RESGUEFOISOLELLESPerejaume
“En el llibre que escrius, els arbres ho fan tot. Si artigaves el llibre no hi quedariaEnres”.Digues
QUARTERES_12
EL SOL I LES FOGUERES Perejaume 670 punts i a part
Primera edició: 2022 © del text i les imatges: Perejaume © 2022 Tushita DissenyDisseny:Revisióinfo@tushitaedicions.comwww.tushitaedicions.comedicionsdeltext:JordiCornudellaSirGawain&Codelaportadaimaquetació: Marc Valls Col·lecció dirigida per Pau Gener i Enric Soler Amb el suport del Departament de Cultura Reservats tots els drets Imprès a Romanyà Valls dipòsitisbn: legal: ibic:thema: Índ E x Taula d’estiu de can Basuny 9 Repetir 15 Prop del taller 29 Els arbres 55 Gairebé cada dia 115 Polvoritzar un arbre 143 Començar de nou 165
En el transcurs del anys m’he procurat diverses finestres amb una taula a sota on poder llegir i escriure com un acte de devoció cap a allò que es mira. Han estat una mena d’altarets de culte dreçats en indrets molt diversos. Recor do especialment una finestra petita en una borda de Cos tuix amb la taula a sota, el Monteixo davant i un tros de mirall que, recolzat al brancal dret de la finestra, reflectia el Sollo i la Pica. Hi llegia Oriol de Bolòs i Pseudo-Dio nís Areopagita i era impressionant. Aquestes tau les sota una finestra, com si la finestra creixés de la taula, m’han acompa nyat tota la vida. ¿Es pot habitar una visió? ¿Es pot anar donant-li cos i rebre’n, un dia rere l’altre, i fer-hi vida? En la majoria d’aquests altarets, el fora es perfila en una situació obscura.
Taula d’estiu de can Basuny
9
Tot el volt de la finestra s’obre a la vivència d’un gran redol d’escriptura on s’empaiten l’acció gràfica i els canvis de llum. De vegades, només de vegades, aquesta escriptura es manifesta tan encambrada amb qui l’ocupa que li permet, per meravella, d’estar en la lletra i avistar-ne el llambre.
La presumpció que, entre tot allò relacionable, s’hi cria una entrevisió fecunda permet de confiar en l’existència de formacions verbals vives i localitzades, que només es capten participant-hi. Vist així, en tant que vincle possible d’aproximació escrita, la taula ofereix la versemblança d’una expressió compartida amb l’espai que l’envolta. Naturalment, el valor d’aquesta versemblança no té preu.
Molt més que no pas la possibilitat d’establir un cul te al lloc que sigui, allò que m’ha fet devot d’aquestes taules és aquesta experiència de cabuda que ofereixen entre la paraula i la visió. Un clot petit i fondo, femat i plantat, amb tota la sobrevivència i la sotavivència d’un negre que s’hi espiga, i que espiga lluny, entre la finestra que hi dona i la lletra que hi va.
10 11
A l’estiu, a can Basuny llegeixo i escric en una taula d’obra construïda enmig del bosc. La taula és força gran i rodona, amb un banc corregut tot al volt que sembla que convidi els arbres a asseure-s’hi. Bé, és en aquesta taula que ara em trobo. Diria que, del que estic escrivint, els ar bres no en saben pas res. Però aquesta pot ser una frase imprudent. Com en aquells altarets, el lloc segueix mos trant-se com una proximitat inabastable, però la màquina de veure hi és força menys present. Quan ve el bon temps, m’agrada d’entaular-me entre els arbres, les hores que siguin, i procurar que la tau la ens faci de vincle. L’estampa d’un personatge sol en un col·lectiu d’arbres disposat a compartir la paraula amb ells m’atreu de fa molts anys. Moltes vegades m’hi estic sim plement com si pintés l’estampa, com si la repintés i repin tés. Pel que fa als tractes que mantenim, la manera com els arbres m’animen i m’ignoren, tot alhora, és ben curio sa. D’entrada, per més que m’hi familiaritzi, els arbres es
Qualsevol vincle o promesa de vincle o ficció de vincle en tre l’arbre dut a l’escriptura i la llenya com a matèria de lletra enComdepenen.sisempre s’oblidessin del que anaven a dir-nos, els arbres solen callar i callar. De fet, entorn de la taula, els arbres s’apleguen a callar. La mica de contagi d’expressió es produeix molt pacientment. Hi ha dies que, en entaularm’hi, els procuro donar la paraula per si els vaga d’anar guanyant terreny, pel seu compte, a tot el que en provo de dir. En altres moments, impregnat de la seva personalitat, he procurat d’escriure des d’un arbre concret. La possi ble fluència té lloc aleshores entre la naturalesa humana d’aquell arbre i l’arbre de mi que hi pugui haver.
mostren absorts i indiferents. Segons com, quan m’hi estic força estona, puc arribar a creure que he estat acceptat en tre ells. En d’altres moments, en canvi, em sembla que no saben ni que existeixo. Espai germinatiu de la taula. Botànica dels signes.
Per altra banda hi ha l’atenció, la precisió i l’habilitat d’ofici. En aquest aspecte, els arbres manifesten general ment una expressió muda però carregada de sentit del deure. La seva verdor és distreta i obstinada alhora. De vegades amb el fullatge sembla que, més enllà de repetirse i perdurar, pretenguin perfeccionar la perfecció. Potser doncs ens pot semblar que un arbre calla per això, perquè la paraula hi circula sense vacil·lar però amb tanta prudèn cia i parsimònia com a l’arbre li és possible.
Tanmateix, entre les lletres porugues i els arbres que a penes fressegen, la immensa i insospitada força que té el mimetisme, tant en la cultura com en la natura, m’empeny a explorar la credulitat en una suposada escriptura con junta, jo amb el llapis a la mà i ells amb la veu verda arrau lida a la boca. I és això —aquesta promesa i realitat d’un cert bri de convivència, tan confús com necessari, tan re petit com sorprenent— que em manté amatent i entaulat. No hi ha teoria possible ni certesa de cap mena. Sé prou bé que la continuïtat substancial entre l’arbre i la lle tra neix, creix i s’abriva de l’absència de continuïtat possi ble. És exactament així d’estrany. I en tot moment els ma teixos arbres m’alerten i em tranquil·litzen que així sigui. De vegades, sota un cel d’estampa o d’estampació i enfeinat cada arbre en la pròpia imatge, s’endevina el bosc sencer parat en una gran taula que s’estén tot al volt una hora lluny. És una visió recurrent. Quan es dona, procuro tenir-ne cura i afavorir-la tant com puc. Com una escrip tura que s’alça i s’aombra reunides les lletres en troncs i branques, els arbres hi creixen a poc a poc per no fer soroll. La visió té vida, m’incorpora, es mou, es perd. Molt més que la cantadissa o els cops de vent, m’enamoren els arbres emmudits i lletra-alts com uns grans silencis fèrtils.
Així les coses, entre la taula i la mirada sempre hi ha l’arbre que escriu el que jo no sé escriure. La combi nació de quietisme i d’arbres-paraula conforma una es criptura esplèndida, inimitable. Arbres-paraula, doncs, i paraules pels arbres, moltes, potser la majoria de les que escric, mentre cau la tarda i uns boscos cremen a mig aire i veig, vestida de fulla i d’anhel, la petita albereda que vaig plantar a uns trenta metres de la taula. Vespre i albada: reforestació perpètua.
Fa un moment una alzina s’ha assegut. Seiem l’un davant de l’altre. L’alzina em mira amb amabilitat i indi ferència.Quietisme dels arbres altre cop. ¿I si les seves pa raules fossin el silenci de les nostres? Podria molt ben ser.
De fet, amb relació al silenci, és raonable que els ar bres callin, no només com una manera de retreure’s sinó, també, com una manera que tenen d’absentar-se, de mar xar sense marxar, ells que no poden esquivar-nos.
12 13
RepetirRepetir.40 Interromprerepetir.per poder repetir. El text a trossos. Punts i a part negres i vius. A cada mica de rasa en planto un.
15
Uns quants arbres signats amb rúbrica autògrafa d’arbre. Un altre cop repetir. Llibre Sintaxitrencat.cruade punts que separen i connecten. Recollir prou color negre per aixecar-ne un turó.
Sobre el turó de Morou s’ha inflat un núvol i hi cau un ruixat. Llibre repetidament trencat. Cels de romaní florit, tan blaus i tan petits! Molts, tot just desenterrats. Una mata de cels. Dissociar, associar.
Per més que les paraules estan infinitament disponibles, per més que l’extracció constant no esgota mai la llengua, cap d’elles no deixa de testimoniar alguna cosa ferma i essencial que es reté de venir-hi.
Fa sentit tot això? ¿Què va davant? ¿Què va darrera? Un segon punt arborescent. L’alè de merla d’un arbre. “És un arbre que surt, com ala, del terròs, / amb gruix de plomes i una mica d’os” Guerau de Liost (“El millor L’arbreconfident”).verbal amb l’ocell que s’hi enganya. Un cant d’ocell en un paper. Entre un punt a punt d’acabar i un altre a punt de créixer, un ocell torna a cantar sobre un arbre que té forma de paraula. Ara es forma un arbre només sonor, sonor i prou però ines peradament capaç de barrejar el so de la paraula arbre i l’acústica d’un arbre real. És impressionant.
Ara, en canvi, un arbre s’enfila en un altre com si volgués cantar com un ocell. Ho fa: canta.
16 17
Davant de Sant Celoni, mentre la Tordera baixa força am pla i els cotxes circulen amunt i avall, abocats sobre un marge, els arbres miren els edificis i la gent. Més notes, tantes com ne vinguin.
Un arbre surt d’un punt i s’ufana.
“Els xiprers, hora foscant / han llucat els llums de fira. / S’hi acosten delerosos / fent la volta pel raval. / Ni el rector podrà aturar-los” Miquel Bauçà (Notes i comentaris).
La riera treu brots. No ha parat de ploure. La terra és ben Deamarada.daltdels turons en vessen imatges. Tota la Vallalta viu de les imatges dels turons i el mar se n’omple.
Cant d’arbre al bec d’un arbre. La interrupció d’un punt. D’un altre. Un turó alzinat de dalt a baix amb un negre de punt oro gràfic. De la base del turó en brolla una font margera, amb l’alçada justa per emetre, amb la cantarella del salt, melismes variadíssims capaços de donar conversa a cada Sonsocell. que flueixen de les paraules i, decantats d’elles, se Petitsn’allunyen.fragments de llibre, més juxtaposats que no pas en Untrellaçats.delsfragments bada boca i em diu: “Les condicions de veritat determinen un marge de joc, de possibilitats, com ara això mateix de dir que bado boca, i haver-la de badar per Tincdir-ho”.davant el gerro enterbolit i terregós de tot el turó, i el ram plantat de no canviar-hi l’aigua.
18 19
A l’extrem de la la capacitat de rel i de vol de la lletra viva, que és aquella que, fins allà on la volem fer arribar, hi va per ella mateixa, just a la punta, sento el glop-glop seguit de la font que descabdella l’aigua i els ocells tiririt-tiririt.
A canvi de xiular-hi, a cada sot l’aigua s’endú el turó mica en Aquestmica.és el punt i a part que fa quaranta. Una31 mica abans del principi ja hi ha el punt final.
Contemplo l’escampall d’arbres, negre com mai, i tota la Vallalta, a la conca del nom. Veig el nom escrit per la riera que hi baixa, aplegant les nombroses torrenteres, i el mar, a baix, com un gran gerro amb el ram de totes les fonts en flor.
Prop de can Pota, el fang i la saliva d’un pendís de terres fluixes articulen una a una aquestes trenta-quatre lletres: “Compensar la fugacitat amb la repetició”.
Sensació que l’escriptura conté tot el que es pot escriure i que ho va traient. La lletra tendra i el reverdir del so.
La deu i la veu. Quan un corrent d’aigua subterrània aflora a l’exterior es converteix en una veu d’aigua. Així ho re marca Joan Coromines i ho testifica amb unes paraules recollides als dalts d’Horsavinyà: “Per ponderar que allà dalt hi havia molta aigua soma, em deia una vella pagesa que vora el seu mas “baixaven tres veus”.
20 21
La vida es repeteix contínuament. Només el que es repe teix Despréscontinua.d’una tanda llarga de pluges, el flanc del turó de can Basuny s’esponja extraordinàriament i comença de vessar. Té unes parts més saulonenques de filtració i unes altres més argiloses i afetgegades que no paren d’escopir aigua. A cada punt, a cada racó, la terra té una vida pròpia que s’expressa ufanada d’aigua com una planta ara més inflada de suc, ara menys. Baixa aigua pertot. El sot de can Poliba xiula satisfet per què té els pulmons a vessar d’alegria i no sap estar-se’n. Vessar d’alegria. Tornar-ho a dir no és ben bé una repe tició. De fet, el desig de repetir no és sempre el de copiar, la majoria de vegades és el de tornar a fer néixer. L’aigua baixa bé, d’entrenament no n’hi falta. Repetir, perdurar.
Per poc que corri, la veu de l’aigua és profundament re confortant. Segons com, en alguns xaragalls tremola com d’una gran emoció. Un pou com a signe de puntuació. L’aigua profunda hi for ma un cercle blau. Un altre punt amb l’aigua tan ensota que el brocal del pou hi fa una ganyota de gruta. Més escriptura d’horitzó curt. Afeixaments de text, bancals i marges, amb l’hortolà que, cada vespre d’estiu, s’hi acota com una ombra per obrir l’ullal i donar aigua a les feixes.
Un arbre que té el bosc a dins i els ocells, i un ou, amb un altre arbre a dins ple de més ocells.
Tres repeticions hipnòtiques, entrellaçades amb un entre llat de nusos que les fan inseparables: l’hàbit de costum, l’hàbit d’estranyesa, i l’atzar que mai no respon de res. I sí: la novetat és vella com la terra.
Els sembrats ara ennuvolats, ara blaus de tan alts com creixen. La neu de llavors d’una mata. Sota una botànica única que produeix blavura i verdura, disposo els rengles de lletra com un camp.
…El pou de ca l’Agustí, el de la Rectoria i el de can Valls, posats com estan en rengle, queden com a punts suspen sius dels pous que hi ha escampats més amunt. ¿El6 bosc s’arbra o els arbres s’embosquen? Costa de saber. L’ou de fusta per sargir fa que el paneret de cosir sembli un Fraseniu.composta per cinc paraules. Més mots vegetals que es vinclen sota un ocell que s’hi posa.
22 23
Els alzinars, els núvols, les escumes: sento esclatar tots els seus Cadabrots.arbre és una experiència de posició en el món.
Una gleva es demana: “I el cel d’on és?”. Una altra respon: “D’on que sigui, que n’és de vigorós i àgil per aguantar-se dret així, sense cap os”. Un munt de punts apilats amb el desig de fondre’s: un pou de Lespunts.paraules es posen a escriure una narració. Ho fan sorpreses de saber-la escriure. Es nota. Però res, un punt les atura. Un ocellàs cova un ou d’arbre.
Provar d’escriure amb un rajar de lletres i punts que recordi la fressa del gotim d’una font molt prima.