El colós de Marussi, d'Henry Miller (edició homenatge)

Henry Miller

EL COLÓS DE MARUSSI Edició homenatge

Jordi Arbonès Glòria Arbonès Matthew Tree Francesc Parcerisas Xavier Moret Joan Vilardebò

EL COLÓS DE MARUSSI Henry Miller

Edició homenatge Primera edició: desembre de 2021

© del text: Henry Miller, 1941 © de la traducció: Jordi Arbonès. © dels textos complementaris d’aquesta edició homenatge: Matthew Tree, Glòria Arbonès, Francesc Parcerisas, Xavier Moret i Joan Vilardebò.

Revisió i correcció: Aïda Ayats Rodríguez. © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Sir Gawain & Co (a partir d’una idea de Joan Vilardebò).

Maquetació i disseny del mapa (de la pàgina 295): Sir Gawain & Co. Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-123938-4-2 Dipòsit legal: B 19778-2021 Thema: FBA, 1DXG, 2ADC, WTLC IBIC: FA, 1DVG, 2ADC, WTLC

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Als peus de Súnion (©Joan Vilardebò).

Fotografia de la contracoberta: Creative Commons (©SiaKou96).

ÍNDEX GENERAL

HOMENATGE 80-34. Joan Vilardebò i Enric Soler | 9 EL MEU PARE I HENRY MILLER. Glòria Arbonès | 13 COLOSSAL. Un pròleg a El Colós de Marussi. Matthew Tree. | 19 EL COLÓS DE MARUSSI. Traducció de Jordi Arbonès | 25

Primera part Segona part Tercera part Apèndix |

| 27 | 105 | 165 219

MILLER, EL COLÓS, ARBONÈS. Francesc Parcerisas | 221 GUIA PRÀCTICA | 227

GUIA DE LA GRÈCIA CONTINENTAL. Joan Vilardebò | 228

Mapa de Grècia | 295

LES MERAVELLOSES ILLES GREGUES. Xavier Moret | 296

7

HOMENATGE 80-34

L

a paraula homenatge és de les difícils de fer servir. Poc espontània i revestida, moltes vegades, d’una fanfàrria innecessària. Però és útil i indispensable en comptadíssimes ocasions, i ens semblava que ens trobàvem davant d’una obra i uns autors que mereixien que se’ ls apliqués, amb generositat, aquesta paraula. Segurament cap dels dos implicats ens animaria a seguir endavant. Més aviat dirien que el tema els engavanya una mica, i que potser que miréssim cap a una altra banda.

Però tothom que coneix l’obra que editem i tots aquells amb qui hem parlat de la nostra idea han cregut que era encertada. Fins i tot algú ha considerat que el projecte era «indispensable». No cal enfilar-se tant.

Tot comença amb una profunda sensació de plaer en llegir el llibre de Henry Miller dedicat a Grècia i poder-ho fer en el català lluent, serè i proper de Jordi Arbonès. Com si un bon amic t’expliqués aquella part més íntima d’ell mateix, sense recança, sense afectació, sense amagar res… Des del més profund de la seva consciència, l’autor et fa partícip d’una experiència —banal a primer cop d’ull: un viatge de vacances!— que t’anima a compartir, a capbussar-t’ hi. De la lectura, hom emergeix renovat, amb una millor pell i una espurna de lluentor als ulls, amarat de les imatges i sensacions suggerides. El llibre és un proveïdor inesgotable d’energia i estímuls impactants i reflexius. Pocs llibres de viatges ho aconsegueixen. Aquesta obra arriba on pocs llibres, del que sigui, gosen arribar. Potser algun poema…

Així va començar a caminar el projecte HOMENATGE [80-34].

Ens vam proposar objectius senzills i vam demanar la col·laboració de persones properes als autors implicats —tant en un sentit real com figurat.

El Colós de Marussi. Edició homenatge • Un projecte que neix amb la voluntat de reeditar una obra cabdal de la literatura de viatges. Molts autors la consideren la millor 9

obra sobre Grècia i creuen que marca una fita molt important en el desenvolupament de la literatura viatgera, tan personal i específica com poc reconeguda.

• Rescatar de l’oblit la personalitat i el treball cultural de Jordi Arbonès, apassionat de l’obra de Henry Miller, i el que va significar la seva irrupció en el panorama literari català. Podem aprofitar el joc amb les dates d’edició i traducció al català. Henry Miller publica El colós de Marussi l’any 1941 i Jordi Arbonès veu publicada la seva traducció l’any 1987. Vuitanta i trenta-quatre anys després, respectivament. Una simple excusa per acotar el nostre propòsit.

• Donar a conèixer una obra que no s’ ha reeditat des de 1987 i preparar un seguit d’actes (presencials i virtuals) que permetin aprofundir en les figures de l’autor i el traductor, els seus contextos personals i històrics i les influències que el seu rastre ha pogut deixar.

• Aconseguir una edició rigorosa que permeti no només aproximar-se al text traduït, sinó també a l’obra i a les personalitats de l’autor i el traductor. Al mateix temps, proporcionar al lector una guia breu, però actualitzada, del recorregut que Henry Miller va fer per la Grècia insular i continental l’any 1940.

Quan ja estàvem engrescats i tot anava prenent cos, vam trobar

un document a la Càtedra Arbonès, que funciona a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de l’any 2003, que ens va fer confiar encara més en el projecte. Les paraules publicades pel catedràtic Xavier Pla i Barbero el dia 12 de febrer de 1988 ens van esperonar, especialment passatges com el següent: «El Henry Miller d’ El colós de Marussi és un home absolutament vital, discret i ingenu. Un escriptor a la recerca d’un contacte humà insaciable i d’una voluntat de coneixement universal que només un viatge d’efectes catàrtics com el que ens presenta aconseguí satisfer per obtenir, així, la pau espiritual tan anhelada. En una obra bàsicament descriptiva i de reflexió personal, molt desigual en el ritme i la forma, amb una gran força narrativa, l’autor intenta motivar no només la nostra raó o intel·ligència, sinó sobretot els nostres sentiments, les nostres passions… Per a Miller, a més, el paisatge grec no és un mer escenari o un decorat neutre, sinó que és el protagonista d’una societat que, en un moment donat, oferí més d’una seixantena de genis a la humanitat» (Arb_0207.pdf).

10

No cal dir que en tot moment hem comptat amb la implicació, el treball i el suport de Glòria Arbonès, Matthew Tree, Xavier Moret i Francesc Parcerisas, que amb els seus comentaris, aportacions i textos, escrits especialment per l’ homenatge que teniu a les mans, han permès que el projecte hagi vist la llum. La seva entrega i generositat ens han permès presentar una nova edició catalana d’ El colós de Marussi en la traducció de Jordi Arbonès. Moltes gràcies a tots.

Però el conjunt hauria quedat una mica desdibuixat sense el treball curós de correcció d’Aïda Ayats i les aportacions a l’ hora de traduir topònims de Montserrat Franquesa (1966-2021), traductora, neohel·lenista, esperantista i professora de la UAB, recentment traspassada.

I gràcies també als lectors, a qui desitgem que gaudeixin de l’obra i, sobretot, que vagin a Grècia a descobrir —o redescobrir— un gran país.

Joan Vilardebò Alsina Promotor i coordinador del projecte

Enric Soler i Raspall Editor de Tushita

11

El meu pare i Henry Miller Glòria Arbonès

Quan Joan Vilardebò em va fer l’encàrrec d’escriure unes paraules

per a aquesta reedició d’El colós de Marussi vaig pensar que fer-ho seria més fàcil. Però no ho és. No ho és perquè crec que no tinc gaire cosa a dir, tret que el meu pare admirava profundament Henry Miller des que el va descobrir, i això ja no és cap novetat. Però ho intentaré.

A casa parlàvem molt de literatura, d’escriptors i escriptores i, quan el meu germà i jo érem petits, el nostre pare sempre ens llegia en veu alta. Recordo perfectament la seva veu llegint-nos contes i poemes. Llegia molt bé, molt. Ens feia plorar amb la lectura de «La vaca cega»!

Després ens va animar a llegir, a casa sempre ens regalaven llibres, tant el papa com la mama, i, a més, teníem la seva biblioteca a disposició. No hi havia límit de cap mena, ni de temes, ni d’edat, podíem llegir el que volguéssim. I, és clar, ens va saber transmetre les seves passions, tot i que amb resultats diversos. De molt joveneta vaig començar a llegir els contes de Pedrolo i em vaig convertir en una seguidora i admiradora d’aquest prolífic escriptor. En canvi amb en Miller... no va tenir la mateixa sort. Ho he de confessar, no he pogut acabar mai un llibre d’en Miller... Em sap greu, però és la veritat!

Tota la família estava molt al corrent dels encàrrecs de traduccions que li feien al papa i també de les publicacions. De tots els records vinculats a Miller des de la meva infantesa, el que tinc més present és aquella fotografia, aquell retrat d’ell que el meu pare tenia muntat en un bastidor i que l’acompanyava en el seu espai de treball de les dues cases on vam viure (foto 1) 13

Foto 1

Foto 2

Jo encara conservo aquell retrat, (foto 2) que ha anat perdent color i del qual ara només en podem veure la meitat del rostre. Era l’única fotografia, de totes les que tenia escampades pels prestatges de la llibreria, d’algú que no fóssim el meu germà, jo, o els seus nets.

Aquesta foto, aquesta presència peculiar ens fa pensar en la importància que tenia per ell aquest autor. Però tenim altres evidències.

El meu pare va mantenir correspondència amb moltíssimes persones del món de la cultura de Catalunya. Va ser un bon corresponsal i molt endreçat, per cert. Va guardar còpies de pràcticament totes les cartes que va enviar i les tenia perfectament ordenades. Gràcies a això s’ han pogut editar, de moment, sis epistolaris amb personalitats destacadíssimes del món cultural i editorial de Catalunya1. En moltes d’aquestes cartes comparteix qüestions referents a Miller, ja sigui per 1. Han estat publicats per l’editorial Punctum, dins la col·lecció «Visions».

14

temes de publicació (els periples amb la censura de la traducció de Primavera Negra són molt interessants per entendre com anaven les coses, ell ho explica molt bé a la nota preliminar a l’edició de 1999), que tracta amb Francesc Parcerisas, o bé d’intercanvi de títols i dèries, que comenta amb Matthew Tree. Però també hi ha cartes que no estan recollides dins el fons de la Càtedra Jordi Arbonès de Traducció, de la Universitat Autònoma de Barcelona, perquè són cartes més personals o perquè les vam trobar en morir la meva mare.

Comptem amb la correspondència del meu pare amb el seu entranyable amic Juli Albaladejo. Amb en Juli es van conèixer durant la seva militància a la Penya Cultural Barcelonesa, formant part de la Comissió de Cultura, i es van fer molt amics. Quan el meu pare va marxar cap a l’Argentina (perquè allà l’esperava la seva promesa, és a dir, la meva mare), van mantenir correspondència durant 24 anys. I mai més no es van retrobar personalment. En Juli va morir poques setmanes abans que el meu pare tornés per primera vegada a Catalunya. Una desgràcia que el meu pare mai no va acabar de pair. Els tombs que dona la vida em van portar a Catalunya, on visc i on fa uns anys em vaig trobar amb Marta Albadalejo, filla d’en Juli, amb qui, des de fa una mica més d’un any, estem embarcades en un projecte meravellós relacionat amb les cartes dels nostres pares, que tenim gairebé al complet. Però aquesta és una altra història.

En una carta del 1966 el meu pare li comenta al Juli que si li accepten com a bona una traducció de Les palmeres salvatges, de Faulkner (que finalment es va publicar el 1985!), li encarregarien de traduir Miller (Primavera negra), i ell ja es pregunta «quines obres d’aquest autor deixarà passar la censura?». Com diu la recordada i estimada Maria Elena Carné en una magnífica comunicació intitulada «Jordi Arbonès, traductor de Henry Miller»2: «Primavera negra3, que Arbonès va traduir el 1967 per a Aymà, no va sortir fins al 1970 per

2. La comunicació «Jordi Arbonès, traductor de Henry Miller», es va presentar en el marc de les xiv Jornades de Traducció: «Traduir els clàssics, antics i moderns», que es van celebrar a la Universitat de Vic els dies 17 i 18 de març de 2010.

3. Es tracta del volum de Henry Miller: Primavera negra, Barcelona, Aymà, 1970. L’ edició va ser reeditada i revisada pel mateix traductor, Jordi Arbonès: Primavera negra, Barcelona, Apóstrofe/Deriva, 1999.

15

culpa de la censura, com ja temia Arbonès quan escrivia a Pedrolo, el 3 de desembre de 1967: “Darrerament he acabat la traducció de Per qui toquen les campanes4 i de Primavera Negra, de Miller, per a l’Aymà, per bé que, de moment, sembla que no se’n podrà publicar cap de les dues.” Si bé no la va encertar quan continuava: “Ara estic acabant Els llibres de la meva vida, del mateix Miller, la qual sembla que sí que ho podrà ser, de publicada.” Com veurem més endavant, Arbonès no va poder tenir aquesta traducció seva a les mans fins el gener del 2001, uns vuit mesos abans de morir, després de trentaquatre anys».

Recordo molt bé quan va arribar el paquet amb alguns exemplars d’aquesta traducció de Primavera negra i la seva portada, on apareixia un home, que crec que és el mateix Miller, amb una bicicleta.

Era l’any 1970, jo tenia onze anys i diria que era la segona traducció que li publicaven. Va ser tot un esdeveniment, a casa.

Per tant, pràcticament tota la meva vida, des que tinc records conscients, Miller ha estat voltant per casa: en les vicissituds que explicava el pare a l’entorn dels encàrrecs de les traduccions, la censura o l’arribada dels exemplars editats; en la fotografia acompanyant-lo al seu espai; i especialment, és clar..., en aquells intercanvis de cartes amb el mateix Miller. (foto 3)

Foto 3 4. Es tracta de l’ edició de Proa de Per qui toquen les campanes, d’ Ernest Hemingway, publicada el 1971. Els dos volums que la componen, traduïts per Jordi Arbonès, compten amb un pròleg de Manuel de Pedrolo.

16

Això mereix un paràgraf a part. Els anys 68 i 69 es van escriure unes quantes cartes i el 1979 n’ hi va haver un altre, d’intercanvi. El meu pare i la meva mare estaven preparant el viatge de tornada a Catalunya per l’any 1980, i es veu que al meu pare li va passar pel cap que podien desviar-se del trajecte i anar a Califòrnia a veure’ l.

Sorprenent. Finalment això no va passar perquè el mateix Miller, amb molta cura, el desanimà de fer-ho. Ell era molt gran i pocs mesos després, va morir.

Aquestes cartes, aquests sobres amb la lletra de l’admirat autor i aquests moments en general els recordo perfectament i d’una manera molt viva perquè, és clar, era ben bé que la persona del món que el meu pare admirava més li escrivia cartes, li contestava les seves i, fins i tot, li enviava llibres autografiats, com ara aquest exemplar d’Insomnia. (foto 4 i 5)

Foto 4 i 5

L’ Elena Carné també comenta una cosa que jo no recordava i que em sembla rellevant per acabar de donar forma a aquesta admiració que sentia el meu pare per Miller: «Arbonès, a més de tenir i de llegir tots els llibres de Miller i sobre Miller que podia aconseguir, aplegava tot de retalls de diaris, d’informació sobre ell i la seva obra, perquè tenia la intenció d’escriure’n un assaig algun dia com feia saber al mateix Miller: “I would like very much to meet you, because 17

one of my projects is to write a book about your work (in Catalan)”5», o com referia al seu gran amic Joaquim Carbó, l’any següent, el 1980: Sempre hi pesco alguna cosa interessant que vaig bolcant a les fitxes sobre en Henry Miller, car no sé si t’ ho havia dit que tinc la mala pensada de fer-ne un estudi, de la seva obra. No cal dir, però, que aquesta és una d’aquelles coses que van per llarg. D’altra banda, no sé si, quan l’acabi, ja haurà perdut l’interès de cara a ser editat en català. Sigui com sigui, m’ hi diverteixo força, de moment6.

La mateixa obsessió que tenia amb l’obra de Manuel de Pedrolo, la tenia amb la de Miller. Del primer sí que va aconseguir escriure’n un assaig7, en què va treballar durant molts i molts anys (com puc comprovar jo mateixa a través de les cartes que escrivia al seu amic Juli). En canvi, no va dur el projecte de llibre sobre l’obra de Miller a bon port.

Però, almenys, com diu a Carbó, «sigui com sigui, m’ hi diverteixo força, de moment». I segur que s’ ho va passar molt bé, i això ja és molt.

El 6 d’octubre d’enguany farà vint anys que va morir el meu pare.

No m’ ho sembla pas. No sé com va això del pas del temps. El que em satisfà enormement és veure que tants anys després del seu traspàs les seves traduccions són tan valorades i reconegudes que mereixen ser reeditades. Cada vegada que una editorial contacta amb mi per tirar endavant una reedició penso que realment aquella disciplina de treball que tenia el meu pare, aquelles infinites hores traduint (robades, moltes vegades, al gaudi amb la família...), aquell neguit permanent que mostrava quan esperava encàrrecs de les editorials i la profunda preparació que duia a terme quan s’enfrontava a cada nou autor o autora..., tot allò, deia, ha valgut la pena i ell seria molt feliç de veure el reconeixement que continua rebent.

I encara ho estaria més de veure la presència de persones tan valorades i estimades per ell, com Francesc Parcerisas i Matthew Tree, reunides per prologar aquesta reedició d’ El colós de Marussi.

Un regal, papa, oi que sí?

5. Carta inèdita del 27 de setembre de 1979. Fons Jordi Arbonès, UAB. 6. Carta inèdita del 29 de setembre de 1980. Fons Jordi Arbonès, UAB. 7. Vegeu Jordi Arbonès, Pedrolo contra els límits, Lleida, Pagès Editors, 2018.

18

COLOSSAL Un pròleg a El colós de Marussi.

Matthew Tree

L’

endemà del dia que Henry Miller va morir —el 7 de juny de 1980— el diari britànic The Daily Telegraph va publicar una necrologia titulada «El rei de la porqueria». Jo, que amb 19 anys ja havia llegit gairebé tota l’obra de Miller, vaig escriure al periodista en qüestió, queixant-me d’aquest titular groller (increïblement, em va respondre i em va dir que havia estat el director del diari i no pas ell que l’ havia triat).

I el director l’havia triat, segurament, perquè Miller no va arribar a ser un autor universalment conegut i reconegut fins al 1964, quan el seu advocat nord-americà, Elmer Gertz, va aconseguir que el Tribunal Suprem dels Estats Units derogués les lleis d’obscenitat aleshores vigents en aquell país, tot facilitant la publicació i venda d’un grapat de llibres de Miller escrits entre el 1934 i 1960, que contenien descripcions sexuals explícites i un munt de paraules gruixudes. I van ser aquests llibres —i no pas cap altre— que el van fer mundialment famós. De fet, va ser gràcies a ells que es va obrir pas a la publicació legal de molts altres llibres abans considerats obscens, incloent-hi L’amant de Lady Chatterly, de Lawrence, i l’obra sencera de William Burroughs, per no dir res dels llibres de centenars d’autors posteriors.

Ara bé, de la cinquantena de títols de Miller que s’ han publicat, aquells llibres censurats al llarg de gairebé tres dècades —els dos Tròpics, Primavera negra, The World of Sex, Dies tranquils a Clichy, Sexus, Plexus i Nexus; segurament els únics dels quals el director del Daily Telegraph havia sentit parlar— tan sols representen una cinquena part de la seva obra. Entre els quaranta llibres restants — que són lliures de sexe, per dir-ho així— hi ha una mica de tot: un 19

conte llarg, alguns reculls d’assajos i articles, tres homenatges als amics, correspondència i, sobretot, el llibre si fa no fa inclassificable que és El colós de Marussi (1941).

M

iller va marxar a Grècia al mes de juliol de 1939, en part perquè Lawrence Durrell, que vivia a Corfú, l’ havia convidat, i en part —o sobretot— per fugir de la imminent invasió alemanya de França, on Miller havia passat nou anys. Va ser gràcies a Durrell que Miller va conèixer diversos homes i dones de les lletres gregues, incloent-hi el poeta Geórgios Seferiadis, el futur premi Nobel; i George Katsimbalis, un personatge la conversa i la personalitat excèntriques i expansives del qual fascinaven Miller fins al punt que li va posar el sobrenom «el colós de Marussi».

Val a dir que Miller mateix també va impressionar els seus amics grecs. Als anys setanta vaig tenir la sort de conèixer Xan Fielding — gran grecòfil, amic de Patrick Leigh Fermor i futur heroi de guerra durant la batalla per Creta—, que va conèixer Miller a Grècia en aquella època prebèl·lica i que em va explicar que Miller tenia un carisma tan extraordinari que només entrar en una habitació plena de gent que no el coneixia de res, tothom el mirava, fascinat.

El llibre en si no és ben bé ni autobiografia, ni assaig, ni tampoc un llibre de viatges, sinó una barreja de totes aquestes coses combinades i convertides en un cant volador que des de la primera pàgina fins a l’última permet a Miller de rebolcar-se feliçment en l’estil entre poètic i de tocar de peus a terra que havia forjat a París. Per exemple, parla de «copes innocents d’ouzo»; de com la llengua francesa és com «una llum que juga a la superfície d’un gerro d’alabastre», o de com la vila de Corfú té «un ambient desolador que als vespres es converteix en una mena de demència tan tranquil·la com empipadora».

I com en tots els seus millors textos, Miller escriu una prosa en què els «fems són fems i els àngels són àngels» (el seu admirador George Orwell dixit). I sovint tant els fems com els àngels —l’ordinari i el sublim— es troben en la mateixa pàgina.

Així mateix, a El colós de Marussi, d’una banda, Miller descriu una discussió verbalment violenta i molt desagradable que Durrell té amb la seva dona, Nancy; l’aridesa del camí que el porta del Pireu 20

fins a Atenes i que fa que Miller se senti «despullat, saquejat, gairebé anihilat», o bé un atac incontrolable de diarrea mentre camina per una carretera poc fressada.

I de l’altra, parla de com a Grècia «la màgia de Déu encara funciona»; de com «hi ha silenci, segle rere segle de silenci, durant el qual la terra s’ ha posat un abric d’un verd tou», o bé de «l’esperit juganer» del Palau de Minos, a Cnossos...

I al bell mig del llibre —com que Miller sempre creu que té el dret d’escriure exactament el que li dona la gana— hi ha deu pàgines en què evoca els noms de figures de la mitologia grega per tal de construir una mena de cançó en prosa, plena de lloances, sobre els afroamericans en general i els músics afroamericans en particular.

Tot i ser principalment una reflexió polifacètica sobre Grècia, El colós de Marussi també té un tema secundari que persisteix al llarg del llibre: una crítica despietada de tot el que a Miller li desagrada dels Estats Units. Parla de com, malgrat la seva extensió limitada, Grècia és «molt més gran» que els EUA, a causa tant de la seva llum («que em va penetrar els porus») com de la seva gent: senzilla, franca, generosa, que compara favorablement amb els nord-americans que són, sempre segons Miller, egoistes i sense cap mena d’empatia. Aquestes crítiques culminen, amb una ironia considerable, en una trobada desafortunada al vaixell que l’està portant cap als Estats Units (quan va quedar clar que la guerra també arribaria a Grècia, les autoritats nord-americanes van obligar a tots els seus conciutadans a marxar del país; Miller va salpar, rumb a Nova York, el 27 de desembre del 1939). Al vaixell, Miller comença a parlar amb un cirurgià grec que ha viscut uns vint anys a Amèrica i n’està ben orgullós, raó per la qual Miller, que el considera pompós i insuportable, no es talla ni un pèl i li diu a la cara que és un «enze ignorant». Quan el cirurgià li respon que mai no s’ ha sentit tan ofès, Miller remata: «Ho he dit pel teu bé».

El colós de Marussi, redactat a Nova York el 1940, va tenir problemes

a l’ hora de trobar una editorial. New Directions, que havia publicat tots els llibres de Miller fins llavors (la majoria, reculls d’articles i assajos) el va rebutjar. Tot seguit, Miller va provar sort amb les grans 21

editorials comercials dels Estats Units i totes també el van rebutjar amb una rapidesa alarmant. Finalment, una editorial petita de San Francisco, Colt Press, va decidir publicar-lo (a partir d’aleshores, al llarg de la resta de la seva carrera, Miller mai no va deixar de publicar en editorials marginals d’aquesta mena, en comparació amb les editorials grans que, a partir del 1964, van acabar publicant els llibres abans censurats —uns best-sellers—, que els van donar uns beneficis considerables).

A Anglaterra, l’edició britànica del Colós es va exhaurir al cap de trenta dies i se’n va fer una segona impressió. L’editorial Colt també va decidir fer-ne una segona impressió, als Estats Units —tot això, el 1941. Però no va ser fins anys després, cap a la dècada dels setanta, que els seus lectors realment van començar a apreciar les qualitats d’El colós de Marussi, el seu llibre més singular. Per molts d’ells, era el millor. Una opinió compartida pel mateix Miller.

Pel que fa a la versió catalana, que va sortir el 1987, el llibre tenia la sort que el traductor en fos Jordi Arbonès, segurament el literat català que tenia un coneixement més gran de l’obra sencera de Miller.

(Un dia ell i jo ens vam trobar a Barcelona quan el Jordi hi estava de visita —ell vivia a Buenos Aires— i vam comparar les llistes que havíem preparat dels llibres de Miller que teníem, amb la idea que podríem fer fotocòpies d’aquelles obres que l’altre no tenia, però va resultar que entre les desenes de títols millerians, a cadascun només ens en faltava un parell.)

En Jordi entenia perfectament els objectius literaris de Miller, fins al punt que va escriure un petit assaig (Cafè Central, 1990) en què al llarg d’una escassa mitja dotzena de pàgines parla de les influències de Miller (Lawrence, Whitman, Thoreau, Hamsun, Sherwood Anderson, Céline, Rabelais...) i dels autors que el mateix Miller va influir (Nin, Kerouac, Ferlinghetti, Mailer...), i hi afegeix una descripció més que precisa del que Miller volia aconseguir: «L’art suprem per a ell era l’art de viure, de manera que escriure no era sinó un preludi a les formes d’iniciació per a aquesta fi». Vet aquí, doncs, El colós de Marussi: una descripció de cinc mesos de la vida de Miller, possiblement els més feliços, passats a una Grècia molt diferent del país més aviat turístic d’avui en dia.

22

Tal com va dir Robert Ferguson, un dels biògrafs de Miller, sobre El colós de Marussi: «segurament eren les úniques vacances que mai es va permetre». Gaudiu-les, doncs, tal com les va gaudir ell, que les va explicar amb una prosa sorprenent, addictiva i prodigiosament veraç.

Matthew Tree 16 de novembre de 2020

23

EL COLÓS DE Marussi

Traducció de Jordi Arbonès

PRIMERA PART

Mai no hauria anat a Grècia si no hagués estat per una noia que

es deia Betty Ryan i vivia a la mateixa casa que jo a París. Una tarda, davant un got de vi blanc, començà a parlar de les seves experiències de rodamón. Sempre l’escoltava amb molta d’atenció, no sols perquè les seves experiències eren singulars, sinó perquè quan narrava els seus viatges semblava que pintava el que havia vist: tot allò que descrivia restava estergit a la meva ment com si fossin teles pintades per un mestre. La conversa d’aquella tarda fou molt peculiar: vam començar parlant de Xina i de l’idioma xinès, que ella havia començat a estudiar. Aviat ens vam trobar al nord d’Àfrica, al desert, entre gent de la qual mai no n’ havia sentit a parlar. I aleshores, de sobte, es va quedar sola, caminant a la vora del riu, i la llum era intensa, i jo la seguia sota un sol encegador, però es va perdre i em vaig trobar vagant per una terra estranya, escoltant un idioma que mai no havia sentit fins aquell moment. La noia no és precisament escriptora, però és una mena d’artista, ja que ningú no m’ ha fet conèixer cap ambient tan a fons com ella em va fer conèixer el de Grècia. Molt de temps després vaig saber que era prop d’Olímpia on es va extraviar, i jo amb ella, però aleshores Grècia tan sols era per a mi un món de llum com mai no havia somiat i que no esperava veure.

Durant mesos, abans de tenir aquesta conversa, havia estat rebent cartes de Grècia, escrites pel meu amic Lawrence Durrell, qui pràcticament s’ havia establert a Corfú. Les seves cartes eren també meravelloses, per bé que a mi em semblaven una mica irreals. En Durrell és un poeta i les seves cartes eren poètiques; em causaven una certa confusió pel fet que el somni i la realitat, l’ històric i el mitològic, s’ hi barrejaven artísticament. Més endavant vaig descobrir pel meu compte que aquesta confusió és real i no pas deguda enterament a la facultat poètica. Però en aquell temps em pensava que era un pretext per temptar-me a acceptar les repetides invitacions que m’ havia fet perquè anés a reunir-me amb ell.

27

Pocs mesos abans d’esclatar la guerra vaig decidir de fer unes llar-

gues vacances. En primer lloc, feia temps que desitjava visitar la vall del Dordonya. Així, doncs, vaig fer la maleta i vaig agafar el tren cap a Rocamadour, on vaig arribar a la matinada, quan el sol era a punt de sortir i la lluna encara brillava resplendent. Fou una inspiració la que em portà a la regió del Dordonya abans d’immergir-me en aquell brillant i blanquinós món grec. Donar una ullada al negre i misteriós riu, a Dômme, des del bell cingle situat a l’extrem de la ciutat, és una cosa per agrair-la tota la vida. Per a mi aquest riu, aquesta regió, pertanyen al poeta Rainer Maria Rilke. No és francesa, ni austríaca, ni tan sols europea; és la regió de l’encantament en la qual s’ han aventurat els poetes i tan sols ells tenen el dret de reivindicar-la. Aquesta banda de França és la més propera al Paradís. Per tal de fer una concessió, anomenem-lo el paradís francès. En efecte, deu haver estat un paradís durant molts milers d’anys. Crec que així ho fou per a l’ home de Cromanyó, a desgrat que les restes fossilitzades de les grans cavernes semblen indicar una vida esparverada i aterridora. Crec que l’ home de Cromanyó s’ hi establí perquè era extremadament intel·ligent i tenia desenvolupat en un alt grau el sentit de la bellesa. Crec que el seu sentiment religiós era ja molt avançat i que floria aquí, per bé que l’ home visqués a les pregoneses de les cavernes. Crec que aquesta plàcida regió de França serà sempre un lloc sagrat per a l’ home, i que quan les ciutats hagin matat els poetes, aquest serà el refugi i el bressol dels poetes venidors. Ho repeteixo: veure la Dordonya fou per a mi d’una gran importància; em dóna esperança en l’esdevenidor de la raça, en l’esdevenidor de la terra mateixa. França pot deixar d’existir un dia, però la Dordonya viurà com viuen els somnis i nodrirà les ànimes dels homes.

A Marsella em vaig embarcar cap al Pireu. El meu amic Durrell

m’ havia d’esperar a Atenes per dur-me a Corfú. Al vaixell hi anava molta gent de l’Orient. Immediatament vaig fixar l’atenció sobre ells, preferint-los als francesos, als anglesos i als nord-americans. Sentia un intens desig d’enraonar amb àrabs, turcs, siris i persones d’aquesta 28

mena. Tenia curiositat per saber com veien el món. El viatge durà quatre o cinc dies, i vaig tenir temps més que suficient per establir relació amb els que més desitjava conèixer. Ben bé per casualitat, el primer amic que vaig fer era un grec, estudiant de medicina, que tornava de París. Parlàrem en francès. La primera nit vam estar xerrant fins a les tres o les quatre de la matinada, principalment sobre en Knut Hamsun, qui, pel que vaig saber, era d’allò més admirat a Grècia. Al principi em va semblar estrany parlar sobre aquell geni nòrdic mentre navegàvem per aigües càlides. Però aquella conversa em va fer veure de seguida que els grecs són un poble apassionat, entusiasta i curiós.

La passió era una cosa que feia temps trobava a faltar a França. No solament la passió, ans l’esperit de contradicció, la confusió, el caos, totes aquestes genuïnes qualitats humanes que tornava a descobrir i apreciar en la persona del meu nou amic. I la generositat. Gairebé havia arribat a pensar que havia desaparegut de la terra. Heus-nos allà, un grec i un nord-americà amb alguna cosa en comú, tot i ser dos éssers ben diferents. Fou una esplèndida introducció a aquell món que aviat s’obriria davant els meus ulls. Abans de veure el país, ja estava enamorat de Grècia i dels grecs. Vaig poder comprovar per endavant que era una gent cordial, hospitalària, i amb la qual seria fàcil d’entendre’s. L’endemà vaig establir conversa amb els altres: un turc, un siri, alguns estudiants del Líban i un argentí d’origen italià.

El turc em va ser antipàtic gairebé des del primer moment. Tenia una vertadera mania per la lògica que em treia de polleguera. Demés era una lògica absurda. I talment com en els altres, amb tots els quals vaig discrepar violentament, descobria en ell una expressió de l’esperit nord-americà de la pitjor mena. El progrés era l’obsessió de tots ells. Més màquines, més eficiència, més capital, més comoditats: heus aquí el seu únic tema. Els vaig preguntar si havien sentit a parlar mai dels milions de persones que estaven sense feina a Amèrica del Nord. No em van fer cap cas. Els vaig preguntar si s’adonaven de com eren buits, desassossegats i miserables els nord-americans amb totes les seves màquines productores de luxe i de comoditats. El meu sarcasme no els va fer ni fred ni calor. Allò que desitjaven era l’èxit: diners, poder, la lluna si era possible. Ningú no volia tornar al seu país; per alguna raó els havien obligat a retornar contra la seva voluntat. Deien que no hi havia vida per a ells als seus respectius països. ¿Quan es pensaven que començava la vida? vaig voler saber jo. Quan 29

posseïssin totes les coses que tenien Amèrica, Alemanya o França. Pel que vaig poder entendre, la vida era feta de coses, de màquines principalment. La vida sense diners era una impossibilitat; calia tenir vestits, una bona casa, una ràdio, un cotxe, una raqueta de tennis, etc.

Els vaig dir que jo no tenia cap d’aquestes coses i era feliç, i que si m’ havia girat d’esquena a Amèrica del Nord era precisament perquè aquestes coses no significaven res per a mi. Em contestaren que era el nord-americà més estrany que havien conegut mai. Tanmateix em tenien simpatia. Se’m van enganxar durant tot el viatge, atabalant-me amb tota mena de preguntes que jo contestava debades. Als vespres em reunia amb el grec. Ens enteníem la mar de bé, molt més bé que amb els altres, a desgrat de la seva adoració per Alemanya i el seu règim. També ell, naturalment, volia anar a Amèrica algun dia. Cada grec somia amb anar a Amèrica i fer-hi un raconet. No vaig intentar pas de dissuadir-lo; li vaig fer un retrat d’Amèrica tal com la coneixia, tal com l’ havia vista i viscuda. Va semblar que això l’espantava una mica; va reconèixer que mai no havia sentit a parlar d’Amèrica d’aquella manera.

—Aneu-hi —vaig dir— i comproveu-ho vós mateix. Puc estar equivocat. Solament us dic el que conec per experiència pròpia. —I vaig afegir—: Recordeu que en Knut Hamsun no va trobar la vida nordamericana tan deliciosa com vós creieu, ni tampoc el vostre admirat Edgar Allan Poe...

Hi havia un arqueòleg francès que retornava a Grècia. A taula s’asseia al meu davant. Hauria pogut contar-me moltes coses de Grècia, però no li vaig donar l’oportunitat; em va resultar desagradable des del primer moment. El company que més em va agradar durant la travessia fou l’italià de l’Argentina. No crec haver conegut mai un home més ignorant i alhora més encantador que ell. A Nàpols vam baixar a terra plegats per fer una bona menjada i visitar Pompeia, de la qual el meu company no n’ havia sentit a parlar mai. A pesar de la calor asfixiant que feia, l’excursió a Pompeia em va agradar d’allò més; si hi hagués anat amb l’arqueòleg m’ hauria avorrit com una ostra. Al Pireu va desembarcar també amb mi per visitar l’Acròpolis.

Hi feia encara més calor que a Pompeia, la qual cosa era terrible. A les nou del matí devíem estar a cinquanta graus al sol. Amb prou feines havíem passat la porta del moll, quan vam caure a les mans d’un guia grec garneu que parlava una mica d’anglès i de francès i que 30

va prometre d’ensenyar-nos, per una modesta suma, tots els llocs dignes d’interès. Vam intentar de saber quant ens cobraria pels seus serveis, però fou debades. Feia massa calor per discutir preus; ens vam ficar en un taxi i li vam dir que ens portés directament a l’Acròpolis. Al vaixell havia canviat els francs per dracmes; m’ havia entaforat a la butxaca un feix de bitllets tan gran, que no tenia cap dubte que podria pagar el compte per exorbitant que fos. Sabia que ens entorbaria, i em delectava només de pensar-hi. L’única idea ferma que tenia sobre els grecs era que no te’n podies fiar; hauria tingut una gran decepció si el nostre guia hagués resultat ser magnànim i cavallerós. El meu company, en canvi, semblava amoïnat per la situació. Anava a Beirut. Podia sentir com feia càlculs mentalment mentre el nostre cotxe corria i nosaltres estàvem mig sufocats per la pols i la calor.

L’excursió des del Pireu a Atenes és una bona manera d’entrar a Grècia. No té res d’atractiu. Fa que un es pregunti el motiu que l’ ha impulsat a venir a aquest país. El paisatge no solament és àrid i desolat, sinó que hi ha alguna cosa de terrorífic. Et sents despullat i saquejat, gairebé anihilat. El conductor semblava un animal que miraculosament hagués après a conduir una màquina folla; el nostre guia li indicava constantment: «A la dreta» o «A l’esquerra», com si fos la primera vegada que feien el viatge plegats. Vaig sentir una enorme simpatia pel conductor; sabia que també ens estafaria. Tenia el pressentiment que no sabia comptar més enllà de cent, i també tenia la impressió que menaria el cotxe cap a la cuneta si algú li ho deia.

Quan vam arribar a l’Acròpolis —fou una idea insensata anar-hi immediatament després de desembarcar— ja hi havia davant nostre uns centenars de persones assaltant la porta d’entrada. La calor era tan terrible en aquell moment que jo només pensava en trobar un lloc on seure i gaudir d’una mica d’ombra. Vaig trobar un indret bastant fresc i em vaig esperar allà mentre l’argentí comptava els seus diners. El nostre guia, després d’ haver-nos confiat a un dels guies oficials, s’ havia quedat a la porta amb el conductor. Ens esperava per acompanyar-nos al temple de Júpiter, al Tesèon i a d’altres llocs, tan bon punt estiguéssim farts de l’Acròpolis. Com és natural, mai no vam anar a cap d’aquests llocs. Li vam dir que ens portés a la ciutat i ens deixés en un lloc fresc on poguéssim prendre un gelat.

Eren gairebé dos quarts d’onze quan vam aturar-nos davant la terrassa 31

d’un cafè. Tothom semblava estar rendit per la calor, fins i tot els grecs.

Ens vam prendre un gelat, vam beure aigua glaçada, després ens vam prendre un altre gelat i vam beure més aigua glaçada. Després d’això vaig demanar te calent, perquè de sobte vaig recordar que algú m’ havia dit que era refrescant.

El taxi era aturat a tocar de la vorera amb el motor engegat. El nostre guia semblava ser l’únic que no sentia la calor. Suposo que pensava que la nostra intenció era refrescar-nos una mica per emprendre de nou el trot sota el sol, visitant ruïnes i monuments. Finalment li vam dir que renunciàvem als seus serveis. Contestà que no hi havia cap pressa, que no tenia res especial a fer i que es trobava molt a gust en la nostra companyia. Li vam dir que ja havíem vist prou coses aquell dia i que desitjàvem quedar-nos tranquils. Cridà el cambrer i pagà el compte amb els seus diners. Nosaltres insistíem que ens digués quant li devíem, però maleïda la gana que tenia de dir-nos-ho. Volia saber a quant ens semblava que ascendien els seus serveis. Li contestàvem que això no era de la nostra incumbència: era ell qui ho havia de decidir. Aleshores, després d’una llarga pausa i de mirar-nos de cap a peus, de gratar-se, de tirar-se el barret cap enrere i de passar-se la mà pel front, ens digué plàcidament que a la seva manera de veure 2.500 dracmes era el preu adequat. Vaig esguardar el meu company i li vaig dir que obrís el foc. El grec, naturalment, esperava la nostra reacció i estava preparat. I haig de confessar que és això el que realment m’agrada dels grecs, quan són astuts i garneus. Gairebé de seguida va dir: —Bé, d’acord, si creuen que el meu preu no és just, aleshores diguin vostès un preu.

Així ho vam fer. El nostre era tan ridículament baix com alt era el seu. Semblava fer-li gràcia aquell grosser regateig. La veritat és que a tots ens en feia, de gràcia. Els seus serveis esdevenien una cosa tangible i real com una mercaderia. Els sospesàvem, els valoràvem, els escamotejàvem com si es tractés d’un tomàquet madur o d’una panolla. Finalment ens vam posar d’acord no pas sobre un preu enraonat, ja que això hauria estat un insult als dots del nostre guia, sinó que convinguérem que per aquesta ocasió excepcional, a causa de la calor, per tal que no ho havíem vist tot, arran d’això i d’allò altre, fixaríem una determinada quantitat i ens acomiadaríem com a bons amics. Un dels petits detalls sobre el qual el regateig es feia inter32

minable era el relatiu a la quantitat que el nostre guia havia donat al guia oficial de l’Acròpolis. Jurava haver-li donat 150 dracmes. Jo havia vist amb els meus propis ulls la transacció i sabia que solament n’ hi havia donades cinquanta. Ell sostenia que jo no ho havia vist bé.

Vam pal·liar la dificultat dient-li que, a la nostra manera de veure, havia lliurat inadvertidament a l’ home cent dracmes més del que havia estat la seva intenció, raonament tan allunyat de la mentalitat grega que si el nostre guia hagués decidit de robar-nos allà mateix tot el que teníem, la seva actitud hauria estat justificada i els tribunals grecs li haurien donat la raó.

Al cap d’una hora m’acomiadava del meu company; vaig trobar una cambra en un petit hotel al doble del preu corrent; em vaig despullar i, amarat de suor, em vaig quedar ajaçat tot nu al llit fins a les nou del vespre. Vaig buscar un restaurant, vaig intentar de menjar alguna cosa, però després d’empassar-me’n uns mossos, ho vaig deixar córrer. Mai no havia tingut tanta calor en tota la meva vida.

Seure prop d’una bombeta encesa era una tortura. Després de prendre uns refrescs, em vaig alçar de la terrassa on m’ havia assegut i me’n vaig anar cap al parc. Haig de dir que eren pels volts de les onze. Un formiguer de gent caminava en direcció al parc. Allò em recordava Nova York en una asfixiant nit d’agost. Era la turba de nou, una cosa que mai no havia sentit a París, excepte durant l’avortada revolució.

Vaig passejar lentament pel parc devers el temple de Júpiter. Al llarg de les polsegoses senderes hi havia tot de tauletes col·locades desordenadament; les parelles hi seien tranquil·lament en l’obscuritat, xerrant en veu baixa, davant sengles gots d’aigua. El got d’aigua... arreu veia el got d’aigua. Arribà a convertir-se en una obsessió. Vaig començar a pensar que l’aigua era una cosa nova, un nou element essencial de la vida. Terra, aire, foc, aigua. Ara l’aigua havia esdevingut l’element principal. Veure els amants asseguts en l’obscuritat, bevent aigua, pacífics i quiets, enraonant en tons baixos, em proporcionava una meravellosa impressió del caràcter grec. La pols, la calor, la pobresa, el despullament, la discreció de la gent, i l’aigua pertot arreu, en petits gots col·locats entre les parelles plàcides i calmoses, tot allò em feia l’efecte que hi havia alguna cosa sagrada en aquell lloc, alguna cosa nodridora i confortant. Aquella primera nit vaig caminar pel Zapèon com encantat. Roman a la meva memòria com cap altre dels parcs que he conegut. És la quinta essència del parc, allò que sents 33

de vegades en contemplar una pintura o en somiar un indret que voldries visitar i mai no trobes. Com podria comprovar, és igualment atractiu de bon matí però de nit, arribant-hi com caigut dels núvols, sentint el sol dur sota els peus i el xiu-xiu d’una llengua completament desconeguda, és màgic, i potser ho és més per a mi perquè el veig ple de la gent més pobra del món, i de la més noble. Estic content d’ haver arribat a Atenes durant aquesta increïble ona de calor, content d’ haver-la vista en les pitjors condicions. Vaig sentir la força nua d’aquest poble, la seva puresa, la seva noblesa, la seva resignació. Vaig veure les seves criatures i això em va confortar, perquè venint de França era com si les criatures haguessin desaparegut del món, com si haguessin deixat de néixer. Vaig veure la gent esparracada, i això fou també com una mena de purificació. Els grecs saben viure a desgrat dels parracs; per a ells no suposen ni la degradació total, ni l’absolut embrutiment tal com l’ he vista en d’altres països que he visitat.

L’ endemà vaig decidir agafar el vaixell cap a Corfú, on m’esperava

el meu amic Durrell. Sortírem del Pireu que devien ser les cinc de la tarda, quan el sol encara cremava com un forn. Vaig cometre l’error de treure un bitllet de segona classe. Quan vaig veure pujar a bord els animals, els matalassos i la roba de llit, tots els fòtils inversemblants que els grecs s’enduen quan van de viatge, vaig cuitar a passar-me a primera classe, que tan sols és una mica més cara que la segona. Excepte al metro de París, mai no havia viatjat en primera classe, i això em va semblar un autèntic luxe. El cambrer circulava contínuament amb una safata plena de gots d’aigua. I aquest fou el primer mot grec que vaig aprendre: nero (aigua). ¡Quin mot més bell! S’aproximava la nit; les illes emergien a la distància, flotant sempre sobre l’aigua, sense reposar-hi. Aparegueren les estrelles amb magnífica brillantor, i la brisa era suau i fresca. De seguida vaig començar a sentir el que era Grècia, el que havia estat i el que sempre serà fins i tot si té la desgràcia de ser envaïda per turistes nord-americans. Quan el cambrer em va preguntar què volia per sopar, quan més o menys vaig entendre el que hi havia, per poc que no em desmaio i em poso a plorar. Les menjades en un vaixell grec et deixen esbalaït. Malgrat 34

que pugui ser una heretgia confessar-ho, m’estimo més un bon plat grec que no pas un bon plat de la cuina francesa. Hi havia grans quantitats de menjar i de beguda; a fora hi havia l’aire i el cel tot ple d’estels. En sortir de París m’ havia promès a mi mateix que no faria res durant un any. Eren les meves primeres vacances vertaderes en vint anys, i estava disposat a fer que ho fossin de veritat. Tot em semblava perfecte. El temps ja no existia, solament existia jo, navegant en un vaixell lent, disposat a conèixer tothom qui es presentés i a acceptar tot allò que vingués. Sorgint del mar, com si el mateix Homer ho hagués arranjat per a mi, les illes apareixien, solitàries, desertes, misterioses a la llum morent. No podia demanar res més, ni desitjava res més. Tenia tot el que un home pot desitjar, i ho sabia.

També sabia que potser mai més no viuria un moment semblant.

Sentia que la guerra s’aproximava cada dia una mica més. Això no obstant, la pau encara duraria un cert temps i els homes continuarien captenint-se com éssers humans.

No travessàrem el canal de Corint perquè hi havia hagut un esllavis-

sament de terres; circumnavegàrem pràcticament el Peloponès. La segona nit recalàrem a Patres, davant de Mesolóngion. D’ençà d’aleshores he estat diverses vegades en aquest port, aproximadament sempre a la mateixa hora, i cada cop he sentit la mateixa fascinació.

S’avança de dret cap a un gran promontori, talment una sageta que es clava al flanc d’una muntanya. Els llums elèctrics disseminats tot al llarg del moll creen un efecte japonès; els ports grecs tenen una il·luminació que sembla improvisada, fan la impressió que serà imminent alguna mena de festa. A mesura que aneu entrant al port, us surten a l’encontre tot de petites embarcacions atapeïdes de passatgers, d’equipatges, de bestiar, de roba de llit i de mobles. Els homes remen dempeus, empenyent la barca en lloc d’arrossegar-la. Semblen incansables, movent a voluntat les feixugues càrregues amb destres i gairebé imperceptibles moviments de canell. Tan bon punt atraquen, s’origina un gran maremàgnum. Tothom va per on no ha d’anar, tot és confusió, caos, desordre. Però ningú no es perd ni es fa mal, ningú no roba res i no hi ha baralles. És una mena de ferment que prové del fet que per a un grec qualsevol esdeveniment, per trivial que sigui, 35

és sempre únic. Per bé que faci la mateixa cosa diverses vegades, per a ell sempre n’és la primera; és curiós, àvidament curiós i apassionat per l’experiència. Experimenta pel plaer d’experimentar, no pas per aconseguir una millor o més eficient manera de fer les coses. Li plau de fer les coses amb les seves mans, amb tot el seu cos, gairebé podria dir amb tota la seva ànima. Així es perpetua Homer. Tot i que mai no he llegit ni una sola ratlla d’ Homer, crec que el grec d’avui dia s’ ha conservat en essència el mateix de sempre. En tot cas, s’ ha fet més grec que mai. I aquí haig de fer un parèntesi per dir uns mots sobre el meu amic Mayo, el pintor, a qui vaig conèixer a París. El seu nom vertader era Malliarakis i, segons crec, era oriünd de Creta. Fos d’on fos, el cas és que en trobar-me davant Patres el seu record em vingué vivament a la memòria. Recordava haver-li demanat a París que em parlés de Grècia, i de sobte, en entrar al port de Patres, vaig comprendre tot el que volgué dir-me aquell vespre i vaig lamentar que no fos al meu costat per compartir la meva alegria. Vaig recordar com m’ havia dit amb tranquil·la i ferma convicció, després de descriure’m el país tan bé com va poder: «Miller, us agradarà Grècia, n’estic segur». No sé per que aquests mots m’impressionaren més que res del que havia dit sobre Grècia. Us agradarà...; la frase se’m va quedar gravada al magí. «Sí, m’agrada, com hi ha Déu», em repetia una i altra volta mentre, recolzat a la barana, deixava que em penetrés el moviment i el brogit. Em vaig tirar enrere per contemplar el cel. Mai no havia vist un cel com aquell. Era magnífic.

Em vaig sentir completament separat d’ Europa. Havia entrat com un home lliure en un nou reialme: tot es conjuminava perquè la meva experiència fos única i fecunda. ¡Redéu, que feliç era! Però per primera vegada a la vida em sentia feliç amb la plena consciència de ser feliç. És bo ser simplement feliç; és una mica millor saber que n’ets, de feliç; però comprendre la felicitat i saber per què i com, en quin sentit, a causa de quina concatenació d’esdeveniments o de circumstàncies has assolit aquest estat, i continuar essent feliç, feliç de ser-ne i de saber-ho, bé, això està més enllà de la felicitat, això és la glòria, i si tinguessis una mica de seny hauries de suïcidar-te allà mateix i acabar amb tot d’una vegada. I així és com em sentia, excepte que no vaig tenir la força de voluntat o el valor necessari per suïcidar-me en aquell moment. Vaig fer bé de no matar-me perquè havien d’arribar moments millors encara, millors fins i tot que la 36

glòria, tan extraordinaris que si algú hagués tractat de descriureme’ ls, probablement no l’ hauria cregut. No sabia aleshores que un dia em trobaria a Micenes o a Faistos, o que em despertaria un matí i guaitant per la portalera veuria amb els meus propis ulls el lloc del qual havia parlat en un llibre, sense saber que existia i que duia el mateix nom amb què l’ havia batejat la meva imaginació. Succeeixen coses meravelloses a Grècia, coses tan meravelloses i bones com no poden esdevenir-se a cap altre lloc de la terra. Grècia continua estant sota la protecció del Creador. Sembla com si Ell confirmés la meva asseveració amb el cap. Els homes poden, fins i tot a Grècia, lliurar-se a llurs mesquines i ineficaces diableries, però la màgia de Déu prossegueix la seva obra, i tant se val el que la raça humana faci o intenti de fer, Grècia continua essent un recinte sagrat, i estic convençut que continuarà essent-ho fins a la fi dels temps.

Era gairebé migdia quan el vaixell ancorà a Corfú. En Durrell m’es-

perava al moll amb el seu factòtum l’Spiro Americanus. Aproximadament hi havia una hora de cotxe per arribar a Kalami, el poblet on vivia en Durrell, situat a l’extrem nord de l’illa. Abans de seure a dinar ens banyàrem davant la casa. Feia gairebé vint anys que no em ficava a l’aigua. En Durrell i la seva esposa Nancy semblaven una parella de dofins; pràcticament vivien a l’aigua. Havent dinat vam fer una migdiada i després, tot remant, arribàrem a una petita cala, distant uns dos quilòmetres i mig, on hi havia una diminuta capella blanca.

Allà, nus de pèl a pèl, ens vam banyar de nou. Al vespre em presentaren Kyrios Karamenaios, el gendarme local, i en Nicola, el mestre del poble. Immediatament establírem una solida amistat. Amb en Nicola parlava un francès xampurrejat; amb en Karamenaios, una mena de cloqueig, essencialment fet a còpia de bona voluntat i de ganes d’entendre’ns.

Com a mínim un cop a la setmana anàvem a la ciutat amb el caique. La ciutat de Corfú mai no m’ ha acabat d’agradar. El seu aspecte desbaratat es transforma al vespre en una mena de demència que ataca els nervis. Passes el temps assegut, bevent allò que no vols beure o caminant amunt i avall sense cap objectiu, sentint-te desesperadament com un presoner. Generalment aprofitava aquestes visites per fer-me 37

afaitar i tallar els cabells, per matar el temps i perquè el preu era ridículament baix. M’informaren que era el barber del rei, i el servei complet em costava tres centaus i mig, propina inclosa. Corfú és un típic lloc d’exili. El Kaiser hi solia residir abans de perdre la corona.

Un dia vaig anar a visitar el seu palau per curiositat. Tots els palaus em fan l’efecte de ser uns llocs sinistres i lúgubres, però el manicomi del Kàiser és el pitjor exemple de guilladura que mai he vist. Podria ser un museu d’art surrealista. En un extrem de l’illa, però, davant el palau abandonat, hi ha un petit indret anomenat Kanoni, des del qual es domina la màgica Toten Insel. Al vespre l’Spiro ve a seure aquí per recordar somiosament la seva vida a Rhode Island, a l’època en què el contraban de licors estava en ple apogeu. És un lloc que per dret propi pertany al meu amic Hans Reichel, l’aquarel·lista. Ja sé que l’indret és ple de records d’Homer, però per a mi té més de Stuttgart que no pas de l’antiga Grècia. Quan brilla la lluna i no hi ha cap més soroll que el de la respiració de la terra, sembla exactament l’ambient que crea en Reichel quan instal·lat en un somni petrificat esdevé limítrof amb els ocells, els cargols, les gàrgoles, les llunes fumejants i les suoses pedres, o amb la música carregada de tristesa que brolla constantment del seu cor, fins i tot quan s’encabrita com un cangur enfellonit i comença a destruir tot allò que té al voltant amb la seva cua prènsil. Si mai arribava a llegir aquestes ratlles i s’assabentava que vaig pensar en ell mentre contemplava Toten lnsel, si arribava a comprendre que mai no vaig ser l’enemic que s’imaginava que jo era, em sentiria molt feliç. Potser fou un d’aquests vespres, en què assegut amb l’Spiro a Kanoni vaig contemplar aquest lloc d’encantament, quan en Reichel, que tan sols sentia amor pels francesos, fou arrossegat fora del seu cau a l’ Impasse Rouet i tancat en un sòrdid camp de concentració.

Un dia es deixà caure en Teodor: el doctor Teodor Stefanides. Ho sa-

bia tot sobre plantes, flors, arbres, roques, minerals, formes inferiors de la vida animal, microbis, malalties, estels, planetes, cometes, etc.

En Teodor és l’ home més instruït que he conegut mai, i un sant de més a més. En Teodor també ha traduït a l’anglès un bon nombre de poemes grecs. Així fou com vaig sentir per primer cop el nom de Se38

feris, pseudònim de Geórgios Seferiadis. I aleshores amb una mescla d’amor, d’admiració i d’ humor sorneguer pronuncià davant meu el nom de Katsimbalis, el qual, per alguna estranya raó, em produí immediatament una viva impressió. Aquell vespre en Teodor ens va fer una al·lucinant descripció de la seva vida a les trinxeres amb en Katsimbalis, al front dels Balcans, durant la Gran Guerra. L’endemà en Durrell i jo vam escriure una carta entusiasta a en Katsimbalis, que es trobava a Atenes, expressant-li la nostra esperança que ben aviat ens reuniríem amb ell. Katsimbalis... Pronunciàvem el seu nom amb familiaritat, com si l’ haguéssim conegut de tota la vida. Al cap de poc temps ens deixà en Teodor i arribà la comtessa X amb la Niki i una família de joves acròbates.

Arribaren imprevistament en una barca carregada de sorprenents vitualles i d’un vi rar procedent de les terres de la comtessa. Amb aquest grup de lingüistes, joglars, acròbates i ondines, les coses havien d’anar bé des del primer moment. La Niki tenia els ulls de color verd Nil i els seus cabells semblaven estar entreteixits amb serpents.

Entre la primera i la segona visita d’aquest grup extraordinari, que sempre arribava per mar en una embarcació ben carregada de coses bones, els Durrell i jo acampàrem durant uns dies en una platja. Allà el temps quedava completament esborrat. Als matins ens despertava un extravagant pastor que s’obstinava a fer passar el seu ramat per sobre els nostres cossos. En un penya-segat, exactament darrere de nosaltres, apareixia de sobte una bruixa folla que allunyava el pastor a còpia de malediccions. Cada matí era una sorpresa; ens despertàvem remugant i renegant, per acabar esclatant en una riallada. Després ens capbussàvem al mar, des d’on observàvem l’escalada de les cabres pels escarpats vessants del penya-segat; l’escena era gairebé una rèplica fidel dels dibuixos de la roca de Rodes que es pot veure al Musée de l’ Homme, a París. De vegades, quan ens trobàvem en bones condicions, ens enfilàvem darrere les cabres per davallar coberts de traus i de morats. Passà una setmana en que no vam veure ningú llevat del batlle d’un poblet muntanyenc, situat a uns quants quilòmetres de distància, que vingué a donar un cop d’ull. Arribà un dia quan jo estava tot sol fent una becaina a l’ombra d’una enorme roca.

Jo sabia uns deu mots de grec, i ell en sabia uns tres d’anglès. Considerant les limitacions de l’idioma, el nostre col·loqui fou verament notable. En veure que era mig guillat, em vaig sentir a gust i, per tal 39

com els Durrell no hi eren per advertir-me que no fes ximpleries, em vaig posar a cantar i a ballar, tot imitant els astres i estrelles de cinema, un mandarí xines, un cavall salvatge, un bus i coses per l’estil. Ell semblava divertir-se d’allò més i per alguna raó es va mostrar particularment interessat en la meva interpretació del xinès. Vaig començar a parlar-li en xinès, sense saber-ne ni un borrall, i em vaig quedar esbalaït en veure que em contestava en xinès, en el seu propi xinès, que era tan bo com el meu. L’endemà tornà amb un intèrpret, expressament per contar-me una mentida com una casa, o sigui que feia uns quants anys un jonc xinès havia encallat a la platja, i que quatre-cents xinesos havien acampat a la sorra fins que fou reparada l’embarcació. Em va dir que li agradaven molt els xinesos, que eren una gent molt agradable i que el seu idioma era molt musical i intel· ligent. Li vaig preguntar si no volia dir intel·ligible, però no, ell volia dir intel·ligent. L’idioma grec també era intel·ligent. I l’alemany.

Aleshores jo li vaig dir que havia estat a Xina, la qual cosa era una altra mentida, i, després de descriure-li aquest país, vaig començar a parlar-li d’Àfrica i dels pigmeus amb els quals també havia viscut durant algun temps. Ell em va dir que en un poble veí hi havia alguns pigmeus. Així, de mentida en mentida, vam passar unes quantes hores, durant les quals menjàvem olives i bevíem vi. Després algú tragué una flauta i vam començar a ballar un vertader ball de sant Vito que es perllongà interminablement fins acabar a la mar, on ens mossegàrem com a crancs, cridàrem i bramàrem en tots els idiomes de la terra.

Un dia vam aixecar el campament de bon matí per retornar a Kalami. Era un dia estrany i sufocant, i teníem dues hores de grimpada per arribar al poble de muntanya on ens esperava l’Spiro amb el cotxe. Primer de tot havíem de travessar al galop una franja sorrenca perquè, tot i portar les sandàlies, l’arena ens cremava els peus. Després venia una llarga etapa en què havíem de creuar el llit d’un riu sec; els còdols posaven a prova fins i tot els turmells més resistents.

Finalment arribàrem a la sendera que menava al flanc de la muntanya; més que sendera, una mena de torrentera que àdhuc dificultava l’ascensió als rucs carregats amb les nostres coses. Mentre pujàvem, una embruixadora melodia ens saludava des del capdamunt. Com la densa boirina que muntava del mar, aquella melodia ens embolcallava amb els seus plecs nostàlgics i després, tot de sobte, s’estroncava.

40

Uns centenars de metres més amunt, vam trobar una clariana al bell mig de la qual hi havia una enorme tina plena d’un líquid verinós, un insecticida per a les oliveres, que unes quantes dones joves remenaven mentre cantaven. Era un cant fúnebre que s’adeia amb el paisatge bromós. Ça i dellà, on els núvols vaporosos s’obrien per deixar veure un clap de bosc o de roques pelades, serrades, semblants a dents, l’eco d’aquella obsessionant melodia ressonava com el cor d’instruments metàl·lics d’una orquestra. Ara i adés, una gran extensió de mar blava sorgia de la boira, no pas a nivell de terra, ans en una mena de reialme intermedi entre el cel i la terra, com si hagués passat un tifó. També les cases, quan la seva solidesa es dissolia pel miratge, semblaven suspeses a l’espai. Tota l’atmosfera semblava estremida per una esplendor bíblica, puntuada pel dringar de les campanetes dels rucs, el cant de les dones del verí, la llunyana remor de la marea i un indefinible murmuri de la muntanya que probablement no era sinó el martelleig del pols a les temples, a causa de l’alta i xafogosa boirina d’aquell matí jònic. Ens aturàrem uns instants a reposar al caire del precipici, car estàvem massa fascinats per l’espectacle per continuar marxant pel congost devers el món clar, brillant i quotidià del poblet muntanyenc que s’estenia més enllà. En aquest reialme d’òpera, on Tao-te King i els antics vedes es fonien dramàticament en un confús contrapunt, el gust del suau tabac grec era encara més semblant al de la palla. El paladar es posava aquí en consonància amb el metafísic: el drama era de l’aire, de les regions superiors, de l’etern conflicte entre l’ànima i l’esperit.

Després l’afrau, que sempre recordaré com el carrefour d’inútils carnatges. Aquí deuen haver-se perpetrat una i altra volta les més espantoses i venjatives matances tot al llarg de l’interminable passat sagnant de l’ home. És una trampa inventada per la mateixa natura per a la perdició de l’ home. Grècia n’és plena, d’aquestes trampes mortals. És com una poderosa nota còsmica que dóna el diapasó a l’embriagador món de llum on les heroiques i mitològiques figures del passat resplendent amenacen contínuament de dominar la consciència. El grec antic era un assassí: vivia en un món d’evidències brutals que turmentaven i alienaven el seu esperit. Estava en guerra amb tothom, fins i tot amb ell mateix. D’aquesta anarquia ferotge sorgiren les especulacions metafísiques, bàlsam de l’ànima, que encara avui dominen el pensament humà. Travessant aquest congost, 41

que exigeix una marxa en forma d’esvàstica per desembocar a l’aire clar i lliure de l’alta erola, vaig tenir la impressió de travessar a gual fantasmals oceans de sang; la terra no estava resseca i convulsa com és usual a Grècia, sinó blanquejada i retorta com devien estar els membres mutilats, immobilitzats per la mort, de les víctimes del carnatge, abandonades allà perquè es podrissin i nodrissin amb la sang, sota l’implacable sol, les arrels de les oliveres salvatges que s’aferren a l’abrupte flanc de la muntanya amb urpes de voltor. Aquest pas de muntanya deu haver conegut també moments de clara visió quan homes de races distintes s’estrenyien les mans, tot mirant-se als ulls amb simpatia i comprensió. També aquí homes de l’estirp de Pitàgores deuen haver-se aturat a meditar en soledat i silenci, assolint una nova claredat, una novella visió del món, des d’aquest lloc de carnatge sembrat de pols. Grècia sencera està constel·lada d’aquests llocs paradoxals; potser això explica l’emancipació de Grècia com a país, com a nació, com a poble, per tal de continuar essent el lluminós carrefour d’una humanitat canviant.

A Kalami, els dies passaven com una cançó. De tant en tant escrivia una carta o intentava de pintar una aiguada. A la casa hi havia força material de lectura, però jo no tenia ganes d’obrir cap llibre.

En Durrell tractà de fer-me llegir els Sonets de Shakespeare, i, després d’acuitar-me durant una setmana, aconseguí de fer-me’n llegir un, potser el més misteriós que ha escrit Shakespeare. (Em sembla que era «El fènix i la tortuga».) Poc després vaig rebre per correu un exemplar de The Secret Doctrine, i m’ hi vaig abraonar amb delit.

També vaig tornar a llegir el diari de Nijinsky. Estic segur que mai no deixaré de llegir-lo una i altra volta. Hi ha tan sols uns pocs llibres que puc rellegir: un és Mysteries i un altre és The Eternal Husband. Potser també hauria d’afegir-hi Alícia en terra de meravelles.

De totes maneres, era millor passar el vespre xerrant i cantant, o bé descansant sobre les roques vora l’aigua i estudiant els estels amb un telescopi.

Quan la comtessa aparegué de nou en escena ens persuadí que anéssim a passar uns dies a la seva propietat, situada en una altra part de l’illa. Vam passar tres dies meravellosos i després, una nit, fou mobilitzat l’exèrcit grec. Encara no s’ havia declarat la guerra, però el precipitat retorn del rei a Atenes fou interpretat per tothom com un mal auguri. Els qui tenien mitjans semblàvem decidits a seguir 42

l’exemple del rei. A la ciutat de Corfú regnava un veritable pànic. En Durrell volia allistar-se a l’exèrcit grec per servir a la frontera albanesa; també l’Spiro, que passava de l’edat límit, desitjava entrar en servei actiu. Passaren així uns dies d’histèria i aleshores, com si tot hagués estat arranjat per un empresari, ens vam trobar tots esperant el vaixell que havia de dur-nos a Atenes. El vaixell havia d’arribar a les nou del matí; no pujàrem a bord fins a les quatre de la matinada de l’endemà.

Durant aquest temps el moll estava abarrotat d’equipatges damunt els quals s’asseien o ajaçaven els febrils propietaris, fingint indiferència, però en el fons tremolant literalment de por. Quan per fi atracaren les barcasses, es produí la més vergonyosa de les escenes.

Com de costum, els rics insistien a pujar a bord els primers. Com que jo tenia passatge de primera classe, em trobava entre ells. Estava completament disgustat i va anar de poc que no deixés el vaixell i me’n tornés tranquil·lament a casa dels Durrell a esperar que els esdeveniments seguissin el seu curs. Llavors vaig saber que, per alguna miraculosa decisió, no pujaríem els primers, sinó els últims. Sobre el moll anaven caient els luxosos equipatges descarregats de les barcasses. ¡Bravo! El meu cor saltava reblert d’alegria. La comtessa, que tenia més equipatge que ningú, fou la darrera a pujar a bord. Més tard vaig assabentar-me, amb sorpresa, que era ella qui havia arranjat les coses així. El que l’ havia contrariada era la confusió, no pas la qüestió de classe o de privilegi. Aparentment, els italians ni li feien cap por; allò que la disgustava era el desordre, aquell vergonyós anar a l’arrapaestiracabells. Eren, com dic, les quatre de la matinada, i la lluna brillava esplendent sobre una mar inflada i enfutismada quan les barcasses abandonaren el moll. Mai no havia cregut que sortiria de Corfú en aquelles condicions. Estava una mica enfadat amb mi mateix per haver consentit a anar a Atenes. M’amoïnava més la interrupció de les meves felices vacances que no pas els perills imminents de la guerra. Encara érem a l’estiu i de cap manera no pensava que n’ havia tingut prou, de mar i de sol. Pensava en les dones camperoles i en les criatures esparracades que ben aviat estarien sense menjar, i en aquella mirada que tenien als ulls quan els fèiem adéu amb la mà. Em semblava una covardia escapar d’aquella manera, deixant els dèbils i innocents a llur destí. ¡Sempre els diners! Els qui en tenen, fugen; els qui no en tenen, són morts despietadament.

Sense adonar-me’n, pregava perquè els italians interceptessin el nos43

tre vaixell, perquè no sortíssim indemnes d’aquella manera tan vergonyosa.

Quan vaig despertar-me i vaig pujar a coberta, el vaixell s’esllavissava a través d’un estret; a banda i banda es veien turons baixos i pelats, collades tenyides de violeta, de formes tan humanes que gairebé feien venir ganes de plorar d’alegria. El sol quasi havia arribat al zenit, i la llum era d’una brillantor intensa. Em trobava exactament al bell mig d’aquell petit món grec les fronteres del qual havia descrit al meu llibre pocs mesos abans de sortir de París. Era com si m’ hagués despertat per viure un somni. Hi havia alguna cosa de fenomenal en la proximitat lluminosa d’aquelles dues costes acolorides de violeta. Lliscàvem talment com Le douanier Rousseau ha descrit a la seva pintura. Era més que una atmosfera grega; era poètica, i no pertanyia a cap temps ni a cap lloc conegut realment per l’ home. El vaixell era l’únic llaç d’unió amb la realitat. La nau era plena fins a la borda d’ànimes mortes que s’aferraven desesperadament a llurs escassos béns terrenals. Dones esparracades, amb els pits nus, intentaven vanament d’alletar llurs marrecs que bramaven; assegudes al terra de coberta, en un fanguissar de gitarades i de sang, travessaven aquell somni sense que els fregués tan sols les parpelles. Si en aquell moment ens haguessin torpedinat, hauríem entrat plens de sang, de gitarades i de confusió a les tenebres subterrànies. En aquell moment vaig sentir alegria d’estar lliure de béns, lliure de lligams, lliure de temor, d’enveja i de malícia. Hauria pogut passar d’un somni a l’altre, sense posseir res, sense lamentar res, sense desitjar res. Mai no he estat més segur que la vida i la mort són un mateixa cosa, i que no és possible gaudir d’una d’elles, o d’abraçarla, si l’altra n’és absent.

A

Patres vam decidir baixar a terra i agafar el tren fins a Atenes.

L’ Hotel Cecil, on vam parar, és el millor hotel que conec, i això que n’ he conegut molts. Pagàvem uns vint-i-tres centaus diaris per una cambra que a Amèrica del Nord costaria almenys cinc dòlars. Espero que tots els qui passin per Grècia s’aturaran a l’ Hotel Cecil i ho comprovaran personalment. És tot un esdeveniment a la vida d’un home... Cap allà a migdia esmorzàvem a la terrassa del solàrium, de cara al mar. Allà, en Durrell i la seva muller s’embrancaren en una 44

terrible disputa. Jo em sentia impossibilitat d’intervenir-hi i l’única cosa que podia fer era compadir-los des del fons del cor. Era una disputa privada en la qual la guerra els servia de pretext. La gent es posa frenètica quan pensa en la guerra, perden per complet l’oremus per bé que siguin tan intel·ligents i clarividents com en són en Durrell i la Nancy. Un altre defecte perniciós de la guerra fa que els joves se sentin culpables i afeixugats de remordiments. A Corfú vaig tenir l’avinentesa d’observar les ximpleries d’un jove anglès, de constitució pletòrica, un xicot d’uns vint anys l’ambició del qual era arribar a ser un bon hel·lenista. Corria d’una banda a l’altra com una gallina decapitada, suplicant que l’enviessin a primera línia perquè el trituressin en mil bocins. I ara en Durrell parlava de la mateixa manera, amb la diferència que el seu vehement desig no era deixar-se matar sinó lluitar amb l’exèrcit grec a Albània, i això perquè tenia més bon concepte dels grecs que no pas dels seus compatriotes. Vaig evitar tant com vaig poder de tocar aquell tema, per tal com, si hagués intentat de dissuadir-lo, no hauria aconseguit res fora d’excitar el seu impuls suïcida. No volia pas veure’ l morir al camp de batalla; em semblava que la guerra podia ben bé arribar a la seva fi estèril sense necessitat del sacrifici d’un home que havia de donar tant al món. Ell sabia el que jo en pensava, de la guerra, i crec que en el fons estava d’acord amb mi, però era jove, útil per a tot servei, anglès a desgrat d’ell mateix, i tot això el sumia en un dilema. Demés, no era el lloc adequat per discutir sobre aquell tema. L’atmosfera estava carregada amb el record de Byron. Assegut allà, amb Mesolóngion tan a prop, era gairebé impossible de pensar amb seny en la guerra. El cònsol britànic a Patres tenia el cap molt més clar. Després d’una breu conversa amb ell, vaig sentir un renovat respecte per l’ Imperi britànic. També em vaig recordar a mi mateix que, de moment, la guerra encara no havia estat declarada. Sovint havia amenaçat d’esclatar; potser, al capdavall, mai no esclataria.

Vam fer una bona menjada en una plaça i després, al capvespre, vam agafar l’autocar que anava a Atenes. En el curs d’una conversa amb alguns companys de viatge, un grec que tornava d’Amèrica em saludà jovialment, tractant-me de germà nord-americà, i encetà un irritant i estúpid monòleg sobre les glòries de Chicago, on dubto que hagués viscut més d’un mes. El quid de la qüestió raïa en el fet que desitjava àvidament de tornar a casa seva —referint-se a Amèrica—; 45

trobava els seus compatriotes ignorants, bruts, endarrerits, ineficients, etc. En Durrell el va interrompre un cop per preguntar-me quin idioma parlava aquell home; mai no havia sentit cap grec parlant aquella mena de nord-americà. Els meus anteriors interlocutors estaven ansiosos de saber què excitava tant llur estrany compatriota.

Havíem estat parlant en francès fins que arribà aquell tanoca. Els vaig dir en francès que aquell home era un ignorant. Aleshores el grec em preguntà quina llengua parlava i, quan li vaig dir que era francès, em va contestar: —No conec aquests idiomes; amb el nord americà en tinc prou...

Jo sóc de Chicago.

Per bé que li vaig demostrar clarament que no tenia cap interès a escoltar les seves històries, ell insistí a contar-m’ ho tot sobre la seva vida. Em va dir que ara anava a un poblet de muntanya on vivia la seva mare, de la qual volia acomiadar-se abans de partir.

—Mireu si són ignorants aquesta gent —afegí—. He fet tot el viatge des de Chicago amb una banyera per a la meva mare; l’ he instal·lada amb les meves pròpies mans. ¿Us penseu que ho han sabut apreciar?

S’ han rigut de mi, han dit que estava guillat. No volen anar nets. En canvi a la ciutat de Chicago...

Vaig presentar les meves excuses als altres viatgers per la presència d’aquell idiota. Els vaig explicar que en allò convertia Amèrica els seus fills adoptius. Tots rigueren de valent, fins i tot el grec ignorant del meu costat, que no havia entès ni una sola paraula del que havia dit, ja que l’observació la vaig fer en francès. Per acabar-ho d’adobar, el talòs em va preguntar on havia après l’anglès. Quan li vaig contestar que havia nascut als Estats Units, replicà que mai no havia sentit parlar un anglès com el meu; ho digué d’una manera que semblava indicar que l’única mena d’anglès que valia la pena de parlar era la seva varietat d’escorxador.

Quan vam arribar a Atenes feia tant de fred que l’abric no hauria

fet cap nosa. Atenes té un clima variable com el de Nova York. I també molta pols, si féieu via cap als barris extrems. De vegades fins i tot al centre de la ciutat, on es troben les cases més luxoses i ultramodernes, el carrer no és sinó una carretera polsegosa. A peu s’arriba en mitja 46

hora als afores de la ciutat. És realment una ciutat enorme que conté quasi un milió d’ habitants; ha centuplicat la població des de l’època de Byron. Els colors de fons són el blau i el blanc, com a tot Grècia.

Fins i tot els diaris usen tinta blava, d’un blau cel brillant, la qual cosa els atorga un aspecte innocent i jovenívol. Els atenesos pràcticament devoren els diaris; estan constantment famolencs de notícies. Des del balcó de la meva cambra del Grand Hotel veia la plaça de Sintagma, ennegrida a la tarda pels milers de persones que seien a les tauletes curulles de begudes i gelats, i amb els cambrers anant i venint amb les safates dels cafès adjacents a la plaça.

Allí, un vespre, vaig conèixer en Katsimbalis, que retornava a Amaroussion. Fou, en efecte, una trobada definitiva. De totes les coneixences que he fet en tota la meva vida solament n’ hi ha dues que es poden comparar amb aquesta: la d’en Blaise Cendrars i la d’en Lawrence Durrell. Aquell primer vespre no vaig enraonar gaire; escoltava fascinat, encantat de cada frase que sortia dels llavis del meu interlocutor. Em vaig adonar que era un home fet per al monòleg, talment com en Cendrars i com l’astròleg Moricand. Quan el monòleg és bo me l’estimo més que no pas el diàleg. És com observar un home que escriu un llibre expressament per a tu: l’escriu, el llegeix en veu alta, el representa, el revisa, l’assaboreix, el gaudeix i gaudeix de la nostra alegria, i tot seguit l’esquinça i escampa els bocins als quatre vents. És una representació sublim, perquè mentre la realitza un és Déu per a ell, llevat que se sigui un talòs insensible i impacient. Però en el cas d’aquesta mena de monòleg a què em refereixo, això no passa mai.

En aquella primera ocasió se’m va aparèixer com una curiosa mescla de coses: tenia la corpulència d’un brau, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un lleopard, la tendresa d’un anyell i la timidesa d’un colom. Tenia una curiosa testa desmesuradament grossa que em fascinava i que, sense saber per què, trobava típicament atenenca. Les seves mans eren més aviat petites per la seva còrpora, i extremadament delicades. Era un home ple de vitalitat, capaç de gestos brutals i de paraules gruixudes, i això no obstant emanava d’ell una calidesa que era dolça i femenina. També posseïa un marcat tret tràgic, accentuat per la seva habilitat mímica. Era extremadament simpàtic i alhora bàrbar com un camperol. Feia l’efecte que sempre parlava d’ell mateix, però sense alabar-se mai. Parlava d’ell perquè era la persona 47

més interessant que coneixia. M’agrada molt aquesta qualitat, de la qual jo mateix en tinc una mica.

Al cap d’uns quants dies ens vam trobar per sopar plegats en companyia de la seva esposa Aspasia i els Durrell. Després de sopar ens havíem de veure amb uns amics d’ell. Des del primer moment començà a xerrar pels descosits. Sempre actuava de la mateixa manera, fins i tot els mals dies, quan es queixava de mal de cap, de mareig o d’una de les cent malalties que l’afeixugaven. Va dir que ens portaria a una taverna del Pireu, perquè volia que assaboríssim els plats grecs cuinats a la manera grega. La taverna era un dels seus caus favorits als seus bons temps.

—Vaig cometre una equivocació en casar-me —deia, mentre la seva dona se l’escoltava i somreia indulgent—. No estava fet per al matrimoni... és la meva perdició. No puc dormir, no puc fumar, no puc beure... Estic acabat.

Sempre parlava d’ell mateix com si fos un home derrotat; era aquest un petit tema que entreteixia en el seu monòleg quan s’acalorava sobre una determinada matèria. Les coses que s’ havien esdevingut el dia anterior queien ja en aquest mateix passat nostàlgic i derrotat.

A voltes, quan enraonava d’aquesta manera, em feia la impressió que era una enorme tortuga que s’ havia escapat de la seva closca, una criatura que es gastava en una lluita desesperada per reintegrarse a la closca que li havia quedat petita. Feia tot el possible perquè aquesta lluita li donés un aire grotesc i ridícul. Es reia de si mateix de la mateixa tràgica manera que un bufó. Tots ens en rèiem, fins i tot la seva muller. Per trista, mòrbida o patètica que fos la història, volia fer-nos riure contínuament. En totes les coses veia el seu aspecte còmic, la qual cosa és una vertadera prova del sentit tràgic.

El menjar... el menjar era per a ell una passió. Des de la infantesa estava acostumat a menjar bé i a gaudir menjant, i estic segur que continuarà gaudint-ne fins al dia de la seva mort. El seu pare havia estat un gran gourmet, i en Katsimbalis, bé que potser sense cap dels refinaments i assoliments sensuals del seu pare, prosseguia la tradició familiar. Entre dues enormes queixalades de carnívor, es colpejava el pit com un goril·la, abans de fer-ho baixar amb un bon got de rezina.

Als seus bons temps havia begut grans quantitats de rezina; deia que era bo per a l’ home, bo per a la ment, bo per als ronyons, per als pulmons i per al ventre, bo per a tot. Tot allò que engolia era bo, així 48

fos verí o ambrosia. No creia en la moderació, ni en el seny, ni en res que fos inhibició. S’estimava més sobrepassar tota mesura i després esperar-ne les conseqüències. Hi havia moltes coses que ja no podia fer; la guerra l’ havia frenat una mica. Però a pesar del mal estat del seu braç, del genoll dislocat, de l’ull malmès, del fetge malalt, de les burxades del reuma, dels trastorns artrítics, de la migranya, dels mareigs i Déu sap de quantes coses més, allò que havia escapat de la catàstrofe estava pletòric de vida i fermentava com un bon munt de fems fumejants. Amb la seva conversa era capaç de galvanitzar els morts. Era una mena de procés devorador: quan descrivia un indret se’ l cruspia, com una cabra atacant una catifa. Si descrivia una persona, se la menjava viva de cap a peus. Si es tractava d’un esdeveniment, en devorava cada detall, talment un exèrcit de formigues blanques que es llança sobre un bosc. Amb la seva garola, era a tot arreu al mateix temps. Atacava per dalt, per baix, de front, per darrere i pels flancs. Si no podia servir-se d’alguna cosa, per manca d’una frase o d’una imatge, la deixava clavada amb la llança i prosseguia, per tal de tornar més tard a devorar-la amb fruïció. O bé, com un malabarista, llançava alguna cosa enlaire i, quan et creies que l’ havia oblidada, que cauria i es rompria, es posava hàbilment la mà darrere l’esquena i l’entomava sense ni mirar-la. I no era simple xerrola allò que ens oferia, ans llenguatge: llenguatge nodridor i bestial. La seva conversa es projectava sempre sobre un paisatge de fons, com si fos el protagonista d’un món desaparegut. El paisatge de l’Àtica era excel·lent per al seu propòsit: conté els ingredients necessaris per al monòleg dramàtic. Per comprendre la importància d’aquest escenari, només cal veure els teatres a l’aire lliure, enterrats als flancs dels pujols. Fins i tot si la seva conversa el portava a París, per exemple, a un lloc com el Faubourg Montmartre, l’amania i el condimentava amb els seus ingredients àtics, com ara farigola, sàlvia, asfòdel, mel, turo, argila roja, teulats blaus, ornaments d’acant, llum violeta, roques ardents, vents secs, pols, rezina, artritis i el foc grec que juga sobre els turons com una àgil serpent amb l’espinada rompuda. Era una estranya contradicció, fins i tot en la seva conversa. Amb la seva llengua viperina que feria com el llamp, amb els seus dits que es movien nerviosament com si recorreguessin una espineta imaginària, amb els seus gestos brutals que mai no trencaven res, sinó que simplement armaven soroll, amb tota la remor sorda de 49

l’onada que esclata, amb el fragor i la crepitació i l’embriaguesa, si se l’observava de prop i sobtadament, tenies la impressió que s’estava allí assegut, immòbil, que només els seus ulls de falcó estaven alerta, que era com un ocell que havia estat hipnotitzat o que s’ havia hipnotitzat ell mateix, i que les seves urpes eren lligades al canell d’un gegant invisible, tan gran com la terra. Tots aquells gestos desfermats, tot aquell brogit, totes aquelles prestidigitacions calidoscòpiques no eren més que una mena de sortilegi que utilitzava per dissimular el fet que era un presoner. Aquesta era la impressió que em causava quan l’observava, quan assolia de rompre l’encantament per un instant i estudiar-lo atentament. Per tal de rompre l’encantament, però, calia posseir una força i una màgia gairebé iguals a les seves, i deixar-se estar en aquella sensació d’estupidesa i d’impotència que s’experimenta cada cop que s’aconsegueix de destruir el poder de la il·lusió. La màgia no es destrueix mai; com a màxim ens en podem desprendre, tallar les antenes misterioses que ens lliguen a les forces que sobrepassen el poder de l’enteniment. Més d’un cop, mentre en Katsimbalis enraonava, vaig advertir al rostre d’un oient una expressió que m’indicava que els fils invisibles estaven connectats, que s’ havia establert la comunicació d’alguna cosa que superava el llenguatge i la personalitat, alguna cosa màgica que reconeixem en el somni i que assossega i alegra el rostre del dorment com rarament s’esdevé en estat de vigília. Manta vegada quan meditava sobre aquesta qualitat seva, pensava en les freqüents al·lusions que feia a aquella mel incomparable que les abelles dipositen als vessants de la seva estimada Himet. Una i altra volta intentava d’explicar-nos per què aquella mel de la muntanya Himet era única. Ningú no pot explicar-ho d’una manera satisfactòria. Allò que és únic no es pot explicar. Hom ho pot descriure, venerar o adorar. I això és tot el que jo puc fer en referir-me a la conversa d’en Katsimbalis.

Fou més endavant, després d’ haver retornat a Corfú i de passar una

bona temporada en solitud, quan vaig poder apreciar encara més el monòleg d’en Katsimbalis. Ajaçat tot nu, a ple sol, en una plataforma rocosa vora el mar, solia cloure els ulls i provava d’entreteixir la trama de les seves xerrades. Aleshores vaig fer un descobriment: la seva 50

conversa creava reverberacions, i aquests ecos trigaven un temps llarg a arribar a les nostres orelles. Comparava la seva conversa amb la conversa francesa, en la qual havia viscut embolcallat durant anys.

La francesa semblava més aviat el joc de llums sobre un gerro d’alabastre, una àgil dansa de reflexos líquids, evanescents, mentre que l’altra —la katsimbaliana— era opaca, ennuvolada, prenyada de ressonàncies el significat de les quals no s’entenia fins al cap de molt de temps, quan arribava l’eco d’una col·lisió amb pensaments, gent i objectes situats als quatre punts cardinals de la terra. El francès alça murs a l’entorn de la seva conversa, com ho fa al voltant dels seus jardins; posa límits a tot per tal de sentir-se a casa seva. En el fons li manca confiança en els seus semblants; és escèptic perquè no creu en la bondat innata de l’ésser humà. Ha esdevingut realista perquè és prudent i pràctic. El grec, en canvi, és un aventurer, és temerari, s’adapta fàcilment i fa amics amb la mateixa facilitat. Els murs que veieu a Grècia, quan no són d’origen turc o venecià, provenen dels temps dels ciclops. D’acord amb la meva experiència personal, diria que no hi ha home més directe, ni amb qui sigui més fàcil travar i mantenir relació que el grec. Esdevé immediatament amic vostre; ve a buscar-vos. Amb el francès, l’amistat és un llarg i laboriós procés; de vegades es necessita tota una vida per fer-se amic seu. És immillorable en la relació superficial, on arrisca poc i no es compromet per a l’esdevenidor. El mot ami no conté gairebé res del sabor de friend, tal com el sentim en anglès. C’est mon ami no es pot traduir per this is my friend. Aquesta frase no té cap equivalència en l’idioma francès. És una llacuna que, talment com el mot home, mai no s’omple.

Aquests detalls es manifesten en la conversa. Cert és que pot mantenir una conversa, però resulta difícil que sigui íntima. Sovint s’ ha dit que tot França és un jardí, i si estimeu França, com l’estimo jo, pot arribar a ser un jardí molt bell. En el meu cas, la trobo guaridora i alleujadora per al meu esperit; m’ hi vaig recobrar de les commocions i de les cicatrius que havia rebut al meu propi país. Arriba un dia, però, quan ja us trobeu altre cop bé i fort, en què aquest ambient deixa de ser nodridor. Aleshores anheleu escapar i provar les vostres forces. Llavors l’esperit francès resulta inadequat. Desitgeu fer amics, crear-vos enemics, mirar més enllà de les parets de tàpia i de les parcel·les de terra conreada. Us cal deixar de pensar en assegurances de vida i de malaltia, en pensions a la vellesa, etcètera.

51

Després del suculent sopar a la taverna del Pireu, de la qual tots en sortírem una mica marejats per les copioses libacions de rezina, retornàrem a la gran plaça d’Atenes. Era mitjanit o potser una mica més tard, i la plaça era encara plena de gent. En Katsimbalis semblà endevinar el lloc on seien els seus amics. Ens presentà als seus íntims companys, en Geórgios Seferiadis i el capità Antoniou del vaixell Acròpolis. De seguida començaren a atabalar-me fent-me preguntes sobre els escriptors nord-americans. Com la majoria dels europeus cultivats, sabien més de literatura nord-americana que jo no en sabré en tota la meva vida. L’Antoniou havia estat diverses vegades als Estats Units i s’ havia passejat pels carrers de Nova York, Boston, Nova Orleans, San Francisco i d’altres ports. La idea d’aquest home vagarejant meravellat per les nostres grans ciutats, em dugué a esmentar el nom de Sherwood Anderson, a qui sempre he considerat l’únic escriptor nord-americà del nostre temps que s’ ha passejat pels carrers de les nostres ciutats nord-americanes com un autèntic poeta. Per tal com amb prou feines coneixien el seu nom, i com que la conversa s’orientava ja devers un terreny més familiar, és a dir, Edgar Allan Poe, un tema que estic tip d’escoltar, de sobte em va obsessionar la idea de vendre’ ls Sherwood Anderson. Per variar, vaig ser jo qui va iniciar un monòleg sobre els escriptors que es passegen pels carrers nord-americans i que solament són coneguts quan es troben al caire de la tomba. Estava tan entusiasmat amb el tema que vaig arribar a identificar-me realment amb Sherwood Anderson.

Aquest probablement s’ hauria quedat esbalaït si hagués sentit les proeses que li atribuïa. Sempre he tingut una particular debilitat per l’autor de Many Marriages. Durant els pitjors dies que vaig passar a Amèrica, ell va ser l’ home que em va confortar amb els seus escrits.

El vaig conèixer l’altre dia com qui diu, i no vaig trobar en ell cap discrepància entre l’ home i l’escriptor. Vaig veure en ell el narrador nat, l’ home capaç de tornar interessants les coses més fades.

Com dic, vaig prosseguir parlant sobre Sherwood Anderson com si tingués el tel de la llengua trencat. M’adreçava principalment al capità Antoniou. Recordo la mirada que em va clavar quan vaig haver acabat, una mirada que deia: «Fet. Emboliqueu-me’ ls. Em quedo tota la col·lecció».

Manta vegada després d’aquesta xerrada he tingut el plaer de tornar a llegir Sherwood Anderson a través dels ulls de l’Antoniou.

52

L’Antoniou està constantment navegant d’una illa a una altra, escrivint els seus poemes mentre es passeja de nit per estranyes ciutats.

Una vegada, uns mesos més tard, vaig passar amb ell alguns minuts al curiós port d’ Heràkleion, a Creta. Encara pensava en Sherwood Anderson, per bé que la seva conversa versava sobre carregaments, butlletins meteorològics i aprovisionaments d’aigua. Un cop a l’alta mar me l’imagino a la seva cabina, prenent un llibre del prestatge i enterrant-se en la nit misteriosa d’una anònima ciutat d’Ohio. La nit sempre em fa sentir una mica envejós d’ell, envejós de la seva pau i de la seva solitud al mar. Li envejava les illes on recalava i les seves solitàries passejades per pobles silenciosos els noms dels quals res no signifiquen per a nosaltres. Ser pilot fou la primera ambició que vaig expressar mai. M’encanta la idea d’estar-me tot sol a la cabina de coberta, governant el vaixell en el seu curs perillós. Conèixer el temps, identificar-s’hi, batallar-hi, hauria estat per a mi un gran delit.

Al rostre de l’Antoniou hi havia sempre traces del temps. I també n’ hi ha sempre a l’obra de Sherwood Anderson. M’agraden els homes que porten el temps a la sang...

Ens separàrem a les primeres hores de la matinada. Vaig tornar a l’ hotel, vaig obrir la finestra i em vaig quedar una estona al balcó contemplant la plaça que ara era deserta. Havia fet dos nous i immillorables amics grecs i em sentia feliç per aquest motiu. Em vaig posar a pensar en els amics que havia fet durant el curt temps que havia passat allí. Vaig recordar l’Spiro, el taxista, i en Karamenaios, el gendarme. També podia comptar-hi en Max, el refugiat, que vivia com un duc al King George Hotel; l’única cosa que semblava tenir al cap era com fer feliços els seus amics amb les dracmes que no podia treure del país. També hi havia el propietari del meu hotel, qui, a diferència de tots els hotelers francesos que he conegut, solia dir-me de tant en tant: «¿Heu de menester diners?». Si li deia que anava a fer una petita excursió, contestava: «No deixeu d’enviar-me un telegrama si necessiteu diners». L’Spiro es captenia de la mateixa manera. Quan ens acomiadàrem al moll la nit del pànic general, els seus últims mots van ser: «Senyor Henry, si mai torneu a Corfú, vull que pareu a casa meva. No vull pas diners, senyor Henry... El que vull és que vingueu a viure amb nosaltres tot el temps que us plagui».

Arreu on anava de Grècia sentia la mateixa cançó. Fins i tot a la prefectura, mentre esperava que arreglessin els meus documents, el gen53

darme envià a buscar cafè i cigarrets perquè m’ hi sentís a gust. També m’agradava la manera que tenen de pidolar. No se n’avergonyeixen pas. Us aturen amb tota tranquil·litat per demanar-vos diners o cigarrets, com si en tinguessin tot el dret. És un bon senyal quan la gent pidola d’aquesta manera: això indica que també saben donar.

Els francesos, per exemple, no saben donar ni demanar favors; en tots dos casos se senten incòmodes. Tenen com una virtut no molestar ningú. És el mur altre cop. El grec no té murs al seu voltant: dóna i rep sense reticència.

Els anglesos que viuen a Grècia —una genteta que fa pena, de passada sigui dit— semblen tenir una pèssima opinió del caràcter grec.

Els anglesos són gent ensopida, mancada d’imaginació i sense capacitat d’adaptació. Semblen creure que els grecs els haurien d’estar eternament agraïts perquè tenen una flota poderosa. L’anglès a Grècia és una farsa i molest com una brossa a l’ull: no val ni la quisca que es fica entre els dits dels peus d’un grec pobre. Durant segles els grecs han tingut el més cruel enemic que pugui tenir un poble: els turcs. Després de segles d’esclavatge aconseguiren alliberar-se del jou i, si no hagués estat per la intervenció de les grans potències, probablement els haurien aniquilat. Avui dia els dos pobles, després d’un intercanvi de població que podem qualificar d’extraordinari, són amics. Es respecten mútuament. I això no obstant, els anglesos, que haurien desaparegut de la faç de la terra si haguessin sofert el mateix tracte, pretenen mirar els grecs amb altivesa.

Arreu on aneu de Grècia, trobeu l’ambient prenyat de gestes heroiques. Parlo de la Grècia moderna, no pas de l’antiga. I si observeu a fons la història d’aquest petit país, comprovareu que les dones han tingut un capteniment tan heroic com els homes. De fet, tinc encara un respecte més gran per la dona que per l’ home grec. La dona grega i el sacerdot ortodox grec foren els qui mantingueren l’esperit de lluita. Quant a tenacitat, valor, audàcia i gosadia, no en trobaríeu d’altres al món. No és estrany que en Durrell vulgui lluitar amb els grecs. ¿Qui no s’estimaria més de lluitar al costat d’una Bouboulina, per exemple, que no pas amb una trepa de malaltissos i efeminats reclutes d’Oxford o de Cambridge?

No vaig fer cap amic anglès a Grècia. Cada cop que em trobaven en companyia d’un anglès, tenia ganes de demanar excuses als grecs.

Els amics que vaig fer a Grècia eren grecs, i n’estic orgullós, honorat 54

que em considerin com un amic. Espero que els pocs anglesos que vaig conèixer a Grècia s’adonaran, quan llegeixin aquestes ratlles, del que vaig pensar de llur conducta. Espero que em consideraran com un enemic de la seva raça.

M’estimo més parlar d’un altre tema més interessant, d’en Katsimbalis, per exemple, i de la visita que vaig fer a casa seva a Amaroussion un dia al capaltard. ¡Un altre dia meravellós, un altre dia extraordinari en la meva vida! Ens havien demanat que arribéssim aviat per tal de contemplar la posta de sol. L’Stefanides havia traduït alguns poemes grecs i ens els llegiria en anglès. Quan arribàrem, en Katsimbalis encara no havia acabat de fer la migdiada. Estava una mica avergonyit que l’ haguéssim enxampat fent la becaina, perquè sempre es vantava de necessitar dormir molt poc. Baixà les escales una mica emboirat i pàl·lid. Hauríeu dit que enraonava amb ell mateix, tot fent gestos fútils amb les mans com si volgués fer sonar aquella endimoniada espineta imaginària. Mussitava alguna cosa sobre un mot que havia recordat en somnis feia uns moments. Sempre estava escorcollant-se el cervell buscant paraules o frases adequades en anglès per expressar alguna imatge grega interessant que acabava de trobar en un llibre. De totes maneres, com dic, l’ havíem tret d’un son profund, i es movia com si es trobés sota els efectes d’una droga, murmurant i gesticulant com aquell qui intenta desempallegar-se de les teranyines que l’embolcallen. La seva conversa començà al límit d’aquell somni del qual encara no havia sortit del tot. Sempre cal començar d’alguna manera, i per tal com havia estat somiant, parlà del somni. El somni no era important, s’oblidava en un moment, però el seu record el retornava al mot que l’ havia estat amoïnant, que ell havia estat encalçant feia dies, segons que ens digué, i que ara esdevenia més clar, igual com s’aclaria el seu cervell a mesura que queien les teranyines. El mot, qualsevulla que fos, el dugué a l’idioma, i l’idioma el dugué a la mel, i la mel era bona per a l’ home, com bones eren d’altres coses, la rezina, per exemple, sobretot la rezina, que era bona per als pulmons, bona per al fetge, especialment si es pren en grans quantitats, cosa que no s’ ha de fer, no prendre’n molta, però que ell feia sense fer cas de les ordres del metge, sobretot si es tractava d’una rezina tan bona com la que havíem begut l’altre vespre a la taverna del Pireu. També l’anyell era bo, ¿que ho havíem notat?

Féu el gest de llepar-se els dits, es torçà la boca amb el dors de la mà 55

i ensumà l’aire com si aspirés de nou l’aromàtic fum del forn. Va callar un moment i mirà al seu entorn, com si busqués alguna cosa amb què humitejar-se la llengua abans d’emprendre el monòleg a tota velocitat. Ningú no deia res. Ningú no gosava d’interrompre’ l ara que començava a engegar-se. Els poemes reposaven damunt la taula; en Seferiadis, i el capità amb ell, esperaven el moment propici. Jo pressentia que es posava interiorment una mica neguitós, que feia càlculs ràpidament per veure si tenia temps de buidar el pap abans no arribessin els seus amics. Aletejava lleugerament, talment un ocell amb una ala empresonada. Continuava murmurant i barbotejant, per mantenir el motor engegat fins que decidís la direcció que havia de prendre. I aleshores, sense saber com, sense adonar-nos de la transició, ens trobàrem dempeus a l’etèria galeria que domina els baixos pujols, en un dels quals hi havia un solitari molí de vent, i en Katsimbalis estava en ple vol, les ales desplegades com una àliga, parlant de la clara atmosfera i dels matisos blau-violeta que davallen amb el crepuscle, de les varietats ascendents i descendents de la monotonia, de l’individualisme de les herbes i dels arbres, dels fruits exòtics i dels viatges terra endins, de la farigola i la mel i la saba de l’arbust que embriaga, dels insulars i la gent de les terres altes, dels homes del Peloponès, de la dona russa enfollida una nit per la lluna i que, llevant-se la roba, es posà a ballar tota nua a la llum de la lluna, mentre el seu amant corria a buscar una camisa de força. Mentre ell enraonava, jo anava absorbint per primer cop amb els meus propis ulls la vertadera esplendor del paisatge àtic, tot observant amb creixent alegria que ça i dellà, damunt la gespa agostada i pelada, entre l’anomalia i l’excentricitat de la vegetació, homes i dones vagaven mandrosament, talment siluetes aïllades, solitàries, i per alguna raó aquelles persones em semblaven profundament gregues, caminant com no camina cap altre ésser humà, dibuixant en llurs eteris meandres motius ben definits, tal com els havia vistos aquell mateix dia als gerros del museu. Hi ha moltes maneres de caminar i la millor, en la meva opinió, és la grega, perquè no té objectiu; és anàrquica i completament humana a còpia de discordança. I aquest caminar damunt l’ herba agostada entre els arbres excèntrics i inelegants —l’espès fullatge esvoletegant als clots de les muntanyes distants com cabells dreçats i a contrapèl— harmonitzava estranyament amb el monòleg d’en Katsimbalis que jo escoltava, digeria i comunicava silenciosament 56

a aquells passejants asiàtics que allà baix s’esvanien suaument en la llum somorta... En aquella alta galeria d’Amaroussion, justament quan la llum d’altres mons començava a escampar la seva brillantor, vaig comprendre la vella i la nova Grècia en llur plàcida transparència i així romanen encara en la meva memòria. Em vaig adonar en aquell moment que no hi ha una Grècia nova o antiga, que solament existeix Grècia, un món concebut i creat per a l’eternitat. L’ home que enraonava havia deixat de tenir talla i proporcions humanes, per esdevenir un colós la silueta del qual es perdia anant i venint del passat al futur amb el ritme monòton i profund de les seves frases carregades de drogues. Parlava i parlava interminablement, sense pressa, impassible, inesgotable, inextingible; era una veu que tenia forma, contorn i substància, una figura que havia sobrepassat el seu marc humà, una silueta els ecos de la qual ressonaven a les pregoneses de les muntanyes llunyanes.

A

l cap d’uns deu dies d’estada a Atenes, ja anhelava tornar a Corfú.

La guerra havia començat, però per tal com els italians havien anunciat llur intenció de romandre neutrals, no veia cap raó per no tornar a l’illa i aprofitar al màxim els dies que restaven d’estiu. En arribarhi vaig trobar els grecs mobilitzats a la frontera albanesa. Cada cop que entrava a la ciutat o en sortia havia d’obtenir un salconduit de la policia. En Karamenaios continuava vigilant la platja des de la seva petita cabana de canyes situada a la vora del mar. En Nicola tornaria aviat al poble de muntanya per obrir l’escola. S’iniciava un meravellós període de soledat. No tenia res a fer llevat de deixar passar el temps. L’Spiro m’envià el seu fill Lillis perquè em donés lliçons de grec. Després en Lillis tornà a la ciutat i em vaig quedar sol. Fou una experiència que em va produir una enorme satisfacció. Al capvespre m’aturava a casa d’en Nicola per fer-la petar una estona i escoltar el que deia sobre la guerra. Havent sopat, en Karamenaios es deixava caure per casa. Per als nostres intercanvis lingüístics disposàvem d’un fons d’una cinquantena de mots. Com aviat vaig descobrir, ni tan sols ens en calien tants. Hi ha mil maneres d’enraonar, i els mots no serveixen de res si l’esperit n’és absent. En Karamenaios i jo ens moríem de ganes de parlar. A mi tant se me’n donava si parlàvem 57

de la guerra o de ganivets i forquilles. A voltes ens adonàvem que un mot o una frase que havíem estat emprant durant dies i dies, ell en anglès i jo en grec, tenia un significat completament distint del que crèiem. Tant se valia. Ens enteníem igualment per bé que empréssim malament els mots. Jo podia aprendre cinc paraules noves una tarda i oblidar-ne sis o vuit mentre dormia. L’important era l’afectuosa encaixada de mans, la lluïssor dels ulls, el raïm que devoràvem plegats, el got que alçàvem en senyal d’amistat. De tant en tant m’excitava i, emprant una barreja d’anglès, grec, alemany, francès, chocktaw, esquimal, swahili o qualsevulla altra llengua que segons creia em serviria per al meus propòsits, valent-me de la cadira, la taula, la cullera, el llum o el ganivet del pa, li representava una escena de la meva vida a Nova York, París, Londres, Chula Vista, Canarsie, Hackensack o algun altre lloc on no havia estat mai, o on havia anat en somnis o quan estava adormit a la taula d’operacions. De vegades em sentia tan ferm, tan versàtil i acrobàtic, que m’enfilava a la taula i em posava a cantar en un idioma desconegut, o saltava de la taula al trinxant i del trinxant a l’escala, o em penjava de les bigues del sostre, o feia qualsevol altra cosa per entretenir-lo, per fer-lo divertir i aconseguir que es petés de riure. Al poble em tenien per vell a causa de la meva calba i de la corona de cabells blancs. Ningú no havia vist mai cap vell que fes el que jo feia. «El vell se’n va a nedar», deien. «El vell surt amb barca.» Sempre «el vell». Si hi havia temporal i sabien que em trobava al mig de la cala, enviaven algú a vigilar per tal que «el vell» tornés sa i estalvi. Si decidia fer una excursió pels turons, en Karamenaios s’oferia a acompanyar-me perquè no prengués mal.

Si encallava en qualsevol lloc, no havia de fer sinó anunciar que era nord-americà i de seguida hi havia una dotzena de mans disposades a ajudar-me. Sortia de bon matí en cerca de noves cales i badies on banyar-me. Mai no trobava ni una ànima. Era com Robinson Crusoe a l’illa de Tobago. Durant llargues hores romania ajaçat al sol, sense fer res, sense pensar en res. Mantenir la ment buida és una proesa, una proesa saludable. Estar en silenci tot el dia, no veure cap diari, no sentir la ràdio, no escoltar cap xafarderia, abandonar-se absolutament i completament a la mandra, ser absolutament i completament indiferent al destí del món, és la més excel·lent medicina que es pot prendre. De mica en mica es va escolant la cultura llibresca; els problemes es fonen i es dissolen; els lligams es rompen; el pensament, quan 58

et dignes lliurar-t’ hi, esdevé molt primitiu; el cos es transforma en un nou i meravellós instrument; et mires les plantes, les pedres i els peixos amb ulls diferents; et preguntes quin sentit tenen les lluites frenètiques dels homes; saps que hi ha una guerra, però no tens ni la més petita idea de quina és la causa o per què la gent gaudeix matant-se els uns als altres; contemples un lloc com Albània —la tenia constantment sota els ulls— i et dius: ahir era grega, avui és italiana, demà pot ser alemanya o japonesa, i deixes que sigui el que li plagui.

Quan estàs d’acord amb tu mateix, poc importa la bandera que oneja sobre el teu cap, o a qui pertany aquesta cosa o aquella altra, o si parles anglès o monongahela. No hi ha ventura més singular ni més gran que l’absència de diaris, l’absència de notícies sobre el que els homes fan a diverses parts del món perquè la vida sigui suportable o difícil. Estic segur que si poguéssim suprimir els diaris tan sols, faríem un gran pas endavant. Els diaris engendren mentides, odi, cobdícia, enveja, desconfiança, temor, malícia. No necessitem la veritat tal com ens la serveix la premsa diària. Allò que ens cal és pau, soledat i oci. Si poguéssim anar tots a la vaga i repudiar sincerament tot interès en el que fa el nostre veí, potser aconseguiríem un nou nivell de vida. Aprendríem a passar sense diaris, ràdios i telèfons, sense màquines de tota mena, sense fàbriques, sense obradors, sense mines, sense explosius, sense cuirassats, sense polítics, sense advocats, sense llaunes de conserva, sense fòtils, sense fulles d’afaitar i fins i tot sense cel·lofana, cigarrets o diners. Ja sé que això és un somni, fum i no res més. La gent sols fa vaga per obtenir millors condicions de treball, millors sous i millors oportunitats d’esdevenir una altra cosa que allò que són.

Amb la tardor arribà el temps de les pluges. Era gairebé impossible de grimpar per l’abrupte camí de cabra, situat darrere la casa i que menava a la carretera. Després d’una forta tempesta venia una inundació torrencial que bloquejava les carreteres amb les restes de les roques i amb els arbres arrossegats pels esllavissaments de terres.

Durant dies vaig estar aïllat del món. Un dia la Nancy arribà imprevistament per recollir alguns objectes domèstics. Aquella mateixa tarda retornaria a Atenes en el mateix vaixell que l’ havia dut. Vaig decidir impulsivament de tornar amb ella.

59

A Atenes el clima era sec i inesperadament calorós. Semblava com si

tornéssim de nou a l’estiu. Ara i adés bufava el vent de les muntanyes circumdants i aleshores el fred tallava com la fulla d’un ganivet. Als matins, sovint caminava fins a l’Acròpolis. M’agrada més la base de l’Acròpolis que no pas l’Acròpolis mateixa. M’agrada el deteriorament de les ruïnes, el caos, l’erosió, el caràcter anàrquic del paisatge. Els arqueòlegs han malmès el lloc; han devastat enormes espais de terra per tal de descobrir un conjunt d’antigues relíquies que seran ocultades de seguida als museus. La base sencera de l’Acròpolis sembla un cràter volcànic, d’on les mans amoroses dels arqueòlegs n’ han tret cementiris d’art. El turista ve a contemplar amb els ulls humits aquestes ruïnes, aquests llits de lava científicament creats. El grec es passeja a l’entorn de tot això ben bé desapercebut o bé és mirat com un intrús. Mentrestant la nova ciutat d’Atenes cobreix gairebé tota la vall, escalant els flancs de les muntanyes dels voltants. Per a un país amb tan sols set milions d’ habitants, la ciutat d’Atenes és com una mena de fenomen. És al moment culminant del naixement; és desgairada, confusa, tosca, poc segura de si mateixa; té totes les malalties de la infància i alguna cosa de la malenconia i la desolació de l’adolescència. Però ha escollit un lloc magnífic on aixecar-se; a la llum del sol brilla com una joia; durant la nit lluu amb un milió de llums espurnejants que sembla que s’encenen i s’apaguen amb la velocitat del llamp. És una ciutat de corprenedors efectes atmosfèrics; no s’ ha encastat a la terra sinó que flota en un constant canvi de llum i el seu pols batega amb ritme cromàtic.

Et veus impulsat a continuar caminant, a avançar devers aquell miratge que permanentment recula. Quan arribes a l’extrem, al gran mur de muntanyes, la llum esdevé encara més embriagadora; tens la impressió que pots saltar, amb unes quantes gambades de gegant, al vessant de la muntanya, i després... bé, després, si arribaves al cim, correries com un foll al llarg de la suau espinada i saltaries cap al firmament, volant devers l’atzur, i amén per sempre. Moltes vegades tot recorrent la Via Sagrada, des de Dafni fins al mar, vaig estar a punt de tornar-me boig. Començava a grimpar pel turó, vessant amunt, i m’aturava a meitat de camí, aterrit, preguntant-me què s’ havia possessionat de mi.

En un dels flancs hi ha pedres i arbustos que es destaquen clarament, com vistos al microscopi; a l’altre, els arbres s’assemblen als que apareixen a les estampes japoneses, arbres amarats de llum, borratxos, 60

arbres amb aspecte de corifeu que els déus degueren plantar en un moment de sublim embriaguesa. Ningú no hauria de recórrer la Via Sagrada amb cotxe: és un sacrilegi. Cal caminar-hi, caminar com ho feien els homes de l’antigor i deixar que tot l’ésser s’inundi de llum.

No és un calvari cristià: el feren els peus de pagans devots en llur camí d’iniciació a Eleusis. Aquesta via feta a còpia de processons, res no té a veure amb sofriments, martiris o flagel·lació de la carn. Aquí tot parla, ara com fa segles, de llum, de joiosa i encegadora llum. La llum adquireix en aquest lloc una qualitat transcendental: no és solament la llum mediterrània, és quelcom més, quelcom insondable, quelcom de sagrat. Aquí la llum penetra directament a l’ànima, obre les finestres i les portes del cor, despulla, exposa, aïlla en un èxtasi metafísic que ho aclareix tot sense que se sàpiga. L’anàlisi no pot fer-hi res en aquesta llum: aquí el neuròtic, o es guareix instantàniament o es torna boig. Les roques mateixes són boges rematades: exposades a aquesta llum divina durant segles, reposen immòbils i en silenci arrecerades entre l’acolorida dansa dels arbustos, damunt un sol tacat de sang, però són boges, dic, i tocar-les és arriscar-se a emportar-se entre els dits tot allò que semblava ferm, sòlid i inamovible.

Cal esllavissar-se per aquest pendent amb extrema precaució, nu, sol i lliure de tota la hipocresia cristiana. Cal treure’s de sobre dos mil anys d’ignorància i de superstició, d’una manera de viure i de jeure mòrbida, insanament subterrània. Cal anar a Eleusis havent-se desempallegat de les pegellides acumulades durant segles de permanència en aigües estancades. A Eleusis t’adones, si no ho has fet abans, que no hi ha salvació possible si t’adaptes a un món enfollit.

A Eleusis t’adaptes al cosmos. Externament, Eleusis pot tenir l’aparença d’estar en ruïnes, desintegrada amb les engrunes del passat; en canvi Eleusis roman intacta i som nosaltres els qui estem fets runes, dispersos, convertint-nos en pols. Eleusis viu, viu eternament al bell mig d’un món que agonitza.

L’ home que ha copsat aquest esperit d’eternitat que a Grècia es troba pertot arreu i que l’ ha trasplantat als seus poemes és Geórgios Seferiadis, el pseudònim literari del qual és Seferis. Tan sols conec la seva obra traduïda, però per bé que mai no hagués llegit la seva poesia, diria que aquest és l’ home destinat a transmetre la flama poètica. En Seferiadis és més asiàtic que cap dels grecs que he conegut; és originari d’ Esmirna, però ha viscut molts anys a l’estranger.

61

És llangorós, afable, vital i capaç de realitzar sorprenents proeses de força i d’agilitat. És l’àrbitre i el conciliador de les escoles del pensament i de les formes de vida oposades. Formula innombrables preguntes en un llenguatge poliglot; s’interessa per totes les formes d’expressió cultural i tracta d’abstreure i d’assimilar tot allò que les èpoques tenen d’autèntic i fecund. És un apassionat del seu país i dels seus compatriotes, no pas per un obstinat fanatisme patriòtic, ans com a resultat d’un pacient descobriment fet durant anys d’estada a l’estranger. Aquesta passió pel seu país és un tret específic de l’intel·lectual grec que ha viscut a l’estranger. En d’altres pobles la trobo desagradable, però en el grec em sembla justificable, i no sols justificable, sinó emocionant i estimulant. Recordo haver anat una tarda amb en Seferiadis a veure un tros de terra on pensava construirse una casa de camp. El lloc no tenia res d’extraordinari, més aviat diria que era lleig i desemparat. O més ben dit, que n’era a primera vista. Mai no vaig tenir l’oportunitat de consolidar aquesta primera i fugaç impressió; vaig veure transformar-se el lloc davant els meus ulls mentre en Seferiadis em portava d’una banda a l’altra, talment una medusa electritzada, tot mesclant en una mateixa rapsòdia herbes, flors, arbustos, roques, argiles, vessants, declivitats, cales, anses, etc. Tot el que ell mirava era grec d’una manera que no havia sabut reconèixer abans d’abandonar el seu país. Esguardava un promontori i hi llegia la història dels medes, dels perses, dels doris, dels cretencs, dels atlants. Podia llegir-hi també fragments del poema que escrivia mentalment durant el camí de retorn a casa, mentre m’atabalava amb preguntes sobre el Nou Món. Se sentia atret pel caràcter sibil·lí de tot allò que trobava davant els seus ulls. Tenia una manera especial de projectar la mirada devers l’esdevenidor o el passat, de fer girar sobre si mateix l’objecte de la seva contemplació, bo i mostrant-ne així els múltiples aspectes. Quan parlava d’una cosa, d’una persona o d’una experiència, l’acariciava amb la llengua. De vegades em feia la impressió de ser un senglar que s’ havia romput els ullals en furioses envestides d’amor i d’èxtasi. La seva veu semblava una mica esquerdada, com si l’objecte del seu amor, la seva estimada Grècia, li hagués mutilat, maldestrament i sense voler, les notes agudes del crit. El mel·liflu ocell cantor asiàtic havia estat fulminat més d’un cop per un llamp inesperat. Els seus poemes semblaven gemmes, i es feien cada cop més compactes, més densos, 62

guspirejants i reveladors. La seva natural flexibilitat responia a les lleis còsmiques de la curvatura i la finitud. Havia deixat de saltar en totes direccions; els seus versos imitaven el moviment circumdant de l’abraçada. En ell, a còpia d’arrelar-se apassionadament al sol del seu país, hi començava de madurar el poeta universal. Allí on hi hagi vida en l’actual art grec, aquesta vida es basa en el famós gest d’Anteu, en aquesta passió que es transmet del cor als peus i crea les fortes arrels que transformen el cos en un arbre de potent bellesa. Una altra prova palpable d’aquesta transmutació cultural és l’obra immensa de revalorització que es porta a terme arreu del país. Els turcs, en llur fervent desig devastador, convertiren la terra grega en un desert i un cementiri; des de llur emancipació, els grecs han bregat per la repoblació forestal de la terra. Actualment la cabra ha esdevingut l’enemic nacional. Amb el temps serà foragitada com ho foren els turcs. La cabra és el símbol de la pobresa i de la impotència. Arbres, més arbres, aquesta és la consigna. L’arbre porta aigua, farratges, bestiar, collites, l’arbre dóna ombra, esbargiment, cançons, i engendra poetes, pintors, legisladors, visionaris. Grècia és avui, a desgrat d’estar flaca i pelada com un llop, l’únic paradís d’ Europa. Escapa a la imaginació de l’ home actual concebre quin lloc serà aquest quan hagi recuperat la seva prístina vegetació. Tot serà possible el dia que aquest indret brilli amb la llum d’una nova vida. Una Grècia revivificada podria ben bé canviar per complet el destí d’ Europa. Grècia no necessita arqueòlegs, sinó arboricultors.

Una Grècia verdejant podria donar esperances a un món consumit ara per la podridura.

Les meves xerrades amb en Seferiadis començaren realment a la terrassa d’Amaroussion quan, prenent-me del braç, em dugué a passejar amunt i avall, a la llum del crepuscle. Cada cop que l’ he trobat, ha vingut a mi amb tot el seu ésser, embolcallant d’afecte i de tendresa el meu braç. Si el visitava a casa seva, era la mateixa cosa: obria totes les portes i finestres que donaven al seu cor. Generalment es posava el barret i m’acompanyava fins a l’ hotel; no era solament un gest de cortesia, sinó que era un gest d’amistat, una prova del seu permanent afecte. Recordaré en Seferiadis i tots els meus amics grecs per aquesta qualitat actualment tan rara en els homes. També recordaré la seva germana Jeanne, i les altres dones gregues que vaig conèixer, pel que en elles hi havia de regi. Una altra qualitat que amb prou 63

feines trobem mai en la dona moderna. Aquesta qualitat que totes les dones gregues comparteixen, en major o menor grau, és, al costat de la càlida amistat dels homes, l’equivalent, o diria jo la virtut humana corresponent, que s’adiu amb la llum suprema. S’ hauria de ser un gripau, un cargol o un llimac per romandre insensible a aquesta radiació del cor humà que emana també del cel. Arreu on aneu de Grècia la gent s’obre com les flors. Els cínics diran que això passa perquè Grècia és un país petit, perquè els grecs desitgen àvidament tenir visitants i d’altres coses per l’estil. Jo no ho crec pas. He visitat d’altres països petits que em produïren una impressió exactament contrària. I, com ja he dit abans Grècia no és pas un país petit; és d’una impressionant immensitat. Cap altre país que he visitat no m’ ha causat una sensació semblant de grandesa. La grandària d’un país no sempre es mesura pels quilòmetres que té. En un sentit que està més enllà de la comprensió dels meus compatriotes, Grècia és infinitament més vasta que els Estats Units. Grècia es podria engolir els Estats Units i Europa plegats. Grècia és una mica com la Xina o l’ Índia. És un món d’il·lusió. I el grec mateix és arreu, com el xinès.

El que té de grec no s’esborra pas amb els seus constants viatges.

No va deixant pel món sencer partícules de sí mateix, com ho fa el nord-americà, per exemple. Quan el grec se’n va d’un lloc, hi deixa un buit. El nord-americà hi deixa un munt d’andròmines: cordons de sabates, botons de coll, fulles d’afaitar, bidons de petroli, pots de vaselina, etc. Els culis xinesos, com ja he dit en alguna banda anteriorment, s’alimenten de les escombraries que els nord-americans llencen per la borda quan fan escala en un port. El grec pobre volta portant els residus llençats pels rics visitants que arriben de totes les parts del món; és un vertader internacionalista i no desdenya res d’allò que és fet per la mà de l’ home, ni tan sols les foradades banyeres abandonades per la marina mercant britànica. Sembla un absurd mirar d’inculcar-li un sentiment d’orgull nacional, demanarli que senti un fanatisme patriòtic respecte a les indústries nacionals, pesqueres i de les altres. ¿Quina importància pot tenir per a un home que té el cor ple de llum saber de qui són les peces de roba que porta, o si són d’última moda o d’abans de la guerra? He vist grecs voltant amb la indumentària més grotesca i abominable que es pugui imaginar: barret de palla del 1900, armilla confeccionada amb drap de billar i botons de nacre, paltó anglès deixat de banda, granota deslluïda, 64

paraigua desballestat, cilici, peus descalços, cabells esbullats i bruts; una disfressa que desdenyaria fins i tot un cafre, i això no obstant, ho dic sincerament i deliberada, m’estimaria mil vegades més ser aquest grec pobre que no pas un milionari nord-americà. Recordo el vell escarceller de l’antiga fortalesa de Nàuplia. Havia complert una condemna de vint anys en aquella mateixa presó per assassinat. És un dels éssers més aristocràtics que mai hagi conegut. La seva cara era realment radiant. La misèria amb què tractava de viure no bastava ni per alimentar un gos, la seva roba estava esparracada, les seves perspectives eren nul·les. Ens ensenyà un tros de terra que havia netejat i del qual esperava obtenir unes quantes panotxes l’any vinent. Si el govern li hagués donat tres centaus més per dia, s’ hauria pogut arreglar. Ens pregà que, si teníem cap influència, parléssim amb algun funcionari a favor seu. No estava pas amargat, ni malencònic, ni era pessimista. Havia matat un home en un accés d’ira i havia complert una condemna de vint anys; si se li hagués plantejat la mateixa situació, digué, ho hauria tornat a fer. No tenia remordiments ni se sentia culpable. Era un tipus magnífic, fort com un roure, cordial, alegre i despreocupat. Sols tres centaus més al dia i tot hauria estat perfecte.

Era l’única cosa que tenia al cap. Jo l’envejo. Si hagués pogut triar entre ser president d’una empresa de pneumàtics nord-americana o escarceller a l’antiga fortalesa de Nàuplia, m’ hauria estimat més ser escarceller, fins i tot sense els tres centaus addicionals. Em passaria també els vint anys a la presó, com a part del tracte. Preferiria ser un assassí amb la consciència tranquil·la, passejant els meus parracs i esperant la collita de l’any vinent, que no pas president de la indústria més prospera dels Estats Units. Cap magnat no ha pogut tenir mai una expressió tan benigna i radiant com aquell miserable grec. És clar que cal recordar això: el grec mata solament un home, i en un moment de ràbia, mentre que el triomfant potentat americà mata centenars d’ homes, dones i criatures innocents cada dia de la seva vida. Aquí ningú no pot tenir la consciència tranquil·la: som tots part d’una gran màquina d’assassinar. Allà un criminal pot semblar noble i sant, per bé que visqui com un gos.

65