Cuba l'illa prohibida issuu by Tushita Edicions

ANTILLES-CARIB

CUBA, L’ILLA PROHIBIDA Tres viatges a un "infern", que potser no existeix Xavier Vizcaíno

CUBA, L' ILLA PROHIBIDA Tres viatges a un "infern", que potser no existeix Xavier Vizcaíno i Martí Primera edició: octubre de 2017

© del text i les fotografies: Xavier Vizcaíno © de la revisió i correcció ortogràfica: Eva Puig i Custey © del mapa: Marc Ancochea © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co Logotip de la col·lecció: Icon made by Freepik from www.flaticon.com Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-947259-2-0 Dipòsit legal: B-24314-2017 BIC: WTLC, 1KJC No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: grup d’escolars que esperen, reunits al Malecón, l’arribada de la comitiva que commemora el cinquantè aniversari de l’entrada triomfant dels revolucionaris l’any 1959, a l’Havana. ©Xavier Vizcaíno. Fotografia de la contracoberta: Carrer principal de Viñales. ©Xavier Vizcaíno Fotografia de l'autor: ©Esteve Robleda

“Les revolucions poques vegades, o mai, sorgeixen madures del tot. Són producte de la passió i de la improvisació dels éssers humans en la seva lluita per assolir el canvi social. Per la qual cosa les revolucions mai surten perfectes d’entrada. I la nostra Revolució cubana no és cap excepció”. ERNESTO "CHE" GUEVARA, un dels comandants de la Revolució Cubana.

“Les meves paraules voldrien ser una cortina d’alfàbrega contra la pudor que fa aquesta pretesa salvació que als cubans ens arriba de l’exterior. Recordo quan al principi de la Revolució molts dels que no eren cubans veien en la Revolució Cubana un paradís, cosa que no els deixava veure les nostres deficiències reals (...). Però, actualment, alguns diaris estrangers fan el contrari: inventen des de fora que Cuba és un país infernaI, pretenen que els cubans ens tornem com ells, amb totes les reserves que als cubans ens desperten les seves democràcies de lladres banquers i d’exèrcits ocupants (...). I és que l’experiència ja ens ha demostrat sobradament el poc que els importen els drets humans a aquestes “democràcies” (...). La Cuba actual no és perfecta, i mai no ho ha estat, tot i així, segueixo tenint moltes més raons per a creure en la revolució cubana que en els seus detractors exteriors”. SILVIO RODRÍGUEZ, cantautor cubà. Paràgrafs extrets de l’article d’opinió enviat el quinze de maig de 2010 al director d’ El País. El País no el va publicar mai.

AGRAÏMENTS | 375

INTRODUCCIÓ “Estats Units està, bàsicament, mantenint una guerra molt salvatge contra Cuba d’ençà el seu alliberament revolucionari l’any 1959”. NOAM CHOMSKY, lingüista i activista polític estatunidenc.

“No conec cap país que sigui més surrealista que Cuba; és massa surrealista, fins i tot, per mi mateix”. ANDRÉ BRETON, fundador del surrealisme, de declaracions fetes després d’ haver visitat Cuba un parell de cops.

“Qui sap, potser algunes de les revelacions més instructives sobre la humanitat es troben dins de les rareses més peculiars de cada país”. CLIFFORD GEERTZ, antropòleg nord-americà, extret del seu llibre La interpretació de les cultures.

Tot començà aquell estiu de 2003, a la frontera entre Rússia i

Noruega. Érem quatre, hi vàrem anar per explorar les petites illes noruegues amb els nostres caiacs de mar i, sempre que podíem, plantàvem la nostra tenda a qualsevol platja. I, tot i que era la primera vegada que viatjàvem plegats, allí quallà el Grup de Noruega, una factoria amistosa de viatges. Però aquell fred ens demanava a crits repetir l’aventura en un país més càlid. Jo mateix vaig proposar explorar l’infern cubà: viatjar a aquella dictadura fanàtica, opressora, torturadora i censuradora.

Cuba, un infern? Jo, com tothom, també m’ ho creia. I, mentre preparàvem el viatge, la literatura que anàvem consultant no parava de confirmar-nos-ho. Tanmateix, certa lògica ens va fer trontollar una mica tota aquella informació. Si els cubans realment vivien en un infern, per què no es manifestaven al carrer? Per què no atacaven la policia i l’exèrcit? Per què no bloquejaven les carreteres? Per què no s’ensorraven tot sols, com ja li va passar a l’antiga Unió Soviètica? Si Cuba realment era un infern, per què Rigoberta Menchú, Pere Casaldàliga, Nelson Mandela, Gore Vidal, Olof Palme, Leonardo Boff, Jean-Paul Sartre, Rosa Regàs, Gabriel García Márquez, Adolfo Pérez Esquivel, Julio Cortázar, Oscar Niemeyer, Mario Benedetti, José Saramago, Emma Thompson, Günter Grass, John Le Carré, Dario Fo, Ignacio Ramonet i Eduardo Galeano donaven, o donen, suport a la Revolució Cubana? Per què són bàsicament la ultradreta mundial i el govern nord-americà els que sempre demonitzen el sistema cubà? Per què tan sols ens arriben notícies dolentes de Cuba? Per què ens prohibeixen Cuba? I si existís alguna cosa aprofitable dins del sistema cubà? Potser algú ho hauria d’explicar. Potser jo mateix. L’any 2005 vàrem decidir fer un primer viatge per comprovar si existia, o no, l’infern cubà. Vàrem repetir-lo el 2009 per confirmar-ho, i hi vàrem tornar el 2012 per reafirmar-ho. Vàrem explorar dos cops l’illa sencera. I, com no, a Cuba també vàrem tornar a dormir en una tenda, fent acampada lliure, o plantant-la al pati de la casa dels cubans i les cubanes... Això quan no ens convidaven a dormir al seu propi llit. A Cuba, mai vàrem dormir en cap hotel. El fet de conviure més de cent dies tan a prop d’ells, també ens va permetre veure, tastar, olorar, tocar i escoltar la part més insòlita i sorprenent del costumari cubà.

Costumari insòlit? Viatjant, viatjant... he arribat a creure que els costums més insòlits i surrealistes de cada poble són els que corresponen a la seva veritable poesia. Per la qual cosa també provaré de mostrar-vos la poesia més sorprenent amb què viuen els cubans i les cubanes. Em refereixo a participar en rituals africans, llençar rom al terra per saludar els morts, conèixer caçadors furtius de manatís, rebutjar una parella en préstec, pujar al damunt d’una balsa de “balseros”, dormir dins d’un refugi contra huracans, plantar la tenda enmig de tres caces de combat, comprar joguines reciclades amb el plàstic de galledes foradades, fer servir l’engranatge d’una bicicleta per buidar cocos i conversar amb expresidiaris. Tot i que l’objectiu principal del viatge (i d’aquest llibre) seguirà sent el de comprovar si existeix, o no, l’infern cubà. També és probable que us pregunteu de què vaig disfressat quan viatjo: d’educador social, de naturalista, d’ecologista, d’aprenent d’antropòleg... Doncs no sé que dir-vos: no he viatjat a Cuba com a expert de res. Aquest llibre tan sols és literatura de viatges, una interpretació subjectiva de la realitat cubana que, això sí, he intentat argumentar amb un mínim de rigor. I per què literatura de viatges? Senzillament perquè necessito calmar la meva consciència. I és que això de poder viatjar per plaer mentre els “altres” tan sols ho poden fer en patera, o en balsa, no em deixa de fer mal. Escrivint compenso tot allò que em regalen els que em van acollint. Havent arribat a aquest punt, tan sols em resta donar-vos la benvinguda. Benvinguts, aleshores, al surrealisme caribeny i al país que va parir la Revolució Cubana.

MACONDO

“Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de agua diáfanas...”. GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ, escriptor colombià, extret del seu llibre Cien años de soledad.

Orishes...

Així és com s’anomenen els quatre-cents esperits que venera la santeria cubana. I el més descarat de tots deu ser l’ Elegguá. És el que s’encarrega d’obrir, o tancar, les portes i els camins de tota aquesta gent. Nosaltres li devem caure bé, ja que fa dies que no para de perseguir-nos: ens diu que no tinguem por, que tan sols pretén ensenyar-nos a obrir les portes de Cuba... Però jo no m’ ho crec; sospito que abans vol jugar una mica amb nosaltres... Quan estem a punt d’entrar a la ciutat de Pinar del Río, comença a ploure i ploure sobre els caps de cinquanta cubans que tornen de treballar i viatgen dempeus, premuts, dins de la caixa d’un camió. Fa deu minuts que el perseguim amb el nostre Skoda llogat.

Entrem pel carrer principal i la ciutat comença a inundar-se. Ens envolten dotze adolescents sobre dotze bicicletes rovellades que ens separen del camió; volen que els seguim fins a la casa d’algun veí, que els pagarà un dòlar per cadascun de nosaltres que es quedi a dormir. Un morenet amb el cabell arrissat s’espolsa l’aigua que se li clava dins els ulls i fica el cap per la finestreta: “Se lo digo por su bien: quédense a dormir aquí. Con este aguacero no conseguirán llegar hasta María la Gorda. El huracán también derribó muchos árboles sobre el camino. Y, además, la carretera se pone muy peligrosa de noche: se llena de búfalos y de caballos salvajes que buscan donde dormir... Si siguen adelante se quedaran atrapados en la carretera, entre árboles caídos y animales nerviosos; ustedes verán...”. Però decidim marxar; ens delim per fer nit a la platja de María la Gorda, un racó amb esculls de corall, cocoters i un petit hotelet sense línia elèctrica. —¿No les da miedo? Vaya..., pues entonces síganme. S’ofereix per ajudar-nos a sortir d’una ciutat a punt de naufragar, i es posa a pedalar davant nostre... fins que el frena la foscor dels camps. Continuem tot sols. De cop para de ploure (a Cuba, la pluja tropical sempre se’n va així, amb un cop de porta, tal com ha arribat). La Lluna comença a fer fora els núvols amb dos cops d’escombra i ens il· lumina búfals i cavalls, estalviant-nos, d’aquesta manera, que ens encastem contra el seu cul. És hora que tot aquest bestiar es fiqui dins del llit, però avui no deixen de relliscar sobre l’asfalt. Sembla com si algun titellaire estigués estirant d’uns fils invisibles... Aleshores torno a recordar l’ Elegguá, trec el cap per la finestra i..., sí senyor: aquí el tenim de nou. És negre, té cos de nen, va despullat del melic en amunt, porta uns pantalons vermells i no para de riure. La meva fantasia no ha deixat d’ensopegar amb ell d’ençà que em vaig posar a subratllar un llibre il·lustrat de santeria. Deixava que la imaginació jugues amb mi mentre prepa-

ràvem el viatge; ho feia per anar-me ambientant com a aprenent d’antropòleg. Tot i que potser vaig anar massa lluny, ja que no he deixat de veure aquest Elegguá d’ençà que hem deixat enrere l’ Havana; hi ha estones que ja no sé si és real o imaginari. Ara mateix, me l’imagino atabalant els animals, com si ens vulgués barrar el pas fins que no el deixem pujar al cotxe. Però el meu company de viatge continua sense veure’ l. Em farà parar boig. Finalment no li dic res al meu company, i el deixo entrar d’amagat. —Això pot durar hores; no crec que siguem a temps d’arribar a María la Gorda. Aturem el cotxe, baixem, aprofitem la llum de la Lluna per revisar el mapa que estenem sobre el capó. Fora del cotxe es nota la forta olor a terra mullada “Bailén es troba a dos-cents quilòmetres al sud-oest de l’ Havana. Es tracta d’un poblat al costat d’un criador de cocodrils. La seva platja verge, solitària i ignorada pels turistes és ideal per plantar una tenda i acampar”. Ho llegim d’un paperet que portem doblegat dins de la butxaca. És on hem resumit amb un bolígraf tota una guia sencera de Cuba per esborrar mig quilo de pes de la motxilla. —Ho tens prou clar? No sé si saps que els cocodrils s’escapen dels criadors, neden pel mar i caminen per la platja; a Costa Rica un cocodril americà es va posar a nedar rere meu... M’ ho diu en Quim. Aquest primer viatge el farem plegats: ell i jo. El vaig conèixer fa deu anys, quan s’afegí a un grupet que pretenia fer la volta al cap de Creus en caiac. Al cap de poques setmanes ja col·laboràvem plegats en un grup ecologista i ens encaparràvem en conèixer la resta de veïns de l’edifici Terra; el primer viatge “en parella” fou a Noruega, el segon a Cuba, el tercer a Mèxic... Ell ja coneixia Cuba, però hi va anar quasi com un adolescent. Ara s’apuntava a “l’expedició” per complementar-ho amb una vivència més adulta de la realitat cubana.

Però i la platja? Avui no deixa d’amagar-se rere els cocoters i acabem plantant la nostra tenda sobre unes petites dunes, que s’estenen rere les palmeres. Al matí, uns vedells trepitgen la lona de la tenda i ens desperten. Quan obrim la cremallera ens espera un individu muntat a cavall: “Ese que gritaba a las vacas no era yo; era mi padre. Yo solo lo acompañaba. Pero bueeeeeno; relajense, que hoy es domingo. Vénganse a Bailén. Pueden dormir en mi casa. Mi primo les llevará a pescar róbalos en su barca”. Deu tenir quaranta anys, porta panxa, bigoti, barret i la camisa descordada. Li diuen el Tiburón. Bailén és un poblat que adopta el nom de la platja on es troba i s’arrela a la gola d’un riuet i al costat d’un petit embarcador. Es tracta d’un grapat de casetes edificades amb tires de fusta que semblen haver anat brotant com bolets entremig de cocoters. Els veïns les han tapat a quatre aigües, amb tramats de penques de fulles i les han pintat de color groc, blau, blanc, maragda... Tots els bailenencs són fills d’un mateix clan de ramaders de pell blanca, que va aixecar aquí les seves primeres cabanes ja farà un parell de segles. Bailén es va fundar com el Macondo de Cien años de soledad, i potser funciona igual que Macondo. Alguns porcs es passegen entre les cases i la sorra premsada del terra els estalvia la feina d’escombrar, fregar i treure la pols. Els bailenencs tampoc han de patir per l’aigua potable, ja que, com a molts poblets de Cuba, l’ Estat els la porta fins a casa, dins de camions cisterna. Només la mandra d’uns fils elèctrics destensats trenquen l’efecte de postal del segle dinou (l’ Estat ja ha electrificat el 95% de les cases cubanes i, quan ho no pot fer, les dota amb plaques solars). Avui és diumenge. Dos veïns ens saluden amb la mà mentre enraonen i gronxen dos balancins de fusta massissa, ben muscu-

lada. El porxo els protegeix del sol. A l’Occidente de Cuba moltes cases tenen balancins, sempre de dos en dos; ho fan per impedir que els cubans i les cubanes s’empatollin el cap tot sols. Un vaquer amb barret d’ala ampla s’acosta al damunt del seu cavall. Deu venir de treballar; els vaquers no tenen diumenges. Lliga el seu cavall negre a la barana de la casa del costat, es treu el barret, l’espolsa amb un cop de canell, arrossega les botes i entra dins de la cabana.

M’agradaria creure que l’ Elegguá ens ha portat de la maneta fins a Bailén perquè ha endevinat que és el poble dels meus somnis. M’agradaria haver nascut a Bailén. Vaig viure tota la meva infància empresonat dins d’un pis, sense sortir al carrer. I, si no em vaig tornar boig, fou gràcies als estius que passàvem en aquella caseta que la meva família havia aixecat sobre la sorra, a tan sols cent metres del mar. Quan acabà la Guerra Civil, una quarantena de famílies barcelonines varen edificar la seva evasió estival amb taulons de fusta, una desena

de bigues, un entramat de canyes i una pila de teules. Era una fila inacabable de casetes de bany que varen transformar les dunes de Castelldefels en un poble tropical. Als anys quaranta, totes aquelles cases eren de fusta, precioses; molt semblants a les de Bailén. Era un paradís. Com Bailén. Amb el temps, però, es varen anar substituint per casetes de maons... però seguia sent un paradís. Tot i així, els teulats metrallats per les goteres eren una murga; cada cop que plovia havíem d’aixecar-nos del llit per moure’ l, per situar-lo llunys del gota a gota. I és que les goteres canviaven de lloc amb cada ruixat. Quan la pluja ens atrapava fora de casa, els nens tan sols havíem de fer un forat amb les mans i refugiar-nos sota les barques, que descansaven cap per avall, sobre la sorra de la platja; allí mai hi havia goteres. Les mares conservaven el menjar entre les barres de gel que cada dia ens portava un tricicle, i rentaven els plats amb l’aigua d’una galleda. Perquè aquelles casetes, com molts bohíos cubans, tampoc disposaven d’aigua corrent; tan sols un pou d’aigua amb una politja. Però mai beuré tan a gust com aleshores: aixecava aquella tapa de fusta per estavellar la galleda de zenc cinc metres avall, la recuperava estirant d’una corda de cànem gruixudíssima. Llavors submergia tota la cara dins de la galleda, bevia xuclant i em refrescava per dins i per fora; tot alhora. Aquelles casetes no eren gaire més grans que les cabanes que els nens més salvatges ens construíem sota els pins. Allí era on ens refugiàvem de les neurosis familiars d’uns pares massa estalviadors a l’ hora d’estimar, perquè no sabien ni com estimar-se entre ells; allí era on celebràvem pactes de sang i ens inventàvem noves famílies. Unes petites dunes de sorra separaven aquelles casetes del mar. Rere seu, un caminet ben estret les separava del bosc de pins pinyoners on ens construíem les cabanes. Eren els mateixos pins que ens encolaven les cuixes amb resina, cada cop que els grimpàvem per estirar-nos entre les seves branques més altes.

Hi pujàvem per prendre el sol en pilotes i per tocar-nos aquelles coses que ja ens començaven a excitar. No us ho creureu, però cada pi tenia el seu propi nom. Al damunt dels arbres encara ens tornàvem més salvatges: algun cop ens havíem atrevit a cagar des de les branques, mentre un company, des del terra, s’esforçava a batejar els cagallons amb un pal d’escombra. Tot i que el nostre joc preferit era disparar-nos pels passadissos de sorra que separaven les cases, fins que, rebentats, ens deixaven caure sobre la sorra (perquè la sorra de la platja ho envaïa tot). I quasi sempre caminàvem descalços; era fantàstic sentir com la sorra s’escolava entre els dits dels peus. Finalment, agafaves el son al llit, bressolat amb la música de les onades que entrava a través de la finestra, sempre ben oberta. Són els millors records de la meva infantesa. Però l’any noranta-dos aquest poble fou subseu olímpica i l’Ajuntament aprofità per tirar a terra totes les casetes; volien fer lloc a un passeig marítim que domestiqués el front marí. No hi he tornat mai més. En aquell veïnat tot ho vivia autèntic, primigeni, intens, feliç... Però aquell veïnat ja no existeix, i és ben normal que pobles com Bailén em recuperin tots aquells escenaris d’infància; un motiu més per viatjar. Tot i que els pobles de Cuba potser m’ ho recordaran per poc temps. Aquests preciosos bohios de fusta han sabut preservar fins ara el nom, la bellesa i la forma indígena, però cada cop resisteixen menys la mala llet d’uns huracans que s’ han agegantat per l’escalfament global. I els cubans comencen a preferir la duresa de la totxana. I els cubans comencen a desgraciar els seus paisatges. Em temo que acabaran fent el mateix que nosaltres, els mediterranis, que tan sols hem necessitat cinquanta anys per empastifar el nostre paisatge amb milers de capses de sabates, mentre destruíem els nostres barris medievals i els nostres pobles de pescadors.

A casa nostra, però, la cosa és de jutjat de guàrdia, ja que els catalanets no ho hem fet per protegir-nos dels huracans, sinó per emplenar-nos les butxaques.

TERRA D’ HURACANS “No tinc cap dubte pel que fa a l’eficiència del sistema cubà de protecció civil. Molt pocs cubans varen perdre la vida a causa dels setze grans huracans que varen copejar l’ illa durant la darrera dècada. Per aquest motiu la probabilitat actual de perdre la vida en un huracà que afecti els Estats Units és quinze vegades superior que a Cuba”. WAYNE S. SMITH, antic ambaixador dels EUA a Cuba. “M’alegro d’estar vivint a Cuba mentre esperem l’ huracà Irma: aquí la Defensa Civil té protocols preestablerts que no deixen espai a la improvisació i cada ciutadà sap què fer enmig d’aquestes emergències. Cuba és una nació que no escatima recurs per evitar pèrdues de vides, on desenes de milers de persones obren les seves cases a tots aquells que ho necessiten, on les instal·lacions públiques serveixen de refugi i on tot el transport es posa al servei de l’evacuació”. FERNANDO RAWSBERG, periodista corresponsal de la BBC a Cuba, declaracions fetes el mes de setembre de 2017, mentre s’esperava l’arribada de l’ huracà Irma a Cuba, el de major poder destructiu observat fins aleshores a l’Atlàntic.

Al Tiburón no el trobem sol. L’acompanya el Canto, el seu cosí,

un conversador obsessiu amb bigoti i gorra de visera, que no para d’explicar-nos la seva vida i la vida de tot el poble. És l’informant imprevist, aquell que, sense esperar-t’ ho, et rebaixa l’orgull de les teves notes etnogràfiques. Etnografia? Doncs una mica. Mentre estudiava psicologia a terminis, vaig descobrir que la meva veritable vocació acadèmica era l’Antropologia i, poc abans de venir a Cuba, vaig canviar d’universitat. Volia esbrinar les semblances i les diferències entre les cultures

que conformen el trencaclosques de la humanitat; volia entendre què significa això de ser “humans”. I m’ haureu de disculpar perquè, a partir d’aquell moment, els meus viatges s’ han anat transformant en un treball de camp a voltes improvisat i a voltes maniàtic (no en sé més...). El Canto també és un dels tres-cents combatents cubans voluntaris que varen lluitar a Angola contra l’exèrcit annexionista i racista sud-africà... i contra la CIA. Els sud-africans, empesos pels EUA, varen envair Angola l’any 1975 amb l’objectiu d’esclafar el Moviment Popular per a l’Alliberament d’Angola. Les forces cubanes varen actuar com a forces militars d’ajut internacionalista. Però aquest recolzament no podia quedar sense càstig: una colla de documents desclassificats confirmen que sectors del govern dels Estats Units pretenien bombardejar ports i instal·lacions militars cubanes, i enviar batallons de marines a envair l’illa caribenya. I si aquests plans no varen tirar endavant fou perquè el nou president Carter preferí seguir fomentant la desestabilització política dins de Cuba. Però la coalició cubano-angolenya va triomfar, i els historiadors diuen que aquella victòria de l’exèrcit cubà sobre l’exèrcit racista sud-africà no tan sols afavorí la independència de Namíbia sinó que també fou clau per acabar amb l’apartheid a Sudàfrica. El mateix Mandela ho va reconèixer quan fou investit president, i trià Cuba com a primer país a visitar. També a rebre Fidel Castro com a primer cap d’estat estranger. —¿Que qué es lo que me encontre en África? Pues mucha misèria. Cuando regresas a Cuba es cuando compruebas lo rica que es. Els metges, els educadors i els cooperants han estat fins fa poc els únics cubans que viatjaven, els únics que explicaven a la resta dels cubans que existien realitats més dures que la seva. —¿Que si Bailén quiere a Fidel? Ya tu ves, este es un pueblo muy revolucionario. Fidel siempre está al lado de su pueblo. Aquí, cuando el huracán Iván, Fidel no se movió de Sandino. Él mismo

organizaba la evacuación. Seis horas antes de que llegara el huracán, ya había sido evacuada toda la gente; tan solo quedaban los médicos y las enfermeras de retén. Doncs poca broma amb en Fidel. S’acosten els cuiners de la tribu. Volen veure aquests dos homes blancs que acaben d’arribar al poblat; volen calcular els ingredients per cuinar-nos dins de l’olla. Són el Moreno, un mulat que porta una samarreta amb les mànigues arrencades, i la Yémenis, la fillastra blanca de setze anys del Tiburón, que prova de dissimular el seus quilos de més sota un vestit negre. S’ hi afegeix la Sofía, la seva mare, que posa el ritme a la conversa cada cop que treu les banyes fora de la cuina: “¿A que lo adivino? Esta noche querrán cenar caliente ¿no? Hoy todos satisfechos y sin hambre” (nosaltres, evidentment, encara no entenem la indirecta...). El Tiburón vol visitar la seva filla, que viu amb la mare biològica, al poble veí de Sábalo. Està malalta i ens demana que l’acompanyem. A la Cuba rural, quan no ho fan caminant, es desplacen en cavall, bicicleta o carro. A Sábalo quedem de retrobar-nos al cap de mitja hora. Mentrestant, en Quim i jo cerquem el telèfon públic; voldríem renovar una setmana més el contracte de lloguer del cotxe. El guarden dins d’una casa particular de fusta d’uns vuitanta metres quadrats, ja que l’ Estat els paga seixanta pesos cada mes per fer de locutori públic. De les parets escrostonades, pengen quatre fotografies de familiars en blanc i negre. Hem de trepitjar el terra de fusta per arribar fins a la calaixera, allí on dorm el telèfon, i el terra es queixa. Mentre en Quim tecleja, em dedico a tafanejar per la sala de la primera casa caribenya de fusta que em permet furgar-li els budells. L’entarimat del terra, el matxihembrat de les parets, l’entramat de les bigues...: representen milers d’anys d’arquitectura indígena barrejats amb centenars d’arquitectura tropical, que s’ han anant preservant fins ara gràcies al sentit comú i al bon gust. No hi ha manera que ens agafin el telèfon.

Al carrer hi ha un merder increïble: per la finestra veiem un cavall embogit, que arrossega un carretó sense conductor contra el nostre cotxe. Per sort, un noi es precipita sobre el cavall i l’escanya per aturar-lo i desviar-lo. El noi desapareix abans de poder-li donar les gràcies. El nostre amfitrió torna amb la seva filla. La nena ja es troba prou bé i passarà el cap de setmana amb nosaltres. Abans de marxar, aprofitem per visitar un altre cosí del Tiburón, que ens ofereix una bossa de plàstic amb vuit llagostes. Uns bocins de gel provaran de preservar-nos-les fresques fins a l’ hora de sopar. Fan olor de sal mullada. El nostre amic ens demana que el portem a veure com ha quedat el poble de Playa Boca de Galafre després del darrer huracà. Es tracta d’un poble edificat al damunt de la sorra. Tres mesos enrere, el riure d’infants hauria tapat el soroll de les ones, però les ratxes huracanades de l’ Ivan i les onades de vuit metres, varen fer volar teulats, portes i porticons. Ara no hi queda ningú. L’ Ivan el Terrible ha destruït dues mil cases del sud del país sense fer-hi cap mort. Un any més tard, el Katrina escampa dos mil cadàvers entre els estats de Lousiana i Mississipí, dos dels estats governats per la “dictadura corporativa” dels Estats Units d’Amèrica, governats per “règim” oligopòlic i plutocràtic dels EUA. I mig milió de persones d’aquest país tan fantàstic es queden sense casa. Els blancs abandonen la ciutat després del desastre i els negres, sense tenir res per menjar ni per beure, es veuen envoltats per grups de mercenaris de Blackwater amb l’ordre de disparar a matar sobre els que s’atreveixin a assaltar les botigues d’aliments. I Halliburton, l’ex empresa del vicepresident d’aquest país, és la principal beneficiària dels contractes de reconstrucció. Cuba els ofereix cinc-cents metges cooperants, però el president Bush els rebutja. Poc abans del nostre tercer viatge, Cuba pateix tres nous huracans que destrueixen un munt de cases i d’infraestructures i el govern dels EUA els nega tot ajut.

Quatre anys més tard, les coses canvien una mica, ja que el president Obama autoritza a l’alcalde de Nova Orleans que visiti Cuba per aprendre de la seva experiència en prevenció dels desastres naturals (segurament s’ ha llegit l’informe elaborat entre l’ONU, la Creu Roja i Intermón Oxfam, que cataloga el sistema cubà com un model per a la resta del món pel que fa a la prevenció dels desastres naturals). Més endavant moren dues-centes mil persones per culpa de l’ huracà Nargis, que assola la “dictadura militar” de Birmània. Però enfront l’ Ivan, el Sistema Nacional de Defensa Civil de la totalitària, cruel, sanguinària i depravada dictadura socialista de Cuba ha estat capaç d’evacuar dos milions de cubans, a força de coordinar les escoles, els CDR (una mena d’associacions de veïns a la cubana), la Federación de Mujeres Cubanas i la resta d’organitzacions socials. A Cuba, se censa quina mare és soltera, quina té fills petits, quins veïns utilitzen cadires de rodes. A Cuba, tots els nens saben quan s’ ha de treure la llum i l’aigua, com guardar els béns domèstics, com evacuar els sistemes de reg, la maquinària de precisió, les embarcacions, els ramats... D’aquesta manera, les mateixes estructures que administren la vida quotidiana s’usen, també, per garantir la seva seguretat civil. D’aquesta manera, i amb mesures de baix cost, els cubans organitzen un eficaç sistema de prevenció dels desastres naturals. L’origen de tot plegat en part és nostre. Benet Viñas fou un capellà català destinat a aquesta petita illa durant el segle XIX, i també la primera persona a preveure l’evolució i la generació dels huracans a tot el món. Els seus principis de predicció constituïren la base de l’actual ciència predictiva dels huracans. A aquell capellà el varen voler fitxar els EUA, però ell trià quedar-se a viure i morir a Cuba. Alejo Carpentier també va saber fer poesia amb els huracans cubans: cases que acaben replantades a molts quilòmetres del seu barri, cotxes de morts que es passegen per l’aire, rails de tren arrencats de la via per acabar clavats al damunt de les palmeres, transformant-les en crucifixos gegants...

Vuitanta milles al nord s’ ho miren d’una altra manera: un terç dels habitants dels Estats Units creu que viurà l’apocalipsi que s’explica a la Bíblia. Tres milions d’estatunidencs encara va més enllà quan creuen que “el dia del judici final” hi haurà dos bàndols: el dels que s’ hagin preparat per sobreviure i el dels dropos. I, evidentment, Déu premiarà els preparats amb la vida eterna, mentre extermina tota la resta sota un bany de foc i sofre. Altres es preparen per altres apocalipsis: guerra amb Corea, impactes d’asteroides, mega-atacs terroristes... Per tot plegat els diuen els preppers; els que es preparen. Doncs sí, tots ells dediquen entre vint i cinquanta hores cada setmana per “preparar-se”: soterren contenidors marítims al pati de casa seva i els emplenen d’aliments, plaques solars, aigua, medicaments... i, sobretot, d’armes i molta munició: pistoles, fusells d’assalt i cinc mil bales per cada “refugiat”. Però no us penseu pas que es preparen per organitzar la comunitat; com a molt pensen salvar la pròpia família, ja que es mostren disposats a disparar contra qualsevol “altre” que se’ ls acosti. Els cubans també es “preparen”, però ho fan contra dues amenaces, probablement menys infantils, més reals: contra la invasió militar estatunidenca i contra els huracans. Tal com heu llegit, la societat civil cubana i el seu govern sembla que es preparen per protegir tota la comunitat, confiant en tothom i comptant amb la cooperació de tothom. I jo, en cas que arribés “l’apocalipsi”, crec que tindria ben clar en quin dels dos països preferiria trobar-me. El mar huracanat va vomitar centenars de cargols ataronjats sobre la seva platja i em sap greu anar-los ensorrant cada cop que els trepitgem. En recullo un grapat; seran els records amb què aniré obsequiant quan tornem a casa. —¿Saben? El gobierno ha decidido que abandonemos Bailén; cerca de Sábalo construirán un Bailén nuevo. Les amenaces contra Cuba no acaben aquí: el canvi climàtic

està magnificant els huracans del Carib, augmentant el nivell del mar i fent retrocedir la línia de costa; per la qual cosa, el govern està reubicant tots els pobles costaners deu quilòmetres terra endins. I no ens ha d’estranyar, ja que aquesta petita illa caribenya compta amb una planificació tan sòlida per adaptar-se als estralls del canvi climàtic que està marcant la pauta de la resta de països de la regió. Podria ser que al poble de Bailén tan sols li resti un any de vida. Podria ser que acabi com el meu veïnat de Castelldefels; l’un devorat per les olimpíades de Barcelona i l’altre pel canvi climàtic? Qui ho sap.