Tribuna Arqueologia 1982-1983 by Direcció General del Patrimoni Cultural

Direcci贸 General del Patrimoni Art铆sti c Servei d'Arqueologi a

TRIBUN A D'ARQL[EOLOGIA 1982-1983

DEPARTAMENT DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Barcelona, 1983

© Departament de Cultura i autor s Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Imprès per Impremta Juvenil, S . A ., carrer Maracaibo, 11, Barcelona-30 ISBN 84-393-0232-0 Dipòsit legal : B . 38015-1983

La Tribuna d'Arqueologia té com a finalitat la difusió dels resultat s de les excavacions arqueològiques a Catalunya i dels estudis subsegüent s a aquestes i és una conseqüència de la creixent investigació en aquest camp. Es pretén també que sigui un reflex de tots aquells estudis fets a for a de Catalunya però que per afinitat temàtica o per altres motius puguin resultar interessants en relació a la nostra arqueologia . 1 així mateix u n fòrum de debat i contrast d'aportacions. Ara, a punt d'iniciar-se el tercer cicle de conferències amb la Tribun a 1983-84, es vol donar un pas endavant en la línia seguida per aques t servei en el camp de la difusió dels resultats arqueològics . Amb aques t criteri es publica el contingut de les conferències que varen tenir lloc dins el marc de la Tribuna 1982-83 . Amb aquesta edició, el Servei d'Arqueologia intenta que de forma resumida però sense que en quedi perjudicat el contingut científic, poguem tenir sempre present tota la informació presentada en la Tribuna .

Inde x

La cova de l'Arbreda . Narcís Soler i Marferrer

El jaciment tartessi de Setefilla (Sevilla) . M . Eugènia Aubert Semmler

El Tossal del Moro de Pinyeres (Batea, Terra Alta) . Josep Padr ó i Parcerisa

El santuari protohistòric de Zalamea de la Serena . Joan Maluque r de Motes i Nicolau

Darrers treballs d ' arqueologia subaquàtica a Girona . Javier Nieto Prieto

El poblat medieval de l'Esquerda (les Masies de Roda de Ter, Osona) . Immaculada 011ich i Castanyer

L ' arqueologia a Sagunt . Carmen Aranegui Gascó

Can Tintorer : un complex miner d'època Neolítica al Baix Llo bregat . M . Josefa Villalba, Lydia Gordo

Noves dades sobre la ciutat romana d'Ilerda . Emili Junyent, Arturo Pérez

Les excavacions de l'estiu de 1982 al fòrum de la ciutat roman a d'Empúries . Enric Sanmartí, Josep M . Nolla, Ricardo Mar

Túmul I de la Serra de Clarena . Una inhumació collectiva . Josep Castells, Jordi Enrich

Grup cultural Las Cogotas I : una visió crítica . Germán Delibe s de Castro

El Puig de Serra, a Serra de Daró : una necròpolis d'Ullastret . M . Aurora Martín i Ortega

Teatre romà de Tarragona : treballs arqueològics 1982-1983 . Mer cè Roca i Roumens

La cova de l'Arbreda (Serinyà, Gironès ) NARCÍS

SOLER 1

MASFERRE R

EL PARATGE DEL RECLAU I ELS JACIMENTS PALEOLÍTICS DE SERINY À

Al 1866, Josep Catà va descobrir a Serinyà el primer jaciment paleo lític de Catalunya, la Bora Gran d'En Carreres, on més tard treballare n Pere Alsius, considerat el pare de la Prehistòria Catalana, Edouard Harlé , que fou el primer a classificar el jaciment com a magdalenià, Josep Bosoms, que hi formà la collecció que porta el seu nom, Josep M . Coro minas, que garbellà les terres deixades pels anteriors excavadors i form à la collecció del seu nom, i Lluís Pericot i Joan Maluquer, els quals h i emprengueren l ' última excavació el 1944-1945 . Alsius, Corominas i Maluquer descobriren i excavaren altres jaciments post-paleolítics a Serinyà, molts d'ells en el lloc anomenat La Mar genera, penya-segat situat a la dreta del riu Ser . El 1944, Josep M . Corominas, en representació del Centre d ' Estudi s Comarcals de Banyoles, inicià la prospecció i l'excavació dels jaciment s del paratge del Reclau, treballs que ell dirigí fins al 1973, i que han continuat fins avui dia . El paratge de Reclau està situat, com la Bora Gran, al costat del ri u Serinyadell, uns 500 metres aigües amunt del poble de Serinyà, mol t pròxim a la carretera de Banyoles a Besalú . El Serinyadell, quan ha passat el poble de Serinyà, camí del Ser, s'endinsa en profundes gorgues , però en el paratge del Reclau passa encara poc profund . El paratge forma part del límit occidental del Pla d'Usall, extens a plana formada per calcàries lacustres, datades del Pliocè, molt carstificades, que en el paratge del Reclau passen a ésser travertins de font . É s una zona estreta i allargada de nord a sud, a la dreta del Serinyadell , formada per l'actual terrassa fluvial, que en els llocs més espaiosos n o amida més de 15 metres d'amplada, i pel talús, força abrupte, que s'enfil a fins a la part alta de la plana lacustre, on passa l'antic camí ral . És en

NARCIS SOLER 1 MASFERRER

aquest talús on, a diferents altures, estan situats tots els jaciments prehistòrics del paratge . En total aquest no fa més de 50 metres d'ampl e per 200 de llarg. El Serinyadell separa els materials quaternaris de la seva dreta del s eocènics, que s'estenen per l'esquerra, on passa la carretera de Banyole s a Besalú . A la part baixa del talús, arran de la terrassa fluvial actual , hi ha importants surgències, com la Font d ' En Cases, la Font de la Cass a Gran, la Font d'En Mollet i d'altres, que s'alimenten dels conductes càrstics del Pla d'Usall . Les aigües, un cop han passat les calcàries carstificades, d'uns 10 metres de potència, troben argiles impermeables, tamb é d'origen lacustre, i surten a l'exterior, al costat del tall obert pel riu Serinyadell, el qual no té amb prou feines conca de recepció i s'alimenta quasi exclusivament d ' aquestes surgències . La presència de cavitats en el paratge del Reclau fou assenyalad a per Pere Alsius el 1896 . Una d'elles, la Cova Gran, s ' hauria enfonsa t poc abans d'aquesta data . Actualment els jaciments que s'hi coneixen, descoberts tots ells pe l Dr . Corominas, són, de nord a sud, els següents : Cova del Reclau-Viver . Fou excavada pel Dr . Corominas del 1944 al 1948 . Contenia una interessant estratigrafia del Paleolític Superior, la primera assenyalada a Catalunya, amb Aurinyacià Arcaic, Aurinyaci à Antic, Gravetià i Solutraià . Per sobre del Solutraià hi havia encar a 2 metres de terres amb materials post-paleolítics . Cova d'En Pau . Excavada pel Dr . Corominas, contenia materials postpaleolítics i algunes peces del Paleolític Superior . Davant Pau . Cala oberta pel Dr . Corominas el 1972-1973 davant de l a Cova d' En Pau, amb 4 metres de terres post-paleolítiques i, per sota , Solutrià i Gravetià . Pau II i Cau d'En Paquito . Jaciments excavats pel Dr . Corominas, con tenien materials post-paleolítics i alguns de paleolítics . A l'igual qu e Davant Pau i la Cova d'En Pau, formen part d'un gran jaciment , molt complex, del qual tot just ara es comença a veure la unitat . Actualment les excavacions en aquest conjunt són continuades pe r J . Tarrús, en nivells neolítics .

Pau III . Excavat per J . Tarrús el 1981, proporcionà materials post-paleolítics . Mollet 1 . Important jaciment excavat pel Dr . Corominas, contenia Mosterià amb una fauna rica i arcaica . Possiblement els nivells més profunds contenien Paleolític Inferior . Mollet III . Excavat per Ana Mir i Ramon Salas, proporcionà material s post-paeolítics i paleolítics .

LA COVA DE L'ARBREDA

Cau del Roure . Cavitat que ha donat escassos materials post-paleolítics . Cova de l'Arbreda . Actualment és l'únic jaciment paleolític que s'excav a al paratge, i d'ell ens ocuparem aquí amb més atenció . L'Arbreda II. Petita cavitat que contenia un enterrament de l'Edat de l Bronze i alguns materials del Paleolític Superior i Mitjà .

2 . LA COVA DE L ' ARBREDA

S'anomena Cova de l'Arbreda o de l'Albereda a una petita cavita t oberta en el travertí de font del paratge, situada a la part alta del talús , a uns 5 metres de l ' antic camí ral . El 1947 i el 1950 va ésser explorad a pel Dr . Corominas, amb uns resultats poc esperançadors . El desembre del 1972, el Dr . Josep M . Corominas va tornar a em prendre-hi treballs amb més fortuna, ajudat per diverses persones interessades en aquesta excavació, i el 1973 va aconseguir obrir-hi una cal a de 8,80 metres de profunditat que revelà la importància del jacimen t i la seva gran potència estratigràfica . El 1975 nosaltres reprenguérem el s treballs, que han continuat tots els estius fins ara . Atès l'interès del jaciment, des del primer moment es comptà amb la collaboració dels Drs . Eduard Ripoll, Henry de Lumley i Josep M . Corominas, i del Sr . Jose p Canal . Aquests treballs han estat possibles gràcies a la Diputació de Girona, que el 1975 adquirí el paratge del Reclau i en cedí part als Ajuntaments de Serinyà i Banyoles i fins ara els ha subvencionat, com tamb é ho han fet el Ministeri de Cultura i els últims anys la Generalitat d e Catalunya . La topografia del jaciment és complexa i mal coneguda . La Cova d e l'Arbreda on el Dr . Corominas inicià l'excavació ha resultat ésser un fora t en el travertí de no gaire més de 50 cm de diàmetre, ubicat en l'úni c lloc on la coverta travertínica de jaciment no havia caigut, i la cala qu e obrí només presenta paret al costat oest on, a partir dels 5 metres de profunditat, es troba un enorme bloc que baixa vertical fins a la màxim a profunditat, on s'estén cap a l'est, reduint molt l'àrea excavable . La paret que sembla que hauria de tancar el jaciment per l'est només és visible a les cotes més altes . Sembla que el jaciment ocupa una diaclassa obert a en sentit nord-sud, modificada pel travertí de font . Una disposició semblant tenen el Reclau-Viver i la Cova d'En Pau . La cala del Dr . Corominas o sector Alfa de l'Arbreda va permetre veure que aquest jaciment contenia materials post-paleolítics en els seu s nivells superiors i que després repetia la seqüència del Reclau-Viver , amb Solutrià, Gravetià i Aurinyacià . La novetat més important era qu e a partir de 5,80 m de profunditat i fins a 8,80 contenia Paleolític Mitjà , proporcionant així una important estratigrafia per a estudiar aques t període .

NARCIS SOLER I MASFERRE R

Les excavacions actuals han permès precisar molt 1 ' estratigrafia postpaleolítica i del Paleolític Superior . Encara no hem començat a excava r Paleolític Mitjà . Exposarem ara 1'estratigrafia de l'Arbreda tenint en compte les dades proporcionades per la cala del Dr . Corominas i per les nostres excavacions . A. Els nivells post-glaciar s Els nivells més alts del jaciment, que segueixen el pendent del talús , contenen grans blocs de travertí caiguts després de l'última ocupació paleolítica, blocs que degueren formar part de la visera o de la cobert a del jaciment, que només s'ha conservat en forma d'un arc monolític qu e travessa el jaciment d'est a oest . Entre els blocs hi ha terres vermelle s i argiloses, procedents de la disolució dels travertins, entre les quals e s troben restes humanes que assenyalen que els últims racons que queda ven a l'Arbreda en època neolítica foren aprofitats per fer-hi inhumacions . En la nostra àrea d'excavacions es tracta de Neolític Cardial i en la cala del Dr . Corominas de Neolític Mitjà, relacionable amb la Cultura del s Sepulcres de Fossa, i de Neolític Final, amb una plaqueta de pedra verd a polimentada que té parallels en els dòlmens del nord de Catalunya . B. El Paleolític Superio r Per sota, seguint també el pendent del talús, comencen argiles mé s o menys arenoses, més clares que no les superiors, que contenen gra n quantitat de rocam . Al començament abunda més el travertí, i a mid a que es va aprofundint abunden cada vegada més els fragments d'estalagmita i les estalagmites . El primer tram és molt estèril . Les poques dade s apunten a la presència d'un Magdalenià o un epipaleolític, cosa aquest a última que podria venir confirmada per l'estudi de la microfauna . El primer nivell arqueològic clar correspon al Solutraià . La indústri a és pobra, però característica . S'hi troben les puntes pedunculades asimètriqeus amb retoc pla que són típiques dels jaciments del Reclau, un a de les quals és d'excepcionals dimensions, en sílex vermellós . La presència de cargolets de mar (Dentalium, Turbo, etc .) assenyala un parallelisme més amb el Solutrià del Reclau-Viver . Entre la fauna abunde n les restres de cavall i de bòvid . Per sota, i fins 4,40 m de profunditat, hi ha Gravetià . Es presenta en nivells molt pobres i separats, entre gran quantitat de pedres que fa n difícil l'excavació perquè s'enganxen les unes amb les altres amb con creció calcària . Aquesta indústria, amb làmines de dors, bones punte s de la Graveta i burins de cop lateral sobre retoc transversal, és parallelitzable amb el Gravetià de Reclau-Viver . Aquí, com a la resta de nivells paleolítics, les anàlisis pollínique s indiquen un elevat percentatge d'espècies no arbòries que contrasta amb

LA COVA DE L'ARBREDA

el resultat de l'anàlisi de les mostres actuals . En el Solutrià es recollí u n percutor fet de banya de ren, i en la transició Solutrià-Gravetià hi h a restes d'Ovibos moschatus Zimmerman . Les restres de cavall, que nomé s són superades per les de conill, augmenten en relació amb les de cérvol , que són les que segueixen en abundància . Tot plegat indica un momen t fred com correspon a la segona meitat de l'última glaciació . Entre 4 i 5 m de profunditat hi ha grans blocs de travertí i estalagmit a que assenyalen un important esfondrament, general a tota l'àrea excavada . Aquests blocs caigueren sobre un dens nivell d'ocupació amb nombroses llars i cendres . Aquest nivell correspon a l'Aurinyacià Evolucionat , que és la indústria més rica entre les del Paleolític Superior de l'Arbreda . Les llars són construïdes amb pedra sorrenca, portada al jaciment per a aquest fi, en forma de plaquetes, que es troben esquerdades i enrogide s pel foc, en concentracions més o menys circulars . La indústria és extremadament microlítica . Hi ha raspadors de morro i carenats, burins d e cop latero-transversals i atzagaies d'os losàngiques, característiques d'aquest moment . Allò més abundant són unes petitíssimes laminetes i puntes de dors, altern o no, que només poden ésser recollides quan s'h a garbellat la terra en aigua amb malla de 2 mm . Per sota aquestes llars , els nivells, plens de pedres poc cohesionades, s'empobreixen . S'hi trob a Aurinyacià Antic o Arcaic, caracteritzat per una indústria més gran , amb bons nuclis i làmines, laminetes Dufour relativament grans, asclat s de sílex amb la cara dorsal molt facetada i una punta d'os de base fesa . La indústria del Paleolític Superior es troba fins aproximadament el s 5,40 m de profunditat, on dóna pas a la del Paleolític Mitjà . C . El Mosterià

La primera indústria mosteriana es destaca clarament de la del Paleolític Superior perquè rarament està obrada en sílex . Normalment é s feta de quars, quarsita i pòrfir . Els primers nivells mosterians estan con tinguts encara en les argiles arenoses que contenien també el Paleolíti c Superior, que ara són més argiloses i no acompanyen tantes pedres . A 6,30 m de profunditat aquestes argiles se separen clarament d'un a terra més arenosa i clara, d'aspecte molt estèril, amb concrecions d e fosfats i manganès, que les delimita per sota . Aquest nou tram sedimentològic acaba cap als 8 m de profunditat, hi conté poca indústria i fauna . De 8 a 8,80 m el sediment és molt alterat, amb moltes concrecion s de manganès i una gran quantitat d'indústria i restes de fauna, sobreto t en els nivells més profunds . Una capa estalagmítica discontínua el separ a del tram anterior . Les restes arqueològiques dels últims nivells es veuen molt rodades, probablement per acció de l'aigua, cosa que concordari a amb els senyals d'inundació que es veuen en les cavitats del gran bloc oest que, després de baixar verticalment, a partir dels 8 m de profunditat envaeixen la cala del Dr . Coromines, empetitint tant l'excavació

NARCIS SOLER 1 MASFERRER

que fou impossible continuar-la . És possible que quan l'actual àrea d'excavació arribi a aquestes cotes es pugui aprofundir més . El Mosterià de l'Arbreda és un Mosterià Típic, com ho és també e l de Mollet I, amb un fort percentatge de rascadores que l'acosta al Mosterià Charentià . En els nivells més alts hi ha més rascadores que denticulats i en els més profunds més denticulats que rascadores, un bo n percentatge de denticulats carenats i nombrosos útils sobre còdol .

EI jaciment tartessi de Setefilla (Sevilla ) M . EUGÈNIA AUBERT SEMMLE R

Per a determinar les causes d'un assentament prehistòric, n'hi h a prou amb determinar les possibilitats econòmiques que ofereix l'entor n on es troba enclavat el jaciment en estudi . I la zona geogràfica on es troba el jaciment de Setefilla ofereix sense cap dubte tots els avantatge s que poden afavorir una ocupació humana de caràcter permanent . El jaciment, situat 10 quilòmetres al nord-est de Lora del Río, a la part centre septentrional de la província de Sevilla i al marge dret del Guadalquivir , es troba en una zona de transició geogràfica entre el límit meridional del s últims contraforts de la Sierra Morena i la vall del Guadalquivir . El lloc gaudeix, per tant, d'un doble avantatge per a l'obtenció de riquesa : le s possibilitats minero-ramaderes de la serra i el potencial agrícola de le s fèrtils terrasses d'alluvió de la vall . La zona de Setefilla es caracteritza per un relleu de marges que baixe n fins a la vall, entre els quals destaca precisament la Mesa de Setefilla, u n turó escarpat i de gran extensió, amb una alçada de 200 m sobre el nivel l del mar . És pràcticament inaccesible des del pla, i des d'ell es veu un a gran panoràmica de la vall del Guadalquivir, i el turó controla la confluència de diversos passos de ramat que condueixen a l'interior de l a Sierra Morena . Cal afegir a tot això l'existència d'un pou d'aigua dal t de tot del turó, la presència d'antigues mines de coure, plom, zinc, plat a i ferro a la vora i tindrem la justificació de la presència humana en aques t lloc amb caràcter permanent durant més d'un millenni .

LES EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUE S

El jaciment està format per dues zones arqueològiques : la Mesa d e Setefilla, de què ja hem parlat, on va estar situada l'àrea principal de l poblat, i la necròpolis de túmuls, situada al peu del turó i allunyada

M . EUGÈNIA AUBERT SEMMLE R

d'aquest poc més d'1 km en direcció sud-oest . El jaciment arqueològic és conegut, sobretot, per la necròpolis, descoberta per Bonsor a començaments de segle i excavada per Thouvenot en 1926-27 . Aquests autor s classificaren les sepultures com a ibèriques . Fa poc, les primeres campanyes d'excavacions s'han centrat precisament en aquesta necròpolis o n s ' han pogut estudiar de manera completa, en 1973-1975, dos túmuls funeraris, 1'A i el B, situats al nord de la necròpolis . Des del 1975 s'ha iniciat l'excavació del poblat, situat com ja s'ha di t a la Mesa de Setefilla . Es un vast altiplà rocós, que té a la part centra l l 'ermita que ha donat nom a la regió, i en la qual es troben vestigi s prehistòrics sota nivell d'ocupació medieval en tota l'extensió del promontori . Amb tot, és a la zona septentrional de la Mesa i sota les rune s d'un castell medieval on hem pogut documentar una més gran acumulaci ó de dipòsits deguda a un potent emplenament de nivells arqueològics, qu e arriba als 8 m d'alçada . Es en aquest «Teli» artificial on es practicare n excavacions el 1976 i el 1979 . Fins ara s'han dut a terme tres grans talls estratigràfics al promontor i del castell, i també alguns sondeigs a d'altres zones més meridionals de la Mesa de Setefilla . Els resultats han estat satisfactoris i alguns ens ha n sorprès . De tots els talls realitzats, el més important és, sense cap dubte , l'anomenat Tall 3 de la campanya de 1979 . En aquest es va arribar a l a roca verge a una mica més de 7 m de profunditat de la superfície i v a proporcionar 13 estrats superposats d ' habitació pre-romana . És, sobretot , en funció de la informació obtinguda en aquest tall i de les dades complementàries extretes dels altres talls i de l'àrea de la necròpolis, que s'h a pogut establir una primera seqüència de fases culturals a Setefilla, qu e abraça un període comprés entre el 1600 a .C . i el 400 a .C . Si bé l ' última paraula la tindrà una excavació en extensió de l'assentament, ja estem e n condicions de formular una història provisional del que va ocórrer e n el jaciment durant aquest període de temps, prenent com a referènci a principal la ceràmica i els sistemes arquitectònics, que ens donen la paut a dels canvis, avançaments i regressions que va haver-hi durant aquest a llarga evolució cultural .

EL PRIMER ASSENTAMENT HUMÀ DURANT L 'EDAT DEL BRONZ E

A mitjans del 2on millenni a .C . apareix a la Mesa de Setefilla un a primera població portadora d'una cultura del Bronze Ple que, segon s sembla, s'estableix exclusivament al promontori del castell . Després d'aixecar un complex de cabanes (estrat XV), aquesta comunitat assolirà un gran desenvolupament i aixecarà poc temps després edificacions rectangulars de pedra i fang a la mateixa zona (estrat XIV) i, probablement, un a fortificació amb bastions, de la qual hem localitzat una part a l'àrea del s talls 1 i 2 . Aquest primer assentament humà té lloc a la mateixa època

EL JACIMENT TARTESSI DE SETEFILLA

en què s'inicia al sud de Portugal i Huelva l'anomenat Bronze del Sud-oes t i a la que es desenvolupa en el sud-est, l'etapa més avançada de la Cultur a de l'Argar . A l'àrea del Tall 3 aquest primer assentament acaba am b un violent incendi, que el carboni 14 situa cap al 1570 a .C . Amb tot, hi ha després una ràpida reconstrucció dels habitatges, que ha estat datad a pel carboni 14 el 1520 a .C ., i continua l'ocupació humana durant llar g temps (estrat XIII) . L'interès de la troballa d'aquests primers estrats d'habitació a Setefill a rau en el fet que per primera vegada es demostra l'existència d'una autèntica cultura del Bronze Ple al Baix Guadalquivir, àrea on, per manc a de troballes d'aquest tipus, es pretenia perllongar el Vas Campaniforme fins gairebé el Bronze Final i se la qualificava de zona conservadora , arcaitzant i endarrerida a mitjans del 2on millenni a .C . A la novetat de tot això, s'hi han d'afegir dos fets no menys importants : a) la ceràmic a i les restes materials d'aquest primer assentament a Setefilla es caracteritzen per l'extraordinària qualitat i per la tipologia uniforme i elaborada , cosa que significa que aquesta cultura ja estava formada quan aquest a població s'estableix a Setefilla cap al 1600 a .C . ; b) els elements de cultura material que defineixen aquest horitzó, encara que presenten influènci a de l'Argar i del Sud-oest, són bàsicament locals ; es tracta d'elements que assenyalen una filiació al Calcolític de la Baixa Andalusia, i alhora anuncien trets característics del Bronze Final tartessi . No es tracta, per tant , d'una cultura intrusiva al Baix Guadalquivir . Són característics d'aquest horitzó cultural els petits bols semiesfèric s de superfície brunyida de color castany o negre brillant, semblants al s que trobem a les necròpolis de cistes contemporànies de Huelva i Sevilla ; els vasos globulars de boca estreta i volts rectes, típics també d e les cistes de Huelva i finalment les cassoles carenades . Amb tot, entre tots els productes artesanals d'aquest horitzó cultural sobresurten algun s elements que ens demostren que en una època primerenca es gesten el s trets d'allò que definirà més tard la cultura tartèssia andalusa . Ens referim, concretament, a les tres produccions típiques de l'artesanat tartessi del ler millenni a .C ., és a dir, el suport en forma de rodet, la ceràmic a pintada i la ceràmica amb decoració brunyida, anomenada fins fa po c temps erròniament de «retícula brunyida» . L'única diferència que existeix amb la ceràmica tartèssia clàssica és que els fragments amb decoraci ó brunyida del Bronze Ple presenten aquesta tècnica decorativa sobre un a superfície també brunyida, tècnica que era desconeguda el ler millenni a .C . Tenim, dones, pels volts del 1600 a .C . els prototipus de tres ele ments més característics de la ceràmica del Bronze Final local i amb això , un nexe d'unió amb formes i tècniques ja embrionàries a la Baixa Andalusia en el concepcional de continuïtat dintre d'un procés cultural loca l i intern relacionat, probablement, amb una mateixa població . En aques t sentit ens hauríem de plantejar la qüestió de si la cultura tartèssia de l Bronze Final i del Ferro Antic no és més que la culminació final d'un

M . EUGÈNIA AUBERT SEMMLER

llarg desenvolupament intern iniciat al Baix Guadalquivir en temps mol t llunyà . La troballa més espectacular realitzada als estrats més profunds d e la Mesa de Setefilla l'ha constituït, amb tot, el d'una sepultura d'aparenç a collectiva trobada sota el terra del nivell XIV de l'incendi del Tall 3 . Es tracta d'una fossa d'inhumació, que va aparèixer recoberta per petite s pedres i que contenia, almenys, quatre enterraments, dels quals nomé s hem pogut recuperar dos relativament complets, ja que la resta va queda r fora de l'àrea d'excavació . Tots els individus enterrats eren de sex e masculí, de 35, 25, 20 i 19 anys d 'edat respectivament, de complexi ó forta i raça mediterrània ; a més a més, el tipus de sepultura ens suggereix la pràctica d'enterraments a l'interior del poblat, característica de l Bronze argàric . Dels dos inhumats recuperats, l'un va aparèixer superposat a l'altre, el superior amb el cos estès cara enlaire i amb un atuel l de ceràmica al costat del cap, i el segon amb les cames doblegades i recolzat sobre un costat, on havien deixat un punyal i una espasa . Un a alabarda va aparèixer en relació amb el tercer esquelet, que va queda r fora de l'àrea d'excavació . Les tres armes anomenades són de coure arsenicat i sobresurten per la seva alta qualitat tècnica, cosa que vol dir , segons sembla per les anàlisis realitzades, una avançada metallúrgica loca l emparentada amb la del focus metallúrgic atlàntic i de l'Argar i, al matei x temps, independent d'elles . Evidentment, la presència d'una fortificació de pedra en aquest període i la troballa en una sepultura d'una espasa i d'una alabarda, qu e constitueixen símbols de prestigi a les societats del Bronze, desvetlle n l'existència a Setefilla d'una organització social complexa, on ja sobresurten uns personatges o caps que tenen una posició socialment privilegiada . Pel que fa a l'estructura econòmica d'aquesta població, l'estudi de l a fauna ens descobreix una gran base de ramaderia, on predominen pe r igual la cabra, l'ovella, el bou i el porc, i tant les armes com la presènci a d 'escòries en el poblat ens suggereixen una gran explotació de les riquese s mineres de l'interior de la terra, sobretot del coure . Per altra banda, l'anàlisi de la fauna salvatge ens demostra no només l'existència d'un paisatg e espès al voltant, sinó que aquestes gents es varen dedicar a la caça de l cérvol, del porc senglar, de la llebre i del conill .

EL POBLAT DEL BRONZE FINA L

No sabem quant de temps va durar l'assentament del Bronze Mitjà , que suposem llarg, i l'excavació del Tall 3 ens demostra que després d e la reconstrucció dels habitatges que va seguir a l'incendi del 1570 a .C . , es produeix a la zona un parèntesi cultural unit a una certa regressió e n els sistemes arquitectònics d'assentament . Hem datat aquesta etapa d e transició (estrat XIII) en un Bronze Antic (1300/1200-900 a .C .), en què

EL JACIMENT TARTESSI DE SETEFILLA

no sembla haver-hi hagut interrupció a l'ocupació humana de la Mes a de Setefilla, però sí un retrocés en alguns aspectes . El contrast més gra n es dóna a les cases que, a jutjar pels vestigis trobats, són formades per barraques de tàpia i material orgànic . La característica principal d'aquest període és l'heterogeneïtat de l a producció artesanal, pròpia d 'una fase de transició . Així, gran part de les formes ceràmiques d'aquest període constitueixen una herència del Bronz e Mitjà local, mentre que la resta anuncia la producció característica de l Bronze Final ple del món tartessi, fase coneguda com la «fàcies de Carambolo» . Persisteixen en aquesta etapa les mateixes formes ceràmique s que en la fase precedent, i alhora s'inicien els grans vasos bicònics i le s típiques cassoles de carena alta amb decoració brunyida sobre l'interio r mate de la cultura tartèssia . Són peces de grandària i d'extraordinària qualitat i es pot dir que amb elles s'inicia un estil decoratiu i tècnic qu e caracteritzarà la ceràmica tartèssia fins a l'època ibèrica . Un tipus exclusiu d'aquesta fase antiga del Bronze Final el formen petits recipient s globulars amb decoració brunyida negra a l'exterior formant petites franges que alternen amb d'altres vermelles pintades i dels quals només coneixem parallels al Baix Alemtejo portugués al voltant de l'any 1000 a .C . D'aquesta etapa de transició, encara mal definida al Baix Guadalquivir, gairebé no sabem res de les activitats econòmiques del poblat d e Setefilla . No hi ha vestigis de metallúrgia i només ens consta que aquest a comunitat practica la ramaderia d'ovicàrrids i bòvids i habita en cabane s trencadisses, que estan escampades pel volt del pujol . De tot això s'infereix un canvi al model d'assentament, més escampat, que contrasta am b el del període anterior, en què la població estava aplegada a la zona d e 1'acròpolis amb una finalitat probablement defensiva . Segueix a aquesta fase el Bronze Final Recent, període ben conegu t a la Baixa Andalusia i que correspon al moment més antic d'ocupaci ó d'importants poblats, com els de Carambolo i de Cabeza de San Pedro , a Huelva . D ' aquest horitzó datat al 900-750 a .C ., en coneixem a la Mes a de Setefilla vestigis d'habitació en cabanes (estrats XII b i XII a) . En l a producció artesanal s'observa una desaparició gradual dels elements d e tradició del 2on millenni, alhora que arrela definitivament la ceràmic a tartèssia pròpiament dita (cassoles de decoració brunyida, suports, ceràmica pseudo-excisa, etc .) que es presenta aquí amb una qualitat comparable a les del Carambolo Bajo i Cabeza de San Pedro I . Aquest horitzó és per a la comunitat de Setefilla un gran retorn a le s activitats metallúrgiques després del parèntesi anterior i es documente n ara troballes de toveres, grèsols, masses de miner i escòries de coure, qu e palesen un gran desenvolupament de les activitats tradicionals del poblat . De les etapes precedents, el Bronze Final Recent hereta una economi a ramadera semblant a la del Bronze Mitjà . Per tot això, no dubtem a considerar el Bronze Ple i el Bronze Final d e Setefilla com a períodes clau per a comprendre la gènesi i l'assoliment

M . EUGÈNIA AUBERT SEMMLER

del desenvolupament de 1'Orientalitzant tartessi posterior, ja que aques t hereta d'aquests dos períodes totes les seves estructures econòmiques i culturals . El Bronze Final es presenta a Setefilla amb característique s locals pròpies i sobretot amb una visible continuïtat de característique s culturals en relació amb el 2on millenni a .C . I també és durant aques t Bronze Final quan s'elaboren totes les tendències que predominaran a l'etapa de brillantor de la cultura tartèssia, 1'Orientalitzant, que s'hauri a de definir com un brillant epíleg de tot aquest llarg procés cultural local . Per desgràcia, no disposem de dades sobre l'organització social d'u n període tan decisiu com és el comprès entre el 1200 i el 750 a .C . Falte n les necròpolis a la zona de Setefilla, fet que ens sorprèn, perquè constitueix un fenomen que afecta tota la Baixa Andalusia durant el Bronz e Final . Només podem suggerir que la continuïtat i estabilitat d'aquest a població al mateix lloc durant tant de temps ens desvetlla formes d e subsistència plenament garantides i un equilibri entre població i disponibilitat de recursos . Les troballes arqueològiques ens desvetllen, a més , una població poc densa i probablement, amb formes d'organització social relativament senzilles .

L ' ORIENTALITZANT I LA NECRÓPOLIS DE

TÚMUL S

El període Orientalitzant, que datem entre el 700-550 a .C ., corres pon a Setefilla al moment de major desenvolupament arquitectònic, artesà, econòmic, social i demogràfic de la comunitat local (estrats XI-VII) . El fenomen més evident des del punt de vista arqueològic és la radica l transformació en els sistemes de construcció . Les cases són ara de planta rectangular, amb sòcol de pedra i parets de tova, i els sòls de les habitacions d'argila trepitjada o de palets, són regulars, i moltes parets internes dels edificis tenen la façana pintada o arrebossada de color blanc , vermell o groc . Els sistemes arquitectònics adquireixen, d'aquesta manera, una aparença general d'un cert luxe, que reflecteix la prosperita t econòmica assolida pels habitants d'aquest lloc . Per altra banda, el caràcter d'alguna de les construccions d'aquest període fa pensar que durant 1'Orientalitzant, l'àrea septentrional de la Mesa de Setefilla va poder esta r destinada a acròpolis o a contenir edificis públics, mentres que la zon a d'habitatges es trobava al pla meridional del turó . Els vestigis de cases i d'activitats humanes durant aquest període e s documenten a tota la superfície de la Mesa de Setefilla i també a la del s turons veïns, cosa que presuposa un gran creixement demogràfic e n aquesta zona a partir del segle vii a .C . S'observa també una gran activitat metallúrgica al jaciment, segons sembla per la troballa de nombrose s escòries de fundició, gresols i toveres i es comprova per primera vegad a l'existència de la metallúrgia del ferro . Sense cap dubte, durant aques t període hi ha una producció local de manufactures de bronze i de ferro

EL JACIMENT TARTESSI DE SETEFILLA

(fíbules, sivelles per a cinturó, recipients, etc .) que trobem entre els aixovars funeraris de la necròpolis . Una altra innovació tecnològica la constitueix la introducció del tor n de terrissaire, associat a la importació de ceràmiques fenícies en aquest a zona . Amb tot, la ceràmica de tradició local, feta a mà, durarà molt d e temps a Setefilla . És característica general de la ceràmica local feta a m à una visible decadència en el tractament i les tècniques de cocció del s vasos de tradició del Bronze Final, com la típica cassola de decoraci ó brunyida, així com la desaparició de la ceràmica feta a mà pintada . S'ha d'admetre, doncs, que la ceràmica tartèssia de millor qualitat, desaparei x al Bronze Final . S ' adverteix, però, que davant d ' aquestes innovacions tecnològiques i de l'adopció de formes de vida més sofisticades, com a resultat de l a influència fenícia, el fons cultural romà eminentment local i profunda ment arrelat en les tradicions de l'Edat del Bronze, tradicions que fin s i tot es detectaran encara a l'època ibèrica . La influència fenícia va provocar a Setefilla un canvi d'«estil» sense que les formes econòmiques i fins i tot socials se'n ressentissin gaire . Així, per exemple, s'ha dit diverses vegades que és durant 1 'Orientalitzant quan apareixen els poderoso s règuls tartessis, el poder dels quals es veu afavorit pels beneficis obtinguts del comerç de metalls . I amb tot, hem vist que a Setefilla aqueste s élites socials, enterrades amb les seves espases i alabardes, ja hi són presents en el 2on millenni a .C . La diferència és que durant els segles vi i i vi a .C ., aquests caps tartessis mostren una més gran ostentació de riquesa i de símbols de prestigi als seus sepulcres, com a resultat d'un procés de concentració de poder iniciat al sud-oest hispànic molt abans d e la colonització fenícia . I aquesta ostentació de riquesa individual és especialment significativa al final de 1'Orientalitzant, al voltant del 600 a .C . , època en què es daten les tombes més espectaculars de Setefilla . Efectivament, durant el període Orientalitzant sembla iniciar-se l a gran necròpolis de túmuls situada al peu de la Mesa de Setefilla . Les troballes arqueològiques realitzades allí ens demostren que durant aquest a fase l'organització social de la comunitat local tendeix a una articulaci ó complexa, ja que els sistemes funeraris estudiats reflecteixen una estructura basada en grups familiars o clans que, al nostre judici, pot constituir una herència de l'Edat del Bronze . La recent excavació dels túmuls A i B de la necrópolis ens manifesta que aquests túmuls no són més qu e «cercles funeraris» d'incineració . Cada un d'ells consisteix en una àre a circular primitiva, formada per un túmul poc aixecat, on s'han anat dipositant al llarg d'una o més generacions, les restes calcinades dels membres del grup, collocats dins d'urnes cineràries i aquestes dipositades e n fosses . Les cendres es separaven i es disposaven en un lloc a part . Cad a urna està acompanyada per l'aixovar personal del difunt : fíbules de dobl e ressort, sivelles de cinturó, anells, navalles, etc ., i també per plats d'o frenes que contenien restes de carn, i fins i tot de peix .

M . EUGÈNIA AUBERT SEMMLER

En el túmul A es varen identificar 45 incineracions d'aquest tipu s i en el B, 33 . Dues sepultures homogènies i que foren una mena de panteons familiars, que ens parlen de grups socials igualitaris formats pe r homes, dones i nens . Amb tot, alguns cops i per circumstàncies difícil s d'explicar, aquests cercles es tancaven, es delimitaven de vegades mitjançant grans lloses de pedra clavades, alguna d'elles decorada i tot e l conjunt es recobria amb un segon i definitiu túmul de terra, que era mé s elevat i visible al damunt del terreny . Si jutgem per l'excavació del gra n túmul A de 1973 i per les dades que ens han arribat de l'excavació de l túmul H el 1926, s ' infereix que d'algun d ' aquests clans o grups familiar s podia brollar un cap o membre privilegiat del grup social, que concentrava tot el poder al seu voltant . D'aquesta manera, en el túmul A, va m poder comprovar que abans d'aixecar-se el túmul sobre les incineracion s de base, s'hi havia construït una cambra funerària de pedra, imitant l a forma d'un habitatge, amb la seva porta d'accés, que indubtablement estava destinada a un personatge destacat del grup i de la comunitat tartèssia local . La cambra estava violada, però la grandesa del poder assoli t per aquests caps de família es dedueix del mateix túmul A, que assoli a un diàmetre màxim de 30 m . I una idea de la riquesa acumulada d'aquests prínceps ens la dóna l'aixovar descobert a la cambra funeràri a del túmul H, avui extraviat, compost per objectes d'ambre, or, plat a i ivori . Sembla evident, doncs, que tot el prestigi social de què gaudiren aquests caps tartessis de Setefilla, enriquits sens cap dubte pel comer ç de metalls, l'explotació dels quals controlaven ells mateixos, es va manifestar durant els segles vii i vi a .C . en formes externes d'ostentació a le s seves sepultures, que en certa manera intenten imitar l'estil funerari d e les tombes fenícies més sofisticades de tota la zona de costa de l'Estret . La riquesa ramadera de la població devia contribuir també a aquest desenvolupament social . Per la resta, destaca l'absència total d'armament a le s sepultures orientalitzants de Setefilla, cosa que tradueix les condicion s pacífiques en què va desenvolupar aquesta etapa a la regió .

LA TRANSICIÓ CAP AL PERÍODE IBÈRI C

A finals de 1'Orientalitzant, durant el segle vi a .C ., s'adverteix a Setefilla una regressió encara més pronunciada cap a la producció artesana de tradició local, que coincideix amb la definitiva generalització de la ceràmica feta a torn de fabricació indígena, que imita les formes i tècnique s fenícies (vasos d'engalba o engobe vermell, decoració pintada bícroma , etcètera) . La ceràmica i les troballes d'aquest període de transició (estrats VI-V) són heterogènies i en general de poc interès cultural . Tot això és propi d'una etapa d'exhauriment de les formes culturals tradicional s i de transició on, amb tot, persisteixen moltes de les característiques de

EL JACIMENT TARTESSI DE SETEFILLA

l'Orientalitzant . És de destacar a l'àrea septentrional del poblat la tro balla d'una esplèndida construcció de carreus, datada al volt del 500 a .C . , les tècniques arquitectòniques de la qual ens suggereixen un canvi en e l tipus de relacions i influències de la zona, ja que ens recorden els sistemes de construcció del món clàssic mediterrani . El pas de la cultura ibèrica a Setefilla és singular . El procés d'iberització en el jaciment se'ns presenta d'una manera relativament ràpida i e s manifesta a través d'un canvi gairebé brusc en la producció de ceràmic a local i en l'aparició de tots els elements culturals propis de la fàcie s ibèrica andalusa o turdetana del segle v a .C . Durant aquesta última etap a de la vida del poblat (estrats IV-III) apareix i es generalitza amb rapides a la típica ceràmica oxidant de pastes fines i compactes del món turdetà , unit a la definitiva desaparició de la ceràmica feta a mà de tradició prehistòrica . Els sistemes de construcció són, amb tot, semblants als de l període Orientalitzant i totes les troballes en conjunt deixen veure u n nou i últim ressorgiment econòmic del poblat, l'extensió del qual és encara considerable . Dues novetats caracteritzen el període ; per una banda, s'acaba la construcció de túmuls a la necròpolis i apareixen sepultures d'incineraci ó aïllades i, en general, properes als volts dels grans monuments funeraris del període anterior . Per altra banda, es comprova un canvi significati u a l'economia ramadera de la població, en dominar per primer cop la ramaderia major sobre el pastoreig de cabres i ovelles que, des del 2on milleni a .C ., havien demostrat una equivalència quasi perfecta . Entre el s animals domèstics, documentem per primera vegada la presència del ga t i del cavall . Tot sembla indicar un canvi en les relacions econòmiques de la comunitat de Setefilla, però en desconeixem les causes concretes . De fet , ens trobem que en ple desenvolupament, l'assentament de Setefilla és abandonat de sobte als volts de l'any 400 a .C ., i no es torna a habitar e l promontori fins a l'època medieval . Això contrasta amb la majoria del s poblats sevillans, l'ocupació dels quals perdura sense interrupció fins a l'època romana . De totes maneres, la presència ininterrompuda de població tartèssi a en un mateix lloc durant un període de temps tan llarg, en què s'alterne n grans desenvolupaments i retrocessos culturals i demogràfics i sense qu e s'hi hagin pogut detectar canvis radicals, trencaments o intrusions d e població nova, no deixa de ser un cas excepcional d'adaptació efica ç al medi .

EI Tossal del Moro de Pinyere s (Batea, Terra Alta ) JOSEP

PADRÓ 1 PARCERISA

HISTÒRIA DE LA RECERC A

El jaciment del Tossal del Moro de Pinyeres va ser descobert pe r Lorenzo Pérez Temprado, i excavat per ell mateix cap al mes de mai g de 1925, quan vivia a Favara . L'excavació va afectar quasi tota la plataforma superior del poblat, en una extensió d'uns 70 m de llarg per un s 26 m d'ample . El Tossal del Moro va ser excavat al mateix temps que e l Tossal (o Roquizal) del Rullo, però Pérez Temprado no va fer mai esmen t del Tossal del Moro, ni va sollicitar cap permís d'excavació explícit per a ell ; Pérez Temprado es va limitar a guardar alguns materials a cas a seva, a Favara . És possible, segons opina amb versemblança Maluquer , que la superior riquesa i la novetat dels materials trobats al Tossal de l Rullo —especialment les ceràmiques excises— li fessin abandonar le s excavacions del Tossal del Moro . De totes maneres, aquestes van durar algunes setmanes . És també molt versemblant que les excavacions de l Tossal del Moro haguessin estat intentades degut a la troballa al jacimen t d'un escarabeu egipci . El Tossal del Moro ha estat citat posteriorment per alguns autors , com Joaquim Tomàs, Enrique J . Vallespí i Manuel Pellicer, aquest últi m a la seva tesi doctoral . Cap d'ells, però, no havia visitat el jaciment qua n va escriure . Va ser el propi Vallespí, nét de Pérez Temprado, qui va donar la notícia de l'existència del jaciment, així com dels materials procedents de l'excavació i conservats a Favara, a Joan Maluquer de Motes . D ' aquesta manera, el jaciment va ser «redescobert» per Maluque r i Vallespí el 1960 . Els treballs de Maluquer van tenir lloc el mateix an y 1960 i també el 1961, i el 1962 aquest autor va publicar una memòri a sobre el Tossal del Moro, que comprenia l'estudi preliminar dels material s de l'excavació de Pérez Temprado i dels recollits superficialment en suc-

JOSEP PADRÓ 1 PARCERIS A

cessives visites, així com la topografia del jaciment : dos plànols i una secció . També el 1962 Maluquer va publicar un treball monogràfic sobre 1'escarabeu . El 1967, Glòria Trias va publicar l'estudi de les ceràmique s àtiques conegudes del jaciment . El 1974 va aparèixer un nou estudi d e 1'escarabeu, obra meva, el qual ha estat seguit per un altre estudi de la mateixa peça, obra d ' Ingrid Gamer-Wallert, aparegut el 1978 . Finalment, després de dues visites al jaciment el 1975 i de sollicitar autorització al Dr . Maluquer per a treballar al Tossal del Moro, vam iniciar les nostres campanyes d 'excavacions . Aquestes campanyes ha n estat dirigides per Enric Sanmartí i per mi mateix, amb la collaboraci ó d'Oswaldo Arteaga, i han estat realitzades l'estiu de 1975, de 1977 i de 1982 . Els resultats obtinguts a la primera campanya van ser utilitzat s per nosaltres a la ponència que, sobre els inicis de la iberització a les comarques meridionals de Catalunya, vam llegir al Simposi sobre els Orígens del Món Ibèric, celebrat a Barcelona el 1977 . Una memòria preliminar sobre els treballs de 1975 i 1977 ha d'aparèixer publicada pe l Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya . La memòria definitiva es troba en un estat d'elaboració avançat .

SITUACIÓ 1 CARACTERÍSTIQUES DEL JACIMEN T

El Tossal del Moro pertany a la rica cultura ibèrica centrada a le s comarques del Matarranya, Terra Alta i Ribera d'Ebre, és a dir, a le s terres interiors del món ilercavó . Molt a prop té els importants jaciment s dits del Baix Aragó, pel cantó de ponent, i el del Coll del Moro de Gandesa, pel cantó de llevant . La importància d'aquest món ibèric ve determinada per l'existència d'un camí que, venint de les boques de l'Ebre , s'allunyava del seu curs, i pel Coll del Moro de Gandesa travessava le s nostres comarques i es dirigia cap a l 'Ebre mitjà . Tot un seguit de fortificacions ibèriques és probable que s'expliquin en funció d ' aquest camí , que potser en temps pre-romans no es limitava a tenir un traçat lineal i únic : recordem, al respecte, el Castellet de Banyoles (Tivissa), el Coll del Moro (Gandesa), Sant Antoni (Calaceit), el Tossal del Moro de Pinyeres (Batea), etc . La importància del camí es va mantenir en època romana : una bona prova n'és el Mausoleu de Favara, però també pode m afegir una torre romana localitzada per nosaltres no gaire lluny del Tos sal del Moro . El jaciment del Tossal del Moro és un poblat ibèric, situat dalt d'un a elevació del terreny immediatament al sud del llogarret de Pinyeres, a la riba dreta del riu d'Algars ; l'Algars és un afluent de la dreta del Matarranya, i aquest de l'Ebre . Es tracta d'una elevació doble, de la qual el pobla t ocupa la més meridional i propera al riu . L'alçada màxima és de 270 metres sobre el nivell del mar, i 48 sobre el del riu . El poblat està orientat

EL TOSSAL DEL MORO DE PINYERES

entorn d 'un eix longitudinal NE-SO, i ocupa tota la plataforma superio r de l'elevació . L'excavació de Pérez Temprado, com ja hem dit, va afecta r quasi tot el poblat, amb l'excepció de l'extrem SO del mateix i de l a torre que hi ha al NE . Aquesta excavació ha deixat a la vista un seguit d'habitacions allargassades, orientades transversalment . El poblat est à voltat d'interessants estructures defensives, estructures que hom pot observar pels seus vessants, especialment els més planers . Pel cantó del riu , el Tossal del Moro és absolutament abrupte . Fins ara no tenim indici s de la necròpolis . A les rodalies del Tossal del Moro tenim uns quants poblats protohistòrics, dels quals podem esmentar el Tossal del Rullo (Favara), el Col l del Moro (Gandesa), el Tossal Gord (Maella), Sant Cristòfol (Massalió) i la Gessera (Caseres), entre els més coneguts . LA CAMPANYA DE 197 5

Vam realitzar dues cales . La cala 1 va ser oberta al SO del poblat , precisament al sector no tocat per Pérez Temprado . Aquesta cala va posar al descobert una habitació unifàsica, construïda directament sobre la roc a i amb un potent nivell d'incendi, causa aquesta de la seva destrucció . L 'estratigrafia, que tal corn després vam poder comprovar és gaireb é sempre igual a tot el poblat, estava constituïda per un nivell d'esfondrament amb tovots, seguit del nivell d'habitació barrejat amb les restes de l'incendi del sostre . Les parets eren de pedra per la part de baix i de to vots per sobre de les pedres . Els tovots estan molt ben cuits i són mol t resistents, i tenen marques fetes amb els dits ; de fet, dubtem si van se r cuits per l'incendi del poblat o en el moment de la fabricació : en aques t cas es tractaria de veritables maons . Cal assenyalar en aquesta cala l a troballa d'una pilastra de pedra, de molins de formes diferents i d'u n recipient, també de pedra . La cala 2 va ser oberta a prop de l'anterior, i correspon a una habitació que ja havia estat excavada superficialment per Pérez Temprado . Novament vam poder observar que les parets eren fetes de tovots sobr e un sòcol de pedra . En aquesta habitació vam trobar dos cavallets d e fang cru, moltes fusaioles, la major part decorades, i alguns molins . També van aparèixer, juntament amb les habituals ceràmiques ibèrique s a torn, alguns esporàdics materials antics, tals com ceràmica a mà decorada amb acanalats, i fins i tot un fragment de ceràmica excisa . LA CAMPANYA DE 197 7

Durant aquesta campanya vam obrir una cala que en realitat va se r un autèntic tall transversal del poblat, realitzat a la seva plataforma S O i en direcció SE-NO . El tall té 26 metres de llargària i 62 metres qua-

JOSEP PADRÓ I PARCERIS A

drats de superfície total excavada . En aquest tall vam poder observa r un seguit d'habitacions ibèriques, de vegades separades per algun carrer , adaptades a la roca aterrassant els seus desnivells . Aquests habitatges ibèrics van poder ser datats per la ceràmica àtica —dos fragments estratificats— dins la segona meitat del segle v, i fins al voltant de l'any 400 . A aquest respecte val la pena assenyalar l'escassedat de ceràmiques àtiques al Tossal del Moro, que contrasta amb la seva abundància a jaciments contemporanis de la costa, com el del Puig de Benicarló . Per dessota d'alguna de les habitacions ibèriques, i deixat in situ per tal de fer el sòl horitzontal, vam detectar la presència d'un nivell preibèric amb ceràmiques exclusivament a mà . Quedava demostrada, per tant, al Tossal del Moro, l'existència com a mínim d'un poblat pre-ibèric , al qual han de correspondre també els materials arcaics detectats esporàdicament en superfície o en nivells ibèrics : ceràmiques excises, amb acanalats, i fins i tot l'escarabeu, el qual podria marcar el moment fina l d'aquesta fase, cap a començaments del segle vt . Aquest poblat preibèric hauria estat literalment «escombrat» pels íbers constructors de l poblat del segle v, que és el que veiem . Una vegada més vam poder comprovar, gràcies al tall obert al jaciment, que el poblat ibèric és unifàsic, cosa que queda demostrada per l a total inexistència de refeccions constructives ; les cases, fetes d'una sol a vegada, no van tenir temps de ser reparades . També el 1977 vam obrir una altra cala, que va posar al descober t un potent nivell d'esfondrament i l'incendi d'una habitació que va atrapa r com a mínim dos infants, les restes dels quals van estar trobades in situ , sota la runa . També va aparèixer un interessant recipient de pedra, prova d'alguna activitat artesanal ; un nombrós lot de fusaioles ; i una pilastra de pedra, falcada a terra . Finalment, vam procedir a una primera neteja, molt sumària, de l a torre . Durant la mateixa vam descobrir, entre els murs externs, algun s amuntegaments de còdols, veritables arsenals de munició per a fona .

LA CAMPANYA DE

198 2

En aquesta campanya hem obert una cala que no és sinó la prolongació del tall del 1977 en direcció NO, separada d'aquest per un testimon i i feta arribar fins a un dels murs defensius visibles . Aquesta cala perme t apreciar clarament l'aterrassament dels habitatges ibèrics, degut al for t pendent de la muntanya en aquest indret . També hem procedit a una neteja superficial de la torre de l'extre m NE del poblat, així com dels murs que la circumvallen . Tot plegat forma part d'un elaborat sistema defensiu, juntament amb els murs existent s pels sectors d'accés fàcil al poblat . La torre, de planta absidal, està obert a pel darrera, pel cantó del poblat, per a permetre el fàcil accés a la ma-

EL TOSSAL DEL MORO DE PINYERES

teixa i als passadissos que la circumvallen als defensors, i especialmen t als foners, en cas d'atac . Totes les estructures defensives del poblat, com preses les de la torre, han estat resseguides, netejades i dibuixades . Aquestes estructures són l'evidència de creixents necessitats defensives entre els poblats ibèrics del segle v ; recordem, al respecte, le s potents muralles del Puig de Benicarló, també a l'àrea ilercavona, encar a que a la costa, al Baix Maestrat . Cronològicament, aquest fenomen coincideix amb l'arribada de productes grecs —ceràmiques àtiques— al s mateixos . És pràcticament segur que les estructures arquitectòniques defensives ibèriques són d'influència grega, i en aquest sentit només ca l recordar el cas de les muralles d'Ullastret . Tot plegat ha d'explicar-se pe r l'existència d'un clima d'inseguretat, degut probablement a l'aparició d e rivalitats comercials entre les poblacions ibèriques, qui sap si esperonade s pels mateixos grecs . Probablement, la torre del Coll del Moro de Gandes a formi part d'un sistema defensiu semblant —però més poderós— al del Tossal del Moro .

MATERIALS D 'ÈPOCA PRE-IBÈRIC A

Hem de fer esment, en primer lloc, de 1'escarabeu egipci, que ostent a al seu revers el nom d'Horus abreujat de Psamètic II ; el faraó, que v a regnar a començaments del segle vI, és simbolitzat així mateix per un esfinx . Per la seva part, Gamer-Wallert suposa que la inscripció podri a ser un «trigrama d'Ammon», escriptura criptogràfica del nom del «dé u amagat» : per acrofonia : de cada signe hom llegiria només la primera lletra . Aquesta lectura, però, anòmala per se, implica ultra la dificultat que un dels signes —l'esfinx— seria desproporcionadament més gra n que els altres tres de la inscripció . Per contra, la nostra lectura és absolutament canònica, i és avalada precisament per la presència de l'esfinx , símbol reial per excellència . Darrera d'ell —el faraó— figura el seu nom . Aquesta disposició és ben coneguda a d'altres escarabeus : un parallel be n pròxim ha estat trobat a la necròpolis de Can Canyís (Banyeres del Penedès) . L'escarabeu del Tossal del Moro és una manufactura genuïn a egípcia, probablement memfita, i la seva presència a la Terra Alta no t é res d'anormal ; cal recordar que escarabeus i escaraboids són relativa ment abundants a la costa : a la Solivella (Alcalà de Xivert), al Mas d e Mussols (La Palma, Tortosa), a Tortosa i a Can Canyís (Banyeres de l Penedès) . En segon lloc tenim la ceràmica feta a mà, de la qual podem distingi r tres categories : ceràmica excisa, tipus Tossal —o Roquizal— del Rullo ; ceràmica amb acanalats, tipus «camps d'urnes» ; ceràmica carenada i ataronjada, semblant a la identificada al proper poblat de la Gessera (Caseres) .

JOSEP PADRÓ I PARCERIS A

MATERIALS D ' ÈPOCA IBÈRIC A

Primerament, tenim la molt abundosa ceràmica ibèrica a torn, pintad a a bandes o amb cercles concèntrics, que correspon a urnes d'orelletes , gerres bitroncocòniques, plats amb vora girada enfora, etc . Al costat d'aquesta, tenim ceràmica a mà, de cuina, decorada amb un cordó al coll . Un cas a part per la seva importància és la ceràmica àtica de verní s negre, que correspon a alguns kylikes, datable a la segona meitat del segle v . Excepcionals són dues figures de cavallets, fetes de fang cru, així co m una perla de pasta de vidre . Molt interessants són els molins de pedra de formes diverses, tot s estrictament contemporanis : en tenim de barquiformes, de rodons i d e forma de «montera» . També ens cal recordar els nombrosos pondera i fusaioles recollits ; aquestes últimes han estat esmentades per Zaida Cas tro en un article publicat el 1980 . Finalment, podem fer esment de diversos instruments de ferro, aix í com dels tovots o maons de què ja hem parlat .

CONCLUSIQN S

Al Tossal del Moro de Pinyeres hi va haver un primer poblat de l Bronze Final o de la primera Edat del Ferro, datable durant el segle vI I i al començament del vi . Correspon a una fase pre-ibèrica, amb ceràmiques exclusivament a mà, del tipus «camps d'urnes» i fins i tot excises . Un segon poblat, ja plenament ibèric, es va establir al mateix lloc i v a destruir quasi totalment les restes de l'anterior . Les parets de les cases d'aquest poblat ibèric no presenten senyals de refeccions ; la vida del poblat, per tant, va ser relativament curta, car no va tenir temps d'evolucionar . El poblat ibèric del Tossal del Moro va ser destruït per un violen t incendi, que va provocar el seu abandonament de manera sobtada cap a l'any 400 . El seu moment inicial, en canvi, no pot ser fixat amb precisió , però si tenim en compte que al Tossal del Moro falten les primeres ceràmiques a torn, del tipus Sant Cristòfol de Massalió, datades al segle vI , podem deduir que el poblat de Pinyeres és un poblat del segle v. Per les seves característiques, el jaciment ofereix la possibilitat mol t assequible de ser excavat i consolidat totalment . Això permetria la sev a revalorització com a monument, de manera semblant al que ha estat fe t a Sant Antoni de Calaceit .

EI santuari protohistòri c

de Zalamea de la Seren a JOAN

MALUDUER DE MOTES 1

NICOLA U

Dintre del Programa d 'Investigacions Protohistòriques que mena conjuntament l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona i el Departament de Prehistòria del Consell Superior d'Investigacions Científiques de la Institució Milà i Fontanals, era necessària l'extensió de la recerca a la conca del riu Guadiana . Les riques troballes d e l'època Orientalitzant (Aliseda, Valdegamas, Medellín, etc .), apareixie n com uns fets aïllats talment com si es tractés únicament de materials procedents del comerç mediterrani d'objectes de luxe . En una recerca històrica calia establir no únicament la durada i extensió d'aquest comer ç sinó també la seva incidència (econòmica, sociopolítica i espiritual) sobr e les comunitats indígenes . L'arqueologia extremenya, molt desconeguda , desconeixia tot allò referent a la població receptora d'aquest comerç . S'imposava incloure aquests territoris en els nostres estudis . L'any 1978 vàrem iniciar aquests estudis amb el repàs de la bibliografia coneguda i dels materials arqueològics dels museus de Mérida , Badajoz y Cáceres, i visitàrem molts jaciments . Partíem de la base que el ressò del comerç Orientalitzant dels segles vil-vi l'hauríem de detecta r estudiant no les generacions receptores directes sinó les immediates posteriors dels segles vi-v . L'oportunitat de veure uns materials al Museu d e Badajoz procedents de la destrucció d'un túmul a Zalamea de la Serena , entre els quals hi havia alguns bocins de ceràmica grega que semblava de començament del segle iv, ens va interessar immediatament . El primer d'octubre hi férem una visita i immediatament vàrem decidir que el lloc, malgrat l'extensió de les destruccions, semblava interessant i podia respondre a l'enquesta històrica que perseguíem . Demanàrem l'autorització reglamentària i als deu dies realitzàrem l'aixecament topogràfic del que quedava del túmul primitiu . La darrera setmana d'octubre va començar una primera campanya d'excavacions, amb un equip

JOAN MALUQUER DE MOTES I NICOLA U

universitari, que va durar tot el mes de novembre . D'aleshores ençà h i hem realitzat nou campanyes d'excavacions, dues cada any (primaver a i tardor) . La darrera va acabar el dia 18 d'octubre passat . El reconeixement del jaciment venia facilitat pel fet que el túmul , amb un diàmetre mal comptat d'uns 30 metres, estava en la partició d e dues finques . Els dos terços meridionals corresponien a una i el darre r terç a l'altra . Disposàvem només del permís del propietari dels dos terço s que corresponien precisament a la part destruïda i posada en regadi u del túmul i on s'havia excavat un gran dipòsit d'aigua i s'havia construï t una cabana i un corral . De la part destruïda eren les troballes que havíe m vist al Museu de Badajoz . De bell antuvi semblava, certament, que e s tractava d'un túmul funerari normal . Per obtenir una primera lectura del jaciment començàrem excavan t una trinxera transversal oest-est seguint la partició de finques . Trinxer a de dos metres d'amplada que subdividírem en dos per dos metres . Avia t va quedar ben palès que en tot cas es tractava d'un túmul especial i complex ja que amagava unes construccions que de moment creguérem qu e correspondrien a una cambra funerària central, però que de seguida suggeriren que es tractava de tot un edifici . En el centre les construccion s baixaven més de quatre metres . La existència d'un edifici va plantejar-nos la necessitat d'orienta r l'excavació a la recuperació de tota la seva estructura com a pas prev i a la classificació i valoració del monument . La segona campanya ens v a descobrir una escala amb tota l'aparença d'ésser exterior i una porta i d'aleshores ençà s'ha excavat tot l'edifici en sentit invers de les manete s d'un rellotge, per dintre i per fora, i s'han numerat correlativament le s diverses estances que s'anaven descobrint . Avui coneixem pràcticament tota la planta principal, situada a 1,40 m sobre el nivell d'un gran pat i obert a naixent i a 2,30 m sota el punt més alt del túmul en el momen t de començar l'excavació .

L ' EDIFIC I L'edifici pot inscriure's en un quadrat d'uns 23 m de costat i est à delimitat por tres bandes per un parament de pedra molt ben arranjat d e blocs de granit ben triats amb cantonades escairades . Aquests paraments sostenen una terrassa massissa de pedres, de dos metres d'ampla que originàriament tenia també dos metres d'alçada . Per la part de naixent, l a terrassa s'acaba i delimita un pati obert de planta quadrada enllosa t amb plaques de pissarra . Per tres costats el pati està resseguit per un a bancada d'un metre d'alçada i 1,50 m d'ample en ambdós costats i nomé s d'un metre al fons . Dintre l'espai delimitat per la terrassa, l'edifici est à construït amb parets de toves arrebossades amb fang i en molts caso s amb un folre de pissares .

EL SANTUARI PROTOHISTbRIC DE ZALAMEA

Les parets de toves s'aixequen sobre fonaments de pedra molt potent s d'un metre i mig d'alçada i més d'un metre de gruix . Tot fa suposar qu e aquests «fonaments» es varen construir a cara vista i no excavant un a trinxera prèvia, com si es tractés de fer inicialment una construcció únicament de pedra . Per sobre d'aquests amples murs-fonaments, les paret s de toves conserven en algun sector uns 2,30 m d 'alçada .

Planta del santuari de Zalamea . La pilastra de toves (núm . 7) es troba 1,40 m per sota de la resta de la planta principal de l'edifici .

Del pati, una escala exterior de cinc graons permet entrar a l'interior de l'edifici per un dels cossos avançats, el del nord, delimitats pel pati . La distribució interior de l'edifici és ben senzilla . Una gran nau transversal de sud a nord, amb 3,30 m d'amplada, s'estén en bona part dar rera la façana que no té porta directa d'accés al pati . Altres dues naus mé s estretes (2 metres) ressegueixen per dintre les terrasses fins el fons occidental de l'edifici, pel nord i sud respectivament . La de la banda nor d dóna accés a tres estances intercomunicades, mentre que al sud una segona nau parallela es comunica tant amb la gran nau transversal com amb l a perifèrica . Al centre oest, darrera la gran nau transversal hi apareix una gra n sala gairebé quadrada i totalment tancada, amb una gran pilastra central

JOAN MALUQUER DE MOTES I NICOLA U

de toves per aguantar el sostre i un pis originàriament enllosat amb pissarres . El pis d'aquesta cambra se situa si fa o no fa al mateix nivell de l pati exterior o sigui a 1,40 m més baix que la resta de la planta principal de l'edifici . Aquesta estructura arquitectònica és per ara totalment desconegud a a l'occident però la saviesa de la seva planificació sembla respondre a u n model determinat . L'existència d'una sala interior totalment aïllada creuríem que respon al concepte d'adyton . Es tracta, per tant, d 'una construcció sagrada, temple o santuari . La resta de la distribució interior po t correspondre a la idea de casa o palau d'una divinitat, magnificant un a estructura d'habitatge amb una zona d'ús quotidià i una altra de magatzems o reserves .

Distribució interior del santuari. La superfície ratllada correspón al dipòsit d e l 'aigua i estatge contigu encara no excavats .

Aviè esmenta l'existència a l'Occident d'un temple dedicat a la de a infernal amb un adytum central semblant . Malgrat la manca per ara d e parallels exactes, creuríem que es tracta d'un tipus de construcció inspirada en el món oriental de la Mediterrània : Síria, Fenícia i terres d e Palestina . Si fos així, tindria l'altar dels sacrificis habituals al terrat de l a cambra principal de cara al sol ixent amb accés directe per la terrassa

EL SANTUARI PROTOHISTÒRIC DE ZALAMEA

perifèrica . En el nostre cas, l 'accés a la terrassa està assegurat per un a escala de toves situada al cos nord-est de l'edifici que permetria arriba r a l'altar, bé directament de l'interior, bé del pati oriental sense necessita t d'entrar pròpiament a la part interior de l'edifici . Les excavacions han permès un coneixement ben satisfactori del monument, ara per ara úni c a casa nostra, que planteja una problemàtica rica i complexa . Cosa a part de l'edifici hi ha el problema de la seva motivació i de la seva història . Sembla ben clar que en un moment determinat, el terra t de la cambra central o adyton s'utilitza com un veritable ustrinum on e s realitzen ofrenes, sacrificis, fins i tot humans, possiblement un banque t ritual amb libacions que comportaven llençar al foc la copa i els altre s atuells utilitzats . Hi ha indicis que la beguda utilitzada era vi i mel . Le s copes per a la libació que s'utilitzaren foren sempre kylix i skyphos grecs i en algun cas imitacions indígenes .

Perspectiva de la distribució interior del santuari després de les excavacions fete s per la Universitat de Barcelona, segons l'arquitecte Joan Jorba .

Les deixalles de tot aquest ritual junt amb els carbons encesos encara eren escombrats a banda i banda del terrat i ompliren les habitacion s laterals, part de la gran nau central i ambdós cossos avançats a band a i banda del pati . Les restes fumejants eren apagades amb cabassos d e terra . Per evitar que aquestes cendres arribessin al pati es varen condemnar les portes, tant la del pis principal com la del nivell del pati amb

JOAN MALUQUER DE MOTES I NICOLA U

paret de toves, però les deixalles acabaren per reomplir també part de l pati, malgrat una petita paret que s 'aixecà per evitar-ho . Cal tenir presen t que es tracta d'un immens volum de cendres, carbons i restes arqueològiques que hem calculat que no baixa de 800 metres cúbics . Per sobre d'aquesta massa immensa de cendres i carbons en un moment determinat apareixen les runes de la part alta de les parets de toves . La terrassa perifèrica, potser per facilitar-hi l'accés, fou enrunada amb palanques pels quatre angles transformant-se així l'antiga estructura quadrada de l'edifici en una planta circular . En un altre moment incert de l'Edat Mitjana el túmul fou violat per cercadors de tresors que vare n excavar una gran galeria subterrània de part a part del túmul . Aquest , plantat d ' alzines, va quedar incorporat al paisatge actual típic d ' Extremadura . A mesura que les excavacions ens anaven descobrint l'edifici en s formulàrem la possible interpretació sempre discutida en veu alta pe r tots els arqueòlegs del nostre equip, ja que en els treballs no s'ha utilitzat mà d'obra laboral a l'interior de l'edifici . Sovint hem hagut de rectificar plantejaments hipotètics i únicament ara que coneixem la plant a completa podem plantejar amb tot rigor els normals problemes de classificació del jaciment . Els plantejaments són els següents : En primer lloc : És aquest monument un edifici públic o privat? Este m convençuts que es tracta d'un edifici públic i, concretament, d'un temple . Malgrat que la planta pot correspondre a un model de casa privada, l a magnitud de construcció i 1'adyton esmentat només pot correspondre a u n temple o a un santuari . En segon lloc : Quina relació hi pot haver entre el monument e n funcionament i la utilització del terrat de l'adyton com a altar de sacrificis si no és de veritable ustrinum? Encara més si són dues coses diverses, la destrucció de l'edifici és fruit d'una utilització secundària del llo c o un fet únic de destrucció o expiació acomplert en un sol moment e n un acte de més o menys durada ? No és fàcil decidir-se . De l'estudi arqueològic dels materials pode m dir que una gran part sembla material de fabricació indígena i una altr a part és material importat de fora, de les àrees mediterrànies . (Part dels bronzes, tots els elements de vidre, d'ivori, d'or i la terrissa grega .) Le s dates de C14 que ens donen els carbons, entre el -410 i el -370, só n congruents amb les que els especialistes donen a la ceràmica grega qu e es troba i que correspon a més de 400 copes utilitzades per a les libacions (més de 1000 fragments de kylix y skyphos àtics) de vernís negre i figures roges decadents . Fora de la terrissa, molts objectes són de tipus estrictament persona l (joies, armes, fusaioles, balances i pesos, arqueta d'ivori) . N'hi ha també que no ho són tant, com restes de mobles, peces de joc, telers, etc ., que podrien formar part del mobiliari i riqueses de l'edifici o bé constituir

EL SANTUARI PROTOHISTÒRIC DE ZALAMEA

Reconstrucció i interpretació del sistema de terrasses i teulades del santuari, segon s l'arquitecte Joan Jorba .

ofrenes especials . L'anàlisi dels milers d'objectes trobats i la presència d'u n utillatge específic com la gran serra de ferro, punxons i burxes per re moure les brases, els nombrosos asts de bronze, etc ., i porres cilíndriques de pedra polida per atuir o matar les víctimes, semblen respondre a u n personal professionalitzat, no improvisat . El sacrifici de quatre o cin c atzembles amb mos i brides ben guarnides de bronze i possibles element s d'un carruatge semblaria un nexe amb unes activitats habituals del personal del santuari . No pot excloure's, però, una interpretació de destrucció final expiatòria del temple . Hi ha molts aspectes encara no ben aclarits . Un d'ells és la presènci a entre les cendres d'alguns ossos humans (pocs) que a tot estirar corres pondrien a una dotzena de persones . És ben conegut i demostrat per les excavacions de les necròpolis d'incineració ibèriques que els ossos cremats es retiren de les pires, es renten de cendres i es guarden en urnes . Aquesta operació es pot fer amb més o menys cura i és freqüent troba r a les ustrina alguns ossos descuidats . Els pocs ossos humans que he m pogut recollir en les nou campanyes d'excavació i el fet que fora de l'edifici hagin aparegut fins ara almenys quatre tombes d'incineració ens havi a fet creure que l'enterrament definitiu i les urnes es dipositarien en algu n altre lloc fora de l'edifici . Avui no ho podem confirmar ni negar . Manquen excavacions més amples .

JOAN MALUQUER DE MOTES I NICOLA U

No pot descartar-se que en una destrucció única expiatòria se sacrifiquessin presoners o servents del santuari, fet que no tindria gaire senti t en una utilització com ustrinum de runes de construccions antigues . Una dada interessant és la manca gairebé absoluta de sivelles de cintur ó (fragments de dues) i si es té present que es tracta d'un objecte sempr e recollit a les necròpolis clares, adquireix aquí una significació específica . Si hem vist el procés de destrucció i ensorrament de l'edifici i la sev a conversió en un immens dipòsit de cendres, la causa no queda clara . L'abandó de la vida en el santuari és un fet degut a un canvi religiós ? És degut a l'arribada de gent nova i noves idees, com podrien ser el s celtíbers, que voldrien substituir uns ritus que hem d'admetre d'una du rada mínima de 150 anys? La data de construcció del monument sembl a que cal situar-la pel cap baix a meitat del segle —vi . Es tractaria d'un a autoimmolació o d'un suprem sacrifici dels responsables polítics i religiosos de la comunitat que vivia a la comarca davant d'un perill d'invasions enemigues i d'un esclavatge ineludible ? Recordem que aquests grans sacrificis i autoimmolacions eren freqüents com a fruit d'imprecacions supremes . A la batalla d'Himer a (480) el general cartaginès Amílcar en dóna un exemple quan, despré s d'un dia seguit de sacrificis, a la vista de la lluita incerta, ell mateix e s llença a la pira amb la fe i l'esperança que els déus decideixin la contes a a favor dels púnics . I això cinquanta anys abans de la destrucció de l nostre santuari . Exemples més tardans són també freqüents . Recordem els funerals de Viriat i no manquen exemples d'autoimmolació de ciutat s senceres com Asta Règia o Numància . Caldrà pensar que estem davant d'un episodi més de les grans destruccions de poblats i santuaris ibèrics que de Catalunya fins a Andalusi a es documenten a les darreries del segle —v i començament del —i v (Ullastret, Tivissa, el Puig, la Bastida de Mogent, Cerro de los Santos , Cigarralejo, Pozo Moro, Porcuna i tants altres) ? La resposta a totes aquestes qüestions és encara hipotètica i prematura . Cal aprofundir més encara l'estudi d'aquest important jaciment com en el de tants altres llocs arqueològics . En tot cas, el que fins ara sabem és una prou valuosa aportació de l'arqueologia catalana al millor coneixement de les comunitats protohistòriques de l'Occident . BIBLIOGRAFIA DIRECT A

1 . MALUQUER DE MOTES i RAMON PALLARÉS : El Palau Santuari de Zalamea de la Serena . Barcelona, 1981 . — El Santuario protohistórico de Zalamea de la Serena . Barcelona , 1981 .

— El Santuario protohistórico de Zalamea de la Serena . Vol . II, en premsa . En cas de publicar-se s'hi afegiria una planta de l'edific i després de la darrera campanya (octubre 1982) .

Darrers treballs d'arqueologia subaquàtic a a Giron a JAVIER NIETO PRIET O

Les nombroses troballes d'objectes antics que s'han descobert sot a les aigües han anat fent popular, sobretot a partir de 1943, la pràctic a de la recuperació d'objectes arqueològics subaquàtics, i aquesta activita t ha produït una sèrie d'accions en els ambients arqueològics, de maner a que des de 1950, data en què Benoït inicià l'excavació del Grand Congloué, han anat sorgint institucions arqueològiques dedicades a la investigació, o almenys a la protecció i conservació del patrimoni cultural sub aquàtic, fins al punt que avui tots els països europeus mediterranis tenen , alguns de fa poc, organismes oficials dedicats a aquesta activitat . Al juny de 1981 el Centre d ' Investigacions Arqueològiques de Girona crea un departament dedicat a l'arqueologia subaquàtica, el qual , atesa la situació existent, es proposà cinc objectius prioritaris : — Aconseguir un estat d'opinió favorable a la conservació i estud i del nostre patrimoni cultural subaquàtic . — Formar un equip humà capaç de realitzar arqueologia subaquàtica . — Aconseguir el material necessari per poder realitzar els treballs arqueològics . — Fer la catalogació del nostre patrimoni cultural subaquàtic pe r saber què tenim, quin és el seu estat i les accions més idònies per a cada cas . — Contribuir al sorgiment d'iniciatives efectives per a la protecci ó i conservació del patrimoni . Amb motiu del traspàs de competències a la Generalitat, el Serve i d'Arqueologia fa seus aquests objectius i els estén arreu de Catalunya . 1~s prioritàriament en la consecució d'aquests objectius en el que estem treballant per aconseguir, en una primera etapa, una infrastructur a que ens permeti donar entrada progressivament als treballs d'excavació , a mesura que les possibilitats, que esperem que augmentin, vagin garan-

JAVIER NIETO PRIET O

tint que les accions no seran meres recuperacions de material i, per tant , destrucció del patrimoni .

SA TUN A

La primera excavació s ' efectuà a la cala de Sa Tuna (Begur) amb la finalitat principal d'adequar la metodologia de treball aplicada habitual ment al Mediterrani a les nostres possibilitats i facilitar la formació d'u n grup d'arqueòlegs en aquest tipus de treball . El jaciment excavat es formà entre finals del segle II i inicis del segle I a .C ., després del xoc d'una embarcació contra les roques situades d e cara a tramuntana a l'entrada de la cala . L'aproximació a la data de l'enfonsament ens ve donada per la troballa de fragments d'àmfores del tipu s Dressel 1 que acompanyaven el carregament majoritàriament format pe r àmfores del tipus Mañá B 3 . Com a conseqüència del xoc podria haver-se donat que sols s'enfonsé s part del carregament o bé tot el vaixell . Ens enclinem per aquesta sego na possibilitat atesa l'abundància i la ubicació del material i la troball a de llenques de pissarra, la majoria d'elles treballades als cantons pe r dar-los una forma rectangular, i una d'elles amb un orifici circular e n un dels extrems . Es tracta d'un tipus d'utensilis que trobem en diferent s poblats ibèrics costaners i que hom considera com a objectes relacionat s amb la pesca, apreciació amb la qual s'adiu aquesta prova de Sa Tuna . Desgraciadament, el jaciment ha sofert durant anys una espoliaci ó intensa i continuada que l'ha privat de gran part de la seva integritat , cosa que impedeix tenir una visió detallada i segura d'aquest documen t històric, i això és especialment lamentable en aquest cas, ja que són , aquest i el de Binisafuller a les Balears, els dos únics fragments de nau s naufragades d ' aquestes característiques coneguts a Espanya . Aquests ja ciments, per la seva peculiaritat, ofereixen una relativa homogeneïta t en el contingut, la qual cosa permetria en aquest cas veure en el carregament d'àmfores del tipus Mañá B 3 unes coincidències morfològique s que possibilitarien establir, per al moment de l'enfonsament, l'estat d e la seva evolució tipològica . L'excavació ens ha permès observar una gran heterogeneïtat en el s exemplars trobats, que es mostra tant en la capacitat, com ja s'havi a posat de manifest a Punta Salines i Binisafuller, tomo en els perfils de l cos, de les nanses i dels llavis, i és impossible, sobretot entre aquest s darrers, trobar-ne més de dos aproximadament igual . Observem tamb é considerables diferències en la gruixària de les parets, que oscilla entr e els quatre i els onze millímetres . Sols apreciem una certa similitud pe l que fa al diàmetre de les boques, la mida del qual se situa al voltan t dels onze centímetres en la totalitat de les peces . Durant l'excavació no es localitzaren les restes de la nau, cosa no

ARQUEOLOGIA SUBAQUATICA A GIRONA

estranya en aquest jaciment si tenim en compte que el fons marí és d e pedruscall i damunt d'ell s'estén una capa d'entre vint i cinquanta millímetres de sediment format bàsicament per restes de closques de mollusc s i equinoderms dipositats recentment, ja que els rizomes de les posidònes que el cobreixen no indiquen una antiguitat superior a un segle, i a mé s a més quasi la totalitat dels fragments ceràmics localitzats romangueren durant llargues temporades a la llum, tal com es desprèn de les nombro ses concrecions que presenten, degudes a algues roges corallines . E n aquestes circumstàncies és normal que la fusta del case hagi desaparegut , ja que quedà ràpidament coberta pels sediments .

RIELLS - LA CLOT A

Al sud-est d'Emporiae, i a uns quatre quilòmetres, hi ha una petit a badia formada per l'actual platja de Riells, la Clota Petita i la Clot a Grossa, on recentment s 'ha construït un port esportiu aprofitant la circumstància que la badia, junt amb la petita platja al voltant de la qual es formà el poble de pescadors de l'Escala, són les úniques zones protegides naturalment dels vents de llevant, particularment perillosos per a les activitats nàutiques . És precisament contra aquests vents que no estava protegit l'antic port emporità situat entre la Paleàpolis i la Neàpolis, la qual cosa obligà, entre altres raons, a construir a finals de l segle II a .C . la important obra coneguda com el terraplè del port d'Empúries . A la zona de Riells-la Clota les troballes arqueològiques han esta t nombroses, tant en terra ferma : un mur ciclopi i una cisterna al Corra l d'en Pi, un grup d'àmfores en construir els fonaments d'una casa a l a Punta de l'Era, dues tombes d'inhumació datades entre el 90 i el 70 a .C . a la Punta del Noi Esquerra i abundant ceràmica a tota la riba de la badia, com a sota de l'aigua, on a més d'indicis de tres naufragis s'ha n localitzat ceràmiques fines i àmfores que cobreixen principalment el període comprès entre el segle II a .C . i els segles vi-v11 d .C ., amb mostre s menys freqüents de les èpoques anterior i posterior . Estudiant en el seu conjunt les restes arqueològiques trobades, to t sembla indicar que Riells-la Clota fou un segon port emporità que entr à en funcionament a finals del segle II a .C . com a conseqüència de la reduïda grandària i la poca seguretat del vell port de la Neàpolis, inconvenien t que hom intentà solucionar també a finals del segle II a .C . amb la construcció d'una important resclosa . Eren adequacions i obres d'envergadura que pretenien perfeccionar la infrastructura emporitana i adequar-la a l a massiva arribada de productes itàlics principalment, que s'inicià a principis del segle II a .C . després de les actuacions de Cató i que arriben a aquesta fidel aliada de Roma, que posseïa un antic i eficaç sistema d e distribució creat després de segles d'activitat comercial .

JAVIER NIETO PRIETO

Les troballes de construccions identificables clarament com a installacions portuàries a la zona de Riells-la Clota, on mai no s'ha efectua t una recerca arqueològica sistemàtica i on l'activitat turística ha produï t importants canvis en el paisatge, són escasses però significatives ; d 'entre elles destaquen àmfores i el recinte fortificat del Puig del Corral d'e n Pi, datat entre finals del segle II a .C . i inicis del segle i a .C ., i format pe r un mur del tipus ciclopi del qual en algun punt encara es conserva un a altura de més de dos metres . Aquest recinte, per la seva ubicació i l a proximitat cronològica que presenta la seva data de construcció amb l a del terraplè d'Empúries i amb la de la utilització de la badia de Riells la Clota, fa que el considerem en íntima relació amb l'activitat portuària , tenint en compte que un port no és sols un lloc d ' ancoratge de naus, sinó també un centre on els «horreari», els «tabulari», els «urinatores» i el s fuesters navals, entre altres, desenvolupen llur activitat i un punt neuràlgic de la ciutat, que necessita per tant ser protegit, i més encara quan e s troba a més de tres quilòmetres de la ciutat a la qual serveix, com é s el cas . Aquest port pogué tenir dues funcions clarament diferenciades : una , com a lloc d'arribada dels productes que posteriorment es redistribuirien per Emporiae i, una altra, com a lloc d'escala per a les naus que realitzaven una ruta de cabotatge entre la Península i la resta d'Europa, co m sembla desprendre's de l'abundant presència d'àmfores del tipus Dressel 20, i que tanmateix estan proporcionalment menys representades en l a ciutat veïna .

EI poblat medieval de I'Esquerd a (les Masies de Roda de Ter, Osona ) IMMACULADA OLLICH 1 CASTANYE R

Les excavacions realitzades en els darrers anys (des del 1977 en endavant) al jaciment arqueològic de l 'Esquerda (Osona) ens porten a fer un replantejament global d'aquest lloc, sobretot pel que fa a la continuïta t i superposició de poblament en èpoques diverses . Les últimes campanyes de prospecció a la zona de la muralla demos tren la presència d'un nivell ibèric datable cap als segles in-It a.C. Aquest aspecte de l'excavació, tot just en fase de prospecció i localització, est à a càrrec de l'arqueòloga M . Dolors Buxó i Ausió . Malgrat que avui ens centrem en el sector medieval, és interessant de remarcar el fet de la reutilització d'un hàbitat ibèric en èpoques posteriors, cas comprovable també a d'altres jaciments, com Olèrdola . E l problema plantejat és si, entre les dues grans etapes localitzades fins ar a (món ibèric i món medieval), hi ha una continuïtat o bé un trencamen t en l'ocupació del lloc . Anem a veure tot seguit una sèrie de punts referents al poblat Baix Medieval de l'Esquerda : després de la documentació de l'època, analitzarem els elements de defensa i d'elecció del lloc, els elements de formació i d'estructuració urbanística, els elements d'hàbitat i la necròpolis .

1 . LA DOCUMENTACI Ó

El lloc conegut avui corn «l'Esquerda» és anomenat per la documentació medieval «Roda», topònim que manté la població enclavada vor a el pont, al costat de la carretera . El nucli antic és, doncs, el de l'Esquerda , que passa per diverses fases al llarg de l'Edat Mitjana : 1) destrucció de

IMMACULADA OLLICH 1 CASTANYE R

la civitas, s . Ix ; 2) formació del poblat medieval, segles x-xI ; i 3) formació de l'actual nucli de Roda, segles xiI-xiII . I La primera vegada que els documents esmenten Roda és en els Annal s Reials de Lluís el Piadós, corresponents a l'any 826, en què es diu qu e Aissó Rotem civitatem destruxit . La revolta d'Aissó s'emmarca en un context de lluites indigenistes contra el domini carolingi, en un momen t en què l'avanç dels francs —des de finals del segle vist— havia converti t Osona en terra de frontera . La importància estratègica de Roda fa pensar que podia ésser utilitzada pels francs com a fortalesa . Però la menció del 826 planteja due s qüestions : a) Què era la civitas de Roda destruïda per Aissó? Es tractava d'un a simple guarnició militar o hi havia un poblament estable? Des de qua n era habitada? Quin tipus de poblament tenia ? b) Com va quedar el lloc després de la destrucció? Va quedar deshabitat o continuà havent-hi un nucli de població ? Caldrà esperar 100 anys per a trobar un nou esment del lloc en el s textos : el 20 de setembre del 927, en una donació de terres a l'esglési a de Sant Pere situada in Rota civitate, feta per Amo i la seva mulle r Orrata . 2 Hem de considerar que el buit documental (826-927) correspon a u n buit poblacional? Ja hem comentat en un altre lloc que la manca d e documentació —explicable atès el replegament polític i administratiu fran c a Osona des del 826 fins al 875— no justifica en absolut un despobla ment . Podria donar-se el fet que el poblament, d'una manera o altra , s'hagués mantingut a l'Esquerda al llarg del segle ix . Comprovem que e l topònim no s 'havia pas perdut . En qualsevol cas, ens trobem amb què , el 927, hi ha una església funcionant a Roda, cosa que ens permet d'associar-hi una hipotètica comunitat de fidels . Aquesta és, doncs, la segon a fase, la de formació del poblat medieval al voltant de l'església . La documentació ens permet de conèixer alguns dels primers habitants alt-medievals de l'Esquerda, així com la situació de llurs cases i camps . Els noms tenen encara clares reminiscències visigòtiques : Ellemar , Eldregod, Witard, Wisall . 4 Amb el temps, el recinte es fortificà i, des dels segles xii-xül, la gent va tenir tendència a deixar el vell lloc de l'Esquerda per anar a viure

1. Vegeu I . OLLicH : El jaciment arqueològic medieval de l'Esquerda, a le s Masies de Roda de Ter (Osona) . I : Informe preliminar i estat de la qüestió. «Qua-

derns d'estudis medievals», núm . 1 (Barcelona, 1980), pàgs . 6 a 8 . 2. ACV, calaix 6, doc . 146. Cf . nota anterior, pàg . 7 . 3. Cf . 1 . OLLJCH : El jaciment arqueològic medieval de l'Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona) . IV : L'església romànica de Sant Pere . «Quadern s d'estudis medievals», núm . 7 (Barcelona, 1982), pàgs . 423 i 424 . 4. ACV, calaix 6, doc . 712 . Publicat a «Quaderns E . M .», núm . 7, articl e citat a la nota anterior, pàg . 425, document 2 .

EL POBLAT MEDIEVAL DE L'ESQUERDA

prop de l'església de Santa Maria, al cap del pont, vora la strata f rancisca. Aquest va ésser l'origen de l'actual població de Roda de Ter . Les successives lluites i destruccions de l'Esquerda, convertida en fortalesa, motivaren l'abandonament definitiu del primitiu nucli .

ELS ELEMENTS DE DEFENSA : LA SITUACIÓ I LA MURALLA

L'elecció del lloc a l'hora de situar el poblament medieval ve donad a per la innegable situació estratègica de l'Esquerda, dominant el Ter e n el límit de la Plana de Vic i les Guilleries, protegida naturalment pe l mateix riu per tres costats . L'indret té un gran interès com a zona d e defensa i de poblament, sobretot en èpoques d'inestabilitat social i política . En quedar voltada pel riu, l'Esquerda forma com una península , amb una única via d'accés, el cantó nord, protegit per una muralla . Aquest mur de defensa, amb una amplada de dos metres, format pe r carreus desiguals, amb una torre a l'angle NE, planteja molts problemes . No en sabem encara la longitud total, ja que resta colgat per terra i vegetació, però cal suposar que abasta l'amplitud de la península en e l seu nivell més alt . Tampoc no sabem amb certesa l'època de la construcció . Mentr e a la torre esmentada hi ha trossos on els carreus de pedra són units am b argamassa, en l ' excavació de la cala 2/1982 ha aparegut un mur atalussat , fet amb pedra seca . Pensem, doncs, que pot tractar-se d'una murall a inicialment ibèrica, però molt retocada per obres posteriors, sobretot medievals, en alguns sectors . Respecte a un possible parallelisme amb le s dues muralles d'època ibèrica conegudes a la comarca d'Osona (Folgueroles i el Brull), pensem que cal esperar més resultats de recerca aban s d'establir possibles comparacions . El lloc on s'han localitzat restes medievals es troba a una certa distància de la muralla, si bé cal pensar que la zona interior d'aquesta é s formada per camps conreats, encara per explorar arqueològicament . ' D 'altra banda, l'excavació de la torre del NE (cala 4/1982) ens proporciona una estratigrafia prou clara : nivells superiors d'enderroc, amb fragments de ceràmica grisa-negra, relacionables amb una estructura triangular sobreposada ; nivell de cendres i cremat, continu a tota la superfície de la cala ; i nivell inferior, amb ceràmica ibèrica a torn i a mà . Això permet de relacionar diverses estructures sobreposades amb u n reaprofitament de la muralla en època medieval .

5 . Una primera excavació de prova feta enguany (cala 1/1982) al mig d'u n d'aquests camps, ha proporcionat in situ ceràmica ibèrica, a més d'un importan t element material : una espasa de ferro (possible La Tène II) .

IMMACULADA OLLICH I CASTANYE R

3 . ELS ELEMENTS DE FORMACIÓ I D 'ESTRUCTURACIÓ URBANÍSTICA : L 'ESGLÉSIA I LA PLAÇ A

L'hàbitat a l'Esquerda durant l'Edat Mitjana pot ésser considerat e n dues fases : — Una primera fase (segles Ix-xl), corresponent a l'Alta Edat Mitja na, amb les següents característiques : poblat format per habitatges primitius, semiexcavats a la roca, amb algunes construccions de fusta ; església pre-romànica, més petita, però situada al mateix indret que l'actual ; i necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca . — Una segona fase (segles xII-XIII), corresponent a la Baixa Eda t Mitjana, caracteritzada per : poblat format per edificacions de pedra i tàpia, d'una o dues habitacions, al voltant d'una plaça central ; església romànica, d'una sola nau ; i necròpolis de tombes de lloses, situade s a un nivell més elevat que les antropomorfes . Ens centrarem ara en la segona fase, en el poblat baix-medieval, a l qual corresponen la majoria de restes visibles del jaciment, deixant per a un ulterior estudi les possibilitats d'hàbitat que oferia l'Esquerda a l'Alt a Edat Mitjana . Les restes del poblat visibles actualment estan a una distància relativament gran (125 metres) de la muralla que tanca l'accés i, a la vegada , el protegeix . El poblat se situa més a l'interior de la península, a la par t més alta . De totes maneres, cal considerar que encara hi ha àmplies zone s per excavar, i no podem aventurar cap resultat . L'espai ocupat pel pobla t baix-medieval és d'uns 3 .000 m2 , una proporció mínima si ho relacione m amb la totalitat del jaciment . Observant el plànol del poblat, hom pot observar que hi ha dos elements bàsics de formació i d'estructuració urbanística : l'església i l a plaça . Cada un d'aquests elements té una funció essencial i diferen t alhora . L'església actua com a nucli aglutinador del poblament, és el llo c sagrat entorn del qual es construeix, seguint l ' esquema típic de formaci ó d'un poblat a l'Alta Edat Mitjana . Les cases queden a ambdós canton s de l'església, ocupant tota la sagrera, deixant un espai més ample al secto r sud, destinat a necròpolis . En canvi, l'element d'estructuració urbanística, si és que hom po t aplicar aquest terme en aquest moment, seria la plaça . Considerem com a tal l'espai central d'uns 325 m 2 aproximadament, situat al nord de l'església, rodejat per una sèrie de cases que tenen l ' accés precisament pe r aquest espai central . Enmig hi ha una estructura quasi quadrada (12 x 6 . Cf . I . OLLICH : El jaciment arqueològic medieval de l'Esquerda, a le s Masies de Roda de Ter (Osona). III : La necròpolis medieval . «Quaderns d'estudi s medievals», núm . 4 (Barcelona, 1981), pàg . 233 .

EL POBLAT MEDIEVAL DE L'ESQUERDA

15 m), amb el cantó nord obert, amb àmbits separats al seu interior, qu e fan pensar en possibles llocs per emmagatzematge de grans o per a qualsevol altra funció comunitària . Hom comptabilitza una quinzena de cases o habitacions visibles, qu e poden arribar a la trentena si tenim en compte restes de parets qu e apareixen arreu . Aquests habitatges són construïts amb pedra, i sole n utilitzar les parets de la casa del costat com a paret mitgera . En el presen t estat de la investigació és difícil d'establir la diferència entre casa i habitació . Per tant, parlarem d'unitats d'habitatge, com al lloc que ocup a una família . És temptador intentar aplicar un hipotètic índex familiar (3,7 persones per família) a cada unitat d'habitatge, que ens portaria a un a aproximació al poblament del lloc (de 115 a 120 persones per 30 cases) . Però creiem que hem de reservar aquest punt per a quan la investigació arqueològica del poblat estigui més avançada en extensió . Aleshores, hom podrà comparar les dades arqueològiques amb les documentals , i intentar una aproximació demogràfica . Els carrers són estrets i irregulars, i no segueixen cap pla urbanísti c previ, sinó que són el resultat dels espais deixats entre casa i casa .

ELS ELEMENTS D 'HÀBITAT :

LES CASE S

Les cases (habitacions o unitats d'habitatge) són força irregulars en e l traçat de la planta, però segueixen bàsicament un model quadrat o rectangular . Una unitat d'habitatge, que correspondria a una família, po t estar formada per una habitació única, o per un conjunt de dues (cas de les habitacions H2 i H3) comunicades entre elles . La impressió qu e dóna una d'aquestes cases és la pobresa del nivell de vida de la gen t que hi habitava. A més del material rudimentari emprat en la construcció, l'espai hàbi l ens dóna una idea de les necessitats del moment : una família s'encabia en espais molt petits, que varien de 15 a 20 o 25 m2 . Les habitacions són construïdes directament sobre la roca viva, adaptant-se a les particularitats del terreny . D'aquí que el sòl d'algunes habitacions tingui un gran desnivell, ja que segueix el pendent natura l de la roca cap el riu . D'altres construccions estan travessades per una gran diàclasi (normal en la geomorfologia de l'Esquerda), i els constructors van haver de tapar-la amb grans lloses per a salvar el buit . No és gens clar que aquestes diàclasis servissin com a possibles conduccion s o canalitzacions, però tampoc hem de descartar aquesta hipòtesi . ' Algunes de les habitacions són semiexcavades a la roca (H3, pe r 7 . Vegeu l'excavació de 1'H2, publicada a «Quaderns d'estudis medievals» , núm. 3 (Barcelona, 1981), pàgs . 151-152 .

IMMACULADA OLLICH I CASTANYE R

exemple), mentre que d'altres aprofiten algun tros de la roca semiexcavat, englobant-lo dintre de la mateixa habitació (cas de 1'H2) . Aqueste s zones semiexcavades es repeteixen a diversos llocs del poblat, i caldr à aclarir si es tracta de restes d'un hàbitat anterior (alt-medieval, o potse r fins i tot anterior), que van ésser reutilitzades en construir les cases del s segles XII-xiII . Els murs són construïts amb carreus de pedra, i tenen una amplad a que oscilla entre els 60 i els 80 cm . Són irregulars, tant en amplada com en direcció, ja que no sempre segueixen una línia recta de traçat . El s carreus de pedra es dipositen directament sobre la roca viva . La primer a filada sol ésser a base de pedres llargues i planes, sobre les quals hom colloca els altres carreus, més petits, de forma quadrada i rectangular . Alguna vegada, hom troba els carreus disposats en forma d'opus spicatum . A partir d'uns 60 o 70 cm d'alçària és possible que la casa es construís amb tapial, tal com ha fet pensar l'excavació de l'H2 . 8 La cobert a de les cases era d'un vessant o de dos, construïda amb un tramat d e bigues de fusta, de banda a banda dels murs . En algun cas, les bigue s podien ésser aguantades amb posts de fusta encastats a terra, com ho de mostren els forats excavats al sòl d'algunes habitacions . Tot el tramat de fusta era cobert per teules, tipus imbrex, fetes amb pasta rosad a o vermellosa, de cuita grollera, algunes amb impressions digitals per l a cara externa . L'entrada a l'habitació es fa a través d'una porta, ampla de 1 m a 1,20 m, situada generalment en un extrem del mur . Queda per resoldre el problema de les finestres, de l'evacuació dels fums, de la distribuci ó funcional de l'espai intern, etc . L'excavació de l'interior d'aquestes habitacions no ha permés, pe r ara, de determinar si hi havia espais destinats a un ús particular (cuina , espai per a dormir, etc .) . En algun cas, hom ha localitzat restes de cendres, que permeten suposar l'existència d'un foc . Hom pot observar do s nivells ben diferenciats a l'interior de les habitacions : A) Un nivell de farciment, format per : 1. Una capa superficial de terra i humus, molt remoguda i amb restes i diferents tipus ceràmics procedents de les zones del voltant . 2. Una capa de terra forta i dura, amb barreja d'argamassa a la zon a corresponent als murs . 3. Una capa de potència variable, de terra més esponjosa, amb restes diverses i barreja de materials . 8. Cf . nota anterior. Vegeu, a més, la reconstrucció hipotètica d'un habitatg e de l'Esquerda a J . A . ADELL : Notes per a l'estudi de la tecnologia constructiva de l'hàbitat en el poblament medieval de l'Esquerda . Presentat a «XI Sympòsium d e Prehistòria i Arqueologia Peninsular», Vic, 26-28 novembre 1982 . En premsa . 9. Cf . I . OLLIcH : El jaciment arqueològic medieval de l'Esquerda, a le s Masies de Roda de Ter (Osona) . II : Sistema i tècniques d'excavació . «Quadern s d'estudis medievals», núm . 3 (Barcelona, 1981), pàg . 147 .

EL POBLAT MEDIEVAL DE L'ESQUERDA

B) Un nivell d'enderrocament, format per : 4. Una capa de grans pedres caigudes, barrejades amb fragments de teules . 5. Una capa formada per teules caigudes fragmentades, corresponent s a la coberta de la casa . 6. Una capa de restes ceràmiques, majorment fragments de tipu s medieval gris, dipositats directament sobre la roca que forma el terra d e l'habitació . Entre el material aparegut hi ha fragments de ferro i bronze, per ò bàsicament es tracta de material ceràmic, amb formes força diferents : olles, cassoles, bols, paella, etc . La ceràmica és sempre del tipus gris-negre , datable entre els segle s

5 . LA NECRÒPOLI S

Un element important en el poblat medieval de ]'Esquerda és l'espa i destinat a necròpolis ." Com ja hem esmentat abans, les tombes es trobe n disposades al voltant de l'església . Al sector nord i al sector oest, fins i tot , hi ha espais delimitats per estructures . En canvi, al sector sud hi ha un a àmplia zona destinada a cementiri, on no hi ha cap edificació fins a un a distància de 17 metres de l'església . Això dóna, en aquest sector, un espa i hàbil de 340 m2 , amb una potència de terra important que va permetr e l'enterrament en capes successives . En aquesta zona hom va realitzar un tall d'l 1 metres de llarg per 2 m d 'ample (campanya del 1980), en direcció est-oest, i vam poder establir els següents nivells : 1 . Superior : enterraments simples, entre una capa de calç . II. Enterraments en tombes de lloses formant caixa . III. Enterraments en tombes excavades a la roca, de tipus antropomorf . IV. Enterraments en fossa, directament sobre el terra . Una aproximació cronològica ens portava a datar els nivells superior s vers els inicis del segle xlv ; en el nivell II vers els segles xu i xlü, i el s nivells III i IV vers els segles 1x i x . Aleshores, la necròpolis que cor 10. Cf . I . OLLIcH : Algunes peces de ceràmica grisa medieval a Catalunya. «Colloques Internationaux du CNRS» (Valbonne, 11-14 sept . 1978) . París, 1980 , págs . 403-406 . I també : Formes i decoració de la ceràmica grisa medieval proceden t del jaciment medieval de l'Esquerda . II Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental . Toledo, 2-7 nov . 1981 . 11. Cf. article citat a la nota 6, i Tipologia de les tombes de la necròpoli s medieval de l'Esquerda (Osona) . Annex 1 de «Acta Historica et Archaeologic a Mediaevalia» .

IMMACULADA OLLICH I CASTANYE R

respon al poblat baix-medieval presentat ací, és la dels nivells I i II, del s segles xiI-xiII i xiv, coetanis per tant, també, de l'església romànica . Les tombes excavades a la roca, en canvi, correspondrien a un moment anterior, amb un habitatge alt-medieval encara no localitzat, i am b una església romànica . Les tombes excavades a la roca, en canvi, correspondrien a un moment anterior, amb un habitatge alt-medieval encara no localitzat, i am b una església pre-romànica de la qual tampoc no sabem res . Cal considerar la situació de les tombes antropomorfes excavades a la roca, així com l'amplitud de l'espai que ocupen . La posterioritat de les construccions del segle xII-xIII és manifesta, tant en el campana r de l'església (amb dues tombes antropomorfes a dins), com en les paret s que tallen i passen per sobre d'algunes de les tombes . És curiós el gru p de tombes que, seguint la línia vers el nord, segons la diàclasi del terreny , ocupen l'espai central de la plaça, que hem d'imaginar-nos reomplert a per una capa de terra i humus en època baix-medieval .

L'arqueologia a Sagun t CARMEN ARANEGUI GASC Ó

L'estudi de l'arqueologia de Sagunt és una tasca a fer . El repàs d e la bibliografia sobre el tema ens ho posa de manifest . Cal remuntar-s e a la lectura d'obres del segle passat —Conde de Lumiares, Laborde, Chabret— per a obtenir una visió de l'interès arqueològic de la ciutat, ja qu e és d'obligada referència en la història antiga d'Hispània . Per això, dedicar l'atenció a l'arqueologia de Sagunt pot semblar un a empresa sense perspectives, llevat que els punts de què tractaré serveixi n per a aproximar-se a un programa de treball amb vista a garanties futures . Seguint aquesta línia pretenc desenvolupar aquesta conferència justifican t aquesta pretenció en base a estudis recents que plantegen els probleme s essencials, potser poc coneguts i, en realitat, no conclusos . Intentaré, e n definitiva, d'afrontar una realitat, de buscar-li solucions i de demostrar , en suma, que l'absència d 'excavacions arqueològiques sistemàtiques constitueix una llacuna que no supleixen els estudis monogràfics d'epigrafia i numismàtica ni el retorn a la interpretació dels textos clàssics . El terme municipal de Sangunt és una àrea vital humanament i econòmica, la qual cosa incideix en la planificació arqueològica en molts sentits, obligant a preveure un nombre reduït d'intervencions d'excavació , minuciós i, sobretot, encaminat a resoldre aquells punts que són crucial s per a la investigació . En aquest sentit, l'estudi previ sobre els plànol s existents és imprescindible . L'aixecament a escala 1 :5 .000 per les àrees no urbanes i, especialment, el plànol fotogramètric a escala 1 : 1 .000 realitzat pel Servei Tècnic de la Direcció General de BBAA, constitueixe n documents molt importants a l'hora de posar en pràctica els treball s de camp . Tot seguit parlaré de les orientacions que proporcionen aquestes anàlisis prèvies .

CARMEN ARANEGUI GASC Ó

1. L ' ACCÉS DE LA VIA AUGUSTA A LA CIUTA T L'entrada des del nord de la Via Augusta a Sagunt no s'ha determinat encara amb exactitud . El recorregut d'aquesta ruta pel sud de l a província de Castelló, les imprecisions quant a la ubicació de Ad Noula s i Sebelaci i la discussió sobre la possibilitat d'un traçat estrictamen t litoral o bé un xic allunyat de la costa no faciliten la tasca d'especifica r si cap dels ponts antics que travessen el riu Palància correspon a la Vi a Augusta . Els autors que s'han ocupat del tema indiquen que hi ha un pon t romà enfront del circ, un altre d'antic enfront de la Porta Mitjana i, mé s a l'oest, un altre pel qual accedia l'antiga carretera de Terol, que era de pedra però que fou esfondrat per una torrentada del riu . La carretera nacional Barcelona-València ha passat fins no fa gaire per un pont d e fusta . La sortida del sud de la via cap a València no presenta dubtes . Al plànol podem apreciar que el pont tradicionalment descrit com a romà i relacionat amb la Via Augusta dóna a la paret septentrional de l circ, la qual cosa representa un gran inconvenient a l'hora de suposa r que canalitzava el trànsit d ' una ruta tan important . Amb tot, aquest pon t està alineat amb la pujada al castell, i així potser testimonia algun cam í d'entrada a Sagunt anterior a la construcció del circ . El pont que vorejant per l'oest les carteres del circ condueix a l a Porta Mitjana coincideix en la trama urbana amb un eix de cotes d e nivell més baixes que es rastregen fins a l'actual ajuntament . El pont que enllaça amb l'antiga carretera de Terol condueix al Cam í Reial que circumvalla d'oest a est el flanc septentrional de la murall a medieval . En arribar al límit oriental de la ciutat s'orienta cap al sud i segueix cap a València i, a més, està situat en l'eix del Camí Vell de l a Mar que mena al port antic de Sagunt . La possibilitat que aquest Camí Reial sigui un tram d 'una via roman a és recolzada per la concentració d'inscripcions i monuments funerari s romans en l'àrea compresa entre la muralla i el circ romà . 2.

LES NECRÒPOLIS ROMANE S

El cementiri romà més extens de Sagunt està situat en la part orienta l de la ciutat, entre la sortida cap a València i l'estació del ferrocarril . La publicació de 1'epigrafia llatina saguntina, amb la indicació del barri o carrer on les inscripcions foren recuperades, dóna peu per a plantejar un estudi de distribució de làpides funeràries en la ciutat, i revela qu e hi ha agrupacions de restes funeràries no sols al carrer del Salvador i a l de València, sinó també a la plaça del Cronista Chabret i al voltant de l convent de la Trinitat . La situació de la necròpolis septentrional de Sagunt, per tant, ja podem començar a plasmar-la amb dades concretes .

L'ARQUEOLOGIA A SAGUNT

EL CIRC ROM À

La delimitació d'aquesta necròpolis septentrional sembla venir do nada per la implantació del circ romà, ja que els sondeigs realitzats e n la seva àrea mai no han revelat l'aparició de restes funeràries . Del circ de Sagunt no queda sinó la porta que dóna al carrer del s Horts, i per això la planta dibuixada per Laborde i els estudis publicat s per Bru són importants per a restituir la seva topografia sobre un plàno l actual, la qual respon a un mòdul de parcellació típicament romà . Br u indica que la longitud del solar del circ és de 354 m, que són 10 actus ; la distància de la porta triumphalis a la meta és de 284 m, és a dir , 7 actus, i l'amplada de 73,40 m, un xic més de 2 actus . Aquestes dimensions permeten la comparació d'aquest circ amb d'altres del mó n romà . El projecte d'urbanització relacionat amb el circ, datable al segle II , anulla l'eficàcia del pont romà sobre el riu Palància . Potser responia a un a reestructuració urbanística del territori que haurem de tenir en compt e quan parlem de Sagunt .

4. L 'AQÜEDUCTE ROM À El fet que els mapes antics mostrin l'aqüeducte penetrant pel vessan t mitjà occidental de la ciutat planteja el problema de deixar sense servei la plataforma superior del turó del castell . És probable que la part alt a de la ciutat romana fos proveïda d'aigua per mitjà de cisternes, per ò per a confirmar aquesta suposició hom està seguint un possible traject e des d'un punt del Palància amb una cota de nivell de Inés de 171 m d'altura —l'índex geodèsic del castell se situa a 171 m—, amb entrad a al sector més elevat de la ciutat pel vessant occidental . Encara no hi h a resultats conclusius .

EL PORT DE SAGUN T

La localització del port antic de Sagunt ha estat debatuda a parti r de suposicions basades més en la interpretació dels textos escrits que e n un treball de prospecció arqueològica . Les excavacions han proporcionat arguments objectius per arribar a concloure que l'únic barri portuari am b nivells romans i pre-romans és al Grau Vell, a 1'Alter de Golomer de l a partida de Tamarit . Actualment 1'Alter comprèn una àrea de 205 m per 75 m i té una altura de 2,9 m sobre el nivell del mar i sobre les terres circumdants, que són de marjals . Està unit al casc urbà pel Camí Vell de la Mar .

CARMEN ARANEGUI GASC ó

Es tracta, doncs, d'un jaciment petit, amb un nucli de població i algun enterrament romà, que té interès perquè permet que surtin a la llu m les característiques d'un assentament portuari generat per una ciutat ibero romana . L'última campanya d'excavacions obliga a modificar l'apreciació fet a després de les dues primeres campanyes en el sentit que les construccion s que es descobriren allí no eren rellevants . Hom està descobrint un edifici important la qualificació del qual és encara ara prematura . Podem datarlo del segle H, amb una reconstrucció del segle III . L 'única seqüència estratigràfica de què disposem per al terme d e Sagunt ens dóna dates de fundació enquadrades dins el període comprè s entre el 420 i el 325 a .C . Distingim una fase diferenciada que correspo n als segles III, II i primera meitat de 1'i a .C ., amb ceràmiques del talle r de les petites estampilles i dels tallers catalans que fabriquen vaixell a de vernís negre, a més de les campanianes ; una primera urbanitzaci ó romana datable cap als anys 40/30 a .C . ; reconstruccions importants als segles II i Hl . No hi ha cap nivell de destrucció que pertanyi al segle III , i cal situar la desocupació del lloc a finals del segle v .

EL CASC HISTÒRIC DE LA CIUTA T

Constituït pel cim del turó del castell i per la ciutat intramurs, mostra dues àrees diferenciades d'implantació humana : l'una, alta, a 171 m sobre el nivell del mar, monumental, seu de l'ocupació més antiga, i l'altra al vessant que baixa cap al Palància . En línies generals, el perímetre de la muralla medieval és conegut . La zona que abraça el casc històric intramurs comprèn una extensi ó de 40 ha, de les quals 8 pertanyen a la plataforma superior del turó . La coincidència dels recintes emmurallats medieval i romà fou recolzad a per Chabret en base a algunes restes arquitectòniques que ell va observa r en la porta occidental —Porta de Terol—, en el llenç nord —Torre d e l'Hospital— (desautoritzats més tard per González Simancas), i en l'oriental prop de la Porta Ferrissa . També determinà un parament de carreus al Raval del Salvador . Fins que no es facin excavacions arqueològiques en solars situats e n la línia de la muralla no podrem resoldre les qüestions històriques que aquesta planteja . Sí que és legítim, però, traduir la dada de les 40 h a d'extensió al panorama propi de les ciutats hispano-romanes . En aques t sentit és bo de remarcar que els autors que donen notícia de les àree s urbanes romanes d'Hispània estan en desacord, probablement perquè ha n deduït llirs dades de plànols a escales reduïdes o defectuoses . Així, Tarradell dóna 19 ha i 120 ha per a les extensions mínima i màxima d e Mérida, entre 50 i 70 ha per a Còrdova, 70 ha per a Tarragona, une s 80 ha per a Cartagena, 9 ha per a Barcelona, 50 ha per a Saragossa, 5 ha

L'ARQUEOLOGIA A SAGUNT

per a Toledo i 37 ha per a Lugo . Blázquez dóna 26 i 49 ha per a Mérida , 70 ha per a Còrdova, 36 ha per a Tarragona, 12 ha per a Barcelona , 30 i 60 ha per a Saragossa, 9 i 10 ha per a Lugo, 6 ha per a Girona , 50 ha per a Pamplona i 130 ha per a Clunia . València, l'interès de l a qual, comparant-la amb Sagunt, és evident, abraça una àrea intramur s de 13,7 ha segons els dibuixos que illuestren una publicació recent . Aquestes extensions són petites si les comparem amb les grans ciutat s romanes de la vall del Roine i del sud de França : Lió, 140 ha, Vienne, unes 200 ha, Nimes, 225 ha, però són comparables a les d ' algunes ciutat s del nord d'Itàlia : Aosta, 42 ha, Trèveris, 72 ha . Malgrat la poca fiabilitat de les dades per a Hispània, podem con cloure que 40 ha del casc històric intramurs de Sagunt és una xifra coherent segons la perspectiva de les ciutats romanes hispanes . Hem d ' afegir que han de representar l'extensió màxima de la ciutat, atribuïble , en principi, a l ' època imperial . L'anàlisi del plànol planteja, d'altra banda, la possibilitat que una part del vessant septentrional estigués cenyida per una muralla en una època prèvia a la de la construcció de la muralla romano(?)-medieval . Quant al cim del castell, coincidint aproximadament amb la corba de nivell de 130-140 m, no hi ha dubte que existeix una muralla ibèrica . Laborde en parla, i les excavacions a l'indret d'Els Tres Pouets, pròxi m a la pedrera, així ho han confirmat . El que no ha estat indicat encara és la solució d'aquest traçat pel vessant que mira al Palància ; el minuciós estudi sobre el plànol dóna, de nou, orientacions que convé que tingue m en compte . Emplaçant sobre el cadastre el mur de l'anomenat Templ e de Diana, de tècnica i proporcions força parallelitzables a les d'una obr a defensiva pre-augustiniana, observem un eix que coincideix amb el naixement de l'antiga pujada al castell, que dista 177 m de l 'angle descri t pel mur de Diana, la qual longitud equival a l'estadi, és a dir, a 5 actus . En ajut de la interpretació d'aquesta línia com a delimitadora de due s àrees en el casc antic de la ciutat podem dir que hi ha al davant de l a pujada al Castell i entre la Plaça del Cronista Chabret i la de l'Ajuntament confluències radials de carrers, la qual cosa significa, en el comportament parcellari, l'existència de passos o portes que no tenen senti t quan la urbanització intramurs obeeix a una planificació ex novo, però que en tenen quan hi ha la possibilitat de considerar un desenvolupament per fases, molt possible a Sagunt . La porta o pas que dóna a la Plaç a de l'Ajuntament presenta una cota de nivell més baixa, de manera qu e tota la costa que puja des del Palància, passant per la Porta Mitjana, po t ser seguida fins a arribar a aquest punt . Per últim, l'orientació de la parcellació al nord i al sud d'aquesta suposada línia de muralla és diferent , i aquest fet no pot explicar-lo sols l'existència del pendent, ja que és mé s acusat al vessant superior que al mitjà . En conseqüència, podem pensa r que la discontinuïtat expressada pels elements que hem assenyalat és e l resultat de l'evolució de la ciutat, i que un sector del vessant septentrional

CARMEN ARANEGUI GASCÓ

estigué delimitat per una muralla en època ibèrica o republicana . Aquesta proposta ens obliga a preguntar-nos com cal interpretar el parament am b contraforts rematats en bisell visible a tocar de l'actual accés al Castell . Ara és un potent mur de contenció que suporta el gran terraplè en e l qual s ' alcen les construccions romanes i post-romanes, però els treball s rutinaris de manteniment i neteja que es fan al jaciment estan posant d e manifest que l'anivellament d'aquest sector, portat a terme en el momen t en què s'urbanitzava per convertir-lo en el Fòrum dels Baebios de l'èpoc a d'August o un xic anterior, eleva la cota d'ocupació en uns 4 o 5 m, pe r la qual cosa caldrà que prenguem les mesures convenients per saber quin a funció hem d'assignar a l'esmentat mur . Molt em temo que haurem de fer també la restitució d'aquest fòru m sobre el paper, interpretant els temples i els edificis dibuixats per La borde, ja que ens resten molt poques possibilitats d 'excavació .

BIBLIOGRAFIA BÀSIC A G . ALFóLDY : Los Baebii de Saguntum, T .V . del S1P, núm . 56, València , 1977 . C . ARANEGUI : Excavaciones en el Grau Vell (Sagunto, Valencia), T .V . de l SIP, núm . 72, València, 1982 . F . BELTRÁN : Epigrafía latina de Saguntum y su territorium, T .V . del SIP , núm . 67, València, 1980 . S . BRu : Les terres valencianes durant l'època romana, l'Estel, València , 1973 . A . LABORDE : Viatge pintoresc i històric. El País Valencià i les Illes Bulears, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975, pp . 30-56 . Cd . de LUMIARES : Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia , Memorias de la Real Academia de la Historia, VIII, Madrid, 1852 . A . CHABRET : Sagunto, su historia y sus monumentos, I, Barcelona, 1888 . P . ROILLARD : Investigaciones sobre la muralla ibérica de Sagunto, T .V . del SIP, núm . 62, València, 1979 . L . VILLALONGA : Las monedas de Arse-Saguntum, Barcelona, 1967 .

Can Tintorer: un complex mine r d'època Neolítica al Baix Llobrega t M . JOSEFA VILLALBA, LYDIA GORD O

Les Mines Neolítiques de Can Tintorer estan situades a la vila d e Gavà, Baix Llobregat . El jaciment té una extensió d'unes 20 hectàrees , comença a la barriada de Can Tintorer, dins del casc urbà, i arriba a in cloure la serra de les Ferreres, zona de bosc no urbanitzada que qued a al nord-oest de la població . No s'ha fet encara una prospecció exhaustiva en tota l'extensió d'aquesta vasta zona, però s'han pogut observar en diversos indrets vestigi s que revelen l'existència de l'assentament de comunitats prehistòriques al llarg del temps al voltant d'aquestes mines . Les troballes procedents del s treballs arqueològics pertanyen al Neolític Mig Recent dels Sepulcre s de Fossa . Però fora de l'àrea actual d'excavacions hi ha també en algun s punts documentats en superfície elements de la cultura ibèrica . Això en s suggereix la possibilitat que aquest complex miner hagi estat explota t també en els períodes intermedis entre aquestes dues fàcies culturals i ta l vegada en èpoques posteriors . A la serra de les Ferreres (topònim ja pro u suggestiu), s'observen rases d'extracció de mineral d'època incerta i que , recentment, cap als anys quaranta, encara hi hagué un intent d'explotaci ó de mineral de ferro, però que, donada la baixa qualitat del metall, l'extracció fou abandonada . Tots els factors esmentats recolzarien una cert a tradició minera en aquesta zona i podrien pressuposar que les mine s de Can Tintorer i llur entorn haguessin estat explotades al llarg de di verses èpoques . Els treballs d 'excavació s'estan realitzant dins del nucli urbà, en el s terrenys que envolten la Masia de Can Tintorer, que dóna nom al jaciment . Aquest sector té una extensió superior a una hectàrea i s ' hi ha n localitzat unes 20 mines o accessos a galeries .

M . JOSEFA VILLALBA, LYDIA GORDO

La formació geològica del terreny està constituïda per una lleu cobertura quaternària d'argiles i llims amb abundants nòduls calcaris, coneguts localment com a «torturà» i assentada sobre un basament paleozoi c format per pissarres silúriques finament estratificades i molt deformades . En els nivells devonians es troben les mineralitzacions que presenten u n doble caràcter . D'una banda les filoniars que són les de fosfats, i d'altr a les estratiformes relacionades amb els nivells de lidites . L'objectiu d'aquesta explotació minera fou l'extracció dels diversos minerals : la varis cita, fosfat d'alumini hidratat, pedra de color verd, anomenada tradicionalment callaïta i destinada a la fabricació d'objectes ornamentals ; el s òxids de sílice com la lidita, la tridimita i el quars, de fractura concoid e aptes per a la realització d'eines diverses ; els ocres, hidròxids majoritàriament de ferro, emprats com a pigments per a la decoració mural, tèxtil , de terrissa i corporal . Per a l'obtenció dels minerals esmentats els miners neolítics de Ca n Tintorer obriren pous i galeries amb la tècnica de sustentació anomenad a de cambra i pilar . Aquesta estructura, en general molt uniforme, no é s fruit d'una ordenació predeterminada, sinó que està sotmesa als imperatius que imposava el seguiment dels filons . L'interior és format pe r corredors, la longitud dels quals oscilla entre 3 i 15 metres . En algun s punts hi ha àmplies sales o distribuïdors que donen a nous corredors i a pous que enllacen amb noves galeries . El recorregut màxim assolit en un a de les mines és, ara per ara, de 50 metres, i la profunditat arriba fins a 14 metres . Els pous i la majoria de les galeries es troben plenes de terra (argile s i pissarres més o menys fragmentades i alterades) . En alguns casos le s terres semblen abocades des de l'exterior i s'hi troba abundant materia l arqueològic . Altres s'han omplert des de l'interior . Aquests residus trobats en les galeries ja amortitzades provenen probablement de l'obertura d e noves galeries . Al mateix temps és possible que a l'hora d'evacuar l a primera matèria es fes desprenent-la del seu embolcall superflu a fi d'evitar allò que no constituïa l'objecte de l'atenció dels miners . La major part de les mines estan orientades de sud a nord, és a dir , que reben tota la llum de migdia per llur accés i això facilitaria la visibilitat a l'interior . Però, com que la reverberació de la llum és molt tènue , no és arriscat de suposar que alguna forma d'illuminació artificial seri a utilitzada atesa la complexitat de direccions que segueixen les galeries . Hi ha molts corredors en els quals la foscor és absoluta i per força havi a d'imposar-se algun sistema d'enllumenat . Malgrat que no s'hagi troba t aquí cap element que confirmi aquest supòsit, l'ús de llums fets de pedr a està documentat a moltes mines de sílex arreu d ' Europa (Forbes, 1955) . Per al desenvolupament del treball de perforació i d'extracció, el s miners necessitarien un utillatge especialitzat constituït principalmen t pels pics i les maces fets d'esquist i d'altres pedres dures . Aquests estris , així com la majoria de les eines, anirien amb un mànec de fusta o de

CAN TINTORER

banya . Pics de petita mida fets d'os (cisells, punxons, etc .) podien haver-s e utilitzat com a eines auxiliars reservades per a les feines, podrien dir-ne , delicades o, si més no, menys bastes . La idea de la utilització d'aquestes peces com a pics de mà ho suggereix la diversitat i gran nombre d'empremtes que s ' observen en les parets i sostres de les galeries . Aquesta dada la trobem també en les mines de sílex europees (Armstrong, 1923) . Els percutors, generalment de quars, complementarien la gamma d'eine s de menor mida . Altres tipus d'utillatge són els omòplats de bòvid usats com a pales o recollidors (Cole, 1970) . Aquest os, amb 1'acrònium degudament rebaixat, era preparat fent-li un forat a la cavitat glenoide al qua l s'acoblava un mànec de banya o de fusta (Sheperd, 1980) . Cal dir, n o obstant això, que malgrat haver recuperat gran quantitat de fragment s d'escàpules no se n'ha trobat cap que forneixi aquesta identificació . Altres elements fets amb materials peribles (fusta, fibres vegetals, cuir , etcètera), que dissortadament no ens han arribat, completarien l'utillatg e específic de mineria . La reconstrucció total de les formes de vida de les comunitats prehistòriques extingides és gairebé impossible i fins i tot un intent d'aproximació parcial presenta greus dificultats . No obstant això, s'han pogut fe r valoracions partint de les troballes que permeten d'evidenciar dades concretes . El desenvolupament de la mineria representa l'esforç i l'organització d'una tasca collectiva que, per ser duta a terme, requeriria un cer t grau d'estratificació social, amb un molt possible control centralitzat d e tota l'activitat econòmica i amb un sistema de redistribució entre la comunitat del producte dels recursos assolits . Tot sembla indicar que l a majoria dels grups neolítics, si no tots, havien d'establir contactes comercials amb altres comunitats veïnes . A 1'ensems, la mineria és també un exemple del desenvolupament de l'especialització del treball i, per tant , la necessitat de persones expertes requeriria d'elles una dedicació plena . La idea d'una explotació interrompuda amb altres activitats sembla cad a vegada més bandejada en opinió dels diferents autors (Sheperd, 1980) . La cultura material de la comunitat de Can Tintorer ens indica que som davant d'una població que desenvolupa una economia mixta agrícol a i ramadera . El marc natural que envoltava aquesta comunitat neolític a no era gaire diferent del que avui tenim . El pi fou l'arbre que tingué l a preponderància als boscos i, en grau molt inferior, l'alzina . Romaní, farigola i menta entre altres, constituïren el sotabosc de la nostra rodalia . Les plantes gramínies foren les que preferentment l'home dedicà per a conreu . La pràctica de l'agricultura ha estat determinada per les restes d'utillatge especialitzat que s'han trobat . Els molins de tipus barquiforme, molt generalitzat en el Neolític europeu, les destrals, aixades i falçs i algun s grans de cereals, el gènere dels quals no ha estat determinat encara . La pastura està ben documentada mitjançant les restes òssies de bou , cabra, ovella i porc . Aquest darrer en proporció més baixa que els altres .

M . JOSEFA VILLALBA, LYDIA GORD O

Tot sembla indicar que practicarien un tipus de ramaderia ben establer t orientat envers l'obtenció de la carn que, fins i tot, els permetia de sacrificar bestiar novell . La pesca i també la recollecció d'altres recursos alimentaris tingu é un paper complementari en llur dieta . Les espècies de mariscs i de peixos trobats són els propis de les zones costaneres de fons sorrenc i sense variació, són les que corresponen al tipus mediterrani actual . És de remar car, no obstant això, que la costa ha experimentat un espectacular avançament en els darrers dos mil anys que ha comportat una transformaci ó gradual al llarg dels segles . Molt més, doncs, a l'època de què parlem , quan la platja devia estar a molt poca distància de l'assentament d'aquell a comunitat neolítica . Amfibis, rèptils i aus tingueren la seva importànci a sense dubte . La caça, però, no hi figura d'una manera clara, ja que no es troben espècies salvatges així com tampoc no s'ha documentat utillatg e que permeti suposar tal activitat, que, si de cas existí, ho fou nomé s ocasionalment i dirigida a peces petites (conills, llebres, rates, etc .) . El nivell tècnic assolit fou ben notable . Destaca un variat instrumental de pedra polimentada destinat a les diferents activitats i que es complementa amb una abundant indústria d'utillatge ossi . No és menys important el paper que juga la terrissa atesa la gra n proporció de troballes . La ceràmica d'aquest període cultural està constituïda per recipients porosos i permeables . Aquesta característica és pròpia tant dels atuells grollers com dels elaborats i brunyits . És una terrissa que es manufactura amb argiles de la zona i a les quals actua d e component desgreixant en major proporció la pissarra ben triturada qu e hom troba arreu i que es fa coure a baixa temperatura . Generalment é s llisa, monocroma i amb una morfologia senzilla : perfils ovoides, hemiesfèrics i carenats . Freqüentment amb nanses de variada tipologia . Algunes formes tenen gran similitud amb les d'altres grups neolítics d'orige n mediterrani del nord del Pirineu i dels Alps . Els vasos amb decoraci ó són escassos i reflecteixen també els parallels existents amb altres àree s culturals similars . És el cas dels fragments amb decoració d'esgrafiat que es documenta amb la terrissa de la cultura de Chassey, terrissa que e s troba en gairebé tots els jaciments d'aquest període per tot l'actual territori francès . Les restes arqueològiques es troben barrejades, amb les terres abocades als accessos de les mines, formant un tap . El caràcter utilitari del s materials i l'abundància de les restes de fauna alimentària induïria a pensar que els miners amb els seus grups familiars van estar assentat s arran de l'àrea d'explotació, tot i que no s'ha trobat fins ara cap rest a ni estructura de cabanes . La població correspondria al tipus gràcil mediterrani i no més d e 160 cm d'estatura aproximadament, dada assolida pels enterrament s trobats a la zona minera . Tenim un exemple que ens donà la troballa d e quatre individus (entre 20 i 40 anys) enterrats en 1'accès a una mina .

CAN TINTORER

Un altre cas és el d'una dona i un nadó trobats en una petita foss a prop de l'entrada d'una altra mina . Les ofrenes funeràries són les característiques de la cultura dels sepulcres de fossa . Hem de remarcar , no obstant, que l'enterrament referit en darrer lloc ens donà material s ceràmics que recorden els tipus epicardials . La qüestió sobre la durada d'explotació de les mines no ha estat re solta encara totalment . Si ens cenyim només a l'àrea de les excavacions , i junt amb les dades que ens proporcionen la resta de troballes, teni m que les datacions que han donat les anàlisis de ràdiocarboni se situe n entre 3400 i 2360 abans de J .C . Mil anys d ' explotació podria considerar-se un temps acceptable i més si ve reforçat, com en aquest cas, am b tot el cúmul de material arqueològic que l'avala . Malgrat tot, és aviat per a poder situar l'inici i el final de l'explotació minera . Cal remarcar , doncs, que és molt possible que, més endavant, les mines haguessin rendi t nous serveis a comunitats no tan remotes com les dels sepulcres de fossa . Tal com apuntàvem al començament, la possibilitat d'explotació en èpoc a ibèrica no és en absolut descartable . No ho seria tampoc en el momen t en què les formes de vida i de ritual funerari que havien caracteritza t els primitius miners haguessin desaparegut . La darrera troballa d'una inhumació collectiva a l'interior d'una de les mines no contradiu la cronologia baixa esmentada . A la vista de tots aquests factors es plantegen gran nombre d'interrogants que s ' aniran resolent a mesura que avancin les investigacion s i si cap element de judici no hi manca .

BIBLIOGRAFI A

G . B . (1976) : «La ceràmique Néolithique dans le Haut - Languedoc » . Lodève (Hérault) . ARMSTRONG, A . L . (1923) : «Proc . Prehist . Soc .», vol . VI, pàgs . 113, 125 . East Anglia . ARRIBAS, A . i altres (1971) : «Estudio mineralógico de la variscita de Palazuelo de las Cuevas (Zamora) . Studia Geologica, II, pàgs . 11 5 a 132 . CoLE, S . (1970) : «The Neolithic Revolution» . British Museum . London . CRAWFORD, H . (1979) : «Subterranean Britain» . John Baker . London . FORBES, R . J . (1955) : «Studies in Ancient Technology », vol . 6 . Brili . Leyden . GUILAINE, J . (1980) . «Le Group de Veraza et la fin des temps néolithiques dans le sud de la France et la Catalogne » . Colloque de Narbonne . C .N .R .S . París . HUBERT, F . (1978) : «L'explotation de silex a Spiennes » . Brusel•les . ARNAL,

M . JOSEFA VILLALBA, LYDIA GORD O

A . M . a (1965) : «La Cultura Neolítica Catalana de los Sepulcro s de Fosa» . Barcelona . NOUGIER, L . R . (1977) : «L ' économie prehistorique» . P .U .F . París . WEISGERBER, G . (1980) : «5000 Jahre Feursteinbergbau» . Deutsch Berg bau Museus . Bochum .

MUÑOZ,

Noves dades sobre la ciutat romana d`Ilerd a EMILI JUNYENT, ARTURO PÉRE Z

El coneixement de la romana ¡lerda —i de la antecessora indígena Iltirta— és pràcticament nul i tot el que s'ha anat repetint durant anys sobre aquest tema han estat simplement suposicions sense cap base fiable . Per una altra part, les troballes aïllades, sempre casuals, s'han distingi t tant per la seva escassesa com per la seva pobresa intrínseca . Tot aix ò contrasta amb el que cabria esperar en sentit contrari d'una població qu e fou la més important dels ilergetes, el poble més important dels íbers del nord quant a extensió, i el municipi romà també més important d'un a àmplia zona, el més destacat de la Catalunya interior sens dubte . La seva menció per les fonts greco-llatines en diverses etapes cronològiques , evidencia encara més el citat desconeixement . Això es deu, creiem, després de les excavacions que descriurem to t seguit, tant a la manca d'investigació —aquesta ha estat reduïda a escassos treballs de salvament— com als canvis que la topografia urban a ha sofert des de l'Antiguitat, i més concretament entre aquesta i l'Eda t Mitjana . D'això és ben illustratiu l ' exemple que ens proporciona el propi edifici de la Paeria, un dels llocs on s'ha produït investigació . L'actual façana data del segle xili i es troba al mateix nivell que l'edificació actua l de la ciutat, mentre que els materials corresponents al Baix Imperi i a l'etapa immediatament posterior, es documenten a més de sis metres d e profunditat amb respecte al nivell medieval i actual, encara que en l'angle de la plaça de Sant Joan que correspon a l ' actual església els nivell s romans apareixen, quan excepcionalment s ' han conservat, a penes a cinquanta centímetres del paviment . Potser sigui aquesta una de le s raons que ni tan sols hagin estat mitjanament notables les troballes ocasionals de les que tenim notícia . Especial relleu entre aquestes tenen les que es produïren en la plaç a de Sant Joan i en les zones immediates en els segles xvili i xix, sense

EMILI JUNYENT, ARTURO PÉRE Z

punt de comparació amb troballes d'altres indrets de la ciutat i que havien fet suposar als investigadors locals la ubicació en el lloc del Fòru m Màxim, malgrat l ' aparent posició excèntrica . En 1779, un manuscrit en s informa de la troballa de restes d'edificació pavimentada, columnes, monedes, una làpida i gerros de llosa fina (sic) amb ossos carbonitzats . É s a dir, sembla tractar-se d'un columbari . Això va tenir lloc en la part posterior de l'antiga església . Aquesta fou substituïda per l'actual el segl e passat, bastant més endarrera que l'enderrocada, amb la qual cosa la plaça, tradicionalment la «plaça» per excellència de Lleida, guanyava considerable amplitud . En aquesta circumstància, els moviments de terre s consegüents posaren a la llum, entre d'altres troballes, un capitell corinti de considerables proporcions, fragments de fusts i la part inferio r d'una tosca escultura .' Les excavacions que amb motiu de la construcci ó de l'aparcament subterrani es portaren a terme a partir del 1975 prometien en principi, en ocupar aquest tot el perímetre de la plaça, troba r una de les més importants zones urbanístiques de la ciutat romana . La Paeria o Ajuntament comptava amb un precedent d ' investigació arqueològica recent, quan a finals de 1981 forem requerits per la Conselleria de Cultura per fer-nos càrrec de la investigació de les sales del s soterranis que queden més propers a la façana . Les immediates havie n estat condicionades després de l'excavació com a Museu on s'exposave n les troballes i d'altres materials de la història de la ciutat . Les excavacions , dutes a terme per membres de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, es produïre n entre 1961 i 1967, més una segona campanya el 1976 . Aquests treballs es concentraren en les sales A, F i G i es va realitzar un passadís d'enlla ç entre la primera i l'última . Els excavadors consideraren que els 10 metre s de potència entre l'últim nivell fèrtil i l'actual del carrer corresponie n a una zona marginal freqüentment afectada per les avingudes del riu , i per les deposicions procedents d'escorriments del pendent veí . No obstant això, qualificaren com a romà l'enllosat de grans blocs aparegut e n la sala F . Els materials corresponen a nivells d'època ibèrica, romano republicana i imperial, segles II a .C . a v d .C ., encara que un fragmen t ha estat considerat Bronze Final i situat cronològicament als voltant s del 1000 a .C . Els treballs de 1976 van tenir lloc en la sala Q, i no variaren en allò que és bàsic les conclusions de les campanyes anteriors . Ambdues campanyes han proporcionat ceràmiques medievals entre le s quals són particularment interessants les àrabs, atribuïbles als segles x-xi i i estretament emparentades amb les troballes de la plaça de Sant Joan . 2 1. Erròniament s'ha cregut per part de l'erudició local que d'aquesta procedi a un pedestal amb dedicatòria a Hèscules desaparegut, cosa que ha donat peu qu e sense fonament es parlés de les «restes del temple d'Hèrcules» en aquest indret . 2. J . A . Tarragó Pleyan i Ll . Díez-Coronel Montull, Una excavación en la Paeria de Lérida, VIII Congreso Nacional de Arqueología, Sevilla, 1966 ; Zaragoza . 1964 . J . A . Tarragó Pleyan, Ll . Díez-Coronel Montull, J . I . Rodríguez i J . R. González, La excavación arqueológica del Palacio de la Paeria de Lérida y su museo .

CIUTAT ROMANA D'ILERDA

En aquest context —desconeixement topogràfic i manca de dades — adquireixen la seva especial significació les troballes arqueològiques efectuades a la plaça de Sant Joan i al subsòl de la Paeria . Les primeres efectuades ja fa anys però encara inèdites ; 3 aquestes, actualment en curs, e s varen iniciar el darrer any . Ambdues permetran de plantejar per prime r cop i sobre la base de noves dades obtingudes en recerques rigoroses l a problemàtica històrico-arqueològica de la ciutat antiga . PLAÇA DE SANT JOA N

L'any 1975, amb motiu de les obres de construcció d ' un aparcament subterrani, es procedí al buidament de la plaça de Sant Joan, situad a entre el turó, on s'aixequen la Seu Vella i la Zuda, i el riu Segre, sobre l'eix tradicional de la ciutat i el punt on desemboca el pont vell, d'antuv i relacionat amb el pont romà . La iniciativa havia trobat una forta oposició degut al lloc elegit : consideracions urbanístiques fetes des de diferents sectors ciutadans el desaconsellaven i els informes de la Comissi ó Provincial del Patrimoni Artístic, que recollien la tradició erudita loca l segons la qual a l'indret s'havien produït al llarg dels darrers segles tro balles arqueològiques, tot assenyalant que la zona corresponia al cor d e la ciutat romana i permetien suposar l'existència del fòrum i d'un temple . Malgrat tot això, el projecte es dugué a terme sense prendre cap mesur a orientada a la protecció de les previsibles restes arqueològiques, tot practicant les corporacions locals una irresponsable política dels fets consumats, que donà lloc a un dels episodis més escandalosos de l'arqueologi a urbana del nostre país . En circumstàncies molt difícils, la documentació i el salvament de le s restes no va tenir lloc en les condicions mínimes desitjables i se centr à —gairebé de forma exclusiva— en les troballes monumentals . De totes maneres es pot afirmar que l'estat dels nivells romans i ibèrics era lamentable, quasi completament arrasats per les construccions posteriors, ja que aparegueren en gran part de la plaça a escassa fondària . En realitat, els sectors on vàrem poder constatar superposicion s d'interès arqueològic, troballes in situ, constituïen petits illots en un con text caracteritzat per una intensa remoció que abastava els estrats de formació natural . En general, la nostra intervenció es limità a recupera r les restes arqueològiques ceràmiques i altres elements d'època ibèric a i romana, i en aquests darrers casos a documentar-los topogràficament i Estudio de los materiales aparecidos en la segunda campaña, Miscelánea Homenaje al profesor Salvador Roca Lletjós, I .E .I ., Excma . Diputación Provincial, Lérida , 1981 . 3 . L'única excepció és una breu nota . E . Junyent, Plaça de Sant loan, Lleida, en Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Excavacion s Arqueològiques a Catalunya, núm . 1, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1982, págs . 367-368 .

EMILI JUNYENT, ARTURO PÉRE Z

mitjançant seccions, per intentar posteriorment una aproximació valorativa del conjunt . Resumint les observacions de petits talls estratigràfics fets a diverso s indrets de la plaça, es pot afirmar que la zona fou ocupada a l'èpoc a romana entre els segles I i II a .C . Els estrats d'aquest període se sobre posen als corresponents a una fase d'ocupació ibero-romana, segles II i I a .C ., finals del III a .C . com a màxim . Pel que fa a les restes monumentals que aparegueren, no hi ha dubt e respecte a la seva identificació com a elements dels fonaments de l'església de Sant Joan, enderrocada a finals del segle xlx, encara que reste n punts foscos referits al procés de construcció de l'edifici i a l'hora d e combinar les dades arqueològiques i la documentació medieval . Una altr a qüestió és la plantejada per l'absis i cal dedicar-li una mica d'atenció . És format per un mur de 2 metres i mig de gruix, un reble de morter , còdols i grava molt gruixuda, amb un revestiment extern i intern d e carreus encoixinats, treballats amb cura i perfectament conservats . T é un diàmetre de nou metres . Posseeix uns contraforts externs i al paramen t interior dues pilastres adossades al mur, sobre les quals descansaria u n gran arc . L'aparença del parament i del lloc d'aparició explica que ràpidamen t fos considerat pels arqueòlegs locals com resta romana . L'opinió d'en Blanco Freijeiro, aleshores inspector tècnic d'excavacions, i d'altres tècnics de la Direcció General donaren suport al parer que es tractava d'u n edifici públic romà d'època de l'Alt Imperi, reutilitzat per fonamentar l'absis de Sant Joan . Els cinc talls estratigràfics realitzats per nosaltre s ens permeten descartar totalment l'esmentada hipòtesi . Al nostre entendre, l'absis, com les restants estructures descobertes, mai no va ésser a l a vista . La base del parament encoixinat apareix a uns quatre-cinc o tre s metres, segons es tracti del costat del riu o muntanya, mentre que els nivells romans ho feien respectivament a un metre i mig i a cinquant a centímetres . Gairebé tocant l'absis aparegué el fragment d'opus signinum decorat amb una franja de tesselles negres esmentat més amunt . En l a relació existent entre aquestes dues estructures resideix la clau interpretativa . El mur de l'absis en aquest lloc va ésser construït realitzant prèviament l'excavació de terres i adosant al tall els blocs de pedra que quedaren, d'aquesta forma, a escassos centímetres del mosaic . Aquest s'havi a conservat excepcionalment in situ malgrat que es trobés a poca fondàri a i que la remoció a la zona era intensa . En efecte, la construcció de l'absi s va tallar els nivells romans i ibero-romans i la presència de ceràmic a medieval fins i tot sota la base del parament va confirmar posteriormen t la nostra interpretació . L'excellent estat de conservació de l'encoixinat , malgrat tractar-se de pedra arenosa força degradable, així com la presència de la rebava d'argamassa expellida pels carreus i certs errors i correccions evidents a la curvatura de l'absis abonen indirectament la seva consideració com a fonaments bastits per a l'absis .

CIUTAT ROMANA D'ILERDA

LA PAERIA (LLEIDA, SEGRIÀ )

Els treballs actualment en curs s'insereixen en el marc de collaboració entre l'Ajuntament de la ciutat i la Universitat, és a dir, l'Estud i General de Lleida . Les condicions en què es porten a terme són certament molt diferents de les que envoltaren les campanyes anteriors i le s esmentades excavacions a la plaça de Sant Joan . Per primer cop s'investiga el subsòl arqueològic amb rigor metodològic i en bones condicion s materials, mercès a l'atenció institucional . La campanya de 1982 va tenir lloc entre els dies 1 de març i 30 d e juny . S'excavaren uns 15 metres quadrats de la sala A, que correspo n al subsòl de part de la plaça, façana i vestíbul, i es va assolir la cot a — 6,5 metres respecte a la del carrer Major i de l 'edifici, però sense arri bar encara als estrats estèrils de formació natural . S'han posat al descobert els fonaments d'una construcció de la qual no es conserva cap altr a resta, formats per grans carreus ben escairats . La seva interpretació no és encara possible degut a la limitació de l'àrea estudiada, observació qu e s'ha de fer extensiva a la seqüència estratigràfica, força complexa, i que amb les lògiques reserves veiem de la forma següent : Apareix en primer lloc un estrat ric, però en pèssim estat de conservació per coincidir amb el nivell on vàrem iniciar l'excavació —l'àrea havia estat prèviament rebaixada— i a més a més estar afectat pel passadís obert a la campanya 1961-1967 ; es caracteritza per la presènci a de terra sigillata hispànica tardana, clara D i clares i grises estampades . No s'ha pogut establir per ara la relació entre la trinxera de fonamentació i l'estrat en qüestió, ateses les condicions en què aquest apareix ; per altra banda, el reompliment d'aquella no presenta res atribuïble a l'estrat superior i el material a cop d'ull és idèntic al dels estrats inferiors on és excavada . Trinxera i carreus penetren a la sedimentació anterior, constituïd a per un seguit d 'estrats superposats, corresponents a deposicions d'acumulació —reompliment a una zona d'abocaments— i de deposicions fluvials —irrupcions successives del riu, graves, sorres, llims— . Els estrats anteriors a l'excavació de la trinxera de fonamentació presenten un s materials que amb prudència —som en fase d'estudi— es poden atribui r als segles III, II i I d .C . i i i II a .C . Es tracta, com hem dit, d'estrat s d'acumulació amb materials barrejats però s'ha de recalcar el predomin i clar dels atribuïbles als segles I d .C . i I a .C . L'àrea, propera al riu Segre i només uns metres per damunt del se u llit, sovint fou batuda per les rivades . Per raons que desconeixem, la zon a va ésser considerada fora de perill i bastiren el fonament i la construcció a la que servia de suport . Els carreus presenten unes fractures i moviments que permeten suposar que suportaven un gran pes i que l ' edific i s'enrunà . Potser una avinguda particularment violenta el convertí en

EMILI JUNYENT, ARTURO PÉREZ

runes ; almenys una d'aquestes característiques, si no la mateixa, caus à una gruixuda deposició de llim que substituí la sedimentació originàri a —fet verificat en gran part de la cala— i que havia estat arrabassada com a conseqüència de l'aiguat, i el fang s'adossà al fonament . Resta incert a la datació d'aquests fets i s'haurà d'afinar l'estudi del material que aparei x al fang, bé que és escàs i poc significatiu llevat dels tres calders d e bronze . També aquí és necessari un millor coneixement de l'estrat superior, ja que, si es delimita amb claredat per damunt de l'estrat de llim , constituirà un terminus post quem per la rivada i permetrà descartar definitivament la hipotètica contemporaneïtat de l'edifici i de l'estrat de le s ceràmiques grises estampades . No cal dir que la campanya d 'aquest any es plantejarà prioritàriament aquests problemes, orientant-se vers àrees on la potència estratigràfica sembla que permetrà resoldre'ls . Al mateix temps s'haurà de prosseguir l ' excavació de la cata, ja que com hem advertit, la campanya de 1982 no ha arribat als nivells estèrils, aturant-se en assolir una gruixuda capa de còdols de deposició fluvial que servia d'assentament al s carreus més enfonsats del fonament ; i a més a més a la sala L, les obre s que es realitzen ens permetran escometre la definitiva datació de l'enllosat aparegut fa anys a la sala F i que s'estén a la sala contigua . Sembla, doncs, confirmar-se que l'àrea de la Paeria correspon a un a zona marginal, excessivament a prop del riu i de les seves perillose s avingudes . L 'observació planteja de nou la qüestió topogràfica, posant d e relleu que si tenim en compte l'evolució de la ciutat moderna en relaci ó amb el riu, l 'espai que resta entre aquest i el turó és tan minso qu e podem arribar a plantejar-nos si l'emplaçament no s'ha de cercar en u n altre lloc, si no estem treballant en realitat en zones dels afores de l a ciutat, no tan sols a la Paeria sinó fins i tot a la plaça de Sant Joan , malgrat que hi hagin aparegut, en aquest cas, algunes restes monumentals .

DISCUSSIÓ DELS MATERIAL S

Pel que fa als materials, val la pena de dedicar-hi certa atenció i de fer-ho a la vegada contrastant els resultats fins ara obtinguts en un i altr e indret . L'etapa ibèrica pre-romana no hi és representada . A la Paeria, excavacions 1961-1967, aparegueren un fragment de ceràmica àtica i un de campaniana A antiga que passaren desapercebuts ; ens remeten respectivament als segles v a .C . i finals del III a .C .4 Quant a la plaça de Sant Joan , uns pocs materials ibèrics, ceràmica de vernís vermell ilergeta i ibèric a 4. Es tracta d'una copa de peu baix del tipus anomenat «delicate class» , datat a l'Agora d'Atenes al darrer quart del segle v a .C . Cf . B . A . Sparkes i L . Talcott, The Athenian Agora. Black and Plain Pottery, vol . XII, Princeton, New Jersey , 1970, pàg . 102 ss ., núms . 483-517 ; fig . 5, pl . 22-23 .

CIUTAT ROMANA D'ILERDA

pintada, podrien tipològicament ésser atribuïts a les darreres dècades de l segle Hl a .C ., però no són estranys en un context de segle u a .C . Aquest fet no és gens sorprenent tenint en compte que 1 'oppidum ilergeta —entenent per tal la concreció urbana de la civitas Iltirta-- s'emplaçari a amb total probabilitat a les terrasses més enlairades del turó de la Seu . El segle II a .C . està més ben representat a la plaça de Sant Joan . Podem afirmar que durant aquesta època la zona era habitada i reste s d'aquesta ocupació són les ceràmiques ibèriques pintades amb motiu s geomètrics i vegetals, fullam d'heura i circells, rosetes, bràctees, etc ., distribuïts en frisos i mètopes i associats al kalathos, així com alguns fragments de vernís negre, campaniana A mitjana (190-100 a .C .) Lamboglia 27 amb roseta central . A la Paeria la segona centúria està pobramen t illustrada, si bé és cert, com hem dit, que possiblement la campany a darrera no hagi assolit encara els nivells corresponents . El segle I a .C . és sens dubte un horitzó brillant per a la ciutat i el s materials pertanyents són abundosos, tant a la Paeria com a la plaça de Sant Joan, però especialment a la primera . A la ceràmica ibèrica pintada , els motius decoratius experimenten un notori enriquiment, i àdhuc apareix la representació figurada animal i humana ; a Inés a més, s'incorporen tècniques i formes pròpies de la ceràmica romana . La ceràmica de vernís negre és també esplèndidament representada, campaniana A tardana, formes 5/7, 6, 25/27 . . ., superada en quantitat per la B i per le s produccions afins —formes 1, 3, 4, 5/7 . . .— . Hi és present la campaniana C, forma 7, i probablement l'anomenada aretina de vernís negre , formes 7 i Morel F 2154 a (?), com és normal per aquests tipus, am b percentatges més limitats que els anteriors . Junt amb aquestes importacions itàliques apareixen els característics gobelets de parets fines o l a llàntia delfiniforme, Deneauve 1, 265, entre d'altres materials que en s situen ja als darrers temps tardo-republicans . Es notable igualment e l nombre d'imitacions locals de vernís negre, especialment en pasta grisa , entorn a la campaniana B, i d'altres de vernís vermell, relacionades amb la ceràmica comuna romana .

Els materials imperials de la plaça de Sant Joan i de la Paeria presenten en alguns casos identitat, però en altres no : determinades fase s de la ciutat antiga poden seguir-se en ambdós llocs a través d'ells, e n altres, l'absència o presència només en una ens dóna motius per cerca r una interpretació que més endavant intentarem . En primer lloc s'ha d e destacar l'abundor —especialment en la Paeria— de terra sigillata itàlica, amb formes antigues (F . Goudineau 1, 6, 13, 17, 26, 27 . . .) que enllacen sense dificultat amb les ceràmiques republicanes que acabe m de veure . Cal assenyalar la presència d'un parell de marques (CN . ATEIU S i L . TETTI), les primeres documentades en el perímetre urbà de la ciutat . Aquesta abundor és més que notable —i creiem que significativa— com-

EMILI JUNYENT, ARTURO PÉREZ

parada amb el nombre considerablement inferior de sigillata gàllica : en l a plaça de Sant Joan el nombre de fragments d'aquesta última és inferio r a la meitat pel que respecte a la itàlica . En la Paeria la diferència é s encara més patent : la itàlica aquí sextuplica el seu nombre amb respect e a la gàllica . La sigillata hispànica és, com esperàvem, molt abundosa , especialment en la plaça de Sant Joan, menys, però, en la Paeria, on l a quantitat és similar a la itàlica . S'ha d'assenyalar també la presènci a relativament abundosa de fragments de parets fines, i d'un fragment d e vaset d'Aco . Potser una de les sorpreses més notables sigui la gairebé total absència de sigillata clara A i C (només uns escassos fragments en la plaça d e Sant Joan, cap en la Paeria) . Això contrasta amb l'abundor de material s més tardans que es documenten només en la Paeria . Un parell de fragments de sigillata hispànica tardana (F 37) és l'únic notable en la plaç a de Sant Joan, on els materials alto-imperials pràcticament donen pa s als medievals, però en la Paeria ens trobem amb una rica representaci ó de les clares D llises i estampades (F . Hayes 61 i 91) i de les sigillata s estampades grises (F . Rigoir 1, 3 i 15) . Dissortadament, quan fórem requerits per ocupar-nos de l ' excavació, el nivell corresponent a aqueste s ceràmiques ja havia estat en gran part destruït (bé que recuperat e l material) amb motiu de les obres de consolidació dels fonaments d e l'edifici ; no obstant això, en la propera campanya tenim fundades esperances de documentar-lo en una zona preservada junt a l'actual cata . Interessant és a 1 'ensems la ceràmica comuna . En altres ocasion s ja hem insistit en la qualitat i personalitat que aquesta hi presenta . Pràcticament la totalitat apareix vernissada, de color negre (pasta grisa) i mé s freqüentment vermell (pasta clara), de molt diverses tonalitats . La d e color vermell tenim la certesa que almenys en el segle i a .C . ja era corrent, i que continua essent-ho en els següents . Les seves formes só n molt diverses ; des d'imitacions de campaniana i sigillata, a gerros, gerres , bols, plats, ect ., de molt diferents tamanys . Sembla ser que guarda relació amb exemples documentats a Pamplona, Saragossa i Velilla d'Ebre . Quant a troballes numismàtiques, aquestes han estat escasses . Cap exemplar en la plaça de Sant Joan i quatre en la Paeria : dos molt gastat s de difícil classificació, un de la Ceca d'Iltirta del segle II a .C . i un altre deteriorat del segle Iv d .C . Hem d'assenyalar l'aparició en la plaça de Sant Joan d'una base i arrencada del fust d'una gran columna, que pel nombre d'estries no e s correspon amb les trobades a finals del segle xIx en el mateix lloc, i d e dos paviments, un en opus signinum vermell amb tesselles de marbre blanc formant una composició d'oves, datable en el segle I a .C . o inici s del següent com a màxim . L'altre, que aparegué mutilat per la construcci ó absidal, és també un opus signinum, però blanc amb tesselles negres qu e té la mateixa cronologia .

CIUTAT ROMANA D'ILERDA

La riquesa de la ceràmica ibèrica pintada de l'etapa final (segles I I i i a .C .) ens indica, malgrat els avenços de la romanització, la pervivència de la tradició indígena, que per altra banda aconsegueix el se u punt àlgid . Va acompanyada d ' importacions de campaniana, que sobretot en el segle I a .C . assoleixen un volum notabilíssim . Creiem que Iltirta j a era una civitas abans de l'arribada dels romans, i sens dubte continu a essent-ho en els segles següents . Cal només fer esment de les encunyacion s locals que es produeixen en un nombre incomparablement major a qualsevulla altra ceca de l'interior : les monedes presenten el nom de la localitat, no el del populus . En principi, la seva quantitat i varietat només é s comparable amb Emporion i Kese entre les ceques de Catalunya, i a l'ensems, a excepció feta de Ausa, és l'única de l'interior que encunya e n plata . Prescindint que fos l' encunyació propiciada pels conqueridor s —i si fos així s'hauria produït tant bon punt com els exèrcits roman s arribessin a la Península—, la cosa certa és que ja el segle III a .C . apareixen les imitacions de dracmes emporitanes amb la llegenda indígena ILTIRTAR, la qual cosa fa referència a una civitas concreta i no a l populus ilergeta . En el segle següent s'encunyen denaris amb la llegend a ILTIRTASALIRBAN, també referida a la civitas . Les primeres monede s de bronze amb representació del llop, lleó o genet amb clàmide, porte n la llegenda inconfusiblement ciutadana d'ILTIRTA, fins que en èpoc a d'August la llegenda ibèrica dóna pas a la llatina MVN . ILERDA o només ILERDA . La importància econòmica que es pot desprendre de les seves encunyacions es veu corroborada pel volum de ceràmiques d'importació : l a campaniana dóna pas a la sigillata itàlica, parets fines i d'altres, que en els dos llocs on hem realitzat excavacions són abundoses . És, per altra banda, l'etapa en què Ilerda és àmpliament esmentada per les fonts e n els esdeveniments de la rebellió de Sertori, en els anys 80 del segle i a .C . , i de les lluites entre cesarians i pompeians que culminen en la batall a d'Ilerda en el 49 a .C . Cal remarcar el que d'aquests successos pot deduir se pel que fa a la romanització de la zona : no es tractarà de lluites entr e indígenes i conqueridors, sinó que els primers es decantaran per un o altre bàndol, però sempre entre faccions romanes . Un conegut documen t epigràfic, la Turma Salluitana o Bronze d'Ascoli, datat el 89 a .C ., segons el qual, entre d'altres, es concedeix a tres cavallers ilerdencs la ciutadani a romana per la seva intervenció en la Guerra Social, constitueix una altr a prova de la romanització . Remarquem que a través d ' aquest, hom a pretè s que per aquelles dades Ilerda fou elevada al rang de colonia latina . Per la nostra part, no trobem prou argumentació i creiem que la ciutadani a els fou concedida a títol individual . Sens dubte ja existiria a la ciutat u n conventus o un vicus civium Romanorum, però el seu estatus, municipium, no li serà donat fins a l'època d'August . Els materials ens parlen d'una prosperitat que sembla truncar-se, d'un a manera molt marcada, entorn d'una data que com a molt tardana situem

EMILI JUNYENT, ARTURO PÉREZ

a mitjan del segle 1 d .C . (allò més remarcable : poca presència de sigillat a gàllica i clares A i C) . És clar que calen més exploracions per assevera r d'una manera més fefaent tot això que diem, la qual cosa és vàlida tamb é per a les etapes que després tractarem . Tanmateix, ens sembla significatiu que ho hàgim pogut comprovar tant a la plaça de Sant Joan co m a la Paeria . L' explicació del perquè tampoc és segura, però sí que creie m que hi ha uns indicis a tenir en compte . És concretament cap a l ' an y 40-50 d .C . quan la no llunyana colonia de Celsa és abandonada . També per les mateixes dates desapareix el jaciment de la Fonteta de Grealó, a l terme municipal de Lleida, els materials dels quals hem estudiat recent ment . Tanmateix, és un moment notable per a Caesaraugusta en el conventus iuridicus de la qual s'inclou Ilerda . Davallà aquesta per la potenciació per part de l'administració romana de la colonia de l'Ebre? Per altra banda, les fonts escrites són inexistents per a aquesta època . En els segles següents continua la tònica iniciada a mitjan segle i . No obstant, hem de tornar a assenyalar que treballem amb dades arqueo lògiques subministrades per zones suposadament marginals . Una nova embranzida sembla detectar-se després de la crisi del segle III, però cal matisar-ho . En la Paeria, havíem dit que ens semblava que hi havia un bon nivell representat per l'abundor de clara D i grisa estampada . Tot i que procedents de treballs de neteja en gran part, só n d'una quantitat i qualitat suficient com per a parlar d'un dels millors lots documentats a les nostres terres . Si en fiéssim exclusivament de le s troballes de la Paeria, tindríem suficients dades per a negar l'afirmaci ó d'Ausoni que «Ilerda era un camp de runes» a la segona meitat del segle 1v, afirmació deliberadament exagerada per l'autor atès el caràcte r del context de la missiva on apareix . Amb tot, aquí juga un altre fet : entre els milers de fragments recollits en el perímetre de la plaça de San t Joan, no n'hi ha cap que pertanyi a aquestes ceràmiques . Trenta any s abans que la ciutat fos arrasada pels sueus de Requiari i els bagaude s en el 449, s 'han de situar les cartes 11 i 12 de Cosenci a Sant Agustí , publicades recentment per Divjak i estudiades posteriorment per Amen gual i Palol . 5 En elles es fa referència a un bisbe, Sagittius, d'Ilerda, qu e era priscillianista . El seu contingut fa referència a una gran activitat d e les ciutats de la zona d'alguna manera relacionades amb les Balears i e l nord d'Africa . No obstant això, subsisteix el fet de la no presència d e

5 . J . Divjak, Sancti Avreli Avgvstini opera . Epistolae ex dvobvs codicibv s nvper in lvcem prolatae. Corpus Sriptorum latinorvm . Vol . LXXXVIII . Viena , 1981, pàgs. 51-80, cartes 11 i 12 . J . Amengual, Noves fonts per a la Història de le s Balears dins el Baix Imperi, Bull . de la Societat Arq . Lulliana, XLV, Palma d e Mallorca, 1979, pàgs . 830-831 . Id ., Informacions sobre el priscillianisme a la Tarraconense segons l'ep . 11 de Cosenci (any 419), Pyrenae, 15-16, en premsa . P . de Palol, Catalunya i Balears en temps paleocristians i visigòtics . Les noves descobertes arqueològiques i literàries, Memòria 1981, Universitat de Barcelona, Institut d'Arqueologia i Prehistòria, Barcelona, 1982, pàgs . 37-47 .

CIUTAT ROMANA D'ILERDA

materials d'aquesta època a la plaça de Sant Joan, la qual cosa ens f a pensar que potser es modificà el perímetre de la ciutat respecte del d e l'Alt Imperi . L 'estat actual del coneixement topogràfic de la ciutat no en s permet anar més enllà ; aquest és el motiu de la provisionalitat de le s nostres conclusions, provisionalitat que esperem omplir d 'un més segu r contingut a través de l'exhaustiu estudi dels materials, en fase de realització, i de les properes investigacions que ben aviat durem a terme .

Les excavacions de l'estiu de 198 2 al fòrum de la ciutat romana d'Empúrie s E . SANMART(, J . M . NOLLA, R . MA R

La campanya d ' excavacions de l'estiu de 1982 a Empúries va centrar-se exclusivament a l'àrea del fòrum de la ciutat romana . La intenci ó era cloure, finalment, quasi una vintena d'anys de treballs continuats e n aquell sector sense que s'hagués arribat a uns resultats evidents i sens e que s'haguessin publicat els diferents sondeigs . Hi havia hagut, segurament, una manca de planificació general en les excavacions, que s'havie n limitat moltes vegades a ser una sèrie de cales puntuals obertes en el s llocs més inversemblants, sovint amb l'única finalitat real de servir d e camp de pràctiques als participants en els Cursos Internacionals d'Arqueologia d'Empúries . Per altra banda, mai no s'havia intentat fer un a anàlisi seriosa de les estructures ni s'havia intentat relacionar entre s i els diversos sondeigs . La primera tasca que fou necessari efectuar va ser la de realitzar un estudi estructural de les restes visibles i conservades del fòrum emporità i intentar relacionar-lo amb altres fòrums romans ben coneguts . A partir d ' aquí, i partint de les primeres conclusions que aquesta anàlis i havia proporcionat, fou necessari revisar i relacionar totes les campanye s d'excavació efectuades en aquesta àrea des de 1964 per poder tenir un a idea precisa de les estratigrafies i veure si era possible datar, encara qu e fos aproximadament, les estructures visibles . Aquesta tasca s'organitz à a nivell de seminari on participà un grup ampli de persones . En acabar havíem aconseguit arreplegar un volum de documentació molt importan t i estructurar tota una sèrie d'hipòtesis que haurien de ser comprovades , moltes d'elles mitjançant unes quantes excavacions puntuals . Aqueste s hipòtesis, esquemàticament, eren les següents : — El fòrum semblava organitzat dins d'una gran àrea, orientada d e nord a sud seguint l'eix del kardo maximus i dividit en dues parts, ben visibles per l'eix est-oest . La part de fòrum situada més al nord, més

E . SANMARTt, J . M . NOLLA, R . MA R

petita, presentava una mena de pòdium central que interpretàvem com el temple principal de la ciutat, probablement el temple capitolí . A llevant i a ponent d'aquest pòdium s'observava una sèrie de petits templets de dimensions reduïdes . Aquesta part nord de la plaça quedava emmarcada per una mena de recinte en forma d'U, amb tres ales, una al nord , una altra a l'est i la darrera a l'oest . La descoberta d'una sèrie de fines tres situades quasi a nivell del sòl i inclinades cap endins, les restes de columnes i pilastres i el que podíem saber sobre tipologia urbanístic a romana ens feu pensar en la possibilitat que es tractés d 'un porticat i un criptopòrtic . La plaça o àmbit del sud oferia restes evidents d'un porticat i tot a una sèrie de tabernae obertes al sud i a l'oest . A l'est no n'hi havia restes visibles i a més aquí l ' espai era amplíssim, la qual cosa ens féu pensa r en la possibilitat que precisament aquí havíem de cercar la basílica . A més a més hi havia un altre fet interessant, visible al sector nor d del fòrum on l'estudi dels murs visibles documentava la reutilitzaci ó d'estructures anteriors i on era especialment interessant un tram de muralla, un basament de megàlits de pedra calcària descobert per primer a vegada l ' any 1975 i del qual s'havien anat coneixent altres fragment s i que hom identificava amb un praesidium d'inicis del segle ic a .C . Calia, doncs, comprovar totes aquestes hipòtesis i per aconseguir-h o s'organitzaren cinc zones d'excavació, independents, cada una de le s quals havia d'intentar solucionar uns problemes determinats i mol t concrets : Zona 1 : Basílica i Cúria . Havien de cercar-se els basaments de le s columnes de la basílica, fer-ne un tall estratigràfic perpendicular , de llevant a ponent, i comprovar, si era possible, la situació a l sud de la Cúria, les característiques estructurals i les seves dimensions . Zona 2 : Tabernae i ambulacrum oest . Excavació d'una de les Tabernae intentant veure com es relacionaven amb el fòrum, aconseguir-ne la planta general —sabíem que totes tenen mesure s iguals—, i a més a més practicar un sondeig estratigràfic a 1'ambulacrum per veure com funcionava la relació paviment-fonament s del mur oest del fòrum i si era possible conèixer-ne els precedents . Zona 3 : Capitoli . Calia aconseguir la planta completa del temple , veure'n la fonamentació i comprovar les dades proporcionade s per un sondeig efectuat el 1960 a l'interior dels reompliments de l pòdium del temple, que havíem de datar . Zona 4 : Criptopòrtic . La intenció era d'aconseguir mitjançant u n sondeig efectuat a l'ala nord comprovar si la hipòtesi era vàlida , examinar l'estratificació i reconstruir, si era possible, a través d e les dades proporcionades per l'excavació, l'alçat del criptopòrti c i del porticat superior . Un altre sondeig obert a l'ala oest intentaria veure com s'hi entrava des de la plaça central, i dues cales

EL FÒRUM DE LA CIUTAT ROMANA D'EMPÚRIES

obertes a l'interior de l'ala est intentarien documentar què havi a succeït en aquell punt just amb la muralla del suposat praesidiu m d'inicis del segle II a .C . Zona 5 : Tabernae nord . Sondeig d'una de les tabernae del macellum situat al nord del fòrum a tocar les cisternes públiques, per a tenir-ne una estratigrafia sencera . La campanya d'excavació s'inicià el primer dia de juliol i fou clos a el darrer dia d'agost de 1982 . Els resultats aconseguits podrien resumir-se de la següent manera : — L'origen de l'assentament romà ha de cercar-se en una fortalesa , un praesidium militar, situat dalt del turó que emmarca, per ponent, l a Neàpolis . Enlloc de l'àrea excavada de la ciutat romana s'ha trobat ca p element que pugui relacionar-se amb el nucli indígena esmentat per le s fonts antigues . Una hipòtesi ben fonamentada d'E . Sanmartí collocari a aquest establiment a l'àrea del parking davant de la muralla sud de l a Neàpolis, on d ' ençà 1978 s 'han fet excavacions amb resultats sorprenents . D'aquest primer establiment romà, en coneixem una part considerabl e del recinte emmurallat, amb un basament de grans carreus irregulars i poligonals de pedra calcària del país que continuava amb un paramen t d'opus quadratum pseudo-isòdom, l'edifici de les cisternes, situades a l'angle sud-est de la fortalesa que tenia planta campamental, probable ment rectangular . Amb aquest primer assentament podia relacionar-se , també, un camp de sitges cavades a la roca fora muralla . Aquestes estructures s'han de datar dins de la primera meitat del segle II a .C . — Als voltants de l'any 100 a .C . hom crea una ciutat ortogonal d e nova planta entorn del praesidium que aleshores és desmuntat . Els eixos de la vella fortalesa determinen els eixos de la nova ciutat, Aquesta ciuta t estava emmurallada, amb uns carrers parallels i perpendiculars, kardines i decumani, i un fòrum, monumental organitzat entorn d'un temple probablement capitolí tetràstil i pseudo-perípter i d'ordre corinti, alçat da munt d'un pòdium amb una motllura inferior interessantíssima (una «gol a rovesciata») i una escalinata central, amb set graons, emmarcada per do s massissos laterals . Aquest temple, magnífic, folrat de pedra sorrenca de l país, estava envoltat per un porticat i un criptopòrtic inferior . El porticat era de doble columnata i d'ordre toscà, alçat damunt d'un criptopòrti c de nau doble amb columnes centrals . És el conjunt capitolí central i pòrtic/criptopòrtic envoltant-lo més antic ara per ara del món romà fora d'Itàlia i quasi contemporani dels pocs exemples coneguts al Laci o a l a Campania amb cronologies republicanes . — En època augusta l'àrea del fòrum és reacondicionada quasi de l tot . El fòrum esdevé exclusivament el centre civil, polític i administratiu , i religiós de la ciutat . Unes tabernae que en època republicana obrien al fòrum, ara clouen i tapien les portes . Les tabernae que hi ha a l'ala oes t de la gran plaça pública i que estructuralment formen part del fòrum , només obren al carrer sense cap relació directa amb la plaça . La funció

E . SANMARTI, J . M . NOLLA, R . MA R

comercial queda exclosa del fòrum . Les portes del conjunt es fan monumentals la del sud, la principal, coberta d'una volta d'opus caementiciu m de mig punt, que permeten tancar l'àmbit quan calgui . El capitoli es reforma amb l'afegit a banda i banda de dues escale s laterals que complementen la gran escalinata central ; el criptopòrtic é s compartimentat . En aquest mateix moment hom edifica a l'ala est de l a gran plaça, la basílica d'una sola nau separada de 1'ambulacrum per un a columnata, que comunica, al sud amb un vestíbul i amb la cúria, situad a justament a l'angle sud-est del fòrum . És una habitació rectangular, quas i quadrada, no gaire gran . L'excavació de 1'ambulacrum a ponent va recuperar una de les columnes del porticat del fòrum caiguda in situ, am b la base, fragments de tambors, un d'ells amb un astràgal i un capitel l jònic de quatre cares de pedra sorrenca del país . La paret del fons qu e tancava per ponent la plaça era, en el sòcol d'opus certum, amb poderoses pilastres encastades, davant per davant de la columnata del porticat, i l a part superior de tàpia (amb la qual cosa hom provava que la reconstrucció visible actualment i construïda vers 1970 és completament arbitrària) . — El fòrum comença a degradar-se en època flàvia, moment en qu è les ales nord i oest del porticat i del criptopòrtic s'enfonsen i no són re construïdes . A finals del segle l o primers anys del u d .C . documentem en aquesta zona la darrera activitat edilicia amb la construcció d'u n templet situat a l'entrada del criptopòrtic a l'oest i damunt de l'enderroc . En aquesta mateixa època el que havia estat una de les tabernae adossades al mur oest del fòrum s'estructura de bell nou i és pavimentad a amb un excellent mosaic d'opus tessellatum polícrom amb una complex a decoració geomètrica . — La recessió és cada vegada més forta i durant la segona meitat de l segle 11 d .C . la major part de l'àrea rau abandonada i enfonsada . — En el segle 111 d .C . la vida continua en algun lloc, però és una vida enmig de ruïnes . En molts llocs els nivells tardans (segona meita t d'aquest segle) se situen damunt de l'enderroc de trespols i parets . A inicis del segle lv d .C . a l'àrea del fòrum almenys no hi ha cap tipus d e vida . Aquest indret és, ara, un gran camp de ruïnes que la sorra portad a pel vent anirà colgant .

Túmul 1 de la Serra de Clarena . Una inhumació col . lectiva JOSEP CASTELLS, JORDI ENRIC H

ANTECEDENT S

El túmul I de Clarena fou descobert en el decurs d'una campanya d e prospeccions arqueològiques realitzada a la Serra de Clarena a Castellfollit del Boix, Bages, per un equip compost per membres de la secci ó d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada . La Direcció General del Patrimoni Cultural resolgué que duran t l'agost del 1981, el Servei d 'Arqueologia dugués a terme una campanya d'excavacions arqueològiques, direcció que ens fou encomanada .

SITUACIÓ

La Serra de Clarena es troba situada a l'extrem sud-occidental de l Bages, prop del límit amb l'Anoia i en el terme de Castellfollit del Boix . A la serra s'hi arriba per la carretera de Manresa a Rajadell, on es continua fins a Castell del Castellar, aqui prenem un camí en direcció su d fins arribar a Can Marquet . A l'oest d'aquest mas i dalt la carena, en un a situació dominant, localitzem el túmul I de Clarena . La seva situació per coordenades correspon a 5° 19 ' 20" de longitud i 41° 41 ' 52" de latitud, segons el full número 362 del mapa escal a 1 : 50 .000 d'I .G .C . i a 724 metres sobre el nivell del mar .

EXCAVACIÓ I ESTRUCTURE S El plantejament inicial fou la descoberta i delimitació del túmul, pe r la qual cosa muntàrem una quadrícula de 13 metres per 9,5 m que incloïa

JOSEP CASTELLS, JORDI ENRIC H

tot el jaciment . Això portà com a resultat la descoberta d'unes estructure s situades al centre del túmul . El túmu l L'estructura tumular té una forma allargada, 9,60 m en la línea de secció B-B' per una amplada que oscilla entre 6 i 6,5 m . Si bé el perímetre tumular del costat esquerre és força recte, el costat dret pren la form a de 3 mentre que les parts nord i sud són semi-circulars . Està construït per terres i pedres pròpies del terreny, la seva par t central té una profunditat de 80 cm que va disminuint fins arribar a l perímetre que forma un cromlech constituït per pedres de grandària variable (de 20 a 30 cm de llargada fins a altres de 50 a 70 cm) . El túmul té una orientació de 15° nord-est en la línia de secció B-B' . Al centre del túmul trobem una doble estructura interrelacionada , formada per una cambra circular de paret de pedra seca i una estructur a d'inhumació collectiva semicoberta per unes llosetes en un dels costats . La cambra circula r Situada pràcticament al centre del túmul, està formada per una pare t de pedra seca que si bé en algun lloc està constituïda per set filades d e pedres, en altres aconsegueix la mateixa alçada únicament amb tres filades . Té un diàmetre màxim d'1,80 m per una de 0,85 m . Les pedres de la paret són de grandària variable amb una mitjana general de 50 : 30 : 12 cm . El costat nord de la cambra presenta un enderrocament d'un metr e que comunica amb l'estructura de les inhumacions . La inhumaci ó Situada a l'exterior de la cambra i davant el seu tros enderrocat , ocupa un espai de 2 : 1 m dins la meitat nord del túmul . Està delimitada pel costat esquerre per quatre lloses inclinades cap a l'interior de l a inhumació, de forma que la cobreix parcialment . La resta de costats està delimitada per les mateixes pedres que configuren el túmul, si bé en el costat sud, una lloseta collocada plana sobre e l terra separa la inhumació de la cambra . Les restes antropomòrfiques foren localitzades a l'interior i estave n collocades sense guardar cap connexió antòmica aparent . Amb un estat de conservació molt precari, les restes han estat estudiades per Elisenda Vives, que ens va donar a conèixer la presència de sis individus . Dos són de sexe masculí, amb una edat aproximada d e 20 anys, un tercer és indeterminable quant a l'edat i el sexe, el quar t sembla masculí i d'edat madura, el cinquè és indeterminat quant al sex e i té una edat superior als 40 anys . El sisè és un infant, identificat per une s costelles i dues tíbies .

EL TÚMUL I DE LA SERRA DE CLARENA

Les característiques cranials corresponen a les típiques de la poblaci ó contemporània estudiades per Turbón (1981), són «gràcils» amb desenvolupament muscular feble a les extremitats superiors i una mica mé s fort a les inferiors . Es presenta un cas de fractura de fèmur amb consolidació defectuosa que donà lloc a un escurçament del membre i a l a formació d'una durícia important . Cala tumular Al mateix temps que es descobrien les dues estructures, es realitzà al costat dret una cala per tal de conèixer la constitució de l'estructur a tumular . Aquesta estava formada per terres i pedres pròpies del terren y collocades sense cap forma estructural aparent . A diferència de les altres , en aquesta cala només aparegué material ceràmic en els primers nivell s superficials, cosa que comentarem posteriorment .

ELS MATERIALS ARQUEOLÒGIC S

La totalitat de materials localitzats durant l'excavació fou la següent : — Un vas globular amb carena insinuada i decoració incisa d'esti l epicampaniforme . — Un vas amb carena marcada i decoració incisa d'estil epicampaniforme ; possiblement fragments d'un vas geminat . — Tres vasos llisos de carenes altes i suaus . — Un vas llis de mitjanes proporcions amb carena alta i pronunciada . — Un petit vaset llis amb carena força marcada . — Un petit bol llis . — Un gran vas de forma troncocònica amb llavi perllongat amb forma de llengüeta . — 357 denes de càrdium . — Un penjoll de pecten polit amb una perforació circular . — Un punxó de coure de secció quadrada amb una punta més agud a que l'altra de 48 mm de longitud i un gruix màxim . de 2,5 mm .

CRONOLOGIA ABSOLUTA

D'una mostra superior a 400 grams de restes òssies humanes del sector de la inhumació es realitzà una anàlisi pel mètode de C14 als laboratoris de «Laboratory Teledine Isotopes», de Westwod, New Jersey, qu e donà la datació següent : I — 12, 396 = 3 .700 ± 100 BP ; és a dir 1 .750 ± 100 BC, cronologia absoluta que podem admetre molt bé com del Bronze Antic .

JOSEP CASTELLS, JORDI ENRIC H

CONSIDERACION S

Quant a les estructures

Si bé és difícil definir aquesta doble estructura central interrelacionada, tenim una sèrie de qüestions que sí que ens poden aclarir la problemàtica general de tot el jaciment . Primera qüestió . — Si inicialment pensem en una estructura com l a d'un sepulcre de corredor, tenim un seguit de motius que ens fan descartar aquesta possibilitat ; a) si bé la situació dominant al cim d'un a carena és semblant a la dels sepulcres de corredor, mai un sepulcre de corredor no té el corredor al nord de la cambra com és aquest cas ; b) tampoc el corredor no finalitza quan encara resta un terç del túmul ; c ) tampoc no tenim documentat a Catalunya cap sepulcre de corredor am b cambra totalment circular i construïda amb paret de pedra seca, sinó qu e com a màxim són subcirculars i estan formades per lloses ; d) tampoc l a situació geogràfica del jaciment no hi correspon . Segona qüestió . Tenim localitzades totes les restes òssies dins de l'estructura d'inhumació, ni la més petita resta òssia fou trobada dins l a cambra ni dins l'estructura tumular . El mateix podem dir de les 357 denes discoidals, totes van ser localitzades dins l'estructura d'inhumació . Això ens fa pensar que la cambra mai no va contenir cap resta òssi a ni cap de les denes considerades com a part de l'aixovar de la inhumació . I per tant creiem que les restes òssies foren dipositades directament a l'estructura d'inhumació i no pas a la cambra circular . Tercera qüestió . — De l'anàlisi de la situació de tots els fragments ceràmics i la seva distribució dins la cambra, l'estructura d'inhumació i l a cala tumular, observem un fet molt significatiu : veiem que la totalita t dels fragments ceràmics (excepte tres fragments) estan localitzats a l a meitat nord de la cambra formant una línia de dispersió vers la inhumació, mentre que en la meitat sud únicament hem localitzat tres fragments . Una altra característica important és el fet que tot el material ceràmi c excepte el gran vas troncocònic i uns fragments d'una base plana, est à situat en un mateix nivell que va des de l'interior de la cambra fins a l final de la inhumació . La localització del gran vas troncocònic situat en les capes superficial s de l'estructura tumular i al costat de la cambra, ens indueix a creure qu e anteriorment aquesta peça formava part de l'aixovar de la inhumaci ó i que per algun motiu fou treta i trencada sobre el túmul . L'anàlisi global de tots aquests punts i la consideració que la majo r part del material arqueològic és d'un mateix aixovar homogeni cultural ment i cronològicament ens porten a creure el següent : 1) Considerar el túmul com una estructura que guarda en el seu interior un sepulcre megalític en forma de cista o cambra pirenenca .

EL TÚMUL 1 DE LA SERRA DE CLARENA

Aquest sepulcre ocuparia tot l'espai que actualment aplega les restes òssie s i tota la meitat nord de la cambra circular ; els seus costats estarien delimitats per lloses, especialment l'esquerre, del qual encara ens quede n restes, mentre que del costat dret i de la coberta no ho podem afirmar , tot i que creiem que també estarien formats per lloses . El túmul no tindria la grandària actual, sinó que seria més reduït . Tota la meitat nord correspondria al sepulcre megalític i a partir d'aquesta meitat, el túmul es tancaria anant a finalitzar just on comença l a paret de la cambra pel seu costat sud . 2) Posteriorment, en un moment més tardà, possiblement en algu n moment del Bronze Final, un altre grup social, actualment impossible de definir culturalment per la manca de dades, decideix construir sobre e l mateix túmul i en la seva part sud, una estructura circular formada pe r una paret de pedra seca . Construint al mateix temps tres metres més d'estructura tumular pel costat sud, tot donant-li així aquesta forma allargada de B . Això ens explicaria la destrucció de la part sud del sepulcre megalíti c amb el consegüent aprofitament de les lloses del sepulcre per a la construcció de la cambra i la dispersió dels materials ceràmics de la cambr a cap a la inhumació i cap a la superfície de l'estructura tumular del costa t dret, restant només a la cambra els materials ceràmics situats a majo r profunditat, fet que n'evità el saquejament o escombrament. Si aquesta segona hipòtesi de treball ens aclareix el problema de le s estructures, comporta per un altre costat diversos problemes : a) com és que els constructors d'aquesta cambra circular no deixen cap altr a resta que els pugui identificar? Si no és que considerem els tres fragment s de vora amb incisions al llavi i algun fragment de base plana com a pertanyents a aquest altre grup social —i això és força dubtós—, no teni m cap altra resposta que ens aclareixi la pregunta . b) Per quin motiu el s constructors de la cambra no finalitzen la paret circular, o un cop construïda decideixen enderrocar-la, és una altra pregunta que l'excavaci ó no ha pogut actualment contestar . c) Si bé l'estructura d'inhumació l a podem documentar amb altres exemples a les comarques veïnes, no en s passa el mateix amb l'estructura circular . Actualment no coneixem cap parallel prou semblant en tot Catalunya per poder precisar el seu mar c cultural . Possiblement el parallel més semblant al nostre el trobem en els estudis que Martín Almagro (1973) realitzà sobre «El campo de túmulos de l Pajaroncillo», Cuenca . Es tracta d'una necròpolis amb més d'un centenar de túmuls on la majoria tenen una cista central construïda amb lloses , alguns d'ells presenten una cista central allargada o circular d'un diàmetre de 1,72 a 1,12 m, construïda en una paret de pedra seca de 0,63 m , oscillant els diàmetres tumulars entre 3 i 8 metres . La característica general d'aquest camp de túmuls és la manca gairebé total de material s arqueològics ; tot i així, M . Almagro situa cronològicament aquests túmuls

JOSEP CASTELLS, JORDI ENRIC H

en un moment molt avançat del Bronze Final ; possiblement sigui aques t el marc cronològic adequat per a l'estructura circular de Clarena . Quant al material arqueològi c

Tipològicament observem que tot l'aixovar, en línies generals, és assimilable a molts altres conjunts arqueològics catalans emmarcats en u n moment cultural del Bronze Antic . Són molts els parallels que podríem citar que ens corroborarien aquesta conclusió, però possiblement el material ceràmic més característic d'aquest jaciment, sigui els dos vasos , globular el primer i carenat el segon, que per la seva forma i decoraci ó queden inclosos dins del moment epicampaniforme del Bronze Antic . Moment cultural que cada dia coneixem més bé, ja que si anteriormen t el teníem situat geogràficament com a meridional dins del complex d e Salamó i les coves de l'Arbolí, actualment se'ns estén per tot Catalunya . Des de les zones meridionals de l'Arbolí, Banyeres i Sitges, tenim un a línia de jaciments cap a les zones centrals de Catalunya . Clarena i le s Comes al Bages, Mas Clamí i Puig Rodó al Moianès, Aigües Vives i e l Bressol de la Mare de Déu al Solsonès, set coves a la Serra del Montse c i dos jaciments a l'aire lliure, poblats de Tossal Camats i Puig Perdigue r vorejant el Segre a les planes de Lleida . Dos jaciments ens queden se parats dels altres, el de Reclau Viver a Serinyà i la Tarterola a Dorres , Cerdanya . Un jaciment que si bé no ha donat encara fragments iguals que els nostres però sí que ha donat formes molt semblants i també assimilable s al moment epicampaniforme del Bronze Antic és el de la cova del Frar e de Matadepera (A . Martín, 1980) . Aquest jaciment ha datat per C14 el s nivells arqueològics des del Neolític Antic fins al Bronze Antic i Mitjà . Les últimes datacions són les que ens interessen en aquest moment , 2 .000 ± 100 BC per a un nivell en ceràmiques campaniformes d ' esti l pirinenc ; 1 .840 ± 100 BC per a un nivell de Bronze Antic en ceràmique s d 'estil epi-campaniforme i 1 .640 ± 90 BC per a un nivell de ceràmique s típiques d'un moment entre el Bronze Antic i Mitjà . La datació obtingud a per nosaltres del jaciment de Clarena, 1 .750 ± 100 BC amb material s ceràmics d'estil epicampaniforme d'un moment del Bronze Antic, creie m que corrobora d 'una manera prou precisa aquest moment . De la mateix a manera que dóna suport a la cronologia de finals del tercer millenni pe r les ceràmiques campaniformes d'estil pirinenc . Una altra característica important que ens corrobora allò que anteriorment hem esmentat és el resultat de l'anàlisi del punxó de secció quadrada, amb una composició a base de coure arsenicat amb elements de ferro i plom però amb una manca total d ' estany . Composició típica de l Bronze Antic on l'arsènic és present en lloc de l'estany .

Grup cultural Las Cogotas 1 : una visió crític a GERMÁN DELIBES DE CASTR O

La definició del grup Cogotas I, anomenat també «de les ceràmique s excises i del Boquique», ha estat el resultat d'un llarg procés d'investigació, ostensiblement accelerat als darrers anys . Són ja llunyans els temp s en què aquest complex cultural es vinculava incondicionalment a la incursió de grups de camps d'urnes, de l'altra banda del Pirineu, i fins i to t aquells altres en què, més encertadament, es considerava Las Cogotas I com un món de compromís, una simbiosi tardana en l'escenari de l a Meseta, entre una tradició indígena, representada pel campaniforme d e tipus Ciempozuelos, i un element europeu, presumptivament hallstàttic . Actualment, d'acord amb les tendències en voga que expliquen el s canvis culturals —poc partidàries, en general, i fins i tot reticents respecte de grans moviments migratoris o substitucions totals d'ètnies e n un mateix espai—, advertim una clara inclinació a interpretar Las Cogotas I com un complex indígena arrelat a la civilització de Ciempozuelos, la difusió del qual ultrapassà àmpliament els límits de la Meseta, i la cronologia del qual hem de situar a finals del Bronze Mitjà i als inici s del Bronze Final, sense concernir-hi en absolut la primera Edat del Ferro . Aquests tres aspectes —origen, dispersió i cronologia--, que, com he dit , constitueixen la base de la moderna interpretació de Las Cogotas I , seran objecte de consideració en aquest treball, no tant com a fites o resultats d'una investigació ja feta, sinó més aviat com a plataforma d'exposició de multitud de problemes relacionats amb aquest món que encara romanen oberts . 1.

LA QÜESTIÓ DE L ' ORIGEN DE LAS COGOTAS I

Lamentablement, per manca de documents de qualitat contrastada , aquest problema ha de ser abordat fonamentalment des de la perspectiva

GERMÁN DELIBES DE CASTRO

de la ceràmica . S'ha afirmat de manera categòrica que les espècies característiques de Las Cogotas I estan decorades amb les tècniques de l Boquique i la excisió, i, en efecte, són aquestes les que podem considera r més representatives per la seva especificitat, però deixant clar que no só n les úniques que participen en l'ornamentació dels vasos, ni tan sols le s més abundants, ja que els seus índexs són clarament inferiors als d'impressió i incisió . Per això desfigurem parcialment la realitat si intente m definir el grup en qüestió sols a partir de les implicacions que les tècniques de l'excisió i Boquique suposen en el pla cultural . Maluquer associava Boquique i campaniforme Ciempozuelos ; modernament, Arteag a i Molina feien el mateix amb l'excisió i la pseudo-excisió dels campaniformes interiors, de la qual cosa es dedueix que a Las Cogotas I existei x un gran component de tipus indígena, estretament vinculat a la civilització de Ciempozuelos . Però aquesta observació, al meu parer, és igual ment perceptible en altres detalls insuficientment valorats, com l'aplicació de pasta blanca per contrastar decoracions, l'ornamentació interio r de les vores, la tendència a les composicions radials al fons o el predomini de la tècnica incisiva per damunt de les altres, detalls que es troben igualment en la ceràmica d'ambdós grups culturals . Per tot això, sí que sembla en principi encertada la suposició de la continuïtat entre el s dos móns . Això no obstant, crec que hi ha punts que requereixen un tractamen t especial . El Boquique, per exemple, cada dia sembla més difícil d'interpretar com una conseqüència tardana de les decoracions Ciempozuelos . La seva disposició més típica és en forma de garlandes o línies penjant s corbes sense precedents en l'art campaniforme, en el qual els motius curvilinis són excepcionals, per no dir inexistents . En canvi, pren força l'ori gen neolític de la tècnica de punt en ratlla i es confirma la seva maduració en ambients calcolítics i del Bronze Antic de Tras Os Montes, jun t amb la controvertida ceràmica de tipus Penha, com s'esdevé al jacimen t de Mairós, que ens faria convenir que aquest element de Las Cogotas I és, com la incrustació de pasta blanca, quelcom indígena, per bé que n o necessàriament derivat de la civilització de Ciempozuelos . I pel que fa a l'excisió, és obvi que sol desenvolupar-se en composicions idèntique s a les que trobem, amb tècnica sols «pseudo-excisa», als campaniformes tardans de les terres interiors, però no ho és menys que el seu «floruit » s'esdevé de manera parallela a la d'altres molts grups amb ceràmiques excises de l'occident d'Europa —Duffaits, Saint Veredeme, món apeníni c i, naturalment, túmuls renans—, per la qual cosa és possible que totes obeïssin als imperatius d'una moda comuna, no necessàriament vinculada a desplaçaments de pobles ni a expansions culturals poc versemblants . Malgrat aquestes observacions, acceptem una certa línia de continuïta t Ciempozuelos/Las Cogotas 1, la qual cosa planteja un nou problema : quan acaba el primer i s'inicia el segon? S'ha escrit molt sobre la perduració del vas campaniforme tant al Pirineu oriental com a la vall del

GRUP CULTURAL LAS COGOTAS I

Guadalquivir, a l 'estuari del Tajo i a la Meseta, fet que serví per a nodri r la sospita que el món d'excisió i Boquique s'havia organitzat molt tardanament . En realitat, falten testimonis objectius que provin una tal per vivència, i els arguments sostinguts fins ara a favor de l'esmentada tes i eren sobretot ex silentio : com que no es coneixia un Bronze Mitjà a l a vall del Duero, es podia especular sobre la possibilitat que els pobles epicampaniformes s'haguessin mantingut impertorbables, aliens a tota evo lució . Els responsables de les ceràmiques incises campaniformes de le s coves de Silos, a Burgos, van jugar durant molt temps aquest paper ; avui, tanmateix, se'ls sap sincrònics de l'òptim Ciempozuelos, amb la qua l cosa el problema queda obert i podem preguntar-nos : avançar els inici s de Las Cogotas I no seria la solució ? Alguns treballs de camp recents demostren que efectivamente és així , i que d'ençà del segle xrv a .C ., almenys, aquesta civilització es trob a consolidada a la Meseta nord . Els resultats de les excavacions efectuade s a Los Tolmos de Caracena (Sòria) i a la fortificació de La Plaza a Cogeces del Monte (Valladolid) evidencien que en un moment inicial proper al 1400-1300 a .C . les ceràmiques de Las Cogotas rarament es decoraven amb excisió i Boquique, i que prevalien els temes incisos d ' espigues i zig-zags . Aquest ambient l'hem denominat Proto-Cogotas, i sorprenentment té, en principi, menys relació amb els estils ceràmics de Ciempozuelos que el ple Las Cogotas I, més tardà . Amb això pretenc subratlla r que el problema de la transició Ciempozuelos/Las Cogotas I no est à definitivament resolt, que entre els segles xvüi-xvII, en què versemblant ment hem de situar la plenitud dels campaniformes de la Meseta, i el xiv, en què sembla despertar-se Las Cogotas 1, hi ha un buit de tres-cent s anys, i fins i tot que l'únic jaciment que coneixem a la Meseta situabl e sense cap dubte en aquest marge de temps és el castell de Cardeñosa , a Ávila, que correspon a un grup portador de ceràmiques llises —argàriques, per tant, segons Cabré— que difícilment podrien constituir l'anell a estricta entre Ciempozuelos i Las Cogotas 1, almenys quant a tradició decorativa . Fins aquí, alguns aspectes sobre les arrels de Las Cogotas 1 prenen t com a referència l'estudi de la ceràmica . La documentació, en general , sembla reivindicar la indigeneïtat del grup que estudiem, per bé que, co m hem vist, ni el nexe amb Ciempozuelos sigui tan directe com en altre s ocasions s'ha assenyalat, ni l'esmentada tradició local —recordem el ca s del Boquique— sembli limitar-se a aquesta civilització campaniforme . Això no obstant, la tradició indígena de la cultura —si prescindi m de la possible transcendència de la seva coexistència respecte d'altre s grups amb ceràmiques excises de l'occident d'Europa— sembla indubtable, i en són una bona prova els enterraments . En coneixem pocs, per ò tots aquells que són inqüestionables són d'inhumació i observen en general normes funeràries habituals a les cultures peninsulars de l'Edat del Bronze . A Renedo de Esgueva (Valladolid) ens trobem amb una fossa

GERMÁN DELIBES DE CASTRO

que acollia l'esquelet d'una dona en posició fetal i d'un vas en funci ó d'ofrena, cosa que suposa la repetició del ritu de les tombes més genuïne s de Ciempozuelos . A San Román de la Hornija (Valladolid) es detect à un pou amb una triple inhumació, de la qual són bons parallels els enterraments en sitges de poblats argàrics com el de Purullena, però de fe t aquests darrers estan situats al subsòl de les cases, realitat que significativament podem també atestar a l'estació de Las Cogotas I de Los Tolmo s de Caracena (Sòria) . Però fins i tot la presència d'excisió i Boquique e n dòlmens de Salamanca i Zamora i en coves d'enterrament collectiu de l a província de Burgos ens fa pensar que responen a deposicions secundàrie s dels pastors de Las Cogotas I que, segurament, practicaren allí enterra ments intrusius, semblantment a com els habitants de Ciempozuelos havien fet en llocs idèntics mig milleni abans . Els enterraments, per tant, també semblen reclamar la indigeneïta t d'aquesta cultura, encara que una tal reivindicació no tingui més que u n valor molt relatiu pel fet de basar-se en una mostra molt reduïda d e tombes que podria no ser representativa dels ritus funeraris dels home s de Las Cogotas I . No cal dir que sóc obertament contrari al fet que s'interpretin com si fossin tombes els anomenats «clots d'incineració», per ò reconec el caràcter excepcional de la inhumació dipositada al fons d'u n d'ells a San Ramón de la Hornija . En aquest cas, tinc el convencimen t que és una tomba d'ocasió, i no una forma d'enterrament típica de La s Cogotas I . Francament, crec que és més allò que no sabem del ritua l funerari d'aquest grup que allò de què tenim coneixement, i no em per meto el luxe de passar per alt que tal vegada la cultura de Las Cogota s sigui la primera d'una sèrie de cultures protohistòriques peninsulars e n les quals tot indici relacionat amb els ritus d'ultratomba brilla d'un a manera absoluta per la seva absència . Potser perquè el descans que e s procurava als morts diferia de la convencional fórmula d'enterrar el s seus cadàvers ? 2.

DISPERSIÓ DE LAS COGOTAS 1

En aquest apartat hem d'anotar dues novetats . La primera, que e l nombre d'estacions reconegudes és molt més alt —potser fins deu vegade s més— que no fa vint anys, quan es va valorar per primera vegada l a personalitat cultural de Las Cogotas I ; l'altra, que els jaciments ja n o se circumscriuen a les terres de la Meseta —conques mitjana i alta de l Duero i el Tajo—, sinó que n'ultrapassen àmpliament els límits . La primera observació té sols la transcendència de reconèixer un a densitat de poblament molt superior a la suposada inicialment, en algun s sectors tan alta —quasi una desena de jaciments per escassos quilòmetres quadrats— com per donar peu a creure que els portadors d'excisió i Boquique podrien haver estat agricultors itinerants abans de ser ramaders .

GRUP CULTURAL LAS COGOTAS I

La segona novetat és més sorprenent : Las Cogotas 1 ha deixat de ser un simple reducte cultural de la Meseta per adquirir el rang de civilització peninsular . Les troballes de Tapado de Caldeira (Oporto), Covas (Orense) i Ardón/Posadilla (León) confirmen que va existir una projecció occidental d'excisió i Boquique fins a arribar virtualment a l'Atlàntic . El grup del sud del Duero i el Sistema Central, unit estretament al Manzanares, ha confirmat a través de recents investigacions la seva personalita t i importància, cosa que també podem dir de l'àrea de l'alt i mitjà Duero, que va servir de plataforma de llançament dels homes de Las Cogotas I , tant cap al nord —trobem nombrosos i rics jaciments a Burgos i a la Llanada alabesa— com cap a l'est . En aquest sentit, s'inscriuen les troballes d'Alhama d'Aragó, Calataiud, Castillo de Lechago, Tajada de Bezas i la Muela de Galve, tots a la vall de l'Ebre, que ocupen també, en direcci ó a l'est, indrets de les costes del Mediterrani, com posen de manifest el s materials castellonencs del Castellet de Borriol . Altres conjunts llevantins , com Cabezo Redondo de Villena o Isla de Campello, ambdós a Alacant , serviren de nexe amb una altra important concentració de troballes del sud-est, en alguns casos ja donades a conèixer per Siret, però que havie n passat desapercebudes —El Oficio, Campos, Fuente-Álamo, etc .—, i e n altres casos, recents, com ara Monachil i Purullena . Per acabar, assenyalem la presència de ceràmiques del Boquique a la vall mitjana del Guadalquivir (Carmona), com també a La Mancha (Malagón), cosa que justifica de sobres el caràcter peninsular del grup Las Cogotas I i el seu gra n interès com a referència a l'hora de perfilar el desenvolupament de l'Eda t del Bronze a quasi tot el territori ibèric . Ara bé, la difusió d'un element cultural, com en aquest cas la ceràmic a de Las Cogotas I, és sobretot el resultat d ' un procés, un complicat efecte les causes del qual han de ser analitzades . Implica, per exemple aparició en el si d 'un grup cultural adscrit a un territori propi que podem titlla r de «llar creadora», però també la seva irradiació a altres medis primerament perifèrics respecte de la llar primitiva i després més allunyats , bé com a resultat de l'expansió dels posseïdors originals, o per simpl e comercialització del producte o de la idea . Amb tot això, el que vull sub ratllar és que sota la impersonalitat i fredor que inevitablement transmeten els punts de qualsevol cartografia de Las Cogotas 1 hi ha circumstàncies molt diverses que valdria la pena de descobrir . Es obvi que degu é existir un focus original —segurament en algun racó de la Meseta— , com també una expansió ulterior —per exemple, cap al sud-est i Andalusia en general, a través dels tradicionals camins ramaders—, i, per això , no em sembla inversemblant imaginar que a voltes pugui haver-se dona t un simple intercanvi de productes —per què no el vas aïllat amb decoració de Boquique de Tapado de Caldeira, a Oporto?— entre grup s diferents . Hi ha molts problemes, en definitiva, pendents encara d'investigació .

GERMÁN DELIRES DE CASTR O

3 . L 'ASPECTE CRONOLÒGI C Per a la datació de Las Cogotas 1 comptem amb tres tipus de documents : les associacions amb elements significatius des del punt de vist a cronològic, les referències d'ordre estratigràfic i, naturalment, les datación absolutes . En el primer capítol destaquem, com és lògic, els elements metàllics, ja que constitueixen normalmente el bastiment cronològic de les culture s de l'Edat del Bronze . No és la meva intenció, evidentment, referir-me a la totalitat de les peces de metall relacionades d'alguna manera amb La s Cogotas I —no molt nombroses, de fet—, sinó simplement a les més significatives . Ho és, per exemple, un pom d'espasa pistilliforme de Solacueva de Lacozmonte (Alaba), de tipus atlàntic més que no pas continental, que acredita una cronologia bastant precisa, entre 1100 i 900 a .C . , i podríem considerar que també ho és el punyal de la cabana Be 6 d'E l Berrueco (Salamanca), derivat segurament dels primers models de llengüeta de tipus Peschiera, del Bz D/Ha Al, i clarament anterior als models denominats de Porto de Mosya, propers a l'horitzó de la Ría de Huelva . Espasa i punyal reclamen, doncs, per a Las Cogotas 1, date s del període del Bronze Final, les mateixes que sembla necessari fixar a partir de la retirada associació de fíbules de tipus Huelva, de colze, am b ceràmiques excises i del Boquique (El Berrueco, Yecla de Silos, San Román de la Hornija), amb l'excepció que tals argençaments tendiríem a datar-los fins i tot un xic més tard, cap al 900-850, segons la modern a interpretació del cèlebre dipòsit de Huelva . Altres bronzes, tanmateix, suggereixen la necessitat d'endarrerir un a mica més les dates anteriors, atenyent el Bronze Mitjà . Aquest és el cas d e les destrals de Las Cogotas i Caracena, encara planes però amb costat s còncaus i tall convex molt marcat, i això les aproxima als models de Bar celos del nord-est . Podríem dir el mateix d'lguns punyals, ja que denote n grans analogies amb els models argàrics (El Berrueco, Sanchorreja, E l Mirón), sinó amb els punyals ogivals o «dirks» del Bronze Mitjà europeu , com s'esdevé amb el que es descobrí a Ardón . I el mateix, finalment , podríem dir d'un braçalet de tipus Bignam, bretó, del Cerro del Berrueco i una discutida agulla de coll perforat i cap cònic, oriünda sens cap dubt e de Renània, però presumptivament recollida en l'esmentada fortificaci ó de Salamanca . Quant a les evidències de tipus estratigràfic, assenyalo ja be de bo n començament que les més importants procedeixen de jaciments del sud est —Monachil, Purullena i Fuente-Álamo—, on sembla demostrar sens e vacillacions que Las Cogotas 1 s'infiltra en el territori parallelament al darrer desenvolupament argàric per substituir més tard aquesta cultur a en la forma que hom anomena «Bronze Tardà» de la regió . D'altra banda , a Carmona es comprova amb nitidesa que l'horitzó de les ceràmiques ex-

GRUP CULTURAL LAS COGOTAS I

cises i del Boquique es veié interromput en el seu desenvolupament pe l món de la retícula brunyida interna, cosa que també s'intueix a Monachil , però amb un aclaparador predomini de les espècies pintades, tipus Real , sobre les brunyides, que allí sols juguen el paper, minoritari, d'elemen t important . El que ja no és tan fàcil és convertir en dates absolutes le s observacions precedents, però sembla obligat intentar-ho, tot i el risc d e simplificar excessivament . Recentment, hom ha dit de la retícula brunyida que el seu despertar a Huelva coincideix amb la data del dipòsit d e la Ría, i això equival a situar la fi de Las Cogotas I al Baix Guadalquivi r sobre 900-850 a .C ., i quant a la seva irrupció, la dificultat es troba en l a fixació de la davallada d'Argar B . Fa uns quants anys hom hauria situa t aquest esdeveniment sobre el 1200, però avui, sabent que l 'inici de l'esmentada fase no té lloc més tard del començament del segle xv1, n o sembla gaire arriscat fixar la seva fi al voltant de 1300, i potser aban s i tot . Per tant, els segles d'influx de Las Cogotas I a Andalusia són quatr e —del 1300 al 900-, quatre-cents anys que comprenen part del Bronz e Mitjà i Final, i que confirmen la validesa de les associacions d'element s metàllics, que ja hem vist, com a base cronològica . No ens ha de sorprende, per tant, que també les datacions de C-14 s'adaptin, en general , sense grans estridències, a l ' esmentat esquema cronològic . Sols les mé s antigues desborden àmpliament el límit inicial ; corresponen al jacimen t de Los Tolmos i es remunten al 1400, és a dir, uns cent anys abans de l a fi d ' El Argar, cosa que no ens ha d'estranyar en absolut, puix que La s Cogotas I irromp a Andalusia com una cultura desenvolupada i forastera, fet que implica que la seva formació tingué lloc en una altra regi ó i en dates necessàriament prèvies al 1300, data considerada fins ara co m el seu punt de partida al sud . Aquesta altra regió fou la Meseta, i les dates prèvies arriben almenys a finals del segle xv, tal com evidencie n les diverses mostres de l'estació ja mencionada de Caracena . I, per acabar, pel que fa a la fi d'aquest món, els elements metàllics associats (fíbules de colze), les dades estratigràfiques (anterioritat a l'horitzó «retícula brunyida» del sud-oest) i el C-14 (dates de San Román de la Hornija i Ecce Horno d'Alcalá de Henares, entre d'altres) coincideixen a assenyalar que es produí cap al 900-850, és a dir, als inicis del Bronz e Final III . És possible, tanmateix, que en determinats territoris 1'excisi ó i el Boquique es perpetuessin com a tècniques decoratives habituals, i això podria explicar la seva presència en conjunts clars del primer Ferro , com les tombes de camps d'urnes de Reillo, a Cuenca, i més dubtosamen t la seva coexistència amb peces de ferro en algunes cases del tan esmentat Cerro del Berrueco, a Salamanca . En tot cas, res més que una perduració, ja que Las Cogotas I fou exclusivament una Cultura de l'Edat de l Bronze, aliena per complet al desenvolupament dels camps d'urnes i, n o cal dir, del món hallstàttic .

GERMÁN DELIBES DE CASTR O

BIBLIOGRAFI A

GORBEA, M . : El Bronce Final y el período orientalizante en Extremadura, B . P . H ., XIV, 1977 . DELIBES DE CASTRO, G . : Una inhumación triple de facies Cogotas I e n San Román de la Hornija (Valladolid), a Trabajos de Prehistoria , 35, 1978 . FERNÁNDEZ POSSE i DE ARNAIZ, M . D . : La cueva de Arevalillo de Ceg a (Segovia), a Noticiario Arqueológico Hispano, 12, 1981, pàgs . 43-84 . FERNÁNDEZ MANZANO, J . i DELIBES, G . : El castro de la Plaza en Cogece s del Monte (Valladolid) . Reflexiones sobre el origen de Cogotas 1, a B .S .A .A ., XLVII, 1981, pàgs . 51-70 . ][MENO MARTÍNEZ, A . : Nuevas bases para el estudio de la etapa postcampaniforme en la zona del Alto Duero, Saragossa, 1982 (resum de tes i doctoral) . MALUQUER DE MOTES, J . : La técnica de incrustación de Boquique y la dualidad de tradiciones cerámicas en la Meseta durante la Edad de l Hierro, a Zephyrus, VII, 1966, pàgs . 179-200 . MOLINA GONZÁLEZ, F . : Definición y sistematización del Bronce Tardí o y Final en el Sudeste de la Península Ibérica, a Cuadernos de Prehistoria de la Universidad de Granada, núm . 3, 1978, pàgs . 159-232 . ALMAGRO

EI Puig de Serra, a Serra de Dará : una necròpolis d'Ullastre t M . AURORA MARTÍN 1 ORTEGA

El Puig de Serra és un dels petits turons que s ' aixequen en la zon a compresa entre el marge dret del riu Daró i la riba oest de l'antic estan y d'Ullastret, avui dessecat . Està dintre el terme municipal de Serra d e Daró . Dista 1 km quasi exactament del Puig de Sant Andreu, amb e l qual està comunicat per un camí, sens dubte d'origen molt vell, que v a resseguint la vora del llac i que té un nom molt suggestiu : camí d'Empúries . En un tram d'aquest camí, situat al NO del puig, es troba un peti t pont romà . El Puig de Serra havia estat observat repetidament i s'hi havien troba t restes ceràmiques, de cronologia bastant vella dintre del conjunt d'U llastret . El turó, que és propietat comunal del municipi de Serra de Daró, h a estat utilitzat durant molt temps per extreure'n terres per a diversos treballs públics : canalització del riu Daró, reompliment de camps de cultiu , etcètera . En unes obres realitzades darrerament pels treballs de canalització del riu es varen posar de manifest restes arqueològiques importants , consistents sobretot en ceràmica, que varen ser observades pel Sr . Sanchiz, collaborador del Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, i comunicades al Centre d'Investigacions Arqueològiques de Girona pel Sr . Lluís Esteva, director de l'esmentat museu . Es va excavar durant els mesos d'abril, maig i juny de 1982, amb el s corresponents permisos del Servei d'Arqueologia de la Generalitat i d e l'Ajuntament de Serra de Daró . Els treballs els va realitzar el Centre d'Investigacions Arqueològiques de Girona . El Puig de Serra és un turó de forma allargada, d'1 km aproximada ment de longitud, amb una amplada variable entre 200 i 300 m . Les restes descobertes estaven situades en la zona NE del lloc . Una petita part del jaciment havia estat expoliada per excavadors clandestins recentment . Es va dividir el terreny amb una retícula de quadres de 5 X 5 m i l'excavació es va iniciar en un quadre al costat dels forats fets pels sa-

M . AURORA MARTIN 1 ORTEG A

quejadors, ja que les terres extretes per ells contenien una considerabl e quantitat de restes ceràmiques, bronze i ossos humans cremats . Es van trobar un total d'uns 30 enterraments identificables, amb di versos graus de conservació i restes d'altres destruïts . Alguns dels identificables tenien la part superior escapçada per les arades o per maquinàri a d'extracció de terres que havia actuat sobre el lloc . La major part de les sepultures ben determinades es varen concentra r en el primer quadre de 5 x 5 m excavat, és a dir, en una superfície d 'un s 25 m 2 , encara que la superfície total de la necròpolis té uns 100 m 2 . A l'entorn d'aquest nucli no hi havia restes arqueològiques i les terres qu e l'envoltaven eren totalment estèrils, encara que no es descarta la possibilitat que en el mateix puig pugui haver-hi altres llocs d'enterrament que , per ara, els sondeigs i rases de prospecció realitzats no han posat d e manifest . Els enterraments es varen presentar, bàsicament, de tres maneres : 1) El grup més nombrós va estar constituït per enterraments e n els quals s'havia excavat tot el sediment de terres fins a arribar a la roc a mare i el parament funerari era dipositat sobre aquesta, que va ser retallada en bastants cassos per contenir-los i aguantar-los en posició vertical . En els més acurats dintre d'aquest grup, la roca tenia dos cavitats, separades per una petita cresta . La forma d'aquestes sepultures resulta mé s o menys rectangular . En una de les cavitats solia haver-hi una major concentració de cendres . 2) Un altre grup té els enterraments fets dintre un forat excavat e n la terra, senzillament, on s'introduïa l'urna cinerària i l'aixovar, que ere n falcats de manera més o menys acurada, amb alguna pedra petita pe r aguantar-los en posició vertical . 3) El tercer grup, que en general era el més ben conservat, el constituïen enterraments amb la roca de base retallada en forma circular, am b l'urna i l'aixovar ficats dintre, ben travats amb petits palets rierencs . So vint el conjunt estava tapat amb alguna lloseta plana . Per ara el que en coneixem ens mostra que es tracta d'una petit a necròpolis del poblat d'Ullastret, amb una cronologia que va des del s darrers anys del segle v a .C . fins a meitats del segle iv a .C ., encara qu e hi ha alguns materials més moderns . Entre els materials ceràmics trobats cal remarcar la presència d'un a notable quantitat de vasos àtics, molt semblants als que s'utilitzaven en el poblat i que sovint varen usar-se com a urnes cineràries . També hi h a molts elements metàllics, sobretot fíbules de bronze ; en canvi nomé s s'han trobat armes en un dels enterraments . La ceràmica a mà és bastan t abundant, quasi sempre són vasets de perfil en S, amb la base plana i un a sola nansa, decorats amb un cordó a la base del coll . També hi ha un a quantitat remarcable de petits vasets de pasta de vidre cartaginesa, e n forma d'amforetes .

EL PUIG DE SERRA A SERRA DE DARÓ

Prospeccions a l ' entorn de la necròpoli s Moltes de les prospeccions realitzades varen donar resultats negatius ; dues, però, varen tenir restes arqueològiques, encara que d 'una època diferent a la necròpolis, i d'un tipus de jaciment diferent també, ja qu e són restes d'hàbitat del segle vl a .C . En una d'elles va sortir una llar, sense materials arqueològics, amb un a estructura de pedres, en forma circular, ben posades, a la vora . El con junt estava entre 30 i 60 cm del nivell del terra actual . A la vora, a un s 60 cm aproximadament, hi havia fragments d'una urna grossa i mig vaset petit de ceràmica a mà i un fragment de ceràmica jònica de pasta clar a decorada amb vernís negre, de la segona meitat del segle vl a .C . L'altra es va obrir al costat d'un tall fet per les màquines excavadores que havien estat extraient terres del puig . El lloc estava situat un s 25 m al nord de la necròpolis i s'hi veien ossos . En aquest sector, la roca de base està retallada naturalment, en plataformes d'escassa amplada , esgraonades . Sobre un dels esgraons, entre 40 i 70 cm de fondària, es va trobar u n nivell arqueològic amb restes d'hàbitat, fet aprofitant l'estructura natura l del sòl . L'excavació va donar bastants fragments de ceràmica feta a mà , de peces grosses en forma d'urnes, decorades amb cordons i un tapado r i també algun petit fragment de ceràmica a torn de pasta clara . Les terres eren molt negres, amb carbons i algun tros de sòl cremat . A més, a la pendent nord del puig es varen localitzar taques de car bons i terres cremades, amb fragments de ceràmica . Aquesta zona havi a estat molt afectada pels rebaixaments de terres i no es va poder determinar cap estructura d'habitació ni d'enterrament . Consideracions finals A més de la necròpolis, en el Puig de Serra hi ha restes d'un hàbita t que cronològicament és anterior a aquesta i que es pot situar en la segona meitat del segle vl a .C . El turó està en una situació estratègicament important per a la vigilància de les terres al nord i a l'oest d'Ullastret i a uns 400 m nomé s de l'Illa d'en Reixac . Per això probablement havia estat utilitzat com a lloc de vigilància .

Teatre romà de Tarragona: treballs arqueològics 1982-198 3 MERCÈ ROCA 1 ROUMEN S

Quan a l' estiu del 1981 se 'ns va proposar de portar a cap nous treballs d'excavació en el teatre romà de Tarragona, el primer requisit , indispensable, era el de comptar amb el suport d'un equip preparat i eficient, ateses les especials característiques del jaciment de les quals to t seguit parlarem . Tot i el poc temps amb què es comptava per a posar e n marxa la campanya, el miniequip, ampliat a l ' any següent, va poder se r una realitat i ha funcionat i funciona . En aquest sentit, doncs, parlo en nom de tots : Ricardo Mar, codirector dels treballs, indispensable per a comprendre molts dels problemes que planteja aquest tipus de jaciment , així com Rosa Meliá, Anna Pàmies, Manel Julià, Joaquim Ruiz de Arbulo i Manuel Carrilero, que han acceptat la responsabilitat de l'excavaci ó i l'estudi de les estratigrafies obtingudes en els diferents sectors . En les dues campanyes hem comptat també amb la collaboració d'estudiants d e Tarragona, així com, sempre, amb el suport i l'ajuda incondicional i efectiva de Xavier Dupré, arqueòleg dels Serveis Territorials de la Generalitat, i de Francesc Tarrats, director del Museu Nacional Arqueològic d e Tarragona . Sense l'ajut de tots ells difícilment hauria estat possible porta r endavant la tasca .

La idea inicial quan es va programar la una mica precipitada campanya de l'any 1981, era la de realitzar la neteja del jaciment i excavar , ni que fos a nivell de sondeig, el seu extrem oest que queda dins la zona propietat de la Generalitat . La zona no comprada, que inclou el que és pròpiament el teatre am b les restes de la cávea i la scena, va ser només objecte d'una neteja superficial i es va deixar, per passar a concentrar-se en el que podríem anomenar des d'ara sector monumental o entorn del teatre .

MERCÈ ROCA I ROUMEN S

L'esmentat sector en qüestió va presentar més dificultats del que esperàvem a l'hora de fer la neteja . Objecte ja d'excavacions en els anys 70 , presentava punts on, pel fet d'haver-se rebaixat molt, les operacions d e treure terra caiguda, enderrocs i deixalles eren lentes i requerien mé s temps del que podíem haver imaginat en un principi . En aquest pun t vam decidir no excavar i, en canvi, deixar el jaciment preparat per a l a campanya següent . Un cop net aquest sector monumental, es podien ja plantejar el s primers interrogants i orientar els futurs treballs en base a una sèri e de punts : — Quedava en primer lloc clarament evidenciada la superposició , en aquest sector monumental, d'almenys tres grans fases d'activitat constructiva : a) La versemblantment més antiga corresponent a les restes d'un gra n edifici de carreus encoixinats . b) A l'anterior se sobreposa un conjunt format per una façana d e petit carreu amb pilastres i exedra central, flanquejada per dues grans bases . El conjunt ve a ser la capçalera d ' una gran piscina o ninfeu . c) L'altra fase segura és la representada per les restes de construccion s que obliteren el complex b), reaprofitant fins i tot marbres del teatre . Calia, doncs, intentar veure com funcionaven aquestes tres fases entr e elles i de quina manera, si és que era possible, es podrien o no relaciona r amb el teatre pròpiament dit . Podia suposar una ajuda important l'excavació dels testimonis deixats pels treballs anteriors on els perfils, ar a nets, semblaven oferir, almenys alguns d'ells, seqüències estratigràfique s utilitzables . — En segon lloc, atesa l'existència d'un espai sense construir anne x al sector monumental pel seu costat oest, era perfectament viable la realització de sondeigs en aquest punt a fi i efecte d'intentar establir el s límits de l'esmentat sector . — De la mateixa manera la presència d'un magatzem abandonat, a l sud del jaciment, podia facilitar la realització d'altres sondeigs per establir-ne els límits en aquesta direcció . És evident que el desenvolupament d'aquests punts representa u n programa a curt termini, partint de la situació real del jaciment en l ' actualitat . A llarg termini, per arribar a un coneixement total i aprofundi t del monument, les coses es compliquen, ja que, en gran part, aquest qued a sota els carrers i edificis moderns veïns . *

Dins d'aquesta línia, els treballs de l'any 1982 es van programa r envers la delimitació del conjunt monumental per un cantó i, per l'altre , envers l'excavació de tots aquells testimonis susceptibles d'oferir seqüèn-

TEATRE ROMA DE TARRAGONA

cies estratigràfiques vàlides per a una correcta interpretació del procé s constructiu i cronològic de les edificacions presents en ell . Problemes burocràtics i de temps han impossibilitat la realitzaci ó d'excavacions, contràriament a l'ordre establert en el programa inicial , en les esmentades àrees considerades com importants per establir la delimitació del conjunt, encara que l'excavació continua essent requisit in dispensable . Esperem procedir a la seva realització en la propera campanya . **

Els treballs s'han centrat en la part est del conjunt monumental . Atès , com abans s'ha dit, que aquest sector havia ja estat objecte d'excavacion s anteriors, fet aquest que feia del tot impossible una excavació extensiv a com seria adequat per a aquest jaciment concret, s 'ha procedit a la realització de sondeigs estratigràfics restringits a aquells punts no tocat s per les excavacions precedents ja esmentades, considerant que potser proporcionarien dipòsits estratificats vàlids, aprofitables per a la interpretació de la seqüència d'aquest sector monumental annex al teatre . Sector 1 Àmbit comprès entre el mur, possiblement relacionat amb els fonaments de la càvea del teatre, i el mur pertanyent a l'edifici dels carreu s encoixinats . Es va poder excavar solament en una àrea de uns 4 m 2 . Amb aquest sondeig es pretenia comprovar la relació de 1'estratifigrafi a amb els esmentats murs encara que atesa 1'escassíssima superfície de la zona excavada és evident que de cap manera no es poden aventurar conclusions cronològiques fermes en base a aquest sondeig . Sols es pot assegurar que els estrats II, III i IV s'han dipositat amb posterioritat a la construcció d'ambdós murs, servint per tant els materials continguts e n els esmentats estrats com a terme post quem d'aquells . Sector 2 Àmbit comprès entre el mur de les pilastres i el mur de l'edifici del s carreus encoixinats . Tal i com succeïa en el sector anterior, sols es va poder aprofitar , a efectes d'excavació, el seu extrem sud en una àrea d'uns 4 m 2 . Interessa aquí destacar la importància que revesteix l'estrat IV, que és en realitat un paviment format per un llit de morter amb pedres abundants, que reposa sobre la sabata del mur dels carreus encoixinats i qued a tallat per la fonamentació del mur de les pilastres . L'esmentat paviment constitueix el sòl d'utilització de l'edifici dels carreus encoixinats . Desgraciadament, a l'estrat V es va haver d'interrompre l'excavaci ó en haver-se arribat al nivell freàtic del terreny .

100

MERCÈ ROCA I ROUMENS

Sector 3 Correspon a l'extrem nord-est de l'àmbit emmarcat per la façana d e les pilastres . Encara que gran part d ' aquesta zona havia estat ja object e d'excavació, l'existència de murs moderns havia protegit, en els nivell s superiors, el terç sud aproximadament de dit àmbit . Un cop desmuntat s aquests murs moderns, es va poder excavar aquest testimoni dels nivell s superiors mentre que, en els inferiors, l'àrea tocada anteriorment es reduï a a una petita cala realitzada al cantó nord d'aquest sector . Per aques t motiu els dits nivells inferiors es van poder excavar gairebé en la totalitat . Atès que la seqüència aquí obtinguda es repeteix en el sector 4, es pode n ambdues tractar conjuntament a fi i efecte d'evitar reiteracions . Realment es confirma l'existència en aquest punt de dos grans moments d'activitat constructiva : — Un primer, relacionat amb la construcció de l'edifici que denominem «dels carreus ecoixinats» . — I un segon moment representat per la transformació de l'àrea e n un conjunt monumental amb la construcció de l'edifici de les pilastres . L'edifici dels carreus encoixinats presentaria com a nivell de pavimentació els estrats PL2-IV, PL3-VI i PL4-VI . Aquest paviment presenta, almenys, tres refeccions visibles en el perfil oest del sector 3, i reposen, les tres, en un estrat format per grans fragments d'àmfora, algunes d'elles d'origen bètic segur, disposades horitzontalment potser com a preparació d'aquell . Aquest edifici incloïa un sistema complex de desguassos evidenciat en excavar els sectors 3 i 4 . Els estrats PL2-III, PL3-V i PL4-V documenten el moment en qu è aquest edifici és desmuntat, almenys fins a certa alçada ; les seves reste s són obliterades per l'esmentat estrat, i possiblement és reaprofitada l a part desmuntada de l'edifici . Per altra part, el caràcter de reomplimen t d'aquest estrat queda confirmat per la presència d'estucs i fragments d e paviments musius caiguts i barrejats, ben visibles en el perfil est de l sector 4 . Els estrats PL3-IV i III i PL4-IV i III corresponen al moment d e construcció de l'edifici de les pilastres, i té com a finalitat sustentar el paviment, avui desaparegut, de l'esmentat edifici . Per a ambdós moments seria prematur fixar termes cronològics segurs fins que no estigui finalitzat l'estudi exhaustiu, en curs, dels mate rials i, tot i això, continuarà essent arriscat fins que no tinguem, en l a mesura possible, un coneixement més gran, en extensió, de 1'estratigrafia . Sectors 5 i 6 Els sectors 5 i 6 es relacionen amb l'existència d'un petit àmbit tardà , construït damunt d'una de les bases monumentals (base A), desmuntant-l a en part i aprofitant-ne les restes . Aquest sector constitueix un minso tes-

TEATRE ROMA DE TARRAGONA

10 1

timoni dels nivells més moderns relacionats amb 1'obliteració del conjun t monumental . En el perfil est del sector 6 apareixien, clarament reflectits, dos llit s de morter corresponents l'inferior, al paviment del complex de les pilas tres i, el superior, a l'esmentat petit àmbit . Es va excavar només l'estra t comprès entre ambdós paviments (PL6-III) i l ' estrat de pavimentaci ó superior (PL6-II), així com el que cobria l ' esmentat paviment superior , gairebé del tot desaparegut (PL6-I) . L'estrat més significatiu és, evident ment, el III, marcat per la presència abundant de sigillates clares qu e indiquen una utilització tardana de la zona encara que atesa la petitíssim a àrea que restava a efectes d'excavació seria arriscat treure'n conclusion s cronològiques definitives .

Amb els treballs d'aquesta campanya comença a dibuixar-se l'evoluci ó diacrònica d'aquest jaciment, i s'identifiquen les seves principals fase s constructives . Ara bé, convé recalcar i tenir molt present que les zones excavades comprenen una extensió mínima d'aquell o, dit d'una altra manera, tene n més categoria de sondeig que d'excavació pròpiament dita, ateses les circumstàncies en què el jaciment ens obliga a treballar . Per tant, seria a hores d'ara arriscat i prematur extreure'n conclusions de caire definiti u que podrien portar-nos a interpretacions errònies referides als diferent s moments d'activitat constructiva en aquest sector monumental anne x al teatre . Partint d'una avaluació més global del jaciment, tal com tenim ara , es fa imprescindible l'excavació en tots aquells possibles punts no afectats pels treballs anteriors, que tenim ben localitzats, per tal d'intenta r obtenir altres seqüències que permetin reforçar i matisar les obtingudes enguany . Fins que no estiguin exhaurides totes aquestes possibilitats, pe r descomptat les factibles a curt termini, i per minses que siguin, serà sempre perillós extreure'n interpretacions que, per precipitades i mancade s de suport, poden portar-nos a una valoració equivocada d'un jacimen t d'aquesta categoria .