Ebre viu joan vilardebò primeres pàgines by Tushita Edicions

Joan Vilardebò Alsina

Ebre Viu (Rellegint Josep Maria Espinàs)

Ebre Viu

(Rellegint Josep Maria Espinàs) Joan Vilardebò Alsina Primera edició: febrer de 2018

© del text i mapa: Joan Vilardebò Alsina © de la revisió i correcció: Ares Cucurell © del disseny i la maquetació: Sir Gawain & Co. © 2017 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-947259-7-5 Dipòsit legal: B-3587-2018 BIC: WTLC, 1DSE. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright

Disseny de la coberta davantera a partir d'una idea de Joan Vilardebò © Sir Gawain & Co.

SEGUINT EN JOAN VILARDEBÒ (QUE SEGUEIX EN JOSEP MARIA ESPINÀS) PER L’EBRE Lectores i lectors, viatgeres, aventurers i amants de les bones lectures reposades, dels camins sense entrebancs, dels relats enriquidors i del bon menjar i encara millor viure: Benvingudes i benvinguts al primer llibre d’en Joan Vilardebò, que de ben segur no serà pas el darrer, tenint en compte la facilitat i entusiasme que aquest infatigable viatger català, té per engrescar-se amb idees extraordinàries així com la poca mandra que demostra a l’hora d’aventurar-se cap als camins ignots que acostumen a estendre’s més enllà de la seguretat anestesiant de la llar. Suposo que moltes i molts dels qui comenceu aquesta lectura no coneixeu en Joan, ni poc ni molt. És, i sempre ha estat (al menys d’ençà que ens coneixem i d’això ja fa un bon grapat d’anys) una persona austera, modesta, callada i discreta, sense cap afany de protagonisme, capaç (com fa el bon “Mestre” Espinàs) d’asseure’s en un bar de carretera, en unes bodegues reputades, o en un xiringuito de platja, parar l’orella i tot seguit escriure un bon capítol del seu llibre. Evidentment, potser més com ara en Néstor Luján que no pas com l’Espinàs (m’imagino), en Joan (el Joan que jo conec) és amant del bon menjar i el bon beure com a part interessant de la vida, i té fama de ser un molt bon cuiner. No és que hagi compartit massa àpats amb ell (encara que sempre fa per convidar-me, ho he de dir!); però és que la lectura del seu llibre, els llocs on para, allà on s’atura o allà on l’atura l’esdevenidor, acostumen a ser llocs que, què voleu que us digui, fan entrar la gana; també gana literària. D’ençà que vaig començar a anar al darrere les passes de Bruce Chatwin per la Patagònia, vaig descobrir que, encara millor que arribar a un terreny mai abans trepitjat (cosa la qual esdevé, cada cop més, impossible) existia una manera extraordinàriament bonica de transitar per un territori, i era anar de la mà d’un (o de varis) escriptores i escriptors que prèviament hi hagin viatjat. Aleshores, en trobar-te per primera vegada palplantat al davant d’un paisatge, indret o persona descrita pel viatger predecessor en qüestió, pots establir un rang de comparació entre els seus escrits i els teus, entre els seus paisatges i els teus. És el que vaig anomenar “revisitacions literàries” i és el que he seguit fent, sempre més: perseguint Michel Peissel per l’Himàlaia; l’Ariel Dorfman pel desert d’Atacama i el nord de Xile; en Ladyslaus Almasy pel desert líbic i, més recentment, els arquitectes Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, per les valls pirinenques. Cada nou viatge 11

esdevé un enriquiment paisatgístic, humà, arquitectònic; cada passa, un gaudi personal, un descobriment i un autodescobriment que no té preu; cada nova lectura integrada en aquest viatge, una aventura paral·lela que es desplega al teu voltant, en l’espai i en el temps. Per això no ho he deixat de fer mai més. És el que m’agrada fer i és el que més m’enriqueix. I vet aquí que en Joan, que un bon dia va quedar captivat per la lectura d’un dels primers llibres d’en Josep Maria Espinàs, decideix seguir-li la petja. Es posa en marxa, es situa a la capçalera de l’Ebre i comença el seu viatge particular, seguint el riu, i també seguint al “Mestre”. Naturalment, mentre es dirigeix xino-xano fins a la llunyana desembocadura, en Joan es troba amb compromisos, situacions (d’altres se les busca!) i troba personatges, amics, nostàlgics del riu allà on sigui que vagi. I sempre, sempre, apareix en Josep Maria Espinàs, al seu davant, mostrant-li el camí, indicant-li les parades, habitant els seus silencis, inspirant la seva ploma. El títol d’aquest llibre, però, demostra que en Joan vol transcendir la pauta marcada per l’escriptor que prèviament hi ha estat, i que n’ha escrit un llibre, per fer-ne protagonista principal el riu: EBRE VIU és una declaració d’intencions, una relació d’amistat i amor envers aquesta llarguíssima serp d’aigua que alimenta territoris, enverdeix deserts, fa habitables els pobles i ciutats que en depenen i acullen una munió d’animals diversos, que al seu torn alimenten tota una complicada cadena tròfica, al final de la qual hi som nosaltres. L’Ebre no és un riu, és un multiorganisme. I com a tal, té vida pròpia i es manifesta als viatgers i passavolants perceptibles. En Joan ha parlat amb el riu. S’ha aturat a la vora de la gent, ha buscat indrets i, el més important, ha escoltat les aigües de l’Ebre, el seu passat i el seu present. Per això, ha pogut escriure un llibre tan bonic com el que teniu a les vostres mans. Finalment, vull manifestar que va ser un goig i un grandíssim honor, tant per en Joan com a escriptor, com meu personal en tant que editor, que en Josep Maria Espinàs, “el Mestre”, pogués llegir-se el manuscrit resultant, en fes les propostes de modificacions que va creure escaients i ens permetés tirant endavant aquest projecte de llibre que ben merescudament li ret homenatge, que és alhora una oda excelsa al riu Ebre; i que de ben segur ens farà passar una molt bona estona de lectura. Bon viatge literari! Enric Soler, febrer de 2018 12

AGRAIMENT Agraïment i respecte son dos conceptes complexos, dues paraules curulles de sentits, amb versions casolanes més o menys reeixides. Quasi cadascú te la seva i les fa servir de patró de mesura. Sobretot envers les accions dels altres. Són dues paraules molt lligades i gairebé és impossible acomplirne una sense implicar l’altre. En el cas present, totes dues van de la mà en parlar de la persona (l’autor) que ha inspirat el llibre que teniu a les mans: Josep Mª Espinàs és, per a molts (jo entre ells, no cal dir-ho) un exemple de civilitat i home que convé respectar. No cal esmentar la seva trajectòria per justificar el que dic. És prou coneguda i tothom té la seva opinió formada, però tinc clar que mai no hi ha en un país suficients persones com ell. Des d’aquí, per tant, gràcies de cor per les moltes coses que els seus escrits, presencia al medis i contacte personal, m’ha aportat per anar donant consistència a la bastida que m’aguanta. Però no sols és ell a qui voldria reconèixer el mèrit. També a totes les persones que tant estimo i he estimat, que no sols m’han ajudat a viure i entendre el món d’una determinada manera, sinó que sense elles res seria igual. També a amics i amigues que amb el seu escalf, a vegades crític, m’han anat donant la mà al llarg del camí. I no voldria oblidar-me pas de tots els personatges que, anònims o no, reals o literaris, han anat omplint el meu discret paisatge i l’han dotat de sentit. Alguns viuen en les pàgines d’aquest llibre. D’altres hi són presents entre línies, però la majoria ressonen dins meu fonent-se en els marges dels camins a l’hora de guiar-me cap a l’horitzó. Estic en deute amb tots ells i m’agrada saber que van amb mi a tot arreu.

I per últim l’editor que és, per a un autor novell, una persona especial; molt més que una llevadora amatent. Amic, primer de tot (en el meu cas), però també mestre, assessor i conseller desinteressat, amb qui he pogut compartir els neguits i el goig d’escriure i de donar forma i sentit a allò que es vol escriure. Si el resultat assolit no és millor, no es pas per culpa seva. Agrair també, a qui llegeixi això, el temps que em dedica i que li prenc d’altres vivències potser més interessants. He procurat tenir en compte això i, pel respecte que em mereix, he procurat elaborar un llibre de vivències i recorreguts tant bé com he sabut. Gràcies a tots i bon viatge.

PRESENTACIÓ “Pocas cosas como el Universo”, una frase amb la que Augusto Monterroso va sorprendre al món. Per evident, per contundent, per aparentment innocent... per sàvia. Josep Maria Espinàs pertany a l’escàs grup de persones escollides, senzilles i aparentment innocents que honoren la seva existència pública i la terra on viuen. Moltes persones el coneixen i li han reconegut els mèrits creatius, personals i socials. Poc més podria afegir-hi. Em queda, això si, la possibilitat de parlar d’ell i de la seva obra i, inevitablement, una mica de l’efecte que les seves paraules han tingut en la manera d’entendre el que m’envolta. Una part, almenys. L’estiu de 2012 vaig tenir la sort de ser rebut per Josep M. Espinàs a la seu de l’editorial La Campana. Vaig trobar una persona amable, elegant, amb ganes d’escoltar, lleugerament distant i una mica sorpresa pel motiu de la visita. Em va semblar —potser és una pretensió meva— que li feia gràcia el que li plantejava. La ignorància és molt valenta, diuen, i és per això que em vaig atrevir a proposar-li el projecte de refer la ruta que fa molts anys ell va fer per seguir l’Ebre. El meu desig era fer una ruta més llarga que ell, entenent que en cap moment podria estar a la seva alçada, ni per edat, ni per capacitat descriptiva, ni per categoria personal. Volia seguir fil per randa el seu llibre, però hi volia afegir elements complementaris que em semblava que podien aportar alguns aspectes més per a ajudar a completar la visió d’un univers tan complex com és el que hi ha al voltant de l’Ebre i la seva significació geològica, històrica i humana.

Llegir de petit el llarg reportatge Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex va ser una sorpresa amb efectes de llarga durada. De llarguíssima durada. A partir d’aquelles pàgines, cada vegada que llegia —ja amb més anys— un llibre de viatges, reals o imaginats, passant des de Jules Verne i Xavier de Maistre fins a Marco Polo, Goethe, Thor Heyerdahl o Xavier Moret, de lluny o de prop, em venien a la memòria paraules, fets i descripcions del llibre de Josep M. Espinàs. En la seva aparent senzillesa a l’hora d’escriure s’hi endevinava una manera de mirar, de respirar i de sentir que anava més enllà de l’exotisme del lloc, la raresa de la situació descrita o del perill manifest que el personatge viatger havia de suportar per a reeixir en la seva empresa iniciàtica. En els seus escrits hi descobria una manera de fer, de sentir i de viure que em feia delir, que em desvetllaven i feien bellugar en el meu interior aquelles energies que calen per a aixecar el cul de la cadira i sortir més enllà de l’escenari quotidià. Tal com em passaria, inevitablement, anys després. Vaig començar a llegir articles de Josep M. Espinàs i Nèstor Luján als vuit o nou anys. La meva mare volia que l’acompanyés a la modista de Sabadell (així no em perdia de vista i no feia cap malifeta) i quan era allà, un cop berenat, ja no sabia què més fer. Em vaig acostumar a mirar revistes de moda i a dibuixar amb el guix de marcar en els papers dels patrons vells. Una revista que la modista —la Matilde— posava pels núvols i de la que li comentava articles a la meva mare (coses relacionades amb la política que ella ho escoltava amb cara de circumstàncies) era Destino: il·lustrada en blanc i negre i amb pàgines plenes de cares de senyors amb corbata. Però, un dia, un escrit em va cridar l’atenció i vaig continuar llegint la revista i entenent alguna cosa. A l’escola parlàvem de los ríos de España i jo els havia d’aprendre de memòria, des del lloc de naixement, el curs, els afluents per la dreta i per l’esquerra i els mars on desembocaven les seves aigües. L’Ebre em sonava i això m’hi va enganxar, i cada vegada que anava a ca la modista li demanava la Destino per llegir coses sobre l’Ebre o sobre França 16

que escrivia un tal Nèstor Luján que, amb el temps, vaig anar sabent que era un “tripaire” senyor, savi i agraït; un bon explicador d’històries. Tots dos eren escriptors que sabien —sap encara en Josep M. Espinàs— fer properes les coses de què parlaven, malgrat que tu no sabessis res del tema. Ells gaudien amb el que explicaven i per això era fàcil gaudir del que havien escrit. Feia una lectura lenta (moltes paraules castellanes no les entenia) però tenia temps per endavant i preferia llegir aquells articles de Destino que avorrirme sol en aquell menjador on havia d’esperar que la mare acabés el voraviu, la basta fluixa o recosir els traus. L’estiu de 2012 a la seu de l’editorial La Campana, el senyor Espinàs em va escriure, en l’exemplar que m’havia acabat de comprar allà mateix i que era la nova edició de 2003 (amb fotografies de l’autor) una dedicatòria esplèndida: “Amb el desig que l’Ebre el rebi com un amic tafaner”. Tafaner és una paraula maca i exigent alhora. Demana (al qui se li atorga aquest títol) constància, ordre i curiositat per a assolir els resultats desitjats. M’estava dient que havia d’anar a fer aquest viatge amb els cinc sentits, que no em quedés sols en l’aparença de les coses. Que furgués una mica més enllà... i, a més, també és una paraula que segons alguns filòlegs té el seu origen en les tòfones —és a dir que vindria de “tofonaire”— i això ho lligava amb els escrits de Nèstor Luján on hi havia descobert paraules tan bones com quiche, foie-gras trufée, Perigord o Chablis. Vaig sortir de l’editorial amb l’agraïment per les paraules dites, les mirades clares i, sobretot, la lleugera complicitat que s’intuïa en la seva veu. Tenia la sensació que, per poc que hagués insistit, ell s’hagués apuntat decididament a fer altre cop la ruta, quasi cinquanta anys més tard. Quan ens donàvem la mà i em desitjava un bon viatge, vaig tenir la impressió que realment volia dir: “Anem-hi!”.

ALGUNES LLIBERTATS temporals, textuals i geogràfiques Seguint l’encàrrec de tafanejar més enllà del nas, vaig creure que era necessari ampliar una mica —potser més del que em pensava— el camp de recerca en parlar de l’Ebre: volia fer, a partir del seu origen humil, una contextualització més àmplia, donar a conèixer aspectes geogràfics que donen caràcter a la conca d’aquest llarg riu; parlar del que hi ha al seu voltant, a fora i a dins del mateix cabal, poder-ne explicar algunes històries... Tinc la sort de ser capaç d’enfavar-me davant de coses raonablement intranscendents, però que a mi, en aquell moment, em semblen sorprenents. Recordeu l’escena —llarga— de la bossa blanca de plàstic, dansant en un remolí de fulles portades pel vent, de la pel·lícula American Beauty? Totes les cultures mediterrànies s’han desenvolupant al llarg de rius més o menys cepats. Inevitablement els humans necessitem de l’aigua, ens agrada i la fem servir, malgrat que els resultats de conviure-hi a prop no siguin sempre els mateixos. Sols cal observar les diferències dels nivells de desenvolupament assolits a les vores del Nil, el Jordà, el Drina, el Tíber, el Roine o l’Ebre al llarg de la Història. Temporalment i conceptualment. Les diferències no són només a causa de les variacions de cabal al llarg de l’any. Són altres i molt variades, les raons que porten a desenvolupaments ben diferents en entorns naturals relativament semblants i habitats per éssers de la mateixa espècie. Com a mar, el Mediterrani no és més que un gran bassal inquiet envoltat de terres diverses. I potser aquesta és la gràcia del Mediterrani. Baltasar Porcel ens avisa, ja en les primeres planes del llibre Mediterrània. Onatges tumultuosos, de “la frondositat de la Mediterrània com a vector de civilitzacions és tan enorme que arriba a ser, de ben segur, la més extraordinària del planeta”. (pàg. 3) 18

Cada un dels rius mediterranis han format part de l’evolució humana quasi des dels seus inicis, des que la Lucy va començar a caminar cap al nord des de les terres altes d’Etiòpia, segurament flairant la vida que sorgia del gran cabal del Nil. I va gosar seguir-lo.

ABANS D’ENGEGAR Aquest és un viatge fet amb cotxe propi i, algunes vegades, amb una rulot enganxada al cul per les terres que recorren el riu Ebre i la seva “cosina”, la Nacional 232, que en molts llocs es donen quasi les mans, contents d’estar junts; i en d’altres es donen l’esquena, de tan avorrits que estan d’estar tan junts. Com moltes parelles. Res de nou sota la capa del cel. El viatge l’he fet per etapes, tot aprofitant les vacances de la feina —lligades al calendari escolar— i pagant-m’ho de la butxaca. Amb això ja us podeu fer una idea de les possibilitats reals de dies i pressupost. Ha estat un projecte de més de tres anys d’anades i vingudes per la carretera, l’autopista, internet, atles i mapes físics i de carreteres. Sempre per plaer. Perquè m’agrada fer-ho, per poder palpar aquelles realitats que va poder veure en Josep M. Espinàs i, sobretot, per veure quines trobaria jo. Com ell, he viatjat sol, però acompanyat de llibres, records, somnis i, sobretot, presències trobades al vol i que han guarnit de colors els dies transcorreguts, ja siguin en forma de persona, monument, paisatge, ocell o objecte. Doncs coses com aquesta, vull dir. O com un bassal gebrat, recorregut per infinitat d’esquerdes, reflectint la llum imprecisa del sol... El seu viatge era per a donar a conèixer als lectors de la revista Destino què passava per les vores de l’Ebre i volia anar-lo resseguint sempre des del camí més planer i proper a l’aigua, com si una mena de camí de sirga ancestral, recorregués tot el riu de manera inseparable. Cada nit feia una parada per reposar, dormir, omplir

dipòsit i, sobretot, conèixer de primera mà persones i personatges dels llocs on parava, lògicament. Jo ho he fet més o menys igual, però a tandes diferents, segons la disponibilitat de dies i punts d’interès. Bàsicament he tingut sis campaments base des dels quals he anat rodant amunt i avall per a conèixer el lloc i impregnar-me una mica de la realitat que m’envolta: REINOSA – BRIÑAS – TUDELA – SARAGOSSA – CASP – TORTOSA, seguint —com ell— la direcció del riu fins a mar. Per entendre’ns de manera molt gràfica: ell va fer una llarga secallona i jo sis ensaïmades farcides, fent tota mena de giragonses. Recordo que en molts chateaux escampats pels departaments francesos, en començar el camí d’accés privat a la finca, el chemin d’honneur vorejat d’arbres altius, hi ha un rètol presumit que és tota una declaració d’intencions: pour mon joie et mon plaisir (“pel meu benestar i el meu plaer”). Ras i curt. La resta es queda aquí, ja no interessa.

Primera part

De Reinosa a BriĂąas

NAIXEMENT A FONTIBRE: la solitud del qui neix Doncs vinga, engeguem d’una vegada i situem-nos a Fontibre, a pocs quilòmetres de Reinosa (Cantàbria) una matí de finals de desembre de 2013, amb un fred ben viu i un sol tebi que fa brillar, damunt l’herba, les gotes de pluja d’aquesta matinada. De dalt d’unes muntanyes enfarinades, baixa un airet que m’allisa totes les arrugues de la cara, com un botox natural. L’Ebre neix sol en una mena de pessebre humit, de pobre, ensotat al capdavall d’unes escales i als peus d’uns arbres de ribera. El vigila a certa distància una Mare de Déu, petita i estantisa, enfilada dalt d’un pilar, i no li fa cap gest acollidor ni afectuós. Cap alegria ni somriure de benvinguda. Una mena de pessebre nadalenc tronadet. El lloc on neix no tenia nom. A algú, fa anys, se li va acudir la brillant idea d’anomenar aquest racó com a “Fontibre” o lloc on neix l’Ebre. Deuria ser tard i potser plovia, perquè no hi va dedicar gaire temps. No sembla que el nom vagi sorgir després d’un intens brainstorming. Un naixement poc èpic amb un topònim poc èpic. Segons escriu J.M. Espinàs “L’Ebre, aquí, cap en el càntir d’una nena”. (pàg. 12) L’Ebre neix en un lloc humà. Massa humà, potser. Els romans ja hi van posar les seves petges i van aixecar una ciutat en un indret proper on d’altres ja hi havien viscut. Com sempre feien els romans per aquests verals. L’Ebre neix, com naixia la gent d’aquí: sol, en silenci i iniciant un inevitable compte enrere cap al moment de començar a treballar. El pa no cau del cel. De més amunt sols vénen els crits, les garrotades i les desgràcies. Tot i que l’aparença de les coses ha canviat molt, l’Alto Campoo és un paratge fet de l’esforç, suors, jornals i sirenes de fàbriques que es barallen amb el ferro i l’acer per donar-los formes escaients. De canons a eixos de tren. Acabat de néixer 23

l’Ebre, una mena de bassa ja recull les primeres aigües i li ensenya què se n’espera al llarg de la seva vida: produir aigua, regar en silenci, fer girar moles de molí i turbines elèctriques i créixer prou per a poder ser navegable per a rais, llaguts i vaixells turístics. Poca gent és capaç d’imaginar que aquesta mena de surgència embassada acabarà formant el riu més cabalós de la península Ibèrica i recórrer, xino-xano, quasi 930 km, un darrere l’altre. Un riu com ell té quasi el mateix destí que un bou: tothom el vol per a aprofitar-se’n tant com puguin del seu treball i al final ferlo desaparèixer coll avall: menjat un i begut l’altre. Per a tots dos, els seus pitjors enemics són la pedra, el foc i l’home. Però tots dos han après que, de tant en tant, una cornada, una coça al ventre, sortir del cabal i emportar-s’ho tot per endavant d’una revolada... posa les coses a lloc. Com a bon treballador, l’Ebre té una infantesa curta i en sortir de la ciutat de Reinosa, en el moment en que podria esplaiar-se en un paratge més obert i assolellat, ja li posen una paret al final per tal que no s’escapi ni s’imagini que la vida és una cosa dolça i regalada. Poc després de néixer ja és embassat en el que (també en una gran mostra d’imaginació) anomenen embalse del Ebro, on és etinguda la seva aigua per una paret de formigó (situada a El Arroyo), alçada en el lloc més estret de l’àmplia vall de l’Alto Campoo l’any 1947 i, en els anys que va pletòric de força i d’aigua, omple ben bé una superfície de quasi 7.000 ha. Molt similar a l’extensió de l’illa de Formentera durant les minves d’hivern. Bona mida per un nadó, una mica ajudat pels seus cosins de muntanya: Híjar i Izarilla.

REINOSA, CIUTAT INDUSTRIAL Reinosa és una ciutat petita acompanyada de tres rius i dues carreteres. Els rius encara són, ja ho sabem, a les seves beceroles i l’Ebre, l’Híjar i l’Izarilla fan la vida pel seu compte just abans de fondre’s 24

en l’embassament que porta el nom del primer. L’Ebre té més presència a la ciutat i fins i tot Carles III hi té un pont de pedra amb el seu nom. El carrer major el segueix per la riba esquerra. El municipi, tot i ser dels més petits d’Espanya, té el “privilegi” de situar-se permanentment en el top ten de les ciutats més fredes de la península, competint de tu a tu amb Burgos, Molina de Aragón, Calamocha, Teruel, Albacete i alguna altra. En cap cas, però, sense acostar-se al rècord absolut de lloc habitat i fred que ostenta, des de l’any 1952, La Torre de Cabdella a la Vall Fosca de Lleida (amb 32 graus sota zero!). Gràcies a aquestes temperatures extremes, pateix força nevades a l’hivern —algunes d’aclaparadores— i es baten rècords de consum de begudes fresques a l’estiu. Alcohòliques, lògicament. Aigua, ben poca. Ja se la beu el bestiar o, senzillament, s’escola cap al riu. Quatre coses em semblen interessants de destacar d’aquesta població: la gran indústria metal·lúrgica i els barris obrers del seu voltant, el Teatro Principal del carrer Major, les ferreteries i l’hotel San Roque. M’hi entretinc una mica...

UNA GRAN INDÚSTRIA PER A UN GRAN POBLE M’explico una mica més: Reinosa té més de mil anys d’història, la qual cosa a Europa no vol dir ni pocs ni molts. No és una edat per presumir gaire. Una edat que presenten en el seu DNI molts pobles i ciutats del continent. Situada a quasi 850 metres d’altura és, això sí, un bon nus de comunicacions entre el Cantàbric, la Meseta, la Rioja i el Mediterrani llunyà. Bona terra pels prats, cereals tardans, boscos i molins fariners. Amb els segles hi va destacar la fàbrica de vidre Santa Clara i, sobretot, des de finals del segle xix, amb la desfeta naval de Cuba, es va beneficiar d’un intent governamental d’organització de la indústria militar pesant en prescindir dels arsenals d’El Ferrol, la Carraca de Cadis o el de Cartagena, per les seves escasses 25

dimensions, la seva proximitat als nuclis urbans i, sobretot, la seva fàcil exposició al bombardeig causat per la millora de l’artilleria naval —enemiga— que ja abastava radis de tir de més de 20 milles. Reinosa disposava de bones comunicacions, amb els ports de Santander, Gijón i Bilbao connectats per ferrocarril i, sobretot, a quasi 35 milles de distància de la línia de costa més propera i protegida per una serralada de més de 2.000 metres d’altura, deixant-la sobradament fora de l’abast dels millors canons de l’època (inicis del segle XX). Això la va fer entrar en la revolució industrial per la porta gran. I amb presses. L’empresa metal·lúrgica La Naval, propiciada per la reialesa borbònica, es va especialitzar en la fabricació de canons de gran calibre de terra i mar. Amb una premsa instal·lada llavors de més de 3.000 TM, era presentada com la joia del programa de rearmament del que havia estat l’Imperi Espanyol. L’any 1920 estava en ple funcionament i aplegava més de 2.000 treballadors, que anirien creixent en nombre fins a la gran crisi de la indústria naval mundial dels anys 70. L’any 1968 La Farga Casanova (empresa catalana filla de Ripoll i Campdevànol) ja s’havia fet càrrec de l’àrea d’estampació de l’empresa i encara ara continua produint allà. Al voltant del polígon, les vivendes pels obrers van créixer com bolets gegants. No és un barri gaire agraït des del punt de vista arquitectònic. Està ja impregnat del “pobrisme” explotador — no sé dir-ho d’una altra manera— dels barris obrers dels anys 60-70. Aquesta arquitectura anònima, massificada i barata que ha acabat fent bona la practicada en les colònies fabrils catalanes (o angleses, escoceses, holandeses, etc). Comparar la colònia Fabra i Coats de Borgonyà (a Sant Vicenç de Torelló) o les que hi ha en el tram de Puig-reig a Balsareny amb el que es veu aquí, fa caure l’ànima als peus. El contrast amb la part antiga de la ciutat és espectacular. Una mena de metàfora entre la realitat del món rural i la brutalitat del món industrial. I fa una certa ràbia pensar que quan es van començar a edificar aquestes vivendes adotzenades, les poblacions industrials europees, amb llarga tradició social, feia 26

molts anys que havien aparegut. Les creades per l’empresa química Solvay (originària de Bèlgica i inspirades en el “sant simonisme”) ja feia quasi dues generacions que estaven edificades. A Catalunya ja s’havia instal·lat a la vall del Cardener i també a tocar de Martorell. A menys de 200 km de Reinosa, aquesta mateixa empresa ja havia comprat l’any 1903 les mines de Lieres (Astúries), i havia transformat l’entorn en un poblat industrial modèlic i, ben a prop d’aquí, a Soto (Hermandad de Campoo de Suso), a pocs minuts en direcció al port de muntanya de la Palombrera, des de feia trenta anys anaven predicant amb l’exemple de com calia entendre la relació entre obrers i empreses proveint un bon sanatori. Però plovia en terra eixorca, es veu. Aquí —i pràcticament, arreu— els capitostos empresarials locals miraven cap a una altra direcció. Bàsicament la butxaca. Aquest polígon industrial de mides espectaculars, va ser molt conegut pels fets socials de l’any 1987 quan va encapçalar les lluites obreres per a la salvaguarda dels llocs de treball (es van acomiadar de cop quasi 500 obrers) i dels drets socials en ple govern socialista. Era l’anomenada reconversión industrial del sector naval español. Actualment, el gran volum de l’empresa supervivent, està en mans del grup SIDENOR-GERDAU (d’origen brasiler) amb pràcticament 1.000 llocs de treball directes i es dedica a la fosa i forja de peces pesants per a usos civils i militars. A l’entrada principal del recinte hi ha clavat, en una rotonda i com si fos una peça artística d’art modern, un cigonyal d’uns quatre metres d’alçada. De fosa mecanitzada. En canvi, a l’entrada de La Farga Casanova no hi ha cap “detall” tècnic que faci imaginar què fabriquen en el seu interior. Si no tenen una idea millor, potser podrien posar-hi una rèplica del primer motor de reacció per a avions del món, patentat l’any 1917 pel català Ramon Casanova i Danés, hereu de La Farga Casanova i empresari molt enginyós (que no enginyer) conegut com “el boig de La Hispano Suiza”. La NASA ha reconegut la importància cabdal d’aquest invent dedicant-li un apartat en el seu museu 27

aeronàutic d’Alabama (EUA). Això no ens informaria del que fabriquen en el seu interior però, com a mínim, donaria un referent cultural a la població de Reinosa segurament una mica més reeixit que tenir palplantat un canó d’artilleria com a monument de la ciutat (a la calle Mayor amb plaza Diez Vicario). Evidentment cadascú s’identifica amb els símbols que vol.

CALLE MAYOR Reïnosa té un noble carrer, prolongació de la carretera que ve de Corconte, que en el primer tram d’arribada al poble rep també el nom d’Avenida Cantabria. És l’artèria vianant principal d’aquesta petita ciutat. Segueix paral·lelament el curs de l’Ebre i, al cap del dia, quasi tothom s’hi deixa veure, aprofitant qualsevol excusa comercial, social o lúdica. Cases ben posades, botiguetes, merceries, arcades de pedra, balcons envidriats, fustes antigues, tavernes i pastisseries. Comerç local amb història al damunt. Més d’una botiga tancada des que s’ha obert, als afores, davant el nou hospital comarcal, un gran centre comercial amb un nom que sembla de dona que va al mercat. No és un carrer gaire llarg i no pot presumir de mida. El rei del poble, en llargada de carrer, és del difunt Alejandro de Calonge, el primer president de l’empresa La Naval i el carrer que porta el seu nom recorre tot l’enorme polígon industrial, des de fora fins als últims magatzems. És molt agradable passejar i seure al carrer Major. La gent va arregladeta però no emperifollada, com a algunes capitals provincials castellanes. Roba neta però no de marca. Sembla que aquí no calgui fer-se veure més del compte, potser perquè tothom es coneix prou bé. Observo i faig una mica d’estadística demogràfica relacionant quants nens, adolescent, adults o persones grans deambulen pel carrer. I em fa la sensació que hi ha un cert equilibri. Més adults i grans, lògicament, però bona presència de 28

canalla i cotxets aparatosos pel carrer. Suposo que això vol dir que la metal·lúrgica funciona a un ritme acceptable. En els bars, terrasses i restaurants del carrer, tinc la impressió que l’èxit de la temporada és oferir tapes de rabas (fregides a l’andalusa). Una bona ració, amb una canya de cervesa, pa i coberts, sis euros. Cada un dels establiments llueix cartells i pissarres que anuncien el producte estrella. El pòdium gastronòmic popular el completen els callos i la cecina de muntanya. L’ensaladilla rusa sembla que també hi té molt a dir i pot escalar posicions en aquesta disputada competició local. Algunes adolescents d’edat d’institut mengen pipes i xerren per telèfon. La majoria d’homes, de qualsevol edat, porten el cap cobert.

TEATRO PRINCIPAL Edifici neoclàssic de planta basilical i façana de doble alçada rematada amb frontó. L’accés es realitza mitjançant un atri suportat per cinc arcs de mig punt sobre pilastres de pedra del país de doble alçada, d’aspecte molt massís i sense decoració escultòrica. Totes les parets exteriors estant pintades de color blau pastís o verd-blau segons la llum que filtren les boires. Edifici sobri, fet per durar, però poc estimulant. La pedra riveteja els contorns de parets, portes i finestres. Inaugurat el 1893 amb un aforament de quasi 400 persones, hi destaca la gran caixa de l’escenari, que sobresurt per damunt la teulada, amb prou mida com per a encabir-hi la tramoia i els telons decoratius per a fer-hi òpera i sarsuela. La façana dóna a l’Avenida de Cantabria i, per tant, cal estar atent al trànsit de vehicles. La seva sort és que al cantó de llevant hi ha la gran plaça de la Fuente Aurora amb els tres cantons tancats per edificis nobles que creen un espai social i cívic que s’agraeix, en aquesta població més pensada per a treballar-hi que per a passejar-s’hi.