HI HA UN PAÍS ON LA BOIRA, de Gemma Gorga by Tushita Edicions

QUARTERES_8

Hi ha un país on la boira

Gemma Gorga

Hi ha un país on la boira Gemma Gorga

Primera edició: agost de 2021

© del text i les fotografies: Gemma Gorga i López © de les il·lustracions del Golden Gate: equip de Sir Gawain & Co. Maquetació, disseny i tractament de les cobertes: Sir Gawain & Co. Col·lecció dirigida per Pau Gener i Enric Soler © 2021 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com © Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a Romanyà Valls ISBN: 978-84-123117-3-0 Dipòsit legal: B 14024-2021 Thema: WTL, DNBL-1, DNL, 1BB-US-WPCF Ibic: WTL, DNF, KBBWF

Autoretrat amb llibres

Així, lector, jo mateix soc la matèria del meu llibre.

M. de Montaigne, Assaigs

(140 × 90 cm. Oli sobre tela. Cap al 2018. Col·lecció particular.) Una dona torna a casa de la feina. Es descalça, es posa roba còmoda i va a la cuina a preparar-se un te. Són quarts de set de la tarda i encara disposa d’un parell d’hores de silenci. Al llarg del dia ha fantasiejat amb aquest moment i ha anticipat els gestos que ara executa: se situa davant la prestatgeria que cobreix la paret del seu estudi i fa lliscar el dit índex pels lloms irregulars d’una filera de llibres, fregant-los a penes. Els recorre amb tanta atenció —prim, gruixut, cuir, tela, cartró— que, més que tocar-los, sembla que els inventa amb el tacte, que els

materialitza amb la intel·ligència de les mans, com una prestidigitadora oculta en la semipenombra de la tarda. Sap que triar un llibre és també una qüestió corporal, física, una trobada entre dues carnalitats. I s’abandona uns instants al somieig. Fins i tot recula uns segles, quan les pàgines eren fetes de pergamí: de vaca, de vedell, de cabra, de vegades de cérvol o de conill. Aleshores sí que la lectura era, literalment, un diàleg entre dues pells. Si ella hagués viscut a l’Edat Mitjana, no només hauria fregat els lloms dels llibres amb els dits, com ara, pulcrament, civilitzadament. No, s’hauria agenollat per festejar-los amb alegria animal, com s’ensumen els cadells al parc. Fins i tot li hauria agradat, amb la punta de la llengua ben tensa, tastar aquella superfície robusta i porosa. Quin gust deu fer un pergamí? Se l’afigura àcid, amb una nota astringent que fa venir salivera, com un caqui massa verd. I aquella olor, molt al fons, d’estable, de sotabosc, de bolet. Però a la cuina xiula la bullidora de l’aigua. Són quarts de set de la tarda i encara no s’ha decidit per cap llibre. S’ha quedat detinguda en l’instant, banyada en l’última llum de la tarda, com si algú l’estigués pintant al natural sense que ella ho sabés.

Segons el diccionari, llegir és “distingir en un text

escrit o imprès els sons figurats per les lletres”. No crec que cap lector s’identifiqui amb una definició tan dessaborida. Llegir no és —únicament— una activitat mecànica de descodificació, sinó una litúrgia en la qual conflueixen infinitat de factors materials, immaterials, històrics, socials i individuals. La lectura té poc a veure amb competències, i molt amb experiències. L’ hora, la llum, el lloc, la butaca, el coixí, la temperatura, la predisposició. Sovint s’han compilat les dèries, qui sap si ridícules o excessives, dels escriptors. Queda per confeccionar la llista de les dèries, encara més estrafolàries, dels lectors. Per començar, les persones no llegim en el buit asèptic d’una cambra sorda, sinó immerses en unes coordenades d’espai i de temps. On llegim i quan llegim determinen com llegim. Perquè un llibre no pot reduir-se simplement a un text —seria tan injust com reduir un ésser humà al seu currículum o al seu document d’identitat. L’autor escriu un text, d’acord, però el llibre que nosaltres tenim a les mans és una realitat molt més complexa: un dispositiu, una vivència, un esdeveniment, una deflagració. Potser hauríem de definir el llibre, no en funció d’allò que és, sinó en

funció d’allò que fa. Més ben dit, d’allò que ens fa o d’allò que ens permet fer. Passen els anys i oblidem detalls essencials dels llibres que hem llegit, però potser recordem quan i on vam llegir-los, a quina cafeteria vam endur-nosels, si aquell dia tornàvem en tren o si se’ns va fer de matinada amb l’ànsia de conèixer el final. En funció d’aquesta llei no escrita, algunes minúcies acaben desbancant de la memòria el nom de l’autor, l’argument, els personatges, l’estil o la lliçó humana. La lletra minúscula escombra la solemne majúscula, com si diguéssim. Vaig llegir els sermons del Mestre Eckhart un mes de juliol en què la ciutat de Barcelona agonitzava sota una onada de calor extrema. Confesso que va sotragar-me la radicalitat del dominic alemany i l’exhortació provocadora —especialment en un religiós del segle xiv— a desempallegar-se de Déu. Passats vint anys, però, encara recordo amb més vivesa aquella xafogor que m’obligava, de tant en tant, a deixar el llibre obert sobre el sofà, en forma de petita cabana, i sortir al balcó per cercar la mica de brisa amb què la nit ens beneïa. Em sembla que les pàgines del meu exemplar encara conserven la lleugera ondulació d’uns dits entresuats. La vida quotidiana treu el nas

entre ratlles i li dona un tint, un accent, un caràcter a allò que llegim. De manera semblant, m’és difícil desvincular la lectura de Madame Bovary del meu primer any de carrera i d’aquelles fileres de bancs de fusta tronada de l’aula 212 de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Els meus costums encara escolars em van empènyer a folrar l’exemplar amb un plàstic transparent fixat amb cinta adhesiva a les cantonades. Avui, quan he oblidat el nom del segon amant d’Emma Bovary, recordo perfectament la tipografia petita i atapeïda d’aquella edició de butxaca, els marges que groguejaven prematurs i, sobretot, el fregament del llapis sobre el paper massa bast cada vegada que subratllava una frase. Els llibres carreguen una història amagada, com la cua incandescent d’un cometa en passar a prop del sol. De cada llibre pengen petites cabelleres visibles només als ulls del lector: on, quan, sota quin estat d’ànim, en quina edició, menjant què, pensant en qui. La lectura ho és tot menys una activitat maquinal. Tot, menys una abstracció etèria. No sé com llegeixen els àngels, però per als humans la lectura esdevé un assumpte físic, material, corpori. Joiosament contaminat d’elements intranscendents.

Aquesta llei general s’accentua quan viatgem. El llibre que hem carregat a la motxilla abans de marxar a muntanya queda inevitablement impregnat de bosc i caminades, i és possible que conservi el cadàver d’alguna cuca voladora atrapada en l’ambre translúcid de les seves pàgines. I com oblidar aquell altre que ens ha fet més passadores les hores de trànsit a l’aeroport universal? O el que vam endur-nos a París i després no vam llegir, ocupats com estàvem a llegir la ciutat? Triar el llibre adequat no difereix tant de triar el company de viatge adequat: un assumpte que no es pot improvisar ni ajornar. Hi ha persones que marxen amb un dispositiu electrònic que conté milers de textos emmagatzemats a la memòria digital. Problema ajornat no equival a problema solucionat. Tard o d’hora hauran de triar-ne un d’entre els mil. Jo m’estimo més resoldre la qüestió abans de sortir de casa, deixant que la intuïció em guiï com un gos pigall entre les prestatgeries d’alguna llibreria de confiança. Ara bé, per què acabem optant per aquest llibre i no per aquell altre? La meva resposta complica més que no pas resol. La primera vegada que vaig viatjar a l’Índia duia a la bossa de mà un llibre de Richard Kieckhefer titulat La màgia a l’Edat Mitjana, sense que vint anys després pugui explicar els motius d’aquella estranya elecció...

tret que apliquem a la lectura alguns dels mecanismes psíquics que Freud aplica als somnis, com ara la condensació i el desplaçament: sí, m’estava preparant per viatjar a un país que, en el meu imaginari, estava saturat de la màgia i la meravella d’una altra època. La segona vegada que vaig viatjar a l’Índia, vint anys més tard, vaig triar El llibre de la selva de Rudyard Kipling. Tot i la major afinitat amb el país de destinació, vaig deixar-lo a mitges. Potser té raó Alberto Manguel quan recorda que cal un contrapunt entre allò que llegim i el lloc on ho llegim, un contrast entre el llibre i l’entorn per evitar caure en la redundància. D’altra banda, no només viatgem per llegir coses noves, sinó per trobar maneres noves de llegir les coses de sempre.

L’ any 2016 vaig viure un parell de mesos a San Fran-

cisco, coincidint amb les acaballes de la primavera i les primeres setmanes d’estiu. Davant la impossibilitat d’encabir a la maleta llibres en paper per a tant de temps —i com que em resisteixo al lector digital—, vaig haver de refiar-me del que trobaria a les llibreries de la ciutat californiana. De manera semblant,

puc viatjar amb unes peces de fruita a la bossa de mà, però he de confiar que, un cop a lloc, sabré trobar els mercats autòctons on comprar els productes de la comarca. La metàfora que tradicionalment vincula lectura i alimentació es revela, una vegada més, d’allò més adient. El que va començar com un petit inconvenient — on aniré a trobar els llibres?— va esdevenir l’aventura més apassionant i la raó última del viatge. Sense haver-m’ho proposat, dia a dia anava traçant un mapa de les llibreries de San Francisco. Llibreries independents, alternatives, estimulants i agosarades, cadascuna amb una decoració idiosincràtica que la singularitzava i la feia memorable en el sentit primari del terme. Podia oblidar-ne el nom, però no el caràcter. La Book Passage, situada a la zona d’Embarcadero, feia olor de mar i de marisc. La llibreria Pegasus de Berkeley semblava pertànyer als dos gats desvagats i ensonyats que jeien a les butaques: els estrips i les esgarrapades a l’entapissat deixaven prou clar qui era l’amo del local. M’agradava la Browser Books, al carrer Fillmore, amb els seus passadissos estretíssims de fusta clara i l’acurada selecció de llibres de temàtica religiosa. La Half Price Books, a tocar de la sortida del metro de Downtown Berkeley, era una planta rectangular

mancada de qualsevol atractiu estètic, però l’assortiment de títols i els preus imbatibles m’empenyien, tot i la meva aprensió inicial, a agafar el tren i travessar la badia de San Francisco sota les aigües, tement en secret de ser esclafada pel gran terratrèmol que fa anys que s’anuncia. Sense haver-ho planificat, els llibres que vaig comprar i llegir durant aquells dos mesos van acabar conformant un altre dibuix. Com un mapa que conté un mapa. No eren títols dispars que s’anessin acumulant a l’escriptori de casa, sinó peces integrants d’un conjunt, un sistema que s’ordenava segons unes lleis internes que jo mateixa desconeixia, una constel·lació que començava a brillar davant els meus ulls incrèduls. Podria batejar-la com la Constel·lació del Llibre. Què ho feia, que tots els títols que de manera fortuïta queien a les meves mans versessin sobre el món del llibre? I és que arreu trobava llibres sobre llibres: novel·les protagonitzades per lectors compulsius, assajos sobre els nous formats, el món de l’edició, la història del llibre, la filosofia de la lectura... L’espiral s’eixamplava vertiginosament. I aviat vaig trobar-me recorrent, febril, un laberint on cada llibre remetia a un altre llibre, a dos, a deu. Les branques creixien, es multiplicaven amb desfici primaveral, com si els llibres

recobressin la seva naturalesa primigènia de fusta i d’arbre. Em sentia com un astrònom de l’antigor cartografiant el firmament i descobrint patrons regulars allà on abans només hi havia nebuloses vagues. Els déus m’havien concedit el poder taumatúrgic de transformar el caos en cosmos. La màgia va ser possible perquè s’havia obert un parèntesi, una pausa en la meva quotidianitat: disposava de temps, dos mesos de temps. En si mateix, però, tenir temps significa ben poca cosa, tret que vagi acompanyat d’una intenció. I jo la tenia: volia sostreure aquest temps de la tenalla de la productivitat. Per molt que en cercles filosòfics s’hagi posat de moda exalçar la gratuïtat com a valor suprem, tot el que fem està secretament orientat a la consecució d’un objectiu tangible, quantificable i mesurable: una contribució, un llibre, un article, un projecte, el que sigui. Alguns pensadors actuals reivindiquen la inutilitat com una de les màximes virtuts de les humanitats, l’art i la lectura. Inspirant-se en aquesta idea s’escriuen assajos meravellosos. Per què sospito que no ens ho acabem de creure? Mentre en públic en reneguem, a soles ens sotmetem a la tirania de la finalitat. Qualsevol persona que freqüenti el món universitari sap de què parlo.

Experimentava un cert vertigen davant la idea de finalitzar l’aventura americana amb les mans a la butxaca i havent de fer-ne balanç. Vaig forçar-me, però, a acceptar aquest vertigen. He de reconèixer que San Francisco hi ajuda: amb els seus carrers que s’enfilen i després baixen fins que el mar diu prou, la ciutat és una invitació contínua a perdre peu, a estavellar-se, a rodar cap per avall en una infinita tombarella metafísica. Com escriu Sharon Olds al seu poema “San Francisco”, els edificis s’apinyen sobre els precipicis, com arbres al capdamunt d’un penya-segat. La força de la gravetat es deixa sentir com enlloc. I la idea de la caiguda no et desempara. Fa sentit que Alfred Hitchcock la triés per rodar-hi Vertigen l’any 1958. M’envaïa el vertigen de dedicar dos mesos a observar, passejar, badar. El mateix vertigen, suposo, que susciten els desitjos concedits. Mesos de contemplació, més que no pas d’acció. Mentre feia de professor a Berkeley, Czesław Miłosz va escriure uns versos que de seguida vaig fer meus: Cap obligació. No he de ser pas profund. No he de ser artísticament perfecte. Ni solemne. Ni edificant.

Vaig comprovar el que ja sabia, que cal estar-se moltes hores mirant el cel nocturn i acostumant la mirada a la foscor abans de descobrir-hi el dibuix de les constel·lacions i convertir un grapat arbitrari d’estrelles en un sistema ordenat i bell. Què fa un lector, al capdavall, sinó unir punts lumínics? Per molt que les lletres siguin negres, la trama del sentit resplendeix, ens il·lumina —en tots els sentits que ens plagui donar al verb.

quest llibre és una autobiografia lectora on cada llibreria constitueix l’estació d’un pelegrinatge laic recorregut majoritàriament a peu. Ja és això, la lectura: un desplaçament, una mobilització, una dinamització. Qui gosaria anomenar-la lectura si, en acabada, ens deixés al mateix lloc on érem (o una mica més enrere), en un estatisme complaent? Al costat d’aquella primera metàfora que vincula lectura i menjar, n’hi ha una altra d’igualment estimulant que vincula lectura i viatge. Llegir és viatjar. Viatjar és llegir. El text esdevé geografia. La geografia esdevé text. L’ordre dels factors no altera el producte: tant li fa que ens moguem

en un sentit o un altre, mentre recorreguem el gran llibre del món i explorem aquesta nova disciplina anomenada geotextualitat. Totes les idees i reflexions que exposo en aquesta autobiografia estan passades pel filtre de l’experiència personal. Segueixo l’exemple de Teresa de Jesús, que no reivindicava altres credencials a l’hora d’escriure: “Y dígolo porque lo sé por experiencia”, repeteix sovint. No perquè ho hagi estudiat o investigat, sinó perquè ho he viscut, puc dir que ho sé. La dimensió més acadèmica de la lectura vaig abandonar-la al Vell Continent. Pretenia deixar enrere aquella lectora que un dia va esdevenir professora. Ara es tractava de recórrer el camí invers: la professora volia esdevenir lectora, tan senzill i tan difícil com això. Igual que en aquell proverbi zen que ens recorda que “al començament les muntanyes són muntanyes i els rius són rius. Després, les muntanyes deixen de ser muntanyes i els rius deixen de ser rius. Al final, les muntanyes tornen a ser muntanyes i els rius tornen a ser rius”. El cercle es tanca sobre si mateix i la mà acaba el traç on va començar-lo. La lectora torna a ser lectora, però el recorregut, mentrestant, ho ha canviat tot. També sant Agustí s’explica en primera persona perquè no dubtem de la seva veritat íntima. Assegut

sota una figuera, desfet en llàgrimes i travessat per l’angoixa, sent una veu infantil provinent de la casa veïna que cantusseja una tornada: “Pren i llegeix! Pren i llegeix!”. La seva reacció és d’obediència, tot i que desconeix a què o a qui: Reprimit l’impuls de les meves llàgrimes, em vaig alçar, i únicament vaig interpretar que una ordre divina em manava només d’obrir el llibre de l’Apòstol i de llegir el primer capítol que s’escaigués [...]. El vaig agafar, el vaig obrir i vaig llegir en veu baixa el capítol amb què primer van ensopegar els meus ulls: “Lluny de festins i d’ebrietat, lluny d’alcoves i de disbauxes, lluny de querelles i de gelosies, ans revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no feu cabal de la carn en les seves concupiscències” (Rm 13, 13-14). I no vaig voler llegir res més, ni calia. Perquè tot seguit, tan bon punt vaig haver acabat aquestes ratlles, com si s’hagués expandit una llum de seguretat en el meu cor, s’esvaïren totes les tenebres de la meva incertitud.

Tot relat en primera persona desvetlla el jo del lector, el dinamitza cap a la reflexió especular: què hauria fet jo en aquest cas?, què hauria fet si una veu m’hagués ordenat pren i llegeix? La vivència narrada en primera persona és contagiosa, subjugadora. No llegim la vida dels

altres per tafaneria, sinó per aprofundir en la nostra, per projectar-nos en altres hipòtesis existencials. L’altre ens fa de mirall d’augment. L’altre és el doble que ens permet el diàleg fora de nosaltres mateixos, evitant-nos de relliscar cap al solipsisme estèril. Per aquesta raó, un relat en primera persona sempre és veritat, encara que contingui altes dosis de fabulació o d’invenció. La conversió de sant Agustí demostra que la lectura té conseqüències, de vegades incalculables. Feliços aquells que només llegeixen per passar l’estona. Impossible saber què ens hi espera, al final d’un llibre. Impossible avançar quina mena de conversió espiritual, humana, cognitiva o artística s’està congriant mentre girem els fulls i absorbim aquella metzina passadora que ens canviarà irremeiablement. “Latet anguis in herba”, escrivia Virgili. Entre l’herba s’amaga la serp. Quan notem la fiblada, ja és massa tard. El relat que fa Agustí d’Hipona al llibre viii de les Confessions conté dos ingredients que inspiren les pàgines que segueixen: d’una banda, la narració en primera persona com a garantia de veracitat; de l’altra, el llibre com a sacsejador d’una vida en perill d’estancament o perdició. I encara vull reivindicar un darrer model arribat del món dels llibres. Si els creients tenen sants a qui

emular, els lectors tenim personatges a qui reverenciar. En el meu santoral, don Quixot ocupa una posició privilegiada. A l’inici de la novel·la, l’hidalgo llegeix de manera compulsiva, desordenada, amarant-se d’unes ficcions que li xuclen el cervell fins a deixar-l’hi sec com un tall de moixama castellana. Ara bé, un cop fetes les lectures, necessita sortir al món per comprovar-les, per experimentar-les. Cal que el llibre s’encarni en vida. Que la ratlla impresa es transformi en camí; el paper, en carn; la tinta, en sang. Aquesta és la prova de foc que permet esbrinar la veritat última del que hem llegit. Val la pena? Ens ha dinamitzat cap a llocs nous? Resisteix la trobada —la topada— amb la realitat exterior? Després de llegir, parlo d’una altra manera, miro d’una altra manera, estimo d’una altra manera? Un hidalgo mediocre i avorrit, la vida del qual transcorre entre la caça menor, els guisats de llenties i els colomins dels diumenges, decideix un bon dia esdevenir un heroi. Els llibres li asseguren que això és possible, obren davant seu un horitzó nou que crema com una ferida. I ell, com a bon lector, hi aboca més sal.

mb els anys tornen les preguntes bàsiques. Prenen força qüestions que potser no gosaríem formular en veu alta, de tan simples —o ximples— com semblen. Com ara: què és la lectura. Creix alhora la necessitat de respostes clares i humils, no de discursos hermètics que clausuren en lloc d’obrir, que enfosqueixen en lloc d’aclarir. És hora d’una altra cosa. Em queda el que resta de llibre per esbrinar quina. Ara només puc traçar unes coordenades d’espai i de temps: San Francisco, dos mesos. La resta està per explorar, per viure, per escriure —i, si ets a l’altra banda, per llegir.