Emili Civís
ROQUES, GLACERES I CIMS
ROQUES, GLACERES I CIMS Emili Civís Primera edició: abril de 2018
© del text: Emili Civís © de la introducció: Jaume Suñol i Sampere © del pròleg: Josep Manuel Anglada Revisió d'estil: Jordi Lalueza-Fox Correcció lingüística: Ferran Alexandri © 2018 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Tractament de les cobertes i maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-947259-8-2 Dipòsit legal: B 9956 2018 BIC: WSZG No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Fotografia de la coberta: Cim de l’M7, 6.224m. (Hindu Kush afganes). Fotografia de la contracoberta: Illa Upernavik (Grenlàndia) realitzada per Jordi Pons.
AL COR HISTÒRIC D’ UNS ESDEVENIMENTS
La dècada dels anys 1950-1960 era temps d’il·lusions pel
que fa a les gestes a muntanya, que eren més aviat magres quant a realitats alpines, però eren sens dubte capdavanteres les que tenien com a escenari les muntanyes de casa nostra. El futur era encara ignorat, però s’estava acabant de forjar. La història d’aquest llibre ben bé podria començar al Cau del carrer Pujol, el racó entranyable, potser angoixant de tan petit com era, on es barrejava el dringuejar dels antics mosquetons de ferro, dels pitons d’un assortiment poc variat —més en consonància amb les possibilitats econòmiques que amb la necessitat dels tecnicismes del moment—, la fortor de llenya cremada a la llar de foc, i l’olor característica del cànem de les cordes noves. Mentrestant, les propostes de la colla feien volar la imaginació, en contrast amb les possibilitats reals que hi havia d’emular les gestes alpines publicades esporàdicament en revistes franceses, que es mostraven com una llaminera temptació d’activitats d’alta volada muntanyenca. Un grup de joves compartien aquestes inquietuds en la mesura que els permetien les seves possibilitats tècniques i econòmiques. Els més grans gaudien de l’avantatge de l’edat —alguns d’ells de fins a vint-i-cinc anys—, i els marrecs, encara imberbes, fruïen il·lusionats, d’esquena al control patern, per un esdevenidor que els semblava l’objectiu més alt de la seva encara immadura joventut. Entre ells hi havia l’ Emili Civís, que fou alliçonat per primera vegada en el decurs dels cursets del Centre Excursionista de Badalona, juntament amb 5
el malaguanyat Jaume Fibla, a qui la muntanya del Pedraforca cridà per darrera vegada uns anys més tard. L’escassetat de mitjans fou la causa del lent desenvolupament del grup per tal d’assolir una bona projecció, i el Cau exercí —tal vegada sense saber-ho— una influència notable que va mantenir ben sòlida la ferma convicció muntanyenca del grup. La trajectòria alpinística de l’ Emili Civís durant els primers anys va fulminar les previsions de qualsevol iniciat en l’art de la corda. Juntament amb el Fibla, camarada de les seves primeres proeses, i sense haver digerit encara les lliçons dels cursets, començà a mostrar l’abast del seu futur alpinístic quan als setze anys, juntament amb al mateix Fibla —aquest només amb quinze— assoliren el Sentinella de Montserrat, amb l’únic ajut d’una simple ressenya. Conscients que calia entrar de ple en el món seriós de la muntanya, el juliol del 1960 en Civís s’apunta a un Curs de l’ ENAM, juntament amb aquest qui avui gosa escriure aquestes ratlles. Als disset anys, la serenor d’un home ja tranquil i raonable s’evidenciava amb la primera ascensió en solitari a la Prenyada de Montserrat per la via Gómez-Xalmet, el 26 de juliol del 1960. Pocs mesos més tard festejava el cim del Grand Capucin als Alps francesos, i es desfermava tot un rosari inacabable de conquestes de primera magnitud fins a configurar una trajectòria incomparable. Les jornades del Cau quedaven ja molt enrere i el somnis havien deixar de ser-ho. L’ Emili s’ havia convertit en un referent per a la nova generació; això sí, més aviat a la callada, perquè la gent de muntanya no sol fer gaire remor. Fan el que fan i prou. Ingressà al CADE cercant un ambient més avantatjós, encara 6
que la seva vida ha estat connectada sempre, en major o menor grau, a la ciutat i a l’entitat que l’ ha vist créixer, ran de mar però amb objectius molt de terra endins. A la modesta pedrera de la Canonja, mal anomenada sostre de Montgat, encetà les primeres campanyes que anys a venir li encomanarien la serenitat necessària per recórrer les rutes més preuades del món alpí, aquelles que tots els del grup anhelàvem de realitzar, com si es tractés d’una hipòtesi, que només ell convertí en realitat. Més que un llibre caldrà una enciclopèdia per explicar tota la trajectòria posterior. Els fragments del seu historial en la vida alpina no tornaran més, però aniran sempre units, gràcies a aquest llibre, al record dels qui, en un llunyà encontre, hem compartir la seva amistat. En el llibre les pàgines es devoren fàcilment, enllamineixen les aspiracions dels debutants i esperonen els records dels qui han viscut en menor intensitat les malifetes dels més veterans, els quals, per manca de prou audàcia, van restar a mig camí de les seves aspiracions. És un llibre de lectura fàcil, que s’allunya dels tecnicismes i que mostra com l’alpinisme, que podríem qualificar d’amateur, és capaç de situar-se en equilibri en el perfil d’una fina aresta que podria decidir la professionalitat o no d’un alpinista. El subtítol «Relats d’un alpinista» potser es queda curt. Més que simples relats, són una mostra força completa d’una trajectòria difícil d’emular sense la predisposició inicial, la tècnica i l’afany emprenedor necessaris per assolir els cobejats propòsits muntanyencs. És la seva una fita gens comuna, però que en contemplar-la fredament amb ulls profans podria inclús passar inadvertida: passar de 0 a 8.000 metres com si res. Les il·lustracions fotogràfiques ens reforcen el valor històric de la biografia personal. 7
No és pas un llibre on es narren aventures, sinó tot un document que engruixeix la història substanciosa d’una fita personal, que al mateix temps ho és de l’alpinisme a casa nostra. No m’atreveixo a fer cap més comentari, perquè, havent transitat per viaranys comuns, no semblés que m’excedeixo amb escreix en les meves ponderacions. Jaume Suñol i Sampere
8
PRÒLEG
Quan amb en Francesc Guillamón anàvem per Catalunya
donant les primeres conferències amb diapositives sobre les nostres escalades a les Dolomites, cada vegada que passàvem per Badalona ens parlaven d’un noi molt jove del club local que escalava molt bé i tenia moltes facultats per a l’escalada. Ens tenia intrigats i ens preguntàvem qui devia ser aquest element que tant admiraven. Això succeïa a finals dels 50 o principis dels 60. Finalment, va organitzar-se una nova conferència a Badalona i el vàrem conèixer: l’ Emili Civís, un noi jove, fort, inquiet i amb ganes de conèixer món. Qui havia de dir que amb els anys el coneixeria tan bé, i que, tot i els deu anys que ens dúiem, faria amb ell tantes escalades i expedicions en continents diferents. L’ Emili va començar a escalar en uns temps en què el nostre país es ressentia de la deplorable guerra civil i dels cinc anys del segon conflicte mundial. Era una època de penúria, i qui volia escalar ho feia amb material realment poc segur i molt pesant. Les cordes eren de cànem, els pitons, les escàrpies i els mosquetons de ferro, i els ràpels els muntàvem des de les savines o amb filferros d’estendre la roba. Per escalar empràvem calçat d’espart, i per arribar a les parets només podíem anar-hi amb tren o amb autobús. Però totes aquestes limitacions no el desanimaren, ben al contrari el motivaren per informar-se de les noves tècniques i materials i assabentar-se de l’evolució de l’escalada i de l’alpinisme internacional. Ell s’ hi adaptà ràpidament i n’obtingué bons resultats. 9
Com comprovareu amb la lectura de la seva narració, ha realitzat una gran quantitat d’escalades per diferents llocs de la geografia del nostre país, ha obert noves vies i ha donat a conèixer indrets poc coneguts per als escaladors. Un bon exemple d’això és la paret d’Aragó del Montsec, on va traçar, conjuntament amb els seus companys del CADE, una via llarga, difícil i molt interessant. He tingut la sort de formar part de diverses de les expedicions que ens explica. Algunes duraren bastants mesos i comportaren llargues marxes d’aproximació. En els camps base, on hem conviscut moltes hores, manteníem llargues discussions sobre temes de política, d’esport, de la vida a la ciutat, dels amics i de molts altres temes. És un home que ha rumiat el que diu, i les seves reflexions són ponderades, interessants i amenes d’escoltar. Seria difícil trobar un millor company. El llibre documenta una llarga relació d’escalades i d’expedicions que ha realitzat amb diferents companys, segons les èpoques i segons els objectius. No sempre ha reeixit en coronar el cim, però això no l’ ha desanimat, ans al contrari l’ ha esperonat a tornar a emprendre el dur treball i a realizar l’esforç físic que exigeix reintentar l’ascensió, o bé l’ ha fet decidir-se a escometre un nou objectiu, per lluny que fos. El fet de viatjar pel món i conèixer països diferents, així com el fet d’entrar en contacte amb gent d’altres religions i travessar zones apartades, on els pobles semblen abandonats, li va despertar ben aviat la curiositat. Ara, quan viatja, no en té prou de visitar el país; el que vol és descobrir i estudiar quins són els costums de la seva gent, les dificultats que tenen per sobreviure, i saber què pensen i què fan per millorar la seva situació. L’ Emili Civís és un aventurer i és valent, i li agrada experimentar noves sensacions. Un clar exemple del que afirmo va 10
ser la travessia marítima que, conjuntament amb dos companys navegants, va emprendre a bord d’un petit vaixell de vela de 10 metres d’eslora, per l’Atlàntic nord fins a arribar a Grenlàndia, quan encara hi havia restes de gel hivernal. Era arriscat, però no s’ ho va pensar dues vegades! Tot això ho descobrireu llegint aquestes pàgines de la seva vida inquieta. Josep Manuel Anglada
11
Als meus nets Aran i Roc, per si els interessa conèixer l’activitat muntanyenca que ha portat a terme el seu avi, i així ells es poden estalviar d’escoltar les meves batalletes i jo em puc estalviar de ser acusat de pesat.
PRESENTACIÓ
Les reflexions i la informació que transmeto en els escrits
que conté aquesta publicació no tenen la pretensió de ser les meves memòries, ni tan sols són els relats exhaustius del conjunt d’activitats que he portat a terme a les muntanyes. Per tant, són uns escrits que recopilen genèricament algunes vivències de la meva trajectòria alpinística al llarg de cinquanta anys, començant pels inicis de la meva infantesa i revisant la inquietud i també les circumstàncies o casualitats que em portaren a iniciar-me en el món de l’alpinisme. És així que qui tingui interès en llegir-los hi trobarà tant passatges d’activitat muntanyenca com relats de les vivències que em proporcionaren la descoberta de cultures d’arreu del món, per on he tingut la sort de viatjar a la recerca dels cims que m’apassionava poder escalar. En aquest relat cito molts amics amb qui he compartit ascensions. Tanmateix, i precisament perquè he tingut la immensa sort d’escalar amb molts escaladors al llarg de la meva vida, segur que m’oblido d’esmentar-ne alguns, als quals prego que em disculpin les llacunes que pugui presentar la meva memòria, a dia d’avui.
15
1 UNA HISTÒRIA PERSONAL. ELS INICIS
Assegut al passeig de Badalona, a tocar de la costa que
contempla tot el litoral, arribo a la conclusió que —almenys en el meu cas— l’entorn on neixes “no fa la cosa”, com diu la dita. Dic això perquè jo vaig néixer l’any 1943 en el si d’una família badalonina, a cinquanta metres de la mar Mediterrània. Podríem dir que vaig ser una víctima de la postguerra i un observador de les circumstàncies i dels neguits de la gent senzilla que passava pel carrer, gràcies al fet que l’àvia regentava un bonic colmado de barri amb decoració modernista, on es repartien les misèries en l’anomenat racionament, que consistien en una paperina o bé una bossa de llenties, cigrons, etc., tot plegat ben poca cosa per sobreviure dignament. Era el que et tocava, si és que no acudies als estraperlistes perquè et venguessin altres queviures. En aquest entorn vaig passar els primers anys, escoltant massa sovint, això sí, com les veïnes del barri, quan anaven a comprar el racionament, feien «reunions clandestines», i expressaven el seu malestar i temença quan comentaven que aquella nit s’ havien emportat en Joan, en Josep o altres al Camp de la Bota per a executar-los. Passaren els anys de la dècada de 1950, anys foscos i influenciats per la mediocritat de la dictadura franquista, en què en una ciutat com Badalona, tant l’escola com les activitats que s’oferien als nois i noies estaven controlades per la Falange, ja fos a través d’entitats 17
vinculades a ella o mitjançant l’afiliació al Frente de Juventudes. És a dir, t’havies de fer del règim si volies expressar les teves capacitats físiques o intel·lectuals en allò que et deixaven o si volies gaudir d’activitats de lleure. A mi no em seduïa una afiliació d’aquesta mena, i de fet tampoc no calia que ho preguntés a casa, perquè segur que no me n’ haurien donat el permís i en canvi m’ haurien alertat que d’aquesta gent era millor restar-ne ben allunyat. Com en qualsevol projecte col·lectiu, la dictadura no ho podia controlar o prohibir tot, i menys els equips de futbol del barri, que com a grups petits no eren perillosos. Aquests equips de futbol desorganitzats i sense cap matís ideològic perduraven i donaven sortida a la inquietud d’alguns joves de barri, i com era obvi constituïen un bon atractiu per a mi, però la precària salut que vaig tenir durant la infància —resultat de la mala alimentació que molts infants patírem— va determinar que a casa em diguessin que no era convenient que practiqués el futbol i que seria millor que em dediqués a altres activitats com per exemple l’excursionisme, perquè era una activitat més tranquil·la. Poc es podien pensar que l’excursionisme seria la llavor que em portaria a apassionar-me per l’escalada. Jo ja havia fet algunes excursions i sortides a la muntanya amb els pares, aprofitant també les sortides col·lectives amb amics, veïns i companys de la feina, que el règim deixava fer per celebrar el dia dels treballadors. L’any 1951 s’allibera, o millor dit s’autoritza sota control de l’opressió de la dictadura feixista, el Centre Excursionista de Badalona (CEB), i aquest comença de nou a fer activitats de muntanya, amb una oferta de lleure al marge de les activitats que portava a terme la Falange Española. És en conèixer gent del Centre, com el Jaume Suñol, l’Albert Muñoz i altres companys, que 18
em començo a interessar per fer activitats en el món de l’excursionisme de l’època, que, amb la misèria econòmica en què es movia la classe mitjana treballadora, només consistien en fer curtes excursions al voltant de Badalona. Aquest reduït grup de companys, que és el que inicià l’escalada a Badalona, a més de ser socis del Centre ens reuníem en un petit barracó envoltat d’ horts amb hortalisses i llegums, al nucli antic de la ciutat, a tocar de l’església de Santa Maria, al qual, amb tot l’afecte, l’anomenàvem «el cau». Allà guardàvem el poc material d’escalada de què disposàvem i parlàvem amb molta il·lusió de futures ascensions, de les activitats que feien els alpinistes consagrats i de les grans gestes de l’alpinisme internacional que, de manera fragmentada, ens arribaven.
PRIMERES ESCALADES Tot i això, la meva inquietud es comença a decantar per combinar l’espeleologia amb l’escalada. Ingresso en el GEEB (Grup d’ Escalada i Espeleologia de Badalona) del CEB. En el món de l’espeleologia al massís del Garraf hi vaig actuar durant un temps breu, alhora que em vaig especialitzar en l’escalada en una petita pedrera abandonada de Badalona i en una paret situada sota les bateries de Montgat, caserna militar que amb els canons corresponents «defensaven» la costa de la Mediterrània montgatina. En aquesta paret hi obrírem diferents vies, que tot i ser molt curtes ens satisfeien prou i ens aplacaven la nostra ansietat de cercar la vertical, encara que fos els diumenges al matí sota el sol, amb una calor sufocant i amb la visió de la platja propera i plena de veïns torrant-se sota el sol, descansant de les feixugues jornades 19
laborals que imposava el sistema feixista de l’època. Més endavant, en els primers anys de la dècada de 1960, començaren a millorar les condicions econòmiques, i gràcies a aquesta millora econòmica de la població i amb la meva passió per l’escalada vaig alternar ascensions, amb els companys del Centre Excursionista de Badalona, al sots del Bac (Figueró), a Montserrat, al Pedraforca i al Pirineu. Cal remarcar que la principal zona d’escalada que teníem era Montserrat, relativament ben comunicada i amb infinitat d’itineraris per recórrer, tant en la regió de Trinitats com en la d’Agulles. Al meu entendre aquest massís era una escola, sobretot d’escalada lliure, on podia cercar la dificultat mitjançant una adequada tècnica d’equilibri i l’ús contingut de la força física. Aquests dos factors principals et procuraven l’equilibri psicològic i l’estalvi d’energia necessaris per sentir-te segur escalant. La mateixa pràctica de l’escalada, i segurament també la meva feina de gravador —un treball que s’exercia fent força amb els dits i els braços—, em permetien estar entrenat tothora, i així podia escalar rutes difícils amb comoditat. Més endavant, en passar-me a l’àmbit laboral del disseny gràfic vaig constatar una dràstica davallada del meu nivell, com a conseqüència de la pèrdua de força als braços i a les mans. Amb aquesta filosofia pràctica de l’escalada faig diferents vies a Montserrat amb els companys del GEEB, amb la compenetració que confereix lligar-se a una mateixa corda cada cap de setmana. En aquella època només es podia sortir els caps de setmana, i no es podia anar massa lluny perquè tant les comunicacions com els mitjans de transport eren molt deficients, i els privats eren escassos. La precarietat era també manifesta en altres aspectes, com ara el material d’escalada. Les cordes de cà20
nem eren d’una resistència minsa i eren difícils de manipular quan estaven mullades o la temperatura era baixa, fins a l’extrem de no poder-te desencordar en acabar l’ascensió fins passada una bona estona. La manca de pitons i altres ferros necessaris per assegurar la progressió ens obligava a fabricar-nos nosaltres mateixos els pitons, les escarpes i els tacs de fusta per a les fissures amples. En el meu cas, en disposar del taller on feia de gravador, tenia facilitat i disposava de les eines per fer-me’ ls al meu gust. Fins i tot vaig arribar a desenvolupar un succedani d’encastador fent servir un joc de femelles de rosca whitworth de diferents mides i gruixos. Amb això substituïa d’alguna manera els tacs de fusta i, sense saber-ho, m’avançava al que més tard serien els tascons o encastadors. Tot se sustentava en l’esforç personal i en els avantatges que conferia el fet de pertànyer a una associació. En aquest sentit, amb els anys transcorreguts, puc confirmar que pertànyer a una entitat excursionista no només facilitava poder sortir a escalar o a descobrir la natura, sinó que també era una escola d’aprenentatge social, cultural i relacional amb altres persones de diferents estrats de la societat. I és que de retruc acabaves coneixent companys d’altres entitats, i tot plegat em permetia intensificar les activitats i començar a interessar-me pels avantatges que tenia ser soci d’entitats més grans. És així com em vaig fer soci del Centre Excursionista de Catalunya, de la mà dels germans Antoni i Emili Gil i d’altres companys que havia conegut tot escalant a Montserrat. En aquest sentit, per l’experiència que he adquirit col·laborant amb el sector associatiu de les entitats excursionistes, quan en diferents períodes hi he tingut responsabilitats en la gestió, al meu entendre no s’ ha reconegut prou la tasca que fan. No m’estic referint solament a la divulgació 21
i aprenentatge de l’excursionisme i de les diferents activitats relacionades amb la muntanya, sinó també molt especialment a la que han desenvolupat en els diferents períodes en què hi ha hagut manca de democràcia, agafant el compromís de mantenir i, quan era possible, divulgar la consciència nacional catalana entre els seus associats. I no gens menyspreable ha estat també la tasca social d’integració de moltes persones nouvingudes a Catalunya, despertant-los l’interès de conèixer el país mitjançant la pràctica de l’excursionisme. Concretament, en referència al Centre, jo li estic molt agraït, i sento admiració sincera per la tasca que fa en el manteniment de l’excursionisme del país. Sempre ha estat l’entitat de referència per a mi. Tant és així que li he dedicat setze anys, col·laborant-hi des de la junta directiva, vuit dels quals exercint de vicepresident al costat del president Lluís Puntís. El CEC destaca, al meu parer, com a escola de formació individual i col·lectiva, que a més de promoure entre els seus associats el coneixement històric del país i el coneixement geogràfic dels nostres pobles, valls i muntanyes, fa descobrir-los que les roques, els arbres, les plantes i els ocells, així com els camins, les arestes i les serralades, grans o petites, les glaceres i els corriols que s’endinsen per les valls, tenen nom propi i estan integrats en un tot que en justifica l’existència. Ara que el Centre ha celebrat el seu 140è aniversari, puc afirmar que continua sent una entitat capdavantera en la divulgació entre els joves dels diferents aspectes que configuren l’activitat a la muntanya; i és gràcies al coneixement que n’obtinguin que s’esforçaran en respectar-la, alhora que gaudiran de la bellesa intrínseca de la muntanya i del plaer de caminar-hi o ascendir-ne els cims per les seves crestes i parets.
22