Conxita Tarruell - La força del ritme i la percussió

1

GÀMBIA I EL SENEGAL

LA FORÇA DEL RITME I LA PERCUSSIÓ Viatges solidaris i culturals pel Senegal i Gàmbia Conxita Tarruell i Llonch

LA FORÇA DEL RITME I LA PERCUSSIÓ Viatges solidaris i culturals pel Senegal i Gàmbia Conxita Tarruell i Llonch Primera edició: febrer de 2017 © del text i les fotografies: Conxita Tarruell i Llonch (excepte allà on consten Rosa Pi i Esteve Barnola) https://conxitat.wordpress.com/ © del pròleg: Jesús Martín (ETHNIC) © dels haikus: Francesc Crespo © del mapa: Marc Ancochea © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Logotip de la col·lecció: Icon made by Freepik from www.flaticon.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-944590-7-8 Dipòsit legal: B-3293-2017 BIC: WTLC, 1HF. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de les cobertes anteriors: Gàmbia. Barques que arriben amb el peix a la platja de Tanji. (© Conxita Tarruell i Llonch).

Fotografia de les cobertes posteriors: El Senegal. Delta del riu Casamance. Dona que recull l’arròs separant el gra de la brossa. (© Rosa Pi Masvidal).

Fotografia de l'autora, a solapa: © Rosa Pi Masvidal.

Per als nens i nenes senegalesos i gambians que em van captivar amb la seva mirada transparent. En especial, per a la filla de la Fà tima, que va rebre el meu nom en senyal d’amistat.

PRÒLEG

Es diu que el turisme és com el foc: pot cuinar els aliments però també ens pot cremar la casa. El turisme és una activitat molt comuna per a tots nosaltres i s’ha convertit en una experiència més, un producte buit que consumim sense adornar-nos de les repercussions i els impactes que té. És per això que, abans de llegir aquesta intensa narració de Conxita Tarruell, de com el viatge es pot convertir en una experiència de transformació i creixement personal, es fa necessària una breu reflexió a propòsit de quin és el paper del turisme actualment i com el vivim en la nostra societat.

D’ençà que Thomas Cook creà la primera agència de viatges a les acaballes del segle xix, el turisme s’ha anat configurant com una de les indústries econòmiques més potents del món, una activitat que ha modelat de forma radical les destinacions on es desenvolupa.

L’activitat turística entesa des d’una perspectiva econòmica sempre ha tendit a ser vista com una acció amable i plena d’oportunitats de negoci. Per això molts països hi han dipositat les seves esperances de creixement. El model turístic predominant, basat en la lògica del turisme com a negoci, ha crescut des de la dècada de 1970 de forma exponencial arreu del món, actuant en àmplies zones del planeta. Aquesta expansió del model turístic predominant, a part dels beneficis que ha aportat als seus inversors, ha tingut altres impactes que poques vegades es tenen en compte a l’hora de fer valoracions sobre el sector. Avui en dia l’estudi i l’anàlisi del turisme per part de diverses disciplines (biologia, antropologia, economia...) ens permeten de ser conscients dels impactes que pot ocasionar i ens conviden a re9

flexionar sobre l’indispensable equilibri entre desenvolupament i conservació dels recursos.

Els impactes mediambientals (com la contaminació, la destrucció de paisatges...), els impactes socials (l’encariment de la vida, la privatització i l’elitització dels espais...) i els econòmics (la desaparició de drets laborals, el monocultiu i la dependència econòmica) han provocat un descontentament i un desencant generalitzat. És el cas de la petjada turística que tant podem trobar a Barcelona o a la costa catalana, com a la costa africana occidental, en països com Gàmbia i el Senegal.

Com a reacció a aquest malestar generalitzat, a la fi del segle xx va aparèixer el moviment social del turisme responsable, un moviment de denúncia que vol fer del turisme una activitat més sostenible, buscant l’equilibri entre els beneficis econòmics, la preservació del medi ambient i la millora de la qualitat de vida dels residents locals bo i respectant el context cultural on viuen.

Aquest corrent ideològic treballa per la sensibilització de tots els actors implicats en l’activitat turística a fi i efecte de minimitzar els impactes negatius i maximitzar-ne els positius.

El turisme pot ser una eina potent per al desenvolupament sostenible. Sempre que la població autòctona així ho decideixi, pot ajudar a promocionar els emprenedors locals, crear llocs de treball, posar en valor les tradicions de cada cultura i incrementar la capacitat de decisió de les comunitats dels països on es viatja, donant-los l’oportunitat de conservar els seus recursos i de gestionar-los segons les seves necessitats. És així com actualment diverses organitzacions ofereixen al viatger la possibilitat de descobrir un país respectant la seva cultura i endinsant-se en les seves tradicions, tot permetent-li, a més, conèixer els paratges naturals més significatius. En el cas de Gàmbia i del Senegal que comentàvem abans, un clar exemple són les experiències viscudes per Conxita Tarruell: l’intercanvi i el contacte intercultural van ser una constant tot al llarg dels quatre viatges que hi va fer.

I és que una de les acusacions al model turístic predominant ha estat sempre la manca d’interès per la cultura local més enllà de la recerca dels estereotips creats. En canvi, el turisme responsable tracta de promocionar la participació i l’apropament 10

del viatger al país d’acollida, el fa interactuar i el sensibilitza en relació a les problemàtiques que hi són presents. Des d’aquesta perspectiva, viatjar és quelcom més que anar d’un costat a un altre, una o dues vegades a l’any, carregat de maletes i càmeres de fotos.

Aquesta és la voluntat de l’autora en els seus relats de viatges: transcendir allò que és superficial per arribar més enllà. Els viatges són per a Conxita Tarruell experiències de recerca i transformació personal, on el coneixement i la saviesa s’adquireixen per mitjà de l’experiència. Viatjar, per a ella, significa endinsar-se en el més profund del món descobrint que la humanitat és plural i, en molts casos, retrobant valors que s’han perdut en la nostra societat. És per això que us convido a gaudir d’aquesta lectura i desitjo que desperti en vosaltres aquest anhel de fer del viatge una vivència enormement enriquidora.

Jesús Martín Fundador de l’associació de turisme sostenible ETHNIC

11

INTRODUCCIÓ. EL PERQUÈ D’AQUEST LLIBRE

És un gran goig per mi haver pogut escriure aquest llibre. Era un repte que tenia feia temps, ja que des de l’any 2002, quan vaig fer una estada al Senegal a través de l’Escola Pia, hi va haver un canvi a la meva vida. El fet de conèixer la realitat de les escoles i compartir el dia a dia amb els mestres i els alumnes em va enriquir i em va ajudar a sortir de mi mateixa i a obrir nous horitzons. A la tornada vaig sentir que no em podia quedar per a mi sola tot el que havia viscut, ho havia de comunicar i fer una campanya de sensibilització per recollir beques d’estudis adreçades als infants del Senegal, etc. Em va sorgir una gran força i valentia interiors per parlar davant dels mitjans de comunicació: intervencions en televisió i ràdio, seminaris, tallers i conferències... Vaig començar a escriure articles a revistes i diaris. Després de totes aquestes accions, moltes persones van col·laborar en els programes de beques (començant per la meva escola de Sabadell) on va participar cada classe a partir de tercer de primària.

De llavors ençà vaig descobrir que teníem moltes coses per aprendre els uns dels altres i que la millor manera de fer-ho era per mitjà d’intercanvis interculturals. Vaig trobar el que buscava a través de les rutes solidàries organitzades per l’ONG Setem.

Durant quatre anys consecutius vaig ser a l’Equador, al Brasil, al Perú i a Costa Rica. D’aquí va sorgir el meu primer llibre: Viatjar com a transformació personal. Una experiència a l’Amèrica Llatina, al qual n’han seguit uns 6 més.

Més endavant vaig tenir l’oportunitat de conèixer ETHNIC, que organitza viatges de turisme solidari a l’Àfrica. A partir d’aquí em varen proposar d’anar a Gàmbia l’any 2011, al Senegal el 2012, i a Gàmbia, el Senegal i el País Bassari el 2014. Per tant, 13

el llibre que presento és un recull de les meves experiències d’aquests quatre viatges realitzats en quatre períodes de temps diferents, al llarg de dotze anys, juntament amb un recull de testimonis i d’entrevistes a persones i associacions vinculades amb aquests països africans.

Les nenes al Senegal, des de ben petites col·laboren amb les feines de la casa, com anar a buscar aigua. Comencen tard, a anar a l’escola.

Primer viatge

Coneixem les Escoles Pies del Senegal 2002

0

Kartong Abene Kafountine

Tujereng

Tanji

Barra Brikama Reserva Natural d’Abuko

50 km

Zinguichor

Oussouyé

BIA

Kaolack

Diourbel

M GÀ Bintang Bolong

Karang

Fatick

Tionk Essil

Banjul

Thiès

Louga

Saint Louis

Delta del Mlomp Casamance Elinkin Oukout

Illa de Gorée

Dakar

Itinerari seguit per l'autora

N

mance Casa

Soma

L

Wassu

Circles Fatoto

Vélingara

G U I N E A B I S S AU

Kolda

Basse

Janjanbureh Stone

EL SENEG A

Linguère

Sambel Kunda

Mansa Konka

Riu

MAURITÀNIA

ia

Dindéfelo Afia

Kédougou

Mako

Gabou

SS

AR

GUINEA

PA

BA ÍS

MALI GAMBIA GUINEA-BISSAU SIERRA LEONE LIBERIA REPÚBLICA COSTA D’IVORI DE GUINEA

Riu Gàmb

Tambacounda

EL SENEGAL CAP VERD

I

MA LI

ÍNDEX CONEIXEM LES ESCOLES PIES DEL SENEGAL | 18 Març de 2002 Com va començar tot | 18 Capítol 1. Primer contacte amb el Senegal | 19 Capítol 2. Recorregut amb entrebancs fins a Sokone | 20 Capítol 3. Visitem les escoles de Sainte Thérèse i de la brousse | 22 Capítol 4. Karang. Cooperativa de dones i vi de palma | 26 Capítol 5. Travessem Gàmbia fins a la regió de Casamance | 28 Capítol 6. Oussouye. Compartint experiències amb els mestres | 30 Capítol 7. Les escoles de Mlomp, Cadjinolle i Oukout | 34 Capítol 8. Deixem Casamance i anem a conèixer l’Escola Pia a Dakar | 37 Capítol 9. Escola del barri de Sam Sam, als afores de la capital | 39 Capítol 10. Gorée, l’illa dels esclaus, un lloc impactant | 43 Capítol 11. A la tornada m’inspiro i sento el tam-tam al cor | 44 A tall de síntesi. Experiències viscudes | 47 ANNEXOS Alguns comentaris de Josep Maria Canet sobre el Senegal i el paper que hi té l’Escola Pia | 48 Pere Vilaseca. Àfrica no et deixa indiferent, et remou, et transforma... | 51

CONEIXEM LES ESCOLES PIES DEL SENEGAL Març de 2002 Com va començar tot El Secretariat de l’Escola Pia de Catalunya, em van oferir la possibilitat de participar en una estada al Senegal per a professors de les Escoles Pies de Catalunya, amb l’objectiu de conèixer els diversos projectes que l’Escola Pia estava duent a terme en l’àmbit educatiu en aquest país africà.

De seguida em va semblar interessant realitzar aquell viatge perquè creia que m’ajudaria a sortir del meu món tancat i a expandir horitzons, en un moment de la meva vida en què necessitava un canvi. Estava oberta a conèixer nous llocs i noves maneres de viure.

Vaig fer els tràmits amb l’Escola Pia i m’ho van concedir. Em varen convocar, a mi i a altres persones que hi estaven interessades, a unes reunions que van tenir lloc a l’Escola Pia de Sant Antoni conduïdes per Pere Vilaseca, que ens va anar preparant per saber cada dia més el projecte. Els escolapis catalans porten quasi mig segle treballant al Senegal. El seu objectiu és construir-hi escoles allà on les escoles públiques no arriben. Estan situats a tres zones: Sokone, Dakar i Casamance. A mida que m’anava informant i llegint sobre aquest país m’engrescava cada vegada més per fer el viatge..

Vàrem formar un equip petit, moguts per un interès comú, per fer un intercanvi cultural i educatiu amb les Escoles Pies del Senegal. Érem cinc mestres en representació de les escoles de Barcelona, Mataró, Sabadell, Terrassa i Vilanova.

18

Capítol 1. Primer contacte amb el Senegal Arribem a Dakar, capital del Senegal, el març de 2002 .Tot just he posat els peus a terra i he trepitjat per primera vegada aquest país africà i ja em sento plena d’il·lusió, amb ganes d’aprendre de la nova realitat que tinc al davant.

Ens vénen a buscar els escolapis pare Tura i pare Dominique: el primer és català i el segon senegalès. Ens porten a la parròquia de Notre Dame d’Afrique, on resideixen els escolapis que han acabat el noviciat i que estudien filosofia. És una casa que acaben de construir sota la direcció d’un monjo arquitecte de la comunitat ecumènica de Taizé de França. Tenen vint-i-vuit habitacions i, com que en aquest moment només hi ha dos estudiants que hi estan hostatjats, podem triar-ne una per a cadascú de nosaltres. Entro a la capella, on hi ha una escultura de fusta de Sant Josep de Calasanç amb uns nens al seu voltant. M’assec una estona davant la creu de Taizé, que em porta bons records de les estades que hi vaig fer en les trobades internacionals on les pregaries s’acompanyen de cants harmònics que ajuden a trobar la pau interior.

Al matí, el pare Pierre, responsable de la casa, ens explica, a tall d’introducció i per donar-nos la benvinguda, algunes coses interessants sobre el Senegal.Està situat en plena zona tropical.

Té un clima caracteritzat per dues estacions ben diferenciades; la humida, que s’estén entre els mesos de juny i octubre, època durant la qual plou abundantment, i la seca, de novembre a maig, quan no hi plou gens. Com que som a prop de l’equador, la vegetació és més ufanosa, i tendeix a la selva. Com més t’acostes al tròpic més escassa i desèrtica es fa. Quan el pare Pierre acaba, jo em poso a parlar una estona amb el pare Zacarías, que ha vingut des de Madrid a fer el seguiment d’un novici de Guinea. Em diu que els escolapis tenen cases en altres països com ara Colòmbia, el Brasil, Xile, Nicaragua, Equador, Tenerife, Madagascar...

19

Mentre som allà, van arribant altres escolapis que vénen a fer un recés de quaresma. Són els pares Àngel, Jaume i Miquel, que viuen a la parròquia dels Màrtirs d’Uganda. Em diuen que a la seva església hi acudeixen una colla de joves: hi caben unes mil persones i més d’una vegada s’omple tant que no hi ha cadires per a tothom. Tenen diverses corals que, juntes, apleguen cinccents cantaires. Les celebracions van acompanyades de música i cants participatius, però també hi ha silenci i respecte. Alguns nois i noies es bategen després de fer catecumenats, i després de passar uns escrutinis o proves per entrar a la comunitat eclesial.

Fan cerimònies per a les persones que acaben de morir, dedicant-los cançons adaptades a les diverses seqüències de la seva vida, o fent improvisacions, ja que l’harmonia és senzilla. Ho trobo molt interessant i penso que m’agradaria visitar aquesta parròquia. Ens conviden a anar-hi quan ens vagi bé.

Anem a fer un volt pel barri i m’adono que és força nou, amb moltes cases encara en construcció; llàstima que el terra està ple de papers i plàstics, fet que li treu part de l’encant. Arribem fins a una pista esportiva on hi ha nens jugant. L’Anna de Mataró es posa contenta en veure realitzat el projecte en el qual la seva escola havia col·laborat. Sento soroll, em giro i m’adono que passa per allà una furgoneta pintada de colors molt vius, amb les portes obertes, plena de gent a vessar. Em diuen que és el mitjà de transport més utilitzat a la zona, els anomenats cars rapides.

Al capvespre tornem a la casa i preparem les maletes per marxar l’endemà cap a Sokone.

Capítol 2. Recorregut amb entrebancs fins a Sokone Ens llevem de bon matí, disposats a emprendre la ruta el més aviat possible, però ens diuen que el taxi porta una hora i mitja de retard i que ens caldrà paciència. Hem de començar a adaptar-nos al ritme lent d’aquest país. Finalment arriba el taxista i ens encabim com podem dins el cotxe. En Dominique, que és alt i gros, s’asseu a davant. El cotxe té dues fileres i ens hi distribuïm sis persones, nosaltres cinc i en Zacarías. En total som vuit de co20

lla. Comencem la ruta per fer els dos-cents cinquanta kilòmetres que separen aquestes dues ciutats. La carretera està en molt males condicions, anem d’una banda a l’altra i ens costa situar-nos tots plegats, però finalment ho aconseguim. De cop, el conductor gira el volant d’una estrebada. Hem de fer una parada, que serà la primera de les deu que vindran. Tot el viatge serà una aventura: tardarem tot un dia a arribar a la nostra destinació. Anomeno un per un els deu incidents que tenim durant el trajecte: 1. Es punxa la roda, parem i baixem del cotxe. Mentre el conductor i en Dominique la canvien, nosaltres ens posem sota l’ombra d’un baobab, un dels arbres típics d’aquesta zona; té un gran tronc i branques amb fullatge generós, que ens protegeix del sol.

2. Anem a buscar un mecànic per comprar una roda nova.

Estem molta estona per trobar-lo! Aquí tot va a un altre ritme, del tot calmat; val més que em tregui el rellotge per no posar-me nerviosa.

3. Ens atura un policia i diu que no portem el nom posat a la porta; ens vol fer pagar una multa. Intentem convèncer-lo dialogant-hi, però no ho aconseguim.

4. Més enllà ens para un guàrdia de carretera i ens fa pagar.

Quan pregunto el perquè, no m’ho saben dir. Es veu que aquí és normal que cobrin per tot.

5. Trobem un ramat de vaques pasturant al costat de la carretera, cosa habitual en aquesta zona. De sobte el xofer fa una forta frenada perquè una vaca ha decidit creuar pel mig. Caiem els uns sobre els altres. Malgrat que no ens hem fet mal, l’ensurt no ens el treu ningú.

6. El taxista comença a fer capcinades; ens adonem que s’està adormint i li demanem que pari per prendre un cafè. Nosaltres volem dinar: tenim gana perquè fins ara només hem menjat algunes mandarines. Com que ja és molt tard no trobem cap lloc on ens puguin fer menjar i només podem beure un refresc.

7. Just tornem a emprendre la ruta quan una cabra se’ns posa al davant i obliga novament el conductor a frenar de manera brusca. Sort que ara ja tenim pràctica d’agafar-nos bé al seient per no fer-nos mal.

21

8. Sortim de la carretera i ens desviem per un camí de terra.

Topem contra un gran roc que dóna un cop fort al tub d’escapament i el trenca.

9. Fem un bon tros de recorregut amb el tub d’escapament trencat, fins que trobem un poblet on parem per arreglar-lo. Estem una bona estona esperant, mentre van apareixent de tots els racons nens que es queden allà, amb nosaltres. Em poso a parlar-hi i m’atreu com un imant l’alegria que transmeten amb el seu somriure.

10. Baixem a Kaolack perquè en Dominique vol comprar mata-rates per a l’estada a Sokone, ja que li han dit que hi ha ratolins. Busco un lavabo i no en trobo enlloc. Vaig enmig del camp però he d’anar en compte de no trepitjar les deixalles que hi ha per tot arreu. Quan em sembla que trobo un lloc adequat, em surten nens de darrere els matolls. Com que som dels únics blancs, tots estan pendents de nosaltres i no podem passar desapercebuts per molt que ens hi esforcem.

Moltes aventures, doncs, però puc dir que, malgrat aquests entrebancs, he fruït de valent durant el viatge observant al meu voltant, immergint-me en els paisatges de baobabs esplèndids, en els poblats de cabanes fetes de palla i de fang. A mida que ens acostàvem a Sokone la vegetació era una mica més humida, més densa. Els homes ens saludaven mentre treien les galledes dels pous per regar. Les dones, carregades amb bidons d’aigua damunt del cap, ens regalaven el seu somriure. Els nens venien fins a nosaltres quan ens aturàvem: es quedaven allí, vora nostre, observant-nos amb els seus grans ulls de mirada transparent i ens volien tocar per provar el tacte de la nostra pell, tan diferent de la seva. Han estat ben impactants els primers contactes amb aquest nou país africà, i els he viscut amb els cinc sentits.

Capítol 3. Visitem les escoles de Sainte Thérèse i de la brousse.

Arribem a la missió de Sokone, al centre del país, amb en Dominique, que és el responsable dels seminaristes. Entrem a la 22

casa on viuen els escolapis i ens rep el pare Antoine, que és aquí des de l’any 1965. Ens ensenya les habitacions on dormirem, que són les destinades als seminaristes, però actualment només n’hi ha quatre d’ocupades per nois procedents de Casamance, Guinea i Costa d’Ivori.

Surto a passejar i veig al meu voltant una colla de porquets petits que pasturen lliurement. Després, quan entro al menjador, trobo a la taula una gran plata d’arròs amb carn de porc. Em costa menjar perquè recordo els que acabo de veure fa una estona.

Per postres ens porten un formatge de cabra que fan els monjos benedictins de Keur Moussa. L’Antoine ens explica que és una abadia benedictina —Keur Moussa significa casa de Moisès en la llengua local—, que es troba a uns cinquanta quilòmetres de Dakar. Els monjos, a més de treballar-hi la terra, hi construeixen koras. La kora és l’instrument musical per excel·lència de l’Àfrica occidental, concretament de l’ètnia dels mandingues i de la casta dels griots o djelis, en la zona que comprèn l’actual Senegal, Casamance, Gàmbia, Mali i Guinea. Semblant en la forma al llaüt, el seu so es troba a mig camí entre el de l’arpa celta en els baixos i el de la guitarra flamenca en els aguts. La caixa de ressonància de la kora tradicional està feta de mitja carbassa buida, pell de vaca o d’antílop, tres rebladures de fusta i un mànec que travessa la carbassa; en la part inferior hi ha un anella de ferro, allà on comencen les cordes, prop d’on es recolza al terra. En la part superior d’aquest popular instrument hi ha vint-i-una anelles de pell trenada amb les quals s’afina, un pont de fusta enmig de la pell on aniran les vint-i-una cordes i, sota d’aquest, una plataforma de fusta coberta de tela que ajuda el so a passar per la caixa de ressonància. Les cordes, que antigament eren de tripa, ara són de fil de niló de pescar. Els benedictins de Keur Moussa se serveixen de la kora en la seva litúrgia diària; canten en francès o en wòlof, l’idioma més emprat al Senegal, sempre amb ritmes senegalesos, de manera que la litúrgia queda perfectament acomodada a l’entorn.

La meva habitació a la missió de Sokone és senzilla: té tan sols una tauleta i un llit. Entro i m’hi estiro una estona, per descansar, però, de sobte, sento un soroll estrany. Faig un crit en 23

veure un ratolí de camp corrent per l’estreta cambra. Quan ja m’he calmat, intento dormir, però el zum-zum d’un mosquit fa que em costi agafar el son. Passo una nit molt moguda.

De bon mati anem a fer un volt pel poble; encara estic mig adormida però m’esforço a posar atenció al que ens diu en Dominique. El territori del qual són responsables els escolapis té una extensió d’uns seixanta quilòmetres de diàmetre. La religió d’aquesta zona és majoritàriament musulmana i, com he dit, el wòlof hi és la llengua més parlada.

Anem a visitar la llar d’infants Sainte Thérèse, que només té dues classes. Tots els nens i nenes, vestits d’uniforme amb una bata blava, ens vénen a rebre cantant una cançó de benvinguda.

Quan acaben, els repartim caramels i globus. Passem una bona estona tots plegats. A l’hora de marxar ens demanen si podem portar unes noies, en el nostre cotxe, fins a casa seva. Al meu costat s’asseu una mare jove de quinze anys, amb un nen preciós que em roba el cor. Li demano si me’l deixa posar a la falda: quan l’agafo, em regala un somriure i em fa sentir feliç.

Després anem a dinar al noviciat. Els seminaristes ens expliquen les activitats que hi fan. Tenen un horari ben ple: m’atabalo només de pensar-hi. Apunto les coses més importants. Al matí fan l’oració de matines, mediten, esmorzen, fan l’oració de laudes, treballen al camp, a l’hort, al jardí i a la cuina. A la tarda estudien, escriuen a màquina, fan l’oració de vespres i sopen.

Per fer la formació, ajunten els novicis de diversos països africans. Fan els estudis en tres etapes. La primera és a Sokone, la segona és a Dakar per estudiar filosofia durant dos anys, i finalment cursen els estudis de teologia durant tres anys al Camerun.

Anem a visitar les Écoles de la brousse, ubicades, com el seu nom indica, enmig del bosc, i que disposen de les coses més elementals en tots els sentits. El terra és de sorra, els pupitres estan fets amb quatre taulons de fusta i tot plegat sense poc material escolar. Em comenten que cada any el primer dia de classe munten l’escola entre tots. Quedo impressionada per la simplicitat amb què estan fetes les aules i penso en la quantitat de material que tenim a les nostres escoles de Catalunya... Quin contrast!

24