Jordi Sugranyes
EL MILLOR CUINER DE LA VALL DEL KHUMBU
EL MILLOR CUINER DE LA VALL DEL KHUMBU Jordi Sugranyes Primera edició: octubre del 2018
© del text: Jordi Sugranyes © del tractament de les cobertes: Eusebi Franch Correcció lingüística: Ferran Alexandri © 2018 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Tractament de les cobertes i maquetació: Sir Gawain & Co Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-948958-2-1 Dipòsit legal: B-24824-2018 BIC: WSZG, 1FKN.
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Fotografia de la coberta: la glacera del Khumbu, de camí al camp base de l’Everest. ©Emili Civis. Requadre: fotograma de la pel·lícula En el país dels xerpes, dirigida per Joan Maria Acarín ©Joan M. Acarín. Fotografia de la contracoberta: Piràmide final del cim de l’Everest vista des de l’aresta oest, a 8.000 metres d’altitud ©Emili Civis.
Als companys xerpes i catalans amb qui vaig compartir aquells dies, agraint-los la seva comprensiรณ i afecte; i especialment al Nima Dorje Sherpa i al Lhakpa Tsering Sherpa que no ho van poder explicar.
INTRODUCCIÓ
La Vall del Khumbu és una depressió que arrenca des de la glacera del mateix nom, al peu de l’Everest, i s’endinsa al Nepal. A 5.500 metres, en un inhòspit i gèlid paisatge, s’instal·len els camps bases de les expedicions que es proposen escalar la muntanya més alta del món. Per una sèrie de circumstàncies que intentaré relatar en aquestes pàgines, vaig ser el cuiner de la primera expedició catalana a l’ Everest, l’any 1982. Han passat més de trenta anys des d’aquells fets. No tinc resposta de per què fins ara no m’ he atrevit a agafar el llapis per descriure aquells dies. Provaré de fer-ho ara. En tinc anotacions i espero que la memòria no em jugui una mala passada. De totes maneres, per trobar-li el sentit de per què vaig ser jo l’escollit per formar part de l’expedició, he de tornar enrere.
5
RECLUTAMENT
Si vius en una masia al cor del Montnegre envoltada de bosc
i a finals de la dècada de 1970 encara pràcticament incomunicada, tens molts números perquè els caps de setmana, tot sovint, rebis visites inesperades. Familiars, amics, companys de feina i aquell a qui un dia vas conèixer i li vas comentar: —¿Per què no puges un dia a veure’m?— I ve. I es presenta. I ni te’n recordes del seu nom. I ve amb la dona, els fills i la sogra. —¿Per què no us quedeu a dinar? —preguntes per quedar bé. —Home, no. Faltaria més. —Però es queden. O aquella tieta amb qui fa anys que no et parlaves, i aquella parella d’anglesos que tens a dispesa, ja mig pets que no se n’enteren i no donen crèdit del que estan veient. Total, teníem a dinar un poti-poti de personal de la més diversa procedència. A correcuita i sense fer massa soroll havies d’improvisar amb el que tenies perquè tothom tingués un plat a taula. Un dels amics que venia més sovint era l’ Emili Civis*. Ell, conscient dels enrenous que s’organitzaven a casa meva dels quals d’una manera o altra sempre ens en sortíem, em deia: —¿Saps, Jordi? Hauries d’obrir un restaurant. —Ni pensar-hi! El meu pare, ja el coneixes, excel·lent cuiner, va sortir escaldat de l’últim restaurant que regentava, el Barceloneta, on jo vaig néixer. Incomptables vegades li sentia dir «l’ hostaleria és l’ofici més esclau del món». M’agrada fer menjar per a un entorn familiar, però d’aquí
* Tot i que el cognom de l'Emili s'escriu amb accent, Civís, després d'haver-ho parlat amb ell, jo l'escriuré sense accent, perquè amb aquesta pronunciació és com sempre l'hem anomenat familiars, amics i coneguts [N. de l'A.].
7
a voler fer de cuiner, hi ha un abisme i un dels meus pecats és la indolència. No suporto la rutina, i aixecar la persiana cada dia crec que és un dels grans mèrits dels professionals. En Civis és un expert escalador, gran viatger i millor conversador. Un dels seus últims èxits havia estat pujar a l’Annapurna Est (a l’ Himàlaia), el primer cim de més de 8.000 metres coronat mai per ningú de l’ Estat espanyol. En les interminables sobretaules, a casa meva, em feia dentetes narrant les seves peripècies en les expedicions i viatges en què havia participat. M’agradava escoltar-lo amb el seu posat tranquil, fins i tot quan la cantarella esdevenia monòtona i repetitiva. El que més em fascinava era quan parlava dels seus recorreguts per l’Àsia, un continent mític i misteriós. La meva imaginació em portava a les primeres novel·les que havia llegit de petit: Salgari, Stevenson, més tard Kipling, Conrad, Green... Un vespre, just quan estàvem fent la penúltima copa abans de marxar, em mira als ulls i com aquell qui no diu res, deixa caure que en «Lluís» tenia un permís per pujar a l’ Everest. —¿Què et sembla? ¿T’ hi apuntaries? —¿Què dius, tio? Estàs boig! Si ni tan sols sé com funciona el mecanisme d’un mosquetó, ni el que significa una cordada, per dir alguna cosa. —Mira, seu i escolta’m. Quan et parlo d’en Lluís em refereixo al Lluís Belvis, soci del CEC. És un gran coneixedor del Nepal, organitza trekkings per aquell país i el cabró ha aconseguit, del govern nepalès, un permís per escalar l’ Everest per la via de l’aresta oest, a la tardor de 1982. El Lluís ha ofert aquest permís al Centre Excursionista de Catalunya perquè sigui l’organitzador d’aquesta expedició. Des del primer moment hem pensat (en aquell temps en Civis era el vicepresident del Centre) que l’expedició no només seria representativa del centre, sinó de tot el país, de tot Catalunya. 8
—Sí, però... —Calla! Deixa’m continuar! De manera que l’equip expedicionari estarà seleccionat i format pels escaladors més destacats i punters de Catalunya que hi vulguin participar. Hem establert un grup organitzador, el Lluís, el Créixams, el Casanovas i jo mateix, assessorats per un equip tècnic format pel Josep Manuel Anglada, el Jordi Pons i el Xavi Pérez Gil. —¿Però jo què hi tinc a veure en tot això? —Calla! Hem optat per una expedició pesada, de quinze o més membres sense comptar els xerpes. Uns trenta pel cap baix. Això significa una logística considerable quant a organització, desplaçaments, material i alimentació. Es preveu una durada d’entre tres o quatre mesos. Com entendràs, aquest últim aspecte, l’alimentació, és un dels nostres punts fluixos, sinó el més fluix. En una expedició d’aquestes característiques, el govern nepalès obliga a incorporar diverses persones: primer, un oficial de l’exèrcit, que fa d’enllaç entre el ministeri i l’expedició; després, mail runners, per al lliurement del correu, i per últim, com a mínim, dos cuiners i els seus ajudants. —Intueixo que ja sé per on vas. ¿En vols una altra? —Posa... prou! Els cuiners, òbviament xerpes, estan acostumats a cuinar en condicions molt adverses i se’n surten molt bé. El problema amb ells és la monotonia i la repetició dels seus menús. Més ben dit, del seu menú, que consisteix en arròs amb curri, i potser, si estàs de sort i n’és la temporada, patates bullides i para de comptar. En una expedició tan feixuga i nombrosa i de tants dies, s’ hauria d’intentar fer quelcom per millorar aquest aspecte: facilitaria la convivència perquè això no fos un punt de fricció entre els expedicionaris. En altres expedicions, menys nombroses, el que passa és que algun dels escaladors que al matí ha estat penjat en una paret, al vespre, per afició o per gana, o perquè ningú més dona el pas 9
a fer-ho, es posa davant del fogó, escalfa una sopa de sobre o obre unes llaunes. En aquesta ocasió, amb tanta gent, això és impensable, ni fent torns. A més, s’ ha de pensar en el menjar dels xerpes, que tot i no ser tan llepafils com nosaltres, han de disposar de tots els queviures que ells creguin necessaris. I algú ha de controlar que no els falti de res. Portar un cuiner professional d’ aquí tampoc seria viable econòmicament, i si ho fos, digues tu quin d’ells voldria cuinar en circumstàncies tan extremes. I com que, encara que no t’ ho sembli, a vegades penso, he sospesat la possibilitat que precisament tu podries ser la persona adequada. De moment és cosa meva i no ho he comentat a ningú. Què et sembla? Sota els efluvis alcohòlics de la sobretaula, a les meves neurones els costava reaccionar. —En principi ho veig bé. No ho sé. Esclar que sí. Però la família, n’ hauríem de parlar tranquil·lament... —No et puc confirmar res de segur, ho haig de comentar amb els altres, però t’ ho deixo anar perquè el teu cervellet ho comenci a processar. No me’n sabia avenir. De la mà d’en Civis, l’atzar tocava a la porta. Quina trempera, poder participar en una història com aquesta! Amb la serenor del vespre, li vaig comentar a la Pauline.
A la masia li diuen cal Cucut, i es troba a un parell de quilòmetres de Vallgorguina. Aleshores hi vivia amb les meves filles, la Caterina, de 4 anys, i la Gisela, d’un. Més endavant naixeria la Violeta. La Pauline, la meva dona, anglesa, era professora a l’ Institut Britànic a Barcelona. Extravertida de mena, amb el temps s’ havia adonat que la solitud del camp no lligava precisament amb el seu caràcter. 10
En canvi, a mi, de tarannà completament oposat, poder viure en un entorn tan natural com aquell era complir un somni sempre desitjat, i m’omplia satisfactòriament. Joier d’ofici, tenia el taller en una cort de la mateixa casa i dissenyava joies per qui me les volgués comprar. De totes maneres, ens manteníem justet. I per acabar-ho d’adobar, el país patia una persistent sequera. El pou d’aigua del qual ens provenia el subministrament va quedar completament escurat. A pesar meu, sovint ens preguntàvem que potser havia arribat el moment de fer-li un gir a tot plegat. —El destí ens posa a les mans una resposta que per nosaltres ens és molt difícil de contestar. Si es fa realitat que vagi a l’expedició, tu i les nenes mentrestant podríeu anar-vos-en a viure a Anglaterra (que en el fons és el que més desitges). I en acabat, jo també em desplaçaré allà, a veure si d’una vegada per totes intentem fer un canvi de país, d’entorn, de feina... com tantes vegades hem parlat de fer. Millor, no ens ho podien posar. Vam sospesar els pros i els contres. Els primers van guanyar per golejada. —A veure què hi diuen els altres, per mi no serà. Un dels factors a favor meu és que m’espavilo força bé amb l’ anglès, cosa que imaginava que devia ser necessari per comunicar-me amb els xerpes i els proveïdors. De cuinar, ja ho he dit, mai no he exercit com a professional però també pensava que els comensals no serien gaire exigents. Fa temps, algú, elogiant-me, em va comentar que jo era una persona de recursos, que me’n sabia sortir. Potser és aquesta virtut la que havia vist en mi el Civis. Vaig comunicar-li que endavant, que hi estava d’acord. I si més no, com deia aquell «farem el que podrem, mentre no fem el ridícul». L’organització va donar el seu vistiplau perquè formés part de l’expedició encara que jo, sincerament, no les tenia totes. 11
Uns dies després em van convidar a passar pel CEC i a reunir-me amb ells. Em sentia cohibit de compartir taula amb homes de la talla de l’Anglada o el Jordi Pons, autèntics mites en la història de l’alpinisme català. Eren tants els meus dubtes i tanta la meva ignorància sobre el tema que en Belvis em va agafar per banda i em va fer cinc cèntims de com aniria la jugada: —En primer lloc, has de saber diferenciar el que és una expedició lleugera o alpina, per dir-ho així, d’una de pesada. Faig servir aquests termes perquè ho entendràs molt millor. La muntanya és allà; l’objectiu, el cim. En una de lleugera (2, 3 o 4 membres) es fa un petit camp base i a partir d’aquí és qüestió d’anar fixant cordes i, tot seguit, recte amunt. Anar muntant més cordes fixes i, un altre cop amunt, fins a dalt de tot. Això sempre i quan el temps o la mateixa muntanya no et tirin enrere. En el nostre cas s’ ha decidit fer una expedició pesada, cosa que significa que primer hem d’instal·lar un camp base a l’altura corresponent. En aquest cas, estarà a 5.500 metres, a la glacera del Khumbu, en el lloc on habitualment acampen les expedicions que volen atacar el cim de l’ Everest des del Nepal, per diferents rutes. La nostra via serà l’aresta oest. Plantarem les tendes sobre els rocs de la mateixa superfície de la glacera, que té un gruix de gel de 50 metres, aproximadament. Això fa que aquests rocs siguin inestables i estiguin en constant moviment. No d’una manera brusca, però es desplacen, sense que gairebé ho notis, però al matí et pots aixecar i trobar-te amb la tenda capgirada, el que vol dir que l’ has d’apuntalar molt sovint. Un cop establert el camp base (tendes, tendes-menjador, cuina, latrina) hi haurà un grup d’expedicionaris i xerpes que es desplaçaran en direcció al camp 1, obrint traça i fixant cordes. Un altre grup anirà al 12
darrere carretejant material, ja que el camí estarà assegurat i lliure d’obstacles. El primer grup tornarà enrere i descansarà al camp base. El segon, fa el mateix. El proper dia, un altra cordada fresca ja podrà arribar més amunt, i l’endemà, uns altres agafaran el relleu deixant el material d’acampada allà on s’instal·larà el camp 1. I així successivament. Això permet que els escaladors es puguin recuperar de l’esforç al camp base i que la seva aclimatació sigui més gradual. ¿Sembla fàcil, oi? En altura, cada passa és un esforç. La manca d’oxigen et dificulta la respiració. El fred no et permet treure’t els guants ni per descordar-te la bragueta. En qualsevol moment hi pot haver un canvi brusc de temps que escombra tot el que havies instal·lat fins llavors, fins i tot vides. Tu romandràs al camp base i et cuidaràs de tot el que estigui relacionat amb l’alimentació. Cuinaràs per a nosaltres amb l’ajuda dels cuiners xerpes i els seus ajudants. T’encarregaràs del magatzem de queviures, organitza-t’ ho com vulguis. Amb el Manuel Mateu, el metge, us podeu posar d’acord per seguir aquelles dietes que ell cregui més convenients. Els xerpes, amb els cuiners, es prepararan els seus propis àpats. Te n’ has d’assegurar que no els falti de res. En els camps d’altura l’alimentació és una altra història: liofilitzats, sopes de sobre i productes envasats. Potser algun menjar, cuinat al camp base, podria ser envasat i enviat als altres camps, ja ho veurem. Abans, però, d’instal·lar-nos al camp base, haurem hagut de fer la marxa d’aproximació. Per recórrer el trajecte de Kàtmandu al camp base, normalment s’utilitza un servei d’avionetes que et porten fins a Lukla, a mig camí del recorregut. El problema és que aquests vols se suprimeixen durant l’època monsònica, que és quan nosaltres hi farem cap. Bona part del material, però, ja estarà emmagatzemat allà, perquè haurà fet el viatge a la primavera. Nosaltres, haurem de llogar un auto13
bús o un camió que ens porti com a mínim fins a Muldi. Tot el que ens puguem estalviar de caminar, al començament, millor. Més amunt, el caminar ens anirà bé per aclimatar-nos. Així doncs, a partir d’on ens deixi el vehicle, cames fins al camp base. Aquesta fase de l’expedició pot ser la més feixuga per a tu, tindrà una durada d’unes tres setmanes, canviant cada jornada d’assentament. Comptem en no haver d’utilitzar tendes, perquè esperem trobar lodges o coberts que ens aixopluguin. Però el que és la cuina, que estarà al teu càrrec, l’hauràs d’instal·lar i organitzar cada dia al vespre, acompanyat, no cal dir-ho, d’una pluja constant que deixa el terra completament negat. Seràs un expedicionari més, rebràs el mateix tracte i el mateix equipament. Aquell vespre, tornant a casa, tenia el cap ben espès. No parava de preguntar-me, «¿Vols dir, Jordi?». El rotllo que m’ havia fumut en Belvis, em tenia preocupat. Lògicament se’m demanava una gran responsabilitat i tenia molts dubtes de poder-la complir. «Tota aquesta moguda és molt seriosa, soc a temps de fer-me enrere. Millor ara que no pas més endavant», em deia. Però la decisió estava presa, no? «Doncs va, tio, som-hi. No t’encaparris i deixem de donar-hi voltes. Creuem els dits.» Dies després vaig conèixer la resta d’expedicionaris, i entre tots, en un local de Barcelona, vam seleccionar i empaquetar el material i els comestibles que pensàvem fer servir durant l’expedició.
14