat 21 espècies de macromamífers en el jaciment de l’Estació de Vallparadís (taula 1). L’element més abundant de l’associació és una espècie d’hipopòtam d’origen africà, Hippopotamus antiquus, de la qual se n’han recuperat principalment restes apendiculars (generalment afectades pels hiènids) i dentals, tot i que excepcionalment també es disposa de bona part de l’esquelet axial d’un mateix individu. Aquesta espècie, que comença a enregistrar-se a Europa a inicis del Pleistocè inferior, presenta unes característiques força diferents a les de l’espècie actual, ja que és un organisme molt més lligat als ambients aquàtics i amb una massa corporal fins a dues vegades superior. Els perissodàctils constitueixen el segon element en abundància, i estan representats per restes dentals i fragments apendiculars (generalment afectats per carnívors). Hi trobem dues espècies de cavalls (E. altidens, molt abundant al Pleistocè inferior d’Europa occidental, i una segona espècie més gran pendent de determinar), a més del rinoceront Stephanorhinus hundsheimensis. Quant als artiodàctils, els més nombrosos són els cèrvids, representats per tres espècies: la daina, Dama vallonnetensis, de mida mitjana i molt abundant al jaciment, sobretot pel que fa a banyes i restes dentals; el cérvol, Cervus elaphus, molt menys freqüent i localitzat només al nivell Negre; i el cérvol gegant, Praemegaceros verticornis, representat per unes poques banyes de muda (Fig. 1H). Amb menor freqüència, també trobem representades al jaciment dues espècies de bòvids (una de les quals del gènere Bison), a més d’un suid (un porc senglar del gènere Sus). Aquest darrer tàxon té importància biostratigràfica, ja que aquesta espècie no s’ha localitzat mai a l’Europa occidental en cronologies anteriors a 1 Ma (Guérin i Faure, 1997). Respecte dels proboscidis, trobem algunes restes dentognàtiques i postcranials de l’elefant, Elephas antiquus, mentre que els primats són representats per restes dentals molt escasses d’una mona del gènere Macaca. Finalment, pel que fa a l’associació de carnívors, és dominada per dues espècies de fèlids de mida gran del gènere Panthera, una de les quals correspon al jaguar europeu, P. gombaszoegensis; també hi ha un fèlid de mida més petita és assignable al gènere Lynx. Aparentment, els hiènids són els carnívors més abundants, si més no segons l’abundància de copròlits, que representen més del 10% de restes fòssils recuperades; les restes directes de hiènids consisteixen en un esquelet notablement complet que actualment s’està preparant. Els úrsids també hi són força ben representats, sobretot per elements cranials assignables a Ursus deningeri, un ós de grans dimensions de la línia espeloïdea. D’altres restes menys freqüents de carnívors corresponen a tres espècies de cànids, incloent un llop (Canis mosbachensis) i una guineu (gènere Vulpes), a més d’un toixó (mustèlid del gènere Meles).

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 39

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

Figura 4. Blocs diagrama esquemàtics que mostren la interpretació dels sediments del Pleistocè inferior de Vallparadís. Tot i que els blocs diagrama no estan a escala, la seva amplada aproximada és de 100 metres. Les unitats més riques del jaciment s’indiquen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2), mentre que també hi figura la terrassa del Pleistocè mitjà Qv4.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 40

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

4.4. Microvertebrats Malgrat que s’han mostrejat intensivament tots els nivells estratigràfics pleistocens afectats per les obres, la manca de recursos humans i la urgència de l’extracció de les macrorestes fòssils ha impedit que aquestes tasques hagin conclòs, de manera que de moment només disposem de resultats parcials. Fins al moment, s’han pogut identificar dents jugals de dos gèneres d’arvicòlids (Allophaiomys i Mimomys) i d’un múrid indeterminat, a més d’algunes restes dentals corresponents a insectívors i algun dentari de rèptil. Endemés, l’excavació intensiva del nivell Negre ha permès recuperar abundants restes de lagomorfs (conills), algunes en connexió anatòmica, mentre que de l’excavació de la base del nivell 10 s’han recuperat restes dentals aïllades d’un porc espí (gènere Hystrix) i d’un petit castor (gènere Castor). 4.5. Tafonomia Les restes procedents dels diversos nivells no solen presentar un alt grau de meteorització, amb l’excepció de la totalitat de restes del nivell 8, les quals presenten evidències d’exposició subaèria prolongada. Els ossos conservats íntegrament són molt escassos en tots els nivells, i representen una proporció molt petita del total. Els elements que apareixen complets més sovint són aquells que, per les seves característiques, tenen un potencial de preservació més elevat (restes dentals aïllades, ossos carpals i tarsals compactes, i metàpodes). Els ossos llargs apareixen representats per diàfisis i segments distals, mentre que els elements més habituals de l’esquelet axial són fragments de costelles i vèrtebres de grans herbívors, així com parts de la cintura pelviana i escapular (acetàbuls i fragments de fossa glenoïdea). Els elements en connexió anatòmica són absents, amb l’excepció de l’esquelet axial d’hipopòtam de la base del nivell Verd, que presentava algun element en connexió. En canvi, són freqüents les associacions d’elements d’un mateix individu, com és el cas de diverses mandíbules desarticulades d’hipopòtam del nivell Verd, així com diversos elements axials i apendiculars d’èquids del nivell Negre. L’acció dels hiènids constitueix l’únic agent acumulador o modificador de la tafocenosi que s’ha localitzat fins al moment, especialment al nivell 10, tot i que també n’hi ha evidències al nivell 16 i a les fàcies C. L’activitat d’aquests hiènids es reflecteix, pel que fa a les restes cranials, en la presència de mandíbules sense la rama i amb el corpus fracturat fins a les arrels, així com fragments aïllats de maxil·lar, fragments de neurocrani amb banyes parcials de Dama, i altres. Quant a l’esquelet apendicular, l’acció dels hiènids es reflecteix en la presència de diàfisis de fèmur i húmer (Fig. 5), i segments distals de radi i tíbia. Els elements carpals i tarsals, així com els metàpodes, generalment es conserven complets però amb marques de mossegades. Aquest patró de conservació obeeix a diferents pautes, segons l’element anatòmic i el tàxon de què es tracti, ja que hi ha diversos factors (estructura, contingut en medul·la òssia, i densitat mineral) que determinen el major o menor aprofitament que en duen a terme els hiènids per tal d’obtenir-ne recursos energètics. Aquesta evidència d’acció de hiènids constatada al jaciment de Vallparadís presenta moltes similituds amb l’acció de Pachycrocuta brevirostris, molt ben documentada al jaciment de Venta Micena (Arribas i Palmqvist, 1998).

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 41

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

Figura 5. Diferents estadis tafonòmics d’aprofitament de restes postcranials (fèmurs) d’hipopòtam per part dels hiènids.

5. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS Els sediments fossilífers del Pleistocè inferior excavats a Vallparadís, dipositats sobre un substrat miocè amb pronunciat paleorelleu, tenen el seu origen en una dinàmica al·luvial-col·luvial, interrompuda tant per esdeveniments catastròfics de tipus mud-flow i debris-flow, com per aturades sedimentàries amb formació de sòls. Podem dividir aquests sediments en dos trams principals, separats per un nivell de conglomerats amb base erosiva d’origen al·luvial-col·luvial (nivell 6). Les argiles verdes del nivell 10, que ha proporcionat la major part de restes fòssils recuperades, corresponen al tram inferior (el més antic), i s’interpreten com a sediments transportats per fluxos densos de tipus mud-flow (colades de fang), dipositats sobre blocs transportats per processos gravitacionals de debris-flow i graves transportades per fluxos aquosos i amb capacitat erosiva. Les argiles del nivell Negre, en canvi, es troben a la base del tram superior, i corresponen probablement a una zona palustre amb condicions reductores, les quals haurien permès la conservació no només dels ossos, sinó també de les macrorestes vegetals, possiblement transportades pel mateix tipus de dinàmica al·luvialcol·luvial. Tant les característiques sedimentològiques dels sediments excavats, com les identificacions taxonòmiques i inferències tafonòmiques fetes a partir de les restes recuperades, permeten concloure que el jaciment de l’Estació de Vallparadís presenta unes grans similituds amb el jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al., 2000). Malgrat la coincidència de fàcies i composició faunística entre alguns nivells de Vallparadís i els nivells excavats a Cal Guardiola, no es pot concloure que es tracti dels mateixos estrats, ni tinguin per tant exactament la mateixa edat. Mentre que a Cal Guardiola la major part

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 42

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

de restes recuperades procedien d’un nivell negre amb macrorestes vegetals, a Vallparadís la major part de restes provenen de les graves matriu suportades per argiles verdoses del nivell 10, que ha proporcionat un nombre de fòssils gairebé 10 vegades superior a les recuperades a Cal Guardiola. A l’espera dels resultats del paleomagnetisme, les dades biostratigràfiques provisionals permeten situar l’edat del jaciment de Vallparadís al voltant de 0,8-1,0 Ma (milions d’anys abans del present), que coincideix amb l’edat atribuïda a Cal Guardiola segons dades paleomagnètiques (>0,8 Ma: M. Garcés, com. pers. a Postigo Mijarra et al., 2007). Durant aquest interval de temps es produeix la transició entre el Galerià i el Vil·lafranquià, fet que ha dut alguns autors a proposar d’anomenar-lo Protogalerià o Epivil·lafranquià (vegeu-ne la revisió a Palombo i Sardella, 2007). El registre fòssil de l’Epivil·lafranquià a l’Europa occidental és força escàs, i en destaquen els jaciments de la cova de Vallonnet a França (Lumley et al., 1988), d’Untermassfeld a Alemanya (Kahlke, 1995) i la Trinchera Dolina a Espanya (Carbonell et al., 1995). Es tracta d’un interval d’intens recanvi faunístic, especialment pel que fa a les associacions de carnívors. Així, els fèlids dents de sabre (gèneres Homotherium i Megantereon) coexisteixen amb els primers lleons europeus (Panthera fossilis), pels quals són progressivament reemplaçats, mentre que les hienes gegants (Pachycrocuta brevirostris) són substituïdes per les hienes tacades (Crocuta crocuta), d’origen africà. Aquest recanvi faunístic progressiu va aparentment associat a un canvi en el model d’aprofitament humà del territori a l’Europa occidental. Les excepcionals troballes paleontològiques fetes a Vallparadís, un cop finalitzin les tasques de preparació i posterior estudi, permetran sens dubte aprofundir en el coneixement de les faunes epivil·lafranquianes de l’Europa occidental, així com dels factors paleoecològics que varen condicionar l’esmentat recanvi faunístic durant aquest breu interval.

6. AGRAÏMENTS Volem donar les gràcies a Sandra Val i al seu equip de l’empresa ORIGEN Conservació i Restauració, SCP, per l’extraordinària tasca de preparació paleontològica duta a terme amb les restes recuperades.

7. BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, J.; CABRERA, L.; GARCÉS, M.; PARÉS, J.M. (1997). «The Vallesian mammal succession in the Vallès-Penedès basin (northeast Spain): Paleomagnetic calibration and correlation with global events». Palaeogeogr. Palaeoclim. Palaeoecol., 133: 149-180. ARRIBAS, A.; PALMQVIST, P. (1998). «Taphonomy and palaeoecology of an assemblage of large mammals: Hyaenid activity in the Lower Pleistocene site at Venta Micena (Orce, Guadix-Baza Basin, Granada, Spain)». Geobios, Suppl. Vol. 31: 3-47. BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; MOYÀ, S. (2000). «El jaciment paleontològic de Cal Guardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya. Contextualització geològica». Trib. Arqueol., 1997-1998: 255-277.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 43

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS

BERÁSTEGUI, X.; LOSANTOS, M. (coord.) (2001). «Mapa geològic de Catalunya a escala 1:25000. Full 392-2-2 (Sabadell)». Institut Cartogràfic de Catalunya. CABRERA, L.; CALVET, F. (1996). «Onshore Neogene record in NE Spain: VallèsPenedès and El Camp half-grabens (NW Mediterranean)». A: FRIEND, P.F.; DABRIO, C.J. (ed.) Tertiary basins of Spain. The stratigraphic Record of Crustal Kinematics: World and Regional Geology, Vol. 6. Cambridge, Cambridge University Press, p. 97-105. CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; DÍEZ, J.C.; ROSAS, A.; CUENCA-BESCÓS, G.; SALA, R.; MOSQUERA, M.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995). «Lower Pleistoene hominids and artefacts from Atapuerca TD6 (Spain)». Science, 269: 826-830. GUÉRIN, C.; FAURE, M. (1997). «The wild boar (Sus scrofa priscus) from the postVillafranchian Lower Pleistocene of Untermassfeld». A: KAHLKE, R.-D. (ed.) Das Pleistozän von Untermassfeld bei Meningen (Thüringen), Teil 1. Monogr. Röm. Grem. Zentralmus. Mainz 40, Habelt, Bonn, p. 375-383. KAHLKE, H.D. (1995). «Ein fossiler Elch-Fund aus dem Unterpleistozän von Untermassfeld in Thüringen (Mitteldeuschland)». Quartär, 45: 227-235. LUMLEY, H. DE; KAHLKE, H.D.; MOIGNE, A.-M.; MOULLÉ, P.-E. (1988). «Les faunes de grands mammifères de la grotte du Vallonnet, Roquebrune-Cap-Martin, AlpesMaritimes». L’Anthropologie 92, 465-496. PALOMBO, M.R.; SARDELLA, R. (2007). «Biochronology and biochron boundaries: A real dilemma or a false problem? An example based on the Pleistocene large mammalian faunas from Italy». Quater. Inter., 160: 30-42. POSTIGO MIJARRA, J.M.; BURJACHS, F.; GÓMEZ MANZANEQUE, F.; MORLA, C. (2007). «A palaeoecological interpretation of the lower–middle Pleistocene Cal Guardiola site (Terrassa, Barcelona, NE Spain) from the comparative study of wood and pollen samples». Rev. Paleobot. Palynol., 146: 247-264.

TRIBUNA2007-02

21/7/08

11:50

Página 44

D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

TAULA 1. LLISTA FAUNÍSTICA DELS MAMÍFERS DEL JACIMENT DE VALLPARADÍS (TERRASSA, VALLÈS OCCIDENTAL). Ordre PERISSODACTYLA

Ordre CARNIVORA Ordre PRIMATES Família Rhinocerotidae Família Hyaenidae Família Cercopithecidae Stephanorhinus hundsheimensis Hyaenidae indet. Macaca sp. Família Equidae Família Mustelidae Ordre INSECTIVORA Equus altidens Meles sp. Insectivora indet. Equus sp. Família Ursidae Ordre RODENTIA Ordre ARTIODACTYLA Ursus deningeri Família Arvicolidae Família Hippopotamidae Família Canidae Allophaiomys sp. Hippopotamus antiquus Canis mosbachensis Mimomys sp. Família Suidae Vulpes sp. Família Muridae Sus cf. scrofa Canidae indet. Muridae indet. Família Cervidae Família Felidae Família Castoridae Dama vallonnetensis Panthera gombaszoegensis Castor sp. Cervus elaphus cf. Panthera sp. Família Hystricidae Praemegaceros verticornis Lynx sp. Hyxtrix sp. Família Bovidae Ordre PROBOSCIDEA Bison sp. Família Elephantidae Bovidae indet. Elephas antiquus

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 45

Vallparadís, història dels primers homínids d’Europa KENNETH MARTÍNEZ MOLINA I JOAN GARCIA GARRIGA

INTRODUCCIÓ L’equip d’arqueòlegs de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (FURV) encarregat del control arqueològic de les obres de construcció de la futura estació dels FGC Vallparadís-UPC (Terrassa, Vallès Occidental) va localitzar, a finals del mes d’agost de 2005, objectes lítics associats a fòssils amb marques d’intervenció antròpica. Aquest registre arqueològic es va recuperar en un nivell estratigràfic amb una datació provisional, a partir de la bioestratigrafia de macromamífers i del paleomagnetisme, del Plistocè inferior final. A partir d’aquesta troballa es va organitzar una excavació preventiva del nivell arqueològic, que finalment ha abastat una superfície d’uns 781 metres quadrats, amb una potència d’uns 1.100 metres cúbics, i on s’han coordenat més de 57.600 registres entre objectes lítics i fòssils. En aquest article presentem les primeres dades qualitatives i interpretacions sobre la formació del dipòsit sedimentari i del material recuperat, així com de les implicacions que es desprenen sobre la conducta ecosocial dels primers homínids europeus. L’evolució biològica i cultural dels humans a partir de fa 2 milions d’anys inclou nous escenaris fora d’Àfrica. El continent eurasiàtic va rebre successives ones migratòries d’homínids, que van desenvolupar noves estratègies adaptatives i innovacions tecnològiques en aquests nous espais. La història d’aquesta primerenca colonització, els ritmes i les causes que la van permetre o retardar, són en l’actualitat font d’un intens debat científic, protagonitzat en gran mesura per investigadors espanyols i per jaciments d’aquí. Europa pot considerar-se plenament ocupada pels homínids des de fa 500.000 anys, ja que a partir d’aquell moment les evidències arqueològiques es multipliquen exponencialment i cobreixen pràcticament tot el continent, exceptuant les zones més septentrionals per sobre del paral·lel 50°N. Per contra, amb anterioritat a aquesta data, les evidències arqueològiques són molt més reduïdes, fet que permet interpretar-ne les raons (Turner, 1992, 1999; Dennell, 2003; Roebroeks i Van Kolfschoten, 1994; Roebroeks, 2001). Possibles limitacions cognitives o tecnològiques de les espècies d’homínids del Plistocè inferior, la competència que plantejaven els grans depredadors als homínids del moment, barreres

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 46

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

geogràfiques o limitacions ecològiques en les estratègies adaptatives s’han argumentat com a explicacions per justificar el retard del poblament humà d’Europa respecte d’Àsia. Durant el Plistocè inferior es coneixen dues migracions importants de faunes cap a Europa, una principalment des d’Àfrica, en el límit Plio/Plistocè i l’altra a finals del Plistocè inferior, amb espècies preferentment asiàtiques (Agustí et al., 1987). Aquestes migracions, motivades per canvis climàtics que ampliaven o reduïen determinats ecosistemes, s’han considerat com una explicació vàlida per justificar l’expansió dels homínids, que devien participar-hi a l’igual que les altres comunitats de mamífers. Fins i tot, alguns autors, en funció de la diversitat específica d’homínids del Plistocè inferior identificada a partir del registre fòssil de Dmanisi, Atapuerca i Ceprano (Bermúdez de Castro et al., 1997, 2004; Manzi, 2004; Rightmire et al., 2006) i les diferències amb les poblacions humanes del Plistocè mitjà (Homo heidelbergensis) consideren que a cada una d’aquestes migracions faunístiques li correspon una espècie d’homínid determinat (García Sánchez, 2005). Per tant, segons aquesta hipòtesi, el primer poblament humà d’Europa devia ser episòdic, demogràficament poc important i sobretot discontinu, com a mínim fins al Plistocè mitjà antic (Dennell, 2003). Les evidències més sòlides sobre les poblacions d’homínids que emigraren d’Àfrica fa poc menys de 2 milions d’anys es reduïen en el continent europeu, abans de la descoberta de Vallparadís, als jaciments espanyols d’Atapuerca —Trinxera Dolina i Trinxera Elefant (Burgos) (Carbonell et al., 1995; Parés et al., 2005)— i d’Orce — Fuente Nueva 3 i Barranco León (Granada) (Palmqvist et al., 2005). A la resta de jaciments europeus, com els italians de Monte Poggiolo, Ceprano o Pirro Nord, o els francesos del massís Central com Port-de-Lavaud o Pakefield a Anglaterra (Peretto et al., 1998; Parfitt et al., 2005; Arzarello et al., 2007; Despriée et al., 2006), els manca algun dels elements científics necessaris per ser plenament acceptats, ja sigui perquè els dipòsits no conserven restes fòssils, perquè no disposen de contextos estratigràfics clars, perquè la quantitat d’elements recuperats és insuficient, o no són diagnòstics, o simplement perquè no disposen de datacions radiomètriques. Fora d’Europa, en les possibles vies d’accés a aquesta (el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i el Càucas), les evidències arqueològiques són més nombroses i d’una antiguitat superior. Destacarien els jaciments d’Aïn Hanech (Argèlia), Dmanisi (República de Geòrgia) i Ubeidiya (Israel) (Bar-Yosef, 1994; Gabunia i Vekua, 1995; Sahnouni i Heinzelin, 1998). D’aquests jaciments es dedueix que pel corredor de Palestina o via l’estret de Gibraltar, els primers homínids arribaren a Europa com a molt tard fa 1,4-1,2 milions d’anys, edat de les restes recuperades a Orce (Granada) i a Atapuerca-Trinxera Elefant (Burgos). Seguidament, a més de presentar el jaciment de Vallparadís, volem contextualitzarlo amb els altres que es coneixen del mateix període. Amb aquest objectiu, repassarem els dos camps d’investigació que centren el debat científic actual sobre la interpretació històrica de la primera colonització d’Europa: la tecnologia lítica dels primers homínids i les estratègies adaptatives que els van permetre poblar la riba septentrional del mediterrani.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 47

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

EL JACIMENT: SEDIMENTOLOGIA I AMBIENT SEDIMENTARI La riera de Vallparadís, que travessa el centre de la ciutat de Terrassa, correspon a un torrent tributari de la riera de Palau que, juntament amb la de les Arenes, canalitzen les aigües de la vessant meridional de Sant Llorenç de Munt i de la serra de l’Obac cap el Llobregat. En els marges de la riera de Vallparadís es conserven dipòsits quaternaris plistocènics disposats discordantment sobre un substrat miocè que, des de les excavacions del jaciment de Cal Guardiola l’any 1997 (Berástegui et al., 1998), sabem que contenen un important potencial fossilífer de finals del Plistocè inferior i principis del Plistocè mitjà antic, (Fig. 1). A partir d’un ampli programa de sondejos geomecànics, l’estudi geològic de la zona afectada per les obres de l’estació ha detectat un paquet sedimentari quaternari d’uns 20 metres de potència, limitat cap a l’est per un paleorelleu miocènic amb un fort desnivell de 12 metres (Gómez, 2005a; 2005b; 2007). Aquest dipòsit quaternari correspon al ventall al·luvial de Terrassa, que s’encaixa en al·luvions d’edat miocènica, i té una extensió de 7,5 quilòmetres de llarg per 8 quilòmetres d’ample. Està format preferentment per nivells de lutites d’origen fluvial i al·luvial, i nivells al·luvials/col·luvials de conglomerats. Pràcticament en tots els nivells estratigràfics afectats per l’obra s’han

Figura 1. Localització del jaciment al marge esquerre de la riera de Vallparadís, al costat del pont de l’avinguda Jacquard (Terrassa).

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 48

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

localitzat restes arqueològiques o paleontològiques, encara que per les limitacions inherents a una intervenció d’urgència, l’excavació arqueològica s’ha limitat al nivell més ric de tota la seqüència (unitat 7). En la resta de nivells, la baixa densitat de material arqueològic o la interpretació sedimentària no justificava una excavació manual, per la qual cosa, en aquests, el control arqueològic es va limitar a detectar la possible presència d’objectes lítics durant el seguiment de les màquines excavadores. El cobriment de la seqüència estratigràfica correspon a la terrassa Qv3, atribuïda al Plistocè superior (ICC, 1997). Per sota, disposats discordantment, s’han diferenciat dos grans trams sedimentaris, separats entre si per un paquet potent d’uns 1,5-2 metres de conglomerats amb base erosiva i forta inclinació cap a l’oest, el sud-oest i el sud (Unitat 5). L’anàlisi paleomagnètica preliminar també marca en aquesta unitat un canvi, entre les mostres amb polaritat positiva del tram superior i les mostres de polaritat inversa del tram inferior. En concret, aquest canvi paleomagnètic es correspon amb el límit Matuyama-Brunhes, que va tenir lloc fa uns 790 ka. Per tant, els nivells inferiors a aquest esdeveniment, com és la unitat objecte de les excavacions arqueològiques, serien més antics. La unitat 5 presenta una fàbrica suportada pels clasts i ocasionalment per una matriu sorrenca. Els clasts són de mida variable (centimètrics a decimètrics), fonamentalment subarrodonits i subangulosos, sense una ordenació vertical pel que fa a la seva mida. En alguns punts s’observen nivells amb imbricacions i laminacions creuades indicatives de transport aquós. Aquesta litofàcies implica que la unitat es va dipositar mitjançant processos de transport gravitacionals, tipus debris-flow, barrejats amb processos on l’aigua és l’agent principal de transport. Això, juntament amb la geometria de la base de la unitat, fortament erosiva i amb pendent, suggereix que la unitat 5 són dipòsits de vessant al·luvial-col·luvials. La base d’aquesta unitat talla, amb una pendent significativa cap a l’oest, el sud-oest i el sud, els nivells 6, 7 i 8, mentre que els límits lateral (cap a l’oest, el sud-oest i cap al sud) i superior de la unitat són un trànsit gradual a les argiles i llims de les unitats 3 i 4. Per damunt del paquet massiu de conglomerats de la unitat 5, el tram superior de la seqüència està format per tres unitats d’argiles i llims (unitats 2, 3 i 4) formades en un context de plana d’inundació. Intercalats entre aquestes argiles, s’han identificat signes de pedogènesis i paleosòls, la qual cosa implica aturades sedimentàries importants. En aquestes unitats sedimentàries, durant el seguiment de màquines, es van recuperar set objectes lítics, entre els quals destacaríem dos objectes de quars de format mitjà configurats a partir d’un retoc denticulat regular que, morfològicament i tècnicament, es diferencien notablement del registre lític de la unitat 7. La base de la unitat 4 correspon a un nivell d’argiles de color negre. Aquest nivell negre no és un cos sedimentari individualitzat, amb límits ben definits, si no que pot considerar-se una taca que afecta tant les lutites del nivell 4 com les bretxes i conglomerats de la unitat 5. El nivell negre té poc menys d’1 m de gruix, compost fonamentalment per argiles però amb intercalacions de graves. S’interpreta que aquestes argiles corresponen a un episodi palustre que va permetre la instal·lació d’una làmina d’aigua i un ambient reductor, que va afavorir la conservació d’abundants restes orgàniques, entre les quals destaquen fustes de més de 3 metres de llarg. El material fòssil i les peces d’indústria lítica localitzades en el nivell (6 objectes) haurien estat arrossegats fins a aquests tolls en el mateix procés de transport massiu que va dipositar els conglomerats de la unitat 5.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 49

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

La primera unitat del tram inferior, erosionat en la seva part oest per la unitat 5, correspon a la unitat 6. Litològicament correspon a un paquet d’argiles i llims massius de coloració vermella amb intercalacions de sorres d’una potència màxima d’uns 80 centímetres, dipositats en un ambient de plana d’inundació. La base d’aquesta unitat i el contacte amb la unitat subjacent (unitat 7) va ser la primera part de l’estratigrafia excavada manualment amb metodologia arqueològica atesa la riquesa arqueològica detectada. La localització durant el seguiment de màquines d’objectes lítics associats amb fragments d’ossos amb fractures longitudinals d’origen antròpic va motivar la sol·licitud del permís per fer una excavació preventiva manual. Inicialment, l’excavació arqueològica es va limitar a la interfase entre la unitat 6 i 7 (nivell d’interfase 9/10), en una superfície de 40 m2 (quadres L-O/26-35) i posteriorment a una cala que va perforar tota la potència de la unitat 7 (quadres U-X/29-31 del nivell 10), abans de prendre la decisió d’excavar en extensió tot el nivell arqueològic. La unitat 7 correspon al nivell arqueològic excavat durant el transcurs de la intervenció preventiva de Vallparadís. La seva extensió queda limitada cap al sud i l’oest per la unitat 5, que l’erosiona, cobrint finalment una superfície de 781 m2 en el racó nordoriental de la plaça dels Drets Humans. Aquesta unitat està formada per dos cossos sedimentaris. El superior, que correspon al nivell arqueològic 10, té una potència màxima d’entre 1,5-2 metres. Està format per argiles i llims de coloració verda grisa amb clasts angulosos i subangulosos de mida mil·limètrica a centimètrica, disposats sense cap ordenació vertical per mida de gra. Els clasts són de quars, lidita i roca metamòrfica, i presenten una fàbrica suportada per la matriu, on es detecten abundants marques d’arrels. Per la seva part, el cos inferior, nivell 10c, correspon a graves i conglomerats on dominen els blocs arrodonits de mida considerable (de pocs centímetres fins a 40 centímetres de diàmetre) i sense ordenació vertical. Els clasts són de gres, de gres arcòsic de gra groller, de microconglomerat i de carbonat. Aquest tram presenta variacions laterals notables, amb zones on són evidents els sediments dipositats per fluxos d’aigua, com ho indicarien els còdols imbricats o els llentions de sorres ben seleccionades. No obstant això, la seqüència pot sintetitzar-se de sostre a mur en tres nivells: un primer format per blocs decimètrics amb matriu d’argiles verdes i amb un cabussament fort cap al sud-oest, per sota s’hi troba un paquet d’argiles i llims de color verd gris amb clasts mil·limètrics i, finalment, un nivell amb graves ben seleccionades i amb la base erosiva (en algun cas canaliforme). Aquesta seqüència descrita del tram inferior de la unitat 7 guanya potència en el sector est, amb un gruix màxim de 70 centímetres. Els sediments del tram superior de la unitat s’haurien dipositat sobre els sediments que conformen el tram inferior mitjançant diversos fluxos densos de tipus mud-flow (colada de fang) amb una direcció sud sud-oest, posteriorment colonitzats per vegetació. Per contra, el tram inferior, s’hauria format amb sediments transportats principalment per fluxos massius tipus debris-flow i en menor mesura mitjançant fluxos laminars amb capacitat erosiva. La unitat 7 pot considerar-se un epifenomen en el conjunt estratigràfic explorat, no només per la riquesa arqueopaleontològica que conté, sinó perquè correspon a sediments al·luvials que, conjuntament amb la unitat 5, interrompen una sedimentació majoritàriament de plana d’inundació. En el seu conjunt, la unitat és el resultat com a mínim de dos episodis erosius molt energètics tipus debris-flow, representats pels nivells de blocs i els estrats clasts supported del tram inferior, sobre els quals se superposaren les argiles verdoses amb clasts tipus mud-flow del tram superior (Fig. 2).

21/7/08 12:15

Figura 2. Esquema de les diferents unitats estratigràfiques del jaciment de Vallparadís. Secció est-oest (Gómez, 2007).

TRIBUNA2007-03 Página 50

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 51

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

Per sota de la unitat 7, la part inferior de la seqüència estratigràfica està dominada per les argiles i llims de coloració vermella de la unitat 8, dipositats en un context de plana d’inundació i d’una gran extensió lateral. En aquesta unitat s’observen intercalats nivells prims de sorres i conglomerats clasts supported, amb signes d’imbricació que correspondrien a un crevasse splay. Seguidament, la unitat 9, està formada per nivells de conglomerats relativament prims (30-40 centímetres) amb base erosiva i amb tendència granodecreixent. Es caracteritzen perquè contenen clasts ben seleccionats de quars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària, sovint imbricats i amb fàbrica clastsuportada. Els conglomerats presenten laminació creuada de gran escala i baix angle (nivells amb un lleuger cabussament de 10º). A la base poden presentar lutites vermelles massives que passen gradualment cap al sostre a sorres amb laminacions creuades de petita escala. Les característiques de la fàbrica d’aquests conglomerats indiquen que van ser transportats per aigua i la geometria suggereix que devien ser barres fluvials. Per sota, les unitats estratigràfiques alternen dipòsits argilosos massius formats en ambients de plana d’inundació (unitat 11) amb altres de bretxes i conglomerats formades per dipòsits d’origen al·luvial/col·luvial (unitats 10 i 12). Aquesta zona inferior de la seqüència encara queda per explorar completament, tot i que en les zones ja intervingudes s’han detectat, en els nivells de lutites, bosses disperses de material fòssil, però fins al moment cap evidència de restes lítiques.

EL NIVELL ARQUEOLÒGIC La intervenció arqueològica s’ha concentrat en el paquet d’argiles del tram superior de la unitat 7, excavant-lo en tota la seva potència, d’entre 1,5-2 metres, i 781 metres quadrats d’extensió: des de la interfase amb les argiles massives de la unitat 6 (nivells 9/10) fins al sostre dels nivells de conglomerats del tram inferior de la unitat 7. L’extensió del nivell es veu limitada per la unitat 5, que l’erosiona amb una direcció nord-oest sud-est. Alhora, cap al nord-est, des de la línia 14, la base del nivell puja progressivament amb un fort cabussament cap el sud-oest d’un 15%, reduint-se en conseqüència la potència del paquet d’argiles excavat. Així mateix, en una superfície d’uns 60 metres quadrats, es van garbellar a manera de mostreig els nivells de clasts supported de la base (nivell 10c), on es va recuperar un ric conjunt lític, juntament amb un registre fòssil dominat principalment per peces dentals aïllades de macromamífers (Fig. 3). A partir de l’excavació d’una cala de sondeig de 12 metres quadrats de la unitat 7 i de la distribució en vertical del material resultant, es va considerar com a hipòtesi de partida que el paquet d’argiles de la unitat correspondria a un palimpsest format per un nombre indeterminat d’episodis de sedimentació ràpida, durant els quals es dipositaren les argiles en processos de transport de fluxos densos tipus mud-flow. La possible existència de diferents episodis sedimentaris vindria determinada per la presència d’abundants marques d’arrels, que implicarien interrupcions sedimentàries que van permetre la colonització de la vegetació i, sobretot, pel fet que durant l’excavació del sondeig es van detectar en vertical moments estèrils amb trams on es concentrava el material fòssil, fins i tot amb diferències en el registre fòssil que s’hi recuperava en cada un. Tenint en compte que els sediments tipus mud-flow no tenen caràcter erosiu, la juxtaposició de diversos episodis sedimentaris amb un mínim d’interrupció temporal entre ells justificava científicament la possibilitat que el material arqueològic es trobés en posició primària, cobert per successives avingudes de fang. Sobre

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 52

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

aquestes premisses es va planificar l’excavació arqueològica, amb l’objectiu de conèixer els processos de formació del dipòsit arqueològic i en quina mesura l’associació en el nivell del registre fòssil i lític responia a l’activitat antròpica, abans de plantejar-se qualsevol interpretació conductual sobre l’aprofitament de l’entorn per part dels homínids. El material arqueològic apareix dispers en el pla horitzontal, sense formar concentracions significatives. Només en la part baixa del nivell, justament per damunt dels conglomerats de la base, s’han identificat acumulacions poliespecífiques. La més destacada es va excavar al voltant dels quadres M-O/49-51, on entre altres restes es va recuperar un esquelet axial pràcticament sencer d’hipopòtam, amb elements en connexió anatòmica. En totes aquestes acumulacions, sempre són les restes d’hipopòtam les més nombroses i completes.

Figura 3. a) Planta de les obres de la futura estació dels FGC UPC-Vallparadís a Terrassa. b) Detall de la zona excavada amb metodologia arqueològica de la unitat 7.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 53

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

Figura 4. Projeccions verticals de les restes fòssils del nivell arqueològic.

Com es pot veure en la projecció de la columna V, el nivell cabussa cap al sud sudoest amb una inclinació en els primers 10 metres del 15%, pendent que s’estabilitza progressivament. En vertical, es poden individualitzar tres acumulacions principals de material fòssil. Aquestes acumulacions queden ben delimitades en el sector central de l’àrea excavada, on s’ha conservat de l’erosió de la unitat 5 tot el paquet sencer d’argiles del nivell 10. Per contra, en els quadres més septentrionals, a partir de la línia 14, el gruix del paquet d’argiles del nivell arqueològic pràcticament ha estat erosionat i directament apareix el nivell 10c del tram inferior. Així mateix, en els quadres més occidentals i meridionals, d’aquestes tres acumulacions del registre fòssil només es conserva la inferior, ja que les altres haurien estat eliminades per l’erosió (Fig.4). L’acumulació superior, que correspon a la interfase entre la unitat 6 i 7, és la menys densa de les tres i entre les restes destaca la presència singular d’elements diafisals de macromamífers (proboscidis) fracturats longitudinalment, amb una forta alteració per exposició subaèria de la superfície cortical. Llevat d’aquests elements, que tenen un estat de conservació diferent al de la resta del material fòssil de la unitat, en aquesta part alta del nivell no són tan abundants les restes d’animals de talla gran com ho seran posteriorment. La segona acumulació, separada de l’anterior per uns 20 centímetres de sediments estèrils, destaca per la presència en una alta concentració de copròlits de hiena. Juntament amb aquests, s’incrementa el percentatge de restes de l’esquelet apendicular de macromamífers (hipopòtams i rinoceronts), així com evidències de la intervenció de carnívors sobre els ossos, en forma de buidats i mossegades. A més, en aquesta acumulació intermèdia, s’ha recuperat un nombre important de banyes de cèrvid, en molts casos pràcticament senceres. Aquestes banyes conserven part del crani amb senyals de mossegades, fet que descarta que siguin banyes de muda. La tercera acumulació es localitza directament sobre els conglomerats del tram inferior de la unitat. En aquest tram, el material apareix preferentment concentrat en

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 54

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

diverses acumulacions poliespecífiques i les restes es troben més senceres que en les anteriors, amb un impacte menor de carnívors sobre els ossos. En qualsevol cas, el registre fòssil està dominat per peces dentals aïllades, en especial canines i incisives d’hipopòtam. En aquesta acumulació, per la disposició del registre i la seva composició, interpretem que el material fòssil es trobaria en posició secundària. Com ja s’ha dit, en aquesta part s’ha recuperat un esquelet axial pràcticament sencer d’hipopòtam, sobre el qual no va actuar cap carnívor, fet que indica que aquest individu va quedar enterrat en el fang de manera immediata, probablement en veure’s sorprès per una torrentada. Una interpretació semblant pot fer-se de les altres acumulacions poliespecífiques de la part baixa del nivell, on a més d’elements esquelètics de diferents tàxons i parts anatòmiques, la disposició de les restes presenta superposicions i entrecreuaments. En aquests episodis sedimentaris catastròfics i d’alta energia tipus debris flow de la part baixa, es veuen afectades preferentment restes d’hipopòtam, encara que en pocs casos apareixen en connexió anatòmica, fet que descartaria que de manera generalitzada individus d’aquesta espècie o de les altres es veiessin sorpresos per les avingudes de fang. L’exemple contrari seria el jaciment alemany d’Untermasfeld, on s’ha interpretat que bona part dels individus representats van morir ofegats, a partir d’uns percentatges d’elements en connexió anatòmica que arriben fins al 58,1% en els hipopòtams i el 66,5% en els èquids (Kahlke i Gaudzinski, 2005). En conjunt per a tot el nivell, l’enregistrament de les orientacions i pendents dels fòssils no mostra una direcció preferent en la posició de les restes, ja que totes mostren percentatges similars. Aquesta dada descartaria la participació de làmines d’aigua en la deposició de les restes. Els pendents mostren una preferència per la variable plana i, encara que no són percentualment importants, sí que són significatives per a la interpretació de la formació del dipòsit les restes en posició vertical. La major part dels elements en posició vertical es troben en la part baixa del dipòsit, on les evidències de processos de transport d’alta energia són més grans. Juntament amb aquestes dades sobre la deposició de les restes fòssils, són especialment interessants els tres remuntatges directes d’objectes lítics identificats en el camp. Un d’aquests correspon al remuntatge d’explotació entre un fragment de nucli i una ascla, un segon a un remuntatge de fractura d’una ascla de sílex i l’últim, a un remuntatge d’explotació de dues ascles de quars. A aquest últim remuntatge directe, a més, se li afegeixen dues ascles més que devien formar un remuntatge indirecte. En tots els casos, els objectes que formen els remuntatges estan a una distància de pocs centímetres entre si. Aquests remuntatges indicarien que a Vallparadís es van realitzar in situ seqüències tècniques de talla (Fig. 5).

EL REGISTRE LÍTIC El jaciment de Vallparadís destaca sobretot per l’elevada densitat i l’interès del material arqueològic recuperat. No obstant això, el material encara està en procés de revisió i estudi, per la qual cosa en el present article només podem presentar-ne les principals dades qualitatives, que permeten ja avaluar el potencial científic del jaciment i de les restes recuperades. Les característiques morfotècniques del registre lític de Vallparadís estan molt condicionades per l’escàs desenvolupament temporal dels processos de talla, per la míni-

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 55

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

Figura 5. Acumulació de restes fòssils a la base del nivell arqueològic. Hemimandíbula d’hipopòtam amb restes axials i apendiculars d’herbívors de talla gran. ma intervenció tècnica que mostren els objectes i pel mètode principal d’explotació dels nuclis utilitzat. Aquests aspectes, i sobretot tenint en compte que la matèria primera dominant és el quars, dificulta en gran mesura diferenciar els objectes lítics d’aquells possibles geofactes. Especialment, és difícil reconèixer aquells elements de la cadena operativa, com els fragments de talla, que no conserven tots els elements diagnòstics de la intervenció antròpica. En els primers objectes lítics que van aparèixer en el nivell ja es va poder observar que les característiques de les ascles corresponien a l’ús sistemàtic de mètodes de talla ortogonals, preferentment bipolars. Aquests mètodes de talla són habituals en les anomenades indústries de Mode 1 o olduvaianes, com a Orce i Atapuerca (Carbonell et al., 1999), i perduraran durant el Plistocè mitjà, com queda reflectit al jaciment italià d’Isernia la Pineta (Peretto et al., 1994). La utilització d’aquests mètodes de talla genera una gran quantitat de restes i fragments de talla, que juntament amb la fractura irregular del quars, fa que s’obtingui una producció lítica molt poc estandarditzada. Per aquesta raó, i amb la intenció de comprendre millor i identificar el material lític del jaciment, es va organitzar un programa experimental de talla sobre enclusa. Amb aquesta experimentació vàrem poder establir la varietat morfològica de les ascles, fragments de talla i nuclis resultants. Es van utilitzar 23 nuclis (17 de quars, 5 de lidita i 1 de sílex), recollits en el jaciment entre els blocs del paquet de graves de la unitat 5.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 56

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

Com vàrem observar en l’experimentació i identificar en el nivell arqueològic, la utilització d’aquests mètodes de talla genera uns productes lítics característics, com són les ascles amb dos talons oposats. No obstant això, en molts casos, el taló objecte de la percussió queda fracturat com a conseqüència de l’impacte i només se sol conservar el taló que recolza sobre l’enclusa. A més d’aquestes ascles, són nombroses les ascles que mostren accidents de talla, com fractures longitudinals (fractures de Siret) i les ascles amb fractures transversals. Aquestes fractures també poden observar-se en gran quantitat en forma de negatius reflectits en els nuclis. Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és que les ascles bipolars sovint presenten, en l’extrem distal que copeja amb l’enclusa, extraccions a mode de retocs marginals i amb delineació denticulada. En aquests casos, no serien retocs intencionals, sinó accidents de talla (trimming). De manera àmpliament dominant, les ascles bipolars recuperades a Vallparadís presenten talons corticals o no facetats, fet que indica que no es va fer cap preparació prèvia de la plataforma de percussió abans de fer les extraccions, i que per tant s’aprofitaven directament com a pla de percussió les superfícies naturals dels còdols. Igualment, les cares dorsals presenten majoritàriament superfícies corticals i en molt pocs casos mostren més de dos aixecaments anteriors. Alhora, aquests aixecaments tenen el mateix sentit unipolar que l’ascla. Totes aquestes característiques tècniques de les ascles indiquen que els nuclis no s’exploten intensament, i sempre amb extraccions ortogonals unipolars que configuren una superfície d’explotació amb no més de tres o quatre extraccions. En consonància amb la representació de cada una de les primeres matèries dels clasts que formen part de la matriu argilosa, el quars és la roca utilitzada preferentment, amb més del 60% dels objectes lítics, seguit pels objectes en lidita i sílex. Només queda per revisar l’exacta relació entre els clasts de sílex i els objectes lítics en aquesta primera matèria, ja que sembla que hi ha una representació més gran d’objectes tallats que no pas de clasts naturals. En qualsevol cas, l’equivalència entre el percentatge d’objectes tallats i els clasts per les diferents primeres matèries, estaria indicant una selecció local de les roques i només en el cas de la quarsita s’observa testimonialment la presència d’objectes que no devien formar part inicialment dels clasts de la matriu. Totes aquestes primeres matèries provenen de l’erosió dels materials paleozoics de la serralada Prelitoral i dels conglomerats que conformen la serra de Sant Llorenç del Munt, i devien ser transportades per processos naturals al jaciment. Aquests clasts i còdols de la matriu argilosa del nivell condicionen de manera determinant el format petit dels objectes del conjunt lític de Vallparadís. Juntament amb el seu format centimètric, l’alt grau de fragmentació dels productes que genera la talla bipolar i el fet que aquesta estratègia de talla explota el gruix dels nuclis, el pla transversal, dóna com a resultat uns valors morfomètrics de format petit per a les ascles. Els nuclis recuperats en el nivell es van seleccionar a partir dels petits còdols centimètrics, preferentment de quars, de la matriu argilosa. Aquests tenen un únic pla d’explotació, que s’intervé amb angle ortogonal. Com a resultat de copejar el nucli amb el percussor i del cop de rebot generat per l’enclusa, aquests objectes solen presentar dos punts d’impacte oposats i dos contrabulbs. Com a resultat de la dinàmica de talla utilitzant aquest mètode, es generen nuclis amb formes polièdriques i cúbiques. Aquesta preferència en el nivell de mètodes de talla ortogonals probablement respon a una adaptació tècnica per aprofitar els còdols i clasts de format petit disponibles. No obstant això, els mètodes ortogonals serien el model tècnic estructural d’explotació dels nuclis, ja que

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 57

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

s’utilitzen també sobre objectes grans. Per exemple, s’ha localitzat un nucli en quars de format gran (72x52x38 mil·límetres) tallat a mà alçada, amb només 5 extraccions d’una llargària màxima de 4 centímetres, on el pla horitzontal es ressegueix amb extraccions ortogonals. A més d’aquests nuclis ortogonals i bipolars, que són clarament dominants, en el jaciment s’han recuperat exemples de nuclis amb altres estratègies de talla, per bé que són molt minoritàries. En la part baixa del nivell 10 es varen recuperar dos nuclis centrípets unifacials, un de quars i l’altre de sílex, que conserven en la cara no explotada la superfície cortical del còdol. Només ha aparegut un exemplar en quars de nucli bifacial centrípet, amb la cara superior explotada amb un angle simple i la inferior amb un angle secant. Aquests tipus de nuclis solen ser classificats com a discoides. A part d’aquest últim, només en alguns fragments de nucli o nuclis poc configurats s’ha pogut observar l’explotació d’arestes amb extraccions bifacials. Així mateix, ascles desbordants, que es generen de manera habitual amb aquest últim mètode de talla, també estan molt poc representades en el registre. Per tant, es pot concloure que els mètodes de talla ortogonals són clarament dominants davant d’altres estratègies. Tant a Atapuerca, Orce, Dmanisi com a Monte Poggiolo, dins de la diversitat d’estratègies de talla, els nuclis ortogonals són igualment majoritaris i freqüentment de petit format. A Europa, no serà fins a cronologies avançades del Plistocè mitjà quan les estratègies de talla bifacials centrípetes es generalitzin dins de l’àmbit de les indústries aixelianes o de Mode 2. En suma, aquesta preferència a Vallparadís en el desenvolupament dels mètodes de talla ortogonals aparentment podria respondre a una adaptació tècnica per aprofitar els còdols i clasts de format petit disponibles. Però, en realitat, el fet que sigui el mètode que jerarquitza el substrat tècnic d’aquestes indústries fa que pugui respondre veritablement a l’activació i el desenvolupament per part de les comunitats d’homínids de Vallparadís d’unes tradicions tècniques específiques (Garcia, 2005), que permeten garantir amb cadenes operatives curtes i poc desenvolupades artefactes de gran eficàcia i capacitat operativa. Especialment interessants són els tres objectes en quarsita i roca metamòrfica que s’han interpretat com a encluses i dos objectes més que correspondrien a possibles percussors. Les possibles encluses tenen unes dimensions d’entre 10-15 centímetres de llarg i corresponen a còdols amb dues cares planes, sobre les quals s’observen estigmes de percussió i depressions en la seva superfície. Amb aquests últims objectes, a Vallparadís estarien representats tots els elements que formen part de les seqüències tècniques d’explotació: començant per les encluses i percussors, els nuclis i tota la diversitat de productes de talla, tant les ascles com els fragments. Per altra banda, objectes elaborats sobre còdols de format gran tan sols s’han recuperat en el nivell 10c, en el paquet de graves. Aquests objectes corresponen a un chopper sobre un còdol de roca metamòrfica, un altre, a una aresta que presenta extraccions bifacials invasives d’angle simple (probablement un nucli) i un darrer a extraccions en forma de denticulat. A diferència de Dmanisi (Lumley et al., 2005), Vallparadís destaca també per l’abundant presència d’objectes retocats, en forma de denticulats i osques, generalment sobre ascles i fragments de talla, però també hi ha una representació significativa de còdols de petites dimensions sobre els quals s’han configurat per retoc vores tallants. Aquests objectes retocats són igualment de format petit, ja que no n’hi ha cap que superi els 7 centímetres de llarg. Es caracteritzen perquè presenten una secció transversal asimètrica, on a la vora tallant s’hi oposa una vora abrupta que facilita la utilització

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 58

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

manual dels objectes. Aquesta vora ergonòmica abrupta, en un percentatge molt elevat, correspon a una superfície cortical, ja que la mateixa estratègia de talla dels nuclis genera de manera recurrent objectes amb dorsos naturals. Cal destacar un model de configuració que es repeteix en els objectes retocats; consisteix en un objecte de secció asimètrica amb un retoc denticulat en un lateral llarg i una osca en l’extrem distal, que tipològicament es classificarien com a becs (Fig.6). La repetició d’aquesta configuració en forma de becs fa plantejar-nos la possibilitat que sigui una morfologia recurrent i intencionadament buscada per aquestes poblacions humanes. Aquest fet permetria utilitzar aquest disseny tècnic com un criteri per buscar relacions culturals entre Vallparadís i altres jaciments. En concret, aquests tipus d’objectes són ben presents en alguns jaciments del Plistocè mitjà situats en regions relativament properes, com és la Caune de l’Aragó (Garcia, 2005). Del Plistocè inferior, encara que a Atapuerca i a Orce els denticulats i osques són els configurats majoritaris, no s’han trobat becs com els de Vallparadís. El paral·lel més pròxim seria el jaciment israelià de Bizat Ruhama, on s’ha recuperat una indústria de petit format amb retocats en forma de denticulats, assimilables a les osques i becs de Vallparadís (Zaidner et al., 2003). En conjunt, les característiques del registre lític de Vallparadís són homologables a les dels altres jaciments coneguts del període. Aquestes característiques poden sintetitzar-se en: 1) captació local de les roques utilitzades en els processos de talla; 2) domini de mètodes de talla ortogonals i bipolars en l’explotació dels nuclis; 3) processos de talla curts i poc intensos; 4) format petit dels objectes, no només atribuïble al format dels còdols i clasts naturals; 5) configuració d’objectes a partir d’ascles, fragments i petits còdols; 6) denticulats, osques i becs com a morfotipus d’objectes configurats, i 7) configuració unifacial d’arestes transversals en còdols de gran format (choppers).

Figura 6. Objectes retocats en forma de bec i denticulat del nivell arqueològic.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 59

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

PALEOECOLOGIA Les restes fòssils recuperades a Vallparadís, en el nivell 10, sumen uns 24.854 registres, amb una densitat de 32 elements per metre quadrat. El quadre més ric és el T37, amb 182 elements coordenats. Després dels ossos, els copròlits d’hiènids, les peces dentals aïllades i els fragments i banyes senceres formen el total del registre. Tot aquest material està encara en fase de restauració i revisió, per la qual cosa només es poden avançar dades preliminars. En especial pel que fa a les marques d’intervenció antròpica en els fòssils, ja que pràcticament la totalitat de fragments i estelles, on les marques antròpiques són més abundants, estan per restaurar. Ara mateix, només es disposa de l’anàlisi tafonòmica i zooarqueològica d’una mostra molt petita del total d’ossos (334 restes), que es va fer en un primer moment per confirmar la intervenció antròpica sobre les carcasses animals (Cáceres i Huguet, 2006). La identificació taxonòmica, pràcticament a nivell de camp, mostra una barreja d’espècies pròpies de les biozones del Vil·lafranquià final i del Galerià. Entre els tàxons d’herbívors de talla mitjana destaca Dama vallonetensis i Sus scrofa, la talla gran estaria representada per Equus altidens, Praemegacero sp., Bison sp., Stephanorinus hundsheimensis, Hippopotamus antiquus i la talla molt gran per Elephas antiquus. Entre els carnívors, la fracció més petita està representada per Lynx i Canis mosbachensis. Els úrsids estan representats per Ursus deningeri i els felins per Panthera gombasgoezensis. En el nivell 10, a part dels copròlits i senyals de mossegades en els ossos, no s’ha recuperat cap resta fòssil d’hiènid. Això no obstant, en el tram inferior de la unitat 7, en el nivell 10c, va aparèixer un crani pràcticament sencer de Pachycrocuta brevirostris, així com restes apendiculars en semiconnexió anatòmica. Aquesta comunitat faunística emmarca el jaciment des del punt de vista paleoambiental en un ecotó, on espècies pròpies d’espais oberts cohabiten en un espai reduït amb espècies de bosc. Aquest entorn es trobaria en les rodalies d’un curs fluvial amb un cabal d’aigua alt i regular. Les abundants restes d’hipopòtam recuperades en el jaciment i els nivells sedimentaris dipositats en un ambient de plana d’inundació confirmarien que les ocupacions humanes van tenir lloc al voltant d’un riu cabalós. Alhora, de les restes d’hipopòtam se’n pot deduir l’existència d’un clima temperat, amb un règim general pluviomètric alt i sense gelades a l’hivern. Probablement, i tenint en compte que la seqüència sedimentària quaternària se superposa al relleu relicte del miocè, el paisatge geogràfic durant el Plistocè devia ser semblant al de l’actual riera de Vallparadís. L’anàlisi palinològica no ha identificat restes de pol·len en el nivell 10, ni en les mostres preses del sediment ni en l’anàlisi feta sobre els copròlits (Burjachs et al., 2007). Només en el nivell negre (base unitat 4) i en el tram superior de la seqüència (unitats, 2, 3 i 4) s’han obtingut resultats positius. No obstant això, aquests dipòsits, segons el paleomagnetisme i les primeres dades bioestratigràfiques, correspondrien al Plistocè mitjà, per la qual cosa la interpretació paleoclimàtica no seria extrapolable al nivell 10. Més fiable resulta la informació de l’anàlisi palinològica feta al jaciment veí de Cal Guardiola, on el nivell fossilífer més interessant (D2), amb sediments palustrolacustres, sembla que cronològicament estaria pròxim al nivell arqueològic de Vallparadís. Aquesta anàlisi mostra un paisatge molt obert, amb només un 10% d’AP, incloses les espècies de ribera, representades amb un 1% d’AP. Al voltant del riu i en els obacs es devia desenvolupar un bosc mesotermòfil (roure, castanyer, noguera...). A

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 60

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

les zones de muntanyes hi devia haver un bosc mixt d’alzina i arbres caducifolis, i en les zones més altes, pi roig, avets i bedoll. El paisatge immediat al jaciment estaria dominat per una vegetació de tipus sabana o devesa natural, on dominarien els prats estacionals de poàcies i altres herbàcies (asteràcies, plantatges, quenopodiàcies, altimires, espart albardí, brassicàcies, centaurees, etc.) amb alzines / garric, pins, lledoner, cupressàcies, margalló, estepes, heliantems, bufalagues, matapolls, èfedres, etc., disseminats. La clau bàsica per a aquest tipus de paisatge seria un règim de pluges estacionals, que permetria el desenvolupament d’una megafòrbia en les estacions plujoses. Les precipitacions devien ser més repartides en altura (muntanyes), de manera que permetien la instal·lació de pinedes i avetoses. Tota aquesta flora configura un clima bàsicament temperat, amb tàxons de Quercus, Phillyrea, Pistacia, Vitis, Cistus, tipus Chamaerops (Burjachs, en premsa). El registre faunístic del nivell 10 es caracteritza per una representació anatòmica dominada per heads and limbs, per la desarticulació de les carcasses i per una sobrerepresentació de restes d’animals de talla gran, que s’ha d’atribuir a la conservació diferencial soferta per la tafocenosi després de l’actuació intensa dels carronyaires. La baixa incidència d’abrasió hídrica en forma de rodaments i poliments en la mostra analitzada (només un 12,1% i sempre en els estadis més baixos de l’alteració) descarta la participació dels cursos d’aigua i del transport tractiu en la composició del registre fòssil. A més, s’ha de tenir en compte que el desplaçament de les restes que es troben en posició secundària mitjançant mecanismes de transport massiu exclou també una selecció dels ossos per densitats. Per tant, cal atribuir principalment als cànids i hiènids la composició i l’estat final del conjunt ossi recuperat. L’actuació d’aquests carronyaires està representada en forma de mossegades (solcs i depressions), buidatges, i amb fragments regurgitats i amb senyals d’enzims salivals, en pràcticament el 50% dels ossos de la mostra estudiada. Els individus de talla mitjana i els èquids estan representats majoritàriament per restes cranials, peces dentals aïllades i per l’extrem distal de l’esquelet apendicular. Aquesta representació cal relacionar-la directament amb la destrucció de la resta de l’esquelet d’aquests animals pels hiènids, probablement per la hiena gegant. Els metàpodes, calcanis i astràgals són els elements més ben conservats del registre, fet que s’explica perquè els hiènids no els aprofiten a causa de la seva densitat més gran i del seu contingut nutritiu més baix (Lupo i O’Connell, 2002; Pickering, 2002) . En les espècies de talla gran, rinoceronts i hipopòtams, l’esquelet apendicular està més ben representat que l’axial. En els ossos llargs d’aquests tàxons es pot veure tota la seqüència d’intervenció dels carronyaires, des d’elements sencers, fins a la progressiva destrucció de l’os: començant per l’epífisi proximal, la distal, mossegades en forma d’espiral en les diàfisis, buidatge de les canyes, fins que s’abandona el consum deixant només els cilindres diafisaris. Per tant, els elements més densos de l’esquelet, com articulacions, metàpodes i falanges, menys atractius per als carronyaires, estan més ben representats, mentre que l’esquelet axial (costelles i vèrtebres) i els ossos llargs amb nutrients en el seu interior estan més afectats. Tot i això, en el registre del nivell 10, juntament amb restes fortament afectades pels carronyaires, hi ha altres casos on el mateix tipus de restes estan completament senceres. Aquest fet indicaria una història deposicional complexa del nivell, amb restes procedents de diferents processos naturals i biològics, en posició primària o secundària, que finalment es devien acumular en la mateixa unitat sedimentària.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 61

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

L’altra modificació d’origen biològic identificada en el registre ossi són les marques de tall. Entre les restes del jaciment de Vallparadís s’han identificat 12 ossos amb marques relacionades amb la descarnació i la desarticulació dels animals, i 5 fòssils amb evidències de fractura antròpica per consumir el moll de l’os. Per tant, en la mostra estudiada, la intervenció humana s’ha identificat en 16 elements, la qual cosa representa el 4,4% dels ossos estudiats. Encara que es tracta de percentatges baixos, és suficient com per poder afirmar la presència humana al jaciment i la seva intervenció sobre les carcasses animals. Ossos amb marques d’intervenció antròpica s’han identificat en les tres acumulacions principals detectades en les projeccions verticals. Per tant, fins que la mostra no s’ampliï, en tot el dipòsit excavat hi ha evidències de consum humà de les carcasses. (Fig.7) La diversitat dels tàxons i l’edat dels individus consumits pels homínids seria pròpia d’un depredador generalista, a l’igual que les parts consumides, que afecten tant els ossos llargs (húmers i fèmurs), com l’esquelet axial (vèrtebres), els extrems de l’esquelet apendicular (metàpodes i calcanis) i el crani (mandíbula). La major part de les marques de tall corresponen a incisions, és a dir, estries fines de recorregut lineal i fons amb secció en “V”. En alguna ocasió s’han observat microestries internes i cons hertzians que són trets característics de l’ús d’eines lítiques per processar els animals per al consum humà. També s’ha trobat una serrada en un húmer d’un individu de talla mitjana. Aquest tipus de marca de tall la defineix el fet que són un grup d’incisions que apareixen superposades i que corresponen a un mateix moviment de serra.

Figura 7. Taula resum de les restes fòssils amb marques de tall del nivell arqueològic.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 62

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

El percentatge de marques de tall identificat a Vallparadís és significatiu, tenint en compte que dels jaciments del període, ni a Dmanisi ni als enclavaments d’Orce, s’han localitzat per diverses raons evidències d’actuació antròpica. Al jaciment d’Ubeidiya, el percentatge és de 0,2%, amb 16 elements en termes absoluts (Gaudzinski, 2004). Aquests percentatges baixos en jaciments a l’aire lliure s’han d’atribuir a la pròpia sistemàtica de formació d’aquests dipòsits fossilífers, resultants de la barreja de diferents processos d’acumulació i a les alteracions postdeposicionals que afecten en major grau l’estat de conservació de la superfície cortical dels ossos. Diferents són els percentatges que s’han d’esperar en els jaciments en cova per les condicions sedimentàries. A Atapuerca, en el nivell TD6, les marques de tall arriben fins a un 25% del total de les restes. Aquest percentatge tan alt està directament relacionat amb una incidència baixa de carronyaires, amb només un 11% de mossegades (Huguet, 2007). A més, de les característiques del registre lític i fòssil pot interpretar-se que les ocupacions humanes en aquest jaciment devien ser residencials. Aquests factors determinen un percentatge superior d’intervenció antròpica en els ossos, ja que la formació de l’acumulació fòssil pot atribuir-se directament als grups d’homínids. A Vallparadís, per contra, tota la possible intervenció antròpica sobre els animals de talla mitjana i sobre l’esquelet axial dels de talla gran i molt gran ha estat literalment destruïda per la intervenció posterior dels carronyaires. Cal assenyalar que la meitat dels ossos amb marques de tall també presenten mossegades de carnívor, la qual cosa vol dir que tant humans com depredadors van accedir a les mateixes restes. Aquesta competència entre homínids i els grans depredadors per les mateixes preses ha fet plantejar diferents hipòtesis sobre la interactuació entre ells. Segons uns, la presència de la hiena gegant a Europa, que no es devia extingir fins als 500.000 anys, devia dificultar als homínids d’accedir a les carcasses durant el Plistocè inferior i mitjà inicial, fet que limitava les possibilitats de colonització d’Europa (Turner, 1992). L’altra hipòtesi plantejada és la contrària; que la presència de grans depredadors com els dents de sabre (M. whitei i H. latidens) a Europa ara fa entre 1,5 i 0,5 milions d’anys, devia oferir als homínids i carronyaires una gran quantitat de carcasses que aquests felins devien abandonar (Arribas i Palmqvist, 1999). A Vallparadís no s’ha localitzat cap cas de superposició de marques antròpiques i mossegades que permetin determinar la seqüència d’intervenció. No obstant això, la localització d’aquestes marques pot proporcionar-nos algunes claus (DomínguezRodrigo, 2002): així, en un cilindre diafisari (una tíbia de rinoceront), s’ha identificat una incisió llarga, de 7 centímetres, que cobreix longitudinalment tota la canya de l’os. Aquesta marca indica la descarnació per part dels homínids de l’extremitat d’aquesta presa. Posteriorment, i ja lliure del seu contingut carni, aquest os va ser aprofitat pels carronyaires. Una interpretació semblant pot fer-se del fèmur d’hipopòtam amb marques de tall de descarnació en la metàfisi de l’os, intervenció antròpica que per lògica devia ser anterior a l’afectació que mostra l’os a l’epífisi distal per part dels hiènids. Aquesta intervenció dels homínids a les parts més riques de les preses també quedaria confirmada per les marques de tall de descarnació en una vèrtebra d’un animal de talla gran. Igualment, els homínids devien desmembrar les preses ajudant a la desarticulació dels esquelets que s’observa en el registre, com queda demostrat en dos calcanis i un metàpode amb marques de tall. De les parts anatòmiques amb marques de tall i de la localització en els ossos d’aquests exemples es dedueix que els homínids accedien a les

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 63

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA

parts més riques de l’esquelet. No obstant això, és necessari ampliar la mostra analitzada abans de comprovar si l’accés a aquestes parts més riques era habitual o ocasional, ja que en funció del percentatge variaria la interpretació del comportament dels homínids com a depredadors (Fig. 8).

Figura 8. Fragments corticals amb marques de tall en forma d’incisions paral·leles.

TRIBUNA2007-03

21/7/08

12:15

Página 64

K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

Una altra dada interessant és la baixa representació d’ossos amb fractura antròpica. En moments posteriors del Plistocè, els homínids fracturaran de manera sistemàtica els ossos llargs per aprofitar el moll de l’os. No obstant això, com ja s’ha observat en altres jaciments del període, tant a Euràsia com a Àfrica, el moll de l’os no era un recurs que s’aprofités de manera intensa. Aquest fet s’ha argumentat com una prova en contra de l’actuació dels homínids com a carronyaires, ja que si ho fossin, necessàriament consumirien aquest recurs (Gaudzinski, 2004).

DISCUSSIÓ El nivell arqueològic excavat a Vallparadís és l’evidència més antiga d’ocupació humana a Catalunya. Fins i tot, és la primera vegada que es localitzen en un jaciment del Paleolític inferior català restes associades de fauna i indústria, en context estratigràfic i en posició primària. Alhora, és la superfície i el volum excavat més gran d’un nivell del Plistocè inferior d’Euràsia, on a més s’ha recuperat el conjunt arqueològic més abundant. Per tant, encara que tot just s’ha acabat el treball de camp i falta tot l’estudi i anàlisi del jaciment, Vallparadís pot considerar-se ja com el jaciment paleolític català amb un major potencial científic. Amb les dades de camp disponibles, el nivell arqueològic 10 forma part de la unitat 7, formada per sediments al·luvials dipositats mitjançant mecanismes de transport de fluxos densos tipus mud-flow en la part superior i sediments tipus debris-flow en la part inferior, que erosionen i interrompen una sedimentació fluvial. Les projeccions verticals del material fòssil, els remuntatges lítics, les abundants marques d’arrels en el sediment i les dades tafonòmiques preliminars permeten plantejar com a hipòtesi de treball que el nivell arqueològic correspon a un palimpsest, amb diferents episodis que barregen materials en posició secundària, en especial en la part baixa, i materials en posició primària. La sedimentació ràpida i successiva de diverses capes de fang en el nivell hauria permès segellar els diversos impactes d’ocupació humana. Aquest fet, alhora, ens permet disposar d’un registre d’alta resolució diacrònica, amb el qual es podrà investigar els patrons subsistencials i conductuals dels homínids de Vallparadís. Exceptuant la part baixa del nivell, on sí s’han localitzat restes en connexió o semiconnexió anatòmica, les altres restes fòssils estan desarticulades. Aquest estat de les restes implica que les carcasses van ser processades pels carnívors i els homínids abans d’enterrar-se. Només en les acumulacions poliespecífiques de la part baixa del nivell, sobretot pel que fa a les restes d’hipopòtam, pot plantejar-se que els individus representats van veure’s sorpresos per avingudes catastròfiques d’aigües des de les vessants, seguint un model ben descrit en el jaciment alemany d’Untermasfeld (Kalkhe Gaudzinski, 2005) o al jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al, 1998). Per altra banda, encara que en el registre fòssil estan àmpliament representades les marques de carronyaires i copròlits, i que la composició final de l’acumulació està fortament condicionada per la seva actuació, no sembla que d’inici l’acumulació correspongui a les que es formarien en els caus, ben descrites per exemple en el jaciment de Venta Micena (Arribas i Pamlqvist, 1998). Sobretot perquè no s’han recuperat restes infantils d’hienes, que per la mateixa etologia d’aquest animal són molt abundants en els caus. El crani i les restes apendiculars d’hiena recuperades a la unitat 7 corresponen

TRIBUNA2007-03

21/7/08