PER ON MAMEN ELS ELEFANTS? de Margarida Camprubí i Vendrell by Tushita Edicions

TOT EL MÓN

Margarida Camprubí i Vendrell

Per on mamen els elefants? 16 contes per viatjar a l’interior del turista

Per on mamen els elefants? Margarida Camprubí i Vendrell

Primera edició: Març de 2022

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-125129-1-5 Dipòsit legal: B 3952-2022 Thema: WTL, 1A, 2ADC, FB Ibic: WTL, 2ADC, FB

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de l’autora a la solapa: Croma fotografia Fotografia de la coberta: Elefants a Kenya (© Asun Marty). Fotografia de la contracoberta: tribu d’ Etiòpia (© Fons Margarida Camprubí).

Al meu fill Enric

QUI ESTIMA A LA RATETA? LA MAMETA QUI ESTIMA A LA RATONA? LA MAMONA

El 1869, després d’ haver navegat per tot el Mediterrani, Mark Twain va dir que viatjar era “fatal pels prejudicis, el fanatisme i l’estretor de mires”. Fa anys que els neurocientífics intenten determinar per què els viatges ens modifiquen, de quina manera afecten el canvi mental. MAGGIE O’ FARRELL Visc, i visc, i visc Escriptora britànica Premi Somerset Maugham, 2004 i guanyadora del Costa Nobel Award el 2010

Amb els sentits desperts i la ment ben oberta. Invitació a la lectura de Per on mamen els elefants?, de Margarida Camprubí Vendrell

per Mònica Miró Vinaixa

De viatges, reals o simbòlics, la literatura n’és plena. La vida,

també. L’ homo sapiens és un homo viator, algú que transita, algú que contempla l’existència com un recorregut dempeus sobre la terra, des de la fosca fins a la fosca, a la recerca d’una mica de sentit, d’un bri de llum. Som viatgers, transeünts, pelegrins, rodamons, nòmades, passants. Partimos cuando nascemos, / andamos mientras vivimos / y llegamos / al tiempo que fenecemos, deia Jorge Manrique. Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar, reblava Antonio Machado des d’una concepció gairebé nihilista: res, absolutament res, roman; poca cosa té importància. Moguts tal vegada per aquesta condició nostra tan efímera, frangible en qualsevol moment, davant la consciència plena de les hores que s’esmunyen irreparables, ens costa aturarnos, se’ns emporten els neguits i les fretures, i mirem sempre d’anar endavant, de trobar al·licients, estímuls, esperons per continuar fent camí. Ens calen canvis, novetats, i, tan bon punt la rutina ens avorreix, quan el que coneixem ens aclapara, no pensem en altra cosa que tocar el dos, fugir a la recerca d’espais inexplorats, com més exòtics, millor; com més diferents dels que ens són propis, millor. Però, alerta!, perquè, en temps dels romans, el poeta Horaci ja havia advertit que aquells que viatgen mar enllà no veuen transformats ni el seu caràcter ni el seu esperit, sinó sols el trosset de 11

cel que els és permès de contemplar. I és que nosaltres sempre som nosaltres, aquí, allà i arreu. Les maletes que portem en traslladar-nos no pesen tant potser com el bagatge intern, aquell del qual resulta ben difícil desempallegar-nos. Menteixen, doncs, els que diuen que viatgen per conèixer altres realitats? Es pot contemplar l’alteritat, entendre-la i enriquir-nos-hi des del nostre jo, un jo marcat a foc pel nostre naixement, per l’educació que hem rebut, pel lloc d’on som, per estereotips i prejudicis? Els camins..., van del jo a l’altre i de l’altre al jo, o, incapaços d’assumir la diferència amb la ment oberta i els sentits desperts, ens entotsolem mirant-nos el melic en una mena d’onanisme autocomplaent i menystenidor de tot allò que se’ns escapa, del que no tenim ben apamat, del que, simplement per ser divers, ens fa basarda o ens supera? Si fos així, per a què el viatge? Tenia raó Baudelaire quan afirmava allò de Saber amargós el que ens procura un viatge! / El món, monòton, minso, avui igual com ahir, / demà, i per sempre, ens brinda nostra imatge: / oasi de l’ horror en un desert d’enuig!? I si el viatge no fos conèixer l’alteritat sinó topar nas a nas amb la identitat pròpia, amb la tediosa realitat del que som? Llavors què? Ens autoafirmaríem o, sacsejats i commosos, sentiríem vergonya “aliena” davant el mirall que havia fet de nosaltres la inversió de l’altre? Sigui com sigui, al marge de qualsevol plantejament de l’assumpte (ontològic, epistemològic, psicològic, fenomenològic), sempre s’ ha viatjat.[...] Viatges d’estudis, viatges de construcció personal, viatges religiosos, viatges improvisats, viatges organitzats, viatges per feina, per raons de salut, per plaer... I, sempre, l’arribada a destinació on s’esdevé el xoc amb els altres, aquells que no pots considerar els teus iguals: els bàrbars de les Històries d’Heròdot, els celtes de què parlava Juli Cèsar, els germànics a què es referia Tàcit, els púnics que cridaren l’atencíó de Polibi, els pagans a l’obra dels cristians, els cristians en els llibres dels pagans, els croats fidels 12

contra els musulmans infidels, els colons forasters adoctrinant pobles indígenes, l’altre, sempre l’altre, el monstre, el postergat, el bandejat, el relegat, l’inferior, aquell que cal instruir, el que s’ ha d’adaptar als nouvinguts... Que lluny, tot plegat, de la filoxenia, l’ hospitalitat mútua, l’amor envers el foraster. Els setze contes que componen el recull Per on mamen els elefants? ens interroguen en molts dels sentits apuntats anteriorment i, de manera ara subtil adés gruixuda, ara seriosa adés càustica, ens fan repensar les limitacions de l’eurocentrisme, no pas des de la teoria sinó posant-nos al davant d’un conjunt d’ històries de ficció perfectament reals. En què podem basar la superioritat d’una visió etnocèntrica si no és en un biaix insostenible carregat de prevencions cognitives, d’apriorismes culturals que la més mínima experiència s’encarrega de desmanegar? Com podem jutjar incompletes o deformades les trajectòries dels pobles no europeus si nosaltres solets som capaços de ficar-nos de peu a la galleda tan bon punt sortim del nostre hàbitat natural? Quin pes tenen els estàndards i els valors de la cultura o grup propi a l’ hora d’entendre, jutjar o avaluar les persones que no els comparteixen? Així les coses, els turistes, de proverbial beneiteria, des d’una suficiència patètica, tenim remei?, ens podem fer perdonar? Margarida Camprubí Vendrell, l’autora d’aquest recull de contes, és una gran viatgera. Dels gairebé dos-cents països sobirans que hi ha actualment al món, n’ hi queden menys d’un deu per cent per conèixer! Sap, per tant, de què parla i sap, sobretot, escriure. Amb frescor, amb dosis importants d’ironia, tibant les costures dels relats amb un ús intel·ligent de la hipèrbole, fent eloqüents els silencis, servint-se dels espais simbòlicament o en el sentit més físic i enlluernador del terme, en un to vivíssim, amb escenes d’impacte visual, construint personatges rodons, fent-los parlar amb veus del tot creïbles, des de les millors perspectives, amb un bon control del temps 13

del relat, és a dir, amb talent, bagatge lector, experiència de vida i ofici. Es nota que viu amb intensitat cadascun dels viatges que fa, que té la mirada a punt, l’oïda a l’aguait, el nas atent, el paladar preparat, el tacte prest i el cervell ràpid i despert. I és per tot plegat que, des de la humilitat de qui se sap plena de virtuts i també de defectes, ha escrit un gran llibre, un llibre per ser llegit amb atenció, com qui explora per primer cop un territori ignot, sabent que hi ha molt més d’allò que es mostra al primer esguard, que cal gratar per no quedar-se en la superfície. Darrere de tota broma, hi ha una mica de broma, crec que diuen els anglesos, i per això cal prendre’s aquesta obra molt seriosament. Un llibre és un viàtic, un passaport, una finestra al món. I aquest ho és, pel cap baix, setze vegades. Us convido, doncs, lectors i lectores, a recórrer les pàgines de Per on mamen els elefants? sense presses, amb els sentits desperts i la ment ben oberta, perquè és així com l’ ha escrit la Margarida i és així, comptat i debatut, com s’ ha de fer el viatge de la vida si hom no vol sortir-ne abans d’ hora del tot atuït, amb les mans buides i un forat negre al cor. Mònica Miró i Vinaixa Benissanet, 31 de març de 2021

RUANDA Sexe compartit

Els exploradors, càmera en mà i objectiu de pam, observen

amb atenció el grup d’ herbívors que remuguen, pausadament, tones de verd de la sabana de Ruanda. La curta distància els permet sentir com els ullals trituren i esmicolen les fulles d’acàcia que engoleixen rere les àmplies boques. De sobte, tot canvia. El mascle més voluminós s’acosta fent bambolejar les enormes natges cap a la femella jove que ha despertat la seva passió. A poc a poc els andamis lents es van fent més ràpids fins a ser un trot galant en què les tones, repartides en dos faldons a banda i banda, se li belluguen pengim-penjam al ritme de les peülles. Ella el veu a venir esporuguida, sembla que pensi que els sacsons li són sobrers. Tan bon punt entén les intencions del mascle, li fa un esbufec que atura en sec el conquistador, el qual manifesta el seu disgust fent una ballotada. Recuperat de la primera commoció, se sobreposa i persisteix a fer realitat el seu desig. A la femella no li manca determinació i es posa a córrer tan de pressa com l’embalum li ho permet, mentre continua emetent sons aguts de menyspreu. El bram del mascle alfa enutjat, junt amb la polseguera de la persecució, fa que la bandada s’esvaloti i es dispersi arreu. Hi ha rinoceronts per totes bandes i els observadors busquen on amagar-se. Alguns es queden quiets a lloc, observant atentament els moviments erràtics del conjunt, mentre que uns altres, molt esverats, s’han posat a córrer malgrat els advertiments del rànger responsable del grup. Les corredisses són en línia recta, però no saben on van ni on els porten 15

els peus. Uns quants han trobat amagatall darrere de les acàcies, com nens petits que, tapant-se els ulls, creuen que els altres no els veuran. Si haguessin estat atents a les classes de matemàtiques quan anaven a escola sabrien que, si els arbrets tenen uns vint centímetres de diàmetre i ells en fan cent vint, acostumats a la bona vida omnívora, els seus flancs sobresurten ostensiblement. Els teleobjectius de les càmeres, capcots, miren humiliats el terra africà. Tal com ha començat la desbandada, s’atura. La femella ha cedit i el mascle s’ ha desfogat. Tothom respira tranquil: persones i animals deixen anar un sospir d’alleujament. La querella d’amor s’ ha resolt. De darrere les euforbiàcies surten cinc homes, ara sí, càmeres amunt, amb un crit unànime: he fet la fotografia del rino muntant la femella! Mentrestant, indiferent al cloqueig eufòric de les lloances que les dones adrecen als fotògrafs, la rinoceront s’aparella aquest cop amb un dolç i amable company de pastura, lluny de les mirades indiscretes dels mascles alfa.

XILE La sal conserva, el mal perdura

La Mercè i jo havíem decidit fer un viatge per Bolívia i Xile.

Arribades a La Paz, a gairebé 4.000 metres d’altitud, en respirar-ne l’atmosfera sense oxigen, la nostra intenció de llogar un tot terreny es va esvair. No va ser possible. El mal d’altura ens va tenir dos dies confinades a l’ hotel, fins que un cambrer s’apiadà de nosaltres i ens donà fulles de coca bullides en infusió. Ja recuperades, i amb el vehicle a la nostra disposició, vam iniciar el periple que ens portaria fins al Salar de Uyuni, a la regió de Potosí. Abans de baixar cap al sud ens vam aturar al llac Titicaca i vàrem agafar un taxi barca per anar a l’illa de Pachakamak. Volíem visitar la tribu dels Uros i les seves cases construïdes sobre la superfície de l’aigua amb plataformes d’arrel de boga entreteixida. Les dones invertien la major part del temps a trenar la totora que els homes ancoraven amb cordes, també teixides amb una malla prima de boga, perquè les khili —bases on construeixen les cases— no es moguessin d’un cantó a l’altre. La sensació d’estar sobre una massa flotant i dormir en una de les cabanes és una experiència que paga la pena. L’única incomoditat és que has d’agafar una barqueta per anar a una altra illa petita on tothom va a fer les seves necessitats. Ens va cridar l’atenció que estan acostumats, petits i grans, a anar-hi un sol cop al dia! De bon matí, el taxi-barca que ens havia dut fins als Uros, i que havíem convingut amb el conductor que ens vindria a recollir, no va aparèixer. Ara bé, amb bona voluntat tot s’arregla: els infants disposaven de petites barques per anar a escola i 17

aprofitaven el viatge de tornada per apropar alguns productes de primera necessitat a la família. Dues nenes que, malgrat que parlaven aimara, es feien dir Martha i Roxana, es van oferir, divertides, a acompanyar-nos al vehicle que havíem deixat estacionat a la parada de taxis. La seva perícia amb les barques, semblants a les góndoles venecianes, ens va impressionar. En arribar a la immensa extensió de sal que ens clivellava la pell i ens feria la retina, cosa que ens provocava miratges sense fi, el sol ens va avisar que havíem de trobar refugi. Vam decidir fer-li cas i anar a cercar un hotel per banyarnos en crema d’alta protecció solar. Era impossible recórrer la més mínima part d’aquell territori, hostil als humans i als animals, sense barrets i en màniga curta. Només alguns camallargs s’atrevien a desafiar les terres salines sense emparament. Per dissort, en aquella zona no hi havia gaires hotels i vam haver de conduir fins al salar de Atacama, a Antofagasta, per la banda xilena. Ens havien assegurat que allà l’oferta anava des d’allotjaments barats —per a hippies desorientats—, fins a hotels de luxe per a dues petites burgeses amb ganes d’aventures com nosaltres. I, a fe de Déu, que ens va passar un fet remarcable: una cridòria d’alegria ens va arribar d’un establiment on venien licor local. Tots van cridar alhora com si a Barcelona Messi hagués marcat el primer gol del partit. Ens hi vam apropar i la gent s’abraçava, plorava d’alegria i ens en va fer partícips amb fortes encaixades de mans i petons a dojo. Era tal el guirigall que no ens permetia fer la pregunta escaient: Què és el que passa? Les imatges de la pantalla del televisor ens van fer sortir de dubtes. Anunciaven la defunció per mort natural d’Augusto Pinochet, però no afegia l’adverbi que tots els presents pensàvem que hauria d’acompanyar a natural: malauradament. Ens vam unir, ara sí, compartint l’alegria del moment, al 18

brindis amb pisco per commemorar la seva desaparició, tardana però irreversible, i que el propietari del bar no ens va voler cobrar de cap de les maneres. Finalment, després de més abraçades i petons amb totes les persones de diferents cultures que ens entrecreuàvem pels carrers, vam poder anar a dutxar-nos a l’hotel i empastifar-nos amb crema protectora. La Mercè remenava dins la maleta per cercar vestits que duguessin complements que combinessin. Jo vestia la meva roba de viatge: caqui, ampla i que m’espatllava tant la figura que molts cops ni em reconeixia a les fotografies. Per la roba era impossible esbrinar a quin país o en quina època s’ havia fet la foto: sempre duia la mateixa. Al cap de quinze minuts, ja estàvem a punt. Ella agafà les claus sense preguntar: sap que prefereixo fer de copilot —a mi em fa respecte conduir per llocs que desconec i amb un cotxe que no sé com respon. Ens vam dirigir cap a la part més oest del salar, on ens havien dit que hi havia una gran població de flamencs roses. No calia mirar el mapa per saber que ens hi apropàvem: l’olor del guano era insuportable. No em va donar temps d’obrir la boca per fer-li aquest comentari que vam sentir un soroll terrible, com si l’eix del cotxe s’ hagués partit en dos. Ella, sempre eficient en les gestions, duia un telèfon d’emergències que la comunicava amb Barcelona i des d’allà li gestionaven un mecànic a Xile! Jo, amb la seguretat que et dona estar en bones mans, em vaig dirigir a un petit bar que servia te de coca perquè els turistes i els viatgers ens poguéssim treure la salabror de la boca. Un cop vaig deixar sobre la taula el meu te i la cervesa de la Mercè, que continuava parlant pel mòbil, em vaig asseure davant del televisor. No hi havia gaire més a fer. Curiosament passaven un reportatge del salar on érem en aquell precís instant. Explicaven com el guix se sedimentava i formava aquelles salines tan impressionants en ser un del llocs més càlids del planeta. 19