Tribuna Arqueologia 1983-1984 by Direcció General del Patrimoni Cultural

Direcci贸 General del Patrimoni Art铆sti c Servei d'Arqueologi a

TRIBUN A D'ARQUEOLOGI A 1983-1984

DEPARTAMENT DE CULTUR A DE LA GENERALITAT DE CATALUNY A Barcelona, 1985

c Departament de Cultura i autor s Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Imprès per Impremta juvenil, S . A ., carrer Maracaibo . 11, 08030 Barcelon a ISBN 84-393-0458- 7 Dipòsit legal : B . 188 - 1986

Index

Estat actual del coneixement de la Prehistòria a la vall del Mont sant (Priorat, Tarragona) . Josep M . Fullola

Excavacions a la vila romana de Vilauba (Camós, Girona) 1979 1983 . Assumpta Roura, Simon Keay

L'espectroscòpia aplicada a l'arqueologia . Gemma Rauret i Dalmau

Darreres excavacions arqueològiques a la ciutat de Baetulo (Badalona) : Les excavacions a Baetulo 1975-1984 . Pepita Padrós i Martí L'excavació de «El Clos de la Torre Vella» . Xavier Aquilu é i Abadias Algunes reflexions sobre els resultats de deu anys de trebal l arqueològic a Baetulo . Josep Guitart i Duran

27 31 33

La interrelació de l'arqueologia i la pedologia : El jaciment de l a Fonollera (Torroella de Montgrí) . Ramon Vallejo, Enriquet a Pons i Brun (amb la collaboració de F. Canalias, R . Pons i A . Toledo)

Problemes d'urbanística a la ciutat romana de Clunia (Burgos) , després de les últimes campanyes d 'excavació . Pers de Palol

Venta Micena : un dels jaciments humans més antics d'Europa . Josep Gibert i Clols

El edificio octogonal, tardorromano, de Valdetorres de Jaram a (Madrid) . Luis Caballero Zoreda

Novedades en la prehistoria del Alto Aragón . Vicente Baldellou

L'influenza orientale nell'Etruria e Lazio nell Orientalizzante e i l suo significato . Annette Rathje

Excavacions a la cova del Frare (Matadepera, Vallès Occidental) , Dinàmica ecològica, seqüència cultural, i cronologia absoluta . Araceli Martín, Anna Biosca, M .° Josep Albareda

Castell Formós, un palau àrab a Balaguer (La Noguera) . Francesc Tuset, Josep Giralt

105

Estat actual del coneixemen t de la Prehistòria a la vall del Montsan t (Priorat, Tarragona) JOSEP M . FULLOLA

1 .

ANTECEDENTS

PLANTEJAMEN T

Les comarques del Sud de Catalunya han tingut sernpre una consideració lleugerament inferior, en el terreny de la Prehistòria, a les del Nor d i centre del país (recordem Serinyà en el Paleolític o la zona de Montserrat, on s'hi va descobrir per primera vegada la ceràmica montserratin a o cardial) . Tan sols la persona del Dr . S . Vilaseca, amb la seva continuad a tasca de prospecció, excavació i col.lecció de materials, no tan sols prehistòrics, provinents de les comarques meridionals, va potenciar un xic e l paper d'aquest important sector . Foren les publicacions de Vilaseca i les contades revisions dels materials que va publicar (la de Fortea la més completa, en el cas del Filador) les que ens impulsaren, per iniciativa del Dr . Maluquer de Motes , a començar els nostres treballs l'any 1979 a l'àrea central del curs de l riu Montsant (subafluent de l'Ebre a través del Siurana), i més concretament en els termes municipals de Margalef de Montsant i de la Bisba l de Falset . Era obvi que el nostre primer objectiu havia de ser el jaciment clau , el més conegut fins el moment i el que oferia, encara, millors perspectives d'excavació, és a dir, el Filador . Però el nostre plantejament anav a molt més enllà de la simple excavació d'un lloc i començàrem, amb u n equip de llicenciats i estudiants interessats en el tema, a ampliar coneixements de tot tipus sobre els més diversos factors que afectaren a la val l durant la Prehistòria (geologia, climatologia, vegetació, fauna, etc .) . La nostra intervenció sobre la vall no va quedar-se, tampoc, amb e l coneixement del Filador, sinó que vam intentar de redescobrir els lloc s que Vilaseca assenyalava com a jaciments ; a continuació la vall ens v a proporcionar també la satisfacció d'oferir-nos noves estacions que ha n vingut a completar l'ampli ventall de més d'una vintena de jaciments que

JOSEP M . FULLOL A

avui ens donen peu per considerar la vall del Montsant com una de le s zones d'obligada referència al parlar de la Prehistòria de Catalunya .

11 . DADES FÍSIQUE S

No insistirem aquí en precisions geològiques que es troben ja a algun a de les publicacions que el nostre equip ha fet sobre l'àrea (veure bibliografia) . Tan sols situarem la vall del Montsant, al SW de la Depressi ó Central Catalana i dir que els terrenys són de formació terciària, concretament de l'Oligocè . La formació d'abrics, molt abundants al Montsant , s'explica per 1'alternància de conglomerats i gresos ; l'erosió diferencial fa que sota grans blocs de conglomerat (arrodonits, que a la zon a n ' anomenen «tormos») hagin quedat espais abrigats sota dels quals l a sedimentació fluvial i eòlica va anar aportant material i l'home prehistòric hi va viure i deixar constància d'aquesta presència . Aquesta zona, si la considerem climàticament, pel fet de la seva situa ció i del seu relleu, (15°C de mitjana anual) és rica en microclimes propiciats per l'arribada d'influències septentrionals, els vents freds de l Pirineu que travessen las planes de Lleida, barrejades amb els element s climàtics més càlids que pugen fins a la vall del Montsant a través de le s valls de la conca de l'Ebre . L'acció humana de transformació del medi (cultius, aterrassament , crema de boscos, etc .) no ens ha permès de trobar en estat pur l'associaci ó vegetal típica de l'àrea mediterrània marítima de mitja muntanya, caracteritzada pel Quercetum illicis galloprovinciale (l'alzinar), sinó que predomina l'alzinar litoral acompanyat de Pinus halepensis (pi blanc) i, a més alçada, de Pinus silvestris (pi roig) i de l'associació l3uxo-quercetu m pubescentis (boix i roure pubescent) ; també hi ha abundant brolla, domi nada pel Rosmarinus off icinalis (romaní) i altres associacions .

111 . JACIMENT S

Dos tipus de jaciments poden ser distingits a la vall del Montsant , els situats en abrics i els anomenats tallers de superfície . D'entre els primers en tenim en excavació tres : el Filador, els Coll s i el Boix . De localitzats n'hi ha bastants més, alguns amb bones perspectives d'excavació i d'altres que han proporcionat poc material, barreja t sobretot per l'acció humana (buidat dels abrics per fer feixes als camps , construcció de tanques per guardar-hi ramats, etc .) ; serien els casos de l a cova del Miracle, de la del Mas de n'Arques, de la de la Tena, etc . Els tallers de superfície han estat estudiats recentment de forma mono gràfica, incidint en els que més informació proporcionaven, que ere n l'Hort de la Boquera, l'Hort d'en Marquet, el Planot, el Molí del Vilà i les

LA PREHISTORIA A LA VALL DEL MONTSANT

terrasses davant de les coves del Roger . Hem de dir que la repetida presència de peces retocades, sobretot als tres primers, fa pensar més avia t en assentaments a l'aire lliure que en simples llocs de talla de sílex, de des bastat de nuclis . Hi ha una significativa absència de restes ceràmiques , de pedra polimentada i d'elements metàllics, mentre que el tipus de reto c predominant és l'abrupte i el simple . Tipològicament pot endevinar-se u n parallelisme amb els materials epipaleolítics coneguts a la vall, concreta ment amb els del Filador . Tot això ens ha portat a considerar aquest s jaciments com a situats a començaments de l'Holocè, és a dir, en moment s epipaleolítics, sense connexió, per tant, amb d'altres citats per Vilaseca a l mateix Priorat, o bé amb els del Penedès i el Baix Aragó, doncs es parl a d'indústria macrolítica, «campinyana» ; en els casos de la Rioja, Paí s Basc i Navarra, hi ha microlitització, però amb diferències acusades en e l camp tipològic (poc retoc abrupte) i els elements rnetàllics hi són present s en abundància .

IV .

EXCAVACION S

Incidirem a continuació en els jaciments excavats, exposant els resultats, encara parcials, que ens han proporcionat fins el moment present . a) El Filado r El Filador va ser el primer jaciment en ser posat en excavació, pe r part nostra, l'any 1979, i hi portem efectuades cinc campanyes . L'abric , situat a 340 m .s .n .m . i a 13 sobre el nivell actual del Montsant, té un a gran llargada (més de 100 m) però la zona fèrtil que excavem en té ta n sols una quinzena de llargada, 1,60 de potència i entre 3 i 4 des del lími t exterior del sediment fins a la paret del fons de l'abric . Vilaseca hi va distingir sis nivells sedimentològics amb indústria qu e en la revisió de Fortea queden enquadrats en l'Epipaleolític geomètric, é s a dir, de tradició sauveterriana els cinc primers, mentre que el 6, el mé s profund, era per l'esmentat investigador, de caire microlaminar, és a dir , de tradició aziliana i per tant entroncat més aviat amb arrels anteriors , potser paleolítiques ; es relacionava aquest darrer nivell amb el de San t Gregori de Falset . El nivell 2 de Vilaseca englobava els estrats 2 i 3 nostres ; el 2 nostre , cendrós i amb pedres, coincidia plenament amb el d'er. . Vilaseca . Però localment, al sector W de l'abric, hi havia una diferència apreciable qu e ens va fer distingir un estrat 3, de gran importància . com veurem mé s endavant . Entre els estrats 3 i 4 nostres (2 i 3 d'en Vilaseca) s'estén un poten t estrat d'aport torrencial (l'anomenen estrat T), que no fou considerat per

JOSEP M . FULLOL A

Vilaseca ja que no afectava el sector més occidental, on ell va treballar . La seva potència disminueix d'Est a Oest, de niés d'un metre fins a perdre's en els sectors 8 i 9 ; s'assenta a tot l'abric sobre l'estrat 4 (el 3 d ' e n Vilaseca) . Fins aquí hem arribat en les rostres excavacions ; tenim a punt d e començar en extensió l'estrat 4 . Aquest 4 i el 7 (nivells 3 i 5 d'en Vilaseca ) tenen un color vermellós i presència equilibrada tant de pedra i grav a com de sorres fines i argiles . Intercalats amb aquests tenim els estrat s 5 i 6 (el 4 d'en Vilaseca) i els 8 i 9 (el 6 d'en Vilaseca, el més profun d amb material) ; el seu color és groguenc, i predominen les sorres fines , que han marcat aquestes subdivisions, més sedimentològiques que visibles a l ' excavació, per la qual cosa pensem que serà prou difícil de fer-n e la separació quan excavem . Culturalment hem pogut aportar certes precisions pels estrats 2 i 3 que hem acabat ja d'excavar . L'estrat 2 va proporcionar una indústri a poc definida, amb abudants denticulats i molt poc retoc abrupte ; vam poder distingir una zona on es tallava el sílex, una llar i unes cubete s possiblement de deixalles plenes de cendres i material de rebuig . Un a dotzena de fragments ceràmics, de factura molt basta, cremats, amb des greixant gruixut i de molt petit tamany, ens fan situar aquest estrat 2 a inicis del Neolític ; si bé no ha aparegut cap decoració cardial (ni de ca p tipus) el tipus de ceràmica, cocció, gruix, tipus de desgreixant, etc ., po t parallelitzar-se sense gaires problemes amb la que acompanya sempre a l a cardial . El més gran dels fragments es troba a Bordeus a l'espera d'un a datació per termoluminiscència . L'estudi faunístic va donar com a resultat la presència d'ovicàprids , súids i cànids (Vulpes vulpes) ; amb ells també conill i rata de camp, tortuga i llangardaix . Quant a fauna aquàtica, barb de muntanya i diferent s cargols, de riu i de mar (aquest, la «Pisania striata») . Si bé l'anàlisi pollínica no la tenim encara (sembla que el sedimen t és pobre en pollen), 1'antracologia ens parla d'abundant Pinus silvestri s (pi roig), espècie muntanyenca, de llocs humits, i que, per tant, no indic a canvis climàtics grans respecte a l'actualitat . L'estrat 3 representa, tipològicament, un gran canvi . El domini pass a a ser total per les peces abruptes, ja amb microburins i altres element s geomètrics que ens fan pensar clarament en un moment preneolític . L'escassa extensió de l'estrat dificulta la troballa d'altres elements, com el s carbons, que hi són absents . En fauna tenim un M2 inferior d'Ovis cries , cànid i cargols de terra . Creiem que aquest estrat 3 marca el punt fina l de l'evolució epipaleolítica i inicia la transició cap a formes neolítique s que cristallitzaran a l'estrat 2, amb l'aparició de nous elements com la j a esmentada ceràmica, una dena de collaret, el cargol marí, producte d'un s contactes més o menys llunyans, etc . El darrer dels estrats excavats ha estat el T o torrencial . La seva matriu, pedregosa absolutament, feia pensar en l'esterilitat, però a la part

LA PREHISTORIA A LA VALL DEL MONTSANT

inferior, en contacte amb l'estrat 4, aparegueren alguns objectes, d'entr e els quals destaca una peça que cal considerar, de mornent, única . Es tracta d'un palet de riera, pintat amb línies vermelles, quatre a l a cara superior, una al lateral i una sisena a la cara inferior, part que e s troba escapçada . Les seves mesures són 57 x 40 X 18 rr n i per l'esti l podrien aventurar-se parallels amb dibuixos semblants del Magdaleni à i l'Azilià francesos, però la cronologia fa que haguem de centrar molt mé s les comparacions ; si li donem una data de setè millenari a l'estrat 4, del qual sens dubte provenia el palet, tindriem parallels a Itàlia (Grotta dell a Madona), a Astúries (Mazaculos 1) i fins i tot a la cova de la Cocina, ja ciment valencià que amb data un xic posterior, de sisè millenari, va proporcionar alguns palets, la majoria amb puntuacions, però també algun s amb línies . El cert és que la seguretat i la precisió en les connexions e s fa molt difícil, però el fet objectiu de la presència del palet ens oblig a a buscar-les . h) Copa dels Coll s Les altres dues excavacions al Montsant no han proporcionat encar a cap resultat espectacular com els del Filador, però el cas dels Colls permet de pensar que potser hem trobat alguna cosa de semblant . Es tracta d'un gran abric, al fons del meandre següent al del Filado r i, per tant, a l'altra banda del riu . Vilaseca n'havia parlat com a llo c amb abundant sílex, però l'obertura d'un camí cap a reixes superiors v a permetre de posar sota els nostres ulls una estratigrafia que potser pugu i ser parallelitzable amb la del Filador . En efecte, sota un estrat superficial , modern, i un estrat remenat, hem arribat a l'excavacic de l'estrat 2, cendrós i pedregós, amb una llar, que tipològicament té semblances amb e l 2 del Filador . L'excavació s'ha fet sobre una dotzena de metres quadrat s i ha quedat aturada per uns blocs de conglomerat caiguts del sostre qu e separen clarament el que hem fet fins ara d'un potent paquet sedimentari , d'origen bàsicament eòlic, constituït sobretot per sorres fines i amb abundant material de sílex . Els futurs treballs prendran cura de l'excavaci ó d'aquests estrats, amb l'esperança d'arribar a resultats positius . e) Co p a del Boi x Aquesta cova es situa aigües amunt del Montsant, relativament allunya da del poble de Margalef i dels altres dos jaciments esrnentats . Fou descoberta per la Prehistòria pel nostre equip a finals de 1982 i hem fet due s campanyes durant el 83 . El fet de que ens precedissin els furtius ha impedit que poguéssim recollir dades prou importants, però el treball creie m que encara resulta positiu . La cova es troba penjada a una vintena de metres sobre el nivell de l riu i en teoria pensàvem en una potència estratigràfica major . Però quan

JOSEP M . FULLOL A

hem començat a excavar en extensió hem comprovat que tan sols hi havi a dos nivells, ben diferenciats, poc potents i per sota de la terra superficial . Per sota d'aquests nivells 1 i 2 l'esterilitat del nivell 3, groguenc i pedregós, era total fins a 1 metre de fondària, límit del sondeig que vam fer . L'excavació en extensió, d'una dotzena de metres quadrats, va evidencia r l ' existència de dos sòls d'habitació, corresponents cadascú a un nivell ; els forats del furtius ens impediren més precisions . La indústria és pobr a i dominen clarament les fulles de dors rebaixat . La manca en el momen t de redactar aquest article de les dades de fauna i carbons ens impedeixe n qualsevol conclusió . L'extensió dels treballs a la totalitat de la cova potse r ens podrà aportar noves dades sobre la gent que hi va viure i el tipu s d'ocupació i d'explotació que van fer de l'entorn a partir de la privilegiad a situació de la cova del Boix .

V . CONCLUSIONS 1 ALTRES DADE S

Les dades provinents de l'excavació no permeten actualment d ' extendre el poblament d'aquest sector de la vall del Montsant més enllà d e fases epipaleolítiques i neolítiques . Però una nova troballa feta duran t l'estiu de 1983 ens permet d'intuir moments més endarrerits de la Prehistòria . En efecte, durant les prospeccions fetes a la cova de la Taverna , llarga cova de varis centenars de metres, amb entrada i sortida independents, estrets passatges, a vegades tubulars, i circulació d'aigua al se u interior, vam descobrir el gravat d'un cérvol sobre una petita roca calcària . Amida 13 cms de llargada, no té potes i tan sols són ben distingible s llom, coll, cap i banyes . El lloc de troballa (molt a l'interior de la cova i , per suposat, sense llum natural), la tècnica (gravat i no pintura) i l'esti l (prou arcaitzant en conjunt) descarten totalment cap connexió amb l'ar t llevantí i ens fan buscar parallels en fases paleolítiques, de les quals n o n'hem trobat, fins el moment present, altres restes materials . La vida a la vall del Montsant va prosseguir amb intensitat duran t 1'Epipaleolític, com ho testimonien les restes del Filador, tant les excava des per Vilaseca, revisades per Laplace i Fortea i que actualment s'esta n reestudiant amb més gran amplitud al Museu de Reus, com les provinent s dels nostres treballs a tota la zona (coves, abrics i jaciments de superfície) . Els parallels industrials, artístics i de tot tipus d'aquesta fase amb la rest a de troballes de l'àrea mediterrània permet d'enquadrar perfectament l a vall del Montsant dins de l'evolució epipaleolítica sistematitzada per di versos investigadors per aquesta zona . Potser podrem arribar a més conclusions en el moment immediatamen t posterior, és a dir, el Neolític . El fet de que tinguem ja elaborades la majoria de dades de l'estrat 2 del Filador (a manca de la datació per TL) en s permet de parlar d'una economia més aviat ramadera que agrícola a parti r de l'absència de gra, de dents de falç i d'elements cultivats, de la poca

LA PREHISTORIA A LA VALL DEL MONTSANT

ceràmica i del tipus de fauna, clarament en la línia de la domesticació . Altres elements com els d'ornament (dena de collaret) o els d'intercanv i llunyà (cargol marí) no fan més que reafirmar la hipòtesi d'un neolític , molt possiblement inicial . Fases posteriors no poden, de moment, ser identificades al sector qu e treballem, encara que les restes del Bronze, o algun enterrament d'aquest a època, no seria massa estrany que apareguessin . Esperen que els treball s dels propers anys ens permetin de fer en el futur una reflexió similar a l a que acabem de fer, però amb moltes més dades i molta més seguretat .

BIBLIOGRAFI A VILASECA, S . : La indústria del sílex a Catalunya . Estacions-tallers del Priorat i extensions . Ed . Llibreria Nacional i Estrangera, Reus, 1936 . VILASECA, S . : Avance al estudio de la cueva del Filador de Margalef (prov . de Tarragona) . A .E .A . 77, pp . 347-361, Ma&id, 1949 . VILASECA, S . : Las industrias del sílex tarraconenses . Ed . C .S .I .C ., Madrid, 1953 . LAPLACE, G . : Recherches sur 1'origine et I'évolution de : complexes leptolithiques . Ec . Fr . de Rome, Mél . d'Archéol . et Préh ., 4, pp . 238-239 , París, 1966 . VILASECA, S . : Cuatro días en la «Cova del Filador» (Margalef), a La Préhistoire, problèmes el tendances, ed . C .N .R .S ., pp . 475-490, París , 1968 . FORTEA, 1 . : Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico mediterráneo español . Mem . 4 del Sem . de Preh, y Arqueo] . de l a Univ, de Salamanca, Salamanca, 1973 . VILASECA, S . : Reus y su entorno en la Prehistoria . Ed . Rosa de Reus , núm . 48-49, Asoc . de Est . Reusenses, Reus, 1973 . MOLERO, J . : Estudio florístico y fitogeográfico de la sierra del Montsan t y su área de influencia . Tesi Doct . inèdita, Fac . de Farmàcia de l a Univ . de Barcelona, Barcelona, 1976 . FULLOLA, 1 . M . : L'Hort de la Boquera, un nou jaciment a la vall del Montsant . Butll . R .S .A . Tarraconense, fasc . 141-144, pp . 3-14, Tarragona , 1978 . FULLOLA, J . M . 1 GARCÍA-ARGÜELLES, P . : Primeres notícies de les troballes realitzades a la cova del Filador (Margalef de Montsant) i voltant s durant les darreres campanyes d'excavacions (1978-1980) . L'Hort d ' e n Marquet, Butll . R .S .A . Tarraconense, Tarragona (en premsa), 1980 CEBRIÀ, A . FULLOLA, 1 . M ., GARCÍA-ARGÜELLES, P ., GRÀCIA, V . I MI LLÁN, M . : Avance al estudio de los asentamientos con cerámica de l Filador . Saguntum, 15, pp . 37-61, València, 1981 . FULLOLA . J . M . 1 AOSERIAS, M . : Troballa d'un palet de riera pintat a la

JOSEP M . FULLOL A

del Filador (Margalef de M ., Priorat, Tarrag .) . Pyerenae, 17-18 , pp . 7-9, Barcelona, 1981-82 . FULLOLA, J . M . : El Filador, Margalef de Montsant, a Les excavacions ar queològiques a Catalunya en els darrers anys, vol . 1 de Excav . Arqueol . a Catalunya, ed . Serv . d'Arqueol . Gtat ., pp . 44-47, Barcelona, 1982 . FULLOLA, J . M . : L'Hort de la Boquera, Margalef de Montsant . id ., p . 48 , Barcelona, 1982 . FULLOLA, J . M . : L'Hort d'en Marquet, Margalef de Montsant . id ., p . 49 , Barcelona, 1982 . GARCÍA-ARGÜELLES, P . 1 FULLOLA, J . M . : Anàlisis tipològiques deis taller s de superfície epipaleolítics de la vall del Montsant (Priorat, Tarragona , Espanya) : L'Hort de la Boquera i l'Hort d'en Marquet, a Archivio di Tipo! . Analitica, 10, ed . Univ . de Siena, Siena (en premsa) 1982 * . FULLOLA, J . M . i GARCÍA-ARGÜELLES, P . : El Planot : primeres dades del seu coneixement dins de la Prehistòria del Priorat . Universitas Tarraconensis, V, Fac . F . i . Ll ., div . G . i H ., pp . 63-73, Tarragona, 1982-83 . FULLOLA, J . M ., CEBRIÀ, A . 1 GARCÍA-ARGÜELLES, P . : El abrigo del Filador y el proceso de neolitización del valle del Montsant . Actes del col . internac . sobre «Premières communautés paysannes en Méditerrané e occidentale», Montpellier, abril de 1983 (en premsa), 1983 * . GARCÍA-ARGÜELLES, P . 1 FULLOLA, J . M . : Talleres de superficie del Baj o Ebro : el valle del Montsant (Priorat, Tarragona) . Actes del XVI I C .A .N . de Logronyo, Saragossa (en premsa) 1983 * . GARCÍA-ARGÜELLES, P . : El poblament prehistòric de la vall del Montsan t a partir deis treballs de superfície . Universitas Tarraconensis, VI, Fac . F . i Ll ., div . G . i H ., Tarragona (en premsa) 1983-84 * . FULLOLA, J . M . i COURAUD, C . : Le galet peint de l'abri du Filador (Catalogne, Espagne), a L'Anthropologie, París (en premsa) 1984 * . cova

Excavacions a la vila romana de Vilaub a (Camós, Girona) 1979-198 3 ASSUMPTA ROURA, SIMON KEAY

INTRODUCCI Ó

L'excavació de la vila de Vilauba és un projecte en què collabore n estudiants i arqueòlegs catalans i britànics . El Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles i els ajuntaments de Banyoles, Camós i Porqueres va n comprar el terreny on es troba el jaciment i La General tat de Cataluny a dóna les subvencions que permeten excavar . El grup britànic treballa finançat per les universitats de Londres, Bradford i Durham, l'Acadèmia Britànica i la Societat d'Antiquaris . Aques t treball conjunt iniciat el 1979 és el resultat d'uns contactes entre Simo n Keay i arqueòlegs catalans que es van produir el 1978 . Entre altres cose s en va resultar la introducció de forma pràctica a Catalunya d'un no u mètode d'excavació, el sistema Narris, i també l'inici de prospeccions arqueològiques de forma sistemàtica per la comarca de Banyoles . La vila romana de Vilauba es troba a la vall de Pujarnol, en un peti t turó amb subsòl d'argila . El turó té un petit rierol al sud i n'hi ha un altr e en els límits de la vall . Les excavacions realitzades han demostrat tamb é de forma clara que es van haver de fer terrasses en el turó i que l'edific i es va haver de construir adaptant-lo a la topografia . Una àmplia visió del jaciment, recorrent-lo i recollint la ceràmica i fen t també proves de resistivitat (R . Dones, S . Keay, J . M . Folla i J . Tarrús , 1982) ha demostrat que l'àrea màxima coberta pel jaciment era d'un s 5985 m 2 . El jaciment fou descobert el 1932 quan es feia l'actual carreter a de Banyoles a Pujarnol . Les excavacions, però, no es van iniciar fins e l 1978, sota la direcció de Josep M . Nolla, Josep Tarrús i Júlia Chinchilla , amb caràcter de prospecció . Les actuals excavacions s'han concentrat bàsicament en el Camp Al t (Camp Blanc) ; s'han fet quatre trinxeres en el Camp Baix (Camp Llopart) . Cal precisar que les diferències entre Camp Alt i Camp Baix són degudes

ASSUMPTA ROURA, SIMON KEA Y

a la divisió de l'àrea que va quedar migpartida al fer-se la carretera . La comunicació que fem a continuació és el resultat del treball realitzat a Vilauba .

FASE S

Fase 1 . Antecedenl s

Es caracteritza per activitats que encara no són conegudes . L'únic ele ment que s'hi pot reconèixer és un fossat omplert amb deixalles domèstiques i ceràmica ; també hi ha dispersió de ceràmica republicana del moment de fundació i dels seus nivells residuals per tot el jaciment . Datada entre el segle ►► y el segle 1 a .C . Fase IIA i IIB . Fundació de la p ila

La falda del turó té terrasses i a sobre hi ha el complex d'edificacions . La terrassa més elevada es distingeix amb un conjunt d'habitacions am b

PUJARNOL

BANYOLES

VILA ROMANA DE VILAUBA

forma de L amb dos amples passadissos . Això queda tarcat per dos mur s de contenció molt sòlids a les bandes sud i est (Hab . X i XV1) . El conjunt d'habitacions més a l'oest i el passadís adjacent probable ment fou utilitzat per ús domèstic (villa urbana) i el conjunt més a l'es t per a zona de treball (villa rústica) . Més al sud s'hi construí un petit complex termal o industrial, caracteritzat com a mínim amb dos dipòsits/piscinae i un forn de calç (Cam p Baix) . Encara que la naturalesa d'aquests edificis no és pas particularmen t impressionant, la descoberta d'una inscripció commemorativa amb el no mina imperial de CAESARI, suggereix que durant aquesta fase el jaciment podia haver tingut alguna importància especial . Aquesta fase es data entre algun moment del final del segle 1 a .C . i abans de mitjans del segle I d .C . Fase III . Expansió de la vil a Durant aquesta fase, la planta original de la vila va canviar de form a considerable . Mentre que el mur de contenció es va conservar a la band a est de la vila, l'ample mur de contenció de la banda sud es va inutilitza r i es va cobrir . Posteriorment s'hi va construir una altra filera d'habitacions , corrent al costat i cap el nord del corredor est-oest de la Fase II . A més, l'habitació més al sud del conjunt est- oest de la Fase II e s va eixamplar . Finalment, algunes habitacions de la zona més nord del ja ciment estaven abandonades i s'hi va fer un pou i un pou de ceràmica . La fase es pot datar entre mitjans de segle r d .C . i el segon quart del segle ]v d .C . Seguidament tingué lloc un període de contracció de la vila . La dat a més antiga de la contracció de l'àrea ocupada per la vils . és de la segon a meitat del segle III d .C . quan el complex termal/industrial fou abandona t al igual que la major part del que estava ocupat en l'àrea del Camp Baix . A mitjans del segle ni, algunes parts de la vila urbana i de la rústic a són abandonades, es van treure els paviments i van caure els teulats . E l forn també es va inutilitzar i es va destruir molta part de la vila en aques t moment . Fase IV . Renaixement de la vila Es caracteritza per una expansió de les habitacions de la Fase II a l a vila urbana . També es va construir un petit torcularium (premsa) en el sector sud de la vila rústica mentre que l'àrea nord fou reestructurada extensivament . En una de les habitacions s'hi van fer una sèrie de petit s dipòsits i probablement tenia dos pisos connectats per una escala . Aquesta fase es data en un moment de finals del segle ]v d .C . No obstant, el caràcter de la vila urbana sembla que ha canviat,, així veiem com

ASSUMPTA ROURA, SIMON KEA Y

el pati fou usat per enterraments ocasionals : fins ara en tenim com a mínim 2 exemples que es poden datar una mica abans del segle Iv d .C . Fase V . Etapa visigoda Aquesta fase es caracteritza per dos importants canvis estructurals e n relació a l'estructura de la Fase IV . Primer, el petit torcularium fou reemplaçat per un altre de més elaborat amb una cisterna i una habitació adjacent per a la preparació de les olives abans de premsar (habitació d e la mola olearia Habs . II, IV, 1) . En segon lloc es va fer un nou paviment d'opus signinum en una habitació d'una fase anterior, de la Fase 111, i destinada a algun ús agrícol a (Hab . VII) . La resta dels edificis de la vila rústica continuaren utilitzant-s e com abans : No obstant, a la vila urbana les dimensions del pati es va n reduir . Està datada entre el 500 i el 550 d .C . Fase VI . Darrera ocupació visigoda Aquesta fase és més que res, diversos canvis estructurals deis qual s no se'n pot datar cap de forma estricta . Amb tot, en base a una estratigrafia relativa hi ha estructures que es poden datar com posteriors a l a Fase V i que probablement es poden datar en el segle vil d .C . A la vila rústica, la Fase V del paviment del torcularium mostra senyals d'haver estat refet . A l.'Hab . VIII una sèrie de forats de pal assenyalen que s ' hi va construir una cabanya de fusta . Hi hagué petits canvis e n la resta de l'edificació . ABANDONAMEN T

Fou un procés deliberat que inclou la desfeta de les estructures qu e hi havia dretes i la destrucció dels murs per a reutilitzar les pedres . Aix ò ha fet pensar que el material de construcció de Vilauba fou utilitzat e n algun lloc proper . La data d'abandonament no es coneix amb certesa, ha d'haver ocorregut en el segle vil o vIii d .C . BIBLIOGRAFI A

J . : Noves excavacions a la vila romana de Vilauba (Camós) . Revista de Girona, 90, 1980, pp . 17-24 . TONES, R . ; KEAY, S . ; NOLLA, J . M ., 1 TARRÚS, J . : The late Roman vill a of Vilauba and its context . A first report on field-work and excavatio n in Catalunya, north-east Spain, 1978-1981 . Antiquaries Journal, LXII : ii, pp . 245-282, any 1982 . NOLLA, J . M ., i TARRÚS,

L'espectroscòpia aplicada a ('arqueologi a GEMMA RAURET 1 DALMA U

Molts arqueòlegs sovint han fet servir algun mètode espectroscòpic pe r estudiar algun objecte interessant però a vegades s'han trobat amb dificultats a l'hora de saber quin és el millor mètode i quin tipus d'informaci ó en poden obtenir, de cadascun d'ells . L'objecte d'aques I: resum és ajudar a aclarir algunes idees sobre què és l'espectroscòpia i com aquesta ajud a l 'arqueòleg.

QUÈ ÉS L ' ESPECTROSCÒPIA ?

L'espectroscòpia és una de les tècniques analítiques més àmpliamen t emprades en l'anàlisi de materials arqueològics . Aquesta tècnica es bas a en la interacció entre l'energia radiant i la matèria . A partir de l'anàlis i d'aquestes interaccions i coneixent el tipus de radiació emprada hom po t deduir les propietats de la matèria que s'estudia . Per tal de conèixer la naturalesa d'aquestes interaccions convé e n primer lloc definir els conceptes d'energia radiant i matèria . L'energia radiant és un tipus d'energia que es comporta a la vegada com una on a electromagnètica i com una partícula . La característica cl'una ona electro magnètica és el nombre de períodes per segon o freqüència v, o bé la longitud d'ona ),,, que és la distància lineal entre dos màxims o mínims succesius d'una ona, ambdues propietats estan relacionadhs entre si de l a següent manera : c = vk, on c és la velocitat de la llum . Degut al caràcte r d'ona, la radiació presenta el fenòmen de la difracció . Com a partícula l a radiació rep el nom de fotó i té una energia E, la qual depèn de la fre . qüència segons l'equació : E = hc/)■,, on h és l'anomenada constant de Plank . La radiació electromagnètica es classifica segons la seva energia, originant el que es coneix com «espectre electromagnètic» . A la figura de l a pàgina 24, hom representa la classificació de la radiació en diferents re-

GEMMA RAURET t DALMA U

gions espectrals segons la seva energia a què correspon una freqüènci a i una longitud d'ona . Les regions espectr als són : la dels raigs y i la del s raigs X, la ultraviolada, la visible, la infrarroja, les microones i les one s de ràdio . Quan la radiació electromagnètica arriba a un àtom o a una molècul a els dóna energia i aquests poden passar a un estat excitat que és po c estable . (Si la radiació es molt energètica, cas dels raigs y, provoca reaccions nuclears i els fenòmens que tenen lloc no pertanyen al camp de l'espectroscòpia) . Els àtoms o les molècules excitades per la radiació torne n ràpidament a l'estat fonamental cedint l'energia que havien absorbit j a sigui com a radiació electromagnètica o en una altra forma d'energia . A vegades els àtoms o les molècules passen a l'estat excitat absorbint energi a no radiant com a calor o per xocs amb partícules d'elevada energia cinètica i tornen a l'estat fonamental cedint l'energia absorbida en forma d ' energia radiant . Ja que els àtoms i les molècules tenen nivells d'energia definits, l a quantitat d'energia que absorbeixen o cedeixen és característica de l'àto m o molècula en estudi . Si les interaccions d'energia tenen lloc amb àtoms , s'originen transicions molt ben definides caracteritzades per espectres d e ratlles, si les interaccions són amb molècules s'originen espectres de ban des . Segons l'energia de la radiació, les interaccions són de diversos tipus . així els raigs X o les partícules amb molta energia cinètica interaccione n sempre amb els electrons interns dels àtoms, les radiacions ultraviolada s i visibles interaccionen amb els electrons externs dels àtoms o molècules , la radiació infra-roja només és capaç de fer variar la vibració entre el s àtoms i dóna sempre informació sobre molècules .

QUÈ

ES MESURA ?

Per posar en evidència la interacció de la radiació amb la matèri a hom mesura les característiques de la radiació absorbida o cedida pel s àtoms o molècules . Aquestes característiques són : la longitud d'ona o freqüència, les quals donen informació qualitativa, és a dir sobre el tipu s d'àtoms o molècules amb què s'ha produït la interacció, la intensita t de la radiació, nombre de fotons absorbits o emesos, la qual cosa dón a informació quantitativa, és a dir sobre el nombre d'àtoms i molècule s que han intervingut en la interacció . D'una manera molt àmplia els mètodes espectroscòpics es divideixe n en dos grups : mètodes d'emissió, els quals mesuren la radiació emesa pel s àtoms o molècules excitats, i els mètodes d'absorció, els quals mesuren l a radiació absorbida pels àtoms i molècules en estat fonamental . Els mètodes espectroscòpics d'emissió es classifiquen segons el tipu s d'energia emprada per l'excitació . A la taula 1 hom dóna els mètode s d'emissió més importants indicant el tipus d'exicitació emprada i el tipus

L'ESPECTROSCÒPIA APLICADA A L'ARQUEOLOGI A

Taula I MÈTODES D'EMISSI Ó Excitació

Tipus d'interacció

Mostra

O .E .S .

Elèctrica

Electrons externs dels àtoms

Sòlida (destructiu )

Fotometria de flama

Calor

Electrons externs dels àtoms

En solució (destructiu )

I .C .P .-A .E .S .

Xocs amb àtoms d'argó

Electrons externs dels àtoms

En soluci ó (destructiu )

Fluorescència de raigs X

Raigs X

Electrons interns dels àtom s

Sòlid a

Microsonda de Raigs X

Raigs X

Electrons interns dels àtom s

Sòlid a

Microsonda electrònica

Electrons

Electrons interns dels àtom s

Sòlid a

Taula I I MÈTODES D'ABSORCI Ó Radiació absorbida

Espècie absorbent

Mostr a

A .A .S .

UV o VIS

Electrons externs dels àtoms

En solució (destructiva )

UV-VIS

Electrons externs molècules

En solució (destructiva )

Vibracions entre àtoms

Sòlid a

GEMMA RAURET 1 DALMA U

d'interacció que té lloc . Tots els mètodes d'emissió són mètodes que done n informació sobre àtoms i originen les espectroscòpies atòmiques . A l a taula I també s'indica si la mostra que s'estudia amb aquestes espectros còpies ha d'ésser sòlida o en dissolució . Els mètodes en què la mostra é s excitada per radiació electromagnètica i emet també aquest tipus d'energi a s'anomenen mètodes de fluorescència . Si la interacció té lloc en una superfície molt petita, degut a les característiques de l'instrument emprat, e l mètode rep el nom de microsonda i dóna informació puntual (sobre le s característiques d'un punt de la mostra en estudi) . Els mètodes classificat s com a destructius donen informació de les característiques de tota la mostra analitzada, els classificats com a no destructius només donen informa ció de la superfície de la mostra . Els mètodes d'absorció es classifiquen segons el tipus d'energia absorbida i segons quina sigui l'espècie absorbent . A la taula II hom relacion a els métodes d'absorció més importants indicant si la mostra a estudia r ha d'ésser sòlida o en solució .

COMPARACIÓ DELS PRINCIPALS MÈTODES ESPECTROSCÒPIC S

Al comparar els principals mètodes espectroscòpics que s'empren a l'arqueologia hi ha una sèrie de característiques que són les que tenen mé s interès a l'hora de triar quin és el mètode més adient per resoldre u n determinat problema . A la taula 111 hom dóna un resum de les característiques més importants, com el dany que pot comportar l'anàlisi a l'object e que s'estudia, aspecte de gran interès en peces de valor ; tipus d'informació que s'obté o sigui si s'analitza només la superfície o el conjunt d e la mostra ; nombre d'elements que poden analitzar-se amb una determinada tècnica ; l'exactitud del mètode quan s'aplica en anàlisi quantitativa ; el cost de l'anàlisi, el qual depèn del cost de la installació i del manteniment del laboratori i finalment el tipus de mostra a la qual el mètod e analític és aplicable . APLICACIÓ DELS MÈTODES ESPECTROSCÒPICS A L 'ARQUEOLOGI A

Els mètodes espectroscòpics han sigut emprats a l'arqueologia principalment amb les següents finalitats : aclarir fets històric s estudiar procedènci a conèixer tècniques de fabricaci ó evitar fraus . Un dels exemples més illustratius sobre l'aportació dels mètodes analítics a aclarir fets històrics és la determinació del contingut en or de les

- -

Substàncies orgàniques (Quali)

Poc

Baix

Baix - Mitjà

2 °,ó

30 - 40

Poc (mg)

A .A .S .

Alt - Mitjà

2-5%

Z > 22

S (puntual)

Cap

Microsonda Raigs X

Ceràmica, vidre, pigments , objectes metàllic s

Alt - Mitjà

2-5%

Z > 22

Cap

Fluorescència Raigs X

Íde m

Mitjà

30 - 40

Poc (mg)

I .C .P .-A .E .S .

Ambre, resina, vernissos , etc .

Vidre, objectes metàllics , ceràmica

Ídem

Ceràmica, vidre, objecte s metàllic s

Mitjà

5 - 10 %

Aplicacion s

30 - 40

Poc (mg)

O .E .S .

Cost

Exactitud

Elements analitzables

Anàlisi interio r o superficial

Mètode

Dany

COMPARACIÓ DELS PRINCIPALS METODES ESPECTROSCÒPIC S

Taula II I

GEMMA RAURET I DALMA U

monedes el llarg de la història, així per exemple en el segle vi i a principis del v►► els reis germànics encunyen monedes d'or degut a les connexions que tenen amb l'imperi bizantí, quan aquestes connexions es trenquen, cessen les entrades d'or i la llei de les monedes que inicialment er a de 23 a 24 quirats passa a un 30 % en Au cap ]'any 656 . Igualment la concentració de coure en les monedes de plata ajuda a aclarir els canvis e n la situació política i econòmica a Siracusa . El contingut en coure en monedes de plata purificades no pot superar 1'1 o 2 % de coure, si la concentra ció és superior, és senyal que aquesta ha estat afegida, doncs bé, entre el s anys 474 i 450 abans de Crist s'observen importants fluctuacions en l a concentració de coure, la qual cosa s'associa a la fràgil situació polític a dels tirans de Siracusa els quals foren expulsats l'any 460 abans de Crist . Amb el restabliment de la democràcia tornà a augmentar el contingut e n plata a les monedes .

Energia

100 MeV i

Longitud dóna

Region s espectrals

1 MeV

i KeV

10' cm

0,1 A 1 A

Raigs y

Raigs X

33 cm

400 nnl

Ultraviolat

500 Vm

Infraroig

1 cm

1 , cm

Microones

1 ni

Radi o

Un altre aspecte de gran interès és el saber si un determinat artefact e procedeix d'un lloc geogràfic o d'un altre . Per cada tipus de mostra pode n establir-se unes característiques, ja sigui la presència d'un determinat ele ment, o bé la quantitat en què aquest es troba en un objecte fabricat pe r l'home, de manera que poden establir-se grups que permeten classificar el s objectes segons aquestes propietats . Per dur a terme estudis de procedència cal plantejar en primer lloc u n procés d'acumulació de dades . Només amb l'anàlisi acurada d'un nombr e elevat de mostres poden establir-se uns grups diferenciats que permete n classificar les mostres de manera inequívoca . En general les mostres qu e han d'analitzar-se per establir aquestes propietats són mostres no mass a valuoses ja que les mostres més apreciades poden haver sigut fàcilmen t objecte de comerç i poden aportar informacions poc aclaridores especial ment quan el grup de mostres analitzades no és gaire nombrós . També é s interessant, el fer estudis de procedència, analitzar les matèries primere s que hom suposa varen ésser emprades en el procés de fabricació . L'anàlisi proporciona també una bona manera de fer evident possible s fraus en objectes antics, basant-se en la composició qualitativa o quantitativa de l'objecte estudiat . Així per exemple l'anàlisi qualitativa és mol t

L'ESPECTROSCÓPIA APLICADA A L'ARQUEOLOGIA

adient en el cas d'alguns pigments, la composició química dels quals h a variat al llarg dels segles, com succeeix amb el pigment blanc, el qual e n les pintures antigues és blanc de plom, a partir de l'any 1832 apareix e l blanc de zinc i des de l'any 1920 té importància el blanc de titani . En al tres casos és l'anàlisi quantitativa la que aporta informació sobre possible s enganys, com passa amb l'anàlisi de monedes de plata, les quals sempr e solen anar acompanyades de petites quantitats d'or, actualment però el s processos de purificació són molt més elaborats que abans i el contingu t en or en les monedes de plata actuals és extremadament baix, per tan t una moneda de plata amb un contingut d'or anormalment baix és sospitosa d'encunyament recent .

CONCLUSI ó

Com a conclusió d'aquest breu resum sobre el fonament i sobre le s possibilitats d'aplicar l'anàlisi espectroscòpica a l'arqueologia hom po t afirmar que aquesta tècnica és de gran interès però que per a poder aplicar-la convenientment com a ciència auxiliar a l'arqueologia és necessar i en primer lloc reunir àmplia informació sobre la composició de diverso s tipus de materials que poden ésser estudiats . Això requereix un esforç considerable puix un programa complet d'anàlisi és llarg i car ; ara bé , aquesta és l'única manera d'obtenir informació de la qual es podran derivar conclusions vàlides .

BIBLIOGRAFI A OLSEN, E . D . : Modern Optical Methods of Analysis. McGraw-Hill, 1975 . GOFFER, Z . : Archaeological Chemistry . John Wiley and Sons, 1980 . BROTHwELL, D ., and HIGGS, E . edt . : Science in Archaeology . Thames an d Hudson . London, 1969 . BECK, C . W . ed ., Archaeological Chemistry . Advances in Chemistry Series , 138 . American Chemical Society, 1974 . CARTER, G . F . ed . : Archaeological Chemistry . Advances in Chemistry Series, 171 . American Chemical Society, 1978 .

Darreres excavacions arqueològique s a la ciutat de Baetulo (Badalona )

LES EXCAVACIONS A BAETULO 1975-1984 PEPITA PADRÓS 1 MART Í

L'arqueologia badalonina en aquests darrers anys ha experimentat u n gran impuls degut fonamentalment a una forta activitat tant a nivell constructiu com a nivell de remoció del subsòl de la ciutat, tot això emmarca t dins dels Plans Especials de Protecció del Dalt la Vila de Protecció de l Patrimoni Històrico-Artístic Arqueològic, i consolidat a partir de la incoació per part del Departament de Cultura de la Gene ralitat, d'un expedient de declaració de monument en favor del subsòl de l'àrea de la ciutat romana de Baetulo (D .O .G . de 23 d'abril del 1983) . Les excavacions que passarem a comentar, abracen el període 1975 1983, i seran analitzades seguint l'ordre cronològic de la seva realització .

CARRER

DE BARCELONA NÚM . 1 0

Excavació realitzada el 1975 . Es treballà en una extensió de 70 m ` . Aparegué una claveguera direcció N-S, i a l'Est d'ella un mur, possible ment fonamentació de la façana del carrer que marcaria dita claveguera , que es pogué datar a mitjans del segle 1 d .C . Aquestes restes havien trencat part d'unes estructures pertanyents a unes habitacions una d'elles pavimentada amb opus signinum i amb restes de pintures murals, estructures que es pogueren datar en època augustea . Ja en terra verge aparegueren restes de tres fons de cabanes i en u n d'ells, un fragment de kylix àtic de finals del segle v a .C . Aquesta troball a confirma la fundació «ex novo» de la ciutat, doncs hi ha un tall cronològic molt clar entre aquest moment del segle v i els primers nivells estratigràfics que trobem a Baetulo, en els que la ceràmica campaniana apareguda és ja molt tardana .

PEPITA PADROS 1 MART I

CARRER D ' EN

PUZO L

Excavació d'urgència realitzada el 1976 i deguda a rebaixos i urbanització d'un nou carrer . Aparegué part d'un conducte d'aigües ja conegut en un altre tram . Estava cobert amb volta de canó i pavimentat amb opus signinum . Fei a 1,20 m d'amplada i 1,50 ni d'alçada . Del seu interior sortien tres conductes més petits, dos cap a l'Est i un cap a l'Oest . En la part central superior hi havia un registre . El tram del conducte descobert feia 38 m d e llargada . El nivell que el cobria i que era coetani a la seva construcció es v a datar en època d'August-Tiberi . La seva inutilització es data en època d e Vespasià-Titus . Altres estructures trobades foren restes de murs i paviments datats e n la 1 ." meitat del segle 1 a .C ., part d'un dipòsit, un possible peristil am b cisterna i una sitja, la inutilització de la qual es datà en el tercer quart de l segle 1 a .C . La casa del mencionat peristil, datada en època Clàudia, estava situad a fora muralla . L'expansió urbanística de la ciutat pel seu sector NE era coneguda però tan sols en la part baixa . És el primer punt de la part alta d e la ciutat on s'han trobat restes fora mu r alla .

CARRER DE SANT FELIP

D ' EN ROSÉS

NÚM .

Excavació realitzada el 1976 aprofitant unes obres d'acondicionamen t que es duien a terme . Aparegué una claveguera NO-SE de la que no e s pogué datar el seu moment fundacional però sí la seva inutilització, qu e es produí en l'últim quart del segle I d .C . A destacar que aquesta claveguera no coincidia amb les hipòtesis urbanístiques proposades, i que aparegué fora muralla .

ESGLÉSIA

SANTA MARI A

Excavació realitzada el 1977 amb motiu de les obres de reforma qu e s'havien de dur a terme a la capella del Santíssim . Aparegueren dos murs formant cantonada . Del de migdia se'n conservaven set filades de carreus en una alçada total de 1,30 m, i a més, un a banqueta de fonamentació de 1,20 m d'alçada . L'altre mur es conservava en la mateixa alçada total, 2,50 m, però tan sols tenia tres filades de carreus amb una aleada de 2 m . Aquesta banqueta presentava adossats de manera regular uns fona-

LES EXCAVACIONS A BAETULO 1975-1984

ments, tal vegada de columna o pilastra, separats entre ells aproximada ment 1,25 m . Aquestes estructures que fonamentaven en un nivell de La meitat de l segle I a .C ., s'interpretaren com el podi o plataforma enlairada d'un tem ple, situat al centre de la ciutat, molt possiblement en la part superio r central del fòrum .

AVINGUDA PRESIDENT COMPANYS,

34-4 2

Excavació d'urgència realitzada el 1980 en una zona fora muralla, e n el sector NE de la ciutat . Aparegué un mur direcció NO/SE que confirmà l'existència d'estructures fora muralla en el segle i d .C .

CARRER SANT JOSEP I DE

ROSÉ S

Excavació d'urgència consistent en una rasa de 0,80 m d'amplad a i 160 m de llargada, realitzada el 1979 en una zona fora muralla, en e l sector NO . Aparegué una claveguera direcció NO/SE que coincidí al perllongar-l a amb l'apareguda el 1976 al núm 53 del carrer de Sant Felip i de Rosés . També restes de murs i paviment . La claveguera, molt arrassada, es pogué relacionar amb un nivell de 1 ." meitat del segle 1 a .C . Això oblig a a replantejar el tancament de la muralla pel seu cantó NO, i també vari a l'ordenació urbanística interior, doncs no coincideix amb les hipòtesi s proposades . Per últim, dir que el fet que el recinte emmurallat s'engrandeixi, f a que l'extensió del nucli primitiu arribi a les 10 Ha .

PI .ACA DE L ' ASSEMBLEA DE CATALUNY A

Excavació realitzada l'any 1982 per establir les condicions d'un concurs d'idees per a la construcció del nou Ajuntament de la ciutat . Es treballà en part en la zona excavada per J . de C . Serra Ràfols el s anys 1934-36, excavació en la que aparegué part del tram NE de l a muralla, amb una torre quadrada de defensa i l'entrada a la ciutat . Ara es retrobà el mur S de la torre de defensa i part de la via d'entrada . Altres restes foren un conjunt d'estructures en les que es podien diferenciar dos moments constructius, un de 1 . a meitat del segle i d .C . en el que fonamentaven dos murs, i un nivell que els cobria, de 1 .e" quart de l segle 11 d .C ., en el que fonamentaven la resta d'estructures . Quant a les restes que aparegueren més cap a l'Est, s'ha de destacar

PEPITA PADRÓS 1 MART I

una claveguera direcció NO/SE, molt arrassada, però que testimonia l'existència d'un intent urbanístic en una zona allunyada de la muralla .

PLAÇA DE LA CONSTITUCI Ó

Excavació d'urgència realitzada el 1983 . Aparegueren diverses restes, entre elles tres clavegueres, una principal i dues secundàries . La principal anava en direcció NO/SE ; a ella h i desguassaven per l'Oest dues clavegueres de dimensions més reduïde s i molt malmeses . No es pogué datar la construcció d'aquesta claveguera, encaixada e n la terra verge, pero sí la seva inutilització que es produí en el segon quar t del segle 11 d .C . A destacar que el carrer que marca aquesta claveguera no coincidei x amb les hipòtesis de distribució urbanística proposades .

CARRER D ' EN LLADÓ NÚMS . 45-5 3

Excavació iniciada el 1981 i en la que s'hi treballa actualment, i realitzada en un solar ja excavat en part per J . de C . Serra Ràfols l'any 1927 , el qual trobà una sèrie d'habitacions nobles pertanyents a una casa del segle i d .C . Aparegueren dues clavegueres direcció SO/NE possiblement de desguàs de la casa excavada l'any 1927 . També es trobaren diverses habitacions, una d'elles pavimentada amb opus signinum, coneguda parcialmen t pe r les antigues excavacions i interpretada per J . Guitart com una taverna . U .Ia altra habitació, també excavada en part l'any 27, amb un pavimen t de mosaic en blanc i negre formant motius geomètrics, habitació interpretada per J . Guitart com el tablinum de la casa . Per últim es reexcav a part de l'atri del que es conservaven restes del paviment d'opus signinu m tessellat . El fet que la major part de les restes trobades haguessin estat excavade s l'any 27 impedí l'obtenció de seqüències estratigràfiques fiables . Tan sol s es constatà que una de les clavegueres es construí tallant un nivell de segona meitat del segle i d .C . L'aparició d'aquestes restes obliga a orientar de nou tota l'estructur a de la casa, així com a resituar-la uns 3 m més amunt d'on es situava e n base a les dades proporcionades per Serra Ràfols .

L ' EXCAVACIÓ DE «EL CLOS DE LA TORRE VELLA » XAVIER AQUILUÉ 1 ABADIA S

Les excavacions situades a la zona coneguda com «El Clos de la Torre», dins dels antics jardins d'una de les cases senyorials de la Badalona medieval i moderna : la Torre Vella, s'inicien al setembre de 1982 . Am b anterioritat, en 1976, amb motiu de la urbanització d'aquests terrenys e s va realitzar una sèrie de sondeigs arqueològics que van demostrar l'existència de nombroses restes d'interès . ' Malgrat això, e :. construeixen tre s blocs de pisos després de nombrosos intents per part de les institucion s culturals de salvaguardar el jaciment . ` Un cop construïts els edificis, un a ordre del Tribunal Supremo confirma la illegalitat d'aquests i es procedei x al seu enderrocament al 1981 . Els terrenys passen a ser propietat municipal i s'inicia l'excavació sistemàtica dels mateixos sota la subvenció d e l'Ajuntament de Badalona a través del Museu de la Ciutat . L'excavació, d'uns 450 m 2 , ha permès conèixer tot el sector Sud d'un a de les insulae de la ciutat romana de Baetulo, en una zona molt proper a al forum de la ciutat . En efecte, l'existència de dos kardines en direcci ó nord-sud, ja constatada als sondeigs de 1976, i la presència d'un decumanus, en direcció est-oest, ha permès determinar una insula de trenta metres d'amplada, desconeixent la seva longitud . Aquesta insula estava formada per unes construccions destinades al s equipaments comercials de la ciutat, tabernae, i pertanyen al moment fundacional de la ciutat . Tota l'insula fou concebuda i edificada des del poder municipal, en un mateix moment, adquirint la categoria d'una obr a pública . En efecte, les dues façanes conservades presenten unes característiques monumentals que no tenen els murs de compartimentació interiors . Els murs de façana tenen una amplada de 0,82 m, construïts am b grans blocs granítics i calcaris, trabats amb rebles i Egafats en sec, u n opus siliceum molt semblant a la muralla fundacional de la ciutat, mentr e que els murs interiors fan només 0,54 m, amb un aparell que presenta l a mateixa tècnica però amb pedres de tamany inferior, i amb una part superior construïda en tovot . Aquesta monumentalitat està unida a una clar a intencionalitat de tipus ideològic que intenta transmetre el poder i l a 1. TARRATS, F . : Prospeccions arqueològiques a l'antic Clos de la Torre . Primeres impressions . Amistat, núm . 91 . Badalona, 1978, pàgs . 4-6 . 2. PADRÓS, P . : L'entorn arqueològic de la Torre Vella . Amistat, núm . 102 . Badalona, 1979, pàgs . 4-6 .

XAVIER AQUILUÉ 1 ABADIA S

força de Roma mitjançant l'arquitectura, fet que constatem a altres fundacions d'època romana al Principat . ` Dins de 1'insula hem pogut excavar quatre tabernae i una part petit a d'una cinquena que tancava l'illa per l'est . Les botigues presenten do s esquemes compositius diferents . El primer, està format per una habitaci ó oberta el carrer mitjançant una entrada de 2,50 m, la botiga pròpiamen t dita, i una segona habitació darrera de la primera, una rebotiga, amb funcions de vivenda o emmagatzemament . El segon, repeteix el mateix esquema però presenta una tercera habitació lateral a la botiga . En aquest es quema 1'unió d'activitats comercials amb activitats d'habitació són mé s evidents . Les dimensions de les diferents estances varien respecte a les seve s amplades però totes presenten la mateixa longitud segons sigui la botiga , 3,20 m, o la rebotiga, 5 m . Totes les habitacions presentaven restes d'en lluït i algunes d'elles restes de pintura mural del segon estil pompeià, pertanyents a moments posteriors a la seva construcció . Els paviments ere n de terra batuda, i les diferents tabernae estaven esglaonades en sentit est oest, així com l ' insula estava construïda, almenys, en dues terrasses en direcció nord-sud . Tot això, evidencia els importants esforços que van teni r que efectuar els constructors per a col4ocar la ciutat en la difícil topografia que presentava l'assentament . L'estudi de les estratigrafies obtingudes ha permès conèixer el desenvolupament d'aquest sector de la ciutat . Sempre que s'arribava als paviments es trobava un estrat d'abandonament molt net, sense gairebé reste s de tegulae i imbrices, i amb alguns objectes sencers que demostren que , en la darrera fase d'utilització, les botigues estaven destinades a la comercialització de líquids . Així, han aparegut embuts de ceràmica comú, empremtes d'àmfores, gerres, gots, etc . El material ha permès situar l'èpoc a d'aquest abandonament en època de Domicià (81-96 d .C .), abandonamen t simultani i planificat en tota l'ínsula, ' i que demostra que la ciutat havi a entrat, en època flàvia, en un procés de debilitament econòmic i demogràfi c del que ja no es recuperaria . Posteriorment, detectem un gran reompliment que cobreix totes les estructures, que hem pogut datar en el prime r quart del segle II d .C' i que no està relacionat amb cap activitat constructiva . Per sobre d'aquest estrat, no detectem cap més estrat o estructur a fins al segle xvtel que demostra que aquesta zona resta sense construccions des de principis del segle n d .C . fins a aquesta època, coincidint amb un gran moment d'activitat i prosperitat de la Torre Vella .

3. AQUILUE, J . ; MAR, R . ; NOLI A, J . M ." ; Ruiz, J ., i SANMARTÍ, E . : El fòrum romà d'Empúries . Monografies emporitanes, núm . VI . Barcelona, 1984 . 4. Aouii .uE, X . : Las cerámicas africanas de la ciudad romana de Baetulo (Badalona) . Tesi de llicenciatura, inèdita . Barcelona, febrer 1984, págs . 18-62 . 5. Aouii u , X . : Op. cit ., págs . 18-62 .

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE ELS RESULTAT S DE DEU ANYS DE TREBALL ARQUEOLÒGI C A BAETULO JOSEP GUITART 1 DURA N

Els deu anys transcorreguts des de l'elaboració de la monografia històrico-arqueològica sobre la Baetulo romana ' han sigut particularment dinàmics i enriquidors pel que fa a l'arqueologia urbana a Badalona, ta l com es pot entreveure en el resum sintètic d'actuacions que Pepita Padrós acaba de fer en aquesta tribuna . En l 'esmentada monografia es recopilaven i s'interpretaven per primera vegada les dades nombroses i disperses de la topografia arqueològic a del jaciment, i s'avançaven ja diverses hipòtesis interpretatives sobr e l'urbanisme i sobre l'evolució històrica de la ciutat . 1 això es feia amb un a doble finalitat : explicar-nos la realitat i la significació d'aquest jacimen t que ens posava en contacte amb un fet important per a la història del país : la seva transformació com a efecte directe i força irnmediat de la romanització . I a la vegada orientar i inscriure en un marc general les actuacion s arqueològiques succesives que lògicament haurien d'anar matisant i enriquint les diferents interpretacions assolides, i confirmant, desmentint o modificant les hipòtesis formulades . Assajar ara de fer una confrontació d'aquella interpretació global am b els resultats concrets de les noves actuacions dutes a terme en aques t temps és una tasca ben suggestiva, que hem iniciat ja d'una manera sistemàtica i que ens portarà sens dubte a una reformulació interpretativa d e diversos aspectes de la ciutat . En el marc limitat d'aquesta tribuna haure m d'acontentar-nos però amb unes breus reflexions sobre alguns dels mé s destacables d'aquests aspectes .

LA MURALL A

Així per exemple, respecte a la muralla fundacional de la ciutat s'han obtingut recentment comprovacions i precisions realment significatives : Les prospeccions realitzades a l'actual plaça de l'Assemblea de Cata lunya (abans plaça del Bisbe Irurita) han permès constatar en primer lloc , que les restes arqueològiques descobertes el 1934-1936, publicades pe r Serra Ràfols ' i colgades després altra vegada a 1'urbanitzar la zona e s 1. 2.

J . GUITART : Baetulo . Topografía arqueológica, urbanismo e historia, 1976 . J . de C . SERRA RÀFOLS : Excavaciones en Baetulo (Badalona) y descubri-

miento de la puerta NE de la ciudad . Ampurias, 1, 1939 .

JOSEP GUITART I DURA N

conserven encara pràcticament intactes a més de cinc metres de profunditat sota aquesta plaça . Constatació important ja que permet pensar tan t en el seu possible reestudi, que podria aclarir aspectes bàsics de l'evoluci ó de la ciutat, com en el tractament monumental i museogràfic futur donad a l 'envergadura i l'espectacularitat d'aquelles restes . També gràcies a aquestes prospeccions ha sigut possible situar correctament i amb precisió dins la planta general de la ciutat aquelles restes , entre les quals hi ha un tram de 24 m de la muralla fundacional i la port a de 1 'oppidium flanquejada per una potent torre quadrada . La ubicació topogràfica d'aquest conjunt en relació amb les demés res tes conegudes de la ciutat fou un dels punts més difícils a resoldre en e l nostre primer intent interpretatiu, ja que les plantes publicades el 194 0 no donaven cap punt de referència que permetés fer altra cosa mé s que una aproximació hipotètica . Ara la seva resituació correcta ens dón a per la muralla un lleuger canvi d'orientació —amb el qual s'aproxim a més a l'orientació dels carrers de la trama urbana antiga—, i ens desplaça la torre i la porta uns 7 m cap el SE respecte a la nostra hipòtesi anterior . Com a conseqüència d'aquest desplaçament es fa més rectilini e l traçat resultant del carrer núm . 1, i en conjunt se'ns presenta més regularitzada l'ordenació urbanística de la part baixa de la ciutat . Respecte al límit del recinte undacional de 1'oppidum pel NW, és a di r pel costat de muntanya —pel qual no teníem cap dada que ens permeté s fixar-lo més que amb una aproximació molt relativa—, l'excavació d ' urgència al carrer Sant Josep i de Rosés, amb l'aparició d'estrats arqueològics del segle I a .d .C . proporciona un indici que fa pensar en una majo r extensió per aquesta banda . Tal vegada les restes de la muralla fundacional que tancaria per aquí el recinte estiguin sota l'actual autopista Barcelona-Mataró .

EL FÒRUM I LA INTERPRETACIÓ DE LA TRAMA URBANA

Respecte a la disposició urbanística de la ciutat tenim també novetats substancioses . La interpretació inicial de fa deu anys partia de les poques dade s arqueològiques disponibles aleshores, però uilitzava també dues hipòtesi s prèvies : que la ciutat va ser fundada ex aovo pels romans, i com tal v a rebre, com era lògic a l'època, una organització urbanística de tipus regular seguint els paràmetres colonials romans ; i que l'urbanisme antic d e Baetulo tenia una perduració i un reflex clar en la disposició de l'estructura de l'hàbitat medieval i modern de la ciutat . La investigació arqueològica posterior ha anat aportant cada dia mé s proves de la validesa i exactitud d'aquestes premises prèvies, però a l a vegada ha proporcionat també forces elements per matitzar i ajustar l a plasmació concreta d'aquella estructura urbana aplicada al solar concret

DEU ANYS DE TREBALL ARQUEOLbGIC A BAETULO

on s'installà la Baetulo antiga : tenim precisions en el traçat d'alguns carrers, se n'ha documentat algun de nou, hi ha alguna variació en l'orientació de la trama urbana sobretot a la part alta de la ciutat . Un dels aspectes de més novetat ve donat per les p-ecisions referent s a la zona central de la ciutat, la que correspon a l'àrea del fòrum, e l qual fins ara s'identificava topogràficament només per les troballes epigràfiques fetes el segle xv11► al construir la nova església de Sta . Mari a que ocupa una bona part de la zona . La descoberta recent de les reste s del podium del temple romà sota el paviment d'una capella lateral de l'actual església, l'excavació de l'antic pati de la Torre Vella, amb la troball a d'una sèrie de tabernae, i un potent mur de la primera meitat del segle I a .C . relacionable segurament amb el límit sudest del fòr,am, i les estructures aparegudes en l'excavació de la plaça de la Constitució que ens marcarien el seu límit sudoest, comencen a donar ja un contingut arqueològicotopogràfic més concret del que degué ésser el centre religiós i político-administratiu de la Baetulo romana . Així, avui podem entreveure com la ubicació del fòrum de la ciuta t fou acuradament escollida, tenint en compte les característiques topogràfiques del lloc d'assentament de la ciutat : la vessant d'un petit turó d e pendent suau però amb un desnivell brusc abans de morir sobre el començament de la platja . L'oppidum establert sobre aquesta topografia quedav a dividit doncs naturalment en una part baixa sense solució de continuita t amb la platja pròpiament dita, i una part alta a la vessant del turó . El fòrum es collocava a la part alta, però just sobre l'esmentat desnivell sobtat . El resultat, sens dubte buscat deliberadament al fer l'elecció, degu é ésser d'un eficaç efecte escenogràfic ja que deixava aixecada i destacad a la façana del fòrum sobre els demés edificis i la muralla de la part baixa , i per tant ben visible des del mar i des de les vies que arribaven a l a ciutat seguint la línia de la costa . La recerca d'aquest resultat escenogràfic en la disposició de l'oppidu m és ja clarament un reflex de la influència de les tendències de l'urbanism e hellenístic que des d'aquests anys (principis del segle I a .C .) començave n a repercutir amb força en l'arquitectura i l'urbanisme romà . L'exploració arqueològica obligada d'aquesta àrea del fòrum, que avu i està en curs d'urbanització definitiva seguint el procés de revaloritzaci ó del centre històric de la ciutat que ha emprès amb decisió l'Ajuntamen t badaloní, aportaran a curt termini nombroses novetats i precisions qu e faran possible sens dubte un acurat estudi arquitectònic que permeti un a comprensió més detallada del conjunt . En l'aspecte urbanístic l'estudi de les troballes d'aquests darrers any s també apunten cap una altra precisió força interessant i aclaridora : l'aplicació d'una certa divisió funcional, almenys en el moment fundacional , entre la part alta i la part baixa de la ciutat, ben delimitades per l'esmenta t desnivell . La part alta se'ns perfila més com una zona residencial amb ca ses relativament àmplies, la mostra més significativa i ben coneguda de

JOSEP GUITART I DURA N

les quals seria la casa amb atri del carrer Lladó, 3 però aquesta no és pas un exemple aïllat, ja que tenim molts altres restes que pertanyerien a edificis semblants . La part baixa en canvi hauria sigut destinada a usos mé s comunitaris i allà s'hi bastiren els edificis públics més utilitaris com ter mes, mercats, etc ., sense que pugui però descartar-s'hi la presència d'algu n edifici públic també destinat a vivenda . Sembla també que la modulació aplicada a la trama urbana no v a ésser ben bé la mateixa per aquelles dues zones, i en conseqüència sobre tot pel que fa als carrers direcció mar-muntanya de la part alta tindre m una certa diferència respecte a la nostra primera interpretació urbanístic a general . Hem apuntat també darrerament la possibilitat, basada en l'observaci ó de la topografia actual, de la presència d'un edifici públic tipus petit teatr e en la zona de confluència dels actuals carrers de les Eres i de la Costa , que correspon a l'extrem sudoest del desnivell topogràfic sobtat al qual j a ens hem referit i que aquí faria una inflexió cap al sud . Aquest desnivel l hauria servit en aquest cas per assentar-hi la cavea semicircular de l'edifici . Els vestigis per fonamentar aquesta deducció són indirectes i febles per ò no descartables, i només podran tenir confirmació o desmentiment mitjançant la prospecció arqueològica .

L 'ESTABLIMENT

FUNDACIONA L

Fa deu anys situàvem la data fundacional de la ciutat als voltants d e l'any 100 a .C ., deduint-la de l'estudi de la ceràmica campaniana presen t al jaciment i de la tècnica constructiva emprada en la muralla . No tenie m aleshores constància de cap estrat d'època republicana susceptible d'ésse r ben diferenciat i datat . Avui tenim ja detectats en quatre punts diferents de la ciutat estrat s arqueològics de formació anterior a l'època d'August, que venen a confirmar aquella primera deducció, i a més ens aporten la important precisi ó —ja intuïda però ara establerta amb una base estratigràfica—, que la construcció del temple i del fòrum de la ciutat fou duta a terme en els anys immediats a la fundació, dins de la primera meitat del segle I a .C . Així es reforça també la hipótesi que interpreta l'inici de l'establimen t com una fundació «ex novo» de tipus colonial amb probable participació de ciutadans romans veterans de les legions . Les dimensions d'aquest establiment primer ]'hem de xifrar atenent a les noves dades topogràfique s cap a les 10 Ha, amb un creixement posterior, ja en època imperial, fin s a les 12-13 Ha com a mínim .

3 . J . de C . SERRA RÀFOLS : Excavacions a Badalona . Anuari de !'Institut d'Estudis Catalans, 1927-1931, pàgs . 100-111 ; I . GUITART : Buetulo . . ., pàgs . 80-88 .

DEU ANYS DE TREBALL ARQUEOLÒGIC A BAETULO

L ' EVOLUCIÓ

DE BAETULO A PARTIR DE FINAL DEL SEGLE 1 D .C .

No ens és possible aquí seguir exhaustivament les novetats arqueològiques fruit d'excavacions concretes o de l'estudi de materials procedent s del jaciment, ' força nombrosos pel que fa a l'època augustea i al segle I d .C . Ens referirem només, i per concloure, a la transformació que sembl a que es produeix a la ciutat des de finals del segle I d .C ., qüestió que j a plantejàvem en el nostre primer estudi induïts sobretot per l 'observació de dos fets que podíem datar amb precisió dins encara de l'època flàvia : l'enderrocament d'una casa i l'abandonament i inutilització d'un important conducte d'aigua . Interpretàvem aquests fets com a símptomes d'un a reorganització urbanística de la ciutat, i constatàvem com això es produïa en el mateix moment en què Baetulo devia rebre la seva organització municipal, tal com es dedueix de la documentació epigràfica disponible . Le s dades arqueològiques no ens permetien aleshores avançar més en la definició de la significació i l'abast d'aquella transformació . També en aquest important aspecte de l'evolució històrica tenim aportació de noves dades . Les successives excavacions han anat mostrant nou s exemples d'estructures diverses (domus, tabernae, clavegueres . . .) amortitzades i cobertes per estrats d'època flàvia . En algun cas, s'ha pogut documentar clarament corn una domus, l a construcció de la qual podia datar-se en el segle I a .C ., veia recoberts el s seus paviments d'opus signinum per un estrat d'època flàvia, damunt del qual s'hi installava una nova activitat, segons sembla de tipus artesano-industrial . Aquesta no és però una evidència fàcil de detectar a Baetulo, j a que moltes vegades, sobretot a la part alta de la ciutat, sobre els estrat s del segle r d .C . s'hi assenten directament nivells formats ja en el segl e xvl o xvII . Com és obvi seria erroni interpretar sense més aquesta absènci a estratigràfica com un abandonament de quinze segles c'e durada ; l'erosió i sobretot els terraplenaments d'època moderna han tendit a desplaça r els estrats romans i medievals cap a la part baixa de la ciutat, on és mol t freqüent trobar estratigrafies invertides fruit d'abocaments de terra procedent de dalt . És a dir : a la part alta de la ciutat és gairebé normal tro bar les seqüències estratigràfiques incompletes no perquè no s'hagin produït, sinó perquè han estat escapçades per l'activitat constructiva posterior . En l'arqueologia urbana cal valorar molt acuradament les dades estratigràfiques negatives per tal de no caure en errors rnetodològics qu e falsegin les deduccions interpretatives . 4 . Cal destacar la sèrie de tesis de llicenciatura que han abordat recentmen t aquests ternes : CARME PUERTA : Les Ceràmiques de parets fines de Baetulo ; JAVIER AouILUE : Las cerámicas africanas de la ciudad romana de Baetulo (Badalona) ; PEPITA PADRÓS : Noves dades per a la interpretació de l'urbanisme de la Badalon a romana ; MONTSERRAT COMAS : Les àmfores romanes de la ciutat de Baetulo (Badalona) ; NÚRIA FLOS : Els vidres romans de Baetulo .

JOSEP GUITART 1 DURAN

A la llum de les evidències arqueològiques que avui tenim a disposició , crec que pot proposar-se una explicació, que caldrà completar, matisa r i enriquir amb els estudis detallats d'aquestes que ja s'estan portant a ter me per part de l'equip del museu de Badalona, però que en línies general s podria sintetitzar-se així : A partir d'època flàvia s'iniciaria un procés que comportaria l'amortització d'aquelles cases relativament grans i luxoses que havien sigut fin s aleshores el lloc de vivenda de les famílies segurament descendents majoritàriament dels colons fundadors de la ciutat . Aquest procés crec qu e hem de veure'l relacionat amb el desenvolupament de les villes del territori a les quals a partir d'aquest moment no és difícil detectar-hi, al costa t de les installacions agrícoles, vestigis de vivendes d'un cert nivell . É s a dir, estariem davant d'un desplaçament del lloc de residència de les famílies més benestants des de l'antic nucli urbà cap a les seves villes situa des relativament a prop d'aquell . ' Les antigues cases del nucli urbà serien transformades i dedicade s a altres usos, ja fossin artesanats o comercials, o també possiblement a vi vendes més modestes destinades a gent emplegada en activitats i servei s diversos . No sembla que en aquest moment s'aixequin nous edificis d'envergadura, sinó que s'aprofiten, reconvertint-les, les estructures ja existents . Aquesta circumstància que si atenguéssim només a l'activitat constructiva podria semblar un símptoma de decadència, pren un caire be n diferent si considerem l'evolució global ciutat-territori com un tot en el se u aspecte polític, social i econòmic . S'hauria produït doncs una transformació i redistribució d'usos a l a ciutat i al seu territori i això coincidiria a més segurament amb la con cessió del dret municipal, fet que potser seria també un dels accelera dors del procés, provocant la necessitat d'espai per a les noves activitat s que desplaçarien l'ús pròpiament residencial .

5 . En el mateix sentit apunten les conclusions de l'estudi del territori rura l de la ciutat : MARTA PREVOSTI : Cronologia i poblament a l'àrea rural de Baetulo , 1981 .

La interrelació de l'arqueologi a i la pedologia: El jaciment de la Fonoller a (Torroella de Montgrí . RAMON VALLEJO, ENRIQUETA PONS 1 BRU N (amb la collaboració de F . CANALIAS, R . PONS i A . TOLEDO )

La intersecció de les dues disciplines vindria a ser els sòls antropitzats, modificats per l'acció humana . Des d'un punt de vista arqueològic, destaquem quatre camps d'interès quant a l'estudi del sòl : — La caracterització dels sòls en relació amb el jaciment, com a indica dors més o menys sensibles dels esdeveniments ocupacionals, climàtics , erosius, etc . i com a únics testimonis d'alguns d'aquests esdeveniments . — L'evolució dels sòls es realitza a escala de centenars i milers d'any s i per tant connecta amb la de l'evolució social humana . A mesura qu e ens allunyem dels temps actuals, la informació edafològica (i geomorfològica) pot ser més rica i útil . s - La descripció dels nivells sedimentaris i/o pedològics amb criteri científicament significatius, utilitzables en ulteriors comparacions estratigràfiques . — L'ús de les tècniques d'anàlisi habituals als estudis pedològics, de vega des comuns als estudis geoquímics, mineralògics i sedimentològics, e n la prospecció i caracterització de l'activitat humana : micromorfologia, mineralogia d'argiles a les ceràmiques i sòls, fòsfor, nitrogen, etc . — La recerca i reconstrucció de l'entorn edàfic de 1'oeupació humana , com a recurs econòmic de primer ordre en )'activitat històrica, sigu i agrícola, ramadera o silvícola . A part de la informació històrica intrínseca que conté la distribució dels sòls, és sempre necessària una prospecció general de l'àrea en qüestió per a la interpretació del jaciment . També es poden deduir les característiques d'erosió i deposició atribuïbles a l'activitat humana . En sentit invers, els pedòlegs poden obtenir de l'arqueologia les datacions que permeten de situar en el temps els processos pedogenètics i l'explicació de certes característiques antròpiques dels sòls .

RAMON VALLEJO, ENRIQUETA PONS I BRUN 1 COL .

EL JACIMENT DE LA FONOLLERA (TORROELLA DE MONTGRÍ) 1 EL MED I

El turó de la Fonollera es troba entre la depressió litoral de la cost a i la plana d'enfonsament de l'Empordà, entre els rius Ter i Daró . Té l'aspecte d'un illot que ha romàs enlairat després de l'enfonsament de l'Empordà, abans una plana pantanosa i aiguamollenca . La història morfològica del promontori s'inicia en el transcurs de l terciari i principis del quaternari . És un promontori de gres calcari, sorrenques i conglomerats eocènics, que sobresurt enmig d'una plana qua ternària . El Mediterrani s'insinuava i per la seva poca fondària sobresortien, juntament amb el Montgrí totalment ocupat per les aigües, els turon s de Pals, Pinell, Fonollera, fins que per un general moviment posterior, afegint les aportacions fluvials actuals), queden les depressions baix-empordaneses quasi seques, subsistint maresmes escalonades que segueixen l a natural evolució cap al seu desecament total . La vegetació antiga i pròpia de la Fonollera seria la de clima mediterrani cobert per alzinars (Quercus ílex) . Actualment està dominada per una vegetació degradada efectuada per olivars i pins blancs de cultiu . La vegetació dominant és la del tipus entre brolla-garriga que fa de sota bosc (amb diverses clarianes) . En trobar-se la Fonollera a la vora dels rius Ter i Daró, presenta taques de vegetació higròfila : om, salzes, joncs, canyes (pròpia de terrenys humits i inundats) . La vegetació està influïd a per tota la varietat del medi ambient en què es presenta : exclusivamen t mediterrània, amb taques de vegetació eurosiberiana, pròpia de llocs es tancats, la situació entre dos rius i la proximitat del mar . Les llacunes formades en les depressions litorals sofriren una desseca ció general degut a la regressió marina i a la disminució de les precipitacions i l'acció directa del sol . La terra recentment eixuta s'adaptaria a l conreu productiu . El clima transforma la vegetació i la biogeografia : economia agrícola, ramadera i recollectora . Aquestes últimes determinen l a funció de l'espai, la dieta i l'organització social . Essent el denominado r comú de les poblacions la recerca de l'espai vora els rius, llacs o bé vor a la costa, La Fonollera seria un lloc escollit i pressuposat per a l'explota ció de l'espai : mar, plana i rius .

EL TREBALL DE CAM P

Els mètodes de determinació de les àreas i cales de prospecció só n diversos . La majoria dels casos són arbitraris, abans de començar una excavació . Els cas més corrent és el de dividir el terra en quadrats iguals , d'altres depenen dels murs i estructures que van apareixent, un cop aixecat el nivell superficial . No hi ha cap norma definitòria, però nosaltre s utilitzem el mètode denominat de les coordenades cartesianes i el sistema

ARQUEOLOGIA I PEDOLOGIA . LA FONOLLERA

de mesura tridimensional dels objectes, iniciat per MEROC-LAPLACE, i uti litzat per la majoria dels prehistoriadors a l'Occident Europeu . D'aquesta manera els nivells edafològics queden representats en el dibuix en el seu volum i consistència, així com en la seva pendent . Tot s els objectes orgànics, mineralògics, estranys o no al sòl, poden representar-se en les tres dimensions x, y, z, i amb aquesta precisió són observat s tots els materials ceràmics, lítics o faunístics . Aquest procediment ajud a a elaborar posteriorment l'autèntica estratigrafia del jaciment . En el treball de camp, la interpretació estratigràfica, en la qual cal u n criteri rigorós, és un dels problemes més complicats . Quan s'aixequen le s terres per a determinar els nivells, hom pensa que el qLe es fa és destrui r el jaciment . El fet d'excavar és, de per si, delicat, ja que hom es trob a d'entrada davant uns mètodes preconcebuts, que obliguen a determina r els sòls en «estrats» forçosos . D'aquí la necessitat que obliga sovint a establir nivells o capes artificials segons els components o bé a diferencia r aquestes capes pel color, textura o fracció . Els components mineralògics que formen les capes de terra presente n tres tipus de fracció : partícules observades amb el microscopi (disciplina : la micromorfologia) ; partícules inferiors a 2 mm : argiles, llims o arene s i entre 2 mm i 2 cm : grànuls i grava ; i la fracció grollera o superior a 2 cm : pedres i blocs . Essent l'arqueologia una disciplina que obliga a aixez.ar les capes de l a terra per a poder donar interpretacions històriques, és obvi que es pos i en contacte amb aquelles disciplines que identifiquen aquests elements : la naturalesa, la granulometria, el caràcter morfològic i el grau d'alteració . (L'arqueòleg pot arribar a fer l'estudi de la fracció gruixuda, de la mateix a manera que el fa d'altres elements : ceràmica, ossos, metall, etc . ; de le s altres fraccions se n'ocuparà el pedòleg o el micromorfòleg) . La problemàtica de 1'estratigrafia depèn de la formació del sòl . El s nivells de contacte humà, ocupació, establiment, etc ., són identificats pe r les característiques morfològiques dels objectes que formen la cultur a material . En el jaciment de la Fonollera els materials arqueològics, especialment els ceràmics, es presenten aparentment barrejats i és impossibl e d'establir o fer correspondre nivells estratigràfics per a cada moment . La cronologia es dóna per la comparació dels materials . Malgrat això , pensem que els materials poden tenir una coherència o lògica interna e n la seva distribució . Mitjançant les matemàtiques, hi ha un estudi esta dístic del material ceràmic, que estableix una línia de valor mig qu e situa el material d'una època en un lloc del terreny . El que ha passa t damunt o dessota d'aquesta línia és un problema del sòl . El sòl en l a seva formació, pateix uns moviments més o menys lents, i moltes vegade s resten en la superfície durant un temps .

RAMON VALLEJO, ENRIQUETA

PONS 1 BRUN 1 COL .

L ' ESTUDI DELS SÒL S L'estudi del sòl al camp inclou una descripció de l'entorn (vegetació , litologia, relleu local, condicions de drenatge) i de la morfologia del perfi l edàfic . Els materials terrígens del jaciment de la Fonollera mostren una edafització : s'observa l'estructuració del sediment, una organització de le s partícules en agregats i la distribució verticalista d'algunes propietats (horitzons) . Aquestes característiques defineixen els sòls i són producte d e l'activitat biològica (les plantes i els organismes que viuen dins el sòl), l a circulació de l'aigua, soluts i materials en suspensió . Aparentment hi ha una seqüència de dos sòls sobreposats en el jaciment estudiat . El límit superior d'aquests ve definit pels horitzons fose s (en principi, rics en matèria orgànica), denominats genèricament A . La coloració, textura, presència de graves, estructura, acumulacion s d'arrels, són elements morfològics distintius en la definició dels horitzon s edàfics . En les situacions de forta activitat humana, les indicacions arqueològiques són interessants pel pedòleg . Normalment, els diferents nivells arqueològics (o antròpics) van associats a canvis en les propietats morfològiques o físico-químiques del sòl : horitzons de llaurada, sola de cultiu , cendres, carbons, altes concentracions de fòsfor i nitrogen, tipus de matèria orgànica, carbonats secundaris provinents de closques, etc . En aques t sentit, l'home es pot considerar també un factor de formació del sòl, afegit als clàssics de clima, substrat mineral, relleu, activitat biològica i temps . En base a les característiques esmentades, distingim els següents horitzons en el perfil de la Fonollera (veure figura a la pàg . 45) : El sòl superior : els horitzons rics en matèria orgànica poc o molt hu-

mificada, procedent de les aportacions vegetals de la bosquina preexistent, denominats A, . A sota, separat per una línia de pedres discontínua, un horitzó poc orgànic, sorrenc i més clar . Tot el sòl és feble ment calcari . El sòl inferior : és bàsicament antròpic . En el segon i tercer nivells, mé s foscs, apareixen les restes arqueològiques ; en condicions no antropitzades, l'horitzó superior seria el més orgànic normalment . És clar, e n aquest cas, que el contingut en matèria orgànica està en relació am b el tipus d'ocupació (horitzó Ap) . Aquests horitzons són tan foses co m els del sòl superior . El substrat litològic subjacent és constituït per gres calcari . Les anàlisis triades tenen dues finalitats : 1- la caracterització i classificació del sòl ; 2- la mesura de l'activitat humana . S'ha analitzat la granulometria, carbonats totals i de les faccions granulomètriques, pH, matèria

ARQUEOLOGIA I PEDOLOGIA . LA FONOLLERA

orgànica total, nitrogen total, fòsfor total, mineralogia d'argiles per difracció de raigs X, extracció i fraccionament de l'humus . S'estudia per separa t cada horitzó . Es poden extreure alguns elements especialment destacats de l'estud i cdàfic : 1. La textura molt sorrenca (sorra grollera) de I'hcritzó que fossilitz a el sòl colgat . En el context del perfil, difícilment es podria explica r una reorganització granulomètrica que justifiqués tal diferència . D'altra banda, en la situació pròxima al punt culminant del turó , l'espessor de material és massa gran per a provenir només de l'alteració dels gresos . La detecció dels nivells de sorres eòliques e n punts pròxims i la comparació d'una granulometria detallada d e les sorres dels horitzons en qüestió, dels dipòsits i dels gresos disgregats al laboratori per atac àcid suau, demostren l'origen eòli c del material . 2. La matèria orgànica dels nivells arqueològics produeix més enfosquiment que la dels horitzons orgànics actua s . Per aprofundi r aquest aspecte, es realitza l'estudi de les substàncies húmiques . El s resultats obtinguts demostren una forta humidificació dels horitzons colgats respecte als superficials . Aquest fet seria el responsa ble de l'enfosquiment relatiu citat . D'alra banda, hi ha d'have r algun element en les condicions microclimàtiques o en la natur a de l'aport que justifiqui la perdurabilitat de la matèria orgànic a profunda, a més de la seva natura ben humificada . 3. El contingut en fòsfor més alt se situa a l'horitzó arqueològic mé s profund . També hi ha una quantitat de nitrogen relativament elevada en relació amb la matèria orgànica . 4. A part de les característiques associades a l'ocupació humana , les propietats dels dos sòls són equivalents i in-pliquen unes condicions macroclimàtiques similars . Les variacions són més degude s a canvis geomorfològics en relació amb variacions del nivell d e costa .

INTERPRETACIÓ CRONOLÒGICA

1 CULTURAL.

La Fonollera ha estat objecte de 9 campanyes d'excavació, iniciades l'any 1975 i s'han posat al descobert quatre nivells d'intervenció humana , d'època antiga i que afecta una extensió de 75 metres de longitud en direcció NE-SW . Les cales de prospecció per a determinar les àrees d'ocupació foren 9 l'any 1975 i 15 l'any 1982, juntament amb les cales de sistematització hi ha 200 metres quadrats excavats . Les cales de prospecció de l'any 1975 localitzarer, l'àrea més fèrti l del promontori . A partir d'aquí, les campanyes d'excavació es concentra-

RAMON VALLEJO, ENRIQUETA PONS 1 BRUN I COL .

ren cap a Ponent . La zona més estèril resulta ser la de l'Est, a prop de l penya-segat i en les zones més altes . Després d'una sèrie de campanyes d'excavació cap a Ponent, les prospeccions de l'any 1982 (15 en total) es centren dins aquesta àrea, en u n radi equidistant, a fi de poder limitar les àrees d'ocupació humana, a cad a època determinada . Ara per ara, la Fonollera ha confirmat tenir quatre nivells d'ocupaci ó humana, de diversa importància i categoria, amb els seus intervals d'abandonament : • fase 1 : Bronze Mig -Rccent (1300 a .) (cabanes) . • fase 1 I : Bronze Final (1100-900 a .) (vilatge amb estructures) . • fase 111 : Romà Republicà (200 a .) campanianes B, àmf . Dressel , monedes . • fase IV : Romà Baix Imperi (s . iv a .C .) síliqües de VALENS àmf . bètiques . Les fases d'ocupació humana comporten una cronologia que va de l 1300 a . al 500 d . (les dues fases més importants del 1100 al 200 a .) . A part d'aquestes característiques que es van confirmant cada vegad a més, ens trobem amb una sèrie d'objectes isolats que no corresponen a cap de les fases mencionades : — fragment de «bucchero nero», d'origen etrusc del 650-600 a .C .) . — alguns fragments d'àmfora massaliota del tipus 3PY, datades de l 400 a .C . — fragments de ceràmica «sigillata» sud-gàl.lica d'una sola peça : Dragendorf 27 taller de la Graufesenque i del segle 1 d .C .

CONCLUSIONS PRÈVIE S

Els tres primers nivells que s'observen en el sòl superior (superficial , segon i tercer) són estèrils, però comporten materials arqueològics escassos procedents de la formació naural del sòl, d'origen eòlic, principalment . Corresponen a períodes de desocupació humana . El quart nivell, o part superior del sòl inferior, és també estèril i n o comporta cap material arqueològic . No obstant, és ric en component s orgànics . En relació als nivells d'ocupació de la Fonollera, tots es presenten e n els últims nivells del sòl inferior, bàsicament antròpic i ric en contingut orgànic (nivell cinquè a, b o c) . Aquest nivells presenta un grui x de 20 a 3 cm i dins d'aquest es troben tots els materials arqueològic s amb una disparitat cronològica significativa . De la interrelació de le s dues disciplines, hom ha tret la conclusió interpretativa que en el període llarg de desocupació humana, entre el Bronze Final i l'època

ARQUEOLOGIA 1 PEDOLOGIA . LA FONOLLERA

republicana, el primer sòl de la Fonollera format després de l'abandonament, restà parat temporalment . En aquest interval es produïre n certs contactes humans determinats per materials ceràmics d'orige n etrusc i massaliota, fins a l'establiment romà definitiu . Això ens fari a entendre l'aiguabarreig dels materials arqueològics que trobem precisament a la part superior del nivell 5è . (v . figura ; .

fases

d'ocupaci ó

«I IIAPit IIAP13

-85

-110

: . .: . . .> .> : : : : : : : : : :, : .: : : : : : : : :>- :: ::- : : : : : :- : . ~:;';::':-s. ;:: iï . :.,,<;~ :,~i v, :~~`i;; :¿: ; :;: ;x;c~~ ::~:: ;.~; ."'.a>`ii';ii5;;;i5i~`:•: `::`. :'':` . _ : :: ~: :::: _

Baixlmper i

I I República roman a Bronze Fina l Bronze Mig-Recen t

Correspondències entre el perfil edúfic i I'estratigrafia .

De les diverses prospeccions realitzades en tot promontori, el sò l inferior de caràcter antròpic i orgànic, només cobreix l'àrea de les di verses ocupacions humanes, allà on s'establiren les diverses estructures per a les seves activitats domèstiques o comercials ; aquesta àre a cobreix principalment la part Occidental del promontori, en direcci ó Nord-Sud en una longitud de 75 metres i en direcció Oest-Est d e 30 metres, i a prop del començament de la plana baix-empordanesa . Les àrees prop de la plana, no afectades pel nivell antròpic, presente n un sòl d'origen colluvial i les de més a prop de mar, presenten un sò l important d'origen eòlic (dunes) . De les aportacions de l'estudi edàfic en les excavacions arqueològique s voldríem destacar els dos aspectes següents : — L'interès de la prospecció analítica (P, matèria orgànica) amb sond a en l'àrea d'excavació . — La conveniència d'estudis pedològics amplis en les àrees d'excavació . En qualsevol cas, la importància de no perdre la informació emmagatzemada en el sòl, després del considerable esforç humà, de temp s i econòmic que suposa una excavació .

RAMON VALLEJO, ENRIQUETA

PONS

BRUN

COL .

BIBLIOGRAFI A

J . BECH, A . HERETER e 1 . SORIANO : Primeros datos sobre unos suelo s oscuros de génesis en fase interestadial y edad comprendida entre el Riss 11-111 y el Wurm IV en Catalunya, a Actas de la IV Reunió n del Grupo de Trabajo del Cuaternario, Banyoles 1979, pp . 1 i ss . 1 . BECH, F . CANALLAS, R . PONS, V . R . VALLEJO, E . PONS : Els sòls del jaciment arqueològic de la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordú), a Sessió Conjunta 1983 «Aspectes biològics i geològics d e ]'Empordà», Figueres, 21-23 de maig 1983 (en premsa) . F . BORDES : Sur la notion de sol d'habitat en préhistoire paléolithique . a B .S .P .F ., tome 72, 5, pp . 139-144 . J . COURTIN et P . VILLA : Une expérience de piétinement, a B .S .P .F ., T . 79 , 4, pp . 117-123 . M .-A . COURTY : Une technique prometteuse pour 1'étude des dépots archéologiques : la micromorphologie, a Les Nouvelles de 1'Archéologie , 13, 1983, pp . 69-70 . M .-A . COURTY : Formation et évolution des accumulations cendreuses . Approche micromorphologie, a Colloque Interrégional sur le Néolithique de la France . Le Puy, 1981 . M .-A . COURTY : Interprétation des aires de combustion par la micromorphologie, a B .S .P .F ., 1983, T . 80, 6, pp . 169-171 . M .-A . COURTY : Étude géologique de sites archéologiques holocènes : déf inition des processus sédimentaires et post-sédimentaires . Caractérisation de 1'impact anthropique. Éssai de méthodologie, a Thèse de 3èm e cycle, Bordeaux, 314 pp ., inèdit . L. W . DEKKER and M . D . DE WEERD : The value of soil survey for archaeology, a Geoderma, 10, pp . 169-178 . M. FERREIRO LÓPEZ : En torno a la posibilidad de establecer una estratigrafía teórica en un yacimiento arqueológico . a V Reunión del Grup o Español de Trabajo del Cuaternario, Sevilla 1981, pp . 189-198 . H . GALINIé : Les clefs du sol, a Bulletin du L .A .U ., 1, 2, 1976, pp . 19-25 : 11, 3, 1977, pp . 10-15 ; III, 4, 1977, pp . 9-15 . 1 . V . IvANOV : Soil Science and archaeology, Soviet Soil Sci ., 1978, 10, 5 , pp . 522-533 . S . LIMBREY : Soil Science and archaeology, a Academic-Press, 1975 , 384 pp . 1 . MOINEREAU : Étude Phvsico-Chimique des sois d'habitat (Ardèche-Gard) , 1967 . 1 . MOINEREAU : Aspectes pédologiques de la sédentarisation humaine . Apports et limits des études pédologiques dans les sites archéologiques . a Quaternaria, XIII, Roma, 1970 . R . PONS i F . CANALLAS : Estudi edafològic d'un assentament . La Fonollera (Baix Empordc) (inèdit) . Premi de la Institució Catalana d'Històri a Naural .

Problemes d`urbanística a la ciuta t romana de Clunia (Burgos), despré s de les últimes campanyes d'excavaci ó PERE DE PALO L

Aquest any se'n compleixen vint-i-cinc des del començament de les excavacions de Clunia . Durant aquest segle hi ha tres etapes diferents de treballs a la ciutat romana, però cap amb la continuïtat de la darrera . S'hi treballa els anys 1914 i 1915, sota la direcció de D . Ignacio Calvo ; per ò el jaciment es deixa com a esgotat . A partir del 1932 i només fins el 193 5 investiga a la ciutat D . Blas Taracena del Museu de Sòria . La feina qued a interrompuda fins al 1958 . Des de llavors —i excepte l'any 1969— s'h a prosseguit l ' excavació fins avui . El que em proposo plantejar-los-hi és la problemàtica urbana qu e aquests anys d'excavacions ens ha proporcionat, i de quina manera veie m avui la realitat urbana de la ciutat . Naturalment aquesta realitat és u n reflex de la funcionalitat de la ciutat i de la seva capacitat de desenvolupament . Ja des d'un primer moment sorprèn el fet que la major part dels edificis fins ara reconeguts i —en part— excavats, són construccions públiques de grans dimensions . La imatge que ja tenim ara de la ciutat romana, és la d'una ciutat administrativa, bon xic artificiosa, i de caire to talment oficial . Sorprèn que el lloc i la mateixa distribució del conjun t urbà no tingui un suport econòmic, demogràfic i ecològic del seu entorn , com varen tenir-lo les grans ciutats romanes que varen persistir al llar g del temps transformades, en l'Edat mitjana i en temps moderns, en gran s nuclis urbans actuals . Penso en Barcino, Tarraco, Caesa raugusta, Emerit a Augusta, i tantes d'altres . No s'ha d'oblidar el paper administratiu de Clunia, l'única gran agrupació urbana de l'altiplà nord actual que, ja en la distribució administrativa de la vella Província citerior o Tarraconesa, com a cap d'un con vent jurídic englobava pobles que anaven des de la Cantàbria actual, fin s als límits del Duero i fins a l'Ebre mig i alt . Plini ho explica bé en la sev a N . H . L'extensió i varietat de gents del Convent jurídic, i al centralitzar-se

PERE DE PALOL

a Clunia tota activitat judicial, administrativa i religiosa del mateix, ex plica la complexitat dels seus edificis públics i de les dimensions del s mateixos, i —també— la seva desaparició quan deixa d'existir l'entrama t polític i d'estat que la ciutat serveix . Les excavacions varen iniciar-se, en aquesta darrera etapa, des de l a casa núm . 1, que Taracena va anomenar palau, al nord del Foro . En u n primer moment varen limitar l'edifici pel costat de ponent al descobri r el cardo que la tancava . Teníem, per tant, els límits per tres costats d'un a gran ínsula romana ocupada per un únic edifici que, fundat probablemen t en temps de Tiberi, té un darrer moment d'esplendor en els segles iv i vè , com ja va veure Taracena . L ' excavació del cardo, va portar-nos a l'angle NE del gran rectangl e del Foro . Taracena, el mateix que Calvo o els altres investigadors anteriors de Clunia, per exemple Loperráez, parlen del gran foro, junt a l'Ermita de Castro, però cap d'ells ens dóna ni la localització correcta, ni cap mena de planta del mateix, ni tan sols el lloc concret on deien haver-l o vist . Per a nosaltres fou una sorpresa la seva descoberta, que ens fou con firmada per les fotografies aèries del lloc i per la fotogrametria . És u n gran rectangle que rectifica l'eix de la quadrícula de la casa Taracena , desviant-se cap a l'Oest . El rectangle té —junt amb la basílica al Nor d del mateix— una llargada de quasi 200 m i una amplada de prop de 160 . És una gran plaça, perfectament rectangular, amb una filera de tabernae als costats llargs i un pòrtic davant les tabernae. Al costat nord , la gran basílica de tres naus, separades per grans columnes, i amb el tribunal al costat de llevant, dintre del que seria la nau central . Basílic a i fòrum comunicats per una sèrie regular de grans portes amb montant s de marbre d'Espejón, de 4 m d'amplada de les que n'hem excavat quatre, amb el seu margepeu, també de marbre . Als extrems de l ' eix longitudinal del Fòrum, dos temples . El del costat del sud, sobre podiu m —a la manera dels temples de Nimes o de Vienne— però amb característiques arcaiques, com són les dues escales laterals d'accés des de dar rere, i l'absis semicircular a la manera dels edificis romans tardorepublicans i augusteus . Tot l'esquema de la basílica —com he escrit en detal l en altres llocs— respon també a tipus freqüents a la Itàlia Cisalpina i a les Gàlies dintre de fórmules militars arcaiques, com ah vist molt bé War d Perkins i d'altres . Les dates de construcció s'han de portar a temps probablement de Claudi, per les monedes i les ceràmiques de les seves estratigrafies, poc després de la fundació de la ciutat, en temps de Tiberi . Le s més velles ceràmiques sigillates són d'aquest moment, i l'evidència de l a ciutat com a municipium la tenim en les encunyacions municipals de Tiberi amb els noms dels quatorvires i dels aediles, càrrecs estrictament municipals . Amb l'excavació de la Casa 1 (o casa Taracena) i el Fòrum, tenim j a una certa anomalia en la trama urbana de la ciutat . Però el problem a s'aguditza quan excavem una part d'una gran casa (la núm . 3), al darre-

CIUTAT ROMANA DE CLUNIA

ra (és a dir, el sud) de l'actual ermita de Castro . La trama urbana no coincideix en cap dels dos eixos fins al moment reconeguts . Hi ha una incidència de 45° en relació a la trama de la casa 1 . El problema es fa més patent quan podem comprovar que l'eix de l teatre, conegut des de sempre, a la vessant NE del castre, correspon a l de la trama de la casa 1, el mateix que un mur, encara dempeus al llo c anomenat «Las Paredejas», al centre de la ciutat, entre el Fòrum i els límits de l'Est . Sembla com si la casa 3 no fos més que una anomalia a una trama reticulada ortogonal que —per a nosaltres— defineix la casa 1 . En un moment determinat, les dues trames s'interfereixen just a l'entrada del Fòrum, precisament per l'angle NE del mateix, on hi ha un bel l paviment de lloses de pedra d'un decumanus que correspon a l'eix norma l de la gran plaça . La incidència dels dos eixos (cases 1 i 3) deixa un espai triangular , residual, precisament en aquest punt d'entrada al Fòrurn pel decumanu s que acabo de citar . L'espai està avui ocupat per l'ermita de Castro, en ruïna, i —a sota, identifiquem un gran edifici públic, de funció desconeguda , potser una domus flavia, que —per les nostres estratigrafies— pode m datar amb una certa precisió en temps protoflavis . En aquest lloc, hi h a hagut un arquitecte genial, que ha ordenat l'espai residual —com a Barcelona hauria estat, p .e . la plaça de la Universitat, la de Catalunya o l a d'Urquinaona— i converteix el que fou originàriament un triangle rectangle, en un equilàter i sobre aquest espai edifica una construcció d e planta barquiforme, modulada, amb façana a la mateixa entrada de l fòrum . La seqüència cronològica d'aquest conjunt del Fòrum, ens ve ben palesa a 1'estratigrafra que hem fet entre el fòrum i la domus flavia . En un primer estadi de construccions hi ha la casa 3, amb nivells antics, quasi contemporanis a la casa 1 . El rectangle del fòrum talla una sèrie de cambre s d'aquesta casa, i una altra que queda entre ella i el mateix fòrum, i que e s converteix en un edifici triangular . La readaptació de la casa 3 a la nova planimetria és ben clara, al mateix costat del cardo que hi ha junt al mu r del llevant del fòrum . En un segon moment, s 'edifica el triange residual que he citat fa u n moment, que queda entre la línia NS del Fòrum, i els desaigües NW-SE d e la trama de la casa 3, pel llevant . També ara, l'edifici flavi retalla —pel costat del fòrum— noves cambres de la casa 3, i per a fer els fonaments dels seus murs potentíssims, e s talla 1'estratigrafia que des de Claudi, s'ha anat acumulant per sota de l cardo del llevant del fòrum . L'evidència estratigràfica és total . Això en s dóna un testimoni de vitalitat de la ciutat romana . Si els grans conjunts urbans com el Fòrum i el teatre ja són de temps fundacionals tiberians —o el fòrum de Claudi— abans no acabi el segle 1 ." s'ha ordenat el que haurien pogut ésser dos eixos urbans diferents i s'ha corregit l'espai residua l en un lloc tan cèntric com era la mateixa entrada al fòrum .

I'ERE DF PALO L

Però els problemes d'urbanística de Clunia no queden resumits al centre de la ciutat . La casa perifèrica de Cuevas Ciegas, també excavada pe r Taracena i restaurada per nosaltres, junt al cingle del migdia de la ciutat , segueix l'eix de la casa 1 : però els edificis termals identificats i excavats , en part, al centre de la plana, en el lloc anomenat Los Arcos, vénen a complicar la visió urbana de la ciutat . Ja els anys 1964 i 1965 vàrem començar les excavacions en aques t lloc, que era citat per Calvo com a termes, però vàrem deixar els treball s per a dedicar-nos al Fòrum . Però el procés d'estudi topogràfic de la ciutat , i sobretot la fotogrametria, ens identificava la trama urbana de la casa 3 , del darrera de l'ermita, amb l'edifici de Los Arcos, atravessant, precisa ment, la retícula de la casa 1 . Des de 1978 fins avui, hem excavat intensa ment aquesta zona per a resoldre el problema . La sorpresa ha estat important al posar al descobert dos edificis de termes públiques, de dimensions grandioses i esquemes pràcticament dintre dels tipus anomenat s imperials . No és el meu propòsit, ara, fer un estudi de les termes de Clunia, qu e es farà al seu dia . Però sí situar el conjunt dintre de l'espai urbà de l a ciutat i els problemes que comporta no sols en l'estricte àmbit urbà sin ó també en el temps i evolució de la ciutat . L'excavació, al principi, ens descobreix l'edifici que anomenem Lo s Arcos I . És un gran edifici termal, d'esquema simètric amb eix longitudinal, i amb cambres doblades a cada costat de l'eix . Hi ha repetit a cad a costat, una palestra, un frigidari, un tepidari —en el costat de la dret a de l'eix, partit en dues cambres— i tots ells coincideixen en un únic gra n caldari central, amb tres piscines ; com és normal en aquest tipus d'edificis . Però la retícula urbana a la que Los Arcos 1 segueix, és la de la casa 3 . El reconeixement del carrer —un decumanus— al sud de l'edifici i l a necessitat d'incluir-lo a la trama urbana de la ciutat, ens portà a obri r una llarga quadrícula perpendicular, de manera que es pogués identificar, també, les façanes de l'edifici de l'altre costat del carrer . La sorpres a fou, però, important, ja que vàrem descobrir un gran octògon, cobert am b cúpula —caiguda— que formava part, probablement, com un grandió s apoditeri, d'un altre conjunt termal que hem anomenat Los Arcos II i e l seu eix d'orientació urbana correspon, no res menys que a la quadrícul a de la casa 1, incidint 45 ' amb les termes 1 . El problema més important, però, ve donat per la cronologia del con junt . Si fins ara els problemes de dos —o millor tres— eixos urbans e s centrava principalment en el segle t . ara el podem portar fins al III . És evident que els dos edificis termals tenen nivells antics no abans d e finals del segle t . e r , però els dos grans moments d'edificació de les ternes , tant pels seus esquemes simètrics, com per les ceràmiques i per l'abundant difusió monetària que donen, s'han de posar en un primer gran moment de temps d'Adrià o dels Antonins amb una remodelació i ampliaci ó d'època dels Severs, un abandonament com a funció pública —és a dir,

CIUTAT ROMANA DE CLUNIA

una desamortització— des de les darreries del segle II 1 . i —en part l'edifici 1— una reutilització dels seus àmbits en cls segles ►v i vè . com a forn s de ceràmica de la família de la TSHT, ja que tant els motlles . com l'abundància de peces que hi ha demostren aquesta nova reutilització . tampo c nova, ja que hi ha exemples ben clars nord-africans . Fins avui, dones, les excavacions de Clunia ens posen al descober t una gran i extensa ciutat administrativa, oficial, amb edificis públics d e grans dimensions que es construeix en dos grans moments . Per una par t el segle ► ."' amb el teatre probablement tiberià ; el gran fòrum de temps d e Claudi : l'edifici flavi per a corregir les dues planes urbanes, i un altr e gran moment d'Antonins i Severs amb l'edificació dels dos conjunts ter mals, de dimensions més que considerables, ja que Los Arcos I, medeixe n cap a 60 metres d'amplada, que són les mesures més importants de l a major part dels conjunts coneguts, amb parallels tan sorprenents com le s termes de Lambese i d'altres . També es fa evident una molt prompta decadència de la vida públic a oficial de la ciutat . ja que el mateix el fòrum que les ternes —cosa que n o tenim testimonis pel teatre— s'amortitzen a les darreries del segl e Fins i tot pensem en aqueixos romans ja en temps del Baix Imperi co m sembla que podrem comprovar en les futures campanyes d'anys vinent s a Los Arcos II . De totes maneres la capacitat del fòrum i de les termes, el mateix qu e la del teatre —amb 9 .200 seients— ens fa pensar en la potència administrativa i econòmica de la ciutat en els tres primers segles de l'Imperi . Cal dir, per acabar, que les excavacions de la ciutat romana de Clunia son subvencionades per la Diputació Provincial de Burgos, des de l seu Servei d'Investigacions Arqueològiques . S'han comprat bona par t dels terrenys que ocupava la ciutat ; s'ha fet una Residència per investiga dors i, any rere any, es va desenvolupant un programa orgànic d'investigació . Collaboren a les feines de camp i d'estudi postgraduats, prime r bàsicament de la Universitat de Valladolid ; ara de la de Barcelona, i d'altres centres arqueològics hispànics i estrangers .

Venta Micena : un dels jaciment s humans més antics d'Europ a JOSEP GIBERT 1 CLOL S

CARACTERÍSTIQUES DE LA DEPRESSIÓ GUADIX-BAZA DE VENTA MICEN A

DEL JACIMEN T

La depressió Guadix-Baza presenta una sedimentació contínua de s del Pliocè inferior (jaciment de Gorafe I, NM 15), fins pràcticament l'actualitat, sense interrupcions importants . Aquest procés geològic pot ampliar-se fins a MN 13 (Miocè superior) segons comunicació verbal de l Dr . Vera . El procés de formació de les depressions, així com les seve s característiques sedimentològiques permeten la possible existència d ' un a sèrie de jaciments paleontològics i paleoantropològics estratificats, qu e possibilitarien l'estudi amb control bioestratigràfic i magnetoestratigràfi c del Plio-Plistocè incluint el seu límit . La successió contínua Plio-Plistocena de la depressió Guadix-Baza , constitueix un fet diferencial important amb respecte a altres conques similars, ja que ni en la Península Ibèrica ni en la resta d'Europa es done n aquestes característiques, pel que únicament és comparable amb e l Rift Valley africà de Turkana, Olduwai, etc . En efecte en diversos lloc s d'Europa hi ha jaciments dels Pliocens inferior i mitjà estratificats i am b abundant fauna . Citarem com exemple la distribució dels jaciments a França que són abundants en el surest entre les zones MN 14 i MN 1 6 (Montpeller, Perpinyà, Seta i Balaruc) i en l'altiplà de Perrier (MN 17) , on s'han pogut aplicar tècniques de datacions absolutes que permete n situar aquests jaciments en edats compreses entre els 3,9 (basalts d e Roca-Neyra) i els 2,5 milions d'anys (pumites a l'est de Roca-Neyra), segons Curtis (1966) . Per sobre d'ells hi ha jaciments, però com di u E . Bonifay : «Les localitats europees del Paleolític inferior són po c nombroses i desigualment repartides en el temps i l'espai, semblen se r més nombroses i més segures les compreses en el període que va de 0, 9 a 1,3 milions d'anys, que les del període que les precedeix de 2 a 1,3 milions d'anys, i les del que li segueixen (de 0,9 a 0,6 milions d'anys), la

JOSEP GIBERT 1 CLOL S

seva concentració sembla ser més gran en Europa suroccidental (region s perimediterrànies) que en altres zones» . L'exemple francès és extensibl e a Polònia, Itàlia, Hongria, Romania i bona part de la Rússia europea , amb les seves respectives variants que no exposem per no allargar e l text . El sector oriental de la depressió Guadix-Baza i en especial del triangle Galera-Orce-Huéscar, té en aquests moments la màxima densitat d e jaciments amb macro i micromamífers del Plistocè inferior d'Europ a en especial entre els 2,0 i 0,9 m .a . Durant les campanyes realitzades e n els anys 82, 83 i 84 amb 105 dies de prospecció i excavació, s ' ha n trobat més de mig centenar de localitats amb fauna significativa, l'estud i de la qual estarà finalitzat el juny del 85 . Aquestes dades, junt amb le s procedents d'altres camps (Estratigrafia, Paleomagnetisme, Palinologia, Sedimentologia, Tafonomia, etc .) seran publicades com abans millor e n un número monogràfic de «Paleontología y Evolución», que creiem po t constituir un dels estudis més complets del Plistocè inferior comprè s entre les edats que abans hem assenyalades . En resum, hi ha un lapsu s de temps situat entre els 2 i 1 milions d'anys que no es troba prou representat en les sèries estratigràfiques ni en els registres paleontològics d'Europa, i que molt probablement aquest buit pot omplir-se en la depressi ó Guadix-Baza . Aquest lapsus de temps és important en quant que es superposa amb una etapa transcendental de l'evolució humana . Sense cap dubte, el jaciment més espectacular i important de la zon a és el de Venta Micena (Orce, Granada), que representa unes característiques molt peculiars que comentarem a continuació . En primer lloc s'h a de destacar la gran extensió de la capa fossilífera que en la campany a del 83 situàvem entorn als 900 metres de perímetre, 75 cm de potènci a i 50 metres d'amplada i que en la campanya d'aquest estiu (juliol-agos t del 84) s'ha d'ampliar a 1800 metres de perímetre, 75 cm de potènci a i una amplada variable, situada com a mínim als 50 metres . Aqueste s dimensions són sorprenents en quant que no les presenta cap jacimen t europeu de la seva època, així s'ha de comparar altre cop amb els jaciments africans . Els mecanismes que han provocat aquesta singular acumulació de fòssils són, per ara, difícils d'explicar, doncs és necessar i reunir més dades geològiques i paleoecològiques per donar una hipòtes i temptativa ; tot i així, dels estudis preliminars realitzats aquesta campany a (juliol-agost del 84) podem assenyalar que du r ant la formació del jaciment de Venta Micena l'ambient paleoecològic de la zona hauria de se r palustre-lacustre amb aigua dolça estancada subjecte a molt poques paleocorrents, molt superficial, i fins i tot amb acumulacions temporals . Les dades sedimentològiques que s'estan elaborant permetran perfila r més aquestes idees . Al noroest de Venta Micena i durant el mateix període de temps coexistien ambients salabrosos i detrítics (guixos de l Salar i conglomerats de Puerto Lobo) que dificultaven la formació d e jaciments amb vertebrats fòssils .

JACIMENTS DE VENTA MICENA

La fauna trobada és molt abundant i diversa . El catàleg faunísti c comprèn : Equus sp . Homo sp . Dicerorhinus etruscu s Desmano' sp . Hippopotamus cf . antiquu s Allophaiomys pliocaenicus Megacerini indet. Castillomys crusafonti (Cf . Megaceros savini) Hystrix sp . «Cervus» elaphoide s Orictolagus cf . lacosti Praeovivos sp . Canis aff. etruscus Hemitragus s p Pachycrocuta Brevirostris Ovis sp . Ursus af f . etruscus Bovini rodet . cf . Bison sp . Lynx sp . Bovidae rodet . Homotherium crenatidens Lacerta sp . Archidiskodon meridionalis Testudininae indet . Equus stenonis senezensis La llista de vertebrats d'aquesta localitat és una de les més complete s d'aquesta edat en tota Europa . Els elements que conformen la seva biot a es situen en el temps entre les faunes anomenades Villafranquians, tipu s Seneze (França) i les faunes del Plistocè mitjà . Les seves component s podrien ser separades en dos grups . Per una part, els elements autòctons , l'origen dels quals s'ha de buscar en el Villafranquià europeu, on incluiríem a Castillomys (relicte del Miocè), junt a Prolagus, Oryctolagus , Canis af f. etruscus, Ursus af f . etruscus, A . meridionalis, Homotheriu m crenatidents . Per altra banda hi ha els immigrants, de probable orige n oriental, que, juntament amb altres posteriors, formaran les biotes qua ternàries europees . En aquest segon grup podríem incloure a Allophaiomy s pliocaenicus, Pachycrouta brevirostris, Hippopotamus cf . antiquus, Megacerini indet . (Cf . Megaceros savini), «Cervus» elaphoides, Praeovibos, Hemitragus, Ovis i Bison . La peculiar associació de Allophaiomys, immigrant característic del Plistocè inferior, i Castillomys, relicte miocènic, és comú als jaciment s de Venta Micena, Cueva Victoria, Bagur 2 i Mas Rambault . A . pliocaenicus de Venta Micena presenta paràmetres més avançats que A . deucalion de Villany 5 i semblants als de Betfia II . C . Crusajonti de Venta Mi cena té una talla similar a la d'aquesta espècie de Cueva Victoria i Bagur II, superior a la de Mas Rambault . Donat que una clina cap a l'augment de talla s'observa ininterrompudament aquest gènere des del Miocè superior, pot concloure's que Mas Rambault seria anterior a Vent a Micena i Bagur II . Venta Micena es situaria, per tant, entre les localitat s de Mas Rambault i Valerots, pròxim a Bagur II . La presència de Praeovibos, Ovis i potser Hemitragus i Cf . Biso n indiquen, pel seu acusat primitivisme, una edat antecromeriense (Voigsted , Stranska, Süssemborn, West Ruton) . La resta de l'associació macrofaunística és comparable a la del jaciment francès de Sinzelles .

JOSEP GIBERT I CLOL S

Les edats absolutes són escasses en aquests períodes . Mitjançant paleomagnetisme s'ha pogut atribuir una edat pròxima a 1,7 milions d'any s al jaciment de Seneze i de 0,9 m .a . pel jaciment de Le Vallonet . Senez e és una localitat que no presenta encara Allophaiomys . Van der Meule n ha mostrat la presència de A . pliocaenicus en nivells corresponents a l a fase freda de 1'Euburoniense . L'inici d'aquest període ha pogut ser establert en 1,6 m .a ., pel que aquesta xifra infradata el jaciment de Vent a Micena . El límit superior ve establert per la localiat de Le Vallonet, o n el seu Allophaiomys (similar al de Les Valerots) és ja molt pròxim a l gènere Microtus . Aquest jaciment està datat en 0,9 m .a . Així doncs, Vent a Micena s'ha de situar enre 1,6 i 0,9 m .a ., essent probable l'edat de 1,3 m .a . donada la similitud entre la macrofauna de Venta Micena i la de Sinzelles, datat per mètodes radiomètrics en 1,3 m .a .

Acció

ANTROPOGGNICA DEL

JACIMENT

DE VENTA MICEN A

En el jaciment de Venta Micena hem detectat una acció antropogènica important comprobada pels següents fets : 1 . Ossos utilitzat s La utilització d'ossos per l'home en edats avançades està ben establerta i demostrada . A Venta Micena és justificable, donada l'escasseta t de primeres matèries pels voltants del jaciment . Els homes del Paleolíti c inferior que varen ocupar el jaciment de Venta Micena disposaven d e manera immediata d'ossos i pedres calcàries com a primera matèria pe r a l'elaboració d'eines . En els massissos juràsics circumdants (Sierra de l a María i Sierra de la Umbría) existeixen nòduls de sílex de molt baix a qualitat i reduïda mida ; en altres llocs més allunyats, entre els 50 i 90 k m (massissos de la Sagra i comarca de Los Vélez) és de millor qualitat . N o descartem, per tant, trobar cines de sílex en algun lloc de 1'extesíssi m jaciment de Venta Miocena, però la seva absència no invalida, de ca p manera, l'acció antropogènica detectada a través de les proves que aqu í s'aporten . a) Fragment de diàfisis d'os llarg, de 20 cm de longitud, hemiseccionat en ambdós extrems, en un dels quals presenta senyals d'utilització per la presència d'estries d'ús . b) Fragments d'ossos d'entre 5 i 7 cm de longitud i de 2,5-3 c m d'amplada amb fractures sistemàtiques en la vora més llarga i extrem en el que s'observen estries d'ús . c) Fragment d'os de 5 cm de longitud i 1,5-2 cm d'amplada am b fractures sistemàtiques en l'extrem .

JACIMENTS DE VENTA MICENA

Pedres alòctones

El sediment en el que es troben els fòssils i els ossos utilitzats est à format per una calcilutita molt homogènia solcada en ocasions, de petite s bandes de lutites verdoses . No existeixen mecanismes de contaminaci ó externa a través de fissures . Doncs bé, en aquest mitjà sedimentari tan específic, s ' han trobat di verses peces de naturalesa calcària encara no determinada i d'orige n alòcton . Una de les trobades en la campanya del 83 ( :nivell inferior de l tall 1) presenta senyals d'haver estat utilitzada . En l'excavació d'aques t any s'han localitzat diverses peces que presenten arestes agudes molt suggercnts . 3.

Trencament intencionat d'osso s En aquest apartat s'han de distingir dos casos : a) En el nivell inferior del tall I es varen trobar diversos fragment s d'ossos amb una pedra alòctona a sobre . Units aquests fragments , tots encaixaven formant una diàfisi d'os llarg, el que suggerei x un trencament intencional utilitzant la pedra com a percutor . Aquesta pedra, com ja s'ha assenyalat en l'apartat anterior, presenta senyals d'utilització . b) En tots els talls han aparegut fragments d'ossos amb indicis d e trencament intencionat . És difícil distingir entre «trencament intencionat» i «trencament per acció dels grans carnívors», tanmatei x en la col.lecció de fragments del jaciment de Venta Micena creie m que poden establir-se criteris discriminatoris vàlids .

4 . Distribució diferencial d'osso s En la campanya del 84 i en el tall III (12 X 6 m) s'ha pogut constatar que les restes fòssils estan distribuïdes d'una manera singular . Aproximadament en el centre del tall hi ha una acumulació de vuit cranis d e grans mamífers entorn a la qual es localitzen fragments d'ossos . En el marge est es troben ossos llargs, en alguns casos articulats, mentre qu e en el costat oposat (oest i nord-oest) únicament hi ha mandíbules de petit a i mitjana mida, així com dents aïllades . Tota aquesta distribució es presenta en «taques», és a dir, en acumulacions delimitades de fòssils, el qu e determina que existeixin zones sense ossos ni dents . Vora a l'acumulació de cranis de grans mamífers s'ha trobat un a pedra alòctona amb vores anguloses . Aquesta distr ibució diferencial e s manté en profunditat . Amb les dades preliminars de què disposem podem afirmar que é s molt difícil recórrer a mecanismes geològics que expliquin aquesta acu-

JOSEP GIBERT 1 CLOLS

mulació diferencial, per tant hem de recórrer a mecanismes biològics i e n especial a l'acció dels carronyers terrestres, donat que la dispersió d'osso s grans a través de les aus rapaces i aus necròfagues és molt limitat o n o es produeix . Hi ha poques dades disponibles sobre els hàbits depredador s de les hienes en camp obert o en zones palustres, les que disposem en s indiquen que és molt difícil invocar a l'acció depredadora d'aquests carnívors, els més abundants del jaciment, com a causants d'aquesta distribució diferencial .

EI edificio octogonal, tardorromano , de Valdetorres de Jarama (Madrid ) LUIS CABALLERO ZORED A

Nuestro interés al describir aquí los hallazgos tardorromanos y d e época visigoda del edificio de Valdetorres de Jarama cDnsiste fundamentalmente en una primera presentación, atendiendo por ello más a los problemas que a las soluciones, pues, aunque la excavación arqueológica y a se ha dado por finalizada, el estudio de sus resultados está en una primera etapa . Debemos señalar que el trabajo se ha planteado por un equipo codirigido, además de por el que firma, por mis compañeros Dres . D . Javie r Arce, del Instituto Español de Arqueología del CSIC, y D . Miguel Ángel Elvira, de la Universidad Complutense . El hallazgo de Valdetorres de Jarama y su posterior excavación arqueológica no debe considerarse como un hecho aislado en la provinci a de Madrid . En los últimos años la arqueología madrileña ha tenido un a revitalización muy importante (aunque ahora parece que vuelva a frenarse) que ha venido a plantear bajo nuevas premisas la real importanci a de su territorio en la Antigüedad . Con su centro en la ciudad celtiberorromana de Complutum (Alcal á de Henares), quizás en las cercanías o bajo el castillo musulmán, en l a orilla Sur del Henares, como parecen señalar los hallazgos de las reciente s excavaciones de Araceli Turina Gómez, los valles de los ríos Jarama , Henares y Manzanares vieron un florecimiento de asentamientos rurale s en época romana, casi siempre de cronología ya avanzada . En algún cas o se ha descubierto algún elemento de mayor importancia o de cronologí a más antigua, como los restos del monumento de Getafe, aparecido al dragar el río Jarama y que fue edificio conmemorativo, quizás un arco d e triunfo . De él se han hallado bastantes sillares, con parte de una o do s inscripciones, dovelas y molduras del arquitrabe . Aunque no ofrezca una referencia directa para Valdetorres debemo s señalar también la importancia de los hallazgos de época musulmana, como los del propio Madrid capital, dirigidos ahora por Manuel Retuerce Ve-

LUIS CABALLERO ZORED A

lasco quien también dirige los de la ciudad de Calatalifa ; los citados d e Alcalá de Henares ; o los muy cercanos a Valdetorres, dirigidos por Concepción Abad Castro en Talamanca de Jarama, donde se han distinguid o estratigráficamente niveles de época romana, visigoda, califal y medievales y la granja, visigoda, de Colmenar Viejo, confirmada su fecha po r algún hallazgo numismático . Valdetorres de Jarama se encuentra situado a unos 40 km al N de Madrid, sobre la orilla izquierda u oriental del río Jarama . Mientras que e l actual pueblo, posiblemente de asentamiento tardo medieval, se coloc a sobre una terraza alta del río, el yacimiento estudiado está sobre el bord e de la terraza más inferior . El nombre de Valdetorres lo debe a la existencia de torres o atalayas sobre el pie de monte que se recorta, cerrand o como un telón bajo la sierra del Guadarrama, la vista hacia el Oeste . Frente a Valdetorres aún se conserva una de estas torres que formaba n la línea más avanzada de la defensa de la marca musulmana en époc a califal . El yacimiento excavado no es único . La prosepección del terreno h a ofrecido otra serie de ellos, todos posiblemente relacionados con un antiguo camino de dirección Norte-Sur que ha llegado hasta nosotros con e l nombre de «camino de Madrid» y que Torres Balbás estudió con el d e «camino del Jarama», comunicación directa y no difícil aunque quizás de demasiado larga, entre las Mesetas Sur y Norte . Los yacimientos detectados evidencian una población ininterrumpid a desde antes del cambio de Era, primero bajo la forma de poblado, lueg o de varias villae, finalmente en época medieval de granjas con sus necrópolis que dieron nombre al lugar más cercano meridional de «Silillos» . Parece que una importante necrópolis romana, con abundantes vidrio s (quizás la del asentamiento de Talamanca) ha sido recientemente expolia da algunos km al Norte de la excavación . El topónimo de «Alcantarilla» , al lado de la excavación, pero en un nivel más bajo, posiblemente se refiera a los restos de una traída de aguas romana cuyas huellas aún ha n podido observarse . El arreglo a fines del año 1977 del «camino de Madrid» dio lugar a l a aparición de una estatua de caliza marmórea y algunos otros restos qu e tras su entrega en el Museo Arqueológico Nacional por el hallador, di o lugar a una primera excavación de reconocimiento gracias a la ayud a prestada por el entonces Subdirector General de Excavaciones Arqueológicas, Dr . D . Juan Maluquer de Motes y a la Excma . Diputación Provincia l de Madrid, presidida por D . Sebastián Castellanos, quién adquirió la finc a del yacimiento . En total se han realizado cinco campañas de excavacione s hasta efectuar la excavación entera del edificio octogonal aparecido . Este edificio se sitúa justamente donde el camino corta el borde de l a terraza de modo que debe suponerse que la situación del edificio fue pensada tanto respecto al camino como con respecto al paisaje, de mod o consciente .

VALDETORRES DE JARAMA

Desde la primera campaña de excavación pudo comprobarse la plant a octogonal, con habitaciones cuadradas en cada uno de los lados de u n muro octogonal y la posibilidad de un peristilo interior . Esta planta básic a se completa con habitaciones triangulares cerradas que se sitúan entr e las cuadradas definiéndose así otro muro octogonal exterior incompleto , sin embargo, por estar interrumpido por cuatro ábsides que sobresale n aún de él : cuatro ábsides (de los que se ha perdido uno) que rematan e l hastial de las habitaciones cuadradas mejor orientadas respecto a lo s puntos cardinales y dos pórticos o habitaciones rectangulares que ocupa n sendos lados del octógono exterior en los lados Oeste y Este, el del Oest e con función de pórtico de entrada sobre el camino . De las habitacione s cuadradas que no rematan en ábside, tres de ellas se dividen en dos po r sendos muros radiales, esto es, con excepción de la que da paso al pórtic o occidental . Estas habitaciones cuadradas sin ábsides, como veremos, so n en realidad patios interiores . El edificio se encuentra perfectamente aislado con respecto a otro s edificios como se ha podido confirmar una vez finalizada la excavación . Sus medidas totales son de importancia . Los ejes máximos de extremo a extremo de ábside miden 42 metros . El octógono exterior mide de diámetro 34 metros, mientras que el interior mide 17 y el del muro del peristilo 9,5 m . Cada oecus o habitación absidada mide en ejes 11 X 7 m . La excavación ha definido varias etapas en la vida o en los usos de l edificio . Fuera de la fosa de destrucción efectuada por un tractor qu e atravesó el edificio de lado a lado y que tuvo que actuar de este mod o sobre el año 1975-76 y de la destrucción, también documentada perfectamente, efectuada por la máquina que arregló el camino y destruyó u n ábside y el pórtico occidental prácticamente en su totalidad, todo lo aparecido en la excavación hace referencia a época tardorromana y alt o medieval con algunos hallazgos aislados medievales plenamente . De época moderna no se ha encontrado ninguna referencia, lo que concuerda con l a absoluta pobreza que documentan las Relaciones de Felipe 11 : tal pobrez a que no había ni vino . En época visigoda o muy poco posterior a ella se robaron los muros de l edificio octogonal, sin que se llegaran a expoliar sus cimientos . Luego ha remos referencia a la importancia que posee la cerámica encontrada justamente por conservarnos la secuencia cronológica hasta esta época . Lo s mampuestos robados no se debieron llevar muy lejos ya que a muy escas a distancia del edificio octogonal hemos hallado un muro de mamposterí a y adobe que creemos realizado en este momento de expolio . A esta etapa deben pertenecer también dos enterramientos, uno d e una mujer de unos 50-60 años y otro de un niño de 6-8 años . El primer o se ha efectuado justamente en la fosa de robo de los muros, lo que quier e decir que la defunción tuvo lugar durante la época en que se estaba expoliando los muros . En otro momento más antiguo que el anterior, pero aún posterior al

LUIS CABALLERO ZORED A

uso primario del edificio, hemos de fechar un horno de vidrio aparecid o en el centro del patio . Este horno y los abundantes hallazgos de escoria , fundente y pasta vítrea sobre el suelo del edificio, nos indican que e l edificio tuvo un uso semi-industrial una vez abandonado, cuando su estructura estaba aún en pie, lo que permitía más resguardo para los obrero s y muy probablemente también para el horno que, lógicamente situad o en el centro del patio abierto al cielo, se defendería del aire con los propios muros de las habitaciones que le rodean . El horno es de pequeñ o tamaño, conservándose solamente su parte más baja, con una cámar a circular, probablemente con un pilar central, abierto en el suelo y lueg o formado por adobes forrados exteriormente de piedras y de lajas de piedr a micácea . La carga se efectuaba por una boca en forma de pasillo . Es probable que la actuación alrededor del horno haya supuesto e n la antigüedad una remoción de los niveles de suelo en busca de canto s rodados, sílice necesaria para la obtención de la «frita» . Así en dos habitaciones orientales se encontraron sendas fosas que ocupaban práctica mente todo su espacio, rellenas ambas de basuras y escombros . Fuera d e estas excepciones se han documentado perfectamente los niveles siguientes : el superficial ; el de destrucción del edificio por abandono y expoli o con estratos de cales, tejas y arenas ; el de suelo y, bajo él, uno de rellen o o terraplenado previo a la construcción del edificio y sobre la terraz a natural del terreno, bien definida por la abundancia en ella de canto s rodados . Como decimos, antes de construir el edificio, el terreno se terraplenó . Según nuestras observaciones de campo, este terraplenado consistió e n una sobreelevación del terreno en el lado Sur del edificio . Sobre este nive l de arena, sin apenas material arqueológico pero éste presente con claridad , se abrieron las fosas para la construcción de los cimientos . Estas fosas s e rellenaron en su totalidad con un hormigón de cal y canto rodado qu e fue cuidadosamente allanado en su cara superior, sobre la que en ocasiones se han conservado las huellas de los zapatos claveteados usados po r los obreros . Este cimiento recorre toda la línea de los muros, de mod o que en él no se señala la situación de las puertas que sólo han podid o constatarse allí donde, raramente, pudo observarse la interrupción de l a fosa de robo de los muros o donde por casualidad quedó algo del mur o perteneciente a alguna jamba . La existencia de fosa de robo quiere decir que cuando se expolió el material de construcción las zonas inferiore s de los muros ya estaban enterradas . El muro del peristilo estaba construido con la misma técnica que l a de los cimientos (distinta a la de mampostería cuidada de los muros) , pero en muro aéreo . Sin embargo, lo más curioso del peristilo fue el observar la existencia de una foseta que dibujaba un octógono irregular , o mejor alargado, que perteneció sin duda a un trazado previo del edificio, sin duda una equivocación del jefe de obras al trazar sobre el terreno el proyecto . El muro definitivo del peristilo quedaba, pues, corno

VALDETORRES DE JARAMA

un poyete sobre el que se elevaban pilastras con arcos de ladrillos sesquipedalis para las pilastras, alternando enteros y medios con ancha s lechadas de cal entre ellos y besalis para las enjutas, como hemos podid o saber a través de fragmentos de éstos no robados y aparecidos in situ . Quizás un corto fuste y sencillos capitel y basa aparecidos en el peristilo corresponden a la entrada desde él al patio . Fuera de estos elemento s no han aparecido otros de escultura arquitectónica del edificio . El resto de las habitaciones tenían sus muros de mampostería lueg o enlucida . Algunas habitaciones recibieron también pintura y mosaic o parietal, del que aparecieron abundantes fragmentos en dos de las habitaciones triangulares . De hecho el edificio parece que no fue terminado . Como decirnos, sólo fue encontrado mosaico parietal en dos habitaciones , justamente en las que también se había conservado enlucido pintado «i n situ», incluso allí donde se había robado por completo el muro . El enlucido y la pintura no tenía remate sobre el suelo y sólo tenía relación co n un suelo de arena pisada que conservaba en el centro de cada habitació n y a lo largo del muro del peristilo amplios rodales de cal, huella inequívoca de donde se había efectuado la mezcla de la pasta de cal necesari a para construir los muros y para enlucirlos luego . Efectivamente, es lógico pensar que, construido el edificio y cubiert o con vigas de madera y grandes tejas curvas, se decoraron primero las pa redes dejando para lo último el remate de los suelos (¿quizás se pensab a para ellos mosaicos?) . Pero este proceso debemos pensar que se interrumpió cuando sólo se habían decorado las paredes de dos de las habitacione s triangulares . La pintura cubría el zócalo de los muros con motivos triangulares, degeneración geometrizante de estilo de opus sectile, con colore s sobre el fondo blanco de franja roja, líneas negras y decoración verde , ocre y rojo . Los mosaicos, lógicamente muy fragmentados, presentan algunos temas vegetales de coleos y otros geométricos de grecas e imbricaeiones . El que el edilicio no se terminara plantea el problema de qué hacía n allí los ricos objetos hallados y que luego describiremos . Hemos de pensa r que las estatuas fueron colocadas en su lugar y de allí fueron removida s de modo desordenado por todo el edificio en el momento del segundo uso para el edificio, cuando ya habían sido partidas y sólo quedaban los fragmentos menores sin interés . Sólo algunos fragmentos pensamos que debieron quedar más cerca de su lugar de colocación, corno los restos de u n nióbide partido por una pilastra de ladrillo del peristilo que parece indica r que fue en su circuito donde iban colocadas las estatuas . quizás encima de l poyete de las pilastras, lugar donde podrían haberse colocado definitiva mente sin que molestara el que las habitaciones estuvieran sin termina r de decorar . Quizás a las dos habitaciones decoradas pertenecían los restantes hallazgos muebles, fundamentalmente los huesos tallados, las cerámicas y los vidrios y los pocos metales y hemos de pensar también qu e fueran esparcidos por todo el edificio una vez rotos y robados los que

LUIS CABALLERO ZORED A

pudieran tener algún valor para los que llegaron al edificio abandonado . Valor bien por el intrínseco del material, bien por su uso como debi ó ocurrir con la madera de los muebles dado que una parte de los hueso s decorados han aparecido quemados . La planta del edificio en principio, a pesar de su simplicidad, procedente de su regularidad centrada, no ofrece con claridad un esquema d e uso . Las observaciones de excavación, sobre todo respecto a donde aparecían niveles de tejado, fueron elemento básico para definir el uso . Tod o el edificio estaba cubierto de teja, con excepción del patio central, lo s espacios cuadrados no absidados y divididos en dos por muretes radiales , pasan también a ser patios secundarios, o mejor semi-patios, relaciona dos lateralmente con las habitaciones triangulares y a su través con la s habitaciones absidadas . El edificio terminado ofrece una estructura centrada, pero en la qu e resalta también un esquema cruciforme o, si se prefiere, su resultado d e adición de cuatro partes iguales independientes entre sí . Cada una d e estas cuatro partes, a modo de cuartos o gajos, está formada por un oecus o triclinium, con función de sala principal, comedor o sala de estar, qu e son cada una de las habitaciones absidadas ; flanqueadas por sendos «cubicula», las habitaciones triangulares, con muy segura función de dormi torio, habitaciones que son pequeñas, las más oscuras y más decoradas . Cada «cubiculum» posee un semi-patio abierto al cielo, como espacio d e servicio . El acceso a cada uno de estos «apartamentos» había de efectuars e por el patio central al que a su vez se accedía desde el exterior por e l pórtico occidental y por el patio que no está dividido en dos . Este pati o de ingreso debía estar forrado de «opus signinum» u hormigón hidráulic o del que se encontraron fragmentos abundantes aunque ninguno «in situ » en el suelo . El uso del edificio pudo ser, por tanto, a modo de «hospitium», luga r de acogida y de habitación para visitantes o huéspedes que se deseab a mantener independientes de la zona residencial de la villa y hasta ciert o punto incluso independientes entre sí . Esta explicación no tiene por qu e ser excluyente con otra u otras distintas sobre la base de una función especializada para los residentes normales o para los dueños de la «villa» , función que además pudiera portar consigo una especial relevancia social, algo semejante a lo que ocurría, por ejemplo, con las «termae» privadas sobre todo en época tardía y en el Mediterráneo oriental . En para lelo con ellas podría alegarse la presencia de cubicula-dormitorios y l a riqueza de su decoración . Hagamos sin embargo, la salvedad de que e l edificio de Valdetorres no es, ni fue, ni se pudo pensar nunca que fues e unas «termae», a pesar de que en algún estudio se le adjudica esta función . Pese a que en su planta es un unicuni, a lo que sabernos sin ningún paralelo, en su estructura sí posee claros precedentes y paralelos . De hech o viene a derivar, en su planta, no en su estructura constructiva, de la domus aurea neroniana y de la domus augustana, continuando sus paralelos

VALDETORRES DE JARAMA

con toda la rica, en número y en variantes, arquitectura centrada en bas e a un octógono o a un exágono . De ellos citemos por ejemplo, el mercad o trajaneo de Ordona, de plaza centrada (abierta al cielo') y con taberna e rectangulares situadas radialmente, o la habitación de la llamada vill a de Abicada en Portimao (Portugal), sobre la base de un patio exagonal al que abren oeci cuadrados, faltando las habitaciones triangulares intermedias, y el palacio de Milán de cronología más avanzada, con patio circular y yuxtapuestos a él, pero en ejes radiales, habitaciones agrupadas e n esquemas basilicales . Los tres ejemplos citados los hemos escogido solamente teniendo e n cuenta la presencia en ellos del patio central a cielo abierto, pues los abundantes paralelos de planta centrada sobre la base de un octógono o un exágono, abundantes por ejemplo en Inglaterra o los múltiples ejemplos d e termas, mausoleos o edificios de culto, paganos o cristianos (llegando a algunos tan distantes de nuestro modelo como la basílica martirial de Oala t Siman, suma de tres basílicas más un aula alrededor del octógono central) , todos o su gran mayoría tienen el espacio central cubierto . A pesar de esta falta de paralelos directos arquitectónicos no falta n otros tipos de semejanzas, por ejemplo las posibles de uso . Así ocurre co n el edificio llamado villa de Cuevas de Soria, donde la alternancia de habitación pequeña-habitación grande puede corresponder a la alternanci a de función propuesta en Valdetorres más que al uso, absurdo, de pasill o de acceso a habitaciones singularizadas y aisladas . Pasamos así, ya, a referenciar brevemente los hallazgos muebles . Entre ellos citamos primero un lote de sílex trabajados, aunque en su mayorí a resto de talla, encontrados casi siempre en los niveles de terraplenado bajo los de suelo . Las cerámicas son, para las mayoritarias, de cuatro grupos : sigillat a hispánica tardía, pintadas, imitaciones hispánicas de paleocristianas y vulgares . Dentro de las hispánicas tardías hay que señalar la presencia de u n grupo de cronología ligeramente más antigua diferenciable por su presencia en muy abundantes fragmentos pequeños, que consideramos fechables en una cronología muy inmediata o incluso «ante quem» a la d e constr ucción del edificio . Destacan en estas sigillatas un grupo de pare d bur ilada o con ruedecilla . Las coetáneas al uso del edificio y a su abandono primero suelen ser fuentes o platos ocasionalmente estampados . Las cerámicas pintadas son con mucho las más corrientes, unas pinta das, otras de tipo pintado, aunque los fragmentos llegados a nosotros n o posean decoración . Ésta, de color marrón oscuro, suele ser de líneas horizontales delgadas, en ocasiones, raramente, con esquemas de metopa s a base de líneas verticales o bien en esquemas de círculos, de líneas onduladas entrecruzadas y con asteriscos . Otro grupo importante de cerámicas, pero menor en número, deriva n de las cerámicas gálicas paleocristianas . Son desde luego de fabricación

LUIS CABALLERO ZORED A

hispánica, de barros ocre-grises, con la superficie alisada o espatulada y con ausencia de barniz . El número de estos fragmentos es, como decimo s mayor de lo que podría suponerse dado que hasta ahora no habían sid o diferenciados en ningún yacimiento . Dentro de las cerámicas vulgares pueden también distinguirse vario s subgrupos, alguno de los cuales podrá darse como coetáneo al segundo us o del edificio, a su reutilización, y por tanto como de cronología visigoda . Además existen otros grupos menores, como de la sigillata que po r ahora se ha llamado, por el color de su barniz, avellana ; algunos de hispánica no tardía y fragmentos aislados de cerámica celtibérica, sigillat a gálica y cerámica medieval cristiana . Aparte de la importancia que de por sí puede tener la presentación tipológica de estas cerámicas, las series de Valdetorres aportan una seriación cronológica y plantean problemas de carácter cronológico y productivo . Si el edificio se fecha en la segunda mitad del s . Iv hay que pensar que o bien la cerámica hispánica que imita la paleocristiana ya se da e n esta fecha (lo que no es un absurdo si pensamos que este tipo de cerámicas ya aparece en las llamadas necrópolis del Duero a comienzos de l s . v) o que de ser esta cerámica imitada del s . v avanzado (como serí a lógico pensar si la gálica paleocristiana se fecha en el v) también es d e esta fecha la hispánica tardía estampada . En cualquier caso Valdetorre s va a aportar una serie de datos sobre la transición entre las cerámicas d e época tardorromana y de época visigoda . Otro problema cronológico lo supone la presencia del horno de vidri o que nos permitirá distinguir dos series . Una previa al horno, coetánea a l uso primero del edificio, con cierta abundancia de jarritas y botellas tí picas de mediados del s . Iv y con la presencia de vidrio plano para la s ventanas de los ábsides ; y otra segunda serie posterior, correspondient e a la producción del horno y a la que pertenecen pocos ejemplares . La cronología del conjunto viene además apuntada, por un lado, po r la serie numismática, toda ella uniforme dentro de la segunda mitad de l s . Iv, hasta incluir época teodosiana y, por otra, por un análisis de C-1 4 sobre huesos de animales que dio la fecha concordante de 420 d . ]C . qu e conviene muy bien al momento de abandono y segunda utilización de l edificio . Entre los hallazgos la mayor importancia la tienen las esculturas, qu e se distribuyen en dos grupos . Uno en mármol y otro en hueso . Las pieza s de mármol se presentan en dos colores, negro o gris y blanco . Parece qu e este uso de los dos colores es a propósito, puesto que el blanco se us a para las figuras de dioses o para las figuras de simbología divina, mientra s que el negro se usa para los que no tienen esta categoría . El tamaño d e las figuras era pequeño, las figuras completas alcanzarían sobre un me tro de altura . Todas poseen un gusto común, no sólo en el sentido de moda, también en el de técnica . Sin embargo, tampoco se puede asegura r antes de efectuar un estudio total de todos los fragmentos y de efectuar

VALDETORRES DE JARAMA

las reconstrucciones que puedan hacerse . El número de fragmentos encontrados es elevado, sobrepasando los dos centenares, aunque son en s u gran mayoría pequeños fragmentos que, por ahora dicen poco . Quizás el problema fundamental del grupo escultórico en mármol l o constituya su cronología . Las posibilidades son varias : o bien todo el grupo es anterior a la construcción del edificio octogonal, por lo tanto anterio r a mediados del s . iv ; bien este grupo anterior puede ser unitario y presentar una unidad temática o un programa ; bien, al contrario que lo anterior, puede, siendo anterior, estar formado por piezas recogidas de mod o aleatorio, con lo que presentaría ternas, técnicas y cronologías distintas ; también podemos pensar, ante las dos últimas soluciones, que el edificio pudo ser proyectado de algún modo para albergar el grupo de estatuas ; o podemos pensar en un grupo unitario realizado para el edificio , de modo que perteneciesen edificio y esculturas a un mismo program a y a una misma cronología . El conjunto, como decirnos, posee una indudable unidad, aunque apa recen abundantes agujeros para tochos y uniones de piezas que puede n definir restauraciones de época, pero que también pueden deberse a técnicas de taller . Sólo alguna pieza muy aislada, como uno de los dos fragmentos aparecidos de cabello, a modo de tirabuzones marcados en s u inicio por un punto de trépano, podría ser de cronología y de gusto distinto a todo el conjunto marmóreo . Finalmente, los paralelos estilístico s indican una fecha anterior al s . tv, aunque también en este sentido no faltan paralelos fechados en este siglo y no antes, al menos para su uso final . En mármol blanco el fragmento mayor pertenece a una estatua d e Esculapio, en su clásica postura de pie, con el «himation» recogido baj o el pecho, posiblemente que sostendría el rollo en su mano derecha apoyado en el pecho, donde queda la huella de arrancarlo y apoyado en u n bastón en el que se enrosca la serpiente de la que han aparecido tambié n fragmentos . Como todas las figuras presentará su trasera abocetada lo qu e indica que tenía un punto de vista frontal . También de mármol blanco son tres fragmentos pequeños pero mu y expresivos : una cabeza de águila sujetando con el pico una tela ; fragmentos de la cabeza de un grifo ; y una cabeza de pantera . Evidentemente en el primer caso la cabeza de águila puede hacer referencia a Júpiter, probablemente en relación directa, pero también podría serlo indirectamente, por ej . podría estar en lucha con los gigantes . El grifo quizá s en relación con Apolo o con alguna otra figuración, como con Fortuna Némesis ; y la pantera, con más seguridad, abriendo la boca para beber del líquido que figurara caer de la crátera sujeta en la mano de Baco , a cuyos pies estaría sentada . Además de estas figuras se tienen otros fragmentos, como el ala del águila y bastantes fragmentos de las plumas d e las alas del grifo . En caliza marmórea negra tenemos fragmentos de tamaño grande : el de un gigante que fue la pieza que dio lugar al descubrimiento del yaci-

LUIS CABA LLERO ZOREDA

miento ; los del nióbide cayendo del caballo, hallado partido bajo la pi lastra ; y parte del odre y el brazo de un sátiro escanciándolo . El gigant e está tallado en dos piezas, una de ellas la pierna-cola de serpiente izquierda, unida a la pieza mayor, formada por el tronco y la otra cola, por u n tocho de hierro también conservado . Por su espalda aparece abocetad a del mismo modo sumario que el Esculapio . Su prototipo como se sab e es antiguo y posee una amplia serie de paralelos que llegan hasta el s . Iv , tanto en escultura, fundamentalmente sarcófagos, como en otras figuraciones como en mosaicos . Del nióbide sabemos que poseía añadidos de metal y que sus paralelos más corrientes son también de sarcófagos con representaciones de luchas de romanos y bárbaros . El brazo del sátiro tiene un golpe antiguo, anterior al expo l io o l a destrucción de todas las estatuas . Además, se sabe que fue fuent e , dad o el conducto que tiene tallado y que por los restos conservados s e sab e se dirigía desde la espalda hacia la mano que sostenía el pitorro de l odre . Un fragmento de mano, también en material negro, llevando lo que p L rece extremo de un cuerno, pudo ser la de este sátiro o la de otra figura d e fuente . Ninguna de estas figuras posee un exacto paralelo en España, aun q u e sí existen piezas que poseen características cercanas, como el Saturn o de Rioseco (Soria) de tratamiento muy parecido aunque difiere en su ma y r sensación maciza, frente a la quizás mayor airosidad de los de Valdetorr e s que por ejemplo poseen aparte las basas . Casi todas las figuras española s parecidas en algo a las de Valdetorres se vienen fechando, de modo qu e parece demasiado automático, en el siglo iii, por ej . por Blanco y Bendal a el importante grupo de Cabra (Córdoba) con un Mitra tauróctono, u n Dionisio joven y un Eros dormido que hacía de fuente ; o la figura fluvia l también fuente de Itálica publicada por García y Bellido . Pero también se conocen grupos de estilo y forma muy semejante s a los de Valdetorres aunque fuera de España . Uno de ellos se supone de l s . 11, usado después en el s . 111 en una villa suburbana de Constantinopla , parece representar una gigantomaquia, pero puede que la figura de gigant e perteneciera a una colección de estatuas representando figu r aciones distintas . Otros grupos se han hallado tirados en un aljibe de Cartago y s e han fechado, al contrario, como del s . 1v, fecha que por ahora sólo deb e admitirse para el edificio en que se utilizaron . Del resto de fragmentos señalemos la presencia de un fragmento d e cara, en caliza negra, con los ojos en hueco para rellenar con otro material, detalle que poseen también las figuras citadas de Constantinopla . Luego existen abundantes brazos, manos, una con cetro, piernas, pies , dedos, o fragmentos de troncos de apoyo . También han aparecido dos basas casi completas y fragmentos d e otras . Todas son de mármol blanco y confirman que probablemente lo s grupos están aislados, que se han formado a base de unión de piezas y qu e no tenían visión trasera . Todas las basas son de la misma altu r a, con ex-

VALDETORRES DE JARAMA

cepción de un fragmento que es de altura mayor . En cuanto a su plant a unas son cuadradas o rectangulares y otras ultrasemicirculares . Las secciones son a manera de gola reversa mejor que de escocia, limitada po r sendos listeles . El estudio de las esculturas en mármol lo efectúa nuestro compañer o Dr . D . Miguel Ángel Elvira, del que proceden gran parte de los dato s aportados aquí . También son de gran importancia los huesos tallados aparecidos . Primero citemos la existencia de una estatuilla en bulto redondo, probable mente una divinidad entronizada de la que se ha conservado una pierna , quizás un brazo, con un paño y con una cara lateral plana, zona de con tacto, quizás con un supuesto asiento o trono al que podrían pertenece r como sus patas unas columnillas con estriado helicoidal, rematadas en un a garra y realizadas en mármol blanco . También en hueso con representaciones figuradas ha aparecido u n relieve del que resta una crátera vertiendo agua, que posiblemente estarí a sostenida por una ninfa arrodillada y, tallado en azabache, el relieve d e un monstruo luchando o al menos enfrentado con una figura humana . Luego existen huesos usados para apliques que se presentan en dos grupos, uno de mayor importancia y el mejor representado con fragmento s de carácter arquitectónico, un capitelito entero y fragmento de otro, fuste s de estrías helicoidales, dos basas, molduras con ovas, gotas y modillone s o ménsulas, placas rectangulares con motivo vegetal a eje y trasdoses co n grecas ; otro grupo lo forman delgadísimas chapitas delicadamente graba das con motivos geométricos y vegetales o formando delgaditas molduras . Finalmente queda el lateral de una caja, no aplicado, tallado en escalones . En azabache, además de la placa antes citada ha aparecido tambié n un fragmento de pulsera semejante a las que ya se conocían de Hornillo s de Camino (Burgos) y La Olmeda (Palencia) . Finalmente, señalemos la presencia de los metales típicos de las villa s tardorromanas : chapitas repujadas en bronce, apliques para las asas d e las sítulas, un anillo de plata, dos puñales del tipo Simancas, herramienta s y recipientes, los más fragmentados . El estudio se lleva a cabo actualmente, esperándose tenerlo terminad o para 1986 . Sólo entonces el equipo se planteará la posibilidad de conti nuar la excavación del asentamiento fuera del edificio octogonal . Evidente mente esta ampliación de la excavación es necesaria, pues sólo de ese mod o se podrá asegurar su uso, su cronología y su razón de ser allí donde est á colocado geográficamente, comparándolo con el estudio de la totalida d del asentamiento que continúa alrededor .

Novedades en la prehistori a del Alto Aragó n VICENTE BALDELLO U

Gracias a las recientes investigaciones realizadas en el Alto Aragón en el campo de la Prehistoria, el conocimiento que de este período se poseía se ha visto considerablemente incrementado en estos últimos años , lo que nos permite ya elaborar los primeros ensayos sobre el tema y plantear las primeras teorías al respecto . Según el estado actual de los estudios realizados, voy a sentar, como hipótesis de trabajo, tres puntos concretos que, en mi opinión, caracterizarán el desarrollo histórico y cultural del Alto Aragón durante las primeras etapas de su devenir histórico . a) El Pirineo aragonés, con sus cotas rebasando los 3000 m de altitud, es poco penetrable y se constituye en una auténtica barrera . Est a circunstancia no se da en los tramos catalán y vasconavarro de la cordillera, donde los puertos son mucho más frecuentes y accesibles, corn o consecuencia de un claro aminoramiento de la altura de sus cimas . E n cambio, las posibilidades de comunicación hacia el E y el W son excelentes a través de la llamada Depresión Media, que pone en contacto la s tierras oscenses con Navarra y Cataluña por medio de un eje transversa l de cómodo tránsito y con considerables recursos naturales . Las relaciones del Alto Aragón durante la Prehistoria deberán explicarse posible mente en este sentido, pues los descubrimientos arqueológicos nos indica n que nuestro solar jugó un evidente papel de territorio-puente entre orient e y occidente, recibiendo influjos de ambas direcciones y beneficiándos e alternativamente de la preponderancia cultu ral de cada una de las regiones colindantes . b) Salta a la vista el fuerte dualismo existente entre las comarca s montañosas oscenses y las que constituyen la denominada «tierra baja» . Las peculiaridades de ambos sectores no se reducen a aspectos geográficos , sino que atañen también a factores de tipo económico, de hábitat, lingüístico, costumbrista, social e incluso humano . Este dimorfismo, patent e todavía en la actualidad, hunde sus raíces en la Prehisoria, durante la

VICENTE BALDELLOU

cual llano y montaña conocerán una evolución específica, turnándos e sucesivamente en la supremacía cultural . c) Hoy por hoy, no hay ninguna razón arqueológica que permita mantener por más tiempo los conceptos de aislamiento y de retraso arcaizant e que en ocasiones se han aplicado al desarrollo prehistórico del Alto Aragón . Por el contrario, la investigación viene a confirmar que la región altoaragonesa anduvo al mismo ritmo que las culturas propias del marc o occidental europeo al que pertenece .

El reciente estudio de los yacimientos al aire libre de la Gravera d e San Bartolomé y de Castelló del Pla, ambos en la Litera, y de la Cuev a de la Fuente del Trucho (Colungo) —todavía en curso de excavación — retrotraen la presencia de grupos humanos en el Alto Aragón al Paleolítico medio, con industrias en sílex y en cuarcita, cuya filiación musteriens e no admite ninguna duda . La citada cueva, abierta en los farallones calizos de un barranco lateral del río Vero, fue precisamente el hallazgo arqueológico más importante efectuado en los últimos años, al señalars e en sus paredes representaciones pictóricas fechables en el Paleolítico superior . En la misma barrancada, aguas arriba y a menos de 1 km d e distancia, se localizaron pinturas levantinas y esquemáticas en tres abrigo s ubicados en la llamada partida de Arpán . Este conjunto de covachas pintadas forman un claro exponente del pa pel de territorio-puente que antes he atribuido al Alto Aragón, pues si bie n el arte rupestre esquemático tiene un área de difusión muy extensa en l a Península Ibérica, no sucede lo mismo con las artes del paleolítico y levan tino, que se ciñen a unas zonas más estrictas y que hasta ahora no s e habían encontrado juntos en un mismo lugar . Mientras el primero respondería a una influencia de origen occidenta l o septentrional, el segundo representaría una ramificación hacia el interior de un foco centrado en el litoral mediterráneo . Salvando las distancias cronológicas entre las dos artes, su asociación física en el barranc o de Villacantal constituye un caso único cuya importancia ha de ser valorada en toda su dimensión . La falta de información que tenemos sobre asentamientos habitacio nales pertenecientes al Paleolítico superior y al Mesolítico queda en part e compensada con la presencia de las pinturas de la Fuente del Trucho . Por otra parte, la inclusión plena del Alto Aragón en el ámbito cultura l del arte franco-cantábrico revaloriza en cierto modo los «maccaroni» des cubiertos con anterioridad en la Cueva del Forcón (S . Juan de Toledo) , cuya calificación como paleolíticos resultaba harto problemática por en contrarse desplazados de la supuesta zona de dispersión del citado arte . Cuando llegamos a los documentos arqueológicos propios del Neolí tico, el panorama cambia por completo y se evidencia una transformación

PREHISTORIA DEL ALTO ARAGON

total a nivel de estímulos externos . La cornisa cantábrica, de suma potencialidad en tiempos paleolíticos, pierde su protagonismo histórico y v a a seguir un desenvolvimiento hasta cierto punto marginal con respect o a los avances culturales de la nueva era . El foco irraciador se desplaz a a la costa mediterránea, donde Cataluña y País Valenciano conocerá n un momento de pujanza y esplendor y extenderán sus influencias hacia e l interior, a zonas ya notablemente alejadas del litoral . El Alto Aragón s e mostrará receptivo a estos influjos orientales y a ellos hay que atribui r la existencia de un yacimiento como la Cueva de Chaves, con cerámica s cardiales y una cultura material típicamente mediterránea . La fecha d e 4550 a .C ., conseguida por C-14 para su nivel neolítico antiguo, está e n perfecta consonancia con las dataciones conocidas en otras estaciones costeras de la misma índole . La magnífica gama de cerámicas impresas d e la Espluga de la Puyascada (S . Juan de Toledo), de la ya citada Cueva de l Forcón, de la Cueva de la Miranda (Palo) y de la Cueva del Moro (01 vena), ofrece también una indudable evocación marítima, a pesar de ciertas matizaciones de procedencia local . La ausencia de decoraciones cardiales en estos últimos yacimiento s y la fecha por C-14 de 3980 para el estrato neolítico de la Puyascada, no s manifiestan un estadio tardío dentro del esquema cronológico del Neolítico de la cerámica impresa e incluso nos podrían hacer pensar en un us o arcaizante en el Alto Aragón de las técnicas ornamentales por impresión . No obstante, es en esta época cuando tiene lugar en otros territorios, e n teoría menos marginales, una atomización de las modas alfareras, entr e las que la pervivencia de los adornos impresos está bien documentada e n varios yacimientos, sin que ello represente ningún tipo de aislacionism o cultural . Esta diversificación material perdurará hasta que la fuerza d e las culturas neolíticas de tipo occidental unifique de nuevo el conjunto . Esta relación que existe entre el Alto Aragón y las tierras mediterráneas durante el Neolítico propicia la idea de que fuera durante este período cuando se ejecutasen las figuras levantinas de Arpa n . Dentro de est e apartado, señalaremos los posteriores descubrimientos de nuevas representaciones pertenecientes a este estilo en la Cueva de Regacéns (Colungo), en Labarta L (Adahuesca) y en Chimiachas L (Alquézar) . Durante el Neolítico final y el Eneolítico, la función de la región altoaragonesa como puente entre civilizaciones vecinas volverá a precisarse . La utilización de los sepulcros megalíticos se extenderá ampliamente, to mando carta de naturaleza en la cadena pirenaica ; en la misma se formarán dos núcleos de estimable potencia —el vasco-navarro y el catalán—, cada uno de ellos producto de corrientes distintas, pese a la existencia de numerosos e importantes elementos comunes . Entre ambos, l a montaña oscense nos muestra una densidad mucho menor de monumento s dolménicos, aunque las prospecciones que se vienen realizando van au mentando progresivamente su cifra . Sin embargo, no cabe suponer qu e el número de megalitos altoaragoneses pueda llegar a alcanzar una can-

VICENTE BALDELLO U

tidad comparable a la de los territorios contiguos . Parece indiscutible qu e no estamos ante un foco originario de megalitismo, ni siquiera ante u n foco importante, pero tampoco hay datos que nos demuestren que su desarrollo sea marginal o más tardío que el de las zonas vecinas . Si algo s e nos ofrece con claridad es, una vez más, la importancia de los contacto s hacia el E y el W, ya que, posiblemente, el complejo dolménico aragoné s no podría explicarse si no es a través de la existencia de los núcleos mencionados .

Por lo visto hasta aquí, puede sacarse la conclusión de que las cultura s prehistóricas iniciales afectaron exclusivamente a la tierra alta oscense . La forma de habitación en cuevas, propia del Paleolítico y del Neolítico , y la ausencia de éstas en el llano podría explicar en parte el fenómeno . Otro factor lo condicionaría desde otra faceta : mayor abundancia d e caza en las zonas abruptas y escasa implantación de la agricultura durante el Neolítico, frente a una mayor aceptación de las actividades pastoriles . En efecto, parece que la tierra baja no conocerá una ocupació n humana digna de tenerse en cuenta hasta que empiecen a explotarse su s posibilidades agrícolas . Así, aunque en el llano falten por completo los sepulcros megalíticos , ya durante el Eneolítico se empiezan a instalar en él pequeños grupos dedicados principalmente a la agricultura . El número de asentamientos conocidos de este momento es muy escaso, pero nos testimonian por vez primera unas prácticas económicas muy poco documentadas hasta ahora . El poblado de El Portillo de Piracés, con ricas cerámicas campaniforme s y con hojas de hoz y molinos, constituye un ejemplo muy válido . En la plena Edad del Bronce la diferenciación entre llano y montañ a se hace todavía más patente : las comarcas altas, aferradas todavía a un a economía pecuaria, jugarán un papel marginal y no sufrirán ningún cambio profundo en sus formas de vida tradicionales, como no sea la adopción de nuevos materiales arqueológicos . Por el contrario, la tierra baj a adquirirá una importancia progresiva al generalizarse la economía agrícol a y sufrirá un notorio aumento de población, atestiguado por la proliferación de poblados en su seno . Estos no se parecen ya a los modesto s asentamientos eneolíticos —que prácticamente no conservan ninguna estructura constructiva— sino que corresponden a sociedades organizada s que en sus emplazamientos reflejan, aunque sea pálidamente, la civilización urbana que se desarrolla en otros puntos de la Península . Por sus características culturales, la Edad del Bronce altoaragones a se encuadra perfectamente dentro del marco del Bronce del NE españo l y, dentro de él, forma con las tierras bajas ilerdenses un subgrupo mu y bien personalizado . De nuevo, el estímulo oriental se evidencia y ser á a través de él como llegarán a su solar las influencias del S . de Francia

PREHISTORIA DEL ALTO ARAGON

y del N de Italia, cuyo camino puede seguirse por los pasos pirenaico s catalanes, especialmente por la Cerdaña . Las denominadas invasiones indoeuropeas, que caracterizarán la s fases finales del Bronce y las iniciales de la mal llamada 1 Edad del Hierro , no han sido satisfactoriamente aclaradas y siembran algo de confusionismo al calibrar su influencia sobre el poblamiento altoaragonés de l a época . La entrada de elementos nuevos a través de los Pirineos parec e que no afecta a la parte central de la cordillera y que tan sólo tiene luga r por los sectores catalán y vasco-navarro . Desde ambos lados, dichos elementos alcanzarían, con relativa rapidez, la cuenca media del Ebro y, co n ella, la región altoaragonesa . Por enésima ocasión, el Alto Aragón s e abrirá a las relaciones hacia oriente y hacia occidente, aunque esta ve z dicha circunstancia resulta más teórica que práctica, pues los datos arqueológicos no nos permiten comprobar la veracidad de este esquem a hipotético . En principio, parece que el cambio soportado por las comunidade s agricultoras del Bronce no es demasiado brusco y muchos poblados continuarán su existencia durante la nueva etapa . Si bien parece cierto qu e hubo aportaciones humanas de tipo centroeuropeo —los topónimos célticos son indudables— hay que pensar que el factor humano autóctono , numeroso y floreciente, matizaría en gran manera su contenido cultural . Estas consideraciones se refieren a las comarcas bajas, la montañ a había perdido ya su protagonismo histórico desde la Edad del Bronce y y a no volvería a recuperarlo en lo sucesivo .

RESEÑA BIBLIOGRÁFIC A Obras generales BALDELLOU, V . : «La Prehistoria» . Alto Aragón, su historia, cultura y arte. Madrid, 1976, pág . 8 . BALDELLOU, V . : «Breves notas sobre Prehistoria altoaragonesa» . Aragó n 2 .000, n .° 38 . Zaragoza, 1978, pág . 40 . BALDELLOU, V . : «Consideraciones sobre el estado actual de la investiga ción prehistórica en el Alto Aragón» . II Jornadas sobre el estado actual de los estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 147 . BALDELLOU, V . : «Consideraciones sobre el poblamiento prehistórico de l Alto Aragón» . Bajo Aragón, Prehistoria 2 . Zaragoza, 1980, pág . 73 . BALDELLOU, V . : «La Prehistoria de Huesca : Rasgos generales» . 1 Reu nión de Prehistoria Aragonesa . Huesca, 1981, pág . 25 . BALDELLOU, V . : «El poblamiento prehistórico de la montaña oscense, proglemas generales» . 11 Semana Cultural del Valle de Hecho . Zaragoza , 1982, pág . 9 . BALDELLOU, V . : «Estado actual de la Prehistoria en el Alto Aragón : as-

VICENTE BALDELLO U

pectos generales» . IV Colloqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà . Puigcerdà, 1982, pág . 89 . BELTRÁN, A . : «Las investigaciones arqueológicas en Aragón» . Caesaraugusta 1, Zaragoza, 1951, pág . 19 . BELTRÁN, A . : «Aragón y los principios de su historia» . Zaragoza, 1974 1975 . BELTRÁN, A . : «De Arqueología aragonesa» . Zaragoza, 1978 . BELTRÁN, A . : «De Arqueología aragonesa» . 11 Jornadas sobre el estado ac tual de los estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 119 . BELTRÁN, A . : «Aragón prehistórico» . Aragón en su Historia. Zaragoza , 1980, pág . 20 . BoscH GIMPERA, P . : «Notes de Prehistòria aragonesa» . Butlletí de l'Associació Catalana d'Antropologia, Etnologia i Prehistòria, 1 . Barcelona , 1923, pág . 15 . DOMÍNGUEZ, A . : «Síntesis de las investigaciones prehistóricas en la provincia de Huesca» . II Jornadas sobre el estado actual de los estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 153 . DOMÍNGUEZ, A . ; MAGALI .ÓN, H . A . ; CASADO, P . : «Carta Arqueológic a de España : Huesca» . Huesca, 1984 . DONOSO, R . : «Guía del Musco Provincial de Huesca» . Madrid, 1968 . GALIAY, 1 . : «Prehistoria de Aragón» . Zaragoza, 1945 . 10RDÁ . F . : «El Pirineo en la Prehistoria» . Caesaraugusta 11-12 . Zaragoza , 1958, pág . 17 . MARTÍN BUENO, M . : «Aragón Arqueológico : sus rutas» . Zaragoza, 1977 . UTRILLA, P . : «Bases teóricas para una prospección arqueológica de l a provincia de Huesca . 1, Época pre y protohistórica» . II Jornadas de estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 159 . VARIOS : «Atlas de Prehistoria y Arqueología Aragonesas» . Zaragoza , 1980 . Paleolítico CASADO, P . : «Los grabados sobre arcilla de la cueva del Forcón» . Bols kan 1 . Huesca (en prensa) . MIR, A ., y RovIRA, J . : «El yacimiento paleolítico de superficie de Cas telló del Pla» (Pilzán, Huesca) . Speleon 24 . Barcelona, 1978, pág . 147 . UTRU .LA, P . : «Paleolítico y Epipaleolítico en Aragón : estado de la cues tión» . I Reunión de Prehistoria Aragonesa . Huesca, 1981, pág . 37 . Arte rupestre BALDELLOU, V . : «Los abrigos pintados del río Vero» .Entrenzuro-80. Barbastro, 1980, pág . 34 . BALDELLOU, V . : «El descubrimiento de los abrigos pintados de Villacan-

PREHISTORIA DEL ALTO ARAGÓN

tal, en Asque (Colunga, Huesca)» . Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, VII, 1979 . Castellón de la Plana, 1982, pág . 30 . BALDELLOU, V . : «Los abrigos pintados del río Vero» . Revista de Arqueología, n ." 23 . Madrid, 1982, pág . 6 . BALDELLOU, V . : «El arte levantino del río Vero (Huesca)» . Encuentro de homenaje a Juan Cabré . Zaragoza 1982 - Zaragoza 1984, pág . 133 . BALDELLOU, V . : «En torno al arte levantino del Vero» . Boletín de la Asociación Arqueológica de Castellón . Castellón de la Plana (en prensa) . BALDELLOU, V . : «El arte esquemático y su relación con el levantino e n la cuenca alta del Vero» . Coloquio Internacional sobre Arte Esquemático en la Península Ibérica . Salamanca, 1982 (en prensa) . BALDELLOU, V . : «El arte rupestre postpaleolítico del Alto Aragón en e l contexto del arte rupestre levantino y esquemático» . 111 Coloquio d e Arte Aragonés . Huesca, 1983 (en prensa) . BALDELLOU, V . ; PENAUD, A . ; CALVO, M ." J . : «Los abrigos pintados esquemáticos de Quizans, Cueva Palomera y Tozal de Mallata» . Bajo Aragón Prehistoria, IV . Caspe-Zaragoza, 1982, pág . 27 . BELTRÁN, A ., y BALDELLOU, V . : «Avance al estudio de las cuevas pintada s del barranco de Villacantal» . Altamira Symposium . Madrid, 1980, página 131 . BELTRÁN, A . : «Avance al estudio de las pinturas esquemáticas de Lecina» . Homenaje a D . José Esteban Uranga. Pamplona, 19"71, pág . 435 . BELTRÁN, A . : «Las pinturas esquemáticas de Lecina (Huesca)» . Caesarau gusta 35-36 . Zaragoza, 1971-1972, pág . 71 . BELTRÁN, A . : «Las pinturas esquemáticas de Lecina (Huesca)» . Zaragoza , 1972 . BELTRÁN, A . : «Las pinturas rupestres de Colungo (Huesca) : problema s de extensión y relaciones entre el arte paleolítico y el arte levantino» . Caesaraugusta, 49-50 . Zaragoza, 1979, pág . 81 . BELTRÁN, A . «Arte rupestre levantino» . Adiciones 1965-1979. Zaragoza , 1980 . BELTRÁN, A . : «Sobre los nuevos descubrimientos de arte rupestre en Colungo (Huesca)» . Travaux de l'Institut d'Art Préhistorique, XXII . Toulouse, 1980, pág . 149 . BELTRÁN, A . : «Algunas novedades sobre arte prehistórico» . Caesaraugusta 53-54 . Zaragoza, 1981, pág . 307 . BELTRÁN, A . : «El arte rupestre prehistórico en Aragón» . l Reunión d e Prehistoria Aragonesa . Huesca, 1981, pág . 49 . BELTRÁN, A . : «El Arte Rupestre del Levante español» . Madrid, 1982 . Neolítico «Yacimiento prehistórico inédito en una cavidad del complej o kárstico de la Sierra de Guara» . Mediterranea 6 . Barcelona, 1970, página 1 .

ABAD, S . :

VICENTE

BALDFLLO U

BALDELLOU, V . : «Excavaciones en la Cueva de Chaves (Bastaras, Huesca)» . XIV Congreso Nacional de Arqueología . Vitoria, 1975 . Zara goza, 1977, pág . 245 . BALDELLOU, V . : «El Neo-eneolítico altoaragonés» . 1 Reunión de Prehistoria Aragonesa . Huesca, 1981, pág . 57 . BALDELLOU, V . : «El Neolítico de la cerámica impresa en el Alto Aragón» . Le Néolithique Ancien Méditerrunéen . Actes du Colloque International de Préhistoire . Montpellier, 1982, pág . 165 . BALDELLOU, V . ; CASTÁN, A . : «Excavaciones en la Cueva de Chaves d e Bastaras» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . BALDELLOU, V . ; BARRIL, M . : «Los materiales arqueológicos de la Cuev a de la Miranda (Palo, Huesca) en el Museo de Huesca» . Pyrenae 17-18 . Barcelona, 1982, pág . 165 . BALDELLOU, V . ; CASTÁN, A . : «Excavaciones en la Cueva de Chaves d e Bastaras» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . BALDELLOU, V . : «Comentario a los materiales neolíticos (Cueva de Cha ves)» . Bolskan l (Huesca (en prensa) . BALDELLOU, V . : «Conclusiones finales (Cueva de Chaves)» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . BALDELLOU, V . : «La Cueva del Forcón (La Fueva, Huesca)» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . BARANDIARAN, I . : «Materiales arqueológicos del Covacho de Huerto Raso» . Zephyrus, XXVI-XXVII . Salamanca, 1976, pág . 217 . CASTAÑOS UGARTE, P . M ." : «Estudio de los restos óseos de la Cueva d e Chaves» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . CAVA, A . : «La industria lítica de la Cueva de Chaves» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . G .I .E . : «La Cueva de Chaves» . Boletín de contribución al catálogo espeleológico de la provincia de Huesca, 3 . Huesca, 1973, pág . 11 .

Megalitism o M . : «Exploración de los primeros sepulcros aragoneses» . Actas y Memorias de la Sociedad Española de Arqueología, Etnología y Prehistoria, XXII . Madrid, 1935, pág . 27 . ALMAGRO, M . : «La Cultura megalítica en el Alto Aragón» . Ampurias, IV . Barcelona, 1942, pág . 155 . ALMAGRO, M . : «La Cultura megalítica en el Alto Aragón» . Ampurias, VI . Barcelona, 1944, pág . 311 . ANDRÉS, T . : «Sobre la tipología de los sepulcros eneolíticos» . Estudios 1 . Zaragoza, 1972, pág . 49 . ANDRÉS, T . : «La estación megalítica de Guarrinza (Huesca) . Nuevas investigaciones» . Miscelánea arqueológica dedicada a Antonio Beltrán . Zaragoza, 1975, pág . 69 . ALMAGRO,

PREHISTORIA

DEL

ALTO

ARAGON

ANDRÉS, T . : «La estación megalítica de Cornudella» . Noticiario Arqueo lógico Hispánico. Prehistoria IV . Madrid, 1975, pág . 37 . ANDRÉS, T . : «Sobre los cromlech pirenaicos» . II Colloqui Internaciona l d'Arqueologia de Puigcerdà . Puigcerdà, 1976, pág . 109 . ANDRÉS, T . : «Estudio tipológico-arquitectónico de los sepulcros del Neo lítico y Calcolítico de la cuenca media del Ebro» . Zaragoza, 1977 . ANDRÉS, T . : «Las estructuras funerarias del Neolítico y Eneolítico en l a cuenca media del Ebro . Consideraciones críticas» . Príncipe de Vian a 146-147 . Pamplona, 1977, pág . 65 . ANDRÉS, T . : «El poblamiento del Neolítico y Eneolítico en la cuenca media del Ebro en relación con los yacimientos funerarios» . Estudios Ill . Zaragoza, 1977, pág . 33 . ANDRÉS, T . : «El utillaje de piedra tallada en los sepulcros de época dolménica de Valle del Ebro» . Caesaraugusta 45-46 . Zaragoza, 1978, página 15 . ANDRÉS, T . : «Ritos funerarios de la cuenca media del Ebro : Neolítico y Eneolítico» . Berceo 97 . Logroño, 1979, pág . 3 . ANDRÉS, T . : «El Calcolítico oscense» . II /ornadas sobre el estado actua l de los estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 173 . ANDRÉS, T . : «El fenómeno megalítico» . II Semana Cultural del Valle d e Hecho . Zaragoza, 1982, pág . 21 . BALDELLOU, V . : «Dos nuevos dólmenes en las cercanías de Villanúa» . Boletín de la Asociación Cultural Altoaragonesa. V :llanúa, 1975 . BALDELLOU, V ., y ANDRÉS, T . : «Megalitismo Altoaragonés : últimas novedades» . III . Colloqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà . Puigcerdà, 1978 (en prensa) . BELTRÁN, A . : «Acerca de los dólmenes pirenaicos occidentales» . Archivo Español de Arqueología XXV . Madrid, 1952, pág . 345 . BELTRÁN, A . : «Notas sobre la cultura pirenaica del Alto Aragón» . III Con greso Arqueológico Internacional. Zaragoza, 1953, pág . 57 . BELTRÁN, A . : «Un nuevo dolmen en la Sierra de Guara» . Caesaraugus ta 4 . Zaragoza, 1954, pág . 131 . BELTRÁN, A . : «Datos para el estudio de la cultura pirenaica» . 111 Congre so Internacional de ciencias prehistóricas y protohistóricas . Madrid , 1954, pág . 697 . BELTRÁN, A . : «Los dólmenes del Pirineo» . Congreso de Estudios Pirenaicos . Luchon, 1954 . BELTRÁN, A . : «Noticia sobre exploraciones dolménicas» . Caesaraugusta 4 . Zaragoza, 1954, pág . 125 . BELTRÁN, A . : «El dolmen de Tella» . Caesaraugusta 6 . Zaragoza, 1955 , pág . 242 . BELTRÁN, A . : «Notas sobre la cultura Pirenaica en cl Alto Aragón» . III Congreso Nacional de Arqueología . Zaragoza, 1955 . BELTRÁN, A . : «Exploraciones dolménicas en el Pirineo Oscense» .Noticiario Arqueológico Hispánico . Madrid, 1961, pág . 72 .

VICENTE BALDELLO U

CASADO, P . : «Notas para el estudio del dolmen de Rodellar» . Estudios 11 . Zaragoza, 1973, pág . 25 . CAVA, A . : «La estación megalítica de Cornudella . Estudio del materia l lítico» . Noticiario Arqueológico Hispánico . Prehistoria 4 . Madrid , 1975, pág . 77 . DOMÍNGUEZ, A . : «Hallazgos prehistóricos en el prepirineo oscense : e l dolmen de la Piatra y la cueva de la Ártica» . Caesaraugusta 57 . Zaragoza (en prensa) . ELOSEGUI, J . M ., y LEIZAOLA, F . : «Nuevo dolmen en el Pirineo oscense» .

Munibe XXVI, 1 y 2 . San Sebastián, 1973, pág . 99 . EZOUERRA, R . : «Redescubrimiento de un dolmen aragonés» . Aragón . Zaragoza, 1933, pág . 103 . EZOUERRA, R . : «Redescubrimiento de un dolmen aragonés» . Investigació n y progreso . Madrid, 1934, pág . 33 . GARCÉS, J . M . : «El dolmen de Letranz» . «Heraldo de Aragón», 20-11-74 . HERRAIZ, R . : «Los dólmenes de Biescas» . Aragón VII . Zaragoza, 1934 , pág . 125 . HERRAIZ, R ., y ALMAGRO, M . : «Exploración de un nuevo dolmen en e l Alto Aragón» . Investigación y Progreso VIII . Madrid, 1934, pág . 363 . MALUQUER, J . : «Arquitectura megalítica pirenaica» . Coloquio sobre Arquitectura megalítica y ciclópea catalano-balear . Barcelona, 1965, página 25 . PERICOT, L . :

«La cultura megalítica en Aragón» .

Pirineos 25 .

Huesca ,

1952 . RODRÍGUEZ, J . L ., y GONZÁLEZ, J . R . : «Troballa d ' uns monuments mega lítics a l'Alta Ribagorça» . IV Colloqui Internacional d'Arqueologia d e Puigcerdà . Puigcerdà, 1982, pág . 135 .

Eneolític o T . : «El Calcolítico Oscense» . II Jornadas sobre el estado actual de los estudios sobre Aragón . Zaragoza, 1980, pág . 173 . BALDELLOU, V ., y MORENO, G . : «El hábitat campaniforme en el Alt o Aragón» . III Colloqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà . Puigcerdá, 1978 (en prensa) . BARANDIARAN, 1 . : «Cerámica campaniforme en el valle medio del Ebro» . Estudios I . Zaragoza, 1972, pág . 55 . BARANDIARAN, 1 ., y MORENO, G . : «Die Glokenbecher im Obereu un d Mittleren Ebrobecken» . Bussum, 1976, pág . 390 . ANDRÉS,

MORENO, G . : «Cerámica campaniforme de la cuenca media y alta de l Ebro y provincias adyacentes» . Caesaraugusta 35-36 . Zaragoza, 1971 1972, pág . 29 . UTRILLA, P . : «El yacimiento megalítico de Santa Quiteria (Bolea)» . Baj o Aragón Prehistoria 3 . Zaragoza, 1982, pág . 21 .

PREHISTORIA

DEL

ALTO ARAGÓN

Bronce y hierro BARANDIARAN, 1 ., y MARTÍN, M . : «Novedades sobre las edades de los metales en Aragón» . Caesaraugusta 35-36 . Zaragoza, 1971-72, pág . 53 . BARDAVIU, V . : «Informe acerca de los hallazgos prehistóricos de Sena» . Boletín del Museo de Bellas Artes 4 . Zaragoza, 1920, pág . 31 . BARDAVIU, V . : «Excavaciones en Sena» . Memorias de la Junta Superio r de Excavaciones y Antigüedades 47 . Madrid, 1921-22 . BARRIL, M . : «Materiales cerámicos en la cuenca del río Sosa (Huesca) : una aportación al Bronce Medio-Final del Valle del Segre-Cinca» . Memoria de licenciatura . Madrid, 1979 . BARRIL, M . : «El molde de hacha de alerones subterminales del río Sos a (Huesca) . Su relación con los tipos aquitanos» . Oskitania 1 . Burdeos , 1980 . BARRIL, M . : «Las hachas de rebordes del NE peninsular» . IV Colloqu i Internacional de Puigcerdà . Puigcerdà, 1982, pág . 157 . BARRIL, M ., y Ruiz, G . : «Las cerámicas con asas de apéndice de botón del NE de la Península Ibérica» . Trabajos de Prehistoria 37 . Madrid , 1980, pág . 181 . BARRIL, M . ; DELIBES, G . ; Ruiz, G . : «Moldes de fundición del Bronc e final procedentes del Regal de Pídola (Huesca)» . Trabajos de Prehistoria 39 . Madrid, 1982, pág . 370 . BELTRÁN, A . : «La Edad de los Metales en Aragón . Algunos problema s de las culturas del Bronce final y de los albores del Hierro» . Discurso de ingreso en la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de S . Luis . Zaragoza, 1955 . BELTRÁN, A . : «La indoeuropeización del Valle del Ebro» . 1 Symposiu m de Prehistoria Peninsular . Pamplona, 1960, pág . 103 . BELTRÁN, A . : «Revisión de la arqueología de la zona de Villanueva d e Sigena» . Lérida, 1977 . BELTRÁN, A . : «La Edad del Hierro en el Valle de Hecho . Ideas generales» . II Semana Cultural del Valle de Hecho . Zaragoza, 1932, pág . 27 . BERGES, M ., y SOLANILLA, F . : «La Cueva del Moro de Olvena, Huesca» . Ampurias XXVIII . Barcelona, 1966, pág . 175 . DEL ARCO, R . : «Nuevo poblado neolítico de Sena (Huesca)» . Boletí n de la Real Academia de la Historia, LXXII. Madrid, 1920 . DÍEZ CORONEL, L ., y PITA, R . : «Urbanismo y materiales del poblado de l Bronce de Masada de Ratón, en Fraga» . Caesaraugusta 31-32 . Zaragoza, 1968, pág . 101 . DÍEZ CORONEL, L ., y PITA, R . : «Memorias sobre la excavación del yacimiento de Masada de Ratón» . Noticiario Arqueológico Hispánic o XIII-XIV . Madrid, 1971, pág . 192 . DOMÍNGUEZ, A . : «Nuevos hallazgos prehistóricos en Chalamera (Hues-

VICENTE BALDELLO U

ca)» . Miscelánea arqueológica dedicada a Antonio I3eltrán . Zaragoza , 1975, pág . 187 . EIROA, J . : «Las migraciones célticas en Aragón» . Alcorces 30 . Zaragoza , 1980 . FERRE, R . ; QUERRE, J . ; SARNY, H ., y PITA, R . : «El poblado de Masad a de Ratón en Fraga» . IX Congreso Arqueológico Nacional . Zaragoza , 1966, pág . 150 . MALUQUER, J . : «La cerámica con asas de apéndice de botón y el fina l de la cultura megalítica del Noroeste de la Península» . Ampurias IV . Barcelona, 1942, pág . 173 . MALUQUER, J . : «Late Bronze and Early Iron in the Valley of the Ebro» . The European Community in Late Prehistory . London, 1971 . MAYA, J . L . : «Lérida prehistórica» . Lérida, 1977 . MAYA, J . L . : «Análisis de la situación anterior al establecimiento de l a cultura ilergeta» . Simposi Internacional . «Els orígens del món ibèric» . Ampurias 38-40. Barcelona, 1976-1978, pág . 449 . MAYA, J . L . : «Yacimientos de las Edades del Bronce y Hierro en la provincia de Lérida y zonas limítrofes» . Homenaje al Prof. Roca Lletjós . Lérida, 1979, pág . 321 . MAYA, J . L . : «La Edad del Bronce y la primera Edad del Hierro en Hues ca» . 1 Reunión de Prehistoria Aragonesa . Huesca, 1981, pág . 129 . MAYA, J . L . : «Comentario a los materiales de la Edad del Bronce (Cue • va de Chaves)» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . MONTÓN, F . : «El poblado prehistórico de Valdeladrones» . Bajo Aragó n Prehistoria 5 . Zaragoza (en prensa) . PANYELLA, A ., y TOMÁS, J . : «Prospecciones arqueológicas en Sena» . Ampurias V11-VII1 . Barcelona, 1945-46, pág . 91 . PITA, R . : «Sobre el poblamiento antiguo en la confluencia del SegreCinca» . Vlll Congreso Arqueológico Nacional . Zaragoza, 1964, página 365 . PITA, R . : «El yacimiento prehistórico de El Puntal, en Fraga» .IX Congreso Arqueológico Nacional . Zaragoza, 1966, pág . 191 . RAURET, A . : «La metalurgia del Bronce en la Península Ibérica durant e la Edad del Hierro» . Barcelona, 1976 . Ruiz, G . : «Una cabaña de " campos de urnas " en los Regallos (Candasnos , Huesca)» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . UTRILLA, P . : «El yacimiento megalítico de Santa Quiteria (Bolea)» . Bajo Aragón Prehistoria 3 . Zaragoza, 1982, pág . 21 . UTRIILA, P ., y ANDRÉS, T . : «El abrigo de los Cuatro Vientos en San Mar tín de la Valdonsera (Huesca)» . Bolskan 1 . Huesca (en prensa) . UTRILLA, P ., y BALDELLOU, V . : «Notas para una tipología ósea post paleolítica . Los materiales de hueso de la Cueva del Moro de Olven a (Huesca)» . Caesaraugusta 55-56 . Zaragoza, 1982, pág . 25 .

L'influenza orientale nell'Etruria e Lazi o nell Orientalizzante e il suo significat o ANNETTE RATHJ E

L'orizzonte culturale chiamato orientalizzante è un fenomeno che s i manifesta nel Mediterraneo nell'v►u-vn secolo a .C . In questi secoli si a la Grecia che I'ltalia tirrenica e la Spagna meridionale sono caratterizzat e dall'influsso del Vicino Oriente . Questa influenza ebbe un grande significato ideologico, religioso, politico e culturale e si manifestó nella cultur a materials che è quella studiata specificamente da me . Lo sviluppo di questo fenomeno fú pero diverso nei vari ambient i dipendendo ovviamente da varíe circostanze geopolitiche e socioeconomiche e dai diversi rapporti con quel grande movimento che è la colonizzazione prima da parte dei Fenici e subito dopo dai greci, é che è collegato alla ricerca di materie prime, sopratutto metalli . Nello stess o tempo 1'orientalizzante rappresenta il fenomeno di transito tra societ à non urbana a società urbana . Per la Spagna i nuovi scavi degli ultimi anni hanno demitizzato i l discorso su Tartessos e ci hanno fatto conoscere gli inlediamenti fenici a partire dalla metà del vn► secolo a .C . sulla costa meridionale . Piuttost o che parlare di cultura orientalizzante è lecito parlare di una orizzont e Orientale . Per la Grecia il fattore pis► significativo è la ventura euboica co n emporia in Oriente sul littorale della Siria meridionale e con il prim o stanziamento greco in occidente (ca 760 a .C .) sull' isola di lschia, Pithekoussai, nel golfo di Napoli, all'altro estremo di una rotta commercial e che ebbe un influsso significativo . I1 commercio come è noto non è sola mente un elemento importante nello sviluppo economico ma è anche u n fattore determinante nei cambiamenti culturali — è un momento di contatto di communicazione . E bisogna sottolineare il ruolo importante d i Pithekoussai e Cuma (fondata 750 ca .) come intermedio tra 1'Oriente e 1'Occidente . A Pithekoussai oltre molti oggetti orientali — sia d'origin e della Siria Settentrionale che della Fenicia — è comprovata 1'esistenza di

ANNETTE RATHJf.

Fenici che convirono felicemente insieme ai greci e addirittura vengon o sepolti nella loro stessa necropoli . Per l'Italia centrale, invece, la situazione è ben diversa : non furon o fondate colonie sulla costa tirrenica, dalla Liguria a nord fino a Cum a a Sud (al contrario di quanto ci si potrebbe aspettarc) . 1 Fenici si fermarono in Sardegna e i Greci nel Golfo di Napoli, ambedue si fermaron o quindi ii pii► vicino possibile all'Etruria, ma non in territorio etrusco . presumibile infatti che in quest' epoca la struttura sociale e poli tica etrusca fosse talmente forte ed organizzata da impedire lo stanziamento di coloni stranieri sul proprio territorio, costringendo gli interlocutori Greci e Fenici ad uno scambio per I'approvvigionamento dei minerali dell'Etruria . L'Etruria Nord -occidentale — e specialmente l'isola d'Elba e le collin e metallifere, ma anche il tolfetano piú verso Sud, è la parte piir ricca i n minerali : ferro dall'Elba e rame, stagno (elementi primi che costituivano la lega del bronzo), argento e piombo dal continente . Sicurament e lo sviluppo da una società di villaggio ad una società urbana deve esser c visto nei fattori socio-politici ed cconomici che si manifestano quando s i comincia a sfruttare le miniere . Comunque it fenomeno orentalizzante si manifesta in una manier a molto complessa in Italia Centrale, come una acculturazione con divers i apporti, come lo scontro di una cultura locale assai sviluppata con i l mondo greco-cuboico ed il mondo orientale . Per me si è data troppo inr portanza all'influenza greca — emarginando quello Fenicio e percio ne i sembra opportuno studiare prima di tusto il commercio orientale e gl i oggetti effettivamente trovati in Italia Centrale . Ma prima di trattare questi oggetti devo fare alcune premesse . Certamente gli scavi delle necropoli dei grandi centri etruschi nel secolo scors o non sono tra i pii► felici nella storia dell'archeologia . Gli scavatori eran o per la maggior parte cacciatori di tesori e al massimo antiquarii — perci ò molto materiale considerato non di grande valore fu distruta o disperso . Se se conserva il ricordo è solo in elenchi sensa una descrizione scientifica e sensa illustrazioni . II risultato è ben noto : spesso è estremament e difficile ricostruire i corredi tombali nella loro completezza o distinguerl i l'uno dall'altro . Spesso anche se publicazioni furono fatte trattarono gl i oggetti isolati dal loro conteso come pezzi da collezione o da museo . Uu altro fattore che ha reso difficile questo tipo di analisi è la scarsit à del materiale di questo periodo nel Vicino Oriente . Anche questo è i n parte causato dalla mentalità degli scavatori che fino a pochi anni fa no n si interessarono tanto dell'artigianato del periodo in causa quanto dell'architettura, scultura e i testi . D'altra parte dobbiamo dire che le campagn e militari e i sacheggi Assiri come è stato ben documentato per esempi o nei palazzi a Nimrud, hanno una grande responsabilità della scarsità d i evidenza . 11 risultato è che abbiamo tanti tipi in Occidente che ancor a non sono documentati in Oriente .

ETRURIA E LAZIO NELL ORIENTALIZZANTE

Quando poi parliamo di oggetti orientali trovati nell'ltalia tirrenica s i pongono delle domande ovvie : 1) è un oggetto importalo? 2) è una imitazione fatta sul posto? 3) se fatto localmente, 1'artigiano è immigrat o o indigeno? se immigrato 4) lavora come nel suo paese d'origine? (ne l qual caso sarebbe estremamente difGcile decidere i l luogo di produzione) o 5) ha già adattato il suo artigianato alla tradizione della sua nuova dimorra? 6) in ultimo, se 1'artigiano è indigeno, quali so po gli oggetti che imita? In altre parole, il problema di base è sempre sesiamo in grad o di distinguere le importazioni originali e le versioni locali ; ed è perci ò importante ricordare che in alcuni casi la distinzione pub solo esser e fatta basandosi sulla tecnica d'esecuzioni piú che su analisi stilistiche . Vi farò un'csemplificazione di questa lunga premessa .

Fig . 1

La pisside (fig . 1) è menzionata nel 1882 da Helbig, che la dice trovat a lo anni prima in una tomba a Fossa a Vulci insieme a bronzi ahora perduti, e a 5 vasi di ceramica e un piccolo vasetto di vetro fuso . Piú tard i Helbig disse che si trattava di un tomba a camera ; il gruppo si conserva

ANNETTE RATHJE:

a Berlino : chiaramente gli oggetti appartengono a due tombe diverse (dalla fine del vici all'ultimo terzo del vil a .C .) . Il pezzo che misura 17 cm ca in altezza è fatta di fritta — un composto sintetico di rame e silicato di calcio, materiale ben noto nel Vicin o Oriente, usato principalmente per le incrostazioni negli avori — è stat o trovato «grezzo» nei palazzi di Nimrud ed è stato specificamente coness o con la produzione fenicia di avori . II materiale quindi mostra un'origin e orientale . La decorazione è in rilievo e rappresenta 4 figure umane, 2 tori e u n albero di palmetta ; le teste e i busti sporgono dal bordo del recipient e e sono cavi . Le faccie sono larghe, un po grasse, gli occhi che originaria mente erano incrostati sono piuttosto grandi, le labbra sono carnose, l e orecchie sono grandi e piatte . Sia le persone che i tori guardano da fuor i dentro il vaso e possono essere paragonati a questa tridacna squamos a proveniente da Assur e in linea di massima con le attaches dei calderon i definiti nord -siriani . Studiando il pezzo nei dettagli si noterà lo stile dei capelli molto elaborato — da paragonare con oggetti di bronzo e d'avorio . La pisside é u n unicum e perciò la sua origine si deve identificare attraverso i'analis i stilistica . Paralleli per la decorazione si troyano sugli avori di Nimrud . Personaggi con gli stessi vestiti a acconciature si troyano su una pisside al British Museum e su pannelli decorativi di mobili : anche la palmett a e le linee incise sul corpo dei tori si ritrovano nel cosidetto stile animalistico nord-siriano . Anche le linee incrociate sulle teste che qui mostro s u un avori di Karlsruhe e che si troyano anche sui bronzi fanno parte d i questo specifico stile nord-siriano, e perciò è possibile attribuire la nostra pisside alia produzione Nord-siriana . Gli avori che abbiamo preso i n considerazione si datano al regno del re assiro Tiglath Pileser (745-727) — in conclusione sembra lecito datare il vaso di Vulci alla seconda met à dell'v secolo a .C . A questo punto tenterei una sintesi dell'analisi sugli oggetti importat i in Italia tirrenica . Le primissime importazioni si limitano a piccoli figurine ed amuletti, tipici prodotti egizi ed egittizanti (e cioè fenici) che ovviamente hanno perso il loro origine significativo religioso, e perline d i pasta vitrea paragonabili alíe famose perline di vetro veneziano che usa vano i colosatori europei come scambio in Africa nel seicento . Ben presto questi piccoli e modesti oggetti non bastarono piú . Se dobbiamo giudicare dai ritrovamenti nelle cosidette tombe principesche, rente si circondava di orientalia e loro imitazione, beni di lusso e di prestigio . Grosso modo si possono dividere gli oggetti orientali in Occidente i n due gruppi : 1) il gruppo da ricondurre sicuramente all'Oriente e 2) i l gruppo che si può attribuire a lavori di artigiani orientali immigrati . M a piuttosto che fare un discorso tipologico penso che facilmente il materiale si lasci dividere in un gruppo che appartiene alla sfera sociale e un altr o piú strettamente «privato» in relazione al possessore . 1HH

ETRURIA E LAZIO NELL ORIENTALIZZANTE

Al primo gruppo appartengono oggetti in metallo e alcuni avori ch e hanno un valore già in sé per il materiale prezioso e sono quelli che rappresentano lo status del possessore ; alcuni di questi oggetti sono anch e definiti premonetali . Gli oggetti di metallo — argento e bronzo — facevano parte del servizio di banchetto (coppe, calderoni su sostegni, piatti, e brocche) e furon o imitati in materialo diverso . Tutto questo vasellame di metallo si data alia fine vio - inizic vii sec . possiamo infatti vederli come segni del commercio intensificato dei Fenic i nella seconda metà dell VIII secolo, epoca in cui bisog :iava portare tant o ferro alla macchina bellica dei Assiri . Proprio nel periodo orientalizzante notiamo, attraverso le importazion i (sia greche sia fenicie) e le imitazioni, un generale cambiamento del repertorio delle forme vascolari, cambiamento condizionato dalla necessità di soddisfare nuove abitudini : una delle abitudini nuove è proprio il banchetto . Ai servizi per il banchetto in cui si mangiava la carne appartenevano anche piatti — una delle nuove forme ; penso che l'ispirazione pe r i caratteristici piatti di impasto rosso ben lucidato prodotti in Etruria e nel Lazio siano proprio i piatti con ingubbiatura rossa fenici . Considerando la produzione di questi piatti di imitazione come si è verificata a Pithekoussai è presumibile che questo luogo abbia avuto una posizion e chiave in questo processo . Il gruppo d'oggetti che appartiene al privato è costituito per la maggio r parte da oggetti per la toilette (in materiale vario tipo fayence, vetro bl u egiziano, tridachna, avorio, legno, etc .) e perciò solo indirettamente i n relazione con la vita sociale del possessore : per esempio vassetti e bottigliette configurati o no, pissidi, cofanetti, palette e simili che potevan o far parte di interi servizi da toilette, però questo gruppo è troppo frammentario per valutarne l'importanza nel trasmettere usanse e costum i orientali . Ci sono poi oggetti chiaramente imitazioni di forme orientali — come i calici con cariatidi e le situle di bucchero che imitano analoghe form e in avorio, di cui non è possibile identificare con certezza la pertinenza a d un ambito ritu ale specificamente funerario o religioso, e viceversa a quell o privato degli arredi da toilette . Bisogna a questo punto ricordare che une fonte determinante per l a compresione del significato dei motivi e delle immagini orientali purtropp o è andata persa — i tessuti oggetti di cambio e di prestigio . I tessuti hann o funzione sia privata che sociale : infatti, oltre che per le vesti personal i e ceremoniali, erano usati nell'arredamento come tappezzerie, cuscini, tap peti, etc ., contribuendo alta diffusione di un ricco repertorio stilistico . Nel periodo che stiamo trattando la società si puo definire «apena» ne l senso che doveva essere relativamente facile per estranei integrarsi ; fossero essi comercianti o artigiani : c'era posto infatti per questi gruppi ch e non participavano direttamente alla produzione primaria . La tradizione

ANNETTE RATHJ E

letteraria ci ha dato nel racconto erodoteo di Demarato a Tarquinia u n esempio di immigrazione . Analisi empiriche dei dettagli ci mostrano che oltre 1'importazion e diretta di oggetti dall'Oriente c'Ă¨ anche un importazione di conoscienz e tecniche che presuppone un immigrazione anche di artigiani . Queste innovazioni tecniche si manifestano specialmente nella lavorazione dell'avorio e nell'oreficeria : tecniche ambedue che sorgono improvvisamente nell ' Italia Centrale . Per la produzione in avorio Ă¨ estremamente difficile distinguere gli oggetti importati da quelli prodotti localmente . Ovviament e il materiale grezzo Ă¨ stato importato, per esempio si sono trovati frammenti di zanne d ' elefante nel Circolo della Costiaccia a Vetulonia . Alcun i avori lavorati trovati in Italia centrale si possono definire orientali pe r la loro tecnica straordinariamente raffinata e attribuire alle botteghe nordsiriane e fenicie, mentre la maggioranza degli oggetti d'avori sono fatt i localmente e appaiono omogenei : i modelli orientali sono seguiti fedelmente e la produzione Ă¨ limitata a poche botteghe che devono essers i impiantate grazie ad artigiani immigrati . 1 frammenti orientali dovevan o fare parte di arredi di lusso (sedie, sgabelli, tavoli, sostegni, letti oggett i minori per la toilette, etc .) ben conosciuti nella tradizione delle font i assire e nel Vecchio Testamento e dai rintrovamenti nel Vicino Oriente .

Fig . 2

Anche 1'oreficeria (mentre Parte dei metallurghi ha una tradizion e remota) sorge improvisamente intorno al 700 ca . con techniche molt o complesse e avanzate che richiedono una lunga espericnza artigianale . Evidentemente il fenomeno risale ad orefici immigrati dal Vicino Orient e (dalla Siria e dalla Fenicia) . Questa immigrazione deve probabilmente

ETRURIA E LAZIO NELL ORIENTALIZZANTE

essere connessa alle vicende turbolente succedutesi quest'epoca ne l Vicino Oriente, con le campagne militari assire che sEociano nella conquista della Siria, Fenicia e Egitto intorno a 700 a .C . Questi immigrat i lavorarono per i clienti etruschi e dovettero adattarsi al loro gusto ; i l risultato Ă¨ evidente, per esempio nelle fibule a piastra quasi barocche, u n tipo conosciuto soltanto in Italia e probabilmente fabbricato a Cerveteri . Questi pezzi imponenti sono decorati con file d'animali plastici di origine orientale e greca : chimere, leoni, sfingi, sirene e cavalli . I dettagl i sono stati eseguiti nella tecnica orientale della granulazione, cioĂ¨ con migliaia di piccoli grani d'oro fusi uno vicino all'altro (fig . 2) . Proprio questi oggetti, che uniscono in sĂŠ repertorio greco e orientale , tecnica orientale e gusto locale, possono essere considerati il simbol o dell'orientalizzante dell'Italia Centrale .

Excavacions a la Cova del Frar e (Matadepera, Vallès Occidental) . Dinàmica ecològica, seqüència cultura l i cronologia absolut a ARACELI MARTÍN, ANNA BIOSCA, M . a JOSEP ALBARED A

L'objectiu d'aquesta tribuna és donar informació sobre les aportacion s obtingudes durant les set campanyes d'excavació que s'han realitzat e n aquest jaciment . L'exposició serà llavors fonamentalment gràfica, mitjançant diapositives comentades . No plantejarem per tant la problemàtic a de cadascun dels quatre horitzons arqueològics, ja que això ens ocupari a vàries sessions com aquesta .

LOCALITZACI Ó

La Cova del Frare s'obre a 960 m s .n .m . al massis de Sant Lloren ç del Munt, que està situat a la Serralada Prelitoral i forma part dels conglomerats terciaris de la zona meridional de la Depressió de L'Ebre . Aquest massís està perforat per múltiples cavitats algunes amb reste s arqueològiques : coves Negra, Simanya, de les Animes, etc .

MORI'OI .OGIA DEL

JACIMEN T

La topografia de la cova, realitzada pel Sr . Lluís Sant, del Servei d'Arqueologia, és prou explícita . Senyalarem que té tres boques i un recorregut d'uns 70 m amb alçades molt irregulars (fig . pàg . 92) . Les característiques morfològiques i les nombroses filtracions d'aigu a expliquen l'ocupació selectiva de la cavitat, que ha anat variant, segon s la funció d'aquesta, en els diferents períodes .

HISTORIA DE LA INVESTIGACI Ó

Coneixem i hem constatat l'existència de remocions al jaciment de s d'antic, si bé la referència escrita més explícita de treballs anteriors es

ARACELI MARTIN . ANNA BIOSCA, M . a JOSEP ALBARED A

Secció Transversal 1

Secció Transversal II

Secció Transversal 11 1

Secció Longitudina l

Planta i seccions del nivell actual de la Co pa del Frare segons Lluís Sant .

refereix als sondeigs realitzats pel Sr . Palet i Barba i data de l'any 1896 . L'any 1970 un grup del Museu de Sabadell, dirigit pel Sr . Martí i Tusmet, llavors conservador del Museu Arqueològic de Barcelona, va fer u n petit sondeig, individualitzant diversos nivells . Una de nosaltres va tenir accés a una part d'aquests materials i a parti r de la seva revisió es va optar per sol•licitar un permís d'excavació l'an y 1977, a fi de portar a terme treballs sistemàtics amb el propòsit d'intenta r un assaig de reconstrucció etnogràfica de tota la seqüència cultural d'aquest assentament, dins un hàbitat més ampli a la muntanya de San t Llorenç .

COVA DEL FRARF

METODOLOGI A

Atesos aquests objectius, ens vam plantejar una metodologia riguros a des del primer moment : projecció d'una quadrícula arria, registre tridimensional de tots els objectes, representació topogràfica a escala 1 : 5 c m de tots els materials i pedres, diaris exhaustius, recollides de mostres d e terres i carbons per a realitzar diferents anàlisis, etc . Tanmateix hem intercalat l'excavació vertical amb l'horitzontal, d'acord amb el program a de treball de cada campanya . És evident que el ritme dels treballs ha variat segons els mitjans econòmics . Primer treballàvem amb llum de carbur i en condicions mol t deficitàries, en part palliades per la collaboració del Sr . Quadras, propietari del lloc . ' Des de 1979 disposem d'un generador que ens proporcion a llum elèctrica i que rentabilitza considerablement la nastra tasca . '

ESTRATIGRAFI A

Hem diferenciat cinc sectors dins la cova d'acord amb unes característiques puntuals . En relació als mateixos hem realitzat una estratigrafi a sagital, la més completa (sectors C i D) i dos transversals als sectors B, C i E respectivament, que ens ajudaran molt a l'hora d'explicar la dinàmic a de la cova . Diferenciem cinc capes o estrats, que resumirem a continuació : Cl : És variable en el seu recorregut . Minva a l'interior de la cova i v a guanyant potència cap a l'entrada . Està format per gran quantitat de petites graves i terra marró clara . Correspon a l'estrat més superficial i pre 1. Agra'im aquesta collaboració a la família Quadras i als seus masovers , Srs . Guix, que ens van allotjar a Can Pobla fins l'any 1979 . Durant la campany a 1980 vàrem residir a Can Torres . gràcies a l 'amabilitat dels masovers Srs . Palau . Des de l'any 1981 l ' Ajuntament de Matadepera s 'encarregà del nostre allotjamen t i trasllat diari al jaciment i ens ajudà econòmicament en una ocasió, a l'igual qu e ho va fer la Caixa d ' Estalvis de Terrassa . No oblidarem aquí a l ' Institut de Prehistòria i Arqueologia (I .P .A .) de la Diputació de Barcelona, que ens proporcionà el material d ' excavació fins l'any 1982 , ni al Servei d 'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat, que h o ha fet des de llavors . Tampoc al grup del Museu de Sabadell (Srs . Lleonart, Fígol s i Casanovas), que van fer el sondeig de 1970 i que co l-laboraren amb nosaltre s durant els primers temps, ni al Sr . Bregante, Dr . Campillo i Srta . Vives, del Muse u Arqueològic de Barcelona . Expressem un gran reconeixement al Dr . Jean Guilaine, que va fer possible l a realització de les primeres anàlisis de C14 a Mònaco i ens ha recolzat i anima t constantment . Igualment agraïm l'ajut de tots els estudiants i llicenciats de les due s universitats de Barcelona i d'altr es aficionats que amb el seu esforç estan fent possible la tasca proposada . 2. Amb anterioritat a aquesta data treballàvem amb llum de carbur i de gas . L'any 1979 1'I .P .A . ens facilità un petit generador fins que a l'any 1983 el Serve i d ' Arqueologia va posar a la nostra disposició un generador més potent .

ARACELI MARTIN . ANNA BIOSCA, M . ■ JOSEP ALBARED A

senta materials escadussers i barrejats d'època històrica i de l'Edat de l Bronze Final . C2: És irregularment variable i la seva potència és d ' uns 20 cm . E n el sector proper a l'entrada la coloració i configuració és molt semblan t a C 1, si bé a la resta és marró castany i les graves, quasi inexistents . E l seu contingut arqueològic és de l'Edat del Bronze Antic-Mig . C3: És bastant uniforme . De color marró fosc amb abundants car bons . La seva potència mitja és de 20 a 25 cm . Nombroses restes ceràmiques reprodueixen les decoracions incises característiques de la civilització campaniforme . C4: Si bé la inclinació suau, però constant, era fins a la C3 cap a l'interior de la cavitat, C4 és en relació a aquestes quasi horitzontal . Dintre és marró groga i molt argilosa, cap enfora es torna més fosca, a on, gràcies a les planxes estalagmítiques, es pot diferenciar C4a, C4b i C4c . É s un nivell sepulcral secundari, atribuïble al grup veracià del Neolític Final . C5: El sediment és gris fosc amb quantitat de carbons . La potènci a d'aquesta capa, amb restes arqueològiques del Neolític Antic, és superio r a 35 cm en el sector B-C i part de 1'E . Degut a la formació de planxes a l'entrada C podem diferenciar C5a, C5b i C5c . Encara que el material d e les tres és homogeni, epicardial, hi ha també ceràmica cardial a C5c . L'estratigrafia transversal del sector E mostra un pendent fort de la C 5 i 1'entrega a aquesta, en forma de falca, de C2, C3 i C4 . A 1'estratigrafla transversal del sector B-C només es pot considera r vàlida arqueològicament C5 i part de C4, ja que els nivells superiors esta n barrejats .

DINÀMICA

ECOLÓGIC A

La recollida de mostres de carbons i terres ens ha permès realitza r diferents anàlisis i encara que no tenim els resultats finals podem avança r unes primeres notes . Referent al paleoentorn vegetal tenim dades aportades per l'anàlis i antracològica i palinològica . Segons l'anàlisi aulrocològica realitzada pe r la Srta . M ." Teresa Ros, hi ha un predomini molt fort de Quercus f .c . (roure) sobre el Quercus ilex (alzina) a la C5 . Aquest predomini del roure va donant pas a l'alzina a la C4, que, juntament amb el garric, dominar à netament a partir de C3 . " El Sr . Riker Yll, responsable de l'anàlisi palinològica, destaca l'alternança de períodes a causa del domini de compostes —amb les herbàcie s en general— (capes 1 a 3) i l'augment dels taxons arboris, constatant qu e quan dominen les compostes, aquestes van associades al tipus «liguliflor» , 3 . La Sra . Ros ha realitzat cl seu estudi al «Laboratoire de Paléobotanique e t Evolution des végétaux de la Université des Sciences et Techniques du Languedoc » (Montpellier) .

COVA

DEL

FRARE

arribant a tenir algunes, tamanys extraordinaris . En aquest cas també hi h a «Plantago, Polygonum i Papaveràcies» . 4 A l'estudi de la microfauna, efectuat pel Sr . Gabriel Alcalde, s'observa una disminució d'espècies d'espai obert i un augment de les de bosc de s dels estrats inferiors als superiors .'' L'estudi de les restes òssies dels macromamífers, encarregat al Dr . Jord i Estévez, aporta fins ara uns primers percentatges :

Oví-càprid Bou

Porc Conill

62 22

36 23

31 13

17 14

Les anàlisis físico-químiques i granulomètriques dels sediments, dute s a terme pel Sr . Francesc Canalies,' detecten la diferent activitat a la cov a entre els moments arqueològicament estèrils de la Cl i la terra verge d e la base (elevat percentatge de sorres i baix contingut de carbonat càlci c i matèria orgànica) i els arqueològicament fèrtils (sediments sense massa diferència entre els estrats : proporció dominant de material fi —llim i argila— i un elevat contingut en carbonat càlcic i matèria orgànica . Tan mateix el Sr . Canalies destaca una caiguda de carboni en el nivell sepulcral, fet que indica una baixada en l'activitat d'assentament humà e n aquell període .

SEQÜÈNCIA

CULTURAL 1

CRONOLOGIA

ABSOLUT A

Els resultats de set campanyes d'excavació ofereixen nombroses da des dels diferents horitzons cultural, precisats per una cronologia puntual, que especificarem a partir del primer moment d'ocupació . Horitzó del Neolític Antic (C5) Correspon a un moment de gran utilització de la cavitat . Diverses estructures in situ i una important potència estratigràfica amb quantitat d e restes arqueològiques ho demostren . La cova, llavors, serviria de vivend a i concretament utilitzaren el sector E cap a l'exterior, ja que en el sector D només s'hi troben restes esporàdiques . 4. Institut de Geologia «Jaume Almera» del C .S .I .C . a Barcelona . 5. Conservador del Museu Comarcal de La Garrotxa . 6. Professor del Departament de Prehistòria de la Facultat de Lletres de l a Universitat Autònoma . 7. Departament de Fisiologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona .

ARACELI MARTIN, ANNA BIOSCA, M .ii JOSEP ALBARED A

Les ceràmiques es poden reconstruir més fàcilment que a qualsevo l altre nivell del jaciment i aporten decoracions molt barroques . Les inciso acanalades, realitzades amb punxons diversos per tal d'obtenir un tra ç més o menys ample i/o profund, dibuixen motius de línies trencades , horitzontals i transversals . També hi ha ternes geomètrics impresos am b petxines, que normalment apareixen a C5c, i d'altres plàstics fets am b l'aplicació de cordons . Totes aquestes ceràmiques conviuen amb altre s de llises, entre les que destaquen, encara que sigui amb petita proporció , les anomenades «grup Montboló», que semblen pertànyer a la part superior de l'estrat (C5a?) . Dominen les formes globulars i hemisfèriques . Hi ha nanses de cinta i d'altres molt robustes, de vegades amb apèndi x i decorades, a excepció de les tuneliformes del «Montboló», essent minoritaris els mugrons . Les superfícies són allisades i en menor proporció brunyides i raspallades . La pasta, normalment poc cuita, conté desgreixan t de mica a més a més de calcària i quars . Aquestes gents posseïen una indústria laminar de sílex de qualita t (àdhuc jaspi) i estris macrolítics (percutors, una destral de serpentina , gúbies de cornubianes, etc .), si bé sembla ser més abundant la indústri a òssia amb profusió de punxons, diàfisis retocades i/o amb senyals d'algun a funció específica, atzagaies en os polit, etc . " L'aixovar ornamental només ha ofert un fragment d'un petit penjol l en os, un altre de braçalet de pectuncle de secció elipsoidal i una den a plana de variscita, etc . L'estudi de la fauna afirma l'existència d'una ramaderia molt desenvolupada i una preferència de l'ebullició sobre altres sistemes culinaris . Ni l'examen de les traces d'ús del material lític, que està realitzan t la Dra . Assumpció Vila, ni les anàlisis palinològica i antracològica indiquen una dedicació agrícola en tota la seqüència prehistòrica de la cavitat . Pel que correspon a aquest horitzó, tot sembla mostrar-nos les reste s d'un grup amb una sòlida economia ramadera . " Tenim tres dates de C14 per aquest nivell obtingudes sobre carbó vegetal que indicarem a continuació, senyalant la seva procedència topo gràfica i la referència del laboratori : T22-23-05c : 6380 ± 310 B .P . = 4430 B .C . (1-13,030 ) 5800 ± 130 B .P . = 3850 B .C . (MC-2298 ) — Y35-05 : — Y29-05a : 5460 ± 250 B .P . = 3510 B .C . (1-13,033) —

La primera datació procedeix de la base de l'estrat, sobre la planx a estalagmítica de base, a on es va recollir ceràmica cardial juntament am b altra epicardial . La segona es situa en una petita cubeta aïllada al sec8. L'estudi de la indústria òssia s'ha encarregat al Sr . Josep Manel Rueda , que a l'any 1982 presentà una tesi de llicenciatura sobre l ' estudi tecnològic de l a indústria òssia a la Prehistòria de les comarques gironines . 9. Institut de Geologia «Jaume Almera» del C .S .I .C . a Barcelona . 10. MC : laboratori de Mònaco . 1 : laboratori de New lersey (EE .UU .) : Teledvne Isotopes .

COVA

DEL

FRARE

tor D, omplerta de pedres, uns pocs fragments d'ossos (fe bou i de ceràmica, dos fragments de la qual presentaven decoracions ,ncises . La tercera prové de carbons recollits sota un enorme bloc caigu t (C5a està en part segellada per grans blocs) . És evident que estem davant d'un horitzó del Neolític Antic, date s i material ho demostren i encara que tinguem en compte la variació d ' aquestes datacions podem afirmar l'arribada d'un grup amb un bagatg e cardial en procés de desaparició i una preferència per noves decoracion s ceràmiques que seran les que continuaran practicant a "hora de fer mé s recipients d'argila . Probablement va existir una ocupació continuada, com a mínim d e temporades llargues intermitents, per part d'un grup nc massa nombrós . Aquesta presència arribaria a 1'umbral del Neolític Mig, moment en qu è la cova va ser abandonada per raons que ara sabem no van ser climàtiques i que de moment desconeixem . Horitzó del Neolític Final (C4 )

S'identifica amb un nivell sepulcral secundari i col .lectiu sense descartar un altre tipus d'ocupació . La formació de planxes estalagmítique s en una zona de pas, pròxima a l'accés (quadres X-Y22 a 24), ens perme t poder determinar l'existència d'uns moments d'utilització de la cavita t i uns altres d'abandó . Les restes fins ara estudiades per la Srta . Vives " procedeixen d e 8 a 9 adults (6 cS< 2 9) d'edat diversa, incloent-ne un d'edat senil , 1 o 2 individus juvenils (de 14 a 16 anys) i de 3 a 5 infantils (de 2 a 9 anys) . Entre les característiques d'aquesta població destacarem una fort a musculatura de les extremitats inferiors, endogàmia (39 %), escassa hipoplàsia (11 %) i desgast dentari normal . Aquesta gent posseïa un aixova r mobiliari molt senzill . Les ceràmiques són llises i la prensió és a base de mugrons diametral ment oposats i sovint superposats, etc . Les seves formes són cilindroïde s i subesfèriques i de tamany petit i mitjà . Les pastes tenen desgreixant d e quars calcària i pissarra i la cocció no és molt bona . Hi han uns poc s fragments d'olles bicòniques amb nansa de cinta que ens parlen de l a tradició de la cultura dels Sepulcres de Fossa . La indústria lítica reuneix més d'una dotzena de trapecis retocats i l a indústria òssia es redueix a alguns punxons i ossos treballats . L'aixovar personal està representat per un penjoll d'os polit, una den a d'àmbar i dos de variscita, etc . Les evidències dels primers resultats dels diferents estudis descobreixen una comunitat dedicada a la ramaderia, que utilitza la cova pe r enterrar els seus morts i potser també com a refugi . Aquestes gents semI1 . Laboratori de Paleoantropologia de 1'I .P .A . (Museu Arqueològic de Barcelona) de la Diputació de Barcelona .

ARACELI MARTINI, ANNA BIOSCA . M . JOSEP ALBAREI) A

bla que tingueren una alimentació força correcta (escassa hipoplàsia i desgast dentari normal) . Possiblement tenien una gran identificació d e grup, un tant tancat (endogàmia), i les seves pràctiques rituals incloien le s mutilacions dentàries, efectuades en vida (tres incisius de 2 individu s adults, segons l'estudi del Dr . Campillo i una de nosaltres) . La datació de C14 obtinguda a Mònaco és la següent : — Y35-C4 : 4450 ± 100 B .P . = 2500 B .C . (MC-2297 ) Aquesta data correspon al Neolític Final i al grup anomenat Veracià , ben reconegut a Catalunya i identificat sense cap dificultat en aquest nivell , a on el seu fòssil director (el mugró superposat) s'ha trobat àmpliamen t representat, fins i tot entre les planxes estalagmítiques que delimite n C4a a Y22 . Horitzó Culcolític (C3) Novament ens trobem davant d'un nivell arqueològic d'habitació : aquesta vegada devia ser esporàdic . Manquen estructures i el materia l està molt trinxat . La ceràmica, a partir de les seves decoracions incises i impreses, identifica al grup campaniforme . Tal com vam comentar a l'inici d'aquest a tribuna, no plantejarem aquí la seva filiació respecte al grup de Salom ó o al Pirinenc . Per això ens limitarem a descriure els temes i ressenyar el s seus parallels . El fons ceràmic majoritari és llis i repeteix les formes i prensions d e l'horitzó descrit anteriorment, si bé sense que ara aparegui el mugró super posat . Juntament amb aquest material n'hi ha un altre més seleccionat, n o sempre a nivell de pastes, però sí a nivell de tractament acurat de superfícies, que coincideix amb el decorat . Entre els vasos decorats n'hi ha uns de més gran qualitat, de color gri s i pasta ben cuita amb desgreixants molt esmicolats . Un d'aquests és l'acampanat imprès amb puntillat geomètric (si bé en determinats trams s ' h i ha fet lliscar la pinta utilitzada) ; l'altre és un bol incís ; un tercer és u n possible vas acampanat també incís, tots amb incrustació de pasta blanca . El primer reprodueix un motiu de metopes, cremallera i triangles omplerts de línies inclinades, que alternen deixant una banda trencada re servada al mig . Al segon s'han dibuixat línies paralleles, cremalleres i metopes . Del tercer coneixem la zona de grans triangles de línies inclinades, que deixen la banda reservada, autèntic denominador comú d'altre s fragments de vasos, dels que desconeixem la forma . Tanmateix hi ha fragments, generalment petits, amb decoracions d'un a (filada d'angles aguts petits, línies trencades i d'altres similars a les descrites anteriorment . La pasta és normalment molt dolenta (tant en cocci ó com en desgreixant) i de vegades una angalba de color marró millora l a qualitat general de la peça . Un exemple d'això ho tenim en la part baixa

COVA DEL FRARE

d'una possible cassola amb decoració de retícula fina zonal emmarcada per una línia incisa, que es repeteix, en creu, a la base umbilicada . Els temes són bastant clàssics dintre del complex campaniforme incís i si individualitzem els motius trobem parallels per tot arreu . De tots , hem dit que el més repetit és el de grans triangles amb línies inclinades i aquest hi és als jaciments de les comarques meridionals catalanes (Cov a de les Gralles de Rojals, Coves d'Arbolí, Cova Fonda de Salomó, Cova d e Cartanyà de Vilaverd, Cova de St . Llorenç de Sitges, el c .) i esporàdica ment al nord (Porta Lloret de Siurana i Vila Sana a la Pleta de Peramea , etcètera) . De fet hi ha parallels amb la Catalunya Occidental (Llera d e Lladurs, Tarter del Coll d'Arnat de Lavansa, etc .), septentrional (Vinya de l Rei de Vilajuiga, Massanes de Saldes), i evidentment amb jaciments mé s veïns com per exemple a la comarca d'Osona (Puig ses Lloses de Folgaroles, Puig Rodó de l'Estany, etc .), si bé percentualment dominen els mé s meridionals . El mobiliari lític és escàs poc característic, de la mateixa maner a que l'ossi . S'han trobat, però, elements clàssics d'aquesta civilització : un botó piramidal de petxina amb perforació en V i un braçal d'arquer de gres . D'altres elements d'aixovar personal trobats són fragments allargats d e petxines polides (fàcilment localitzables a les platges), en algun cas am b perforació per a servir segurament de penjoll, i alguna dena plana del mateix material . Dues mostres de carbó vegetal aporten les primeres dates a Catalunya : - Y35-C3 (base) : 3990 ± 100 B .P . = 2040 B .C . (MC-2296 ) — Y24-C3 (inici) : 3720 ± 100 B .P . = 1770 B .C . (1-13,052) Aquestes són prou clares com per situar aquest campaniforme en u n Calcolític Recent i en definitiva per començar a localitzar cronològicamen t aquest grup cultural en el lloc que li pertoca . La inexistència d'estructures i les característiques del material troba t fan pensar a priori en una utilització esporàdica del lloc, i no en un a ocupació llarga i continuada . Res ens fa pensar en una pràctica agrícol a i sí en una gent que viu de la ramaderia i que té una certa mobilitat . Horitzó de l'Edat del Bronze (C2 ) Causes naturals i remocions humanes han alterat molt sovint aquest a capa contribuint a una desigual fiabilitat dels diferents sectors . Hem d'as senyalar, però, que aquestes remocions naturals s'han produït entre aques t estrat i la superfície, sense que s'endinsin i per tant afectin l'horitzó inferior . La diferència del material de C2 i C3 és neta i la distinta coloraci ó del sediment facilita la individualització d'ambdues . Part del sector C i els quadres 35 i 36 del sector D aporten garantie s quasi totals, gràcies a trobar-se recoberts, en part, per planxes estalag -

100

ARACELI MARTIN, ANNA BIOSCA . M . ,, JOSEP ALBARED A

mítiques que segellen l 'estrat . Cal destacar el fet de què es tracta de due s superfícies petites i força distants entre elles . La disposició topogràfica dels materials confirma d'alguna manera el s resultats de la resta d'anàlisis realitzades i ens parla d'una utilització mé s aviat residual de la cavitat . Al costat de ceràmiques llises i de formes i prensions dins la tradici ó anterior hi ha certes novetats que defineixen l'horitzó : major freqüènci a de carenes, algunes decorades amb incisions o impressions, de vores evertides, presència de fons plans i de formes en gerra de perfil en «S», reaparició de nanses i decoracions plàstiques de cordons aplicats incisos ix o impresos, etc . Els tamanys són mitjans però hi ha fragments d'uns poc s grans recipients d'emmagatzematge amb decoració plàstica de cordon s incisos . D'un d'aquests en tenim un fragment gran de vora amb llavi pl a molt ample amb perforacions còniques verticals de 38 mm de profundita t i 5,5 mm de diàmetre . També hi ha restes ceràmiques minoritàries, am b decoracions mixtes (motius incisos zonals amb incrustació de pasta blanc a en fragments amb vores incises, etc .), que ens identifiquen una tradici ó campaniforme . Els exemples de la seva indústria lítica i òssia són escassos i poc característics . Pel que fa a l'aixovar personal d'ornamentació, és igualment mol t deficitari . S'ha trobat només un separador prismàtic d'os amb doble perforació, uns penjolls de petxina polida, un dentalium i una petita dena d e bronze . Malhauradament la resta de peces metàlliques (dos pans de coure i una peça rectangular de bronze que podria ser considerada com un llingo t no poden ser ubicades estratigràficament tot i que les seves característiques generals ens permeten situar-les dins d'aquest estrat . Les anàlisis espectrogràfiques realitzades pel Dr . Ramon Vaquer ha n donat com a resultat que els tres exemplars contenen un gran percentatg e de coure i poca presència d'estany . " Les datacions C14 d'aquest horitzó són : — XY -22-C2 — Y34 -C2 :

base : 3790 ± 100 B .P . = 1840 3590 ± 90 B .P . = 1640

B .C . B .C .

(MC-2294 ) (MC-2295)

La primera prové d'una zona intacta amb ceràmica epicampaniform e i un botó allargat en os amb doble perforació en V, més un fons pla am b empremtes d'estora i d'altres fragments característics d'aquest període . La segona mostra va ser recollida en una zona amb restes molt característiques . Així doncs, podem dir que en un moment més o menys avançat de l Bronze Antic finalitzaria la presència a la cova d'un grup residual que l a 12 . Servei d'Anàlisis Químiques de la Facultat de Geologia de la Universita t de Barcelona .

COVA DEL FRARE

10 1

visitaria amb assiduitat però temporalment . A partir d'aquest període l a cavitat seria habitada només de manera molt esporàdica . Època històrica (C1 ) Els vestigis d'època històrica es troben a l'anomenada C1, abans esmentada, i a les zones de la cova on hi ha hagut remocions, tant de tipu s natural (corrents d'aigües, caus d'animals . . .), com degudes a la intervenci ó de l'home . El material arqueològic és molt escàs i divers . Han aparegu t alguns fragments de ceràmica ibèrica (emporitana, comuna), romana (parets fines, comuna, àmfores, tègules, ímbrex), medieval, de Paterna i Manises, de reflexos, vidriada recent i actual, així com una fussaïola possiblement ibèrica . Les restes medievals són les més nombroses, podent-n e identificar fins ara un total de 13 vasos que presenten les formes típique s de la ceràmica del segle xl i primera meitat del x11 (tosca amb desgreixan t groller, mal cuita i de vores evertides) i del segle xni (gris i de pasta mol t més depurada) . El nombre d ' objectes trobats és molt insignificant si el comparem am b el volum de material prehistòric, però és important ja que complement a l'estudi de l'ocupació de la cova i aporta nova informació, en especia l pel que fa a l'assentament medieval del massís de Sant Llorenç .

COMENTARI

FINA L

Hem encarregat diverses anàlisis a joves investigadors, aprofitant le s seves especialitzacions, cada cop més indispensables per a reconstrui r científicament el mig ambient i els recursos econòmics de la nostra Prehistòria . Un estudi aïllat ens aporta una visió molt parcial i només el contrastar les diferents anàlisis ens podem aproximar a aquella realitat . L'anàlisi polínica dedueix que els canvis observats al palinograma poden ser deguts més a la influència humana que a causes exclusivamen t climàtiques, en tot cas senyalades pel binomi humitat-sequedat més qu e pel fred-calor . El diafragma antracològic evidencia netament que el gra n domini del roure al Neolític Antic va donant pas a l'alzinar durant el Neolític Final i que a partir del Calcolític Recent aquest és absolutamen t majoritari . L'anàlisi dels micromamífers reflexa l'existència d'un espai obert mé s gran que el bosc durant el Neolític Antic pels voltants de la cova . Aques t espai obert es va tancant progressivament en aquest ample període (d e C5c a C5a), per tornar-se a obrir durant el Neolític Final (C4), si bé e l bosc continuarà essent dominant . A partir d'aquest moment el tancamen t de l'espai tornarà a ser un altre cop progressiu, fet que concorda am b l'augment de la fauna salvatge, segons demostra l'estudi dels macromamífers i en definitiva demostra la utilitat secundària i cada vegada més

ARACELI MARTIN, ANNA BIOSCA, M .a JOSEP ALBARED A

102

residual de la cova pels grups humans d'aquest territori a partir del Neo lític Final . Altres estudis ens ajuden a explicar els recursos i activitats d'aquell s homes . Per exemple, l'examen dels senyals d'ús demostren que l'utillatg e lític servia per a tallar carn, fusta, etc ., en tots els períodes prehistòrics . L'estudi de l'utillatge lític "' confirma la presència en tota la seqüènci a prehistòrica d'una indústr ia sobre quars . Els estris d'os són excel.lents a l Neolític Antic i Final, però amb un caràcter diferent : útil de servei i ofrena respectivament . Els estudis antropològics ens estan donant una bon a idea de la població que es va enterrar aquí, etc . En resum, totes les dades demostren que a finals del V milleni un s grups neolítics amb una sòlida economia ramadera ocupa la muntanya d e St . Llorenç i s'instal .len a diferents cavitats . Serà el moment de majo r intensitat d'ocupació i potser d 'explotació de la mateixa . Dintre d'aquest a primera fase s ' observa una minva progressiva que finalitza amb l'aband ó definitiu de la muntanya durant uns mil anys . Una segona fase s'iniciari a al Neolític Final i perduraria fins al Bronze Antic, si bé el grau d'assentament aniria disminuint . La tercera fase vindria marcada per la utilitzaci ó i freqüentació molt esporàdica de la cavitat al Bronze Mig i Final i ja e n el període ibero-romà, destacant l'època medieval en què la muntany a coneixerà un nou període d'esplendor, segons demostra la documentaci ó escrita i la multiplicació de restes arqueològiques . Llavors la cavitat podri a haver servit d'eremitori, com el seu nom sembla indicar-nos . De tot allò exposat es dedueix que l'anàlisi de les dades facilitades pe r l'excavació sistemàtica d'un jaciment estratificat dóna lloc a nous re plantejaments que desvaloritzen certes hipòtesis enunciades amb anterioritat, sense aquest tipus de bases . La nostra petita experiència a la cov a ens ho demostra, i malgrat que haurem de proposar una nova hipòtesi d e treball en el seu dia, esperem que aquesta no tingui el caràcter dogmàti c de què pateix la nostra Arqueologia .

BIBLIOGRAFI A

PALET 1 BARBA : pp . 200-203 . PUIG 1 LLARRAZ :

Les coves de St . Llorenç del Munt . «Egara»,

1896 ,

Cavernas y simas de España . «Bol . de la Com . Map . Geol . de España», 1896, p . 21 . CENTRE EXCURSIONISTA DE TERRASSA : Guía monográfica de St . Llorenç del Munt, Terrassa, 1935 . M . ALMAGRO, J . DE C . SERRA RÀFOLS i J . COLOMINAS : Carta Arqueológi ca de España . Barcelona . Madrid, 1925, p . 132 . G.

13 . L'estudi s'ha encarregat al Sr . Julià Maroto, geòleg i arqueòleg .

COVA DEL FRARE

103

COMISIÓN DEL CATASTRO ESPELEOLÓGICO DE LA PROVINCIA DE BARCE LONA : Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona, t . II, 1974 ,

pp . 160 i 161 . Avance de los resultados obtenidos en las excavaciones de la Cova del Frare (Matadepera, Barcelona), a «Arrahona» , 10, 1980, pp . 37 a 54 . A . MARTÍN, J . GUILAINE, J . i Y . THOMMERET : Estratigrafía y datacione s C14 del yacimiento de la «Cova del Frare» de St. Llorenç del Mun t (Matadepera, Barcelona), a «Zephyrus», XXXII-XXXIII (1981), pàgines 101-111 . A . MARTÍN i D . CAMPILLO : Premiers nnrtilations dentaires en vie daus l a Préhistoire de la Péninsule Ibérique : «Co p a del Frare» (Matadepera , Barcelona), a «L'Anthropologie», 84 (1980), núm . 4, pp . 603-607 . I . ESTÉVEZ i A . MARTÍN : El nivel epicardial de la «Cova del Frare» (Matadepera, Barcelona), a «Actes del colloqui internacional de Prehistòria sobre " Le Néolithique Ancien Méditerranéen " . Montpellier, 1981 » (1982), pp . 129-133 . A . MARTÍN i N . JOAN-MUNS : Posición estratigráfica de los brazaletes de pedúnculo de «Cova del Frare» (Matadepera, Barcelona) . Estado de la cuestión de este objeto de adorno en Cataluña . Comunicació presentada al «XVI Congrés Nacional d'Arqueologia (C .N .A .) .» Múrcia , 1981 . A . MARTÍN : Cova del Frare, Matadepera, a Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys . «Excavacions Arqueològiques a Catalunya», núm . 1, 1982, pp . 81-83 . A . MARTÍN, A . BIOSCA i M .° J . ALBAREDA : Secuencia cultural y cronología absoluta de la Cova del Frare (Matadepera, Vallès Occidental , Barcelona) . Comunicació presentada al «XVII C .N .A .» . La Rioja, 1983 . A . MARTÍN COLLIGA :

Castell Formós, un palau àra b a Balaguer (La Noguera) FRANCESC TUSET, JOSEP GIRALT

Es pot dir que l'arqueologia islàmica a Catalunya no té història degu t fonamentalment, no a la manca de jaciments d'aquesta índole (actualmen t les excavacions i la prospecció demostren el contrari), sinó més aviat a què en moltes excavacions antigues tots els materials medievals no ere n tinguts en compte i per tant s'ha perdut informació . Per altra banda, també hi ha hagut un enfocament de la investigació en la que s'ha anat a resoldre els problemes (certament complexes) del que genèricament podríe m anomenar la Catalunya medieval cristiana, sense tenir en compte qu e molta part de l'actual Catalunya va estar ocupada pels andalusins duran t quatre segles ; és a dir, pràcticament tota l'anomenada Catalunya Nov a ha quedat al marge de la investigació . Potser també, aquesta manca d'interès per l'arqueologia islàmica ha vingut determinada per la falta de gran s construccions o edificis d'aquest caire que sense cap tipus de dubte haurien atret un ample sector d'estudiosos . Malgrat tot, una de les excepcions dintre d'aquest panorama ha esta t sempre el Castell de Balaguer, conegut com a Castell Formós ja des d'època antiga . Balaguer, capital de La Noguera, s'aixeca a ambdues vores del riu Segre, en la zona on s'acaben les últimes estribacions muntanyenques i comença el pla d'Urgell . Antigament la ciutat va créixer al marge dret de l riu i, dominant tota la ciutat, s'alçarà el Castell Formós . esdevenint aques t en un punt estratègic que farà de clau en el pas natural que és el riu cap al pla . Aquest fet s'ha produït des dels temps del Bronze Final/Prime r Ferro, en què el primer lloc habitat de Balaguer fou precisament el tossa l on avui trobem el Castell . Malgrat que el títol faci referència al palau àrab del Castell Formós , creiem que cal parlar més de la fortificació com a centre d'un sistema defensiu extens i àmpliament articulat que respondria a les finalitats estratègico-militars de la Marca Superior d'al-Andalus . Ne podem deixar de

106

FRANCESC TUSET, JOSEP GIRALT

dir que a partir d'aquest enclau militar neixerà el nucli urbà de Balague r allà pel segle x . Del palau andalusí només coneixem les guixeries aparegudes l'any 1967, però no en canvi les estructures amb les que anave n relacionades, i per tant, ben poca cosa es pot dir del complex palatí .

HISTÒRIA DEL JACIMEN T

L'any 1967, a l'efectuar unes obres de consolidació del sector orienta l de la muralla del castell, van aparèixer tota una sèrie de restes arqui tectòniques i ceràmiques entre les que sobresortien unes guixeries islàmiques que res tenien que envejar a les de 1'Aljaferia de Saragossa . Aix ò no fou, malgrat tot, un element determinant per paralitzar aquestes obre s o bé portar a terme una excavació de la zona afectada ; ans al contrari , els treballs van continuar amb el beneplàcit de les autoritats pertinents , això sí, recollint els fragments visibles que anaven sortint . Aquesta soluci ó va provocar la pèrdua total de dades arqueològiques de considerabl e valor, a la vegada que molt material es va dispersar i foren destruïde s totes les estructures a les que anaven relacionades . Totes aquestes reste s són les que foren estudiades tan acuradament per l'arquitecte C . Ewert , de 1'lnstitut Arqueològic Alemany de Madrid, que fou invitat a fer-h o L'any 1968 . ` A partir d'aquest moment, i en vista dels resultats extraordinaris qu e s'havien aconseguit, la Dirección General de Bellas Artes envià l'any 197 0 l'eminent epigrafista Manuel Ocaña per a fer unes «prospeccions» al ja ciment . Malgrat que mai s'han conegut els resultats, sabem que les tro balles també foren importants . L'any 1971, el Sr . Luis Díez-Coronel, que ja havia participat i controlat els treballs de l'any 1967, i que també els havia donat a conèixer e n diferents articles, ' excavà el sector nord del castell, sense que tampoc e n tinguem notícies d'aquesta campanya . L'any següent, l'excavació és encomanada al Sr . Juan Zozaya, qu e l'efectuà en l'extrem sud-oriental i del que tampoc s'ha publicat la memòria . " A partir d'aquest moment s'acaben les campanyes arqueològiques, n o sabent quin fou el motiu, però sí es fan actuacions de reconstrucció d'algun sector de la muralla . Ens referim concretament a la restauració del s anys 1973-74, que es va fer palesa en les torres i pany de muralla entr e elles que s'alcen en l'extrem nord del sector oriental . Aquí es va creur e 1. EWERT, C . : «Hallazgos islámicos en Balaguer y la Aljafería de Zaragoza» . Excavaciones Arqueológicas en España, 97, Madrid, 1979 . 2. DíEZ CORONEL, Luis : «Fortificaciones árabes en Balaguer (Lérida) con u n palacio del siglo xi» . XII C .A .N . «La Alcazaba de Balaguer y su palacio árabe de l siglo xi» . /lerda, 29 (1969), pàgs . 335-354 . 3. Donem les gràcies al Sr . luan Zozaya per les dades aportades, així co m del material planimètric que ens ha passat .

CASTELL FORMOS DE BALAGUER

10 7

oportú, per poder dur a terme els treballs pertinents més còmodament , arrassar tota l'excavació de l'any 1971, fins a nivell de cimentació en alguns indrets, així com arrancar tota una sèrie de conduccions d'aigua de corades amb alicatats (uns 22 metres) . D'aquests treballs no hi ha cap in forme ni documentació fotogràfica . La direcció de l'obra estava encomanada al Sr . Guillem Sáez Aragonés . Fins el 1982 tot va quedar parat i amb els traspassos de competèncie s a la Generalitat, el Servei d'Arqueologia, juntament amb el Museu Comarcal, decideixen reemprendre les excavacions al Castell Formós, aix í com també es realitzen altres excavacions a diferents punts del conjun t arqueològic andalusí que és Balaguer : Pla d'Almatà i muralla de la ciutat . Al Castell s'han fet tres campanyes i la zona excavada està situada en e l centre de l'extrem sud, justament a la vora de les czles realitzades pe l Sr . Zozaya .

LA CAMPANYA DEL

198 2

L'única sala del castell que es manté intacta és una cambra subterrània de planta rectangular i volta de mig punt, amb òcul central en l a coberta i a la que s'accedeix per unes escales . El seu estat de conservació é s molt bo degut a la contínua utilització . Partint d'ella es va fer una gra n cala de 19 x 12 m (NS-EW) que posteriorment fou ampliada en direcci ó oest i segons marcava el terreny, des de 7 fins a 3 metres . La nostra ide a inicial anava encaminada a descobrir les estructures que estarien adossades a la sala i d'aquesta manera ja tenir un conjunt d'elements rics de l palau . Això no fou així, ja que les estructures apareixien tallades des del s 5 m direcció oest i en tot l'eix N-S del quadre . Aquest detall ens va fe r pensar en una possible reparació de tota la cambra, fet que va comporta r l'arrassament d'aquestes estructures ; aquesta obra es produiria en un a data posterior al 1627, ja que va aparèixer un Ardit en els estrats de reomplenament de la coberta de la cambra . En l'extrem nord del quadre es va localitzar part cl'una habitació precedida d'un corredor amb paviment de guix i un accés a ella per do s esglaons . Aquesta cambra, que presentava tres nivells d'ensorrament (envigat, teules i parets) molt ben diferenciats i conservats, té que corres pondre a una cambra important del complex palatí ja que presentav a 1'envigat pintat amb alternàncies d'escacs negres i vermells, a més d'aparèixer força alicatats . En la part oest del quadre sortí l'estructura més interessant d'aquesta campanya . Es tracta d'una alberca de planta rectangular allargada, construïda de maons i amb estreps de pedra cada dos metres per evitar e l trencament de la gran piscina . Malauradament la cara oest està pràcticament saquejada . Les mides són 14,2 m de llargada (no és la definitiva j a que falta la cantonada sud), 3,74 m d'amplada i 1,55 m d'alçada . El pavi-

108

FRANCESC TUSET . JOSEP GIRAL T

ment és de pedra de gres de bona qualitat . A l'exterior dues canals d e pedra portarien l'aigua probablement cap al jardí que s'obriria en aquest a zona del palau . La construcció de 1'alberca cal situar-la en el segle x► co m element del palau taifa i per tant contemporani de les guixeries . Aquesta campanya va demostrar que tot el complex palauenc est à perfectament adaptat al terreny natural i que es desenr otlla a base d e I'aterrassament de les diferents sales . D'aquesta manera la part central del tossal estaria ocupada per les sales més altes (d'aquí el fet comprova t del saqueig modern que ha sofert el castell en aquesta zona), mentre qu e en les vessants serien més profondes . La comunicació de tot el comple x es realitzaria per mitjà d ' escales . L'exemple més clar és la volta qu e aguantaria els esglaons que comunicaven la sala important amb el jard í de la bassa, que està a 2 metres per sota d'ella .

LA CAMPANYA DE 198 3

Fou una ampliació del quadre del 1982 en direcció nord en mides d e metres (NS-EO) . Amb aquesta campanya va quedar delimitad a la cambra important (10 x 11 metres) . Es veu molt clar els dos cossos de la gran sala, separats pels dos esglaons . Com que encara no s'ha acaba t d'excavar no podem parlar encara de quina seria la seva funció . En l'angle nord-est van sortir 5 sitges que pensem seran les escombraries del Castell . Les formes de les boques són variades però sempre mé s o menys circulars . 10 X 21

LA CAMPANYA DE 198 4

Formant part del Pla de lluita contra l'atur que ha engegat la Generalitat s'ha realitzat una actuació en la cara exterior nord del castell . La ide a inicial era netejar tot el pany de muralles, torres i sabata, per poder veu re tot l'alçat nord de la fortificació que ja havia estat publicat per C . Ewer t (vegeu nota 1) . Porteriorment i en vista de que la sabata tenia molta més fondària que la coneguda, vam decidir montar una excavació en tot l'ei x E-W de la cara nord ; pel que fa al coneixement del castell d'època andalusina, aquesta campanya ha estat la més interessant degut a 1'espectacularitat dels resultats i les dades aportades en el camp de les fortificacion s andalusines de la península . Per un document àrab, sabem que Lubb b . Muhammad, després d'un a campanya contra el comtat de Barcelona, es retirà a Balaguer començan t a construir el castell» Per altra banda aquesta cronologia, així com l a tècnica constructiva, tenen clars parallels . Ara bé, en cap d'ells s'ha po 4 . ANTUÑA, M . M . : «Chronique du Règne du Calife Umaivade 'Abd Alla h à Cordoue », París, 1937, pàg . 126

CASTELL FORMES DE

BALAGUER

109

gut documentar encara l'existència, ja des de l'inici de la construcció d 'u n fosat, que aquí té uns 2 metres de fondària . La sabata, després de l'excavació, ha passat de tenir dues filades a tenir-ne sis . Un altre element molt interessant ha estat l'aparició de ducs torre s noves, de tal manera que ara sabem que la façana nord disposaria de cin c torres en el moment de construcció (només en coneixicm tres) . Aqueste s noves, malauradament saquejades quasi fins a nivells de cimentació e n el moment que es fa el Via Crucis del Santuari del Sant Crist (probable ment en el segle xix), donen la impressió d'ésser torres albarranes, fet qu e aporta una nova dada cronològica en aquest món tan polèmic de le s torres albarranes andalusines de la península . Finalment la torre central de la façana, on avui s'obre la porta d'accé s al castell, s'ha recuperat la planta i, a banda i banda . d'ella, uns tram s molt ben conservats construïts amb pedres encoixinades i que són reparacions de la sabata . És molt probable que després de la conquesta cristiana de la ciutat (1105) es decideixi obrir una porta cn aquesta zona, j a que el paper defensiu de la fortificació ha deixat de tenir raó d'ésser, am b la finalitat d'accedir a l'església de Santa Maria d'Almatà, que es construeix en els següents anys de la conquesta . Per tant podem creure qu e aquesta obra no sols seria una reparació de la sabata mzlmesa, sinó més b é tindria una finalitat d'embelliment d'aquesta part .

EL PLA D ' ALMAT À

La importància militar de Balaguer en la frontera superior d'al-Andalus ve reforçada per un element ja conegut superficialment,' però qu e després dels darrers treballs arqueològics realitzats s'ha pogut confirma r definitivament . Es tracta del Pla d'Almatà, extensa planura al nord-oes t del castell amb una superfície aproximada d'unes 25 hectàrees . Tant l a cara nord com l'oest estan fortament emmurallades arnb la presència d e torres de planta quadrada que es van alternant amb els panys . La tècnic a constructiva és mixta a base de carreus, tàpia, tubots i mamposteria . Tal com va demostrar la campanya del 1982, acuest jaciment presenta una autèntica problemàtica a l'hora de buscar la seva funció, degu t sobretot, a que encara no estan estudiats els emplaçaments andalusin s a les zones frontereres i molt menys els assentaments de tipus militar a l a Marca Superior d'al-Andalus . El Pla d'Almatà presenta la disjuntiv a d'ésser la primitiva ciutat o bé un campament militar estable degut a l a situació estratègica que ocupava Balaguer . L'excavació va comportar l'aparició d'una sèrie d'estàncies rectangulars, construïdes amb un sòcol de còdols de riu d'una alçària variabl e de 30/50 cm, parets de tàpia i coberta de teules . Sembla que els marcs d e 5.

Vegeu nota 2 .

110

FRANCESC' TUSET . JOSEP GIRALT

les portes i les parets interiors anirien arrebossades de guix . Malaurada ment encara no podem dir res de l'urbanisme de tot aquest nucli . Ara per ara és molt poca cosa l'extensió excavada i no es poden di r masses coses sobre aquest complex . Malgrat tot sabem que té una vid a molt llarga que va des del segle viri/ix fins a finals del xc ; és a dir, de s del moment de la invasió fins a la conquesta de Balaguer pels cristian s l'any 1105 . Les cronologies més altes ens venen donades per dos element s diferents . El primer seria el tipus constructiu més antic que presenta l a muralla, concretament els trams de la zona occidental, construïts amb carreus . Aquests estan collocats a través, són encoixinats, disposats a o s amb juntes molt fines i tenen uns 50 cm d'alçada per uns 115 cm de gruix . En alguns indrets presenten encaixos irregulars amb la finalitat de dona r més consistència al mur . És molt clara la diferència constructiva entre aquesta muralla i la del castell, aquest molt ben datat . És a dir, sembl a que la construcció del Pla d'Almatà és més antiga i caldria buscar el s seus paral.lels a Melque, Toledo o Ébora, amb el que podríem atrevir-no s a donar la cronologia de segles vici-ix, sempre abans del 897, i tenint e n compte que és una cronologia relativa ja que l'excavació de la murall a ens donarà dades més concretes . El segon element de cronologia alta el donen els materials recuperats en sitges (encara mai en nivells d'utilització) . Es tracta de ceràmiques grises amb pastes i formes (només algunes) quasi idèntiques a les aparegude s al poblat de Bovalar, que sabem el seu moment de destrucció, principis de l vabans del 720 . 6 Aquestes ceràmiques estan relacionades amb altre s decorades amb motius impresos sota una coberta melada que en altre s indrets porten cronologies del vn►-Ix . L'últim moment d'ocupació és al final del segle xi i dóna la impressi ó de que no hi ha destrucció de la zona habitada, sinó més bé un ràpid abandó possiblement ocasionat per la pressió de les forces cristianes . D'aquest a manera l'excavació és molt rica en material ceràmic escampat per tot a la superfície de les cases . Pràcticament hi són presents totes les tècnique s conegudes, des de les peces de luxe fins a les d'ús quotidià . Creiem qu e aquest jaciment serà un dels punts bàsics per a conèixer molt bé la tipo logia de la ceràmica andalusina de les nostres terres . Concluint podem dir que estem davant d'un jaciment que ens podr à donar una visió clara i continua dels quatre segles en què Balaguer v a estar sota el domini dels andalusins .

6 . L 'arqueologia a Catalunya, ami . Departament de Cultura de la Generalita t de Catalunya . Barcelona, 1982, pàg . 154 .