EL VUITÈ CEL by Tushita Edicions

Bernat Gasull i Roig El vuitè cel Manaslu, tardor del 2012

HIMÀLAIA

El vuitè cel Bernat Gasull i Roig

Primera edició: Octubre de 2022

Correccions ortogràfiques i gramaticals: Núria Solano i Dalmau

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea Maquetació: Sir Gawain & Co

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-126030-0-2

Dipòsit legal: B 19311-2022

Thema: SZG, DNBA, 1FKN, 2ADC Ibic: WSZG, BGA, 1FKN, 2ADC

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright

Fotografia de la coberta: El camp 1 del Manaslu abans del pas de seracs, amb el pinacle al fons. Foto d’en Martí del setembre del 2011.

Fotografia de la contracoberta: En Martí a l’expedició al Broad Peak, 2005. (Foto: Francesc Carmona).

A en Martí.

A tots aquells seus amics i als amics i enamorats de les muntanyes.

A aquells altres onze companys que també es van envolar vers altres cims aquella tardor al Manaslu.

A tot l’equip de rescat que en aquella matinada fatídica va col·laborar en les tasques de salvament.

A mons pares.

A n’Eloi, company de cordada d’en Martí.

Viu, i que l’hivern et doni un cos calent, i que la roca et doni allotjament, terra l’arrel, cel la volada.

Viu, l’infant mirada i el vell pensament, i el vent la força pel que calgui.

Fragment de la cançó «Mentre vas i vens» de Joan Crosas, cantada pel grup Esquirols.

«I aleshores es planteja el dubte: un home tan eficaç, tan neces sari en el camp del progrés lingüístic, s’havia d’exposar al risc propi dels grans escaladors? Algú podria pensar que no. Jo em permeto pensar que sí. Molts dels grans personatges de la història no han tingut com a lema la prudència. És la capacitat d’entusiasme i l’im puls d’aplicar-la a tot allò que l’atrau el que defineix una persona excepcional. Els seus fets es deuen a la passió, no es deuen al càlcul.

»“Era massa important per a nosaltres, i per al país, l’activitat d’en Gasull. No s’havia d’arriscar per la satisfacció de coronar un pic de 8.168 m.” Sovint argumentem d’aquesta manera. Però jo capgiro el raonament amb una pregunta: sense la passió alpinista, aquest home hauria estat el lluitador que era? A la gent que té la vocació d’explorador no se li pot demanar un límit.»

Fragment de l’article de Josep Maria Espinàs del dijous 27 de setembre del 2012 al diari El Periódico amb el títol «No es pot programar la passió», escrit arran de la mort de Martí Gasull i Roig.

Deixeu-me, si us plau, explicar allò que va succeir el setembre del 2012 al massís del Manaslu, allò que hi va passar i el que s’havia esdevingut uns anys abans al Nepal i en altres muntanyes d’arreu del món que en Martí va fer i desfer.

Sumari Monte Zevola — 1.976 m (2020) | 13

Broad Peak — 8.047 m (2005) | 19

Muztagata — 7.546 m (1998) | 43

Gross Fiescherhorn — 4.049 m (1992) | 57

Alpamayo — 5.947 m (2009) | 81

Cho Oyu — 8.201 m (2004) | 97

Denali — 6.190 m (2006) | 117

Cho Oyu — 8.201 m (2010) (1) | 135

Cho Oyu — 8.201 m (2010) (2) | 155

Manaslu — 8.163 m (2011) | 173

Cim de Santa Caterina del Sinaí — 2.642 m (2012) | 207

Manaslu — 8.163 m (2012) (1) | 219

Manaslu — 8.163 m (2012) (2) | 245

Manaslu — 8.163 m (2012) (3) | 255

Epíleg | 281 Agraïments | 287

Monte Zevola — 1.976 m (2020)

«Dio del cielo, Signore delle cime, un nostro amico hai chiesto alla montagna. Ma ti preghiamo, ma ti preghiamo: su nel Paradiso, su nel Paradiso lascialo andare per le tue montagne. »Santa Maria, Signora della neve, copri col bianco, soffice mantello il nostro amico, il nostro fratello. Su nel Paradiso, su nel Paradiso lascialo andare per le tue montagne.»

Lletra de la cançó «Signore delle cime», escrita i musicada per Giuseppe De Marzi el 1958.

De Vicenza ens encaminem cap al Valle del Chiampo, sota ma teix de les Petites Dolomites del Vèneto. De Crespadoro en amunt la carretera serpenteja estretida entre fagedes que s’enfilen pels pendents. Llavors s’arriba al poble de Campodalbero, a la línia dels 900 metres. És el darrer de la vall. Més amunt l’amplada de

l’asfalt l’han feta tan apamada que només hi passa un cotxe. El refugi és al cap de la pista, a 1.225 metres d’altitud. Rifugio Bepi Bertagnoli. Aquest és el nom, el nom de la història per la qual som aquí: Bepi Bertagnoli.

Aparquem el cotxe, ens calcem les botes i tirem amunt. Unes marrades amb neu glaçada ens duen per una obaga pedregosa fins al Passo della Scagina, a 1.548 m. Som a començament de gener i hi ha inversió tèrmica. Així i tot, de bon matí, fins i tot aquí dalt, a l’obac de la serra, se sent la rispa com se’t fica per tot el cos. Tot està glaçat. Els canvis de temperatura han fet que en alguns trams la neu s’hagi transformat en dura o directament en gel. Dalt del port, s’obre la vall a banda i banda. A llevant hi ha una cadena de cingles; a mà dreta, el Monte Gramolon, i just al davant, el Monte Zevola, de 1.976 metres, ben emblanquinat. Aquest és el nostre objectiu. Al solell del Zevola, un tros avall, un ramat d’isards pas tura en un clap herbós despullat de neu.

El 1951, quan va passar tot plegat, tot i ser primavera, hi havia molta més neu que no pas ara. Moltíssima. Per descomptat no hi havia ni una sola clapissa d’herbei per congriar els isards. Feia poc que hi havien inaugurat un petit refugi: el Rifugio La Piatta, que més aviat era una cabana. Era al mateix lloc on ara hi ha el Rifugio Bepi Bertagnoli. Aquell 7 d’abril, dissabte, en Giuseppe Bertagnoli, en Bepi, havia partit sol a la muntanya per espletar aquells cabas sos de neu. Va passar pel Rifugio La Piatta, atapeït de neu fins al capdamunt. De fet, en va fer una foto on es veu la construcció i en un primer terme les seves pròpies petjades, ben fondes. En acabat, com nosaltres, deuria enfilar el Passo della Scagina, potser per anar al Gramolon o al Zevola. Tant se val. Una llau se’l va emportar. Tot i que això va succeir el 7 d’abril, no van trobar el cos fins el 20 de maig, després de quaranta dies de recerca. Duia la càmera, amb la seva darrera fotografia: la del Rifugio La Piatta i les seves petjades.

Enfilem el Monte Zevola. Es veu bé el vessant del lloc de l’accident i, a sota, allí on el van trobar. En Bepi tenia vint-i-vuit

anys quan va morir. Era estudiant a la Universitat de Pàdua, però havia estat partisà de la Resistenza durant la guerra, conegut amb el nom de Fuoco. Penso, i de ben segur que ho endevino, que es deuria fer estimar. Altrament el 1956, cinc anys després de l’accident, no haurien batejat el nou refugi amb el seu nom i, so bretot, els seus amics no haurien fet el que van fer dos anys més tard: la tardor del 1958.

Van decidir de fer-li un homenatge, allí, a la muntanya. Un diumenge fred i rúfol d’octubre van anar fins al mateix lloc on ha vien trobat el cos. Hi van col·locar una placa, van fer-hi una missa i un cor, gairebé creat a posta entre els excursionistes, hi va cantar. Al Vèneto es veu que tenen, com a casa nostra, aquesta fal·lera de cors, corals i cantaires. I, també com a casa nostra, va molt lligat a la muntanya i a l’excursionisme. Sí, els catalans, tenim aquesta dèria intrínseca, fins al moll de l’os, del cant i de la muntanya.

A la coral acabada de crear per la colla d’en Bepi Bertagnoli la van anomenar I Crodaioli, que en català seria una cosa com ara Els Grimpaires. A un dels tenors se li va acudir la idea de no no més cantar mentre inauguraven la placa de bronze sinó d’estrenar també una cançó. El jove Bepi De Marzi, un altre de la colla de no més vint-i-tres anys, va entomar el repte. La va escriure un vespre de setembre. Primer li va posar per títol «Signore delle vette» (‘Se nyor de les altures’, o també ‘dels cims’), però, a mesura que feien els assaigs, va acabant essent «Signore delle cime». Amb aquesta cançó va néixer un nou cor, però també un referent de tonada cantada per corals d’arreu del món. I especialment a casa nostra. Difícilment trobareu cap cantaire català que no hagi entonat una de les quatre veus de la cançó «Signore delle cime», d’aquest prec al Déu del cel que es va enlairant i enlairant com les muntanyes i que recorda en Bepi Bertagnoli i, també, tants muntanyencs que han perdut la vida entre carenes.

Mon germà, per descomptat, manta vegada l’havia cantada. Ell també va formar part del món coral. I li agradava. «Signore delle cime» va sonar també el dia del seu comiat. I dic comiat per fer-me

entendre, atès que jo mai no ho diria ni ho sentiria així; no em convenç i no m’agrada. No pas pels comiats o cerimònies de co miat que es fan per als morts, ni ho dic pels enterros. No hi tinc res en contra. És per al meu cas particular: el de mon germà. No em vaig acomiadar de ningú i penso que no trobaré mai la raó ni el moment per fer-ho.

De la mort m’espanta tant el naufragi definitiu —això de deixar de navegar amb el veler del món i a més sense marxa enrere ni possibilitat d’agafar-se a qualsevol altra nau—, com la pèrdua de la consciència. El món s’acaba, l’univers s’esquinça, perquè si no hi soc jo, el món no hi és i ja no en puc tenir noves, ni per lletra, ni per veus, segones, terceres, ni tan sols de murmuris esbiaixats. He perdut la comunicació. No és que em facin baixar del teatrí, és que no hi soc ni com a espectador. M’han fet fora de l’escena i de tota nova sobre l’avenir de l’obra. Dic de l’avenir, i vull dir també del present, i del passat, de saber-me, de saber-lo, d’allò que, per bé o per mal, he acumulat al magí.

De la mort m’espanta el moment, saber que haig de morir i quan; aquell moment de plena certesa en què sé que deixaré d’existir. M’espanta ser conscient que desaparec, però també el sofriment intens abans de la partença, el que indefugiblement et mata: sentir el punyal. Hi ha morts que no el senten, que no en són conscients, diuen. No senten el punyal ni l’avís de la dama negra: els agafa desprevinguts o prou serens per assumir-lo. Quina sort, oi? També em diuen, de mon germà, que ell era un d’aquests: no va patir, va ser tan ràpid, no va ser pas conscient del moment. Jo no m’ho crec pas. O no ho sé. Però m’horroritza no poder saber del cert si va entreveure el final o si, a més, va sentir el punyal que l’occia.

Li van llevar l’ésser i potser va entreveure el moment.

Fet i fet, va baixar de la nau i de tota possibilitat de comuni car-nos, fins i tot de rebre missatges amb ampolles de vidre llan çades a la mar. Ell i jo, que ja no ens podem saber, anàvem en un mateix vaixell, o per canals paral·lels. Quan el van fer fora, per sempre, jo també vaig fugir per la borda. I si continuo aparentment

aquí, reconec que soc en terra estranya, en un temps sobrer que no me’l faig meu. Disculpeu-me. No hi va haver comiat, més aviat un error de protocol, per a algú que no hauria hagut de partir ni en tenia cap ganes ni motiu.

Soc, doncs, en aquest gener del 2020, als cimals dels Alps de Vicenza, al refugi Bepi Bertagnoli, per tustar una cançó dedicada als morts. Al frontal del refugi hi van escriure ben gros el nom del jove estudiant de Pàdua. A la primavera del 2019, també a la façana, hi van afegir aquesta frase: «Signore delle cime». Ho van fer perquè la cançó es va fer tan i tan gran, que no només ens recorda en Bepi, sinó tots aquells que ens han deixat per partir vers les muntanyes.

Broad Peak — 8.047 m (2005)

«Broad Peak, where many a suitor comes calling and too many are rejected.»

Del blog de Chris Warner, escrit el 24 de juliol del 2005 des del camp base del Broad Peak.

En Xavi agafa la càmera, enquadra en Martí i s’hi adreça des del darrere de l’aparell:

—Martí, són quarts de dotze, som a 7.700, hi ha moltíssima neu acumulada, la gent de les altres expedicions estan tirant avall, jo crec que hauríem de tirar avall. Com ho veus?

En Xavi espera que en Martí faci el seu paper i allí mateix, en plena muntanya, expliqui si escau per al públic, davant la càmera, les raons per les quals han d’abandonar aquella ascensió tot i que tenen el cim a tocar. Però en Martí, muts i a la gàbia. Mou el cap. Li està dient amb el posat, amb el rostre, amb la mala fatxa, amb aquells ulls trapelles amagats sota les ulleres de sol, que a ell no li faci dir una cosa que no té ganes de dir. Ell continuaria, sí, amunt. Se li veu. No ho pot pas amagar. Tanmateix, en Xavi hi torna. I espera que, ara sí, la presa sigui la bona i en Martí expliqui allò que acaben d’acordar.

—És l’últim dia, no hi ha una altra oportunitat. —En Xavi fa una pausa.— Si baixem… Fins aquí hem arribat.

En Martí, enterc, s’hi resisteix. Mira la càmera i mira cap avall. En Xavi continua:

—Si pugem, ens la juguem.

Una estona més de silenci. En Martí acota el cap, trepitja la neu amb un dels peus i finalment xiuxiueja entre dents.

—Xavi, no ho gravis, perquè…

—Home, a veure, bé que ho he de gravar.

—D’acord, d’acord —fa en Martí fluixet mentre torna a acotar el cap i fa un somriure delator de les poques ganes que té de fer-se enrere.

En Xavi i en Martí són gairebé a dalt, a només tres-cents me tres del cim, però en aquestes circumstàncies esdevé una eternitat, i una temeritat. Som a dia 21 de juliol del 2005 i el cim és el Broad Peak (8.047 m), altrament K3, el cim número 3 de la serralada del Karakoram. A mitjan segle xix, l’enginyer escocès Thomas George Montgomerie, encarregat d’un projecte de topografia trigonomètrica a l’Índia, va atalaiar des de lluny un seguit de cims im ponents, tots ells de la serralada del Karakoram. Bo i prenent la primera lletra del nom de la carena, la K, va batejar cada cim amb un número: K1, K2, K3… El Broad Peak, ‘cim ample’ en anglès, primer era conegut com el K3. És la dotzena muntanya més alta del món, encabida en el que de ben segur és la concentració més important de sostres de la Terra. Deu dels cims més alts del món són aquí, entre ells quatre vuitmils: el K2, el K3 (o Broad Peak), el K4 (o Gasherbrum ii) i el K5 (o Gasherbrum i).

Gràcies al suport de patrocinadors, de clubs esportius i d’ad ministracions locals, havien aplegat els calés per muntar aquella expedició: la Gràcia Quirón 2005, la K3Q. Estava pensada a la manera alpina. És a dir, més enllà dels portafeixos que traginaven la impedimenta fins al camp base, del cuiner i d’un mínim suport en aquest camp, no hi havia bastaixos d’altura, ni guies contractats, ni muntadors de tendes d’alçària. Els tres components, tots

ells catalans —en Francesc Carmona, en Xavier Aymar i en Martí Gasull—, feien l’ascensió tots sols, bo i traginant les tendes, el menjar, les càrregues de gas…, vaja, tot el material que calia dur per muntar els camps i fer l’ascensió. Tot plegat ben diferent de les expedicions dites comercials, que lloguen uns serveis per fer tota aquesta mena de coses. Per descomptat, i a diferència també d’aquest tipus d’expedicions, no feien servir bombones d’oxigen. El permís d’expedició era per a un mínim de set alpinistes. Per això, per tal de reduir despeses, els tres muntanyencs es van agru par amb d’altres expedicions internacionals. En aquest cas es van afegir a una expedició de Nova Zelanda. Però els neozelandesos es van fer enrere. Com que ells eren els segons de la llista, l’ex pedició oficialment havia de ser catalana, però la burocràcia del Pakistan hi posava traves, de manera que van deixar les coses com estaven. Vet ací, doncs, una expedició neozelandesa, això sí, sense cap neozelandès i amb catalans com a caps oficials d’expedició. Els alpinistes del permís eren tres catalans, dos italians, un mexicà, un australià i un espanyol, de Múrcia, en Félix Gómez de León, conegut d’en Francesc d’una expedició anterior al Pamir. De fet anirien arribant al camp base de mica en mica, cadascú pel seu compte. Ells, els tres catalans, serien els primers.

Regiro alguns apunts del diari d’expedició. També ensopego amb un article sobre aquella aventura que van escriure tots tres a la revista Excursionisme de la Unió Excursionista de Catalunya. Però, sobretot, enraono amb en Xavi i en Francesc perquè m’ex pliquin com va anar tot plegat. Havien arribat al Pakistan, a Islamabad, el 10 de juny. El 13 de juny ja eren a Skardu, un cul de món a les ribes de l’Indus envoltat pertot de cims colossals; com ells el definien al diari d’expedició: «un petit Chamonix però sense establiments moderns». I l’endemà, en uns 4×4 atrotinats, feien els 90 km de pista fins a Askole, el darrer assentament abans d’en dinsar-se pel feréstec Karakoram. Allí començava el tresc d’una setmana pel fons de la vall, primer per la vora del riu, després per damunt de la glacera del Baltoro, en un puja i baixa constant

fins al camp base, que se situava entre uns 4.800 i 4.900 m. Els acomboiaven en tot moment una lletania de camàlics baltis amb gairebé 25 kg a l’esquena cadascun d’ells, el màxim establert que podien traginar.

En Martí, tanmateix, arribaria més tard a destinació. Va aca bant fent part del tresc i l’aproximació fins a Askole amb un altre grup. A Skardu s’havia trobat amb dos amics baltis, en Shahid i en Rustam, coneguts seus d’una expedició anterior al cim del Diran (7.266 m), i l’havien convidat a sopar. No és pas estrany que el convidessin; en Martí desprenia un magnetisme especial entre la gent del país. Curiosament, tot i que el seu anglès no era pas per repicar campanes, la comunicació amb ells era del tot fluida, lliscava sense distàncies ni malentesos; potser per la seva sensi bilitat per la cultura dels llocs que trepitjava, pel propi caràcter, pel somriure ras, arran de carrer, pel posat tímid, si més no de bon començament. No era un jo, occidental, i vosaltres, terregada del país. Era un amic que es feia estimar. Del sopar, les postres el van trair. En Martí va acabar amb mal de ventre, fortes diarrees i febre i va necessitar recuperar-se abans d’emprendre el tresc del Baltoro. Va encalçar la resta de l’escamot amb el seguici de camà lics de feixugues baluernes el dia 18 de juny, encara mig tocat pel ventre fluix. «Bernat, ja m’he retrobat amb en Xavi i en Francesc. Estic bastant millor. Un metge em va fer un tractament de la diar rea. Això és molt bonic, i demà ja entrem a la gelera del Baltoro», m’escrivia per correu electrònic.

Un pic al camp base van desfer els catorze bidons de material, 312 kg, que duien ja ben fermats des de Barcelona. A dins, tot era ben barrejat per tal que si se n’esbarriava cap, sempre hi hagués part del material imprescindible: els fuets amb la placa solar, les aspirines amb els mitjons, els mosquetons amb les galetes inte grals…

I vet ací que van començar les progressions, les aclimatacions d’alçària, els passos i rostos pronunciats, les primeres remullades als torrents glaçats —no pas volgudes— i les preceptives gravacions

amb la càmera per anar fent boca per a una esperada projecció, anhelada també per mitjans de comunicació i patrocinadors: en Xavi, normalment darrere la càmera, en Francesc, amb algunes intervencions, i sobretot en Martí amb les explicacions i un som riure obert de bat a bat que amollava per totes bandes una fretura immensa de ser allí, al paradís, al cor dels vuitmils. I així i tot amb un ai al cor. Un any abans havia tingut un edema pulmonar mentre intentava de pujar un altre vuitmil, el Cho Oyu. La causa: no haver dedicat prou temps d’aclimatació abans d’iniciar l’ascens als camps d’alçària. Durant l’expedició al Broad Peak aquella mala experiència l’aclapararia constantment. Per això, en tot moment, anava amb molta cura a cada nova cota que atenyien muntanya amunt.

El 24 de juny, dia de Sant Joan, feien la primera anada al camp 1, a més de 5.700 m, tots sols, sense encara cap altra expedició que els trepitgés les passes, obrint traça. El 25, descans al camp base. El 26, àpali, sant-tornem-hi, amb més de 20 kg a l’esquena, talment com els camàlics, a bastaixar el material fins al camp 1 i plantar les dues tendes en un clot, cavat i picat a la neu, en un racó d’una petita aresta. El 27, ja havien superat de llarg els 6.000 metres d’altitud per dur-hi part del material. El 28, descans al camp base. El 29, som-hi, que no ha estat res, altre cop amunt per, en els dies suc cessius, muntar ja el camp 2 a 6.300 m. Atès que eren els primers, muntaven també les cordes fixes que aprofitarien les altres expe dicions.

La cosa, tot i algun entrebanc, anava força bé, fins a començament de juliol, que va aparèixer la maltempsada: una depressió tossuda que es va acomodar entre aquells cims i no en volia fugir. Al camp base ja havien arribat més expedicions. En total, comp tant-los a ells, al final en serien cinc, amb gairebé quaranta alpi nistes freturosos de fer el cim. D’aquestes, dues eren comercials, amb més de la meitat dels alpinistes. El dia 3 de juliol, en Martí m’escrivia: «Al principi érem sols a la muntanya. Ara hi ha tres ex pedicions, unes 30 persones. Algunes expedicions van amb por

tadors d’alçària, altres no. Pel que fa a les dificultats, tota l’estona entre 40 i 60 graus de pendent, però vaig bé, i la muntanya és segura pel que fa a les allaus. No és el vuitmil més fàcil, però no ho diguis als pares.»

La nevada del matí del 5 de juliol ho va colgar definitivament tot. Calia endevinar on eren les tendes. L’endemà encara nevava i nevava, en un confinament al camp base que duraria dies i que endarreria els plans i l’aclimatació. Al dia 7, una colla d’homes del país van arribar al camp base amb un iac. Era la millor manera de no carregar vianda i de tenir carn fresca just abans de cuinar-la. Van fer la matança allí mateix: el van fer jeure, li van estirar el coll, li van fer una bona coltellada, en va sortir un doll de sang com una font i el van escorxar. En acabat van repartir la teca entre les expedicions, les del camp base del Broad Peak i les quatre de dues hores enllà, al camp base del K2. El 8 de juliol, esperançats amb una millora del pronòstic del temps, un grup de muntanyencs, no pas ells, tot i la nevada van tirar amunt. Una llau per poc s’emporta un dels components, un italià, que es va salvar de miracle. De manera que tots van tornar esporuguits amb l’esperança de trobar un millor moment.

No només calia que la borrascada amainés, sinó que la neu tingués temps per transformar-se, assentar-se, i així encarar el cim amb unes mínimes garanties. Finalment, el dia 11, els tres catalans es tornaven a enfilar cap al camp 2. Al camp 1 feien una aturada per arreplegar material que pujarien més amunt. La ma joria de llaus, abundoses, semblava que ja havien caigut, però al mateix temps havien descarnat la muntanya. La neu s’acumu lava al dessota i despullava les canals per mostrar el gel traïdor. El dia 12 de juliol, havent dormit al camp 2, havien de muntar, ben carregats, el camp 3, però altre cop l’avís de torb i neu els va fer recular a mitja pujada. A migdia, quan arribaven al camp base, tornava a nevar. L’endemà dematí les tendes tornaven a es tar colgades. La cosa duraria dies. Tot plegat anava a mal borràs. La temporada amenaçava amb un fracàs. Ningú no havia assolit

el cim i pintaven bastos. El 17 de juliol, des del camp base, en Martí ens escrivia un correu electrònic: «Aquest any hi ha hagut mala sort, ha fet molt mal temps i les possibilitats de fer cim són baixes. Hi ha anys en què ningú no hi puja. Han estat molts dies però la veritat és que s’ha fet curt. I no m’ho he passat gens malament. No patiu, estic amb gent que és prudent i fa les coses amb seny. Demà intentarem marxar amb l’objectiu d’intentar el cim. Hi ha poques possibilitats però com us deveu pensar en tinc ganes. Penseu que fa molts dies que som a 5.000 metres i això aclimata.»

De fet, malgrat la nevada caparruda, el 17 fou un dia feliç per a en Martí. El cuiner del camp base de l’expedició, en Jahangir, va decidir, per fer-los més passadora l’espera, de preparar-los unes postres que hi cantaven els àngels: una crema dolça i espes sa damunt de la qual hi havia escrit, amb fruita seca, les lletres de Martí i a sota Astor, el nom del llogarret d’on era en Jahangir, al rampeu del Nanga Parbat. La iniciativa i la tria de les lletres eren del cuiner i no les havia pas triades a la babalà. No dubtava gens ni mica de convidar en Martí a visitar i quedar-se al seu poble, fins i tot per viure-hi. Hi havia bona connexió entre tots dos, però el cuiner els amanyagava a tots. En Xavi l’havia conegut feia dos anys, el 2003, durant una expedició al Gasherbrum ii, i, atesa la bona experiència, havia procurat que els acompanyés en aquesta nova aventura per terres del Karakoram.

També havien establert bona relació amb l’oficial d’enllaç, l’enviat de l’exèrcit pakistanès encarregat de fer complir les nor mes i l’home, també, que, atesa la situació al Caixmir i els con flictes amb l’Índia, calia que vetllés per la seguretat del camp base i hi romangués tothora, o si més no teòricament. Sortosa ment aquest cop era un jove inquiet, prou culte, i en Martí se’l va posar de seguida a la butxaca. La feien petar sobre Déu i tots els sants, cosa no pas fàcil entre persones amb referents culturals tan diferents. Però en Martí era traçut en aquest aspecte i un apassionat de la filosofia i de la religió, fos quina fos.

Les estones de confinament al camp base no es desaprofitaven pas. Era el moment de fer caliu i noves coneixences. Els muntanyencs i els bastaixos esdevenien de cop i volta artistes improvisats de coreografies sorprenents: jocs de mans, danses, cançons… Un dia, entre floc i floc, els components de l’expedició catalana es van apressar a sortir de les tendes i fer una sessió fotogràfica. Lluirien gorres, samarretes, pancartes i objectes de tota mena per fer-se fo tos i enviar-les als patrocinadors, administracions i amics: tots tres amb motxilletes de la marca que tocava, tots tres amb la pancarta de l’empresa de mitjons, les gorres, samarretes i banderoles de l’ex pedició K3Q Gràcia Quirón 2005, la pancarta de la Plataforma per la Llengua «Volem viure plenament en català», l’estelada, les banderoles dels clubs esportius respectius —Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia, Unió Excursionista de Catalunya de Cor nellà i Club Excursionista de Gràcia—, dels ajuntaments… Dins la tenda un petit ordinador portàtil era la pantalla d’una sala de cinema d’altura. En acabat, al vespre, tocava sessió de discussions filosòfiques i classes magistrals d’en Martí sobre cultura i mitolo gia clàssica: la guerra de Troia, les peripècies d’en Paris, Aquil·les, Tetis, Héctor, Helena, Ulisses… Era el seu món i passió. Fins i tot m’escrivia per demanar-me algun text de suport per a alguna dis cussió de caire polític que havien tingut.

El dia 18 de juliol, s’obria una finestra de bon temps, prou justa i que no deixava marge ni tan sols per esperar l’assentament de la neu. Les expedicions van tirar amunt. Els tres muntanyencs cata lans també. Van partir a les cinc del matí, carregats com rucs, per pujar d’una tirada els gairebé 1.500 m que els separaven del camp 2, on dormirien. Els acompanyava en Félix, el murcià. Al camp 2, les tendes estaven aclofades per la neu després de tants dies de temporal.

L’endemà tenien la intenció d’arribar al camp 3. Aquest tram en cara el farien més carregats; amb 5 kg més de material que havien aplegat del camp 2. Tanmateix la progressió rost amunt, amb tant de pes a l’esquena i tanta neu tova, va fer que decidissin fer un camp intermedi a 6.700 m. En Francesc, un cop arribats i estirats dins la

tenda, ho deixava ben clar en la gravació del dia: «estem una mica tocats», o com deia en Félix, el murcià, sense pèls a la llengua, «yo por lo menos estoy hecho misto», i després d’una pausa; «tengo que respirar para hablar». L’endemà, dia 20 de juliol, finalment instal·laven el camp 3 per sobre just dels 7.000 m. El dia 21 farien l’atac final al cim des d’aquest camp. Hi hauria una vintena llarga de muntanyencs que ho intentarien.

De bon matí, en Francesc, encara a plena fosca, parlava pantei xant davant de la càmera:

«Són dos quarts de tres de la matinada i sortim del camp 3 a 7.000 m per intentar el cim. De moment tenim bon temps, ja veu rem la neu com està. I a veure si tenim sort. A veure com va.»

Però la pujada es feia molt feixuga. Moltíssim. Hi havia molta neu. L’esforç que representava cada passa o desafiar els pendents amb neu fins als genolls o més amunt era titànic. Cada metre era una quimera, un esforç immens. En Xavi anava primer, una mica avançat respecte de la resta. Per darrere venien en Francesc, en Martí i en Félix; per aquest ordre. En Félix ja havia sortit un xic tocat del camp 3. Als 7.600 metres era evident que els horaris pac tats per poder fer el cim amb una mínima seguretat havien anat al botavant. La majoria de muntanyencs ja feien marxa enrere. «No us hi escarrasseu, és impracticable, massa neu, l’aresta final és inestable, no és pot pas fer el cim», així els ho comunicava en Diego Giovannini, un italià del Trentino, amb força experiència a la muntanya, que ja baixava. En Francesc es va girar enrere i va veure en Martí que a poc a poc s’acostava. Va afluixar el pas i el va esperar. Tal volta era el moment de fer un pensament. En Martí li reconeixia que no feia gaire havia vomitat, però que de tota ma nera ara es trobava més bé i volia continuar amunt. En Francesc insistia que no ho veia gens clar. Era tard i les noves dels que dava llaven —per descomptat sense haver pogut fer cim— eren desco ratjadores. Així i tot en Martí va decidir continuar. En Francesc va esperar en Félix. Poc després van posar-se en contacte per ràdio amb en Xavi per indicar-li que ells feien marxa enrere. En Martí ja

havia arribat on es trobava en Xavi. Aquest responia per ràdio que potser intentarien anar un xic més enllà, fins al coll a tot estirar, però no pas més amunt. Tanmateix, en Martí no ho tenia tan clar. Ell volia intentar de fer el cim.

En Martí i en Xavi finalment són a la cota 7.700. Som al punt just on els hem deixat amb la càmera de filmar.

Tornem a ser a l’escena abans d’arribar al coll, sota mateix del tram final del cim. En Xavi encara grava i espera que el seu inter locutor, en Martí, faci davant les càmeres un al·legat consistent de la impossibilitat de fer cim. Però en Martí encara s’hi resisteix, mira amunt, vers els cim, i no diu res. No té en aquestes gravacions el somriure perpetu que tenia fa uns dies quan enfilaven la mun tanya. Així i tot, en Xavi, des de darrere la càmera, insisteix:

—Jo crec que anar amunt és jugar-se-la.

En Martí encara en defuig i juga a fer tripijocs amb els peus. La càmera es gira vers el cim i l’enfoca. En Xavi continua parlant.

—Tothom ha tirat avall, menys aquests d’aquí, que fa una hora i mitja eren on soc jo i ara són aquí mateix —certament hi ha un petit grup d’alpinistes aturats a uns pocs metres més enllà d’on són ells que no paren d’esbufegar—. I tiren perquè deu ser l’últim dia —de fet no es veu que avancin gens— i saben que no tenen una altra oportunitat. Són els italians que van amb nosaltres i uns altres italians. Crec que no és el dia. Que no hem tingut sort. Ho hem provat. Hem arribat molt amunt.

En Xavi torna a girar la càmera vers en Martí que és encara amb el cap moix.

—I ja està —sentencia la veu d’en Xavi.

En Martí no diu mot. L’altre continua:

—Tots en teníem moltes ganes. Hem fet les coses ben fetes. Hi ha hagut molts dies de mal temps… Moltíssima neu acumulada… —esbufega—. Com ho veus?

—Xavi… —finalment en Martí respon com qui remuga entre dents, a mitja veu, molest amb tot plegat—. Amb aquests paràme tres, sí…

En Xavi apaga la càmera.

No es faran pas enrere, no. En Martí vol intentar de fer cim. I fa via; tot i el gruix de la nevada no sembla pas que siguin a tustar els 8.000 m. La frisança del cim fa que en Martí vagi com una daina, un pèl feixuga, és clar, però com una daina. Aniran fins on són els italians i encara més amunt. En Martí, tossut de mena, vol explorar peti qui peti totes les possibilitats. La següent presa de filmació és a més de 7.800 m. Aquest cop ha estat prèviament pactada i en Martí ha assumit la realitat i el paper.

En Martí demana:

—Ara?

Parla en Xavi des de darrere la càmera.

—Sí.

En Martí està ajagut, xerra amb certa serenor, com qui entoma una lletania ben apresa:

—Hola, som al coll del Broad Peak, a 7.800 metres, i és bastant tard, no veiem clar de continuar i trobem que podria esdevenir un perill i per tant, doncs, preferim donar mitja volta i tornar enrere. Silenci.

—Com és que ens ha costat tant de pujar? —demana en Xavi des del darrere de la càmera.

—Avui hem fet 800 metres de desnivell o més, però els hem fet de 7.000 a 7.800. És dur.

—La condició de la neu? —li estira el company.

—La condició de la neu, també… Penseu que hem vingut aquí després d’haver nevat, la neu està molt tova i per tant això cansa molt més. És un dels factors també que ens ha esgotat.

De fet, la gravetat de la situació va més enllà. Els darrers 200 me tres des del coll fins al cim són una cresta cantelluda atapeïda de neu en forma de barbacana sense cap consistència per la quantitat de neu acumulada. Escalar i avançar per la carena és fer-ho per una super fície que es pot desplomar en qualsevol moment de pet vers el buit.

El cel té una blavor intensa i immaculada. Tot és pur, aquí dalt. El panorama és soberg: a sota, la glacera Godwin-Austen es besa

amb la del Baltoro al lloc de Concòrdia. Són vials fora mida fets de línies paral·leles que s’encorben fins perdre’s entre els cimals. Més enllà hi ha un devessall de muntanyes i muntanyes sens fi, de pics punxeguts i crestes retallades, amb el K2 a tocar, talment com si el poguessin acaronar. Per ràdio, en Xavi i en Martí truquen en Francesc. Ells també baixaran.

Arriben molt tard al camp 3. En Francesc, amoïnat, els surt a rebre amb una beguda isotònica calenta per tal que s’hidratin.

Uns dies més tard, les noves de l’expedició ja han arribat a casa nostra. El 28 de juliol, en un reportatge de la Televisió de Catalunya, al programa «Temps d’aventura», expliquen:

«Una finestra de bon temps a final de la setmana passada va ani mar els tres alpinistes a provar de fer cim després de molts dies re fugiats a les tendes al camp base, però la neu abundant i la meteorologia adversa ho van impedir i es van quedar a uns dos-cents metres del seu objectiu. No van ser els únics. Les altres quatre expedicions al K3 també es van quedar sense fer cim.»

En Francesc, en Xavi i en Martí van renunciar a fer el cim del Broad Peak, tot i tenir-lo a tocar. La majoria no havien arribat tan amunt com l’expedició catalana i s’havien fet enrere abans.

Vet ací, doncs, l’aventura d’en Martí al Broad Peak. Podríem do nar el capítol per acabat, si més no fins ara. Tanmateix, en aques tes circumstàncies, hom es podria demanar què hauria passat si, malgrat tot, en Xavi i en Martí haguessin tirat amunt. Deixeu-me fer aquí un parèntesi, potser un parèntesi un xic allargassat. Re cordem que la majoria de muntanyencs s’havien fet enrere, però no pas tots. Mentre en Xavi gravava la intervenció d’en Martí a 7.800 metres, ell mateix parlava que hi havia uns altres munta nyencs caparruts: «Tothom ha tirat avall, menys aquests d’aquí, que fa una hora i mitja eren on soc jo i ara són aquí mateix.» A mig dia, allí dalt, només restaven ells i un grup d’italians, com deia en Xavi «els italians que van amb nosaltres i uns altres italians».

Deixem la colla d’en Martí i veiem què els va passar a les expe dicions que, a desgrat de tot, sí que van continuar cap a dalt. Se’n van sortir? Qui eren aquells italians?

Es tractava de dues expedicions: uns italians del Trentino i un altre grup d’italians de la Llombardia, de la província de Bèr gam. Aquests darrers formaven part d’una expedició d’italians i kazakhs comandada per en Roberto Piantoni, en Roby. En total eren vuit expedicionaris: sis italians i dos kazakhs. En principi l’expedició tenia un objectiu clar: obrir una via inèdita per la paret sud-oest del Broad Peak. Tanmateix, a causa del mal oratge i les pèssimes condicions de la muntanya, els italians havien desistit, s’havien separat dels kazakhs i havien decidit entomar la pujada per la via normal. Per això eren allí, caparruts de fer cim, si més no per la normal.

Un cop valorada la magnitud de la tragèdia, tenim el grup de catalans amb el murcià que baixen de la muntanya i per altra banda els dos grups d’italians que s’escarrassen encara per fer el cim. Amb coresforç i posant el cos al límit, un dels llombards i un dels del Trentino arriben a un avantcim que tot just supera la cota 8.000, però que no és el cim principal del Broad Peak. Són en Roberto Piantoni, com hem dit el cap d’una de les expedicions, i en Franco Nicolini. Són quarts de quatre de l’horabaixa, força tard. S’adonen que per abastar el cim principal del Broad Peak cal superar un coll i encarar un tirapits perillós, amb molta neu i prou llarg abans d’arribar a la punta cimera. El desnivell que els separa no és pas gaire, però ateses les condicions és inabastable. Desisteixen. Romandran gairebé una hora al fals cim abans de tornar a baixar.

Abans, però, més italians de totes dues expedicions atenyen també l’avantcim. Ja en són sis allí dalt. Més enllà d’en Roby i d’en Franco Piantoni, hi són també en Mario Merelli i en Marco Astori, del grup de Bèrgam, i en Giampaolo Corona i en Gianni Goltz,

del grup del Trentino, aquest darrer suís del Ticino. En Massimiliano Gasperetti, en Max, que va amb aquests darrers, hi arriba més tard, just quan baixen. Hi estarà molt poca estona. Quan tot el gruix de pioners davallen del cimal es creuen a mig camí amb dos expe dicionaris més del grup llombard que pugen i s’entesten, com els altres, si més no d’arribar a l’avantcim, tot i que encara van més tard. Són en Domenico Belingheri i en Matteo Piantoni. Poc des prés en Matteo desisteix. Es troba en un estat sever d’esgotament que amenaça la seva salut. En Domenico, tanmateix, perseverant, ateny tot sol la mateixa cota que tot just fa una estona havien asso lit els seus companys. Ja de davallada, ben entrada l’horabaixa, en Domenico es retroba en Matteo a mitja pujada i, un pèl més avall, amb en Marco Astori.

En Marco Astori és un dels que feia una estona eren a dalt de l’avantcim. Però mentre la resta han tirat avall, ell ha preferit espe rar en Domenico i en Matteo per baixar plegats. Tots tres continuen el descens, però quan són cap a la cota 7.900 troben un polonès aferrat a mitja paret que no es pot bellugar.

El polonès és n’Artur Hajzer, un veterà de la muntanya que havia estat company d’aventures amb el mític Jerzy Kukuczka als anys vuitanta, amb primeres hivernals i obertura de noves rutes a uns quants vuitmils. Aquesta expedició al Broad Peak l’ha feta un cop han passat quinze anys de retirada de la muntanya d’alt nivell. Segons ell, s’ha vist empès a tornar a fer vuitmils després que la seva dona li digués un dia que s’estava tornant vell i gras i que fes el favor d’anar a la muntanya i en tornés fet tot un jovencell es canyolit. El fet és que n’Artur està aferrat a mitja ascensió perquè ha tingut un accident i s’ha trencat, de primer sembla la cama, de fet, el turmell.

Comptat i debatut, veiem, doncs, que més enllà dels italians, hi havia més gent entestada a assolir el cim. Són dos polonesos: en Piotr Pustelnik i n’Artur Hajzer. A quarts de sis en Piotr havia ar ribat també a l’avantcim. N’Artur s’havia quedat a vuitanta metres per sota. Com els italians, tots dos han desistit de continuar. Quan

començaven la baixada, a uns 7.900 m, n’Artur ha tingut l’acci dent. Ara en són cinc aturats a sota del cim: els tres italians —en Domenico, en Matteo i en Marco—, en Piotr i, per descomptat, el polonès malferit, n’Artur.

Som en l’anomenada zona de la mort. Un accident aquí és fatal perquè un rescat és gairebé impossible. Hom prou feina té per sortir-se’n sol. Tots cinc tenen ben present els precedents de muntanyencs abandonats a la bona de Déu en aquestes altures per la impossibilitat de rescatar-los. Tanmateix, decideixen inten tar-ho. En Piotr, en Domenico i en Matteo romanen amb el ferit. En Marco, tot sol, baixa cap al camp 3 per cercar ajut. És fosc. Està baldat. Amb penes i treballs hi arriba. Són les deu tocades de la nit. S’adona que ja coneixen la notícia. Finalment, en Piotr s’hi ha pogut posar en contacte per ràdio. Ja els han exposat la situació. Els cal gent forta per fer un rescat. Això sí, qui hi estigui disposat, que s’oblidi de fer cap més intent a la muntanya. Dos eslovacs, amics dels polonesos, en Martin Gablik i en Rudolf Bosjak, es presten per pujar-hi a plena nit, ara mateix. Els tres catalans, amb el murcià, també són al camp 3. S’ofereixen per donar suport. A la pràctica, a manca de metges en aquell racó de món, acaben fent de remeiers, oimés en Francesc, que és qui més sap manegar la farmaciola. Durant tota la nit anirà atenent els muntanyencs que baixen de dalt. Té feina, perquè venen esgotats i amb congelacions.

Tornem al lloc de l’accidentat. Mentrestant, en Domenico, en Matteo i en Piotr munten una immobilització de la cama de n’Ar tur com bonament poden. També fan un clot a la neu: un recés per passar les hores de la nit abans no arribi l’equip de rescat. Co mença a fer molt de fred i vent. Aquell clot esdevé un món aïllat que els fa pràcticament inconscients que un tros enllà, dos ameri cans, en Chris Warner i en Tao Franken, en pèssimes condicions també, dormen, o si més no ho intenten, en un altre forat que han construït també dins la neu. Hi havia més gent, doncs, a la mun tanya. Arrupits un sobre l’altre fan mans i mànigues per no morir congelats mentre somien que l’endemà puguin abastar el cim. Ells

tampoc no s’han assabentat de la gravetat de la situació que tenen unes poques passes enllà. L’insomni i un atac d’ansietat fan sortir en Chris del forat. Sent renou. Just en aquell moment arriben del camp 3 els dos eslovacs. En Chris Warner veu l’escena de frontals esborronats per la fosca i per la ventada i, tot i així, no és conscient que molt a la vora s’està muntant un rescat. «Cap problema!», sent que li diu un dels polonesos, «quinze minuts i ja som en avall!».

Italians, polonesos i eslovacs s’acomiaden dels americans i em prenen una baixada arriscada amb un equip de rescat que han muntat amb un sistema de cordes per poder arrossegar el ma lalt. Tot es fa molt lent i feixuc. A mitja baixada un dels eslovacs, en Martin, rellisca i cau 400 metres. Es fa mal però sortosament se’n surt. Els altres també comencen a patir congelacions i esgota ment, especialment en Matteo. Finalment arriben al camp 3 ben entrada la matinada.

És fa de dia al camp 3. Som a 22 juliol. Els que hi són acampats s’adonen que hi ha un altre muntanyenc que no ha tornat de l’ascensió del dia abans. És en Max, en Massimiliano Gasperetti, un dels membres de l’equip del Trentino que havia fet l’avantcim ahir i que anava endarrerit respecte de la resta. El camp 3 es torna a mobilitzar per trobar-lo, però el temps ha empitjorat. Hi ha molt poca visibilitat. En Gianni Goltz, el suís del Ticino, company de cordada d’en Max, comença a estar amoïnat. Sap què és perdre algú proper en un vuitmil i no vol que torni a passar. El grup de catalans li deixa una ràdio per si li cal ajut i ell se’n torna muntanya amunt cap al coll del Broad Peak per trobar en Max. Els catalans baixen cap al camp 2, on saben justament que hi ha un muntanyenc que és metge. L’avisaran. En Gianni s’enfila enmig d’una boira espessa, gairebé d’esma, bo i seguint la corda fixa mig tapada per la neu. Finalment, cap a migdia, sent una veu que crida; és en Max, però no el pot veure. Un cop de vent obre una escletxa dins la boira i finalment en Gianni troba en Max dins d’un forat, sota d’un serac, en pèssimes condicions després d’haver-hi passat tota la nit. No toca vores.

Mentrestant, en Chris Warner i en Tao Franken han passat una nit del dimoni en un bivac improvisat, sense tenda ni sac de dor mir, a més de 7.800 m. L’endemà fa un torb terrible amb neu que s’aixeca i molt mala visibilitat. Tornen enrere cap al camp 3. A mig camí veuen un iranià que, tot i el torb, enfila tirapits amunt cap al cim. Més avall troben en Gianni desesperat a la recerca d’en Max. El metge del camp 2 és en Mike Farris i tindrà feina entre el polonès i en Max. A aquest darrer, certament de moment se li en va el cap, però se’n sortirà. Li pronostica clarament un HACE, o altrament les sigles de High-altitude cerebral edema, un edema ce rebral. Pel que fa al polonès malferit, el dia 22 reprenen el trasllat del camp 3 en avall. El descens és lent, llarg, carregós, i cal superar uns quants ressalts rocosos i pendents de neu i glaç força pronun ciats. Però hi ha una colla de gent implicada disposada a salvar-li la vida. La baixada de n’Artur fins al camp base durarà dos dies. Al vespre del dia 23, finalment, hi arriben. El 25 se l’emporten en helicòpter juntament amb altres malferits.

Varen ser moltes les atzagaiades dels que, caparruts, s’entesta ven a pujar amunt. Hi va haver congelacions severes, defalliments, edemes cerebrals i pulmonars… Com deia en Chris Warner al seu blog: «El Broad Peak és la muntanya que, tot i tenir molts pretendents, massa sovint són rebutjats.»

Hem dit que donàvem per gairebé acabada l’aventura d’en Mar tí al Broad Peak, o si més no per ara. La reprenem. Havíem deixat els tres catalans i el murcià al camp 3 i després hem dit que eren al camp 2, on havien avisat el metge. Del camp 2, el mateix dia, bai xen a l’1. Pas a pas s’acomiaden del Broad Peak. Estan tolits, amb feixugues baluernes a l’esquena, abatuts moralment també per no haver pogut assolir l’objectiu. La temporada s’acaba, el permís per fer l’expedició també, cal plegar el camp base aviat, d’aquí no-res han de tornar a ser a Askole. En Martí va el darrer, com si tingués recança d’abandonar l’expedició, s’entreté a mitja muntanya, com si volgués alentir el pas, o aturar el temps, el món… És un vol i dol.

Passaran la nit al camp 1 per, l’endemà, fer el descens fins al camp base. Tanmateix s’adonen que és del tot impossible bastaixar tot el material fins avall: el que duen i el que hi ha en aquest darrer camp: ja van prou carregats. Potser els caldrà ajut. En Martí pensa que no, que ho poden fer tots sols, que cal intentar-ho. Entren en raons i finalment decideixen parlar per ràdio amb en Jahangir, el cuiner, per tal que encomani uns portafeixos que pugin fins al camp 1 per ajudar-los a baixar el material, que ja els pagaran. Més tard, els truca en Jahangir. No hi ha camàlics disponibles, pujaran ell i l’ajudant de cuina per donar-los un cop de mà. S’hi neguen, el cuiner no té experiència ni l’equip adient per pujar fins al camp 1, i no és pas una ascensió fàcil; cal grimpar per la roca i passar trams de neu i glaç. No deixaran tampoc el material a mitja muntanya, per consciència ètica i perquè no són uns acabalats per perdre segons què tan valuós. Pren força l’opció d’en Martí. Mal els pesi, l’endemà traginaran ells tots sols aquella somada fins a baix.

De bon matí els colpeix la son. Són més avall que les nits anteriors i tot i l’estretor on estan plantades les tendes, l’altitud més bai xa ara els permet de descansar més bé. Encara estan ajocats quan a les set en punt senten una veu que els crida des de fora de la tenda: Catalan expedition?

És en Jahangir i l’ajudant de cuina, allí mateix, llestos per ajudarlos, amb vestimenta precària; mal equipats. Han pujat ben d’hora, sense dir res. De totes passades els volien donar un cop de mà. Quina sort i que valents que són.

Després d’esmorzar agencen els nous portafeixos amb el mate rial, carreguen les motxilles i encaren la baixada i els trams de rà pel, el primer que fan aquell parell de caixmirians atrevits. Quan gairebé ja són a baix, paren compte que en Martí, que anava el darrer, no és amb ells. Tornen amunt per cercar-lo. Al cap d’una estona el troben. S’ha foraviat. Va d’esma. Despistat. Talment com si patís mal de muntanya o un estat malaltís propi del defalliment. En Martí està entotsolat, capficat, no diu gairebé res. No és ben bé un mal de muntanya, no… Té el que segurament en podríem

dir un mal d’amor que li entristeix l’ànima, el mal d’amor vers les cingleres, la recança davant la renúncia. Com deia en George Mallory, si pugem muntanyes és perquè hi són. Però per a altres, va més enllà: potser no és només perquè hi són, sinó perquè ens captiven de manera malaltissa.

Al vespre, al camp base, en Jahangir fa un altre pastís per cele brar que tots són arribats sans i estalvis. Al bell mig, amb lletres ben grosses, hi ha posat «Catalonia 2005». Els torna a convidar a conèixer el seu llogarret al repeu de les muntanyes del Nanga Par bat; especialment en Martí. Podeu comptar-hi, hi sereu sempre benvinguts, els diu.

Tornem a l’expedició d’italians i kazakhs comandada per en Roberto Piantoni, en Roby. Els italians, a causa de les pèssimes condicions, havien desistit d’emprendre l’aventura d’obrir una nova via per la paret sud-oest i havien intentat de fer el cim per la via normal, sense sortir-se’n. Només havien arribat a l’avantcim.

Tanmateix els dos components kazakhs sí que mantenien l’objectiu inicial. Eren en Denis Urubko i en Serguey Samoilov.

Després d’una aclimatació en diversos camps per la via normal fins a atènyer els 7.200 m del camp 3, tots dos kazakhs decideixen deixar el camp base per muntar-ne un altre un pèl més avall, just per sota de la imponent paret sud-oest del Broad Peak. És 18 de juliol. L’equipament que duen és de segona mà, els cargols de gel els han fet ells mateixos. Al capdavall, els catalans també hi fan amistat i els proporcionen algun friend —o encastador d’expan sió— que els serà de gran utilitat per emprendre l’escalada.

L’endemà, 19, comencen l’ascensió directa amb la intenció de fer el cim en cinc dies, tot seguit, i amb el menjar just, tot mesurat al mil·límetre per pujar amb el mínim pes, amb prou feines 15 kg per hom, amb un sol sac de dormir per compartir, una petita ten da amb la meitat dels pals i sense recanvis de roba— per exemple els mateixos mitjons i samarreta interior durant tota l’ascensió i descens—. Les previsions, però, no es compliran tal com les han pensades.

La paret és molt tècnica: escalada de roca i forts pendents de gel. Aquí ja no valen males aclimatacions. La primera nit encara poden dormir amb les cames estirades. La segona ja ho han de fer asseguts, amb els genolls replegats en el cantell d’una lleixa de mig metre d’ample que cau damunt l’estimball. De fet, aquestes seran les condicions de gairebé cada nit a la paret. En aquestes circumstàncies, allò més important no és la forma física, ni la capacitat tècnica, sinó el convenciment mental: saber què fas i amb quin objectiu. El perill més gran de l’escalada, de cada nit passada a mitja paret, no és el fred, ni l’altitud, ni el vent, ni les maltempsades, sinó que la por traïdora i l’ansietat t’aclaparin i t’empenyin a defallir. La primera nit al peu de la muntanya, tot i sabent el que els espera, dormen com lirons; la resta abraonats un amb l’altre fent espetegar les dents.

El dia 21 de juliol, el mateix dia que la resta d’expedicions abandonen la muntanya per la via normal a mesura que s’ado nen de la quantitat de neu acumulada, en Denis i en Serguey arriben a la cota 6.700 i dormen asseguts en un altre petit re lleix. L’endemà, hi tornen, però no arriben encara als 7.000 m. S’intensifica el mal temps. El 23 de juliol hauria de ser el dia per assolir el cim, però la cosa s’agreuja. El temps, la paret rocosa i la neu —a manta— hi posen tots els impediments. Es queden al llindar dels 7.500. El 24 de juliol sembla que hi haurà una segona oportunitat per arribar a dalt, però el vent es fa més fort i la visibilitat és encara més minsa. Pugen a les palpentes, entre llaus i rocs que es desprenen, fins a 7.800 m. Allí, dormen. Ja no tenen menjar, a tot estirar entre avui i demà es partiran una darrera pastilla Renny que du en Denis, pensada per alleugerir les males digestions. L’endemà, 25, sense teca ni aigua, arriben a la carena amb un vent huracanat. A quarts de dotze del migdia, atenyen finalment el cim principal del Broad Peak. Han obert una nova via i han fet el cim. Baixen per la normal, dormiran al camp 3, a 7.200 m. Envien un missatge que ja han assolit l’objectiu, tant el cim com la nova ruta. El cap d’expedició, en Roberto Piantoni,

i en Marco Astori, els van a rebre a mig camí del camp 2. El 26, ja són al camp base.

La temporada d’estiu del Broad Peak del 2005 no fou precisa ment la més idònia. Pel que sembla, només els dos kazakhs —i per una via diferent de la normal— van reeixir i van fer cim. La resta d’expedicionaris, com els catalans, van haver de renunciar-hi.

En Xavier Aymar, en Xavi, va tornar al Broad Peak el 2011, amb en Xavi Arias. El 14 de juliol tornava a repetir l’epopeia que ha via feta sis anys abans: sortida de matinada del camp 3, aquest cop un pèl més amunt, a 7.200 m, neu fins als genolls, jornada duríssima, esgotadora, poca visibilitat, nevada i renúncia del cim. Havien arribat a 7.700 m. Moltes expedicions es van fer enrere. Però ells dos van decidir de tornar-hi. Farien un segon intent el 22 de juliol, després que el dia 21 fos de vent i neu. El cim hi va posar tots els entrebancs. Llevat d’ells i de dos alpinistes més, la resta es van retirar. Finalment van reeixir, encara que arribarien tardíssim al cim, a les cinc de l’horabaixa. Era el quart vuitmil que feia en Xavi. Després de vint-i-set hores de batallar, a quarts de quatre de la matinada tornaven a ser al camp 3 baldats de l’esforç, però joiosos d’haver fet cim.

Aquest cop en Jahangir no va ser el cuiner de l’expedició, tot i que en Xavi havia demanat a posta, a l’agència, si podien gaudir dels seus serveis. Després d’insistir-hi li van fer saber que havia mort en un accident a la Karakoram Highway, una de les carreteres més altes i perilloses del món. Potser més que mai ja no tenia sen tit d’anar a Astor, aquell poble, el seu, al rampeu del Nanga Parbat. En Félix Gómez de León, el murcià que els acompanyava, va tor nar al Broad Peak el 2007. Les condicions aquest cop sí que eren prou bones i va poder assolir el cim.

D’aquells dos kazakhs que havien obert una nova via al Broad Peak, en Denis Urubko és sens dubte un dels referents del muntanyisme actual. Va ser el quinzè muntanyenc en assolir els catorze

vuitmils, en un període de tan sols nou anys entre el primer vuitmil i el catorzè, i enllestits tots amb només trenta-cinc anys. De fet, n’ha repetit uns quants, amb un currículum envejable de vint-i-cinc cops a cims per damunt dels 8.000 metres, tots sense oxigen addicional, amb unes quantes primeres hivernals. Ha aclaparat una fita darrere una altra que l’han convertit en un dels grans de l’alpinisme. Tot i aquests rècords, el renom d’en Denis Urubko li ha vingut sobretot, precisament, per la capacitat i disposició per renunciar a fer cims per emprendre operacions de rescat allí on es trobava, fins i tot quan era lluny del lloc de l’accidentat. Com el 2018, que mentre intentava la primera hivernal al K2, va abandonar l’expedició per desplaçarse fins al Nanga Parbat i fer-hi un rescat a més de 7.000 m.

L’hivern del 2020, en Denis va tornar al Broad Peak. Ja l’havia pujat dues vegades: el 2003 per la normal i la que hem explicat del 2005, tot obrint la nova via per la paret sud-oest amb en Serguey. Aquest cop volia fer-lo a l’hivern i tot sol. Va patir una llau que el va fer caure 100 metres. Així i tot va continuar i va anar progressant, un camp rere l’altre, amb les aclimatacions successives. El 16 de febrer ja era al camp 3, disposat a fer un intent l’endemà. Va pujar aquell tros maleït que atura tants muntanyencs, fins i tot a l’estiu, bo i partint dels 7.000 m del camp 3. Se li va trencar una corda, va caure i va estar a punt d’ésser engolit per una esquerda. Va continuar endavant enmig d’un vent desfermat. A 7.400 m va començar a sentir veus en un lloc on no hi havia ningú. Allò va ser una revelació. Hi havia quelcom, un pensament que no era pas el primer cop que l’aclaparava. No només va decidir baixar, sinó que a partir d’aquell moment abandonaria de cop en sec l’alpinisme d’alt nivell. A partir d’ara es dedicaria al senderisme i a l’escalada esportiva. Ja en tenia prou, no volia jugar-se-la més. Tanmateix, dos anys després, es desentenia del seu propòsit. L’estiu del 2022 va decidir de tornar a fer vuitmils, i el primer de la segona tongada seria precisa ment altre cop el Broad Peak.

L’altra kazakh del Broad Peak, en Serguey Samoilov, després d’aquell seu primer vuitmil, va continuar fent alta muntanya a l’Himà-

laia sovint com a company de cordada d’en Denis. El 2009 va en carar un repte inèdit: la travessa del Lhotse a l’Everest. Hi va perdre la vida en un accident. Semblava impossible de fer aquesta travessa. Fins i tot la va intentar el 2021 en Kilian Jornet sense sortir-se’n.

En Roby Piantoni, el cap d’aquella expedició italiana i kazakh al Broad Peak, també va morir en un accident de muntanya. Fou a l’octubre del 2009 al Shisha Pagma quan anava justament amb en Marco Astori, un dels italians que van trobar el polonès Artur Hajzer malferit just a sota del cim del Broad Peak.

El polonès, n’Artur Hajzer, va agrair moltíssim el salvament que va rebre aquell estiu al Broad Peak. Va arribar a escriure que «m’agrada confirmar que la solidaritat muntanyenca entre alpi nistes d’arreu del món encara existeix». Tot i l’accident, el Broad Peak fou un revulsiu a la seva vida i va reiniciar una nova etapa de muntanya d’alt nivell i d’ascensions altre cop a vuitmils, una segona joventut muntanyenca més enllà d’aquelles expedicions dels anys vuitanta. Potser sí que es va convertir en un jovencell escanyolit tal com volia la seva dona. Anys després, però, va patir una atzagaiada al Gasherbrum I i es va morir.

En Piotr Pustelnik, el company polonès que l’acompanyava, va tornar al Broad Peak l’any següent, el 2006; i sí, finalment va reeixir i va atènyer el pic principal. El 2010 va esdevenir el vintè mun tanyenc en assolir els catorze vuitmils, el tercer polonès que ho feia. Però tornem al 2005, al Broad Peak. Aturem-nos un moment. Hi ha un personatge que hem deixat a mitja tempesta, tirapits amunt, sense saber què se n’havia fet. Quan l’equip de rescat amb el polonès baixava cap al camp 3 amb tot el sistema de cordes per fer el rescat i a plena nit, havien quedat en un forat a la neu dos americans: en Chris Warner i en Tao Franken. L’endemà, enmig d’un torb terrible i amb manca de visibilitat, decideixen també baixar i no fer el cim. Tanmateix, a mig camí, veuen un iranià, que enfila l’empitada cap amunt. Gairebé no es parlen. L’iranià no sap anglès i ells no saben farsi. Qui era aquest iranià? Se’n va sortir i va arribar al cim?

L’iranià era en Kazem Faridyan, un conegut alpinista al seu país, activista, empresonat un temps, el 2009, per filmar protestes contra el règim iranià, aferrissat defensor de les llibertats i dels drets de les dones. Fou el primer iranià que va assolir el cim del K2, el 2007. Però és conegut sobretot per ser company d’expedicions de na Leila Esfandyari, la primera dona iraniana que, desafiant les lleis del seu país, va aconseguir de pujar un vuitmil, el Nanga Parbat. En Kazem va donar-li suport i van acordar que seria ella, na Leila, qui faria de cap d’aquella expedició. Na Leila Esfandayri va morir en un accident de muntanya el 2011 quan baixava del Gasherbrum ii. I sí, segons afirmava en Kazem Faridyan, ell havia assolit el cim principal del Broad Peak aquell 22 de juliol del 2005, enmig del torb. Tanmateix, no ho sabem del cert. No en tenim cap altre testimoni. Ni tan sols en Denis i en Serguey quan hi van pas sar uns dies més tard podien constatar-ho: les tempestes d’aquells dies havien esborrat qualsevol rastre possible de l’iranià damunt la neu.

I en Martí? Què faria a partir d’ara en Martí? En Martí no va tornar al Broad Peak. El 2005 gairebé havia arribat al cim però no va fer un segon intent. Tanmateix, aquella muntanya li havia posat massa la mel a la boca i no trigaria gaire a intentar de fer un altre vuitmil. Però això ja és un altre capítol d’aquesta història.