TRIBUNA2008-00
4/1/10
12:41
Pรกgina 2
TRIBUNA2008-00
1/12/09
16:42
Página 1
TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2008-2009
TRIBUNA2008-00
4/1/10
12:41
Pรกgina 2
TRIBUNA2008-00
1/12/09
16:42
Página 3
Servei d’Arqueologia i Paleontologia Direcció General del Patrimoni Cultural
TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2008-2009
Generalitat de Catalunya Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Barcelona 2010
TRIBUNA2008-00
4/1/10
12:41
Página 4
© Generalitat de Catalunya i autors Edició del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Preimpressió i impressió: Gràfiques 92, S.A. Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. Barcelona Dipòsit legal: B. 3.674 - 2010 ISSN: 1130-7781
TRIBUNA2008-00
4/1/10
12:41
Página 5
Sumari
El Barranc de la Boella de la Canonja (Tarragonès) Revisitat en la intervenció arqueològica preventiva de l’any 2007 J. Vallverdú, P. Saladié, Ll. Bennàsar, D. Cabanes, E. Mancha, L. Menéndez, H. Blain, A. Ollé, J. Vilalta, M. Mosquera, I. Cáceres, I. Expósito, M. Esteban, R. Huguet, A. Rosas, A. Solé, L. López-Polín, J. Martinell, A. Garbo, B. Bienvenido Martínez, J. Agustí, S. Ros, E. Carbonell i R. Capdevila
7
Mossegades i Levallois: les noves intervencions a la Cova de les Teixoneres (Moià, Bages) Jordi Rosell Ardèvol, Ruth Blasco López, Artur Cebrià Escuer, M. Gema Chacón Navarro, Leticia Menéndez Granda, Juan Ignacio Morales i Antonio Rodríguez Hidalgo
29
L’assentament ibèric de Sant Sebastià de La Guarda (Palafrugell, Baix Empordà) Jose Burch (UdG-Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural), Antoni Rojas (UdG-Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural), Jordi Vivo (UdG)
45
Excavacions arqueològiques al solar de l’antic institut d’ensenyament secundari del carrer Montcada de Tortosa (Baix Ebre) Jordi Diloli, Aleix González, Jordi Vilà i David Bea
59
La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu Joan B. López, Andreu Moya, Òscar Escala i Ariadna Nieto
87
Noves dades sobre el poblament paleolític al massís del Garraf-Ordal Daura, J., Sanz, M., Vaquero, M., Allué, E., Rodríguez, R., Subirà, M. E., Fullola, J.M., Fornós, J.J., Torres, T., Ortiz, J.E. i Julià, R. 127
TRIBUNA2008-00
6
4/1/10
12:41
Página 6
TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2008
Noves dades arqueològiques sobre les fortificacions de Barcelona Miquel Gea, Laia Santanach, Mikel Soberón i Ferran Puig
147
El jaciment dels voltants de la Torre Bargallona: un assentament d’època tardoantiga a Cambrils (Baix Camp) Montse Corominas Vidal, Francesc X. Florensa Puchol (ATICS, SL)
173
El jaciment de la Plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occidental): L’assentament del neolític i el vilatge de l’antiguitat Tardana Jordi Roig Buxó i Joan-Manuel Coll Riera
187
Els Altimiris enllaços i confluències entre la Tardoantiguitat i l’alta edat mitjana Walter Alegría i Marta Sancho
221
La necròpolis medieval jueva de les Roquetes (Tàrrega, Urgell) Anna Colet, Josep Xavier Muntané, Oriol Saula, Jordi Ruiz i M. Eulàlia Subirà
237
Les excavacions de la cartoixa d’Escaladei i la seva arquitectura. Aportacions recents Eduard Riu-Barrera i Josep M. Vila Carabasa
275
El projecte SilkRoDE: un intent de gestió de l’arqueologia a l’Àsia central Farhod Maksudov, Alessandro Mosca, Bernardo Rondelli i Sebastian Stride
299
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 7
El barranc de la Boella de la Canonja (Tarragonès) revisitat en la intervenció arqueològica preventiva de l’any 2007 J. VALLVERDÚ,1 P. SALADIÉ,2 LL. BENNÀSAR,3 D. CABANES,2 E. MANCHA,3 L. MENÉNDEZ,3 H. BLAIN,4 A. OLLÉ,1 J. VILALTA,1 M. MOSQUERA,1 I. CÁCERES,1 I. EXPÓSITO,1 M. ESTEBAN,1 R. HUGUET,1 A. ROSAS,5 A. SOLÉ,1 L. LÓPEZ-POLÍN,1 J. MARTINELL,6 A. BARBO,1 B. BIENVENIDO MARTÍNEZ,4 J. AGUSTÍ,4 S. ROS,7 E. CARBONELL1 I R. CAPDEVILA
1. INTRODUCCIÓ El barranc de la Boella de la Canonja és un jaciment descobert en el primer terç del segle XX. Cinquanta anys després de la seva descoberta, la publicació d’aquest jaciment pels senyors R. Capdevila i S. Vilaseca va permetre actualitzar l’escàs coneixement de la bioestratigrafia del quaternari del Camp de Tarragona (Vilaseca, 1973). Tal com assenyala el mateix S. Vilaseca, la presència de fòssils de mamífers en el barranc va ser donada a conèixer per J. R. Bataller en la memòria explicativa del segon mapa geològic del full 473 de l’IGME corresponent a Tarragona (Bataller, 1935). El mateix S. Vilaseca apunta altres descobertes de mamífers ressenyades en el Camp de Tarragona, com la nota de Faura i Sans sobre un fragment de molar de proboscidi que Harlé determinaria com Elephas meridionalis el mateix any (Faura i Sans, 1920; Harlé, 1920). Aquesta resta va ser enviada per A. Romaní, aleshores director del Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, a qui li van fer arribar des d’unes pedreres del 1. IPHES, Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social – Grup de Recerca en Autoecologia Humana del Quaternari de l’Àrea de Prehistòria. Universitat Rovira i Virgili. Plaça Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona. 2. Fundación Atapuerca-Duques de Soria. Àrea de Prehistòria Universitat Rovira i Virgili. 3. Becari Àrea de Prehistòria. Universitat Rovira i Virgili. 4. ICREA (Institut Català de Recerques Avançades). 5. Departament de Paleobiologia. Museu de Ciències Naturals de Madrid. 6. Departament Paleontologia. Universitat de Barcelona. 7. Museu Municipal d’Orce. Granada.
TRIBUNA2008-01
8
4/1/10
12:45
Página 8
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
Port de Tarragona. Els treballs geològics de M. Faura i Sans, J.R. Bataller i S. Vilaseca durant el primer quart del segle XX protagonitzaren el desenvolupament de la geologia, la paleontologia i la prehistòria en el marc del Servei del Mapa de la Mancomunitat de Catalunya. La seva activitat investigadora i de camp ocupa notables textos com els dedicats a la geologia del cap de Salou o de les muntanyes de Prades publicats en llibres i revistes com les del Centre Excursionista de Catalunya o el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural de l’Institut d’Estudis Catalans (Bataller i Vilaseca, 1923; García del Cid, 1916; Vilaseca, 1919; Vilaseca, 1920). Aquestes i altres recerques geològiques d’aquest període van ser dutes a terme per la Junta de Ciències sota la direcció de M. Faura i Sans fins a la desaparició del Servei del Mapa el 1924 (Aragonès, 2006). Les primeres troballes d’indústria lítica prehistòrica properes al barranc de la Boella de la Canonja s’esmenten en el terme de Constantí (Vilaseca, 1973). L’exploració de la geologia del Quaternari d’aquesta zona del Camp de Tarragona ha representat la localització d’afloraments de les terrasses altes del Francolí, de més de 40 metres, on se suposa que és possible documentar una àrea potencial d’aprovisionament per elaborar indústria lítica en sílex. Una de les més antigues és el bifaç cordiforme allargat de sílex de Constantí (Gibert, 1909). Va ser considerada la troballa prehistòrica més antiga de Catalunya, tot i que el desconeixement de la seva localització precisa ha alimentat dubtes sobre la seva procedència geogràfica (Vilaseca, 1919; Vilaseca, 1973). Altres jaciments, amb indústries lítiques molt més recents, són els de la partida de les Gavarres situats en una zona on hi ha una gran abundància de roques de sílex (Vilaseca i Capdevila, 1968). En els treballs de S. Vilaseca i R. Capdevila al barranc de la Boella presentaren uns artefactes de sílex i pissarra atípics, de factura humana dubtosa, alguns associats a les restes del proboscidi de la Boella (Vilaseca, 1973). La determinació de Villalta de l’espècie E. Meridionalis, en la bioestratigrafia del barranc de la Boella, apuntava el caràcter paleontològic dels afloraments geològics del barranc de la Boella. Després de la seva descoberta i cartografia el 1933, el barranc de la Boella va ser oblidat en les publicacions dedicades a l’estat de la qüestió de paleontologia de mamífers quaternaris de Catalunya de mitjan segle XX (de Villalta, 1963). Cal recordar només que en aquells temps era discutida la presència del Paleolític Inferior en el NE de la península Ibèrica i, no cal dir, la presència humana a Euràsia en els temps d’aquest proboscidi. D’aquesta manera, cal reconèixer la tasca dels primers excavadors del barranc de la Boella no només pel seu interès de recuperar un jaciment paleontològic oblidat, o poc explorat, sinó per l’ànim de documentar la presència d’indústria lítica dubtosa dins un context temporal aleshores considerat inversemblant. La intervenció arqueopaleontològica preventiva al barranc de la Boella de l’any 2007 ha confirmat l’associació espacial i estratigràfica entre artefactes lítics i les restes de Mammuthus meridionalis. La descoberta de les restes dentàries de proboscidis en la timba del barranc provocà en un primer moment la sol·licitud d’una intervenció preventiva paleontològica. Però l’aparició dels objectes de sílex en el nivell 2 del sondeig precipità la contrastació de les febles evidències entorn a la factura humana dels artefactes esmentats pels primers excavadors. En aquest treball presentem les principals línies de recerca encetades durant aquesta intervenció preventiva que ha fet l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i el Grup de Recerca en
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 9
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
9
Autoecologia Humana del Quaternari de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona. El patrocini de l’entitat municipal de la Canonja, per tal d’ajudar a l’excavació i a la investigació de les restes fòssils recuperades, ha afavorit l’articulació entre la intervenció preventiva i la recerca arqueològica. Una de les línies de recerca prioritzada ha estat la geocronologia, o l’edat dels dipòsits, junt a altres resultats entorn a la paleoecologia i la paleogeografia del barranc de la Boella. Vam considerar oportú, amb l’acord del consistori municipal de la Canonja, revisar la Paleontologia de les noves restes de proboscidi documentades en la intervenció preventiva de 2007 i encarregar una anàlisi del paleomagnetisme que en el moment de redacció d’aquest article resta en curs de preparació. Finalment, cal esmentar que la darrera aparició de Mammuthus meridionalis està establerta entorn els 700 i 650 mil anys abans del present (Lister, 2001: 36). Les restes fòssils documentades a la Boella l’any 2007 obren un registre arqueològic i paleoecològic d’un període cronològic del qual hi ha comptats jaciments a Euràsia. Durant els propers anys, el barranc de la Boella pot aportar un registre arqueològic i paleontològic singular que permeti fonamentar les investigacions sobre la cronologia, la paleoecologia i la biogeografia de les primeres poblacions humanes del Camp de Tarragona.
2. LOCALITZACIÓ I CARTOGRAFIA DEL QUATERNARI DEL BARRANC DE LA BOELLA El jaciment del barranc de la Boella es troba al terme municipal de la Canonja (Tarragonès). Les coordenades UTM del punt central on apareixen materials són X:346.559, Y: 4.555.526, i la seva altitud sobre el nivell del mar és de 50 metres (Fig. 1). El barranc de la Boella i el barranc de Quart procedeixen dels contraforts paleozoics de Castellvell, d’Almoster i de la Selva del Camp per arribar al mar pel mig de la platja de la Pineda o del Francolí (Bataller i Vilaseca, 1923). Els dipòsits fossilífers del barranc disten 5 quilòmetres de la línia de costa actual. Els dipòsits del litoral de la platja de la Pineda i del Francolí foren ja descrits a finals del segle XIX (Mallada, 1890). En la descripció del Pliocè i el diluvial de la província de Tarragona, l’àrea de Reus i Tarragona es caracteritza per terres vermelles argiloses amb graves anguloses de pissarres procedents dels torrents que tenen la capçalera en el massís de Prades. Aquests dipòsits s’estratifiquen, en arribar a la zona que ocupen les poblacions de Vilaseca, la Canonja i Constantí, amb conglomerats cimentats groguencs, arenes grosses blanques i terres grises arenoses en llits irregulars i poc extensos. Mallada també descriu, en el tram immediat a la costa, una franja de travertí, o crosta carbonatada, entre el Francolí i l’Hospitalet de l’Infant, que també observen entre altres llocs en els termes de la Canonja i Constantí (Mallada, 1911). M. Faura i Sans va començar els treballs de camp al Camp de Tarragona per tal de fer un reconeixement geològic a càrrec de la Mancomunitat. La continuació d’aquesta empresa fou abandonada poc després encara que en aquesta estada es va descobrir la fauna pliocènica de Montroig (Garcia del Cid, 1916). La investigació del Quaternari de la zona del barranc de la Boella va ser per primer cop citada en el segon mapa geològic de l’IGME de l’any 1933 tal com ja hem esmentat (Bataller, 1935). Tanmateix, cal suposar que a causa de l’escassa entitat cartogràfica dels dipòsits, en la memòria explicativa del mapa geològic de l’IGME de 1973 no hi ha cap referència a l’aflorament de la Boella tal com li passa també a la terrassa de 60
TRIBUNA2008-01
10
4/1/10
12:45
Página 10
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
metres del Francolí a Constantí (Benzaquen, 1973). Precisament, un complex de terrasses entre 70 i 40 metres del Francolí es pot observar en la vessant SO de les Gavarres fins a l’aeroport de Reus, encara que moltes només són visibles en les grans graveres dels termes de Reus i la Canonja. Aquestes terrasses estan enterrades sota els dipòsits torrencials dels ventalls al·luvials coalescents procedents dels contraforts paleozoics de la Selva del Camp, Almoster i Castellvell. En el mapa del Quaternari d’Espanya 1:1.000.000 aquests dipòsits de la depressió de Reus han estat cartografiats en la unitat Pleistocè inferior i mitjà. El jaciment del barranc de la Boella té relació amb la vall fluvial antecedent de l’actual tram final de la vall del Francolí. Entre l’autopista A7 (terme dels Antigons) i el Mas de la Boella es pot observar com la terrassa de 50 metres del riu Francolí erosiona
Figura 1. Localització geogràfica, topogràfica i geològica del barranc de la Boella segons la cartografia de l’ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) i l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya). Llegenda: BCN, Barcelona; T, Tarragona; B, la Boella; S, sondeig
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 11
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
11
els dipòsits de la paleoriera mentre que vora l’autovia de Reus-Tarragona (N-420) els dipòsits de la paleoriera estan incidits en la terrassa de 60 metres. Tot i la manca d’una cartografia adequada a l’escala dels seus afloraments, els dipòsits pleistocens del jaciment de la Boella pertanyen en part a una paleoriera incidida en les terrasses fluvials de més de 50 metres. Aquesta paleoriera, segons les dades de camp de què actualment disposem, sembla que desembocava en la finca de la Boella de la Canonja. En aquest tram final antecedent de la vall del Francolí és limitada a l’est pel relleu estructural del semigraben miocènic de les Gavarres, des de Constantí en direcció NNW-SSE cap a la platja de la Pineda, i per l’oest pel glacis que cobreix la depressió amb una direcció W-E, des de Reus a la Selva del Camp cap al semigraben de les Gavarres.
3. MATERIALS I MÈTODES L’exploració del barranc de la Boella ha estat força limitada, ja que la intervenció preventiva es va centrar a configurar un sondeig en el perfil on afloraven els dos dipòsits que contenien les defenses de proboscidi estratificades. El sondeig va començar amb les tasques d’adequació d’una superfície regularitzada a la llera del barranc. Això ens va permetre aixecar una bastida per tal de netejar la secció. Després es va obrir una cala de 36 m2 amb l’excavadora, fent un rebaix controlat de la profunditat amb l’ajuda de la secció netejada. Les primeres restes arqueològiques recuperades van ser materials romans. De fet, durant la documentació fotogràfica del perfil del sondeig va permetre observar una geometria còncava del dipòsit, que cobria la capa que contenia la primera defensa de proboscidi visible a la secció. La seva geometria i el seu contingut ceràmic, de carbons i de peces lítiques rodades i patinades va ajudar a fonamentar la interpretació d’aquest dipòsit, el nivell 1, com una fossa agrària romana (fotografia 1). Això ens va portar a considerar que la successió estratigràfica pleistocena del sondeig era molt parcial. Per això es va netejar un perfil, tan complet com va ser possible, vora el sondeig que es va anomenar perfil 1. També es va escollir un perfil de referència, situat uns 100 metres més amunt del sondeig, davant de la sortida de la mina de la finca a la llera del barranc, designat com el perfil de la Mina. L’excavació del sostre del dipòsit que contenia la primera defensa, visible a la secció de la timba del barranc, ben aviat va deixar al descobert una segona defensa en el sondeig, en el que seria el nivell arqueopaleontològic 2. Aquest dipòsit presentava una discontinuïtat clara i ens va permetre observar les distintes característiques entre el dipòsit de la fossa i el dipòsit pleistocè en termes de compacitat i composició litològica. Un cop determinada la superfície del dipòsit que contenia el nivell 2, es va establir la quadrícula cartesiana sobre 15 m2 formada per les lletres M-N-O-P de direcció SudNord i els nombres 11-12-13-14 de direcció Oest-Est. L’excavació del nivell 2 va confirmar que hi havia dues defenses i indústria lítica en sílex de bona qualitat i ben conservat. Al mateix temps, amb l’inici de l’exhumació del nivell 2, es va muntar una taula de rentatge del sediment per tal de recollir tots el microvestigis. També es va fer un mostreig de terres en les capes del perfil 1 i de la Mina. Durant l’excavació del nivell arqueopaleontològic 2 del sondeig se’n va fer un aixecament selectiu. El material més petit va ser sistemàticament registrat i inventariat mentre que el més gros, com els blocs i les grans restes faunístiques, es van excavar en
TRIBUNA2008-01
12
4/1/10
12:45
Página 12
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
extensió. Calia arribar a la base del dipòsit ja que una de les defenses de l’excavació hi reposava. De fet, es tracta d’un nivell arqueopaleontològic homogeni amb un gruix proper als 40 cm. Es va decidir fixar un òptim per a la documentació planimètrica i gràfica situat en la superfície basal del dipòsit (Fotografia 2). El nivell arqueopaleontològic 3 va proporcionar dues restes de defenses de grandària mètrica i moltes menys restes fòssils dins un dipòsit més sorrenc i estratificat (Fotografia 3). Es va reduir la superfície d’excavació de la columna 11 i la fila M, per arribar a excavar uns 7 m2. El sondeig de la campanya d’intervenció arqueopaleontològica al barranc de la Boella de la Canonja es localitza en el mateix indret on R. Capdevila i el Dr. Vilaseca van treballar el 1970 (R. Capdevila, com. pers.).
Fotografia 1. Detall del parament nord del sondeig, a la dreta de la llera del barranc. A l’extrem esquerre de la fotografia es pot observar la paret nord del sondeig, mentre que al centre de la fotografia hi ha el perfil 1, amb les etiquetes dels mostreigs. En la meitat superior del parament, a l’esquerra, la geometria còncava del dipòsit que hem interpretat com una fossa agrària. S’observa cap al centre de la meitat superior de la fotografia, la truncadura dels dipòsits plistocens de geometria tabular i la discordança de la fossa a l’esquerra
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 13
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
13
Fotografia 2. Vista des del sud de l’òptim de la planimentria del registre arqueopaleontològic de grandària decimètrica corresponent a la base del nivell 2
4. RESULTATS 4.1 Estratigrafia del sondeig La geologia sedimentària del barranc de la Boella va ser descrita per S. Vilaseca mitjançant un perfil aproximat de 7 metres de gruix. Assenyala que els fòssils apareixen en les argiles vermelloses sobreposades a una capa de graves, en els dos costats de la llera del barranc. En les repetides visites al barranc es va poder observar un gran aflorament de més de 300 metres de llargària on hi ha gruixos semblants als descrits per S. Vilaseca. En el sondeig de la intervenció preventiva del 2007 hem aixecat un perfil compost on els primers 2,4 metres corresponen a la base del sondeig, fins al sostre del nivell 2; i els 2,6 m restants són la part superior del Perfil 1 (Fotografia 1). Aquest perfil ha estat dividit en 4 unitats litoestratigràfiques (capes) (Fig. 2): Unitat 1. Argila vermella amb nòduls carbonats Està constituïda per argila vermella amb nòduls carbonats i rizòlits massius. No es coneix la seva espessor. La seva superfície limitant superior és irregular, amb solcs prominents. En alguna de les seccions visibles del barranc hi ha estructures d’erosió com rill marks. Davant de la Mina hi ha evidència de fractures i desplaçaments deguts a una falla normal en aquesta unitat.
TRIBUNA2008-01
14
4/1/10
12:45
Página 14
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
Figura 2. Litoestratigrafia del sondeig del Centre de Convencions del barranc de la Boella de la Canonja. Llegenda: 1, llits horitzontals de graves estratificats amb tascons. 2, blocs, graves, grànuls, arenes i argiles. 3, gradació normal. 4, segregacions o pèrdues ferroses. 5, rizomes. 6, massiu a microestratificat. 7, nòduls carbonatats. 8, estratificació horitzontal contínua a discontínua. 9, estructures d’erosió en solcs. 10, organomineral il·luvial i carbonós (nivell IVc), 11, estructuració fissural prismàtica. 12, localització mostra Paleomagnetisme 2007. 13, localització de mostres bioestratigràfiques
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 15
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
15
Aquesta unitat 1 té una edat miocena indeterminada, encara que la informació de l’IGME (Benzaquen et al., 1973) ajuda a assimilar aquesta unitat del sondeig al Miocè superior. Les litofàcies de la unitat 1 són molt semblants a les observades a les argiles vermelles edafitzades amb nòduls carbonatats dins de llits mètrics plans i paral·lels, visibles en els nous talls de la carretera N-340 —al nord de la Canonja. Aquestes litofàcies estan interestratificades amb paleocanals, reblerts per conglomerats calcaris i calcarenites. Unitat 2. Blocs i graves rodats amb arenes en llits d’estratificació horitzontal entrecreuats. La litologia dels blocs i graves està constituïda per esquistos, granits i granitoïdes, lidites, quars, calcàries triàsiques i litoclasts lutítics (intraconcals) juntament amb sílexs extraconcals molt escassos. Els llits de blocs i graves són decimètrics amb estratificació horitzontal i de baix angle. S’estratifiquen en agradació vertical formant cossos plans i paral·lels amb solcs o acanalats, quan reomplen els solcs de la superfície limitant de la unitat 1. El seu canvi lateral mostra la juxtaposició d’aquests cossos tabulars i acanalats poc espessos formant un cinturó. Aquests llits conglomeràtics mostren certa segregació lateral de la grandària dels clastes amb centils fora de mida superiors als 50 cm. La fàbrica dels clastes més grossos allargats, en els llits de textures millor segregades és transversal a l’eix aparent a amb imbricació de l’eix b i presenten una direcció nord-sud. Les arenes estan envermellides i presenten draps de fang reblint l’estructura oberta a semioberta de la fàbrica clàstica. La unitat 2 està formada per barres horitzontals de graves que rebleixen un paleocanal de grandària decimètrica. L’absència d’estratificacions d’alt règim indica el caràcter episòdic de la sedimentació anàloga a les lleres de les rieres. La determinació dels paleocorrents és només indicativa ja que s’han fet un nombre limitat de mesures. La litologia d’aquest dipòsit revela també el seu origen en els contraforts paleozoics de les muntanyes de Prades. Són d’especial interès els granits i granitoïdes presents ja que aquests no afloren en l’actual àrea font del barranc de la Boella. Les clapes batolítiques més properes a la xarxa de drenatge del barranc es localitzen en la xarxa de la riera de la Selva del Camp. Tanmateix, la presència de litologies clarament extraconcals, com el sílex eocènic procedent de la Conca de Barberà mitjançant la xarxa del Francolí, permet plantejar la resedimentació dels al·luvions de les terrasses altres del Francolí pels corrents del barranc de la Boella. Això implica que els dipòsits del barranc es van carregar en materials sedimentaris cenozoics i batolítics quan la llera de la paleoriera erosiona les terrasses més altes, localitzades en les graveres esmentades de la partida del Quart Lluny del terme de Reus (Fig. 1). Unitat 3. Graves i arenes en llits graduats estratificats en tascons Té una litologia similar a la unitat 2 i la seva granulometria varia de graves arenoses a arenes amb graves amb un centil de 6 cm. Els dipòsits que contenen els nivells arqueopaleontològics 2 i 3 presenten una interestratificació de 5 llits de graves amb arenes amb gradació normal d’estratificació interna horitzontal en forma de tascons. Les arenes del sostre dels llits graduats són fines i mostren alineació parcial. Una capa massiva d’arena i argila mal estratificada per llits fins a molt fins amb grànuls separa un grup de 2 tascons amb arena i graves amb una
TRIBUNA2008-01
16
4/1/10
12:45
Página 16
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
superfície limitant superior ondulada. Les arenes i l’arena argila d’aquesta humitat mostren segregacions de ferro dins un color groguenc a la base i més vermellós en el sostre. La unitat 3 és un dipòsit de rebliment de canal que registra la migració lateral estratodecreixent d’un corrent fluvial. L’estratificació d’arenes fines amb alineació parcial i llits de graves horitzontals amb gradació és similar a les successions característiques de les preses (levée) i dels dipòsits de lòbuls (crevasse splay) de corrents canalitzats. La sedimentació de les arenes argiloses estratificades amb els dipòsits de graves i arena són característics de petits dipòsits palustres. Aquesta successió presenta un envermelliment creixent cap al sostre accentuat per les segregacions fèrriques probablement causat per l’exposició aèria i la formació de sòl. Unitat 4. Arena argila en llits tabulars microestratificats a massius Arenes mal triades amb fangs s’estratifiquen en llits mètrics a decimètrics microestratificats per llits fins de grànuls i arenes grosses horitzontals discontínues de color gris verd. Hi ha també estratificats llits lenticulars de grànuls i graves d’esquist i de nòduls intraconcals fins a granulars de color blanc. El darrer llit tabular, sota la terra vegetal agrícola actual, està constituït per carbons i altres impregnacions organominerals que donen un color fosc a la base del llit. Aquests llits tabulars d’arena argila contenen abundants gasteròpodes, mentre que el contingut en microvertebrats és més aviat baix vist el resultat del rentatge dels sediments. Presenta diferents tipus d’evolució edàfica amb trets de pèrdua de ferro, estructuració prismàtica fina a molt grossa, impregnacions carbonatades i il·luviació organomineral. Aquesta unitat 4 són dipòsits de plana inundació d’un corrent fluvial amb certa càrrega amb fangs, donada la mala segregació de les partícules en suspensió. Encara no disposem d’una anàlisi mineralògica per tal d’establir l’origen dels sediments. Un canvi acusat en el gruix dels llits tabulars, entre els perfils estratigràfics de l’esquerra respecte als més fins de la dreta de la llera, pot suggerir una direcció de procedència est-oest. Aquesta direcció dels corrents és provisional ja que també cal tenir present el control estructural de les diàclasis i falles en el sòcol miocènic sobre el traçat de la llera del barranc. La distinció sobre l’origen Francolí o barranc de la Boella d’aquests llits d’arenes i argiles grises pot ser complexa atesa la possibilitat de la resedimentació dels al·luvions de les terrasses altes de la partida del Quart Lluny, ja esmentades en la litologia de la unitat 2. L’evolució postdeposicional té un marcat caràcter mal drenat amb les empremtes de pèrdua de ferro característica de l’evolució de planes d’inundació mal drenades amb evolucions edàfiques azonals de caràcters vèrtics, hístics i carbonatacions, algunes de resedimentades. 4.2 Bioestratigrafia i paleontologia del sondeig En les primeres troballes de restes de macrovertebrats al barranc mossèn J.R. Bataller cita rinoceront, cérvol i cavall (Equus caballus). Més endavant, el Dr. de Villalta determina Elephas (Archidiskodon) meridionalis a partir de les restes esquelètiques recuperades el 1970. Aquestes restes esquelètiques són una defensa de 80 centímetres de corda, uns fragments d’ili i l’extremitat superior d’un cúbit (Vilaseca, 1973). Una addenda a la llista va ser duta a terme per J. Rosell de l’Àrea de Prehistòria de la URV l’any 2001: Elephas (Palaeoloxodon) Antiquus, Stephanorinhus cf. etruscus,
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:45
Página 17
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
17
Equus (stenonià). Una darrera revisió del fragment de molar, que argumentava la determinació d’Elephas antiquus, ha estat efectuada junt a dues peces molars completes, trobades a la llera després de la torrentada de la tardor de 2006 per Oriol Cortés. Aquestes tres peces dentàries han estat mesurades i comparades amb les dades biomètriques de les espècies Elephas (Palaeoloxodon) antiquus, Mammuthus meridionalis, M. trogontherii i M. primigenius (Aguirre, 1968 i 1969). Es tracta d’un fragment mal conservat de 4 làmines —d’un segon o tercer molar superior esquerre— i dos M3 complets del mateix individu —molt probablement l’individu del nivell 3 del sondeig de la intervenció preventiva 2007. Els dos M3 complets eren d’un individu adult, però relativament jove, amb un desgast de 4 sobre les 15 làmines. Els índexs biomètrics estudiats assenyalen que aquestes 3 peces dentàries són una forma terminal de Mammuthus meridionalis (Aguirre, 1968 i 1969; Ros Montoya, 2007). Les restes faunístiques registrades en el sondeig de la intervenció preventiva encara són en curs d’estudi. Les restes faunístiques coordenades són 580 de les quals 550 són del nivell arqueopaleontològic 2. El nombre de restes faunístiques identificades del nivell 2 és de 149 (24,7% del conjunt analitzat). La major part de les restes identificades pertanyen a la família Elephantidae, amb un elevat nombre de fragments de restes dentàries on destaquen dues defenses incompletes i dos M3. Les restes òssies més abundants són les costelles, a més d’una escàpula gairebé completa. També hi ha abundants fragments d’ossos llargs sense assignació esquelètica per falta de trets morfològics. A tal efecte, entre les restes no identificades destaquen els fragments d’ossos (plans, llargs i indeterminats) que per les seves considerables dimensions han estat considerades com a pertanyents a animals de talla molt gran. Tenint en compte les característiques taxonòmiques de la mostra, aquestes possiblement s’integrarien entre les restes recuperades del proboscidi. No s’han recuperat en cap cas les epífisis dels ossos. Tan sols estan presents petits fragments de teixit esponjós informes i que difícilment poden ser determinats. L’NMI (nombre mínim d’individus) és, d’acord amb els elements recuperats, d’un animal adult. Les peces de Cervidae recuperades són tot peces dentals. Es tracta en concret d’un Pm2, un M3, i finalment, un fragment de maxil·lar que conté el Pm4, l’M1 i l’M2. L’NMI en aquest cas és també d’un adult. El fet que entre els elements esquelètics destaquin les peces dentals o bé els seus fragments i l’absència d’epífisis ens permet suggerir la possibilitat que la fauna del nivell 2 hagi estat sotmesa a processos de destrucció diferencial. El nivell arqueopaleontològic 3 té un nombre de restes faunístiques molt baix. S’han registrat 25 restes entre les quals hi ha dues defenses quasi senceres, amb restes de la inserció alveolar del maxil·lar (Fotografia 3). La família Equidae compta amb un molar decidu. El sediment del nivell 2 del sondeig ha estat tot rentat i triat, i també es va rentar part del nivell 1 i el nivell 3. El sediment és molt ric en gasteròpodes mentre que els microvertebrats estan força alterats. S’han recuperat un total de 17 restes i fragments de molars i/o esmalt de microvertebrats. Ha estat determinat Mimomys savini Hinton, 1910. El material d’aquesta espècie recuperat de l’excavació de la Boella és molt fragmentari i presenta un deficient estat de conservació. Inclou 3 fragments de primer molar inferior, 1 fragment de segon molar inferior, 2 fragments de segon molar superior i 2 fragments de tercer molar superior. L’hipsodòncia és alta. L’esmalt, com és característic en aquesta espècie, mostra polaritat negativa. En diverses dents, i particularment als primers molars inferiors, és perceptible el tancament de la base de la corona, encara que en cap d’aquestes s’observa la formació d’arrels.
TRIBUNA2008-01
18
11/11/09
09:52
Página 18
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
Fotografia 3. Vista aèria de les defenses enllaçades del nivell 3 quasi completes
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:46
Página 19
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
19
La malacologia dels sediments rentats ha donat resultats prometedors ja sigui per l’estat de conservació com pel nombre de restes. La llista d’espècies es pot agrupar en gasteròpodes terrestres i mol·luscs aquàtics (Taula 1). En el perfil de la Mina les mostres de microvertebrats han estat també pobres, encara que hi ha una mostra molt rica, en una petita barra de conglomerats de la base de la successió estratigràfica. Llista malacologia
Hàbitat
Gasteròpodes Truncatellina cylindrica Abida aff. polyodon Lauria cylindracea
Terrestre sec
Oxyloma elegans Succinea oblonga Columella edentula
Terrestre humid
Lymnaea peregra Lymnaea trunculata Pisidum nitidum.
Aquàtics d’aigües estancades
Mol·luscs
Taula 1. Gasteròpodes i mol·luscs del sondeig del barranc de la Boella
4.3 Arqueologia prehistòrica La trobada de la indústria lítica va provocar una adequació de la metodologia de l’excavació, en especial els mètodes de registre per coordenar petites restes, per tal de documentar la planimetria de les restes prehistòriques. El tractament de les restes faunístiques també precipità canvis en els processos de documentació i excavació. Una evident alteració de les superfícies corticals dels ossos va aconsellar un assecament progressiu del sediment encaixant. Finalment, l’excavació en extensió va ser aplicada en el sondeig per tal de rebaixar el dipòsit que contenia el nivell 2 fins a un òptim estratigràfic. Es va escollir la superfície limitant entre la unitat 3 i 4, ja que sobre aquest límit hi reposava una de les grans defenses d’aquest nivell arqueopaleontològic. El nivell 3 és un dipòsit d’arenes grosses amb graves i blocs. El caràcter relicte d’aquest dipòsit és indicat per una sèrie reduïda de restes òssies de grandària considerable, alguns artefactes lítics i fragments de sílex rodats. La baixa densitat de restes va permetre avançar amb rapidesa per finalitzar la intervenció arqueopaleontològica en el sondeig.
TRIBUNA2008-01
20
4/1/10
12:46
Página 20
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
4.3.1. Tafonomia de les restes òssies Les restes faunístiques, dels tres nivells arqueopaleontològics estudiats, presenten les mateixes modificacions i estan representades en freqüències similars. Aquestes anàlisis s’hauran de desenvolupar de mode més exhaustiu en el futur, així com contrastar-les amb les anàlisis sedimentològiques pertinents. Podem apuntar que els canvis de coloracions, conseqüència de la geoquímica dels òxids de ferro en el sediment, són comuns en la major part del registre (65,2%). Les fissures i descamacions, pròpies dels canvis d’humitat i temperatura en els ossos, també són habituals (27,3%). Totes aquestes modificacions poden estar produïdes com a conseqüència de l’exposició subaèria de les restes. El trampling ha estat identificat sobre 5 peces, totes procedents del nivell 2. Tot i la presència en els nivells arqueopaleontològics d’indústria lítica, ara per ara en l’acumulació faunística excavada no ha estat possible identificar sobre els ossos les seves traces ni les d’altres predadors. Hi ha alguns ossos, procedents del nivell 2, en els quals es pot explorar aquesta possibilitat. La mala conservació de la superfície cortical dels ossos ens impedeix ara per ara corroborar aquestes traces. 4.3.2 Tecnologia lítica Els dipòsits de la Boella tenen una litologia dominada pels esquistos, els gresos i els granits. El sílex també és present en petites quantitats, encara que en altres indrets propers com les Gavarres hi és abundant (Vilaseca i Capdevila, 1968). Els afloraments primaris del sílex registrat al barranc de la Boella es localitzen probablement a la Conca de Barberà, a la capçalera del riu Francolí. La seva presència en els dipòsits de la Boella, amb una àrea font paleozoica, és sorprenent si no tenim present la citada existència de les terrasses altes del Francolí erosionades per la paleoriera de la Boella. En els nivells arqueopaleontològics del sondeig del barranc de la Boella hi ha un total de 175 peces d’indústria lítica, a les quals en cal afegir 8 d’origen dubtós. Aquestes 175 peces es distribueixen en 3 nivells (Taula 2): 21 corresponen al nivell 1; 138, al nivell 2, i 16, al nivell 3.
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:46
Página 21
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
21
NIVELL CATEGORIA Sílex Esquist Quars Gres Quarsita Granit Altres Total roques Nivell 1
Bn Bnc BP BPF FBP
Total 1 Nivell 2
Bn Bna Bnb Bnc BN1GE FBN1GE BN2GC BP BPF FBP Fragment Indeterminat
Total 2 Nivell 3
14
1 1
1 1 15 2 2
1
16
2
1
1
21
1
9
1
13 2 4 4 5 1 8 52 19 18 10 2
1
138
1
2 1 1 3 4 1 4
1
16
3
175
2
1 2 1 7 41 17 18 10
2 1 1 3
1 5 2
1 1 1 1 1 1
1 2
2
1
1 1
2 97
Bn Bnc BN1GE BN2GC BP FBN1GE Fragment
1 1
16
9
9
3
3
2 1 1 1 3 1 3
1 1
Total 3
8
4
2
Total
121
22
12
1
1 9
5
3
Taula 2. Relació de categories estructurals i matèries primeres en tots els nivells arqueològics del barranc de la Boella. Bn (Base natural), Bna (Bn sense cap tipus d’estigma), Bnb (Bn amb estigmes de percussió), Bnc (Bn fracturada), BN1GE (nucli sobre bloc o còdol), BP (ascla), BPF (ascla fracturada), FBP (fragment d’ascla), BN2GC (ascla retocada)
TRIBUNA2008-01
22
4/1/10
12:46
Página 22
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
Les principals matèries primeres presents en tots els nivells són el sílex, l’esquist i el quars, tot i que apareixen també de forma secundària objectes de quarsita, de gres, i testimonialment, de diorita, granit i lidita. Predomina sempre el sílex, que presenta diferents varietats, amb percentatges que varien entre el 69,5% per al nivell 1, el 70,3% per al 2 i el 50% per al nivell 3. Donat el menor nombre d’efectius tractarem primer els conjunts industrials dels nivells 1 i 3. Al primer dominen les ascles simples, completes o fragmentades (n=19), majoritàriament de sílex. Dins d’aquest grup cal esmentar la presència d’un gran BP d’esquist, la morfologia del qual correspon a un fenedor. A banda, podem únicament destacar la presència d’una Bnc de quarsita, probablement un percussor. El conjunt lític del nivell 3 (n=16) està format per 3 còdols, un nucli, un fragment de nucli, 4 ascles, 3 ascles retocades i 4 fragments. Cal destacar l’elevat grau de rodament d’algunes d’aquestes restes. És oportú recordar que l’ocupació del nivell 3 se situa en un llit de graves i còdols, afectat per corrents d’aigua de certa energia. Tant el nucli com el fragment de nucli presenten un grau d’explotació molt lleuger, tot i que mostren dues estratègies diferents (bipolar oposada i unipolar longitudinal). Per últim, destaca la presència de 3 ascles retocades, denticulats i osques, de quarsita, quars i sílex. 4.3.2.1 El conjunt industrial del nivell arqueopaleontològic 2. La matèria primera dominant és el sílex (70,3 %), tot i que l’esquist (11,6%), el quars (6,5%), el granit i la quarsita (2,2%), la lidita i el gres (0,7%) també són utilitzats. Del total de les bases naturals registrades (n=23) només 4 presenten estigmes de percussió (Bnb) i altres 4 presenten plans de fractura que poden indicar el seu ús com a matxucadors o percussors (Bnc). Hi ha 5 nuclis complets i 1 fragment de nucli. Tots els nuclis van ser explotats de manera unifacial o bifacial, mitjançant el mètode de talla unipolar longitudinal, excepte un nucli amb explotació multipolar centrípeta. Els 6 exemplars es troben en estadis finals o inicials de l’explotació de la base. La major part presenta jerarquia en una de les cares per a l’explotació, la qual cosa indica una certa organització de la talla i preparació del nucli. Els productes de la talla i els seus fragments (BN2GC, BP, FBP i BPF) sumen 97 elements. Les ascles són quasi totes de sílex, amb un 17% d’ascles simples (BP) menors de 20 mm, la qual cosa, juntament amb la presència dels remuntatges descrits més endavant, sembla estar indicant una talla in situ. Moltes de les plataformes dels talons de les ascles són no corticals i unifacetades. Les cares ventrals estan diversificades quant a tipus de bulb i delineació, mentre que en les dorsals dominen les no corticals amb dos aixecaments i una morfologia general trapezoïdal. No obstant això, convé destacar la presència de certs elements minoritaris però interessants des el punt de vista tecnològic. En primer lloc, l’existència d’una ascla de tipus Levallois (Fig. 3.1), encara que sense la preparació de la plataforma talonar característica de cronologies més tardanes. En segon lloc, hi ha una sèrie de peces primes que presenten vores llargues i agudes, amb plataformes talonars petites. En definitiva, són ascles amb una configuració molt apta per al seu ús com a ganivets. Les ascles retocades són 8 quasi totes de sílex. El primer element més singular és un tríedre d’esquist amb reserva cortical en més de la meitat de la peça (Fig. 3.2). La presència d’aquestes peces sobre grans ascles és característica de tecnologies evolucio-
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:46
Página 23
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
23
nades. La resta de les peces retocades són tècnicament semblants a les ascles simples, tot i que sembla que hi ha certa selecció diferencial a escollir ascles espesses per tal de transformar-les en denticulats i osques (Fig. 3.3). D’un total de 101 peces de sílex, 83 poden ser agrupades de forma provisional dins de 9 varietats. En general, totes aquestes varietats de sílex tenen una bona fractura concoïdal. En total, s’han identificat 11 grups de remuntatges, 10 dels quals en sílex i 1 en gres. Els 10 grups de sílex comprenen un total de 23 peces, mentre que el grup de gres està format per dos elements, probablement fruit de l’acció de percussió del còdol. Respecte dels remuntatges en sílex, només se n’han trobat entre productes de talla, corresponents la major part a fractures Siret i transversals. Cal destacar dos grups de remuntatges que comprenen diverses ascles que segueixen una part de la seqüència de talla. A banda, cal esmentar també el cas d’una gran ascla o BP trencada, de la qual se selecciona el fragment més gros per retocar-lo i configurar un denticulat.
Figura 3. Indústries lítiques en sílex (1 i 3) i en esquist (2) del nivell arqueopaleontològic 2 del barranc de la Boella de la Canonja (Tarragonès)
TRIBUNA2008-01
24
4/1/10
12:46
Página 24
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
El material lític està molt ben conservat, amb superfícies poc alterades, la qual cosa li confereix un gran potencial per a l’anàlisi de les traces d’ús. Per tant, sembla que es tracta d’un conjunt poc remobilitzat i d’enterrament ràpid, ja que les peces tampoc no estan patinades. Pel que fa al context tecnològic, disposem de pocs jaciments a Europa de finals del Plistocè inferior. Entre aquests, destaquen els conjunts del nivell de TD6 de Gran Dolina (Atapuerca, Burgos), Le Vallonnet (França) i Monte Poggiolo (Itàlia) (Carbonell et al., 1999; Lumley, 1988; Peretto, 2006, respectivament). L’explotació mitjançant el mètode de la talla unipolar longitudinal és present en tots aquests jaciments. La talla centrípeta, en canvi, és present només a Gran Dolina TD6 i al nivell 2 de la Boella. Tanmateix, tant a la Boella com, molt especialment, a Le Vallonnet, els mètodes no estan intensament organitzats, i la talla es veu representada en fases molt inicials de l’explotació. Gran Dolina TD6 i Le Vallonnet tenen còdols tallats, però només al nivell 2 de la Boella hi trobem un instrument elaborat sobre una gran ascla, molt comú en jaciments europeus de cronologies més tardanes. Respecte a les ascles retocades de format menor, tots aquests jaciments es caracteritzen per la seva escassetat i, quan apareixen, pel domini d’osques i denticulats. Soleilhac (França) i Cúllar de Baza I (Granada) són jaciments d’inici del Plistocè mitjà amb evidències d’indústries i activitats de carnisseria sobre les carcasses de grans animals (Bonifay et al., 1976; Ruiz Bustos, 1984). 4.3.2.2 Planimetria i processos de formació del nivell arqueopaleontològic 2 La cartografia de la superfície limitant inferior del nivell 2 està construïda per material coordenat dins un estrat arqueopaleontològic de 0,4 m. Aquesta superfície inferior conté blocs i graves amb arenes amb segregacions de color groc vermell i presenta una direcció SW-NE amb pendent NE. Els sediments del sostre de l’estrat arqueopaleontològic estan formats per una argila arenosa marró vermellós amb estructuració prismàtica. En els dos dipòsits s’han localitzat restes arqueopaleontològiques. La distribució espacial de la figura 4 presenta els materials registrats (amb polígons sòlids) i els blocs (amb polígons de ratlles). Les restes del proboscidi de grans dimensions presenten certa disposició anatòmica (semiconnexió) i de nord a sud són: costelles, escàpula i molars, i finalment les defenses al sud. Més enigmàtica és l’acumulació de restes cranials i diàfisis amb indústria lítica i manuports en el quadre N13. Els artefactes de sílex, en negre, s’agrupen en dues acumulacions principals, entorn de l’escàpula i entorn del molar de P13. La resta de materials lítics es troben dispersos i amb baixa densitat. Els blocs de la base del nivell arqueopaleontològic suggereixen una certa orientació en bandes de direcció NESW, paral·leles a la defensa més curta del nivell 2. En aquestes bandes de blocs també s’hi agrupen part de les restes lítiques de grandària considerable. Aquesta superfície limitant inferior del nivell 2 estava configurada per petites rampes esglaonades, probablement la cara de baix relleu de dunes hidràuliques 2D de règim alt. El dipòsit tabular de les argiles arenoses prismàtiques representa el canvi ambiental entre els dipòsits de corrents de canals amb els ambients sedimentaris de plana d’inundació. Els materials del nivell 2 van ser enterrats en una plana fangosa on són comuns processos edàfics relacionats amb el desenvolupament azonal de sòls mal drenats. Les segregacions fèrriques de la coloració per hidromorfia, el desenvolupament de l’estructuració prismàtica
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:46
Página 25
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
25
i il·luviació organomineral bruna són alguns dels processos que intervenen en l’evolució dels sòls característica de les zones de topografia baixa de les valls fluvials. Els processos d’humectació i dessecació han estat evocats en la tafonomia i permeten suggerir l’analogia amb les edafogènesis dels sòls vèrtics. La pertorbació per argiles és un altre procés present als sòls vèrtics i sovint és la causa de la desestratificació dels nivells arqueopaleontològics (Wood, Johnson, 1978). Es tracta de nivells arqueopaleontològics homogenis espessos produïts per la dispersió vertical. Però cal considerar també que en la base del nivell 2 hi ha intervenció de corrents fluvials que poden haver almenys reorientat algunes de les restes. És més, la presència de diferents taxons en el nivell 2, juntament amb artefactes lítics més mal conservats suggereix que la superfície del nivell 2 és una entitat amb diferents episodis de sedimentació i acumulació de restes arqueopaleontològiques. Això sí: hi ha un episodi de gran visibilitat arqueològica, semblant als models d’assentaments prehistòrics coneguts com els “jaciments d’esquelets de grans mamífers aïllats” (single large mammal skeleton site) o els “jaciments escorxador”, molt ben coneguts en l’arqueologia prehistòrica de l’Àfrica de l’Est (Isaac, Crader, 1981; Roche et al., 1992)
Figura 4. Planimetria del nivell 2 del sondeig del Centre de Convencions del barranc de la Boella de la Canonja (Tarragonès). Planta del nivell arqueopaleontològic 2 amb els blocs (1), artefactes en sílex (2) i esquist (3), i les restes faunístiques (4)
TRIBUNA2008-01
26
4/1/10
12:46
Página 26
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
5. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS Els estudis encetats en el sondeig del barranc de la Boella de la Canonja han consistit notablement a establir la cronologia dels dipòsits i les restes arqueopaleontològiques. La paleontologia i l’arqueologia prehistòrica del barranc han estat presentades per tal de donar suport a una cronologia anterior als 700.000 anys. La manca de conjunts litotècnics d’inici del Pleistocè mitjà ha estat notada en els debats i síntesis dels orígens del poblament d’Europa (García Sánchez, 2006). El començament del Plistocè mitjà (780.000 anys) és la continuació del gran reemplaçament faunístic Galerià. Aquest reemplaçament té una component asiàtica de poblacions de macrovertebrats molt important. La seva transició se situa entorn els 900.000 anys, quan també s’acaba la ciclicitat glacial-interglacial de 48.000 anys del Plistocè inferior. Aquest canvi faunístic sembla que va ser ràpid i afavorit per la regressió marina Cassian datada entre 1,2 i 0,9 Ma. Les dispersions de les poblacions humanes i animals de finals del Pleistocè inferior i inicis del mitjà és, doncs, un període poc conegut. La contribució al debat de la cronologia del barranc de la Boella és encara provisional. Les diferents evidències presentades entorn a la cronologia del Quaternari del barranc de la Boella ens limita l’abast d’aquestes conclusions. En resum, la bioestratigrafia dels macromamífers i microvertebrats presenta un interval temporal poc precís. La darrera aparició de Mammuthus meridionalis té una data establerta entorn els 650.000-700.000 anys abans del present (Lister M., Sher, 2001). Encara que la bioestratigrafia a Itàlia té la darrera aparició en la unitat faunística de Colle Curti, la primera unitat dels macrovertebrats del Galerià (~900.000 anys) (Masini, Sala, 2007). Provisionalment, la petita mostra de microvertebrats sembla ser la d’una població força avançada de Mimomys savini, molt probablement comparable a les de Voigtstedt o Prezletice, amb una cronologia de 700.000 anys. El conjunt lític de la Boella mostra la presència de mètodes de talla ja presents a Gran Dolina TD6, encara que en alguns aspectes és certament evolucionada. És clar que la irrupció del tríedre del nivell 2 obre els paral·lelismes amb les perioditzacions clàssiques de les indústries de l’Àfrica del Nord, amb els estadis industrials de l’Amirià del Nord d’Àfrica (Sidi Abderrahman). Aquestes indústries africanes estan associades a les primeres aparicions d’Elephas asiàtics a l’Àfrica del Nord (Biberson, 1960-1961). En definitiva, el jaciment de la Boella té una cronologia entorn del límit Matuyama-Brunhes, cosa que esperarem poder documentar millor en les properes campanyes d’intervenció. L’exploració de nous nivells arqueopaleontològics permetrà aportar dades més precises: (1) sobre la cronologia de l’origen del poblament i (2) sobre els itineraris i el bagatge tecnològic de les migracions humanes. En aquest període de la prehistòria, els corrents demogràfics asiàtics són l’actual paradigma de la biogeografia de les migracions humanes en el continent europeu (Carbonell et al., 2008).
AGRAÏMENTS En la campanya d’intervenció preventiva vam ser afavorits per diverses entitats i empreses públiques i privades. Cal esmentar l’excel·lent relació amb els propietaris i gestors de la finca, en especial amb el senyor Oriol Cortés i el senyor Antoni Salas. L’aliança entre l’IPHES-Àrea de Prehistòria de la URV i els representats de l’Ajuntament de la Canonja ha permès fer aquesta excavació. La seva disposició a arti-
TRIBUNA2008-01
4/1/10
12:46
Página 27
EL BARRANC DE LA BOELLA DE LA CANONJA (TARRGONÈS)
27
cular la prevenció i la recerca de les restes prehistòriques del barranc ha estat decisiva per tal de portar a bon terme els resultats assolits presentats en aquest article. Finalment, cal esmentar el professor E. Aguirre que ens va acompanyar en la presentació pública de les descobertes al juny del 2007. S’ha d’esmentar també el Servei d’Arqueologia i Paleontologia per la seva capacitat de facilitar el contacte amb l’Administració de la Generalitat de Catalunya.
BIBLIOGRAFIA AGUIRRE, E. (1968 i 1969) “Revisión sistemática de los Elephantidae por su morfología y morfometría dentaria”. Estudios geológicos XXIV-XXV. ARAGONÈS, E. (2006) “Marià Faura i Sans i el Servei del Mapa Geològic de Catalunya (1914-1924)”. Treb. Mus. Geol. Barcelona 14, 81-264. BATALLER, J. R. (1935) “Els darrers treballs geològics a les comarques tarragonines en els darrers anys”. Revista del Centre de Lectura. 84-96. BATALLER, J. R.; VILASECA, S. (1923) “Geologia del Camp de Salou”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya XXXIII, 5 - 32. BENZAQUEN, M. (1973) “Tarragona 1:50000.” IGME, Madrid. BIBERSON, O. (1960-1961) “La evolución del Paleolítico de Marruecos en el marco del Pleistoceno atlántico”. Ampurias XXII-XXIII, 1-30. BONIFAY, E.; BONIFAY, M.-F.; PANATTONI, R.; TIERCELIN, J.-J. (1976) “Soleihac (Blanzac, Haute-Loire), nouveau site préhistorique du debut de Pléistocène moyen”. Bulletin de la Société Préhistorique Française 73, 293-304. CARBONELL, E.; GARCÍA, M. D.; MALLOL, C.; MOSQUERA, M.; OLLÉ, A.; RODRÍGUEZ, X. P.; SAHNOUNI, M.; SALA, R.; VERGÈS, J. M. (1999) “The TD6 level lithic industry from Gran Dolina, Atapuerca (Burgos, Spain): production and use”. Journal of Human Evolution 37, 653-694. CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J. M.; PARÉS, J. M.; PÉREZ-GONZÁLEZ, A.; CUENCA-BESCÓS, G.; OLLE, A.; MOSQUERA, M.; HUGUET, R.; VAN DER MADE, J.; ROSAS, A.; SALA, R.; VALLVERDU, J.; GARCÍA, N.; GRANGER, D. E.; MARTINÓN, M.; RODRÍGUEZ, X. P.; STOCK, G.; VERGÈS, J. M.; ALLUÉ, E.; BURJACHS, F.; CÁCERES, I.; CANALS, A.; BENITO, A.; DÍEZ, J. C.; LOZANO, M.; MATEOS, A.; NAVAZO, M.; RODRÍGUEZ, J.; ROSELL, J.; ARSUAGA, J. L. (2008) “The first hominid of Europe”. Nature 452, 465-470. FAURA I SANS, M. (1920) “Recents troballes a Catalunya de mamífers fóssils Elephas i Rhinoceros”. Butlletí de l’Institució Catalana d’Història Natural III, 38 - 39. GARCIA DEL CID, F. (1916) “Hallazgo de formaciones lacustres pliocénicas en Montroig (provincia de Tarragona)”. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural XVI, 105 -107. GARCÍA SÁNCHEZ, E. (2006) “El poblamiento de Europa entorno al límite Matuyama/Brunhes: su origen y significado en la evolución humana”. Trabajos de Prehistoria 63, 47-68. GIBERT, A. M. (1909) “Tarragona prehistòrica i protohistòrica.” Barcelona. HARLÉ, E. (1920) “Restes d’Eléphant et de Rhinocéros trouvés récemement dans le Quaternaire de la Catalogne”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural Febrer, 40 - 43.
TRIBUNA2008-01
28
4/1/10
12:46
Página 28
J. VALLVERDÚ, P. SALADÉ, LL. BENNÀSAR, D. CABANES, E. MANCHA, L. MENÉNDEZ
ISAAC, G. L.; CRADER, D. C. (1981) “To What Extent Were Early Hominids Carnivorous? An Archaeological Perspective”. A: HARDINGER, R. S. O.; TELEKI, G. (ed.) Omnivorous Primates. New York: Columbia University Press, p. 37-103. LISTER, A. M.; SHER, A. V. (2001) “The Origin and Evolution of the Woolly Mammoth”. Science 294, 1094-1097. LUMLEY, H. (1988) “La stratigraphie du remplissage de la grotte du Vallonet”. L’Anthropologie 92, 407-428. MALLADA, L. (1890) “Reconocimiento geográfico y geológico de la provincia de Tarragona”. Bol. Com. Mapa Geol. de España. XVI. 1-175 MALLADA, L. (1911) “Memorias del Instituto Geológico de España. Explicación de Mapa Geológico de España. VII Sistemas Plioceno, diluvial y aluvial”. Madrid. MASINI, F.; SALA, B. (2007) “Large —and small— mammal distribution patterns and chronostratigraphic boundaries from the Late Pliocene to the Middle Pleistocene of the Italian peninsula”. Quaternary International 160, 43-56. PERETTO, C. (2006) “The first peopling of southern Europe: the Italian case”. C. R. Palevol. 5, 283-290. ROCHE, H.; KIBUNJIA, M.; BROWN, F.; LEAKEY, R. (1992) “Pliocene and pleistocene sites from West of Lake Turkana, Kenya”. Journal of Human Evolution 23, 432-438. ROS MONTOYA, S. (2007) Informe científico sobre los restos óseos de proboscídeos hallados en el jacimeinto del Barranc de la Boella de la Canonja. La Canonja: Ajuntament de la Canonja, 11 p. RUIZ BUSTOS, A. (1984) “El yacimiento paleontológico de Cúllar de Baza I”. Investigación y Ciencia 91, 20-28. VILASECA, S. (1919) “Descobriment d’una cova prehistòrica i altres recerques pels voltants de Prades”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 136 - 143. VILASECA, S. (1920) Contribució al estudi dels terrenys triàsics de la província de Tarragona. Museu Martorell. VILASECA, S. (1973) Reus y su entorno en la Prehistoria. Reus: Asociación de Estudios Reusenses,. VILASECA, S.; CAPDEVILA. (1968) Las Estaciones Prehistòricas del Plà del Maset i les Gavarres. Reus: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. VILLALTA, F. DE (1963) “Los mamíferos del Cuaternario Catalán”. A: Problemas de la Prehistoria y de la Arqueología Catalanas. Barcelona, p. 13 - 19. WOOD, W. R.; JOHNSON, D. L. (1978) “A Survey of Disturbance Processes in Archaeological Site Formation”. Advances in Archaeological Method and Theory 1.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 29
Mossegades i Levallois: les noves intervencions a la Cova de les Teixoneres (Moià, Bages) JORDI ROSELL ARDÈVOL1, RUTH BLASCO LÓPEZ1, ARTUR CEBRIÀ ESCUER1, M. GEMA CHACÓN NAVARRO1, LETICIA MENÉNDEZ GRANDA1, JUAN IGNACIO MORALES1, ANTONIO RODRÍGUEZ HIDALGO1
INTRODUCCIÓ Un dels temes relacionats amb la prehistòria antiga que du més temps al panorama científic internacional és el referent als modes de vida neandertals. La composició dels grups, la seva mobilitat en el territori, l’articulació social o la seva interacció amb el medi són alguns dels aspectes més discutits pels diferents investigadors des d’òptiques cada cop més multidisciplinàries. No obstant això, encara queden moltes qüestions que, en l’estat actual de la recerca, estan lluny de ser dilucidades. Durant bona part del segle passat, el debat sobre els modes de vida neandertals era pràcticament inexistent. Els treballs arqueològics i paleontològics estaven dedicats més a qüestions relacionades amb la situació cronocultural o biostratigràfica dels jaciments que amb reconstruccions de tipus paleoetnogràfiques. En aquells moments, la hipòtesi de l’home caçador regia pràcticament tots els paradigmes, i les restes faunístiques recuperades als jaciments arqueològics amb abundants restes d’indústria lítica eren interpretades, sense cap mena de dubte, com a conseqüència de la cacera dels homínids que ocuparen aquells indrets. No obstant això, durant els anys seixanta i setanta van començar a aparèixer algunes veus crítiques, basades principalment en estudis etològics fets amb primats superiors (ximpanzés principalment), que començaven a qüestionar-se la capacitat caçadora dels homínids del Plistocè (Goodall, 1963, 1986; Teleki, 1973; Morris, Goodall, 1977; Suzuki, 1975). En un principi, aquests treballs servien per fer analogies directes i expli-
1. IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) - Àrea de Prehistòria, URV (Universitat Rovira i Virgili). Plaça Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona, Espanya.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 30
30 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
car el comportament dels primers homínids africans. Però poc a poc aquestes analogies es van fer extensibles a les espècies humanes de períodes més recents en el temps, fins que van donar el salt cap a d’altres continents. En el cas europeu, els neanderthals, amb el seu aspecte simiesc i brutal, van ser els principals afectats. Les noves tendències van marcar els estudis arqueològics posteriors. Com a contraposició a les idees tradicionals de l’home caçador va començar a desenvolupar-se la hipòtesi de l’home carronyer, la qual va tenir el seu màxim exponent amb els treballs desenvolupats des de la tafonomia o de l’etnoarqueologia a finals de la dècada dels setanta i inicis dels vuitanta (Binford, 1978, 1981; Brain, 1981; Shipman, 1981). Aquests treballs plantejaven l’existència d’una competència important durant el Plistocè entre les espècies humanes anteriors a Homo sapiens i els grans carnívors. Segons aquests investigadors, el grau de competència no es reduïa exclusivament a l’obtenció de les preses, sinó que es feia extensible a altres àmbits de la vida quotidiana, com per exemple, els llocs d’hàbitat. Això va fer que bona part de l’arqueologia girés els ulls cap als estudis actualistes relacionats amb el comportament dels carnívors. Durant aquells anys van sortir autèntics treballs de referència sobre aquest tipus d’animals, com els fets a l’Àfrica entre els lleons (Schaller, 1972) i les hienes (Kruuk, 1972) o les referències als llops d’Alaska (Binford, 1978, 1981). Estudis posteriors de caire més tafonòmic, assenyalaven aquests animals com els responsables directes de moltes de les acumulacions òssies recuperades als jaciments arqueològics, enfrontant-se directament a les idees tradicionals i obligant els investigadors a fer importants revisions metodològiques i interpretatives (Binford et al., 1988, Cruz-Uribe, 1991; Horwitz, Smith, 1988; entre d’altres). Les dades proporcionades per aquests treballs no solament estaven encarades a identificar l’espècie de carnívor que actuava als conjunts arqueològics, sinó també a avaluar el paper jugat al jaciment, ja fos com a principals acumuladors de restes esquelètiques o com a carronyaires de les despulles abandonades pels grups humans. Tota aquesta discussió anava generant un important cos metodològic que avui en dia permet als investigadors de disposar dels criteris suficients per identificar el principal predador responsable de les acumulacions òssies als diferents jaciments (homínids o carnívors). Alguns carnívors, com per exemple les hienes, resulten molt actius des del punt de vista arqueològic. Els seus hàbits cavernaris generalment estan relacionats amb la recerca de refugis per evitar la pressió de predació existent a l’entorn o per protegir els seus cadells. L’elevada capacitat que tenen aquests animals de transport, modificació i destrucció dels ossos de les seves preses permet identificar amb relativa facilitat la seva actuació en un conjunt (Cruz-Uribe, 1991). Bona part d’aquests animals tenen l’hàbit de transportar porcions de les seves preses cap als seus caus amb la intenció d’alimentar als seus cadells o solament per evitar confrontacions amb altres predadors. Les preses més habituals acostumen a ser herbívors immadurs o senils. En funció de la talla de l’animal obtingut o del propi carnívor, el transport afecta principalment segments de l’esquelet postcranial. La seva activitat en un lloc es reconeix principalment per l’elevat nombre de senyals de mossegades que deixen sobre la superfície dels ossos dels animals consumits. També són freqüents l’aparició de cilindres diafisaris durant el procés de fracturació dels ossos per accedir als seus nutrients interns (greix i medul·la). Una altra característica habitual dels caus de carnívor és la presència de copròlits i, en alguns casos, de restes de cadells, a causa de les estratègies de caïnisme que practiquen algunes espècies.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 31
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
31
Per altra banda, els campaments dels grups humans es caracteritzen per l’abundància d’herbívors en edat adulta. La representació esquelètica d’aquests animals acostuma a estar esbiaixada a causa d’un fenomen de transport diferencial. Generalment, els homínids acostumen a transportar fins als seus llocs d’hàbitat les restes apendiculars (potes) i, en menor mesura, cranials (mandíbules i maxil·lars). Això implica un abandonament al lloc de cacera de bona part dels esquelets axials (vèrtebres i costelles) de les seves preses. Les marques de tall destinades al processament dels recursos externs dels animals (pell, carn, tendons, nervis...) són relativament freqüents als ossos recuperats als campaments. Però l’activitat que suggereix un aprofitament intensiu dels recursos faunístics és la fractura dels ossos per l’obtenció de medul·la. Als campaments humans, el grau de fragmentació acostuma a ser molt elevat i és estrany recuperar restes esquelètiques senceres. Aquesta activitat acostuma a produir-se mitjançant la percussió directa, la qual genera fractures principalment longitudinals, amb nombrosos senyals d’impactes i estigmes de percussió sobre les diàfisis dels ossos llargs i la presència d’abundants cons de percussió (Pickering, Egeland, 2006). Als llocs on el foc és una constant, també són freqüents els ossos cremats i l’absència generalitzada de les epífisis o dels ossos irregulars (ròtules, carpals i tarsals). Si bé és cert que des del punt de vista teòric les diferències entre caus de carnívor i campaments humans estan clares, els conjunts arqueològics, per les seves característiques de palimpsests, moltes vegades són el resultat d’una barreja de restes deixades per ambdues entitats biològiques en moments diferents. És evident que durant el Plistocè, homínids i carnívors no poden compartir un espai al mateix temps sense que es produeixin fenòmens de confrontació. El comensalisme i/o domesticació de carnívors no es produeix fins a finals del Plistocè superior o ben avançat l’Holocè. Per tant, el desenvolupament sistemàtic i repetitiu de les activitats d’ambdós agents dins d’un mateix espai s’ha d’entendre sempre com un fenomen d’alternança ocupacional (Rosell, Blasco, 2008). L’estudi d’aquest fenomen resulta de gran importància per entendre els modes de vida dels homínids durant el Plistocè. Des d’aquest punt de vista, els jaciments on es produeixen aquestes alternances d’ocupacions poden aportar dades molt significatives per entendre el grau de relació entre els grups humans i els grans carnívors, així com les seves relacions amb el medi i les seves estratègies de subsistència. És en aquest context on s’emmarca la Cova de les Teixoneres (Moià, Bages). Aquest indret, descobert com a jaciment arqueològic durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat, representa un lloc de referència per estudiar aquest fenomen al nord-est de la península Ibèrica durant el Plistocè mitjà i superior.
LA COVA DE LES TEIXONERES La Cova de les Teixoneres es troba situada al terme municipal de Moià, a la comarca del Bages. La seva altitud respecte del nivell del mar se situa entorn dels 760 m. Les seves coordenades son 2º 09’ 02’’ de longitud E i 41º 48’ 25’’ de latitud N. Es tracta d’un tub càrstic desenvolupat sobre una calcària local d’origen neogen (formació Collsuspina), relacionat amb el sistema de drenatge del torrent Mal (Fig. 1).
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 32
32 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
Figura 1. Localització de la Cova de les Teixoneres i de la Cova del Toll (Moià, Bages)
Juntament amb la veïna Cova del Toll, la Cova de les Teixoneres va ser descoberta com a jaciment arqueopaleontològic l’any 1948 per J. M. Thomas i F. Rovira Luitz, a través del GES (Grupo de Exploraciones Espeleológicas) del Club Muntanyenc Barcelonès. Les primeres intervencions arqueològiques, patrocinades per l’empresari moianès S. Ollé, es van fer sota l’autoritat de J. de C. Serra-Ràfols, entre els anys 1953 i 1958. Els treballs es van concentrar a la Sala X, on es van excavar les cales B i D. A la Sala Z també s’hi va intervenir en un intent per trobar una possible comunicació amb la Cova del Toll (Villalta, Fusté i Thomas, 1955) (Fig. 2). Els primers investigadors van localitzar restes pertanyents a l’edat del bronze i al Neolític, així com la presència de restes faunístiques quaternàries en els estrats inferiors que van interpretar com a producte d’un cau de hienes. En aquests estrats plistocens també es va recuperar una petita col·lecció d’eines lítiques que van ser classificades dins dels tecnocomplexos propis del Paleolític mitjà.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 33
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
33
Figura 2. Planta de la Cova de les Teixoneres
Posteriorment, la cova restà abandonada i les tasques d’intervenció no es reprengueren fins a inicis de la dècada dels setanta en què s’excava la rasa E (Castellví, 1970, 1974). L’espectacularitat del seu registre faunístic va ser el motiu de les espoliacions fetes durant la dècada dels setanta. Per aquest motiu, la cova va ser tapiada fins que, l’any 1998, un equip dirigit per D. Serrat, A. Cebrià i H. de Lumley s’interessà pels rebliments quaternaris i efectuà tasques de neteja i de documentació dels talls estratigràfics. Els resultats d’aquestes noves intervencions motivaren que els treballs arqueològics es reprenguessin des d’una perspectiva metodològica moderna a partir de l’any 2003, a càrrec d’un equip multidisciplinari format per investigadors de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic que continuen a l’actualitat. Un dels principals problemes que comporta la història tant a la Cova de les Teixoneres com a la Cova del Toll, és la dispersió i desaparició parcial de les col·leccions fòssils i de la documentació referent a les intervencions anteriors. Bona part de les
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 34
34 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
primeres tasques de l’actual equip de recerca ha estat recuperar i revisar la informació que queda, la qual es troba dipositada en diferents institucions i en mans privades.
ESTRATIGRAFIA I CRONOLOGIA DEL JACIMENT El dipòsit estratigràfic de la Cova de les Teixoneres té aproximadament uns 6 m de potència (Serra et al., 1957; Serrat i Albert, 1972) (Fig. 3). A partir de les excavacions actuals s’han observat diferents fases en el rebliment de la cavitat que són correlacionables grosso modo a les tres sales: La fase superior correspon a una crosta estalagmítica d’uns 20-30 cm de potència que cobreix tot el sòl de la cavitat. Actualment, aquesta crosta està rebentada a pràcticament tota la superfície de la cavitat. No obstant això, encara queden alguns testimonis en forma de pilastres als marges laterals de la Sala X i restes enganxades a les parets a la sala Z. La crosta estalagmítica ha estat anomenada nivell I i és estèril des del punt de vista arqueopaleontològic. La segona fase està formada per sediments lutítics amb abundants blocs calcaris de dimensions decimètriques procedents del sostre de la cavitat. Té una potència aproximada d’un metre i conté els nivells arqueològics II i III, ambdós molt rics en restes faunístiques. Cal destacar que als dos nivells s’ha detectat presència humana en forma d’indústria lítica. La tercera fase és una altra crosta estalagmítica d’entre 20 i 30 cm de potència. Presenta una superfície irregular i molt alterada, amb importants lixiviacions d’òxids de manganès. La crosta inclou algunes restes faunístiques. Se l’ha anomenat nivell IV. La quarta fase correspon als nivells V, VI i VII. Es tracta d’un dipòsit amb una escassa matriu lutítica, pobrament estratificat a causa dels abundants blocs calcaris de dimensions decimètriques i mètriques procedents de caigudes del sostre de la cova. Presenta nombroses restes faunístiques i algun artefacte lític.
Figura 3. Estratigrafia de la Cova de les Teixoneres amb datacions, animals representats en cadascuna de les fases i localització de la indústria lítica
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 35
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
35
La fase inferior, la cinquena, està formada per sediments llimosos i arenosos relacionats amb una important activitat fluviolacustre dins la cavitat. Comprèn els nivells VIII i IX, ambdós rics en restes faunístiques. La part superior d’aquesta fase es caracteritza per la gran quantitat d’òxids de manganès que presenta. Per sota, la cova encara no està explorada, i és possible que hi hagi més nivells. Des de la primera campanya d’intervenció, l’any 2003, s’està duent a terme un pla de datacions que afecta principalment a la Sala X (Tissoux et al., 2006). Fins al moment, el mètode utilitzat és el de les sèries de l’urani (U/Th) aplicades a les dues crostes estalagmítiques identificades (Nivells I i IV). Els resultats situen el nivell I entre els 13 i els 17 ka d’antiguitat i el nivell IV dins l’estadi isotòpic 5.3, entorn dels 100 ka d’antiguitat.
LA FAUNA El registre faunístic de la Cova de les Teixoneres es caracteritza per la diversitat d’espècies que presenta. Aquesta variabilitat ja va ser detectada pels investigadors que van estar treballant a la cova durant els anys cinquanta (Serra et al., 1957). Els treballs actuals, concentrats principalment als nivells superiors, presenten un important registre de carnívors a la fase estratigràfica 2. Entre aquests, l’ós (Ursus spelaeus) i la hiena (Crocuta crocuta) són els animals més abundants (Fig. 4). També s’han recuperat restes de llop (Canis lupus), guineu (Vulpes vulpes), linx (Lynx spelaea) i toixó (Meles meles). Entre els herbívors s’ha de destacar la presència del cavall (Equus ferus), l’ase salvatge (Equus hydruntinus), el rinoceront (Stephanorhinus hemitoechus), un gran bòvid indeterminat (Bos/Bison), el cérvol (Cervus elaphus), la daina (Dama dama), el cabirol (Capreolus capreolus) i el porc senglar (Sus scrofa). Pel que fa als mamífers petits, el
Figura 4. Mandíbula de hiena recuperada a la Sala Z
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:00
Página 36
36 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
conill (Oryctolagus cuniculus) és un dels taxons més representats. També s’han recuperat restes de porc espí (Hystrix sp.). Les tres fases estratigràfiques inferiors no presenten aquesta variabilitat d’espècies. Les excavacions actuals han posat de manifest la presència de l’ós, el gran bòvid, el cavall, el conill i la tortuga, al marge de restes de carnívors mitjans no identificats. A part d’aquests animals, Castellví (1974) cita la presència de l’hipopòtam (Hippoppotamus amfivius) i del rinoceront etrusc (Rhinoceros etruscus) com a indicativa d’una fase biostratigràfica anterior al Würm. Certament, les cites d’hipopòtams a la península Ibèrica posteriors a l’estadi isotòpic 5 són estranyes i haurien de ser comprovades. Pel que fa al rinoceront etrusc s’ha de dir que, des dels anys setanta fins ara, les dades paleontològiques referents a aquest gènere han canviat força. És possible que l’animal identificat als estrats inferiors de la Cova de les Teixoneres pertanyi a l’espècie Stephanorhinus hemitoechus, el rinoceront estepari que ocupa bona part dels ecosistemes peninsulars durant la segona meitat del Plistocè mitjà i gran part del superior. Actualment, l’espècie Stephanorhinus etruscus està relegada a cronologies anteriors als 500 ka aproximadament, moment en el qual desapareix i és probablement substituït per Stephanorhinus hemitoechus. També cal destacar l’existència de restes de tortuga (Testudo sp.) a la fase estratigràfica 4. Per les seves característiques paleoclimàtiques, aquest taxó és coherent amb l’adscripció d’aquests nivells a un període càlid, que com indiquen les datacions, se situa a començaments de l’estadi isotòpic 5, al final del Pleistocè mitjà. Amb tot i amb això, però, s’ha de tenir en compte que als nivells inferiors s’ha excavat poca superfície i que el material recuperat durant la darrera fase d’excavació prové en la seva major part de la neteja dels talls de les antigues cales.
Figura 5. Exemples d’ossos mossegats per carnívors i copròlits recuperats a la Cova de les Teixoneres
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Página 37
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
37
L’acció de carnívors a la cavitat és molt abundant. Aquesta es manifesta principalment en forma de mossegades als ossos i de fractures (Fig. 5). Les mossegades mostren una àmplia varietat de tipus. S’han observat solcs (produïts per l’acció d’arrossegar les cúspides dels molars sobre la superfície dels ossos) i depressions i empremtes (produïdes per la pressió de les dents). Moltes restes presenten arrodoniments dels seus extrems distals a causa de l’acció dels enzims salivals que s’associen a mossegades molt polides de petites dimensions, produïdes quan el carnívor rosega els ossos. Aquests senyals s’anomenen pitting. Entre les fractures hi ha un alt índex de cilindres diafisaris i, com a conseqüència, una absència important de fragments epifisaris. Totes aquestes modificacions, juntament amb la presència de nombroses dents de llet (sobretot de cadells de hiena) i de copròlits, indiquen que la Cova de les Teixoneres va ser utilitzada, en molts moments, com a cau o refugi per als grans carnívors. Des d’aquest punt de vista, la cova devia tenir un doble ús: 1) lloc d’hivernació per als úrsids i 2) cau (refugi i/o lloc per parir) per a la resta de carnívors, principalment les hienes. En el segon cas, el transport sistemàtic i constant de restes d’herbívors a la cavitat explicaria gran part de l’acumulació òssia de la Cova de les Teixoneres. Per altra banda, les modificacions identificades sobre les restes òssies indiquen l’existència d’un cert component antròpic al conjunt. S’han identificat marques de tall en alguns ossos i fractures intencionals fetes pels homínids durant el procés de consum de la medul·la, tant per percussió directa com per flexió (Fig. 6). Aquestes restes, això no obstant, són poc nombroses i tan sols serveixen per testificar l’existència de visites esporàdiques de grups humans a la cova.
Figura 6. Exemples de fractures intencionals d’origen antròpic i de marques de tall procedents de la Cova de les Teixoneres
TRIBUNA2008-02
11/11/09
10:04
Página 38
38 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
LA INDÚSTRIA LÍTICA El registre lític recuperat a la Cova de Teixoneres durant les darreres intervencions és molt pobre en comparació amb el registre faunístic. Fins ara s’ha recuperat una trentena de peces, la majoria pertanyents a la fase estratigràfica 2 (nivells II i III). Excepte un percussor, totes provenen de processos de talla i, per tant, poden adscriure’s als diferents mètodes d’explotació desenvolupats pels homínids (Fig. 7). El conjunt lític recuperat fins ara és encara massa limitat per fer interpretacions de caràcter general. De totes maneres es poden assenyalar dos fets importants: 1) la gran varietat litològica pel que fa a les matèries primeres utilitzades (tant d’origen sedimentari com metamòrfic), i 2), un predomini dels productes de talla (ascles i fragments d’ascles) i dels productes finals (peces retocades i nuclis esgotats). Entre aquestes peces retocades predominen les osques i els denticulats, la qual cosa no és discordant amb els tecnocomplexos propis del Paleolític mitjà. S’ha de destacar, entre aquestes peces retocades, la presència d’una rascadora denticulada de sílex recuperada fora de context a la cala B de la Sala X durant les campanyes dels anys noranta que procedeix, probablement, de la fase estratigràfica 4.
Figura 7. Indústria lítica recuperada a la Cova de les Teixoneres
TRIBUNA2008-02
11/11/09
10:04
Página 39
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
39
Figura 8. Nucli Levallois centrípet recurrent recuperat a la Sala X Un altre fet que amplia l’adscripció de la indústria lítica de Teixoneres a aquest període cronocultural és l’únic nucli recuperat fins al moment. D’acord amb la classificació de Boëda (1993), es tracta d’un nucli Levallois centrípet recurrent, orientat a l’extracció d’ascles preferencials, elaborat sobre corniana, que està clarament en la seva fase final d’explotació (Fig. 8). Aquest mètode de talla, típic del Paleolític mitjà, ens mostra l’existència d’un cert grau de complexitat tècnica marcada per una predeterminació molt clara en certs productes de talla sobre matèries primeres poc adients, com és la corniana.
ALTRES EVIDÈNCIES ARQUEOLÒGIQUES Les excavacions actuals estan centrades principalment a l’exterior del vestíbul de la sala principal de la cova (Sala X). Actualment la volta en aquest sector està enfonsada, tal i com demostren les morfologies endocàrstiques de les parets exteriors. No obstant això, la raó de la intervenció en extensió d’aquest sector de la cova ve determinat per la idea que les ocupacions humanes principals haurien de concentrar-se als llocs amples i amb llum. Rares vegades, les ocupacions de períodes antics de la Prehistòria es concentren als llocs més profunds de les coves.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Página 40
40 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
Al sostre del nivell II, les intervencions actuals han posat de manifest l’existència d’un fogar. Aquest, però, presenta una conservació deficient a causa d’un fenomen de tipus hídric que sembla haver netejat els elements susceptibles de flotar (cendres i gran part dels carbons). El resultat d’aquesta làmina d’aigua és la formació d’una crosta estalagmítica molt prima. El fogar es detecta principalment per la presència d’alguns carbons capturats dins la crosta estalagmítica i pel color vermell intens del sediment inferior. Les anàlisis antracològiques indiquen l’ús del cambró o prunelló silvestre (Rhamnus catharticus) com a combustible, un taxó propi d’ambients mediterranis de mitja muntanya (Allué, com. pers.). La presència de fogars a la cavitat ja va ser detectada durant les excavacions dels anys cinquanta. Serra i col·laboradors (1957) i Castellví (1974) citen la presència d’estructures de combustió a la part inferior de la seqüència estratigràfica. Els treballs de neteja de les cales antigues han posat de manifest l’existència de carbons dispersos de grans dimensions als nivells inferiors. No obstant això, també s’ha de tenir en compte l’existència d’importants dipòsits de sorres i argiles carregats d’òxids de manganès en aquests nivells, concretament al sostre de la fase estratigràfica 5, que podrien haver estat confosos amb fogars.
L’HOLOCÈ Els primers investigadors que van treballar a la cova citen la presència d’un estrat holocè situat sobre la crosta estalagmítica de l’actual nivell 1. Entre els materials recuperats destaca la presència d’artefactes lítics (làmines) associats a fragments ceràmics classificats com a Neolític final. Les fonts orals parlen també de l’exhumació d’un nombre indeterminat d’enterraments també d’aquesta cronologia. No obstant això, les notícies sobre la seva procedència i el seu estat de conservació són confuses i difícils de precisar. Per una banda es parla de la situació d’un individu darrere un gran bloc adossat a la paret oest de la Sala Z. Per altra banda, també s’ha parlat de la seva presència a la Sala X i, fins i tot, de l’existència d’un individu situat en un conducte lateral situat al fons d’aquesta sala i que es comunica amb l’exterior a partir d’una xemeneia. Avui en dia, aquest dipòsit sedimentari està completament desaparegut i, per tant, les intervencions actuals no n’han pogut comprovar ni la potència, ni el contingut arqueològic. No obstant això, durant la campanya d’intervenció feta al mes d’agost del 2007, es van recuperar algunes restes humanes a la Sala Z. Es tracta d’una dent i d’algunes restes d’autopodis que van aparèixer en un context sedimentari estrany. La Sala Z, va estar molts anys segellada per un mur de maons i formigó fins que l’any passat va ser reoberta i protegida amb una reixa. El mur va impedir la seva ventilació natural i va provocar importants inundacions i entollaments de les antigues cales. El trepig de les argiles pleistocenes situades per sota de la crosta estalagmítica del nivell I, de la qual en queden alguns residus enganxats encara a la paret de la cova, és el responsable de la percolació d’alguns elements que, per les seves petites dimensions, no van ser recuperats per les antigues intervencions, com és el cas d’aquestes restes humanes de petites dimensions o d’una dena elaborada sobre una llesca de Dentalium. No s’ha recuperat cap altre material susceptible d’associar-se a aquestes restes, com fragments ceràmics o indústria lítica.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Página 41
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
41
Figura 9. Carbó capturat per la crosta estalagmítica procedent del fogar del nivell II de la Sala X Les troballes fetes l’any 2007 a la Sala Z confirmen la presència d’enterraments neolítics a la Cova de les Teixoneres. No obstant això, les restes aparegudes són insuficients per fer interpretacions de tipus cultural més precises, com per exemple la composició dels possibles aixovars o costums relacionats amb el transport o remoció de cadàvers posteriorment a la seva descomposició.
INTERPRETACIÓ DE LA COVA DE LES TEIXONERES Des del seu descobriment com a jaciment arqueològic, la Cova de les Teixoneres representa un lloc de referència per entendre l’evolució paleofaunística de les darreries del Plistocè mitjà i bona part del superior (Serra et al. 1957; Castellví, 1974). A l’espera de confirmar noves datacions, els seus 6 m de potència estratigràfica enregistren el període comprès entre els aproximadament 200 ka de la base i els 17 dels estrats superiors. Tot i que la crosta que segella el dipòsit plistocè de la cavitat (Nivell I) té una cronologia propera als 17 ka, la fauna i el registre arqueològic del nivell II són propis del Paleolític mitjà. Per tant, sembla que hi ha una interrupció sedimentària important que afectaria bona part del Paleolític superior inicial a la cova i que es reprendria, en forma de crosta estalagmítica, a partir dels 17 ka. En un futur, esperem que les tasques sedi-
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Página 42
42 J. ROSELL, R. BLASCO, A. CEBRIÀ, M. G. CHACÓN, L. MENÉNDEZ, J.I. MORALES I A. RODRÍGUEZ
mentològiques i micromorfològiques puguin aportar dades sobre l’absència i/o no conservació dels dipòsits sedimentaris que ocupen aquest lapse temporal. Per altra banda, el pla de datacions que s’està duent a terme a la cavitat sembla indicar que no es detecten més interrupcions d’aquesta magnitud a la resta del dipòsit sedimentari. Per tant, la Cova de les Teixoneres ofereix una oportunitat immillorable per tal de dur a terme estudis de tipus paleoambientals i paleoecològics que puguin ser correlacionats a escala regional. Actualment s’està comprovant el contingut en pol·lens i fitòlits dels sediments. Pel que fa a l’activitat biològica, es confirma que durant el Plistocè, la Cova de les Teixoneres actua fonamentalment com un cau de carnívors, principalment de hienes i d’úrsids. Les acumulacions òssies recuperades responen en gran mesura a les activitats d’aquests animals. Aquestes ocupacions de carnívors, regides segurament per un règim estacional (hivernació dels óssos i període de cria de les hienes o els altres carnívors), s’alternen amb visites de curta durada fetes per alguns grups humans que utilitzen la cova puntualment en els seus desplaçaments pel territori. El caràcter esporàdic de les ocupacions humanes marca el consum d’alguns animals a l’interior de la cavitat, l’estructuració simple de l’espai (fogars aïllats i l’absència d’àrees d’activitat definides) i unes cadenes operatives lítiques incompletes fetes amb materials molt variats i d’orígens diferents. Des d’aquest punt de vista, no hi ha evidències directes de la interacció entre homínids i carnívors a la cavitat.
AGRAÏMENTS Aquest treball està dedicat al Sr. Josep Maria Thomas Casajuana. Volem agrair a l’Ajuntament de Moià i a la Generalitat de Catalunya el seu suport erconòmic a les excavacions. Héléne Tissoux realitza les datacions per les sèries de l’Urani, i les fotografies han estat fetes per Gerard Campeny. També volem agrair la col·laboració dels membres de l’equip d’excavació. Els autors estan integrats als projectes de recerca MICIN nº CGL2009-7896 i CGL2009-12703-C03-02. Ruth Blasco és beneficiaria d’una beca predoctoral de la Generalitat de Catalunya (FI).
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES BINFORD, L. R. (1978) Nunamiut Ethnoarchaeology. New York: Academic Press. BINFORD, L. R. (1981) Bones: Ancient Men and Modern Myths. New York: Academic Press, 320 p. BINFORD, L. R. [et al.] (1988) “Hyena scavenging behavior and its implications for interpretation of faunal assemblages from FLK22 (the Zinj Floor) at Olduvai Gorge”. Journal of Anthropological Archaeology, 7: 99-135. BOËDA, É. (1993) «Le débitage Discoïde et le débitage Levallois récurrent centripète». Bulletin Societé Préhistorique Francaise, 90 (6): 392-404. BRAIN, C. K. (1981) The Hunters or the Hunted? An Introduction to African Cave Taphonomy. Chicago: University of Chicago Press, 365 p. CASTELLVÍ, M. (1970) Estudio de la Cueva de les Tuxoneres. Memòria de Llicenciatura. Barcelona: Universitat de Barcelona.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Página 43
MOSSEGADES I LEVALLOIS: LES NOVES INTERVENCIONS A LA COVA DE LES TEIXONERES
43
CASTELLVÍ, M. (1974) “La Cueva de les Teixoneres (Moià, Barcelona)”. A: Miscelánea Arqueológica. XXV Aniversario de los Cursos Internacionales de Prehistoria y Arqueología de Ampurias (1947-1971). Barcelona, I: 229-232. CRUZ-URIBE, K. (1991) “Distinguishing hyena from hominid bone accumulations”. Journal of Field Archaeology 18: 467-486. GOODALL, J. (1963) “My life among chimpanzees”. National Geographic, 124: 272308. GOODALL, J. (1986) The Chimpanzees of Gombe. Cambridge: Harvard University Press. HORWITZ, L. K.; SMITH, P. (1988) “The effects of striped hyaena activity on human remains”. Journal of Archaeological Science, 15: 471-481. KRUUK, H. (1972) The Spotted Hyaena. Chicago: University of Chicago Press. MORRIS, K.; GOODALL, J. (1977) “Competition for meat between chimpanzees and baboons of the Gombe National Park”. Folia Primatologica, 28: 109-121. PICKERING, T. R.; EGELAND, C. P. (2006) “Experimental patterns of hammerstone percussion damage on bones: implications for inferences of carcass processing by humans”. Journal of Archaeological Science, 33: 459-469. ROSELL, J.; BLASCO, R. (2008) “La presencia de carnívoros en conjuntos antrópicos del Pleistoceno Medio: El caso del nivel TD10-Sup de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos) y del nivel XII de la Cova del Bolomor (La Valldigna, Valencia)”. A. DÍEZ, C. (ed.). Zooarqueología Hoy. Encuentros HispanoArgentinos: 43-58. SCHALLER, G. B. (1972) The Serengeti Lion. Chicago: University of Chicago Press: 480 p. SERRA, J. D. C.; VILLALTA, J. F.; THOMAS, J.; FUSTÉ, M. (1957) “Livret Guide des excursions B2-B3. Alentours de Barcelona et Moià”. V Congrés International del INQUA. Madrid-Barcelona, 3. SERRAT, D.; ALBERT, J. F. (1973) “Estudio sedimentológico de los materiales de relleno de la Cova de les Teixoneres”. Speleon, 20: 63-70. SHIPMAN, P. (1981) Life History of a Fossil. An Introductión to Taphonomy and Paleoecology. Cambridge: Harvard University Press. TISSOUX, H.; FALGUERES, C.; BAHAIN, J.-J.; ROSELL, J.; CEBRIÀ, A.; CARBONELL, E.; SERRAT, D. (2006) «Datation par les séries de l’Uranium des occupations moustériennes de la Grotte des Teixoneres (Moià, Province de Barcelone, Espagne)». Quaternaire, 17: 27-33. SUZUKI, A. (1975) “The origin of hominid hunting: a primatological perspective”. TUTTLE, R. H. (ed.) Sociecology and Pshychology of Primates. Mouton, The Hague: 259-278. TELEKI, G. (1973) The Predatory Behavior of Wild Chimpanzees. Lewisburg, PA.: Bucknell University Press.
TRIBUNA2008-02
4/1/10
13:01
Pรกgina 44
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 45
L’assentament ibèric de Sant Sebastià de La Guarda (Palafrugell, Baix Empordà) JOSE BURCH (UDG-INSTITUT CATALÀ DE RECERCA EN PATRIMONI CULTURAL), ANTONI ROJAS (UDG-INSTITUT CATALÀ DE RECERCA EN PATRIMONI CULTURAL), JORDI VIVO (UDG)
1. INTRODUCCIÓ A partir dels resultats obtinguts en les campanyes d’excavacions arqueològiques fetes entre els anys 1998 i 2007, en aquest article esbossarem les característiques més generals de l’assentament de Sant Sebastià de la Guarda en el marc del poblament iber situat en el litoral del Baix Empordà. Aquests treballs arqueològics han estat fets gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament de Palafrugell i la Universitat de Girona i s’han centrat, bàsicament, a la meitat nord del poblat, la zona menys afectada per diverses construccions fetes sobre l’assentament ibèric des de mitjan segle XV fins a l’actualitat (Fig. 4). Per contra, a les zones central i sud del jaciment pràcticament no s’hi ha treballat. Tanmateix, cal assenyalar que antigues intervencions van documentar la presència de restes en aquestes zones, de manera que es va evidenciar que l’establiment iber s’estenia per bona part del cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda.
2. SITUACIÓ GEOGRÀFICA El cap de Sant Sebastià està situat a l’est del corredor de Palafrugell i entremig de les platges de Llafranc i Tamariu (Fig. 1). Pertany al massís de Begur, el qual, juntament amb les Gavarres, forma l’extrem septentrional de la serralada Litoral Catalana. Així doncs, el punt d’unió entre aquesta serralada i el mar es caracteritza per un tram de costa abrupta i escarpada, formada per grans penyasegats i petites cales (Pallí, Bach, 1987: 10 i 11). A llevant del cap de Sant Sebastià de la Guarda, el corredor de Palafrugell és un estret allargament, amb petits turons, de la plana al·luvial empordanesa que, emmarcat pels contraforts de les Gavarres i els estreps del massís de Begur (Pallí, Bach, 1987: 15), queda obert a la badia de Palamós.
TRIBUNA2008-03
11/11/09
10:06
Página 46
46
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
Figura 1. Situació geogràfica del poblat en el context de la costa del Baix Empordà. Font: ICC Fruit d’aquesta situació, els habitants del poblat ibèric de Sant Sebastià, en estar emplaçat a 165-170 metres sobre el nivell del mar, disposaven d’un bon control visual del litoral central de l’actual Costa Brava, de les terres del Corredor de Palafrugell i part del vessant nord-oriental de les Gavarres, factor que li donà un important avantatge estratègic. Al nord, l’elevació del massís de Begur representava l’única barrera visual important (Fig. 1). L’accessibilitat al cim de la muntanya venia marcada per contrastos molt pronunciats. Per llevant el cap de Sant Sebastià de la Guarda està limitat per imponents penyasegats que cauen en picat des del seu cim fins arran de mar. També per migdia, els vessants són abruptes i molt pronunciats fins arribar a la platja de Llafranc, que se situa als peus de la muntanya. Per contra, a les vessants nord i occidental de la muntanya els pendents davallen més suaument fins a les zones de plana.
3. HISTÒRIA DE LA INVESTIGACIÓ Els primers indicis de l’existència d’un assentament d’època ibèrica al cim del cap de Sant Sebastià de la Guarda van sorgir gràcies a la trobada, feta per estudiosos locals, de material ceràmic recollit en superfície, pels volts de l’any 1960 (Badia, 1977: 235; Nolla, Casas, 1984: 133). Acompanyant aquestes troballes, els esllavissaments dels marges d’algun camí que transcorria pel cim de la muntanya deixaren entreveure indicis clars d’estructures arquitectòniques (Badia, 1988: 5-14).
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 47
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
47
Figura 2. Imatge aèria del poblat en el context de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda. Font: ICC
La primera referència bibliogràfica que senyalà la presència d’un nucli d’època ibèrica en aquell indret data de l’any 1966, quan en el marc d’un treball sobre el jaciment romà de Llafranc s’afegia un breu comentari sobre el jaciment de Sant Sebastià (Badia, 1966: 5). Anys després, Oliva i Prat projectà unes campanyes d’excavació a Sant Sebastià, durant l’any 1972, en col·laboració amb el Museu de Palafrugell, que, finalment, no es varen poder executar (Badia, 1988: 2-3). No obstant això, poc a poc, el poblat començà a ser esmentat en els estudis sobre el món ibèric i romà del nord-est català (Martín, 1976: 145-160; Martín,1987: 19-33; Maluquer et al, 1982: 28; Nolla, Casas, 1984: 133). Les primeres intervencions arqueològiques, dirigides per Barti i Plana, s’iniciaren l’any 1984 i es varen perllongar fins al 1987. Aquests treballs van tenir com a objectiu, per una banda, la delimitació de la zona arqueològica a través d’una sèrie de sondeigs a diferents punts del cim de la muntanya, i per l’altra, l’excavació d’un ampli sector situat en el replà més enlairat que no es trobés afectat per construccions modernes. Gràcies a aquestes intervencions es posaren al descobert diversos àmbits de planta rectangular i s’exhumà una gran quantitat de material arqueològic que s’estenia cronològicament des del segle VI aC fins al final del segle II aC (Barti, Plana, 1989a: 138; Barti, Plana, 1989b: 39).
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 48
48
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
El treball arqueològic de camp quedà aturat des d’aquell moment fins a l’any 1993, quan unes obres que s’havien de fer en un dels edificis situat al cim de la muntanya van possibilitar unes noves intervencions arqueològiques que tingueren continuïtat en una segona campanya que es va fer a cavall dels anys 1994 i 1995 (Llinàs, 1994: 57-62; Llinàs, 1996: 126-133). Arran d’aquestes intervencions es registraren diverses estructures arquitectòniques al mateix temps que s’excavaren algunes sitges (Agustí, Burch, Llinàs, 1998: 43-58). Pocs anys més tard, el 1998 es va portar a terme un nou seguiment arqueològic (Esteba, Dehesa, 2000: 106-108) que posà al descobert la presència de noves sitges. Finalment, des del mateix 1998 fins a l’actualitat, en el marc del conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Palafrugell i la Universitat de Girona s’han anat succeint anualment diverses campanyes d’excavacions centrades en el replà situat en el punt més enlairat de la muntanya i no alterat per les construccions modernes i contemporànies. Actualment, amb la finalització d’aquest sector s’ha procedit a l’obertura de noves àrees d’excavació (Burch, Rojas, Vivo, 2008: 142-143).
4. URBANISME
I ARQUITECTURA DOMÈSTICA A
SANT SEBASTIÀ. LES
FASES CONS-
TRUCTIVES
Com ja hem esmentat, les dades disponibles se circumscriuen a una part del jaciment i no a la seva totalitat. Tanmateix, la zona excavada és suficientment àmplia com per deixar entreveure les principals característiques de l’arquitectura domèstica i l’organització urbanística del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda. Per contra desconeixem absolutament tot allò que té relació amb l’arquitectura defensiva. 4.1. Les estructures dels segles VI-V aC De les estructures d’habitatge corresponents a la segona meitat del s. VI aC coneixem ben poca cosa, llevat d’algunes restes puntuals i la presència de material ceràmic pertanyent a aquest moment, com és el cas d’un calze de ceràmica àtica de figures negres que té una cronologia situable en els anys 535-530 aC (Barti, Plana, Tremoleda 2004: 163) o produccions locals de ceràmica pintada (Burch, Rojas, Vivo, 2008: 142-143). D’un moment posterior ja en el segle V aC, en el denominat sector 3, es documenta una fase constructiva en un relatiu bon estat de conservació, malgrat la destrucció parcial que significà la construcció de la carretera que prové del pla i que mena fins al cim de la muntanya, que permet reconstruir una bona part de la planta del sector (Fig. 5 i 6). Aquesta fase està representada per un conjunt notable de 21 habitacions adossades i disposades en fila de sud a nord (G1, G2, G3, G4, G5, G6, G7, G8, G9, G10, G11, G12, G13, G14, G15, Q1, Q2, R1, R2, Z1, Z2). En general són habitacions de planta quadrangular amb tendència a rectangular, especialment algunes d’elles. Els murs que delimiten aquestes habitacions recolzaven, generalment, sobre la roca natural. Els sòcols, única part del mur conservada, foren fets a base de pedres procedents del subsòl de la muntanya unides amb fang. No s’han conservat restes de l’alçat, tot i que restes de tova, en contextos cronològics diversos, han estat localitzades en els farciments d’algunes sitges, com per exemple la 5. Tanmateix, alguns dels murs d’aquestes habitacions, allà on es detecten desnivells clars del sòl geològic, recolzen sobre farciments de
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 49
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
49
terra que anivellen el terreny. Els paraments d’aquestes habitacions presenten clarament empremtes de diverses fases constructives producte de reformes dels sòcols i parets de pedra. També en la majoria de les habitacions es documenten diverses llars de foc, diferents nivells de circulació que indiquen una activitat continuada i intensa en tota aquesta àrea durant aquesta fase. Tots aquests elements formen part de l’activitat dels habitatges construïts durant la primera meitat del segle V aC. 4.2. Les construccions del segle IV aC A partir de la segona meitat del segle IV aC es produí una remodelació profunda de l’urbanisme d’aquest sector de l’assentament. Els habitatges de la fase anterior foren curullats amb grans capes de terra i restes d’enderroc que en alguns punts arribaren al metre de profunditat. No obstant això, alguns habitatges de la segona meitat del segle IV aC, segons les condicions topogràfiques particulars, es construïren aprofitant els sòcols de les habitacions del segle V aC; també, en els punts on la cota de la roca natural és més alta, els habitatges d’aquesta nova fase aprofitaren la roca natural per assentar els seus fonaments. Com a conseqüència d’aquesta profunda reforma del sector també es rebliren algunes sitges i es construïren dues línies d’habitatges separades per un carrer central (Fig. 3). Per una banda, una primera línia d’habitatges disposats de nord a sud i situats en el marge oest del sector. Per altra banda, una segona línia, també orientada de nord a sud i ubicada al costat est, a tocar d’un dels penya-segats que delimitaven el poblat.
Figura 3. Imatge dels sectors excavats
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 50
50
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
Figura 4. Imatge de l’assentament i les construccions posteriors
4.2.1. Els habitatges de la banda oest. Sectors 1, 2 i 3 A diferència de la fase anterior les cases no estaven adossades les unes a les altres sinó que es deixà un espai de separació entre elles, tal i com es pot comprovar entre els edificis A i B (Fig. 7). Eren de planta rectangular i se subdividien en dues estances, una de les quals acostumava a ser més gran que l’altra. Les més grans presenten una superfície aproximada d’entre els 15 i 20 metres quadrats, la qual cosa també és una diferència respecte als habitatges de la fase anterior que presentaven superfícies internes més reduïdes. 4.2.2. Els habitatges de la banda est. Sector 4 A diferència de l’altra banda del carrer, la delimitació de les estructures localitzades en aquest sector va evidenciar l’existència de cinc habitatges adossats. Així, aquestes estructures dibuixen cinc àmbits que hem denominat N1, N2, N3, N5 i N6, tot i que només s’ha documentat la totalitat de la superfície interior de les habitacions N2 i N3. Una segona diferència ve marcada pel fet que la mida de l’àrea interior d’aquests àmbits és superior a bona part dels habitatges documentats als sectors 1 i 3. Una tercera diferència ve representada per la inexistència de subdivisions internes. No obstant això, cal assenyalar que el coneixement d’aquest sector és molt fragmentari atès l’estat d’arrasament dels murs i la impossibilitat d’estendre l’excavació en una zona enjardinada, la qual cosa hauria permès completar la planta d’aquests àmbits (Fig. 3).
TRIBUNA2008-03
11/11/09
10:06
Página 51
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
Figura 5. Planta dels sectors 1, 2, 3 i 4
51
TRIBUNA2008-03
52
4/1/10
13:02
Página 52
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
Contràriament al que passava en els habitatges de l’altra banda de carrer, els murs d’aquestes habitacions recolzaven directament sobre la roca i, per tant, no s’hi documenten fases constructives anteriors. Aquestes habitacions devien formar part de tota una fila d’habitacions que es devien allargar per tot el sector. Tanmateix, a partir de l’àmbit N1, en direcció nord, les hipotètiques habitacions que s’emplaçaven en aquest sector han desaparegut totalment, molt possiblement, a causa de la presència de la roca natural en una cota molt alta, pràcticament superficial. Aquest conjunt de construccions perllongaren la seva existència fins a l’abandonament del poblat en contextos situats a principis del segle I aC. D’aquest darrer període i relacionat amb les transformacions i reformes que s’anaren succeint, cal
Figura 6. Plànol del jaciment en el context de la muntanya.
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 53
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
53
destacar la trobada d’imbrices i tegulae, que en algun cas haurien pogut formar part d’un paviment (Rojas, 2006: 209), de manera semblant al que hauria constituït el paviment d’una torre en contextos cronològics semblants al jaciment de Sant Julià de Ramis.
5. LES SITGES Una de les característiques comunes dels poblats costaners baixempordanesos és la presència de camps de sitges al seu interior. Així, coneixem la presència de sitges als assentaments de Castell a Palamós i del Fortim a Sant Feliu de Guíxols. A Sant Sebastià, fins a l’actualitat s’han documentat i excavat 27 sitges, totes, exceptuant-ne dues, excavades a la roca (Burch, Rojas, Sagrera, 2002). Pel que fa a la seva situació, s’han detectat dos grans agrupaments. Per una banda, 14 de les sitges estaven situades dins de la meitat nord-est del poblat. Per l’altra banda, una altra agrupació de tretze sitges es trobaven en el sector central del poblat. Totes dues agrupacions, però, tendeixen a estar situades a la banda est, allà on la roca natural està a una cota més alta i presenta menys irregularitats. Pel que fa a les profunditats de les 27 sitges excavades, 14 no superen els dos metres, 6 presenten una profunditat entre els dos i tres metres, i 4 presenten unes profunditats entre els quatre i cinc metres (Burch, Rojas, Sagrera, 2002). No coneixem les dimensions de les 3 sitges restants. Pel que fa la construcció de sitges de grans dimensions a Sant Sebastià no és una pràctica puntual d’un període cronològic determinat, sinó que és una tradició constructiva del poblat durant un llarg període de temps. Així, documentem aquest tipus de sitges des de la segona meitat del segle IV aC fins a la primera meitat del segle II aC. Pel que fa a la cronologia el conjunt d’obliteració de les sitges s’estén des de finals del segle V aC fins a la primera meitat del segle II aC, tot i que la fase més ben documentada l’hem de situar en un període comprès entre l’últim quart del segle III aC i la primera meitat del segle II aC. Algunes d’aquestes sitges es caracteritzen per l’existència, per una banda, de material ceràmic trobat en grans quantitats enmig de la terra que obliterava aquestes fosses i, per l’altra, pel bon estat de conservació que presenten algunes peces. Per exemple, només a la sitja 5 s’exhumaren 7.659 fragments de ceràmica. Entre els materials més ben conservats destaca la trobada d’un crater àtic de figures roges (Burch, Rojas, Sagrera, 2002) datable a la segona meitat del segle IV aC del qual es conserva el peu sencer, part de la vora i diverses parts del cos (Rojas, 2008b). Presenta una decoració amb garlanda de fulles d’olivera situada sota la boca. L’escena conservada representa una figura femenina, probablement una mènada. Amb la seva mà dreta sosté un tyrsos. Està ballant i porta un timpà a la seva mà esquerra. Sembla allunyar-se del grup central. Al seu costat esquerre destaca un griu, la posició del qual és pràcticament idèntica a la que apareix en un crater de campana de Castellones de Ceal (Trias, 1967: làm CCXXXVI). Més enllà del material ceràmic sobresurt dels farciments de les sitges un esquelet humà que pertanyia a un individu adult de trets masculins, el qual fou possiblement llançat a la sitja 4 quan aquesta encara era buida (Agustí, Burch, Llinàs, 1998: 10)
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 54
54
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
Figura 7. Imatge dels habitatges A (a la dreta) i B (a l’esquerra)
6. EL POBLAMENT IBÈRIC AL LITORAL DEL BAIX EMPORDÀ El poblat de Sant Sebastià formava part del conjunt de poblats ibèrics de la costa empordanesa. Al marge de Sant Sebastià, entre els assentaments costaners més ben coneguts d’aquest territori es compten, de nord a sud, els assentaments de Castell de la Fosca (Palamós) (Pericot, 1944: 317-318; Casas, 1979; Nolla, Palahí, Burch, 1998: 5978, Aquilué et al., 2006: 195-205) i Punta Guíxols (Sant Feliu de Guíxols) (Nolla, Esteva, Aicart, 1994: 45-116). Ja menys coneguts, a poca distància del de Sant Sebastià es localitza el de Castell de Begur (Pericot, 1942: 232-235) i possiblement els de Cala Pola i Vila Vella a Tossa de Mar. Tot i no estar a la mateixa costa també devia formar part d’aquest context el de Castell Barri a Calonge (Oliva, 1947: 188-193; Caravaca et al., 1996: 126-133). Aquests poblats costaners comparteixen el fet de trobar-se situats arran de mar, a prop d’una cala, que els servia de port natural, la qual cosa devia facilitar l’arribada de productes per via marítima, fet gens menyspreable si tenim en compte la dificultat del transport terrestre en aquest tram de la costa tan accidentat. Sens dubte la presència de materials d’importació (Fig. 9) amb quantitats més significatives que les localitzades en assentaments ibers de l’interior, com el de Sant Julià de Ramis proven el que representà el mar com a mitjà de comunicació i intercanvi. Pel que fa a la seva ubicació topogràfica, aquests poblats estan situats en esperons o muntanyes, en llocs fortament defensats per penya-segats de diversa alçada. Així, Castell de Palamós es troba en un promontori rocós, un istme enlairat, únicament accessible pel seu costat septentrional i que domina la costa i el territori que l’envolta. És un
TRIBUNA2008-03
11/11/09
10:06
Página 55
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
55
emplaçament semblant al del poblat del Fortim, situat a la punta dels Guíxols, un turó granític a 18,5 metres sobre el nivell del mar. El poblat de Sant Sebastià es diferencia únicament d’aquests dos per l’altitud on està situat, ja que es troba emplaçat al cim de la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda a uns 170 metres sobre el nivell del mar, tal i com passa al poblat de Begur situat al cim d’una muntanya a 250 metres sobre el nivell del mar. Llevat d’aquesta diferència, les característiques topogràfiques són semblants a la resta. Aquests poblats de costa disposaven de petites planes regades per una o diverses rieres amb cursos d’aigua de tipus estacional i amb bones comunicacions amb altres zones. A Llafranc trobem les rieres de Llafranc i d’en Font d’en Xecu. Així, la riera de Llafranc possibilitaria també la comunicació amb el corredor de Palafrugell, lloc de pas entre la plana empordanesa i la zona de la vall del Ridaura. Pel que fa al poblat dels Guíxols, a llevant de l’esperó on està situat hi desguassa la riera Tudela. Malauradament, l’establiment de cronologies precises més enllà de marcs globals no és possible atès l’estat de la investigació. Alguns d’aquests assentaments testimonien fases antigues, del segle VI aC, però en altres casos el material no sembla remuntar més enllà del segle IV aC, com l’assentament de Punta Guíxols (Nolla, Esteva, Aicart, 1989: 68-69). També, les cronologies finals marquen diferències atès que si bé, en l’estat actual de la investigació l’abandonament de Sant Sebastià no pot situar-se més enllà de principis del segle I aC, en el cas de Castell aquest es pot enquadrar en el principat d’August (Nolla, Palahí, Burch, 1998: 76) i en el cas de Punta Guíxols, uns anys després, però no gaire més enllà dels primers anys del segle I dC (Nolla, Esteva, Aicart, 1989: 68-69). Diferències que no sabem si provenen del diferent grau de coneixement que hi ha sobre cadascun d’aquests assentaments o bé de diferents evolucions que responen a situacions particulars i diverses.
Figura 8. Produccions locals recuperades a l’assentament
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
56
Página 56
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
Figura 9. Produccions importades recuperades a l’assentament
En tot cas, la complexa evolució dels diferents poblats, amb fases arquitectòniques diverses, al seu torn subdividides per nombroses reformes, la quantitat i diversitat del material recuperat en les excavacions arqueològiques i molts altres elements que no hem descrit ni tractat en aquest treball somer evidencien i deixen entreveure realitats complexes, amb molts matisos i particularitats que fins a aquest moment eren difícils de copsar.
BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, B.; BURCH, J.; LLINÀS, J. (1998). “Les sitges ibèriques de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)”. Estudis sobre temes del Baix Empordà, 17, p. 43-58. AQUILUÉ, X.; AMIGO, X.; GALLEGOS (2006) “Actuacions arqueològiques efectuades al poblat ibèric de Castell (Palamós, Baix Empordà) als anys 2004 i 2005”. A: Vuitenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines, p. 195-205. BADIA J. (1966) “Anforas romanas de Llafranc”. Revista de Palafrugell, 6-7. BADIA J. (1977) L’arquitectura medieval de l’Empordà, I. El Baix Empordà. Girona. BADIA, J. (1988) “Dues esteles ibèriques de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell)”. Estudis sobre temes del Baix Empordà, 7, p. 5-14. BADIA, J. (1993) “Una peça singular d’època romana trobada a Llafranc”. Estudis sobre temes del Baix Empordà, 3, p. 1-10.
TRIBUNA2008-03
4/1/10
13:02
Página 57
L’ASSENTAMENT IBÈRIC DE SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA (PALAFRUGELL, BAIX EMPORDÀ)
57
BARTI A.; PLANA R. (1989a) “Noves aportacions a l’estudi del jaciment romà de Llafranc”, Cypsela, VII, p. 137-146. BARTI A.; PLANA R. (1989b) “Sant Sebastià i Llafranc: dos exemples del poblament antc al terme de Palafrugell”. Palacio Frugelli, 1, p. 36-44. BARTI, A.; PLANA, R.; TREMOLEDA, J. (2004) Llafranc romà. Palafrugell. (Quaderns de Palafrugell) BURCH, J; ROJAS, A; SAGRERA, J. (2003) “Noves aportacions per al coneixement del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell)”. Estudis del Baix Empordà, 23. BURCH, J; ROJAS, A; VIVO, J. “L’assentament ibèric de Sant Sebastià de la Guarda: Campanyes 2006-2007”. Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. p. 142-143) CARAVACA, J.; CODINA, F.; MARGALL, J.; PRADO, G.; PUNSETI, D. (1996) “Excavacions al poblat ibèric de Castell Barri”. A: III Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Santa Coloma de Farners (Selva), 126-133. CASAS, J. (1979) La ceràmica campaniana del poblat ibèric de castell (La Fosca, Palamós). Tesi de llicenciatura, Bellaterra (inèdita). ESTEBA, Q.; DEHESA, R. (2000) “Excavació d’un conjunt de sitges al far de Sant Sebastià (Palafrugell-Baix Empordà)”. A: Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Olot, p.106-107. LLINÀS, J. (1994) “Intervenció d’urgència al poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)”. A: II Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Torroella de Montgrí , p. 57-62. LLINÀS J. (1996) “Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà). Intervenció de 1994-1995”. A: III Jornades d’arqueologia de les comarques de Girona, Santa Coloma de Farners (la Selva), p. 126-133. MALUQUER DE MOTES, J.; HUNTINGFORD, E.; MARTIN, R.; PALLARÈS, R.; RAURET, A.M.; VILA, M. DEL V. (1982) Càtaleg provisional dels poblats de l’època ibèrica al Principat. MARTÍN, A. (1976) “La ceràmica decorada amb pintura blanca de les comarques costeres del NE de Catalunya”. Cypsela, II, p. 145-160. MARTÍN, A. (1987) “El poblamiento ibérico en el Empordà”. Iberos, p. 19-33. NOLLA, J.M.; CASAS, J. (1984) Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-est de Catalunya, Girona. NOLLA, J.M.; ESTEVA, LL.; AICART, F. (1989) “El poblat ibèric dels Guíxols”. Estudis del Baix Empordà 8, p. 45-116. NOLLA, J.M.; PALAHÍ, LL.; BURCH, J. (1998) “L’abandonament de l’oppidum de Castell”. A: Estudis del Baix Empordà, 17, p. 59-78. OLIVA, M. (1947) “El poblado ibérico de Castell Barri (Calonge)”. Ampurias, IX-X, Barcelona, 188-193. PALLÍ, LL.; BACH, J. (1987) Itinerari geològic pel Baix i l’Alt Empordà. Bellaterra. PERICOT, Ll. (1942) “Huellas arqueológicas en el castillo de Bagur (Gerona)”. Ampurias, núm. 6, p. 317-318. PERICOT, Ll. (1944) “Las excavaciones del poblado ibérico del “Castell” La Fosca, Palamós”. Ampurias, núm. 6, p. 317-318. ROJAS, A. (2001) El poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà). Campanyes d’excavació 1998-2000. Treball de Recerca de Doctorat. Universitat de Girona.
TRIBUNA2008-03
58
4/1/10
13:02
Página 58
J. BURCH, A. ROJAS, J. VIVO
ROJAS, A. (2008a) “El poblament ibèric costaner del Baix Empordà i el seu paisatge”. Actes del Congrés: El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa. Vol. I, p. 233-243. ROJAS, A. (2008b) “El poblament ibèric del Baix Empordà: l’exemple del poblat de Sant Sebastià de la Guarda”. A: Actes del I Congrés de joves investigadors de la protohistòria dels països catalans (en premsa). TRÍAS, G. (1967-68) Cerámicas griegas de la península Ibérica.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 59
Excavacions arqueològiques al solar de l’antic institut d’ensenyament secundari del carrer Montcada de Tortosa (Baix Ebre) JORDI DILOLI, ALEIX GONZÁLEZ, JORDI VILÀ I DAVID BEA1
1. INTRODUCCIÓ Si bé és innegable la importància que ha tingut la ciutat de Tortosa des de l’antiguitat vertebrant el territori del curs inferior de l’Ebre i l’interès que ha suscitat el seu desenvolupament entre els historiadors, sobretot locals, al llarg de la seva història, la recerca més actualitzada, feta bàsicament des dels centres investigadors del país, ha estat refractària a implicar-s’hi d’una forma programada, essent les dades aportades sobretot per aquests autors vernacles les que ens han servit per avançar en el coneixement de la ciutat, amb les mancances que aquesta situació ha pogut provocar. No és, però, la nostra intenció desmerèixer la tasca que han desenvolupat durant segles historiadors locals i forans, ja que a través de l’estudi dels textos antics o mitjançant la recuperació, molts cops amb tot tipus d’entrebancs, de les restes del subsòl, ens han proporcionat una informació bàsica a l’hora de perfilar, avui dia, un estudi aprofundit de l’evolució històrica de la ciutat. De fet, és gràcies sobretot a l’arqueologia, especialment als resultats de les intervencions dels darrers anys, que actualment tenim una imatge més acurada sobre l’evolució urbana de Tortosa, si bé l’aplicació d’aquesta tècnica s’ha vist condicionada tant per variables de tipus antròpic com per la geomorfologia de la ciutat o, malauradament, per traves de caire institucional. És així que, fins la intervenció que presentem, mai no s’havia desenvolupat a Tortosa un projecte d’investigació arqueològica al bell mig del nucli antic, en una superfície prou gran i sense impediments naturals o antròpics, que permetés analitzar la seqüència històrica de la ciutat des d’època romana fins als nostres dies.
1. Seminari de Protohistòria i d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili.
TRIBUNA2008-04
60
4/1/10
13:09
Página 60
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Figura 1. Plànol geogràfic general de situació de la intervenció dins de la ciutat de Tortosa
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 61
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
61
Amb aquests paràmetres, els treballs al carrer Montcada es van incloure al projecte Anàlisi històrica i arqueològica de l’evolució urbana i rural de la ciutat de Tortosa des de la seva fundació fins a l’antiguitat tardana, que desenvolupa el Seminari de Protohistòria i Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili des de l’any 2004, mitjançant un conveni signat entre l’Ajuntament de Tortosa i la Universitat Rovira i Virgili. En aquest sentit, la intervenció prevista, en tractar-se d’una zona situada al barri antic, just a tocar d’un dels carrers principals de la ciutat medieval tortosina i que segons algunes dades podia haver estat utilitzada en època romana com a àrea d’enterrament, es va plantejar amb tots els requisits tècnics i científics necessaris, ja que no es va dubtar en cap moment de l’existència de restes arqueològiques importants al subsòl, amb una seqüència històrica que pensàvem que podia abastar més de 15 segles, fet que imposava una excavació arqueològica en extensió molt ben estructurada. Al març de 2006 s’iniciaven, doncs, els treballs arqueològics al solar ocupat per l’antic Institut d’Ensenyament Secundari del carrer Montcada, sota la direcció de Jordi Vilà Llorach i d’Aleix González Ortiz, coordinats pel Dr. Jordi Diloli Fons.
2. ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS I ARQUEOLÒGICS El solar afectat per les obres de construcció de l’edifici on es preveu agrupar les delegacions territorials del govern de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l’Ebre es troba ubicat, com ja hem esmentat, dins el casc antic de la ciutat de Tortosa, al barri del Rastre, i més específicament al carrer Montcada. Aquesta via fou durant molt de temps, sobretot al llarg de la baixa edat mitjana i en època moderna, una de les principals artèries urbanes, de caire marcadament nobiliari, i la van ocupar diversos edificis on hi vivien algunes de les famílies més importants de la ciutat, com foren els Oliver de Boteller, els Costa o els Montcada (Baila, 1999: 164), aprofitant el fet que Tortosa, durant tota l’edat mitjana i moderna, fou una de les ciutats més dinàmiques de tot el llevant Mediterrani peninsular. A partir del segle XVII, els pares jesuïtes s’instal·laren preferentment en aquest sector, on van adquirir diversos solars per tal de bastir-hi els seus edificis. Al solar que estudiem s’hi va construir una església l’any 1753, i un convent set anys més tard on s’hi exercia també la docència. L’any 1767, mitjançant un decret de Carles III, foren expulsats de la ciutat i totes les seves propietats passaren a mans de l’església, de forma que l’edifici eclesiàstic va continuar mantenint el culte mentre que el convent passava a convertir-se, a partir de l’any 1770 en seminari sacerdotal. Aquest seminari va tenir continuïtat fins a l’any 1808, moment en el qual fou destinat a usos de caire militar durant un període de set anys, fins que l’any 1815 fou retornat als jesuïtes (Baila, 1999: 280). Fins ben entrat el segle XX no hi ha pràcticament notícies sobre l’ordenació urbana d’aquesta zona, que es mantindrà sense gaires sobresalts fins a l’any 1928, moment en el qual s’instal·la en aquest indret l’Institut de Segon Ensenyament. Durant la Guerra Civil Espanyola aquest complex va quedar força malmès, ja que l’església va quedar completament destruïda a l’agost del 1936 i l’Institut va patir greus desperfectes a causa d’una bomba que va explotar al pati central. Tot i les reformes efectuades pel Ministeri d’Educació, l’Institut es va traslladar a Ferreries i aquest edifici del carrer Montcada va
TRIBUNA2008-04
62
4/1/10
13:09
Página 62
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
ser ocupat pels alumnes del Col·legi de la Mercè, que fins aquell moment havien fet les classes a l’immoble existent al convent dels pares mercedaris. Tot continuarà igual fins que, a principis dels anys vuitanta del segle passat, l’edifici va començar a amenaçar ruïna i va ser abandonat definitivament. A partir d’aquest moment fou utilitzat com a magatzem per diferents entitats fins que l’Ajuntament decidí el seu enderroc l’any 2003, i el solar es destinà a zona d’aparcament. Pel que fa als antecedents de tipus arqueològic, ja hem esmentat com la importància i el dinamisme de la ciutat de Tortosa al llarg de la seva història ha comportat que diversos estudiosos i erudits s’hagin interessat per treure a la llum i recuperar alguns dels vestigis als quals fan referència els escrits d’antics literats. La primera menció a una actuació “arqueològica” de la qual tenim constància, amb certa proximitat al carrer Montcada, està datada al primer terç del segle XVI i menciona uns treballs fets al carrer de la Mercè (Despuig, 1981). Ja al carrer on hem fet la nostra intervenció, hi ha una referència d’Antoni Gil de Federich segons la qual, durant l’any 1756, al solar on hem treballat, en el transcurs d’unes obres per obrir una sepultura per als monjos del convent jesuïta, hi van aparèixer “dues gerretes plenes d’ossos i una calavera que, de part a part, estava travessada per un clau de bronze, a un estadi i mig d’home...” (Gil de Federich, 1769: 82). Aquestes restes, de cronologia romana, s’havien relacionat amb altres enterraments d’època baiximperial localitzats en indrets propers, com és el cas del temple de la Reparació al carrer de la Mercè, al carrer Mercaders o a l’església de Sant Blai (Baila, 1999), precisant una possible àrea de necròpolis que devia estar situada al costat d’una de les vies principals d’entrada a la ciutat de Dertosa, delimitant d’aquesta manera l’extensió del propi espai urbà. Amb tot, la majoria d’informació arqueològica disponible correspon a finals del segle XIX i al segle XX, sobretot als anys seixanta i setanta d’aquesta centúria. En aquest sentit, cal destacar el paper desenvolupat per personatges com Joan Abril i Guanyabens, arquitecte municipal de la ciutat de Tortosa, Jesús Masip o Ramon Miravall. Aquests erudits locals van recuperar nombrosos materials al llarg de les seves intervencions, dipositant-los a l’antic Museu Municipal de Tortosa. De fet, mitjançant un conveni de col·laboració signat amb l’IMACT, entitat que pertany a l’Ajuntament tortosí, el nostre equip de recerca va inventariar l’any 2003 els fons d’aquest Museu, i aquests materials van poder ser reestudiats i classificats. D’altra banda, amb la creació a principis dels anys vuitanta del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, la tasca arqueològica a la ciutat s’implementà, efectuant-se nombroses intervencions al nucli antic, majoritàriament inserides en una àrea compresa entre el turó de la Suda i l’emplaçament de la catedral. Cal destacar, també, que en els darrers cinc anys, el Seminari de Protohistòria de la Universitat Rovira i Virgili ha portat a terme un total de disset excavacions arqueològiques a la ciutat de Tortosa, gairebé totes dins el barri antic, la qual cosa ens ha permès obtenir un coneixement força acurat i precís de l’evolució urbanística que ha viscut la ciutat al llarg de la seva existència. En aquest sentit, cal apuntar que l’estudi dels materials dipositats a l’antic Museu, combinat amb els resultats d’algunes d’aquestes intervencions, ha servit per aportar noves dades sobre aquesta suposada zona cementirial romana, on destaca l’aparició de dos nous enterraments al carrer Sant Domènec (Ferré, 2007), així com també noves referències sobre l’urbanisme i
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 63
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
63
els sistemes defensius de la ciutat de Tortosa des d’època ibèrica (Diloli, Ferré, en premsa) fins ben avançada l’època moderna de la qual destaquen les troballes altmedievals, d’època andalusina, a la plaça dels Dolors, molt properes al solar que analitzem, així com també uns banys àrabs al carrer Major de Sant Jaume al barri de Remolins, els resultats de la intervenció a la plaça Barcelona, la recerca feta al barri de Santa Clara - Residència Sanitària Verge de la Cinta, on es van localitzar restes de diversos episodis bèl·lics de cronologia moderna, o els treballs al baluard de cap de Pont.
Figura 2. Planta dels enterraments romans
TRIBUNA2008-04
64
4/1/10
13:09
Página 64
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Figura 3. Fotografia general d’alguns dels enterraments romans localitzats al sector 1000
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 65
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
65
Amb les dades esmentades, tenint en compte tots aquests antecedents, era quasi segur que la intervenció al solar del carrer Montcada es presentava com una oportunitat única per tal de recuperar una seqüència històrica força dinàmica sobre el desenvolupament de la ciutat des de l’actualitat fins a època tardoantiga, amb una continuació estructural constituïda, des d’època més moderna a més antiga, per la construcció de l’Institut d’Ensenyament Secundari, el conjunt conventual jesuïta (segle XVIII), el moment baixmedieval amb els grans edificis senyorials (segles XIV-XVII), l’estructuració urbana cristiana d’època altmedieval, part de la ciutat andalusina, segurament un raval extramurs i, finalment, les restes d’una necròpolis romana baiximperial.
3. PROBLEMÀTICA DE LA INTERVENCIÓ Considerant els antecedents exposats, així com la situació topogràfica del solar dins de la ciutat, vam preveure l’aparició de diversos problemes, com ara la dificultat de treballar amb una trama urbana molt densa, amb una forta superposició i reaprofitament d’estructures com a conseqüència de la pròpia evolució urbanística de la ciutat, o la presència del nivell freàtic a una cota alta. No obstant això, el principal inconvenient va aparèixer de manera imprevista i sobtada en forma de forts aiguats i inundacions que van alentir la intervenció, i van provocar en alguns casos diversos danys en les estructures de factura més feble. Pel que fa a la complexitat urbanística d’aquesta zona concreta de la ciutat, s’ha pogut documentar una ocupació humana ininterrompuda, des d’època andalusina fins a l’actualitat; aquest fet implica una superposició de la ciutat moderna per damunt de la ciutat cristiana medieval, al temps que aquesta se sobreposa a la trama urbana d’època andalusina. Tot això pot conduir a dos tipus de comportaments clarament diferenciats, o bé una modificació de l’urbanisme existent o bé un reaprofitament de les estructures preexistents. En el cas de la intervenció que ens ocupa, tenim constància i exemples dels dos fenòmens: Modificació d’estructures. L’edificació del conjunt conventual jesuïta, format per l’església i el convent al llarg del segle XVIII, va modificar completament tota aquesta zona, i va trencar amb l’urbanisme que hi havia fins llavors. Això es pot observar amb molta claredat tant a la part sud com a l’extrem sud-est del solar, punts on s’han localitzat la cripta de l’església i un dipòsit d’aigua corresponent al convent. L’envergadura d’aquestes construccions i la potència dels seus nivells de fonamentació, que arribaven a cotes superiors als quatre metres de profunditat, van destruir les possibles restes de paraments d’èpoques anteriors. Reaprofitament d’estructures. En un altre cas, la ciutat cristiana medieval se superposa a la trama urbana andalusina, aprofitant fins i tot les alineacions dels carrers d’època islàmica. És evident que els primers pobladors que van arribar després de la conquesta cristiana, a finals del segle XII i durant el segle XIII, van ocupar sense massa variacions la ciutat que s’havien trobat. Amb tot, les reformes urbanístiques en aquest punt urbà i la construcció de grans palaus nobles al llarg dels segles XV i XVI va continuar, aprofitant tant els sòcols dels paraments anteriors com la mateixa distribució dels seus carrers. Aquest fet va comportar, a mesura que la intervenció arqueològica avançava i la densitat d’estructures localitzades augmentava, la necessitat de tenir un coneixement
TRIBUNA2008-04
66
4/1/10
13:09
Página 66
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
molt acurat i precís de cada període històric; és a dir, datar detalladament cada parament, diferenciant les diverses tècniques constructives emprades en un mateix mur que ens indiquessin cronologies diferents, per tal de poder interpretar l’evolució d’aquest espai. Cal destacar que el carrer Montcada es troba situat en un punt de la ciutat per on geomorfològicament transcorre el llit del barranc del Rastre, inserit entre el turó de la Suda i el turó del Sitjar. Des d’antic, aquesta ha estat una zona natural de pas d’aigües, superficials i subterrànies, amb desembocadura directa al riu Ebre, amb una problemàtica concreta de les aigües superficials que molts cops acabava en tragèdia, fins que es van canalitzar, com especifiquen Abril i Guanyabens: “Tenia dos enemics que eren els barrancs del Rastre i el de Remolins que donaven molt sovint disgustos als veïns, ocasionant grans perjuis, degut a que les muralles que la tancaven, el del Rastre n’havia d’atravessar dos (ja que creuava tota la ciutat) amb unes portes estretes que feian convertir-se fàcilment en rescloses els dies d’aiguats, les quals al reventar s’ho emportaven tot, deixant-ho enderrocat” (Abril i Guanyabens, 1931: 15-16); o Enric Bayerri, que cita els desbordaments del barranc del Rastre que van provocar danys materials i humans, el 1866 i el 1897 (Bayerri, 1935: 252), explicant com “el barranco llamado del Rastre, que toma a Tortosa por la parte de Oriente, inundó toda la ciudad, rompiendo lo diques y tablazones que al efecto se ponen en las bocas de las calles para que siga su curso tan sólo por una, que a poco trecho le condice a una bóveda para desaguar en el río. La fuerza de este barranco es incalculable (...) es uno de los peligros que más amenazan la ruina de Tortosa, si no piensan de darle cauce por fuera de ella” (Bayerri 1960: 642). Quant a les aigües subterrànies, segueixen la mateixa trajectòria que les exteriors, i el seu volum sembla que no té res a veure amb el cabal de l’Ebre, com ho demostren les inundacions de baixos a l’indret en moments de sequera del riu. Aquest fet, tot i ser conegut, va condicionar els treballs arqueològics, sobretot els que vam fer a la part central i a l’extrem nord-oest del solar. En aquests punts, i a una profunditat que oscil·lava entre els 3,5 i els 4 metres, la presència constant d’aigua i el fang ens va obligar a aturar les tasques d’excavació abans d’arribar als nivells naturals; en aquest sentit, els últims estrats que van poder ser intervinguts abans de trobar-nos amb el nivell freàtic se situen en un horitzó cronològic d’època andalusina, sense poder determinar, de moment, la presència de possibles restes anteriors en aquests punts del solar, malgrat que vam intentar solucionar aquest handicap mitjançant l’ús d’una bomba d’aigua, que també es va emprar per buidar la cisterna del convent. Amb tot, el principal inconvenient que es va haver d’afrontar també està relacionat amb l’aigua, ja que el dia 13 de setembre de 2006 es van produir unes pluges molt intenses que van provocar que s’acumulessin entre 70 i 80 cm d’aigua a tota la superfície del solar, gruix que va arribar fins i tot a ser superior a un metre en aquells punts en què hi havia una profunditat de cota més gran. Aquestes inundacions, totalment imprevistes i sobtades, van incidir de forma negativa en dos aspectes. D’una banda, en el moment en el qual es van produir aquests aiguats, els treballs estaven centrats a la zona ocupada per la necròpolis d’època romana: totes les unitats funeràries estaven ben delimitades i localitzades, algunes s’havien pogut exhumar i documentar correctament però la gran majoria encara no s’havien començat a excavar. El solar va restar inundat durant tres setmanes, ja que tant el nivell freàtic que hi ha en aquesta zona com el tipus de sòl, molt argilós, van impossibilitar un drenatge ràpid de l’aigua acumulada a la superfície. D’altra banda, les inundacions van provocar un altre contratemps, ja que la quantitat
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 67
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
67
d’aigua acumulada a la superfície i la força amb què aquesta va caure van debilitar l’estabilitat d’un seguit de paraments i en va provocar l’esfondrament, sense poder portar a terme cap actuació d’emergència per tal de salvaguardar-los. Aquest fet es va veure agreujat perquè algunes d’aquestes estructures, totes d’època andalusina i situades a l’extrem sud-est del solar, feia pocs dies que havien estat excavades, de forma que la informació que se’n tenia fou únicament el seu posicionament al solar i una breu descripció del tipus de parament.
4. DINÀMICA DE LA INTERVENCIÓ Tenint en compte les dimensions del solar, aproximadament uns 2.700 m2, es va decidir seguir una estratègia d’excavació basada en una sectorització de tota l’àrea a intervenir. En aquest sentit, es va dividir el solar en tres sectors clarament diferenciats (1000, 2000 i 3000), amb un plantejament de treball que implicava l’obertura successiva dels diversos sectors; per tant, la intervenció es va fer de forma continuada a tot l’espai. Les estructures localitzades dissenyaven la trama urbana d’un sector important de la Tortosa moderna i medieval, amb paraments superposats construïts amb tècniques diferents i de períodes cronològics diversos: la part superior, amb pedres irregulars unides amb morter de calç, en alguns casos amb algunes de les seves cares enlluïdes amb una fina capa de calç, pertanyien a les reformes fetes en època baixmedieval, mentre que la part inferior dels mateixos murs, sobretot els seus sòcols, s’havien bastit en moments anteriors, o bé durant els primers anys de conquesta cristiana —murs de pedres irregulars unides amb un morter de calç més rudimentari— o bé en època andalusina —parets de pedres irregulars unides amb un morter de calç de tonalitat rosàcia, molt més fi. Aquesta superposició d’estructures no ens va venir de nou, però sí que ens va sorprendre molt la complexitat urbanística d’aquesta zona, amb presència de carrers molt ben definits, estructures de clavegueram, ordenació de les zones d’hàbitat, així com la potència conservada, amb uns alçats visibles superiors al metre d’alçària. La pròpia dinàmica de l’excavació va aconsellar-ne el desmuntatge, factor que va propiciar que al sector 1000, a una cota d’uns tres metres de profunditat, es localitzessin un seguit d’enterraments d’època romana. Els primers enterraments foren localitzats en un dels extrems del solar, fet que ens indicava que podia tractar-se d’una extensa àrea d’enterrament que s’estenia més enllà del solar intervingut. No obstant això, altres inhumacions van aparèixer en l’espai central del sector 1000. Algunes d’aquestes es localitzaren just per sota d’algun dels murs més moderns, amb una forta afectació deguda a la urbanització posterior. Aquest fet va obligar a desmuntar de forma manual totes les estructures del sector 1000. Un cop feta aquesta tasca es va procedir a excavar la necròpolis romana, i es van documentar un total de disset enterraments, la gran majoria dels quals en àmfora tot i que també n’hi havia alguns en caixa de fusta. Des del punt de vista cronològic, es tracta d’enterraments de finals del segle IV i el segle V de la nostra era. A la resta del solar (sectors 2000 i 3000) no es van localitzar nous enterraments, tot i que es va arribar a la mateixa cota de profunditat. Tot i això, a causa del projecte que s’ha de portar a terme al solar i que preveu la construcció d’un pàrking subterrani, també es va procedir al desmuntatge de les estructures exhumades als sectors 2000 i 3000.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 68
68
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
D’altra banda, hem d’assenyalar que en el transcurs de la intervenció es van recollir mostres de sediment, especialment el contingut de determinats recipients o bé els nivells de reompliment de l’interior de clavegueres i dipòsits. També es van fer dues columnes pol·líniques per tal de determinar l’evolució paisatgística d’aquesta regió des de l’època romana fins a l’actualitat. Hem d’esmentar també la recuperació de dos gresols, un dels quals en molt bon estat de conservació, que van ser analitzats in situ per membres de la Universidad Complutense de Madrid per tal de precisar la seva datació, tot i que els resultats van ser negatius ja que el recipient es trobava desplaçat de la seva posició original, aspecte primordial i necessari per poder portar a terme amb garanties les anàlisis de termoluminiscència. Finalment, voldríem destacar, malgrat les característiques de la intervenció, la voluntat de divulgar els resultats d’aquest tipus d’intervencions. Pensem que la socialització del treball fet i dels seus resultats és essencial per tal que els ciutadans entenguin la nostra tasca i puguin participar plenament en la comprensió de la història de la seva ciutat. En aquest sentit, durant el mes d’agost del 2006 es va fer una jornada de portes obertes al solar, complementada amb una conferència a l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre per tal donar a conèixer les troballes fetes fins aquell moment, actes que van tenir molt bona acollida.
5. RESULTATS OBTINGUTS I INTERPRETACIÓ DE LES RESTES La intervenció portada a terme al carrer Montcada des del mes de març del 2006 fins al mes de maig del 2007 ha permès treure a la llum una seqüència arqueològica, pràcticament ininterrompuda, des de la Dertosa baiximperial fins a la Tortosa actual. En aquest sentit, els resultats obtinguts ens permeten diferenciar quatre fases d’ocupació de forma molt clara: una primera fase d’època romana tardana, un segon moment d’ocupació d’època andalusina en el qual s’assenta l’urbanisme de tota aquesta zona del Rastre, un tercer període que correspon a la reforma urbanística d’època baixmedieval i moderna i, finalment, la transformació que pateix tota aquesta zona amb la creació d’un enorme complex jesuïta a partir del segle XVIII. 5.1. L’ocupació d’època romana Les notícies referents a la presència en aquesta zona del barranc del Rastre de restes d’època romana apuntaven a l’existència d’una extensa àrea d’enterraments. En aquest sentit, des de principis del segle XX, però sobretot en el transcurs de la dècada dels anys setanta, s’havien pogut documentar un seguit d’enterraments romans en indrets molt propers al carrer de Montcada: al subsòl del temple de la Reparació, situat al carrer de la Mercè, on van aparèixer nombroses restes dipositades en àmfores, en fossa o bé en tegulae (Abril i Guanyabens, 1931: 32-33; Bayerri, 1948; Miravall, 1986: 14-17); a la plaça dels Estudis, 3-5 (Massip, 1987: 61-63), on es va recuperar una inhumació infantil datada al segle IV; a la confluència entre els carrers Mercaders i Sant Blai (Miravall, 1984), on es té constància d’enterraments en àmfora i en fossa, com també a l’antic edifici de la Telefònica, a tocar del carrer Sant Blai (Massip, 1987: 20). La revi-
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 69
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
69
sió dels materials ceràmics provinents d’aquestes intervencions, que estaven dipositats al Fons del Museu Municipal de Tortosa, ens indiquen una cronologia tardana, concretament de finals del segle IV i segle V, que es podria extrapolar a tota aquesta àrea de necròpolis (fragments d’àmfora tipus Keay XXXV B al carrer Mercaders, una àmfora tipus Late Roman Àmfora I a la plaça dels Estudis i una àmfora tipus Keay XXV G a l’edifici de la Telefònica).2 Tampoc no s’han d’oblidar les intervencions que es van portar a terme a finals dels anys vuitanta a la plaça d’Alfons XII i que van permetre treure a la llum noves inhumacions, algunes en fossa i d’altres en àmfora (tipus Keay IV, de procedència africana, i tipus Keay XIX, d’origen hispànic); fet que va permetre interpretar les restes com una necròpolis tardana, amb una cronologia compresa entre els segles IV i V, i que perduraria fins a època andalusina (Arbeloa, 2000: 58-60; Barrasetas, 1988). Tots aquests punts, molt propers entre si i amb una disposició marcadament lineal, ens estarien assenyalant l’existència d’una àrea de necròpolis que devia delimitar la ciutat de Dertosa per la seva banda meridional, si considerem que els enterraments havien de trobar-se situats fora del nucli urbà. En aquest sentit, aquest fet també ens indicaria la presència d’una via de comunicació que, a través del coll de Sant Joan, devia donar accés a la ciutat des del sud. Tot i que alguns autors han associat aquest camí amb la Via Augusta (Arbeloa, 2000: 60-62; Izquierdo, 1989: 183), no disposem de dades arqueològiques suficients que ens permetin corroborar o desmentir aquesta hipòtesi, tot i que podria tractar-se probablement d’un ramal secundari. Si més no, la intervenció al carrer Montcada ha permès confirmar d’una forma clara tant la presència d’aquesta àrea de necròpolis extramurs, perfilant el límit de la ciutat per la seva banda meridional, com la seva cronologia tardana (finals del segle IV- segle V). S’han documentat un total de 17 inhumacions, totes concentrades a la part sud-est del sector 1000 i agrupades en dos conjunts clarament diferenciats. Tipològicament, s’han identificat tres classes d’enterrament. D’una banda, hi ha una tomba construïda amb aparell d’obra (UF 2) que amortitza un mur romà més antic, de finals del segle I i inicis del II després de la nostra era. L’enterrament està cobert per opus caementicium fet amb morter de calç i còdols, amb una factura molt pobra; la seva forma és rectangular i el cos està ubicat al seu interior, limitat per diverses tegulae en tres dels seus costats. La segona tipologia documentada és la dels enterraments en taüt de fusta, definits per la presència de claus. Tot i això, la majoria apareixen enterrats en àmfora, que seria el tercer tipus d’inhumació present en aquest cementiri. Hi ha un total de nou enterraments en àmfora, factor que possibilita una datació acurada, i s’han documentat fragments del tipus Keay IV, Keay XXV B i Keay XXXV B, de procedència africana i amb una cronologia de finals del segle IV i principis del segle V; també s’ha documentat el tipus Keay XIII C-D, gran contenidor d’oli procedent de la Bètica, així com restes del tipus Late Roman Àmfora IV (procedent de Palestina) i Keay LXI A (africana), totes amb una cronologia del segle V, i el tipus Late Roman Àmfora II (procedent del mar Egeu) que ens indicaria el moment final d’utilització d’aquesta necròpolis, amb una cronologia de finals del segle V i principis del segle VI. Aquesta gran
2. Un grup de persones vinculades al Seminari de Protohistòria i Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili van fer aquest treball en dues fases: durant l’any 2003 i durant l’any 2007.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 70
70
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
varietat de procedències, amb contenidors de diverses produccions mediterrànies, pot ser un indicador clar de la importància que va tenir Dertosa des d’un punt de vista comercial com a centre portuari, en clara relació amb la seva posició estratègica propera a la desembocadura de l’Ebre. Quant a la disposició dels enterraments, s’ha de destacar que la gran majoria dels cossos presenten una orientació E-W, seguint la mateixa direcció del barranc del Rastre, tot i que alguns, quatre en total, presenten una orientació N-S. De la mateixa manera, onze de les disset inhumacions es corresponen a persones adultes, mentre que quatre pertanyen a enterraments infantils i dos corresponen a nounats. Pel que fa a l’aixovar, en línies generals és bastant pobre. Només s’ha de destacar la recuperació de sis monedes (situades sobre el pit del cadàver, segurament a l’interior d’una càpsula de cuir desapareguda), totes localitzades a la UF 10: tres pertanyen a la seca de Lugdunum (Lió) i van ser emeses pels emperadors Gracià (379-383), Teodosi (379-383) i Magnus Maximus (383-388). Una altra peça fou encunyada sota el govern d’Arcadi (392-395) a Heraclea, mentre que l’altra fou emesa per Teodosi (392-395) a Cyzicus o a Nicomèdia, a l’Àsia Menor. Finalment, hi ha una moneda encunyada durant el mandat d’Honori (392-395) de la qual no hem pogut determinar la seca. Aquestes monedes defineixen un arc cronològic d’últim quart del segle IV, i corroboren les datacions aportades pels contenidors amfòrics. De la resta d’inhumacions només es poden destacar un parell d’anelles de bronze (segurament es tractava de penjolls, ja que van aparèixer sota els cranis) i un braçalet de coure, tots recuperats en enterraments corresponents a infants. Quant a l’estudi antropològic, s’han determinat diversos grups d’edat, 8 en total, amb els percentatges següents per a cada grup: Fetal
9%
0,5 a 2 anys
15%
2 a 6 anys
9%
6 a 12 anys
14%
12 a 20 anys
14%
20 a 30 anys
18%
Major de 30 anys
31%
Senil
0%
Cal destacar l’ús d’algun dels enterraments per a més d’un individu, com per exemple a la UF 5 on s’ha determinat la presència d’una dona adulta i d’un nadó d’entre els darrers dos mesos de gestació i un mes de vida, aproximadament, o la UF 11, on hi havia una dona adulta i un nen d’entre 7 i 9 anys. Una altra dada interessant és la proporcionada per l’estudi de les edats amb relació a la mort, destacant curiosament els casos de mort dins l’interval de 6 a 12 anys, o la inexistència de morts més vells de 50 anys, límit que ens indicaria l’esperança de vida d’aquesta població.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 71
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
71
Quant a l’anàlisi de l’estat de salut, cal mencionar les profundes patologies dentals dels individus o les fractures cranials perimortem que presenten dos d’ells, i que podrien trobar-se relacionades amb la causa de la mort. Fora del solar del carrer Montcada, però relacionat amb aquestes troballes, hem de destacar la recuperació de dues inhumacions al carrer Sant Domènec,3 amb una cronologia de finals del segle IV-V, que confirmarien l’existència d’aquesta gran necròpolis que delimitaria l’àrea urbana de Dertosa per la seva banda sud-est.
5.2. L’ocupació d’època andalusina Malgrat els avanços efectuats en els darrers anys amb relació a l’estudi de la ciutat islàmica de Turtuxa, les dades que tenim sobre la seva estructura urbana són realment insuficients per poder explicar l’entramat de la ciutat andalusina. Tot i això, un dels aspectes que ningú posa en dubte actualment, i que és acceptat de forma unànime, és la ubicació de la ciutat islàmica i la seva extensió aproximada. Està clar que el tramat urbà andalusí havia de basar-se en l’herència de la ciutat romana, adoptant alguns aspectes de la seva organització espacial. D’aquesta manera, el nucli urbà devia ocupar una estreta plana al·luvial delimitada pel barranc del Rastre al sud-est, el turó de la Suda a l’est, el barranc del Célio al nord i la façana fluvial del riu Ebre a l’oest (Martínez, 1994: 331; 1997: 113). A banda de la recerca arqueològica, una de les principals fonts d’informació que ens permeten conèixer aquest moment històric són les descripcions que ens han llegat els autors andalusins, que ens permeten, d’una manera general, estructurar una hipòtesi sobre l’extensió de la medina islàmica i distingir els seus elements més característics. A l’obra d’Al-Himyari, Kitab ar-rawd al-mitar, es traça una imatge de la ciutat força detallada, explicant-nos que l’alcassaba se situava sobre un gran tossal (el turó de la Suda): “la ciutat s’estén a l’oest i al nord de la suda i posseeix una muralla de pedra (re)construïda pels omeies segons un tipus (de traçat) molt antic. (…) Té quatre portes, totes revestides de ferro, ravals als barris nord i sud i drassanes; tot el conjunt és voltat d’una muralla fortificada (re)construïda per Abd al-Rahman ibn al-Nazzam (…)”. Aquest text deixa constància de l’existència d’un antic recinte murari, que devia ser la base sobre la qual, durant el mandat omeia, es devien construir les noves fortificacions i per tant, sembla fer referència al perímetre emmurallat romà. És també interessant remarcar les reparacions que s’efectuen al Mur Vell al segle XIV, murada que resseguia el barranc del Rastre (Bayerri, 1960; Martínez, 1994), una estructura que podria coincidir amb aquesta antiga muralla islàmica. En el mateix text, Al-Himyari també esmenta l’existència d’unes drassanes, construïdes l’any 944, i relaciona aquest fet amb la importància comercial que té la ciutat, sobretot pel que fa a l’exportació del pi vermell dels Ports de Beseit com una de les mercaderies més preuades del territori, així com amb la seva posició estratègica com a ciutat de frontera amb els regnes cristians, al Targ al-Ala, fet que li permetia controlar tota
3. Intervenció feta pel Seminari de Protohistòria i Arqueologia de la URV durant els anys 2006 i 2007, just al peu de la vessant sud-est del turó de la Suda.
TRIBUNA2008-04
72
4/1/10
13:09
Página 72
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Figura 4. Planta de les estructures d’època andalusina (segles X-XII) aquesta franja costera del nord-est peninsular i tot el volum de trànsit mercantil des del mar Mediterrani cap a l’interior de la península. Altres dades que apareixen al text són l’existència d’una mesquita aljama amb cinc naus i un ampli pati, erigida l’any 955 sota la supervisió del califa ‘Abd al-Rahman III, i la presència de quatre banys i un mercat. Totes aquestes referències escrites ens presenten una ciutat molt important, amb un desenvolupament urbanístic complex i amb elements que la dotaven d’una certa esplendor. Però fins al moment, això no s’havia vist reflectit en el camp de l’arqueologia; ja que les excavacions que s’han dut a terme a la ciutat de Tortosa en els últims vint anys, molt nombroses, si bé han aportat força dades sobre el període islàmic, no han mostrat aquesta esplendor relatada pels textos musulmans. Tanmateix, hem d’indicar que les intervencions arqueològiques han estat, sovint, petites cales de sondeig en actuacions d’urgència, amb unes dimensions, en alguns casos, força reduïdes. Aquest fet ha provocat que moltes de les dades arqueològiques que tenim sobre aquest moment històric siguin parcials i fragmentades. Per aquest motiu, els treballs arqueològics desenvolupats al carrer Montcada, tant pel fet d’estar ubicats al nucli històric de la ciutat de Tortosa com per les considerables dimensions del solar, han de servir per donar un impuls definitiu al coneixement de la
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 73
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
73
ciutat islàmica, superant velles incògnites i posant en relació les dades obtingudes amb les aportades, per exemple, en els treballs fets al carrer de la Mercè durant els anys 2002 i 2003 (Montañès, 2004). En aquest sentit, cal destacar que de la valoració conjunta d’aquestes intervencions, es desprèn l’existència d’una extensa àrea ocupada en època andalusina, possiblement un barri que es devia bastir extramurs fins a la seva incorporació a la medina islàmica. Si bé a partir de les descripcions dels autors islàmics i de les interpretacions efectuades en els últims anys (Martínez, 1997: 113; 2000: 74; Torres, 1985: 188), es podia intuir l’existència d’un raval en aquesta zona del barranc del Rastre, fins al moment no se’n tenia cap constància des del punt de vista arqueològic. La primera gran novetat que es pot aportar després de la intervenció feta al carrer Montcada és, com dèiem, la presència d’un barri extramurs ubicat al sector meridional de la medina. Amb les dades que tenim actualment, estem en condicions de poder afirmar que tota aquesta zona del barranc del Rastre es va urbanitzar entre el segle X i principis de l’XI, de manera que es descarten altres hipòtesis que s’havien donat com a vàlides fins al moment i que consideraven, o bé que tot aquest sector del barranc del Rastre corresponia a una ampliació d’època baixmedieval (segle XIV) (Bayerri, 1957: 615-617), o bé que corresponia a un eixample dels segles XII-XIII (Vidal, 2007: 16). Una de les característiques més destacades d’aquest raval andalusí és la seva complexa estructura urbana, és a dir, no ens trobem amb un urbanisme incipient, sense cap organització de l’espai i amb un creixement incontrolat, sinó tot al contrari: les restes arqueològiques del carrer Montcada mostren una organització urbana complexa que respon a una planificació prèvia de l’espai, amb un sistema ortogonal de carrers clarament marcats que delimiten un seguit d’àmbits, amb una funció domèstica o bé artesana, que s’adapten a una estructura urbana dotada d’un sofisticat sistema de clavegueram. Aquest barri extramurs consta de tres carrers de traçat segur i un de probable. El carrer 1 (C1), perpendicular a l’actual carrer Montcada, de direcció nord-oest / sud-est, amb una amplada que oscil·la entre 1,98 i 1,69 metres; el carrer 2 (C2), paral·lel a l’actual carrer Montcada, amb una amplada que oscil·la entre 1,92 i 1,82 metres, i el carrer 3 (C3), paral·lel a C1, que està localitzat, però no excavat, ja que se situa en un punt del solar que es veurà afectat per una segona fase d’intervencions. Les vies C1 i C2, amb un estat de conservació excel·lent i perpendiculars entre si, formen una cruïlla en angle recte molt ben definida. El quart carrer, C4, paral·lel a C2, presenta un estat de conservació certament precari, fet que en dificulta en forta mesura la interpretació. Cap d’aquests carrers té pavimentació, però s’adapten perfectament a l’orografia del terreny per tal de facilitar l’evacuació de les aigües residuals, ja que C1 i C3 presenten un lleuger pendent descendent des de la vessant del turó del Sitjar en direcció al barranc del Rastre, mentre que C2 té una lleugera inclinació seguint l’orientació del barranc en direcció al riu Ebre. Amb relació a aquest aspecte, s’ha pogut documentar a tots els carrers una complexa xarxa de clavegueram, constituïda per canalitzacions —clavegueres— construïdes mitjançant parets de lloses laterals lligades amb morter de calç, cobertes per grans lloses de pedra planes, amb una base interna variable, ja que si bé a C1 i C2 estan sense pavimentar, excavades al subsòl, a C4 la solera està pavimentada amb rajoles. Les clavegueres principals (C1 i C2) presenten una amplada que oscil·la entre els 70 i els 78 cm i estan ubicades al bell mig del carrer, equidistants de les façanes respectives. També es
TRIBUNA2008-04
74
4/1/10
13:09
Página 74
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Figura 5. Fotografia del sistema de clavegueram andalusí on apareix una de les canalitzacions principals amb un dels seus desguassos
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 75
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
75
pot observar una claveguera secundària, molt més estreta (50 cm), que devia unir la canalització principal amb tots aquells àmbits que no tenen comunicació directa amb el carrer principal, ja que s’hi connecta una petita conducció formada per teules circulars i que hem interpretat com un desguàs d’ús domèstic. En canvi, a les façanes dels dos carrers principals s’hi poden observar diversos desguassos (quatre a la façana de C1 i dos a la de C2), amb una inclinació força pronunciada, que mitjançant conduccions formades per teules que no s’han conservat permetrien una evacuació directa de les aigües residuals. Un sistema de clavegueram d’aquestes característiques el trobem a la ciutat de Lleida al primer terç del segle XI (Loriente, 1990: 110) i respon a un moment de consolidació de la pròpia ciutat: “(...) la creació d’una infraestructura d’aquest tipus reflecteix un gran control, i una forta inversió per part de les autoritats públiques, en un moment de total consolidació de la ciutat (...)” (Loriente, 1990: 46). Un altre aspecte que s’ha de destacar és que aquesta estructura urbana que neix en època andalusina es manté durant l’etapa de dominació cristiana de la ciutat; és més, encara es pot observar en l’urbanisme actual de la ciutat de Tortosa, ja que alguns carrers de la zona del Rastre són una prolongació dels esmentats carrers andalusins. En aquest sentit, C1 tindria una continuació en el carreró Cec, C2 es correspon amb l’actual carrer Mercaders i C3 continuaria en l’actual carrer Costa Benasquer. Tal i com ja hem comentat amb anterioritat, aquest sistema ortogonal de carrers delimita una sèrie d’àmbits que s’adapten a l’estructura urbana. En aquest sentit, es poden diferenciar clarament dues zones a partir de la seva funció: un àmbit d’ús domèstic (A1) al sector sud-est i uns àmbits de caire més artesà (A2 i A3), amb zones destinades a la producció ceràmica i d’altres a l’emmagatzematge, tant a la part central com al sector nord-oest del solar. Pel que fa a l’àrea d’ús domèstic, es poden observar perfectament tant la façana principal, amb una porta d’accés (que comunica amb C1), com la façana posterior (contigua a C4); ambdues delimiten un espai rectangular allargat que devia estar ocupat per una illa de cases. En el seu interior s’han documentat tres habitacions quadrangulars de dimensions relativament reduïdes; dues d’aquestes habitacions semblen estar connectades mitjançant l’obertura d’una possible porta i formen part d’una mateixa casa, mentre que la tercera no devia tenir cap relació amb les anteriors, i possiblement es tracta d’un edifici adjacent. Precisament en aquest àmbit es van localitzar dues grans tenalles senceres, enterrades fins al coll, que devien ser utilitzades com a contenidors de gra o líquids. En cap dels tres casos s’han pogut documentar paviments de terra batuda o nivells d’ús associats als murs. Malauradament, no podem aprofundir més en la seva anàlisi ja que es tracta de la zona més malmesa de tota la intervenció, tant per les estructures de l’església dels jesuïtes com per l’acció provocada per les inundacions esmentades. En quant a les zones destinades a una activitat més artesana, podem observar dos moments d’ocupació clarament diferenciats. En una primera fase aquesta àrea devia estar ocupada per dos àmbits (A2 i A3) de grans dimensions, ja que es tracta de dos edificis diferents, caracteritzats pel fet que presenten unes pavimentacions en molt bon estat de conservació: són sòls formats per grans lloses planes de pedra col·locades a sobre d’un nivell de preparació a base de morter de calç. S’ha de destacar que un d’aquests espais enllosats (A3) devia comunicar amb un passadís distribuïdor mitjançant dues portes que encara conserven el seu llindar. A la banda contrària d’aquest passadís hem documentat una altra obertura, en aquest cas enllosada amb jaspi de la Cinta. La
TRIBUNA2008-04
76
4/1/10
13:09
Página 76
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
interpretació que hem fet d’aquest espai ens porta a identificar els dos àmbits com a patis oberts de dos habitatges (dotats amb certs elements de luxe com el jaspi), sobretot si tenim en compte que aquest espai obert era una peça fonamental en l’organització de les unitats domèstiques i acostumava a presentar una pavimentació diferent a la resta de les estances (Loriente, 1990: 24); amb tot, no descartem que puguin pertànyer a altres tipus de construccions, més de caire públic, ateses les seves grans dimensions. Amb posterioritat, tot aquest sector experimenta una gran modificació: aquests amplis espais es compartimenten en tota una sèrie d’habitacions més reduïdes que seran reutilitzades amb funcions de caire més artesà. La tècnica constructiva continua sent la mateixa: sòcol de pedres lligades amb morter de calç molt fi, amb una amplada superior als 50 cm, mentre que la resta de l’alçat segurament devia ser a base de tàpia, tot i que no s’ha conservat. L’espai ocupat per l’àmbit A2 es reutilitza com a zona d’emmagatzematge amb la creació d’una bateria de cinc habitacions rectangulars de dimensions força reduïdes, mentre que l’àmbit A3 es compartimenta, com a mínim, en sis habitacions rectangulars destinades a usos artesans. La presència en aquest sector de dos gresols, diversos aplics i peus de ceramista i, sobretot, la gran quantitat de material ceràmic recuperat ens fa pensar en un edifici destinat a usos artesans, i en la possibilitat que en alguna zona molt propera existís un forn de producció ceràmica. Aquest fenomen de la creació de ravals a l’abric de la medina no és exclusiu de la ciutat de Tortosa. Al llarg del segle X trobem d’altres exemples, sobretot en ciutats que
Figura 6. Gran paviment enllosat (A2) amb estructures posteriors que compartimenten aquest espai (època andalusina)
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 77
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
77
formen part de la Marca Superior i que han heretat una estructura urbana antiga, ja que les ciutats de nova fundació, els recintes emmurallats de les quals inclouen zones ermes amb previsió d’un creixement de la població, no tenen documentats els ravals fins després de la conquesta cristiana (Corral Lafuente, 1987: 39-40). En aquest sentit, poblacions com Saragossa (Manzano, 2006), Osca i Tarazona (Corral Lafuente, 1987: 43) o bé València (Torres, 1985: 187-188) en són exemples clars. Finalment, s’ha de destacar que alguns d’aquests ravals es caracteritzaven pel tipus d’activitat industrial que s’hi portava a terme (barri de los curtidores, a Saragossa) (Torres, 1985: 173), cas que també podria ser vàlid en el raval que hem documentat a Tortosa, que podria haver estat destinat especialment a la producció ceràmica. 5.3. Ocupació d’època baixmedieval i moderna Després de l’ocupació cristiana, feta el 30 de desembre de 1148 per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, la ciutat de Tortosa no va experimentar, des del punt de vista urbanístic, canvis substancials. En aquest sentit, la zona del Rastre no va ser una excepció. Al llarg dels segles XII i XIII no s’observa cap reforma important al sector de Montcada, on es manté l’estructura urbana heretada d’època andalusina, amb construccions humils i habitatges de dimensions reduïdes, ocupats pels nous pobladors cristians que segurament es van continuar dedicant a activitats econòmiques de tipus artesà o bé industrial. A partir del segle XIV Tortosa experimentarà un considerable augment de la seva població, fet que anirà acompanyat d’un creixement del seu perímetre urbà. Al sector del Rastre es basteix un nou recinte emmurallat i s’amplia en direcció sud-est, incloent noves zones com el turó del Sitjar o l’actual barri del Temple. A partir d’aquest moment, tota aquesta àrea ocupada pel carrer Montcada es va ennoblint amb la instal·lació de diverses famílies distingides, i deixa de ser una zona d’activitat econòmica important per convertir-se en una zona residencial ubicada al bell mig del nou circuit emmurallat de la ciutat. Totes aquestes transformacions han pogut ser documentades arqueològicament en el transcurs de la intervenció que presentem. Ja hem indicat com des del punt de vista urbanístic no s’observen grans canvis. Els carrers C1, C2 i C3 documentats en època andalusina continuen en funcionament, tot i que el seu nivell d’ús augmenta de cota, fet definit per la nova ubicació tant dels desguassos com dels llindars de les portes documentades, elements que apareixen a una altura superior que oscil·la entre els 40 i els 50 cm respecte de l’ocupació anterior. En aquest sentit, la xarxa de clavegueram andalusina queda en desús, sense que es documenti cap nou intent de construcció o de reforma d’infraestructures de sanejament d’aquest tipus, amb la pèrdua consegüent de salubritat que aquest fet implica. El carrer 4, d’altra banda, perd la seva funció d’artèria urbana i desapareix. La principal transformació que s’observa en aquesta zona al llarg de la baixa edat mitjana (segles XIV i XV) i principis de l’època moderna (segle XVI) és el pas de les antigues illes de cases andalusines a noves unitats d’hàbitat de grans dimensions, equiparables a palaus nobles, que només respecten les parets mestres de les edificacions anteriors i la trama urbana existent. Concretament, s’han diferenciat tres grans recintes nobiliaris que hem anomenat respectivament P1, P2 i P3.
TRIBUNA2008-04
78
4/1/10
13:09
Página 78
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Figura 7. Planta de les estructures d’època cristiana (segles XIV-XVII) L’edifici més ben conservat, P1, es troba al sector sud-est del solar. Es tracta d’un palau de tipus mediterrani, amb un pati central que devia complir les funcions d’element distribuïdor i una sèrie d’estances de funcions diverses que s’articulen al seu voltant. S’ha de destacar la façana d’aquest edifici, que ressegueix perfectament l’antiga alineació estructural andalusina, que transcorre paral·lela al carrer C2 i en la qual encara es conservava una magnífica porta noble; tot i estar bastant malmesa, encara es podien observar quatre carreus treballats, dos en disposició horitzontal formant part del seu llindar i dos en disposició vertical formant l’arrencament dels seus dos brancals. Aquesta portalada devia comunicar directament amb el pati central a través d’un passadís rectangular. Tot i que gran part d’aquest pati es va veure afectat per la construcció posterior de la cripta de l’església jesuïta al segle XVIII, encara s’han pogut documentar una sèrie d’estances articulades al seu voltant (dues al seu costat dret i dues a l’esquerre) que creiem que devien respondre a habitacions de serveis (cuines, magatzems, cellers, etc.), tot i que les nombroses modificacions posteriors i les fonamentacions de l’església fan molt difícil la seva correcta interpretació. Pel que fa a l’edifici ubicat al sector nord-oest del solar (P3), s’ha de destacar la presència de dos espais allargats, de forma rectangular, en els quals es conservaven part de les pavimentacions originals. En un cas, es tractava d’un paviment format per petits
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 79
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
79
còdols de riu posats de cantell en disposició horitzontal, amb tres línies en sentit vertical disposades a intervals més o menys regulars, que hem interpretat com un pati obert a l’aire lliure; l’altre paviment estava format a partir de rajoles catalanes disposades aleatòriament en sentit horitzontal i vertical, i respon a una habitació coberta just al costat del pati. La tècnica constructiva dels paraments es basava en la disposició de pedres irregulars de dimensions mitjanes en filades horitzontals, lligades amb morter de calç, que presenten en alguns casos un arrebossat mitjançant petites capes de calç. Si més no, la posterior construcció tant del convent com de l’Institut d’Ensenyament Secundari va afectar molt aquesta zona, ja que va arrasar la major part de les estructures. Al llarg del segle XVII, la disposició geogràfica de Tortosa, estratègicament força important, la dota d’una categoria de plaça forta amb una intensa participació en tots els conflictes bèl·lics que sacsejaran el Principat, com és el cas de la Guerra dels Segadors, motiu pel qual augmenta considerablement la seva població, però es manté inalterable el perímetre emmurallat, amb la qual cosa la ciutat es troba ofegada a l’interior de les seves defenses. Aquest fet tindrà incidències al sector del Rastre, ja que implica un seguit de transformacions en molts dels edificis senyorials d’aquesta zona, que es convertiran en habitatges plurifamiliars a través d’una sèrie de modificacions internes. En aquest sentit, la portalada noble que hi ha al palau P1 es tapiarà, i perdrà la seva funció com a accés; aquest fet es veu complementat amb la creació d’un nou mur de tancament al passadís d’entrada de l’edifici, habilitant d’aquesta manera dues estances noves en aquest espai. En altres habitacions també es poden observar petits paraments, molt més rudimentaris, que subdivideixen els àmbits que hi ha fins al moment. A l’edifici P2, situat al mateix carrer C2, s’observen també diversos elements arquitectònics a la mateixa façana, bàsicament carreus que es corresponen amb diversos llindars de portes o arrencaments de brancals, que s’han de relacionar amb aquest moment de transformacions i modificacions que sofreixen els palaus nobiliaris del carrer Montcada. Finalment, volem esmentar que en aquest moment s’està efectuant un estudi acurat de les famílies nobiliàries que tenien propietats al carrer Montcada. Si bé els resultats actuals no ens permeten identificar amb certesa quines foren les famílies que van habitar els palaus localitzats, es pot apuntar que famílies com l’Abària, Escofet, Jordà, Miravall o Oliver disposaven de propietats en aquesta zona concreta de la ciutat.4 5.4. Ocupació d’època contemporània Al llarg del segle XVIII tot aquest sector pateix una enorme transformació com a conseqüència de la construcció d’un gran complex conventual jesuïta format per una església i un convent. Aquest fet trenca l’homogeneïtat urbanística que hi hagué en èpoques anteriors en aquest punt de la ciutat. En aquest sentit, aproximadament a uns 30 centímetres de profunditat amb relació al nivell d’ús actual del solar (sector sud-est) apareixia el paviment original d’aquesta església barroca, format per rajoles catalanes
4. Volem agrair a Hilari Muñoz la seva tasca feixuga de buidatge dels fons arxivístics antics de la ciutat de Tortosa, que ens han servit per poder completar les nostres informacions.
TRIBUNA2008-04
80
4/1/10
13:09
Página 80
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
rectangulars, quasi en tota la seva extensió, a excepció d’alguns punts de l’altar on estava completament arrasat. Aquest paviment cobria les fonamentacions que sustentaven les diverses columnes que servien per separar la nau central de les seves dues naus laterals, així com les escales d’accés a la cripta. Aquesta estructura, ubicada lògicament al subsòl de l’església, estava construïda amb volta de canó, molt deteriorada i reomplerta amb material constructiu modern provinent de l’enderroc del mateix edifici, motiu pel qual va ser impossible poder recuperar cap element amb un cert interès arqueològic al seu interior. Si fem cas a descripcions i fotografies antigues, hi havia dues torres que flanquejaven l’entrada i un cimbori a la zona del creuer (elements que no han estat localitzats). A la resta del solar (part central i sector nord-oest), les restes arquitectòniques d’aquest període cronològic, també força ben conservades, les hem interpretat com a estructures relacionades amb el convent que formava part d’aquest gran complex, tot i que posteriorment va ser reconvertit en Seminari Pontifici i finalment en Institut d’Ensenyament Secundari. Aquest edifici girava entorn d’un pati central o claustre, sota el qual s’ha localitzat un dipòsit rectangular de grans dimensions bastit amb la mateixa tècnica constructiva que presentava la cripta de l’església, coberta amb volta de canó feta de rajoles col·locades de cantell i unides amb morter de calç, mentre que les parets estaven construïdes amb pedres irregulars i morter de calç a la seva cara externa i grans lloses de pedra, quadrangulars o bé rectangulars, a la seva cara interna. Tal i com també succeïa a la cripta, la presència de runa i material constructiu modern abocat no van permetre una excavació correcta del seu interior, fet que es va veure agreujat per la presència constant d’aigua que es filtrava des del subsòl i que ens va obligar a extreure-la mitjançant una bomba d’aigua. En aquest punt es va recuperar una làpida mortuòria corresponent a un alt càrrec militar relacionat amb la Guerra de Successió (17041714), tot i que fora de context, abocada, fet que no ens permet afirmar si realment en algun moment va estar situada a l’interior del convent, malgrat que les seves dimensions i el pes semblen indicar-ho així. La inscripció conté la llegenda: “Aqui iaze Don Eugenio de Yepas y Roxas Cavallero del Orden de Santiago Rexidor (de la) ciu(dad) de Murcia y veintiquatro de la de Jaen y Comisario Real de Guerra de los exercitos de Su Magd. Catol. Murio a 20 de Abrl. De 1710”. Aquesta llosa sepulcral presenta una decoració amb un escut que emmarca un lleó rampant. Sota l’escut, i sobresortint d’aquest, podem observar els braços de la creu de Santiago, de la qual seria membre el personatge. Aquesta representació es troba rematada per una corona ducal, fet que indica la seva condició social de noble. També cal destacar el desenvolupament d’un càrrec militar d’alta graduació com és el de Comissari Reial de Guerra dels Exèrcits de sa Majestat Catòlica (Felip V), títol que s’emmarca en el context de la Guerra de Successió, conflicte que va tenir una gran incidència a la ciutat de Tortosa, a causa de la seva posició geoestratègica. Finalment, s’ha de mencionar la recuperació de quatre exemplars de bols, decorats en blau català, que presenten la llegenda “COMPANIA”, vaixella utilitzada pels frares del convent i que fa al·lusió al mateix nom de l’orde dels jesuïtes, així com nombrosos fragments de plats decorats en blau català, coneguts amb el nom “de la ditada”, molt característics del segle XVIII.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 81
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
81
Figura 8. Vista aèria del sector sud-est del solar. Es poden observar les estructures corresponents a l’església jesuïta del segle XVIII i la façana d’un dels palaus (P1) d’època moderna (en primer terme)
6. CONCLUSIONS Possiblement, el factor més rellevant de la intervenció feta al carrer Montcada de Tortosa, és que es tracta de la primera excavació arqueològica que es fa al bell mig del barri antic de la ciutat, aplicant totes les tècniques analítiques a l’abast de la investigació actual i en un solar d’una extensió suficient com per intentar reconstruir alguns aspectes rellevants de l’evolució urbana de Tortosa. Un fet que ha de servir com a un punt d’inflexió de cara a poder avançar en el coneixement de l’evolució històrica de la ciutat en un futur immediat. La intervenció desenvolupada al carrer Montcada ha servit per treure a la llum més de quinze segles d’història de la ciutat, dels quals almenys deu es poden resseguir de forma ininterrompuda. Aquesta zona del Rastre s’urbanitza en època andalusina amb la creació d’un important raval al llarg del segle X. A partir d’aquest moment, i amb lleugeres modificacions, la seva estructura urbana ha perviscut a través del temps i de les diverses gents i cultures que han ocupat aquest indret. Aquesta uniformitat urbanística només es va veure alterada amb la construcció d’un gran complex jesuïta al segle XVIII. Tot i que aquest fet va afectar negativament alguns punts del solar, potser va permetre, sense intenció, la conservació de gran part d’aquestes edificacions i va evitar possibles actuacions al subsòl al llarg dels segles XIX i XX que haurien pogut esborrar per complet les antigues manifestacions urbanes d’aquest sector de la ciutat.
TRIBUNA2008-04
82
4/1/10
13:09
Página 82
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
Important és també la localització d’una necròpolis d’època romana. Malauradament, les excavacions arqueològiques fetes a Tortosa en els darrers anys, per diferents motius, no han permès que s’avancés suficientment en el coneixement sobre l’antiga Dertosa, i les dades que teníem fins ara provenien sobretot d’antigues intervencions que en molts casos havien estat únicament un intent de salvaguarda davant la indiferència general. Amb els treballs del carrer Montcada, tot i no haver pogut localitzar estructures arquitectòniques destacables, els resultats obtinguts han permès fixar aproximadament un dels límits de la ciutat romana, pel que fa referència al seu sector meridional. En aquest sentit, les disset inhumacions recuperades al solar intervingut devien formar part d’un conjunt molt més ampli que es pot identificar com una gran àrea cementirial tardana, d’entre finals del segle IV i el segle V. Aquesta extensa àrea d’enterrament es devia estendre per aquesta zona meridional de la ciutat conformada pel barranc del Rastre, continuant en direcció a l’actual carrer Sant Blai i la plaça d’Alfons XII per anar a buscar el coll de Sant Joan, una de les entrades a la ciutat des del sud. Aquesta necròpolis del carrer Montcada, juntament amb dues inhumacions documentades recentment al carrer Sant Domènec (Ferrer, 2007) i que presenten la mateixa cronologia, han possibilitat el plantejament d’una nova hipòtesi sobre el traçat meridional de la muralla romana, que veuria la seva línia endarrerida en direcció al turó de la Suda, just al peu de la seva vessant meridional, partint des de la Canònica (plaça de l’Olivera) i resseguint els actuals carrers de Sant Felip Neri i Sant Domènec (Navarro, 2008). Tot i això, la principal novetat que podem aportar fa referència a l’època andalusina, amb la localització del raval ubicat al sector meridional, barri extramurs que situem cronològicament entre el segle X i principis del segle XI. Tot i que les descripcions dels autors islàmics ja en parlaven, fins al moment no se’n tenia cap constància des del punt de vista arqueològic. S’ha de tenir en compte que les seves característiques urbanístiques són excepcionals, fet al qual s’ha de sumar el seu excel·lent estat de conservació. Es tracta d’un raval amb una estructura urbana molt ben definida formada per diversos carrers perpendiculars entre si, als quals s’adapten els espais destinats a usos domèstics (illes de cases) o bé artesans (zones d’emmagatzematge i de producció ceràmica), planificat en carrers ortogonals per evitar un creixement posterior desordenat. Dins d’aquest destaca el complex sistema de clavegueram, adaptat a l’orografia del terreny, que permet una ràpida evacuació de les aigües residuals. En resum, un barri habitat per gent humil, dedicat a activitats econòmiques artesanes. Aquestes restes islàmiques del carrer Montcada, excepcionals per si soles, podrien mantenir una relació amb altres estructures localitzades en indrets molt propers, com per exemple les del pati de l’antic convent de Sant Joan de Jerusalem (Bea i Vilaseca, 2000), les de la plaça dels Dolors (Sardà, 2007) o les del carrer de la Mercè (Montañés, 2004). En aquest sentit, creiem que tots aquests punts, tant per la seva proximitat geogràfica com per les seves característiques estructurals, devien formar part d’aquest raval meridional, un barri extramurs de dimensions considerables que quasi podria arribar a duplicar l’extensió inicial de la medina. Aquest fet només es pot concebre en un moment de consolidació de la ciutat. Tot i que alguns autors afirmen que a principis del segle XI es viu un moment de crisi en moltes ciutats de la Marca Superior que provoca una regressió i un despoblament dels seus ravals com a conseqüència del pas d’un poder central a diverses sobiranies independents (Corral Lafuente, 1987: 40), creiem que aquest no és el cas de Tortosa, ciutat que experimenta un fenomen totalment contrari, amb un desenvolupa-
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 83
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
83
ment equiparable al de la ciutat de Lleida, en aquest cas motivat per un sentiment d’autoafirmació de poder i d’independència enfront del control que exercia la taifa de Saragossa (Loriente, 1990: 46) o amb el ressorgiment d’algunes ciutats llevantines (Guichard, 1987: 110). Des d’un punt de vista arqueològic, ens trobem, doncs, que les restes islàmiques localitzades al carrer Montcada situen la ciutat de Tortosa en la primera línia del coneixement de les ciutats andalusines de la Marca Superior. Amb tot, la manca d’estudis d’aquestes característiques en altres indrets fa molt difícil, de moment, poder extreure conclusions més generals, si bé pensem que a mesura que s’avançarà en l’anàlisi dels materials recuperats, es podrà tenir un coneixement molt més complet sobre l’evolució socioeconòmica d’aquest territori en aquest moment concret. Amb la dominació cristiana, la zona del Rastre mantindrà la mateixa estructura urbana i perviurà sense gaires modificacions. Tot i que el carrer Montcada es convertirà en una zona residencial de famílies nobles, en alguns aspectes, sobretot pel que fa a la xarxa de clavegueram i a la salubritat, patirà un cert retrocés respecte a l’etapa precedent. Per finalitzar, s’ha de remarcar com l’organització urbana del segle X, fossilitzada, es convertirà en la base de la trama urbanística posterior, l’empremta de la qual es conserva encara avui en dia a la ciutat.
Figura 9. Planta general amb totes les estructures localitzades al solar del carrer Montcada de Tortosa (Baix Ebre)
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
84
Página 84
J. DILOLI, A. GONZÁLEZ, J. VILÀ I D. BEA
BIBLIOGRAFIA ABRIL I GUANYABENS, J. (1931) Un Capítol de la meva actuació a Tortosa. 3a edició. Tortosa: Impremta de Heraldo. ALMERICH, P. (1998) Les cases de religiosos a Tortosa. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense. ARBELOA, Joan-Vianney M. (2000) “Dertosa a l’antiguitat tardana. Consideracions sobre els espais cultuals”. Nous Col·loquis IV. Centre d’Estudis Francesc Martorell. Tortosa, p. 45-72. ARBELOA, Joan-Vianney M. (2008) “Dertosa a l’antiguitat. Aspectes d’una estructura urbana incògnita”. Citerior 4. Tarragona, p. 79-96. BAILA, M.A. (1999). La ciutat de Tortosa. Evolució del seu espai urbà. Vinaròs: Antinea. BALAÑÀ I ABADIA, P. (1997) L’Islam a Catalunya (segles VIII-XII). Barcelona: Rafael Dalmau editor. ( Nissaga; 13) BARRASETAS, E. (1988) Informe-memòria de la recerca-campanya d’excavacions arqueològiques a la Plaça d’Alfons XII (Tortosa). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. BAYERRI, E. (1935) Historia de Tortosa y su comarca. Volum III. Tortosa. BAYERRI, E. (1948) Historia de Tortosa y su comarca. Volum V. Tortosa. BAYERRI, E. (1957) Historia de Tortosa y su comarca. Volum VII. Tortosa. BAYERRI, E. (1960) Historia de Tortosa y su comarca. Volum VIII. Tortosa. BEA, C.; VILASECA, A. (2000) “L’excavació arqueològica al Pati de l’Antic Convent de St. Joan de Jerusalem i de l’Orde de Malta, de Tortosa (Baix Ebre). Nota preliminar”. Nous Col·loquis IV. Tortosa, p. 85-96. BRAMON, D. (2002) De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010. Barcelona: Eumo; Institut d’Estudis Catalans. CASANOVAS, M. A. (2002) Breu història de la ceràmica catalana. 1a edició. Amelia Romero (ed), Barcelona. CORRAL LAFUENTE, J.L. (1987) “El sistema urbano en la marca superior de AlAndalus”. Turiaso, vol. VII. Tarazona, p. 23-64. DESPUIG, C. (1981) Los Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa. Edició a cura d’Eulàlia Duran. Barcelona: Universitat de Barcelona. Dept. de Filologia Catalana. FERRER, R. (2007) Informe sobre la intervenció arqueològica preventiva efectuada al carrer Sant Domènec (Tortosa, Baix Ebre). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GIL DE FEDERICH, A (1769). Reflecciones sobre los Diálogos de Despuig. Edició de 1985 a cura de Ramon Miravall. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense. HERNÀNDEZ, F. X. (2003) Història militar de Catalunya. La defensa de la terra. Vol. III. Barcelona: Rafael Dalmau. IZQUIERDO, P. (1989) “Un tram de via augusta al Perelló i una proposta de dinamització”. Butlletí Arqueològic 10-11. Tarragona, p. 169-191. LERMA J.V.; GHICHARD, P.; BAZZANA, A. [et al.] (1990) La cerámica islámica en la ciudad de Valencia. València: Ajuntament de València. LORIENTE, A. (1990) L’horitzó andalusí de l’antic Portal de Magdalena. Lleida. (Monografies d’Arqueologia Urbana; 2) MANZANO, E. (2006) Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de Al-Andalus. Barcelona: Crítica.
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Página 85
EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES AL SOLAR DE L’ANTIC INSTITUT D’ENSENYAMENT
85
MARTÍNEZ, J. (1994) “Aproximació de la Tortosa islàmica: l’evidència arqueològica”. Butlletí Arqueològic 15. Tarragona, p. 331-337. MARTÍNEZ, J. (1997) “La ciutat islàmica”. Catalunya Romànica. Tortosa i les Terres de l’Ebre. Volum XXVI. Barcelona, p. 111-114. MARTÍNEZ, J. (2000) “La necròpolis andalusina de la plaça Ramon Cabrera (Tortosa)”. Nous Col·loquis IV. Tortosa, p. 73-84. MASSIP, J. (1987) Un quart de segle del Museu i Arxiu Municipal de Tortosa. Tortosa: Ajuntament de Tortosa. MENCHÓN, J. (2005) “El Castillo de la Zuda de Tortosa: fortificaciones del Portal de la Bassa”. Separata Boletín de Arqueología Medieval núm. 12. Associación Española de Arqueologia Medieval. MIRAVALL, R. (1984) “Intervenció arqueològica al sòl del Patronat de Tortosa”. Quaderns d’Història Tarraconense núm. IV. Tarragona, p. 207-223. MIRAVALL, R. (1986) Necròpolis, sepultures i inhumacions a Tortosa. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense. MIRAVALL, R. (1999) Madina Turtuxa. Introducció a la Tortosa Islàmica. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense. MONTAÑÈS, M.C. (2004) Memòria de la intervenció arqueològica duta a terme al carrer de la Mercè, 6 de Tortosa. 2002-2003. Tortosa-Baix Ebre. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. NAVARRO, S. (2008) Les necròpolis romanes de Dertosa (Tortosa, Baix Ebre). Estudi dels recintes funeraris i la seva interrelació amb la ciutat. Treball de Màster Interuniversitari d’Arqueologia Clàssica. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. [Inèdit] REMOLÀ, J.A. (2000) Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis). Siglos IV-VII dC. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 7) RIC: ROMAN IMPERIAL COINAGE. SARDÀ, S. (2007) Memòria de la intervenció arqueològica efectuada a la Plaça dels Dolors de Tortosa (Baix Ebre). 2005. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. TED’A (1989) Un abocador del segle V dC en el Fòrum Provincial de Tàrraco. Tarragona. (Memòries d’Excavació; 2) TORRES, L. (1985) Ciudades hispanomusulmanas. Madrid: Instituto Hispano-Arabe de Cultura. VIDAL, J. (2007) Les muralles medievals de Tortosa. Tortosa: Cooperativa Gràfica Dertosense. VIRGILI, A. (1995) “Conquesta i feudalització de la regió de Tortosa. 1148-1200”. Recerca 1. Tortosa, p. 33-50. VIRGILI, A. (2001) Ad detrimentum yspanie. La conquesta de turtusa i la formació de la societat feudal (1148-1200). Universitat Autònoma de Barcelona. AUTORS DIVERSOS (1997) Ceràmica medieval catalana. Diputació de Barcelona. (Quaderns Científics i Tècnics; 9)
TRIBUNA2008-04
4/1/10
13:09
Pรกgina 86
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 87
La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu JOAN B. LÓPEZ, ANDREU MOYA, ÓSCAR ESCALA I ARIADNA NIETO1
El mes gener de 2007, els treballs de construcció d’una de les canonades de la xarxa de distribució de reg del sistema Segarra-Garrigues, obra promoguda per l’empresa pública Reg Sistema Segarra-Garrigues SA —REGSEGA—, al seu pas pel terme de Seró (Artesa de Segre, Lleida) varen provocar l’aparició inesperada de les restes d’una estructura arqueològica singular a una fondària d’uns 3 metres sota la superfície actual. Els operaris de l’empresa constructora —FCC Construcción SA— van comunicar de seguida la troballa arqueològica al personal de la direcció tècnica del projecte —Aigües del Segarra-Garrigues SA (ASG)— que, per la seva banda, ho notificà als responsables del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida (GIP), amb el qual s’havien endegat tot un seguit de prestacions de serveis relacionats amb la prospecció i el seguiment arqueològic dels diferents sectors de la xarxa de distribució de reg. Una primera inspecció ocular de la troballa va constatar que els treballs de construcció de la infraestructura de reg havien malmès parcialment unes restes arqueològiques incertes arran de l’excavació d’una rasa lineal destinada a la instal·lació d’una canonada d’impuls; malgrat tot la major part de l’estructura romania in situ. En conseqüència, i d’acord amb l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, el GIP va procedir a fer els treballs oportuns de delimitació i excavació del monument entre els mesos de gener i abril de 2007. D’aquesta manera, sortiren a la llum les restes espectaculars d’un megàlit constituït per un túmul amb cista central delimitat per una anella de pedres clavades, la cronolo-
1. Tots els autors són membres del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 88
88
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
gia del qual se situa a mitjan primera meitat del III mil·lenni cal. ANE, dins un context campaniforme. Emperò, el tret més excepcional d’aquest monument és el caràcter megalític de les lloses de calcarenita amb què foren bastits la cambra sepulcral i part del cromlec i, especialment, la seva profusa decoració geomètrica esculpida en baix relleu. No es tractava d’unes decoracions fetes ex professo, sinó que els suports ortostàtics eren fragments d’antigues estàtues-esteles reaprofitades d’un monument escultòric megalític anterior. El megàlit dels Reguers de Seró constitueix, doncs, una manifestació insòlita dins del món megalític, a l’alçada dels conjunts escultòrics més rellevants i coneguts del neolític final-calcolític europeu (Gavrinis, Petit-Chasseur, Saint-Martin-de-Corléans, Arco, Rouergue...). La recerca duta a terme posteriorment ha permès redescobrir a partir dels treballs de J. Serra Vilaró altres manifestacions similars en l’àrea prepirinenca (Solsonès), amb la qual cosa és possible proposar l’existència d’un grup cultural específic en aquesta zona durant el neolític. En aquest article es presenta també una interpretació dels motius iconogràfics esculpits en les esteles, els quals permeten ser atribuïts a representacions esquemàtiques de peces de vestimenta, amb paral·lels formalment diferents, però conceptualment similars als d’altres zones europees.
1. SITUACIÓ DEL JACIMENT El jaciment pren el nom de la partida rural en què es localitza, coneguda com els Reguers, la qual pertany al petit poble de Seró, nucli agregat al municipi d’Artesa de Segre (Noguera, Lleida). El megàlit es trobava en l’extrem est d’aquest terme municipal, aproximadament a l’alçada del punt quilomètric 109+570 de la carretera C-14, entre els nuclis de Seró i el Gos (Oliola, Noguera) i a mig camí entre Artesa de Segre i Ponts. L’altitud del jaciment se situa al voltant dels 400 metres sobre el nivell del mar i les seves coordenades UTM són 31T 343991 4638706. Pel que fa al context geogràfic general, el jaciment es localitza en l’extrem nord de la plana occidental catalana (Fig. 1), punt d’inici de les primeres serres del Prepirineu. En aquest sentit, el megàlit se situa al peu d’una petita elevació avançada de la costa de Refet, al vessant sud del pla de la Força i a la riba dreta del Senill, petit rierol subsidiari del riu Segre pel seu marge esquerre. De fet, el sepulcre ocupa un antic paleosòl al fons de la vall del Senill que manifesta un doble pendent en direcció nord-sud i en direcció est-oest. El monument megalític es troba bastit sobre sediments terciaris (gresos i nivells argilosos amb margues) i segellat principalment per al·luvions quaternaris d’aportació lateral que són conseqüència de les avingudes successives del riu Senill. L’estudi edafològic de la seqüència estratigràfica de més de 2,5 m sedimentada sobre les restes arqueològiques ha permés aprofundir en la caracterització de la dinàmica de rebliment d’aquesta petita vall (Poch, Balasch, 2009).
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 89
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
89
Figura 1. Localització del megàlit dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, la Noguera, Lleida)
2. ORGANITZACIÓ I DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS ARQUEOLÒGICS Després, doncs, d’una primera actuació endegada amb els objectius d’avaluar la troballa, establir-ne una primera diagnosi i delimitar l’àrea d’intervenció, va iniciar-se l’excavació arqueològica del megàlit dels Reguers de Seró. Metodològicament, va implantar-se una quadrícula de 12 metres de llargada per 10 metres d’amplada que va definir l’àrea d’actuació dins els aproximadament 260 m2 de la superfície globalment intervinguda. L’excavació va desenvolupar-se en extensió fins a obtenir la planta total de les estructures existents i seguint el mètode estratigràfic. El sistema de registre emprat va fonamentar-se en el mètode Harris, segons l’aplicació particular desenvolupada pel GIP (Junyent, López, Oliver, 1992), i en la recollida tridimensional dels elements mobles presents. Així mateix, va posar-se una èmfasi especial en el registre gràfic i fotogràfic de les lloses decorades, per la qual cosa van compaginar-se els mètodes tradicionals arqueològics (dibuix planimètric i fotografia) amb el registre digital i les fotogrametries per part del Servei de Reproducció i Imatge de la Universitat de Lleida (fotografia i imatge digital) i del
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 90
90
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Laboratori de Modelització de la Ciutat de la Universitat Politècnica de Catalunya (restitució tridimensional). Els treballs de recerca a l’entorn del megàlit dels Reguers de Seró s’emmarquen dins el projecte del Ministeri d’Educació i Ciència “Las transformaciones sociales a través de los espacios de la vida y la muerte en el noroeste del Mediterráneo durante el II y I milenios ANE” (HUM2005-06384/Hist) i en el marc de les activitats del Grup de Recerca en Arqueologia, Prehistòria i Arqueologia Antiga (GRAPHA), reconegut com a grup consolidat per part de la Generalitat de Catalunya (AGAUR 2005SGR00798). En el projecte Seró, hi participen investigadors i col·laboradors del GIP provinents de múltiples disciplines que, de forma transversal, permetran la caracterització completa del jaciment i la determinació de la seva significació i singularitat en el context del megalitisme català, peninsular i internacional. Es tracta d’una investigació en curs que, entre d’altres, integra els estudis edafològics i geomorfològics de la mà de Rosa M. Poch i Carles Balasch, del Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària (UdL); els estudis petrogràfics i de pátines fets per Maite Garcia-Vallès, del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la Universitat de Barcelona i Meritxell Aulinas, del Departament de Geoquímica, Petrologia i Prospecció Geològica de la Universitat de Barcelona; l’estudi antropològic de les restes inhumades fet per Bibiana Agustí i l’estudi de les restes de fauna fet per Ariadna Nieto, membre del GIP. Així mateix, per tal d’estudiar el material moble exhumat s’ha dut a terme una primera restauració arqueològica d’una part de les restes recuperades per part de Carme Prats, del Laboratori d’Arqueologia de la UdL, i per Gemma Piqué, restauradora conservadora de béns culturals. Així mateix, Antoni Llussà, del Grup de Recerques Arqueològiques de la Femosa, s’encarrega del dibuix del material moble. Tanmateix, a més dels treballs esmentats, el projecte preveu altres estudis (pol·len, matèries primeres, anàlisis de continguts, estudi operatiu...) que s’estan duent a terme progressivament i en la mesura de les possibilitats.
3. DESCRIPCIÓ ARQUEOLÒGICA DEL MEGÀLIT DELS REGUERS DE SERÓ La intervenció arqueològica ha recuperat, doncs, les restes d’una construcció funerària que conservava parcialment els principals elements estructurals que defineixen els sepulcres megalítics: el túmul, el cromlec i la cambra (Fig. 2). El megàlit estava tallat tangencialment per un arrasament antic causat, amb tota seguretat, per una avinguda lateral del riu Senill que va fer bascular i desaparèixer l’extrem més septentrional del túmul i de l’anella de pedres clavades. Així mateix, la rasa de la canonada travessa d’est a oest l’estructura megalítica i ha seccionat tant el túmul com la cambra. El túmul i el cromlec El túmul del megàlit dels Reguers de Seró es troba constituït pràcticament de forma íntegra per pedres calcarenites de diverses mides, des de grans blocs fins a petit pedruscall que aglutina els elements constructius de dimensions més grans. Les restes conservades mostren un túmul de planta oval d’uns 9 m de llargada per 6 m d’amplada; tan-
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 91
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
91
Figura 2. Planta general del megàlit dels Reguers de Seró
mateix, creiem que l’arrasament de la banda septentrional n’altera l’estructura original que, suposadament, devia ser de tendència circular amb un diàmetre aproximat de 9 m, tal com s’ha pogut observar en la secció est-oest del monument (Fig. 3). El túmul, l’excavació del qual ha permès observar-ne la seqüència constructiva, s’estenia al voltant de la cambra sepulcral. Aparentment, les pedres que el constituïen no presentaven una disposició lògica més enllà del simple amuntegament aleatori dels elements que el conformaven. Malgrat tot, en els extrems est i nord del túmul s’ha distingit un primer nivell de grans pedres disposades molt acuradament de forma plana com si conformessin una mena d’enllosat (UE 141 i UE 142), sobre el qual s’apilaren la resta de pedres (UE 102 i UE 124) donant forma a un túmul de secció cònica de fins a 60 cm de potència. Així mateix, no s’ha documentat cap mena de recobriment d’aquest nucli de pedra amb un túmul de terra, cosa que ens fa pensar que no degué existir. Puntualment, el túmul encara conservava l’anella de pedres clavades que el delimitava. Les restes d’aquest cromlec s’observaven perfectament en la part del túmul
TRIBUNA2008-05
92
4/1/10
13:16
Página 92
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Figura 3. Secció est-oest del megàlit dels Reguers de Seró i restitució en 3D del tall est-oest (Laboratori de Modelització de la Ciutat, UPC)
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 93
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
93
situada al nord de la rasa de la canonada, on es configurava com una alineació de pedres de dimensions mitjanes (UE 113, UE 119, UE 120, UE 121, UE 122 i UE 123), alguna de les quals treballada (UE 113), i instal·lades en una petita rasa lineal d’uns 5,80 m de llargada, entre 30 i 40 cm d’amplada i fins a 15 cm de profunditat. Altres pedres de dimensions inferiors falcaven les pedres que definien l’anella i acabaven de reblir la rasa. Així mateix, el cromlec tenia continuïtat en l’extrem oest del túmul, que fou seccionat per la rasa de la canonada. Molt probablement les pedres treballades, però no decorades, extretes per la màquina excavadora durant les tasques d’excavació de la rasa de la canonada (UE 114, UE 115 i UE 116) devien formar part d’aquesta anella externa de delimitació del túmul. Per tant, les restes del cromlec al sud de la canonada es limiten a dos grans blocs (UE 108 i UE 112) i una llosa (UE 111), totes tres pedres de gres de grans dimensions i, en aquest cas, totes tres profusament decorades. Només una (UE 108) es trobava in situ, mentre que les altres dues estaven vençudes, una sobre el túmul (UE 111) i l’altra lleugerament desplaçada per una antiga avinguda del riu Senill (UE 112). No obstant això, se n’ha pogut documentar parcialment la rasa en què es trobaven encaixades. Val a dir que tant els dos grans blocs decorats per ambdues cares (Seró V i Seró VI) com la llosa treballada (Seró VII) no foren esculpits per ocupar un lloc en l’anella del megàlit sinó que, inicialment concebuts com a estàtues-esteles (vegeu infra), foren reaprofitats un cop destruït o enderrocat el monument de caràcter megalític que constituïen originàriament per tal de bastir el cromlec del sepulcre funerari. L’excavació extensiva del túmul ha permès, a més, recuperar un conjunt significatiu de materials mobles. Es tracta, bàsicament, de diversos fragments de ceràmica a mà d’acabat polit corresponent a diferents tipus de recipients (bols, vasos mitjans...), alguns dels quals presenten decoració d’estil campaniforme pirinenc, campaniforme regional incís i campaniforme epimarítim. Així mateix, ha estat recuperat un botó piramidal de petxina i una punta de sageta de sílex amb aletes i peduncle. La major part d’aquestes restes s’han localitzat de forma concentrada en l’extrem més occidental del túmul i en tota la seqüència constructiva de pedres sorrenques. La cambra El megàlit dels Reguers de Seró presentava una cambra amb cista central de planta rectangular delimitada per quatre ortostats. Tanmateix, només es conservaven in situ dues lloses, que en definien l’angle sud-est (UE 106 i UE 107); les altres dues (UE 109 i UE 110) foren extretes de forma fortuïta per la màquina durant els treballs d’excavació de la rasa de la canonada. No obstant això, gràcies a les referències orals dels operaris que descobriren el megàlit ha estat possible restituir-ne l’emplaçament i la disposició. D’aquesta manera, mentre una de les lloses desplaçades (UE 109) es trobava clavada verticalment i constituïa l’ortostat nord de la cista, l’altra (UE 110), que va aparèixer plana sobre el túmul de pedres, devia tancar la cista per la banda oest i en devia haver estat la llosa d’accés. Sense tenir dades concloents, les dimensions més petites d’aquest darrer suport fan pensar en un possible accés en forma de finestra. Així mateix, el megàlit no conservava cap element de cobriment de ben segur ja desaparegut d’antic, per la qual cosa desconeixem quin era el sistema emprat (Fig. 4).
TRIBUNA2008-05
94
24/11/09
17:49
Página 94
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Figura 4. Vistes generals del megàlit dels Reguers de Seró La cista assolia unes dimensions de fins a 1,80 m de llargada per 1,40 m d’amplada, així com una alçària d’aproximadament 1,30 m. La cambra presentava, doncs, una superfície de poc més de 2,5 m2 i una orientació de 280º en direcció oest. Com en el cas de les pedres decorades del cromlec, els grans blocs esculpits que constitueixen la cista tampoc foren creats per ocupar un lloc en el sepulcre funerari, sinó que la seva presència al megàlit s’ha de llegir en clau de reutilització. Els ortostats corresponen novament a fragments d’estàtues-esteles que foren reaprofitades per bastir un nou monument. No tenim dades de com es configurava el monument primigeni més enllà del caràcter exempt de les escultures. Desconeixem amb certesa si la reutilització de les representacions antropomorfes va representar la destrucció intencionada del monument original o bé simplement s’em-
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 95
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
95
praren uns blocs abatuts d’antic en desús. Amb tota seguretat, la reutilització d’aquestes lloses esculpides va ocasionar la destrucció del monument original. Els blocs abatuts, sense les connotacions del simbolisme original, van adequar-se al sepulcre funerari de manera que el nou ús dels suports testimonia una tria dels ortostats i una acurada planificació del bastiment del megàlit. Només una de les estàtues-esteles es conserva íntegrament (Seró I), mentre que la resta (Seró II, III i IV) mostra traces evidents de modificació dels suports escultòrics originals —com ara senyals de desbast, repic, retall o poliment— que creiem que s’emmarquen en el desenvolupament d’uns treballs previs per adequar els ortostats al seu nou emplaçament (Fig. 5 i 6). Aquest procés d’arranjament també es fa palès amb el reaprofitament dels rebutjos originats que, amb els mateixos motius esculpits que les grans lloses decorades, foren emprats com a falques dels suports ortostàtics. Així mateix, el megàlit presenta la disposició intencionada de totes les lloses de la cambra mostrant enfora el mateix motiu en retícula. Des d’una interpretació actual d’aquestes representacions completament allunyada del seu simbolisme original, l’aspecte
Figura 5. Detall frontal i dorsal de l’estela Seró I
TRIBUNA2008-05
96
24/11/09
17:49
Página 96
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Figura 6. Detall frontal i dorsal de les esteles Seró V i VII
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 97
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
97
exterior de la cambra s’assimilaria a una construcció paramentada carreuada. La inexistència d’un túmul de terra que recobrís el nucli de pedres dóna arguments per pensar que la cambra devia quedar visible i que, més enllà d’implicacions simbòliques, la nova disposició de les antigues estàtues-esteles podria implicar a més, una certa voluntat estètica. D’altra banda, una altra dada a favor de la visibilitat de la cista són les alteracions que mostren els ortostats derivats del fet d’estar exposats a la intempèrie, la qual cosa motiva el desgast i el desfigurament dels motius decoratius; tanmateix, cal tenir en compte que el procés d’erosió de les estàtues-esteles va iniciar-se en el moment que es disposaren del dret per configurar el monument escultòric megalític i que altres alteracions postdeposicionals, com ara el recobriment de calcita que revesteix les lloses, responen a fases minerals de neoformació associades a processos de meteorització derivats del pas del temps i/o de les condicions d’enterrament sota el subsòl (Garcia-Vallès, 2007; Garcia-Vallès et al. en premsa). D’altra banda, sobre el sòl de la cambra s’han identificat petits forats de pal poc profunds que es disposen de forma alineada prop de les lloses que delimitaven la cambra. Hi ha la possibilitat que es tracti de petites estructures associades a la construcció del megàlit i, particularment, vinculades a la instal·lació dels suports ortostàtics que constitueixen la cista. Pel que fa a l’interior de la cista, es trobava pràcticament reblert per un dens, compacte i atapeït nivell de pedres sorrenques de diferents mides que arribava fins a uns 80 cm de gruix (Fig. 3). L’excavació acurada d’aquest rebliment de la cambra ha permès constatar amb certesa tant la funció funerària del monument com el saqueig de la cambra en època prehistòrica. L’ús de l’estructura com a lloc d’enterrament queda refermat per la trobada de diverses restes antropològiques remogudes que es concentraven a l’extrem oriental de la cambra. Sobre el sòl de la cista s’identificaren les restes del tronc superior d’un individu en connexió anatòmica (restes de les extremitats superiors, costelles, columna vertebral, pelvis...), mentre que, pocs centímetres per sobre, aparegueren altres restes humanes sense cap connexió anatòmica aparent (extremitats inferiors, fragment de mandíbula inferior, peces dentàries de la mandíbula superior, entre d’altres), remenades i completament entrelligades amb pedres i ossos de fauna. L’estudi del conjunt del material ossi humà ha estat realitzat per l’antropòloga Bibiana Agustí (2007). Malgrat l’estat de conservació precari de les restes, pot assenyalar-se que es tracta d’un espai funerari en què almenys es constata la inhumació de 2 individus, fet avalat per la documentació duplicada d’una dent incisiva superior central del costat dret. Tot i això, la renovació de les restes no permet parlar d’una superposició d’enterraments. Val a dir, a més, que aquestes restes antropològiques es trobaven acompanyades per fragments d’almenys dos vasos ceràmics arraconats en l’angle sud-oriental de la cista, així com almenys 4 botons prismàtics d’os, una petita dena calcària i al voltant de 400 denes de petxina aparegudes completament disperses. Tot plegat, doncs, devia formar part de l’aixovar i dels objectes d’ornament personal amb què foren inhumats els difunts. Així mateix, també han estat recuperades nombroses restes òssies de fauna que es troben en curs d’estudi. Una anàlisi preliminar permet assenyalar que el conjunt estava format per almenys 4 animals diferents (NMI), en què s’enregistra la presència d’Ovis aries (ovella domèstica) i Capra hircus (cabra domèstica). Es documenta la presència tant d’individus infantils com de joves/adults. Les parts anatòmiques més ben representades són les
TRIBUNA2008-05
98
4/1/10
13:16
Página 98
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
de les extremitats anteriors i posteriors, amb la presència de tots els ossos llargs (húmer, radi, ulna, metacarp, ossos del carp, falanges I, II i III, fèmur, tíbia, calcani, astràgal, metatars, ossos del tars i falanges), així com d’algunes restes de costelles, crani i de l’aparell pelvià que, tanmateix, es troben molt fragmentades i en molt mal estat de conservació. Amb un alt índex de fractura, la superfície dels ossos es troba molt malmesa a causa dels factors postdeposicionals, la qual cosa no permet observar possibles marques de tall. A més a més, s’ha identificat una dent incisiva atribuïda a l’espècie Bos taurus (bou). L’aparició de les restes humanes de forma remoguda, dispersa i barrejades amb restes de fauna i el rebliment de la cambra amb un únic estrat compost bàsicament de pedra fan pensar en el saqueig i segellament intencionats, el motiu dels quals ens és desconegut. En aquesta línia, un altre element indicatiu d’aquesta condemnació del monument funerari és la troballa del suport interpretat com a llosa d’entrada al sepulcre (UE 110) desplaçada del seu lloc original i disposada de forma plana sobre el túmul, tal i com els descobridors del megàlit afirmen que va aparèixer.
4. EL MATERIAL MOBLE ASSOCIAT AL MEGÀLIT DELS REGUERS DE SERÓ El material moble recuperat a l’excavació del megàlit dels Reguers de Seró constitueix un conjunt significatiu de restes que situen el jaciment perfectament dins un context campaniforme. De fet, a excepció de restes metàl·liques —no documentades en el conjunt—, el material arqueològic evidencia un repertori que podríem considerar típicament campaniforme caracteritzat per la presència d’una punta de sageta amb aletes i peduncle, de botons amb perforacions en V i diversos fragments ceràmics tant de produccions campaniformes com comunes (Fig. 7). Mentre que als sectors nord, sud i est del túmul els materials mobles són pràcticament inexistents o francament testimonials, l’àrea oest del megàlit mostra una densa concentració de restes arqueològiques. Els materials mobles aparegueren de forma dispersa a l’interior de la cambra i especialment en l’extrem occidental del túmul, és a dir, en el que seria la part davantera del megàlit i on es devia situar l’accés a la cista. Segurament l’escampall de materials arqueològics atestat en l’àrea davantera del sepulcre deu ser fruit del seu saqueig, que en va produir la fragmentació, la dispersió i la remoció. La impossibilitat de distingir límits entre el rebliment de pedres de la cambra i el nucli de pedres del túmul que envolta el megàlit podria alterar, a més, la visió de la correlació entre tots els elements materials assenyalats. A continuació, doncs, presentem de forma general el conjunt de material moble recuperat en l’excavació. Deixem, però, per a més endavant la caracterització, la valoració i la contextualització exhaustiva de les restes. D’una banda, el conjunt d’elements d’ornament personal es troba format per denes i botons, que s’integren perfectament en el panorama conegut d’aquests objectes recuperats en sepulcres funeraris. Quant a les denes, s’han recuperat vora 400 petites denes de petxina (Cardium) que aparegueren de forma completament dispersa a l’interior de la cambra amb relació a les restes òssies humanes i el dens nivell de pedres que segellava la cista (Fig. 7.1). Es tracta de peces discoïdals de diferents dimensions i gruixos, algunes de les quals —tot i el poliment de les seves superfícies— encara mostren les estries externes de creixement. Només en alguns casos el conjunt de petites denes encara es conservaven agrupades amb els altres elements amb què degueren constituir un o diversos penjolls o braçalets
TRIBUNA2008-05
24/11/09
17:49
Página 99
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
99
Figura 7. Material moble: denes de petxina (1) i dena calcària (2), punta de sageta (3), botons prismàtics (4) i botó piramidal (5), i material ceràmic campaniforme d’estil pirinenc (6 i 8) i epimarítim (7) (fotos del material ceràmic: X. Goñi, Servei de Reproducció d’Imatge de la UdL)
TRIBUNA2008-05
100
4/1/10
13:16
Página 100
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
que acompanyaven els individus inhumats. Així mateix, s’ha recuperat almenys una dena que es diferencia clarament del conjunt d’elements de petxina tant pel material de manufactura com per la tipologia. Es tracta d’un petit penjoll aparentment de pedra calcària, en forma de llàgrima trapezoïdal d’angles arrodonits i superfície rugosa (Fig. 7.2). Pel que fa als botons, primerament s’ha de destacar la troballa d’un botó piramidal de base quadrada de petxina amb perforació en V que presenta una decoració en forma d’una fina incisió que en recorre el perímetre (Fig. 7.5). Aquest element fou localitzat sobre les pedres que constituïen l’extrem sud del túmul. No obstant això, el conjunt més significatiu prové de l’interior de la cambra i es troba caracteritzat per 4 botons prismàtics de secció triangular d’os també amb perforacions en V (Fig. 7.4). Aquests objectes es trobaven en relació amb les restes antropològiques remogudes que havien estat inhumades dins la cista i s’afegeixen a la nòmina d’aquest tipus d’ornaments personals coneguts a les terres peninsulars (Uscatescu, 1992), de la vall de l’Ebre (Rodanés, 1987) i catalanes (Martín, 2003: 86 i 92-94). Pel que fa a la indústria lítica, a més de 4 fragments d’ascles i nuclis de sílex, cal afegir una punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex. Es tracta d’un exemplar retocat bifacialment i de secció biconvexa força simètrica i regular (Fig. 7.3). Fou recuperat a l’exterior de la cambra, entre les pedres del túmul de la part davantera de la cista. L’aparició d’aquest tipus d’elements a Catalunya es documenta ja des de la segona meitat del V mil·lenni cal. AC, però és a partir de la segona meitat del IV mil·lenni cal. AC i la primera meitat del III mil·lenni cal. AC quan es generalitzen (Palomo, Gibaja, 2003: 179-183). La presència de puntes de fletxa en contextos sepulcrals s’explica com a aixovar funerari —i llavors se’ls atorga un valor simbòlic— o com a elements que arribaren introduïts dins els cossos inhumats i que eren la causa de ferides o de defuncions dels individus. Finalment, el material arqueològic més nombrós i significatiu recuperat al megàlit dels Reguers de Seró és la ceràmica. El lot es troba format per prop d’una centena de restes, la dispersió i l’extrema fragmentació de les quals cal remetre a la remoció de les restes i la condemnació i segellament intencionats del sepulcre megalític. Entre les produccions campaniformes cal assenyalar la documentació associada de tres dels estils, l’epimarítim i, el pirinenc i el regional incís. Quant al campaniforme epimarítim, caracteritzats pels motius geomètrics fets amb impressions de pinta i punxó, les restes recuperades presenten decoracions combinades amb bandes de triangles oposats que conformen rombes en reserva i bandes de triangles farcits de línies obliqües puntillades (Fig. 7.7). Per la seva banda, el campaniforme pirinenc presenta motius impresos en cremallera, incisions horitzontals i en ziga-zaga, motius impresos en espina de peix, bandes horitzontals en retícula obliqua, triangles farcits amb línies... (Fig. 7.6 i 7.8). Al costat d’aquestes peces també s’ha documentat diverses restes de ceràmica comuna que semblen correspondre a produccions arrelades en la tradició local de les comunitats regionals. Podem esmentar, per exemple, diversos petits fragments de vores de secció arrodonida o engruixida de ceràmiques reduïdes o també alguns petits fragments de bases plana o còncava. Més remarcables són els tres fragments —dos apareguts en el túmul i un a l’interior de la cambra— que semblen correspondre a un mateix vas de petites dimensions i cos sinuós amb vora de desenvolupament vertical lleugerament exvasada de llavi de secció arrodonida amb un alineament de motius puntillats en la seva superfície superior. Així mateix, arraconades al fons de la cambra varen aparèi-
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 101
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
101
xer les restes de les dues úniques peces de les quals coneixem el perfil sencer. D’una banda, un petit bol hemisfèric de parets convexes obliqües obertes, fons còncau, base convexa i vora lleugerament diferenciada i exvasada amb llavi de secció arrodonida. L’altra peça correspon a un petit recipient de parets convexes amb la vora lleugerament diferenciada i exvasada de secció arrodonida, que presenta l’aplicació de dues petites llengüetes alineades verticalment, una al llavi i una altra al cos. Ambdós recipients són de cocció reduïda i de pasta porosa de coloració grisenca.
5. LA CRONOLOGIA ABSOLUTA DEL MEGÀLIT DELS REGUERS DE SERÓ S’ha obtingut una datació per radiocarboni d’una mostra d’os humà (una tíbia) de les restes inhumades dins la cista. Els resultats són: Beta-230406: 4150±50 BP; calibrada a 2 sigmes 2879-2589 cal. ANE Aquesta cronologia correspon, doncs, al moment d’utilització del megàlit. La data de la seva construcció pot considerar-se lleugerament anterior. És també perfectament escaient amb els elements mobles de cultura material apareguts.
6. LES ESTÀTUES-ESTELES DE SERÓ EN EL SEU CONTEXT PENINSULAR I EUROPEU Allò que fa del megàlit dels Reguers de Seró un monument únic són les espectaculars lloses decorades que en constitueixen la cambra i part del cromlec, la qual cosa en determina la singularitat dins el conjunt del fenomen megalític. I més encara si es té en consideració el fet que l’emplaçament d’aquestes lloses en el megàlit és el resultat de la reutilització d’uns elements escultòrics que havien constituït un monument megalític anterior, les característiques del qual (tipologia, disposició, emplaçament...) són incertes. El conjunt escultòric de Seró es troba format per 7 grans esteles decorades, a les quals cal afegir una desena de petits fragments decorats usats com a falques dins les rases d’instal·lació dels suports ortostàtics de la cambra. Així mateix, també s’han recuperat 4 pedres treballades que formaven part de l’anella que delimitava el túmul que, si bé semblen estar obrades, no presenten cap mena de decoració. Com arribaren aquestes lloses a l’indret en què foren trobades és una incògnita; tanmateix, no creiem que el monument primigeni es trobés gaire lluny d’on es localitzà el megàlit. En aquest sentit, l’estudi petrogràfic comparatiu de les lloses decorades i dels afloraments de pedra propers al jaciment assenyala la uniformitat i homogeneïtat de les mostres analitzades que es tractarien, en ambdós casos, de calcarenites massives, gres carbonàtic ben cimentat on l’única diferència atestada radica en la mida dels clasts (García-Vallès, 2007). A més a més, la composició mineral i textural dels afloraments rocosos mostrejats indica que el material té prou consistència per ser treballat i tenir durabilitat, així com que el seu processament no seria de tractament difícil. Per tant, tot plegat permetria assenyalar que l’àrea font d’on varen extreure’s les lloses per bastir les escultures podria ser in situ perquè afloren nivells prou consistents i obrables. Sense voler entrar a fons en qüestions terminològiques, cal assenyalar que hi ha tota una nomenclatura a l’hora de denominar les diferents manifestacions escultòriques segons els tipus de representació i de la seva morfologia —esteles, estàtues-esteles,
TRIBUNA2008-05
102
4/1/10
13:16
Página 102
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
menhirs, menhirs-esteles, estàtues-menhirs...—, que sovint varia en funció dels criteris dels autors i que, a voltes, comporta distincions regionals (entre d’altres: Bazzanella, Marchi, 1995: 155-156; D’Anna, 2002a; D’Anna, Renault, 2004: 13-14; De Marinis, 1994: 31; De Saulieu, 2004: 51-52; Jallot, 1998: 337-339). En el cas de les representacions de Seró hem optat per la simplicitat i usem preferentment i indistinta els termes d’estela o estàtua-estela que considerem més neutres i menys compromesos. Hi hauria, fins i tot, qui les qualificaria com a estàtues-menhirs, terme força arrelat en la tradició arqueològica francesa. Tanmateix, no podríem estar més d’acord amb les paraules d’André d’Anna (2002a: 53) quant a la banalitat de la discussió sobre la terminologia d’aquestes manifestacions les quals quedarien totes integrades dins el fenomen de l’escultura prehistòrica. Dins del conjunt escultòric de Seró es distingeixen tres grups d’esteles que responen a característiques i repertoris decoratius diferenciats: * El primer grup es troba format per almenys 4 fragments de pedra sorrenca desbastats, ben treballats i amb els escaires arrodonits que, tanmateix, no presenten cap element decoratiu esculpit (UE 113, UE 114, UE 115 i UE 116). Aquests suports formaven part del sector nord-occidental del cromlec, però només en un cas es conservava in situ (UE 113). La resta (UE 114, UE 115 i UE 116), en canvi, havia estat extreta per la màquina durant els treballs d’excavació de la rasa de la canonada. Es tracta d’uns petits blocs de forma rectangular trencats pels extrems inferior i superior, amb unes dimensions compreses entre els 60 i 80 cm de llargada, de poc més de 50 cm d’amplada i d’entre 17 i 26 cm de gruix. L’acurada factura que mostren permet plantejar la hipòtesi que corresponguessin a alguna mena d’estela anicònica. * El segon grup es compon únicament d’un sola estela de pedra (Seró VII) que es trobava abatuda directament sobre el nucli de pedres del túmul i formava part de l’anella de pedres clavades que el delimitava (UE 111). Es tracta d’una llosa rectangular d’1,10 m d’alçària, 75 cm d’amplada i 12 cm de gruix que ha estat treballada per totes dues bandes i que presenta els lloms arrodonits (Fig. 6). Mentre que la part dorsal s’ha desbastat i se n’ha repicat la superfície per tal de regularitzar-la, la part frontal es troba decorada amb tot un seguit de motius acanalats esculpits, la tècnica de realització i la disposició dels quals difereixen de la resta d’esteles ornades que configuren el tercer grup (vid. infra). De factura força maldestra i en un estat de conservació força erosionat, l’estela es troba incompleta perquè li manca la part superior aparentment trencada. L’anàlisi preliminar de l’estela permet identificar, a diferència de la resta d’esteles esculpides de Seró, la representació explícita d’elements de l’anatomia humana que remeten a una figuració antropomorfa. Tanmateix la lectura dels motius representats en l’estela Seró VII cal prendre-la amb totes les reserves perquè la seva conservació és molt deficient, la qual cosa pot fer controvertida la nostra interpretació. Així doncs, en el terç inferior creiem veure-hi les traces d’un cinturó llis definit per dues estries acanalades de secció en U que s’estenen, amb més o menys definició, entre els dos extrems laterals de l’estela. El cinturó o faixa presenta en la part central un motiu rectangular en relleu amb els escaires arrodonits que s’interpreta com una possible sivella. D’una banda, per sota del cinturó i alineada amb la possible sivella, es desenvolupa una faixa vertical delimitada per dues estries i partida en dos per una tercera. Es defineixen, així, les extremitats inferiors de la representació antropomorfa en què les dues cames es troben juntes, enganxades. La representació del peu dret és força clara i permet identi-
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 103
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
103
ficar-ne els dits definits per cinc fines línies incises; el peu esquerre, en canvi, no s’aprecia amb tanta claredat. El referent d’aquesta mena de representacions cal cercar-lo en les esteles del grup de la Rouergue (Serres, 2002: 65-67), on es documenta a bastament. Per sobre del cinturó, els motius s’organitzen en tres bandes verticals separades per solcs acanalats, cadascuna de les quals es troba decorada amb motius diferents. Mentre la franja esquerra presenta una gran ziga-zaga en vertical, la franja dreta sembla tenir diversos traços en vertical i en horitzontal que configuren una mena de retícula escacada. En canvi, la banda central, que coincideix aproximadament en la vertical de la sivella, es presenta majoritàriament llisa amb la presència de diversos cercles en forma de petites cúpules, tres de les quals s’estenen alineadament i paral·lela per sobre del cinturó. Així mateix, en la part central de l’estela creiem identificar la representació d’un element de cap circular en anella i cos en forma de fulla allargassada punxeguda, que sembla associat a un franja llisa delimitada per dues petites estries en U que creua la imatge de biaix d’esquerra a dreta. Les traces que defineixen aquests elements són gairebé inapreciables i ens exigeixen cautela a l’espera d’un estudi més aprofundit dels motius decoratius. No obstant això, les referències per interpretar aquesta mena d’element ens remeten novament al grup de la Rouergue, en què nombroses estàtues-menhirs presenten un baldric del qual penja l’anomenat objet (Arnal, Serres, 1988; Serres, 2002: 70-74; Constantini, 2002: 120-121). La interpretació d’aquest objet és incerta i variada: corn de caça, de guerra, d’abundància... o relacionat amb els anomenats penjolls-punyals d’atzabeja, calcita, os o banya documentats arqueològicament en coves sepulcrals i megàlits, la forma dels quals evoquen punyals. Tanmateix, tot i la troballa d’objectes reals que es relacionen amb les figuracions esculpides (Arnal, Serres, 1988; Ambert, 1998), no se n’ha documentat cap que permeti associar fermament els penjolls i les representacions de les estàtues-menhirs. No obstant això, aquest objecte —conjuntament amb el baldric— apareix sempre i sense excepcions associat a les representacions masculines, i se li confereix una especial càrrega simbòlica com a signe de poder i autoritat. En aquest sentit, també se l’ha assenyalat com a signe del caçador a partir de relacionar-lo per similitud a diversos objectes fets en banya de cérvol, considerant el valor simbòlic d’aquest animal (Rodríguez, 1998: 171 i pl. 3). Així mateix, la coincidència de símbols similars a l’objet gravats en diferents menhirs i esteles antropomorfes de diverses regions esteses entre la Borgonya, l’oest de Suïssa i el Migdia francès, ha fet plantejar-se aquest element com l’evidència d’una xarxa de relacions interregionals dins el megalitisme (Cauwe, Van Berg, 1998: 254 i fig. 7). Potser ara, i en cas de confirmar-se la presència d’un element similar a l’objet en l’estela Seró VII, haurem d’incloure la troballa de Seró dins aquesta possible xarxa. * Finalment, el tercer grup d’esteles és el més nombrós i més significatiu. Es troba constituït per les quatre esteles decorades amb les quals es va bastir la cambra del megàlit (Seró I, II, III i IV) i les dues esteles (Seró V i VI) que van instal·lar-se en l’extrem oest del cromlec, a més de la desena de petits fragments esculpits reaprofitats com a falques fins les rases d’instalació dels ortostats de la cista. Les decoracions representades en totes aquestes lloses permet parlar d’un conjunt escultòric megalític homogeni i unitari, en què les diferències entre els suports són molt puntuals. L’estructura formal de les esteles en permet identificar almenys dos tipus. D’una banda, tindríem els suports de fins a 1 m d’amplada que prenen una forma de bust més esvelt i estilitzat, una de cos recte i possiblement coronada de forma ogival (Seró V), i l’altra amb cos trapezoïdal de costats i angles més o menys simètrics que té l’extrem
TRIBUNA2008-05
104
4/1/10
13:16
Página 104
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
superior escapçat (Seró VI). De l’altra banda, la resta d’esteles (Seró I, II, III i IV) tenen entre 1 i 1,6 m d’amplada i el seus cossos prenen una forma de llosa rectangular més robusta. Dins d’aquest tipus es trobaria l’única estàtua-estela conservada sencera (Seró I), en què la forma del suport de cos rectangular acaba perfectament coronat en forma semicircular, com una mena d’U invertida. La morfologia de l’estela Seró I té clares referències en altres figuracions antropomorfes de contextos megalítics com ara algunes estàtues-menhirs del grup de la Rouergue —la Pierre Plantée (Lacaune-les-Bains, Tarn), per exemple— o les representacions gravades del tipus Peña Tú. La descripció succinta d’aquest darrer grup d’esteles es presenta, doncs, a continuació: – Seró I: Estela decorada de calcarenita que delimita la cista pel sud (UE 107). Es conserva pràcticament sencera. Mesura 2,25 m d’alçària, 1,15 m d’amplada i entre 20 i 30 cm de gruix. En el megàlit es trobava clavada en vertical sobre el costat dret, per la qual cosa tota la banda esquerra, tant del llom com de les parts frontal i dorsal, es troba molt erosionada. – Seró II: Fragment d’estela decorada de calcarenita que delimita la cista pel costat est (UE 106). Mesura 1,7 m d’alçària, 1,35 m d’amplada i 20 cm de gruix. Li manca una part d’un dels angles trencat per l’acció de la màquina durant els treballs de construcció de la canalització. En el megàlit fou disposada capgirada. L’extrem inferior sembla haver estat retallat, mentre que l’extrem superior es troba erosionat. – Seró III: Fragment d’estela decorada de calcarenita seccionada en dues parts i amb fractures que cal reconstituir. El conjunt mesura 2,2 m d’alçària, 1,6 m d’amplada i 30 cm de gruix. Originàriament delimitava pel nord la cista (UE 109). La reutilització en el megàlit es féu disposant-la sobre el costat esquerre, de manera que el llom dret i l’àrea dreta de la superfície frontal es troben força erosionats. Els fragments conservats corresponen a la base de l’estela, mentre que la part superior presenta forma triangular derivada d’una doble fractura esbiaixada feta d’antic. – Seró IV: Fragment d’estela decorada de calcarenita trobada abatuda sobre el túmul. Mesura 1 m d’alçària, 1,4 m d’amplada i 25 cm de gruix. Creiem que devia tancar la cista pel costat oest i que era la llosa d’accés a l’interior de la cambra (UE 110), molt possiblement en forma de finestra. Un dels extrems sembla haver estat tallat, mentre que l’altre es troba molt polit i erosionat. – Seró V: Fragment d’estela decorada de calcarenita que forma part del cromlec en l’extrem occidental de l’anella (UE 108). Es troba parcialment mutilada per l’acció de la màquina. Mesura 1,3 m d’alçària, 1 m d’amplada i 30 cm de gruix. El fragment correspon a la part superior d’una estela de cos rectangular estilitzat i coronament de tendència en ogiva. – Seró VI: Fragment d’estela decorada de calcarenita desplaçada del seu indret original en l’antiguitat. Es troba basculada sobre la part vençuda del túmul i entre les esteles Seró V (UE 108) i Seró VII (UE 111), amb les quals devia formar part de l’anella (UE 112). Mesura 1,29 m d’alçària, 92 cm d’amplada i 23 cm de gruix. El fragment té forma trapezoïdal amb la part superior escapçada i la cara frontal puntualment repicada. Les estàtues-esteles que constitueixen aquest grup són, certament, els elements més singulars, rellevants i espectaculars. No tenen cap representació gràfica d’un element físic que les humanitzi com ara cara, ulls, nas, braços, mans, pits..., i és la pròpia forma de la llosa la que ens remet implícitament a la representació antropomorfa. En aquest
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 105
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
105
sentit, aquestes esteles difereixen tant de l’estela Seró VII com d’altres manifestacions escultòriques megalítiques contemporànies caracteritzades per la representació explícita de la figura humana, ja fossin de tipus masculí o femení. Tanmateix, el caràcter antropomorf de les esteles de Seró queda perfectament avalat tant per la morfologia dels suports com pels motius esculpits. Es tracta d’una sèrie d’esteles que, a excepció de la part que anava clavada al subsòl, estan decorades per totes les bandes: front, dors i lloms. Per tant, aquestes esteles són unes obres escultòriques concebudes per ser contemplades exemptes. L’homogeneïtat del conjunt es troba manifestada tant per la tècnica emprada com per les decoracions esculpides, que es repeteixen de forma sistemàtica i amb escasses diferències entre cadascuna de les esteles. La reiteració de motius decoratius evidencia, a més, una clara i precisa distinció entre les parts davanteres i les posteriors de les esteles. Els frontals i els lloms de les esteles es troben completament farcits per una composició formada de petits traços oblics en relleu que conformen bandes verticals juxtaposades que prenen forma de V invertida (Λ). D’aquesta manera, la unió de les diferents bandes constitueix verticalment un motiu en forma d’espina de peix i, horitzontalment, una mena de motiu dentat, triangular o en ziga-zaga. Cada banda vertical de traços oblics es troba delimitada per una traça en vertical també en relleu en forma de bordó. Pot ser que en algun punt les bandes perdin la juxtaposició i repeteixin l’orientació dels petits traços esbiaixats. Els únics elements diferencials en les parts davanteres de les esteles els trobem en les esteles Seró I i Seró VI. D’una banda, en l’estela Seró I la banda decorada més externa refà el mateix perfil en forma d’U invertida que té el suport. No obstant això, en la part més superior el motiu en V invertida s’estilitza i esdevé una mena de sanefa lleugerament corbada en què els traços oblics juxtaposats es converteixen en dos frisos de motius verticals i paral·lels també en relleu que es troben separats i delimitats per bordons. En canvi, l’estela Seró V té la superfície d’espines de peix verticals tallada per una banda horitzontal llisa que creua el front de l’estela de llom a llom i, en l’eix medial, descendeix verticalment una prolongació també llisa de manera que configura un motiu en forma de T. Al centre d’aquesta banda no decorada, en el punt d’unió dels trams vertical i horitzontal, hi ha un motiu esculpit de forma rectangular amb els angles lleugerament estirats (Fig. 6). Per la seva banda, les parts dorsals de les esteles mostren un motiu completament diferent que també es repeteix sistemàticament en cadascun dels suports escultòrics. Es tracta d’una composició en forma de retícula irregular definit per la successió de diverses bandes verticals de motius rectangulars disposats del dret, els límits horitzontals dels quals s’alternen a portell entre les diferents bandes. Només en el cas de l’estela Seró IV trobem un element diferencial: el motiu reticulat només es mostra com una franja en un dels extrems, mentre la resta del dors de l’estela és llis. Entre les diverses estàtues-esteles d’aquest conjunt són els exemplars Seró I i Seró V els que ens donen més dades a l’hora d’analitzar el grup, especialment pel que fa a les representacions frontals: la primera perquè és l’única escultura que ens ha arribat pràcticament íntegra i la segona pels motius esculpits singulars que presenta amb relació a la resta. La unicitat de l’estela Seró V ve determinada, com hem assenyalat, pel motiu llis en forma de T que presenta. La banda horitzontal sense decoració la interpretem com un cinturó o faixí i l’element que es troba en la unió amb la banda llisa vertical ens recorda clarament els fermalls o les sivelles dels cinturons representats en moltes de les
TRIBUNA2008-05
106
4/1/10
13:16
Página 106
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
estàtues-menhirs del grup de la Rouergue (Serres, 2002: 76). Val a dir que, pel que fa a la banda vertical llisa que s’estén sota la sivella envoltada de la composició en ziga-zaga o en Λ, no sabem amb certesa si era un element complementari del cinturó. Tanmateix, en moltes de les estàtues-menhirs del grup francès esmentat les extremitats inferiors es representen com si fossin una prolongació del cinturó. Però, a més, en els casos en què les cames es representen juntes, malgrat que es marqui la distinció d’ambdues —estàtues-menhirs de Malvielle, La Borie des Paules i Paillemalbiau, per exemple (Philippon, 2002)—, generalment s’estenen des de sota de la sivella de manera que cames i cinturó s’estructuren en forma de T, com en el cas de l’estela Seró VII o com podria interpretar-se la incerta banda vertical llisa de l’estela Seró V. L’estàtua-estela Seró V també ens podria remetre a altres manifestacions megalítiques com seria el cas d’un dels ortostats-estela del dolmen de Pedralta (Cota, Viseu, Portugal), un dels exponents de l’art megalític pintat i gravat del grup del nord-oest peninsular (Bueno, Balbín, 1992: 531 i fig. 34, segons Leisner, 1934: pl. 13 i Shee, 1981: fig. 41 i 42). Així, l’ortostat C2 d’aquest megàlit esdevé una representació antropomorfa intrínseca evidenciada per tota una decoració de motius triangulars i en zigazaga que envolten un motiu llis en forma de T que s’assimila a l’esquema del cinturó i l’incert apèndix vertical de l’estela Seró V (Fig. 9.7). Per la seva banda, l’estàtua-estela Seró I recorda en certs aspectes les representacions del tipus Peña Tú (Fig. 9.8 i 9.9). En aquest conjunt s’integren, principalment, diferents representacions antropomorfes pintades i/o gravades en suports verticals parietals a l’aire lliure o en esteles en què la imatge humana es troba definida de forma esquemàtica per un cos rectangular coronat en semicercle, les quals formen part del definit com a grup del nord dins el context de les estàtues i esteles peninsulars (Bueno, Balbín, Barroso, 2005b; 2007). Entre els exemples més destacables trobem les dues esteles decorades del cromlec del Collado de Sejos (Polaciones, Cantàbria) (Bueno, Piñon, Prados, 1985), l’estela de Tabuyo del Monte (León) (Almagro Basch, 1972), les pintures de Fresnedo (Taverga, Astúries) (Mallo, Pérez, 1971), el gravat parietal de Hoyo de la Gándara (San Sebastián de Garabandal, Cantàbria) (Fernández, Serna, Teira, 1989) (Fig. 9.8) i la representació gravada epònima del conjunt, Peña Tú (Llanes, Astúries) (Bueno, Fernández-Miranda, 1981) (Fig. 9.9). Aquestes representacions, majoritàriament associades a necròpolis megalítiques, es concentren especialment en l’àrea cantàbrica, però podrien tenir vincles amb alguns dels petroglifs de la façana atlàntica gallega, com s’ha assenyalat en el cas dels gravats en afloraments rocosos horitzontals d’Outeiro do Corno i de Basoñas (Fábregas et al., 2004; 2007). A voltes apareixen associades amb representacions d’armes —fet que s’interpreta com un símbol de poder i signe de jerarquització dels individus figurats (Peña Tú, Sejos I i Tabuyo del Monte)— i, a partir de la interpretació tipològica d’aquests elements, s’han proposat diverses datacions —no sempre coincidents— que les situarien o bé durant la segona meitat del III mil·lenni cal. ANE vinculades a contextos campaniformes i interpretades com una versió septentrional de les plaquetes alentejanes (Bueno, Balbín, Barroso, 2005b: 628), o bé a inicis del II mil·lenni ja en contextos del bronze antic (Ontañón, 2003). Alguna d’aquestes imatges mostra explícitament alguns trets facials —com els ulls i el nas de Peña Tú— o altres parts físiques humanes —com el braç i la mà de Tabuyo—, cosa que referma la interpretació de figura antropomorfa que es dóna a aquest tipus de representacions en què preval l’esquematisme. Endemés, sovint es troben decorades amb faixes horitzontals i verticals farcides de ziga-zagues que esdevenen la representació dels
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 107
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
107
mantells, capes o túniques que vestien les imatges. Aquest és el cas, per exemple, de les representacions gràfiques de Tabuyo, Garabandal, Sejos I o de Peña Tú. Tanmateix, aquest no és un fet singular ni exclusiu d’aquest grup de representacions, sinó que de motius geomètrics associats a representacions humanes se’n retroben durant tot el desenvolupament de les manifestacions gràfiques del megalitisme ibèric testimoniades des de mitjan V mil·lenni cal. ANE i relacionades amb l’art megalític atlàntic (per una relació més exhaustiva vegeu Bueno, Balbín 1992; 2002; Bueno, Balbín, Barroso, 2005b; 2007): des de les plaquetes portugueses de l’Alentejo (Lillios 2002; 2004), als ortostats-estela pintats de diversos megàlits —com ara els dòlmens de Pedra Coberta, Pedralta, Antelas, el dolmen 2 de Portela de Pau, Santa Cruz, Azután o Alberite—, fins a les esteles —cas de l’estela armada de Soalar (Bueno, Balbín, Barroso, 2005a). Les bandes en V invertida (Λ), en espina de peix, en ziga-zaga o amb traces dentades o triangulars presents en tots els fronts i lloms de les esteles de Seró, constitueixen un motiu que apareix constantment en les manifestacions escultòriques, gravades i pintades del neolític final i calcolític, les quals es troben generalment associades a representacions de tipus antropomorf. En la bibliografia en francès aquest motiu s’anomena, segons l’esquema final, chevron o arête de poisson i és, per exemple, molt emblemàtic de les esteles provençals, on les representacions facials apareixen envoltades per diferents composicions que tenen com a base aquest motiu en forma de V invertida (D’Anna, Renault, 2004: 14-15). En aquest cas, entre d’altres interpretacions, aquests motius s’han relacionat amb representacions de cabelleres, de pentinats o de capes. Així mateix, aquests elements decoratius en Λ també es documenten disposats horitzontalment en alguns dels cinturons de les estàtues-menhirs del grup de la Rouergue —com ara a les de Malvielle, Lacoste Bon Espoir i Col des Saints, entre d’altres (Jarry, 1998; Phillipon, 2002)—, els quals han estat relacionats amb cinturons trenats de tres fils per part de J. Arnal (1976) i A. d’Anna (1977), o bé associats a les representacions del singular objet penjant —Rieuvel 1 (Serres 2002, 7172)—, que s’interpreten com una mena de funda d’aquest estri indeterminat. Així mateix, la presència de motius geomètrics en suports petris, en què novament els ortostats esdevenen representacions implícites de la figura humana i les decoracions ho són de la vestimenta, també es retroba en diferents sepulcres megalítics europeus com ara en el cèlebre dolmen bretó de Gavrinis, monument datat a mitjan IV mil·lenni. Altrament, no podem deixar d’esmentar les manifestacions antropomorfes de l’arc alpí entre les quals destaquen, per damunt de tot, les esteles del grup Sion-Aosta, que amb la riquesa decorativa dels teixits, armes i ornaments representats, són tot un referent i una joia de l’estatuària neolítica del III mil·lenni cal. ANE. En definitiva, doncs, creiem que és en aquesta línia interpretativa que cal llegir les decoracions davanteres de les esteles de Seró. Som del parer que les superfícies farcides de ziga-zagues horitzontals són el màxim desenvolupament d’aquest motiu simple dentat amb el qual es vol representar tota una peça de vestir, potser una túnica teixida. Aquest element decoratiu esdevé la base esquemàtica per reproduir la trama d’una tela teixida que, si jutgem per l’esquema decoratiu, s’assimilaria a l’anomenat entramat en dents de llop (Alfaro, 1984: 114-115), el resultat del qual és un esquema en ziga-zaga característic dels patrons creuats o en gerga (sarga). No obstant això, els motius teixits en diagonal s’atribueixen a un estadi més desenvolupat de les tècniques de teixidura —ja associades al teixit de la llana— que arqueològicament no es documenten fins al bronze final al nord d’Europa per testimoniar-se arreu durant l’edat del ferro (Rast, 1995: 152; David-Elbiali, 2006: 204). Aquesta con-
TRIBUNA2008-05
108
4/1/10
13:16
Página 108
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
sideració és extensible també a la península Ibèrica, en què els teixits amb entramat creuat coneguts daten d’època ibèrica (Alfaro, 1984: 114-115). Tanmateix, la possibilitat que el coneixement d’una tècnica que donés un patró amb un esquema en ziga-zaga fos més antic no està descartada per certs autors (Schlabow, 1959, citat per Sherrat, 1997: 203-204) i, de fet, aquest argument es troba en la discussió al voltant de la troballa, el 1880, de diversos fragments tèxtils carbonitzats al túmul de Spitzes Hoch (Latdorf, Alemanya). Hi ha qui n’assenyala la manufactura en lli (M. L. Ryder citat a Barber, 1991: 141 i Sherrat, 1997: 204), en la línia de les mostres de teixit recuperades en els jaciments lacustres neolítics de Suïssa (Sherrat, 1997: 204; Rast, 1995; Gallay, Rachoud-Schneider, Studer, 2006: 116-119). Tanmateix, K. Schlabow els interpretà com a mostres tèxtils de llana d’una acurada manufactura, sense trobar cap altre exemple de tècnica anàloga durant el neolític. E. J. W. Barber (1991: 142) assenyala que alguns dels fragments podien ser el resultat de la unió alterna de bandes teixides amb fils de torsió en S i en Z, tècnica documentada en teixits danesos del bronze inicial i de l’Europa central durant el Hallstatt. El coneixement d’aquestes tècniques podria evidenciar-se, a més, per la documentació de les plaques de teler, força conegudes a la península Ibèrica com a indicador de la manufactura tèxtil calcolítica (Alfaro, 1984: 85-89 i 117-118; Cardito, 1996). Les restes de Spitzes Hoch foren datades a finals del IV mil·lenni (c. 3000 a. de la n. e.), la qual cosa indicaria l’antiguitat de la teixidura de la llana i contrastaria amb la cronologia atribuïda tradicionalment per l’extensió d’aquesta fibra animal a l’Europa occidental, entre la segona meitat i finals del III mil·lenni per, posteriorment, generalitzar-se durant el II mil·lenni (Sherrat, 1997: 180-181), tot i que puntualment es documenti amb anterioritat durant l’inici del III mil·lenni (Barber, 1991: 142; Sherrat, 1997: 205). Malauradament, les peces del túmul de Spitzes Hoch es perderen. Només en resten diversos dibuixos molt acurats fets per K. Schlabow (1959; reproduïts a Barber, 1991: 143, fig. 4.21, i Sherrat, 1997: 204, fig. 7.4), l’observació dels quals, més enllà que els teixits fossin fets amb lli o llana, testimonia la ressemblança i el possible paral·lelisme amb les representacions frontals de les esteles de Seró. Altrament, els motius pintats o gravats en zig-zag associats a antropomorfs també s’han vinculat a la representació d’abillaments, com en el cas dels ortostats-esteles dels megàlits peninsulars, de les esteles i els menhirs, o de les composicions parietals (Bueno, Balbín, Barroso, 2005b; 2007). Aquests motius dentats podrien ser simples esquematismes de les vestidures, representar elements pintats o brodats que les decoraven o, com s’ha assenyalat en el cas de les bandes dels gravats tipus Peña Tú (Fábregas et al., 2004: 191), podrien ser les figuracions dels plecs de la roba. Així mateix, també s’interpreten com a doblecs de l’abillament els solcs i estries esculpides d’algunes de les estàtues-menhirs de la Rouergue —com ara Terral 1, Saint-Maurice d’Orient o la Dama de Saint-Sernin, per exemple— (Serres, 2002: 73-74), així com els acanalats verticals de l’estàtua-menhir de ca l’Estrada (Canovelles, el Vallès Oriental) (Fortó, Muñoz, Martínez, 2005: 18; Fortó, Martínez, Muñoz, 2006: 53). Així mateix, no volem deixar de fer referència a l’element singular adés assenyalat que corona el dors de l’estela Seró I. En forma de banda lleugerament corbada constituïda per una doble faixa de bordons verticals, es distingeix perfectament de la resta de la composició davantera de l’estela. Ens plantegem si podria correspondre a alguna mena d’ornament del cap de la representació, com ara una diadema. Aquest no seria un element únic en el món d’estàtues antropomorfes europees i una representació d’a-
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 109
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
109
questa mena d’atributs es documenta a l’estàtua del grup atesino Arco IV (Pedrotti, 1993: 9 i 24-25; 1998: 309-311). En aquest cas es planteja la possibilitat que fos una banda de teixit o pell amb petites làmines de coure o algun altre material A la península ibèrica també es troben representacions antropomorfes esculpides amb diademes (Santos, 2009) que, si bé amb cronologies controvertides des del Calcolitic al Bronze Final, iconogràficament ens podrien fer recordar la faixa que corona l’estela Seró I. Per la seva banda, el reticulat dels dorsos de les esteles de Seró si bé ornamentalment és un motiu més senzill, no deixa de tenir la seva singularitat i especificitat. Els motius reticulars i en escaquer ja apareixen en les plaquetes de l’Alentejo associats també a representacions d’abillament tèxtil (Lillios, 2002; 2004). En el context de les representacions escultòriques del neolític final i calcolític les línies o solcs verticals que decoren les parts posteriors d’algun dels suports, com en el cas ja assenyalat del grup de la Rouergue (Serres, 2002: 74 i 76), s’interpreten com els plecs d’alguna mena d’abric subjectat per un cinturó que, sovint, envolta completament l’escultura. Si bé en aquells suports en què el cinturó subjecta la peça de vestir pot plantejar el dubte de si l’element representat correspondria a una túnica, un abric o qualsevol altra peça de roba, en el cas de l’estela de Seró, com que el cinturó no té continuïtat en tot el suport, cal suposar que la peça de vestimenta representada en la part posterior devia correspondre a alguna mena de capa o mantell que recobria completament l’esquena de les esteles. Bona part de les estàtues-esteles que constitueixen l’anoment grup atesino (Trentino-Alto Adige, Itàlia) porten mantells en llurs dorsos, els quals segueixen dos esquemes de representació (Pedrotti, 1998: 301). D’una banda, els mantells es troben definits per solcs o acanalats verticals generalment combinats en diferents franges o registres, com ara les estàtues-esteles de Lagundo A, B i D, Laces i Revò; de l’altra, els mantells es reprodueixen en forma d’escaquers o retícules a partir de l’alternança de rectangles repicats i de no repicats, com en el cas del conjunt d’Arco —estàtues-esteles II, III, IV i V— (Pedrotti, 1993; 1995: 259-274; Fossati, Pedrotti, Nothdurfter, 2004). Aquestes decoracions dorsals del grup atesino han inspirat la interpretació dels anomenats rettangoli frangiati (Casini, 1994b; Casini, De Marinis Fossati, 1995: 230) de les esteles incises de la Valcamònica (Llombardia, Itàlia). Aquestes figures corresponen a motius rectangulars amb serrells en els dos extrems laterals, reblerts de línies verticals —com ara a l’estela d’Ossimo 5 (Casini, 1994a: 177-178)— que, de vegades, es troben tallades ortogonalment per línies horitzontals formant requadres interns —com ara a les esteles d’Ossimo 7 i 8 (Casini, 1994a: 189-192)— i que, fins i tot, arriben a configurar veritables composicions en escaquer —com en el cas de la cara A de l’estela de Borno 1 (Casini, 1994a: 192-194). Els rettangoli frangiati han fet plantejar altres interpretacions més simbòliques a partir de la seva associació a representacions antropomorfes, discos solars, animals, armes, penjolls en doble espiral... En aquest sentit, s’ha esbossat —no sense reserves— la hipòtesi que la figura del rectangle pugui ser la representació d’una imatge divina o que, a partir dels lligams amb altres objectes emblemàtics dels vestits i ornaments cerimonials, pugui tenir alguna connotació específica i significativa dins el món de les creences (Casini, 1994b: 95-96). No només es pot recórrer a les estàtues-esteles del grup atesino i les roques gravades de la Valcamònica per trobar representacions de mantells amb similituds als representats pels motius rectangulars en retícula de les esteles de Seró, sinó que també comptem amb Ötzi, l’home de les glaceres, per cercar evidències materials que ens ajudin a
TRIBUNA2008-05
110
4/1/10
13:16
Página 110
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
interpretar les esteles gravades lleidatanes. Les restes de la seva vestimenta són tot un referent a l’hora d’analitzar la indumentària neolítica (Spindler, 1995: 187-207). Una de les peces que portava aquest personatge era una mena de sobretot que s’assimilaria molt probablement a un mantell o una capa. Aquesta vestidura estava confeccionada amb tires de pell de forma rectangular i de diferents coloracions disposades de forma alterna i cosides molt acuradament (Spindler, 1995: 190-195). Després de la troballa de les glaceres del Hauslabjoch, ben aviat es relacionaren els mantells de les esteles del grup atesino amb les restes del sobretot de pell d’Ötzi, malgrat que no es desestimés la possibilitat que les representacions esculpides fossin de llana o roba teixida (Pedrotti, 1998: 301). Així mateix, també s’ha vist en els solcs del dors de l’estàtua-menhir de Saint Sernin, del grup de la Rouergue, la representació d’una capa de pell (Winiger, 1995: 124, citat per Pedrotti, 1998: 301). En el cas de les esteles de Seró sembla plausible interpretar el tipus de decoració diferenciada entre les cares frontals i les posteriors com l’indicador d’una distinció en el material emprat i de la tècnica de confecció de la vestimenta. A la llum del tipus de confecció del sobretot de l’home de les glaceres és, doncs, força suggeridor pensar que els rectangles corresponguin a fragments quadrangulars de pell o cuir acuradament sargits un a la vora de l’altre per finalment constituir, com si d’un trencaclosques es tractés, la capa o el mantell.2 Tanmateix, no podem desestimar que aquesta representació correspongués a una vestidura feta amb retalls sargits de teixits o bé que les retícules fossin elements pintats o, per què no, brodats. Per tant, les 7 esteles ornamentades de Seró, malgrat que es troben diferenciades en dos grups en funció de les característiques de la factura, del tipus de suport, de la disposició i configuració dels elements decoratius i més enllà dels elements singulars (cinturons, cames...), reprenen uns mateixos símbols per tal de representar l’abillament dels personatges representats: les ziga-zagues i les retícules. Les estàtues-esteles de Seró s’insereixen, doncs, dins el context de les representacions estatuàries antropomorfes del neolític final i calcolític, un fenomen ric i divers que es manifesta en diferents regions d’Europa especialment a partir de la segona meitat del IV mil·lenni cal. ANE i sobretot durant el III mil·lenni cal. ANE, l’arrel del qual, però, sembla lligat a les primeres manifestacions megalítiques (Van Berg, Cauwe, 1995; Bueno, Balbín, 2000a; D’Anna, 2002b: 218). Una aproximació sintètica a la pluralitat d’aquest fenomen europeu, la trobem en la bibliografia (De Marinis, 1994: 31-58; D’Anna, 2002b; D’Anna, Renault, 2004: 81-87). Des de les terres de l’arc alpí, el Migdia francès fins a les façanes cantàbrica i atlàntica de la península Ibèrica, només per esmentar les àrees més properes a les esteles de Seró, totes aquestes zones tenen exemples d’estatuària i gravats antropomorfs del neolític final i calcolític lligats a diferents i diversos focus, grups o estils regionals com ara, per exemple, el de Sion-Aosta, el del Trentino/Alto-Adige, el de la Valcamònica i Valtellina, el de la Rouergue, el del Llenguadoc o els provençals... En el cas específic de la península Ibèrica, les manifestacions gràfiques produïdes en contextos megalítics —bàsicament, però no de manera exclusiva, vinculats de forma
2. Una idea gràfica del possible aspecte exterior dels mantells de les esteles de Seró pot cercar-se en una de les recreacions televisives, certament il·lustrativa, que s’han realitzat de l’abric d’Ötzi (Chippindale, 1994: 4 fig. s/n).
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 111
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
111
directa o indirecta a entorns funeraris—, indistintament de la tècnica emprada —pintura, gravat, baix relleu—, de la localització —a l’interior dels megàlits, coves, abrics, a l’aire lliure—, del suport —ortostats, menhirs, esteles, suports parietals naturals, plaques decorades...— i dels motius representats, s’integren dins l’anomenat art megalític ibèric (Bueno, Balbín, Barroso, 2007 i bibliografia citada). Aquest conjunt gràfic és concebut com un codi funerari reconegut pels grups constructors de megàlits i que, en conseqüència, té un significat simbòlic inherent materialitzat amb tot un ventall de motius representats (Bueno, Balbín, 2000a) que s’han considerat, fins i tot, com un sistema de marcatge territorial (Bueno, Balbín, 2000b). D’altra banda, l’estudi de síntesi de P. Bueno i R. de Balbín (2000c) sobre l’art megalític a Catalunya considera que les seves manifestacions es troben completament integrades en el fenomen megalític, amb lligams amb les representacions peninsulars occidentals i ultrapirinenques. Quedaria superada, doncs, la idea de la seva marginalitat i contrastats, segons els autors, el lligam entre els grafismes megalítics i la pintura esquemàtica, la contemporaneïtat de les decoracions gravades i pintades en megàlits, l’existència de gravats en panells decorats en suports rupestres a l’aire lliure coetanis amb els sepulcres megalítics... Tanmateix, l’estat de la recerca no és homogeni en el conjunt de terres del Principat i hi ha zones, com ara l’Alt Empordà, on aquest tema ha estat força analitzat (Tarrús, 2003: 68-69; Tarrús et al., 1998 i bibliografia citada). No és la nostra pretensió fer en aquest moment un estat de la qüestió exhaustiu sobre les representacions artístiques lligades al megalitisme català, per la qual cosa remetem a l’article de síntesi citat (Bueno, Balbín, 2000c). Només queda afegir que d’ençà d’aquell treball, s’han succeït troballes i publicacions que aporten noves dades a una realitat que dóna arguments en la línia de l’elevada presència i desenvolupament de les manifestacions gràfiques vinculades al megalitisme, com ara: l’aparició de les actes del 1r. Congrés Internacional de Gravats Rupestres i Murals (Lleida, 1992) (González, 2003), on es troben les aportacions a l’entorn dels gravats parietals postpaleolítics del Mediterrani peninsular (Alonso, 2003) i dels gravats megalítics neolítics del Solsonès (Castany, Guerrero, 2003), aquests darrers també recollits (Castany, 2004) en les actes de la XXXIV Jornada de treball del Grup de Recerques de les Terres de Ponent dedicades al megalitisme, els gravats prehistòrics i els cupuliformes; la publicació del menhir gravat conegut com la Pedra de Llinàs (Cura, 2002-2003); la troballa del fragment d’estàtua de ca l’Estrada relacionada amb el grup francès de la Rouergue (Fortó, Martínez, Muñoz, 2005; 2006; Fortó, Muñoz, Martínez, 2005); o bé, tant la sorprenent descoberta de les estàtues-esteles reutilitzades en el megàlit dels Reguers de Seró com la també inesperada recent troballa del menhir del Pla de les Pruneres de Mollet*. Dins de tot el repertori iconogràfic, les representacions antropomorfes són una costant i apareixen reiteradament, bé de forma esquemàtica o bé de forma més figurativa, en tots els contextos artístics megalítics, tant ibèrics com europeus. El fenomen arriba al seu punt més àlgid durant el III mil·lenni cal. ANE amb l’estatuària antropomorfa del neolític final-calcolític. En paraules d’A. Gallay (1995a: 109-112; 1995b: 180-187) fent referència a les esteles de la necròpolis del Petit-Chasseur (Sion, Valais, Suïssa), les
* El mes d’abril de 2009, un cop aquest article ja es trobava en premsa, fou descobert fora de context un gran menhir amb decoració esculpida en què destaca, per sobre de tot, la representació facial. Agraïm a Pedro Martínez, director de la intervenció arqueològica, la informació facilitada.
TRIBUNA2008-05
112
4/1/10
13:16
Página 112
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
manifestacions escultòriques antropomorfes són l’expressió precisa d’un context històric i cultural, d’un pensament simbòlic i d’un context social. Malauradament, desconeixem completament quin tipus de monument constituïen les estàtues-esteles de Seró. El fet que siguin més d’una dóna arguments per pensar que no es tractava d’una simple representació escultòrica aïllada —com sembla que és el cas de les estàtues-menhirs de la Rouergue— sinó que probablement constituirien tot un conjunt monumental megalític. Per exemple, l’alineament suís de la Possession (Lutry, Vaud), bastit en dos segments amb un total de 14 esteles (Fig. 10), amb un primer tram que remunta possiblement a la segona meitat del V mil·lenni i un de segon de principis del III mil·lenni, podria constituir un exponent del tipus de monument primigeni de Seró (Gallay, Rachoud-Schneider, Studer, 2006: 153-155, fig. 151). Molt il·lustrativa és la seva recreació com a possible indret de celebració de cerimònies col·lectives, com ara els intercanvis entre comunitats fets a redós de les figures ancestrals o protectores que representen les escultures. Però l’especificitat cultural testimoniada per les troballes de Seró va més enllà d’aquestes contrades i, gràcies al seu descobriment, prenen sentit antics monuments i velles descobertes incertes (Fig. 8). D’aquesta manera, el Roc de la Mare de Déu del Miracle (Riner, Solsonès), del qual mossèn J. Serra Vilaró va recollir-ne les dades conegudes (1927: 152-155) i va relacionar-lo amb una coberta d’un hemidolmen (1950: 117-118), esdevé un clar paral·lel de les esteles de Seró. La gran llosa del Miracle es troba, des de finals del segle XVIII, disposada a la intempèrie en forma d’altar i exposada als agents erosius que desgasten els motius esculpits que la decoren. Es tracta dels mateixos elements gràfics en zigazaga que presenten les escultures de Seró que, amb una tècnica de manufactura idèntica i un esquema coincident, es conserven molt erosionats al llom i en la superfície de bocaterrosa. Per contra, en la part superior no s’observa cap element decoratiu, potser perquè ha desaparegut per l’efecte de l’erosió o potser perquè es troba emmascarat pels líquens que recobreixen la pedra. Mn. Serra Vilaró (1950, làm. I.1) donà a conèixer, a més, dos fragments més de pedres decorades, localitzades en un camp indeterminat a l’esquerra del camí que mena del santuari del Miracle a Gangonells, executades amb una tècnica i uns motius anàlegs als del Roc de la Mare de Déu i de les esteles de Seró que, malauradament, ja es trobaven desaparegudes en el moment de la publicació. Així mateix, una altra peça perduda (Castany, 2004: 93) és l’exemplar conegut com la Bassa del Boix (Llobera, Solsonès), troballa isolada difosa novament per Serra Vilaró (1927: 156-157). Aquest monòlit decorat fou interpretat com a coberta d’un sepulcre megalític que conservava uns 67 cm d’alçària, 79 cm d’amplada per 30 cm de gruix. Una de les bandes presentava la superfície decorada amb una dotzena de bandes verticals llises que descendien esglaonadament des de la part central envers els laterals; en canvi, l’altra banda mostrava unes línies verticals i horitzontals en relleu que configuraven una retícula de rectangles de dimensions variables. A la llum de la descoberta de Seró, la revisió de les restes decorades properes al santuari de la Mare de Déu del Miracle i del suport esculpit de la Bassa del Boix és obligada i inevitable. D’una banda, les restes de Riner mostren els motius compostos en ziga-zaga associats a la representació de l’abillament davanter de les esteles de Seró; d’altra banda, l’exemplar decorat de Llobera mostra, en el costat frontal, la possible representació dels plecs d’una túnica i, en el costat posterior, el mateix motiu en retícula rectangular que trobem en els dorsos de les estàtues-estela de Seró i que vinculem a la figuració d’una capa o d’un mantell.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 113
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
Figura 8. Selecció de paral·lels iconogràfics catalans de les esteles de Seró
113
TRIBUNA2008-05
114
4/1/10
13:16
Página 114
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Així mateix, volem recollir l’existència de diversos fragments de pedres esculpides procedents de prop de les mítiques coves d’Arbolí (el Baix Camp), les quals formen part de la col·lecció privada del senyor Miquel S. Jassans,3 que havia estat col·laborador de S. Vilaseca. Es tracta d’un conjunt de tres fragments trencats decorats amb la combinació de bandes verticals de V invertides i bandes horitzontals d’espines de peix o chevrons, ambdues delimitades per traces lineals i, a voltes, alternades amb bandes llises verticals o horitzontals. Si bé la tècnica emprada no sembla ser el baix relleu sinó la incisió i el resultat escultòric és més groller, les similituds amb el conjunt escultòric de Seró semblen evidents. Aquestes restes, a la qual caldria afegir-ne una quarta que — segons assenyala el seu descobridor— va desaparèixer de l’indret de la troballa, podrien constituir fragments d’una o diverses esteles antropomorfes i els motius decoratius, les representacions de llur abillament. A poc més d’una desena de quilòmetres d’Arbolí, a la cova del Bosquet (Mont-ral, Alt Camp), fou trobada una petita plaqueta gravada de pedra calcària i forma trapezoïdal, interpretada com una representació femenina, associada a la imatge d’un ídol i emparentada amb les plaquetes del sud-est peninsular, amb algunes pintures rupestres esquemàtiques o, fins i tot, amb les estàtues-menhirs (Vilaseca, Prunera, 1956; Vilaseca, 1973: 189-190). La seva decoració representa perfectament la vestimenta de la figuració antropomorfa formada per un cinturó definit per diverses incisions horitzontals d’on penja una mena de serrell format per petits traços verticals. Tant per sobre com per sota d’aquesta faixa, s’estenen una seriació de línies en ziga-zaga que dibuixaven probablement els plecs d’una túnica. Finalment, no voldríem deixar de referir-nos a la ressemblança de les representacions frontals de les esteles de Seró amb l’orla motllurada que envolta l’escena central de dos guerrers armats i un llop de l’estela ibèrica de Tona (Garcés, Cebrià, 2002-2003). La similitud és extremament sorprenent. Hom es pregunta si aquesta coincidència és una simple casualitat o bé si l’estela osonenca podria ser un antic suport escultòric, en la línia de les esteles de Seró, reutilitzat pels ibers... Creiem fermament, doncs, que el conjunt d’aquestes troballes podria ser el testimoni de l’existència d’un grup regional propi localitzat, si més no, entre la vall mitjana del Segre i les serres al nord de la vall del Llobregós. A aquestes mostres megalítiques amb signes gràfics compartits, cal afegir-hi altres manifestacions veïnes que presenten evidències de suports treballats i, fins i tot, esculpits que ens fan pensar en altres esteles antropomorfes. En aquest sentit, podem esmentar l’estela de Llanera (Torà Segarra), pedra treballada en forma d’U invertida, és a dir, de cos de tendència rectangular i amb la part superior coronada en forma de semicercle, que té un seguit de motius en ferradura en un dels lloms (Serra Vilaró, 1927: 155156). Conservada al Museu Diocesà de Solsona, creiem que es troba museïtzada a la inversa de com devia estar instal·lada sobre el sòl. Així mateix, s’han d’esmentar altres manifestacions esculpides com, per exemple, els motius repicats de la llosa de coberta del mateix dolmen de Llanera (Serra Vilaró, 1927: 166), o bé les pedres decorades amb una successió de motius incisos en forma d’espina de peix —semblants als motius de Seró— localitzada a Gangonells (Pinós, Solsonès).4
3. Agraïm al senyor Miquel S. Jassans haver-nos facilitat l’accés a la seva col·lecció, i al senyor Pablo Martínez haver-nos donat notícia d’aquesta descoberta. 4. Referències orals del senyor Josep Castany.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 115
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
115
Figura 9. Selecció de representacions antropomorfes europees (imatges a diferent escala): 1. Estàtua-menhir de Paillemalbiau (Murat-sur-Vèbre, Tarn, França) (Philippon, 2002: 100). 2. Estàtua-menhir de Malvielle (Murat-sur-Vèbre, Tarn, França) (Philippon, 2002: 77). 3. Estàtua-menhir de ca l’Estrada (Canovelles, el Vallès Oriental) (Fortó, Martínez, Muñoz, 2006: 52 fig. 4). 4. Estàtua-estela Arco IV (Trentino-Alto Adige, Itàlia) (Pedrotti, 1995: 270 fig. 10.2). 5. Estela antropomorfa núm. 15 de la necròpolis del Petit-Chasseur (Sion, Valais, Suïssa) (Gallay, 1995b: 179 fig. 9.1). 6. Plaqueta alentejana de Santiago Maior (Évora, Portugal) (Lillios, 2004: 134, fig. 3 segons Leisner, Leisner, 1959: Tafel 34, 1, 3). 7. Ortosotat C2 del dolmen de Pedralta (Cota, Viseu, Portugal) (Shee, 1981: fig. 41-42, segons Leisner, 1934: pl. 13). 8. Gravat parietal del Hoyo de la Gàndara (San Sebastián de Garabandal, Cantabria) (Saro, Teira, 1992). 9. El Peña Tu de Vidiago (Llanes, Asturias) (Bueno, Balbín, Barroso, 2005b: 593 fig. 13).
TRIBUNA2008-05
116
4/1/10
13:16
Página 116
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Si bé els lligams de les manifestacions artístiques megalítiques de la Catalunya interior semblen ser força evidents, caldrà aprofundir pel que fa a les troballes de la serra de Prades, d’Osona i del Vallès per si es tracta d’un fenomen de més llarg abast. El repte de la investigació és, doncs, definir i caracteritzar aquesta realitat que l’estatuària megalítica sembla evidenciar-nos. Tanmateix, l’evidència d’aquesta especificitat amb un possible grup propi no exclou els vincles amb altres manifestacions escultòriques contemporànies. En aquest sentit, ja s’ha assenyalat l’existència d’elements comuns entre les estàtues-esteles de Seró i les estàtues-menhirs del grup de la Rouergue, les quals, malgrat que es troben descontextualitzades, es daten al voltant del 3000 a. de la n. e., a partir de l’estudi dels elements d’ornament i atributs, i de llur associació amb objectes apareguts en context arqueològic. A més, la concentració d’aquestes figuracions entre els territoris en què s’estenen els grups de Treilles i Santponià ha fet que hi fossin atribuïdes i, a partir d’això, que fos proposada la segona meitat del IV mil·lenni com la data d’inici del fenomen de la Rouergue (Phillipon, 2002: 88-91; Constantini, 2002; D’Anna, 2002b: 215). Els contactes i intercanvis entre el Migdia francès i Catalunya que l’estatuària de Seró podria evidenciar —com també sembla assenyalar l’estàtua-menhir de ca l’Estrada (Fortó, Muñoz, Martínez, 2005; Fortó, Martínez, Muñoz, 2006: 52-54) i la recent troballa del gran menhir esculpit de Mollet— quedarien, a més, testimoniats en el registre arqueològic per la troballa de material ceràmic vinculat al grup de Treilles en diversos jaciments catalans, en què les produccions decorades amb triangles gravats en són l’indicador més clar (per a una relació exhaustiva vegeu Gallart, Ribes, 2001). La vall del Segre i els seus principals cursos subsidiaris presenten potser la principal concentració de localitzacions arqueològiques amb restes atribuïdes al grup de Treilles, amb la qual cosa es posa novament de relleu i es referma la importància del riu Segre com a eix i via natural de comunicació entre els dos vessants del Pirineu. De fet, és concretament l’àrea de la vall mitjana del Segre i els seus encontorns on s’apleguen bona part d’aquests jaciments tan propers al megàlit de Seró com la balma del Clotar (Vall-llebrera, Artesa de Segre, Noguera) (Gallart, Ribes, 2001) i la cova del Parco (Alòs de Balaguer, Noguera) (Petit, 1996) o, ja en les serres que fan de partió entre la Segarra i el Solsonès, la galeria catalana de la Torre dels Moros de Llanera (Torà, Segarra) (Serra Vilaró, 1917). Més al nord, sobre els cursos confluents al Segre, trobem la cova Colomera (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà) (Padró, de la Vega, 1989), a l’extrem occidental del Montsec d’Ares i sobre el curs de la Noguera Ribagorçana, i la cova de la Toralla (Conca de Dalt, Pallars Jussà) (Tarrús, 1985: 49), vora la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa. Aquests materials també s’arriben a documentar a les terres de la plana, com és el cas del jaciment de Minferri (Juneda, Garrigues). La investigació sobre el grup de Treilles a Catalunya es troba establerta en la controvèrsia plantejada durant la dècada dels vuitanta sobre la identitat específica del grup (Tarrús, 1980; 1985) o la seva inclusió dins del bagatge cultural aportat pel grup de Veraza (Martín, 1992b: 390-391; 2001: 156-158; 2003: 83; Martín, Petit, Maya, 2003: 300), al qual també s’associen altres restes provinents del nord dels Pirineus, com ara les vinculades al grup de Ferrières. Tanmateix, la recerca a la vall del Segre encara no compta amb arguments concloents, situació derivada per l’escàs coneixement dels grups autòctons del neolític final i calcolític no campaniforme que configuren el substrat local. Tanmateix, a més dels jaciments esmentats amb materials de Treilles, el panorama arqueològic reflecteix una destacada presència de materials verazians en les terres centrals de
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 117
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
117
la conca —a les coves noguerenques de Joan d’Os de Tartareu (les Avellanes) (Martín, 1992a), del Segre (Vilaplana) (Pérez, 1992), del Foric (Os de Balaguer) i Negra de Corçà (Àger) (De la Vega, 1981) o a les esmentades coves pallareses de la Toralla (Conca de Dalt, Pallars Jussà) i Colomera (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà)—, així com la troballa puntual a les terres de la plana de materials atribuïts al grup de Ferrières al jaciment a l’aire lliure de les Roquetes (Alcarràs, Segrià) (Gallart, Ribes, 1988).
A MODE DE CONCLUSIONS Per tant, l’excavació del megàlit dels Reguers de Seró ha permès documentar la construcció, ús i condemnament d’un sepulcre megalític bastit, a mitjan primera meitat del III mil·lenni cal. ANE, amb unes antigues esteles antropomorfes profusament decorades que constituïen un conjunt monumental anterior. La seqüència evolutiva del conjunt arqueològic dels Reguers de Seró es resumeix esquemàticament de la manera següent: Estadi 1: Monument escultòric megalític erigit probablement en el mateix indret o en una àrea propera on fou localitzat el megàlit, la datació del qual se situa abans de mitjan primera meitat del III mil·lenni cal. ANE. Estadi 2: Destrucció possiblement intencional del monument escultòric megalític i construcció del megàlit, en què foren reutilitzades les antigues esteles antropomorfes. Estadi 3: Ús funerari del megàlit datat a mitjan primera meitat del III mil·lenni cal. ANE, al qual s’associen materials campaniformes.
Figura 10. Alineament de la Possession (Lutry, Vaud, Suïssa): 1. Restitució de l’alineament i documentació gràfica (Gallay, 2006: 154 fig. 150). 2. Recreació figurada de l’aliniament amb escena ritual d’intercanvis (Gallay, 2006: 155 fig. 151)
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
118
Página 118
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
Estadi 4: Violació de la sepultura i condemnació del megàlit. Estadi 5: Segellament del jaciment per processos postdeposicionals amb relació a la dinàmica de vessants i les aportacions del riu Senill. Entre a mitjan IV mil·lenni cal. ANE i el III mil·lenni cal. ANE s’esdevenen tota un seguit de canvis i transformacions que afecten tots els aspectes de l’esfera social, econòmica, ideològica i cultural de les comunitats prehistòriques. Entre el neolític final i el calcolític es produiran alteracions en els patrons d’assentament, d’ocupació i d’explotació del territori; es produiran canvis en l’estructura productiva i en el món funerari, caracteritzat per la pluralitat de pràctiques d’inhumació —sepulcres megalítics, coves, hipogeus, paradòlmens, hemidòlmens, coves-dolmen, reaprofitament de fosses tipus sitja... (Molist, Clop, 2000)—; s’introduiran nous elements i noves produccions en la cultura material; s’establiran noves formes d’organització i sorgiran desigualtats socials; apareixeran les primeres manifestacions metal·lúrgiques i s’estendran els elements associats al món campaniforme... (Martín, 2001: 156-158; 2003). Aquestes transformacions no avançaran envers un context uniforme i homogeni de les societats sinó que, de forma coetània, existiran diferents models d’estructura socioeconòmiques arreu de les terres catalanes, peninsulars i europees que viuran processos transversals com, per exemple, el fenomen campaniforme o les manifestacions megalítiques. En aquest panorama, les estàtues-esteles de Seró i el megàlit dels Reguers de Seró permeten apropar-nos a les societats que poblaren la vall mitjana del Segre durant la primera meitat del III mil·lenni cal. ANE. Tant les escultures antropomorfes, la seva destrucció i reutilització en un sepulcre megalític bastit ex novo, així com la violació i condemnació del monument funerari són el reflex del desenvolupament d’aquestes comunitats: són l’evidència dels processos de canvi social i ideològic viscuts per aquests grups humans i posen de manifest un possible context de tensions socials que, al llarg del neolític final-calcolític, devien dur les societats basades en el llinatge a mostrar indicis de jerarquització i de desigualtats socials. La recerca arqueològica endegada a l'entorn del megàlit dels Reguers de Seró es troba plenament en curs. Tanmateix, i amb l'avinentesa que ens trobem encara en una investigació en procés de gestació, no hem volgut perdre l'ocasió per deixar esbossades les línies principals de recerca a l'espera que l'estudi integral de les dades pugui ser presentat de forma monogràfica. Moltes i interessantíssimes són les aportacions de la intervenció arqueològica preventiva en aquest monument megalític, les quals han enriquit sobre manera el panorama del megalitisme català posant-lo a l'alçada de les manifestacions més envejables del megalitisme europeu. En definitiva, doncs, amb el conjunt d’esteles de Seró de Catalunya irromp de ple i amb veu pròpia dins el context de l’estatuària neolítica europea.
AGRAÏMENTS Lídia Fàbregas, Josep Oriol Font, Miquel S. Jassans, Fèlix Martín, Pablo Martínez, Eva Maza, Gemma Piqué i Miquel Sacrest.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 119
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
119
BIBLIOGRAFIA AGUSTÍ, B. (2007) Reguers de Seró. Informe antropològic. Informe inèdit. ALFARO, C. (1984) Tejido y cestería en la Península Ibérica, Historia de su técnica e industrias des de la prehistoria hasta la romanización. Madrid. (Biblioteca Prehistórica Hispana; XXI) ALMAGRO BASCH, M. (1972) “Los ídolos y la estela decorada de Hernán Pérez (Cáceres) y el ídolo estela de Tabuyo del Monte (León)”. Trabajos de Prehistoria, 29, p. 83-112. ALONSO, A. (2003) “Los grabados parietales postpaleolíticos del sector mediterráneo pensinsular”. A: GONZÁLEZ, J. R. (coord.) Actes del I Congrès Internacional de gravats rupestres i murals. Homenatge a Lluís Díez-Coronel (Lleida, 23-27 de novembre de 1992). Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida, p. 273-305. AMBERT, P. (1998) “Réflexions sur la chronologie des statues-menhirs de l’aire saintponienne. Relation entre objets réels et objets figurés”. Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997). Archéologie en Languedoc, 22, p. 183-195. ARNAL, J. (1976) Les statues-menhirs, hommes et dieux. Toulouse: Hespérides. ARNAL, J.; SERRES, J.-P. (1988) “Idoles-enseignes et objets du Néolithique récent-final méridional”. Bulletin de la Société Préhistorique Française, 85/2, p. 48-53. BARBER, E. J. W. (1991) Prehistoric textiles: the development of cloth in the Neolithic and Bronze Ages with special reference to the Aegean. Princeton: Princeton University Press. BAZZANELLA, M.; MARCHI, S. (1995) “Stèles anthropomorphes et compositions monumentales alpines: chronologie et contextes de découverte”. A: GALLAY, A. (dir.) Dans les Alpes, à l’aube du métal. Archéologie et bande dessinée. Musées Cantonaux du Valais. Sion, p. 155-160. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE (1992) “L’Art mégalithique dans la Péninsule Ibérique. Une vue d’ensemble”. L’Anthropologie, 96/2-3, p. 499-572. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE (2000a) “Arte megalítico versus megalitismo: origen del sistema decorativo megalítico”. A: GONÇALVES. V. S. (ed.) Muitas antas, pouca gente? Actas do I Colóquio Internacional sobre Megalitismo. Lisboa: Instituto Português de Arqueologia, p. 283-302. (Trabalhos de Arqueologia; 16) BUENO, P.; BALBÍN, R. DE (2000b) “Art mégalithique et art en plein air. Approches de la définition du territoire pour les groupes producteurs de la péninsule ibérique”. L’Anthropologie, 104, p. 427-458. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE (2000c) “Tècniques, extensió geogràfica i cronologia de l’art megalític ibèric. El cas de Catalunya”. Cota Zero, 16, p. 47-64. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE (2002) “L’Art mégalithique péninsulaire et l’Art mégalithique de la façade atlantique: un modèle de capillarité appliqué à l’Art post-paléolithique européen”. L’Anthropologie, 106, p. 603-646. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE; BARROSO, R. (2005a) “La estela armada de Soalar. Valle del Baztán (Navarra)”. Trabajos de Arqueología Navarra, 18, p. 5-39. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE; BARROSO, R. (2005b) “Hiérarchisation et métallurgie: statues armées dans la Péninsule Ibérique “. L’Anthropologie, 109, p. 577-640. BUENO, P.; BALBÍN, R. DE; BARROSO, R. (2007) “Chronologie de l’art mégalithique ibérique: C14 et contextes archéologiques”. L’Anthropologie, 111, p. 590-654.
TRIBUNA2008-05
120
4/1/10
13:16
Página 120
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
BUENO, P; FERNÁNDEZ-MIRANDA, M. (1981) “El Peñatu de Vidiago (Llanes, Asturias)”. A: Altamira Symposium. Actas del Symposium Internacional sobre Arte Prehistórico celebrado en conmemoración del primer centenario del descubrimiento de las pinturas de Altamira (1879-1979). Madrid: Ministerio de Cultura, p. 441-458. BUENO, P.; PIÑÓN, F.; PRADOS, L. (1985) “Excavaciones arqueológicas en el Collado de Sejos (Valle de Polaciones, Santander)”. Noticiario Arqueológico Hispánico, 22, p. 27-53. CARDITO, L. M. (1996) “Las manufacturas téxtiles en la Prehistoria: Las placas de telar en el Calcolítico peninsular”. Zephyrus, 49, p. 125-145. CASINI, S. (1994a) Le pietre degli dei. Menhir e stele dell’Età del Rame in Valcamonica e Valtellina. Gorle: Centro Culturale Nicolò Rezzara i Comune di Bergamo. CASINI, S. (1994b) “Il motivo del ‘rettangolo frangiato’”. A: CASINI, S. (coord.) Le pietre degli dei. Menhir e stele dell’Età del Rame in Valcamonica e Valtellina. Gorle: Centro Culturale Nicolò Rezzara i Comune di Bergamo, p. 93-96. CASINI, S.; DE MARINIS, R.; FOSSATI, A. (1995) “Stele e massi incisi della Valcamonica e della Valtellina”. A: CASINI, S.; DE MARINIS, R.; PEDROTTI, A. Statue-stele e massi incisi dell’Europa dell’Età del Rame, p. 221-249. (Notizie Archeologiche Bergomesi, 3) CASTANY, J. (2004) “Gravats en lloses d’estructures funeràries al Solsonès”. A: Megalitisme, gravats i cupuliformes. L’imaginari de l’Home prehistòric. Actes de la XXIV Jornada de treball del Grup de Recerques de les Terres de Ponent (Artesa de Segre, 2003). Homenatge a Josep M. Miró Rosinach. Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Guissona, p. 81-96. CASTANY, J.; GUERRERO, L. (2003) “Gravats en megàlits neolítics del Solsonià”. A: GONZÁLEZ, J. R. (coord.) Actes del I Congrès Internacional de gravats rupestres i murals. Homenatge a Lluís Díez-Coronel (Lleida, 23-27 de novembre de 1992). Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 315-320. CAUWE, N.; VAN BERG, P.-L. (1998) “Grandes pierres et grands-pères. À propos des figures humaines mégalithiques”. A: Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997), p. 249-258. (Archéologie en Languedoc, 22) CHIPPINDALE, Ch. (1994) “Editorial”. Antiquity, 68, p. 1-9. CONSTANTINI, G. (2002) “La vie quotidienne au temps des statues-menhirs”. A: PHILIPPON, A. (dir.) Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rourgue, p. 114-146. CURA, M. (2002-2003) “La “Pedra de Llinàs”: un menhir, una estela o una fita de terme (Montmeló, Vallès Oriental, Catalunya)”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23, p. 133-139. D’ANNA, A. (1977) Les statues-menhirs et stèles anthropomorphes du Midi de la France. París: CNRS. D’ANNA, A. (2002a) “Statues-menhirs? Stèles? Dalles anthropomorphes? Ou simplement sculptures préhistoriques?”. A: PHILIPPON, A. (dir.) Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rourgue, p. 52-53. D’ANNA, A. (2002b) “Les statues-menhirs en Europe à la fin du Néolithique et au début de l’Âge de Bronze”. A: PHILIPPON, A. (dir.) Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rourgue, p. 196-221.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 121
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
121
D’ANNA, A.; RENAULT, S. (2004) Stèles anthropomorphes néolithiques de Provence. Catalogue du Musée Calvet d’Avignon. Avignon: Établissement public Calvet. D AVID -ELBIALI, M. (2006) “La technique du tissage et les vêtements”. A: GALLAY, A. (coord.) Des Alpes au Léman. Images de la préhistoire. Gollion: Infolio, p. 204. DE LA VEGA, J. (1981) “Aplec de documents arqueològics de les coves del Montsec i llur projecció a les comarques i serres properes”. Mediterrània, 12. DE MARINIS, R. C. (1994) “Il fenomeno delle statue-estele e stele antropomorfe dell’Età del Rame in Europa”. A: CASINI, S. (coord.). Le pietre degli dei. Menhir e stele dell’Età del Rame in Valcamonica e Valtellina. Gorle: Centro Culturale Nicolò Rezzara i Comune di Bergamo, p. 31-58. FÁBREGAS, R.; GUITIÁN, J.; GUITIÁN, J.; PEÑA, A. DE LA (2004) “Petroglifo galaico con una representación de tipo Peña Tu”. Zephyrus, 57, p. 183-193. FÁBREGAS, R.; GUITIÁN, J.; GUITIÁN, J.; RODRÍGUEZ, C. (2007) “Un petroglifo de tipo Outeiro do Corno en Porto do Son (A Coruña)”. Gallaecia, 26, p. 55-68. FERNÁNDEZ, J.; SERNA, M. L.; TEIRA, L. (1989) “Arte esquemático. El ídolo de San Sebastián de Garabandal”. Revista de Arqueología, Any X/93, p. 64-65. FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. (2005) “El jaciment arqueològic de Ca l’Estrada (Canovelles)”. Lauro. Revista del Museu de Granollers, 28, p. 5-16. FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. (2006) “Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental): un exemple d’ocupació de la plana vallesana des de la prehistòria a l’alta edat mitjana”. A: Tribuna d’Arqueologia 2004-2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya. p. 45-70. FORTÓ, A.; MUÑOZ, V.; MARTÍNEZ, P. (2005) “L’estàtua menhir antropomorfa de ca l’Estrada”. Cota Zero, 20, p. 17-22. FOSSATI, A. E.; PEDROTTI, A.; NOTHDURFTER, H. (2004) “La statua-stele di Laces nel contesto delle statue-stele ‘atesine’”. A: CASINI, S.; FOSSATI, A. E. Le pietre degli dei. Satue-stele dell’Età del Rame in Europa. Lo stato della ricerca, p. 253-264. (Notizie Archeologiche Bergomesi; 12) GALLART, J.; RIBES, J. L. (1988) “Un jaciment del neolític final a la comarca del Segrià”. A: Prehistòria i arqueologia a la conca del Segre. 7è Col·loqui Internacional de Puigcerdà. Puigcerdà: Institut d’estudis Ceretans, p. 69-86. GALLART, J.; RIBES, J. L. (2001) “La Balma del Clotar. Un jaciment del neolític finalcalcolític a Vall-llebrera (Artesa de Segre, la Noguera)”. Urtx, 14, p. 7-17. G ALLAY, A. (1995a) “La nécropole du Petit-Chasseur à Sion et ses stèles: idéologie et contexte social”. A: GALLAY, A. (dir.) Dans les Alpes, à l’aube du métal. Archéologie et bande dessinée. Sion: Musées Cantonaux du Valais, p. 103-112. GALLAY, A. (1995b) “Les stèles anthropomorphes du site mégalithique du PetitChasseur à Sion (Valais, Suisse)”. A: CASINI, S.; DE MARINIS, R. C.; PEDROTTI, A. Statue-stele e massi incisi nell’Europa dell’Età del Rame. p. 167-194. (Notizie Archeologiche Bergomensi; 3) GALLAY, A. (2006) Des Alpes au Léman. Images de la préhistoire. Gollion: Infolio. GALLAY, A.; RACHOUD-SCHNEIDER, A.-M.; STUDER, J. (2006) “Les premiers paysans”. A: GALLAY, A. (coord.) Des Alpes au Léman. Images de la préhistoire. Gollion: Infolio, p. 99-189.
TRIBUNA2008-05
122
4/1/10
13:16
Página 122
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
GARCÉS, I.; CEBRIÀ, A. (2002-2003) “L’estela ibèrica de Tona (Osona)”. Pyrenae, 3334, p. 211-232. GARCIA-VALLÈS, M. (2007) Estudi petrogràfic del túmul dels Reguers de Seró. Informe inèdit. GARCIA-VALLÈS, M.; AULINAS, M.; LÓPEZ J.B.; MOYA, A. (en premsa) “Patinas developed in environmental burial conditions: the Neolithic steles of Reguers de Seró (Lleida, Spain)”. Environmental Science and pollution Research. GONZÁLEZ, J. R. (2003) Actes del I Congrés Internacional de gravats rupestres i murals. Homenatge a Lluís Díez-Coronel (Lleida, 23-27 de novembre de 1992). Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. JALLOT, L. (1998) “Enquête typologique et chronologique sur les menhirs anthropomorphes: études de cas dans le Sud de la France, l’Ouest, l’Arc alpin et la Bourgogne”. A: Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997), p. 317-350. (Archéologie en Languedoc; 22) JARRY, M. (1998) “Étude documentaire de statues-menhirs du département du Tarn en vue de mesures de protection et de conservation”. A: Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997), p. 363-375. (Archéologie en Languedoc; 22) JUNYENT, E.; LÓPEZ, J. B.; OLIVER, A. (1992) “Estratègia, anàlisi estratigràfica i registre en l’arqueologia lleidatana dels 80”. A: TRÓCOLI, I. C.; SOSPEDRA, R. (ed.) Harris matrix. Sistemes de registre en arqueologia. Vol. 2. Lleida: Pagès, p. 185275. (El Fil d’Ariadna; 9) LEISNER, G. (1934) “Die Malereien der Dolmen de Pedra Coberta”. I.P.E.K., IX, p. 2344. LEISNER, G.; LEISNER, V. (1959) Die Megalithgräber der Iberischen Halbinsel. Der Westen. Berlin: Walter de Gruyter. LILLIOS, K. (2002) “Some new views of the engraved slate plaques of southwest Ibera”. Revista Portuguesa de Arqueologia, 5/2, p. 135-151. LILLIOS, K. (2004) “Lives od stone, leves of people: re-viewing the engraved plaques of late Neolithic and Copper Age Iberia”. European Journal of Archaeology, 7/2, p. 125-158. MALLO, M.; PÉREZ, M. (1971) “Pinturas rupestres esquemáticas en Fresnedo”. Zephyrus, XXI-XXII, p. 105-138. MARTÍN, A. (1992a) “El neolític final. La recerca de nous camins. El verazià”. A: Estat de la investigació del neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional de Puigcerdà. Andorra: Institut d’Estudis Ceretans, p. 279-284. MARTÍN, A. (1992b) “Estrategia y culturas del neolítico final y calcolítico en Cataluña”. A: UTRILLA, P. (coord.). Aragón/Litoral mediterráneo: intercambios culturales durante la prehistoria. Zaragoza: Institutción Fernando el Católico, p. 389-397. MARTÍN, A. (2001) “État de la question du campaniforme dans le contexte culturel chalcolithique du Nord-Est de la péninsule Ibérique”. A: Bell Beakers today. Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe. Proceedings of the International Colloquium (Riva del Garda, Trento, Italy, 11-16 May 1998). Vol. 1. Trento: Provincia Autonoma di Trento, p. 155-171. MARTÍN, A. (2003) “Els grups del neolític final, calcolític i bronze antic. Els inicis de la metal·lúrgia”. Cota Zero, 18, p. 76-105.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 123
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
123
MARTÍN, A.; PETIT, M. À.; MAYA, J. L. (2003) “Cultura material, economia i intercanvis durant el III mil·lenni AC a Catalunya”. A: Pirineus i veïns al 3r mil·lenni AC. De la fi del neolític a l’edat del bronze entre l’Ebre i la Garona. Homenatge al Prof. Dr. Domènec Campillo. XII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (2000). Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, p. 295-321. MOLIST, M.; CLOP, X. (2000) “La investigación sobre el megalitismo en el noreste de la Península Ibérica: novedades y perspectivas”. GONÇALVES, V. S. (ed.) Muitas antas, pouca gente? Actas do I Colóquio Internacional sobre Megalitismo. Lisboa: Instituto Português de Arqueologia, p. 253-266. (Trabalhos de Arqueologia; 16) ONTAÑÓN, R. (2003) Caminos hacia la complejidad. El Calcolítico en la región cantábrica. Santander: Universidad de Cantabria. PADRÓ, J.; DE LA VEGA, J. (1989) “Treballs arqueològics a la cova Colomera o de les Gralles (Sant Esteve de la Sarga-Mur, Pallars Jussà)”. A: Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 9-68. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 9) PALOMO, A.; GIBAJA, J. F. (2003) “Anàlisi tecnomorfològica/funcional i experimental de les puntes de fletxa”. A: MERCADAL, O. (coord.) La Costa de can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat del litoral català durant el tercer mil·lenni aC, p. 179-214. (Laietània; 14) PEDROTTI, A. (1993) Uomini di pietra. I ritrovamenti di Arco e il fenomeno delle statue stele nell’arco alpino. Trento: Provincia Autonoma di Trento. PEDROTTI, A. (1995) “Le statue-stele e le stele antropomorfe del Trentino Alto Adige e del Veneto occidentale. Gruppo atesino, gruppo di Brentonico, gruppo della Lessinia”. A: CASINI, S.; DE MARINIS, R.; PEDROTTI; A. Statue-stele e massi incisi dell’Europa dell’Età del Rame, p. 259-280. (Notizie Archeologiche Bergomesi; 3) PEDROTTI, A. (1998) “Gli elementi d’abbigliamento e d’ornamento nelle statue stele dell’arco alpino”. A: Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997), p. 299-315. (Archéologie en Languedoc; 22) PÉREZ, J. (1992) “El verazià de la cova del Segre”. Estat de la investigació del neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional de Puigcerdà. Andorra: Institut d’Estudis Ceretans, p. 291-293. PETIT, M. À. (1996) El procés de neolitització a la vall del Segre. La cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera). Estudi de les ocupacions humanes del Vè al IIn mil·lenni aC. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Monografies del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques; 1) PHILIPPON, A. (2002) Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rourgue. POCH, R. M.; BALASCH, C. (2009) Formació del rebliment de l’entorn del megàlit de Els Reguers de Seró, informe inèdit. RAST, A. (1995) “Le vêtement néolithique”. A: GALLAY, A. (dir.) Dans les Alpes, à l’aube du métal. Archéologie et bande dessinée. Sion: Musées Cantonaux du Valais, p. 149-153. RODANÉS, J. M. (1987) La industria ósea prehistórica en el valle el Ebro. NeolíticoEdad del Bronce. Zaragoza: Diputación General de Aragón.
TRIBUNA2008-05
124
4/1/10
13:16
Página 124
J.B. LÓPEZ, A. MOYA, O. ESCALA I A. NIETO
RODRÍGUEZ, G. (1998) “L’évolution de la statuaire mégalithique en Haut-Languedoc et ses différences avec la Rouergate”. A: Actes du 2ème Colloque International sur la statuaire mégalithique (Sant-Pons-de-Thomières, du 10 au 14 septembre 1997), p. 167-181. (Archéologie en Languedoc; 22) SANTOS, M.J. (2009) “Estelas diademadas: revisión de criterios de clasificación”. Herakleion, 2, p. 7-40. SARO, J.A.; TEIRA, L. (1992) “El ídolo de Hoyo de la Gándara (Rionansa) y la cronología de los ídolos antropomorfos en la cornisa cantábrica”. Trabajos de Prehistoria, 49, p. 347-355. SAULIEU, G. DE (2004) Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes. Des pierres et des pouvoirs 3000-2000 av. J.-C. París: Errance. (Hesperides) SCHLABOW, K. (1959) “Beiträge zur Erforschung der jungsteinzeitlichen und bronzezeitlichen Gewebetechnik Mitteldeutschlands”. Jahresschrift für Mitteldeutsche Vorgeschichte, 43, 101-120. SERRA VILARÓ, J. (1917) Excavaciones en el dolmen de Llanera (Solsona). Memoria de los trabajos realizados en 1916. Madrid: Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades. (Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; 6) SERRA VILARÓ, J. (1927) La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona: Musaeum Archaeologicum Dioecesanum.. SERRA VILARÓ, J. (1950) “Insculturas dolménicas”. Boletín Arqueológico [Tarragona], Any L, Època IV, fasc. 31, p. 114-122. SERRES, J.-P. (2002) “Les statues-menhirs du groupe rouergat”. A: PHILIPPON, A. (dir.) Statues-menhirs. Des énigmes de pierre venues du fond des âges. Rodez: Éditions du Rourgue, p. 54-91. SHEE, E. (1981) The megalithic art of Western Europe. Oxford: Oxford University Press. SHERRAT, A. (1997) Economy and society in prehistoric Europe. Changing perspectives. Edinburgh: Edinburgh Univerity Press. SPINDLER, K. (1995) El hombre de los hielos. Barcelona: Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores. TARRÚS, J. (1980) “La céramique à triangles hachurés et coupes en callotte de la grotte des Encantats (Serinyà, Gerone)”. A: GUILAINE, J. (dir.) Le Groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et la Catalogne. París: CNRS, p. 160-163. TARRÚS, J. (1985) “Consideracions sobre el neolític final-calcolític a Catalunya (25001800 a.C.)”. Cypsela, V, p. 47-57. TARRÚS, J. (2003) “Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens entre els mil·lennis V-III cal aC”. Cota Zero, 18, p. 54-75. TARRÚS, J.; BOFARULL, B.; CARRERAS, E.; GAY, P., PIÑERO, M. D. (1998) “Reflexions sobre els gravats rupestres prehistòrics de Catalunya: el cas de l’Alt Empordà”. Cypsela, 12, p. 119-134. USCATESCU, A. (1992) Los botones de perforación en “V” en la Península Ibérica y las Baleares duante la Edad de los Metales. Madrid: Foro. Arqueología, Proyectos y Publicaciones. VAN BERG, P.-L.; CAUWE, N. (1995) “Figures humaines mégalithiques: histoire, style et sense”. A: CASINI, S.; DE MARINIS, R. C.; PEDROTTI, A. Statue-stele e massi incisi nell’Europa dell’Età del Rame. p. 21-66. (Notizie Archeologiche Bergomensi; 3)
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Página 125
LA CISTA TUMULAR AMB ESTELES ESCULPIDES DELS REGUERS DE SERÓ
125
VILASECA, S. (1973) Reus y su entorno en la prehistoria. Reus: Associación de Estudios Reusenses, 2 vol. VILASECA, S.; PRUNERA, A. (1956) “La cueva del Bosquet, en los Motllats, sierra de Prades”. Zephyrus, VII/12, p. 207-215. WINIGER, J. (1995) “Die Bekleidung des Eismannes und die Anfänge der Weberei nördlich der Alpen”. A: SPINDLER, K. [et al.] (ed.) Der Mann im Eis. Neue Funde und Ergebniss. The Man in the Ice. Nova York; Wien: Springler Verlag, p. 119-187.
TRIBUNA2008-05
4/1/10
13:16
Pรกgina 126
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 127
Noves dades sobre el poblament paleolític al massís del Garraf-Ordal DAURA, J.1 i 2; SANZ, M.1; VAQUERO, M.3; ALLUÉ, E.3; RODRÍGUEZ, R.1; SUBIRÀ, M. E.4; FULLOLA, J.M.1; FORNÓS, J.J.5; TORRES, T.6; ORTIZ, J.E.6; JULIÀ, R.7
1. INTRODUCCIÓ Des de l’any 2000, el Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) del SERP de la Universitat de Barcelona ha estat fent tasques arqueològiques en un conjunt de jaciments de cronologia plistocena a les comarques del Baix Llobregat i del Garraf, en l’entorn geogràfic dominat pel massís del Garraf. La major part de les localitats que s’han investigat eren inèdites com a jaciments abans d’aquestes intervencions, motiu pel qual l’estudi que se n’està fent està omplint un important buit de coneixement en el registre de la prehistòria d’aquesta part del territori, especialment entorn a aspectes que fan referència al medi natural i al comportament dels primers grups humans. Els treballs que s’inclouen en el marc del projecte d’investigació sobre els Primers pobladors al massís del Garraf-Ordal i eix del Llobregat, tenen com a principals objectius de les excavacions en les diferents localitats paleolítiques el discerniment de quina ha estat la presència humana i la seva relació amb els carnívors, a més de tot allò que 1. G.R.Q. Grup de Recerca del Quaternari. SERP. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona (Montalegre, 6. 08001 Barcelona. grupquaternari@hotmail.com). 2. Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN) i Fundació Espanyola per a la Ciència i Tecnologia (FECYT). Universitat de Bristol. Facultat d’Arts. Departament d’Arqueologia i Antropologia (43 Woodland Road. BS8 1UU Bristol, Regne Unit). 3. Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) Unitat Associada al CSIC. Universitat Rovira i Virgili (URV) (Plaça Imperial Tarraco, 1. 43005 Tarragona). 4. Unitat d’Antropologia. Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia. Edifici C. Universitat Autònoma de Barcelona (08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Barcelona). 5. Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears (Ctra. Valldemossa, km 7,5. 07122 Illes Balears). 6. Laboratori d’Estratigrafia Biomolecular. Departament d’Enginyeria Geològica. Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines. Universitat Complutense de Madrid (Ríos Rosas, 21. 28003 Madrid). 7. Institut Ciències de la Terra Jaume Almera. CSIC (Lluís Solé Sabarís, s/n. Barcelona 08028).
TRIBUNA2008-06
128
4/1/10
13:21
Página 128
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
es troba vinculat amb els grups caçadors-recol·lectors. Juntament a aquestes dades, interessa també fer una reconstrucció paleoambiental al llarg del Plistocè que permeti entendre quins han estat els canvis ocorreguts en el litoral mediterrani (vegeu per exemple Daura i Sanz, 2004; Daura et al., 2006; Daura, Sanz i Vaquero 2005; Daura et al., 2005 i Daura, 2008). Dels jaciments més significatius que han estat objecte directe de les investigacions i que presentem en aquest treball en destaquen la cova del Rinoceront, la dolina de l’Esquerda de les Alzines, la cova del Coll Verdaguer, les terrasses dels Canyars i la cova del Gegant (Fig. 1). Aquest conjunt de jaciments forma una seqüència cronològica i estratigràfica que abraça aproximadament des de l’estadi isotòpic 7 al 2. De tots ells, la cova del Rinoceront és el més significatiu, ja que és el que presenta una seqüència estratigràfica més potent, completa i rica. La resta de localitats representen moments cronològics que no estan presents a la cova del Rinoceront i normalment són aportacions puntuals dins de la columna d’aquest jaciment. El nombre elevat de localitats ha obligat a plantejar el treball de manera molt sintètica i com un catàleg dels principals jaciments, ordenats cronològicament, en el qual es presenten breument les dades més significatives aportades amb els nous treballs.
Figura 1. Mapa de situació dels principals jaciments objecte del projecte de recerca
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 129
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
129
2. ANTECEDENTS La recerca sobre els jaciments plistocens al Baix Llobregat ha tingut un abans i un després de l’any 2000, moment d’inici de les tasques arqueològiques que s’han dut a terme des del GRQ. Amb anterioritat a aquesta data, al Garraf no s’havia dut a terme cap projecte arqueològic sobre jaciments d’aquesta cronologia que a mitjà termini i de manera sistemàtica garantís l’estudi i difusió científica i social d’aquests elements del nostre patrimoni. Les intervencions fetes amb anterioritat havien estat sempre de tipus esporàdic i consistien en la recuperació d’alguns artefactes arqueològics molt puntuals. Amb excepció d’alguns pocs casos, les restes recuperades corresponien sempre a troballes fora de context estratigràfic i sense un estudi posterior precís. Bona part d’aquestes troballes es van fer en explotacions industrials i la notícia de la descoberta de restes la van difondre els mateixos treballadors, els quals alhora ho comunicaren a diferents investigadors, com els doctors Solé Sabarís, Villalta o Crusafont, entre d’altres. Podem agrupar aquests jaciments en dos grans blocs a partir del moment en el qual foren descoberts. El primer faria referència a troballes, normalment de tipus casual i que corresponen a restes de grans vertebrats, fetes entre finals del segle XIX i mitjan segle XX (Daura, 2008). La major part d’aquestes localitzacions han desaparegut per diversos motius, tals com el creixement urbà o la pèrdua de la referència d’on es varen descobrir. D’entre la llarga llista en destaquen les restes de proboscidis de Sant Vicenç dels Horts (mas Duran), de Martorell (font del Mamut), de Castelldefels (turó del Castell) o la defensa de Viladecans (bòbila Sales). En un segon bloc caldria situar els jaciments que cronològicament han estat descoberts o estudiats en el darrer terç del segle XX, dels quals en destaca la cova Fumada a Castelldefels (Cebrià, 1992), els jaciments de ca n’Albareda i can Canyet a les terrasses del Llobregat (Gràcia, 1990) o la cova del Gegant de Sitges (Mora, 1988). Des de la perspectiva de la importància científica dels jaciments s’ha de dir que la major part de troballes antigues, tant de fauna isolada com d’indústria lítica, aporten molt poques dades respecte del coneixement d’aquest període, ja que normalment són imprecises i sense contextos estratigràfics clars que aportin veritables salts qualitatius en el coneixement científic. Aquesta dinàmica s’interromp, però, amb les investigacions a la cova del Gegant fetes des d’una perspectiva més moderna de la ciència. Les dades de què es disposa dins del context geològic general on es poden situar els rebliments estudiats són poc precises i hi ha una mancança d’estudis de conjunt actualitzats. Així, per exemple, en el cas de les terrasses fluvials de la vall baixa del Llobregat encara són d’obligada referència els diversos treballs de Solé Sabarís (1957 i 1963), el mateix passa pel carst del Garraf amb els treballs de Montoriol Pous (1964, entre d’altres).
3. PRINCIPALS DIPÒSITS ESTUDIATS 3.1. Terrasses de la riera dels Canyars (Gavà, Baix Llobregat) El jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars és el que presenta la cronologia més recent dins del projecte de recerca i és l’únic on s’ha documentat presència humana del Paleolític superior, si bé el dipòsit fonamentalment és un cau de carnívors.
TRIBUNA2008-06
4/1/10
130
13:21
Página 130
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
Aquest jaciment es troba en una antiga gravera situada en la confluència de les rieres de can Llong i de Canyars. El jaciment va ser descobert l’any 2005 per Carlos Valls, i l’any 2007 es va dur a terme una intervenció preventiva, ja que la zona es troba afectada per un pla urbanístic. L’excavació ha consistit a fer diferents cales (A, B i C) a la part superior del talús de la gravera on prèviament a la nostra intervenció s’observaven restes arqueològiques. Aquestes cales han anat acompanyades amb un seguit de rases perimetrals (D, E, F i F) per delimitar l’extensió del jaciment. En total, la zona en la qual hem documentat restes és d’aproximadament 31 m2 tot i que la zona d’excavació ha estat més gran (Fig. 2).
Figura 2. Terrasses de la riera dels Canyars. 1. Secció E-W de les rieres dels Canyars i de can Llong. 2. Planta de la zona d’intervenció arqueològica amb la nomenclatura utilitzada
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 131
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
131
En la intervenció s’ha documentat un únic nivell arqueològic, anomenat nivell I, que es troba aproximadament a 1 m del sòl actual de la terrassa de la riera, a una cota de 28 metres sobre el nivell del mar i té una potència d’entre 30 i 80 cm. Aquest nivell I reomple dos paleocanals paral·lels, resultat probablement d’un antic meandre de la riera dels Canyars. Està dominat per lutites i sorres que formen gairebé el 70% de la fracció i és de color vermellós (Munsell HUE5YR 5/4 en humit i Munsell HUE5YR5/6 en sec). L’edat del nivell I i per tant del jaciment ha estat determinada mitjançant la datació per OSL d’una part del sediment, que correspon al moment de l’últim procés de blanqueig solar sofert per aquest material i permet situar-lo en l’estadi isotòpic 2 (23.843±1.941 anys BP). Els materials recuperats en la intervenció són fonamentalment restes òssies, tot i que també hi ha copròlits, carbons i indústria lítica que evidencia la presència humana. En el registre de camp s’han coordenat un total de 5.100 objectes, la majoria dels quals provenen de la cala A. Dins d’aquest conjunt faunístic dominen clarament les restes de cavall (Equus caballus) i ase (Equus hydruntinus), seguides per les restes de cérvol (Cervus elaphus), en menor nombre, i de grans bòvids (Bos/Bison). Els carnívors també hi són força abundants, dels quals en destaca el llop (Canis lupus), el linx (Lynx pardinus) i un gran felí (cf. Panthera sp.) si bé el conjunt està dominat pels hiènids (Crocuta sp.). Més escassos són la cabra (Capra sp), el porc senglar (Sus scrofa), el rinoceront (Rhinocerotidae) o els proboscidis (cf. Mammuthus sp.). La presència de les diferents espècies ens indica que l’entorn del jaciment és bàsicament d’espais oberts i poc abruptes, i, en conseqüència, l’àrea principal de captació seria la plana. La presència humana al jaciment ve corroborada a partir de la localització de 6 restes lítiques amb clares evidències de talla intencional. D’aquestes, cinc són en sílex i una en quars. Tres de les peces de sílex corresponen a artefactes retocats, que malgrat que es tracti d’un conjunt massa reduït, s’hi pot observar un cert component laminar en les estratègies d’explotació. Aquest component laminar junt a la datació obtinguda situa els artefactes dins del Paleolític superior, primera cita d’aquesta cultura material a la vora oriental del massís del Garraf. Finalment, les restes antracològiques estan dominades clarament per tàxons freds com Pinus tipus sylvestris (pi tipus pi roig) associats amb tàxons mesòfils. En aquest sentit és important assenyalar la presència d’espècies vegetals relacionades amb boscos humits i temperats: Quercus sp. caducifoli (roures), Acer (aurons/blades) i Pomoideae (tipus arç/pomeres) si bé percentualment estan poc representats. A partir de l’estudi del material paleontològic es pot concloure que el jaciment és fonamentalment un cau de carnívors amb presència humana esporàdica. Així ho apunten les abundants restes de hienes amb una bona representació anatòmica i perfils d’edats determinades, juntament a les marques de mossegades, així com el transport selectiu dels herbívors i les restes de copròlits. 3.2. La cova del Coll Verdaguer (Cervelló, Baix Llobregat) La cova del Coll Verdaguer és un jaciment també inèdit fins al moment, amb una cronologia que situa els nivells intervinguts dins l’estadi isotòpic 3. Destaca per la diferenciació dins de la cavitat en dos espais, un més exterior que funciona com a cau de carnívors on també s’ha documentat presència humana i un segon més interior amb nombroses restes d’ós bru (Ursus arctos).
TRIBUNA2008-06
132
4/1/10
13:21
Página 132
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
Aquest jaciment se situa en l’àrea d’influència de les rieres de Vallirana i fondo de Sant Pons-Rafamans, que desemboquen directa o indirectament al riu Llobregat. És un indret boscós, de valls relativament estretes, encaixades i poc transitables. La cavitat es troba dalt d’un petit coll i en l’actualitat s’hi accedeix mitjançant una boca oberta de manera artificial fruit de l’ús de la cova per a l’explotació com a mina de calcita esparítica, mineral conegut com sal de llop, ja que la seva entrada originària es troba segellada. Les informacions escrites de què es disposa de la cova del Coll Verdaguer són escadusseres. Tot i que apareix citada en diverses publicacions tant espeleològiques com geològiques (Llopis Lladó, 1942), mai no es fa referència al jaciment arqueològic. El jaciment va ser descobert com a tal pel Centre Excursionista de Vallirana (CEV) durant la dècada dels anys seixanta, tot i que posteriorment va caure en l’oblit fins a la dècada dels noranta, quan el geòleg J. M. Cervelló el va redescobrir i ho va comunicar posteriorment al GRQ. La cova té una planta d’aproximadament uns 40 m de longitud i uns 10 m d’amplada. En el seu interior s’han configurat dos espais força diferenciats fruit de la història geològica de la cavitat: la Sala dels Ursus i la Sala Sal de Llop (Fig. 3). És en aquest segon espai on s’ha fet la primera estratigrafia de la cavitat així com la primera aproximació cronològica a partir d’una datació per U-Th feta a la base d’una colada estalagmítica que segella part d’aquest dipòsit, amb una edat de 38 ka (38.347 +2.285/-2.205 anys BP).
Figura 3. Planta de la cova del Coll Verdaguer (Cervelló)
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 133
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
133
Les restes recuperades a la cova del Coll Verdaguer provenen tant de les campanyes fetes per part del GRQ durant els anys 2004 al 2008, com del CEV a la dècada dels seixanta. D’entre els materials destaquen les nombroses restes d’ós bru (Ursus arctos), que provenen de la Sala dels Ursus. La posició de les restes dins la cavitat, els perfils de les edats i l’estat de les restes semblen correspondre a individus que no han superat el llarg procés d’hibernació. En canvi, en l’espai més proper a la boca (Sala Sal de Llop) destaquen els herbívors com el cérvol (Cervus elaphus), la cabra (Capra sp.), i en menor nombre el cavall (Equus sp.), el bòvid (Bos/Bison), el cabirol (Capreolus capreolus) i el porc senglar (Sus scrofa), tot i que també hi ha carnívors, com el linx (Lynx pardinus). A partir d’aquestes dades podem suposar que aquesta part del jaciment funcionava com a cau de carnívors, probablement de hienes, tot i que no s’han recuperat restes d’aquest tàxon, però sí excrements abundants i restes de fauna consumida. La presència humana està documentada a partir d’algunes restes lítiques, tot i que de moment es fa difícil relacionar-les amb el material faunístic, especialment pel fet que l’excavació se centra en la part distal d’un con. Preliminarment es pot apuntar que aquestes restes lítiques es podrien ubicar en un moment molt concret que no es trobaria relacionat amb l’ús de la cova com a cau i en l’horitzó definit per la base del nivell III i el sostre del IV. Finalment, a la cova del Coll Verdaguer s’hi han recuperat també restes antracològiques. Aquestes dades ens permeten veure l’ampli domini del Pinus tipus sylvestris (pi tipus pi roig). La conjunció entre restes de fauna i antracologia assenyalen un moment fresc amb àrees de captació que s’estenen des de les zones boscoses dominades pel pi roig fins als espais més oberts de les valls properes. 3.3. La cova del Gegant (Sitges, Garraf) La cova del Gegant és un jaciment rellevant dins la zona del Garraf, ja que fruit de les diverses intervencions arqueològiques iniciades des de la dècada dels cinquanta, ha permès documentar nombroses restes de fauna, indústria lítica així com una mandíbula de neandertal que situen gran part del dipòsit en els estadis isotòpics 3 i 4. Aquest jaciment es troba a la punta de les Coves, un petit promontori rocós, d’uns 30 m d’altitud sobre el nivell del mar i a la dreta de la desembocadura de la riera de Ribes, on també s’hi localitzen d’altres cavitats (Musclo, Verda, Llarga, Masia de les Coves, etc.) algunes de les quals tenen també restes arqueològiques que són objecte del nostre estudi. El coneixement de l’existència de cavitats a la punta de les Coves es remunta ja al segle X i, des de principis del segle XX, s’hi generalitzen els treballs de tipus científic arqueològic (vegeu Marcet Riba, 1932 o Ferrer, 1956). La primera intervenció que podem considerar arqueològica és la que van fer el grup excursionista de Sitges A.Munt. (Agrupació Muntanyenca) i Santiago Casanova l’any 1953. Posteriorment, membres del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú van intervenir en el conjunt de la punta de les Coves (Bellmunt, 1957-1958). A la dècada dels setanta es generalitzen els treballs a la cova del Gegant amb la intervenció de Viñas (1972) i després Viñas i Villalta (1975) amb un seguit d’estudis concrets (Viñas i Villalta, 1975; Mir, 1975; Masriera, 1975). Als anys vuitanta, membres de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigits per J. Martínez, J. Miret, R. Mora i I. Muro van dur-hi a terme nous treballs els anys 1985 i 1989 (Mora, 1988; Martínez, 1990; Martínez et al., 1985 i 1990). Finalment, a partir del 2007, des del GRQ s’han reiniciat els treballs arqueològics a la cavitat.
TRIBUNA2008-06
134
4/1/10
13:21
Página 134
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
L’accés actual a la cova del Gegant es fa a través d’un avenc de 14 m de profunditat situat just sobre la galeria principal. A part d’aquesta entrada, la cavitat disposa de dues boques situades a escassos metres sobre el nivell actual del mar la qual cosa permet un accés també arran de mar. Aquesta cavitat està formada en realitat per dues coves, la pròpia cova del Gegant i la cova Llarga, tot i que la primera és la més rellevant pel que fa a dimensions així com a dipòsit. Pel que fa a la cova del Gegant, aquesta presenta una galeria principal (GP), diferenciada en dos espais, de la qual surten dues galeries laterals disposades de manera gairebé paral·lela (Fig. 4).
Figura 4. Planta de la cova del Gegant i de la cova Llarga segons Albalate, Marín i Marín (Font: Viñas i Villalta, 1975). La planta del sector S i SG ha estat feta per Mora (1988) i afegida a la de Viñas i Villalta (1975)
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 135
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
135
A la cova del Gegant s’hi han fet diferents treballs estratigràfics (vegeu per exemple Viñas, 1972; Viñas i Villata, 1975; Mora, 1988) que podem trobar sintetitzats juntament amb les noves aportacions de les excavacions del GRQ i que permeten tractar aquest jaciment com un sol bloc (Daura, 2008). Donada la complexitat i el nombre elevat de nivells del dipòsit, aquí tan sols fem una breu referència a dues grans unitats: Unitat A (Fase 1, Fase 2, Fase 3a): formada pel nivell V, amb gran domini de lutites i arenites de color marró obscur; pel nivell IV, compost majoritàriament per lutites vermelloses i sorres fines; pel nivell III i probablement pels nivells XIIa/b, VIII, XVb, XVa, XVII i IX. Tots aquests nivells són plistocens amb una edat entre els 49 i 80 ka, que se situen dins els estadis isotòpics 3 i 4. Aquesta unitat presenta l’acumulació sedimentària més important del jaciment com també de restes recuperades. Unitat B (Fase 3b, 4 i 5): formada pels nivells IIIb, II, IIb, X i XI. És d’edat holocena i probablement posterior al bronze inicial. Es tracta del volum de sediments menys significatiu de la cavitat. El registre arqueològic i paleontològic de la cova del Gegant està format per un conjunt especialment ric en restes de grans vertebrats, endemés d’una setantena de peces d’indústria lítica, que evidencien la presència humana al jaciment juntament amb una mandíbula de neandertal. De la mateixa manera s’han recuperat copròlits de hiena així com nombroses espècies de carnívors que evidencien la utilització de la cavitat com a cau. D’aquests materials arqueològics hi ha abundant bibliografia; així, per als grans vertebrats cal consultar els treballs de Viñas (1972), Viñas i Villalta (1975), Estévez (1979), Martínez (1990), Santafé et al. (1989) i Daura (2008); per als rosegadors, el d’Alcalde (1989); per als ocells, la tesi doctoral de Sánchez Marco (2005); per a la microfauna, el de López (2008); per a la indústria lítica, els de Mir (1975) i Mora (1989), i per a les restes humanes, els de Mora et al. (1989) i Daura et al. (2005). De les dades dels diversos estudis citats anteriorment, en destaquen les restes dels grans vertebrats que són el conjunt material més nombrós i significatiu del jaciment, amb una rica i completa llista faunística. Dins dels herbívors el més significatiu són els èquids, dels quals s’han identificat les espècies Equus caballus i Equus hydruntinus. També és força important la presència d’altres animals de gran talla, com els bòvids (Bos/Bison), els rinoceronts i els proboscidis. Dels herbívors de talles menors, hi són representats els cèrvids, i en molt poca proporció, el porc senglar (Sus scrofa) i la cabra (Capra sp.). Pel que fa als carnívors l’espècie més important, tant en nombre de restes com per la seva conducta cavernícola, és la hiena (Crocuta spelaea). En menor importància hi trobem els felins com el linx (Lynx pardinus), la pantera (Panthera pardus) i altres espècies com el llop (Canis lupus) o l’ós bru (Ursus arctos). Des del punt de vista paleoambiental, les restes recuperades reflecteixen principalment un nínxol caracteritzat per espais oberts i de plana, mentre que les espècies pròpies de zones muntanyoses són escasses en el jaciment. La presència humana a la cova del Gegant queda documentada tant per la indústria lítica com per la presència d’una mandíbula humana. De les restes lítiques hi ha un total de 75 peces que han estat recuperades en diferents intervencions. Segons l’anàlisi de Mora (1988), al jaciment hi dominen els retocats, seguits de les ascles, les ascles fragmentades i les restes de talla, mentre que en darrer lloc s’hi troben els nuclis. De les noves restes lítiques recuperades el 2007 destaquen tres ascles i una ascla fragmentada com a conseqüència de l’alteració tèrmica, malgrat que l’element més significatiu d’aquesta presència humana al jaciment és una mandíbula de neandertal (Daura et al.,
TRIBUNA2008-06
136
4/1/10
13:21
Página 136
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
2005), que prové de la intervenció de mossèn Casanova i l’A.Munt als anys cinquanta. Aquest espècimen correspon a part d’un cos mandibular humà constituït per tres fragments que han permès la seva reconstitució des de l’alvèol de la primera molar dreta fins al marge medial de l’alvèol de la tercera molar esquerre. Aquesta resta esdevé rellevant ja que és una de les poques restes humanes anteriors a l’home anatòmicament modern trobades a Catalunya fins al moment. 3.4. La cova del Rinoceront (Castelldefels, Baix Llobregat) La cova del Rinoceront és el jaciment més rellevant del projecte de recerca, ja que presenta una àmplia i rica seqüència estratigràfica que abraça, de moment, des de l’estadi isotòpic 5a fins al 7. Aquest jaciment se situa a la pedrera de ca n’Aymerich, als primers estreps més suaus del massís calcari del Garraf, just en el contacte amb l’extrem meridional de la plana al·luvial del Delta del Llobregat. La cavitat actualment se situa a tan sols 500 m de la línia de costa i a uns 25 metres sobre el nivell del mar. Aquest jaciment s’ha desenvolupat dins d’una falla visible al llarg de la pedrera, que posa en contacte el Cretaci i el Juràssic inferior. La cova del Rinoceront era inèdita abans dels treballs del GRQ, malgrat que en aquesta mateixa pedrera, a la dècada dels anys quaranta, es va descobrir un jaciment conegut com Altissent amb nombroses restes de fauna (Villalta i Crusafont, 1950a i 1950b; Daura i Sanz, 2004; Daura, 2008), dipòsit que actualment està destruït. La fisonomia de la cova del Rinoceront ha estat molt modificada per l’explotació de la roca calcària, que ha fet desaparèixer l’entrada original així com bona part del jaciment arqueològic. A més, el tall vertical artificial i les fortes pluges han afavorit l’esllavissament de part dels materials que s’han acumulat al seu peu i d’aquesta forma han deixat al descobert les restes arqueològiques la qual cosa en va comportar el descobriment l’octubre del 2002. Aquests sediments despresos van centrar les primeres intervencions entre els anys 2002 i 2003, que permeteren valorar i donar a conèixer el jaciment. Durant aquestes campanyes es van garbellar uns 60 m3 de sediments, bona part dels quals procedien del nivell III (Daura et al., 2006). A partir d’aquí, i veient la importància del jaciment quant a registre paleontològic i arqueològic, i determinada la preservació d’una important seqüència estratigràfica, es va restaurar l’entorn immediat del dipòsit per tal de permetre-hi l’accés i garantir-ne la conservació. D’aquesta manera a partir de l’estiu del 2003 les intervencions s’han centrat en l’estudi de la seqüència estratigràfica. De moment s’ha excavat totalment el primer nivell arqueològic i actualment s’ha iniciat l’excavació del segon (nivell II). L’estratigrafia de la cavitat està formada per una columna sedimentària d’11 m de potència on s’hi poden diferenciar un total de 8 nivells. La fracció grossa del jaciment (fragments de calcàries i espeleotemes) té el seu origen en el progressiu procés d’esfondrament tant de la volta i les parets de la cavitat com de la zona de fractura de la falla. La matriu s’ha originat majoritàriament per la dissolució de la pròpia fracció grossa i de la zona de fractura, la qual cosa ha donat una coloració repetidament vermellosa (Munsell HUE 2.5 YR 4/6; 4/8). Els nivells es troben disposats amb un clar pendent vers la boca d’accés i les restes arqueològiques estan dipositades in situ i sense un arrossegament o desplaçament dels elements. Dins de la seqüència estratigràfica podem distingir diferents trams. En el primer, format pels nivells I-III, s’hi alternen fases de bretxes i conglomerats diferenciats per
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 137
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
137
moments de caiguda de blocs. El segon, a la part medial, mostra caigudes de blocs més difuses i més lutites. Finalment, el tercer ocupa la base i mostra una sedimentació més pròpia de l’interior del carst, amb una clara disminució de les aportacions de parets i sostre. L’àmplia seqüència estratigràfica de la cova del Rinoceront se situa entre la base del Plistocè superior, entorn dels 85 ka (fi de l’estadi 5), fins a la part superior del Plistocè mitjà, entorn dels 212 ka (estadi 7), edats obtingudes per TL, U-Th i aminoàcids. Pel que fa a les restes recuperades, aquestes procedeixen tant de la seqüència estratigràfica del jaciment com de les terres esllavissades. El nivell I (estadi isotòpic 5a) té una superfície de 6 m2 i una potència aproximada d’1 m, on s’han recuperat grosso modo unes 2.000 restes. Es tracta d’un cau de carnívors, tal i com ho verifiquen la presència de determinades parts anatòmiques transportades així com les marques de mossegades, la fractura dels ossos i les restes de copròlits. Les espècies estan dominades per dos tàxons, el cérvol (Cervus elaphus) i la cabra (Capra sp.), en menor mesura trobem la daina (Dama dama) i els grans bòvids (Bos/Bison) pel que fa als herbívors. Els carnívors són minoritaris, l’espècie més ben documentada és el linx (Lynx pardinus), que apareix amb els mateixos patrons de consum que els herbívors, seguit d’una sola resta infantil d’ós bru (Ursus arctos). Finalment, en aquest mateix nivell s’hi observa la presència de restes de Testudo hermanni que s’han acumulat a la part final de la cavitat i restes d’indústria lítica que, tot i ser escasses en nombre, verifiquen la presència dels neandertals. A part de la zona superior excavada, els estudis estratigràfics fets a la resta del tall han permès documentar diversos materials. D’aquesta manera a la part mitjana del jaciment (nivell III) destaquen les nombroses restes de closques i plastrons de tortuga mediterrània (Testudo hermanni), mentre que sota d’aquestes s’observen restes d’una extremitat anterior de rinoceront (Stephanorhinus sp.). Prop d’aquestes restes, en aquest mateix nivell, s’han recuperat de la secció un palet totalment arrodonit de calcària, un tipus de morfologia absent a la cavitat o en les seves rodalies i que certificaria la presència humana en aquest nivell. Finalment, a la part inferior del tall, del nivell VI al VIII, hi destaca una carcassa d’un animal de talla gran, del qual s’observen les costelles i l’escàpula seccionada, així com restes de cabirol (Capreolus capreolus) i tortuga mediterrània (Testudo hermanni) que certifiquen la riquesa en restes de tota la cavitat. Pel que fa als artefactes lítics, n’hem recuperat un total de vuit que, malgrat que siguin escassos, són suficients per documentar la presència humana. Quatre dels artefactes estan fets en quars, tres en sílex i un en calcària, tots de dimensions reduïdes (vegeu de manera detallada Daura, Sanz i Vaquero, 2005). De les restes d’indústria en destaca un nucli de mida reduïda amb una estructura morfotècnica ben definida que permet situar-lo en l’òrbita dels criteris tècnics que defineixen la talla leval·loisiana. Finalment els resultats de l’anàlisi antracològica del nivell I, tot i que es tracta d’un conjunt que pateix problemes de conservació, han permès identificar tres tàxons Prunus, Rhamnus/Phillyrea i angiospermes indeterminables. Aquests tàxons, juntament amb l’absència de coníferes, indiquen que probablement aquests nivells corresponen a una fase climàtica temperada, la qual cosa estaria totalment d’acord amb els resultats obtinguts per les datacions (estadi 5a) i la fauna. La conjunció d’aquestes dades vegetals així com de les restes paleontològiques indiquen que el rerepaís de la cavitat és el característic d’un medi fonamentalment forestal, de tipus temperat i marítim, en el qual les diferents oscil·lacions climàtiques matisen les restes de fauna de cada un dels nivells del jaciment.
TRIBUNA2008-06
138
4/1/10
13:21
Página 138
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
Figura 5. A la part superior, planta de detall de la concentració ω del nivell I de la cova del Rinoceront. A baix a l’esquerra 1: crani d’un mascle adult de Cervus elaphus i, al costat, crani de Capra sp. consumit per carnívors. A baix a la dreta 2: crani d’un mascle de Cervus elaphus amb la cornamenta
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 139
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
139
3.5. Dolina de l’Esquerda de les Alzines (Begues-Vallirana) La dolina de l’Esquerda de les Alzines és el jaciment més ric en restes lítiques així com en matèries primeres tot i que encara no podem donar una atribució cronològica definitiva al conjunt. Aquest jaciment es troba al pla de Sots d’Ossos (pla d’Ardenya) i se situa en el centre d’una dolina (Fig. 6). Aquest tipus de formació geològica és una depressió en forma d’embut formada per dissolució que s’ha desenvolupat en l’antiga superfície d’erosió del Miocè superior, definida en el seu moment per Llopis (1947). Actualment la zona central de la dolina es troba molt transformada per les tasques de desobstrucció espeleològica fetes pel grup GIRES, que han eixamplat les boques dels avencs que hi ha a l’interior de la dolina. És precisament en aquests sediments mobilitzats on hem localitzat el gruix important de restes lítiques que han permès descobrir el jaciment.
Figura 6. Secció de la dolina de l’Esquerda de les Alzines (Begues-Vallirana)
TRIBUNA2008-06
140
4/1/10
13:21
Página 140
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
D’aquesta manera les primeres intervencions arqueològiques s’han centrat a garbellar els sediments (48 m3) extrets durant les tasques de desobstrucció i, posteriorment, a excavar in situ els dipòsits en posició estratigràfica original així com a estudiar els talls estratigràfics del centre. Per dur a terme l’excavació arqueològica del jaciment hem dividit la dolina en diferents sectors. A l’àrea central hem diferenciat el sector I, situat al nord-est, i el sector III, situat al nord-oest. Ambdós són els que han proporcionat les restes lítiques paleolítiques, mentre que en una vora de la depressió central s’ha situat el sector II, que ha proporcionat de manera superficial algunes restes de ceràmiques prehistòriques (edat del bronze) i nombrosos carbons. Actualment la visió de la dolina pot distorsionar la naturalesa del jaciment; en aquesta línia cal puntualitzar que la situació del dipòsit en la part central de la dolina l’hem d’entendre com un assentament per part dels grups humans que s’ha fet en un punt determinat de la depressió i de manera independent als avencs. La seqüència estratigràfica de la dolina de l’Esquerda de les Alzines està formada per una quinzena de nivells i subnivells que expliquen la gènesi i formació d’aquest dipòsit, si bé no entrarem en detall en aquest treball (vegeu Daura, 2008). Breument, el nivell d’on provenen bona part de les restes lítiques (nivell C2) es caracteritza per la presència de grans blocs de calcària amb una matriu lutítica. La datació d’aquest nivell, de moment, s’ha fet a partir del nivell subjacent (Subnivell D2) amb un resultat de TL de 18.200 ± 1.689 anys BP, per aquest motiu, l’edat del nivell arqueològic cal situar-la en un moment anterior. El conjunt lític analitzat està format aproximadament per un total de 1.091 artefactes, dels quals la majoria provenen de les terres extretes, mentre que de les peces recuperades en posició estratigràfica fins al moment n’hem analitzat 145. L’estudi d’aquests materials ha permès determinar que hi ha uniformitat en les característiques tècniques entre el conjunt remenat i el que es troba en posició estratigràfica, a excepció d’uns pocs elements. Cal destacar la riquesa de matèries primeres del conjunt lític, malgrat el predomini del quars, seguit del sílex i en menor nombre de la resta de categories (gresos, calcàries, quarsites i roques metamòrfiques), varietat que confirma la mobilitat dels grups vers el riu Llobregat. Aquest conjunt lític és difícil de caracteritzar a causa de la forta alteració postdeposicional que presenta la major part del material i que ha dificultat, en molts casos, la seva anàlisi i classificació. Per altra banda, el fet que una bona part del conjunt estigui fet en un quars de qualitat mediocre ha complicat la identificació dels trets morfotècnics de moltes peces. Les característiques del conjunt lític del jaciment fan pràcticament impossible proposar una cronologia per a aquest a partir de la indústria. La tecnologia, amb la presència de la talla discoïdal i Levallois, és habitual en indústries de cronologia antiga, com les del Paleolític mitjà. En el conjunt remenat hi ha alguns elements molt puntuals, com els gratadors o els burins, que apuntarien a una cronologia més recent. Per altra banda, la trobada d’algunes restes ceràmiques barrejades amb la indústria en el conjunt remenat podria indicar una atribució postpaleolítica, però ho descartem ja que amb l’excavació in situ no s’han documentat materials ceràmics associats a la indústria i, pel contrari, la presència de ceràmiques es localitza en altres sectors. El que sí es pot afirmar a partir d’aquest estudi és que els dos conjunts de materials amb què hem treballat, el conjunt remenat i el conjunt en context estratigràfic, presenten característiques molt similars, tant des del punt de vista litològic, com tècnic i tipològic, excepte uns pocs elements del conjunt remenat. En conseqüència, pot servir per proposar una procedència estratigràfica per a les peces trobades en els sediments extrets.
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 141
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
141
4. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS El projecte de recerca iniciat l’any 2000 pel GRQ en jaciments de cronologia plistocena a les comarques del Baix Llobregat i del Garraf ha permès descobrir localitats inèdites fins al moment en les quals s’han desenvolupat els treballs arqueològics que presentem aquí juntament amb la represa de l’excavació de la cova del Gegant. Pel que fa a l’ocupació humana d’aquest territori, a partir de les restes lítiques, en general escasses en el conjunt dels jaciments, cal discernir els jaciments que són assentaments més estables dels que són caus de carnívors. Dins d’aquest segon bloc hi ha els casos de la cova del Rinoceront, la cova del Coll Verdaguer, les terrasses de la riera dels Canyars i la cova del Gegant. Són registres amb baixa densitat d’artefactes que ens permeten definir les ocupacions humanes com a estades de “molt curta durada” o fins i tot “visites dels indrets” en contraposició a com han estat classificades les ocupacions en alguns dels principals jaciments catalans, cas de l’Abric Romaní (Vallverdú et al., 2005) i de la Roca dels Bous (Martínez et al., 2006). Sintèticament, els artefactes d’aquests jaciments no evidencien la totalitat de la cadena operativa i els conjunts responen al que es podria qualificar de fàcies de transport. En aquest cas les activitats de talla són escasses o nul·les, amb una producció en el lloc reduïda i uns artefactes transportats. L’activitat humana en aquests indrets podria estar relacionada amb l’aprofitament dels recursos faunístics acumulats ja sigui de forma natural, per carnívors, o bé per estades-refugi. Aquests tipus de localitats han estat definides en alguns treballs com “jaciments paleontològics amb índexs de freqüentació humana” (Brugal i Jaubert, 1991), que indiquen unes estratègies de mobilitat pel territori que haurien estat una constant al llarg de tot el Plistocè. A la península Ibèrica en són exemples similars els casos de Trinchera Galería (Carbonell et al., 1999), la cova de los Torrejones (Díez et al., 1998), la cova de Lezetxiki (Arrizabalaga et al., 2005) o la cova de Dalt del Tossal de la Font (Olària et al., 2005). A Catalunya hi ha els exemples de la cova de les Toixoneres (Tissoux et al., 2006), la cova 120 (Terradas i Rueda, 1998; Terradas, 2004) o la cova dels Ermitons (Maroto, 1985). El conjunt lític de la dolina de l’Esquerda de les Alzines s’allunya clarament dels anteriors pel que fa a la seva dinàmica de formació. La quantitat de restes recuperades i l’ampli ventall de categories tècniques representades suggereixen processos de talla en el jaciment. Tanmateix, aquest conjunt ha estat difícil de caracteritzar a causa de la forta alteració postdeposicional i al fet que una bona part del conjunt estigui fet en un quars de mediocre qualitat. La tecnologia, amb presència de talla discoïdal i Levallois, és habitual en indústries de cronologia antiga, com les del Paleolític mitjà, tot i que en el jaciment hi ha alguns elements puntuals de cronologia més recent. En aquest sentit es pot citar, per exemple, la indústria localitzada al Valle de las Orquídeas, que presenta unes característiques similars i amb dues datacions de TL entre els 27-29 ka (Mosquera et al., 2007). Tot i això la presència de restes lítiques paleolítiques en dolines són escasses a la península Ibèrica, mentre que a l’Estat francès sí que hi ha jaciments en dolines (vegeu Moncel, 2003; Moncel et al., 2005; Bourguignon et al., 2004). Sens dubte, la resta més significativa de l’ocupació humana al massís del Garraf és la mandíbula de neandertal (Homo neanderthalensis). D’aquesta peça en destaca, a part dels trets anatòmics propis d’Homo neanderthalensis, el fet que és un dels pocs fòssils humans anteriors a la nostra espècie (Homo sapiens) descoberts en l’actual territori de Catalunya. Fins al present, tan sols coneixíem la dent de Mollet (Cortada i Maroto,
TRIBUNA2008-06
142
4/1/10
13:21
Página 142
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
1988) i la mandíbula de Banyoles (Grün et al., 2006; Maroto, Soler, 2003). De moment, els treballs estratigràfics del jaciment (Daura, 2008) ens permeten situar aquesta resta entre els 49 ka i 80 ka, que correspondrien a un punt entre els estadis isotòpics 3 i 4. La riquesa d’aquests jaciments en restes faunístiques així com la presència de carbons permet fer inferències en el medi natural. D’aquesta manera el registre paleontològic és ric, divers i reflecteix els canvis ambientals. Podem establir una relació entre els moments de fred, que impliquen una retirada del mar, l’emergència de la plataforma marina, el desenvolupament d’una plana litoral i l’augment d’espècies d’espais oberts i característiques de moments freds, com és el cas de les espècies identificades a la cova del Gegant i a les terrasses de la riera dels Canyars. A més, cal destacar la presència de cavalls en aquests jaciments, una de les espècies dominants en els estadis isotòpics 4 i 3 (Estévez, 1979) i en el tardiglacial (Nadal et al., 2005/6). En canvi, la fauna característica dels moments càlids documentada en els jaciments del Garraf és força diferent. Un clar exemple és la cova del Rinoceront, on destaca el nivell III, amb un nombre elevat de restes de tortuga mediterrània. Aquesta proliferació del tàxon probablement anava lligada a unes condicions ambientals òptimes (Hervet, 2000; Jiménez, 1998) que afavoriren la seva presència. Finalment, les dades antracològiques donen les primeres evidències que tenim de la vegetació plistocena d’aquesta part del litoral i procedeixen majoritàriament d’aportacions naturals, per la qual cosa el biaix que significaria l’acció antròpica queda descartat. Destaca la presència de Pinus tipus sylvestris a zones costaneres durant les fases fredes, tàxon que és absent en els nivells excavats de la cova del Rinoceront, amb espècies pròpies d’una fase climàtica temperada.
5. AGRAÏMENTS Agraïm la col·laboració del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Energia i Mines i de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya (Projecte 2006EXCAVA00012, 2007ACOM00017). També la dels ajuntaments de Castelldefels, Sitges i Vallirana i del GREHIC, del Centre d’Estudis Beguetans, del Centre Excursionsita de Vallirana, d’Alarmas Spitz, del Grup Soteras, de Cal Ganxo i la Guaita (Ajuntament Castelldefels), del Servei de Parcs Naturals, de Frape-Behr, d’Inaccés, de Mn. Santiago Casanova, de Xavier Miret, de Toni Asensio, de Carlos Valls, d’Infraplan i d’AVVIC. La intervenció a les terrasses de la riera dels Canyars ha estat sufragada per GTI (Gavanenca de Terrenys i Inmobles, Ajuntament de Gavà). Agraïm també la col·laboració dels propietaris de la cova del Coll Verdaguer de Cervelló i de les dolines de les Alzines (finca de Can Pau de la Figuera) de Begues. Aquest treball es troba també en el projecte El Plistocè Superior i l’Holocè a Catalunya que inclou el programa Els primers pobladors del massís del Garraf-Ordal, amb el Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya del SERP de la UB SGR2005-00299 i els projectes HUM2004-00600 del MEC i HAR2008-00103 del MICINN, i ha comptat amb la col·laboració del projecte CGL2006-11242-C03-01/BTE (MICINN-FEDER). Amb el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i del Fons Social Europeu mitjançant una beca FI a M. Sanz i una beca postdoctoral del MICINN mitjançant la FECYT, a Joan Daura.
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 143
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
143
6. BIBLIOGRAFIA ALCALDE, G. (1986) Les faunes de Rongeurs du Pléistocène Supérieur et de l’Holocène de Catalogne (Espagne) et leurs significations paléoécologiques et paléoclimatiques. These. Ecole Pratique des Hautes Études, 114 p. ARRIZABALAGA, A.; ALTUNA, J.; ARESO, P.; FALGUÈRES, CH.; IRIARTE, M. J.; MARIEZKURRENA, K.; PEMÁN, E.; RUIZ ALONSO, M.; TARRIÑO, A.; URIZ, A.; VALLVERDÚ, J. (2005) “Retorno a Lezetxiki (Arrasate, País Vasco): nuevas perspectivas de la investigación”. A: SANTONJA, M.; PÉREZ-GONZÁLEZ, A.; MACHADO M. J. (ed.) Geoarqueología y Patrimonio en la Península Ibérica y el entorno mediterráneo. Soria: ADEMA, p. 81-98. BELLMUNT, J. (1957-1958) “Crónica de la seccion arqueológica”. Boletin de la Biblioteca Museu Balaguer, 5 época, 5: 132-134. BOURGUIGNON, L; ORTEGA, I.; SELLAMI, F.; BRENET, M.; GRIGOLETTO, F.; VIGIER, S.; DAUSSY, A., DESCHAMPS, J. F.; CASAGRANDE, F. (2004) “Les occupations paléolithiques découvertes sur la section Nord de la déviation de Bergerac: résultats préliminaires obtenus à l’issue des diagnostics”. Préhistoire du Sud-Ouest, 11 : 155172. BRUGAL, J.-PH.; JAUBERT, J. (1991) “Les gisements paléontologiques pléistocènes à indices de frequentation humaine: un nouveau type de comportement de prédation? ” Paléo, 3: 15-41. CARBONELL, E.; ROSAS, A.; DÍEZ, J.C. (ed.) (1999) Atapuerca: ocupaciones humanas y paleoecología del yacimiento de Galería. Junta de Castilla y León. (Memorias. Arqueología en Castilla y León; 7) CEBRIÀ, A. (1992) “La cova Fumada de Castelldefels: un jaciment del paleolític mitjà a cavall entre el delta del Llobregat i el massís de Garraf”. I trobada d’estudiosos de Garraf: Diputació de Barcelona. Monografies 19, p. 137-142. CORTADA, T., MAROTO, J. (1988) “La dent humana paleolítica de la cova de Mollet I (Serinyà)”. Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles: 135-148. DAURA, J.; SANZ, M. (2004) “La cova del Rinoceront (pedrera de ca n’Aymerich, Castelldefels). Noves dades paleoambientals del Plistocè al Baix Llobregat i Garraf”. I Trobada d’Estudiosos del Delta del Llobregat. Sant Boi, p.13-21 DAURA, J.; SANZ, M.; FONT, O.; BUDÓ, J. (2006) “Restes fòssils de Testudo hermanni al massís del Garraf”. Butlletí de la Societat Catalana d’Herpetologia, 17: 9-20. DAURA, J.; SANZ, M.; SUBIRÀ, E.; QUAM, R.; FULLOLA, J., ARSUAGA, J.L. (2005) “A Neandertal mandible from the Cova del Gegant (Sitges, Barcelona, Spain)”. Journal of Human Evolution (49): 56-70. DAURA, J., SANZ, M., VAQUERO, M. (2005) “El Pleistoceno de la Cova del Rinoceront (Castelldefels, Barcelona)”. Actas do IV congresso de arqueologia peninsular. Promontoria Monográfica 02: 217-227. DAURA, J. (2008) Caracterització arqueològica i paleontològica dels jaciments plistocens del massís del Garraf-Ordal i curs baix del riu Llobregat. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 674 p. DÍEZ, J. C.; JORDÀ, J. F.; ARRIBAS, A. (1998) “Torrejones (Tamajon, Guadalajara, Spain). A hyaena den on human occupation”. A: BRUGAL, J.-PH.; MEIGNEN, L.; PATOU-MATHIS, M. (ed.) Économie préhistorique: les comportements de subsistance au Paléolithique. Sophia Antipolis: Éditions APDCA, p. 63-72.
TRIBUNA2008-06
144
4/1/10
13:21
Página 144
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
ESTÉVEZ, J. (1979) La fauna del Pleistoceno catalán. Tesi doctoral. 2 vol. 522 p. FELIX, J; BUDÓ, J; CAPELLERAS, X; MASCORT, R (2006). “The fossil register of genera Testudo, Emys and Mauremys of the quaternary in Catalonia”. Chelonii 4: 47-51. FERRER, A. (1956). “Las cuevas de Sitges”. Cavernas 7: 216-219. GRÜN, R.; MAROTO, J.; EGGINS, S.; STRINGER, CH.; ROBERTSON, S.; TAYLOR, L.; MORTIMER, G.; MCCULLOCH, M. (2006) “ESR and U-series analyses of enamel and dentine fragments of the Banyoles mandible”. Journal of Human Evolution 50(3): 347-358. HERVET, S. (2000) “Tortues du Quaternaire de France: critères de determination, répartitions chronologiques et géographique”. Mésogée, 58: 3-47 JIMÉNEZ FUENTES, E.; CARDOSO, J. L.; CRESPO, E. G. (1998). “Presencia de Agrionemys (=Testudo) hermanni (Gmelin, 1789) en el Paleolítico Medio de la Gruta Nova da Columbeira (Bombarral, Provincia de Extremadura, Portugal)”. Stvd. Geo. Salamant, 34: 123-139. LÓPEZ, J.M.; HABLAIN, H.A.; CUENCA, G.; ARSUAGA, J.L. (2008) “Chronologial, environmental, and climatic precisions on the neanderthal site of the cova del Gegant (Sitges, Barcelona, Spain)”. Journal of Human Evolution 55(6): 1151-1155. In press. LLOPIS LLADÓ, N. (1942) “Los terrenos cuaternarios del Llano de Barcelona”. Publicaciones del Instituto Geológico de la Diputación Provincial de Barcelona, VI, 52 p. LLOPIS LLADÓ, N. (1947) Contribución al conocimiento de la morfoestructura de los Catalánides. Barcelona: CSIC. Instituto Lucas Mallada, 372 p. MARCET RIBA, J. (1932) “Antigues platges marines fossiliferes de la costa catalana”. Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, VIII(2): 1-7. MAROTO, J. (1985). “Un jaciment prehistòric a l’interior del massís de l’Alta Garrotxa: la Cova dels Ermitons”. Vitrina, 1: 38-48. MAROTO, J.; SOLER, N. (2003) “Antecedents i problemàtica de l’estudi de la mandíbula de Banyoles”. A: MAROTO, J. (ed.) “La mandíbula de Banyoles en el context dels fòssils humans del pleistocè”. Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 13: 33-54. MARTÍNEZ, J. (1990) Informe técnico de los restos ósseos de la cova del Gegant (Sitges, Garraf). Memòria Inèdita. Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, 140 p. MARTÍNEZ, J; MIRET, J.; MORA, R. (1985) “Excavacions a la Cova del Gegant”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, 32-33: 1-2. Sitges. MARTÍNEZ, J.; MORA, R.; ROCA, G.; PARCERISAS, J. (1990) Memoria d’Excavació a la cova del Gegant 1989. Memòria inèdita. Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Generalitat de Catalunya. MARTÍNEZ, J.; MORA, R.; TORRE, I.; CASANOVA, J. (2006). “La Roca dels Bous en el contexto del paleolítico medio final del noreste de la Península Ibérica”. A: MAILLO, J.; BAQUEDANO, E. (ed.) Miscelánea en homenaje a Victoria Cabrera. Zona Arqueológica, 7. Vol I: 252-263. MASRIERA, A. (1975) “Observaciones sedimentológicas sobre el depósito cuaternario de la Cova del Gegant (Sitges, Barcelona)”. Speleon. Monografia I. V Symposium de Espeleología: 35-38. MIR, A. (1975) “La indústria lítica de la Cova del Gegant. Sitges (Barcelona)”. Speleon. Monografia I. V Symposium de Espeleología: 39-48.
TRIBUNA2008-06
4/1/10
13:21
Página 145
NOVES DADES SOBRE EL POBLAMENT PALEOLÍTIC AL MASSÍS DEL GARRAF-ORDAL
145
MONCEL, M. H. (2003) “L’explotation de l’espace et la mobilité des groupes humaines au travers des assemblages lithiques à la fin du Pléistocene moyene et au début du Pléistocene supérieur, La moyenne vallée du Rhone entre Drôme et Ardèche”. BAR, International Series, S1184. MONCEL, M. H.; MOIGNE, A. M.; COMBIER, J. (2005) “Pre-Neandertal behaviour during isotopic stage 9 and the beginning of stage 8. New data concerning fauna and lithics in the different occupation levels of orgnac 3 (Ardèche, South-East France): occupation types”. Journal of Archaeological Science 32(9): 1283-1301. MONTORIOL, J. (1964) “Estudio de las formas kársticas hipogeas desarrolladas en los bordes del polje de Begues (Macizo del Garraf, Barcelona)”. Speleon 15(1-4): 3-38. MORA, R. (1988) El paleolítico medio en Catalunya: yacimientos en cueva y al aire libre. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona, 888 p. NADAL, J.; FULLOLA, J.M.; ESTEVE, X. (2005/6) “Caballos y ciervos: una aproximación a la evolución climática y económica del Paleolítico superior en el Mediterráneo peninsular”. Munibe 57, Homenaje a J. Altuna: 313-324. OLÀRIA, C.; GUSI, F.; CARBONELL, E.; OLLÉ, A.; VALLVERDÚ, J.; ALLUÉ, E.; BENNÀSAR, LL.; BISCHOFF, J. L.; BURJACHS, F.; CÁCERES, I.; EXPÓSITO, I.; LÓPEZ, L.; SALADIÉ, P.; VERGÈS, J. M. (2005) “Noves intervencions al jaciment plistocènic de la Cova de Dalt del Tossal de la Font (Vilafamés, Castelló)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 24: 9-26. SANTAFÉ, J. V.; CASANOVAS, M.L. (1989) “Dicherorhinus hemitoechus (Falconer, 1868) (Mammalia, Perissodactyla) del yacimiento pleistocénico de la Cueva del Gegant (Garraf, Barcelona)”. Empúries, 48-50: 310-322. SÁNCHEZ MARCO, A. (2005) Avifaunas cuaternarias de la península Ibérica: sistemática, paleoecologia, paleozoografia. Tesis Doctoral. Universidad Autónoma de Madrid, 505 p. SOLÉ SABARÍS, LL.; VIRGILI, C., RIPOLL, E. (1957) Livre guide de l’excursion B-1. Environs de Barcelone et Montserrat. V Congres INQUA. Madrid-Barcelona, 38 p. SOLÉ SABARÍS, Ll. (1963) “Ensayo de interpretación del Cuaternario barcelonés”. Miscel·lania. Barcinonesia, 2: 7-54. TERRADAS, X.; RUEDA, J. M. (1998) “Grotte 120: un exemple des activités de subsistance au Paléolithique moyen dans les Pyrénées orientales ». A: BRUGAL, J.Ph.; MEIGNEN, L.; PATOU-MATHIS, M. (ed.) Économie préhistorique: les comportements de subsistance au Paléolithique. Sophia Antipolis: Éditions APDCA, p. 349-362. TERRADAS, X. (2004) “Les ocupacions paleolítiques a la cova 120: resultats preliminars de la intervenció de l’any 2003”. VII Jornades d’arqueologia de les comarques de Girona, 53-56. TISSOUX, H.; FALGUÈRES, CH.; BAHAIN, J.-J.; ROSELL, J.; CEBRIÀ, A.; CARBONELL, E.; SERRAT, D. (2006) “Datation par les séries de l’Uranium des occupations moustériennes de la grotte des Teixoneres (Moià, province de Barcelone, Espagne)”. Quaternaire, 17(1): 27-33. VALLVERDÚ, J.; ALLUÉ, E.; BISCHOFF, J. L.; CÁCERES, I.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.; GARCÍA-ANTÓN, D.; HUGUET, R.; IBÁÑEZ, N.; MARTÍNEZ, K.; PASTÓ, I.; ROSELL, J.; SALADIÉ, P.; VAQUERO, M. (2005). “Short human occupations in the Middle Paleolithic level i of the Abric Romaní rock-shelter (Capellades, Barcelona, Spain)”. Journal of Human Evolution, 48(2): 157-174.
TRIBUNA2008-06
146
4/1/10
13:21
Página 146
DAURA, SANZ, VAQUERO, ALLUÉ, SUBIRÀ, FULLOLA, FORNÓS, TORRES, ORTIZ, JULIÀ
VILLALTA, J. F DE; CRUSAFONT, M. (1950a) “Un nuevo yacimiento pleistocénico en Castelldefels. Nota preliminar”. Estudios Geológicos, 6: 275-285. VILLALTA, J. F DE; CRUSAFONT, M. (1950b) “Sobre algunas aves fósiles de Cataluña”. Notas y comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España, 20: 145-15 VIÑAS, R. (1972). “Observaciones sobre los depósitos cuaternarios de la Cova del Gegant. Sitges (Barcelona)”. Speleon. Monografia I. V Symposium de Espeleologia: 19-33.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 147
Noves dades arqueològiques sobre les fortificacions de Barcelona MIQUEL GEA1, LAIA SANTANACH2, MIKEL SOBERÓN 3, FERRAN PUIG4
INTRODUCCIÓ Les tres intervencions que presentem tenen com a denominador comú el fet de correspondre a actuacions de caire preventiu situades en el sector nord-oriental de la ciutat de Barcelona i en les quals hi han aparegut estructures de fortificació. En tots tres casos els projectes d’intervenció arqueològica han estat redactats des del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona que també n’ha supervisat i coordinat la realització. El primer indret que presentem, el portal de Sant Daniel, es troba a l’interior del Parc de la Ciutadella, entre el llac de la Cascada, l’edifici del Parlament i el passeig dels Til·lers; la segona intervenció la trobem a tocar de l’Estació de França i del passeig de Circumval·lació; i la tercera en el sector que ocupava l’antiga estació de Rodalies de RENFE, entre l’estació de França i el port. Els resultats permeten aprofundir, entre d’altres qüestions, en el coneixement físic i evolutiu dels sistemes de defensa de la Barcelona medieval i moderna. En el cas del portal de Sant Daniel el motiu de l’excavació, dirigida per Miquel Gea, era resultat de tasques de seguiment arqueològic d’obres en el subsòl del parc de la Ciutadella. En els treballs de control de l’obertura de rases per al nou sistema de rec dels jardins es van localitzar superficialment i entre moltes altres, les estructures d’un dels portals medievals de la ciutat. La presència de les estructures arqueològiques i el fet d’estar definint les futures actuacions en el marc del Pla director de la Ciutadella, van aconsellar dur a terme una acció preventiva finançada per l’Institut de Cultura de Barcelona, per tal de tenir bases científiques i avaluatives de cara al planejament urbanístic del sector.
1. ACTIUM. Patrimoni cultural 2. ACTIUM. Patrimoni cultural 3. CODEX. Arqueologia i patrimoni 4. Servei d’Arqueologia. Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB)
TRIBUNA2008-07
148
4/1/10
13:23
Página 148
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
La segona intervenció, a càrrec de Laia Santanach i finançada per Foment de Ciutat Vella, consistia en l’avaluació preventiva del subsòl dins del procés de redacció del projecte de la Biblioteca general de Barcelona que s’hi havia de construir com a alternativa a la prevista inicialment al Mercat del Born. Les intervencions arqueològiques en el terreny de l’estació de Rodalies van lligades a dues promocions d’habitatges. En un dels casos, de caire privat, s’hi construeixen, a més, diverses plantes de soterrani per a aparcament. L’objectiu de la intervenció que presentem, finançada per la promoció privada (Tricéfalo. Sacyr-Vallehermoso) i que és dirigida per Mikel Soberón, ha estat l’excavació i avaluació del potencial arqueològic del subsòl i el coneixement de l’estat de conservació de les restes que es preveien en el corresponent Estudi d’Impacte Arqueològic elaborat per l’Àrea d’Arqueologia Preventiva del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat. En la segona promoció, del Patronat Municipal de l’Habitatge, s’hi han fet excavacions preliminars dirigides per Pere-Lluís Artigues
Figura 1. Situació de les tres intervencions arqueològiques respecte del plànol del projecte de la Ciutadella de Jorge Próspero de Verboom (on apareix també la trama anterior de la ciutat) i respecte del topogràfic actual de la zona. 1. Portal de Sant Daniel; 2. Intervenció del passeig Circumval·lació; 3. Baluard de Migdia
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 149
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
149
Figura 2. Estructures documentades a la intervenció duta a terme a l’entorn del portal de Sant Daniel
TRIBUNA2008-07
150
4/1/10
13:23
Página 150
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
ELS
SISTEMES DEFENSIUS DE L’ANGLE ORIENTAL DE LA CIUTAT: ESTAT DEL CONEIXEMENT PREVI A LES INTERVENCIONS
No va ser fins a finals de segle XIII que el sector de ciutat a tocar de mar, que mira cap al delta del riu Besòs, fou inclòs dins del traçat de les defenses urbanes de Barcelona. En aquest sector hi trobem com a eix viari prou antic la traçada que segueix l’actual passeig del Born i que continuava cap al nord a través del pla d’en Llull. En algun punt d’aquest traçat viari, potser coincident amb el pas del rec Comtal, hi podem situar el portal del carrer de Bifurni esmentat ja el 1255. N’ignorem, però, les característiques físiques ja que no ha estat localitzat. Arribats a l’any 1285, el rei Pere II el Gran ordena la fortificació de Barcelona atenent a la possibilitat d’un atac de les tropes franceses, amb construccions força peribles de terra i fusta i amb valls defensius. La segona fase del sistema de defensa del sector la podem situar a mitjan segle XIV quan s’inicia la construcció del sistema de defensa al sector del que avui és el parc de la Ciutadella. Concretament la construcció de la muralla de pedra a la zona de Sant Daniel, Santa Clara i la muralla de Mar la trobem documentada a partir del 1358. Aquest sector estarà en construcció fins a la Torre Nova, a la zona del Pla de Palau fins ben entrat el segle XV. La part central de la façana marítima, més comercial i representativa, emmarcada per la porxada dels Encants Vells, restarà oberta a la platja i sense muralla. Després de diverses temptatives més o menys reeixides, el 1527, o potser una mica més tard, s’inicia la construcció del tancament de la muralla de Mar amb la construcció de baluards (Llevant, Migjorn i Ponent) que finalitza al voltant del 1560. A la segona meitat del XVII la muralla medieval es reforça amb la construcció de baluards per la part de terra, com és el del sector de Sant Daniel. Després de l’11 de setembre de 1714, les tropes vencedores encarreguen a J. P. de Verboom el projecte de refortificació de Barcelona que inclou entre d’altres i com a peça principal, la construcció del gran fort de la Ciutadella. Les noves construccions defensives en aquest sector nord-oriental finalitzen entre el 1822 i el 1848 amb la construcció de la muralla i del nou portal de Mar, segons projecte de J. Massanés, en relació amb la defensa i regularització del petit sector d’“eixample” del pla de Palau, amb la construcció dels porxos d’en Xifré. Entre el 1860 i el 1870 s’enderroquen totes les muralles del sector marítim de què tractem, seguint criteris del pla d’enderrocs aprovat el 1854.
PORTAL DE SANT DANIEL: PASSEIG PUJADES, 10-20 – PASSEIG PICASSO, 7-21. PARC DE LA CIUTADELLA El control arqueològic fet al parc de la Ciutadella, en el marc dels treballs de millora que es varen fer entre els anys 2005 i 2006, va permetre documentar més d’una seixantena d’estructures arqueològiques. La majoria d’aquestes estructures pertanyien a la fortificació borbònica que es va bastir en aquest indret a principis del segle XVIII, si bé també es varen localitzar en diversos punts les restes de la muralla d’origen medieval que tancava la ciutat de Barcelona. En un dels trams de muralla medieval vam poder identificar les restes del portal de Sant Daniel. El bon estat de
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 151
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
151
conservació que semblaven presentar les restes del portal, així com l’alt interès històric de l’indret varen motivar que, des de l’Institut de Cultura / Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, es projectés una excavació en extensió del portal i del seu entorn, excavació que es va fer entre el mes d’octubre i el de desembre de l’any 2006. En aquest apartat presentem, de forma resumida, els resultats de la intervenció arqueològica que ens ha permès conèixer l’evolució d’un dels portals de la ciutat i de part de les seves defenses des del segle XIV fins a principis del segle XVIII. FASE I: Construcció del portal i del pont de Sant Daniel El portal de Sant Daniel se situava a tocar del punt on la muralla, provinent del portal Nou, efectuava un gir de 90º en direcció nord-est, molt possiblement per tal d’incloure dins el recinte emmurallat el convent de Santa Clara. L’excavació ha permès posar parcialment de manifest les característiques d’aquesta muralla, construïda mitjançant dos paraments (intern i extern) de carreus de pedra desbastada entre els quals se situa un rebliment de pedres i morter de calç de molt bona qualitat. L’amplada de la muralla és de 3,12 m, xifra equivalent a dues canes barcelonines, mentre que la potència conservada de les estructures medievals supera, en alguns punts, els 5 m.
Figura 3. Dues visions del portal de Sant Daniel, detall de bales de canó sobre el pont i escut de la ciutat gravat en un brocal de pou
TRIBUNA2008-07
152
4/1/10
13:23
Página 152
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
Pel que fa al portal de Sant Daniel, té una amplada de 3,3 m i està flanquejat per dues torres poligonals que només tenen desenvolupament per la cara externa del recinte murat, i són inexistents en el costat intern. La torre que se situa al nord-est del portal, o torre oriental, té quatre cares, mentre que la torre del sud-oest o torre occidental en té únicament tres, en adaptar-se a l’angle de 90º que la muralla presenta en aquest punt. En ambdós casos, del desenvolupament de les cares existents de cadascuna de les torres en resultaria un octògon. Pel que fa a l’evolució del portal de Sant Daniel, inicialment estava defensat mitjançant una porta de fusta de doble fulla i també per un rastell que se situava al costat de la porta més proper a l’interior de la ciutat. En un segon moment que, si bé no l’hem pogut datar, sembla proper al moment de la construcció del portal, s’afegiren dues estructures quadrangulars aprofitant l’angle d’uns 90º que hi havia entre el frontal del portal i cadascuna de les dues torres que el flanquejaven. D’aquesta manera, mitjançant sengles encaixos en cadascuna d’aquestes estructures quadrangulars, es va poder afegir un segon rastell que quedava situat davant les portes de fusta. A l’exterior del portal de Sant Daniel se situava el fossat que envoltava tota la muralla barcelonina. En aquest punt hem pogut documentar les restes del pont de pedra necessari per tal de travessar aquest fossat. Pel que fa a la datació d’aquesta primera fase, l’excavació dels nivells de fonamentació de la torre oriental del portal i del pont de Sant Daniel, malauradament, no han aportat material que pugui oferir-nos dades clarificadores en aquest sentit, si bé el material obtingut en els nivells inferiors de sedimentació del fossat, la tipologia constructiva de les estructures i la documentació5 ens permeten situar la construcció d’aquest sector de la muralla dins del segle XIV (sense descartar, però, una defensa anterior construïda amb materials peribles). FASE II: Construcció d’un edifici adossat a la cara interior de la muralla L’excavació va permetre documentar un edifici adossat a la cara interna de la muralla relacionat clarament amb el portal. L’edificació, que ha arribat fins als nostres dies amb una alçària conservada que abasta pràcticament tot el pis al nivell del carrer, presenta una planta de forma rectangular, que s’adossa a la cara interna de la muralla de manera que aquesta actua com un dels costats llargs del rectangle. La façana de l’edifici i l’únic accés que tenia, si més no al nivell de la planta baixa, se situen en un dels costats curts, costat que dóna directament al carrer que tenia com a origen o final el mateix portal de Sant Daniel. En aquesta façana, a més de la porta d’accés, se situa una finestra. Tant la porta com la finestra presenten motllures decoratives. Així mateix, el costat llarg de l’edifici (oposat a la cara interna de la muralla) i la façana estan construïts amb carreus molt ben treballats que presenten una mida més gran a la cantonada.
5. Podem destacar, en aquest sentit, la documentació que cita Albert Cubeles, segons la qual, l’any 1360 s’estaven fent treballs de construcció en aquest sector (Cubeles, 2003: 59).
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 153
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
153
Pel que fa a l’interior d’aquest edifici, l’hem dividit en tres àmbits: A, B i C. Els àmbits A i B estan inclosos dins l’espai quadrangular de l’edifici i separats per un mur que presenta una única obertura, una porta, que els comunica. L’àmbit C, en canvi, té una forma aproximadament quadrada i va ser construït destruint part del parament intern de la muralla i buidant part del farciment de l’estructura defensiva. Pel que fa a la funció de l’edifici, la recerca documental ens ha permès localitzar tres documents que pensem que apunten, clarament, cap a la identificació de l’edifici com la caseta dels portalers del portal de Sant Daniel.6 Aquesta hauria estat la seva funció, si més no, fins a l’any 1652, quan les fortificacions barcelonines varen passar directament a dependre de la corona. Desconeixem si després d’aquesta data es va mantenir la figura dels portalers i, si fou així, si varen continuar depenent de la ciutat. Pel que fa a la data de construcció de l’edifici, no vam poder excavar els seus fonaments, si bé els elements de la fase següent ens permeten situar la seva construcció en un moment anterior a principis del segle XVII. FASE III: Construcció del terraplè de la muralla La muralla barcelonina es va haver d’adaptar a l’evolució dels exèrcits al llarg del temps. L’aparició de l’artilleria de pólvora, cap al segle XIV, va obligar a modificar les muralles de tradició medieval per tal d’adaptar-les i fer-les menys vulnerables a aquesta important innovació. No va ser, però, fins als segles XV i XVI quan l’artilleria de pólvora experimentà un seguit de millores que la varen fer més efectiva. En aquest sentit, sabem que la muralla barcelonina es va haver d’adaptar, per exemple, substituint els merlets per uns parapets més amplis i construint baluards, els primers durant el segle XVI, tal com veurem més endavant a la intervenció del baluard de Migdia, però la majoria ja durant el segle XVII. Una altra millora per tal d’adaptar la muralla barcelonina va ser la construcció d’un terraplè que, adossat a la seva cara interna, facilitava el moviment de tropes i artilleria de defensa de la plaça i permetia absorbir millor els impactes de l’artilleria enemiga. La documentació situa la construcció d’aquest terraplè a la zona de Sant Daniel i Santa Clara cap a l’any 1610 (Perelló, 1996: 153, 154), tot i que, en general, aquest sistema havia començat a utilitzar-se des de finals del segle XV i principis del XVI (Díaz, 2003: 84). Els estrats documentats a la zona del terraplè varen proporcionar material ceràmic que podem situar cronològicament entre finals del segle XVI i principis del XVII, cosa que concorda amb la data que aporta la documentació.7
6. Llibre de Deliberacions del Consell de Cent II-154, 1645, fol 83 V., sense datar i fol 153 V., sense datar. Un d’aquests documents apareix referenciat a l’obra d’Antònia Maria Perelló (Perelló, 1996:167). També ens ha estat de molta utilitat la descripció feta pel mateix Jorge Próspero de Verboom l’any 1712 i publicada el 1911 per Sanpere i Miquel (Sanpere, 1911: 5 i “Prueba I” als annexos). 7. PERELLÓ, A. M. (1996) L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 153 i 154. També hem trobat una referència al “Terraplè de les muralles que à (sic) fet la ciutat” a SANPERE, S. (1890). Topografía antigua de Barcelona: rodalía de Corbera. Barcelona: Imprenta de Henrich y Comp. en Comandita: plànol que se situa entre les pàgines 58 i 59. Segons l’autor, aquest plànol reprodueix un original de l’any 1614.
TRIBUNA2008-07
154
4/1/10
13:23
Página 154
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
La construcció del terraplè esmentat va obligar a fer algunes adaptacions que hem pogut interpretar gràcies a la intervenció que ens ocupa. Així, el costat curt oposat a la façana de l’edifici que s’adossa a la muralla va haver de ser reforçat mitjançant un segon mur que el desdoblava per tal de suportar la pressió que el terraplè exercia en aquest punt. A més, el carrer que es formava darrere aquest edifici va ser tancat per un mur amb la mateixa finalitat, és a dir, la contenció del terraplè; també es va situar en aquest punt una rampa de terra que servia per accedir-hi des de la zona del portal de Sant Daniel. Aquesta rampa ha pogut ser identificada gràcies a la inclinació que presentava un dels estrats d’aquesta zona i a la presència o absència d’un encintat decoratiu de les juntes del mur que tanca el costat llarg de l’edifici adossat a la muralla. Aquesta presència o absència de l’encintat decoratiu marca, clarament, una diagonal ascendent que pensem que es va produir pel fet que l’encintat es va fer en un moment en què la rampa de terra ja estava construïda. Aquest darrer fet, tal com hem apuntat més amunt, ens situa la construcció de l’edifici adossat a la muralla en un moment anterior a principis del segle XVII. FASE IV: Construcció del baluard de Santa Clara i possible nova funció del portal de Sant Daniel Tal com apuntàvem més amunt, la muralla d’origen medieval de Barcelona es va anar adaptant a les noves tècniques poliorcètiques. Aquesta adaptació es va concretar especialment mitjançant la construcció de baluards especialment en els punts on la muralla era més feble: angles i portes. La zona del portal de Sant Daniel va ser protegida durant el segle XVII mitjançant la construcció del baluard de Santa Clara. Diversos indicis ens fan pensar que aquest baluard va ser construït a finals d’aquell segle.8 La construcció d’un baluard davant del portal implicava, evidentment, la necessitat de la construcció d’un nou pont que permetés salvar el fossat que envoltava el nou baluard. És aquest el cas, per exemple, dels baluards de portal Nou, portal de l’Àngel, portal de Sant Antoni o portal de Santa Madrona. No obstant això, una revisió acurada de les planimetries mínimament fidedignes de finals del segle XVII i principis del segle XVIII no deixen entreveure cap pont pel que fa al baluard de Santa Clara. És per aquest motiu que considerem molt possible que, un cop construït aquest baluard, el portal de Sant Daniel perdés la seva utilitat com a punt d’entrada i sortida de la ciutat i passés únicament a servir d’accés al baluard de Santa Clara per tal de defensar-lo. Aquest fet explicaria, per exemple, l’existència d’una estructura quadrangular que estretia el pas del portal a la meitat, cosa que creiem que en facilitava la defensa en cas de caiguda del baluard sense deixar de permetre-hi l’accés a les tropes defensores. FASE V: Estructures possiblement relacionades amb la Guerra de Successió El resultat de la Guerra de Successió, amb la construcció de la Ciutadella sobre les restes de part de la muralla de llevant de la ciutat, va posar fi a la dilatada vida útil del
8. Vegeu en aquest sentit: GEA, M. (2008) “El Portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona (QUARHIS), núm. 4. Barcelona, p. 128.
TRIBUNA2008-07
1/12/09
13:33
Página 155
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
155
Figura 4. Visió zenital del passadís que estretí el pas a través del portal de Sant Daniel durant la Guerra de Successió; tapiat d’aquest passadís dut a terme en els moments finals d’aquell conflicte; vista del pont de Sant Daniel escapçat en fer la Ciutadella, i detall d’un impacte de bala de canó al parament d’una de les torres del portal de Sant Daniel portal de Sant Daniel, que s’havia iniciat al segle XIV. Cal no oblidar, però, que aquest portal va ser un dels punts estratègics de vital importància durant el bloqueig i posterior setge de Barcelona, per part de les tropes borbòniques, en el període final de la guerra, entre els anys 1713 i 1714. S’ha de destacar, especialment, la cruenta batalla del baluard de Santa Clara, al qual donava accés el portal de Sant Daniel. Aquesta batalla va tenir lloc la nit entre el 13 i el 14 d’agost de 1714 i, malgrat la gran superioritat numèrica dels atacants, els defensors aconseguiren mantenir el baluard de Santa Clara en mans de la ciutat, si bé a costa de moltes vides. El portal de Sant Daniel ha arribat fins als nostres dies amb el seu accés tapiat per una mena de barricada, la qual cosa demostra que va romandre inutilitzat entre el moment de la caiguda de la ciutat, l’11 de setembre de 1714, i l’inici de la construcció de la ciutadella borbònica, al març de 1716. Aquest fet també va permetre que es con-
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 156
156
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
servessin in situ diversos elements materials que ens ofereixen una colpidora visió arqueològica dels fets bèl·lics que es varen desenvolupar en aquest indret. Podem destacar, en aquest sentit, la gran quantitat de bales de canó localitzades sobre el paviment del pont de Sant Daniel i els seus impactes perfectament visibles a la muralla i les torres de Sant Daniel, les diverses barricades i elements per tal de tallar el pas a l’enemic, un passadís construït en sec amb una amplada que només permetia el pas d’una persona pel portal, bales de fusell i pedres foguera, per posar alguns exemples. FASE VI: La construcció de la Ciutadella Fou iniciada al març del 1716 i finalitzada a finals del 1718 (pel que fa al seu sistema defensiu de baluards, cortines, revellins, fossats, etc.), en un temps rècord per a l’època. Es tractava d’una fortificació tipus Vauban de forma pentagonal, amb cinc baluards (dos dels quals amb cavaller) i cinc revellins. Va ser una de les fortaleses d’aquest tipus més grans d’Europa. Paradoxalment, la seva construcció va permetre la conservació del portal de Sant Daniel i l’àrea circumdant. En aquest sentit, cal tenir en compte que la zona del portal va restar inclosa dins d’un dels grans cinc baluards de la fortificació. El fet que aquests baluards, com és normal en aquest tipus de construcció, anessin reomplerts de terra va protegir la porta i el seu entorn, atès que la seva demolició constituïa una despesa innecessària. FASE VII: L’enderrocament de la Ciutadella Tal com acostuma a passar en aquest tipus de fortificacions, amb una funció més dissuasiva que no pas encaminada a entrar en combat, la Ciutadella mai no va tenir cap paper destacat en un conflicte militar, tret de l’esclafament de les revoltes populars de la Barcelona del segle XIX. La funció principal de la fortificació va ser, realment, la de servir de presó política on es varen ajusticiar gran quantitat de condemnats. Aquest fet li va fer guanyar una gran animadversió per gran part de la població barcelonina que, durant el segle XIX, va demanar amb insistència la seva demolició. Finalment, després de diversos intents, la Ciutadella es va començar a enderrocar formalment el dia 16 d’octubre de 1868, en el marc de la revolució coneguda com “La Gloriosa”, que va donar lloc al Sexenni Democràtic. La intervenció arqueològica ha posat de manifest com l’enderroc de la fortalesa va afectar el portal de Sant Daniel i part de la muralla, estructures medievals conservades a l’interior del baluard “Del Rey” de la fortificació. Aquest fet va quedar palès amb la localització de diversos forats que vam interpretar com a restes de diverses barrinades per tal d’enderrocar amb explosius la Ciutadella i, amb aquesta, les estructures medievals que amagava al seu interior.9
9. Per a una informació més detallada vegeu: GEA, M. (inèdit) Memòria científica de la Intervenció arqueològica al Portal de Sant Daniel. Passeig Pujades, 10-20 i passeig Picasso, 7-21. Parc de la Ciutadella. Codi M.H.C.B. 029/06, i GEA, M. (2008) “El Portal de Sant Daniel…”.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 157
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
Figura 5. Estructures documentades a la intervenció feta al passeig de Circumval·lació, 8-14 de Barcelona
157
TRIBUNA2008-07
158
4/1/10
13:23
Página 158
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
INTERVENCIÓ AL PASSEIG DE CIRCUMVAL·LACIÓ, 8-14: SORTIDA DEL REC COMTAL A TRAVÉS DE LA MURALLA I CONTRAESCARPA DE LA CIUTADELLA La intervenció feta al passeig de Circumval·lació, núm. 8-14, al límit oriental del barri de la Ribera, fou motivada per la previsió de construir-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona. Els resultats que se n’obtingueren van permetre ampliar els coneixements de l’evolució urbanística de l’indret en època moderna i contemporània, que estigué marcada especialment per la construcció de la muralla de mar i el tram final del rec Comtal, just en el punt on la travessava; de diversos elements relacionats amb la xarxa hidràulica fora muralles i, finalment, ja durant el segle XVIII, de la contraescarpa del fossat que unia el vall de la Ciutadella amb el de la muralla de la ciutat de Barcelona. L’excavació d’aquestes estructures va fer possible l’establiment de set fases cronològiques diferenciades, entre els segles XVI i XX. Fase I: La muralla de mar i la sortida del rec Comtal (dos primers terços del segle XVI) La localització de la muralla de mar de Barcelona, construïda al segle XVI, justament en el punt on el rec Comtal la travessava, és especialment rellevant no només perquè ha permès situar exactament la ubicació d’aquest encreuament, sinó perquè ha proporcionat informació sobre les seves característiques morfològiques i tècniques. En aquest sentit, destaca una base o solera en l’indret precís d’intersecció de la muralla i el rec Comtal. Aquesta base acomplia, com a mínim, dues funcions: d’una banda, evitava l’erosió de la fonamentació de la fortificació per part del rec; de l’altra, reforçava la seguretat del tancament del pas del rec respecte a l’exterior, ja que els barrots verticals de la reixa que hi havia en aquest punt feble, amb tota probabilitat, s’assentaven en aquesta solera. Coneixem l’existència d’aquesta reixa, que segurament era de ferro, gràcies a tres encaixos localitzats en el parament de la muralla, en els quals recolzaven els barrots horitzontals, amb una separació entre ells d’uns 6 cm. En un dels encaixos s’ha conservat metall, probablement plom, que possiblement serví per fixar o ajustar el ferro al forat. Hi ha constància, així mateix, d’una segona reixa, més pròxima a l’interior de la ciutat: s’han conservat dues pedres que sobresurten dels murs, en la cara superior de les quals es poden observar sengles encaixos quadrats, presumptament per acollir els muntants laterals que formaven part del marc de la reixa. És probable que existís una portella o obertura similar en una de les dues reixes, segurament la interior, per tal de possibilitar la neteja de l’espai intermedi. Destaca, per la seva excepcionalitat, la trobada de les fustes utilitzades per encofrar la solera o base del rec al seu pas a través de la muralla, consistents en estaques quadrangulars verticals a les quals es van clavar taulons horitzontals. El singular descobriment ens revela de manera molt gràfica la solució adoptada davant d’una problemàtica constructiva complicada. La tècnica usada és especialment interessant si tenim en compte que, segons tots els indicis, el rec ja transcorria per l’indret abans de l’edificació de la muralla de mar, com ho assenyala el fet que la fonamentació de la muralla retalla un nivell aportat pel rec, de manera que molt probablement l’àrea devia presentar un alt grau d’humitat. Així mateix, cal tenir present que el nivell natural era format per sorres, inestables per definició.
TRIBUNA2008-07
1/12/09
13:33
Página 159
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
159
Figura 6. Vista general de les estructures localitzades en la intervenció, restes de la muralla de mar, sortida del rec Comtal a través de la muralla i estructura en forma de V amb els dos encaixos en primer terme Finalment, pel que fa a la muralla de mar, cal destacar que gràcies a l’aixecament topogràfic s’ha pogut constatar que segueix una alineació perfecta amb la documentada a l’àrea del baluard de Migdia, tal com veurem en l’última intervenció recollida a l’article, malgrat que no se n’ha pogut comprovar físicament la continuïtat. Fase II: Reparació d’un dels murs del rec Comtal (dos últims terços del segle XVI – primera meitat del segle XVII) Aquesta fase, que correspon a una refecció de la paret que limitava pel nord-est el rec, s’ha de situar en un moment indeterminat dels dos últims terços del segle XVI o de la primera meitat del segle XVII. En qualsevol cas, però, és posterior a la formació dels terraplens de la muralla, que es veieren afectats per l’actuació. La reparació va consistir
TRIBUNA2008-07
160
4/1/10
13:23
Página 160
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
en un mur i la seva banqueta de fonamentació, per a la construcció dels quals fou necessari excavar un retall en els estrats aportats amb anterioritat. Aquesta reparació està situada a l’extrem nord-oest del tram de mur del rec que la intervenció permeté visualitzar. Fase III: Canvis en el sistema hidràulic de la zona (a) (segon quart del segle XVII) Durant el segle XVII, es construïren dues estructures fora muralles, pròximes a la sortida del rec Comtal, que interpretem que servien per organitzar la xarxa hidràulica en aquest punt. En aquest sentit, és rellevant l’existència de planimetria de l’època que recull una divisió del rec en dues o tres branques. La primera d’aquestes estructures, un mur amb la seva banqueta de fonamentació, és la que justifica l’existència d’aquesta fase, si bé ha arribat fins a nosaltres molt arrasada per fets d’èpoques posteriors. Fase IV: Canvis en el sistema hidràulic de la zona (b) (tercer terç del segle XVII) La segona estructura corresponent al segle XVII, més respectada pel pas del temps, presenta una planta aproximadament en forma de V, amb el vèrtex exterior tallat en xamfrà. En aquest xamfrà es van practicar dos encaixos verticals de planta quadrangular. La seva presència reforça la teoria que l’estructura, com la de la fase anterior, estava relacionada amb el sistema hidràulic de la zona, ja que els interpretem com a possibles guies per a comportes. En aquest cas, l’aigua devia circular pels dos costats externs de l’estructura de planta en V. Fase V: Canvis en el sistema hidràulic de la zona (c) (darreria del segle XVII – primeria del segle XVIII) A aquesta fase hem adscrit un mur, molt deteriorat, que podria haver anul·lat un dels ramals que devien circular al costat de l’estructura de planta en forma de V de la Fase IV. La reorganització de la xarxa hidràulica podria estar en relació amb un possible projecte per construir un baluard en aquest tram de muralla, ja que es tractava d’un punt feble de la defensa a causa de l’exagerada longitud de la cortina entre el baluard de Llevant i el de Migdia, l’últim dels quals ha estat localitzat en la tercera intervenció que recull aquest article. En aquest sentit, alguns plànols de l’època mostren un eixamplament del fossat de la muralla just en l’indret per on el rec abandonava la ciutat, mitjançant una projecció del camí cobert en direcció al mar, fet que podria respondre al possible projecte esmentat de construcció d’un baluard.10 Alguns plànols arriben a mostrar un baluard dibuixat
10. Vegeu, per exemple, els plànols que reprodueixen Galera, Roca i Tarragó (GALERA, M.; ROCA, F.; TARRAGÓ, S. (1982) Atles de Barcelona. Segle XVI-XX. Barcelona) en què es pot observar l’obertura del camí cobert (p. 80, Fig. 28) i, fins i tot, el baluard en línia discontínua (p. 81, Fig. 29).
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 161
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
161
a la zona de la desembocadura del rec, si bé considerem poc probable que l’obra s’arribés a executar plenament.11 En qualsevol cas, és clar que un projecte d’aquestes característiques podria ser un dels motius de la reorganització hidràulica de la zona durant el segle XVII. Fase VI: Contraescarpa del fossat que unia el vall de la Ciutadella amb el de la ciutat de Barcelona (primeria del segle XVIII) A la primeria del segle XVIII, com a conseqüència de la derrota militar de 1714, es va construir la ciutadella borbònica i, amb aquesta, la contraescarpa del fossat que unia el vall d’aquesta fortificació amb el de la ciutat de Barcelona, de la qual s’han localitzat 33 m en la intervenció que ens ocupa. L’edificació de la contraescarpa va comportar la destrucció parcial de les estructures preexistents a l’indret i l’aportació d’un volum de terra considerable per formar el glacis de l’estructura. L’actuació d’enderrocament de les estructures anteriors ha quedat plasmada en la trobada d’un forat circular al nivell de destrucció de la muralla de mar. D’uns 5 cm de diàmetre, presenta un punt central més enfonsat i unes marques en espiral al voltant. El forat segurament hauria servit per a la col·locació de pólvora, per tal de detonar-la i facilitar així els treballs d’enrunament. En aquest sentit, tenim constància de la utilització de barrines a l’últim quart del segle XVIII.12 D’altra banda, la intervenció ha permès demostrar que el projecte original de la ciutadella borbònica va patir modificacions en portar-se a la pràctica, ja que preveia que l’encreuament de la muralla de mar per part del rec quedés sota el camí cobert.13 A l’hora de la veritat, tanmateix, la construcció de la contraescarpa va deixar a l’interior del fossat les restes del punt de sortida del rec Comtal a través de la muralla de mar. Fase VII: L’enderrocament de la Ciutadella i les seves conseqüències (segona meitat del segle XIX) En un moment indeterminat entre els anys 1862 i 1888, la contraescarpa fou demolida parcialment i amortitzada.14 En aquest sentit, cal dir que l’any 1854 s’havien començat a destruir les muralles de Barcelona, ja que es considerava que encotillaven la ciutat. La Ciutadella, tanmateix, va quedar al marge d’aquest procés fins que l’any 1868 se’n va autoritzar l’enderrocament. En aquesta destrucció, s’enderrocaren també
11. Vegeu, de nou a GALERA, M.; ROCA, F.; TARRAGÓ, S. (1982) Atles..., el plànol de la p. 76 (Fig. 26). 12. Al mes de maig de 1776, en referència a l’enderrocament de la Torre de les Puces, el Comte de Creixell escrivia al seu dietari que “oy empezaron a derribarla con barreños no pudiendo aun etcharla por lo muy fuerte desu construccion aunque estaba medio caida e inclinada ala parte de mar” (Parpal, 1906: 202-203). 13. Vegeu el projecte de Jorge Próspero de Verboom a GALERA, M.; ROCA, F.; TARRAGÓ, S. (1982) Atles...; plànol de la p. 57 (Fig.164). 14. Per a aquesta datació, vegeu el plànol que reprodueix GARRIGA, M. (1862) Memoria que acompaña al plano de la Ciudadela de Barcelona y proyecto de su derribo. Barcelona, en què es pot apreciar encara l’existència del tram de contraescarpa localitzat, mentre que el plànol de 1888 que publiquen GALERA, M.; ROCA, F.; TARRAGÓ, S. (1982) Atles..., a la p. 548 (Fig. 221) ja no recull l’estructura.
TRIBUNA2008-07
162
4/1/10
13:23
Página 162
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
parcialment estructures prèvies a la Ciutadella que s’havien conservat protegides pel glacis. Diversos forats circulars al nivell de destrucció de la contraescarpa ens revelen que en aquest cas també s’utilitzaren barrinades, si bé amb una morfologia diferent. Tanmateix, a diferència de les del segle XVIII, potser aquestes ja serviren per a la col·locació de dinamita.15 16
LA
INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A LA PLAÇA DE PAU VILA 12-13B, CARRER DEL DR. AIGUADER 1-27 I CARRER DE LA MARQUESA 2-6. EL BALUARD DE MIGDIA
La intervenció en aquest solar va començar l’agost del 2006, amb unes rases de sondeig. atès que la primera setmana ja es va localitzar part del coronament del baluard, es va procedir a l’obertura de tot el solar i l’excavació i documentació d’alguns elements, sempre en funció de les necessitats i ritmes de l’obra. El conjunt destaca per la seva conservació, així com per la patent diacronia de tota l’excavació. Tot i que aquest article se centra únicament en el conjunt defensiu, dels segles XVI-XIX, caldria esmentar que la nostra tasca de documentació i excavació s’ha iniciat a 50 cm per sota de l’asfalt amb nivells i estructures del segle XIX-XX i ha finalitzat a una cota de set metres per sota del nivell del mar, amb la localització del fons marí del possible ancoratge d’època romana, a més de la trobada d’estructures portuàries i derelictes medievals.
1. FORMACIÓ FÍSICA DE L’ESPAI. L’ESCULLERA DE LA SANTA CREU Encara que no relacionada amb les estructures defensives de la ciutat de Barcelona, és necessari parlar breument de la construcció d’una escullera i els consegüents efectes sobre la costa, ja que és aquesta obra la que propiciarà la formació física de l’espai ocupat pel baluard de Migdia. Els primers intents per dotar Barcelona d’un port daten del 1439, quan es comença la construcció d’un moll que tradicionalment s’ha situat on actualment es troba el parc de la ciutadella. Aquestes obres, després de nombroses aturades, quedaran finalment abandonades a mitjan segle XV. La construcció d’aquesta escullera provoca l’alteració de la dinàmica de deposició de sorres de deriva litoral, provinents del delta del Besòs, ocasionant una gran erosió de la costa amb efectes força coneguts com l’ensorrament de part de la muralla propera a Framenors o l’enderroc d’algunes cases.
15. Vegeu, en aquest sentit, PLAZANET, M. DE (1872) “Proporción y principales aplicaciones de la dinamita”. Revista de obras públicas, tomo I (10) [Madrid], que ens mostra que l’ús de la dinamita a l’Estat espanyol arribà poc després de l’inici de l’enderrocament de la Ciutadella. 16. Per a una informació més detallada de la intervenció, consulteu SANTANACH, L. (inèdit) Memòria científica de la Intervenció arqueològica al Passeig de Circumval·lació, 8-14 (Estació de França). Codi MHCB: 126/06. Barcelona, el Barcelonès. D’octubre de 2006 a maig de 2007. Mataró, 29 de febrer de 2008.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 163
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
163
No serà fins a l’11 de setembre de 1477 quan es comenci de nou amb la construcció d’una escullera. Sota la direcció d’un mestre de ports vingut de Sicília, Stassi l’Alesandrino, es començaran les obres de construcció. Aquesta vegada el lloc triat serà davant de la torre Nova, molt a prop de la Llotja, just al lloc que ocupa el nostre solar Un cop més, els efectes erosius sobre la costa es faran notar amb l’ensorrament de diverses cases, un pati situat davant de la Llotja i de nou l’amenaça d’edificis singulars com el convent de Sant Francesc o la mateixa Duana i la Llotja. Dins del mateix procés, l’aportació de sediment del Besòs anirà formant una gran platja a la banda de llevant de l’escullera que en pocs anys la superarà i començarà a ocupar l’interior del port. Aquest fenomen s’ha pogut documentar durant l’excavació arqueològica. A partir del material recuperat pensem que aquest progressiu rebliment de sorres s’hauria produït ràpidament, i que l’escullera devia quedar totalment coberta entre finals del segle XV i principis del XVI. L’obra iniciada el 1477 consisteix en l’abocament de grans blocs de pedra de Montjuïc de diferents dimensions, en què dominen els blocs de més d’un metre de longitud. Els blocs s’extreien directament de la pedrera, tal i com mostren les tasconeres documentades, i carregades en un pontó, s’abocaven al mar seguint una orientació nordoest sud-est. El conjunt documentat fins al moment fa 79 metres de longitud i té una amplada màxima de fins 16 metres. L’estructura se situa a unes cotes de 0,52 fins a -4,10 metres sobre el nivell del mar. Destaca la trobada de nombrosos fragments ceràmics, sobretot grans contenidors, alfàbies...; eines, fusta i fragments de corda.
Figura 7. Planta general de les estructures localitzades en la intervenció. (Autors: L. Creus, R. Piera i F. Palma.)
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 164
164
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
2. EL BALUARD DE MIGDIA. SEGLE XVI “... la malicia humana ayxi com inventa la artilleria, y los arcabussos y escopetas, ayxi inventa la polvora pera las guerras: y despres se son inventats los pedrenyals; per raho delas quals armas, se es mudat lo modo de edificar fortalesas y torres y castells ...” (Iglesies, 2002) D’aquesta manera tan explícita, justifica Pere Gil (1552-1622) el perquè últim dels canvis que des de finals del segle XV a Itàlia i posteriorment a la resta d’Europa es produïen en matèria de fortificació. Deixant al marge la malicia humana, present a totes les èpoques, aquest text situa els efectes de les noves armes, és a dir l’artilleria, com a causa de la mutació en la forma de fortificar. Dins del context barceloní la preocupació pels efectes dels nous artefactes bèl·lics es fa palesa examinant la correspondència entre l’emperador Carles V i la ciutat de Barcelona. Entre 1516 i 1556 la preocupació pel manteniment, la millora i l’augment de les defenses de la ciutat, ocupa un lloc destacat entre les demandes de l’emperador als consellers barcelonins. Això es tradueix en la demanda de fortificació del litoral barcelonès que fins ara havia quedat parcialment
Figura 8. (D’esquerra a dreta) Detall de l’aparell constructiu del baluard; vista general del baluard; contraescarpa i vista general del fossat amb la cuneta de 1688
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 165
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
165
obert (Voltes, 1958). Cal destacar la resistència per part del conseller pel que fa al finançament de l’obra i sobretot a l’alçària dels murs, fet que provocarà l’airada protesta de Carles V. Com ja han destacat nombrosos autors (García Espuche, 1986; Sobrequès, 1992) la més que possible pèrdua de valor de les propietats immobiliàries situades a l’àrea on es desenvoluparen les obres, amoïnava aquells que a més de consellers, eren propietaris dels immobles esmentats. Amb el progressiu rebliment amb sorres d’aquest sector, juntament amb una progradació general de la costa, configurarà l’espai físic on es construirà el baluard de Migdia que, juntament amb la resta d’obres defensives, consolidaran el tancament definitiu del litoral barceloní. Segons les Rúbriques (Bruniquer, 1914) les obres de fortificació de la façana marítima s’inicien l’any 1513 amb la construcció del baluard de Llevant i continuen el 1527 amb la col·locació de la primera pedra del baluard de Migdia. Un gravat de 1535 atribuït a Georg Hoefnagel i no publicat fins a l’any 1572 (Garcia Espuche, 1995) mostra com encara les obres del baluard es trobaven sense finalitzar. De fet, durant la dècada dels cinquanta del segle XVI, encara no s’havia rematat l’obra. Amb l’arribada de Giovanni Battista Calvi i l’empenta a les obres de fortificació es duran a terme els darrers treballs de construcció del baluard de Migdia, de manera que l’última menció a obres importants se situa l’any 1552 (Martínez, 2002). El resultat és un baluard de planta quadrada que responia a una tipologia de “baluard pla” (Diaz Capmany, 2004), obra pròpia de la fortificació irregular i que normalment se situava en els llargs trams de cortines rectilínies, molt freqüents en fronts marins, tal i com és el cas de la ciutat comtal. Dins del solar s’han documentat quasi 60 metres lineals d’aquesta fortificació, als quals s’haurien d’afegir el tram corresponent al flanc est situat al solar contigu (Artigues, 2008). L’obra del baluard està feta amb una cara exterior i interior de carreuons rectangulars amb un mòdul aproximat de 35 per 25 cm que contenen un interior de morter de calç i pedra irregular. El primer fonament està fet amb encofrat i el segon amb pedres irregulars. La inclinació de l’escarpa és lleugerament superior a la recomanada per tractadistes com Cristóbal de Rojas (Galindo, 1996) que proposen una inclinació de 5:1. És a dir que per cada 5 peus (0,27 cm) s’havia de reduir l’espessor en un. En el cas que es presenta, per cada 5 peus la reducció és de 0,36 cm. Dins del context de l’obra general, aquest baluard quedaria flanquejat pel baluard de Llevant, situat a més de 200 metres, i pel baluard de Sant Ramon o de la plaça del Vi, construït l’any 1540 i situat més a prop. Entre el baluard de Migdia i el de Sant Ramon, també de tipus pla, es donaria protecció al portal de Mar, amb una trajectòria flanquejant dels trets d’acord amb els tractats de l’època. La no-presència de canoneres en aquests dos baluards implica la col·locació de canons a barbeta tal i com era freqüent en els baluards plans. Això representava elevar la boca del canó per sobre del parapet, per tal de poder tirar en totes les direccions i garantir l’enfilament de tota l’àrea polèmica. S’ha de tenir en compte que en els primers moments de la fortificació baluardada el ritme dels baluards venia establert per la distància que es podia cobrir amb un tret de canó, fet que queda assegurat amb aquests tres baluards. El pas del temps i la pràctica faran plantejar a principis del segle XVII, que la distància entre baluards ha de quedar coberta pel tret d’un mosquet i, per tant, els diferents baluards es construiran més pròxims els uns dels altres.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:23
Página 166
166
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
Per concloure, la primera obra de fortificació moderna de la façana marítima de Barcelona es troba inserida de forma clara dins els corrents que en aquesta matèria havien teoritzat i difós, en diferents tractats, personatges com Cataneo, Alberti o Martini, i es mostra així com un clar exemple de les formes defensives emprades durant els inicis de la modernitat. D’aquesta manera, la denominació quasi despectiva de tour quarrée, formulada per Pròsper Verboom dins la seva descripció de les defenses de la ciutat (Muñoz, 1990), devia respondre a la valoració d’un enginyer educat segons directrius arquitectòniques del segle XVIII, les quals havien deixat obsoletes aquelles primeres fortificacions del cinquecento. A més, s’hauria d’afegir la qüestió de la configuració de la línia de costa, situada molt a prop de les defenses al segle XVI, però que amb la progressiva acumulació de sorres, havia format al segle XVIII una gran llengua de terra, en la qual a mitjan divuitena centúria es construirà el barri de la Barceloneta.
3. LES REFORMES DEL SEGLE XVII Aquesta imatge del baluard situat a peu de la platja anirà canviant durant el segle En primer lloc la continuació de les obres al port amb la continuació de l’escullera, a partir del 1590, no farà sinó augmentar la porció de terra situada davant de les muralles i, per tant, formar un espai relativament desprotegit. En segon lloc, dins d’un context prebèl·lic entre el 1634 i el 1636, s’excavaran diferents fossats davant de les muralles, incloent-hi el baluard de Migdia.17 Aquest fossat no disposaria de cap obra complementària, sinó que es tractaria d’un simple vall d’uns dos metres de fondària i 23 de longitud, practicat a les sorres de la platja. Més tard, l’any 1688 s’excavarà en aquesta zona del fossat un “vall desdel Rech Comdal que es fora de les muralles de esta Ciutat a la part de la marina, fins que buydia al recó del baluard del Vi” (Bruniquer, 1914). Aquest tipus d’obra, anomenada cuneta pels tractats de poliorcètica, complia una doble funció. D’una banda canalitzava les aigües internes del fossat. D’una altra constituïa un obstacle físic en cas d’atac, a més de dificultar la realització de mines per part dels atacants. Aquest primer canal estarà en ús fins a mitjan segle XVIII. Durant l’excavació s’ha documentat un tram de 85 metres d’aquesta estructura, a més de les restes d’una petita passera que hi està relacionada i un mur de pedra seca de factura molt tosca, situat a mode de defensa al costat nord-oest d’aquest canal. Pel que fa a l’interior del baluard, tot i no trobar-se dins de l’abast de la nostra intervenció, sabem per les notes preses per Pròsper Verboom (Muñoz, 1990), que aquest tenia al seu interior diferents estructures com són: una caserna, un pou i una capella, a més d’una dotació d’artilleria de deu canons tirant a barbeta. Acabada la Guerra de Successió, el conjunt defensiu trobat en aquest solar pateix una nova intervenció amb la construcció d’una contramuralla o contraescarpa. Tant la datació obtinguda durant l’excavació, com la planimetria històrica la situa a inicis del segle XVIII. Tot i trobar-se alineada amb el tram de contraescarpa documentat al carrer Circumval·lació,18 l’aparell constructiu és força diferent. Aquesta estructura feta de XVII.
17. AHCB, Registre de deliberacions II-144 i II-145 18. Vid. supra
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
Página 167
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
167
carreuons petits tenia una alçària al voltant dels tres metres i un gruix de 0,75 metres. Durant la intervenció se n’ha documentat un tram de 35 metres de llarg. Des d’un punt de vista de conjunt, el resultat de la suma del nou fossat amb contraescarpa i cuneta, s’ajusta notablement als models proposats pels diversos enginyers militars de diferents períodes, com Cristóbal de Rojas a finals del segle XVI o Pedro Lucuze a la segona meitat segle XVIII. A partir de mitjan segle XVIII, ens trobem amb una destacable activitat dins del fossat. Principalment es tracta d’obres d’anivellament mitjançant l’abocament de terres que representen l’amortització de la cuneta i l’elevació de la cota de circulació. A aquest primer canal el substitueix un altre practicat a les terres d’anivellament, el qual ràpidament queda reblert i arrasat amb la construcció d’un dipòsit o safareig de 13 per 5 metres. Finalment, a les darreries del segle XVIII, amb un nou abocament de terres, es construirà l’últim canal amb murs de maçoneria que perdurarà fins als primers anys del segle XIX.
4. DARRERES REFORMES. EL PROJECTE DE JOSEP MASSANÉS La darrera gran fase de fortificació d’aquesta àrea està representada per la muralla de mar iniciada l’any 1822 segons projecte del coronel d’enginyers Josep Massanés. Aquesta nova intervenció vindria motivada per l’eixamplament del Pla de Palau que hauria representat l’enderroc parcial de les muralles. La condició de plaça forta de la ciutat, obligava a aquesta a tornar a emmurallar l’espai resultant. D’aquesta manera, amb algunes interrupcions motivades per la convulsa vida política d’inicis del segle XIX, les obres finalitzaran el 1848. El resultat és una muralla feta amb una aplacat de lloses de Montjuïc a la cara exterior, mentre que la interior és de morter amb pedra sense escairar. De la mateixa manera que ja s’havia fet durant el segle XVIII a la muralla de mar, al cos de la muralla es construiran un seguit de magatzems, que donarà un caràcter més civil al conjunt. Durant la intervenció s’han pogut localitzar, tot i que desdibuixats per construccions posteriors, vuit d’aquests magatzems, els quals presenten un mòdul constructiu força homogeni de 8,30 m de llarg per 4,80/6 metres d’ample.
5. LA VIDA AL VOLTANT DEL BALUARD DE MIGDIA. SEGLES XVI-XVIII A més de les obres de fortificació, durant la intervenció arqueològica s’han documentat altres estructures que responen a diferents activitats desenvolupades en aquest sector de la ciutat. Destaca la trobada de pous excavats a les sorres, els quals, de forma poc habitual, conservaven part de l’estructura de fusta. Els més antics, un conjunt de quatre, se situaven a la cara del baluard. La construcció d’aquest s’hauria de situar en un moment indeterminat del segle XVI. La construcció del fossat significa l’arrasament d’aquestes estructures. Malgrat aquesta destrucció, l’aprofitament dels aqüífers d’aigua dolça19 continua amb la construcció d’un altre pou en substitució dels eliminats. Aquest
19. Tot que pugui sobtar la presència d’aigua dolça a prop del mar per a l’assortiment dels vaixells, en trobem notícies a VIDAL DE VALENCIANO, G. (1906) “Barcelona de 1820 a 1840”. A: ANGLADA, F.; VIDAL, G.; CORNET, G. Barcelona vella. Escenes i costums de la primera meitat del segle XIX. Barcelona.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
Página 168
168
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
pou presenta unes característiques constructives més complexes amb l’augment del nombre de peces així com la qualitat en l’encaix dels diferents elements. Aquestes condicions i el seu bon estat de conservació, varen motivar que fos desmuntat peça a peça i traslladat a les dependències del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) per restaurar-lo en un futur. El període d’ús d’aquest pou aniria des del segle XVII fins a la segona meitat del segle XVIII. Durant el segle XIX, es documenta la continuïtat en la construcció de pous amb un conjunt de quatre pous relacionats amb els magatzems de la muralla de mar. Una altra activitat documentada és la relacionada amb la construcció i reparació de vaixells en aquesta àrea. La trobada in situ de dues quadernes en procés de fabricació i dues peces de fusta recuperades durant les tasques de control dels rebaixos, confirmen aquesta activitat. L’enterrament en ambients humits de fustes destinades a la construcció per tal d’endurir-les es troba documentat d’antic (Pseudo Juanelo Turriano, 1983, Arizaga i Solorzano dins de Bochaca, 2007). L’enterrament d’aquestes fustes es pot situar a principis del segle XVI. Entre les construccions corresponents als magatzems de la muralla de mar, es va poder documentar un dipòsit de planta quadrada (3,5 metres) compartimentant en quatre espais amb les corresponents entrades i revestit de rajoles. El paviment relacionat amb aquest presentava canals i dos gibrells encastats, per tal de recollir el líquid sobrant. Tant la seva situació estratigràfica com topogràfica ens ha portat a identificarlos amb el que la planimetria històrica assenyala com “depòsitos del azeite”, els quals se situen dins d’una cronologia de finals del segle XVIII. Per últim, dins de les restes que ens parlen del trànsit i activitat dels barcelonins s’ha pogut trobar, a part de les nombroses restes de vaixella domèstica, una gran quantitat de pipes d’argila,20 bàsicament en els contextos del segle XVIII. Aquests objectes, comuns a les intervencions d’aquest període a la ciutat de Barcelona, parlarien d’un producte no de primera necessitat, com és el tabac, vinculat al lleure i als espais de sociabilitat de la ciutat.
6. CIUTAT CONTEMPORÀNIA El creixement urbanístic de la ciutat de Barcelona durant el segle XIX entrarà en contradicció amb la seva configuració física envoltada de muralles. El debat sobre l’enderroc d’aquestes anirà agafant pes fins a la resolució del 1854 amb la qual es permet a la ciutat eliminar el seu cinturó defensiu. L’espai resultant de l’enderroc del baluard de Migdia i la muralla de mar durant els anys seixanta del segle XIX presenta una situació estratègica en relació amb les infraestructures properes, bàsicament el port i l’estació de ferrocarrils. Després d’una forta competència per apropiar-se dels terrenys (Alemany, 2002; Ayxelà, 1915), aquests passaran a l’Autoritat Portuària, la qual destinarà el solar a la construcció d’un dipòsit
20. Destaca la quasi total absència de caolí, entre el material de fabricació de les pipes. Al nostre parer, la derrota del bàndol austriacista i la desfeta de l'eix comercial entre Holanda i Catalunya explicaria aquest fenomen. Restaria conèixer l'origen d'aquestes produccions que substitueixen l'important mercat de les pipes de caolí.
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
Página 169
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
169
comercial. Aquest edifici, del qual hem pogut documentar la planta soterrània, serà construït l’any 1864, tot i que ràpidament mostrarà les seves limitacions i serà substituït per un altre edifici, l’any 1888, que actualment ocupa el Museu d’Història de Catalunya.
APUNT FINAL “Y una mañana, saliendo Don Quijote a pasearse por la playa...”. Aquestes paraules representen l’inici del final d’unes aventures, que tot i que imaginades, tenen com a decorat de fons i real aquest baluard i aquestes sorres. Serà el lloc on la força indiscutible de la derrota torna el seny a aquell de “lanza en astillero, adarga antigua, rocin flaco y galgo corredor”.
CONCLUSIONS Com s’ha vist arran del que s’ha exposat, el procés de fortificació urbana d’aquest sector, i el de Barcelona en general, és un fet complex en el temps i en l’espai. Es tracta d’edificis i espais urbans en constant reformulació i adaptació, que trobem molt esmentats en les fonts escrites i prou representats en les iconogràfiques a partir del segle XVI, però de les característiques físiques i constructives reals dels quals, malauradament, no en sabríem gairebé res si no fos pels treballs de recerca arqueològica. Els treballs d’excavació a la zona que ens ocupa han permès conèixer aspectes inèdits tant pel que fa a l’aspecte tipològic i morfològic, com als processos de vida i canvis. Les fonts historiogràfiques, en aquest cas, són imprescindibles per situar i entendre les troballes i viceversa: sense la presència física dels elements es fa molt difícil poder entendre la riquesa de matisos i aspectes que molts cops les fonts escrites no poden expressar en tota la seva magnitud i complexitat. Aquest és el cas, per posar dos exemples resultants de la recerca arqueològica que ens ocupa, del procés de tancament del portal de Sant Daniel arran de les escomeses bèl·liques de la Guerra de Successió, un procés complex, tot el dramatisme del qual és impossible de comprendre sense la visualització física de l’escenari de l’acció; o bé, del procés de formació del port i la façana marítima, amb les seves defenses i infraestructures que permeten entendre un espai canviant, guanyat al mar i ric en aspectes constructius i d’enginyeria, i alhora de vida urbana, economia i comerç. Sens dubte, les intervencions de què parlem i el seu resultat han representat una aportació més que notable al coneixement històric i morfològic dels sistemes de defensa medieval i moderna de Barcelona, al mateix temps que han aportat elements de caire patrimonial moble i immoble que en un futur proper es posaran a l’abast de la ciutadania
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
170
Página 170
M. GEA, L. SANTANACH, M. SOBERÓN, F. PUIG
BIBLIOGRAFIA ALEMANY, J. (2002) El port de Barcelona. Barcelona. ALBAREDA, J.; GARCIA ESPUCHE, A. (2005) 11 de setembre de 1714. Barcelona ALBERTÍ, S. (1964) L’onze de Setembre. Barcelona AYXELÀ, J. (1915) “El puerto de Barcelona”. Revista de Obras Públicas. Madrid, 2075. BRUNIQUER, E. G. (1912-1916) Ceremonial dels Magnífichs Consellers i regiment de la ciutat de Barcelona. 5 vols. Barcelona. CAPMANY DE MONT PALAU, A. (1779, ed. facsímil 2001) Memorias históricas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. Alacant. CARRERAS I CANDI, F. (1908-18) Geografia general de Catalunya. Barcelona CORTADA COLOMER, L. (1998) Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial. Barcelona. CUBELES, A. (2003) “Poder públic i llançament urbanístic en el segle XIV”. El procés urbà i la identitat gòtica de Barcelona. Quaderns d’Història, núm. 8. Arxiu Històric de la Ciutat. Barcelona CUBELLES, A.; PUIG, F. (2004) “Les fortificacions de Barcelona”. A: Abajo las Murallas!!!. 150 any de l’enderroc de les muralles de Barcelona. Catàleg de l’exposició. MHCB. DÍAZ CAPMANY, C. (2004) La fortificación abaluartada. Una arquitectura militar y política. Madrid DURAN I SANPERE, A. (1975) Barcelona i la seva historia. La formació d’una gran ciutat. Barcelona. GALERA, M.; ROCA, F.; TARRAGÓ, S. (1982) Atles de Barcelona. Segle XVI-XX. Barcelona. GALINDO DÍAZ, J.A. (1996) El conocimiento constructivo de los ingenieros militares del siglo XVIII. Un estudio técnico sobre la formalización del saber técnico a través de la arquitectura militar. UPC tesi doctoral inèdita. GARCIA ESPUCHE, A; GUARDIA BASSOLS, M. (1986) Espai i societat a la Barcelona preindustrial. Barcelona. GARCIA ESPUCHE, A; GUARDIA BASSOLS, M. (1995) “La primera imatge global de Barcelona (1535)”. Barcelona. Quaderns d’història, 1. Barcelona GARCIA ESPUCHE, A; GUARDIA BASSOLS, M. (2004) Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714). Vic. GARRIGA, M. (1862) Memoria que acompaña al plano de la Ciudadela de Barcelona y proyecto de su derribo. Barcelona. GEA, M. (2007) “El Portal de Sant Daniel. La redescoberta d’un tram de muralla de Barcelona”. L’Avenç, núm. 322. Barcelona. GEA, M. (inèdit) Memòria científica de la Intervenció arqueològica al Portal de Sant Daniel. Passeig Pujades, 10-20 i passeig Picasso, 7-21. Parc de la Ciutadella. Codi M.H.C.B. 029/06. Barcelona, el Barcelonès. D’octubre a desembre de 20006. Mataró, 21 de gener de 2008. GEA, M. (2008) “El Portal de Sant Daniel. Darreres troballes arqueològiques al parc de la Ciutadella”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona (QUARHIS), núm. 4. Barcelona. HERNÀNDEZ, F.X. (2003) Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la terra. Barcelona
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
Página 171
NOVES DADES ARQUEOLÒGIQUES SOBRE LES FORTIFICACIONS DE BARCELONA
171
IGLÉSIES, J. (2002) Pere Gil, S.I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona. MARTÍNEZ LATORRE, D. (2002) Giovan Battista Calvi. Ingeniero de las fortificaciones de Carlos V y Felipe II (1552-1565). Barcelona. MARTÍNEZ LATORRE, D. (2004) “La fortificación de Barcelona a mediados del siglo XVI. El baluarte de las Atarazanas y la Puerta de Mar de Giovan Battista Calvi”. A: Drassanes. Barcelona. MUÑOZ CORBALÁN, J.M. (1990) Los ingenieros militares de Flandes a España. Madrid. PARPAL, C. (1906). Dietario inédito de la ciudad de Barcelona en la década de 1767 a 1777 según un manuscrito inédito de D. J. Sagarriga, Conde de Creixell (...).Barcelona: Imp. de la Casa P. de Caridad. PERELLÓ, A. M. (1996) L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. PLAZANET, M. DE (1872) “Proporción y principales aplicaciones de la dinamita”. Revista de obras públicas, tomo I (10) [Madrid]. PSEUDO-JUANELO TURRIANO (1983) Los XXI libros de los ingenio y las máquinas. Madrid. SANPERE, S. (1911). Los terrenos de la Ciudadela. Barcelona: Imprenta de Henrich y Comp. en Comandita. SANPERE, S. (1890). Topografía antigua de Barcelona: rodalía de Corbera. Barcelona: Imprenta de Henrich y Comp. en Comandita. SANTANACH, L. (inèdit) Memòria científica de la Intervenció arqueològica al Passeig de Circumval·lació, 8-14 (Estació de França). Codi MHCB: 126/06. Barcelona, el Barcelonès. D’octubre de 2006 a maig de 2007. Mataró, 29 de febrer de 2008. SOBREQUÉS CALICÓ, J. (1992) Història de Barcelona. Barcelona dins de la Catalunya mmoderna. Barcelona. SUAU, L. (inèdit) Memòria de la intervenció arqueològica a l’Estació de França (Barcelona), agost de 2003. Codi M.H.C.B. 102/03. Barcelona, setembre de 2003. VIDAL DE VALENCIANO, G. (1906) “Barcelona de 1820 a 1840”. A: ANGLADA, F.; VIDAL, G.; CORNET, G. Barcelona vella. Escenes i costums de la primera meitat del segle XIX. Barcelona. VOLTES BOU, P. (1958) Cartas del Emperador Carlos V a la ciudad de Barcelona. Barcelona
DOCUMENTS D’ARXIU Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona – Deliberacions del Consell de Cent II-154 (1645) fol. 83v., s.d. – Deliberacions del Consell de Cent II-154 (1645) fol. 153v., s.d. – Deliberacions del Consell de Cent II-144 i II-145
TRIBUNA2008-07
4/1/10
13:24
Pรกgina 172
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:25
Página 173
El jaciment dels voltants de la Torre Bargallona: un assentament d’època tardoantiga a Cambrils (Baix Camp) MONTSE COROMINAS VIDAL, FRANCESC X. FLORENSA PUCHOL (ATICS, SL)
INTRODUCCIÓ I DESCRIPCIÓ DE LA INTERVENCIÓ El jaciment dels Voltants de la Torre Bargallona es troba situat a tocar de l’antiga carretera N-240 al seu pas pel terme municipal de Cambrils, a la partida de Vilagrassa (actualment, A-7). La intervenció a la zona fou motivada per la construcció de la nova autovia A-34 que afectava àmpliament el traçat de la carretera nacional, en una zona catalogada com a àrea d’expectativa arqueològica per part del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Cal dir que aquesta àrea d’expectativa arqueològica estava catalogada amb el nom de Mas d’en Bosch. Un cop corroborada la diferència de partides i de jaciments, es va creure convenient canviar el nom de la intervenció ja que es tracta de dues àrees diferents, tant pel tipus de restes documentades com per la seva distància geogràfica. Així doncs, l’àrea de què parlem fou denominada Voltants de la Torre Bargallona, perquè es troba propera a la torre Bargallona, situada en un dels extrems de la zona a intervenir. La intervenció fou dirigida per Montse Corominas i executada per l’empresa ATICS, SL.
CONTEXT HISTÒRIC DE LA ZONA El terme de Cambrils (Baix Camp) és prou conegut per la densitat i qualitat de jaciments arqueològics. Trobem des de trams de la Via Augusta, que enllaçava els Pirineus fins a Cadis tot vorejant la costa mediterrània, vil·les romanes de diferents entitats i cronologies o jaciments de cronologies més antigues com el de Vilagrassa (neolític antic). Dins el context geogràfic en què s’insereix la intervenció trobem alguns nuclis d’hàbitat que semblen tenir relació amb el dels Voltants de la Torre Bargallona. En primer lloc trobem el jaciment de Mas d’en Bosch situat aproximadament a 700 metres de la nostra intervenció. Es tracta d’una àrea arqueològica, coneguda per notícies sobre prospeccions, en la qual es documentà un tram de via romana i restes de
TRIBUNA2008-08
1/12/09
13:56
Página 174
174
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
material ceràmic d’època altimperial.1 Just a l’altra banda de la carretera de Vilafortuny es localitza el jaciment dels Tallats (avui destruït), que fou prospectat i descobert als anys quaranta i que tenia una inhumació en sarcòfag, fragments de dolis i material ceràmic divers d’època romana. També a prop de la nostra intervenció, a l’oest del pas de l’autopista, es localitzà una sitja d’època neolítica, excavada per M. Adserias i E. Ramon a finals dels anys vuitanta. Ja de cronologies més avançades, trobem la torre del Mas d’en Bisbe i la mateixa Torre Bargallona, que segons l’Inventari del Patrimoni arquitectònic i Arqueològic de Cambrils, elaborat per l’empresa COTA 64, se situen cronològicament al segle XVI. Finalment cal parlar de la vil·la dels Voltants de la Torre Bargallona. Aquest nucli d’hàbitat fou localitzat a 200 metres escassos de la nostra intervenció, durant unes tasques de prospecció prèvies al canvi dels suports de l’enllumenat de la zona. Es tracta de la localització de restes de material ceràmic en superfície abundants, així com la documentació d’algunes estructures d’habitació. Pels materials recuperats durant aquesta intervenció cronològicament l’amortització de les estructures se situa al segle IV dC.
SITUACIÓ DE LA INTERVENCIÓ L’àrea intervinguda consta d’aproximadament 12.300 m2 i fou prospectada per tècnics arqueòlegs de l’empresa ATICS, SL, a principis de l’any 2006.2 En aquell moment es van fer un seguit de rases de sondeig que donaren com a resultat la localització d’algunes sitges i material ceràmic divers. Al mes d’abril del mateix any es procedí a rebaixar sistemàticament el terreny afectat per les obres i es dividí en tres camps diferenciats, separats per un camí d’ús agrari. El rebaix de la capa superficial oscil·lava entre els 0,50 i els 1,50 metres, depenent del pendent del terreny natural, i el va fer una màquina giratòria amb pala de neteja. Totes les estructures que es localitzaren estaven situades al terreny natural, sense poder documentar en cap cas nivells d’ús d’època antiga en els estrats superficials. La zona es dividí en tres camps diferents prenent com a eixos separadors dos camins agraris existents.
1. ADSERIAS, M.; MASSÓ, J.; PALLEJÀ, LL. Carta arqueològica. Baix Camp. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, p. 92. 2. L’arqueòloga Laura Suau Lleal fou la directora dels treballs previs de prospecció i sondeig entre els dies 16 i 22 de gener de 2006.
4/1/10
13:25
Página 175
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
175
Figura 1. Situació de la intervenció respecte de l’antiga carretera i la Torre Bargallona
TRIBUNA2008-08
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:25
Página 176
176
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
DESCRIPCIÓ DEL JACIMENT Estructures Així doncs, en funció dels camps diferenciats es localitzaren: al camp 1, un total de 30 retalls; al camp 2, un total de 64, i al camp 3, un total de 94. També s’hi comptabilitzen un total de 5 inhumacions repartides en diferents retalls. La dispersió de les estructures no sembla respondre a cap criteri concret; es documenta, però, una major concentració de retalls al camp 3, el sector més occidental de la intervenció i més proper a la localització de la Torre Bargallona. Del total de 188 retalls en el conjunt de la intervenció, trobem, quant a cronologia i funció: • 22 retalls interpretats com a nuclis d’extracció d’àrids d’amortització tardoantiga • 10 retalls circulars de gran diàmetre amortitzats en època tardoantiga • 82 retalls piriformes interpretats com a nuclis d’emmagatzematge amortitzats en època tardoantiga • 29 retalls interpretats com a nuclis d’extracció d’aigua. Amortitzats també en època tardoantiga • 5 nuclis rubefactats amortitzats en època tardoantiga • 5 inhumacions (7 individus) de cronologia indeterminada • 1 inhumació (neonat) d’època tardoantiga • 3 nuclis d’extracció d’aigua de cronologia moderna • 1 nucli de rubefacció de cronologia moderna • 34 retalls indeterminats. Malgrat tot, sembla que es tracti de nuclis d’extracció d’àrids.
Figura 2. Planta general de la intervenció
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:25
Página 177
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
177
Nuclis d’extracció d’àrids Els nuclis d’extracció d’àrids s’identifiquen per la seva forma irregular i perquè no presenten cap morfologia que permeti assegurar un ordre a l’hora de ser excavats, així com tampoc cap base regular preparada per a l’emmagatzematge d’aliments. Confirmaria aquesta interpretació el subsòl on estan practicades les estructures, ja que presenten abundants vetes de formació argilosa, nivells de graves i alguns nivells de sorres. Per la gran varietat tipològica dels materials potencialment extraïbles, s’interpreten com a nuclis d’abastiment per a la construcció, ja que són els materials bàsics per a l’elaboració de ceràmica, morter de calç, etc. Grans retalls Es tracta de retalls de gran diàmetre, fins a 4,40 metres d’amplada i 1,50 metres de fondària, de base plana i amb poca presència de material ceràmic. Presentaven un sol nivell d’amortització i se’n desconeix la funció. Estructures d’emmagatzematge Les estructures d’emmagatzematge localitzades morfològicament són piriformes. Les estructures documentades es caracteritzen pel fet que tenen una boca d’entre 0,601,50 m de diàmetre i una profunditat d’entre 0,50 i 1,80 m. Els límits d’aquestes estructures estan perfectament treballats per aconseguir l’efecte desitjat i en alguns casos, es troben rubefactats per aconseguir major impermeabilitat. També cal assenyalar l’existència de sitges unides per les parets, malgrat que cadascuna té la seva boca, fet que fa pensar que es van planificar com dues estructures independents, però que finalment quedaren unides durant l’execució dels treballs. Nuclis d’extracció d’aigua Pel que fa als pous, disposaven d’una boca de 0,70 m de mitjana i una profunditat indefinida, ja que per motius de seguretat de l’obra no es va exhaurir cap pou. En les parets d’aquestes estructures s’identificaren uns orificis fets al terreny natural a mode d’escala per facilitar la construcció i l’entrada al pou sempre que fos necessari. Totes les restes que responen a aquesta tipologia, han estat excavades fins a un màxim de 2,30 m a causa de la perillositat dels treballs. Nuclis rubefactats Són retalls en els quals s’han localitzat els límits rubefactats i la seva profunditat oscil·la entre els 0,40 i els 0,60 m. Aquestes estructures s’interpreten com a estructures de combustió. Malgrat tot, no ha estat possible identificar-les com a forns d’ús domèstic o de foneria de metall en cap cas, ja que no s’han localitzat rebutjos de material.
TRIBUNA2008-08
4/1/10
178
13:25
Página 178
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
Figura 3. Vista general d’un dels camps Inhumacions Es documentaren les inhumacions de 7 individus: 2 femenins, 3 masculins d’entre 12 i 18 anys, un infantil i un neonat. Quant a la seva distribució, trobem: 3 individus masculins d’entre 12 i 18 anys en una fossa feta expressament per al seu enterrament. 1 individu neonat inhumat en una àmfora oriental tipus Late Roman Amphora 4. 2 individus femenins inhumats tot aprofitant un retall circular 1 enterrament infantil també en fossa feta per a la seva inhumació Malgrat la investigació antropològica de les restes, no es disposa d’informació suficient per establir el moment cronològic d’aquests enterraments, però es creu que devien estar en relació amb l’abandó de les estructures contigües. Pel que fa als retalls indeterminats, tot i no poder establir amb seguretat la seva funció exacta, podríem dir, a partir de la seva morfologia, que es tracta de nuclis d’extracció d’àrids, però sense poder-ne establir una cronologia fiable. Pel que fa a la cronologia dels retalls, cal remarcar, per una banda, l’escassetat de materials significatius i, de l’altra, el seu caràcter orientatiu, ja que tan sols s’identificà un nivell d’amortització. Malgrat tot, la intervenció ha permès establir tres moments
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:25
Página 179
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
179
cronològics en els quals s’ubiquen les restes. S’estableix l’amortització de gairebé la totalitat de les estructures entre els segles V-VII dC, una segona fase baixmedieval entre els segles XIII-XIV (amb una possible fase anterior altmedieval) i tan sols en 4 dels retalls documentats es perfilen plenament d’època moderna (s. XVIII). Quant a l’estratigrafia, tan sols es documenta un sol nivell d’amortització de les estructures, i en molts casos els elements ceràmics per establir-ne la cronologia són escadussers o bé inexistents. Els materials recuperats majoritàriament apunten a un horitzó cronològic emmarcat entre els segles V i VII dC.
MATERIALS Els materials ceràmics recuperats durant la intervenció arqueològica al jaciment anomenat Voltants de la Torre Bargallona ens parlen de tres fases cronològiques diferenciades, una primera lligada a l’antiguitat tardana; la següent que correspon al període baixmedieval, segles XIII-XIV (amb una possible subfase altmedieval de la qual tenim alguns indicis), i l’última, a l’època moderna. Per una banda, tenim el material arqueològic que amortitza diverses estructures lligades a la part industrial i d’emmagatzematge d’un assentament rural, datat en l’antiguitat tardana, del qual s’intueix la situació, tal i com s’ha explicat anteriorment. El període baixmedieval queda representat per un seguit de retalls amortitzats amb material visigòtic, però amb la presència de ceràmica fina en morat i verd i peces vidrades en verd o melat representatives dels segles XIII i XIV. Hem trobat 11 estructures (19.02-C2- sitja; 38.02-C2- sitja; 49.02-C2- sitja; 52.02-C2- sitja; 19A.02-C3- pou; 62.02-C3- retall; 43.02-C3- sitja; 45.02-C3- sitja; 71.02-C3- possible forn; 89.02-C3pou; 90.02-C3- sitja) amb el farciment baixmedieval; aquestes són més presents a mesura que ens apropem a la torre Bargallona. Tanmateix hi ha un seguit de 7 estructures (9.02-C1- retall d’extracció d’àrids; 42.02-C3- sitja; 42A.02-C3- sitja; 46.02-C3sitja; 47.02-C3- sitja; 24.02-C3- sitja; 25.02-C3- sitja) farcides principalment amb material d’època visigòtica, però amb la presència de ceràmica comuna reduïda d’època altmedieval (datació laxa, a falta d’un estudi més detallat de les restes materials d’aquest conjunt de retalls). Aquest conjunt d’estructures també és més nombrós a mesura que ens apropem a la zona de la torre Bargallona. Amb la presència d’aquestes estructures datades amb anterioritat a la construcció de la torre, segle XVI, no es desprèn, per ara, que la datació de la torre s’hagi de revisar, però sí que ens parla clarament de la pervivència del jaciment des de l’antiguitat tardana fins, com veurem més endavant, al segle XVIII. Per últim, hem recuperat el material arqueològic que amortitza una sèrie d’estructures (tres pous 1.02-C3; 2.02-C3; 4.02-C3 i un possible forn de calç 72.02-C3) al voltant del segle XVIII. Aquestes restes se situen molt a prop de la torre Bargallona, datada en el segle XVI, i han de relacionar-se amb la continuïtat d’aquesta estructura. L’estudi que presentem en aquest article té a veure amb els materials ceràmics recuperats en les sitges, retalls, pous, tombes i altres estructures relacionades amb la fase de l’antiguitat tardana del jaciment. Es tracta, doncs, d’estrats d’abocador que amortitzen les sitges, els retalls, els pous i els forns; per tant, ens situa aproximadament en el moment d’abandonament de les estructures. Només en el cas de l’enterrament infantil, dipositat dins una àmfora, es pot arribar a datar aproximadament l’estructura.
TRIBUNA2008-08
180
4/1/10
13:25
Página 180
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
Com en d’altres jaciments similars i amb la mateixa cronologia3 la quantitat de material ceràmic exhumat és petit respecte de la gran quantitat d’estructures documentades. Malgrat aquesta manca de material en els estrats d’amortització de les diverses estructures, tenim alguns conjunts ceràmics que han estat clau a l’hora de poder donar cronologies a moltes de les estructures excavades. Així doncs, l’horitzó cronològic que se’ns presenta per al període de l’antiguitat tardana del jaciment s’inicia en el segle V i acaba a l’inici del segle VII. Malgrat que no és un element a tenir en compte a l’hora de datar el jaciment, els diversos estrats considerats superficials han aportat una gran quantitat de ceràmica, assimilable al període del qual fem referència en aquest article. Cal destacar la presència d’una sèrie de formes, tant de ceràmiques fines, terra sigil·lada africana D formes Hayes 61, 91A, 91C i 104, com de recipients amfòrics, Keay 35A, 35B, 55, 56 i 62, que tornarem a trobar ja en els farciments de les estructures documentades en aquesta fase. La proporció d’aquestes formes d’àmfora africana (80,5%) respecte a d’altres com l’àmfora tarraconesa (11,86%) o la bètica (7,62%) és clarament superior i es reprodueix en els estrats de farciment de les estructures tardanes, d’una manera més o menys equiparable. A la vegada, en els estrats superficials, ens apareixen un seguit de materials rodats, de caire residual, que ens parlen d’una possible fase ocupacional, d’ampli ventall cronològic, anterior a l’associada a aquest estudi, com ara: campaniana A, terra sigil·lada itàlica (forma Goudineau 40), terra sigil·lada sud-gàl·lica, terra sigil·lada hispànica (forma Draggendorff 37), terra sigil·lada africana A (forma Hayes 17) i una vora en DS paleocristiana de la forma Rigoir 6. Una altra font de material tardoantic són els retalls d’èpoques posteriors, alt i baixmedievals, on apareixen una gran quantitat de material tardà, com ara: un fragment de fons d’un plat en terra sigil·lada africana D, possible forma Hayes 104A, decorat amb un xai o cabra dins l’estil Eii, datat de manera laxa en el segle VI; una vora d’àmfora oriental forma LRA 3, datada entre finals del segle V i el segle VI, i una vora de morter (assimilable a la forma M/CA/16 segons la classificació de J.M. Macias, 1999) en ceràmica comuna datada entorn del 475-550 dC, totes dins la sitja baixmedieval 43.02-C3, datada entre els segles XIII-XIV. Aquests tipus ceràmics i alguns altres, tot i que descontextualitzats, es repeteixen dins els farciments de les estructures alt i baixmedievals. Entre la vaixella fina, recuperada en contextos estratigràfics fiables, cal destacar les formes següents: La forma en terra sigil·lada africana D Hayes 61 és una de les formes de plat més conegudes a les nostres contrades amb una datació segura dins del segle V. En tenim dos exemples en l’excavació, en un estrat superficial i dins el farciment d’una sitja datada en el segle VII (27.01-C1); però l’aparició d’aquesta forma ens fa pensar en l’evolució del jaciment i de la pervivència d’aquest fins a l’amortització de les estructures ara documentades. Tot i que no s’ha pogut determinar la variant de la forma 61 (A/B, B o C segons la classificació de M. Bonifay, 2004) aquesta forma apareix en contextos ceràmics del segle V a Tarragona (Aquilué, 1989) i del segle VI, de forma residual.
3 BARRASSETAS, E. (1998) Memòria de la intervenció arqueològica del jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf). Inèdit. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:25
Página 181
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
181
La forma en terra sigil·lada africana D Hayes 91A és una de les formes més típiques en els jaciments amb contextos ceràmics tardans, es tracta d’un bol amb visera. Les formes A i B sembla que es testimonien des de finals del segle IV i durant tot el segle V. La forma A d’aquest tipus ceràmic ha estat datat en la primera meitat del segle V (Bonifay, 2004). En el jaciment de la Solana s’han documentat fragments d’aquesta forma amb les variants A, B i C en un context estratigràfic del segle VI (Barrassetas, Jarrega, 2007). En el jaciment han aparegut un total de dues vores, una en un estrat superficial i l’altra dins el farciment d’una sitja datada en el segle VII (27.01-C1). La forma Hayes 91C en terra sigil·lada africana D representa l’evolució de les subformes A i B d’aquest bol. En aquest cas la datació proposada és de mitjan segle VI (Bonifay, 2004). En el jaciment hem trobat un total de dues vores, les dues són el fòssil director per a la datació de dues sitges (12.01-C1 i 19.01-C1). A més de trobar aquesta forma amb Africana D, també la trobem en dues vores de bol/morter en ceràmica comuna oxidada, probablement d’origen africà (sitja 20.01-C1). La forma Hayes 97 en terra sigil·lada africana D queda representada per un sol fragment de vora d’aquest tipus de bol. La cronologia proposada per Hayes (1972) entre el 490 i el 550, ens dóna la cronologia sobre la sitja on va ser trobada (28.01-C1). De la forma Hayes 104 en terra sigil·lada africana D només tenim un fragment de base decorat amb un xai o cabra dins l’estil Eii emprat per Hayes. La datació d’aquests plats és de mitjan segle VI, tot i trobar-se en contextos de finals del segle VI i inicis del VII, en aquest cas el fragment va aparèixer dins el farciment d’una sitja medieval (43.01-C1). De la forma Hayes 105 en terra sigil·lada africana D es varen localitzar dues vores d’aquest plat en el mateix farciment d’una sitja (51A.01-C3), sense poder definir bé a quina variant pertanyien. Aquestes peces tenen una cronologia entre finals del segle VI i el segle VII (Bonifay, 2004). Al jaciment de la Solana també se’n pogueren testimoniar un parell de fragments als quals s’assignà una datació d’entre finals del segle VI i inicis del VII (Barrassetas, Jarrega, 2007). La datació que proposem per a la sitja és la mateixa que en el jaciment de la Solana, finals segle del VI i inicis del VII. En la forma en terra sigil·lada africana D Hayes 108 s’ha documentat únicament un fragment de vora d’aquesta forma tardana dins el farciment d’una sitja (27.01-C1), acompanyada de tot un seguit de material que es podria identificar com a residual, datat en el segle V-VI, com ara les formes Hayes 61, 91A i una vora d’àmfora Keay 55. La datació de la forma Hayes 108 és de ple segle VII (Bonifay, 2004). En aquest cas tenim dubtes sobre l’atribució formal de la peça, ja que com molt bé diu M. Bonifay, és difícil de distingir de les variants més antigues, com la Hayes 98, a la qual s’uneix com a antecedent (Bonifay, 2004). De la forma en terra sigil·lada africana D Hayes 109 només se n’ha pogut documentar una vora dins el farciment d’una sitja (86.01-C3), acompanyada d’una vora d’àmfora africana Keay 56B que es podria identificar com a residual, ja que es data entre finals del segle V i mitjan segle VI. La datació per a la forma Hayes 109 és de finals del segle VI i fins a mitjan segle VII (Bonifay, 2004). D’entre el material amfòric recuperat cal destacar un seguit de formes tardanes produïdes al nord d’Àfrica, una àmfora bètica i les de procedència oriental. Els grans contenidors cilíndrics, produïts al nord d’Àfrica per transportar oli —tot i que es creu que no només servien per transportar aquest preuat producte, sinó que podien servir per transportar altres tipus de productes com ara salaons—, són majoria
TRIBUNA2008-08
182
4/1/10
13:25
Página 182
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
en el jaciment. L’àmfora africana Keay 35 s’hi troba testimoniada, datada en el segle V (Bonifay, 2004). D’aquest exemplar en tenim un fragment en una sitja (22.01-C1), i és el fòssil director per a la datació d’aquesta estructura. Un fragment de vora de la forma Keay 55 apareix en el farciment d’una sitja (27.01-C1). La cronologia d’aquesta forma abraça des de finals del segle V fins a mitjan segle VI, i es troba associada a la forma Keay 62 en molts contextos estratigràfics. També ha estat localitzat un fragment de vora d’àmfora nord-africana del tipus Keay 56B dins el farciment d’una sitja (86.01-C3). La cronologia per a aquest tipus amfòric és de finals del segle V a mitjan segle VI (Bonifay, 2004). El contenidor amfòric nord-africà forma Keay 62, variant E o F, fou localitzat en una sitja (19.01-C3) i és el que marca la cronologia d’aquesta estructura. Aquest gran contenidor, del qual es coneixen un bon nombre de variants, té una cronologia entre finals del segle VI i inicis del segle VII (Bonifay, 2004). Originària de Tunísia (Byzacena) tenia una capacitat d’uns 62 litres encara que no se sap quin tipus de producte contenia. L’únic fragment identificable d’àmfora bètica tardana és una vora de la forma Keay 13A que es troba a partir del segle IV i en contextos arqueològics tardans del segle V. Fou identificat dins el farciment d’una estructura (73.01-C3). Les àmfores orientals queden representades per dues formes prou conegudes, l’LRA 2, l’LRA 3 i l’LRA 4. L’anomenada Late Roman Amphora 2 queda testimoniada en el farciment de dues sitges (23.01-C1 i 36.01-C3), en ambdós casos és el material que data l’estructura. Els fragments trobats en aquestes dues estructures semblen correspondre a les produccions d’aquest tipus amfòric de mitjan segle VI a inicis del segle VII. Tenim un únic fragment de vora de la forma Late Roman Amphora 3; tot i que es troba descontextualitzat dins una sitja medieval (43.01-C3), aquest tipus d’àmfora es troba en contextos arqueològics des del segle V a finals del segle VI. Per últim, tenim una interessant tomba d’un neonat, on part d’una Late Roman Amphora 4 serveix de precari contenidor per al sebollit. La data proposada per a aquest tipus amfòric és entre el 400 i el 650. Sembla clar que aquests tipus amfòrics arribats de la Mediterrània oriental tenen el seu moment àlgid durant tot el segle VI, i en alguns casos arriben fins als inicis del segle VII, com també es pot comprovar en el jaciment de la Solana (Barrassetas, Jarrega, 2007). D’entre la gran quantitat de ceràmica de taula i cuina cal destacar algunes formes que han estat localitzades durant la intervenció arqueològica. Dins l’estructura 52.01C2 tenim la presència d’un morter (forma M/Ca/2 segons la classificació de Macias, 1999) datat entre el 400-475/500, però que es localitza també en contextos dels segles VI i VII. De l’estructura 62-01-C2 cal destacar una vora d’olla ansada (forma Oc/Gre,Gox/47 segons la classificació de Macias, 1999) que té una cronologia d’entre el 550-575/600 i que es troba en contextos arqueològics des del segle VI al VII. En una altra estructura (43.01-C3) també trobem una vora de morter amb ceràmica africana (forma M/CA/16 segons la classificació de Macias, 1999) que té una cronologia d’entre el 475 i el 550. Així doncs, a tall de resum, podem afirmar que la major part del material recuperat en les sitges i retalls de la fase tardoromana correspon, com s’ha dit abans, a l’espai temporal entre finals del segle V i mitjan segle VII, per tal com el material del segle VI és la base de quasi tots els farciments de les estructures documentades durant la intervenció.
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:26
Página 183
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
183
Figura 4 . Dibuixos ceràmics pertanyents a una vora de terra sigil·lada africana D tipus Hayes 104 decorada amb un xai i una vora de Hayes 97 Pel que fa a paral·lels arqueològics, trobem un jaciment de característiques similars. Es tracta del jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf) en el qual es pogué documentar el que s’interpretà com un centre de tractament del metall en totes les seves fases (foneria i forja), una àrea d’hàbitat temporal, un centre d’emmagatzematge d’aliments i una àrea d’enterraments. Pel que fa a la cronologia del conjunt es fixà entorn de finals del segle V dC i inicis del VII dC segons la ceràmica d’importació localitzada, com ara fragments d’àmfora Keay 61 i 62 i sigil·lada africana D.4 Tal i com passa també als Voltants de la Torre Bargallona es demostra la pervivència de les importacions africanes i del sud de la península durant el segle VII dC.
4. BARRASSETAS, E. (1998) Memòria de la intervenció arqueològica del jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf). Inèdit. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:26
184
Página 184
M. COROMINAS I F.X. FLORENSA
CONCLUSIONS La intervenció dels Voltants de la Torre Bargallona ha permès localitzar prop de 82 estructures d’emmagatzematge que confirmen l’existència d’una àrea de conservació d’excedents. En aquest sentit, s’han pogut identificar diferents tipus d’estructures que en alguns casos abracen cronologies properes al segle XVIII. D’un total de 189 estructures exhumades, 143 s’han identificat com a estructures amortitzades entre els segles V i VII dC; 7 possibles estructures han estat datades en època altmedieval; 11 estructures de la fase baixmedieval, entre els segles XIII i XIV, i un total de 10, com a estructures amortitzades en època moderna. Hi ha 18 estructures més a les quals no ha estat possible atorgar una cronologia per manca de materials. També cal destacar que en les 5 estructures on es localitzaren els esquelets de 7 individus, no presentaven materials ceràmics fiables per a la seva datació. Dos individus adults femenins, tres subadults masculins (12-18 anys), i un infantil i un neonat del gènere dels quals no es tenen dades. En conclusió, cal remarcar que a partir dels rebliments interiors de cada sitja es pot dir que el moment de l’abandonament de la zona es devia situar entorn del segle VII dC i tan sols en alguns casos es devien reaprofitar algunes de les estructures en època moderna. Per tal de poder relacionar les restes d’emmagatzematge amb algun nucli d’hàbitat, es prospectà una àrea d’uns 1.000 metres a la rodona, partint del nucli excavat. D’aquesta manera es localitzà, a uns 250 metres a l’oest de la recent intervenció, una zona amb abundant material ceràmic en superfície, tant d’atuells com de construcció, datat al voltant del segle IV. Amb motiu de la substitució d’algunes torres d’alta tensió en aquesta zona, es féu el seguiment arqueològic de la seva fonamentació, el resultat del qual corrobora l’existència d’un assentament d’època romana que creiem que aniria estretament lligat amb les sitges excavades,5 concretant, així, una mica més el paisatge romà de l’Ager Tarraconensis a la comarca del Baix Camp.
BIBLIOGRAFIA ADSERIAS, M.; RAMÓN, E. (1996) “El jaciment neolític de Vilagrassa, Cambrils (Baix Camp)”. Quaderns d’Estudis i Divulgació. Cambrils: Ajuntament de Cambrils. ADSERIAS, M. (1998) Evidències del passat. Prehistòria i món antic a Vila-seca. Vilaseca. (Monografies de Vila-seca; 20) AQUILUÉ, X. (1989) “Terra sigillata africana”. A: TED’A Un abocador del segle V dC en el Forum provincial de Tarraco. Tarragona: p.123-155 (Memòries d’excavació; 2). ARRAYÀS, I. (2002) Morfologia històrica del territorium de Tarraco en època tardorepublicana romana o ibèrica final (ss. III-I aC): cadastres i estructures rurals. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona: Bellaterra (Barcelona). 5 Aquest seguiment donà com a resultat una memòria arqueològica lliurada a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura (2006).
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:26
Página 185
EL JACIMENT DELS VOLTANTS DE LA TORRE BARGALLONA: UN ASSENTAMENT D’ÈPOCA
185
ATLANTE (1981) Atlante delle forme ceramiche. I. Ceramica fine romana nel bacino mediterraneo (Medio e Tardo Impero) edició a cura d’A. Carandini. Roma (suplement de l’Enciclopedia dell’Arte Classica ed Orientale). BARRASSETAS, E. (1998) Memòria de la intervenció arqueològica del jaciment de la Solana (Cubelles, Garraf). Barcelona: Servei d’arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit] BARRASSETAS, E.; JARREGA, R. (2007) La Solana. Memòria de l’excavació arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf). Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 18). BONIFAY, M.; CARRE, M.; RIGOIR, Y. (1998) Fouilles à Marseille. Les mobiliers (IerVIIe siècles ap. J.-C.). Collection études massaliètes, 5. Marsella. BONIFAY, M. (2004) “Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique”. Oxford: BAR International Series 1301. CHAVARRÍA I ARNAU, A. (1997) Els establiments rurals del llevant de la tarraconesa durant l’antiguitat tardana: transformacions arquitectòniques i funcionals. Memòria de llicenciatura. Dirigida per G. Ripoll. Universitat de Barcelona. DD.AA. (1990) Carta Arqueològica del Baix Camp. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Treball inèdit. DD.AA. (1991) Tarraco. Guía Arqueològica. Tarragona. (Guies el Mèdol) DD.AA. (1999) Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. HAYES, J.W. (1972) Late Roman Pottery. London JÁRREGA DOMÍNGUEZ, R. (1998) “La producció amforal romana del Camp de Tarragona. Estat de la qüestió”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’antiguitat: Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental. Badalona, p. 430-437. KEAY, S.J. (1984) The Late Amphorae in the Western Mediterranean. A tipology and economic study: the Catalan evidence. 2 vol. Oxford (BAR International Series; 196) MALUQUER DE MOTES, J. (1987) “Prehistòria i edat antiga (fins al segle III)”. A: Història de Catalunya. Vol I. Barcelona. MASSÓ, J. (1985) “La Via Augusta al seu pas per la Costa Daurada. Fixació del tram Tàrraco-Tria Càpita”. A: XXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Sitges 1984, p. 111-119. Sitges. MASSÓ, J. (1990) El terme de Cambrils a l’antiguitat: una aproximació arqueològica. Vol. 8. Cambrils: Ajuntament de Cambrils, p. 46. REMOLÀ, J. A.; USCATESCU, A. (1998) “El comercio de ánforas orientales en Tarraco (siglos V-VII dC)”. A: 2on Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi a l’antiguitat: Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental. Badalona, p. 553-562. ROVIRA, S.; ANGUERA, P.; VENTURA, D. (1982) Gran Geografia comarcal de Catalunya. Vol. 7: Tarragonès, Baix Camp i Alt Camp. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
TRIBUNA2008-08
4/1/10
13:26
Pรกgina 186
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 187
El jaciment de la Plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occidental): L’assentament del neolític, el canal de l’edat del ferro i el vilatge de l’antiguitat Tardana JORDI ROIG BUXÓ1, JOAN-MANUEL COLL RIERA2
1. SITUACIÓ I DESCRIPCIÓ DEL JACIMENT El jaciment de la plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occidental) es troba situat al centre del nucli històric del poble. En aquest indret és on es desenvolupa per part de l’Ajuntament de Castellar del Vallès un projecte de remodelació urbanística integral de la plaça, amb la construcció d’un aparcament subterrani. És concretament en aquest espai de l’aparcament on es va fer la intervenció arqueològica preventiva de 2005 (Roig, Coll, 2007a i 2008).3 Aquesta àrea està delimitada per la carretera de Sentmenat a l’est, el passeig de la plaça Major al nord, el carrer Torras (amb l’edifici del mercat municipal i l’auditori) a l’oest, i el carrer Colom al sud (Vegeu el plànol de situació). Tota aquesta zona de la plaça Major de Castellar del Vallès esdevenia un indret d’expectativa arqueològica, d’una banda pel fet d’estar ubicada en el centre històric de la vila, i d’altra banda, per la presència de restes arqueològiques d’època prehistòrica i d’època romana tardana i visigòtica localitzades a l’indret dels horts de Can Torras, a tocar de la plaça Major. En aquest indret dels horts de Can Torras s’hi va fer una intervenció arqueològica l’any 2003 amb motiu de l’inici del projecte de remodelació de la plaça Major, que va permetre localitzar aquestes restes i constatar-hi l’existència d’un important i extens jaciment arqueològic, amb una ocupació d’època prehistòrica (Neolític) i especialment 1. Arqueòleg. Director de la intervenció arqueològica a la Plaça Major (Arrago). 2. Arqueòleg. Director de la intervenció arqueològica a la Plaça Major (Arrago). 3. Aquesta intervenció arqueològica es va dur a terme entre els mesos d’abril i desembre de 2005 per part de l’empresa d’arqueologia Arrago, SL, sota la direcció de Jordi Roig i Joan-Manuel Coll. La promoció i el finançament dels treballs arqueològics de camp van anar a càrrec de l’Ajuntament de Castellar del Vallès. Els treballs de laboratori i processament del material arqueològic, així com uns primers estudis i analítiques especialitzades han estat finançats per Arrago, SL. (Vegeu Memòria del jaciment a Roig, Coll, 2008).
TRIBUNA2008-09
188
4/1/10
14:05
Página 188
J. ROIG I J.-M. COLL
d’època romana baiximperial i antiguitat tardana (entre el segle V i el VIII) amb la presència d’un vilatge rural, que ja va ser donat a conèixer a la Tribuna d’Arqueologia 2003-2004 (Coll, Roig, 2005 i 2006). Aquest assentament o vilatge rural de l’antiguitat tardana podria tenir un origen en un conjunt tipus vil·la romana del Baix Imperi, la qual probablement es trobava situada entre la masia de Can Torras i Can Gorina i l’espai central del passeig de la plaça Major. Per altra banda, en aquest mateix indret, i amb motiu del mateix projecte d’urbanització de la plaça Major i el seu entorn, es va fer l’any 2006 una altra intervenció arqueològica que va afectar l’espai del parc infantil de la plaça, just a continuació de l’àmbit de l’aparcament subterrani. Amb aquesta actuació es va localitzar la continuïtat del canal de l’edat del ferro, amb un tram d’uns 20 metres de llargada (Roig, 2006). Darrerament, entre els mesos de març i maig de 2008, s’ha tornat a fer una última intervenció arqueològica a l’indret de la Plaça Major de Castellar. Aquesta s’ha desenvolupat en els espais no excavats durant les anteriors campanyes, concretament la franja del costat sud, a tocar del Col·legi de la Immaculada, i la franja del costat est, arran dels murs de la façana de la masia de Can Torras, ja a l’espai pròpiament de plaça (Vegeu el plànol adjunt). Amb aquesta actuació s’ha completat tot el traçat del canal de l’edat del ferro, amb un tram de més de 160 metres de llargada, i s’han localitzat més sitges i retalls de l’assentament de l’antiguitat tardana (Molina, Roig, 2008).
Figura 1. Planta general de la plaça Major de Castellar del Vallès amb indicació de les restes arqueològiques de la intervenció 2003 i 2005 i les zones d’actuació de les campanyes dels anys 2003, 2005, 2006 i 2008
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 189
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
189
2. RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA 2005 Amb aquesta intervenció arqueològica de 2005 ha estat possible excavar una extensa zona del centre històric de Castellar del Vallès, aproximadament uns quatre mil metres quadrats de superfície, i posar al descobert un important jaciment arqueològic emplaçat en el seu subsòl. D’aquesta manera s’han documentat un bon nombre de restes i d’estructures arqueològiques, més d’una cinquantena, amb tots els seus estrats i estructures subsidiàries associades, corresponents a les diverses ocupacions humanes que ha tingut aquest indret del centre històric de Castellar del Vallès des de la prehistòria fins a l’actualitat. D’aquest conjunt tenim algunes estructures de grans dimensions i complexitat arqueològica (grans retalls i àmbits de treball), d’altres són més singulars i desconegudes (cabanes amb llars i forats de pal), d’altres són de tipus funerari amb tombes d’inhumació, i finalment unes altres presenten una cronologia prehistòrica força reculada dins el període Neolític. D’aquesta manera, es constata l’existència d’un assentament humà del Neolític antic i del Neolític mitjà al centre de la vila, de més de sis mil anys d’antiguitat, amb una ocupació estable amb sitges d’emmagatzematge i sepultures. En aquest sentit, doncs, les diverses estructures del conjunt arqueològic de l’aparcament subterrani de la plaça Major poden agrupar-se en cinc fases o períodes cronològics diferenciats: Fase Ia – Neolític antic cardial; Fase Ib – Neolític mitjà; Fase II – edat del ferro; Fase III – Baix Imperi i Fase IV – antiguitat tardana. 2.1. Fase I: Neolític En primer lloc tenim una ocupació del període Neolític antic (Fase Ia) amb presència de dues sitges d’emmagatzematge (E54 i E56), i una ocupació del Neolític mitjà amb una estructura tipus sitja reutilitzada com a sepulcre de fossa (E41). D’aquesta manera, les estructures corresponents al Neolític mitjà localitzades a l’excavació anterior dels Horts de Can Torras l’any 2003, a escassos metres de la plaça Major, es poden relacionar amb les que presentem aquí, formant tot plegat un mateix assentament d’aquest període del qual en tenim localitzat l’espai d’habitació, amb retalls-cubetes i sitges per a l’emmagatzematge de cereal, i l’espai funerari amb dues estructures d’enterrament (una inhumació múltiple en sitja amb quatre individus, i una inhumació tipus sepulcre de fossa feta en una sitja). Les dues sitges del Neolític antic localitzades durant aquesta intervenció de 2005, es troben agrupades a l’extrem nord-est del solar, i es troben força escapçades i afectades pels rebaixos moderns. La sitja E54 presenta un retall de planta circular excavat al terreny natural amb un perfil esfèric, fons aplanat i angles arrodonits, d’uns 40 cm de fondària conservada. Es va localitzar al costat de la sitja E56, i estava parcialment afectada pels rebaixos d’època recent. Ambdues sitges formaven una agrupació en el sector nord del jaciment, aïllades i totalment diferenciades de les restes de l’antiguitat tardana. Entre el material localitzat al seu rebliment, es recuperà un fragment de vora d’un vas de ceràmica a mà, esfèric i de vora convergent, amb tractament decoratiu imprès del tipus conegut com a cardial, i fragments d’un altre vas de ceràmica, de cos hemisfèric, de vora exvasada i amb nansa, de superfície allisada. La resta de materials estan formats per restes de fauna pertanyents a un ovicaprí, esclats de sílex i quarsos, a més de dues peces de malacologia marítima, una de les quals amb perforació antròpica. El fragment de vas
TRIBUNA2008-09
190
4/1/10
14:05
Página 190
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 2. Planta general de les fases prehistòriques del Neolític i de l’edat del ferro
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 191
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
191
decorat permet situar l’estructura dins el període Neolític antic, en un moment cardial o postcardial, a l’espera de l’estudi detallat del material i de les datacions radiocarbòniques. La segona sitja, E56, presenta un retall de planta circular excavat al terreny natural amb un perfil esfèric i el fons irregularment aplanat, d’uns 30-40 cm de fondària conservada, força escapçat. Aquesta sitja no va proporcionar material arqueològic definidor, tan sols uns escassos fragments informes de ceràmica a mà, però atesa la seva proximitat amb la sitja E54, al costat mateix, i la seva mateixa tipologia, és possible associar-la cronològicament amb aquesta.
Figura 3. Planta i secció del sepulcre de fossa del Neolític mitjà fet a la sitja E41
TRIBUNA2008-09
192
4/1/10
14:05
Página 192
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 4. Detall de l’esquelet i l’aixovar del sepulcre de fossa del Neolític mitjà E41
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 193
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
193
Figura 5. Vista de la coberta de lloses del sepulcre de fossa del Neolític mitjà fet a l’interior de la sitja E41 La presència a la plaça Major de dues sitges del període Neolític antic permet constatar la importància d’aquests assentaments humans inicials de caràcter agrícola a l’aire lliure a la conca mitjana de la vall del Ripoll. Al mateix terme de Castellar del Vallès ja hi ha un altre jaciment del Neolític antic, també situat a la terrassa fluvial del Ripoll. Es tracta del jaciment del Pla de la Bruguera (Fíguls, 1995), també amb presència de sitges i cubetes d’emmagatzematge. L’escassa potència conservada de gran part d’aquestes estructures hauria de ser valorada tenint en comte el grau d’arrasament, originat a causa de les diferents activitats antròpiques de la zona i l’erosió associada a l’agricultura dels darrers mil·lennis. Aquests fets ens indiquen que aquestes estructures tipus sitja presentaven originalment una alçària de més 150 centímetres, i permeten suposar una producció agrària, de caràcter cerealístic, vinculada al consum de petites comunitats disperses pel territori. A hores d’ara ja s’han identificat nombroses sitges i estructures del període Neolític antic al Vallès, algunes ja publicades i ben conegudes, com Can Soldevila IV i Can Banús (Santa Perpètua de la Mogoda), i moltes d’altres encara inèdites, com per exemple a Can Roqueta i a Can Gambús 1 (Sabadell). Per altra banda, i atribuïble al Neolític mitjà, tenim una sitja reutilitzada com a estructura funerària tipus sepulcre de fossa (E41). Es tracta d’un retall de planta circular excavat al terreny natural amb un perfil esfèric i el fons irregularment aplanat,
TRIBUNA2008-09
4/1/10
194
14:05
Página 194
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 6. Vista de la cambra funerària amb l’esquelet del sepulcre de fossa del Neolític mitjà E41, un cop retirades les lloses de coberta d’uns 70 cm de fondària conservada. Estava escapçat a la seva part superior per nivells de l’antiguitat tardana. Al fons de l’estructura es va documentar un estrat d’entre 2 i 4 centímetres de gruix, en contacte directe amb la solera de la sitja, que estava format per terres amb presència de punts de carbó vegetal i fragments informes de ceràmica. Aquest nivell va ser tallat posteriorment en fer-se la fossa del sepulcre al fons de la sitja. Aquest fet, doncs, indica un curt espai de temps entre el darrer ús i l’abandó de l’estructura com a sitja i la seva transformació en estructura funerària. El sepulcre consistia en un retall de planta rectangular, d’extrems lleugerament arrodonits, fet al fons de la sitja quan encara estava buida. Presentava una coberta de dues grans lloses disposades horitzontalment i planes, que recolzaven al perfil de la fossa, amb diferents pedres de falca entre les juntures i els extrems, que segellaven totalment la cambra funerària. Al damunt de les lloses de coberta s’hi abocaren terres, i per sobre d’aquestes una gran concentració de pedres disposades en un pla horitzontal. Al fons de la cambra funerària s’hi localitzà la inhumació d’un individu adult madur efectuada en espai buit, tal i com indicava l’aplatament general de la caixa toràcica i dels coxals, així com també els moviments esquelètics durant la descomposició de l’inhumat i posteriorment a aquesta. L’esquelet estava disposat en posició fetal, amb el crani lleugerament basculat sobre les vèrtebres cervicals i lateralitzat a la dreta. El
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 195
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
195
braç dret es trobava flexionat sobre ell mateix i el braç esquerre presentava la mà dipositada sobre les vèrtebres lumbars. Les extremitats inferiors eren totalment flexionades i basculades cap a l’esquerra, i recolzaven en la paret de la cambra funerària.
Figura 7. Detall de l’individu inhumat amb el seu aixovar, del sepulcre de fossa del Neolític mitjà E41
TRIBUNA2008-09
196
4/1/10
14:05
Página 196
J. ROIG I J.-M. COLL
L’individu presentava un aixovar funerari associat consistent en un vas de ceràmica hemisfèric carenat amb una nansa horitzontal tubular, en el punt d’inflexió de la carena i el fons, que estaba col·locat en el seu costat dret, a l’altura de la cintura, amb un punxó d’os al seu interior. També es van documentar dos trapezis de sílex melat, un a l’esquerra del crani i l’altre al damunt del tòrax, així com dues làmines de sílex melat. Aquest tipus d’estructura funerària, tant per les seves característiques com pel material arqueològic del seu aixovar, es pot adscriure al període del Neolític mitjà dins la cultura dels Sepulcres de Fossa. Una de les dades més rellevants de la localització d’aquest sepulcre en sitja de la plaça Major, i també de la inhumació múltiple simultània en sitja dels Horts de Can Torras, és que ens permeten constatar l’existència de comunitats humanes del Neolític mitjà del grup dels sepulcres de fossa, assentades a la vall del Ripoll, i properes al grup central de la Bòbila Madurell i Can Gambús 1 (Sabadell). Per altra banda, esdevé també interessant la reutilització de sitges d’emmagatzematge com a sepulcre per se, o bé l’adequació de sitges per encabir-hi al fons una sepultura seguint el model tipològic dels sepulcres de fossa clàssics. Aquest fet ens podria indicar l’existència de petites comunitats, potser secundàries, amb pocs recursos alhora de fer estructures funeràries, que estarien integrades dins les xarxes de matèries primeres del Neolític mitjà (presència de sílex melat i vasos ceràmics del tipus clàssic), però sense accés a determinats recursos com la cal·laïta. Una altra a dada a valorar, sens dubte, és l’existència de sepulcres de fossa de planta circular, ja que deixant de banda els deficientment excavats i registrats, observem com aquests sepulcres circulars són absents en les necròpolis ben conegudes, com ara Camí de
Figura 8. Aixovar de l’individu del sepulcre de fossa del Neolític mitjà E41: vas carenat, punxó d’os i dos trapezis de sílex
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 197
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
197
Can Grau i Can Gambús 1 (Roig, Coll, 2007b). Tal vegada, la identificació de sepulcres de planta circular pugui ser interpretada com la reutilització de sitges d’emmagatzematge per fer-hi inhumacions en fossa. Aquesta, doncs, no deixa de ser una dada important no valorada fins ara a l’hora de documentar llocs d’assentament o d’habitació confosos per la seva reutilització com a lloc funerari, tal i com podria passar al jaciment de la Bòbila Madurell. 2.2. Fase II: Edat del ferro En segon lloc documentem una ocupació posterior, també d’època prehistòrica, però aquesta corresponent a l’edat del ferro, amb presència de dues estructures (E1 i E28) que corresponen a una mateixa gran rasa o canal per a la conducció i recollida d’aigües residuals, a manera de canalització antròpica. Es tracta d’una gran rasa allargassada de traçat marcadament rectilini, excavada en el terreny natural d’argiles i sauló, amb un perfil en forma de V i de dimensions considerables, amb una llargada total de més de 160 metres per uns 4,5 metres d’amplada, i amb un marcat eix est-oest (Vegeu figura 2). Aquest tram de canal localitzat amb la intervenció de 2005 es troba situat en el costat oest de l’àrea de l’aparcament subterrani i s’estén per sota del passeig de la plaça Major i per sota del carrer Colom pel seu extrem est. Durant l’any 2006 i el 2008 es va procedir a l’excavació de la resta del canal, i se’n localitzà l’extrem oest a l’inici del passeig Tolrà, amb un marcat pendent cap a l’est i amb més de 80 metres nous de canal excavats. Pel seu costat est aquest canal queda parcialment tallat pel marge de la terrassa inferior on hi havia les naus industrials, però continua per la part baixa de la terrassa amb un tram (E1) que s’endinsa per sota de l’actual carrer Colom, conformant, tot plegat, un gran tram de canal de més de 160 metres de llargada amb un desnivell de sis metres entre la part més alta a l’oest i la part més baixa a l’est. Aquest retall prehistòric ha proporcionat un nivell inferior amb una gran concentració de pedres i còdols a la seva part central. Així mateix, a les seves terres de rebliment s’han localitzat diversos fragments de ceràmica feta a mà característics de la primera edat del ferro (segles VIII-VII aC). La major part dels fragments pertanyen a urnes o vasos de coll orlat amb un cordó digitat i vores de plats-tapadora de llavi bisellat. Entre els fragments decorats se n’identifiquen alguns amb motius incisos en espiga i els acanalats simples en faixes horitzontals. Un altre tipus de material representatiu dels nivells de rebliment del canal són les bases fixes i mòbils de molins manuals de pedra, elaborats majoritàriament a partir de rierencs sedimentaris i de conglomerat. Cal destacar la recuperació durant la intervenció de l’any 2008, d’una dena de bronze globular i una punta de sageta de bronze amb aletes i peduncle, del tipus anomenat mailhacià. (Vegeu figura 10). L’existència de “paleocanals”, recs, rases i canalitzacions, així com d’altres tipus d’infraestructures hidràuliques durant la prehistòria és un fet cada vegada més ben documentat al territori, amb exemples interessants a Can Gambús 1 (Sabadell) associats amb llocs d’habitació.4 Gran part d’aquestes estructures s’han atribuït als períodes del bronze final i el ferro I, moment en què s’enquadraria cronològicament el gran canal de la plaça Major de Castellar del Vallès (segles VIII-VII aC). En aquest cas, doncs, i a partir del material arqueològic recuperat en els seus estrats de rebliment i d’amortització, cal pensar en 4 ROIG, J.; COLL, J.M. (2007b) “El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occ.)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 85-109.
TRIBUNA2008-09
198
4/1/10
14:05
Página 198
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 9. Vista del tram de canal de l’edat del ferro E28 documentat en la campanya del 2005. S’observa el seu estrat central de còdols i pedres al fons del retall
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 199
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
199
l’existència d’un assentament proper que hauria generat aquest volum de materials de tipus domèstic (ceràmica, metall, molins), però que encara no ha estat localitzat. La presència d’aquest canal de l’edat del ferro en aquest indret de la plaça Major, queda justificada per l’existència en aquest punt de diferents torrents, de règim intermitent i de caire estacional, procedents del Puig de la Creu que desembocaven al voltant del passeig Tolrà i a la part alta de la plaça Major fins als inicis del segle XX. Aquestes dades, juntament amb la pròpia morfologia de l’estructura i la naturalesa del sediment, ens indiquen l’existència d’una gran canalització que devia portar les aigües estacionals del torrent cap als camps de la zona plana de la plaça Major (ara nucli urbà). Probablement és en aquestes zones on caldria localitzar l’assentament de l’edat del ferro. Així doncs, i a nivell de consideracions, sembla que la presència d’aquestes construccions de tipus hidràulic per tal de canalitzar aigües, juntament amb l’existència de grans transformacions de l’espai agrari, caldria associar-les al creixement de les comunitats vallesanes durant el bronze final i el ferro I, amb l’ocupació de les planes secundàries, com és ara la de Castellar del Vallès, a la conca mitjana de la vall del Ripoll. Potser aquest creixement i la transformació de l’espai agrícola tinguin el seu reflex en el gran nombre d’assentaments i de sitges documentades del Ferro I al territori vallesà, amb els exemples dels jaciments de Can Gambús 1 (Sabadell) i els Pinetons (Ripollet). Com a última dada rellevant, cal comentar que la necròpolis d’incineració de la primera edat del ferro del Pla de la Bruguera5 es troba localitzada a uns escassos dos quilòmetres de la plaça Major, i que creiem que caldria vincular-la a l’assentament encara no localitzat i segurament situat a l’actual nucli urbà de Castellar del Vallès.
Figura 10. Punta de sageta de bronze amb aletes i peduncle del tipus anomenat mailhacià localitzada en el tram nord del canal de l’edat del ferro E28 5 CLOP, X.; FAURA, J.-M.; GANGONELLS, M.; MOLIST, M.; NAVARRO, C. (1998). El Pla de la Bruguera – Centre de distribució SONY: una necròpoli d’incineració de la Primera Edat del Ferro a Castellar del Vallès (Castellar del Vallès, Vallès Occidental). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1998. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 15)
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 200
200
J. ROIG I J.-M. COLL
2.3. Fase III: Baix imperi Les restes del Baix Imperi localitzades en aquest jaciment de la plaça Major de Castellar del Vallès corresponen a una àrea productiva artesana i agrícola d’època romana tardana (segles V dC), vinculada a la producció de ceràmica o material constructiu (Forn 4), i amb presència de retalls semisubterranis, àmbits de treball i/o magatzem, un forn d’obra i cubetes diverses. Aquestes estructures un cop abandonades són utilitzades com a àmbits d’abocador de terres i de deixalles domèstiques, amb material arqueològic, cendres i carbons, escòria diversa i peces de ferro i bronze. Destaca l’abundant presència de ceràmica, tant de vaixella fina d’importació (ceràmica sigil·lada paleocristiana del sud de la Gàl·lia i ceràmica sigil·lada africana tipus D), com de ceràmica de cuina i àmfores. Així mateix, també s’han recuperat algunes monedes i fíbules de bronze. En aquest sentit, destaca l’estructura complexa E9, corresponent a un retall de grans dimensions de planta el·líptica irregular que presenta dues fases cronològiques i funcionals diferenciades. En un primer moment es documenta un forn de material constructiu (Forn 4) associat a uns retalls i cubetes de treball, que és abandonat al segle V dC. En un segon moment, aquest gran retall i àmbit de treball semisubterrani és reaprofitat com a àrea d’emplaçament de forns de pa, amb un total de tres forns documentats (forns 1, 2 i 3), que són amortitzats i abandonats cap a mitjan segle VI dC.
Figura 11. Vista general de les restes de l’assentament de l’antiguitat tardana amb els grans retalls subterranis i el sector de tombes del segle VI en primer terme durant els treballs d’intervenció arqueològica i de construcció de l’aparcament subterrani
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 201
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
201
Així doncs, i pel que fa a consideracions, podem dir que aquesta àrea industrial d’època romana tardana devia formar part d’una vil·la d’una certa extensió, encara no localitzada, que es devia trobar situada entre les masies de Can Torras i Can Gorina (veure plànol de la situació figura 1). Les principals estructures corresponents a les darreries del Baix Imperi (segle V dC) són les que es descriuen a continuació. 2.3.1. Gran retall E3 – àmbit de treball i/o magatzem En primer lloc, destaca el gran retall E3 de planta el·líptica allargassada excavat en el terreny natural de turturà, amb una llargada conservada de 18 metres i una amplada màxima de 10 metres. Aquest s’estén per sota la vorera i part del carrer Colom, de manera que en desconeixem l’extrem est. Pel damunt d’aquesta estructura subterrània E3, quan ja està parcialment reblerta de terres, es localitzaren dos murs transversals d’uns 10 metres de llargada amb un eix nord-sud. Aquests murs eren fets de pedres lligades amb argila (UE 32 i 48), estaven
Figura 12. Vista de la cabana E30 del segle VI durant la seva excavació. S’observen els forats de pal de les parets perimetrals i els forats i encaixos interiors de mobiliari domèstic en fusta, així com la llar de foc recolzada en una de les parets de la cabana
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 202
202
J. ROIG I J.-M. COLL
emplaçats a l’interior de la gran estructura, a la part central, i es retallaven en els seus estrats de rebliment i d’abandó. Aquests murs, corresponen, doncs, a una darrera fase d’ús del retall, i a la darrera fase d’ocupació de l’indret, que a grans trets es pot situar entre el segle V i el VI. Aquestes dues estructures construïdes tan sols conservaven la darrera filada corresponent al fonament de còdols lligats amb argila, mentre que tot l’alçat dels murs havia desaparegut. En alguns punts aquestes restes de fonament estan alterades i no presenten continuïtat, de manera que tan sols es conserven algunes pedres soltes de la seva estructura original. Així mateix, tampoc es relacionen físicament entre si, ni conformen cap tipus de retícula ni àmbit constructiu ben delimitat. Per altra banda, a l’interior d’aquest gran àmbit, i en el seu costat oest, s’ha localitzat el retall d’un petit forn domèstic de planta circular que presentava una solera plana amb parts lleugerament rubefactades. Aquest fornet es va localitzar en un estat de conservació molt precari, havent desaparegut les parets de la cambra de cocció i part de la solera. A la boca del fornet i en el seu espai exterior es documentaren potents nivells de cendres i carbons, ja coberts pel mur UE48. Aquesta gran estructura semisubterrània E3 presentava diferents retalls i subcubetes interiors, i podria correspondre a un àmbit de treball o àrea de magatzem, tenint en compte la presència d’un fornet lateral i els nivells de cendres associats al seu funcionament. Aquest àmbit, un cop en desús i abandonat, és cobert de terres i utilitzat com a àrea d’abocador, amb abocades successives de restes domèstiques durant la primera meitat del segle V. Immediatament després s’hi construeixen els dos murs fets de pedres lligades amb argila. Pel que fa als estrats de rebliment d’aquesta estructura subterrània complexa, podem determinar que es tracta d’uns nivells d’abocament de terres amb cendres i abundant material arqueològic procedent d’un àmbit domèstic. Entre aquest material destaca la vaixella de taula d’importació, amb DSP (formes Rigoir 6 i 18) i ARS-TSAD (formes Hayes 59, 61, 67 i 91 A/B), la ceràmica comuna i grollera de cuina (LRCW locals-regionals), algunes àmfores bètiques i nombrosos fragments de peces de vaixella de vidre (formes Isings 96, 116 i 120), així com restes de fauna producte d’àpats, material constructiu (tègules, ímbrexs), dolis i escòria. Com a peces singulars cal esmentar els fragments d’una mateixa copeta de vidre bufat incolor (forma Isings 96) gravada a la mola amb un motiu radial al fons i un penjoll de pasta de vidre blau cobalt en forma de gerret, procedent del Mediterrani oriental. Tots aquests materials ens indiquen la presència propera d’una àrea residencial de certa entitat, que hauria generat aquests productes d’ús domèstic i culinari. Probablement es tracta d’una vil·la romana del Baix Imperi situada a sota les actuals masies de Can Torras i Can Gorina i la plaça Major. 2.3.2. Estructura complexa E9 – Àrea de forns En segon lloc, i atribuïble al Baix Imperi i a l’antiguitat tardana (segles V i VI), vam documentar una altra estructura subterrània complexa (E9) situada a l’extrem oest del solar, entre l’espai ocupat per les antigues naus de la fàbrica i el carrer Torras. Es tracta d’un retall subterrani de grans dimensions de planta el·líptica irregular, d’uns 20 metres de llargada per uns 15 metres d’amplada, i una fondària d’entre un i dos metres. Va aparèixer parcialment afectat per construccions posteriors, com ara els fonaments de murs i assentaments de maquinària de la fàbrica, així com murs i pilars de les cases del carrer Torras i serveis diversos, com ara rases de canalitzacions, mines i pous.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 203
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
203
Figura 13. Vista d’un dels forns circulars de cambra única i perfil hemisfèric que estava integrat en el perímetre del gran àmbit subterrani E9 del segle VI
Amb tot, i donada la seva gran envergadura, va ser possible documentar i analitzar amb detall tota la seqüència estratigràfica i evolutiva d’aquesta estructura, delimitar la seva planta completa i determinar-ne la morfologia. D’aquesta manera, podem constatar que l’estructura E9 correspon a un àmbit de treball de tipus artesà que presenta dues fases cronològiques i funcionals totalment diferenciades. En un primer moment dins el Baix Imperi (segle V), es documenta un forn de producció de material constructiu i/o ceràmica (Forn 4), amb cambra de cocció superior desapareguda i cambra de combustió inferior conservada amb els suports de la graella. Tot plegat molt malmès i afectat pels rebaixos moderns i pels serveis i rases diverses, i per la segona fase d’ús de l’estructura. Aquest forn d’obra està associat a un primer retall amb subcubetes i àmbits interns de treball, que són abandonats al llarg del segle V, quan l’espai es converteix en un àmbit d’abocador de deixalles domèstiques, amb presència abundant de material ceràmic i faunístic. Destaca la vaixella fina d’importació, amb ARS-TSAD (formes Hayes 59, 61, 67 i 87) i les DSP i imitacions (formes Rigoir 1, 6, 8, 15 i 18), la ceràmica comuna i de cuina local-regional (LRCW), amb diferents tipus d’olles i cassoles, i les àmfores africanes. Així mateix, també s’han recuperat gran quantitat de fragments de peces de vidre (formes Isings 96, 116, 120 i altres) i algunes monedes i fíbules de bronze.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 204
204
J. ROIG I J.-M. COLL
D’aquesta manera, i tal com s’observava en els estrats de rebliment del gran retall E3, l’abundant presència de material de tipus domèstic, i en especial la vaixella de taula d’importació, ens reafirma l’existència d’una vil·la romana del Baix Imperi de certa entitat situada a les proximitats, que devia generar aquests residus i aquestes àrees d’abocador. En un segon moment, ja dins l’antiguitat tardana (segle VI) i un cop abandonat i cobert de terres, aquest gran retall i àmbit de treball semisubterrani amb el Forn 4, és reutilitzat i reconvertit per a una altra finalitat també de tipus artesà i productiu. En aquest segon moment, l’espai del gran retall semisubterrani és utilitzat com una àrea d’elaboració de pa, amb la construcció de tres forns perimetrals successius (forn 1, 2 i 3). Aquests es troben distribuïts per tres dels costats del perímetre de l’àmbit subterrani i presenten una sola cambra de combustió/cocció de planta circular de secció lenticular, amb una solera i parets d’argila rubefactada, i una coberta hemisfèrica feta també amb volta d’argila, i amb l’obertura de la boca de càrrega encarada cap a l’interior del retall. En aquesta cambra única s’hi devia fer, de forma combinada, la combustió de la llenya i la cocció del pa. Dos d’aquests forns van aparèixer força malmesos i tan sols un conserva íntegrament l’estructura, amb la seva boca d’accés, la solera i les parets perimetrals amb inici de la volta de la coberta. En aquest segon moment d’ús de l’estructura E9, el gran retall semisubterrani original va quedar parcialment cobert de terres en la seva meitat inferior, de manera que el nou nivell de circulació era més alt, i fins i tot també va ser lleugerament modificat en alguns dels seus espais i subretalls interiors. D’aquesta manera, és possible que gran part de l’estructura construïda del forn d’obra de la fase anterior fos desmuntada en aquest moment. Aquesta àrea de forns de pa és abandonada cap a mitjan segle VI amb l’abocada intencionada de terres, i es converteix de nou en un espai d’abocador de deixalles domèstiques, amb presència abundant de material arqueològic divers, ceràmica, cendres, carbons, escòria diversa, vidre i peces de ferro i bronze. Destaca l’abundant presència de ceràmica, especialment la reduïda de cuina d’origen local-regional, amb diferents tipus d’olles i cassoles de vores simples i motllurades, i en molt menor nombre la vaixella d’importació (presència de ceràmica ARS-TSAD formes Hayes 91C i 94). Entre el material singular cal esmentar una llàntia sencera de ceràmica reduïda a mà de pasta micàcia, probablement importada. Per altra banda, a la resta de l’àrea d’excavació també es van documentar altres retalls de diferents característiques i entitats, tots amb materials datables dins del segle V en els seus estrats de rebliment (E13, E25, E29 i E42). 2.4. Fase IV: Antiguitat tardana Les restes de l’antiguitat tardana (segles VI i VII) localitzades durant la intervenció de 2005 en aquest jaciment de la plaça Major de Castellar del Vallès corresponen a un assentament tipus vilatge o granja d’època visigòtica. D’aquest assentament tenim, en primer lloc, una àrea d’habitatge i d’emmagatzematge, amb estances semisubterrànies tipus cabana amb llar de foc i forats de pal perimetrals, àmbits de magatzem amb retalls semisubterranis, canalitzacions i àrees d’abocador associades, amb presència abundant de material arqueològic. En segon lloc destaca una àrea de transformació i processament de productes agrícoles, amb una zona de premsatge de líquids (vi i/o oli) amb dos lacus associats, i una
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 205
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
205
Figura 14. Dipòsit o lacus E11 que devia formar part de l’àrea de premsat, amortitzada al segle VI
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 206
206
J. ROIG I J.-M. COLL
zona d’elaboració de pa amb un gran retall amb tres forns perimetrals (E9). Aquesta es troba més allunyada de l’àrea d’habitació i de l’àrea de premsatge, a l’extrem nord-est del jaciment i a uns 30 metres de distància de la resta del conjunt. Finalment, també tenim una àrea funerària amb la necròpolis del vilatge, amb un total de 21 tombes excavades, agrupades en el costat oest de l’assentament. Totes aquestes àrees funcionals i estructures concretes, un cop abandonades són utilitzades de forma successiva com a àmbits d’abocador de terres i de deixalles domèstiques, amb material arqueològic, cendres, carbons i escòria diversa, a partir de mitjansfinals segle VI i al llarg de la Antiguitat tardana. D’aquesta manera, sembla que l’assentament dels segles VII i VIII, amb els nous llocs d’habitació, producció i emmagatzematge, es desplaçen cap al nord de la Plaça Major, concretament a la zona excavada en la darrera intervenció de l’any 2008. 2.4.1. Àrea d’habitatge i d’emmagatzematge L’element principal a partir del qual s’articula tot l’espai de l’assentament o vilatge de l’antiguitat tardana, és una estructura d’habitació representada per una cabana amb llar de foc i forats de pal perimetrals (E30). Aquesta cabana presenta una planta rectangular d’uns 3,5 per 3 metres feta a partir d’un retall semisubterrani de poca fondà-
Figura 15. Vista d’un petit dipòsit o lacus (E4) amb arrebossat i solera de signinum del segle V-VI
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 207
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
207
ria, amb un accés pel seu cantó nord-oest mitjançant un passadís amb lleuger pendent que dóna a l’espai interior de l’habitació. En un dels seus laterals, i recolzada a la cara interior de la paret posterior, es localitzà una llar de foc rectangular delimitada amb pedres i solera d’argila termoalterada. A tot el seu perímetre exterior, exceptuant l’espai de l’obertura de la porta d’accés, es documentaren un total de dinou forats de pal alineats, corresponents a l’estructura interna de les parets perimetrals de troncs i argila que tancaven aquest àmbit d’habitació. A tot l’espai interior d’aquesta cabana es localitzaren diversos forats de pal i encaixos d’estructures de fusta internes corresponents al mobiliari fix de l’habitació, probablement bancs correguts i/o llits i mobles o lleixes recolzades a les parets perimetrals i falcades al terra de l’estança. Aquesta estructura es pot atribuir a una cabana d’estructura perible, probablement feta amb parets de troncs i tàpia, i amb llates de fusta, brancatge i fang a la coberta. Ara com ara, aquesta cabana tan singular de l’antiguitat tardana no presenta cap paral·lel al territori, fet que la converteix en una estructura singular dins l’arquitectura civil dels assentaments i vilatges d’època visigòtica a Catalunya.6 Adossada la part posterior de la cabana E30 i compartint la seva paret est de tancament, es va identificar un retall el·líptic irregular de planta allargassada (E32) d’unes dimensions de 5,5 metres de llargada per 3,5 metres d’amplada màxima. Aquest àmbit semisubterrani presentava en el seu interior dos encaixos paral·lels de dolis a la seva meitat sud-oest i alguns forats de pal i encaixos dels suports de l’estructura de cobriment, així com una estructura de combustió tipus llarc de foc / fornet al costat nord de l’estança recolzada a la paret mitgera de separació amb la cabana E30. Probablement es correspongui amb un àmbit de magatzem i/o treball, atesa la presència dels encaixos de dolis, tal vegada combinat també com a àmbit d’habitació sucundari donada la presencia de la llar/fornet. El seu nivell d’abandó era format per terres cendroses amb carbons i material arqueològic, i és datable a mitjan segle VI. En el costat sud de la cabana E30 i de l’àmbit de magatzem E32 es va excavar un gran retall (E12), amb una planta el·líptica irregular d’uns vuit metres d’amplada per més de dotze metres de llargada, que presenta una depressió central més fonda, a manera de subcubeta o retall interior. Aquest àmbit va ser utilitzat com a espai d’abocador, amb presència d’estrats de terres marronoses i abocades de cendres i carbons amb deixalles domèstiques. Els nivells de rebliment han proporcionat abundants materials ceràmics i faunístics, així com vidres i metalls (ferro i bronze) del segle VI dC. Entre aquests destaca la ceràmica de cuina localregional amb diferents tipus d’olles, cassoles i gerres (LRCW, formes Raynaud A1, A2, B1, B2), la ceràmica comuna regional o importada, essencialment representada per gerres i luteris, la vaixella fina d’importació, només representada per la TSAD (formes Hayes 80B/99, 94 i 103), i diferents peces de vidre (formes Foy 21A i 21C). Entre els objectes de metall destaca una fíbula sencera i part del pont d’una altra fíbula, ambdues de bronze. Al nord de la cabana E30 es va documentar un altre àmbit exempt. Es tracta d’un gran retall que presenta una planta el·líptica irregular d’uns cinc metres d’amplada per 6 La documentació de cabanes de l’antiguitat tardana elaborades mitjançant retall i elements de material perible, és un fet arqueològic que ha estat també identificat darrerament a l’àrea de Madrid (Vigil, Escalera, 2000). Així mateix, l’arqueologia europea ens proporciona un ingent nombre d’exemples de cabanes i poblats d’arquitectura en fusta i tàpia d’època visigòtica d’iguals característiques (Valenti, 2004). Per altra banda, un recent estudi de conjunt sobre els assentaments i vilatges de l’antiguitat tardana i l’època visigòtica a Catalunya a permès caracteritzar aquest tipus d’estructures i llocs de poblament (Roig, 2008).
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 208
208
J. ROIG I J.-M. COLL
uns sis metres de llargada i una fondària conservada d’uns 100 cm, amb encaixos i forats de pal associats en el seu perímetre (E39). Aquesta estructura semisubterrània presenta una depressió central més fonda, i uns retalls i banquetes en el seu lateral nord, a manera de subcubetes o encaixos interiors. Per les seves característiques morfològiques podria correspondre a un àmbit de magatzem i/o treball. El seu nivell d’abandó corresponia a abocades de terres amb presència de carbons i material arqueològic divers. Aquest àmbit semisubterrani presentava en el seu exterior un total de dotze forats de pal circulars distribuïts perimetralment per tot el costat nord de l’estructura. Probablement es correspon amb encaixos i forats de pal de suport de l’estructura construïda de la coberta i les parets de troncs i tàpia d’aquest àmbit de magatzem. 2.4.2. Àrea de transformació i processament de productes agrícoles Aquesta àrea es troba situada a les proximitats de la cabana E30, en el seu costat est a escassos cinc metres, i està formada per dos lacus/dipòsits (E-10 i E-11) i una base de premsa (E34), atribuïbles a estructures de tipus agrícola destinades a la contenció de líquids i a l’elaboració de vi o oli. Així, el lacus E-10 (220x125x65 cm) i el lacus E-11 (175x105x45 cm), ambdós de planta rectangular i de parets de còdols lligats amb morter de calç i arrebossat interior d’opus signinum, es troben associats al basament d’una premsa (E-34). Aquesta estructura, força malmesa, està formada per les restes parcials d’una solera feta d’opus signinum amb preparació de rudus de pedres petites que presenta un ressalt circular central massís (UE154). Aquesta solera de signinum estaria semiexcavada al terreny natural a manera de petit receptacle/dipòsit, del qual es conserva l’arrencament d’una de les seves parets laterals. A partir de les restes conservades es configura una planta més o menys rectangular (180x100 cm). Aquesta solera feta d’opus signinum ha de correspondre a la base d’una premsa (ara) que devia estar emplaçada en aquest indret i que es devia relacionar amb el lacus E-10 i E-11 situats just al seu davant, a un nivell lleugerament inferior. Així mateix, també s’hi relacionaria el mur E-33, de 3,80 m de llargada per uns 60 cm d’amplada, elaborat amb pedres lligades amb argila, que devia tancar aquest àmbit, i on probablement encaixava o se sustentava alguna part construïda de l’estructura aèria de la premsa. Cronològicament podem datar provisionalment aquestes estructures entre el segle V i el segle VI, de manera que quedaren abandonades i en desús cap a mitjan segle VI. En aquest sentit, i des d’un punt de vista estratigràfic i funcional, cal esmentar que una sitja (E-36) i una cubeta (E-37) trenquen i perforen una part de la base d’opus signinum de la premsa, amb materials dins dels seus rebliments datables a mitjan segle VI. També cal esmentar la documentació en aquesta zona d’un retall rectangular (220x200 cm), readaptat per construir-hi un petit forn domèstic, que presentava una solera plana amb les restes d’argila rubefactada conservades tan sols a la paret frontal. Aquest retall podria haver contingut originalment el contrapès de la premsa, i haver estat extret quan es va inutilitzar amb l’obertura de la sitja i cubeta abans esmentades. Per altra banda, també es van localitzar altres estructures isolades, com un lacus (E4) de planta rectangular (150x90x50) amb parets de còdols lligats amb morter i arrebossat interior d’opus signinum, reblert amb terres i material datable al segle VI. Altres estructures amb materials datables dins del segle VI van ser una cubeta (E6) i diverses rases o recs (E7, E24, E26, E27, E40, E52) excavats al substrat geològic, que perfilarien una àrea d’horta o d’espai irrigat al voltant de l’àmbit d’habitació i de producció.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 209
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
209
2.4.2. Àrea de necròpolis Per altra banda, tenim una àrea destinada a necròpolis entre el segle VI i VII, amb un total de 21 estructures funeràries, que presenten una disposició allargassada seguint un eix nord-sud amb dues agrupacions de tombes en els seus extrems, diferenciades espacialment i cronològicament. Així tenim una agrupació al sud de 6 tombes, una agrupació al nord de 9 tombes i una alineació entre aquests dos grups amb 6 tombes intermèdies. El primer grup de sepultures està situat a l’extrem sud-est de l’àrea d’excavació i presenta un total de 6 tombes en caixa de tègules disposades a doble vessant (E18 a E23) que formen una petita agrupació homogènia i compacta, orientades amb la capçalera al nord, i datables al segle VI. Totes les tombes, encabides dins de fosses rectangulars excavades al substrat geològic, estan elaborades amb una base de tègules disposades planes, amb una tègula falcada verticalment a la capçalera i una altra als peus. La coberta és elaborada amb tègules disposades a doble vessant, amb ímbrexs cobrint les juntures i amb pedres de falca per damunt per tal d’estabilitzar l’estructura. No es documentaren claus de ferro ni cap tipus d’aixovar. Els únics elements identificats, probablement amb finalitats cultuals o rituals, van ser dos ous de gallinàcia, un d’ells esclafat sota una pedra, per sobre de la coberta
Figura 16. Vista del sector de necròpolis del segle VI format per una agrupació de 6 tombes en caixa de tègules a doble vessant
TRIBUNA2008-09
210
4/1/10
14:05
Página 210
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 17. Vista del sector de necròpolis del segle VI format per una agrupació de 6 tombes en caixa de tègules a doble vessant de tègules d’un enterrament infantil (E.18), i l’altra, sencer, i situat entre el paquet d’ossos del primer inhumat d’un enterrament doble successiu (E.19). En aquest sector, en total, s’han documentat 4 sepultures individuals (2 infantils: E18 i E20, i 2 adults: E21 i E23), i 2 sepultures amb inhumació doble, successives, una amb dos individus adults (E19) i una altra amb un paquet d’ossos d’un primer inhumat adult, als peus del segon inhumat infantil, en connexió anatòmica (E22). Un segon grup de tombes, lleugerament posterior al primer grup i datat entre mitjan segle VI i el segle VII, està situat a l’extrem nord, totalment oposat al primer grup, amb el qual es relaciona i es complementa mitjançant una clara alineació de 6 tombes intermèdies. Aquesta segona àrea de necròpolis presenta un total de 9 tombes que formen una agrupació homogènia i compacta. D’aquest segon conjunt tenim 6 tombes en caixa de tègules i 3 en caixa de lloses i tègules mixtes. Les tombes en caixa de tègules, van ser elaborades encabint dins d’una fossa algunes tègules disposades planes i disposant una coberta de tègules a doble vessant, sense ímbrexs a les juntures, amb moltes de les tègules ja fragmentades d’antic. En general s’observava una construcció més desacurada i menys elaborada que no pas les tombes del grup sud. Per altra banda, les tombes en caixa de lloses eren elaborades amb lloses sedimentàries locals, falcades verticals, juntament amb còdols i trossos de tègules falcades verticals.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 211
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
211
Figura 18. Enterrament E19 en caixa de tègules a doble vessant i falques de pedres del s. VI. Al seu interior es va documentar una segona inhumació. Els ossos del primer individu es van arraconar en enterrar el segon. Així mateix es va documentar un ou de gallina entre els ossos del primer individu, com a dipòsit funerari D’aquest segon conjunt tenim un total de 5 sepultures corresponents a individus adults i 4 a individus infantils. Cal tenir en compte que 3 sepultures presentaven reinhumacions o reutilitzacions. Així tenim que a la tomba E46 hi havia dos individus adults dipositats l’un sobre l’altre. A la tomba E49 hi havia un primer individu adult i un segon individu infantil que l’afectava. Finalment tenim que a la tomba E50 hi havia també un primer individu adult i un segon individu infantil que també afectava l’adult, seccionant-lo en la seva meitat superior. Alguna de les sepultures estava parcialment afectada per una rasa moderna i un rebaix recent. Per altra banda, vàrem documentar una alineació de tombes intermèdia, situades entre el grup de tombes nord i el grup de tombes sud, formant una filera allargada amb un eix nordsud, amb un total de 6 estructures funeràries. Entre aquestes es van identificar dues tombes infantils, una en fossa simple amb les restes de l’esquelet desintegrades (E17) i una altra en caixa rectangular elaborada amb fragments de tègula (E.16). La resta de tombes pertanyien a individus adults, i podrien correspondre a una fase més avançada de la necròpolis (segles VII-VIII), amb tombes de caixa de lloses rectangulars. Concretament es va documentar una tomba elaborada en caixa de lloses i rierencs combinats (E43), una tomba en caixa i fons de lloses, molt arrasada (E.14), i una tomba en caixa i fons de lloses i còdols combinats (E15), amb una coberta també de lloses disposades planes, per damunt de la qual es va documentar un paquet d’ossos pertanyent a dos individus, presumiblement els primers inhumats dipositats allí en efectuar-se la tercera i darrera inhumació. Finalment la sisena estructura identificada va ser un petit retall rectangular amb restes humanes barrejades tipus ossera (E55).
TRIBUNA2008-09
212
4/1/10
14:05
Página 212
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 19. Vista de l’enterrament E15 en caixa mixta de lloses i tègules de planta rectangular (mitjan segle VI i VII). Presentava un paquet d’ossos corresponent a dos individus a manera d’ossera al damunt de les lloses de coberta
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 213
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
213
Figura 20. Vista de l’enterrament E15 en caixa mixta de lloses, còdols i tègules de planta rectangular (mitjan segle VI i VII). Es pot observar com algunes de les lloses de coberta havien cedit vers l’espai buit interior
TRIBUNA2008-09
214
4/1/10
14:05
Página 214
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 21. Vista de l’enterrament E15 en caixa mixta de lloses, còdols i tègules amb el seu individu adult inhumat. Per la posició dels ossos es pot veure com es va descompondre en un espai buit de terres. Presentava una remoció puntual dels ossos a l’altura de la cintura
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 215
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
215
Figura 22. Planta i secció de l’enterrament 15 (mitjant s. VI-VII) en caixa mixta de lloses, còdols i tègules de planta i secció rectangular
3. CONCLUSIONS L’excavació del 2005 a la plaça Major, ha permès identificar diferents estructures del període Neolític, concretament dues sitges del Neolític antic cardial i una estructura funerària pertanyent a la cultura dels sepulcres de fossa del Neolític mitjà, que juntament amb les documentades l’any 2003 als Horts de Can Torras ens indiquen l’existència de diferents assentaments des del cinquè mil·lenni al centre del nucli històric de Castellar del Vallès. Així mateix, la localització d’un important canal de l’edat del ferro ens indica les profundes transformacions de l’espai agrari circumdant ja durant el primer mil·lenni aC, amb l’existència propera d’algun assentament d’aquest període encara no localitzat. L’ocupació d’aquest mateix emplaçament privilegiat de la plaça Major és continuada per una vil·la romana del Baix Imperi, de la qual coneixem la seva pars rústica i l’instrumentum domesticum documentat als seus potents abocadors del segle V. Així doncs, a partir del registre arqueològic i estratigràfic, podem dir que aquesta àrea industrial d’època romana tardana (segles IV-V) formaria part d’un jaciment tipus vil·la residencial i productiva de certa envergadura, la qual estaria situada entre les actuals masies de Can Torras i Can Gorina.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
216
Página 216
J. ROIG I J.-M. COLL
Per altra banda, i com a aportació arqueològica nova, cal assenyalar la localització d’un petit vilatge de l’antiguitat tardana (segles VI-VIII), amb singulars estructures d’habitació tipus cabana fetes amb materials peribles, fusta i tàpia, i àmbits d’emmagatzematge i de producció agrícola. Aquest vilatge o granja d’època visigòtica, juntament amb la necròpolis associada, indicarien la continuïtat del poblament d’època romana baix imperial en aquest indret del nucli històric de Castellar del Vallès.
4. BIBLIOGRAFIA COLL, J.M.; ROIG, Jordi (2005) “Un assentament del neolític i un vilatge de l’antiguitat tardana als Horts de Can Torras (Castellar del Vallès, Vallès Occ.)”. Recerca [Castellar del Vallès] (desembre 2005), núm. 4, p. 45-58. COLL, J.M.; ROIG, Jordi (2006) “La intervenció arqueològica als Horts de Can Torras (Castellar del Vallès): un assentament del neolític i un vilatge de l’antiguitat tardana”. A: Tribuna d’Arqueologia 2003-2004, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2006, p.113-127. FÍGULS, Alfons (1995) “Estudi de l’estratègia econòmica de la comunitat del neolític antic establerta al pla de la Bruguera (Castellar del Vallès, Vallès Occ.)”. Limes [Cerdanyola del Vallès] (1995), núm. 4-5. MOLINA, David; ROIG, Jordi (2008) Informe tècnic de la intervenció arqueològica a la Plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occ.), març-maig de 2008. Informe inèdit dipositat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona juny de 2008. ROIG I BUXÓ, Jordi (2006) Informe tècnic de la intervenció arqueològica al Parc Infantil de la Plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occ.), 2006. Informe inèdit dipositat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006. ROIG I BUXÓ, Jordi (2008) “Asentamientos y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. A: Coloquio Internacional Arqueología de las aldeas de la Alta Edad Media (Vitoria-Gasteiz, 20-21 Noviembre de 2008), Vitoria-Gasteiz 2008 en premsa. ROIG, Jordi; COLL, J. M. (2007a) “La intervenció arqueològica al jaciment de l’aparcament subterrani de la Plaça Major de Castellar del Vallès. Primeres dades i resultats preliminars”. Recerca [Castellar del Vallès] (febrer 2007), núm. 5, p. 117-142. ROIG, Jordi; COLL, J. M. (2007b) “El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès Occ.)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2007, p. 85-109. ROIG, Jordi; COLL, J. M. (2008) Memòria de la intervenció arqueològica al jaciment de la Plaça Major de Castellar del Vallès (Vallès Occ.), abril-desembre 2005. Volum I i II. Memòria inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona juny 2008. VALENTI, Mario (2004) L’insediamento altomedievale nelle campagne toscana. Paessagi, popolamento e villaggi tre VI e X secolo, Biblioteca del Dipartamenti de Archeologia e Storia delle Arti-Sezione Archeologica, Università de Siena, 10. All’Insegna del Giglio, Firenze 2004. VIGIL-ESCALERA GUIRADO, Alfonso (2000) “Cabañas de época visigoda: evidencias arqueológicas del sur de Madrid. Tipologia, elementos de datación y discusión”. Archivo Epañol de Arqueologia, 73, núm. 181-182, p. 223-252.
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 217
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
217
Figura 23. Vaixella de taula d’importació tipus DSP o imitacions amb decoració estampada documentada en els estrats de rebliment inferior (UE 427, 435, 463 i 464) del retall E9 (segle V). 1: bol gris Rigoir-18. 2: bol gris Rigoir-18C. 3: bol gris Rigoir-18. 4: bol gris Rigoir-6A. 5 i 6: bol gris Rigoir-6A. 7: bol taronja Rigoir-18
TRIBUNA2008-09
218
4/1/10
14:05
Página 218
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 24. Vaixella de taula d’importació tipus DSP o imitacions amb decoració estampada documentada en els estrats de rebliment inferior (UE 58, 82 i 464) del retall E9 (segle V). 1 i 2: plat gris Rigoir-1. 3: plat taronja Rigoir-1. 4: plat taronja Rigoir-4
TRIBUNA2008-09
4/1/10
14:05
Página 219
EL JACIMENT DE LA PLAÇA MAJOR DE CASTELLAR DEL VALLÈS
219
Figura 25. Bol de ceràmica grisa fina d’importació tipus DSP (Rigoir 18C - segle V) procedent dels estrats inferiors del gran retall E9
Figura 26. Llàntia de ceràmica grollera reduïda (LRCW) procedent dels nivells del segle VI del gran retall E9
TRIBUNA2008-09
220
4/1/10
14:05
Página 220
J. ROIG I J.-M. COLL
Figura 27. Conjunt de fíbules de bronze del Baix Imperi localitzades als àmbits d’abocador del jaciment de la plaça Major de Castellar del Vallès
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:07
Página 221
Els Altimiris enllaços i confluències entre la Tardoantiguitat i l’Alta Edat Mitjana* WALTER ALEGRÍA, MARTA SANCHO
LOCALITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES DEL JACIMENT El jaciment dels Altimiris es troba situat al cim d’un contrafort a la cara nord del Montsec d’Ares, al seu extrem oest, damunt mateix del congost de Mont-rebei, per on circula el riu Noguera Ribagorçana que marca el límit entre les actuals províncies de Lleida i Osca. El punt més alt se situa a 867 metres sobre el nivell del mar i les seves coordenades UTM són: X: 31 308715E; Y: 46661326N. La seva extensió aproximada és d’uns 9.345 m2, segons els resultats de l’aixecament topogràfic, i presenta una forma més o menys triangular delimitada per dues cingleres, pels seus costats nord-est i sud-oest, que es van apropant fins al vèrtex del triangle on trobem el pas de Santa Cecília. Aquest consisteix en un estret corredor d’uns 15 metres de llargada delimitat per parets de roca d’uns 10 metres d’alçària, situat a l’extrem sud del jaciment. La base del triangle la constitueix un mur de tancament, que s’intueix dins de la massa boscosa i que interpretem com una muralla, mur que discorre de cingle a cingle i té una llargada aproximada d’uns 80 metres. L’alçària d’aquest triangle —des de la muralla fins al pas de Santa Cecília— és de 170 metres i de 150 des de la muralla fins al punt més alt situat sobre el pas esmentat. El desnivell entre el punt més alt situat en la roca de sobre el pas de Santa Cecília i el punt més baix, a tocar de la muralla, és d’uns 60 metres per la qual cosa el pendent oscil·la entre el 30 i el 40%, segons la línia de pendent que escollim. Val a dir que bona part d’aquestes mesures són aproximades donada la dificultat que representa fer els mesuraments amb precisió en
* Aquesta recerca compta amb el finançament de la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya que a més és propietària dels terrenys on es troba els Altimiris; de l’Ajuntament de Sant Esteve de la Sarga, que a més gestiona els recursos disponibles; de l’Àrea de Recerca i Coneixement del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que a més concedeix els permisos necessaris per fer la recerca arqueològica; de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya amb els seus programes d’ajuts d’abast comarcal ACOM; de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb els seus ajuts a la recerca del Patrimoni Arqueològic, i de la Universitat de Barcelona, que gestiona els recursos i aporta les seves infraestructures de recerca i el seu personal. A totes aquestes institucions els volem expressar el nostre agraïment.
TRIBUNA2008-10
222
4/1/10
14:07
Página 222
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
una zona boscosa de vegetació espessa, tot i que les més precises han estat calculades sobre l’aixecament topogràfic. (Fig. 1)
Figura 1. Aixecament topogràfic del jaciment dels Altimiris. S’hi pot observar la forma triangular del jaciment que queda delimitat per cingleres a dreta i esquerra. A baix, el pas de Santa Cecília i a dalt, el costat més ample del triangle que creiem que queda delimitat per un mur de tancament o muralla. Al centre, l’església i al seu costat, els dos fons de cabana excavats. La torre es troba situada just abans de la part més estreta del triangle a la dreta
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:07
Página 223
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
223
Es pot accedir al lloc per tres camins. El primer parteix d’Alsamora i va flanquejant el vessant del Montsec per una cota d’entre 700 i 1.000 metres. Travessa els torrents de la Maçana i de Sant Jaume fins a la plana de Mont-rebei i, a través del pas de Santa Cecília, arriba als Altimiris. El recorregut total es pot fer en 1 hora i 30 minuts. L’altre accés parteix del camí de Mont-rebei, un cop passat el pont penjat i s’enfila a l’esquerra, fent llaçades i en fort pendent, per un contrafort fins arribar als Altimiris. Recentment ha estat recuperat i netejat per iniciativa de la Fundació Territori i Paisatge en col·laboració amb Ipcena. En algun dels seus trams, conserva part de l’empedrat original i el seu recorregut es pot fer en uns 60 minuts. El tercer accés es pot fer pel camí que parteix del pàrquing de Mont-rebei, travessa els barrancs de la Maçana i de Sant Jaume i puja per l’Obaga Gran fins arribar sota la plana de Mont-rebei, des d’on s’accedeix als Altimiris a través del pas de Santa Cecília. És el més llarg de tots i es pot fer en unes 2 hores mínim. La localització d’aquest jaciment va ser possible gràcies a la informació facilitada per un informant local que ens va indicar com accedir-hi i ens va donar el nom popular amb el qual es coneixia aquell indret.1 Això ens va permetre fer algunes visites al lloc i valorar-ne el seu potencial així com planificar els treballs que s’hi havien de fer. Posteriorment, els treballs de recuperació de camins fets per Ipcena amb el suport de la Fundació Territori i Paisatge, van permetre un accés menys dificultós al jaciment. Així mateix la tasca feta pel guarda de la reserva de Mont-rebei de reconeixement del lloc i de recollida d’informació a través dels informants orals de la zona va ser de gran ajut per tal d’obtenir dades sobre els topònims menors i els accessos a diferents llocs de l’entorn.2 Abans de l’inici de l’excavació eren ben visibles els murs de la nau d’una església i un fragment de mur que podia pertànyer a un element de fortificació tipus torre de planta quadrada, situat a la part més alta del jaciment; tres cisternes, una a tocar de l’església, l’altra prop de la torre i una tercera en una zona propera al cingle nord-oriental; així mateix eren visibles alguns retalls de la roca que indicaven l’existència de fons de cabana en tota l’àrea del jaciment. Després de quatre campanyes3 de recerca hem pogut excavar les parts exteriors de la capçalera i dels peus de l’església de la qual també es va descobrir la pràctica totalitat de la seva planta; dos fons de cabana i la torre.
1. Volem agrair a Josep Fortuny de Sant Esteve de la Sarga que ens facilités aquesta informació i ens fes un croquis per indicar-nos com accedir al lloc. Sense la seva col·laboració hauria estat molt difícil de localitzar. 2. Agraïments també per a Toni Nievas, guarda de la reserva de Mont-rebei, pel seu constant suport i ajuda i per la tasca que desenvolupa recollint informació a través de les seves converses amb els habitants de la zona, i a Joan Vázquez d’Ipcena. 3. En el moment de presentar aquest text, ja s’ha fet la cinquena campanya que ha consistit en l’inici de l’excavació de l’interior de l’església i de la zona situada al sud d’aquesta. Els resultats encara s’han d’elaborar, però podem anunciar la trobada d’un enterrament a l’exterior, a tocar del mur sud que probablement ens indica la zona on es localitza la necròpolis. A l’interior de l’edifici, tan sols s’han pogut aixecar nivells d’enderroc.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:07
Página 224
224
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
DESCRIPCIÓ D’ELEMENTS I ESTRUCTURES EXCAVADES L’església presenta unes mides de gairebé 13 metres per 6 pel seu exterior, amb una sola nau i un absis rectangular per l’exterior i semicircular per l’interior. Els triangles definits pels murs de l’absis rectangular i el mur de l’absis circular, estan farcits per un nivell format per pedres i morter. Tipològicament aquesta capçalera presenta certes semblances amb la de l’església de Son Peretó (Mancor, Mallorca) pel que fa al seu àmbit central (Palol, 1967 i 1994). De moment desconeixem l’existència d’altres espais adossats a aquesta nau central ja sigui pel seu costat nord o sud, aspecte que caldrà posar al descobert en futures intervencions. Tota la construcció presenta uns carreus tot just desbastats, alguns dels quals força ben escairats i lligats amb un bon morter de calç i sorra,4 que conformen uns murs d’entre 70 i 80 cm de gruix. La porta d’accés es troba situada en el mur nord, prop dels peus de l’església i té una llum de gairebé 1 metre (Fig. 2). Les intervencions fetes a l’exterior de la capçalera i els peus de l’església han demostrat la inexistència de necròpolis en aquests sectors, però s’ha pogut identificar un minuciós treball de la roca en forma d’escales, forats i canals per a la recollida de l’aigua de pluja que era conduïda d’aquesta manera fins a la cisterna situada en les proximitats de la capçalera de l’església. Als peus, el treball de la roca no resulta tan minuciós, tot i que tota la superfície presenta lleugeres marques d’haver estat treballada. Destaca en aquest sector l’existència d’un forat circular i en forma d’embut del qual surt un precari canalet que sembla dirigir l’aigua cap a una zona on es defineix un petit mur
Figura 2. Planta de l’església i l’exterior de la capçalera on s’aprecia la cisterna i el canal que hi portava l’aigua, els esglaons i altres encaixos difícils d’interpretar
4. En la darrera campanya del 2008 s’han recollit mostres dels morters per tal de fer-ne l’estudi i poder identificar possibles fases o reparacions en l’edifici.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 225
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
225
que segueix la direcció d’un retall de la roca i que podria ser la base d’un cóm per contenir aigua. L’espai definit entre aquest petit mur i el retall de la roca és un dels pocs llocs on hem pogut localitzar un nivell arqueològic de certa qualitat en el qual entre altres materials, s’ha recuperat una petita esquella o picarol que podria correspondre a un animal que va anar a abeurar-se al cóm esmentat. Entenem, doncs, que la roca natural devia funcionar com a superfície de circulació habitual, la qual cosa dificulta la sedimentació estratigràfica, la localització, la identificació i datació de nivells arqueològics fiables. La intervenció en els fons de cabana s’ha centrat en els dos que es troben en les proximitats de l’església pel seu costat oriental, un a tocar de l’altre de manera que semblen formar una sola unitat. Presenten unes dimensions d’uns 2x3 metres, es troben parcialment excavats a la roca aprofitant els desnivells del terreny natural i disposen de petites canals d’evacuació de l’aigua pel seu exterior per tal d’evitar que aquesta entri dins l’espai de la cabana. La cabana 1, la més propera a l’església, presenta dos forat de pal, molt propers l’un de l’altre, en la part alta del sòcol de roca i dirigits cap a l’interior de la cabana. En el seu angle sud-est s’ha localitzat una mena de pica excavada en el mateix substrat rocallós, que presenta una lleugera rubefacció i que hem interpretat com un foc, tot i la manca de cendres i carbons. En aquest sentit, cal indicar que l’exposició d’aquest element a la pluja i el fort pendent del terreny poden haver estat la causa de la inexistència d’aquests indicadors. La cabana 2, situada a orient de la primera i separada d’aquesta per un precari mur de pedres, presenta una planta lleugerament més quadrada i disposa d’una estructura de pedres adossada al retall de la roca que hem interpretat com una banqueta, donat que la seva constitució no permet pensar en un mur alçat que per altra banda no tindria gaire sentit. Pel centre de l’espai de la cabana discorre una petita canal formada per una esquerda natural i que estava coberta parcialment amb pedres, que devia funcionar com a sistema d’evacuació de l’aigua que devia entrar a l’interior de la cabana. En l’extrem oriental d’aquesta cabana pel seu exterior, sobre la roca retallada, trobem un gran forat de pal que ens hauria permès especular sobre el seu alçat, però no hem pogut localitzar cap altre forat de pal d’aquestes característiques en el costat oposat a aquest. Així, doncs, no ens ha estat possible, fins al moment, descobrir el sistema de coberta i tancament de les cabanes pel costat oposat al sòcol de roca. Intuïm que devien disposar d’un mur de tancament parcialment construït amb pedres sense lligar o amb troncs i branques tot i que no descartem la possibilitat que la mateixa coberta, feta de materials peribles, com branques i materials vegetals, arribés fins al terra. (Fig. 3) De la mateixa manera que succeeix a l’exterior de l’església, tant als peus com a la capçalera, el fet que el nivell de circulació habitual fos la mateixa roca dificulta enormement la localització de nivells arqueològics de qualitat. La torre presenta una planta rectangular d’uns 5x6 metres construïda amb la tècnica de l’encofrat (tipus opus caementicium) amb pedres de mida petita i mitjana i un bon morter de calç i sorra. El gruix del mur oscil·la entre els 75 i els 100 centímetres i el més gruixut és el mur nord, ja que es troba en el punt més baix del desnivell del terreny i havia de suportar més empenta de la construcció. No ens ha estat possible localitzarne l’entrada tot i que intuïm que podria trobar-se en el seu mur oriental en una zona en què es troba molt degradat o bé en el seu mur nord en una cota més elevada de la que s’ha conservat, la qual es troba per sota del nivell de circulació. A l’interior de la torre es conserva parcialment un paviment de morter de calç ben acabat (tipus opus signi-
TRIBUNA2008-10
226
4/1/10
14:08
Página 226
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
num) que s’estendria per tot l’interior.5 L’estratigrafia conservada no ens ha permès identificar les característiques de la coberta ni la presència d’un segon pis. La preparació del paviment estava feta primer amb pedres més grans (rudus) i un morter de calç amb una alta proporció de sorra que devia anivellar la roca on el pendent era més pronunciat. Per sobre trobem una segona preparació amb teula esmicolada, fragments de ceràmica i un morter més ric en calç que l’anterior i per sobre d’aquesta preparació ja ens trobem el lliscat del paviment. En el punt on s’ha conservat el paviment adossat al mur sud, hem pogut observar un lleuger encaix que sembla indicar la presència d’un revestiment interior del mur que d’aquesta manera es lliuraria al paviment. En l’angle sud-oest es va localitzar una zona de foc amb algunes cendres i terra combustionada de poca entitat la qual cosa no ens va permetre mostrejar-la amb la finalitat d’obtenir datacions fiables. El fet que es trobés en un nivell força superficial per sobre del paviment i sense gens de material dificulta encara més la seva datació i interpretació.
Figura 3. Fons de cabana 1, a la dreta, i 2, a l’esquerra. Es poden veure les canals per evacuar l’aigua i la pica o base de foc situat a l’angle sud-est de la cabana 1. A la cabana 2 es pot observar la banqueta adossada al retall de la roca
5. Cal indicar que ni l’opus caementicium ni l’opus signinum presenten les característiques clàssiques d’aquestes dues tècniques constructives, per la qual cosa tan sols indiquem les seves semblances de forma orientativa. Per a aspectes de tècnica constructiva d’època romana vegeu Adam, 2002.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 227
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
227
Figura 4. Planta de la torre on es veu el fragment de paviment conservat i els 4 murs de tancament parcialment excavats
Per l’exterior dels murs sud, est i oest s’han localitzat unes canals picades a la roca que devien recollir l’aigua, tant de la coberta com la que s’escolava de la muntanya i la dirigirien cap a la cisterna que es troba a pocs metres de la torre en direcció nord i en una cota més baixa. De la mateixa manera que succeeix amb l’església, considerem aquest sistema de recollida d’aigües total i absolutament associat a la construcció d’aquests dos edificis, la qual cosa ens permet pensar en una certa planificació i unitat cronològica del conjunt. (Fig. 4) Per les seves dimensions, planta i situació, la torre dels Altimiris podria mantenir algun paral·lel amb la del Cantu Busián (Astúries) que presenta una cronologia dels segles VII-VIII, tot i que no té gaires semblances pel que fa a les tècniques constructives (Camino, Estrada, Viniegra, 2007).6 6. A Catalunya s’han excavat recentment diversos jaciments amb cronologies semblants, tot i que les troballes són força diferents a les que nosaltres estem fent. Vegeu Chavarria, Arce, Brogiolo, 2006; Artigues, 2002; Muñoz, 2006; Forto, Martínez, Muñoz, 2006.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 228
228
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
MATERIALS I CRONOLOGIA7 Respecte dels materials recuperats en les diferents campanyes d’excavació, cal dir en primer lloc que el material ceràmic és molt escàs i es troba molt fragmentat i rodat. Aquesta realitat dificulta enormement la seva classificació, identificació i interpretació. Val a dir que són comptats amb els dits d’una mà els fragments que presenten característiques tipològiques (decoracions, acabats o formes) que permetin una identificació fiable i significativa. Els materials arqueològics recuperats corresponen majoritàriament a fragments de ceràmica comuna i d’àmfores tardoromanes de fabricació local, nord-africana i en menor mesura sud-hispànica i sud-gàl·lica, amb una datació que oscil·la entre els segles VI-VII. De fet, alguns dels materials ceràmics podríen presentar una cronologia anterior ja que són tipologies que presenten una llarga durada, però la manca de material clarament datable en segles anteriors, ens inclina a presentar aquesta proposta i a situar l’inici de la vida dels Altimiris al segle VI. Paral·lelament s’han recuperat fragments de ceràmiques comunes de cocció reductora i de producció absolutament local que, per les seves característiques identifiquem com a altmedievals, entenent que es tracta de l’inici d’una tradició que enllaça amb les produccions d’aquest període i s’allunya de les característiques de les produccions tardoantigues. La cronologia d’aquestes peces pot encavalcar-se amb les anteriors i comprendre una cronologia d’entre els segles VII-VIII i, a tot estirar, arribar fins al IX. La comparació d’aquestes produccions amb les identificades en altres jaciments de la zona pels segles X i XII, ens mostren trets prou significatius com per establir-hi la diferència.8 Cal destacar l’existència de nombrosos fragments de mida petita de tègules, material constructiu emprat per a la preparació del paviment de la torre. També se’n troben fragments en la resta de sector en major quantitat. Sempre es tracta, però, de petits fragments que no ens permeten pensar en aquestes com a material de coberta sinó més aviat com a material d’anivellament. El seu gruix i les seves característiques són diverses i caldria plantejar-se la seva procedència del reaprofitament de materials constructius d’algun lloc per ara desconegut. Una moneda de finals del segle IV però amb una llarga circulació que la fa habitual en entorns dels segles VI-VII, la petita esquella o picarol i algun clau de ferro, constitueixen l’escàs material metàl·lic recuperat al qual cal afegir petites escòries de ferro localitzades principalment en el fons de cabana 1 i el seu entorn. Del material lític destaquem les petites pedres de quars amb marques provocades per percussió, probablement per encendre foc, els fragments de pedres d’esmolar i uns fragments de basalt que podrien haver format part d’una mola, tot i que el seu grau de fragmentació no ens permet confirmar aquesta hipòtesi. Petits fragments de vidre de tonalitats verdoses i marronoses, alguns amb decoracions, completen el reduït conjunt de materials recuperat fins al moment.
7. Volem donar les gràcies al doctor Cau i al doctor Reynolds per la seva inestimable ajuda experta. Sense ells no hauríem pogut ser tan ràpids a l’hora d’interpretar els materials. Sobre materials ceràmics d’aquest període vegeu Caballero, Mateos, Retuerce, 2003; Malpico, Carvajal, 2007; Beltran, 2005 i 2006; Buxeda, Cau, 2005 i 2006. 8. Les intervencions arqueològiques dels jaciments de Fabregada (1992-2002), Sant Martí de les Tombetes (1996-2002) i Castell de Mur (1997-2002) ens serveix de guia per tal d’establir aquestes comparacions. Vegeu bibliografia (Sancho, 1997, 2002a, 2002b, 2002-2003, 2003 i 2005; Nolasco, 1999 i 2003).
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 229
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
229
PROBLEMÀTICA METODOLÒGICA EN LA INTERVENCIÓ DELS ALTIMIRIS Abans d’avançar en els aspectes més interpretatius de la nostra recerca als Altimiris, voldríem fer algunes reflexions sobre la problemàtica que comporta la intervenció arqueològica en un jaciment d’aquestes característiques. En primer lloc cal remarcar l’escàs interès per part de l’arqueologia d’investigació, en abordar l’estudi de jaciments que, com els Altimiris, no presenten estructures monumentals o troballes espectaculars i que més aviat corresponen a jaciments modestos, llocs d’hàbitat situats en llocs força extrems pel que fa a l’aspecte físic i que, per tant, representen un esforç considerable ja només per accedir-hi. En aquesta línia, ens posicionem al costat d’investigadors que com A. Azkárate reivindiquen la necessitat de desenvolupar recerques relacionades amb aquests tipus de jaciments (Azkárate, 2003). En segon lloc, i ja des d’un punt de vista més metodològic, ens trobem davant d’un jaciment en què bona part del seu nivell de circulació se situava just damunt del substrat rocallós. Per aquesta raó el dipòsit de sediments en nivells arqueològics que podríem considerar d’hàbitat és pràcticament inexistent excepte en determinats llocs molt concrets. El procés de destrucció d’aquests jaciments es veu marcat per l’exposició de les estructures i els nivells de circulació a les pluges amb el consegüent arrossegament dels materials pel fort pendent natural. Posteriorment, la lenta formació d’un sòl implica l’existència d’una vegetació que amb les seves arrels provoca l’erosió del mateix substrat rocallós i la degradació dels elements excavats a la roca. Finalment el creixement d’una massa boscosa, amb les seves potents arrels, acaba de destruir les escasses restes construïdes i provoca un efecte devastador en els escassos nivells potencialment fèrtils des del punt de vista arqueològic. El resultat és la formació d’un estrat únic en el qual les arrels dominen sobre qualsevol altra cosa i arriben fins a la mateixa roca formant una estora espessa de petites arrels que en el seu procés de creixement han barrejat el que hi podia haver d’una estratigrafia ja de per si molt fràgil. El cas del fons de cabana 1 n’és un bon exemple. La pica o base de foc excavat a la roca podia haver contingut carbons i cendres que haurien estat de gran utilitat per a la nostra recerca. Malauradament, però, l’alzina que hi havia crescut a sobre havia provocat una barreja d’estrats que feien impossible recuperar amb garanties cap mena de material. És cert que en el nivell més superficial s’observava una lleugera coloració grisosa en aquella zona de forma molt dispersa, barrejada amb les arrels i pedres, sense que en cap moment poguéssim definir-lo com un estrat diferenciat dels del seu entorn ja que la transició entre l’un i l’altre consistia en un lleuger degradat que fonia tots els nivells. Òbviament aquestes circumstàncies afecten de manera generalitzada els materials, molt fragmentats i rodats, descol·locats de la seva posició original i poc significatius pel que fa a la relació amb l’espai i l’estratigrafia. Si tornem al cas de la cabana 1, la localització de petits fragments d’escòries de ferro i de pedres fogueres escampades per tot l’espai i barrejades de forma dispersa dins aquest estrat únic, ens podien fer pensar en l’existència d’un petit taller de ferrer en aquest lloc (el foc, les escòries, les pedres fogueres). Però aquesta intuïció es queda en això, en una intuïció davant la impossibilitat de trobar de forma clara evidències d’aquesta activitat. Les possibilitats que ofereixen actualment les analítiques vinculades a l’arqueologia, també queden molt limitades per la impossibilitat de prendre mostres amb garanties de poca o nul·la contaminació. No hi havia cap concentració de carbons prou sig-
TRIBUNA2008-10
230
4/1/10
14:08
Página 230
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
nificativa ni, en una posició adient, cap estrat compacte que donés les mínimes garanties de segellament; ni tan sols va ser possible extreure una mostra de sòl, atesa la poca potència i la constant presència d’arrels que n’impedien el mostreig. No cal dir que com a arqueòlegs, això ens provoca frustració ja que no es poden fer ni tan sols fotografies en què es vegi realment el treball polit i ben fet que se suposa que cal portar a terme. Només el fet d’arribar a la roca, els retalls i el treball que presenta ens reconforta, ja que se’n pot netejar correctament la superfície, interpretar-ne els elements i valorar l’esforç fet per aquells que la van picar. A aquesta realitat cal afegir la pròpia dificultat en la identificació del material arqueològic recuperat, de cronologia poc precisa i molt fragmentat. En definitiva, res no resulta prou sòlid com per treure’n conclusions definitives i, malgrat tot, cal intentar-ho. En aquestes circumstàncies cal extremar les precaucions i ser molt curós en l’aplicació del mètode, malgrat que, sovint, la feina feta no reverteix en un registre arqueològic tan precís com es voldria. En aquest moment la nostra esperança se centra en l’estratigrafia tancada de l’interior de l’església i en la localització de la necròpolis així com en l’excavació de l’interior d’una de les cisternes, on pot haver anat a parar material més significatiu i potser no tan rodat, malgrat que no sigui més que un estrat de reompliment i rebliment de la cisterna.
CONTEXTUALITZACIÓ HISTÒRICA: ESTRUCTURACIÓ DE L’HÀBITAT I ORGANITZACIÓ ECLESIÀSTICA En altres articles ja hem desenvolupat aquests aspectes relacionats amb el jaciment dels Altimiris, i no voldríem repetir-nos excessivament.9 És per això que ens limitarem a indicar els aspectes més remarcables dels nostres plantejaments i remetem el lector a aquestes publicacions per aprofundir en la documentació i raonaments que ens han portat a aquestes hipòtesis de treball. Les característiques del lloc i la tipologia que presenta no semblen respondre ni al model d’ocupació del territori i hàbitat propi del període tardoantic, ni al model que s’imposarà a partir del segle IX amb el moviment d’aprisió que afectarà aquesta zona. Per altra banda cal trobar una explicació a l’existència d’una comunitat cristiana tan primerenca en aquest indret i contextualitzar-la dins el procés de cristianització dels territoris de muntanya. Dit això, el jaciment dels Altimiris es devia trobar en els límits més extrems, en el punt més allunyat de les àrees d’influència de les ciutats de fundació romana de Labitolosa, Isona (a uns 45 quilòmetres d’ambdues) i de les ciutats episcopals de Lleida i la Seu d’Urgell (a uns 85 quilòmetres de la primera i poc més de 100 de la darrera).
9. Actualment estan en premsa dos articles que tracten aquests temes “Santa Cecilia de Els Altimiris (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà). Una iglesia rural entre la antigüedad y la edad media”, en premsa a les publicacions de l’Abadia de Montserrat i “Quins cristians per als Altimiris? Propostes de contextualització d’un jaciment tardoantic i altmedieval del Prepirineu lleidatà”, en premsa a la revista Urgellia. Vegeu també Sancho, 2006.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 231
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
231
La situació en aquest lloc podria respondre a voluntats diverses i, fins i tot, contradictòries. Podria tractar-se d’un lloc situat volgudament en el límit d’un dels quatre territoris, amb la voluntat de confirmar, remarcar i assenyalar aquest límit. Pel contrari, podria situar-se en aquest punt per voluntat dels seus pobladors d’alliberar-se del control d’alguna de les circumscripcions, o de totes quatre, en trobar-se en un punt del qual era difícil de precisar la pertinença a una o altra. A la vista de les dades que ens aporten E. Junyent i A. Pérez (Junyent, Perez, 2003), tot sembla indicar que el bisbat de Lleida no estendria, en aquells temps, els seus dominis o influències fins a les contrades prepirinenques i menys encara a la vessant nord de la serra del Montsec. Creiem que el bisbat d’Urgell, documentat des de la primera meitat del segle VI i del qual actualment formen part els territoris pallaresos que s’estenen fins al Montsec, difícilment podria exercir un control efectiu d’una zona tan allunyada, si més no en aquests primers segles de la seva existència. Pel que fa a les ciutats de Labitolosa i Isona, no sembla que tinguessin la capacitat d’estructurar un territori gaire extens i, més aviat, cal pensar en una àrea d’influència restringida a l’entorn més proper a la ciutat, allà on la romanització iniciada segles abans va arrelar amb més força. És precisament en aquesta zona pròxima a la ciutat on han estat localitzades diverses vil·les que ens indicarien aquest grau de romanització que servirà de base per a la posterior estructuració de l’Església (Reyes, González, García, 1998). Tant pel que fa a l’organització territorial de les diòcesis d’Urgell i Lleida com a l’estructuració del territori a partir de les antigues ciutats romanes, com ara Labitolosa i Aeso, veiem que els Altimiris es troben en el punt més allunyat i remot de totes les circumscripcions i influències possibles. Per altra banda, cal recordar que en la zona propera del Prepirineu d’Osca, hi hagué, en aquesta època, un fort moviment eremiticocenobític liderat per sant Victorià d’Assan, del qual en fou deixeble sant Vicenç d’Osca, de qui es conserven dos documents excepcionals com són la donació i el seu testament que han estat profusament estudiats (Fortacin, 1983). La influència d’aquest moviment en la fundació del nostre jaciment és totalment versemblant tot i que la informació disponible no ens permet confirmar-la. Així mateix, alguns autors plantegen la possibilitat de l’aparició, en aquest període, d’uns models d’hàbitat agrupat que alguns consideren d’origen o influència germànica i altres hi veuen un ressorgiment de models indígenes preclàssics (Reynaud, 1999) Des del nostre punt de vista, podria tractar-se de la confluència d’ambdues tradicions, germànica i indígena, amb l’afegit de l’element cristià vinculat, des de les darreries de l’imperi, a l’herència romana. Germanisme, romanisme i cristianisme, amb un toc d’indigenisme, els elements clau per entendre els canvis profunds que s’operen en el món antic i que ens conduiran cap a l’edat mitjana. Les semblances o diferències que podem establir entre aquestes comunitats d’inspiració cenobítica i aquelles que anomenem comunitats rurals cristianitzades, ambdues dels segles VI i VII, no queden gens clares. Als primers els inspira un ideal d’aproximació a Déu a través de la meditació i la contemplació. Per aconseguir-ho, s’aïllen en zones extremes, s’organitzen en comunitats sota una regla no gaire rígida i viuen i conviuen a un nivell d’autoproveïment en el qual l’explotació dels recursos forestals i una certa activitat ramadera semblen ser la base de la seva economia. Es procuren habitatge de la forma més senzilla possible i en certes ocasions són capaços de bastir un edi-
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
232
Página 232
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
fici de culte on desenvolupar els seus rituals cristians comunitaris. Els altres els podríem definir com a col·lectius que s’agrupen amb l’objectiu de sobreviure en un medi hostil i, mancats d’altres recursos, s’instal·len en zones muntanyoses on s’autoproveeixen a partir de l’explotació del bosc i de la ramaderia. Es procuren un hàbitat senzill i manifesten la seva espiritualitat a través del nou model que els ofereix el cristianisme, la qual cosa els porta a definir unes normes de convivència que els apropa a Déu, propiciant la construcció d’un temple i l’adopció d’uns determinats rituals com ara el d’enterrament. On es troba la diferència? Potser en l’objectiu inicial o principal que per uns és el misticisme, la meditació i l’apropament a la divinitat cristiana i per altres és la supervivència. Ambdós models, però, porten a terme activitats productives similars per sobreviure, es procuren una certa protecció o hàbitat en un entorn semblant, enterren els seus morts segons un determinat ritual i comparteixen una determinada espiritualitat que reconeixem com a cristiana. Potser caldria plantejar-se els lligams, contactes i influències mútues que es produïren entre aquests dos models o potser caldria pensar en la confluència de camins de dos models allunyats en els seus plantejaments inicials, però amb moltes semblances en les formes finals d’adaptació al territori.
CONCLUSIONS Moltes són les qüestions encara per resoldre a l’entorn del nostre jaciment, i aquí rau l’interès que per a nosaltres continua tenint aquesta recerca. La dificultat de la pròpia recerca arqueològica expressada amb anterioritat se suma a la dificultat que implica tractar un període històric complex, mal conegut i en certa mesura un xic caòtic durant el qual sembla produir-se la fusió de diverses influències. Enllaços i confluències que, per a una persona medievalista són extremament suggerents ja que representen el punt de partida d’una nova manera d’organitzar la societat en tots els seus aspectes. Disposem de pocs paral·lels per al nostre jaciment i de fet el que més s’hi assembla és el de Sant Martí de les Tombetes, situat en la mateixa serra del Montsec d’Ares, a no gaire distància dels Altimiris i actualment en procés d’estudi (Nolasco, 1999 i 2003). Quatre són els trets que cal destacar de la comunitat que vivia als Altimiris i que per a nosaltres són indicadors d’aquest nou model de societat que s’albira pels segles següents. En primer lloc la marginalitat i llunyania respecte de qualsevol centre de decisió important de l’època i que representa una certa capacitat d’autogestió. En segon lloc el caràcter profundament cristià de la comunitat que residia als Altimiris, que els va portar a construir una església d’unes dimensions considerables. En tercer lloc, una certa necessitat d’autoprotegir-se d’atacs externs indeterminats o indeterminables per a nosaltres, que els portà a situar l’assentament en un indret d’accés difícil, ben protegit, i a bastir un element de vigilància com la torre que hem pogut excavar. I per finalitzar, en quart lloc la clara tendència a una economia d’autoproveïment essencialment dedicada a l’explotació dels recursos del bosc (caça i recol·lecció) i a l’activitat ramadera. Tot i que els materials ceràmics recuperats ens indiquen una procedència exterior fruit de l’intercanvi, la seva escassetat fa pensar en la migradesa d’aquests contactes que no descartem que es produïssin sempre d’una forma molt esporàdica i en circumstàncies concretes.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 233
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
233
Capacitat d’autogestió, religiositat cristiana, necessitat d’autoprotecció i voluntat d’autoproveïment, quatre aspectes clau que caracteritzaran els moviments poblacionals en el món rural en els segles següents, especialment durant el segle IX i X i que es concretaran en el moviment d’aprissio que tindrà en la zona prepirinenca una de les seves àrees d’expansió més primerenques. Probablement fou l’empenta d’aquest moviment repoblador que tenia lloc a la vista dels habitants dels Altimiris, el que en propicià el seu abandonament i féu desplaçar la seva població cap a zones més adequades per al nou model que s’estava imposant. Finalment, i pel que fa a la cronologia, ens confirmem en la proposta del segle VI com a moment inicial i en el segle VIII o inicis del IX com a final. El material ceràmic, les tècniques constructives, la tipologia de l’església així com la seva advocació a Santa Cecília, ens orienten en aquest sentit. Recordem que al segle VI es produeix l’abandonament de l’arrianisme i la conversió al catolicisme dels visigots. Junyent i Pérez ens recorden que en aquell moment la vida monacal va tenir un gran auge i que diverses villae rústiques es convertiren en monestirs, dirigits pel propietari i la seva família mentre els monjos eren els pagesos de diferent condició, probablement són aquests els falsos monestirs de què es parla en el concili de Lleida de mitjan segle VI. També remarquen la creació de nous monestirs en llocs marginals i allunyats que sí que es poden considerar com a tals i que disposaven d’una absoluta autonomia econòmica respecte del poder episcopal i estaven exempts d’imposicions fiscals. (Junyent, Perez, 2003). També del segle VI són les primeres notícies del bisbat d’Urgell i al segle VI correspon l’inici del culte a Santa Cecília a la península (Garcia, 1966); i de principis del segle VI data l’acció evangelitzadora de sant Victorià d’Assan, i també del segle VI, cap a la segona meitat, daten la donació (c.551) i el testament (c.570) de sant Vicenç d’Assan, bisbe d’Osca, que hem comentat amb anterioritat. Des del nostre punt de vista, els Altimiris ens mostra el punt més baix de la recessió del model antic i marca l’inici de la recuperació i el creixement altmedieval que es materialitzarà amb el moviment d’aprisió.
BIBLIOGAFIA ADAM, J.P. (2002) La Construcción romana. Materiales y técnicas. León: Editorial de los Oficios. ARTIGUES, P.; RIGO, A. (2002) Castellarnau (Sabadell). Evolució d’un nucli rural del segle I aC al segle VI dC. Sabadell: Museu d’Història de Sabadell. AZKARATE, A.; QUIROS, J.A. (2003) “Arquitectura doméstica altomedieval en la Península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa Maria de Votoria-Gasteiz, País Vasco”. Edizione all’Insegna del Gigliol, vol.2003, p. 7-28 BELTRAN, J. (2005) “Las producciones locales e importaciones de ceràmica común del yacimiento de la Plaza del Rey de Barcelona, entre la época visigoda y el período islámico, siglos VI-VIII”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Època II, núm. 1. BELTRAN, J. (2006) “Los Contextos altomedievales de la Plaza del Rei de Barcelona: La ceràmica de tradición carolingia (siglos IX-X)”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona.Època II, núm. 2.
TRIBUNA2008-10
234
4/1/10
14:08
Página 234
W. ALEGRÍA I M. SANCHO
BUXEDA, J.; CAU, M. A. (2005) “Caracterització arqueomètrica de les ceràmiques tardanes de la Plaça del Rei de Barcelona”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Època II, núm. 1. BUXEDA, J.; CAU, M. A. (2006) “Caracterització arqueomètrica de les ceràmiques espatulades de la Plaça del Rei de Barcelona”. Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Època II, núm. 2. CABALLERO, L.; MATEOS, P. /RETUERCE, M. (ed.) (2003) Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica. Ruptura y continuidad. Madrid: CSIC. CAMINO, J.; ESTRADA, R.; VINIEGRA, Y. (2007) “Un sistema de fortificaciones lineales Astures en la Cordillera cantábrica a finales del reino visigodo”. Boletín de Arqueología Medieval, vol.13, p. 229-256 CHAVARRIA, A.; ARCE, J.; BROGIOLO, G.P. (ed.) (2006) Villas Tardoantiguas en el Mediterráneo Occidental. Madrid: CSIC. FITA, F. (1884) “Inscripciones Romanas de la Diócesis de Barbastro”. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12604849778046074198624/ p0000001.htm FORTACIN, J. (1983) “La donación del diácono Vicente al monasterio de Asán y su posterior testamento como obispo de Huesca en el siglo VI. Precisiones críticas para la fijación del texto”. Cuadernos de Historia J. Zurita. Vol. 47-48, p. 7-70. FORTO, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. (2006) “ L’ocupació tardoantiga i altmedieval a Ca l’Estrada ( Canovelles, Vallès Oriental)”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 547-559. GARCIA, C. (1966) El culto de los santos en la España Romana y Visigoda. Madrid: CSIC. JUNYENT, E.; PEREZ, A. (2003) Història de Lleida. Vol. 1: L’antiguitat, d’Iltrida a Ilerda. Lleida: Pagès. MALPICO, A.; CARVAJAL, J.C. (ed.) (2007) Estudios de ceràmica tardorromana y altomedieval. Granada: Alhulia. MUÑOZ, V. (2006) “L’assentament agrícola altmedieval del Pla del Serrador (les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental)”. III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM), Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, p. 535-546. NOLASCO, N. (1999) “Exacavaciones arqueológicas en el yacimiento de Sant Martí de les Tombetes (Pallars Jussà). Valoración de los primeros resultados”. A: OLLICH, I. (ed.) Congrés Iternacional Gerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del 1er mil·lenni. Vic-Ripoll, 1999. Vic: Eumo, p. 365-378 NOLASCO, N. (2003) “Recerques arqueològiques al jaciment de Sant Martí de les Tombetes 1998-2001. (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà)”. A: Actes de les Jornades d’Arqueologia i Paleontologia. Comarques de Lleida. Lleida, 2000. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 147-158. PALOL, P. DE (1967) Arqueología cristiana de la España Romana. Madrid: CSIC. PALOL, P. DE (1994) “L’arqueologia cristiana hispànica després de 1982”. III Reunió d’Arquelogia Cristiana Hispànica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Página 235
ELS ALTIMIRIS ENLLAÇOS I CONFLUÈNCIES ENTRE LA TARDOANTIGUITAT I L’ALTA EDAT MITJANA
235
REYES, T.; GONZALEZ, R.; GARCIA, J.E. (1998) “Estudi de l’Ager Aesonensis (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà)”. Revista d’Arqueologia de Ponent. Vol.8, p. 35-59. REYNAUD, J. F. (1999) “Aux origines des paroisses”. Atti della giornata tematica dei Seminari di Archeologia Cristiana. Alle origini della parrochia rurale (IV-VIII sec.). Ciutat del Vaticà: Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana, p. 83-100. SANCHO, M. (1997) “Ipsa Fabricata”: Estudi arqueològic d’un establiment siderúrgic medieval. Barcelona: Universitat de Barcelona. SANCHO, M. (2002a) “Mur castle. (Pallars county - Catalonia) and its spatial organization in 10th-12th century”. Medieval Europe Basel 2002. 3rd International Conference of Medieval and Later Archaeology. Basel: Medieval Europe, p. 256260. SANCHO, M. (2002b) “El forn de reducció de Fabregada (segles XI-XII) característiques i funcionament”. A: 6è Curs d’Arqueologia d’Andorra: L’obtenció de ferro pel procediment directe entre els segles IV i XIX. Andorra: Patrimoni Nacional d’Andorra, p. 211-229. SANCHO, M. (2002-2003) “Mur i el seu territori”. Acta Historica et Archaeologica Medievaleia. Vol. 23-24, p. 653-662. SANCHO, M. (2003) “Castell de Mur (Pallars Jussà)”. A: Jornades d’Arqueologia i Paleontologia. Comarques de Lleida. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 121134. SANCHO, M. (2005) “L’ocupació humana a la serra del Montsec (Sant Esteve de la Sarga, Castell de Mur - Pallars Jussà) en època altmedieval (segles V-XII) els seus efectes sobre el paisatge”. A: MAROTO; RAMIÓ; RIPOLL (ed.) II Congrés Internacional Història dels Pirineus. Girona: UNED Girona, p. 151-168. SANCHO, M. (2006) “Canvis en els patrons d’assentament entre l’antiguitat i l’alta edat mitjana: el cas de Els Altimiris a la llum dels primers resultats de la recerca arqueològica”. A: Condicions de Vida al món rural. Cinquenes Jornades sobre Sistemes Agraris, Organització Social i Poder Local. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, p. 151-162.
TRIBUNA2008-10
4/1/10
14:08
Pรกgina 236
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 237
La necròpolis medieval jueva de les Roquetes (Tàrrega, Urgell) ANNA COLET**, JOSEP XAVIER MUNTANÉ*, ORIOL SAULA**, JORDI RUIZ I M. EULÀLIA SUBIRÀ***
* Autor: Referències documentals del fossar jueu de la vila medieval de Tàrrega. ** Autors: La necròpolis. *** Autors: L’antropologia a la necròpolis medieval jueva de les Roquetes.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Pรกgina 238
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 239
Referències documentals del fossar jueu de la vila medieval de Tàrrega JOSEP XAVIER MUNTANÉ I SANTIVERI
Encara que durant els més de dos-cents anys que a Tàrrega hi van viure jueus, molts d’ells hi van morir i hi van ser enterrats, el fet cert és que del cementiri jueu medieval n’han quedat escasses notícies documentals, especialment dels anys de presència jueva a la vila.1 La primera d’aquestes, del 1307, prové dels inicis de l’aljama jueva targarina i consisteix en un permís/confirmació atorgat per l’autoritat cristiana als jueus de Tàrrega en relació al fossar que aquests tenien al terme de la vila. Durant els més de dos segles d’existència de l’aljama targarina, aquesta va exercir el seu dret de propietat sobre aquesta parcel·la de terreny. En canvi, a partir de l’any 1492 la propietat del fossar jueu va passar a la Universitat de Tàrrega i els seus responsables eren els membres del consell de la vila. Si haguéssim de fiar-nos d’aquests documents per tal de proposar una localització per al fossar jueu medieval estaríem totalment perduts: cap d’ells, ni un de sol, conté algun tipus d’indicació topogràfica. Si avui, però, estem aquí parlant-ne des d’un punt de vista documental és gràcies als llibres d’estimes de Tàrrega. Els llibres d’estimes (a Cervera coneguts com a llibres del manifest i a Bellpuig, com a llibres de valies) constituïen la font d’informació precisa sobre la riquesa dels habitants de la vila; riquesa que després, des d’un punt de vista fiscal, era la base imposable sobre la qual el govern de la vila recaptava de manera proporcional els diners que recollia amb les talles. Així cada habitant de la vila havia de declarar, sota jurament, les propietats que posseïa dins del terme de la vila (a Tàrrega la riquesa s’establia només a partir dels béns immobles, tant rústics com urbans, i deixava de banda els béns mobles) i, a la vora de cadascuna d’aquestes propietats, l’autoritat hi afegia l’estima, en termes
1. Trobareu un bon recull documental i bibliogràfic sobre l’aljama jueva targarina a Muntané, J. Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva de Tàrrega. Documents i regesta. Barcelona: PPU, 2006. Quant als documents relacionats de manera exclusiva amb el fossar jueu, vegeu Muntané, J. “Proposta d’ubicació del fossar dels jueus de la vila de Tàrrega a partir dels testimonis documentals continguts en els llibres d’estimes (15011510)”. Urtx, 20. 2007, p. 103-118.
TRIBUNA2008-11
240
4/1/10
14:16
Página 240
J.X. MUNTANER
econòmics, del seu valor. La suma d’aquestes taxacions constituïa la base sobre la qual aquell habitant seria taxat en les properes talles que es fessin a la vila.2 Els exemplars més antics de llibres d’estimes targarins són de quan a la vila ja no hi vivien jueus (o els que hi quedaven s’havien convertit al cristianisme) ja que van ser elaborats entre el 1501 i el 1510. Ara bé, la seva proximitat als anys en què a Tàrrega encara hi havia aljama jueva ha estat de gran profit ja que, de tant en tant, quan en alguna estima es vol precisar en quin indret de la vila aquella persona declara que posseeix una finca, es recorre a referències toponímiques on encara hi ressona el passat jueu d’aquell indret. I així ens trobem amb cases situades al carrer dels Jueus, al carrer del Call, al carrer del Forn dels Jueus i també al carrer de l’Escola dels Jueus,3 i amb un tros que afronta amb el fossar dels jueus i d’altres que pertanyen a la partida del fossar dels jueus o per la vora dels quals passa el camí de carro que duia al fossar dels jueus. A les estimes targarines, a més a més de registrar els béns immobles que eren objecte de taxació, s’hi indica també, per a cada propietat, les finques contigües. D’aquesta manera dins de cada estima s’hi troba un seguit de reclams que relacionen topogràficament aquella propietat amb les propietats d’altres targarins o targarines. Si llavors cerquem les estimes d’aquells altres propietaris, podrem comprovar que aquests reclams també hi apareixen i, a la vegada que ens permeten confirmar la connexió topogràfica que hi havia entre aquelles finques, també amplien aquesta connexió cap a noves finques limítrofes. I així, com si es tractés d’un trencaclosques, a mesura que anem connectant les estimes entre si podem refer l’entramat urbà de la vila o del territori del seu voltant si en aquell, a més a més de finques rústiques, hi apareixen altres elements (com sèquies, molins, basses…) que ens permeten situar aquelles propietats en un indret determinat del terme de la vila. Encara que del fossar dels jueus que, en aquells primers anys del segle XVI, ja estava en desús i havia passat a ser propietat comunal, no n’ha quedat cap estima, sí que tenim la de la finca veïna: un tal NADAL REIXACHS tenia un tros amb vinya a la partida del fossar dels jueus: d’una banda limitava amb el fossar, de l’altra amb una propietat d’un tal Olivó i de l’altra amb el vessant que duia a la bassa d’aigua dolça. Sabem que limitava amb una altra finca, però d’aquesta, no sabem per què, no en diu el propietari. En canvi hem trobat que un tal JAUME JOAN tenia un tros a la partida del fossar dels jueus que limitava amb el de Nadal Reixachs, amb el de Pere Cornellana i amb el vedat de la bassa d’aigua dolça. Si anem a l’estima de PERE CORNELLANA llegim que posseïa un tros al fossar dels jueus i que a la vora hi tenia el tros de Jaume Joan, un altre tros seu i el vedat de la bassa d’aigua dolça. L’altre tros que PERE CORNELLANA tenia a la vora del primer, l’estima ja no el situa a la partida del fossar dels jueus sinó a la partida del vedat de la bassa d’aigua dolça, i ens diu que limita amb la bassa d’aigua dolça del camí de Verdú, amb una propietat d’Olivó i també amb el camí que duia al fossar dels jueus.
2. Vegeu Turull, M. La configuració jurídica del municipi baix medieval. Règim municipal i fiscalitat a Cervera entre 1182-1430. Barcelona: Fundació Noguera, 1990, de manera especial p. 493-518. 3. Vegeu Muntané, J. “Les cases que solien ésser dels jueus. Una aproximació al call de Tàrrega a través dels llibres d’estimes”. Urtx, 19. 2006, p. 105-123.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 241
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
241
Fins ara hem pogut connectar un seguit de propietats que tenen en comú la seva pertinença a la partida del fossar dels jueus (de fet una d’aquestes toca el fossar esmentat) i que limitaven amb el vedat de la bassa d’aigua dolça. No és només fins a la darrera que descobrim que la bassa d’aigua dolça era la que estava al camí de Verdú, i a més a més llegim que aquesta limitava precisament amb la bassa esmentada. Si fóssim capaços de localitzar aquesta bassa sobre un plànol llavors se’ns aplanaria també el camí que ens permetria de situar-hi el fossar dels jueus. En un mapa de mitjan segle XIX, que es conserva a l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega (AHCT), aquesta bassa hi apareix dibuixada. Partint del fet que el que sol variar més són els límits de les finques (per alienacions i annexions fetes entre els seus propietaris al llarg dels anys) i que camins, basses i sèquies solen ser més estables, hem situat de la manera següent les estimes esmentades anteriorment sobre un mapa inspirat en el del segle XIX de l’AHCT. (Fig. 1) Aquesta proposta sembla una mica agosarada, més que més perquè el turó del Maset té una llargada d’uns 500 metres. Per què situar, doncs, el fossar en una punta i no al mig, per exemple? Aquí és on entren en joc la resta d’estimes. Les de la banda sud (del núm. 12 al 23) ens permeten refer com era la partida de la bassa d’aigua dolça de Verdú i, a continuació, a mesura que ens allunyem de la bassa, la partida del camí del Mas de Bondia, fins a arribar a les propietats situades a la partida de Comabruna (núm. 22). Les de la banda nord són més interessants, ja que els núm. 2, 3, 4, 5 i 6, que estan connectats entre si, estan situats —diuen— a la partida del fossar dels jueus i el darrer d’aquests (núm. 6) limita amb el reguer i també amb el camí que baixa cap a Comabruna.
Figura 1
TRIBUNA2008-11
242
4/1/10
14:16
Página 242
J.X. MUNTANER
Arribem, doncs, al mateix indret, a Comabruna, tant per la banda sud com per la banda nord. Hem encerclat el turó del Maset per les dues bandes i hem notat que com més ens aproximàvem a Comabruna, més densa es feia la denominació “partida del fossar dels jueus”. Com que no hem trobat cap estima que limiti per l’altra banda del fossar dels jueus, hem optat per creure que, més que haver-se perdut, aquesta estima mai va existir, perquè no hi havia finca que limités amb aquesta banda del fossar dels jueus, simplement perquè el camí i l’orografia del lloc ho impedien. Segons aquesta proposta d’ubicació basada en els llibres d’estimes de Tàrrega, el call jueu de Tàrrega tenia el seu cementiri fora de la vila emmurallada, en un indret fàcilment controlable i accessible, ja que aquesta part del turó dista poc més de noucents metres del portal de la vila per on, amb tota seguretat, sortia la comitiva fúnebre que acompanyava el difunt i la seva família fins al fossar. D’altra banda, la presència d’un corrent d’aigua tan a prop, segur que era ben vista quan, un cop acomplerts els ritus funeraris, els assistents s’havien de purificar amb les ablucions pertinents. Com que, en aquest cas, les conclusions basades en fonts documentals han anat seguides de la intervenció dels arqueòlegs, se n’ha pogut comprovar la validesa i, de manera especial, el valor del testimoni contingut en els llibres d’estimes que, en el cas de Tàrrega, esdevenen una font documental inestimable a l’hora de refer l’entramat urbà de la vila medieval. LLISTAT DE PROPIETARIS DE PARCEL·LES REPRESENTADES AL MAPA: [1]: JOAN PONCES; [2]: JOAN MALET; [3]: PEROT D’OLIVÓ; [4]: BERNADÍ GOTSENS; [5]: JOAN MUNFAR; [6]: JOAN MUNFAR; [7]: JOAN MALET; [8]: PERE CORNELLANA; [9]: PERE CORNELLANA; [10]: JAUME JOAN; [11]: NADAL REXACHS; [12.1]: TOMÀS PRUNERA; [12.2]: LLORENÇ GORDIOLA; [13]: LLORENÇ GORDIOLA; [14]: JOAN JOLÍ; [15]: CATERINA VILANOVA; [16]: JOAN DEZLOR; [17]: FRANCÍ JOLÍ; [18]: JOAN DE LES CASES; [19]: PERE ANTONI LLORENÇ; [20]: ANTONI RIERA; [21]: BARTOMEU RATERA; [22]: LLORENÇ GORDIOLA; [23]: ANDREU GISPERT; [24.1]: ANTONI SALA; [24.2]: MACIÀ FERRER.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 243
La necròpolis ANNA COLET I ORIOL SAULA
La necròpolis de les Roquetes se situa al vessant nord de l’extrem est del turó conegut com el Maset, situat al SE del nucli urbà de la vila, turó que es va començar a urbanitzar a partir dels anys setanta (Fig. 2); el jaciment arqueològic es va catalogar, ja que es tenien notícies de l’aparició de restes humanes, al voltant dels anys vint, durant la construcció d’una bassa de rec. Fins fa pocs anys es creia que les restes aparegudes eren molt puntuals i que l’estat de conservació del jaciment era dolent i que ja havia quedat
Figura 2
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
244
Página 244
A. COLET I O. SAULA
en bona part destruït per la construcció de la bassa esmentada. Durant la urbanització de la zona est del Maset a l’entorn de l’any 2000 també van aparèixer restes humanes durant les obres, però sense possibilitats de dur a terme una intervenció arqueològica, ja que es van retirar i atribuir a la Guerra Civil, sense informar de la troballa el Museu Comarcal de l’Urgell. Quan el museu en va tenir coneixement es comunicà la presència de les restes als Serveis Territorials de Cultura a Lleida. Des d’aquest moment s’evidencia que el jaciment és molt més extens i que es troba en molt més bon estat de conservació del que es creia. Per aquest motiu és protegit i delimitat de forma preliminar en el nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que entra en vigència al maig de 2005. Una prospecció geològica feta a finals del 2006, sense permís municipal, prèvia a l’inici de les obres de construcció d’una casa en una parcel·la de propietat privada de la zona marcada com a jaciment de les Roquetes, va treure a la llum diferents inhumacions. Es van aturar els treballs i després de reunir els veïns de la zona del Maset que ocupa el jaciment es va acordar juntament amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat, fer una intervenció arqueològica per tal de delimitar amb exactitud l’abast del jaciment de les Roquetes. Es duu a terme una doble intervenció: per un cantó es fa una intervenció de l’Ajuntament de Tàrrega - Museu Comarcal de l’Urgell Departament de Cultura de la Generalitat en 18 parcel·les urbanes que es troben entre els carrers avinguda de la Ronda, Santiago Russinyol, Pintor Marsà i Joan Miró (que ocupen una extensió de 12.192 metres quadrats). Per un altre cantó es fa una intervenció paral·lela en una parcel·la de 2.693 metres quadrats promoguda per Promocions Inver 65, SL (propietària del solar) que té interès a fer la intervenció al més aviat possible per poder construir seguidament. En el primer cas es crea un equip format per arqueòlegs, antropòlegs i auxiliars d’arqueologia del Museu Comarcal de l’Urgell, de l’empresa Minoa i de l’empresa Àtics (aquesta darrera empresa per part del Departament de Cultura), sota la direcció d’Anna Colet. Pel que fa al segon cas, en el solar de Promocions Inver 65, SL intervé Arqueociència, a través del Gabinet d’Estudis Multidisciplinaris GEM, SL, i sota la direcció de Marc Piera. Pel que fa al primer equip, un cop delimitat el jaciment s’acordà amb el Departament de Cultura de la Generalitat de continuar l’excavació en extensió del jaciment.
EXTENSIÓ EXCAVADA Pel que fa a la intervenció sol·licitada per l’Ajuntament de Tàrrega - Museu Comarcal de l’Urgell, en la primera fase de la intervenció, per tal de delimitar el jaciment es va procedir a fer un seguit de sondejos, d’aquesta manera s’ha pogut acotar el jaciment, amb una superfície total aproximada de 5.004 m2 (que no inclou la superfície dels carrers). L’excavació en extensió de les parcel·les de la zona identificada com a necròpolis on ha actuat el Museu Comarcal, entre febrer i desembre de 2007, sota la direcció d’Anna Colet (amb finançament de l’Ajuntament de Tàrrega i la Generalitat) ha tret a la llum un total de 143 estructures amb inhumació, sis fosses comunes i 218 individus. Pel que fa a la parcel·la de Promocions Inver 65 SL, entre el 12 i el 27 de març s’han sondejat uns 2.200 m2 i excavat aproximadament un total de 440 m2 per part d’Arqueociència, sota la direcció de l’arqueòleg Marc Piera, amb un total de 27 estructures funeràries excavades.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 245
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
245
Durant el mes d’octubre del 2007 es va reparar el clavegueram de la urbanització, amb seguiment arqueològic per part de Roger Pahisa i Carles Navarro (Atics), en el qual es va documentar una inhumació al carrer Balmes, malmesa per la construcció del primer clavegueram. (Fig. 3) Pel que fa a les parcel·les excavades des del Museu Comarcal de Tàrrega s’han excavat més o menys exhaustivament en funció de les obres d’edificació que s’hi havien de fer o que es preveien en un futur. D’aquesta manera no s’ha excavat en indrets destinats a jardí ni en les zones on la normativa obliga a deixar una distància entre el carrer i la façana de la casa. D’aquesta manera només quatre parcel·les (1.760 m2) han estat excavades totalment. La resta de parcel·les (2.200 m2) s’han excavat en la seva major part, deixant, però, uns 3,5 m de marge entre el carrer i el límit de l’excavació, límit que coincideix amb la zona que quedarà afectada per les futures obres de les cases. Per altra banda, aquest marge atalussat també es deixa per motius de seguretat, ja que garanteix la conservació del carrer Balmes. Dues parcel·les no s’han excavat ja que estan destinades a jardí, amb una cota que no afecta les restes (880 m2), en aquest cas només s’ha excavat la franja on s’ha construït el mur de contenció que limita al sud amb el carrer Balmes. Només s’ha intervingut parcialment en la parcel·la que limita pel sud amb el carrer pintor Marsà, a causa de problemes de pendent i de seguretat. Aquesta parcel·la només s’ha excavat en part, per acabar de delimitar les fosses comunes que comparteix amb les parcel·les veïnes situades al nord.
Figura 3
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 246
246
A. COLET I O. SAULA
HIPÒTESI D’EXTENSIÓ Comptant les parcel·les en què apareixen restes i el carrer Balmes (situat entre les parcel·les on hi ha presència de restes), tindríem una extensió total aproximada de 6.648 m2 (amb la superfície d’Arqueociència on hi ha restes). A mode d’hipòtesi, si agafem com a referència la parcel·la 5821902 de 440 m2 i excavada totalment amb 52 inhumacions documentades i extrapolem aquesta xifra a la suma de metres quadrats de l’àrea amb restes estimem una població que podria arribar als 785 individus inhumats en un període d’uns 214 anys, ja que les primeres notícies documentals de presència de comunitat jueva a Tàrrega són del 1278 fins al moment de l’expulsió, l’any 1492. Aquesta estimació es fa sense comptar per un cantó amb la major presència d’individus en les fosses comunes i per altra banda sense tenir en compte l’orografia del terreny, que en alguns indrets dificulta una concentració de fosses més gran. Cal aclarir que la població estimada és pel que fa al sector excavat i delimitat. És evident que la necròpolis era més extensa i que en la banda nord va ser escapçada per la urbanització del carrer Avinguda de la Ronda, que podia haver afectat una amplada de 2 a 3 metres en alguns punts. Amb tot, per aquella banda hi ha un límit clar que és l’antic camí de Granyena, que coincideix en bona part amb l’actual Avinguda de la Ronda. Per tant, el límit de la necròpolis per la banda nord (tot i que no s’ha conservat físicament) no difereix gaire del límit nord de les parcel·les excavades entre l’avinguda esmentada i el carrer Balmes. Hem de suposar que cap a la banda oest la necròpolis devia continuar més enllà del carrer de Joan Miró. Les cases edificades ja fa anys en aquest indret no permeten verificar aquesta hipòtesi. L’antic camí de Granyena també devia actuar de límit est, ja que més enllà del carrer del Pedraforca no s’han trobat restes. A tall d’hipòtesi creiem que el carrer pintor Marsà actuava de límit sud. Els seguiments dels treballs duts a terme en relació amb la xarxa de clavegueram del carrer pintor Marsà i de carrers situats més al sud ha donat resultats negatius pel que fa a la localització de fosses. Per altra banda l’orografia del terreny marca un fort desnivell en el carrer Pintor Marsà i en les parcel·les de la banda nord d’aquest carrer. D’aquest cap al S és una zona plana. El fort desnivell que marca la banda nord del carrer Pintor Marsà, a mesura que ens atansem cap a Balmes es fa més suau, i és més abrupte a la zona excavada per Arqueociència; allà on és més fort el desnivell coincideix amb una menor densitat d’enterraments i amb una pitjor conservació. Per tant, creiem que la ubicació de les tombes ve condicionada per la topografia. (Fig. 4) Per tot el que hem dit i si tenim present que amb els morts localitzats ens surt una mitjana anual de 3,66 morts (molt baixa, sobretot pel que fa a l’edat mitjana, època de grans pestes) creiem que la necròpolis havia de ser més extensa. Per tant, si els límits nord i est són clars i per la banda sud sembla que també, la continuació lògica seria cap a l’oest, seguint la falda nord del turó.
TIPOLOGIA DE LES TOMBES I ORGANITZACIÓ ESPACIAL DEL FOSSAR A l’hora d’establir una tipologia de les estructures funeràries hem pres com a referència la publicació de la intervenció feta a Montjuïc (Barcelona) (Maese, Casanovas, 2002-2003), encara que amb variants, ja que a les Roquetes, a diferència de les necròpolis de Girona i Barcelona, no es documenten enterraments amb cavitat lateral ni purament trapezoïdals, i n’hem afegit una, la de fossa comuna.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 247
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
247
Figura 4
Així, les tipologies detectades són les següents: • Fossa simple o de banyera Sense coberta Sense coberta amb taüt o tapa de fusta Amb coberta Amb coberta i taüt • Antropomorfes Amb coberta Sense coberta • Fosses comunes Fossa simple (71,65% 85 casos) • Sense coberta Són aquelles d’extrems arrodonits, també anomenades de banyera (45,45% respecte del nombre de fosses simples). Les fosses d’aquest tipus tenen una profunditat variable, dels 108 cm als 20 cm de profunditat conservada. (Fig. 5)
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 248
248
A. COLET I O. SAULA
Figura 5
• Amb coberta (11,22% 21 casos). La coberta és de lloses calcàries, de nombre variable. (Fig. 6) La intervenció feta per l’equip d’Arqueociència, dirigida per Marc Piera, va posar de manifest una nova variant dins aquest tipus, amb taüt (0,53%, un sol cas). Aquest tipus de banyera amb coberta de lloses, és el que predomina en la zona W de la necròpolis, que és també on es concentren un gran nombre d’enterraments infantils, encara que no hi són exclusius. Les profunditats d’aquestes varien entre els 20 i els 45 cm.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 249
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
249
Figura 6
• Sense coberta amb taüt o tapadora de fusta (14,43%, 27 casos) Són fosses de banyera que contenien el taüt o bé una simple tapadora de fusta (Fig. 7); les que contenien taüt han deixat claus de ferro com a testimoni, fins i tot s’han arribat a conservar restes de paret i fons de taüt (per exemple ENT 172); les que presentaven tapadora de fusta poden presentar encaixos laterals (ENT 84) a les parets de les fosses o bé pedres, dipositades al llarg del cos per sustentar-la (ENT 29). La profunditat d’aquestes fosses varia dels 45 als 25 cm conservats.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Pรกgina 250
250
A. COLET I O. SAULA
Figura 7
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 251
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
251
Antropomorfes (11,7%) Formalment són iguals que les de banyera amb la diferència que aquestes tenen un retall per encaixar el cap, que pot ser trapezoïdal, rectangular o d’arc de ferradura, aquest últim és el més usual a les Roquetes. (Fig. 8) Aquestes tombes poden estar • cobertes per lloses (16 casos, 8,5% de les antropomorfes) • sense cobrir (6 casos, 3,2%% del conjunt d’antropomorfes).
Figura 8
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 252
252
A. COLET I O. SAULA
Aquests tipus de tomba no són exclusius de les comunitats jueves que vivien a Catalunya durant l’edat mitjana, ja que dins la comunitat cristiana la més usual era l’antropomorfa (Bolós, Pagés, 1982). La majoria d’aquestes tombes es concentren al sud-oest de la zona intervinguda. Segons les intervencions que s’han fet a Girona, aquest és el tipus de tomba més antiga (Palahí et al., 2003). Dins d’aquest tipus, amb la variant de coberta de lloses, volem destacar l’estructura ENT 51. Situada a la zona sud-oest de l’excavació, queda una mica aïllada respecte de la resta de fosses i guarda més distància vers les altres: a 1,73 m de la que té al sud, i a 4,1 m de la que té a l’oest. A l’est no en té cap i vers el nord les més properes haurien de ser al carrer, a uns 10 m. A més també cal remarcar una major inversió en la construcció de la coberta i en l’excavació de la fossa. L’estructura es diferencia de la resta en el fet que és més elaborada, es construeix una mena de mur, d’una filada, amb diferents tipus de pedra (blocs de tapàs i calcària de mida petita i mitjana) que sustenten la coberta de lloses calcàries. La fossa, excavada al tapàs, com totes les de la zona superior, deixa veure el traç de les picades al tapàs, que en aquest punt forma una veta més endurida; en tractar-se d’una tomba més elaborada, separada de la resta i tenint en compte que l’inhumat és un adult masculí, podríem trobar-nos davant algun personatge preeminent dins la comunitat jueva targarina. Les fosses d’aquest tipus que hem documentat tenen una profunditat variable entre els 30 i els 80 cm, ja siguin amb coberta o sense. D’aquestes tombes sí que hem pogut recuperar la totalitat del retall, ja que les lloses el marquen. La tomba més profunda antropomorfa amb coberta de lloses (ENT 138) tenia les lloses damunt de l’inhumat i no cobria el retall com la majoria. El volum del negatiu s’adapta perfectament a la mesura del cos que conté. Fosses comunes (3,26%) Se n’han documentat un total de sis, de forma rectangular i amb un nombre variable d’inhumacions. De paral·lels només en trobem a València, encara que amb diferències més que notables; totes aquestes estructures es concentren a la part superior de la intervenció, al sud del jaciment. N’hi ha que es posen per sota el tall de l’excavació, per tant podem suposar que a la parcel·la que encara resta per excavar, en podrem documentar més. La llargada de les fosses varia depenent del nombre de cossos que s’hi han enterrat, entre els 5,5 i els 7,5. De fossa comuna sencera, només tenim l’FS 162, la resta o bé té les parets malmeses o bé continuen per sota el tall de l’excavació. L’amplada de les fosses vindria determinada per l’alçada dels inhumats, encara que molts tenen les cames flexionades o forçades per tal d’adaptar-s’hi. (Fig. 9)
INDETERMINADES Són aquelles en què l’estat de conservació era tan dolent que no es pot determinar a quin tipus pertanyen (25 casos, 13,36 %).
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 253
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
253
Figura 9
ORGANITZACIÓ INTERNA Pel que fa a l’organització interna de la necròpolis trobem concentracions dels mateixos tipus de tombes en alguns sectors de la necròpolis. Per exemple, la majoria de tombes enllosades es concentren a l’extrem oest de l’espai excavat i dins d’aquesta concentració, a la part superior, predominen sobre la resta les tombes antropomorfes enllosades. Basant-nos en les conclusions a què van arribar, pel que fa a cronologia i tipus de fossa, aquesta podria ser la part més antiga de la necròpolis de Montjuïc de Girona (Palahí et al., 2003). També dins la zona de ponent de la intervenció és on trobem la concentració més elevada de tombes infantils, sobretot a la part inferior; malgrat aquesta alta concentració, les tombes infantils no són exclusives d’aquest sector. Això podria deure’s a un fet puntual (malaltia) que hagués provocat una mortalitat infantil elevada. Cal assenyalar que aquest tipus de tomba infantil es troba moltes vegades buida, fet que atribuïm a la fragilitat dels ossos i als problemes de conservació que comporten, ja que en la majoria de les tombes on s’han conservat restes, depenent de l’edat de l’infant, només es poden recuperar fragments de crani i en algun cas d’algun os llarg. No podem establir cronologies absolutes per als diferents tipus de tombes, ni tampoc per al conjunt de la necròpolis; el que sí que podem estimar, a través de la documentació i les notícies històriques, és una durada mínima de 214 anys, des del 1278 (documentació escrita que fa referència a la comunitat jueva) fins al 1492 (moment de l’expulsió).
TRIBUNA2008-11
4/1/10
254
14:16
Página 254
A. COLET I O. SAULA
Deixant de banda la possible concentració de tombes infantils que ja hem esmentat, a la planta general de la necròpolis, no s’observa cap mena d’organització interna del cementiri, ni per edats ni per sexes, deixant de banda l’ordenació purament ritual de la religió jueva. El que sí que hem observat és un tipus determinat de tombes en sectors concrets i troballes numismàtiques que ens donen indicis d’una possible evolució de l’ocupació del fossar.
EL RITUAL “El rito va incluido en todo lo relativo a la muerte. Es instintivo en el hombre” “(...) la vida en la tierra ... sólo es la antesala de la vida.” (De Vries, 2000: 237). Les tombes dins els cementiris jueus s’orienten amb el cap a l’oest i els peus a l’est, d’aquesta manera, el dia de la resurrecció ja estaran encarats cap a Jerusalem. Aquesta és la norma general, encara que no es compleix en totes les necròpolis, com a excepcions tenim: València (només sembla jueva per la documentació) (Calvo Gálzez, 2003: 588) i Deza (material amb inscripcions jueves) (Casanoves, Ripoll, 1983) on orienten el cap al sud i els peus al nord. A les Roquetes l’orientació de les tombes és la correcta, totes excepte una, l’ENT 81, amb el cap a l’oest i els peus (encara que seccionats per una prospecció geològica) a l’est; aquesta anomalia es podria deure o bé al fet que fos un suïcida o que hagués comès alguna falta molt greu en vida, seria com una mena d’avís a la resta de la comunitat. Les tombes es disposen en fileres i, en principi, mantenen una distància determinada entre si; sempre que es pugui evitar no se superposen; si la comunitat jueva és molt nombrosa i el terreny dedicat a cementiri no és prou extens, es permet, sempre deixant un mínim de distància entre ambdós enterraments. El fet que les fileres siguin mínimament ordenades, tal i com passa a Girona i Barcelona, fa pensar que no s’organitzen per parentiu, sinó a mesura que es produeixen les morts. A Tàrrega l’ordenació de les fosses és majoritàriament en filera, no es donen superposicions i les foses s’adapten als cossos de cada individu. També es donen algunes tombes que no formen part de fileres i la seva situació més aïllada sembla respondre a l’orografia i als accidents del terreny. A Tàrrega la separació mínima entre tombes és de 10 cm (entre els enterraments ENT 48 i 49), fet que podria reflectir una relació familiar entre ambdós individus. La distància màxima entre tombes (prenent els laterals de les fosses, direcció nord sud) és de 92 cm, la mínima és de 32 cm. Un cop el taüt i la mortalla estan preparats es renta el cos en una purificació simbòlica. Fet això, s’eixuga i s’amortalla. La cura vers els morts és un deure i una funció honorífica; si el difunt és un home, s’estén el tal·lit i s’hi embolica el cos. Un cop el difunt és col·locat dins el taüt es va cap al cementiri (el camí cap al cementiri també té el seu ritual). Al cementiri només es fa una fossa, la que ha d’acollir el mort, i es fa el mateix dia de l’enterrament, ja que per als jueus seria un escàndol deixar una fossa oberta més temps del necessari. Aquest aspecte del ritual és contradictori amb observacions fetes als jaciments de Montjuïc, tant de Girona com de Barcelona, on s’han documentat fosses que no es corresponen als inhumats, per la qual cosa es pressuposa que anaven destinades a altres persones.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 255
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
255
Fins ara ens hem referit només al taüt, però també ens podem trobar davant l’ús d’angarillas. Tant la mortalla com el taüt són elements simples, almenys des de l’últim quart del segle I fins al primer del segle II, moment en què el patriarca Gamaliél de Yabne renuncia a tots els luxes i ostentacions relacionats amb la mort: el taüt és una caixa de fusta blanca sense polir; la mortalla, de lli blanc de baixa qualitat; al mort no se li col·loca cap joia ni objecte de valor dins la fossa, només s’endu allò que pertany al seu cos (Kolatch, 1994: 65). A Tàrrega les restes dels taüts conservats són de fusta de pi,1 fet que evidencia un compliment de la normativa de no-ostentació. La pràctica i la norma de les religions sovint poden estar separades, d’aquesta manera trobem que un cop el difunt és netejat se li posen “hunos calçones de lienço y huna cofia y hun trapo por la cara (...)” una moneda d’or o plata sota la llengua, aljófar (perla de forma irregular i de mida petita) i amulets “para que holgase alla en pas”. (Motis Dolader, 2006: 249). A les Roquetes hem pogut documentar la còfia, almenys l’empremta d’aquesta al crani de la inhumació (ENT 80) i com a les de Barcelona i Girona s’han trobat dos sudaris (ENT 37 i E 10) amb filaments d’or. A la necròpolis de Tàrrega el que s’ha pogut documentar en un nombre elevat de casos són elements personals que podem titllar d’amulets: 7 parells d’arracades (amb paral·lels a Girona i Barcelona) (ENT 25, 29, 64, 80, 93, 107, 131) 4 collarets amb denes d’atzabeja (ENT 62,152, 148, 172) 1 parella de braçalets de vidre: ENT 66 1 collaret de denes de vidre: ENT 65 6 collarets amb diferents denes de diferents materials: ENT 107 (pasta vítria, ceràmica) i ENT 113 (atzabeja i ceràmica), ENT 80 (pasta vítria + indet.) ENT 172 (atzabeja, vidre i indet.) ENT 24 (atzabeja amb or i os). A part, dins una fossa comuna (més tard farem referència a aquest tipus de fosses), hem pogut documentar un conjunt d’amulets pertanyents tots a la mateixa inhumació (FS 163, UE 1185 –foto de la UE): són 10 en total, de diversos materials, ja sigui atzabeja combinada amb algun material, os, vidre, plata i fins i tot corall blanc. L’ús d’amulets és una tradició ancestral, fruit de la por a allò que es desconeix o que la raó no pot explicar. Aquesta por fa que l’ésser humà busqui barreres o elements que aturin el mal, sovint la malaltia i la mort. Entre els objectes destinats a aquesta fi el braçalet és un bon objecte amb funció apotropaica, ja que és un cercle sense fi que atrapa de manera indefinida el mal. L’atzabeja és un material molt utilitzat, i quan no és possible fer-los d’aquest material es poden fer de vidre imitant el color i l’aspecte, com és el cas dels nostres braçalets (ENT 66). Hi ha testimonis sobre els beneficis de l’ús de l’atzabeja: Bembuclaris (científic musulmà, segle XI) posa èmfasi en la utilització de l’atzabeja a Espanya com un bon remei per guardar-se del mal d’ull, sobretot per als infants (Malalana, 1997: 306). (Fig. 10)
1. Hem d’agrair l’estudi que ens féu Raquel Piqué de les mostres de fusta que es van poder recuperar durant l’excavació.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Pรกgina 256
256
A. COLET I O. SAULA
Figura 10
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 257
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
257
Pel que fa al conjunt d’amulets apareguts a l’FS 163, un total de 10 associats al mateix individu, hem de destacar que combinen diferents materials, i que apareixen dues hamsa o mà de fàtima, que més que associar-la a la tradició islàmica es pot associar al territori d’on provenen ambdues religions, l’Orient. La religió jueva no permet l’ús d’amulets si aquests van destinats a l’enriquiment personal; és més permissiva, però, pel que fa a la funció profilàctica.
EL PROGROM DE 1348 Mentre que a la resta de ciutats on hi havia comunitats jueves establertes, el sentiment de rebuig vers aquestes va esclatar el 1391 (Barcelona, Girona, València...), a Tàrrega com a Cervera, això va passar el 1348; en aquesta última població i segons Joseph Ha-Cohen, a Cervera en maten 18, la resta fugen. El cas targarí és molt més greu, segons el ja esmentat Joseph Ha-Cohen, escriptor jueu, en maten 300, 28 dels quals llencen a una cisterna buida. • “de part de l’aljama de jueus de la vila de Tàrrega i de singulars d’aquella ens fou exposat (...) que l’any proppassat, no pocs d’aquesta vila, concitant fortament el seu poble, deixat de banda el temor de Déu i la nostra crida a l’ordre, no vacil·lant en ofendre la nostra majestat, incitats per un esperit diabòlic, amb mà armada i intenció deliberada, amb obstinada malícia i motius forassenyats, es van apropar amb hostilitat al call d’aquesta aljama i amb un atreviment indegut van rebentar i destruir violentament les portes d’aquest call amb destrals i altres tipus d’armes, i van entrar a aquest call tots a una i cridant amb un gran clam “muyren els traidors”. I no satisfets d’això, sinó volent rivalitzar en cometre calamitats pitjors, van assaltar de manera infame els albergs d’aquests jueus amb llances, pedres i sagetes, i per últim, entrant en aquests, es van endur totes les coses i els béns d’aquells emulant els lladres, i van estripar i cremar contractes d’aquests jueus, i van matar sense raó molts jueus d’aquesta aljama, i a d’altres van apallissar despietadament i van nafrar, i van perpetrar contra aquests jueus molts altres mals, injúries, ofenses, pillatges, afliccions i atrocitats greus i desmesurades.” (Muntané, 2006: 108). Les evidències arqueològiques que ens han arribat fruit d’aquest atac són les 6 fosses comunes que s’han pogut documentar a la part superior de la necròpolis, zona 1, que contenen un mínim de 70 individus; no són els 300 que es diuen a les fonts, però hem de tenir en compte que falta una parcel·la per excavar i que les fosses comunes que hem documentat i excavat es posen per sota el límit d’excavació, per tant, segur que aquest nombre augmenta.
EL CONTEXT HISTÒRIC DELS PROGROMS Els regnats de Jaume I i Pere II el Gran foren molt positius per als jueus, els afavoriren i gaudiren del favor del rei, que depenia econòmicament dels seus préstecs; a aquest fet cal afegir-hi els préstecs que havien fet a moltes famílies.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
258
14:16
Página 258
A. COLET I O. SAULA
La comunitat jueva es diferencia prou de la cristiana com per aixecar suspicàcies i el fet que visquin dins el call encara els separa més, a això cal afegir: la crisi del blat, la fam i els intents de conversió, el sorgiment de la pesta negra el 1348 i els rumors que van sorgir al voltant d’aquesta: eren els jueus els que enverinaven els pous. El dia 10 d’abril els cristians entren al call de Tàrrega i arrasen amb tot: cremen i saquegen les cases dels jueus, aprofitant d’aquesta manera la destrucció dels papers dels préstecs. El resultat, des d’un punt de vista arqueològic, en són les fosses. Després del progrom de Tàrrega, la comunitat jueva es recupera, hi ha un edicte reial que obliga que hi hagi un nombre determinat de famílies. Un document notarial de 1375 ho reflecteix, ja que a Tàrrega hi ha 54 famílies jueves. Després dels progroms de 1391, dels quals sembla que Tàrrega se’n va salvar, molts noms dels que consten a la nòmina de 1375 ja no apareixen, hi ha algunes conversions i molts han d’abandonar la població per por de noves represàlies, tenint en ment les de 1348 (Llobet, Portella, 1984).
LES FOSSES Les fosses comunes que hem pogut documentar a Tàrrega són les úniques d’aquest tipus de les quals tenim notícia dins una necròpolis jueva, deixant de banda la de València (Calvo Gálvez, op cit.), que, formalment no té cap similitud amb les nostres, i tenint en compte també, que l’adscripció jueva d’aquest cementiri només l’avala la documentació. Dins les fosses de les Roquetes trobem que el ritual d’inhumació jueu es continua mantenint, estan tots orientats amb el cap a l’oest i els peus a l’est. Tot i ser enterraments que es devien fer amb presses, continuen mantenint el ritual; tot i ser enterraments múltiples, no hi ha superposició d’inhumacions, en alguns casos les úniques superposicions que es documenten són de paquets d’ossos. A la fossa de València hi ha un total de 40 individus on només 10 han mort per causes violentes, la resta de morts les atribueixen a la pesta negra (la datació de la fossa, segons els autors, és de 1348), amb un predomini d’individus masculins d’edat madura i senil. A les Roquetes les fosses són de planta rectangular, mentre que a València és circular i amb superfícies que varien, depenent del nombre d’inhumats. A més, hi tenim tota la població representada: homes, dones i nens, sense discriminacions ni d’edat ni de sexe. Amb l’excavació de les fosses, a més de poder documentar arqueològicament un fet que només narraven les fonts (escriptor jueu Joser Ha-Cohen), podem confirmar la data d’aquest assassinat massiu perpetrat pel poble targarí a una comunitat religiosa, ja que s’han trobat dos cilindres de monedes (un a l’FS 164 i un altre a l’FS 166) que ens permeten datar-lo amb precisió a mitjan segle XIV a causa de la presència d’òbols de Pere III;2 de manera que, juntament amb l’ús dels documents que hi fan referència, podem atribuir els enterraments als progroms del 1348.
2. Pel que fa a les monedes aparegudes a les Roquetes, cal agrair l’estudi que en féu Maria Clua (MNAC).
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 259
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
259
CONCLUSIONS Hem observat que les tombes antropomorfes amb coberta de lloses es localitzen a l’extrem oest del conjunt excavat de la necròpolis i que cap a la zona central ja no es documenten aquests tipus de fossa. Com ja hem apuntat a Girona aquest tipus de tombes dóna una cronologia més antiga que la resta de fosses. En aquesta zona amb predomini de tombes antropomorfes amb coberta de lloses es localitzà, damunt d’una tomba infantil amb coberta de lloses, una moneda de Pere I i un òbol de Barcelona amb una cronologia de 1196-1213 (emissió 1213). Tot i que la moneda ha de ser residual i tenir una perduració llarga (ja que no existeix el fossat amb aquesta cronologia) és la moneda més antiga apareguda en el conjunt de la necròpolis. Per altra banda, en les fosses comunes localitzades en les parcel·les 5820504, 5820509 i 5820503, situades també a l’extrem oest de la necròpolis i a continuació (a l’est) de les tombes antropomorfes amb cobertes de llosa, han aparegut dos cilindres de monedes a les fosses 166 (10 monedes) i 164 (6 monedes), que ens donen una cronologia de mitjan segle XIV. Les monedes van de Jaume I a Pere III, amb un clar predomini de les primeres amb relació a les de Pere III, cosa que ens indica que aquestes darreres eren de circulació incipient, dins unes fosses on, com ja hem dit, hi ha morts amb clars signes de violència que ens porten a atribuir les fosses als progroms del 1348. Tot això ens permet plantejar la hipòtesi que l’ocupació de la necròpolis va d’oest a est. Una altra qüestió a tenir en compte és que vers l’est deixen d’aparèixer tombes abans fins i tot d’arribar al camí de Granyena, que segons la documentació devia actuar de límit est del cementiri. Aquest fet pot estar causat per diferents factors: que l’erosió i els rebaixaments hagin esborrat tot rastre de fosses o bé que realment hi hagués un espai del cementiri encara per ocupar, la qual cosa ens reafirmaria la teoria de l’ocupació del fossar d’oest a est.
BIBLIOGRAFIA BOLÓS, J.; PAGÈS, M. (1982) “Les sepultures excavades a la roca”. Necrópolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Mediaevalia, annex 1, Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, CALVO GÁLVEZ, M. (2003) “Necrópolis judía de Valencia. Nuevos datos”. Juderías y sinagogas de la Sefarad medieval. Conca. CASANOVAS, J., RIPOLL, O. (1983) “Catálogo de los materiales aparecidos en la necrópolis judaica de Deza (Soria)”. Celtiberia 65, Soria DE VRIES, S. PH. (200) Ritos y símbolos judíos. Madrid: Caparrós. KOLATCH, A.J. (1984) El libro judío del por que. Nova York: Jonathan David Publishers, Inc.. LLOBET I PORTELLA, J.M. (1984) Algunes notícies sobre els jueus de Tàrrega 13031486. Lleida: IEI. MAESE, X.; CASANOVAS, J (2002-2003) “Nova aproximació a la cronologia del cementiri jueu de Montjuïc (Barcelona)”. Tamid 4. Barcelona. MALALANA, A. (1997) “Un conjunto de pulseras de vidrio hallado en la excavación del hospital de San Andrés (Escalona, Toledo).” Boletín de Arqueología Medieval, núm. 11.
TRIBUNA2008-11
260
4/1/10
14:16
Página 260
A. COLET I O. SAULA
MOTIS DOLADER, A. (2006) Hebraica aragonalia. El legado judío en Aragón. Diputación de Zaragoza. MUNTANÉ, J. X. (2006) “Les cases que solien ésser dels jueus. Una aproximació al call de Tàrrega a través dels llibres d’estimes”. Urtx num 19. Tàrrega. PALAHÍ, L. , CASAS, S., FIEGO, J., JIMÉNEZ, M.F., PRADOS, A. (2003) “Turisme cultural i patrimoni jueu: passat, present i futur”. Girona
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 261
L’antropologia a la necròpolis medieval jueva de les Roquetes JORDI RUIZ I M. EULÀLIA SUBIRÀ
LA METODOLOGIA ANTROPOLÒGICA L’estudi antropològic de la necròpolis medieval jueva de les Roquetes va començar en el camp, on es va recopilar informació d’interès que no podria ser valorada posteriorment al laboratori. Les dades presentades fan referència, en primer lloc, a informació relacionada amb l’enterrament i el tracte al difunt: tipologia de tomba, orientació i disposició de l’individu dins l’estructura, possibles desplaçaments articulars derivats del tipus d’enterrament, distribució preferencial per grups d’edat en la mateixa necròpolis, etc. D’altra banda, també es tenen en compte dades antropològiques com estimacions d’edat i sexe, mesures que no es podrien prendre en el laboratori, patologies observades in situ, etc. Posteriorment, les restes van ser traslladades al laboratori, on es va poder fer l’estudi antropològic pròpiament dit. Aquest va consistir en la neteja i reconstrucció dels esquelets, determinació del nombre mínim d’individus (en cas necessari), càlcul de l’índex de preservació dels esquelets, estimació de l’edat, determinació del sexe, anàlisi de l’estat de salut de la població per mitjà de l’estudi de la patologia oral i esquelètica, a més de la valoració d’aspectes mètrics dentals i esquelètics; així mateix també es va tenir en compte la presència o absència de caràcters discrets. El càlcul del nombre mínim d’individus només va ser necessari en el sector de la necròpolis ocupat per les fosses, ja que les tombes resultaren ser d’ús individual, i no presentaven elements intrusius que fessin pensar en reutilitzacions. Així, en els casos en què fou necessari, es varen tenir en compte aspectes com la repetició de parts òssies, incompatibilitats osteològiques degudes a diferències en el grau de desenvolupament de l’os, diferències de talla o robustesa, o diferències patològiques tal i com suggereix Villena (1997); o d’altres com el color, estat de conservació, simetria d’ossos parells i d’altres dades quantitatives i qualitatives, segons les recomanacions de Brothwell (1987). Per tal de valorar la preservació dels esquelets es va calcular l’índex de preservació desenvolupat per Walker i col·laboradors (1988), modificat per Safont i col·labora-
TRIBUNA2008-11
262
4/1/10
14:16
Página 262
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
dors (1999). Per fer-ho, es calculen tres índexs relacionats: IP1, que valora la preservació dels ossos llargs de les extremitats; IP2, que afegeix les cintures escapular i pelviana i el sacre; i IP3, que afegeix el crani. Cal tenir present, però, que aquest índex és només un indicador de la representativitat de l’esquelet, sense tenir en compte el seu estat de conservació. Per a la diagnosi d’edat es varen emprar els criteris més acurats per al grup d’edat corresponent. Els grups d’edat considerats van ser: perinatal, infantil I (zero - sis anys), infantil II (set - dotze anys), juvenil (tretze - vint anys), adult (vint-i-un - quaranta anys), madur (quaranta-un - seixanta anys) i senil (més de seixanta anys). La determinació de l’edat per als individus infantils de fins a dotze anys es va fer tenint en compte els criteris de desenvolupament dental (Crétot, 1978; Ubelaker, 1989). Per als juvenils, en canvi, es va prioritzar el grau de desenvolupament esquelètic, és a dir l’ossificació i unió epifisàries dels ossos llargs seguint els criteris de Brothwell (1987), Ferembach et al. (1980) i Krogman i Iscan (1986). En cas de no disposar d’aquesta informació, es va utilitzar la longitud màxima dels ossos llargs i la seva comparació amb la d’altres poblacions antigues d’edat coneguda (Alduc - Le Bagousse, 1988). La determinació de l’edat dels individus adults es va fer a partir de l’anàlisi del desgast de les peces dentals, segons les taules de Brothwell (1987) i de Pot i Perizonius (Bouville et al., 1983). Així mateix, també es va considerar el grau de sinostosi de les sutures cranials (Masset, 1982; Meindl i Lovejoy, 1985) i en els casos que es van conservar, es tingueren en compte els canvis morfològics de la superfície auricular de l’ili (Lovejoy et al., 1985) i de la símfisi púbica segons la metodologia de Todd, McKern i Stewart i de Gilbert i McKern (Krogman i Iscan, 1986). Per a l’estimació del sexe es van considerar els elements diagnòstics presents en el crani, la mandíbula i el coxal, prioritzant els darrers sempre que fos possible (Ferembach et al., 1980). De manera complementària es tingueren en compte les directrius de Martin i Saller (1957) i d’Olivier (1960), basats en la robustesa, grandària i relleu muscular de l’esquelet postcranial, així com les funcions discriminants per als ossos llargs (Alemán et al., 1997; Safont et al., 2000). En restes infantils, malgrat la dificultat per atribuir-los el sexe, es van seguir criteris semblants als de l’adult, a partir de la mandíbula i de l’ílium (Ferembach et al., 1980; Schutkowski, 1993). Pel que fa a l’antropometria, es varen prendre les mesures craniomètriques i osteomètriques clàssiques emprades per Martin i Saller (1957), així com d’altres recollides a Olivier (1960) i a Krogman i Iscan (1986). Per a la valoració de l’estat de salut de la població, es van tenir en compte principalment la patologia oral i l’esquelètica. L’estudi d’això es va basar, fonamentalment, en l’observació macroscòpica de les restes, així com en la pràctica de radiografies quan va ser necessari. D’altra banda, l’observació de marcadors ocupacionals també contribueix a la definició de l’estil de vida i l’estat de salut de la població estudiada. Finalment, s’ha valorat la presència o absència de variables morfològiques no mètriques (caràcters epigenètics, o discrets) tant de l’esquelet cranial (Hauser i DeStefano, 1989), com postcranial (Brothwell, 1987). Aquestes poden aportar informació referida a associacions familiars, relacions entre grups, etc.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 263
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
263
ELS ASPECTES FUNERARIS Segons Ruiz Zapatero i Chapa (1990), l’estudi del tractament dels difunts per part d’una comunitat o un grup social pot aportar informació relacionada amb la seva organització social, la ideologia del grup o els seus mecanismes culturals. Així doncs, l’estudi de la tafonomia i del tractament del difunt engloba diferents aspectes. Tal i com s’ha citat anteriorment, a la necròpolis es poden descriure dos tipus d’estructura funerària: les tombes i les fosses, de manera que es fa necessari diferenciar la descripció dels aspectes tafonòmics en funció d’on provinguin els esquelets. En termes generals es pot dir que els individus inhumats en tomba presenten unes característiques força homogènies pel que fa als aspectes que se citaran a continuació, la qual cosa seria indicadora d’un ritual molt ben pautat al voltant del moment de la mort i de la inhumació del cadàver. En primer lloc cal considerar la posició de l’individu i el tipus de dipòsit. Tots aquells que van ser inhumats en tombes estaven disposats en decúbit supí i l’excel·lent connexió de les articulacions, com també la disposició anatòmica dels esquelets fan pensar en un dipòsit de tipus primari. Altres aspectes valorats comprenen l’orientació de l’esquelet, la posició de les extremitats o el grau de connexió de les articulacions. Tots els esquelets, a excepció d’un, segueixen la mateixa orientació, amb el cap a l’oest i els peus cap a l’est. D’altra banda, la bona connexió de les articulacions i l’absència de desplaçaments de determinades parts anatòmiques com el crani, fa pensar en una descomposició del cadàver en espai reblert, o bé de tipus mixt en aquells que van ser enterrats amb caixa de fusta. Crida l’atenció la posició relativament forçada de certs individus, mostrant una compressió lateral que fa pensar que podrien haver estat enterrats amb sudari. Pel que fa a la posició de les extremitats, només hi ha certa variabilitat en la posició dels braços, ja que aquests es troben majoritàriament estirats al costat del cos, si bé també es poden trobar amb les mans sobre els malucs, o plegats sobre l’abdomen o el tòrax. Les cames, en canvi, es troben sempre estirades, si bé en algun cas es troben lleugerament flexionades i lateralitzades per adaptació a l’espai d’una tomba de dimensions reduïdes. Pel que fa als individus provinents de les fosses, és complicat valorar-ne aspectes tafonòmics per la dificultat d’extreure’n elements en comú. En primer lloc, s’ha d’esmentar que les fosses 54, 161, 162, 164 i 166 presenten elements estructurals en comú. En aquests cinc casos, es pot identificar una zona central caracteritzada per la presència d’individus amb una bona connexió anatòmica i fàcilment identificables; mentre que, d’altra banda també es pot reconèixer una altra zona, normalment corresponent als extrems de la fossa, on s’acumulen paquets d’ossos en diferents graus de connexió, o bé completament aïllats. La fossa 163 (l’única en la qual es va localitzar una tapa de fusta), en canvi, conté essencialment, acumulacions d’ossos difícilment individualitzables i amb escasses connexions. Tot plegat concorda, en certa manera, amb les dades historiogràfiques, les quals esmenten una cisterna a la qual es varen abocar uns quants cadàvers, abans de rebre sepultura definitivament. Així, en primer lloc s’obririen les fosses per encabir-hi el gros dels cadàvers derivats de la matança. El grau de preservació d’aquests individus, així com les connexions
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 264
264
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
anatòmiques i la disposició d’algun esquelet que fa pensar que va haver de ser arrossegat o carregat a pes fins a la fossa, permeten deduir que aquesta primera fase d’inhumació va tenir lloc poc temps després del moment de la mort dels individus. D’altres víctimes, en canvi, foren abocades a la cisterna i no seria fins més endavant, ja en avançat estat de descomposició, quan haurien estat traslladades al cementiri, on varen ser enterrades als laterals de les fosses ja existents o en noves fosses excavades, com seria el cas de la 163. Crida l’atenció, però, que els individus enterrats a les fosses continuïn mantenint l’orientació oest-est i que fins i tot els cranis aïllats es localitzin a l’extrem oest de la fossa i les cames i peus a l’est. (Fig. 11)
Figura 11. Disposició d’esqueletes a la Fossa 166, amb els cranis disposats a l’oest i les cames a l’est de l’estructura
EL NOMBRE D’INDIVIDUS Al sector excavat per part del Museu Comarcal de l’Urgell s’hi va trobar un total de 175 estructures que contenien restes humanes. D’aquestes, 169 corresponien a tombes individuals, en les quals no ha calgut aplicar-hi la metodologia corresponent al càlcul del nombre mínim d’individus i les 6 restants corresponien a fosses múltiples, amb un mínim de 69 individus enterrats. Per tant, el total d’individus exhumats en aquest sector de la necròpolis ascendeix a un mínim de 218.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 265
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
265
LA DISTRIBUCIÓ D’EDATS Per a la descripció de la demografia de la població es pren el conjunt d’individus provinent de tombes i fosses. Més endavant es descriuen les particularitats de l’episodi del pogrom i es detallarà la demografia de les fosses. A la figura 12 es representa la distribució per grups d’edat dels individus exhumats al sector excavat pel Museu Comarcal de l’Urgell.
Figura 12. Distribució per grups d’edat (en %) dels individus de Roquetes En el conjunt d’individus estudiats hi ha un clar predomini d’individus d’edat adulta (69,7%), per sobre dels subadults (29,8%). Si s’analitzen detingudament els diferents grups d’edat, crida l’atenció l’escassa representativitat del grup corresponent als menors de sis anys (perinatals i infantil I), amb un 11%. A aquesta edat el sistema immunitari encara no està completament desenvolupat, de manera que els nens són més susceptibles a malalties d’origen infecciós o parasitari. Per aquest mateix motiu, és d’esperar una davallada de la mortalitat en el grup d’infantils II havent adquirit una bona capacitat de resposta a aquestes malalties. A les Roquetes, en canvi, es detecta un lleuger increment de la mortalitat en aquesta etapa; si bé cau sobtadament en el grup d’individus juvenils. El percentatge esperat de mortalitat infantil en poblacions antigues oscil·la entre el 30 i el 60% (Brothwell, 1986). L’escassa mortalitat infantil a les Roquetes podria explicar-se per la possible distribució preferencial dels individus d’aquesta edat dins la necròpolis. De fet, al sector nord-oest es va localitzar una concentració de tombes de reduïdes dimensions, algunes enllosades, que en excavar-les van resultar buides. D’altres de properes i de mida semblant contenien les restes escassament preservades d’individus de curta edat (menors de sis anys). Si, a més, es considera que part de la necròpolis hauria pogut passar desapercebuda amb la urbanització de parcel·les adjacents, la composició de
TRIBUNA2008-11
1/12/09
16:01
Página 266
266
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
les diferents classes d’edat acabaria encaixant dins de les proporcions esperades en poblacions antigues.
LA DISTRIBUCIÓ DE SEXES La distribució per sexes dels individus de les Roquetes es representa a la figura 13. Sembla que hi ha un cert biaix a favor dels individus femenins, representats en un 41,28%, en detriment dels masculins, només representats en un 29,36%. D’aquí en resulta una relació de masculinitat de 71,11:100, molt per sota del que s’espera en poblacions actuals en què oscil·la entre 100-105:100. Aquesta distribució desigual de sexes es pot veure alterada, amb tota probabilitat, pel grup d’individus de sexe indeterminat, representat pel 28,9%. En aquest s’hi inclouen gran part dels individus infantils escassament representats i les restes aïllades agrupades a les fosses, de les quals no se’n va poder determinar el sexe. Aquest resultat emmascara, d’altra banda, un hipotètic tracte diferencial a favor de les nenes, o bé unes condicions de vida més dures per part del sexe masculí que es traduirien en una mortalitat més elevada en aquests últims.
Figura 13. Distribució per sexes (en %) dels individus de les Roquetes
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 267
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
267
L’ANTROPOMETRIA La part mètrica de l’estudi antropològic és d’utilitat, en part, per al càlcul de l’estatura dels individus a partir de les longituds dels ossos llargs. A les Roquetes, la talla dels individus s’ha pogut calcular en vint-i-tres individus masculins i vint-i-quatre de femenins, resultant unes estatures mitjanes de 164 i 152 centímetres, respectivament; de manera que es poden encabir dins la categoria d’estatura mitjana, pròpia de l’època.
Figura 14. Estatura (en cm.) dels individus de les Roquetes
L’ESTAT DE SALUT L’aproximació a l’estat de salut d’una població es pot fer a partir de la valoració de diferents aspectes vinculats, observables en les restes esquelètiques. La patologia oral L’estudi de les patologies orals aporta informació directa sobre l’estat de salut del grup, mentre que, indirectament, permet fer una aproximació a la higiene bucal i a la dieta. Les afeccions que es van tenir en compte són: la càries, la pèrdua de peces ante mortem, el retrocés alveolar i la presència de fístules en el suport alveolar. Addicionalment, també es va considerar com a possible indicador d’higiene bucal i de dieta l’acumulació de càlcul dental, així com alteracions en la formació de l’esmalt (hipoplàsies de l’esmalt) relacionades amb possibles períodes carencials o de dèficit nutricional patits per l’individu en el moment de formació de les peces dentals.
TRIBUNA2008-11
268
4/1/10
14:16
Página 268
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
La taula 15 resumeix les patologies dentals detectades en el conjunt de la població de les Roquetes i detallades segons el sexe.
Taula 15. Freqüència de les patologies orals descrites a les Roquetes En general, la població de les Roquetes tenia una salut oral relativament bona, sense destacar cap patologia per sobre la resta tret, potser, del retrocés alveolar i del càlcul dental. La càries s’associa a dietes riques en hidrats de carboni senzills, sobretot monosacàrids i disacàrids, amb un elevat poder cariogènic i més abundants en aliments d’origen vegetal, principalment fruita i verdura. La incidència de càries a les Roquetes és relativament baixa (5,67%), la qual cosa fa pensar que la seva dieta no seria excessivament rica en components vegetals. Els dipòsits de càlcul dental, d’altra banda, són conseqüència d’ambients alcalins a la cavitat bucal per mitjà de la precipitació d’elements minerals que afavoririen la formació del càlcul. Es coneix que dietes riques en proteïnes d’origen animal fan augmentar l’alcalinitat de la cavitat bucal, de manera que una dieta rica en carn esdevé el principal factor responsable dels dipòsits de càlcul. Alhora, grans acumulacions de càlcul són sinònim d’una mala higiene bucal. A les Roquetes, la freqüència de càlcul dental és del 19,01%; sense ser excessivament elevada, és indicadora d’una higiene bucal no gaire acurada i d’una dieta relativament rica en productes carnis complementada per un consum d’aliments de textura tova i pobres en fibra, amb un escàs poder detergent. Les pèrdues ante mortem solen anar associades a traumatismes directes sobre la peça afectada, càries avançades o dipòsits de càlcul. A les Roquetes, només apareixen en un 5,9% i poden estar relacionades amb els dipòsits de càlcul i el consegüent retrocés alveolar. Pel que fa al retrocés alveolar, Brothwell (1987) el relaciona amb factors diversos com una mala higiene bucal, la irritació provocada pels dipòsits de càlcul dental, l’atrició o desgast i la menor resistència tissular com a conseqüència d’una dieta deficient. El grup estudiat presenta una freqüència de retrocés alveolar del 29,76%, el qual pot ser derivat d’una acció combinada per part de l’edat dels individus i els dipòsits de càlcul acumulats amb el pas dels anys. Les lesions fistuloses s’associen a infeccions radiculars que apareixen en forma de perforacions aproximadament circulars en la zona alveolar, que actuen com a drenatge del procés infecciós. El baix percentatge de fístules a les Roquetes (1,7%) es pot associar a l’escassa incidència de càries observada. Finalment, les hipoplàsies de l’esmalt dental són indicadores de l’afecció d’alguna anomalia sistèmica que l’individu devia patir durant el desenvolupament de la dent. En
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 269
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
269
tractar-se d’una afecció sistèmica inespecífica, els factors desencadenants poden ser dèficits nutritius, malalties infeccioses o fins i tot una certa predisposició genètica. La prevalença d’hipoplàsies de l’esmalt dental a les Roquetes és moderada i pot fer pensar en una certa endogàmia dins del grup estudiat, més que en condicionaments nutricionals o ambientals. Una visió global de les patologies orals permet veure una baixa afecció de càries, pèrdues ante mortem i de lesions fistuloses, acompanyades d’una prevalença entre moderada i alta de retrocés alveolar, càlcul dental i hipoplàsies de l’esmalt. En conjunt, doncs, sembla que el grup tindria accés fàcil a productes carnis, en els quals fonamentaria la seva dieta que, alhora, complementaria lleument amb un cert component vegetal pobre en sucres i fibra. Tenint en compte la dieta, la prevalença d’hipoplàsia de l’esmalt dental estaria, probablement, més relacionada amb el caràcter endogàmic del grup. La patologia òssia El principal interès de l’estudi de les patologies òssies és la possibilitat de reconstruir un aspecte prou important de la població considerada, com és el d’establir hipòtesis sobre factors biològics, ecològics o culturals que van poder intervenir sobre aquests individus. Per tant, ens permet hipotetitzar sobre el seu estil de vida i el seu estat nutricional i de salut. Així doncs, serà d’interès estudiar-ne tant les patologies pròpiament dites, com altres processos no patològics que hagin tingut incidència sobre l’os (entesopaties, calcificacions, etc.), com a indicadors d’activitats dutes a terme per l’individu la duresa de les quals ha deixat l’empremta escrita en l’os. L’anàlisi d’aquestes patologies s’ha fet mitjançant l’observació macroscòpica de les restes i quan ha estat necessari, també radiològica. Aquestes lesions han estat agrupades en funció de la seva etiologia. Les lesions osteoarticulars afecten principalment la població adulta i madura i solen aparèixer amb una freqüència relativament elevada en totes les poblacions, ja que són degeneratives i cròniques. Seran, per tant, més abundants, en aquelles poblacions amb una esperança de vida més elevada. A les Roquetes s’ha descrit en quaranta-tres individus, i és la patologia més representada. Aquesta afecta, principalment, la columna amb forma de vores osteofítiques en els cossos vertebrals i alteracions de les caretes articulars intervertebrals. El segment vertebral més afectat és el lumbar, ja que és el que sol fer més esforços per sobrecàrrega. Amb menor freqüència també s’han descrit casos de degeneració articular a la mà i el colze, així com al maluc, el genoll i el turmell. Els traumatismes corresponen a la segona patologia més representada, i afecten quaranta-dos individus. Els trobem, principalment, a l’extremitat superior i solen ser conseqüència de caigudes ocasionals. En aquesta categoria, a més, s’hi engloben els individus en els quals es van poder descriure traumatismes derivats d’episodis violents. La majoria d’ells es trobaven enterrats a les fosses i seran descrits a l’apartat del pogrom. Només un dels individus enterrats en tomba presenta un traumatisme causat per objecte tallant al nivell del procés mastoide dret, el qual no mostra indicis de regeneració, la qual cosa ens fa suposar, doncs, que està relacionat amb la causa i el moment de la mort. Els processos anèmics poden exercir algun tipus de lesió sobre el crani, en forma d’hiperostosi osteoporòtica (Stuart-Macadam, 1985). Aquestes lesions es poden trobar
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 270
270
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
a les regions parietal, occipital i frontal del crani, així com en el sostre de les òrbites, en forma de cribra orbitalia. Només s’han descrit vuit casos de cribra en el conjunt del grup estudiat, fet que ens indica una baixa incidència de patologies metabòliques derivades de processos carencials. A les Roquetes també s’hi ha pogut descriure la presència de tumoracions benignes en tres individus, en forma d’osteomes sèssils al parietal. Les petites dimensions fan pensar que no devien ser perjudicials, ja que no afectaven cap estructura anatòmica important. Finalment, també es van considerar les entesopaties i alteracions músculosquelètiques que, malgrat no ser patologies pròpiament dites, són indicadores de l’activitat desenvolupada pels individus i, per tant, marcadors ocupacionals. A les Roquetes es va poder descriure en trenta-tres individus, si bé es devia tractar més aviat d’insercions musculars marcades que, en el conjunt del grup estudiat, no permeten definir una activitat laboral excessivament forta.
ELS CARÀCTERS DISCRETS L’estudi dels caràcters discrets permet establir relacions familiars dins d’un conjunt funerari, com també relacions biològiques entre poblacions gràcies a la seva heretabilitat. En el conjunt d’individus estudiats a les Roquetes, destaca la prevalença de certes variables com la permanència de la sutura metòpica en individus adults o la presència d’una sisena vèrtebra sacra. L’elevada freqüència amb la qual s’expressen alguns d’aquests caràcters fa pensar en un grup relativament tancat i amb un cert comportament endogàmic.
LES FOSSES I EL POGROM DE 1348 A Tàrrega, l’odi dels cristians contra els jueus va anar creixent gradualment durant els decennis de 1330 i de 1340. En aquest clima de tensió i amb l’aparició de la pesta com a factor desencadenant, el 10 d’abril de 1348, el call targarí fou assaltat i saquejat. Durant aquest episodi, el poble alçat va entrar al call armat amb falçs, eines i armes i saquejaren, cremaren i destruïren tot allò que trobaren. Segons testimonis de l’època haurien mort més de tres-cents jueus, vint-i-vuit dels quals els haurien llençat en una cisterna buida, potser la de la mateixa sinagoga (Segarra, 1984). A la necròpolis jueva de les Roquetes, a Tàrrega, s’hi van localitzar 6 fosses comunes amb un mínim de 69 individus inhumats. El fet que, com a mínim una tercera part mostressin signes de violència esdevinguda al voltant del moment de la mort, així com la descoberta de monedes d’ús corrent pels voltants de mitjan segle XIV, permet identificar-los com les víctimes del pogrom de 1348. L’estudi d’aquestes víctimes ha permès fer una reconstrucció demogràfica, almenys parcial, de l’episodi ja que les restes no han estat excavades en la seva totalitat. D’altra banda, la descripció acurada dels traumatismes per violència esdevinguts durant l’episodi permet una reconstrucció detallada del fet, des del punt de vista demogràfic, i des del punt de vista descriptiu, ja que s’ha pogut inferir i confirmar el tipus d’armes o eines emprades, d’altra banda ja descrites en la bibliografia.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 271
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
271
Pel que fa a aspectes demogràfics, a la taula 16 s’hi representa la distribució (en %) per edats i sexes dels individus afectats.
Taula 16. Distribució (en %) per grup d’edat i sexe de les víctimes del pogrom Trenta-set del mínim de seixanta-nou individus inhumats en fosses mostren traumatismes peri mortem, executats per arma, o eina tallant, o contusiva. La distribució per grups d’edat es reparteix en un total d’onze nens i vint-i-tres adults afectats; mentre que, pel que fa al sexe, s’han descrit en quinze masculins, dotze femenins, un al·lofís i nou indeterminats. Se’n dedueix, per tant, que no es fa cap tipus de selecció de les víctimes tret, potser, dels homes adults que serien el grup més representat. La descripció i la localització de les ferides, principalment de tipus cranial ajuda a confirmar la naturalesa i l’objectiu d’aquestes que no és altre que la mort de la víctima. Així, del total de cent cinquanta-cinc ferides descrites, cent cinc (67,74%) es descriuen en el crani, i les cinquanta restants (32,26%), a l’esquelet postcranial. Un cas concret exemplifica la brutalitat dels atacs mostrant indicis clars d’acarnissament, de manera que es troben fins a vint-i-dues marques de violència en un mateix individu que ja de per si, devia mostrar senyals de debilitat pel fet de tenir problemes de mobilitat en una cama, derivats d’una fractura infectada. (Fotografia 17)
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
272
Página 272
J. RUIZ I M. E. SUBIRÀ
Fotografia 17. Crani (UE 1215) mostrant evidències d’acarnissament, amb diferents tipus de lesions
AGRAÏMENTS L’estudi antropològic ha estat finançat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’ha dut a terme MINOA S.L. Arqueologia i Serveis.
BIBLIOGRAFIA ALDUC-LE BAGOUSE, A. Estimation de l’âge des non-adultes: maturation dentaire et croissance osseuse. A: Données Comparatives pour Deux Nécropoles Médiévales Bas-Normandes. Actes des 3èmes Journées Anthropologiques. Notes et Monographies Techniques, 24, éditions du CNRS, 81-10, 1988. ALEMAN, I.; BOTELLA, M.C.; RUIZ, L. Determinación del sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio de una población mediterránea actual. A: Archivo Español de Morfología, 2:7-17, 1997.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Página 273
LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE ROQUETES (TÀRREGA, L’URGELL)
273
BOUVILLE, C.; CONSTANDSE-WESTERMANN, T.S.; NEWELL, R.R. Les restes humaines mésolithiques de l’Abri Cornille, Istres (Bouches-du-Rhone). A: Bulletins et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris, 10, s.XIII, 89-110, 1983. BROTHWELL, D.R. The problem of the Interpretation of Child Mortality in Earlier Populations. A: Antropologia Portuguesa, 4-5: 135-143, 1986. BROTHWELL, D.R. Desenterrando huesos. Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 1987. CRETOT, M. L’arcade dentaire humaine (Morphologie). Julien Prélat Ed., París, 1978. FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I; STLOUKAL, M. Recommendations for Age and Sex Diagnoses of Skeletons. A: Journal of Human Evolution, 9: 517-549, 1980. HAUSER, G.; DE STEFANO, G.F. Epigenetic Variants of the Human Skull. Sttutgart, E. Schwezerbart’sche, 1989. KROGMAN, W.M.; ISCAN, Y.M. The Human Skeleton in Forensic Medicine. Ch.C. Thomas Ed. Springfield, Illinois, 1986. LOVEJOY, C.O.; MEINDL, R.S.; PRYZBECK, T.R.; MENSFORTH, R.P. Chronical Metamorphosis of the Auricular Surface of the Ilium: A New Method for the Determination of Adult Skeletal Age at Death. A: American Journal of Physical Anthropology, 68: 15-28, 1985. MARTIN, R.; SALLER, K. Lehrbuch der Anthropologie. Ed. G. Fischer, Sttutgart, 1957. MASSET, C. Estimation de l’âge au décès par les sutures crâniennes. Thèse. Université Paris VII, 1982. MEINDL, R.S.; LOVEJOY, C.O. Ectocraneal suture closure: A revised method for the determination of skeletal age at death and blind tests of its accuracy. A: American Journal of Physical Anthropology, 68, 57-66, 1985. OLIVIER, G. Pratique Anthropologique. Vigot Frères Eds., París, 1960. RUIZ ZAPATERO, G.; CHAPA BRUNET, T. La arqueología de la muerte: perspectivas teórico-metodológicas. A: Burillo, F. (coord.) Necrópolis celtibéricas. Simposio sobre celtíberos (II: Daroca: 1988), Saragossa, 1990, pàg 357-372. SAFONT, S.; ALESAN, A.; MALGOSA, A. Memòria de l’Excavació Realitzada a la Tomba del Carrer Nou, 12 (Sant Bartomeu del Grau, Osona). Informe antropològic. Iinèdit, 1999. SAFONT, S.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, M.E. Sex Assessment on the Basis of Long Bone Circumference. A: American Journal of Physical Anthropology, 113: 317-328, 2000. SCHUTKOWSKI, H. Sex Determination of Infant and Juvenile Skeletons. I. Morphognostic Features. A: American Journal of Physical Anthropology, 90: 199205, 1993. SEGARRA, J.M. Història de Tàrrega, amb els seus Usos i Costums. Vol. I. Museu Comarcal de l’Urgell, 1984. STUART-MACADAM, P. Porotic Hyperostosis: Representative of a Childhood Condition. A: American Journal of Physical Anthropology, 66: 391-396, 1985. UBELAKER, D. H. Human Skeletal Remains. Excavation, Analysis, Interpretation. Taraxacum, Washington. 2a ed., 1989. VILLENA, N. Hiérarchie et fiabilité des liaisons ostéologiques (par symétrie et par contiguïté articulaire) dans l’étude des sépultures anciennes. Thèse. Université Bordeaux I, 1997. WALKER, P.L.; JOHNSIN, J.R.; LAMBERT, P.M. Age and Sex Biasses in the Preservation of Human Skeletal Remains. A: American Journal of Physical Anthropology, 76: 183-188, 1988.
TRIBUNA2008-11
4/1/10
14:16
Pรกgina 274
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 275
Les excavacions de la cartoixa d’Escaladei i la seva arquitectura. Aportacions recents EDUARD RIU-BARRERA*, JOSEP M. VILA CARABASA**
Dir per començar que la cartoixa d’Escaladei es troba a la comarca del Priorat no només és dir una cosa sabuda, sinó que gairebé resulta una tautologia, perquè el propi nom de la contrada és deu a l’existència del priorat cartoixà. Si no hagués estat per Escaladei, la comarca ni portaria el nom que porta, ni tan sols seria com és. De la mateixa forma que Empúries va donar nom a l’Empordà, el priorat cartoixà ho ha fet a la comarca on es troba. Un i altre cas expliquen quina ha estat la significació d’uns establiments, capaços d’anomenar les respectives contrades. La importància d’Escaladei va raure també en el fort domini que exercia sobre les terres i els homes de la seva senyoria, alhora causa primordial de la seva fulminant ruïna temporal. Aquesta, vertiginosa i sobtada, es va abatre sobre l’antiga cartoixa i sense voler examinar-ne els motius, l’assenyalava com irreversible el publicista reusenc Francesc Gras en la ressenya d’una excursió de 1910, quan deia: “Tot, tot ha desaparegut. Escaladei és un munt de ruïnes. Tot el seu poder ha mort per no tornar mai més. Caigué, com Siurana, amb tot el seu poder i esplendent civilització. Són hecatombes de la història, evolucions de la societat, secret de Déu que hem d’acatar i respectar els homes.” 1 Però la seva significació va tenir alhora altres causes. En temps de plena vida va merèixer l’atenció de viatgers curiosos que s’hi acostaren tot i la situació excèntrica, remota, amagada en un replec al peu meridional de la serra del Montsant. El dia plujós del 13 d’agost de 1687 va arribar-hi el botànic Joseph Pitton de Tournefort, que herboritzava la península Ibèrica per encàrrec de l’intendent del Jardí del Rei de França, institució que no és altra que l’antecessora del Museu d’Història Natural parisenc.2
* Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya ** Arqueociència Serveis Culturals SL 1. Gras, F. D’Escornalbou a Scala-Dei. Barcelona: L’Avenç, 1910, p. 73. 2. Camarasa, J. M.; Català, J. I. Els nostres naturalistes. València: Universitat de València, 2007, p. 5657. (Monografies Mètode, 2)
TRIBUNA2008-12
276
4/1/10
14:18
Página 276
E. RIU I J.M. VILA
Tournefort havia conegut durant els estudis de farmàcia a la Universitat de Montpeller, Jaume Salvador, el primer dels membres d’un destacat llinatge d’apotecaris i naturalistes barcelonins. Aquest de principi l’havia d’acompanyar en el viatge, però no va poder fer-ho per bé que devia orientar-lo en l’itinerari i fins potser adreçar-lo a la cartoixa. Res d’estrany perquè “La muntanya del Montsant que està entre Poblet i Escaladei és molt bona i d’herbes excel·lents per aigües i medecines molt bones” segons havia escrit una vuitantena d’anys abans el jesuïta Pere Gil a la seva Geografia de Catalunya, pionera compilació en tants aspectes dels sabers naturalístics.3 El viatge que no havia pogut fer Jaume Salvador, el féu el seu fill gran Joan, el més conegut naturalista de la família, que sí que va poder acompanyar el 1716 Antoine de Jussieu —destacat col·lega seu conegut durant els estudis a París i botànic del Jardí del Rei francès— en la seva herborització per la península. Del quadern de notes preses pel català se sap que seguiren un itinerari semblant al del seu predecessor, i el dia 17 d’octubre dissabte “partiren de Cornudella, passàrem la vila de Poboleda, passàrem la Conreria i anàrem a dinar a Escaladei. Vérem lo santuari i diferents pintures (...) després d’haver dinat partírem”.4 Tot i que no s’hi fa menció, cal suposar que la farmàcia de la cartoixa i les plantes que s’hi conreaven era el que la feia mereixedora d’atenció per part dels savis francesos. El primer, Tournefort fou l’autor de la classificació botànica més emprada abans de Linné i el segon va ser l’actor de l’aclimatació del cafè a França i transmissor a les Antilles, a banda d’autor d’un breu tractat sobre l’ús i origen de les pedres de llamp, on mitjançant el comparativisme etnoarqueològic assentava la factura humana de l’instrumental lític, fins aleshores majoritàriament tingut per un producte natural.5 No pot deixar de ser remarcat que d’Escaladei allò que va merèixer ser anotat fou la visita del temple i la decoració pictòrica, per davant d’altres consideracions. Res de sorprenent, si es té en compte que tot indica que just llavors feia ben poc que s’havia dotat l’església d’un sagrari sumptuós, segurament una de les millors produccions barroques del Principat i que s’acompanyava d’un extens programa pictòric d’excepcional qualitat artística, desenvolupat aquí i en altres indrets de la casa. En aquest sentit, val a dir que la cartoixa d’Escaladei va ser, fonamentalment, una gran i excel·lent obra barroca, i això cal deixar-ho ben establert, perquè la reconeixença precisa i neta d’aquest caràcter ha de guiar no només els treballs d’arqueologia, sinó també la restauració de les ruïnes. La cartoixa va ser fundada o, més ben dit, establerta a l’indret on ara es troba, cap al tombant dels segles XII-XIII, després de diferents intents de portar els cartoixans a la regió amb el suport reial. La iniciativa va incloure fins i tot la imposició d’un nou topònim específicament cartoixà, Escaladei, que infringia una neta cesura històrica. Del passat immediat del lloc res no se sap, perquè fins al moment no s’han trobat vestigis de preexistències a l’establiment monàstic, encara que la seva instal·lació al fons d’una vall fecunda a partir d’una rica captació d’aigua podria molt bé tenir un origen anterior,
3. Iglésies, J. Pere Gil (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona: 1949, p. 193. 4. Salvador, J. Viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717). Ed. a cura de R. Folch. Barcelona: Ed. 62, 1972, p. 25. (Antologia Catalana; 66) 5. Jussieu, A. De. “De l’origine et des usages de la pierre de foudre”. Mémoires de l’Académie royale des Sciences, 1723.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 277
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
277
tal volta en un establiment andalusí. Però això és, a hores d’ara, mera especulació i les excavacions no en diuen res, ni ho faran a curt termini, atès que estan estrictament encarades a desenterrar i posar en valor els imposats vestigis cartoixans, sense poder abastar els nivells inferiors. La importància de l’aigua en l’ordenació del conjunt monacal sembla haver estat gran des del seu mateix origen, i està ben testificada en la configuració adoptada del segle XVI ençà. Una complexa xarxa hidràulica va modelar-se dins del convent barroc com detallava amb admiració Pere Gil en la mateixa obra geogràfica de 1600 esmentada més amunt: “Hi ha fonts en totes les oficines, hi corre una regadora d’aigua per la paret forana del monestir, la qual fa servei als monjos per limpiar la roba i regar los horts que tenen dits monjos, per evitar l’ociositat i fer (després de les hores i oficis i ratos d’oració i contemplació) exercici corporal, a imitació dels sants que antigament vivien en Síria, Tebaida, Egipte i altres parts.”6 No cal dir que la cartoixa és, com qualsevol altre monument, un complex pluriestratificat i, per tant, es compon de fàbriques múltiples i d’èpoques diverses. Però tot i això, com s’ha dit, la seva configuració present és abassegadorament barroca i les obres de fases anteriors són menors, simples armadures damunt de les quals l’exuberància barroca es va desenvolupar esplèndidament. De l’època inicial sols resta en peu l’església, obra romànica molt transformada, i de les etapes immediatament posteriors ben poca cosa més, tan sols alguns vestigis inclosos a la cel·la prioral i voltants. La reduïda entitat monumental dels orígens, empetitida pel gran desenvolupament posterior, es contrapesa amb la notable potència d’aquest mateix període inicial. Des del primer terç del segle XIII el patrimoni cartoixà es va engruixir ràpidament amb continuades donacions i compres. De l’obra arquitectònica, més enllà de la fàbrica romànica, res no se’n coneix fins al 1333 quan consta que l’arquebisbe de Tarragona Joan d’Aragó va manar construir un nou claustre amb tretze cel·les, del qual, si va arribar a bastir-se, no hi ha vestigis en peu, com tampoc de l’ampliació d’un claustre amb sis cel·les per disposició testamentària de Berenguer de Gallart el 1403. La desclosa arquitectònica i artística d’Escaladei se situa més tard, avançat el segle XVI o a l’entrada del XVII, temps també d’afermament del seu domini temporal. De fet per aquells anys, concretament el 1628, el monestir va comprar l’alta justícia del comtat de Prades i d’aquesta forma va obtenir tots els drets dominicals i jurisdiccionals sobre la regió. Sembla que cap al darrer quart del segle XVII va quedar enllestida la reforma de l’església, l’única part de les obres mínimament documentada. Pel que fa a la resta del complex, no es coneixen escriptures que donin testimoni del gran programa arquitectònic del qual és deutor l’extensa fàbrica nova de la cartoixa. Un dels components essencials de la renovació arquitectònica fou la disposició dels dos grans claustres de cel·les que es troben al nord i sud del nucli primordial format de l’església, dependències comunes i més antigues de la sala capitular, el claustre recordationis o minor i el refetor. Els grans claustres, consecutius i en part voltats de cel·les, quedaren enfilats per un dret i llarguíssim eix o galeria orientada de nord a sud i paral·lel a un altre eix menor, de traça un xic segmentada, però més monumental i pel qual s’entrava dins del recinte. Totes aquestes construccions, força coherents estilísticament i
6. Iglésies, J. Pere Gil (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona: 1949, p. 188.
TRIBUNA2008-12
278
4/1/10
14:18
Página 278
E. RIU I J.M. VILA
constructiva, poden obeir a un o més projectes, sense que es pugui establir el grau d’articulació o encadenament que hi havia entre elles, ni conèixer res de precís sobre les autories i les cronologies d’execució. La primera etapa de l’obra nova s’ha atribuït al govern del prior Pere Aguiló, en el darrer terç del segle XVI i fins s’ha suposat que en fos l’autor de la traça, atesa la seva vinculació amb membres de l’escola arquitectònica renaixentista del Camp de Tarragona. Amb relació a la reforma del temple, tot fa pensar que els treballs del majestuós sagrari es varen cloure cap al 1696 i que va intervenir-hi el pintor Josep Juncosa, cosí del cartoixà Joaquim, les obres del qual decoraven la sala capitular. Ambdós, juntament amb fra Lluís Pascual i Ramon Berenguer, autor de la decoració del refectori, constituïren la coneguda escola pictòrica d’Escaladei, activa entre la fi del segle XVI i l’entrada del segle XVIII, amb la qual la pintura catalana es va vincular a la plàstica romana. Ara bé, tot i aquesta importància extrema de la cartoixa en el panorama barroc, sobta que se’n sàpiga tan poca cosa. En aquest sentit crida l’atenció que hores d’ara encara la major part de notícies vingui dels erudits del tombant dels segles XVIII-XIX i que els estudiosos actuals, enlloc d’enfrontar-se arqueològicament amb les restes, prou explícites perquè el seu estudi doni molta llum, prefereixen repetir el dictat d’antics autors com Juan Agustín Ceán Bermúdez o Jaume Villanueva, sense basquejar-se per obtenir informació nova. Tanmateix, l’esplendor barroca d’Escaladei fou ben efímera. La seva durada no s’allargaria gaire més d’un segle i l’enfonsarien estrepitosament les revolucions de l’alba del segle XIX. Davant de les notícies que arribaren de l’assalt dels convents a Reus la nit del 22 al 23 de juliol de 1835, els trenta monjos que formaven la cartoixa en fugiren precipitadament. Pocs mesos enrere i en plena carlinada, encara un guardabosc de la cartoixa per defensar els drets senyorials dels religiosos havia matat un home a Poboleda, membre de la milícia liberal, sorprès mentre llenyava subreptíciament. En aquest context d’enfrontament amb la població, la deserció dels cartoixans fou immediatament seguida de la crema i el saqueig de la casa, amb tanta virulència que un testimoni d’època comentava que “tot lo Priorat anava a carregar allí, que (es) diu semblava un vesper”.8 Amb poc temps les cel·les i claustres de la cartoixa abandonada es convertirien en espais agrícoles amb l’aprofitament de l’antic sistema hidràulic del convent, mentre que la part central i més monumental, sense cap utilitat, esdevenia mera ruïna, colonitzada per la frondosa vegetació que l’abundosa aigua del lloc va ajudar a fer-hi créixer. Així arribaria fins fa poques dècades, poblada de conreus i vegetació exuberant. Ben explícita és la descripció de 1935 de Josep Iglésies que del temple, en deia: “L’heura recobreix bona part de les parets interiors i, en el sòl remogut, arrelen, plens d’ufana, esbarzers i baladres (...) Damunt de la part no desplomada de la volta arrela un pi alterós (...) A la dreta de la nau es drecen les parets que resten dels serveis del convent. Vidielles, vidalbes, heura i altres plantes arrapadisses s’enfilen pertot i clouen les voltes obertes.
7. Anguera, P. “Els grans monestirs; de l’ensulsiada a la reconstrucció”. A: Els grans monestirs de la Catalunya Nova. Cistercencs, cortoixans i franciscans. Tarragona: Fundació Caixa Tarragona, 2001, p. 134135. 8. Iglésies, J. Scala-Dei (Aiguaforts de la vida monacal). Barcelona: Selecta, 1957 (primera edició: 1935), p. 7-11. (Biblioteca Selecta; 234)
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 279
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
279
Per damunt dels murs clivellats treuen el cap unes grosses nogueres. A l’altra banda, les ruïnes són intransitables i desapareixien sota un tou d’esbarzers (...) Un senderó, entre esbarzers, davant de la porta del temple, salva la bardissa i aboca a l’indret on hi havia el claustre del cementiri. Avui uns rengles d’oliveres enfondeixen llurs arrels en les tombes i un sembrat de regadiu encatifa la terra flonja”. L’adaptació de les ruïnes als conreus fou causa d’alteracions dels vestigis, com també la recerca de tresors imaginats, perquè com diu el mateix autor: “Per tot el Priorat podreu escoltar la llegenda de les meravelloses riqueses amuntegades pels frares. (...) Hom conta d’unes sàrries d’or que va treure de la cartoixa un hisendat; de la creu curulla per dins de moneda que n’hagué un altre, de la campana plena d’argent que va desenterrar un tercer”.9 L’estat de ruïna envaïda de vegetació va perllongar-se fins no fa gaire, perquè la recuperació monumental és cosa relativament recent, no pas anterior al darrer terç del segle passat. Un primer pas fou quan l’any 1975 l’associació Art en Perill va emprendre un camp de treball amb la intenció de promoure’n la recuperació. Uns anys després, el 1979 un grup de propietaris varen encetar gestions amb el Ministeri de Cultura espanyol per fer cessió pública dels terrenys de l’antiga cartoixa. Alhora es va emprendre una iniciativa per assolir-ne la protecció mitjançant la seva declaració monumental, cosa que va aconseguir-se al gener de 1981, just abans del traspàs en matèria de cultura a la Generalitat reinstaurada. Aquell mateix any l’arquitecte Víctor Argentí i l’aparellador Pere de Manuel elaboraren un primer aixecament planimètric del complex, que va servir de guia a les actuacions inicials de neteja, protecció i consolidació projectades amb la participació també de l’arquitecte Daniel Freixes entre el 1983 i el 1984. Una primera forma d’intervenció es va acordar entre les direccions generals de la Joventut i del Patrimoni Cultural per fer-hi camps de treball, que tingueren lloc entre els anys 1984-1990 i que a partir de l’any 1985 comptaren amb direcció arqueològica a càrrec de Roser Martínez, primer, i Josep Pujades, després. De l’any 1989 a l’entrada de la dècada de 1990 l’avantprojecte general de restauració redactat per l’arquitecte Pau Pèrez es va desenvolupar, parcialment, en diferents projectes bàsics i executius de consolidació, que corresponen a la zona del claustre nord. Justament amb motiu d’aquestes obres es va fer la primera campanya d’excavacions sistemàtiques en aquest sector a càrrec de l’arqueòleg Josep Benseny el 1991, de resultats molt fructífers per a la recuperació de les grans cel·les. Fou l’any 1990 que el Departament de Cultura va reprendre la iniciativa de cessió de l’antiga cartoixa a domini públic, secundada per un grup de propietaris formats per les famílies García Faria, Janè Morera i Peyra. Les gestions es varen cloure el 1993 amb un acord de govern d’aquell any que sancionava la donació. L’any anterior el complex s’havia obert al públic i en fou encarregada l’Oficina de Gestió de Monuments, un organisme incorporat de fa un temps al Museu d’Història de Catalunya, que és qui ara se’n fa càrrec. A partir d’aleshores es va entrar en una nova fase d’actuacions, dedicades sobretot a l’arranjament del complex per a la visita. En aquest sentit l’arquitecte Ramon Aloguín va restaurar l’edifici destinat a acollir els visitants i sota l’atenta i sensible inspiració de Pere de Manuel es va reconstruir una cel·la, no només arquitectònicament sinó també amb el seu agençament i mobiliari. L’actuació ha resultat no només molt didàctica, sinó plàsticament exemplar. Tanmateix, davant dels greus problemes estructurals de moltes fàbriques de la cartoixa les intervencions varen haver de girar-se cap a la imperiosa consolidació arquitectònica, amb operacions d’urgència. Així va ser apuntalada la volta de l’església i
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 280
280
E. RIU I J.M. VILA
protegides algunes capelles, segons projectes dels arquitectes Juan Ovejero i Jaume R. Costa, d’ençà l’any 2000. Un nou tomb a les actuacions s’ha volgut donar des del Servei del Patrimoni Arquitectònic i el Museu d’Història de Catalunya amb l’execució el 2007 d’un projecte general de restauració a càrrec de l’arquitecte Jordi Sardà, acompanyat de l’excavació arqueològica que tot seguit s’explica. Paral·lelament s’ha elaborat un sistemàtic i detallat inventari dels elements ornamentals que hi ha a la zona central del cenobi, a càrrec de Luciana Pocostales, d’Arstecnica. Així mateix l’arquitecte Carles Brull ha estat encarregat del projecte de restauració del recinte central o cenobític.
LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA DE 2007 La intervenció arqueològica engegada l’any 2007 a la cartoixa d’Escaladei s’ha de situar en el marc del desenvolupament del Projecte bàsic i d’execució de la restauració de la cartoixa d’Escaladei, redactat pels arquitectes Jordi Berguedà i Jordi Sardà, que promou la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic. L’execució del projecte d’intervenció arqueològica, redactat inicialment per l’arqueòleg Jaume Massó, va ser adjudicada mitjançant concurs públic a l’empresa Arqueociència Serveis Culturals SL, que en va encarregar la direcció a l’arqueòleg Josep M. Vila.
Figura 1. Planta general de la cartoixa d’Escaladei, amb trama la zona objecte d’excavació arqueològica durant la campanya de 2007 L’execució d’aquest projecte requeria una intervenció arqueològica prèvia en aquells indrets en els quals es preveia la necessitat de fer moviments de terra i també un estudi sistemàtic de les estructures arquitectòniques i arqueològiques exhumades en el transcurs dels treballs. Amb aquesta finalitat es va projectar una intervenció arqueològica destinada a tres objectius bàsics.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 281
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
281
En primer lloc la delimitació del traçat de les galeries dels claustres de la cartoixa que, tot i que en bona part ja s’intuïen, calia localitzar de manera més evident. En aquest sentit es va projectar l’excavació íntegra de la galeria oriental, que és la més llarga i la que es trobava més enrunada. Al mateix temps es pretenia també iniciar la neteja i delimitació de la resta de galeries per tal de permetre al visitant comprendre la seva situació. En segon lloc es volia continuar amb l’excavació, iniciada l’any 1985 i continuada el 1991, de les cel·les de la galeria est del claustre. En aquest sentit es va projectar l’excavació de les dues cel·les situades a continuació (sud) de les ja excavades i especialment una que presentava en el pati posterior un conjunt de piques de pedra que li atorgaven una singularitat que demanava una atenció més gran. Finalment, s’havia de dur a terme l’excavació arqueològica prèvia als treballs de consolidació de la coberta de l’església i del sagrari amb l’objectiu d’obtenir totes les dades possibles sobre la funcionalitat dels espais que s’hi documentaven.
RESULTATS Com que cada sector estudiat presenta unes característiques i una problemàtica diferents, exposarem les conclusions de cadascun de manera separada. Els claustres El sector de la cartoixa sobre el qual s’ha actuat d’una manera més extensa al llarg de la campanya de 2007 correspon als corredors dels claustres, especialment la llarga galeria oriental que travessa de nord a sud la totalitat de la clausura de la cartoixa i que en constitueix l’eix vertebrador. En aquest indret, i també a la resta de les galeries en les quals s’ha actuat, l’excavació dels estrats de destrucció que cobrien els corredors ha permès delimitar de manera correcta el traçat de les diferents galeries, identificar la façana i la porta d’accés a totes les cel·les que la conservaven, i establir les característiques bàsiques de l’organització dels claustres. Paral·lelament, i com a resultat de l’estudi de paraments d’aquest sector i de la resta de trams sobre els quals s’ha intervingut d’una manera més o menys directa, podem apuntar un seguit de consideracions sobre l’evolució d’aquest element. Evidentment, la nostra hipòtesi s’ha fonamentat exclusivament en les informacions generades per l’estudi comparatiu de les façanes, únic element del qual disposàvem d’informació relativament sistemàtica. Per aquest motiu, cal fer constar que les nostres conclusions tenen caràcter provisional a l’espera que es pugui completar en el futur l’estudi de tot el conjunt monumental. Pel que fa a l’evolució històrica general, sabem per la documentació que hi havia un claustre de dotze cel·les situat al nord de l’església, força més petit que l’actual, i que va formar part del primer programa constructiu de la cartoixa desenvolupat entre 1203 i 1228. De les cel·les d’aquest primitiu claustre se’n van trobar traces en les excavacions dutes a terme en el marc dels camps de treball de finals dels anys vuitanta a la zona de l’actual pati del claustre septentrional. De tota manera, l’exploració feta aleshores va ser molt limitada i en cap cas suficient per determinar les dimensions i el perímetre d’aquest primitiu claustre. Malgrat tot, entenem que és poc probable que s’estengués més enllà dels límits de l’actual pati, almenys pels costats septentrional i oriental.
TRIBUNA2008-12
282
4/1/10
14:18
Página 282
E. RIU I J.M. VILA
Figura -2. Vista general de la galeria est del claustre abans d’iniciar-se la intervenció de 2007 El notable èxit d’aquesta fundació en els primers segles del seu funcionament, sembla que va provocar un augment progressiu de les sol·licituds d’ingrés a la comunitat d’Escaladei que es va haver de traduir en un notable creixement de la cartoixa, amb la construcció de dos nous claustres en els dos segles següents. Al voltant d’aquests espais es devien situar les cel·les que havien d’acollir els nous membres. Un segle més tard de l’acabament del primer nucli de la cartoixa, el 1333, es va començar a construir un segon clos al costat sud del temple, mercès a la dotació feta per l’infant Joan d’Aragó, i que va permetre doblar el nombre de monjos de la comunitat, que van passar de 12 a 24. Finalment, cap al 1403 es va construir un darrer claustre, més petit, situat darrere de l’església, en l’espai que quedava entre els dos primers, i en el qual es van construir sis cel·les més. Desconeixem completament el traçat i les característiques d’aquestes dependències, de les quals no en queda cap traça identificable entre els murs de la cartoixa. D’altra banda, tampoc no s’ha explorat mai el subsòl de l’actual pati meridional, per la qual cosa no podem saber si hi queden restes de les antigues cel·les com les que es van localitzar al claustre major. Tendim a pensar, tot i que de moment sense arguments definitius, que es devia tractar, com sembla que passava en el cas del claustre nord, d’estructures més petites que potser no excedien de la línia dels actuals límits orientals dels patis. Com a conseqüèn-
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 283
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
283
cia d’aquestes successives fases constructives hi devia haver, previsiblement, una certa diversitat, tant de dimensions com d’estils artístics entre cadascun d’aquests espais que constituïen la cartoixa primitiva. Aquesta situació es va perllongar almenys fins a finals del segle XVI, moment en el qual es va iniciar una profunda transformació dels claustres, de la qual en va resultar, en bona part, l’estructura que ha arribat fins a nosaltres.
Figura 3. Vista general de la galeria est del claustre un cop finalitzada la intervenció de 2007
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 284
284
E. RIU I J.M. VILA
La remodelació de finals del segle XVI La nova organització, que transforma, unifica i dóna monumentalitat a l’antiga estructura medieval, es va continuar formulant a l’entorn dels dos claustres principals, segurament engrandits. D’altra banda, la construcció del sagrari, que sembla que es va dur a terme en un moment intermedi, va provocar la desaparició del petit claustre central i és segurament també determinant de la configuració que sorgeix en aquesta fase. Un altre tret definitori és la inclusió d’un nou element vertebrador, que és l’extensa galeria est, de 210 m de llargada, que travessa de nord a sud tota la clausura i posa en relació els dos claustres. A redós d’aquest corredor s’alineen un total de 17 cel·les, que representen més de la meitat de les que se suposa que hi havia en conjunt a la cartoixa (30). Pel que fa a la seva estructura, sabem que les façanes de les cel·les estaven conformades per un mur de paredat comú que en la part inferior de la seva cara exterior presentava un sòcol fet amb carreus rectangulars de pedra. La part de mur feta amb paredat era recoberta per una gruixuda capa de guix d’entre 2 i 3 cm, sobre la qual s’aplicava normalment una capa de pintura de calç blanca. En alguns sectors, la pedra superior del sòcol presentava un encaix a la part de dalt que permetia regularitzar aquest recobriment de guix. Les galeries eren cobertes amb trams de volta d’aresta separades per arcs rebaixats que recolzaven en els murs sobre permòdols de maó. Per sobre es devia situar la teulada, a un vessant i subjecta sobre embigat de fusta, que devia començar sobre el mur de la façana de les cel·les i devia recolzar en el mur del claustre, una mica per sobre de la cornisa. El terra està revestit amb un paviment de xinel·les (combinació de peces de ceràmica poligonals de sis cares i quadrades de 14x14 cm), emmarcat amb un quadre de dimensions variables fet a base de rajoles de 30x30 cm lligades amb morter de calç. Cadascuna de les cel·les presentava dues obertures: una finestra quadrada per la qual s’introduïen a l’interior de la cel·la tots els elements necessaris per a la vida del monjo, com els aliments, i una porta rectangular, molt senzilla. Les portes pertanyen totes a un mateix model estilístic, determinat per una coberta amb llinda plana monolítica i brancals fets amb carreus rectangulars picats amb punxó. Està decorada amb una simple motllura rectangular engruixida de 18 cm d’ample que ressegueix tot el contorn de la porta. Pel que fa a la paret de les galeries que dóna al pati dels claustres, està conformada per un sòcol fet de dos grans carreus de pedra, d’entorn als 70 cm d’alçària, dels quals el superior, més estret, presenta una decoració de bossell als angles superiors. Per sobre es constitueix una galeria d’arcs de mig punt sobre pilars quadrats, exteriorment decorats amb motllures que imiten l’ordre toscà. Tot i que formalment són semblants, les galeries dels dos claustres presenten algunes diferències constructives. Així, en el cas del claustre meridional, hi ha un canvi evident entre la banda que dóna a l’interior del corredor i l’exterior. Mentre que la primera està resolta amb carreu de pedra, la segona està conformada amb maó lligat amb morter de calç i un arrebossat de guix que li dóna uniformitat. Aquesta solució permet abaratir els costos de la construcció sense perdre la monumentalitat i l’harmonia del conjunt. Els pilars dels arcs del claustre septentrional estan construïts a banda i banda amb carreus de pedra i només els ronyons dels arcs, que quedarien amagats darrere la volta d’aresta del corredor, estan construïts amb maó. En el tram conservat de la galeria, es documenten dos tipus de pedra diferents, que podrien identificar dues fases constructi-
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 285
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
285
ves successives. Per una banda, l’arrencament de la base està construït amb un tipus de pedra de color grisós, força dura i similar a la que conforma la totalitat de les arcades del claustre meridional. Per contra, tant el sòcol com l’elevació de parament de l’arc, estan conformats per un tipus de pedra de color més marronós, més sorrenca i tova, del mateix tipus que conforma el sòcol de les façanes de les cel·les del tram septentrional de la galeria. Aquesta diferenciació podria estar relacionada amb una aturada en el procés constructiu que va portar aparellada, un cop es van reprendre les obres, un canvi en el tipus de pedra utilitzat, i no una modificació del tipus constructiu. La seqüència constructiva Ja hem esmentat anteriorment que la majoria dels autors sostenen que la renovació dels claustres d’Escaladei, iniciada segurament cap a finals del segle XVI, es va perllongar fins al segle XVIII. Una de les característiques més remarcables d’aquest llarg programa constructiu és el manteniment de la unitat estilística durant tot el període, ja que malgrat els evidents canvis artístics al llarg dels anys que va durar el procés constructiu, es va mantenir sense variacions l’organització formal de les estructures. A banda del manteniment de la unitat estilística i de les formes constructives, el grau d’arrasament de les estructures que hem pogut analitzar fa que disposem de pocs elements sobre els quals basar l’estudi del procés constructiu dels claustres i de les cel·les d’Escaladei. Malgrat tot, l’anàlisi detallada dels diferents elements que s’han conservat i que entraven dins l’àmbit del nostre estudi ens ha permès iniciar algunes línies de recerca que caldrà desenvolupar en el futur, així com plantejar hipòtesis sobre l’evolució constructiva del conjunt. L’element diferenciador més clar que hem pogut identificar és el tipus de pedra, així com les dimensions i l’organització dels carreus utilitzats tant en el sòcol de les façanes de les cel·les com en les arcades de les galeries dels claustres. L’estudi de paraments ha permès identificar la utilització de dos tipus de pedra que també es presenten en un modelatge diferent. Aquesta doble diferència entenem que pot ser significativa de cara al coneixement del procés d’aquesta llarga seqüència constructiva. Per una banda hi ha un tipus de bloc, que sembla el més antic, format per pedra calcària de color grisós i que acostuma a estar tallada en carreus de dimensions considerables (entre 45 i 70 cm d’alçària i fins a 130 d’amplada). Corresponen a aquest tipus els blocs utilitzats per al sòcol de les façanes principal i lateral de les cel·les de la galeria nord del claustre major, i també per a les de les galeries est i oest del claustre meridional. Igualment apareix en els murs del pati del claustre sud i en la base dels del Major. Hi ha un segon tipus de carreu, fet amb una pedra de color groguenc, més tova que l’anterior i normalment tallada amb un mòdul més petit (uns 30 cm d’alçada i fins a 1 m d’amplada). Apareix fonamentalment en les façanes de les cel·les del tram septentrional de la galeria est (fins a l’inici del claustre meridional), així com a les de la galeria sud d’aquest i en la de la cel·la 16. En la major part dels casos, tot i que es detecten algunes variants, la formulació és la mateixa, sòcol construït per tres filades de carreus col·locats a trencajunt. D’altra banda, aquest tipus de pedra constitueix el sòcol i l’elevació de parament dels arcs que tanquen la galeria est del claustre septentrional. Des del punt de vista cronològic, les relacions físiques entre els dos tipus de pedra permeten establir de manera força clara que el primer correspon a una fase més antiga
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 286
286
E. RIU I J.M. VILA
que el segon, tot i que dins dels dos grups es pot apreciar una certa seqüenciació. De tota manera és molt difícil de proposar, amb l’estudi de paraments, una cronologia absoluta per a cap d’aquests dos grans moments constructius. D’altra banda, no s’han dut a terme excavacions arqueològiques en els nivells de fonamentació d’aquests murs, ni tenim prou dades documentals sobre la cartoixa com per poder fixar de manera clara la concreció d’aquest llarg programa constructiu identificat. Hipòtesi de fases constructives Malgrat la problemàtica que acabem de descriure, i basant-nos en la combinació de totes les dades de què disposem en el moment present, fem una proposta d’hipòtesi de fases constructives per a l’edificació dels dos claustres i de les seves galeries i cel·les. Cal tenir present, però, que aquesta hipòtesi es fa a partir d’una aproximació encara molt parcial al conjunt d’elements que componen els claustres i que s’haurà de revisar en profunditat a mesura que avancin els treballs. Fase I (finals del segle XVI - entorn del 1650) Disposem d’una data d’inici del procés que entenem que és força fiable ja que és coherent tant amb la documentació històrica com amb l’estil arquitectònic amb què es relaciona. Tradicionalment, s’ha situat a finals del segle XVI l’inici de la gran transformació dels claustres d’Escaladei que va permetre superar les diferències formals i estilístiques que el creixement baixmedieval havia creat entre els espais i va generar l’estructura unitària i monumental que coneixem avui en dia. La hipòtesi més acceptada situa el disseny de la traça durant els priorats de Pere Aguiló (1569-1584 / 1589-1596), mort el 1598, el qual és possible que actués com a responsable del projecte, ja que se sap que tenia coneixements sobre arquitectura (Manuel, 2003: 81). De fet, aquest personatge va estar vinculat a l’anomenada Escola Arquitectònica del Camp de Tarragona els artífexs de la qual estan relacionats amb molts dels projectes arquitectònics, sobretot de caràcter religiós, que es van dur a terme a l’entorn de Tarragona en la segona meitat del segle XVI. A partir de les poques dades que tenim sobre l’organització primitiva de la cartoixa, sembla clar que el primer claustre de què parla la documentació, juntament amb les seves 12 cel·les, podria trobar-se situat a l’interior del pati septentrional, que és on s’han trobat les úniques restes arqueològiques que s’hi poden atribuir. Un fet semblant creiem que passaria amb el claustre de Joan d’Aragó respecte del pati meridional, tot i que en aquest cas no hi ha cap dada arqueològica. No sabem què passava en el cas del claustre central, l’anomenat pati dels Dolors, ja que en aquest cas la seva localització darrere la capçalera de l’església limitava força l’espai. D’aquesta situació sembla desprendre’s que aquesta reforma havia de comportar una important ampliació de la cartoixa cap a la banda oriental i septentrional. Això permetria el manteniment de l’activitat normal al monestir durant el llarg període de les obres, ja que les cel·les antigues podien continuar en funcionament a l’interior del que havia de ser el pati del nou claustre. Seguint aquesta hipòtesi, es devia projectar en primer lloc un nou tancament perimetral per a la cartoixa a la banda oriental, potser seguint la línia del límit posterior de
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 287
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
287
les cel·les del claustre de Berenguer Gallart. Aquesta ampliació devia ocupar segurament part del que fins al moment havia estat la llera del torrent. És possible que aquest fet obligués a un desviament del seu curs i a una ampliació de la seva llera cap a l’est a partir del desmunt d’una part del vessant de la muntanya. Sembla probable que en el marc d’aquest mateix procés s’ampliés cap a la banda nord el perímetre de la cartoixa, amb l’ocupació de l’espai on actualment es localitzen les quatre cel·les d’aquella banda. Aquesta ampliació podria explicar també que la galeria nord continuï més enllà del límit del corredor occidental. Finalment, no sabem què passà amb el límit meridional, on no s’ha fet cap mena d’intervenció arqueològica, tot i que resulta força probable que aquí també es produís una ampliació dels límits al sud de l’actual pati del claustre. Un cop finalitzades les obres de condicionament general i d’ampliació del perímetre de la cartoixa, amb la construcció d’un nou mur de tancament, es devia dur a terme la traça del nou projecte. No sabem del cert en què va consistir aquest plantejament de l’obra, però es podria haver produït fins i tot la construcció de la fonamentació dels murs principals: façana de les cel·les, parets de delimitació dels patis i, per tant, la delineació de la galeria i possiblement l’establiment del seu pendent. Aquesta és una pràctica que no resulta estranya a l’arquitectura cartoixana, així, sabem que quan es va plantejar de construir una nova cartoixa a Lanaja (Osca) el 1714 es van traçar in situ els fonaments del claustre i de part de les cel·les, i se’n col·locà la primera pedra el 1717. A partir d’aquest any, i fins al 1797, es va anar edificant el gruix de la construcció (Barlés, 2003: 323). A reforçar aquesta possibilitat en el cas d’Escaladei va la constatació de l’existència de dues fases de construcció de la paret que delimita el porxo oriental del pati nord, la part inferior del qual (fonament i primera pedra de l’arrencament dels arcs), estan fets amb un tipus de pedra diferent de la que es va utilitzar després en la corresponent elevació de parament. Això podria indicar que en un moment inicial s’havia establert el perímetre del mur indicant els punts des dels quals havien d’arrencar els arcs, i que la construcció de les parts altes de la galeria (que s’havia de fer en el mateix moment que la façana de les cel·les) es va dur a terme amb posterioritat. Un cop decidida l’organització general del conjunt en aquest moment de finals de segle XVI, les obres es van perllongar al llarg dels segles XVII i XVIII en un procés segurament caracteritzat per l’autoconstrucció per part dels mateixos monjos i que va comportar l’edificació de noves cel·les i el progressiu desmuntatge de les antigues, de manera que la renovació no alterés de manera significativa la vida de la comunitat. Aquest programa constructiu es devia veure parcialment alterat cap a finals del segle XVII amb la construcció del sagrari davant la capçalera de l’església i la consegüent desaparició del petit claustre central. Segons l’estudi de paraments i les relacions físiques que s’han pogut establir entre els diferents tipus de mur documentat, creiem que es pot establir una certa seqüència cronològica per a la construcció de les cel·les i les galeries dels claustres. Sembla probable que l’edificació s’iniciés per la galeria nord del claustre major i les cel·les que hi tenen la seva façana. Malauradament, l’excavació feta en la que ocupa l’extrem occidental l’any 1991 no va permetre obtenir dades cronològiques clares sobre el seu moment de construcció, que els autors de la memòria situen de manera genèrica entre els segles XVII i XVIII (Benseny, 1992). De tota manera, el tipus de parament utilitzat és el més antic, i dins d’aquest és el que presenta la formulació més acurada de la
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 288
288
E. RIU I J.M. VILA
construcció, amb un reclau en el bloc superior del sòcol que permet millorar l’encaix de l’arrebossat de guix. Atribuïm a un segon moment d’aquesta primera fase la construcció de les cel·les de la banda est del claustre meridional que presenten una organització semblant, tot i que no exactament igual que les de la galeria nord del claustre major. El fet que es triés aquest sector podria estar relacionat amb la permanència de les cel·les del claustre de Berenguer Gallart a la zona central i que no es devien enderrocar fins al moment de construcció del sagrari. Possiblement, en un tercer moment dins d’aquesta fase es van aixecar les cel·les i el corredor de la banda occidental del claustre meridional i les de l’extrem sud de la galeria est. Finalment, correspondria a un darrer moment constructiu dins d’aquesta fase el tram final de la galeria oest. Fase II (de mitjan segle XVII a mitjan segle XVIII) La delimitació d’aquestes dues fases constructives s’ha fet a partir de la constatació del canvi en el tipus de pedra utilitzat en la talla dels carreus que es fan servir en les galeries. En aquest sentit, a partir d’un cert moment deixa d’utilitzar-se la pedra de la fase anterior i es comença a edificar amb una altra, tant a les façanes de les cel·les com a les parets i arcades de les galeries. Entenem que és possible que aquest canvi es produís després d’una aturada relativament llarga en els treballs, potser coincident amb el període de crisi associat a la guerra dels Segadors que sembla que va estroncar una època de creixement econòmic generalitzat a Catalunya i també al Priorat (Gort, 1991: 327). D’altra banda, sabem per la descripció que poc abans del 1663 va fer d’Escaladei el canonge Josep Vallés, que en aquell moment a la cartoixa encara hi havia moltes cel·les considerades antigues, construïdes, diu ell, en diferents èpoques. Aquest fet sembla indicar que el procés de transformació encara no s’havia completat. Si això fos així, després de la guerra es devia poder reprendre amb força la renovació del conjunt, amb la redecoració de l’interior de l’església i l’inici de la construcció del sagrari, que sembla que ja estava començat el 1663, però que no es va concloure fins al 1696. L’aixecament d’aquest edifici va comportar necessàriament el desmuntatge de l’antic claustre situat davant la capçalera de l’església i la seva substitució per l’organització que coneixem avui en dia. Aquesta situació concorda amb el fet que les cel·les situades davant del sagrari i que sembla clar que es van aixecar, com a molt aviat, durant la seva construcció, estan fetes amb el tipus més modern de pedra, igual com l’elevació de parament dels arcs de la galeria est del claustre major. A un segon moment dins d’aquesta fase, segurament ja al segle XVIII, s’hi associen les cel·les (i per tant, probablement també la galeria) de l’ala sud del claustre meridional, així com la cel·la 16, que per algun motiu no s’havia refet amb anterioritat o bé que va haver de ser reconstruïda. Pel que fa a la datació del final d’aquesta fase no disposem de dades arqueològiques, però entenem que s’ha de situar cap a mitjan segle XVIII. De fet, en la cantonada nord est del mur de tancament del claustre, a la banda exterior, hi ha un carreu amb la data 1747 que sembla reforçar clarament aquesta hipòtesi. L’única evidència certa és que a finals d’aquella centúria, en el moment de l’estada a Escaladei del pare Villanueva, els claustres ja es trobaven completats.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 289
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
289
Figura 4. Vista general de les cel·les excavades i del tram de galeria al qual donen façana. S’observa el diferent grau d’arrasament de les estructures
Les cel·les Les cel·les corresponen a l’espai privat dels monjos cartoixans, on desenvolupen la major part de la seva activitat diària, en soledat i silenci. Per aquest motiu disposen d’una estructura molt més complexa que la de la cel·la dormitori habitual en la major part dels ordes monàstics. Pel que fa a la campanya de 2007, només se n’han estudiat dos exemples, tots ells corresponents a la darrera fase constructiva, tot i que no sembla que hi hagi d’haver diferències quant a l’organització interna d’aquestes dependències en funció de si pertanyen a una fase o a una altra. Les cel·les de la galeria est de la cartoixa presenten una estructura gairebé idèntica des del punt de vista arquitectònic i funcional, tot i que en alguns casos, com a la cel·la 6, es detecten variacions derivades d’una especificitat concreta. En el cas comentat, la cel·la té, en el seu costat oriental, una estructura formada per sis piques de pedra i dos fogons que cal relacionar amb algun tipus d’activitat, possiblement associada al tenyit o al rentat de roba.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 290
290
E. RIU I J.M. VILA
Figura 5. Planta general de les cel·les excavades en la campanya de 2007 Des d’un punt de vista general les cel·les estan conformades per una parcel·la d’una llargada uniforme, que en el cas de la galeria est se situa entorn als 20 m, i d’una amplada variable, que va des dels gairebé 14 m de la cel·la 6 als 11,5 de la cel·la 7. Presenten dos espais ben diferenciats amb funcions també diverses. Per una banda hi ha la part construïda, on el monjo té el seu espai d’habitació, oració i estudi. La resta de la parcel·la està conformada pel pati o jardí, que correspon a la zona d’esbarjo i treball. Dins d’aquest darrer sector, algunes cel·les poden disposar d’algun element construït, com ara la zona de les piques de la cel·la 6, clarament relacionada amb el treball que fa el monjo com a part de la seva activitat diària.
LA PART CONSTRUÏDA Consta de dos espais diferenciats, el que podríem anomenar la casa eremitori del monjo i les zones de magatzem i treball.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 291
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
291
Pel que fa a la casa del cartoixà, es tracta d’un edifici quadrangular, d’uns 65 m2 una mica més ample per la banda del corredor de la galeria del claustre. La porta es troba situada en un dels extrems de la façana i dóna entrada a un petit rebedor. Des d’aquest s’accedeix a la peça central de la casa, l’anomenada cambra de l’Ave Maria en la paret de la qual acostumava a col·locar-se una imatge de la Mare de Déu. A l’oest d’aquesta cambra, arran de la façana davantera, se situava l’espai més domèstic del cartoixà, una sala rectangular que servia de dormitori i menjador i al fons de la qual es localitzava la llar de foc. A l’altre costat de la cambra central, hi havia dues petites estances, de les quals la que hi havia a la cantonada, il·luminada per dues finestres, era la destinada a estudi, mentre que la segona era un espai fonamentalment de pas cap al pati posterior de la cel·la. Totes les parets eren revestides per una gruixuda capa d’arrebossat pintat de blanc i amb un sòcol de 45 cm d’alçària fet amb pintura negrosa. La coberta de la planta baixa era un forjat de bigues quadrades amb revoltons de morterada de calç, pedres i ceràmica, dels quals es van poder recuperar diversos fragments al llarg del procés d’excavació. No tenim idea de com era l’estructura del pis superior de la cel·la, amb funcions clarament secundàries de magatzem, amb un possible mirador, però devia ocupar tota la planta de la part construïda, tot i que les possibilitats d’utilització de cada espai devien canviar en funció de l’altura de la teulada en cada tram. La coberta superior era de teulada a dos vessants, incloent-hi la de la galeria del claustre en la del costat occidental. Pel que fa a la pavimentació, és de rajola amb peces de formats diferents en cada cas, però sempre centrades dins d’un marc perimetral de dimensions variables (normalment perfilant l’habitació) fet amb rajoles més grans. Pel que fa a l’organització central, en el cas de la cel·la 6 , les diferents habitacions estan pavimentades amb rajoles de 19x19 cm posades de punta. En canvi, a la cel·la 7 s’utilitza en algunes estances aquest mateix paviment, mentre que en altres es detecta una organització semblant a la de les galeries dels claustres, amb combinació d’alfardons i peces quadrades. Les cambres situades entre el pati lateral i la façana i que teòricament fan funcions de magatzem i zona de treball, no acostumen a estar pavimentades, cosa que sí que passa en alguns trams, sobretot en els extrems, dels jardins de les cel·les.
EL PATI O JARDÍ Es tracta d’un espai en forma de L que normalment ocupa tota la part posterior de les cel·les. L’estructura pot variar en funció de la seva ubicació i de les especificitats del treball manual desenvolupat pel monjo que l’habitava, etc. En el cas de la intervenció de 2007, l’actuació al pati de les cel·les 6 i 7 es va limitar a l’extracció dels nivells de terres aportades amb posterioritat a l’abandonament de la cartoixa per tal de transformar aquest espai en hort. Així doncs, no es van arribar a assolir de manera generalitzada els nivells de circulació original de les cel·les. Per aquest motiu no podem fer precisions segures sobre com s’organitzava internament aquest espai, ni si, per exemple a la cel·la 6 es repetia el corredor porxat que es va documentar a la cel·la 5 arran del mur de tancament nord del pati (Benseny, 1992).
TRIBUNA2008-12
292
4/1/10
14:18
Página 292
E. RIU I J.M. VILA
Figura 6. Vista de l’estructura de piques i fogons que es documenta a la part posterior d’una de les cel·les
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 293
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
293
LA ZONA DE LES PIQUES L’element més singular i que dóna un caràcter específic a la cel·la 6 és la presència, ocupant l’extrem oriental del pati, d’una estructura conformada per sis piques de pedra i dos fogons perpendiculars, que en origen sembla que devien estar revestits amb pedra. Pel que fa a la seva funció, entenem que per la seva composició (sis piques de pedra amb els fogons associats), s’ha de vincular a un ús difícil de determinar en el moment present, però que requeria d’aigua corrent abundant tant calenta com freda. A tall d’hipòtesi apuntem la possibilitat que s’hi relacionessin tasques associades al rentat o tenyit de roba.
EL CIRCUIT DE L’AIGUA Un dels elements més característics de l’organització de les cel·les de la cartoixa era el sistema de distribució d’aigua pels diferents espais que constitueixen el monestir. Aquí ens interessen especialment els elements que componen el circuit de l’aigua a l’interior d’una determinada cel·la, i molt especialment en el cas de la cel·la 6 on queda clar que es desenvolupava una activitat que requeria una forta presència d’aquest element. L’aigua arribava a la cartoixa per l’extrem septentrional del recinte, a través d’una mina que la captava de la part alta de la muntanya de la Salut. Des d’aquest punt es distribuïa per totes les cel·les de la galeria est a través d’una conducció feta amb teules que anava a mitja alçada del mur de tancament oriental del recinte. A cadascuna de les cel·les, la canalització tenia una peça rectangular de pedra que servia per desviar una petita quantitat d’aigua que es dipositava en una cisterna situada normalment arran del mur de tancament nord de la cel·la. Cal pensar que estava molt ben calculada la quantitat d’aigua que es derivava en cada cas ja que el cabal de la conducció era relativament petit (el que donava el perfil d’una teula) i havia de nodrir d’aigua almenys les 17 cel·les de la galeria est (i no sabem si també les tres de la galeria sud del claustre meridional). L’aigua s’anava acumulant en la cisterna des d’on el monjo l’extreia per als diferents usos. En la part inferior del dipòsit hi havia un forat de desguàs, que servia per buidar la cisterna i que derivava l’aigua cap a la claveguera principal de la galeria. Es tractava d’una canalització d’entorn dels 50-60 cm d’amplada i una alçada similar, coberta amb una volta feta amb blocs mitjans i petits de pedra, que anava en direcció nord sud, paral·lela a la paret de tancament posterior de la part construïda de la cel·la. Des de la cisterna l’aigua es distribuïa, per un petit canaló de pedra i a través d’uns forats laterals, cap a l’interior de les sis piques alineades arran del mur de tancament de la cel·la al sud del dipòsit. Aquestes peces disposaven d’un forat de desguàs a la part inferior que recollia l’aigua sobrant i probablement la conduïa cap a la claveguera general. Desconeixem quin era l’ús final de l’aigua de la claveguera, tot i que és possible que s’utilitzés per al rec dels horts situats al sud de la clausura i darrere dels edificis de servei de la cartoixa.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 294
294
E. RIU I J.M. VILA
L’església La intervenció a l’església de la cartoixa es va centrar fonamentalment en la coberta del temple ja que el projecte de restauració preveia el sanejament i la protecció d’aquesta zona que es trobava en molt mal estat de conservació. Donat que cadascun dels tres trams en què es pot dividir la coberta va aportar resultats diferents, hem optat per descriure’ls de manera separada.
LA COBERTA DEL SAGRARI L’excavació de la coberta del sagrari va permetre documentar la darrera teulada que va tenir l’edifici. Es tracta d’una estructura a quatre vessants que combina una base formada per alineacions paral·leles de teules planes de forma trapezoïdal, amb teula corba sobre les juntes. A la zona central es van detectar també els límits del basament del mur de la cúpula que coronava l’edifici, que era de planta circular a la part interior amb un diàmetre de 7,4 m i exteriorment octogonal amb costats d’uns 4 m de llargada i ulls de bou al centre dels murs paral·lels a les façanes.
LA COBERTA DE L’ESGLÉSIA: TRAM ORIENTAL En el tram oriental de la coberta de l’església d’Escaladei s’han pogut documentar diferents elements associats a la utilització d’aquest espai des del mateix moment de construcció de la cartoixa. 1. Estructures romàniques L’excavació ha permès delimitar la part superior d’una escala de caragol que pujava per l’interior del mur romànic aprofitant la cantonada nord-est del temple i comunicava la sagristia, situada al nord de l’església, amb la coberta. Una estructura similar, tot i que de cronologia posterior, la trobem en el cas de la cartoixa de Montalegre on també es documenta una escala de caragol amb accés des de la sagristia i que pujava fins a la coberta. De fet s’ha de considerar lògica aquesta vinculació, ja que el sagristà era l’encarregat de tocar les campanes, que eren un element fonamental en l’organització de la vida de la cartoixa pel fet que servien per avisar els pares, aïllats dins les seves cel·les, sobre els diferents actes de la vida comunitària: oficis, etc. Al llarg de la jornada hi ha diverses ocasions en les quals es requereix del toc de campana, per la qual cosa es justifica l’existència d’una comunicació directa entre la sagristia i el campanar que permetés al sagristà desenvolupar la seva funció de manera discreta i evitant el contacte amb els altres pares. En el cas d’Escaladei l’estructura es completa amb un mur paral·lel a la façana nord del temple que delimitava una escala, de la qual només es conserven les traces dels graons a la part baixa del mur, que comunicava la sortida de l’escala de caragol amb la part superior de la coberta on es devia localitzar un tercer element associat a aquesta fase. Es tracta de les restes d’un mur, del qual només podem veure’n una de les cares ja que està per sota d’una estructura més moderna, i que es troba situat en la part més alta de la volta, aproximadament en el límit entre la nau i la capçalera. Nosaltres hem interpretat aquesta estructura com un dels costats d’un campanar d’espadanya associat a la fase romànica de la cartoixa.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 295
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
295
Figura 7. Planta general de les estructures aparegudes en l’excavació de la coberta del Sagrari i del tram oriental de l’església de la cartoixa
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
296
Página 296
E. RIU I J.M. VILA
Totes aquestes estructures estan construïdes amb carreus de pedra sorrenca vermella que pràcticament només s’utilitza en aquesta primera fase constructiva. Les dues primeres, l’escala i el mur, són clarament solidàries entre si i amb la fàbrica del temple per la qual cosa no hi ha dubte sobre la seva atribució cronològica. Pel que fa al suposat campanar d’espadanya l’atribuïm a aquest moment pel fet d’estar confegit amb pedra sorrenca vermella, similar a la que conforma les altres estructures i que no apareix en cap altre element de la coberta. 2. Campanar de torre Per damunt de les traces del suposat campanar d’espadanya, se situa un altre element. Es tracta d’una estructura quadrada, de 2,45 m de costat, feta amb carreus mitjans de pedra blanquinosa, que aprofita en la seva part interna alguns carreus de pedra sorrenca vermella, que segurament procedeixen del desmuntatge de l’espadanya. Vista la seva ubicació i morfologia, entenem que es tracta del basament d’un petit campanar de torre que devia substituir la primitiva espadanya. S’hi devia accedir igual com a la fase anterior, a través de l’escala de caragol romànica fins a sortir sobre la part baixa de la coberta i d’aquí per sobre la volta, mitjançant una sèrie de graons fins arribar a la zona del campanar.
Figura 8. Vista de les restes del campanar de torre documentat sobre la coberta de l’església
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
Página 297
LES EXCAVACIONS DE LA CARTOIXA D’ESCALADEI I LA SEVA ARQUITECTURA.
297
No disposem d’elements per determinar-ne la cronologia de manera precisa. Sabem que ha de ser posterior al campanar original del segle XIII i que segurament es devia deixar d’utilitzar a partir de finals del segle XVII, amb la construcció del sagrari i d’una nova torre sobre l’antiga escala de caragol romànica. A tall d’hipòtesi podem plantejar una cronologia entre els segles XV i XVII per a aquesta estructura. 3. Estructures modernes A banda d’aquests elements associats a les fases antigues de la cartoixa, també es documenten sobre la coberta una sèrie d’estructures que corresponen als darrers moments de funcionament d’aquest espai, amb posterioritat a la construcció de l’edifici del sagrari en la segona meitat del segle XVII. Es tracta d’elements molt inconnexos per altra banda força arrasats, de manera que en bona part resulten difícils d’interpretar. Una edificació important d’aquest moment i de la qual no ens n’ha quedat gairebé rastre, és una torre quadrada, segurament amb funcions de campanar, que es va construir a l’angle nord-est de l’església, aprofitant la caixa de l’escala de caragol romànica. Així, es van recréixer els murs perimetrals d’aquesta estructura fins a configurar aquesta torre que apareix documentada en dibuixos de la cartoixa datats poc després del seu abandonament. A la banda interior es van perllongar els graons de l’escala romànica per tal de poder accedir a la part alta de la torre, tot i que es mantingué la sortida primitiva a la part superior de la coberta, a través d’una petita porta.
LA COBERTA DE L’ESGLÉSIA: TRAM OCCIDENTAL En aquest punt l’excavació arqueològica s’ha centrat en la documentació de l’edifici rectangular construït sobre el tram occidental de la nau de l’església i cobert amb teulada a doble vessant, i que estava conformat per un pis principal i unes golfes. En origen es tractava d’una construcció dividida en dues cambres de dimensions similars, tot i que la una és més gran que l’altra, comunicades per una porta. A l’espai situat al nord s’accedia des de les dependències adossades a la banda septentrional de l’església, mitjançant una petita porta des de la qual, a través d’una escala que seguia el pendent de la volta, pujava fins al nivell de circulació de l’edifici. A la banda sud s’hi entrava des de la caixa d’escala que comunicava l’exterior de l’església i els diferents pisos de l’edifici dels llecs situat al sud del temple. En un segon moment la peça situada a la banda nord va ser dividida amb la construcció d’una petita habitació, delimitada pel mur de separació dels dos espais principals de l’edifici i uns envans de maó. Desconeixem la funció d’aquest petit espai, que mesurava 2,5x3,5 m i que disposava de paviment diferenciat de la resta. En aquest ordre de coses sembla que la pavimentació de l’edifici es devia fer en el moment de construcció d’aquesta petita cambra. Pel que fa a la cronologia, no disposem de gaires dades, tot i que el tipus de porta utilitzat, així com el modulatge i la morfologia de la paret de tàpia que porta aparellada, ens fan situar-ne la construcció entre els segles XV i XVI, mentre que la darrera formulació, amb la petita cambra i els paviments actuals, segurament és d’entorn del segle XVIII.
TRIBUNA2008-12
4/1/10
14:18
298
Página 298
E. RIU I J.M. VILA
BIBLIOGRAFIA ABELLÓ, M (1999) “Actuacions de la Direcció General del Patrimoni Cultural a la Cartoixa de Scala Dei”. Scala Dei. Primera cartoixa de la Península Ibèrica i l’orde cartoixà. Actes del Congrés Internacional, setembre 1996. La Morera de Montsant, p. 151-155. ADELL, J.A.; GORT, E. (1995) “Santa Maria d’Escaladei”. A: Catalunya Romànica. Vol. XXI, p. 406-412. ANGUERA, P.; ARAGONÈS, M. (1985) El Priorat de la Cartoixa d’Escaladei. Santes Creus. ANIEL, J. P. (1980) “Els inicis de la cartoixa d’Escaladei (Scala Dei). Història i Arqueologia”. Quaderns d’Estudis Medievals, 2 (nov. 1980), p. 119-125. AUTOS DIVERSOS. Els grans monestirs de la Catalunya Nova. Cistercencs, cortoixans i franciscans. Tarragona: Fundació Caixa Tarragona, 2001, p. 134-135. AUTOS DIVERSOS. La província cartoixana de Catalunya. La cartoixa de Montalegre. Actes del XXIII Congrés Internacional sobre la Cartoixa 5-8 de maig de 2005. La Conreria, Tiana (Barcelona). Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006. (Analecta Cartusiana; 229) BARLÉS, E. (1993) “La participación de los miembros de las Ordenes Religiosas en el proceso de construcción de sus monasterios. El caso de la Orden Cartujana en España (siglos XVII y XVIII)”. Artigrama, 10, p. 321-348. BARRAQUER, C. (1906) Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona. Vol I, p. 197-214 BENSENY, J. (1992). Memòria de la intervenció arqueològica Cartoixa de Scala Dei 1991. Inèdita CABALLOL, F.; PUJADES, J. (1987) Memòria del Camp de Treball de Scala Dei (estiu’87). Inèdita. CABALLOL, F.; PUJADES, J. (1988) Memòria-estudi dels elements arquitectònics-arqueològics, aixecament planimètric de les restes arquitectòniques. Scala Dei. Camp de Treball 1988. Inèdita. GORT, E. (1991) Història de la Cartoixa de Scala Dei. Reus MADOZ, P. “Escaladei”. A: Diccionario geográfico - estadístico – historico de España y sus posesesiones de Ultramar 1845-1850. Reedició Articles sobre el Principat de Catalunya... Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. vol. I. p. 491-493. MANUEL, P. (2003) Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei. Guia històrica i arquitectònica. Barcelona. VALLÉS, J. (1792) Primer Instituto de la sagrada religión de la Catuxa: fundaciones de los conventos de toda España, martires de Inglaterra y generales de toda la orden. Barcelona VILLANUEVA, J. (1851) Viage literario a las iglesias de España. Vol XX, p. 156-167, 262-277.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 299
El projecte SilkRoDE: una proposta de gestió de l’arqueologia a l’Àsia central FARHOD MAKSUDOV*, ALESSANDRO MOSCA**, BERNARDO RONDELLI**, *** I SEBASTIAN STRIDE***
1. INTRODUCCIÓ Entre el 2005 i el 2008, la Generalitat de Catalunya, a través del programa EXCAVA, ha finançat una missió arqueològica catalana a l’Uzbekistan. Aquesta missió (dirigida per J.-M. Gurt i Sh. Pidaev) ha treballat en quatre projectes principals: – L’excavació del jaciment de Termez (al sud del país, a la frontera afgana) – L’estudi arqueomètric del material de Termez comparant-lo amb material d’altres jaciments – Prospecció arqueològica a la zona de Samarcanda – Desenvolupament d’un sistema per a la preservació i difusió del coneixement de l’arqueologia centreasiàtica Els primers resultats de la missió arqueològica a Termez i dels estudis arqueomètrics han estat publicats en dos volums (Gurt et al., 2007 ; Gurt et al., 2008). Mentre que els resultats de la prospecció arqueològica a la zona de Samarcanda, portada a terme per la missió catalano-uzbeka en col·laboració amb les missions franco-uzbeka, italo-uzbeka i japano-uzbeka, són en procés de publicació (Stride, Rondelli, Mantellini, 2009). Paral·lelament al treball de camp, la missió arqueològica catalano-uzbeka s’ha adonat de la importància de gestionar el coneixement ja existent sobre l’Àsia central. L’accés a aquest coneixement ha esdevingut molt difícil, a causa del col·lapse de les estructures de recerca de l’arqueologia soviètica. En particular per la subseqüent pèrdua
* Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de Ciències d’Uzbekistan ** Departament d’Informàtica de la Universitat de Milà-Bicocca *** ERAUB, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 300
300
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
no només d’una gran quantitat de dades, sinó del coneixement tàcit dels experts, que no s’està transmetent a una nova generació. Per això, en col·laboració amb les altres missions arqueològiques actives a l’Àsia central, s’ha llençat el projecte SilkRoDE (Silk Roads in the Digital Era). Aquest projecte ha nascut dins una perspectiva bottom-up de col·laboració entre joves investigadors que treballen a l’Àsia central juntament amb científics de la computació. El projecte té com a objectiu crear un sistema de gestió i de transmissió del coneixement del patrimoni arqueològic. En aquesta perspectiva, el projecte està basat en la utilització de tecnologies semàntiques que ajudin a la integració de diferents fonts de dades i al seu aprofitament de manera més intel·ligent. El naixement de SilkRoDE tingué lloc al desembre de 2006 com a conseqüència d’un workshop organitzat per la Universitat de Barcelona amb l’ajut financer del CIDOB (Centre d’Investigació de Relacions Internacionals i Desenvolupament). Actualment el projecte està coordinat pel Grup de Recerca ERAUB del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Hi participen nombroses institucions actualment actives a l’Àsia central. En aquesta perspectiva, l’article presenta tres parts principals que són l’essència del projecte SilkRoDE. La primera part de l’article vol ser una aproximació a la història de la recerca arqueològica a l’Àsia central i al problema actual de la conservació del patrimoni arqueològic. La segona, il·lustra la creació del sistema informatiu arqueològic i la descripció dels resultats obtinguts fins avui. La tercera descriu un intent de passar d’un sistema informatiu a un sistema de gestió del coneixement.
2. ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL El nostre coneixement de l’Àsia central està basat en gran part en els resultats de l’Escola Soviètica d’Arqueologia de l’Àsia central, que durant moltes dècades va ser una de les escoles líders a escala mundial (Trigger, 1989: 323-329). Els resultats del seu treball són remarcables però molt poc coneguts a Occident ja que no van ser traduïts ni difosos.1 Fins als anys setanta, l’arqueologia soviètica a l’Àsia central estava molt avançada des d’un punt de vista metodològic i teòric, i presentava un fort debat intern. Un excel·lent exemple de les seves fites va ser l’Expedició Arqueològica Multidisciplinària al Khorezm (XAKÈ), creada el 1937 per S.P. Tolstov.2 L’expedició tenia com a objectiu reconstruir la història de l’ocupació territorial del delta de l’Amu Daria de la prehistòria als nostres dies. A part d’historiadors i arqueòlegs, hi havia etnòlegs, botànics, enginyers, climatòlegs, geògrafs, geòlegs, pedòlegs i artistes, entre
1. Per a una introducció general sobre l’Àsia central vegeu History of Civilizations of Central Asia, 1992-2005 o Litvinskij (1999). 2. Per a una història de l’expedició vegeu, per exemple, ANDRIANOV, B.V. “Arkheologicheskaja karta Khorezma”. Kul’tura i iskusstvo drevnego Khorezma. 1981; *FRANCFORT, H.P.; LECOMTE, O. “Irrigation et société en Asie centrale des origines à l’époque achéménide”. Annales. Histoire, Sciences Sociales 57, 2002, p. 627-630; i *VEA, L. Una arqueología gigantesca. El estudio de la santiguas sociedades hidráulicas en las repúblicas centroasiáticas de la extinta URSS. Bellaterra: UAB, 1998.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 301
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
Figura 1. Mapa de l’Àsia central (J. Thorez, 2007)
301
TRIBUNA2008-13
302
4/1/10
14:20
Página 302
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
d’altres. XAKÈ va publicar centenars d’articles sobre Khorezm, incloent-hi una sèrie de monogràfics que cobrien tots els aspectes arqueològics, etnogràfics i històrics. El dinamisme de l’arqueologia soviètica de l’Àsia central es reflecteix en el fet que la disciplina arqueològica s’ensenyava a la majoria de les universitats de la regió i fins i tot existia com una llicenciatura específica a la Universitat Estatal de Tashkent. Els arqueòlegs soviètics estaven ben al corrent de les perspectives teòriques dels arqueòlegs occidentals i hi integraven les seves reflexions. No només s’invitava arqueòlegs occidentals a donar conferències a la Unió Soviètica, sinó que les principals monografies eren traduïdes al rus i llegides tant pels acadèmics com pels mateixos estudiants. Les innovacions de la New Archaeology trobaren també un ressò en l’arqueologia soviètica als anys seixanta i setanta. Per exemple, dins l’Acadèmia de Ciències de l’URSS es van crear instituts d’arqueologia amb un enfocament fortament científic (Kolchin, 1970). Així, a l’Uzbekistan la meitat de l’espai de l’Institut d’Arqueologia creat el 1970 era per a laboratoris analítics (de metal·lúrgia, vidre, ceràmica, esmalts, pintures murals i escultura). Cadascun d’aquests laboratoris estava dotat amb el millor equipament disponible a l’època i amb especialistes de les disciplines corresponents. A partir de la fi dels anys setanta, el dinamisme de la recerca soviètica s’aturà. Particularment, aquesta tendència es reflectí en el fracàs de la Unió Soviètica a l’hora d’arribar a comprendre el potencial dels ordinadors personals per a la gestió de dades durant els anys vuitanta. El resultat va ser que les excavacions arqueològiques continuaven i les dades s’acumulaven sense que ningú fes cap esforç per sistematitzar-les. Així doncs, podem dir que l’arqueologia soviètica treballà de forma molt precisa al camp, però sense traduir la recerca en una organització correcta de les dades recollides. A la fi del període soviètic, dos dels principals especialistes russos escrivien: “Sense un sistema [de gestió de dades] l’arqueologia de la Unió Soviètica corre el risc d’una desorganització caòtica [...] No és sorprenent que els investigadors estrangers es desanimin amb les dificultats que troben quan intenten orientar-se en el laberint de l’arqueologia soviètica moderna. El fet que alguns ho aconsegueixin és una autèntica sorpresa.” (Trifonov, Dolukhanov, 1992: 64-65) Tots els especialistes que actualment treballen a l’Àsia Central són conscients d’aquest problema, particularment quan es tracta de la localització de jaciments arqueològics. De fet la major part de jaciments estudiats durant el període soviètic no tenen una localització geogràfica precisa, situació que fa impossible gestionar-ne la preservació o analitzar de manera sistemàtica la dinàmica de la distribució del poblament (Kohl, 1984: 245).
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 303
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
303
Figura 2. Exemple d’alguns jaciments arqueològics. La seva forma és el típic mound, denominat a la zona com tepe.
D’altra banda, no hi ha gairebé bibliografies indexades dels jaciments arqueològics ni cap manera de saber en quins ha estat trobat un tipus d’objecte específic o quants n’hi ha en una regió específica. Tanmateix, a propòsit de la importància del coneixement de l’arqueologia soviètica, J.-C. Gardin escriu: “El contingut de llibres d’història i prehistòria de l’Àsia central presents i futurs està destinat a basar-se en la seva major part en fets i teories produïdes per arqueòlegs que han treballat en l’estructura intel·lectual de l’arqueologia tradicional” (Gardin, 2000: 26). Quan la Unió Soviètica es va desfer el 1991, les estructures de recerca existents ben aviat van començar a enfonsar-se. L’esfondrament econòmic va afectar l’Àsia central d’una manera particularment forta. Hi va haver una retallada dràstica dels fons per a la investigació, que va afectar no tan sols el treball arqueològic de camp sinó el mateix registre de les dades i l’existència dels instituts de recerca. Els salaris dels investigadors van passar de ser alts a ser insuficients per sobreviure (el 1998, el salari a temps complert d’un investigador a l’Acadèmia de Ciències de l’Uzbekistan era l’equivalent a menys de 5 dòlars al mes). D’altra banda un gran problema és la destrucció mateixa de nombrosos jaciments arqueològics. Aquest fet es deu principalment a la important activitat agrícola ja present durant el període soviètic i actualment de major impacte, i també a l’ampliació urbanística de les ciutats. La situació resultant és dramàtica. El govern
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 304
304
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
no pot assegurar la protecció del patrimoni arqueològic ja que no hi ha un sistema de gestió de dades adequat.3
Figura 3. Foto de destruccions de jaciments arqueològics. Molt sovint la terra dels jaciments és utilitzada per fer maons.
3. EL PROJECTE SILKRODE El projecte SilkRoDE neix com a resposta als problemes evidenciats. Així doncs, té com a objectiu recol·lectar, estructurar i difondre tot el coneixement que concerneix l’arqueologia de l’Àsia central. És una xarxa oberta que intenta relacionar totes les institucions, grups de recerca i especialistes interessats en aquesta part del món. Els principals objectius del projecte són:
3. El director de la Junta de Monuments de la regió de Samarkand ens va dir en una entrevista (15 juny 2008) que no només no tenen una llista detallada dels jaciments arqueològics que se suposa que han de protegir, sinó que no tenen localitzats els jaciments que són en la seva llista. El resultat és que quan intervenen per preservar un jaciment en perill no poden provar que forma part de la seva llista i per consegüent no tenen l’autoritat legal necessària.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 305
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
305
• Recuperar, preservar, gestionar i difondre tot el material que concerneix l’arqueologia de l’Àsia central. • Crear un sistema que permeti l’adquisició i transmissió del coneixement sobre arqueologia i patrimoni de l’Àsia central. • Desenvolupar i promoure plantejaments multidisciplinaris per definir nous models analítics i conceptuals que desemboquin en la comprensió de la variabilitat cultural i el procés d’evolució cultural. Hi ha hagut diversos intents de crear un sistema similar. Ja en els anys cinquanta hi va haver especialistes soviètics que varen proposar la creació d’una base de dades i un catàleg de mapes amb tot el material arqueològic i etnològic de l’Àsia central. Aquesta idea, clarament formulada per B.A. Litvinskij (Litvinskij, 1959), va ser plasmada en una sèrie de publicacions com el Mapa Arqueològic del Kazakhstan (Arkheo–logicheskaja Karta Kazakhstana, 1960). Però per raons tècniques i polítiques (en particular la fòbia per part de les autoritats soviètiques a la difusió de mapes, especialment després de la crisi cubana de 1962), el projecte global va ser abandonat. Uns 25 anys més tard J.-C. Gardin (1985 i 1985a) també va emfatitzar la necessitat d’un atlas arqueològic de l’Àsia central i va proposar les bases teòriques per a aquesta tasca en les seves nombroses publicacions sobre sistemes d’informació. No obstant això, les tècniques i les tecnologies no permetien encara de portar endavant aquest projecte. Per totes aquestes raons, un dels aspectes importants de SilkRoDE és la possibilitat actual d’utilitzar les noves tecnologies de la comunicació. La primera idea del projecte va néixer a principis dels anys 2000, i va derivar en la publicació d’una col·lecció d’articles sobre Sistemes d’Informació Geogràfica a l’Àsia central (Padwa, Stride, 2004; Rondelli, Mantellini, 2004). Inicialment va ser intitulat AISCA (Sistema d’Informació Arqueològica per a l’Àsia Central) i presentat a diversos congressos. No és fins al desembre de 2006 que el projecte rep el nom de SilkRoDE al workshop organitzat a la Universitat de Barcelona.4 Entre el 2007 i el 2008, es varen organitzar diverses iniciatives per la xarxa SilkRoDE: 1. La creació d’un Catàleg de Jaciments i Monuments de l’Àsia central. 2. La creació d’una biblioteca digital 3. La integració de tota aquesta informació en un sistema d’informació geogràfica en línia (WebGIS) 3.1. Catàleg de Jaciments i Monuments de l’Àsia central El projecte del Catàleg de Jaciments i Monuments va néixer amb la finalitat d’integrar els resultats de les diferents prospeccions actualment en curs a l’Àsia central i la informació continguda als arxius soviètics precedents. La primera tasca va ser crear una
4. Silk Roads in the Digital Era - First International Workshop. 14-15 December, 2006, Faculty of Geography and History of the University of Barcelona (http://www.lintar.disco.unimib.it/space/Cultural+ Resource+Management/Silk+Roads+in+the+Digital+Era+-+First+International+Workshop)
TRIBUNA2008-13
4/1/10
306
14:20
Página 306
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
base de dades de jaciments amb informacions relatives a la cronologia, la tipologia, la funció, l’estat de conservació i la història de la recerca. Com a elements gràfics, per cada jaciment s’integraren fotografies i plantes. Tota la informació va ser organitzada utilitzant la divisió per províncies administratives actuals. Cada província es va posar sota la responsabilitat d’un equip de treball, que havia de seleccionar el material publicat i no publicat per digitalitzar-lo i connectar-lo a la base de dades del jaciment. Per tal d’assegurar un nivell general uniforme, tot el treball fet haurà de ser revisat per un comitè editorial. En el moment actual, el projecte té contractats diversos estudiants centreasiàtics per compilar bases de dades. Les províncies sobre les quals s’ha treballat fins a l’actualitat són: – la província del Kashka Darya (Uzbekistan), amb 606 jaciments – la província autònoma de Gornyj Badakhshan (Tadjikistan) amb 286 jaciments – els jaciments paleolítics de l’Àsia central (311 jaciments). Paral·lelament ha estat creada una base de dades parcial de l’Afganistan utilitzant, d’una banda el catàleg dels seus jaciments arqueològics publicat per W. Ball i de l’altra, els resultats del treball de la missió francesa a l’Àsia central (MAFAC). Al mateix temps, la base de dades va ser integrada amb el treball de camp conduït per les diverses expedicions en curs. En aquest context, per exemple, s’insereix la prospecció de la vall del Zerafshan (a la regió de Samarcanda), en la qual participa la missió catalana.
Figura 4. Algunes imatges de l’activitat de prospecció: field walking, aixecament topogràfic i anàlisi dels mapes.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 307
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
307
Aquesta primera fase del projecte ha demostrat la viabilitat de l’adquisició de dades a una escala centreasiàtica que ens permet suposar que hi ha uns 40.000 jaciments arqueològics. D’altra banda, s’ha demostrat la possibilitat de lligar dades de camp amb dades que provenen d’arxius. Tanmateix, hi ha encara nombrosos problemes oberts. El principal, és la integració de: – diferents llengües utilitzades – diferents categories i taxonomies utilitzades per les diferents escoles de recerca – diferents graus de detall i d’escala analítica comparant les dades d’arxius i el treball de camp actual 3.2. Biblioteca digital Hi ha molt poques fonts primàries i secundàries sobre l’Àsia central a les biblioteques de recerca i institucions europees. Al mateix temps, a dia d’avui hi ha un risc important de perdre gran part del patrimoni escrit sobre l’arqueologia d’aquesta regió. De fet, molts llibres especialitzats sobre l’Àsia central tenen tiratges molt curts (de només 50 còpies en alguns casos) i mai han arribat fins a més enllà de les fronteres soviètiques. Amb la desaparició de les institucions de recerca i les biblioteques, actualment és molt difícil tenir accés a aquestes publicacions, fins i tot a escala local, i algunes ja poden ser considerades com a perdudes per la ciència. Al mateix temps, la jubilació de l’última generació d’especialistes formats per l’escola soviètica de recerca a l’Àsia central ha significat la pèrdua i/o dispersió de molts dels seus arxius, i la manca de recursos està causant la venda o destrucció de nombrosos arxius institucionals (a Dushanbe i Bishkek centenars d’arxius han estat perduts recentment a causa de les condicions de preservació). Amb la transformació postsoviètica continua existint el risc seriós de perdre, no sols el coneixement oral dels especialistes, sinó també arxius i treballs publicats. Per tant, una part important del projecte SilkRoDE s’ha centrat a escanejar tot el material al nostre abast, publicat o no publicat, que concerneixi els jaciments arqueològics de l’Àsia central. SilkRoDE va fer assaigs preliminars en col·laboració amb l’Institut Internacional d’Estudis de l’Àsia central (IICAS-UNESCO) i la missió arqueològica Italo-Uzbeka a la vall mitjana del Zerafshan durant el 2004 i el 2005. Aquesta primera tasca ha permès d’escanejar prop de 200 volums i indexar i catalogar totes les publicacions que tracten d’arqueologia que hi ha a la Biblioteca de la Universitat de Samarcanda i a l’Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de les Ciències de l’Uzbekistan. Entre setembre del 2006 i juny del 2007, ha començat un projecte a escala més àmplia, dut a terme amb el finançament i l’assistència de l’IFEAC (Institut Francès d’Estudis sobre l’Àsia Central), l’Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de Ciències de l’Uzbekistan, l’Institut Internacional d’Estudis Centreasiàtics, les ambaixades alemanyes, americanes i suïsses a l’Uzbekistan, i l’Oficina de la UNESCO de Tashkent. L’escaneig ha arribat a dia d’avui fins a 300.000 pàgines en optical character recognition (OCR). Els documents digitals (format pdf) són temporalment accessibles en línia gràcies a la col·laboració amb la Universitat de Humboldt. S’està construint una arquitectura per a la recerca de documents basada en les metadades i estàndards d’indicacions europees (projecte Europeana).
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
308
Página 308
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
D’altra banda, està en curs una experimentació amb la Universitat de Halle per a la digitalització dels manuscrits islàmics de la baixa edat mitjana. 3.3. Web GIS L’objectiu d’aquest subprojecte és la construcció d’un sistema GIS (Geographical Information System) en línia per integrar les dades geoespacials relatives a les investigacions arqueològiques soviètiques i els treballs de recerca actualment en curs. Durant l’última dècada, diversos equips que treballen a l’Àsia central han desenvolupat projectes GIS per fer mapes de la distribució arqueològica dels jaciments i monuments històrics en àrees específiques. Aquests projectes s’han dut a terme en diverses escales incloses la local, provincial —per exemple, el GIS desenvolupat per a les muntanyes Dzhungar al Kazakhstan (Frachetti, 2004), per a la Província del Surkhan Darya (Stride, 2004) i la vall mitjana del Zeravshan (Rondelli, Mantellini, 2004) a l’Uzbekistan i per al delta del Murghab, al Turkmenistan (Cerasetti, 2004)—, nacional —per exemple els intents preliminars de crear un GIS per a l’Afganistan (Padwa, 2004)— i supraregional (com la Llista del Patrimoni Mundial creada per la UNESCO). Un WebGIS és un sistema d’informació geogràfica les dades del qual són publicades al web. A través del web, els usuaris poden accedir al GIS, veure un mapa interactiu i fer preguntes rellevants sense ni tan sols haver de tenir un software específic instal·lat en el seu ordinador. Això, juntament amb la disponibilitat creixent dels continguts georeferenciats i la capacitat de buscar, descobrir i acoblar tots aquests serveis, portarà al desenvolupament de noves pautes per al desplegament del GIS. Aquestes pautes donaran èmfasi a serveis oberts i interoperatius a una arquitectura basada en estàndards i orientada al web, la qual podrà ser utilitzada com a suport d’una gran selecció d’aplicacions relacionades geogràficament. Per desenvolupar el WebGIS es van utilitzar tecnologies de Codi Obert i llenguatges de programació específics, basant-se en els estàndards emergents representats per MapServer, com a servidor cartogràfic, i PostgreSQL combinat amb l’extensió PostGIS, com a servidor de la base de dades. L’arquitectura del sistema és representada en la il·lustració següent: Encara que la versió preliminar sigui simple, és completament funcional i adaptable als requisits de l’usuari. Ha estat possible desenvolupar totes les funcions que són comunament disponibles per a aquests tipus d’aplicacions: selecció de temes per raster i vector, barra d’informació, zoom, pan tool i mapa de referència.
4/1/10 14:20
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
Figura 5. Exemples del sistema GIS: a dalt a la dreta, el mapa vectorial d’Uzbekistan amb alguns exemples de screenshot del database i llista dels jaciments de la zona de Samarcanda (mapa a sota a la dreta)
TRIBUNA2008-13 Página 309
309
TRIBUNA2008-13
310
4/1/10
14:20
Página 310
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
Figura 6. Esquema de les tecnologies utilitzades pel WebGIS
També és possible fer una consulta per obtenir una llista estructurada de resultats i veure els fitxers detallats de cada jaciment. Per a l’Àsia central, lamentablement, les geodades digitals no estan disponibles o no són suficientment detallades. Per aquesta raó, a més d’utilitzar fonts de dades lliurement accessibles a Internet, també hem intentat adquirir i sistematitzar dades geogràfiques bàsiques sobre les quals visualitzar la distribució dels jaciments i els monuments arqueològics. Un cop aquestes dades han estat totalment incorporades al GIS, s’han incorporat mapes esquemàtics publicats d’antuvi amb les localitzacions de jaciments. Aquests van servir per localitzar els jaciments continguts en el Catàleg de Jaciments i Monuments, i varen ser digitalitzats província a província.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 311
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
311
Un aspecte particularment interessant per a la localització dels jaciments és la recuperació, la digitalització i la difusió en línia de la cartografia soviètica. Aquesta, produïda entre els anys cinquanta i seixanta, gaudeix d’un gran nivell de detall topogràfic i permet individualitzar un gran nombre de jaciments que són registrats com a anomalies topogràfiques. La cartografia soviètica ha estat considerada fins fa pocs anys un secret militar i per tant inaccessible; ara és considerada cartografia històrica i pot ser recuperada i difosa. Per aquest motiu un aspecte important per al projecte SilkRoDE és la digitalització i la georeferenciació de la cartografia a escala 100.000 i per algunes àrees també 25.000 i 10.000.
4. INTEGRACIÓ, DIFUSIÓ I ACCESSIBILITAT Els projectes descrits representen tres activitats paral·leles, actualment en curs, orientades vers l’adquisició i inserció de dades. Una part fonamental sobre la qual s’estan concentrant els esforços i que presenta interessants elements de recerca multidisciplinària és la creació d’un sistema integrat que permeti no sols l’accés a les dades, sinó sobretot: – la validació creuada de les interpretacions arqueològiques i històriques, – el desenvolupament d’un nou corpus d’interpretacions arqueològiques i històriques, – una gestió dels continguts fàcil i flexible (integració i modificació de nous continguts), – una propagació i un aprofitament del contingut eficients i – la definició d’una xarxa social internacional i interdisciplinària d’especialistes interessats a dur a terme projectes de recerca a l’Àsia central. El projecte SilkRoDE no és un projecte de col·lecció de dades. Ningú no està interessat en les dades per se: investigadors i especialistes normalment recullen dades i informació per produir nous coneixements i comparar-los sistemàticament amb el treball de col·legues presents o passats. L’objectiu de SilkRoDE a mitjà i llarg termini, és la creació d’un sistema per a l’adquisició, la creació i la transmissió de coneixement. El tema del coneixement és àmpliament debatut i de gran interès (i de moda) sota diferents punts de vista (Hendler, 2003; Globe et al., 2004; Globe et al., 2006; Bond, 2007; Hall et al., 2009). Aquest no és el lloc per començar un debat sobre aquest tema; tanmateix s’intentarà explicar breument la nostra visió dins el projecte, en el qual el coneixement és entès com la capacitat de manipular informació i dades amb la finalitat de resoldre problemes de natura científica. En aquest sentit es pot argumentar que el contingut d’un article de recerca és coneixement així com el resultat d’una reconstrucció científica d’un territori i la seva representació cartogràfica, és coneixement. Els investigadors generen coneixement quan mitjançant l’estructuració de dades proposen mètodes de solució de problemes i els comuniquen a la resta de la comunitat científica internacional a través d’artefactes específics (articles, mapes temàtics, etc.). Així doncs, la idea és de fer un sistema que permeti adquirir, capturar i difondre el coneixement contingut en aquests artefactes utilitzant les noves tecnologies actualment disponibles i sobre les quals s’estan duent a terme investigacions interessants en el camp de la ciència computacional.
TRIBUNA2008-13
312
4/1/10
14:20
Página 312
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
A partir de la dècada dels noranta, la gestió del coneixement (anomenada knowledge management) és entesa com un conjunt d’eines i pràctiques per millorar els rendiments econòmics dels individus i, més sovint, de les organitzacions (per exemple, comunitats de pràctiques). La millora general del rendiment en un context econòmic s’entén com un creixement de l’avantatge competitiu de l’individu en qüestió i de la seva habilitat per innovar constantment i utilitzar les experiències passades, tant les positives com les negatives. En aquest medi hipercompetitiu, el coneixement és considerat la principal clau estratègica per millorar els resultats. Per aquesta raó, moltes organitzacions estan involucrades a desenvolupar sistemes d’informació fets específicament per facilitar la integració i compartir el coneixement. Aquests sistemes s’anomenen sistemes de gestió del coneixement (knowledge management system o KMS) (Alavi, Leidner, 1999). Els KMS estan dirigits vers la creació, la recol·lecció, l’organització i la disseminació del coneixement d’una comunitat específica, produint la diferència entre KMS i altres sistemes relatius dedicats a la “informació” o a les “dades”. Mentre que les “dades” són la representació de fets no organitzats i no processats, la “informació” pot ser considerada com una agregació estructurada de dades, i el “coneixement” es deriva de la informació de la mateixa manera que la informació es deriva de les dades. Així, el coneixement es pot considerar com una utilització de la informació en funció de la seva importància o rellevància dins un problema específic. Tal i com diu Nonaka “El Coneixement és una creença personal justificada que augmenta la capacitat individual de realitzar una acció efectiva” (Nonaka, 1994). El coneixement pot estar classificat en funció de si és de procediment, declaratiu, semàntic, episòdic, però també en funció de la manera com s’ha pogut trobar: tàcit o explícit. Per aquesta raó, a part dels objectius de l’àmbit d’aplicació, l’objectiu d’un KMS és representar formalment aquest coneixement i la seva transformació (creació, retenció, transferència i utilització) en contextos de resolució de problemes específics, per tal de fer que sigui possible de compartir el coneixement en qüestió amb altres membres de la comunitat, i millorar així la seva capacitat de resolució del problema. Durant els últims anys, les comunitats científiques i la indústria, reconeixen el rol de la semàntica per a la gestió, l’accés i l’intercanvi del coneixement. Els enfocaments semàntics han estat aplicats a la recuperació d’informació i a la integració dins un sistema de coneixement compartit estructurat en coneixements basats en ontologies.5 Com a primer pas vers el desenvolupament d’un sistema de gestió del coneixement per a la comunitat d’investigadors especialitzats sobre l’Àsia central, l’esforç ha estat adreçat a la creació d’un portal web semàntic. El portal web ha estat creat amb l’objectiu principal de proporcionar una plataforma de col·laboració per a l’intercanvi del coneixement científic, de les pràctiques de recerca i de la informació i les dades entre diverses comunitats de recerca arqueològica de l’Àsia central (Bonomi et al., 2008).
5. Vegeu en particular, des del punt de vista teòric, HUSTADT, U.; MOTIK, B.; SATTLER, U. Data Complexity of Reasoning in Very Expressive Description Logics. IJCAI, Professional Book Center, 2005; STAAB, S.; STUDER, R. (ed.) Handbook on Ontologies. Springer, 2004; i, entre les aplicacions, BROEKSTRA, J.; KAMPMAN, A.; VAN HARMELEN, F. “Sesame: an Architecture for Storing and Querying RDF Data and Schema Information”. A: FENSEL, D.; HENDLER, J.; LIEBERMAN, H.; WAHLSTER, W. (ed.) Spinning the Semantic Web. MIT Press, 2004, i SCHREIBER, G. [et al.] MultimediaN E-Culture Demonstrator, 2006.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 313
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
313
La modificació de l’arquitectura habitual dels portals web de gestió de dades amb l’adopció d’una ontologia en el lloc de bases de dades relacionals al cor del sistema i l’ús d’un motor wiki, permet de simplificar la funcionalitat del contingut, les contribucions i la gestió de les dades. El sistema d’accés i de gestió de l’ontologia es basa en NaVEditOW (Bonomi et al., 2007), un sistema de navegació, edició i consulta d’ontologies a través de la web que integra la tecnologia wiki a través de l’adopció de Radeox (Jugel, Schmidt, 2006). NavEditOW permet d’explorar els conceptes i les seves dependències relacionals, a més de les instàncies, per mitjà d’enllaços i ofereix un sistema de consultes fàcil gràcies a la utilització del llenguatge SPARQL. Les principals raons per les quals hem escollit una arquitectura semàntica estan lligades amb una explotació més comprensiva de les relacions explícites entre els conceptes descrits a l’ontologia, i una ‘integració més simple’ d’aquest tipus d’arquitectura amb instruments i sistemes desenvolupats en el context de la web semàntica. En resum, l’ontologia funciona aquí com un lligam entre les fonts i les aplicacions heterogènies del coneixement (Biblioteca Digital, Catàleg de Monuments i Jaciments, i Web-GIS). En aquest context, l’heterogeneïtat assumeix com a mínim dos significats diferents: d’una banda, es refereix a la presència de diferents esquemes de bases de dades, fins i tot quan aquests es refereixen a la gestió de dades de la mateixa categoria (diferents bases de dades de jaciments i monuments o diferents biblioteques digitals), i de l’altra, l’heterogeneïtat indica aquí la presència de dipòsits de dades, informació i coneixement que tracta amb un tipus de continguts digitals diferents (per exemple articles, fotografies, mapes).
Figura 7. Esquema de la navegació a l’interior del sistema
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
314
Página 314
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
Finalment, una part rellevant de l’ontologia del SilkRoDE es dedica a representar els actors (és a dir especialistes, estudiants, equips de recerca i institucions) involucrats en projectes de recerca activa a l’Àsia central. Tal i com es podria esperar, aquests poden estar relacionats amb publicacions específiques, excavacions arqueològiques actuals o antigues, prospeccions, anàlisis de cultura material, etc. Aquest tipus de representació ontològica és extremament útil per a la identificació de possibles connexions entre actors que estan treballant en temes relacionats o similars, o àrees geogràfiques pròximes, o que adopten metodologies similars.
5. CONCLUSIONS En aquest article s’ha presentat com el projecte SilkRoDE neix com a resposta a un problema de conservació i tutela del patrimoni arqueològic de l’Àsia central i després esdevé un projecte que finalitza en la col·lecció i difusió del coneixement científic en aquesta àrea. L’actual estat dels estudis a l’Àsia central reflecteix la realitat geopolítica: la recerca en la zona és fragmentada, desestructurada i poc difosa. Aquesta situació es tradueix en una segmentació del coneixement cada vegada més forta entre disciplines, períodes i regions. No és sorprenent que els especialistes de l’Europa Occidental no prenguin gaire en consideració les dades sobre l’Àsia central. Ara ens enfrontem amb dos reptes: per una banda, vist que la factibilitat del sistema, descrita en els tres subprojectes (Catàleg de Jaciments i Monuments de l’Àsia Central, Biblioteca Digital i el WebGIS) ha estat demostrada, és necessari continuar a integrar les dades existents. De l’altra, el desenvolupament de noves tecnologies de gestió del coneixement fa possible intentar anar més enllà de les simples bases de dades, i elaborar sistemes que permetin l’adquisició i transmissió del coneixement de manera molt més eficaç. Ambdós reptes requereixen no sols finançament sinó la participació activa de la comunitat científica en el seu conjunt i la cooperació de les institucions locals i internacionals. Com a tal són representatius dels canvis paradigmàtics que tenen lloc d’una manera generalitzada en quasi tots els camps disciplinaris, amb l’emergència de les anomenades “eines dels sistemes d’informació” com les xarxes socials i les tecnologies semàntiques, que probablement transformaran radicalment la recerca científica en el futur, no només des d’un punt de vista tecnològic sinó també humà.
AGRAÏMENTS Agraïm l’ajut rebut de tots els nostres col·legues amb qui treballem al projecte i en particular a l’ERAUB (Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, dirigit per J.-M. Gurt) dins del qual estem duent a terme el projecte SilkRoDE, així com del Centre de Sistemes Complexos i Intel·ligència Artificial de la Universitat de Milà-Bicocca (dirigit per S. Bandini) i l’Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de Ciències de l’Uzbekistan (dirigit per Sh. Pidaev). Finalment, gràcies a Maria Rosa Ruiz i Mònica Lopez per la traducció.
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 315
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
315
BIBLIOGRAFIA ALAVI, M.; LEIDNER, D. E. (1999) “Knowledge management systems: issues, challenges, and benefits”. Commun. AIS 1, 2es (Feb. 1999). 1 ANDRIANOV, B. V. (1981) “Arkheologicheskaja karta Khorezma”. Kul’tura i iskusstvo drevnego Khorezma. P. 60-71. ARKHEOLOGICHESKAJA KARTA KAZAKHSTANA (1960) K. A. Akishev ed. Iz AN KSSR. Alma-Ata. BOND, C.E.; SHIPTON, Z.K.; JONES, R.R.; BUTLER, R.W.H.; GIBBS, A.D. (2007) “Knowledge transfer in a digital world: Field data acquisition, uncertainty, visualization, and data management”. Geosphere (december 2007) v. 3, núm. 6, p. 568576. BONOMI, A.; MANTEGARI, G.; VIZZARI, G. (2006) “A Framework for Ontological Description of Archaeological Scientific Publications”. A: SWAP 2006 Semantic Web Applications and Perspectives, Proceedings of the 3rd Italian Semantic Web Workshop. CEUR. (CEUR Workshop Proceedings; 201) BONOMI, A.; MOSCA, A.; PALMONARI, M.; VIZZARI, G. (2007) “NavEditOW - a System for Navigating, Editing and Querying Ontologies through the Web”. A: APOLLONI, B.; HOWLETT, R.J.; JAIN, L.C. (ed.) Knowledge-based Intelligent Information and Engineering Systems: 11th International Conference, Kes 2007 (3). Springer, p. 686-694. (Lecture Notes in Computer Science; 4694) BONOMI, A., MOSCA, A., PALMONARI M.; VIZZARI, G. (2008) Integrating a Wiki in an Ontology Driven Web Site: Approach, Architecture and Application in the Archaeological Domain. SemWiki, volume 360 of CEUR Workshop Proceedings, CEUR-WS.org. BROEKSTRA, J.; KAMPMAN, A.; VAN HARMELEN, F. (2003) “Sesame: an Architecture for Storing and Querying RDF Data and Schema Information”. A: FENSEL, D.; HENDLER, J.; LIEBERMAN, H.; WAHLSTER, W. (ed.) Spinning the Semantic Web. MIT Press, p. 197-222. CERASETTI, B. (2004) “Reasoning with GIS: Tracing the Silk Road and the Defensive Systems of the Murghab Delta (Turkmenistan)”. Silkroad Newsletter 2/2. http://www.silk-road.com/newsletter/vol2num2/Reasoning.htm FRACHETTI, M. (2004) “Archaeological Explorations of Bronze Age Pastoral Societies in the Mountains of Eastern Eurasia”. Silkroad Newsletter 1, 2. http://www.silk-road.com/newsletter/2004vol2num1/bronzeage.htm FRANCFORT, H.-P., LECOMTE, O. (2002) “Irrigation et société en Asie centrale des origines à l’époque achéménide”. Annales. Histoire, Sciences Sociales, núm. 57, 3. p. 625-663. FRANCK (1998) Reorient: global economy in the Asian Age. Berkeley: UCP. GARDIN, J.-Cl. (1985) “Pour une géographie archéologique de la Bactriane”. A: ACADE?MIE DES SCIENCES DE L’URSS [et al.]. L’archéologie de la Bactriane ancienne. Paris: Editions du Centre National de la Recherche Scientifique, p. 39-46. GARDIN, J.-CL. (1985a) “De l’utilité d’un Atlas archéologique de l’Asie centrale”. A: ACADE?MIE DES SCIENCES DE L’URSS [et al.]. L’archéologie de la Bactriane ancienne. Paris: Editions du Centre National de la Recherche Scientifique, p. 326-327. GARDIN, J.-CL. (2000) “Tradition and innovation in modern archaeology”. Vzaimodejstvie kul’tur i tsivilizatsij, p. 25-31.
TRIBUNA2008-13
316
4/1/10
14:20
Página 316
F. MAKSUDOV, A. MOSCA, B. RONDELLI I S. STRIDE
GOBLE, C.A.; DE ROURE, D.; SHADBOLT, N.R.; FERNANDES, A.A. (2004) “Enhancing Services and Applications with Knowledge and Semantics”. A: FOSTER, I.; KESSELMAN, C. (ed.) The Grid 2: Blueprint for a New Computing Infrastructure. San Francisco: Morgan-Kaufmann, p. 431-458. GOBLE, C.A.; CORCHO, O.; ALPER, P.; DE ROUR, D. (2006) “E-Science and the Semantic Web: A Symbiotic Relationship”. A: Lecture Notes in Computer Science. Vol. 4265/2006. Berlin, Heidelberg: Springer, p. 1-12 GURT, J.-M.; PIDAEV, SH.; STRIDE, S. (ed.) (2007) IPAEB I (International Pluridisciplinary Archaeological Expedition in Bactria). Barcelona. GURT, J.-M.; PIDAEV, SH.; RAURET, A.-M.; STRIDE, S. (ed.) (2008) IPAEB II (International Pluridisciplinary Archaeological Expedition in Bactria). Barcelona. HALL, W.; DE ROURE, D.; SHADBOLT, N. (2009) The evolution of the Web and implications for eResearch. Phil Trans R Soc A 367, p. 991-1001 HENDLER, J. (2003) “Science and the Semantic Web”. Science (jan 24); 299(5606), p. 520-521. History of civilisations of central Asia (6 vol.) (1992-2005). Paris: UNESCO. HOBSON (2004) The Eastern Origins of Western Civilization. Cambridge: Cambridge UP. HUSTADT, U.; MOTIK, B.; SATTLER, U. (2005) Data Complexity of Reasoning in Very Expressive Description Logics. IJCAI, Professional Book Center, p. 466-471. JUGEL, M.L.; SCHMIDT, S.J. (2006) “The Radeox Wiki Render Engine”. A: RIEHLE, D.; NOBLE, J. (ed.) Int. Sym. Wikis. ACM, p. 33-36. KOHL, P. L. (1984) Central Asia, Paleolithic beginnings to the Iron Age. Paris: ERC. KOLCHIN (1970) “Integration of Science and Archaeology in the USSR”. Archaeometry 12/2, p. 111-114. LITVINSKIJ, B. A. (1959) O metodike kartografirovanija arkheologicheskogo materiala dlja atlasa. Materialy vtorogo soveshchanija arkheologov i ètnografov Srednej Azii. p. 242-243. LITVINSKIJ, B. A. (1999) La civilisation de l’Asie centrale antique. Verlag Marie Leidorf. Rahden. [Archäologie in Iran und Turan, band 3] MANTEGARI, G.; CATTANI, M; DE MARINIS, R.; VIZZARI, G. (2008) “Towards a Webbased Environment for Italian Prehistory and Protohistory”. A: Proceedings of the Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology Conference. Fargo (ND) - USA, 18-21 April 2006. NONAKA, I. (1994) “A Dynamic Theory of Organizational Knowledge Creation”. Organization Science, (5) 1, p. 14-37. PADWA, M. (2004) “Evolving the Archaeological Mapping of Afghanistan”. Silkroad Newsletter 2/2. http://www.silk-road.com/newsletter/vol2num2/Evolving.html PADWA, M.; STRIDE, S. (2004) “Archaeological GIS in Central Asia”. Silkroad Newsletter 2/2. http://www.silk-road.com/newsletter/vol2num2/GIS.html RONDELLI, B.; MANTELLINI, S. (2004) “Methods and Perspectives for Ancient Settlement Studies in the Middle Zeravshan Valley”. Silkroad Newsletter 2/2. http://www.silk-road.com/newsletter/vol2num2/Zeravshan.html SCHREIBER, G. [et al.] (2006) MultimediaN E-Culture Demonstrator. ISWC. Vol. 4273 of LNCS. Springer, p. 951-958. STAAB, S.; STUDER, R. (ed.) (2004) Handbook on Ontologies. Springer. (International Handbooks on Information Systems)
TRIBUNA2008-13
4/1/10
14:20
Página 317
EL PROJECTE SILKRODE: UN INTENT DE GESTIÓ DE L’ARQUEOLOGIA A L’ÀSIA CENTRAL
317
STRIDE, S. (2004) “An Archaeological GIS of the Surkhan Darya Province (Southern Uzbekistan)”. Silkroad Newsletter 2/2. http://www.silk-road.com/newsletter/ vol2num2/Surkhan.htm STRIDE, S.; RONDELLI, B.; MANTELLINI, S. (2009) “Canals versus horses: political power in the oasis of Samarkand”. World Archaeology, 41:1, p. 73-87. TRIFONOV, V.; DOLUKHANOV, P. (1992) “Archaeological data in the USSR – collection, storage and exploitation: has IT a role?”. REILLY, P.; RAHTZ, S. (ed.) Archaeology and the Information Age. London: Routledge, p. 64-65. TRIGGER, B. G. (1989) A history of archaeological thought. Cambridge: Cambridge UP. VEA, L. (1998) Una arqueología gigantesca. El estudio de la santiguas sociedades hidráulicas en las repúblicas centroasiáticas de la extinta URSS. Bellatera: Universitat Autònoma de Barcelona.