LÍNIES DE SOMNIS by Tushita Edicions

C R Ò N I Q U E S D E M U N TA N YA

Línies de somnis Ester Sabadell Il·lustracions de Lisi Roig Pròleg de Sílvia Vidal

Primera edició: octubre de 2019

© del text: Ester Sabadell © de les il·lustracions: Lisi Roig © del pròleg: Sílvia Vidal © 2019 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Correccions ortogràfiques: Paola Mazzocchi Disseny de la col·lecció, tractament de les cobertes i mapes: Marc Ancochea. Maquetació: Sir Gawain & Co.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-120781-1-4 Dipòsit legal: B-23731-2019 THEMA: SZG, 1A IBIC: WSZG No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Per a l’ Elisabeth Vergés, per les seves línies de somnis.

Índex Nota de l’autora | 11 Pròleg | 13 1. BLAU | 15

2. BLANC | 33

3. VERMELL | 51

4. VERD | 75

5. GROC | 97

Agraïments | 120

NOTA DE L’AUTORA

Línies de Somnis és un viatge que va començar quan pujava al

monestir de Tengboche a la primavera del 2001. Durant tots aquests anys he oblidat noms, cares, dates, fins i tot experiències, però recordo perfectament l’energia que vaig percebre en aquell lloc. Una energia transportada pel vent. El vent que movia les banderes d’oració era el mateix vent que respirava. Per això no ho he oblidat, perquè vaig deixar que l’energia d’aquell lloc formés part de mi per sempre. Dies més tard vam fer cim a l’Ama Dablam, el primer regal d’aquest camí ple de somnis: amb forma de cim, amb forma d’entrebancs, amb forma de vivències i amb forma de línies que ara recullo en aquest llibre. Són les columnes que he escrit a la revista Vèrtex durant els últims set anys. Els textos estan agrupats segons els cinc colors de la bandera tibetana; dins de cada color trobarem articles amb textures similars. Blau, blanc, vermell, verd i groc m’ han servit per posar color a les emocions. I finalment hem volgut il·lustrar les paraules amb uns bonics dibuixos de la Lisi Roig, una companya de cordada, una amiga que no va dubtar a l’ hora de formar part d’aquest projecte.

PRÒLEG Sílvia Vidal

Una columna aïllada enmig de la sala.

Què hi fa aquí? Li ho pregunto, però no contesta. M’ hi apropo i li dono un cop de peu; suau però precís. No es mou! Provo una mica més fort. Res! L’empento amb força i només aconsegueixo que els peus llisquin enrere, però abans d’aterrar amb el nas a terra, m’aturo i recupero les bones formes. Faig un parell de voltes, rodejant-la, i és aleshores quan veig que n’ hi ha més. De fet, n’ hi ha per tot arreu. M’apropo a una altra i m’adono que és diferent; quant a la forma, textura i alçada, però també pel que fa al color. Miro més enllà i veig més columnes i més colors. Acarono la columna més propera i sembla que em vol parlar. Sembla que em digui que l’observi de més a prop, amb més atenció, que em deixi portar per tot allò que senti aquí i ara, quan la toqui, quan la miri, quan l’escolti. Aleshores començo a llegir. Sí, a llegir! Perquè quan m’ hi fixo, veig que són columnes construïdes de lletres. La descoberta em sorprèn i fins i tot m’angoixa una mica, fins que entenc que no estic en una sala, sinó en un llibre. En aquest llibre; ple de columnes, de lletres, de colors, de sensacions on deixar-nos portar, segons on es vulguin aturar els dits al passar les pàgines. 13

Columnes per ser escoltades, sense donar-los-hi puntades amb el peu, sense intentar desplaçar-les, sense voler modificar-les. Que les puguem observar, per poder entendre què ens significa allò que tenim al davant i poder decidir quin color li posaríem a allò que estem llegint, sentint. Posar un color a cada emoció, a cada sensació, és una manera d’ubicar-les en funció de les pròpies experiències. Blau. Li poso color blau al record d’un dia de sol, de molta calor. Érem quatre amb ganes d’escalar i teníem 45 minuts d’aproximació per arribar al sector. En plena pujada, l’ Ester fa la pregunta: «Què us sembla aquest tema...? És per a la propera columna del Vèrtex». Surten quatre opinions diferents, algunes més properes a les altres, alguns matisos iguals, d’altres totalment oposats. Ella pregunta, ella diu, ella escolta i al final farà la seva, com no pot ser d’altra manera. Perquè les seves opinions, tot i tenir en compte el parer d’altres, són seves: Autèntiques, hi estiguis més o menys d’acord, doncs són el que ella sent i és, des del respecte i des del cor. Un cor valent, sense por de mostrar-se ni d’expressar-se, amb la intenció de compartir.

1. BLAU Quan

ens fem preguntes mirem l’ horitzó blau que ens transmet tranquil·litat per trobar respostes. Però molts cops no hi són, ja que aquestes estan dins nostre, i buscar-les ens costa perquè no sabem qui som. Parlar amb nosaltres mateixos i fer-nos les preguntes correctes ens permet veure aquest blau més pur. Quan un és l’expressió d’un mateix, tot flueix i és més fàcil somriure.

PERQUÈ ÉS ALLÀ

De tant en tant ens trobem algú que, sorprès, ens pregunta per què dediquem tant de temps a aquesta afició. Per què pujar per després baixar? Quines ganes de passar fred, gana, de cansar-se! Què ens aporta? Què n’obtenim a canvi? Què hi busquem? Què hi trobem? Podem limitar-nos a repetir la famosa resposta de George Mallory quan li van preguntar per què escalar l’ Everest: «perquè és allà». No deixa de ser un resum de la resposta elaborada que va donar al periodista i que sintetitza perfectament l’esperit alpinístic. O podem intentar elaborar un seguit d’explicacions que ens facin més interessants... L’altre dia em va comentar un amic que les decisions més bones que ha pres mai ha estat mentre escalava. Lluny del soroll, de la contaminació, de les presses, dels clàxons, d’aquella trucada que diu: «Buenos días, le llamo para la nueva promoción de…», o d’aquelles gestions inútils amb ordinadors que no ens entenen, de les discussions inacabables dels polítics, de les males notícies, de l’atur, de les retallades... Tot aquest núvol desapareix per concentrar-te en una activitat que et requereix atenció i precisió. I ho comparteixes amb amics. I per un instant tots estem en la mateixa freqüència. Tot ho fem fàcil. Contents si ho aconseguim. Contents si no ho aconseguim. Riem. És el nostre oasi dins del marc social-econòmic que ens envolta. Apartar-nos una mica d’una situació que dia a dia ens consumeix. Concentrar-nos en una activitat que no ens permet 17

gaires errors. Posar a prova les nostres capacitats d’adaptació. Veure les coses amb diferent perspectiva, a vegades és l’única manera d’avançar. La tecnologia ens ha permès prosperar des de molts punts de vista. Però crec que en algun moment ens hem equivocat: quan hem considerat prescindible la nostra relació amb la natura. M’entristeix veure com molts han perdut aquest contacte tan vital. Conèixer on vivim és la base per entendre qui som. Una amiga em deia un dia que necessitava escalar, sí o sí. Que havia tingut una setmana molt dura i que necessitava vibrar. Necessitava passar por per no pensar. Necessitava cansar-se per dormir. Necessitava tenir com a única preocupació la superació de l’esforç, dels moviments del seu cos. Que volia passar gana per gaudir d’un bon sopar. Que volia, en definitiva, desconnectar d’una realitat per viure’n una altra que ens fa més forts quan paradoxalment comprovem la nostra insignificança davant la força de la natura. A la muntanya no podem abaixar mai la guàrdia. No podem relaxar-nos. Per això ens agrada. Perquè aprenem a estar desperts, a prendre decisions, a superar les pors, a conèixer les nostres limitacions. A respirar, a esforçar-nos, a compartir. Però la veritat és que realment escalo per una raó molt més evident. Per un motiu que per ell sol ja justifica l’activitat. Millor dit: per l’únic motiu; si desaparegués, ja no tindria sentit continuar escalant. Us ho hauria pogut dir al primer paràgraf, però llavors m’hauria quedat sense columna. Com Mallory, amb tres paraules ho podem explicar: perquè ens agrada. Resposta que dono sempre si aquest algú que pregunta veig que no té gens d’interès pel tema. (Novembre 2013). 18

AVENTURES CASOLANES

Una pregunta recurrent que em fan, és «quina és»: «Quina

és la teva següent aventura? Himàlaia? Karakorum? Patagònia?» També és habitual veure la cara de decepció i resignació del qui em fa la pregunta quan responc que el meu objectiu no és un, sinó que són moltes les vies del nostre país que tinc ganes d’escalar. Molts cops el punt de partida del que considerem una aventura és en un aeroport. Vinculem avió amb gran projecte. Grandesa, amb les grans muntanyes del planeta. Repte, amb destinacions i noms exòtics. I vulgar, qualsevol cosa a prop de casa. És com aquella síndrome de valorar més l’escriptor, l’artista o l’esportista de fora. Com si pel sol fet de ser proper, perdés mèrit. 19

És evident que les nostres muntanyes tenen una altitud força modesta, que les poques glaceres que tenim al Pirineu són residuals i estan en vies d’extinció. Que les parets són de recorregut reduït... Però res d’això fa que no puguem cercar-hi l’aventura. Podem trobar molta més solitud i compromís en una via perduda del Montsec que al campament base de l’ Everest; o més dificultat a la Peña Montañesa que a moltes parets de renom mundial. Per exemple, vies com Ver venir o la Piztu da piztia (Peña Montañesa) puntuarien més en el currículum d’un escalador que la mítica i reconeguda Nose de Yosemite. Per no parlar de l’autèntica aventura que suposa escalar a Ordesa. Un món fascinantment caòtic. Un dia, un company de feina em va dir: «Agafar un avió per fer muntanya? Quan m’acabi les que tenim aquí, potser m’ ho penso; però primer em moriré —i va afegir— de vell». Amb això no vull dir que estigui en contra de viatjar. Penso que fer-ho t’obre la ment. Veure món, serveix per valorar el que tenim. Conèixer altres cultures, per ser més tolerant. Veure la bellesa del nostre planeta, per estimar més l’ecosistema. Però hem de saber diferenciar entre alpinisme i turisme. L’altitud serà un valor secundari, ja que dependrà dels mitjans utilitzats. Aquesta és una polèmica centenària. L’origen van ser els Alps i els seus accessos: telefèrics que t’apropaven a cims gèlids; però que ara podem generalitzar-ho a les altes muntanyes del planeta. L’aventura és interior, no un agent extern que no es pugui donar a menys de mil quilòmetres de casa. Només cal observar els nens. Quina és l’època en què vivim més aventures? Es diverteixen creant ambients imaginaris. Tot és dins nostre. Potser de grans, en perdre aquesta capacitat de crear històries, hem de cercar-la fora. Però, llavors, què 20

busquem? Repetir una gesta, que en el seu moment va ser una proesa, per poder dir: «Jo també he pujat». Sense tenir en compte el COM. O deixar-se dur per aquest impuls d’inquietud que portem gravat des d’infants. Hi ha vuit mil motius per cercar l’aventura en cotes baixes i vuit-cents quaranta-vuit raons més per trobar-la. Així que, si no acaben per prohibir l’escalada a la majoria de parets del nostre país (tema que dóna per una altra columna) la meva resposta seguirà sent: «El meu proper projecte se situa màxim a tres xifres de kilòmetres de casa». (Març 2015).