EL DANUBI TAMBÉ PASSA PER PRAGA by Tushita Edicions

EL DANUBI TAMBÉ PASSA PER PRAGA

©JESÚS PACHECO JULIÀ (2018)

EL DANUBI TAMBÉ PASSA PER PRAGA (Nevol·la desmuntada) JESÚS PACHECO JULIÀ

Primera edició: juliol de 2020

© del text: Jesús Pacheco Julià. © de la revisió i correcció ortogràfica: Helena Batlle Julià i l’autor. © de la fotografia de l’autor a la solapa: Maria F. Aceña Bonsoms. © 2020 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny de les cobertes: Sir Gawain & Co a partir d’una idea de Maria F. Aceña Bonsoms. Maquetació: Sir Gawain & Co. Imprès a: Romanyà Valls ISBN-13: 978-84-121633-6-0 Dipòsit legal: B 12938-2020 Thema: FBA, 1DF IBIC: FA, 1DF No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: “Sabates a la ribera del Danubi, Budapest.” ©Maria F. Aceña Bonsoms (2011): Entre l’ octubre de 1944 i març de 1945, uns 15.000 residents (jueus, la majoria) van ser assassinats aquí pels milicians del Partit de la Creu Fletxada (feixistes hongaresos, col·laboradors dels nazis). El sistema era el següent: els obligaven a treure’ s les sabates (eren molt valuoses a la 2aGM), els lligaven les mans per parelles amb filferro espinós, disparaven un tret a un d’ ells i, seguidament, els tiraven al riu a tots dos. Hi ha 60 parells de sabates de ferro, ancorats al paviment. Les sabates imiten les de l’ època. El monument-memorial és de 2005. Fotografia de la contracoberta: “Pont de Carles i el riu Moldava, Praga.” ©Maria F. Aceña Bonsoms (2009).

EL DANUBI TAMBÉ PASSA PER PRAGA (NEVOL·LA DESMUNTADA)

Aquesta novel.la va ser la guanyadora per unanimitat del Premi de Novel.la Vallès Oriental 2018 amb un jurat format per IsabelClara Simó (Presidenta), Marta Tàpias, Ivonne Griley i Martí Monclús. Aquest premi va ser organitzat per Òmnium Cultural del Vallès Oriental.

ÍNDEX

PÀGINA 13. CITES 15. 6 DE DESEMBRE 18. 7 DE DESEMBRE 20. 8 DE DESEMBRE 22. 9 DE DESEMBRE 33. 10 DE DESEMBRE 34. 11 DE DESEMBRE 37. 12 DE DESEMBRE 38. 13 DE DESEMBRE 47. 14 DE DESEMBRE 52. 15 DE DESEMBRE 56. 16 DE DESEMBRE (12:00) 61. 16 DE DESEMBRE (12:55) 66. 17 DE DESEMBRE (09:02) 69. 17 DE DESEMBRE (10:12) 70. 18 DE DESEMBRE 74. 19 DE DESEMBRE 79. 20 DE DESEMBRE 85. 21 DE DESEMBRE DE 1942 91. 22 DE DESEMBRE DE 1942 93. 23 DE DESEMBRE 95. 24 DE DESEMBRE 101. 26 DE DESEMBRE DE 1942 102. 26 DE DESEMBRE DE 2017 111. DEDICATÒRIA I AGRAÏMENTS

Qualsevol que estigui escrivint novel·les l’any 1.950 es un estúpid. NORMAN MAILER Riure’s de tot és una forma subtil d’implosió. ANSICK COENS Vaig comprendre que el món només era un caos mecànic de despreocupada i brutal enemistat, sobre el qual intentem imposar estúpidament les nostres esperances i els nostres temors. Vaig entendre, finalment i de manera absoluta, que només jo existeixo. I que cada cop que obro i tanco els ulls creo el món novament. JOHN GARDNER, Grendel -No t’ofenguis massa, estimat editor, però abans no la descartis, m’agradaria que sabessis que aquesta història que ara llegiràs pot canviar lleugerament la teva visió del món. -I, per què?, em preguntaràs. -Perquè vaig haver de treballar amb morts. WILLIAM FAULKNER, al seu segon editor.

6 DE DESEMBRE

Vostès m’estan tocant els nassos. I molt.

Ja sé que tinc un do, però no tinc ganes de fer-lo servir. Diguin-me: per què, per a qui i per a què volen fer novel·les en ple segle xxi? Que no saben que la novel·la ha mort? Per què volen que escrigui una novel·la? Tant se val, si és llarga o breu. Que no saben que això és un artefacte literari propi del segle xix? I que els grans escriptors del segle xx es van dedicar a defenestrar la novel·la clàssica per convertir-la en un altre giny literari més modern? Que no han llegit Joyce, Faulkner, Woolf, Borges, Manganelli o Cortázar? Que no han llegit les seves obres cabdals? No contesten? Em sento vell, estic malalt i molt cansat, però potser faré l’intent. Volen que els expliqui la meva vida? Potser ho faré, però serà un llibre breu. Si volen més informació, sempre podran bussejar per l’oceà d’internet i anar buscant pàgines i pàgines fins que acabin d’ampliar tota la informació continguda aquí. Ja haurien de saber (lectors, lectores, membres del jurat, personatges, persones digitals, clònics o allò que dimonis siguin; a partir d’ara, i no s’ofenguin, els anomenaré Z) que avui dia qui mana és la imatge. La imatge no et deixa pensar, no et deixa meditar. Un exemple: descric una noia ben bonica amb tots els ets i uts. Flaubert era capaç de gastar dues pàgines en la descripció d’un armari. No penso fer això amb la noia, per descomptat. Vostès la imaginaran. La seva ment la crearà: llavis dolços, ulls profunds, dents blanques perfectes i un cos de dona esplèndid. Ho han fet? D’acord. Ara tiraré els Daus Sagrats de l’Atzar i sortirà un nom:

AQUÍ HI VA UNA FOTOGRAFIA DE NATALIE PORTMAN (Se l’ han d’imaginar. Apa: Imaginació al Poder) https://ca.wikipedia.org/wiki/Natalie_Portman

Saben qui és, no? No em poden negar que és ben bonica i que és bona actriu: https://ca.wikipedia.org/wiki/Keira_Knightley Ja ho sé. D’acord: l’altre sector també ha de tenir la seva dosi. No penso pas descriure cap noi guapo i atlètic. Els Daus Sagrats han triat aquest:

AQUÍ HI VA UNA FOTOGRAFIA DE CHRIS HEMSWORTH https://ca.wikipedia.org/wiki/Chris_Hemsworth

No cal que els digui qui és. Si no ho saben, busquin-lo pel Sant Google. Va, els ajudaré una miqueta, però: https://ca.wikipedia.org/wiki/Benedict_Cumberbatch Òndia! Així no acabarem mai. Si els transsexuals també volen el seu referent, també l’ haurem de buscar. Els Daus Sagrats, un altre cop:

AQUÍ HI VA UNA FOTOGRAFIA DE LES GERMANES WACHOWSKI, ABANS GERMANS https://ca.wikipedia.org/wiki/Germanes_Wachowski

Les germanes Wachowski, sí. Els/les de Matrix. What else? https://en.wikipedia.org/wiki/Jaco_Van_Dormael Tots contents? Si continuem així haurem de buscar referents en el regne animal, vegetal, mineral i també en el món dels objectes i dels robots. I tot ha començat per evitar la descripció d’un armari. O no era així? Els ha quedat ben clar que la novel·la ha mort i ja està enterrada? I que només queden els best-sellers que no cal llegir, sinó veure’ ls en una pantalla quan en fan la versió cinematogràfica i/o televisiva? Pateixo una mica de dislèxia de tots els tipus. És per això que aquest llibre es diu com es diu.

7 DE DESEMBRE

M’ anomenen Arthur, escrit en anglès (els meus pares eren

molt de la broma). Em podria dir Rodríguez, Hudson, Ferraud, Von Trier, Dibotti o Huang. Però no: em dic Arthur Julià. Visc en un llogarret anomenat Gualba, als peus del Montseny. No els diré pas les coordenades del GPS. Ja ho buscaran, si volen. Només els comunico que la comarca és el Vallès Oriental, província (encara) de Barcelona, país de Catalunya, estat d’ Espanya (de moment), continent d’ Europa, planeta Terra (per poc temps), Sistema Solar, galàxia Via Làctia i Univers TXH1138. Visc sol, envoltat de molts llibres i moltes pel·lícules. Soc col·leccionista. Tinc un pastor belga anomenat Darc i un gat persa anomenat Schlöndorff, però tots li diem Dorfie. En Darc, també. Soc vidu i no tinc fills coneguts. Avui tinc 81 anys (segons el calendari gregorià establert). O potser no en tinc 81 i en tinc menys, ja no ho sé. Ja no sé res. Només sé que no sé res. Estic retirat del món, però havia estat professor d’institut. A la feina m’ ho vaig passar d’allò més bé amb els alumnes. Vaig estudiar Filosofia i també Filologia Clàssica, especialitzat en grec. No em descriuré pas. No cal. Soc aquest: AQUÍ HI VA LA GENIAL PINTURA DE RENÉ MAGRITTE NOT TO BE REPRODUCED https://en.wikipedia.org/wiki/Not_to_Be_Reproduced

He escrit tres llibres de relats, dos poemaris i un assaig. Però no he volgut publicar mai res. O sí que ho vaig fer? Ja no ho sé… Em sembla, però, que només ho he deixat llegir a tres persones: la Martha —els seus pares també eren de la broma— (la meva dona, a. c. s.), el meu bon amic Sergi Beser (RIP) i el desconegut escriptor polonès anomenat Ansick Coens. A Coens el vaig conèixer quan vàrem anar a Cracòvia. Un dia, un diumenge, vàrem anar al proper camp d’extermini d’Auschwitz i el vam trobar assegut i llegint un relat d’un llibre de Jorge Luis Borges (El Aleph). Estava llegint “Deutsches Requiem”, traduït a l’alemany. Aquest fet em va interessar molt i vàrem iniciar una magnífica conversa. A partir d’aquell dia, vam travar una gran amistat per carta (i després per email) i ell va fer l’esforç d’aprendre el català per llegir els meus llibres. Ens cartejàvem en anglès, però jo també vaig aprendre polonès (és difícil) per llegir les seves novel·les que eren una mica postkafkianes, tot s’ ha de dir.

8 DE DESEMBRE

Benvolguts Z:

Aquesta serà, doncs, la meva primera novel·la. Si agrada prou, intentaré que la publiquin. O potser no. Tant se val. Ja soc massa vell. Per a què em servirà la fama pòstuma? Passem a analitzar-la. En Dorfie m’ajudarà. Si apliquem la metodologia clàssica, hauríem de tenir un argument, un tema i uns personatges determinats. Han de pensar que la Literatura actual no és més que la desintegració total de la Retòrica clàssica. No ho dic jo: ho deia un gran mestre meu de qui no en puc recordar el nom i que ja no és entre nosaltres. Si apliquem la teoria narrativa postmoderna, no ens caldrà res de l’anterior, perquè tot serà el mateix, però molt més fragmentat i complex. ARGUMENT: Un senyor vell i malalt recorda i escriu la seva vida. TEMES: El mal, la percepció del món, el pas del temps i la mort. PERSONATGES: El senyor malalt i vell i tota la gent que ha conegut, ha descobert i/o ha inventat. En Dorfie em diu que no anem prou bé. Que busqui altres exemples. Li contesto que l’Ulisses de Joyce és, més o menys, això. D’acord: Leopold Bloom no és vell. En Dorfie em contesta que jo no soc James Joyce. En Darc em mira i tomba el cap movent la cua i dient: “No anem pas bé”.

Així doncs, buscaré més arguments i exemples en altres grans llibres: Traïció i venjança: Els miserables, Moby Dick. Rebel·lió: Macbeth, La rebel·lió dels animals. La recerca i el viatge: Odissea, El Senyor dels Anells. Drama: Antígona, Cien años de soledad. El jo reflexiu: A la recerca del temps perdut, Monsieur Teste. Amor i sexe: Madame Bovary, L’amant de Lady Chatterley. Si s’ hi fixen bé, estimats Z, tot es redueix a un sol argument que és el desenvolupament d’un conflicte que s’ ha de solucionar (el pas del zero a l’u, en digital). La dona (o home) en contra de tot: contra una altra dona (o home), contra la societat, contra la natura, contra si mateix, contra les màquines o contra el que és sobrenatural. Tota la resta és circumstancial.

9 DE DESEMBRE

No volien la novel·la? Apa, aquí en tenen un tros.

NEVOL·LA EDTPPP 1. MONTNEGRE, 2017

—De què va la novel·la?

Avui hem anat a fer una calçotada. Som una bona colla, entre grans i petits. No m’agraden els calçots, però és un bon moment per trobar-te amb vells amics que fa temps que no veus. I també per saber com els tracta la vida. És divertit veure tothom amb el pitet i sucant el calçot a la salsa. Jo menjo carxofes amb salsa, que és el millor de tot. I sobretot, m’agrada mirar els nens com gaudeixen. Ells, els innocents. Són els meus amics i ens ho passem bé. Evidentment, no tinc la mateixa relació amb tots. He vingut sol. Ara no tinc parella ni cap fill conegut. Al principi, no volia anar-hi. Però en Jordi no va parar d’insistir-hi, fins que he decidit de venir. Soc professor d’institut. Ensenyo grec clàssic als alumnes. Però m’encanta la Història. Actualment, estic apassionat per l’època d’entreguerres, aquell temps malaurat que va de la Primera a la Segona Guerra Mundial. Em fascina l’auge dels feixismes i dels socialismes. I de com la gent va haver de sortir al carrer. Amb les armes. Ara soc aquí amb ells, quan torno a sentir: —De què va la novel·la?

És l’Albert qui pregunta això. És un vell amic meu, informàtic de professió. Està interessat en el tema. Tots ja saben que he publicat —sense gaire èxit de públic, però sí de crítica— quatre o cinc llibres de contes. I saben que estic fent una novel·la. Però ningú no sap de què va. L’Albert és qui, de tots, ha menjat més calçots. Ho dic perquè m’ ho ha preguntat amb la boca ben plena. I també a distància, vull dir que ho ha dit en veu ben alta. No li contesto. Ja li contestaré quan fem el cafè. El fet d’estar sense parella no m’ ha canviat massa. Abans també ja era força solitari i introvertit. He tingut diverses parelles, però amb cap va acabar de quallar la relació. La dona que més vaig estimar va ser la Martha. Però va morir molt jove. El dos de gener. Només tenia 40 anys. Tots dos teníem la mateixa edat, però jo era un pèl més gran que ella. Suposo que aquest fet em va marcar per sempre. Ella va morir a l’acte. Jo he quedat coix de la cama dreta. I he d’anar amb bastó. El camioner es va adormir i va xocar contra nosaltres. El nostre cotxe va quedar plegat. Sé que tots em miren amb una mena de compassió i comprensió alhora. Feia molt de temps que no venia a aquestes calçotades. Ara que ja tinc més anys, m’adono que el temps ha passat volant. Amb els meus amics homes no he perdut mai la relació. Sempre ens hem anat veient de tant en tant. Amb les meves amigues dones no ens hem vist tant, excepte amb la Maria. Passa que amb la Maria sempre havíem tingut una bona relació fins que es va casar amb en Sergi. Segons ella, es va malcasar. Miraba la mar, la malmaridada. Un dia —ja fa més de 10 anys— va venir a casa. Plovia molt. Va arribar xopa i plorant. Va dir-me si es podia quedar a casa dos o tres dies, que se separava d’en Sergi. Li vaig dir que sí, que evidentment es podia quedar. Vaig preguntar-li com estaven els nens (la Clàudia, de quatre anys, i en Sergi, de dos anyets). Em va contestar que bé, molt bé. Que no sabia què estava fent, que no

aguantava més el seu marit, i que no el necessitava gens. No hi havia banyes pel mig: únicament era que no se suportaven. La Maria era una dona d’una sola peça, no especialment guapa però sí molt atractiva. Treballava de farmacèutica en una gran multinacional i vivia molt bé. Però no podia suportar la malfiança d’en Sergi. El seu marit era constructor i les coses no li anaven prou bé. La Maria deia que era perquè no portava bé el negoci i l’administrava malament. Que només estava per l’esport televisat, sobretot el futbol. I ho deixava tot de banda, fins i tot a ella. Vaig dir-li a la Maria que tornés amb els nens, que no podia deixar-los, que les coses ja s’arreglarien… La Maria em va tornar a dir allò que em va dir quan teníem 19 anys: “Ets un sol: un sol lleig, molt lleig”. Sempre em deia que estava molt bo, que tenia un bon cul però que era lleig, molt lleig de cara. Què hi farem?, en aquest món no es pot tenir de tot. Aquella nit la va passar a casa. Però l’endemà va marxar: s’ ho havia repensat. Es va dutxar, es va vestir i va sortir. Em va fer un petó als llavis. Jo havia dormit al sofà i em feia molt mal la cama. Vaig deixar-li el llit per a ella sola. Perquè pogués pensar. Sempre he estat un senyor, encara que de ganes no en faltin. Tot i que amb la Maria ja ens havíem enrotllat un parell de cops quan érem molt jovenets, quan fèiem aquelles festes de la colla: la mateixa colla que ara. —De què va la novel·la? La Maria m’ ha vingut a saludar. M’ ha dit: “Hola, sol.” I he contestat: “Sol lleig, molt lleig.” I hem rigut molt. —Va, què, ens diràs com va la maleïda novel·la? Aquest cop ho ha preguntat en Joan. Gairebé estem de dinar. Després dels calçots i les carxofes, hem menjat carn de xai i botifarres a la brasa. Després postres (a triar entre crema catalana i postres de músic) i cafès i copes. El vi —força dolent— ha estat generós i la gent comença a tenir aquell pun-

tet d’alegria que es nota als ulls. Només en Pau —el marit de l’Anna, una bona amiga— ha començat a desbarrar i a dir beneiteries. Ningú no n’ ha fet cas. He començat a parlar. Només hi som els adults. Els nens han sortit fora del restaurant. Alguns adults també han sortit. Bàsicament, hi són tots els meus amics de debò. I per tant, puc explicar-me amb franquesa. Soc molt lacònic parlant. Els he dit que la novel·la era un llibre sobre el mal, el Mal en majúscules. Tots m’ han mirat interrogant-me. L’Anna m’ ha preguntat què hi passava, quin era l’argument. He dit que era una història que passava a l’època nazi. —De nazis? Això ho ha dit en Joan. Però vols dir que no està molt suat, tot això dels nazis? M’ he pres un Macallan. He contestat que sí, que està molt suat. Però els he dit que nosaltres som fills d’aquells temps. Que ja han passat més de 70 anys, però que allò no es pot, ni s’ ha d’oblidar. Em sembla que no m’explico prou bé. El nostre món actual és molt fragmentari i massa avançat tecnològicament. Hi ha gent que ven la seva intimitat, sigui físicament o psicològicament. Però penso que nosaltres encara tenim dret a tenir la nostra parcel·la íntima. Ens bombardegen constantment amb notícies, però nosaltres ens ho mirem sempre des de fora, com si fóssim espectadors. I s’ ha perdut l’esperit de... —L’esperit, quin esperit, Arthur? Ha parlat en Jordi. Quan estava a punt de contestar-li, he sentit una esgarrifança molt forta. He tingut pànic i tremolors. Ells no han notat res. Ja hi som, he pensat. Els he dit: amics, he de marxar urgentment. S’ han quedat amb un pam de nas. He pagat, he agafat el bastó i he fugit. —I ara què et passa, eh?