Pantocrator per l'issuu by Tushita Edicions

Enric Soler i Raspall

Pantocràtor Seguint les Passes de Puig i Cadafalch i la «Missió Arqueològica de 1907»

Pantocràtor

Enric Soler i Raspall Primera edició: març 2015 © del text: Enric Soler i Raspall © dels mapes: Marc Ancochea © de la revisió i correcció: Blanca Llum Vidal © del disseny i la maquetació: Marc Ancochea i Sir Gawain & Co. © 2016 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-944590-3-0 Dipòsit legal: B-6283-2016 BIC: WTL / 1DSE / 1DSEJ No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright

Fotografia de la coberta davantera: «Vall d’Aran del Portilló.» Adolf Mas. © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic /Arxiu Mas. Fotografia de la coberta posterior: Detall de «L’Ull» , obra d’Oksana Mas. © Enric Soler. Fotografia de l'autor: al Pòrt de Caldes (2.568 m.) © Enric Soler.

A la meva família, que camina amb mi cada vegada que em poso en moviment. A l’esperit de la «Missió Arqueològica de 1907» que encara plana per aquestes nobles terres pirinenques.

A mode d’entrada

Jo sóc la llum del món (ego sum lux mundi) «Cuando el ojo entra en una iglesia siempre se fija en el altar. Lo que está a los lados es como si no existiera. La atención va donde está Él. Es un gesto de respeto, un temor que no nos permite mirar hacia otro lado. La prioridad la tiene el altar y después viene el resto.» Mauro Corona Fantasmas de piedra

La solitud reverent de l’espai afavoreix la retrobada amb el pregon silenci interior. Situat, davant per davant, del majestàtic «Pantocràtor» de Sant Climent de Taüll, el salt temporal de deu segles que hi ha entre el segle xi i el xxi és com una efímera brisa marina que s’apropa, t’atrapa, et travessa i se’n va. Llegeixo, abstret i concentrat, ego sum lux mundi, el missatge en llatí que sosté aquest Crist en Majestat amb la mà esquerra, mentre que, amb la dreta, aixeca altiu dos dits cap al cel, en actitud de beneir els fidels, el món, el cosmos sencer… A través del petit finestró de l’àbsida —una espitllera estreta i allargassada d’encara no un pam d’amplada—, entra un discret feix de llum, somort perquè l’alabastre és translúcid. Aquest tímid raig afavoreix no tan sols el contacte amb la divinitat latent, sinó també amb el pla mundà, amb el món exterior. És a través d’aquesta petita espitllera que puc imaginar-me l’esdevenidor del dia a dia de la Vall, amb el seu pausat ritme rural. Sens dubte, res a veure amb el brogit de les grans ciutats. Només una curiositat, a tall d’exemple: venint de sud a nord i entrant a la Vall de Boí per la carretera que circula pel costat de la Noguera de Tor, més amunt d’El Pont de Suert, les volcàniques Eleccions Generals del vint-i-vuit de novembre de 2010 semblen haver-se perdut en el temps, ja que quasi no hi ha 7

propaganda electoral en els carrers oblidats de la Vall. I curiosament, penso, aquesta és la mateixa vall que, deu segles enrere, s’havia sabut situar al bell mig del món medieval —Axis mundi— quan, l’any 1123, es consagraven les esglèsies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. A través de l’estreta espitllera, doncs, amb els ulls clucs, puc connectar amb suma facilitat amb el moment de la freda albada de novembre en què, en els camps de conreu blancs de gebrada, espeteguen les passes solitàries dels pagesos, mentre els primers rajos de llum solar, com si fossin una benedicció divina, fan elevar cap al cel una espessa bafarada de boirina, quasi corpòria, que el sol malda per esberlar. M’inunda l’aroma fragant del primer cafè amb llet del dia —al Bar Plató, a Ca la Milagros o al forn la Mola de Barruera— que dona aixopluc als pencaires matiners. Puc seguir amb interès les explicacions minucioses de la Laia, la guia del Centre del Romànic de la Vall de Boí, esvelta i gràcil com un flamenc, brillant com un gira-sol, assenyalant tota ella, mostrant, interpretant, educant, en definitiva, la corrua de turistes, àvids de romànic, que ens hem agrupat per visitar les esglésies (Patrimoni de la Humanitat). També rememoro les sàvies paraules que Francesca Español, eminent catedràtica d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, havia aconseguit gravar ben endins meu. M’havia preguntat, molt pausadament: «pots imaginar el que devia ser, per aquella època, escoltar per primera vegada el repicar de les campanes a la Vall de Boí?» Només el record d’aquests mots, encara avui, aconsegueix fer-me posar la pell de gallina… Ego sum lux mundi recorda impàvid el «Pantocràtor»1 assegut, amb la mirada agusada, displicent però escrutadora. Les seves 1. Les cometes en aquest terme obeeixen al fet que recents estudis (posteriors al viatge que vaig fer per escriure aquest llibre) han donat per bona la terminologia Maiestas Domini o «Crist en majestat» per al que fins ara havíem anomenat «Pantocràtor» de Sant Climent de Taüll (veure nota de la página 206). Això no obstant, he decidit mantenir en alguns casos el terme «pantocràtor» (entre cometes) perquè així l’he conegut sempre i perquè popularment així és anomenat. [N de l’A.] 8

vestimentes rebregades, engalanades, pintades de tons grisosos i blaus, van ser dibuixades amb un detallisme inusual per la mà anònima d’un complet desconegut (encara a hores d’ara), anomenat senzillament Mestre de Taüll. Aquesta figura central, majestàtica, està escortada a banda i banda pels símbols apocalíptics de l’Alfa i l’Omega, representacions de l’Origen i de la Fi, dels quals, Ell, Déu nostre Senyor, n’és el representant absolut. Més enllà, el Tetratmorf: quatre àngels portadors dels emblemes dels Sants Evangelistes Pau, Pere, Marc i Lluc, custodiats per dos serafins alats proveïts de sis ulls i igual nombre d’ales (una imatge pertorbadora, encara ara). I els peus de Déu, llargaruts i ossats, que vessen dels límits de l’ametlla mística, transcendint-la, semblen estar fent de punt d’unió entre les escenes superiors (que comprenen tot el que acabo de descriure) i les inferiors (cinc apòstols i Maria), aquestes darreres també espectaculars i excelses. Entremig, la bola del món, petita, massissa, sobre la qual s’aguanta el Maiestas Domini. Situat a dos pams del «Pantocàtor» de l’àbsida central de Sant Climent de Taüll i amb els ulls tancats, puc olorar fins i tot les essències invisibles i fer-me fonedís amb els pigments que dibuixaren una de les figures culminants de l’art pictòric català (si no la que més!); i desdibuixar-me entre els verds, els blaus, els blancs i els ocres de la Vall, que foren fullaraca marcida del arbres caducs; o fulles i tiges, explosivament verdes, dels perennifolis aciculars; blaus llampants del cel radiant, solcat per ramats de núvols atrafegats, empesos pel vent; o la marronosa, grisa i negra geologia, esventrada, dels cims que barren i empresonen la Vall, protegint-la alhora dels intrusos amb la lloa dels seus noms: l’Aüt, l’Erill, el Clot d’Espòs, la Roca Blanca, el Cap de les Cometes o les Raspes Roies, topònims que, a la plana, no tenen cap sentit… —Què, com ho tens, Mireia? —sent per l’auricular la vigilant de seguretat. —Tot controlat —respon—. Ja no queda pràcticament ningú. Només falta un individu, que està amorrat a l’àbsida central de Sant Climent de Taüll des de fa més de mitja hora… I no es belluga! — exclama, encuriosida. 9

—Doncs fes-li saber que se li ha acabat el temps, que hem d’anar a sopar… I que no s’encanti, que avui hi ha partit! —Rebut, canvi i tallo —contesta, apropant-se a l’individu en qüestió. En veure que no es dóna per al·ludit quan l’interpel·la, li toca lleugerament l’espatlla i li diu, en veu baixa, però amb to imperatiu: —Senyor, hem de tancar. Hauria d’anar-se’n. Interromput abruptament per la vigilant de seguretat del museu, commogut i molest alhora, faig marxa enrere. Majestàtic, el Pantocràtor em beneeix: Ego sum lux mundi, em diu, sostenint el llibre sant. Unes passes més enrere, veig la mandorla i els àngels, així com els Quatre Evangelistes. Dues passes més i em queden a la vista els dotze Apòstols amb la Verge Maria. Des d’una mica més enrere, contemplo la volta de l’àbsida, amb la llum somorta, asèptica i distant, per no malmetre les pintures i crear un clima adequat. Quatre passes més i queda a la vista la carcassa de fustes i claus que les sostenen, d’ençà que les pintures van ser arrancades del seu lloc original, la Vall de Boí, l’any 1921. Faig mitja volta i me’n vaig. En sortir del Museu d’Art de Catalunya, encara abstret i concentrat en la mirada d’aquell sublim «Pantocràtor», m’aboco de forma mecànica a la Gran Barcelona, que no dubta ni un moment a deglutir-me, amb la seva habitual i halitòsica, densa bafarada calitxosa… Sort que demà agafaré l’autobús de línia per anar a visitar el romànic de la Vall de Boí. Ara sí: en viu i en directe! Enric Soler Sant Celoni, novembre de 2010

Tot va començar al MNAC Efectivament, tot va començar al MNAC, després de la visita que em serviria per escriure la narració que acabeu de llegir. Després d’aquest primer tast sublim, tot va continuar a la Vall de Boí, on vaig visitar el Centre del Romànic, situat al poble d’Erill la Vall, lloc on vaig saber d’aquella curiosa expedició arqueològica. Dirigida per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, havia tingut lloc l’any 1907 i va constituir la primera missió de caràcter científic del recentment creat Institut d’Estudis Catalans. Els seus socis s’havien reunit al Palau de la Diputació de Barcelona per aixecar acta de la primera activitat proposada: «organitzar una exploració a la Ribagorça» i «encarregar al Sr. Puig [i Cadafalch] que faci un projecte detallat i pressupost per a una missió com la que proposa.» Tenint en compte que l’objectiu principal de l’Institut era el «d’investigar i publicar treballs de caràcter històric, literari i jurídic», la proposta de l’arquitecte s’hi adeia amb escreix. Entusiasmat, Puig i Cadafach (qui, amb vehemència, havia subscrit que «preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix»), presentava el seu projecte detallat el dia dos d’agost d’aquell mateix any. Segons aquest, «l’excursió es faria per la lluna creixent de setembre i el pressupost, tirant llarg, seria de 3. 500 pessetes» (21 euros!), que es posarien des d’aquell moment a disposició dels excursionistes per si calia fer alguna despesa preliminar.» A final d’aquell mateix mes, el trenta d’agost de 1907, l’expedició partia de Barcelona i tornava tot just el tretze de setembre. Un recorregut de catorze dies que, amb paraules de la periodista Anna Sàez, arribaria a ser un viatge: «gairebé iniciàtic a la recerca de la identitat perduda» alhora que esdevindria «una de les aventures més apassionants de la Catalunya del segle xx», la qual «canviarà, deu anys després, la concepció de l’art romànic no solament a Catalunya sinó també a Europa i Amèrica del Nord.» Precisament, les troballes d’incalculable vàlua que es documentaren al llarg d’aquesta expedició, i que es donaren a conèixer amb els 11

catàlegs que edità la Junta de Museus, serviren alhora per fer més conegut i valorat l’art romànic català. Tant, que la mateixa Junta de Museus que havia instigat i finançat l’expedició per inventariar l’art romànic de les valls pirinenques, hagué de vetllar per la mateixa riquesa monumental, pictòrica, escultòrica i sacramental, substraient-la dels seus indrets originals per evitar-ne l’espoli. De fet, el procés ja conegut d’arrencament, transport i protecció de les pintures de les valls del Pirineu es va fer a desgrat del mateix Puig i Cadafach, que havia dedicat tants esforços a la seva difusió. En aquell temps, malgrat que presidia la Junta de Museus, no s’estava de manifestar que era partidari de «conservar les pintures en el seu entorn, no desposseir les esglésies i les parròquies de feligresos d’unes obres que havien estat concebudes per a ells i per ser venerades, admirades i respectades allà i enlloc més. L’art ha d’estar allà on ha esdevingut art, perquè atresora l’esperit d’aquell indret, de la seva gent, del context que el fa una obra única». Certament, com diu Pepe Serra, director del MNAC, «és evident que l’operació de rescat de totes aquestes pintures va ser també, en ella mateixa, una forma d’espoli», tot i que, afegeix, «de la mateixa manera que resulta encara més evident, al meu entendre, que l’operació va ser un encert, i que és justament gràcies a l’arrencament que avui podem gaudir de les obres del nostre país, en perfecte estat de conservació, a l’abast de tothom i amb una projecció universal». I conclou: «actualment ningú no dubta que el millor emplaçament per a una obra d’art és el lloc per al qual va ser realitzada, sempre que es reuneixin les condicions necessàries de conservació, seguretat, accessibilitat i de tota mena per acollir-la.» Quan l’any 2011 em va arribar a les mans el catàleg que s’havia editat per commemorar el centenari de l’expedició, a partir d’una exposició itinerant que havia estat voltant per mig Catalunya entre els anys 2008 i 2010, un interès creixent va niuar ben endins meu. Instantàniament, a la vista de les imatges espectaculars que Adolf Mas havia fet per documentar la travessada, van començar a sorgir les preguntes. Una allau de qüestions encavalcades que em fan alçar 12

de la cadira on estava tan còmodament assegut, reclamant respostes: el van fer a peu, tot aquest itinerani?, ningú no l’ha reproduït mai, aquest camí?, seria possible recuperar-lo, més de cent anys després?… M’adonava que ja estava inoculat per a un nou projecte: un altre viatge a la vista! Poc després, deixava neta una taula, sobre la qual hi estenia uns mapes i m’hi amorrava buscant-hi camins, pobles, muntanyes… I perseguint somnis, com quimeres quixotesques, que em feien sentir més viu que mai… Així va començar aquest nou viatge. Heus aquí, el llibre.

«—¡Oye, tu! ¿Románico no es romano, verdad?»

1. Llenguadoc i Migdia: la Vall de Luishon

«El viatge a Toulouse i Luchon serví a la Missió per trobar els antecedents de les escultures que anys enrere hi havia a Gausach, Vilamós i Bausen, a la Vall d’Aran. El ric museu tolosà proporcionà abundància de termes de comparació, fent lo mateix, d’una manera especial, a l’iglésia de Sant Pe o Sant Tritous prop de Luchon.» Mossèn Gudiol 17

Vilac

camí seguit per l’autor monument romànic punt d’interès turístic localitat

Narbona Tolosa

Sant Serni Musée des Agustins

Sant Gaudens Montréjeau

Perpinyà

Banhèras de Luishon

Sant Mamet

Vall de L’Arbos t

Sant Celoni

Garin Sant Pe

Castelló de L’Arbost Casós de L’Arbost Santa Anna

Església de St. Aventí Sant Aventí

Notre Dame de l’Assomption de Luishon

La Piq u

Valls de Luishon i de L’Arbost

Banhèras de Luishon

Sant Mamet

Era Val d’Aran Monòlit de pedra D’Eth Portilhon

Dia 1 (18/06/2012 - dilluns)

Sant Celoni – Narbona – Tolosa (en tren)

Resseguir la ruta de la Missió Arqueològica de 1907 no només implica posar-se a caminar des de la Vall de Luishon fins a la d’Isàvena, travessant l’Aran i la Vall de Boí. També comporta reproduir, fins allà on es pugui, el viatge que van fer en tren Josep Puig i Cadafalch i els seus quatre acompanyants fins a Tolosa de Llenguadoc. I no és casualitat que decidissin començar en aquesta populosa ciutat occitana. Com va escriure mossèn Gudiol, un dels cinc components de l’expedició, «la disposició de començar el viatge per Toulouse fou realment encertada, puix que permeté fer una recapitulació preparatòria de gran interès per a l’estudi que s’havia de fer. En el ric Museu tolosà, en les antiguitats de la ciutat i en les iglésies dels voltants de Luchon, pogué veure’s la raó d’ésser de moltes especialitats, fins epigràfiques, que hi ha que notar en la tan interessant Vall d’Aran i en el Ribagorça, encar que en aquesta regió no amb tanta força com en aquella». És per això que, un xafogós dilluns de juny, estic palplantat a l’andana, esperant el tren de Rodalies que m’ha de dur fins a Cervère. I quan per fi hi pujo, quinze minuts més tard del que fóra habitual, trobo que no puc asseure’m enlloc, de tan ple com està. Però això no serà etern, em dic. M’assec, resignat, al terra del vagó i espero pacientment que les successives estacions vagin 19

devorant els seus propis hostes. Com més al nord anem, més gent baixa del tren. A Girona hi ha una buidada general i una altra de definitiva a Figueres. Finalment, trobo un lloc còmode per asseure’m i gaudir del que queda de viatge, emmarcat per la costa retallada de l’Alt Empordà i les abruptes Alberes, que s’estenen altives més enllà de la finestra i que passen rabent… O sóc jo, el que passo rabent pel paisatge? Voregem la crosta esqueixada d’aquesta nostra Costa Brava, així batejada pel poeta Ferran Agulló. Ho va fer fa poc més d’un segle (i tan sols un any després que Puig i Cadafalch i el seu equip concloguessin el viatge pels Pirineus), declamant als quatre vents: «Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!».2 Aquesta orografia esquerpa de terra fosca i roca dura, de llicorelles punxents i esfullats tallants, acull esparses gatoses i grupuscles d’altres matolls, també anorèxics i espinosos. Vinyes i oliveres, conreades amb la paciència del secà, arrabassen de la salvatge naturalesa un respir d’ordre i linealitat: la franca agrarietat de què ens parla, clar i alt, l’artista Perejaume, ve-t’ho aquí! I tot d’una, l’esquinç d’una katana japonesa esfereint l’horitzó: flaixos espurnejants, petits llambreigs de màgics atzurs. Oh, sí! La Mediterrània, mar de mars, festivament blava! Un fil de seda o una ratlla de rímel de bonic color blau marí (Colera enllà), que encara recorda l’arribada d’antigues naus gregues, potser aquelles que buscaven l’Ítaca del poeta, o les d’aquell que va quedar enredat per sempre més en la troca del tapís de Penèlope, qui sap? Malgrat que de Sant Celoni hem sortit amb un quart d’hora de retard, patinant per les vies, catenària enllà, encalcem el temps i això fa que arribem a Cervère a l’hora convinguda: canvi de tren! Que és tant com dir «canvi de parella!» perquè els trens de la SNCF són diferents als de la RENFE (ja sabeu la dita: Rogamos Empujen 2. Ferran Agulló publicà un article al noticiari La veu de Catalunya, el 12 de setembre de 1908. Agulló, Ferran, «Per la Costa Brava». ARA, 13 de juny de 2014, http://www.ara.cat/premium/Costa-Brava_0_1156084409.html 20

Nuestros Ferrocarriles Españoles…) I mentre espero que el nou tren es posi en marxa (i que ens posi en marxa a nosaltres, els passatgers), m’acotxo amb la meva soledat. Després de tant temps sedentaritzat —ja no recordava que s’estigués tan sol, viatjant sol, escric—, de nou em trobo esperonat per la crida del camí. Satisfet, il·lusionat amb aquest nou projecte personal, avanço per camins imaginats, desconeguts encara… i per les muntanyes! Encara tan lluny d’aquí, les que busco; aquelles que més m’estimo. Argèles-Sur-Mer: records de platja i filats plens de rovell, de gotes de sang, d’estampes de desolacions emmagatzemades en tristíssim blanc i negre virant a sèpia. Exilis forçats, caps cots, misèria, poca cosa més al damunt. El poeta Agustí Bartra i el Crist de 200.000 braços (o Xabola). I també el poble d’Elna, a prop, amb la seva famosa maternitat, «una illa de pau enmig d’un oceà de destrucció», que digué la suïssa Elisabeth Eidenbenz, la mateixa que va assistir totes aquelles dones en temps de guerra, que va auxiliar tots aquells nadons, salvant-los de les urpades impietoses de la mort… Ressona amb força, encara ara, aquell ranci regust aspre de la Guerra Civil, perquè les onades escumoses, que peten com trets a la riba d’Argèles, no obliden (com tampoc no ho obliden ni els silencis de Ribesaltes ni les onades mudes de Sant Cebrià o Barcarès…). Sort que, tot d’una, el vaivé del tren (tracatrac, tracatrac) m’inunda la ment amb els acords, insòlitament inesperats, de Solitude Standing de Suzanne Vega i llavors tanco els ulls, per gaudir d’aquest vivificant present, tan present! Estació de Narbona: poso un peu a terra («un petit pas per l’home…etc, etc») i em planto allà, sota la volta metàl·lica que aixoplugà fa més de cent anys la comitiva de Cadafalch, Gudiol i companyia. El tren ja no és de vapor i el paisatge passa molt més ràpid, però se segueix fent transbordament, ara, com abans, a l’estació de Narbona. Totes les persones que apareixen en la placa de vidre que Adolf Mas va fer en aquesta estació, vestides amb jaqueta i bombí, o amb gorres de treballadors, fins i tot amb mocadors de paleta al cap, carretejant pics i pales, totes, ja han mort. Només són 21

vius en la seva imatge, com si no hagués passat res. Com si el temps s’hagués congelat. Ara, al mateix lloc, hi ha unes quantes màquines de begudes i menjar, i també pantalles electròniques que anuncien els horaris. I la gent, passatgers que van amunt i avall de l’andana, més o menys carregats, alguns d’ells amb l’equipatge embotit en còmodes maletes Samsonite (amb rodes), mentre d’altres seuen en bancs metàl·lics, esperant el viatge que els ha de dur allà on sigui que van. Situat enmig de l’estació, val molt la pena aixecar els ulls i mirar enlaire per contemplar l’alta i ferma coberta de ferro que aixopluga els trens (i a tots nosaltres), que és pràcticament la mateixa que donà cabuda als viatgers del 1907, quan també van aturar-se aquí per fer transbordament i desviar-se cap a l’oest. Cap a les muntanyes. De cop i volta, una dona a l’andana. No em puc estar d’escriure: «Una llarga esquena, llarguíssima, descoberta (descapotable!) fins gairebé a la cintura… Miríades de pigues, llunes, planetes, satèl·lits, al voltant dels quals giravolto, absort, en diapasònica òrbita geostacionària.» Tolosa: la bona estrella sembla acompanyar-me. En arribar a Tolosa trigo quinze minuts exactes en comprar el bitllet de demà i quinze minuts més en trobar una habitació barata on deixar-me caure en una vila incomprensiblement plena (saturada!) de rètols de «COMPLET». Però vet aquí que després de rebotar com les boles de billar sobre el tauler verd per diferents allotjaments, de diverses categories (tots plens), un noi força simpàtic em pregunta: «espagnol?» i aleshores estira el braç i segueixo les seves indicacions fins al Chartreuse Hotel (ben a prop de l’estació de tren), on una noia mexicana, també força simpàtica, em diu: —¡Lo que son las cosas! ¡Ésta habitación (la nº 15) tenia que ser para usted porque me acaban de anular la reserva ahorita mismo! 22

I veritablement havia de ser així perquè encara no passa ni un minut, que entren dues noies demanant lloc i els diu que no, que tot està COMPLET! Content, deixo la bossa a l’habitació (cabina, hauríem de dir en propietat, moblat amb dos jaços, una finestra interior, un llum de flexo, una cadira i una tauleta de tres pams per tres pams, tot atapeït i entatxonat) i em preparo per anar a descobrir la vila. Mirant el plànol que la noia ha guixat amb un retolador blau fluorescent («aquí, para comer tiene el Fluch; aquí está el Musée des Agustins y más arriba… justo aquí, la basílica de Saint-Sernin —por cierto, no vaya por allí de noche que es peligroso… ¡ya me entiende!—»), veig les aigües de la Garona, plàcides i silents, amb prou feines fent la remor d’un gat arraulit a la falda. I penso que la perseguiré i resseguiré fins a la Val d’Aran, aquesta mateixa Garona, on serà més estreta, menys tímida i molt més sensual —tot i que d’aigües més rebels i bellugadisses—, en un constant anar-se’m insinuant.

L’equip de la «Missió arqueológica de 1907» Potser ara és l’hora d’aclarir els antecedents de l’expedició de 1907, que culminà amb l’arrencament de les pintures murals, entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923, per a la seva preservació al MNAC. Dos, són els desencadenants principals d’aquesta expedició arqueològica. En primer lloc, l’afany per conèixer el territori català (especialment els seus racons més ignots), provinent d’un cert anhel per a la recuperació de l’esperit de la Renaixença (mirant de superar ja el Modernisme). Aquest impuls esperonà prohoms i entitats, com ara l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (precursora del Centre Excursionista de Catalunya, fundat el 1891), a descobrir, inventariar i valoritzar el patrimoni humà, natural i arquitectònic del país. El jove arquitecte Lluís 23

Domènech i Montaner, entre els anys 1893 i 1906, duria a terme un seguit d’excursions amb l’objectiu d’estudiar les esglésies romàniques del territori català.3 Especialment rellevant pel cas que ens ocupa és el trajecte que realitzà a la tardor de 1904 en què, pujant per la plana de Lleida, s’internà per les valls pallareses i ribagorçanes, documentant un ampli ventall d’edificis romànics (en va fer nombroses fotografies i, per primera vegada, foren dibuixades plantes i alçats d’aquests temples). Fou en el marc d’aquesta expedició que, mig amagades darrere del retaule de l’església de Santa Maria de Taüll, va constatar que «hi ha restos de pintures murals fins a dintre el campanar i diuen que també n’hi ha detràs dels altars que tapen los absis». I a Sant Climent de Taüll «són importantíssims els restos [de pintures murals] que se troben en aquesta iglésia».4 D’altra banda, cal tenir en compte que el 1902, el ja aleshores Centre Excursionista de Catalunya (CEC), havia convidat mossèn Josep Gudiol, aleshores conservador del Museu Episcopal de Vic, a fer una conferència, en la qual posà en relleu el paper de l’excursionisme en relació a l’arqueologia, amb una frase èpica que quedà enregistrada per a la posteritat: «l’excursionisme per l’excursionisme no existeix a Catalunya, ni hi fa certament cap falta». L’any 1905, Domènch i Montaner visitaria la Val d’Aran, documentant la gran vàlua 3. Ja el 1878, amb vint-i-vuit anys, havia escrit En busca de una arquitectura nacional i l’any següent Album Pintoresch-Monumental de Catalunya, on descriuria acuradament el monestir de Sant Cugat del Vallès, tasca pionera del que acabaria desenvolupant més endavant a les valls pirinenques. Informació extreta de: Granell, Enric i Ramon, Antoni, Lluís Domènech i Montaner: Viatges per l’arquitectura romànica. Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, 2006. 4. Ibíd. pàg. 182-183. Val a dir, però, que tot i datant de 1904, els apunts que sobre aquestes expedicions va prendre Domènech i Montaner, no van sortir a la llum fins molts anys més tard. I ho van fer gràcies al seu besnét, el també arquitecte Lluís Domènech que va «lliurar l’any 2000 a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de catalunya, el llegat del seu avantpassat». Sáez, Anna: Qui va veure primer el Pantocràtor?. El Segre, 2 de març de 2008, pg. 18. 24

del patrimoni romànic aranès. No obstant això, quan l’any 1909 Puig i Cadafalch publicà el primer gran estudi sobre arquitectura romànica, Domènech i Montaner es veié ultrapassat (i ultratjat?) pel que fou el seu deixeble més capdavanter. «Indignat, (diu l’Anna Sáez) va tirar la tovallola i va guardar en un calaix la feina d’una dècada. Hi va estar un segle.» En segon lloc, resulta essencial la presència de Josep Puig i Cadalfach com a ànima col·ligadora de tot l’equip de la Missió Arqueològica de 1907. Puig i Cadafalch, disset anys més jove que Domènech i Montaner, va ser un dels seus deixebles més apreciats, encara que d’ençà del 1904 es distanciessin definitivament degut a desavinences polítiques manifestes (que acabaren amb l’escissió radical de la Lliga Regionalista, de la qual en formaven part tots dos). Amb tan sols setze anys, Puig i Cadafalch impartia conferències sobre arquitectura romànica catalana; i quan era a punt de fer els quaranta (el disset d’octubre del mateix any de l’expedició) ja era un dels més reputats arquitectes del modernisme català (per exemple, feia nou anys que havia remodelat la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia de Barcelona, que acabaria essent la seu de l’arxiu fotogràfic d’Adolf Mas —el fotògraf de l’expedició!). Com el seu mestre, Adolf Mas era del parer que calia buscar les arrels de la identitat catalana en el romànic. Així doncs, en la reunió del dos d’agost de 1907, Puig i Cadafalch proposà els qui havien de ser els seus companys de viatge i els convocà al seu particular Concili d’Elrond: «S’hi afegiria el Sr. Brocà per a l’estudi de les costums locals, jurídiques i històriques del país; mossèn Josep Gudiol com a arqueòleg i paleògraf; D. Josep Goday com a arquitecte auxiliar per a l’estudi dels monuments; i D. F. Mas en calitat de fotògraf.» Naturalment, la composició d’aquest equip no era arbitrària: Mossèn Josep Gudiol i Conill, que s’havia format en art sacre en els museus vaticans, feia deu anys que dirigia el Museu Episcopal de Vic. Era sobradament conegut en l’entorn de l’art i el mobiliari litúrgic d’ençà que, l’any 1902, guanyà l’accèssit del premi Martorell 25

amb la monografia Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana. A més, en aquells temps assessorava l’empedreït col·leccionista de vidre romà, Antoni Amatller (el xocolater que havia fet remodelar la Casa Amatller a Puig i Cadafalch per tal d’encabir-hi un saló on poder-hi exposar la seva preuada col·lecció!), i era un contumaç entès en objectes litúrgics. Josep Goday i Casal, el més jove del grup, treballava en el mateix despatx que Puig i Cadafalch i era, com ell, mataroní. Adolf Mas i Ginestà, solsonenc (a qui se l’ha reconegut com a fundador del fotoperiodisme a Catalunya, juntament amb Amadeu Mauri), formava part del grup artístic dels «Quatre Gats» (precisament feia onze anys que Puig i Cadafalch havia acabat d’edificar la Casa Martí, que fou la seu del grup) i s’havia anat especialitzant en documentar el patrimoni històric i artístic, d’ençà de feia cinc anys. Guillem Mª de Brocà i de Montagut, expert en dret civil català, fins fa poc es creia que s’havia afegit al grup per explorar els límits del dret català a la ratlla de l’Aragó. Fins i tot s’assegurava que l’aleshores President de la Generalitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, l’havia escollit en persona perquè fos inclòs en l’expedició. Recents descobriments aporten llum sobre aquest aspecte: pel que sembla, la ruta tampoc no era arbitrària, ja que els expedicionaris comptaven amb diferents fonts per documentar el seu camí. En primer lloc, tenien a l’abast els Butlletins del Centre Excursionista de Catalunya, especialment les cròniques de Lluís Marià Vidal (qui, ja l’any 1897, havia fotografiat els exteriors de les esglésies d’Erill la Vall i de Sant Climent de Taüll i publicat en els butlletins del CEC) o les ressenyes excursionistes de Ceferí Rocafort, entre el 1900 i el 1903. També comptaven amb el relat de les excursions de Juli Soler i Santaló per l’Alta Ribagorça i per la Val d’Aran (n’havia escrit sengles llibres), de qui, a més, reberen serveis de guia en la part aranesa del recorregut. No obstant això, la part més desconeguda, per ser menys visitada, era la Vall de Boí. Doncs bé, resulta que l’excursionista Ceferí Rocafort, en una 26

de les seves ressenyes, cita, curiosament, que l’any 1900 «a Caldes, 1.530 m. alt., vàrem saludar al nostre consoci i distingit amic D. Guillem Mª de Brocà, qui va mostrar-nos alguns documents curiosos relatius a la vall de Bohí i Comtat d’Erill recollits durant la seva estada en aquell país.» De manera que és més que probable que el motiu real de la incorporació de Guillem Mª de Brocà a l’equip de la Missió Arqueològica, obeís més al seu coneixement previ del Balneari de Caldes de Boí i els seus entorns, que no pas a una incorporació imposada a dit. Encavalcat en la falla temporal que em transporta des dels inicis del segle passat als d’aquest nou segle, espès després d’haver comprès i paït tota aquesta informació, necessària però densa com el fum agrest d’un antic local de jazz, surto per anar a sopar al lloc aquell que m’ha recomanat aquella noia i descobreixo que, al costat mateix de l’hotel on m’hostatjo, hi ha el Club Pink Paradise. Només uns metres més enllà, a la Rue Stalingrad, aixeco els ulls del mapa que duc i quedo tatuat en el cos escultural d’una noia alta, negra, prima, guapa, tota ella plena de perilloses corbes tancades, carreteres per on derrapar, estretes i sinuoses pistes de muntanya que acaben tot d’una estimbant-te pel precipici. «Les dones boniques caven les tombes», deia el mestre Kerouac.