Tribuna Arqueologia 1994-1995 by Direcció General del Patrimoni Cultural

1994 - 1995

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 1994-1995

Direcció General del Patrimoni Cultural Serveis d’Arqueologia

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 1994-1995

GENERALITAT DE CATALUNYA DEPARTAMENT DE CULTURA Barcelona, 1996

© Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Fotocomposició: Fernández, S.L. Impressió: Gráficas Almogávares. Carrer dels Almogàvers, 106. Barcelona Dipòsit legal: B-00.000-1996 ISSN: 1130-7781 ISBN: 84-393-0000-0

Sumari

— El jaciment de Can Llobateres (Sabadell) i les noves restes de Dryopithecus Salvador Moyà i Solà, Meike Köhler

— Els conjunts III i IV de l’Abric Romaní (Capellades, campanyes 1988-1994). Una seqüència d’ocupacions del paleolític mitjà Eudald Carbonell, Artur Cebrià, Jordi Rossell, Robert Sala, Manuel Vaquero

— El Barranc d’En Fabra (Amposta, Montsià): un assentament neolític a l’aire lliure Josep Bosch, Maria del Mar Villalbí, Antoni Forcadell

— El jaciment protohistòric de Mas Castellar, Pontós (campanyes 1990-1994): un establiment rural especialitzat Enriqueta Pons i equip de Pontós

— La Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat): un nou assentament prehistòric a la vall del Montsant Maria Adserias, Raül Barlotí, Artur Cebrià, David Farrell, Annabel Gamarra, Josep M. Miró 39

— Excavacions a la Ronda Sud de Granollers: la necròpoli del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental) Roser Pou, Miquel Martí, Xavier Carlús, Elisenda Vives 63

— El más ibèric de Can Pons (Arbúcies) Gemma Font, Joaquim Mateu, Sandra Pujadas, Josep Manuel Rueda, Jordi Tura

— La vil·la romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès): campanyes 1988-1994 Josep Pou, Víctor Revilla 105 — Excavacions arqueològiques a la vil·la romana de Cal·lípolis (Vila-seca, Tarragonès). Anys 1991-1993 Josep M. Macias, Francesc Tuset

113

— Resultats de les darreres campanyes d’excavació a la Ciutadella de Roses (Alt Empordà) Anna M. Puig, Carme Carrascal, Marcel Pujol, Mireia Teixidor, Gemma Vieyra

123

— Darreres intervencions al monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà) Alberto Gòmez, Jordi Morer, Josep M. Vila

133

— Excavacions arqueològiques a Oxirrinc (El Bahnasa, Egipte) Josep Padró, Mahmud Hamza, Eva Subías, Luís Manuel Gonzàlvez, Maite Mascort, Marguerite Erroux-Morfin, Hassan Ibrahim, Maria Àngels Taulé

161

— Arqueologia urbana a Lleida: les intervencions al barri de Cap Pont, la sèquia de Torres i el solar de l’antic cinema Catalunya Anna Loriente, Xavier Payà, Joan E. Garcia Biosca 143

El jaciment paleontològic de Can Llobateres (Sabadell, Vallès Occidental) SALVADOR MOYÀ I SOLÀ* I MEIKE KÖHLER*

INTRODUCCIÓ

Dryopithecus és un antropoide fòssil que ja forma part dels tractats de paleontologia i paleoantropologia clàssics i fou descrit el segle passat per Lartet (Lartet, 1886, de la clàssica localitat de Saint Gaudans, prop de Toulouse (França). Durant molt de temps ha jugat un paper rellevant en el coneixement de la diversificació miocènica dels hominoides. Recentment és considerat un tàxon pivot per al coneixement de l’origen dels hominoides vivents, grup compost pel gibó, l’orangutan, el ximpanzé, el goril·la i l’home. Gran part dels avanços recents en el coneixement de l’origen dels antropoides vivents s’han fet realitat gràcies als descobriments i estudis fets per un equip de l’Institut de Paleontologia M. Crusafont de Sabadell, al jaciment de Can Llobateres. En aquest article pretenem mostrar el que s’ha fet fins avui en aquest jaciment i els resultats obtinguts. Evidentment ens centrarem en les aportacions que aquestes noves troballes fan a l’origen dels grans antropoides vivents i, evidentment també (no oblidem que, tant els que escriuen aquestes línies com els amables lectors que han decidit llegir-les, som antropoides que en algun moment de la nostra història evolutiva hem tingut un avantpassat comú, el Dryopithecus), a l’origen de la nostra mateixa espècie.

* Institut de Paleontologia M. Crusafont. Sabadell (Barcelona).

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

EL JACIMENT DE CAN LLOBATERES. POSICIÓ GEOGRÀFICA I GEOLÒGICA

El jaciment de Can Llobateres es troba situat al terme municipal de Sabadell, al marge esquerre de la carretera de Sabadell a Mollet, entre els quilòmetres dos i tres. Els terrenys són actualment, després de la cessió per part de la casa Sandoz, propietat de la Diputació de Barcelona. Geològicament, el jaciment forma part del complex continental superior que reomple la fossa tectònica del Vallès-Penedès. Aquesta depressió és una de les més importants reconegudes en el marge oest de l’actual conca nordbaleàrica-provençal. De les diverses unitats sedimentàries reconegudes al Vallès-Penedès, el complex continental superior aflora molt extensament en els sectors més centrals i septentrionals de la conca, on se situa la localitat de Can Llobateres. Aquest jaciment forma part de la seqüència de la vall del riu Ripoll, que va des de la localitat de Castell de Barberà, de la part alta del miocè mitjà, fins a la localitat del riu Ripoll, ja per sobre de Can Llobateres, del vallesià superior. Un dels fets que fan de Can Llobateres un jaciment excepcional és que el jaciment es, de fet, una seqüéncia sedimentària, d’uns trenta metres de potència (vegeu fig. 1) amb diferents nivells fossilifers, i que a més a més ha permès una anàlisi paleomagnètica que ens ha proporcionat una datació absoluta de 9,5 milions d’anys. Els nivells més baixos de la sèrie, anomenats CLl-1, són els que han donat la gran majoria de restes fòssils de vertebrats, i també de primats, trobats fins ara. L’intensiu mostratge per obtenir microfauna del nivell D va permetre datar bioestratigràficament el nivell en qüestió. De manera inesperada, la troballa en abundànci de múrids del gènere Progonomys ens indica que el nivell pertany ja a la base del vallesià superior (MN-10). Curiosament, els nivells més baixos de la sèrie són del vallesià inferior, la qual cosa vol dir que el límit entre els dos períodes se situa per la zona mitjana de la sèrie de Can Llobateres. L’estudi paleomagnètic ens permet datar aquest límit en 9,5 milions d’anys. ANTECEDENTS HISTÒRICS

El descobriment del Vallès-Penedès com a zona d’excepcional interès paleomastològic es remunta ja a principi de segle, amb les troballes del canonge Almera i l’apotecari terrassenc Benessat, el geòleg Palet i Barbé, el pare Solé de les Escoles Pies i, el que tal vegada mereix el nom de pioner per les seves notables i sòlides aportacions, mossèn Bataller, del Seminari Conciliar de Barcelona. Can Llobateres era encara desconegut i en la seva descoberta va participar una persona que en aquella època era excursionista i afeccionat a la mineralogia, però, probablement a partir del descobriment d’aquest notable jaciment, la seva vocació s’encaminà cap als vertebrats fòssils i més tard seria el fundador, i director fins a la seva mort, de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, el Dr. M. Crusafont. L’any 1930, Crusafont publicà la primera referència escrita que es coneix de Can

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

Figura 1. Secció estratigràfica del jaciment de Can Llobateres amb situació dels nivells fossílifers més rellevants. El nivell D. marca el lloc on es va trobar l’esquelet de Dryopithecus laietanus.

Llobateres. És únicament un article periodístic a una revista excursionista (CRUSAFONT, M. «El nou jaciment fossilífer de Can Llobateres», But. Centr. Exc. Sabadell, 1930, 2:13). No és, però, fins acabada la Guerra Civil, l’any 1943, quan, ja iniciada la col·laboració Crusafont-Villalta, els dos donen a conèixer la primera llista faunística (VILLALTA; CRUSAFONT, 1943), indicant, a més a més, la presència de dues localitats diferents que denominaren Can Llobateres-1 (CLl-1) i Can Llobateres-2 (CLl-2), distinció que nosaltres mantenim avui en dia. La segona publicació va tenir lloc l’any 1948 (CRUSAFONT; VILLALTA, 1948), es va ampliar la llista faunística donada amb anterioritat. Va ésser deu anys més tard quan Crusafont (1958) va donar a conèixer la primera resta de primat del jaciment. En el decurs dels deu anys següents, Can Llobateres va convertir-se en el jaciment europeu més ric en restes de primats. L’any 1956 va començar a treballar

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

Figura 2. Reconstrucció del crani de Dryopithecus a partir de les troballes de Can Llobateres (Sabadell), Sant Gaudans (França) i Rudabanya (Hongria). A) Vista frontal. B) Vista lateral.

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

en aquell lloc una bòbila, i fou gràcies a això que l’accés a la capa fossilífera va ésser més fàcil. D’altra banda, entre 1956 i 1960, els mateixos obrers van anar recollint material; de fet, importants troballes es deuen a la col·laboració desinteressada de diversos treballadors. A partir de 1958, es van iniciar les primeres excavacions amb subvenció oficial: la primera fou subvencionada per l’Ajuntament de Sabadell i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. A principi dels anys 50, es va iniciar una fecunda relació entre M. Crusafont i el paleontòleg suís J. Hürzeler que tindria importantíssimes repercussions en el futur de Can Llobateres. Van desenvolupar un pla d’estudi del jaciment i van iniciar les gestions per buscar els fons econòmics per a l’excavació. Com a resultat d’això, l’empresa suïssa Sandoz va adquirir els terrenys i els va cedir a l’Institut de Paleontologia fins que hagués acabat les tasques d’investigació. Tanmateix, es van aconseguir diverses subvencions per excavar-los: l’Oreopithecus Foundation de Basilea, la Wenner Gren Foundation for Anthropological Research dels Estats Units d’Amèrica, la Boise Fundation de Londres i el Fomento para la Investigación España. Curiosament, però, així com els aspectes de protecció del jaciment i econòmics estaven resolts, l’estudi científic que havien de realitzar Crusafont i Hürzeler no va passar d’unes notes preliminars i catàlegs de material (CRUSAFONT; HÜRZELER,1961). El motiu pel qual el projecte no es portà a terme fou el descobriment, per part d’Hürzeler d’Oreopithecus en els dipòsits lignitífers de la Toscana, a Itàlia. El treball sobre aquest interessant primat va fer que Hürzeler deixés el projecte de Can Llobateres. No és fins l’any 1981 quan, gràcies a una important subvenció de la CAICYT, es tornà a excavar a Can Llobateres. Els resultats foren molt positius: es van trobar deu noves peces de primats,encara que només fossin dents aïllades, en deu dies d’excavació, peró Can Llobateres, restà abandonat. El descobriment de Venta Micena, a Granada, va desviar novament el focus d’interès del Centre. Finalment, l’any 1986 es va produir un fet molt important: la casa Sandoz, propietària dels terrenys, els cedeix a la diputació de Barcelona perquè l’Institut de Paleontologia hi pugui desenvolupar adequadament les seves tasques d’excavació. Fou però l’any 1990 quan S. Moyà Solà, del mateix Institut, reinicià les excavacions que s’han anat desenvolupant amb un èxit extraordinari fins aquest any. La història de l’excavació del jaciment de Can Llobateres ha passat per moments molt diversos. Des del seu descobriment, fet per en Crusafont vers l’any 1926, fins als anys seixanta, quan Crusafont deixà d’excavar-lo amb certa periodicitat, el jaciment va anar proporcionant diverses mostres d’exemplars de primats del gènere Dryopithecus, que consistien exclusivament en dents aïllades i alguns fragments de mandíbula. La totalitat dels fòssils trobats provenien de l’indret anomenat Can Llobateres-1, que de fet correspon als nivells més baixos de la sèrie estratigràfica. El canvi d’ubicació de l’àrea d’excavació als nivells més alts de la sèrie, al lloc anomenat CLl-2, ha permès descobrir el primer esquelet d’homínid miocènic conegut al món.

L’EXCAVACIÓ

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

Els diferents fragments cranials de Dryopithecus van ser trobats l’any 1991. Una vegada restaurats i realitzats els pertinents motlles, van ser muntats, la qual cosa va permetre obtenir, per primera vegada, una reconstrucció molt completa de la seva morfologia facial. L’estudi d’aquest notable fòssil ha estat publicat recentment (MOYÀ SOLÀ & KÖHLER, 1993 i 1995), per això no insistirem aquí en els detalls. Simplement direm que l’estudi de l’únic os de l’oïda interna (petrosa) que es coneix d’un homínid del miocé de tot el món ,permet identificar Dryopithecus com un membre de la clau dels antropoides vivents. En la morfologia facial, hi entrarem més endavant. L’any 1992, problemes pressupostaris van obligar a reduir la durada i la intensitat de l’excavació. Per tant, només es va obrir una petita àrea d’excavació de 6 x 3 metres, just al costat d’on es va trobar, l’any anterior, la part distal de la tíbia de Dryopithecus. Amb la fortuna indubtablement de cara, es van localitzar noves i interessantísimes restes de Dryopithecus,entre les quals hi ha els dos fèmurs quasi complets del mateix individu. Aleshores era la primera vegada que es trobaven restes d’un mateix individu homínid miocènic. D’altra banda , el fet de trobar al mateix nivell restes d’un mateix individu ens ha donat el convenciment que ens trobem davant d’un cas únic, i que les possibilitats de trobar més material d’aquest individu eren, si no grans, com a mínim reals. Aquesta campanya d’excavació va finalitzar d’aquesta manera, amb la intenció de continuar l’any següent l’excavació del mateix nivell a la recerca de noves restes del mateix esquelet de Dryopithecus. L’any 1993 es va fer un detallat estudi geològic per intentar entendre els processos microestratigràfics i tectónics. Aquest treball previ fou motivat pel descobriment, al final de la campanya anterior, d’evidències del fet que un conjunt de fractures de poc salt distorsionaven la posició de les diferents capes. En altres paraules, si seguíem el nivell D de la cala B en direcció al nord, abruptament desapareixeria aquest nivell i, malgrat que litològicament no ho notaríem, estaríem en un nivell totalment diferent, on no trobaríem restes del que busquem. Per aquest motiu, es va fer un estudi estratigràfic i tectònic de detall del jaciment,que va posar en evidència l’existència d’una gran fractura (Fig. 1) de direcció NE-SO amb un salt d’uns 2 metres cabussant-se al NO. Aquest fenomen feia que el nivell D d’on provenia l’anterior material de Dryopithecus, al flanc NO de la falla, el trobéssim 2 metres més avall. Tenint en compte això i el cabussament general de les capes, es va preparar al NO de la cala B una superfície d’excavació d’uns 70 metres quadrats i amb l’ajut de màquines excavadores es van anar rebaixant els 7 metres de capa estèril existent a sobre del nivell D. El procés va ser controlat permanentment per si apareixia fortuïtament algun indici a les capes considerades estèrils. Aquest procés de rebaixament de terres es va parar 30 centímetres per sobre del

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

sostre del nivell D. A partir d’aquí el treball d’excavació es va fer de manera manual. De fet, aquest procés de retrobar el nivell D en una zona afectada per fractures va ser difícil i llarg. Però els resultats van ser totalment positius, ja que vam poder localitzar la capa i procedir al treball d’excavació. El següent pas consistia a excavar la superfície a fi d’intentar localitzar noves restes del mateix individu o, en tot cas, d’altra fauna acompanyant. Durant les dues primeres setmanes d’excavació no es va trobar absolutament res, ni tan sols una sola estella. El nivell semblava absolutament estèril. Peró quan ens varem acostar a la zona central de l’àrea d’excavació van aparèixer uns primers ossos fàcilment identificables com a falanges. Una vegada netejada l’extremitat proximal d’una d’elles, va ser evident que havíem trobat noves restes de Dryopithecus. Es va excavar tot l’entorn i finalment es van recuperar 27 ossos diferents, estelles a part, d’un únic braç dret de Dryopithecus, a solament 7 metres d’on vam trobar els fèmurs en l’anterior excavació. Aquest fet i l’absència de peces duplicades ens permet acceptar clarament que es tracta de les restes del mateix individu. L’estudi preliminar dels ossos ha posat de manifest la presència de marques de dents que indiquen que el cadàver d’aquest primat va esdevenir carronya per a algun carnívor. En el cas del sector d’excavació C, les estelles produïdes per l’acció dels carnívors sobre l’húmer, les hem trobades al voltant, i algunes han encaixat perfectament en els fragments majors. ESTUDI PALEONTOLÒGIC

Material cranial

Goril·les i ximpanzés a Àfrica i orangutans a Àsia són els únics representants de la familia Hominidae que també inclou l’home. Són molts els caràcters morfològics i immunològics que demostren la monofìlia d’aquesta família vivent. Aquest fet és, probablement, l’únic en el qual els antropòlegs estan d’acord, perquè quan s’intenta buscar les arrels fòssils d’aquest grup o, el que és el mateix, si cap de les formes fòssils conegudes pot ser considerada membre d’aquest grup actual, es desencadenen forts debats i discussions (moltes vegades tracendint l’estricte marc científic!). Actualment, Dryopithecus està en el centre d’aquestes discussions. Descobert per Eduard Lartet i descrit per primera vegada el 1856, les primeres restes provenen de la localitat de Sant Gaudans, al sud de França. Des d’aquesta llunyana època, Dryopithecus ha ocupat els més diversos llocs dintre de l’arbre evolutiu dels hominoides fòssils. La hipòtesi més clàssica el situava, juntament amb el gènere del miocè inferior africà Proconsul, dintre d’un grup que incloïa totes aquestes formes més o menys primitives dels hominoides. A mesura que el material conegut anava augmentant i les idees sobre l’evolució de les formes actuals anava canviant, la posició de Dryopithecus a l’arbre genealògic dels grans antropoides vivents anava pu-

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

Figura 3. Esquelet de Dryopithecus laietanus de Can Llobateres (Sabadell, Barcelona).

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

Figura 4. Detall de la mà del mateix esquelet de la figura 3.

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

jant. Les hipòtesis immediatament posteriors, durant els anys setanta, van separar ja clarament Dryopithecus de Proconsul, i reconeixien un fet important: Dryopithecus mostra, poc o molt, característiques que només trobem en els grans antropoides vivents. Així, va ocupar una còmoda posició entre Proconsul i els grans antropoides vivents, però que era encara molt poc precisa. Ha estat molt recentment, i a partir de les restes de Can Llobateres, que Dryopithecus ha estat elevat fins als cims més alts de l‘arbre filogenètic dels hominides. Com molts altres hominoides fòssils miocènics, ha estat tambè considerat una forma ancestral de les formes africanes actuals ximpanzé i goril·la, és a dir, formes properes a l’home. Sense cap dubte, els desitjos de molts antropòlegs de trobar l‘anella perduda, és a dir, la forma fòssil més propera a l’home o, en tot cas, més propera als antropoides africans, considerats el grup filogenèticament parlant més afí, han jugat molt males passades. Recordem el paradigma dels anys seixanta i setanta, quan Ramapithecus, una forma del miocè mitja i superior del Pakistan, era considerada un ancestre dels homínids bípedes africans. La hipótesi va arribar a anar tan lluny que es va arribar a publicar que era bípede i construïa estris de pedra (vegeu un preciós llibre sobre aquesta qüestió de LEVIN, 1987). Avui dia Ramapithecus és considerat únicament la femella de Sivapithecus, una forma estretament emparentada amb l’orangutan asiàtic, i no amb l’home. Els desitjos personals no són ciència, però amb freqüència acaben publicats a les més prestigioses revistes científiques del món, amb un alt «citation index». Trobar l’ancestre de l’home ha estat una obsessió que, certament, en moltes ocasions ha impedit veure, com a mínim, solucions més probables a fòssils molt interessants per ells mateixos. El nou exemplar cranial de Can Llobateres proporciona, gràcies al seu bon estat de conservació, un conjunt d’informació inèdita que obliga a plantejar-se de nou la qüestió de la posicio filogenètica d’aquest gènere miocènic. CLl-18000 (sigla de l’exemplar) conserva, com hem comentat abans, part de l’os temporal amb la petrosa (os de l’oïda) en bon estat de conservació. A la cara endocranial es pot observar perfectament l’obertura acústica interna (meatus acusticus) i, el que es més important des del punt de vista filogenètic, falta totalment la fossa subarcuada. La pèrdua d’aquesta fossa es relaciona amb la desaparició del paraflocul (parafloculus), una prolongació del cerebel dintre de la petrosa. Aquest caràcter té una especial transcendència filogenètica, ja que la seva absència és un caràcter derivat (modern) dels grans antropoides vivents que no presenta cap altre primat. La presència d’aquest caràcter a Dryopithecus confirma, en la nostra opinió, les anteriors hipòtesis que relacionaven aquest gènere amb el grup actual compost per l’orangutan,el ximpanzé, el goril·la i l’home. Arribats a aquest punt, tres són les possibles alternatives filogenètiques per a Dryopithecus: 1. O bé és l’ancestre comú a tots els grans antropoides vivents, per la qual cosa haurà de ser morfològicament plesiomòrfic (primitiu) a tots ells. En altres paraules,

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

no hauria de compartir cap caràcter derivat amb cap dels membres d’aquest grup. O bé, si presenta caràcters derivats comuns amb algun representant dels dos grans grups d’antropoides: 2. O és ancestre del grup africà. 3. O és ancestre de l’orangutan actual. L’anàlisi de la nova zona facial de Dryopithecus (Fig, 2) ha permès coneixer un important nombre de caràcters prèviament desconeguts i precisar la variabilitat d’altres. Com a resultat de l’anàlisi, val a dir que Dryopithecus és, en termes generals, una forma molt plesiomòrfica (primitiva) en relaciò a tots els membres de la família Hominidae. No presenta cap caracter derivat amb els grans antropoides africans i tampoc no presenta la gran majoria de caràcters facials més evidents que presenta l’orangutan asiàtic i el seu germà miocènic Sivapithecus. Per tant, Dryopithecus és una forma essencialment primitiva en relació a tots els grans antropoides vivents. Una anàlisi més detallada de l’anatomia cranial posa, però, de manifest diversos caràcters molt peculiars, en particular a la zona zigomàtica i frontal. Dos aspectes del zigomàtic són particularment interessants. La seva robustesa en relació a la mida global del crani és molt notable; és, a més a més, un os molt pla i orientat anteriorment, caràcters que, dintre dels primats, trobem només en l’orangutan. En segon lloc, el zigomàtic de Dryopithecus té 3 foramens zigomàtics situats per sobre del nivell inferior de l’òrbita. Novament, només l’oragutan actual té aquests caràcters. Els altres antropoides coneguts tenen un zigomatic ben diferent. És més petit i gracil, es troba orientat més lateralment i és notablement més convex, el nombre de foramens zigomàtics és menor i, a més a més, es troben situats a nivell o per sota del límit inferior de l’òrbita. La zona frontal és particularment interessant ja que és una zona molt diagnòstica en els hominoides a causa de les variades morfologies que s’hi troben. Tots el homínids primitius coneguts, com per exemple Proconsul i Afropithecus, així com altres més moderns, com Otavipithecus, o la majoria d’hominoides vivents com Pan o Gorilla, presenten un sinus frontal que ocupa tota l’àrea frontal internasal i supraorbital fins, més o menys, la meitat lateral de l’òrbita. El volum d’aquest sinus té un important component al·lomètric, és a dir, que depèn —segurament entre altres factors— del pes corporal. Novament, l’orangutan actual, Sivapithecus, Lufengpithecus i Dryopithecus mostren una morfologia diferent. Tant en la forma actual com en Sivapithecus, el sinus frontal és totalment absent, i a Dryopithecus és fortament reduït, ocupa únicament la zona interorbital, sense penetrar en l’escama frontal, per sobre i per derrere del nivell superior de l’òrbita. La presència d’alguns caràcters derivats en comú entre l’orangutan, Sivapithecus i Dryopithecus permet proposar que Dryopithecus és un membre del mateix grup natural, els Ponginae. És evident que, encara que pocs, són precisament aquests caràcters derivats en comú els que ens donen informació filogenètica, ja que ens diuen que aquests tàxons comparteixen un avantpassat comú més proper que amb qualsevol altre hominoide, i no els caràcters primitius. El fet que el nombre de caràcters derivats present a Dryopithecus sigui menor que a les altres formes

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

del grup, com Sivapithecus, és únicament evidència del primitivisme d’aquesta forma europea. De fet, podem considerar-la com la forma més primitiva del grup. L’anàlisi dels diferents caràcters cranials de tots els membres de la família Pongidae ens permet construir un cladograma en el qual Dryopithecus és la forma més primitiva, Ouranopithecus de Grècia i Lufengpithecus de Xina són intermedis i Sivapithecus és la forma fòssil mès propera a l’actual orangutan. La morfologia del la zona zigomàtica en l’orangutan actual està directament relacionada amb la presència en els mascles d’una «màscara» de teixit conjuntiu i adipós. Aquestes enomes galtes dels mascles, tenen una funció de display entre ells, per competir per les femelles . El suport ossi d’aquestes galtes son precisament els zigomàtics, per la qual cosa han esdevingut robustos, i orientats anteriorment. La multiplicació dels foramens zigomàtics obeeix al fet que hi passen els vasos sanguinis i les innervacions que nodreixen aquestes superestructures. La presència de morfologies semblants a Dryopithecus ens suggereix que devia tenir una morfologia externa semblant o propera a la de l’orangutan actual. Com a mínim no hi trobem cap altra explicació. Amb posterioritat al descobriment del crani de Dryopithecus i de la seva publicació, les tasques d’excavació a Can Llobateres van proporcionar encara sorpreses mes importants. Entre 1992 i 1994 es van trobar les restes postcranials de part de l’esquelet del mateix individu del qual havíem trobat el crani. L’ ESQUELET DE DRYOPITHECUS

Aquest és l’esquelet millor conservat fins ara d’un homínid del miocè. És compost per unes 60 peces que ens donen informació sobre moltes de les parts que componien el seu cos: tòrax, columna vertebral, braços i cames. Aquest esquelet de Dryopithecus és l’únic en bon estat de conservació del miocè mitjà i superior, i omple el forat que hi havia entre els esquelets de Proconsul, d’uns 18 milions d’anys, i de «Lucy» (primer primat bípede conegut), d’ uns 3,1 milions d’anys, tots dos a l’Àfrica. Els hominoides vivents, grup que inclou el goril·la i el ximpanzé a Àfrica, i els gibons i l’orangutan a Àsia, es caracteritzen per posicions erectes (amb el tronc vertical durant la locomoció), aquesta posició és habitual dins dels hominoides moderns, mentre que, contràriament, és només esporàdica en els micos, que normalment tenen un tipus de locomoció quadrúpeda. La possibilitat de caminar d’una manera plenament bípeda és característica dels humans. Aquestes diferències posicionals queden perfectament reflectides en l’esquelet locomotor. Així, en els primats hi ha dos patrons estructurals de l’esquelet ben diferenciats: un de tipus primitiu, en el qual el tòrax és estret, la columna vertebral llarga i flexible i els braços mes curts que les cames. És característic dels primats que es mouen de forma quadrúpeda (posicions pronogrades), tant en els arbres com a terra (com, per exemple, en el cas dels macacos actuals). Proconsul, un hominoide

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

del miocè inferior d’Àfrica, entra dins d’aquest model. L’altre patró, de tipus modern, és característic dels hominoides vivents. En aquests, el tòrax és ample, la columna vertebral més curta i rígida i els braços més llargs que les cames. És una estructura esquelètica construïda per grimpar verticalment als arbres i penjar-se de les branques. Aquest tipus de locomoció implica posicions verticals de la columna vertebral (posicions ortogrades) i en certa mesura pot ser considerada una preadaptació a la locomoció bípeda que caracteritza l’home. D’aquest tipus d’esquelet no es coneixien fins ara evidencies fóssils anteriors a 3,4 milions d’anys. El nou esquelet de Dryopithecus de Can Llobateres, molt complet, amb una edat d’uns 9,5 milions d’anys, és l’evidència més antiga d’un hominoide que ja ha desenvolupat alguns dels més importants canvis en el seu esquelet per tal d’adoptar les posicions erectes dels hominoides vivents. Diversos caràcters de les vèrtebres, tòrax, proporcions intermembrals, braços i mans suggereixen clarament que aquest primat fòssil posseïa les característiques bàsiques dels hominoides actuals. En particular, diferents característiques del tronc de Dryopithecus suggereixen adaptacions a posicions ortógrades. Les vèrtebres lumbars son proporcionalment més curtes que les dels cercopitecoids i els proconsulids del miocè inferior d’Àfrica. Els processos transversals de les vèrtebres lumbars, s’originen dorsolateralment, directament des del pedicle, i no més avall des del cos vertebral. La posició més dorsal de l’articulació de les costelles a les vèrtebres dorsals suggereix una columna vertebral situada més ventralment, fet que va relacionat amb un tòrax més ample. La mida molt gran de la clavícula suggereix tambe que molt possiblement l’escàpula estaria situada més dorsalment, sobre el tòrax, la qual cosa també estaria d’acord amb la presència d’un tòrax ample. D’altra banda, les proporcions intermembrals són clarament d’un antropoide ortograd. L’índex intermembral (longitud húmer + radi: longitud fèmur + tíbia x 100) de Dryopithecus és de 114, la qual cosa ens demostra clarament que els braços són notablement més llargs que les cames, a la inversa del que succeeix en els cercopitecs. Comparant-lo amb l’índex d’altres formes, observem que és clarament superior al de Pan troglodites (103), Pan paniscus (104), però, en canvi, inferior al de l’orangutan actual (Pongo pygmaeus, 140). D’altra banda, té un índex intermembral molt proper al d’Oreopithecus, hominoide miocè, una forma endèmica insular de la Toscana italiana. Tenint present que estem comparant formes de pesos corporals ben diferents i que, com diversos autors han suggerit, el pes té una influència directa en l’índex intermembral, es fa necessari tenir aquest fenomen ben present a l’hora d’interpretar correctament el significat funcional d’aquestes diferències. A la taula x es poden veure els diversos paràmetres que ens donen una idea de les proporcions dels membres d’aquests antropoides. Diversos autors han mostrat com el goril·la i el ximpanzé tenen les proporcions postcranials que els corresponen pel seu pes corporal dintre d’un context funcional per tal de mantenir la capacitat de grimpar als arbres a mesura que el pes corporal augmenta. Si aquesta afirmació és correcta com sembla, les proporcions coporals de Dryopithecus, així com les d’Oreopithecus, tenen tendència a aproximar-se a les de

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

l’orangutan actual. L’única possible explicació a aquest fenomen és que els braços, més llargs que en els goril·les i ximpanzés, reflecteixen una més freqüent utilització del grimpat (climbing) i la suspensió que les formes africanes. Que sapiguem, únicament el Pongo mostra avui en dia aquesta tendència. Així, doncs, l’esquelet de Dryopithecus mostra clares especialitzacions per a la suspensió que considerem homòlogues a les dels grans antropoides asiàtics. Altres característiques, en particular la gran mida de la mà, la gran llongitud de les primeres falanges, la situació tan distal de la inserció dels flexors dels dits, la forta compressió de les extremitats distals del fèmur, entre altres, ens suggereixen novament una alta capacitat de grimpar i de suspensió. Així i tot, les diferencies amb l’orangutan actual són molt importants, però fan referència sobretot al fet que Dryopithecus no tenia una manera de grimpar i de fer suspensió tan acrobàtica, amb tantes possibilitats de moviments en diferents plans com ho fa l’orangutan actual. Possiblement Dryopithecus mantenia encara un determinat grau de quadrupedisme als arbres que podriem considerar heretat dels avantpassats més primitius. De fet, és molt interessant que, de manera independent al que havíem deduït de l’anatomia facial, el postcranial ens mostra també moltes similituds amb l’orangutan actual. Des del nostre punt de vista, aquesta informació ens reafirma en la nostra hipòtesi anterior de considerar Dryopithecus com un representant primitiu de Pongo pygmaeus. La contribució d’aquesta troballa al coneixement de l’origen dels antropoides actuals i de l’home són doncs transcendentals, però no acaben en la qüestió de les relacions filogenètiques de Dryopithecus. El que és tal vegada més important és que aquest esquelet proporciona un model a partir del qual podem reconstruir la morfologia de l’ancestre comú a tots els grans antropoides vivents, asiàtics o africans, dintre dels quals s’inclou, evidentment, l’home. Fins ara es coneix l’aspecte dels primers sers bípedes (Australopithecus) però poc se sap dels seus avantpassats directes no bípedes. No hi ha cap fòssil que ens digui alguna cosa concreta sobre la seva anatomia. Aquest fet ha permès l’especulació i s’han proposat diferents models. Avui dia, el més àmpliament admès, encara que no de manera unànime, és el model ximpanzé. Aquesta hipòtesi admet, doncs, que entre la vida als arbres i la bipèdia els avantpassats dels humans van passar per un estadi de quadrupèdia terrestre, moment en què es troba el ximpanzé actual. La troballa de l’esquelet de Dryopithecus permetrà en el futur, després d’una anàlisi aprofundida, reconstruir com devia ser l’ancestre dels primers homínids bípedes Australopithecus afarensis (Lucy). En aquest context, la comparació de Dryopithecus amb el recentment descrit Ardipithecus ramidus d’Etiòpia, una forma encara més primitiva que Lucy, pot resultar decisiva per dilucidar aquesta qüestió de l’origen de Ia locomoció bípeda. Les anàlisis preliminars suggereixen que el ximpanzé pot no constituir un bon model del que seria aquest ancestre, sinó que aquest s’hauria de trobar en una forma més primitiva, no especialitzada per a la locomoció terrestre com el ximpanzé, sinó exclusivament per a la vida als arbres. En altres paraules, els hominids no haurien passat per un estadi de locomoció quadrúpeda

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

terrestre sinó, més aviat, hauria passat directament de la locomoció arbòria a la locomoció bípeda. Aquesta és una de les línies de recerca que desenvoluparem en el futur i que pot proporcionar dades fonamentals per comprendre l’origen dels primers éssers humans. BIBLIOGRAFIA AIELLO, L.; DEAN, C. (1990) An introduction to Human Evolutionary Anatomy. London: Acadenic Press. ALPAGUT, B.; ANDREWS P.; MARTIN, L. (1990) «New hominoid specimens from the Middle Miocene site at Pasalar», Turkey. J. Hum. Evol., 19, 397-422. ANDREWS, P. (1971) Ramapithecus wickeri mandible from Fort Ternana, Kenya. Nature, 231 (5299), 192-194. ANDREWS, P. (1985) «Family group systematics and evolution among catarrhine primates». A: Delson, E. (ed.) Ancestors: The Hard Evidence. New York: Alan R. Liss. ANDREWS, P. (1987) «Aspects of hominoid phylogeny». A: Molecules and Morphology in Evolution, 2, 21-53. ANDREWS, P. (1992a) «Evolution and environment in the Hominoidea». A: Nature, 360, 641646. ANDREWS, P. (1992b) «Reconstructing past environments». A: The Cambridge Encyclopedia of Human Evolution (5,5), 191-195. ANDREWS, P.; CRONIN, J. (1982) «The relationships of Sivapithecus and Ramapithecus and the evolution of the orangutan». A: Nature, 297, 541-546. ANDREWS, P.; MARTIN, L. (1987) «Cladistic relationships of extant and fossil hominoids». A: J. Hum. Evol., 16, 101-118. ANDREWS, P.; TEKKAYA, I. (1980) «A revision of the Turkish Miocene hominoid Sivapithecus metai». A: Paleont., 23 (1), 85-95. ANDREWS, P.; TOBIEN, H. (1977) «New Miocene locality in Turkey with evidence on the origin of Ramapithecus and Sivapithecus». A: Nature, 268 (5622), 699-701. BEGUN, D.; MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1990) «New Miocene hominoid specimens from Can Llobateres (Vallès-Penedès, Spain) and their geological and paleoecological context». A: J. Hum. Evol., 19, 255-268. BEGUN, D. R. (1991) «European Miocene catarrhine diversity». A: J. Hum. Evol., 20, 521-526. BEGUN, D. R. (1992a) «Miocene fossil hominids and the chimp-human clade». A: Science, 257, 1929-1933. BEGUN, D. R. (1992b) «Phyletic diversity and locomotion in primitive European hominids». Am. J. phys. Anthrop, 87 (3), 311-340. BEGUN, D. R.; KORDOS, L. (1993) «Revision of Dryopithecus brancoi SCHLOSSER, 1901, based on the fossil hominoid material from Rudabanya». A: J. Hum. Evol., 25, 271-285. BENEFIT, B. R.; McCROSSIN, M. L. (1993) «Facial anatomy of Victoriapithecus and its relevance to the ancestral cranial morphology of old world monkeys and apes». A: Am. J. phys. Anthrop. 92, 329-370. BERNOR, R. L. (1992) «Earlier Miocene Eurasian Continental Climates and Eucatarrhine Biogeography». A: Apes or Ancestors, (33 p.) «American Museum of Natural History. CRUSAFONT, M. (1930) «Catàleg descriptiu dels minerals, roques i fòssils continguts en el Museu del Centre Excursionista de Sabadell». A: Bull. Centr. Exc. Sabadell, 46. CRUSAFONT, M. (1950) «La cuestión del llamdo Meótico español». A: Arrahona, 1, 3-9. CRUSAFONT, M. (1958) «Nuevo hallazgo del pongido vallesiense Hispanopithecus». A: Bol.

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

Inf. AEPV, 9, 13-14. CRUSAFONT, M. (1965) «El desarrollo de los caninos en algunos dryopitécidos del vallesiense de Cataluña». A: Not. y Com. Inst. Geol. y Min. España, 80, 179-191. CRUSAFONT, M.; Hürzeler, J. (1961) «Les pongidés fossiles d’Espagne (note preliminaire)». A: C. R. Seances Acad. Sc. Paris, 252, 1-3. CRUSAFONT, M.; HÜRZELER, J. (1969) «Catálogo comentado de los póngidos fósiles de España». A: Act. Geol. Hisp., 4 (2). DAMBRICOURT-MELASSÉ, A. (1993) «Continuity and discontinuity during hominization». A: Quater. Inter., 19, 85-100. de BONIS, L. (1992) «Ouranopithecus macedoniensis and Hominid Phylogeny». A: Apes or Ancestors, (15 p.) American Museum of Natural History. de BONIS, L.; KOUFOS, G. D. «Phyletic relationships and taxonomic assessment of Ouranopithecus macedoniensis (Primates, Mammalia)». A: 14th Congress, Strassbourg. [En premsa.] de BONIS, L.; MELENTIS, J. (1985) «La place du genre Ouranopithecus dans l’evolution des hominidés». A: Paléntologie Humaine, 9 (serie II), 429-432. de BONIS, L.; BOUVRAIN, G.; GERAADS, D.; KOUFOS, G. (1990) «New hominid skull material from the late Miocene of Macedonia in Northern Greece». A: Nature, 345, 712-714. de BONIS, L.; KOUFOS, G. (1993) «The face and the mandible of Ouranopithecus macedoniensis: description of new specimens and comparisons». A: J. Hum. Evol., 24, 469-491. DEAN, D.; DELSON, E. (1992) «Second gorilla or third chimp?». A: Nature, 359, 676. DESHAYES, M. J. (1991) «Reconsideration de la croissance craneo-facial au cours du développement et de l’evolution. Consèquences en orthopédie dento-maxilo-facial». A: Rev. Orthop. Dento Facial, 25, 353-365. GANNON, P. J.; EDEN, A. R.; LAITMAN, J. T. (1988) «The subarcuate fossa and cerebellum of extant primates: comparative study of a skull-brain interface». A: Am. J. phys. Anthrop., 77, 143-164. GINGERICH, P. D. (1973) «Anatomy of the temporal bone in the Oligocene anthropoid Apidium and the origin of Anthropoidea». A: Folia Primat., 19, 329-337. GROVES, C. P. (1986) «Systematics of the Great Apes». A: Swindler, D. R.; Erwin, J. (ed.) Comparative Primate Biology. Nova York: Alan R. Liss, p. 187-217. GROVES, C. P.; PATTERSON, J. D. (1991) «Testing hominoid phylogeny with the PHYLIP programs». A: J. Hum. Evol., 20, 167-183. HARRISON, T. (1985) «African oreopithecids and the origin of the family». A: Am. J. phys. Anthropol., 66 (2), 180. HARRISON, T. (1986a) «New fossil anthropoids from the middle Miocene of East Africa and their bearing on the origin of the Oreopithecidae». A: Am. J. phys. Anthropol., 71, 265-284. HARRISON, T. (1986b) «The phylogenetic relationships of the Oreopithecidae». A: Am. J. phys. Anthropol., 62 (2), 212. HARRISON, T. (1986c) «A reassessment of the phylogenetic relationships of Oreopithecus bambolii Gervais». A: J. Hum. Evol., 15, 541-583. HARRISON, T. (1987) «The phylogenetic relationships the early catarrhine primates: a review of the current evidence». A: J. Hum. Evol., 16, 41-80. HARRISON, T. (1991a) «The Implicatons of Oreopithecus bambolii for the Origins of Bipedalism». A: Origenes de la Bipédie chez les Hominidés, París: Editions du CNRS, p. 235-244. HARRISON, T. (1991b) «Some observations on the Miocene hominoids from Spain». A: J. Hum. Evol., 20, 515-520. HÜRZELER, J. (1958) «Oreopithecus bambolii Gervais». A: Verh. Naturf. Ges. Basel, 69(1), 148. KAY, R. F.; SIMONS, E. L.(1983) «A reassessment of the relationship between later Miocene and subsequent Hominoidea». A: Corruccini, R. S. (ed.); Ciochon, R. L. New Inter-

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

pretations of Ape and Human Ancestry. Nova York: Plenum Press, p. 577-624. KORDOS, L. (1987) «Description and reconstruction of the skull of Rudapithecus hungaricus Kretzoi (Mammalia)». A: «Ann. Hist. Nat. Mus. Nat. Hung., 79, 77-88. KORDOS, L. (1988a) «Comparison of early primate skulls from Rudabanya and China». A: Anthrop. Hung., 20, 9-22. KORDOS, L. (1988b) «Rudapithecus Kopponyalelet a Rudabányai Alsó-Pannóniaiból». A: M. All. Földtani Intézet Evi Jelentése, 137-154. KORDOS, L. (1991) «Le Rudapithecus hungaricus de Rudabanya (Hongrie)». A: Anthropologie, Paris, 95 (2/3), 343-362. KORDOS, L.; BEGUN, D. (1994) «Cranial remains of Dryopithecus brancoi from Rudabanya, Hungary». A: AAPA Abtracts, Suppl. 18, 124-125. KRETZOI, M. (1975) «New ramapithecines and Pliopithecus from the Lower Pliocene of Rudabanya in North-eastern Hungary». A: Nature, 257, 579-581. Le GROS CLARK, W. E.; LEAKEY, R. (1951) The Miocene Hominoidea of East Africa. Londres: British Museum (Nat.Hist), p. 1-117. LEAKEY, M. (1992) «Current status of Afropithecus». A: Apes or Ancestors (p. 5-6) «American Museum of Natural History. LEAKEY, M. G.; LEAKEY, R. E.; RICHTSMEIER, J. T.; SIMONS, E. L.; WALKER, A. C. (1991) «Similarities in Aegytopithecus and Afropithecus facial morphology». A: Folia Primatol., 56, 65-85. LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G. (1986) «A new Miocene hominoid from Kenya». A: Nature, 324, 143-148. LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G. (1986b) «A second new Miocene hominoid from Kenya». A: Nature, 324, 146-148. LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G.; WALKER, A. C. (1988a) «Morphology of Afropithecus turkanensis from Kenya». Am. J. phys. Anthrop., 76, 289-307. LEAKEY, R. E.; LEAKEY, M. G.; WALKER, A. C. (1988b) «Morphology of Turkanapithecus kalakolensis from Kenya». A: Am. J. phys. Anthrop., 76, 277-288. LEWIN, R. (1987) Bones of contention. Controversies in the search for human origins. Nueva York: Simons and Schuster. MADDISON, W. P.; MADDISON, D. R. (1992) Mac Clade: Analysis of Phylogeny and Character Evolution. Version 3.0. Sunderland Massachusetts: Sinauer Associates. MARTIN, L. (1992) «Anatolian Mid-Miocene Hominoids». A: Apes or Ancestors (21 p.) «American Museum of Natural History. MARTIN, L.; ANDREWS, P. (1993) «Renaissance of Europe’s ape». A: Nature, 365 (6446), 494. McCOLLUM, M. A.; Grine, F. E.; Ward, S. C.; Kimbel, W. H. (1993) «Subnasal morphological variation in extant hominoids and fossil hominids». A: J. Hum. Evol., 24, 87-111. MEIN, P. (1986) «Chronological Successions of Hominoids in The European Neogene». A: ELSE, J. G.; LEE, Ph. C. (ed.) Primate Evolution «Cambridge University Press, p. 59-70. MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1993) «Recent discoveries of Dryopithecus shed new light on evolution of great apes». A: Nature , 365 (6446), 543-545. MOYÀ SOLÀ, S.; KÖHLER, M. (1996) «A new skeleton of Dryopithecus and the origin of Great Ape locomotion». A: Nature, 379:379-159. MOYÀ SOLÀ, S.; PONS MOYÀ J. P.; KÖHLER, M. (1990) «Primates catarrinos del Neógeno de la península Ibérica». A: Paleont. i Evol., 23, 41-45. NAPIER, J. R.; DAVIS, P. R. (1959) The fore-limb skeleton and associated remains of Proconsul africanus,. Londres: British Museum Natural History. 16:1-69. PICKFORD, M. (1986) «Hominoids from the Miocene of East Africa and the phyletic position of Kenyapithecus». A: Z. Morph. Anthrop., 76 (2), 117-130.

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

PILBEAM, D. (1967) «Tertiary pongidae od East Africa: Evolutionary relationships and taxonomy». A: Peabody Museum bulletin, 31, 1-185. PILBEAM, D. (1982) «New hominoid skull material from the Miocene of Pakistan». A: Nature, 295 (5846), 232-234. PILBEAM, D. (1992) «Current Status of Sivapithecus». A: Apes or Ancestors (25 p.) American Museum of Natural History. PILBEAM, D. (1994) «Comments on the last decades of research on Miocene hominoids and hominid origins». A: Toronto symposium. [En premsa.] PILBEAM, D.; ROSE, M. D.; BARRY, J. C.; IBRAHIM SHAH, S. M. (1990) «New Sivapithecus humeri from Pakistan and the relationship of Sivapithecus and Pongo». A: Nature, 348, 237-238. ROSE, M. (1993) «The forelimb of Miocene Hominoids». A: AAPA Abstracts, Suppl. 16. ROSE, M. D. (1983) «Miocene Hominoid Postcranial Morphology Monkey-like, Ape-like, Neither, or Both?». A: New Interpretations of Ape and Human Ancestry, 15, 405-417. ROSE, M. D. (1988) «Another look at the anthropoid elbow». A: J. Hum. Evol., 17, 193-224. ROSE, M. D. (1992a) «Miocene Hominoid Hindlimb Functional Morphology». A: Apes or Ancestors (29 p.) «American Museum of Natural History. ROSE, M. D. (1992b) «Quadrupedalism in Miocene hominoids» A:. Am. J. phys. Anthrop., Suppl. 14, 141. RUKANG, W.; QINGHUA, X.; QINGWU, L. (1985) «Morphological features of Ramapithecus and Sivapithecus and their phylogenetic relationships. Morphology and comparison of the teeth». A: Acta Anthropologica Sinica, 4 (3), 197-204. RUKANG, W.; QINHUA, X.; QINGWU, L. (1986) «Relationship between Lufengpithecus, Sivapithecus and Ramapithecus and their phylogenetic position». Acta Anthr. Sin., 5 (1), 1-30. SABAN, R. (1963) «Contribution a l’étude de l’os temporal des primates». A: Mem. Mus. Nat. d’Hist. Nat.., Nuv. Ser., Sér. A, Zoologie, 29, 1-378. SCHULTZ, A. H. (1973) «The Skeleton of the Hylobatidae and Other Observations on Their Morphology». A: Gibbon and Siamang Basel: Karger, p. 1-54. SCHWARTZ, J. H. (1990) «Lufengpithecus and its potential relationship to an orangutan clade». A: Jour. Human Evol., 19, 591-605. SHEA, B. T. (1985) «On aspects of skull form in African apes and orang-utans, with implications for hominoid evolution». Am. J. phys. Anthrop., 68, 329-342. SHEA, B. T. (1988) «Phylogeny and Skull Form in the Hominoid Primates». A: Schwartz, J. H. (ed.) Orang-Utan biology. «Oxford: Oxford University Press, p. 233-245. STRAUS, W. L. (1960) «The subarcuate fossa in primates». A: Anat. Rec., 138, 93-103. SZALAY, F. S.; DELSON, E. (1979) «Evolutionary history of the primates. Londres: Academic Press. THOMAS, H. (1985) «The Early and Middle Miocene Land Connection of the Afro-Arabian Plate and Asia: A Major Event for Hominoid Dispersal?». A: Delson, E. (ed.) Ancestors: The Hard Evidence Nova York: Alan R. Liss Inc., p. 42-50. VILLALTA, J. F.; CRUSAFONT, M. (1944) «Dos nuevos antropomorfos del Mioceno español y su situacion dentro de la moderna sistemática de los símios. (Vertebrados del Vallès-Penedès. V. Simiidae). A: «Not. y Com. Inst. Geol y Min. Esp., 13, 3-51. WALKER, A.; FALK, D.; SMITH, R.; PICKFORD, M. (1983) «The skull of Proconsul africanus: reconstruction and cranial capacity». Nature, 305 (5934), 525-527. WALKER, A.; TEAFORD, M. (1989) «Hunt for Proconsul». A: Scient. Am., 260. WARD, C. V. (1993a) «Function and phylogeny in hominoid trunk and hindlimb evolution». A: AAPAA, supp. 16, 204. WARD, S. C. (1993b) «Cranial and postcranial anatomy of Sivapithecus: affinities with Pongo reconsidered». A: AAPAA, supp. 16, 204.

EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAN LLOBATERES

WARD, S. C.; KIMBEL, W. H. (1983) «Subnasal alveolar morphology and the systematic position of Sivapithecus». A: Am. J. phys. Anthrop., 61, 157-171. WARD, S. C.; PILBEAM, D. R. (1983) «Maxillofacial Morphology of Miocene Hominoids from Africa and Indo-Pakistan». A: R. L. C. a. Currccini, R. S. (ed.), New interpretation of ape and human ancestry. Nova York: Plenum, p. 211-238. WOODWARD, S. (1914) «On the lower jaw of an anthropoid ape (Dryopithecus) from the upper Miocene of Lerida (Spain)». A: Quart. J. Geol. Soc, 70, 316-320. ZAPFE, H. (1952) «Die Pliopithecus-Funde aus der Spaltenfüllung von Neudorf an der Marsch (CSSR)». A: Sonderabdruck Verh. Geol., 1-5.

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

Els conjunts III I IV de l’Abric Romaní de Capellades (Campanyes 1988-1994). Una seqüència d’ocupacions del paleolític mitjà EDUARD CARBONELL, ARTUR CEBRIÀ, JORDI ROSELL, ROBERT SALA i MANUEL VAQUERO 1

L’Abril Romaní està situat a la localitat de Capellades (comarca de l’Anoia, província de Barcelona) a 1º 41’ 30» de longitud E i 41º 32’ de latitud N. És una de les cavitats obertes a la Cinglera del Capelló, espadat travertínic que s’aixeca al marge esquerra del riu Anoia i que pertany a les formacions tobàcies d’inicis del Quaternari que proliferen a Capellades i el seu entorn. L’existència de restes arqueològiques a l’abril va ser posada de manifest per primera vegada l’any 1909 per Amador Romaní, qui va portar a terme les primeres excavacions sota el patrocini de l’Institut d’Estudis Catalans i la direcció de Mn. Norbert Font i Sagué i Lluís Marià Vidal (VIDAL, 1911-12; ROMANÍ, 1917; MURO i altres, 1898; BARTROLÍ i altres, 1995). Un segon període de treballs arqueològics a l’Abric Romaní s’inicià l’any 1956, sota la direcció del Dr. Eduard Ripoll i Perelló; aquests treballs es van desenvolupar fins l’any 1962 i suposaren el coneixement de l’abric a nivell internacional i la seva integració dins el paradigma culturalista d’ordenació dels conjunts lítics, àmpliament difós a l’Europa Occidental (RIPOLL, 1958 i 1959; LUMLEY & RIPOLL, 1962; RIPOLL & LUMLEY, 196465; LAPLACE, 1962). Finalment, l’any 1983 es van reiniciar les excavacions a l’abric, les quals continues a l’actualitat; els primers resultats d’aquestes actuacions ja van ser objecte d’una publicació a Tribuna d’Arqueologia (MORA i altres, 1987-88), per la qual cosa procurarem no tornar a incidir en els aspectes tractats llavors i ens centrarem en els treballs desenvolupats a partir de 1989, els quals s’han dirigit bàsicament a l’excavació dels nivells arqueològics de la part [1] Àrea de prehistòria. Departament d’Història i Geografia. Universitat Rovira i Virgili. P1. Imperial Tarraco s/n. 43005 TARRAGONA.

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

inferior del Conjunt III (nivells H i I) i del sostre del Conjunt IV (nivell J). L’estratègia d’intervenció arqueològica en extensió, juntament amb les característiques del mitjà sedimentari pel que fa el ritme de deposició i a la preservació de les restes arqueològiques, permeten una aproximació acurada a l’organització de les activitats desenvolupades pels caçadors-recol˙lectors que ocuparen l’abric. Aquesta reconstrucció dels processos d’acció internacional estableix les condicions de possibilitat per a una interpretació històrica del passat, interpretació que només es pot assolir des de la síntesi entre les diferents dimensions del temps històric, entre l’esdeveniment immers en un univers vital específic i les estructures de llarga duració. A l’Abric Romaní, l’anàlisi dels diferents processos operatius permet la construcció d’un cos hipotètic basat en la successió diacrònica de diferents models ocupacionals PROCESSOS SEDIMENTARIS, PALEOAMBIENT I ESTRATOGRAFIA

A l’Abric Romaní ha estat documentada fins a l’actualitat una seqüència estratigràfica de més de 16 metres, sense que s’hagi arribat fins al moment a la base de sedimentació; només els quatre metres superiors, on es localitzen nou nivells arqueològics, han estat afectats per les intervencions arqueològiques, la resta de la seqüència és coneguda per l’existència d’un sondeig de més de 12 metres de profunditat conegut com Pou Romaní. Es tracta bàsicament d’un dipòsit travertínic, format per la deposició del barbonat càlcic contingut per l’aigua de les surgències de la zona. Nogensmenys, al llarg de la seqüència s’han pogut diferenciar unitats sedimentàries corresponents a quatre ambients sedimentaris diferenciats (CARBONELL, GIRALT & VAQUERO, 1994): 1. Ambient de plataforma. A aquest mitjà sedimentari correspon la major part de la seqüència estratigràfica de l’Abric Romaní. L’activitat de les surgències hídriques i la fixació del carbonat càlcic per les plantes es tradueix en el creixement de formacions travertíniques, l’extensió horitzontal de les quals implica l’aparició de plataformes contínues a tota la superfície de l’abric. Al travertí que constitueix aquestes plataformes es poden diferenciar fàcies en funció de la morfologia de les plantes que han fixat el carbonat càlcic.

2. Ambient de toll. Aquest ambient presenta una gran diversitat de fàcies: oncolits, sorres, llims, travertins. Apareix en moments de disminució del cabdal de les surgències hídriques de l’abric; l’aigua es canalitza per les estructures del paleorelleu (gours, paleo-canals), on es dipositen les diferents fàcies depenent de l’energia dels corrents.

3. Ambient de caiguda. Dins d’aquest ambient es poden diferenciar dues fàcies pel que fa al tamany dels elements caiguts des de la paret i el sostre de l’abric: una

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES

Figura 1.- Columna estratigràfica dels Conjunts III i IV. A l’esquerra s’indica la localització dels nivells arqueològics.

fàcies de plaquetes i una fàcies de blocs. La primera apareix als dos terços inferiors de la seqüència i és produïda per processos de fragmentació sota condicions climàtiques fredes. La fàcies de blocs ha estat documentada a dos punts de l’estratigrafia, que coincideixen amb els dos moments d’ocupació antròpica més importants documentats fins al moment: els nivells arqueològics E i J. 4. Ambient de terrígens. Està representat per la formació de sorres i llims de color vermell. Apareix només a dos punts de la seqüència: al nivell arqueològic E i al

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

sostre de estratigrafia, on constitueix el paquet de colmació de l’abric. És l’únic ambient sedimentari on no es detecta cap activitat de les surgències hídriques. Juntament amb aquests factors de formació naturals, s’ha d’afegir l’efecte de l’acció antròpica, que es manifesta generalment en forma de nivells arqueològics molt minços formats en moments d’inactivitat de les surgències. Només quan aquests períodes d’inactivitat són més prolongats, els nivells antròpics poden assolir una major potència, com en el cas del nivell E. Pel que fa al tram de la seqüència analitzat en aquest treball, el Conjunt IV es caracterítza pel predomini d’un ambient de caiguda, encara que es documenten també processos sedimentaris característics dels ambients de plataforma i de toll. El Conjunt III presenta en els seus dos metres de potència un paquet sedimentari determinat per la successió repetida dels ambients de plataforma i de toll, on es troben els nivells H i I; només el sostre del Conjunt mostra l’existència d’un ambient de terrígens, amb la deposició de l’estrat argilós on es troba el nivell arqueològic E. La seqüència arqueològica de l’Abric Romaní ha estat datada mitjançant les sèries de l’urani entre els 40 i els 70 ka BP (BISCHOF, JULIA & MORA, 1988); abasta la part final de l’estadi isotòpic 5, l’estadi 4 i la primera meitat de l’estadi 3. Els conjunts estratigràfics III i IV han proporcionat unes datacions entre els 45 i els 50 ka BP. Pel que fa a les condicions paleoclimàtiques, les anàlisis pol˙líniques mostren l’existència d’una marcada inestabilitat climàtica, amb freqüents canvis de les condicions ambientals (BURJACHS & JULIA, 1994). El tram de l’estratigrafia que és l’objecte d’aquest treball està situat a la zona més freda de la seqüència. ORGANITZACIÓ I APROFITAMENT DE L’ESPAI

L’excavació en extensió dels nivells H, I i J ha permès posar de manifest la complexitat de l’organització dels processos d’ocupació de l’espai. La distribució de les diferents categories d’anàlisi arqueològica i la seva interrelació manifesta una ocupació diferencial de l’espai, amb la possibilitat de demarcar diferents àrees individualitzades per les activitats que s’hi portaren a terme. Així, al nivell H s’ha contrastat l’existència d’una zona especialitzada en el processament de biomasses animals (CARBONELL, 1992), el nivell I presenta diferents àrees dedicades a l’explotació dels materials lítics i el nivell J manifesta una distribució diferencial de les diferents categories del registre lític i ossi. Aquests criteris organitzatius responen també a una adequació a les característiques particulars del substracte damunt del qual té lloc l’ocupació; aquest substracte està jerarquitzat als nivells H i I pels forts pendents i per l’existència de gours i paleo-canals que configuren el paleo-relleu; al nivell J, són els grans blocs despresos de la cornisa i disposats a la part distal de l’abric els que condicionen l’organització de l’espai per part dels grups humans. Dins de les activitats destinades a millorar l’habitabilitat de l’abric s’inclou

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES

també l’aprofitament d’elements del substracte litològic. Així, als nivells H i I s’ha plantejat el transport i la disposició intencional de blocs de travertí amb finalitats encara no contrastades, però que poden tenir a veure amb l’aïllament de superfícies humides o amb l’adequació de zones de pas entre diferents sectors antropitzats. PROCESSOS D’APROFITAMENT DE LA FAUNA

En l’Abric Romaní s’han identificat les següents espècies de macromamífers: Stephanorhinus hemitoechus, Equus Cabllus, Equus asinus, Bos primigenius, Cervus elphus, Capra pyrenaica, Rupicapra rupicapra, Hyaena spelaea, Crocuta crocuta, Panthera (leo) spelaea, Panthera pardus, Canis lupus, Vulpes vulpes, Felis Sylvestris, Lynx pardina, Ursus spelaeus, Sus scrofa i un proboscidi indeterminat. Només dues espècies estan representades a tots els nivells arqueològics, el cavall i el cèrvol. Al Conjunt II aquestes espècies estan acompanyades per animals de muntanya (cabra i), mentre que al Conjunt III s’associen amb animal d’espais plans, com el gran bòvid i el rinoceró. Les raons d’aquest canvi semblen tenir més a veure amb diferències en les estratègies de captació de biomasses que amb fenòmens ambientals. Al Conjunt III ha estat documentat un tractament diferencial de les diferents espècies relacionat amb el seu tamany. Els animals de tamany petit i mitjà (cabra, cèrvol...) són transportats sencers a l’abric, on són processats per al seu consum. En canvi, els animals de tamany gran (cavall, bòvid, rinoceró...) són transportats parcialment, abandonant les parts anatòmiques amb menys quantitat de biomassa al lloc de captació. El tractament de les biomasses animals una vegada introduïdes a l’abric és similar a tots els nivells del conjunt III; només s’aprecien diferències puntuals degudes a canvis en la funcionalitat de les ocupacions. A tots els nivells arqueològics dels Conjunts III i IV ha estat documentada la presència de carnívors per mitjà de la localització de nombrosos coprolits. Aquests animals arribaven al jaciment atrets probablement per les restes deixades pels grups humans quan abandonaven l’abric. Nogensmenys, la presència de restes òssies de carnívors gairebé no s’ha contrastat (CÁCERES i altres, 1993). ORGANITZACIÓ DELS PROCESSOS OPERATIUS LÍTICS

El primer tret destacable del registre lític dels nivells H, I i J és la gran variabilitat pel que fa al nombre d’elements recuperats. El nivell J és el que ha proporcionat un major nombre d’elements, amb un total de 4.777 objectes més grans d’1 cm. Els nivells H i I aportaren unnombre d’elements molt inferior, 263 i 555 respectivament. Aquest nivell de variabilitat planteja una aproximació a la seqüència tècnica que contempli els condicionants introduïts per aquesta

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

desproporció. Per aquest motiu hem privilegiat un argument centrat en l’organització dels processos operatius des del punt de vista de la seva fragmentació espacio-temporal. Aquesta aproximació permet construir un discurs diacrònic basat en els canvis que els criteris organitzatius manifesten al llarg de la seqüència. Això és possible des del marc teòric edificat al voltant del concepte de cadena operativa, entesa com un encadenament de comportaments tècnics susceptible de ser segmentat en diferents estadis. Aquesta problemàtica ens introdueix en aspectes relacionats amb els models d’antropització de l’abric, definits en termes de la duració, intensitat i complexitat de les activitats. La complexitat dels processos tècnics, expressada pel nombre d’activitats tècniques diferents evidenciades pels elements del registre, juga un paper primordial en la caracterització dels esmentats models, que en última instància s’integren a la totalitat constituïda pel funcionament social dels grups humans. Per altra banda, les argumentacions basades en la distinció de modalitats d’ocupació s’estan integrant de forma creixent en les explicacions que intenten superar els termes clàssics a que s’havia reduït la qüestió de la variabilitat de les indústries lítiques al Paleolític Mitjà (ROLLAND & DIBBLE, 1990; KUHN, 1995). Les anàlisis efectuades, prenent en consideració una sèrie de variables relacionades amb l’articulació dels processos operatius, reflexen importants diferències entre els nivells estudiats pel que fa a la fragmentació de les seves cadenes operatives. Els tres nivells analitzats manifesten diferents patrons d’organització dels seus processos tècnics; això reflexa la flexibilitat i variabilitat associada amb aquests comportaments. Aquestes variacions afecten tant les estratègies de captació de matèries primeres, que expressen les diverses possibilitats d’explotació ofertes per un mateix entorn, com les modalitats tècniques d’introducció d’objectes lítics a l’abric. Aquesta diversitat és una mostra de la capacitat d’elecció entre alternatives diverses que pot portar-se a terme en un context caracteritzat per un mateix rerafons estructural des del punt de vista de les estratègies de producció i configuració. El registre del nivell H reflexa la fragmentació més important de la seva cadena operativa. L’absència de Bases Negatives de Producció (BNP), el caràcter negatiu dels productes corticals i la desproporció entre les Bases Positives (BP) de petit i gran format, permeten plantejar l’escassa relevància, o inclús l’inexistència, d’activitats encaminades a l’explotació de ls BNPs. Els materials serien introduïts a l’abric en forma de BPs obtingudes en un lloc d’ocupació anterior o de Bases Negatives de Configuració (BNC). La major part del registre lític trobat al nivell seria el resultat de la configuració o reconfiguració d’aquests elements, activitat per altra banda confirmada pels remontatges obtinguts. La importància dels processos de transport d’elements elaborats, juntament amb les activitats de configuració contrastades, contribuirien a una més gran presència de BNCs en comparació amb la resta de nivells estudiats. El nivell I presenta unes cadenes operatives menys fragmentades, encara que s’aprecien diferències en funció de les matèries primeres considerades. Aquest

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES

Figura 2.- Esquema de la representació dels diferents estadis de la cadena operativa lítica a cadascun dels nivells. En vermell s’indiquen els estadis que s’hi troben presents. Aquest esquema és vàlid fonamentalment per al sílex. (Bn: Base natural; BN1G: Base Negativa de Primera Generació; BP: Base Positiva; BP G.F.: Base Positiva de Gran Format; BP P.F.: Base Positiva de Petit Format; BN2G: Base Negativa de Segona Generació).

nivell és el que presenta una més gran variabilitat pel que fa al tipus de material utilitzat en les activitats de talla; el sílex és la matèria primera més emprada, com a la resta de nivells, però presenta el percentatge més baix de tota la seqüència (un 51%) degut a les proporcions elevades que assoleixen el quars i les calcàries. La forma tècnica d’introducció dels materials també mostra diferències en funció de les matèries primeres. Aquestes diferències són especialment evidents si comparem el sílex i les calcàries; el síles és introduït, com al nivell H, en forma de BNCs i de BPs de gran format, encara que també es documenta l’entrada de BNPs en un estat d’explotació molt avançat; les calcàries són introduïdes en forma de nòduls bruts, l’inicialització i explotació dels quals es porta a terme a l’abric, obtenint-se principalment BPs de gran format.

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

El nivell J mostra el major grau de complexitat tècnica, entesa com una mesura de la multiplicitat d’activitats desenvolupades al propi jaciment i, per tant, de la integritat de les seves cadenes operatives. La introducció de materials a l’abric es porta a terme en una diversitat de formes tècniques: Bases naturals (Bn), BNPs, BPs o BNCs. Les activitats desenvolupades al centre de intervenció comprenen la totalitat de les fases de la cadena operativa: inicialització dels nòduls, explotació de BNPs i configuració de BNCs. Des del punt de vista tècnic, es pot plantejar una major intensitat ocupacional del nivell J en relació a la resta de nivells de seqüència. Cal fer esment a les dades aportades pels objectes retocats, donada la relavància que normalment es concedeix a l’estudi d’aquesta categoria estructural en l’ordenació de les indústries lítiques del Paleolític. Els nivells arqueològics analitzats en aquest treball, igual que la resta dels excavats fins ara a l’Abric Romaní, es caracteritzen per la reduïda variabilitat de les morfologies configurades. Els denticulats constitueixen l’estàndar operatiu de la seqüència arqueològica de l’abric. La presència d’altres grups tipològics té un caràcter testimonial. Aquesta estabilitat en els criteris de configuració contrasta amb les diferències apuntades pel que fa a les variables relacionades amb la fragmentació dels processos operatius. Això destaca el caràcter estructural de les morfologies denticulades en les dinàmiques d’antropització de l’Abric Romaní, amb independència dels criteris que determinen la intensitat de les ocupacions. Es fa palès, per altra banda, de quina manera les metodologies centrades únicament en l’atenció als objectes retocats ocultaven importants fenòmens de variabilitat tècnica, donant en molts casos una falsa aparença d’uniformitat. Els diferents aspectes relacionats amb els models d’organització de les activitats tècniques coincideixen en indicar una tèndència diacrònica cap a un progressiu decreixement de la intensitat de les dinàmiques ocupacionals. Aquest decreixement es manifesta en la reducció gradual del nobre de fases de la cadena operativa que es porten a terme a l’abric (vegi’s l’esquema de la Fig. 2). D’un moment de màxima intensitat ocupacional, representat pel nivell J, es passaria a un model caracteritzat per ocupacions d’escassa intensitat. El nivell H representaria la culminació d’aquest model ocupacional. APROFITAMENT DELS RECURSOS VEGETALS

La introducció i utilització d’elements vegetals és una constant en les estratègies ocupacionals dels caçadors-recol˙lectors que ocuparen l’Abric Romaní. L’aprofitament d’aquests recursos com a combustible dels nombrosos fogars realitzats als sòls d’ocupació està evidenciat per les abundants restes de carbó recuperades a les excavacions. Les anàlisis antracològiques efectuades sobres aquestes restes posen de manifest la reduïda variabilitat quant a les espècies

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES

vegetals aportades, essent el pi l’únic taxó identificat (ALLUE, 1994). Nogensmenys, l’aportació més singular dels treballs realitzats als darrers anys pel que fa a aquest àmbit subsistencial ha estat la troballa de diversos objectes de fusta, alguns dels quals responen a activitats de configuració antròpica. L’observació d’aquest tipus de registre és poc habitual als jaciments paleolítics; la fusta requereix per a la seva conservació unes condicions molt poc freqüents a la major part de jaciments arqueològics. Els processos sedimentaris que van intervenir en la formació del dipòsit de l’Abric Romaní, en caracteritzar-se pel predomini d’un ambient humid i per la construcció de travertins, estableixen unes condicions favorables per a la preservació d’aquests artefactes. La identificació d’objectes de fusta ha estat possible tant al nivell H com als nivells I i J, encara que responen a condicions diferents de fossilització i, per tant, d’observació arqueològica. Al nivell H es van recuperar tres objectes de fusta carbonitzats, ubicats en les proximitats d’estructures de combustió (CARBONELL & CASTRO-CUREL, 1991 i 1992; JOVER 1994). Aquests objectes oscil˙len entre els 55 i els 27 cms. de llarg i els 22 i 17 cms. d’ample; en dos casos mostren un contorn ovoide, mentre que el tercer objecte presenta una morfologia pentagonal allargada. La fusta d’un d’aquests objectes, localitzat al quadre M51, ha estat identificada com pertanyent al gènere Juniperus; el material dels altres dos elements trobats als quadres 050 i 057 correspon al gèner Pinus. L’anàlisi efectuada per mitjà de l’espectre de rotació electrònica de radicals lliures del carboni ha permès determinar que la fusta del quadre M51 fou sotmesa a un escalfament no superior als 290-300ºC. La funcionalitat d’aquests elements no ha estat encara objecte de cap contrastació empírica; nogensmenys, la seva ubicació i les seves característiques permeten plantejar la seva vinculació amb activitats domèstiques relacionades amb el foc. Als nivells I i J el que ha estat registrat fonamentalment no són els objectes de fusta pròpiament dits, sinó el seu negatiu en travertí. La deposició del carbonat càlcic contingut per l’aigua fa que, quan es produeix la reactivació de les surgències hídriques, els objectes antròpics que encara no han estat enterrats quedin coberts per una capa de travertí. D’aquesta forma, quan té lloc la descomposició dels elements vegetals es consrva el seu motllo en travertí; són aquests negatius els que han estat localitzats a la intervenció arqueològica. Al nivell I, van ser trobats un gran nombre de negatius d’elements de fusta, la major part dels quals corresponien a branques i restes allargades per a les quals no es pot aventurar una configuració intencional però que es poden relacionar amb l’acumulació de restes vegetals. Cal destacar la troballa de negatiu d’un gran troc d’arbre, de més de tres metres de llargada; la identificació taxonòmica d’alguns dels carbons trobats al seu interior indica que es tracta d’un pi. Per altra banda, al mateix nivell es va localitzar, al damunt d’una estructura de combustió, una associació de negatius de fusta constituïda per tres elements allargats entrecreuats; per aquesta estructura s’ha plantejat la seva possible funcionalitat com a trípode

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

destinat al tractament de biomasses animals (CASTRO-CUREL & CARBONELL, 1995). Finalment, al nivell J cal destacar la troballa del negatiu d’un objecte de fusta allargat i amb un dels seus extrems apuntat. Les anàlisis microscòpiques efectuades han permès contrastar la presència, a l’extrem apuntat, de traces de configuració similars a les que s’obtenen mitjançant l’ús d’instruments lítics. CONCLUSIONS

Les intervencions arqueològiques portades a terme a l’Abric Romaní durant els darrers anys han permès representar una successió d’esdeveniments que van tenir lloc en aquest indret de la vall de l’Anoia entre els 45 i els 50 ka BP. La interpretació dinàmica dels elements que composen el registre arqueològic fa palesa l’organització de les activitats quotidianes de les comunitats de caçadors i recol˙lectors que ocuparen l’abric, organització que es manifesta als diferents àmbits d’actuació diferenciats per la metodologia arqueològica: explotació de materials lítics, aprofitament de biomasses animals i vegetals, adequació i ordenació de l’espai... La síntesi d’aquests àmbits permet esbrinar, si més no de forma difusa, el context vital dins del qual aquestes activitats adquireixen sentit. Les tendències diacròniques de llarga durada, objecte exclusiu de la recerca durant molt de temps, només es poden entendre com a expressió d’aquest comportament; al mateix temps, el món concret de la vida només es pot materialitzar en el marc d’una trajectòria històrica que el trascendeix. A l’Abric Romaní, aquesta dialèctica entre l’esdeveniment i l’estructura se sintetitza en una història ocupacional on el canvi diacrònic ve donat per la variabilitat dels comportaments de que disposa el bagatge cultural de les comunitats. A l’Abirc Romaní es pot definir al llarg del temps la succecció de diferents tipus d’ocupació, els quals vindrien caracteritzats per la complexitat de les activitats desenvolupades i la intensitat de l’impacte antròpic. Aquests diferents models ocupacionals se situen al llarg d’un continu, en un extrem del qual, el de la màxima intensitat ocupacional, caldria situar el nivell J; a l’extrem contrari, el de menor impacte antròpic, se situaria el nivell H. Aquest raonament ens ha decidit a plantejar en aquestes conclusions la relevància de l’Abric Romaní pel que fa a dues qüestions àmpliament interconectades, al voltant de les quals gira actualment bona part de la recerca paleolítica: per una banda, el de les relacions entre les comunitats humanes i el seu mitjà natural i, per l’altra, el del significt evolutiu del comportament. La seqüència d’ocupacions dels Conjunts III i IV posa de manifest la multiplicitat de formes d’adaptació d’un grup humà dins d’un mateix mitjà natural. Un mateix espai pot ser ocupat i conceptualitzat de formes molt diferents en funció del lloc que ocupa dins les estratègies d’organització del territori. Aquestes estratègies, basades en una percepció diferencial i en una capacitat de

ELS CONJUNTS III I IV DE L’ABRIC ROMANÍ DE CAPELLADES

discriminació dels diferents indrets inclosos en un mateix espai geogràfic, es troben plenament desenvolupades entre els 45 i els 50 ka BP. El registre arqueològic de l’Abric Romaní constitueix doncs una crida d’atenció envers aquelles concepcions deterministes que intenten donar explicacions simples a problemes complexos. En segon lloc, cal recordar que la seqüència arqueològica que contemplem es troba dins d’un estadi evolutiu ben concret des del punt de vista de l’evolució humana a l’Europa occidental, el qual està definit per la presència de l’Homo sapiens arcaic. Als últims anys, i principalment com a conseqüència de la seva problemàtica relació evolutiva respecte a l’home anatòmicament modern, els aspectes vinculats amb la conducta de l’home arcaic han assolit una particular relevància. L’Abric Romaní és un registre idoni per tal de captar la rigidesa o bé la flexibilitat de les formes d’organització dels grups d’homes arcaics. La variabilitat dels comportaments evidenciada a la seqüència arqueològica que acabem de presentar és una bona mostra de la capacitat per planificar els comportaments i escollir entre diferents opcions. Aquesta variabilitat en les formes d’actuació és evident a tots els camps d’anàlisi considerats: l’aprofitament dels recursos animals, on es documenta la diferenciació del comportament en funció del tamany de les espècies; l’organització de les cadenes operatives lítiques, on cada nivell arqueològic considerat manifesta una forma diferent d’obtenir els recursos lítics necessaris per a la subsistència; l’ordenació de l’espai ocupat, que mostra la diferenciació de l’espai en funció de les activitats que s’hi desenvolupen... No trobem, per tant, cap senyal que pugui revelar aquell comportament rígid, quasi bé instintiu, del que parlen alguns investigadors que intenten continuar parlant d’evolució quan en realitat aquesta ha deixat pas definitivament a la història. BIBLIOGRAFIA ALLUE, E. (1994): Les chasseurs-cueilleurs de l’abri Romani (Capellades, Espagne) et leur environnement: analyse anthracologique de l’ensemble III (44.9-50.4 Ka BP). Mèmoire de DEA. Muséum national d’Histoire naturelle. Paris. 57 pàgs. BARTROLI, R.; CEBRIÀ, A.; MURO, I.; RIU-BARRERA, E.; VAQUERO, M. (1995): A frec de ciència. L’Atles d’Amador Romaní i Guerra. Ajuntament de Capellades. Capellades. 232 pàgs. BISCHOFF, J.; JULIA, R.; MORA, R. (1988): «Uranium-series dating of the Mousterian occupation at the Abric Romani, Spain». Nature, 332: 68-70. BURJACHS, J.; JULIA, R. (1994): «Abrupt Climatic Changes during the Last Glaciation Based on Pollen Analyssis of the Abric Romani, Catalonia, Spain». Quaternary Research, 42: 308-315. CÁCERES, I. i altres (1993): «Estudi d’un exemplar de Panthera pardus i un de Panthera leo spelaea localitzats a l’Abric Romaní (Capellades, Anoia) i anàlisi de la problemàtica dels 3. Aquest papir ha estat estudiat per Josep O’Callaghan, amb la col·laboració de Concepció Piedrafita, i es troba actualment en publicació.

E. CARBONELL, A. CEBRIÀ, J. ROSELL, R. SALA I M. VAQUERO

carnívors en aquest jaciment». Estrat, 6: 31-41. CARBONELL, E. (coord.) (1992): «Abric Romaní, nivell H: un model d’estratègia ocupacional al Plistocé Superior mediterrani». Estrat, 5: 157-308. CARBONELL, E.; CASTRO-CUREL, Z. (1992): «Palaeolithic Wooden Artefacts from the Abric Romani (Capellades, Barcelona, Spain)». Journal of Archaeological Science, 19: CARBONELL, E.; CASTRO-CUREL, Z. (1991): «Abric Romaní. Implementos de mandera de más de 45.000 años», Revista d’Arqueología, 122: 8-12. CARBONELL, E.; GIRALT, S.; VAQUERO, M. (1994): «Abric Romani (Capellades, Barcelone, Espagne): une important séquence anthropisée du Pleistocéne Supérieur». Bulletin de la Société Préhistorique Française, 91 (1): 47-55. CASTRO-CUREL, Z.; CARBONELL, E. (1995): «Wood Pseudomorphs From Level I at Abric Romaní, Barcelona, Spain». Journal of Field Archaeology, 22(3): 376-384. JOVER, A. (1994): «The application of PEG 4000 for the preservation of Palaeolithic wooden artifacts». Studies in Conservation, 39: 193-198. KUHN, S.L. (1995): Mousterian Lithic Technology. An Ecological Perspective. Princeton University Press. LAPLACE, G. (1962): «Le Paléolithique Supérieur de l’Abri Romani». L’Anthropologie, 66: 36-43. LUMLEY, H. de; RIPOLL, E. (1962): «Le remplissage et l’industrie moustérienne de l’Abri Romani». L’Anthropologie, 66: 1-35. MORA, R.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.; MARTÍNEZ, J. (1988): «Els sòls d’ocupació de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)». Tribuna d’Arqueologia 1987-1988: 115-123. MURO, J.I.; MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; BERGADA, M.; BARTROLÍ, R.; BARTROLÍ, R. (1989): «Aproximació històrica al paleolític de Catalunya: Amador Romaní i Guerra i els seus treballs en el camp de l’arqueologia (1873-1930)». Estrat, 1: 7-14. RIPOLL, E. (1958): «Excavaciones en el Abrigo Romaní». Sant Jorge. Revista Trimestral de la Diputación de Barcelona, 30: 14-15. RIPOLL, E. (1959): «Excavaciones en el Abrigo Romaní (Capellades, Barcelona)». Ampurias, XXI: 247-248. RIPOLL, E.; LUMLEY, H. de (1964-65): «El Paleolítico Medio en Cataluña». Ampurias, XXVI-XXVII: 1-67. ROLLAND, N.; DIBBLE, H. (1990): «A new synthesis of Mousterian variability». American Antiquity, 55: 480-99. ROMANÍ GUERRA, A. (1917): «Sobre uns ossets treballats i dels esclats talons de sílex del paleolític de Capellades». Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural: 267-274. VIDAL, Ll. M. (1911-12): «Abric Romaní, Estació Agut, Cova de l’Or o dels Encantats. Estacions prehistòriques de les èpoques mosteriana, magdaleniana i neolítica a Capellades i Sta. Creu de l’Olorde (Barcelona». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, IV: 267-302.

La Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat): Un nou assentament prehistòric a la vall del Montsant MARIA ADSERIAS, RAÜL BARTROLÍ, ARTUR CEBRIÀ, DAVID FARELL, ANNABEL GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

Amb motiu de la construcció d’un embassament al riu Montsant, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va decidir iniciar un projecte de prospecció de l’àrea afectada per aquesta construcció, a fi de documentar exhaustivament la possible existència de punts d’interès arqueològic. El resultat de la recerca desenvolupada amb aquesta prospecció (ADSERIAS, BARTROLÍ: 1990) va ser la descoberta de quatre nous jaciments arqueològics inèdits: Tormegals, els Plans del Riu del Ton del Caime, la cova Falconera i la balma de l’Auferí. D’entre aquests jaciments, la balma de l’Auferí era l’únic que es veuria directament afectat pel cobriment de les aigües de la presa, amb la qual cosa aquest servei decidí iniciar l’excavació del jaciment. Aquesta excavació d’urgència, subvencionada pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, s’ha fet en dues fases, que han coincidit també amb la realització de les dues fases constructives de l’embassament de Margalef de Montsant. La primera fase d’excavació d’urgència tingué lloc l’any 1992 i la segona, l’any 1994.1 La balma de l’Auferí se situa al terme municipal de Margalef de Montsant (Priorat), dins la vall del riu Montsant. El seu emplaçament es correspon amb la confluència del barranc de l’Auferí, que aboca les seves aigües pel marge esquerre del riu, i el fons de la vall. Les seves coordenades geogràfiques referides al full núm. 444 de l’IGME (escala: 1/50.000) són: Lat. 41º18’8” i 0º47’38”. La seva alçada respecte al nivell del riu Montsant és d’uns 30 m. La morfologia actual de la balma presenta una paret d’uns 22 m de llarg bastant recta (figura 1). 1. A més dels sotasignats, han intervingut en els treballs d’excavació arqueològica Ramiro Doce i Sergi García.

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

Figura 1. Balma de l’Auferí. Secció del jaciment.

Inicialment es plantejà l’excavació en tres sectors per tal d’abastar la seqüència estratigràfica al llarg de tot el jaciment. Ben aviat, però, es va comprovar que el sector I, situat al límit oest del jaciment, contenia només materials arrossegats sense cap interès estratigràfic. Pel que fa als sectors II i III, es va poder veure ja durant la primera fase dels treballs que en realitat es tractava de dues ocupacions ben diferenciades: d’una banda, el sector II, al centreoest de la balma i amb un registre pertanyent al plistocè final; de l’altra, el sector III, a l’est de l’abric i amb una seqüència holocènica. Estratigràficament, els dos sectors presenten conjunts de nivells diferenciats un de l’altre, i l’únic estrat correlacionable a les dues seqüències és el nivell inferior o de base, que correspon a un nivell de terrassa. A continuació presentem els resultats de l’excavació d’aquestes dues àrees d’ocupació de la balma, tot i que cal assenyalar que en aquests moments s’està elaborant l’estudi aprofundit del registre. Es tracta, doncs, d’una aproximació global que permet una primera caracterització del registre arqueològic.

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT

SECTOR II. SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I REGISTRE ARQUEOLÒGIC

Aquest sector es troba situat al centre de la balma i és el que ha proporcionat una major potència sedimentària. Hi hem distingit un total de 5 nivells estratigràfics (de dalt a baix) (figura 2): Nivell I. Nivell superficial, de matriu sorrenca i coloració marró clar, amb gran quantitat de graves d’1 a 3 cm i fort component orgànic. Constitueix la part superficial de la seqüència. Incorpora materials arqueològics arrencats de nivells subjacents a causa de l’acció antròpica de conreu subactual. Nivell II. Localitzat sota balma i en els quadres més propers a la paret. Es tracta d’un nivell de coloració marró clar, probablement procedent de la degradació de materials de la paret de l’abric. Se superposa al nivell III. En la zona de contacte amb el nivell inferior incorpora materials arqueològics. Nivell IIIa. Nivell de matriu sorrenca, de coloració grisosa i textura molt flonja. Gran quantitat de graves de 5 a 6 cm. La seva gènesi s’atribueix a una alteració del nivell IIIb. Nivell IIIb. Nivell molt carbonatat, de coloració gris clar i textura sorrenca llimosa, amb fort component de fracció grossa que va des d’elements de 10 cm fins a petits còdols. Aquestes graves grosses en alguns casos són fragments de conglomerat de substrat i en altres són blocs d’altres procedències. També es poden trobar blocs de majors dimensions, alguns rodats i d’altres angulosos. Es tracta d’un nivell arqueològicament molt fèrtil. Nivell IV. Nivell de color marró clar, de matriu llimosa i amb una forta incorporació de graves d’uns 2-3 cm, encara que s’hi pot trobar algun bloc més gran. A la part superior, en contacte amb el nivell IIIb, incorpora material arqueològic, probablement procedent d’aquest. Nivell V. Nivell de terrassa amb llit de còdols molt ben classificats. En algun punt hi ha fàcies que no arriben a 1 cm. Tant l’estudi dels materials recuperats com les observacions fetes durant el procés d’excavació ens porten a pensar que ens trobem davant un únic nivell arqueològic representat pel nivell IIIb. Els materials recuperats en el nivell IV formarien la base del nivell anterior. En canvi, els materials recuperats en els nivells I, II i IIIa procedirien de diferents graus d’erosió de IIIb i, per tant, es tractaria de materials en posició secundària. Quant al material arqueològic, bàsicament s’han recuperat elements lítics. Les restes òssies trobades han estat molt poques i en molt mal estat, fet que respon —com s’ha pogut també comprovar en altres jaciments plistocènics excavats de la zona— a una pèssima conservació motivada per la composició sedimentària. No s’ha localitzat cap estructura. El conjunt lític recuperat és format per un gran nombre d’elements —gairebé vint mil peces—, del qual l’estudi que presentem correspon aproximadament a un 50%. Dins aquest conjunt de materials analitzats hem constatat que el 3,24% són peces retocades i que un 0,82% correspon a la categoria de nuclis (figura 3). El total de

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

Figura 2. Balma de l’Auferí. Seqüència estratigràfica del sector II.

peces retocades recuperades, 316 elements, correspon a 328 tipus primaris. Aquests darrers es divideixen en 305 monotipus, 10 peces dobles i una peça triple. El modus de retoc d’aquestes peces es reparteix de la manera següent: el retoc simple és el més representat, amb un 56,71% del total de peces retocades. El segueixen el retoc abrupte, amb un 42,07%, i el cop de burí, amb un 1,22%. Pel que fa al retoc simple, el tipus primari predominant és el dels gratadors (41,93% del total de peces amb retoc simple); segueixen en importància el grup de les rascadores (30,11%), el dels denticulats (27,42%) i el de les puntes (0,54%). Dins el retoc abrupte domina el grup dels elements de dors, amb un 92,02% del total dels abruptes. La resta de percentatge està representat pels grups de les truncadures i el dels abruptes indiferenciats, amb un 6,52% i un 1,45% respectivament. Dels elements de dors, els més representats són les làmines de dors (47,10% del total del retoc abrupte) i les puntes de dors (42,03%); es constata també la presència de bipuntes de dors (2,90%). El total de nuclis recuperat és de 80 exemplars, i de l’estudi es desprèn que l’explotació desenvolupada a l’hora de crear el conjunt lític és majoritàriament longitudinal. Òbviament, aquesta constatació ens mostra una total especialització cap a una talla de suports laminars. La configuració d’aquest tipus de talla és predominantment unipolar, amb una representació del 68,8% del total. La configuració bipolar, la segueix en segon lloc, amb un 25,9%, mentre que la multifacial és la menys representada (5,1%). Cal assenyalar que en aquest conjunt industrial que estudiem no es constata cap percussor. L’anàlisi dels estigmes de talla de les peces, però, ens permet apuntar que

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT

Figura 3. Balma de l’Auferí. Material lític (elements de dors rebaixat, gratadors i nuclis) del sector II.

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

el tipus de percussor més emprat per a la talla de làmines i laminetes seria el percussor dur; també es constata, però, la utilització del percussor tou, sobretot per a l’extracció de laminetes que provenen de nuclis laminars de tipometries molt reduïdes. Quant a l’ocupació d’aquest sector II de la balma de l’Auferí, i després d’aquesta primera anàlisi que hem desenvolupat, creiem que es poden fer una sèrie de deduccions o hipòtesis, la constatació definitiva de les quals, però, es podrà ampliar amb els resultats de les diverses anàlisis que actualment s’estan portant a terme.2 D’entrada, podem afirmar que, per la gran quantitat de registre arqueològic material que hem recuperat, aquest indret hauria estat ocupat de forma intensiva per l’home paleolític i que podria constituir un campament base a partir del qual es portaria a terme l’explotació de l’entorn. Pel que fa als sistemes tècnics de producció lítica d’aquestes comunitats, podem parlar del fet que en el jaciment hem constatat els diversos estadis que conformen la cadena operativa de producció. En el primer d’aquests estadis, és a dir, en el del proveïment de matèria primera, cal esmentar que aquests grups exploten directament els recursos lítics de l’entorn immediat. En el terme d’Ulldemolins, a pocs quilòmetres del jaciment, s’ubica una zona amb grans afloraments silicis. Aquests afloraments són erosionats pel curs del riu Montsant, les aigües del qual incorporen una nombrosa quantitat de nòduls de sílex que són transportats i dipositats en les terrasses que aquest riu ha format al llarg del seu recorregut. A l’àrea que envolta l’Auferí es localitzen algunes d’aquestes terrasses, fet que ens fa pensar que els ocupants d’aquesta balma es proveïen fonamentalment en aquestes fonts secundàries. Una constatació evident d’aquest aspecte és el resultat de l’anàlisi del caràcter cortical del material lític recuperat: en una gran majoria de casos hem pogut comprovar que es tracta de còrtexs secundaris, la qual cosa implica que els nòduls de sílex s’han trencat durant el transport fluvial i han adquirit pàtines. És després de la seva deposició fluvial que l’home els recull com a matèria primera per a l’elaboració dels seus estris. Aquesta nombrosa presència de peces amb còrtex també ens permet apuntar que aquests grups aporten aquesta matèria primera al jaciment sense un primer treball de desbastament o decorticació. Creiem que aquest aspecte és determinat per la proximitat d’aquests afloraments secundaris al lloc d’hàbitat. Quant a la metodologia o tècnica de talla emprada per a l’elaboració del conjunt industrial lític, cal esmentar que han desenvolupat un sistema de producció laminar. Ara bé, tècnicament no trobem un desenvolupament molt acurat d’aquesta tècnica, sinó que en la majoria de casos la talla de suports laminars es determina per la morfologia dels blocs de matèria primera triats, amb l’explotació de l’eix més llarg del volum. Tant globalment com pel que fa al material configurat mitjançant el retoc, una primera anàlisi ens permet comprovar una gran similitud amb el conjunt industrial 2. Els estudis especialitzats en curs són duts a terme per F. Burjachs (pal·linologia), J. Nadal (arqueozoologia), M. Bergadà (sedimentologia) i J. Watson (malacologia i macrorestes vegetals).

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT

Figura 4. Balma de l’Auferí. Sector III. Estructures excavades al nivell de terrassa.

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

d’un altre dels jaciments localitzats en aquesta àrea, l’excavació del qual ha estat duta a terme en aquests darrers anys pel nostre equip de treball des de la Universitat de Barcelona: ens referim concretament a la balma dels Colls. Els resultats dels estudis tipològics mostren un gran paral·lelisme quant a la composició i la distribució dels diversos tipus i modus de retoc en ambdues sèries. Morfomètricament també es constata aquesta similitud en la configuració d’alguns dels tipus primaris que componen els dos conjunts lítics. A més, aquesta semblança no tan sols es fa evident en la configuració industrial, sinó que també l’observem en el caràcter general de l’ocupació: el mateix patró d’assentament, la mateixa importància quantitativa i qualitativa del material lític del registre arqueològic, etc. Davant aquestes consideracions, i si tenim en compte que el jaciment de l’abric dels Colls ha estat datat en 13.000 ± 1.000 BP per termoluminiscència (FULLOLA i altres, 1993) i 10.950 ± 120 i 10.050 ± 85 BP per radiocarboni (BERGADÀ, ADSERIAS, FULLOLA: en premsa), potser es podria dir, com a hipòtesi, que l’ocupació plistocènica de la balma de l’Auferí correspondria a aquest mateix moment cronocultural del paleolític superior final o de transició cap a una primera fase dels grups de caçadors recol·lectors que es desenvoluparan durant l’epipaleolític microlaminar. SECTOR III. SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I REGISTRE ARQUEOLÒGIC

L’ocupació del sector III de l’Auferí es troba a l’extrem est de la balma. El rebliment estratigràfic presenta un seguit de nivells i estructures que tot seguit relacionem (de dalt a baix): Nivell I. Nivell superficial de matriu sorrenca llimosa, de color fosc i potència variable. Conté material arqueològic: ceràmica a mà i algunes peces de sílex. La seva consistència varia segons estigui o no afectat per l’aigua que s’escola per la cornisa. Nivell II. Nivell format per un sediment de textura llimosa amb algunes sorres, de color marró clar vermellós. S’ha identificat al voltant d’una estructura de combustió o llar. Conté restes d’argila cuita i bastants carbons. S’hi ha identificat també una segona estructura consistent en un retall de forma ovalada que talla el nivell III subjacent. Nivell III. Nivell format per sediment sorrenc molt flonjo de color gris, amb algun còdol provinent de l’erosió del conglomerat. Arqueològicament es tracta d’un nivell molt ric, tant pel que fa a la ceràmica a mà com pel que fa a la indústria lítica. Nivell IV. Constitueix la base de la seqüència i es correspon al nivell de terrassa descrit al sector II. Una de les troballes realment sorprenents i importants de l’excavació d’aquests nivells holocènics ha estat la constatació d’una complexa estructuració de l’espai d’aquests grups que ocuparen la balma. S’ha localitzat un alt nombre d’estructures de diversos tipus (figura 4), que es poden agrupar en dos grans grups: — Estructures de petites dimensions, circulars o pseudocirculars, d’un diàmetre

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT

Figura 5. Balma de l’Auferí. Material lític (trepant, foliaci i rectangles) del sector III.

que oscil·la entre 20 i 30 cm, que interpretem com a forats de pal. Estan retallades en el nivell de terrassa i reblides pel nivell III. Algunes presentaven, a l’interior, alguns còdols i pedres que fan pensar en reforços per aguantar un pal. — Estructures de més grans dimensions, circulars o ovalades. Es troben arran de la paret de la balma, retallen el nivell de terrassa i estan envoltades de les estructures més petites anteriors. Una primera interpretació afavoriria la hipòtesi que es tracti d’estructures d’emmagatzemament. L’excavació dels diversos nivells ha permès recuperar un important contingent ceràmic, lític i ossi, fet que palesa una intensa ocupació antròpica de l’indret. L’anàlisi de tot aquest material és actualment en fase d’estudi, per la qual cosa les caracteritzacions següents són només una visió general del registre recuperat que ens permet fer una primera aproximació a la cultura material d’aquests grups holocènics de la balma de l’Auferí. Val a dir que també ens centrarem en el material que prové del nivell III, ocupació que ha fornit un major i més significatiu nombre d’elements arqueològics.

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

El conjunt ceràmic (figura 5) recuperat és format per gairebé un miler de fragments ceràmics que reflecteixen un gran índex de fragmentació i un component baix de formes i decoracions. Es tracta de formes senzilles, recipients hemiesfèrics i subesfèrics, amb vasos globulars de vora diferenciada, vasos de parets cilíndriques i vasos amb perfils en S. L’anàlisi mètrica d’aquests recipients els caracteritza majoritàriament com a petits i mitjans, i són molt esporàdics els recipients amb un diàmetre superior a 30 cm. Un fet que també es constata en aquest conjunt és l’existència de forats de reparació en alguns fragments ceràmics decorats. Les decoracions presents es poden agrupar en decoracions senzilles i decoracions complexes. Les primeres es componen de motius impresos no cardials, incisoacanalats i decoracions plàstiques (cordons llisos). Les decoracions complexes combinen els motius incisoacanalats amb motius impresos i les decoracions plàstiques amb motius incisoacanalats o bé amb motius impresos (digitacions). Aquesta ornamentació se situa majoritàriament a la part superior del vas, sota la vora; els motius presenten una tendència horitzontal, i es documenta alguna sanefa horitzontal i també algun serrell vertical. És també destacable el nombrós conjunt industrial lític (figura 6), l’anàlisi del qual mostra l’existència d’un elevat nombre d’elements laminars i d’un alt percentatge de peces retocades (220 útils). Tipològicament, i a grans trets, els útils que configuren més del 63% de la indústria retocada són els geomètrics (amb un 35,5%), les làmines retocades (amb un 22,3% i caracteritzades per retocs marginals continus i retocs parcials unilaterals) i els perforadors trepants (5,5%). També és present algun element foliaci. L’observació d’aquesta repartició ens mostra l’existència en el conjunt lític d’un molt elevat índex de geomètrics enfront de les altres categories. En els elements geomètrics dominen clarament els segments sobre els trapezis i triangles, i són també destacables els rectangles allargats (també anomenats tranchants). Tecnològicament, els segments i triangles han estat configurats mitjançant un retoc a doble bisell, mentre que els rectangles es realitzen amb un retoc abrupte. D’altra banda, cal assenyalar també que en tot el conjunt lític retrobat es constata una pràctica absència d’elements que reflecteixin els estadis inicials dels processos de talla, per la qual cosa podem dir que majoritàriament correspon a una fase final de la cadena operativa de producció lítica. Els processos de preparació inicial de la matèria s’haurien fet fora de la balma. Tot aquest registre es complementa amb la troballa d’un exemplar d’indústria òssia, un punxó d’economia i dos objectes d’ornament sobre dentalium. Respecte a la cronologia del sector holocènic de la balma de l’Auferi —tenint present que és en curs d’estudi—, tant les característiques de la indústria lítica (importància del component geomètric, presència de perforadors trepants, etc.), com les formes i decoracions d’alguns dels vasos ceràmics, ens porten a avançar una primera hipòtesi. Sembla força versemblant atribuir l’ocupació del sector III a la fase avançada del neolític antic, altrament dit, assignar-la al període epicardial-postcardial amb una cronologia calibrada de meitat del V mil·lenni. Ara bé, si fem cas d’al-

LA BALMA DE L’AUFERÍ: UN NOU ASSENTAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL MONTSANT

Figura 6. Balma de l’Auferí. Material ceràmic del sector III.

guns elements ceràmics, com ara els perfils en S i les impressions digitals, caldria potser assumir una cronologia més avançada de neolític recent final (segona meitat del IV mil·lenni cal. BC). L’anàlisi aprofundida que es du a terme del registre holocènic de l’Auferí esperem que ens pugui aportar una major precisió cronocultural de l’assentament. VALORACIONS FINALS

Després d’haver acabat les dues fases de recerca arqueològica en aquest jaciment, es pot afirmar que la balma de l’Auferí es confirma com un dels jaciments importants del patrimoni arqueològic de les terres meridionals de Catalunya. El registre arqueològic documentat, molt destacable tant quantitativament com qualitativament, fa que l’Auferí hagi esdevingut un jaciment clau per entendre el poblament d’aquestes àrees pels darrers grups de caçadors recol·lectors i la seva transició cap a les primeres economies de producció. Aquesta importància s’accentua davant el fet que per primera vegada s’ha localitzat estratigràficament en aquesta àrea del sud interior de Catalunya un conjunt arqueològic pertanyent a la prehistòria recent, conjunt estratificat la cultura material del qual permetrà resituar cronoculturalment molts del materials d’altres jaciments d’aquestes àrees que provenen o d’excavacions antigues o de tallers de superfície (amb la problemàtica que aquests comporten). La cultura material recuperada, tant la del nivell del plistocè final com la dels nivells holocènics, té un caire bastant excepcional i la seva anàlisi aprofundida de ben segur que permetrà la caracterització tecnocultural d’aquestes comunitats que vivien i explotaven aquest medi muntanyenc de la vall del Montsant.

M. ADSERIAS, R. BARTROLÍ, A. CEBRIÀ, D. FARELL, A. GAMARRA, JOSEP M. MIRÓ

BIBLIOGRAFIA ADSERIAS, M.; BARTROLÍ, R. (1990) Memòria de la prospecció d’urgència realitzada a l’àrea de l’embassament de Margalef de Montsant, Ulldemolins i la Morera del Montsant (Priorat, Tarragona). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit.] ADSERIAS, M.; BARTROLÍ, R.; DOCE, R.; GAMARRA, A.; FARELL, D.; GARCÍA, S. (1993) Balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència de 1992. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [Inèdit.] BARTROLÍ, R.; ADSERIAS, M.; CEBRIÀ, A.; FARELL, D.; GAMARRA, A.; MIRÓ, J. M. (1994) Informe de l’excavació arqueològica d’urgència de 1994 (2a fase) a la balma de l’Auferí (Margalef de Montsant, Priorat). Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit. BERGADÀ, M.; ADSERIAS, M. i FULLOLA, J. M. «Abric dels Colls (Margalef de Montsant, Priorat)». A: Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya 1990-1992. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. [En premsa.] FULLOLA, J. M.; BARTROLÍ, R.; BERGADÀ, M.; DOCE, R.; GARCIA-ARGÜELLES, P.; NADAL, J.; RODÓN, T.; ADSERIAS, M.; CEBRIÀ, A. (1993) «Nuevas aportaciones al conocimiento del Paleolítico superior en las comarcas meridionales y occidentales de Cataluña». A: FUMANAL i BERNABEU (ed.) Estudios sobre Cuaternario. Universitat de València, p. 239-247.

El barranc d’en Fabra (Amposta, Montsià): un assentament neolític a l’aire lliure JOSEP BOSCH ARGILAGÓS*, MARIA DEL MAR VILLALBÍ PRADES**, ANTONI FORCADELL VERICAT**

INTRODUCCIÓ

El jaciment del barranc d’en Fabra es troba al marge dret del curs inferior de l’Ebre, pròxim al delta, dins el terme municipal d’Amposta i a la comarca del Montsià. Està ubicat en el promontori de la Carroba, elevació que perllonga al sud de l’Ebre el braç marítim de la serralada Prelitoral catalana i l’uneix amb les serres del Montsià i de Godall. L’any 1972 V. Baldellou publicà un article sobre sepultures que havien estat excavades per un afeccionat en aquest jaciment (BALDELLOU, 1971-1972), les quals han rebut atribucions cronològiques diferents, i avui són situades en un neolític antic epicardial-postcardial (BOSCH et al. 1991). Aquest precedent motivà que, quan l’any 1989 es va fer públic el projecte de rectificació i eixamplament del trajecte entre Tortosa i Amposta de la carretera nacional TV-3443, segons el qual s’havia de construir una variant pel barranc d’en Fabra, el Servei d’Arqueologia decidís efectuar-hi excavacions de salvament. L’objectiu inicial era localitzar i excavar les restes de la necròpolis neolítica que s’hi suposava. Aquests treballs es dugueren a terme de forma intermitent durant els anys 1989 i 1990. Inicialment van ser dirigits per A. Forcadell, M. M. Vi* Museu de Gavà, ** Museu del Montsià

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

llalbí i J. García; en una segona fase dels treballs, ho van fer A. Forcadell, M. M. Villalbí i J. Agraz. J. Bosch, llavors conservador del Museu del Montsià, col·laborà també en els treballs de camp. L’estudi posterior i la coordinació de les diferents anàlisis especialitzades que s’han efectuat, així com la redacció de la memòria de les excavacions, han estat realitzats per J. Bosch, A. Forcadell i M. M. Villalbí (1993). Amb la intervenció d’urgència al barranc d’en Fabra, es van practicar a tot el llarg de l’àrea afectada 18 sondeigs, dels quals només un va proporcionar vestigis arqueològics: restes lítiques i ceràmiques que, per la seva factura i decoració, es podien adscriure al neolític antic. També s’aplicaren sistemes de prospecció geofísica, sense resultats positius. No va ser descoberta cap resta funerària, llevat de la troballa superficial d’algunes restes antropològiques, fragments de ceràmica i denes de petxina. Posteriorment s’amplià el sondeig que havia proporcionat restes a una superfície de 8 m2, i es va comprovar que el jaciment localitzat era encara major. Amb l’objectiu de determinar l’extensió i la potència estratigràfica, i abans d’abordar l’excavació en extensió, a partir de l’àrea coneguda es van obrir dues rases perpendiculars. Tot seguit s’inicià una tercera rasa que havia de resseguir el perímetre del jaciment, unint els extrems de les dues anteriors. Aquests treballs van descobrir diferents estructures, que apareixien, però, de forma parcial i inconnexes. Un cop fet això, i a causa de problemes pressupostaris, l’excavació va ser aturada uns quants mesos, en espera de poder reprendre-la. De forma imprevista, però, s’inicià la construcció de la carretera, la qual va poder ser interrompuda temporalment, però no el temps suficient per efectuar l’excavació completa. S’efectuà una breu intervenció, dirigida únicament a resoldre alguns problemes sobre l’entitat de les estructures anteriorment descobertes. Al final de la intervenció, la superfície excavada va ser aproximadament un 20%, del total dels 1.032 m2 estimats per al jaciment. Davant la impossibilitat d’excavar en extensió a tot el jaciment, es van realitzar fotografies aèries per intentar relacionar entre elles les estructures conegudes a partir de les excavacions, i poder fer una estimació de la morfologia general de l’assentament neolític. Al barranc d’en Fabra, donada l’absència de vegetació, la captació òptica de restes arqueològiques des de l’aire es podia produir a partir de: efectes de llums i ombres per l’existència de microrelleus, diferents coloracions del terreny degudes a les construccions enterrades, variacions en la ductilitat als canvis de temperatura entre les estructures enterrades i el sediment. Per tot això calia: fer les fotografies amb llum lateral que produís ombres llargues que accentuessin els microrelleus i facilitessin la seva captació; utilitzar pel·lícula capaç de registrar variacions en la coloració superficial del terreny; utilitzar pel·lícula sensible a l’infraroig i en un moment del dia durant el qual els canvis de temperatura fossin el més accentuats possibles, d’aquesta forma les diferents reaccions del sediment i de les restes enterrades podien ser més ben captades.

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE

Figura 1. Fotografia aèria del barranc d’en Fabra (Autor: Josep Colomer).

En funció d’aquestes premisses: el moment del dia triat per a la realització de les fotografies va ser el matí, poc després de la sortida del sol, i s’utilitzà pel·lícula en blanc i negre sensible a l’infraroig i també pel·lícula de diapositiva en color. Un cop efectuades les excavacions referides i les fotografies aèries, el jaciment va ser cobert amb terra i al seu damunt es va construir la carretera projectada.1 RESULTATS

Anàlisi antracològica

L’excavació va proporcionar un nombre considerable de restes de fusta carbonitzada que, un cop estudiades per M. T. Ros, han permès a aquesta autora obtenir algunes dades sobre la vegetació existent a l’entorn de l’assentament del barranc d’en Fabra durant el neolític antic final. 1. Les excavacions van ser finançades per la Diputació de Tarragona i per la Generalitat de Catalunya, mentre que les fotografies aèries ho van ser per l’Ajuntament d’Amposta.

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

En l’anàlisi dels 187 carbons s’han identificat 12 tàxons arbori-arbustius, la majoria corresponen a arbrets i espècies arbustives: Quercus coccifera (garric), Olea europaea (ullastre-olivera), Erica sp (brucs), Rosmarinus officinalis (romaní), Ulex parviflorus (gatosa), Pistacia lentiscus (llentiscle), Cistus sp (estepes), Chamaerops humilis (margalló), Juniperus sp (sabina-ginebre-càdec), l’única espècie pròpiament arbòria del conjunt és Pinus halepensis (pi blanc), s’han identificat també carbons de Viscum sp (vesc), planta parasitària, i algunes espècies de lleguminoses de determinació incerta per la similitud de trets anatòmics dins la família. El conjunt arbustiu integrat per llentiscle, garric, margalló, ullastre, brucs, Juniperus, amb estrat arbori de pi blanc, és indicatiu de l’existència d’una vegetació de màquia litoral (Oleo-ceratonion) amb garric i margalló (Querco-Lentiscetum). La troballa de carbons de romaní, estepes, gatosa i altres lleguminoses, denota certa alteració de les comunitats de màquia, deguda segurament a la incidència humana. Els taxons citats són plantes pròpies de formacions secundàries de brolla i prosperen allà on han estat degradades les comunitats climàciques. Es tractaria d’una brolla de Rosmarino-Ericion. Segons l’anàlisi antracològica, el paisatge vegetal a l’entorn del barranc d’en Fabra durant la seva ocupació neolítica devia ser, doncs, dominat per un dens mantell arbustiu tipus màquia litoral, amb aspecte segurament de bosquet i clapejat de pi blanc. Aquest mantell de vegetació natural devia estar localment alterat per la pressió antròpica, que propiciava l’extensió d’una vegetació esclarissada tipus brolla (ROS 1993). Condicions de l’assentament

Les restes arqueològiques que constitueixen l’hàbitat del barranc d’en Fabra es troben, concretament, a la capçalera del barranc del mateix nom, sense ocupar-ne, però, la part superior. Es construí exposat al nord, fet estrany ja que els vessants septentrionals són els més freds i a la regió del baix Ebre estan esventats per un mestral intens i de vegades violent. És possible, però, que d’aquesta manera es protegís l’hàbitat d’elements nocius de la zona litoral. El territori potencial d’explotació està format de terrenys predominantment plans, inclou la línia de costa, el riu Ebre i la seva desembocadura. Pel que fa a les possibles fonts de matèries primeres s’hi troben: argileres a les formacions sedimentàries i dipòsits amb sílex a les terrasses quaternàries. Terrenys potencialment agrícoles són els al·luvions recents de la terrassa contigua al riu i del delta, amb sòls de tipus sorrenc-llimós, lleugers, no adhesius i permeables. Els llocs de pastura potencial eren: la muntanya pròxima, amb pastures 2. Un estudi més extens de les condicions d’assentament de l’hàbitat del barranc d’en Fabra es pot trobar a CANO; PALLARÉS; PANDOS (en premsa) i a BOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ (en premsa). 3. Una descripció i argumentació de les estructures d’hàbitat d’aquest jaciment ha estat publicada a BOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ (1992).

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE

de sotabosc en els llocs més frescals; la plana immediata, com hem vist amb coberta vegetal de màquia i brolla, apta per a animals sobris i resistents; els aiguamolls, especialment aptes per als bovins.2 Estratigrafia general

Amb les excavacions efectuades han estat reconeguts els següents nivells: — III. Nivell natural format per argila o tapàs, segons els sectors; constitueix la base de l’assentament, que va ser condicionada i a sobre de la qual s’edificaren les estructures. — II. Nivell format durant l’ocupació de l’hàbitat, per sedimentació i per contaminació de l’infrajacent a la vegada , i que inclou les restes d’estructures conservades in situ. — I. Nivell format en enfonsar-se les parts elevades de les construccions, està constituït per les restes d’aquestes. — Superficial. Nivell que correspon al sòl de cultiu modern. Tant el nivell II com l’I corresponen al mateix període, d’això es dedueix que el poblat es construí, habità i destruí en la mateixa etapa neolítica. Estructures

L’excavació i les fotografies aèries han proporcionat diversos vestigis significatius per a l’estudi de les estructures d’hàbitat:3 — Condicionament del terreny (anivellament del subsòl, retalls en el tapàs i forats de pal). — Rubefacció de sediment i de pedres. — Evidència de patrons i constants mètriques en pedres, resultat d’una selecció i fractura intencionades. — Abundància de carbons i cendres, que es relacionen amb estructures de combustió, cobertures i sosteniments vegetals d’estructures d’hàbitat. — Restes de fang compactat i mesclat amb grava que recorda la tàpia. — Alineacions de pedres que defineixen murs rectilinis i curvilinis; es tracta de construccions de pedra en sec, disposada en parament senzill o doble, del qual només s’ha conservat una filada. — Agrupacions de pedres en forma de corona, aïllades o dins d’un mur, que assenyalen forats de pal. — Gran concentració superficial de pedres en disposició horitzontal que formen un enllosat. — Les fotografies aèries ens mostren uns contorns el·líptics i circulars, dins d’un perímetre més gran que té unes dimensions, en els eixos, de 43 m x 24 m i una superfície de 1.032 m2; en aquests dissenys s’inscriuen les estructures descobertes amb les excavacions. A partir de l’anàlisi conjunta d’aquests diferents vestigis, plantegem l’existència

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

d’un hàbitat a l’aire lliure, amb construccions perdurables, que inclouria les següents estructures: Clos: Mur que delimita i defineix el perímetre de l’hàbitat; se n’ha conservat el sòcol de pedres treballades, disposades en doble parament i reompliment intern de pedruscall, té una amplada de 50 cm. Cabanes: Ens referim al que creiem que són les unitats d’habitació més simples. Estan formades per uns contorns el·líptics, que corresponen a parets amb la base de pedra i construïdes sense fonaments, i per uns pals clavats sobre l’eix major, els quals devien sostenir la coberta. Tots els contorns tenen unes dimensions semblants (6 m x 4 m), i estan orientats predominantment en sentit nord-oest-sud-est, d’aquesta manera oferien una resistència mínima al mestral, com hem vist, freqüent i intens a la regió. Les fotografies aèries ens permeten identificar un total de nou cabanes. Estructures de combustió: La majoria de les cabanes tenen al sud un cercle menor, dels quals només s’excavà el situat al costat est de l’assentament, adossat a la línia del recinte extern. El forma una franja semicircular de pedres planes i grava, que té un perfil intern regular de 90 cm de diàmetre. A l’interior la terra està molt compactada, i el sediment immediat conté masses d’argila amb indicis de rubefacció i un elevat nombre de cendres i carbons. La interpretació que proposem és la d’una estructura de combustió, en la qual el basament de pedres podia actuar com a radiador, i que, donada la regularitat de la concavitat interna que suggereix una cúpula, podia ser del tipus forn. Enllosat: Estructura el·líptica de 3,5 m x 3 m, formada per diverses capes de pedra disposades planes, amb un gruix d’uns 20 cm i recolzades sobre el tapàs; algunes estaven clavades verticalment de manera que fixaven les altres. Al centre hi havia un buit, més o menys circular i d’uns 20 cm de diàmetre, que contenia restes de fusta carbonitzada, i que interpretem com un forat de pal. La funció d’aquest enllosat pot relacionar-se amb l’emmagatzematge de matèries o productes aïllats del terra. Ceràmica

L’excavació al barranc d’en Fabra va proporcionar 253 fragments de ceràmica informe i 54 amb forma, en general de petites dimensions. Hi són representats set tipus de vora: secant inclinada a l’exterior amb perfil exterior arrodonit còncau i llavi arrodonit engruixit, amb perfil rectilini i llavi aplanat oblic a l’exterior, i amb perfil exterior arrodonit convexe i llavi arrodonit; secant vertical amb perfil rectilini i llavi arrodonit o aplanat oblic a l’exterior o a l’interior; secant inclinada a l’interior amb perfil rectilini i llavi arrodonit. Distingim fons pla i bombat, i nanses de cinta i de secció arrodonida. Les formes senceres són senzilles, sense carena: vasos tancats, en un cas amb coll diferenciat de tipus convergent, i oberts, amb perfil rectilini paral·lel o divergent. Poden tenir les superfícies allisades o polides. Pel que fa a les decoracions, distingim: incisions de línies horitzontals que separen camps amb impressions (punts o trets curts); cordons llisos horitzontals, de sec-

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE

Fifura 2. Ceràmica: 1, 2, 3, 4; indústria lítica: 5, 6, 7; utillatge polit: 8, 9 (E 1:1,5) (Dibuix de Maria Josep Bel).

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

ció triangular o arrodonida, freqüentment en un nombre superior a 1 i paral·lels; relleu en forma de quart de lluna minvant; i decoració pentinada o raspallada. Indústria lítica

En la indústria lítica estudiada observem les següents característiques tècniques i morfològiques, en part semblants a les d’altres conjunts lítics inclosos dins d’un mateix marc cronològic i cultural: a) rudesa i atipisme generals; b) ús gairebé exclusiu del sílex; c) domini d’un sílex de qualitat dolenta o mediocre associat a un treball tosc, per sobre d’un altre de qualitat més bona associat a un treball acurat; d) importància del component laminar; e) tria de làmines com a suport de gran part de l’utillatge retocat; f) direcció de bona part de la producció d’utillatge a l’obtenció de peces estàndard emmanegables en sèrie; g) heterogeneïtat formal pel que fa a peces com gratadors i denticulats. Utillatge polit

S’han estudiat 21 objectes de pedra calcària, 11 de sorrenca i 1 de quars. Una part degueren ésser utilitzats sense una transformació prèvia de la matèria primera, d’altres van ser conformats abans (talla, picotejat i poliment). Els senyals d’elaboració acostumen a ser presents en tota la superfície dels objectes, si bé en alguns casos s’observa un tractament només parcial. Predomina la forma ovoide amb secció planoconvexa. Basant-nos en la morfologia, les dimensions i els senyals d’ús, hem classificat els estris polits en peces repercutores i percutores. Entre les primeres distingim morters, i entre les segones polidors, trituradors i mans de mola. Algunes peces presenten una funció doble, combinant aquestes tres últimes. Alguns dels estris, per les seves característiques, els relacionem més amb el treball artesanal (acabat ceràmic, polit de denes de petxina, etc.) que amb el processament d’aliments. Materials malacològics

Es van recuperar 10 valves de mol·lusc, 3 denes de collar i diversos fragments. Les espècies que predominen són el Glycymeris i, en menor proporció, la Cerastoderma glaucum. Les espècies trobades són comestibles, però l’escàs nombre d’individus apareguts sencers és indicatiu del fet que no són part bàsica d’una dieta alimentària, sinó més aviat un complement. D’altra banda, la majoria dels fragments són retalls del marge exterior de la valva, mentre que no n’hi ha cap de la part central. Aquest fet, 4. Una contextualització d’aquesta datació al costat d’altres de la regió pot trobar-se a Bosch (1993:55). 5. Agraïm a X. Clop la calibració d’aquesta datació.

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE

juntament amb la presència de denes de petxina en el mateix assentament i en els nombrosos sepulcres de la mateixa època a la zona, ens fa pensar en un treball de la petxina i en l’elaboració d’aquest ornament en el mateix poblat. CRONOLOGIA

L’anàlisi radiocarbònica efectuada sobre una mostra de carbó, procedent de l’interior del que hem interpretat com un forat de pal, i que correspon a la part enterrada del puntal d’una de les cabanes, ha proporcionat la següent datació absoluta:4 Beta-61490: 5880 ±110 BP (3930 ±110 aC). La calibració segons Stuiver/Pearson (1986) d’aquesta datació és: 1 sigma: 4900 (4785) 4650 CAL BC 100% 2 sigma: 5040 (4785) 4510 CAL BC 100%.5 No és contrària a aquesta datació absoluta la relativa que es pot establir a partir de les decoracions de les ceràmiques: — Incisions i impressions combinades. — Cordons llisos, freqüentment en un nombre superior a 1 i en disposició horitzontal i paral·lela. — Relleu en forma de quart de lluna minvant, molt poc freqüent i del qual no hem trobat paral·lels a Catalunya. — Pentinats o raspallats. ECONOMIA I SOCIETAT

Les excavacions al barranc d’en Fabra no han proporcionat indicis directes de cap activitat encaminada a l’obtenció d’aliments. Els mostratges efectuats per R. Buxó buscant restes paleocarpològiques han resultat negatius, les restes malacològiques semblen ser degudes a una activitat tècnica i no subsistencial, i no han aparegut altres tipus de restes de fauna. L’única dada que pot reflectir una activitat econòmica és l’alteració del medi vegetal proper a l’hàbitat detectada per l’anàlisi antracològica, la qual podia haver resultat de pràctiques agropecuàries. En l’aspecte social, creiem que les característiques sòlides de les estructures d’aquest jaciment suggereixen un relatiu sedentarisme de la població i una residència agrupada. Ara bé, no creiem que pugui veure’s una finalitat defensiva darrere de la construcció d’un recinte com el documentat. Podia respondre a d’altres factors com el tancat i la preservació del bestiar i béns, la recerca d’una unitat a través de la concentració territorial, o la necessitat de marcar el límit entre el món habitat i el no habitat.

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

CONSIDERACIONS FINALS

Per finalitzar exposem les reflexions suscitades per l’aparició de ceràmiques pentinades en aquest jaciment. Amb antelació a la seva excavació semblaven delimitades en dues àrees geogràfiques: una llevantina, entre el riu Xúquer i el cap de la Nao, i l’altra catalana, centrada a la comarca del Penedès. Els jaciments de l’àrea llevantina on han estat trobades són: la cova de la Cocina (Dos Aguas) i la cova de les Cendres (Teulada). En aquesta s’observa que el pentinat adquireix importància a final del V mil·leni aC i contribueix a definir un horitzó propi al primer terç del IV (neolític IC). La datació dels inicis d’aquesta etapa és 3879 ±130 aC (BERNABEU, 1989:120; BERNABEU, 1991:64). A Catalunya l’horitzó de les ceràmiques pentinades, dit també Molinot, va ser identificat amb treballs efectuats en els anys anteriors al 1980 com a cultura diferenciada a partir d’alguns jaciments del Penedès (MESTRES, 1981:111, 112). Les primeres datacions absolutes obtingudes van ser les de les coves del Toll (GUILAINE et al., 1981), can Sadurní (EDO et al., 1986), del Frare (MARTÍN et al., 1981, 1985) i de la Font del Molinot (BALDELLOU et al., 1975), a les quals es van afegir d’altres: Turó de la Font del Roure (MESTRES; SOCIAS; SENABRE, com. pers.), Hort d’en Grimau (MESTRES, com. pers.), Pujolet de Moja (MESTRES; SOCIAS; SENABRE; MORAGUES; RIBÉ, com. pers.) i mines prehistòriques de Gavà (BOSCH; ESTRADA, 1994:255). Evidencien un desenvolupament per aquest horitzó no anterior al 3700 aC, amb una presència màxima entorn al 3400, arribant fins passat el 3000. A la regió de l’Ebre, a més del barranc d’en Fabra, el jaciment de Riols I (Mequinensa), també ha proporcionat ceràmiques pentinades. Es tracta d’un assentament a l’aire lliure, amb una ocupació que va des del 4090 ±100 aC fins al 3000 ±300 aC (ROYO GÓMEZ, 1992:305, 306 i 308). Des del nostre punt de vista, aquests dos jaciments de la zona de l’Ebre aporten novetats remarcables al panorama del neolític de les ceràmiques pentinades: — Representen un punt intermedi entre les dues regions on semblaven aparèixer fins ara i, amb això, una major dispersió pel litoral valencià i català que creiem que pot suggerir una certa unitat en el Neolític postcardial del llevant de la península Ibèrica. — Reforcen la idea de la major antiguitat del fenomen de les ceràmiques pentinades en latituds més meridionals, així com d’un arrelament peninsular per a la moda d’aquesta decoració. Amb això reprenem el que J. Guilaine (1976:46) deia a propòsit de la Font del Molinot; segons aquest autor, hi apareixia una fàcies epicardial, amb decoració ceràmica de cordons i superfícies pentinades, que semblava aproximar-se a un ambient cultural més meridional (Cocina IV).

EL BARRANC D’EN FABRA: UN ASSENTAMENT NEOLÍTIC A L’AIRE LLIURE

BIBLIOGRAFIA BALDELLOU, V. (1971-1972) «La necrópolis prehistórica del “Barranc d’en Fabra” (Amposta)». A: Boletín Arqueológico de Tarragona. Estudis dedicats a la memòria de Mossèn Joan Serra i Vilaró, fasc. 113-120, p. 41-49. BALDELLOU, V.; GUILAINE, J.; MESTRES, J.; THOMMERET, Y. (1975) «Datations C14 de la grotte de la Font del Molinot». A: Pyrenae, 11, p. 151-153. BERNABEU, J. (1989) La tradición cultural de las cerámicas impresas en la zona oriental de la Península Ibérica. Servicio de Investigación Prehistórica, Serie de Trabajos Varios, núm. 86, Diputación Provincial de Valencia. BERNABEU, J. (1991) «La seqüència cultural neolítica i l’economia de subsistència». A: MARTÍ; JUAN-CABANILLES; BERNABEU, 1991, p. 63-66. BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M.; MARTÍNEZ, J. (1991) Arqueologia al curs inferior de l’Ebre. Memòria inèdita de l’Ajut per al desenvolupament de programes de recerca comarcal, ACOM, CIRIT. BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M. (1992) «Les estructures d’hàbitat a l’assentament del Barranc d’en Fabra (Montsià)». A: 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya, Puigcerdà i Andorra, 1991, p.121-122. BOSCH, J. (1993) «Cronologia prehistòrica al curs inferior de l’Ebre. Primeres datacions absolutes». A: Pyrenae, núm. 24, p. 53-56. BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. (1993) Memòria dels treballs arqueològics realitzats al jaciment del Barranc d’en Fabra. Amposta-Montsià. [Inèdit.] BOSCH, J.; ESTRADA, A. (1994): «El Neolític postcardial a les Mines Prehistòriques de Gavà (Baix Llobregat)». A: Rubricatum, Revista del Museu de Gavà, núm. 0. BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALBÍ, M. M. «El Barranc d’en Fabra, asentamiento de inicios del IV milenio aC. en el curso inferior del Ebro». A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Formació i implantació de les comunitats agrícoles, Gavà-Bellaterra, 1995. [En premsa.] CANO, J. P.; PALLARÉS, M.; PANDOS, E. «Barranc d’en Fabra, Molló de la Torre i Cova del Vidre: una proposta d’anàlisi territorial». A: XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Amposta, 1991. [En premsa.] EDO, M.; MILLAN, M.; BLASCO, A.; BLANCH, M. (1986) «Resultats de les excavacions de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1985-1986, p. 33-41. GUILAINE, J. (1976). «La neolitización de las costas mediterráneas de Francia y España». A: Cuadernos de Prehistoria y Arqueolgía Castellonense, 3, p. 39-50. GUILAINE, J.; LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M. A.; VAQUER, J. (1981) «La cova del Toll (Moià, Barcelona)». A: El Neolític a Catalunya, Taula Rodona de Montserrat. 1980, p. 113-121. MARTÍ, B.; JUAN-CABANILLES, J.; BERNABEU, J. (1991) «El Neolític de l’est i el sud peninsular». A: Cota Zero. Dossier. Agricultura: Orígens, adopció i desenvolupament, núm. 7, p. 58-67. MARTÍN, A.; GUILAINE, J.; THOMMERET, J.; THOMMERET, Y. (1981) «Estratigrafía y dataciones C14 de la Cova del Frare de St. Llorenç del Munt (Matadepera, Barcelona)». A: Zephirus, XXXII-XXXIII, p. 101-111. MARTÍN, A.; BIOSCA, A.; ALBAREDA, M. J. (1985): «Excavacions a la Cova del Frare (Matadepera, Vallès Occidental). Dinàmica ecològica, seqüència cultural i cronologia absoluta». A: Tribuna d’Arqueologia, 1983-1984, p. 91-104. MESTRES, J. (1981) «Neolític Antic al Penedès». A: El Neolític a Catalunya, Taula Rodona de Montserrat, 1980, pp.59-68. ROS, M. T. (1993) «Anàlisi antracològica del Barranc d’en Fabra (Amposta-Montsià)». A:

J. BOSCH ARGILAGÓS, M. DEL MAR VILLALBÍ PRADES ANTONI FORCADELL VERICAT

BOSCH; FORCADELL; VILLALBÍ, 1993. ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. (1992) «Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la confluencia de los ríos Segre y Ebro». A: Aragón/Litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehistoria, Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 1990, p. 297-308.

Excavacions a la ronda sud de Granollers: La necròpolis del camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental) ROSER POU I CALVET1, MIQUEL MARTÍ I ROSELL1, XAVIER CARLÚS I MARTÍN1 i ELISENDA VIVES I BALMAÑA

INTRODUCCIÓ

Durant els proppassats mesos de gener, febrer, març i abril de 1994 el Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Universitat Autònoma de Barcelona va efectuar tot un seguit de tasques de prospecció i excavació arqueològica, conduïdes pel Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, als jaciments afectats pel traçat de la Ronda sud de Granollers: Cal Jardiner I, Cal Jardiner II (Granollers, Vallès Oriental) i Camí de Can Grau (La Roca del Vallès, Vallès Oriental) (Figura. 1). Aquest projecte es va finançar a partir de l’1% cultural de l’esmentat projecte viari.2 El projecte de construcció d’aquesta obra d’infraestructura pública afectava diverses zones d’interès arqueològic identificades a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet motivà la realització de tot un seguit de treballs encaminats a valorar els indicis recollits en l’esmentat Inventari del Patrimoni Arqueològic. A partir de les dades extretes en els treballs de prospecció,3 es procedí a l’excavació de cadascun dels jaciments. Aquest treball de camp va permetre documentar i recuperar dades d’un conjunt de fosses força arrasades possiblement relacionades amb un assentament prehistòric situat sobre Cal Jardiner I i Cal 1. Servei d’Anàlisis Arqueològiques, Universitat Autònoma de Barcelona. 2. El Museu de Granollers es va fer càrrec de part del cost de la restauració del material ceràmic dels enterraments. 3. Volem agraïr al Sr. Emili Ramon les seves informacions sobre la zona prospectada, així com la seva disponibilitat per acompanyar-nos a les primeres visites al terreny.

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

Jardiner II. Els artefactes recollits dins les fosses, bàsicament ceràmica, vinculen les estructures, cultural i cronològicament, al neolític final-calcolític. D’altra banda, l’excavació del jaciment del Camí de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental), va ser la que va proporcionar resultats més interessants per a la reconstrucció historicoarqueològica del sector central del Vallès Oriental. Es documentà una important necròpoli prehistòrica de sepulcres de fossa del neolític mitjà-recent, una sèrie de fosses atribuïbles al neolític final-calcolític i a l’edat del bronze, i un conjunt d’estructures d’època romana de l’alt imperi, relacionades amb el medi rural de la Valldarió. Les dades que ens aporta l’estudi de la necròpolis del Camí de Can Grau, presentades en aquesta T RIBUNA , permetran aprofundir en aspectes tant importants com el coneixement de l’arquitectura funerària, l’evolució del ritual d’enterrament i el context socioeconòmic d’aquests grups humans. LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Al jaciment arqueològic del Camí de Can Grau es van poder documentar un total de 24 estructures d’enterrament que pertanyen cronològicament i culturalment al neolític mitjà-sepulcres de fossa (Fig. 2). D’aquestes 24 estructures, 9 estan incloses en el tipus constructiu 4: estructures quadrangulars amb sepulcre desplaçat des del centre cap a un extrem on desenvolupen un absis, i 13 al tipus 5b: estructures d’accés en pou circular i cambra lateral absidal tangent al pou (Fig. 3). Les 2 restants no es poden adscriure a cap tipus constructiu a causa del grau d’arrasament. Les seves dimensions oscil·len entre els 180 cm x 140cm x 30 cm i els 213 cm x 190 cm x 105 cm en les estructures del tipus 4 i els 130 cm x 115 cm x 18 cm i 373 cm x 213 cm x 120 cm de les estructures del tipus 5b. Aquestes dimensions estan relacionades amb l’edat i les mides dels individus; els enterrament infantils són els més petits tant en un tipus com en l’altre. Aquesta distinció en el tipus constructiu s’ha fet a partir de la tipologia establerta pels sepulcres de fossa a partir de les últimes excavacions a la bòbila Madurell (St. Quirze del Vallès) (BORDAS et alii, 1993; POU et alii, 1994). La documentació, al Camí de Can Grau, d’aquestes dues formes constructives complexes ha permès redefinir l’esmentada tipologia (MARTÍ et alii, en premsa). La bona conservació dels sepulcres va permetre la documentació de totes les estructures i definir tant les estructures d’accés com les cambres sepulcrals. La distribució espacial de les sepultures segueix un patró diferenciat per als dos tipus constructius. Les estructures del tipus 4 es localitzen a l’extrem est del jaciment (zona 1), mentre que les sepultures del tipus 5b estan agrupades a l’extrem oest (zona 2) (Fig. 2). Tant les unes com les altres segueixen la mateixa orientació NE-SW, però es distingeixen per la diferent orientació de la cambra: tipus 4 NE-SW i tipus 5b NW-SE. En cap cas trobem diferents estructures que se

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Figura 1. Situació dels jaciments de la Ronda Sud de Granollers

sobreposin malgrat l’alta densitat que presenten. Aquest fet, juntament amb alguns exemples de veritables amuntegaments de pedres i algunes reutilitzacions, mostren com les sepultures havien d’estar senyalitzades a l’exterior. Aquesta senyalització també queda reflectida en algunes estructures on hi ha mostres evidents de remoció antiga, ja que les restes òssies es troben disperses. Normalment es conserven en connexió les extremitats inferiors, mentre que parts del tronc i crani estan en desconnexió a causa possiblement del fet que les restes d’aixovar es troben en aquesta zona. Aquestes mostres de possibles remocions no es

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

documenten a les sepultures del tipus 5b. En el conjunt de la necròpolis no només hem de distingir les estructures segons la morfologia, sinó que cal destacar les diferències existents tant en l’orientació de l’estructura, ja esmentada anteriorment, com en la disposició dels individus dins la tomba i les característiques pròpies dels aixovars. Aquests aspectes fan que es documenti a la necròpolis del Camí de Can Grau, una variació pràcticament total. ASPECTES DIFERENCIADORS

La disposició de l’inhumat Zona 1 (tipus 4): Els inhumats estan orientats NE-SW amb el cap al NE. Se situaven amb l’esquena plana a terra amb les extremitats superiors i inferiors flexionades. Aquestes últimes, per raons postdeposicionals, havien basculat cap a dreta o esquerra indistintament. Zona 2 (tipus 5b): Els inhumats estan orientats NW-SE amb el cap al SE. En tots els casos el cos es disposa totalment estirat amb l’esquena plana a terra ocupant la totalitat del sepulcre. En alguns casos, però, les extremitats, tant inferiors com superiors, poden trobar-se lleugerament flexionades. L’aixovar es localitzà a la part alta del cos, tant en els enterrament d’aquesta zona com en la zona 1. Les reutilitzacions Zona 1 (tipus 4): Les reutilitzacions d’aquestes estructures per a posteriors enterraments no han conservat la primera inhumació; queden arraconades les restes òssies al fons de l’estructura, i és l’últim inhumat el que conserva la connexió i la disposició original. En cap cas es documenten inhumacions dobles simultànies. Zona 2 (tipus 5b): Les reutilitzacions de les estructures d’aquesta zona no afecten ni la conservació ni la disposició del que va ser el primer inhumat, ja s’efectuin a l’interior de la cambra o al pou d’accés. També és en aquesta zona on trobem enterraments dobles efectuats, possiblement, de forma simultània. L’amortització de la tomba Els reompliments Els reompliments de les cambres mostren, en alguns casos, els diferents moments de reutilització de l’estructura, sobretot en les sepultures del tipus 4, i s’hi documenten diferents estrats d’argiles més o menys compactades. En les estructures no reutilitzades el reompliment és molt uniforme; és distingeix, però, el de l’interior i el de l’exterior de l’espai sepulcral. Davant dels reompliments de les cambres, ens podem preguntar si s’omplien

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

de terra en el mateix procés d’inhumació, o bé aquests reompliments són deguts a una sedimentació posterior. En el cas d’algunes estructures del tipus 4 s’han pogut localitzar diferents pedres disposades al voltant del sepulcre que podrien correspondre al cobriment de l’enterrament mitjançant algun material perible. El reompliment correspondria a la posterior sedimentació. Aquest fet també el mostraria la posició de la pelvis, oberta, que ens indicaria l’absència de reompliment. A les estructures del tipus 5b, on hi ha una llosa que bloqueja l’entrada a la cambra, es pot veure com aquesta es recolza, en la majoria dels casos, a l’interior de la cambra a un nivell superior de l’individu quasi sempre en posició vertical. Aquest fet reafirmaria que el reompliment total o parcial de la cambra s’efectuava un cop es considerava amortitzada l’estructura, ja que en el cas que aquest reompliment s’hagués produït en el mateix procés d’inhumació, les pelvis dels inhumats haguessin conservat la seva posició original; en canvi, tots els individus inhumats en aquest tipus d’estructura tenen els coxals basculats i plans a terra, la qual cosa demostra que van estar en la cambra buida el temps suficient perquè produís la descomposició del cos.

Les remocions Aquestes remocions/violacions de les estructures es poden documentar a la necròpolis del Camí de Can Grau, i són més freqüents en el tipus 4. El fet que ens mostra aquestes possibles vulneracions és principalment la remoció i desconnexió anatòmica de la part alta del cos, conservant, en canvi, la pelvis i les extremitats inferiors en connexió. La relació de la posició dels aixovars dins les estructures amb la desconnexió de la part alta del cos i la manca d’aixovar ens mostraria la intenció de prendre els materials dipositats amb l’individu. Els aixovars

Ceràmica TIPUS 4. Es documenta de forma majoritària la cocció reductora, així com els acabats típics dels sepulcres de fossa. La presència de l’element ceràmic en els aixovars és majoritària, s’hi troben representats els vasos ovoides, hemisfèrics i de boca quadrada. TIPUS 5b. El tipus de cocció més representat és l’oxidant. L’aixovar ceràmic està molt poc representat dins del conjunt. Les úniques ceràmiques representades són formes ben conegudes dins el grup Chassey (vasos amb coll). D’aquests tipus , en trobem paral·lels al pla del riu de les Marcetes (Manresa) (GUITART, 1990).

Indústria lítica TIPUS 4. Presència menys important d’indústria lítica respecte l’aixovar ceràmic. La matèria primera utilitzada per a la fabricació dels estris representats és

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

el sílex melat. Els objectes representats són làmines, fragments de làmines i trapezis. TIPUS 5b. Presència majoritària de l’element lític. La matèria primera més utilitzada és el sílex no melat. Els objectes representats són puntes de fletxa pedunculades, trapezis i làmines. Indústria òssia TIPUS 4. Element molt representat en tota la seva diversitat: punxons, espàtules i plaquetes perforades. TIPUS 5b. Element ínfimament representat.

Ornament TIPUS 4. Presència de denes de cal·laïta i os en l’aixovar d’un individu infantil. Presència de moluscs de l’espècie Glycymeris utilitzats com a ornament. TIPUS 5b. Absència de denes de cal·laïta i os i presència d’ullals de senglar en alguns individus masculins i femenins. Ofrenes TIPUS 4. Absència d’ofrenes de bòvid. TIPUS 5b. Presència de fragments de bòvid. Sempre es representa la mateixa porció: el radi. Aquest tipus d’ofrena es documenta en un individu infantil i en un individu adult femení. Presència d’una guilla en una cambra funerària. El grup humà

En aquestes notes sobre el jaciment del Camí de Can Grau, podem avançar resultats sobre les característiques generals dels individus dels enterraments esmentats. Convé tenir present, però, que aquest jaciment està constituït per un nombre d’individus relativament feble per entendre el funcionament de la comunitat al llarg de la seva existència. Individualment, les tombes ofereixen la possibilitat d’una aproximació molt més detallada en cada cas. Hem intentat, no obstant això, identificar els trets comuns en una generalització superficial però potser necessària, ja que la definició de determinats caràcters socials està vinculada a la divisió per sexes d’una població i al seu estil de vida. Des del punt de vista de la variació cronològica experimentada en el ritual funerari segons les tipologies funeràries, podem avançar que les dades dels esquelets no manifesten especials circumstàncies diferenciadores en relació a l’edat, el sexe, característiques morfològiques o patològiques. Algunes tombes han estat reutilitzades, d’altres tenen enterraments simultanis i d’altres són individuals. No s’aprecien, tampoc en aquest cas, dades que puguin contribuir a la identificació

4. Cal assenyalar que des d’un principi es va programar la restauració de les restes humanes i les restes ceràmiques dels enterraments. La cooperativa ECRA es va fer càrrec de la restauració de les restes òssies, mentre que la ceràmica va ser restaurada per la Sra. Sílvia Garriga.

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Figura 2. La necròpolis del Camí de Can Grau

de subgrups en aquesta necròpolis, com, per exemple, els trets morfològics dentaris.

Conservació El conjunt estudiat correspon a una sèrie d’esquelets en estat de conservació desigual, afectat per degradacions importants que han destruït la majoria de la superfície dels ossos i que afecten també els teixits esponjosos i l’esmalt dentari. Des del punt de vista de treball de camp, convé remarcar que una excavació minuciosa ha donat l’oportunitat de recuperar molt material i s’ha documentat la presència de tots els elements possibles de l’esquelet. Cal destacar els treballs de restauració (ECRA) dels cranis i les pelvis ja que han facilitat l’estudi antropològic de les restes.4 Distribució per edat i sexes Aquesta sèrie consta de restes 32 individus distribuïts de la següent manera: — Adults: 8 masculins i 10 femenins. — Madurs: 2 masculins, 1 femení i 1 indeterminat. — Infantils: 10 individus de sexe indeterminat. En relació a l’edat, hem d’assenyalar la virtual absència d’indicadors d’edat propis d’individus senils. Ens referim, bàsicament, a problemes articulars, a

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

ossificacions i modificacions de les sutures cranials i les estructures sacroilíaques i a la tipologia de desgast dental. En aquest jaciment, els individus corresponen, així, a grups que devien tenir una curta esperança de vida a l’edat adulta per a tots dos sexes, sense que hi hagi un comportament diferencial. Pel que fa a les causes de la mort, no hem observat en els esquelets la presència de cap element que permeti inferir una causa directa. Pel que fa a la presència d’infants inhumats, és inevitable una referència a la Bòbila Madurell, ja que el contrast en els resultats obtinguts en aquest jaciment en diferents campanyes destaquen per la presència —absolutament esperada— d’enterraments infantils. En el cas del jaciment del Camí de Can Grau, les edats dels infants tenen un espectre que va des de 3 anys fins als subadults. No s’ha documentat la presència d’infants de menor edat ni de nadons, que són els grups més sensibles a una alta mortalitat, però no s’ha excavat tot el jaciment potencial ni sabem si s’integraven a les honres fúnebres.

Aspectes morfològics Des del punt de vista tipològic, podem parlar de mediterrànids, en el sentit general del tipus, és a dir, individus dolicomesocèfals, d’alçada cranial amb tendència a ser elevada, cares allargades, i característiques molt àmplies en les quals s’inscriuen quasi tots els individus. Només podem fer menció d’una excepció important en relació a un individu de trets arcaïtzants. D’altra banda, pel que fa a les estructures de l’esquelet postcranial, es tracta bàsicament d’individus gràcils. Difícilment podem apreciar que hi hagi un gran desenvolupament òssi, ja que l’erosió ha esborrat moltes dades; no obstant això, les dimensions màximes de les llargades, perímetres i diàmetres són relativament petites.

Aspectes dentaris Hem estudiat un conjunt dentari en el qual podem identificar alguns elements que ens atrevim a considerar com a comuns. En primer lloc, el desgast és moderat, afecta la molar primera i, en alguns casos, també les peces anteriors, però només en alguna ocasió la corona de les molars ha sofert un desgast molt intens. Lògicament no podem referir-nos a una població homogènia en aquest sentit, però la constatació d’un desgast moderat, juntament amb altres característiques relacionades amb el desenvolupament ossi, ens condueix a considerar una població relativament jove i amb dietes o activitats relativament poc abrasives per a les molars. En segon lloc, les càries afecten un nombre moderat d’individus (9/22), però ocupen poques peces en cada cas. Amb l’escassa importància de reabsorcions alveolars i pel baix nombre de peces perdudes en vida, el conjunt dentari d’aquests individus es caracteritza per un estat relativament favorable. Patologia

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Les dades patològiques fan referència a temes molt concrets que es manifesten en individus, en la majoria dels casos de manera aïllada: — Problemes articulars. Quan es detecten, són d’escassa importància i afecten principalment les vèrtebres. — Fractures. Són d’escassa importància i afecten un nombre molt baix d’individus. — Reaccions hiperostòsiques d’etiologia incerta. — Criba orbitalia, es manifesta en diferents individus i potser el cas més remarcable és el paral·lelisme de dos individus de dues tombes dobles en els quals hi ha criba. Entre els infants, hi ha quatre casos. El cas de la sageta Es tracta de l’arc posterior de la IX vèrtebra dorsal, on va quedar allotjada una punta de sílex, trencada per sobre la qual es detecta una reacció òssia que evidencia la supervivència de l’individu a la lesió i, alhora, una probable intervenció aliena per tal d’intentar l’extracció de l’artefacte que va provocar que es trenqués. Queda pendent la discussió sobre la causa que podria haver provocat aquesta agressió sobre un individu pressumptament de sexe femení. ANÀLISI ESTADÍSTICA DE LES DADES

Donada la diversitat documentada en els aixovars i la presència de dos tipus constructius molt concrets, es creié necessari documentar possibles agrupacions significatives a partir d’anàlisis de multivariants, presència/absència, les quals donen a totes les variants el mateix pes a nivell de Ξ2. Aquestes anàlisis s’han realitzat amb les següents variables: sexe, edat, aixovar lític, ossi i ceràmic, ofrenes, objectes d’ornament i tipus constructiu. La conjunció de totes aquestes variables ens ha permès diferenciar, en primer lloc, una agrupació significativa: — Individus infantils de sexe indeterminat associat al tipus d’estructura 2 (tipus 5b). L’aixovar es caracteritza per l’absència de ceràmica, l’absència d’indústria òssia i presència (poc important) d’indústria lítica en sílex no melat. Aquest tractament ritual dels individus infantils es diferencia clarament del tractament ritual dels individus infantils localitzats a les estructures del tipus 4, així com en inhumacions infantils d’altres jaciments (ex.: Bòbila Madurell). Cal dir que els individus representats en ambdós tipus constructius corresponen a tots dos sexes, amb una representació predominant de l’edat adulta. Els individus infantils també estan representats en els dos tipus constructius, però és en el tipus 5b on aquests individus es localitzen en estructures no remogudes i relacionats amb el seu aixovar. Amb aquestes dades s’efectuà una segona anàlisi multivariant descartant els individus infantils, ja que per les seves característiques ens distorsionaven la

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

informació. El resultat d’aquesta anàlisi és el següent (Figura. 4):

1. Tipus 4: associat a sexe masculí i a un aixovar característic: presència d’aixovar ceràmic, ossi i lític en sílex melat. 2. Tipus 5b: no associat a cap sexe determinat i sí a una absència generalitzada d’aixovar ceràmic, ossi, i poca presència d’indústria lítica en sílex no melat.

Els individus masculins s’associen a un aixovar característic dins del tipus constructiu 4 que els diferencia dels individus femenins i infantils. L’aixovar masculí està format per dos vasos ceràmics, una plaqueta perforada, punxons i bitruncadures (trapezis) en sílex melat. L’aixovar femení es distingeix del masculí pel nombre de vasos ceràmics (1 vas) i els útils òssis (presència d’espàtules, que mostren, potser, una diferent activitat), els individus infantils tenen un aixovar format pels mateixos elements que els adults afegint els objectes d’ornament en cal·laïta. Aquesta distribució diferencial dels aixovars mostra la distinció d’alguns individus dins el grup humà segons el sexe, edat i importància social/econòmica dins de la comunitat. En el tipus 5b l’agrupació significativa es fa a partir de l’absència d’aixovar. Aquesta absència no és general, encara que sí que predomina sobretot entre els individus infantils. Entre els individus adults i madurs masculins i femenins hi ha diferències en la composició dels aixovars. Dues excepcions d’aquesta absència d’aixovar són la inhumació d’un individu masculí madur i la inhumació de dos individus femenins adults. La composició de l’aixovar masculí és: indústria lítica (trapezis en sílex no melat), 2 ullals de senglar i 1 vas ceràmic. El femení es diferencia en el nombre d’ullals (3), en la indústria lítica (puntes de fletxa pedunculades en sílex no melat i melat), en la indústria òssia (absent en l’individu masculí) i, igual que el masculí, conté un vas ceràmic. Igual que en les estructures del tipus 4, aquesta diferent distribució de l’aixovar correspon a una distinció dels individus pel sexe i edat conjuntament amb la situació social i econòmica dins de la comunitat, i s’hi han localitzat homes i dones amb quasi absència d’aixovar davant les dues excepcions esmentades anteriorment. El tret més característic entre un tipus constructiu i l’altre és la diferenciació en el ritual funerari dels nens. En el tipus 4 el nens reben un tractament diferent respecte a la composició de l’aixovar, destaquen els ornaments en cal·laïta (a la necròpolis del Camí de Can Grau només hi ha un enterrament infantil relacionable directament amb cal·laïta). L’absència generalitzada d’aixovar en les sepultures infantils dels tipus 5b mostra una postura diferent davant la mort d’aquests individus, la qual pot reflectir una estructura social diferenciada en què els nens tenen un paper poc rellevant. Aquestes dues agrupacions corresponents a un ritual d’enterrament distint estarien relacionades amb una diferenciació cronològica entre els tipus constructius. Aquesta diversitat cronològica quedaria reflectida en les

Albert Parpal

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Figura 3. Tipologies constructives representades al Camí de Can Grau

característiques de l’aixovar, així com en el tractament desigual dels inhumats (posició, orientació, reutilitzacions...). CRONOLOGIA

Per les característiques, la necròpolis es va adscriure, des d’un principi, al neolític mitjà, grup de sepulcres de fossa. Pels seus trets específics (construccions complexes, aixovars), es va pensar en un moment final del neolític mitjà, al neolític mitjà recent. Les datacions absolutes calibrades d’altres jaciments catalans (MARTÍN i VILLALBA, en premsa) ens permeten situar la necròpoli del Camí de Can Grau en un moment cronològic comprès entre el 3800 i el 3500 aC (neolític mitjà recent). L’estructura 38 del Camí de Can Grau presenta una remodelació en la morfologia per tal de transformar una estructura del tipus 4 en un sepulcre del tipus 5b. Aquesta remodelació va consistir en l’excavació d’un accés més gran i l’ampliació de l’absis fins a aconseguir una cambra lateral absidal. Aquesta transformació de l’estructura original ens permet situar el tipus constructiu 4 en un moment anterior al tipus 5b; aquest últim s’estandarditza en una cronologia més recent (Fig. núm. 5). Les datacions absolutes de C14 accelerat que s’estan fent al laboratori de Tucson (Arizona) permetran establir la seriació de la utilització d’aquestes dues

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

formes constructives. ASPECTES SOCIOECONÒMICS DEL GRUP

La distinció cronològica entre els dos grups tipològics podria explicar les diferències socio-econòmiques entre ells. Els aixovars, que, tal i com ja s’ha fet esment anteriorment, presenten característiques particulars per a cadascuna de les tipologies constructives, reflecteixen, a més a més de les Figura 4. Representació gràfica del F1 i el F2 característiques socioeconòmiques de l’individu com a tal, les formes econòmiques desenvolupades per la comunitat. El grup de sepulcres de fossa s’ha relacionat amb l’agricultura i deixa en un segon terme la ramaderia. Aquesta associació s’efectua a partir del territori que ocupen, favorable per a aquesta activitat i per a la cultura material que en deriva: molins, útils per al tractament de vegetals i restes de granes. A la necròpolis del Camí de Can Grau els elements que s’associen amb l’agricultura són els molins i fragments de molins recollits en els reompliments finals de les tombes. També ens en podrà donar informació l’estudi de traces d’ús de la indústria lítica. Aquestes traces, resultat del treball realitzat amb l’eina, podran reafirmar o no aquest tipus d’activitat. En d’altres necròpolis els molins es localitzen formant part de l’aixovar de certs individus. El fet que al Camí de Can Grau aquests objectes no estiguin mai relacionats amb el conjunt viàtic i l’individu que el rep, mostra una diferent consideració d’aquesta activitat, almenys individualment. La manca d’informació pel que fa a estructures domèstiques que poden tenir un paral·lel cronològic amb els enterraments no ens permet documentar més aquest aspecte. Aquest tractament dels objectes relacionats amb l’activitat agrícola és igual en ambdues tipologies constructives. La informació faunística que ens donen les restes d’indústria òssia localitzada a les estructures del tipus 4 ens permet documentar la importància de la ramaderia basada en els ovins caprins i, en segon terme, els bòvids. El nombre de punxons agrupats documetats en aquest tipus d’estructura pot fer referència al paper d’aquesta activitat econòmica dins el grup i particularment amb l’individu inhumat. En el tipus constructiu 5b la indústria òssia és un element poc representat dins els aixovars. Les especies documentades són el cèrvid, l’oví caprí i el bòvid. Un element faunístic representat en aquest tipus d’estructura, i que creiem prou significatiu, és la presència de radis de vedell formant part de l’aixovar. Aquest element, ofrena alimentària o no, mostra una relació de certs individus amb una

Xavier Carlús

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

Figura 5. Remodelació de l’estructura 38. Tipus constructiu 4 a 5b

espècie determinada: el Bos Taurus. Aquesta associació pot revelar una activitat ramadera relacionada amb certs individus de la comunitat. L’evolució de la ramaderia des del neolític mitjà al neolític final, que s’ha pogut estudiar al jaciment de la Bòbila Madurell, es basa en una uniformitat en la presència d’ovins caprins i en un augment paulatí dels bòvids i els suids (SAÑA, M., a BORDAS et alii, 1993). A la necròpolis del Camí de Can Grau la cacera queda representada per algunes eines òssies fetes de cérvol, els ullals de senglar i la deposició d’una guilla en un sepulcre. En tots els casos es documenta en estructures del tipus 5b. Els objectes representats en els aixovars que estan relacionats amb l’intercanvi de matèries primeres i objectes d’ornament són: el sílex melat i la cal·laïta. El sílex melat, del qual s’ha plantejat l’origen forani (sud-est de França), representa en aquest període del neolític una matèria primera d’altíssima qualitat que s’utilitza per a la fabricació de la indústria lítica. Els nuclis a partir dels quals s’extreuen les làmines que posteriorment formen part dels aixovars no estan documentats a la necròpolis del Camí de Can Grau, al contrari que en altres jaciments propers (Bòbila d’en Joca, Bòbila Madurell...). Aquesta circumstància pot reflectir una distinció entre l’obtenció de matèria primera com a tal i l’obtenció dels estris ja fabricats. L’intercanvi que aquest tipus de matèria primera representa es documenta només en alguns casos a les estructures del tipus 5b. La matèria primera utilitzada per als útils dipositats en aquestes formes constructives és un sílex diferent, blanquinós, també de bona qualitat, però que no té res a veure amb el sílex melat. L’estudi de la procedència d’aquest tipus de sílex, local o no, ens ajudaria a

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

verificar la modificació en els abastiments de matèries primeres, ja sigui modificant les xarxes d’intercanvi o bé amb l’abastiment local de la matèria. La cal·laïta, objecte d’ornament per excel·lència dins d’aquesta cultura, és objecte d’intercanvi primordial dins el conjunt d’activitats econòmiques. Segons Martín i Villalba (en premsa) l’intercanvi d’aquesta matèria primera és el que dóna el caràcter uniforme a aquesta cultura. Aquest intercanvi no es documenta uniformement a la necròpolis del Camí de Can Grau. Els únics enterraments amb cal·laïta es localitzaren en tres estructures del tipus constructiu 4, en totes elles s’hi localitzà un individu infantil. Aquesta diferenciació entre els dos tipus constructius reafirma la variació en els objectes d’intercanvi i per tant en la base de les activitats econòmiques. La cultura dels sepulcres de fossa, que havia englobat totalment el fenomen funerari del neolític mitjà, reflecteix, tal i com ja hem fet esment anteriorment, una forma constructiva que no es documenta uniformement en tot el territori català. Així, doncs, hem de distingir entre la construcció basada en l’excavació en el subsòl i la construcció, amb lloses, d’una cambra. Aquesta distinció, però, no ens ha de portar a considerar les dues formes constructives (fossa, megàlit) com a fenòmens culturals diferents. Les variacions morfològiques dins el grup de les fosses respondrien, possiblement, a una distinció cronològica entre elles. Aquesta distinció cronològica no només faria variar la morfologia constructiva, sinó també el ritual funerari en si mateix. Les necròpolis considerades del grup de sepulcres de fossa presenten característiques comunes en la forma constructiva, en l’orientació dels sepulcres i també en el dipòsit de l’inhumat (exemples de Bòbila Madurell, Camí de Can Grau i Pla del Riu de les Marcetes). Els aixovars, però, presenten característiques pròpies que poden reflectir les particularitats de cadascuna de les comunitats que efectuen les inhumacions. Els sepulcres de fossa s’estenen des del prelitoral i litoral cap a l’interior fins a les terres del Bages. Se situen, de forma majoritària a peu de muntanya o a les zones planes de les valls sempre a prop dels cursos d’aigua. Les sepultures es troben agrupades en diferent nombre: en el cas de la Bòbila Madurell, i sempre amb dades de les últimes campanyes (1991-92) (BORDAS et alii, 1993; POU et alii,1994), les fosses s’agrupen en nombre de 8-10 estructures, de forma similar s’agrupen les del Pla del Riu de les Marcetes (GUITART, 1986) i les del Camí de Can Grau (MARTÍ et alii, en premsa). Aquestes agrupacions formades per diferents sepulcres alineats normalment de nord-est a sud-oest es produeixen tant en els tipus constructius simples com en els complexos. Aquesta distribució en l’espai correspondria a una idea preconcebuda d’organització de la necròpolis, i per tant a una estandardització i una configuració de les pautes del ritual funerari. És clar, doncs, que dins del territori català el fenomen funerari del neolític mitjà està totalment estandarditzat. Les variabilitats tipològiques documentades en

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

algunes necròpolis (ex. Bòbila Madurell) respondrien a una evolució de les morfologies constructives, així com a una variabilitat en les formes rituals. Ens trobem davant unes comunitats que executen unes activitats econòmiques determinades, agrícoles i ramaderes, especialitzant-se, potser, en una o altra activitat, i que estan dins unes xarxes d’intercanvi de matèries primeres de qualitat. Aquestes xarxes d’intercanvi seran possiblement les que els donen aquest caràcter uniforme. L’evolució d’aquestes pautes econòmiques afavorirà un canvi en el fenomen funerari en conjunt. Aquestes comunitats, que anys enrere s’havien considerat igualitàries i amb unes característiques socioeconòmiques simples, s’han de considar, a partir dels ú ltims estudis, com a comunitats socialment i econòmicament complexes amb una jerarquització dels seus components. La jerarquització es produeix a partir, creiem, de control de les activitats econòmiques, tant agrícoles i/o romaderes, com de les relacionades amb l’abastiment de matèries primeres de qualitat (sílex melat) i objectes d’ornament (denes de cal·laïta. Així doncs, ens trobem davant un fenomen socioeconòmic i cultural complex, el coneixement del qual es podrà anar ampliant a partir dels nous estudis que s’estan duent a terme. La necròpolis del Camí de Can Grau aportarà noves dades sobre la seriació cronològica de les formes constructives, així com nous elements per comprendre les característiques socio-econòmiques i culturals de les comunitats del neolític mitjà a Catalunya. BIBLIOGRAFIA El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, Maig 1980. AA.VV. (1981), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. ALAMINOS, A; BLANCH, R.M.; LÁZARO, P. (1991) «Bòbila Madurell. Su contribución al Neolítico Medio en Cataluña». A: Revista de arqueología. Madrid: núm. 128. ARNAL, G.B. (1989) Céramique et céramologie du Néolithique de la France Méditerranéenne. Mémoire n.V du Centre de Recherche Archéologique du Haut-Languedoc. BARCELO, J.A. (1990) «La arqueología y el estudio de los ritos funerarios: métodos matemáticos de análisis». A: Zephirus. XLIII, Ediciones de la Universidad de Salamanca, p. 181-187. BORDAS, A.; DIAZ, J.; POU, R.; PARPAL, A.; MARTIN, A. (1994) «Excavacions arqueològiques 1991/92 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1993. BOSCH, A. (1984) «Les destrals polides del nord de Catalunya: tipologia i petrologia». A: Fonaments. Barcelona: núm. 4, p. 221-245. CANALS, A; MERCADAL, O.; RIBÉ, G. (1988) «El complex arqueològic “Bòbila MadurellSerrat de Can Feu”: Història de la investigació (1921-1987)». A: Arraona. Sabadell: núm. 2, p. 9-26. CASTANY, J. (1989) «L’estació neolítica sepulcral de la Costa dels Garrics de Caballol (Pinell, Solsonès)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1990. CASTANY, J.; SANCHEZ, E.; GUERRERO, LL. A.; MORA, R.; VILA, G. (1990) «El Berguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat». Berga: Llibres de l’àmbit.

R. POU i CALVET, M. MARTÍ i ROSELL, X. CARLÚS i MARTÍN,.i E. VIVES I BALMAÑA

CASTANY, J. (1992) «Arquitectura i rituals als sepulcres neolítics del Solsonès». A: Gala. Sant Feliu de Codines: p.71-77. CIBOIS, Ph. (1984) «L’analyse des données en sociologie». París: Presses Universitaires de France. CURA, M. (1975) «Consideraciones sobre los enterramientos en cistas neolíticas y su evolución posterior en Cataluña». A: C.N.A. XIII, Huelva, 1973. Zaragoza, p 279-289. EDO, M.; VILLALBA, M.J.; BLASCO, A., (1991) «Can Tintorer. Procedència i distribució de la cal·laïta catalana». A: Estat de la investigació del Neolític a Catalunya, 9. Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, p. 203-206. ESTRADA, J. (1955) «Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores». A: Publicaciones del Museo de Granollers. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) «La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)». A: Ampurias, núm. 28. GUITART, I. (1990) «La necròpolis neolítica del Pla del Riu de les Marcetes (Manresa, Bages)». A: Tribuna d’Arqueologia, 1989. LLONGUERAS, M.; PETIT, M.A; MARCET, R., (1979) «Recientes excavaciones en la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: XV C.N.A. Lugo, 1977. Zaragoza, p. 253264. LLONGUERAS, M.; PETIT, M.A; MARCET, R., (1980) «Nouvelles fouilles sur le site de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: Le groupe de Véraza et la fin des temps neolithíques dans le sud de la France et la Catalogne. Narbona, 1977. París, p. 151153. LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A.; GUILAINE, J.; THOMMERET, Y. (197980) «Noves dates de C14 a Catalunya. La Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: Ampurias. Barcelona: núm. 41-42, p. 352-354. LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A. (1981), «Excavacions de jaciments neolítics a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, 1980. Montserrat: p. 188-190. LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A. (1981) «Cerámica tipus «Chassey» a Catalunya». A: El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat, 1980. Montserrat: p. 185-193. LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A., (1982) «Bòbila Madurell, Sant Quirze del Vallès. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys». A: Excavacions arqueològiques a Catalunya. Barcelona: núm. 1, p. 85-87. LLONGUERAS, M.; MARCET, R.; PETIT, M.A., (1986) «La cultura catalana de los Sepulcros de Fosa y su relación con el Chasseense. A: Le Néolithique de la France. Hommenage à G. Bailloud. París, p. 251-258. MAGGI, R. «Aspects chronologiques du Neolithique de la Ligurie». A: XXIVème Congres Prehistorique de France. Carcassonne: 1994. [En premsa.] MALUQUER, J., (1950) «La cultura neolítica del Vallés en el marco de la Prehistoria del Occidente Mediterràneo». A: Arraona. Sabadell: núm. 1-2, p. 61-75. MARTÍ, M.; POU, R.; CARLÚS, X. Excavacions arqueològiques a la Ronda Sud de Granollers, 1994. Jaciments de Cal Jardiner I, Cal Jardiner II (Granollers) i Camí de Can Grau (La Roca del Vallès), (Vallès Oriental). Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. [En premsa.] MARTÍN, A. (1985) «De la cultura de los “Sepulcros de Fosa” al grupo de “Veraza” en el Vallès». A: Estudios de la Antigüedad. Bellaterra: núm. 2, pp. 3-57. MARTÍN, A.; MIRET, J.; BLANCH, R.M.; ALIAGA, S.; ENRICH, R.; COLOMER, S.; ALBIZURI, S; BOSCH, J. (1988) «Campanya d’excavacions arqueològiques 1987-1988 al jaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A: Arraona. Sabadell: núm. 3, p. 9-23.

EXCAVACIONS A GRANOLLERS: LA NECRÒPOLIS DEL CAMÍ DE CAN GRAU

MARTÍN, A. (1990) «El Neolític i el Calcolític al Vallès». A: Limes. Cerdanyola: Publicacions del CRAC, Cerdanyola. MARTÍN, A.; TARRUS, J. (1991) «Les groupes de l’horizon Néolithiques Moyen catalan et ses rapports avec le Chasséen». A: Identité du Chasséen. Actes du Colloque International de Nemours 1989. Mémoires du Musée de Préhistoire d’Ile-de-France, núm. 4, p 81-90. MARTÍN, A. (1992a) «La economia de producción a lo largo del Neolítico en Cataluña». A: Elefantes, Ciervos y Ovicaprinos. Universidad de Cantabria, p. 203-227. MARTÍN, A. (1992b) «El Neolític Mitjà Ple: nova estratègia d’organització social i econòmica». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’ Estudis Ceretans, p 164-166. MARTÍN, A.; VILLALBA, M.J. «Le Neolithique Moyen de la Catalongne». A: XXIVème Congres Prehistorique de France. Carcassonne, 1994. [En premsa.] MERCADAL, O.; VIVES, E. (1992) «Noves dades sobre el ritual d’enterrament al Neolític Mitjà: l’exemple de la Bòbila Madurell». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’Estudis Ceretans, p 157-163. MOLIST, M. (1992) «El Neolític Mitjà a Catalunya: estat del coneixement, debats i preguntes a inicis dels anys 90». A: Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’ Estudis Ceretans, p 157-163. MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; TERRADAS, X. (1992). «Un proyecto de análisis: el Sistema Lógico Analítico (SLA)». A: Treballs d’Arqueología, 1. Tecnología y cadenas operativas líticas. Bellaterra, p. 173-199. MUÑOZ, A.M. (1965) «La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa». A: Instituto de Arqueología y Prehistoria. Universitat de Barcelona. Barcelona: Publicaciones eventuales, núm. 9. POU, R.; MARTÍ, M.; DÍAZ, J.; BORDAS, A., (1994) «Estudio de la necrópolis del grupo Sepulcros de Fosa del yacimiento de «Bòbila Madurell» (Sant Quirze del Vallès, Barcelona) en el contexto del Neolítico Medio Reciente en Catalunya». A: 1º Congresso de Arqueologia Peninsular, vol. IV, p. 61-80, Porto. RIPOLL, E.; LLONGUERAS, M. (1963) «La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Cataluña». Ampurias. Barcelona,: núm. XXV, p. 1-90. SÉRONIE-VIVIEN, M.-R. (1982) Introduction à l’étude des poteries préhistoriques. Bordeaux. SERRA-RÀFOLS, J. de C. (1947) «La exploración de la necrópolis neolítica de la Bòbila Madurell en Sant Quirze de Galliners». A: Museo de la Ciudad de Sabadell. A: Núm. III, p. 57-75. TARRÚS, J. (1987) «El megalitisme de l’Alt Empordà (Girona): els constructors de dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a l’Arbrera, Serra de Roda i Cap de Creus». A: Cota Zero. Revista d’Arqueologia i Ciència. Barcelona: núm. 3, juny. VAQUER, J. (1985) La ceramique chasséenne du Languedoc. Laboratoire de Prehistoire et de Palethnologie, Carcassonne.

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

El jaciment protohistòric de Mas CastellarPontós (campanyes 1990-1994): un establiment rural especialitzat1 ENRIQUETA PONS i l’equip de Pontós 1994

SITUACIÓ DEL JACIMENT

Mas Castellar està situat a l’Alt Empordà a l’interfluvi de la riera Alguema i el riu Fluvià, de coordenades geogràfiques Lat. Nord 42º 12’ 08’’ i Long. Est 2º 54’ 33’’. La proximitat d’aquests dos cabdals (de 100 a 200 m del jaciment) i l’enfonsament de la xarxa fluvial (55 m per dessota del jaciment) durant el quaternari han provocat importants processos erosius que signifiquen la creació de tres replans d’erosió (CARULLA et al., 1990, inèdit) elevats en relació a l’entorn. El jaciment de Mas Castellar ocupa els tres replans d’erosió, encara que les intervencions arqueològiques des de l’any 1991 s’ubiquen en el superior. Aquest replà té una superfície aproximada de 2,5 hectàrees, cotes de 140 m s. n. m. i una orientació divergent a la de la conca actual. D’aquesta manera la visibilitat de l’entorn és de 360 graus en un radi aproximat de 25 km. Del vell mig d’aquest replà s’observa clarament l’Alta Garrotxa, la Garrotxa d’Empordà, el pas de la Jonquera , l’Albera, i la Serra de Roda al nord, i les muntanyes del Montgrí al sud; es domina plenament tota la Plana de l’Empordà i la costa Mediterrània.

1. Aquest conjunt de treballs s’han realitzat amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia per als treballs de topografia i planimetria, dirigits per Lluís Sant; dels Estudis de Geologia Aplicada per als treballs geològics, geomorfològics i de prospecció geofísica, per Narcís Carulla; del Centre d’Investigacions Arqueològiques per als estudis de carpologia, per Ramon Buxó, David Canal i Núria Rovira; de Susana Casellas i Maria Saña per als estudis faunístics; de Maite Ros per als estudis antracològics i de Jordi Joan per a fitòlits (treballs que seran presentats a la memòria definitiva 1990-1995). Una prospecció geo-radar fou feta l’any 1990 per Lluís Marí, en el Camp de Dalt i una altra de geofísica l’any 1994, per MATH Arqueofísica Consultores. Els treballs d’arqueologia i estudi de materials han estat realizats per l’equip de Pontós format especialment per A. Ma ADROHER, A. LOPEZ, A. VARGAS, C. GONZALO, Ma J. FERNÁNDEZ, i N. LLAVANERAS

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

LES EXCAVACIONS DE 1991-1994

Malgrat ser un jaciment conegut d’antic (OLIVA, 1968) i que ja havia estat objecte d’intervencions arqueològiques (CIAG 1975-1977; MARTÍN, 1979) la dinàmica i el tipus d’ocupació que ha sofert aquest espai en l’antiguitat no quedà del tot definida. Les excavacions de Mas Castellar de Pontós que es van reprendre l’any 1990, s’iniciaren conjuntament amb altres disciplines afins, de les quals destacarem les que fan referència als estudis de la geomorfologia, l’estratigrafia i la prospecció geològica, la recopilació de dades antigues i modernes (planimetria, cartografia, geografia, documentació), els treballs de camp per als estudis de les estructuras i testimonis que definiran la vida social, econòmica i cultural de la població allà establerta (arqueologia, carpologia, faunologia, sedimentologia), els estudis de laboratori (restauració, dibuix, anàlisis microscòpiques) i la difusió (exposicions, publicacions, interpretacions).2 L’any 1990 fou decisiu per a l’aplicació de mètodes prospectius per seleccionar el centre de les intervencions (TABERNERO et alii, 1993), i la campanya de 1991 seleccionà l’anomenat Camp de Dalt i realitzà 5 cales estratigràfiques (ADROHER et alii, 1992). Les campanyes d’excavació arqueològica a Mas Castellar-Pontós durant els anys 1992 i 1993 se centraren en la investigació d’un conjunt de problemes iniciat a les campanyes de 1990 i 1991 (PONS et alii 1994). La campanya de 1992 tractà principalment l’ampliació de les cales iniciades l’any 1991 amb el descobriment d’ un Camp de sitges a la zona occidental del camp (sondeig 4) (PONS, 1993), un poblat ibèric emmurallat (cala 3) amb restes d’hàbitat extramurs (sondeig 5) i restes d’hàbitat intramurs (sondeig 2) a la zona meridional i central del camp (PONS et alii 1994), i la troballa d’un assentament urbà i especialitzat a la zona oriental (sondeig 1).3 Les Campanyes de 1993 i 1994 van tractar especialment l’ampliació i l’excavació sistemàtica del complex urbanístic aparegut en el sondeig 1, amb el descobriment d’un carrer ample paral·lel al perfil del camp i al qual s’adrecen unes estructures urbanístiques a banda i banda. La cronologia d’aquests sondeigs ja fou expressada des que se’n va tenir coneixements sobretot la referent als hàbitats: el poblat ibèric contenia ceràmiques àtiques de figures vermelles (cronologia de finals del s.V o principis del IV) i l’estructura urbana es caracteritzava en la fase més recent per la presència de material grecoitàlic, vernís negre d’estil campanià A i del taller de Roses (cronologia al voltant del 200). Les campanyes de 1993 i 1994 han perfilat millor la cronologia de tots els sondeigs inclosa la de les sitges, que s’inclouen sobretot entre els segles V i II a.C. 2. Els diferents estudis han estat publicats en resums i jornades diverses (vegeu bibliografia general). 3. Les excavacions i prospeccions han estat objecte de diverses publicacions, exposades a congressos i jornades, cosa que no tornarem a reproduir fins a la publicació definitiva.

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

Ens entretindrem en aquesta TRIBUNA en els últims treballs arqueològics realitzats a l’assentament urbà durants les campanyes de 1993 i 1994, ja que la resta ha estat publicada.4 3. L’ASSENTAMENT URBÀ I ESPECIALITZAT (SONDEIG 1)

La zona excavada està situada a l’extrem est del Camp de Dalt i ocupa en l’actualitat una extensió aproximada de 900 metres quadrats (coordenades:x-x’= 245265 sud; x-x’’ = 245-275 nord; y-y’ = 1666-1701).5 Fa referència a una unitat arquitectònica amb carrers que separen illes o estructures de cases. Les estructures arquitectòniques descobertes es distribuexen a una banda i altra a partir d’un carrer de 5 m d’amplada (zona 100) disposat en direcció nord-sud paral·lel al talús. Destaca la zona 10, a l’est del carrer. Les estructures descobertes han permès identificar una gran casa (complex urbanístic que es presenta organitzat en una sola unitat amb diverses dependències) i unes cases domèstiques al nord-est. A l’oest del carrer s’organitzen tres zones clarament separades: la zona 13 al nord, la zona 11 (entre aquella i el carrer 101) i la zona 12 (entre el carrer 101 i un altre carrer paral·lel a aquest (el carrer 102). La complexitat arquitectònica, l’estratigrafia i la cronologia dels materials assenyalen un període que consta de dues fases, encara en procés d’estudi: la fase 1D, entre –225 i –200 aC i la fase 1C, entre –200 i –175 aC. a) La zona oriental del carrer principal: la zona 10

Situada a l’est del carrer 100, entre aquest i el talús, el qual es presenta abrupte i escalonat en aquest perfil. En aquesta zona s’organitza tota una estructura rectangular dins un pla urbanístic ortogonal, de mides que de moment van entre 35 m de longitud i 13 m d’amplada (en total, 455 m2). L’edifici presenta un conjunt amb una distribució en tres unitats (en fase C: –200 –175 aC), que semblen girar al voltant d’un espai central (sector 1). En fase D, més antiga (–225, –200 aC) aquesta estructura és separada en dos blocs (una part septentrional i una altra meridional) per un petit carrer o plaça, que en la fase posterior C es tanca i es converteix en un pati-rebedor (sector 1) que unifica tota l’estructura. Al nord d’aquest edifici, s’hi localitzaren dues cases domèstiques. Diferenciem, doncs, la casa complexa de la domèstica. 4. Manquen evidentment les referències completes de tots els treballs interdisciplinaris, actualment en estudi i a l’espera de la publicació definitiva, sobretot els que fan referència al coneixement del medi, la transformació i l’evolució del paisatge, la dieta alimentària i la cultura material. 5. Des del seu descobriment l’any 1991, ha estat objcte d’excavacions en extensió des de l’any 1992 fins a l’any 1994 i amb perspectives de continuació l’any 1995.

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

La casa aristocràtica La part septentrional: En la fase més antiga excavada fins ara (fase D), el sector 1 resta parcialment obert, a tall de carrer, al sud, i al nord forma part d’una avantsala del sector 4, avantsala dividida en dos sectors per un mur. A l’est de l’avantsala hi ha una estructura de combustió construïda i amb sola de ceràmica associada a un molí rotatori. El carrer, que apareix codolat, es troba entre el sector 1b i el sector 3, circula perpendicular al carrer principal i té una amplada de 3,40 m. Es presenta com una zona viària que separaria, en fase D, dos edificis importants: la zona septentrional, formada pels sectors 4, 5 i 1b, i la fase meridional, formada pels sectors 3, 6, 7 i 9. En fase C s’uneixen i tanquen el carrer 1a per la porta principal i suprimeixen l’avantsala 1b del sector 4. L’entrada principal de la casa complexa es farà pel carrer principal. En fase C, doncs, seria el moment d’utilització de la fossa, situada a l’angle sudoest del sector 1a i farcida de material ceràmic i faunístic, així com de moltes cendres i altres deixalles (fossa d’escombraries?) que més tard és obliterada i es converteix el sector en una sola estança quadrangular de 43,40 m2 (sectors 1a + 1b) amb un basament troncocònic centrat (BS13). El sector 1 comunica, així, amb tots els sectors que l’envolten (al nord amb els sectors 4 i 5; a l’est amb el 2 i al sud amb el 3) i fins i tot té accés directe al carrer principal. Aquest sector es converteix en patirebedor de l’edifici. Al cantó est i recolzada de llarg sobre el mur de fons, s’hi localitza la resta d’una banqueta construïda de terra, de 360 cm de llargada x 52 cm. d’amplada. A l’angle sud-est del sector 1, entre la banqueta i el llindar exterior de la porta que va al sector 3, hi havia una llar plana construïda de tovots. En el cantó est hi ha una estructura rectangular de 85 cm de costat, construïda amb lloses col·locades de cantó per tres costats i al nord es tanca l’estructura amb una filada de còdols. De moment se’n desconeix la funcionalitat. Al nord del sector 1, el sector 4 té contacte directe amb el carrer principal i amb el sector 1 i correspon a un espai de 17 m2, amb una estructura de combustió centrada i una fossa destinada al treball de la metal·lúrgia del ferro, en fase D i potser també C, però en aquesta fase recent es barra la porta lateral de comunicació amb l’avantsala, que és suprimida. Aquest sector fou construït amb blocs de travertí d’una sola filada, almenys en tres costats i en les parets de l’avantsala, i només el mur divisori amb el sector 8 estaria format de blocs sorrencs. El sector 5, de 6,40 m2, està arrebossat de cal, pot haver estat usat primer com a contenidor de líquids i en una fase més moderna (fase C) passa a convertir-se en un espai d’emmagatzematge. Efectivament sobre el paviment d’aquest dipòsit es localitzaren algunes urnes de ceràmica fetes a mà i gerres de ceràmica comuna ibèrica, les quals aparegueren arrenglerades al cantó de la paret oest. En aquesta fase es quan s’obriria la comunicació pel sud amb el sector 1. La part oriental de la casa comprèn el sector 2. És una estança rectangular de 43,34 m2 d’espai intern. Destaca en aquest sector l’existència d’una gran llar rectangular construïda amb una capa d’argila i sola de ceràmica, limitada a l’oest per una gran llosa plana. Aquest conjunt de combustió es troba situat cap el sud-oest de

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

la sala i juntament amb ella es van trobar un conjunt de ferros (cremallers i ganxos). El nivell d’ocupació amb la llar i les troballes de ferro ajuden a interpretar la zona meridional del sector 2 com una estança d’ús culinari, malgrat que la sala va resultar molt neta (en fase C).

La part meridional: Es presenta com una massana que es comporta de manera diferent a la part septentrional, formada al nord per l’estança 3, la qual comunica pel

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

sud amb els sectors 6 i 7. El sector 7 està dividit en dos subsectors: 7a i 7 b i a la vegada el subsector 7b comunica per l’est amb un altre sector, el sector 9. Tot el conjunt comunicaria amb la part centrada pel sector 3.6 El sector 3, de 75,50 m2, es disposa en sentit transversal, entre el carrer principal a l’oest i el mur de contenció, a l’est, en el talús. No té cap comunicació directa al carrer i, en canvi, el mur que dóna al carrer està construït per blocs regulars de sorrenca, ben escairats i disposats en doble filera. L’entrada de comunicació que té amb el sector 1 és una entrada d’amplada important amb llindar exterior. Aquests dos últims fets, porta d’accés al sector 1 i mur ben construït al nord i a l’oest, dóna peu a pensar que el sector 3 es trobi a la façana principal d’una estructura monumental (sectors 3, 6, 7 i 9) i que el sector 1 en sigui un accès. En aquest sector destaca l’existència de 4 llars, una d’elles centrada i, enfront d’ella, una fossa per retenir l’aigua. Les troballes espectaculars d’aquesta sala en la qual destaquen una ara de marbre i un fragment de mandíbula humana, així com nombroses restes ceràmiques, fragments d’àmfora grecoitàlica i objectes de ferro (podall, beina d’espasa, càvec,… nombrosos claus i força grapes), fauna relacionada amb la domesticació del gos, etc. la defineixen com una sala sacra o capella domèstica. A la zona oest de la sala han aparegut les restes d’un molí rotatori i un altre de vaivé, in situ, que defineixen aquesta part com una zona de treball; i sobretot a la zona sud en contacte a l’entrada amb el sector 7. El material destaca sobretot a la part sud del sector i vora l’entrada del sector 7a, interpretada com un espai destinat a l’emmagatzematge. Tot plegat, l’existència d’una gran llar principal i llars accessòries, les restes d’una ara quasi sencera, la fossa que retenia aigua i altres elements, han donat a aquest sector una funció religiosa-domèstica que ha repercutit també en l’especialització aristocràtica del jaciment. Al sud-est del sector 3 hi ha el sector 6, de dimensions més petites que les habituals de 13,65 m2, el qual destaca per l’absència de material arqueològic i per una comunicació directa amb el sector 3 (sòl erosionat pel talús?), cosa que li donaria un caràcter secundari dins l’edifici definit. En canvi, al sud-oest, el sector 7 es presenta d’entrada com un espai gran dividit en dos sectors (7a i 7b) i possiblement un altre (7c, per excavar). La zona excavada és de 71,40 m2, dividida per un muret, orientat d’oest a est en dues estances: els subsectors 7a (al nord) que comunica amb el sector 3 i 7b (al sud). Aquest últim comunica la casa amb el carrer, a l’oest i amb el sector 9, a l’est. Els extrems del muret divisori estan reforçats per dos basaments de columna que servirien de dintell (o muntant) a la porta que comunicaria els dos subsectors 7a i 7b i que sostindria segurament un pis elevat sobre del sector 7a. Aquest sector, de 19,25 m2 aproximadament, té una forma allargassada disposada d’oest a est. A l’oest i recolzat al mur forani, al carrer 100, s’ha localitzat un forn construït i sobreelevat, de forma circular i 6. Els detalls de funcionament d’aquesta sala, interpretada com una capella domèstica de la casa, han estat publicats en diversos llocs, sobretot a ADROHER; PONS i ARBULO, 1993 i a PONS et alii, 1994).

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

limitat per una paret, d’ uns 2 m de diàmetre aproximadament. Tota la sala afectada pel sector 7a estava coberta per un nivell ple de material arqueològic fragmentat i no tan fragmentat in situ, cosa que no sembla donar-se en el sector 7b. En el cantó est i prop del mur divisori, s’hi recolza una llar construïda, coberta amb una capa d’argila i limitada per una estructura sòlida formada amb blocs de pedra de forma rectangular, associada a un molí rotatori in situ. Aquest sector ha estat interpretat com

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

una àrea de conservació de materials (rebost), i alhora hi hauria les funcions del forn domèstic (coure productes) i les de la transformació i torrefacció de cereals (molí i llar). La part meridional del sector 7 (7b) és de dimensions més grans i no ha donat gaire material. Destaca una concentració important de fauna. A partir d’una amplada semblant a la del sector 7a, els murs oest i est que limiten el sector 7b s’interrompen, i presenten una obertura, que comunicava amb el carrer i amb el sector 9, i continuen ambdós amb llurs murs però canviant la direcció en angle obtús i en sentit cap al talús. Tot plegat, sembla que aquesta estructura aprofitaria l’espai cada vegada més limitat pel talús, i que aquest sector 7b es presentaria com una avantsala, rebedor o zona de pas, a cel tancat, del sector 7 i, en definitiva, de l’edifici meridional, on donaria una gran entrada orientada cap al sud (per excavar) i per tant ben orientada cap al migdia, cosa que no pot succeir en el sector 7a, tractant-se d’un celler. A l’est del sector 7b es localitza una altra dependència de la casa, el sector 9, encara per excavar.

Les cases domèstiques A nord de l’edifici s’organitzarien una sèrie de cases domèstiques, de les quals s’ha excavat una (sector 8), i se n’intueixen dues més. El sector 8 consta d’un edifici rectangular de 11,20 m de llargada per 3,60 m d’amplada (40,32 m2) que es disposa d’oest (carrer 100) a est (talús). Només es comunica a l’exterior pel carrer principal i no té cap comunicació amb la casa aristocràtica. L’aixecament d’un nivell d’enderrocament que contenia molts fragments de tovots posà al descobert tot l’espai, el qual per la seva llargada fou dividit en tres sectors: el sector 8a o entrada principal a l’oest, separat del 8b (zona central) per uns murs divisoris que limiten una entrada de comunicació entre ambdós sectors, i el sector 8c a l’est. Sobre el sòl d’ocupació destaquen 7 pondera acumulades al racó nord-oest (àrea de treball del teixit); en el racó sud-oest, s’hi localitza una llar circular coberta d’argila (llar de calefacció-il·luminació) i al bell mig de l’estança una fossa per sostenir un contenidor. Aquest sector 8a queda separat del sector 8b per dos murs divisoris que es disposen transversalment a l’estança. El sector 8b té una llargada de 3 m i consta d’una banqueta lateral adossada al mur meridional (per excavar). Aquest sector llarg orientat d’oest a est sembla tenir les característiques d’una unitat domèstica dividida en tres sectors longitudinals. Pels enderrocs trobats sobre el nivell d’ocupació sembla que estaria construïda de sòcol de pedra i superestructures de tova. b) La zona occidental del carrer principal

A l’oest del carrer 100 s’organitzen tres illes clarament separades: zona 13 al nord, zona 11 (entre aquella i el carrer secundari 101) i la zona 12, al sud (entre el carrer 101 i un altre carrer paral·lel a aquest, el carrer secundari 102).

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

La zona 13 Es troba al nord i resta limitada per la zona excavada. Malgrat això i l’erosió que presenten els nivells d’ocupació recent s’hi diferencien dos sectors: a l’esquerra s’intueix un forn de les mateixes característiques que el de la casa aristocràtica i a la dreta una estança arrebossada de cal, també semblant a la del sector 5 de la zona 10. El material arqueològic d’aquest nivell dóna una cronologia que va entre –225 i –200 aC (fase D). Està separada del sector 11 per un mur individual, separat de l’altre mur uns 30 cm. El reompliment que es produeix entre aquest dos murs, que inevitablement feien la funció de canalització d’aigües, comporta material més antic (–300 –275 aC) datació de moment no equivalent als nivells d’ocupació de la zona 13.

La zona 11 Es troba entre la zona 13 i el carrer 101, perpendicular al carrer principal. Està orientat de nord a sud i presenta una forma rectangular d’11,50 m de llargada i 5m d’amplada. Està format de moment per dues estances: la sala principal (sector 1) amb un espai intern de 31 m2 i l’avantsala (sector 2) de 10m2 de superfície interna, la qual suporta un basament de columna davant la porta de comunicació entre les dues estances (vestíbul porticat?). A la sala principal (sector 1) destaca la presència d’àmfores a banda i banda dels cantons laterals. Les àmfores grecoitàliques ocuparien la banda est i les ibèriques la banda oest. Combinant amb aquests recipients de transport i manteniment destaca la vaixella de cuina (ceràmica feta a mà) que es decantaria pel cantó de les àmfores ibèriques, i la vaixella fina de taula (ceràmica ibèrica) pel cantó de les àmfores grecoitàliques. La repartició principal del contingent ceràmic ocupa una bona part de la sala principal, especialment a la meitat nord. Conjuntament amb el recipient ceràmic s’han localitzat altres objectes d’ús i de treball artesà i domèstic. Destaquem entre el material ceràmic més d’una dotzena de fusaioles, algunes peces discoïdals; lític: 2 esmoladors; metàl·lic de bronze: alguns objectes de tocador; una moneda de plata: 1 divisor emporità; de ferro: 3 relles d’arada, 1 enformador, claus, etc. Aquesta sala ha estat interpretada com una sala de magatzem d’àmfores (ibèriques i greco-itàliques) situades al voltant de la sala. En la zona centrada fou localitzat un fogar: 1 sòlid, construït amb argila i sola refractària de ceràmica, i dues fosses. La vaixella feta a mà i la fina feta a torn, ibèrica o d’importació, ocupaven també aquesta zona més centrada, dins la qual es localitzaren els estris, les eines i els objectes d’ornamentació esmentats. Això i la poca presència de restes culinàries 7. Els estudis sobre la carpologia destaquen la presència important de l’ordi vestit (H. vulgare), del blat despullat (T. durum aestivum) i del panís (Setaria itàlica). És curiós el fet que aquestes espècies es trobin concentrades per separat, bé en diversos nivells d’abocadors (ordi o blat), associat a estructures de combustió (mill o panís), bé en fosses de treball (ordi i panís). Tot això és vàlid per al poblat ibèric (sondeigs 2, 3, 5 i 7). En canvi, en l’estructura urbana hel·lenitzada a penes es troben restes (material carpològic en estudi per R. Buxó i David Canal).

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

(fauna i malacologia) remarquen un caràcter domèstic i comunitari de la sala, però no culinari. El material sembla haver-se trencat in situ i la seva troballa manifesta un moment d’abandonament ràpid de l’estança, la qual és datada entre el –200 i el –175 aC (fase C // a l’abandonament de l’estança 3 de la zona 10 o sala de l’altar). De l’avantsala (o sector 2) destaca la presència d’una estructura elevada formada per una gran llosa sostinguda per un muret de pedra (banqueta o escala?) i adosada al mur que separa l’estança 1 de la 2 i prop de l’entrada de comunicació. La presència d’un basament alineat a l’extrem sud de l’avantsala i davant de la porta que comunica ambdues estances de l’edifici 11 recorden un vestíbul porticat. Molt a prop d’aquesta estructura elevada foren localitzats un conjunt important de peces discoïdals (un dels tres conjunts apareguts en aquest sondeig 1). La cronologia dels materials ceràmics correspon a la mateixa del sector 1. Aquest edifici semblaria continuar pel cantó oest (sector 3?) però resta per excavar.

La zona 12 Es troba situada al sud-oest del carrer 100, entre la zona 101 i la zona 102, ambdues interpretades com a zones viàries perpendiculars al carrer 100. Consta d’un sector rectangular de 34,80 m2 d’extensió que s’obre al carrer 101. En el racó nordest s’hi troba un altre forn construït i aixecat, associat a un molí rotatori. Aquest forn de forma circular, d’uns 2 metres de diàmetre, es troba, com ja hem dit, molt erosionat: la capa d’argila ha desaparegut completament i només conserva part de la capa de fragments de ceràmica i una altra a sota de còdols, tot plegat limitat per un muret de còdols més grans (o blocs erosionats) disposats a doble filada. Aquest forn es trobaria aixecat del sòl d’una cambra, sòl que ja es detecta molt aviat. Destaca la presència d’un paquet de peces discoïdals (UE12014), a un metre de distància del forn, i que reposaria sobre el sòl de l’habitació. Aquest forn, com els altres, està qualificat com un forn construït sobreelevat, d’una sola cambra (les parets de la volta han desaparegut) i de funció domèstica. El sector 2 de la zona 12 ha estat interpretat com una avantsala orientada al sud, i semblaria una zona oberta. mentre que el sector 1 restaria destinat a la funció exclusiva del forn domèstic. Ambdós sectors (sector 1 i 2 (a+b)) no es comuniquen. Només tenen de comú el mur forani al carrer principal (falta excavar la part oest limitada per l’excavació). DISCUSIÓ

Arran dels elements que s’han anat observant en les campanyes d’excavació realitzades a Mas Castellà de Pontós considerem que el poblament del Camp de Dalt pot haver-se iniciat durant un moment del bronze final no principis de l’edat del ferro; a partir d’aquí l’hàbitat continua la seva vida sense grans alteracions destaca-

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE MAS CASTELLAR-PONTÓS

bles, més enllà de les típiques evolucions que patirien els poblats indígenes de l’Empordà. A final del segle V a. n. e., possiblement a causa d’una intensificació agrícola i, en conseqüència, un millor contacte en les activitats d’intercanvi amb la colònia grega d’Empúries, el poblat es transformà per complet, es convertí en un centre d’alt nivell d’especialització (producció, conservació i transformació de cereals, i elaboració de productes panificables).7 Això portaria fortes alteracions urbanístiques (destrucció dels elements defensius, amortització de la muralla, ampliació de l’àrea superior del poblat amb la colmatació i transport de nivells detrítics a l’oest de les zones 3 i 5, desafectació de l’àrea del poblat extramurs documentat en la zona 5, la potenciació dels camp de sitges (amb forts conjunts dels segle III a. n. e.) i nova planificació de la trama urbana amb un esquema que sospitem que és de clar caràcter hipodàmic (zones 10, 11, 12 i 13). Aquesta zona no té restes carpològiques, en canvi ha donat una bona representació de forns domèstics situats en espais especialitzats, associats a molins, així com estructures de combustió de construcció complexa associades a molins i de zones destinades a la mòlta, la qual cosa convertiria l’assentament en un establiment urbà d’alta especialització referent als cereals. En tot cas, aquesta mateixa especialització en camps de sitges centrat en les activitats comercials pròpies d’una colònia grega respecte al seu hinterland, fou la mateixa causa de l’abandó i/o destrucció del poblat, quan Empúries, després de la conquesta romana, va començar a quedar al marge de les principals línies comercials de l’Imperi Romà. Un dels principals problemes que se’ns planteja és si aquesta reestructuració urbanística coincideix cronològicament amb l’amortització de la muralla ibèrica, o si, com podria ser, hi hauria un desfasament cronològic d’una mica més de cent anys entre ambdós fets. La situació de les excavacions i de les parts afectades no deixen discutir aquesta problemàtica, encara que ja podem intuir que podien haver-hi períodes de reduccions que afectarien l’intercanvi comercial. El principal problema radicaria en el fet que només depenem de les ceràmiques d’importació per donar cronologies calendàriques. BIBLIOGRAFIA ADROHER, A. Ma et alii (equip de Pontós) La campanya de 1991 a Mas Castellar-Pontós: un exemple de prospecció arqueològica. Sant Feliu de Guixols: 1992. ADROHER, A. Ma; PONS, E.; RUIZ de ARBULO, J. «El jaciment de Mas Castellar de Pontós y el comercio del cereal ibérico en la zona de Emporion y Rhode (s. IV-s. II aC)». A: Archivo Español de Arqueología. Madrid: 1993, núm. 66, p. 31-70. CARULLA, N. Estudi geomorfològic i d’anomalies en el jaciment de Mas Castellar-Pontós. Altafulla-Tarragona: Estudis de geologia Aplicada, 1990. [Inèdit.] CARULLA, N. Nota prèvia de dades i resultats de les prospeccions geofísiques. Campanya Setembre de 1992 al Mas Castellar. T. M. de Pontós. Altafulla: 1992. [Inèdit.] MARÍ, Lluís; PLADEVALL, Agustí. Informe de la prospecció geofísica per reflexió d’ones electromagnètiques, feta al jaciment arqueològic de Mas Castellar (Pontós- Alt Empordà). Barcelona: 1990. [Inèdit.]

SALVADOR MOYÀ I SOLÀ I MEIKE KÖHLER

MARTIN i ORTEGA, M. A.– El yacimiento indígena prerromano de Mas Castellar de Pontós (Girona). Congreso Nacional de Arqueologia. Lugo, 1977-Zaragoza, 1979, p. 677-690. OLIVA i PRAT, M. «Nuevo importante yacimiento prerromano en el Ampurdán: El poblado de Puig Castellar (Pontós, Gerona)». A: Pyrenae. Universidad de Barcelona, 1968, núm. 4, p. 171-173. PONS, E. 1993. «L’expansió septentrional del món ibèric: el jaciment de Mas Castellar-Pontós (Alt Empordà) i les seves especialitzacions». A: LAIETANIA, Mataró: 1993,núm. 8, p. 105128. PONS, E.; ADROHER, A. Ma; BARTUREN, J.; CONTRERAS, F.; LLAVANERAS, N.; TABERNERO, E. (equip de Pontós). El jaciment protohistòric de Mas Castellar-Pontós (Alt Empordà). Resultat de les campanyes de 1990-1992. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres: 1993, p. 315-340. PONS, E. et alii (equip de Pontós). Les campanyes del 1992-1993 a Mas Castellar Pontós (Alt Empordà). Segones Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona. Torroella: 1994, p. 46-56. TABERNERO, E.; VALLEJO, R.; PONS, E. Indicadores analíticos de suelos como método de prospección: el yacimiento de Mas Castellar, Pontós (Alt Empordà). VIII Reunión Nacional. Estudios sobre Cuaternario.Valencia: 1993, p. 207-215.

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

El mas ibèric de Can Pons (Arbúcies) GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA*

INTRODUCCIÓ

El proppassat mes de setembre de 1993, en iniciar-se el removiment de terres per a les obres del nou camp de futbol d’Arbúcies, situat a 300 m del nucli urbà, les màquines posaren al descobert un conjunt de fragments ceràmics atribuïbles a època ibèrica tardana. Les troballes foren portades al Museu Etnològic del Montseny, La Gabella, que inicià els tràmits per realitzar una excavació d’urgència. La intervenció tingué una durada de 5 mesos (de setembre de 1993 a febrer de 1994) i fou finançada per l’Ajuntament d’Arbúcies i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. LOCALITZACIÓ

El jaciment de Can Pons s’assenta sobre una terrassa fòssil de la riera d’Arbúcies, a menys de 100 m del curs actual de la riera, cercant les zones amb presència de grans blocs de granit, erosionats pels corrents del curs d’aigua, per tal de fonamentar l’edificació. SECTOR I Anomenem sector I la zona del jaciment on es va excavar l’estructura coneguda com a mas ibèric. * (Museu Etnològic del Montseny, La Gabella).

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

ESTRATIGRAFIA

L’estratigrafia d’aquest sector és senzilla i demostra l’existència d’una petita reforma que va afectar l’edifici original, possiblement a les acaballes de la seva ocupació.

ESTRAT 1 (UE 1001) Capa superficial de conreu de 15 o 20 cm, exempta de restes ceràmiques antigues.

ESTRAT 2 (UE 1002) Nivell de sedimentació, format per terres argiloses amb una potència de 25 a 30 cm. A la base d’aquest nivell hom va documentar l’existència d’una petita capa cendrosa que es resseguia en una àmplia superfície a l’exterior de l’edifici i que es podria interpretar, a través dels resultats de les anàlisis antracològiques realitzades per Maite Ros, com les restes d’un possible artigatge coetani a l’ocupació ibèrica. L’autora de l’informe ens diu que a partir de les restes determinades podríem parlar d’un bosc d’alzina mediterrani (amb brucs i arboç) localment esclarissat, amb presència de comunitats hidròfiles que donarien lloc a bosquetons de ribera, a causa de les humides condicions edàfiques que proporcionaria la presència propera de la riera d’Arbúcies (carbons de pollancre). Aquesta interpretació, sumada a la presència generalitzada a la terrassa del nivell de terres negres, és el que ens permet decantar-nos per la hipòtesi de la pràctica de l’artigatge.

ESTRAT 3 (UE 1004) Nivell argilós més compacte que l’anterior, amb presència de carbons i algunes restes ceràmiques, del mateix moment d’ocupació del jaciment, que s’interpreta com el nivell de caiguda de les parets de l’edificació sobre l’estrat d’abandonament de les habitacions.

ESTRAT 4 (UE 1012, 1016, 1017, 1026, 1047, 1052, 1062, 1069, 1077) Nivell que correspon a l’abandonament dels diferents àmbits de l’edifici, amb una gran profusió de ceràmiques, tant a torn com a mà, dòlia i pondus.

ESTRAT 5 ( UE 1094 ) Nivell de 10 a 12 cm format per l’aportació antròpica de terres i petits còdols, que serveix com a preparació i anivellament per rebre els paviments de terra batuda dels diferents àmbits del jacimemt. ESTRAT 6 (UE 1095) Correspon a la terrassa fòssil de la riera d’Arbúcies, amb grans blocs granítics.

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

Figura 1. Vista del jaciment

ESTRUCTURES

L’excavació d’urgència permeté documentar totalment el que hem qualificat com a mas o establiment rural ibèric. Aquest edifici, orientat a l’est, de forma rectangular de 17 m 2 10 m, consta de 6 àmbits (vegeu planta) i va patir una petita reforma que afectà el passadís d’accés a l’habitació central (núm. II) i les habitacions I i III. A la part est de l’edifici s’ha pogut documentar la presència de parets de tova, just davant de l’entrada principal, que conformaven probablement un porxo. Al voltant de l’edificació es troben les zones d’abocador. Precisament la de davant de l’entrada fou la que excavaren en part les màquines de les obres. Les parets de tàpia d’aquest edifici s’assentaven sobre un sòcol, construït amb pedres unides en sec o amb fang, de diferent forma i mida, amb una amplada mitjana de 50 cm, amb les cares que donen a l’interior de les habitacions escairades i d’una sola filada per sobre del nivell de paviment. En alguns casos els blocs graní-

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

tics de la terrassa es mantingueren in situ i s’aprofitaren com a elements de suport dels murs de l’edificació, en altres es retallaren a nivell dels paviments de les habitacions i en la majoria dels casos foren extrets i acumulats a l’exterior de l’edifici. Pel que fa al sistema de coberta de l’edifici, davant la manca de teules, devia ser de tipus vegetal, com sembla confirmar l’estudi antracològic que denota la presència de tiges de bruc entrellaçades. L’anàlisi de les restes arqueològiques demostra una especialització diferenciada d’alguns dels espais interiors de l’edifici:

— L’habitació I sembla haver estat emprada com a habitatge (presència d’una llar, i atuells ceràmics d’ús quotidià) — L’habitació II fou utilitzada, possiblement, com a habitatge (presència de la llar i d’alguns atuells ceràmics pràcticament sencers) i espai destinat a algun treball especialitzat (presència de fusaioles). — L’habitació IV fou utilitzada com a magatzem (presència d’una dòlia i un petit dipòsit). — L’habitació V s’interpreta igualment com a magatzem-rebost, donada la quantitat d’atuells ceràmics (pràcticament sencers) localitzats bàsicament al cantó de les parets. Cal destacar també la troballa de més de 40 pondus, agrupats en dues filades perpendiculars a l’habitació,que podrien testimoniar l’existència de dos telers i, per tant, també es tractaria d’un àmbit destinat al treball tèxtil. Durant l’excavació del mas vam poder documentar tres llars, dues localitzades a l’interior de les habitacions I i II respectivament, i la tercera a l’habitació III, la qual va ser suprimida per la reforma que va patir l’entrada del mas. La llar de l’H1 presentava una decoració de dues bandes paral·leles incises, que possiblement emmarcarien un espai quadrat o rectangular; es conserva la meitat de la decoració original. Per sota hi havia una capa de 7 a 10 cm d’argila termoalterada. A l’H3 hi havia les restes d’una estructura similar, però molt més deteriorada i sense restes de decoració. La llar de l’H2 presentava una estructura més complexa. Després d’excavar el nivell argilós termoalterat va aparèixer un nivell refractari fetíntegrament per fragments de ceràmica a torn (majoritàriament eren fragments de càlat). Per sota es va localitzar un segon nivell argilós que a la base presentava un altre nivell de refractari ceràmic. Finalment, per sota va aparèixer un sòcol fet de rierencs de 10 a 30 cm. Adossat a la part nord de l’edifici, a la zona exterior, es va localitzar un forn d’estructura senzilla, de forma bursoide, amb parets de tova i excavat en la terrassa, aprofitant alguns blocs de la mateixa terrassa com a suport de les parets. A l’interior del forn, s’hi trobaren nombrosos troncs d’alzina carbonitzats, algun de dimensions considerables (60 cm). L’absència total d’escòria de ceràmica, metalls o vidre, així com les reduïdes dimensions del forn, ens fa pensar en la possibilitat que es tracti d’una fossa de cocció d’ús doméstic.

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

Figuira 2. Sector I. Planta del mas ibèric

SECTOR II A una distància d’uns 100 m vers llevant, hi ha una altra estructura quadrangular, de petites dimensions, amb restes de tegula i dòlia. La tècnica constructiva de les parets d’aquesta edificació de 5 m 2 4 m es diferencia amb el sector 1 en el fet que el sòcol conservat, d’una sola filada sobre el nivell de paviment, té una amplada mitjana de 50 cm, i està construït mitjançant una doble filada de pedres de mida mitjana, escairades a l’exterior amb reompliment de pedruscall a la part interna del mur. La presència gairebé exclusiva de dòlia entre el material arqueològic, juntament amb l’estudi paleocarpològic realitzat per R. Buxó, que ha documentat la presència de Vitis vinifera, ens fa pensar que es podria tractar d’una àrea d’emmagatzemament. Un altre element diferenciador respecte al sector I és la presència d’alguns fragments de tegula. SECTOR III Finalment es trobà un mur aïllat d’uns 20 m, que podria relacionar-se amb aquest magatzem i que sembla respondre a un moment posterior al mas ibèric. L’es-

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

cassetat dels materials trobats i el fet que només el petit magatzem sigui una estructura íntegra ens dificulta la seva adscripció cronològica. MATERIAL ARQUEOLÒGIC

La pràctica totalitat del material arqueològic recuperat durant l’excavació d’urgència és ceràmic, a causa de les característiques edàfiques del terreny. Efectivament, aquest sòl és altament àcid, per la seva composició sedimentària: granit descompost i argiles, que tenen origen en l’aportació de sediments al·luvials (recordem que es tracta d’una terrassa fòssil). El conjunt ceràmic de Can Pons és de 5.882 fragments, dels quals el 88% (5.177 fragments) pertanyen al sector I, anomenat mas ibèric, el 7,3 % (431 fragments) són del sector II, denominat magatzem de dòlia i el 4,6% (274 fragments) són del sector III.

SECTOR I El material arqueològic i, conseqüentment, el ceràmic, que és gairebé exclusiu, és localitzat majoritàriament a les UE corresponents als nivells d’abandonament i en petites escombreres UE 1003, 1056, 1087, 1093 localitzades en els encontorns de l’edifici. El conjunt ceràmic està compost bàsicament per ceràmiques ibèriques (88,9%), tant a mà com a torn, mentre que la ceràmica d’importació representa només el 6,1%. La resta del material de terrissa, el forma la presència de dòlia (2,8%), pondus (2,06%) i fusaioles (0,07%). La ceràmica feta a torn representa el 48% i la feta a mà el 46,1%; la resta pertanyen com ja hem dit, a dòlia, pondus i fusaioles. Cal observar, però, que només la ceràmica a mà oxidada representa el 41,4% del total (2.147 fragments), la comuna ibèrica a torn el 20,5 % (1.062 fragments) i l’àmfora ibèrica el 18,1% (941 fragments). Aquests percetantges donen idea del marc en el qual es mou el jaciment. CERÀMICA A TORN

Dintre el conjunt de les ceràmiques a torn, el grup majoritari (80’9%) ve representat per les produccions locals o regionals: comuna ibèrica, gris de la costa catalana, kalathos, oxidada emporitana,i produccions possiblement locals imitant parets fines, així com algunes formes que recorden en bona mesura les produccions d’engalba blanca.

La ceràmica comuna ibèrica Majoritàriament oxidada, representa per individus, el 42,3% del total de les ceràmiques a torn del sector I de Can Pons, amb el predomini de formes exvasades

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

Figura 3. Sector II. Planta del magatzem

i amb llavi arrodonit, i les exvasades amb vora plana. També hi són presents les olles amb visera, les olles exvasades amb llavi lleugerament reengruixit, i una vora de secció triangular. Pel que fa a les bases, podem destacar, en aquest cas, la presència majoritària de bases planes amb lleuger reengruiximent en el peu i algun fragment d’umbilicada.

100

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

Ceràmica grisa de la costa catalana Per nombre d’individus (38,8%) representa, després de les ceràmiques comunes ibèriques, el grup més nombrós; predominen les pàteres i gerres de petites dimensions. Dintre del grup de les ceràmiques emporitanes, cal també fer notar la presència de fragments corresponents al tipus emporità oxidat, representat per gerres de volum reduït (4,7% dels individus).

Ceràmica de parets fines Dintre del conjunt de les ceràmiques a torn, representen el 5,8% dels individus, definides per bases gairebé planes, oxidades o lleugerament reduïdes, amb argiles ben depurades, pertanyents a petits vasos, amb diàmetres que van dels 3,4 cm als 4 cm. Possiblement es tracta de produccions locals que imiten les formes de parets fines.

Kalathos Representen, per nombre d’individus, el 8,2% del total de ceràmica a torn. No s’han conservat restes de decoració pintada, i dins del jaciment es troben majoritàriament en el context de la llar de l’àmbit 2 (UE 1028), on, una vegada trencats, es van utilitzar com a refractari de la llar.

Les importacions Les importacions representen, per individus, el 19,5% del total de les ceràmiques tornejades, i estan representades exclusivament per ceràmiques de vernís negre dels tipus campaniana A o B, amb percentatges semblants. Dintre del grup de la campaniana A, hi són representats el tipus Lam. 5, Lam. 36 i Lam. 55, mentre que la campaniana B és representada majoritàriament per la forma Lam. 5, de la qual es conserven diferents vores i un peu sencer, i la forma 1 amb un peu sencer. La cronologia d’aquest material permet situar el jaciment en un període que va des de la meitat del s. II aC per als materials més antics (forma 55) fins el primer quart del s. I aC per als tipus més moderns, representats per la campaniana de tipus B (formes 1 i 5).

Àmfores Dins del conjunt de les àmfores, destaca especialment el grup de les ibèriques, amb 23 individus, seguit de les àmfores itàliques representat per 4 individus definits només per nanses. També han aparegut alguns fragments informes atribuïbles a àmfores ebusitanes i un fragment possiblement pertanyent a una àmfora cartaginesa. CERÀMICA A MÀ

Els 114 individus de ceràmica a mà, majoritàriament oxidada, del mas ibèric de Can Pons eren bàsicament vasos oberts (49,4%), amb predomini dels perfils de vora rectilinis o còncaus, seguits en un segon terme per vasos de parets verticals amb per-

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

101

fils rectilinis (20,6%) i vasos tancats (29,7%), ja siguin de perfil exterior còncau o rectilini. Quant a les bases, són molt majoritàries les de fons pla (96,9%), ja siguin de perfil exterior convex, rectilini o còncau. Una característica de la ceràmica a mà trobada en el sector I és la gran quantitat de fragments decorats, encara que molts d’aquests fragments formen part d’una mateixa peça. Tot i això, s’han recuperat més de 70 fragments decorats. L’element decoratiu més significatiu d’aquest sector són les decoracions incises en forma d’espiga, tant horitzontals com verticals, en alguns casos en composicions de dues o tres bandes. Altres motius decoratius són les incisions verticals, incisions circulars, digitacions... El següent element decoratiu en importància són els cordons amb petites incisions verticals, però també hi són presents els cordons amb impressions digitals. Un altre element significatiu és la presència de més de 60 pondus i 4 fusaioles, i un petit vaset de fireta a imitació d’una crater. SECTOR II El material arqueològic localitzat en aquest sector està format majoritàriament per fragments de dòlia (78,6%) (que corresponen a 3 individus), seguit per la ceràmica a mà oxidada de cuina (19,9%) i per la ceràmica comuna (1,1%) i àmfora ibèrica (0,2%). La gran concentració de dòlia en aquest àmbit, és el que suggereix la possibilitat de que es tracti d’un magatzem. La manca d’altres elements ens fa difícil precisar si és coetani amb el Sector I, o si pel contrari es tractaria d’un element posterior cronològicament, correlacionat amb estructures d’habitatge i explotació més complexes.

SECTOR III En aquesta àrea, relacionada, malauradament, amb un sol mur, tenim un predomini de ceràmica grisa de cuina a torn (82,9%), d’adscripció cronològica molt dificultosa, i dòlia (9,8%), una amb marques de mesura. També hi ha presència de ceràmica oxidada a torn (5,9%) i tan sols 3 fragments d’ibèrica comuna (1,2%). El nombre d’invidus calculats a través dels diferents tipus de formes és de 16 per a la ceràmica grisa, de 2 per a l’oxidada i de dos individus més per a les dòlies. CRONOLOGIA

L’adscripció cronològica del mas ibèric a partir del material lliurat ens situa entre la segona meitat del s. II aC i el primer quart del s. I aC: ceràmica campaniana B (forma 1 i 5 Lamb.), àmfora itàlica, campaniana A (forma 5 Lamb. i 36 Lamb.), imitacions locals de parets fines i ceràmica d’engalba blanca.

102

GEMMA FONT, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS, JOSEP MANUEL RUEDA, JORDI TURA

LA SIGNIFICACIÓ DEL JACIMENT DE CAN PONS

La significació del jaciment de Can Pons abasta diferents aspectes prou interessants: D’una banda, ens aporta noves dades sobre el poblament antic de tota l’àrea que estem tractant i canvia alguna de les hipòtesis que sobre aquest poblament es tenien. De fet, en el curs baix de la riera d’Arbúcies en els darrers anys s’han localitzat jaciments a Grions (Sant Feliu de Buixalleu) i Hostalric; el fet, però, és que, pel que fa al curs mitjà i alt de la riera d’Arbúcies, no es tenia constància de cap jaciment del període ibèric o romà, i donava la sensació que l’estructura general de poblament responia a la presència de comunitats ramaderes seminòmades, del tipus que ja s’observaven des del neolític, i que el poblament estable ocuparia les zones planes i de fàcil conreu del curs baix de la riera, a les zones de Gaserans i Grions, sense penetrar més enllà del límit marcat per Montsoriu, on els terrenys plans aptes per al conreu són menys nombrosos i de dimensions molt més reduïdes. En aquesta zona, el desenvolupament del poblament estable o sedentari, no tindria lloc fins a època medieval (segles IX i, sobretot, X), en què trobem referències de diversos nuclis de població i parròquies (Lliors, Cerdans, Sant Pere Desplà, Arbúcies i Joanet entre d’altres). Amb la troballa del jaciment de Can Pons, aquesta hipòtesi perd tota la seva força en tant que representa un tipus d’hàbitat totalment sedentari. Al mateix temps, aquest jaciment reforça la importància de la vall de la riera d’Arbúcies i els camins d’aquest sector com a vies de penetració i comunicació entre els plans de la Selva i Vall del Tordera, cap a la zona de la Plana de Vic (fortament romanitzada). D’altra banda, les característiques peculiars d’aquest jaciment (sector 1 de Can Pons) i la seva cronologia, segons les dades de què disposem, el converteixen en una troballa espectacular, que ultrapassa la importància de l’àmbit estricte de la zona estudiada, en tant que ocupa un buit en el coneixement de les estructures d’hàbitat dispers ibèric que trobem en el Principat, possiblement juxtaposades amb la implantació de les bases del poblament romà en les zones costaneres i planes interiors més aptes per al conreu, que es caracteritza per la presència de vil·lae com a forma d’ocupació i explotació del territori. En aquest sentit, un model similar ha estat descrit al Penedès per diferents autors, malgrat no haver detectat cap estructura arquitectònica sencera (MIRET et al., 1986). Can Pons representa, en certa manera, una exemplificació d’aquests jaciments ibèrics que entren en contacte amb la romanització (possible explotació de la vinya i ametller, presència de dòlies, ceràmiques d’importació...), i que mantenen encara d’una banda, una estructura econòmica amb una agricultura a petita escala i en la qual preval el consum familiar, i de l’altra, una base productiva essencialment familiar.

EL MAS IBÈRIC DE CAN PONS (ARBÚCIES)

103

BIBLIOGRAFIA BELARTE, M. C.; BARBERÀ, J. «La casa ibèrica a la Catalunya Litoral: els elements i la distribució». A: Cota Zero, núm. 10. EUMO Editorial, Barcelona, 1994. MIRET, M. et al. «La evolución y el cambio del modelo de poblamiento ibérico ante la romanización: un ejemplo». A: Los Asentamientos ibéricos ante la romanización. Madrid, 1986. MOLAS, M. D.; SÁNCHEZ, E. «Coneixement actual sobre l’hàbitat i l’habitació a la Catalunya Central». A: Cota Zero, núm. 10. EUMO Editorial, Barcelona, 1994. RUEDA, J. M. «Les primeres ocupacions humanes a la vall d’Arbúcies». A: BOVER, A. Arbúcies estudi del medi i formes de vida (1743-1940). Diputació de Girona i Ajuntament d’Arbúcies. Girona, 1986. [Col·lecció Botet i Sisó, 2.] TURA, J.; RUEDA, J. M. «El poblament antic a la vall d’Arbúcies i en el sector N.E. del Montseny. Estat de la qüestió». A: III trobada d’estudiosos del Montseny. Servei de Parcs de Diputació de Barcelona. [En premsa.]

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS): CAMPANYES 1988-1994

105

Vil·la romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès): Campanyes 1988-1994 JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

La partida del Vilarenc es troba situada entre els dos nuclis que formen el poble de Calafell: el de l’interior, al voltant del castell, i el barri de la platja. La zona ocupa el triangle format per la carretera C-246, Barcelona-Valls, a l’est i al nord; el Passeig de la Unió, a l’Oest; i la carretera del Sanatori i la via fèrria al sud. La via se situa aproximadament sobre l’antiga línia de platja. Els límits artificials que defineixen la zona en la actualitat coincideixen, a grans trets, amb els antics límits del relleu. El Vilarenc consisteix en una petita plana al·luvial, una mica enlairada sobre el nivell del mar (entre 4 m i 8 m), orientada cap a mar i tancada per dues rieres: a l’est, el tram final del torrent de la Cobertera, després del seu aiguabarreig amb la riera de Montpeó; a l’oest per la riera que passaba per sota de l’actual Passeig de la Unió. Aquesta unitat i unes bones condicions topogràfiques (relleu suau, insolació adequada, drenatge natural) expliquen l’assentament a la zona, en època ibèrica i romana. El Vilarenc va ser objecte d’una excavació arqueològica el 1883. Aquesta primera intervenció va permetre descobrir les restes d’un gran edifici, que s’estenia per una àrea de més de 100 m2, amb una distribució interna molt complexa i en el qual era evident un programa constructiu i ornamental acurat. La seva posterior publicació, amb una descripció de les troballes, l’aixecament d’una planta i l’intent d’establir la distribució funcional i el caràcter de l’edifici, converteixen el Vilarenc en la primera villa romana excavada amb pretensions científiques a Catalunya. L’edifici descobert va ser identificat des del primer moment com un conjunt termal i les seves parts es van relacionar, de forma estricta, amb la distribució d’espais típica d’aquests conjunts. Reforçava aquesta suposició la presència de sistemes de calefacció (hypocaustum), canalitzacions i piscines per a aigua. Aquesta interpretació, però, era el resultat de la consideració de l’edifici com a part d’un suposat nu-

106

JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

cli urbà, el qual, segons els seus descobridors, es podria relacionar amb una de les mansiones de la Via Augusta, Stabulum Novum. La conseqüència d’aquest plantejament va ser la recerca dels paral·els en conjunts termals urbans (preferentment itàlics), que molt poc tenien a veure amb el veritable caràcter de l’edifici descobert. Al contrari, resulta evident que el grau de complexitat, especialització i sofisticació de les grans termes imperials urbanes s’adequava malament a les disposicions i dimensions del que es trobà al Vilarenc. Tanmateix, la interrupció de les excavacions i l’enterrament de les estructures impediren cap nou estudi directe. No fou fins a començament d’aquest segle quan J. Puig i Cadafalch proposà la interpretació de l’edifici com a part d’un establiment rural romà. Puig i Cadafalch identificà el conjunt d’habitacions dotades d’hipocausts amb el que seria l’àrea de residència, dins la qual es van bastir unes petites termes. La resta dels espais corresponien a les instal·lacions productives pròpies de tota vil·la. En un d’aquells espais, concretament, proposava situar una premsa. El Vilarenc no va ser objecte d’altres intervencions i, fins i tot, el record de la localització exacta de l’edifici es va perdre. Malgrat tot, els resultats de la primera campanya i la reinterpretació com a vil·la que en va fer Puig i Cadafalch han estat recollits freqüentment, tant en estudis de caràcter local com en les síntesis sobre el poblament rural romà a la península Ibèrica. Cap d’aquestes publicacions, però, aporta novetats i cap nova excavació s’havia realitzat, si exceptuem la troballa fortuïta, al 1967, d’un conjunt de cisternes, la relació de les quals amb l’edifici descobert el 1883 restava imprecisa. No ha estat fins a la dècada de 1980 que s’han reprès de forma sistemàtica els treballs de localització i estudi d’aquest establiment romà. Aquests treballs s’han concentrat en dos sectors, excavats respectivament el 1988 i el 1989. El resultat més important de la intervenció de l’any 1988 va ser el descobriment d’un edifici de planta rectangular, amb una distribució interna molt complexa, i totalment diferent a l’exhumat el segle passat (sector I). Envoltant l’edifici també es va trobar un conjunt d’estructures (abocadors domèstics i industrials, canals de drenatge) relacionades amb l’ocupació i explotació de la zona. El caràcter limitat d’aquesta intervenció va impedir establir les característiques i l’evolució cronològica del conjunt. Malgrat tot, se’n van poder identificar algunes parts. Aquest és el cas d’un petit sector termal, situat al sud, format per una habitació dotada d’hipocaust i una petita piscina. També es pogué identificar un altre recinte dotat de sistema de calefacció. L’existència d’aquests programes constructius i les troballes d’elements ornamentals permeten pensar que ens trobem davant d’un establiment rural que respon a la separació en part residencial i part productiva teoritzada pels agrònoms llatins. Va ser en una campanya posterior, el 1989, quan es va redescobrir la villa excavada el 1883. Encara que les restes es trobaven molt malmeses, la planimetria i l’estudi realitzat van servir per identificar-les clarament amb les aparegudes el segle passat (sector II). Però l’excavació també va proporcionar dades noves. En primer lloc, es va excavar un nou canal que deuria servir per al desguàs del sector identifi-

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS): CAMPANYES 1988-1994

107

Sector 1

Sector 2

Figura 1. Vista general

cat com a termal per Puig i Cadafalch. Així mateix, la localització d’aquestes restes va permetre posar en relació les cisternes trobades el 1967 amb aquest conjunt termal, el qual deurien abastir d’aigua. L’entitat i complexitat de les restes fa pensar que ens trobem davant d’un nucli residencial més important que el trobat al sector I. Així ho semblen demostrar els programes arquitectònics emprats (cisternes, calefacció, desguassos), una concepció unitària del conjunt, els elements ornamentals recuperats (marbres i tessel·les de mosaic, que confirmen les notícies del segle passat) i, possiblement, un període d’ocupació més llarg. L’arrasament de les estructures impedeix establir una cronologia precisa, però disposem de testimonis de l’ocupació de la zona; per exemple, a pocs metres es va identificar i excavar un abocador gràcies al qual es va poder datar una de les fases d’ús de la villa, corresponent a la primera meitat o a mitjan segle II dC; així com una freqüentació fins a inici del s. III. Amb aquestes dades prèvies, l’any 1991 es va iniciar una sèrie d’excavacions programades en l’edifici del sector I. Els treballs posteriors (1993 i 1994) s’han cen-

108

JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

trat en el mateix lloc. Fins al moment, s’ha excavat una gran part de les estances situades a sud i sud-est del conjunt. Aquestes intervencions han permès establir l’evolució funcional i cronològica de l’ocupació, malgrat que resten alguns buits, generalment resultat de la pèssima conservació de les restes. L’estratigrafia obtinguda permet establir tres grans fases: Fase I

Se situa a les últimes dècades del segle I AC, potser molt a començament d’època augusta. En aquest moment, es construeix un edifici de planta rectangular del qual coneixem tot el costat sud-oest. Es tracta d’un conjunt d’estances de dimensions diverses, separades per un passadís que condueix fins a un pòrtic sostingut per grans columnes, que devia separar les estances d’una àrea descoberta central. Encara que només coneixem una part reduïda de l’edifici, no hi ha cap dubte que ens trobem davant l’expressió d’una arquitectura molt elaborada. La construcció no tan sols mostra una planificació interna rigorosa, sinó que inclou uns programes arquitectònics i decoratius acurats (capitells treballats, terracotes decoratives del tipus lastra Campana). Fase II

Aquest moment suposa una reorganització interna radical del conjunt, encara que l’orientació (i, possiblement, les dimensions) de l’edifici es mantenen. En concret, totes les estructures de la fase anterior són arrasades i cobertes i, sobre elles, es construeix un conjunt termal. Formen aquestes termes domèstiques una piscina que devia estar connectada a un petit dipòsit, una habitació amb calefacció per hipocaust i àrea de servei d’aquest. El paviment de la piscina conserva la decoració de tessel·les blanques i negres que formen un motiu vegetal. La part oriental i central de l’edifici també sofreixen una transformació important. A la primera, s’aixeca un conjunt de petites estances. A la segona, sembla que es redueix l’espai descobert i es construeix un enllosat i un sistema de desguàs relacionat amb les termes. Fase III

En un moment que sembla situar-se cap a mitjan segle I dC les termes són abandonades (l’entrada a l’hipocaust es tapia). L’àmbit que havia servit de zona de serveis de les termes es divideix en dues estances, una de les quals es converteix en un taller de forja on es treballava el ferro. Algunes de les habitacions situades al nord i nord-oest són arrasades i els materials de construcció expoliats; el mateix succeeix amb una part de l’enllosat. És probable que l’adequació del sector residencial de la

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS): CAMPANYES 1988-1994

109

villa a usos artesanals coincideixi amb la construcció del gran edifici del sector II. Després d’un període de temps indeterminat, el sector I va ser totalment abandonat. Finalment, és interessant assenyalar l’existència d’una ocupació anterior a la construcció de la villa. Sota un dels àmbits, l’any 1994 es va trobar un forn ceràmic. Aquest forn devia pertànyer a un establiment rural que funcionà durant la segona meitat del s. II aC. Les darreres intervencions realitzades al Vilarenc plantegen una sèrie de qüestions històrico-arqueològiques: l’entitat i l’evolució arquitectònica i funcional dels edificis trobats; les relacions entre els dos sectors delimitats, que semblen organitzats autònomament; l’estructuració i modificació, segons unes estratègies econòmiques, del paisatge circumdant, etc. La resposta a aquests problemes ens permetrà definir el model de poblament i d’explotació econòmica en el qual s’integra el Vilarenc, així com extrapolar els resultats al que coneixem del poblament de les comarques del nord de Tarragona, especialment a l’àrea litoral. Què suposa el model d’hàbitat rural representat pel Vilarenc? En primer lloc, una nova pràctica arquitectònica. Les diverses campanyes han permès identificar, en ambdós sectors, unes instal·lacions (hipocausts, piscines, canalitzacions, cisternes) que són l’expressió arquitectònica d’unes necessitats d’ordre pràctic i, alhora, ideològic; en altres paraules, d’un sistema de valors i models culturals mitjançant el qual els escriptors llatins de re rustica defineixen un tipus de vida civilitzat, propi del món urbà, que es traslladarà a les residències dels propietaris rurals. Són aquestes necessitats les que donen lloc a uns programes tècnics aplicats a la solució de problemes concrets: l’abastiment d’aigua per al consum, o amb finalitats lúdiques o productives; els sistemes de calefacció d’habitacions o per a les termes; el drenatge d’aigues residuals, etc. L’edifici mostra, igualment, un dels trets fonamentals de l’arquitectura domèstica romana de la República tardana i inicis de l’Imperi: l’aplicació a l’àmbit privat de programes i elements propies de la vida pública. L’espai porticat, amb columnes de grans dimensions rematades amb capitells, n’és un bon exemple. Tot això caracteritza aquesta arquitectura rural com a expressió i domini d’uns models econòmics, socials i culturals urbans. El resultat és la creació de la villa, alhora residència d’una classe de propietaris i nuclis de gestió d’unes explotacions agrícoles. Tota la reflexió teòrica dels agrònoms llatins entorn de les parts de la villa i de la seva adequació a diversos factors s’integren en aquest marc socioeconòmic i cultural: estatuts social i patrimonial del propietari rural (valorant la seva residència o els desplaçaments periòdics, si és un propietari absentista), el grup humà resident i l’organització de la vida domèstica i productiva, les activitats econòmiques desenvolupades, la situació respecte a la ciutat, les relacions de veïnatge. Tots aquests factors es resumeixen en un precepte fonamental: l’equilibri entre el sector residencial, com a expressió de l’estatus del dominus, i l’extensió i les possibilitats econòmiques de l’explotació on s’assenta la villa; és a dir, la relació entre edifici i fundus. D’altra banda, els programes esmentats no es podrien realitzar sense un desenvolupament paral·lel d’unes innovacions tècniques i materials: l’ús de l’encofrat de

110

JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

morter, la producció i l’ús d’elements prefabricats (maons, tegulae mammatae, canonades de ceràmica), etc. Tots aquests elements, els trobem emprats massivament a les construccions del Vilarenc, precisament en relació amb els programes més costosos, elaborats i innovadors que coneix l’arquitectura romana domèstica. Amb això ens referim especialment a la importància atorgada, en ambdós edificis, als conjunts termals. És evident, en aquest cas, que es realitzà una distribució acurada dels espais per treure el màxim profit d’uns sistemes de calefacció que servien a les termes i a altres àmbits residencials. Igualment, és molt probable una distribució planificada de les àrees de servei i producció vinculades a les anteriors. Això ens portaria a la possibilitat que ambdues edificacions responguin a la divisió en pars rustica i pars urbana tal com estableix els agrònoms. Aquest podria ser el cas de l’edifici del sector II en la forma repreentada en el plànol realitzat el 1883. Tanmateix, la destrucció posterior, evidenciada el 1989, impedeix precisar si aquest conjunt fou planificat i construït de forma unitària o si existiren diverses fases. En el cas de l’edifici del sector I, la campanya de 1991 va permetre establir un mínim de tres fases. Les interpretacions de 1993 i 1994 han confirmat aquesta periodització i han demostrat la magnitud de les reformes de cadascun dels tres períodes. Això es pot observar, per exemple, en el pas de la primera a la segona fase, amb la construcció de les termes i de les dependències vinculades. Aquesta intervenció significa una reestructuració total de, com a mínim, l’àrea sud i oest de l’edifici, modificant la destinació de nombrosos espais i de les àrees de pas i distribució. Pràcticament totes les estructures d’aquest moment són amortitzades. En una nova fase (III) es produeix l’abandonament de les termes i la destinació d’aquests àmbits a funcions productives. La intervenció de 1993 ha demostrat la importància d’aquest darrer moment, que representaria l’abandonament parcial de l’edifici del sector I. L’expoli de bona part de l’enllosat de l’àmbit I i el farciment que cobreix algunes estructures s’ha d’interpretar en aquest context. Com a establiement rural, el Vilarenc no respon únicament a un model d’hàbitat; també s’inclou en un determinat sistema econòmic ja que constitueix el centre d’una explotació agrícola. Ara per ara, es pot dir molt poc d’aquest aspecte. La freqüència de l’aparició, en ambdós sectors, d’àmfores vinateres de producció catalana (Pasqual 1, Tarraconesa 1, Oberaden 74, Dressel 1 tarraconesa, Dr. 2-4 i 7-11) i doliae fa pensar en la integració de la villa en un model agrícola orientat a la producció i comercialització del vi. Els testimonis arqueològics demostren la implantació d’aquest tipus d’agricultura en àmplies àrees del litoral català des del segon quart del s. I aC. Aquests testimonis es poden relacionar amb les transformacions de les estructures del poblament rural que s’inicien al final del s. II aC i que s’acceleren en el segle següent. El període posterior i, especialment, l’època d’August suposa el ple desenvolupament d’aquest model d’agricultura vinculat al mercat, situació que es reflecteix en la fundació de nombroses villae de Catalunya. El Vilarenc mostra, concretament, la difusió d’aquestes formes econòmiques i de poblament a l’àrea nord del territori de Tarraco (Penedès, Garraf), on, fins ara, no disposàvem de prou dades.

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC (CALAFELL, BAIX PENEDÈS): CAMPANYES 1988-1994

111

De l’entitat i diversitat de les activitats econòmiques desenvolupades al Vilarenc no es pot dir gran cosa, ja que les primeres campanyes d’excavació no havien proporcionat restes d’instal·lacions productives. Tanmateix, si s’accepta la identificació de l’àrea A’ i de l’element Z del plànol de la villa apareguda el 1883 amb una premsa, com va proposar J. Puig i Cadafalch, tindríem la primera evidència de tecnologia relacionada directament amb una producció agrícola d’excedent i amb un producte, el vi, clarament destinat a la comercialització. Igualment, és important destacar la presència d’una sèrie d’abocadors amb material amfòric i rebutjos de forn, especialment en el sector I. Aquest fet fa pensar, malgrat l’absència de forns, en l’existència d’un terrisseria, on es fabricaven àmfores, dolia, deràmiques comunes i material constructiu. La presència d’aquest tipus d’instal·lacions confirma, de forma genèrica, el caràcter centralitzador i racional, en el procés de la producció agrícola, que té el sistema de la villa. D’una forma més concreta, aquesta evidència material mostra l’organització interna del model agrícola esmentat, difós a l’àrea litoral catalan entre els s. I aD i III dC. Aquest model integra, en el nucli rural, els principals processos i infraestructures tecnològiques relacionades amb l’elaboració d’un producte agrícola com el vi (premses, dipòsits), però també les activitats artesanals complementàries d’una agricultura interessada en la producció i la comercialització d’un excedent: la fabricació de recipients d’emmagatzematge o transport necessaris; l’elaboració i reparació d’eines de ferro per a l’ús agrícola o domèstic. Un altre aspecte a desctacar de les darreres campanyes és la possibilitat de restituir la distribució i la jerarquia dels espais domèstics i productius a l’interior de la villa. Aquest és el cas de la subordinació de determinades estructures (com ara les cisternes del sector II) als respectius edificis centrals. També és important establir la distribució dels abocadors amb material ceràmic o de construcció, de les obres de drenatge, murs d’aterrassament i d’altres restes en el terreny immediat als edificis. Alguns d’aquests elements demostren la realització de tota una sèrie d’obres de condicionament (drenatge, contenció), necessàries per a l’ocupació i l’explotació d’un terreny proper a l’antiga línia d’aiguamolls. En aquest sentit, és prou revelador que l’edifici del sector II, més proper a la platja i als aiguamolls, sigui posterior al sector I. És indubtable que la seva construcció cal relacionar-la amb el condicionament del terreny realitzat en les dècades anteriors i, potser, encara en curs en el moment de la seva construcció. Només l’excavació de cadascuna d’aquestes estructures permetrà establir la seqüència cronològica de la modificació de l’espai proper a l’hàbitat. Malgrat la dualitat d’edificacions properes i autònomes, l’evolució estructural, funcional i cronològica del conjunt fa pensar que al Vilarenc va existir una sola explotació agrícola, dotada d’un únic nucli de gestió i de residència. Aquest nucli va patir importants canvis en l’organització interna. Aquest fet explicaria la diversitat d’estructures evidenciada. Com es podria resumir, doncs, l’evolució i la cronologia de l’ocupació de la zona després de les intervencions realitzades? Respondre aquesta pregunta obliga a plantejar, de bon principi, les limitacions de les darreres

112

JOSEP POU I VALLÈS, VÍCTOR REVILLA CALVO

campanyes. Malgrat tot, es pot establir una cronologia, a grans trets, que abraçaria des del segle I aC fins, possiblement, a l’inici o a mitjan segle III dC. Com hem assenyalat, però, els dos sectors no semblen seguir una mateixa evolució. En efecte, pel que sabem en aquest moment del sector I, i deixant de banda la presència de materials ibèrics impossibles de relacionar amb unes estructures d’hàbitat, l’ocupació romana degué produir-se dins el segle I aC. Molt probablement, les construccions de la primera fase es basteixen a l’època d’August. El segon moment, representat per un conjunt termal i residencial, s’edificaria unes poques dècades més tard (potser cap al segon quart del s. I dC?). Malgrat que no disposen de dades cloncloents, aquesta fase sembla tenir una durada molt breu. L’inici i la duració de la tercera és encara difícil d’establir. Probablement, s’ha de situar dins el tercer quart del mateix segle i es perllongaria fins a les darreries. En el sector II és encara més difícil establir una data de fundació, car les estructures recuperades el 1989 estan gairebé destruïdes. Destaca, però, el fet que els diversos abocadors excavats als voltants d’aquesta edifició assenyalen un període d’activitat que ocupa des d’un moment indeterminat del segle I dC fins a l’inici del segle III dC. En aquest moment, algunes de les estructures de l’edifici, que semblen fonamentals per a l’hàbitat (la gran canalització de desguàs orientada cap a l’oest, per exemple), semblen ser amortitzades. Aquesta situació planteja alguns interrogants: ha substituït un dels edificis l’altre?; han coexistit en el temps?; i si és així, en quin moment? El fet que l’edifici del sector I pogués remuntar la seva cronologia al segle I AC (extrem no confirmat al sector II) podria fer pensar que aquí se situava la primitiva ocupació romana del Vilarenc. Aquest hàbitat es desplaçaria, en el segle I dC, cap al sector II, on trobem un conjunt de majors dimensions i monumentalitat, amb uns programes decoratius més desenvolupats i on els testimonis d’ocupació (data d’amortització d’estructures, abocadors de materials ceràmics) es perllonguen fins al s. III dC. Tanmateix, els resultats de les campanyes fan pensar que ambdós edificis van coexistir durant un cert temps, coincidint amb la tercera fase identificada en un dels àmbits de l’edifici del sector I. En aquest moment una bona part d’aquest sector, incloent el conjunt termal, és abandonat i l’única ocupació es concentra en el taller de forja i en l’àrea nord i oest, modificada totalment. Aquests fets són prou significatius per proposar la fi del lloc com a nucli autònom i residencial, substituït per la nova construcció del sector II. Des d’aquest moment i fins a l’abandonament final (poc després) el sector I es destinà a finalitats productives.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS

113

Excavacions arqueològiques a la vil·la romana de Cal·lípolis (Vila-seca, Tarragonès) JOSEP MARIA MACIAS I SOLER1 i FRANCESC TUSET BELTRAN2

INTRODUCCIÓ

La vil·la romana de Cal·lípolis es troba situada dins del terme municipal de Vilaseca de Solcina, a uns 8 km de Tarragona. La vil·la és l’element més característic de la fesomia rural de la societat romana, per això s’estengué ràpidament després de l’ocupació de la província. La seva implantació, no només facilitava el subministrament dels nuclis urbans, sinó que també era un mitjà de desballestament territorial de les societats autòctones. La situació vora mar, de ben segur fou un aspecte força valorat en època romana, ja que permetia juntament amb l’atractiu del paisatge una major diversificació dels recursos econòmics. Així, al llarg de la costa tarragonina podem localitzar abundants vil·les que reuneixen aquestes condicions estratègiques. Per exemple, tant sols en el tram que hi ha entre Cambrils i Tarragona, s’han localitzat un mínim de sis assentaments propers a la costa i, evidentment, a la Via Augusta: la Llosa i l’Esquirol (Cambrils), Cap de Sant Pere (Salou), la Punta de Salou, i Cal·lípolis (Vila-seca); i la vil·la del Mas dels Canonges, ja en el terme de Tarragona. El nom que identifica aquest jaciment s’ha pres de la coneguda cita d’Aviè i és conseqüència de la fal·lera romanticista que esclata a partir de la segona meitat del segle XIX i que pretenia localitzar la ciutat esmentada per l’Ora Marítima. Arran de la polèmica generada entorn del topònim de Cal·lípolis, s’efectuaren prospeccions aèries i superficials, a més de la recollida dels testimonis orals dels pagesos de la zona. 1. CODEX, Arqueologia i Patrimoni 2. Universitat de Barcelona

114

JOSEP MARIA MACIAS I SOLÉ, FRANCESC TUSET BELTRAN

En un d’aquests indrets coincidiren diverses dades i es projectà una actuació arqueològica l’any 1955. Arran d’això es localitzà el conegut mosaic dels peixos, actualment al MNAT, que s’integrava en el marc d’una vil·la romana. Durant els anys seixanta i setanta, com a resultat de la reconversió turística i industrial de la zona, es produeixen nombroses troballes més que evidencien la importància d’aquesta vil·la i que, en la major part dels casos, foren destruïdes. Els treballs arqueològics desenvolupats per CODEX-ARQUEOLOGIA I PATRIMONI a la vil·la romana de Cal·lípolis s’iniciaren l’any 1991. En aquell moment, s’efectuà una primera actuació de delimitació de part del jaciment. Posteriorment, s’han realitzat diverses campanyes d’excavació arqueològica dins d’un programa de formació laboral anomenat Curs d’Introducció al treball de camp arqueològic. Sortides laborals. Aquests cursos pràctics, desenvolupats entre els anys 1991 i 1993, foren fruit d’un conveni promogut pel Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i CODEX; i comptaren amb la col·laboració de l’Institut per a la Promoció i la Formació de Cooperatives, la Fundació Joan Ventosa i Roig, l’Ajuntament de Vila-seca de Solcina i l’empresa propietària del càmping superposat al jaciment, Sport Caravaning Canet S. A. Recentment, tots els terrenys ocupats per la vil·la han estat adquirits pel Port de Tarragona, dins del Pla d’utilització dels espais portuaris que preveu l’ampliació de la zona d’ús portuari. Per voluntat del Port del Tarragona la vil·la romana serà documentada arqueològicament i, a les part més importants, es realitzarà una intervenció integral que permeti respectar i difondre culturalment les restes més importants. Per això ha estat efectuada una densa delimitació arqueològica centrada en el coneixement de l’extensió real de la vil·la. DESCRIPCIÓ DE LA VIL·LA ROMANA

Tot i que s’han efectuat diverses actuacions arqueològiques en aquest jaciment, moltes de les dades que presentem esdevenen hipòtesis de treball donada la gran extensió d’aquesta vil·la i el fet que han predominat els treballs de delimitació sobre els d’excavació intensiva. A més, les excavacions intensives s’han desenvolupat en periodes estacionals que no han permès exhaurir la seqüència estratigràfica donada la proximitat del nivell freàtic. Pel que fa a la cronologica, no es pot precisar exactament el moment d’implantació d’aquesta vil·la. No obstant això, el context arqueològic del camp i la presència, tot i que residual, de ceràmiques de producció campaniana fan pensar en un origen a final de l’època tardorepublicana. Els treballs de delimitació han constatat una contracció física de la vil·la. Així, les zones més allunyades s’abandonarien primer —entre el segle III i el IV—, mentre que en els espais centrals, on les restes arquitectòniques són més importants i, conseqüentment, són aprofitables, la perdurabilitat és major. La data més moderna ha estat proporcionada per la quarta fase del conjunt termal, d’època visigoda.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS

115

Els treballs desenvolupats permeten diferenciar diferents àmbits funcionals, dels quals destaca la part residencial, que comptaria amb un conjunt termal de forma annexa. Si bé la zona termal és ben coneguda, en l’àmbit urbà encara no s’ha excavat atès. No obstant això, es coneixen diversos murs en opus quadratum i un possible porxo com a elements integradors. Les àrees que envolten aquesta zona corresponen a l’activitat econòmica de la vil·la. A mesura que ens allunyem del nucli principal s’observa un predomini de murs de caementicia o simplement lligats amb argila, més una menor concentració i envergadura arquitectònica menor. Al nord de l’àrea urbana es documenta una àrea d’emmagatzemament testimoniada per un conjunt de vuit dòlies. En un altre sector, la presència d’un contrapès de premsa de lliure ens evidencia una premsa de vi i/o oli. Aquí la intervenció es limità a l’extracció dels nivells superficials i de colgament. D’aquesta manera es documentaren estances de grans dimensions, amb abundants clavegueres i dipòsits. A més, en ser abandonada la zona durant el segle III/IV, s’instal·la un espai funerari en inhumació. No s’ha exhumat cap enterrament. Malgrat això s’observa com els enterraments estratigràficament més antics aprofiten teules i imbrex i extan orientats en sentit N/S. En canvi, els enterraments més moderns són fets amb lloses de pedres i es troben orientat en sentit E/W. L’ÀMBIT TERMAL

Aquest és l’espai on s’integraria el mosaic dels peixos i on s’ha intervingut arqueològicament d’una manera més intensa. Les termes en la fase originària són un únic edifici, construït directament sobre els nivells geològics, que, a mesura que evoluciona i envelleix, es contrau i eleva el seu nivell de pavimentació, fugint de la proximitat de la capa freàtica. S’han establert diverses fases de reforma o transformació. Evidentment, només la finalització dels treballs permetrà corroborar o modificar les conclusions que aquí s’exposen. Cal esmentar que les restes conservades corresponen pràcticament a les parets de fonamentació o de delimitació dels hipocausts, fins a uns 20 o 30 cm per sobre de la cota dels paviments. A més, cada reforma implicà una afectació o desmunt de les restes corresponents a la fase anterior. Actualment, pel mig de les termes passa el camí vell de Salou que ha subdividit en dos els treballs d’excavació.

Fase I

A aquest moment correspon un gran hipocaust amb una divisió o compartimentació. Hem documentat el forn relacionat amb aquest hipocaust, escasses restes dels pilars de suport i la imposta de l’arc del passadís d’unió entre el forn i l’hipocaust. En el forn no són clars els murs de delimitació, però sí dos massissos o sòcols que facilitarien la canalització de l’aire calent fins a l’hipocaust.

116

JOSEP MARIA MACIAS I SOLÉ, FRANCESC TUSET BELTRAN

Els murs de l’hipocaust són encofrats i en opus caementicium, a més es caracteritzen per l’ús abundant de pedres irregulars de petites dimensions a la pasta. Destaca el fet que, per les condicions inherents al seu ús, les parets d’aquest moment tenen la cara interna desgastada i descarnada, de tal manera que han perdut l’arrebossat de morter i afloren les pedres. Al costat s’ha documentat una piscina. No conserva el paviment ni l’hipocaust inferior. En un dels murs de delimitació es troba la boca del praefurnium, situat al mateix costat que el de l’estança anterior. A més, en un dels angles de l’habitació i

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS

117

Figura 1. Plantes evolutives teòriques del conjunt termal.

just per sobre de la cota del paviment hi ha una canonada de plom que faria de desguàs de la piscina, cap a una claveguera que també ha estat documentada. Un altre element és una canonada de ceràmica que neix a la banqueta, per sota del paviment de la piscina, i continuaria cap amunt a través de la paret fins al sostre. Es tractaria d’una obertura de tir del foc del forn, ja que es troba molt a prop de la boca de foc. Aquí també es conserva una escala de pedra que, donat el seu pes, no reposaria sobre el paviment, sinó per damunt del pis de l’hipocaust. Quant a la cronologia, l’aparició d’aigua ha impedit l’excavació dels nivells fun-

118

JOSEP MARIA MACIAS I SOLÉ, FRANCESC TUSET BELTRAN

dacionals. Segurament les termes tenen origen a l’època alt imperial, moment en què aquesta vil·la es trobaria en el màxim desenvolupament. Pel que fa a l’abandó o transformació d’aquesta fase, no disposem tampoc de dades suficients, ja que els plantejaments arquitectònics posteriors han ocupat i, segurament, extret qualsevol evidència. L’única dada és el farciment d’obliteració de la claveguera de desguàs de la piscina, extret només parcialment, i que ens proporciona una datació del segle III dC. El colgament de la claveguera de desguàs de la piscina és, a hores d’ara, l’única dada disponible per a la datació d’una reforma de les termes inicials. Pel que fa a les restes localitzades a l’altre costat del camí vell de Salou, sembla correspondre a aquesta fase una petita piscina pavimentada en opus signinum i que presenta una motllura de quart de circumferència en tots els angles. Aquesta piscina, inutilitzada pel mosaic dels peixos, estaria relacionada amb una habitació annexa de dimensions encara no precisades. La resta de les estructures d’aquest costat no es poden adscriure a cap de les fases establertes. Funcionalment no és possible determinar correctament l’ús dels diferents espais fins que no s’acabi d’excavar la totalitat de les termes. L’hipocaust principal correspon a un caldarium, disposat a l’extrem de les termes i orientat al sud. Al costat hi ha una piscina de grans dimensions (un alveus o solium per a un ús col·lectiu). Cadascuna d’aquestes estaces tenia un forn propi, situat al costat sud. Fase II

Aquesta fase no està gaire ben definida arquitectònicament i les dades actuals no permeten determinar si es tracta d’una transformació global o de canvis puntuals. S’ha constatat a partir de l’obliteració de la claveguera de desguàs de la gran piscina de la primera fase, produïda durant el segle III. Paral·lelament, es produeix la implantació del mosaic dels peixos, datat a final del segon quart del segle III dC per A. Balil i R. Mondelo. El mosaic s’integra en el marc arquitectònic de la primera fase i respon a una elevació i un embelliment del paviment que, implícitament, comportà la inutilització de la petita piscina de la fase anterior. Fase III

Es produeix una profunda remodelació que implica una reducció considerable de l’espai així com una transformació de l’esquema funcional i de circulació. Els motius d’aquest canvi no han estat aclarits per les actuacions efectuades. No obstant això, han de relacionar-se amb el creixent nivell freàtic, el desgast de les estructures alt imperials i una diferent mentalitat en l’ús i el manteniment de les termes. D’altra banda, la mateixa transformació soferta en època romana i la impossibilitat d’acabar la seqüència estratigràfica no permeten determinar de moment si la segona fase fou cronològicament successiva a l’anterior o bé s’edificà sobre les restes aban-

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS

Figura 2. Detall d’una estança i una exedra de la fase III amb la superposició d’un hipocaust de la fase IV.

119

120

JOSEP MARIA MACIAS I SOLÉ, FRANCESC TUSET BELTRAN

donades. Dintre de l’hipocaust de la primera fase s’estableixen ara un mínim de quatre estances, dues de rectangulars i dues de semicirculars. Per això, s’aprofiten o es recreixen alguns dels murs de la fase anterior i, a la vegada, se’n fan de nous que tanquen o pareden la comunicació dels forns i hipocausts de la primera fase. El nou espai és compartimentat simètricament, de tal manera que a cada estança rectangular —no documentades totalment ja que s’endinsen per sota del camí vell de Salou— correspon una exedra o àmbit de planta semicircular. D’aquestes quatre estances, tres han conservat la pavimentació en opus signinum i l’hipocaust inferior que, a la vegada, reposa sobre el pis inferior de l’hipocaust de la primera fase. Com succeeix amb la pavimentació, l’hipocaust d’una estança rectangular comunica axialment amb el de la seva exedra. La datació d’aquesta fase és determinada pels farciments constructius identificats a l’exterior de les exedres. En aquests nivells no s’ha obtingut un conjunt material gaire important, malgrat això es pot situar àmpliament durant la segona meitat del segle IV i tot el segle V, mentre que la seva tranformació i/o abandó es produeix durant la segona meitat del segle V i tot el segle VI, moment en el qual presumiblement es desmuntaria el paviment i l’hipocaust de la quarta estança. En aquest moment es produeix una profunda transformació dels eixos de circulació. S’abandonen els antics praefurnia i es redueix l’espai termal. Sobre les estructures originals es basteixen dos petits caldaria rectangulars i independents, amb una piscina semicircular d’ús individual (solium). Possiblement, hi hauria dos forns, situats a l’extrem oposat dels de la fase I, que alimentarien aquests dos sentits de circulació. Complementàriament, pot plantejar-se l’ús de calderes per escalfar l’aigua de les piscines. Sobre aquest aspecte no s’ha trobat cap evidència en cap de les fases establertes. D’altra banda, l’espai de la piscina de la fase I és igualment compartimentat, però sense cap evidència conservada que en permeti la seva interpretació. Fase IV

Aquest nou plantejament termal aguditza més la reducció dels espais termals i presenta una intensa reutilització de materials constructius anteriors. Es torna a canviar de lloc l’emplaçament del forn i s’eleva la cota de circulació, superposant les estructures sobre els paviments dels hipocausts de la tercera fase. Les restes d’aquesta fase es troben més properes als nivells de conreu agrícoles i presenten un major aprofitament dels materials antics i una qualitat tècnica inferior. Per tot això, el seu grau de conservació és menor. Així, s’han conservat només part d’un dels dos hipocausts i el corresponent forn. L’hipocaust conservat es troba situat sobre una de les estances rectangulars anteriors i presenta abundants nivells d’obliteració i colmatació generats per la combustió del forn, que ocupa parcialment la piscina de la primera fase i es troba en una situació estratigràfica similar. El forn escalfaria les dues estances alineades, de les

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA VIL·LA ROMANA DE CAL·LÍPOLIS

121

quals només s’han conservat els pilae de l’estança contigua al forn. La cronologia no ha pogut ser determinada satisfactòriament. Pel que fa a la fundació, la superposició d’estructures no ha deixat cap evidència estratigràfica, així que l’abandó de la fase anterior esdevé el límit post quam a aquesta. Quant a l’abandó, s’han documentat abundants nivells de colmatació i desús, amb una presència significativa d’elements ceràmics corresponents al segle VI. Malgrat això, l’escassetat dels fragments no permet determinar si l’abandó es produeix en aquest moment o bé es tracta d’una presència ceramològica residual, cosa que implicaria un colgament posterior. El que és segur és que aquesta fase és la darrera del conjunt termal, tal com indiquen els nivells d’obliteració del forn i de l’hipocaust. BIBLIOGRAFIA

AQUILUÉ 1987 AQUILUÉ ABADIAS, Xavier «El poblament dispers als voltants de Tàrraco», a: Guia Arqueològica Tarraconense. Tarragona: Diari de Tarragona, 1987, cap. 18. BALIL 1965 BALIL, Alberto «Las escuelas musivarias del Conventus Tarraconensis», a: I colloque de la Mosaïque Greco-romaine (Paris 1963). 1965, p. 29-39, f. 1-13. BALIL/MONDELO 1985 BALIL, Alberto; MONDELO, Rita «El mosaico con representación de peces hallado en las proximidades de Tarragona», a: Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología. 1985, vol. II, p. 251-256. CODEX 1991,1992, 1993, 1995 CODEX SCCL - ARQUEOLOGIA I PATRIMONI Memòries de les intervencions arqueològiques realitzades al càmping Cal·lípolis. SÁNCHEZ 1955a, 1955b, 1990 SÁNCHEZ REAL, José «Callípolis» Boletín Arqueológico. Tarragona: RSAT, 1995, época IV, fasc. 51-52, p. 97-106 «Callípolis». A: Instituto de Estudios Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Secció d’Arqueologia i Història. Tarragona: 1955, núm. 12 (reeditat a Treballs Canongins, El porxo 7, La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 1990, p. 177-186). «En busca de Callipolis», Treballs Canongins, El porxo 7, La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 1990, p. 133-175. SERRA 1950 SERRA VILARÓ, Juan «Callípolis», Boletin Arqueológico, Tarragona: RSAT, 1950, fasc. 31 (juliol-desembre), p. 123-136

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES

123

Resultats de les darreres campanyes d’excavació a la Ciutadella de Roses (Alt Empordà) ANNA MA PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

Des del setembre de l’any 1993, moment en què s’inicien les actuacions dirigides des del Pla Director d’intervencions a la Ciutadella de Roses,1 fins al desembre de 1994, s’han realitzat un total de tres campanyes arqueològiques. Les excavacions, deutes a terme pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, en conveni amb la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Roses, s’han realitzat a partir d’uns objectius predeterminats. Es poden resumir en quatre punts bàsics: la determinació de l’existència de restes d’època antiga en el solar del pati d’armes de la Ciutadella; l’estudi del tramat urbà de la vila medieval; la recuperació del recinte fortificat baixmedieval i, per últim, el acondicionament i el desenrunament de tot el conjunt del monument. A partir d’aquests criteris, s’han obert diversos punts d’actuació, els resultats dels quals resumirem seguidament. LES MURALLES MEDIEVALS. L’EVOLUCIÓ DELS RECINTES FORTIFICATS Fins al moment d’iniciar les esmentades campanyes arqueològiques, hom coneixia l’existència de dos nuclis fortificats a redós dels quals es defensaven els habitants de la vila medieval de Roses. El primer recinte, datat de forma imprecisa en època altmedieval, tancava el conjunt de dependències del monestir de Santa Maria de Roses. Aquest establiment monàstic benedictí, documentat des de mitjan segle X, 1. Document redactat per l’arqueòloga Aurora Martín i l’arquitecte Ramon Castells, que orienta els treballs que s’han de dur a terme per tal de recuperar i posar en valor el conjunt històric que encercla el recinte militar.

124 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

s’assentava sobre els fonaments d’un antic centre de culte paleocristià, en un turó elevat sobre un paisatge d’aiguamolls, ja ocupat, almenys des del segle V aC, pels primers colonitzadors grecs de la zona. El segon recinte, datat entre els segles XIII i XIV, molt més gran, abraçaria el nucli total de la vila, d’una superfície aproximada d’uns 30.000 metres quadrats, fortificació que quedaria obsoleta a partir de la construcció de la ciutadella militar a mitjan segle XVI per l’enginyer Joan Baptista Calvi. És precisament gràcies al plànol de l’enginyer que projecta la Ciutadella, datat a l’any 1552 (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, XXI-51, Estado, leg. 308), que coneixem el perímetre exacte de la muralla baixmedieval de Roses (vegeu fig. 1, reproducció del perímetre medieval dins d’un plànol actual de la Ciutadella). En aquest any J.B. Calvi dibuixa, dins de la fortificació renaixentista, el que en aquells moments era el contorn de les muralles de la vila, transcrivint fidedignament totes les torres de què estava dotat. Aquest document ha estat molt útil en el moment de localitzar els llenços desapareguts d’aquesta muralla i de resseguir-ne el traçat. Abans d’iniciar les excavacions només quedaven d’aquesta muralla bona part del llenç de llevant i restes del de migdia, amb un total de quatre torres rodones i una de quadrada, de les nou torres rodones i tres de quadrades que havia tingut a mitjan segle XVI. Part del llenç de ponent i de tramuntana era difícilment recuperable ja que, en motiu de la construcció de la Ciutadella, ambdós havien quedat sota els talussos contigus al baluard de Sant Jordi (angle nord-oest del recinte), i per tant calia retirar-ne les terres per retrobar els seus fonaments. Els treballs, aleshores, es concentraren en la part desconeguda dels llenços de migdia, ponent i tramuntana; es van fer tres llargues rases de prop de 140 metres de llargada per uns cinc metres d’amplada. Els resultats foren enterament positius, ja que, malgrat l’arrasament de la fortificació produït cap a la fi del segle XVI, es pogueren resseguir la totalitat dels llenços esmentats i descobrir tres de les torres desaparegudes. En l’estudi paral·lel a la investigació arqueològica, s’havia pogut localitzar un primer esment documental d’aquestes muralles dins el primer quart del segle XIII (PUIG; PUJOL; VIEYRA; CARRASCAL, Memòria d’excavació, 1994, p. 145). No obstant això, la datació proporcionada per les excavacions ens situava ben bé dins del segle XIV, després d’analitzar les estratigrafies relacionades amb els nivells fundacionals de les torres dels murs de migdia i dels fonaments d’una part del de ponent. Aquest desfasament cronològic ens va fer fixar l’atenció sobre les característiques dels paraments conservats de la muralla, de la seva planta, així com de la trama urbana interna, coneguda també per un plànol de mitjan segle XVII de l’enginyer Agostin de Alberti (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, V-175 G.A. leg. 1467). En l’estudi, es va posar en evidència una diferenciació física important en el contorn emmurallat de la vila, que calia relacionar amb la seva evolució urbana al llarg del temps. En conseqüència, a partir d’aquestes observacions fou possible definir un primer recinte baix-medieval, possiblement existent ja a la fi del segle XII, que delimitaria el més antic nucli de població, situat a ponent del recinte monàstic. La seva planta seria possiblement hexagonal (la qüestió queda pendent d’estudi per a properes campanyes), i tindria adossada a llevant la muralla del monestir. El seu para-

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES

125

Figura 1. Reproducció del perímetre de la muralla medieval de la vila de Roses dins la planta actual de la Ciutadella militar renaixentista . Indicació dels llocs on s’ha intervingut dins del recinte medieval.

ment, sòlid, encofrat i constituït per pedres irregulars de granit, es diferenciava d’un altre tipus de parament més petit, de pedres diverses i d’aparença menys sòlida. Les defenses d’aquesta muralla serien un conjunt de torres quadrades, una de les quals encara es conserva, i que, per extensió, podem descriure com fetes d’amples murs i potents fonaments. El conjunt estava dotat d’espitlleres, construïdes acuradament amb blocs de granit. El recinte propi del segle XIV correspondria a una ampliació de l’anterior en direcció cap al mar, durant la segona meitat del segle. Gràcies a la lectura d’un document de l’any 1359 (ADG, MARQUÈS, 1992, núm. 3075), ha estat possible atri-

126 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

buir a aquestes reformes les obres que provoquen una disputa entre l’abat Ramon i el comte Ramon Berenguer d’Empúries. Ambdues autoritats jurisdiccionals de la vila s’enfronten quan aquest darrer pren la decisió d’enderrocar part de les muralles, concretament el mur i la torre vers el mar, per bastir-les de nou. A partir del document i de les investigacions arqueològiques, podem identificar com el resultat d’aquesta ampliació la meitat més meridional del recinte conservat, amb una planta de forma rectangular, amb torres rodones, col·locades a distàncies equitatives entre si, i especialment defensada en el llenç de mar. En aquest recinte, les espitlleres són tipològicament diferents a les de l’anterior, fetes amb lloses de pissarra. En resum, són tres els recintes que cal considerar a partir d’ara en l’evolució urbana de la vila medieval de Roses. En primer lloc cal esmentar la muralla del monestir, poc estudiada, de la qual es coneixien els murs de migdia, ponent i part de llevant, i de la qual, a partir dels treballs de neteja efectuats durant aquestes darreres campanyes, s’ha pogut recuperar la resta del mur de ponent i la seva porta d’entrada. La planta és quadrangular, i tanca un espai d’aproximadament 1.500 metres quadrats (vegeu fig. 1). La segona muralla englobaria l’anterior, almenys des del primer quart del segle XIII, amb una planta probablement hexagonal. És dins de l’espai d’aquesta àrea on es concentren les excavacions sobre el coneixement del tramat urbà medieval, del qual parlem en el capítol següent: una xarxa de carrers i illes de cases de disposició irregular, amb carrers sinuosos i traçat complex. A la segona meitat del segle XIV la vila creix cap al mar, i es procedeix a ampliar la muralla després d’enderrocar el mur que delimitava el vell recinte en aquesta direcció. l’urbanisme s’ordena de forma diferent, ben adaptat als desnivells del terreny, disposant les cases en illes paral·leles a la muralla de llevant, en aquest costat, i perpendiculars a la de ponent, a l’altre. En definitiva, una evolució no molt diferent a les de les viles medievals veïnes, amb una fesomia marcada per la particularitat topogràfica del lloc, que es veié truncada per la construcció militar renaixentista que havia de seguir defensant la costa i el port natural de la badia de Roses. LA VILA MEDIEVAL.

EL SEU TRAMAT URBÀ

Un cop delimitat el perímetre i la cronologia dels diversos recintes emmurallats, l’excavació es va centrar en tres àrees diferents a l’interior del recinte medieval: la més extensa és la que es troba en el sector més nord-occidental de la Ciutadella, als voltants del que havia estat l’antic carrer de la Creu (vegeu fig. 1, núm. 1); la segona es va limitar als voltants de la casa coneguda amb el nom de Casa del Governador (vegeu fig. 1, núm 2), i finalment, la tercera, a l’illa de cases propera a l’antic carrer Nou (vegeu fig. 1, núm. 3), les dues darreres àrees situades al límit de migdia de la vila, el més proper al mar.

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES

127

La vila medieval va néixer a l’entorn del monestir de Santa Maria de Roses. El primer esment que es coneix d’aquest assentament és del segle XI, d’una població que sembla ser dedicada a la pesca. La seva evolució fou més o menys ininterrompuda, sota la protecció del domini de l’abat de Roses i dels comtes d’Empúries, fins al moment que va patir una gran transformació al veure’s englobada dins de la construcció d’una ciutadella militar projectada en temps de l’emperador Carles I. Aquesta important obra provocà l’estancament del seu perímetre urbà i al cap d’uns anys el trasllat de la població civil, i conseqüentment del recinte urbà, cap a l’avui dia conegut com a barri de la Punta. L’èxode més important s’inicià a partir dels efectes de la Guerra dels Segadors, sota l’ocupació francesa (1645-1659), i va ser en motiu de la Guerra Gran (1796) quan la vila vella de Roses va perdre bona part de la seva població i va ser definitivament substituïda per l’emplaçament actual de la vila de Roses, situada a llevant de la Ciutadella. El plànol més antic que tenim de la trama urbana de la vila és l’anteriorment esmentat de l’any 1643 (AGS, Mapas, Planos y Dibujos, V-175 G.A. leg. 1467) que, comparat amb uns estudis a partir d’uns capbreus dels anys 1304 i 1361 (PUJOL, 1993, inèdit), reprodueix d’una manera gairebé fidel la trama urbana medieval. L’àrea urbana més antiga correspon a la del carrer de la Creu, que hauria estat encerclada per la muralla de torres de planta quadrangular. Aquesta àrea fou especialment afectada durant la Guerra dels Segadors arran de l’esclat d’un polvorí veí que va provocar l’enderroc del barri i la mort de bona part dels seus habitants. Un cop ocupada la Ciutadella per les tropes franceses, aquestes varen traslladar la població civil fora del recinte militar i l’àrea es va condicionar per fer-hi uns jardins, tal com es pot veure en un plànol de l’any 1693 (Min. Défense, SHAT, Arch. Génie, art. 14, Château de Vincennes). Precisament a l’excavació arqueològica d’aquesta zona, just per sota de l’estrat superficial van aparèixer les canalitzacions de regatge dels jardins francesos i, immediatament per sota, les estructures pertanyents al recinte urbà: l’empedrat del carrer de la Creu i els murs de les cases i corrals. En realitat, però, són dues les fases de destrucció documentades en aquest barri. La primera és anterior als esdeveniments bèl·lics esmentats, ja que es produeix a partir de l’enrunament d’algunes cases per poder aixecar el llenç de ponent de la Ciutadella militar a mitjan segle XVI, per damunt del mur de ponent de la muralla medieval. La segona fase és la de destrucció a mitjan segle XVII, a causa de l’explosió del polvorí esmentat, que destruí la resta. Pel que fa a les àrees excavades al sector de migdia de la vila, mereix un esment especial l’edifici 1 i la Casa del Governador Militar. L’Edifici 1 correspon a una casa que es troba al costat de llevant del carrer Nou, respecta la trama urbana medieval, però s’eixampla pel costat sud, en direcció al mar, cobrint un carreró i els fonaments de la muralla medieval, un cop aquesta havia estat enderrocada. L’edifici consta de quatre àmbits; els dos de migdia, pavimentats amb llo-

128 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

ses de pissarra, podrien correspondre a l’ampliació de la casa en època moderna, mentre que els dos de tramuntana estan pavimentats amb rajoles, un dels quals s’ha pogut identificar com la cuina. Aquest edifici és una de les poques cases que perviuen de la xarxa urbana medieval i que es mantenen dempeus, amb certes reformes, habitades pels militars que ocuparen la Ciutadella fins als darrers anys. Un exemple semblant és la Casa del Governador Militar de la Plaça. l’edifici té una estructura complexa, parcialment desenrunada, i que es troba adossada a la que havia estat una gran estructura de defensa del Portal de Mar de la muralla medieval. Comparant les estructures que hem deixat al descobert i uns plànols del que havia d’haver estat, constatem que es tracta d’un gran edifici amb un pati central i una sèrie d’àmbits tot al voltant, superposats en dos pisos. EL CONJUNT DE RESTES DISPERSES D’ÈPOCA ANTIGA EN EL SOLAR DE LA CIUTADELLA

Les darreres campanyes d’excavació realitzades a la Ciutadella de Roses han proporcionat una important informació pel que fa al coneixement d’aquest jaciment en època antiga, tot i que, de moment, en tractar-se de troballes aïllades i disperses, tant en el temps com en l’espai, no es pot construir una visió evolutiva global per períodes cronològics. Les restes més antiges localitzades han estat un conjunt de murs i nivells associats, situats sota la torre quadrada de la muralla medieval (vegeu fig. 2, núm.1) que hem pogut identificar com un moment d’ocupació grega de la primera meitat del segle IV aC. Es tracta d’un total de cinc àmbits, parcialment excavats —tots ells es perllonguen més enllà dels límits de la cala— delimitats per murs de pedra seca conservats en poca alçada. Els estrats amb els quals es relacionen són estrats de reompliment a nivell de fonamentació, d’escasa potència, també molt arrassats. El material ceràmic que defineix la cronologia d’aquestes construccions és molt homogeni i reuneix formes àtiques de vernís negre i de figures roges, pseudoàtiques massaliotes, comunes de pasta clara massaliota, àmfora punicoebusitana de la forma PE 13, àmfores massaliotes de tipus 6, etc. Pel que fa a les evidències de l’ocupació romana, les darreres excavacions han posat al descobert una sèrie d’estructures, aïllades i de difícil interpretació, que documenten un període que aniria des de la segona meitat del segle II dC fins al segle VI dC, principalment. D’un primer moment, s’ha documentat, a l’extrem d’una de les rases realitzades sobre la muralla medieval, al peu d’una de les torres (vegeu fig. 2, núm. 2), un mur, d’amplada considerable, fonamentat sobre un estrat que es data de la segona meitat del segle II dC., gràcies a un context de TS Africana A de les formes Hayes 3a i 9a i Lamb. 10a, a més de TS Sudgàl·lica de les formes Deag. 27c, 36 i 37. Ja d’època més avançada, per damunt de les restes gregues de la primera meitat del segle IV aC, sota una altra de les torres de la muralla (vegeu fig. 2, núm. 3), s’ha

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES

129

Figura 2. Situació dels diversos punts on han estat localitzades restes diverses d’època antiga, des de la primera meitat del segle IV aC fins a mitjan segle VI dC.

localitzat un pou del qual no ha estat possible precisar el moment de construcció, l’amortització del qual, en canvi, s’ha pogut datar cap a la fi del segle V dC, sembla ser a conseqüència de convertir-se la zona immediata en necròpolis. En una de les rases obertes al pati d’armes de la Ciutadella (vegeu fig. 2, núm. 4) s’ha excavat un edifici de planta no definida íntegrament que presenta dues fases constructives. La primera fase inclou un conjunt d’estructures no connectades completament que defineixen un àmbit amb restes d’un paviment d’argila. Els estrats inferiors que formen la plataforma d’anivellament sobre la qual s’edifica reuneixen material escàs i poc significatiu. Per contra, els estrats que il·lustren el moment d’ocupació proporcionen abundant material del tipus TS Africana A, forma Hayes 94, Hayes 56, Hayes 89A, etc. que estableix una cronologia als voltants del

130 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

segle V dC. Les estructures corresponents a la segona fase reflexteixen una ampliació de l’àrea ocupada per l’edifici, la planta general del qual continua sense poder ser definida a l’espera d’eixamplar la superfície d’excavació. Les parets, que delimiten quatre àmbits de planta quadrangular de dimensions similars, són de pedra seca i han aparegut molt arrassades. Tot i això, en alguns trams s’observa una disposició de les pedres en forma d’opus spicatum. Els estrats sobre els quals s’aixequen aquestes parets, els mateixos que amortitzen les estructures pertanyents a la primera fase, proporcionen una data de construcció posterior a mitjan segle VI dC. A la meitat de llevant d’aquesta mateixa rasa del pati ha estat excavat un conjunt de tombes que formaria part d’una necròpolis ja identificada per damunt de les restes del conegut barri hel·lenístic i de l’edifici A. Els set enterraments localitzats presenten una tipologia molt variada: enterraments en àmfora, tombes d’obra de planta rectangular amb coberta plana de lloses de pissarra per a inhumacions múltiples successives, tombes de fosa amb coberta amb lloses de pissarra planes per a inhumacions individuals. El primer tipus de tomba s’associa, exclusivament, a enterraments infantils, els altres dos tipus són emprats per enterrar individus, homes o dones indiscriminadament, d’edats molt variades. Els estrats que s’associen a aquest conjunt de tombes contenen materials abundants, sobretot TS Africana D, formes Hayes 94, 91C, 99, 87 A, 104, etc., que ens permeten situar-nos dins del segle VI dC. Igualment entre aquestes terres s’han trobat dos fragments de placa de marbre amb inscripcions en lletra actuària del segle III dC que, amb tota probabilitat, és material fora de context, ja amortitzat durant l’ús de la necròpolis i reutilitzat. A d’altres punts de la Ciutadella han estat identificats elements arqueològics d’època romana, però ocupen petits espais i solen perllongar-se més enllà del límits de les àrees excavades, per la qual cosa només faciliten un coneixement molt limitat i es fa impossible determinar la funció i establir nexes estructurals. És el cas del subsòl de la vila medieval on han estat identificades diverses restes d’època romana (vegeu fig. 2, núm. 5), concretament es tracta de diferents estrats amb presència exclusiva de ceràmica tipus TS Africana D, forma Hayes 104 A, 81, 93 i Lamb. 55, que es daten als voltants del segle VI dC. També al peu d’una de les torres de la muralla medieval (vegeu fig. 2, núm. 6) s’han posat al descobert dos murs paral·lels, associats a uns nivells del segle VI dC. Possiblement també són d’aquesta època les restes d’un dipòsit d’opus signinum localitzat en un punt molt proper a l’església de Santa Maria i la necròpolis situada a llevant d’aquest temple (vegeu fig. 2, núm. 7). En resum, es pot dir que la documentació de tot aquest conjunt de restes al llarg de les darreres campanyes d’excavació a la Ciutadella ha contribuït extraordinàriament al coneixement del jaciment en època romana. Anteriorment, excepte les restes ja excavades de l’edifici A, eren poques les evidències d’ocupació romana en aquest lloc. Enguany, els elements posats al descobert, tot i que no constitueixen una

RESULTATS DE LES DARRERES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ A LA CIUTADELLA DE ROSES

131

unitat estructural, ni funcional, ni espacial, permeten extreure una valuosa informació. Si bé tenim alguns elements que cal situar a mitjan segle II dC, la fase més ben documentada comença en contextos del segle V dC, coincidint amb el que F.J. Nieto denomina «quarta fase d’ocupació» (NIETO, 1993, p.188). A continuació hi hauria el conjunt de tombes englobades dins la necròpolis que s’estén tant per damunt del barri hel·lenístic com de la vil·la romana, la qual sembla tenir clars paral·lels amb la necròpoli situada a llevant de l’església de Santa Maria i que s’ha relacionat amb una possible cella memoriae paleocristiana. Cal destacar l’ocupació del segle VI dC, fins ara desconeguda pel que fa a construccions d’habitació, i ara àmpliament verificada a partir de les diferents estructures descobertes en una àmplia zona que abasta des d’una zona molt propera al mar, al sud, fins al sector més occidental de la vila medieval al nord, i s’esten cap a llevant pel subsòl de la meitat més septentrional del pati d’armes de la Ciutadella. Per ara és impossible definir el tipus d’ocupació a partir de les troballes aïllades de què disposem; únicament podem plantejar la hipòtesi d’un no abandonament del solar de la Ciutadella en època visigoda i d’una continuació de poblament almenys fins a mitjan segle VI. BIBLIOGRAFIA CASTELLS, Ramon; CATLLAR, Bernat; RIERA, Josep Ciutats de Girona, Catàleg de plànols de les Ciutats de Girona des del segle XVII al XX. Girona: COAC, Diputació de Girona, 1994. MARQUÉS, Josep Ma El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1986. MARQUÉS, Josep Ma Lletres 1334-1420. Repertori selectiu. Arxiu Diocesà de Girona, I, 13341362, Girona, 1992. MARTIN, Aurora; NIETO, F. Xavier; NOLLA, Josep Ma Excavaciones en la Ciudadela de Rosas. Campañas 1976-1977. Girona: Servei Tècnic d’nvestigacions Arqueològiques, 1979. (Sèrie monogràfica, 14.) NIETO, F. Xavier El edificio «A» de la Ciudadela de Roses. (La Terra Sigillata Africana), Girona, Centre d’Investigacions Arquològiques de Girona, 1993. (Sèrie monogràfica núm. 14.) PALOL, Pere de «Una lápida medieval en Santa Maria de Rosas». A: Analecta Sacra Tarraconensia, XIX, 1946, p. 273-278. PALOL, Pere de «Rosas de la antigüedad a la edad Media». A: Revista de Gerona, 31, 1965, p.1929. PALOU, Hug Jurisdiccions i privilegis a la vila de Roses: orígens de la jurisdicció compartida. Segles X a XVI. Estudi dels documents. UAB, Treball de recerca, 1989. PALOU, Hug «El temple de Santa Maria de Roses. Noves aportacions als primers documents». A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 24, 1991, p. 31-54. PALOU, Hug «Orígens urbanístics de la vila de Roses». A: Roses, Festa Major 1994, 1994, p. 23. PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Resultats de la darrera campanya arqueològica realitzada a la Ciutadella de Roses (Alt Empordà)». A: Segones Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Torroella de Montgrí, 1994, p. 156-

132 ANNA M. PUIG, CARME CARRASCAL, MARCEL PUJOL, MIREIA TEIXIDOR I GEMMA VIEYRA

165. PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Represa dels treballs arqueològics a la Ciutadella de Roses». A: Roses, Festa Major 1994, 1994, p. 25-31. PUIG, Anna Ma; PUJOL, Marcel; VIEYRA, Gemma; CARRASCAL, Carme «Els recintes emmurallats de la vila medieval de Roses». A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 27, 1994. [En premsa.]

ABREVIACIONS UTILITZADES

ADG: Arxiu Diocesà de Girona AGS: Arxiu General de Simancas

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS

133

Darreres intervencions al monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà / Alt Empordà) ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

SITUACIÓ Sant Llorenç de Sous o del Mont és una antiga abadia benedictina construïda a uns 800 m d’altitud, en un pla de la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Actualment depèn administrativament d’Albanyà, municipi de l’Alt Empordà, però tant pel seu paisatge com per l’entorn humà s’identifica clarament amb el caracter garrotxí

LA INTERVENCIÓ Els treballs de recerca arqueològica realitzats al monestir de Sant Llorenç de Sous se situen en el marc del projecte de restauració del conjunt que porta a terme la Diputació de Girona. La intervenció es va iniciar el 1984 i ja des del començament s’ha dut a terme mitjançant camps de treball, primer de Patrimoni i posteriorment d’Arqueologia, organitzats per l’Institut Català de Serveis a la Joventut. La recerca arqueològica en el monestir de Sous té dos moments clarament diferenciats pel que fa a als objectius i a la metodologia utilitzada. A la primera fase cal situar les intervencions realitzades entre 1984 i 1986, que tenien la consideració de camps de treball de Patrimoni i van ser dirigides per Antoni Sanz i Empar Gili, amb la col·laboració d’Antoni Caballé el 1985. Durant aquest període, els treballs es van centrar en la neteja d’enderrocs de l’interior de l’antiga església parroquial i del claustre, així com en la realització de sondeigs a l’església romànica que tenien com a objectiu l’avaluació de l’estratigrafia i de la potència arqueològica d’aquesta àrea. Finalment, durant la campanya de 1986, es va iniciar l’excavació de les galeries del

134

ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

claustre, així com de les dependències situades a l’est i al sud del clos monàstic. A partir de 1988, Sant Llorenç de Sous passa a tenir consideració de camp de treball d’arqueologia i es constitueix un equip d’arqueòlegs, format per Jordi Amigó, Xesca Tió, Judit Llopart, Josep Pujades, Pilar Frago i Hug Palou, que preparen un projecte d’intervenció i inicien l’excavació pròpiament dita del monestir. Entre 1988 i 1991 es completa l’excavació del pati interior del claustre i de les dues dependències situades als extrems de la galeria nord. El 1992 es constitueix un segon equip d’excavació, que s’ha mantingut fins a l’actualitat i que proposa un nou programa d’actuacions trianual per al període 1992-94 que preveia la finalització de l’excavació de les dependències de l’angle sud-occidental del monestir, la continuació de la intervenció a les dependències orientals i la realització d’actuacions puntuals en l’àrea a l’església romànica i del seu nàrtex.

HIPÒTESI D’EVOLUCIÓ DEL MONESTIR Les referències documentals més antigues sobre Sant Llorenç del Mont es remunten al segle IX, concretament quan en un diploma concedit per Carles el Calb al monestir de Sant Aniol d’Aguja, l’any 871, es fa esment del montem Sancti Laurentii cum basilica in honore Sancti Laurentii eiusdem fundata. Tot i que no se n’ha detectat cap mena de resta arqueològica, cal pensar que en aquest moment Sous constituïa una cel·la monàstica segurament formada per una esglesiola amb algun tipus d’habitació contigua en la qual deuria viure la seva petita comunitat. Aquesta primera fundació dependria orgànicament del monestir de Sant Aniol d’Aguja, vinculació que es mantindrà fins a l’any 922, moment que coincideix amb l’abandonament de Sant Aniol i segurament també amb el trasllat dels seus monjos a Sous. Constituït com a comunitat ja plenament independent a partir del 1003, el monestir de Sous aviat va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del casal de Barcelona, després, en forma de nombroses donacions i exempcions atorgades a tot el llarg dels segles XI i XII. Conseqüència d’aquesta bona situació econòmica de la comunitat és la realització de la primera ampliació del monestir, que des del punt de vista estilístic s’ha datat a la primera meitat del segle XI, consistent, en primer lloc, en la construcció d’una gran església, de fàbrica clarament romànica, amb planta basilical i tres naus coronades amb absis semicirculars. Seguidament, tot i que en un moment lleugerament posterior, es va alçar també un nàrtex o porxo rectangular adossat als peus de l’església, al qual s’accedia per una porta oberta al mur meridional. Completarien el recinte monacal una gran aula rectangular construïda al sud de l’església i separada d’aquesta per un pati en el qual posteriorment es bastiria el claustre. El conjunt monàstic estava tancat per una muralla que en definiria el recinte. Ben poca cosa podem dir, des del punt de vista arqueològic, sobre l’església d’aquesta primera època, ja que es tracta del sector menys excavat i encara no s’han pogut assolir els nivells corresponents a la fundació del temple. En tot cas sabem

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS

Figura 1. Hipòtesi d’evolució constructiva del monestir de Sant Llorenç de Sous.

135

136

ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

que disposava d’una cripta situada a l’àrea de l’absis central i que posteriorment va ser substituïda per la que coneixem actualment. El temple comptava també amb tres portes que el comunicaven amb els diferents àmbits associats al conjunt: al sud amb el pati central del monestir i des d’aquest amb l’aula o casa dels monjos; al nord, amb el cementiri monacal i a l’oest una gran portalada obria accés al nàrtex i al pati exterior. Sembla que les tres naus de l’edifici es trobaven construïdes a diferent nivell, separades per graons que permetien augmentar la cota de sud a nord. Aquesta característica de l’església es deu al pendent existent a la muntanya on es troba edificada, i que provocà la construcció de manera esglaonada. Entre els segles XI i XIII sembla que la situació es va mantenir relativament estable i només tenim documentada una modificació en el tancament de la muralla oriental, que es va desplaçar dos metres cap a l’est, augmentant, així, l’espai útil a l’interior del pati. Associat a aquesta fase, molt destruït per les remocions posteriors, només s’han pogut documentar les restes d’un paviment de calç. Ja en el segle XIII es va produir la segona gran ampliació del recinte monàstic de Sant Llorenç de Sous, a partir de la qual es va configurar a grans trets l’estructura definitiva del conjunt. Aquesta reforma va consistir en la construcció d’un claustre de forma quadrangular, situat al sud de l’església, en l’àmbit anteriorment ocupat pel pati que separava el temple de la residència dels monjos. La construcció d’aquest claustre, i especialment de la seva galeria nord, presenta uns trets específics sobre els quals cal entrar amb una mica de detall. Cal tenir present que el monestir es troba situat en el vessant de la muntanya i que existeix un desnivell important entre els diferents àmbits del recinte, com ja hem vist anteriorment. Aquest fet va obligar els constructors del claustre a rebaixar els nivells de l’exterior de l’església a la banda sud per tal de disminuir al màxim el desnivell existent al pati. Com a resultat d’aquest rebaix la fonamentació de l’església degué quedar al descobert, i es va fer necessari l’apuntalament del mur meridional mitjançant la construcció, a la galeria nord del claustre i a l’habitació que la continuava vers l’oest, d’una volta de quart de cercle recolzada sobre un mur massís, que funcionava com un contrafort que sustentava el mur de l’església. El desnivell creat entre el terra de la galeria i l’església se salvava mitjançant una escala adossada. La resta de galeries, en canvi, eren cobertes amb embigat de fusta i el porxo estava format per una fila de columnes sobre les quals recolzaven els arcs que suportaven el mur superior, construït amb un aparell de carreus. Els capitells del claustre, dels quals ha aparegut algun exemple durant els treballs d’excavació, eren molt estilitzats, de decoració vegetal. Durant el mateix període es van ampliar les dependències monàstiques; es van edificar nous espais al costat de les galeries del claustre,fins a generar la configuració actual, en planta, del conjunt del monestir. Així, a l’oest, es va construir un cos rectangular de dues plantes. A la banda meridional, es va edificar un cos nou, també de dues plantes, adossat a l’est de l’aula romànica. Finalment, a l’est del clos monàstic es va construir un àmbit rectangular, segurament també de dos pisos, que va suposar un nou avançament de la muralla oriental fins al nivell en què es troba

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS

137

Figura 2. Vista General de l’església romànica del monestir.

actualment. Aquest àmbit va ser objecte de diverses compartimentacions de les quals en molts casos només ens n’han arribat restes molt fragmentàries, donada la reutilització posterior del sector com a cementiri i la remoció continuada del sediment que aquest tipus d’ocupació comporta. De fet, i a part dels murs perimetrals, només s’han conservat, atribuibles a aquesta fase, restes de dues estructures murals de difícil identificació, d’un paviment de terra trepitjada i una canalització de desguàs. Tota la part del claustre bastida en aquest moment, així com algunes altres de les dependències annexes, van ser construïdes amb carreus de pedra calcària, perfectament tallats i polits, que es diferencien clarament dels anteriors i esdevenen l’element constructiu característic d’aquesta fase. Al mateix temps i pels mateixos edificis, les parts altes de les construccions i en general aquelles que no estaven a la vista a nivell del claustre es van construir amb carreus força més petits i poc desbastats. Després d’aquesta ampliació, datada al segle XIII tant des d’un punt de vista estilístic com arqueològic, es pot donar per acabada la construcció del monestir de Sous. Només podem citar, segurament ja al segle XIV, el tancament del petit espai

138

ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

que havia quedat obert al sud de les dependències occidentals. En aquesta àrea, una de les poques per a les quals s’ha conservat la seqüència estratigràfica medieval, es va poder documentar una gran llar de foc quadrangular, situada al centre de l’habitació, que ens ha permés d’identificar l’àmbit com la cuina del monestir. També és atribuïble a aquesta fase intermèdia, tot i que sense que es pugui considerar contemporània de l’anterior, la construcció d’una volta apuntada que cobriria l’antiga aula romànica i de la qual es conserva un dels arcs formers. El segle XIV sembla marcar una inflexió en la història de Sous. A partir d’aquest moment, el monestir va entrar en un període de franca decadència que es va accentuar en el segle XV. Les visites pastorals ens parlen d’una comunitat reduïda (set monjos el 1332, tres el 1432, cap el 1440) que poc a poc es va disgregant (com a mínim des de 1420 els visitadors no troben mai l’abat vivint al monestir). Finalment, el conjunt es va veure afectat pels terratrèmols que es van produir a la Garrotxa els anys 1427-1429. Es fa difícil, en el moment actual, precisar els efectes d’aquests moviments sísmics en els edificis de Sous. Si haguéssim de fer cas a les visites pastorals redactades amb posterioritat hauríem de pensar que el monestir havia resultat completament destruït (totaliter dirutum) i l’església enderrocada (totaliter postratam et in terra deiectam). En realitat sembla que el terratrèmol va afectar fonamentalment les voltes de l’església, que ja no es tornarien a refer, i, de manera més imprecisa, la resta de dependències. En el moment de la destrucció, la configuració de l’església romànica havia canviat respecte a la que havíem apuntat per al seu moment fundacional i de la qual només coneixem l’àrea corresponent a la capçalera. El temple en aquest moment estaria caracteritzat per un presbiteri corregut que ocupava les tres naus de l’església i al qual s’accedia mitjançant una petita escala formada per 2 o 3 graons de pedra, segons les naus. El paviment de l’àrea elevada estava format per una capa d’argamassa de calç rosada, semblant a la que servia d’arrebossat a les parets del temple. Pel que fa als altars, hi havia el principal, dedicat a Sant Llorenç, situat a la nau central, davant la cripta de l’església, i dos altars secundaris dedicats l’un a Sant Joan i Sant Antoni i l’altre a Santa Maria, situats segurament a les absidioles de les naus laterals, tot i que només tenim documentat el que correspon a la nau nord. La construcció d’aquest nou presbiteri, la cronologia de la qual no podem precisar, ja que encara no se n’ha realitzat l’excavació, va suposar una notable remodelació de les antigues estructures. Així, es va haver de procedir a l’anivellament, almenys a l’àrea de la capçalera, de les tres naus, que ja hem dit que sembla ser que havien estat construïdes a diferent cota. Per poder aconseguir-ho es va haver d’aixecar els nivells d’ús de la nau sud i de la central, al temps que es rebaixava el de la septentrional. A causa d’aquest rebaix es va inutilitzar l’antiga porta oberta al mur septentrional i va quedar a la vista la seva banqueta de fonamentació. D’altra banda, l’elevació del nivell d’ús del presbiteri de la nau central va comportar també la clausura de la cripta, ja que el seu accés va quedar parcialment amortitzat. Les conseqüències del terratrèmol van representar un cop molt fort per a la comunitat, que no comptava amb recursos per reconstruir el monestir i es va haver de

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS

139

Figura 3. Llar de foc corresponent a la cuina del monestir.

limitar a rehabilitar els espais imprescindibles per al funcionament. En aquest sentit, les visites pastorals posteriors a 1430 situen l’altar major de manera provisional al claustre, és de suposar que a l’espera que es poguessin realitzar les obres de recondicionament de l’església per reiniciar el culte. Aquestes obres van consistir en la reconstrucció de la nau sud del temple per poder fer front a les funcions litúrgiques del monestir i la parròquia. Al mateix temps es devien arranjar les dependències imprescindibles per allotjar els pocs monjos que encara hi residien. Per aquesta raó es van tapiar els arcs de comunicació entre la nau central i la lateral sud i es va condicionar aquesta darrera com a església. En primer lloc es va procedir a tancar l’àmbit de l’absis amb un mur, generant una petita sagristia al final de la nau. La construcció d’aquesta habitació degué obligar a un avançament de l’altar i del presbiteri respecte al seu nivell antic. Així, es van construir les noves escales d’accés uns 110 cm davant les antigues, que van ser amortitzades pel paviment del nou presbiteri, que era de terra trepitjada. En el nivell de la nau es va construir una claveguera de desguàs per a evacuar les aigües que es generaven donat el desnivell on s’assenta el conjunt del monestir, i es va cobrir amb un paviment d’argamassa de calç. Pel que fa a la coberta, s’ha pogut documentar arqueològicament l’existència d’una encavallada de fusta i teules. L’accés es feia per una porta oberta al mur nord que es devia construir al mateix temps que es tapiava els arcs que separaven la nau central de la lateral sud. Es tracta d’una

140

ALBERTO GÓMEZ, JORDI MORER, JOSEP M. VILA

porta construïda amb carreus i coberta adintellada en la qual destaquen dues pedres amb uns motius en relleu que representen l’un un rostre humà i l’altre un motiu vegetal. Un darrer intent de revitalitzar el monestir el va protagonitzar, ja al segle XVI, un abat de Sous, de nom Francesc Albanell, que hi va fundar una comunitat de quatre sacerdots seculars als quals va dotar amb una renda de 40 lliures anuals. La represa va durar poc i el 1580 només un dels sacerdots continuava a Sous i el culte solemne havia desaparegut completament. L’any 1592, per ordre de Climent VII, el monestir, juntament amb el de Colera, passà a dependre de Sant Pere de Besalú i les seves dependències van quedar definitivament abandonades. Des del punt de vista arqueològic, només hem pogut identificar clarament com a pertanyents a aquest període un paviment de lloses situat a l’habitació que dóna accés al monestir des del pati exterior. També data de mitjan segle XVI una habitació quadrangular adossada al nàrtex de la qual encara no s’ha iniciat l’excavació. Aquest darrer recinte es podria identificar com una de les cases que amb motiu de la restauració del monestir s’havien construït per als beneficiats, tal com apareix citat a la visita de 1530 i que arqueològicament s’han demostrat corresponents a aquest moment. L’església de Sous, però, va continuar mantenint les seves funcions parroquials. Les poques visites pastorals realitzades a amb posterioritat a la desaparició del monestir ens parlen de la precarietat de l’activitat religiosa de la parròquia, situada en un lloc molt aïllat, amb una comunitat molt dispersa i amb la competència de la capella de la Mare de Déu del Mont, situada al cim de la muntanya. Mostra de la situació d’aïllament que vivia la parròquia de Sous i el monestir és el comentari que el visitador de 1580 fa respecte al camí fet fins a l’església: ascendimus montem ubi constructum et edificatum est dictum monasterium cum multa pluja et boyra, in grave periculum dictarum personarum (referint-se als visitadors). Des d’un punt de vista constructiu, durant aquest període es va clausurar l’antiga porta situada al mur nord del temple i es va construir un nou accés obert als peus de la nau, perforant la paret romànica. Es tracta d’una porta coberta amb arc rebaixat fet amb pedres petites irregularment tallades, i sense cap mena d’ornamentació, molt més senzilla, per tant, que la que documentàvem per a la fase anterior. Sembla correspondre a aquest mateix moment la utilització de l’àrea del nàrtex com a cementiri. Aquesta funció parroquial aparentment es va extingir o traslladar a algun lloc dins el mateix recinte en algun moment dels segles XVII o XVIII, quan deixem de tenir-ne notícies a través de les visites pastorals i documentem la transformació dels voltants de l’església i del pati exterior en camps de conreu i, segurament, de les antigues edificacions en magatzems o tancats per al bestiar procedent d’una masia situada just al costat del recinte. A partir de l’exclaustració de Sant Pere de Besalú l’any 1835, es produeix la darrera gran reforma del conjunt. Així, les antigues dependències situades al sud i a l’oest del claustre foren transformades en la nova església parroquial i rectoria de

DARRERES INTERVENCIONS AL MONESTIR DE SANT LLORENÇ DE SOUS

141

Sous. Aquesta transformació va afectar notablement l’estructura arquitectònica i el sediment arqueològic de tota aquesta àrea. Les modificacions van ser especialment intenses a l’antiga aula romànica, que va perdre l’antiga unitat funcional. Així, la meitat oest es va unir amb l’edifici occidental per formar la nova església parroquial de Sous, mentre que la banda est, que es va recréixer amb dos pisos nous, va passar a integrar-se, juntament amb la totalitat de les dependències de l’ala occidental, en un bloc únic format per una planta baixa i dos pisos superiors que constituïen l’àrea de la rectoria. Des del punt de vista arqueològic, aquesta remodelació va suposar la pràctica destrucció del sediment ja que per tal de guanyar espai per als nous pisos superiors es va procedir al rebaix fins a nivell de la roca dels recintes interiors d’aquestes dependències. D’altra banda, l’ala est del monestir va ser desenrunada i es va utilitzar com a cementiri parroquial. Amb l’excavació arqueològica s’hi han pogut localitzar una sèrie d’inhumacions amb caixa de fusta, sense una orientació fixa, que es distribueixen fins en tres nivells d’enterraments en tot el sector. L’accés al cementiri es faria per una porta oberta a la muralla oriental, just al costat de la porta de l’església d’època moderna. Finalment, al nord del claustre, l’antiga església romànica, en aquell moment totalment coberta de runa, havia perdut ja tota la seva funcionalitat religiosa i s’utilitzava com a camp de conreu. Aquesta situació es mantingué fins a la desaparició de la parròquia després de la guerra civil de 1936-39. A partir d’aquesta data el monestir va quedar completament abandonat fins a l’inici dels treballs de restauració a començament dels anys vuitanta.

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

143

Arqueologia urbana a Lleida: les intervencions al barri de Cap Pont, la sèquia de Torres i el solar de l’antic Cinema Catalunya ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

INTRODUCCIÓ

De les diverses excavacions arqueològiques dutes a terme a la ciutat de Lleida l’any 1994, les tres que tot seguit exposem han estat objecte de respectius treballs d’adequació i conservació, treballs que han permès la recuperació i la integració de diversos elements històrics i patrimonials de la ciutat en les noves construccions i infraestructures urbanes. En el cas del cine Catalunya, el límit de ciutat andalusina i cristiana, representat per un parament d’obra de gairebé 4 metres d’alçada, ha estat utilitzat com a mur de fonamentació per al nou edifici, alhora que està integrat com a element visible en l’espai d’una planta comercial soterrada. Les restes localitzades en el marc de la canalització del riu Segre s’han integrat en l’ajardinament i l’adequació dels marges. Així, vora el pont vell d’entrada a la ciutat, aigües amunt, resten el murs que delimitaven la fortificació del Cap Pont i el basament de l’últim estrep de l’antic pont medieval. També, sota mateix del nou pont de Pardinyes, es manté en peu l’assut de la sèquia de Torres com a element patrimonial i funcional, ja que el pont i l’entrega de l’últim arc es recolza sobre mateix de l’estructura. Sense voler aprofundir en aquest aspecte i per passar tot seguit a l’exposició dels tres jaciments, volem constatar que l’esforç assumit per totes les parts implicades ha estat una experiència valuosa, en el marc de la qual cal aprofundir per seguir en la sempre difícil tasca que representa la pràctica de l’arqueologia a les ciutats modernes.

144

L’ANTIC CINEMA CATALUNYA

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

Una vegada enderrocat l’antic cinema Catalunya (INT-36), situat al solar comprès entre el carrer Cavallers, el carrer Baró de Fleix, el carrer Major i l’avinguda Blondel (núm. 1 del plànol de situació adjunt), es va realitzar en els mesos d’abril i maig de 1994 una excavació d’urgència finançada per la Paeria amb la col·laboració dels propietaris del solar. Les tasques arqueològiques es van compaginar amb la construcció de la nova edificació. La intervenció fou plantejada en un principi com a sondeigs per constatar l’existència o no de restes arqueològiques relacionables amb els teòrics banys mencionats per Josep Lladonosa en el solar adjacent ocupat per l’actual llibreria Urriza (LLADONOSA, 1954). Als anys quaranta, quan es va construir l’edficació on se situa aquest establiment, van sortir un seguit d’estructures que Josep Lladonosa va interpretar com uns banys. Segons el mateix autor, aquests banys serien els Banys del Rei, situats segons les fonts documentals d’època cristiana als voltants del Portal del Romeu (més o menys a la zona entre el carrer Major i el carrer Cavallers). Els resultats dels treballs han estat altament positius, ja que han permès reseguir l’evolució del solar des de l’inici de la seva ocupació, a l’època andalusina, fins a l’actualitat, aportant dades de gran vàlua per al coneixement de l’evolució urbanística de la ciutat de Lleida, en una zona on la manca de dades arqueològiques no permetia establir possibles hipòtesis de funcionament. A banda de l’interès que té aquesta evolució, cal remarcar dues dades cabdals i que creiem que són els fets més importants d’aquesta intervenció: d’una banda, el límit de la ciutat andalusina i la seva posterior ampliació, poc després de la conquesta cristiana al 1149, i de l’altra, la documentació de les estructures que queden definides a l’interior. Cap de les estructures andalusines i cristianes semblen tenir una distribució comparable a uns banys, tal com es proposava per a la interpretació de les restes localitzades als baixos de la propera llibreria Urriza. En analitzar les estructures dibuixades de la llibreria Urriza, veure’n les fotografies i comparar-les amb les restes documentades a l’excavació, sobretot amb les del període cristià, creiem que en ambdós casos estem enfront d’uns habitatges. Respecte al primer aspecte cal dir que fins a l’actualitat, si exceptuem el pany de muralla medieval trobat a Francesc Macià 37-41 (REYES; MEDINA, 1991) i el mur paral·lel a la Rambla Ferran localitzat als baixos de la Paeria durant les campanyes d’excavació realitzades pels doctors E. Junyent i A. Pérez (JUNYENT; PEREZ), no teníem cap altre element físic del límit de la ciutat per la banda de riu. L’excavació del cine Catalunya ha deixat palès en quin moment és ocupat per primer cop aquest sector de la ciutat, com ha estat la seva ampliació i quina és la seva morfologia. Al sector més proper al carrer Cavallers, han aparegut uns murs fets amb grans carreus sense cap morter d’unió i disposats de través, que configuren una de les cantonades del tancament de la ciutat andalusina i corroboren el límit proposat per Josep Lladonosa en els seus escrits (LLADONOSA, 1954). Aquest fet és evidentment

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

Figura 1. Plànol de situació de les intervencions

145

146

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

bàsic, no només pel fet estructural, sinó, i potser és més important, perquè aporta dades fonamentals per concretar una mica més el com i el quan es va anar produint el procés de transformació i creixement de Medina Larida. Així mateix, podem dir que el segon tram de mur descobert, adossat perfectament al primer, pertanyeria a la perllongació de la ciutat en època cristiana, poc després de la seva conquesta (1149). Aquesta data també ens permet aprofundir sobre les necessitats d’espai creades com a conseqüència de l’arribada de nous pobladors i àdhuc sobre la ràpida ampliació del recinte urbà. Aquest límit es mantindrà fins a la reforma portada a terme per Blondel al segle XVIII, en la qual es construeix la Banqueta i es guanya una franja de terreny al riu. En un primer moment, a l’interior del recinte, ni la cantonada andalusina ni les estructures construïdes al seu interior sofreixen cap transformació, però a partir de la construcció de l’edifici amb arcs, els murs antics es reforcen, s’hi afegeix una doble paret que emmascara en gran part l’obra original andalusina. Així mateix, es realitzaran tot al llarg del mur d’obra cristiana un seguit de sortides d’aigües relacionades amb canalitzacions. En un gravat publicat a l’Atles de Lleida (ATLAS,1987, pp. 56-57), tot aquest sector de la ciutat no està representat amb muralles, sinó amb una línia contínua d’edificacions. Les dades aportades per la intervenció, com l’amplada (només 60 cm), les edificacions adossades a l’interior i la presència d’uns metxinals per subjectar unes balconades, tal com reflecteix el gravat mencionat, ratifiquen aquesta imatge i, per tant, no podem parlar en sentit estricte d’un llenç de muralla, sinó més aviat d’un mur pantalla o mur de contenció del riu, que folra la roca natural i que tindria una doble funció, delimitar la primera terrassa ocupada de la ciutat i fer la protecció contra les possibles riuades. Fins ara només ens hem referit a la troballa del límit de la ciutat, però, cal també fer menció de les restes estructurals localitzades a l’interior. S’han pogut documentar tot un seguit de fases d’ocupació, la primera corresponent a l’època andalusina, dues associades al món cristià i finalment una darrera fase datable a l’època moderna. Les restes andalusines documentades en aquest solar són fins ara les estructures conegudes situades més a l’oest de la ciutat, que es documenten per primera vegada fora de la zona del turó de la Seu Vella, una delimitació de l’espai urbà. Malauradament, les restes, de gran importància tant arqueològica com històrica i monumental, només corresponen a fonamentacions i, per això, no ens permeten precisar-ne la funcionalitat i ni el recorregut en alçada. Totes les unitats estratigràfiques han estat localitzades a l’interior de la cantonada; es conserva només un únic estrat l’exterior . Els estrats de l’interior corresponen a abocaments de terra argilosa barrejada amb sorres i blocs procedents de la construcció de la fonamentació. L’estrat localitzat a l’exterior de la cantonada té una composició diferent als estrats de l’interior; en aquest cas, està compost per una terra més aviat argilosa. A l’igual que existeix una diferència en la composició dels estrats de l’interior i

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

147

de l’exterior, també existeix una diferència en el tipus de material associat amb ells. Mentre que en els estrats de l’interior només surten ceràmiques comunes, sense cap element vidrat, a l’exterior sí que apareix aquest tipus de recobriment. D’altra banda, el material aparegut presenta certs problemes de datació, ja que no apareix cap ceràmica de taula decorada a partir de la qual es pugui afinar la cronologia. Si establim paral·lelismes amb la resta d’intervencions que han aportat estratigrafia andalusina, creiem que el material localitzat al cine Catalunya no pot correspondre a produccions de la primera meitat del segle X, ja que, en primer lloc, no ha sortit cap fragment en verd i manganès sota coberta melada i, en segon lloc, les produccions comunes aparegudes al cinema Catalunya són mot diferents de les identificades a l’antic Portal de Magdalena i datades a la primera meitat del segle X. El repertori formal va bé amb un conjunt datable a partir de la segona meitat del segle X, tot i que, per la perduració d’aquest tipus de producció, també podria correspondre al període taifa. Per poder concretar la datació hem de tenir en compte, a més del material, les característiques morfològique de l’obra documentada, que, com ja hem dit, és feta de grans carreus, molt semblants als documentats a la Suda, en concret a la muralla nord, i amb paral·lels a d’altres punts peninsulars que, tant a la Suda com a d’altres llocs, han estat datats com a més moderns, dins del segle X. És per això que ens inclinem a pensar que la construcció d’aquestes estructures s’hauria de situar a partir de la meitat del segle X, en un moment en el qual el barri de la Suda ja s’ha fet petit i ja s’ha iniciat un urbanisme planificat dels barris més propers al riu. Les estructures relacionades amb el primer moment cristià, segona meitat del segle XII-segle XIII, sembla que defineixen l’existència d’un habitatge articulat en dos nivells. A la planta baixa hi hauria un pou d’aigua amb brocal diferenciat. D’aquest nivell s‘accediria a un pis superior, mitjançant unes escales. Es podria plantejar la hipòtesi, que la planta baixa amb el pou fos una zona oberta, una mena de pati, amb una funcionalitat indeterminada. Cal dir que no s’ha localitzat cap nivell d’ús clarament diferenciat, el nivell d’ús és la mateixa línia del terreny natural. Les terres que colmaten les estructures, fins al nivell de la següent remodelació portada a terme, corresponen a estrats de colmatació molt homogenis, dins dels quals van sortir conservades soles de sabata de cuir. La conservació d’aquest tipus de material ha estat possible gràcies a la gran humitat existent en aquests nivells. En un moment posterior, però malauradament amb una cronologia indeterminada dins del món medieval, ja que no tenim cap material clarament relacionat amb el moment de construcció, es fa una dràstica remodelació de l’espai ocupat a l’interior. Excavats tant al terreny natural com a les terres de colmatació de la fase anterior, es va construir una edificació feta amb pilars i arcs apuntats. Almenys a la planta soterrània on hem excavat, la zona més propera al mur de tancament té un altre tipus de distribució; ací, l’espai està configurat per una gran nau rectangular. Aquest tipus d’habitatge és molt semblant a d’altres edificacions existents a la ciutat. També en aquesta fase, s’ha conservat part d’una escala que comunicaria aquest

148

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

pis amb l’altra planta. Entre mitjan segle XIV i el segle XV, les arcades es van tapiar. Ara, la planta més baixa de l’edifici tindrà tres grans sales compartimentades, sense connexió entre si. En una d’aquestes sales, a la situada al costat del carrer Baró de Fleix, va aparèixer una estructura circular situada al costat de la porta, igual a les trobades a l’antic Portal de Magdalena i a Cap Pont, però malauradament no podem precisar a quin ús estaven destinades. L’última fase arqueològica documentada i directament relacionada amb l’època moderna correspon a un nou canvi de les estructures. L’edifici medieval es remodela, es transforma la planta més baixa en un celler i es construeixen dos cups. Aquest canvi és un fet corrent a tota la ciutat de Lleida; a pràcticament totes les intervencions realitzades a la part baixa de la ciutat i al barri de Cap Pont, com després es veurà, s’ha constatat aquests tipus de transformació, lligat amb l’economia eminentment agrícola de la ciutat en aquestes dates. L’EXCAVACIÓ DEL BARRI DEL CAP PONT

El barri del Cap Pont neix amb una doble i contraposada orientació. Lligat per una banda a la ciutat, de la qual és l’avantsala, a través del pont del qual pren la denominació, aquest raval constitueix alhora un nucli de població inserit a l’horta que envolta Lleida. Ambdós elements presidiran el seu desenvolupament, alhora que li conferiran una particular personalitat dins el conjunt urbà. A banda d’alguns lleus indicis d’època romana i andalusina, les primeres referències a una turris in Capite Pontis ens porten a la dècada de 1180, fita cronològica que no s’allunya excessivament de la creació de la primera xarxa urbana a la zona testimoniada arqueològicament, la datació de la qual cal encabir, possiblement, ja dintre del segle XIII. El pont que, a banda de pòrtic de la ciutat, és testimoni del cobrament d’importants impostos que graven l’entrada de mercaderies, atreu des de ben aviat una sèrie d’activitats relacionades amb el tràfic de persones i béns. Foren aquestes espectatives econòmiques les que propiciaren, possiblement, la instal·lació en aquell indret d’obradors de determinades manufactures que, per les seves característiques, hi trobarien millor emplaçament que dins dels murs de la ciutat. El fet que bona part d’aquestes activitats haguessin restat en mans dels musulmans que, després de la conquesta, s’havien vist obligats a residir extramurs deuria atreure-hi una part important d’aquest col·lectiu. Tot i constituir, fins a la fi de l’edat mitjana, un barri predominantment musulmà, no es pot parlar d’una clara segregació ètnica, car s’hi produí certa convivència amb individus d’altres confessions. Les restes constructives pertanyents a aquest primer moment, tot i ésser escasses i trobar-se en un deficient estat de conservació, testimonien certa planificació urbanística. Així, l’únic edifici documentat, un habitatge d’importants dimensions i possiblement d’una sola planta, mostra gran homogeneïtat pel que fa a la tècnica constructiva emprada i clares connexions amb d’altres elements aïllats pertanyents a

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

Figura 2. Cinema Catalunya. Evoluci贸 del solar

149

150

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

aquest mateix moment. Alhora, l’espai edificat sembla estructurar-se al voltant d’un carrer que presenta com a característica principal el fet de trobar-se pavimentat, quelcom que no es tornarà a repetir al llarg de la història del barri o, almenys, de la del sector que hem documentat. El segle XIV portarà aparellada una modificació substancial de les característiques dels edificis respecte de la fase precedent, tot i que es respectaran els eixos urbanístics fonamentals. Enfront de les construccions lleugeres fetes amb còdols i tàpia, ara s’emprarà un aparell de grans carreus per tal d’alçar immobles que, versemblantment, tindrien més d’un pis d’alçada. Aquestes sòlides edificacions constituiran la base material sobre la qual es produeixen totes les modificacions que, fins a la desaparició del barri com a zona d’hàbitat, en caracteritzen l’evolució. L’increment de la capacitat econòmica dels habitants del Cap Pont, evidenciada per la millora dels seus habitatges, troba justa rèplica en allò que les fonts escrites ens diuen sobre la diversificació de les activitats que s’hi duen a terme. Els censos eclesiàstics ens informen sobre la presència de fusteries, hostals, veterinaris, manufactures tèxtils, bordells, etc. Existeix una construcció característica d’aquest moment, una estructura de planta anular i alçada escassa, que es repeteix en diversos punts de l’àrea excavada així com en nivells del mateix moment documentats arreu de la ciutat, però no la podem relacionar clarament amb alguna de les abans esmentades activitats de transformació. Entre la fi del segle XIV i començament del XV, el predomini d’aquestes estructures sembla començar a trontollar, fet que interpretem com a indici d’una reorientació econòmica, tot i que, en desconèixer la funcionalitat de les construccions anulars, resulta difícil apreciar-ne el sentit. Alhora, constatem la realització de certes millores en els edificis ja existents, les quals tendeixen a proporcionar-los major solidesa. Des del punt de vista de la cultura material, s’assisteix en aquest moment a un substancial increment de la presència de vaixella de taula produïda pels terrissaires valencians, i es trenca, així, certa tendència a l’autarquia que es fonamentava en la intensa activitat dels tallers locals. De continuista es pot qualificar la primera meitat del segle XV, moment en el qual se sostenen i es reprodueixen sense gaires canvis els esquemes heretats, tot i que, a través de les fonts documentals, coneixem l’existència d’una forta crisi econòmica i política que du la ciutat, en especial, i el Principat, en general, vers la decadència de la seva vitalitat econòmica i cultural. Aquestes tensions cristal·litzaran en els enfrontaments entre la Diputació del General i el rei Joan II, en encetar-se la segona meitat del XV, o en les revoltes camperoles del darrer quart de segle centrades en la millora de la condició social dels remenses, tot i que les darreres no semblen haver tingut gaire incidència a les nostres terres. La ciutat de Lleida i el barri del Cap Pont en concret patiren les conseqüències de la primera de totes dues conteses, amb el balanç de fortes destruccions ocasionades pel setge al qual es veieren sotmesos. És a partir d’aquest moment que comença a plantejar-se la necessitat de millorar la defensa del Cap Pont, un aspecte que xocava frontalment amb la seva continuïtat com a barri. En aquesta línia, la Paeria

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

151

plantejà durant cert temps entrebancs a la reconstrucció de les parts del raval que havien estat més afectades per la guerra, alhora que dificultà l’edificació de nous immobles. En clar contrast amb les dificultats oposades des de l’administració de la ciutat o, potser, com a conseqüència d’aquestes, les restes documentades evidencien una radical reconversió de la base econòmica del barri. Les manufactures i altres activitats de transformació semblen cedir protagonisme en favor de l’explotació dels recursos agrícoles i, en especial, de la vinya. Constructivament, el tret característic de la segona meitat del segle XV és la proliferació d’estructures destinades a la fermentació del vi, com ara els cups, que devien anar acompanyades de cambres destinades a l’envelliment o cellers. Aquestes construccions s’instal·laran una mica per tot arreu, envaint fins i tot espais que amb anterioritat havien estat viaris i que ara esdevindran soterranis o semi-soterranis. Enfront de la imatge pessimista que transmeten les fonts escrites, l’evidència arqueològica permet considerar aquest període com un moment d’intensa activitat constructiva, s’hi assenten llavors les bases econòmiques i edilícies del que serà l’existència del barri fins a la seva desparició. La vigència de les estructures de fermentació de vi romandrà inqüestionada al llarg del segle XVI i primera meitat del XVII, tot i que en el darrer moment sembla produir-se l’abandonament d’alguna d’aquestes construccions. El continuisme respecte dels trets fonamentals definits durant la segona meitat del segle XV arriba fins al punt que, des de llavors en endavant, les activitats constructives es limitaran a una creixent compartimentació d’espais anteriorment més amplis, potser per tal de dotar de major solidesa les parts inferiors dels edificis, i a la reposició d’elements auxiliars dels cellers, com ara els setials per les botes de fusta, suports diversos, bancs adossats, etc. L’únic element relativament discordant respecte de la resta el constitueix la instal·lació, en una cambra veïna d’un dels trulls que romanen en funcionament fins al darrer moment, d’un taller dedicat a la manufactura d’exvots i imatges religioses que recupera, en certa manera, l’orientació econòmica que originà el naixement del barri: el servei i el suport al trànsit de persones i béns. La revifalla del barri després de la crisi de la segona meitat del segle XV sembla consolidar-se amb el curs dels anys i l’aprofundiment en l’economia d’orientació agrària, un tret compartit amb la resta de la ciutat. Aquesta tendència es trunca de forma sobtada amb la Guerra dels Segadors i , especialment, amb les reformes defensives introduïdes pels governadors militars de la plaça. Per tal de fer front a les millores introduïdes en l’efectivitat de l’artilleria de campanya, es procedí a dotar la ciutat d’un seguit de fortins i baluards que, al seu torn, necessitaven estar envoltats d’amples espais descoberts per tal d’ésser efectius. Un dels punts on es considerà adient dur a terme una intervenció d’aquest tipus fou a l’extrem sud del pont, per tal d’assegurar-ne el domini i protegir l’accés a la ciutat. Aquest projecte resultava incompatible amb la continuïtat del Cap Pont com a

152

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

barri i, malgrat l’oposició manifestada per la Paeria, el general francès encarregat del comandament de la plaça féu desallotjar el raval, incendiar els habitatges i aprofitar el material constructiu resultant per a noves obres de fortificació. Aquests fets, esdevinguts entre 1642 i 1643, degueren produir-se de forma sobtada, fet que justificaria la importància dels aixovars domèstics trobats en els nivells d’incendi documentats a l’excavació, els quals no pogueren ésser salvaguardats pels seus propietaris. Els esmentats estrats de destrucció contenien gran percentatge de vaixella decorada en blau, produïda a la ciutat de Lleida, la qual cosa ens ha permès constatar la substitució, fins a cert punt sobtada, de la vaixella decorada amb reflex metàl·lic que fins a dates molt recents havia estat dominant . A partir d’aquest moment i fins a la revolució republicana de 1868, el que abans havia estat una zona residencial esdevindrà recinte fortificat o una àrea subjecta a servitud militar on, en conseqüència, estava prohibida tota construcció civil. La documentació planimètrica i les imatges pictòriques de la ciutat corresponents als anys de la guerra i a la segona meitat del segle XVII semblen indicar que s’hi construí un fortí de planta triangular o, possiblement, estel·lada, amb un front pla vers la ciutat i tres baluards o «punxes de diamant» apuntat vers el sud. Les defenses que encerclaven el cap de pont es construïren, versemblantment, excavant un fossat i acumulant la terra extreta sobre la superfície que restava a l’interior d’aquest, la protecció de la qual es completà mitjançant una palissada o un mur de cistelleria farcida amb terra o runa. Aquesta defensa degué ésser desmantellada, almenys parcialment, un cop finalitzada la contesa bèl·lica i no fou substituïda per cap altra d’estable fins a la Guerra de Successió: un fortí de planta triangular encerclat per un fossat i dotat de murs possiblement atalussats. Un mur atalussat localitzat a l’àrea excavada deu correspondre a la cara externa (contraescarpa) del fossat lligat a aquesta fortificació, la vigència de la qual difícilment podria ultrapassar el darrer quart del segle XVIII, quan el marquès de Blondel emprèn la seva reforma del pont i la façana fluvial de la ciutat. Les contínues inundacions que afectaven el flanc meridional del nucli urbà dugueren aquest governador a endegar un projecte per tal d’allunyar el riu de l’àrea edificada, cercant, així, de mitigar els efectes de les crescudes. Amb aquest objectiu es construí la «Banqueta», una avinguda guanyada al Segre i paral·lela a la riba dreta; la nova obra, que inutilitzava l’ull de pont més proper a la ciutat, anà acompanyada de l’addicció de dos nous estreps i una arcada de major amplada que les preexistents a l’extrem sud, per tal d’alleujar en aquell sector el cabal del riu en moments de crescuda. D’aquestes noves pilastres del pont, hem documentat el basament de la darrera que, alhora que funcionava de suport de l’arcada, també feia d’estrep del pont. En estendre el pont cap a migdia degué desmantellar-se la fortificació de començament del set-cents, i digué ésser substituïda per una altra de semblants característiques però lleugerament desplaçada en aquella mateixa direcció; per l’interior

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

153

Figura 3. Sèquia de Torres

hi discorria el camí empedrat que, provinent de Barcelona, travessava el pont i penetrava a la ciutat i del qual hem trobat restes. Aquesta defensa es va veure greument afectada per una riuada l’any 1853 que va desmuntar bona part de la tanca septentrional; es projectà i es dugué a terme l’any 1858 la construcció d’un nou mur en aquell sector que actués com a defensa contra el riu. Aquesta edificació, que ha restat dempeus i visible fins als nostres dies, ha estat objecte d’una exhaustiva documentació durant la campanya d’excavacions duta a terme allí. Els nous criteris urbanístics que s’imposen amb la proclamació de la I República comporten, a banda de l’abolició de les muralles urbanes, el desmantellament de fortaleses com la del Cap Pont, les quals, a més d’estratègicament inoperants, eren considerades entorpidores del desenvolupament de la ciutat. Guiat per aquests principis, el consistori revolucionari emprengué l’aterrament de la fortificació i la substitució per uns jardins públics, els Camps Elisis, molt més adients amb la ideologia imperant. Un cop traspassada la jurisdicció sobre l’indret de mans militars a mans civils, la seva història és la d’un espai de vegades lúdic, sovint marginal, i estretament lligat a l’accidentat esdevenir del pont durant els darrers anys del segle XIX i primera meitat del XX. Mentrestant, el barri del Cap Pont renaixia més enllà dels jardins que substituïren la fortificació que n’ocasionà la desaparició.

154

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

L’ASSUT DE LA SÈQUIA DE TORRES

Motivat per les mateixes obres de canalització que provocaren l’excavació de l’antic barri de Cap Pont, i a gairebé dos quilòmetres aigües amunt, per la riba esquerra del riu Segre, es descobrí una construcció de grans proporcions, colmatada i esborrada tota traça del seu perímetre per l’acumulació de materials aportats per la riuda que aquesta ciutat patí l’any 1982. Molt aviat i gràcies a l’abundant documentació i els testimmonis orals dels veïns de les hortes adjacents, vam assabentar-nos que es tractava de l’antic assut de la sèquia de Torres, també anomenat en aquelles contrades «peixera», que s’havia mantingut en funcionament fins a principi del segle XX, moment en què la construcció de les comportes de la mitjana i del canal de Seròs per l’empresa Canadenca modifica profundament els usos i l’aspecte del que havia estat fins aleshores el tram de riu Segre al seu pas per la ciutat de Lleida. L’emplaçament de les restes no en feia gens fàcil l’excavació i menys encara la conservació, ja que es trobaven en la línia de construcció del mur de contenció d’aigües altes projectat en la canalització i sota mateix d’on hauria de discórrer el nou pont de Pardinyes. Ben aviat totes les institucions implicades foren conscients de la importància monumental de les restes i de la necessitat d’iniciar els treballs de documentació arqueològica i aixecament topogràfic. Treballs, d’altra banda, esperonats per la possibilitat de trobar traces d’antigues obres de la mateixa sèquia o elements que ens permetessin entendre la curta però intensa vida de les que restaven en peu i, val a dir, gairebé intactes. L’extensió del jaciment, que es restringí a la zona afectada pels projectes constructius de la canalització i el pont, ocupa una superfície aproximada de 1500 m2. Les restes estructurals es localitzen en el marge esquerre del riu, aigües avall de les comportes de la mitjana i al nord del camí de Granyena, uns 200 metres abans d’arribar a la presa del canal de Seròs, davant mateix del barri de Pardinyes i pròximes al pont del ferrocaril. Les restes pertanyen a una part de la sèquia de Torres, concretament a la boca d’entrada o assut, lloc per on deriva l’aigua del riu vers el traçat de la sèquia. Tal com la coneixem avui dia, es beneficien de les aigües d’aquesta sèquia els termes municipals de Lleida, Montoliu, Albatàrrec, Sudanell i Torres de Segre, població d’on pren el nom, al llarg d’un recorregut proper als 30 quilòmetres pel marge esquerre del riu Segre. La primera referència documental data de l’any 1184, en què el rei Alfons I, decidí transferir el domini directe de la sèquia als cavallers de l’Orde del Temple, els quals l’explotaren fins a començament del segle XIV. Un cop dissolta per ordre del papa aquella milícia, els seus béns foren transferits a la Comanda de Torres de Segre, dependent dels religiosos de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Tot seguit, l’any 1325, els hospitalers acordaren amb la Paeria la construcció d’una nova captació d’aigües dins el terme de la ciutat de Lleida, aigües avall del pont Major.

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

155

L’estructura construïda llavors es mantingué en peu fins l’any 1719 i no fou remplaçada per una de nova. La història d’aquest llarg període és una successió de conflictes entre el comanador i els regants de la vila de Torres, motivats moltes vegades per la deixadesa en el manteniment i, en conseqüència, pel poc cabal d’aigua que circulava pel seu traçat. Responsabilitat que era en major o menor mesura produïda per la manca de compromís per part dels beneficiaris de l’Orde Hospitalera, els comanadors, als quals s’hagué de recordar reiteradament la necessitat de conservar l’assut, ja que el pagament de la sisena part dels fruits constituïa una contrapartida al subministrament d’aigua per al reg. Fins i tot els regants de Torres hagueren d’adreçar-se al prior de Catalunya d’aquell orde militar, peticions que acabaren, en algun cas excepcional, amb l’embargament dels béns del comanador, per tal que es pogués a indemnitzar aquells que s’havien vist perjudicats (CAPDEVILA, 1890, p. 12-14). També de gran importància foren les reglamentacions establertes per la Paeria de Lleida, que sempre estipulà un plec de condicions força estricte per a la concessió d’una nova presa. Alguns punts d’aquest plec de condicions ens indica clarament el funcionament d’una presa d’aigües i els perills que comportava la construir-les davant mateix de la ciutat de Lleida. La prohibició de construir parades o peixeres massa sòlides al mig del riu que poguessin esdevenir un obstacle per al seu curs o fer-lo mudar, l’obligació de construir ponts on la sèquia travessés camins i l’obertura d’estelladors que alleugessin el cabal en circulació quan arribés a cotes que es consideressin perilloses, són alguns dels punts que aferrissadament discutiren els comanadors de Torres i els paers de Lleida (ACA, GPSJJ, sec. 2a, vol. 406, plec de 2 fulls titulat«Sobre la nova construcció de la Sèquia de Torres 1683»). El 20 de maig de 1698, el comanador de Torres de Segre, Felicià Sayol, obtingué la permuta entre l’antiga peixera propera al pont Major, concedida per la Paeria en virtut de l’acord de 1325, i una altra «de estaques y brossa en lo Riu Segre, més amunt del Moli de Servia o altre paratge commodo y derivar sequia fins a encontrar la dita Sequia del Comanador» (AML, Llibre de Concels Generals de la Ciutat de Lleyda comensant en lo any de 1697, núm. 455). La construcció d’aquesta nova presa es du a terme entre els anys 1719 i 1719, un cop aconseguits els acords amb la Paeria. Tot i que no disposem de dades fiables per a l’emplaçament sabem que es localitzava aigües amunt del pont Major i més avall del molí de Cervià i la Font de Sant Jeroni (CAPDEVILA, 1980, p. 15). L’emplaçament correspon aproximadament al lloc on vam descobrir les restes objecte d’estudi, per la qual cosa vam creure en un primer moment que pertanyien a les reflectides per la documentació històrica. Ben aviat i prèvia consulta dels treballs de recerca històrica sobre la sèquia de Torres, ens adonàrem que aquesta construcció iniciada a principis de segle XVIII tingué una curta durada. Una de les causes principals fou la manca d’aigua, com es dedueix d’un testimoni recollit l’any 1775, «hacía lo menos quinse años que no se introducía en dicha azequia nueva, porción alguna de agua, por cuyo motivo era del todo inutil», propiciada probablement per una selecció errònia de l’emplaçament, tal com es desprèn de l’observació feta pels pèrits convocats per la Paeria durant les nego-

156

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

ciacions dutes a terme amb els hospitalers (ACA, GPSJJ, sec. 2a, vol. 406, plec de 2 fulls sense títol). Com a conseqüència de tots aquests impediments i també estimulats per una sèrie de canvis polítics representats per la incautació dels béns hospitalaris pel Reial Patrimoni, en produir-se la caiguda en mans franceses de l’illa de Malta, seu d’aquella institució religioso-militar, l’any 1798, els regants i l’Ajuntament de Torres inicien amb el darrer comanador la construcció d’un nou assut que pretén ser la solució definitiva als greus problemes de subministrament d’aigua que pateixen els camps de Torres i que des de feia tants anys arrosegaven periòdicament. Val a dir que en la documentació recollida dels treballs de construcció i discusió amb la Paeria el paper del comanador cada cop és menys representat i el protagonisme és decididament assumit pels habitants de la vila de Torres de Segre. Entre 1799 i 1801 s’iniciaren les conversacions amb la Paeria i s’encarrega el projecte a l’arquitecte saragossà Francisco Rocha, que fou presentat al Consell de Castella el 21 de novembre de 1801 i aprovat definitivament l’any 1803. Les negociacions no van estar mancades d’intents de paralització gràcies a l’aferrissada oposició d’un sector de particulars de la ciutat i de regants de l’horta de Fontanet, la causa dels quals trobà suport i portaveus al consell de la Paeria. Malgrat tot, les influències en cercles propers al govern de què fruïen determinats vilatans de Torres implicats en l’obra (CAPDEVILA, 1890, p. 21) permeteren esquivar l’oposició d’aquell sector representat a la Paeria, i fou aquesta mateixa institució la que acordà, l’11 de desembre de 1804, iniciar el peritatge per tal d’establir el valor del terreny on s’havia d’edificar l’assut i endegar les obres (AML, caixa 1474. «Òrgans de govern, Consell General, Acords, Ple. 1804», p. 120). Les obres devien trobar-se en un estat força avançat el 23 de gener del 1807, moment en el qual es decideix amb un acord entre la Paeria i el Comú de la vila de Torres realitzar una inspecció amb l’objecte de comprovar la correspondència entre el que s’havia aixecat i el projecte original (AML, caixa 1472. «Serveis Jurídics. Expedients de causes. 1802» Plec de quatre fulls sense relligar). Les obres degueren finir no massa temps després i el nou assut permeté una considerable millora del reg al marge esquerre del riu Segre, alhora que la participació directa del Comú de Torres i els regants fou una garantia perquè l’empresa fos viable immediatament. Les descripcions detallades de les visites d’obra, el coneixement dels directors d’obra i les referències sobre l’emplaçament, així con les reiterades manifestacions sobre la monumentalitat constructiva, que arribà gairebé a paralitzar l’obra per problemes financers, no ens deixen lloc a dubtes per identificar-la amb les restes que vam recuperar durant els treballs d’excavació. Els treballs inicials van ser realitzats amb mitjans mecànics i consistiren en el buidat de la colmatació moderna, que assolia en molts punt els 4 metres d’alçada. Ja sobre els nivells localitzats a l’entrada de la boquera s’observà la presència de diferents nivells i refraccions que haurien d’ésser excavats manualment per tal d’entendre la curta però intensa vida d’aquesta estructura. Paral·lelament també es procedí a la neteja dels paraments i l’aixecament topogràfic Fora del perímetre funcional de

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

157

l’assut, per darrere en direccció sud aigües avall, s’obrí una àrea de gairebé 400 m2 per tal d’entendre la tècnica constructiva de l’estructura i al mateix temps esbrinar si realment era possible localitzar les restes de l’anterior peixera construïda a l’inici del segle XVIII i que, segons les fonts, es trobava molt pròxima a aquest nou emplaçament. Gràcies als treballs arqueològics hem pogut extreure una seqüència evolutiva basada en quatre moments d’ús on es relacionen totes les modificacions estructurals que han restat impreses en l’estructura. Hem diferenciat, al mateix temps, una fase anterior a la construcció de l’assut, la que correspon a la seva construcció i una fase final de tapiat. La fase anterior a l’assut, amb la qual tan sols manté una relació estructural d’aprofitament, se situa en l’àrea oberta vers el sud. Estava composta per un amuntegament de blocs de gres rectangulars disposats de forma desordenada i que es localitzaven just darrere d’una estructura de grans proporcions. Aquest element, era format per una fonamentació de grans carreus lligats amb morter de calç i una cara vista amb pendent atalussat paral·lela al curs del riu construïda mitjançant la tècnica de l’encofrat i una superfície acabada amb còdols disposats verticalment (vegeu croquis núm. 1). L’extrem sud de l’assut es recolzava sobre aquest mur pantalla, motiu pel qual, tot i establir una relació física d’anterioritat, creiem que es tractava d’una protecció contra les aigües, contemporània d’aquella i immersa en el mateix projecte. Gràcies a la documentació escrita hem pogut esbrinar que realment es tracta d’un mur pantalla de protecció del riu o escullera, anterior a la construcció de la sèquia, que s’estenia des de la fortificació de Cap Pont fins almenys l’entrada de la sèquia (AML, caixa 2118. «1829-1834 Expediente relativo a la administración y construcción del puente». Croquis de Fernando Camino firmat el 12 d’agost de 1830). El text adjunt és també de gran vàlua per a la correcta interpretació: «Desde X. hasta C que // es el punto de donde se toman las aguas para la acequia de Torres, es // tan las ruinas de un muro de manposteria construido para fortalecer esta orilla // y que se habia arruinado, o por los malos cimientos......, i quiza lo hayan arruinado los defensores de esta // Plaza para evitar que el enemigo pudiese cubrirse de los fuegos de las // murallas.//». Hi podem afegir un testimoni en contra de la construcció del nou assut adreçat a la Paeria el 22 de juny de 1802: «Aumenta el peligro y los temores por // tratarse ahora de abrirle al Rio una nue // va puerta y paso precisamente por aquella par // te por donde fue antes forzoso atacarle y // contenerle con la costosa obra del paredon // antiguo» (AML, caixa 1472. «Serveis Jurídics. Expedients de causes. 1802»). La següent fase, representada per la materialització del projecte de Francisco Rocha, exemplifica i permet comprendre el funcionament de la presa d’aigües. El gruix estructural de la presa, concebuda com un tot, ha estat dividida mitjançant quatre trams de mur diferenciats per l’orientació i la funcionalitat (vegeu croquis, núm. 2-5). Els murs estan fets amb carreus prismàtics de pedra calcària i units amb morter de calç, els paraments són extremadament uniformes i presenten uns alçats propers als

158

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

4,5 metres, construïts amb un atalussament de 80 cm. El gruix d’aquests murs és de 2,40 metres, aconseguit gràcies a un farcit intern de còdols i morter. El resultat final es l’obtenció d’una massa sòlida, pensada i preparada per rebre qualsevol avinguda natural del riu. El primer tram de mur (croquis núm. 2), paral·lel al curs del riu, permet la contenció, la parada, la protecció i la conducció de les aigües vers la boquera o entrada al traçat de la sèquia. El segon element (croquis núm. 3), consisteix en un mur que descriu un arc de 7,5 metres de radi i que es caracteritza perquè té un acabament en angle recte. La seva funció cal relacionar-la amb l’estructura adossada davant seu que, alhora que configura l’angle d’entrada a la boquera, li permet, mitjançant una porta lateral, realitzar les funcions de canal sobreeixidor o estellador, per on s’alliberaven les aigües sobrants, que eren, gràcies a la morfologia del mur circular, tornades amb força de forma eficient al curs originari del riu Segre. El tercer tram documentat, en el qual agrupem els elements 4 i 5 (vegeu croquis), consisteix en sengles murs que convergeixen formant un angle de 125º. Aquests murs, alhora que actuen com a contraforts del mur circular, esdevenen dos elements importants per protegir l’assut de les possibles avingudes que per darrere haurien minat els murs principals. La boquera de la sèquia (vegeu croquis núm. 7) se situa en el punt d’entrega entre els murs 2 i 3 i està formada per una obertura aconseguida a través d’un arc de 2,15 metres d’ample i una llum de 2,60 m. L’entrada descrita dòna pas al que seria l’inici de la mina o el traçat de la sèquia (vegeu croquis núm. 8), que és resolt mitjançant un corredor cobert amb volta de canó orientat en direcció N-S. En el costat est i oest de la boquera localitzem sengles trams d’escales que permeten accedir a l’entrada i en facilitaven les periòdiques neteges, necessàries per mantenir la capacitat màxima, ja que els materials aportats per les aigües n’anaven colmatant l’entrada. El darrer element que defineix el volum de l’estructura projectada està compost per un habitacle de planta rectangular construït damunt del corredor amb volta abans descrit (vegeu croquis núm. 9), situació gens gratuïta, car ens trobem davant una dependència annexa a la casa de l’Aigua o casa del Sequier, caracteritzada per l’existència d’un pou rectangular on s’hi localitzaria la pala comportera que, a través del seu accés directe amb el corredor de volta, permetria realitzar les pertinents tancades i obertures encaminades a regular el cabal d’entrada a la sèquia. El correcte funcionament d’aquests elements estava condicionat a les contínues fluctuacions del riu. La major part de vegades l’aigua necessitava ser conduïda mitjançant represes peribles o «ataguies», construïdes dins el curs del riu, que en desviaven el trajecte vers l’entrada a la sèquia. Tots aquests elements accessoris necessaris per al correcte funcionament, vam localitzar-los a l’excavació, la qual cosa ens ha permès establir quatre fases o remodelacions, la traça de les quals restava impresa en els paraments i en els paviments i murs situats davant de la boquera. Des del mateix moment de la seva construcció l’assut estigué sotmès a fenòmens que n’amenaçaren l’operativitat i, fins i tot, l’existència. Alguns actuaven de

ARQUEOLOGIA URBANA A LLEIDA: LES INTERVENCIONS AL BARRI DE CAP PONT

159

forma contínua i quasi imperceptible, incrementant el sediment arrossegat pel riu i tapant parcialment les obertures, d’altres ho feien de forma sobtada i violenta, com les periòdiques crescudes del riu. Hom intentava contrarestar aquests processos mitjançant un acurat i continu manteniment (dragatges de l’assut, neteges de la boquera i la sèquia…) que es complementava amb reformes de les estructures accessòries quan es deterioraven o quan les fluctuacions del riu així ho exigien. Algunes d’aquestes reformes documentades potser tingueren el caire d’imposició per part de les autoritats municipals, com demostra la semblança existent entre el darrer paviment de morter localitzat sobre el paviment originari de la boquera, compost per tres grans lloses que quedaren cobertes i representà l’aixecament del nivell d’ús i, per tant, la reducció del cabal màxim d’entrada, i el testimoni recollit amb motiu de la inspecció realitzada el 21 de gener de 1807. En aquest document els pèrits municipals observen que les dimensions de la boquera eren majors del que marcava el disseny originari i que, com a conseqüència, l’entrada d’aigua a la sèquia era gairebé el doble, de la qual cosa derivaven greus problemes, com ara inundacions de camps, arrossegament de ponts i destrucció dels mateixos caixers del canal de reg. Es decidí, doncs, posar-hi remei aixecant el terra de la boquera fins a l’alçada prevista al projecte i deixant l’amplada tal com estava (AML, caixa 1472 «Serveis Jurídics. Expedients de Causes. 1802». Plec de quatre fulls sense relligar.) Aquesta fou la dinàmica que presidí la curta però intensa vida de l’assut fins l’any 1912, moment en el qual s’inicia la construcció del canal de Seròs per la companyia Canadenca. La funció de captació que fins llavors havia exercit l’assut documentat per nossaltres fou assumida per la nova presa i el canal que en sorgia. En el quilòmetre 0,5 d’aquest nou curs d’aigua hi ha, encara avui dia, una caseta de registre des de la qual es deriva el cabal concedit a la sèquia de Torres en els acords signats entre la Comunitat de Regants, legalment constituïda l’any 1912, i la companyia (Riegos y Fuerzas del Ebro). Amb l’entrada en funcionament de les comportes de la Mitjana i el canal de Seròs es decidí tapiar la boquera de l’assut i abandonar-lo com a estructura operativa. Només restarà en ús, fins després de la guerra de 1936-1939, la Casa de l’Aigua, on residia el sequier, un edifici de dues plantes que, gràcies a la proximitat a la nova captació, permetia a aquest encarregat el control de l’entrada d’aigua a la sèquia de Torres des del canal de Seròs. Mentrestant s’anava colmatant l’assut i es degradava l’antiga casa del sequier, les runes de la qual restaren visibles fins a la riuada de 1982, que esborrà pràcticament tota traça d’ambdues construccions. Finalment, els treballs de canalització del riu Segre al pas per Lleida han permès la recuperació d’un espai i unes estructures sobre les quals es fonamentà el funcionament d’una estructura vital per a l’agricultura de regadiu, un sector que fou i encara continua éssent el motor de l’activitat econòmica en aquestes terres.

160

ANNA LORIENTE, XAVIER PAYÀ, JOAN E. GARCIA BIOSCA

BIBLIOGRAFIA CAPDEVILA 1890 CAPDEVILA, A. La Acequia de Torres de Segre y los molinos de los Srs. Clua y Socios. Lleida: Impremta Mariana, 1890. PANADES; ESCOLÀ, 1990 PANADES, I.; ESCOLÀ, M. La sèquia de Torres i el regatge al Baix Segre. Torres de Segre: Publicacions de l’Ateneu, 1990. PANADES et al., 1993 PANADES, I.; ESCOLÀ, M.; BERTRAN, P. Torres de Segre. Panoràmica històrica. Lleida: Excm. Ajuntament de Torres de Segre. 1993.

ABREVIACIONS ACA: Arxiu de la Corona d’Aragó AML: Arxiu Municipal de Lleida

Excavacions arqueològiques a Oxirrinc (el Bahnasa, Egipte)1 JOSEP PADRÓ, MAHMUD HAMZA, EVA SUBÍAS, LUIS MANUEL GONZÁLVEZ, MAITE MASCORT, MARGUERITE ERROUX-MORFIN, HASSAN IBRAHIM I MARIA ÀNGELS TAULÉ

INTRODUCCIÓ

El jaciment de la ciutat grecoromana d’Oxirrinc, que succeí la més antiga Pemdje, es troba a la vora del petit poble d’El-Bahnasa a 180 km al sud del Caire. La importància d’Oxirrinc, capital del XIXè nomus de l’Alt Egipte, derivava en gran part del seu emplaçament geogràfic amb els avantatges d’un port fluvial en el Bahr Yussuf —un braç del Nil connectat amb el llac de Moeris i a l’antiguitat, pel nord amb el Nil—, i de la seva posició en relació amb la xarxa viària cap als oasis del desert occidental. En època greco-romana la ciutat porta el nom del peix sagrat que participà al mite d’Osiris. Vivant Denon (DENON, 1802) publicà alguns gravats que constitueixen els primers dibuixos d’arquitectura antiga coneguts d’Oxirrinc. Aquests elements dispersos s’erigeixen enmig d’un paisatge que la recerca de papirs i l’extracció de terra fèrtil van començar a destruir des de la fi del segle XIX. En efecte, la recerca en aquest jaciment comença per les excavacions dels papiròlegs Grenfell i Hunt, entre 1897 i 1907, els quals van establir un primer plànol molt esquemàtic de la 1. A més dels signants de l’article, a les campanyes portades a terme fins ara (1992, 1993 i 1994), han participat les següents persones i entitats. Equip científic: Rogelio López (topògraf), Eduard Porta, Maria Costa i Mireia Xarrié (restauradors), Manel Hernández (dibuixant), Gemma Estrugas i Teresa Aparicio (fotògrafes), Tomás Serrano (radiologia i filmació), Mahmud Salah i Ata Makramalla (inspectors de l’OEA). Col·laboració institucional: Universitat de Barcelona, Organització Egípcia d’Antiguitats, Fundació Arqueològica Clos, Generalitat de Catalunya, Museu Arqueològic de Barcelona, Societat Catalana d’Egiptologia, Universitat de Montpeller i Universitat Politècnica de Catalunya. Patrocini: Derby Hotels, amb la participació d’Apple, Canal Plus, Egyptair, Kodak, Nilfisk i Panasonic. Agraïm especialment l’interès i la participació de Jordi Clos en aquest projecte.

162

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

seva topografia.2 Aquest document assenyala la presència de tombes de l’Imperi Nou, de l’època ptolemaica i del període romà, però no pren gaire en consideració els elements de l’infraestructura urbana. La construcció d’una línia de tren durant la guerra de 1914-18, va produir el saquejament del jaciment en ser aprofitada per a l’obtenció de sebakhim o terra fèrtil. De tal manera que l’any 1922, quan es realitza la primera campanya d’excavacions arqueològiques a Oxirrinc, el profesor W.M.F. Petrie no pot situar en el seu plànol més que alguns elements dispersos de la ciutat grecoromana, com ara una columnata, una base de columna honorària i les ruines d’un teatre (PETRIE, 1925). Entre 1982 i 1992, després d’uns sondeigs de Ali Hassan, que van donar com a resultat la troballa d’una necròpoli de peixos, l’Organització de les Antiguitats Egípcies, va realitzar excavacions periòdiques dirigides per Mahmoud Hamza en un sector de la necròpolis a l’oest de la ciutat. Aquesta àrea funerària conté tombes del període saïta (664-525 aC), tombes romanes amb interessants pintures funeràries i, finalment, un important conjunt de capelles i tombes coptes (337-672 dC) decorades amb motius bíblics. LA CIUTAT GRECOROMANA

Paral·lelament, doncs, a les excavacions de la necròpolis, la missió s’ha fixat com a objectiu recuperar i situar sobre un nou plànol els principals elements arquitectònics i urbanístics de la ciutat antiga, començant per la muralla, un element arquitectònic present en el primer plànol de Grenfell i Hunt, però que ja el Professor Petrie no és capaç de resituar. Amb el nou plànol recuperaríem una escala de dibuix correcta que no havia existit mai, i podríem treballar amb dades topogràfiques significatives. Així, per exemple, la total acotació de la zona ens va proporcionar els indicis necessaris per recuperar l’esmentada muralla. Les cotes preses pel topògraf dibuixaven sobre el paper una zona de talús que podia correspondre al seu antic emplaçament, difícilment localitzable a simple vista a causa de l’efecte de les dunes. Així és que es va fer un sondeig guiat per aquestes dades (sector 6), on efectivament es va poder localitzar i estudiar l’estructura. El traçat de la muralla a la zona nordoest coincideix amb la forma aproximada dibuixada per Grenfell i Hunt, de manera que podem pensar que la muralla deuria ser encara ben visible i per tant podem acceptar com a vàlid el seu traçat general. Observem però com aquesta muralla inclou la zona de la necròpolis nord. Això significa que no ens trobem davant d’una muralla estrictament urbana, perquè la zona de necròpolis ho és des de l’època saïta i no es tracta de l’ocupació funerària tardana d’un sector urbà. Aquesta dada és interessant perquè cal recordar que les 2. El plànol va ser publicat a The Oxyrhynchus Papyri, vol. L, Graeco-Roman Memoïrs, 70, Londres, 1983. El dibuix definitiu és de D.V. Darbishire, que el va fer a l’any 1908 inspirant-se en els croquis de Grenfell i Hunt.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

163

Figura 1. Plànol del jaciment amb la situació dels elements més interessants.

ciutats hel·lenístiques tot sovint posseeixen diversos recintes que organitzen des d’un punt de vista funcional la ciutat segons es tracti, posem per cas, d’una zona religiosa, militar o civil. D’altra banda l’àrea de la ciutat no es pot limitar a la superfície actualment protegida, sinó que deuria englobar la franja allargada ocupada pel poble d’El-Bahnasa i que s’interposa entre el riu i el jaciment. Oxirrinc deuria comptar amb un port fluvial que justificaria l’intens contacte amb la ciutat d’Alexandria documentat per les fonts i és probable, per tant, que l’aglomeració s’estengués fins a la vora del riu. Des de la muralla fins al riu hi ha, aproximadament, 1,5 km i en el sentit N-S tindria una llargada orientativa de 3 km estimada a partir de les característiques del terreny. És una gran superfície comparable a la d’una ciutat

164

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

com Antinoòpolis, per exemple. El jaciment es troba al límit de la zona àrida on, sota les dunes de sorra, es recuperen en bon estat de conservació les restes antigues, com a la zona de la necròpolis saïta i romana en curs d’excavació. A la zona baixa i arrasada, la proximitat del nivell freàtic genera la presència d’un tipus d’arbust d’arrels molt nocives per al jaciment. La cota del sòl actual equival, en la major part del terreny, a la cota d’inici de fonaments de la ciutat grecoromana i, en conseqüència, la humitat fa gairebé impossible de recuperar una estratigrafia completa. És per això que, després d’haver fet un seguit de sondeigs a les zones més elevades (sectors 3 i 5), es pot descartar la possibilitat d’estudiar l’arquitectura domèstica que, com a Caranis o a Acoris, es realitzava majoritàriament a base de tovots. D’altra banda l’únic element arquitectònic actualment visible del jaciment són les restes d’una gran columna que correspon, molt probablement, si tenim en compte les dimensions i la posició topogràfica, a la part baixa de la que Vivant Denon va dibuixar. La columna és composta, a l’actualitat, d’una base quadrangular, seguida d’un pilar quadrat i d’un tambor cilíndric amb motllura als extrems. Originàriament, sobre el tambor hi devia haver un fust de columna rematata amb l’estàtua d’un personatge notable. Els paral·lels d’aquest tipus de monument són ben coneguts a tot l’Orient romà, i especialment a Egipte, aïllats o com a part de tetrapilons a l’encreuament de carrers. Calculem que la columna deuria amidar uns 21 m d’alçada ja que fins al cim del tambor fa 7,5 m. És comparable, doncs, a una columna similar de la ciutat d’Hermòpolis Magna. Es tracta de monuments honoraris romans d’època tardana, bàsicament erigits a partir del segle III dC. En aquestes circumstàncies, aïllada del seu context urbà antic, s’ha començat l’exploració de les rodalies per tal de recuperar un nucli evidentment rellevant des del punt de vista urbanístic (sector 9). De moment, hem recuperat la posició d’un nou carrer, que resulta perpendicular a l’alineació suggerida per un altre eix que es materialitzaria en les restes d’una columnata dibuixada prèviament per Petrie i que pensem que està relacionada amb un altre carrer (sector 4). Es confirma, doncs, la relació de la columna amb l’encreuament de carrers, però queda encara per resoldre si es trobava aïllada, o formava part d’un conjunt, fet que trobaria un interessant contrapunt literari en la menció d’un tetrapiló en un papir d’Oxirrinc del segle III dC. A tot Egipte, les dades arqueològiques relatives a les ciutats o aglomeracions grecoromanes són molt escasses. Existeix un buit sorprenent pel que fa a la configuració urbana i a l’arquitectura pública no religiosa, especialment per al període ptolemaic i fins al segle II dC, amb la fundació d’Antinoòpolis. El descobriment d’una porta monumental resulta, doncs, un element arqueològic molt rellevant per a l’arqueologia clàssica a Egipte. Fins al moment, ningú no l’havia assenyalada. És probable que no fos visible en aquella època o que no fos possible de reconèixer per la presència d’estructures adossades. De fet, encara ara fa la funció de fonament per a un minaret medieval, últim vestigi d’una mesquita enderrocada cap als volts dels anys setanta. Actualment, es conserven dos brancals de la porta fins a alçades

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

165

desiguals, mentre que la peça d’arquitrau va caure entre ambdós, barrant definitivament el pas i facilitant el farciment de l’espai interior. L’estructura apareix, doncs, parcialment colgada i aïllada, sense cap rastre aparent del mur de tanca que acompanyaria lògicament una porta. L’excavació, per tant, es va orientar cap a l’estudi de les relacions estratigràfiques generades al seu entorn i cap a fer-ne visible de forma completa l’alçat (sector 8). L’estratigrafia va posar en evidència la complexa evolució d’aquest sector monumental al llarg dels segles. Només assenyalarem tres grans qüestions. En primer lloc, el fet que prèviament a la construcció de la porta existia una estructura de tovot que desborda en planta els límits del seu costat llarg. Això significa que no es tracta d’una muralla de tovot. Però la relació de l’estructura amb la construcció de la porta ens fa considerar que es tractaria d’un element provisional per a la seva construcció: tal vegada els rastres d’un talús que permetria l’aproximació dels blocs de l’estructura. Els talussos de construcció van ser sempre necessaris a l’arquitectura egípcia per l’escassa disponibilitat de fusta per a bastides i maquinàries d’elevació. L’estructura pròpiament dita es fa difícil de datar de forma absoluta perquè el farciment de la rasa dels fonaments només va proporcionar alguns fragments de ceràmica comuna ben tornejada, la qual cosa exclou cronologies gaire antigues, però no permet de moment dirimir entre una adscripció hel·lenística o altimperial de l’estructura monumental. Malgrat tot, aquest arc es restringeix ja que el que sí que podem datar és la construcció en una segona fase d’un altre mur de tanca, aquest cop de pedra, que l’estratigrafia permet de situar sense dubte en època romana alt-imperial. La cota d’inici dels fonaments es troba a una alçada lleugerament superior a la de l’enllosat del nivell de circulació original, constatat tant a l’interior com a l’exterior de la porta, i podem treballar, doncs, amb la hipòtesi de dues fases d’utilització de l’estructura. Des d’un punt de vista tipològic i tècnic, aquesta porta respon perfectament a la tradició constructiva egípcia, tradició que es perpetua fins a l’època romana, pel que sabem de l’arquitectura religiosa. La disposició dels blocs en secció resol de la forma tradicional la necessitat de crear una façana atalussada que es deuria acabar de polir després de la col·locació. El talús és visible només als costats llargs de la porta, com és normal en portes que enllacen amb una muralla. La restitució de l’alçat permet suposar un mínim de 8 m, a comptar des de la cota original de circulació. En aquest cas, l’absència de decoració o d’epigrafia sembla descartar la importància del monument com a element religiós o si més no podria indicar la seva curta vida com a tal.Es tractaria possiblement d’arquitectura civil, de la qual malauradament se sap ben poca cosa. En la segona fase d’utilització de la porta que correspon al mur de tanca de pedra, sabem, pels habitants d’El-Bahnasa que encara el recorden, que s’estenia en direcció nord-sud, durant uns quants centenars de metres. D’altra banda, molt a prop de la porta tenim rastres d’una columnata de la qual encara es troba en peu la columna d’angle, una doble columna amb fust acanalat i amb perfil de cor, possiblement corresponent a l’ordre dòric. La seva posició ens indica l’orientació d’un espai porticat possiblement quadrangular que s’hauria de po-

166

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

sar en relació amb la porta. A tall d’hipòtesi podríem pensar en un gimnàs, un tipus d’estructura d’ús cívic però monumental, de reconeguda importància a l’urbanisme oriental, i que respon a la idea arquitectònica d’un gran quadripòrtic, tot sovint compost segons l’ordre dòric, ordre al qual pertany la columna d’angle que encara es conserva. I el cert és que aquesta porta constitueix una referència topogràfica important, ja que genera o perpetua un dels eixos de circulació principals, concretament l’eix estoest, que es troba, a més, orientat de forma molt precisa amb els eixos cardinals. En direcció a l’est i al riu, el Bahr Yussuf, la trama actual del poble manté parcialment obert un carrer des del riu fins a la porta. Però sobretot cap a l’oest, la porta queda perfectament alineada amb la base de l’estàtua monumental que, com hem vist, presidia un encreuament de carrers. Amb la mateixa orientació, però lleugerament al sud de l’eix principal, trobaríem el teatre que ja Petrie va dibuixar i excavar parcialment (PETRIE, 1925). En l’actualitat no se’n veu res i només es pot intuir gràcies a la presència de material de construcció informe colgat per la sorra. Donada la importància de les restes dibuixades per Petrie, i considerant que la planta subministrada no era prou eloqüent, es va voler examinar l’estat de conservació de l’estructura i intentar recuperar-ne la posició topogràfica exacta, així com algun element estratigràfic (sector 10). L’excavació va obligar a remoure gran quantitat de sorra fins a descobrir com, possiblement després de l’excavació de Petrie, el teatre va ser definitivament expoliat, fins al punt que només en queda el ciment i el material d’enderroc no aprofitable. Es va arribar, tanmateix, a la rasa dels fonaments d’un dels murs d’escena que es va poder observar sobre una llargada de 10 m. A l’interior, no hi quedava pràcticament cap carreu ni tampoc material ceràmic datable. El que sí que es va recuperar és un fragment de capitell, d’estil compost, que portaria a grans trets la datació de la decoració cap al segle II dC, tal com apuntava a tall d’hipòtesi Petrie. LES NECRÒPOLIS D’OXIRRINC (ELS SECTORS 1 I 2)

S’estenen a l’oest de l’antiga ciutat, a partir del límit de la zona desèrtica amb la zona amb vegetació. En els treballs de Grenfell i Hunt i la campanya portada a terme per Petrie ja es van localitzar, però els resultats més significatius anteriors a les excavacions de la missió catalanoegípcia procedeixen de les campanyes arqueològiques de l’OAE, centrades en els que posteriorment s’han denominat sectors 1 i 2. En 1992, amb la represa de l’activitat en aquests sectors, la missió catalano-egípcia tenia com a objectius principals la documentació exhaustiva de les estructures exhumades fins al moment, així com l’excavació en extensió d’aquesta zona del jaciment. Després de les tres primeres campanyes es poden establir conclusions preliminars quant a la cronologia i a aspectes del ritual funerari característics als diferents períodes d’utilització de les necròpolis.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

167

Figura 2. Aquesta columna és una de les restes arquitectòniques urbanes encara visibles al jaciment. Al fons, el minaret assenyala la posició de la porta monumental.

Fase saïta

Tomba 1 Va ser descoberta per l’OAE i excavada íntegrament pel Sr. Mahmud Hamza. És de les restes materials més antigues de la zona i, per tant, la que assenyala els primers moments d’ocupació als sectors 1 i 2. Consisteix en un complex soterrani format per set cambres amb coberta de volta, accessibles mitjançant un pou de planta quadrada. Està feta amb carreus de pedra calcària de mides molt regulars, lligats amb calç. Les superfícies internes de les parets presenten diversos tipus de tractament, des de la pedra rugosa, tal com arribava de la pedrera, fins a parets completament llises o lleugerament repicades per a la col·locació de pintures murals. En aquest sentit, únicament la cambra 3 posseeix restes de pintura, consistents en textos jeroglífics de caire funerari així com imatges del difunt presentant ofrenes als déus; el sostre serveix també de suport a la representació d’un firmament amb estels. Aquest fet, juntament amb l’existència d’un sarcòfag de pedra calcària amb nombrosos textos jeroglífics i representacions de divinitats protectores dels difunts, defineixen la cambra 3 com la més important de la tomba. Pel que fa al propietari, es tracta d’un personatge masculí anomenat Het, el nom del qual apareix escrit de dues maneres diferents per un joc gràfic característic de l’escriptura jeroglífica de l’època. Het era sacerdot i noble, i els seus textos funeraris estan encara en estudi, però val la pena d’assenyalar que contenen el nom de la ciutat, Pemdje, i és la primera vegada que aquest nom es documenta a Oxirrinc mateix. Les altres cambres contenien gran quantitat de sarcòfags, molts d’ells amb textos pintats. Cal destacar el trobat a la cambra 7, pertanyent a Wahibre, nom que apa-

168

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

reix dintre d’un cartutx i que dóna la referència cronològica més precisa de la tomba en un dels seus moments d’ús. Aquest nom formava part de la titulació de dos dels faraons de la dinastia XXVI, Psammètic I i Àpries, i era un fet característic del període la utilització d’algun dels elements del protocol faraònic en la composició dels noms dels personatges privats. En concret, en època d’Àpries es va posar de moda entre els particulars utilitzar fins i tot els cartutxos reials, i aquesta ha de ser, per tant, la data de la inscripció de la cambra 7. S’ha de dir que l’estudi complet de la tomba encara esta en curs de realització donada la nombrosa quantitat de textos i de materials que contenia.

Tomba 7 En el decurs dels treballs de prospecció i neteja de la zona ja excavada pels egipcis amb anterioritat a l’any 1992, es va localitzar al sud-est de la tomba 1 un conjunt de tres cambres que conformen la mateixa estructura. Dintre d’un gran retall fet al nivell geològic es van construir en un primer moment dues cambres d’una mateixa tomba. La paret del fons és comuna i s’hi adossen els murs de tancament i de divisió dels àmbits, formats per carreus regulars de pedra calcària d’un volum mitjà. El sòl d’ambdues habitacions és de lloses irregulars i estaven cobertes amb una volta de canó avui desapareguda. Possiblement va ser pel sostre per on van entrar els lladres i la van destruir en el moment del saquejament. Posteriorment es va construir una tercera cambra adossada a les anteriors formant una mateixa estructura funerària. El treball constructiu d’aquesta darrera fase és menys acurat. En la paret del fons de les cambres més antigues hi ha una fornícula on es col·locaven objectes per al culte dels difunts, potser vasos canopis. El més interessant d’aquest conjunt són els textos que en pintura vermella es van localitzar a les portes de les dues cambres més antigues. Els jeroglífics estan actualment en procés d’estudi, però podem avançar que es tracta de la fórmula de les ofrenes que segueix les pautes dels formularis d’època saïta. Els jeroglífics segueix les pautes dels formularis d’època saïta. Els jeroglífics flanquegen la pilastra djed rematada amb la corona de Ptah-Sòcares-Osiris. Tombes d’època tardana És un moment en què constructivament els monuments funeraris són menys elaborats en comparació amb altres fases d’utilització del jaciment.

Fosa amb cinc mòmies Es tracta d’un retall excavat al nivell geològic que conté cinc mòmies de petites dimensions en un estat de conservació deficient. Les mòmies estaven capiculades,

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

169

Figura 3. Vista general de l’àrea de necròpolis (sectors 1 i 2).

dues amb el cap vers el nord i tres vers el sud, i estaven cobertes amb cartronatges il·lustrats amb elements i textos de caràcter funerari. Algunes devien portar garlandes de flors al voltant del coll. En aquests moments s’estan estudiant les llavors per poder conèixer els tipus de flors emprats en els collarets. Un cop realitzada la documentació del contingut, vam tornar a cobrir amb sorra el retall perquè es conservés millor.

Hipogeu En el mateix sector es va localitzar, també retallat al nivell geològic, l’entrada a un hipogeu amb un pou de 3 m de fondària que dóna accés a una cambra excavada de 5 m de llarg; en aquesta cambra es va localitzar un sarcòfag antropomorf de pedra calcària, amb la tapa treballada de forma grollera, tret de la part corresponent al rostre del difunt, que mostrava una tècnica més acurada. A l’interior va aparèixer una mòmia desprovista d’ofrenes i ornaments. L’estudi de la radiografia va indicar que es tractava d’un home jove que presentava diverses ferides. El fons de la cambra i un annex més petit estaven ocupats per tres mòmies cobertes amb cartronatges provistos de textos jeroglífics i representacions de tipus funerari.

170

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

Tombes romanes

És la fase més ampliament representada, amb estructures fetes amb carreus, d’una diversitat tipològica significativa.

Tomba 3 Una de les més importants és la tomba número 3. A l’últim moment es van adossar a la paret oriental de tancament dues estructures rectangulars imitant un sarcòfag o caixa amb els murs pintats amb escenes de culte funerari. A la més septentrional, en una de les parets hi ha representats els quatre fills d’Horus (Duamutef, Amset, Hapi i Qebehsenuf) i quatre genis funeraris separats per la representació de la pilastra djed, símbol del culte a Osiris relacionat amb el concepte d’estabilitat. Cada figura està separada per columnetes que emmarquen els diferents registres. Tots els personatges porten un disc solar al cap i la ploma de la deessa Maat a la mà. A la part superior de l’escena hi ha un motiu floral i en el registre superior trobem dos peixos oxirrincs enfrontats, l’un viu, amb les escates a la pell, i l’altre ja mort i momificat. La resta de pintures estan en molt mal estat de conservació. A l’estructura situada més al sud, en una de les parets es repeteix l’escena abans descrita, però amb una qualitat i una conservació més deficients. Ens ha arribat també una magnífica representació funerària en una de les altres parets. Hi podem veure el déu Osiris assegut en el seu tron al mig de l’escena, amb la corona atef i, a les mans, els ceptres distintius del seu poder, acompanyat per les deesses Hathor i Isis, que porten les seves corones característiques i a la mà la ploma de la deessa Maat, símbol de la justícia i l’equilibri. Al darrere, una columna hathòrica tanca l’escena. Davant del déu, el difunt compleix el ritual d’oferir-li libacions d’aigua i encens ajudat pel déu Anubis. Al registre superior hi ha una processó d’animals, avui quasi desapareguda. La temàtica exposada és típicament egípcia, però el tractament del dibuix és elemental, podríem dir que quasi naïf, amb trets poc elaborats, de poca qualitat artística i amb molts penediments, però amb un toc d’ingenuïtat que fa que la representació sigui notable.

Tomba 2 Un altre conjunt de tombes és el compost per tres cambres disposades radialment al voltant d’un pati a cel obert, al qual s’accedeix per una escala de 16 graons construïda en dues fases. Dues de les tombes estan en perfecte estat de conservació, mentre que la tercera està força derruïda. La més interessant és la que es troba enfront de l’escala d’accés. És de planta rectangular, construida amb carreus de calcària de mida regular i coberta amb volta de canó. Al fons hi ha dues petites cambres funeràries. Cal destacar la decoració de la façana amb els carreus perfectament polits, amb una motllura que emmarca l’entrada. Sobre la porta apareix esculpit un disc solar

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

171

flanquejat per dos uraei, cadascun d’ells amb un disc solar al cap. El registre superior està decorat amb un magnífic fris d’uraei amb el disc solar. Tot plegat conforma un conjunt rellevant i harmoniós amb una tècnica constructiva i escultòrica força notable.

Tomba 21 A poca distància de l’hipogeu es va localitzar una tomba composta per dues cambres accessibles des d’un vestíbul cobert amb una volta de canó destruïda en el moment de la construcció de les estructures coptes properes. Les dues cambres tenen planta rectangular i estan cobertes també amb volta de canó. Els carreus utilitzats per a la construcció estan molt ben treballats i amb les superfícies visibles perfectament allisades. La cambra situada més al nord havia estat saquejada i estava totalment buida. L’altra contenia tres mòmies malmeses pels saquejadors. Es van poder recuperar restes d’una màscara i una mà de guix policromat pertanyents als taüts d’aquestes mòmies, i molt vàlids com a elements cronològics. Estructures coptes

La darrera fase d’utilització com a necròpolis del sector 2 és d’època copta, amb enterraments realitzats en dos tipus bàsics d’estructures. El primer tipus està format per fosses individuals amb els cadàvers en decúbit supí orientats E-O. En aquestes fosses és freqüent la col·locació dels difunts en taüts fabricats amb branques de palmera lligats amb cordes i l’embolicament del mort amb una mortalla de tela. Pel que fa a la datació, l’escassetat d’elements d’aixovar significatius no permet precisar-ne la cronologia, si bé són clarament les més modernes d’aquesta fase. El segon tipus està integrat per estructures de dimensions i grau de complexitat superiors. Desde la campanya de 1992 se n’han documentat dues. Encara no s’ha realitzat l’excavació sencera de cap d’elles, però es poden donar algunes dades quant a la seva funció i morfologia.

Tomba-capella 1 Consta d’una superestructura de planta rectangular amb murs de tovot i totxo amb un paviment de terra batuda. L’alçada dels murs és variable, compresa entre els 0,60 i els 1,80 m. Es coneix la porta d’accés, situada al sud, encara que en un moment posterior va quedar desconnectada de l’àmbit original per la construcció d’un mur de tancament, àmbit utilitzat com a oratori o capella de culte funerari. Aquesta tasca es troba ben justificada per la presència en el mur de tancament oest de dues representacions pictòriques de caire religiós. En la més meridional (0,80 x 0,80 m) figura un ocell amb les ales esteses i una creu agafada amb el bec. La imatge s’ha in-

3. Aquest papir ha estat estudiat per Josep O’Callaghan, amb la col·laboració de Concepció Piedrafita, i es troba actualment en publicació.

172

J. PADRÓ, M. HAMZA, E. SUBÍAS, L. M. GONZÁLVEZ, M. MASCORT, I ALTRES…

terpretat com una representació de l’Esperit Sant. Més al nord, la segona pintura (1 x 0,55 m d’alçada) conté un personatge amb els braços oberts (podria tractar-se d’un orant) i sota d’ell, part de l’episodi bíblic protagonitzat pel profeta Jonàs. En el mur oriental també es va detectar la presència de pintura mural durant l’excavació del seu enderroc, malauradament en estat molt esmicolat. La primera estructura es completa amb dues dependències funeràries soterrànies. L’accés es realitzava per dos pous amb parets de tovot amb l’entrada oberta al nivell del terra de la capella. Pel pou sud s’accedia a una cripta fabricada amb tovot, de planta rectangular i coberta amb forma de volta. Contenia catorze inhumacions que reomplien pràcticament tot l’espai útil. El pou NO conduia fins a tres cambres funeràries creades pel reaprofitament i condicionament d’estructures en pedra d’època romana. Contenia un total de dotze inhumacions coptes i quatre individus que, per la posició estratigràfica i les característiques del ritual funerari, semblen més antics, possiblement associats al moment inicial de les estructures en pedra.

Tomba-capella 2 És de característiques similars a la primera, amb la qual comparteix el mur oest. Quant a la capella, es desconeix el límit septentrional i l’accés, i de moment està comunicada per un pou amb una cripta que s’estén vers el nord, dins el qual és impossible accedir per l’esfondrament del sostre. L’entrada del pou estava tapada amb pedres, una d’elles en forma d’obelisc amb una representació pictòrica a la part encarada vers l’interior del pou. Part dels fragments de la pintura van recuperar-se a partir del buidatge de l’accés i finalment es reconstruí una escena religiosa protagonitzada per dos personatges. Quant a la cronologia absoluta d’aquest moment copte, encara és difícil donar dades exactes, bàsicament perquè les estructures es troben en procés d’excavació, fet al qual cal afegir l’escassetat de materials datables en els nivells arqueològics delimitats. Pràcticament tot el material procedeix del nivell superficial del sector, a on arribava com a material de rebuig dels sebakhim, i els que s’han trobat a l’interior de les estructures són clarament intrusions, ficades en aquest context pels pous de saquejament fets en èpoques molt recents. Cal destacar, però, que entre el material recuperat hi ha diversos fragments de papirs, així com un papir sencer amb un interessantíssim contracte referent a un préstec de diners (3). De moment, la qüestió únicament està clara quant al funcionament cronològic relatiu dels diferents elements i estrats documentats, en espera de l’estudi acurat dels materials, tipus d’estructures, elements iconogràfics, paral·lels culturals... que possibiliti una aproximació més fidedigna a la realitat.

Altres àrees de necròpolis A més dels sectors 1 i 2 i de l’àrea urbana, les possibilitats arqueològiques d’Oxirrinc encara són molt elevades. A l’any 1994, es van realitzar diversos sondeigs per trobar una zona lliure de restes arqueològiques on es pogués construir la

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A OXIRRINC (EL BAHNASA, EGIPTE)

173

residéncia de la missió. En els tres indrets triats es va constatar que havien estat utilitzats com a necròpolis. En el sector 12, al costat d’estructures soterrànies de tovot (cambra funerària accessible per una escalinata), es va documentar la presència d’incineracions, amb ustrina i loculi molt ben definits. En els sectors 13 i 14, els enterraments tenien com a estructura més comuna la fossa. Cronològicament, pertanyen a l’època ptolemaica (sector 12), romana (sector 14) i copta (sector 13), i assenyalen l’existència de necròpolis contemporànies a les ja descrites, amb diferències importants quant a la magnitud de les estructures d’enterrament. BIBLIOGRAFIA

«Arqueòlegs catalans a Egipte» A: Comunicacions. Barcelona: Universitat de Barcelona, núm. 30, 1994, p.7. DENON, V. (1802) Voyage en Basse et Haute Égypte, réimpression de l’édition originale, 1990, presentation de Vattin (J.C.), 2 vols., Voyageurs, 26, El Caire: IFAO. Equip de la missión catalanoegípcia a Oxirrinc (1993), «Excavaciones arqueológicas en Oxirrinco (Egipto)». A: Revista de Arqueología, 146, p. 14-19, Madrid (també a CLOS, J.; GONZÁLVEZ, L.M. (1993) Los Tesoros del Clarís, p. 146-148, Madrid). KRÜGER, J. (1990) Oxyrhynchos in der Kaiserzeit. Frankfurt am Main. LECLANT, J.; CLERC, G. (1994) «Fouilles et trabaux en Égypte et au Soudan, 1992-1993». A: Orientalia, 63, p. 393, Roma. LECLANT, J.; CLERC, G. (1995) «Fouilles et trabaux en Égypte et au Soudan, 1993-1994». A: Orientalia, 64, p. 393, Roma. MASCORT, M.; MIRET, M. (1994) «Missions arqueològiques catalanes a l’estranger». A: Cultura, núm. 59, p. 47-51, setembre 1994. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. O’CALLAGHAN, J. «Contrat concernant un pret d’argent». A: Chronique d’Égypte, Brusel·les. [En premsa]. O’CALLAGHAN, J. «Lettre concernant un prêt d’argent». A Chronique d’Égypte, Brusel·les, 1995, p. 189-192 PADRÓ, J. et alii (1993) «Informe preliminar sobre les campanyes d’excavacions de 1992 al jaciment d’Oxirrinc (El Bahnasa, província de Minia)». A: Nilus, 2, p. 5-15, Barcelona. PADRÓ, J. et alii (1995) «Fouilles archéologiques à Oxyrhynchos, 1992-1994». A: Acts of the Seventh International Congress of Egyptologist, Cambridge (Abstracts of Papers, p. 135-136). PETRIE, W.M.F. (1925) «Tombs of the courtiers and Oxyrhynkhos». A: BSAE, 37, Londres. The Oxyrhynchus Papyri, vol. L. A: Graeco-Roman Memoïrs, 70, Londres, 1983.