No ben bé carles hac mor primeres pàgines by Tushita Edicions

QUARTERES_3

NO BEN BĂ&#x2030; Carles Hac Mor

No ben bé

Carles Hac Mor Primera edició: maig de 2016

© del text: Carles Hac Mor © del pròleg: Jordi Marrugat © de l’antipròleg: Ester Xargay © de la fotografia de Carles Hac Mor: Ester Xargay © 2016 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Disseny i maquetació: Sir Gawain & Co Col·lecció dirigida per Pau Gener i Enric Soler

Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a: Agpograf ISBN: 978-84-944590-4-7 Dipòsit legal: B-9879-2016 BIC: DCF, 1DSEJ

“Temps era temps tot era igual que ara, i en l’endemig han passat tantes coses que ens fa l’efecte que no n’ha passat cap, i tanmateix la immemorial imposició de les mans feta ombra xinesa projectarà una il·lusió que tal vegada serà el símbol d’allò que no ha passat mai i que potser s’escaurà molt abans de la fi dels temps.”(*) Carles Hac Mor

(*) Darrer poema escrit per en Carles Hac Mor; una nadala, que va fer per encàrrec del Centre Artístic Sant Lluc.

TAULA Pròleg: I NI AIXÍ - Jordi Marrugat OCLUSIÓ 25 ABALTIMENT 26 CACOQUÍMIC 27 ELÀSTICS 29 REVIFALLA 31 RESPATLLER 33 IRRUPCIÓ 34 BENVOLENÇA 35 EBULLICIÓ 36 VITUPERABLE 37 KIRIELEISON 38 FACUNDIÓS 39 CELEBÈRRIM 40 FANGUISSAR 41 SOBRASSADA 43 QUISCA 45 FARRATGE 46 OFERIMENT 47 PADRINATGE 48 INVERSEMBLANÇA 49

CALIGINÓS 50 JUXTAPOSAT 51 LLAMPANT 52 LACTÒMETRE 55 LLADRADISSA 56 GLÀNDULA 58 ABJECCIÓ 59 GORMANDERIA 61 BOTINFLAMENT 62 DEPILACIÓ 63 EFUSIÓ 65 FORTITUD 66 DESCÀRREGA 68 ABJURACIÓ 70 FEBRADA 72 FITOLÒGIC 74 GIBRELL 76 ESCORÇA 78 BALAFIAMENT 80 HAVER-SE-LES 82 DEFLAGRACIÓ 83 Antipròleg: ODADÀ O NO BEN BÉ - Ester Xargay 85

Pròleg

I NI AIXÍ Jordi Marrugat Allò que diem no és mai ben bé allò que diem, ni allò que volem dir, ni allò que els altres creuen entendre. Quants discursos i anàlisis saberuts sobre la llengua no eludeixen, com qui no vol la cosa, l’ interrogant fonamental: què diuen les paraules? I és que es tracta d’ una pregunta esquiva com poques. Denoten objectes, però no ben bé; representen espais, situacions, estats, accions, fets, però no ben bé; simbolitzen realitats invisibles, però no ben bé; imaginen mons possibles, però no ben bé; es diuen a si mateixes, però no ben bé; construeixen el propi univers, però no ben bé. La llengua és el fonament de la consciència humana i alhora el terreny esllavissadís per excel·lència. Vivim com funàmbuls fent equilibris sobre una corda inventada.

Tots els usos lingüístics que ens envolten tendeixen a ignorar-ho per imposar-nos una realitat raríssima que, tanmateix, assumim com a normal i àdhuc natural: la unificació d’ una infinita diversitat d’ estats individuals i col·lectius sempre canviants; una lògica interna que impedeix les variacions i les contradiccions en què estem immersos; una organització temporal del tot fal·laç; unes estructures jeràrquiques i conceptuals inexistents al defora; una rigidesa del tot espúria. En canvi, ben curiosament, quan Carles Hac Mor ens presenta un llenguatge que qüestiona i enderroca aquests enganys, trobem que l’ estrany, l’ incomprensible, l’ estrafolari i el desaforat és ell. Però no, ningú com Carles Hac Mor no coneixia millor la condició ferma i ambivalent, sòlida i esmunyedissa, impositiva i fugissera de la llengua, a la qual fa referència el títol d’ aquest llibre. Els versos de No ben bé escapen de tota coherència lingüística, discursiva i temporal. S’ hi parla mitjançant la barreja no raonable d’ argots, registres, dialectalismes, arcaismes i llatinades; des de qualsevol temps històric desordenadament; sense desenvolupar un fil argumental, temàtic o lògic; assumint el gènere masculí i el femení, el singular i el plural o qualsevol pronom sense necessitat de justificar els canvis o

precisar qui parla. D’ aquesta manera, s’ aconsegueix abandonar «les concepcions cartesianes» i «desraonar equilibradament / sobre principis desconeguts» («Respatller»); agafar tot argument «per abrusar-lo amb les flames de la incertitud / i després glaçar-lo amb l’ oblit més absolut» («Benvolença»); presentar «proposicions» que «els buròcrates primmirats» «no capeixen gens / i per entrar a les quals / cal circular per disquisicions / que per estèrils i sense suc ni bruc / ningú no té el costum / d’ estudiar-les detalladament» («Fanguissar»); defugir «el criteri ordenador del seny / per qüestió de prejudicis» («Caliginós»); «ensumar les coses / per les orelles» i «fer-ho tot sense mètode, / ni procediments, ni cap recurs, / ni tècniques, ni fórmules, ni allò de més enllà» («Lladradissa»). Es dinamita qualsevol sistema i qualsevulla idea fixos. Es produeix un trencament de les estructures heretades de la llengua —i a través d’ aquesta— que pot tenir implicacions socials subversives. Quan «el lector amatent» «s’ ha de donar llibertat» perquè «així la tindrà igualment el legislador» («Gormanderia»), el poder passa de l’ autor que s’ imposa al lector que proposa, de l’ autoritat estable al subjecte canviant, de la llei heretada a la fabricada, de l’ ordre preexistent al desordre present.

Així, contra la tirànica i mistificadora prescripció lingüística del jo, del món, del temps i de l’ art, No ben bé oposa, des de la desraó i el desvari, el no-jo, el nomón, el no-temps i el no-art. La noció d’ individu és el pilar cardinal per a la unitat de tot discurs, especialment del líric. El jo és aquell que parla. Per tant, totes les frases queden unides i prenen sentit en funció d’ ell. Portant la contrària a la gran majoria de la poesia contemporània, Hac Mor destrueix la unitat discursiva i significativa que imposa l’ ús d’ aquest pronom. Se situa en «la utopia estètica / de la vella crisi del jo literari» («Caliginós»). Ho fa recorrent a un ús impersonal de la llengua en poemes i fragments que imiten el registre asèptic dels gèneres informatius. O bé variant de forma indiscriminada i no justificada els referents de la primera persona — per exemple, a «Benvolença» és un plural figurat; a «Vituperable», una dona morta; a «Kirieleison» apareix entre frases que, recollides i descontextualitzades, han perdut l’ emissor; a «Farratge» s’ afirma que «nosaltres som ells i no sabem qui són ells / ni ells saben qui som nosaltres»; a «Depilació» parla «un mascle» que és alhora «una bagassa»; a «Inversemblança» i «Descàrrega» la confusió del jo amb tota mena d’ altres persones és total fins a l’ esclat humorístic: «jo

sóc tu i els meus jos / i els tus dels teus ells / i els jos de tots els vostres tus / guarnits amb tutú i mantellina». D’ aquesta manera, Hac Mor confon el jo i dóna veu a l’ altre, a allò no unificat que hi ha dins i fora nostre, al no-jo dispers, inabastable, inefable i inconcebible. Aquest, a més, tan sols pot aparèixer en un «nomón» («Lladradissa») únicament constatable a partir de la inhabilitació de les eines i els recursos amb què hem construït la nostra falsa realitat. L’ ús contradictori que fa Hac Mor de les paraules aconsegueix ferles invisibles fins a esborrar la imatge del món que han creat en la nostra consciència per ocultar-nos-el tal com és en la seva autenticitat. Així, «Facundiós» empra la llengua per concebre i destruir un riu i unes parets que alhora existeixen i no existeixen. O «Elàstics» presenta una gran urbs i la volatilitza com si mai no hagués estat fundada. N’ anomena i escamoteja les restes, les traces històriques, les «canyes hipotètiques» o els «quatre totxos no trobats mai», potser com a conseqüència d’ un «cataclisme inexistent / mal que denigrant i insidiós» o dels «dies de boira, / tan excepcionals» que ni tan sols se’ n deu haver produït mai cap. La llengua contra la llengua. En ella creix tot l’ univers humà, il·lusori i arbitrari com «una conspiració sense objectiu, / feta per no-

saltres contra nosaltres mateixos». Així que només en ella pot arribar a fer-se desaparèixer perquè puguem trobar el món i la vida tal com són rere seu: increïbles, fluctuants, imprecisos, indicibles —així els descobreix després de molt contradir-se el sant Bonifaci de «Revifalla». Hac Mor es comporta en aquests poemes com l’ antimag humorista que també va ser: fa davant dels nostres ulls un número de màgia sense secret, distracció ni màgia. Ens mostra la realitat i ens la nega. Sense trucs, sense tramoia. I amb això en té prou per convertir el món en un no-món que existeix i no existeix alhora. Òbviament, un no-jo i un no-món no poden pas donar-se en una construcció racional del temps. Ho fan en «el no-temps» que «és el món mirat / totalment de cua d’ ull, difícil de fixar» («Farratge»). Com que «la distinció entre passat i futur / no és sinó una il·lusió massa persistent» («Lladradissa»), a No ben bé, igual que al conjunt de l’ obra d’ Hac Mor, desapareix en tant que entitat ordenadora. A «Abaltiment» és «ahir» l’ any 275, mentre que «Elàstics» i «Escorça» se situen en un «avui» que podem creure actual. O bé «Abjuració» parla en present des de la segona guerra mundial barrejada amb la narració bíblica de la conquesta de Jericó (Josuè, 6) i desemboca «a Barcelona,

durant el període anarquitzant» que avança «devers els parcs temàtics del futur». I és que les frases que s’ escriuen en un poema no apareixen organitzades argumentalment ni temporalment, sovint ni tan sols tenen cap mena de relació entre si —llevat del fet d’ aparèixer en un mateix text, cosa que ens les fa percebre com una unitat, tanmateix peculiar i incomprensible com a tal. De manera que versos com els de «Llampant» parlen en passat de Judes Macabeu, en present del ca Cèrber i dels espectadors d’ un cinema i en futur d’ Èdip. Arreu del llibre es barregen fets i personatges inventats o provinents de temps, mitologies i successos històrics molt diversos. Tot el que és dispar en l’ ordre temporal i cultural apareix identificat en el desordre antipoètic. Aquesta negació creativa de la falsa realitat que som i habitem només pot sorgir d’ un «no-art» («Quisca»). És a dir, d’ aquella escriptura que desestimi totes les nocions establertes. Hac Mor parlava sovint en aquest sentit de «nihilisme creatiu», «anarquisme creatiu», «paraparèmia», «antipoesia», «despoesia», «infrapoesia», «subpoesia» o «fracassart». No ben bé n’ és una nova mostra. No conté res que pugui acomodar-se a la idea socialment admesa de poesia: ni l’ ús que fa del vers, més aviat un no-vers; ni el registre prosaic;

ni els fets que explica, que van de la dada històrica fins a la invenció poca-solta; ni la irreverent manca de decòrum constant; ni el predomini de les formes del raonament lògic, tan poc acceptades com a poètiques. Hac Mor, igual que el mascle bagassa de «Depilació», resol escanyar la lírica i àdhuc la prosa amb l’ ajut del ritme lliure contra la mètrica, al marge de la lògica de la cadena de subjecte, verb i predicat, i bo i fent cops de cap adversos a les codificacions. Al cap i a la fi, el no-art és l’ únic art possible. Proposar-se de fer art és conformar-se a perpetuar unes regles, unes formes i uns models del passat —i, malgrat que «tots els discursos / acaben essent pútrids» («Glàndula»), «la correcció d’ un discurs / anuncia la seva descomposició» («Botinflament»). En canvi, només la negació de tot això, el no-art, pot generar una creació de debò que transformi substancialment l’ art, la societat i la vida. Fins al punt de dissoldre les idees d’ art, literatura i poesia en la praxis vital, tal com proposava Hac Mor en defensar que «tothom és poeta, és

a dir, no pas tothom pot ser poeta, sinó que tothom ho és». Amb aquest clam, duia fins a les últimes conseqüències la proposta de Lautréamont («La poesia ha d’ ésser feta per tothom. No per un») actualitzada pel dadà i el surrealisme i transformada per Beuys en assumir que «tot ésser humà és un artista». El no-art que realitza No ben bé destrueix totes les restriccions d’ accés a la poesia que el gremi pseudocultural dels poetes conserva per barrar la reserva que li permet viure còmodament al marge del món: un argot propi, unes regles apreses, la imitació d’ uns referents sovint escamotejats, unes formes obsoletes i distanciades de la sensibilitat present. Si l’ art aspira a ser entès o, fins i tot, interpretat, Hac Mor escriu liquidant el sentit, negant la comprensió i evitant la interpretació. Contra les herències que ens encaminen cap al significat, «Febrada» proposa fixar-se que Lautréamont demana escrits exempts de congruència i d’ ofici, com els somnis i les delusions amb significació indesxifrable, pel cap alt estrofes aïllades, incomprensibles i irritants,

que han de ser fragments de les coses més antagòniques i brollades per casualitat. Talment els poemes no-artístics d’ aquest llibre, escrits contra la poesia i des de la convicció que tothom és poeta, per tal d’ esfondrar jerarquies, ordres i concepcions socialment i existencialment constrenyedors. L’ humor, omnipresent en totes les obres d’ Hac Mor, és, evidentment, peça clau de tota aquesta empresa. S’ hi fa present de maneres molt diverses. Hi ha poemes que desenvolupen raonaments de forma tan antilògica que desemboquen en l’ absurd hilarant. D’ altres provoquen divertides ressonàncies entre els sons de les paraules: «la follia de Satanàs / i l’ atenció a la mida del nas» («Caliginós»). Són constants els jocs humorístics entre el sentit figurat i el literal de les paraules: «Qui dia passa, any empeny / i qui any empeny s’ afarta d’ empènyer» («Gibrell»). Resulta còmic que es negui precisament allò que s’ està plantejant, desenvolupant i exemplificant, «el no-cas / que no ens ocupa pas» («Febrada»). O bé que tot plegat desemboqui en el no-sentit, en la poca-solta o en la tautologia: «el més difícil del món / és fer la cosa més difícil del món» («Celebèrrim»). En conjunt, l’ humor

hacmorià neix de la irreverència popular, de la murrieria del nen que juga amb les paraules tot qüestionant-les i de certs components de la tradició artística que han funcionat com un motí dins el món de l’ alta cultura. De fet, aquesta és la tríade subjacent als fonaments de tota l’ obra hacmoriana. A partir d’ ella, No ben bé desbarata la llengua per conduir-nos cap al caos de la vida. Provoca la disfunció del sistema. Les tensions internes que hi desencadena acaben suscitant-ne la implosió. Aleshores acabem veient que, en aquesta poesia com en la vida, «no hi ha res a entendre-hi», «tot hi és intel·ligible en l’ instant / en què hom comprèn / que al seu magí no li convé més febre» («Quisca»). Atenyem una visió autènticament poètica del real: «allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor» («Botinflament»). I és que, en efecte, les estructures sistemàtiques que hem construït per relacionar-nos amb el món ens l’ ofereixen estable, classificat i definit. Definitiu, perfet i tancat. Absolutament mancat de vida. Les coses hi són el que són de manera invariable, fixa, immutable. Hi estan mortes. Així que, en realitat, allò que acostumem a contemplar com una representació de la vida —la llengua, la literatura, l’ art—, no n’ és més que la mort, «una desimitació antinatural» («Ca-

liginós»). En canvi, de manera molt més pròxima a aquella, en la poesia d’ Hac Mor, les coses són el que no són. Una cosa és una altra i en pot ser qualsevol. Es tracta de «començar escrivint sobre una cosa / i acabar amb una altra» («Ebullició»). Amb això aconsegueix que tot aparegui en naixement constant. No hi ha possibilitat de repetir-se, estancar-se o acabar. «Tot és sempre nou, / no hi ha mai cap repetició. / Només neixen coses noves; / res no mor i el no és la mare dels ous» («Oferiment»). Perquè tot hi és vist no pas en funció d’ una imatge abstracta, delusòria, predefinida, sinó com a llavor amb infinites potències insospitades, no condicionades restrictivament pels camins predeterminats de la semàntica, la sintaxi o l’ encadenament argumental. La poesia assoleix així la vida en el que realment és. Per això «la poesia fou allò indiscutiblement real» («Botinflament»). No ho és pas allò que comunament anomenem vida i es desenrotlla en una sèrie de pensaments, moviments i entorns grisos, quadriculats, perfectament pautats des d’ una ficció molt més estranya que la poesia d’ Hac Mor però que, ben equivocadament, assumim dia a dia com a real, viva i natural. Llavors, si aquests poemes són la vida, n’ és impossible, en efecte, la paràfrasi, l’ explicació o la interpre-

tació, «l’ acte innoble / de pretendre racionalitzar la irraó» («Respatller»). No es poden explicar mai ben bé del tot. Aquest pròleg s’ hi pot esforçar tant com vulgui, però ni així. En conseqüència, les pàgines que esteu llegint eren del tot prescindibles —«cal ignorar les elucubracions dels hermeneutes» («Quisca»). Resulta inútil recórrer-hi per trobar-hi «la comprensió de quelcom / forassenyat i mal fotut amb ganes» («Lladradissa») com, certament, ho és aquest llibre d’ un autor que va confessar sempre proposar-se «escriure com més malament millor». Perquè la llibertat i la vida només poden trobar-se en el rebuig de totes les cadenes que les convencions literàries imposen subreptíciament: la forma, la formalitat, l’ evolució, la millora, la coherència, el sentit, l’ excel·lència, la perfecció o la consolidació. Únicament aquestes poden portar a l’ anhelada patumització en la història a què aspiren secretament, des de la falsa modèstia, tants escriptors. Hac Mor, en canvi, rebutja de manera explícita la possibilitat de quedar etiquetat historiogràficament, estèticament o hagiogràficament. Així ho planteja «Benvolença»: qualsevol escriptura és immunda; són uns porcs aquells per als qui les paraules

tenen un sentit, els qui són esperit de l’ època, que classifiquen corrents de pensament, fan cridar pàgines dels llibres i remenen ideologies i teories. No obstant aquests versos, cal tenir sempre present que la contradicció —i, per tant, la liquidació de qualsevol declaració ideològica amb sentit unidireccional— és un principi fonamental de l’ edifici en què se sostenen: «ara mateix podríem admetre / tot el contrari i amb més passió i tot» («Efusió»). Altrament, si, com afirma la definició hacmoriana del poeta, aquest és un ésser humà en procés d’ esdevenir ca, no resulta adient que intèrprets, teòrics i ideòlegs siguin uns porcs? Al cap i a la fi, els cans que suen versos poca-solta per la llengua i els porcs que vomiten interpretacions aberrants pel cul es confonen en el caos universal de femta i ronya del qual també participen les escriptures igualment impúdiques, fastigoses i pestilents d’ uns i altres. O no ben bé. I ni així.

NO BEN BĂ&#x2030; Carles Hac Mor

OCLUSIÓ Aparentment, la resurrecció pateix de discordança amb tots els altres incidents de les escriptures, en els quals la gent no ressuscita, llevat de Llàtzer i de Jesucrist, que tanmateix no han pogut ser mai models per escriure sobre com l’ ofrena de la bondat en l’ altar sadomasoquista de l’ autoritat origina aldarulls irreprimibles, principalment per la propensió a prostituir-se en massa que tenen aquelles personalitats tan fortes que sobrepassen els límits de l’ honradesa tant en públic com en privat, fins al punt que llur ultrasaturació libidinal, i no exactament libidinosa, és comparable al rerefons de la dita que fa o caixa o faixa, el qual, en aquest cas, ve a dir que la improvisació és, fet i fet, indefinible, pel motiu incert que tot hi va esdevenint voluble i que, un cop arribats a la indefinició, la voldríem definir per mà d’ un impromptu.

ABALTIMENT Ahir va ser assassinat l’ emperador Aurelià; el cèsar era a prop de Bizanci bo i preparant una formidable campanya contra els perses. Proclamat emperador per l’ exèrcit, succeí Claudi II, el Gòtic, l’ any 270; per aturar els atacs dels pobles germànics, va fer fortificar Roma amb les muralles que porten el seu nom; havent derrotat Tètric al regne independent de les Gàl·lies, i la reina Zenòbia a Palmira, reconstruí la unitat de l’ imperi, enfortí l’ absolutisme imperial, sanejà les finances de l’ estat, establí el culte al Sol i es féu proclamar Paradigma Suprem dels protectors de les arts, les lletres, les cuques i el decòrum.

CACOQUÍMIC Ens han explicat, i ens ho creiem, que Cir II el Gran no fou pas fill de Cir I ni de Cambises el Petit, i que el seu nom en persa antic era Kurus, que volia dir «com el sol» i, per extensió, «escalfador de la Mesopotàmia», o terra entre dos rius, i asseguren que no és exacte que li va sortir un ull al clatell, i en canvi sí que s’ ha comprovat que tenia dos braços, dues cames i tres peus, un dels quals treia fum per alteració de les humors del cos, o si més no és cert que això va ser consignat cuneiformement per Cir Zero, segons consta en un baix relleu que hi ha a la biblioteca del Camp de Tir, corrupció de Cir,

que tenim no gaire lluny i a on fa cap aquest autobús que acaba de passar i que puja i baixa puntualment tots els dies de cada dia, tret dels que hi ha vaga i dels matins condicionats per una veu persuasiva que va repetint fluixet allò escrit per Jordi Pàmias: «L’ amor era un palet finíssim, a la vora del riu».