El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 1
08/02/2015 18:27:08
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 2
08/02/2015 18:27:09
El cor de les muntanyes Dietari de la Transpirinenca
Ton Barnils
Dibuixos i fotografies de David Mengual
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 3
08/02/2015 18:27:09
El cor de les muntanyes Ton Barnils
Primera edició: març 2015 © del text: Ton Barnils © de les fotografies i dibuixos: David Mengual © de la revisió i correcció: Irene Aparicio © dels mapes: Marc Ancochea © 2014 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com
Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co
Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-940665-2-8 Dipòsit legal: B-4208-2015 BIC: 1D No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright
© Fotografia de les cobertes: vall de Solcén des del port de Boet
El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 4
08/02/2015 18:27:09
Índex
Creuar els Pirineus 7
Boscos i bruixes 11 Navarra
Crestes que esgarrapen el cel 25 Aragó
Pels camins dels pastors 53 Catalunya i Andorra
Itineraris i llibres 91
El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 5
08/02/2015 18:27:09
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 6
08/02/2015 18:27:09
CREUAR ELS PIRINEUS
Aquest llibre descriu la travessa dels Pirineus entre l’Atlàntic i la Mediterrània que vam començar al port d’Hondarribia i vam acabar trenta-set dies després al de Banyuls. Foren gairebé nou-cents quilòmetres d’una tirada per colls, cims i tarteres. La Transpirinenca neix a la costa basca per endinsarse ben aviat pels camins i boscos navarresos. Es tracta d’un paisatge de tossals i masos esparsos que retrobem a l’altra punta de la serralada, a Catalunya. Enmig s’alcen els gegants aragonesos i les glaceres, que apareixen i desapareixen entre el Balaitús i l’Aneto. Més enllà, les muntanyes de la Ribagorça i el Pallars, amb els seus estanys i agulles. Andorra fa de pont vers l’orient, on la carena triga a ajupir el cap i es manté per damunt dels dos mil metres a prop del mar. Podríem dir que el Pirineu és una muntanya de muntanyes que s’apilen al mig i vinga a donar-se empentes per pujar al cel. La roca hi escala i els pics es fan tenebrosos, brutals, mentre les boscúries l’envolten per tots cantons. El Pirineu és un anhel d’enlairar-se. No en va, Jacint Verdaguer va veure-hi un àngel que el cobria amb les ales esteses d’un mar fins a l’altre mar.* Un dels primers a sentir l’embruix de volar i creuar-lo sencer va ser Friedrich Wilhelm Parrot, naturalista i explorador alemany. El 1817 va sortir a peu de * Jacint Verdaguer, Canigó, cant IV, vv. 275-280. Per a les estades del poeta als Pirineus és imprescindible: Jacint Verdaguer, Excursions i viatges, Barcino, 1991.
7 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 7
08/02/2015 18:27:09
casa seva, a Estrasburg, i va iniciar la travessa a la platja de Canet. Pel camí va enfilar-se a alguns tres mils on no havia estat mai ningú, com la Maladeta i el Perdiguero. Dos anys més tard, Parrot va coronar el mont Ararat mentre buscava l’arca de Noè. I és que la travessa atrau els il·luminats, els rampelluts, els enderiats que no s’arronsen. Cal disciplina per a llevar-se cada matí, plogui, nevi o faci fred. L’època heroica de l’alpinisme científic va acabar fa molt de temps, com la muntanya crua i salvatge que van conèixer aquells pioners. Però la Transpirinenca és una ocasió de sentir-la ben a prop amb tota la seva bellesa, grandesa i crueltat. Potser es tracta d’entendrela com un viatge iniciàtic on no només descobrim camins i muntanyes, sinó també el paisatge interior. Aleshores esdevé una experiència revolucionària. Tres rutes clàssiques creuen el Pirineu: el GR 11 pel sud, el GR 10 pel nord i l’Alta Ruta Pirinenca, que salta d’un vessant a l’altre. Nosaltres vam seguir la primera fins al Pallars i, a partir d’allà, vam combinar-la amb les altres dues guiats per l’experiència, el nas i les ganes d’aventura. Vam avançar a través de camins marcats i en alguna ocasió, per necessitat o per conèixer llocs nous, vam inventar dreceres. Perquè la Transpirinenca és, sobre totes les coses, això, un camí, un sender de descoberta de la muntanya i d’un mateix, de les pròpies virtuts i també de les febleses i límits. I el que sovint és el més plaent: un viatge als llocs on vam aprendre amb companys que ja no ho són i on vam conèixer pics per primera vegada. Un camí de records. Acostumats a veure el Pirineu de sud a nord, des de baix fins a dalt dels cims, que és la manera d’apropar-s’hi si remuntem pel centenar de valls encaixonades que el fragmenten, quin goig de resseguir-lo d’una banda fins a l’altra! Com el moviment de la Terra, que gira d’oest a est enmig de l’espai, nosaltres saltàvem d’un coll al coll de més enllà, sempre endavant. La travessa no és tan sols descobrir el Pirineu, sinó endevinar-ne les connexions, les xarxes que el relacionen. La
8 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 8
08/02/2015 18:27:09
veritat tel·lúrica d’unes muntanyes sàvies. Avetoses que parlen les unes amb les altres, crestes de granit que prenen una mateixa forma centenars de quilòmetres lluny, la tendresa de les roses de pastor, un crepuscle sempre encès a occident, el llampec, el faig i la torrentera. Una pàtria per als folls que caminen. Hi ha serralades més espectaculars i millors on cercar el perill, el risc i el premi, però per als que hem après a estimar la muntanya, creuar el Pirineu és el retorn a allò més pur que ens empeny cap a ella. Beure de nou a la font del desig. Amb el temps m’adono que la Transpirinenca ha estat com escriure amb les nostres passes una llarga carta d’amor. En podreu seguir les petjades als fragments del dietari que reproduïm. Veniu. Ton Barnils Carrera Barcelona, 1 de desembre del 2014
El text aplega, revisats i parcialment ampliats, una sèrie d’articles que la revista Muntanya ha publicat gràcies a en Ferran Alexandri. El meu agraïment a en David Mengual, company de la travessa i autor dels dibuixos i de les fotografies; a en Jordi Boldú, l’Enric Faura i en Perejaume per la lectura i els comentaris als esborranys; al meu editor, l’Enric Soler de Tushita Edicions, per fer-ne un llibre. I a la Marta, en Guillem i en Marc per ser-hi.
9 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 9
08/02/2015 18:27:09
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 10
08/02/2015 18:27:09
BOSCOS I BRUIXES Navarra
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 11
08/02/2015 18:27:11
El cor de les muntanyes - primeres pĂ gines.indd 12
08/02/2015 18:27:11
22 de juny
D’Hondarribia al cap Híguer i tornada a Hondarribia Hem arribat a Irun amb tren des de Barcelona i d’Irun a Hondarribia amb autobús. Hondarribia és una vila marinera enclavada entre el riu Bidasoa, el Cantàbric i la frontera amb França. Des del migdia ha plogut com plou aquí, un plugim fi i constant, però ens fa massa il·lusió de començar a caminar i, després de passar per l’hostal, hem volat al cap Híguer, una de les puntes del Pirineu que s’estira entre aquest cap i el cap de Creus. Híguer és un esperó rocallós que entra mar endins i amb ell ho fa un bosc de castanyers i falgueres. M’he banyat en les aigües verdes de la platja dels Frares, mig amagada entre roques i vegetació, sota un cel rúfol i gris. M’he submergit i he deixat que les plantes marines m’acaronin els peus mentre peixos platejats em fan pessigolles a les cuixes. Quantes vegades he imaginat aquest instant!, el del principi de la travessa. La muntanya neix del mar i amb ella també el nostre camí. He sortit de l’aigua com un home nou i agraït d’estar amb en David, els dos a punt per a la nostra aventura. Hi ha un personatge misteriós en un racó de la cala: alt, d’uns
13 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 13
08/02/2015 18:27:11
cinquanta anys, trist i mut, taciturn. Té els cabells llargs i bruts i una cara fosca amagada per un abric fosquíssim. Els ulls enfonsats i fixes; ni ens ha mirat ni ens ha dit res. Mitja hora més tard, hem deixat enrere el boig de la cala, sol i en silenci com si el món ja fos mort, i hem enfilat el senderó fins al vell far, pintat de blanc i vermell, que té l’encant de les coses senzilles: una torreta, un llum i un hortet que l’envolta. Avui ja no hi viu ningú. Hem voltejat les tanques i avall cap als tallants damunt de l’oceà. Enfront tenim un illot colpejat per l’aigua i obert als quatre vents, mentre que al fons es gronxen les barques dels pescadors i la lluna penja del cel. Asseguda damunt les ones i l’escuma, una noia francesa s’acaricia el cabell i es fa un monyet. Ens ensenya el clatell blanc i delicat. Llum clara de la mar que puja. Ventet.
23 de juny
D’Hondarribia a Bera de Bidasoa Hem topat amb l’aeroport de Sant Sebastià només sortir d’Hondarribia. Després hem creuat Irun sencer: gent, carrers, bars, cotxes. Ha estat el nostre comiat del món dels homes i de les ciutats, però la pujada a l’ermita de San Martzial ens ha retornat on érem ahir, a la natura. L’ermita és un excel·lent mirador sobre el golf i la desembocadura del Bidasoa, riu que de lluny ens ha acompanyat fins a la nit. Als nostres peus, Irun i Hendaia. En pronunciar aquest nom, no he pogut evitar de pensar en la trobada de Hitler i Franco a l’estació de tren l’any 1940. Dos carnissers junts per la matança d’Europa. El nostre cap associa noms amb idees i sensacions que revénen amb el pas del temps. Tant li fa si estem tristos o feliços; aquella paraula està lligada a una memòria concreta que la posseeix.
14 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 14
08/02/2015 18:27:11
Després de creuar la collada d’Erlaitz, el mar s’enretira i les valls i valletes, avets i roques anuncien la serralada que tot just creix a poc a poc. Les penyes d’Aiako i San Anton dominen el lloc i el sant també dóna nom a un pantà: ja som a Navarra. De primer hem travessat un bosquet selvàtic, ple de matolls, llot i fajos. Conten els bascos que, quan dormim, les nostres ombres s’ajunten, les ombres dels homes i de les dones de la terra. I qui sap, potser també se n’hi van les ombres dels cavalls i de les eugues, de les ovelles i dels xais, dels llops i dels corbs. Diuen que totes les ombres es fonen per esdevenir Mamu, la gran ombra del món, que podem sentir entre el xiuxiueig del vent i les fulles del bosc, del bosc que hi ha damunt del pantà de San Anton, el bosc de Mamu. La llarga baixada que ens ha deixat a Bera està tacada de caseríos més aviat pobres i aïllats. No són les casasses de vora el riu Bidasoa; diríeu que fan mig de corral, mig de lloc per a passar-hi el diumenge amb la colla. És un paisatge elevat entre els prats i els lloms de les muntanyes. Les línies de les carenes s’entrecreuen i es confonen, blavoses. Les unes farcides de boscos, les altres un mar de pastures, però totes amb els homes i les seves cases ben a prop, que domestiquen aquests turons. Hem atrapat a mig camí un noi de la Ribagorça, fill de Vilaller. Prim i menut però fort com un roure, carrega una motxilla de vint quilos i té la il·lusió de fer-se el menjar i dormir als colls en una tenda. Salvatge com la muntanya d’Aneto, com si l’Aneto s’hagués fet home i hagués vingut a donar-nos la benvinguda al Pirineu. Tots tres hem baixat al poble i en David i jo hem deixat les coses a l’hostal per anar a donar un tomb. L’Albert passarà la nit a la collada d’Idoia, pel cantó d’Elizondo. Bera és per a molta gent el país de l’escriptor Pío Baroja i el seu llibre Zalacaín el Aventurero, la millor guia d’aquestes terres. L’heroi de la novel·la és un jove contrabandista de vida agitada i fugaç. Un home d’acció que dorm pels marges, té amors furtius i corre emboscat en una partida carlina. Zala-
15 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 15
08/02/2015 18:27:11
caín, que ho ha après tot de la muntanya, té un menyspreu absolut per la vida artificial i còmoda de les ciutats i es mostra partidari de calar-hi foc. Però jo sento una especial atracció per l’erudit, antropòleg i estudiós de la bruixeria Julio Caro Baroja, que era un espanyol afrancesat. Afrancesadíssim. Podríem dir que es tractava de l’únic francès de cap a peus en la manera de pensar i dir, de comportar-se, nascut mai a Madrid. Això va donar lloc a una ploma racional, d’un escepticisme total sobre la ignorància i l’estupidesa humanes, que descrivia mig sorneguer mig amb tendresa. Els Baroja aviat feren via cap a la capital espanyola i ja fa dècades que a Navarra només vénen a treure el nas en la magnífica torre d’estiueig a tocar del riu, que conserva els mobles, els quadres i els llibres d’aquelles èpoques i un aspecte ombrívol i aristocràtic.* De les meves especulacions literàries, me n’ha tret el so agut i dolç d’un instrument misteriós que baixa del campanar del poble. Ens hi hem apropat com si allò fos el flautista d’Hamelín i sense fer soroll, cauts, hem pujat les escales que menen a l’església. Aleshores ha vingut a trobar-nos un xicot franc i alegre, directe, que ens ha convidat a entrar al seu estudi situat entre les parets gruixudes del campanar. Imagineu-vos una sala de pedra, quadrada i amb un sostre alt, una tauleta de fusta amb quatre papers i uns finestrals per on entren la llum i l’airet i des d’on es veuen les teulades vermelloses del poble. Acarat a les muntanyes i als tossals, el nostre amfitrió estudia música i passa les hores tocant l’alboc, una mena de corn fet de banya de vaca, i fa sonar les notes antigues pels carrers i les places de Bera, que resta callada als nostres peus, com si escoltés. En un dels angles de la sala, unes escales duen al pis de més amunt, on hi ha unes campanasses de coure i ferro que van portar d’una antiga foneria de Vitòria. En Jon n’ha fet el seu racó de tarda a canvi de tenir-ne cura. Hem parlat una bona estona més, encuriosits per aquesta torre enlairada * Sobre la història d’aquesta família llegiu: Julio Caro Baroja, Los Baroja. Memorias familiares, Taurus, 1978.
16 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 16
08/02/2015 18:27:11
i màgica, com d’aprenent de bruixot, i ja al vespre hem baixat a la fonda a sopar. Sant Joan
De Bera de Bidasoa a Elizondo Avui hem entrat al Baztan, on fa temps vaig estar amb la dona, els fills i uns amics. He pensat a tenir-los ben a prop per xerrar i jugar de nou als gronxadors del passeig d’Elizondo. És una enyorança que va i ve de cop, com una ràfega de vent, acanalada, que truca al meu desig. Jornada llarguíssima de ben bé nou hores que ha resultat massa dura perquè no l’esperàvem. La terra s’ha fet aquí més aèria i muntanyosa. Si ahir érem dins el paisatge, avui el tenim sota els peus i, damunt nostre, el cel. En sortir de Bera, hem entrat dins un bosc besat per la llum rosada de l’alba, que s’escampa per les arrels. Els rajos reboten d’un tronc contra l’altre i esclaten entre fulles tremoladisses. Una claror emocionant i viva ens embolcalla com si també fóssim arbres. Al migdia hem trobat dos sepulcres. El primer és un túmul prehistòric arrodonit, tot cobert d’herba, on broten unes flors liles i primes. La natura té aquesta capacitat de dirnos molt amb poc: una forma ondulada sobre el terreny, pètals i silenci són prou per a endevinar el repòs dels morts. El segon és una làpida moderna, col·locada al marge del camí, amb noms i unes cintes que l’encerclen. M’he dit a mi mateix que els cossos que hi jeuen estimaven amb tanta fúria aquest país que s’hi van enterrar fins a les entranyes. Potser foren militants d’ETA i mataren altres homes per amor a la terra, perquè l’amor també ens pot convertir en assassins. Un cop a la carena es veu tota la vall ben verda i riallera. Les penyes d’Haia i Larrun tanquen l’horitzó i ens recorden encara el Cantàbric, que ja no veiem, i Hondarribia. A les cos-
17 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 17
08/02/2015 18:27:11
tes que hi ha sobre Zugarramurdi, hem preguntat el camí a uns llenyataires, que ens han respost amb un castellà macarrònic, arrossegant les erres. Estan ajaguts mentre beuen en bóta i estiren les cordes de les serres elèctriques. M’he adonat que, a mesura que ens allunyem del mar, hi ha menys cases i pastures. Els arbres creixen i els homes s’amaguen. Els bascos semblen un poble de bosquerols que vol ser a prop de l’aigua. Van sortir de la muntanya per abocar-se a l’oceà. Malgrat que, desgraciadament, hi ha moltes reforestacions, també hem trobat les boscúries majestuoses de la terra. El vent hi canta i fa remolins, xiula de content, i la seva veu ressona pertot. A mitja jornada ens hem ajuntat amb l’Albert, que ens espera darrere d’un revolt. He intuït que des d’avui caminarem plegats i que, sense dir-ho, ja som una companyia de tres. Creuar les muntanyes sol i dormir pels prats durant setmanes deu ser molt dur. Ell feia anys que somniava amb la travessa i he pensat que els desitjos ens descriuen. «Cadascú és allò que estima i no pas allò que sap», va afirmar sant Agustí, i d’un cop de ploma va situar el cor al centre de l’home. Si seguim el filòsof, els pirineistes seríem els qui estimem els Pirineus i el senderisme, l’escalada o l’esquí, maneres d’expressar aquest sentiment. Perquè només aleshores esdevenim nosaltres, allò que som: muntanyencs, enamorats de les muntanyes.
25 de juny
D’Elizondo a Sorogain El sender que deixa Elizondo va planejant de mica en mica. És una caminada més horitzontal que no pas vertical perquè la vall de Baztan és molt ampla i oberta. De fet, es tracta de la primera vall pirinenca que ens trobem venint del mar. Vull
18 El cor de les muntanyes - primeres pàgines.indd 18
08/02/2015 18:27:11