Indi visible gemma gorga colecció quarteres primeres pàgines by Tushita Edicions

QUARTERES_4

Indi visible

Gemma Gorga

Indi visible Gemma Gorga

Primera edició: febrer de 2018

ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-947259-5-1 Dipòsit legal: B-24316-2017 BIC: DCF, IFKA.

Lâ&#x20AC;&#x2122;autora al seu estudi de la Sanskriti Foundation (Nova Delhi)

Jardins de la Sanskriti Foundation

“Una ciutat visible però que no es veu” Salman Rushdie, Els versos satànics

“L’Índia no és un país com puguin ser-ho França o Anglaterra. L’Índia és una idea, una metafísica” Raja Rao, La serp i la corda

“Tanmateix, mai no es té prou edat per anar a l’Índia, sempre hi ha, en qualsevol europeu, una excessiva joventut” Gonçalo M. Tavares, Un viatge a l’Índia

Se m’acosta. Amb un marcat accent indi em pregunta d’on sóc. Where from. Em pregunta com em dic. What name. D’acord. Barcelona. Gemma. Segueixen uns segons de silenci concentrat, mentre s’esforça a retenir la informació que acabo de confiar-li. Sembla suficient. Em dóna les gràcies i marxa per on ha vingut. O sigui, que no volia res. No puc dotar l’anècdota de sentit. Potser ni cal, i aquest és el meu error.

Íntima. Aquesta és la primera paraula del viatge. M’arriba molt d’hora, en l’avió que vola cap a Londres, des d’on a mig matí n’agafaré un altre cap a Delhi. Íntima. Llegeixo la paraula en el llibre de Lolita Bosch que m’he comprat mentre feia temps a l’aeroport. Sense saber per què, em desperta una estranya ressonància. “La història íntima de la meva escriptura”, diu ella. Enceto la llibreta lila de tapes dures i escric Íntima a la primera pàgina, amb la cal·ligrafia pulcra que demana tota primera pàgina. Després hi afegeixo Índia —Íntima Índia—, i ja no m’agrada tant, potser per la incomoditat de les dues vocals accentuades, o potser per la contradicció que hi endevino. Deixem-ho en íntima, doncs, tot i que desconegui a qui o a què remet aquesta intimitat.

Seminal és la segona paraula. L’anoto al quadern. La planto, la rego, espero que creixi.

Hem fet de la mobilitat —sortir d’un país, entrar en un altre país— un assumpte massa feixuc. Com si haguéssim perdut l’art de la frontera, l’art de moure’ns amb desimboltura d’una diferència a una altra diferència, oblidant que al capdavall tots som una mateixa diferència. Cada vegada calen més papers per demostrar qui som, qui no som, què fem o què no farem. “Feina o vacances?”, em pregunta el primer oficial d’immigració. Darrere seu hi ha un segon oficial d’immigració, i darrere seu un tercer... Curiós efecte multiplicador d’un sistema polític que necessita fingir que genera ocupació, encara que no hi hagi res de què ocupar-se. La pregunta m’agafa tant per sorpresa que em quedo muda. Desconec, a més, de quina banda queda l’escriptura. Novament la qüestió de la frontera: és l’escriptura oci o treball? M’assalten els escrúpols del naturalista primmirat que dubta en quina casella col·locar aquesta papallona que sosté entre les pinces. No pas per interès, sinó per justificar la seva feina i dotar-la d’un mínim de sentit, em pregunta què escric. A quaranta-no-sé-quants anys, sóc davant d’un oficial

indi vestit de caqui que busca l’agulla d’un terrorista en el paller de l’aeroport, i jo dient-li que escric poesia. A peu dret, sota la filera de fluorescents que fan la llum bruta i la pell malalta, penso en Matsuo Bashô i les seves senderes per fer a peu, amb un farcell per tot equipatge. Mentre l’oficial fulleja el passaport per comprovar que jo sóc jo, recordo també l’Esposa que, a l’inici del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu, desafia la immensitat de l’espai amb aquella afirmació entusiasta que li fa exclamar “y pasaré los fuertes y fronteras”. Passar fronteres, així en plural, és avui en dia inimaginable. Amb el gest desmenjat de qui espanta mosques, el primer oficial (i les seves rèpliques especulars) em dóna a entendre que puc seguir endavant. Em deixa traspassar la membrana invisible. L’estampació d’un segell amb la tinta correguda em confirma que acabo d’entrar en un país anomenat Índia.

I tot d’una em converteixo en ciutadana estrangera. Així voldria escriure, també, sentint-me ciutadana

estrangera de la meva llengua. Estranya, estranyada, estrangera. Sense donar res per sabut, res per segur. Cada frase un vertigen, un començar de zero, una frontera blanca. Tres mesos per aprendre a perdre’m.

Quarts de sis, només. Ocells i neguits em desperten a deshora. He d’aturar el desfici de la paraula que arriba també a deshora, abans no s’hagi desvetllat la necessitat d’escriure. Retardeu-vos, paraules prematures, que encara no és moment de venir al món. Hores, dies, mesos per endavant. Un nou entorn humà i natural en espera de ser transformat en mi, i de mi en poema. Alquímia que no es pot forçar, delicadesa d’unes rodes dentades que de mica en mica reprenen l’antic costum del gir, del dir, que tant s’assembla a la roda de la fortuna. Ara ets a dalt, demà seràs a baix. Ara el poema et ve a buscar i se t’ofereix de franc, demà el buscaràs arreu i li suplicaràs que et faci un senyal: poema, si em sents fes dos copets damunt el diccionari, tac-tac. La son

intercanvia el seient amb el mareig. Potser hauria de dormir, ignorar aquesta piuladissa en hindi que s’enfila pel balcó. Llegeixo quatre poemes del llibre d’Alda Merini que duc a la bossa de mà, però m’encallo en cada paraula com si caminés per un carreró atapeït de la vella Delhi. Arribar a un país nou: confiar-se a la perplexitat sense oferir resistència.

Malgrat el desgavell horari (quantes hores sense dormir?), començo a treballar en l’antologia de poetes indis. Des que vaig venir a l’Índia per primera vegada —aviat farà vint anys— que em balla pel cap elaborar un recull amb una mostra representativa dels poetes d’aquest país que escriuen en anglès. El meu desconeixement de les llengües autòctones fa inviable qualsevol altra temptativa. Tinc alguns noms anotats a la llibreta: Dilip Chitre, Agha Shahid Ali, Mamang Dai, Gieve Patel, Kamala Das, Mani Rao, Keki Daruwala, Nissim Ezekiel, Eunice de Souza, Arun Kolatkar, Adil Jussawalla, Sampurna Chattarji.

Vaig obtenir aquest botí llegint la meravellosa compilació de Jeet Thayil, titulada 60 Indian poets, que fa uns mesos vaig trobar per casualitat mentre badava entre les lleixes de la Poets House de Nova York. Recordo que era un matí assolellat d’octubre. Em vaig asseure en una taula amb vistes al Hudson i vaig anar triant i transcrivint amb màxima cura cadascun d’aquests noms tot just descoberts, atraients com un continent ignot. Ara com ara, són només això, noms. Caldrà posar-los cara, caràcter, carnadura. Segona visita a l’Índia, aquesta vegada per estarm’hi tres mesos. Tres mesos en aquest oasi que és la Sanskriti Foundation, una residència per a artistes que hi ha als afores de Nova Delhi, fundada l’any 1979 per Om Prakash Jain amb la intenció (així vaig llegir-ho a la pàgina web) de preservar l’herència cultural pròpia i promoure el contacte entre artistes d’arreu del món. Reprenc, doncs, el projecte mai començat. A banda, necessito algun element que m’arreli a la terra i al país, que se m’arrapi i no em deixi caure en la temptació de les preguntes insidioses (bàsicament: què hi faig,

aquí?). Confio aquesta funció a la poesia. Entrar en la terra llegint-ne els poetes, respirant-los, traduint-los. De manera que, quan marxi, una part se’n vingui amb mi.

Envejo els artistes plàstics i els músics que traginen amunt i avall una prova tangible del seu art. Deu ser bonic sentir a les mans o a l’esquena la càrrega material d’allò que fem, constatar que tot plegat no és una fantasia etèria. Pesa, ergo existeix. El volum del violí. Els paquets rectangulars de fang. Els pinzells, els tubs, les làmines, els draps. L’olor de trementina. Les planxes de coure. El trípode. Per no dir res de la joia de posar-se un davantal i embrutar-se com una criatura. El gerent més jove de la Sanskriti em demana quines són les meves necessitats materials com a creadora. Si jo ho sabés. Amb tot, responc “una finestra, i llum”. Aixeca una cella: “Only?”.

Som animals de costums. Fa tres dies que sóc a la Sanskriti i ja he adquirit petites rutines, gestos que denoten una represa natural de la quotidianitat. El meu estudi és una caseta individual de dues plantes envoltada d’una vegetació i d’una fauna exuberants. Quan torno de sopar i pujo al pis de dalt, comprovo abans de res que el llangardaix segueix arrapat al sostre del bany, tranquil·lament confós entre clapes mudables d’humitat i penombra. Aquest petit hàbit em calma, em fa sentir que sóc a lloc, que d’alguna manera hi pertanyo. Fins i tot he començat a parlar del meu llangardaix. Em retorna el final d’un poema de Eunice de Souza, l’últim vers del qual m’està donant força maldecaps perquè, més que mai, tinc la sensació que, si el tradueixo, el traeixo: No matter that my name is Greek my surname Portuguese

my language alien. There are ways of belonging.

Tot i escriure des d’una múltiple despertinença —de clan, de nacionalitat, de llengua—, la poeta sap trobar formes més profundes de pertinença. There are ways of belonging, li dic a l’amic llangardaix. Per sort, no necessita que l’hi tradueixi.

Comí. Coriandre. Cúrcuma. Canyella. Cardamom. Fonoll. Clau d’olor. Nou moscada. Asafètida. Fenigrec. Alcaravia. Gingebre. Anís verd. Safrà. Anet. Mostassa. Anís estrellat. Fulles de curri. Pebre (blanc, negre, rosa, verd). I encara —i sempre— aquest bitxo rabiüt en forma de petita falç vermella capaç d’incendiar-nos boca i caràcter. Després d’una setmana, els llençols, la suor i l’escriptura s’han impregnat d’espècies. Els artistes residents a la Sanskriti exsudem espècies. Espargim al nostre pas una aroma groga i dolcenca, amb final picant i esperances pacificadores de iogurt fresc.

Plini el Vell dóna notícia d’una tribu que viu a les deus del Ganges. La particularitat dels astomori és que no tenen boca. Com que no poden menjar, s’alimenten de les olors que l’aire transporta. De fet, no cal recórrer a Plini el Vell: quan de petita feia la gansonera i arrufava el nas davant el bistec de vedella, la mare em preguntava empipada si pretenia viure de l’aire del cel. Cal venir a aquest país per trobar la resposta.

La manera més ràpida de fer una immersió en les aigües insondables de Delhi és agafar un autorickshaw, un d’aquells tricicles motoritzats, pintats de verd i coberts amb una lona groga, que fan soroll de vespa prehistòrica i que s’obren pas, on no n’hi ha, amb el seu clàxon impertinent. Una cosa és veure’ls de fora, i una altra de ben diferent asseure’s al seient del darrere i amarar-se de la seva atmosfera carrinclona: adhesius llampants de déus, fotos de gurus barbuts i garlandes de calèndules pansides. Del manillar acostuma a penjar un drap

llardós amb el qual el conductor s’eixuga la suor i la brutícia ambiental. Els seients d’escai tenen sempre algun estrip per on s’escapen els budells d’escuma groga, calenta i descontrolada com un organisme viu. I el taxímetre, és clar. El taxímetre no funciona mai. De fet, sospito que la majoria són de fireta i que serveixen per jugar a la tarifa justa. Una altra peça de l’ambientació kitsch. Després d’indicar al conductor l’adreça on volem anar i d’assegurar-nos que sap de què li parlem (ni sota tortura confessarà que ignora la destinació), hem de pactar el preu (“how much”) i assumir que la nostra pell lletosa i els nostres ulls clars comporten un augment implícit de tarifa. Acceptem-ho amb bonhomia. Ja està bé que els privilegiats paguem de tant en tant un plus pels nostres privilegis. He vist alguns occidentals lluitar per deu rupies com si els hi anés la vida. No és fer-ne un gra massa? Molts d’aquests vehicles no són de propietat, sinó llogats. I si algun conductor el té en propietat, és possible que s’hagi hagut d’endeutar de per vida després de pagar el preu desorbitant que costa una llicència. Al mercat negre, és clar.