KI, KI, SO, SOOO!... —El darrer coll és el més alt. Hi ha força neu i gel tot l’any. —Ens havien dit. —La baixada és fumuda. Us caldrà travessar molts rierols amb l’aigua fins més amunt dels genolls— Ha· vien afegit, circumspectes. —Penseu que, fins i tot per als cavalls, es fa di· fícil el pas, especialment en aquells punts on els ves· sants són massa pendents i massa malparits— havien rematat, cellajunts. —... Però es pot fer! —Ens havien volgut tranquil· litzar. Val a dir que no ho havien aconseguit. Però allà érem. Certament, aquell era el més alt dels colls: 5.100 metres ja són metres; però a aquelles alçades de l’expe· dició ja estàvem prou entrenats com per saber de què anava tot plegat. La nit anterior havia estat la més desastrosa de tota la ruta. Amb un fred que pelava i que em feia petar les dents, havia hagut de sortir sis vegades del reconfortant sac de dormir, assetjat per una diarrea inesperada, sense precedents. Amb prou feines podia fer més de deu passes abans d’alleugerir el ventre al darrere de qualsevol roca (i això amb sort!). La lluna, mentrestant, gran com un pomelo madur, m’interpel· lava cada cop que sortia, i em preguntava, fotent-se de mi: «On vas, a aquestes hores, pallús?» 13 kkss · per ISSUU.indd 13
22/11/2012 13:23:42
A les quatre del matí va sonar el despertador. Havia dormit escassament una hora, i fora continuava bufant un endimoniat vent glacial que ens feia resistir dins la nostra petita llar, amb mandra però ferrenys. El guia ens havia dit, taxativament, la nit ante· rior: —Demà cal que sortim molt d’hora, ja que serà una jornada llarga. —Molt d’hora eren les quatre de la matinada: una hora extraordinària per posar-se a fer qualsevol cosa. Negra nit a fora. Fred, fred i més fred... —Què fem? —Li vaig preguntar a en Jaume, que no s’havia mogut ni un mil·límetre, ancorat dins del seu sac. —Què vols que fem! Hem d’anar cap a la tenda del guia, no? Ens vam vestir en silenci, entumits i emmurriats i vam sortir del cau, talment com dos espectres espa· ordidors. Per sorpresa nostra, en entrar a dins la gran ten· da, l’Alex, que era el nostre guia i cuiner, estava pro· fundament adormit i, en sentir el soroll que fèiem en arribar, va obrir un ulls, esbatanats com dos plats, amb els cabells esverats, com de savi boig i un rictus de no saber gaire bé on era. S’acabava de llevar no feia ni tres segons, i en Gelbu (que se suposava que era el seu aju· dant), jeia arrepapat, roncant com un angelet, tancat hermèticament dins un vell sac de dormir. L’Alex li va fúmer una puntada de peu, tot cridant-li: —Amunt, mandrós! Però el xerpa ni es bellugava. Estava colgat dins del sac i només un floc de cabells negres ens demos· traven que, efectivament, era allà a dins, clapant. 14 kkss · per ISSUU.indd 14
22/11/2012 13:23:42
L’Alex se’ns atansà brandant un pot de melme· lada, en un desesperat acte mecànic (patètic!) per fer veure que tot era a punt. —Breakfast is ready! —Va xisclar, desesperat. Ni tan sols ell mateix era capaç de donar crèdit a les seves pròpies paraules. En Jaume i jo vam reflexionar, emprenyats: eren les cinc en punt del matí. No hi havia ni rastre del nou dia i fotia un fred inhumà: tres poderoses raons per replantejar seriosament el tema, amb la màxima dili· gència: —Si et sembla bé —li vaig comentar a l’Alex, ar· rossegant les paraules i tremolant de fred—, tornem a la nostra tenda i ja farem cap d’aquí a una hora, val? Va assentir, encara en trànsit per la manera brus· ca com s’havia despertat. Vam fer mitja volta i vam córrer tot el que les cames ens permeteren, fins arribar a la nostra tenda: vam obrir la cremallera, ens vam treure les botes i ens vam entaforar a dins dels nostres sacs, que encara es· taven prou calents (recomfortantment tebis!) com per fer-nos caure en una letàrgia fabulosa. Una hora i mitja més tard, en Gelbu, somrient, ens va portar el primer te del matí: —Morning Sirs! Tea time. Jo estava fet pols. Estava cruixit. No podia amb la meva ànima i si hagués sabut el que m’esperava, no hauria avançat ni una sola passa més. Desfer la tenda a 4.700 metres d’altitud, i amb la diarrea que arrossegava, us asseguro que costava de valent... No em podia ni imaginar el que deu suposar ser a 8.000 metres, intentant ascendir a qualsevol dels catorze cims més alts del planeta. És una labor només 15 kkss · per ISSUU.indd 15
22/11/2012 13:23:42
apta per a titans... I nosaltres, no cal dir-ho, no n’érem pas, de ti· tans. La pujada, per sort, va ser progressiva, calmada, metòdica; però l’alçada es notava i no perdonava. Vam evitar una llengua de glaç amb un cert pendent (que els guies travessaven corrents, com si fos un joc de nens!) i vam anar pujant, a poc a poc. Al final de tot, envoltats de corprenedores muntanyes plenes de neu, de gel i de solitud, vam atènyer els 5.100 metres del Shingo-La. El darrer dels rodets fotogràfics que duia a la càmera se’m va enganxar (maleït sia!) i vaig ha· ver de lluitar aferrissadament amb la tècnica i l’enginy per solucionar el problema. Quan per fi vam petjar el coll, eren les 9.30 hores del matí. El cel estava rabi· osament blau i el gel, impol·lutament blanc. Gruixos imponents de neu virginal retallaven les figures ro· coses dels cims circumdants, autèntics gegants muts. Desenes de banderoles votives onejaven al vent, sota un sol de justícia, acolorint aquella erma vastitud. Les muntanyes que ens envoltaven, ens subjugaven. Eren muntanyes de debò. Em vaig ajupir per agafar una pedra que, ins· tintivament, em vaig guardar a la butxaca del panta· ló. Vaig buscar un roc on asseure’m i vaig mirar cap a la vall que deixàvem enrere, després de tants dies: «Adéu, regne del Zangskar!», vaig mussitar amb veu baixa, imitant una lletania buddhista. Com si m’ha· guessin escoltat, els nostres mulers van aixecar el cap i somrigueren, mentre la rècula de cavalls esbufegava i atenyia el coll. Era l’inici del final, sí. Aquí començava l’èxode cap al recer de la llar. En haver fet el Shingo-La, co· 16 kkss · per ISSUU.indd 16
22/11/2012 13:23:43
mençava la llarga i inacabable baixada fins al pont de Darsha (l’indret on finalitzaríem la caminada), 1.740 metres més avall. Vaig fer una volta al munt de pedres del latho, en el sentit de les agulles del rellotge, com marca la tradició buddhista, i vaig tocar-me el front, les galtes, el coll i novament el front amb una de les banderoles, tal com ens havia ensenyat a fer l’Alex: —Porten gran poder, les lungta, —Ens havia dit. Després, vaig agafar aire per cridar, ben fort: —Kiiiii Kiiiiii Sooooo Sooooooooooo! I l’Alex, al meu darrere, va afegir, més fluix: —Lha gyal-looooo! («Els Déus seran victorio· sos!») El vent es va endur les paraules. Totes. Només va romandre el silenci. Tot. Aleshores, vaig treure de la motxilla unes lungta que duia amb mi, des de casa. Eren les banderoles votives que m’havien acompanyat en totes les confe· rències que havia fet sobre el Ladakh per presentar el llibre «Sota el cel de Tushita». A les primeres xerrades, el meu pare encara era viu... Em vaig dir a mi mateix que el temps passa, in· exorablement: «Tot queda. Res no queda.» Vaig penjar les lungta, en silenci, emocionat. Vaig dedicar un pensament als familiars, als amics, als companys; a l’Aitziber, la meva estimada, que alesho· res era de vacances al Japó; i a la Michele, a l’altra ban· da de la balança del meu cor, que aleshores devia estar 17 kkss · per ISSUU.indd 17
22/11/2012 13:23:43
caminant cap a Padum. L’Alex em va ajudar a penjar les banderoles mentre en Jaume feia una fotografia. Jo plorava... Plorava. Situat allà a dalt, en aquell mirador excepcional de l’Himàlaia, el llarg viatge pel Zangskar va prendre la forma d’un sorprenent flash-back cinematogràfic, que estava narrat en present.
18 kkss · per ISSUU.indd 18
22/11/2012 13:23:43