La mort és molt bèstia miracle sala primeres pàgines by Tushita Edicions

LA MORT ÉS MOLT BÈSTIA

Miracle Sala Il·lustracions de Fina Sala Oliveras i Maria Rosa Sala Farré Pròleg de Mònica Miró Vinaixa

LA MORT ÉS MOLT BÈSTIA Miracle Sala

Primera edició: març de 2018

© del text: Miracle Sala Farré © de les il·lustracions: Fina Sala Oliveras i Maria Rosa Sala Farré © de la il·lustració de coberta: Fina Sala Oliveras © del pròleg: Mònica Miró Vinaixa © 2018 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Maquetació, disseny i tractament de les cobertes: Sir Gawain & Co.

Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-947259-6-8 Dipòsit legal: B-3586-2018 BIC: DCF

Als amics, la famĂlia i altres animals

El vell i la Mort Una vegada un home vell que havia anat a fer llenya recorria un llarg camí traginant el feix. Però la fatiga el va rendir i, havent deixat el feix a terra, va cridar la Mort. La Mort se li va aparèixer i li va preguntar per què la cridava. El vell va respondre: “Perquè em carreguis el feix”. Aquesta faula vol dir que tothom estima la vida, encara que visqui penosament. Isop, Faula LX, traducció de Montserrat Ros.

Bèsties humanes Mònica Miró i Vinaixa Sense que en pugui intuir el motiu, ara que començo a escriure aquests mots liminars per convidar-vos a llegir el llibre La mort és molt bèstia, de l’escriptora olonenca Miracle Sala i Farré, em ve al cap una frase extreta d’un dels mètodes d’aprenentatge de la llengua llatina que han gaudit de més bon predicament en els darrers anys. La sentència en qüestió, Non solum homines, sed etiam bestiae animalia sunt —‛No sols els homes, sinó també les bèsties són animals’—, que apareix al capítol desè, intitulat “Bestiae et homines”, del primer volum del manual de Hans H. Ørberg Lingua Latina per se illustrata, vol incidir en el caràcter animal, en tant que organismes vivents dotats de sensibilitat i moviment voluntari, que és comú als uns i als altres, més enllà de l’etiqueta racional que les persones ens

reservem —val a dir que de manera ben discutible— com a tret distintiu, i més enllà, també, de la llista de capacitats que ens atribuïm els humans per marcar una frontera amb els éssers que no ho són: facultat de triar no tan sols en funció dels desitjos, possibilitat d’emetre judicis sobre el passat i de planificar el futur de forma no instintiva sinó raonada, reconeixement de drets com la propietat o la sobirania, aptitud per valorar el que és moral o legítim, sentit de l’estètica, de l’humor o de la música, aptesa per als pensaments i els sentiments elevats no circumscrits, i, per damunt de qualsevol altra cosa, la parla, el fet de disposar d’un llenguatge adquirit, sofisticat, el senyal sens dubte més significatiu esdevingut al llarg de l’evolució humana. Malgrat les particularitats suara esmentades, els animals pròpiament dits —cuques, bèsties i bestioles de tota mena, de sang freda i de sang calenta, vertebrats i invertebrats, aeris, terrestres i aquàtics...— ens són afins, propers, sobretot si formen part de l’àmbit domèstic, si ens ajuden i ens fan companyia, si viuen en el nostre hàbitat o ens atreuen pel seu exotisme, i

per això les relacions que hi establim són quotidianes, gairebé familiars. L’empatia ens els acosta fins a situarlos de vegades —i hi ha qui se’n queixa— en un pla d’igualtat. A què ve, podríeu dir-me, tot aquest excurs? No pretenc, ni de bon tros, fer un tractat de zoologia ni tampoc enxarxar-me en disquisicions antropològiques sobre el nostre tarannà i la manera com nosaltres veiem els altres, però sí que m’agradaria recordar que la literatura ha de ser considerada segons els lligams que manté amb el context en què sorgeix i que l’existència d’uns gèneres determinats, amb cadascun dels trets formals i temàtics que els caracteritzen, respon a normes sovint no literàries que en regulen la producció i la recepció. És a dir, que l’art es barreja sense remei amb el món, i el món amb l’art. Anem, doncs, a veure quin és el marc que, a parer meu, pot explicar l’existència d’un llibre tan singular com el que ara teniu a les mans. En primer lloc, naturalment, la seva autora: filòloga clàssica de formació, catedràtica de llatí de secundària,

coneix bé la llengua i la literatura grecollatines, els fonaments antics amb què es va teixint la modernitat. La seva obra, per tant, és deutora d’una tradició rica i complexa, amb la qual dialoga i de la qual passa a formar part des del moment en què veu la llum. Els animals, reals o fabulosos, poblen la literatura culta i popular de temps remots ençà i són protagonistes de gèneres i formes d’expressió d’allò més divers. Mites, relats, contes, faules, bestiaris, proverbis, refranys, màximes, dites, enigmes, paràboles, obres tècniques (d’apicultura, de pesca, de cinegètica...), etc., constitueixen una part destacada del patrimoni cultural compartit i transmès de generació en generació. Un aspecte que és interessant de remarcar és que, en moltes d’aquestes manifestacions a què m’acabo de referir, els animals, independentment del fet que s’ajustin o no al comportament natural que els és propi, adquireixen característiques humanes impròpies de la seva idiosincràsia: parlen, s’expliquen, conversen, es confessen, representen vicis i virtuts d’homes i dones,

és a dir, tenen veu i raó, transmeten consells i missatges útils a aquells que vulguin escoltar-los. No és estrany en obres de caràcter didàctic o moralitzador veure’ls dissertar sobre la vida, el temps i, molt especialment, la mort, aquella intrusa que mai no ens deixa tot i voler-la ben lluny. Una altra qüestió que pot servir per emmarcar el llibre que ara presento és la importància secular de l’epitafi com a gènere i de l’epigrafia funerària com a mitjà de comunicació entre vius i morts. Les inscripcions gravades en làpides, esteles, sepulcres, mausoleus i tombes de tipologia variada han estat i són monuments per preservar el record dels finats, però esdevenen també la millor manera de traçar la continuïtat entre la vida i la mort, testimonis que mouen a la reflexió davant el que som, el que vam ser i el que serem. La mort és molt bèstia és un llibre suggeridor i intel·ligent com a obra autònoma, sens dubte, però adquireix una major envergadura quan el llegim tenint en compte el corpus d’epígrafs que grecs, romans, hebreus, otomans i altres pobles escrigueren

per homenatjar els difunts, textos preciosos que van anar donant forma a una sèrie de tòpics destinats a gaudir d’una gran fortuna literària: la imprecació al caminant que passa per davant el túmul, el poder universal i igualador de la mort, la injustícia de la fi contra natura, el desig que la terra sigui lleu a la persona que hi està colgada, la rapidesa amb què el temps fuig, la necessitat d’aprofitar l’instant, la vanitat dels plaers del món, etc. Amb tots aquests llocs comuns es va anar conformant també una imatge personificada de la mort i els seus acòlits: la donzella amb dalla que sega l’existència de cada individu en arribar l’hora darrera, les Parques que teixeixen i tallen quan volen el fil de la vida, el nauxer Caront que acompanya les ànimes fins al més enllà (orc, tenebres, infern...), entre altres figures emblemàtiques. Val a dir, a més, que conservem, ja des de ben antic, textos en prosa o en vers en què el plany, la lamentació o el consol als vius davant la pèrdua d’un ésser estimat no té per protagonista una persona, sinó un animal. Complantes, encomis i epicedis

s’adreçaven a gossos, gats, ocells, cavalls i fins i tot porcs. Ve a tomb recordar aquí el cèlebre pardal de Lèsbia, l’estimada de Catul (Poemes 3), el papagai de Corinna, amant d’Ovidi (Amors 2, 6), Borístenes Alà, cavall de l’emperador Adrià, que li erigí un mausoleu amb un poema laudatori (fragment 4 de Courtney), els epigrames sepulcrals romans en honor dels gossos Aminnaracus (CIL VI 29895, de Roma), Heuresis (CIL VI 39093, de Roma) i Fuscus (AE 1994.699, de l’antiga Concordia, a la província de Venècia), de les gosses Aeolis (AE 1994.348, de l’antiga Praeneste, actual Palestrina, al Laci) i Myia (CLE 1512, d’Auch, a la Gascunya), sense oblidar una estela d’època romana, datada en els segles ii-iii dC, que conté un curiós relleu amb inscripció grega en vers —en hexàmetres dactílics, per ser exactes— dedicada a un porc mort en ser envestit per un carro (SEG 25:711, d’Edessa, Macedònia). En la literatura catalana, el bestiari —aquest tipus de llibre al·legòric o moralitzador que recull animals i monstres diversos, en retrata els costums i n’explica la

simbologia i els atributs— va assolir el seu punt àlgid als segles xii i xiii, si bé va continuar viu durant el Renaixement i ha perdurat en època contemporània, mudat, això sí, en essència. Modernament, i sota forma poètica, no ha defugit tampoc la tipificació de personatges humans per mitjà de la descripció d’animals, amb intenció satírica o purament descriptiva. En efecte, l’edició i l’estudi dels bestiaris medievals durant el segle xx va coincidir amb la creació d’algunes de les mostres més significatives del gènere. En l’obra de Miracle Sala es nota especialment la petja de Pere Quart, que va publicar el seu Bestiari l’any 1937. Comparteixen, entre altres trets, no sols el caràcter iconoclasta i irònic d’un gran nombre de textos, sinó també la presència d’il·lustracions dels animals protagonistes, tret, aquest darrer, propi dels bestiaris medievals. Quant a la influència de Carner, que va donar a conèixer el seu Bestiari l’any 1964, es pot veure tant en l’ordenació alfabètica dels textos — de l’abella a la zebra— com en el caire no moralitzador però sí incorporador d’algun ensenyament que tenen

nombroses peces. De vegades, les correspondències o llocs comuns són molt evidents, quan l’autora estableix amb el seu predecessor un diàleg directe — una resposta o variatio. A tall d’exemple, transcric tres peces de Pere Quart per posar en relleu, en primer lloc, la intertextualitat o els subtils camins de la tradició —la possibilitat de donar una fi diferent a un mateix animal, o de continuar el poema allà on l’autor precedent l’havia deixat—; en segon lloc, una clara afinitat estilística —en la construcció monosil·làbica dels versos i el ritme entretallat que aquest recurs fa possible—; i, per acabar, una coincidència temàtica o de contingut, en la mesura que el poema dedicat al musclo explica les circumstàncies de la mort de l’animal, fet molt freqüent en el llibre de Sala: L’hipopòtam Perquè dins l’aigua del riu s’ha emmirallat l’hipopòtam, alça el cap, fa una ganyota amb la gran boca oberta i riu.

Bacil Ni bri bo: microbi. El musclo Anà perdent la salut de tant beure a doble queix. Fou enterrat en taüt amb fons d’un arròs amb peix. La mort és molt bèstia, aquest centenar d’epitafis poètics animals que em fa il·lusió de prologar, encaixa com l’anell al dit en el bastiment tot just esbossat, però hi afegeix l’aire dels temps que vivim, tan convulsos com estimulants. És una obra moderna, plena d’enginy, amb un sentit de l’humor adés fresc adés greu que recorda molt, també, les Bestioles de Mercè Rodoreda.

Amb poemes d’extensió variable —de vegades dos versos i un joc fònic basten per recrear el tema de la mort alliberadora (vegeu l’epitafi del bou); d’altres, en calen uns quants més per conèixer les circumstàncies en què el protagonista va finar (per exemple, en l’epitafi de l’hipopòtam)—, beu de les fonts més diverses — frases fetes, endevinalles, sentències bíbliques o rituals catòlics, cançoners, peces clàssiques i medievals— i se serveix d’un ampli ventall de recursos (al·literacions, onomatopeies, homofonies, homonímies, metàfores, elements propis del registre col·loquial, figures de pensament, rimes i polimetries, etc.) per oferir un panorama alhora natural i cultural, ètic i estètic, real i figurat, del fet simple i terrible de morir. Us deixo, doncs, sense més preàmbuls, amb l’aranya i la tisora traïdora que la va dur a la fi, amb l’alosa que ens demana que cantem quan ja no hi és, amb l’ànec que, ves per on, ha fet l’ànec, amb el canari moribund, amb la cigonya i el seu notable sentit de l’humor, amb l’elefant i una petició seva que ens hauria de fer estremir, amb el pobre escurçó a qui han

negat l’extremunció, amb la gamba que ben bé sembla Llorenç màrtir, amb el llop i la lluna vestida de dol, amb l’ostra que cova la seva pròpia perdició..., amb aquestes cent criatures poètiques que, sense deixar de ser mai elles mateixes, són també —per damunt de tot— nosaltres. Barcelona, 18 de setembre de 2017

LA MORT ÉS MOLT BÈSTIA 101 epitafis animals

Abella No ets pas tan dolça com jo, i, com jo, no ets pas mandrosa, però tens un fibló molt fort, Mort, que et fa més poderosa. Viviu amb mel, temeu el gel.

Ă&#x20AC;liga Plegades les ales, sota el negre vel, enyoro tothora la mĂ gia del cel.

Alosa Per més que avui vull ser alosa, l’alosa del dia a dia, intento una melodia, però a la branca hi ha una nosa, i a la gola, afonia. Tu que passes per aquí, canta per mi.

Ànec Xipollejant feia festa, tot abraçant-me a la vida, ignorant l’hora funesta. Però tot d’una, tururut, coll a terra, soc vençut, xop de plor, no de l’estany, he fet l’ànec: soc ben mut.

Aranya Ja hi ha tela: servidora, teixidora, no controla la tisora traĂŻdora.

Ase Tant se val, ase o somera, quan Ella ho va decidir, no es va prendre cap molèstia, i em va toldre a mig camí sense dir ni ase ni bèstia.

Balena Ja no nedo i soc balena. No en culpo la panxa plena. M’ha impedit la senectud un Ahab entossudit que m’ha perseguit pel pèlag com si jo fos Moby Dick. Sisplau, lector, no plagiïs la ficció.

Bou Prou jou!

Camaleó Gràcies al camuflatge, vaig allargar el meu viatge. Normal, que a l’hora letal no pogués mudar el color, tot i ser camaleó.

Camell Ni la calor del dia ni de la nit el fred, nomĂŠs la Seva set mâ&#x20AC;&#x2122;expulsa del desert.

Cargol Amb parsimònia i humilitat, he fet el cim, ja soc història. Dalt la muntanya, cofoi de mi, arrio banyes i em tanco a casa. Sento llavors: Toc-toc, toc-toc. —Qui és? —La mort. —No hi soc. I és cert.